Exposició d'Antoni Miró en l'IEC de Barcelona -- 8-juny: vídeo-conferència de Carles Muñoz Espinalt

A MIQUEL MARTÍ I POL / ANTONI MIRÓ

Des del 28 de maig fins al 29 de juny de 2009
«Mirades Creuades»
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
C/ del Carme, 47 - 08001 Barcelona
Tel.: 932 701 620

Veure llibre d'exposició amb pdf:
http://www.antonimiro.com/images/noticies/2009/Institut%20de%20estudis%20Catalans.pdf

Antoni Miró
art@antonimiro.com
http://www.antonimiro.com

------------------

8-juny: vídeo-conferència de Carles Muñoz Espinalt

Els emplaço a la projecció de la vídeo-conferència de Carles Muñoz Espinalt, Actituds davant del mirall que es celebrarà el proper dilluns dia 8 de juny a les 6 de la tarda i repetició a 2/4 de 10 del vespre.

A la seu social de l'Associació de Practicants de la Psicoestètica
Pau Claris 184, 4t 1a
Tel. 93 215 02 81

Carles Muñoz Espinalt, escriptor, psicòleg, grafòleg, especialista de nivell mundial en Psicoestètica, mestre de destacats especialistes, perruquers, etc. de Barcelona i arreu (visqué prou anys als EUA).

Algunes citacions de Carles Muñoz Espinalt:

(Als colonitzadors, quan venen a "provincias" i assisteixen a una ballada de folklore català) "només els manca el Salakof” (Carles M. i Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

“Quan els francesos us desitgen: “Bon apetit”, posen l’èmfasi del fet no pas en el que hom s’empassa, sinó en la gana que tingui. És com si us diguessin: “Allò que cal és que hi hagi gana”. L’inconscient col”lectiu dels francesos revela que temps ha que no tenen fam. Creu que no pot fallar el menjar i sí l’apetit (…) En canvi, els castellans en la mateixa ocasió tenen un altre punt de vista: us diuen: “Que aproveche”. Manifesten, inconscientment, que la qüestió important és que s’aprofiti tot el que es cuina. És com si advertissin que les reserves del rebost mai no són gaires i la gana sempre és intensa. Es pareteix d’un atàvic pensar en els àpats endarrerits. Els catalans, que de tot fem un problema de sensibilitat personal, diem quasi sempre: “Que vagi de gust”. La teoria sembla que doni més importància al fet que ens agradi que no pas a la gana o al menjar. Ens ha de venir de gust. I, venir de gust o no, és de cabdal importància entre nosaltres. Per això mots com “tolerància” o “llibertat” mai no fan so de buit en el cor de cada català” (Peculiaritats-Segones intencions, 1967, Ed. d’Aportació Catalana, de Carles Muñoz Espinalt).

“Maragall ho va veure clar: “Porque he aquí cómo mata la parodia: se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡infeliz!, y le están matando el alma. “La venganza catalana”: “La venjança de la Tana”. ¡Ja, ja, ja! ¡Qué exacto, qué bien encontado, qué divertido! Y el sentimiento catalán de lo heroico se va al diablo” (...) Ara que parlem amb tot l’espinguet de desmitificació serà profitós de popularitzar-la, ja que, sovint, més que el noble afany de desfer mites, tenim la tendència iconoclàstica de viure sense símbols. Hem de saber comprendre on acaba la desmitificació i on comença la rebentada” (Rebentades-Segones intencions, 1967, Ed. d’Aportació Catalana, de Carles Muñoz Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

“Els països curts de feina tot ho esperen de la situació dels planetes o de veure passar un gat negre. No heu observat que els pobles on la gent viu més desmoralitzada per la misèria són els que volen ésser més morals? Són miratges del fatalisme i falses compensacions de la gana.
Caldria que existissin cursos i escoles per a formar els immigrats dintre l'ànima del país on han anat a raure. I formar-los d'una manera accelerada, ja que ells en tenen, inconscientment, un ver desig. Ara que no senten de prop les morrades del cacic, voldrien oblidar la seva cara. Seria la millor manera de refer-los l'esperit. Deixar-los de banda, com si no haguessin d'assimilar noves vivències, té el risc de limitar llur existir al simple dring de la cassola. Llavors, desconcertats, els costa més del compte de saber edificar un nou niu amb l'escalf espiritual de l'ambient d'adopció. Sapiguem descobrir-los l'ànima d'allò que serà llur/d'ells. Ells, que no havien tingut mai res, a la llarga, sabran millor que ningú de valorar-ho.
Allà on no us neguen el pa, és on millor creuen en l'esperit. I on creuen en l'esperit pot haver-hi una pàtria. Sense pa no hi ha comunió d'ànimes.
Si heu emigrat, fugint de la fam, i heu trobat un país on us deixen guanyar la vida, on el senyoret ja no va amb esperons per a pujar a cavall, i on tothom té gavardina, no en dubteu, mireu d'aprendre'n l'idioma i abraceu-ne els costums: és la vostra pàtria espiritual. La pàtria és això d'ara: una mare. Procurar que, al fill, no li manqui el pa de cada dia, no és la prova palesa d'una mare amorosa? Hi ha maternitats i "maternitats". Sempre és més nostra la mare adoptiva que la mare despreocupada” [extret de Guanyar-se la vida, inclòs al llibre Obra escrita, de Carles M. Espinalt, Ed. El Llamp].

“Tothom sap que els poetes fan moure els pobles, però molts poetes els haurien fets moure i remoure si no s’haguessin embdalit amb la mateixa poesia” (Vocacions-Segones intencions, 1967, Ed. d’Aportació Catalana, de Carles Muñoz Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

“En el supòsit que a mi m´amoïnés tenir un cognom castellà, sensació que no experimento, tractant-se del nom Muñoz sentiria la joia de saber-lo de reminiscències jueves. Poble, el jueu, amb el qual m´hi sento identificat, perquè els jueus, com els catalans, han patit un drama –ells més que nosaltres- que no voldria ni per al meu pitjor enemic: veure´s a punt d´ésser exterminats com a poble i per pobles –més forts en gent, però més pobres d´ànima- que detesten i envegen catalans i jueus, sense saber-ne ben bé les causes” (Carles Muñoz Espinalt, 1920-1993).

“Estrafet i esquifit el significat de la paraula seny, fàcilment ens podem perdre quan la volem fer servir de punt de referència. S'esdevé així en el concepte que té del seny un historiador tan notable com Vicens i Vives, que ja parteix d'aquest error quan ens diu: "No t'hi emboliquis -heus ací la divisa del seny davant de qualsevol conjuntura vital."
Altrament, pensem, si el seny té com a norma quedar-se a casa davant qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d'anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és la rauxa?
Si fóssim un poble d'arrauxats no tindríem fama de gent de seny, [i] encara que aquestes rauxes només es presentessin de tant en tant, n'hi hauria prou per a desacreditar el nostre prestigi de persones assenyades. Hi ha característiques psicològiques que s'exclouen mútuament. O som arrauxats o som assenyats. No podem parlar d'un poble de poc ni molt de seny, si sense com va ni com ve, arribada la rauxa ho desfà tot d'una revolada. Si fos així, a una mena de gent d'aquesta naturalesa, ningú no els retornaria el prestigi de raonats i amb judici, passat el dramàtic esbojarrament. La rauxa pinta el caràcter amb tons que no es descoloreixen. Si la rauxa fos autèntica, ja no restaria ni record del seny o no gosaríem aplicar-nos la paraula.
El fet és que el seny es deforma en l'ànim de molts en una qüestió de "no t'hi emboliquis" o en un mirar on el poc ja els sembla massa. Però aquesta actitud, si bé existeix, no és pas una reacció de seny, sinó de timidesa.
Minat per l'aprensió, el tímid mai no troba el punt just per a començar les coses -nova i considerable negació del seny-. Es deleix per fer el que pensa, però no gosa. Ben diferent de l'home assenyat, que, reflexiu i concret, pensa bé les coses, però després, sense fer-se esperar, actua d'acord amb les seves meditacions ben determinades” [extret de Seny no és timidesa, inclòs al llibre Obra escrita, de Carles M. Espinalt, Ed. El Llamp].

“Ferran Soldevila ens demostra clarament que els catalans també tenim esperit bel·licós (Veg. “Els catalans i l’esperit bel·licós”, Ed. 62). Sabem combatre quan arriba l’hora, encara que –remarca l’historiador- no hem sabut sempre trobar les causes netes i clares per les quals val la pena de lluitar. Amb tot, en l’anàlisi psicològica de Ferran Soldevila manca un tret essencial per a comprendre la mentalitat catalana davant el combat. D’acord que el català té esperit bel·licós –àdguc pot ésser un poc saguntí-, però és pobre d’esperit de victòria. Lluita en una guerra, però desconfia que pugui guanyar. Els motius d’aquesta sensació, cal cercar-los, per una banda, en el fet atàvic d’haver defensat tantes causes perdudes; per l’altra, és tan assenyat que no posa la suficient inconsciència en la manera de preveure la victòria. Li repugna que moltes victòries, més que a l’heroisme, puguir ésser atribuïdes al vi que fou subministrat a la tropa. Per això la forma de combatre del català té una manera ben peculiar de fer i mantenir la moral. Íntimament, demana més heroisme que cap, dubta de la victòria i segueix lluitant com si res. Tot plegat justifica la música de l’Himne de Catalunya que crida a la lluita, però sembla recelar, en molts compassos, del triomf” (Combats-Segones intencions, 1967, Ed. d’Aportació Catalana, de Carles Muñoz Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

QUI DESCONEIX LA HISTÒRIA DE LA SEVA PROFESSIÓ, PER HABILITATS QUE TINGUI NO PASSA DE LA FASE INFANTIL (C.M. i ESPINALT)

SABER QUÈ POT DIR-SE, A QUÍ, COM S´HA D´EXPRESSAR, QUAN ÉS EL MOMENT I QUINA FORÇA SUGGESTIVA RECLAMA, CONSTITUEIX EL DO MÉS DESITJAT DELS HUMANS; QUI NO HO SENT AIXÍ, ÉS UN ESMAPERDUT QUE MAI PODRÀ ÉSSER BON PROMOTOR NI DIRECTIU DE RES (C.M. i ESPINALT)

ALLÓ QUE VALORA UN ÉSSER HUMÀ, NO ESTÀ EN EL QUÈ SAP SINÓ EN QUÈ DIU I FA AMB EL QUÈ SAP. (C.M. i ESPINALT)

L´HOME QUE ACONSEGUEIX DE DOMINAR PLENAMENT UNA PROFESSIÓ, MAI NO SERÀ UN FRACASSAT. (C.M. i ESPINALT)

NO HI HA UNA BELLESA EXTERIOR SENSE UNA HARMONIA INTERIOR. (C.M. i ESPINALT)

EL VICTORIÓS ÉS L´HOME QUE DESPRÉS D´UN FRACÀS VA TORNAR A LLUITAR: EL FRACASSAT ÉS UNA PERSONA QUE NO VA PROVAR RES MÉS. (C.M. i ESPINALT)

TOT ÈXIT ÉS UN FRACÀS, SI NO ES REFLECTEIX EN EL SEMBLANT DEL TRIOMFADOR (C.M. i ESPINALT)

COM MÉS M´ESFORÇO, MÉS SORT TINC (C.M.i ESPINALT)

QUAN DEIXEM D´ACTUALITZAR LA PRÒPIA IMATGE, COMENCEM A VIURE COM A MARGINATS. (C.M. i ESPINALT)

QUÍ MOTIVA AL MOTIVADOR?.LA JOIA DIVINA DE CREAR EL CLIMA PSÍQUIC QUE ELL VOL.(C.M. i ESPINALT)

SENSE UNA COHERENT INTERPRETACIÓ DE SÍ MATEIX I DEL POBLE ON HOM S´ARRELA, NINGÚ POT TENIR LA PERSONALITAT DESITJADA. (C.M. i ESPINALT)

AL CEL DELS QUI ES GUANYEN LA VIDA, ELS POBRES D´ESPERIT MAI NO HI ENTREN PER LA PORTA GRAN.(C.M. i ESPINALT)

ÉS EL MIRALL I NO EL GOS EL MILLOR AMIC DE L´HOME.(C.M. i ESPINALT)

NO HI HA JOVES I VELLS, SINÓ JOVES I MALALTS.(C.M. I ESPINALT)

LA MODA, EN DARRERA INSTÀNCIA, INTENTA VESTIR EL GEST.(C.M. i ESPINALT)

LA MODA, O ES DEMOCRÀTICA O NO ES MODA.( C.M. I ESPINALT)

L´AUDÀCIA SENSE SENY ES PERILLOSA ;EL SENY SENSE AUDÀCIA, INÚTIL.-(C.M. i ESPINALT)

--------------

http://www.veupropia.info/
http://www.congrescatalanista.cat/
Bons preus i bona qualitat: http://www.adocse.com/
http://webs.racocatala.cat/cat1714/
Pel Canvi de xip: http://wave.prohosting.com/Fortesa/
http://blocs.mesvilaweb.cat/mrocar/
http://blocs.mesvilaweb.cat/smolins9

temes_noticies: