Vilaweb

El síndic qualifica d'extremadament greu la situació de la Vall d'Aran

El síndic d'Aran, Carlos Barrera, qualifica d'extremadament greu i complicada la situació en què ha quedat la Vall d'Aran arran dels aiguats. Barrera afirma que la situació empitjora i que les precipitacions es poden allargar encara més. El síndic lamenta les pèrdues 'descomunals' que provocaran els aiguats, però celebra que la previsió i el marge que han tingut per preparar-se i prevenir els danys 'ha fet que no hi hagi hagut cap víctima mortal, que és el més important'.

Evacuacions ahir a la tarda

Uns quatre-cents ciutadans van ser desallotjats ahir a la tarda del centre de Viella com a mesura de precaució pel creixement del riu Nere, que travessa el centre de la població, tot i que encara no s'havia desbordat. El conseller d'Interior, Ramon Espadaler, ja avisava a migdia que segurament hi hauria més evacuacions a la Vall d'Aran, que viu una situació caòtica a causa de l'enorme crescuda dels rius, sobretot la Garona, que es va desbordar. I en declaracions a VilaWeb, el batlle de Viella ja avisava al matí que tots els esforços es concentraven a evitar el desbordament del riu Nere, assegurant que si passava 'els problemes es multiplicarien per mil'.

ENTREVISTA al batlle de Viella, Àlex Moga: 'Si el Nere es desborda, els problemes es multiplicaran per mil'

La prevenció, clau

Barrera es mostrava ahir confiat que la situació de prealerta a la Vall d'Aran des de divendres i les alertes dels últims dies havien estat crucials per prevenir mals majors. 'Tothom ha tingut moltes hores de reacció i aquest ha estat el factor que ha comportat que no hi hagi hagut cap víctima mortal.' 'Els danys són descomunals', va dir, 'però almenys no hem hagut de lamentar cap víctima mortal, que és el més important.'

Segons Barrera, els aiguats es van produir per una suma de factors, com el desgel de les dues últimes setmanes, l'increment del cabal dels rius i l'augment de la capacitat que podien suportar les lleres, que ja estaven al 80%, sumat a les precipitacions a partir de dilluns a la nit. Per això divendres ja es van prohibir totes les activitats a la vora dels rius.

La informació de Protecció Civil, actualitzada a través de Twitter:

Tuits de @emergenciescat

El valencià és un llenguatge iber, segons una proposició delirant del PP a les Corts

El Partit Popular continua la seva deriva identitària al País Valencià i ho fa contra tota raó acadèmica. Ara vol aprovar una 'proposició no de llei de tramitació especial d'urgència' que exigeix a la RAE que reconegui 'el valencià en la seva categoria de llengua o idioma propi dels valencians', amb una argumentació delirant. Afirma que el valencià és una evolució de l'ibèric que va tenir després aportacions fenícies, gregues i llatines fins a arribar a la forma actual.

En una exposició de motius plena de faltes d'ortografia, el PP diu que 'després de desenes de milers d'anys de vida durant la prehistòria, amb la cultura ibèrica en el territori de l'actual Comunitat Valenciana, des del Sènia fins al Segura, els valencians comencem a escriure un dels períodes més brillants de la història d'Espanya'.

'En la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua.'

I hi afegeix: 'La parla dels valencians, que parteix sens dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma en què la coneixem.'

I encara: 'Actualment, el nostre idioma valencià, després del fecund Segle d'Or de les lletres valencianes, el primer de la península, i després del cultiu posterior durant poc més de sis-cents anys, ha aconseguit una identitat i personalitat pròpies que permeten considerar-la, sens dubte, com a llengua o idioma, de manera que els valencians tenim tot el dret del món de denominar-la i regular-la com considerem convenient, tal com han reconegut i reconeixen els més reputats i independents filòlegs i lingüistes.'

I a continuació reclama a la RAE el retorn a la definició que va fer del valencià en ple franquisme, el 1959: 'La Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, en el seu diccionari de 1959, va definir el valencià com a "llengua parlada en la major part de l'antic Regne de València", segons acord acadèmic de la docta institució.' I denuncia el canvi d'aquesta definició el 1970 a mans de l'acadèmic Rafael Lapesa, que va definir el valencià com a varietat del català.

I resol: 'Les Corts insten el Consell a dirigir-se a la RAE, sol·licitant que en virtut dels acords del 1959, i de quant establix el vigent Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, es reconega al valencià la seua categoria de llengua o idioma propi dels valencians que es parla a la major part de la Comunitat Valenciana, i així ho faça constar en la pròxima edició del Diccionari.'

Presentacions del llibre de Vicent Partal 'A un pam de la independència' dijous a Palma i divendres a Sant Feliu de Codines

Hernn Karits: 'La cadena humana al Bàltic va ser el cim en el procés d'independència'

Hernn Karits va viure de molt a prop de cadena humana dels països bàltics, que es va conèixer com la Via Bàltica. Aquell agost del 1989, dos milions de ciutadans d'Estònia, Letònia i Lituània van cobrir, enllaçats de les mans, els 560 quilòmetres que separen Tallin de Vilnius. Va ser una gran demostració de força independentista que l'ANC vol repetir amb la cadena prevista per a l'11 de setembre. Karits, que després fou un dels encarregats de delimitar les fronteres de la nova república amb Rússia i Letònia, va viure la cadena humana com a organitzador, coordinant els diversos grups que la formaven. Ara és a Barcelona per a promocionar la Via Catalana de l'11 de setembre.

—La independència d'Estònia va ser un procés molt ràpid. Com el recorda i com recorda el paper de la cadena humana?

—A mi em sembla, vist des d'avui, com un somni molt llarg, no curt i ràpid. Segurament, des de la perspectiva de la història, que és tan llarga, tot el que va passar aleshores pot semblar ràpid, però en realitat, estant dins de tot aquest moment i vivint-ho en directe, a nosaltres ens semblava que per arribar a la fita de la independència el camí era interminable.

—Què va significar la cadena humana, la Via Bàltica?

—En aquell moment no podíem continuar fent el camí sols. Calia fer conèixer al món el llarg camí dels països bàltics: què desitjàvem a Estònia, Letònia i Lituània, quina era la situació i per què ens hi trobàvem. La cadena bàltica va ser un cim de la muntanya en tot aquest procés, el qual havia de demostrar al món que existien uns estats i unes nacions com aquestes que estaven a punt de naufragar. Per tot això, el principal objectiu va ser fer conèixer la nostra realitat, i això realment ho vam aconseguir. La cadena bàltica va arribar a tot arreu a través de la televisió.

—Contra el que vostès esperaven, Occident no els va ajudar i va pressionar molt perquè no trenquessin la Unió Soviètica. Quin record en té?

—Els estonians ja som d'aquesta manera: una mica tossuts i consistents; en un país nòrdic no es pot viure d'una altra manera. Ja sabíem i copsàvem que per part dels països occidentals, malgrat tot, no tindríem un gran suport. I això passava perquè a Rússia hi havia un procés de democratització, que hauria pogut durar desenes d'anys i encara ara no hi ha arribat del tot. Però nosaltres no teníem temps d'esperar. I és per això que de manera tossuda i consistent vam insistir en la independència conjuntament els tres països bàltics. No vam fer cas dels arguments que ens demanaven ajudar a la democratització de la Unió Soviètica i no trencar la relació amb ells. Era el moment de la nostra independència i no podíem acceptar condicionants de ningú.

—Creu que la cadena humana catalana de l'11 de setembre pot repetir l'efecte de la Via Bàltica?

—La Via Bàltica, ara, és fins i tot en les llistes de la UNESCO, i crec que realment va ser un fet que va impressionar les nacions del món. Per una altra banda, em sembla que realment els esforços dels catalans es coneixen poc. En aquest sentit la vostra cadena us pot aportar més autoconfiança per als vostres desitjos. I crec que el món us pot conèixer millor però no necessàriament perquè això sigui cap repetició; jo no ho veuria com una repetició de la nostra cadena. Més aviat és la vostra oportunitat històrica...

—Quina visió creu que tenen els estonians del procés independentista català?

—Els catalans sou una nació coneguda a Europa i els estonians coneixen prou bé desitjos i situacions anàlegs als vostres, ja que també Estònia va voler començar el camí amb la independència econòmica, és a dir, anant primer pel camí que podríem anomenar suau. La meva opinió és que amb Estònia no hi haurà cap problema per al vostre reconeixement, perquè nosaltres vam ser ràpidament reconeguts per tothom i ara la nostra missió és donar suport als altres, a Catalunya també.

—S'imagina com seria la seva vida si no s'haguessin arriscat en el procés i no haguessin obtingut la independència?

—Les emocions van ser fortíssimes en aquell moment i em sembla que no pensàvem mai en el risc que podríem tenir. No ens importava el risc ni els senyals de perill, tot i que hi havia confrontaments molt violents a Vilnius o a Riga. Era clar que no es podia preveure res. Però no sé ben bé què podria dir, ni m'ho imagino! La Unió Soviètica ja no existeix i jo no m'imagino que ara jo continués vivint en una Unió Soviètica, que en aquell temps dèiem que era la presó de les nacions. No m'imagino perdre les llibertats que tinc ara, com la de poder venir a una ciutat com Barcelona... És impensable per a mi.

Entre Mandela i Pujol

Ozgur és una assessora del BDP al parlament d'Ankara. És una experta en lleis que parla de forma fluïda nombroses llengües i està molt més que ocupada amb el difícil procés de redacció de la nova constitució. Malgrat que tothom s'ho pensa, ella no és kurda sinó turca, cosa que enerva de manera molt especial els nacionalistes turcs, que l'acusen una vegada i una altra de traïdora. 'Hi ha hagut vegades en què en reunions al parlament han estat a punt de pegar-me', diu mentre mou constantment la cama, un tic que pel que veig és permanent.

La redacció de la nova constitució turca esperen els kurds que siga el punt culminant del procés de canvi que estan vivint. No es pot dir que siga un procés encara radical, però cal reconèixer que venint dꞌon venien els avenços són notables. Fins i tot tenint en compte que el nombre de presos polítics és incomptable, que les detencions són quotidianes o que les patrulles de la policia continuen amenaçadores als carrers de Van i les principals ciutats kurdes, amb les torretes obertes al sostre des dꞌon emergeix una metralladora.

De totes les coses que han passat tan ràpidament en pocs mesos, la més sorprenent és lꞌemergència dꞌAbdullah Ocallan com a interlocutor del govern turc. Ocallan, enemic públic número u de lꞌestat, parla, de moment només parla ell, amb el govern turc i proposa passos per a una solució raonada del conflicte que fa dècades que dessagna aquest país. El Kurdistan sꞌho mira amb la respiració continguda. Lògic si tenim en compte que ningú no es posa dꞌacord amb les xifres de morts del conflicte, però no baixen mai de 20.000 des del 1984 fins avui.

Ocallan, el Mandela kurd

Des que Abdullah Ocallan va ser detingut ja han passat catorze anys, però en aquest temps el moviment kurd no ha deixat els seus atacs malgrat que la persona que tothom considera el seu principal líder ha passat deu anys en complet aïllament a lꞌilla dꞌImrali, al Màrmara. Des del 2009, Ocallan ja no estava sol perquè hi havien traslladat uns altres presos del PKK, però ara, aquest mig any que portem de 2013, ho està menys que mai.

El 21 de març passat Ocallan va cridar el PKK a fer un alto-el-foc que efectivament fou seguit per la guerrilla. Ho va fer a través dꞌun missatge llegit a la més gran concentració kurda que es recorda, el Newroz de Diyarbakir. Malgrat la prohibició, lꞌany nou persa, el Newroz, sempre lꞌhavien celebrat els kurds botant fogueres i ballant al mig del carrer. Lꞌany 2000 el govern turc ho va autoritzar per primera vegada però prohibint el nom de ꞌkurdꞌ. Sꞌhavia de dir Newruz i no Newroz, calia especificar que era ꞌla festa de la primavera turcaꞌ i no es podia celebrar barrejant-hi cap classe de reivindicació política. 

Aquest any, però, el govern turc va permetre finalment que la festivitat fos celebrada de manera massiva i organitzada, amb el resultat de més dꞌun milió de kurs concentrats a Diyarbakir per a escoltar el missatge dꞌOcallan que obria la porta a un procés de pau. Els versos del poeta Melaye Ciciri sobre el Newroz, (ꞌLlum per a nosaltres i foscor per a la nitꞌ) van fer de pòrtic a un discurs llegit on el màxim dirigent del PKK cridava a abandonar la lluita armada i a iniciar negociacions de manera immediata amb Turquia.

I des dꞌaquell dia alguna cosa es mou. No està clar el que és, però. Ocallan parla amb el govern turc i insisteix que la independència no és allò important sinó lꞌautonomia de les persones i aquesta ꞌautonomia democràticaꞌ sobre la qual tothom especula. Alguns dins el moviment kurd ho veuen com una traïció però les seues veus són silenciades ràpidament. Ocallan és un mite per als kurds i això pesa. Són massa anys de defensa tancada del líder empresonat com per a poder-lo criticar obertament ara. Aquests dies he preguntat a una dotzena llarga dꞌinterlocutors, de totes les faccions polítiques kurdes, si pensaven que Ocallan continua en el poder i si la gent seguirà les seues tesis. I la resposta ha estat homogènia sempre i per part de tots. Ningú no ho dubta, ni tan sols els seus crítics. ꞌCentenars de milers de kurds es tirarien a un pou si els ho digues Ocallanꞌ em va dir un diputat kurd al parlament dꞌAnkara, que em va aclarir ràpidament que a ell no li agradava aquella realitat, però no la podia negar.

L'autonomia com a eixida

Una de les grans incògnites de tot plegat és saber per què ara Turquia aparentment sembla disposada a promocionar Ocallan. He dit promocionar, sí. Perquè a poca gent se li escapa que en política lꞌescenografia és molt important i el govern turc està escenificant en Ocallan un nou Mandela. Un presoner confinat durant anys amb la màxima duresa. Un líder que la presó ha fet més gran encara. I que comença a parlar discretament amb la intel·ligència turca, com Mandela ho féu amb la sud-africana. I que comença a rebre visites oficials a la presó, vivint ara no ja en una cel·la sinó en una petita caseta. És massa igual com per a no cercar les comparacions. Però per a què? I per a què ara?

Entre els kurds hi ha dues explicacions, segons quin siga el teu interlocutor. Per als uns és la prova que Turquia no pot més. Simplement necessita acabar amb la sagnia econòmica i humana de la guerra kurda i sap que Ocallan és qui ho pot fer. Lꞌestat turc gasta una quantitat enorme de diners en el conflicte i, encara que la Unió Europea considera el PKK terrorista, això no obvia que les denúncies de maltractament i tortures als seus presoners siguen un gran impediment per a seguir discutint lꞌadhesió europea. Simplement els turcs no poden més, diuen els partidaris dꞌaquesta versió.

Per a uns altres, però, molt minoritaris segons que mꞌha semblat entendre, Ocallan és una mena de Tarradellas que sꞌempesca lꞌestat per a evitar mals majors. El discurs dꞌOcallan ses compassa a estones, molt sorprenentment, amb el del primer ministre turc Erdogan, que ha arribat a dir que turcs i kurds poden trobar-se perfectament... en lꞌIslam. El vell líder guerriller, en aquest sentit, podria donar credibilitat a lꞌautonomia en un país que no hi confia. I evitar que els kurds més radicals aprofiten la conjuntura actual de dos estats kurds ja funcionant a Irac i Síria per a donar un cop definitiu a Turquia. 

Ozgur opina, en qualsevol cas, que això tampoc no serà tan senzill: ꞌTurquia ha de fer passos concrets i el primer pas és sens dubte l’alliberament dꞌuns quants milers de presos polítics kurds.ꞌ Segons ella, tot i el respecte que la gent té per Ocallan, només si hi ha canvis perceptibles, especialment pel que fa a la repressió, es farà possible seguir el camí de la negociació. Una negociació que tindrà la prova de foc en un hipotètic reconeixement de la nacionalitat o la cultura kurda. Ara mateix ningú no es planteja, per exemple, que el kurd puga ser declarat llengua oficial a Turquia, com ja ho és a Irac. Però des del març les coses estan canviant molt ràpidament i ningú no sꞌatreveix tampoc a dir on és el límit.

No deixa de ser curiós, però, vist des del nostre país, que els defensors de lꞌautonomia, curiosament, sꞌemmirallen en el cas català i concretament en la tasca del president Jordi Pujol. Resulta sorprenent, a mi em va sorprendre, sentir parlar amb passió sobre Pujol, ací en ple Orient Mitjà, però passa. I em demanaven si el conec, si mai havia parlat amb ell, gairebé emocionats per la proximitat. Els seus seguidors, si és que és correcte definir-los així, expliquen que durant vint-i-tres anys Catalunya sꞌha construït com a nació en el marc democràtic espanyol i que això demostra que hi hauria una eixida possible sense haver de portar el conflicte amb Turquia al final. 

Els dic que això és cert, que Pujol va bastir moltes estructures nacionals, però que la via de lꞌautonomia al final sꞌha demostrat que és una via morta i que el mateix Pujol ho ha certificat amb les seues darreres declaracions, afirmació que genera un enorme estupor entre els presents. Tant que em veig obligat a cercar la notícia i passar-la pel Google Translate. I he de dir que si bé ignore com va ser dꞌacurada la traducció, sí que puc dir que la discussió posterior va durar hores.

El Kurdistan és, doncs, en una cruïlla històrica. Després de la consolidació de lꞌestat kurd a lꞌIrac, aquesta primavera sꞌha començat a bastir un altre estat kurd a Síria i sembla que sꞌobre tímidament la porta a un futur diferent per als kurds de Turquia. Tota una primavera inesperada, allà on les fronteres es mouen com els núvols.

Què he de fer per exercir la sobirania fiscal?

Ja són divuit els municipis i administracions que exerceixen la sobirania fiscal. I més de cent que han aprovat mocions per a fer-ho, a més d'empreses i ciutadans que també ho fan, entre els quals tots els diputats d'Esquerra i la CUP. Però què s'ha de fer per pagar els impostos a l'Agència Tributària de Catalunya i no a la hisenda espanyola? On van a parar aquests diners? Ho pot fer tothom? Com s'ha de fer perquè sigui legal? Totes aquestes preguntes i les que puguin sorgir són les que respondran els representants de la plataforma Catalunya Diu Prou i de l'Assemblea Nacional Catalana dijous a l'Espai VilaWeb, en un acte obert a tothom. A l'acte s'explicarà detalladament el procés per a exercir la sobirania fiscal i se'n facilitarà la documentació necessària. Carme Teixidó, de Catalunya Diu Prou, en dóna detalls i explica el motius per a fer-ho.

—En quin moment va sorgir la idea de pagar de manera efectiva els impostos a l'Agència Tributària Catalana? 
—Un grup d'entitats i persones vam decidir començar a fer accions de denúncia i de desobediència que provoquessin algun canvi polític. Per a molts de nosaltres hi hagué un abans i un després de les consultes sobre la independència perquè van demostrar que podíem fer allò que volíem fer. Aquest va ser el primer impuls per a la creació de la plataforma Catalunya Diu Prou. I, per una altra banda, pensem que l'independentisme fa moltes accions festives i simbòliques però poques d'eficaces que es tradueixin en fets. Els que formem part de la plataforma vam decidir començar a treballar i fixeu-vos que avui, després d'un any i mig, el mateix govern ja parla de sobirania fiscal i tots els diputats de dos partits del parlament s'han declarat sobirans fiscalment.

—Els primers a fer-ho van ser els joves empresaris de Siurana a l'abril de l'any passat, oi?
—Sí, però no van ser ells i prou. Ells i vuit empresaris més. Nosaltres vam ser al seu costat i vam articular la metodologia del procés. Una metodologia que funciona i que, com hem vist, s'ha demostrat vàlida.

—Com es fa perquè sigui una acció legal?
—Sí, bàsicament el que hem fet és inventar una metodologia que sigui emparada per la legalitat vigent. I la prova que no fem res il·legal és que fa un any i mig que una sèrie de persones, empreses i ajuntaments ho fan i ningú no ha rebut cap mena de sanció. És més, tothom està al dia amb la hisenda espanyola. Fins i tot hi ha unes declaracions del delegat de la hisenda espanyola a Catalunya en què valida aquesta metodologia. A l'acte de VilaWeb donarem totes les explicacions i la documentació jurídica. I també passarem en vídeo aquestes declaracions que comentàvem del delegat d'Hisenda a Catalunya.

—I si jo vull fer-ho, què he fer?
—És un procés senzill que explicarem amb detall a l'acte. Bàsicament es tracta d'enviar tota la documentació habitual a la Hisenda espanyola, demanant que es faci el cobrament per domiciliació bancària. Però en lloc de domiciliar el pagament al nostre compte, ho fem al compte de l'Agència Tributària de Catalunya. Prèviament, haurem fet un ingrés del que ens tocava pagar en aquest compte de l'Agència. El principi és el mateix per a empreses i per a particulars, amb petites diferències en la documentació. Per tant, la hisenda espanyola acaba cobrant igual els diners.

—Si els diners acaben anant a Madrid igualment, de què serveix?
—És una manera d'avançar feina. El fet de tenir els diners a Catalunya el dia que decidim, ja sigui per referèndum ja sigui per proclamació, ser independents, és molt important, sobretot perquè hi haurà un procés de mediació i de negociació. Quan negocies no és el mateix tenir els diners a la teva butxaca que a la butxaca de l'altre, encara que siguin teus. I serveix per tenir una agència tributària en ple funcionament el dia de la independència. D'altra banda, Catalunya genera diners de sobres per continuar funcionant igual l'endemà de la independència. Però si aquests no els tens o no te'ls donen o no els pots recollir, com ho farem? Per això és important. Fent sobirania fiscal el que fem és atorgar el poder a la caixa catalana per dir, arribat el cas: 'Ep, que aquests diners són nostres, tanco la caixa.'

—El govern diu que prepara un mecanisme perquè els ajuntaments puguin pagar de manera automàtica els impostos a l'agència catalana. Hi heu parlat, amb el govern?
—Hem parlat amb alguns alts càrrecs i hem demanat les entrevistes amb membres del govern que ens han semblat oportunes per explicar la nostra iniciativa. I sí, hem parlat, però poca cosa més. Sabem que treballen en la sobirania fiscal, però no sabem en quins termes ni amb quins terminis. Tenim calendaris diferents, cosa que d'altra banda no és cap problema.

—El sistema és legal, però en canvi Llanos de Luna ha denunciat l'Ajuntament de Vic per la moció a favor de la sobirania que va aprovar…
—És molt curiós, perquè denuncia Vic per una moció que proclama la intenció de fer-ho, però en canvi no ha fet res contra els ajuntaments que ja ho fan, com l'Ajuntament d'Alella, que ho fa des del mes de gener cada mes. Jo crec que Llanos de Luna fa una denúncia per espantar la gent. En aquest cas parlem de diners i, ara més que mai, la gent té por de perdre'n. Per tant, entenc aquesta denúncia com una acció dissuasiva; saben que perdrà, perquè jurídicament no pot fer-hi res. El problema és que a aquest pas ens podria denunciar per qualsevol cosa: per tenir estelades als balcons, per encendre milers d'espelmes, etc. A aquest pas ens pot acusar a tot el poble català de secessió. El que ella vol és espantar per evitar que la sobirania fiscal sigui massiva. Però el que pensem des de la plataforma és que ens hem de mantenir ferms. Els ciutadans i, sobretot, els polítics.

Fot-li castanya al catanyol (III)

Si el primer dia les catanyolades eren (molts ho vau dir) massa fàcils, les d'aquesta setmana tot al contrari: de fet no solament hi havia truc (al vídeo n'eren dues), sinó que la de l'anunci de Petromiralles no era lèxica sinó fonètica. Perquè el catanyol no són només barbarismes o calcs verbals sinó també pronúncies a la castellana.

Abans, però, les catanyolades d'aquesta setmana:

1. Televisió (nivell 2): (Telenotícies de TV3, 17 de juny de 2013). Aquesta catanyolada és doble, perquè som així.

2. Premsa escrita (nivell 2): 'A la venda 30.000 noves entrades per al 'Concert per la Llibertat'. Aquest dilluns a partir de les dotze del migdia es podran adquirir les localitats' (El Periódico, 17 de juny de 2013, enllaç)

Recordeu que les solucions s'han d'enviar a través d'aquest formulari, on haureu d'indicar les vostres dades i especificar la resposta en el camp 'Catanyolades'. Al camp que hi ha a continuació, 'Solucions', hi heu d'escriure les propostes per corregir-les. La setmana que ve direm les solucions i el guanyador del concurs. I ara sí, les solucions d'aquesta setmana.

'Agafeu-vos' i 'les prenen'
 
L'ús pronominal dels verbs en llenguatge col·loquial és molt propi del castellà ('¿Nos tomamos unas cañas?', 'Me bajo del autobús') però en català és molt infreqüent. Allà on el president Mas deia 'Agafeu-vos el mapa' havia de dir, simplement, 'agafeu el mapa'. Molts heu proposat altres verbs, com ara mirar, observar, prendre com a referència, però amb agafar ja anava prou bé.

Més punyent encara és la suplantació del pronom 'en' per l'acusatiu 'les' a la frase 'quins països prenen decisions i quins no LES poden prendre'. Dissortadament, aquest calc sintàctic del castellà (que no disposa del pronom EN) s'ha estès tant que a molts us ha passat inadvertit.

En canvi, no consideràvem catanyolada l'expressió 'endeutats fins a les orelles', no pas perquè no sigui castellanisme sinó perquè cronològicament és força anterior. N'hi ha que heu proposat 'Més endeutats que sant Pere i sant Bernat', que és una dita ben bonica però una mica fora de registre en una roda de premsa governamental, oi?
 
'Petromiralles'
 
La indústria que es dedica a l'explotació de petroli no és pas la petrolera sinó la petroliera, com heu denunciat la immensa majoria de vosaltres. Però, igual que amb l'expressió anterior, no és pas un barbarisme dels últims anys. De fet era el parany. Mal xinat, d'acord, però parany. La veritable pífia que comet el locutor, que observa escrupolosament la fonètica del català estàndard, és la pronúncia de la marca Petromiralles amb totes les vocals tancades, a la castellana. Això hauria estat pertinent si es tractés d'un parlant de determinades zones del català occidental, però en estàndard hauria de fer com a mínim l'última E neutra, i si m'estrenys una mica, la primera E oberta (no pas neutra; que voleu que s'ennuegui?) i la O àtona (tot i que, entenent petro- com un prefix i pronunciant-lo a la llatina, igual que el 'súper' de Club Supertres, per exemple, també hauria estat legítim).

Tal com diu l'Eduard Seoane, 'és molt fort que hi hagi incorreccions d'aquest tipus en anuncis enregistrats. En intervencions en directe és comprensible que s'escapi alguna pífia, però en missatges gravats...' (tot i que, tal com ens recorda Ximo Sanç, la CCMA prefereix la forma 'petroler').
 
Guanyadors de la setmana
 
David Valls Botet (que afegeix, a propòsit de Miralles: 'entre d'altres coses, és un cognom ben català').

Xavier Marí Tresserras (que ho rebla: 'i no s'hi val a dir que és un cognom valencià...').

Au, ànims que heu estat molts que n'heu encertades dues, o dues i mitja. Ara que ja anem fixant els marges d'exigència, segur que la setmana entrant no serà tan difícil.

La dignitat dels socarrats

En la guerra de Successió al tron hispànic, una batalla va desequilibrar la balança en favor del pretendent borbònic, Felip d'Anjou. El 25 d'abril de 1707, a la localitat manxega d'Almansa, les forces hispanofranceses van derrotar les tropes del país i aliats favorables a l'arxiduc Carles d'Àustria. La batalla d'Almansa, prolegomen de la caiguda del Regne de València, és recordada especialment a Xàtiva (Costera), cremada i arrasada pels Borbons poc després.

El general francès François Bidal d'Asfeld, amb una participació decisiva en la victòria borbònica del 25 d'abril de 1707 a Almansa, va ésser l'encarregat de dirigir l'atac contra Xàtiva, la primera població austriacista que es va trobar entrant en territori valencià. El setge va començar al principi del mes de maig del 1707 i, malgrat la desigual proporció de forces en favor dels atacants, la població va resistir dos mesos.

El 6 de juny es va produir la rendició de la ciutat i D'Asfeld, tot i que havia acceptat formalment la capitulació que li havien proposat des de dins, va ordenar 'pasar a cuchillo' tots els qui havien participat en la defensa de la ciutat. El duc de Berwick, comandant en cap de les tropes hispanofranceses a la guerra, va deixar escrit que mai no havia vist una obstinació com la de Xàtiva i per això va manar a D'Asfeld de deportar-ne els habitants a Castella i de destruir-la sencera, 'perquè serveixi d'exemple'.

La crema de Xàtiva (dossier especial del diari Levante) va començar el 19 de juny de 1707, avui fa tres-cents sis anys, i va durar fins el març del 1708. Únicament se'n varen salvar les esglésies i els béns dels felipistes. Més tard, Felip V va ordenar la reconstrucció de la vila, que volia anomenar Colonia Nueva de San Phelipe. A més de Xàtiva, algunes altres ciutats del país que van oposar resistència als borbònics foren cremades posteriorment, com Vila-real, Ares del Maestrat i Lleida. Des d'aleshores, els habitants de Xàtiva i d'algunes d'aquestes poblacions porten el motiu de 'socarrats'.

Commemoració de la crema

L'esgarrifós episodi del setge, deportació, destrucció i crema de Xàtiva no ha de caure en l'oblit: això és el que pensa el col·lectiu Xàtiva Renaix de les Cendres, nascut fa un any d'un grup de joves xativins amants de les particularitats i el caràcter de la capital de la Costera. El nom fa referència a l'incendi de fa tres-cents sis anys, però també al·ludeix a l'actual crisi econòmica: 'Si els xativins del 1707 van poder sobreposar-se a la crema de la ciutat sencera, els xativins actuals podran eixir de qualsevol altra adversitat que se'ls interpose en el camí, incloent-hi la crisi econòmica', deien fa un any en la presentació.

En col·laboració amb la resta d'entitats integrades a la Comissió Juny de 1707 (Raval Viu, Endavant la Costera...), Xàtiva Renaix ha preparat per a avui una conferència del cronista oficial de la ciutat, Agustí Ventura, a la sala noble de la Casa de Cultura (19.30), seguida d'una ofrena floral al monument als maulets.

Xàtiva Renaix també proposa als usuaris de Twitter de canviar durant tot el dia la fotografia del perfil per aquesta altra.

Exposició a València

Paral·lelament, demà s'inaugurarà a l'Octubre de València l'exposició 'La Crema de Xàtiva', que dóna notícia d'un fet que va marcar la nostra història: 'La desfeta d’Almansa, de la qual enguany es compleixen tres-cents sis anys, va significar la pèrdua dels nostres furs, el bandejament de la nostra llengua i cultura i la submissió a les lleis de Castella. Ara, en l'aniversari de la Crema de Xàtiva per les tropes borbòniques, volem donar un testimoni poètic i artístic d’aquells esdeveniments tan decisius per a Xàtiva i per al país.'

A l'exposició, un poema-pòrtic d'Antoni Martínez dóna pas al poemari 'La Crema de Xàtiva' de Vicent Andrés Estellés: catorze sonets que seqüencien vuit gravats realitzats per Artur Heras, Rafael Armengol, Joan Ramos, Miquel Mollà, Rafael Gómez, Ricard Juan, Ernest García i Ricard Huerta. I és que amb la mostra, oberta fins al 27 de juliol, també es vol retre homenatge al poeta i sumar-se a les activitats culturals que se li dediquen tot l'any.

Xavier Montoriol i Jordi Cortès conversaran aquest vespre amb els Quellegistes

Que en Vanilor, tal com el coneixem nosaltres, apuntava maneres, ho vam veure des del primer dia. Però que aquell noiet de 14 anys registrat al fòrum Boli del Què Llegeixes ara fa tres anys seria autor publicat abans de complir la majoria d'edat, ja era més difícil de preveure!

Jordi Cortès és autor de diversos llibres tant per a adults com per a joves, però també és el director de l'Escola Santa Anna de Barcelona i un mestre que duu la professió a la sang. Així, veient les aptituds del jove Montoriol (quin nom més nostrat, oi?) li va proposar d'escriure un llibre a quatre mans. I així va néixer 'L'exèrcit de les tenebres', publicat per Estrella Polar.

L'aventura va durar un parell d'anys ben bons i pel camí segur que tots dos han après molt l'un de l'altre. Per descobrir com ha anat tota la seva aventura, avui a les 19.00 xerrarem amb tots dos via xat des de la portada de VilaWeb. Una ocasió així no la podíem perdre i ens agradarà que hi sigueu.

Ah, i si preveieu que no hi podreu assistir però teniu una pregunta a la punta de la llengua, feu-nos-la arribar via quellegeixes@gmail.com i l'afegirem al xat. Gràcies!

Els confins de Google Street View

El servei Street View de Google és una font inexhaurible de curiositats. L'última que ens ha arribat és fruit de l'anàlisi que n'ha fet Alan Taylor, per a descobrir-hi els indrets on s'aturen bruscament les carreteres que segueixen els vehicles del cercador californià, 'ja sigui per causa geogràfica, per fronteres internacionals o, simplement, per la manca de continuació de la carretera'.

Taylor s'ha inspirat parcialment en el joc GeoGuessr a l'hora d'aplegar una vintena llarga de captures de pantalla de carreteres tallades o blocades de sobte, de Nova Zelanda a l'illa àrtica de Svalbard, i d'Alaska a Sud-àfrica.

Àlvar Caixal guanya el 33è Premi de Sant Joan

L'arqueòleg barceloní Àlvar Caixal és el guanyador del 33è Premi de Sant Joan de literatura amb l'obra 'Les llavors del silenci', una novel·la històrica i d'intriga sobre les Brigades Internacionals angleses. Convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes de Manlleu, Sabadell, Terrassa i el BBVA, el guardó és un dels més ben dotats de les lletres catalanes, amb 35.000 euros. Edicions 62 es farà càrrec a la tardor de l'edició comercial de l'obra guanyadora. L'acte de lliurament es va fer ahir al Saló Modernista de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, amb presència de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, i el batlle de Sabadell, Joan Carles Sànchez. L'acte va incloure el recital 'El món perdut de Salvador Espriu', a càrrec de Joan Massotkleiner i Toti Soler.

L'obra de Caixal ha estat guanyadora per majoria entre les cinquanta-una obres candidates. A la darrera deliberació hi han arribat vuit obres: 'La travessia del rei', de Multnomah (pseudònim); 'El cor de l'oceà', de Miquel Mas Ferrà; herències de pes, de Miquel Castells (pseudònim); 'Manual d'obvietats', d'Ignasi Riera; 'La dansa nua', de Ramon Gaja; 'Gos. Vida de Rainer Maria Rilke', d'Albert Roig, i el 'El porter del paradís', de Joan Pons.

El jurat ha estat format per Jordi Coca, Pere Gimferrer, Giuseppe Grilli, Ada Castells (guanyadora de l'edició passada) i, com a secretari, el director de la Fundació Sabadell 1859, Joan Carles Sunyer.

'Les llavors del silenci'

En un petit poble del sud-oest d'Anglaterra, la senyora Emma Tavistock —una dona gran, d'aspecte fràgil— s'asseu a les fosques, tota sola, i evoca amb nostàlgia un episodi tràgic, gairebé amagat, del passat familiar. Rememora vivències antigues i vells secrets relacionats amb el promès de la seva tia, en Frank, metge de les Brigades Internacionals i desaparegut la primavera del 1938 en el decurs de la retirada de l'exèrcit republicà al front d'Aragó. Al mateix temps, a Barcelona, l'Alfred viu raonablement feliç, casat, sense fills ni excessos de cap mena. Jubilat abans d’hora amb seixanta-quatre anys, és un home corrent, com li agrada de definir-se. Però d'ençà del suïcidi del seu pare, un vell amargat i solitari, franquista de segona fila i demòcrata per conveniència, alguna cosa intangible altera la seva vida rutinària. Potser és el malson macabre que el trasbalsa des de fa un cert temps o, tal vegada, la sèrie d'esdeveniments casuals que s'encadenen, l'un darrere l'altre, com si obeïssin a una llei universal desconeguda.

A partir de dues històries que transcorren paral·lelament a la Gran Bretanya i a Catalunya, aparentment sense cap vincle entre si, la novel·la es desplaça entre els anys anteriors a l'esclat de la guerra del 36-39 i l'hivern del 2002 en un recorregut circular pel passat i el present dels protagonistes.

Un recorregut cavalcat per l'univers sonor de Xavier Baró

Els dos concerts que Xavier Baró va fer en l'últim festival Barnasants han quedat immortalitzats en un disc que també conforma el primer àlbum antològic del trobador de ponent, 'La ruta dels genets'. Un recorregut per l'univers sonor i poètic en què l'artista s'acompanya de la banda l'Art de Troba i de col·laboracions especials com ara Els Laietans, Heura Gaya, Gasion o Renaldo&Clara.

'Quan vaig començar a cantar i tocar aquestes cançons amb l'Art de Troba, quasi tres anys després de l’últim concert junts, vaig recordar el perquè, el com i el quan de cadascuna, i que aquest disc en directe era quelcom més que l'instant de l'enregistrament. Em recordo de totes. En diré alguna cosa. Cada cançó és una catedral, una capella, una ermita, una creu de terme, una posada, una carta, una veu que salmodia en la soledat de l'immensitat, una foguera. I representen molt per a mi', ha escrit el músic. 

Xavier Baró presenta el disc en un acte avui a l'SGAE, tot i que ja fa uns quants dies que es pot trobar a les botigues, i es va vendre també encartat amb la revista Enderrock del mes passat. Heus ací les cançons d'aquesta ruta de genets:

<a href="http://xavierbaro.bandcamp.com/album/la-ruta-dels-genets-cd-promocional" data-mce-href="http://xavierbaro.bandcamp.com/album/la-ruta-dels-genets-cd-promocional">LA RUTA DELS GENETS (CD_promocional) by Xavier Baró</a>

Final èpica entre el Barça i el Madrid de bàsquet

Els partits entre Barça i Madrid de bàsquet són habituals cada any i sovint es poden veure a la final de la lliga, que es juga al màxim de cinc partits. La temporada actual s'acaba amb aquest duel clàssic i esgotant els cinc partits, com ja va passar l'any passat. Avui al vespre (22.00, TV3/TV1) el Palau d'Esports de Madrid serà l'escenari d'un partit èpic entre els dos equips. S'hi ha arribat amb quatre partits molt disputats i altes dosis d'èpica per totes dues bandes.

Barça i Madrid han esgotat els cinc partits en cinc ocasions des que es juga la final amb el format actual. La balança és clarament favorable als blau-grana, que han guanyat quatre d'aquestes cinc finals, inclosa la temporada passada.

El Barça encara té el dubte de si podrà comptar amb el seu capità, Juan Carlos Navarro, que va haver d'abandonar el quart partit lesionat. La lesió de Navarro se suma a les de Pete Mickeal i Nathan Jawai.

Duran acusa els partidaris de la independència de mentir sobre la UE

El dirigent d'Unió Democràtica Josep Antoni Duran i Lleida continua tensant la corda amb el seu partit i amb CDC. Segons el diari ultradretà La Gaceta Duran va dinar ahir a la residència de l'ambaixador holandès a Espanya amb un grup d'empresaris i no va defensar el procés independentista. No només això sinó que hauria dit que qui afirmi que Catalunya pot ser un estat independent i seguir a la UE és un mentider. Aquesta afirmació l'han fet tot de dirigents de CiU, començant pel propi president Artur Mas.

Aquesta és la portada que La Gaceta ha publicat aquest matí i encara no ha estat possible confirmar amb Duran la veracitat de les paraules, que tanmateix concorden amb declaracions seves anteriors, encara que no tan pujades de to.

L'arribada a Barcelona de la Flama del Canigó en directe a través de VilaWeb TV

VilaWeb TV, com ja va fer l'any passat, retransmetrà en directe diumenge l'arribada a Barcelona de la Flama del Canigó. La Flama arribarà a la plaça de Sant Jaume a les set de la tarda i des d'allà es repartirà a tots els barris de la ciutat. Des de les cinc, VilaWeb emetrà un programa especial des de la mateixa plaça amb entrevistes a membres dels grups de foc i també a representants dels Països Catalans, que relacionaran la celebració amb la sitaució de la llengua. Hi haurà també actuacions musicals a càrrec d'Enric Montsant i l'Orquestrina de l'Encant. L'ajuntament ha preparat una app per a mòbils amb tota la informació i activitats interactives.

A l'hora d'entrar la flama a la plaça de Sant Jaume s'interpretarà la cançó 'Muntanyes del Canigó'. La flama serà rebuda i escortada pels Gegants de la ciutat i l'àliga de Barcelona, que ballaran. Posteriorment hi haurà l'encesa del gresol, la lectura del missatge de Sant Joan a càrrec d'Antoni Pladevall i diversos parlaments, entre els quals el de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, que organitza l'acte, i el del regidor de cultura i tinent d'alcalde, Jaume Ciurana.

Tant el programa previ a l'arribada de la flama com tots els actes oficials es podran seguir en directe per VilaWeb i Youtube. 

El síndic qualifica d'extremadament greu la situació de la Vall d'Aran

El Síndic d'Aran, Carlos Barrera, ha qualificat d'extremadament greu i complicada la situació en què ha quedat la Vall d'Aran arran dels aiguats d'avui. Barrera ha afirmat que la situació empitjora i que les precipitacions s'allargaran fins ben entrada la nit. El síndic ha lamentat les pèrdues 'descomunals' que provocaran els aiguats però ha celebrat que la previsió i el marge que han tingut per preparar-se i prevenir els danys 'ha fet que no hi hagi hagut cap víctima mortal, que és el més important'.

Evacuacions aquesta tarda

Uns quatre-cents ciutadans han estat desallotjats avui a la tarda del centre de Viella com a mesura de precaució pel creixement del riu Nere, que travessa el centre de la població, tot i que, de moment, encara no s'ha desbordat. El conseller d'Interior, Ramon Espadaler, ha avisat al migdia que segurament hi hauria més evacuacions a la Vall d'Aran, que viu una situació caòtica a causa de l'enorme crescuda dels rius, sobretot la Garona, que s'ha desbordat. I en declaracions a VilaWeb, el batlle de Viella ha dit que tots els esforços es concentraven a evitar el desbordament del riu Nere, assegurant que si passava 'els problemes es multiplicarien per mil'. Al matí ja s'havien desallotjat uns 260 veïns i a la tarda han continuat les evacuacions.

ENTREVISTA al batlle de Viella, Àlex Moga: 'Si el Nere es desborda, els problemes es multiplicaran per mil'

A més, dos esvorancs a la C-28 al seu pas per Arties mantenen el nucli d'Arties incomunicat, i s'hi han hagut de desallotjar uns dos-cents veïns. A Àreu, s'han enfonsat tres ponts i a Aidí-Llavorsí hi ha deu veïns aïllats. 

Des de les dues de la tarda fins a les vuit del vespre hi ha previst que plogui amb molta intensitat, i el govern ha manifestat la preocupació per aquestes previsions meteorològiques. La zona de més risc es concentra a la Vall d'Aran i en el recorregut del riu Garona. Però els municipis del Pallars Sobirà situats a les lleres dels rius Noguera Pallaresa i Noguera de Cardós ja es preparen davant la possibilitat de noves pujades del cabal de l'aigua, tenint en compte les previsions.

El riu Garona s'ha desbordat i en algun tram arriba a tenir uns cent cinquanta metres d'amplada, segons que ha explicat el síndic d'Aran, Carlos Barrera. El fort desglaç de la neu acumulada en cotes altes de muntanya i la pluja intensa d'aquesta nit passada i d'avui al matí han fet que hi hagués una crescuda molt gran dels rius; la Garona s'ha desbordat i hi ha el perill que passi el mateix amb altres rius. Protecció civil alerta que la situació és perillosa a prop dels rius, tant de la Garona com del Noguera de Cardós i el Noguera Pallaresa.

Aquesta situació ha fet tallar l'accés a la Vall d'Aran per carretera des de la boca sud del túnel de Viella i també s'ha tallat la N230 fins a la frontera amb l'estat francès. El transport escolar s'ha suspès i hi ha hagut evacuats a Viella, Arties i Bossòst i Tredòs.

El síndic, Carlos Barrera, ha parlat d'una situació caòtica, i ja ha avançat que els danys seran molt grans, tenint en compte que la previsió és de més pluja a la Vall d'Aran.

La informació de Protecció Civil, actualitzada a través de Twitter:

Tuits de @emergenciescat

El Parlament Europeu reconeix el català com a llengua en perill de desaparició

La comissió de Cultura del Parlament Europeu ha aprovat que es fomenti des dels primers nivells educatius l'aprenentatge de les llengües minoritàries amenaçades de desaparició, entre les quals el català. La petició forma part d'un informe sobre diversitat lingüística a la UE elaborat per l'eurodiputat cors Francois Alfonsi i aprovat per unanimitat amb esmenes dels diferents grups polítics.

Una esmena presentada pels eurodiputats Izaskun Bilbao (PNB) i Ramon Tremosa (CiU) citava 'les polítiques educatives d'immersió' i l'efecte que tenen 'sobre la protecció de les llengües europees no hegemòniques'. L'esmena finalment adoptada considera que els estats membres han de fer una política lingüística que capaciti els nens a 'aprendre la llengua en perill, com a llengua materna, des de la més primerenca edat'.

Aquest informe aprovat en comissió serà presentat al ple al setembre amb l'objectiu d'instar la Comissió Europea a completar amb mesures legislatives la defensa de les llengües minoritzades i en perill d'extinció, segons un comunicat de l'eurodiputada del PNB.

A més, l'informe reconeix el multilingüisme 'com una riquesa i una expressió de la diversitat europea' i demana finançament per al període 2014-2020 per a donar suport a les llengües en perill.

 També considera que les societats multilingües ben cohesionades i que gestionen la seva diversitat lingüística de manera democràtica i sostenible contribueixen a la pluralitat, són més obertes i estan en millors condicions per a contribuir en la riquesa que suposa la diversitat lingüística.

Glòria Coll guanya el 49è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits

Glòria Coll, una jove poeta de 25 anys de Riudoms, ha guanyat el 49è Premi de Poesia Amadeu Oller que es concedeix anualment a joves poetes catalans menors de 30 anys. L'obra guardonada es titula 'Oda als objectes', i destaca pel protagonisme d'objectes concrets (com els electrodomèstics) en la vida quotidiana. L'autora afirma que el poemari és un retrat dels dos anys que va viure a Barcelona, i mentre que abans escrivia versos més sentimentals, aviat va voler parlar dels objectes, que 'tenen més valor del que ens pensem'. Edicions Galerada s'ha encarregat de la publicació de l'obra, que compta, com a novetat respecte les altres edicions, amb una il·lustració de portada.

El Premi de Poesia Amadeu Oller per a Poetes Inèdits és un dels més antics que s'atorguen ininterrompudament en llengua catalana i va adreçat als poetes inèdits menors de 30 anys. En les darreres edicions n'ha sortit un grup de poetes que han consolidat la difusió del premi, com Estel Solé (2011), Laia Noguera (2002), Àngels Gregori (2003), Maria Cabrera (2004), Irene Tarrés (2005), Mireia Calafell (2006), David Caño (2007), Anna Ball bona (2008), Marc Rovira (2009) i Sònia Moya (2010).

Àlvar Caixal guanya el 33è Premi de Sant Joan amb 'Les llavors del silenci'

L'arqueòleg barceloní Àlvar Caixal és el guanyador del 33è Premi de Sant Joan de literatura, amb l'obra 'Les llavors del silenci', una novel·la històrica i d'intriga sobre les Brigades Internacionals angleses. Convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes de Manlleu, Sabadell, Terrassa i el BBVA, el guardó és un dels més ben dotats de les lletres catalanes, amb 35.000 euros. Edicions 62 es farà càrrec de a la tardor de l'edició comercial de l'obra guanyadora. L'acte de lliurament s'ha fet avui al Saló Modernista de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, amb presència de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, i el batlle de Sabadell, Joan Carles Sànchez. L'acte ha inclòs el recital 'El món perdut de Salvador Espriu', a càrrec de Joan Massotkleiner i Toti Soler.

L'obra de Caixal ha estat guanyadora per majoria entre les cinquanta-una obres candidates. A la darrera deliberació hi han arribat vuit obres: 'La travessia del rei', de Multnomah (pseudònim); 'El cor de l'oceà', de Miquel Mas Ferrà; herències de pes, de Miquel Castells (pseudònim); 'Manual d'obvietats', d'Ignasi Riera; 'La dansa nua', de Ramon Gaja; 'Gos. Vida de Rainer Maria Rilke', d'Albert Roig; el 'El porter del paradís', de Joan Pons.

El jurat ha estat format per Jordi Coca, Pere Gimferrer, Giuseppe Grilli, Ada Castells (guanyadora de l'edició passada) i, com a secretari, el director de la Fundació Sabadell 1859, Joan Carles Sunyer.

'Les llavors del silenci'

En un petit poble del sud-oest d'Anglaterra, la senyora Emma Tavistock —una dona gran, d'aspecte fràgil— s’asseu a les fosques, tota sola, i evoca amb nostàlgia un episodi tràgic, gairebé amagat, del passat familiar. Rememora vivències antigues i vells secrets relacionats amb el promès de la seva tia, en Frank, metge de les Brigades Internacionals i desaparegut la primavera del 1938 en el decurs de la retirada de l’exèrcit republicà al front d'Aragó. Al mateix temps, a Barcelona, l’Alfred viu raonable ment feliç, casat, sense fills ni excessos de cap mena. Jubilat abans d’hora amb seixanta-quatre anys, és un home corrent, com li agrada de definir-se. Però d’ençà del suïcidi del seu pare, un vell amargat i solitari, franquista de segona fi la i demòcrata per conveniència, alguna cosa intangible altera la seva
vida rutinària. Potser és el malson macabre que el trasbalsa des de fa un cert temps o, tal vegada, la sèrie d’esdeveniments casuals que s’encadenen, l’un darrere de l’altre, com si obeïssin a una llei universal desconeguda.

A partir de dues històries que transcorren paral·lelament a la Gran Bretanya i a Catalunya, aparentment sense cap vincle entre si, la novel·la es desplaça entre els anys anteriors a l’esclat de la guerra del 36-39i l’hivern del 2002 en un recorregut circular pel passat i el present dels protagonistes.

El PSC no vol ser al Pacte Nacional pel Dret de Decidir

El PSC no formarà part del Pacte Nacional pel Dret de Decidir. Aquesta és la posició definitiva que la cúpula ha anunciat avui, després de conèixer que la primera reunió se celebrarà el dia 26. El portaveu del grup parlamentari del PSC, Maurici Lucena, ha justificat l'absència del seu partit al Pacte al·legant que 'no s'han complert les condicions' que va posar el líder dels socialistes, Pere Navarro, per poder participar-hi.

'El govern no és neutral, segueix prefigurant el resultat de la consulta, està en marxa el Consell per a la Transició Nacional i es continuen construint estructures d'estat', ha criticat Lucena, que tampoc no veu acceptable que el Pacte es reuneixi al Parlament.

Hi haurà 25 entitats

El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha anunciat que el Pacte Nacional pel Dret de Decidir es constituirà el pròxim 26 de juny al parlament amb la presència d'unes 25 entitats. Es tracta del 'grup inicial' d'associacions que formaran part del pacte però Homs ha explicat que s'anirà eixamplant després de la seva constitució. El conseller de la Presidència ha dit que li agradaria que el PSC hi participés, de la mateixa manera que hi haurà representants socialistes a la comissió parlamentaria, i ha incidit en què s'han escollit les entitats en base a dos criteris. Les que son més representatives i també tenint en compte que hi hagi pluralitat i entitats 'de tot signe'.

INFORME: El PSC de Pere Navarro, en un atzucac