literatura

L’escriptora Núria Esponellà guanya el 53è premi Prudenci Bertrana de novel·la, per ‘Ànima de Tramuntana’

Vilaweb Lletres - Dj, 25/06/2020 - 14:01

L’escriptora i filòloga gironina Núria Esponellà ha guanyat el 53è premi Prudenci Bertrana de novel·la ‘Ànima de Tramuntana’. L’obra relata la història de dues dones d’èpoques molt distants que s’enfronten a les dificultats de la vida. Els premis literaris de Girona també han reconegut, per unanimitat, Ruth Tormo, autora de ‘Sense codi de barres’, com a guanyadora del premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil. L’obra narra la història de l’Amina, una noia que treballa en un taller tèxtil de Bangladesh i que amaga una nota d’auxili en un pantaló. Qui la troba és en Víktor, un estudiant d’institut de Barcelona que afrontarà el repte de trobar l’autora de la nota. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El jurat ha considerat que l’assaig que Xavier Febrés ha fet de Josep Pla i l’obra de l’escriptor empordanès, mereixia el premi Carles Rahola d’assaig. L’obra es titula ‘Josep Pla o la vitalitat’. Finalment, el Miquel Palol de poesia ha recaigut a Maria Josep Escrivà per ‘Sempre és tard’.

La Nit Literària de la Fundació Prudenci Bertrana tindrà lloc el 22 de setembre a l’Auditori de Girona, i aquella mateixa jornada s’atorgaran també els premis ‘Cerverí’ de lletra de cançó i ‘Lletra’ per a projectes digitals de literatura catalana. Els llibres arribaran a les llibreries el 23 de setembre.

The post L’escriptora Núria Esponellà guanya el 53è premi Prudenci Bertrana de novel·la, per ‘Ànima de Tramuntana’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

2001, una odissea a l'espai


En aquesta secció De pel·lícula escullo fragments dels guions que m'agrades o capten la meva atenció. En el cas de 2001, una odissea a l'espai, un dels fils que més m'ha impactat a la vida, més que frases, escullo imatges:
.
la rotació de les nau
la dansa lenta i constant d'un film coreogràfic
la respiració angoixosa dels astronautes
la veu pertorbadora i aparentment neutra de HAL
la banda sonora i el so dels mecanismes
la càpsula suspesa a l'espai amb un home en braços intentant entrar a la nau mare
la hipnòtica bellesa de tot plegat
Categories: literatura

Sa Pobla i la novel·la catalana contemporània

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)


L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)


La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

Presentació de la conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alícia Coscollano, directora de l´editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, president de l´Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, Miquel López Crespí i Alícia Giménez, escriptora.

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.



Gran èxit de les presentacions a Castelló de la novel·la La conspiració. Miquel López Crespí signà nombrosos exemplars de la seva obra, dedicats als amics de totes les contrades del País Valencià i Catalunya Principat.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Categories: literatura

Con quien paces


El escritor es como un pez depredador y carroñero en la charca de lo cotidiano.
.
Con quien paces, de Víctor Canicio
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)


No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...


Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.


Categories: literatura

Días sin huella


A la secció De pel·lícula, una frase extreta de Días sin huella, un drama terrible sobre l'alcoholisme.
El protagonista està enfonsat en l'alcohol, mentre la seva núvia lluita aferrissadament per a combatre aquesta dependència:
.
-(Ella) Els dos intentem solucionar-lo; tu intentes no beure, i jo intento no estimar-te.

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.


Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


Categories: literatura

L’obra d’Enric Valor arriba als Estats Units d’Amèrica amb la publicació en anglès de quatre ‘rondalles’

Vilaweb Lletres - Dll, 22/06/2020 - 15:25

La Institució Alfons el Magnànim, l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa Ivitra (ISIC-Ivitra de la Universitat d’Alacant) i el Center for Catalan Studies (University of California at Santa Barbara) han promogut la traducció del novel·lista valencià Enric Valor a l’anglès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amb el títol de ‘Four Valencian Fairy Tales’, la Universitat de Califòrnia ha publicat en línia ‘The Mother of the Fishes’, ‘The Seamstress and the Locksmith’, ‘Abella’ i ‘The Love of the Oranges Three’ a Publications of eHumanista- Monographs. La traducció de les obres d’Enric Valor l’han portat a terme els professors Paul Scott Derrick i Maria-Lluïsa Gea-Valor.

A més, el volum inclou una introducció de Joan de Déu Martines, professor de la Universitat d’Alacant, amb l’objectiu de contextualitzar i valorar aquesta obra que es troba emmarcada dins de la tradició fabulística europea. L’objectiu principal d’aquesta publicació és, subratllen, ‘difondre la literatura valenciana en el context internacional’.

Des de la Institució Alfons el Magnànim recalquen que ‘clàssics contemporanis com Enric Valor formen part de l’imaginari col·lectiu i és important situar la seva contribució en l’àmbit cultural general’.

The post L’obra d’Enric Valor arriba als Estats Units d’Amèrica amb la publicació en anglès de quatre ‘rondalles’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Manuel Pérez Bonfill, el nostre mestre de sempre


El 19 de juny de 2020, segon aniversari de la mort de Manuel Pérez Bonfill, coordinats per diLLUMs d'arts al forn, un bon nombre d'alumnes que el van poder gaudir i de gent que l'admira i aprecia, li hem dedicat un vídeo d'homenatge, amb lectures de fragments dels seus llibres, amb cançons que el representen, amb records personals...
Tot des de l'estima i el respecte que es va guanyar aquest humanista de cos sencer, fidel a una manera d'entendre la vida que ens hauria de servir d'exemple.


Categories: literatura

Anna Ballbona: ‘No tan sols no hi ha certeses, sinó que vivim en un món en ruïnes’

Vilaweb Lletres - Dg, 21/06/2020 - 21:50

L’any 2016, Anna Ballbona va ser finalista del primer premi Llibres Anagrama amb la seva primera novel·la, Joyce i les gallines (traduïda al castellà i aviat a l’alemany). Quatre anys després, ha tornat a presentar-se al premi i l’ha guanyat amb l’obra No soc aquí. El llibre tracta d’una família pagesa, que perviu en un espai de ruralia de prop de Barcelona, atrapat entre un polígon industrial, la via del tren i l’autopista. La Mila, que n’és la narradora, escriu sobre aquest reducte, que s’explica amb una varietat rica de personatges i de la seva parla. No ho fa d’una manera costumista, sinó amb una mirada molt pròpia, marcada per la ironia i també per la tendresa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En les planes de la novel·la, trobem moments molt reveladors dels temps actuals, alguns fins i tot premonitoris, com ara la definició que fa de ‘normalitat’ la Mila: «Som el tràfec compartit, el món que només nosaltres ens sabem i tot sovint només nosaltres podem entendre. La solitud de saber-nos aquesta certesa, que almenys abriga. És com si apilant aquestes ratlles domestiqués el món d’on vinc. Mira, aquí la cama ortopèdica de l’avi, aquí els renecs del pare, aquí el viso de l’àvia, aquí les contradiccions, el Far West i el tal com raja… Perquè, oi que la foscor no viatja per generacions?»

La Mila viu en un món que s’acaba amb ella o viu en un món que es manté, malgrat tot?
—La Mila viu en un món que es manté, malgrat tot, en el sentit que és un món que ha conegut i encara en queden restes, però és un món en via d’extinció. En certa manera ella això també ho sap. I per la manera com explica aquest món d’on ve (el barri, els costums, els records…), diria que hi ha una certa consciència de saber que aquest món és particular, únic, diferent. I per això té l’impuls d’escriure’l, que no deixa de ser una manera de fixar-lo.

És clar, la literatura té la capacitat de mantenir aquest món en la memòria, que és una manera de no oblidar, però no té la capacitat de salvar-lo.
—La Mila diu del seu pare que prové d’una nissaga de pagesos amb un cert tic carlí, en el sentit de temps reculat. En canvi, ella ja sap que té un peu en una altra banda. A ella, que ha conegut el món de pagès i els seus costums, les paraules i records, ja li costa saber quan es planten les patates (i diu que és més fàcil saber quan es grillaran). Hi ha doncs aquesta idea que aquest món de pagès se’n va amb els pares. I no és una idea nostàlgica, perquè la novel·la mira de defugir la nostàlgia, el romanticisme. Vol ensenyar aquest món de manera neta, amb les seves contradiccions, posant la lupa en aquestes contradiccions. I aquest món de pagès, que és un país com deia Pla o com deia la meva àvia Amàlia, la Mila sap que segurament serà arrasat.

Aquest espai de frontera on viu la Mila defineix completament la novel·la. Aquest espai és el veritable protagonista de la novel·la?
—Jo crec que sí, perquè aquest espai i aquesta frontera és el centre de referència de la Mila. Vagi on vagi, faci el que faci, el té de referència. Aquest espai en la seva infantesa ha estat molt important, perquè la família sortia poc d’allà; és un espai molt concret que queda apartat als afores d’un poble i encerclat per una autopista, les vies del tren i un polígon. A més a més, aquest espai guarda aquest món de pagès. Hi ha aquest lloc i hi ha el que es troba fora d’aquest lloc. I té molt apamat el lloc. Per això, també es mira els altres paisatges d’una manera molt aguda, escrutant-los, mirant-los d’una altra manera. Aquest espai de frontera també és molt important, primer, per trencar el clixé que fa que la perifèria sigui tota igual. I després per fer de mirall d’aquest punt heterodox i iconoclasta d’aquests pagesos. Són autèntics, sense haver fet un curs d’autenticitat ni esforçar-s’hi.

És un reducte que té uns límits que la família no ultrapassa. Però la Mila els trenca, anant a la universitat (la primera de la història de la família), anant-se’n a viure a París… Trencar aquests límits ha de contribuir per força a trencar amb aquest món? No s’hi pot retornar?
—Ella hi retorna, l’accepta i l’entén molt millor. I entén que ella ha fet el que ha fet també gràcies a aquest món. I segurament no hauria tingut un afany explorador si no fos perquè venia d’aquest món. De vegades, no sabem per què, tenim l’impuls de tirar per un camí i no per un altre. A la Mila l’atrau la idea de defugir el lloc que s’havia programat per a ella. I això a mi em sembla un exercici d’imaginació vital molt interessant. Però aquest defugir el currículum tampoc no vol dir negar el món d’on véns ni negar el batec i la importància d’aquest món. La Mila ha fet l’esforç de trobar i assumir la pròpia veu. I ultrapassar els límits no vol dir negar-los, sinó que ella agafa una altra perspectiva i és ultrapassant aquests límits que pot entendre el seu lloc al món. Els primers cops que la família surt del lloc on viu i, amb el cotxe, des de l’autopista, la Mila veu casa seva i li canvia la perspectiva i s’adona que es pot veure com un lloc de mala mort, tot i que ella sap que no ho és. La novel·la posa aquest espai al centre, el mira com més ample millor.

Avui, el món rural dins del món urbà no és respectat ni desitjat ni contemplat com una opció de vida. I aquesta és la seva condemna. La vostra història també transmet aquests prejudicis contra el món rural. I la ruralitat es pot acabar perquè s’hi ha deixat de creure.
—Ha estat arraconada i menystinguda per quatre xavos. Aquest és el drama. I massa sovint aquesta ruralitat ha estat tractada de curta de gambals. Crec que hi ha una visió de nou-ric, que potser sembla que tenim lluny, però que ha estat una trituradora física i mental contra la importància de tenir una pagesia. Amb tot, d’un temps cap aquí, hi ha noves fórmules de la pagesia, per exemple la dels joves pagesos que et porten el cabàs de fruita i verdura cada setmana. Amb tot, poden escapar de la duresa de fer de pagès i de la duresa d’un mercat absolutament devorador. Però hi ha experiències que són interessants en aquest context. I tant de bo que el confinament pugui servir per a ser més conscient de l’entorn que tenim i de què podem fer si volem que els camps pervisquin.

L’escriptora Anna Ballbona. © Albert Benzekry.

Quan vau escriure la novel·la no podíeu preveure la pandèmia, però possiblement perquè heu escrit una novel·la molt contemporània, transmet valors i preocupacions d’aquest temps. Fa molta impressió llegir el paràgraf en què la Mila fa una definició de normalitat que topa de front contra l’etiqueta de la ‘nova normalitat’.
—Aquest paràgraf quan ara el vaig tornar a llegir per revisar la traducció en castellà, em va sorprendre, em vaig espantar i tot.

Deixeu-me’l reproduir: «No sabia encara que la normalitat és una al·lucinació on agafar-nos […]. I a vegades, la normalitat, de tant buscar-la, ens ensopeix en cloroform. I quan la trobes a faltar  […], no saps com tirar avall aquella nosa.»
—Jo penso que és aquesta idea de la normalitat com una construcció literària, social i personal. És una construcció, un miratge que necessitem, com necessitem el miratge de la seguretat.

I contra la por.
—La por travessa l’arbre familiar de la Mila. I tots els membres van provant diferents conjurs contra aquesta por. I la por que ens ressona ara amb la pandèmia ha arribat a immobilitzar o a crear dictadors de barri o de cantonada. Tornant a la normalitat, sóc conscient d’haver-ho escrit perquè en aquestes primeres dècades del segle XXI ja ens anàvem preparant per a tot això: els atemptats, les amenaces d’atemptats, l’Àntrax (que va aparèixer en un moment i després va desaparèixer), les grans crisis econòmiques, que també són morals, d’un sistema que ensenya les vergonyes i és completament ratat. I no tan sols no hi ha certeses sinó que vivim en un món en ruïnes. I segurament el certificat oficial de tot això l’hem obtingut amb la pandèmia.

Un altre element a destacar de la novel·la, deixant de banda el lloc, és la construcció d’una veu pròpia marcada per la ironia, però també per la tendresa, una veu que no jutja, neta de prejudicis.
—La Mila sent una estranyesa vital, existencial, que li fa nosa. Però en cap cas no prejutja les coses que explica, que li passen. Segurament perquè és una mirada neta, de les coses tal com són. De no anar amb tics políticament correctes. De respecte cap a aquest món, malgrat les ombres que hi apareixen. Ella ve d’un món humil i la seva veu és la d’entendre aquest món però sense jutjar-lo. Ara, aquesta veu, depèn de qui se la mira, doncs també la troba contundent, una mica esquerpa… Però té aquest punt de mirada entranyable. Ella sap que aquest món el porta amb ella. Som la llengua i les històries que portem. El lloc de la Mila és aquell barri, però el país també és la llengua i les històries i la manera d’explicar-les.

Donant vida a aquest lloc hi ha una galeria de personatges (l’avi amb la cama ortopèdica, l’àvia i les seqüeles de l’accident que va tenir, el pare, home granític de poques paraules, les maletes de la tia conca, l’Home d’Allà Dalt que és un sanador…), que des de fets quotidians, per aquesta mirada de la protagonista, s’acosten cap a la fantasia. Això fa que la novel·la estigui embolcallada d’un aire de llegenda, de conte. I això contribueix a fer-lo més literari. I lligat amb això, la llengua, perquè també són les paraules i les expressions que construeixen aquest món d’aire fantàstic. Se us veu una intenció molt clara de pivotar sobre la llengua. Fins i tot heu dit que feu un homenatge als insults i als renecs.
—Sempre es diu que hi ha llibres que t’acompanyen. A mi un dels que m’ha ajudat en aquest llibre és Parla, memòria d’en Nabokov. I tot i que l’exercici que faig és diferent, sí que vaig voler agafar petits fets i insuflar-los de vida i significat. Tenen una càrrega molt potent. Perquè de vegades hi ha petits fets que t’expliquen tot un món, tota una manera de funcionar. I, per a mi, que poguessin tenir aquest punt mític era important. És una manera de realçar el realisme. I en això hi ha una part de joc. Són personatges que surten dels corrents habituals o centrals. I aquests personatges es perfilen a través de les paraules, no només de què diuen sinó de com ho diuen.

La mare, tot i que és un personatge secundari i el més pragmàtic de la història, és el veritable pal de paller de la família.
—I és la que guarda la memòria. Perquè la Mila aconsegueix saber els detalls de la seva història familiar paterna gràcies a la mare. Sovint les dones són les dipositàries de la memòria familiar, popular, d’històries que es van explicant o en alguns casos d’històries silenciades.

Vós coneixeu bé el món que heu retratat a No soc aquí. Però aquest món no s’acaba amb la mirada de la Mila. Continuareu escrutant-lo en més novel·les?
—Això no ho sé. Però és veritat que vinc d’un món de famílies pageses, en el qual sempre he sentit moltes històries, se n’han explicat moltes i de moltes menes. I d’aquestes, n’hi ha un cabàs molt gran que em va explicar la meva àvia Amàlia. I alguna d’aquestes històries sí que sé que ha arribat l’hora d’estirar-ne el fil. En qualsevol cas, la voluntat sempre és fer-ne literatura, d’aquestes històries. No explico cap biografia pròpia. En el cas de No soc aquí, la intenció era explicar una manera molt concreta de fer de pagès: la de repetir les coses sempre com s’han fet durant dos-cents anys. Però hi ha moltes altres maneres de fer de pagès.

The post Anna Ballbona: ‘No tan sols no hi ha certeses, sinó que vivim en un món en ruïnes’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Miquel López Crespí i els escriptors de sa Pobla

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)


Per Joan F. López Casasnovas, escriptor



"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Les marfantes de Fullola, de Joaquim Vilagrassa



Les marfantes de Fullola, de Joaquim VilagrassaOnada EdicionsSinopsiAmalgama d’estudis, investigació i una història de ciència-ficció situada en dues èpoques. L’enemistat entre el Josep i el Maso, companys fraternals de joventut, de quan van fer la mili i també de quan van anar a la guerra i, després, de les feines del camp, juntament amb el mite de les marfantes, emboira un escenari de la postguerra on encara hi havia molta vida a les partides de secà d’aquelles muntanyes, amb cultius d’oliveres i garrofers; un espai on havien passat la guerra civil moltes famílies de la comarca fugint dels bombardejos del territori, mentre els seus fills eren al front.Tot plegat, una barreja del que hom recorda, per les vivències i per les històries que explica la gent, de l’activitat de l’històric Hostal de Don Ramon i uns esgarrifosos assassinats. La històrica disputa entre Tortosa i el Perelló per la partida de Fullola és fruit d’una investigació en documents de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Així mateix, el relat d’un antic projecte de reg (Canal de l’Aldea-Camarles) i l’estudi dels documents de l’arxiu d’aquella antiga comunitat i altres dades consultades, com les referències a textos de Cristòfol Despuig, posen en relleu l’ambient d’aquella època de penúries i sacrificis de la gent amb cultius de secà a les Terres de l’Ebre.
Categories: literatura

Fragment: ’Els quaranta dies del Musa Dagh’, la gran novel·la sobre el genocidi armeni del 1915

Vilaweb Lletres - Ds, 20/06/2020 - 21:50

La Gran Guerra assola Europa i, en les muntanyes imponents de la costa síria, els turcs inicien l’extermini dels pobladors armenis. Sense poder negar el vincle de sang que el lliga al seu poble, un sol home, Gabriel Bagradian, nascut armeni i convertit en parisenc, planta cara a l’esgarrifós destí que els espera i s’enduu cinc mil habitants de la vall armènia al Musa Dagh, la muntanya de Moisès, per organitzar la resistència. Allà, durant quaranta dies, amb la perspectiva d’una mort gairebé segura, els set pobles de la vall s’erigeixen contra el setge ferotge de l’exèrcit turc. Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel és una novel·la coral monumental, de gairebé un miler de pàgines, basada en la tragèdia que va patir el poble armeni l’any 1915. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Edicions de 1984 ha reeditat ara aquesta novel·la dins la col·lecció Rebrot, que coincideix amb els trenta-cinc anys de la creació de l’editorial i recupera alguns dels títols més destacats del seu catàleg, en tapa dura i un nou disseny.

Llegir un fragment d’Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel en la traducció de Ramon Monton.

L’editor Josep Cots explica sobre el llibre:

Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel és una novel·la que s’avança a la seva època. Anuncia el que serà el gran genocidi sobre els jueus per part dels nazis. Però el llibre no parla del genocidi, es refereix a la gesta èpica de set poblets que s’organitzen i fan front a l’exèrcit otomà fins aconseguir allò que volen. El fet important és com viuen aquestes comunitats armènies, com eren aquests poblets armenis, quina és la diferenciació entre aquests poblets armenis amb relació al món musulmà que els envoltava.’

‘El millor del llibre és que reflecteix que la comunitat que viu a baix és la mateixa que la comunitat que viu a dalt, amagada a la muntanya del Musa Dagh; d’una manera més penosa, evidentment, amb unes limitacions extraordinàries i gairebé a la intempèrie, però reprodueixen totes les virtuts i vicis que pot tenir la ment humana en tots els aspectes i situacions amb què es troben.’

The post Fragment: ’Els quaranta dies del Musa Dagh’, la gran novel·la sobre el genocidi armeni del 1915 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Antoni Trobat Alemany i els escriptors mallorquins: Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló

Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat


Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)


(AraBalears) 30/12/2017


Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.


Categories: literatura

BLUE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 20/06/2020 - 20:30
Temps enrere vaig posar-me la constricció (coses que fem als poetes) de no repetir grup de setmana en setmana. Però crec que la cançó ho justifica. A veure si a vosaltres també us ho sembla. Apugeu tranquils el volum.Bon cap de setmana als tristos, i a la resta. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sol ponent, d’Ignasi Revés



Sol ponent, d’Ignasi RevésPagès Editors, 2019  SinopsiSol ponent és el dietari d’un retorn. D’un retrobament amb la broma plana i el sol que es pon. Amb la salvatge garriga i la ciutat del Segre. Amb les petites grans coses de cada dia. Del solstici d’hivern de 2016 al solstici d’estiu de 2017, assistim a la lenta però imparable creixença de la llum. Cada cop hi ha més claror, el paisatge desperta del son hivernal i l’ànim es torna més càlid. Ignasi Revés aprofita tot allò que l’envolta per manipular-ho literàriament i portar-ho al seu dietari. Una conversa, un comentari, una paraula. Un pensament, un penjament. L’horitzó, el cel, la terra i la mar. Una olor, un mos. La literatura és arreu, i es troba en el racó més impensat.
Categories: literatura

Robinson Crusoe en època de confinament

Vilaweb Lletres - Dv, 19/06/2020 - 21:50

’30 de setembre del 1659. Jo, el pobre desgraciat d’en Robinson Crusoe, havent naufragat durant un temporal esfereïdor a les envistes de terra ferma, vaig arribar mig mort a la platja d’aquesta illa trista i desolada, que vaig batejar com l’Illa de la Desesperança, després d’ofegar-se tots els companys que anaven a bord amb mi.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La Casa dels Clàssics, dins la col·lecció Bernat Metge Universal, acaba de presentar una nova traducció de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, a càrrec d’Esther Tallada i amb pròleg d’Albert Sánchez Piñol. És el segon títol d’aquesta col·lecció de clàssics de tots els temps, que va començar l’any passat amb la Ilíada, d’Homer, traduïda per Pau Sabaté i amb pròleg d’Enric Casasses. Tal com explica Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, mentre la Ilíada és l’obra fundacional de la literatura grega i europea, Robinson Crusoe és l’obra fundacional de la literatura moderna. De manera que aquests dos primers títols s’han de considerar una declaració d’intencions.

Segons Garrigasait, Robinson Crusoe ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu europeu i ha donat vida al mite del nàufrag. Que una obra literària aconsegueixi formar part de l’imaginari col·lectiu és a l’abast de molt poques obres, potser de Hamlet, Faust, Dom Joan i poques més. Per això, cada generació té el seu Robinson: el 1925, fou Josep Carner que en va fer la primera traducció. Fa gairebé trenta anys, el 1992, Joan Fontcuberta en va fer una de nova. I ara li van encarregar la traducció a Esther Tallada, una traductora amb un prestigi aconseguit, sobretot, per les traduccions que ha fet de novel·les de William Faulkner i de Marilynne Robinson, entre més.

Robinson i els nostres neguits

L’editorial va demanar a l’escriptor Albert Sánchez Piñol que n’escrivís el pròleg, sobretot pensant en la seva condició d’antropòleg. Aporta la mirada del lector preocupat pel moment que vivim.

Robinson Crusoe és una novel·la que, com apunta Raül Garrigasait, explora la relació amb l’altre, aquell que no pertany a la cultura occidental. I és un clàssic que avui esdevé una metàfora de les nostres vides. ‘En aquests temps de pandèmia i confinament, qui no s’ha trobat perdut i qui no s’ha plantejat si cal reconstruir el món? No ens imaginàvem que publicaríem aquest clàssic després d’un naufragi col·lectiu. No ens podíem imaginar que el llibre lligaria tant amb els nostres neguits, entre els quals hi ha el fet de preguntar-nos què volem salvar i què hem pogut salvar per construir un món nou.’

Continua Garrigasait: ‘Robinson no construeix les coses només per sobreviure, sinó que ho fa per viure bé. No ho fa per no morir-se de gana, sinó que vol viure una vida plena. I això són idees que avui ens parlen molt directament.’

La traducció

Esther Tallada, de feina meticulosa, reflexiva, rigorosa i alhora amb capacitat per a jugar amb la llengua, s’ho va pensar una mica abans d’acceptar el desafiament de traduir aquest clàssic modern: ‘Em proposaven un llibre fundacional de la literatura moderna, que s’havia escrit el 1719, tres segles enrere. Em feia il·lusió però també em feia molt de respecte. Vaig saber d’entrada que hauria de fer molta recerca i que tenia un gran repte davant, el de com fer front a la distància temporal. Defoe era periodista i escrivia amb molt de detallisme, per exemple, les parts d’un vaixell. Dominava el llenguatge nàutic, les maniobres, les marees, els temes astronòmics… Me’n vaig anar al Museu Marítim a buscar suport i vaig anar a petar amb en Washington Garcia, que elabora un diccionari nàutic, i també vaig conèixer una dotzena de capitans jubilats que treballen en la catalogació de fotografies. En Washington i un d’aquests capitans em van ajudar a situar-me i a traduir amb precisió cada terme nàutic. En aquest sentit, vaig segura.’

La traductora Esther Tallada.

Pregunten a la traductora si va tenir en compte les traduccions anteriors o si les va consultar. Tallada explica que sí, que es va mirar les dues traduccions fetes en català durant el segle XX, però que no els va fer gaire cas: ‘La d’en Carner és molt arcaïtzada, molt noucentista. Perquè la intenció de Carner amb aquesta traducció era contribuir a crear una llengua literària.’

‘Les prioritats i els paràmetres de Carner no em servien, perquè l’encàrrec era utilitzar un català modern i fidel a l’original. Defoe va escriure Robinson Crusoe amb un anglès molt planer, ple de frases llargues, a vegades mal puntuades, amb un vocabulari popular. Carner no ho va fer, això. I la traducció de Fontcuberta ha quedat una mica al mig, perquè encara té fórmules arcaïtzants.’ Amb tot, reconeix que d’aquí a trenta anys, la seva traducció ja no servirà per a la següent generació, sobretot per la manera com parlen avui els joves, amb una llengua empobrida, sense pronoms febles… En aquest sentit, Tallada es mostra força pessimista.

La de Tallada és una traducció amb detalls que et fan viatjar, diu Garrigasait, mantenint un cert paral·lelisme amb l’època (per exemple, les mesures es fan amb pams i altres estratègies, però mai amb el sistema mètric decimal, que encara no s’havia establert); i també es marca amb algunes paraules que tenen un cert gust d’època: ‘infortuni’, ‘recapte’, recupera ‘macip’ per no dir ‘esclau’…

Robinson més enllà de l’etiqueta

‘Quina relació has tingut amb el personatge?’, demana Garrigasait a la traductora. I ella que li diu: ‘Li vaig tenir enveja. Ell es va passar vint-i-sis anys en una illa, que potser són molts, però passar-me un parell d’anys en una illa, sola, fent cistells, pots de fang, cultivant cereals i cuidant bestiar… Això sí que li envejo. I això té molta relació amb fer-te una vida. I és un personatge entranyable.’

I aleshores, Garrigasait aporta un nou apunt sobre Robinson, la mirada agraïda i meravellada que té sobre les coses. I per il·lustrar-ho, en llegeix un fragment que comença dient:

‘Però tot d’un plegat, al cap d’un mes dia amunt dia avall, vaig veure unes tiges d’una cosa verda que brotaven de terra i que em vaig imaginar que eren d’alguna planta que fins llavors no havia vist, però, ai la meva sorpresa i el meu profund astorament quan, al cap d’uns quants dies més, vaig veure deu o dotze espigues d’un ordi gemat i lluent ben bé com l’europeu, o més aviat com l’ordi anglès. […] És impossible d’expressar com vaig quedar de confús i desconcertat arran d’aquesta descoberta. Fins llavors jo havia obrat sense cap mena de fonament religiós: tenia escassos coneixements de religió i no se m’havia acudit d’atribuir res del que m’havia passat a cap altra cosa que a l’atzar.’

Diu el president de la Casa dels Clàssics que Robinson no és tan sols un representant de l’imperialisme europeu, com s’ha dit tantes vegades, sinó que fa reflexions de fondària, com quan descobreix els caníbals i, després d’un primer moment de consternació, entén que no són més assassins que els cristians que maten per conquerir ànimes.

The post Robinson Crusoe en època de confinament appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La metzina - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, el Tall Editorial)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La metzina - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, el Tall Editorial)


Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


Categories: literatura

S’ha mort l’escriptor Carlos Ruiz Zafón a 55 anys

Vilaweb Lletres - Dv, 19/06/2020 - 11:28

L’escriptor Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) s’ha mort a cinquanta-cinc anys a causa d’un càncer de còlon, segons que han confirmat fonts de l’editorial Planeta. ‘Avui és un dia molt trist per a tot l’equip de Planeta que el va conèixer i va treballar amb ell durant vint anys, en els quals s’ha forjat una amistat que transcendeix l’àmbit professional’, ha expressat l’editorial, que també ha fet un piulet de condol: googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

“Cada libro, cada tomo que ves, tiene alma. El alma de quien lo escribió, y el alma de quienes lo leyeron y vivieron y soñaron con él.”

La Sombra del Viento

Hoy ha fallecido Carlos Ruiz Zafón, uno de los mejores novelistas contemporáneos.

Et recordarem sempre, Carlos! pic.twitter.com/KRJVEKSiAj

— Editorial Planeta (@edit_planeta) June 19, 2020

Actualment vivia a Los Angeles, on treballava per a la indústria de Hollywood. Ruiz Zafón s’havia convertit en un dels autors més populars d’aquestes últimes dues dècades. Es va fer conegut el 1993 amb El Príncep de la boira que, juntament amb El Palau de la mitjanit i Les llums de setembre, forma la trilogia de la Boira. Cinc anys més tard publicà Marina. Però és el 2001 quan es converteix en un dels grans fenòmens literaris contemporanis amb la publicació de L’ombra del vent, la primera novel·la de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats.

Zafón es va convertir en un escriptor molt llegit amb aquesta primera novel·la per a adults, que va situar en un espai imaginari al cor de la Ciutat Vella de Barcelona, un gran laberint de volums oblidats que ningú no vol llegir o que perillen. Durant una presentació a Barcelona va explicar que s’havia inspirat en magatzems de llibres vells que havia visitat als Estats Units i que va traslladar a la seva ciutat natal.

La van seguir les novel·les El joc de l’àngel (2008), El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), que configuren una tetralogia ambientada a Barcelona del començament del segle XX fins a l’actualitat, i van continuar amb l’èxit de la primera.

Ha recollit premis per tot el món, com ara el de la Fundació Lara, el de millor llibre del 2004 de la Biblioteca Pública de Nova York i el de Bjornson Orden of Literary Merit de Noruega. Les seves obres han estat traduïdes per a països de tot el món, com ara Itàlia, els Estats Units, Austràlia i la Xina.

Lluny del cinema, però a prop de la música

Malgrat haver rebut diverses ofertes, Zafón va refusar de convertir la tetralogia en una saga cinematogràfica. ‘Són novel·les sobre els llibres –deia–, sobre els qui els escriu, qui els llegeix, qui els ven, qui els roba, qui els destrueix… Són llibres sobre el llenguatge, la creació i el significat de la literatura.’ Tot això ho deia en un moment que el món de l’edició debatia sobre el pas al llibre digital. Considerava que seria un error voler transformar les novel·les en una altra cosa només per fer-les ‘més populars’.

Tot amb tot, l’autor, molt afeccionat a la música i pianista de formació, havia compost les bandes sonores de les novel·les, que havia interpretat l’Orquestra Simfònica del Vallès.

The post S’ha mort l’escriptor Carlos Ruiz Zafón a 55 anys appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Massa preguntes


(A l'Aixeta, carícies literàries , i més, per als mecenes, a partir de 2 euros.)
Categories: literatura

Pàgines