Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 10 hores 13 min

Fragment: ‘Infelicitat perfecta’, de Peter Handke

Ds, 14/03/2020 - 21:50

Llibres de l’Avenç acaba de començar una nova col·lecció, L’Accent, de llibres de narrativa que tenen un format breu i són de mida petita. Tots tenen en comú que són memorialístics, escrits en primera persona, on la memòria personal conté implícita també la construcció de la memòria col·lectiva. Els tres títols que obren la col·lecció són una declaració d’intencions: la reedició de Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano, que va ser el primer llibre que va publicar el segell; l’inèdit en català de Peter Handke Infelicitat perfecta, traduït per Marta Pera Cucurell; i la publicació de les col·laboracions de Joan-Lluís Lluís a la revista L’Avenç, aplegades, ampliades i relligades sota el títol Els invisibles.

Després d’arribar als cent títols en les col·leccions d’Assaig i Literatures, Llibres de l’Avenç ha decidit d’obrir aquesta tercera col·lecció on publicarà llibres breus de narrativa, en un format petit, que combinarà reedicions, nous títols d’autors catalans i estrangers i els escrits mensuals dels escriptors convidats de la revista L’Avenç. Segons que ha explicat l’editora Núria Iceta a VilaWeb: ‘Aquesta és una nova col·lecció on els llibres que publicarem tindran en comú la memòria personal que alhora són memòria col·lectiva. Són llibres petits de mida i breus de pàgines, perquè creiem que aquest format recollit lliga amb la primera persona i el relat íntim dels autors.’

Us oferim un fragment d’Infelicitat perfecta, de Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942), traduït per Marta Pera Cucurell. Núria Iceta explica que van contractar el llibre abans que l’escriptor obtingués el Nobel de Literatura. Hi han afegit un epíleg de Simona Skrabec, per ajudar a reforçar aquesta voluntat de memòria col·lectiva.

La mare de Peter Handke era una dona invisible. Al llarg de la seva vida (que va abastar el període nazi, la guerra i la prosperitat de la postguerra) va fer el possible per mantenir les aparences, però va arribar a una conclusió terrible: ‘Ja no sóc una persona.’ No gaire després, es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers. A Infelicitat perfecta, el seu fill s’asseu a posar per escrit allò que sap, o que creu que sap, sobre la vida i la mort de la seva mare, tot i que topa amb una ‘incapacitat d’expressió extrema’.

El fragment que ens ofereix Llibres de L’Avenç comença dient:

«Va escriure cartes de comiat a tots els parents. No només sabia el que es feia, sinó que també sabia per què ja no podia fer res més. ‘No ho entendràs’, va escriure al marit. ‘Però continuar vivint és impensable.’ A mi em va enviar una carta certificada amb una còpia del testament, per correu urgent. ‘He començat a escriure unes quantes vegades, però no m’ha servit de consol, ni d’ajuda.’ A les cartes no només hi anava la data com sempre, sinó també el dia de la setmana: ‘Dijous, 18-11-71.’

L’endemà va anar amb autobús a la capital del districte i, amb la recepta sense data que li havia estès el metge de capçalera, es va procurar un centenar de somnífers. Tot i que no plovia, també es va comprar un paraigua vermell amb un bastó preciós, una mica tort.»

Llegiu tot el fragment d’Infelicitat perfecta de Peter Handke.

Els pròxims títols, pel segon semestre d’aquest any de la col·lecció L’Accent, seran de Josep M. Fonalleras (Ut pictura poesis) i la reedició d’August Strindberg Tot sol, traduït per Carolina Moreno.

The post Fragment: ‘Infelicitat perfecta’, de Peter Handke appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Joan F. Mira: ‘Jo em considere entre valencià i romà’

Dm, 10/03/2020 - 21:50

Fa tres mesos, l’Institut d’Estudis Catalans feia un homenatge acadèmic a l’escriptor, antropòleg i traductor Joan F. Mira, amb motiu dels vuitanta anys. VilaWeb també li dedicava una peça especial, ‘Treballs no gens perduts: els vuitanta anys de Joan F. Mira‘. Un any abans, el 3 de desembre del 2019, Mira es posava a escriure. Havia decidit de fer un segon volum de memòries després d’El tramvia groc (Proa, 2013), on explicava la seva infantesa i primera adolescència, a la casa de l’Horta que la família Mira tenia als afores de València. Aquell volum lluminós (podeu llegir-ne una entrevista) s’acabava quan l’escriptor tenia catorze anys i el seu pare es moria sobtadament. Ara, set anys després, la memòria literària de Joan F. Mira reprèn aquell punt i s’allarga fins al 1975, amb la mort del dictador, quan l’escriptor ja té trenta-cinc anys. El títol: Tots els camins (Proa).

I es diu Tots els camins perquè una part significativa del volum s’esdevé a Roma, quan després d’haver entrat de novici i ‘júnior’ als escolapis, passant per diversos monestirs de la península (Iecla, Iratxe) l’envien a fer la llicenciatura de filosofia a la Universitat Pontifícia Gregoriana, al cor de Roma, una ciutat que el marcarà per sempre. La segona part del llibre és el seu retorn a València i l’inici de la seva militància política clandestina amb Alfons Cucó i la fundació del Partit Socialista Valencià (PSV), tot i que no entra en detalls. També explica els dos estius que va passar a Alemanya treballant en unes fàbriques, el seu primer amor, l’arribada de l’estabilitat laboral i econòmica passant les oposicions a catedràtic de grec d’institut i la seva dimensió d’antropòleg. El llibre es llegeix de gust. La prosa, l’estil, de l’escriptor és una delícia.

—Jo sempre ho dic, que en literatura preval la forma. La forma és la literatura. No és important què dius sinó com ho dius. Perquè el com produeix l’última finalitat de la literatura, que és fer una obra estètica.

En el cas d’unes memòries, hi ha una dificultat afegida?
—Potser sí, perquè has de jugar amb molta delicadesa amb tu mateix: no passar-te de rosca, no inventar coses que no són, limitar la capacitat de la teua pròpia memòria. Per exemple, no posar res que jo no haja recordat o evocat o tret de dins d’alguna manera. De fet, he tret coses que ni sabia que les tenia. El cervell és molt complicat. Hi ha records que ni tu saps que tenies allà dins.

En alguns moments, el grau de detall és altíssim.
—El grau de detall forma part de la literatura. Una cosa que és important: jo he viscut un món molt diferent del que viu la gent jove d’ara. Quan era petit (ja ho vaig explicar a El tramvia groc), vaig viure unes formes de vida en certa manera premodernes. I ara a Tots els camins mostre unes formes de vida diferents, més lligades a l’experiència de la vida. La manera com jo experimentava la vida entre els catorze i els vint anys avui és vista com una cosa raríssima.

Us en sorpreneu també, avui, de la forma de vida que vau triar quan vau decidir de ser sacerdot. En el llibre ho dieu així: ‘No puc imaginar un adolescent (i molt menys un adolescent d’ara mateix, com algun dels meus néts o dels seus companys…) projectant-se en el seu futur tal com jo em projectava en el meu abans de fer els quinze anys, desitjant una vida conventual i amb sotana, apartada i tancada.’
—A mi em sorprèn també com a catorze anys podia tenir aquella maduresa interior, aquella capacitat de pensar, reflexionar, desitjar i intentar sentir aquelles coses. No puc imaginar-me els meus néts tenint aquesta mena d’experiència. És clar que els han educat d’una altra manera i no han tingut una educació religiosa profunda.

Dieu que volíeu ser un sant. Però diria que aquest sentiment tan religiós tenia relació amb la pèrdua del pare.
—Així és com acaba El tramvia groc, amb la mort de mon pare. Jo tenia molta sintonia amb ell, hi estava molt unit, m’hi sentia molt identificat. Per tant, la manera com es va morir va ser un trauma. Em vaig trobar desubicat i els pares escolapis del col·legi em van recollir. Jo vaig tenir la típica educació religiosa d’una criatura d’aquella època: anar a missa, passar el rosari, anar a les processons. Però, per altra banda, a casa meua de l’Horta vivíem una vida absolutament lliure.

Avui es fa difícil d’entendre l’acceptació d’aquesta reclusió que implicava el noviciat.
—No és acceptar-la, és que jo la buscava, després d’aquella mena de trauma interior. Que també va tenir una repercussió exterior, perquè per a l’economia de la família també va ser un cop molt dur. Quan quedes penjat, completament descol·locat, t’agafes al que tens a mà. I jo tenia a mà una altra vida possible, que era aquella, la dels escolapis. I vaig entrar en aquella nova vida amb tota la felicitat del món.

Així, doncs, era una vida que buscàveu?
—Sí, al principi amb tota la innocència d’adolescent, amb una voluntat mística, fins i tot. Després m’ho he pres amb molta ironia, però era una cosa molt seriosa. Vaig passar moltes hores, primer, en una església mig cremada de Iecla i, després, en una església cistercenca, la d’Iratxe. El monestir d’Iratxe, enmig de la muntanya, és un misteri meravellós. Allò era un món en si mateix. En aquella vida no hi havia exterior.

Era una vida religiosa molt lligada també al franquisme?
—No, no. Això és un tòpic. La vida monàstica era com era des de l’Edat Mitjana. Franco ni sabia què era, la vida monàstica. A Franco l’únic monestir que li va interessar va ser el Valle de los Caídos. Per favor! Tot ho reduïm al franquisme. Això és un tòpic, això no explica res.

Però el nacionalcatolicisme no és pas cap tòpic.
—D’acord, però no pots estendre una etiqueta per explicar-ho tot. La nostra religiositat profunda era el cristianisme i la nostra era la regla de Sant Benet, del segle XV. I al monestir, de política, no en parlava ningú. L’adoctrinament franquista se circumscrivia a la lectura de la història que es feia, que era obligatòria. Però l’adoctrinament franquista el vaig patir sobretot a l’escola i al batxillerat, on teníem l’assignatura obligatòria de la Formación del espíritu nacional. Allò sí que era adoctrinament. No res de l’adoctrinament que diuen des de Madrid que avui fa l’escola a Catalunya.

Allà al seminari, doncs, el nacionalcatolicisme no hi entrava.
—Nosaltres, als Escolapis, no parlàvem de seminari ni de seminaristes, era el monestir i nosaltres érem júniors. Els jesuïtes també eren júniors. I del que fèiem se’n deia el juniorat. Aquesta era la terminologia que utilitzàvem.

Ara que esmenteu els jesuïtes, al llibre hi ha un moment que compareu els escolapis amb els jesuïtes. S’hi nota una certa rivalitat.
—Penseu que els escolapis fundaven les escoles per a la classe obrera, mentre que els jesuïtes ho feien per als fills de les classes benestants, la noblesa i l’aristocràcia. El col·legi dels escolapis de València, construït al segle XVIII, neoclàssic, és al barri dels Velluters, on es trobava tota la indústria de la seda. Era un col·legi per als fills dels treballadors. Per això la casa matriu dels escolapis a Roma era una casa pobra. Jo sempre dic que sóc agnòstic i mig ateu, però escolapi. Jo sóc un escolapi no creient, però culturalment i emocionalment m’hi trobe a gust.

Hi ha un moment que parleu d’homosexualitat entre alguns júniors, però no parleu d’abusos.
—No en parle perquè jo no els he conegut, els abusos. I l’homosexualitat que jo vaig conèixer allà dintre sempre va ser molt discreta, molt dissimulada. I l’explique al llibre: un col·lega que li posava la mà al cul a un altre escolapi. Però sabeu què passa? Que de petit, a l’Horta de València, el sexe existia entre les criatures, ensenyant-se els xiquets i les xiquetes el parrusset i lo teu. I ens tocàvem. Com que de xicotet havia conegut tot això, jo tenia una visió del sexe molt desacomplexada, molt destraumatitzada. A més, vaig estar molts anys passant cada dia pel barri de les putes de València per anar a estudiar. I això també et vacuna. A mi el sexe ni em sufocava ni m’avergonyia ni em preocupava. Hi havia renunciat d’una manera expressa. Sabia que no entrava en la meua vida i, de fet, quan sentia que a la cel·la del costat hi anava algú altre i el llit feia sorollet, és que no tenia ni interès ni morbo per imaginar-me com ho feien. No em preocupava.

Però és el desig de sexe, o l’atracció cap a l’altre sexe, que us fa entrar en crisi i deixar els Escolapis.
—El sexe no és l’únic element que em va fer entrar en crisi. Era més el fet d’escollir entre una vida tancada o una vida oberta. Jo havia pensat per al meu futur una vida tancada, un món que era autoreferencial, on no necessitaves l’exterior de les parets del monestir, perquè tot el que necessitaves ho tenies dins. Jo vaig viure quatre o cinc anys sense saber què passava al món, sense passejar per cap carrer de cap ciutat. Però allò no em preocupava.

Però vau arribar a Roma. Us van enviar a estudiar a la Universitat Gregoriana.
—Arribar a una ciutat com Roma a final dels anys cinquanta, al centre mateix, i passejar cada dia pels carrers de Roma per anar a estudiar a la Universitat Gregoriana com un estudiant normal… Ja no estava tancat i de cop se’m va obrir el món: els carrers, la gent, els museus, els monuments… I entre tot això, també les xiquetes. Sobretot a la primavera i a l’estiu. Jo que havia viscut molt l’erotisme infantil, molt de tocar el cul a les xiquetes i més, doncs tot i que hi havia renunciat, al sexe, a Roma vaig reenllaçar amb la meua infantesa. Vaig enllaçar inconscientment amb la vida lliure de la meua infantesa a l’Horta. I el sexe va tornar a aparèixer, sense que fos una cosa escandalosa ni dramàtica. Ara, si m’hagués quedat al monestir, doncs segurament hauria continuat el camí religiós.

Us hauria faltat el referent del món exterior.
—El referent és important. I Roma va ser un esclat de vida i d’experiències noves.

Com era la Universitat Gregoriana a final dels anys cinquanta?
—Hi havia estudiants de tot arreu i se sentia parlar llengües de mig món. Vaig entrar en contacte amb estudiants de molts llocs diferents i també el professorat, que eren el top.

Citeu el pare Batllori.
—Sí, però no el vaig tenir de professor. Tot i que ens vam tractar uns anys després, el 1992-1993, quan vaig fer una estada a Roma per a documentar-me sobre els Borja i vaig anar-lo a visitar a la Casa de l’Escriptor, que era una cosa indescriptible.

Vau tenir una educació d’un nivell altíssim, excepcional per a l’època.
—I fora de la universitat també, perquè al monestir d’Iratxe vaig estudiar filosofia clàssica i, al mateix temps, les coses que m’interessaven també les estudiava a fons: història, història de l’art, literatura… Això no és un mèrit meu, sinó una cosa que em van donar.

Teníeu molta curiositat.
—No vaig tenir mai una mentalitat tancada. I Roma, aleshores, era una ciutat extremadament viva. Jo em considere entre valencià i romà. Explique en el llibre que una vegada, essent jurat d’un premi a Roma i anant en taxi, el taxista es va desorientar i jo li vaig donar les indicacions per a anar al lloc. I em va dir: ‘Com es nota que vostè és romà.’ Vaig sentir una emoció! Em vaig sentir a casa.

Sobta que quan només us faltava un any per a acabar la llicenciatura a Roma, vau deixar l’ordre.
—Amb els estudis que havia fet a Espanya m’havien convalidat dos anys de llicenciatura de la Universitat Pontifícia. Me’n quedaven dos més. El primer, el vaig fer a la Universitat Gregoriana. L’altre, com que vaig deixar de ser escolapi, el vaig fer a la Lateranense.

Trobo que vau ser poc pràctic. Podríeu haver deixat de ser escolapi una vegada acabada la llicenciatura de filosofia.
—Això no em va passar ni per la imaginació. Una mica de dignitat! I ara em sobta la naturalitat amb la qual vaig passar de la vida religiosa a la vida secular.

L’anècdota de com vau canviar l’hàbit pels pantalons i el polo blanc és molt bona.
—Sí, un oncle que tenia a Barcelona em va donar mil pessetes per a comprar-me roba. Vaig anar al Sepu i em vaig comprar uns pantalons i un polo blanc. Vaig anar a l’emprovador, em vaig posar la roba i vaig deixar a terra la sotana. En dos minuts i amb molta tranquil·litat, vaig canviar de pell.

Tornant a Roma, voldria que recordéssiu la fantàstica coincidència que vau viure pocs dies després d’arribar-hi, quan es va nomenar el papa Joan XXIII.
—Vaig veure la fumata blanca que sortia del balcó. Però en aquell moment ningú podia endevinar la transcendència que tindria aquell papa. Ara, ja vam veure que era diferent per les primeres paraules que va dir i perquè la primera cosa que va fer va ser visitar la presó, que era una cosa sinistra en aquell temps. Era un canvi històric, de la història de l’església i de gran part de la societat catòlica occidental. I al mateix temps, setmanes després, Fidel Castro proclama la revolució cubana.

Creieu que us va influir Joan XXIII en el fet de deixar la vida religiosa?
—No, això no. El context és una cosa i la meua vida interior una altra.

Durant aquell últim any d’universitat, ja fora dels Escolapis, vau passar molta precarietat.
—Vivia en precarietat la meua família. Jo no vaig viure en precarietat sinó en la misèria. Una misèria de pel·lícula. Jo vaig arribar a passar gana i vaig tenir la sensació d’estar abandonat, perquè no tenia ningú. Fins que, a final d’aquell curs, vaig conèixer una xiqueta, la Mariella. Però la sensació que jo recorde ara és de soledat. Em trobava en una situació molt difícil, havia d’aguantar com fos fins a tenir la llicenciatura de la universitat, per no haver de tornar a començar de zero els estudis a Espanya.

Amb la tornada a València, el 1960 comença la vostra etapa de compromís cultural i polític, des de la clandestinitat, fundant el Partit Socialista Valencià (PSV), amb la colla d’amics compromesos i amb el vostre amic de l’ànima, Alfons Cucó. Però a diferència dels anys als Escolapis, que contenen informació molt minuciosa, en aquesta etapa el detall el passeu per alt. Per què?
—D’aquella època s’han escrit centenars d’històries i centenars de novel·les. Està molt explicada, aquella època política, i la meua experiència no va ser gaire diferent de la dels meus col·legues. Quan hi ha algun punt que em va produir un cert xoc, per exemple dos viatges a Barcelona, ja els conte.

Sí que expliqueu els dos estius que vau passar a Alemanya fent vida d’obrer.
—Treballant dotze hores al dia en una fàbrica metal·lúrgica, ja ho crec que vaig saber què volia dir ser obrer. I allí em vaig curar de tota vel·leïtat de partit comunista i de dictadura del proletariat. I al final del llibre també parle d’haver passat per París, just després del Maig del 68, el juliol d’aquell any, quan encara hi havia les cendres. Aquestes coses et formen.

Fora de la vida religiosa, el relat canvia.
—Fixeu-vos que quan ja no explique la part de la vida interior, sinó una vida més externa, parle del més important per a mi com a experiència: aquells estius a Alemanya, aquella història d’amor que s’acaba, els primers anys d’institut com a catedràtic de grec… Aconseguir la càtedra d’institut en aquella època era una cosa terrorífica, duríssima! En la primera plaça que vaig guanyar, a Lorca, el primer dia d’institut, jo que tenia una cara molt juvenil, quan vaig passar per davant el bidell, em va dir: ‘La matrícula preuniversitària no és oberta.’ I quan li vaig dir que jo era el nou catedràtic de grec, es va quadrar: ‘A les ordres, senyor catedràtic!’ Aquesta escena representa tota una època. Les coses importants són les que ara no et podries imaginar com a reals.

Hi ha una cosa que em sorprèn, en certa manera, del volum, i és el tractament que feu de la majoria de personatges, sobretot de la segona part. Per una banda, hi ha la senyora Olímpia Arozena, gràcies a la qual comenceu a fer classes de grec a València i li feu una mena d’homenatge.
Doña Olímpia és una de les dones històriques del País Valencià. Sense ella, jo m’hauria perdut. És l’única dona que té un retrat al paranimf de la Universitat de València, al costat de tots els rectors. Encara que no va ser rectora, va ser la primera dona que va ser professora a la universitat.

Un altre homenatge és el que feu a Alfons Cucó, a qui dediqueu el llibre.
—Quan es va morir Alfons Cucó, jo em vaig quedar vidu.

Però n’expliqueu poques coses. De fet, sobre la majoria de personatges que apareixen a partir de 1960 hi passeu de puntetes, no hi aprofundiu, gairebé només els anomeneu. És el cas de Joan Fuster, Max Cahner, Eliseu Climent i molts altres.
—Per parlar de personatges de l’època hauria d’entrar en un camp en el qual no he volgut entrar. No ho vull fer perquè sé massa coses i hauria de fer quedar malament molta gent que ha representat molt. I no ho vull.

Però, per exemple, la vostra relació amb Fuster?
—La meua relació amb Fuster era una relació personal.

Per això, és la part personal de les vostres vivències, les que recolliu en aquest volum.
—La raó per a no parlar-ne és que no em dóna la gana. I prou.

En aquest volum de memòries us mostreu un home amb unes ganes immenses de viatjar. Heu viatjat molt.
—Encara he viatjat massa poc. M’ha quedat Àsia per conèixer. Àfrica sí que l’he coneguda.

De fet, acabeu amb l’anècdota del vostre pas per Guinea Equatorial.
—Aquells quinze dies a Guinea van ser…

I Mira continua relatant històries i parlant de colonialisme i de destrucció dels països africans per part de les dictadures postcolonials. I de la seva etapa d’antropòleg i la trucada que va rebre de Lévi-Strauss per a col·laborar en l’estudi del futur del camp a Europa, a començament dels setanta… Al final, diu que hem aplegat tanta informació que l’entrevista és com un camió ple de fusta, i només calia fer una taula.

The post Joan F. Mira: ‘Jo em considere entre valencià i romà’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Maria Carme Dalmau, pionera de l’edició en català

Dll, 09/03/2020 - 21:50

Carme Dalmau acaba de fer noranta anys i, de tant en tant, encara va al despatx a vetllar què fa la descendència amb l’editorial. Ha estat una de les dones pioneres en l’edició a casa nostra i n’ha vist de tots colors. Ha sobreviscut a crisis importants, ha viscut els canvis brutals que ha patit el sector i ha hagut de bregar amb la censura i el mercat. Ha conegut tothom que valia la pena de conèixer en tots aquests anys de dedicació a la cultura i encara parla cada dos per tres de posar ordre als papers, d’enquadernar, de relligar, de buscar determinats documents. Parlar de llibres amb ella és una tasca titànica. Més que res, perquè ha passat tota la vida envoltada d’aquests objectes preciosos. El 1959, va posar en marxa amb el seu pare Rafael Dalmau Editor, una de les cases editorials imprescindibles, perquè entre moltíssimes altres coses varen publicar la mítica col·lecció ‘Episodis de la història’, i encara la fan ara. Parlem amb ella del seu pare, Rafael Dalmau Ferreres, un altre home que vivia del –i per al– paper imprès, del començament de l’editorial i de la seva feina, mentre esperem que arribi una altra celebració històrica: la dels seixanta anys dels ‘Episodis’.

Heu passat la vida entre llibres.
―I més i tot. He nascut entre llibres, encara que en aquell moment el meu pare no tingués l’editorial.

Com va començar aquesta fal·lera del pare?
―És complicat, però la cosa ve de lluny. Els meus avis i besavis paterns ja eren relligadors de protocols i, per tant, sabien cosir i tractar amb aquests materials. Una vegada, es va calar foc al Col·legi de Notaris i varen haver de treure’n els llibres a la correguda, i dels cosits per ells no se’n va trencar ni un. Per tant, la família, per un costat o per un altre, sempre ha estat en coses d’aquestes.

―És un bon començament, això.
―Encara n’hi ha més. El pare va ajudar el seu oncle, que era pintor, a restaurar La batalla de Tetuan, de Fortuny, que és un quadre de grans dimensions. Llavors va agafar l’escarlatina i sa mare es va enfadar de valent: ‘Tu anant a ajudar el teu oncle i jo t’he de cuidar de malalties’, li deia. El pare era molt jovenet i ja estava ficat en aquestes coses. En un moment donat, va començar a tractar amb llibres perquè coneixia molta gent del cercle literari i una de les vegades va entrar a treballar a can Casulleres, on ara hi ha la llibreria Laie.

―Per tant, el vostre pare abans de fer-los va aprendre a vendre’ls, els llibres…
―Sí, fins i tot va anar a Anglaterra una vegada que en Casulleres havia de fer una gestió especial a Londres. Com que el meu pare havia estudiat anglès, en Casulleres li va demanar si el volia acompanyar i se n’hi van anar tots dos. El meu pare en sabia una mica, d’anglès, però no sé si prou.

―Però després va canviar de llibreria…
―Va anar a treballar amb Francesc Puig i Alfonso, que va ser regidor de Barcelona i alcalde accidental el 1908. Aquest home tenia una llibreria a la plaça Nova que havia fundat el seu pare, Eudald Puig i Soldevila. Llavors moltes llibreries editaven també llibres i ells havien publicat teatre en català i també feien llibres pràctics sobre animals. El fill del regidor tenia plans amb el pare, volien fer plegats una llibreria actual i editar coses més modernes, però va agafar la tuberculosi i el van enviar, com altres intel·lectuals, al sanatori de Puig d’Olena. Semblava que es refeia, fins i tot es va enamorar allà d’una noia i es va casar, però just llavors va recaure i es va morir.

―De totes maneres, abans de fundar Rafael Dalmau, el vostre pare ja havia tingut experiències com a editor.
―Abans de la guerra se li va ocórrer de fer Edicions Mediterrània, al carrer Mallorca 95, i va començar a editar llibres pràctics i altres coses. Allà van anar a agafar-lo els anarquistes el 1936. Ell havia publicat El Marroc sensual, d’Aurora Bertrana, i ella va trucar a l’editorial just quan li desmuntaven el despatx. Ho va sentir i va anar a veure què passava, i quan va arribar a l’entrada, va veure que en treien el meu pare i el ficaven en un cotxe i se l’enduien, i va anar a casa dels meus avis a explicar-ho. Des de la Generalitat varen moure fils per salvar-lo [aquí cal explicar que Rafael Dalmau i Ferreres havia estat secretari general de la Unió Catalanista, era militant d’Estat Català i que entre 1931 i 1934 havia estat sotsdirector i fundador del setmanari Nosaltres Sols, vinculat a aquest corrent del catalanisme de Daniel Cardona].

Déu n’hi do, quina aventura…
―Sí, va anar a parar a la Generalitat, però allà també hi estava mig tancat, així que un dia que no hi havia gaire gent, va agafar i se’n va anar sense dir res més. El meu pare, aleshores, va anar a la guerra i va fer la batalla de l’Ebre i la mare feia funcionar l’editorial. Ell, allà, era milicià de cultura i mentre no feien la guerra ensenyava de lletra a la tropa. Era en un batalló format la meitat per catalans i l’altra per andalusos. Els catalans, tots sabien llegir i escriure, i els andalusos no en sabien i el meu pare els ensenyava. Allà, hi havia un nano que tenia catorze anys que ningú no sap ben bé com havia aconseguit anar al front. El meu pare deia que no havia vist mai ningú aprendre a llegir i escriure tan de pressa com ell. El dia que va poder escriure sol una carta a casa, varen fer festa grossa. Estava preocupat per saber si algú la podria llegir, perquè allà eren tots analfabets. A aquell nano li va tocar anar al front i el van matar. I mira, el pare sempre deia que la màxima il·lusió d’aquell nano era rebre una carta de casa, perquè allò voldria dir que l’havien entès, però això ja no va poder ser. Aquella mort va ser de les que van deixar més tocat el pare, sempre en parlava des del fons del cor.

―Fem un salt en el temps i anem a l’època en què tots dos vau fundar l’editorial. Què hi fèieu, vós?
―De tot, hi vaig fer! Una de les coses que feia més sovint era anar a veure en Ribalta, que era un que ens proporcionava paper per a editar, perquè llavors hi havia la restricció i en Ribalta ens aconseguia paper de La Vanguardia. I així vam anar passant.

―Però vau atrevir-vos a fer història de Catalunya en català en ple franquisme i començant de zero…
―Vist en perspectiva, això va tenir molt de mèrit, sí. Un dia, va venir en Ferran Soldevila a veure el pare i li va dir, ‘ai, Dalmau, intento fer un article en català i no hi ha manera de publicar-lo’, i el pare li va dir que no s’amoïnés, que agafaria els decrets de publicació per mirar què es podia fer. Va arribar a la conclusió que els llibres que passaven de cinquanta pàgines tenien més facilitats. Ho va consultar també amb el pare d’en Tàpies, que era advocat, i que era casat amb la filla d’en Puig i Alfonso i també li va confirmar que si feien uns llibrets de més de cinquanta pàgines seria més fàcil aconseguir els permisos. I per això, els ‘Episodis’ feien 64 pàgines, eren quatre plecs i ja eren d’una mida prou petita per a publicar-hi un article una mica més llarg que no el que hauria sortit en una revista.

Abans de començar a fer tota aquesta feinada, ja havíeu fet un poc de tot amb els llibres…
―Jo ni ho sé, com he fet tot això. Penseu una cosa: el pare havia viscut sempre envoltat de llibres, això venia de família. Hi va haver una època en què va haver d’anar a Caldes de Malavella a fer una cura de repòs i jo, quan sortia d’escola, passava per la feina dels pares i allà ja anava fent tot de coses per ajudar.

―Tornem a l’editorial, el que fèieu era arriscat.
―Si no t’exposes, no fas mai res.

―I la censura?
―Ja he dit que el pare d’en Tàpies era advocat. Doncs, no sé per què, ell anava cada quinze dies a Madrid i allà tenia contactes amb un tal Bernardo Crespo, un home que estava molt ficat en la censura, i ell ens ho tramitava. Nosaltres no enviàvem res a Barcelona, perquè ens ho haurien fet tirar enrere, enviàvem els llibres a censura a Madrid i enviàvem a en Bernardo Crespo perquè en fes la presentació.

―I els llibres passaven?
―A vegades, ens tocaven alguna cosa, però si no era gaire important, el pare deia que continuéssim endavant, com si no ho haguéssim vist. En Soldevila també es mirava les galerades de molts dels llibres. I així vam anar fent.

―Durant molts anys funcionàreu amb subscripció…
―Sí. Vam començar a enviar la propaganda i a fer una llista de subscriptors. En vam arribar a tenir més de mil. No eren gaires, però un ho deia a un altre i hi havia gent que potser s’ho quedava i no ho llegia, però ho feia per ajudar. Hi havia una feinada, perquè, per estalviar, portàvem els llibres particularment, si eren a Barcelona, i els altres els enviàvem per correu.

―I ara heu fet noranta anys, quin és el canvi més gran que heu viscut?
―Ara ho veig tot una mica complicat. Nosaltres, primer, dúiem els llibres a les cases i després a moltes llibreries. I n’hi havia tantes, del passeig de Gràcia cap avall! Ara totes han plegat, quasi no en queden, de llibreries. Tot ha canviat molt, però nosaltres continuem fent els ‘Episodis de la història’.

The post Maria Carme Dalmau, pionera de l’edició en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El renaixement literari de Maria Mercè Roca i l’adeu a la política

Dg, 08/03/2020 - 21:50

L’ampolla du escrita amb guix i bona lletra les paraules ‘garnatxa’ i ‘carinyena’. El color del vi és com una premonició de tot allò que ha de venir a continuació: profund i fresc a la vegada. Pur Priorat al cor de Barcelona per a celebrar un renaixement literari empordanès. També hi ha ampolles dins glaçoneres amb garnatxa blanca. El vi negre procedeix del celler Vall Llach. El blanc d’un altre productor de Porrera, ‘perquè de blanc en fem molt poquet i quan s’acaba, s’acaba’, ens diuen mentre ens expliquen què menjarem per començar i quins plats podem triar per continuar. Qui ha ajuntat a taula una representació nodrida dels periodistes culturals del país és Maria Mercè Roca. L’avinentesa s’ho val, torna a la novel·la amb Al final t’agradaré (Rosa dels Vents) després de nou anys sense tocar el gènere i pràcticament sense escriure si descomptem un llibre de relats anterior. Perduda entre les vicissituds de la política, primer al parlament (elegida com a diputada per Esquerra Republicana de Catalunya), ‘en temps del tripartit, quan ens deien que érem el Dragon Khan’, i després en la foscúria de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.

L’ataquem sense que tingui temps de menjar res més que unes quantes olives i ens explica que torna a fer classes de català per a adults. ‘Abans vaig tenir molt èxit i vaig deixar-ho tot per escriure, que és quelcom que ara no recomanaria a ningú. Això era fa trenta-cinc anys i tenia clar que només em volia dedicar a escriure, però ara sóc molt feliç ensenyant la llengua a gent de tot el món que fa un gran esforç per a aprendre català, sobretot quan la seva gramàtica no és la nostra i quan a més a més són grans. Les aules són petites babels i m’he de treure el barret davant la tenacitat de tots aquests alumnes perquè les llengües no són fàcils.’

Maria Mercè Roca tenia ganes de tornar a l’honestedat de la literatura, tot i que comença afirmant: ‘Fa molt que no formo part d’aquesta moguda que és escriure, les presentacions i els mitjans ara em fan una mica de vertigen, però escriure és el millor que he fet a la meva vida i el retorn ha estat molt plaent.’ Pel camí ha deixat la política, que abandona una mica decebuda i amb un ‘el projecte ja no m’interessava tant’, amb el qual procura de llimar la distància entre l’equip municipal d’Esquerra i la cúpula dirigent. ‘Si els teus no creuen que pots guanyar, llavors no hi ha la confiança imprescindible per a poder continuar en un equip.’ Així, abandona la primera fila activa d’un partit que s’ha nodrit de nombrosos escriptors i intel·lectuals aquests darrers temps. ‘A mi m’és impossible escriure mentre estàs activa en política; la política ocupa totes les hores del dia.’ Encara fa dos comentaris durs sobre el seu pas per les institucions: ‘Mentre era al parlament nosaltres governàvem i vàrem poder fer coses i impulsar alguna llei important per a la cultura del país, però estar a l’oposició, encara que sigui en un ajuntament, és anar sempre a la contra i això no em va acabar d’agradar. És molt més agradable l’honestedat de la literatura, no hi ha res més personal. En la política he procurat fer-ho tan bé com podia, tant al parlament com a l’ajuntament.’

Decidim que és el moment de fer una pausa, que pugui menjar alguna cosa, que pugui tastar el vi que marida a la perfecció amb els formatges, la coca de vidre amb tomàquet, la patata emmascarada… i llavors sí, llavors és l’hora de parlar del perdó. I de les relacions humanes. Perquè és més o manco d’això de què tracta aquest retorn a la novel·la en forma de Al final t’agradaré. Hi ha dos protagonistes, la Rosó i l’August, un matrimoni separat, i hi ha trenta-cinc anys que són cabdals en la història del país: ella va fer carrera de turisme a Girona, hi apareix la mort de Franco, lliuraments de premis literaris, els Jocs Olímpics, els negocis pocs clars de l’August en la construcció just abans del gran esdeveniment, les crisis, les crisis de parella, les separacions, més dones, Girona, Barcelona i aquest perdó que l’August vol obtenir de la dona i que el lector no sabrà mai si aconsegueix o no.

Si Maria Mercè Roca havia estat molt sovint una narradora d’espais de temps delimitats i concrets, abastables en una sola narració, ara ha volgut fer un pas endavant en la seva obra i mostrar-nos un gran període cronològic per a repassar els grans canvis a casa nostra mitjançant aquesta parella tan singular de protagonistes. I ho fa mentre recorda que el perdó i la manera com gestionem els perdons és un dels grans temes de la societat contemporània.

Hi ha algunes coses de Maria Mercè Roca en aquesta protagonista: ‘Penseu que ella estudia quan jo més o menys vaig deixar Portbou per anar a Girona. Quan va morir Franco jo treballava a la Cambra de Comerç i pensava que potser ens donarien festa per poder tornar al poble, com jo volia, però no me’n van donar. A Girona llavors hi havia molts de franquistes, encara que pugui no semblar-ho, i encara ara n’hi ha.’ Però també hi ha coses viscudes per ella en la construcció del personatge de l’August.

Explicada la novel·la i abans no es refredin, és l’hora d’anar degustant els segons plats. Ara la conversa es multiplica i s’atomitza, es parla amb els companys, i just abans de les postres l’autora tornarà a centrar l’atenció. Abans hi ha hagut algunes tafaneries interessants. S’ha parlat de crítiques demolidores aparegudes aquests darrers dies i també de les enveges que ha suscitat Enric Casasses obtenint el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. S’ha parlat de llibres que acaben d’aparèixer i d’alguns altres que es publicaran els dies vinents i s’ha constatat, entre tots plegats, que som un país molt petit i ple de misèries morals i que de vegades els poetes poden clavar els ganivets molt fondo, sobretot quan empren paraules esmolades. També hi ha hagut la sorpresa d’un periodista cultural veterà demanant un segon per recomanar ‘un llibre de contes publicat per una editorial d’aquestes a les quals mai no fem cas’. L’editorial és Voliana (a qui en aquesta casa sí que n’hi fem) i el llibre, La parla ardent, de Jaume Ferrer.

Segurament és la mescla fecunda de garnatxa i carinyena que ha destapat algunes petites capses de Pandora abans Maria Mercè Roca no torni a prendre la paraula per recordar-nos que ara té seixanta-un any i que creu que és quan la gent es fa gran que fa les millors novel·les. Confessa que ha llegit poc les dones que la segueixen, amb excepció de Bel Olid, i es posa a recordar bons temps: ‘Quan vaig guanyar el Sant Jordi el 1992 amb Cames de seda se’n van vendre 50.000 exemplars. Això s’ha acabat, allò eren altres temps, i entenc que hi pugui haver companyes que no vulguin escriure o escriguin poc perquè hi ha hagut aquest canvi de paradigma. I això és una llàstima, perquè quan ets gran és quan ets millor, però jo entenc que als mitjans i a la gent en general els puguin fer molta gràcia els joves que escriuen.’

Es posa seriosa quan parlem de la manera com sovint els mitjans maltracten els escriptors sèniors de la nostra literatura i explica: ‘Tot depèn també de la manera de posicionar-te com a escriptora, hi ha qui no para de fer una exhibició impúdica de tot allò que fa i jo ni tan sols penso a fer una piulada dient que ha sortit el meu llibre, perquè vendre’l no és la meva feina, només faltaria també haver de fer això a més d’escriure’l.’

Sort que arriben les postres. Però falten menys de dos mesos per a Sant Jordi i és inevitable que tothom tregui les urpes, inclosos els periodistes culturals, que a més a més de celebrar el retorn d’una de les grans escriptores nostrades hem pogut fer safareig. Ai, aquests vins del Priorat…

The post El renaixement literari de Maria Mercè Roca i l’adeu a la política appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial de la novel·la pòstuma d’Isabel Clara Simó, ‘El teu gust’

Ds, 07/03/2020 - 21:50

El teu gust, la novel·la pòstuma d’Isabel-Clara Simó que publica Bromera, arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant. La ronda de presentacions, que vol ser un seguit d’homenatges a l’escriptora, s’obrirà el dia 9 a València, amb la participació de l’editor Gonçal López Pampló, l’escriptora Gemma Pasqual i el secretari d’ACPV, Toni Gisbert, amb l’actuació d’Hugo Mas. L’endemà, dia 10, serà la presentació a Barcelona, a l’Espai Francesca Bonnemaison. Gaudrià de la presència de López Pampló; el director de VilaWeb, Vicent Partal; i l’agent literària Maru de Montserrat, i de l’actuació de Verdcel. A Alcoi, ciutat natal de l’escriptora, reconeguda amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, arribarà més endavant, a l’abril.

Us oferim un avançament del llibre: el capítol IX d’aquesta novel·la, en què Simó obre de bat a bat les portes del seu món literari i ens explica la vida d’una dona que evoca, amb ironia, un trajecte vital fet de retalls i pedaços.

El fragment comença així: «Totes les coses tenen fi? O és només el desig que repta, com una serp per les cames, i després desapareix rere un arbust que no sabies que existia? El desig, a mesura que l’alimentes, va minvant. Per fort que sigui. Per més astuta que et facis i et vulguis enganyar espaiant les trobades. No: se’n va. Apareix de tant en tant, però aquell ardor, aquella necessitat física, no tornarà mai més i tu hauràs perdut el tresor més preuat de la vida. De la biològica almenys. I també de la psicològica.»

Llegiu tot el capítol IX d’El teu gust d’Isabel-Clara Simó.

Tal com va explicar l’editor Gonçal López Pampló a VilaWeb, que va acompanyar l’autora en el procés d’escriptura d’aquesta novel·la fins al darrer moment: ‘Havíem treballat el text amb Isabel perquè fos el seu comiat de la narrativa. Ella volia presentar el text sense parlar en cap cas d’obres mestres ni de res semblant; per ella era una novel·la important que tancava la seva producció, però no volia gens de grandiloqüència.’

L’obra tracta sobre la decapitació, en el sentit de la pèrdua pròpia, la de perdre el cap per alguna cosa, per una gran passió. I ha explicat l’editor: ‘És una novel·la per a adults, canònica en la forma, en el sentit que té plantejament, nus i desenllaç, però a partir d’aquí és molt eclèctica, és un llibre desigual en les parts, absolutament vehement, molt d’Isabel, on es pot veure ella dient adeu i amb un final molt revelador del qual no us puc dir res. La cosa que més sorprendrà, potser, és que hi ha unes grans divagacions sobre l’art, la literatura, citacions molt erudites, diàlegs molt llargs, reflexions filosòfiques i sobre el cinema, amb un homenatge molt clar a Fellini. Per mi és una de les millors obres d’Isabel-Clara Simó i sobretot una manera molt coherent de tancar una trajectòria.’

The post Avançament editorial de la novel·la pòstuma d’Isabel Clara Simó, ‘El teu gust’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Àlvar Valls: ‘Verdaguer era el Victor Hugo català’

Dv, 06/03/2020 - 21:50

Fa quinze anys que Àlvar Valls (1947) dedica entre quatre i cinc hores diàries a documentar-se sobre el poeta Jacint Verdaguer (1845-1902). Això són més de 5.475 dies en què ho ha remenat gairebé tot: no tan sols l’obra de Verdaguer, considerat fundador de la literatura catalana moderna, sinó els actes on anava dia a dia, què en deia la premsa de l’època, les més de mil cartes que se’n conserven… El seu projecte és acabar publicant una trilogia: per una banda una cronologia, dia per dia, de Verdaguer; en segon lloc, una bibliografia amb les més de cinc mil entrades que té recollides; i en tercer lloc, la monumental biografia novel·lada que acaba de publicar. Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984) són més de mil pàgines que expliquen la vida del gran poeta, però que també serveixen per a il·lustrar el convuls  segle XIX. Tot plegat, a partir de seixanta-quatre episodis de la seva vida, que combina amb els setze dies finals. VilaWeb va entrevistar l’intens i prolífic Àlvar Valls (corrector, periodista, exiliat a Andorra molts anys pel fet de ser membre d’Època, i autor de disset llibres, d’infantils a memòries) al centre de Barcelona. Vam parlar de l’obra, però també de la seva dedicació ingent a Verdaguer. L’entrevista es va convertir en conversa juntament amb la seva parella, Roser Carol, documentalista de Verdaguer com ell, i Ton Barnils, col·leccionista de Verdaguer, i coneixedor com Àlvar Valls de la vida i obra del gran poeta català. Aquesta entrevista també és seva.

—D’on us ve la dèria per Verdaguer?
—Jo vaig tenir un llegat. Una deixa, ja que parlem d’Andorra. Tenia un amic, Carles Tomàs i Casals, maçó, que als anys cinquanta comprava tots els llibres que sortien en català. Tots. Estava en bona posició econòmica, i no li venia d’aquí. Fins que la casa li queia a sobre de tants llibres. I abans de morir va anar regalant llibres. A mi em va donar els llibres que tenia de Verdaguer. Gràcies a això ara dec tenir uns 200 llibres sobre Verdaguer. M’ho va donar perquè sabia que jo tenia el virus Verdaguer inoculat per la Teresa Clota, amiga de fa cinquanta anys, i verdagueriana. Potser per la sotana, que per un agnòstic com jo, tirava enrere. Però ella em va insistir. Mira’t Lliris i Cants Místics. Sum Vermis. I em vaig anar imbuint del Verdaguer. És el que diu l’Espriu: Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s’hi. Ho he confirmat. Vaig aleshores aprofundir en la seva obra. Sencera.

—Quantes hores hi dediqueu, a Verdaguer, cada dia?
—Quatre o cinc hores diàries de mitjana, des de fa quinze anys. Aquest llibre he tardat tres anys a escriure’l. I els quinze anys que et deia de documentació. A la novel·la, per exemple, surten centenars de personatges. Doncs tots els que surten amb noms i cognoms, són reals i documentats.

—Un tret de la psicologia del vostre biografiat, quin seria?
—Era un rebel. Sota la capa de mossèn, d’ànima en pena, no li anava bé res. Això es veu molt a les cartes. No era un rebel en el sentit progressista, d’esquerres. No. Però era personalitat forta. Era un home rude, que escrivia divinament. Venia de pagès. El contrasto amb la seva germana Francisca. Perquè ell és rude, però tanmateix ha passat pel seminari. I ella no. I com diu en Ton Barnils, aquí present, i que faig meu, Verdaguer era molt capaç de veure què esperaven els altres d’ell. I actuar conforme. I fer-ho de forma excel·lent. Perquè hi ha set o vuit Verdaguers. Hi ha el Bon Salvatge, quan es presenta amb la barretina de pagès català, i s’emporta el primer premi dels Jocs Florals parlant del Corpus de Sang, i els Segadors en plena Renaixenbça. Hi ha el Poeta Àulic del poderós, l’home del Marquès de Comillas, que escriu l’Atlàntida, el gran poema d’aquesta mentalitat. També és el poeta dels excursionistes, de la muntanya, el Canigó, i el catalanisme. O el poeta del fanatisme religiós, dels endimoniats i els espiritistes. I arriba l’últim Verdaguer, el poeta dels modernistes. La seva gran virtut és veure què espera l’altre, d’ell, i escenificar el paper fins al punt de ser consumit.

—Per què el poder el fa seu, a Verdaguer? El marquès de Comillas, o la cúpula eclesial, què hi guanyen tenint-lo de capellà?
—Els interessava fer-se amb un poeta destacat. Ja havia publicat els Idil·lis i Cants Místics. Era premiat al Jocs Florals. Tenia un nom. Quan Verdaguer va tenir l’anèmia cerebral els metges el van fer viatjar al mar, va trobar la plaça de capellà del vaixell del Marquès de Comillas i fa nou viatges en dos anys cap a les Amèriques. Allà coneix el Marquès de Comillas.

—Quantes cartes us n’heu llegit, d’ell?
—Pràcticament totes. L’epistolari té 11 volums, 1.200 cartes. Aquestes, totes. I de la resta, me’n falten poques. Aquest llibre que he escrit equival a una biografia. Però m’agradaria que per sobre de tot sigui una novel·la.

—Expliqueu-me com heu estructurat les mil pàgines.
—El llibre conté prosa, poesia, i teatre. Alterno els setze dies finals de la seva vida, amb seixanta-quatre escenes vitals, d’unes deu planes cadascuna. Està muntat com una simfonia, amb l’Allegro, Andante, Adagio i tota la resta. I també amb dos intermezzos. Una obreta de teatre, primer cant del Canigó, i una peça del guinyol.

—Com explicaríeu Verdaguer a un lector jove d’ara?
—Verdaguer era el Victor Hugo català. Si Catalunya hagués estat un estat, hauria tingut la categoria de Victor Hugo: universal. Mistral, Menéndez Pelayo, els crítics i la premsa de París, en parlaven. Les escoles de periodisme acostumen a dir que el naixement del periodisme modern és el J’accuse…! de l’Emile Zola. Doncs quatre anys abans Verdaguer va escriure En Defensa Pròpia. L’ús del periodisme de denúncia ja el fa ell abans. Són uns escrits amb una mala llet impressionant contra tots els que l’atacaven. El regionalisme, la cúpula eclesial, els predecessors de la Lliga van començar a inventar-se coses per fer-lo caure. I s’hi va tornar. Verdaguer és l’escriptor més important del segle XIX, i un dels més importants de tots els temps. I s’ha de conèixer. Jo en promoc el coneixement.

—Quina dificultat heu tingut escrivint el llibre?
—Sobre Verdaguer hi ha molta documentació. Moltíssima. He fet una biografia  novel·lada de Verdaguer de mil pàgines i m’he quedat curt. En podia tenir 2.000.

—Moltes d’aquestes seixanta-quatre escenes vitals que narreu porten per títol un vers. Per exemple, ‘Rosa d’abril, morena de la serra’.
—Explico el mil·lenari de Montserrat, on ell va intervenir.

—’Tu Marcellus eris‘
—Frederic Mistral, el Nobel, va acabar definint Verdaguer amb aquestes paraules que surten a l’Eneida, ‘Tu Marcellus eris‘ (Tu seràs l’elegit). I la va encertar. Parlo de la visita de Mistral a Barcelona i la seva trobada i relació amb Verdaguer.

—’Un dia del meu pare’
—Hi narro la mort del seu pare, que ell no arriba a temps. És a Santander, demana permís a la naviliera de can Comillas, però arriba tard a Vic. Son pare era pagès i picapedrer. Per ell, però la figura important és la mare. No el pare. Ell es va fer capellà per la mare.

—[Ton Barnils]: Hi ha un Verdaguer del qual es parla molt poc, però hi és. El del carlisme. Hi és en aquest llibre?
—Verdaguer va compondre un himne carlí en català. I el poso, sí. Hi tinc un capítol dedicat. Ell va anar a Vinyoles d’Orís on hi ha un rector d’armas tomar, en Galcerán. Mai més ben dit. Per què les va agafar. Verdaguer es queda sol a Vinyoles i es relaciona amb els carlins.

—Com heu convençut un editor per editar un llibre de mil pàgines?
—Hi havia gent que em deia que l’obra s’havia d’escurçar un 25%. Jo els responia que fa molts anys tenia un 4L, i els tres fills hi cabien embotits. No se’m va ocórrer mai tallar-los les cames o els braços. Cots, en canvi, ho ha respectat, sí. I em dóna confiança que ho hagi fet. Ell va tenir el llibre quatre mesos. Silenci. Si no em diu res, pensava, és que no ho descarta. Per tant, callem. I al setembre m’envia un correu: si encara t’interessa que et publiquem, la novel·la arribarà a les llibreries el 5 de març de 2020. I jo li vaig respondre, i a quina hora? Haha! Quina previsió, vaig pensar. Doncs mira, avui, cinc de març ha arribat a les llibreries. No et sabria dir l’hora.

The post Àlvar Valls: ‘Verdaguer era el Victor Hugo català’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El gel com a lliçó de vida i d’escriptura

Dj, 05/03/2020 - 22:56

El fred com a metàfora. Un estat de l’aigua –el gel–; certes regions del planeta amenaçades; la natura com a espai d’escolta; les comunitats establint vincles de significat màgics; la cultura i la natura com a dualitat, la impossibilitat d’escapar-se del fred. De tot això van parlar ahir la poeta i artista Nancy Campbell –que acaba de publicar La Biblioteca del hielo, Reflexiones desde el frío (Ático de los libros, 2020)– i l’escriptora i artista Alicia Kopf –autora del llibre Germà de gel (L’Altra Editorial, 2015)– al CCCB, dins el cicle Canviar el relat, un cicle que amb escriptors i filòsofs vol situar l’experiència humana en el context de l’entorn natural. Kopf i Campbell, que comparteixen fascinació pel glaç, van desplegar les seves aproximacions artístiques a l’estat sòlid de l’aigua.

Immersió en el fred

Va ser aquesta fascinació que la va obligar a moure’s. Campbell va deixar una feina estable a Londres i, durant set anys, va fer un seguit de residències artístiques relacionades amb el clima i la cultura de l’Àrtic. Tres a Grenlàndia, una a Islàndia i una a Suïssa. Explica que l’estada a Grenlàndia li va servir per a fer aquesta immersió total en un dels territoris més freds del planeta. Va conèixer persones, va escoltar històries i sobretot va sentir el fred a la pell. S’hi va inspirar per escriure el poemari Disko Bay (Enitharmon Press, 2015), nominat al Forward Prize l’any 2016, i el llibret d’il·lustracions How To Say ‘I Love You’ In Greenlandic: An Arctic Alphabet (Bird Editions, 2011).

Les llengües de l’Àrtic i la natura en perill d’extinció

La fragilitat de les llengües i el paisatge va ser un dels primers punts de la conversa al CCCB. ‘El fet que el grenlandès sigui una llengua en perill d’extinció em va provocar un sentiment d’urgència’, va dir Campbell, que en l’estada a Grenlàndia va iniciar-se en l’aprenentatge d’aquesta llengua. ‘Em va semblar interessant aprendre una llengua en perill d’extinció, en un moment en què el paisatge també ho és’, va dir. ‘És una bona metàfora de com les llengües i el paisatge poden desaparèixer.’ Perquè la llengua és el millor sistema simbòlic per a explicar la identitat d’una zona geogràfica. I tot seguit va enumerar algunes de les paraules que el grenlandès té per explicar conceptes complexos vinculats amb el gel i la neu utilitzant un sol mot.

L’imaginari de les persones connectades amb la natura

El treball de Campbell aprofundeix l’estil de vida en aquests entorns glaçats, lluny dels nuclis urbans. ‘Viure al costat de gent tan vinculada amb la natura –com poden ser caçadors o exploradors– et fa connectar amb unes altres formes de vida que no tenen res a veure amb la crueltat. No he vist mai crueltat en aquests caçadors, que coneixen tant als animals com a si mateixos’, va dir. Perquè hi ha cultures que mantenen l’univers màgic –perdut a Occident– que esborra la frontera i les certeses entre el que és ser un animal o un humà. ‘Es creu que quan els óssos es fiquen a la cova es treuen la pell i es converteixen en un ésser humà’, va dir per corroborar aquesta comunió amb el món animal.

L’escriptura i el gel

Campbell va presentar també, fruit de la seva recerca, un decàleg que explica com la va inspirar el gel per configurar el seu procés d’escriptura. ‘Sigues precís. Que no et distreguin les pròpies pors, la imminència de l’extinció; si vols trobar gel, vés a llocs freds però mantingues constant la teva temperatura; continua aprofundint, la història ja hi és: l’extracció és l’art del lector, llegir en el fred, perforar en la foscor.’ Per una altra banda, Alicia Kopf, a partir de la seva experiència com a escriptora i artista, va assegurar que els límits entre els gèneres literaris clàssics són com més va més difusos, i els artistes del futur jugaran amb la possibilitat d’expandir aquestes fronteres, un exercici de creació que ella ja va proposar a Germà de gel, guanyadora d’un premi Documenta.

Escoltar les veus de la natura

També van sortir a escena les veus de la natura i l’anomenada criofonia. Enregistrar amb aparells electrònics el soroll de l’aigua i del gel. ‘És molt important que la natura ens parli i que sigui escoltada. L’idioma de la natura és en procés de desaparició’, va dir Campbell. Un tema que va anar lligat al glaç com a sistema de conservació de temps passats. ‘El gel, en un futur, traurà a la llum artefactes que no ha vist mai ningú. A sota del gel hi trobarem tantes coses. Serà increïble’, va pronosticar. Campbell també va fer explicar que l’experiència àrtica li ha fet entendre noves maneres d’estar al món. ‘Per mi la paciència és un concepte fonamental a la vida i hi ha entorns i cultures que han après a cultivar-la’, va dir citant un altre clàssic literari, Sueños Árticos (Capitán Swing, 2017), del nord-americà Barry López, en què parla del concepte de ‘paciència profunda’.

El fred i la cerca última d’una llar estable

Potser en l’instint últim d’aquesta reflexió sobre el fred trobem la intempèrie de les artistes. La cerca d’aquesta llar que fuig i se situa sempre un pas més enllà, en el futur que no arriba mai. Campbell va explicar que aquesta recerca artística, que va del 2010 al 2017, havia estat precedida d’un període sense casa fixa, viatjant d’un lloc a un altre com a periodista. Com si l’aventura sempre anés acompanyada de l’ànsia de confort. Potser, al cap i a la fi, la conclusió va ser que del fred no se’n pot fugir. I així es va veure a la pantalla del CCCB ‘…és molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix’.

The post El gel com a lliçó de vida i d’escriptura appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Núria Pradas: ‘Ensenyem a no comprar llibres perquè no cal’

Dc, 04/03/2020 - 21:50

Núria Pradas és llicenciada en filologia catalana i va començar ensenyant llengua i literatura. A les aules va descobrir la seva passió per la literatura i es va posar a escriure per a petits i joves, fins que el 2014 va fer el salt a la literatura per a adults amb La noia de la biblioteca. De llavors ençà, s’ha consolidat com una de les autores amb més projecció internacional (vint mil exemplars venuts a Alemanya de Somnis a mida ho palesen) i en una referència a casa nostra. Amb Tota una vida per recordar va guanyar el Premi Ramon Llull. En aquesta obra, seguim Sophie Simmons en cerca del seu somni: ser animadora a Disney en el moment en què els estudis encaren un dels moments més importants de la seva història, amb l’estrena de Blancaneu. És una novel·la sobre una de les professions més fascinants de Hollywood, en què també veiem la cara fosca de la indústria dels somnis.

Presenteu una història poc comuna: fins ara, bona part de la literatura catalana ha parlat de personatges de casa o a tot estirar d’Europa, i vós canvieu d’època i de territori…
―No se m’hauria acudit mai, però la meva filla és animadora i il·lustradora i s’ha passat bona part dels estudis explicant-me que difícil que havia estat per a les dones d’arribar a l’animació, un ofici que els era vetat. I de mica en mica m’hi vaig anar entusiasmant. Si no hagués estat per ella, m’hauria estat molt més complex explicar com s’animava en aquella època. Vaig anar-hi entrant, ella m’ajudava en els aspectes tècnics i per a mi ha estat un repte fascinant.

I al final, festa grossa.
―Al final, focs d’artifici i tot.

Què implica aquest premi en la vostra carrera, en algú que prové del món infantil i juvenil, el planter de lectors, injustament menyspreat?
―Encara em costa molt de creure-m’ho, però sí que és veritat que vinc del món infantil i juvenil. Fa més de vint anys que sóc en aquesta professió i encara escric per a nens i joves i, és clar, és veritat que un premi com aquest és un premi a una novel·la, però per a mi és un reconeixement. Una de les coses que m’ha fet més il·lusió és que hi ha hagut molta gent que n’ha estat contenta.

Per què crèieu que als autors de literatura infantil i juvenil, quan feu el pas a la literatura per a adults, us miren de dalt a baix?
―No ho sé. Algú em demanava fa poc quina diferència hi havia entre escriure per a joves i escriure per a adults i no ho sé. Els temes, potser, però el respecte al lector, la informació, les ganes de fer-ho bé i el respecte cap a mi mateixa, això no canvia. Només faltaria pensar que quan són petits no se n’adonen. Abans del 2014, quan vaig fer La noia de la biblioteca, em deien si no m’atrevia a escriure per als grans. Alguna vegada hi ha hagut algun comentari que diu: no, és que és una autora juvenil. Jo em considero escriptora i ja està. Penso que tenim molt poc respecte cap a la literatura infantil i juvenil.

Ningú no ho diria, però aquesta novel·la també és feminista…
―Tampoc no m’agrada posar etiquetes, però si n’hagués de posar una, quan tu reivindiques que una dona en el passat hagués de lluitar tant, simplement per la feina que feien els homes, tenint la mateixa formació i el mateix talent, doncs vulgues que no fas un al·legat per la lluita d’aquestes dones, jo diria que un homenatge.

I també ens desmitifiqueu Disney…
―He procurat que Disney hi sigui de fons i ser molt objectiva amb la seva figura. A mi m’encanta perquè és d’aquelles figures amb què pots fer blancs i negres. D’una banda, és el geni, evidentment que ho era; que sabia envoltar-se d’uns altres genis, això també ho tenia; que va fer un pas enorme per a canviar el món de l’animació. Però hi ha també aquell Disney a qui tothom li fa vaga perquè no accepta que té una empresa i que ha de tractar els treballadors amb unes condicions i en igualtat. I no fa mai les paus amb els animadors que fan vaga, per molt amics que fossin. Hi ha aquests dos Disney i hi són de fons. Però jo no volia fer una novel·la sobre Disney perquè això era molt fàcil, hi ha massa informació. Jo volia fer una novel·la d’animadors.

Però el rerefons hi és, i el rerefons és un tipus tan genial que es congela esperant de reviure en el futur…
―Diuen que això és un mite, però passa que hi ha moltes coses bones a dir de Disney, té molts fans. Amb Blancaneu fa un pas de gegant en el món animat; és agosarat, ja ho diuen: la bogeria de Disney.

Però aneu un pèl enrere, amb Els tres porquets, que jo crec que és el gran moment en què ell s’adona que hi ha un altre món possible…
―Sí, hi ha petites coses que fan preveure que és un visionari. Quan s’estrena Blancaneu ell munta a l’exterior del cinema el món dels nanets, una atracció que ja fa preveure allò que serà molts anys després Disneyland. Ell té aquestes coses al cap i les fa realitat.

També hi ha una dicotomia important entre dues ciutats, Nova York i Los Angeles. La vostra protagonista ve d’una família que no és precisament rica, arriba a la fàbrica dels somnis i sembla que no és tan meravellosa quan hi arriba… Aquesta part de la indústria també ens l’han amagada…
―Sí, evidentment. Hi havia els animadors que cobraven tres-cents dòlars la setmana, que eren uns quants, però els seus ajudants, que animaven tan bé com ells, en cobraven dotze. I realment els grans fitxatges, els grans animadors, eren quatre, eren quatre estrelles que Disney tenia consentits, però la realitat és que costava de sobreviure. Per una altra banda, també és cert que en una època de manca absoluta de feina, de depressió total, Disney va donant feina, i busca dibuixants, sobretot quan hi ha les grans produccions. Animava molt els carrers de Los Angeles una figura d’en Mickey que deia a la gent que passés pels estudis si tenia talent, que hi havia feina, perquè es buscaven animadors. Dins la foscor, ell va mantenir l’esperança de molta gent, sobretot dins el ram dels artistes.

A la novel·la reivindiqueu l’artesania de l’ofici, una artesania que entronca amb l’artesania de l’escriptura, també…
―Comparant aquests dos mons, el de l’animació i el de l’escriptura, és veu clar que el de l’animació ha canviat moltíssim i em costava molt fer-me’n a la idea. Era totalment artesà, cada departament subdividit en molts departaments: el departament d’art feia la música i els personatges, això passava als animadors i d’aquí als netejadors i d’aquí als coloristes. En el món de l’escriptura potser aquests canvis tan radicals no els hem viscutas i continuem essent individus solitaris que somniem truites a casa i intentem convertir aquests somnis en novel·les. L’un ha evolucionat molt i l’altre no tant. En el nostre ofici passa que viure’n i convertir aquesta afició i aquesta passió en una professió continua essent molt difícil.

Les vostres obres per a adults ens mostren molt sovint professions i protagonistes femenines que demostren que tothom té una novel·la possible…
―Sí, no ho he fet expressament, l’una m’ha portat a l’altra. Mentre feia La noia de la biblioteca vaig descobrir Santa Eulàlia, però el de la Rambla, el que ja no existeix, i vaig dir això és una novel·la; parlant de moda vaig descobrir els perfums i després vaig dir: para. I mira al final no he parat, potser perquè estàs tancat en una mena de novel·les que jo diria costumistes amb aires femenins, que potser me n’he anat una mica de Barcelona però que mantenen el to. M’hi sento còmoda, però també penso que n’hauré de sortir.

―Us n’heu anat de Barcelona però no de l’època…
―És que el segle XX m’apassiona.

Sí, però molt concretament els anys quaranta i cinquanta, aquesta època que és molt maltractada per la literatura, que poca gent la utilitza. En canvi, a partir dels seixanta hi ha moltes més obres…
―Tens raó. És una època riquíssima en fets històrics i és molt novel·lable perquè dóna molt de joc. A mi m’agrada molt aquesta època, però passa que de vegades m’hi he trobat per casualitat. Quan vaig fer aquesta novel·la em vaig adonar que som a la meitat dels anys trenta per anar cap als anys quaranta, que som al mig d’una depressió i que he d’anar amb molt de compte a explicar aquest fet històric, perquè sense entrar gaire a fons a explicar què va significar la depressió als Estats Units, la veritat és que canvia molt les coses. Però t’hi porta una mica el tema: sense buscar-ho tornava a ser allà.

I la guerra, la Segona Guerra Mundial. Què canvia a Hollywood la guerra?
―Jo crec que una mica el símbol del que canvia el trobem en la protagonista, una noia que vol ser animadora, un somni que pensa que és impossible i que de mica en mica és a punt d’aconseguir. En aquest moment hi ha un trencament total: els somnis ja no compten, els somnis no hi són presents. Ha de tornar als seus orígens per sobreviure a Nova York una altra vegada. Penso que és el símbol del que passava, la guerra és un trencament bestial.

També parleu de la possibilitat de la reconversió, dels segons naixements, que qui té un ofici es pot reinventar…
―Sí. Acaba sobrevivint i reinventant-se i no renuncia a un futur, però és el parèntesi. Potser llavors serà el moment, però mentre ha de sobreviure i té la sort de sobreviure bé gràcies a les seves qualitats i els seus valors artístics pot anar tirant, però deixant Los Angeles. Sobretot una guerra significa dispersió, l’atomització dels amics i dels companys dels darrers anys, tornar als orígens, tornar-te a casa i esperar que aquella tempesta passi.

Com a autora de literatura infantil i juvenil, és inevitable que us demani sobre la socialització dels llibres i sobre la pèrdua de lectors en un moment de l’adolescència que com més va més s’avança…
―Pel que fa a la socialització, evidentment no hi estic gens d’acord perquè ensenyem que els llibres no són ni dignes d’arribar a cada lector: amb un passem tots, i si passem tres o quatre anys encara millor. Això no pot ser. No pot ser si hi ha pares d’alumnes que et diuen que els llibres són cars i els nens porten unes vambes que fan caure d’esquena. Ensenye, a no comprar llibres perquè no cal. No comprem llibres, no donem l’oportunitat que tinguin la seva biblioteca infantil, jo encara guardo totes les ‘Històries exemplars’ de Folch i Torres que em regalava el meu avi i això ara és impensable. Quant a la pèrdua de lectors, veig un salt molt gran entre els nens de vuit i nou anys, que quan vas a l’escola et reben amb molta alegria i et toquen gairebé, perquè no s’ho creuen, i els pre-adolescents de tretze, que tant els fa tot i que passen de llegir; entres en una aula i et diuen que no saben què hi fas perquè ells ja no llegeixen. Aquí els perdem. L’esforç dels professors per no perdre lectors és una batalla dura.

―Els grans tampoc no llegim tant…
―Sí, hi ha una sobrestimulació important, però nosaltres també sortíem a jugar al carrer, vull dir que també la teníem. Ha canviat la manera de distreure’t i de fer coses i no sé dir-te si ara llegeixen menys que nosaltres a tretze anys, no sé dir-t’ho. És molt important l’estímul a casa, la biblioteca dels pares. Jo vaig tenir la sort de tenir-ho, de preguntar qui és l’un i qui és l’altre i agafar el llibre i tocar-lo. Si ja no hi ha aquests estímuls, suposo que aquí perdem molts lectors.

Una de les queixes d’aquests darrers anys es referia a un cert grau d’invisibilització de les dones que escriuen en català, però sembla que darrerament les coses van canviant força…
―Sí, i mira, enguany els premis han anat a mans de dones en molts casos: el Josep Pla a la Laia Aguilar, el Prudenci Bertrana a la Montse Barderi… Jo no miro mai si hi ha més dones que homes, però sovint és veritat que abunden els homes.

Ho faig venir a tomb perquè a la vostra novel·la els homes cobren molt més. Les dones són especialitzades en una de les parts més dures de la feina i, en canvi, són molt menys reconegudes. Els mèrits artístics no existeixen… era un món molt cruel amb les dones.
―Molt, al món de l’animació, el departament de tinta i pintura, que era exclusivament femení i amb una feina molt especialitzada i difícil, no tenia reconeixement. La meva protagonista ve de l’escola d’art i té la mateixa formació que els homes animadors, però no hi pot arribar. I en aquest aspecte he estat molt curosa per mostrar aquesta lluita. És una lluita que les dones puguin arribar a cobrar tant com els homes per fer les mateixes feines i encara hi som. Però la novel·la també és una reflexió que vol mostrar que fa molts anys que dura aquesta lluita.

―També és una novel·la d’amor i d’amors i amb algunes companyes de la protagonista molt lliures per a l’època…
―Sí. Aquí, al nostre país vivíem una repressió brutal, però als Estats Units hi havia molta més llibertat, sobretot abans de la Segona Guerra Mundial. Les guerres ho canvien tot i a l’època que jo retrato hi ha molta més llibertat que no pas després.

―Perquè no podríeu escriure una novel·la sense amor…
―Podria, però em costaria. La gent que em coneix diu que sóc molt sentimental i em costaria passar per alt aquest aspecte de l’ésser humà.

The post Núria Pradas: ‘Ensenyem a no comprar llibres perquè no cal’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Tots els camins’ de Joan F. Mira

Ds, 29/02/2020 - 21:50

El dimecres 4 de març arribarà a les llibreries una nova obra de Joan F. Mira, Tots els camins (Proa). Aquest volum memorialístic, que enllaça amb l’anterior, El tramvia groc (Proa, 2013), abraça el període de formació, la joventut i els primers anys de maduresa de l’escriptor. Del 1954, quan només tenia catorze anys, fins al 1975, amb la mort del dictador, quan en tenia trenta-sis.

El títol de l’obra i la imatge de la coberta fan referència a la ciutat de Roma, on Mira es va estar durant els seus estudis a la Universitat Pontifícia Gregoriana, un episodi central i determinant de la vida de l’escriptor. I també descobrim que superada la crisi de la vocació sacerdotal, Mira, un jove inquiet, va passar per fàbriques de Düsseldorf, pel París del 1968, i per Oslo, Budapest i Oxford. Hi veiem el compromís polític, un amor italià, el descobriment de l’antropologia social, Claude Lévi-Strauss, l’estada a Guinea Equatorial…

Per fer un tast del llibre abans no sigui a les llibreries, Joan F. Mira ha triat un fragment on explica la seva arribada a Roma, que coincideix amb el nomenament d’un nou papa, el revolucionari Joan XXIII. I també és el moment de la seva descoberta de la llengua grega, fet determinant per al seu futur professional. Diu Mira: ‘Estic segur que sense aquells mesos sota la guia d’un mestre generós, erudit i sensible, jo no hauria exercit tota la vida el bell i antic ofici de professor de grec.’

Llegiu el fragment de Tots els camins de Joan F. Mira.

Diu l’editor de Proa, Josep Lluch, al lector de VilaWeb:

«Escriure la pròpia vida
Per copsar la transcendència de la figura de Joan F. Mira, n’hi hauria prou que ens plantegéssim la següent hipòtesi: què hauria estat del País Valencià i de la cultura catalana dels últims cinquanta anys sense ell? On seríem sense el seu pensament i el seu activisme organitzat? Sense els seus estudis etnogràfics, antropològics i sociològics. Sense el seu articulisme lúcid i compromès. Sense novel·les fonamentals com Borja papa, Els treballs perduts, Purgatori o El professor d’història. Sense les seves traduccions de la Divina Comèdia de Dant, dels Evangelis i de l’Odissea d’Homer. Sense la meravella de les seves memòries d’infantesa i joventut. Ens costa imaginar-nos sense el volum colossal de la seva obra de tan alta qualitat i eficàcia. Ara fa dos mesos homenatjàvem Joan F. Mira a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió dels seus vuitanta anys. El volum memorialístic que ara presentem apareix encara en el marc d’aquesta commemoració.

Des del 2013 podem llegir, sota el títol d’El tramvia groc, les memòries d’infantesa de Mira, on evoca la seva infantesa en un barri perifèric de València, amb la referència al tramvia que cosia l’horta amb la ciutat. Ara arriba Tots els camins, amb escenaris més diversos, que abraça els anys que van de la primavera del 1954, quan l’escriptor tenia catorze anys, fins a la mort del dictador Franco. Entremig, com apunta el títol, el periple vital del jove Mira recorre algunes de les principals ciutats europees, amb un protagonisme indiscutible de Roma, la segona pàtria urbana de Mira, on veiem el jove valencià encaminant-se cap a la santedat, tasca que a poc a poc va abandonar, sacsejat potser per la vitalitat dels carrers i les placetes romanes. El pòsit d’aquells anys no és banal, i convé llegir amb atenció els matisos de la seva formació, narrats sempre amb elegància, plasticitat i l’ombra benigna de la ironia.»

The post Avançament editorial: ‘Tots els camins’ de Joan F. Mira appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El secret del Bosc Vell’ de Dino Buzzati

Dv, 28/02/2020 - 21:50

Dino Buzzati (San Pellegrino, Belluno, 1906 – Milà, 1972) és un dels escriptors italians més importants del segle XX. Conegut aquí sobretot per la seva obra més celebrada i divulgada, El desert dels tàrtars, ara l’editorial Males Herbes en publica El secret del Bosc Vell. L’obra va ser escrita l’any 1935 i arriba per primera vegada en català en una traducció de David Nel·lo. Estarà disponible a les llibreries a partir del 4 de març. Els editors de Males Herbes consideren que aquesta obra és una de les millors mostres de la imaginació profundament humana de Dino Buzzati.

Expliquen els editors Ricard Planas i Ramon Mas:

«El secret del Bosc Vell és la història de Sebastiano Procolo, un militar capquadrat que ha heretat un bosc amb el qual no s’entén. Qui sí que s’hi entén és el seu nebot, en Benvenuto, un nen de dotze anys que encara conserva la capacitat de veure tot allò que els adults han oblidat. Aquesta faula sobre la necessitat de mantenir el vincle amb la naturalesa per continuar essent allò que som es llegeix amb un cert sentiment de nostàlgia, no tant pel que s’hi explica, sinó per com s’explica. El lector es retroba amb una visió màgica del món, un bosc on els animals parlen, els vents fanfarronegen i els arbres estan habitats per esperits.

A El secret del Bosc Vell hi trobem el Dino Buzzati més humà i també el més tendre. L’autor italià construeix un conte per a adults que commou i a la vegada fa pensar, una cançó d’amor a la naturalesa que molts lectors contemporanis relacionaran amb pel·lícules de l’estudi Ghibli japonès, com El meu veí Totoro, de Hazao Myazaki, o Pompoko, d’Isao Takahata.»

Llegiu un fragment d’El secret del Bosc Vell de Dino Buzzati.

The post Avançament editorial: ‘El secret del Bosc Vell’ de Dino Buzzati appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Enric Casasses: cinc vídeos per a conèixer la figura del nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Dj, 27/02/2020 - 20:48

Òmnium Cultural ha anunciat avui que atorgaria el 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Enric Casasses, un dels poetes amb més intensitat artística i literària del país aquestes darreres dècades. ‘Narrador, dramaturg i traductor, ha esdevingut referent d’una nova manera de fer poesia a Catalunya, amb un repertori profund i extens que suma versos, narrativa i dramatúrgia’, ha destacat el jurat. A continuació fem un recull d’entrevistes i recitals enregistrats per VilaWeb aquests últims anys.

En aquest vídeo del 2013, el crític Jordi Galves entrevista Casasses, que parla de temes tan distants com la independència de Catalunya, l’alegria i paradisos artificials, i fa una crítica esmolada a un dels grans referents de la poesia catalana: ‘Espriu és el poeta de la Catalunya morta.’

‘Les cases del meu carrer. Una cova a la muntanya. El jardí vermell de flors. L’embarcador de la platja’. Casasses va recitar al CCCB de Barcelona l’any 2002 Les cases del meu carrer, al costat de l’inseparable piano de Pascal Comelade amb qui tants ha col·laborat.

En aquesta entrevista publicada el 2006 explica quan va començar a recitar, en quins referents s’inspirava. Parla de quan vivia a Berlín i reflexiona sobre el vers lliure: ‘El vers lliure està bé, però ha de ser vers! Si no sembla que tinguis la mania d’anar passant línia.’ També deia com observava el sistema polític. ‘Amb això que li diuen democràcia, la conclusió és que no saben grec. Aquí el poble ni mana ni res. Allò que diu aquell argentí que pots triar empanada d’espinacs, empanada gallega, empanada de carn… Però empanada!’

Aquest vídeo correspon a l’espectacle Precaució: obres!, que Casasses va fer juntament amb Feliu Gasull a l’Hospitalet de Llobregat, l’any 2006. En la seva intervenció, el poeta recita el Romanç De lloc sant.

En aquesta altra intervenció amb Pascal Comelade, Cassasses fa una lectura de texts de Mercè Rodoreda amb motiu del centenari del seu naixement, el 2008. Va triar textos de Quanta, quanta guerra i Viatges i flors, a més d’un petit poema. Per a Casasses la millor Rodoreda és la darrera. ‘M’agrada sobretot la producció final de la Rodoreda. La seva carrera és, sens dubte, ascendent, del principi al final. Quanta, quanta guerra és superior a El carrer de les camèlies. I amb el Pascal hem treballat la selecció de textos com sempre fem. Ens entenem a la perfecció.’

Enric Casasses, el poeta pirata que es nodreix de la tradició

The post Enric Casasses: cinc vídeos per a conèixer la figura del nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ruda Fem. Fest: març de lletres feministes a la Carbonera

Dj, 27/02/2020 - 17:00

La llibreria cooperativa la Carbonera, al Poble-sec de Barcelona, fa tres anys que organitza, durant el mes de març, un cicle literari sobre les lletres feministes: presentacions de llibres, taules rodones, recitals, vermuts poètics, etc. Enguany, aquest cicle es consolida i pren el nom de Ruda Fem. Fest, que programa activitats del primer de març al 31.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

El nom del festival poua en l’imaginari de bruixes i plantes medicinals, de curanderes, sororitat i cicles lunars perquè, segons que expliquen les organitzadores: ‘És el que ens ha portat fins aquí i volem fer un homenatge al nostre llegat.’ El cicle comptarà amb autores i editores que parlaran de qüestions com ara la literatura, les violències, el plaer i el consentiment, la maternitat i el dret al propi cos, entre més. El Ruda Fem. Fest començarà aquest diumenge amb un vermut literari amb Carlota Gurt i Alba F. Pous, que parlaran dels seus llibres Cavalcarem tota la nit i Les vides blaves, respectivament.

Ruda.

f 1 BOT/FARM Herba o mata de la família de les rutàcies, que exhala una fortor particular emprada en medicina popular, com a abortiva, i antigament amb finalitats màgiques.

adj 1 Femení de rude. Inculte, mancat de delicadesa, de refinament, de cortesia, de poliment. pic.twitter.com/DDWzhBDYXb

— La Carbonera Llibreria (@_LaCarbonera) February 22, 2020

La setmana del 8 de març començarà el dimecres 4 amb una trobada amb el programa ‘Les dones i els dies‘, de Catalunya Ràdio. La periodista Montse Virgili presentarà una xerrada amb Blanca Llum Vidal, Eugènia Broggi, Laura Fernández, Jenn Díaz i Mercè Ibarz. A més, també hi haurà un concert de Núria Graham. Divendres, dia 6, Júlia Bacardit, Mireia Calafell, Laia Malo, Maria Sevilla i Anna Gual faran un recital poètic i dissabte, dia 7, al migdia, es farà un vermut feminista amb Cristina Fallarás i Sonia Vivas, que parlaran de violència masclista i dels llibres Vivas nos queremos i Ahora contamos nosotras.

Completaran la programació del mes de març les xerrades, presentacions i actuacions de Patrícia Escalona, Paula Bonet, Desirée Bela, Roba Estesa, Sonia Alins, Bel Olid, Zinteta, Patrícia Luján, Dones en vers, Mireia Boya, Maria Climent, Mireia Sallarès, Júlia Bertran, Gemma Ruiz i moltes més.

The post Ruda Fem. Fest: març de lletres feministes a la Carbonera appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Enric Casasses, el poeta pirata que es nodreix de la tradició

Dj, 27/02/2020 - 15:25

Que el premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’anunciés a l’obrador de l’Horiginal, l’espai barceloní que durant les dues primeres dècades del segle XXI ha programat poesia en viu i ha estat una font de projectes poètics, literaris i editorials, ens hauria d’haver donat una pista sobre el guanyador. Però no hi vam pensar. L’Horiginal i Enric Casasses (Barcelona, 1951) lliguen, perquè Casasses ha estat un dels poetes veterans que ha participat i recolzat la programació poètica i els joves poetes que han anat sorgint i consolidant-se. Potser per això, accepta que li diguin que és un cas únic en la poesia actual, però alhora reivindica que forma part d’una plèiade, perquè ‘la poesia catalana som uns quants’. I si per una cosa ha de servir aquest premi és ‘per obrir la meva poesia. Jo sóc la punta visible de tota una onda, que acostuma a ser la que no surt als premis.’ I ha reblat: ‘Veig que hi ha alguns poetes joves que se m’assemblen perquè m’han llegit i, alhora, jo també aprenc dels joves poetes d’ara.’

I potser resulta que el premi és un símptoma. Perquè Òmnium Cultural premia i reconeix un poeta i assagista amb una trajectòria gens convencional: una veu crítica sempre, independent, radical, irònica, i que tot i caminar pels límits, fins i tot per la marginalitat, sempre ha fet una obra que ha estat difícil de qüestionar. Perquè Casasses no ha deixat mai de nodrir-se de la tradició. Aquesta és la seva fortalesa. I remarca: ‘Per a mi la tradició és Ausiàs March i també el meu pare, que val a dir, va tenir molta relació amb Òmnium a l’època de Joan Coromines, i va ser jurat d’aquest premi als anys vuitanta.’

Tot i ser un poeta radical, des de la dècada dels noranta, Enric Casasses ha rebut reconeixements, sobretot a obra publicada. El 1993 va ser distingit amb el Premi de la Critica per No hi érem (Empúries, 1993), el Carles Riba el 1996 per Calç (Proa, 1996) i el Premi Joan Alcover de 1998 per Plaça Raspall (Edicions 62, 1998). El 2019 va rebre el Premi de la Crítica Catalana de poesia. I el 2012 va ser reconegut amb el Premi Nacional de Cultura de Literatura, el més institucional, atorgat des de la Generalitat de Catalunya. I a l’altre extrem, fa escassament un mes, ha rebut el premi Lletra d’Or per El nus la flor, el premi més singular de les lletres catalanes.

El nus la flor és el seu últim llibre publicat, tot i que Casasses ha explicat que ja té un altre volum escrit de la mateixa envergadura, amb el títol La policia irà de bòlit, que ‘aplegarà tota la poesia escrita a partir de l’ú a zero (1-O)’. I també ha dit que ja té dos ‘assagets’ acabats, un sobre el compositor Paganini i un altre sobre Gaudí.

Perquè l’obra d’aquest creador depassa la poesia, és una obra diversa, que també inclou assajos, estudis literaris, una part dels quals s’han dedicat a recuperar autors sepultats per la història, com l’obra de l’escriptor Eudald Girbal Jaume. O la poesia de la Víctor Català, Llibre blanc-Policromi-Tríptic, i la vessant més esotèrica de mossèn Cinto Verdaguer a Dimonis. Així també ha conreat el teatre: Do’m i Monòleg del perdó; i el dietari Diari d’Escània i Univers endins. I ha escrit pròlegs i editat llibres que van des de la poesia de Joan Vinyoli fins al pròleg de la Ilíada traduïda per Pau Sabaté.

Casasses ha dit: ‘A la vida encara no sé si vull ser un bon noi o un pirata de la vida.’ I el fet és que al llarg dels anys ha estat tant l’un com l’altre. Però sí que té clar l’actitud que ha de tenir com a creador. Ho explicava en un fil a Twitter fa pocs dies:

The post Enric Casasses, el poeta pirata que es nodreix de la tradició appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Raül Garrigasait: ‘Els clàssics són al centre de tots els conflictes polítics’

Dc, 26/02/2020 - 21:50

Per què el polític i advocat Francesc Cambó va emprendre a la dècada dels anys vint la creació de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins? Per què va esmerçar una part de la seva fortuna, feta poc abans, arran de la inestabilitat econòmica de la Primera Guerra Mundial, en aquest projecte cultural? Per què va decidir de posar-hi al capdavant l’activista Joan Estelrich en detriment del poeta Carles Riba, intel·lectual i traductor de referència d’obres clàssiques? Quin vincle hi ha entre clàssics i poder? Entre cultura i poder?

L’escriptor Raül Garrigasait ha publicat Els fundadors (Ara Llibres, 2020), un volum on mostra tots aquests viaranys. Una obra que es llegeix com una novel·la, però que és història de la cultura de la primera meitat del segle XX a Catalunya, a partir de la creació i desenvolupament de la col·lecció Bernat Metge. I de la relació de la cultura amb el poder, de la importància i del poder que tenen certs projectes culturals.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979), hel·lenista, traductor i president de la Casa dels Clàssics, entitat avui responsable de l’edició de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, ha escrit la història dels inicis de la Bernat Metge des de dins. I no li ha estat fàcil, com explica en l’entrevista. Ell va entrar a treballar a la seu de la Bernat Metge, a l’edifici històric d’en Cambó de la via Laietana 30, la tardor del 2007, sota la direcció de Montserrat Ros. Anys després, Garrigasait es va fer càrrec de l’editorial Alfa i fa un parell d’anys va fer de pont entre la família Cambó, que es va vendre la col·lecció, i el grup Som (Ara Llibres i Amsterdam), que la va comprar. En aquest context, Garrigasait ha escrit el llibre, en un estil que recorda els altres assajos que ha publicat, El gos cosmopolita (Acontravent) i El fugitiu que no se’n va: Santiago Rusiñol i la modernitat (Edicions de 1984), i amb la gràcia de la seva primera novel·la, Els estranys (Edicions de 1984).

Sempre és interessant parlar amb Garrigasait, perquè reflexiona des del coneixement evitant els tòpics i construint discurs. I essent molt contemporani. De manera que comencen pel vessant polític i de poder que emana d’Els fundadors.

Llegint Els fundadors (Ara Llibres), t’adones que la història d’aquest país i les seves desventures es repeteixen: lluites, evolucions polítiques estranyes, exilis, presons…
—Sí. Hi ha persones que m’han dit que si havia fet algunes al·lusions a l’actualitat. No, però hi ha molts conflictes que perduren en el temps, que no s’han resolt i, per tant, es van perpetuant. Hi ha moments més tensos i més polaritzats i uns altres que no tant, però el conflicte hi continua essent.

L’amnèsia deixada per quaranta anys de franquisme és molt potent en aquest sentit.
—Això és una cosa que surt al capítol del començament del franquisme. Molta gent no s’ho pensava: fins a quin punt el 1939 és un tall, una taula rasa cultural total. La dictadura de Primo de Rivera no va ser així. Va ser una època de repressió cultural, però alhora molts projectes culturals van prosperar d’una manera impressionant. Perquè en una època que no es podia fer política, sí que es podia fer cultura. És el moment que es fa el diari la Publicitat en català, que és impressionant; és el moment que la col·lecció Bernat Metge té més subscriptors… I així com el 1931, amb la proclamació de la República, hi ha una continuïtat respecte del que ha passat abans, a partir del 1939 hi ha un tall brutal, que s’allarga moltíssim, que es va intentant cosir d’alguna manera, però que deixa el país trencat.

Durant la dictadura de Primo de Rivera hi ha repressió política, prohibició de la llengua catalana a l’escola…, però en canvi no reprimeixen l’edició de diaris i llibres en català.
—Va ser una repressió més aviat institucional: es van desmantellar la Mancomunitat, les institucions educatives al voltant de la Mancomunitat, es van expulsar centenars de professors no afins al règim… Hi va haver aquesta repressió i també hi havia censura. Segons quins llibres directes, massa explícits, es podien prohibir. El diari la Publicitat mateix, molts dies sortia amb articles sense publicar, amb l’espai de color negre o de color blanc. Això passava. Però tot el que quedava fora de les institucions, en general, podia continuar funcionant. I es va convertir en un substitut de la política. En Jaume Miravitlles, un personatge molt divertit, que surt al llibre, comunista, que havia participat en el complot de Prats de Molló amb en Macià, conseller de propaganda durant la guerra que després es va dedicar al cinema a l’Amèrica Llatina, un personatge fascinant, doncs té un escrit que es titula ‘Contra la cultura burgesa’, que publica el 1931, i en un moment donat diu: ‘Per sort, ja ha passat aquella època terrible en què l’única cosa que els catalans podien fer per fer política era subscriure’s a la Bernat Metge’ [riu]. Sí, la cultura feia un paper substitutori. I és possible que les autoritats no en fossin del tot conscients.

Per què creieu que no n’eren conscients?
—Possiblement, perquè darrere la dictadura de Primo de Rivera no hi havia gent de lletres. En canvi, dins el falangisme hi havia gent de lletres que en sabia molt sobre què calia fer per destruir una cultura.

El llibre Els fundadors comença el 1909 amb la troballa arqueològica de l’Esculapi a les ruïnes d’Empúries, que després serà la imatge que Francesc Cambó tria com a emblema de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins.
—És com una epifania. Eugeni d’Ors diu que era com una marededéu trobada. Es va convertir en una icona de masses. Avui sembla una cosa sorprenent, però dins el moviment noucentista, que hi havia totes aquelles fantasies sobre l’essència hel·lènica de la nació catalana i aquelles vinculacions metafísiques que s’inventaven, doncs descobrir una estàtua així era com una confirmació: realment som grecs! Aquesta era la idea que tenien els noucentistes i que anava associada a la mesura, el seny, la ironia… Tot de característiques que suposadament eren essencialment nostres, però els noucentistes realment volien dir que eren característiques o virtuts que no teníem i que havíem d’esforçar-nos per tenir. És això que hi ha darrere.

La Bernat Metge neix en el context del Noucentisme.
—És un projecte que sorgeix del Noucentisme, perquè té aquesta base de la fascinació per Grècia, però que, de fet, fa eclosió molt més tard. Els volums més importants de la Bernat Metge són de l’època de la República.

En el llibre apareix una gran quantitat de gent, però la història pivota sobre tres personatges: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba.
—Són tres personatges tan diferents entre ells! Una de les gràcies d’aquesta història és que són tres personatges que semblen irreconciliables i que segur que en molts moments no se suportaven. I ja ho explico, que hi ha moments de tensió. Cambó és un multimilionari que ve del món de la política, que havia estat advocat. L’altre, l’Estelrich, és un activista cultural, que li fa de mà dreta, però que es cansa de fer-li de mà dreta perquè se sent poc reconegut. I el tercer, Carles Riba, és un home de lletres que viu en el seu món d’idees i de sensacions, i el món de relacions públiques li és un maldecap…

Joan Estelrich.

Creieu que va triar bé, Cambó, quan va preferir Estelrich per a engegar, dirigir i coordinar la Bernat Metge, per davant de Riba?
—Jo crec que sí. A l’època hi havia la tafaneria de ‘com pot ser que sigui Estelrich si tenim Carles Riba, que és molt més bo i en sap molt més’. Però Estelrich tenia una virtut que Riba no tenia: dots d’organitzador, de relacions públiques, i era una persona amb una empenta extraordinària, capaç d’impulsar un munt de projectes. Li encantava parlar amb la gent, era un seductor. I, en canvi, tot això a Riba li era un maldecap. No em puc imaginar Riba decidint què havien de cobrar els correctors, barallant-se amb els col·laboradors… I segur que això no li interessava.

Aquesta tria devia condicionar la col·lecció.
—La tria d’Estelrich té una conseqüència: planteja el projecte de la manera més ambiciosa que es pugui imaginar. Diu: farem una col·lecció de textos bilingües, amb aparat crític, amb introduccions serioses. I la gent del seu voltant, Carles Riba mateix, li diu: no estem preparats per a fer això, no hi ha tradició d’estudis clàssics, hem de fer una cosa més modesta. Però Estelrich diu que s’ha de fer així i que ja aniran creant l’equip. Hi ha un punt de temeritat en tot això. I el projecte va despertar tants entusiasmes que va acabar funcionant. I segurament si al capdavant haguessin posat una persona més culta, que conegués millor la tradició clàssica, més prudent i més assenyada, no hauria arribat a existir, la Bernat Metge. S’hauria plantejat una cosa més petita, més modesta. I això és interessant de veure: els projectes culturals no necessiten només aquells que en saben més, sinó també un altre tipus de persones, amb empenta, que arrosseguen els altres i que fan possible coses que semblen impossibles. I això Cambó i Estelrich ho van saber fer.

És divertit veure al llibre com va quedar d’afectat Riba per no haver estat l’elegit.
—De fet, al començament de tot hi ha una petita topada que és molt significativa: en una entrevista a la premsa, Estelrich diu els noms de tots els futurs col·laboradors de la Bernat Metge, en diu vint o trenta, i es descuida Carles Riba, que era la persona que havia traduït més clàssics en català d’aquell moment. I Carles Riba es va enfadar i li va demanar explicacions. Estelrich li va prometre que ell havia dit el seu nom, que era el periodista que no l’havia recollit. Formava part d’aquesta lluita pel reconeixement.

Un altre centre d’interès és l’evolució ideològica i política que fa Francesc Cambó.
—És molt complex, el cas de Cambó. Jo crec que hi ha un fons en el pensament de Cambó que es manté invariable i que es resumeix en la frase que hi ha a la seva tomba: ‘Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà’. Ell, de fet, quan defensa la unitat d’Espanya, encara que això avui ens sembli difícil d’entendre, defensa una federació ibèrica on hi hagi Portugal i on Catalunya faci el mateix paper que Castella i que Portugal. Ell s’imagina aquesta Ibèria dominada pels catalans, dominada pels de la Lliga. I això, els noucentistes ho anomenaven ‘imperialisme català’. De fet, l’unionisme és el veritable imperialisme català, perquè l’unionisme consisteix en la idea que els catalans puguem manar a Espanya. És una idea supremacista dels catalans. I aquesta idea, ell la formula als anys vint, amb la dictadura de Primo de Rivera, però és una idea que no el fa renunciar al seu catalanisme i això avui ens costa d’entendre. És més, després de la guerra civil, quan la censura diu que es podrà publicar algun volum de la Bernat Metge si també es fa en castellà, Cambó per carta diu: ‘Em sembla una qüestió d’elemental dignitat no promoure cap edició en cap llengua que no sigui el català mentre el català estigui perseguit’. Això no ho diu un espanyolista.

Aquest és el fons que dieu que no varia en Cambó. Però…
—Ell pensa en les estructures polítiques vigents i té la il·lusió que des de la Lliga Regionalista es pot arribar a dominar Espanya. És una il·lusió que fracassa i, de fet, Cambó acaba abandonant la política. Després del 1931, quan Esquerra Republicana guanya les eleccions, ell ja no posa els peus a Catalunya ni a Espanya.

Francesc Cambó, fundador de la col·lecció Bernat Metge.

Passeu de puntetes sobre la manera com Cambó es va fer multimilionari.
—Sí. Perquè els negocis que va fer arran de la Gran Guerra no han deixat rastre. En un moment en què hi ha una inflació brutal a Alemanya i hi ha un canvi de moneda tan voluble, és molt fàcil fer negocis especulatius. I ell ho explica a les seves memòries, que va observar que hi havia gent que es feia rica d’aquesta manera, demanant crèdits, comprant empreses per quatre duros i després tornant el crèdit en dos dies perquè el marc s’havia devaluat. Ell ho explica així. I els detalls, diria que no els sap ningú. Ni tan sols la família. Perquè en Francesc Cabana i en Borja de Riquer ho han estudiat, però les operacions concretes no les saben.

Quan hi ha l’alçament de Primo de Rivera, Cambó i la Lliga tarden a reaccionar, estan a l’expectativa. Aleshores escriviu: ‘Cambó va arribar a veure amb bons ulls la possibilitat d’una dictadura limitada en el temps que acabés portant a una democràcia “més sana”, i això molts no estaven disposats a perdonar-li-ho. Era un joc perillós que es repetiria en la vida del dirigent polític. La Lliga no tornaria a tenir mai més l’hegemonia de les dècades anteriors.’
—La posició de Cambó és una posició ambivalent, al principi. És una cosa curiosa: amb la dictadura de Primo de Rivera es veu com tothom calcula. Fa la sensació que no és tant la por de la dictadura com els càlculs que fa tothom sobre quina posició ha d’adoptar respecte de la dictadura per allò que vingui després. I en aquells moments, Cambó parla de la dictadura com un càlcul polític. I aquesta idea li torna amb la guerra civil. Tant Cambó com Estelrich fan un càlcul: Cambó es troba que la FAI ha ocupat casa seva, que persegueixen membres de la Lliga a Catalunya. Per tant, des del primer moment, veu que no donarà suport al bàndol republicà i dóna suport al bàndol franquista. Estelrich fa igual. Tots dos tenen clar que si guanya el bàndol de Franco, hi haurà una repressió brutal contra tots els catalans. Ho diuen així.

Ells ho saben.
—Ho saben i ho escriuen. Al principi de la guerra, Cambó parla del terror roig i que s’ha de fer tot el possible per a aturar-lo. I a mesura que avança la guerra, comença a parlar del terror blanc i diu que afectarà tots els catalans, sigui quina sigui la seva ideologia. Ell això ho té molt clar. Cambó i Estelrich fan una aposta, fan uns càlculs: farem molts mèrits durant la guerra, a veure què podem fer després de la guerra. Hi ha gent de la Lliga que, fins i tot, es pensa que podrà entrar en un govern de Franco. S’ho pensen. Però passa que quan s’acaba la guerra els falangistes no confien ni en Cambó ni en Estelrich, perquè tenen el passat que tenen. Després de la guerra, Cambó no torna a viure a Espanya, es queda a exili. Ells tenien al cap la dictadura de Primo de Rivera, que havia durat set anys, després dels quals el catalanisme va sortir molt reforçat, i van fer un càlcul d’aquesta mena. Pensen que la repressió que vingui farà unir els catalans. Quan nosaltres jutgem això, sabem que va haver-hi quaranta anys de franquisme, però ells venien d’una dictadura que n’havia durat set. El seu càlcul va fallar estrepitosament. I aquí som. Però penso que és important entendre aquests càlculs.

I què us ha fet entendre?
—Una cosa que em feia posar els pèls de punta quan escrivia el llibre era entendre que cap a l’any 1941-42, quan Carles Riba és exiliat, Cambó a l’Argentina i Estelrich es troba per aquí intentant salvar el seu germà, que ha estat condemnat a mort per republicà, la sensació que devia tenir qualsevol observador imparcial era que la democràcia s’havia acabat al món. Que la democràcia havia funcionat uns anys al món, però que s’havia acabat. Que tenien la Rússia comunista, l’Alemanya nazi, la Itàlia de Mussolini, França que s’havia desfet com un terròs de sucre… I la sensació era que el futur seria totalitari, que la democràcia havia sortit malament, que havia estat un experiment que no havia funcionat. I aquest era un pensament que tots ells, en un moment o un altre, tenien al cap, crec jo. És un moment realment molt fosc.

Els fundadors és una història política, també.
—És una història política de la Bernat Metge i dels usos polítics dels clàssics.

A l’epíleg, que és molt bonic, parleu dels clàssics entesos com a capital simbòlic, també polític, també de poder. Els fundadors és un títol que pesa molt. Què funden, de fet, més enllà de la Bernat Metge?
—Hi ha una idea que potser no és del tot explícita en el llibre, però que hi va sortint, i és que aquests tres personatges, que en molts sentits no s’entenen, que políticament es troben en llocs diferents des de l’any 1923 amb el naixement d’Acció Catalana, posen en marxa una institució i una visió dels clàssics que, al final, és més forta que no pas ells. Que els sobreviu, que sobreviu les seves disputes, les incomprensions mútues, etc. I això no vol dir que els clàssics estiguin per sobre del bé i del mal i que siguin apolítics. De fet, tots els fan servir de manera política. Quan Carles Riba tradueix Èsquil, el tradueix amb la idea de defensar la democràcia en un moment en què els totalitarismes governen Europa. I Francesc Cambó funda aquesta col·lecció de clàssics per crear-se també un capital simbòlic que pugui fer servir políticament. Això es veu, per exemple, en una exposició sobre la col·lecció que fan a Madrid, en un moment on la relació entre la cultura catalana i la cultura castellana és molt impressionant. L’any 1928.

El poeta i traductor Carles Riba.

Saben que per sobre de les disputes han de salvar els clàssics.
—Les disputes hi seran, però saben que els clàssics són la manera més noble de resoldre aquestes disputes. En l’edició dels clàssics poden projectar els ideals més nobles. De vegades no són tan nobles. Però la idea és aquesta: que aquest capital simbòlic és massa important per perdre’l o per deixar-lo a algú altre. En aquest sentit, són fundadors. La Bernat Metge encara existeix, al marge d’ells i malgrat els canvis culturals i polítics. I això és un mèrit seu.

Aquest perdurar dels clàssics i aquesta centralitat en la idea de cultura, encara hi és, avui?
—Jo crec que sí, més que no ens pensem. La Bernat Metge neix just abans que esclati la cultura de masses. És l’últim moment que es podia crear la Bernat Metge com una institució central. Neix en un moment que els advocats, els metges, etc., gent que no és específicament de lletres, però que té una vocació humanista i culta, creu que ha de tenir la Bernat Metge a casa. De fet, bona part dels subscriptors inicials són professionals liberals d’aquesta mena. Aquesta visió de professional que s’ha de cultivar s’ha anat desfent. La majoria no tenen aquest sentit de cultura. Avui dia, en què hi ha una cultura de masses totalment desenvolupada i alhora hi ha un món del llibre ric i divers, molt més que fa cent anys, ens trobem que la cultura de masses és molt important, perquè s’hi disputen coses bàsiques com la llengua, però alhora les coses que marquen, fins i tot discursos polítics, són els llibres, més que la cultura de masses.

Què voleu dir?
—Els llibres tenen moltíssima força, molta més força que no ens pensem. Us poso un exemple, a partir de la traducció de la Ilíada que ha fet en Pau Sabaté. En Pau és un traductor molt jove, no té els trenta anys encara, és de la mateixa generació que l’Arnau Barios, un altre traductor molt ric. En Pau tradueix Homer amb uns versos àgils, rics, sonors… Jo m’ho mirava i pensava: com pot ser que aquest jove hagi rebut això. Perquè no és una habilitat espontània. No surt perquè sí, surt d’una cultura determinada. I això és una cosa que l’escola no transmet. No transmet aquesta idea de cultura, aquest gust pel vers… En general, l’escola com a institució no ho fa. I jo em preguntava d’on havia sortit això. Doncs ha sortit simplement de la força que té la poesia de Carner o de Ferrater o de Vinyoli o de Maria Mercè Marçal, que és la poesia que ha llegit en Pau. Vull dir que sense aquests llibres no existiria aquesta traducció tampoc. És la força que tenen aquests llibres. Els llibres transformen.

Això és tenir tradició, és la diferència entre tenir tradició i no tenir-ne.
—Això és tenir tradició. En canvi, la cultura de masses, més enllà de deu anys, no deixa pòsit o en deixa poc. Per això crec que la cultura del llibre continua fent un paper essencial. La cultura del llibre exigent i plaent.

És curiós l’èxit de la traducció de la Ilíada, perquè mig any abans de la traducció de Pau Sabaté a la Casa dels Clàssics, va aparèixer la traducció pòstuma de Montserrat Ros a Adesiara. I ha funcionat molt bé també. Es podria pensar que hi ha un retorn als clàssics?
—Sí, i de fet, avui dia, si ens centrem en els clàssics grecs i llatins, se’n publiquen molts i de moltes maneres diferents. Però jo no parlaria de retorn. Una gràcia dels clàssics traduïts és que no hi retornes sinó que el tornes a fer. No és tant una qüestió de retornar com de tenir prou empenta per a tornar a apropiar-se els clàssics, donar-los una veu nova. Això és una cosa que la Bernat Metge va fer sobretot al començament, de posar els clàssics al centre de la vida contemporània. I ara això hi és.

El llibre fa un retrat d’una època amb la cultura com a centre d’interès. Per això, Els fundadors parla de la Bernat Metge, però també recorda l’aparició del Manifest Groc i tracta la conferència que Carles Riba va fer a l’Ateneu Barcelonès sobre ‘Una generació sense novel·la’. És un entramat on també es descobreix la voluntat d’ingerència de la religió catòlica en la cultura catalana i, concretament, en l’edició de segons quins títols de la Bernat Metge…
—I darrere de tot això, hi ha la idea que els clàssics no són quietud ni posar els ulls en blanc, sinó que es troben al centre de tots els conflictes. Com els clàssics fan un paper en l’època de Primo de Rivera, fan un altre paper durant la República, fan un paper durant la guerra, un paper durant la postguerra… I precisament per aquest capital simbòlic que tenen, són una arma que es pot fer servir en molts sentits. I precisament per això és millor fer-la servir tu a la teva manera. [Riu.]

El cap de l’Esculapi, emblema de la Bernat Metge.

En el vostre cas, Grècia i els clàssics què representen?
—A mi, la relació amb els clàssics grecs em dóna la capacitat de mirar-me des de fora i de desestabilitzar alguns tòpics del nostre temps. És a dir, el fet de tenir aquesta mirada de fa dos mil cinc-cents anys i de jugar amb conceptes de fa dos mil cinc-cents anys em permet de confrontar tot això amb els tòpics que faig servir a la meva vida. Tots necessitem conceptes, idees, etiquetes, categories, etc., sobre els quals no reflexionem mai a fons, perquè no podríem viure. A mi, aquesta profunditat literària em serveix per a fer això. Per exemple, quan vaig escriure El gos cosmopolita, aquest fons em permetia preguntar-me què hi havia en el fons i en l’origen de la paraula cosmopolita i què ens pot dir avui d’allò que entenem per cosmopolitisme. Els clàssics són una força trasbalsadora, una força qüestionadora. Em serveixen en aquest sentit, essent molt conscient de les connotacions de poder i de prestigi que tenen. Això sempre ho hem de tenir en compte quan tractem els clàssics. L’altre dia mateix, llegia que l’administració Trump deia que tots els edificis oficials que es fessin als Estats Units tindrien un estil clàssic, amb columnes i totes aquestes coses. És aquesta fascinació del kitsch clàssic com a emblema del poder. Per això els bancs tenen columnes, que donen visió d’ordre i harmonia, cosa que des del poder és molt útil de transmetre. I quan treballem amb els clàssics, és molt important que ho tinguem en compte, això. Has de saber que hi és, per saber què en vols fer.

Quan vau decidir escriure aquest llibre?
—La idea del llibre és posterior al canvi de mans. Però és un llibre que beu de tota la feina que he fet a la Bernat Metge; i beu de la meva tesi doctoral sobre Humboldt, Èsquil i Riba. Per tant, no tenia la idea de fer aquest llibre, però he anat treballant amb moltes coses que al final han anat confluint en aquest llibre. Va ser fa dos anys, arran del canvi de mans, que va representar un moment de reflexió dins la Bernat Metge i dins la Casa dels Clàssics. La gent que treballàvem allà ens preguntàvem què volíem fer i quin sentit tenia el que fèiem. Per què el grup Som compra la Bernat Metge? És una pregunta interessant. Per què ho va fer Som i no ho va fer Planeta o Enciclopèdia Catalana o la Generalitat? I l’altra pregunta era: què pretenia fer la Bernat Metge l’any 1922-23 i què pretenem fer nosaltres ara. És una pregunta que, en certa manera, també hi és, al llibre. Vaig pensar que, en aquest moment de replantejament, escriure un llibre que expliqués els orígens de la Bernat Metge, les idees fundacionals, els conflictes que l’havien seguit, tenia molt de sentit.

També per a la gent de Som.
—És un llibre escrit des de dins la institució, i amb la voluntat de mostrar l’ambició, les pretensions, les possibilitats que té l’edició de clàssics. I això és fet des d’una història política, explicant també la història del país. Algú la pot llegir com una història de la cultura catalana dels primers quaranta anys del segle XX. Però la funció que té des de dins és aquesta. És un llibre que ens dóna idees per a discutir, a la gent que ens dediquem a l’edició de clàssics.

I el fet que aparegui la primera persona en alguns moments facilita la interpretació?
—Quan s’escriu un llibre des de dins la institució i sobre la institució, és una operació delicada. Podria degenerar en un llibre de propaganda, d’amagar draps bruts, d’autocensura… Naturalment, l’època que jo explico és prou llunyana perquè es pugui explicar tot. I això he intentat fer.

I la primera persona?
—[Riu]. En general, quan escric estic sol. Contra tot i contra tothom. No defenso cap institució ni res. Així he escrit tots els meus llibres fins ara i és com m’agrada escriure. I aquest és el llibre que segurament més m’ha costat d’escriure. No per la dificultat intrínseca, sinó perquè mentre l’escrivia notava que no l’escrivia totalment sol. L’escrivia des de dins d’una institució i des de la responsabilitat que tinc dins aquesta institució en aquests moments. He intentat desprendre’m d’això. He parlat des de la complicitat amb el projecte, però he intentat que hi sortís una mirada personal que fos realment personal. I això m’ha costat. I justament perquè tenia la consciència que l’escrivia des de dins, m’he esforçat molt a buscar els conflictes. Per evitar que fos una cosa plana, de les glòries de la Bernat Metge. És un bon exercici, però és complicat.

The post Raül Garrigasait: ‘Els clàssics són al centre de tots els conflictes polítics’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Gemma Ruiz: ‘Quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?’

Dm, 25/02/2020 - 21:50

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) acaba de presentar Ca la Wenling (Edicions Proa) la segona novel·la després d’Argelagues, el seu debut literari. La periodista de les cròniques culturals del ‘Telenotícies’ confessa que l’escriptura li permet una introspecció que no havia trobat a la televisió i que, a la vegada, retroalimenta el seu vessant periodístic. Amb aquesta novel·la, que situa l’acció en una perruqueria, l’autora torna a qüestionar l’heroïcitat i l’èpica de la literatura i converteix en protagonistes les dones dels marges, les dones migrades i que han de guanyar-se la vida lluny dels seus països d’origen, com va fer-ho a Argelagues. En aquest cas, Ruiz parla de dones que vénen de l’altra punta del món i com la humanitat supera sempre qualsevol barrera cultural o de llenguatge. Entre manicures, esquilades i permanents conviuen en un mateix espai les jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat. Hem parlat amb ella d’estereotips, de la manera com s’han construït els relats i també del paper que té la televisió en la difusió de la cultura.

Per què Gemma Ruiz esdevé periodista?
—La veritat és que no ho he pensat. Sempre m’havia agradat llegir i escriure, però tampoc d’una manera gaire obsessiva. No tinc un moment zero… Bé, potser sí que el tinc, ara que hi penso. El moment de la primera Guerra del Golf, l’any 1991. Aquelles cròniques em van despertar alguna cosa. Gairebé en l’àmbit de la mitologia. És la primera guerra que veiem televisada.

Però us acabeu especialitzant en cultura.
—En aquella època, a la facultat feien un examen de cultura general i jo vaig quedar primera. Vaig poder elegir la beca al mitjà que volia. TV3 era l’únic mitjà que oferia una plaça de cultura. L’any 1997 la gent preferia treballar en mitjans escrits que no ser reporter. Ser reporter no tenia tant prestigi. Després la cosa ha anat canviant. Per tant, no va ser el mitjà el motiu de la tria, sinó el fet que era l’únic que oferia aquesta secció de cultura. Jo mai m’havia imaginat que treballaria a la televisió, no formava part de les meves il·lusions.

Éreu una bona estudiant?
—Sí, a COU estudiava fins i tot temaris d’altres instituts! M’hauria agradat molt tenir internet a la meva època. Perquè em llevava de nit per llegir les enciclopèdies de casa.

Tanta informació potser us hauria dispersat?
—M’hauria agradat tenir internet per trobar el canal de les coses que a mi m’interessaven. És clar, saber-ho gestionar és l’altre repte. Però que puguis fer aquesta recerca d’interessos personals i coneixement és fantàstic. Una altra cosa és que caiguis en l’addicció que tenim tots contemporàniament, sobretot amb el mòbil. Quan es feia amb l’ordinador era diferent. Ara hem passat a una altra fase. A mi internet m’agrada perquè una cosa et dirigeix a una altra i això m’apassiona.

Quina és la cosa que més seguiu per les xarxes?
—Sobretot mitjans, d’aquí i internacionals. També moltes veus potents del feminisme internacional. Temes d’antiracisme, que m’interessen molt. Però quan faig recerca de temes que m’interessen també sóc molt analògica, molt de biblioteca i molt de llibreria.

Arribeu a la literatura amb Argelagues i sembla que us hi heu quedat. Com és aquest trànsit del periodisme a la literatura?
—Molt natural. Jo tenia una entrevista a la meva besàvia que havia fet a la facultat. Dels 18 anys als 33 anava dient: escriuré un llibre quan em jubili. Ho deia mig de broma. Llavors, amb aquella cinta vaig pensar: ostres hi ha moltes coses que no sé i que vull aprendre. Aprendre història del país, de la meva ciutat, història d’aquestes classes populars que no han estat honorades i que les han mogudes les dones. Vaig començar a fer entrevistes i un dia vaig pensar que em veia amb cor de ficcionar-ho. És la història de la majoria de famílies del nostre país. De dones que van del camp a la ciutat.

Passeu de dones rurals a dones que vénen del món rural però s’han de buscar la vida en entorns urbans que sovint són freds i impersonals.
—Sí, la migració és una aposta de vida molt compromesa, molt valenta i molt poc honorada. Perquè arriben i nosaltres els situem a l’últim esglaó de la nostra jerarquia social. No hi donem l’èpica que té. Migrar és un acte de valentia, de dignitat i d’integritat molt superior als nostres actets del dia a dia. I les mateixes migracions que van fer les meves àvies de la Catalunya interna a la ciutat, com a la resta de l’estat, també tenen aquest esperit èpic que no s’ha contemplat. Què ha de moure un nano perquè vulgui posar-se dins la panxa d’un camió per travessar Europa? Quina és la fortalesa que l’empeny a triar el tot pel tot?

En aquest cas, la protagonista és una noia xinesa.
—Una noia xinesa que ve de l’altra punta del món, sense saber l’idioma, amb unes habilitats molt bàsiques, però amb tota la força per voler-se’n sortir. Crec que hauríem de revisar a què diem heroïcitat i a què diem èpica. Ens han embotit al cap moltes històries de soldats de guerra que segur que tenen molta èpica, però no sé quina història en tindria més.

Pel que fa al llenguatge, heu fet una opció arriscada per reproduir la manera de parlar d’algunes persones xineses que viuen aquí. Vau tenir clar des del principi que intentaríeu copsar la seva manera d’expressar-se?
—Era molt important –i em vaig curar molt amb salut– sentir les veus de generacions d’experiències migratòries amb més trajectòria, com passa als països anglosaxons. Per exemple, llegint escrits de guionistes, actrius i escriptores d’orígens asiàtics, sobretot del Paquistan i l’Índia, deien que encara ara troben intolerable que la BBC o altres cadenes els escarneixin pel seu accent paquistanès. Són gent que ha hagut de marxar del seu país perquè ha estat colonitzat i després, quan va a la metròpoli, continua essent objecte de burla. A la novel·la, era molt important que quedés clar que l’esforç de comunicació era molt gran per la poca eina que encara poden dominar i pel poc espai que tenen per a aprendre’n, però volia que no hi hagués ni un bri d’escarni. I per això no trobareu res d’allò de dir la r amb la l. Ha estat una llengua pensada molt acuradament. Volia transmetre que, al final, la comunicació venç totes les precarietats i la voluntat de comunicar-se elimina totes les dificultats. Volia que conservés tota la dignitat d’algú que té un sistema de pensament diferent del nostre i que, així i tot, es fa entendre.

Hi ha una frase que fa referència a la Wenling i que m’ha semblat extraordinària: ‘M’explica que cuando ella tienda, ella libre. Cabeza no piensa, cabeza vuela!’
—En aquesta frase veus la intel·ligència de la persona que et diu aquelles paraules. Que bé que us hi hàgiu fixat!

D’on traieu aquestes frases tan potents? Són reals o inventades?
—He pres moltes notes. Hi ha una amistat real amb una família xinesa, però aquest llibre és una ficció, en el sentit que jo necessitava posar-hi moltes més coses. Hi he sumat moltes capes perquè tingues la complexitat que volia. Tot el que hi ha és veritat, però la veritat ve de moltes coses. Ve de literalitats i no literalitats.

Presenteu la novel·la en uns dies en què hi ha certa alarma social i un ressorgiment d’algunes expressions racistes arran de l’epidèmia del coronavirus.
—Sí, són uns dies que han posat en relleu un racisme que ens pensem que no tenim. Està bé ser-ne conscients. Però ja hauríem hagut de superar una cosa tan absurda com assenyalar els xinesos que viuen aquí. S’ha de fer més treball de fons, en el pla educatiu, i també en el simbòlic i de la ficció, que és molt important per a desmuntar aquests estereotips. Aquests episodis ho posen de manifest, però crec que no acabem reformulant res. La manera de mirar està molt entrenada per tanta història cultural estereotipada i racista. Falta molta feina de neteja d’estereotips tòxics.

I com creieu que s’hauria de fer? Amb els mitjans de comunicació, però potser no tan sols informativament?
—El pla simbòlic és molt important. Que no hi hagi cantants asiàtic-descendents, que no hi hagi tribuna per a segones generacions de gent que ve de l’Àsia amb un discurs que trenqui totalment els tòpics, fa que a nosaltres sempre ens prevalguin els estereotips que van venir d’Amèrica i que Hollywood va amplificar. Davant una arma tan poderosa com és Hollywood, hauríem de treballar moltíssim per contrarestar-ho. Però tenim aquest discurs pervers de la cultura popular. Aquests tòpics racistes que formen part del nostre ADN cultural. Hauríem de ser molt proactius i crec que amb aquesta novel·la intento contribuir-hi. Passa que el que pot fer una novel·la és molt limitat. Però, com a mínim, intento veure d’on ve aquesta mirada, que no és casual.

Hollywood i l’humor groc van fer un dibuix còmic dels orientals.
—I tot l’orientalisme europeu també! Ve de la manera de mirar interessada de les metròpolis. És molt més fàcil dominar si deshumanitzes. A la pròpia història cultural europea de l’exotisme de l’orientalisme –amb els quadres, els escrits, l’estètica, la poesia– li sumes al segle XX aquest departament d’exteriors que és Hollywood, i és clar…

Les dues novel·les són històries de sororitat. Volíeu transmetre aquest missatge polític mitjançant la literatura més que no el periodisme?
—El fet de posar en primer pla de la novel·la un cor que és una perruqueria és fet expressament. Hi ha prejudicis contra els llocs eminentment feminitzats. Ens arriben a nosaltres, que també els hem acabat comprant. Ja sabem qui ha creat el relat, qui va poder accedir a les biblioteques i qui va poder escriure. A l’altra meitat de la humanitat li ha estat vedada la construcció del relat i la història cultural. Diguéssim que la meva inquietud és tocar el voraviu i fixar-me en aquestes històries que s’han tingut sempre com a subalternes i que són tan heroiques o tan poc heroiques com qualsevol història de paios explicada per paios.

Des d’una perruqueria parleu de qüestions considerades més grans: relacions internacionals, migracions, cooperació entre dones…
—Moltes novel·les que hem llegit van d’un paio que a veure quantes paies es tira, no sé com dir-ho. Això és universal en el patetisme. Quan es menysté la literatura escrita per dones perquè parla d’emocions jo penso: quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?

A la televisió, com heu viscut aquestes visions patriarcals de la informació? Suposo que s’ha anat construint un criteri de gènere a poc a poc. Desconstruint velles pràctiques.
—Jo he pogut explicar les coses de la manera que he volgut sempre, sempre. Però com més posicions de poder tinguem les dones en una redacció i en una televisió, aquest punt de vista i aquesta perspectiva serà més present. També és important sumar els periodistes homes per treure els prejudicis i cultivar-la. A la televisió, hem fet formació amb això. Com a redactora en cap, el meu propòsit ara és contagiar d’aquest gust per l’altra mirada, d’aquest repte que és deixar de veure esbiaixadament. Veus constantment companys i companyes que van fent el clic.

Fa deu anys, ningú no parlava d’enfocaments de gènere pel que fa a la informació periodística…
—És veritat que teníem intuïcions. No he tingut mai un punt de vista masclista sobre les notícies, que l’hauria pogut tenir, essent noia, perquè la mala educació de gènere l’hem rebuda totes. Jo sempre he tingut aquesta visió personal, potser també per les lectures que havia fet. Però és veritat que ens havien venut la moto que el feminisme ja no calia perquè ja érem iguals. I l’havíem comprada, aquesta moto. A mesura que creixes vas veient el sostre de vidre, les desigualtats, quins temes compten, quins no compten. I veus que hi ha molta feina a fer i que ens hem d’arremangar tots.

El fet d’estar en contacte amb les expressions culturals us ha ajudat a desconstruir aquesta mirada masclista que ens venia de sèrie?
—No us ho penseu, perquè he vist molt masclisme en les obres de teatre. I després n’he parlat amb els directors. Aquest estar in albis de la necessitat del feminisme era a tot arreu. Tu veies certes disfuncions però no acabaves de diagnosticar-ho bé. El sector cultural no ha estat pas punter en la lluita contra el masclisme, ha vingut tot de l’activisme. El sector cultural sempre ha vehiculat els mateixos discursos de l’heteropatriarcat. A mi, les creacions culturals mai no m’han fet obrir els ulls. Quan sempre prioritzes les obres de teatre amb dramaturgs i protagonistes masculins i en què les dones només som objecte, això també és violència simbòlica. Fa deu anys era tot en la mateixa línia d’inconsciència.

El sector cultural en crisi profunda demana un augment del pressupost en Cultura.
—Sí, l’últim crit d’ajut per a augmentar el pressupost no pot ser més urgent. Si volem defensar un model de societat basat en uns valors i no defensem la cultura, què defensem? És imprescindible per a defensar tota la resta de valors. No se m’acut res més elemental per a una societat. I a més, un accés a la cultura universal. Ens ho hem de creure. La cultura és construcció de societats millors, i no tenim gaire a fer en un planeta plastificat que s’ofega.

Com treballeu des de la televisió el centralisme informatiu en el sector cultural?
—Nosaltres intentem fer difusió de tot. Moltes vegades, penso que no cal tant difondre sinó generar circuits d’exhibició estables per tot el país. És això que porta la cultura d’un lloc a un altre amb una circulació sana. Això és prioritari en un país relativament petit, en què les distàncies són accessibles. Perquè per molt que tu facis una peça a la televisió, si no hi ha circuit, tornem a estar encallats.

Darrerament, quines propostes i festivals us han semblat més interessants?
—M’agrada molt la nova aposta de l’Anna Giribet a la Fira de Tàrrega. Començar amb una conferència del Xavier Antich i de la Judit Carrera em sembla sensacional. És situar el debat i les idees al carrer. És una reapropiació dels espais. També m’interessa tota la feina que es fa a Olot. A Olot tenen clar que la cultura és molt important. El seu pressupost de cultura és molt més gran que la mitjana de pressupostos de cultura dels ajuntaments. Al cap i a la fi, és apostar-hi o no apostar-hi.

I per acabar, tornant als dos perfils d’escriptora i periodista: són dos processos creatius gaire diferents?
—Ui, antitètics. És molt fort, perquè després de vint anys de tenir una feina amb tanta exposició pública, visibilitat, interacció i tant soroll, de sobte, et trobes que escriure és silenci, solitud i reclusió. És com passar d’una festa a la platja a ser dins l’aigua. M’agrada molt el contrast. Jo sóc molt sociable i m’agrada molt explicar i comunicar, no hauria sospitat mai que aquesta altra banda d’introspecció m’agradaria i la necessitaria tant. És un binomi que m’alimenta i m’equilibra molt. Una cosa reverteix en l’altra.

Havíeu pensat que seríeu escriptora?
—Mai. Ha estat totalment inesperat que de sobte sortís un altre jo. Hola, com va? Us juro que no vaig pensar mai ‘ai, tinc una història per explicar’. Tinc textos al calaix i faig de periodista perquè no puc fer l’altra cosa. Jo he tingut la sort de fer allò que vaig escollir, i l’escriptura ha estat una segona vida, un regal de l’univers.

The post Gemma Ruiz: ‘Quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Essència ‘vintage’: de Neil Armstrong a ‘Pulp Fiction’

Dll, 24/02/2020 - 21:50

He d’anar molt carregat de feina perquè quan m’arriba un nou llibre de Vicenç Pagès Jordà no miri de clavar-li de seguida queixalada. El seu perfil d’autor d’ampli espectre em sembla molt interessant i, per tant, segueixo amb atenció tot el que fa.

Admeto que potser no sóc imparcial del tot perquè amb Pagès em passa una cosa que no em passa amb altres escriptors: compartim la dèria d’ordenar el món. Em refereixo a l’afició a confegir (ell molt més que jo, ja ho avanço) llistes, classificacions, fitxes, cànons, recopilacions, manuals o seleccions d’aquells negociats pels quals ens interessem (que són un munt). Si hagués de posar un lema a aquesta síndrome diria que tot s’entén millor –és a dir, es comunica i es transfereix millor als altres– quan som capaços de documentar-ho de manera endreçada i entenedora. Un diccionari és, doncs, l’artefacte idoni per a simbolitzar aquesta dèria.

No és exactament el mateix cas, però un interès semblant em mereix Òscar Dalmau, un home que coneix, estima, estudia i difon els referents musicals amb què jo i la meva generació vàrem créixer. Cosa que no tindria gaire mèrit… si no fos que Dalmau va néixer el 1974; és a dir, que entre ell i la meva generació hi ha una diferència d’un quart de segle.

Conspiracions fabrianes

Tornant a Vicenç Pagès, he de dir que no li ve d’ara, l’exhibició d’aquest desig d’ordenar i recopilar. El segon llibre que va publicar –Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l’Índex, 1991)– era una tria de mig miler de citacions publicades sobre el fenomen dels premis literaris. Però, de fet, ja al seu llibre de debut –Cercles d’infinites combinacions (Empúries, 1990)– el conte que donava títol al llibre explicava que un corrector editorial descobria la conspiració d’una enigmàtica secta a partir dels exemples posats per Pompeu Fabra en diverses entrades del seu Diccionari general. Un text que demostrava que l’autor havia escorcollat molt a fons les pàgines del Mestre i que, per cert, ha recuperat –augmentat pel que fa a exemples trobats al Fabra que reforcen la conspiració– en la molt recomanable tria que fa dos anys va editar Empúries amb el títol Exorcismes: antologia personal.

Després d’aquells inicis tan singulars hem vist Vicenç Pagès Jordà publicant manuals –Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998)–, seleccionant referències literàries –Les olors en la literatura (Vibop, 2018)–, fent una tria setmanal de textos per ser llegits seguint la roda del calendari durant dotze mesos –El llibre de l’any (La Butxaca, 2011)–, o confegint el seu cànon personal sobre temes diversos en llibres com De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006); La música i nosaltres (Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, 2017); o l’esplèndid Clàssics revisats (Diputació de Girona, 2018). Sense oblidar la incrustació d’arxius, fitxers i llistes diverses enmig de novel·les com El món d’Horaci (Empúries, 1995) o Els jugadors de whist (Empúries, 2009).

Per tot plegat el lector entendrà que consideri una bona notícia la publicació de Memòria vintage un llibre-diccionari que aplega exactament quatre-centes definicions centrades en el període que, com explica el subtítol, abasta els vint-i-cinc anys que separen l’arribada de l’home a la lluna, el 1969, i l’estrena de Pulp Fiction, el 1994 als EUA i l’any següent aquí. Un període que, comptant que Pagès va néixer a Figueres el 1963, abasta la infantesa, l’adolescència i l’accés als primers nivells del món adult de la seva generació.

Per dir-ho d’una manera ràpida i matussera, Memòria vintage és un llibre del qual no formo part d’allò que en assumptes de màrqueting es denomina ‘públic objectiu’. Nascut el 1950, pertanyo de ple a l’àmbit del ‘camp’ (definit a la pàgina 40) o, més exactament, diria que milito en el bàndol dels ‘progres’, retratats de manera ben precisa a l’entrada Generació Tap (p. 136). Això em permet de contemplar el panorama que Pagès desplega en el seu llibre d’una altra manera. No diré au-dessus de la mêlée, però sí tenint molt en compte la suggeridora distorsió que aporta el fet de valorar coses viscudes des de punts de vista generacionals diferents.

No és un exemple que surti en el llibre però això que ara diré em serveix per a il·lustrar el que vull dir: pels de la meva generació el concepte ‘terra d’escudella’ corresponia a un producte que es comprava a ca l’adroguer i que servia per a netejar olles, cassoles i pots, mentre que per a la generació següent va ser senzillament el nom d’un programa infantil de TVE.

Memòria personal

El que Vicenç Pagès fa a Memòria vintage no és pas un manifest generacional sinó el desplegament d’una extensa i documentada memòria personal on no hi ha lloc per a l’autocomplaença: certament, el període 1969-1994 era el temps de ser joves i (raonablement) feliços però era també l’època del garrot vil, els afusellaments, els estats d’excepció i la persecució del català. Als vintage els va tocar de viure el moment de la frontissa entre el món analògic i el digital i, com a referents que els marcarien per a tota la vida, varen incorporar la música i el cinema; dues referències temàtiques sobre les quals Pagès parla extensament. També hi havia el món de l’esport com a referent però aquest és un àmbit que l’autor –acabo de dir que el llibre és una memòria personal– no aprofundeix gaire. Segurament perquè hi havia unes quantes coses que motivaven molt més el seu interès que no les gestes esportives i els herois dels estadis.

El format de diccionari és còmode perquè ordena el text alfabèticament i no força el lector a cenyir-se a un únic sistema de lectura; però sobretot és pràctic perquè evita l’establiment de jerarquies. Pagès, però, controla i per tant no hi ha res de casual o gratuït en aquest llibre. Comença amb el terme ‘absència’ que ja proporciona, tot just obrir el llibre, una bona definició del període: ‘Contemplats amb perspectiva, els anys setanta i vuitanta destaquen per l’absència de tot el que avui trobem imprescindible per viure.’ I acaba amb ‘zoom’ que li serveix per a acomiadar el lector amb una explicació del llibre que és a punt de deixar: ‘El terme també podria designar el moviment brusc, del general al particular i viceversa, que hem intentat imprimir a aquest diccionari.’

La fragmentació del text en peces d’extensió no gaire llarga permet l’ús de frases curtes, sentències quasi, en les quals Vicenç Pagès es mostra molt eficient. És el cas de l’entrada ‘transició’ que, després de ser descrita en un ‘crescendo’ que comença amb Arias Navarro, el ploramiques, es clou amb un final contundent: ‘Llavors, el 1996, Aznar va guanyar les eleccions i va començar la marxa enrere: la Transició prenia forma de palíndrom.’ O quan, definint ‘Kurt Waldheim’, comença dient que cada generació té el seu disc dels Stones i el seu secretari general de l’ONU. Una afirmació frívola en aparença però que la clava: en el seu cas varen ser Some Girls (1978) i Waldheim; en el meu, Aftermath (1966) i U Thant.

O quan amb tres conceptes encadenats en té prou per a explicar l’evolució dels temps: en l’entrada ‘bola’ ens explica que d’aquest element imprescindible en els jocs a l’hora del pati els seus pares en deia ‘bales’ i els seus fills, en canvi, ‘caniques’. Una gradació similar a quan diu que ‘a la boîte sonava Françoise Hardy, a la discoteca Demis Roussos, i al night club Pet Shop Boys’.

Les entrades dedicades a pel·lícules o directors són dignes de remarca: penso principalment en les entrades dedicades a Mad Max, Marisol o Ridley Scott. I en la brillant descripció de Paris, Texas com a catàleg de les diverses formes de comunicació en aquells anys, rematat amb la pirueta de considerar l’escena final del film una premonició del que després coneixeríem amb el nom de Skipe.

Llegir no feia vell

Implacable, per exemple, l’entrada la gran novel·la de Barcelona’ on diu: ‘Finalment apareixien els noms de Juan Marsé i Eduardo Mendoza, o fins i tot de Carmen Laforet, que havien escrit presumptes grans novel·les de Barcelona, al contrari de Josep Maria de Sagarra o Mercè Rodoreda, que al seu costat eren considerats uns xitxarel·los.’ O quan, unes pàgines després d’afirmar que ‘llavors llegir no feia vell’, acaba l’entrada dedicada a Manuel Vázquez Montalbán amb una altra frase remarcable: ‘No sempre coincidíem amb les seves aproximacions, però les trobem a faltar.’ O mostres d’autèntica pirotècnia literària com, per exemple, les entrades ‘merda’, ‘noranta’ o ‘saló de màquines’. O sentències implacables com quan explica l’interès dels vintage pel Grup de Folk: ‘érem tan ingenus que creiem que no calia resistir, que podíem –directament– celebrar.’ O quan aborda els ‘primers records’: ‘A totes les emissores Jeanette cantava “Soy rebelde”, i Nino Bravo “Libre”, en aquella dictadura on la rebel·lia es perseguia amb fúria i la llibertat no existia.’

Podria allargar més aquest compendi de detalls i celebrar, per exemple, la manera com estableix, a l’entrada ‘Un, dos, tres’, un paral·lelisme entre Don Cicuta o els Tacañones i entitats de nefasta actualitat com el Tribunal Suprem o el Constitucional.

L’estructura de Memòria vintage permet d’afrontar-ne la lectura de moltes maneres. Una seria anar saltant a la percaça de conceptes relacionats entre ells (en aquest sentit el llibre proposa uns quants itineraris interns). Una altra seria el mètode habitual: anar de la primera pàgina a la darrera. En el cas d’aquest llibre jo recomanaria de fer-ho així però amb una aturada prèvia en les entrades ‘diccionari’ i ‘vintage’ que marquen d’alguna manera les regles del joc que ens proposa l’autor.

En algun lloc he llegit que Pagès considera que la seva generació va ser la que es va avorrir més del segle passat. En tinc la meva opinió, però no crec que sigui ara el moment d’entrar en polèmiques. El fet cert és que tot l’arsenal de records, vivències, mites i desenganys que s’aplega a Memòria vintage demostra que aquella no va ser una generació malaguanyada. Després han vingut més experiments com la Generació X, els millennials, la Generació Z i les que em deixo al tinter o encara han de venir. Totes amb ganes d’ocupar el seu espai sota el sol. El futur té la paraula. Però jo no puc treure’m del cap aquella ‘copla’ de les generacions anteriors als vintage que cantava Antonio Molina i que venia a dir que ‘el futur és molt fosc… treballant en el carbó’.

The post Essència ‘vintage’: de Neil Armstrong a ‘Pulp Fiction’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Quinze dones ‘Extraordinàries’ per a fer renéixer la literatura fantàstica en català

Dg, 23/02/2020 - 21:50

La literatura catalana molt sovint s’ha mogut a batzegades, amb corrents que volien imposar pensaments únics i, per contrast, moviments de resposta. Al temps de la Mancomunitat, per exemple, Eugeni d’Ors va prendre el noucentisme per model, en contraposició al modernisme, i va donar una importància cabdal a la poesia sobre la novel·la. Així mateix, als anys setanta, Castellet i Molas van voler imposar el realisme com a forma principal d’expressió per a la novel·la catalana i el seu llegat estètic ha estat com una llosa d’un pes immens. Però tant el realçament de la poesia a la primeria del segle XX com la narrativa realista dels anys setanta van tenir resposta: per una banda, del 1925 fins a la guerra de 1936-1939 vam viure un esclat de producció novel·lística de tota mena. Per una altra, el 1974 es va publicar l’obra més llegida de tots els temps en català, El Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que no fou pas una novel·la realista, sinó de ciència-ficció.

Per això és tan saludable que ara vegi la llum l’antologia Extraordinàries, que aplega texts inèdits de quinze narradores, la major part debutants, que han optat per algun vessant de la literatura fantàstica. De fet, ací hi ha hagut antologies molt importants que han servit per a aclarir el panorama literari: la dels Imparables fou la irrupció d’un grup poètic molt important, de la mateixa manera que, més tard, els més joves poetes van entrar en escena amb el llibre Pedra foguera. En narrativa s’han destacat recentment les propostes de Manel Ollé i de Lolita Bosch; i en novel·la negra Crims.cat i Crims.cat 2.0 van obrir el camí al boom del gènere, que va confirmar Elles també maten.

Per tant, era lògic que, arran d’una mancança, aparegués un envit com aquest. I quina era la mancança? Ricard Ruiz Garzón, inventor del projecte i coordinador de l’antologia, ens ho explica: ‘La gent era incapaç de dir tres noms d’escriptores de ciència-ficció, de fantasia èpica o de terror. I això s’havia de resoldre.’ I la millor solució era publicar aquest volum on s’apleguen obres de Maria Arazo, Elena Bartomeu Magaña, Àngels Blasco Ros, Roser Cabré-Verdiell, Esperança Carrió, Eva Espinosa, Gemma Martí O’Toole, Anna Martínez, Inés MacPherson, Muntsa Mimó, Gemma Nafria, Elena Polanco, Aina R. S., Laura Tomàs Mora i Cristina Xifra.

Segons els editors de Males Herbes, ‘és una pinzellada de la literatura que vindrà, d’una banda perquè qui l’escriu són dones, i de l’altra perquè s’endinsen en els gèneres fantàstics amb una clara voluntat de renovar-los. Són històries que eixamplen els límits de les literatures de la imaginació i en capgiren les convencions, per oferir una perspectiva nova, més actual i més atractiva, d’alguns grans temes de la literatura de l’insòlit. Hi trobareu paradoxes tecnològiques, dracs, detectius hàptics, dones d’aigua, marcians o futurs distòpics; tanmateix, aquests mons llunyans i aquests fets insòlits tan habituals en la cultura popular dels nostres dies us portaran a territoris inesperats i a situacions que mai hauríeu pogut preveure’.

Diu l’antòleg: ‘Hi ha autores de totes les edats, però tenen en comú que escriuen dins allò que podem qualificar de literatura fantàstica i que fins ara són inèdites, per bé que algunes tenen textos llargs que aviat es publicaran. També hi ha qui ha publicat algun text en revistes o en antologies i un grapat faran el salt a la novel·la ben aviat. En sentirem parlar.’

Segons Ruiz Garzón, aquest és el gènere literari que més creix i on hi ha un canvi generacional més gran, perquè molts joves en consumeixen sense pensar-s’hi gaire. ‘En anglès hi ha moltes dones que fan literatura fantàstica i en castellà també n’hi ha antologies, però en català ens en feia falta una que fos el punt de partida per a un gènere que estic del tot convençut que agafarà volada.’

El responsable de l’antologia es remet a dades concretes: ‘Fa deu anys que faig classes a l’Ateneu i cada any tinc més alumnes que escriuen molt bé. Volen publicar i no saben on fer-ho. Per una altra banda, els editors volen trobar autores perquè aquest gènere gairebé sempre l’escriuen nois. Em diuen que si surt una bona autora la publicaran. Però a l’hora de la veritat no hi ha connexió i per això vaig pensar que calia fer aquest primer pas.’

I aquest primer pas podria ser molt més llarg , perquè Ruiz Garzón va posar-se en contacte amb les escriptores que coneixia i amb les que tenia a prop, és a dir, les recomanades directament per algú que ell coneixia. Amb això va aplegar un centenar de relats dels quals ha seleccionat aquests quinze. En el criteri d’elecció hi han pesat uns quants factors, però sobretot que hi hagués qualitat i varietat dins l’ample món del gènere fantàstic. A partir d’aquí va anar a veure els editors de Males Herbes i ara Extraordinàries ja és una realitat. És també una proposta per al futur. ‘Puc atrevir-me a dir –afegeix– que en pocs anys un terç de les autores hauran publicat novel·les i se’n parlarà.’

Curiosament, la novel·la de gènere fantàstic va ser cultivada extensament a la fi dels anys vint, abans de la guerra, precisament quan els narradors catalans es van treure la cotilla del noucentisme imposat per Eugeni d’Ors. I una part important d’aquestes obres les ha anades recuperant Males Herbes. Ricard Ruiz diu que en aquella època s’escrivia amb ‘molta més naturalitat que no pas ara. El gènere fantàstic, l’escriu tothom, la Rodoreda, la Capmany, Bertrana…: tothom en feia sense pensar-hi gaire, però aquestes obres han estat maltractades i invisibilitzades sense pietat i això ens obligaria a fer una reescriptura del cànon, una reescriptura molt necessària, perquè molts autors i autores de la tradició conrearen aquest gènere. Però d’això no se’n parla, hi ha prejudicis molt arrelats que saltaran cap al futur amb les noves veus i que obligaran a remirar el  passat.’

‘És molt poc realista pensar que l’única literatura és la realista’, diu Ruiz Garzón. Ell va pensar de seguida en Males Herbes per a editar l’antologia perquè han fet una aportació que canvia el panorama i perquè han defensat clarament el gènere amb diverses antologies. ‘Ara hem arribat a una maduresa important, del punt de vista creatiu i editorial, en què fins i tot les editorials no especialitzades es van obrint al gènere si tenen bons textos. Ha estat molt important la feina de la Societat Catalana de Ciència Ficció, el seminari de gèneres fantàstics de l’Associació d’Escriptors i la feina del Biblionauta. Són puntes d’un iceberg que acabarà emergint en algun moment. El canvi que molta gent encara no intueix és inevitable, perquè van creixent noves generacions sense prejudicis lectors.’

El llibre arriba en el centenari de Perucho, d’Isaac Asimov i de més autors d’aquesta literatura. ‘Esperem que hi pugui haver moltes reivindicacions en aquest sentit.’ De moment, les Extraordinàries se la juguen en un país on ho tenien tot en contra: ser dones, fer literatura de gènere, escriure relats breus i escriure en català. Tot es conjurava perquè no funcionés, però ara com ara les expectatives són molt altes i la curiositat també.

The post Quinze dones ‘Extraordinàries’ per a fer renéixer la literatura fantàstica en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Teoria del gall’ de Margarida Aritzeta

Ds, 22/02/2020 - 21:50

La mare de la inspectora Mina Fuster ha desaparegut. Després de setmanes sense contacte, quan la inspectora descobreix que fa dies que no és a casa pensa que es tracta d’un nou afront de la vella. Però tot sembla indicar que la desaparició no és voluntària. Entre baralles de galls, estafadors de baixa estofa i personatges estranys, la mare de la Mina cerca de recuperar un passat llunyà mentre la inspectora comença a valorar un present que fins ara no ha apreciat com cal. Potser el seu futur dependrà del retorn de la mare.

Margarida Aritzeta ha enfilat la quarta novel·la negra protagonitzada per la inspectora Mina Fuster, amb el títol Teoria del gall, que publica Llibres del Delicte i que arribarà a les llibreries la setmana entrant. Un n’oferim les primeres planes.

L’editor de Llibres del Delicte, Marc Moreno, explica:

«Que a la novel·la policíaca en català li calia un gran personatge amb recorregut i qualitat, com el Montalbano de Camillieri o el Harry Hole de Jo Nesbo, no era cap secret. Per això, quan a finals del 2013 Margarida Aritzeta, escriptora amb un bagatge literari enorme, Creu de Sant Jordi i degana de la Institució de les Lletres Catalanes, va crear el personatge de la inspectora Mina Fuster, en un relat curt del recull Elles també maten, molts vam veure en ella la gran esperança blanca.

A partir d’aquell relat, i protagonitzades per aquest personatge carismàtic, amb personalitat pròpia i que lluita per fugir dels estereotips del gènere, van sorgir tres novel·les: L’amant xinès (2014), Els fils de l’aranya (2017) i Rapsòdia per a un mort (2018).

Amb Teoria del gall, ara Margarida Aritzeta completa una tetralogia policial en què cada llibre és autoconclusiu i suposa una investigació independent de la resta, però en què ha estat capaç de teixir un univers ple de secundaris importants, que enriqueixen el món de la inspectora Mina Fuster.

Ara, Teoria del gall és molt més que una altra novel·la de la inspectora Mina Fuster, dona jove, amb empenta i una atrafegada vida personal que acostuma a interferir en la seva feina policial. Perquè Teoria del gall és la culminació d’un procés que Margarida Aritzeta va iniciar fa set anys per regalar a la literatura de gènere negre en català el personatge (potent i amb prou envergadura) que mereix. La demostració que a casa es fa novel·la policíaca de qualitat i els autors i autores del país tenen la capacitat de crear personatges que enganxen i marxen amb tu molt temps després de llegir l’última pàgina.»

The post Avançament editorial: ‘Teoria del gall’ de Margarida Aritzeta appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Una pastora entre la ficció i la vida real

Dc, 19/02/2020 - 21:50

Els publicistes cerquen els millors personatges per a fer arribar els missatges de les seves marques. Així va ser com els responsables de les campanyes de publicitat de l’aigua de Veri varen trobar l’Anna Plana, una noia nascuda a l’Empordà que ho havia deixat tot per fer de pastora a la Vall d’Àssua, a Llessuí (municipi de Sort). Hi havia arribat per fer les pràctiques de l’Escola de Pastors i s’hi va acabar quedant i formant una família. L’anunci va fer entrar l’Anna a les llars de tot el país i va descobrir un cas força excepcional: el d’algú jove que puja a muntanya a fer de pastor. En aquest moment, en què el despoblament de bona part del rerepaís és un dels principals problemes (a l’estat espanyol, l’ha tractat de manera excel·lent Sergio del Molino al llibre La España vacía, publicat per Taurus el 2016 i amb més de 150.000 exemplars venuts) i en què la manca de relleu generacional en els oficis del camp ha obligat a fer un crit d’alerta per part dels pagesos, el cas de l’Anna i el dels joves que tornen al camp és molt excepcional.

Han passat alguns anys d’aquella aparició catòdica i ara l’Anna Plana és la protagonista d’una altra història, en aquest cas en paper. La periodista Laura Gordó (la Pobla de Segur, 1980) acaba de publicar La noia de les ovelles pigallades a l’editorial Cossetània, on repassa de forma novel·lada la vida de la jove pastora.

Així, amb la lectura del llibre podem saber unes quantes coses més de l’Anna Plana: com s’ofegava a l’institut; com va començar a treballar sense haver obtingut el graduat i com ha fet de tot: treballar en un bar, de perruquera, en una floristeria… Sis anys a Menorca abans d’apuntar-se a l’escola de pastors amb la seva parella de llavors i el canvi definitiu, la instal·lació al Pallars.

No va ser fàcil, molta gent li deia que no duraria ni dos dies, però també va trobar aliats: altres pastors a qui agradava que hi hagués un relleu generacional i que l’Anna es pogués establir a muntanya. El punt d’inflexió va ser quan la seva parella, el noi de casa Perales, va aconseguir recuperar una acció de la muntanya que donava dret a pasturar als camps comunals i que va permetre a l’Anna de comptar amb els primers aliments estables per al seu ramat i fer-lo créixer fins als prop de cinc-cents caps de bestiar que té ara mateix.

Pel camí, va haver d’aprendre a assistir els parts complicats de les ovelles, a fer incisions amb la navalla de pastor per treure el verí de la picadura d’una serp i guarir una cama trencada. També suportar el fred, les mirades inquisitives dels seus veïns i parir i criar els seus fills.

Gordó recrea tot això en el llibre, amb un afegit molt especial: hi recupera l’oralitat del dialecte pallarès, un dels grans encerts del volum, perquè aporta més versemblança a la lectura. El text també ens explica una història d’una amistat, la de l’Anna, acabada d’arribar a la vall, i la d’en Safalla, el pastor que més l’ajuda amb les ovelles i que s’acaba convertint en una de les figures més essencials per a la nova vida de l’Anna, és qui li dóna els consells i els trucs per a tirar endavant amb els seus ramats. També hi ha altres mans que ajuden la pastora a complir els seus somnis: veïns que li deixen camps per a pasturar perquè la seva parella els ajuda sempre amb altres tasques; pastors que li van deixant i venent ovelles perquè pugui establir-se… I al final, també és un elogi a la seva tenacitat, perquè sembla que l’Anna ha trobat el seu lloc al món, malgrat que també hi ha hagut moments molt durs.

Evidentment, el llibre obre la porta a una de les entitats que més han treballat aquests darrers anys per al manteniment dels oficis artesanals del món rural: l’Escola de Pastors de Catalunya. De fet, Vanesa Freixa Riba, que en va ser la responsable entre el 2009 i el 2016, fa el pròleg del llibre i explica: ‘Una de les coses que diferencien enormement aquesta nova fornada és que trenquen amb qualsevol mena d’esclavitud associada a l’ofici. L’esclavitud entesa com una obligació que no les fa gaudir plenament del fet de ser pastores. L’Anna i la seva clarividència volien ser pastores gaudint, alhora, de la seva família. Ella sempre s’ha entossudit a conciliar tot allò que s’estimava. L’Anna és la cap del seu projecte; l’ajuda el seu company Josep, fan un equip perfecte i, des que pot, té un pastor o una pastora que són més braços i cames per a conduir el ramat. Formen un equip que els permet no carregar sols la feina de tenir cura de cinc-cents animals i, alhora, tenir les estones per a compartir temps i espai amb els seus fills. No tothom entén això i molts cops es jutja, considerant que aquestes hores que no són amb el ramat són massa festes i poca feina. Tot i que el coneixement i les pràctiques ancestrals tenen més que demostrada la seva força empírica, és també lògic pensar que en la seva història calen canvis que permetin no tan sols de mantenir aquest sector, sinó de revitalitzar-lo. El pastoralisme necessita aquesta renovació en les seves normes de joc i aprendre a deixar fer amb la confiança que els ramats aniran bé.’

L’Escola de Pastors

L’Escola de Pastors de Catalunya és un model d’èxit. Entre el 2009 i el 2017 va rebre 379 sol·licituds de gent interessada a fer-hi els estudis i, finalment, 154 van convertir-se en alumnes. 132 persones els van acabar i 108 es dediquen professionalment a les activitats agrícoles o ramaderes. Responsables del centre expliquen: ‘Amb l’escola es vol consolidar un nou model de pagesia que porta canvis molt importants en el desenvolupament rural del nostre país. Amb la incorporació de noves generacions, molts cops alienes a una tradició familiar, es pretén demostrar que la pagesia és un sector viable econòmicament per si mateix. Aquesta pagesia porta a terme, familiarment o col·lectivament, una activitat professional rendible i viable. Produeix en ecològic, en una finca de mida humana, una alimentació sana i de qualitat, sense comprometre els recursos naturals del demà, fent realitat la sobirania alimentària. Una pagesia que, repartida per tot el territori, participa amb els seus veïns en el desenvolupament d’un medi rural viu apreciat per tots.’

Aquest retorn al camp i al producte de quilòmetre zero i a una altra manera de consumir fa anys que es va imposant lentament. En ple debat sobre el futur de la pagesia, exemples com els de l’Anna Plana, o la viralització del fenomen Miquel Montoro, són una porta a l’esperança del rejoveniment del camp. En aquest marc de noves possibilitats per als joves també hi ha tingut un paper important la revifalla dels formatges artesans. En aquest sentit, cal destacar també el llibre que ha tret Cossetània de Ramon Roset i Morera, Formatgeries artesanes de Catalunya, una ruta per noranta-tres obradors que es dediquen a fer formatge de manera artesanal i una demostració que la vida al camp és possible si es reinventen les maneres de fer i, sobretot, les maneres de vendre els productes.

Adoptar una ovella

Sembla que l’Anna Plana, de tot això, en sap un niu, perquè una de les darreres iniciatives en què s’ha implicat és ‘Apadrina una ovella xisqueta‘, un projecte col·laboratiu entre els pastors de la vall d’Àssua, l’associació Obrador Xisqueta i la Guerrilla del Ganxet. El projecte va començar l’any passat i va aconseguir un centenar de padrins per a les ovelles de la raça xisqueta que van ajudar a pagar les despeses alimentàries i de veterinari d’aquests animals (es calcula que cada ovella té una despesa anual de 45 euros). Amb l’apadrinament s’ajuda a mantenir una ovella adulta i es dóna suport a l’obrador perquè continuï la tasca de divulgació d’aquesta raça mitjançant la producció tèxtil, els tallers per a fer conèixer la llana i les tècniques per a treballar-les. Una mostra clara de com aprofitar les noves tecnologies i els recursos a l’abast per a mantenir una activitat tradicional.

Ara, en un moment en què els pagesos són en peu de guerra reclamant que més gent jove torni al camp i que els paguin preus justos, l’Anna Plana ja ha trobat qui expliqui la seva història. Veurem si algú s’anima a imitar-la.

The post Una pastora entre la ficció i la vida real appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Gabriel Magalhães: ‘El català s’hauria de poder aprendre a qualsevol escola d’Espanya i Portugal’

Dm, 18/02/2020 - 21:50

Gabriel Magalhães és un home singular. Professor de literatura a la Universitat de la Beira Interior, a la ciutat de Covilhã, al peu de la Serra da Estrela, és conegut a casa nostra sobretot pels articles a la premsa i pels assaigs tant sobre la realitat portuguesa contemporània com sobre l’experiència de la lectura dels Evangelis. És, a més, un autèntic especialista en les relacions entre Catalunya i Portugal. Però ara ha publicat Restaurant Caníbal (Pagès Editors), una novel·la negra ben singular, que arrenca en un restaurant de Porto on és possible de degustar carn humana. Un canvi de registre inesperat, sobretot en veient la cara de bona persona del professor. Que la gent no s’espanti: Magalhães no es menja ningú; de fet, fa devers un any que s’ha fet vegetarià. Hi parlem quan tot just acaba la seva intervenció al festival BCNegra.

Us n’aneu de Barcelona consagrat com a autor de novel·la negra. Fins ara us coneixien com a articulista, assagista i fins i tot autor de llibres més vinculats amb la vostra experiència de lectura dels Evangelis…
―És interessant de sortir de Barcelona amb aquest heterònim d’autor de novel·la negra. Podria semblar que hi ha una contradicció entre aquells llibres –entre moltes cometes– sants i aquest llibre –també entre moltes cometes– pecador, però no és així. I també crec que Barcelona té una capacitat miraculosa en l’aspecte cultural, aquesta energia cultural de Barcelona és notable, és extraordinària.

Com se us va ocórrer la possibilitat que existís un restaurant caníbal a Porto, que és gairebé com comença la novel·la?
―No ho sé ben bé, són els llibres que ens elegeixen a nosaltres, no pas nosaltres que elegim els llibres que escrivim. De vegades hi ha motius molt personals, molt íntims, per a escriure una història. Tinc un cosí que m’estimo molt, que és com un germà, que treballava al sector de la restauració i em vaig imaginar que hauria pogut viure aquesta experiència.

El llibre té un cert component metaliterari: la protagonista escriu un relat que es converteix en realitat, i al relat hi ha aquest restaurant tenebrós.
―És veritat que el llibre remet a una altra obra meva, Planicie de Espelhos, on es diu que quan escrivim quelcom molt ben escrit, això pot ocórrer. Crec que també es poden escriure llibres per evitar que passin coses dolentes i la meva novel·la és un toc d’atenció per evitar que arribem a nivells absurds de menyspreu per les coses humanes. Avui hi ha una gran preocupació pels drets humans i alhora hi ha fets com l’enginyeria genètica o fenòmens d’aquesta mena que són un enorme perill per a la humanitat. Hem de conservar la idea de la bellesa i la dignitat d’allò que és humà.

Però entronqueu amb un dels grans temes i de les grans pors que ha tingut la humanitat en el curs del temps, que és la presència del caníbal, que en moltes cultures continua arrelat a molts rituals…
―Efectivament, el canibalisme té dimensions molt curioses. En certs contexts culturals es practica com una forma de dol, i menjar-se el mort és un homenatge que hom li fa. Vaig cercar prou documentació abans d’escriure el llibre i hi ha una mica de tot, hi ha aquest homenatge en el traspàs i també hi ha el canibalisme que intenta assimilar les virtuts del rival, és a dir, hi ha qui es menja el rival per assimilar-ne la força. Sempre hi ha una característica comuna en aquests exemples de canibalisme que és una visió d’allò que és humà completament distinta de la nostra. Enfront del canibalisme, hem de tenir una reacció immediata i visceral de refús, perquè si ho analitzem d’una manera complexa tot es torna difús i la raó i el pensament de vegades ens fan passar fronteres que són realment una mica macabres.

Així i tot, també hi ha escenes molt divertides, l’humor hi té una part important…
―És que el llibre no vol pas ser sangonós, al contrari: intenta de ser divertit i bàsicament ens ajuda a entendre bé com podem no involucrar-nos en l’horror del nostre temps. Crec que una de les alegries més grans que pot tenir l’ésser humà és morir-se i mentre es mor pensar que no ha estat còmplice dels grans crims del nostre temps. Perquè si et distreus, de sobte, ets en una trinxera disparant o ajudant en actes inconcebibles o participant en grans barbaritats de la humanitat.

Al llibre feu una crítica demolidora de la universitat. Us han llegit els vostres companys de professió? Heu tingut cap notícia de la recepció de l’obra?
―No sé si els meus col·legues l’han llegida o no, però a mi no me n’han arribat reaccions, ni negatives ni positives. Amb tot i això, ho atribueixo a la distància entre el món universitari i el món de la cultura. El món universitari té unes lògiques molt pròpies, molt administratives i burocràtiques i de vegades hi ha una distància important entre allò que és l’activitat cultural i la universitat. Quan et mous en tots dos terrenys és una mica estrany: en l’àmbit universitari et poden considerar sospitós perquè també escrius novel·les.

Però la universitat se la mereix, la crítica…
―Crec que la universitat ha de canviar coses del funcionament actual, perquè esmercem molt en el camp universitari i això no ens salva d’una crisi bastant profunda. La universitat ha d’anar una mica més enllà. Jo diria que bàsicament l’estratègia fonamental és reduir el pes del poder administratiu i burocràtic i augmentar el de la passió pel coneixement i per la innovació. El gran pecat de la universitat és la complicitat amb el poder. Si mirem la façana de la Universitat de Salamanca veurem que hi ha els Reis Catòlics; si anem a Coïmbra, a l’esplanada hi ha Joan III, que no és un dels nostres reis més simpàtics perquè va ser qui va introduir la Inquisició. Al saló d’actes de la universitat és on hi hagué l’aclamació del rei Joan I de la segona dinastia. De manera que aquesta connexió amb el poder de vegades dóna una dimensió un poc sinistra a la universitat. La universitat té una tradició molt bella i a la vegada hi ha un perill que la sotja. Però és meravellosa perquè podem ensenyar coses als joves, l’aventura del coneixement hi és present. Jo li estic molt agraït de poder-hi treballar i si la critico és perquè crec que podria ser molt millor.

Aquí corre una brama que diu: arribar a catedràtic i deixar de llegir…
―Sí, de vegades els catedràtics tenen tanta feina de gestió de la universitat que no poden llegir. És impressionant. Suposo que a les universitats del sud d’Europa aquest pes administratiu és superior que a les universitats anglosaxones.

Qui us conegui com a articulista a la premsa catalana o com a lector dels vostres assaigs pot arribar a pensar que hi ha pel cap baix dos Gabriels Magalhães diferents…
―El 2009, quan va sortir el meu primer llibre de ficció, que també era un poc atrevit, vaig pensar que passaria això, però després el lector entén que la persona és la mateixa i no hi posa cap mena d’objecció. Crec que el lector és un dels personatges més bondadosos que ens podem trobar en la societat contemporània, perquè està predisposat envers les paraules de l’altre. En un moment en què tothom vol dir les seves coses, fer comentaris propis i tenir una veu, que algú s’aboqui a rebre allò que dius demostra que és efectivament molt bona persona, i com que són bones persones entendran que aquest llibre és del mateix autor que escriu a la premsa o llibres d’assaig.

La vostra biografia és ben curiosa: naixement a Angola, emigració al País Basc, estades a diferents universitats a banda i banda de la frontera… On és casa vostra?
―En el fons sóc català.

Aquesta sí que és bona!
―M’explicaré. Vaig néixer a Angola en un moment en què hi emigraven les persones més pobres de Portugal, de la mateixa manera que hi havia una immigració molt forta des de la península cap a Barcelona. Néixer allà, segons els criteris de l’època –que no eren oficials però que hi eren– et transformava en un ésser un blanc de segona. Després vaig ser un immigrant al País Basc, fet que em transformà també en una altra cosa que a la societat portuguesa comporta un cert estigma, que és l’emigrant. I en aquest moment visc en una ciutat que m’agrada, una ciutat de províncies de l’interior, i a Portugal tot allò que no sigui Lisboa o Porto no té la mateixa categoria, de manera que he anat acumulant estigmes: el d’africà, el d’emigrant i el de provincià. I això vol dir quedar descol·locat, no ser d’enlloc.

Continuo sense veure-hi la relació amb Catalunya…
―Com que domino bé el castellà i el portuguès, he descobert que en el fons aquesta pàtria meva està desdibuixada i el lloc on veig més clarament aquesta pàtria desdibuixada és a Catalunya. Crec que per això una part de la societat catalana m’entén bé, fins i tot millor que la portuguesa, precisament perquè hi ha una identitat en la cultura catalana i el seu caràcter problemàtic, el fet de no ser una cosa massissa i nítida com ser espanyol, que origina una gran identificació entre allò que jo sóc i Catalunya i això fa que tingui un immens amor a aquest país, no sols per les relacions que han sorgit, sinó per aquesta complicitat: el català em comprèn i jo comprenc què és Catalunya. Això implica algun patiment, perquè les persones que tenen aquest perfil desdibuixat o les cultures que tenen aquest perfil tan fràgil sempre cerquen una identitat més forta. He après que aquesta porositat, aquestes fronteres obertes, et donen moltes possibilitats, tot i que també et deixen una mica sol. Jo crec que els catalans avui dia troben aquesta manca de reconeixement quan a parer meu es mereixen molta més acceptació internacional en molts aspectes. És una cultura magnífica i això també obre moltes possibilitats.

Heu defensat alguna vegada el projecte iberista. Creieu que hi ha relació entre els territoris o que n’hi pot haver? Perquè de vegades Portugal sembla quelcom molt llunyà de casa nostra estant…
―Viure a Portugal o ser portuguès és, efectivament, ser lluny. És com viure en un racó del món. Als EUA quan als clàssics del cinema volen dir que una cosa ve de la fi del món diuen que ve de Portugal. Algun poeta espanyol ha arribat a escriure que Portugal és el Macondo d’aquí a la vora. A la cultura espanyola hi ha dues menes d’actituds respecte de Portugal: una de majoritària, que ens menysté, i una altra que mostra una passió per Portugal i hem d’agrair molt a cada espanyol i a cada català d’aquesta tendència el seu amor entranyable pel meu país. En aquest aspecte, també hi ha similituds entre Catalunya i Portugal, en el sentit que crec que a Catalunya li falta aquest perfil ferm perquè la gent reconegui que això és Catalunya, que és aquí i que és a prop de nosaltres.

I pel que fa a les relacions entre territoris?
―S’ha de tenir molta prudència per a mantenir el respecte mutu i l’autonomia mútua i per a no ser instrumentalitzats. Hi ha gent que viu un iberisme de línia centralista espanyolista. Els agrada molt que parlis en castellà i de sobte t’involucren en la idea que tots som la mateixa cosa i que tots anem junts. I no és això. També hi ha qui et pot voler involucrar a la inversa, dient que Portugal és independent i que per tant el millor model clarament és la independència, i aquí ja treballaries per a una altra cosa. A mi m’interessa el diàleg i el respecte mutu, l’interès per la cultura de l’altre, sobretot en el camp idiomàtic.

De fet, cada vegada parleu més català i millor…
―El català s’hauria de poder aprendre a qualsevol escola espanyola i fins i tot portuguesa. Totes les escoles espanyoles haurien d’escollir una de les llengües de l’estat que no sigui el castellà. Això sens dubte canviaria moltes coses, perquè quan comences a parlar català es transforma completament la visió que tens d’aquesta cultura. Per això és important que els espanyols siguin catalans.

Què voleu dir?
―Que si el projecte espanyol té cap futur, haurà de passar per aquí: els espanyols hauran de ser catalans perquè els catalans ja són espanyols a bastament en aquests moments.

I el projecte ibèric?
―L’iberisme només té futur si es comença per un iberisme espanyol. És molt difícil que Portugal s’involucri en un projecte d’iberisme amb Espanya tal com està avui dia. Si en l’àmbit del que avui és Espanya sorgeix una cultura compartida, un sistema de diàlegs, un respecte efectivament profund, crec que amb el temps Portugal es podria interessar per una comunitat d’aquesta mena. L’iberisme, més que una proposta portuguesa, ha de ser una construcció espanyola en el sentit més generós i ampli, i no s’interpreta així. Si ningú pensa que els portuguesos entraran i canviaran les coses, em sap greu de dir que no, que els portuguesos no tenen aquest poder. És clar que podeu dir que tenim una actitud mandrosa i còmoda, però és que els portuguesos ho som, de mandrosos.

Un independentista un dia em va dir que de bon grat acceptaria el projecte ibèric si la capital era a Lisboa.
―Per què?

Pel gust de veure els ciutadans de Madrid essent ‘de províncies’…
―Madrid, al contrari que Barcelona i que Lisboa, és una no-ciutat. S’ha de tenir pietat per Madrid perquè allò és un desert on es varen instal·lar a partir del segle XVII i cada dia s’ho han de creure. No hi ha la mar ni un riu fantàstic, tot és escàs, el Manzanares és una caricatura de riu i l’única cosa que tenen és el cel. Hi ha hiperactivitat perquè la ciutat s’ha d’inventar cada dia i fa la sensació que si hi hagués un canvi cultural molt gran de sobte tothom se n’aniria i tornaria a ser un desert. Per això penso que s’ha de tenir compassió pels madrilenys. Madrid és un campament de nòmades i és una aventura febril que té un cert interès. Però seria un error que la capital fos a Lisboa i novament és una generositat catalana. Per què no, una no-capital, per què no distribuir els òrgans de sobirania per les diverses ciutats i que Barcelona en tingués d’importants? Crec que la ciutat on hi hauria d’haver el parlament, si hi hagués una federació d’aquesta mena, hauria de ser Barcelona, és el lloc del diàleg. I si tots els diputats haguessin de venir aquí seria molt saludable.

The post Gabriel Magalhães: ‘El català s’hauria de poder aprendre a qualsevol escola d’Espanya i Portugal’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines