literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López
Els cops d'Estat de la transició
(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
El feixisme salimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)
Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.
Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
Les provatures colpistes anteriors al cop del 23-F (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).
Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.
L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".
Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.
'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.
'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".
En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
(1 vídeo) Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme salimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop dEstat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari dEstat dels EUA, Alexander Haig, declarava: És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir. Com a Portugal des de molt abans dingressar a lOTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. Duna banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). Daltra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que nhi havia ben bé prou amb lamenaça dimplantar-la; sobretot, si lamenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de locupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop dEstat. A partir daquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió dunes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i dAlfons XIII en els moments del cop dEstat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què sassenta el règim. Resulta irònic que en funció daquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a salvador de la democracia, títol que uní al de piloto del cambio.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels dobediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la dalgun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de serenidad y prudencia, fou ben clar: De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles, superando diferencias secundarias. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada dactuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop dEstat: Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad.
Amb cop de timó o amb guants de seda, lEstat espanyol enfocà decididament la via de la modernitzacio euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit damargues derrotes populars i amb lescalada parallela dun neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, demòcrata i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant lininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill lexistència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
La Universitat de les Illes Balears (UIB) publica un poemari de l' escriptor pobler Miquel López Crespí
"Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat 'dissolvent' pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable". (Miquel López Crespí)
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Llibre de pregàries , Premi de Poesia Principat d'Andorra 1999.
El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor, el llibre que edità el professor Díaz de Castro l'any 1996, era aquest inici de camí vers la recerca de la fórmula que em permetés combinar una estructura formal tan perfecta com fos possible amb el contingut del que volia expressar. Cal dir que fins arribar en aquest moment, havia fet diverses provatures poètiques: I no solament d'experimentació gràfica! L'escriptura lliure i espontània basada en les concepcions literàries i estètiques dels surrealistes, aquella influència de les troballes de Freud respecte al subconscient de les persones, tot el que el surrealisme havia provat d'aplicar en el camp de la literatura i l'art en general, ho havia incorporat en poemaris, alguns dels quals mai no foren editats. Ben cert que influències tan determinants com el freudisme o el surrealisme són prou poderoses per a influir per sempre en la consciència i l'obra d'un autor. Aquestes influències són presents en alguns dels poemaris més "madurs". Mai no pots arrabassar, com si es tractàs d'un queixal que deixes a casa de l'odontòleg, el que t'ha format i deformat com a escriptor. Les lectures de joventut, les influències de determinats autors dels quals t'has sentit fill durant molt de temps... Com desfer-se per sempre del que ha conformat i conforma el seu esser? És impossible! Pots dominar aquella o aquesta influència, dirigir-la envers un determinat objectiu, evitar que et domini com en els anys d'aprenentatge literari... però desfer-se completament del que ha estat la teva formació bàsica és una tasca difícil i complicada.
En referència al resultat final que representava L'obscura ànsia del cor puc dir que en vaig quedar content. Que el poemari guanyàs el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra a Perpinyà l'any 1988 em va fer veure que no havia anat tan errat quant al canvi de registre literari, si el comparam amb la feina dels primers poemaris.
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les Plèiades, Premi de Poesia Principat d'Andorra 1990.
Aquesta mena de registres nous, la cura per la forma, per la paraula senzilla però prou treballada, es pot anar trobant en molts dels poemaris posteriors. El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor es pot trobar en alguns dels meus poemaris més "desconeguts", aquells que per les circumstàncies d'anormalitat en els quals estam sotmesos, no formen part de la distribució normal de llibres. Els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa i Llibre de pregàries, que guanyaren el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra dels anys 1990, 1993 i 1999, respectivament, són exemple paradigmàtic del que deia. Llibres importants i estimats, des de la perspectiva de l'autor, llibres que obtenen un cert ressò mediàtic a l'indret on són guardonats i publicats, en aquest cas el Principat d'Andorra, però que no existeixen per a la resta de la nació, em referesc a aquesta nació triturada, separada, esqueixa que són els Països Catalans, Catalunya, com tocaria dir-se i no es diu. Els problemes dels nostres autors per a fer arribar al públic lector la notícia de l'aparició d'un nou llibre són infinits i a vegades dignes d'una novel·la de Kafka. Pensem que si una obra publicada en una editorial diríem "normal" té dificultats per a arribar al públic lector... què en direm d'un poemari que és editat més enllà dels cercles usuals de distribució i que només arriba a biblioteques, escoles i alguns instituts de l'indret on ha estat guardonat? És un problema que s'esdevé sovint amb obres guardonades i editades als més diversos indrets de la pàtria: ningú no arriba a assabentar-se de la seva edició, i per a l'autor, per a la societat en general, aquells anys de feina desapareixen engolits pel no-res.
Evidentment, quan l'amic i poeta Díaz de Castro em demanà un original, de seguida li vaig fer arribar L'obscura ànsia del cor. Per fi, i com si d'un miracle es tractàs, trobava una escletxa que, mitjançant la gentilesa de la col·lecció "Poesia de paper", em permetia publicar un dels poemaris que més estim. I, efectivament, L'obscura ànsia del cor sortí editat en el número 34 de la col·lecció. Posteriorment la presentació que va fer el mateix Díaz de Castro a Sa Nostra ajudà dins el que és possible a rompre el silenci que havia caigut sobre el llibre. Silenci que no sorprèn ni el poeta ni molt manco hauria de sorprendre a tots aquells que, com a escriptors o com lectors i amants de la poesia, tenguin un mínim de relació amb el món de la cultura. Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat "dissolvent" pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable. Per a no haver de patir aquest silenci continuat quant a la teva obra, l'autor hauria de ser bon amic del comissariat que controla qui és qui en el món de la cultura. Així podria ser que el potencial públic lector del poemari tengués alguna mena d'informació sobre l'aparició d'una obra determinada.
Sa Pobla i la novel·la històrica
Les hores més isardes
La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». (Quim Gibert)
Els ulls infantils del postfranquisme quedaven desconcertats quan contemplaven, jugant a "La tercera platja" d'Arenys de Mar, unes inhòspites construccions enquistades arran de mar, anomenades búnquers. Es tractava d'uns blocs de ciment, del mateix color de la sorra, buits per dins, d'una cabuda reduïda, amb una escletxes laterals, per guaitar-hi i col·locar-hi armament de defensa camuflat. I és que a Arenys de Mar, en una factoria coneguda com Les Bàscules, fou un dels punts en els quals es va fabricar munició pel bàndol republicà a conseqüència del cop d'estat franquista.
En el moment que els militars colpistes tenen notícia del material que Les Bàscules produeix, el bombarder Canarias rep ordres d'atansar-se a les costes d'Arenys de Mar amb el pitjor dels propòsits. Els reiterats intents del Canarias per destruir Les Bàscules, a voltes, eren explicats a la mainada local, amb humor negra: «cauen melons». Sigui com sigui, bombardejar des d'alta mar una vila costanera, amb recursos defensius tan escarransits com els dels búnquers, a la força causava estralls entre la població civil. «Són tan cruels, tan desproveïts de sentiments (...) em costa creure que la humanitat s'hagi embrutit així», aquesta afirmació l'hagués pogut pronunciar més d'un arenyenc d'aleshores. La citació és extreta d'un dels personatges de Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner editor, 2013), darrera novel·la de Miquel López Crespí, en el decurs de la qual fa un paral·lelisme entre el temps de la inquisició i el de la repressió franquista. Per descriure el desori dels primers dies del "alzamiento nacional", López Crespí apunta metafòricament que «el grifó de la cuina» estava obert i l'aigua sortia de les piques: «em penetrava dins les espardenyes, instintivament em vaig acotar per recollir els cromos d'animals salvatges (...) que navegaven vers una mar ignota per la casa».
La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». La Caterina Tarongí republicana encarna, segons Morro, la tasca enorme i desinteressada que han fet milers d'ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. En aquest sentit, un dels principals neguits de Miquel López Crespí a l'hora d'escriure Caterina Tarongíva ser el de com transmetre a les generacions actuals aquell dinamisme infinit. La Caterina Tarongí antifeixista esforça perquè «mai no ens facin malbé l'esperança, perquè mai no ens matin l'esperit».
Quim Gibert, psicòleg
(Ràdio Catalunya.Cat; 12-II-2014)
Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant lAlzamiento Nacional. (Rosa Planas)
ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL
Per Rosa Planas, escriptora
El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres dhistòria i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades sha traslladat al context literari, tret dalgunes excepcions com la novel·la dAntoni Serra, Carrer de lArgenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).
Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se neutrals si és que aquesta paraula pot definir lintent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor duna història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veures probablement inclòs en les llistes sol·licitades per lAlemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants daltres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven dordre, i sesgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.
Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant lAlzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna daquet relat, és la reencarnació de lúnica dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a lhora denfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! Lobra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí sesplaia en les idees que romanien en lideari dels grups desquerra, i sencarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de lencaix duna ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat dun conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats daltres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: Els temps que vénen seran durs. Hem daconseguir que mai no ens facin malbé lesperança, que ens matin lesperit. La lluita, en opinió de lheroïna, esdevé llavors el signe didentitat dun grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)
La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos.
LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos.
`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.
`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. .
Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.
Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.
També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.
Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.
També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...
D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?
Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.
També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.
Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.
Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, Tots aquests temes, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit.
Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través dhistòries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.
`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones desquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot sha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no sha doblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, sha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses dacció de gràcies a cada èxit de lexèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de leconomia turística.
`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un heretge, un pervertit que no és com els altres i que mereix ser aniquilat.
Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa dherois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres dhistòria; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora dopositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.
`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant lopressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes shi comprometeren, intentant posar les fites duna nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat dEmili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.
`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és lintent dencolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura dideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. Lescola és lúnic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers densenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar lescola és el seu gran objectiu.
`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que nhi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però lexemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat dun fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai.
Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.
Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.
Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.
Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.
Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta Ratil que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...
Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.
M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...
Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:
Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.
Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...
Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?
El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.
L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!
Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)
Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) -
A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.
Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.
Una calma inesperada envaí el vehicle.
Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.
Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar....
I així minut rere minut.
Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.
Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.
Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.
Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.
Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.
Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.
Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.
El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.
Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.
Però eren casos excepcionals.
Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!
De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...
No havia plor que servís.
Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)
Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.
En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".
L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".
No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.
Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".
Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.
'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Sa Pobla, anys 50 - Les matances de sa Pobla (records)
Sa Pobla (Anys 50) Les matances de sa Sa Pobla
En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. (Miquel López Crespí)
Record d´aquelles meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? (Miquel López Crespí)
Tot plegat, com una gran festa pagana on regnava el poder absolut de les menges més exquisides de la nostra terra: meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? La vida tenia també el seu rictus de crueltat. En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. Després començava la feina de veritat: el reialme dels ganivets i les destrals; trossejar-ho amb meticulositat matemàtica. El porc, que feia uns minuts encara grunyia sabent que l´anaven a matar, ara romania penjat d´uns ganxos, sota les parres del jardí, amb el ribell al davall per si encara degotava. El carnisser, amb una cigarreta a la boca, tallant meticulosament cada peça de l´animal, comentava el darrer partit de futbol del poblense, acudits que feien riure tothom. La padrina repartia copes de cassalla, conyac i herbes. Tothom feinejava de forma precisa. Cadascú sabia el que havia de fer, la feina que li corresponia. Arreu, flaire de pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada. De cop i volta familiars i veïnes es convertien en carnissers experimentats, en treballadors d´un feina essencial per a la supervivència de les famílies. Arreu les olles de fang preparades per a contenir les costelles adobades, els trossos del porc que es conservaven dins oli o el mateix greix de l´animal. Olles per a saïm blanc i saïm roig. Ara descobria l´origen del saïm dels meus entrepans de l´horabaixa! Saïm per fer ensaïmades, per fregir. Menges senzilles de quan hi havia molta feina als horts. Ous ferrats amb saïm roig! Delícies del menjar pobler, de tots els pobles de l´illa que ara desconeixen els consumidors de les hamburgueses nord-americanes, de les mil menges exòtiques provinents de la Xina, l´Índia i Tailàndia que són la moda als restaurants de Mallorca.
Les dones, lluny, buidaven els budells per fer-hi botifarrons i sobrassades, tenint especial cura del bisbe, la sobrassada més gran i apreciada. Es torraven bocins de llom per a la gent que havia participat a la matança. A la cuines, altres veïnes que havien vengut a ajudar en dia tan assenyalat preparaven l´arròs de matances amb el qual acabaria un dels dies més importants per a les famílies del poble.
Un ritu, records d´una època en la qual el porc era la proteïna essencial, la carn que havia de durar fins l´any vinent.
Corrupció política i despolitització a les Illes
Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar lactual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se lharakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars daquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot lEstat espanyol entengueren sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals sestén el rebuig envers la política, Castellanos diu: Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem dafegir la tasca dels poders fàctics mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que sha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de lactual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a lestupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de lèpoca felipista té la mateixa responsabilitat que el PP dAznar en aquesta tasca destupiditització generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar lactual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se lharakiri ell mateix?
Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada daquesta manera dençà els pactes de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)
Carles Manera en els anys vuitanta
"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)
Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".
Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.
En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)
Carles Manera en els anys vuitanta
"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)
Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".
Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.
En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
La narrativa insular i sa Pobla
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat. (Mateu Morro)
Alguns dels membres més destacats de la generació literària dels anys 70: Antoni Vidal Ferrando, Carme Riera, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Miquel Rayó, Miquel Mas Ferrà, Maria Antònia Oliver, Antoni Mus...
Per Mateu Morro, historiador.
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
Miquel López Crespí havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. (Mateu Morro, historiador)
Entre els escriptors més destacats de la generació dels 70 podem trobar els noms d'Alexandre Ballester, Carme Riera, Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Llorenç Capellà...
En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
Per Mateu Morro i Marcé, historiador.
dBalears entrevista l'escriptor Miquel López Crespí
dBalears entrevista l´escriptor Miquel López Crespí
Qui cregui que pot superar els clàssics va ben errat. (Miquel López Crespí)
Un dels fets que ha trasbalsat de forma definitiva i per a sempre la meva vida. Mai no podia imaginar la importància daquest fet fins que tenguérem les nostres filles. Segurament el fet de ser pare és el que desfermà bona part de la meva imaginació poètica. A vegades pens que he descobert el món a través dels ulls de les filles. És la seva alegria, la tristor que puguin tenir el que me mou a lluitar, a provar de sobreviure enmig daquesta sequera que arrassa la nostra terra, lànima de tantes persones. Cada vegada estic més segur que vaig néixer el dia que vengueren al món. Per això mateix soc de vegades un infant, una persona immersa en una eterna infantesa. (Miquel López Crespí)
PHORMULARI Per Raphel Pherrer, periodista
Els primers records de la seva vida, després d'haver vengut al món el 1946 a Sa Pobla, són els camps al voltant del poble, els molins, els safarejos i la padrina contant rondalles. Va viure una adolescència ditxosa, on no es veien els problemes, sentint-se protegit, durant la qual recorda especialment l'any de la neu(1956), quan tota Mallorca quedà glaçada per una onada de fred siberià. Per a ell escriure és un fet alegre i pertant no comprèn com hi ha autors que ho fan impulsats pel motor de la tortura personal. "Perquè -diu ell- si hagués hagut de patir tant, no m'hi hauria dedicat". En canvi, la situació era diferent quan feia de pintor de cotxos, al taller del seu pare i durant els anys en què va estar d' empleat de llibreria, a L'Ull de Vidre i a Logos, on molta d'estudiantina comprava les obres prohibides, quan tenien els llibres malaïts per la censura(erotisme, marxisme, Ruedo Ibérico, editorial Ebre, tot allò d'Amèrica Llatina) dins d'un cotxe, a la plaça dels patins i en Miquel era l'encarregat d'anar-hi per a què el client triàs. En aquella època es trobava a la banda contempladora de la literatura, però tenia la necessitat de passar a l'acció i per això un bon dia decidí dedicar-s'hi. I ara, quaranta anys després, és un autor consolidat en novel·la, poesia, assaig i teatre, compta amb més de 100 obres publicades i és l' escriptor mallorquí que ha guanyat més premis literaris.
-Quan feis literatura, quina demanda és la més forta, la de lart o la de la vanitat?
-Crec que la demanda més forta és lart, lexigència darribar a alçades que saps molt bé poden arribar a ser inassolibles. Vanitat, pels diners obtinguts, la poden tenir els especuladors que han fet malbé la nostra terra, els rics, els oportunistes que han abastat el poder polític o formen part de les màfies que controlen la cultura. Però... quina vanitat pot tenir un poeta que sap que possiblement mai no arribarà a la perfecció de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Passeit, Cernuda, Federico García Lorca? Lofici de poeta és un ofici dhumil i qui cregui que pot superar els clàssics va ben errat.
-Quan rellegiu les vostres primeres obres, feis autocrítica? Com us veis, passat el temps?
-Ara mateix estic corregint les proves dun dels meus primers llibres de narracions, una obra que guanyà el Premi Ciutat de Manacor. No he canviat ni una coma! Per mi ha estat un exercici prou agradable poder retrobar en aquestes narracions aquell jove esperançat i rupturista de quan començàvem a escriure, quan teníem vint anys a mitjans dels anys 60 i pensàvem canviar el món amb la literatura, amb la nostra lluita contra el franquisme. Per a mi aquells llibres són lexpressió dun univers antic, duna pàtria llunyana a la qual tornes una mica més vell, amb totes les ferides del temps.
-Lamor destorba els artistes? Amb una força interior tan potent per escriure, queda temps per estimar?
-Sense aquest amor a la literatura, a la vida, als altres, no podries escriure. La música, la pintura, la poesia, són formes especials destimar. Pots escriure bé, commoure el cors dels humans qui no estima? Les grans obres de la humanitat han estat fetes per aquells i aquelles que tan sols tenien temps per estimar. Tenir el valor de situar-se davant un paper en blanc, dedicar-se a escriure un poemari, una obra de teatre, una novel·la, requereix haver acumulat un carga poderosa damor dins el cor. En cas contrari, el "producte" pot sortir "bell". Però, indubtablement, de no haver-se congriat en la pasta de lestimació, aquell bell producte restaria per sempre mancat de vida.
-Què significa per a vos el fet de tenir descendència?
-Un dels fets que ha trasbalsat de forma definitiva i per a sempre la meva vida. Mai no podia imaginar la importància daquest fet fins que tenguérem les nostres filles. Segurament el fet de ser pare és el que desfermà bona part de la meva imaginació poètica. A vegades pens que he descobert el món a través dels ulls de les filles. És la seva alegria, la tristor que puguin tenir el que me mou a lluitar, a provar de sobreviure enmig daquesta sequera que arrassa la nostra terra, lànima de tantes persones. Cada vegada estic més segur que vaig néixer el dia que vengueren al món. Per això mateix soc de vegades un infant, una persona immersa en una eterna infantesa.
-Què és el millor que li podria passar a Mallorca i als mallorquins?
-Acabar amb lautoodi que rosega les entranyes de tanta gent. Desfer-nos de la submissió al nacionalisme espanyol, del feixisme que impregna la vida quotidiana sota el capitalisme. Hem de lluitar sense defallir per anar recuperant les nostres arrels, preservar els nostres minvats recursos, protegir el territori fet malbé per lladres i especuladors. La defensa de la cultura catalana de Mallorca és tasca essencial per aconseguir la nostra supervivència com a poble. Ho hem daconseguir!
Simó Andreu i sa Pobla
Simó Andreu és un nom màgic de la nostra infantesa poblera. L'actor sempre ha estat un personatge molt admirat i estimat pel nostre poble. Cap a l'any 1960 va marxar a Madrid per estudiar art dramàtic, però, com ell mateix explica en la revista Brisas (número 823, pàgs. 4-7), el director Paco Regueiro li va dir que la seva veu, amb fort accent mallorquí, "no era teatral", i li oferí feina en una de les seves pel·lícules. Personalment crec que el director Paco Regueiro s'equivocà a les totes. Simó Andreu ha estat sempre un excel·lent actor tant en la seva dedicació cinematogràfica com en les seves actuacions teatrals i televisives. L'any 1979 va actuar amb la companyia de Xesc Forteza (els cartells anunciaven: Simón Andreu i Margaluz). Era l'obra Cena para dos. I, més endavant, en superba interpretació, representà el Faust de Llorenç Villalonga, en el Teatre Principal de Palma (1997) sota la direcció de Josep Pere Peyró.
Simó Andreu i sa Pobla
Simó Andreu s'ha dedicat al teatre amb notable èxit. A Madrid eren prou conegudes les seves interessants interpretacions. Per exemple, l'any 1970 va interpretar, al costat de l'actiu Maria Cuadra, El regreso. Potser fos el moment que els especialistes començassin a investigar i recuperar el món teatral i televisiu del nostre actor.
Evidentment, l'actor de sa Pobla ha estat més conegut per la seva dedicació al cinema. Tot plegat ha fet de Simó Andreu un intèrpret molt prolífic ja que ha actuat en centenars de pel·lícules.
El seu nom començà a sonar a principis dels anys seixanta. Aleshores encara feia d'extra, actuava en papers secundaris en multitud de films comercials d'aquella època. Record que, en no ser gaire conegut per la indústria cinematogràfica, sovint el seu nom no sortia als cartells que arribaven a sa Pobla, per posar a la façana de Can Guixa, Can Pelut o el Cine Montecarlo, de recent inauguració. Als poblers ens era ben igual. La veu informant que "havia arribat una pellícula on actuava Simó Andreu" s'estenia per tot el poble. L'encarregat de la promoció dels films a estrenar aquella setmana escrivia el nom de Simó Andreu amb guix o amb pintura a la gran pissarra que es posava a l'entrada de Can Pelut, just damunt el portal.
En una de les fotografies de l'arxiu de Joan Llabrès es pot veure a la perfecció el que estic dient. Es tractava de l'estrena en el cine "Coliseum" de Un balcón sobre el infierno. Sembla que als cartells de propaganda el nom del nostre actor no sortia gaire destacat. Va ser quan es va decidir pintar la pissarra que surt a la fotografia de l'arxiu de Joan Llabrés (i que podeu veure en el meu llibre Temps i gent de sa Pobla, pàg. 146). El nom del nostre actor, escrit amb pintura blanca, era ara més gran que el títol de la pel·lícula!
Un balcón sobre el infierno era un film de Producciones Balcázar, Luxor Films i Capitole Films. La pel·lícula (1964) era dirigida per François Villiers, amb guió d'Alfonso Balcázar, fotografia de Manuel Berenguer i música de Claude Bolling. Era una coproducció hispano-francesa i, a part de Simó Andreu, els actors varen ser Michèle Morgan, Dany Saval, Jorge Rigaud, Carlos Casaravilla, Matilde Muñoz Sampedro i Tota Alba.
Però el més important de la pissarra amb el nom de Simó Andreu escrit amb guix o amb pintura era constatar l'amor del nostre poble per a una persona que s'havia dedicat a l'"art" i, més concretament, al teatre i al cine. A començaments dels anys seixanta no us imaginàssiu que era gaire ben vista una persona que es dedicàs a "ofici" tan conflictiu i inestable. Per a molta gent els actors de cine o teatre, els pintors de quadres o els firaires de circ i domadors de feres venien a ser quasi el mateix: oficis de "vagos y maleantes" (en la terminologia del règim) o de gent que no tenia prou intel·ligència per a acabar una carrera de profit. I, com podeu imaginar, les "carreres de profit" eren la de militar, sacerdot, enginyer o metge. Mestres i advocats eren considerades professions de "morts de fam" i no tenien tampoc gaire bona premsa entre determinat personal. Per això els èxits de Simó Andreu en el camp de la cinematografia ajudaran de forma ben directa a desmitificar aquest estat de coses i a fer veure a la gent que un pobler podia triomfar en el món sense necessitat de portar els galons de l'exèrcit de Franco a la màniga de la guerrera. I, com també demostrà en el seu moment Alexandre Ballester amb els seus premis literaris, tampoc era necessari saber bastir ponts o matar sans per a ser "ben considerat". A conseqüència dels seus constants èxits literaris al Principat, Alexandre Ballester era en els anys seixanta un dels pocs intel·lectuals mallorquins coneguts. Simó Andreu era el "famós" en el camp del cinema. Els poblers no ens podíem queixar! El cinema i el teatre era quasi en les nostres mans! L'èxit de l'escola de música del professor i compositor Gaspar Aguiló ens demostrava que tampoc en aquest camp hi havia res que envejar als nostres veïnats. Tot plegat (cinema, teatre, música...) creava un cert "clima" molt especial que, ben cert, influí ben a les clares en determinats sectors del poble que, amb els anys, també seríem posseïts pel verí de l'art.
El triomf de Simó Andreu va significar a nivell general una passa important en la dignificació de l'ofici d'artista. El reconeixement que sempre ha tengut Simó Andreu entre nosaltres així ho confirma. I aquest amor que sempre ha demostrat Simó Andreu per l'art el demostra fins ara mateix quan a l'any 2003 demana més formació artística per als joves de sa Pobla, més teatre a les escoles i instituts, més oportunitats per a l'art. En aquest sentit, Simó Andreu ha declarat en el número 80 del Butlletí Municipal: "És cert que són ells [els esportistes] els qui omplen els estadis, però també hem de considerar que, per exemple, a les escoles no hi ha un espai per a fer teatre, i en canvi hi ha camps de futbol o pistes per a practicar altres esports. Per què es dediquen tres hores a la setmana a fer educació física i no se'n dedica cap a educació diguem 'artística' per a joves que sentien aquesta vocació? En aquest sentit tot està un poc desproporcionat pel que fa a oportunitats per a uns i a uns altres".
En la Enciclopedia del cine español: cinemedia, editada per Canal+ l'any 1997, parlen del nostre actor en aquests termes: "Estudia Arte Dramático, pero no llega a acabar los estudios y debuta en el cine con sólo 20 años. A partir de entonces trabaja con regularidad, convirtiéndose en uno de los galanes més representativos de los años 60 y 70. En esa época protagoniza películas de género, destacando en los films de acción, tanto españoles como extranjeros y copodrucciones europeas en las que se desenvuelve con soltura gracias a su dominio de los idiomas. También interpreta en Las protegidas y Las desarraigadas al detective privado David García, creado expresamente para el cine. A comienzos de los años 80 trabaja con menor regularidad y se centra casi totalmente en encarnar papeles secundarios en películas españolas filmadas en inglés o norteamericanas rodadas en España. También ha trabajado, aunque con menor repercusión, en el teatro y la televisión".
Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.
De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)
Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial)
Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més normalitat i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien lavenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets dautor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables. (Miquel López Crespí)
Antologies poètiques: Naufragis lents (i IV)
Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll
Molts dels poemes que es poden trobar a lantologia Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008) provenen dalguns poemaris que, editats a València, a Andorra o a Barcelona han tengut poca difusió. La publicació daquest llibre a leditorial El Tall moferia la possibilitat danar a la recerca del passat, denfrontar-me novament amb moltes de les poesies escrites en els setanta i començaments dels vuitanta.
Hi ha tres poemaris essencials en aquest aspecte, tres llibres guardonats amb el Premi Grandalla de Poesia, lliurat en el Principat dAndorra. Es tracta de Les Plèiades (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1991), Els poemes de lhorabaixa (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994) i Llibre de pregàries (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 2000).
En lantologia publicada per El Tall també he inclòs alguns poemes de Temps moderns (homenatge al cinema) (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Les ciutats imaginades (Tarragona, Cossetània Edicions, 2006). Però, com he dit més amunt, el gruix dels poemes de lantologia Naufragis lents corresponen a Les Plèiades, Els poemes de lhorabaixa i Llibre de pregàries.
Aquests llibres tenen una història una mica especial ja que, amb prop de cent pàgines per volum i una quantitat semblant de poemes, conserven bona part de la meva producció poètica dels anys setanta i mitjans dels vuitanta. Les bases del Premi Grandalla de poesia del Principat dAndorra són una mica especials, ben diferents a totes les altres del nostre domini lingüístic. Normalment, a qualsevol part dels Països Catalans, les bases especifiquen que loriginal presentat al concurs ha de tenir el nombre de poemes corresponents a un llibre normal de poesia. És a dir, per entendrens, entre un mínim de trenta poemes i un màxim duns quaranta. Però a Andorra demanen un mínim... de setanta poemes! La qual cosa vol dir que un concursant ha de presentar un equivalent a dos o tres poemaris. Mai no mhe explicat per què demanen tanta obra poètica quan, amb vint poemes, ja nhi hauria prou per a saber la vàlua del poeta. Misteris dels organitzadors dels certàmens literaris! El cert és que per aquestes concretes circumstanciés Les Plèiades, dividit en tres parts ben diferenciades, és format per tres poemaris agrupats sota el títol general que dóna nom al llibre. El primer llibre és Joc final, el segon Imatges i el tercer Conjurs. Amb el volum Els poemes de lhorabaixa ens trobam amb el mateix. El llibre és format pels poemaris Una calma somrient, Els itineraris de la memòria i Abismes. Quant a Llibre de pregàries, els poemaris que conté només són dos: Absències i Temps clos.
En total són vuit llibres, quasi vint anys de treball poètic!, obra prou desconeguda pel públic lector illenc i que, per això mateix, he volgut que alguns dels poemes més representatius que contenen puguin ser coneguts mitjançat lantologia dEl Tall Naufragis lents.
El desconeixement daquests poemaris es deu, essencialment i sobretot, als típics problemes de la lluita per supervivència quotidiana de lescriptor nostrat, a la manca dun nombre elevat de lectors de poesia, o de novel·la! Un problema, la manca de lectors, que fa pràcticament impossible la professionalització de lescriptor, la dedicació absoluta al treball creatiu. Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més normalitat i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien lavenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets dautor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables.
En no haver-hi aquest ampli suport del públic lector de poesia, teatre i novel·la, lautor català contemporani que es vulgui professionalitzar es veu obligat a les col·laboracions de premsa, a fer guions per a la televisió, a realitzar tota mena de traduccions, a participar en concursos literaris... I amb tota aquesta feinada tampoc no és segur que pugui subsistir en una societat tan mancada dinterès pel que fa als seus autors.
Aquests problemes de simple supervivència són els que, fins ara mateix, han dificultat prou el poder donar a conèixer la meva poesia entre un públic més nombrós. Caldria recordar que, després de prop de trenta anys de conreu de la poesia, el primer poemari meu que es publicà a Mallorca és El cicle dels insectes (Palma, Editorial Moll, 1992), un llibre que sortí en la prestigiosa col·lecció La Balenguera, concretament era el número 58.
Aquest problema, el no haver publicat poesia a Mallorca fins als anys noranta, shagués pogut solucionar si, en lloc dhaver triat la dura batalla de professionalització literària jo hagués treballat en qualsevol ofici considerat normal per la societat, és a dir tot menys dedicar-se a fer poesia, novel·les o bastir obres de teatre. Aleshores els vuit poemaris que hi ha a Les Plèiades, Els poemes de lhorabaixa i Llibre de pregàries haurien pogut servir per consolidar una presència poètica a la nostra terra. Guardonades i publicades al Principat dAndorra, aquestes obres esdevenen invisibles, tant per als lectors com per als especialistes del fet literari. Per això la importància dantologies com la que ara edita El Tall, Naufragis lents, o com la traducció de la selecció El mecanisme del temps, editada en traducció de Víctor Gayà sota el títol El mecanismo del tiempo a Calambur Editorial el 2007. Aquests sistemes de les antologies et permeten situar cronològicament levolució de la teva obra i, alhora que recuperes el treball dun recent passat, forneixes duna informació necessària els futurs investigadors que vulguin fer un estudi sobre el treball poètic realitzat en aquests darrers quaranta anys.
Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro
Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro
Llorenç Capellà ha escrit: Quan mhe referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès lassaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A lassaig és on es manifesta obertament lhome de combat, lintel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. Lun és el de la lluita de lesquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que shan proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. Daltra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, nés la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.
Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor
Lescriptor és (o hauria désser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria dhaver matisat que aquest testimoniatge que lescriptor ens llega, ha désser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. Nés el paradigma, de lintel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars darticles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, nés un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat descombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva daltra banda amplíssima producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules doripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: Sentor de sang marribava des dalguna latitud remota. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. Sho paga.
Cal recordar que Miquel López Crespí sempre sha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; laltre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José els tres eren de Moya, prop de Conca, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes lexèrcit popular, labril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat shi quedà a viure o a sobreviure. La mare de lescriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que nhavia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí nha escrit pàgines emotives, duna indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres dassaig o en els milers darticles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, lescàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta dun cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, dUnió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on saixecaria una escola pública per a glòria daquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a lassagista qualsevol daquests fets sempre són motiu dun comentari punyent, duna anàlisi que deixa de banda làmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de lòptica social i ideològica.
Quan mhe referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès lassaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A lassaig és on es manifesta obertament lhome de combat, lintel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. Lun és el de la lluita de lesquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que shan proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. Daltra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, nés la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat dun raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen lordre de reflexió anàrquica de lautor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i levolució posterior vers noves formes dexpressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o dEmiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per lautor. El que porta com una motxilla, penjat a lespatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca lafecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.
Palma (Mallorca) 12-IX-2016)
Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)
Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals daquella època, és ple de suggeriments creatius en el si duna cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió descriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. Lafany per innovar i trencar amb lesclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment doposició política antifranquista. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí saté a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. Lescriptor pobler practica un exercici constant danada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb lobjectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants daltres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM
La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més duna important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte descriptor que lidentifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de lescriptor, vista des daquest punt de mira, no consisteix tant en lelaboració duns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques shi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de lexperimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.
Daltra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des duna relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom sentesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables outsiders, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.
Miquel López Crespí saté a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. Lescriptor pobler practica un exercici constant danada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb lobjectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants daltres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.
El marxisme, loposició a lestalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, lestudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls dhistòria que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, don ve i cap a on va.
En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que shan enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part duna cultura crítica de la qual no creu que shagi dabdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital dexperiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part duna rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.
Cultura i política en el canvi social
El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès lescenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, duna manera o de laltra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb lascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política daquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, lha viscut i lha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en làmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts desforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.
Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini lhavia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat dun canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts dintel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat dun front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en lapoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura dun poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud daportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.
La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. Lenlluernament, des de làmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no sexplica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a lhora dentusiasmar-se o no amb el General de lEspanya una.
Les formes de lart i el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals daquella època, és ple de suggeriments creatius en el si duna cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió descriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. Lafany per innovar i trencar amb lesclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment doposició política antifranquista.
Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que lautor del llibre aconsegueix treure de loblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.
Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a limmobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I daquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, daquell model polític aixecat sobre una llarga guerra dextermini. Encara ara, i potser més duns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal daquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca dextermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de lassoliment dun nou tipus destat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits daquest llibre.
La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins lestat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament duna societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes dAlemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència daquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront dun estat espanyol militarista i profundament reaccionari.
La perspectiva de la història
A hores dara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per lestat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o lassoliment dun marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model destat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i lestat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.
La democràcia és lexpressió de la voluntat majoritària dun país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant dun procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys docupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, daquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia una guerra de posicions.
Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per lonada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model destat, la reacció dels poders fàctics daquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables dexpressar afinitats catalanistes. Els nous temps que sendevinen a lhoritzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera den Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a loblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem lorgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.
Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016
Avui fem els 77 anys! Ànims i endavant les atxes!
La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.
Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.
Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.
De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.
Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.
Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.
En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.
Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").
La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.
Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.
Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".
Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.
Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.
Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.
Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...
Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.
Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...
L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!
Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).
En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".
Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar lescriptor Miquel López Crespí
Novetats editorials - Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar lescriptor Miquel López Crespí
Francesca Bosch
Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!
L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.
A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB. No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat. Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional. Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació! La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial. En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica. Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe. Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants. Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans. Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers. Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys. "No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra? Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats". L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes. M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo? Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar. La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals. Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva. Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis. Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)
Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´informar (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas.
Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo. Imaginau la professionalitat d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?
Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.
Amb l´excusa barata d´informar, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.
L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.
Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´informar (d´un cas oblidat i enterrat!). Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas.
Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo. Imaginau la professionalitat d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?
Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el socialisme proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.
Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.
Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.
Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.
'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).
'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.
'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".
Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.
Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.
Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.
Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.
Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.
Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.
El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".
A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.
En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.
'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.
'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.
Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".
Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.
Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.
Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.
El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.
'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.
'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?
'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!
'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.
'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.
'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.
'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".
Mateu Morro i el periodisme d'opinió a les Illes
L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)
El periodisme d'opinió a les Illes
Per Mateu Morro i Marcé, historiador
Article de l'escriptor Miquel López Crespí publicat a Última Hora a mitjans dels anys seixanta. L'escriptor de sa Pobla porta, doncs, més de quaranta anys escrivint articles contra la dreta i en favor d'un món més just i solidari, en defensa de la cultura catalana i progressista. Milers d'articles al servei del nostre redreçament nacional i social.
En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec, els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.
Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977. Posteriorment la majoria de l'OEC s'integraria en el PSM després d'un Congrés d'unitat, el IV Congrés, que es faria a l'antic local de l'OEC a Inca.
Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.
En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.
Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Mateu Morro (a la dreta) dos històrics dirigents del PSM. Miquel López Crespí sortí elegit membre de la direcció del PSM l'any 1978, en el IV Congrés del partit i Mateu Morro ha estat prop de dues dècades dirigint el nacionalisme d'esquerra mallorquí. Miquel López Crespí representa 40 anys anys de periodisme d'opinió a les Illes, des de la premsa clandestina antifranquista (Democràcia Proletària, La Voz de los Trabajadores, Mallorca Obrera...) a les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca, Diari de Balears, Cort, El Mundo-El Día de Baleares, Temps moderns, La Nau, L'Estel, revista Sa Plaça, Quatre illes, Eurosalmón, El Mirall... i les més diverses publicacions dels Països Catalans.
La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]
L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí