literatura

Y UN CAÑONAZO

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 03/10/2018 - 09:00
"Himno nacional completo, con arma presentada, una descarga de fusilería y la salva de cañonazos que corresponda". Ja coneixem les demandes dels néts de Franco per al trasllat de les restes del Generalísimo. Però no diuen cap a on, el cañonazo. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Genís Sinca a Tens un racó dalt del món


Genís Sinca és el convidat aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, per parlar de la biografia de Joan B. Cendrós, El cavaller Floïd, propietari de la famosa marca d'aftershave que es trobava omnipresent a totes les llars fa uns anys, i que, sobretot, fou un extraordinari impulsor del catalanisme i de la cultura, promotor del Premi Sant Jordi (1959) i de la tradicional Nit de Santa Llúcia, es va implicar en la Nova Cançó, en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, en Banca Catalana, en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una llista inacabable d’accions que han fet de Catalunya el país que és avui. La història desconeguda d’un home que, per sobre de tot, creia en el seu país i la seva gent. 
També ens visita el jove lector Pablo Moreno, per a fer-nos dos recomanacions.
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 3 i 10 d'octubre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

La generació literària dels 70 i Gabriel Janer Manila

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània


Per Miquel López Crespí, escriptor


Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".


L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".


Categories: literatura

cada dia

Cada dia soc més vell
Cada dia soc 
Cada dia pot ser l'últim 
Cada dia pot ser el primer 
Cada dia és cada dia 
Cada dia
Cada dia
Cada dia
I la nit?
Categories: literatura

Josep Pedrals: ‘Jo sóc d’aquells nens que agafaven gàlbuls del xiprer per tirar-los a l’escocell’

Vilaweb Lletres - Dll, 01/10/2018 - 22:00

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) desborda. És tanta la seva riquesa lingüística, formal i de pensament, és tanta la seva exuberància literària, i és tan singular la seva literatura, que desborda. El lector així ho experimenta amb la seva última obra, Els límits del Quim Porta, un volum de 615 pàgines publicat per Labreu Edicions. S’inclou dins la col·lecció de poesia Alabatre, tot i que el llibre és un amalgama de gèneres ben pastats, que el mateix Pedrals resumeix dient: ‘És un assaig sobre la lectura, qui llegeix, què llegeix i com, presentat en forma de novel·la, que conté dos-cents poemes i també un aplec de contes.’

Josep Pedrals s’ha quedat ben descansat, amb sensació de buit, diu, després d’haver acabat el llibre, que tanca la trilogia formada també per El furgatori (Labreu, 2006) i El romanço d’Anna Tirant (Labreu, 2012). I diu que Els límits del Quim Porta és una mena de biblioteca, entenent la tradició literària com la construcció d’una biblioteca. Per això ens fa contents que ens convidi a la biblioteca que va bastir el seu pare, i que ara és la seva biblioteca i el seu despatx, per fer l’entrevista. Com que en Els límits del Quim Porta Pedrals es mostra molt i molt, hem volgut entendre d’on ve, quina és la seva formació, per esdevenir qui és.

On som?
—Som a la biblioteca del pare, que ara és la meva. El pare tenia molts llibres, era un gran lector i un gran comprador de llibres. Feia feliços els llibreters. I llegia tot el sant dia, tant com podia. I anava acumulant llibres, acumulant llibres, i al final no hi cabíem a casa i en teníem a casa dels parents. Finalment, gràcies a uns diners que li van arribar, en comptes de fer-se una caseta amb piscina, que és el que fa tothom, va muntar la biblioteca, una biblioteca privada per tenir els llibres i tenir-los ben ordenats. Gaire ordenats no els hem acabat de tenir mai. Però és una meravella, és el seu llegat. És una biblioteca especialitzada en filosofia i teologia, que eren les seves branques de coneixement. I ara també hi ha una bona secció de literatura i de poesia catalana. Em sap greu que la part de teologia no la continuaré, perquè no la conec i… Penseu que el meu pare estava molt al dia: es va morir a noranta-set anys i a la biblioteca trobareu llibres de les qüestions de filosofia més importants que es tractaven a Europa, comprats l’últim any, abans de morir-se. Jo estic al dia d’altres coses i no tinc tants calés per a anar-los gastant en dues branques diferents.

Vau créixer entre aquests llibres?
—Sí, perquè eren llibres que teníem a casa. La casa dels pares tenia totes les parets forrades de llibreries. Jo vaig néixer dins d’una biblioteca.

I què us agradava llegir de petit? Amb una gran biblioteca a l’abast, amb un pare, Ricard Pedrals (1920-2017), ex-capellà, teòleg, molt avesat a la relació amb les criatures per l’escoltisme que va impulsar, mestre de formació, les possibilitats eren moltes.
—El meu pare no em va limitar mai la lectura. I tenia de tot a la seva biblioteca. Jo vaig poder descobrir els meus gustos, que era una cosa molt estranya: quan era petit em fascinava Viatge d’un moribund del Joan Sales i després llegir l’Armand Obiols. Els meus exemples poètics eren els que triava jo.

Tanmateix, el talent no s’hereta i els interessos tampoc. Què creieu que va fer que us decantéssiu cap a la literatura i la poesia?
—De fet, era un instint que he tingut de sempre. El fet de la paraula mig cantada. Jo tenia el costum de veure el meu pare llegint. Llegia sempre, anava pel carrer llegint un llibre i controlava tant que no s’entrebancava. I a casa, s’asseia a la seva cadira i llegia. I com que llegia coses densíssimes, es parava un moment i pensava. I jo per imitació, feia igual: jo llegia, em parava i pensava, per reflexionar sobre allò que havia llegit. I acabava donant voltes sobre les formes del text. Així arribes a la poesia pel pensament. Si analitzes vint vegades com sona una frase o com està estructurada, acabes anant al poema, perquè és portar el llenguatge a la seva màxima expressivitat.

Aprenentatge per imitació.
—Per imitació del pensament del pare, la meva capacitat de pensament era purament estètica i vaig anar a parar aquí. I després també, perquè si tens un cert gust estètic i et vas passejant per la biblioteca… Recordo que em sabia títols de memòria. I de vegades el pare em preguntava a mi on eren els llibres, perquè jo em passava el dia mirant lloms i sabia on eren. I tenia títols al cap que encara ara no sé ben bé què volen dir. Per exemple: Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient, que és un títol de Schopenhauer. Recordo que de petit em flipava aquest títol.

Per tant, el vostre interès pels llibres va néixer d’una manera natural, dins d’un context completament favorable.
—Sempre m’han fascinat molt les biblioteques… Sabeu què és l’ASMER? Autonomous Sensory Meridian Response. És una sensació que tens, en diuen orgasmes mentals, provocats per determinats sorolls o veus, que et fan unes pessigolles dins del cap. Si ho tens o ho has viscut, és molt natural. I això passa molt a les biblioteques, el soroll de paper ho fa molt, això.

Teniu aquesta capacitat sensitiva?
—Sí, la tinc. I és ben curiós, en altres que ho tenen, ho endevines, perquè de vegades si veus gent treballant molt concentrada en alguna cosa, tranquil·la, assossegada, allò ho causa molt.

Sou sinestèsic també?
—No, gens ni mica. Les he de buscar verbalment les sinestèsies, jo. Tinc amics que són músics que les identificacions entre colors i sons les tenen directes, i jo no. Tot i que identificar els sons amb el nom de la nota, sí que ho sé fer. Però, és clar, he estudiat música i treballo amb músics sempre. Tinc un piano a la biblioteca.

Aquesta relació entre la veu i la paraula i la música dèieu que l’heu tinguda de sempre.
—Sí, per aquesta idea que la poesia és la música de les paraules. I és un dels grans camins que he intentat seguir: veure com cada cop em sonaven millor les coses. De fet, es nota. Si llegeixes els poemes d’Els límits del Quim Porta, sonen millor que els poemes dels llibres anteriors, són més senyors en l’àmbit sonor. Netejo més, poso millor els accents, sóc més conscient de com vaig a parar a un fraseig o a un altre.

I què va ser primer, la música o la poesia?
—Van molt juntes, perquè són formes d’expressió sonora. Que després la poesia l’hàgim escrit és un altre tema. A vegades et surt un gruny: el gruny és música o és una onomatopeia? Si és una onomatopeia, és poesia, si és simplement un so, és música. Em sembla que era Pascoli qui deia que saber fer onomatopeies era marca de bons poetes.

Quan vau començar a escriure poesia?
—De sempre. Quan em van ensenyar a escriure vaig dir: gràcies a Déu que ja puc plasmar allò que volia fer. Jo vaig trigar molt a parlar. El meu pare sempre ho deia: ens pensàvem que eres tonto perquè només reies (aquest nen riu massa). No vaig dir res fins que cap als dos anys i escaig vaig començar a parlar, gairebé amb frases subordinades. Com a mite infantil m’agrada molt. I de poemes escrits, en tinc d’ençà que tenia sis anys. I a casa m’ho deixaven fer.

I tan petit ja éreu lector de poesia?
—Me’n llegia el pare, sobretot. I també he anat a escoles i instituts que tot això ho tractaven molt bé. I això es nota.

No us van fer malbé.
—No, al revés. Vaig anar a l’escola Reina Violant de Gràcia i a les Pies de Diputació a l’institut. I aquí, al Clot, sempre feia els Pastorets, i el vers te’l fiques a dins. Amb la colla del barri ja fèiem l’imbècil fent de dimoniets. I també fèiem la Passió.

Els Pastorets i la Passió?
—Sí i era una Passió molt curiosa. La dirigia el pare Enric Puig i era molt bonica. El Clot és molt guai.

 

També heu escrit teatre.
—Sí, però vaig trigar molt a escriure teatre. Primer vaig entrar molt en el món de la poesia. No va ser fins més tard que vaig escriure teatre, quan em vaig retrobar amb els amics que havien optat per aquest camp. Amb en Jordi Oriol, per exemple, vaig veure que la feina del teatre era una altra cosa i vaig començar a mirar-me’l des d’un altre cantó i vaig començar a fer coses de teatre. També perquè vaig veure que el recital i el teatre anaven molt de la mà. La teatralitat del vers…

Quan vau publicar el primer llibre de poemes, ‘Escola italiana’, éreu molt jove, teníeu vint-i-quatre anys.
—Sí, i tot i això, encara hi va haver algú que em va dir: com és que has tardat tant a publicar? Perquè jo ja feia temps que feia recitals, des dels disset o divuit anys.

I com vau començar a fer recitals?
—Anava a l’institut amb l’Eduard Escoffet. Ens vam fer molt amics, i encara ho som. L’Eduard ja muntava històries de poesia des dels quinze anys. I em va començar a fer moure per llocs d’aquests. Aleshores vaig conèixer en Víctor Cuadrada, en Víctor Nick, que muntava la ronda de l’Enric Casasses de l’Uh i em va dir: a tu et portarem com a esperança de la poesia. I se’m van endur de gira.

Vau fer la gira del llibre ‘Uh’ d‘en Casasses?
—Hi anaven la Dolors Miquel, en Gerard Horta, a vegades en Pau Riba, en Gerard Quintana, era una colla molt rara. Jo tenia disset o divuit anys i va ser el meu gran bateig.

I com us va marcar aquest començament?
—Em va marcar amb això d’agafar el gust pel recital. Veure com l’Enric el treballava i també la Dolors, i es podia anar per uns cantons de la poesia que a mi em semblaven molt més interessants que moltes coses que havia mamat a casa… El pare, vulguis que no, era noucentista en moltes coses, neonoucentista o ribià (quan entres a la biblioteca hi ha un poema de Riba). I ells em van modernitzar per dins i em vaig sentir molt més còmode. I entre una cosa i una altra em vaig anar encarrilant.

Vau sumar al noucentisme l’avantguarda dels anys vuitanta i noranta.
—I a partir d’aquí, a més a més, vaig començar a treballar més els recitals, a veure com me’n podia sortir, quines eines em funcionarien… Coses que ara funcionen molt bé: com els slams, que són una manera de treballar el poema a l’escenari. A vegades en l’slam falla la part literària, però són vies que s’han obert més tard i que són molt interessants. Tot allò que predicaven amb la polipoesia als vuitanta Enzo Minarelli i companyia, si ho treballes d’una manera més trobadoresca… És un camí que a mi m’ha anat bé. Cadascú troba el seu.

El recital té una part d’espectacle, també.
—Sí, s’ha de ser caritatiu amb el públic.

Què voleu dir?
—És a dir, has de ser generós, perquè el públic no ha vingut a escoltar la teva teràpia, ha vingut perquè pugui elevar-se, riure o plorar, depèn de què vulguis transmetre. Ho dic perquè, de vegades, els recitals de poesia sembla que no estiguin pensats per al públic sinó per al poeta. Tampoc no és això.

Del recital al grup de música, té una lògica.
—Tenia molta lògica, perquè jo ja havia fet els meus grups de música a l’institut, com tothom. I en vam muntar un que es deia Explosión Bikini que va funcionar bastant bé. Vam fer els caps d’any del 1999-2000 i 2000-2001 del Sidecar. Jo ja feia els meus recitals i a vegades em sorgia la necessitat de cantar-los, perquè em sortien cantats, i aleshores vaig demanar a l’Albert, el guitarrista d’Explosión Bikini, de fer coses junts. I vam començar a musicar alguns poemes. I quan en teníem no sé quants musicats vam dir: per què no muntem una banda? I vam fer els Nens Eutròfics.

Havíeu estudiat música i instrument?
—Sí, vaig estudiar música i tocava el clarinet.

Us demano tantes coses de formació i m’interessa entendre la vostra evolució, perquè el llibre que acabeu de publicar, ‘Els límits del Quim Porta’, mostra les vostres inquietuds i preocupacions literàries, socials, personals… Ho poseu tot.
—De fet, ma mare, quan el va haver llegit, em va trucar i em va dir: no et fa una mica de por, haver-te explicat tant? No ho sé, però precisament és la gràcia, haver-ho aconseguit, oi? De fet, la formació ajuda a entendre la combinació de registres constant. El meu pare parlava perfectament el català i era un perepunyetes en el bon sentit. Jo sóc d’aquells nens que agafava gàlbuls del xiprer per tirar-los a l’escocell. Són coses que a mi no em resulten estranyes. És com dir: m’ha picat un mosquit a la sofraja. I la gent em pregunta, on? O si clavo un cop de puny, em fan mal els artells.

Precisament, ‘Els límits del Quim Porta’ és una festa verbal. Mostra la vivor de llengua, que avui es troba molt esmorteïda.
—Esmorteïda del tot no està si sou capaç de dir ‘esmorteïda’ en una entrevista.

Ara sabem que aquesta riquesa lingüística prové de la cura que va tenir el vostre pare en transmetre-us la llengua. I, per cert, una de les dues dedicatòries del llibre diu: Al meu pare, que em va ensenyar a estimar i respectar el que es veu i el que no es veu.
—La cosa més curiosa és que diria que em va ensenyar a estimar sobretot allò que es veu. És a dir, que el meu pare era un gran metafísic i era un home de pensament, però era un home de ser-hi. Era una de les persones que més companyia feia i que més sabia estar. I tenia una paciència proverbial. Just l’altre dia va fer un any que es va morir i van fer una missa a la parròquia, i el capellà ho va dir: en Pedrals venia aquí a fer comunitat, perquè ell sabia que un dels valors del religrio, del relligar, era fer comunitat. Per tant, ell anava a fer comunitat. I sense cap mena de fum. Tu pots tenir una vida filosòfica tan gran com vulguis i un sentit d’espiritualitat profundíssim i que t’eleva, però si alhora saps ser un cristià de carrer, que treballa amb els qui tens al voltant… A la vida importa allò que tens al voltant, no les enciclopèdies.

Sou creient?
—Sóc agnòstic. Que seria una manera de salvar-se el cul.

Sí, és un estat confortable.
—És molt confortable. Sabeu què passa? Que la idea de Déu m’agrada molt, però no tinc fe. El trobo molt literari, Déu, però em costa molt imaginar-me’l com a entitat present. Però em costa molt negar-lo, també.

A ‘Els límits del Quim Porta’ anomeneu el lector l‘Ull de la Providència.
—Sí. L’únic Déu que hi ha davant un llibre és el lector, que decideix quan s’acaba o no s’acaba la història.

Una de les característiques de la vostra literatura és la barreja de l’erudició amb allò que és popular. És un tot. De la frase feta en traieu erudició.
—Sí. En aquest llibre fins i tot hi ha uns personatges que parlen en caló. I hi ha paraules que les he sentides de gent més jove que jo, que no havia pensat que podien tenir un determinat ús. I, és clar, la tradició també és això. Quan entres una mica més en què feien realment els autors, llegir un autor, veure què feia, llegir-ne la biografia, saber per què anava per aquí i no anava per allà, acabes entenent moltes coses i veus que realment el seu afany no era petulant. És a dir, els clàssics no eren petulants, eren gent que escrivien sobre les coses que tenien necessitat d’escriure. Comprens i comparteixes certes preocupacions i això és molt bonic, perquè, de cop, ja no són clàssics, són companys de viatge. I aleshores no queda estrany posar-los al costat de qualsevol altra cosa del teu viatge.

També heu contribuït a popularitzar la poesia, portant-la als mitjans de comunicació.
—Forma part d’una idea que tinc bastant clara, que és que la poesia no és només una qüestió per a elevar-se i parlar de les coses més transcendents, sinó que també és una cosa que va molt bé per a la vida quotidiana. M’ha anat molt bé relacionar-me amb la colla de glossadors. Que la poesia pugui ser una cosa de qualsevol moment, que puguem fer un poema sobre el got que tenim a sobre la taula, és molt bonic. I, per tant, que la poesia es pugui estendre a tots els mitjans i en qualsevol moment, és necessari. I també és necessari perquè la fa més propera i pots anar a les elevacions sense cap problema.

I per què creieu que en el món actual la poesia queda encaixonada en un àmbit i això ens la fa menys permeable per a la vida quotidiana?
—No ho sé. Però de poesia en fem en molts moments del dia, passa que no en som conscients o no la considerem com a tal. Allò de ‘poeta, músico y loco, todo el mundo lo és un poco’… Tothom en fa, de poemes, cada dia. Que se n’adonin i en treguin el suc que en poden treure és una altra cosa. El problema és que tenim entès que pensar una mica la frase que has dit, donar-li una reflexió i potser ampliar-la una mica és perdre el temps. La poesia hi és, però ni estem educats per fixar-nos-hi ni estem educats per donar-li el temps i el valor que potser necessita.

—’Els límits del Quim Porta’ és el tercer volum d’una trilogia que va començar el 2006 amb ‘El furgatori’ i va seguir anys després amb ‘El romanço d’Anna Tirant’. Impressiona que ja tinguéssiu planificada la trilogia dotze anys abans.
—Sabia que la podia anar fent. Havia posat els embrions per a fer un joc més gran. Un cop en poses la base, vas al segon. Però no la tenia tota clara, ni sabia que seria exactament així, ni en tenia els títols.

Us inventeu un personatge, en Quim Porta, i obriu una sèrie de camins. Aquesta trilogia és un constant joc literari, una festa, però també un procés dur i exigent de demanar-se pel procés de creació, per la literatura mateixa: per les flaqueses, pels excessos, pels estímuls, pels errors… I per com llegim les obres dels altres i com ens llegeixen les nostres…
—Un compendi. Tot plegat, va lligat al fet que el càrrec de poeta és considerat, en totes les societats i en totes les cultures, com una cosa quasi sacerdotal, diguem-ho així. Té un component que se situa entre el bufó de la cort i el sacerdot que ha de fer la dansa de la pluja. I t’adones que professionalment t’has ficat en un merder. Em sembla que necessitava explicar el perquè i el com ho faig, i ho necessito anar fent, perquè té una entitat molt estranya. Analitzar què han fet els altres, com ho han fet i des de quin punt de vista, perquè jo sóc poeta com a ésser social, sóc poeta per tothom que em coneix, i em pregunto què sóc davant de l’altre. I com que ho sóc en tant que recitador i en tant que persona que escriu, als llibres és més fàcil intentar aquest punt.

La necessitat de comprendre és el punt de partida de tots aquests llibres. També la necessitat de revisar-vos constantment.
—És tal qual.

I respira una gran llibertat.
—La primera versió d’Els límits del Quim Porta la vaig patir també, em va costar. Vaig anar redactant per ordre, però quan ja tenia acabada la segona part del llibre, i que havia aconseguit un estil meravellós a partir del capítol tres, vaig refer l’u i el dos. Estilísticament no lligaven amb la resta, m’havien quedat distants. I després el to era molt més dolç i agradable. Fresc i funcional.

És un llibre molt poc corrent.
—Les necessitats expressives cadascú les vehicula per on pot. A mi m’ha sortit per aquí. I tinc unes necessitats expressives que no tan sols les puc posar en el poema, sinó que m’agrada també ser un creador d’històries. Jugo a això. A més, no veig per què m’he d’obligar a tenir el criteri de fer un llibre de poemes a l’ús. Si ho fa tothom, per què ho he de fer jo.

Heu dit alguna vegada que el sonet és la vostra forma poètica preferida.
—Sí, per la mesura que té i perquè m’hi sento còmode. Li tinc la cosa agafada. I trobo molt interessant que una cosa tan quadrada hagi esdevingut la idea del poema en la traducció occidental. Quan Brossa va demanar a Foix què havia de fer per aprendre a escriure, Foix li va dir: fes sonets. Això vol dir que el gran modernitzador de la poesia catalana, que és Brossa, parteix del sonet. Així que la nostra tradició moderna és a partir del sonet, i l’antiga també (tot i que Ausiàs March no feia sonets).

En la trilogia, hi ha la voluntat de treballar la pèrdua de l’autoria. Això és molt estimulant, però, per què aquesta necessitat? És una manera d’entendre la tradició, el llegat? Som el que ens precedeix?
—Sí, perquè arriba un punt que la manera com hom queda retratat als llibres és com un filtre. I l’autor queda dissolt per nassos. I perquè m’interessa molt el fet que allò que llegim és molt real i sempre és molt mentida. Hi ha un tros al final del llibre sobre això, a partir de la pàgina 603:

«[Com has anat veient, Ull de la Providència, aquesta història és una invenció permanent de maneres d’experimentar els límits ontològics i la noció de l’obra. Una ambició típica de l’art contemporani. Molt bé.
Ara, nogensmenys, ja deu tocar sondejar els límits morals, la manera de ser de l’artista.
Més valdrà, doncs, que ens hi posem nosaltres primer, perquè, entre els diversos jos del llibre (claudatorials, transclaudatorials, etc.), la nostra zona és més confortable per esmicolar en Josep Pedrals.
Quin Josep Pedrals?
Aquí hi ha el tema. (…)]»
Són reflexions sobre la identitat que vaig posant al llibre, per mitjà dels personatges. Per què, qui és el Quim Porta? És la gran pregunta del llibre.

En Quim Porta és una quimera, però en els pròlegs de ‘El furgatori’ i ‘El romanço d’Anna Tirant’, apareix com un ser molt terrenal.
—És aquesta idea que quan algú desapareix o es mor, ja no hi és. Per tant, l’has d’anar omplint. I això es troba al final d’Els límits del Quim Porta. Tot el final del llibre gira al voltant de la idea del que fem amb els qui ja no hi són. Ens els hem de reinventar. És la part bonica del procés històric. Els personatges històrics esdevenen una cosa diferent que no devien ser. Són molt més segurs que no eren. Un cop morts, tot el que van fer està pautat, és una cosa rara. I en el llibre també hi ha tot un joc de referents que no hi són: els dolents del llibre venen coses que és impossible que tinguin perquè no s’han conservat. Fins al final, que arriben a voler vendre una màquina de fer paraules inventada per Pla i Sagarra. Surt molta gent al llibre, també de vius: el Francesc Serés, el Jordi Julià, surt el Víctor Sunyol… Un munt de gent.

Molta dosi d‘humor.
—El text de ‘El geni català’ és molt graciós. A la pàgina 524. I hi ha un tros important, a la pàgina 447, que m’agradaria llegir-vos:

«[Pot semblar que en aquesta aventura hi ha inquietud sense valentia, una renúncia complaguda a la brometa, una penombra, una sordina… Pot semblar que el text és airosament escèptic i plaentment irònic; molt escrupolós, però que només balbuceja.
En realitat, però, hi ha un cinisme fracturant per les malenconies elegíaques i un realisme cru bategant endins de les vaporositats romàntiques.
Això sí: fotent-se’n.
(…)
En el fons, Ull de la Providència, tots som una ombra irònica de la nostra idealització.]»

Aquest és dels trossos més importants del llibre. Aquest és gros. M’he quedat a gust.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura