literatura

Cicatrius de tauleta

 

Cada cicatriu que mostra la tauleta de la nostra sala d’estar, entre els sofàs i la tele, té una història al darrere, o, potser més ben dit, al davant. Històries que inventava el nostre fill, fent-la servir de decorat dels seus jocs, base de construccions, paisatge d’aventures, ball de gegants, circuit de curses, taller de reparacions, i mil ocurrències més que patia pacient la pobra tauleta, amb silenci i resignació de fusta  massissa. Ara que ell té altres distraccions i que comença a volar, podríem jubilar-la, canviar-la per una altra de nova, però no som tan desagraïts. Es queda de moment amb nantros, compartint l’enyorança i el futur.



Categories: literatura

Maria Gas de Cid visita Tens un racó dalt del món

Maria Gas de Cid visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Dones que viviu en la tempesta (Pagès Editors, 2023), amb què va guanyar el 30è Premi de Narrativa L'Ametlla de Mar. Una novel·la coral, que tracta amb delicadesa i sense ànim de jutjar el món de la prostitució com a peatge o esclavitud d'una noia nigeriana que somiava el paradís.  

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana els llibres Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender i Quaderns deltaics, de de Josep Igual.

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 16 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Categories: literatura

Els cops d'Estat de la transició

(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)


Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.

Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.



Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).

Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.

L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".

Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.

'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.

'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".

En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


(1 vídeo) Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

La Universitat de les Illes Balears (UIB) publica un poemari de l' escriptor pobler Miquel López Crespí

"Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat 'dissolvent' pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable". (Miquel López Crespí)



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Llibre de pregàries , Premi de Poesia Principat d'Andorra 1999.

El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor, el llibre que edità el professor Díaz de Castro l'any 1996, era aquest inici de camí vers la recerca de la fórmula que em permetés combinar una estructura formal tan perfecta com fos possible amb el contingut del que volia expressar. Cal dir que fins arribar en aquest moment, havia fet diverses provatures poètiques: I no solament d'experimentació gràfica! L'escriptura lliure i espontània basada en les concepcions literàries i estètiques dels surrealistes, aquella influència de les troballes de Freud respecte al subconscient de les persones, tot el que el surrealisme havia provat d'aplicar en el camp de la literatura i l'art en general, ho havia incorporat en poemaris, alguns dels quals mai no foren editats. Ben cert que influències tan determinants com el freudisme o el surrealisme són prou poderoses per a influir per sempre en la consciència i l'obra d'un autor. Aquestes influències són presents en alguns dels poemaris més "madurs". Mai no pots arrabassar, com si es tractàs d'un queixal que deixes a casa de l'odontòleg, el que t'ha format i deformat com a escriptor. Les lectures de joventut, les influències de determinats autors dels quals t'has sentit fill durant molt de temps... Com desfer-se per sempre del que ha conformat i conforma el seu esser? És impossible! Pots dominar aquella o aquesta influència, dirigir-la envers un determinat objectiu, evitar que et domini com en els anys d'aprenentatge literari... però desfer-se completament del que ha estat la teva formació bàsica és una tasca difícil i complicada.

En referència al resultat final que representava L'obscura ànsia del cor puc dir que en vaig quedar content. Que el poemari guanyàs el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra a Perpinyà l'any 1988 em va fer veure que no havia anat tan errat quant al canvi de registre literari, si el comparam amb la feina dels primers poemaris.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les Plèiades, Premi de Poesia Principat d'Andorra 1990.

Aquesta mena de registres nous, la cura per la forma, per la paraula senzilla però prou treballada, es pot anar trobant en molts dels poemaris posteriors. El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor es pot trobar en alguns dels meus poemaris més "desconeguts", aquells que per les circumstàncies d'anormalitat en els quals estam sotmesos, no formen part de la distribució normal de llibres. Els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa i Llibre de pregàries, que guanyaren el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra dels anys 1990, 1993 i 1999, respectivament, són exemple paradigmàtic del que deia. Llibres importants i estimats, des de la perspectiva de l'autor, llibres que obtenen un cert ressò mediàtic a l'indret on són guardonats i publicats, en aquest cas el Principat d'Andorra, però que no existeixen per a la resta de la nació, em referesc a aquesta nació triturada, separada, esqueixa que són els Països Catalans, Catalunya, com tocaria dir-se i no es diu. Els problemes dels nostres autors per a fer arribar al públic lector la notícia de l'aparició d'un nou llibre són infinits i a vegades dignes d'una novel·la de Kafka. Pensem que si una obra publicada en una editorial diríem "normal" té dificultats per a arribar al públic lector... què en direm d'un poemari que és editat més enllà dels cercles usuals de distribució i que només arriba a biblioteques, escoles i alguns instituts de l'indret on ha estat guardonat? És un problema que s'esdevé sovint amb obres guardonades i editades als més diversos indrets de la pàtria: ningú no arriba a assabentar-se de la seva edició, i per a l'autor, per a la societat en general, aquells anys de feina desapareixen engolits pel no-res.

Evidentment, quan l'amic i poeta Díaz de Castro em demanà un original, de seguida li vaig fer arribar L'obscura ànsia del cor. Per fi, i com si d'un miracle es tractàs, trobava una escletxa que, mitjançant la gentilesa de la col·lecció "Poesia de paper", em permetia publicar un dels poemaris que més estim. I, efectivament, L'obscura ànsia del cor sortí editat en el número 34 de la col·lecció. Posteriorment la presentació que va fer el mateix Díaz de Castro a Sa Nostra ajudà dins el que és possible a rompre el silenci que havia caigut sobre el llibre. Silenci que no sorprèn ni el poeta ni molt manco hauria de sorprendre a tots aquells que, com a escriptors o com lectors i amants de la poesia, tenguin un mínim de relació amb el món de la cultura. Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat "dissolvent" pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable. Per a no haver de patir aquest silenci continuat quant a la teva obra, l'autor hauria de ser bon amic del comissariat que controla qui és qui en el món de la cultura. Així podria ser que el potencial públic lector del poemari tengués alguna mena d'informació sobre l'aparició d'una obra determinada.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Sa Pobla i la novel·la històrica

Les hores més isardes


La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». (Quim Gibert)

Els ulls infantils del postfranquisme quedaven desconcertats quan contemplaven, jugant a "La tercera platja" d'Arenys de Mar, unes inhòspites construccions enquistades arran de mar, anomenades búnquers. Es tractava d'uns blocs de ciment, del mateix color de la sorra, buits per dins, d'una cabuda reduïda, amb una escletxes laterals, per guaitar-hi i col·locar-hi armament de defensa camuflat. I és que a Arenys de Mar, en una factoria coneguda com Les Bàscules, fou un dels punts en els quals es va fabricar munició pel bàndol republicà a conseqüència del cop d'estat franquista.

En el moment que els militars colpistes tenen notícia del material que Les Bàscules produeix, el bombarder Canarias rep ordres d'atansar-se a les costes d'Arenys de Mar amb el pitjor dels propòsits. Els reiterats intents del Canarias per destruir Les Bàscules, a voltes, eren explicats a la mainada local, amb humor negra: «cauen melons». Sigui com sigui, bombardejar des d'alta mar una vila costanera, amb recursos defensius tan escarransits com els dels búnquers, a la força causava estralls entre la població civil. «Són tan cruels, tan desproveïts de sentiments (...) em costa creure que la humanitat s'hagi embrutit així», aquesta afirmació l'hagués pogut pronunciar més d'un arenyenc d'aleshores. La citació és extreta d'un dels personatges de Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner editor, 2013), darrera novel·la de Miquel López Crespí, en el decurs de la qual fa un paral·lelisme entre el temps de la inquisició i el de la repressió franquista. Per descriure el desori dels primers dies del "alzamiento nacional", López Crespí apunta metafòricament que «el grifó de la cuina» estava obert i l'aigua sortia de les piques: «em penetrava dins les espardenyes, instintivament em vaig acotar per recollir els cromos d'animals salvatges (...) que navegaven vers una mar ignota per la casa».

La Caterina Tarongí de la novel·la és una jove mestra, fruit de la imaginació de l'autor, que segueix les petges de Lenin, Trotski, Frederica Montseny: «per trobar respostes a preguntes i interrogants». Amb tot, Crespí fa coincidir el nom i cognom de la protagonista amb el de la xueta Caterina Tarongí i Tarongí (Ciutat de Mallorca, 1646-1691), que el Sant Ofici va dur a la foguera per negar-se a renunciar al judaisme. Ben mirat, Miquel López Crespí fa un homenatge al coratge d'aquesta dona del segle XVII i, simultàniament, a l'activisme de les dones mallorquines del 36: «varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat». Per l'historiador Mateu Morro, l'obra del prolífic López Crespí, ambientada generalment a Mallorca, és d'un valor excepcional: «ha fet molta feina per recuperar la nostra història a través de la literatura (...) en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població». La Caterina Tarongí republicana encarna, segons Morro, la tasca enorme i desinteressada que han fet milers d'ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. En aquest sentit, un dels principals neguits de Miquel López Crespí a l'hora d'escriure Caterina Tarongíva ser el de com transmetre a les generacions actuals aquell dinamisme infinit. La Caterina Tarongí antifeixista esforça perquè «mai no ens facin malbé l'esperança, perquè mai no ens matin l'esperit».

Quim Gibert, psicòleg

(Ràdio Catalunya.Cat; 12-II-2014)


Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)


ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL


Per Rosa Planas, escriptora


El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)


La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.


LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)


Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!


Categories: literatura

paisatge amb figures

 Durant les meves passejades per la vora de l’Ebre sempre és un plaer gaudir del paisatge canviant de colors, de llum, de formes, d’emocions. En faig moltes fotografies, que penso que són sempre quasi iguals, només quasi iguals. Però si a la imatge hi apareix alguna figura humana, la temptació ja és excessiva i irresistible. M’atrau la gent, o les parelles, sovint assegudes, o aturades, potser en silenci, admirant el devenir de l’aigua i dels minuts.

Categories: literatura

Encesa pels drets humans

 





diLLUMs d'arts al Forn hem participat a l'acte Encesa pels drets humans, a Tortosa. Carme Cruelles, Ernest Redó i jo mateix hem llegit tres poemes. En el meu cas, el poema Nadal de 1968, de Zoraida Burgos

Categories: literatura

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) -


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


Categories: literatura

Sonet per a Emigdi

 L'Emigdi Subirats, amb la seva capacitat creativa i la seva generositat, sovint escriu sonets dedicats a amics i amigues de lletres. 

Mai se m'havia passat pel cap escriure'n un, de sonet, crec que no és lo meu, però l'Emigdi bé que se'n mereix un:

Escriure un sonet pendent de la rima?

Un sol i el dedico al gran Emigdi.

Ferm d’idees, de genolls sols es vincla

si esmenta un vers ambientat a l’exili.

 

El Messi camp-redonenc de les lletres,

excels biògraf des de Font de Quinto.

De llengües, te l’ànima de bon mestre,

el català ama més que mossèn Cinto.

 

Memòria prodigiosa, font de dades,

deu treballar quan dorm, és incansable;

si li demanes ajut, mai no et falla.

 

Deixeble dels més grans, en fa homenatge,

fa de recer als jóvens, sense peatge;

un escriptor amic així, prou no es paga. 


Categories: literatura

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)



Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Categories: literatura

Proses de l'entreclaror, de Jordi Llavina, a Tortosa

 El proper 16 de gener, participo a la presentació del llibre Proses de l'entreclaror, de Jordi Llavina, a La 2 de Viladrich de Tortosa.

Parlaré amb el Jordi d'aquest dietari ple de bellesa i reflexions, a partir de la mirada propera, perquè tot allò que ens envolta pot ser el centre del món, de la filosofia, de la felicitat. Tot, o molt, depèn de nosaltres.Crec que Jordi Llavina és una de les millors veus de la literatura catalana actual, i que parlar amb ell serà d'allò més interessant. 
Us deixo la lectura d'un fragment
Categories: literatura

Sa Pobla, anys 50 - Les matances de sa Pobla (records)

Sa Pobla (Anys 50) – Les matances de sa Sa Pobla


En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. (Miquel López Crespí)


Record d´aquelles meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? (Miquel López Crespí)


Tot plegat, com una gran festa pagana on regnava el poder absolut de les menges més exquisides de la nostra terra: meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? La vida tenia també el seu rictus de crueltat. En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. Després començava la feina de veritat: el reialme dels ganivets i les destrals; trossejar-ho amb meticulositat matemàtica. El porc, que feia uns minuts encara grunyia sabent que l´anaven a matar, ara romania penjat d´uns ganxos, sota les parres del jardí, amb el ribell al davall per si encara degotava. El carnisser, amb una cigarreta a la boca, tallant meticulosament cada peça de l´animal, comentava el darrer partit de futbol del poblense, acudits que feien riure tothom. La padrina repartia copes de cassalla, conyac i herbes. Tothom feinejava de forma precisa. Cadascú sabia el que havia de fer, la feina que li corresponia. Arreu, flaire de pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada. De cop i volta familiars i veïnes es convertien en carnissers experimentats, en treballadors d´un feina essencial per a la supervivència de les famílies. Arreu les olles de fang preparades per a contenir les costelles adobades, els trossos del porc que es conservaven dins oli o el mateix greix de l´animal. Olles per a saïm blanc i saïm roig. Ara descobria l´origen del saïm dels meus entrepans de l´horabaixa! Saïm per fer ensaïmades, per fregir. Menges senzilles de quan hi havia molta feina als horts. Ous ferrats amb saïm roig! Delícies del menjar pobler, de tots els pobles de l´illa que ara desconeixen els consumidors de les hamburgueses nord-americanes, de les mil menges exòtiques provinents de la Xina, l´Índia i Tailàndia que són la moda als restaurants de Mallorca.

Les dones, lluny, buidaven els budells per fer-hi botifarrons i sobrassades, tenint especial cura del “bisbe”, la sobrassada més gran i apreciada. Es torraven bocins de llom per a la gent que havia participat a la matança. A la cuines, altres veïnes que havien vengut a ajudar en dia tan assenyalat preparaven l´arròs de matances amb el qual acabaria un dels dies més importants per a les famílies del poble.

Un ritu, records d´una època en la qual el porc era la proteïna essencial, la carn que havia de durar fins l´any vinent.


Categories: literatura

Corrupció política i despolitització a les Illes

Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)


Corrupció política i despolitització a les Illes


Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.

I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.

A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.

Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?

Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)



Carles Manera en els anys vuitanta

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)


Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Categories: literatura

Memòries d'una desmemoriada mula vella, de Desideri Lombarte

 Memòries d'una desmemoriada mula vella, de Desideri Lombarte. Lectura dedicada a l'amic Ricardo Gascón, perquè sé que li agrada molt el llibre, perquè li agrada comprar-ne exemplars i regalar-los, perquè estima les arrels de poble que compartim, i perquè sí.


Categories: literatura

LES RESTES DELS ESCRIPTORS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 09/01/2024 - 23:05
Divendres a la universitat hi fem això, per si us ve de gust acompanyar-nos-hi. Jónas Hallgrímsson (1807-1845) és un dels promotors i potser el millor representant del romanticisme a Islàndia, i el dia que va néixer se celebra cada any el Dia de la Llengua Islandesa. El que va passar amb les seves despulles (conegut com “el cas dels ossos”), convertit en literatura per Halldór Laxness o Milan Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)



Carles Manera en els anys vuitanta

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)


Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Categories: literatura

Andana Jones

 

Ja tarden les estacions de tren en posar una Andana Jones, per a destins pens d’aventures.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura