literatura

Escriptors de sa Pobla - Dietaris i llibres de memòries: Miquel López Crespí

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

És Vicenç Pagès Jordà el David Bowie de les lletres catalanes?

Vilaweb Lletres - Dv, 20/10/2017 - 22:00

Sebastià Portell, possiblement l’infant terrible de les lletres nostrades, ens va sorprendre a tots amb una meravellosa novel·la titulada El dia que va morir David Bowie publicada per Labreu Edicions. Ara és un dels narradors més consagrats de les nostres lletres, Vicenç Pagès Jordà, qui reivindica el nom de Bowie per a fer una comparança entre el genial músic anglès i la seva evolució com a escriptor. ‘Hi ha grups com els Ramones, que són sempre iguals i que toquen sempre de la mateixa manera i és el que el públic espera; hi ha en Bob Dylan, que fa el que li dóna la gana i mai toca igual cap cançó i això desconcerta els seus seguidors, pels quals té un menyspreu absolut i que es reinventa cada cop, i després hi ha David Bowie, que evoluciona sense salts. Reinventar-se és molt difícil i evolucionar sí que es pot intentar, i si tens un editor que t’ho publica, llavors vol dir que ho has fet bé.’ Amb aquesta comparació musical l’escriptor de Figueres va presentar la seva novel·la menys musical, Robinson, un text breu, una nouvelle que ha publicat a Empúries.

El text explora les possibilitats que s’ofereixen a H, el protagonista, quan un bon dia decideix d’esmunyir-se per sota de la porta del garatge de casa dels seus veïns i emprendre una exploració minuciosa i detallada de la llar aprofitant que han marxat de viatge i per descobrir d’on prové el soroll infernal en forma de música que ha torbat la vida fins a aquell moment més o manco plàcida i avorrida d’aquest carter.

El seu editor, Josep Lluch, diu que es tracta d’una novel·la ‘claustrofílica, centrípeta i horitzontal’ i que tot i que s’allunya de l’estil exhibit fins ara per l’escriptor, ‘és una novel·la totalment Vicenç Pagès’. A l’hora d’anar a buscar referents, l’escriptor ha parlat amb inquietud de dos contes clàssics infantils, La Rínxols d’Or i La Blancaneu, ja que en sengles històries es planteja l’entrada en una propietat aliena i les conseqüències que això comporta per a les protagonistes. Si anem a cercar en la literatura per a adults els referents, els trobem en Una conxorxa denzes o en l’autor Michel Tournier. Amb tots aquests models, Pagès ha creat el seu peculiar Robinson i ha creat una nouvelle que no deixa indiferent els lectors, però que treu de la zona de confort aquells qui busquen en aquest nou llibre de l’autor els elements referencials que l’han dut a ser un dels escriptors amb més fidelitats guanyades.

‘Vaig tenir molt clar que havia de fer això quan en una presentació a Figueres va venir una senyora i em va dir que el llibre li havia agradat molt perquè el protagonista vivia al seu mateix carrer. Vaig tenir una reacció visceral i vaig decidir que en aquest llibre no hi hauria cap identificació possible. Això ha suposat treure molt de llast de sobre i és la primera vegada que he escrit sense haver de documentar-me i això ha estat un alliberament i un repte’, va explicar l’autor.

Vicenç Pagès també va dir que la cosa més difícil de fer en el procés d’escriptura era la sinopsi: ‘És molt important, però no hi penso fins al final. El llibre s’escriu per portar el lector cap a un lloc determinat i la sinopsi sovint destrueix la finalitat de l’autor explicant coses que s’haurien de descobrir a poc a poc. La sinopsi d’aquest llibre és això, la d’un tipus que entra a casa dels veïns, explora, té unes provisions que s’acaben i, com en el Robinson original, descobreix que està molt bé tot sol.’

Una de les fantasies que té aquest personatge és la de poder desplaçar-se en un llit flotant. ‘És quelcom que vaig descobrir que molta gent somnia i potser té a veure amb el fet que ara els dormitoris són molt més privats que abans, quan no eren tan privats i lligaven amb el poder. Qui era al llit estava molt còmode i horitzontal i l’altre, dret i incòmode, i aquesta és una de les idees que floten en el llibre, igual que el concepte de concèntric. De vegades perdem el temps descobrint coses que són lluny i ignorem les que són a prop, i per això aquesta exploració sistemàtica de la casa dels veïns.’

L’H és un home que també té conviccions. Està fermament convençut que el món es divideix entre els qui fan servir pastilla de sabó o els qui empren gel de bany, i Vicenç Pagès diu: ‘En el meu cas tot depèn de l’etapa. Jo sóc dels qui ha viscut la transició del sabó al gel i és semblant al de la màquina d’escriure a l’ordinador. Al principi amb el gel no saps què fer perquè no s’ensenya a l’escola, però ara si ets dels de sabó ja ets raret i l’esponja ha perdut molts punts. Ell, l’H, és més de gel, de mantenir una certa distància amb les coses, quan veu que la casa és de gel es queda més tranquil.’

L’any passat, l’escriptor va presentar una nova versió d’El món d’Horaci, la seva primera novel·la i que ell sempre ha considerat la millor. Segons Pagès, va fer un procés de depuració i d’eliminació de molts elements accessoris al text. I sembla que a Robinson hagi optat per fer igual: una fregada amb el gel de dutxa per a eliminar totes les capes de brutícia possibles i deixar la novel·la destil·lada, depurada. ‘El narrador és força sintètic i això és el que buscava. Fins ara havia fet novel·les molt fragmentades, que en alguns casos tenien fragments que fins i tot podien ser gairebé relats, però després de guanyar el Sant Jordi em vaig haver de plantejar què feia, amb el perill de fer el mateix, i així va sorgir aquesta novel·la, on no hi ha cap cançó ni res que identifiqui ni el lloc ni l’època en què discorre. Deixa de ser una novel·la fragmentada però jo crec que manté el meu estil amb aquest narrador que és molt seriós i coherent, però que a la vegada té un punt d’humor quan cal, encara que sóc conscient que potser aquest punt d’humor no el veu pas tothom ni de la mateixa manera.’

Lògicament, fer conferències de premsa en aquests moments implica, inevitablement, parlar sobre el procés i el posicionament polític. Si els periodistes culturals abans de començar ens queixàvem tots plegats sobre com la situació política afectava la nostra feina, Vicenç Pagès va explicar: ‘Com a escriptor intento que el procés no m’afecti gens. Com a ciutadà faig el que crec i molt sovint segueixo instruccions com qualsevol altre, vaig a llocs i deixo d’anar a uns altres, no porto la bandera però camino amb altra gent, passo un dia sencer a una escola, però a l’hora d’escriure he optat per l’opció de no parlar-ne, perquè si tota la producció se centra en el procés ens anem perdent moltes coses, ens impedeix desplegar-nos en altres àmbits. Mireu, Orson Welles va filmar Ciutadà Kane el 1941, al marge de la guerra. Si no l’hagués feta seríem més orfes’, va explicar l’home que vol ser David Bowie, algú capaç d’evolucionar durant més de quaranta anys i de fer-ho sense renunciar a una pàtina d’intel·lectualitat que impregna tota la seva trajectòria. Posats a triar ídols…

Categories: literatura

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana impulsa la campanya #MésQueMaiCultura

Vilaweb Lletres - Dv, 20/10/2017 - 17:54

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana impulsa a les xarxes socials la campanya #MésQueMaiCultura. En declaracions a l’ACN, la presidenta de l’associació, Montse Ayats, ha explicat que van decidir tirar-la endavant amb la voluntat de sensibilitzar la població i perquè no s’oblidi la importància de la cultura i, en el seu cas, els llibres.

Ayats ha assegurat que la tensa situació política ha fet sortir de les rutines i ha fet canviar els hàbits. ‘És evident que el consum cultural ha baixat i creiem que era bo impulsar una campanya a través de les xarxes’, ha dit. Amb aquesta iniciativa, es pretén que la ciutadania consumeixi cultura.

Ayats ha destacat que en qualsevol país l’educació i la cultura són bàsics ‘en temps de conflictes o de no-conflictes’. Així mateix, ha apuntat que unes persones ben formades en el sentit cultural i educatiu tenen més possibilitats de tenir criteri propi i de defensar les idees. Tot i això, ha lamentat que s’hi dediquen pocs recursos. En aquest sentit, ha fet una crida a treballar per a demostrar que amb més cultura i educació la situació anirà millor.

Aquests són alguns dels primers missatges que ha llençat l’associació.

Tenim cultura de país, no deixem el país sense cultura #MésQueMaiCultura pic.twitter.com/Bj01Yu7X59

— editors.cat (@editorscat) October 20, 2017

El país es mou. Mou-te amb ell. T'esperem a les llibreries, als teatres, als concerts, als cinemes… #MésQueMaiCultura pic.twitter.com/6plnltVvC7

— editors.cat (@editorscat) October 20, 2017

Categories: literatura

Microcontes a Amposta




Ahir, matí molt especial. Dins de les XII Jornades de les Lletres Ebrenques, a la Biblioteca d'Amposta, alumnat de 1r d'ESO de l'Institut Ramon Berenguer IV han llegit els microcontes que han escrit, alguns quotidians, altres fantàstics, amb elements sorpresa, amb missatge, amb humor, amb enginy... Es nota que han treballat el gènere a classe. Em sento a gust, al meu terreny. Jo llegeixo algun nanoconte, els parlo de la importància de cada paraula, els recomano que consultin diccionaris de sinònims, tot i que els sinònims no existeixen, o precisament per això. Els dedico un nanoconte que signo sota cadascun dels seus microcontes. Em demanen autògrafs!!!
Per cert, dedicat a aquells que menteixen d'una forma tan vil sobre les nostres escoles, remarco que aquests microcontes són fruit de la classe de castellà.
Categories: literatura

La Vila del Llibre vol convertir Cervera en la ‘booktown’ de Ponent

Vilaweb Lletres - Dv, 20/10/2017 - 02:00

Cervera celebra els dies 21 i 22 d’octubre la segona Vila del Llibre amb la participació de 30 editorials independents. Amb l’organització de taules rodones, tallers, i espectacles literaris, la ciutat busca cridar l’atenció de llibreters, editors i artistes d’arreu del territori.

L’objectiu a llarg termini és el de convertir-se en la ‘booktown’ de les Terres de Ponent; és a dir, en una ciutat amb un gran nombre de llibreries, especialment de segona mà. Amb aquest propòsit, Cervera mira cap al 2019, quan serà Capital de la Cultura Catalana. Alhora, pretén que el carrer Major aculli una Vila del Llibre estable, similar a les de França o el Regne Unit.

De moment, l’espai literari més destacat d’aquesta iniciativa és ‘Els Encants del Llibre’, un antic museu on s’hi podran trobar més de 10.000 títols a preus populars. Aquest punt de venda també funcionarà com a espai de revalorització i reciclatge de llibres en desús. Per tal de realitzar els diversos actes, també s’utilitzaran escoles, altres museus i els punts més emblemàtics del municipi.

Enguany, ‘Cervera Vila del Llibre’ vol reivindicar la figura del llibreter com a ‘psicòleg de capçalera’. Així ho destaca el responsable de la iniciativa, Enric Bono, que considera que els llibreters ‘juguen amb l’estat d’ànim de la gent segons el que li demanen’.

Una de les parades de llibres a preus populars

El festival també vol subratllar la importància de la música, i per això homenatjarà el padrí de l’edició, Jordi Pàmias, mitjançant un espectacle de música d’arpa i poesia que es farà la nit de dissabte al convent de Sant Domènec. En aquesta mateixa línia, La veu de la sirena fusionarà la composició musical amb la literatura per reivindicar la figura de l’autora Carme Riera.

A banda, el cicle ‘Llibres, llibreters i llibreries’ oferirà un col·loqui entre Xavier Bosch, Sílvia Soler i Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters. Carme Martí i Coia Valls també compartiran taula amb Teresa Calabús, fundadora de la llibreria El Cucut, de Torroella de Montgrí.

Pel que fa a les novetats editorials, Andreu Carranza presentarà Ciutat des llops i Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, parlarà del seu darrer llibre, Literatura en un tuit. A més, Adelais de Pedrolo, presidenta de la Fundació Manuel de Pedrolo i filla de l’escriptor, presentarà la reedició de l’obra Crucifeminació i la programació de l’Any Pedrolo 2018. Podeu consultar la programació completa de ‘Cervera Vila del Llibre’ en aquest enllaç.

Categories: literatura

Miquel López Crespí i Llorenç Villalonga

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

TREBALLO EN EL LLIBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 19/10/2017 - 09:00
Anar pentinant la muntanya. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Literatura al carrer a la Ràpita



El passat 7 d'octubre, aprofitant la meva visita a La Ràpita en motiu del recital Versos contra la violència, vaig voler deixar-hi alguna cosa més que moltes emocions: un nanoconte a la terrasa d'un parell de bars.
#literaturaalcarrer
Categories: literatura

Joan Rendé: ’Europa es nega a ella mateixa’

Vilaweb Lletres - Dc, 18/10/2017 - 22:00

Joan Rendé (Barcelona, 1943) ens cita a casa seva, al Poblenou. És una d’aquelles cases antigues, amb caràcter, amb tradició, viscudes. Em diu que és la casa on va néixer. Fa molts anys que Rendé, adscrit a la generació literària dels setanta, no havia publicat res. De fet, en un moment determinat, va semblar que s’havia retirat, que havia canviat Barcelona per l’Alt Camp i l’escriptura per la pagesia. Això té una part de veritat, però el fet és que hem trobat un Joan Rendé molt en forma, ben al cas de la realitat i les circumstàncies que ens ocupen com a país, amb la novel·la Els anys de la serp (Proa) que acaba de sortir del forn i amb una altra novel·la que encara cuina però que diu que ja acaba. I amb una alta capacitat de reflexió, que posa en pràctica amb una llengua rica i una manera d’expressar-se pausadament, triant la paraula justa a cada moment.

Quan hem fet l’entrevista feia poques hores que havien empresonat Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, capdavanters d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), les organitzacions civils més importants del moviment independentista català. Aquests esdeveniments històrics, de revolució que vivim, dramàtics també, imposen començar l’entrevista en l’àmbit polític, perquè no s’entendria d’una altra manera la funció cultural i social d’un escriptor. Doncs això fem amb Joan Rendé: començar pel moment històric que vivim. I no decep.

Com viviu els moments històrics actuals, quina anàlisi en feu, com veieu la situació en què es troba el país?
—Jo veig un país valent, que se sent concernit per les expectatives de futur i amb ganes d’arribar-hi i de lluitar fins que això s’aconsegueixi. A part que estic indignat per aquest darrer esdeveniment de presó per a uns líders pacifistes de la nostra causa, també estic encoratjat a tirar endavant. No em deprimeix això, m’indigna, però no em deprimeix. Entre altres coses, perquè confirma el projecte radicalment oposat que tenim respecte d’Espanya. I nosaltres tenim les de guanyar en el sentit que actuem amb uns instruments d’expressió i reclamació pacifista però consistent, mentre que els espanyols estan acostumats a lluitar, de segles, amb el terror, la força i la violència. I això és un model que ja no es porta. El que em sap més greu és que Europa fa veure que no ho veu. Fa els ulls grossos, gira la vista cap a un altre cantó. Però això arribarà un dia que no ho podrà fer, perquè aquests fets comprometran Europa o comprometran la seva composició. El projecte d’Europa haurà periclitat per causa de no fer atenció a les realitats actuals.

Sou dels qui s’han considerat europeista fins ara?
—Jo era circumstancialment europeista, perquè creia que era l’àmbit en el qual ens havíem d’incloure. Fins i tot pensava que això podia anar a favor de la causa catalana per minvar el poder dels estats. Però ara veig clarament, fa temps que ho veig, que els estats prevalen en contra del projecte primigeni d’Europa. Era prioritzar un seguit de valors que avui manen, segrestats pels vells estats del segle XIX, que no volen deixar escapar els últims romanents d’imperi. Per a ells l’extensió territorial és el tot, però això és una idiotesa. Tenim molts casos de països que són potència i que tenen una extensió minsa o una població moderada. Comunitats grupals que es constitueixen sota una llengua, sota unes lleis, sota uns costums… i s’ha vist clarament que Europa no hi té interès. Europa es nega a ella mateixa amb aquest comportament.

La inacció d’Europa enfront de la repressió fa l’efecte que ha fet créixer el nombre d’europeistes desencantats i antieuropeistes.
—Deixem-ho en més desinterès per l’estat de l’Europa actual. Nosaltres mateixos ja parlem de la possibilitat d’integrar-nos a l’EFTA. Això són coses una mica col·laterals, perquè tanmateix, els països són útils o no ho són. I si som útils produirem, ens compraran, vendrem, ens escoltaran, escoltarem… Ens interessa estar en el context universal des de la nostra personalitat. Si hem de renunciar a ser el que som per convertir-nos en una cosa tímida, èbria i bastant inhumana, no ens interessa en absolut.

A vegades penso què diria Ramon Barnils en aquests moments. Us ho dic a vós, perquè éreu bons amics.
—Jo crec que avui fóra un dels líders. No se’n podria estar. Ell no tenia vocació de líder, sinó de crític amb el poder. Exercia la seva activitat crítica a tort i a dret. Però avui ja no hauria pogut més. L’equidistància que requeria la seva actitud, de ser crític a tort i a dret, com en tantes ocasions, es trencava quan veia que la injustícia s’abocava contra una de les parts. Avui el que vivim l’hauria exacerbat, no ho podria suportar. Anava a dir que ens falta la seva veu, però no és del tot cert, perquè l’exemple que va projectar una manera de fer periodisme i una manera de veure el món, l’han heretat, a part dels seus fills, els seus deixebles. L’actitud d’en Barnils, severa al mateix temps que tolerant (allà on veu el forat s’hi posa, allà on veu la injustícia la denuncia), és l’única manera de fer periodisme contemporani.

Trobeu a faltar les veus del món de la cultura?
—Sí. Són molt tímides. I ja no parlem de la intel·lectualitat espanyola, que dorm en una somnolència clarament estúpida i crec que clarament interessada. A casa nostra crec que la intel·lectualitat s’hauria d’haver organitzat ad hoc. És a dir, per a aquest moment. I ho ha fet molt tímidament. No hi ha manifestos, que haurien de ser tan unitaris i contundents com fos possible, en aquestes circumstàncies tan absolutament antidemocràtiques. Això una consciència intel·lectual no ho hauria de poder suportar. I jo veig que hi ha com una barreja de cansament i por, i trobo que el capteniment intel·lectual és poc organitzat. Se senten algunes veus, sobretot absorbides per les instàncies de tertúlies i aquestes coses; per tant, són veus individuals, i trobo a faltar les veus col·lectives organitzades amb contundència. Després, una altra cosa: sobretot el que fa vergonya és l’actitud desapareguda del Col·legi de Periodistes. Jo vaig assistir amb una certa esperança al manifest que es va fer (que ja feia dies que el trobava a faltar). Quan el col·legi es va manifestar, un dels lectors del manifest, al cap de pocs dies, produïa una entrevista, crec que lamentablement espúria, al president de la Generalitat. Ho trobo d’un oportunisme mesquí.

En quin grau us considereu periodista avui?
—Pràcticament no exerceixo de periodista, però me’n sento plenament. Crec que és una qüestió d’actitud, que porto des del néixer, i és el meu interès per l’actualitat. Durant el dia, em dedico plenament a la literatura. Tanmateix, ara fa dies que no escric, perquè estic constantment pendent de la televisió i la ràdio, per mantenir-me informat al moment. Això és febre periodística.

La revolució que vivim es diu que és el final del règim instaurat el 1978. Ho veieu així? Podem crear cap paral·lelisme entre el final de la dècada dels setanta i aquest final de la segona dècada del segle XXI?
—He de separar dues coses. Jo aspiro que per a nosaltres sigui el final del règim del 1978. Ens hem d’alliberar d’aquest llast. I com més aviat millor. Si pot ser demà, que no sigui demà passat, sempre amb la previsió estratègica que el que fem pugui ser realment un pas endavant, que no ensopeguem amb un sot. Per altra banda, em sap greu pels espanyols, però crec que no l’acabaran.

Espanya no acabarà el règim instaurat el 1978?
—No l’acabarà.

Què us ho fa pensar?
—M’ho fa pensar la majoria parlamentària que tenen els partits de dreta, per no dir-ne d’ultradreta. Aquesta mena de neofalangisme que s’ha instaurat per heretar les masses del PP, que comença a donar senyals de caducitat, és un pas molt enrere en la civilitat política. En canvi, veus que, encara que sigui d’una manera vaga, és com un encanteri per a la intel·lectualitat espanyola. Que continuï reservada darrere el mateix cortinatge és un mal pronòstic. Les coses no canvien d’avui per demà. Que a Espanya els grans diaris encara siguin del segle XIX, professin un periodisme ranci, retrògrad i, a més a més, molt enganyós… Els grans diaris espanyols es dediquen a enganyar el seu públic. I aconsegueixen que el seu públic es mantingui enganyat. I un públic enganyat que continua votant PP, Ciudadanos, el PSOE més corcat… això no dóna esperances d’un gran canvi.

En la segona meitat de la dècada dels setanta van aflorar molts corrents radicals, de revolta, de llibertat, que amb la transició es van anar aplacant i eliminant…
—La transició es va configurar com un apagafocs. Com a projecte, no va ser inconscient sinó ben conscient.

La pregunta és: en un moment de construcció del nou país, què n’hauríem d’aprendre d’aquell moment per no repetir el mateix patró i el mateix fracàs?
—Hauríem de tenir claredat sobre la forma d’un fracàs col·lectiu.

Expliqueu-vos.
—No podem tornar a ser enganyats, sobretot a casa nostra. Si volem fundar, i recalco fundar, un país nou, l’hem de fundar sense llastos.

Això és possible al segle XXI?
—Home, jo crec que sí. I, a més a més, crec que aquesta sordidesa d’Europa ens hi ajuda. Perquè Europa ha fet el mateix que la ‘transición española’: ha partit d’uns pressupòsits fundacionals diguem-ne de bona fe i bastant oberts, per anar-se tancant i deixar-se apoderar per la mala fe i pels hàbits més indignes. Aquesta és la qüestió. Nosaltres, sobretot, hem de fugir d’això. Hem de mirar com estructurar la banca, el funcionariat, perquè no sigui mai un llast per al progrés del nostre país. El progrés social ha de ser continuat.

I com esteu després de publicar un llibre en un segell del Grup 62 (propietat majoritària del Grup Planeta) i que aquest traslladi la seu social fora de Catalunya?
—Ho trobo lamentable i previsible. I a mi em causa una certa vergonya que l’editorial que em publica resti subjecta a aquesta monstruositat. Jo veig que la gent que hi treballa vol mostrar una certa independència d’ànim, però dins d’una màquina tan grossa no és l’ànim allò que preval, sinó els diners, la producció… són altres interessos en els quals la cultura catalana sempre resulta perdedora.

Això pot fer que hi hagi escriptors que abandonin aquesta editorial o encara mana molt un catàleg?
—El catàleg té força; l’hàbit de publicació també adscriu l’autor, però jo no descarto canvis en aquest sentit.

I en el vostre cas?
—Home, en el meu cas ho tinc una mica complicat, perquè tinc una altra novel·la contractada que ara vaig acabant. Però, plantegem-ho d’una altra manera: si un gran segell editorial té una actitud manifesta, proclama una actitud oposada al destí del país, de la llengua, de la cultura que ha de tirar endavant, es constitueix en una contradicció tan greu que fa preveure que sorgiran alternatives.

L’escriptor Joan Rendé.

Ara feia molts anys que no publicàveu.
—Sí, perquè sóc un escriptor lent, potser dubtós, sobretot molt crític amb mi mateix, potser en excés. Jo construeixo la meva escriptura a través de la revisió. És a dir, si volguéssim trobar un sistema en el meu procés d’escriptura literària, seria la següent: penso una idea, l’elaboro mentalment d’una manera bastant decisiva, l’escric, amb la qual cosa aconsegueixo que quedi escrit allò que he pensat, i després treballo per anar-ho transformant, constituir un sistema de relacions d’episodis, donar rellevància a algun esdeveniment o personatge… La novel·la es va transformant fins que perdo l’oremus i dic prou! Perquè hi ha un moment que perdem la perspectiva. I per això, com més avancem més ens voldríem convertir en uns lectors de nosaltres mateixos, és a dir, en un lector extern, per veure l’obra sense estar-ne afectat d’una manera tan estreta.

I quins recursos teniu? Teniu lectors de confiança?
—Tinc alguns lectors de confiança, però també m’hi perdo, perquè acostumen a ser excessivament compassius. He arribat a la convicció que només podem ser crítics de nosaltres mateixos.

I l’editor?
—L’editor pot ser d’un gran ajut, si fa d’editor. Si exerceix llegint l’obra i retornant-te l’original amb un plec d’indicacions, que tu puguis discutir intensament i extensament amb ell. I després, en un altre aspecte, en la configuració física de l’obra.

Us veig en forma. Jo que pensava que després de la crisi que vau tenir a l’escola d’escriptura de l’Ateneu us havíeu retirat, fins i tot marxant de Barcelona i instal·lant-vos a Cabra del Camp… I, en canvi, em trobo un escriptor d’escriptura diària, a punt de lliurar nova novel·la, just després d’haver-ne publicat una altra. Què ha passat en aquesta dècada de silenci?
—Jo visc vivament, atent, perquè és la meva actitud. No ho concebo de cap més manera, més aviat m’he d’esforçar per relaxar-me. Visc bastant atent a la meva cultura, a la meva llengua i a les circumstàncies que les envolten.

Com a creador, és difícil de deixar d’escriure. Escriviu malgrat vós mateix.
—Sí, sí. I molt sovint analitzo les coses en forma d’escriptura. Com allò es podria plasmar perquè en quedés, exagerant una mica, constància eterna. Del gran caramull de coses que passen aquests dies, he constatat que oblidem de l’una setmana per l’altra fets que han estat importantíssims. I que de fet en el context continuen essent-ho, però ja els hem oblidat. Estem obligats a viure tant al dia que després necessitarem els historiadors per a recordar-nos allò que hem oblidat. Per exemple: van ser detinguts catorze alts funcionaris de la Generalitat, o també, no era en Trapero sol que van detenir dels Mossos, també hi havia una oficial del cos, de la qual ja hem oblidat el nom, mentre hem consagrat el nom d’en Trapero. Però ella també ha actuat amb valentia dins el cos. Per això hi ha coses a repinzellar.

Això em fa pensar en l’última frase de la vostra darrera novel·la, Els anys de la serp. Diu: ‘El temps, el temps, aquest pou de les tergiversacions i de l’oblit.’
—Exacte. El temps és això, és un pou de tergiversacions i d’oblit. I d’això es refien els qui ens volen manipular. Ens volen fer recordar allò que no ha passat.

Entrem en la novel·la, doncs. Abans explicàveu el procés de creació en el vostre cas i que la primera cosa que feu és capturar una idea i plasmar-la. Com us va arribar la idea d’explicar la història d’una família de la serra de Cazorla, que emigra al Pirineu perquè el pare de família és un treballador de la Renfe, que es dedica a traginar troncs dels boscos per a les vies del tren?
—Això té l’origen en una comunicació real que em va semblar molt interessant, la vaig adoptar i en vaig fer una novel·la. Vaig conèixer una persona a qui havia passat una cosa similar. Em va interessar. En vaig prendre nota. Aquelles notes ocupaven quinze folis. Després hi vaig aplicar la imaginació, la creació literària, posant-hi esdeveniments, lligant caps, vaja, fent-ne una novel·la.

Un autor que és lent ha de tenir una gran convicció en la història que tria, perquè la duu molt de temps a sobre. Què us va atrapar d’aquesta història?
—Sobretot el fenomen de la transculturació i un contingut de violència interfamiliar que es desenvolupa paral·lelament, en un estat cultural determinat, on afloren certs primitivismes i s’imposen als comportaments civilitzats. Fets que alhora revelen veritats que altrament no serien revelades.

En aquesta novel·la la protagonista és una nena, que per edat es correspondria amb la vostra generació. Deu haver-vos ajudat a l’hora de recrear certes coses. Tanmateix, els dos paisatges principals on s’esdevenen els fets, la serra de Cazorla i el Pirineu, en pobles del Pallars Sobirà sobretot, són paisatges que no us són propis.
—Cada obra que produeixes conté uns àmbits sense els quals no et valdria la pena de fer-la.

Quin són en aquesta?
—Posar-me en la pell de la innocència, que és la nena, que és també la visió d’un altre sexe, que és una altra sensibilitat; mostrar un altre àmbit cultural extrem, que ajuda a donar més contrast als fets… Amb això ja fas una mica de lector de tu mateix. Tot i amb això, aquesta novel·la ja procura ser honesta dient al començament que és un fet recordat i hiperbolitzat, que a més és contat a un que en sap. Ja s’avisa d’uns certs filtres al començament.

Hi ha un fil conductor en la novel·la, que diria que és el paisatge i més concretament els boscos. Això fa que aquest àmbit natural tingui molta importància. I també tot el que se’n deriva, com les olors, els animals, el pas de les estacions i les menges que se’n cullen…
—M’interessa molt això. És la contribució que jo hi faig, perquè conec una mica els àmbits feréstecs. Perquè tota la vida m’han interessat molt. I això fa que es vinculi la innocència amb la natura pura, en la qual es produeixen uns fets culturals que contrasten amb aquest estat de puresa.

En la novel·la feu dir a un personatge que la paraula ‘feréstec’ a ciutat té unes connotacions diferents. Què són per a vós els boscos feréstecs?
—’Feréstec’ vol dir intocat i lliure, per resumir-ho en dues paraules. Intocat i lliure. Aquesta petita comunitat que viu una situació inestable, que ha d’anar d’un lloc a un altre constantment, no es pot assolar en cap lloc. A sobre de tot això s’hi produeix el factor humà.

El personatge més reeixit de la novel·la és la mare.
—És el personatge més fort. És el personatge més natural amb una personalitat més arrabassadora, sense frens, sense motlles culturals. I això dóna per resultat una veritat que sovint és dramàtica.

És que és un llibre molt dramàtic.
—Sí. Ho és.

També són uns anys molt durs.
—En una comunitat humana, en una època determinada, es produeixen uns fets que haurien de pertànyer a quaranta anys abans. Ja delaten un endarreriment produït per una victòria política que ha tingut per objecte aturar la història. I amb aquest objecte ha aconseguit endarrerir-la molts anys. Hi ha un episodi que és la visita de Franco per a inaugurar un dels pantans. Es basa en un fet real. I en aquest episodi es produeixen unes subcircumstàncies que són bastant indicatives de la situació en la qual es produeix la novel·la.

Tot i que és una escena tòpica del franquisme, mostreu el règim dictatorial d’una manera gens tòpica, precisament.
—Per mitjà dels seus efectes, no de les seves causes. M’interessa l’atmosfera que el franquisme va donar com a resultat. Resulta fumós, una cosa rància i irreal.

El matrimoni ja no és hereu de les ideologies dels seus pares.
—Alhora comprens que la ideologia de la generació dels avis era més el desig de pertinença a un grup que no pas una militància en les idees. Que això també és dramàtic i voldria que fos un avís.

Quin avís?
—Això és el que crec que no s’ha de produir, l’adscripció social per tradició, per interès grupal, fins i tot per desídia. No hi hauria evolució.

Què voldríeu que en tragués més el lector?
—La possibilitat de canvi. Aquesta novel·la hauria d’encoratjar la possibilitat de canvi. No solament de canvi en l’entorn sinó la possibilitat de millorament d’un mateix. Aquesta mossa, per circumstàncies territorials i laborals, és analfabeta fins a deu anys. Però, en canvi, extreu algunes circumstàncies del seu entorn per sortir-se’n.

És analfabeta de llegir i escriure, però té una gran saviesa natural.
—És una persona àvida, i el coneixement el xucla de tot allò que té a la vora, la interpretació de la natura, dls comportaments de la natura, alhora que tria aspectes d’alguns personatges com a paradigmes a seguir.

Ella adquireix una cultura de la natura (de les herbes remeieres, el comportament dels animals, les paraules, els gests…) i es fa molt evident que això avui ho hem perdut com a societat. Hi ha hagut un trencament profund amb el món natural, de fa seixanta anys.
—D’entrada: no hi ha cap pèrdua que pugui justificar un guany. Obtenir guanys culturals a costa de pèrdues essencials no és justificable. Pot donar com a resultat que la societat, volent-se civilitzar, es torni cada vegada més salvatge en el sentit més negatiu i acusatori de la paraula. Prescindint de les causes, vivim sobre un món d’efectes. Per tant, en un món que som incapaços de poder analitzar i modificar, perquè desconeixem l’origen de tot.

Doncs, des d’aquest punt de vista, hi ha molta feina a fer.
—Hi ha molta feina a fer i l’hauríem de resoldre immediatament. I sense carantoines. Perquè també hi ha aquella actitud bonista i naturalista que s’allunya tant de la realitat com l’altra, com l’extremadament urbana. En el món natural hi ha també crueltat. Hem d’assumir que el món és una màquina que funciona d’una determinada manera. I en allò que nosaltres inventem i no funciona, és que ens hem equivocat, i és allò que hem de rectificar.

Categories: literatura

TREBALLO EN EL LLIBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 18/10/2017 - 10:51
Anar pentinant la muntanya. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Montserrat Espallargas a Tens un racó dalt del món




Montserrat Espallargas és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre,
Sobretot parlarem del seu recull de relats, guanyador del premi Recull, Vides de filferro
A la secció La llibreria recomana, ens visita Octavi Serret, de la llibreria Serret de Vall-de-roures, que ens parlarà de Si tu m'escoltes, de Coia Valls, Això no és Amèrica, de Jordi Puntí i Cançó de la plana, de Kent Haruf.
A la secció Què fem a les biblios, Joana Serret de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, ens, parla de les XII Jornades de les lletres ebrenques, que tenen lloc del 18 al 21 d'octubre.
També estrenem les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 18 i 25 d'octubre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Dan Brown demana diàleg i esquiva pronunciar-se sobre els presos polítics

Vilaweb Lletres - Dm, 17/10/2017 - 15:44

Dan Brown és un tipus intel·ligent i sap defugir les qüestions més compromeses en les rodes de premsa. ‘Vostè pensava que tornaria a haver-hi presos polítics, a l’estat espanyol?’ Pregunta llançada i pilotes fora: ‘Tots els països passen per moments molt durs, n’hi ha prou que mireu el meu. Allò que hem de fer és protegir la normalitat, no crec en la idea de boicotar un país per la seva situació. Hem de treballar per a oferir el doble de diàleg i solucionar aquest fet’. Brown fa una crida al diàleg que no és forçada per la pregunta, perquè precisament la seva primera intervenció, just abans de començar la roda de premsa, havia estat la següent: ‘vinc de la Fira de Frankfurt i tothom sap que adoro Espanya i que estimo Catalunya, i quan em pregunten com veig la situació els explico que per a mi és molt dolorós veure com estan les coses però que crec que tot se solucionarà. Jo escric el meu llibre per crear diàlegs entre la religió i la ciència. Aquest diàleg ha de ser més senzill, és fonamental escoltar la gent encara que no compartim les seves idees. Volia dir això abans de començar la roda de premsa’.

I què hi feia Dan Brown a Barcelona? Doncs presentar Origen, la seva darrera novel·la protagonitzada per Robert Langdon, el famós expert en simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard, conegut sobretot per El codi da Vinci, un llibre del qual s’han venut més de vuit milions d’exemplars a l’estat espanyol. En total, les obres de Brown han tingut més de dos-cents milions de lectors. En aquesta ocasió, Columna ha publicat la traducció catalana d’Esther Roig, una dels tretze traductors de tretze llengües diferents que es van tancar en un lloc secret de la ciutat de Barcelona on van tenir accés al manuscrit de l’obra. El llibre s’ha llançat simultàniament als tretze països on es parlen aquestes llengües i ara es tradueix a quaranta-una llengües més. A més, la Sony n’ha comprat els drets cinematogràfics.

Una gernació de mitjans internacionals acudí a la cita. Foto: Albert Salamé

Aquest llançament internacional explica la presència de mitjans d’arreu del món (segons la identificació d’aquells qui han fet preguntes a la roda de premsa, hi havia mitjans finesos, croates, quebequesos, suïssos i coreans, però també hem vist equips de televisió francesos, anglesos i de més països) en l’estrena en premsa d’un dels autors que ven més llibres arreu del món i que ha explicat que ‘a casa meva no teníem televisor. Per això, ara, quan veig algú que deixa de fer alguna cosa per llegir un llibre, sigui el que sigui, ho trobo fascinant. Són dies molt difícils també per als lectors, amb la competència de les sèries i d’internet’.

També ha resultat sorprenent el fet que, tenint en compte la situació política que es viu a Catalunya i que la presentació era a Barcelona, la llengua escollida hagi estat el castellà. Planeta, que ha traslladat la seu social fora del país i ara afegeix aigua al mullat optant pel castellà per a la presentació del llibre a Barcelona en un espai tan emblemàtic com la Pedrera, ha volgut deixar clar quin era el seu posicionament polític. El cartell que anuncia el llibre, en què es pot llegir ‘mai més res no tornarà a ser igual’ es veu que ja es pot aplicar. Perquè és clar, en cap cas no s’ha interromput la roda de premsa per fer el minut de concentració en protesta per l’empresonament polític de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Un fet simptomàtic més.

Malgrat aquest clima de tensió –el periodista quebequès ens ha demanat si estàvem satisfets amb la resposta a la pregunta i evidentment hem hagut de respondre que no, i hi ha hagut algun periodista català que ha recriminat que es qualifiqués els dos presidents de presos polítics– la roda de premsa de presentació d’Origen ha estat força entretinguda. La novel·la se situa totalment a l’estat espanyol –Brown va anar a Gijón quan tenia quinze anys i hi va descobrir les sobretaules i un ritme de vida diferent–, a Bilbao, Madrid i Sevilla. A Catalunya, la ciutat de Barcelona i el monestir de Montserrat hi fan un paper important i entre els escenaris barcelonins claus també hi ha la Sagrada Família i la Pedrera. De fet, no és casualitat que aquest edifici hagi estat l’escollit per a la presentació mundial del llibre i Brown ha assegurat que ‘m’encantaria tenir-hi un pis’.

Segons Brown, els atractius espanyols que han fet que hi hagi situat aquesta novel·la han estat els següents: ‘Espanya està arrelada a una tradició catòlica i a la vegada té una important projecció de futur, ja que un dels ordinadors més potents del món és a Catalunya… I bé, perquè m’encanta tornar a Espanya i així he pogut fer-ho moltes vegades i des d’una perspectiva privilegiada: els científics em mostren les coses i els seus descobriments, puc parlar a soles durant hores amb els conservadors dels museus i alhora puc sortir al carrer i ser anònim. La gent coneix els meus llibres, però no em coneix a mi, i això em dóna molta llibertat. A més, els meus editors m’han ajudat molt amb tota mena de contactes’.

Res no tornarà a ser igual entre Barcelona i Madrid. Foto: Albert Salamé

Brown assegura que ha parlat cara a cara amb molts científics per entendre i poder explicar alguns dels conceptes dels seus llibres i que amb els líders religiosos ho ha fet per telèfon o per correu electrònic. ‘Però he rebut moltes cartes de gent religiosa que em donava les gràcies per mostrar-los d’una manera progressista i per haver contribuït a aquest diàleg entre la religió i l’església. Jo crec que l’església com a institució ha fet molt de bé i ha donat suport moral a molta gent necessitada, però ha d’evolucionar, és molt difícil que avui dia el clero pugui seduir els joves perquè ara els miracles tenen més a veure amb el sistema operatiu de l’iPhone 10. I sóc molt conscient que no tot el clergat adora el meu treball’.

Darrere de l’escepticisme de Brown sobre Déu hi ha un fet personal tràgic: la mort d’una amiga seva a causa de la leucèmia quan tenia onze anys. ‘Ens van dir que això obeïa un pla diví i vaig pensar que era un pla nefast i que jo no en volia formar part’, diu. A partir d’aquí hi ha hagut aquesta obsessió per a trobar un camí entre la religió i la ciència que l’ha dut a aquestes xifres milionàries de vendes i a tenir poc predicament entre els que cerquen una literatura de qualitat, tot i que s’ha de reconèixer que, d’entre els autors de consum multitudinari, Brown no és el pitjor ni prop fer-s’hi.

El moment més divertit del dia ha estat quan una periodista finesa li ha demanat que digués alguna cosa relacionada amb el seu país per ‘poder fer-ne un titular’ i l’escriptor ha assegurat que havia inclòs el país a la gira promocional després que li fessin arribar un vídeo amb uns llacs gelats d’on sortia una lectora amb els seus llibres.

Al llibre també hi té una rellevància especial la família reial espanyola (una de ficció, és clar), ja que Langdon haurà de tenir l’ajuda de la directora del museu Guggenheim de Bilbao, l’Ambra Vidal, que és ni més ni menys que la promesa del príncep Julià, qui és a punt d’heretar el regne perquè el seu pare pateix d’una cruel malaltia. ‘Quan tenia disset o divuit anys vaig anar a veure el Palacio Real a Madrid i quan vaig saber que hi havia reis de veritat no m’ho podia creure. Era fascinant per a un americà saber que hi havia reis de veritat. Jo he estat bastant respectuós amb aquesta casa reial fictícia i no m’han dit res.’

Pel que fa al procés de creació, Brown ha explicat que continuava treballant de la mateixa manera que sempre, dedicant uns quatre anys a cada llibre. ‘Però quan em poso a escriure sempre hi pot haver canvis. Per exemple, en aquesta ocasió, era a la Sagrada Família i em van ensenyar una escala de cargol molt estreta i molt inclinada i vaig saber segur que algú hi havia de morir’.  També ha parlat de la seva passió per Gaudí: ‘Primer em vaig encantar com a turista i després com a escriptor. M’emociona i vaig decidir que les localitzacions havien de retre-li homenatge, perquè allò que em fascina dels grans artistes és que ens parlen d’idees importants. Jo escric els llibres així, m’ho passo tan bé escrivint que no sé què passarà després amb els llibres, però he tingut la sort de poder vendre i poder viure de fer allò que m’agrada. Bilbao i Barcelona em permetien parlar de l’art modern, que em venia molt de gust i sí, ho he dir, sóc fan de Gaudí.’

Categories: literatura

La memòria dels vençuts en la literatura catalana: Josep Massot i Muntaner

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)


En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)


Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil



Josep Massot i Muntaner

Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

(23-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

Categories: literatura

TREBALLO EN EL LLIBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 17/10/2017 - 09:00
Anar pentinant la muntanya. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

El nostre pitjor enemic al Club de lectura de Deltebre



El passat 28 de setembre vaig gaudir d'una agradable conversa amb els participants del Club de lectura de la Biblioteca de Deltebre, amb l'excusa de la meva primera novel·la El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions).
Ja són molts els clubs de lectura on he participat com a escriptor, però quasi sempre com a contista, i conec, tot i les sorpreses que sempre em regalen, quines reaccions provoquen els meus relats breus. Amb aquesta novel·la tinc ànsia per veure com ha estat acollida, quines emocions provoca el canvi de registre. I n'estic força content, i comencen a quedar lluny els meus dubtes quan la vaig acabar d'escriure.
Però els nanocontes van ser ben presents a la conversa, caminen sempre al meu costat.
Gràcies per llegir-me.
Categories: literatura

Mallorca i les avantguardes literàries dels anys 70

“La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)


Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68


Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

PEARL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 16/10/2017 - 12:56
Un vespre d'aquest estiu, cap a la banda de llevant de Mallorca, a Son Vives, a casa de la Maria i el Jaume, vam fer una de les coses més boniques de ma vida de traductor: una lectura de les versions catalanes del poemes de Ted Kooser que hem escrit amb en Miquel Àngel Llauger, publicades per El Gall Editor. Com a cloenda de la festa (festassa, en va dir ell) vam convidar-hi Biel Mesquida a Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Desdefinicions (Nogociació)

Nogociació. Negar-se a negociar/ negociar sense pretendre cedir en res. 
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors - El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)


Categories: literatura

Cultura contra barbàrie, la Institució de les Lletres Catalanes celebra el 80è aniversari malgrat Montoro

Vilaweb Lletres - Dg, 15/10/2017 - 11:36

Catalunya és un país estrany on les estructures d’estat molt sovint les ha construïdes abans la societat civil més que no pas el poder institucional. El cas de la Institució de les Lletres Catalanes és paradigmàtic. Creada el 1937, en plena guerra, la Institució va ser refundada el 1987 a petició sobretot de les associacions d’escriptors del país, tot i que la proposta venia de deu anys abans, des del Congrés de Cultura Catalana. Dissabte al vespre, al Palau Robert de Barcelona, es va commemorar aquest doble aniversari, que arriba en un dels moments més complicats de l’entitat: la intervenció dels comptes pel govern espanyol, que han deixat el pressupost a zero. El lema de l’acte era ‘Cultura contra barbàrie’.

Actualment, la Institució desenvolupa programes del foment de la literatura catalana arreu del domini lingüístic i s’ha convertit en una de les entitats més respectades del país, precisament, per aquesta defensa de l’actuació en el conjunt dels Països Catalans, que sempre ha existit des dels orígens però que s’ha incrementat en els darrers temps. A més a més, sota la direcció de Laura Borràs ha multiplicat la seva visibilitat i ha consolidat els programes impulsats fins al moment, a més d’obrir-ne de nous.

En aquestes circumstàncies, una gernació va decidir donar suport a l’entitat que ha de vetllar per la nostra literatura i entre les autoritats presents destacaven el conseller de Cultura, Lluís Puig; la consellera de Cultura del Govern Balear, Fanny Tur; i l’ex-conseller Ferran Mascarell, actual delegat del govern a Madrid. Però els protagonistes veritables foren els escriptors, els antics directors i degans de l’entitat i sobretot els músics que havien de portar les paraules dels grans poetes de la nostra literatura en forma musical. I així l’acte es va iniciar amb les ‘Corrandes d’exili’ de Joan Oliver / Pere Quart en la versió d’Ovidi Montllor executada per Borja Penalba i David Caño.

La vetllada començava forta i emotiva i Estel Solé i Toni Puntí, els presentadors de la gala –una conducció impecable i una lectura perfecta de fragments d’Incerta glòria de Joan Sales i d’Els vençuts de Xavier Benguerel– i les actuacions musicals sovintejaren amb els diferents discursos i parlaments. Oriol Pi de Cabanyes, primer director de l’entitat en democràcia, va explicar que hi havia fils de continuïtat democràtica que no s’havien de trencar i que si la institució havia nascut en circumstàncies molt tràgiques, segur que se superarien les actuals.

Oriol Pi de Cabanyes i Laura Borràs feren els primers parlaments de la nit.

Laura Borràs, actual directora de la Institució, va recordar en la seva primera intervenció que el seu predecessor en el càrrec, Oriol Izquierdo, li havia deixat un paper al despatx que deia ‘no sé com t’ho faràs’, en referència a la retallada pressupostària patida en el moment que Borràs va acceptar el càrrec. ‘He estat la directora més pobra de la Institució, però hem mantingut tots els programes. Sóc la més pobra, però el senyor Montoro no sap que sóc rica, sóc rica amb la solidaritat de tots vosaltres cap a la Institució’ afirmà Borràs.

I així, a poc a poc, la vetllada –amb un programa exquisit, sensual, sorprenentment àgil per la gran quantitat d’intèrprets que va pujar sobre l’escenari– va anar passant i guanyant intensitat emocional. És clar que anaven apareixent versos de Vinyoli, Montserrat Abelló, Caterina Albert… i va pujar a l’escenari el conseller Lluís Puig, un home que en molt poc temps al capdavant de la conselleria ja s’ha guanyat l’estimació de bona part del sector i que ha fet oblidar ràpidament el seu antecessor, el conseller Santi Vila. Puig va excusar el president Carles Puigdemont i ho va fer sense rituals cerimonials. ‘En aquesta ocasió sé que al president li hauria encantat ser aquí i, a més a més, mai no havia estat tan honorat d’excusar algú en aquesta hora i en aquest país’.

El conseller no va emprar cap text escrit per al seu parlament, en el qual va recordar que aviat es complirien cinquanta anys del Maig del 68 i de les cançons del Grup de Folk i va dir: ‘Aquests dies sempre acabem les nostres concentracions i manifestacions de la mateixa manera: cantant. Per això us hem de demanar que ens feu més cançons amb aquests poemes tan bonics, que en necessitem moltes perquè ens queda molt de temps d’haver de cantar en aquest país.’ I assegurà que ‘poden intentar parar la mar amb les dues mans però no aturaran les ones’.

En el seu discurs, també recordà l’obra Farenheit 451, de Ray Bradbury, en què es cremaven els llibres, i va dir: ‘Li tinc una estima especial, potser perquè el protagonitza un bomber, un col·lectiu que m’aprecio molt’, en una clara referència al cos de bombers que en el moment àlgid del procés s’ha manifestat a favor de la independència de Catalunya i que no va dubtar en molts casos a protegir els ciutadans de les càrregues indiscriminades de les forces espanyoles durant l’1 d’octubre.

Les Kol·lontai, en plena actuació

Hi havia dos moments molt esperats de l’aniversari de la Institució. El primer era l’actuació de les Kol·lontai, el grup format per les cantautores Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal, que mantenen la seva carrera en solitari però que de tant en tant s’apleguen sota el nom de la revolucionària russa per oferir alguns temes amb poemes de les nostres millors autores. I malgrat els petits problemes tècnics en l’arrencada –a Sílvia Comes no se li sentia la guitarra i a Meritxell Gené se la veia una mica incòmoda amb el suport de la seva harmònica–, no van decebre en cap moment amb les interpretacions de textos de Rosa Fabregat, Felisa Fuster i Montserrat Roig, i sobretot van estar superbes fent ‘L’horitzó’, el poema de Mireia Calafell (una de les millors poetesses menors de quaranta anys de la nostra literatura), que van interpretar i que va treure l’essència més roquera tant de Comes com sobretot d’Ivette Nadal.

Biel Mesquida recità un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El segon moment era l’esperada actuació de Borja Penalba amb Mireia Vives, però abans que els valencians pugessin a l’escenari quedaven més parlaments i sorpreses. I és que a la façana del Palau Robert es va projectar un fragment del documental que el periodista Emili Manzano ha realitzat per a la Institució de les Lletres, i també era el torn que parlessin Francesc Parcerisas la Isabel-Clara Simó. Abans que ells, ho havia fet Biel Mesquida, que recità de manera esplèndida ‘A Mallorca, durant la guerra civil’, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el poema que acaba amb el dístic potser més famós de la literatura catalana: ‘Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les flames a la fosca’ i que aprofità per reivindicar la nomenclatura de País Català per a tot el territori de parla catalana.

Parcerisas va recordar que ‘la refundació de la Institució va arribar no sense reticències a la Catalunya autonòmica, on no es veia gaire bé la vinculació amb l’entitat de l’època republicana’. Per la seva banda, Isabel-Clara Simó féu un discurs molt contundent i assegurà que ‘potser ells tenen les armes, però nosaltres tenim la intel·ligència’.

Però la que va deixar gairebé bocabadats tots els espectadors de l’acte va ser la segona intervenció de Laura Borràs, que al bell mig de la lectura d’un text sobre l’exili va començar a cantar ‘L’emigrant’ i ràpidament va ser seguida pel públic, on molta gent va plorar. Sens dubte, va ser el gran moment màgic de la nit per l’espontaneïtat del respectable seguint el càntic iniciat per la directora.

I ara sí, va arribar el moment en què Penalba i Vives van pujar a l’escenari i arrencaren amb un ‘potser teniu la independència a tocar, però sense els valencians segur que estareu molt més avorrits’. I ja des del primer moment varen demostrar que, si bé totes les actuacions musicals havien estat a un gran nivell, Penalba es troba en un moment especialment dolç en la seva trajectòria i això fa que les actuacions siguin sempre quelcom especial. I sobretot ho va demostrar quan varen interpretar ‘No puc dir el teu nom’, l’excel·lent poema de Vicent Andrés Estellés que ja havia executat en el sopar dedicat al poeta i en el qual va interpretar el seu ‘Estellés de mà en mà’. Va ser interpretant aquesta peça –el text pertany al Llibre d’Exilis que va publicar el poeta de Burjassot el 1971 i que Penalba va reivindicar com el més gran de tots–quan va aparèixer el multiinstrumentista genial capaç de tocar la guitarra i amb els peus fer tot de ritmes diversos. Això, ajudat per versos tan potents com ‘És el desig del riu, i el llençol, i la brossa / És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre’, i per l’entrega de Mireia Vives, els va valdre una ovació tancada. Però és que encara n’hi va haver més: la parella ens va guanyar a tots amb la seva versió de ‘Cançó de fer camí’, de Maria Mercè Marçal, possiblement la millor manera de tancar les actuacions de la nit.

Així i tot, encara quedava una sorpresa afegida: un mapping que es va projectar a la façana del Palau Robert amb les millors frases d’algunes de les postals editades per la Institució al llarg d’aquests darrers anys i en què al final apareixien dos pastissos per a brufar el doble aniversari. Per molta ràbia que fes a Montoro, a qui no tan sols no havien convidat a la festa sinó que volia carregar-se-la.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura