Vilaweb Lletres

Amb gràcia en aquest desert (Males herbes) és un recull de relats, dividit en quatre parts, en què Ziranna Zateli, una de les escriptores més reconegudes de la Grècia actual, utilitza els personatges femenins com a element revelador de les forces ocultes de la vida. Són dones passives o diabòliques, noies innocents o adultes mig boges, que ocupen un espai incert en el món que les envolta i carreguen amb un pes que els impedeix d’integrar-se en la societat.

El món de Zateli és el seu passat, la seva infància, el racó del nord de Grècia on va viure durant els anys cinquanta i seixanta, un poble petit envoltat de camps i prenyat de forces tel·lúriques. Però en les històries d’aquest llibre indrets i èpoques es fonen en una mena de boirina intemporal.

Llegiu el conte ‘Els botons de marfil‘.

Els editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planas, expliquen per als lectors de VilaWeb:

«Els contes de Ziranna Zateli són històries íntimes, contundents, tel·lúriques i emotives, sobre vides que s’esquerden. Els protagonistes sovint són dones que viuen alienes a la dictadura de les convencions, que s’enfronten a allò que la pressió social els imposa, i ho fan sense por de trencar les costures de la realitat.

Bona part d’aquests relats s’emmarquen en la vida intransigent de la Grècia rural dels anys cinquanta i seixanta, plena de confrontacions familiars i de prejudicis, però que també amaga una font inesgotable d’encís, i una saviesa intangible.

Perquè sí, bona part d’aquestes històries les podríem incloure dins allò que s’anomena realisme màgic, però es tracta d’un realisme màgic que trasbalsa i colpeix, un realisme màgic que s’endinsa en la crua realitat millor que cap crònica social o cap mirall de l’ànima.

En definitiva, es tracta d’una veu literària única, que ens ha captivat primer com a lectors i després com a editors, una descoberta que devem a Mercè Guitart, traductora del llibre.»

The post Fragment: ‘Amb gràcia en aquest desert’, de Ziranna Zateli, literatura grega contemporània appeared first on VilaWeb.

‘A més a més, el que penso jo d’això és que no cal que hi hagi cap poeta nacional. Hi ha molts poetes. Tots són nacionals. Jo no sóc diferent de cap. No em fa cap il·lusió que em diguin poeta nacional. Poeta i prou.’ Miquel Martí i Pol contestava així a Mònica Terribas en una entrevista feta a Televisió de Catalunya el 1993. Poeta i prou, tal com es definia també a si mateix Robert Graves i com es pot llegir a la senzilla làpida del cementiri de Deià on està enterrat l’escriptor britànic.

Doncs bé, el poeta i prou hauria fet noranta anys aquest 2019, i per celebrar aquest aniversari l’editorial Sembra Llibres ha publicat la biografia Miquel Martí i Pol. Somiar el demà, escrita pel periodista Hèctor Serra Cubilles, una biografia en forma de llarg reportatge que inclou una gran quantitat de documents sobre l’autor d’Estimada Marta: fotografies, poemes autògrafs, contractes de treball, cartes… Tot, per a confegir una biografia moderna que té la finalitat d’acostar el personatge a les generacions més joves i, a la vegada, redescobrir-lo per a tots aquells que des dels anys setanta s’han emocionat amb els seus poemes.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1999-2003) va ser un poeta extraordinàriament popular, tot i que l’èxit no li va arribar fins als anys setanta, quan ja feia vint anys que havia rebut el premi l’Ossa Menor (l’actual Carles Riba) amb Paraules al vent. Era 1953 i Martí i Pol tenia només 24 anys.

Hèctor Serra fa un recorregut cronològic i descobreix alguns moments claus de la biografia del seu homenatjat: el naixement en el si d’una família catòlica i conservadora d’Osona, l’asfixiant postguerra civil franquista i el moment clau en què, a catorze anys, s’estronca la seva possibilitat formativa i comença a treballar com a escrivent a la fàbrica la Blava, que el 1959 va inspirar un dels seus poemaris més aclaparadors, La fàbrica. No el publicà fins al 1970 per la pressió familiar, que el va obligar a guardar aquells versos espantada per la possibilitat que Martí i Pol pogués perdre la feina. Com diu en un dels poemes, ‘estigueu-ne segurs: s’apropa el dia/ que tots tindrem una ànima metàl·lica’.

La fàbrica La Blava

El pas per la fàbrica i una tuberculosi pulmonar a dinou anys va causar un progressiu allunyament de Déu. També ho va fer la coneixença de Josep Maria Castellet amb motiu del premi de 1953. Qui, a la llarga, seria el factòtum d’Edicions 62 li va passar tot de llibres, des de novel·les imprescindibles fins a textos de teòrics del marxisme que van influir directament en el seu pensament. Miquel Martí i Pol va esdevenir un activista cultural de primer ordre amb amics importantíssims com Emili Teixidor, amb qui s’havien conegut ja a l’escola del poble, i va anar derivant cap a postures polítiques cada cop més agosarades fins a la militància al PSUC, que va abandonar arran de les ingerències de Santiago Carrillo i el Partit Comunista Espanyol després de les primeres eleccions democràtiques de 1978.

Martí i Pol explicava el 1994: ‘L’autodidactisme no m’ha fet mai vergonya, però sempre m’ha fet una certa por, potser perquè un dels meus esports preferits és l’autoanàlisi i, en practicar-lo, m’esgarrifo davant la quantitat de buits de coneixement que no sé com omplir. Bons amics meus, amb carreres universitàries, m’han assegurat i tornat a assegurar que els estudis dits superiors no solen pas aportar aquests coneixements substancials que jo trobo a faltar, ni tampoc formació, almenys entesa com aquella agilitat d’esperit que proporciona confiança en un mateix, accentua la llibertat i facilita la comprensió i la convivència. Segurament és tal com ells diuen, però sempre els he diguem-ne envejat el saber i sobretot el mètode, la disciplina que han adquirit.’ Potser és cert que el poeta de Roda de Ter no tenia aquests recursos, però s’ho va fer venir bé per escriure més de 1.500 poemes, una xifra realment impressionant. Tot i això, en molts casos, se li va penjar la llufa de literat no acadèmic. Serra destapa en la biografia un aspecte menys conegut de Martí i Pol: el seu vessant com a traductor del francès que aprèn tot sol la llengua –hi arriba a través de la música de la cançó– i que va representar una interessant font d’ingressos.

Martí i Pol fou un dels grans precursors de la poesia social en català amb els reculls El poble i La fàbrica a final dels anys cinquanta, però no va ser fins al grup de poesia del Mall que va arribar la descoberta per al gran públic, i després, per mitjà d’Edicions 62. Com explica Àlex Broch: ‘El gruix de la seva poesia va tenir un impacte molt més assenyalat en les generacions posteriors que no en la pròpia.’ Un poeta ben compromès amb el país que el 1978 va refusar el Premio Nacional de Poesia del govern espanyol, que ell considerava infiltrat d’elements franquistes reciclats.

Sense cap mena de dubte, l’altre gran punt d’inflexió que destaca Serra en la biografia és el moment en què a Miquel Martí i Pol li diagnostiquen esclerosi múltiple. Era l’abril de 1970 i només tenia quaranta-un anys. Passats uns primers moments de desesperació i tancament en ell mateix, el poeta accepta el nou estat i ‘arriba la vitalitat i l’enteresa per fer-hi front i la lluita entusiasta per la vida, el país i les paraules’, segons Serra. Això es va traduir en un text fonamental i imprescindible de la literatura catalana contemporània, el poemari Estimada Marta, que es publicà el 1978 i que evocava una relació amorosa entre un home i una dona amb una forta càrrega sexual. Més de 100.000 exemplars venuts el converteixen en un dels llibres més venuts de la poesia catalana.

I tanmateix, també va ser aquest el moment en què Miquel Martí i Pol va esdevenir un referent imprescindible per al país, un poeta polític que es va sumar al poeta sentimental i al poeta social que ja havia excel·lit. El llibre de Serra incideix també en aspectes com la fascinació que sentia el poeta per Andorra, la devastació que va ser la mort de la dona, Dolors Feixas, i la trobada d’un nou amor en la figura de Montserrat Sans, els canvis de domicili, les trobades amb escolars, com la figura del poeta es va anar engrandint a marxes forçades i la lluita contra la mort, sempre present i amenaçadora.

Serra també explica la prolífica relació entre el poeta de Roda de Ter i el cantautor Lluís Llach i ho atribueix al fet que es van trobar dos moribunds. El 1992, a Lluís Llach li havien detectat un melanoma maligne i li donaven un any i escaig de vida. Va ser quan els dos homes encetaren una magnífica col·laboració poètica i musical que encara va engrandir més la figura del poeta. Va ser simbiòtic. I encara s’hi va sumar Josep Guardiola, aleshores joveníssim i un ídol com a jugador per a l’afició blaugrana, que sempre ha fet bandera del seu amor pels versos de Martí i Pol. Reconeixements com la Medalla d’Or de la Generalitat i noves consideracions sobre la seva obra, com les paraules de Marie Claire Zimmermann, professora de la Sorbona: ‘Partint d’un espai català, Martí i Pol dibuixa una poesia universal en la qual el lector d’arreu hi penetra netament perquè hi figuren els elements essencials que sabem identificar’.

El biògraf hi afegeix: ‘Miquel Martí i Pol és un gran poeta en un país de grans poetes […] a banda de la gran qualitat humana de la seua poesia, en el rodenc conflueixen algunes ensenyances biogràfiques que el connecten de totes passades a un públic majoritari. Hi ha, d’una banda, el seu defensat arrelament a la vila nadiua. També el seu reeiximent com a home de lletres sense cap més llicenciatura que els estudis primaris. La defensa a ultrança d’una classe social, l’obrera, i un país oprimit, en un context, a més, de majories convergents. El trànsit d’una malaltia que posa cap per avall la seua existència i que alhora esdevé l’impuls vital per guanyar-li el pols. El somriure davant tots els contratemps.’

Així doncs, Hèctor Serra ens convida a somniar el demà de la mà de Miquel Martí i Pol, un home que simplement volia ser poeta.

The post Miquel Martí i Pol, l’home que volia ser ‘només’ poeta appeared first on VilaWeb.

Agustí Pons (Barcelona, 1947) és un periodista de llarg recorregut reconvertit en biògraf de les figures literàries principals del nostre país. Va començar a treballar a El Noticiero Universal informant dels vaixells que entraven i sortien de port i va treballar molts anys a la redacció de l’Avui, on va fer d’editorialista a més d’encarregar-se de moltes seccions. Ha estat sempre preocupat per la formació dels periodistes del futur –aconsella als joves que comencen que facin servir camisa i corbata, que llegeixin un llibre a la setmana i que viatgin força– i ara ha decidit de publicar Crònica al marge (Editorial Comanegra), unes memòries en què l’assaig d’idees treu permanentment el cap.

―Començau el vostre llibre parlant de la mort i de la culpa. Us ha angoixat sempre?
―Quan ets jove són coses que no t’angoixen, però quan et fas gran sí, i si fas un llibre de memòries se suposa que ja ets prou madur i t’ho planteges. Allò que m’interessa més és que a partir de què explico pugui dir coses que interessin a molta gent, que hi hagi un fil conductor entre la nostra història particular i la del món.

―Afirmeu que el nostre dret fonamental és la felicitat…Heu aconseguit de ser feliç?
―És un dret fonamental perquè la felicitat no la pots comprar al súper. La felicitat és complicada i per això és tan bonica i plaent quan l’aconsegueixes. Jo a la infantesa no vaig ser feliç; com podíem ser-ho als anys quaranta? No pel franquisme, sinó perquè tot era prohibit i tot era pecat, era asfixiant. Aprendre a ser feliç és un dels aprenentatges més importants.

―Assegureu també que l’ateisme que professeu és una llibertat fatigant…
―És que a mi m’agradaria no ser ateu, és més fàcil. Mira, els deu manaments estan molt bé, ben aplicats són de sentit comú. M’agradaria pensar que, quan morim, passa alguna cosa més, però no m’ho he aconseguit creure. Ara, sóc un ateu una mica estrany perquè em sento més a prop de l’Església que no de la religió, al contrari que molta gent. Al meu barri crec en les coses que fa la meva parròquia, el teatre, el cinefòrum i, és clar, també fan catequesi.

―Com a lector fóreu desendreçat fins al casament.
―És que nosaltres vàrem fer dues llistes de noces, una al Corte Inglés i una altra a la Casa del Llibre, assessorada per Enric Badosa, que em va ajudar i em va protegir quan jo treballava a El Noticiero.

―Amb Machado i Lorca a la capçalera…
―Sí, i Salvat-Papasseit. No te n’oblidis.

―Quan començàreu a El Noticiero la corrupció era a l’ordre del dia, gran i petita i a tots els estaments.
―Sí, ara hi ha consciència de què no s’ha de fer, però llavors, per exemple, als periodistes ens treien totes les multes. Paul Preston explica que el règim de Franco es basava en la violència i en la corrupció, que són les dues grans lliçons que aprèn a l’Àfrica. I així va ser, la corrupció formava part del sistema.

―Després de Franco volíeu fer un nou país i pensàveu que la normalització de la llengua vindria per si sola i, en canvi, continuem patint la catalanofòbia constantment…
―El segle XX era molt ideologitzat i nosaltres volíem saber què érem, convençuts com estàvem que canviaríem el sistema. El sistema capitalista era injust i havíem de buscar unes altres coses, i no l’hem canviat, però sí que hem aconseguit millorar molt la qualitat de vida. I sí, potser érem ingenus respecte del tema de la llengua.

―Us demaneu si es podia escriure en català sense ser catalanista.
―És que jo vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista, m’agrada la gent amb qui no estic d’acord i, si són iconoclastes, millor.

―Afirmeu que us agraden els toros i la boxa però que patiu amb els castellers.
―En sé molt de boxa, m’apassiona. No tant veure els combats com la història que hi ha al darrere. Per exemple Muhammad Ali em fascina.

―És que és un gran personatge…
―És la figura més interessant dels Estats Units després de Kennedy. Doncs això que et deia, de la mateixa manera que haig de dir que no hi ha justificació per a matar els toros i que he hagut de fer un esforç perquè deixin d’agradar-me, també haig de dir que els castellers són una utilització de menors i que ningú no en diu res. Ah, i quan cauen, què? Ningú no passa la informació dels ferits i dels cops i no se t’ocorri preguntar…

Agustí Pons reclama una mirada ampla a la història i al món. Fotografia: Martí Pons

―En el llibre feu una defensa aferrissada dels catalanistes pobres, dels treballadors de la cultura…
―Sí, la situació no ha canviat gaire, però ara si més no poden ser professors d’institut o guionistes de televisió, però els anys cinquanta dissimulaven la pobresa com podien.

―D’això expliqueu una anècdota referida a Capmany…
―Sí, ella anava a la carnisseria i demanava al carnisser que ho apuntés a una llista, fins que l’home se’n va cansar i ella ja no hi va poder tornar més perquè no podia pagar. Però el cas de Capmany és extrem perquè ella era molt mala administradora.

―Però molts més no.
―No, ho passaren molt malament i eren gent que era molt moderna. Pensa en Miquel Porter, que era un home molt modern que parlava de cinema soviètic o Maria Aurèlia Capmany, que et parlava de Sartre i que quan anàvem a França demanava la seva mateixa marca de cervesa i de tabac. Eren gent molt moderna que ho passava molt malament. Ara hi ha algun treballador cultural que guanya molts diners i hi estic d’acord, però no hem d’oblidar d’on venim. És la llengua que ens fa no assimilables i els únics que aguanten el ciri són els escriptors.

―Algunes de les dificultats d’aquests creadors continuen avui dia, si més no per a la gran majoria dels literats. Què podem fer?
―No en tinc la recepta. Abans feia editorials pensant-me que tenia receptes, però per sort ara ja no. Però mira, aquest és un país ric on hi ha un nombre de creadors més alt que no la capacitat del mateix país per a deglutir tanta creació. Abans totes les famílies una mica bones tenien algun fill que els sortia bohemi i ara hi ha els instituts, la universitat i l’administració que possibiliten que hi hagi molta gent que pugui escriure, però es llegeix molt poc; no ens enganyem. Abans tots veníem una mica, i ara tenim alguns autors que venen molt i que són best-sellers i els altres venen menys que no veníem tots plegats abans i han d’anar fent la viu-viu com poden, però hem aconseguit un somni per a molts escriptors d’abans, que és que n’hi hagi algun que vengui molt i tingui reconeixement a fora, com Jaume Cabré o Maria Barbal.

―Els mitjans de comunicació tampoc no ajuden a promocionar gaire els nostres literats i, en canvi, molt sovint perden el cul pel que ve de fora…
―És que els problemes dels mitjans de comunicació no són aliens als de la nostra societat: els periodistes no tenen un nivell de lectura elevat i si treballes en una redacció de cultura si més no Paul Auster et sona, saps que és important i famós –no cal inventar un rànquing– i l’entrevistes perquè toca. Si no llegeixes i no estàs al dia i no saps on agafar-te perquè tampoc no hi ha revistes especialitzades, no saps què fer. L’únic rànquing que haurien de crear els redactors culturals dels nostres mitjans és el dels escriptors catalans, però com que no els llegeixen i no hi ha criteri ni crítica literària s’opta per no promocionar-los i anar al tret segur, que és omplir amb el que ve de fora. I això no vol ser una crítica als periodistes –i a més a més cal posar-hi totes les excepcions que calguin– perquè sé perfectament com es treballa en una redacció.

―De fet vau passar molts anys a la redacció de l’Avui, on es pot dir fins i tot que hi militàreu…
―Sí, va ser una fidelitat molt llarga. Vaig tenir dues opcions d’anar-m’en, però m’hi vaig quedar. Jo volia que l’Avui fos La Vanguardia en català. Entén-me, amb perspectiva catalana, és clar, i amb recursos, però en cap cas no volia fer un diari abertzale. Amb Villatoro vàrem aconseguir fitxar Bohigas, perquè jo volia Bohigas i no Xirinacs, no perquè tingués res en contra, sinó perquè havíem de ser un diari com més plural millor. L’Avui entra en crisi quan ocupa un espai central. Llavors determinats poders fàctics no volien continuar aquesta línia, molestàvem.

―Però hi va un moment en què la cosa es va acabar…
―Sí, m’hauria agradat molt continuar treballant per als mitjans, però al final tenia una col·laboració cada tres setmanes a l’Avui i això no serveix de res perquè et converteix en un guerriller en lloc d’un paio que va pel món cuirassat perquè té un espai i una regularitat, i vaig veure que m’havia de retirar. Si no et busquen és que no ets necessari, que no ets tan important com et pensaves.

―Fóreu periodista en un moment en què la premsa escrita ocupava la capitalitat, una capitalitat que ha perdut…
―Jo sóc un periodista del segle XX encara que també hagi exercit en part del XXI i he tingut la sort de poder formar-me i continuar la tradició del periodisme escrit. M’hauria agradat continuar uns quants anys més però llavors no hauria fet les biografies. Jo vinc del món en què quatre agències dominaven informativament tot allò que passava i hem acabat amb el ciutadà col·lapsat de tanta informació. Ara la premsa escrita ha de seleccionar més i millor què publica, analitzar i oferir opinió. La informació arriba molt més immediatament per unes altres vies.

―I què en penseu, de la premsa digital?
―Està molt bé i es fan coses molt bones, però no acabo de veure clar que sigui gratuïta, tot i que cada vegada hi ha més fórmules que busquen continguts exclusius i fórmules semblants.

―Sou un apassionat de la política internacional i la història, dos valors que ara no són capitals en el periodisme.
―Els periodistes són com els motoristes, nosaltres som el nostre propi xassís. I abans que et fotin la potada al cul, si tens coneixements d’història, saps què passa al món i escrius bé, els ho poses més difícil. A les revistes del col·legi trobo que hi falta formació i hi sobra reivindicació de la llibertat d’expressió. És clar que volem llibertat, és com un davanter, que aspira a fer gol, però ens hem de formar més. El periodisme comença allà on acaba la història i un periodista és una persona que intenta entendre el món cada matí i que vol explicar-lo de la manera més clara possible. Però com vols entendre el món si no saps història?

―Dieu que a tothom que li demanen quatre ratlles les hi han de pagar, sigui poc o molt.
―És clar. Tots les hem fetes sense cobrar, aquestes quatre ratlles, però n’ha de quedar constància; això és ser honest. Oi que no se t’acut de demanar a un enginyer o un arquitecte quatre gargots? Doncs nosaltres som iguals, s’ha de tenir més autoestima.

―El llibre és ple d’elogis a molta gent, però també fumeu dues andanades amb nom i cognoms: Vicent Sanchis i allò que anomeneu ‘el clan de Girona’.
―Sanchis sap què penso d’ell. Jo crec que té uns valors, però al teu equip l’has de defensar i protegir. Quant al clan de Girona, si treballes al camp cultural, aquesta gent te la trobes i ho havia d’explicar al lector.

―Expliqueu que per fer una biografia calen diners, honestedat i un públic lector. Però som en un país on de lectors de biografies n’hi ha pocs.
―Per això necessites els diners, perquè, si no, en perds molts. Quan vaig fer la biografia de Calders vaig aprofitar uns diners que m’havien pagat en plegar de l’Avui per anar a Mèxic. És clar que també vaig fer turisme! He tingut la sort de veure l’ànima de viatger de comerç del meu pare i gràcies a això he pogut anar trobant patrocinadors per a treballar amb tranquil·litat. Àlex Susanna un dia va dir que les meves biografies s’haurien de llegir molt més perquè ajuden a fitxar personatges destacats del país. M’agrada que ho digui, és clar, perquè, si no confiem en nosaltres mateixos, tampoc no sabem qui seguir.

―De les vostres biografies n’hi ha tres que destaquen especialment. M’agradaria que situéssiu els protagonistes: Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu.
―Amb tots tres tenia un deute, perquè els coneixia i en algun cas col·laboraven als mitjans on jo treballava. No en coneixia les vides i sentia curiositat per ells. Maria Aurèlia i Nèstor em van ensenyar moltes coses perquè nosaltres érem molt burros, no sabíem res i aquestes dues figures ens van ensenyar moltes coses. Néstor era una persona que volia ser alegre però era un desesperat, tenia el gust del plaer i un instint periodístic que li feia complicar-se la vida. Pensa que els seus articles són, en bona part, provocadors de la vaga dels tramvies. A Maria Aurèlia la vaig conèixer molt i de molt jove. Imagina’t que jo li deia ‘la tieta’. Ella volia influir.

―I Espriu?
―Per un conjunt de circumstàncies és qui arriba dalt de tot; Espriu és com Mozart, és un cim per molts motius. És un superdotat, creix en una casa on se n’adonen, l’avicien i ja del primer moment vol marcar territori. Ell i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que és molt llest i que a sobre està dotat del geni poètic de Lorca, són els galls del galliner de la facultat que, per enamorar les noies, recitaven La Divina Comèdia en italià. Espriu ve de la generació del 27 i del seu optimisme, que porta a la República, i no se’l pot entendre sense llegir l’Spengler de La decadència d’Occident. D’Espriu ja estava tot dit pels especialistes, però se l’havia de fer arribar al gran públic.

―Sou un independentista convers.
―I escandalitzat amb tot això que ha passat. El govern espanyol vol la venjança. En un país normal el dia 2 d’octubre de 2017 el director del CESID i el de la Guàrdia Civil haurien estat cessats per ineptes. No estic d’acord amb la violència, però que per haver desconvocat una vaga et caiguin deu anys de presó és indignant. Què han fet a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no té nom. Sóc un postil·lustrat indignat i pessimista amb l’avantatge que ara no haig de fer editorials.

―Així doncs, la tercera via és enterrada?
―Sí, és impossible.

―Comenceu el llibre parlant de la mort i la culpa i acabeu dient que som un país conservador i sense autoestima.
―Conservador d’esquerres, que encara és més gros, i la geopolítica no ajuda gens. Només innovem en la gastronomia, però mira com tenim l’ensenyament, per exemple, segrestat pels sindicats. I ep, defenso l’escola pública i hi he portat els fills, però les coses han de canviar i hem de buscar noves fórmules i resultats i poder passar comptes cada tres anys o quatre i veure si els objectius es compleixen. Això m’escandalitza.

The post Agustí Pons: ‘Vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista’ appeared first on VilaWeb.

‘Si Homer es presenta com un vell, vol dir que en algun moment va ser jove, i si és cec, és possible que perdés la vista al llarg del temps i per això jo crec que va ser un jove de mirada profunda.’ El poeta Enric Casasses defensa així la visió que dóna del poeta en el pròleg que ha fet especialment per a la versió de la Ilíada que acaba de publicar l’editorial Alpha, del grup Som, per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal. La traducció del text ha anat a càrrec de Pau Sabaté, i és la primera vegada en quaranta anys que es tradueix en vers.

La recuperació d’aquest text fundacional de la literatura universal s’emmarca en el projecte de la Casa dels Clàssics. El seu president, Raül Garrigasait, explica: ‘La nostra intenció sempre ha estat posar els clàssics al centre de la cultura d’avui, i per això inaugurem aquesta col·lecció, que vol fer clàssics de tots els temps per a tothom, amb traduccions noves i amb pròlegs escrits per creadors que es mirin les obres no des del perfil de l’acadèmia sinó parlant-hi de tu a tu. I, evidentment, havíem de començar per la Ilíada.’

Garrigasait diu: ‘Aquest poema és terrible perquè parla d’una guerra amb tota la seva cruesa, però a la vegada té moments de tendresa excelsa. Així les coses, l’heroi més cruel de l’exèrcit grec, Aquil·les, plora la mort del seu estimat Patrocle abraçat al rei Príam, que plora els seus fills morts, precisament a mans d’Aquil·les. És una de les imatges més impactants de la literatura.’

Enric Casasses, per la seva banda, defensa que el text és totalment contemporani. ‘Parla de la guerra i de les càrregues, com el que pot passar a l’autopista AP-7, però sobretot parla de les coses que no es veuen a les notícies, parla de la vida. Homer és el gran poeta de les comparacions i el llibre és extraordinari en aquest sentit, és el poeta que parla millor de la família, per exemple.’

Casasses també ha entrat en l’etern debat sobre l’existència d’Homer o de més d’un Homer i diu que el text de la Ilíada és molt compacte i molt sòlid, amb petites escenes diferenciades, però sobretot amb una unitat formal molt sòlida. ‘L’Odissea, en canvi, és quelcom molt més episòdic. Abans n’era molt més fan, però ara, immers durant tot l’estiu dins la Ilíada, he de reconèixer que el llibre m’agrada molt més, que la Ilíada és el meu preferit.’

Pau Sabaté i Enric Casasses. Una traducció que no defuig els col·loquialismes

Pau Sabaté és un dels traductors més interessants de la nova fornada de versionadors de textos al català. I tot i que per les seves mans ja havien passat alguns textos molt importants del grec, res s’assembla a una traducció com la de la Ilíada. ‘He intentat de mantenir la flama del text i he fet algunes petites trampes, com deslligar una mica l’hexàmetre per donar-li una prosòdia més catalana. Pel que fa a la llengua, pels vocables i l’estil, sempre hi ha tendència a fer servir un llenguatge marmori i jo he volgut acostar la meva traducció a una llengua viva, amb vocables directes i que soni clar i diàfan. No hem de fer una llengua estranya i no he dubtat a fer servir col·loquialismes si calia.’

La versió que ara es posa a l’abast dels lectors arriba sense notes a peu de pàgina, una altra de les grans diferències amb versions anteriors. Garrigasait explica: ‘Hem optat per no entorpir la lectura, volíem fer un llibre molt clar, que res destorbés la lectura. Hem fet un índex de noms al final del llibre. Tots els personatges que hi apareixen, fins i tot aquells que només hi treuen el cap per morir, hi surten referenciats i, d’aquesta manera, cada lector pot saber exactament qui són, en cas que es perdin. Però és que també hem optat per fer una introducció en prosa a cada un dels cants. Amb aquests resums queda tota la trama argumental ben explicada i el lector no es perdrà en cap moment. Així ens evitem tota la càrrega de notes.’

Un dels principals problemes que havien tingut fins ara les traduccions de la Ilíada, segons Garrigasait, és que ‘s’havia imposat una manera neoclàssica de llegir-la, buscant molta grandesa, molta tibantor’. ‘I en realitat, els grecs parlaven d’una manera molt més senzilla, que s’acosta molt més a la traducció que presentem, molt més senzilla.’

Sabaté explica que mentre traduïa el llibre no consultava cap altra versió catalana, ni tan sols la que ha publicat aquest mateix any l’editorial Adesiara, un text que acara la versió grega i la catalana, tot i que la catalana es presenta en prosa. ‘Quan tradueixo no consulto mai cap altra versió, per evitar distorsions del meu text. És la meva manera de treballar.’

Xavier Mallafré, del grup Som, diu: ‘Quan vam decidir d’incorporar l’editorial Alpha, sabíem que incorporàvem una entitat que ens aportava molta història i que donava un sentit afegit al grup. Fem molt pocs llibres l’any, en aquest projecte de la Casa dels Clàssics, però els hem de fer molt bé i hem de situar els clàssics al centre. Estem molt contents per la complicitat de moltes institucions del país.’

La versió de la Ilíada, amb tota la seva èpica, podria ser un dels grans textos que es llegissin en qualsevol de les manifestacions que aquests dies sacsegen el país. Segons Enric Casasses, ‘no desentonaria gens en un escenari de la AP-7, de fet ja hi ha hagut molta poesia, passa que els que canten, com els Txarango, són els que s’emporten els titulars, però allà han passat moltes coses interessants.’

El grup Som també està d’enhorabona perquè recentment ha rebut el premi Bibliofília espanyol per l’edició de l’Àurea Dicta, de Miquel Barceló, un altre dels grans projectes fets aquests darrers temps.

The post La ‘Ilíada’ reneix en vers per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal appeared first on VilaWeb.

Ja vam avançar ahir a la nit que el guanyador del primer premi Proa de novel·la era l’escriptor i periodista Jordi Nopca amb l’obra La teva ombra. No repetirem arguments. Més aviat ens endinsarem en el que va ser la celebració i l’atorgament d’aquest premi per part del Grup 62. Havien confirmat l’assistència unes cent seixanta persones del sector editorial: escriptors, editors, llibreters, agents literaris i periodistes. De polítics, ben pocs. No sabem quants van arribar a ser, al final, perquè de ben segur que algunes persones es van quedar atrapades pels talls de les vies d’entrada a la ciutat, que els CDR van tallar a partir de dos quarts de vuit del vespre.

Però el ‘mambo’ de la vesprada de dimarts, tot i els talls d’entrada a Barcelona, quedava lluny, es desplegava a l’AP-7 a l’altura de Girona. Per contraposició, a dins de la Fundació Tàpies, un espai difícil de millorar per a la celebració d’un acte cultural com l’atorgament d’un premi literari, els assistents semblaven aliens a tota mobilització popular en carrers i carreteres.

La gent del sector editorial va anar arribant a les vuit, puntuals, a la Fundació Tàpies, i va anar pujant a la primera planta, a l’altura de la biblioteca, on es va servir una primera copa de vi i un aperitiu. El vi, del país: blanc de Sumarroca (DO Penedès) i negre Josep Foraster (DO Conca de Barberà). El cava, Sala Casanovas Brut Nature.

D’esquerra a dreta: Enric Marín i Salvador Cardús conversant. Foto Adiva Koenigsberg

A un jove llibreter que semblava un Sandokan li va costar entrar perquè no estava a la llista, però, en general, la gent deixava l’abric (no era una nit tan freda com l’anterior) i enfilava escales amunt. A peu dret les converses fluïen: l’historiador Joan B. Culla va conversar molta estona amb el sociòleg  Salvador Cardús, que al seu temps, també va conversar molta estona amb el professor de comunicació Enric Marín. Vam interrompre aquesta darrera conversa encuriosits per saber si era de política que parlaven. I no, parlaven de la universitat.

Cardús, amb la llengua deslligada ens va explicar: ‘Parlàvem de com hem d’aprendre a sobreviure en una institució que ja no és la nostra i on ens sentim forasters.’ Ell que enguany ha fet els seixanta-cinc anys i que es debat per continuar fins als setanta o jubilar-se. ‘Perquè hem fet el que no havíem de fer: multiplicar les titulacions forçant els alumnes a especialitzar-se des del primer curs. Als Estats Units, les universitats fan a l’inrevés, tendeixen a crear uns primers cursos més generalistes. Però aquí per raons de mercat, fem especialitzar els alumnes abans d’hora.’ I Enric Marín acompanyava el raonament de Salvador Cardús tot dient: ‘El model d’universitat que vam encetar fa trenta-cinc anys es troba esgotat. Caldria repensar-lo, però aquest debat no es troba a l’agenda dels rectors.’

I aprofitem per preguntar-los si aquest dimarts 12 de novembre ha estat un bon dia per a la política catalana. Cardús, pensant en el tall de la AP-7 a la Jonquera i després més avall, a l’atura de Girona, ha defensat: ‘Estem bé. No hi ha cap senyat de retrocés (i mira que hi ha raons perquè es produís), les mobilitzacions són més vives que mai i també la innovació en la manera de convocar-les.’ I Enric Marín, pensant en els arguments de l’advocat de la UE donant la raó a Junqueras, ha comentat: ‘Europa va lenta, però estic segur que anirà.’

Xavier pla, membre del jurat, i Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura. Foto Adiva Koenigsberg.

I parlant d’aquest afer judicial europeu, interrompem una conversa cordial entre l’exconseller de justícia, Carles Mundó, i la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga. A Mundó li preguntem pel mateix, per les declaracions no vinculants de l’advocat de la UE posicionant-se a favor d’Oriol Junqueres i la seva immunitat com a eurodiputat electe. Mundo ha dit a VilaWeb: ‘En faig una valoració molt positiva. La posició de l’advocat de la UE confirma allò que ja havíem entès, que no podia ser que Junqueras hagués pres possessió de l’acta de diputat al Congrés espanyol i que un mes després no pogués convertir-se en eurodiputat. Aquesta és una opinió valuosa, tot i que no és concloent. Però segur que serà positiva per a Oriol Junqueras i per als altres dos diputats catalans que es troben en una situació similars, el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín.’

La consellera protegida pel cap de protocol no volia preguntes polítiques que la poguessin comprometre, de manera que li vam demanar una valoració sobre aquest nou premi literari en el context cultural català. I va dir: ‘És una bona aposta, un premi ben dotat, un jurat rigorós, una editorial Proa que edita bé. Per tot això, sembla que aquest premi sortirà bé i li desitjo una llarga vida. També destaco la transversalitat d’aquesta vetllada, que s’ha volgut fer en un centre artístic com és la Fundació Tàpies.’ Just aleshores, Xavier Pla, portaveu del jurat, s’acostava a la consellera i li feia una abraçada de col·lega d’universitat. I ella li preguntava si els havia costat de decidir el guanyador.

Xavier Pla, membre del jurat, i la consellera de cultura, Mariàngela Vilallonga. f¡Foto Adiva Koenigsberg.

Fora del gruix de gent, un pèl apartats, l’editor i poeta Jordi Cornudella es retrobava amb el també editor, vicepresident i vocal de cultura de l’Ateneu Barcelonès, Joan Maluquer. Tots dos avui maresmencs, quan eren petits van estudiar plegats a l’escola Costa i Llobera de Barcelona i després van fer el COU a l’institut Joan Boscà i després van entrar a la Universitat Autònoma a fer Clàssiques i fins i tot van acabar els dos primers cursos de doctorat (i cap de tots dos va llegir la tesi).

De camí cap a buscar una copa de vi negre, ens vam trobar l’editor Àlex Broch. Li vam preguntar en qualitat de què era present a la festa. Com Oriol Izquierdo, ell durant uns anys va ser l’editor de Proa. I va recordar que fa deu anys que es va morir el penúltim editor de Proa, Isidor Cònsul, que es moria el 2009. Va estar al capdavant del segell en els tres primers anys de creació del Grup 62, abans no es va morir.

Entaular-se i tot en ordre

Falten cinc minuts per les nou i el cap de comunicació del Grup 62, Xavier Gafarot, dóna ordre de fer baixar la gent a la planta principal del museu, on hi ha parades un bon grapat de taules rodones, numerades. El sopar no serà a peu dret. Escriptors, editors, agents literaris, llibreters, periodistes van prenent posicions. D’entre els escriptors del Grup 62 hi fan acte de presència Jordi Puntí, Eva Piquer, Màrius Serra (avui en un altre grup), Adrià Pujol Cruells, Rafael Nadal, Imma Monsó, Carme Riera, Ramon Solsona i els mallorquins Llucia Ramis (avui en una altra editorial), Sebastià Alzamora i Melcior Comes.

La Fundació Tàpies va acollir la vetllada literària. Foto Adiva Koenigsberg.

Ja sabem que els creadors, periodistes i fotògrafs tenen permís per anar vestits d’una manera informal. I ens fixem amb les vambes vermelles cridaneres que calça Jordi Puntí, en front de les vambes també cridaneres però de color blanc amb franges platejades que porta l’Eva Piquer.

Al principi de la festa, semblava que no assistiria cap membre d’Òmnium Cultural. Però sí que va ser present al sopar el vocal de cultura, Jordi Lon. En canvi no vam saber veure cap membre d’Enciclopèdia Catalana.

Abans de començar a sopar es va donar a conèixer el guanyador del primer premi Proa de novel·la, Jordi Nopca, que va pronunciar unes poques paraules, acompanyat per la plana polítiques de la nit: la consellera Vilallonga i el primer tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, situats al costat del president del consell d’administració del Grup 62, Josep Ramoneda. Ni president Torra ni alcaldessa Colau. Això no és el Planeta ni el Nadal ni el Pla. L’anècdota del moment la va protagonitzar el director editorial del Grup 62, Emili Rosales, quan va confondre Jaume Cabré amb Jaume I.

Jordi Nopca. Foto Adiva Koenigsberg.

El sopar es va desenvolupar sense sobresalts. I per acabar, la conductora de l’acte, la periodista Núria Solé, va fer algunes preguntes sobre la novel·la a Jordi Nopca. Després d’aprofundir una mica més en La teva ombra, abans de les dotze, els organitzadors van donar per conclosa la vetllada literària. I així fou com, tots, ben disciplinats, ens vam aixecar, bona nit i cap a casa. Ha nascut un nou premi literari.

The post Vetllada literària del primer premi Proa de Novel·la: tot en ordre appeared first on VilaWeb.

La normalització de la literatura catalana i la professionalizació dels seus escriptors són dos dels objectius fundacionals de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Atesos aquests principis a ningú no li hauria d’estranyar que sigui aquesta entitat la que promogui el festival QLit, dedicat a la literatura ‘queer’, que comença dimecres vinent a Barcelona.

Com podríem definir aquesta literatura? Doncs en general com tota la que qüestiona el discurs heterosexual imperant que només entén les relacions sexuals entre homes i dones i, a més, nascuts amb el mateix sexe. Així doncs, una bona part de la literatura feminista, homosexual, lèsbica i transsexual es pot incloure dins la denominació ‘queer’ i la que es fa en català ara i la que s’ha fet al llarg del temps centrarà el programa del festival, que es va endarrerir fins a les dates actuals per les protestes en contra de la sentència contra els dirigents polítics i socials del procés.

De fet, cal explicar que la literatura catalana necessita que es conreïn tota mena de gèneres per ser tan normal com la dels països que ens envolten. En aquest sentit un èxit com el llibre Permagel, d’Eva Baltasar, en què les relacions lèsbiques són quotidianes, ha posat sobre la taula de novetats de les llibreries una realitat que és al carrer i que potser encara no obté el reconeixement d’una crítica i una acadèmia tot sovint encotillada en les seves maneres de llegir. En aquest sentit, Sebastià Portell, un dels directors del festival, explica que ‘cal que fem valer la diversitat de la literatura catalana i a la vegada reivindicar el moviment LGTIB, que són els objectius del festival’ i reconeix que perviu ‘una certa manera de dir com s’han de llegir els llibres, com si es volgués imposar una mirada, en pots dir mandarinatge o prescripció o com vulguis, però hi ha escoles d’escriptura que sovint també tenen escoles de lectura i que enfoquen d’una manera determinada, quan la realitat és que es pot llegir des de múltiples perspectives i sobretot amb molta més llibertat’.

Sebastià Portell, un dels directors del festival.

El cas és que un fenomen com el de la literatura ‘queer’ (i com la literatura fantàstica, de ciència-ficció o la novel·la negra) no ha captat l’atenció de la cada vegada més escassa crítica literària catalana, que continua aferrada a valors molt tradicionals. Portell explica que ‘és increïble veure que de pressa es mou una xarxa social com és Twitter per fer valoracions sobre literatura i com són de lents els mitjans. Independentment de si allò de què es parla és molt bo o no, la veritat és que hi ha tot de tendències que només trobes a la xarxa i no als mitjans, i aquest és un altre dels objectius del festival: ser un aparador per aquesta mena de propostes literàries’.

Programa variat

El festival comença dimecres 13 amb un taller Drag Queer a càrrec de Pol Galofre, que vol servir per a reflexionar i jugar al voltant de les representacions literàries i encarnades del gènere. Divendres al matí Raquel Tomàs dirigirà un taller de fanzín dirigit a estudiants de secundària amb l’objectiu de pensar i elaborar una publicació col·laborativa que esquerdi la cultura dominant. Es pretén de crear ‘una autopublicació urgent i autèntica per a acostar-nos a la literatura “queer” utilitzant tècniques com el collage, la reapropiació, l’escriptura i el dibuix’.

Víctor Català (Caterina Albert).

Però Sebastià Portell assegura que divendres 15 a les 17.30hi haurà un esdeveniment veritablement trencador en aquest festival. Llavors és prevista una taula rodona amb motiu del 150 aniversari del naixement de Víctor Català. El títol és ‘Víctor Català: 150 anys de literatura als marges’ i hi participaran les seves editores Agnès Prats i Blanca Llum Vidal, que oferiran una possible mirada lèsbica als textos de l’autora de Solitud. ‘Crec que serà trencador i molt interessant perquè en cap cas no es parteix de la seva biografia ni de res semblant, sinó que se cerquen aquests trets en la seva obra, cenyint-nos estrictament al text. Estic segur que canviarà moltes maneres de veure les coses’, afirma Portell. La segona taula rodona del festival parlarà de ‘Identitats, dissidents i memòria’ i tindrà com a ponents Rafael Mérida, Thais Morales i Carme Pollina, amb la moderació de Bel Olid.

Espais de la memòria

El dissabte 16 al matí hi haurà una ruta LGTIB que tindrà com escenari el barri del Raval de Barcelona i que serà guiada, precisament, per Thais Morales. Els participants en aquest recorregut pel barri que més vegades canvia de nom –de barri Xino al Raval, passant per Districte Cinquè, entre més– podran observar de primera mà i conèixer la ubicació i veure in situ alguns dels espais i locals més emblemàtics del barri Xino per al col·lectiu homosexual a la Barcelona del segle XX. Es tracta d’un recorregut a la vegada històric i cultural que necessita inscripció prèvia a l’associació d’escriptors per als interessats.

Com no podia ser d’una altra manera, dissabte a la tarda hi haurà una taula rodona dedicada a joves i sexualitat, amb Lena Crespi, Shaina Machlus i Marta Roqueta i a continuació es parlarà sobre teatre LGTIB i ‘queer’ amb Rosa Isart, Eloi Martin i Mar Rosich. El diumenge al matí es podran contemplar els resultats del taller de fanzín i hi haurà el lliurament del II premi ‘Imagina un amor’, el concurs literari de narrativa en llengua catalana de temàtica LGTIB, mentre que Txus Garcia tancarà els actes amb el seu cabaret poètic diumenge a migdia.

Amb tot aquest programa d’actes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana vol situar la literatura catalana en una posició de normalitat envers les altres cultures europees, que fa anys que han incorporat el debat sobre la cultura ‘queer’ i en especial sobre la seva literatura entre els epicentres dels grans debats contemporanis. Així doncs, amb aquesta segona edició del QLit, Barcelona fa una passa més per a obrir-se a les grans tendències universals i a la vegada obre múltiples perspectives i possibilitats d’interpretació i reinterpretació del nostre cànon a més de fer una petita gran sacsejada (necessària) a la crítica i a l’acadèmia.

The post Literatura ‘queer’ per a normalitzar la creació catalana appeared first on VilaWeb.

El Grup 62 necessitava compensar la pèrdua que significava deixar d’editar el premi Sant Jordi i fa uns quants mesos va presentar amb tota solemnitat un nou premi, alternatiu, el premi Proa de Novel·la, i el va col·locar estratègicament en un àmbit comercial que encara no era gaire ocupat, la campanya de Nadal.

Les valoracions del jurat

Un jurat variat, format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch, van rebre abans de l’estiu seixanta-tres originals. Després d’una primera selecció, es van reunir un dia de setembre i van triar la novel·la guanyadora. Avui aquesta novel·la ja és editada i arribarà a les llibreries d’aquí a una setmana, el dia 20.

Segons Xavier Pla, el conjunt dels originals presentats mostra que molta gent escriu, que té ganes d’explicar coses, que molta gent escriu bé i que, en conjunt, ha millorat la qualitat narrativa. Pel que fa a la temàtica, molts autors es van decantar a escriure sobre la guerra, no tan sols sobre la guerra del 36-39, sinó també sobre conflictes bèl·lics medievals i tardomedievals.

Però el jurat va triar La teva ombra, una novel·la extensa, situada en l’actualitat (l’episodi més antic que s’hi narra correspon al 2001 i el més pròxim, al 2014), i signada amb el pseudònim Kate Longmoor. Oberta la plica es va descobrir que era l’escriptor i periodista literari Jordi Nopca.

Fent una primera valoració de l’obra, Xavier Pla considera que Nopca ha fet un salt qualitatiu com a narrador. Perquè la seva novel·la captiva el lector des de la primera plana. Transita entre la vida de dos germans que tenen uns paral·lelismes i unes discrepàncies, sobretot en l’àmbit amorós i professional, que causen sorpresa al lector, que acaba xuclat per una espiral narrativa que el persuadeix fins al final. Pla també ha dit que era una novel·la molt divertida i enginyosa, plena de jocs de paraules, acudits, picades d’ullet… Una novel·la plena de referents musicals i cinematogràfics, que també explora la identitat, en sentit ampli. Aquests dos germans són personatges que escriuen i són els seus escrits els que conté la novel·la. Pla ha acabat dient que aquests germans són figures d’un calidoscopi que ens permet de mirar-los des d’àmbits diversos i al final es crea una mena de joc de miralls, on tots ens trobem reflectits i tots troben les seves obres.

Infidelitat i venjança

Jordi Nopca ha començat dient que volia ser cautelós per a no explicar massa coses, però ha acabat revelant un munt de detalls i situacions, que mirarem de resumir. D’entrada, ha explicat que era una història que s’aguantava sobre la infidelitat i la venjança. Una novel·la que tenia més foscor que no pas claror. I, tot i que també és divertida –reconeix, connectant amb la valoració de Xavier Pla–, també és torturada: ‘Un dels fets inconscients que em porta a escriure –diu– és fer somriure el lector alhora que el puc esfereir. És aquesta tensió, que busco.’

Dos germans en són els protagonistes, en Pere, el germà petit, i en Joan, el gran. Es porten tres anys. En Pere va començar estudiant comunicació audiovisual, perquè volia ser cineasta, però al final va acabar estudiant antropologia. En Joan va estudiar magisteri. Van créixer en un pis de la Zona Franca, davant la Ciutat de la Justícia, que van veure com s’aixecava. Una Barcelona de frontera amb l’Hospitalet, que segons Nopca s’ha narrat poc en català.

‘Fins ara, als llibres anteriors, havia escrit sobre la cara més dura de la crisi, i amb aquesta novel·la em vaig plantejar tot el contrari: vaig començar a escriure la història d’en Pere, que és la història d’un petit triomfador. I després va arribar la d’en Joan, que és la història d’un triomfador al quadrat. Tots dos escriuen, però en Pere escriu a partir de la ferida i, en canvi, en Joan a partir de l’agressivitat. La història arrenca amb el relat del germà petit recordant l’estiu del 2011, al pis de la Zona Franca, un pis incòmode aleshores, per unes obres de reforma de la cuina.

La novel·la té un rerefons social, perquè hi ha la Barcelona deprimida de teló de fons, però en canvi el context polític, el procés d’independència, no hi apareix. Per a Nopca, ‘els personatges fugen del context polític perquè la seva vida privada és massa potent perquè el procés la dispersi’.

La Laura i la Kate

La novel·la té cinc-centes pàgines i és plena de personatges secundaris. I tot i que els dos germans són el motor de la història, hi ha dos personatges femenins que són determinants i que també es podrien considerar, en certa manera, protagonistes. ‘Són els personatges més enigmàtics, són els de debò’, diu Nopca. ‘Hi ha la Laura, que és periodista i que havia estudiat xinès. I hi ha la Kate, que és violinista de música clàssica. La Kate Longmoor és segurament el personatge que més m’estimo de la novel·la. Per això vaig triar el seu nom com a pseudònim.’

A la novel·la hi ha una connexió anglesa, no tan sols per la Kate, sinó també perquè escolten molta música britànica. I hi apareixen referents literaris, com les germanes Brontë i els Cims borrascosos, tot i que els referents literaris de Nopca a l’hora d’escriure La teva ombra són els russos, sobretot Crim i càstig de Dostoievski, i també Thomas Hardy i més contemporanis, com Philip Roth i Karl Ove Knausgard, aquest últim per a entrenar la veu en primera persona.

The post Ombres d’infidelitat i venjança, ingredients del primer premi Proa de Novel·la, que ha guanyat Jordi Nopca appeared first on VilaWeb.

Aquesta setmana entrant, arribarà a les llibreries Divan occidental-oriental de Goethe, publicat per Adesiara, que no s’havia traduït mai al català i que el poeta alemany va escriure una vegada va haver llegit els grans poetes orientals, sobretot perses i hindús. La traducció i nota introductòria és obra de Manuel Carbonell. Llegiu-ne un fragment.

L’editor Jordi Raventós ens ofereix un comentari lúcid, rodó, sobre la importància de comptar amb aquesta obra per a la literatura catalana:

El ‘divan’ de Goethe
Molt aviat arribarà a les llibreries del nostre país un dels reculls més eminents de la poesia germànica, el Divan occidental-oriental, de Johann Wolfgang von Goethe, traduït sencer per primera vegada en català per la ploma experta de Manuel Carbonell (el qual ja ens havia regalat anys enrere traduccions modèliques de lírica alemanya, com els Himnes de Hölderlin o les Poesies de Nietzsche), que ha esmerçat més de tres anys de feina en aquest llibre.

Ens agrada molt la gran poesia d’arreu i de totes les èpoques, i per això, any rere any, Adesiara malda per publicar poesia. Crec, a més, que aquest Divan és una fita per a la cultura del país com ho han estat enguany, segons la meva modesta opinió, l’extraordinària Ilíada homèrica de Montserrat Ros i, així mateix, la primera traducció catalana dels Diaris de bord, de Iorgos Seferis, a cura de Joan Frederic Calabuig. 

No cal dir res de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), segurament l’autor més conegut de les lletres germàniques, ni tan sols cal esmentar les seves obres més conegudes. Però el Divan occidental-oriental constitueix un cas realment únic en la trajectòria del poeta. En efecte, l’any 1814, un Goethe ja exalçat per les Muses llegeix, amb seixanta-cinc anys, el Divan de Hafiz (un dels grans noms de la poesia persa) en la traducció alemanya de l’orientalista Joseph von Hammer-Purgstall. I la sorpresa i la fascinació que li causa aquesta lectura el mouen a escriure pocs anys més tard aquest recull, en el qual el poeta ret honors, vers rere vers, als grans mestres de la poesia oriental. Qui hagi tingut la sort de llegir Sa’di, Khayyam, Rumi i, òbviament, l’esmentat Hafiz ja sap a què em refereixo.

El Divan occidental-oriental està dividit en 12 llibres o seccions, cada un dels quals porta el títol en persa i el títol en alemany. En destaquen el ‘Llibre del poeta’, el ‘Llibre de l’amor’ i el ‘Llibre de Suleika’, no solament per la delicadesa i la sensibilitat fora mida que els versos exhibeixen, sinó també perquè alguns dels compositors germànics més universals (Schubert, Schumann, Strauss, etc.) en feren uns Lieder d’enorme bellesa.

Estic convençut que aquest Divan, que acaba d’arribar en català just dos-cents anys després d’haver-se publicat per primer cop a Alemanya, seduirà els lectors actuals com ha seduït, durant gairebé dos segles, els lectors d’arreu del món. A part de la seva vàlua poètica, que sembla indiscutible, jo afegiria, a tall de conclusió, uns mots encertadíssims del traductor al pròleg del volum, que fan d’allò més vigent –necessari, gosaria dir– aquest Divan: ‘El respecte que hi ha per l’altre, pel que és culturalment distint, el converteix en un referent inevitable per a tots aquells que s’adonen que cada vegada que desapareix una cultura –i una llengua– no és res de què calgui alegrar-se ni res que mereixi ser celebrat, ans al contrari, és una catàstrofe que colpeix el món enter i que l’acosta més a la ruïna que, amb acerada perspicàcia, advertí Nietzsche: “El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!”‘

Jordi Raventós, editor

The post Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe appeared first on VilaWeb.

L’escriptor Vicent Usó (Vila-real, 1963) ha estat guardonat amb el 31è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per l’obra ‘No sabràs el teu nom’, segons ha informat l’Editorial Bromera. La novel·la aborda temes coneguts i de gran abast social com són els bebès furtats, la llarga postguerra o la investigació sobre la pròpia identitat. Per la seva banda, Juli Capilla (València, 1970) ha obtingut el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta gràcies a ‘Ars Libri’, un manifest a favor del llibre i la lectura. Pere Puigdomènech (Barcelona, 1948) s’ha endut el Premi Europeu de Divulgació Científica per ‘Exploracions pel planeta del menjar’, una obra que repassa com aquesta necessitat bàsica determina una part important de la nostra vida i com, en l’actualitat, per alimentar-nos depenem de les decisions preses fa uns 10.000 anys. Finalment, Joan Deusa (Gandia, 1993) s’ha endut a casa el Premi de Poesia Ibn Hafaja per ‘Camelot o la poesia social’.

Durant la gala literària també s’han entregat els premis de les tres categories dels Ciutat d’Alzira 2019 que es van donar a conèixer fa uns dies. L’autor teatral Carles Alberola ha recollit el XIV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca per ‘Perquè t’estime, que si no…’, una comèdia sobre l’erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella i com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d’estimar. ‘Coppelius’, de Rosa Maria Colom, ha obtingut el guardó del XXIV Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil. Es tracta d’una novel·la inusual i sorprenent, que combina un ritme narratiu pausat amb una intriga plena d’homenatges literaris, girs de guió i temes valents, poc habituals en la literatura juvenil. Finalment, Francesc Gisbert ha obtingut el XXIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. L’obra, ‘El campament d’Aniràs i no Tornaràs’, és una novel·la breu que combina intriga i aventura.

Els guanyadors de les diverses modalitats han recollit el trofeu dissenyat per Manuel Boix durant el transcurs del sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. L’acte ha estat conduït per l’humorista Eugeni Alemany, amb la col·laboració de Maria Juan, i ha comptat amb l’actuació de la colla de dolçainers Les Raboses d’Alzira. Hi han assistit vora 700 persones, entre les quals cal destacar el conseller d’Educació, Vicent Marzà; el president de les Corts, Enric Morera; diversos representants polítics de municipis; membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Consell Valencià de Cultura, i representants dels principals sindicats i entitats com Escola Valenciana. A aquesta edició s’havien presentat vora 200 originals que optaven a una dotació global de 66.000 euros.

The post Vicent Usó guanya el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la amb ‘No sabràs el teu nom’ appeared first on VilaWeb.

Edicions de la Campana, ja integrada dins el grup Random House Mondadori, publica Egmont, de Goethe, musicada per Beethoven, en una adaptació de Joan Lluís Bozzo, a partir de la traducció de Joaquim Pena, perquè l’obra es publica amb la intenció d’arribar als escenaris. Per la vigència que té, en relació amb la idea de poder i la manera d’exercir el poder i la conquesta, l’editora, Isabel Martí, va demanar el pròleg al president a l’exili, Carles Puigdemont. Egmont arribarà a les llibreries la setmana entrant. Llegiu-ne el pròleg.

En el prefaci del llibre, Joan Lluís Bozzo, parlant de Goethe i Shakespeare, de la manera d’exercir el poder i de ser especialment cruel, i també de l’adaptació que n’ha fet, escriu:

«Tot val per aconseguir el poder –ho hem vist i ho seguim veient al llarg de la història, passada i recent– i aquesta és, precisament, la lliçó despullada d’arguments morals que Shakespeare llega a la humanitat i que el converteix en l’escriptor més gran de la història.

Però el poeta anglès no sempre havia estat ben acollit a l’Europa immediatament posterior. La seva barreja d’elements divins i profans, de grolleries populars i motius humorístics pujats de to amb versos sublims i delicats, li va valdre per molt de temps la desconsideració d’altres grans autors, sobretot dels francesos canònics Racine i Corneille, acèrrims defensors de la unitat d’acció, d’espai i temps en el teatre, unitat que Shakespeare, sense cap complex, feia saltar pels aires en totes les seves obres. Les constants referències als gustos populars van motivar que un intel·lectual tan agut com Denis Diderot arribés a dir que ‘Shakespeare és un monstre de tanta alçada que la humanitat sencera passa per entremig de les seves cames, fregant el cap amb les parts baixes del poeta’.

A finals del segle XVIII, Goethe va reprendre i revaloritzar la fama i l’art de Shakespeare i el va encimbellar al capdamunt de la literatura mundial. […] Goethe va fer que Shakespeare fos definitivament valorat. Goethe, com Skakespeare, parla també de la lluita pel poder, de la terrible escala que es dreça davant dels ambiciosos, dalt de la qual es troba el tron o el cadafal i, a vegades, tots dos.

Però Goethe afegeix en la seva dramatúrgia un concepte que prové de la tragèdia grega: la lluita per la llibertat, per la llibertat individual i per l’alliberament dels pobles oprimits, pel respecte als drets inviolables de la persona que Antígona defensa contra el tirà Creont. Aquesta idea és capital en el moviment preromàntic anomenat Sturm und Drang (‘tempesta i empenta’, en català), del qual Goethe va ser un dels iniciadors. L’autor alemany també modifica els cànons de la dramatúrgia shakespeariana tot introduint en la lluita pel poder l’element clau de la política. Goethe entén que les vies per les quals els homes i les dones arriben a assolir el poder són dues: la violència –la força bruta, militar o civil, l’energia més o menys heroica–, però també el càlcul polític, les aliances, les retirades a temps per tal de guanyar terreny, la mobilització popular; en definitiva, les armes actuals per aconseguir la llibertat, com bé coneixem els que vivim al nostre país.

[…]

El mateix Goethe explica a les seves Converses amb Eckermann que l’acte quart d’Egmont, l’acte més ideològic de l’obra, en què es posa en escena la ruptura entre els dos poders –l’espanyol, representat pel duc d’Alba, i el neerlandès, pel comte d’Egmont–, li va representar més de dos anys de feina per tal d’anar confegint els arguments i contraarguments que l’un i l’altre es llancen a la cara, en un diàleg de tensió creixent i insuportable que acaba amb la detenció d’Egmont per part dels espanyols.

Egmont és un home que encara confia en la justícia i en la decència del rei d’Espanya, i que no pot concebre que l’una i l’altra es posin en dubte, però Orange, més polític, l’adverteix:

confiar en aquesta justícia és quimèric.

ORANGE: Però, i si ell [el rei Felip II] es volgués atribuir títols més grans i considerés traïció allò que nosaltres considerem el manteniment dels nostres drets?

EGMONT: Podem defensar-nos. Que convoqui els cavallers del Toisó d’Or i serem jutjats.

ORANGE: I si hi hagués la sentència abans del procés? El càstig abans de la sentència?

EGMONT: Això és una injustícia que Felip no cometrà mai; una follia de la qual no el blasmaré ni a ell ni als seus consellers.

ORANGE: I si fossin injustos i folls?

La meva labor com a adaptador del text té com a finalitat primordial la seva posada en escena; és, per tant, un treball de dramatúrgia per fer viable una representació escènica que és, amb tota seguretat, el destí que qualsevol dramaturg persegueix, i cal tenir molt en compte que J. W. von Goethe va ser un home molt implicat en la creació teatral i també en la producció i en l’organització que el fet teatral comporta. L’adaptació parteix de la traducció catalana que, l’any 1937, va publicar el periodista i escriptor Joaquim Pena, crític musical i ànima inspiradora de la Societat Wagneriana de Barcelona, molt influent en la conformació dels gustos dramatúrgics i musicals del públic barceloní dels primers anys del segle XX. Tot comparant la traducció de Pena amb altres versions a altres idiomes, he elaborat aquesta proposta que, d’una banda, pretén posar unes paraules i expressions ben catalanes a la boca dels personatges goethians sense caure, però, en uns mots, una sintaxi i un estil dels anys trenta que ara allunyarien, al meu parer, la vivesa de la representació i l’afeixugarien amb formes i girs en desús; i, de l’altra, he pretès reduir considerablement la durada de l’obra –cinc actes prolífics i detallats plens de monòlegs extensos– tot pensant en la possibilitat d’una representació que s’emmotlli als ritmes i als formats de durada que en l’actualitat regeixen en el teatre. He fet, doncs, una profunda esporgada del text, procurant de no tallar cap de les vies vitals de la seva dramatúrgia, eliminant personatges secundaris poc rellevants (com la mare de Clara), o repeticions i reafirmacions que em semblaven innecessàries. He procurat que la història d’Egmont vagi dreta i ràpida com un tret de ballesta i es clavi en la diana del cor i del pensament dels espectadors. Aquesta és, doncs, una proposta pensada per ser representada.

Molts quedaran sorpresos de la vigència i la contemporaneïtat de les frases i els plantejaments de Goethe, que semblen extrets de la realitat actual, i algú fins i tot podrà pensar que jo he forçat la mà de l’autor. Res més lluny de la veritat: les dures sentències i els qualificatius, de vegades enlluernadors de tan radicals, que els personatges deixen anar són exactament els que Goethe va escriure i que, sense cap mena de dubte, van contribuir poderosament a augmentar la sinistra «llegenda negra» espanyola que un altre amic de Goethe, Friedrich Schiller va ampliar encara més amb el seu Don Carlos, del qual Verdi en va fer una de les òperes més famoses de la història.

La confluència de la força brutal dels militars espanyols i la lluita coratjosa d’Egmont per la llibertat dels seus esclata, amb tota la violència consegüent, en el cinquè acte, en el qual, clàssicament, la mort i la sang ho tenyeixen tot, tant en les obres de Shakespeare com en les de Goethe, com en les pel·lícules anomenades ‘d’acció’ de l’actualitat.

L’heroi que mor per la llibertat del seu poble és un tema molt emprat en la dramatúrgia romàntica. Però Goethe hi sap introduir una qüestió molt punyent, d’interès polític i sociològic: què ha de fer un poble davant de la condemna del seu líder? La resposta que dóna és ben poc engrescadora: el poble s’amaga, dissimula i no defensa ni poc ni molt aquell que sempre ha representat la salvaguarda dels seus interessos i de les seves llibertats. Goethe, com Shakespeare, creu molt poc en el poble, en la menestralia, en la burgesia, que veu sempre com una massa influenciable i volàtil, covarda i banal. Potser caldrà un dramaturg que, avui, escrigui el sisè acte d’Egmont, on es posi en escena el triomf polític del poble, és a dir de la democràcia.»

The post Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven appeared first on VilaWeb.

Martí Domínguez, per ‘L’esperit del temps’, ha estat el guanyador del I Premi Llibreries en la categoria de ‘Millor llibre de literatura en valencià o del nostre àmbit lingüístic’. Així,  Lirios Bou ha obtingut el premi com a ‘Millor llibre de literatura infantil o juvenil’ amb l’obra ‘Ramir el boxeador‘ i Cristina Morales el premi de millor llibre de literatura en castellà per l’obra ‘Lectura fácil‘.

Martí Domínguez s’ha fet amb el Premi Llibreries Valencianes al millor llibre de literatura en valencià amb ‘L’esperit del temps’ (Proa, 2019), ‘un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia, i de la complicitat de la comunitat intel·lectual en aquesta política racial’.

L’autor és professor de Periodisme en la Universitat de València i ha sigut guardonat amb el premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica ‘Mètode’.

La primera edició dels Premis Llibreries Valencianes neix amb l’objectiu de reconèixer la qualitat literària d’alguns títols i afavorir la seva difusió mitjançant la promoció a les llibreries valencianes. Els guardons seran atorgats el dia 29 de novembre.

The post Martí Domínguez, guanyador del I Premi Llibreries Valencianes appeared first on VilaWeb.

Dotze novel·les publicades entre novembre del 2018 i octubre del 2019 han estat triades com a candidates a guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. El premi es lliurarà a finals de gener.

Entre les obres seleccionades hi ha ‘Banderes dels altres’ (Proa) de J. N. Santaeulàlia; ‘Canto jo i la muntanya balla’ (Anagrama) d’Irene Solà; ‘Ciutat de Mal’ (Angle Editorial) de Jaume C. Pons Alorda; ‘L’esperit del temps’ (Proa) de Martí Domínguez; ‘La memòria de l’aigua’ (Columna) de Montse Barderi; ‘La veritable història d’una mentida’ (Univers) de Ramon Erra; ‘Les millors vacances de la meva vida’ (Empúries) de Neus Canyelles; ‘Lítica’ (Males Herbes) de Lucia Pietrelli; ‘Míster Folch’ (Empúries) d’Adrià Pujol Cruells; ‘Persecució’ (L’Altra Editorial) de Toni Sala; ‘Sis nits’ d’agost Jordi Lara, i ‘Zona zero’ (LaBreu Edicions) de Núria Busquet.

Les obres han estat seleccionades per un comitè d’experts format per l’editor Bernat Puigtobella, el cap del servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya Josep Vives, i les llibreteres Mireia Perelló i Olga Federico. A partir d’aquesta llista, un jurat format per Rosa Cabré Monné, Maria Dasca Batalla, Carme Gregori Soldevila, Oriol Izquierdo Llopis i Xavier Pla Barbero donaran a conèixer els tres finalistes el 17 de desembre.

A través d’un comunicat de l’entitat, el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha insistit que l’entitat segueix fidel als seus objectius fundacionals i seguirà ‘treballant incansablement per la llengua i la cultura i fer que les lletres catalanes tinguin un sistema literari comparable en exigència i ambició al de qualsevol altre lloc del món’.

The post El tercer Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any selecciona els dotze finalistes appeared first on VilaWeb.

El Grup Planeta ha tancat l’estructura comercial del Cercle de Lectors, que va adquirir fa cinc anys, segons han confirmat fonts del grup editorial a l’ACN. L’empresa ha justificat la decisió per l’auge de les noves tecnologies i els canvis de consum, que han provocat que el model del club de lectura hagi quedat ‘anacrònic’.

La decisió s’ha notificat a la xarxa d’agents a través d’un burofax, en què el Grup Planeta els diu que cobraran les indemnitzacions en la mesura en què vagin tancant sectors. Amb tot, la companyia intentarà cercar un nou model viable per a la marca en vistes al futur.

El Cercle de Lectors va néixer l’any 1962 amb l’objectiu de ‘portar la lectura a les llars d’Espanya’ a través d’agents no professionals que visitaven els socis subscrits i els portaven les comandes una setmana després. Un model de negoci exitós durant trenta anys que, actualment, ha quedat ‘fora d’època’. Els darrers mesos, la companyia havia intentat buscar noves vies per evitar abaixar la persiana, que no n’han garantit la viabilitat.

The post El Cercle de Lectors tanca després de cinquanta-set anys d’activitat appeared first on VilaWeb.

L’escriptor, traductor, antropòleg, i unes quantes coses més, Adrià Pujol Cruells ha publicat una nova novel·la, Míster Folch (Empúries). No es tracta pas de la primera, com erròniament diu la contracoberta del llibre. Abans que aquesta obra, l’autor begurenc, nascut el 1974, ja comptava amb títols com ara: Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona, totes dues a Edicions Sidillà, i també Els barcelonins a Llibres de l’Avenç, La carpeta és blava a Labreu i encara abans de tots aquests, Alteracions a Males Herbes.

El nostre escriptor, un dia, pensava en la presentació que faria a Barcelona de la nova novel·la. Ell, que treballa i pensa moltes hores al dia perquè en necessita poques de son, es va preguntar: Qui podria presentar el llibre que fos essencialment divertit? I va pensar en l’última persona amb qui es podria pensar: el president Quim Torra. Li va preguntar per Twitter i el president Torra li va dir que sí, també per Twitter. Això era abans de la sentència, és clar. Però els esdeveniments polítics, ja ho sabem, van passar davant de la presentació. I de moment, tenim la presentació, que s’havia de fer a la llibreria Calders, postposada de manera indefinida.

‘Twitter és un lloc fabulós, increïblement divertit, interessant. Aprenc una quantitat de coses que no me les acabo. No llegeixo cap diari, mai. No em cal.’ I també explica que ‘ampliar lectors ja no depèn d’una bona promoció sinó d’un bon tweet‘. Adrià Pujol Cruells té un perfil molt actiu a Twitter. Remarca que ens trobem en l’època de Twitter. I quantes hores s’hi passa? Ens diu que depèn de l’època: ‘Com més neguit, més feina i més nervis, més hores a Twitter. Com menys feina i més calma, potser no hi entro.’ I reconeix: ‘Avui, alguns autors o autores som per a molts lectors el paio graciós de Twitter. És una autopromoció. Imprimeix un estil i un to. És una marca.’

A Míster Folch, Adrià Pujol Cruells explica una història de postguerra i franquisme en una Barcelona dominada pel gris. Una història protagonitzada per Míster Folch, un home de vida galdosa que és agraciat per uns poders sobrehumans, atorgats per un déu que és el narrador de la història (sí, ho sap tot) i que tracta de tu a tu el lector, amb una confiança que desarma. A Míster Folch, Pujol Cruells desplega humor i sàtira, crítica social, història i refranyer popular, amb una llengua rica i voluptuosa, amb una literatura que ho és tot menys senzilla. Parlem una bona estona d’aquest nou llibre i del sector literari català.

Prenem la conversa que ja ha començat i parla Pujol Cruells: ‘El país és petit. Corre la brama que jo visc d’escriure. No. Les dues hipoteques les pago treballant d’antropòleg. La qual cosa és normal. O no? Què vol dir viure d’escriure? Doncs escriure llibres i escriure en quatre mitjans diferents, com faig jo, fer conferències, tallers, pròlegs, correccions, traduccions… Treure un llibre és gairebé una anècdota.’

—Fa un temps dèieu: ‘Hem d’estar contents de poder publicar!’ Encara ho peseu?
—Que algú es jugui els calés per tu… T’has de queixar de res? És molt difícil no publicar. Jo ho constato. Hem d’estar contents.

—Indirectament dieu que es publica massa?
—Sempre es publica massa a tot arreu, no només a Catalunya.

—I que una part del que es publica potser no s’hauria de publicar?
—Sí, però dir això, com un automatisme, perquè ho diem tots, ja no explica res.

—Però té a veure amb el mercat, amb una manca de professionalitat dels editors…?
—Escriure està molt bé. Ser editor està molt bé. Ser llibreter encara ho està més. Hi ha un boom. Fa deu anys o dotze que dura. I està bé, és millor fer això que no fer bombes. És millor que es publiqui molt i que molta gent vulgui ser editora i llibretera. Ara, hi ha professionalització de l’escriptor? No, no n’hi ha. I? Què volen, viure d’escriure novel·letes? No, això no pot ser. Stephen King és un escriptor professional. Doncs que es posin a fer de Stephen King si volen viure d’escriure. A veure si poden treballar com ell: deu hores al dia de dilluns a diumenge. Com Simenon o Pedrolo o Josep Pla. En comptes de queixar-nos, també ens podríem felicitar: quantes institucions hi ha al voltant d’aquest món? La Setmana del Llibre en català, 8% més de vendes; Sant Jordi, un èxit… Quin problema hi ha?

—Com analitzeu, doncs, el moment actual del llibre en català?
—Si dic que es troba en molt bon moment, em renyaran, perquè diran que el català es va morint; i si dic que tot és un desastre, diran: té raó, aquest noi. No hi ha sortida a la pregunta.

—Com formularíeu la pregunta, doncs?
—Creieu que el sector o el llibre en català es troba en condicions de felicitar-se? Sí, es troba en condicions de felicitar-se i de dir que bé que ho fem i ho hem fet. Crec.

—Per tant, és un bon moment.
—És un bon moment, però no amb relació a èpoques daurades o fosques passades. És un bon moment perquè ho és. No ho és amb relació a les estadístiques que diuen que el català es mor; no ho és amb relació al procés; no ho és amb relació al discurs de som una colònia espanyola… Amb relació al llibre català, en català, les editorials estan bé? Sí, fantàstic. Cada tarda s’obre una llibreria a Barcelona. Després hi haurà problemes i alguna llibreria de poble ha de tancar. Ha de tancar, perquè és una llibreria de poble, no pas perquè el sector estigui malament. Amazon és el dimoni! D’acord. Però no trobeu que encallar-se en un discurs alarmista o pseudopessimista o polititzat és de pensament gandul i reduccionista? El sanchezpiñolisme, aquesta cosa ultratremenda d’estar sempre en combat, de pensar que això de fer llibres és un combat… Home, jo també la tinc, la sensació, però no vaig pas amb aquesta bandereta.

—Sou crític amb Albert Sánchez Piñol?
—De fet, a Ctxt.cat li vaig fer una rèplica a tot el que va dir a l’entrevista amb Andreu Barnils a VilaWeb. Ha venut 300.000 llibres de Victus i diu que està en contra del poder? Que no m’aixequi la camisa! És aquesta cantarella de l’escriptor afectat, en guerra, incomprès, que han fet fora de no sé quin diari… Això, jo i sobretot els millennials ja no ho comprem. Vagi-se’n a casa, continuï fent la seva feina, que la fa molt bé, fa uns llibres espectaculars, però no es queixi. L’han fet fora de La Vanguardia? I què esperava? No siguem hipòcrites. És com si jo al diari la Jornada, que va haver de tancar, hagués publicat un article dient que Jordi Pujol era fantàstic, un heroi. Em cardarien fora! És una carta de presentació d’escriptor català, dir que t’han fet fora de… Què volen, un càrrec a l’altra banda?

—No queixar-se no vol dir no combatre.
—L’acte artístic de creació d’un corrector, l’escala més amagada del procés d’un llibre, és clar que combat, perquè fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta.

—Sembla que escolti el déu de Míster Folch.
—Tant de bo ningú no sabés qui sóc, perquè els qui em coneixen no poden deixar de pensar en mi, quan llegeixen el llibre. Però si no em coneguessin, com llegirien aquest llibre?

—Suposo que també us llegirà gent que no us coneix.
—Aquests són els bons.

—I no els ho heu fet fàcil.
—No. Prou. Escriure pensant en el lector és bonic, però no sé si cal. El lector no és estúpid. La gent que als anys setanta tenia quaranta anys s’empassava uns llibres infinitament més difícils que aquest Míster Folch. Un lector també es forma a partir d’allò que li dónes. Si només li dónes historietes… T’imagines escriure pensant en un pobre lector? Si tots féssim això, seríem una colla de pedants. Hi ha d’haver de tot.

—No posar-ho fàcil no vol dir que sigui inescrutable. La força del llibre és el to que heu aconseguit donar al narrador, ple d’humor i de sarcasme. No és habitual en la literatura catalana.
—De vegades aquest mena de llibres, que no ocupen la centralitat, arriben a l’aparador per processos molt estranys. És probable que si aquest manuscrit l’hagués presentat un altre senyor que no coneguessin, li haurien dit que no.

—El Grup 62 volia publicar un llibre vostre.
—Sí, i jo estic molt content i agraït. Però hi ha una mica de tot. De llibres així, com Míster Folch, no n’hi ha gaires, però n’hi ha més dels que la gent no es pensa. I no és d’ara, passa des que vam abandonar el llatí. N’hi ha i a tot arreu. I de fet, és un llibre bastant classicot.

—En quin sentit ho dieu?
—Si t’agafes a la tradició que arrenca amb el Renaixement, hi ha moments que pitarreja, perquè aquesta tradició es veu obligada a anar cap a baix, cap a les classes populars, però després torna a pujar amb en Pedrals, que arriba a dalt de tot, hi ha un fil que es pot resseguir perfectament.

—A Josep Pedrals li feu un petit homenatge a la vostra novel·la, citant-lo i recomanant de llegir El furgatori.
—Al final de l’Edat Mitjana això era molt normal i ara, amb les xarxes socials, trobo que torna a fer-se. Un llibre es troba ancorat al seu moment i al seu lloc i el meu moment i el meu lloc és Barcelona i Pedrals. De manera que agafes tota la tradició, la llegeixes, la paeixes i afegeixes una baula més. Però això el lector no necessita saber-ho. Millor que no ho sàpiga.

—Però això fa que sigui un llibre molt contemporani i, fins i tot, en certs aspectes és un llibre d’avantguarda.
—Sí, però no pots fer avantguarda sinó classiqueges.

—És clar. Perquè amb ‘classiquejar’ voleu dir assumir la tradició.
—És que l’avantguarda de l’estirabot dura dos dies. És com un misto. Els llibres que es nota que volen ser volgudament d’avantguarda, dos dies. En canvi, si li poses uns bons fonaments, aleshores sí que s’aguanten. Que no era avantguarda en Bauçà, en Casasses, en Brossa…? I hi ha novel·letes perdudes vés a saber on que, mare meva, el que jo faig és una broma al seu costat.

—Aquesta feina de recuperar autors d’avantguarda bandejats per la història és una feina valuosa i difícil que fa l’Enric Casasses.
—Cada generació en fa i és lògic que s’oblidin, perquè al final els llibres són consum. Aquest llibre és per a l’ara i aquí, i per a la gent d’aquí. És barroc, avantguardista…

—També us diuen que és barroc, el llibre?
—Sí, tot i que depèn de la trajectòria de cada lector. Aquest llibre no el llegeix igual en Màrius Serra que l’Enric Gomà. I tenen la mateixa edat. En Màrius Serra hi veu l’Oulipo i en Gomà va més enrere, hi veu Pitarra, el Sagarra més burlesc…

—Hi ha també un treball intencionat, meticulós i minuciós de la llengua. Em captiva la varietat d’insults que propina a Míster Folch la seva mare, de petit: carallot, caguerri, pòtol, colló penjat, capat, llufarada, culimerdis, sarnós… Parlem de l’art del renec, a l’altura del capità Haddock.
—És la befa, l’escarni, l’enginy popular. La mare és classe popular. És que la meva àvia parlava així. Va néixer aquí al costat, en una quadra de cavalls i el senyor burgès, l’avi, es va enamorar de la nena dels que tenien cavalls. I la meva àvia, que va ascendir de classe social i es va convertir en la senyora de la finca, no va deixar mai aquell llenguatge. Era una màquina. Tot són homenatges.

—I continuant aquesta línia, hi ha el joc que plantegeu com un repte al voltant dels matisos del color gris: tonalitat groc grisenca dels taps de suro; to del neoprè gastat; el clapejat neoimpressionista de la cendra utilitzada per a emblanquir la roba; el gris embrutit de les monedes de duro; una brillantor agrisada, quasi platejada; gris merengat; gris llom de rata; gris batent-se en retirada vers la groguissor ocular dels que pateixen del fetge; gris ceruli… El color gris és molt important en la novel·la.
—Per això la coberta és tan plena de colors. Vaig escriure una versió anterior, en aquest capítol dels grisos, on déu deia: ‘I que Joaquim Ruyra em perdoni.’ El joc del color gris és un homenatge a aquesta literatura que ja no es fa, o que se’n fa poca o que potser fan els poetes, de recrear-se, de veure si pots arribar a entrar a definir una cosa indefinible com és un color, que és impossible. Perquè el llibre l’escric jo, no pas el meu cervell.

—Què voleu dir?
—Que el cervell és una màquina neuronal que si no la lligues curta, funciona sola. Un exemple: si dic ‘busqueu-me un adjectiu per a la paraula silenci’, direu ‘sepulcral’. Doncs no, fora. És una associació o comparació feta, no l’he feta jo. Per això les comparacions que escric han de ser insòlites. Exemple: una cosa és vermella com les genives d’un hipopòtam. No vermella com una rosa. Fa cinc segles que en la literatura el silenci és sepulcral i la rosa, vermella. Prou! Perquè això és dur-te per llocs comuns. Però hi ha poca gent que tingui el temps, les ganes o la resistència per a fer literatura. Perquè escriure una història és la cosa més fàcil del món. Jo als meus alumnes els dic: d’escriure ja en sabeu. Oi que sabeu parlar? Doncs sabeu escriure. Però fer literatura és una altra cosa, és una feinada.

—Però també tenim autors que a la primera l’encerten, com Josep Maria Espinàs, que no corregeix mai cap frase.
—El mèrit del Josep Maria Espinàs, un mèrit monstruós, i del Joaquim Carbó també, és que per molt que escriguin o hagin escrit, sempre és igual i alhora sempre està ben fet. Com un músic de jazz. I a sobre parlem d’escriptors que ho saben fer senzill. És molt difícil fer-ho senzill. Jo perquè no vull.

—I per què no ho voleu?
—No, jo no vull fer-ho senzill. Jo escric el llibre que m’agradaria llegir. En Màrius Serra em va dir una cosa molt bonica, tot i que no deixa de ser una crítica. Em va dir: ‘No sé si m’ha agradat més quan el llegia o més aviat m’agrada quan el recordo’. Si el Màrius pensa això, dono l’any invertit per bo.

The post Adrià Pujol Cruells: ‘Fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta’ appeared first on VilaWeb.

Iván Carbonell Iglesias, amb l’obra ‘La cançó del mag Merlí’, és el guanyador del premi Ciutat de València en la seva XXXVII edició en la modalitat de narrativa en català.

Els guardons, que atorga l’Ajuntament de València, porten el nom de la ciutat i homenatgen alguns dels seus autors més insignes, destaca el consistori en un comunicat.

El premi d’Assaig en català ha estat per a ‘L’home impacient. (Diaris 1996-1998)’, d’Antonio Martí Monterde. El guardó de de Teatre en català, el jurat ha considerat mereixedor de rebre-ho a l’autor Queralt Riera per l’obra ‘De dol’. Finalment, el jurat ha premiat l’obra ‘Versos oceànics’, de Francesc Mompó i Valls, com a guanyadora en la modalitat de Poesia en català.

En les categories en castellà, els guanyadors han estat Marcos Eymar Benedicto (narrativa), Fernando Marín Gallardo (assaig), Miguel Ángel González (teatre) i Nieves Chillón Gázquez (poesia).

‘Un any més, des de la Regidoria de Recursos Culturals, donem a conéixer els guanyadors dels premis literaris Ciutat de València, que recuperem i incrementem en la seua dotació econòmica fa ja quatre anys, a més d’ampliar a quatre modalitats en valencià i castellà’, ha assenyalat la regidora de cultura Glòria Tello.

Augment de participants

L’edil ha expressat la seva satisfacció perquè s’ha experimentat un augment de més de cent participants respecte a l’anterior edició. Els premis Ciutat de València tenen també ‘una clara voluntat de visibilització de la tasca literària i de pensament de les dones, en portar els noms d’Isabel de Villena, María Beneyto i Celia Amorós, amb la incorporació d’un escriptor exiliat – com en el cas de Max Aub -, o recuperant la nostra memòria històrica –amb el conegut sociòleg i sexòleg Josep Vicent Marqués’, ha afegit Tello.

Com en anteriors edicions, l’Ajuntament de València tornarà a propiciar la difusió de les obres guanyadores gràcies als acords amb les editorials Bromera i Edicions del Bullent, per als llibres en català, i amb Pre-Textos i Ñaque, per a les obres en castellà.

The post Iván Carbonell guanya el premi Ciutat de València de narrativa en català appeared first on VilaWeb.

L’escriptora xilena Isabel Allende ha recollit avui el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica de l’Ajuntament de Barcelona: ‘Vivim temps obscurs’. L’escriptora, en la seva última novel·la, ‘Largo pétalo de mar’, uneix la Barcelona devastada per la Guerra Civil i el Xile que va acollir a milers de persones exiliades del feixisme i la repressió.

En rebre el guardó ha assegurat que per als que estudien el passat, els símptomes són evidents: ‘La història es repeteix, llevat que siguem capaços d’aturar el curs de la maldat’, ha dit l’autora, que ha considerat que, estudiant el passat, ella entén el present i se situa en el món.

‘Les similituds que ens uneixen són molt més que les diferències que ens separen. Escriure també és un intent d’aclarir la confusió de la vida’, ha dit Allende, que ha considerat que la memòria està condicionada per emocions i creences.

L’autora ha recordat la foto de l’infant de tres anys que va aparèixer mort al mar de Turquia, que ha considerat que podria haver estat fill de qualsevol dels assistents o el seu nét: ‘Per un moment el món es va estremir davant la imatge de l’infant, però el món oblida aviat’.

Història de vencedors

Sobre la concessió del premi, ha afegit que dels seus vint-i-quatre llibres, en tots el passat juga un paper important excepte en una novel·la negra, i ha criticat que ‘la història, amb majúscules, l’escriuen els vencedors, gairebé sempre els homes blancs, que esculpeixen els seus noms en marbre’.

‘Els desposseïts de la terra són silenciats. Aquestes són les veus que em xiuxiuegen i em persegueixen i m’expliquen les seves vides en el silenci de l’alba’, ha dit Allende, que ha explicat que en acabar cada llibre té munts de documents i el cap ple de dates i dades, i que una vegada que ho mana a l’agència Balcells, s’intenta oblidar de tot i aclarir la seva ment per preparar-se amb la nova novel·la que comença sempre el 8 de gener.

The post Isabel Allende rep el Premi Barcino de Novel·la Històrica appeared first on VilaWeb.

El 1967 el jurat del premi Sant Jordi de novel·la va concedir el que per a tothom és el guardó més important de les lletres catalanes a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia només vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda i era de Mallorca. Es deia Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i aquella novel·la obria  i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes.

El llibre es va publicar el 1968, moment en què també varen aparèixer els relats de Banc de fusta, alguns dels quals tractaven també la mateixa temàtica. El llibre havia guanyat dos anys abans el premi Cantonigrós, que s’organitzava amb la protecció de la parròquia de la vila i gràcies a l’empenta i la feinada de Joan Triadú, i que els anys seixanta va ser un trampolí brutal per a molts joves amb ambicions literàries.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació –en realitat ha arribat un any després– l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha decidit de recuperar aquesta obra de Vicens, incorporant-hi un epíleg de Sebastià Portell, que avui dia s’ha convertit en un dels màxims especialistes en l’obra de l’escriptora santanyinera. El llibre va ser un dels més sol·licitats a la parada de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la passada setmana del Llibre en Català, just acabat de treure del forn, car va sortir de la impremta els primers dies de setembre. Allà mateix també es va presentar la reedició del seu primer poemari, Lovely, publicat fa deu anys per Café Central.

Però què va implicar llavors la concessió d’un premi com el Sant Jordi a un llibre tan singular com aquest? I què ens explica 39 graus a l’ombra? Doncs va posar damunt la taula uns quants noms d’escriptors de les Illes que començaven tot just la seva trajectòria i que s’integrarien ràpidament en la mal anomenada Generació dels 70, és a dir, escriptors nascuts en la dècada dels anys quaranta i que començaren a publicar a finals dels seixanta i principis dels setanta. Molt possiblement no tenien res a veure els uns amb els altres ni temàticament ni estilísticament, però sí que pertanyien a una mateixa generació. Són els Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera i Xesca Ensenyat (amb els epígons d’Antoni Serra i Baltasar Porcel) que durant molts anys han marcat des de Mallorca el ritme de la literatura catalana nostrada. 39 graus a l’ombra, primera novel·la de Vicens, explica com el turisme afectarà de ple els costums d’una Mallorca que havia romàs closa en si mateixa, bastant aïllada del món, i amb un grau elevat de conservadorisme (cal pensar que a l’illa el caciquisme havia estat un dels modes imperants de fer política i que el 1936 els colpistes franquistes van imposar-se sense gaire resistència i establiren un règim de terror amb més de 4.000 persones executades impunement a les cunetes de les carreteres).

Així, el turisme, avui dia tan criticat a l’illa, va actuar com a element modernitzador de la societat mallorquina, per bé i per mal. Perquè una de les conseqüències principals de l’economia extractiva turística és que a Mallorca no hi ha hagut cap grup multitudinari per al qual la cultura hagi estat un valor afegit, a diferència dels cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada al Principat. Molt sovint, les grans fortunes illenques fetes amb el turisme han caigut a les mans d’empresaris sense estudis –habitualment eren els segons fills de les famílies, que heretaven les terres improductives– que de la nit al dia varen veure com els seus terrenys a la marina es revaloraven enormement i com aquells antics hostals i pensions primerencs que havien construït per als primers turistes es reconvertien a marxes forçades en un munt de ciment i formigó per a acollir tot d’obrers de l’Europa on començava a arrelar l’estat del benestar i les vacances pagades. I és clar, aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com ha estudiat Pilar Arnau al seu llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear. Però és clar, la primera obra que tracta aquest fenomen i que va més enllà –perquè també presenta l’explotació dels obrers i la discriminació de gènere– és la de Vicens.

La novel·la aguanta a la perfecció una relectura des de l’actualitat i això la converteix en un clàssic contemporani de la nostra literatura. Si a més a més coneixem alguna de les vicissituds del procés d’escriptura, encara hi afegim més elements per a tenir-la en compte. I és que com explica Sebastià Portell: ‘Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta‘.

Hem de tenir en compte, també, quina era la situació de l’escriptora aleshores. Vicens va començar a escriure gràcies al mestratge de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que es va cansar de mecanografiar els seus articles per a la premsa local i li va dir que aconseguís una màquina d’escriure. Vicens la va demanar al seu pare, que la va dur de contraban i, segons que sembla, va ser la tercera o la quarta que hi hagué a tot el poble després de la de l’apotecari i la del rector. Bernat Vidal també va ser un dels protectors de Blai Bonet, nascut al mateix poble de Santanyí, igual que un altre dels grans escriptors de Mallorca, el poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando, que és quatre anys més jove que Vicens. Sigui com sigui, Vicens és una autora joveníssima que ha guanyat a Cantonigrós amb els seus relats –conta la llegenda que Triadú es pensava que premiaven un noi, Antoni, per la duresa dels texts– i que tot just ha sortit del poble per anar a treballar a la Cala, on es troba la disbauxa del primer turisme i el relata, però explicant també les misèries que implica.

Segons Portell: ‘Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor, proposa no solament la relectura d’un dels texts fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa.’

La poetessa

S’ha de destacar que Antònia Vicens ha viscut una revifalla en la seva popularitat com a escriptora darrerament. Fa uns deu anys que va decidir de canviar la prosa per la poesia. Així, el 2009 va publicar Lovely, a l’extinta editorial Moll. Fins ara ha publicat quatre llibres més (aquest primer ha estat recuperat per Cafè Central) i fins i tot el 2018 va obtenir el premi Nacional de poesia per Tots els cavalls. Era un reconeixement més a una escriptora que té en el seu poder la Creu de Sant Jordi de 1999 per la seva trajectòria; que el 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí i que el 2004 havia rebutjat la Medalla Ramon Llull del Govern balear en desacord amb la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas. El 2019 ha rebut el premi Jaume Fuster, atorgat per l’associació d’escriptors, també a la seva trajectòria. Vicens ha estat una activista de primer ordre i ha estat a les juntes del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors quan el 1999 va ser-ne presidenta de manera sobrevinguda després de la mort de Jaume Fuster.

Tanmateix, cal destacar que el 2016 Sebastià Portell va publicar un llibre que és una extensa entrevista amb l’escriptora, mentre que el 2018 es va publicar una miscel·lània d’estudis sobre la seva obra. Per la seva banda, l’editorial Adia també ha engegat el procés de recuperació de la seva prosa. Va començar recuperant el Vocabulari privat que havia escrit a quatre mans el 1993 amb Josep Maria Llompart; continuà amb la novel·la breu Ànima de gos i finalment ha tret al carrer una de les seves obres majúscules, La santa, editada per primera vegada per Laia l’any 1980.

La recuperació dels textos d’aquesta autora fonamental posa damunt la taula també un debat interessant: passats cinquanta anys, com s’enfronten els narradors coetanis al fenomen del turisme? Si bé aquella arribada en massa d’estrangers els anys seixanta va servir de material narratiu a una nova generació, ara, cinquanta anys després, tots els canvis causats per la nova i principal indústria illenca sembla que no siguin, en general, el tema principal de la nova narrativa mallorquina, encara que la presència del turista sigui un element constant en moltes obres. És a dir, el turisme ja ha deixat de ser un tema i s’ha convertit en un element més de la narrativa insular. Poc es devia pensar aquella noia de vint-i-set anys que s’amagava en un lavabo per escriure que canviaria tantes coses amb una sola novel·la.

The post Antònia Vicens i la recuperació d’un premi Sant Jordi escrit en un lavabo appeared first on VilaWeb.

Ramon Felipó i Oriol (Manresa, 1950) és un investigador infatigable de la nostra cultura popular. Apassionat de la figura de Jacint Verdaguer, la Patum de Berga (festivitat a la qual ha dedicat nombrosos treballs) i l’Alguer, acaba de lliurar-nos els seus dos darrers llibres. Ha publicatrFra Lluís Colomer Salada. Afusellat per la Columna de Hierro i enterrat clandestinament al Valle de los Caídos un estudi sobre el seu oncle, un capellà franciscà afusellat per la Columna de Hierro el 1936 i enterrat furtivament al Valle de los Caídos. Una història familiar impactant en què recupera la vida brevíssima del capellà –va ser mort a 31 anys– i s’atreveix a fer un exercici de memòria històrica a la contra, denunciant també la barbàrie al bàndol republicà. Home procedent de tota mena de lluites nacionals per l’alliberament del país, Felipó és un conversador apassionat capaç de transitar per Barcelona mentre explica fora de l’entrevista les excel·lències de l’Alguer, la ciutat que li ha robat el cor. Parlem amb ell d’aquest llibre i també del llibre La Ginesta ‘Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalans, que va publicar el 2017, en un moment en què els símbols de Catalunya i l’exhumació del dictador Franco els fan més actuals que mai.

―Reivindiqueu que la ginesta és un dels símbols més importants del país, gairebé una flor nacional…
―La selecció nacional catalana de rugbi el porta a la samarreta i el seu ús com a símbol de protesta ve de lluny, des de la dictadura de Primo de Rivera, quan a la processó del Corpus tot s’omplia de ginestes per protestar. Fixeu-vos que l’alcalde de Berga va fer esporgar les ginesteres en tres o quatre quilòmetres per evitar que la gent omplís de groc les festes. I a més, és clar, tots els poetes i escriptors l’han cantada, la ginesta.

―Així doncs, el color groc de les protestes ve de lluny…
―La qüestió important és lligar la ginesta i el Corpus de Sang, i es veu ben clar que el groc ve de lluny. Als catalans ens agraden aquestes coses, som de simbologia i de cançons. Abans de la guerra es cantava molt més i, per això, la poesia i les flors són nostres.

―En època de repressió durant el segle XX, el Barça va ser un altre d‘aquests símbols. És encara més que un club?
―El Barça, evidentment, és més que un club, el van tancar durant la dictadura de Primo de Rivera i a la postguerra ho va passar força malament. Mentre no tinguem seleccions nacionals, el Barça fa una mica aquest paper i a ells ja els va bé. El primer d’octubre, per exemple, van jugar a porta tancada. En el franquisme, quan el Barça guanyava s’anava a la Rambla i es deia ‘visca el Barça i visca Catalunya’ i es cantava ‘El Virolai’, o sigui que sí, durant la dictadura va ser un dels nostres símbols.

―Dieu que ‘ginesta’ és una de les deu paraules més boniques del català.
―No ho dic jo, sinó una enquesta. Raimon ja cantava a la ginesta donant veu a Espriu, Pla en parla… Jo sempre he estat un nacionalista romàntic, que del romanticisme va passar al marxisme.

―I també que el groc és un color que ja es feia servir contra els Borbons.
―Els Àustries feien servir el groc i els Borbons el blau, i estic convençut que empraven el groc per la ginesta.

―També hem tingut una llarga tradició de cançons substitutives mentre no es podia cantar l‘himne nacional de Catalunya.
―’El Virolai’ es cantava sota Primo de Rivera i sota Franco i posa la pell de gallina i, evidentment, també és un símbol nostrat. Penseu que som l’únic país del món que ha tingut un president a la presó, Jordi Pujol, per haver fet cantar ‘El cant de la senyera’. Per això no em va sorprendre gens l’altre dia la noia que va interpretar ‘El cant dels ocells’ a la Via Laietana. Penseu que des de Madrid, fins i tot, intenten atacar Montserrat i buscar-li-ho tot.

―L‘altre gran símbol és la bandera quadribarrada, que ara ja és, fins i tot, a l‘escut de la ciutat de l‘Alguer.
―Això va ser una fita que va aconseguir el meu amic Carlos Secchi quan en va ser alcalde. A l’Alguer hi havia la bandera dels Savoia, amb la creu de Sant Jordi al revés. L’alcalde va treure la creu i va posar-hi les quatre barres i ara trobes la nostra bandera a tot arreu i la bandera sarda. Els savoia no els agraden gens, als sards, perquè van maltractar l’illa.

―Hi aneu molt sovint, a l‘Alguer, quina és la situació de la llengua?
―Fa deu anys que cada any passo un mes a l’Alguer, que és un lloc on tot catalanoparlant ha d’anar com a mínim dos cops a la vida perquè amb un no te l’acabes, però jo no sóc filòleg sinó un català curiós que s’adona que allà empren l’article ‘lo’, com al Pirineu i com mossèn Cinto a la plana de Vic. La gent que parla alguerès, d’entrada no la parla amb ningú, és una llengua de confiança i de família, però mira, quan fan una obra de teatre en alguerès el teatre s’omple de bat a bat. L’alguerès no és la llengua hegemònica, però es pot viure perfectament en alguerès. Al mercat del peix i de la fruita és potser on es parla més, però jo vaig a la platja en autobús i torno en autostop i la majoria de la gent em parla en alguerès. El problema és que ningú no s’ha pres seriosament la necessitat d’ensenyar-lo i el sistema no és el de Catalunya.

―El vostre altre treball és un exercici de memòria històrica, però sembla que aquesta expressió només s‘empra en un bàndol…
―S’ha de superar la confrontació bèl·lica per rescatar tots els assassinats, d’un bàndol i de l’altre. A Mallorca i al País Basc, per exemple, només es va patir la repressió feixista, però a Catalunya no. Per exemple, dels set frares que eren amb el meu oncle, sis foren assassinats i un altre va morir sol, malalt, en un hospital. Una cosa que em té molt sobtat és que durant la guerra hi va haver una destrucció sistemàtica del patrimoni catòlic sense que les autoritats fessin res per impedir-ho.

―Al vostre oncle el van traslladar sense que ningú en sabés res al Valle de los Caídos…
―Jo vaig quedar al·lucinat quan ho vaig saber. Em va posar sobre la pista l’arxiver de l’Alcora, que sabia qui eren els franciscans que apareixien al martirologi dels franciscans. Però és que la guerra civil s’ha d’estudiar molt, encara, pensant en les persones i no pas com avançava o deixava d’avançar un front o un altre.

―Què en penseu, de l‘exhumació del dictador Franco?
―El Valle de los Caidos s’ha de convertir en el museu del terror. En Franco havia de sortir d’allà. El meu oncle, Fra Lluís Colomer Salada, era un bon home, franciscà, que escrivia en català, amb un pare de Catalunya Nord. El meu oncle ha d’estar enterrat en terra catòlica al País Valencià o a Catalunya al Valle de los Caidos no hi fa res.

―En el llibre dieu que hi va haver un genocidi sistemàtic dels religiosos per les seves idees.
―Jo no defenso ni els uns ni els altres, però els fets són els fets. Només a Berga es van destruir vuitanta retaules barrocs. Jo vull la república, però la de 1931, no la del 36-39.

―També dieu que molts territoris varen ser doblement vençuts durant la guerra?
―A Catalunya va ser així, durant la retirada se’n va anar molta gent, però els qui es quedaren els mataren per venjança. Cal que vingui un americà o un alemany a fer un inventari de les víctimes entre 1936 i 1975 i quedarem tots esgarrifats, a Catalunya i al País Valencià vam ser doblement vençuts.

―Al vostre oncle se‘l descriu sovint com un gran orador. Estem mancats d‘oradors en aquests moments?
―Abans, el clergat, se’l formava per predicar, al seminari hi havia classes d’oratòria i durant la dictadura, fins i tot, se’n feien en català. Ara els polítics fan cursos de màrqueting i de recursos americans, que fan que tots diguin les mateixes coses de la mateixa manera.

―També tenia una important formació en humanitats, que sembla que avui són proscrites.
―És clar, és que el llatí i el grec servien per a algunes coses, i la filosofia i la literatura. Avui dia, el desconeixement és brutal. Jo vaig fer el batxillerat de lletres i no em penedeixo d’haver estudiat llatí i grec. Abans sorties amb una cultura general i ara no sé com surten.

―Quin paper creieu que ha de tenir l‘església catòlica a la Catalunya del futur?
―La que els catòlics vulguin, tot i que cal recordar que el passat és esplendorós. CCOO es funda a la clandestinitat a l’església, el Sindicat Democràtic d’Estudiants neix als Caputxins i l’Assemblea Catalana a Sant Agustí. Històricament, ha tingut una importància molt rellevant i un poder que ara no té.

 

The post Ramon Felipó: ‘El Valle de los Caídos s’ha de convertir en un museu del terror’ appeared first on VilaWeb.

Si avui és 30 d’octubre, és que obrirà la porta el gran aparador dels llibres en català a la ciutat de València. La porta no, que no li’n cal: aquesta gran fira del llibre és una plaça i, com a tal, acull visitants i passavolants i gent que escriu i que llegeix i que fulleja i que escolta i que conversa i que compra llibres o que pren vistes, tant si ha vingut a posta o si passava per aquí.

Entre el 30 d’octubre, per tant, i fins al 3 de novembre, la plaça de l’Ajuntament de València serà la Plaça del Llibre per a acollir aquesta trobada amb la lletra impresa. Organitzada per la Fundació FULL, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV) i Escola Valenciana, aquesta trobada es defineix com ‘el major aparador de la literatura en valencià, amb representació d’autors i editorials de tot l’àmbit lingüístic, una celebració del treball diari d’autors, llibreters i editors, i una oportunitat per a la trobada amb els lectors.’

Durant quatre dies, la plaça de l’Ajuntament serà un llibre obert amb propostes per a tots els gustos, i totes en català. L’objectiu dels organitzadors, ja des del començament, quan la iniciativa encara no havia pogut accedir a l’espai públic i va trobar acollida a l’edifici de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, és ‘trencar prejudicis per a mostrar que la literatura en valencià és més viva que mai, que té qualitat i que té futur’.

A més de l’exposició i venda de llibres, hi haurà presentacions (amb la recuperació de la novel·la El temps de cada cosa, de Raquel Ricart, ara a Balandra; la doble dosi poètica de Lleonard Muntaner, que presentarà els llibres de Joan Navarro i de Rubén Luzón; amb l’homenatge al matemàtic valencià Vicent Caselles que ha editat Scito; la nova proposta de Fani Grande per als més menuts i que ha titulat Empar, la becadeta i el ‘patiarcat’, de Bromera; l’anàlisi sociopolítica que ofereix Identitat(s) a la cruïlla, a cura d’Antoni Martínez i editat per la sempre solvent Afers…), taules rodones (sobre el valencianisme polític, sobre educació en igualtat), lectures dramatitzades, tallers i animacions per als més menuts (de xapes i dibuixos literaris o de construcció de cases de monstres valencians), concerts i recitals (el micro obert de l’AELC, els versos d’Ivan Brull o l’espectacle ‘Marc Granell a l’illa secreta’, amb Andreu Valor i Francesc Anyó) i un interessant etcètera de possibilitats.

La trobada llibresca sempre guarda lloc per als reconeixements, i enguany hi destaquen els guardons que s’atorguen durant el sopar literari del dia 30 i que enguany rebran el poeta Jaume Pérez Montaner (premi Trajectòria Literària), l’editora Rosa Serrano (premi Trajectòria Editorial) i la Societat Coral el Micalet (premi Difusió), i també, el 31 d’octubre, l’homenatge a la recentment desapareguda Carme Miquel, mestra i escriptora.

El PP torna a atacar la cultura

Que aquesta celebració de la llengua i la cultura arribi al certamen que fa set des de la consolidació plena i avançant en l’expansió (enguany, entre el 24 i el 27 d’octubre, ja s’ha fet la primera Plaça del Llibre a Castelló, i Alacant escalfa motors per a la quarta, del 20 al 23 de febrer de l’any vinent) no ha acabat d’agradar al PP valencià. Ja en el seu moment, des de la batllia d’Alacant, van retirar la col·laboració de l’ajuntament amb l’esdeveniment cultural. Ara, però, els responsables del grup municipal a València, des de l’oposició, han presentat al ple una moció que és difícil de qualificar: pretenen que es deixin sense efecte, es retirin o no s’atorguin ‘subvencions públiques amb fons dels valencians, ajuts econòmics, logístics o de qualsevol mena a les entitats, fundacions, associacions o organitzacions que perseguesquen explícitament finalitats contràries a la constitució o als senyals d’identitat de la Comunitat Valenciana’… Com ara, la Plaça del Llibre. El grup municipal del PP troba inadmissible, per exemple, que l’Entitat Municipal de Transport (EMT) col·labori amb la trobada llibresca. I és cert que hi col·labora. Enguany s’hi fa el II Concurs de microrelats #EMTalaplaça2019.

De tota manera, l’absurda moció, que no té cap possibilitat de reeixir, tampoc no ha alterat la normal posada en marxa de l’esdeveniment: cinquanta-dues editorials, cinquanta-set autors i milers de visitants (quinze mil, l’any passat) tornaran previsiblement a demostrar la potència de la cultura del llibre en català, també al sud del país.

The post La Plaça del Llibre com un gran aparador obert appeared first on VilaWeb.

‘Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,/ més poderós que el roure, més verd que el taronger,/ conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera,/ com un gegant guerrer.’ Era el 1875 quan el jove Miquel Costa i Llobera (1854-1922) escrivia ‘El pi de Formentor’, un dels poemes més importants de la literatura catalana, tot i que no va obtenir el ressò previst fins deu anys més tard. Ara la joveníssima editorial Saïm Edicions (situada a cavall de Barcelona i Mallorca) l’ha reeditat en una edició il·lustrada per Toni Galmés. El llibre té un pròleg de Maria del Mar Bonet, un estudi introductori de Bernat Cifre i un epíleg de Joan Buades, que desmunta el mite del poema.

Les vint-i-quatre il·lustracions de Toni Galmés basteixen una història: la d’un home madur, un pintor que copia del natural i que va a cercar aquest arbre tan singular de la literatura catalana per immortalitzar-lo. Aquest pintor ocupa la coberta del llibre. I a l’interior, només en llapis i carbonet, el veiem carretejar els estris de l’ofici i arribar al lloc on pot pintar l’arbre solitari que veu a distància. Deixa la jaqueta penjada en una branca, planta el cavallet, encén la pipa i, ara sí, comença a escampar els tubs de color, el verd i el blau, sobretot, un verd i un blau que impregnaran la mirada del pintor a mesura que acabi el seu quadre i s’eixugui les mans. El quadre, una volta acabat, pot ser un homenatge a Joaquim Mir, o a Anglada i Camarasa, però sobretot és el tancament de tota una història de la recerca de la bellesa, en què Galmés dialoga de tu a tu amb el poema i el fa seu d’una manera magistral, amb la qual cosa crea un llibre d’artista on el poema es revalora i pren un nou sentit.

Maria del Mar Bonet, que va musicar  el poema el 1981 al disc Jardí tancat, dedicat a poetes de la Renaixença mallorquina i de l’anomenada Escola Mallorquina, diu: ‘Crec sincerament que “El pi de Formentor”, juntament amb “Desolació”, de Joan Alcover, són dels millors poemes de la literatura catalana.’ I afegeix: ‘Aprendre’l de memòria quan era nina va ser molt important; tenir-ne la rima, l’equilibri i l’harmonia de les estrofes molt endins em va facilitar de trobar-hi la música.’ Per ella, el poema és un símbol de la península de Formentor que forma part de la serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat. ‘Dins una Mallorca plena d’especulacions i destruccions –diu–, la geologia, la flora i la fauna de la serra perillen greument. “El pi de Formentor” també té per a mi un missatge clar: hem de protegir la serra de Tramuntana abans no sigui massa tard.’

Punyalada de la noblesa insular

Joan Buades tanca l’epíleg sense cap mena de condescendència: ‘El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi involuntari d’una Mallorca gairebé prístina a punt de morir per la punyalada d’una noblesa insular, per uns senyors, que mai no van saber cuidar ni la terra ni la seva gent, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de bitllets, conservadora només en les formes, apocalípticament revolucionària en el foment de la destrucció de l”íntima substància’ dels pinars de les riberes de tota l’illa. Si Costa i Llobera fos viu, no cal descartar que, a hora foscant, voldria fer seure la Bellesa en els seus genolls i la trobaria, com Rimbaud, amarga, molt amarga.’

El pintor arribant a l’indret des d’on vol pintar l’arbre. Dibuix de Toni Galmés.

Ja tornarem als motius que té Buades per a arribar a aquesta conclusió. Bernat Cifre, a l’estudi que fa del poema, diu que l’obra de Costa presenta tres miracles: ‘Primer miracle: la qualitat. Lo pi de Formentor és –dins el breu format de quaranta versos– una de les millors odes, no ja de la llengua catalana, sinó de les que s’hagin escrit en el món i en la història. Segon miracle: la precocitat. El Miquel autor tenia, quan la compongué, la verda edat de 21 anys. Aleshores mostrava esser tan madur, llegit i culte per parir una tal criatura. Tercer miracle: el compromís. L’autor, amb sa vida i fets, demostrà estar compromès amb el programa, breu, hem dit, però intens, proclamat pel seu arbre. Costa no solament escrigué, sinó que complí l’escrit fins a identificar-se amb ell. Com pensaran els crítics, Costa i Lo pi són una mateixa cosa.’

Cifre, que és un admirador absolut del poema i en bona part del poeta, també afirma sobre el text: ‘Peça rodona, no sabem quant de temps pensada, però sembla escrita d’una tirada. Insignificants resulten les correccions i variants realitzades entre 1875 (primers manuscrits) i 1907 (darrera edició). Rèpliques o imitacions, altres pins d’altres autors –algun molt meritori– no tendran mai ni l’alçada ni la frescor, transparència i espontaneïtat de la creació de Costa i Llobera, pare d’una criatura tan afortunada. Bandera plantada sobre un cim on el mestre romàntic-clàssic no s’enfilaria mai més.’

Si Cifre és un gran entusiasta de Costa, Buades és molt més crític i ens explica: ‘El pollencí, que havia perdut la mare a 10 anys, va portar una existència de cotó fluix que va conduir-lo al sacerdoci després de passar pels estudis de dret. Només va començar a tenir vertadera anomenada ja de gran, en encetar el segle XX, com a representant il·lustre de l’anomenada Escola Mallorquina.’ Ens el situa el 1875, quan escriu el poema, com un jove de 21 anys amb un pare marcadament espanyolista i orfe d’una mare ultracatòlica. És un Costa que ja ha passat per Madrid i ha escrit en una carta: ‘jo emperò, com a criat dins les muntanyes, he de tenir per força afició a coses més fortes i senceres, a costums més senzilles y lliures, estich a dins aquesta vila lo mateix que una cabra penyalera estaria dins un jardí paredat’.

Buades explica també que el poeta, ja madur i reconegut com a Mestre en Gai Saber, s’horroritza pels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, sense cap mena d’empatia amb els obrers ni amb Ferrer i Guàrdia; i que la família es ven el patrimoni familiar de Formentor a Adán Dihel, que el 1929, amb el poeta ja mort feia uns quants anys, obre l’exclusiu hotel Formentor. ‘El Formentor farà fallida i passarà a mans de sicaris del nostre Rockefeller, Joan March, sense la llarga mà del qual (i la dels seus hereus) no s’entén res de la metamorfosi de l’illa en un parc miner a cel obert on el ciment i l’asfalt han anat ofegant la bellesa i la vivor amb tanta ferotgia que no hi ha una ‘ànima forta’ que ‘pugui traspassar la boirada’ per arrelar enlloc. De fet, viure a l’illa per als illencs s’ha convertit fa estona en una distòpia, en una font d’angúnia col·lectiva que mereixeria un poema coral molt més punyent i captivador que El pi de Formentor per ser expiada.’

Així doncs, el poema no deixa ningú indiferent. Origina de la nostàlgia i la simbolització de Maria del Mar Bonet a l’absoluta devoció de Cifre, passant per la mirada crítica de Buades. Però sobretot és capaç de transformar-se per esdevenir quelcom del tot nou gràcies a l’art de Galmés. Un poema que ressorgeix, ‘Amunt, ànima forta!’.

The post El reviscolament de l’arbre més famós de la literatura catalana appeared first on VilaWeb.