literatura

Les marfantes de Fullola, de Joaquim Vilagrassa



Les marfantes de Fullola, de Joaquim VilagrassaOnada EdicionsSinopsiAmalgama d’estudis, investigació i una història de ciència-ficció situada en dues èpoques. L’enemistat entre el Josep i el Maso, companys fraternals de joventut, de quan van fer la mili i també de quan van anar a la guerra i, després, de les feines del camp, juntament amb el mite de les marfantes, emboira un escenari de la postguerra on encara hi havia molta vida a les partides de secà d’aquelles muntanyes, amb cultius d’oliveres i garrofers; un espai on havien passat la guerra civil moltes famílies de la comarca fugint dels bombardejos del territori, mentre els seus fills eren al front.Tot plegat, una barreja del que hom recorda, per les vivències i per les històries que explica la gent, de l’activitat de l’històric Hostal de Don Ramon i uns esgarrifosos assassinats. La històrica disputa entre Tortosa i el Perelló per la partida de Fullola és fruit d’una investigació en documents de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Així mateix, el relat d’un antic projecte de reg (Canal de l’Aldea-Camarles) i l’estudi dels documents de l’arxiu d’aquella antiga comunitat i altres dades consultades, com les referències a textos de Cristòfol Despuig, posen en relleu l’ambient d’aquella època de penúries i sacrificis de la gent amb cultius de secà a les Terres de l’Ebre.
Categories: literatura

Fragment: ’Els quaranta dies del Musa Dagh’, la gran novel·la sobre el genocidi armeni del 1915

Vilaweb Lletres - Ds, 20/06/2020 - 21:50

La Gran Guerra assola Europa i, en les muntanyes imponents de la costa síria, els turcs inicien l’extermini dels pobladors armenis. Sense poder negar el vincle de sang que el lliga al seu poble, un sol home, Gabriel Bagradian, nascut armeni i convertit en parisenc, planta cara a l’esgarrifós destí que els espera i s’enduu cinc mil habitants de la vall armènia al Musa Dagh, la muntanya de Moisès, per organitzar la resistència. Allà, durant quaranta dies, amb la perspectiva d’una mort gairebé segura, els set pobles de la vall s’erigeixen contra el setge ferotge de l’exèrcit turc. Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel és una novel·la coral monumental, de gairebé un miler de pàgines, basada en la tragèdia que va patir el poble armeni l’any 1915. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Edicions de 1984 ha reeditat ara aquesta novel·la dins la col·lecció Rebrot, que coincideix amb els trenta-cinc anys de la creació de l’editorial i recupera alguns dels títols més destacats del seu catàleg, en tapa dura i un nou disseny.

Llegir un fragment d’Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel en la traducció de Ramon Monton.

L’editor Josep Cots explica sobre el llibre:

Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel és una novel·la que s’avança a la seva època. Anuncia el que serà el gran genocidi sobre els jueus per part dels nazis. Però el llibre no parla del genocidi, es refereix a la gesta èpica de set poblets que s’organitzen i fan front a l’exèrcit otomà fins aconseguir allò que volen. El fet important és com viuen aquestes comunitats armènies, com eren aquests poblets armenis, quina és la diferenciació entre aquests poblets armenis amb relació al món musulmà que els envoltava.’

‘El millor del llibre és que reflecteix que la comunitat que viu a baix és la mateixa que la comunitat que viu a dalt, amagada a la muntanya del Musa Dagh; d’una manera més penosa, evidentment, amb unes limitacions extraordinàries i gairebé a la intempèrie, però reprodueixen totes les virtuts i vicis que pot tenir la ment humana en tots els aspectes i situacions amb què es troben.’

The post Fragment: ’Els quaranta dies del Musa Dagh’, la gran novel·la sobre el genocidi armeni del 1915 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Antoni Trobat Alemany i els escriptors mallorquins: Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló

Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat


Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)


(AraBalears) 30/12/2017


Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.


Categories: literatura

BLUE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 20/06/2020 - 20:30
Temps enrere vaig posar-me la constricció (coses que fem als poetes) de no repetir grup de setmana en setmana. Però crec que la cançó ho justifica. A veure si a vosaltres també us ho sembla. Apugeu tranquils el volum.Bon cap de setmana als tristos, i a la resta. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sol ponent, d’Ignasi Revés



Sol ponent, d’Ignasi RevésPagès Editors, 2019  SinopsiSol ponent és el dietari d’un retorn. D’un retrobament amb la broma plana i el sol que es pon. Amb la salvatge garriga i la ciutat del Segre. Amb les petites grans coses de cada dia. Del solstici d’hivern de 2016 al solstici d’estiu de 2017, assistim a la lenta però imparable creixença de la llum. Cada cop hi ha més claror, el paisatge desperta del son hivernal i l’ànim es torna més càlid. Ignasi Revés aprofita tot allò que l’envolta per manipular-ho literàriament i portar-ho al seu dietari. Una conversa, un comentari, una paraula. Un pensament, un penjament. L’horitzó, el cel, la terra i la mar. Una olor, un mos. La literatura és arreu, i es troba en el racó més impensat.
Categories: literatura

Robinson Crusoe en època de confinament

Vilaweb Lletres - Dv, 19/06/2020 - 21:50

’30 de setembre del 1659. Jo, el pobre desgraciat d’en Robinson Crusoe, havent naufragat durant un temporal esfereïdor a les envistes de terra ferma, vaig arribar mig mort a la platja d’aquesta illa trista i desolada, que vaig batejar com l’Illa de la Desesperança, després d’ofegar-se tots els companys que anaven a bord amb mi.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Casa dels Clàssics, dins la col·lecció Bernat Metge Universal, acaba de presentar una nova traducció de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, a càrrec d’Esther Tallada i amb pròleg d’Albert Sánchez Piñol. És el segon títol d’aquesta col·lecció de clàssics de tots els temps, que va començar l’any passat amb la Ilíada, d’Homer, traduïda per Pau Sabaté i amb pròleg d’Enric Casasses. Tal com explica Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, mentre la Ilíada és l’obra fundacional de la literatura grega i europea, Robinson Crusoe és l’obra fundacional de la literatura moderna. De manera que aquests dos primers títols s’han de considerar una declaració d’intencions.

Segons Garrigasait, Robinson Crusoe ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu europeu i ha donat vida al mite del nàufrag. Que una obra literària aconsegueixi formar part de l’imaginari col·lectiu és a l’abast de molt poques obres, potser de Hamlet, Faust, Dom Joan i poques més. Per això, cada generació té el seu Robinson: el 1925, fou Josep Carner que en va fer la primera traducció. Fa gairebé trenta anys, el 1992, Joan Fontcuberta en va fer una de nova. I ara li van encarregar la traducció a Esther Tallada, una traductora amb un prestigi aconseguit, sobretot, per les traduccions que ha fet de novel·les de William Faulkner i de Marilynne Robinson, entre més.

Robinson i els nostres neguits

L’editorial va demanar a l’escriptor Albert Sánchez Piñol que n’escrivís el pròleg, sobretot pensant en la seva condició d’antropòleg. Aporta la mirada del lector preocupat pel moment que vivim.

Robinson Crusoe és una novel·la que, com apunta Raül Garrigasait, explora la relació amb l’altre, aquell que no pertany a la cultura occidental. I és un clàssic que avui esdevé una metàfora de les nostres vides. ‘En aquests temps de pandèmia i confinament, qui no s’ha trobat perdut i qui no s’ha plantejat si cal reconstruir el món? No ens imaginàvem que publicaríem aquest clàssic després d’un naufragi col·lectiu. No ens podíem imaginar que el llibre lligaria tant amb els nostres neguits, entre els quals hi ha el fet de preguntar-nos què volem salvar i què hem pogut salvar per construir un món nou.’

Continua Garrigasait: ‘Robinson no construeix les coses només per sobreviure, sinó que ho fa per viure bé. No ho fa per no morir-se de gana, sinó que vol viure una vida plena. I això són idees que avui ens parlen molt directament.’

La traducció

Esther Tallada, de feina meticulosa, reflexiva, rigorosa i alhora amb capacitat per a jugar amb la llengua, s’ho va pensar una mica abans d’acceptar el desafiament de traduir aquest clàssic modern: ‘Em proposaven un llibre fundacional de la literatura moderna, que s’havia escrit el 1719, tres segles enrere. Em feia il·lusió però també em feia molt de respecte. Vaig saber d’entrada que hauria de fer molta recerca i que tenia un gran repte davant, el de com fer front a la distància temporal. Defoe era periodista i escrivia amb molt de detallisme, per exemple, les parts d’un vaixell. Dominava el llenguatge nàutic, les maniobres, les marees, els temes astronòmics… Me’n vaig anar al Museu Marítim a buscar suport i vaig anar a petar amb en Washington Garcia, que elabora un diccionari nàutic, i també vaig conèixer una dotzena de capitans jubilats que treballen en la catalogació de fotografies. En Washington i un d’aquests capitans em van ajudar a situar-me i a traduir amb precisió cada terme nàutic. En aquest sentit, vaig segura.’

La traductora Esther Tallada.

Pregunten a la traductora si va tenir en compte les traduccions anteriors o si les va consultar. Tallada explica que sí, que es va mirar les dues traduccions fetes en català durant el segle XX, però que no els va fer gaire cas: ‘La d’en Carner és molt arcaïtzada, molt noucentista. Perquè la intenció de Carner amb aquesta traducció era contribuir a crear una llengua literària.’

‘Les prioritats i els paràmetres de Carner no em servien, perquè l’encàrrec era utilitzar un català modern i fidel a l’original. Defoe va escriure Robinson Crusoe amb un anglès molt planer, ple de frases llargues, a vegades mal puntuades, amb un vocabulari popular. Carner no ho va fer, això. I la traducció de Fontcuberta ha quedat una mica al mig, perquè encara té fórmules arcaïtzants.’ Amb tot, reconeix que d’aquí a trenta anys, la seva traducció ja no servirà per a la següent generació, sobretot per la manera com parlen avui els joves, amb una llengua empobrida, sense pronoms febles… En aquest sentit, Tallada es mostra força pessimista.

La de Tallada és una traducció amb detalls que et fan viatjar, diu Garrigasait, mantenint un cert paral·lelisme amb l’època (per exemple, les mesures es fan amb pams i altres estratègies, però mai amb el sistema mètric decimal, que encara no s’havia establert); i també es marca amb algunes paraules que tenen un cert gust d’època: ‘infortuni’, ‘recapte’, recupera ‘macip’ per no dir ‘esclau’…

Robinson més enllà de l’etiqueta

‘Quina relació has tingut amb el personatge?’, demana Garrigasait a la traductora. I ella que li diu: ‘Li vaig tenir enveja. Ell es va passar vint-i-sis anys en una illa, que potser són molts, però passar-me un parell d’anys en una illa, sola, fent cistells, pots de fang, cultivant cereals i cuidant bestiar… Això sí que li envejo. I això té molta relació amb fer-te una vida. I és un personatge entranyable.’

I aleshores, Garrigasait aporta un nou apunt sobre Robinson, la mirada agraïda i meravellada que té sobre les coses. I per il·lustrar-ho, en llegeix un fragment que comença dient:

‘Però tot d’un plegat, al cap d’un mes dia amunt dia avall, vaig veure unes tiges d’una cosa verda que brotaven de terra i que em vaig imaginar que eren d’alguna planta que fins llavors no havia vist, però, ai la meva sorpresa i el meu profund astorament quan, al cap d’uns quants dies més, vaig veure deu o dotze espigues d’un ordi gemat i lluent ben bé com l’europeu, o més aviat com l’ordi anglès. […] És impossible d’expressar com vaig quedar de confús i desconcertat arran d’aquesta descoberta. Fins llavors jo havia obrat sense cap mena de fonament religiós: tenia escassos coneixements de religió i no se m’havia acudit d’atribuir res del que m’havia passat a cap altra cosa que a l’atzar.’

Diu el president de la Casa dels Clàssics que Robinson no és tan sols un representant de l’imperialisme europeu, com s’ha dit tantes vegades, sinó que fa reflexions de fondària, com quan descobreix els caníbals i, després d’un primer moment de consternació, entén que no són més assassins que els cristians que maten per conquerir ànimes.

The post Robinson Crusoe en època de confinament appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La metzina - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, el Tall Editorial)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La metzina - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, el Tall Editorial)


Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


Categories: literatura

S’ha mort l’escriptor Carlos Ruiz Zafón a 55 anys

Vilaweb Lletres - Dv, 19/06/2020 - 11:28

L’escriptor Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) s’ha mort a cinquanta-cinc anys a causa d’un càncer de còlon, segons que han confirmat fonts de l’editorial Planeta. ‘Avui és un dia molt trist per a tot l’equip de Planeta que el va conèixer i va treballar amb ell durant vint anys, en els quals s’ha forjat una amistat que transcendeix l’àmbit professional’, ha expressat l’editorial, que també ha fet un piulet de condol: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Cada libro, cada tomo que ves, tiene alma. El alma de quien lo escribió, y el alma de quienes lo leyeron y vivieron y soñaron con él.”

La Sombra del Viento

Hoy ha fallecido Carlos Ruiz Zafón, uno de los mejores novelistas contemporáneos.

Et recordarem sempre, Carlos! pic.twitter.com/KRJVEKSiAj

— Editorial Planeta (@edit_planeta) June 19, 2020

Actualment vivia a Los Angeles, on treballava per a la indústria de Hollywood. Ruiz Zafón s’havia convertit en un dels autors més populars d’aquestes últimes dues dècades. Es va fer conegut el 1993 amb El Príncep de la boira que, juntament amb El Palau de la mitjanit i Les llums de setembre, forma la trilogia de la Boira. Cinc anys més tard publicà Marina. Però és el 2001 quan es converteix en un dels grans fenòmens literaris contemporanis amb la publicació de L’ombra del vent, la primera novel·la de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats.

Zafón es va convertir en un escriptor molt llegit amb aquesta primera novel·la per a adults, que va situar en un espai imaginari al cor de la Ciutat Vella de Barcelona, un gran laberint de volums oblidats que ningú no vol llegir o que perillen. Durant una presentació a Barcelona va explicar que s’havia inspirat en magatzems de llibres vells que havia visitat als Estats Units i que va traslladar a la seva ciutat natal.

La van seguir les novel·les El joc de l’àngel (2008), El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), que configuren una tetralogia ambientada a Barcelona del començament del segle XX fins a l’actualitat, i van continuar amb l’èxit de la primera.

Ha recollit premis per tot el món, com ara el de la Fundació Lara, el de millor llibre del 2004 de la Biblioteca Pública de Nova York i el de Bjornson Orden of Literary Merit de Noruega. Les seves obres han estat traduïdes per a països de tot el món, com ara Itàlia, els Estats Units, Austràlia i la Xina.

Lluny del cinema, però a prop de la música

Malgrat haver rebut diverses ofertes, Zafón va refusar de convertir la tetralogia en una saga cinematogràfica. ‘Són novel·les sobre els llibres –deia–, sobre els qui els escriu, qui els llegeix, qui els ven, qui els roba, qui els destrueix… Són llibres sobre el llenguatge, la creació i el significat de la literatura.’ Tot això ho deia en un moment que el món de l’edició debatia sobre el pas al llibre digital. Considerava que seria un error voler transformar les novel·les en una altra cosa només per fer-les ‘més populars’.

Tot amb tot, l’autor, molt afeccionat a la música i pianista de formació, havia compost les bandes sonores de les novel·les, que havia interpretat l’Orquestra Simfònica del Vallès.

The post S’ha mort l’escriptor Carlos Ruiz Zafón a 55 anys appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Massa preguntes


(A l'Aixeta, carícies literàries , i més, per als mecenes, a partir de 2 euros.)
Categories: literatura

Sa Pobla i la resistència armada al feixisme (1936)

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: 'L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou'. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)



Juan Orozco, un dels caps dels valents republicans que resistiren i lluitaren contra la sublevació feixista.

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43, d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és la barberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. El meu germà Jaume, juntament amb en Joan Pizà, en Xesc 'Curro' i en Pep 'Bassa' no es volgueren sotmetre als feixistes i se n'anaren cap al Cap des Pinar. Els feixistes anaren a la plaça i com a bojos es posaren a pegar trets al cartell de l'Agrupació Socialista, i per cert que uns d'ells, amb un tret del seu mateix fusell, es va ferir i es va socarrar el nas. A l'endemà tothom era al carrer i cridaven 'fora comunistes!', 'han de matar tots els comunistes!'. Els falangistes varen fer el seu quarter on avui hi ha les oficines de Correus. Els feixistes vingueren a ca nostra a cercar en Jaume. Uns dies més tard tornaren i se'n varen dur la meva germana Martina, na Maria Esteva Llompart, que era l'allota del meu germà Jaume, i na Maria Crespí Gost i els varen fer beure un tassó d'oli de 'ricino'. Record molt bé que quan anàvem pel carrer la gent ens insultava, ens deien 'comunistes!', rojos!, vos han de matar a tots!', 'vos han de matar a tots!', 'vos han de matar fins ses branques i ses arrels!', i coses així".


Jaume Serra Cardell.


A les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol pel Front Popular-, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3% dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) (vegeu Enciclopèdia de Mallorca, volum XIII, pàg. 194). Per a un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet, que actuava de secretari de l'AgruPlaces i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937 després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra muntat en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma.

Un altre dels afusellats en relació amb els esdeveniments de sa Pobla va ser el carrabiner Juan Orozco i Trulla. Vegem què diu al respecte Llorenç Capellà en el seu impressionant Diccionari vermell (pàg. 124): "Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de sa Pobla, i el comandant Castelari va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcárcel que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa:

Orozco: ¿A dónde vamos?

Castelari: A donde yo mande.

rozco: Mire que se nos va el pan...

Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las uñas, sino que lo mandaré a la Comandancia. Entreguen las pistolas.

Orozco: No las llevamos, por si acaso...

Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar. juntament amb altres paisans de sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebellió militar seria apaivagada sense gaire dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat".

Tots aquests fets sempre es parlaren d'amagat en el meu poble. Fins seixanta anys després, una persona -na Margalida Serra Cardell- directament afectada per la repressió, no s'ha atrevit a parlar públicament. I una senzilla explicació del que s'esdevingué el 1936, causà una autèntica commoció. Joan Company en el número d'abril de 1996 (pàg. 13) de Sa Plaça ho deixava ben clar quan escrivia: "En aquests quasi ja bé quatre anys de publicació de la nostra revista, en cap número hem fet referència als efectes que a sa Pobla tingueren l'aixecament militar contra la segona República i la subsegüent guerra civil.

'Enguany que es compleix el seixantè aniversari del començament d'aquells fets luctuosos, la nostra revista vol encetar en aquest número una recordança d'aquells fets donant la paraula a aquells poblers que els visqueren".

El clergat -segons l'entrevista de Joan Company abans esmentada- prengué un part activa en la repressió contra el poble i l'esquerra. Explica Margalida Serra: "Recordo que el misser Pou que el defensava [a Jaume Serra i Cardell] va dir que era un 'mal assumpte' [el Consell de Guerra]. La meva germana Martina i na Maria (l'allota d'en Jaume), a instància del misser Pou, anaren a veure el Bisbe Miralles per veure si podia fer qualque cosa, però els va dir que no podia fer res. Recordo que don Rafel Torres, que va anar a declarar i va fer una declaració molt favorable, em va dir que després de la declaració que havia fet el capellà Palou en Jaume ja era mort".

I, quan l'entrevistador li demana "I què va declarar el capellà Palou?", Margalida Serra contesta: "De tot i molt; el capellà Palou era el dimoni: això sí que vull que ho posis, va dir, i així consta a la sentència, que era una mala persona, que llegia llibres dolents i jo què sé... la meva germana Martina després va anar a veure'l i li va demanar com podia saber ell els llibres que llegia el meu germà.

- 'Se li va fer funeral a en Jaume?

-' No ens n'hi varen deixar fer. Un familiar nostre anà al capellà Palou per fer el funeral i li va dir que no n'hi hauria. També ens enviaren dos falangistes poblers, que ens vigilaven la casa. Recordo que la meva mare estava desesperada i plorava, com ho fèiem tots, i un dels falangistes va entrar i va dir que no fessim tanta comèdia i que deixéssim de plorar.

-'I per què us varen enviar aquells falangistes?

-' Perquè ningú pogués venir a donar-nos el condol. N'hi havia un al portal de l'entrada i l'altre a la portassa. Només va venir la mare d'en Martí Cotxer que va aconseguir burlar la vigilància dels falangistes.

-'I pel carrer ningú us va donar el condol?

- 'No, ningú; que jo recordi, ningú".

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: "L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou. Com ja t'he dit, llavors vivia al carrer de l'Església damunt on avui és la perruqueria de can Toni i ho vaig veure ben bé des del balcó quan treien els homes un fusell cada un del portal de l'Església. Evidentment mai més vaig tornar anar a l'església, únicament hi he entrat si havia d'anar a donar el condol a qualcú. Et diré que una vegada que estava ingressada a la clínica, abans d'operar-me va venir un capellà i em va dir si volia combregar; li vaig dir que no; quan ell em demanà per què no ho volia, sols li vaig dir 'com puc combregar, si un capellà em va matar un germà?'. Recordo un any que s'havia de fer una processó, suposo que devia ser la del Corpus, i a tots els balcons hi havia domassos, excepte a ca nostra. Jo no vaig tenir més remei que posar-lo, però després de la processó no el vaig llevar; al cap de vint dies va tornar la Guarda Civil perquè retirés el domàs. No varen tornar més!".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)



Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153



Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

COMPULSIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 18/06/2020 - 13:13
La distància que hi ha entre citar i pensar ve a ser la mateixa que hi ha entre dir que faràs i fer.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

CONVERSES AGAFADES AL VOL


CONVERSES AGAFADES AL VOLAl passeig vora el riu, una dona gran asseguda en un banc parla per telèfon:-Que m’escoltes malament? Calla, que m’aixeco la mascareta.I se l’aixeca, tot just dos dits amb una mà, mentre aproxima el móbil per sota amb l’altra.Problemas de cobertura? Barreres quirúrgiques que dificulten la comunicació? O només, com sempre, el vent que corre vora l’Ebre?
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - Les monges de la Caritat – (Un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - Les monges de la Caritat – (Un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven.

L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta!

Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?


N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis. N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí.

Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37.

Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent.

Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.


Categories: literatura

Martí Sales: ‘La vida per a la Patti Smith és sempre plena de revelacions’

Vilaweb Lletres - Dc, 17/06/2020 - 21:50

Club Editor ha publicat L’any del mico, de la cantant mítica i poeta punk Patti Smith. És la primera obra en prosa que se’n tradueix al català i l’editora, Maria Bohigas, va confiar la traducció a Martí Sales. Amb ell hem parlat sobre aquest llibre nòmada, oníric, ple de quotidianitat, estranyesa, vitalitat poètica, trànsit entre la realitat i la ficció, que ens mostra una autora sense artificis vitals, amb una gran poètica del viure. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Situem el llibre: som el 2016. Patti Smith escriu L’any del mico quan acaba de fer 69 anys i té en l’horitzó immediat els setanta. És un moment difícil, perquè dues persones molt importants a la seva vida es van morint. Una està en coma, l’altra pateix una ELA avançada.
—Una de les coses bones que té aquest llibre és que és una mena de dietari sense que es marquin els dies en què ella explica què li va passant. I en realitat és una molt bona mostra de la dita aplicada a la literatura: ‘Show, don’t tell’, perquè ens va mostrant com viu. Aquesta és la gràcia d’aquest llibre: com viu una senyora de seixanta-nou anys, com va pel món, com mira el món. I sobretot com viu el seu passat, també. Com incorpora allò que li ha passat, amb un present molt atent, molt conscient. Hi ha tota una aposta per una vida plena. Això és una de les potes fortes d’aquest llibre i de la vida de Patti Smith. Ella busca i rebusca, no dóna res per descomptat, no es dóna per acabada, que la vida s’acaba quan s’acaba però no pas abans, que sempre és en construcció, amb passió i amb amor per la gent que estima. I aquesta manera de viure ella l’explica sense explicar-la. Es desprèn del seu decurs, de com ens mostra aquesta filosofia de vida.

Una de les primeres coses que impacten és que veus de seguida com Patti Smith és una artista total, artista en tot allò que fa, en tot allò que viu, en la manera de mirar, el punt de vista que pren davant tot allò que li passa. I no fa cap paper.
—Sí, i és interessant per la desmitificació que significa. Tot i que no en diria artista total, que és un terme que es van inventar per parlar de Wagner, que potser és l’artista menys proper a Patti Smith que hi ha hagut mai. Però entenc que voleu dir que vida i obra van completament lligades. I això és del tot cert. En aquest llibre vida i obra van completament lligades. És una persona que viu la seva vida creativament. És bonic veure com ella, que és una persona tan famosa, no està mai fora del món. Precisament, la seva dèria és ficar-s’hi i ficar-s’hi. No allunyar-se del que passa sinó ser-ne partícip. Una actitud ben oposada a la que prenen les estrelles del rock, que és anar en un avió particular a l’altra punta del món, en hotels de cinc estrelles i no tocar mai a terra. Ella és una persona absolutament terrenal, amb tot allò tan bonic que té la cosa terrenal. I seria l’altra pota del llibre: aquesta connexió amb tots els altres mons possibles que hi ha en aquest i com ella es comunica amb tot allò que és atzarós i amb un món més oníric. També és una exploració cap al món dels somnis, que està encavalcada amb la seva visió del món.

El somni és important al llibre. També una certa sensació de somnolència, un estat d’ànim. Ella juga amb el lector a no saber en quina part de la realitat es troba. Això transmet una boira, una bromera, que, amb tot, és agradable.
—A vegades és una boira i una bromera i altres vegades és una visió més clara. En realitat, ella se sent deutora de Les il·luminacions de Rimbaud, que sempre té al cap. El fet de no deslligar el fet poètic del fet real li fa viure la vida amb tota la seva potència lírica, també. I qualsevol cosa pot ser una epifania. Ella es presta al fet que la vida sigui plena de revelacions.

També és una obra plena de nomadisme. Hi ha una improvisació molt marcada per les intuïcions i no hi ha por. És curiós i graciós que no té cotxe i viatja amb el cotxe d’altra gent que no coneix, ningú la reconeix.
—És claríssima l’avidesa que té per tot. Això la fa moure i obrir bé els ulls a tot allò que li pot passar. Per altra banda, no sé si sabeu l’anècdota de Dylan, que un dia caminava per la platja i la policia el va detenir pensant-se que era un rodamón. Vull dir que la fama sempre és relativa. Sobretot, si no vas amb diamants ni catifes vermelles. Una altra cosa important del llibre és la seva edat. No es conforma a ser una senyora gran. Té seixanta-nou anys i tira milles i manté i cultiva la guspira que ha tingut tota la vida, potser amb més avidesa encara, perquè les energies del cos són unes altres. I això em sembla una lliçó molt potent de cara a ser com una antisistema de la nostra societat, una societat que venera tant la joventut i bescanta tant la vellesa. És una declaració d’intencions, aquesta manera de viure. No cal que tots passem per l’adreçador i a vint anys siguem punkies, als trenta ens casem i tinguem fills, als quaranta estiguem deprimits, als cinquanta ens reinventem… No, podem ser de mil maneres diferents i a seixanta-nou anys pots donar voltes pel món i xerrar amb gent desconeguda, cosa que sembla que només puguis fer de jove quan fas un interrail.

Però hi ha un matís en aquest viure, i que el marca l’edat: li pesen els morts, els amics i la gent estimada que s’ha anat quedant pel camí. No són els mateixos als vint-i-cinc que als gairebé setanta. I això li pesa.
—Li pesa i l’acompanya. Fa un exercici de repensar quina relació tenim amb els morts, perquè no sigui una mena de càrrega feixuga i trista. Que és una cosa bèstia, és clar. Però, precisament, tot el llibre és un intent d’una nova manera de relacionar-se amb els qui hem perdut. Traçar aquesta línia tan de la nostra societat capitalista, que deixa de banda els morts. Ella incorpora els seus morts, són amb ella.

És un any dur per a ella, se li mor Sandy Perlman i es va acomiadant de Sam Sheppard, que poc temps després que ella faci els setanta es morirà. De fet, són ben bonics els moments que passa amb Sheppard, com l’ajuda a acabar l’última obra.
—Però a l’hora de traduir el llibre, jo no tenia la sensació ni que fos un llibre trist ni un llibre elegíac. És un any dur, però ple. Per mi, pesa més la manera d’anar pel món i com ho explica que no pas la mort dels seus amics. No crec que sigui el tema central. És un dels elements forts, però… Ho dic per deixar clar als lectors que és un llibre que no té res a veure amb els llibres de dol. Aquest no és un llibre que tracti d’això. Hi passen moltes altres coses i diria que són més importants. N’hi ha una que m’agradaria destacar, que és la seva condició de fan.

Martí Sales, traductor de ‘L’any del mico’ de Patti Smith (Club Editor).

Expliqueu-ho.
—L’impuls que la porta a ser artista és la passió i l’entusiasme que li desperten Hendrix, Morrisson, Dylan… Ella va a Nova York a conèixer-los. Ella és un esperit que se sent cridat pels artistes. Tota la seva formació es basa a anar al cau dels artistes. Se’n va a veure el museu de Pessoa, visita la casa de Blanes de Bolaño… És una flipada de la vida. I això em fa molta gràcia, perquè no s’atribueix gaire a la gent famosa i consagrada com Patti Smith. Dylan no és així, per exemple. Aquest aspecte tan franc, despullat i jovenívol d’admiració sense reserves cap a altres artistes, Patti Smith el té i el cultiva. I dóna gust veure una persona d’aquesta edat que se’n va a l’altra punta del món per veure un quadre.

Sí que hi ha tot un món de referències culturals: la fascinació per Roberto Bolaño; el llibre Alícia en terra de meravelles, que travessa tot el relat, igual com el retaule de Ladoració de l’Anyell de Van Eyck.
—És indestriable per a ella, tot va junt. Veu connexions amb obres d’art que l’han acompanyat tota la vida i tota l’estona trena la seva vida, endavant i endarrere, amb aquestes referències, gairebé com si visqués d’una manera intertextual. També hi ha la fascinació per la cultura europea i s’hi relaciona des de llocs que per a nosaltres són molt comuns. Per exemple, ens explica els heterònims de Pessoa. Però és clar, ella escriu per a un públic nord-americà.

Hi ha un altre element interessant. Com que es mou molt i és poc a casa, la intimitat té lloc en espais públics. Especialment, als cafès.
—Hi està avesada i troba refugi en aquests llocs que han estat refugi de tants escriptors, de tants poetes, de tants penjats que ella admira. Hi troba la connexió i s’hi troba bé.

I en relació amb els cafès, parla molt dels àpats que fa, de què menja.
—Sí i crec que és indicatiu del seu interès per absolutament tot. Si t’has passat la vida de gira, un dels bons moments quan hi ets és menjar en llocs bons d’on t’estiguis. Ella no acota la seva sensibilitat i el seu interès. El té pertot, des d’un quadre de Van Eyck fins a uns noodles de San Francisco. Tot compta, tot ho aprofita. I el menjar és una meravella que ella no pot menystenir i està molt bé que hi surti. Perquè de vegades veus pel·lícules o llegeixes llibres on no es parla de diners i on la gent no menja. En quin món vivim? És de veritat, el món que escriu Patti Smith, és un món palpable, no és una entelèquia.

Tampoc menja gaire bé…
—Hi estic d’acord.

El llibre s’acaba amb les eleccions americanes i la victòria de Donald Trump. Explica molt bé la derrota que significa per a tota una generació d’esquerres.
—És molt interessant que el seu paper d’activista no sigui un paper d’activista pamfletària i d’eslògan, que tingui la mateixa actitud que té a l’hora d’encarar-se a les altres coses de les quals parla.

L’any del mico passa durant el 2016. Però ara, al començament de la pandèmia, Patti Smith ha escrit un Epíleg d’un epíleg que ha volgut incorporar al llibre. En el cas de la versió catalana, aquest epíleg no pot formar part del llibre perquè quan va arribar el llibre ja era imprès. Tanmateix, Club Editor l’ha editat en forma d’opuscle i l’enviarà a tots els lectors que el demanin, amb un dibuix original per a cada lector obra d’Alejandro Dardik. Què explica l’epíleg?
—L’epíleg és molt poc epíleg i perfectament podria ser part del llibre. No es nota la distància temporal i, estilísticament, té una coherència narrativa. Simplement, estira el fil i parla del retaule, que de sobte veu que està exposat i que el pot anar a veure. I amb la mateixa manera de veure el món, parla una mica del començament del confinament i mostra la perplexitat dels esdeveniments que ens cauen al damunt.

The post Martí Sales: ‘La vida per a la Patti Smith és sempre plena de revelacions’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Llorenç Villalonga i els escriptors de sa Pobla

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

PEL•LÍCULES QUE ET CANVIEN LA VIDA?



STARDUST MEMORIES, O PEL·LÍCULES QUE ET CANVIEN LA VIDA?
Una pel·lícula et pot canviar la vida, la forma de pensar, les idees? Tot és possible, segur que algú que ha llegit la pregunta ha saltat de la cadira cridant que sí, però en caràcter general, respondre afirmativament és una exageració i atorgar-li un protagonisme excessiu  a la pel·lícula en qüestió, o treure’ns-el a nosaltres mateixos. És cert que la visió de determinat film et pugui marcar per a sempre, però més aviat es tracta que tu tenies la plena predisposició per a deixar-te marcar tot just en aquell moment que mai oblidaràs.Una cosa similar em passà quan tenia setze o disset anys. Era diumenge a la tarda a Cornudella, segur, sessió doble a La Renaixença. En feien una de Woody Allen. Les perspectives generals de la colla d’amics era passar una estona divertida, perquè altres pel·lícules seves que havíem vist tenien una forta càrrega còmica, com Atrapa el dinero y corre, o Bananas(sempre en castellà llavors). Però de seguida es va notar a l’ambient que quelcom no funcionava segons el previst, que aquella pel·lícula en blanc i negre era absurda, sense solta ni volta, incomprensible, i la gent anava desfilant cap a la sortida posant cara d’haver patit una estafa.I jo m’anava quedant sol en aquella immensa sala, adherit a la butaca on hi havia compartit centenars d’hores de cinema, potser amb algun forat a la tapisseria d’on hi sortia, perillosa, una molla. Extasiat davant la descoberta de tot un món que no sabia possible, d’uns girs surrealistes de trama, d’unes frases intel·ligents i divertides alhora que m’obrien la ment, davant la tragicomèdia d’un ésser perdut a mig camí de la incertesa de la vida. No sé si em quedaven pipes encara, o m’havia oblidat de menjar-ne. Què estava passant? Per què una pel·lícula que havia buidat la sala em tenia hipnotitzat per sempre? Era jo l’estrany? Tenia jo una forma diferent d’entendre la vida?  La pel·lícula era Stardust memories, i la tinc sempre al record..Ja vaig incloure frases seves a la secció De pel·lícula i la vaig citar a la secció Felicitats petites. Us convido a citar als comentaris pel·lícules que us poden haver canviat la vida. 
Categories: literatura

Verdaguer: poeta estimat, sacerdot perseguit i calumniat

Vilaweb Lletres - Dm, 16/06/2020 - 21:50

Quan a primera hora de la tarda del dilluns 17 de juny de 1895 –avui fa cent vint-i-cinc anys– el diari El Noticiero Universal va arribar als seus punts de venda ningú no es podia imaginar que dintre aquelles pàgines s’allotjava un text molt especial. Per títol exhibia només un mot, ‘Comunicat’; l’encapçalaven tres lletres (J. M. J.) que invocaven Jesús, Maria i Josep, i a la signatura hi deia ‘Jacinto Verdaguer, Pvre.’ Entremig, un parell de paràgrafs d’aparença senzilla però amb una forta càrrega de profunditat que ja formen part –aquests i els que, temps a venir, els seguirien– del bo i millor de la nostra literatura: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

«Pel mes de Maig de l’any 1893, després dels Jocs Florals, se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i darrere els dos mesos han passat dos anys […]

He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. […] demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.»

Aquesta breu nota adreçada ‘a la gent honrada de Barcelona’ –una gent per a la qual, efectivament, mossèn Cinto era un personatge estimat i popular– va ser el pòrtic d’un conjunt d’articles que ha passat a la història sota l’epígraf En defensa pròpia. Aquest primer ‘comunicat’, absolutament insòlit fins aleshores, va tenir greus conseqüències per al seu autor: un mes i mig després, el 23 de juliol, el tribunal eclesiàstic de Vic li suspenia les llicències sacerdotals i el drama que de feia uns quants anys vivia Jacint Verdaguer de cop i volta esdevenia tragèdia. La reacció, però, no es va fer esperar i entre el 6 d’agost i el primer de setembre Verdaguer va publicar una sèrie d’onze articles titulats ‘Un sacerdot calumniat’ a La Publicidad, un diari de tendència republicana i anticlerical. Una vaga promesa de rehabilitació si aturava el raig d’articles va cloure aquesta etapa i dos mesos després un equip amb els especialistes més notables del moment en el camp de la psiquiatria feia públic un dictamen segons el qual les facultats mentals del poeta eren de total normalitat.

La situació de Verdaguer, assetjat pels deutes, empitjorava i el seu contenciós perquè li fos retornat allò que la jerarquia li havia pres no apuntava cap indici de solució. Es basava en dues peticions: que li retornessin la missa i que tingués llibertat de viure on volgués i amb qui volgués per poder continuar escrivint. Per això dos anys després –entre el 25 d’agost i el 21 de novembre de 1897– va publicar, també a La Publicidad, una nova tongada de vint-i-set articles ara sota l’epígraf ‘Un sacerdot perseguit’. Resumint: un comunicat inicial i trenta-vuit articles escrits ‘en defensa pròpia’ i publicats el 1895 i el 1897 que constitueixen un conjunt de gran valor, tant literari com històric, perquè era la primera vegada que es publicava a la premsa una mostra de prosa de combat i de periodisme literari d’aquella envergadura. I insisteixo en el fet que era la primera vegada, perquè l’article d’Émile Zola titulat ‘J’accuse..!’, que passa per ser el pioner d’aquest gènere, es va publicar al diari L’Aurore el 13 de gener de 1898. És a dir, quan ja feia dos mesos que Verdaguer havia clos la seva sèrie.

Una vida no gens convencional

Fa anys que un bon amic que en aquest tema hi entenia molt més que no pas jo em deia que a casa nostra gaudim d’una àmplia nòmina d’especialistes en Jacint Verdaguer. Amb la particularitat, afegia, que una bona part es divideixen en dos grups: els verdagueristes i els verdaguerians. Grups que, a més a més, practiquen el catalaníssim costum d’estar renyits entre ells. Per desgràcia, el meu amic ja no hi és, però d’aquella conversa m’ha quedat gravada la conclusió: escriure sobre Verdaguer és comprar molts números per a la rifa d’un castanyot (dialèctic, no cal dir-ho), cosa que difícilment passa amb altres autors.

Sigui com sigui, qualsevol lector que hagi entrat de manera superficial o més profunda en alguna biografia sobre mossèn Cinto –n’hi ha un bon repertori– convindrà amb mi que la vida d’aquell home no va ser gaire convencional. Ni com a sacerdot ni com a poeta. Vegem-ne uns quants exemples. Els seus enemics, per obrir el foc.

Quan ara fa cent vint-i-cinc anys la veu de Verdaguer va començar a sentir-se a la premsa, no eren pas quatre arreplegats els qui tenia enfront seu. Fem-ne l’inventari: per començar hi havia Josep Morgades, bisbe de Vic, jurisdicció a la qual mossèn Cinto pertanyia i que va ser qui li va retirar les llicències; fent-li costat, Claudi López Bru, segon marquès de Comillas, Grande de España, fill de negrer, posseïdor d’una de les fortunes més grans de l’època i que durant quasi una vintena d’anys va tenir el poeta al seu servei, primer com a capellà dels vapors de la Transatlàntica que comunicaven Espanya amb Cuba i després com a capellà de la família al Palau Moja de Barcelona, a la cantonada Portaferrissa-Rambla; també Narcís Verdaguer i Callís, cosí del nostre home, advocat i polític de notòria influència que va arribar a ser secretari del Fomento del Trabajo Nacional; Jaume Collell, canonge de Vic i amic de Verdaguer des de la infantesa fins que es va produir la ruptura, en plena persecució de mossèn Cinto; a Collell se li atribueix la frase ‘En Cinto ha tastat carn’, referint-se a la relació que tenia amb la família Duran i que, conjuntament amb la bogeria, va ser un altre dels arguments que varen esgrimir els seus bescantadors. I per acabar encara un parell més de membres del clergat: el jesuïta Antoni Goberna, molt proper al marquès i sempre amatent a clavar l’agulla on fes més mal; i Joan Güell, un altre cosí del poeta que tampoc no va filar gaire prim a l’hora de posar-se-li en contra.

Un final amb tocs d’esperpent

Una altra mostra de la peculiaritat de Verdaguer la trobem en les darreres setmanes de la seva vida. Les que varen transcórrer a la Vil·la Joana i que han estat descrites de manera magistral per Àlvar Valls a Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984), una biografia amb tocs de novel·la de més de mil pàgines publicada el març passat i que és l’aproximació més completa que he llegit fins ara a la complexa figura de Jacint Verdaguer. Valls ha consagrat un munt d’anys a la confecció d’aquest llibre i a fe de Déu que se n’ha sortit amb nota altíssima.

Imagineu, doncs, la Vil·la Joana els últims dies de maig i els primers de juny del 1902 amb un parell de Mossos d’Esquadra plantats a la porta per controlar qui hi entrava i qui en sortia, un equip mèdic que cada dia es reunia per emetre el comunicat sobre l’estat del malalt que l’endemà reproduirien tots els diaris, les dues germanes Duran i el marit de la més gran que s’encarregaven de l’atenció directa al malalt, les baralles poc dissimulades entre els representants de la Lliga, que volien un enterrament a Vallvidrera discret, ràpid i exempt d’homenatges, i els republicans, que tenien l’alcaldia de Barcelona i que volien un enterrament pels carrers de la ciutat que fos una demostració de força i de suport popular; unes controvèrsies que a efectes pràctics es varen traduir també en la redacció i signatura de dos testaments: el primer, cinc dies abans de la mort impulsat per la facció conservadora; i el segon, signat de matinada davant de l’alcalde Barcelona i representants de l’altra facció poques hores abans de la defunció i que va permetre a Verdaguer –molt preocupat pel futur de la seva obra; la ja publicada i, sobretot, la inèdita que guardava en una maleta a sota del llit– morir-se amb la tranquil·litat de saber que es compliria sense coaccions la seva última voluntat; la imatge de Francesca, la germana del malalt, cridant histèrica al seu costat: ‘Ai, Cinto, que et condemnaràs!’; i per acabar d’arrodonir l’escena un grup de joves artistes assidus dels Quatre Gats –Jaume Sabartés, Pablo Ruiz Picasso, Josep Rocarol i Àngel Fernández de Soto; Casas i Rusiñol havien passat el dia abans– intentant accedir infructuosament a la Vil·la Joana i lliurant un pom de flors al doctor Ramon Turró, que els va prometre que el posaria a la cambra del moribund.

‘Verdaguer tenia raó’

Ja he dit més amunt que el perfil del nostre capellà poeta no era gens convencional. Els darrers anys de la seva vida el prestigi de què havia gaudit entre les classes influents havia minvat en proporció similar al creixement de la popularitat que els seus versos li varen atorgar entre la gent del poble senzill que el considerava el símbol per excel·lència de l’home feble, generós i solitari que planta cara als poderosos. Àlvar Valls, autor d’Entre l’infern i la glòria, ho té molt clar quan li’n demanen opinió: ‘Verdaguer era un rebel.’ I la doctora Lluïsa Plans en el seu completíssim estudi Jacint Verdaguer. En defensa pròpia (Eumo Editorial, 2012) explica que un dia que comentava amb el pare Batllori que no entenia l’entossudiment de Verdaguer a mantenir la seva posició malgrat el desprestigi i el sofriment que li comportava, la resposta de Batllori va ser clara i contundent: ‘És que Verdaguer tenia raó.’

El drama i la tragèdia de mossèn Cinto no es poden dissociar dels avatars que vivia la societat espanyola i la catalana de l’últim quart del segle XIX quan l’Església considerava que l’entesa entre el capital i els obrers havia d’arribar per mitjà de l’exercici de la caritat. I que per combatre les forces del mal –un anarquisme cada vegada més creixent i combatiu en una societat cada vegada més laica– calia redoblar l’oració, el dejuni, els sacrificis i les almoines. Precisament una de les feines de Verdaguer a la casa dels Comillas va ser la d’almoiner del marquès que tenia una vintena de famílies que es beneficiaven habitualment de la seva caritat i que amb Verdaguer varen passar a ser més de tres-centes en un xocant contrast entre la fortuna, immensa, de Claudio López i la misèria que es palpava en els carrers i que acudia a les portes del seu palau. Un marquès que cada vegada passava més temps a Madrid on, a part de vetllar pels seus interessos comercials, dedicava moltes energies a la creació de cercles catòlics d’obrers i a organitzar pelegrinatges de treballadors a Roma per postrar-se als peus del Papa.

Tot un caràcter

No cal ser gaire sagaç per a adonar-se que la confrontació entre Verdaguer i el poder simbolitzat per Morgades i el marquès de Comillas era el xoc d’uns caràcters que semblaven pastats en la mateixa fornada. Unes personalitats fortes, orgulloses, exigents i tossudes que difícilment afluixaven la corda.

És sabut que l’any 1886 la vida de mossèn Cinto va tenir un fort sotrac espiritual de resultes del viatge que va fer per Terra Santa i que va posar en crisi la manera com fins aleshores havia viscut el sacerdoci. Com a poeta, Verdaguer es trobava en la plenitud: feia vuit anys de la publicació, celebradíssima, de L’Atlàntida i aquell mateix 1886 havia sortit Canigó i el bisbe Morgades l’havia coronat com a Poeta de Catalunya a Ripoll. Tot això a les portes d’un pelegrinatge de dos mesos que el va portar a Palestina, Síria i Egipte i que, com he dit, el va trasbalsar profundament. Tot just feia un any que havia format part de la comissió de notables catalans que va presentar a Alfons XII el Memorial de Greuges, però molt abans ja havia donat mostres de la seva personalitat singular. Per exemple, el 1865, quan, a vint anys i encara estudiant al seminari, va guanyar dos premis als Jocs Florals de Barcelona i es va presentar al Saló de Cent a recollir-los abillat amb vestit de mudar de pagès. Una imatge que, combinada amb la seva planta imponent, va deixar en els presents la convicció d’haver conegut algú cridat a fer una profitosa carrera en el món de les lletres.

Aquell poeta amb obres que eren lloades pels escriptors més cèlebres d’arreu d’Europa i que, alhora, escrivia versos senzills i ‘estampetes’ pietoses que el poble recitava de memòria era, per damunt de tot, una persona de gran ingenuïtat, capaç de predicar amb convicció allò en què creia. Per exemple, el poc valor que donava als diners. Però també era un home sol, sense cap orde eclesiàstic darrere seu ni cap canongia on aferrar-se més enllà del servei a la casa dels Comillas. La deu poètica de Verdaguer emanava incontenible i plena de força fins al punt que alguna vegada les metàfores li gastaven males jugades, com en la carta que va escriure a la marquesa explicant-li un somni que havia tingut on ella apareixia col·laborant en els seus projectes de caritat i en la qual una sobredosi de simbologia –i una poc oportuna al·lusió a la manca de fills de la marquesa i el seu home després de dotze anys de matrimoni– li va comportar un disgust i uns quants malentesos.

A partir del mes de maig del 1893 la seva desgràcia s’accelera: el marquès l’expulsa de casa seva, per ordre del bisbe Morgades ingressa al santuari de la Gleva ‘per descansar de la seva fatiga mental’, els creditors el persegueixen per cobrar els deutes contrets arran de la compra de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, el bisbe l’amenaça amb l’ingrés en l’Asil de Capellans de Vic, és acusat de boig, també d’insidiós amb la marquesa, d’escàndol per viure –quan s’escapa a Barcelona– al pis d’una vídua –doña Deseada– i dues de les seves filles, hom li retreu també la pràctica d’exorcismes amb un grup encapçalat pel pare Piñol –un frare paül exclaustrat–, es manipulen les coses que diu i que fa, és perseguit –literalment– per la justícia i acusat de desobedient amb el seu bisbe; o, com ell mateix matisava, de posar en crisi l’obediència deguda a un superior.

Immergit en aquest context asfixiant, és quan Jacint Verdaguer es proposa de passar a l’atac. Farà una cosa insòlita fins aleshores: esgrimint la seva única arma, la ploma, explicaria públicament de manera ordenada i serena la seva situació i totes les tribulacions que l’hi havien portat. Escriuria, en resum, en defensa pròpia.

En defensa pròpia

Les contradiccions perseguien Verdaguer. Aquells escrits rics en invocacions a la Mare de Déu i a Jesucrist van veure la llum a les pàgines de La Publicidad, un diari adreçat a un col·lectiu de lectors que, tot i que abominaven la religió i de les seves pràctiques, seguien mossèn Cinto amb gran interès. I ell va preparar cada text de manera summament acurada i tenint molt present el perfil d’aquells a qui s’adreçava. D’aquesta manera podem dir que En defensa pròpia és un exemple de literatura planera i construïda amb un envejable domini de l’encadenament dels conceptes i l’ordenació d’aquestes idees en el discurs, d’acord amb allò que l’autor es proposa de comunicar. Una literatura de registre clar i entenedor en què, però, quan calen no hi falten ni els cultismes, ni la ironia, ni les sentències clàssiques, ni les citacions de les Escriptures, ni –sobretot, i aquí rau un dels principals trets d’aquestes proses fascinants– el recurs sovintejat als adagis i les dites populars. Unes dites que –ai, las– ara ens poden semblar un arcaisme innecessari però que és la prova més evident que el català que es parlava fa cent vint-i-cinc anys era notablement més ric que l’actual.

Posaré uns quants exemples de tot això que he dit fins ara sobre la prosa que Verdaguer empra en defensa seva.

Comencem amb les amenaces que li fa Morgades de tancar-lo a l’Asil de Capellans de Vic:

«La idea de recloure’m allí és, senzillament, per aïslar-me de les persones qui em volen bé, dels escriptors amics i de la premsa, que, havent-se presa la pena de fixar-se en mon trist assumpto, se’m mostren caritatius i benèvols…» (6 d’agost de 1895).

Més endavant, en el mateix article del 6 d’agost fa diverses referències als seus perseguidors en un to creixent a mesura que avança el text:

«Contaré breu i respectuosament ma entrada, ma estada i, sobretot, ma sortida de la casa del mal aconsellat senyor marquès de Comillas (…)»

«Explicaré, fil per randa, les temptatives d’agafar-me, les traïcions de persones estimades, ma passió, en què, com en la del bon Jesús, no falten acusadors, sobretot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i fariseus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me; amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caïm (…)»

«Més que a la justícia humana, que pels pobres no n’hi ha gaire, encomano ma causa a la justícia i, més que a la justícia, a la misericòrdia de Déu, a quí prego abrigue a mos perseguidors i els torne en bé lo mal que em fan» (6 d’agost de 1895).

La doble condició de capellà i de poeta, viscuda en pla d’igualtat i sense complexos, és reivindicada per Verdaguer així que en té ocasió. Aquí, per exemple, mentre explica l’ambient que es va trobar al santuari de la Gleva, ho aprofita per destacar la seva atenció a la manera com la gent parlava:

«La gent és creienta, afectuosa i senzilla, i tot seguit en cada casa trobí un amic i en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge i de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda» (21 d’agost de 1895).

El domini de la prosa periodística

En la segona tongada d’articles publicats dos anys després es percep un Verdaguer absolutament dominador de la prosa periodística i dels recursos que necessita per a cridar l’atenció del lector passavolant. Així doncs, sota el permanent J.M.J. de la capçalera, tots els articles d’aquesta sèrie tenen un títol que molt sovint adopta la forma interrogativa com, per exemple, el del 7 d’agost de 1897 que titula ‘Qui és l’ingrat?’ i que comença així:

«Se m’acusa d’haver desobeït al senyor bisbe. ¿Los defectes de ma obediència podrien ser los de son manament? Examinem-ho. Mentres me manava coses segons raó i llei de Déu, lo vaig obeir, i no sols a sos manaments, sinó a la més petita de sos indicacions (…)»

Un matís al qual tornarà amb molta més contundència el 16 de setembre amb l’article titulat ‘Estic suspès o no?’:

«Si un prelat de la Iglésia, encara que sia per complaure a un gran d’Espanya, me manàs tirar-me daltabaix del balcó i jo tingués la debilitat de fer-ho, uns quants satèl·lits seus podrien alabar ma obediència, però la gent en massa no deixaria de tenir-me per suïcida, i amb molta raó.»

No cal escorcollar gaire per adonar-se de la riquesa de la prosa verdagueriana en l’ús de cites i refranys. Reprodueixo un paràgraf de l’article del 7 d’agost:

«Los que pretenen que vaja a Vic, ara, a donar les gràcies per tantes amabilitats, me prenen per beneit. Aquell a qui una serp ha mossegat, una soga li fa por, diuen los àrabes, i nostres pagesos, que no són àrabes sinó bons cristians, diuen Gat escaldat, de l’aigua tèbia tem, i, en circumstàncies com la meva, diuen, ensenyats per l’experiència: Qui fa un cove fa un cistell

L’endemà, el 8 d’agost de 1897, en un article titulat ‘Per què no se’m deixa dir missa?’ mossèn Cinto dispara amb tota l’artilleria:

«… no pogueren fer-me passar per boig, volgueren tacar-me d’espiritista. Los espiritistes, motu proprio, amb una caritat que els honra, digueren en ses revistes que no em coneixien i que cap d’ells m’havia sentit anomenar com a tal, i la bona gent de Barcelona, que no necessitava aqueix certificat, se rigué de l’estúpida acusació. Me tornaren allavors la missa?

No! Allavors se’m tractà de lladre, dient que havia sostreta la caixa del marquès; però tot seguit mos defensors feren observar que lo diner no em lluïa gaire, i que el marquès seguia més ric que mai. ¿Quin delicte, quina taca tenia jo a sobre, puix tampoc allavors se’m tornà lo permís?»

I, com a persona intel·ligent, Verdaguer no dubta a emprar la ironia fins i tot al·ludint a paraules de l’evangelista Mateu:

«Si el sagrat Evangeli em digués: ‘Quan vos perseguesquen en una ciutat, aneu-hi’, jo hi hauria anat a més córrer. Però em diu tot lo contrari: ‘Quan vos perseguesquen en una ciutat, fugiu a una altra.’ I aixís ho he fet; me perseguien a Vic, i he fugit a Barcelona. ¿Hauré pecat també seguint les màximes del sant Evangeli?»

Difícilment trobaríem cap article en tot aquest conjunt en el qual no hi hagués una frase o un paràgraf dignes de ser destacats. Això si no és l’article complet que mereix un lloc en l’antologia. N’he trobats uns quants, però si n’hagués de triar un diria ‘La caritat’, publicat el 5 de setembre de 1897 i encapçalat per una citació –’D’una abundosa efusió de caritat és precís esperar la salvació del món’– treta de l’encíclica de Lleó XIII sobre la qüestió obrera coneguda amb el nom de ‘Rerum Novarum’ que s’havia publicat sis anys abans. No reprodueixo l’article complet i em limitaré a un fragment que em sembla prou significatiu de l’actitud de Verdaguer a l’hora de plantar cara als problemes de la misèria de la gent:

«Lluny de mi pensar que l’almoina de Comillas les havia de cicatrisar totes i que havia d’abastar per donar medicina per tots los mals; més sí, puc assegurar que en curava alguns. Lo bé, una gota que sia, sempre fa bé i en crida d’altre; d’aquí ve l’adagi A on vas bé? A on més no sé, i aixís com lo mal, per petit que sia, ajuda a perdre, lo bé més insignificant ajuda a salvar l’indivíduo i fins a la societat mateixa.

A més d’això, lo bé que fa la caritat és incalculable; tot seguit s’estableix una corrent d’amor entre el benefactor i sos afavorits; al voltant d’aqueixos fa una atmosfera d’agraïment i de bondat, de la que participen los parents, los amics, lo veïnat i el barri i, com de la tenda d’un especier, si no tots se’n duen les espècies, tots participen de la bona olor…»

Ja he dit abans que mossèn Cinto era un home absolutament convençut de tot allò que predicava i al qual alguna vegada les metàfores li fugien del control. Aquesta imatge de la botiga d’espècies on tothom ensuma però no gaires poden comprar en seria un exemple bastant clar…

Testimoni d’un temps de canvis

Ja acabo. La vida de Jacint Verdaguer és el testimoni d’una època de profundes transformacions polítiques, socials, econòmiques i eclesiàstiques. Però el seu testimoniatge no és el d’un simple transeünt, sinó que les circumstàncies el varen situar en l’ull d’un huracà que ni havia originat ni disposava de les claus per sortir-se’n.

Les contradiccions, les ingenuïtats, les picabaralles i els excessos de simbolisme responen a aquesta situació i val la pena de tenir-ho en compte a l’hora d’apropar-nos a la seva figura. I molt especialment després del 1886, l’any del seu pelegrinatge a Terra Santa. De tot aquest drama, que amb el temps es decanta cap a la tragèdia, ens ha quedat la seva obra i sobretot la quarantena d’articles que va publicar per defensar-se dels poderosos que el bescantaven i per trobar la comprensió de la gent honrada i senzilla. Aquells que en nombre de quasi dues-centes mil persones (algunes versions parlen de molts més) el 12 de juny de 1902 varen envair els carrers de la ciutat al pas de la carrossa mortuòria que portava les seves restes.

De Verdaguer s’ha dit que és el fundador del català modern, una afirmació difícilment refutable. I una prova d’aquesta modernitat la veiem quan ens adonem de quina manera concep el paràgraf que tanca l’últim article de la sèrie, publicat el 21 de novembre. Un paràgraf en què fa entrar en joc els conceptes amb què era criticat i perseguit –ximple, maniàtic i boig– i els rebota contra els seus enemics coronant la jugada (com no podia ser altrament) amb la filigrana final d’una dita popular. Mossèn Cinto parla; escoltem-lo:

«M’heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i boig (m’estimo més calificar-los de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: quan veritat és allò de que un boig ne fa cent» (21 de novembre de 1897).

The post Verdaguer: poeta estimat, sacerdot perseguit i calumniat appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

INDIGESTES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 16/06/2020 - 14:16
El que se'm posa menys bé del menjar en un restaurant? Les pretensions.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Autors de sa Pobla - Lleonard Muntaner publica Repressió i cultura durant el franquisme, un nou llibre de Miquel López Crespí

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Repressió i cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

Pàgines