Vilaweb Lletres

Reviure, quaranta anys després d'haver mort, #Xammar40

Dj, 05/12/2013 - 06:00

Aquest país --i potser tots els països-- ha donat fills que han passat una bona temporada sense el reconeixement públic o social que es mereixien. Alguns són definitivament esborrats pel temps i alguns altres aconsegueixen de renéixer al cap d'uns quants decennis, per l'obstinació d'aquells qui els han descoberts, se'n senten hereus i els volen recuperar. Aquest és el cas del periodista Eugeni Xammar (1888-1973), nascut fa cent vint-i-cinc anys i mort avui en fa quaranta, que amb motiu de l'Any Xammar torna a ser reconegut com a referent del periodisme i també del pensament intel·lectual.

Aquest agost VilaWeb es va proposar de recuperar i ajudar a descobrir el seu llibre més significatiu, les memòries 'Seixanta anys d'anar pel món' (Quaderns crema). I avui, amb motiu del quarantè aniversari de la mort d'aquest gran periodista, proposem als lectors i als seguidors de portar-lo als nostres dies, de fer-lo contrastar amb la realitat catalana d'aquest 2013. Per això us suggerim de piular fragments de Xammar o opinions sobre Xammar (personatge i obra) a Twitter, amb l'etiqueta #Xammar40.

El camí de la vida, el camí de la mort

Però no volem deixar passar aquesta avinentesa sense oferir-vos les reflexions que va fer poc abans de morir-se. A les últimes pàgines de les memòries hi trobem uns pensaments expressats amb una delicadesa extrema. Xammar veu la mort a prop i explica el camí que feia quan era minyó. És el camí de la vida cap a la mort.

A la làpida de la tomba d'Eugeni Xammar hi ha escrit el següent epitafi: 'Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.'

Heus ací el fragment final del llibre:

«La meva primera muller descansa al cementiri de l'Ametlla del Vallès i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ésser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ésser suficient perquè un capellà de criteri estricte i restrictiu li refusés la sepultura, en un cementiri 'catòlic'. Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d'una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d'homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla. Tots ells m'esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l'Ametlla a la Garriga, a l'escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d'una llaminadura. És un camí que per sota l'ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets i quan jo era noi, un cop a Can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d'en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l'aigua era baixa, fent saltirons d'una pedra a l'altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d'anar tan lluny. No em caldrà ni arribar a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s'obrirà una porta, la porta d'un recinte de pau, de silenci i de repòs. M'hi portaran ajagut i ja no me'n mouré mai més.»

(Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.)

Categories: literatura

Una enquesta particular per als escriptors 'collita del 1963'

Dj, 05/12/2013 - 06:00

El 1963 hi va haver una bona collita literària: Manuel Baixauli, Sergi Belbel, Flavia Company, Oriol Izquierdo, Joan-Lluís Lluís, Vicenç Pagès Jordà, Sebastià Perelló, Ponç Puigdevall, Màrius Serra, Jaume Subirana, Vicent Usó i més. Són escriptors que, tot i no sentir-se generació, alguns han viscut com si ho fossin per l'amistat que els uneix, i alguns altres han estat volgudament 'outsiders'. Amb tot, uns i altres sempre han lluït una certa marca de pertinença i un orgull per haver nascut el 1963. No volíem que s'acabés l'any que n'han fet cinquanta sense felicitar-los tot desafiant-los en una mena de joc.

En la biografia de Salvador Espriu, 'Espriu transparent' (Proa), Agustí Pons recull a les pàgines 126-127 una enquesta sobre la literatura i la cultura catalanes que va publicar 'La Revista' l'any 1933, amb l'excusa de commemorar el primer centenari de la Renaixença. Aquell any van convidar a respondre-la tant els escriptors i intel·lectuals sèniors, com els que en començaven a despuntar. L'enquesta contenia tres preguntes, que són les que ara hem proposat de respondre a aquests autors 'collita del 1963':

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?

• MANUEL BAIXAULI (Sueca, 1963)
• SERGI BELBEL (Terrassa, 1963)
• LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963)
• FLAVIA COMPANY (Buenos Aires, 1963)
• ORIOL IZQUIERDO (Barcelona, 1963)
• JOAN-LLUÍS LLUÍS (Perpinyà, 1963)
• VICENÇ PAGÈS JORDÀ (Figueres, 1963)
• SEBASTIÀ PERELLÓ (Costitx, Mallorca, 1963)
• PONÇ PUIGDEVALL (Sant Feliu de Guíxols, 1963)
• MÀRIUS SERRA (Barcelona, 1963)
• JAUME SUBIRANA (Barcelona, 1963)
• VICENT USÓ(Vila-real, 1963)

MANUEL BAIXAULI (Sueca, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
Vital: viure intensament –sense destorbar ningú– els petits plaers quotidians, intel·lectuals i sensuals, i tindre amb qui compartir-los. Professional: fer una obra que irradie una seducció semblant a la del foc de la llar en una nit d'hivern.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
No en tinc una visió global. Quina és la generació anterior? Monzó?... Em sent molt diferent d'ells, però també dels qui se suposa que són de la meua generació. Potser m'influeix més el lloc on visc, i ser de poble, que no l'any en què vaig nàixer.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià? 
Jo voldria uns Països Catalans independents, cultes, civilitzats –a la manera dels nòrdics–, respectuosos amb la natura i solidaris amb la resta del món.

SERGI BELBEL (Terrassa, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
És una pregunta fàcil de fer i difícil de respondre sense caure en tòpics. El meu ideal, vital i professional, és tirar sempre endavant tot intentant de no perdre'n gaires més pel camí, d'ideals.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Malauradament, només he arribat a conèixer bé un dels seus màxims exponents: Josep M. Benet i Jornet, que ha estat determinant per a mi com a autor i com a persona (parlo d'autors teatrals, és clar). Li estic eternament agraït per la seva generositat amb mi i amb les generacions posteriors a la seva. La resta d'autors no va mostrar gens d'interès per la gent de la meva generació perquè, suposo, prou feina tenien a subsistir.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
No puc parlar de les Illes ni del País Valencià. No hi visc. Tot i que amb les Illes mantinc una relació molt estreta per motius famiars. Ara, per Catalunya tinc molt clar què desitjaria 'per demà': que fos un estat independent, democràtic, pacífic, plural, tolerant. Uf! Hi ha massa 'ideals' en la resposta! (O no.)
 

LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?

La felicitat i la república anàrquica de l’art.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?

La generació dels 70 va ser fèrtil, llum i llumenera, alimara i esberla al mateix temps. Gent com Jaume Pont, Joan Navarro, Maria Mercè Marçal, Jaume Creus o, si anem una mica més enllà, Carles Hac Mor són un exemple de valentia, de dicció pròpia, de trencament de models antics i de renovació en tots els sentits. No crec gaire en el concepte de generació, perquè jo mateix em sento molt més a prop de la gent dels 80 que dels nascuts a la meva dècada.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?

Independent, català i lliure d’aquest capitalisme nefast, trist i destructor. Ecològic i autogestionari. Un país que cregués en l’educació, en el coneixement, en el conreu de la persona. Un país sense elits, botiflers, llepaculs ni mandarins. I net, evidentment, de podrimeners i corrupteles. Un país en què el Castellet de Perpinyà en reflectís en les aigües –a la riba enrivetada de canyissos– del Xúquer i del Segura.

FLAVIA COMPANY (Buenos Aires, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
Vital, la serenitat. Professional, l'honestedat.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
El diàleg amb la tradició és sempre important i enriquidor. La memòria forma part de tota creació.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Com m'agradaria que fos la resta del món: un lloc lliure i en pau.

ORIOL IZQUIERDO (Barcelona, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?

A aquestes alçades de la pel·lícula, respondria glossant la 'Tirallonga de monosíl·labs' i diria, espero que expressivament, que en tindria prou amb 'un xic de poc'… Ideal, dius? El més radical de tots: poder viure, i això també vol dir treballar, sense haver de renunciar del tot a la dignitat.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?

Em resisteixo a parlar de generació i, per tant, a fer generalitzacions que per força seran imprecises i injustes. En la 'generació' anterior hi tinc bons amics i a més, després de tants anys de brega (fent d'editor de molts d'ells o des d'altres i encara més altes responsabilitats), em sembla que sé reconèixer talent literari en molts dels que hi pertanyen i, de la seva mà, unes quantes obres ben rodones i alguna de gran i tot.

Amb tot, si he de fer l'esforç de respondre a la pregunta se m'acut de dir que, vist des d'ara, la generació anterior sembla haver estat col·lectivament a l'alçada de les seves circumstàncies històriques, que no eren qualssevol: el pas de la resistència a la 'normalitat' democràtica transitant en l'endemig per una transició que va ser un camp de mines.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
La resposta impulsiva és dir lliure!, amb signe d'exclamació, i esperar-ho, i exigir-ho. I això vol dir, naturalment, independent. Si posem a la resposta un matís de correcció política, necessària, ho podríem dir així: vull que el demà de Catalunya, de les Illes i del País Valencià sigui el que decideixin els ciutadans de cadascun d'aquests països. I jo treballaré perquè els ciutadans de Catalunya vulguin, com jo, que el nostre país sigui un estat tan independent com ho són els altres. I desitjo que els ciutadans de les Illes, del País Valencià i dels altres països catalans vulguin, també, conquerir la seva independència i apostin aleshores, com hi aposto jo, per la lliure federació dels Països Catalans.

JOAN-LLUÍS LLUÍS (Perpinyà, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
No estic segur que mig segle sigui un temps prou llarg per a poder respondre aquesta pregunta. L'única cosa que podria dir sense gaires dubtes és que a mesura que el camí que queda per fer s'escurça, els objectius es densifiquen i ja no s'hi val perdre temps en coses secundàries. O sigui que, com més va, més pressa tinc, perquè se m'incrusta a la pell l'evidència que no ho podré fer tot. Llavors, amb els anys, abandono allò que em sembla superflu i em concentro en l'intent d'arribar al més essencial. Quin és aquest essencial? Ho sabré, potser, quan per fi el vegi...

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Mai no m'he plantejat la vida ni l'escriptura en termes generacionals. No veig una generació anterior sinó individus que m'han precedit més o menys, i que m'agraden, m'entusiasmen o m'avorreixen també més o menys. De la mateixa manera no crec que els escriptors feliçment nascuts el 1963 formin cap generació, ni per bé ni per mal.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Un demà que permetés a la llengua catalana d'esperar de sobreviure amb tota la dignitat que mereix, és a dir com a llengua oficial d'un estat indepedent. Això, com a mínim per Catalunya. Per la resta, m'acolliria al dret de la utopia per desitjar que algun dia els Països Catalans sencers fossin una realitat jurídica i política, volguda pels ciutadans que hi viuen. 

VICENÇ PAGÈS JORDÀ (Figueres, 1963)

―Quin és el vostre ideal vital i professional?
Menjar i riure cada dia, viure amb algú que em miri amb bons ulls, dormir planer, tenir algun amic, convertir l’oci en feina, disposar de veïns civilitzats, aprendre i ensenyar, llegir llibres que m’agradin i escriure el que em vingui de gust i –si pot ser- que agradi a algú.

―Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Durant la infantesa la respectava, durant la joventut li vaig agafar una mica de mania, i actualment en gran mesura m’hi he reconciliat. Ha deixat novel·les tan respectables com 'Ventada de morts' o 'El dia que va morir Marilyn'. Finalment he entès que si jo hagués nascut uns quants anys abans hauria actuat si fa no fa com ells.

―Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
M’agradaria que cadascú disposés de l’oportunitat de triar el que vol ser, com a col·lectiu i també com a persona.

SEBASTIÀ PERELLÓ (Costitx, Mallorca, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?

Un ideal és voler estar al llimbs i quedar-se a l’escapça. I he sentit dir que no deixa de ser una vulgaritat, que no deixa de ser voler posar els peus on no hi poden anar fent passes. Hi ha una llibertat excepcional en no posar-se aquesta mena de fites. Perfilar-se en un ideal sol acabar en una caricatura o en el desastre, perquè si t’hi aferres sol prendre les formes d’un absolut i els humans fins i tot som ben capaços d’idealitzar el passat. I en el futur, ja s’ha vist, els grans ideals solen fer fora del seu cel allò que els estorba i acaba essent un infern. Kraus deia que l’ideal de la virginitat és d’aquells que volen desvirgar-te. Per això em basta provar d’entendre el que hi ha, moure conversa, cercar la delectació en els reencontres, aprendre que no en tens prou amb el teu hortet, moure’t, amb aquella certesa que la vida i el món tot és u. Només obstinar-se per fer adherència als dies que passen i no reduir-los a un balanç de gestió. I procurar no caure en l’angoixa de ser només allò que som. No posseïm res més que un poc de temps, diu el poeta.

Quant a la professió he de dir que som poc vocacional. No he sentit veus. I professar té un regust religiós que em fa nosa. Lliurar-me del tot, entregar-me com un recluta o un acòlit no m’estira. Ocupar-me en coses i aplicar-m’hi ja em va bé.

Si es tracta d’escriure, m’hauràs d’excusar la citació, però és que ara no he d’afegir res a allò que ja vaig apuntar en un altre lloc: per mi escriure no és un lloc on posar casa i no fa olor de domicili. Un exercici d’absència i d’aparició, un lloc on esquivar-se, també, de dissipació i de pèrdua. Una traça que deixes. Deambular. I perdre els papers. I com a lector no cerc ésser un oficiant, ni una vestal del text. No cerc convertir-me en un acòlit, ni en un custodi del sentit. L’espai d'escriptura com un lloc del desnonament. Desfer-me en els textos. I recomposar-me. De l'escriptura, no en surts mai indemne. En els llibres no hi cerc un lloc fora de perill, sinó exposar-me, deixar que em toquin i no es tracta d’escapar del món i de la bolla, precisament, sinó de fer-me fugisser de les maneres més probables de ser el de sempre. Empenyorar allò que ja creus saber. Aquesta incomoditat. Escriure és hipotecar-te en el text i saber per endavant que no en tornaràs res, que mai no acabaràs de pagar els deutes perquè passes per la terra ferma de la condonació. Escriure és una forma de no tenir aturall. Estar permanentment en obres. No tenir espera. Una espera que no cerca anar a parar enlloc, o posar remei.

Puc afegir que no he viscut el fet d’escriure com si es tractàs d’una professió. Escriure és arrencar engrunes al buit, trobar l’escletxa entre allò que tens a les mans i el que ha volat. Escriure és voler amarrar, fixar, clavar allò que és errant, allò que és movedís, inestable, fer permanent la fugacitat. Només és aquesta apetència, aquesta avidesa fluida. Alguna manera arxipèlàgica de comparèixer i desfer-se en la veu i la lletra. Mai per mai poetització, excitació del figurí amb enigmes, ni consignes, ni dictàmens orgànics i programàtics, ni maneres de viure que volen fregar-se en l’excepció i que cerquen sacerdots, o l’admirador incondicional. I de cap manera tampoc és una ambició, quan vol dir desig de domini. Una altra cosa és si cavam el mot fins a 'ambire': rondar, passejar. Una poètica: un ambulatori. Ambular: anar d'un lloc a l'altre sense punt fix d'aturada.

No cercar blindar-se en el mots, blindar-hi el sentit, estucar-lo. Dir el que hi ha. Perquè creus endevinar que s’esbrellen, s’obren fissures. I la veu, tu i tot, s’escola com si fos aigua en un gambaner. Els mots són el lloc per on proves de ser esquiu. Mai voler parlar per boca de tots, perquè escrius quasi sempre per boca d’una absència. Lletra sempre revocable. De sobte t’enginyes paraules que no són teves i dius que la lletra, com la filosofia, deixa les coses tal com estaven. Podeu fer la mitja. I mires de no fer nosa en aquest panorama que es dilata en horitzons desertats de tantes coses de no dir. I fas retxes de martell dins l’aigua, com si fossin lletres d’or. Ara toca riure.

Escriure és parlar amb un extern enmig d’una escala. O amb un estranger, que segons Jabès és aquell que et fa creure que ets a casa. Escriure i llegir són la mateixa cosa. Escriu aquell qui no ha deixat la pell en la feta. Per això és aquí, davant el paper. Llegeix, a vegades, aquell qui enterra i desenterra ossets. Sempre escapolons, detalls, deixalles, fragments. I els mots ja diuen més en aquestes llimadures. I no ho sabia el que escrivia. Saber, precisament, no. Ara el que llegeix obre la mà i mostra el que ha trobat: els mots que he dit i el que són sense mi. Aquesta remor que no sé. Allò que no som. Encara. Fins i tot allò que no vull ser i tanmateix em pasta.

Aquest afany de claredat i precisió davant el desconcert i el garbuix que ens conforma. I l’escriptor com a roter. La llengua que fa servir: una rota, un camp arrendat a curt termini. Terra prima i sempre lluny. Lluny de les cases de possessió. I ja ho pots ben dir que ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Però també saps que te n’has de fer lluny, cap a la frontera. No hi ha retop. Aquesta manera de dir per les bardisses. Vorera, vorera. 'Il n'y a de vie que dans les marges', deia Balzac. Allà, als confins, al llindar, les fites ben netes, i amb l’ànsia de fer-se lluny i ja no ser enlloc, no creure que la rota és un lloc on posar casa, o arriscar-se a guardar-hi un silenci sagrat. Com qui aixeca una barraca o guarda cabres. Però sempre des de la certesa d’anar onsevulla cul llogat.

Provar la veu: passavolant és aquell que va i ve, que està distret, que fa les coses amb presses, o no, desatent, diuen, ja ho aclariràs, que només passa. Per això és malvist, perquè no hi podem fixar la mirada. Passavolants, aquells que no tapen, que no tanquen, que troben la manera de defugir allò que els barra el pas, que no compareixen al radar. Un altre que no sent la necessitat de confrontació, que no acapara la dissidència. Però disconforme. La veu que pelluca.

Escriure: nedar i no guardar la roba. Quan proves de dir, caic no caic, al caire palpitant i sinuós d'allò que et fuig. Esser només l'atenció que poses. Blanc com el paper d'escriure. Receptacle. Sensitiu. He sentit dir que és així que has d'esperar els mots i esperar que s'ompli la bassa. Esser la cosa rebuda.

Escriure: desfer-se, el lloc menut que mai no acabes de conquerir i ja no ho vols ni provar, coses que no vols fer, llocs errants, derives particulars. Salvar-se en la pell dels mots per on has de llenegar sempre. Exceptuar-se en lletra. Aquesta inconveniència de surar.

'Homo bulla est'. Escriure: voler fixar els dies a casa d'un saboner.

―Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Les generacions genealògiques, si deixam de banda les dates, poca cosa han de dir si no han sorgit com a fenomen de sociabilitat i no han compartit espais discursius i de discussió, si no han generat perfils de visibilitat conjunta, intel·lectual i cultural en el sistema literari. I així i tot són arbitràries. I a mi em fa la sensació que els qui rodam la cinquantena hem anat més a lloure, i no hi veig més coincidència que la de compartir generació històrica. Vull dir que és difícil parlar de grup, moviment, escola, ni tans sols de generació que no ha quallat o s’ha perdut entre el final del franquisme i la transició. Almenys és el meu cas, i no tenc una idea de pertinença generacional si això implica compartir formació i orientacions estètiques i literàries. Coincidències i afinitats s’han produït, però de manera circumstancial. Tot i que pugui semblar que la generació dels setanta tengui més visibilitat en la història recent de la literatura catalana, tampoc no crec que s’hagi establert cap relació d’oposició ni de mestratge. Crec que el canvi generacional no implica un relat d’aquesta mena en la història més recent de la literatura catalana. Ni tans sols si cercam un feix de relacions amb la seva literatura no cal pensar, en el meu cas, que la cosa hagi anat per la via de presentar-se com una proposta que els defugia, o en reclamava un guiatge o una continuació. En alguns casos, i de manera aïllada, pot haver representat un horitzó, l’ànsia de moure conversa amb els seus textos, en altres la relació ha estat nul·la, vull dir que ni tans sols ha implicat una noció de rebuig en relació a conceptes com textualismes o experimentalismes. De fet podria parlar del mateix amb autors i texts que històricament em són contemporanis.

D’altra banda quan he llegit autors com Biel Mesquida o Quim Monzó, per exemple, no he cercat afinitats, no s’ha establert una relació on havien de figurar d’antecedents, ni he volgut cercar-hi un lloc on he pogut replicar o dissentir. Les relacions intergeneracionals no han fet en aquest cas relat d’intrigues d’herències i en cap cas han servit de motor. No he fixat l’atenció en la generació que m’ha precedit de manera diferent de com he provat d’establir fils i lligams amb tradicions anteriors. No s’ha tractat de respectar-los o de condemnar-los i a partir d’aquests actes provar de dir la meva. Ni mestres, ni cadàvers exquisits que s’hagin d’enterrar sota l’obra nova. De fet no es tractava d’escriure en aquest marc de referències de filiació. I no sempre llegir és provar d’establir relacions de mestratge o d’oposició. Ni amb la generació precedent ni amb les que han vengut després. I de cap manera allò que he pogut escriure ha provat de dir la meva generació, ni ser representatiu, ni parlar per boca d’altri.

Interrogar la tradició, sí, moure-hi conversa, voler formar part de la biblioteca, però no sempre hi cerques un país que se t’assembli, o et fas lluny dels que t’han precedit a la recerca d’un lloc ben teu on fer colònia. Per ventura es tracta d’encastar-se en una trama de lectures, perquè l’escriptura ja és una trunyella del que has llegit. Així a la deriva, arxipelàgic. Sense voler fer panteó ni convertir la biblioteca en espai sagrat, ni posar peanyes. Aquestes llistes de mestres i fonts sempre fan olor d’ànsia de geneologia. I no sempre som el que hem llegit. De vegades només és l’ànsia. Agradar no sempre és la relació que cerc en literatura. Ja em va bé que algun autor aconsegueixi irritar-me, per exemple, o que el meu desig s’assembli més a la necessitat que sent un vampir davant una vena que batega, i en aquest sentit, són quasi relacions inconfessables. En alguns casos fins i tot la distància que me’n pugui separar és sobretot allò que vull saber. En la lectura, hi cerc de vegades, sobretot l’alteritat i la diferència, no confirmacions de dreta via.

A mi, m’agrada disposar de la biblioteca i no m’excita gaire això dels 'top ten', ni fins i tot els més personals. Però si he de citar noms ja me’n desdic i en literatura, no és que me n’afluixi de prendre per no triar, és que no m’estira el comportament fan. Són els textos que han de dir aquesta set, s’hi han d’haver trunyellat i ja puc cantar llistes. Tanmateix no diran sempre el sentit de filiació que vols proposar. En literatura tampoc no tries els pares. I en el lector no hi cerc oficiants ni vestals del meu sentit, sinó conversa. Ni els meus textos no em semblen un espai que pugui tractar com si fos la meva cambra pròpia.

―Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
M’agradaria que fossin allò que els catalans vulguin. I ser-hi. I en aquest context poder dir la meva. Anar a l’encontre d’alguna cosa que ha d’existir, que existirà paradoxal i sense essencialismes identitaris, amb el desig de reapropiar-se d’una vegada de la seva història llegida en tots els sentits possibles, conformant una cultura que s’insereix en el món multipolar que fa camins i ponts de les fronteres, amb una capacitat d’absorció viva i tenaç dels fluxos que lliguen el planeta. En definitiva afirmació i obertura. I per això cal envestir primer un referèndum d’autodeterminació. La ruptura política de declaració d’independència s’ha de proposar sense por, sense traumes, precisament, per tal d’establir lligams d’interacció i de transferències de tota mena en una nova dinàmica de contactes. Desplegar-se, constatar diferències que permetin els creuaments amb Europa i la resta del món, noves estratègies d’acció política i cultural capaços de produir noves maneres de moure una conversa que en l’estat de coses actuals s’ha esgotat. Reformular-se, divergir i convergir en els punts que siguin oportuns. Traduir-se en veus capaces de dialogar en la diversitat on han de tenir una participació activa tots els actors socials. I aprofitar per no ser una imitació del que ja hi ha, interrogar-se seguit seguit sobre el procés i deixar comparèixer les veus necessàries de la dissensió. Agafar un lloc, situar-se en el món i transformar-se davant l’alteritat, desfer tòpics i no assentar-se sobre els estereotips de sempre, vénguin d’on vénguin. Allunyar-se dels mites delirants i puristes, cercar alternatives en projectes populars participatius i solidaris. Impulsar projectes ecològics i saludables en matèria ambiental, economies sostenibles i un projecte de país sense localismes, però tramats en les localitats.

PONÇ PUIGDEVALL (Sant Feliu de Guíxols, 1963) 

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
No ser maniàtic, ni obsessiu, ni neuròtic. Tenir el temps, la força, la paciència i el silenci que em cal per a poder escriure i llegir tot el que vull escriure i llegir.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
No m'he parat mai a pensar si tinc o no un concepte sobre la generació precedent. Hi ha escriptors que m'agraden i n'hi ha d'altres que no tant, que és el que sol passar sempre amb qualsevol generació d'escriptors.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Dins d'Espanya.

MÀRIUS SERRA (Barcelona, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
El meu ideal és no tenir ideals. Mai no m'ha agradat fer plans, però si calgués explicitar-ne uns quants potser ja faria menant una vida com la d'ara, que em permet llegir i escriure i viatjar i escoltar i xerrar.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Les generacions són una convenció com qualsevol altra i, per tant, només existeixen si així ho volem. Si ara vull respondre la pregunta i, per tant, m'atinc a la convenció que realment ha existit una generació articulada que ens ha precedit (dita dels setanta), confessaré que sempre m'ha semblat que es van haver de posar a escriure amb una sabata i una espardenya. La sabata era l'ambició i l'espardenya la llengua, la sabata era l'actitud i l'espardenya l'estil. Potser ara valoro més l'espardenya, però continuo pensant que les generacions són una murga.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Voldria que fos compartit. Voldria que algú passés per la ferreteria de la cultura i comprés 3 en 1 per constituir una comunitat cultural ben lubricada. La d'un país en el qual dius bon dia i et responen bon dia.

JAUME SUBIRANA (Barcelona, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
Llegir, viure i escriure, amb música de fons, sovint barrejats.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
El verb 'merèixer' en aquest cas és enganyós. A aquestes alçades cadascú individualment ja ha anat trobant o fent-se el seu lloc, enllà o ençà dels mèrits. I això s'aplica també al nostre cas, suposo.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, no? I enllaçat. Però per a tothom.

VICENT USÓ (Vila-real, 1963)

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
M’agradaria pensar que he contribuït d’alguna manera a fer una mica millor l’espai on m’he mogut: la meua família, els meus amics, els meus lectors, el meu país. A través de les accions quotidianes i també a través de la literatura. I m’agradaria creure que en el futur no em faltaran els reptes ni el desig d’aprendre que m’impulsa cada dia, perquè, sense ells, no sabria què fer ni amb la vida ni amb la literatura.

—Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
Crec que la gent que ens ha precedit ha fet una tasca admirable. Es van trobar un buit immens, propiciat pels anys de la dictadura, i es van posar a treballar per omplir-lo de la millor manera possible. Van (re)construir la literatura catalana a partir de les brases d’una foguera que el franquisme havia intentat apagar del tot i que, gràcies a la gent que els havia precedit a ells, encara cremava. I la van dotar de continguts i de prestigi fins al punt que, en poc de temps, ja es podia equiparar a les altres literatures d’Europa. Sense la seua feina, la vitalitat actual no s’entendria.

—Com voldríeu que fos el demà de Catalunya / les Illes Balears / el País Valencià?
Ja fa molts anys que pense que el futur del País Valencià –i dels Països Catalans- serà molt negre si no aconseguim deslliurar-nos del jou castellà. Ho creia quan era impensable que es realitzara i ho seguisc creient ara que, a Catalunya, aquest horitzó sembla possible. La descomposició moral del sistema vigent és tan gran que resulta impossible no esperar canvis. El problema és quina mena de canvis es produiran i qui els controlarà. Particularment, m’agradaria que fórem capaços de construir un país lliure i independent, però també més just i més democràtic. De moment, no sembla un horitzó pròxim, però la història ens ha ensenyat que els fets més impensables poden produir-se l’endemà mateix d’haver-los descartat.

Categories: literatura

Carme Arenas: 'Raspall és una poeta de primer ordre que malauradament hem tingut en un segon pla'

Dj, 05/12/2013 - 06:00

'No s'ha distret amb reconeixements sinó que ha anat fent la feina, i avui, generosa com era, ens ha deixat un llegat immens', diu Carme Arenas sobre Joana Raspall, que s'ha mort a l'edat de cent anys. Arenas, presidenta del PEN Català i comissionada de l'Any Raspall, recorda el llegat que ens deixa l'escriptora i lexicògrafa, amb una extensa obra tant per a adults com per a infants, i també a través de la seva estima i respecta per la llengua i la seva voluntat de servei al país. 

—Quin llegat ens deixa Joana Raspall?
—Joana Raspall ens deixa un llegat extens. Sobretot arran de la commemoració del centenari, amb què hem pogut oferir sis llibres més, un dels quals és 'Batec de paraules', la recopilació de la seva poesia completa per a adults amb 191 poemes inèdits triats per ella mateixa'. Potser és el seu llegat més important i també el menys conegut. 

—Potser perquè s'ha conegut més la seva obra per a infants?
—Malgrat que sempre s'ha considerat una poeta per a adults, en un moment determinat, per les circumstàncies culturals i socials del país, es va adonar que calia oferir materials per poder tenir una escola en català. Per això es va posar a escriure teatre per a joves i també poesia per a infants i joves, perquè no n'hi havia. Teníem poesies de Carner, de Manent, aptes per als infants, però no una poesia pensada directament per al lector més jove. I aquesta és la gran aportació sàvia i generosa de Raspall, d'oferir als lectors més joves, que són el futur del país, aquesta poesia. Una poesia de qualitat, que transporta i aporta uns valors, una manera determinada de veure i entendre el món. No és una poesia gratuïta de rimes fàcils, al contrari, és una poesia feta amb un rigor des de l'esforç de situar-se en l'òptica de l'imaginari d'un infant i d'un jove. I ho fa amb una llengua impecable, i aquí hi ha l'exemplaritat d'aquest model de llengua que servirà als nostres estudiants. 

—De ben jove ja va mirar de transmetre l'estima per la llengua.
—Per ella això era una fixació. Va ser educada en l'època noucentista, i per tant, el rigor, la cosa ben feta, i la precisió eren molt important. Sobretot quan es tractava de la llengua. Ho veiem en la seva poesia, on tot encaixa perfectament. Això no s'improvisa, són moltes i moltes hores d'escriptura. I ella ho va fer sempre des del talent i el respecte. 

—Quina ha estat l'aportació de Raspall en el seu vessant de bibliotecària?
—Ella de ben jove escrivia i col·laborava en premsa comarcal. La seva fixació sempre era la canalla i revindicava una biblioteca per a infants. Parlem dels anys trenta, i això era una cosa molt novedosa. Va anar a veure el doctor Rubió per explicar-li la necessitat de fer biblioteques pensades per al públic més jove, i ell la va animar a fer estudis de biblioteconomia. Allà va tenir com a professors el mateix Rubió, Carles Riba, Ferra Soldevila… Uns professors de primer ordre que ella sempre més admirarà. I em fa la sensació que aquesta actitud que té tan humil respecte la seva literatura és perquè ha tingut aquests mestres tan brillants (té una llarga correspondència amb Riba) i té uns models tan alts, que per respecte a aquests models sempre es troba que no està a l'altura. En canvi, jo penso que Riba, Carner i molts altres poetes subscriurien moltes de les seves poesies. Ho va dir Miquel Desclot en un acte públic, a molts d'aquests poetes no els importaria signar molts dels poemes de Joana Raspall. 

—L'hem tinguda una mica amagada?
—És una poeta de primer ordre que, malauradament, hem tingut en un segon pla. Sí que ha anat publicant i era coneguda, però tenia un caràcter de no donar massa importància a allò que feia i no freqüentava els àmbits literaris. Amb la commemoració del seu centenari hem volgut posar-la en un primer ordre. Recuperar tos els llibres havia editat, i l'obra inèdita, que també és molta. Tenia calaixos plens de poesia, novel·la, narracions, obres de teatre… Mica en mica intentarem anar-ho recuperant. 

—El seu reconeixement va arribar massa tard?
—Si el reconeixement arriba, sempre és bo. A vegades les commemoracions també han de servir per a això. No només són una data simbòlica, també són oportunitats que tenen les cultures per revisitar els seus valors. En aquest cas, el fet que ella ens hagi pogut acompanyar ha facilitat molt les coses, i això ha hagut de significar un punt d'inflexió perquè a partir d'ara se la conegui més i se la valori més. Penso que és una escriptora per a quedar dins el cànon de la nostra literatura. I en això sí que portem un cert endarreriment. Ella no va esperar mai cap reconeixement, així que no sé si li arriba tard. En tot cas el retret ens l'hem de fer els seus lectors, que ens l'hem escatimada una mica. Però per això ha estat voluntat de tots els qui hem treballat en aquest centenari de poder donar a conèixer una altra vegada la seva obra, posar-la al dia, a la disposició dels lectors, que se la conegui, i coneixent-la se la pugui reconèixer. 

—També estimava el país.
—Cal destacar la seva voluntat de servei, el fet de creure en el país fins a l'últim moment. El president va trucar-li el dia del seu aniversari, i ella només li va dir una cosa: 'No sé com anirà tot això que estem endegant, però no ens ho deixem perdre, el país és nostre'. I per això jo en el parlament vaig acabar amb un poema que es diu 'Endavant', que és un himne a la voluntat d'un poble a exercir els seus drets i no deixar-se trepitjar. Això és molt emblemàtic de la seva manera de ser: una persona que creu en allò que fa i avança decidida. I el temps li ha donat la raó. No s'ha distret amb reconeixements, sinó que ha anat fent la feina, i avui, generosa com era, ens ha deixat un llegat immens. 

Categories: literatura

Debat literari entre Jaume Cabré i Joan Francesc Mira

Dc, 04/12/2013 - 19:00

Jaume Cabré i Joan Francesc Mira, dos reconeguts autors de les lletres catalanes i dos Premis d'Honor, el 2010 i el 2004 respectivament, conversen avui sobre literatura i memòria, en un acte organitzat per Edicions Proa amb la col·laboració d'Òmnium Cultural. Podeu seguir-ho en directe ací:

Categories: literatura

Carme Arenas: 'Raspall és una poeta de primer ordre que malauradament hem tingut en un segon pla'

Dc, 04/12/2013 - 11:53

'No s'ha distret amb reconeixements sinó que ha anat fent la feina, i avui, generosa com era, ens ha deixat un llegat immens', diu Carme Arenas sobre Joana Raspall, que s'ha mort a l'edat de cent anys. Arenas, presidenta del PEN Català i comissionada de l'Any Raspall, recorda el llegat que ens deixa l'escriptora i lexicògrafa, amb una extensa obra tant per a adults com per a infants, i també a través de la seva estima i respecta per la llengua i la seva voluntat de servei al país. 

—Quin llegat ens deixa Joana Raspall?
—Joana Raspall ens deixa un llegat extens. Sobretot arran de la commemoració del centenari, amb què hem pogut oferir sis llibres més, un dels quals és 'Batec de paraules', la recopilació de la seva poesia completa per a adults amb 191 poemes inèdits triats per ella mateixa'. Potser és el seu llegat més important i també el menys conegut. 

—Potser perquè s'ha conegut més la seva obra per a infants?
—Malgrat que sempre s'ha considerat una poeta per a adults, en un moment determinat, per les circumstàncies culturals i socials del país, es va adonar que calia oferir materials per poder tenir una escola en català. Per això es va posar a escriure teatre per a joves i també poesia per a infants i joves, perquè no n'hi havia. Teníem poesies de Carner, de Manent, aptes per als infants, però no una poesia pensada directament per al lector més jove. I aquesta és la gran aportació sàvia i generosa de Raspall, d'oferir als lectors més joves, que són el futur del país, aquesta poesia. Una poesia de qualitat, que transporta i aporta uns valors, una manera determinada de veure i entendre el món. No és una poesia gratuïta de rimes fàcils, al contrari, és una poesia feta amb un rigor des de l'esforç de situar-se en l'òptica de l'imaginari d'un infant i d'un jove. I ho fa amb una llengua impecable, i aquí hi ha l'exemplaritat d'aquest model de llengua que servirà als nostres estudiants. 

—De ben jove ja va mirar de transmetre l'estima per la llengua.
—Per ella això era una fixació. Va ser educada en l'època noucentista, i per tant, el rigor, la cosa ben feta, i la precisió eren molt important. Sobretot quan es tractava de la llengua. Ho veiem en la seva poesia, on tot encaixa perfectament. Això no s'improvisa, són moltes i moltes hores d'escriptura. I ella ho va fer sempre des del talent i el respecte. 

—Quina ha estat l'aportació de Raspall en el seu vessant de bibliotecària?
—Ella de ben jove escrivia i col·laborava en premsa comarcal. La seva fixació sempre era la canalla i revindicava una biblioteca per a infants. Parlem dels anys trenta, i això era una cosa molt novedosa. Va anar a veure el doctor Rubió per explicar-li la necessitat de fer biblioteques pensades per al públic més jove, i ell la va animar a fer estudis de biblioteconomia. Allà va tenir com a professors el mateix Rubió, Carles Riba, Ferra Soldevila… Uns professors de primer ordre que ella sempre més admirarà. I em fa la sensació que aquesta actitud que té tan humil respecte la seva literatura és perquè ha tingut aquests mestres tan brillants (té una llarga correspondència amb Riba) i té uns models tan alts, que per respecte a aquests models sempre es troba que no està a l'altura. En canvi, jo penso que Riba, Carner i molts altres poetes subscriurien moltes de les seves poesies. Ho va dir Miquel Desclot en un acte públic, a molts d'aquests poetes no els importaria signar molts dels poemes de Joana Raspall. 

—L'hem tinguda una mica amagada?
—És una poeta de primer ordre que, malauradament, hem tingut en un segon pla. Sí que ha anat publicant i era coneguda, però tenia un caràcter de no donar massa importància a allò que feia i no freqüentava els àmbits literaris. Amb la commemoració del seu centenari hem volgut posar-la en un primer ordre. Recuperar tos els llibres havia editat, i l'obra inèdita, que també és molta. Tenia calaixos plens de poesia, novel·la, narracions, obres de teatre… Mica en mica intentarem anar-ho recuperant. 

—El seu reconeixement va arribar massa tard?
—Si el reconeixement arriba, sempre és bo. A vegades les commemoracions també han de servir per a això. No només són una data simbòlica, també són oportunitats que tenen les cultures per revisitar els seus valors. En aquest cas, el fet que ella ens hagi pogut acompanyar ha facilitat molt les coses, i això ha hagut de significar un punt d'inflexió perquè a partir d'ara se la conegui més i se la valori més. Penso que és una escriptora per a quedar dins el cànon de la nostra literatura. I en això sí que portem un cert endarreriment. Ella no va esperar mai cap reconeixement, així que no sé si li arriba tard. En tot cas el retret ens l'hem de fer els seus lectors, que ens l'hem escatimada una mica. Però per això ha estat voluntat de tots els qui hem treballat en aquest centenari de poder donar a conèixer una altra vegada la seva obra, posar-la al dia, a la disposició dels lectors, que se la conegui, i coneixent-la se la pugui reconèixer. 

—També estimava el país.
—Cal destacar la seva voluntat de servei, el fet de creure en el país fins a l'últim moment. El president va trucar-li el dia del seu aniversari, i ella només li va dir una cosa: 'No sé com anirà tot això que estem endegant, però no ens ho deixem perdre, el país és nostre'. I per això jo en el parlament vaig acabar amb un poema que es diu 'Endavant', que és un himne a la voluntat d'un poble a exercir els seus drets i no deixar-se trepitjar. Això és molt emblemàtic de la seva manera de ser: una persona que creu en allò que fa i avança decidida. I el temps li ha donat la raó. No s'ha distret amb reconeixements, sinó que ha anat fent la feina, i avui, generosa com era, ens ha deixat un llegat immens. 

Categories: literatura

'Endavant!', un poema de Joana Raspall per a recordar-la

Dc, 04/12/2013 - 10:42

VilaWeb s'uneix al record de la poetessa i novel·lista Joana Raspall recuperant un dels seus poemes, tal com proposa la seva família, arran de la seva mort, a l'edat de cent anys. I el poema amb què l'homenatgem és 'Endavant!', publicat al llibre 'Ales i camins' (1991). Raspall és homenatjada a la xarxa amb l'etiqueta #gràciesJoana.

'Endavant!'

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Categories: literatura

S'ha mort la poetessa i novel·lista Joana Raspall

Dc, 04/12/2013 - 09:57

La novel·lista, poetessa, autora teatral i lexicògrafa Joana Raspall s'ha mort a cent anys a Sant Feliu de Llobregat. Ho ha anunciat la seva família mitjançant Twitter. 'Convidem totes les aules de totes les escoles de Catalunya a recordar Joana Raspall llegint un dels seus poemes!', ha afegit la família, que ha fet córrer l'etiqueta #gràciesJoana.

Aquest és l'anunci que ha fet la família:

La família us comuniquem que Joana Raspall ha mort aquesta matinada als 100 anys a Sant Feliu de Llobregat

— Joana Raspall (@JoanaRaspall) December 4, 2013

I aquesta la crida:

Convidem a totes les aules de totes les escoles de Catalunya a recordar Joana Raspall llegint un dels seus poemes! #gràciesJoana

— Joana Raspall (@JoanaRaspall) December 4, 2013

Joana Raspall era novel·lista, poetessa, autora teatral i lexicògrafa, autora de tres diccionaris, de sinònims, de locucions i frases fetes, i d'homònims i parònims. Fou una de les pioneres del gènere de poesia infantil a Catalunya. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva activitat en favor de la llengua i la cultura catalanes i el 2010 va rebre la Medalla al Treball Francesc Macià. El juliol del 2012, l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat va declarar el 2013 Any Joana Raspall, per a commemorar el centenari del seu naixement.

A 'Joana Raspall. Batec de paraules', que acaba de publicar El Cep i la Nansa amb tota la seva poesia lírica, la seva biògrafa, Carme Arenas, comenta al pròleg que el tema de la mort va ésser present i recurrent en molta de la seva poesia: 'Una poesia dedicada a la reflexió que ara, a la vellesa, es mira el darrer moment amb tota la serenor, veient com s'acosta. La mort hi és tractada en primer lloc com el tancament d'un cicle en el qual morir i néixer són part de la mateixa cosa, que la poeta afronta amb la mateixa actitud.'

'L'acostament de la mort no sols aporta serenor', afegia Arenas, que esmentava el poema 'Sense esglai': 'Tot ho ha engolit el temps, / i m'ha deixat la calma / de poder comptar els passos, / cada dia més lliure / de pors i recances.' 'Perquè la poeta hi arribarà a establir una relació d'amistat en un diàleg d'igual a igual ('No sé quin tombant m'esperes. / Només sé que ja hi ets; que sempre hi has estat') en el bellíssim poema 'Amiga mort', escrit a noranta-un any i que tanca aquest apartat i el present volum, resultat d'una vida dedicada a la millor literatura i al servei del país.'

A la iniciativa Memoro, hi ha dues entrevistes amb Raspall, on recorda la infantesa amb l'avi a Sant Feliu i l'època de l'escola a Perpinyà.

Categories: literatura

Fèlix Martí recorre les religions orientals a 'Déus desconeguts'

Dc, 04/12/2013 - 06:00

El filòsof i professor Fèlix Martí acaba de publicar un nou llibre, 'Déus desconeguts' (Pagès Editors), en què recorre les religions orientals. 'El lector hi trobarà cultura religiosa, perquè en el món actual molta gent només ha rebut cultura de la seva religió', explica Martí en aquesta entrevista. Avisa que el llibre no és pas cap guia de viatge, sinó que vol transmetre 'els secrets més valuosos de cadascuna de les religions orientals'. 'No és per a convèncer ningú, sinó perquè el lector tingui idees i valors directes d'aquestes religions, d'allò que jo he viscut visitant aquests territoris, des de l'Índia fins al Japó, recorrent tot el sud-est asiàtic', explica.

Fèlix Martí és llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona. El 1975 és elegit president del Moviment Internacional d'Intel·lectuals Catòlics Pax Romana. Fundador del Centre UNESCO de Catalunya, també ha estat president del Comitè UNESCO sobre Pluralisme Lingüístic a proposta del govern d'Islàndia. El 2001 crea l'organització no governamental Linguapax Internacional. Des de fa deu anys visita regularment les comunitats religioses de l'orient, des de l'Índia fins al Japó. És autor d'un llibre de memòries, 'Diplomàtic sense estat' (Proa 2006).

Categories: literatura

Un misteriós diccionari occità del segle XVIII

Dc, 04/12/2013 - 06:00

Més de dues mil pàgines i gairebé trenta-quatre mil entrades. Són les principals xifres d'un diccionari occità del segle XVIII, anònim, que havia restat sota la pols fins feia ben poc. Joan Thomas, doctor en ciències del llenguatge i en estudis romànics, presenta avui (18.30) aquesta troballa en una sessió a l'Ostal d'Occitània de Tolosa. Els sis toms del diccionari, elaborat entre el 1764 i el 1789 i mai esmentat pels lexicògrafs occitans, s'han escannat i es poden consultar ací.

Thomas en destaca que és fet amb rigor i permet de descobrir la parla de la regió d'Arle i també la vida quotidiana de la Provença i el Llenguadoc abans de la revolució francesa. S'hi inclouen il·lustracions riques, proverbis i exemples presos de llibres de l'època. 'Això obre una nova finestra de la història literària del segle XVIII', diu.

Categories: literatura

Tornar a començar, entre Amsterdam i Barcelona

Dll, 02/12/2013 - 06:00

Tot comença amb la descripció de cinc fotografies. La principal i segurament de més impacte, aquesta, que l'autor referencia al seu bloc, en què el monjo budista Quang Duc s'immola calant-se foc. I acaba, a les últimes pàgines, amb més d'una revelació sorprenent, d'aquelles que tanquen cercles i interrogants inquietants i que l'autor, en aquesta conversa, es cuida prou de mantenir en secret per als futurs lectors. Però no s'està, una vegada més, d'apuntar al seu bloc una altra fotografia, aquesta, un petit homenatge en la penúltima pàgina d'una taverna neerlandesa que, com el títol del llibre, porta per nom la ciutat de Barcelona.

En els dos centenars de pàgines centrals, un reguitzell d'històries marcades per la culpa, les relacions familiars, els silencis, les converses quasi inexistents, els cafès, la cuina i, sobretot, la voluntat i la necessitat de tenir una segona oportunitat, de tornar a començar. Totes acompanyades per una banda sonora recurrent, les cançons del cantant neerlandès André Hazes, que, i no és casual, té des de fa pocs dies una entrada pròpia en català a la Viquipèdia.

El Cafè Barcelona, un bar d'Amsterdam on es cuina arròs a la cassola i se serveixen sardines en escabetx, obert per la Greetje, neerlandesa, i en Pep, català, tots dos pares de l'Arjen, és el nexe de totes les històries de la novel·la, la cinquena de Joan Carreras. Escrita entre Barcelona i Amsterdam, les seves ciutats preferides segons que explica ell mateix, es desenvolupa als Països Baixos.

Aprendre el neerlandès i escoltar Hazes

Carreras ha volgut entrar tan a fons en la manera de viure neerlandesa que fins i tot ha estudiat l'idioma, amb què es defensa, i ha passat mesos escoltant Hazes --'un equivalent de Julio Iglesias o de Nino Bravo'-- tothora, mentre escrivia. 'Era la manera que tenia d'entrar en l'atmosfera de la novel·la, del bar, dels protagonistes.' Perquè la història és inventada 'de dalt a baix', sí, però és carregada de referències, detalls i picades d'ullet reals. Novament al seu bloc, Carreras ha obert una llista de Spotify amb totes les cançons que apareixen esmentades a la novel·la. Així, si el lector ho vol, quan arribi a determinats punts de la història, podrà alhora escoltar fàcilment allò que senten els personatges de la ficció en aquella pàgina.

Cascs blaus neerlandesos, ni víctimes ni botxins...

L'Arjen va ser un dels cascs blaus neerlandesos que va anar a Srebrenica, a Bòsnia. Tornà engolit per la tristesa i la culpa: el seu regiment fou acusat de complicitat en el genocidi que acabà amb vuit mil morts i la dimissió del govern dels Països Baixos en bloc. 'Aquestes cascos blaus neerlandesos no eren ni botxins ni víctimes, sinó quelcom entremig.' Aquest és el punt de partida d'aquesta història, juntament amb la mort del seu pare, en Pep, l'aparició d'una germanastra, l'Annabel, filla de la nova parella de la seva mare, i un narrador inquietant, i sovint reconfortant alhora, que no revela la seva identitat fins ben superada la meitat de la novel·la.

El procés sobiranista, també, a través de la ficció

La relació entre Amsterdam i Barcelona plana en tot el llibre i fins i tot els fets més recents relacionats amb el procés sobiranista que viu el nostre país hi tenen presència, a través d'un dels personatges en els últims capítols. 'Ho aprofito per parlar del meu país, però des de la distància, a través de la ficció', explica Carreras, que a més del bloc ha obert una pàgina de Facebook de la novel·la, amb imatges, detalls i curiositats relacionades amb la història, els llocs i els personatges.

Abans de 'Cafè Barcelona' (Proa), Carreras havia publicat 'La gran nevada', 'Qui va matar el floquet de neu', 'L'home d'origami' i 'Carretera secundària'.

Categories: literatura

Obrint Pas i Rafel Sena, premis Miquelet d'Honor d'enguany

Dg, 01/12/2013 - 06:00

La Societat Coral el Micalet va celebrar ahir la 26a edició del lliurament dels seus guardons anuals, els Premis Miquelet. Els guanyadors han sigut Rafael Company, que amb ‘Cartografia, edeologia i poder. La Mediterrània nord-occidental i els mapes etnogràfics del ‘Touring Club’ italià (1927-1940)’ va rebre el Joan Coromines d’investigació; i Vicent Ribes i Albert, director del CEIP El Castell d’Almoïnes (la Safor), que amb el treball ‘Art i educació’ va guanyar el premi Enric Soler i Godes, d’experiències pedagògiques a l’escola.

La vetlada literària va començar amb l’actuació de folk de Mara Aranda, i va continuar amb el parlament d’obertura de la gala a càrrec de la periodista i ex-treballadora de RTVV, Amàlia Garrigós. En pujar a l’escenari del Teatre Micalet, tota la sala es va posar dempeus i amb un llarg aplaudiment va retre homenatge als treballadors que han defensat RTVV i que han lluitat per una televisió pública, de qualitat, plural, veraç i en valencià.

Seguidament es va fer el lliurament de dues beques d’estudis musicals, una atorgada pels ex-alumnes de l’Institut Obrer de València que va ser per a Hernán Pinto Fortea, estudiant de quart curs d’ensenyament elemental de piano; i una altra que atorga la Fundació Teodulfo Lagunero i que li ha ser concedida a Elba Camisa Vicente, estudiant de sisè curs d’ensenyament professional de piano. I a continuació, el president de la SC el Micalet, Tonetxo Pardinyas, va fer el lliurament dels premis Enric Soler i Godes d’experiències pedagògiques a l’escola i el Joan Coromines d’investigació.  

La vetlada va arribar als tradicionals i prestigiosos Miquelets d’Honor que enguany han rebut, com a defensors de la llengua i la cultura del País Valencià, el grup de rock Obrint Pas, com a Miquelet d’Honor col·lectiu; i l’editor Rafel Sena i Guzman, com a Miquelet d’Honor individual. A la cerimònia de lliurament dels Premis Miquelet i Miquelets d’Honor 2013, Tonetxo Pardinyas va destacar la participació i col·laboració de la Universitat de València, d’Edicions 96 i de la Fundació Teodulfo Lagunero, que participa als premis i també a la beca d’estudis musicals. Col·laboració que permet oferir estos premis i 'continuar treballant per la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història, a traves del gaudi, de la investigació i de l’ensenyament'.

En la seua intervenció adreçada als Miquets d’Honor 2013, Obrint Pas (col·lectiu) i Rafel Sena i Guzman (individual), Pardinyas va destacar el 'gran contrast entre els mèrits de Rafa i Obrint Pas. Un contrast necessari perquè continuem avançant en el nostre dia a dia com a poble per aconseguir definitivament el nostre redreçament nacional i com a país. És el que marca la projecció pública, de cara a l'exterior d'Obrint Pas, i el treball callat de persones com Rafa Sena. Tot poble és la suma del treball de totes les persones que el composen. Només així sobreviu'.

Categories: literatura

El desmantellament de la cultura: la Xarxa de Centres d'Art

Dv, 29/11/2013 - 06:00

'Un dilema', la primera exposició del 'nou' Arts Santa Mònica, va tenir una inauguració tensa, carregada de malestar. Ferran Mascarell va dir en la presentació: 'La creativitat i la creació són la matèria primera de l'expressió cultural del país, un fonament bàsic de la identitat de Catalunya, i l'Arts Santa Mònica en serà referència.' La perplexitat del sector de les arts visuals, que viu en precari, per la distància abismal entre el dir i el fer del conseller, va fer aflorar la insatisfacció i la crítica. I així, el dia abans de la inauguració, l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA) va decidir d'obrir un debat públic. Dies després, va publicar 'Preguntes sense resposta. Comunicat de l'ACCA sobre les arts contemporànies a Catalunya.

Una nota de premsa del Departament de Cultura diu que la mostra 'Un dilema. L’art contemporani i la inversió de la incertesa' té per objectiu fer visible la tasca que porten a terme els centres de la Xarxa de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya: Lo Pati (Amposta), Fabra i Coats (Barcelona), Bòlit (Girona), Tecla Sala (L’Hospitalet), La Panera (Lleida), MAC (Mataró), Centre d’Art de Tarragona (Tarragona), ACVIC (Vic). 'La mostra --deia la nota-- ofereix obres que exemplifiquen les diverses tendències creatives actuals a partir d’artistes que han passat els últims anys pels centres de la Xarxa d’Arts Visuals de Catalunya.' 

L'ACCA critica que aquest darrer any, des del Departament de Cultura no s'ha fet una política de defensa de les arts visuals: alguns centres s'han deixat morir i alguns altres són completament mutilats. El president de l'ACCA, Joan M. Minguet Batllori, ha explicat a VilaWeb: 'La gota que ha fet vessar el got no és l'exposició sinó què va dir el conseller a la conferència de premsa: que s'augmentava el pressupost de l'Arts Sant Mònica, que la Xarxa era més viva que mai… Tot això només és un maquillatge, perquè la realitat és una altra i molt dura: Can Xalant ha tancat, el CA de Tarragona és inactiu des del juliol, la majoria de centres han tingut una reducció del 50% del seu pressupost…'.

El comunicat de l'ACCA és del tot explícit en el punt tercer, quan diu: 'Arran de la inauguració de l’exposició que, al centre Arts Santa Mònica, recull el treball de la Xarxa d’Espais d’Art de Catalunya, han sortit a relluir algunes contradiccions que la Conselleria no ha sabut o no ha volgut explicar. Quina és la salut actual d’aquesta xarxa? Per què no s’han explicat les situacions reals de precarietat si no de desatenció d’alguns centres per part dels respectius ajuntaments? Per què s’ha venut l’exposició com a un aparador que maquilla l’esmentada situació de precarietat, només superada per la bona pràctica dels professionals independents de la cultura? Com poden treballar alguns centres de l’antiga Xarxa amb retallades pressupostàries que en alguns casos arriben a superar el 50%? I, el que és pitjor, com pot entendre’s que alguns ajuntaments hagin reconvertit els centres d’art en equipaments sota la direcció de càrrecs de confiança dels equips de govern i, per tant, sense comptar amb professionals externs qualificats? Per què no es convoquen concursos públics per a dirigir aquells centres que no en tenen i s’acaben les interferències de polítics que no han demostrat cap formació en el terreny cultural? Més encara, per què no s’explica que algun d’aquests centres porta mesos inactiu a l’espera que els responsables municipals decideixen què fer-ne?'

La primera Xarxa de Centres d'Art del 2010, en l'època Tresserras

Per entendre la situació cal remuntar-se a l'any 2008, quan el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, va presentar solemnement al Museu Nacional d'Art de Catalunya el pla de museus que havia d'ordenar i completar el mapa museístic del país. Qui en fou l'ideòleg, Lluís Noguera, aleshores secretari general de Cultura, ha explicat a VilaWeb les raons per què no es van incloure els centres d'art contemporani en el pla i com va ser que van acabar gestionats pel primer Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA): quina política es va establir sobre els centres d'art contemporani del país.

Diu Noguera: 'El pla de museus del 2008 no incloïa la relació de centres d'art, sobretot per una qüestió formal, perquè no depenien de la Direcció General de Patrimoni, sinó de l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural. La raó: aquests centres se situaven en l'àmbit de la contemporaneïtat. El Departament de Cultura del conseller Tresserras va impulsar la Xarxa i la va definir en el decret 'Xarxa Pública de Centres i Espais d'Arts Visuals de Catalunya', publicat al DOG el desembre del 2010. S'entenia com un instrument complementari del pla d'equipaments culturals de Catalunya 2010-2020.'

'El decret articulava les polítiques locals i nacionals en l'àmbit de l'art contemporani i també volia ser un reconeixement explícit a les iniciatives municipalistes. Es definia l'aportació de les administracions a través d'un contracte programa, l'elecció per concurs de directors professionals que defensaven un projecte, l'especialització dels centres….'

En aquell moment formaven la Xarxa de Centres d'Art: la Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat, Lo Pati Centre d'Arts Visuals d'Amposta, el Centre d'Art de Tarragona, el Centre d'Art la Panera de Lleida, Canòdrom (Centre d'Art Contemporani de Barcelona), Can Xalant de Mataró, Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona, i ACVic Centre d'Arts Contemporànies.

Noguera explica així el fet que la Xarxa passés a dependre del primer CoNCA: 'Era creure'ns el CoNCA i una manera de dotar-lo de continguts. D'aquesta manera, la Xarxa de Centres d'Art i la creació contemporània quedaven protegides dels vaivens de la política municipal i nacional, dels polítics de torn, i els centres quedaven subjectes al codi de bones pràctiques que el CoNCA va impulsar.'

2012: bases per a un pla de museus del conseller Mascarell

Amb les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010 i la victòria de CiU, el nou president, Artur Mas, nomenava conseller de Cultura Ferran Mascarell, socialista i durant molts anys responsable de la cultura de l'Ajuntament de Barcelona. La gestió de Mascarell va començar el 2011. El mes de març del 2012 presentava les bases del nou Pla de Museus de Catalunya.

Poques setmanes abans s'havia tancat l'Espai Zer01 d'Olot. Aquest espai no formava part de la Xarxa de Centres d'Art, però era un equipament territorial considerat com a espai d'art visual. L'Espai Zer01, dirigit per David Santaeulària, era un dels equipaments d'art contemporani de fora de Barcelona més emblemàtics i més antics, amb deu anys d'història. Malgrat la mobilització del sector de les arts visuals per a evitar-ne el tancament, el conseller Mascarell no hi va intercedir i es va limitar a adduir raons econòmiques i a dir que no es podia interferir en una decisió municipal. Que Mascarell s'inhibís de tota responsabilitat i compromís envers l'espai Zer01 d'Olot era un mal auguri per als centres d'art.

Amb tot, el març del 2012, Mascarell va presentar una 'nova' Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya sota la direcció de Conxita Oliver: 'La meva missió és impulsar, coordinar i promoure la xarxa, que integren els vuit centres territorials i també els espais locals. Tots són i fan xarxa, no se'n deixa de banda cap. El mapa d'arts visuals és ric i cal tenir-ne cura en conjunt', va dir. Formaven part de la Xarxa els mateixos centres que ja hi eren adscrits, amb la diferència que el Centre d'Art Contemporani de Barcelona ja no tenia la seu al Canòdrom, sinó a Fabra&Coats.

Però d'ençà del març del 2012 Conxita Oliver només ha convocat dues reunions amb representats de tots els centres, una al setembre a Amposta i aquest dilluns 25 de novembre a Girona. I això que el darrer any i mig ha estat dramàtic per a aquests equipaments: Can Xalant de Mataró va tancar a final del 2012; el CA de Tarragona fa cinc mesos que no és actiu des que l'ajuntament de Tarragona va cessar l'equip i el projecte que havia estat elegit per concurs; l'ACVic té moltes dificultats econòmiques; el Bòlit de Girona es manté però amb una direcció i gestió a càrrec de funcionaris municipals...

A més, les bases del pla de museus del 2012 establien que la Xarxa d'Arts Visuals era vinculada a una 'constel·lació' (aquesta era la terminologia que empraren) sota la influència del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Ara això també ha canviat, en vist de l'anunci que el 'nou' Arts Santa Mònica 'es constitueix com a node de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals a Catalunya.' 

L'ACCA obre el debat

Tots aquests sotracs i la precarització del sector que se'n deriva ha fet poc soroll fins ara. Una raó de pes és que l'interlocutor principal, l'Associació d'Artistes Visual de Catalunya, té greus problemes interns que han fet que desaparegués del panorama, a diferència d'èpoques passades, en què s'havia erigit en interlocutor potent. A més, el sector de l'art contemporani ja sol tenir un suport social menor que alguns altres sectors culturals.  

En aquest sentit, diu Joan M. Minguet Batllori: 'Es detecta que el conseller Mascarell no té oposició. Al parlament, en els temes de cultura no hi ha gairebé intervenció dels partits de l'oposició. Com s'entén que Mascarell, que sovint actua desfent tot allò que havia fet el conseller Tresserras, no rebi cap retret d'ERC?'

L'Associació de Crítics d'Art de Catalunya (ACCA) ha decidit d'obrir el debat. El malestar d'aquesta associació ja es va manifestar en el lliurament anual dels seus premis, que han guardonat en anys successius l'Espai Zer01 d'Olot i Can Xalant de Mataró. Però ara van més enllà i presenten un reguitzell de preguntes crítiques sobre la política cultural de Ferran Mascarell.

El president de l'ACCA, Joan M. Minguet Batllori, explica: 'Els polítics posen la crisi econòmica com a raó del tancament o mutilació dels centres d'art, però la crisi és una excusa. És clar que els ajuntaments pateixen, però també és cert que les crisis forcen a marcar prioritats. I passa que la majoria de polítics no defensen l'art. No és pas casualitat que pràcticament tots els ajuntaments on s'han tancat centres d'art siguin de dretes. Tots aquests centres neixen en conjuntures municipals d'esquerres i quan hi ha un canvi de color polític, la primera cosa que eliminen és l'art contemporani. Creus que es poden adduir raons econòmiques per al tancament de Can Xalant, quan s'ha calculat que costava a cada mataroní vuit cèntims l'any?'

Continua: 'Històricament, la dreta catalana no ha defensat l'art del seu temps. La burgesia de la primeria de segle es va girar d'esquena a les avantguardes, i això es trasllada a l'època actual. Es parla de la crisi econòmica, però, aleshores, com és que ningú no parla de tancar el Liceu, que és l'equipament cultural minoritari més subvencionat del país? L'art que es fa avui és l'art que demà serà als museus. Què ensenyarem en els museus de la futura Catalunya independent?' 

CA Tarragona, un cas emblemàtic de la situació que es viu

El CA Tarragona va ser el darrer centre d'art que es va gestar en l'època Tresserras: el 2010 es va convocar un concurs que va guanyar l'empresa Progess, amb un projecte i un equip dirigit per Cèlia del Diego, que va assumir la gestió del CA Tarragona. L'ajuntament de Tarragona assumia el pressupost del centre i l'acord amb la Generalitat requeria l'adjudicació d'una subvenció. L'especialització d'aquest centre era el concepte de mediació, i s'hi van promoure projectes com ara 'Obert per reflexió', pioner en la implicació del centre en el territori.

El CA Tarragona va començar a funcionar el 2011. Però les aportacions de la Generalitat no van arribar i, per na altra banda, el model i el projecte aprovat per concurs no agradaven a la regidora de Cultura de torn, que avui ja no hi és, però que el juliol del 2013 va decidir de tancar la instal·lació, tot i les manifestacions del sector de les arts visuals i dels agents de la comarca.

Jordi Ribas, responsable de comunicació del CA Tarragona durant aquesta primera etapa, es lamenta del fet que el projecte s'eliminés sense haver estat avaluat: 'S'ha tancat el model sense haver-s'hi fet cap mena d'avaluació. Hem treballat amb diner públic, calia avaluar la feina feta. No fer-ho és una mala pràctica. I no és pas perquè nosaltres no ho haguéssim demanat. Ho vam reclamar moltes vegades, però cap de les dues administracions no van constituir la comissió de seguiment. Potser és que no els convenia.'

Continua: 'Ara han decidit, sense convocar cap nou concurs de direcció, canviar l'especialitat del centre i dedicar-lo a la fotografia. Per què? No ho han explicat. I fa gairebé mig any que el CA Tarragona no funciona i s'acabarà l'any i encara no haurem conegut el nou projecte.'

I com es va quedar Jordi Ribas davant l'exposició 'Un dilema', la primera del nou Arts Santa Mònica? Respon: 'Sento perplexitat. La Xarxa, que en dos anys no ha fet cap reunió operativa, ara és mostrada, per part de la Generalitat, com un node de visibilitat. Per això s'enfada la gent.'

'Un dilema'

La primera exposició del 'nou' Arts Santa Mònica, 'Un dilema. L'art contemporani i la inversió de la incertesa', és comissariada per Jeffrey Swatz i s'hi mostren peces dels artistes següents: Francesc Abad, Basurama, Ro Caminal, Curro Claret amb Arrels Fundació, Raimond Chaves & Gilda Mantilla, Democracia, Raquel Friera, Ana Garcia-Pineda, Martí Guixé, Núria Güell amb Juanjo Garfia, Les Salonnières, Antoni Llena, Antoni Marquès, Josep-Maria Martin, Mariona Moncunill, Sofia Mataix  & Miquel Ollé, Antonio Ortega, Gabriel Pericàs, Tere Recarens & Özay Sahin, Francesc Ruiz, Mireia Sallarès i Ivó Vinuesa.

Mireia Sallarès és la darrera artista que va exposar al CA Tarragona. Explica que va acceptar de participar en la mostra col·lectiva per diverses raons, però la fonamental, perquè l'ex-directora del CA Tarragona, Cèlia de Diego, li ho va demanar: 'Em va plantejar la part positiva de la mostra i em va demanar que hi col·laborés. Després en Jeffrey Swatz em va explicar el plantejament de "Un dilema" i no em va sembla que  fos incoherent amb la precarietat de la Xarxa. A més, es complien les bones pràctiques d'assegurar les peces i es pagaven uns honoraris dignes. De manera que vaig acceptar.'

'Jo sóc un exemple d'artista que ha rebut suport des de comarques. La pel·lícula "Las muertes chiquitas" es va estrenar a Can Xalant de Mataró i ara acabo de tornar dels Estat Units, on s'ha projectat. Desmantellar la xarxa és una cosa greu: tinc quaranta anys i la primera exposició que vaig fer a Barcelona va ser a l'Espai 13 de la Fundació Miró l'any passat, amb una curadora dels Estats Units. Tot just ara començo a tenir un cert reconeixement. Fins ara les oportunitat de mostrar els meus treballs han vingut de fora de Barcelona.'

Sobre el debat encetat per l'ACCA, Sallarès comenta: 'Obrir debat sempre és positiu i en qualsevol circumstància, tot i que si en el debat afloren moltes picabaralles internes es pot donar una imatge que justifiqui la idea dels polítics de posar ordre. Per una altra banda, també caldria fer autocrítica, perquè no tots els mals vénen dels polítics. Molta gent no fa la feina ben feta. No és tan senzill.'

Autocrítica del sector

Joan Minguet Batllori també coincideix  dir que cal fer autocrítica: 'És cert que el sector ha de preguntar-se per què hi ha aquesta desafecció de la societat envers l'art contemporani. Els centres s'han d'inserir més en el teixit social. És insòlit pensar que durant els anys 76-78 el moviment cultural a Catalunya era molt dinàmic i capaç de fer campanyes molt potents. Potser sí que la cultura de la subvenció ha fet mal.'

Sobre el debat obert, tot i que l'ACCA vol parlar de polítiques culturals, moltes de les intervencions cauen en problemes més individuals. Mireia Sallarès ho raona: 'El sector és completament precaritzat, però sovint encara té aires d'alta burgesia. Aquesta és una combinació fatal. I en situació de precarietat la cosa més fàcil és atacar-nos entre nosaltres, més que solidaritzar-nos. Això passa a tots els sectors. Però quan et trobes al llindar de la pobresa (l'artista ocupa l'esglaó més baix de la precarietat), caure en la picabaralla és més fàcil.'

Categories: literatura

L'Any Amat-Piniella culmina amb el retorn de les restes de l'escriptor al cementiri de Manresa

Dv, 29/11/2013 - 06:00

El retorn a Manresa de les restes mortals de l'escriptor Joaquim Amat-Piniella posarà avui punt final al programa d'activitats organitzades per commemorar el naixement de l'autor de K.L. Reich i supervivent dels camps de concentració nazis. La cerimònia es farà al cementiri municipal i les despulles -juntament amb les de la seva segona dona- seran inhumades al panteó de la família Cuidó-Amat, que ha estat donat a l'Ajuntament de Manresa. El coordinador de l'Any Amat-Piniella, Josep Alert, va fer dimecres un balanç positiu de les activitats organitzades pel centenari que tenia per objectiu 'reivindicar i rescatar de l'oblit Amat-Piniella, així com també promoure el coneixement de la seva obra'.

El d'avui serà l'acte amb més càrrega simbòlica de l'Any Amat-Piniella, que ha servit per rescatar de l'oblit un dels principals escriptors catalans de la postguerra i conegut per la novel·la 'K.L. Reich', un colpidor testimoni del seu pas pel camp de concentració de Mauthausen. D'aquesta manera, el retorn de les despulles de l'escriptor a la seva ciutat natal, juntament amb les de la seva segona dona, serviran per posar punt final a un programa farcit d'activitats, que va engegar-se el mes de febrer amb la inauguració d'un conjunt escultòric.

Segons va explicar dimecres el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Manresa, Joan Calmet, Joaquim Amat-Piniella 'després de la seva peripècia vital va patir un episodi molt colpidor a nivell personal, ja que va venir a Manresa l'any 1960 a presentar un llibre i va patir un escarni públic en ser expulsat de mala manera de la ciutat'. Per això, Calmet, creu que amb el retorn de les restes al panteó familiar del cementiri municipal, 'd'alguna manera entenem que la ciutat s'ha reconciliat amb l'autor'.

Les restes de l'escriptor, juntament amb les de la seva segona dona, Maria Fernández Garry, seran dipositades al panteó de la família Cuitó-Amat. El panteó ha estat donat a l'Ajuntament de Manresa qui l'ha arranjat especialment per a l'ocasió amb la col·locació de dues plaques d'homenatge a l'escriptor i als manresans víctimes del nazisme i feixisme. D'aquesta manera, creu Calmet, 'passarà a formar part del patrimoni col·lectiu de la ciutat'.

Un balanç satisfactori de les activitats per commemorar el centenari del seu naixement

El coordinador de l'Any Amat-Piniella, Josep Alert, fa un balanç positiu de les activitat organitzades amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor manresà, que van arrencar el mes de febrer passat amb la inauguració d'un conjunt escultòric dedicat a l'autor català i que va ser finançat a través d'aportacions populars. 'En un any ple de centenaris com el d'Espriu, amb una dotació econòmica notable i una gran capacitat d'incidència mediàtica, el nostre humil centenari ha hagut de saltar molts obstacles però creiem que ha aconseguit coses positives', diu Alert.

En primer lloc, Alert considera que ha estat un homenatge transversal i que ha comptat amb 'activitats de tota mena adreçades a un públic molt divers'. 'Hem tingut des d'actes de caire acadèmic, fins a activitats més divulgatives o didàctiques com el viatge d'escolars manresans al camp de concentració de Mauthausen', apunta. Entre les activitats organitzades hi ha hagut exposicions, conferències, lectures dramatitzades, espectacles teatrals, concerts o projeccions audiovisuals.

D'altra banda, Alert valora que les activitats no se centressin només a Manresa, sinó que han tingut presència també a Barcelona i a diferents ciutats del país gràcies a l'exposició itinerant 'Joaquim Amat-Pinella: escriure contra el silenci', que ha portat la figura de l'escriptor a diferents indrets. 'D'una manera discreta però efectiva l'exposició ens ha permès donar a conèixer l'escriptor i la seva obra', ressalta Alert.

A més, el coordinador de l'Any Amat-Piniella assegura que les activitats també 'han contribuït a reparar, en part, una anomalia greu que era la manca d'obra de l'escriptor a les llibreries del país, més enllà de 'K.L. Reich''. Segons ell, ha estat 'un any excepcional des del punt de vista editorial', ja que s'ha reeditat l'obra 'K.L. Reich', però també s'ha publicat un títol inèdit de l'escriptor, 'Clau de Volta', i 's'han reeditat quasi totes les obres que estaven exhaurides i descatalogades'. 'El resultat és que actualment en els aparadors de les llibreries de referència de Barcelona es poden veure obres d'Amat-Piniella i això és el que importa, que el llegat literari estigui a l'abast de la gent'.

Alert considera que 's'han posat les bases per un canvi de rumb'. El mes de març de l'any que ve es publicarà la versió anglesa de la novel·la 'K.L. Reich' i s'està treballant per publicar també l'any 2014 la versió francesa. Amb tot, Alert explica que encara hi ha alguns reptes pendents com la producció d'un documental que expliqui la vida i obra d'Amat-Piniella i també que 'la novel·la 'K.L. Reich' torni a ser lectura obligatòria a les escoles'.

Categories: literatura

Antoni Soy: 'A Catalunya, li convé sortir de l'euro'

Dj, 28/11/2013 - 06:00

Antoni Soy va ser secretari d'Indústria del govern català durant el segon tripartit. Quan li ho recordes diu que 'va ser una època molt dura' i que ja no milita enlloc. Ara ha recuperat la seva tasca de professor, a la Universitat de Barcelona, i diu que en gaudeix. 'Les classes m'obliguen a cercar informació constantment.' No abandona el debat polític, però, pensa constantment en la política: 'Si ERC em demana alguna cosa la faig, però ja no hi milito, han estat molts anys', diu. Acaba de publicar 'Sortir de l'euro per sortir de la crisi?' (Viena), un nou llibre que afegir a la seva llista de publicacions. I vol centrar-se en allò que hi explica.

—Al llibre repetiu que l'euro és una trampa.

—Ho és. Puc entendre com i per què va passar. La política hi va influir molt. Però l'euro ara per ara és una trampa. El van crear per raons polítiques sense escoltar les veus que des de l'economia avisaven que no podia funcionar si no hi havia una unitat política al darrere. No hi va haver cap anàlisi cost-benefici i ho paguem molt car, això.

—Així hauríem d'aprofitar la independència per a marxar-ne?

—Abandonar l'euro no és senzill. Hi ha contractes, hi ha compromisos, no és gens fàcil. La independència en aquest sentit és una gran oportunitat. Jo defenso una Catalunya dins la UE però fora de l'euro.

—Us deuen haver demanat més d'una vegada si això no era obrir una altra carpeta…

—Sí. Però l'alternativa quina és? Acluquem els ulls? Els països perifèrics no podem suportar més temps la situació a què ens ha portat l'euro.

—Per al catalanisme, tradicionalment europeista, sembla un pas difícil de fer.

—El catalanisme cercava un refugi en Europa. Ho entenc perfectament. Érem els més europeistes perquè pensàvem que agafant-nos allà no tornaria mai la dictadura. Però els catalans som molts naïfs pel que fa a la nostra relació amb Europa. Ho vam acceptar tot sense discutir res. Ara tenim una altra oportunitat històrica i no hi ha cap motiu per a repetir els errors comesos.

—A parer vostre, doncs, què ens interessaria més?

—Ens interessaria més una unió política federal europea, però això no passarà. Si continuem com ara, amb les polítiques d'austeritat, l'economia no avançarà i els costos socials seran com més anirà més inassumibles. Amb uns costos polítics també enormes: mireu França i Le Pen. L'explosió social no es podrà evitar. I per a aconseguir què? Anant tot molt bé, l'estat espanyol tardarà dotze anys a tornar el deute, si no creix. Hi hauria una alternativa possible que seria la del doble euro…

—Què vol dir el doble euro?

—Cada vegada hi ha més gent a favor de la creació de dos euros, un de fort per a Alemanya i un de més feble per als països del sud. Coordinats entre ells, però amb actuacions diferents perquè hi ha necessitats diferents. Jo he signat en favor d'aquesta proposta, però em fa l'efecte que necessitaria un grau de solidaritat i comprensió per part d'Alemanya que no veig possible.

—La solució aleshores és sortir de l'euro?

—Descartades les altres opcions, aquesta és la que queda. Que algú marxi. Xipre de fet ja va estar unes quantes hores fora de l'euro i Grècia va ser molt a punt.  Catalunya podria abandonar l'euro i fer com fan les economies europees que van estudiar-ho i en van quedar fora, preveient amb encert què passaria.

—Parleu de…

—Suècia, Dinamarca, la Gran Bretanya, països que van analitzar els costos i els beneficis d'entrar a l'euro i van decidir de quedar-ne fora. I que ara estan millor que nosaltres.

—És tan senzill com marxar de l'euro?

—No!, però és més senzill si no ets a l'euro. Evidentment, cal una política industrial per a anar endavant. Catalunya ara podria liderar la nova economia del sud d'Europa i la Mediterrània. Des que hi ha l'euro els països del sud ens hem desindustrialitzat. No puc dir que hi hagi una causa directa, però hi ha una correlació en les dades que ja no s'atreveix a discutir ningú.

—Suposem que marxem de l'euro. Hauríem de crear una moneda pròpia, doncs.

—És clar que sí. Com van fer Txèquia i Eslovàquia. On hi havia una moneda en van aparèixer dues. Les unions monetàries es fan i es desfan constantment. En cent anys n'hi ha hagut més de setanta…

—Des de la perspectiva catalana, tal com es pensa l'estat independent, aquesta tesi és una mena de xoc.

—Europa és l'Europa dels estats, però al final qui talla el bacallà és Alemanya. Si tens un estat més o menys pots pensar-te que ets com un estat nord-americà, però la veritat és que no tens ni un dret de vot real. Imagina't, doncs, Catalunya, que no té estat i que a tot estirar seria un comtat si mantenim l'equivalència americana. Anem repetint mites, però la situació és molt greu i és l'hora de fer un pensament. Mirem què ens convé a nosaltres i decidim d'acord amb això. La meva posició és clara: Catalunya dins la Unió, però fora de l'euro.

—Ens feia il·lusió de ser a Europa i ara hem vist que aquella il·lusió era perillosa. No pot passar això mateix amb la il·lusió per la independència?

—Ara és normal que ho relacionem tot amb el procés d'independència, però no ho hauríem de fer. En aquest cas el procés és una oportunitat. Una bona oportunitat. Però parlem d'economia i de com funcionen els països en aquesta economia. Aquesta és la qüestió.

Categories: literatura

Antoni López Massó guanya el Premi Carlemany amb la seva primera novel·la

Dm, 26/11/2013 - 19:02

Antoni López Massó (Terrassa, 1943) és el guanyador de la tercera edició del Premi Carlemany per al Foment de la Lectura, convocat pel Govern d'Andorra, la Fundació Enciclopèdia Catalana i les editorials Proa i Columna. 'L'home dels ulls grisos' és la primera incursió en la literatura d'aquest jubilat de 70 anys, que descobreix la insòlita vida d'un pacient del centre d'Oncolliga a qui va acompanyar com a voluntari: un nen deportat a Rússia durant la Guerra Civil que va formar part dels serveis d'espionatge russos i més endavant va ser agent de la CIA. El guardó persegueix 'l'estímul i la continuïtat en la lectura' dels joves, i té la particularitat que el jurat el formen estudiants de 14 a 16 anys.

La tercera edició des de la reformulació del Premi Carlemany (instituït el 1933), més encarat ara al foment de la lectura entre els joves i que accentua el paper d'Andorra com a prescriptor literar, ha recaigut en un nouvingut en el món de la literatura com és l'egarenc Antoni López Massó. Aquest vespre se li fa entrega del premi des de l'Hotel Plaza d'Andorra la Vella.

El jurat del guardó és, des de fa tres anys, una combinació d'un consell lector format per tres professors andorrans, in membre de l'editorial i dues persones de prestigi, i un jurat format per 9 estudiants de 14 a 16 anys. Són aquests joves andorrans els que han emès el veredicte final sobre el vencedor del guardó, que està dotat amb 10.000 euros.

L'editor de Proa, Josep Lluch, ha remarcat aquest dimarts la importància del guardó com a garant de la 'continuïtat en la lectura', en el pas de la lectura 'prescriptiva' escolar a la lectura juvenil -voluntària-.

Al seu torn, la directora de Promoció Cultural i Política Lingüística d'Andorra, Montserrat Planelles, ha constatat l'interès que ha suscitat aquest nou format del guardó en el món educatiu del Principat, i entén que s'ha convertit en el guardó literari 'més intensament viscut per una bona part del públic al qual va dirigit'.

Sobre els joves escollits per formar el jurat, ha destacat que han assumit l'encàrrec de la direcció dels seus centres educatius i 'valoren com un repte contribuir a l'èxit literari de l'obra guanyadora'. En aquest sentit, afegeix, actuen 'amb una responsabilitat que impressiona als ulls dels adults que ho presencien'.

Dipositari d'un gran secret

Amb 'L'home dels ulls grisos', Antoni López Massó ha posat blanc sobre negre la peripècia vital d'un català que, en arribar al final de la seva vida, el va fer dipositari del seu gran secret. Ell, un pacient d'un centre d'ajuda a malalts oncològics, i l'escriptor, voluntari del centre i acompanyant seu, van congeniar fins al punt que aquest li va confessar la seva autèntica identitat.

Després de mort l'home, Massó es va decidir a explicar la seva vida en un llibre, malgrat que no havia escrit mai. Però la història s'ho valia: aquell home solitari i singular no era la persona que tothom creia que era, i ocultava un periple vital majúscul. De petit, havia estat un dels nens deportats a Rússia durant la Guerra Civil. Allà va formar part dels serveis secrets russos i va exercir d'espia infiltrat als Estats Units. Després de canviar d'identitat diverses vegades va treballar aleshores pel govern nord americà i finalment va passar a ser agent de la CIA. Anys després es retiraria Mallorca, on intentaria recuperar la identitat perduda durant la infantesa.

Categories: literatura

Francesc-Marc Álvaro obre un 'bloc de cròniques de la desconnexió'

Dm, 26/11/2013 - 06:00

Francesc-Marc Álvaro, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull (URL), ha obert aquesta nit un bloc personal per a fer una crònica del procés d'independència de Catalunya sense més limitacions que les que ell s'imposi. 'Diari de la desconnexió. Cròniques polítiques' tractarà de política catalana recuperant el gènere de crònica, 'més que no pas d'opinió', explica Álvaro a VilaWeb.

El periodista vol deixar ben clar que és un projecte personal, sense suport ni finançament de cap partit ni institució, de manera que podrà explicar tot allò que sàpiga dels moviments polítics i que ara no sempre pot publicar. 'És el bloc d'un periodista que vol votar i vol votar que sí, en cap moment ho amago això; però els continguts no tindran res a veure amb la propaganda', diu Álvaro.

'Vull fer una cosa diferent, un bloc viu amb els formats que permet un espai digital. Vull mirar de fer abordatges que no es poden fer al paper. Vull poder penjar documents de tot tipus.' El columnista de La Vanguardia diu que vol 'repensar el periodisme tornant a la base, sense intermediaris, i sense trampa ni cartró'. 'Els digitals estan reinventant el periodisme i hi vull participar amb aquesta aportació.'

Álvaro fa una reflexió més personal: 'Em feia il·lusió entrar en el món dels blocs i veure si m'hi retrobava. Busco un públic diferent del que he tingut en el format tradicional de paper.' Aquest nou bloc s'actualitzarà dues o tres vegades per setmana, però la freqüència podrà variar d'acord amb l'actualitat política catalana. Té una versió original en català i una versió traduïda i adaptada en castellà.

Categories: literatura

Obre VaDllibres a Ciutadella, la nova llibreria de Menorca

Ds, 23/11/2013 - 06:00

És cert que darrerament s’han tancat unes quantes llibreries al país, per causa de la crisi, però també és cert que se n’han obert d’altres, potser més petites, que però semblen haver arrelat als seus territoris o barris. Avui se n’inaugura una altra, a Ciutadella, a Menorca, VaDllibres (Facebook i Twitter), un projetce d’un mestre i filòleg mallorquí i una periodista vigatana. ‘Som conscients que és un moment complicat per al negoci llibreter, però també és cert que la nostra llibreria no vol ser només una llibreria sinó un punt de trobada, un espai dinàmic, amb activitats periòdiques relacionades amb la cultura i la literatura’, explica Marta Simon, una de les promotores, en declaracions a VilaWeb.

VaDllibres fa avui la festa d’inauguració (18.00) i està situada al carrer de sa Carnisseria número 24, al centre de Ciutadella. Vol posar l’accent en la literatura catalana, però sense oblidar però les lectures en altres idiomes com l’espanyol, l’anglès, el francès o l'italià. Simon explica que la llibreria disposarà de les novetats més destacades del moment, però també de clàssics i d'una representació d'obres d'editorials petites o menys conegudes. A més, posarà també un èmfasi especial en la literatura infantil i en la novel·la gràfica i el còmic, que ocuparan un espai destacat a l'establiment.

De mica en mica VaDllibres té previst de programar activitats culturals de tota mena: presentacions de llibres, xerrades, clubs de lectura, contacontes, recitals poètics, etc. Perquè, per als promotors, la llibreria vol ser, sobretot, un espai per a dinamitzar la cultura i la lectura a Ciutadella. A partir de dilluns, la llibreria estarà oberta de dilluns a dissabte de 9.30 a 13.30 i de 16.30 a 20.00.

Categories: literatura

La Llei d'Ús i Ensenyament, protagonista de la XI Nit d'Escola Valenciana

Ds, 23/11/2013 - 06:00

La XI Nit d'Escola Valenciana es fa avui al vespre a Canet d'en Berenguer (Camp de Morvedre). És la gala de lliurament dels guardons d'Escola Valenciana i la presentació de les poblacions on s'organitzaran les pròximes Trobades d'Escoles en Valencià. Els guardons reconeixen la tasca que realitzen entitats i persones per la normalització de la llengua en diversos àmbits. Pel que fa a les Trobades 2014, s'estendran pel territori amb el lema 'Escola Valenciana, la nostra escola'.

Aquest esdeveniment reuneix representants d’entitats i institucions socials, culturals, acadèmiques i del món polític. És per això que s’ha comptat amb la presència de Juan Pablo Valero, subdirector general d’Innovació i Qualitat Educativa de la Conselleria d’Educació; del president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer; de les universitats públiques valencianes; del món editorial; de representants del sindicats de l’ensenyament de Comissions, la Intersindical Valenciana i UGT, com també del PSPV, Coalició Compromís, EUPV i ERPV.

L’XI Nit d’Escola Valenciana ha tingut com a eix central la commemoració del trentè aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). En el seu discurs, el president de l'entitat, Vicent Moreno, ha destacat la necessitat d’una llei com la LUEV: 'Ha de ser una llei efectiva i els drets lingüístics dels ciutadans han d’estar fermament assegurats. Assegurar els nostres drets implica que els governants han d’assumir una sèrie de deures que ara incomplixen, en molts casos, de manera sistemàtica. Volem que s’elaboren decrets per desenvolupar-la com pertoca. Una tasca que no s’ha fet. Una feina pendent i imprescindible per a consolidar la normalització del valencià. No estem disposats a esperar trenta anys més, ni esperar l’any 2015. Els nostres drets lingüístics són de llei i denunciarem qui hi atempte.'

Moreno ha presentat en l’acte el document 'Trenta per trenta': trenta mesures per a trenta anys de LUEV que es condensen en cinc àmbits: el polític, l’administratiu, el social, l’educatiu, i l’àmbit de la cultura i la comunicació. Les propostes s'adrecen als polítics i governants i des de l’entitat cívica s’ha apel·lat a la necessitat del consens de totes les forces per fer-les efectives com més aviat millor: 'Són actuacions concretes que haurien de circular pels plenaris dels ajuntaments i per les Corts Valencianes amb un únic objectiu: afermar el camí de la normalització del valencià.'

La decisió del president de la Generalitat de tancar RTVV també ha estat un tema molt present a la vetllada cultural: 'No tenim premsa escrita en paper, ni ràdios, ni televisions privades que parlen en la nostra llengua. L’ensenyament, comptant també amb tots els entrebancs amb els quals ens trobem, no pot ser l’únic àmbit per aconseguir la normalització del nostre màxim tret d’identitat. Tancar un espai comunicatiu públic com RTVV és un greu revés i un pas enrere per aconseguir aquest objectiu. Tancar RTVV és llevar la veu al nostre poble.'

La gala dels guardons ha servit per a agrair la resposta social a la crida econòmica que Escola Valenciana va anunciar fa un mes. Queda just una setmana perquè finalitze el Verkami Fes Escola Valenciana! i continuen entrant aportacions per assegurar el funcionament de totes les activitats que porta a terme l’entitat. S'acabarà el 30 de novembre.

A la XI Nit s’ha anunciat quina serà l’ONG a la qual es destinaran els fons que es recapten en la campanya escolar 'Un euro, llavor de solidaritat', que EV proposa cada any als centres educatius per treballar el valor de la solidaritat: la delegació d’Amnistia Internacional al País Valencià.

L’acte ha comptat amb l’actuació de la Muixeranga del Camp de Morvedre i un espectacle de la companyia Camí de Nora i del grup Kalma.

Nit d'Escola Valenciana

Com en totes les activitats de l'entitat, la Nit és un exemple més de la voluntat de potenciar la comarcalització de la nostra terra, per això les deu edicions anteriors han viatjat de l'Horta (València) fins a la Marina Alta (Calp), passant per l'Horta Nord (El Puig i Godella), la Ribera (Alzira), la Costera (Xàtiva), la Plana Alta (Castelló), l'Alcoià (Alcoi), el Camp de Túria (l'Eliana) i l'Alacantí (Alacant).

La Nit d'Escola Valenciana s'ha celebrat sempre l'últim cap de setmana de febrer, però l'onzena edició ha canviat de data perquè la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) fa trenta anys: 'Volem que la Nit es convertesca en l'homenatge que Escola Valenciana li vol retre a una llei gràcies a la qual va començar l'ensenyament en la nostra llengua i, alhora, per remarcar la necessitat de desenvolupar-la després de tres dècades i aconseguir així una normalització real del nostre tret d'identitat més important, el valencià. És per això que la onzena edició de la gala de l'entitat es titula Trenta anys fent Escola', ha explicat el president Vicent Moreno.

Categories: literatura

El Botifarra fa ressonar un cant de batre al Saló de Cent de Barcelona

Dv, 22/11/2013 - 06:00

La Fundació Lluís Carulla lliurà ahir el XXXVII Premi d'Honor a l'historiador anglès Paul Preston i els XXXI Premis d'Actuació Cívica, a persones o entitats que, amb la qualitat de la seva activitat científica, cultural o cívica, han ajudat a enfortir la consciència de comunitat nacional i el sentit de pertinença a la cultura dels Països Catalans. Preston, que recentment ha tingut un infart, no va poder desplaçar-se a Barcelona i va participar en l'acte del Saló de Cent de l'Ajuntament a través d'un vídeo enregistrat a Londres. El tinent batlle Antoni Vives va recollir el premi en nom seu. Però un dels premis més aplaudits fou el d'Actuació Cívica que recollí el cantant valencià Pep Gimeno 'Botifarra'. Havent agraït el guardó, va obsequiar els assistents amb un cant de batre, que va ressonar per tota la sala i arrencà els aplaudiments més forts.

A més del 'Botifarra', també foren guardonats en aquesta categoria la professora i educadora menorquina Pilar Benejam, el veterà viquipedista andorrà Daniel J. Queraltó, l'arqueòloga menorquina Margalida Orfila, la filòloga i lingüista vigatana Dolors Solà i el bibliotecari alguerès Guido Sari. Precisament fou Sari qui parlà des del faristol en nom de tots els guardonats. 'Gràcies per aquesta cohesió de país i aquesta consciència de pertinença', digué, i augurà un futur estat català que aplegués tots els Països Catalans. Després del seu parlament, i just abans de lectura del veredicte i del lliurament del premi d'Honor, l'actriu Nausicaa Bonnín va llegir textos diversos sobre els castellers, amb motiu de la 'Nadala Castells' d'enguany, que promou la Fundació.

Paul Preston, hispanista especialitzat en la Segona República

Paul Preston (Liverpool, 1946), historiador i director del Centre Cañada Blanch per l'estudi de l'Espanya contemporània de la London School of Economics, és un reputat hispanista especialitzat en la Segona República i la guerra del 1936-1939, dos temes sobre els quals ha escrit una vintena de llibres. Ha impulsat el Catalan Observatory de la London School of Economics amb l'objectiu de fer recerca i debatre qüestions importants per a Catalunya. L'any 2008 va defensar el dret de Catalunya de recuperar els anomenats papers de Salamanca i recentment s'ha manifestat en favor del dret de decidir dels catalans i ha proposat la negociació directa i la recerca d'aliances a Europa per a vèncer l'immobilisme del govern espanyol.

Notícia relacionada:

Entrevista amb Paul Preston de VilaWeb TV: 'Legislar sobre la memòria històrica em sembla un error' (27-4-2007).

Categories: literatura

Albert Hernàndez guanya el premi Fiter i Rossell de novel·la a la Nit Literària d'Andorra

Dj, 21/11/2013 - 21:00

L'escriptor de Catarroja Albert Hernàndez Xulvi ha guanyat el premi Fiter i Rossel de Novel·la de la Nit Literària Andorrana d'enguany, amb la novel·la 'Ciutat de les Flors', la publicació de la qual anirà a càrrec de Pagès Editors. L'organització ha destacat la gran quantitat de participants, amb més d'un centenar d'obres presentades, el que suposa un increment de més del cent per cent respecte de l'edició passada, i també que s'han dotat els guardons de totes les modalitats, la majoria amb el primer premi previst, tret de tres apartats on s’han concedit accèssits. Heus ací la resta de premis:

Premi Tristaina de Periodisme

Dotat per Andimesa, per a treballs publicats a Andorra (1.250 euros): Andrés Luengo López

I per a treballs difosos a l'estranger (1.250 euros): Revista Pirineo

Premi Sant Miquel d'Engolasters Assaig literari

Dotat per Joan Escaler Calva (2.000 euros), per a 'Apunts sobre la llengua catalana a la Restauració', de Francesc Navarro Martinez de Barcelona; publicació a càrrec de Pagès Editors.

Premi de divulgació científica

Dotat per Morabanc (4.000 euros), accèssit per a 'Andorra literària / Rutes de novel·la', de Roser Porta i Toni Lara d'Andorra.

Premi Sant Carles Borromeu de Contes i Narracions

Dotat per Morabanc (5.000 euros), per a 'De cara a la muntanya', de  Jordi Cardona Regada d'Ogern (Alt Pirineu).

Premi Manuel Cerqueda Escaler de Novel·la Curta

Dotat per Andbank (3.400 euros), accèssit per a 'Totes les pors que ens habiten les mans', de Maria Plana i Camacho d'Argentona.

Premi de teatre 50è Aniversari Crèdit Andorrà

Dotat per Crèdit Andorrà (3.500 euros), per a 'Miralta / Les verges virtuals', de Toni Cabré de Mataró.

Premi Grandalla de Poesia Crèdit Andorrà

Dotat per Crèdit Andorrà (3.500 euros), per 'Amanida de fruites', de Joan Asbert de Barcelona; publicació a càrrec de Pagès Editors.


Premi Principat d’Andorra d’Investigació Històrica

Dotat pel M. I. Consell General (7.500 euros), per a 'Construint fronteres. Historia territorial de les Valls d'Andorra Segles XVI a XXI', de Jacinto Bonales Mezquinensa de Saragossa.

Categories: literatura