literatura

Vivian Gornick, la dona singular

Vilaweb Lletres - Ds, 10/06/2017 - 22:00

L’Altra Editorial ens acosta l’escriptora nord-americana Vivan Gornick (Nova York, 1935) amb dues novel·les memorialistes, Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, en una traducció de Josefina Caball. La primera, la va escriure el 1987 i la dedica als lligams familiars, construïda a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare, mentre passegen per Nova York, ciutat que també té un paper important en tot el llibre. Trenta anys després, el 2015, Gornick escriu una altra obra dedicada a l’amor i a la vida urbana, plena de reflexions sobre les relacions humanes, el feminisme, el fet de ser dona, soltera i sense fills, sobre l’amistat… Llegiu-ne un fragment.

Vivian Gornick és una escriptora crescuda al Bronx, que durant anys fou articulista del setmanari Village Voice, que es declara influïda per Natalia Ginzburg, i que s’ha guanyat el prestigi des de la literatura de no ficció i la crítica literària. L’escriptor Jordi Puntí, un enamorat de la seva literatura, destaca: ‘En tots dos llibres escriu amb una proximitat que val un imperi, perquè rebutja el sentimentalisme, la pietat del lector, però alhora et fa partícip del seu món, et transporta al caràcter novaiorquès com pocs autors saben fer.’

Hem demanat a l’editora Eugènia Broggi que ens parli de les virtuts de Vivian Gornick i de com encaixa en el seu catàleg. Diu:

‘Fa tot just dos anys que vaig descobrir Vivian Gornick, una escriptora i periodista feminista les memòries de la qual van fer tremolar les parets de L’Altra: va ser una lectura il·luminadora, inspiradora i emocionant, una mena de revelació canvia-vides, com si de cop hagués trobat una ànima bessona quaranta anys més gran a l’altra banda de l’Atlàntic. Vivian Gornick és una dona lúcida i intel·ligent, una escriptora contundent, sensible i implacable que parla sempre de la pròpia experiència, explica el que li suggereixen les converses amb la seva mare, els records d’infantesa, les trobades esporàdiques amb els homes de la seva vida, les discussions amb els seus amics i amb els seus amants. Parla de les relacions humanes, dels vincles sovint ferotges entre mares i filles, de sexe, de compromís, de política, de feminisme. I tant a Vincles ferotges, publicat l’any 1987, com a La dona singular i la ciutat, publicat el 2015, la veu desacomplexada, crítica i sensible de l’autora, i la presència constant de la ciutat de Nova York, doten el llibre d’una profunditat d’ànima inusual, i conviden al lector a reflexionar sobre les seves pròpies emocions i conflictes.’

‘El volum de Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, que publiquem alhora, encaixa de meravella dins del catàleg de L’Altra: Vivian Gornick és una escriptora competent i ambiciosa, ferotgement independent i brillant. Per una banda, enllaça amb la línia memorialística del sextet «La meva lluita» de Karl Ove Knausgård, per l’honestedat i la veritat que desprenen els llibres, per l’exposició personal dels autors i la voluntat d’arribar fins al fons de les qüestions i les històries que plantegen i expliquen. Per una altra banda, està emparentadíssima amb la sensibilitat dels contes de Lucia Berlin, la duresa dels llibres de Carson McCullers i la peculiaritat de les novel·les de Shirley Jackson, amb el compromís innegociable d’aquestes escriptores; per assolir un coneixement del món que les envolta, i d’elles mateixes. Vivian Gornik és l’escriptora que fa dotze que publiquem a L’Altra, dins d’un catàleg de vint-i-quatre escriptors, i això no és ni casualitat, ni estratègia, ni tampoc producte de cap moda frívola: són totes escriptores magistrals, molt més enllà de gèneres i valoracions extraliteràries tendencioses, i llegir-les és una experiència reveladora com poques experiències ho són. Surts dels llibres més savi, més conscient de tu mateix (siguis home o dona) i millor persona.’

Categories: literatura

Pau Vidal: ‘Les dones de Camilleri són del segle XXI; els homes, amb prou feines del segle XX’

Vilaweb Lletres - Dv, 09/06/2017 - 22:00

‘El món camillerià és una petita illa de normalitat per al català’. Són paraules de Pau Vidal, traductor a la nostra llengua de l’obra del prolífic escriptor sicilià Andrea Camilleri, de noranta-un any. La reflexió no és casual: Vidal ha estat l’escollit per ser el representant dels traductors de Camilleri de tot el món en el primer Aplec Mundial de Fans de Camilleri, que es fa avui a Palerm. Potser aquesta elecció tampoc no és casual: Camilleri ja va dir, l’any 2014, en la seva visita a Barcelona, que Vidal era probablement el millor traductor de la seva obra.

La trobada és organitzada pel Club de Fans de Camilleri (CFC). Dels milers de socis que té arreu, se n’esperen centenars, avui, a Palerm. ‘Serà sobretot una festa, l’anti-congrés acadèmic’, diu Vidal, però no amaga l’orgull (i el signe de normalitat) que sigui, precisament, el traductor al català l’encarregat de representar el seu gremi en nom de totes les llengües del planeta. Justament, quan acaba de publicar-se Un cau d’escurçons (Edicions 62), la darrera novel·la de Camilleri, parlem amb Vidal sobre la fal·lera catalana per aquest autor (el català és el tercer mercat del món de l’obra camilleriana), de la passió nostra per la novel·la negra, i també de com és de difícil de traduir un autor com ell, que basa bona part del seu art literari en el joc de combinar dues llengües: l’italià i el sicilià. Ho aprofitem, també, per parlar de l’Adelina, d’en Mimí, d’en Catarella, d’en Montalbano i, de passada, de la dona camilleriana, una figura interessant i particular, cada vegada més present a les aventures del comissari.

En què consisteix aquest aplec mundial de fans de Camilleri?
—És una cosa molt festiva, reflex de com funciona aquest club de fans. És a dir, es tracta de celebrar a l’engròs que a tots ens agrada llegir i divertir-nos amb les novel·les de Camilleri. Per entendre’ns, és l’anti-congrés acadèmic. Res de ‘caboriós’. Serà més aviat jocós.

Que es faci una trobada de fans d’un escriptor i que n’aplegui centenars no deixa de ser, a més d’una bona notícia, sorprenent…
—El fenomen Camilleri és un fenomen de masses en tots els sentits, pel nombre de vendes, de títols, per l’existència del club de fans, cosa que la majoria d’escriptors no té, i menys d’aquestes dimensions, etc. I aquesta trobada, déu n’hi do, si tenim en compte la mitjana de gent que solen moure els escriptors.

Sou el traductor de l’obra de Camilleri al català. I us hi han convidat com a representant dels traductors de Camilleri de tot el món. Poca broma…
—En primer lloc, el mateix club és molt conscient de la importància dels traductors, especialment en cas de l’obra de Camilleri, i, per tant, van considerar que no hi podien faltar. Algú va dir fa temps que els escriptors fan la literatura nacional i els traductors la fan universal. Pel que fa a mi, segurament m’han triat perquè saben que m’agraden els saraus i perquè tinc molt bona sintonia tant amb Camilleri com amb el president del club, Filippo Lupo.

Entesos, però el mateix Camilleri va dir, l’any 2014, quan va ser a Barcelona per la BCNegra, que éreu probablement el millor traductor que la seva obra havia tingut mai…
— Bé, suposo que tots saben que Camilleri i jo patim la mateixa malaltia. És a dir, que la forma ens perd, més que no pas el contingut. En les novel·les de Camilleri, cada vegada es veu més clar que la forma s’imposa a la trama. A banda d’això, penso que està molt bé que el traductor representant del gremi sigui en aquest cas català, sigui jo, l’Anna Casasses o algú altre, perquè és una manera de visibilitzar de manera molt diàfana un fet cultural que, per nosaltres, és molt normal i comú, però que sovint, a fora, costa de defensar. És el fet que nosaltres, els catalans, volem treballar i relacionar-nos com una cultura normal. I ho intentem. Però cada vegada que vas a congressos, has de partir de més enrere que els altres perquè has d’explicar que els llibres aquí també es venen en català i un reguitzell de banalitats més. En aquest sentit, que el traductor català doni visibilitat a la recepció d’un autor foraster com ell, jo crec que és el principal mèrit, més enllà de qui li toqui. De fet, podem dir que el món camillerià és una petita illa de normalitat per al català, perquè hi competeix en igualtat de condicions.

Camilleri té noranta-un any. Hi serà, a la trobada?
—No, Camilleri no hi serà perquè a la seva edat ja no és tan fàcil desplaçar-se. Per això va tenir molt de mèrit que vingués fa tres anys a la BCNegra. Tenia moltes ganes de venir a Barcelona. Penseu que el mercat català és el tercer, proporcionalment, fora d’Itàlia, després de França i Alemanya, en vendes de llibres de Camilleri. La passió per Camilleri té a veure també amb la fal·lera del poble català per la llengua, per la forma que comentàvem abans, etc. Som molts els qui trempem amb la llengua. La prova és que en castellà no té gaire èxit. Bé, de fet, el 90% dels lectors en castellà de Camilleri són aquí a Catalunya.

Voleu dir que gairebé és més seguit aquí que a Itàlia?
—A voltes tinc aquesta sensació, sí. He topat més d’una vegada amb la sorpresa tant a Itàlia com a Sicília que hi ha molta gent que no ha llegit cap llibre de Camilleri. Les xifres de vendes són espectaculars tant aquí com allà, però, tot i així, sorprèn que gairebé sigui més valorat aquí que allà. Aquí, és realment espectacular, ja sigui per l’efecte Vázquez Montalbán, una associació quasi automàtica, ja sigui per la cosa lingüística, ja sigui per la passió darrerament desorbitada i meravellosa per la novel·la negra en el nostre país.

Amb tot, els italians diuen que Camilleri és quasi impossible de traduir. És així?
—La traducció és sempre una feina imperfecta. I, de fet, un autor com ell és probablement intraduïble. No ens l’haurien de deixar traduir! He de dir que, a mi, se m’ha fet cada vegada més fàcil, a còpia de treballar-hi. Penseu que aquest aplec m’atrapa mentre faig la traducció número trenta-cinc de Camilleri. Des d’un punt de vista cultural, tan difícil és traduir Camilleri com Saviano, que és l’anterior traducció que vaig fer. Sempre has de fer moltes giragonses perquè hi ha molts referents, tant en la cultura napolitana com en la siciliana, que aquí són incomprensibles, i viceversa. Això val per a tots els autors estrangers. En el cas específic de Camilleri, la part dificultosa és l’aspecte lingüístic. Ell fa parlar en italià i en sicilià els personatges. I això no és poca cosa. Cal fabricar una pròpia plantilla per adaptar el conflicte lingüístic entre l’italià i el sicilià per a un ciutadà català. És una operació literario-formal complexa i, de fet, la major part de congressos, aquests sí, acadèmics, versen sobre això. És un fenomen que no pots reproduir tal qual perquè la relació entre l’italià i el sicilià no és ni molt menys la mateixa que hi ha entre el català i l’espanyol. Aquesta equivalència no funcionaria.

I com ho resoleu?
—D’entrada, si apliquéssim l’equivalència i un personatge es posés a parlar en espanyol en la novel·la traduïda al català, generaria una distància molt diferent de la imaginada per l’autor original i superaria el que en diem la suspensió de la versemblança. Cal cercar altres estratègies que tenen més a veure amb registres socials. Cada traductor que s’ha trobat amb situacions similars ha acabat creant una varietat supradialectal que recull elements d’uns quants dialectes diferents, tots reconeixedors pel lector, però no identificables amb un dialecte concret.

Com en el cas de l’Adelina, la minyona de Montalbano?
—Ella parla bàsicament sicilià, sí. I en la traducció, en lloc de dir ‘has de tornar-lo’, li faig dir ‘tens que torna’l’. O quan ella diu, en sicilià, ‘ja vaig passar el motxo’, li faig dir ‘ja vai passar el motxo’. El lector entén que hi ha un tret dialectal, però no sap quin. D’aquesta manera, amb aquesta caiguda mig col·loquial, mig dialectal, es va definint el que en original és un sicilià molt marcat. Però ep, com deia, en la traducció sempre s’hi perd alguna cosa. No serà mai una feina perfecta, i menys en el cas de Camilleri.

I Catarella, què parla, en la versió original?
—Catarella és diferent. Ell és el ximple del poble i té un idiolecte propi deformat. Però no parla sicilià, parla catarallès. El gran repte a l’hora de traduir Catarella són les pífies. Per exemple, quan diu que han trobat un mort ofegat al mar, diu que hi ha un mort nedador (‘un morto natante’, a l’original). O la famosa ‘vull parlar personalment en persona amb vostè’. Sigui com sigui, la sicilianització de la llengua en l’obra de Camilleri ha anat a més. De fet, hi ha dos trets que s’han accentuat amb el pas dels anys: la sicilianització en el camp lingüístic i la presència de la dona, llesta, potent i moderna, com a temptació, en el camp argumental.

La dona com a temptació i moltes infidelitats…
—Cert. Això, com deia, s’ha accentuat amb l’edat de l’escriptor. I hi ha moltes lectores emprenyades amb el comissari Montalbano per la relació que té amb la Lívia, que d’altra banda és molt representativa dels temps d’avui, penso. A partir de La pista de sorra, que és quan en Motalbano comet la primera infidelitat, pràcticament a cada novel·la té un embolic. Jo crec que Camilleri s’adona que narrativament li funciona. El somriure de l’Angèlica és una mena d’apoteosi d’això. Però podria ser que aquesta presència femenina, de dona forta i llesta que indueix a la temptació, sigui una petició dels lectors. El lector vol marro i en Camilleri sempre fa molt cas i escolta molt els lectors.

Què voleu dir que la relació entre el comissari Montalbano i la Lívia és representativa dels temps d’avui?
—La Lívia és una dona moderna en el doble sentit de la paraula. És moderna perquè no són casats i viuen la relació a distància amb certa normalitat. I, alhora, ella accepta molt poc el rol tradicional de la dona segons l’estereotip creat pel mascle italià, és a dir, el de la dona que creu, que admira l’home per les seves opinions i que es tanca a la cuina. Ella no fa res de tot això. En la relació de parella ell és molt més conservador i tradicional que no pas ella. Ella és busca-raons i rondinaire, però sense deixar mai de ser moderna. Ella representa la dona del segle XXI i, en canvi, ell representa l’home sicilià del segle XX o, fins i tot, XIX. Les dones de Camilleri són del segle XXI; els homes, amb prou feines del segle XX. A les novel·les, a banda, hi ha el personatge del Mimí, que és el mateix però en versió de faldiller. És un home casat i enfillat que malda per conquistar femelles. De fet, a les novel·les de Camilleri l’home modern no existeix.

Montalbano és enamoradís i sembla que mai no en tingui prou, amb les dones, siguin ben modernes o no tant… Quin seria el seu model de dona?
—Una companya de lectures que tinc diu que cap. És a dir, Montalbano és el típic mammone italià que l’únic ideal de dona que té és la seva mare. I no en va, Montalbano és orfe de mare des del primer dia. L’ideal de dona, i això és part del joc, és la que no pot atènyer. No la trobarà mai, la dona ideal.

A les novel·les tampoc no hi apareix mai l’homosexualitat…
—Cert, no hi ha gens d’homosexualitat en l’obra de Camilleri. Podríem dir que el retrat que fa Camilleri és incomplet, però també és veritat que a Itàlia i, en especial, a Sicília, l’homosexualitat encara es viu d’una manera molt amagada. Barcelona és plena d’italians que han fugit d’Itàlia per poder viure tranquil·lament l’homosexualitat.

Els catalans i els sicilians tenim una part d’història en comú. Això es percep a la Sicília real o les novel·les de Camilleri?
—No. Sicília, per desgràcia, és molt italianitzada i, encara més, americanitzada. La petjada dels catalans a Sicília és camuflada sota l’etiqueta d’aragonesos i n’hi ha molt poc rastre, a part d’algun cognom i algun símbol. La campanya unificadora de l’escola i de la televisió italianes ha estat, malauradament, eficacíssima.

Entesos. Però, com comentàvem, Camilleri potencia cada vegada més la llengua siciliana a les novel·les…
—Sí, però compte, perquè aquí hi ha una mica del folklorisme itàlic, que és molt semblant a l’espanyol. Allò que en època de Franco en deien festivales de trajes y costumbres. Perquè m’entengueu, una anècdota: la darrera vegada que vaig visitar Camilleri a casa seva, a Roma, vam parlar de llengua, del català, del sicilià, etc. L’endemà, ell, casualment, tenia una entrevista amb Rai3, la televisió italiana més progressista. En un moment de l’entrevista, m’imagino que empès per la passió de la conversa que havíem tingut el dia abans, se li va acudir de suggerir que a les regions del sud d’Itàlia, on encara tenen els idiomes vius, s’introduís l’estudi facultatiu, és a dir, voluntari, de les llengües pròpies, com el sicilià, a l’escola. El presentador es va alarmar fins al punt que li va fer remarcar la condició facultativa de la proposta, no fos cas que es digués una bestiesa al seu programa. És a dir, proposar quelcom tan irrisori com això a algú que treballa i representa una de les cadenes presumptament més progressistes del país va semblar qui sap què de reaccionari. De fet, jo penso que la sicilianització de l’obra de Camilleri no deixa de ser una moda. Fixeu-vos que no l’ha seguit ningú. Ara que hi ha una batalla més o menys editorial per trobar-li un successor, cap dels candidats no utilitza cap de les llengües pròpies dels respectius territoris.

Per acabar, successor o no de Camilleri, amb quins autors italians de novel·la negra ens hauríem de fixar?
— Maurizio de Giovanni m’entusiasma, napolità. Antonio Mazzini, molt bo, de Roma. I Marco Malvaldi, de Pisa, també. Però cap d’ells no ha continuat amb l’opció de fer sevir les llengües pròpies. Sigui com sigui, a més de tots aquests autors, encara tenim moltes pàgines de Camilleri per gaudir, tant per qui ja el coneix com per qui el vulgui descobrir.

Categories: literatura

LET'S DO IT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 09/06/2017 - 16:16
Tots drets, si us plau. Tal dia com avui de 1891 va néixer a Peru, Indiana, el mestre Cole Porter, compositor i lletrista i una font de plaer auditiu inesgotable mentre passen i muden els temps. With a million neon rainbows burning below me, And a million blazing taxis raising a roar, Here I sit, above the town, In my pet-paillated gown, Down in the depths of the ninetieth floor... Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Els consells del pare – Crònica sentimental de la transició

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els consells del pare – Crònica sentimental de la transició -


-No t’ho dic per desanimar-te. No voldria que ho pensassis. Però ton pare ha conegut les més diverses situacions, els canvis més sorprenents. Persones que juraven, amb llàgrimes als ulls, donar la vida per la República i que després hem vist a recer del poder, traint els amics i, el que és més trist, denunciant gent a la policia. En tornar al poble després de més de set anys d´absència, els millors dels nostres havien estat assassinats, altres romanien encara al penal de Burgos, a les més infectes presons de l’Estat. Eren els que complien els juraments, els autèntics revolucionaris, els que morien davant els escamots d´execució alçant el puny, escopint als botxins, cridant un “Visca la República!” amb tota la força del darrer alè. Però uns quants havien canviat de trinxera. Demanaren perdó, s´oferiren a denunciar els companys, anaven al darrere de qui comandava, els llepaven les botes. Els més oportunistes ocuparen càrrecs sindicals, col·laboraven en qualsevol activitat del Moviment i, sense por al futur, cobrant un bon sou, en veure’t per carrer ni et miraven de cara. (Miquel López Crespí)


Palma, Anys 70 - Possiblement, en enviar-nos al jutge, sabríem el que ens esperava. Si ens multava, havíem acordat negar-nos a pagar la fiança per evadir l’ingrés a la presó. La tàctica era fer tot l’enrenou que poguéssim i portar fins a les darreres conseqüències la nostra acció.

No pagaríem, malgrat que la burocràcia judicial ens digués que, si no ho fèiem, aniríem a la garjola. No ens feia por res en aquells moments. Encara que la dictadura moria matant, les forces que, d´ençà de les grans vagues d´Astúries estaven en marxa eren imparables i ningú no les podria aturar. Inútils la repressió, els morts als carrers, els cinc joves assassinats el setembre del setanta-cinc. Res servia a la dictadura per a perpetuar el poder dels vencedors de la guerra. L´única alternativa que tenien al davant era provar de desactivar les mobilitzacions populars, aconseguir un pacte amb el PCE, ajudar, amb suport d’Europa, a la reconstrucció del PSOE, aturar l’onada independentista que sacsejava les nacions oprimides de l’Estat espanyol...

La qüestió era actuar serenament, procurar no caure en cap trampa, seguir fil per randa el que havíem decidit. Només em preocupava restar allunyat de na Joana. Però era valenta, romania dedicada amb cos i ànima a l’organització i sabia a la perfecció que s´havia de fer en aquelles circumstàncies. Ignoràvem el temps que romandríem separats, però era evident que les coses canviarien. Malgrat que es pactàs amb la pretesa oposició un simple canvi de façana, la nova situació no podria començar a rodar sense una amnistia per als presos polítics. Encara que ens portassin a la presó, no hi romandríem gaire. Els mitjans de comunicació lligats a la reforma ja donaven com a segura la data del juny del setanta-set per a unes eleccions com les que es feien a Europa. Exceptuant els presos del País Basc i els condemnats per accions de guerrilla, els altres detinguts haurien de ser posats en llibertat en un termini més o manco curt.

Dels membres del partit que romaníem a comissaria qui més ens preocupava era Jaume Calafell, el nostre responsable de barris. S’havia casat feia un any i just en aquelles setmanes, poc abans de la roda de premsa havia tengut una filla. En Jaume era un lluitador exemplar, una bellíssima persona que estimava la dona i la filla més que la seva vida. Patia per haver de deixar-les soles. Ell hi era present, a la reunió en la qual decidírem iniciar l´acció. Se sabia quina era la seva situació però no hi va posar cap inconvenient. Se´l veia tens, preocupat, amb un profund dolor interior que provava de vèncer per amor a la causa i amb disciplina de militant compromès amb la Llibertat.

Record que el partit li prometé vigilar i protegir casa seva, anar a veure amb regularitat la companya per a oferir-li el màxim suport. Crec que el debat el tranquil·litzà relativament. Nosaltres, a més de ser una organització política, érem també una gran família. Ens sentíem germans de sang implicats en una aventura excepcional. El nostre secretari general quedava encarregat de la coordinació de l´ajuda a les famílies. Els companys també havien de passar a veure la meva família per a saber què necessitaven i tenir-los informats de qualsevol esdeveniment que afectàs la nostra situació. Altres membres del front de barris s’encarregarien d´estar en contacte amb els advocats que ens defensaven i la premsa. Es decidí que les cèl·lules de pobles, les més nombroses, serien les encarregades d’organitzar els grups de suport als familiars dels que restàssim empresonats i, també, de concretar la solidaritat amb companys d’altres partits. S’havia d’aconseguir que alguns cantants de la Nova Cançó fessin recitals per a recollir diners. Els artistes, els pintors, escultors, gravadors, actors eren igualment valuosos. Joan Miró de seguida ens cedí un quadre. Es tractava d’aconseguir un bon nombre d´obres d´art per a poder organitzar una subhasta. Nosaltres no teníem gaires necessitats econòmiques. Les esposes de Jaume Calafell i Guillem Salomó tenien feina. El comitè de suport havia de servir per fer arribar una part del sou als treballadors que havien estat detinguts en diverses vagues i manifestacions. Eren els més desvalguts. Emigrants arribats a l’illa feia poc temps, necessitaven una ajuda per a pagar els lloguers i el menjar. Per això el partit pensà que la majoria dels diners recollits en els recitals i la venda de quadres i escultures haurien d’anar als més necessitats.

Els obrers detinguts a les mobilitzacions populars eren els qui més patien. Sovint era gent que s´iniciava en la lluita contra la dictadura. Havien anat a la manifestació o participaven en la vaga per amistat amb un company, empesos per un sentiment de dignitat que els impulsava a estar contra el règim. Es jugaven la feina, el benestar de llurs famílies. Una detenció, l’ingrés a la presó d’una persona no acostumada al combat clandestí comportava un seriós entrebanc professional i familiar. Per això decidírem prioritzar el suport als sectors de treballadors amb més dificultats.

El pare i l´oncle, que havien conegut a fons la repressió, patien en silenci la decisió del fill de militar en la clandestinitat. No en parlàvem gaire. Alguna vegada, quan venia bé i sense gens d’acritud, comentàvem que anàs amb compte amb el que feia, que tengués cura del meu futur.

-No t’ho dic per desanimar-te. No voldria que ho pensassis. Però ton pare ha conegut les més diverses situacions, els canvis més sorprenents. Persones que juraven, amb llàgrimes als ulls, donar la vida per la República i que després hem vist a recer del poder, traint els amics i, el que és més trist, denunciant gent a la policia. En tornar al poble després de més de set anys d´absència, els millors dels nostres havien estat assassinats, altres romanien encara al penal de Burgos, a les més infectes presons de l’Estat. Eren els que complien els juraments, els autèntics revolucionaris, els que morien davant els escamots d´execució alçant el puny, escopint als botxins, cridant un “Visca la República!” amb tota la força del darrer alè. Però uns quants havien canviat de trinxera. Demanaren perdó, s´oferiren a denunciar els companys, anaven al darrere de qui comandava, els llepaven les botes. Els més oportunistes ocuparen càrrecs sindicals, col·laboraven en qualsevol activitat del Moviment i, sense por al futur, cobrant un bon sou, en veure’t per carrer ni et miraven de cara.

Jo era un jovenet i no acabava d’entendre el que m’explicava. A començaments dels seixanta, quan assassinaren Julià Grimau, érem pocs al partit. Tots ens coneixíem i ens sentíem una colla estretament unida per idees i sentiments. Com podíem imaginar la traïció, l’abandonament de principis? No teníem cap experiència al respecte, tan sols coneixíem les que ens explicaven els familiars i els supervivents de la repressió. Hagueren de passar molts d’anys per a poder copsar en profunditat el que em deia el pare.


Categories: literatura

DESTINATARIS DE CARTES PREVISIBLES

DESTINATARIS DE CARTES PREVISIBLES El nen que vas conèixer. El plat que no has trencat. La ràdio que escolta la veïna. Els dubtes que t'assetgen quan no dorms.
La filera de formigues que s'allunya al descampat.
Categories: literatura

Maria Cabrera: ‘Dic poesia des d’un lloc que és incòmode per al cos’

Vilaweb Lletres - Dj, 08/06/2017 - 22:00

Maria Cabrera (Girona, 1983) és una poetessa jove, d’aquelles que quan parla es fa escoltar. Escriu poemes magnètics (que diu Julià Guillamon) i, escoltats en la seva veu, greu i profunda, com un forat negre estel·lar, l’efecte es multiplica, com ciclons que ho arrosseguen tot allà per on passen. És poesia dita, amplificada.

Ha guanyat el premi Carles Riba per La ciutat cansada (Proa, 2017). Acostumats a veure guanyadors amb la trajectòria feta, Maria Cabrera és frescor, que rejoveneix el premi i mostra un dels camins que els joves poetes escruten. Aquest és el tercer llibre de poemes que publica. Els altres: Jonàs (premi Amadeu Oller, Galerada, 2004) i La matinada clara (Accent Editorial, 2010).

El poeta alemany Lutz Seiler diu que, en cas de dubte, el text no ha de perdre la sonoritat. L’orella mana. Trobo que aquesta premissa lliga molt amb tot allò que escriviu. Perquè la vostra poesia sembla marcada per la paraula dita. Quin paper hi ocupa, la musicalitat, en la poesia que feu? Com condiciona el poema?
—Quan escric, la cadència rítmica del text és un dels aspectes fonamentals. A La ciutat cansada hi ha moltes proses, i de menes diverses: unes que comencen amb ritme i rima que després es perd o canvia; d’altres que se serveixen dels recursos de la narrativa per construir unes altres coses… Però en qualsevol cas, sempre hi ha present la qüestió de la sonoritat. Em preocupa molt, des del primer moment d’escriure. Escric en veu alta baixa. Necessito sentir com sona allò que escric per saber si funciona. És una cosa molt orgànica, viscuda, la sonoritat. És com una melodia que es va taral·lejant o com un riu que va prenent cabal. I quan escric em preocupo molt també del soroll que fan les paraules quan les dius.

Com ho dieu això?
—La paraula com un receptacle de so. Despullant-la de qualsevol connotació sobre el significat que pugui tenir. El so d’una paraula és un garranyic-garranyec que es belluga dins la boca. Saps que quan repeteixes moltes vegades una paraula, al final sembla que tinguis una patata a la boca? Doncs escriure poesia té alguna cosa que té a veure amb això. L’altre dia en parlava amb un amic i em va donar una imatge molt bonica, que és treta de Riba: no hi ha poesia si no agafes les paraules per la cua. I això per a mi és mirar-me el so que fan, el soroll.

Quan parlem de musicalitat també parlem de ritme. Més enllà del poema, dieu que sovint no escriviu perquè no teniu res a dir. I que els poemes es van fent a poc a poc. Temps.
—En el procés d’escriptura sóc molt i molt lenta. Escriure és com un procés de destil·lació. Hi ha moltes temporades que no escric perquè no vull que se’m vessin les paraules, no vull dir coses que no senti que les he de dir, perquè si no em sento molt molesta amb mi mateixa. Però, a més a més, crec que durant aquests períodes en què no escric començo a fer un pòsit, lent (pot trigar anys). És com si s’anés fent un paisatge a dintre, a poc a poquet, i quan troba el ritme és quan pot sortir.

La poetessa Maria Cabrera, que ha publicat ‘La ciutat cansada’ (premi Carles Riba, Proa). Fotografia: Albert Salamé.

Els tres llibres que heu escrit i publicat fins ara tenen un fil conductor entre ells o són tres moments de la vida, amb necessitats, motivacions i conflictes diferents?
—Totes dues coses. Hi ha alguns motius recurrents, que tenen a veure amb una mena de preocupació lingüística. La sensació d’intempèrie en què et trobes quan les paraules que havies fet servir per designar coses, cosetes, emocions, paisatges, circumstàncies, relacions, s’han com trencat i no funcionen. Aquest nou lloc on et col·loquen, que és una intempèrie lingüística, em capfica molt i diria que és el motor que em fa escriure. Aquesta sensació de desemparança pel fet de no tenir les paraules. És com la pruïja d’haver-les de buscar, d’anar fins al fons d’aquest canvi.

La vostra llengua és molt bonica, rica, afinada, i alhora natural. Sorprèn (tristament) que algú tan jove empri una llengua tan rica. Com l’heu construïda, aquesta llengua?
—L’interès per les paraules m’ha acompanyat des de sempre. De petita ja em cridaven l’atenció. Vaig estudiar filologia catalana i això em va donar un seguit d’eines per a entendre aquesta curiositat que sentia i poder-la canalitzar, organitzar, o definir millor. Jo faig una tesi (una tesi començada que no puc acabar mai) que és de fonètica i fonologia de l’alguerès. I crec que aquesta qüestió de dedicar-me a la fonologia també enriqueix la meva relació amb les paraules. Acabada la carrera, vaig pensar si estudiava literatura (en aquell moment tenia una dèria molt grossa per Ferrater) o bé si feia lingüística. Al final em vaig decantar per la lingüística, entre altres raons, perquè m’agradava aquesta manera científica, freda, de mirar les paraules, des de tot un altre vessant, que és justament el vessant del so. És una perspectiva més matemàtica. Perquè la lingüística i les matemàtiques van de bracet. Aquesta fal·lera que em va agafar trobo que m’ha eixamplat aquesta sensibilitat per les paraules, pels sons de les paraules i la seva musicalitat.

I la família, quina contribució hi ha fet, en la llengua que parleu?
—La llengua també la dec als pares, és clar, l’he apresa d’ells. La meva família prové d’Arbúcies. Ma mare és una persona amb sensibilitat lingüística, tot i que no ha estudiat ni llengua ni literatura. És infermera, però li agrada llegir i, més enllà de la lectura, té sensibilitat per la llengua. Ara que sóc professora de literatura, li noto, a ma mare, aquesta sensibilitat amb la llengua. No vinc d’una família que hagi cultivat especialment la literatura, però ma mare sí que va veure que a mi m’agradava llegir i ho va potenciar.

Reprenent el tema de la sonoritat i musicalitat de les paraules, quina importància doneu a la música en la vostra vida? Toqueu cap instrument?
—Jo sóc nefasta amb la música. És una lluita contra natura. Vaig tocar tres anys el violoncel, ja de gran. Però escolto força música i tinc la sort d’estar envoltada de gent que en sap molt i que en toca.

De fet, formeu part d’un grup.
—Sí, recito amb el Pèsol Feréstec, un grup que sempre ha fet música i poesia a la vegada. Van publicar un disc fa un parell d’anys, que es deia Cor de Carn. Hi havia una noia que recitava però se’n va anar a viure a fora i llavors la vaig substituir. Recitem Riba, Ferrater… Ara hem enregistrat un altre disc, Treure’n robins, on recito alguns textos de La ciutat cansada.  És una música fina, que acompanya, no és gruixuda, música pop.

També col·laboreu amb les Sueques.
—Sí, però amb elles no hi sóc al grup, sinó que col·laborem per fer un fanzine que es diu Cor Pelut. Una rucada, una cosa que fem pel broc gros. Diem que és un fanzine de figueres retòriques i de publicació menstrual. Teníem la sensació que al nostre entorn hi havia gent fent moltes coses, que ens interessaven, però que estem tots molt atomitzats. És el cada dia d’aquesta època i el cada dia a Barcelona. I el Cor Pelut era una manera simpàtica de fer una festa i relligar fotocòpies amb un cordill de botifarra, que és el que fem. I mira. N’hem fet tres, un cada any. És bonic, perquè de vegades et diu que sí gent que et fa gràcia…

Per exemple?
—La Marta Rojals ens va fer un textet, per exemple. I tota la gent del circuit poètic, que de seguida et diu que sí. També hi ha il·lustracions. Pretén ser un fet i deixat estar. I jo que tinc tirada a ser molt meticulosa, l’esclavitud del perfeccionisme, doncs això és el contrari, tot i que ens demana moltes hores de feina.

Maria Cabrera. Fotografia: Albert Salamé.

Pel que dieu, teniu un vesant molt analític. En els poemes s’hi nota molta depuració, però no pas excés analític.
—La feina que faig, sóc correctora i professora, et fa treballar els textos d’una manera determinada. Sóc lenta i tendeixo a ser bastant curosa. I en els poemes, hi ha això en el procés de revisió, on puc arribar a ser una mica obsessiva. Quan he acabat d’escriure un poema, hi passo unes setmanes obsessionada. Me l’imprimeixo i el porto a les butxaques o a les bosses de mà. Me’l miro pel carrer i me’l repeteixo una vegada i una altra. Però en el moment d’escriure el poema no tinc la sensació que hi hagi aquest vigilar. Va per tots uns altres camins.

Ara que parlàveu del Cor Pelut pensava que Barcelona té una riquesa de creadors subterrània, que sovint costa que surti a la superfície.
—És una de les raons per les quals també vam decidir de fer Cor Pelut. Al meu entorn tinc la sort de tenir gent molt brillant. És com si les plataformes que potencien la creació vagin per uns altres canals, que a aquestes persones que considero brillants fins a cert punt no els interessen gaire.

Sí però aquest talent hauria d’emergir.
—Té a veure amb tots aquests canvis de la ciutat, que sembla que donin la raó al títol al llibre, que donin raó a Calders. Estem tots una mica estancats en el terreny cultural, però també en més àmbits: urbanístic, etc.

I, així i tot, hi ha una revolució en marxa. Mirant poetesses com Núria Martínez-Vernis, Blanca Llum Vidal, Laia Martínez López, Maria Sevilla, vós mateixa, relateu el món d’una manera diferent, on el fet de ser dona ja no té res de subsidiari.
—Trobo que es treballa en una manera de ser dona artista o ser dona creadora. Tradicionalment, aquestes dones artistes han anat a repèl en l’àmbit personal i familiar. Aquesta imatge que tenim de l’home creador, que té un espai per a poder crear… Penso que les cambres pròpies encara no són prou reeixides. Això que dieu és una cosa que sorprèn ara i, en la mesura que molesta segons quins sectors, fa feina: hi ha tot de gent, com ara Blanca Llum Vidal, que s’ha forjat un camí i ha enfilat amunt decidida a anar allà on vol anar i convençuda de la seva potència. I això sí que em sembla una cosa tota nova. Aquest convenciment en la creació, de la Víctor Català o la Rodoreda, sempre ha implicat unes giragonses en l’àmbit personal bastant singulars. La Rodoreda, a l’exili tractada –segons com– com la puta de l’Obiols i, a més, amb tota la renúncia familiar que havia fet… D’alguna manera això es mou perquè es normalitzi, perquè una dona pugui ser artista (aquesta paraula m’impressiona), pugui ser creadora, i tingui un espai en la família, un espai social, que no sigui una extravagància.

Aquest debat és ben coent, perquè també hi ha les dones que trien la no-maternitat i tenen la sensació que també hi han de batallar perquè els retreuen de no voler-la.
—És un dels pols que fem amb els costums familiars de l’època que venim educats. Els canvis sempre desorienten quan hi ets pel mig.

Això que dieu de la dona artista és interessant, perquè sempre és des d’una avantguarda que arrenquen els canvis, les transformacions. I són els artistes que sovint veuen aquests camins abans que els altres. Us hi sentiu, en aquesta avantguarda?
—Passa que jo escric tan poc, que d’aquests moments de porositat –perquè jo crec que això de crear és cosa de porositat amb el món–, n’hi ha hagut pocs. Tinc trenta-tres anys i tres llibres publicats. Un amic em diu que em surt un llibre per dècada. És clar, escric tan poc, que aquests moments… Sí que sento, per a mi, que faig una cosa profundament important, que em lliga amb tot de cosetes del dintre meu, que m’assenta en algun lloc, que per a mi és important. Però això em passa tan poc, que sempre se’m fa estrany. Hi ha gent que funciona d’una altra manera i que em fa sentir una certa enveja, perquè són molt més porosos, poden escriure gairebé diàriament i després fan una tria, selecció, endreça. Aquesta capacitat de passar experiències pel sedàs de la poesia d’una manera quotidiana, jo no la tinc. A mi les experiències em fan pòsit i sóc lenta com un elefant.

Aquestes èpoques de sediment, sense escriure, si s’allarguen gaire, us neguitegen, us fan por?
—Ara ja no. Em va passar que amb el primer llibre que vaig publicar, quan era una poeta petita, em sembla que tenia dinou anys…

Un altre Pedrals…
—No, de Pedrals només en tenim un i és el Mozart de les lletres catalanes.

Perdoneu, continueu. Em dèieu que amb el primer llibre…
Jonàs, era un llibre molt petit, amb alguns versos que havia escrit als disset anys. Ara me’n ric una mica, però el poemari s’acaba dient: ‘No hi ha res més.’ I pensava, quina pena, potser no m’agafa més la cosa d’escriure. Em sabia greu, però inquietar-me, tampoc. Però passava el temps i no m’agafava la fal·lera. En algun moment em vaig forçar a escriure i aleshores em sortien bunyols i agafava una emprenyada amb mi mateixa que Déu n’hi do. Però al cap d’uns anys va tornar a sortir la necessitat d’escriure i vaig acabar publicant La matinada clara.

Amb Jonàs vau guanyar el premi Amadeu Oller, que és un premi reconegut en l’àmbit dels joves poetes.
—Quan acabo un llibre sé que l’he acabat. Em costa passar-ho per l’intel·lecte, però ho sé d’una manera molt clara. Doncs, en aquell moment, vaig saber que havia acabat un llibre que es deia Jonàs. Era la primera vegada que ho sentia. Però em feia molta vergonya ensenyar-lo als amics. De petita era molt vergonyosa. Ara, amb els anys, me’n vaig desempallegant. Vaig decidir de presentar-lo a un premi, a fi que un jurat des de fora l’avalués. Un parell d’anys abans havia guanyat el premi Amadeu Oller la Laia Noguera, que anava amb mi a la facultat, i per això sabia que era un premi per a poetes joves. I mireu si era una cosa personal, que en el sobre no hi vaig posar ni l’adreça ni un telèfon de contacte. Es van tornar bojos buscant-me. Va anar així.

Maria Cabrera. Fotografia: Albert Salamé

Diria que sou una poetessa que poua en la tradició, que l’heu païda i en féu un diàleg. Fins i tot sembla que tingueu una reserva de poemes i poetes que us ajuden a explicar-vos i que citeu.
—Tot això de la intertextualitat funciona d’una manera no conscient. El diàleg hi és, però és com si ho haguessis digerit, deglutit i s’ha fet paisatge. Hi ha alguns moments que m’he adonat que passava. A La ciutat cansada em va passar que enmig d’un poema va sortir el ‘camí de l’aigua’ de ‘La vaca cega’. Però me’n vaig adonar després. Sí que se m’amaren les coses, les maneres de mirar d’altres autors, sobretot de la Rodoreda. Crec que no hauria escrit La ciutat cansada com ho he fet sense la Rodoreda, que se m’ha ficat sempre molt endintre, ni sense les proses de Foix ni Le spleen de Paris. I això és una cosa més fonda, de pòsit, uns rius de canals d’aigua que van per sota terra. A la superfície no els veus però hidraten.

Creieu que la poesia ha de ser combativa, ha de tenir un vessant ètic? En una època en què els valors són tan prims, fan més falta que mai els poetes.
—Crec que la poesia que jo faig no és una poesia social ni fa reivindicacions d’aquesta mena. De fet, penso que és una poesia on el jo líric és profundament egocèntric. Però sí que la poesia que jo faig mostra una certa discrepància amb un mateix i, per tant, té una part de recerca interna, un joc que és dissident d’ell mateix. I això lliga molt o és un reflex d’una sèrie de malestars del nostre dia a dia. Dic poesia des d’un lloc que és incòmode per al cos. Té aquesta part connectada amb l’ètica.

Acabem l’entrevista amb un dels poemes més punyents de La ciutat cansada, ‘Taronja borda’?
—És un dels poemes que m’estimo especialment. En aquest poema, sobre aquest rierol que dèiem abans que va sota terra, hi ha una sensació molt rodorediana, de tenir un narrador que és conscient que no entén coses. Explica una situació d’una certa frustració de dedicar-se amb tot el cor a arreglar una cosa que ha nascut torta i sentir que et diuen: ‘No és torta, no és torta.’ I tu intentes arreglar-la perquè no es vegi torta, però allò continua essent tort i, a més, t’imposen un silenci. ‘No és torta i calla.’ I aquesta frustració de sentir-se injustament castigat, és el que pretenia explicar.

I això portat a una relació…
—Sí, és una de les raons per les quals no és prosa sinó poesia, perquè no explico una història sinó que construeixo un símbol. Agafo aquesta anècdota, aquesta situació quotidiana d’una aixeta que degota i una persona que confon un no amb el soroll de l’aigua que degota. De manera que una persona va dient no, però tu vas sentint un altre sorollet. I aquí comença la confusió. Ella –perquè és una dona– intenta dedicar amb moltíssima cura a reparar aquella aixeta que degota. I quan l’ha reparada es pensa que tot anirà molt bé. Però l’altra persona, la imatge és que li posa un tub de silenci a l’orella i l’obliga a no sentir el sorollet. Però dins el cap diu: ‘Això no va bé, això no va bé.’ És aquest tub de silenci imposat, com una violència que et practiquen. I hi ha un moment d’embogir com un conill, com embogeixen els personatges de la Rodoreda, de tenir moltes trifulgues al cap i de sentir aquesta fressa i que l’altra et digui que no, que no, i li notis un puntet de ràbia en aquest no. I la persona acaba convençuda que és ella que fa el sorollet, que és una mala dona, mentidera.

Exemplifica la condició de la dona durant dos mil·lennis.
—En aquest poema, la protagonista havia de ser una dona, perquè dir-se una mateixa mala dona no és igual que dir-se mal home. Té unes connotacions que van més enllà de la moral, afecten els rols que tens. I volia ficar el dit a la nafra en aquest punt.

Categories: literatura

El dia celebra que obris els ulls


El dia celebra que obris els ulls,i un esclat de llum travessa les cortines.Batecs de campana empaiten alegresales d’orenetes al venti es decreta el fi del pànic a perdre’ti es declara eternament vençuda la set
quan obris els ulls..A la barana dels teus dits (Aeditors, 2009)
Categories: literatura

Vividors i oportunistes – Crònica sentimental de la transició

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Vividors i oportunistes – Crònica sentimental de la transició -


A mesura que la reforma del règim avançava, les componendes de determinats sectors esquerrans anaren augmentant a velocitat vertiginosa. La situació política arribà a semblar un huracà desfermat. En dies, mudaven les aliances, la línia política dels partits i el comportament de les persones. Com si la humanitat hagués enfollit. Es començava a parlar del repartiment dels locals de l´antic sindicat feixista. Qui es situàs a recer de qui comandàs disposaria, a part dels sous institucionals, de desenes d´edificis, un infinit nombre de despatxos per anar omplint amb els vividors que acceptassin la monarquia que ens imposava el dictador. Tot tremolava al nostre entorn! Res del que fins aleshores havia significat una esperança, uns principis sagrats, es mantenia dempeus. Trontollaven, sacsejades per les onades del temporal, les relacions d´amistat que semblaven més fortes, les organitzacions polítiques. Cal dir, en honor de la majoria de militants de l´època, que no tothom es va deixar vèncer per la idea d´aconseguir profit personal. La majoria de gent honrada continuà lluitant en els barris, en els més diversos col·lectius d’esquerres i culturals existents. Però on hi hagué més girades de casaca va ser entre els dirigents. No s´havia vist mai tanta abjecció! Secretaris generals que havien anat, amb vestit i corbata, a la Xina, Rússia, Cuba, Albània, demanaven ara un lloc oficial. Com si volguessin imitar Santiago Carrillo, retratat al costat de Ceausescu, Kim Il-Sung i Enrico Berlinguer! (Miquel López Crespí)


Aleshores, fins i tot abans de les primeres eleccions dites democràtiques, la presència de l’oportunisme dins de les nostres organitzacions s’accentuà fins a límits inconcebibles. El que més em va preocupar van ser els esdeveniments relacionats amb el secretari general estatal, “El Pájaro”, que d’un extremat marxisme de tendència trotsquista passà a dirigent de la naixent socialdemocràcia principatina. Al cap de poc temps s’havia enfilat tant que ja era company inseparable de Felipe González i Alfonso Guerra! Més tard vaig veure el seu nom en els diaris. Era un dels màxims implicats en el cas Filesa!

Mai no vaig entendre d´on sorgia aquesta estranya capacitat que tenien determinats personatges per olorar per on bufava el vent. Qui hauria pensat a mitjans dels setanta que el PSOE assoliria les quotes de poder que va arribar a tenir? Sí, ens mancava sang freda, ganes d'aprofitar-nos de la situació. Bastaria que haguéssim estudiat un poc el paper dels socialistes als països que ens envoltaven per a intuir que aquí no seria gaire diferent: lleis prioritzant l´existència de dos grans partits, mesures restrictives contra les organitzacions sense suport de la banca, il·legalitzacions de qui reclamàs l´anticapitalisme... Sí, a vegades era un debat normal en els Comitès de Direcció i a les cèl·lules de base. Però la manca d´experiència ens impossibilitava copsar tota l´amplària de l´oportunisme, la fúria malaltissa per escalar posicions de privilegi dins del sistema. Com era possible? Els qui, en uns mesos, trairien qualsevol idea de canvi real, eren joves com nosaltres, la majoria provinents de les classes populars. Havíem participat a les mateixes manifestacions, patit a comissaria, comprat idèntics llibres, anat als recitals de la Nova Cançó...

A mesura que la reforma del règim avançava, les componendes de determinats sectors esquerrans anaren augmentant a velocitat vertiginosa. La situació política arribà a semblar un huracà desfermat. En dies, mudaven les aliances, la línia política dels partits i el comportament de les persones. Com si la humanitat hagués enfollit. Es començava a parlar del repartiment dels locals de l´antic sindicat feixista. Qui es situàs a recer de qui comandàs disposaria, a part dels sous institucionals, de desenes d´edificis, un infinit nombre de despatxos per anar omplint amb els vividors que acceptassin la monarquia que ens imposava el dictador. Tot tremolava al nostre entorn! Res del que fins aleshores havia significat una esperança, uns principis sagrats, es mantenia dempeus. Trontollaven, sacsejades per les onades del temporal, les relacions d´amistat que semblaven més fortes, les organitzacions polítiques. Cal dir, en honor de la majoria de militants de l´època, que no tothom es va deixar vèncer per la idea d´aconseguir profit personal. La majoria de gent honrada continuà lluitant en els barris, en els més diversos col·lectius d’esquerres i culturals existents. Però on hi hagué més girades de casaca va ser entre els dirigents. No s´havia vist mai tanta abjecció! Secretaris generals que havien anat, amb vestit i corbata, a la Xina, Rússia, Cuba, Albània, demanaven ara un lloc oficial. Com si volguessin imitar Santiago Carrillo, retratat al costat de Ceausescu, Kim Il-Sung i Enrico Berlinguer! Aquelles imatges dels estalinistes agenollats davant Enver Hoxha, gaudint dels hotels per a estrangers de Tirana, de les millors menges que podia oferir el poble albanès i que, de seguida, que constataren que el marxisme-leninisme no servia per continuar vivint d´esquena dreta trucaven a les portes del PSOE i de qualsevol partit de dretes! Ho constatàvem amb els propis ulls i no ho podíem creure! Especialistes a manejar quatre cites dels clàssics del socialisme, ara s´oferien al millor postor per una cadireta al Parlament, un endoll a la seu del partit, en el local sindical. Els veies desesperats per trepitjar moqueta, anar en cotxe oficial. Tants de predicadors de la Revolució Universal fent d´assessors dels bancs, de les empreses estatals, de les més diverses organitzacions de la patronal!

Trist espectacle de desolació! Quina estranya força ens impulsava a continuar, ens feia mantenir una espurna d´esperança en un possible canvi de la humanitat?

La sang dels nostres morts pujant per nervis i artèries, impedint que caiguéssim al terra, completament derrotats? Alguns dels millors enfolliren en constatar l´abast de la traïció; altres, se suïcidaren. Na Carme, que deixà el gas de la cuina obert, i a qui trobà la seva germana l´endemà, morta, amb una nota damunt la taula on deia que no volia veure el que s´apropava. N´Antoni, perdut l´enteniment, tremolant a un racó de casa seva, amb els ulls en blanc, sense mirar a part ni banda. La seva companya l´havia abandonat i marxà amb un important executiu de la banca a donar una volta al món en el iot de l´amant.

N´Antoni, un dels nostres més brillants teòrics, el company que més havia llegit Gramsci i Karl Marx, Marcuse i Andreu Nin, Bukharin i Trotski, va ser ingressat al manicomi de Palma i va morir al cap de poques setmanes. Era un home summament enamorat de na Lluïsa, responsable del partit a Filosofia i Lletres. No pogué suportar la ruptura. Decidí no menjar. Es va matar lentament, deixant-se consumir.

Quan la família m´avisà de la seva mort, al manicomi no em deixaren entrar a veure´l. Un infermer conegut em digué que semblava un presoner d´Auschwitz. La direcció del centre em prohibí l´entrada.


Categories: literatura

CRÍTICA I ELOGI

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 08/06/2017 - 09:30
El presentador de l'acte conta una bona història de Burt Lancaster, confrontat un dia a Anglaterra amb un actor shakespearià dels de la vella escola, a qui explicava que ell havia arribat a un punt que les crítiques ja no l'afectaven. L'altre li va respondre: "Bé, ara, quan arribis al punt que l'elogi tampoc no t'afecti, ja seràs allà". Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Geni i figura


Dilluns passat, durant la trobada mensual dels diLLUMS d’arts al forn, Ricardo Gascon em va comentar una anècdota més del mestre i escriptor Manuel Pérez Bonfill, on demostra un cop més el seu sentit irònic de mirar la vida, l’optimisme, l’humor que comença per riure’s d’un mateix, malgrat les batzegades dels anys i la salut. Fa uns dies, al Campus de Tortosa, es va presentar el llibre L’Ebre, un riu literari, de Josep S. Cid, una antologia d’autors del territorio que referma l’imaginar del riu, publicat per la URV. El vell professor, que per motius de salut ja acudeix a pocs actes, va coincidir amb Jesús Massip, i aquest és un fragment de la conversa:  .-On va este vell en gaiato?-Mira qui parla, en cadira de rodes!-Lo meu és peresa..
La foto de Montse Castellà reflecteix el moment per al record, una lliçó entranyable d’actitud vital que ens dóna qui és mestre per a sempre.
Categories: literatura

Juan Goytisolo va donar a Carmen Balcells un manuscrit per a la seva publicació pòstuma

Vilaweb Lletres - Dc, 07/06/2017 - 17:26

L’escriptor Juan Goytisolo, que va morir diumenge a Marrakech (Marroc), va deixar a la seva agent literària, Carmen Balcells, un manuscrit perquè aquesta ho publiqués “un temps després de la seva mort”, han informat a Europa Press fonts de l’agència.

Han detallat que l’autor barceloní li va deixar al març del 2015 el llibre inèdit directament a l’agent literària, que va morir el setembre del 2015, i que el termini de publicació poden ser entre 10 i 20 anys després de la mort de l’autor.

No obstant això, des de l’agència han assenyalat que totes les qüestions relatives a la publicació d’aquesta obra, de la qual desconeixen el contingut, hauran de veure’s pròximament “quan s’obri el testament”.

“Tot dependrà de les últimes voluntats”, han dit aquestes fonts, que insten a comprovar les disposicions que l’escriptor pogués afegir posteriorment.

Així mateix, des de l’Agència Balcells han assegurat desconèixer amb quin termini podria estar resolta la qüestió.

Categories: literatura

Presentació del llibre ‘Estacions’ a l’Espai VilaWeb

Vilaweb Lletres - Dc, 07/06/2017 - 12:25

L’Espai VilaWeb acollirà demà, a un quart de vuit del vespre, la presentació del llibre Estacions, de  l’escriptor Josep Solano. És la cinquena publicació de l’autor i el quart treball de poesia. Està inspirat en la cultura japonesa, en la natura, en les estacions i en tot allò que ens envolta. El llibre està escrit en forma de haikús i conté més de 200 composicions en català, castellà, anglès i japonès.

A partir d’un viatge al Japó, Solano va descobrir la poesia tradicional japonesa i va reprendre de nou aquest gènere després de quinze anys. El llibre ha estat un treball de prop de tres anys de feina de composició i ha comptat amb la col·laboració del traductor i adaptador al japonès, Hiroshi Kato.

Categories: literatura

Tal com érem – Palma, Anys 70 – El Tribunal d´Ordre Públic (TOP) i la repressió

Tal com érem – Palma, Anys 70 – El Tribunal d´Ordre Públic (TOP) i la repressió – Crònica sentimental de la transició -


Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia. (Miquel López Crespí)


Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.

Els tres traginàrem un parell de carretades de revistes a un solar que teníem a Son Serra. Les llançàrem dins un pou fondo. El pare havia començat a cavar per fer-hi una cisterna. El fum ens arribava al rostre i tossíem sense aturar. No podíem respirar. L’oncle havia portat una llauna de benzina per accelerar el procés. Aquell racó del solar es convertí en un infern. Suàvem. El pare em mirava amb preocupació. La seva figura m´arribava boirosa a través de les flamarades. Mai no l’havia vist amb un posat tan trist. Imagín que pensava, i no sense raó, que possiblement no acabaria mai els estudis. Que les llistes secretes que circulaven entre la patronal farien que no pogués trobar una bona feina.

No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.

No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.

Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!

Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.

-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.

Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.

El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.

Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.

La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.

-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.

Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?

Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?

Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!

No havia canviat res amb els anys.

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!

Però no va anar com imaginava.

El comissari no hi era, al despatx.

La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.

-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina. No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.

-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.

-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.

Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment. Vaig tornar d’hora.

La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...

Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.

Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?

No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.

Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?


Categories: literatura

Ja tinc representant!

Trobem una parella de pallassos. Ell, amb bon ànim, ens diu que se la vol lligar. Ella, segura de si mateixa, respon que és molt exigent, que vol algú que cuini, que netegi, que balli...., que llegeixi poesia. I mon fill la interromp, m’assenyala i afirma: ell és un expert!.
Ja tinc representant!
Categories: literatura

Ferran Torrent: ‘Contra el poder, encara que siga d’esquerres’

Vilaweb Lletres - Dm, 06/06/2017 - 22:00

Xerra pels descosits. De pressa. Com si les idees li bullissin dins el cap i pam, patam, pam, poguessin percudir sobre qui l’escolta, l’una darrere de l’altra i que en porta una altra i pam. De pressa, però sense improvisar. Ferran Torrent observa, anota, pensa i després parla del que ja té pastat. O escriu. Això, sobretot.

La pregunta inicial queda al calaix perquè, abans de tenir temps d’engegar les enregistradores (i de saber que la primera entrevista que va fer, a l’ambaixador de Nicaragua, se li va esborrar tota: ‘La primera de ma vida, em vaig cagar en l’hòstia’, i que, en alguna part d’aquesta  novel·la, ‘però no digues on’, hi ha ‘un missatge per al procés’ ), abans de demanar un beure, intercanviar tres impressions, ell ja ha començat l’explicació:

—No m’agrada que diguen que és una novel·la ‘trepidant’; de fet, no m’agrada cap d’aquests adjectius. Però, bé, és veritat: és trepidant. Perquè he volgut que ho fóra. El que importa, el que en queda és la sensació. I és això el que m’interessa, eixa sensació de viure vertiginosament.

I quins personatges!
—I et deus haver adonat que els descric molt poc. Perquè jo crec que, quan parla, u es va descrivint. No físicament, sinó la seua forma de ser. Preferisc que el lector mateix se’n faça la imatge.

Doncs ho aconseguiu.
—Mira, n’hi ha un, el senyor Bohórquez, que te’n contaré la història. Perquè, al final, a la novel·la, necessiten un advocat. I el Ferran Torres en coneix un, per mitjà d’un amic. Que és real.

Qui?
—L’amic: Ferran Montesa, l’editor de Le Monde Diplomatique en espanyol, que és amic meu. I té una anècdota collonuda: en els anys seixanta, ell era, diguem-ne, el cap dels estudiants del Partit Comunista en la Universitat de València. Hi va haver una agafada. I va pensar ‘no vull que em defense un sindicalista, que desafia el jutge, li fa discursos sobre la repressió i em cauran tres o quatre anys’. I agafa el senyor Bohorque. I se l’emporta a Madrid. Entren els altres, amb el sindicalista, el discurs, i clavat: dos anys. Però entra el senyor Bohórquez, corbata, puro, segell al dit: ‘Señor juez: éste es… un gamberro. Padres trabajadores, educados… y él, un gamberro.’ I el jutge: ‘Oye, Bohórquez, llévatelo.’ Li faig un homenatge.

Ja us n’heu enamorat.
—Sí. I al final els cau bé. I a mi, també. Perquè sempre ha estat un outsider, a la seua manera. Oficialista, però outsider. I un gran demagog. És un personatge que crec que recuperaré. Quan en faça la tercera part. Pense que a les pel·lícules, i sobretot a les novel·les, al final si t’enamores d’alguna cosa és dels personatges. Per a mi són més importants que la trama.

De fet, els vostres personatges ja formen part del nostre univers: Butxana, el Llargo…
—Sí. Durant la meua vida he conegut gent, i sempre m’han agradat els outsiders,  la gent que viu al marge de les normes. I m’és igual si parlem d’un jugador de cartes o d’un físic nuclear. Algú que va en contra del que hi ha establert, siga en l’esquerra o siga en la dreta, i que hi va de forma natural, seguint el sentit comú.

Oh, sentit comú… De vegades aquests personatges fan coses… extravagants.
—Totes de sentit comú. Fixa’t-hi i ho veuràs.

Com ara fumar-se un amic?
—Sí. Perquè diu: si la vida és un procés cap a la mort, fem-ho a l’inrevés: fumeu-me. I quan acabeu de fumar-me, tornaré a la vida. Ho explica ell: no sabem res sobre el post mortem, res, i és tan absurd que no passe res, que alguna cosa ha de passar.

Beveu històries literalment dels vostres amics o coneguts i després els demaneu permís per fer-ne novel·la?
—M’agrada que ho sàpiguen. Perquè jo t’explique la història d’Agustí, que l’he viscuda en un amic que se sentia sol (quan arribes a una edat la soledat es molt fotuda), i ni tu ni ningú no podrà saber mai qui és. Però ell, sí, és clar. De manera que li ho demane abans. Encara que sé segur que em dirà que sí. A Ferran Montesa, a més, li faig una mica la conya de com és ell, que a vegades porta un fulard, que té molt mala hòstia… Li vaig dir escolta, et trauré amb nom i cognom. D’acord. I ja està.

Alguns dels personatges són, fins i tot, i no us enfadeu…
—No m’enfade!

…tendres.
—Ha, ha! Xep! Són solidaris! Sempre. Per a mi és fonamental que la gent siga solidària, fonamental. I em fixe més en això que en la ideologia. De fet, de la gent molt ideològica, me’n refie poc. Perquè tenen la veritat absoluta. I això em molesta. El teu partit és el millor, les teues idees són les millors… Bah! Jo he tocat molt de carrer. I una cosa bona que té és que entens la gent, tens capacitat de comprendre-ho. Que un deixa la dona i els fills i se’n va? No és que m’agrade, però tampoc no m’agrada jutjar. Estic segur que jo no ho faria? No ho sé. Sóc un paio que contínuament em faig preguntes. I em pose contra la paret. Per això pose contra la paret els altres, també: si m’hi pose jo, també tinc dret a posar-hi els altres.

Tampoc no eludiu la política…
—En converses. Jo no ho escriuria en un article però sí que n’hi pose dos parlant dels seus dubtes, les seues contradiccions. Està bé que u tinga contradiccions, trobe que és fonamental. Perquè el món va canviant i tu t’hi has d’adequar. O en contra o a favor. Però el món canvia i et fa rectificar.

Analitzeu aquest moment, amb el canvi de cicle polític al País Valencià, i plantegeu, per exemple, quin poder real tenen les esquerres per incidir en la vida de la gent.
—Efectivament. Però això ho faig jo… per molestar. [Pausa.] En el bon sentit. Perquè vull respostes. I si eres polític, me n’has de donar. Si fóra un obrer que guanya 700 euros, jo et preguntaria: en què canviarà la meua vida? Del que és essencial, vull dir. Perquè em puc quedar sense faena, encara. I em poden donar un subsidi, però és una trampa: et compren amb 400 euros i t’envien a casa, a veure les seixanta mil cadenes de televisió que tens per quinze euros el mes. I ja no ixes. Però el que és digne és que jo treballe, no que em mantinguen amb 400 euros cada mes. En fi: a les novel·les, tampoc no m’hi vull enrotllar políticament. S’ha de mantenir el ritme.

Aquesta novel·la és la segona part d’Un dinar un dia qualsevol. Com l’heu planificada?
—No l’he planificada. L’he feta sense guió. Com l’anterior. Quan escric no sé què passarà, i això és emocionant també per a mi. Però és clar, escriure així significa que no manes en la novel·la: hi manen ells.

I com escriviu, sense pla?
—Tinc la idea general,  la filosofia. I una llibreta. Quan faig un capítol, el passe a la llibreta, resumit. Deu, sis ratlles, fàcil. Perquè quan passe pel capítol deu, puga mirar què ha passat abans. És a dir, no faig una escaleta de guió sinó que va anant a l’inrevés. I, si em perc, he de buscar el problema al darrere, perquè significa que no li he donat prou base de recorregut. És una forma difícil d’escriure. Et lleva salut. I, al mateix temps, et té crispat en el text.

Però heu fet una segona part i ja penseu en la tercera. Ha d’estar planificat.
—No. T’ho jure. Hi ha molta gent que planifica la novel·la. Però hi ha una pregunta, abans: per què vols fer eixa novel·la? Jo la vull fer per explicar un temps postcrisi, uns personatges outsiders. I d’ací ix l’argument. En aquest cas, per primera vegada, però, sí que he fet un organigrama de personatges. Una làmina gran, amb tots. Si no, no podia controlar-ho.

La guardeu?
—Sí. Aquesta vegada ho he guardat tot. Perquè escric a mà. O, més exactament: si escric avui a mà, l’endemà ho passe a l’ordinador. Però la primera, sempre a mà. M’és més còmode. Tot lo mon em diu que sóc boig. És més: de vegades he de parar d’escriure perquè em fa mal. Mira [mostra el canell dret i el compara amb l’esquerre]: hi veus la diferència?

I tant!
—Això m’ho vaig fer boxejant. Quant tenia divuit o dinou anys. Em posaren un guix, i al cap de deu dies me’l vaig llevar. Em molestava. I em quedà això. Ara, quan escric, al cap d’un parell d’hores em fa mal. Pose la mà en aigua gelada, de vegades. Però quan no puc, no puc.

Però no podeu evitar d’escriure.
—No. Odie i estime escriure. Quan comence una novel·la és dir ‘cague en Déu… una altra vegada posar-me en aquest merder…’ El primer mes dorm fatal (com ara, que publique novel·la, també). Però després, quan comences a crear personatges… sóc feliç. O desgraciadament feliç: sóc desgraciat perquè treballe i patisc molt, però sóc feliç perquè és el meu món. És el meu món. A vegades confonc els mons.

Per força. Heu creat uns personatges vívids, un univers paral·lel que, a sobre, passa d’un llibre a un altre.
—Jo m’ho crec, que viuen amb mi. Saps per què? Perquè en la vida real conec alguna gent que és molt semblant. I crec que el Llargo i el Messié són germans meus. Sí. I el Marc sóc jo. I el Ferran Torres és cosí.

O viceversa.
—Sí. Escrius i els fas ser partícips dels teus desencisos, desencantaments, optimismes… En el fons, m’agradaria molt viure en una societat així. Sí. On pots estar tranquil. No et robaran, només roben a qui s’ho mereix. I tenen el seu codi: no trafiquen amb armes, amb prostitució, amb drogues… És un altre univers.

Superposat.
—Això. Perquè es nodreixen del primer sistema. N’aprofiten les escletxes per a crear el segon. Jo vull que, si continuen aquests personatges, creen un segon sistema de tallers mecànics il·legals, de casinos, de venda de roba i de queviures… un segon sistema on treballen mil persones, sense papers ni hòsties. M’agraden molt tots aquests outsiders. Els de la vida real (no en vull dir noms perquè és la seua vida), saben que sóc autor, en català, i no han llegit ni un llibre en sa vida però em respecten.

Els vostres tampoc no els han llegits?
—Psa, jo els els regale i hi fan una miradeta i tal. Un d’ells em va deixar anar un dia ‘hòstia, no m’he de morir sense haver llegit un llibre teu!’ Imagina’t. Però i què. Tenen molta vida. Sovint, n’hi ha que menyspreen aquest tipus de gent. Jo no menyspree mai ningú. D’alguna manera, tothom treballa per a mi: un crític literari, un periodista, un jugador professional de cartes… Per què? Perquè tot és món. I sempre n’hi ha un que aporta alguna cosa. Jo només em lleve de damunt els pesats.

Parleu de la societat valenciana però, en el fons, acabeu fent una mena de fresc de la condició humana.
—Sí, sí. En el fons jo sóc molt moralista, eh? Em fot reconèixer-ho, però ho sóc. Intente donar consells a la gent. Em dic però a tu què t’importa, idiota? Però no ho puc evitar. No puc. Per això cree un altre tipus de moral.

Però hi ha moral.
—Hi ha moral. I hi ha missatge. Em rebel·le contra la moral oficial des d’una altra moral.

Ens mostreu aquest segon sistema, i en feu literatura, però en realitat ja vivim així: sense l’economia submergida no s’explicaria que continuéssim fent via, amb una desocupació estratosfèrica i…
—Exactament. Jo crec que tot això és l’efecte postcrisi. És a dir: què ens ha deixat la crisi? Una inseguretat enorme. Abans, una crisi durava dos, tres anys i després tornava la normalitat. Ara ja no sabem res, i la gent s’ha de defensar d’alguna manera. Inseguretat i un món d’individualistes, que va lligat.

En algun moment heu dit que havíeu d’agrair que existís el PP perquè us fornia d’històries.
—Bé, era una boutade.

D’acord. Però sempre ens poseu un espill a la realitat i la novel·leu. Ara no hi ha PP. Continueu fent novel·les. I posant l’espill.
—I el posaré. Jo tenia un eslògan, que mantinc i que segurament hauré dit en alguna novel·la: contra el poder, encara que siga d’esquerres. Sempre contra el poder. A més, si són els meus, amb més èmfasi, si pot ser. Perquè de la dreta no n’espere res, però d’ells, sí. I continuen mirant-se el melic. Em molesta molt que la gent no siga autocrítica. Que els altres són uns corruptes? Sí, d’acord, però sigues autocrític, perquè hi ha moltes classes de corrupció. Per exemple, no es parla de la gent que es ven al poder per a tenir un càrrec. I això és molt d’esquerres, eh?

Possiblement.
—A vegades sóc una mica difícil perquè ho qüestione tot. És un defecte que tinc: qüestione i qüestione contínuament. I això tampoc no és bo: no em permet ni un refresc, ni una pausa. Potser sóc més tolerant amb els meus amics outsiders, que no tenen educació ideològica. Ara pense en un que, si el veus, potser t’espantes: gros, roig, ulleres negres, cadena d’or. Però és un paio molt intel·ligent… sense cultura. I molt intel·ligent.

Una altra dèria torrentiana que també és present, des de la dedicatòria, a la novel·la: el respecte pel periodisme.
—Al periodisme de fa vint anys. No és que refuse el d’ara. Però és diferent. Recorde que jo eixia al carrer. I anava a la comissaria, a arreplegar el sobre de successos, amb tot el que havia donat la setmana. Aleshores volien semblar guais perquè venien del colp de Tejero i tu, que escrivies en català, et plantaves allà i et tractaven de puta mare. I m’ho criticaven. I provava d’explicar-los-ho: sóc un reporter de successos, que és el que m’agrada: tinc contacte amb els baixos fons… i amb la policia.

En algun lloc heu dit que us agrada més el cinema que la literatura, però…
—Saps què passa? Que devia ser en una entrevista quan ja n’havia fet deu. I pot ser que digueren: ‘T’agrada més el cinema que la literatura?’ I jo: ‘Sí’. I m’agrada molt el cinema. Molt. Però m’agrada més llegir. A mi, em lleves la lectura i em mates. A les vuit de la vesprada ja me’n vaig. A llegir.

Oh, i què en fem, de la imatge de Torrent i la boxa, la gresca, les timbes?
—[Riu] Doncs aquesta és la vida que faig: a les vuit me’n vaig a llegir. Fins a les onze o així, depèn del llibre. Això d’eixir de nit, no ho he deixat de fer perquè estiga cansat, sinó perquè necessite trobar alguna cosa que siga nova. Anar a fer copes… ho he fet tantes vegades que no em ve de gust. Ara, si em dius: “Conec un lloc de karaoke de friquis“, d’acord’.

Ja hem quedat que sou autocrític. Però al mateix temps fa la sensació que n’esteu satisfet.
—D’aquest llibre, sí. Ara el llegiria i hi canviaria moltes coses, passa sempre. Però me’n sent satisfet perquè és el que jo volia fer: una novel·la d’humor, dinàmica, on hi haguera molts personatges, que parlara del segon sistema, la llei i la justícia. Objectiu complert.

Els vostres perdedors, al final, sempre guanyen?
—Guanyen en vida. Són vividors: bones paelles, bones gambes, bon vinet. Són perdedors? No ho sé. Són perdedors vitalistes. I sempre guanyen ells. Per què? Perquè jo vull que guanyen. En aquest cas, volia un final contundent, un final a favor dels delinqüents.

Categories: literatura

Detencions i interrogatoris per part de la Guàrdia Civil – Crònica sentimental de la transició - Miquel López Crespí

Tal com érem – Mallorca, Anys 70 – Detencions i interrogatoris per part de la Guàrdia Civil – Crònica sentimental de la transició -


Els franquistes més intel·ligents, els que mantenien contactes permanents amb altes instàncies europees i amb el govern dels Estats Units, ja sabien, d´ençà de l´execució de l´almirall Carrero Blanco, que era inútil oposar-se a una modernització del règim. Tan sols els cercles del búnquer, els sectors més dependents del passat, tenien por al futur i no volien entendre la necessitat del canvi. Encerclats pels nostàlgics, pels militars que encara sobrevivien somniant en un nou extermini de rojos i maçons, no copsaven el sentit de la nova època. Encara no s´havien legalitzat el PSOE ni el PCE i ja acusaven el Príncep de negociar amb els marxistes per “acabar con la obra genial del Caudillo”. (Miquel López Crespí)


Al matí ens portaren a la caserna, l´indret on ara romaníem, expectants. El jutge havia de decidir què fer amb nosaltres. O posar-nos en llibertat o demanar l´ingrés a la presó.

Va ser just en aquell instant, esperant la decisió del jutge, quan començà a comparèixer el gruix de delegacions de Palma. Des de la distància, ja que no podíem abandonar el lloc on ens apuntaven les metralladores de la Guàrdia Civil, poguérem veure l’arribada de l’escriptor Josep M. Llompart, president de l’Obra Cultural Balear. I, el que també era summament important, començaren a venir els caps de redacció dels principals diaris de les Illes, acompanyats pels corresponsals de la premsa de l’Estat.

De cop i volta em vaig adonar de la confusió que regnava al nostre entorn: el jutge discutint amb el comandant; els membres de la Social dissimulant la sensació de solitud que sentien, sense que ningú es preocupàs de la seva presència; el batle pujant i baixant les escales...

Quan em digueren que determinats dirigents del PCE eren davant la porta de la caserna vaig ser conscient d´una possible jugada política. La detenció dels professors i advocats de l´esquerra revolucionària podria ser utilitzada de forma convenient per a reforçar el protagonisme dels fantasmals organismes unitaris de l´oposició pactista!

El pla era senzill. Bastava no dir el nom del partit on militàvem, parlar de forma general de “socialistes” i “comunistes” i el lector dels mitjans de comunicació arribaria a la conclusió que havíem estat detinguts en una acció d´aquestes forces.

Una bona forma de sortir en els diaris! Vampiritzar els esforços dels altres, xuclar roda, actuar sense cap mena de vergonya per a fer-se valer a les taules de la negociació amb els franquistes!

No anàvem gens errats en les nostres suposicions. A Palma, els sectors lligats a la Plataforma Democràtica es mobilitzaren de seguida i, ràpids, enviaren comunicats a totes les agències informatives ubicades a les Illes. La mateixa nit de la detenció, Ràdio París i la BBC de Londres informaren dels fets esdevenguts a Mallorca. La premsa oficial europea ho tragué de seguida. S´organitzaren manifestacions a Roma i París. Ningú no digué mai que la majoria dels detinguts a Lluc no pertanyien als grups que pactaven amb el Moviment!

En sortir d´aquests entrebancs ens hauríem d´asseure per a valorar el que havia passat. Les detencions a Lluc, Palma i Inca, la repercussió que acompanyava les nostres accions, desbordava les previsions fetes per la Social i les altres forces que intervengueren en la repressió.

Un gran efecte mediàtic inesperat! Els serveis de premsa del carrillisme varen saber aprofitar el moment a la perfecció! Nosaltres no en sabíem tant! En vint-i-quatre hores, els diaris de les Illes, de l´Estat i les publicacions europees ja donaven la notícia!

Segurament el fet de difondre el que passava ens ajudà en la defensa i condicionà moltíssim el tractament que ens donà la Guàrdia Civil.

Els responsables de l´operació no ignoraven que detenir intel·lectuals, ciutadans i ciutadanes per haver repartit unes revistes a un petit indret de Mallorca podia esdevenir un seriós cop polític a la dictadura. El Governador Civil i el comandant de la Guàrdia Civil no sabien com solucionar el problema que, inesperadament, els queia al damunt.

Els franquistes més intel·ligents, els que mantenien contactes permanents amb altes instàncies europees i amb el govern dels Estats Units, ja sabien, d´ençà de l´execució de l´almirall Carrero Blanco, que era inútil oposar-se a una modernització del règim. Tan sols els cercles del búnquer, els sectors més dependents del passat, tenien por al futur i no volien entendre la necessitat del canvi. Encerclats pels nostàlgics, pels militars que encara sobrevivien somniant en un nou extermini de rojos i maçons, no copsaven el sentit de la nova època. Encara no s´havien legalitzat el PSOE ni el PCE i ja acusaven el Príncep de negociar amb els marxistes per “acabar con la obra genial del Caudillo”.

Però els pactes secrets avançaven a ritme vertiginós i tothom restava a l’aguait del que passaria.

Per això, quan la nit anterior la Guàrdia Civil feia els informes per lliurar al jutge i em posaren la pistola al cap, quasi me´n vaig riure a la cara. Em vaig haver de mossegar la llengua per no fer la gran riallada quan em preguntaren pels noms dels companys del partit.

Va ser summament fàcil sortir-ne amb quatre generalitats que no aportaven cap informació concreta. El sergent encarregat de fer l´expedient no tenia gaires recursos per fer-nos parlar, a no ser la ridícula provatura d´atemorir-nos. Tanmateix, el guàrdia no tenia gaire voluntat de fer feina. Els detinguts érem més d´una dotzena i prendre declaració a tanta gent segur que el faria arribar tard a casa seva. No podria veure el serial televisiu ni el partit de futbol! L´home es conformà amb les quatre mentides que li vaig contar, sense insistir massa. Li vaig explicar que no coneixia ningú i que era a Lluc per pura casualitat. Per arrodonir encara més les meves invencions li vaig dir que feia temps que havia abandonat qualsevol activitat política.

Em mirà sense pronunciar cap paraula.

Deixà la pistola damunt la taula, acabà l’informe i m’envià cap a la cel·la on romanien els altres companys.

Ben segur que, quan alguns membres de la Brigada Social llegís l´informe, no podria creure que la Guàrdia Civil s´hagués empassolat aquells romanços sense sentit. El grup especialitzat en el seguiment dels “radicals” coneixia des de feia anys. Ens havien agafat en diverses ocasions, fitxat, retratat en els soterranis, cridat, alçat la mà a la sala d´interrogatoris. És més: havien comparegut a casa nostra nombroses vegades, sempre amb l´esperança de trobar materials subversius, agendes comprometedores, fulls volanders, revistes...

Segurament es preguntaven com era possible que el comandant investigàs de forma tan barroera i no els demanàs la fitxa policíaca. En Ricardo Manzanas i el “Rosset”, l´ajudant del qual mai no vaig saber el nom, devien pensar que la dictadura ja no era com abans: una maquinària ben engreixinada i que funcionava a la perfecció.

Ricardo Manzanas era una autèntica institució dins els cossos repressius. Com alferes provisional havia entrat a Màlaga amb les forces de Franco i, a les ordres de Carlos Arias Navarro, de seguida va destacar en la liquidació de les persones que donaren suport a la República. Ascendit a capità, formà part de la comissió especial que, en els quaranta, anà a Berlín per a rebre instruccions de la Gestapo hitleriana. Franco volia estructurar a Espanya una policia tan eficient com la dels nazis. S´establiren estretes relacions entre les acadèmies de torturadors d´Alemanya i Espanya i, com és de suposar, Ricardo Manzanas sempre hi era al capdavant.

Era un dels policies que em feien por. Pensar que la bèstia que t´interroga havia fet feina al costat dels criminals de la guerra civil, ajudant Francesc Barral i el marquès de Zayas a Mallorca i Arias Navarro a Màlaga! Coneixia companys del ram de la construcció colpejats per Manzanas. Potser jo vaig tenir una mica més de sort i amb mi no passà dels crits i els insults. Haver sortit tantes vegades als diaris a causa dels premis literaris tenia certs avantatges. Hi hagué uns anys, quan començava a escriure, en què no sabia bé si eren les meves dèries literàries les que m´obligaven a omplir pàgines i pàgines o era l´esperit de conservació. Tal vegada, pel que semblava, als escriptors, directors de cine i de teatre, i cantants no se´ls torturava amb tanta fúria a les comissaries. Existia el desterrament, la multa; podies perdre la feina. Tots els opositors coneguts ingressaven en una espectacular llista negra que els dificultava al màxim la publicació normal d´una novel·la, un viatge a l´estranger, l´estrena d´una obra de teatre.

Potser havia conegut Manzanas al final de la seva vida professional, quan ja sabia que, fins i tot determinats sectors de l´església que donaren suport actiu al Caudillo, ara es posaven en contra, com si no volguessin saber res del passat. Però érem a les acaballes dels aspectes més tètrics del franquisme. El cap de la Brigada Social a Palma... recordava les festetes a Berlín amb Goebbels i Himmler, els viatges amb Serrano Suñer, les visites honorífiques al front de Leningrad, on els soviètics resistien les envestides alemanyes i de la División Azul? Què hauria fet si m’haguessin torturat? Quina hauria estat la meva reacció en unes altres circumstàncies?

M’estimava més no pensar-ho.


Categories: literatura

Miquel López Crespí - La repressió política de la dictadura i el paper del turisme – Crònica sentimental de la transició

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La repressió política de la dictadura i el paper del turisme – Crònica sentimental de la transició -


Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava. (Miquel López Crespí)


Esperava la detenció una mica més tard. Sempre solien venir després d’haver parlat i rebut instruccions del comandant Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava.

Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res.

Així i tot, després del Vaticà II, algunes actituds començaren a canviar lentament; tan a poc a poc que, per a un observador no avesat, podien passar desapercebudes.

Malgrat l´existència de nuclis de poder durs, entestats a continuar les pràctiques de la dictadura, després dels primers discursos aperturistes d’Adolfo Suárez i del viatge de Santiago Carrillo als Estats Units per a renunciar al leninisme i la lluita per la República, es va notar un petit canvi en la repressió. Se suavitzaren un poc els crits i els insults. A les accions fetes per la nostra organització a Inca i el Santuari de Lluc encara hi hagué cops quan ens detingueren. La Guàrdia Civil d´Inca em posà una pistola al cap, en una vana provatura de fer-me por. Volien que digués els noms dels companys. Volien saber exactament qui ens dirigia, com aconseguíem els recursos per a la propaganda.

Tàctica inútil.

D’ençà de la mort del dictador el novembre del setanta-cinc, ja sabien que, en determinades circumstàncies no podien traspassar certs límits. La situació anava canviant imperceptiblement a favor del poble. Malgrat que la majoria de detinguts per haver repartit fulls volanders érem de partits de l’esquerra revolucionària, d’organitzacions que no participaven en els fantasmals organismes de l’oposició, la premsa i alguns organismes religiosos i culturals intervengueren a favor nostre. Ens salvà la participació en l´acció de mestres i professors, advocats i, en el meu cas, ser una persona que acabava d´aparèixer en els diaris per haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma. No sé què hauria pogut passar si els detinguts a Lluc haguéssim estat picapedrers o cambrers. El cert és que, en aquells moments, les circumstàncies jugaren a favor nostre i la intervenció dels més diversos grups socials va servir per atemorir lleugerament la Guàrdia Civil. Els impactà, i jo ho vaig notar de seguida en el rostre dels guàrdies que ens vigilaven amb metralleta, veure arribar una delegació enviada pel bisbe de Mallorca demanant entrevistar-se amb el comandant de la caserna. Parlaren una bona estona i, encara que els sacerdots que vengueren fins a Inca no podien entrar a la sala on romaníem vigilats, des de la distància, i sense gens de por dels civils que ens vigilaven, ens digueren que tot s’arreglaria i en unes hores seríem al carrer.

Vaig mirar la cara del tinent que, dalt del cadafal del saló d´actes de la caserna, controlava el que s´esdevenia. Havien passat molts d´anys d´ençà de les resolucions del Vaticà II, però a l´home encara li costava creure el que veia. Uns sacerdots enviats directament pel bisbe es preocupaven pels rojos!

Els altres guàrdies civils, els que, armats, vigilaven des de la porta i els passadissos, semblava que pensassin que pensaven que res tenia sentit. Els veies bocabadats, encuriosits per a saber com acabaria tot aquell embalum. Periodistes instal·lats a la porta, amunt i avall fent fotografies; enviats de les institucions culturals fent preguntes sobre la situació de les persones detingudes a Lluc; grups de persones que provaven de concentrar-se davant la caserna, el batle franquista d´Inca preocupat per si sortia en els diaris...

Feia hores que no havíem menjat res.

Va ser una mala nit a la garjola de l’Ajuntament, el mateix indret on, en temps de la guerra, portaven els esquerrans.

Poca cosa havia canviat.

Idèntiques parets, igual la barrera de ferro, el bocí de cel que es podia divisar des del pati.

Possiblement, si haguéssim investigat a fons per tots els racons de les cel·les hauríem pogut trobar les restes de desenes de missatges dels homes portats a matar en aquell llunyà estiu sangonós.

Era fàcil imaginar el terror del trenta-sis. Els pagesos i menestrals, amb la camisa encara mullada per la suor de la feina, just acabats d´arribar de l´hort o haver tancat el taller. Sense res a les mans, només amb les ungles per deixar escrit damunt la calç el darrer t´”estim”, dirigit a l´esposa, la núvia, els fills que no veurien mai més.


Categories: literatura

LA BONA VIDA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 06/06/2017 - 09:30
Aquells moments en què el que ja saps t'atabala, i el que encara ignores t'ofega. Aquests moments. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura