literatura

Fàtima Beltran Curto a Tens un racó dalt del món

Fàtima Beltran Curto torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre El soroll de les absències, on narra la història de dos parelles, de diverses edats i en aparença molt distants, que coincideixen al Delta de l'Ebre

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana  La Martina, d'Àngela Aubanell Rams.

També recomanem La rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà Cabacés

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 12 de març a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Categories: literatura

QUINA RELACIÓ HI HA ENTRE CARNER I VICO?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 11/03/2024 - 20:23
Sí, el poeta i el filòsof... Demà us ho expliquem (i es pot seguir en línia).  Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i l´assassinat de Jaume Serra Cardell

...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)



Jaume Serra Cardell.


Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.


A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.


En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.


Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.


Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".


Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".


Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.


Miquel López Crespí


Categories: literatura

Sa Pobla i l´assassinat de Jaume Serra Cardell

...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)



Jaume Serra Cardell.


Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.


A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.


En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.


Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.


Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".


Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".


Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.


Miquel López Crespí


Categories: literatura

L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976)

Així com al carrillisme (PCE) li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim. (Miquel López Crespí)


L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

L'any 76 havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no havien representat res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables", absents de la lluita popular com el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes, érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any 77. Però ara, a finals del 76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de novembre. Per part del PORE (trotskista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios, en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza. De l'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. del Carme Giménez Ruiz.



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Així com al carrillisme li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim.

També hi havia assemblees en els centres de treball i centres universitaris. Es recollien diners i cada partit editava milers de fulls volanders que eren distribuïts a mercats, instituts, hotels, fàbriques... La lluita contra el règim i per la llibertat dels presos polítics, per aconseguir que tots els partits obrers fossin legalitzats sense cap mena d’exclusió, s’ampliava i consolidava a cada dia. Nosaltres, a través dels familiars que ens visitaven a la presó, estàvem en contacte amb les nostres respectives organitzacions. Aquests contactes continus ens permetien una coordinació efectiva de les lluites. Des del carrer s’organitzaven aferrades de cartells, distribucions de material, manifestacions... Les manifestacions que cada diumenge es concentraven davant les portes de la presó de Palma eren molt importants: a part de servir per a mobilitzar el poble contra la dictadura eren un suport imprescindible per als companys que estàvem tancats. Amb una hàbil combinació de manifestacions i estudiades exigències a la direcció de la presó anàrem aconseguint avantatges molt importants, no solament per a nosaltres mateixos, sinó per als possibles presos que haurien de romandre a la presó si la dictadura s’allargava.

Lluitàvem també per aconseguir millors condicions per als presos que estàvem tancats i per als del futur. Les nostres previsions, que no eren de pactes amb el franquisme reciclat, ens feien preveure que la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors, seria llarga. La qual cosa significava que lluitar dins la presó per aconseguir un mínim de drets per a presos i preses era essencial per al futur.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

A cada manifestació davant les portes de la presó nosaltres platejàvem noves exigències a la direcció del centre. Les companyes que romanien a la presó de dones també feien igual. S’establiren contactes continus entre presos, familiars i partits d’esquerra revolucionària. Es pot dir que gràcies a la lluita combinada de tots els sectors que participaven en aquest combat per la llibertat, aconseguírem la majoria de les nostres reivindicacions.

Fa uns anys ja havia parlat d’aquestes lluites per l’amnistia total en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, Palma, 1994) i, més concretament, en el capítol “La presó de Palma” (pàgs. 145-151), on, analitzant les campanyes de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, vaig escriure: “Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar ‘Democràcia Proletària’-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de ‘Democràcia Proletària’ que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

‘Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: ‘La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

‘Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme (l'al.lota de l’escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.

‘Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n’Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer”.

Parlant d’aquestes lluites, el comunicat que els presos polítics de la presó de Palma havíem lliurat al periodista Juan R. Vallverde del diari Última Hora (desembre de 1976) deia: “Hemos de remarcar nuestra lucha en el interior de la cárcel, donde conseguimos logros importantes, tales como disponer de condiciones para el estudio y el trabajo. Se han logrado mejoras que repercutirán en futuros luchadores que ingresen en prisión, tales como un patio para uso exclusivo y galería con una mesa y bancos para el estudio, utilización de las celdas de y la galería a cualquier hora del día y el uso de un televisor portátil particular”.

La lluita conjunta familiars-presos-partits havia funcionat a la perfecció. S’havia aconseguit millorar la situació dels presos i preses, però també –i això era summament important en aquells moments que pensàvem en un combat perllongat contra el franquisme i els seus hereus- per als companys del futur. L’ambient de tots aquells dies va quedar reflectit en el capítol de L’Antifranquisme a Mallorca que acabam de citar, on es diu: “Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.

‘A la sala d'estudi muntàrem diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia ‘roja’ d'Stalin la convertís en la forçada ‘Unió Soviètica’); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.

‘A la ‘sala de música’ (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, ‘l'Estaca’, ‘Al vent’, ‘D'un temps, d'un país’. També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (‘Puente de los franceses’, l'himne del Quinto Regimiento, ‘A les barricades’ de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. [...] A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la ‘progressia’ li hagués passat pel cap la paraula ‘lladre’), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del ‘dret’ burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de ‘guant blanc’, els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat! ‘Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats. ‘M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a Democràcia Proletària, a La Voz de los Trabajadores i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: ‘Es per això que aquets poemes de Miquel López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat`".


Categories: literatura

L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976)

Així com al carrillisme (PCE) li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim. (Miquel López Crespí)


L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

L'any 76 havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no havien representat res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables", absents de la lluita popular com el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes, érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any 77. Però ara, a finals del 76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de novembre. Per part del PORE (trotskista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios, en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza. De l'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. del Carme Giménez Ruiz.



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Així com al carrillisme li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim.

També hi havia assemblees en els centres de treball i centres universitaris. Es recollien diners i cada partit editava milers de fulls volanders que eren distribuïts a mercats, instituts, hotels, fàbriques... La lluita contra el règim i per la llibertat dels presos polítics, per aconseguir que tots els partits obrers fossin legalitzats sense cap mena d’exclusió, s’ampliava i consolidava a cada dia. Nosaltres, a través dels familiars que ens visitaven a la presó, estàvem en contacte amb les nostres respectives organitzacions. Aquests contactes continus ens permetien una coordinació efectiva de les lluites. Des del carrer s’organitzaven aferrades de cartells, distribucions de material, manifestacions... Les manifestacions que cada diumenge es concentraven davant les portes de la presó de Palma eren molt importants: a part de servir per a mobilitzar el poble contra la dictadura eren un suport imprescindible per als companys que estàvem tancats. Amb una hàbil combinació de manifestacions i estudiades exigències a la direcció de la presó anàrem aconseguint avantatges molt importants, no solament per a nosaltres mateixos, sinó per als possibles presos que haurien de romandre a la presó si la dictadura s’allargava.

Lluitàvem també per aconseguir millors condicions per als presos que estàvem tancats i per als del futur. Les nostres previsions, que no eren de pactes amb el franquisme reciclat, ens feien preveure que la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors, seria llarga. La qual cosa significava que lluitar dins la presó per aconseguir un mínim de drets per a presos i preses era essencial per al futur.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

A cada manifestació davant les portes de la presó nosaltres platejàvem noves exigències a la direcció del centre. Les companyes que romanien a la presó de dones també feien igual. S’establiren contactes continus entre presos, familiars i partits d’esquerra revolucionària. Es pot dir que gràcies a la lluita combinada de tots els sectors que participaven en aquest combat per la llibertat, aconseguírem la majoria de les nostres reivindicacions.

Fa uns anys ja havia parlat d’aquestes lluites per l’amnistia total en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, Palma, 1994) i, més concretament, en el capítol “La presó de Palma” (pàgs. 145-151), on, analitzant les campanyes de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, vaig escriure: “Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar ‘Democràcia Proletària’-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de ‘Democràcia Proletària’ que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

‘Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: ‘La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

‘Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme (l'al.lota de l’escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.

‘Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n’Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer”.

Parlant d’aquestes lluites, el comunicat que els presos polítics de la presó de Palma havíem lliurat al periodista Juan R. Vallverde del diari Última Hora (desembre de 1976) deia: “Hemos de remarcar nuestra lucha en el interior de la cárcel, donde conseguimos logros importantes, tales como disponer de condiciones para el estudio y el trabajo. Se han logrado mejoras que repercutirán en futuros luchadores que ingresen en prisión, tales como un patio para uso exclusivo y galería con una mesa y bancos para el estudio, utilización de las celdas de y la galería a cualquier hora del día y el uso de un televisor portátil particular”.

La lluita conjunta familiars-presos-partits havia funcionat a la perfecció. S’havia aconseguit millorar la situació dels presos i preses, però també –i això era summament important en aquells moments que pensàvem en un combat perllongat contra el franquisme i els seus hereus- per als companys del futur. L’ambient de tots aquells dies va quedar reflectit en el capítol de L’Antifranquisme a Mallorca que acabam de citar, on es diu: “Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.

‘A la sala d'estudi muntàrem diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia ‘roja’ d'Stalin la convertís en la forçada ‘Unió Soviètica’); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.

‘A la ‘sala de música’ (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, ‘l'Estaca’, ‘Al vent’, ‘D'un temps, d'un país’. També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (‘Puente de los franceses’, l'himne del Quinto Regimiento, ‘A les barricades’ de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. [...] A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la ‘progressia’ li hagués passat pel cap la paraula ‘lladre’), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del ‘dret’ burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de ‘guant blanc’, els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat! ‘Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats. ‘M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a Democràcia Proletària, a La Voz de los Trabajadores i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: ‘Es per això que aquets poemes de Miquel López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat`".


Categories: literatura

La llei del silenci

Fa uns mesos que participo a l'activitat Xerrem de cine, a la Biblioteca de Tortosa, conduïda per Jordi Curto.

La propera trobada comentarem La llei del silenci, que ja he tornat a mirar, i de la que transcric aquestes frases per a la secció De pel·lícula.

En un moment crític de la pel·lícula, el protagonista, interpretat per marlon Brando, parla al darrere d'un cotxe amb son germà gran, que l'insinua que no és convenient que traeixi l'organització mafiosa que controla el port i que, al contrari, s'impliqui més dins de l'organització.

-Aviat vas a fer els trenta ; has de ser més ambiciós.

-Sempre he pensat que viuria més temps sense ser-ho.

Categories: literatura

Llegint Espècies invasores, de Marc Bolet Benito

 Rellegint Espècies invasores, de Marc Bolet Benito. El primer cop l'any passat, com a jurat del Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, i ara abans de la presentació que tindrà lloc a Amposta el 14 de març.

I xalo més ara que a la segona. Un llibre que dona per a molt, que tracta molts temes punyents, però amb cert to irònic i fins i tot sarcàstic: el turisme, l'alzheimer, l'homosexualitat, la immigració, el territori... i, sobretot, les relacions familiars.



Categories: literatura

La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)


Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)


Per Eduard Riudavets Florit


“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”

He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.

Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.

Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.

López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.

Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.

Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...

“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.

Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...

He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.


Rebut el 19-VII-2019


Categories: literatura

La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)


Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)


Per Eduard Riudavets Florit


“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”

He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.

Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.

Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.

López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.

Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.

Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...

“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.

Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...

He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.


Rebut el 19-VII-2019


Categories: literatura

parella en una intersecció

 

A uns vint metres de distància, tot just a la cantonada de dos carrers, una parella s’acomiada amb una abraçada, i no sé si amb un petó. És de nit, està fosc, i no ho distingeixo, però el llenguatge corporal demostra una estima evident, i sembla que mútua. Cadascun se’n va en una direcció diferent, ella i ell. M’aturo uns instants a la cantonada on estaven, i els veig d’esquena allunyant-se lentament. No els conec, ignoren que algú els està observant, que sóc el nexe que encara els uneix. Fins que els perdo de vista, a tots dos alhora, i continuo camí d’una altra intersecció.

Categories: literatura

les venes bones

 

Avui dia de donar sang. Preguntes habituals de protocol, que deixen anar una darrere de l’altra amb certa rutina. “Algun tractament contra l’acne juvenil o la calvície?” “Ja no hi sóc a temps”, responc, i riu.

Mentre espero el meu torn, la infermera busca el lloc idoni per a punxar al donant del costat, i li explica que les venes bones es troben tocant amb el dit, que les que es veuen a simple vista no ho són, que no porten prou sang. Em recorda allò del Petit Príncep un cop més, que l’important no és visible. Alterno algun intercanvi amable de paraules amb la lectura que porto entre mans, on mostra difícils relacions de família, desencontres, diferències, preferències, discrepàncies..., però amb un amor que sovint no s’esmenta que circula per dins, com les venes bones.

Avui em toca donar plasma, i el procediment és similar, però dura una mica més. Cap al final, la màquina pita, i em demanen que mogui més la mà, que les venes es cansen. Pobretes. Quan estic a punt d’acabar, em diuen que el color del meu plasma és molt bonic, i em posa content, m’afalaga fins i tot, això de tenir quelcom bonic per dintre i unes bones venes. D’aquí uns dies rebré un missatge amb l’hospital de destí d’aquest plasma, i pensaré que, a més d’un color maco, té un sentit.

Categories: literatura

Les falses memòries de Felipe González (VI) Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...

En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme.


Les falses memòries de Felipe González (VI) Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...


En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme. D'estudiant, ja m'indignava l'abundor de llibres, assaigs, traduccions de l'obra del famós jueu alemany. Record llargues discussions amb els companys de facultat que em volien convèncer del fracàs del sistema lliberal o de les errades històriques de la socialdemocràcia mundial (la votació a favor dels crèdits per a la Primera Guerra Mundial, l'assassinat de Rosa Luxemburg, el suport al boicot contra la naixent dictadura dels soviets a Rússia, etc). Una frase de Vázquez Montalbán escrita devers el seixanta-vuit, en plena eufòria del maig francès, ja m'impactà favorablement. Deia el gran escritor espanyol (i li reconec els mèrits malgrat encara no abandoni els quatre eixelebrats d'Esquerra Unida): "Dictadura... ¡ni la del proletariado!".


Sempre he estat lliberal, un home pragmàtic, capaç d'utilitzar la bandera roja, la Internacional o la bandera republicana en el moment exacte (enfortir el nostre partit davant els carrillistes), però també vaig saber canviar quan pertocava. Amb els dogmes, aferrats a velles concepcions del passat (enlairar en tot moment el record de Pablo Iglesias; celebrar els aniversaris de la Revolució d'Octubre, el 34 a Astúries; dedicar carrers a Largo Caballero; voler mantenir en la memòria col.lectiva l'exemple de molts companys que, influïts pels anarquistes i comunistes, agafaren les armes per a lluitar contra Franco), no haguéssim guanyat mai les eleccions l'una rere l'altra. Del marxisme dogmàtic que s'ensenyava per aquells anys a les universitats, mai no em va convèncer el concepte, que considerava i consider fals, de la lluita de classes. N'hi havia que, fins i tot, defensaven l'absurda tesi que la guerra del 36-39 no era més que un enfrontament entre pobres i rics a una Espanya subdesenvolupada. Jo sempre he pensat que les guerres no tenen res a veure amb les classes (que no existeixen) i que, en definitiva, els conflictes ho són entre personalitats enfrontades, entre dirigents que no saben, mitjançant el diàleg i el consens, arribar a acords. Mai no he entès ni crec poder entendre la concepció referent a l'existència de classes antagòniques dins la societat. Format en l'humanisme cristià, lluny de les excentricitats del Concili Vaticà II o la teologia de l'alliberament, pens que només podem parlar de la Humanitat, de l'home com a ésser portador d'una essència immortal. Si a la humanitat li llevam aquesta concepció, en certa mesura divina... què queda? La bestialitat dels instints, el ferotge materialisme que propagaven i propaguen els utopistes socials de tota mena. Els Estats Units d'Amèrica són l'exemple cabdal del fracàs de les utopies marxistes: el país amb una classe obrera industrial més poderosa -per emprar els seus termes- no ha tengut mai partits d'esquerra o sindicats que defensassin les idees igualitàries dels visionaris. Ben cert que a la universitat no tan sols hi havia carrillistes. En aquella època -era el final del franquisme- companys i professors volien "il.luminar-me" amb les aportacions que pensadors sectaris del tipus Gramsci o Rosa Luxemburg havien fet al pensament revolucionari. Sempre vaig pensar que tot era el mateix: estalinisme disfressat, rondalles que no servirien mai per a guanyar unes eleccions en un país desenvolupat, amb alt nivell de vida, amb gent que estudia i té carrera i va amb cotxe a la feina. Per sort per a Espanya, la moda fou passatgera. Desaparegué a poc a poc, i ara quasi ningú no s'enrecorda de les dificultats que tinguérem per a portar endavant la doble tasca d'acabar amb les restes de les utopies del segle XIX i, alhora, modernitzar el país amb la nostra incorporació a l'OTAN i el Mercat Comú. Els pactes per a redactar la Constitució, la consolidació de la monarquia, l'ajut dels EUA, la llei de D'Hont, el control de les subvencions estatals als partits, la feina de controlar tots els mitjans de comunicació per anul.lar la influència perniciosa dels tocaboires dins de la societat, han donat, a la fi, els seus fruits. Consolidades les idees de germanor espiritual entre els homes, depurades completament de professors quimèrics les nostres aules, el jovent només es preocupa d'estudiar i d'acabar la carrera i no de ficar-se en trencacaps que, en qualsevol societat avançada, solament correspon estudiar als partits amb representació parlamentària. Hem aconseguit, en menys de vint anys, allò que no va fer la dictadura en més de quatre dècades de repressió violenta de l'oposició. Un guany ben important de la nostra eficient tasca de govern.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Les falses memòries de Felipe González (VI) Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...

En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme.


Les falses memòries de Felipe González (VI) Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...


En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme. D'estudiant, ja m'indignava l'abundor de llibres, assaigs, traduccions de l'obra del famós jueu alemany. Record llargues discussions amb els companys de facultat que em volien convèncer del fracàs del sistema lliberal o de les errades històriques de la socialdemocràcia mundial (la votació a favor dels crèdits per a la Primera Guerra Mundial, l'assassinat de Rosa Luxemburg, el suport al boicot contra la naixent dictadura dels soviets a Rússia, etc). Una frase de Vázquez Montalbán escrita devers el seixanta-vuit, en plena eufòria del maig francès, ja m'impactà favorablement. Deia el gran escritor espanyol (i li reconec els mèrits malgrat encara no abandoni els quatre eixelebrats d'Esquerra Unida): "Dictadura... ¡ni la del proletariado!".


Sempre he estat lliberal, un home pragmàtic, capaç d'utilitzar la bandera roja, la Internacional o la bandera republicana en el moment exacte (enfortir el nostre partit davant els carrillistes), però també vaig saber canviar quan pertocava. Amb els dogmes, aferrats a velles concepcions del passat (enlairar en tot moment el record de Pablo Iglesias; celebrar els aniversaris de la Revolució d'Octubre, el 34 a Astúries; dedicar carrers a Largo Caballero; voler mantenir en la memòria col.lectiva l'exemple de molts companys que, influïts pels anarquistes i comunistes, agafaren les armes per a lluitar contra Franco), no haguéssim guanyat mai les eleccions l'una rere l'altra. Del marxisme dogmàtic que s'ensenyava per aquells anys a les universitats, mai no em va convèncer el concepte, que considerava i consider fals, de la lluita de classes. N'hi havia que, fins i tot, defensaven l'absurda tesi que la guerra del 36-39 no era més que un enfrontament entre pobres i rics a una Espanya subdesenvolupada. Jo sempre he pensat que les guerres no tenen res a veure amb les classes (que no existeixen) i que, en definitiva, els conflictes ho són entre personalitats enfrontades, entre dirigents que no saben, mitjançant el diàleg i el consens, arribar a acords. Mai no he entès ni crec poder entendre la concepció referent a l'existència de classes antagòniques dins la societat. Format en l'humanisme cristià, lluny de les excentricitats del Concili Vaticà II o la teologia de l'alliberament, pens que només podem parlar de la Humanitat, de l'home com a ésser portador d'una essència immortal. Si a la humanitat li llevam aquesta concepció, en certa mesura divina... què queda? La bestialitat dels instints, el ferotge materialisme que propagaven i propaguen els utopistes socials de tota mena. Els Estats Units d'Amèrica són l'exemple cabdal del fracàs de les utopies marxistes: el país amb una classe obrera industrial més poderosa -per emprar els seus termes- no ha tengut mai partits d'esquerra o sindicats que defensassin les idees igualitàries dels visionaris. Ben cert que a la universitat no tan sols hi havia carrillistes. En aquella època -era el final del franquisme- companys i professors volien "il.luminar-me" amb les aportacions que pensadors sectaris del tipus Gramsci o Rosa Luxemburg havien fet al pensament revolucionari. Sempre vaig pensar que tot era el mateix: estalinisme disfressat, rondalles que no servirien mai per a guanyar unes eleccions en un país desenvolupat, amb alt nivell de vida, amb gent que estudia i té carrera i va amb cotxe a la feina. Per sort per a Espanya, la moda fou passatgera. Desaparegué a poc a poc, i ara quasi ningú no s'enrecorda de les dificultats que tinguérem per a portar endavant la doble tasca d'acabar amb les restes de les utopies del segle XIX i, alhora, modernitzar el país amb la nostra incorporació a l'OTAN i el Mercat Comú. Els pactes per a redactar la Constitució, la consolidació de la monarquia, l'ajut dels EUA, la llei de D'Hont, el control de les subvencions estatals als partits, la feina de controlar tots els mitjans de comunicació per anul.lar la influència perniciosa dels tocaboires dins de la societat, han donat, a la fi, els seus fruits. Consolidades les idees de germanor espiritual entre els homes, depurades completament de professors quimèrics les nostres aules, el jovent només es preocupa d'estudiar i d'acabar la carrera i no de ficar-se en trencacaps que, en qualsevol societat avançada, solament correspon estudiar als partits amb representació parlamentària. Hem aconseguit, en menys de vint anys, allò que no va fer la dictadura en més de quatre dècades de repressió violenta de l'oposició. Un guany ben important de la nostra eficient tasca de govern.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Categories: literatura

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Categories: literatura

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès...

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment


EGO SUM LUX MUNDI


Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d'Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l'oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m'havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l'enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.


L'oncle Miquel Llobera no solament em proporcionà els primers llibres que m'obriren els ulls i l'esperit als clàssics. Llegia Plató, les poesies de Simonides, Alcman, Anacreont...


Dels humans poca

és la força, inútils són les inquietuds,

i en poc temps la fatiga s'afegeix a la fatiga;

indefugible, penja la mort per damunt de tots igual.


L'oncle anà molt més enllà en el seu amor per fer-me conèixer a fons l'empremta de Grècia i Roma damunt la nostra terra. Va ser ell qui, amb les seves mans, em va fer tocar les monedes, els fragments de terrissa, les puntes de llança que els pagesos de les nostres finques li feien arribar.

De ben petit, quan anàvem amb el carretó fins a cala Sant Vicenç, des de la platja, indicant-me un lloc indefinit enmig de la verdor de les aigües, em xiuxiuejava com si es tractàs d'un gran secret:

-Miquel: mirà enllà, just davall la roca que s'endinsa dins la mar, davall la pineda. Si t'hi fixes bé, en dies sense núvols, en la direcció que et senyal, pots veure la silueta enfonsada d'un gran vaixell grec ple d'àmfores, monedes d'or i riqueses inenarrables. Els pescadors que s'hi han capbussat, aquells homes que saben veure dins la mar a molta fondària, diuen que pareix que encara navega per l'interior de les aigües. Com si solament s'hagués enfonsat per a desaparèixer de la nostra mirada.

Quan comprovava el meu interès, el posat d'intensa atenció amb el qual el sentia, prosseguia:

-Expliquen que, en dies de lluna plena, surt de l'interior obscur de la mar talment una balena que s'hagués perduda per aquests indrets. Emergeix del fons amb la gran vela desplegada i aleshores, quan se senten les òlibes en la llunyania, es tornen a sentir els rems dels esclaus colpejant la mar tranquilla, el cop sec dels fuets damunt les esquenes dels remers i càntics molts antics en el grec que devia parlar Homer.

La meva imaginació d'infant, com quan la mare em contava rondalles assegut damunt els seus genolls, a la vora de la foganya, s'obria a mil interrogants.

Després, en tornar al casal, somniava naus vengudes de molt lluny per a comerciar amb els habitants dels talaiots de les nostres terres. Crec que degué esser en aquells instants, en el moment en el qual vaig sentir la història de la nau grega existent sota les ones, que em vaig fer propòsit d'estudiar grec i llatí. Volia tenir pel meu compte la capacitat màgica d'entendre el significat de les inscripcions de les tombes de Pollentia, el que deien les monedes trobades enmig dels solcs dels horts.

A les golfes de Can Costa tenia un petit museu curull de restes d'àmfores romanes, espases rovellades, llances d'èpoques indefinides... En el fons, el que per al meu oncle o per a mi mateix era una troballa única, la porta que ens obria l'ànima a la possibilitat d'investigar els misteris del passat, per al pagès era una nosa. Haver de llaurar entre clapers, que l'arada o el càvec ensopegassin amb restes de trespol romà, amb vaixella trencada, amb roques de poblats antics, només significava més feina, la possibilitat d'espenyar una d'aquelles eines bàsiques per a la supervivència diària.

Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d'Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l'oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m'havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l'enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.

Record aquelles eixides amb algun dels carruatges anant a veure les restes del poblat de Bocchoris, el claper de Can Xanet, les ruïnes de Pollentia. Més tard, a mesura que anava tornant gran, abans fins i tot d'anar a l'Institut, em passava moltes horabaixes llegint Horaci o Virgili assegut als esglaons del teatre romà.

Quants records del passat acaramullant-se amb els anys. Les alegries de la infància, la festa que per a un tendre cor infantil significava anar a Lluc per a retre homenatge a la Verge. Encara ho tenc ben present en la memòria. Multitud de carros coberts de murtra i garlandes de flors eren a la plaça, des de primera hora del matí. Els que hi anaven a peu ja havien sortit la nit anterior, amb el sarró a l'esquena i el distintius de cada poble al capdavant dels peregrins.

La mare, de matinada, quan encara lluïen els estels i els galls no havien començat a cantar, m'havia despertat per a penjar-me al coll una cadeneta d'or amb una medalla de la Verge.

Des de la meva cambra sentia l'anar i venir de les criades preparant la xocolata del matí. Flaire d'ensaïmades per tota la casa. Les dones, a la cuina, preparaven les bosses amb pa que havien pastat el dia abans i just era sortit del forn. Les sobrassades i formatges fets a la nostra possessió es posaven damunt el carruatge.

Molts veïns hi anaven amb els carros de la feina una mica endomassats. Els missatges que eren convidats a venir a Lluc hi pujaven amb els carros. Els Costa teníem diversos tipus de carruatge; en aquestes avinenteses fèiem servir una galera coberta amb una vela impermeable i finestres amb vidres als costats. Per dins era folrada de seda, i els seients de vellut verd. Un luxe, en aquella època en la qual la gent pobra només es posava les sabates, si en tenia, els dies de festa, per anar a missa.


Lloc de Muntanyes i neu

-excelsitud i puresa-

significança du impresa

de Vós ¡oh Mare de Déu!

Cor alt i net d'impuresa

Lluc te demana, romeu.


A part dels carros i carretons, la parròquia i l'ajuntament posaven a disposició dels que podien pagar uns cèntims, unes galeres on hi cabien, en dos bancs de fusta, sis o set persones. Anaven tirades per dos cavalls. Les rodes del darrere eren molt més grosses que les del davant. Era el tipus de carruatge que feien servir molts pollencins per anar fins a l'estació de sa Pobla per agafar el tren de Palma. També hi posaven la galera de quatre cavalls.

A Can Costa mai no empràvem la galera gran per anar a Lluc. El pare, propietari d'una d'aquestes grans galeres, devia trobar que feia massa ostentació. De fusta noble, pintada de negre i lacada a la perfecció, resplendia sota el sol o, de nit, reflectia, talment fos un mirall, els blancs raigs de la lluna. Amb l'escut de la casa gravat amb incrustacions de nacre, el pare només la feia servir quan havíem d'anar a sa Pobla o a Ciutat a cercar gent d'alta categoria.

Els altres dies de l'any, la galera gran, un immens vaixell terrestre per als meus ulls d'infant, capaç de portar-hi tota la família dins, romania, coberta amb algunes velles flassades dins de la portassa. Màgic indret on jugàvem a amagatois amb els amics que tenien el privilegi de ser acceptats pels pares. Aleshores, les galeres esdevenien castells d'encanteri, coves embruixades, temples on retre culte al misteri i als interrogants que ens sacsejaven de petits.

I si, inesperadament, hi comparegués el dimoni? Què faríem per evitar que ens portàs a l'infern? Jo sempre duia un rosari beneït dins la butxaca a fi de fer-lo servir d'escut de defensa si em trobàs davant tan esgarrifosa aparició.

De temps immemorial s'havia establert que, quan la gent del poble sentia les campanetes dels muls o els cavalls de la galera gran, els carros dels pagesos es fessin a un costat. Jo hi havia anat poques vegades, amb aquest carruatge de la família.

La primera vegada que anàrem a Lluc o, almanco, en el primer viatge del qual serv memòria, tenia quatre o cinc anys. El que sí que record a la perfecció, com si fos ara mateix, és veure com els carros es retiraven en sentir les campanetes dels cavalls de Can Costa.

El camí de Pollença a Lluc no estava llavors en tan bones condicions com en el present. Pertot arreu hi havia clots. Així i tot, els joves no sentíem el cansament. La festa era massa meravellosa per a no romandre entretenguts durant el viatge. Sortint de Pollença ja anàvem trobant estols de marxaires, totes aquelles persones i carruatges que havien estat més matiners que nosaltres. I no solament trobàvem pollencins de tota classe i condició: de Muro i de sa Pobla, d'Alcúdia i de Campanet, de Búger i Santa Margalida hi compareixia una gentada i, fent amistat amb els pollencins, es mesclaven amb els nostres. Molts murers, poblers i campaneters s'estimaven més fer la ruta vers Pollença pel camí de Crestaix que no la d'Inca fins a Caimari.

A l'interior de la galera, la mare no perdia de vista cap dels germans. Ens fitava durant tot el viatge, tranquilla en veure'ns tan feliços. La interminable processó de peregrins que arribava des de la sortida de Pollença fins a l'esplanada del monestir era un espectacle continuat. Encara record ben bé el ressò llunyà de les cançons i tonades dels pagesos i, també, el remor de les lletanies que, en veu alta, pronunciaven. Els estols més devots, normalment els que portaven al capdavant el rector del seu poble o alguna de les monges franciscanes de cada indret, resaven el rosari.

La peregrinació era una festa i, des d'aquells instants, el record de les lletanies i els rosaris sempre anà lligat, dins la meva imaginació, amb la rialla resplendent de la mare, amb l'alegria de missatges i jornalers.

Mai no he vist tanta felicitat en el rostre de la gent. L'oncle Miquel Llobera, metge de prestigi que coneixia prou bé els sentiments dels pagesos de la contrada, deia al pare, que era assegut al costat del conductor del carruatge:

-Són feliços perquè avui no han d'anar a esterrossar. Ara els veus tan beats, resant el rosari fent bulla i donant visques a la Mare de Déu de Lluc. Però no riuen tant quan han de segar en el mes d'agost, sota el sol inclement, o quan els envies a llaurar els horts de la possessió.

El pare, amb el rosari a la mà, fitant els primers raigs de llum que despuntaven, feia que sí amb el cap.

Aquelles anades a Lluc, fos en peregrinació per a guanyar unes indulgències, fos a l'hivern quan hi anàvem per a sentir la sibilla, eren també una escola a l'aire lliure. L'oncle, que sempre portava un caramull de llibres dins del sarró, aprofitava per a ensenyar-me el nom de valls i muntanyes, la història de les possessions que trobàvem en el camí, les collites que es feien a cada indret, les tradicions de cada lloc per on passàvem.

Anys més tard, quan era estudiant a Madrid o Roma, parlant amb els companys de classe m'adonava que ningú no sabia el nom dels arbres i les plantes del seu poble, de la seva regió. Ni el nom dels ocells no coneixien! I així i tot, en aprovar els exàmens es consideraven savis i miraven des d'una alçada infinita l'home del carrer, el manobre que bastia les nostres cases enfilat en els bastiments de les obres.

Tota la vida podré agrair a l'oncle Miquel les seves lliçons parlant-me de les alzines i oliveres que contemplàvem, la garriga de romaní, el càrritx, que els pastors cremaven per aconseguir herba fresca per al bestiar, els pinars, el garballó aquí i allà...

La mare volia que ressàs amb ella i amb el pare. Però l'oncle, somrient, li deia:

-Ja ha resat un rosari. Ara deixa'l que entengui la presència del Creador en el món que l'envolta. Fixau-vos en els pins d'arran del camí. Quina força en aquests arbres més vells que les oliveres. Fixau-vos en els aromes que ens arriben fins aquí i en les rels, aferrades a la roca. Ben iguals als que tenim a Formentor, un exèrcit de bellesa incomparable coronats per la potència de l'àguila marina.

Ma mare finalment claudicava i, sense deixar el rosari, també tenia esment de les acurades explicacions de l'oncle.

Ens havíem aturat en un recer del camí. Les criades havien estès un gran mantell de lli en el terra, i tots, família de Can Costa, cotxer i el servei que ens acompanyava, descansàvem un poc sota l'ombra dels pins després d'haver fet una bona berenada.

Al cap de poc, quan tothom era mig condormit, en els moments del merescut descans, arribava l'instant del silenci i de sentir, amb calma, el cant dels ocells de la serra.

Ni les tonades i oracions del peregrins podien silenciar el cant dels rossinyols. Quina bellesa de música sublim enmig de la impressionant natura de roquissars, muntanyes com gegants, ombrívols alzinars i grans pinedes encara sense explotar per la mà de l'home.

Esbarts de tords per damunt el nostre cap cercaven caragolins per menjar. De sobte, silenci!, l'oncle m'indica amb el dit, a un racó del mantell que resta estès damunt la terra, un parell de coa-negres i de ropits que van a la recerca de les restes del nostre àpat casolà.

-I això no és tot -em diu l'oncle-. A la nit, si no hi ha gaire enrenou, podràs sentir el cant del cucui.

M'adonava del poc que ensenyaven els llibres. Els mestres que m'havien posat els pares, el professor de llatí i matemàtiques que compareixia cada matí a Can Costa, mai no m'havien parlat de falzies, cabots i oronelles.

Eren els pescadors del port els primers que m'havien parlat de les gavines roges de bec color de sang, de l'àguila marina que, anys endavant, sortirà coronant la testa de Lo Pi de Formentor.

Quin món més ampli el que anava descobrint en els meus primers anys. Bellesa entrellucada en la distància del falcó, arribat d'indrets ignots, les mèrmeles i l'elegància del vol de l'esparver fent cercles damunt els nostres caps, inassolibles en l'altura. De matinada, quan els carros i les galeres sortien de Pollença, encara havia estat a temps de sentir l'òliba i el mussol.

Com una gran Arca de Noé! La mare, de ben jovenet, m'havia explicat com Noè, seguint les indicacions del senyor, havia pogut salvar els animals de la terra arreplegant una parella de cada espècie. Tota la vida de la terra, a mercè de les onades del temporal desencadenat per la fúria divina, dins d'una nau! Ara, anant cap a Lluc en peregrinació, constatant la munió d'animals que romanien lliures per valls i comellars, em demanava com havia pogut esdevenir-se tal miracle.

Als sis anys pensava que el vell patriarca havia salvat tot perquè nosaltres poguéssim gaudir de tanta bellesa. Sense ell i la seva arca el món, tal com el coneixíem, no existiria. Fóra un desert immens. Els animals de la terra, de l'aire i de la mar. Tots dins la nau salvadora. A mi, imaginar tan fantàstic esdeveniment em mantenia tan desperta la imaginació com quan llegia un llibre.

Quin misteri, quants de somnis infantils imaginant com Noè podia haver salvat el petit caragol de serp, el falcó marí que dominava els nostres penya-segats; i, encara molt més difícil i complicat, com havia pogut trobar formigues de totes les classes, els escarabats i escorpins, els diversos tipus de granota, els molluscs i crustacis que vivien, tranquils, enmig el verd-blau esclatant de les cales.

Quina paciència divina, rastrejar el rastre de les sargantanes, trobar les serps esquives que, fugint del sol, s'amaguen sota les pedres, vora la humitat dels embassaments.

I així, entre càntics i oracions, escoltant les explicacions de l'oncle Miquel, quasi sense adonar-me de com passava el temps, la galera, obrint-se camí entre l'exèrcit de peregrins que ens acompanyaven en el viatge a Lluc, arribava a l'explanada de davant del monestir.

Quina joia per a la vista! Tota la plaça enbanderada de gallarets i, al fons, enllà del brollador, l'altar per a la missa ben endiumenjat amb tota mena de cossiols amb flors. Fragància dels lliris i les roses. I, al damunt la porta d'entrada una gran inscripció pintada pels blauets del monestir deia, vora una imatge de Jesús: "Ego sum lux mundi".

I la gent, enmig de la plaça, cansada però riallera, preparant el berenar moments abans de l'ofici. Les criades anaren a cercar ampolles d'aigua a la Font Coberta, prop de la plaça. Sota els alzinars o davall les oliveres els més feiners ja preparaven el foc per torrar una mica de sobrassada o botifarrons.

Ja érem a Lluc! Lloc d'aspriva soledat, ple d'aroma boscà, com de mística unció...

El llarg viatge des de Pollença havia transcorregut com en un no-res. Ja érem a l'indret sagrat, on fa tants anys uns pastorets trobaren la Verge amagada en una escletxa de la muntanyeta qui hi ha ben a la vora d'on es bastí la primera església.


De perles fines i d'or

la gran Reina hem coronada;

corona molt més preuada

vol ella per son tresor:

corona d'amor, brufada

amb les llàgrimes del cor.


Categories: literatura

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès...

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment


EGO SUM LUX MUNDI


Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d'Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l'oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m'havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l'enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.


L'oncle Miquel Llobera no solament em proporcionà els primers llibres que m'obriren els ulls i l'esperit als clàssics. Llegia Plató, les poesies de Simonides, Alcman, Anacreont...


Dels humans poca

és la força, inútils són les inquietuds,

i en poc temps la fatiga s'afegeix a la fatiga;

indefugible, penja la mort per damunt de tots igual.


L'oncle anà molt més enllà en el seu amor per fer-me conèixer a fons l'empremta de Grècia i Roma damunt la nostra terra. Va ser ell qui, amb les seves mans, em va fer tocar les monedes, els fragments de terrissa, les puntes de llança que els pagesos de les nostres finques li feien arribar.

De ben petit, quan anàvem amb el carretó fins a cala Sant Vicenç, des de la platja, indicant-me un lloc indefinit enmig de la verdor de les aigües, em xiuxiuejava com si es tractàs d'un gran secret:

-Miquel: mirà enllà, just davall la roca que s'endinsa dins la mar, davall la pineda. Si t'hi fixes bé, en dies sense núvols, en la direcció que et senyal, pots veure la silueta enfonsada d'un gran vaixell grec ple d'àmfores, monedes d'or i riqueses inenarrables. Els pescadors que s'hi han capbussat, aquells homes que saben veure dins la mar a molta fondària, diuen que pareix que encara navega per l'interior de les aigües. Com si solament s'hagués enfonsat per a desaparèixer de la nostra mirada.

Quan comprovava el meu interès, el posat d'intensa atenció amb el qual el sentia, prosseguia:

-Expliquen que, en dies de lluna plena, surt de l'interior obscur de la mar talment una balena que s'hagués perduda per aquests indrets. Emergeix del fons amb la gran vela desplegada i aleshores, quan se senten les òlibes en la llunyania, es tornen a sentir els rems dels esclaus colpejant la mar tranquilla, el cop sec dels fuets damunt les esquenes dels remers i càntics molts antics en el grec que devia parlar Homer.

La meva imaginació d'infant, com quan la mare em contava rondalles assegut damunt els seus genolls, a la vora de la foganya, s'obria a mil interrogants.

Després, en tornar al casal, somniava naus vengudes de molt lluny per a comerciar amb els habitants dels talaiots de les nostres terres. Crec que degué esser en aquells instants, en el moment en el qual vaig sentir la història de la nau grega existent sota les ones, que em vaig fer propòsit d'estudiar grec i llatí. Volia tenir pel meu compte la capacitat màgica d'entendre el significat de les inscripcions de les tombes de Pollentia, el que deien les monedes trobades enmig dels solcs dels horts.

A les golfes de Can Costa tenia un petit museu curull de restes d'àmfores romanes, espases rovellades, llances d'èpoques indefinides... En el fons, el que per al meu oncle o per a mi mateix era una troballa única, la porta que ens obria l'ànima a la possibilitat d'investigar els misteris del passat, per al pagès era una nosa. Haver de llaurar entre clapers, que l'arada o el càvec ensopegassin amb restes de trespol romà, amb vaixella trencada, amb roques de poblats antics, només significava més feina, la possibilitat d'espenyar una d'aquelles eines bàsiques per a la supervivència diària.

Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d'Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l'oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m'havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l'enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.

Record aquelles eixides amb algun dels carruatges anant a veure les restes del poblat de Bocchoris, el claper de Can Xanet, les ruïnes de Pollentia. Més tard, a mesura que anava tornant gran, abans fins i tot d'anar a l'Institut, em passava moltes horabaixes llegint Horaci o Virgili assegut als esglaons del teatre romà.

Quants records del passat acaramullant-se amb els anys. Les alegries de la infància, la festa que per a un tendre cor infantil significava anar a Lluc per a retre homenatge a la Verge. Encara ho tenc ben present en la memòria. Multitud de carros coberts de murtra i garlandes de flors eren a la plaça, des de primera hora del matí. Els que hi anaven a peu ja havien sortit la nit anterior, amb el sarró a l'esquena i el distintius de cada poble al capdavant dels peregrins.

La mare, de matinada, quan encara lluïen els estels i els galls no havien començat a cantar, m'havia despertat per a penjar-me al coll una cadeneta d'or amb una medalla de la Verge.

Des de la meva cambra sentia l'anar i venir de les criades preparant la xocolata del matí. Flaire d'ensaïmades per tota la casa. Les dones, a la cuina, preparaven les bosses amb pa que havien pastat el dia abans i just era sortit del forn. Les sobrassades i formatges fets a la nostra possessió es posaven damunt el carruatge.

Molts veïns hi anaven amb els carros de la feina una mica endomassats. Els missatges que eren convidats a venir a Lluc hi pujaven amb els carros. Els Costa teníem diversos tipus de carruatge; en aquestes avinenteses fèiem servir una galera coberta amb una vela impermeable i finestres amb vidres als costats. Per dins era folrada de seda, i els seients de vellut verd. Un luxe, en aquella època en la qual la gent pobra només es posava les sabates, si en tenia, els dies de festa, per anar a missa.


Lloc de Muntanyes i neu

-excelsitud i puresa-

significança du impresa

de Vós ¡oh Mare de Déu!

Cor alt i net d'impuresa

Lluc te demana, romeu.


A part dels carros i carretons, la parròquia i l'ajuntament posaven a disposició dels que podien pagar uns cèntims, unes galeres on hi cabien, en dos bancs de fusta, sis o set persones. Anaven tirades per dos cavalls. Les rodes del darrere eren molt més grosses que les del davant. Era el tipus de carruatge que feien servir molts pollencins per anar fins a l'estació de sa Pobla per agafar el tren de Palma. També hi posaven la galera de quatre cavalls.

A Can Costa mai no empràvem la galera gran per anar a Lluc. El pare, propietari d'una d'aquestes grans galeres, devia trobar que feia massa ostentació. De fusta noble, pintada de negre i lacada a la perfecció, resplendia sota el sol o, de nit, reflectia, talment fos un mirall, els blancs raigs de la lluna. Amb l'escut de la casa gravat amb incrustacions de nacre, el pare només la feia servir quan havíem d'anar a sa Pobla o a Ciutat a cercar gent d'alta categoria.

Els altres dies de l'any, la galera gran, un immens vaixell terrestre per als meus ulls d'infant, capaç de portar-hi tota la família dins, romania, coberta amb algunes velles flassades dins de la portassa. Màgic indret on jugàvem a amagatois amb els amics que tenien el privilegi de ser acceptats pels pares. Aleshores, les galeres esdevenien castells d'encanteri, coves embruixades, temples on retre culte al misteri i als interrogants que ens sacsejaven de petits.

I si, inesperadament, hi comparegués el dimoni? Què faríem per evitar que ens portàs a l'infern? Jo sempre duia un rosari beneït dins la butxaca a fi de fer-lo servir d'escut de defensa si em trobàs davant tan esgarrifosa aparició.

De temps immemorial s'havia establert que, quan la gent del poble sentia les campanetes dels muls o els cavalls de la galera gran, els carros dels pagesos es fessin a un costat. Jo hi havia anat poques vegades, amb aquest carruatge de la família.

La primera vegada que anàrem a Lluc o, almanco, en el primer viatge del qual serv memòria, tenia quatre o cinc anys. El que sí que record a la perfecció, com si fos ara mateix, és veure com els carros es retiraven en sentir les campanetes dels cavalls de Can Costa.

El camí de Pollença a Lluc no estava llavors en tan bones condicions com en el present. Pertot arreu hi havia clots. Així i tot, els joves no sentíem el cansament. La festa era massa meravellosa per a no romandre entretenguts durant el viatge. Sortint de Pollença ja anàvem trobant estols de marxaires, totes aquelles persones i carruatges que havien estat més matiners que nosaltres. I no solament trobàvem pollencins de tota classe i condició: de Muro i de sa Pobla, d'Alcúdia i de Campanet, de Búger i Santa Margalida hi compareixia una gentada i, fent amistat amb els pollencins, es mesclaven amb els nostres. Molts murers, poblers i campaneters s'estimaven més fer la ruta vers Pollença pel camí de Crestaix que no la d'Inca fins a Caimari.

A l'interior de la galera, la mare no perdia de vista cap dels germans. Ens fitava durant tot el viatge, tranquilla en veure'ns tan feliços. La interminable processó de peregrins que arribava des de la sortida de Pollença fins a l'esplanada del monestir era un espectacle continuat. Encara record ben bé el ressò llunyà de les cançons i tonades dels pagesos i, també, el remor de les lletanies que, en veu alta, pronunciaven. Els estols més devots, normalment els que portaven al capdavant el rector del seu poble o alguna de les monges franciscanes de cada indret, resaven el rosari.

La peregrinació era una festa i, des d'aquells instants, el record de les lletanies i els rosaris sempre anà lligat, dins la meva imaginació, amb la rialla resplendent de la mare, amb l'alegria de missatges i jornalers.

Mai no he vist tanta felicitat en el rostre de la gent. L'oncle Miquel Llobera, metge de prestigi que coneixia prou bé els sentiments dels pagesos de la contrada, deia al pare, que era assegut al costat del conductor del carruatge:

-Són feliços perquè avui no han d'anar a esterrossar. Ara els veus tan beats, resant el rosari fent bulla i donant visques a la Mare de Déu de Lluc. Però no riuen tant quan han de segar en el mes d'agost, sota el sol inclement, o quan els envies a llaurar els horts de la possessió.

El pare, amb el rosari a la mà, fitant els primers raigs de llum que despuntaven, feia que sí amb el cap.

Aquelles anades a Lluc, fos en peregrinació per a guanyar unes indulgències, fos a l'hivern quan hi anàvem per a sentir la sibilla, eren també una escola a l'aire lliure. L'oncle, que sempre portava un caramull de llibres dins del sarró, aprofitava per a ensenyar-me el nom de valls i muntanyes, la història de les possessions que trobàvem en el camí, les collites que es feien a cada indret, les tradicions de cada lloc per on passàvem.

Anys més tard, quan era estudiant a Madrid o Roma, parlant amb els companys de classe m'adonava que ningú no sabia el nom dels arbres i les plantes del seu poble, de la seva regió. Ni el nom dels ocells no coneixien! I així i tot, en aprovar els exàmens es consideraven savis i miraven des d'una alçada infinita l'home del carrer, el manobre que bastia les nostres cases enfilat en els bastiments de les obres.

Tota la vida podré agrair a l'oncle Miquel les seves lliçons parlant-me de les alzines i oliveres que contemplàvem, la garriga de romaní, el càrritx, que els pastors cremaven per aconseguir herba fresca per al bestiar, els pinars, el garballó aquí i allà...

La mare volia que ressàs amb ella i amb el pare. Però l'oncle, somrient, li deia:

-Ja ha resat un rosari. Ara deixa'l que entengui la presència del Creador en el món que l'envolta. Fixau-vos en els pins d'arran del camí. Quina força en aquests arbres més vells que les oliveres. Fixau-vos en els aromes que ens arriben fins aquí i en les rels, aferrades a la roca. Ben iguals als que tenim a Formentor, un exèrcit de bellesa incomparable coronats per la potència de l'àguila marina.

Ma mare finalment claudicava i, sense deixar el rosari, també tenia esment de les acurades explicacions de l'oncle.

Ens havíem aturat en un recer del camí. Les criades havien estès un gran mantell de lli en el terra, i tots, família de Can Costa, cotxer i el servei que ens acompanyava, descansàvem un poc sota l'ombra dels pins després d'haver fet una bona berenada.

Al cap de poc, quan tothom era mig condormit, en els moments del merescut descans, arribava l'instant del silenci i de sentir, amb calma, el cant dels ocells de la serra.

Ni les tonades i oracions del peregrins podien silenciar el cant dels rossinyols. Quina bellesa de música sublim enmig de la impressionant natura de roquissars, muntanyes com gegants, ombrívols alzinars i grans pinedes encara sense explotar per la mà de l'home.

Esbarts de tords per damunt el nostre cap cercaven caragolins per menjar. De sobte, silenci!, l'oncle m'indica amb el dit, a un racó del mantell que resta estès damunt la terra, un parell de coa-negres i de ropits que van a la recerca de les restes del nostre àpat casolà.

-I això no és tot -em diu l'oncle-. A la nit, si no hi ha gaire enrenou, podràs sentir el cant del cucui.

M'adonava del poc que ensenyaven els llibres. Els mestres que m'havien posat els pares, el professor de llatí i matemàtiques que compareixia cada matí a Can Costa, mai no m'havien parlat de falzies, cabots i oronelles.

Eren els pescadors del port els primers que m'havien parlat de les gavines roges de bec color de sang, de l'àguila marina que, anys endavant, sortirà coronant la testa de Lo Pi de Formentor.

Quin món més ampli el que anava descobrint en els meus primers anys. Bellesa entrellucada en la distància del falcó, arribat d'indrets ignots, les mèrmeles i l'elegància del vol de l'esparver fent cercles damunt els nostres caps, inassolibles en l'altura. De matinada, quan els carros i les galeres sortien de Pollença, encara havia estat a temps de sentir l'òliba i el mussol.

Com una gran Arca de Noé! La mare, de ben jovenet, m'havia explicat com Noè, seguint les indicacions del senyor, havia pogut salvar els animals de la terra arreplegant una parella de cada espècie. Tota la vida de la terra, a mercè de les onades del temporal desencadenat per la fúria divina, dins d'una nau! Ara, anant cap a Lluc en peregrinació, constatant la munió d'animals que romanien lliures per valls i comellars, em demanava com havia pogut esdevenir-se tal miracle.

Als sis anys pensava que el vell patriarca havia salvat tot perquè nosaltres poguéssim gaudir de tanta bellesa. Sense ell i la seva arca el món, tal com el coneixíem, no existiria. Fóra un desert immens. Els animals de la terra, de l'aire i de la mar. Tots dins la nau salvadora. A mi, imaginar tan fantàstic esdeveniment em mantenia tan desperta la imaginació com quan llegia un llibre.

Quin misteri, quants de somnis infantils imaginant com Noè podia haver salvat el petit caragol de serp, el falcó marí que dominava els nostres penya-segats; i, encara molt més difícil i complicat, com havia pogut trobar formigues de totes les classes, els escarabats i escorpins, els diversos tipus de granota, els molluscs i crustacis que vivien, tranquils, enmig el verd-blau esclatant de les cales.

Quina paciència divina, rastrejar el rastre de les sargantanes, trobar les serps esquives que, fugint del sol, s'amaguen sota les pedres, vora la humitat dels embassaments.

I així, entre càntics i oracions, escoltant les explicacions de l'oncle Miquel, quasi sense adonar-me de com passava el temps, la galera, obrint-se camí entre l'exèrcit de peregrins que ens acompanyaven en el viatge a Lluc, arribava a l'explanada de davant del monestir.

Quina joia per a la vista! Tota la plaça enbanderada de gallarets i, al fons, enllà del brollador, l'altar per a la missa ben endiumenjat amb tota mena de cossiols amb flors. Fragància dels lliris i les roses. I, al damunt la porta d'entrada una gran inscripció pintada pels blauets del monestir deia, vora una imatge de Jesús: "Ego sum lux mundi".

I la gent, enmig de la plaça, cansada però riallera, preparant el berenar moments abans de l'ofici. Les criades anaren a cercar ampolles d'aigua a la Font Coberta, prop de la plaça. Sota els alzinars o davall les oliveres els més feiners ja preparaven el foc per torrar una mica de sobrassada o botifarrons.

Ja érem a Lluc! Lloc d'aspriva soledat, ple d'aroma boscà, com de mística unció...

El llarg viatge des de Pollença havia transcorregut com en un no-res. Ja érem a l'indret sagrat, on fa tants anys uns pastorets trobaren la Verge amagada en una escletxa de la muntanyeta qui hi ha ben a la vora d'on es bastí la primera església.


De perles fines i d'or

la gran Reina hem coronada;

corona molt més preuada

vol ella per son tresor:

corona d'amor, brufada

amb les llàgrimes del cor.


Categories: literatura

Amb creativitat, a l'Institut de l'Ebre

 

Visito l’Institut de l’Ebre, atenent la invitació del seu professor, Agustí Moreno, per a fer una xerrada sobre creativitat a la classe del Cicle Formatiu de Grau Superior de Màrqueting i Publicitat, 1r curs.

La proposta sorgeix arran que el mestre assistís a la presentació del llibre Rodari 2.0, de Jordi Folck a la Biblioteca de Tortosa, on jo vaig participar. M’encanta quan d’una activitat en sorgeix una altra, i així porto més de vint anys.

No em canso de repetir quant valoro visitar centres d’ensenyament per a parlar de literatura i de la meva passió per les paraules, sempre procurant que sigui de forma amena i propera. Crec que aquesta és la classe que visito amb alumnes de més edat, al voltant dels divuit anys, amb cert grau de maduresa -jo als 59 encara no la tinc tota-, i que ja han fet una elecció per a escollir un camí on la creativitat és especialment important. Intueixo que hi haurà un camí d’anada i de tornada, que aprendrem uns dels altres, i això és el que intento, mostrar estratègies o camins que jo utilitzo vora la creativitat, improvisant amb elements de classe, com un sofert termos que porta una noia que seu a primera fila. Els faig un tast dels meus nanocontes –en cap activitat no hi ha ningú capaç d’impedir-m’ho-, i ells em mostren vídeos de màrqueting que han realitzat com a treballs de classe.

Bona sintonia, i marxo amb la sensació d’haver plantat alguna llavor, però adonant-me que amb l’embriaguesa del moment no hem fet cap foto de grup. En compensació, me n’envien una després del sorteig que han fet dels llibres que els he regalat.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura