literatura

Tràfic d'Abstraccions a Tarragona Ràdio


Ahir 21 de febrer concreto la invitació a participar al programa de Tarragona Ràdio Tràfic d'Abstraccions, conduït per Núria Calvó i acompanyat per l'amiga i companya multidisciplinar Marta Escolà.
Tenim el temps mil·limetrat i voldríem parlar de moltes coses: del llibre que presento menys d'una hora després a la llibreria de la Rambla, La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions), del projecte Versos contra la violència, de nanocontes, de mitjons, dels diLLUMs d'arts al forn, de.... de moltes coses, totes relaciones amb la passió per la paraula i l'emoció.
Abans m'havia demanat tres cançons per a acompanyar la xerrada, i em plau haver triat aquestes tres cançons que tenen un sentit per a mi, i a tres amics: Maig d'amor, de Jesús Fusté; És com un miracle, de Montse Castellà, i Thanks,d'Albino Tena.
En resum , una estona molt agradable parlant amb gent sensible, i m'emporto, com a obsequi, descobrir que la presentadora té un parell de les meves frases al seu despatx, i aquesta mena de coses són un autèntic regal per a un escriptor.
Podeu escoltar el programa en aquest enllaç
Categories: literatura

Ramon Solsona guanya el Premi Amat-Piniella

Vilaweb Lletres - Dj, 22/02/2018 - 20:01

L’escriptor barceloní Ramon Solsona ha guanyat la 18a edició del premi Joaquim Amat-Piniella amb l’obra ‘Allò que va passar a Cardós’ (Proa, 2017). El guardó, convocat per Òmnium Bages i l’Ajuntament de Manresa, reconeix la millor obra narrativa de temàtica social contemporània publicada entre la tardor de 2016 i 2017. El lliurament del premi s’ha celebrat aquest vespre a l’Auditori de la Plana de l’Om de Manresa i ha comptat amb l’escriptor, que ha recollit el guardó, una obra del reconegut escultor manresà Ramon Oms. El jurat, compost per Genís Sinca, Toni Mata, Llorenç Capdevila, Montserrat Caus i Jordi Estrada, ha triat aquesta obra entre les quatre finalistes d’enguany on també hi havia ‘Argelagues’ de Gemma Ruiz, ‘La sorra vermella’ de J N Santaeulàlia, i ‘L’últim passatge de Walter Benjamin’ d’Enric Umbert.

La novel·la ‘Allò que va passar a Cardós’ barreja realisme, fina ironia i humor domèstic. Retrata, amb una gran varietat de registres, una vall del Pirineu trasbalsada per la construcció de pantans i galeries subterrànies, on l’assassinat d’un guàrdia civil, l’hivern de 1965, en ple franquisme, ho remou tot. Ramon Solsona és una de les veus consolidades de la narrativa catalana actual. Traduït al castellà, al francès i al romanès, és autor dels volums de relats, ‘Llibreta de vacances’ (1991) i ‘Cementiri de butxaca’ (2006), i de mitja dotzena de novel·les: ‘Figures de calidoscopi’ (1989), ‘Les hores detingudes’ (1993), ‘DG’ (1998), ‘No tornarem mai més’ (1999), ‘Línia blava’ (2004) i ‘L’home de la maleta’ (2011), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi.

Com a divulgador de la llengua, és conegut per les seves col·laboracions a TV3, Catalunya Ràdio i RAC1. També va col·laborar durant molts anys al diari Avui, com a articulista, i ha fet de guionista en sèries com ‘Estació d’enllaç’ (1996). La cerimònia d’entrega del guardó s’ha emmarcat dins de la Festa de la Llum, que se celebra aquests dies a Manresa, i coincidint amb què la capital del Bages és aquest 2018 Capital de la Cultura Catalana.

Categories: literatura

Sa Pobla i l´avantguarda narrativa dels anys 70 i 80: Miquel López Crespí

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.
Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.


L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Categories: literatura

Set de sang: qui és el Pau?

La premsa investiga qui és aquest Pau que protagonitza la presa d'hostatges a Tortosa. Rita, una famosa periodista, n'ha localitzat una foto de la seva primera comunió. Fa cara de bon xiquet, no?
Podeu seguir el fil a twitter.
#setdesang
Categories: literatura

Reivindicació i molta literatura a València

Vilaweb Lletres - Dj, 22/02/2018 - 11:46

Ha arribat a la desena edició exhibint diversitat i molt bona salut: la Nit de les Lletres Catalanes s’ha celebrat, com ja és tradicional, a la Societat Coral El Micalet, a València. És un acte ideat per l’activista Simó Aguilar i que, des de la seva desaparició, organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La mecànica és senzilla i efectiva: trobar-se, compartir taula i presentar als col·legues de lletra el llibre o els llibres publicats durant l’any anterior. Per fer-ho, cadascú té un micròfon i tres minuts, comptats amb un icònic petit rellotge de sorra. Fins que sona la campaneta, i donem fe de l’exactitud amb què la gent de lletra accepta el mandat del temps, hi ha qui llegeix un text preparat o qui improvisa, qui relata la gènesi d’un poema o comparteix un relat o declama o canta: també aquí la creativitat té colors i formes diverses.

Com que la literatura, i qui la fa, és expressió del temps i de l’espai que li ha tocat, enguany la reivindicació ha continuat formant part de la trobada cultural: ‘Presos polítics, presos de llibertat d’expressió, censura d’exposicions i de llibres, multes, persecució de l’educació i de la llengua, amenaces als mitjans no afins… Benvinguts a la Turquia occidental!’, s’exclamava Vicent Penya, membre de la Junta de l’AELC, durant la presentació de l’acte. I és que, junt amb la potència de la nostra literatura també al País Valencià, les intervencions han compartit igualment la denúncia del ‘continu assetjament’ i de la ‘persecució que les lletres catalanes pateixen per part de l’estat espanyol’.

Gemma Pasqual, vice-presidents de l’AELC pel País Valencià, va dedicar també unes paraules de solidaritat amb el raper Valtonyc, va denunciar la censura explícita i empresonadora, així com la que no es veu i actua per l’efecte de la por, i va constatar com ‘en els moments difícils pels quals hem passat al País Valencià, els nostres companys del nord no ens han deixat mai sols. Ara nosaltres tampoc no ho farem: som una pinya’. A la taula, junt amb la mostra dels llibres presentats, una petita pila de llacets grocs, que de seguida va quedar repartida a les solapes.

I, havent sopat, a l’hora del micròfon i de la campaneta, efectivament, es va poder constatar la diversitat i la qualitat de la producció literària del 2017. En una mostra, tan sols, però ben representativa. I un tast de la que vindrà.

Perquè hi va haver, atenció: un parell d’exclusives, quan Josep Guia i Maria Conca van mostrar la coberta de la biografia de Xavier Romeu que ben aviat veurà la llum (A frec del seu nom, El Jonc), o quan Josep Lluís Roig, després de presentar la novel·la juvenil La primera pedra (Perifèric), va llegir un tros de poema del seu proper llibre, La llum del curtcircuit (Bromera); alguns trios, amb Manuel Molins presentant-ne dues de teatre per a adults, Poder i santedat (3i4) i Les veus de la frontera (Pruna), i una de juvenil, L’univers (un viatge amb els superneutrins) (Bromera), o amb Raquel Ricart, Carme Manuel i Núria Cadenes compartint micro en representació de la desena d’autores que han ficcionat el pensador de Sueca a La improbable vida de Joan Fuster (3i4); hi va haver relats trepidants, amb Antoni Rubio llegint pràcticament sense respirar una de les històries del seu Black Friday (Sembra), contes cantats, amb Mari Carmen Sáez i Les gallinetes de dol i contes que arriaven des de les pàgines dels diaris, com ara el microrelat ‘Pel camí de Pinedo’, de Josepa Montagud; hi va haver història, amb els relats eròtics transformats en la novel·la que és Vestals de Roma (Pagès), d’Encarna Sant-Celoni, o amb el post-franquisme dels relats que fan novel·la a Lluna crua (3i4), d’Octavi Monsonís; hi va haver assaig, amb els treballs d’història de la sexualitat que ha escrit Albert Toldrà (‘perquè, com deia Joan Fuster, la humanitat sencera comença de cintura cap avall’, va recordar), Per la reixeta (PUV) i El plaer de la carn (Alfons el Magnànim) i amb el recull d’articles sociolingüístics de Ferran Suay, Parlants fets i drets (Voliana), que va presentar qui n’ha fet la compilació, Josep Vicent Sanxis; i hi va haver molta poesia, també, amb els sonets de Rubén Luzón, llegits des d’Alguna cosa (3i4), l’enginy i el cop de Pere Císcar, condensat en un poema dit de memòria, des d’Anit sempre (Buc), la calma de Mari Carme Arnau Orts des del seu En el decréixer de la pluja (Cossetània), la fe de Josep Ferrer Guzmán, la passió d’Hermini Pérez Edo a Descarnat a mossos (Neopàtria), o la solidesa de Josep Micó a Creuar l’instant.

Una molt bona mostra de la collita del 17, efectivament.

L’acte va comptar amb la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià, la Institució de les Lletres Catalanes, la Societat Coral El Micalet i la llibreria Fan Set.

Categories: literatura

Desdefinicions (cadugat)


cadugat. Felí que ha exhaurit les set vides.
Categories: literatura

Enric Gomà proposa de fumigar 92 paraules catalanes que contaminen la llengua ‘normal’

Vilaweb Lletres - Dc, 21/02/2018 - 22:00

En tota llengua, i per a cada parlant, hi ha paraules que fan molta ràbia. Cadascú té les seves preferides, però són poques les persones que hi han dedicat un temps de reflexió. Enric Gomà (Barcelona, 1963) acaba de publicar Control de plagues, un llibre que porta l’explícit subtítol de 92 paraules catalanes per fumigar. L’ha publicat a Pòrtic amb dibuixos de Marc Torrent.  Amb el llibre, vol recuperar mots perfectament correctes i normals del dialecte barceloní que han estat substituïts per uns altres que també són correctes però que en molts casos són calcs del castellà, substitucions dialectals o ultracorreccions que xoquen quan s’empren en el dia a dia.

‘Pretenia que ens adonéssim que hem canviat el lèxic per expressions que no són correctes en el context de l’ús que han de tenir. És a dir, poden ser paraules perfectament acceptades i que apareixen al diccionari, però que en la parla normal grinyolen. En tinc una llista que passa de les 300 i vaig triar les 92 que donaven joc, que són les més flagrants i que feia temps que portava de cap.’

Gomà explica que aquestes paraules que ell proposa de fumigar han envaït la llengua dels parlants. ‘En el 98%  dels casos trobem aquests usos contaminats en la llengua col·loquial, la que no serveix per fer discursos, la que fem servir per a anar a comprar cremalleres, per a renyar el fill o per a anar a comprar. És aquesta la llengua que ha patit una mena de mutació lèxica que en molts casos no és justificable.’ Segons l’autor de Control de plagues ‘ara tenim la mania de voler parlar el màxim de bé i de genuí possible i en aquesta recerca hem fet disbarats ben grans, perquè no cal tornar a l’estat dels avis i dels seus nombrosos barbarismes, basta el sentit comú’.

En el pròleg, Gomà reconeix deutes amb obres com El bilingüisme mata, de Pau Vidal, i afirma que ‘per desgràcia el lèxic català gairebé sempre gira en una mateixa direcció, com uns cavallets de fira: la del calc i l’empobriment. Els asseguro que no sóc apocalíptic, sinó només descriptiu i, vull creure-ho, propositiu.’

És en aquest sentit que ens explica: ‘Crec que amb llibres com el meu és força complicat influir en la societat, però sí que voldria influir en els catalans que escriuen als mitjans de comunicació. Això hauria de ser menys complicat i en canvi el resultat és exponencial.  Escriure és triar acuradament cada paraula, o hauria de ser això, i que aquesta sigui a la vegada expressiva, i natural i orgànica. El senyor que repara cotxes parla com li va bé, però qui escriu per a un programa de ràdio l’hem d’influir, perquè el seu producte està pensat per a tots, el que escrius pot arribar a 400.000 o 800.000 persones i es pot influir en com parlen.’

Per això Gomà recupera el concepte del català normal i explica en el pròleg que ‘seria aquell que reconeixem com a comú, corrent, espontani, freqüent, sense afectacions innecessàries, pedants, rebuscades. És el català que en termes acientífics es coneix com el català de tota la vida. El dels pares i els oncles, el de la infantesa i la joventut, el d’abans de TV3, dels Jocs Olímpics, del concert de Bruce Springsteen’.

I posa un exemple: ‘Vaig escriure una sèrie per a TV3 i vaig posar que la gent tenia maldecaps i no problemes. Així és com ho hem dit sempre de forma col·loquial. Aquella sèrie la va veure molta gent i potser vaig influir en la recuperació de la paraula. Per tant, si influeixo en els redactors i els guionistes i a partir d’aquí ells fan la feina i ho escampen, ja n’estic prou content.’

Per a Gomà, ‘la llengua canvia contínuament i, com a filòlegs o com a parlants encuriosits, ens hem de preguntar per què canvia i per quines pressions. Hi ha una carta de Joan Coromines a Joan Sales del 1959 en què li demana, com ho dèiem, això, abans de la guerra? Doncs jo també en pregunto com ho dèiem abans. Tinc 54 anys i m’ho pregunto sovint. Per exemple, per què diem assolir si sempre havíem dit aconseguir? Doncs és una hipercorrecció dels anys vuitanta que va fer forat i ara te la trobes a tot arreu’.

L’autor de Control de plagues explica que ‘en trenta anys, el català ha canviat força pels mitjans de comunicació que han tingut un pes important. En general han fet molt bé, encara que també han provocat alguna distorsió. Hi ha hagut molts canvis molt positius i els negatius no són per culpa dels mitjans sinó per culpa dels catalans. Ens han venut la idea que hem de parlar com un presentador, i és del tot absurda, aquests senyors diuen finalitzar i nosaltres no ho hem de dir, no hem de fer coses estranyes’.

És per això que el volum se centra ‘en el català natural i corrent’ de Gomà, ‘que és el barcelonès, el català que es parla des de Vilanova fins a Mataró i  Sabadell i Terrassa. El que és estrany és veure que es produeix a la vegada una barreja de dialectes, calcs del castellà i ultracorreccions, això per a mi és negatiu i és el que denuncio en el llibre. Mira, per exemple, els anys setanta, quan va morir Franco, molta gent d’aquí va començar a dir ací perquè els valencians ho deien. Però això els barcelonins no ho dèiem, com a mínim no ho hem dit mai el segle XX. I després hi ha molts de calcs del castellà que també se’ns colen a través de paraules freqüents o naturals en altres dialectes. Un exemple és la peresa, ben present a Lleida, Tortosa o Castelló, però nosaltres sempre hem dit mandra i els més joves diuen em fa pal. Molts pensaran que el que fem és una substitució dialectal, quan el que fem és un calc del castellà.’

Pel que fa a les paraules, en trobarem moltes i molt variades. Des de l’afilador, que ha substituït el tradicional esmolet, el digerir que ha substituït el pair o ultimar, que ha contaminat el bonic verb enllestir. I així fins a noranta-dues.

‘No sé si és a la teva llista de les 300 localitzades, però els darrers mesos ens hem fet un fart de donar escalf, a presos polítics, al govern a l’exili…’ ‘Ostres, aquesta no l’havia pensada, però està molt clar que ha de ser suport, hem de donar suport, res d’escalf. Veus, tothom trobaria les seves si es posés a buscar. Han de ser paraules correctes i acceptades al diccionari i sense marques dialectals, normalment són aquestes les que fan la contaminació.’

Com en tot bon llibre que parli de llengua, hi ha excepcions a la norma que el mateix Gomà ha imposat. ‘Hi ha dues excepcions no acceptades. Una, com a paraula contaminant, que és enfermetat i que a mi em fa posar malalt, i l’altra és la paraula lot, que és com hem dit tota la vida de la llanterna i que en canvi no s’ha acceptat.’

Sigui com sigui, Gomà ens proposa noranta-dues possibilitats per poder parlar un català més normal, més acostat al que havíem fet sempre. Això, és clar, si sou parlants del barceloní; si no és el cas, ja podeu buscar quina és la plaga que us afecta a vosaltres.

Categories: literatura

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -


Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)


La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.

A Castella, la por més profunda regnava arreu.

Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.

En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.

Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.

Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.

El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.

En el passat no era així.

Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.

Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.

La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.

Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.

Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.

A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.

Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.

Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.

Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.

L´esperança covava a l´interior de les cases.


Categories: literatura

Set de sang

Presa d'hostatges a Tortosa? Què deu voler en Pau? Per què ho ha fet?
Més informació al meu twitter. Seguiu el fil.
#setdesang
Categories: literatura

Sergi Quiñonero a Tens un racó dalt del món




Sergi Quiñonero ens visita aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, per fer una demostració de la seva forma d'entendre la poesia, no tan sols amb paraules, sinó amb actitud, amb actuacions directes amb l'entorn, per a la qual cosa realitzarà al plató dues actuacions poètiques que faran que aquest programa sigui especial.
POdeu veure alguna de les seves activitats a vímeo: Me llamo barro, o El sonido del bosque.
Fa anys organitza l'activitat Els Ports, Natura i Art, a través de Lo Pati, entre moltes altres actuacions.
A la secció La llibreria recomana, ens visita Octavi Serret, de la llibreria Serret de Vall-de-roures, que ens parlarà del llibre El risc més gran, de Laura Pinyol, i també recomanarem Regals per al rei del bosc, de Joan Manuel Gisbert, i recordarem que el proper 24 de març arribarà una nova edició de la Mostra Oberta de Poesia a Alcanar.
A la secció Què fem a les biblios, ens visita Begonya Ferré de la Biblioteca de Roquetes.
També estrenem les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 21 i 28 de febrer a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Dimecres? A Tarragona per partida doble

Demà 21/2 no un acte, sinó dos:
A les 19h., xerrada al programa Tràfic d'abstraccions de Tarragona ràdio amb Núria Calvó i Marta Escolà
A les 20 h., a la @LlibreriaRambla La vida darrere de l'aparador, amb Francesc Valls Calçada
Tarragona amiga, amics de Tarragona
Categories: literatura

Deu llibres (i alguna sorpresa) per a saber qui era Pompeu Fabra

Vilaweb Lletres - Dm, 20/02/2018 - 22:00

‘La gent parlava el català, però no el sabia escriure. Faltava el gramàtic.’ Aquestes paraules tan simples –i tan precises– del filòleg Narcís Garolera són una guia per a entendre la importància de l’obra de Pompeu Fabra, un home que va connectar amb el poble, amb totes les capes del poble, perquè hi havia la necessitat social d’endreçar, codificar i dignificar aquella llengua mil·lenària que parlava tothom.

Diem ‘Pompeu Fabra’ i tots pensem en un diccionari gruixut i vermell, o bé en una gramàtica –que ara, justament, fa cent anys. Però què en sabem, de la vida del Mestre? I de l’obra, què en podem dir més enllà d’aquests dos volums? L’any 2005 es van començar a publicar les Obres completes de Fabra. El novè i darrer volum va sortir vuit anys més tard, el 2013. L’obra, que fou una iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser dirigida per Jordi Mir i Joan Solà, amb la col·laboració de desenes de filòlegs. Aquesta publicació va revelar a molta gent –també a molts professionals de la llengua– la immensitat de l’obra fabriana i, consegüentment, va reforçar la idea que hom ja tenia de la seva capacitat intel·lectual. Però, ultra això, aquestes Obres completes van contribuir a humanitzar el personatge. I el van humanitzar no tan sols per les indicacions biogràfiques que esquitxen els estudis introductoris, sinó perquè un cop d’ull ràpid als índexs d’aquests nou volums permet d’adonar-se que Fabra fou molt més que un gramàtic.

La tria següent és subjectiva i incompleta, com totes. Però, si més no, és un intent de transmetre aquesta idea polièdrica de Pompeu Fabra. Hi descobrireu l’obra d’un científic apassionat per la llengua, però també un home d’idees polítiques fermes, un divulgador excel·lent i, sobretot, un apassionat de la ciència, de la llengua i, en definitiva, de la seva nació. La tria inclou dos llibres gratuïts (que són a la xarxa) i l’enregistrament d’un text important dins el seu corpus teòric.

1. Pompeu Fabra. Biografia essencial, d’Artur Bladé i Desumvila (Pòrtic, 1969)
De Pompeu Fabra, se n’han escrit més de vint biografies íntegres. Són remarcables, per exemple, les de Domènec Guansé i les de Josep Miracle. Però la gran virtut d’aquesta és la brevetat. La vida de Fabra hi és sintetitzada en poc més de cent vint pàgines. Bladé, escriptor, professor i periodista autodidacte amb grans inquietuds culturals, va escriure aquesta obra a partir de converses directes amb Fabra, completades amb lectures de més llibres i articles. Tot i el caràcter laudatori de l’obra, és prou útil per a fer-se una idea de l’ambient en què va néixer Fabra, de l’evolució fins a la seva consagració com a filòleg i, finalment, l’exili i la mort.

2. Teoria de la llengua literària segons Fabra, de Xavier Lamuela i Josep Murgades (Quaderns Crema, 1984)
Heus ací un llibre rigorós per a entendre la importància de Pompeu Fabra com a teòric de la llengua catalana. Les explicacions dels autors serveixen per a fonamentar les bases de la reforma fabriana, per a estudiar la influència (i l’oportunitat) del moment històric en què va acomplir la seva tasca i per a caracteritzar molt detalladament un dels fets que el van preocupar més intensament: la interferència lingüística, especialment del castellà. Hi ha tres apèndixs que contenen una munió de texts, cartes i documents corresponents al procés de normativització. Josep Murgades és catedràtic de la UB, traductor i un dels fundadors de la revista els Marges. Xavier Lamuela és catedràtic de la UdG, romanista estudiós de l’occità i del friülà.

3. El llenguatge de les ciències i Pompeu Fabra, d’Oriol Casassas (Fundació UCE, 2008)
Aquest petit volum (només té quaranta-set pàgines) és un text totalment revelador. El principal atractiu del llibre és descobrir com Fabra –enginyer químic, que dedicà a aquesta activitat els primers anys de vida professional– s’encara a la tasca normativitzadora en l’àmbit tècnic i científic. L’objectiu de la feina de Pompeu Fabra en aquest àmbit és respondre a dues necessitats: la d’un llenguatge tan precís i concís com sigui possible i la de la incorporació de mots nous que satisfacin els avenços tecnològics i científics. El pediatre Oriol Casassas, autor d’uns quants volums sobre medicina, fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i dirigí el Diccionari Enciclopèdic de Medicina (GEC).

4. Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme, de Vicent Pitarch (Fundació Carles Salvador)
Un bon llibre per a desmentir tòpics, sobretot veient com ha actuat aquests darrers decennis la dreta anomenada ‘valencianista’. L’autoritat científica i moral de què gaudia Fabra influí sens dubte els valencianistes de pre-guerra. Aquest estudi ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió i que ens persuadeix que l’obra i la figura de Fabra exerciren tal influència sobre el valencianisme que en condicionaren la configuració. S’hi destaca el text titulat ‘La llengua dels escriptors valencians i balears’, del 1918 (escolteu-lo ací, amb la veu de Fabra). El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch –membre del IEC– ha publicat una bona colla de llibres sobre la llengua al País Valencià.

5. Petita història de Pompeu Fabra, d’Albert Jané i Pilarín Bayés (Mediterrània, 2010)
Sembla que enguany, amb motiu de l’Any Pompeu Fabra, es reeditarà aquesta història que aproxima als infants la vida i la trajectòria de l’home que va fixar i modernitzar la normativa de la llengua catalana per convertir-la en una gran eina al servei de la nació sencera. El text d’Albert Jané –un dels més grans divulgadors de la gramàtica, director durant molts anys de la revista Cavall Fort–, va acompanyat de les il·lustracions acolorides de Pilarín Bayés, amb un estil inconfusible.

6. Converses filològiques (internet).
Entre el 1919 i el 1928, Pompeu Fabra va publicar uns articles breus sobre llengua al diari La Publicitat. La intenció d’aquests articles era sobretot, divulgar la normativa que s’havia començat a forjar, però anava molt més enllà, car s’hi reflectien els pensaments, convenciments, dubtes i polèmiques que condicionaven la tasca normativitzadora empresa pel Mestre. Per una altra banda, així com l’estil de les obres acadèmiques és plenament objectiu i sobri, en les Converses s’hi pot veure un estil més subjectiu, compromès, que connecta plenament amb el lector. En total, l’edició de referència (Obres completes, vol. 7, IEC, 2011) conté 915 texts, perquè s’hi han afegit articles previs i posteriors a les Converses estrictes. La selecció dels articles ha anat a cura del doctor Joaquim Rafel, director del projecte del Diccionari del català contemporani, del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i de les Oficines Lexicogràfiques del IEC. El volum, enriquit amb l’aportació de Josep Murgades, es pot llegir i descarregar gratuïtament ací.

7. Fabra abans de Fabra (correspondència amb J. Casas Carbó), de Lluís Marquet (Eumo-UdG, 2002)
L’epistolari complet de Pompeu Fabra inclòs en les Obres completes (volum 8) és format per 492 cartes, que ocupen gairebé 700 pàgines. Però s’han publicat també diversos llibres de correspondència fabriana. Un de molt interessant és el que aplega les cartes entre Fabra i Coromines, per exemple. Tanmateix, l’aplec Fabra abans de Fabra, a càrrec de Lluís Marquet, té algunes virtuts que el fan atractiu. Joaquim Casas Carbó va tenir cura de la publicació de dos llibres importants de la primera època de Fabra: Qüestions de gramàtica catalana (1911) i Gramàtica de la lengua catalana (1912). Fabra, catedràtic de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, li escrivia des d’aquella ciutat, de manera que les cartes són farcides d’indicacions, rectificacions i consideracions d’impressió que Casas intentava seguir al peu de la lletra. El to directe d’aquests texts, escrits sense embuts, ens ajuda a veure un Fabra més humà, de vegades afable i enèrgic, de vegades preocupat i fins i tot malcarat. Lluís Marquet, gran estudiós de l’obra de Fabra i del vocabulari científic i tècnic del català, va transcriure totes les cartes a partir dels originals conservats a l’Ateneu Barcelonès.

8. Les principals faltes de gramàtica (Editorial Barcino, 1937)
El compromís de Pompeu Fabra amb la divulgació de la normativa el va dur a elaborar material didàctic perquè els catalans poguessin aprendre-la bo i practicant. N’és un exemple paradigmàtic la col·lecció d’opuscles de l’Editorial Barcino, que contenien unes brevíssimes explicacions acompanyades d’exercicis per a practicar i consolidar la teoria. En total, són una quinzena de volums (cursos pràctics i llibres d’exercicis de 40 a 100 pàgines cadascun), elaborats o supervisats per Fabra. La resta d’autors són Jeroni Marvà (pseudònim dels pedagogs Artur Martorell i Emili Vallès) i Bernat Montsià (pseudònim de Cèsar August Jordana). El llibret de què parlem, tot i ésser editat l’any 1937, no us costarà gens de trobar.

9. Curs de llengua catalana per correspondència (Obres completes, vol. 8, IEC, 2011)
Aquesta obra –només consultable dins les Obres completes– és singular des de molts punts de vista, però potser sobretot per la manera com fou rescatada. Jordi Mir, un dels curadors de les Obres completes de Fabra, explica les vicissituds que van passar abans de poder-ne aplegar el material íntegre a Perpinyà, concretament a l’Arxiu del Departament dels Pirineus Orientals. Fabra es va encarregar de la direcció tècnica del curs, és a dir, la preparació de les lliçons i els exercicis, la tria dels texts, els exàmens i el control general. Aquest curs, adreçat als exiliats que volien aprendre català, fou un encàrrec del Servei de Cultura Catalana de la Generalitat de Catalunya i es va dur a terme l’any 1948. El curs tenia tres nivells: el de professors, el del públic general i el dels alumnes que sabien francès (que no van rebre la gramàtica en català, sinó la Grammaire catalane de 1941). El material fou tramès en lliuraments successius a 247 inscrits de tot el món. En el primer lliurament, s’hi adjuntava la Gramàtica catalana de 1946, elaborada expressament. Els encarregats de mantenir contacte amb els inscrits i corregir-ne els exercicis eren Josep Maria Corredor, Ferran Rahola i Enric Roig. Un fet especial va marcar l’aventura d’aquest curs: Fabra va morir quan encara no s’havia acabat la tramesa, per Nadal del 1948. Però el curs no es va pas interrompre, perquè se’n van fer càrrec els seus ajudants.

10. Traducció d’Espectres, d’Ibsen (1893), conjuntament amb Joaquim Casas-Carbó.
Fabra va traduir tres obres de teatre (potser alguna altra, però no és segur). No era pas un gran entusiasta de la dramatúrgia i sembla que va fer aquestes traduccions més aviat com un exercici lingüístic. Per contextualitzar aquestes traduccions s’ha de tenir en compte el moment en què es van fer. A la darrera dècada del segle XIX, la revista L’Avenç havia començat la campanya per la reforma lingüística, molt polèmica, que va suscitar el rebuig de la revista Lo Teatro Catalá (arran, justament, de la defensa del mot ‘teatre’). A la redacció de la revista Jaume Massó i Torrents va cridar l’atenció sobre el teatre de tesi d’Ibsen, tan conegut a Europa. Fou així com Fabra i Joaquim Casas-Carbó, ajudats per les traduccions anglesa i francesa, es van atrevir a girar el text noruec –que no entenien prou bé– al català. Si voleu saber com van fer aquest exercici lingüístico-literari, podeu llegir Espectres ací.

Categories: literatura

Set de sang

Ui, ui, ui. La cosa és complica a Tortosa. Tothom pateix pels hostatges. S'ha escoltat el que sembla un tret.
Podeu seguir al meu twitter tot el que passa
#setdesang

Categories: literatura

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -


Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)


Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?

Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.

Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.

Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.

Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.

Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.

Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.

Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.

Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.

Tenia ganes de vomitar.

Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.

Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.

Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?

Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.

Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.

-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.

Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.

No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.

S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.

El meu home em digué:

-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.

Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.

Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.

-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.


Categories: literatura

AQUÍ AIXÒ NO

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 20/02/2018 - 09:19
Un argument més a favor de la no aplicabilitat de la teoria postcolonial al cas català: això aquí simplement no passa. "El poder per narrar, o per blocar que altres narratives es formin i emergeixin, és molt important per a la cultura i per a l'imperialisme, i constitueix una de les principals connexions entre tots dos. Més encara: al món colonial els grans relats d'emancipació i d'il·lustracióJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Desdefinicions (calefracció)


calefracció. Part del sou destinada a escalfar la casa a l’hivern.
Categories: literatura

Set de sang a Ràdio Móra d'Ebre


Avui, al programa Dígit de Ràdio Móra d'Ebre per parlar del projecte #setdesang impulsat per la Fira del llibre ebrenc, i que hem portat entre mans entre Albert Pujol, Jaume Boldú, que ha realitzat les fotografies, i jo mateix amb els textos d'aquest relat, Set de sang, que anem penjant en un fil al meu twitter des del passat diumenge. Us convidem a participar, a comentar, i a fer-vos vostre aquest projecte literari, lúdic, viu i creatiu.
Podeu escoltar el programa en aquest enllaç.
Categories: literatura

Amb La vida darrere de l'aparador, a Tarragona


Tot i que no ho sembli, La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions) és un llibre de viatges. No a destins exòtics o perillosos o llunyans, no per conèixer costums i formes de viure distants, sinó a nosaltres mateixos a través del comerç de proximitat, de les petites anècdotes que gent com nosaltres ens ajuda a reconèixer, amb destí a la humanitat. Tindré el goig de comentar-lo amb l'amic Francesc Valls Calçada a la llibreria de La Rambla de Tarragona, una ciutat que estimo, el 21 de febrer a les 20 hores.L'acte està obert si algú vol participar de forma activa; només cal que em feu un xiulet.
Categories: literatura

Set de sang 3


Continua a twitter el fil de #setdesang.
Com acabarà tot plegat? Qui és el Pau? Què vol?
Categories: literatura

Sa Pobla i la guerrilla antifranquista (I)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) -


Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)


De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.

Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.

Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.

El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.

Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.

Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.

La feina, al molí, era ben igual.

Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.

Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.

Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.

En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.

Lluna de mel en plena postguerra.

Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.

Els absurds de la vida!

Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.

El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.

Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.

-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.

Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:

-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.

Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:

-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.

Callava uns instant, i afegia:

-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.

Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.

A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.

En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.

A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.

En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura