tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Pel carrer, em trobo una nova mare amb son fill, aquest cop adolescent. Podria ser ben bé la segona part d’una escena anterior. Aquest cop, el noi camina a un altre ritme, un parell de metres davant de sa mare, que li recrimina amb un crit. “Allarga tu més”, respon ell, amb aquell to d’indiferència tan deliciós dels adolescents. Definitivament, els ritmes en què avancen les diferents generacions mai van al gust de tots.

Si em llegiu, coneixeu la meva dèria de fixar-me en mitjons que apareixen caiguts a la vorera. De fet, fins i tot he fet un llibre on aquest personatge és el fil conductor de tots els relats, No ésla derrota, sinó el vent (Onada Edicions).

Aquests mitjons que trobo sempre estan desaparellats, però avui s’ha produït un fet insòlit: en trobo una parella enmig de la vorera, estesos a un metre i mig un de l’altre. Aquesta trobada desperta la meva atenció, com no podria ser d’una altra manera, i la imaginació. Em recorden altres històries d’amants caiguts en parella en la desgràcia, com Los amantes de Teruel, o Romeu i Julieta, units fins al final en per la fatalitat i per una mirada excessivament dramàtica de l’amor.

Pel carrer, una mare, que intueixo atrafegada, porta de la mà el seu fill menut o, més ben dit, l’estira amb certa ànsia perquè avanci. Ell camina maldestre, mandrós, a empentes i rodolons, sense deixar de queixar-se en cap moment i de reclamar que el pugi en braços.

-Va! Una miqueta més –diu ella-  que ja ets gran. A la farola t’agafo.

Jo segueixo escrupolosament la meva direcció, deixant a l’aire el final de la història que, a propòsit, prefereixo no desvetllar. Complirà la promesa i l’agafarà a la farola? Intentarà mantenir el pols fins la propera?

Endevino una lluita vital, aquell moment en què els fills comencen a pesar, que els músculs de l’esquena emeten factura. Aquell desig contradictori que els fills creixin, que comencin a ser una mica independents, i la temor que comporta alhora. I per això li posa davant la pastanaga de “ja ets gran”, perquè ser gran és aquell èxit a què tot xiquet aspira, només de vegades, perquè fer-se gran té alguns desavantatges que els més petits, que són molt espavilats, ja intueixen.

Ahir vaig tenir el plaer de visitar el Club de Lectura de la Biblioteca d'Alcanar, per comentar El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la amb què vaig guanyar el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre el 2015.

Els clubs de lectura són un autèntic regal, i una dolça oportunitat de recuperar llibres, de recordar aquell moment especial d'escriure'l, les emocions i dubtes viscuts, i compartir-los amb gent a que ha llegit el llibre, i que t'exposa les seves sensacions, sempre diverses. Sovint t'aporten una nova mirada, i és un goig comprovar que alguna de les sensacions que volies transmetre han arribat al seu objectiu.

A poc a poc, el llibre que més m'ha costat escriure, que més dubtes i incerteses em va crear, em va conquerint cada dia més.

Fotos de l'amic Tomàs Camacho.