literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La follia – (un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.


La mare va aprovar de seguida la idea d’anar a viure a Ciutat, a casa de l’oncle Joan. Era l’única manera d’estar al costat del pare, la germana, n’Andreu. Aviat descobrírem que els homes eren a Can Mir, un magatzem de fusta esdevengut lloc d’internament. Na Isabel havia anat a caure a Can Sales, la presó de dones.

-Pots marxar en voler –em digué la mare, decidida-. Agafa algunes mudes de roba pel pare i na Isabel. Sortosament, en Josep és a Barcelona. Les camises i pantalons del teu germà poden servir a n’Andreu. Tenen la mateixa talla. L’hem d’ajudar en tot el que puguem. Tu no passis pena. Ja m’arreglaré com pugui. Amb els animals del corral i els quatre pebres i tomàtigues de l’hort podrem sobreviure. Ja ho veus. A vegades ens deixen a la porta algun sac de patates i mongetes. Qui deu ser que es recorda de nosaltres? És mal d’endevinar. Un dia, quan passi aquest vendaval furient, ho hauríem d’esbrinar. La majoria d’amics i coneguts ens ha abandonat. Tants que venien per la joieria a demanar un favor i ara, en veure que ens han robat i tancat a la presó, fan de no veure’ns!

Si amb el temps sobrevivíem a l’endemesa dels malfactors voldria saber qui ens ajudava per les nits. Qui era, d’on procedia la mà amiga que ens donava suport enmig de les ombres i els botxins? Pagesos que reberen queviures de la cooperativa de consum, mares agraïdes al pare per haver portar els seus fills malalts a l’hospital? Algú inconegut, receptor d’un préstec per casar la filla, pagar la contribució?

Quina diferència de comportament! Uns cremaven els llibres de comptabilitat del pare, els rebuts que encara havíem de cobrar a fi de no retre comptes; altres, ens ajudaven portant sacs de cigrons d’amagat. Possiblement amics silenciosos amb valor abastament per a jugar-se la vida. Els uns i els altres. Els bons, al costat nostre; els altres, dolents, enverinats, els que havien destrossat la joiera, incautat les existències de la cooperativa, fent tot el possible per humiliar-nos i que sentíssim al damunt tot el poder dels guanyadors.

Sense el suport d’aquestes desconegudes mans amigues, la tenebror dels dies del Moviment hauria estat pitjor. Què podríem haver fet sense poder obrir el negoci, amb el pare i el padrí tancats i amagats? Com aconseguir un mínim de diners per a subsistir? Ja no teníem res. Era un miracle que ens haguessin deixat la casa! El futur esdevenia un enorme interrogant, un pou profund d’on, pensàvem, no podríem sortir mai més.

Repartíem el que ens arribava entre les famílies dels carrabiners detinguts. Les esposes, mares i fills dels presoners menjaven garroves per dinar i sopar. Cercaven clovelles de taronges i patates entre els fems. Temps de fam i silenci. A vegades vaig veure alguns dels familiars dels socialistes tancats pugnant per agafar el pa dels cans. Teníem prohibit aturar-nos a parlar enmig del carrer. Reunir-nos era optar per la tortura i la detenció. Però jo no tenia por. De bon matí agafava una senalla amb mongetes i patates, el que tenguéssim aquell dia, i ho deixava a les cases que tenien gent empresonada i desapareguda.

Ara s’encarregaria de fer-ho la mare. Si jo marxava a Ciutat, ella hauria de multiplicar-se per dos, per quatre. Portar la casa, atendre la padrina, aconseguir que ningú no s’adonàs de l’amagatall on romania el padrí.

Sabria resistir sola, sense que jo estigués al seu costat? Era molt forta, però el feix que li deixava podia ser excessiu.

La situació es complicava per moments. Què fer enmig de tanta confusió? No trobava altre camí al meu davant. Si volíem saber el que passava amb el pare i na Isabel, el destí que esperava n’Andreu, jo havia d’anar a casa de l’oncle el més ràpidament possible.

-I el padrí? –vaig dir a la mare-. Creus que podrà resistir?

-No et preocupis, Caterina. És més fort que el roure. Si li puc fer una mica de calent i, a la nit, quan ningú no vigili, pot fer quatre passes per la cuina, resistirà tot el que hagi de resistir. S’entretén fent les senalles. L’anima pensar que fa una feina útil per a la família. L’únic problema seriós és la padrina. Dia a dia va perdent l’enteniment. Hem de procurar que mai no s’adoni que tenim el padrí a casa, no fos cosa que ho digués a algú.

Era evident que la padrina Margalida empitjorava gradualment. Sovint, quan menys ho esperàvem, anava a l’habitació de na Isabel, als altres dormitoris i, sense que hi poguéssim fer res, desfeia els llits i els tornava a fer. Anava embogida. Fregava les cambres contínuament. Canviava les cadires de lloc. Es passava hores netejant els vidres de les finestres, fent net els canteranos, traient i tornant a posar la roba dels armaris. La deixàvem fer. Almanco s’entretenia. Parlava sola. A vegades semblava que renyava fantasmes. La trobaves dreta, enmig del passadís, discutint amb les ombres. D’altres, asseguda al balancí, iniciava una conversa amb algun moix dels veïns que entrava, silent, al menjador, a la recerca de l’escalfor humana. La miràvem en silenci, sense gosar dir res. Era com si visqués en somnis. La seva vida ja no era la realitat quotidiana que ens encerclava. Res del que nosaltres vivíem tenia sentit per a ella. La vèiem reclosa a l’interior d’un univers boirós, en un món on els desapareguts cobraven vida i vivien al seu costat. No solament parlava amb na Isabel i el padrí Rafel... Sovint feia recomanacions especials a Jesús. Li demanava de parlar amb Sant Pere, convençuda que era el culpable de la desaparició del seu home, el gendre i la néta. Estava disposada a anar a missa de genollons si Sant Pere aconseguia la llibertat dels detinguts.

Vaig parar esment en el que deia.

-En Martí Cerol és un enviat del diable. No té ànima. Només pensa a fer mal. Satanàs no perdona que vagi a missa. Em voldria fer de les seves. Que em convertís en una beata falsa. Com les que són sempre amb el rector i mai no practiquen l’Evangeli. Donar dos cèntims a un pobre... és seguir el camí que ens assenyalà Crist? Ressen el rosari a l’hora que critiquen tothom que passa davant casa seva. Em fa riure la beateria d’oracions, xafardeig i moscatell! Mai no he caigut en les temptacions parades per l’Infern. El meu marit no em besà fins que vàrem ser casats. Per convèncer-me contava rondalles d’enamorats dient que si dues persones s’estimen no és pecat besar-se. Mai no el vaig voler creure. Vaig arribar pura a l’altar. Per això el dimoni em persegueix, no ens deixa tranquils. Voldria que hagués claudicat, caient en les trampes que sap parar a les jovenetes desprevingudes.

Es returava un moment i em mirava. M’adonava que no em reconeixia. Ja no sabia que jo era la néta. Els seus ulls només contemplaven un fantasma, una ombra més poblant el tèrbol i fantasmagòric univers que habitava.

Al cap d’una estona tornava amb la seva història. La mare plorava, pensant que havia enfollit. I en el fons aquesta era la veritat, per molt que ens fes mal. La padrina vivia dins unes altres coordenades. Fugia vers regions ignotes, cada vegada més allunyades del món real que ens mantenia subjectes a l'angoixa constant que ens encerclava.

-Llúcifer ens vol castigar per haver fet bondat, per no ser uns lladres i uns aprofitats. Què és el pitjor per als moradors del regne de l’Infern? La caritat, ajudar el proïsme. Els dimonis fugen de fer el bé i estimar els altres com si fos la pesta. Una persona honrada, un cristià que segueixi les recomanacions de l’Evangeli els fa enfollir. No ho poden consentir. Adoren el cinisme, la mentida. Gaudeixen i són feliços amb els hipòcrites, amb els que saben robar però després es pensen salvats en fer una confessió setmanal i resant un parell de parenostres i avemaries. L’Àngel Rebel ens vol anorrear, vol instaurar el Mal sobre la terra. I per això mateix ha fet davallar al poble aquest exèrcit de diables armats i vestits amb camisa blava.

S’apropava a la finestra, mirava el carrer sense veure-hi res i afegia, sense dirigir-se a ningú en concret:

-És curiós. Ara, els dimonis no porten forques com quan jo era joveneta. Els he vist amb escopetes i pistoles. Però fan el Mal igualment. Maten amb els fusells de la mateixa manera que abans ho feien amb les forques. I canten a Luzbel. No sentiu els crits eixordadors de les seves cançons? Què és aquest himne ferest? El “Cara al Sol” és una cançó d’homenatge al Diable Major, al general Franco. El General és Satanàs disfressat. Un dimoni nou, un esperit de la maldat que arriba amb uniforme militar per enganyar els ignorants.

M’agafava fort les mans. Les tenia fredes, com si hagués mort feia dies.

-Padrina, despertau, heu d’anar a dormir –li deia, preocupada per la gelor del seu cos.

La tapava amb una manta, mirant d’aconseguir portar-la al llit. Volia que descansàs, que abandonàs aquell malson on vivia immersa d’ençà del començament del Moviment.

-Apa, venga, que ja és hora de pujar a l’habitació. El foc que s’ha apagat. Ja no hi ha caliu a la foganya. Anem i vos ajudaré, no fos cosa que agafeu un refredat.

Em mirà sorpresa, talment despertàs del malson. Em reconeixia? Tenia moments de lucidesa? Per uns segons ho semblava. Com si retornàssim al passat, quan jo anava fins al seu llit, atemorida per imaginaris fantasmes, pels misteris que poblaven la meva cambra i la de na Isabel. Les dues germanes estàvem sempre plegades, a dos llitets que ens va fer mestre Guillem Collut, un fuster que era cosí llunyà nostre.

Na Isabel mai no va tenir por a la nit.

Era valenta.

Provava d’explicar-me com les ombres que s’agitaven per la cambra i els passadissos eren jocs de llum produïts per les espelmes i els sorolls, simple efecte del vent que feia obrir i tancar les portes i finestres que no s’havien assegurat.

-No hi ha esperits, ànimes provinents del cel o l’infern. No has d’estar espantada. Un dia vaig parlar amb el fosser. M’ho explicà amb paraules ben senzilles i planeres. En vint anys d’enterrar morts mai ningú no havia sortit de la tomba. “Els dimonis –contava- són els mortals que ens fan la vida impossible: les contribucions de l’Estat que ens xuclen el poc que guanyam; els militars, que envien els nostres fills a morir a guerres llunyanes; els sacerdots que, predicant la resignació des de la trona, consenteixen que els rics siguin cada vegada més poderosos i els pobres més desgraciats”.

Endebades les explicacions de la germana. Jo tenia por i de res no em servien les recomanacions de na Isabel. Anava al llit dels padrins i em situava entre ells dos. Talment aquells cossos estimats fossin la murada que em salvaria de la presència del Mal, dels enviats de l’Infern que poblaven les nits de la meva infantesa.

Ara era la padrina Margalida la que veia els dimonis poblant casa nostra, els carrers del poble.

-Caterina... què fas desperta a aquestes hores de la nit? Cal anar amb compte! Els diables corren a lloure, són arreu on alcis la vista! Van desfermats, amb camisa blava i fusells, el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Escolta... no sents els tambors i les cornetes? No els veus desfilar en direcció a la plaça Major? Porten el meu fill i la meva néta a tancar! Els veig avançar amb les banderes desplegades. Canten, disparen a l’aire per atemorir els veïns. Entren a les cases a la recerca de llibres prohibits. No volen que ningú pugui llegir novel·les, revistes com les que et portava n’Andreu. Vosaltres teniu una àmplia biblioteca. En Gabriel, sempre que davallava a Ciutat anava a veure quines novetats podia comprar. Tots els néts han sortit igual. Què cercau amb tanta lectura? La llibertat? El que no heu pogut trobar mai a l’església, en els sermons del rector? Jo he anat sempre a missa primera però no crec en els sacerdots. Només amb l’Evangeli. L’Evangeli és la paraula de Déu i tots podem estar en contacte amb el Senyor, arribar al cel si complim amb els deu manaments i no fem mal a ningú. Vols dir que poden gaudir de la presència divina els que maten i insulten, els que porten a la presó gent innocent, persones que mai no han perjudicat el proïsme? He de parlar amb urgència amb Sant Pere. L’he de convèncer que vagi a tancar les portes de l’Infern amb els àngels i Sant Miquel al front dels exèrcits del bon Jesús. Els dimonis han sortit del seu redol i campen a lloure, destrossant el que troben al seu pas. Ens han robat els llibres i les joies... Han obert els armaris, llançat la roba al terra. On s’ha vist mai tant salvatgisme? Per provar de salvar-nos ja no basten les oracions, les novenes, confessar-se i combregar, tenir aigua beneïda a la porta de la casa. Són els temps anunciats a l’Apocalipsi de Sant Joan. La guerra, la pesta, la fam i la mort dansen, enlairant les armes que porten. Aquesta vegada l’endemesa és més forta que mai. Cal convèncer Sant Pere que parli amb Sant Miquel i que s’obrin definitivament les portes del cel. És imperiós que surtin els exèrcits del Bé, amb espases i llances, ben cuirassats per fer front als monstres de la camisa blava.

Desvariejava. La mare contemplava l’escena en silenci. Tenia tots els mocadors banyats. Li vaig donar el meu. Entre les dues aconseguírem aixecar la padrina del balancí i pujar-la a la cambra, en el primer pis de la casa.

El padrí, que havia sortit de l’enfony on romania amagat, també tenia els ulls humits. Patia. El seu rostre reflectiu el sofriment interior, les fondes preocupacions que el dominaven.

El padrí estimava moltíssim la seva esposa. Mai vaig sentir que s’alçassin la veu. Era un home que es desvivia per fer-la feliç. Existia entre ells una química especial, una capacitat d’enteniment sorprenent. Les parelles de la meva edat es barallaven per no res. Qualsevol caprici servia per a rompre amors que semblaven eterns. La superficialitat s’ensenyoria del cor de la gent. Un ferotge egoisme regnava, ferotge, en molts matrimonis. Em demanava on era l’amor, la vertadera estimació. En parlàvem sovint a l’Ateneu. Com aconseguir que les persones puguin relacionar-se, conviure sense pensar en els horts, en els diners? Al poble hi havia parelles que es casaven per ajuntar les propietats, les cases de les dues famílies. A qui importava la felicitat, que els joves s’estimassin de veritat? A ningú! Els pares volien per als fills bons partits, professionals amb una bona carrera, militars, rendistes d’esquena dreta, algun senyor de possessió... Si per desgràcia la filla s’enamorava d’un al·lot amb pocs diners, començaven els problemes i impediments. Els treballadors eren considerats inferiors per a la classe benestant. Com si la felicitat consistís a anar comptant els horts que tens!

Era una de les eternes discussions a l’Ateneu. Com serà l’amor en la societat futura? L’Estat... proporcionarà un ensenyament gratuït a qui tengui capacitat intel·lectual? Pensàvem que, amb l’adveniment de la República, l’estudi de la medicina i arribar a ser enginyer o advocat no seria solament per a quatre privilegiats. Els més somniadors crèiem que seria deure de la futura societat socialista posar a disposició del poble vivendes a baix preu. Com podria independitzar-se una parella que no tengués un habitatge digne? Era completament impossible! Sempre hauria d’estar a recer dels pares, sense poder disposar d’un espai propi? Viure de lloguer, pagar als propietaris la major part del jornal de la fàbrica? Necessitàvem rompre aquesta dinàmica malaltissa. I tan sols uns poders públics preocupats pel benestar dels ciutadans podria donar passes efectives vers la llibertat.

Somnis de la joventut, la il·lusió dels treballadors de totes les tendències esquerranes!

Ara veia el padrí desfet en sentir desvariejar l’esposa.

Continuava demanant-me si la mare podria resistir sola. Com s’ho faria sense el meu suport? Hauria de tenir cura dels padrins, fer front als possibles interrogatoris dels falangistes que, ben segur, no la deixarien tranquil·la. Podria resistir les amenaces constants de ser detinguda, de fer-li beure oli de ricí, de matar els familiars detinguts?

-Mare -li vaig demanar abans d’anar a Palma-, podràs suportar el que t’espera? El padrí et farà companyia, però és a la soll, tancat. No pot sortir. Si algun veí el veiés podria ser denunciat de seguida. I el menjar... com podreu aguantar, amb el pare tancat, la joiera destrossada, ocupada per la gentussa d’en Martí Cerol?

-No passis ànsia... mentre el padrí pugui fer senalles i no ens llevin l’hort del torrent podrem anar tirant. Ara, l’essencial és romandre el més a prop possible del teu pare i na Isabel. Encara no han anat a veure l’oncle Joan. Potser tenguem sort i els falangistes no hi vagin. Mai no s’ha destacat en res de política. Sempre ha viscut pel negoci i la família.

Era urgent anar a Palma. En cas contrari... què farien sense tenir ningú al costat? Qui els portaria una truita, un plat de calent, la roba neta cada setmana?

Jo no li volia dir res a la mare. Però no era solament portar-los el que necessitassin. Ho havia sentit dir a les dones dels carrabiners. Existia la possibilitat que els matassin abans de fer qualsevol mena de farsa judicial. No tots els detinguts eren portats davant un jutge militar. La majoria eren assassinats d’amagat, sense tenir cap condemna, per simple caprici de Barrado i els matons de Falange. La forma d’extermini era ben senzilla: els responsables de la presó llegien una llista de noms i els deien que els obririen les portes i podrien marxar. Al començament del Moviment els presos s’ho creien. Als més crèduls els dominava l’alegria. “En llibertat!”, “som lliures!”, exclamaven, feliços, i donaven les poques coses que tenien als companys d’infortuni. Uns regalaven la pinta, una pipa, un bocí de llapis, la manta, un poc de paper per escriure a la família... La il·lusió durava ben poc. Al cap d’unes setmanes tothom ja estava assabentat que la llibertat era fictícia. En sortir de la presó esperaven els sicaris que feien pujar els presos d’alt d’un camió. Partien en direcció desconeguda. El cert és que mai cap dels detinguts posats en llibertat arribà a casa seva.

No li volia dir res a la mare, però marxava a Ciutat dominada pels pressentiments més trists.


Categories: literatura

Festa del llibre de juliol, a Tortosa

Activitats al voltant d'aqyesta festa del llibre de juliol per compensar una mica la manca de Sant Jordi d'enguany.
El dia 23 de juliol a les 10 del matí estaré a Flors Mònica, al carrer LLotja, i a les 11 a La 2 de Viladrich.
Em reconeixereu molt fàcilment: portaré una mascareta.

Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura catalana de Mallorca

Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


La propera publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80


És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí


Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Categories: literatura

Sa Pobla i la narrativa insullar - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca


La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.


Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.


El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.


Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.


Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!


La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.


Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.


A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.


La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.


El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.


Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.


Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.


Categories: literatura

Una desena d’editorials independents es fan enrere i no posaran parada al Passeig de Gràcia durant el Sant Jordi d’estiu

Vilaweb Lletres - Dj, 16/07/2020 - 13:40

Les vuit editorials independents que conformen el col·lectiu Llegir en català (Alrevés, Birabiro, Edicions Saldonar, Les Hores, L’Avenç, Raig Verd, Sembra Llibres i Tigre de Paper) i alguna altra com Males Herbes, han anunciat que no participaran en el Sant Jordi d’estiu del 23 de juliol, posant una parada al Passeig de Gràcia de Barcelona. La raó del comunicat de Llegir en Català, que es titula ‘Aquest Sant Jordi, només a les llibreries’,  és ben explícita: ‘Per responsabilitat creiem que aquesta diada no s’ha de celebrar amb una concentració de parades al centre de la ciutat que posi en risc la salut de venedors i compradors, i posi més pressió sobre el sistema sanitari del país.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I continua: Hem esperat al darrer moment per veure si era la mateixa Cambra qui assumia que el Sant Jordi com estava previst no es pot fer i cancel·lava la convocatòria, però després de la roda de premsa d’ahir ja no podem seguir mantenint aquesta posició i, per responsabilitat col·lectiva, hem decidit no participar en el Sant Jordi del Passeig de Gràcia.’

Fa tres dies, l’editorial Males Herbes també va anunciar que no seria present al Passeig de Gràcia, a través d’una piulada on assegurava: ‘Per nosaltres Sant Jordi és dia d’acollir amics i lectors, i de compartir-hi bons moments sense restriccions. Un dia del llibre amb “segurates” a les cantonades no és el nostre dia del llibre. El 23, busqueu-nos a les #llibreries.’

El 23 de juliol no posarem paradeta al carrer. Per nosaltres Sant Jordi és dia d'acollir amics i lectors, i de compartir-hi bons moments sense restriccions. Un dia del llibre amb "segurates" a les cantonades no és el nostre dia del llibre. El 23, busqueu-nos a les #llibreries pic.twitter.com/GNTHJSSzCD

— Males Herbes (@LesMalesHerbes) July 13, 2020

 

Amb tot, el comunicat de l’associació Llegir en català acaba dient: ‘Fem una nova crida als nostres lectors a visitar les llibreries físiques i digitals el dia 23 i la resta de l’any i a seguir donant suport als projectes editorials que ens fan més lliures, més crítics i més feliços.’

The post Una desena d’editorials independents es fan enrere i no posaran parada al Passeig de Gràcia durant el Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.


Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.

No és mala persona, malgrat que no véngui a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Hi compareix en morir algun amic íntim. Se situa respectuosament en}un banc proper a l’entrada de la capella del Rosari i segueix el ritus amb aparent devoció, respectuós.

Algunes de les beates que compareixen per la rectoria afirmen que anirà a l’infern per no anar a missa ni a confessar-se. Evidentment no neg que sant Pere li passarà comptes en arribar al cel. Però sé de bona font que mai no flastoma, i això ja és bon senyal, un indici que demostra que el seu tarannà és fet de bona pasta i té opció de salvació.

Albopàs és ple de falsos catòlics: jornalers i propietaris que no manquen mai als oficis, però que, una vegada a casa seva, reneguen i flastomen sense tenir esment que la blasfèmia porta directament a l’infern. Parlar malament és un vici estès pel nostre poble i les viles de Mallorca. Quants d’esforços no ha dedicat l’Església per combatre aquest mal i, per molts sermons que fem des de la trona, no hi ha forma de desterrar de la vida quotidiana d’Albopàs aquesta influència del Dimoni!

Sortosament el batle senyor Torrens és un cristià exemplar, i recentment ha manat pregonar un ban de la Sala on s’informa la població i, especialment, els malparlats, que l’Ajuntament castigarà amb deu pessetes de multa aquell que sigui descobert flastomant.

L’hereu de can Xiulet no ha flastomat mai. M’ho han dit els que el coneixen ferm. Més encara; quan té un problema a sa marjal, quan el carro ha quedat travat entre unes pedres o un clot, quan el cavall s’atura, rebel a continuar llaurant, mai se li sent dir una maledicció. Al contrari, i els veïns de l’hort que cultiva en son testimonis, s’atura, se senya, exclama un “Alabat sia Déu”! i, amb paciència, procura alliberar les rodes del carro o fer marxar de nou el cavall.

Enmig d’un poble que flastoma sense aturar, crec que sant Pere deu ser condescendent amb aquest home un poc descarrilat, però que serva al seu interior la majoria de bons costums ensenyats pels seus avantpassats.

Els que el conegueren de jove diuen que abans de la guerra era un escolanet que sempre anava rere el rector, el primer a acudir a l’església d’ençà la missa primera, expert en la quantitat d’encens que s’havia de posar perquè la flaire purificadora arribàs fins als bancs de les dones, vigilant que els altres escolanets no robassin les hòsties sense consagrar, es beguessin el vi de la consagració. Si els trobava fent aquestes malifetes els renyava, s’enfrontava amb altres al·lots més grans que ell, indiferent a les conseqüències que pogués patir. Sovint hi hagué bregues, autèntiques batalles entre aquest petit David i els Goliats que tenia al davant.

Hi hem parlat algunes vegades de la guerra de Cuba, del seu canvi de tarannà, dels motius pels quals no vol viure a Albopàs tenint-hi una casa al final del carrer Major, vora la plaça del Mercat. D’ençà que marxà amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa germana de les malifetes dels mambises, els cubans renegats que s’havien alçat contra la corona, el seu món patí un daltabaix de què no s’ha recuperat. En tornar llogà la casa per pocs+ diners a les monges franciscanes i s’instal·là a la caseta del molí de Can Xiulet, fent una vida d’eremita, tranquil, tenint cura de l’hort i els animals que li feien companyia.

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!

Un refugi, un petit oasi enmig de la planura albopassina! Arreu de la façana, emblanquinada cada any, munió de cossiols palesen l’amor de l’antic soldat cap a les flors. L’emparrat, ben cuidat, proporciona una ombra amable que facilita l’estada al pedrís de l’entrada. No és estrany que tantes persones vagin a veure’l, petin la conversa. En Jaume s’ha convertit en una figura imprescindible de la contrada.

Quants d’anys fa que en Jaume viu a l’hort, lluny del poble? La gent n’ha perdut el compte! No existeix cap problema greu entre ell i els albopassins. Ningú no li retreu la seva forma estranya de viure. Tothom sap que és bona persona; el+ primer a ajudar els pagesos dels voltants quan hi ha alguna dificultat: anar a recollir el blat o les mongetes de l’era si cau un ruixat imprevist; fer un jornal gratuït a l’amo que té problemes per acabar de segar el blat i les faves. Mai no s’ha negat a res, tothom és ben conscient que alguna cosa molt greu degué passar-li a Cuba.

Jo mateix hi estava summament intrigat. La seva vida se’m presentava com un paratge a descobrir; un interrogant a què calia donar una resposta. Alguna nit, quan pujava al campanar per a contemplar les estrelles amb el meu telescopi, mirava cap a Crestatx, en direcció a Pollença. Tota sa marjal era en calma. Si era a l’estiu només senties el tup-tup dels nous motors dels pagesos. Vivim la revolució de la progressiva substitució de les veles de fusta dels molins pels motors d’explosió. Qui hauria dit només fa uns anys que tota la feina d’armar el molí cada dia seria canviada pel nou giny?

De dalt del campanar, contemplant un moment la planura, només distingia la foganya que algunes nits encenia Jaume Cladera. Una imatge espectral que dominava la nit. Com si la terra s’hagués obert de sobte i el foc de l’interior pugnàs per obrir-se pas fins al cel.

Jaume Cladera no romania sempre sol, al seu cau. Ni molt manco! Els més curiosos personatges d’Albopàs l’anaven a veure per petar conversa. En Tomeuet de can Julivert sempre que la feina li deixava temps hi anava i, també, na Margalida Cantallops, la Bruixa, una vella de més de seixanta anys que va néixer privada d’un braç i que, fadrina, es va especialitzar en el coneixement de les herbes medicinals. Hi compareixien també adolescents a punt de marxar a la guerra del Marroc per demanar-li consell, confiats en la seva experiència; i els vells àvids de notícies d’altres contrades, que aprofitaven per fer l’acostumada caminada diària anant a veure el solitari de Can Xiulet.

Un món curiós de gent una mica marginal, però ningú mai no ha protestat d’aquestes trobades. En d’altres pobles he sabut que persones semblants han estat blasmades, perseguides, obligades a emigrar.

El poble era summament sever amb qui mentia o robava. Ningú no perdonava rompre la paraula donada. Una estreta de mans tenia més força que una escriptura davant notari. Pobre d’aquell que no complís els seus compromisos! Aquesta persona restava marcada per sempre en la memòria col·lectiva dels albopassins. D’aquí sorgien els malnoms pels quals era coneguda una família durant generacions; Can Lladregot, Can Mentida, els Cul i Merda romanien in aeternum en el parlar dels pagesos i, malgrat que els descendents de l’antic malfactor ni recordassin els fets, havien de suportar l’escarni de portar per sempre el malnom que els recordava.

A Manacor, de petit, vaig ser testimoni de la detenció d’un lladre de dinou anys. El trobaren robant a casa d’un dels nostres veïns. Hi comparegué la Guàrdia Civil, l’emmanillaren i, entre dos civils, el portaren fins a la caserna, on, interrogat de males maneres, des del carrer sentíem els cops i els crits de dolor del pobre desgraciat. L’enviaren al jutjat i posteriorment a la presó de Palma. La tropa d’infants seguíem la gent. Per a nosaltres era un espectacle mai vist. Talment anar a veure una obra de teatre. Miràvem embadalits els llustrosos fusells dels guàrdies, el filferro amb què li havien lligat les mans, la cara avergonyida del jovenot que, cap baix, no gosava alçar la vista ni mirar ningú. Alguns dels presents li cridaren “Lladre!”, “A la presó!”. Però d’altres, sabedors de la desgràcia que la detenció significava per a una família, miraven els fets amb posat seriós, sense pronunciar paraula.

En Tonió de Can Primet, aquest era el seu nom, era un jovençà molt afeccionat als jocs de cartes. Pel carrer es comentava el vici del jove. Es deia que degué entrar a aquella casa per trobar-hi diners o joies. El fet va ser comentat durant setmanes. Els pares, avergonyits per la feta del fill, emmalaltiren. Romangueren setmanes tancats dins casa seva. Les obligacions amb el camp els feien sortir a conrear l’hort que tenien prop del cementiri. Però no visqueren gaire. Primer va morir la mare i al cap de pocs dies, el pare. Poca gent acudí al funeral. Quatre amics íntims i res més.

Del fill mai no es va tornar a saber res. Arribaren rumors que l’havien enviat a un penal de Melilla. Després, el silenci més absolut. Mai no tornà a Manacor. Un germà del pare es va fer càrrec de les terres i la història restà per sempre en la memòria dels manacorins.

Albopàs és ben igual. Res no s’oblida. Tot plegat parla d’un poble que sap qui és dolent i qui és mala persona. La qual cosa em reconforta i em fa tenir esperances en el futur de la humanitat, malgrat que sovint en venç el defalliment i la fatiga, Són fets que m’ajuden a sobreviure, a indicar-me que no tot està perdut, i que si perseveram el Mal pot ser vençut.

Una vida que m’intrigava, la d’en Jaume. Estava disposat a saber-ne més. Volia investigar què li va passar a Cuba per a reaccionar de tal manera, per a haver-se volgut bastir una vida quasi de monjo de clausura.


Categories: literatura

Toni Sala, el premi Crexells i la consciència moral

Vilaweb Lletres - Dc, 15/07/2020 - 19:08

L’escriptor Toni Sala ha estat destacat amb el premi Crexells per la novel·la Persecució (L’Altra, 2019). L’Ateneu barcelonès atorga aquest premi a obra publicada cada any. El jurat el formen Ada Castells, David Castillo, Jordi Nopca, Marina Porras i Joan Santanac. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Toni Sala ha explicat que es trobava com si tot plegat tingués un punt d’irrealitat. Es dóna el fet que la setmana passada la seva editora, Eugènia Broggi, li va fer saber que l’editorial americana que havia comprat els drets de publicació de Persecució s’havia fet enrere, degut a les accions del moviment Black Livea Matter, ja que en la novel·la s’assessina una persona de color.

Des del disgust i essent conscient que s’han de criticar accions de censura com aquest, Sala ha explicat: ‘La literatura s’ha de moure des de la intel·ligència i des de la complicitat no explícita amb el lector. Efectivament, Persecució va de quina capacitat tenim nosaltres de mirar el mal. Amb accions com aquesta, de no publicar el llibre, el que fem és no ensenyar-ho. Però no mirar el mal és el primer pas cap a la hipocresia i l’últim pas és el cinisme. I això només porta a l’autoengany i l’autoengany porta a la derrota, a votar Trump.’

Ha continuat Sala: ‘Primo Levi ja ho va dir que s’ha d’anar amb compte perquè mirar d’entendre és a tocar de perdonar. I la proximitat entre la comprensió i el perdó és perillosa. Però encara ho és més ignorar-la. I el llibre tracta d’això de quina capacitat tenim de mirar el mal. Per això no és un llibre fàcil ni còmode. Però quin interès té una novel·la que no sap enfrontar-se a problemes morals? Això porta a la fi de la literatura.’

‘L’època que vivim és plena d’hipocresia. En aquest sentit, la societat haurà de canviar. I la literatura hi haurà de jugar un paper, perquè si hi ha humanitat hi ha d’haver literatura. I ja se sap que no hi ha ningú més perillós que aquest que actua en favor del bé. La literatura és consciència, consciència moral. I la novel·la va de la capacitat que tenim per veure la consciència moral per veure el mal.’

Persecució ha venut entre 4000 i 5000 exemplars i va per la quarta edició. El premi, segurament, el tornarà a esperonar. Es dóna el fet que és el primer premi a obra publicada del 2019 on apareix, tot i que en el seu moment va ser un dels llibres més ben valorats per la crítica.

Aquest temps de confinament Toni Sala a escrit molt en el seu bloc. Aquest material, que s’organitza en cinquanta punts i l’ha d’acabar perquè en porta quaranta-set, possiblement es convertirà en una obra a l’estil de El cas Pujol, que va escriure en temps real, durant els fets. Explica Sala de la nova peça de no ficció: ‘Vaig començar fent unes notes i vaig preguntar a l’Eugènia si li semblava que podia fer-ho a l’estil d’El cas Pujol. I ella em va dir una cosa que em va fer decidir: “Hi va haver gent que es va sentir acompanyada amb els teus escrits.” Sí que van tenir un cert èxit i m’hi vaig posar. I ha funcionat. Perquè no es tracta només dels efectes del virus sinó que hi ha un més enllà que és important. Perquè hi ha uns efectes, com són la qüestió de la llibertat. Vam cedir els nostres cossos per por a la mort. Cohibir la llibertat fins a aquests extrems és molt fort. En Monzó vaig llegir l’altre dia que es queixava també del virus. I ell ha deixat d’escriure. Jo li dec molt al Monzó i ara mateix no tenim Monzó.’

The post Toni Sala, el premi Crexells i la consciència moral appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor) -


N’Andreu i els altres detinguts a les pinedes d’Alcúdia no quedaren gaire estona a l’Ajuntament. Quan vaig arribar a la plaça, el cotxe amb els presoners ja marxava en direcció cap a Palma. Encara no sabia que els feren pujar a l’Opel robat a la família! Aquesta vegada no hi hagué el rebombori que s’armà quan portaren el pare i na Isabel emmanillats fins a l’estació. Què pretenien en Martí Cerol i els seus? Trobaven que ja havien atemorit abastament la gent? Ja no eren necessaris els escarnis enmig del carrer, a la plaça, com feia unes setmanes? Per què no continuaven els turments amb oli de ricí i les tallades de cabells ran? Potser aquell era un dia especial i no volien entretenir-se. Aconseguir trobar els homes amagats a l’inici del Moviment era un gran èxit pels facciosos. Calia enviar ràpidament els detinguts al local de Falange, mostrar-los a Barrado, el cap de la policia. Segurament en Martí Cerol rebria les felicitacions dels superiors. Per això no tengueren temps per a fer sortir els veïns a aplaudir les seves malifetes.

Aital silenci.

Res a veure amb tot el que s’esdevengué quan sacsejaren casa nostra.

El dia de l’esclat del Moviment, quan llançaren la bandera republicana que penjava a la façana de la Casa de la Vila, el rector considerà oportú fer repicar les campanes.

Ara no senties el concert del campanar. Les beates resaven el rosari. El rector degué insinuar que aquesta vegada no era necessari sortir a insultar els rojos.

No vaig ser a temps de poder veure com s’emportaven el meu nuvi. Na Ratil no em va deixar ni un instant. M’acompanyà fins a l’Ajuntament parlant sense aturar.

Portava novament la pistola a la cartutxera, però no parava de dir ximpleries. Provava de ferir-me amb les seves paraules. Tenia la intenció de fer mal. Però jo ja estava immunitzada davant determinades provocacions. La deixava desvariejar. Podia insultar el que volgués. No em feia efecte res del que pogués maquinar. L’únic que m’importava era saber com es trobaven n’Andreu, el pare, na Isabel...

-Vos pensàveu que la República duraria sempre? –deia aquella mala ànima, enfurismada-. Idò ja ho veus. El desgavell no ha durat gaire perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia. De res no han servit les conspiracions a La Societat i l’Ateneu...

Sabem els vostres plans al detall. O et penses que no teníem camarades que anaven als cursos de saber llegir i escriure per a tenir-nos informats? Preparàveu la Revolució, ens volíeu prendre les terres! A les teves classes ensenyaves qui eren Gabriel Alomar, Lleó Tostoi, Ferrer i Guàrdia, Vicente Blasco Ibáñez... Ho sabem tot. Na Marina Collet, que vos feia creure que era dels vostres, no era republicana. Aquesta al·lota sempre ajudà la rectoria i feia qualsevol cosa que li demanàvem. L’enviàrem a l’Ateneu per a saber què rondinàveu d’amagat, sota els quadres amb les imatges de Fermín Galán. Després ens ho contava tot! I pobra d’ella si no ho hagués fet! Cap senyor no li hauria donat feina! Ni a ella ni a la família.

Na Marina Collet al servei dels falangistes? Mai no m’ho hauria pogut imaginar. Semblava una joveneta boníssima, que no podia fer mal a ningú. Una estudiant excel·lent a qui agradava la història universal. Es delia per conèixer els fonaments del socialisme. El dia que vengué a l’escola per demanar que l’acompanyàs al local dels socialistes, enrogí. Volia fer-se de les Joventuts del partit de Pablo Iglesias! Em va intrigar tanta timidesa. Ara ho entenc! Potser s’avergonyia d’haver de fer d’espia.

Finalment em vaig poder desfer de la llefiscosa presència de n’Alberta Ratil. La veia cansada d’anar amunt i avall amb les incondicionals que la seguien cantant el “Cara al sol”, aturant-se davant les cases dels detinguts, fent sortir els familiars per obligar-los a cantar aquell himne odiós. La seva feina estava feta: dir a la gent que havien agafat n’Andreu i els carrabiners amagats a l’Albufera, comparèixer per casa nostra per a insultar-nos. La veies feliç en constatar la meva tristor per no poder acomiadar-me de n’Andreu.

Dolenta, abans de marxar, encara volgué aprofundir en la ferida.

-No et pensis que el tornaràs a veure viu –digué, pronunciant lentament cada una de les paraules-. N’Andreu va marxat amb els carrabiners. I els carrabiners, recorda-ho, oferiren resistència al Moviment. Disposam de testimonis. Nombrosos veïns que sentiren els trets i pogueren veure la lluita contra els nostres. Hi hagué un oficial mort, i això es paga molt car. Cap dels seis detinguts no se salvarà. I sort tendran si arriben vius al dia del judici.

S’aturà al meu davant. La seva boca salivosa estava a un pam del meu rostre. Borratxa, la pudor de l’anisat omplia l’ambient. Instintivament, vaig fer una passa enrere. Estava a punt de vomitar. M’aguantava per no donar-li una alegria, per no evidenciar la meva ràbia, la repulsió que sentia interiorment. Com hauria gaudit de veure’m atordida per les seves maquinacions, malalta, recolzada al cantó del carrer, indecisa, sense saber què fer, cap on anar!

El seu triomf consistia precisament a aconseguir batre les teves dèbils defenses. Fer que el teu món trontollàs i no sabessis on aferrar-te, a qui demanar auxili. Hi ha moltes formes de matar. La més brutal és el tret al cap, l’escamot d’afusellament, els tirs en la nit davant les parets del cementiri, a l’enfony on et troben els perseguidors. Però també hi ha diverses maneres d’ensorrar la resistència de les persones: donar-te oli de ricí, fer que vagis pel carrer concagat, fent pudor de merda, sentit les escopinades dels veïns al rostre. Els pagesos comentaven xiuxiuejant que alguns cadàvers portaven, dibuixat amb ganivet damunt el rostre, la falç i el martell; a d’altres, nus, els havien fet el dibuix damunt el pit.

No sé per quins motius jo mirava la pols del carrer, abstreta. Les amenaces de na Ratil no em produïen ni fred ni calor. Endevinava el que em pogués dir abans de pronunciar cap paraula. Mirava el terra perquè no tenia forces per donar una passa. Estava clavada davant la porta de l’Ajuntament. Plorava per n’Andreu, pel futur incert que s’albirava, per la desgràcia que queia damunt la família i els altres detinguts. Pensava en el padrí, amagat a la soll, dèbilment protegit per quatre feixos de llenya.

Al meu costat hi havia les dones i filles dels carrabiners. Em miraven com si els pogués retornar el pare, els germans. Qui no sentí el que digué n’Alberta Ratil? Les al·lotetes dels carrabiners deien “Volem veure el pare!”, “Per què l’han tancat?, volem que torni!”. Amb qui xerraven? Amb les pedres? Ningú no responia les seves preguntes. Mirava els ulls dels infants plorosos, les dones desesperades. M’estremia davant la manca de compassió. Ningú no tenia pietat de ningú? Els homes que fins fa poc feinejaven, anaven als camps, jugaven a cartes al bar, et saludaven pel carrer... s’havien convertit en monstres? Ja no tenien sentiments? De quina geològica fondària sorgia canvi tan brutal? D’on la verinosa metzina que feia enfollir gent que feia uns dies semblava simpàtica i amable? Què era el que convertia les persones en feres? La por a la Revolució? Però de quina Revolució parlaven? Qui, al poble, a La Societat, havia pretès mai bastir a Mallorca un tipus de col·lectivisme soviètic? La il·lusió dels treballadors era aconseguir que els fills poguessin estudiar a l’Institut, sentir l’Orfeó, organitzar alguna excursió... El més important per als membres de La Societat era la consolidació de les cooperatives, disposar de queviures a bon preu i poder, mitjançant la mútua, anar al metge en tenir un patiment.

Amb n’Andreu i els més joves havíem parlat del món futur, del paradís promès a la lletra de la Internacional. En cap ocasió vaig sentir parlar d’armes per aconseguir-ho. Érem tan ingenus que ens semblava que bastava un poc més de cultura per a poder fer realitat els nostres somnis!

La plaça era quasi buida. Poca gent era al carrer fent befa dels que havien portat a Palma.

No sabia què pensar d’aquell silenci inesperat. Restaven cansats d’acarnissar-se amb els dèbils? Quin era el motiu pel qual solament els falangistes i quatre desenfeinats continuaven fent befa i escarni?

-Els han dut a Can Mir amb el vostre Opel –em digué a cau d’orella mestre Jaume, el llanterner.

Amb el cap li vaig indicar que l’havia entès. Marxà de seguida, sense dir-me res més. Passà al meu costat sense aturar-se. No podíem delatar-nos davant els contraris. Ens enteníem amb un moviment dels llavis, amb una mirada. Eren d’agrair unes paraules dites quasi d’amagat. Llevat de casos excepcionals, ningú no s’apropava als familiars dels detinguts. Era com si de cop i volta tenguéssim la pesta. Talment un poder maligne hagués decretat la nostra exclusió de la societat. Ja no érem res! Robats, humiliats, la por feia que quasi ningú s’atrevís a dirigir-nos la paraula.

Caminava lentament, com les dones dels carrabiners que, sense poder contenir-se, ploraven desconsolades. L’Opel del pare, el cotxe que serví tantes vegades per portar malalts a Palma, el vehicle que empràvem per anar a estiuejar al Mal Pas, ara servia d’instrument als assassins que sembraven de dol la comarca! Em pessigava la carn per a comprovar si estava desperta, si encara era viva. Volia despertar del malson. Em feia sang al braç. Endebades els esforços. No somniava. Les dones i els infants dels carrabiners continuaven gemegant. En la llunyania se sentien les veus escardades dels malfactors cantant els seus himnes de guerra. No, no somniava. El que s’esdevenia era ben real. Com sol d’agost que queia, inclement damunt les nostres espatlles.

Avançava pel carrer de l’Escola molt a poc a poc, com si les cames em pesassin un parell de tones. Veia que les finestres es tancaven al meu pas. Ho feien amb força, per fer coneixedor el rebuig a un familiar dels detinguts. Clap-clap. Una porta tancada. Una bufetada. Un cop de puny a la cara. Les façanes de les cases em queien al damunt. El carrer donava voltes i amenaçava amb engolir-me. Em marejava. Els insults i amenaces de n’Alberta Ratil es mesclaven amb els gemecs de les dones i els infants dels carrabiners. Caminava com si la terra s’hagués d’obrir a causa d’un terratrèmol i s’ensorrassin tots els edificis. Ben igual que avançar per un terreny curull de trampes i arenes movedisses.

Havia pres una decisió que volia comunicar a la mare i al padrí. Instintivament, vaig accelerar el pas. Com si el que pensava m’hagués donat forces. No podíem continuar sense saber el que passava amb el pare i la germana. I ara, amb la detenció de n’Andreu, amb el perill que corria... què podíem esperar? Volia anar a viure a Palma, amb l’oncle. Mai no es va destacar en cap qüestió política. Li interessava el futbol, la dona, la família. Quan enviudà es dedicà intensament al negoci. La seva adrogueria era la més coneguda de les barriades de Son Serra, Son Rapinya i la Vileta... Hi podies trobar qualsevol cosa! Era un maremàgnum de productes necessaris i alhora exòtics. Amb na Isabel ni anàvem a passar alguns estius. Na Dora, l’esposa de l’oncle, sempre va ser una mare per a nosaltres. Record que el pare ens hi portava amb l’Opel negre. Feia poques setmanes que el teníem i quan arribàvem a Son Rapinya, aquell fet era un autèntic esdeveniment. Aleshores, al començament de la República, només disposaven de vehicle el metge i un comandant de l’exèrcit retirat. Fins i tot les al·lotes de casa bona, les filles d’alguns senyors de Palma que venien a estiuejar, arribaven en tramvia o en una antiga galera!

Eren uns estius meravellosos! Jugàvem per les amples sales de la casa, un preciós xalet d’estil modernista ple de racons inversemblants, amples cambres, passadissos llarguíssims, habitacions per als mobles inservibles on romaníem hores i més hores llegint o jugant amb les pepes que bastíem amb la roba de pretèrits familiars. Després, cansades de la penombra que ens ocultava de la vista dels oncles, de les al·lotes del servei, ens perdíem pel jardí amb les amigues de la barriada. L’adrogueria era un univers inabastable. Pots de pintura, xarxes per als pescadors, estris de cuina, instruments de feina, bicicletes... L’oncle ens regalà dues bicicletes. Una per a la meva germana i l’altra per a mi.

Els estius de quan érem adolescents! Quants records! Mai no em vaig cansar de contemplar els centenars d’objectes acaramullats al magatzem! L’oncle ens deixava fer. L’adrogueria era com un atles immens, una enciclopèdia que ens obria els ulls al món. Per què serviria aquella pintura? Per fer més bells els vaixells, els llaüts de pescadores, les naus que solcarien la Mediterrània portant viatgers a altres indrets? Na Isabel i jo semblàvem les al·lotes més riques de la barriada! Cada juliol arribàvem en cotxe, les famílies tenien negoci, nosaltres anàvem netíssimes, amb roba de primera i unes sabates lluentes que eren l’enveja dels infants que compareixien pel xalet.

Era una època on no tothom podia lluir sabates noves per a jugar i córrer pels carrers polsosos de la barriada. Alguns dels nostres amics anaven amb espardenyes; d’altres, descalços. Va ser quan vaig començar a adonar-me de les diferències de classe. De ben petita ja intuïa el patiment dels jornalers, dels que no tenien res més que les seves mans per a subsistir. El pare ens havia explicat sovint la injustícia existent. Les dificultats dels pobres. Per això les cooperatives de consum, la creació de La Societat. Un joier benestant i amb una clientela assegurada no hauria necessitat ajudar els més desvalguts, dedicar tantes hores a l’enfortiment del cooperativisme. En veure els peus descalços dels meus amics entenia la situació de privilegi en la qual vivia. Com podia ajudar a acabar amb la misèria? El paper de l’església no em seduïa. El trobava fals. Bastava veure com vivien el rector, les riques beates del poble. En què consistia la caritat cristiana? En casos molt desesperats, uns cèntims a la vídua que no podia mantenir els fills, un cavallet de cartró pels reis als al·lotets de les famílies més necessitades. Poca cosa més. Abundor de sermons des de la trona, novenes i rosaris, processons i misses concelebrades. Res que servís de veritat per alleugerir la desesperació, per donar una mica d’esperança als que no tenien feina, a les famílies sense metge, els que volien que els seus fills estudiassin i no podien portar-los a escola. Aleshores els pares enviaven al·lotets de nou i deu anys a fer feina als camps dels rics només per un bocí de pa, per uns cèntims al dia. Alguns senyors els donaven el patató i les restes de col que no volien els porcs. Els més generosos autoritzaven les jornaleres que feien més feina a portar-se un paneret de figues, de les que servien per alimentar els animals de la possessió, mai de les que s’empraven per a confitar amb sucre, fonoll i unes llavors d’anís.

Indubtablement, foren els anys més feliços de la meva existència. Parl dels estius al Mal Pas amb el pare i la mare i a Son Rapinya, amb l’oncle. Els diumenges ens portava a nedar. Agafàvem el tramvia fins a Palma i després pujàvem al que ens portava fins al Molinar. Quina felicitat jugar el dia sencer dins l’aigua, amb les pilotes i el salvavides de carabasses que l’oncle ens feia posar abans d’entrar a la mar! Hi anàvem amb na Tonina, criada que ajudava l’oncle d’ençà que morí la seva dona. Record el mal geni de na Tonina! Però ens estimava força. No pogué tenir fills i crec que nosaltres érem per a ella la família que sempre desitjà. En la memòria la veig sempre atenta, vigilant. Controlava matemàticament el temps que estàvem al sol i, passada una estona prudencial, ens feia anar a refugiars al bar Antonio, proper als molins.

Va ser quan coneguérem n’Aurora Picornell. Era una adolescent eixerida i inquieta. No tenia quinze anys, però ja la veies summament curiosa i desperta. Un diumenge que na Tonina ens havia fet refugiar sota l’envelat del bar, n’Aurora s’apropà i ens digué:

-Hola! Vosaltres sou noves a la meva barriada? Senyoretes de Palma? –digué somrient, amb un deix gens amagat d’ironia.

Vaig notar que ens mirava amb simpatia. Cap complex d’inferioritat davant unes al·lotes com nosaltres, que anàvem a la platja acompanyades del servei. Seguint la seva mirada, copsaves com, de forma imperceptible, analitzava la vestimenta que portàvem, les pilotes de goma que ens regalaren en acabar el curs. Segur que valorava el possible preu del banyador! Ella anava vestida molt senzillament. Portava un llibre sota el braç.

De primer no sabíem què dir a una al·lota que es presentava de forma tan desimbolta. Havíem de rebutjar-la perquè ens definia com a “senyoretes”?

Na Isabel va ser la primera que trencà el gel.

-Es pot saber què llegeixes? -li demanà, tranquil·la, amb ganes de fer amistat.

-Una novel·la. Cañas y barro. És una obra d’un gran escriptor republicà –digué n’Aurora Picornell.

-Quina casualitat –exclamà la meva germana-. Precisament l’he acabat de llegir fa uns dies. És una gran obra. Un relat impressionant sobre els costums i formes de vida dels pagesos valencians, els pobladors de l’Albufera. Una història única que explica a la perfecció les alegries i els patiments dels treballadors, les seves il·lusions, les injustícies que han de patir...

El rostre de n’Aurora Picornell s’il·luminà, feliç.

-No me’n puc avenir –digué-. Ho contaré als amics i amigues del barri. Unes senyoretes com vosaltres llegint Blasco Ibáñez. Com és possible? Jo em pensava que éreu ninetes de convent de monges. En vénen moltes per aquí. Si no ens agraden crid als al·lots i al·lotes de la colla i les foragitam. No volem anar a nedar amb els fills i les filles dels que exploten els pares! Per això us he vengut a veure. Volia saber si també era necessari fer-vos fora del bar Antonio. Ara he comprovat que sou diferents i estic contenta. M’havíeu agradat al primer cop d’ull!

Possiblement va ser en aquell precís instant quan començà la intensa amistat de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les tres ens férem molt amigues, però qui coneixia millor Blasco Ibáñez era la meva germana. Potser per això mateix de seguida es compenetraren i establiren una ferma relació que augmentà i es consolidà amb els anys.

Na Isabel li va parlar de la tasca del pare amb La Societat.

La record emocionada. Ens agafà de les mans i repetia, emocionada:

-Cooperatives de consum, societats obreres, Ateneus Populars, Orfeons, més col·legis i escoles per aconseguir que la gent pugui viure millor, pugui obrir la ment a la cultura universal! Ens hem de juramentar per a vèncer l’obscurantisme religiós, les tenebres propagades per casernes, temples i palaus!

Els estius a Son Rapinya i es Molinar foren bàsics en la nostra formació juvenil. Amb el temps l’amistat amb n’Aurora Picornell es consolidà i desenvolupà al màxim. Talment fos una germana més. Ens deixàvem llibres, comentàvem les notícies més interessants dels diaris. No sé qui va influir més a qui en aquella època. Si n’Aurora amb els llibres que ens recomanava, amb les converses al Molinar o nosaltres a ella, amb les explicacions sobre el funcionament del cooperativisme, la necessitat d’anar bastint un món nou des del present, una societat que servís per a fonamentar el paradís somniat d’una forma sòlida i perdurable.


Categories: literatura

pessigolles a les mans


Fragment del recull de relats A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020)
Categories: literatura

La narrativa insular del segle XX i sa Pobla

Avançaments editorials: propera publicació del llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


La propera publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present.

Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80



És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.


Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Categories: literatura

Fantiana


Un nou projecte col·laboratiu està a punt de veure la llum, de la mà de l’amic Eduardo Margaretto, com una forma d’homenatjar l’escriptor John Fante.Fantiana és un projecte que, atesa la magnitud que ha agafat, s’editarà en dos volums, publicats en castellà i italià .En total, 32 escriptors, periodistes, traductors, realitzadors, guionistes, historiadors, bibliotecaris, etc. , de llocs com Itàlia, Estats Units, Alemania... i, és clar, les Terres de l'Ebre.En el meu cas, participo, com no, amb nanocontes que giren al voltant de l’univers Fante.
Al primer volum participem: José Angel Barrueco, Moises Stanckowich Isern, Jesús M Tibau, Francesco Spinoglio, Rosa Capoluongo, Ivan Pozzoni, Vito Sabato, Gloria Guerinoni, Jesús Mir, Desirée D'Anniballe, Olga Jornet Vegas, David Vivancos Allepuz, Iván Rojo, Dawn Westlake, Adriansito Estévez Iglesias, D.B. Paulksen.
Categories: literatura

Sa Pobla i la memòria històrica - Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


Categories: literatura

Què fem? Sant Jordi de juliol?

Convidat al programa Què fem? de Canal 21 Ebre, per parlar de llibres, d'escriptura, de lectura, dels meus hàbits durant aquest temps tan estrany, de les perspectives no massa optimistes. Cito algun llibre de novetats actuals, i m'agrada reivindicar gent com Víctor Canicio.


Categories: literatura

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara...

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


Categories: literatura

Ferran Grau: ‘Els mitjans tenen massa pressa, arribar primer no vol dir que ho facis millor’

Vilaweb Lletres - Dll, 13/07/2020 - 21:50

Ferran Grau (Lleida, 1982) és llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa a la ràdio, a RNE. Ha publicat el recull d’entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016) i coautor de la sèrie detectivesca Cazeneuve (Capital Books, 2018 i 2019). L’hivern del coiot (Alrevés) és la seva última novel·la, en la qual s’endinsa en l’assassinat d’Isabel Bascuñana el 2004 a Lleida, un crim que va commoure la ciutat i que tenia moltes més connotacions, perquè el seu assassí, Gilberto Chamba, ja havia mort vuit dones a l’Equador. Amb aquesta obra, Grau s’endinsa en el camp del true crime, però el du un pas més enllà amb una reflexió sobre el periodisme, la ciutat de Lleida i una indagació sobre la pròpia memòria personal. El cas va ser un dels més brutals de la història recent de Lleida i, fins i tot, va marcar un punt d’inflexió en la seva història i va tenir connotacions en el debat sobre la immigració i com es controlava qui arribava a casa nostra. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta és una història molt personal, que portàveu dins. Quan es va començar a gestar?
―El llibre es va començar a pensar fa setze anys, que és quan assassinen la Isabel Bascuñana. En aquell moment em ve el record d’infància, la topada més propera que vaig tenir amb ella i que explico al llibre. Jo la coneixia de vista, però ens vam deixar de parlar –de fet, sóc jo qui vaig deixar de parlar-hi, i fins i tot tenia li una mica d’antipatia per una trobada que havíem tingut en una piscina. El 2004 em va venir al cap aquell record de molts anys enrere i em va quedar mal cos, perquè ella era una mica estirada, però a mi em va quedar un punt de culpa pel que vaig fer i pel que vaig dir llavors i volia treure’m de sobre aquest pes.

Entenc que en aquell moment ja escrivíeu, oi?
―Sí, jo ja començava a escriure i vaig pensar que havia de fer alguna cosa amb aquella història per treure’m de sobre tots els complexos adolescents i, a la vegada, per parlar d’una ciutat que m’estimo molt i que és normal que critiqui, però que no deixo que ho faci ningú que no en sigui, de la ciutat. Sóc molt crític amb Lleida perquè també faig molta crítica de mi mateix. El 2016 vaig publicar Dues cicatrius i llavors volia fer aquesta novel·la nova i la vaig començar. Han estat quatre anys intensos, encara que pel mig he escrit els llibres del Cazeneuve amb l’Oriol Molas. Per això el llibre té tota aquesta confessió molt personal, d’una banda, i la investigació periodística, d’una altra.

El vostre llibre, l’han qualificat de true crime (història basada en un assassinat real), tot i que al meu entendre és molt més que això. Ho és, un true crime?
―No em sento còmode amb les etiquetes, i ara és quan el meu editor, l’Àlex Martín, em voldrà matar, perquè precisament ell ha fet un llibre sobre com catalogar la novel·la negra al llarg de la història. Crec que el llibre és un true crime i no ho és, perquè a mi m’agrada molt la hibridació i la literatura de fragment. Crec que és un llibre de narrativa, sense més etiquetes, i de fet el volia col·locar en una editorial de narrativa, però és cert que darrerament el gènere negre va molt a l’alça i m’havien acollit molt bé amb les novel·les del Cazeneuve, de manera que m’hi he quedat. Crec que es fa poca literatura de l’estil del nou periodisme en català. Ho va fer Carles Porta amb el seu llibre sobre Tor i ara alguns periodistes de darrera generació, però no hi ha gaire cosa més, i jo en aquesta novel·la hi afegeixo tota la història personal, una mica com fa Emmanuel Carrère a L’adversari, salvant totes les distàncies.

De totes maneres, sembla que aquest, el de les novel·les de noficció basades en crims, és un gènere que a poc a poc va creixent. És un gènere de futur?
―A mi em costa molt veure el futur, crec que sobretot és un gènere del present perquè ens l’explica, aquest present. Una bona prova d’això és l’èxit dels ‘Crims’ de Carles Porta, tant en la seva versió radiofònica com en la televisiva. I també cal mirar cap on van les principals plataformes televisives i veurem que bona part de la ficció documental es basa en serials sobre crims reals. En aquest sentit, em sorprèn que es continuï revisitant la vida de Charles Manson, sembla que ningú el conegui.

Així doncs, el millor periodisme avui dia es fa als mitjans digitals i als llibres on no s’és determinat per l’espai?
―Per mi, l’únic lloc on es fa periodisme de debò és als llibres. L’única plataforma on he pogut desenvolupar les meves feines de més abast és als llibres i, concretament, en aquest. Els mitjans tenen massa pressa, sempre volen arribar primer i no aporten diners al periodisme d’investigació. Avui es fa un periodisme oficialista i a cop de piulet. I, a més, sembla com si la llengua no hi tingués gens d’importància, ni en català ni en castellà. En el grau de periodisme, o abans a la llicenciatura, la llengua no té gens d’importància, ni tampoc no la té ni la literatura ni la semiòtica, i això és un error molt greu. Arribar primer no vol dir que arribis millor i en aquesta professió tots hem de millorar molt. Per sort, hi ha marge.

Un dels trets que marquen el llibre és l’ambició literària, d’una banda, amb focalitzacions diverses i un bon ús de les tècniques i els registres narratius i, d’una altra, la implicació personal en la història. Uns elements que habitualment no hi són, en aquestes històries més negres.
―L’ambició hi és com a punt de partida, no sé si ho he aconseguit, però escriure no té sentit sense això, i més quan aquesta ja és la segona novel·la personal. Per això empro molt els records, els detalls, i després, els elements de la professió periodística, com la falsa entrevista, per a crear l’artefacte. I evidentment, si aquesta història no m’hagués tocat durant l’adolescència molt possiblement no l’hauria escrita o hauria estat una cosa absolutament diferent. El punt de partida és aquest record llunyà i parteixo de la base que les coses no les recordem com van ser sinó com pensem que van ser. No tan sols explico la història de l’assassinat de la Isabel Bascuñana, sinó que m’explico a mi com a narrador i com a persona, i per això jugo amb els diferents focus narratius. Em calia poder fer aquest doble joc.

L’altre element clau a l’hora de bastir una història d’aquesta mena és la pròpia investigació. Ha estat fàcil de fer-la?
―Ha estat molt fàcil per la part oficial. La família, els amics, els Mossos d’Esquadra i els advocats de la família han donat totes facilitats. No hi havia cap secret, perquè el cas ja estava explicat. En algun moment explico o insinuo coses que no es van explicar, però per aquesta banda tot ha estat senzill. La cosa es complica més quan vols fer periodisme d’investigació, ves tu quina paradoxa, com si no ho fos sempre, d’investigació, el periodisme. Aquí sí que ja hi va haver més feina, sobretot amb un testimoni clau que és el de l’advocada de l’assassí.

Com va anar, això de parlar amb ella?
―Vaig trigar sis mesos a aconseguir-ho i l’única manera va ser presentar-me sense avís al seu despatx. Em va tenir una hora i mitja esperant, per veure si em cansava, però al final em va haver de rebre. És un dels testimonis amb transcripció més directa que hi ha al llibre.

També tenim tota la investigació sobre l’assassí, Gilberto Chamba, ‘el monstre de Machala’, que abans d’Isabel Bascuñana, havia mort vuit dones més.
―Sí. Quan s’investiga el cas el 2004, en una primera versió, es diu que ell havia pagat a una màfia per sortir de l’Equador, però no és veritat. La qüestió és que a l’Equador les penes no són acumulables. L’haurien condemnat igual per un assassinat que pels vuit que va cometre. Però, a més, com que les presons eren tan plenes i havien de fer fora els presos com fos per donar-hi cabuda a nous, l’any jubileu es va aprovar la llei ‘dos per u’, que vol dir que a cada pres li van reduir la condemna a la meitat. Per tant, a ell li van reduir la pena a vuit anys. Va ser el govern equatorià mateix qui li va facilitar els papers, malgrat ser un assassí en sèrie, un fenomen malauradament força freqüent al país. A ell li interessava anar-se’n perquè havia rebut amenaces de les famílies de les víctimes. En aquell moment calia molta mà d’obra a casa nostra i el govern equatorià no hi va posar cap impediment, al contrari, fins i tot va netejar el seu expedient. Ell va volar via Amsterdam fins a Madrid, on va estar-se molt poc temps, i després va venir cap a Lleida, on ja tenia dues germanes.

I com ha rebut el llibre, la família?
―Els ha agradat que el fes i l’han llegit. M’han agraït que fes memòria de la Isabel i que tractés la qüestió de la reinserció social d’un pres. És clar que tenir-lo tancat sempre no és una solució i que el tractament dins la presó no és òptim, perquè quan el Chamba surti al carrer, tot i que tindrà més de seixanta anys, les possibilitats de reincidir seran altíssimes. Cal una revisió multidisciplinar de la presó i de les feines i reeducació. Ara mateix els tanquem per no tenir-los al carrer, però no els preparem per retornar-los a la societat, i això no fa sinó causar més ràbia al pres. Durant el confinament, jo anava a la ràdio cada dia, però el cap de setmana em quedava tancat i sol a casa i ja se’m feia terrible imaginar algú tancat a la presó, per molt que s’ho mereixi. Cal pensar en un nou model penitenciari.

La ciutat de Lleida, que criticau obertament en el llibre, també és en bona part protagonista. Com s’ha rebut el llibre a la ciutat?
―A Lleida hi ha hagut tres tipus d’impressions diferents sobre el llibre, que corresponen a tres tipus de lectors. Hi havia el lleidatà que s’interessava pel true crime i, en concret, per la història de l’assassinat i que ha rebut el llibre molt bé. Després, hi ha hagut una gent que l’ha llegit perquè apareixia la ciutat i són els que més l’han rebutjat, no volen que critiqui la ciutat. Diria, fins i tot, que algun mitjà de comunicació no ha entès el llibre. I finalment, hi ha un tercer gruix de lectors que s’ha interessat més per tota la part personal que explica el llibre i que consideren que ha estat un acte de valentia explicar-ho i ho han elogiat força. La veritat és que aquest llibre l’han entès millor fora de Lleida que no pas a Lleida, on l’haurien hagut d’entendre molt més.

El vostre llibre va quedar afectat directament pel confinament, tot just quan començava a enlairar-se una mica…
―Sí, el llibre ja era a les llibreries i en algunes hi continua essent, i sé que durant el confinament hi va haver gent que el va comprar per internet. Sobretot, hi havia gent que havia vist el programa sobre aquest crim i que volia aprofundir en el cas, que expliqués més coses. Hi ha qui m’ha dit que li havia servit per a fer el confinament més lleuger i molta gent ha quedat sorpresa per la duresa i la profunditat del llibre, que és un contrast amb el que havíem fet darrerament. Aquesta obra marca un contrast respecte als llibres del Cazeneuve, i si bé l’Oriol Molas intenta fer un altre tipus de literatura més psicològica, jo he començat aquest camí.

Això vol dir que abandonareu el projecte a quatre mans?
―No, en cap cas. Els llibres del Cazeneuve ens han donat múscul, escriure a quatre mans serveix també per a valorar el fet d’escriure sol. El Cazeneuve se’ns ha fet gran sense voler, mai a la vida imaginàvem que un escriptor que no escriu i un escriptor novell s’haguessin entès bé i haver assolit l’èxit relatiu que ha tingut la proposta i aquesta acollida tan gran, que ja fa que ens coneguin com ‘els cazeneuve’, com si fóssim una parella còmica.

The post Ferran Grau: ‘Els mitjans tenen massa pressa, arribar primer no vol dir que ho facis millor’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El sector del llibre de Lleida cancel·la el Sant Jordi d’estiu al carrer

Vilaweb Lletres - Dll, 13/07/2020 - 16:28

El sector del llibre de Lleida i del Segrià, d’una manera conjunta, ha donat a conèixer un manifest on anuncia que ha cancel·lat la celebració del Sant Jordi d’estiu al carrer, tot i haver treballat amb una gran intensitat aquestes darreres setmanes per fer-lo possible. La situació sanitària de la comarca així ho requereix. Tanmateix, el manifest fa una crida a la comunitat lectora a no deixar de comprar llibres aquesta diada i explica que prepara una programació conjunta, una festa de petit format, que contindrà activitats digitals i presencials, que anunciarà aviat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Entre més, el manifest assegura: ‘Cal fer tots els esforços per preservar la pluralitat i la riquesa de l’ecosistema del llibre en català, perquè en depèn, en bona part, la maduresa i l’esperit crític de la nostra societat. Ara, aquesta riquesa està en perill i, per tant, us demanem que, si teníeu pensat adquirir un llibre aquest Sant Jordi d’estiu, si us plau, no deixeu de fer-ho. Ens podeu trobar a Internet i, si podem, als nostres establiments.’

Signen el manifest les llibreries Caselles, el Genet blau, la Sabateria i Abacus; les editorials Pagès editors, Editorial El Milenio, Edicions el Jonc, Editorial Fonoll, Mosaics Llibres i l’Associació Bronca d’autoedició i autogestió cultural.

Els protocols de seguretat del Sant Jordi d’estiu
Precisament el dimecres passat, 8 de juliol, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va donar a conèixer els protocols de seguretat aprovats pel Procicat, que haurà d’acomplir la festa del llibre arreu del Principat per a garantir la seguretat sanitària.

El Pla general d’actuació en l’àmbit de l’espai públic per a la celebració del Dia del Llibre i de la Rosa diu que la diada comptarà amb la participació exclusiva del sector professional del llibre i de la rosa. Només llibreries, editorials i centres de jardineria podran posar una parada al carrer.

Durant la jornada, tant en els espais tancats com les llibreries com els espais oberts serà obligatori la mascareta i mantenir les distàncies de seguretat. A més, es controlaran els accessos als establiments, els fluxos de circulació i l’aforament per tal d’evitar aglomeracions. Les llibreries seguiran els protocols de la Guia per a llibreries, ja aprovat pel Procicat.

D’altra banda, cada ajuntament pot col·laborar en la definició de la diada al seu municipi i la cerca d’ubicacions òptimes per garantir la seguretat de tothom i, per tal de fer front a la calor previsible durant la jornada, s’han previst permisos d’eixamplament d’horaris per tal que la diada s’allargui en horari nocturn.

Les signatures d’autors es faran amb cita prèvia i aquesta setmana s’informarà els lectors de les signatures perquè puguin fer la demanda abans del dilluns dia 20. Les cues no podran ser de més de 30 persones per garantir-ne la separació de seguretat.

La celebració a Barcelona
Les parades de llibres seran davant la llibreria o en el punt més proper possible. A Barcelona, a més, es disposarà d’una ubicació comuna en l’espai central del Passeig de Gràcia, en trams que comencen a la Plaça de Catalunya, per tal d’acollir el màxim de parades de qui habitualment les té en el circuit cèntric de la ciutat. Tot aquest espai esdevindrà una zona absolutament perimetrada per tal de controlar-ne, per trams, l’afluència, l’aforament i les distàncies de seguretat.

El Sant Jordi d’estiu a Palma
El Gremi de Llibreters de Mallorca també se suma al la celebració del Sant Jordi d’estiu amb la proposta ‘Llibreries a la fresca’, que es farà en diversos indrets de Palma de les 17.00 a les 23.00 el dia 23 de juliol. Hi haurà signatures de llibres i activitats per a grans i petit. Les parades es concentraran a la plaça d’Espanya, plaça Major, plaça dels Patins, plaça Alexandre Fleming i carrer Blanqueria.

The post El sector del llibre de Lleida cancel·la el Sant Jordi d’estiu al carrer appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant




La 13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant ja es pot veure a Youtube, des de l'11 de juliol.Com tants actes culturals i socials, ens hem hagut de reformular, i convertir els obstacles en oportunitats.
La Jornda d'enguany no ha tingut la màgia de les distàncies curtes, de respirar el mateix aire, d'intercanviar mirades, energia i emocions, però gràcies al format virtual, han participat més escriptors i escriptores que mai, més músics, més persones voluntàries, lliures de la cotilla del temps i l'espai.Desrpés d'un teatral inici amb la gent que hem organitzat l'acte, i de la inauguració per part de l'alcaldes des del terrat de l'Ajuntament, comencem amb l'hagitual ruta literària pel poble, on cornudellencs i cornudellenques (alguns des de molt lluny) llegeixen textos amb Cornudella d’escenari. Després participen artistes com Jesús Fusté, Albino Tena, Pili Cugat i Carlos Lupprian, Lia Sampai i Adrià Pagés, Sergi Quiñonero, Jaume Arnella i el cornudellenc Fernando Mestres.I després que jo els presenti mentre passejo per Tortosa, i que més voluntaris llegeixin fragments dels seus llibres, parlen Maria Carme Roca, Xulio Ricardo Trigo, Martí Gironell, Eulàlia Busquets, Salvador Macip, Fèlix Rueda, Valer Gisbert, Maria Climent i Pilar Romera.
En total, dues hores i mitja de Jornada (més o menys com una Jornada habitual), que passa de pressa perquè esta feta de petites intervencions, i que cadascú pot mirar al seu ritme.




Categories: literatura

Carícies literàries


Programant les entrades diàries que només podran llegir els mecenes de L'Aixeta. Subscripció a carícies literàries diàries per 2 euros al mes https://jesusmtibau.aixeta.cat/ca Mirada literària de la vida, imatges, poesia...
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Categories: literatura

Pàgines