Vilaweb Lletres

Víctor Nubla arriba atabalat a l’entrevista. Ve del Macba, d’una reunió d’aquestes que s’intueixen complicades i s’ha trobat el desgavell circulatori de Barcelona quan ha volgut agafar un taxi per tornar de cap al seu barri, Gràcia. Ens trobem al carrer de Milà i Fontanals, on viu aquest artista fonamental de la vida cultural catalana, però a la vegada un gran desconegut del gran públic. Fa més de quaranta anys que es dedica a la música –és el creador del projecte musical Macromasa– i ha escrit més d’una vintena de llibres en català i castellà. El darrer es diu Metal·lúrgia i l’ha publicat a l’editorial Males Herbes. És l’excusa per a poder fer-li aquesta entrevista. Pugem a casa seva i van succeint-se passadissos plens de llibres i discs. En una sala d’estar molt a la vora d’una terrassa, on fem l’entrevista, seiem al voltant d’una taula rodona petita. Beu cervesa negra Moritz i va caragolant cigarretes mentre parla amb els cabells descambuixats i deixant anar càrregues de profunditat, les d’aquell home que ha volgut ser lliure amb el seu art i que fa allò que li agrada. Víctor Nubla és un artista imprescindible, però per això mateix tantes vegades arraconat i ignot a casa nostra i a la vegada extraordinàriament reconegut al seu àmbit més enllà de les nostres fronteres. Com tantes coses d’aquest país.

―Macromasa va néixer el 1976 i continua ben viu, quan qualsevol grup de pop ja s’hauria dissolt i plegat vés a saber quantes vegades. Quin sentit té avui dia?
―Precisament per això, perquè no som un grup de pop. Macromasa ha sobreviscut perquè és un laboratori que genera coses que no són solament discs. Per exemple, Gràcia Territori Sonor neix de Macromasa o d’aquest laboratori d’idees i projectes. Ara que miro enrere veig que tinc seixanta-tres anys i que en tenia vint quan va començar el grup. Per tant durant quaranta-tres anys de la meva vida m’he dedicat a aquest projecte i això vol dir que són molts més els anys que he estat amb Macromasa que no els que he passat sense que existís i mai no m’ha passat pel cap deixar-ho per longevitat. Ens surten concerts, hem actuat a Brussel·les, al Sònar, tots els nostres discs són accessibles a la web, en tenim un de nou que es publicarà aquest 2020 recopilant els millors moments del grup i un altre d’inèdit per d’aquí a un any…

―A més a més, hem de tenir present la part performativa, perquè Macromasa és molt més que un grup de música. També comptau amb nous projectes?
―És cert, tenim tota la part performativa i teatral, amb Xavi Theros i amb Martí Sales, que s’han integrat per al nou projecte teatral que durarà quatre hores ininterrompudes, tenim tres guies publicades perquè els joves puguin entrar a l’univers de Macromasa i ara el projecte té més sentit que mai: he sortit de la zona psicològica de control i poder de la gent entre els quaranta i cinquanta anys i ara faig les coses que m’agraden, i si toques al millor grup del món hauries de ser boig per a deixar-ho estar.

―Sou com un home del Renaixement en un país equivocat?
―En aquest país, l’art va equivocat i el país va equivocat respecte dels projectes artístics que s’hi fan. Jo faig moltes coses perquè m’agraden, m’agrada escriure i fer música i fins i tot una mica fer gestió cultural.

―Però si fóssiu de qualsevol altre lloc, per exemple Bèlgica, les coses serien molt diferents…
―Això us deia, suposo que compareu amb Bèlgica per extensió, però fins i tot a França seríem molt més coneguts. Al concert de Brussel·les del maig passat hi havia molta gent, amb un respecte del públic al·lucinant; coneixien les peces, vivien la música, i molts eren gent molt jove.

―Ara que tothom s’omple la boca parlant de la transició i de la manera com s’hauria de revisar, caldria especificar que vós la passàreu fent música, com una manera de canviar les coses…
―Parlant amb un amic fa poc vàrem definir Macromasa com una cèl·lula d’intervenció artística i ell em va dir: ‘Cony, ja fa molt de temps que tots ens n’havíem adonat.’ Era el moment en què es varen fer moltes coses, com explica Aleix Salvans al seu llibre Gestió del caos. Era el moment en què neixen els segells independents i en què les cassets eren un llenguatge internacional d’intercanvi musical, igual que els fanzins. L’autogestió a la transició va obrir aquestes portes i nosaltres les vam transitar. Som la primera generació que viatja a l’estranger per motius estètics i no polítics i es crea una xarxa mundial de distribució de cassets que obre les finestres per mostrar què es feia. Nosaltres, si no haguéssim començat llavors, no hauríem començat mai. Ara de tot aquest underground amb dues generacions implicades en resta molt poca cosa i ens coneixen molt més fora d’aquí. Pensa que hi ha una història de la música experimental francesa en què Macromasa té una entrada, com a l’Enciclopèdia Basca de les Arts, però aquí res.

―Teniu una bibliografia important, variada i interessant, a més a més de bilingüe, però crec que sou un autor que ha estat molt poc llegit…
―Tot canvia a gran velocitat, però fins ara a casa nostra s’ha fet una escriptura de tendències més naturalistes i realistes, cap a un realisme i un historicisme que no pas a cap altra proposta. L’altre dia, amb en Ricard de Males Herbes dèiem que no hi ha cap editorial que publiqui humor, la qual cosa és xocant.

―Potser és que tots plegats vivim constantment en un gran escenari del ‘Polònia’…  
―Bé, això seria sàtira política, però l’humor, de la Bruguera de Mortadelo i Filemón, s’ha fet en castellà.

―Potser ha canviat alguna cosa amb les editorials independents, com Males Herbes…
―És cert, ara comencem a tenir bona literatura fantàstica i de ciència-ficció i la fa gent molt jove. Males Herbes és una editorial que hi opta i, per tant, en tindrem llibres i autors, però ha costat molt. Jo n’estic molt content, és el tercer llibre que publico amb ells i vaig ser el seu segon autor, estic molt a gust amb la casa i veient com va creixent, ara que ja han fet deu anys.

―Heu trobat l’editorial ideal per a vós, doncs?
―No he fet mai això d’anar a tocar a les portes de les editorials, perquè com a músic portava un màster a una discogràfica i a una altra i me n’he endut tants mocs que ara amb els llibres no vull tornar a tenir aquells terribles disgustos. Males Herbes, en realitat, varen ser ells que em varen obrir les portes i van veure què feia. Alguns dels textos han estat directament encàrrecs seus que van néixer a la revista i després es van convertir en llibres i Metal·lúrgia era un llibre que era molt per a Males Herbes.

―Què és Metal·lúrgia?
―És una faula, i és una faula sobre l’explotació laboral, però també sobre la diferència, és una novel·la sobre la relació entre dracs i humans i sobre els esforços que fan els dracs perquè els humans entenguin que fan un gran esforç per la convivència i per no menjar-se’ls i sobre el fet que els humans hi mostren molt poca atenció.

―Al llibre hi ha una fascinació pels dracs, però vivim en un país que clarament es decanta pels Sant Jordis…
―Per això és una faula, perquè els animals fan coses que farien les persones. Alguns lectors han dit que és un text amable i tendre, però jo crec que no, que és ple de personatges humans que són uns fills de puta curts de gambals i els dracs els perdonen la vida.

―És un llibre que destil·la mala llet. Us hi heu esbravat?
―M’hi he esbravat ben bé perquè tinc molta estima al text i m’agraden els dracs. La història va néixer quan jo era en una residència recuperant-me d’una intervenció i els bars que surten al llibre s’inspiren en els que hi havia al voltant de la residència. Van ser els editors de Males Herbes, que em venien a veure molt, que em van demanar un text molt breu per al Time Out i així va ser com varen néixer els dracs, però vaig veure que no podien quedar així, que jo volia escriure sobre les relacions d’una espècie intel·ligent amb una altra espècie intel·ligent.

―Sou un personatge fonamental de la cultura de la ciutat de Barcelona, però sobretot del barri de Gràcia, i fins i tot protagonitzeu, amb un nom poc dissimulat, una novel·la negra, Emulsió de ferro, de Sebastià Jovanni…
―Això va ser molt bonic. Quan Sebastià Jovanni escrivia Emulsió de ferro treballava amb mi i s’ho va guardar com un secret fins que al final em va enviar el text, el vaig llegir i vaig veure que el seu investigador, en Víctor Neige, era jo i em va fer molta il·lusió. Però una vegada Vázquez Montalbán em va dir: ‘Víctor Nubla, vostè té un bon nom per a protagonitzar una novel·la.’

―Com us definiríeu en relació amb el barri de Gràcia?
―Sóc un dels pocs indígenes que hi queden, però diria que sóc d’aquesta zona, del barri gitano, no de tot Gràcia.

―Els bars sí que hi han canviat radicalment…
―S’han hipsteritzat i de sobte han descobert que un turista jove pot pagar el doble per una mateixa cosa i per tant ara són el doble de cars. Per sort, hem d’agrair alguna cosa a la crisi, que és que es deixessin de traspassar les tavernetes i bars de tota la vida per fer locals de disseny i que se les quedessin els xinesos, que han estat els grans conservadors dels espais de tota la vida. Un bar gallec és igual que com ha estat sempre i s’ha salvat gràcies a la crisi i als xinesos i també al pla d’usos, que impedeix de fer més bars.

―Sou un dels músics que a les passades festes de la Mercè tocàreu en el comiat del Pascal Comelade dels escenaris. Un final d’etapa?
―No ho sé, fa dècades que toco amb en Pascal i em va fer molta il·lusió que em cridés per a aquest concert. Vaig entendre perfectament per què ho deixava, només has de veure què significa la producció d’un concert com el seu. Jo crec que en Pascal quan va dir que plegava volia dir que deixava les grans produccions. Macromasa també s’ha hagut d’anar convertint en un grup portàtil, i això que quan vam començar teníem dos bateristes, per exemple. Sigui com sigui, tocar en aquell concert va ser molt benparit.

―En la vostra vida professional heu fet la música de centenars de films, sèries, anuncis, espectacles de dansa… No els valorem gens, els músics que treballen per a l’audiovisual i en canvi, sense la seva feina seria insuportable de mirar res.
―Si miressis la mateixa escena sense la música veuries que és una merda. Jo he fet alguna conferència sobre això i alguns escriptors de la generació de l’Umberto Eco, els escriptors comunistes italians, han parlat de la música total per explicar la relació entre la música i el cinema. Sovint la música pot salvar una pel·lícula. He treballat amb tota mena de gent, la que creu que fer una pel·lícula o un espectacle de dansa és un treball conjunt i la que pensa que la música està al servei de. D’aquesta gent me n’atipo i deixo de treballar-hi.

―Teniu aquesta llarga trajectòria i en canvi qualsevol cantant de pela amb cinc té groopies…
―Sempre he estat un tipus amb idees radicals, però fa molt de temps que veig clar que hem de separar la cultura de l’art, són dues coses radicalment diferents. L’art si no és perillós és cultura. Aquesta idea que diuen que l’art és entreteniment no me la crec ni me l’he creguda mai, l’art i la música no és entreteniment, no és oci. La música i l’art han de fer pensar.

―Suposo que si us dic la paraula reggaeton us peguen els set mals.
―És la punyetera merda de patxanga de tota la vida, la patxanga no ens abandona mai.

―Tornem per un moment a la literatura, teniu la sensació de ser un tresor ocult de les nostres lletres?
―No ens enganyem, quan un escriu ho fa perquè el llegeixi la gent, independentment de quants siguin, has de ser igual de bo. Jo m’he dedicat tots aquests anys a aprendre a escriure i a fer-ho cada vegada millor. Jo venia de la poesia i del relat i ara sóc capaç de fer novel·les, que és una cosa que no em pensava que en fos capaç, perquè fer una novel·la és com fer una casa. Ara també faig teatre, però jo no estic gaire segur de com funciona tot això, jo faig música perquè m’agrada i escric ficció perquè m’agrada i la ciència-ficció encara més i vull fer-ho tan bé com sigui possible.

―Metal·lúrgia podrà agradar o no, però és un llibre molt original. Hi ha un cert cofoisme i un cert conformisme en la literatura catalana contemporània? 
―És molt curiós que l’art abstracte, la videoinstal·lació, la performança com a elements d’expressió artística han estat molt ben acceptats, però això no ha passat en la música ni, encara menys, en la literatura, la gent és molt noucentista encara.

The post Víctor Nubla: ‘En aquest país, l’art va equivocat’ appeared first on VilaWeb.

Aquesta setmana, l’editorial Males Herbes ha explicat per Twitter que ja fa deu anys que va començar a funcionar. Primer, com una revista especialitzada en contes de terror i ciència-ficció i, després, es van lligar la manta al cap i va néixer l’editorial.

Els fundadors de la revista, Ramon Mas i Pau Clemente, van ser els responsables del primer número, il·lustrat per Juan Sanz. A partir del segon, van obrir les col·laboracions i la bústia de recepció. En tres anys van editar deu números. Expliquen: ‘Érem més joves i arrauxats que avui, i sobretot teníem més temps lliure, de manera que organitzàvem concerts, festes, projeccions de curts i de llargs i tota mena de tinglados nocturns per alternar amb els nostres amics.’

El 2012, Ricard Planas es va afegir al projecte i van fundar l’editorial. El primer títol: Bressol de gat, de Kurt Vonnegut, traduït per Martí Sales.

Mireu el fil:

Vam començar amb un número il·lustrat per Juan Sanz i un grapat de contes escrits gairebé tots pels dos individus en qüestió i signats diversos pseudònims. Les col·laboracions i la bústia de recepcio arrencarien amb el segon número. pic.twitter.com/Zj6NzQ53Jx

— Males Herbes (@LesMalesHerbes) January 14, 2020

Érem més xoves i arrauxats que avui en dia, i sobretot teniem més temps lliure, de manera que organitzàvem concerts, festes, projeccions de curts i de llargs i tota mena de tinglados nocturns per alternar amb els nostres amics. pic.twitter.com/PcSYLzGcaV

— Males Herbes (@LesMalesHerbes) January 14, 2020

I entre una cosa i l'altra en Ricard Planas es va enfilar al vaixell i va néixer l'editorial Males Herbes que tots coneixeu i estimeu. pic.twitter.com/MFSpCsFjQs

— Males Herbes (@LesMalesHerbes) January 14, 2020

P.D. – en veritat vam començar a treballar-hi a finals del 2009, però el primer número de la revista es va començar a distribuir a principis de gener del 2010, o sigui que donem l'efemèride per bona :-)))

— Males Herbes (@LesMalesHerbes) January 14, 2020

Males Herbes comença l’any amb les Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans, que ha arribat a les llibreries aquesta setmana. Aquesta obra va ser el debut narratiu d’Esclasans, l’any 1928, publicat per Francesc Trabal a Edicions la Mirada. Expliquen els editors de Males Herbes: ‘És un recull de contes curts, poètics i tèrbols, que el seu autor atribuïa a un “excés de vida interior”. Amb una mirada transformadora, quasi al·lucinada, donen compte d’un univers personalíssim, ple de tragèdies quotidianes i de transfiguracions simbòliques. Aquesta reedició vol aprofundir en la visió de la literatura catalana apuntada al llibre Savis, bojos i difunts, on ja apareixien dos contes d’Agustí Esclasans.’

Agustí Esclasans (1895-1967) va ser poeta, narrador i traductor d’autors com Charles Baudelaire, William Blake i Robert Louis Stevenson. 

Després de la primera edició a la Mirada, el llibre es va publicar a les Ales Esteses (1929-1931), una col·lecció popular quinzenal que es venia als quioscs i que és considerada la precursora del llibre de butxaca en català. El disseny i el material de la coberta d’aquesta edició de Males Herbes són un facsímil en homenatge a aquella col·lecció llegendària. I podem afegir que als anys noranta, l’editor Carles Jordi Guardiola va recuperar a Edicions de la Magrana el nom de ‘Les ales esteses’ per a crear la col·lecció de narrativa més important del segell.

Us oferim el conte ‘La ratlla recta’ del llibre Històries de la carn i de la sang.

The post Males Herbes, una dècada i en forma appeared first on VilaWeb.

El mateix dia que ens deixava (esmaperduts, incrèduls, orfes) l’escriptora Isabel-Clara Simó, el mateix dia 13 de gener però vint anys abans, moria Enric Valor i Vives. Per recordar-lo, per celebrar-ne l’obra, i analitzar-la, i continuar-la escampant, diverses entitats cíviques i culturals han organitzat una jornada completa que se celebrarà a València el 18 de gener, dissabte.

La figura d’Enric Valor (Castalla, Alcoià, 1911 – València, 2000), intel·lectual respectat i estimat, té vessants i meandres i colors, i per això l’homenatge és també divers: la jornada començarà al cementeri de València mateix, amb una ofrena floral, i, tot seguit, a les 12.30, hi haurà l’acte acadèmic. A l’aula magna de la Universitat de València. Presidit per la rectora, Mavi Mestre. I amb les intervencions de Joan Borja, director de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant; Vicent Brotons, professor de la mateixa universitat; Josep Daniel Climent, investigador de la figura d’Enric Valor; Josep Vicent Escartí, escriptor i director de l’Institut de Filologia Valenciana; Rosa Serrano, de Tàndem, i Núria Sendra, de Bullent, editores de la seva obra; i Enric Valor i Hernàndez, fill de l’escriptor. Després del dinar a l’OctubreCCC (s’ha organitzat transport amb autobús des d’Elx, Petrer, Castalla i Alcoi, i bé cal també un àpat col·lectiu), Numen Teatre oferirà l’espectacle (i jocs valorians) Un habitatge per a l’eternitat.

L’homenatge és divers com diverses són també les entitats del Migjorn valencià que s’han unit per recordar Enric Valor ‘a la mateixa ciutat on va viure la major part de la seua vida i on realitzà tota la seua tasca literària, lingüística i cultura: València’: del Tempir a Acció Cultural del País Valencià, del Centre Cultural Castellut a la Cívica, la Coordinadora Alcoià i Comtat pel Valencià, l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, la Coordinadora per la Llengua de les Terres del Vinalopó, el Teix, Contarelles i Camins o les colles de dolçaines i tabals Estrela Roja i el Terròs.

Enric Valor, l’homenot del barret, pot ser popularment conegut per les rondalles que amb tanta dedicació va aplegar i ordenar i literaturitzar i difondre, perquè no es perdessin, perquè fóssim tots conscients de la riquesa patrimonial que representen, perquè continuéssim tenint històries per a contar als infants: pensar la mare dels peixos o Joan-ratot o el mig pollastre o l’albarder de Cocentaina és, de fet, pensar Enric Valor. Tant, que, per a molts, les nostres rondalles, les rondalles valencianes són, en realitat, ‘les rondalles de Valor’.

I qui diu les rondalles, diu els verbs: La flexió verbal va ordenar (i ordena) les conjugacions en les variants valencianes del català i continua exercint d’eina imprescindible per a estudiar o consultar. Enric Valor, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Carles Salvador, fou impulsor clau de la normativa de Pompeu Fabra al sud del país: d’entrada, al setmanari d’Alacant, satíric i republicà, El Tio Cuc, on va entrar de redactor l’any 1930; després col·laborant en la redacció del diccionari Alcover-Moll; i, sobretot, treballant en favor de la difusió de la normativització escrita del català en el temps de les negacions, les prohibicions i les persecucions que va implicar la dictadura franquista. Obres de Valor són, per exemple, Millorem el llenguatge (que continua en ús, a Tres i Quatre) i el Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, del 1973, i que el 1977 ja es va poder publicar en català.

La riquesa lingüística de l’escriptor de Castalla es va reflectir perfectament no tan sols a les rondalles que va compilar i que ens va reescriure (‘les rondalles de Valor’, sí, ja ho hem dit), sinó també a la seva obra narrativa: el cicle de Cassana, que inclou les novel·les Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó, en dóna fe. El va publicar a començament dels anys vuitanta i en aquell temps no es va considerar que estigués a la moda. Però ell mateix explicava el consell que li havia donat Joan Fuster: ‘No et preocupes tant ni de ser modern ni de fer coses estranyes. Sigues sincer amb tu mateix en narrar, i l’estètica o la tècnica que utilitzes serà actual, perquè tu ets un home d’ara.’ Al capdavall, tal com ha escrit el professor Vicent Salvador, la novel·lística valoriana és ‘un document social i moral de primer ordre, un homenatge a la geografia del país, una lliçó de llengua viva, l’aplicació del pensament il·lustrat més compromès, una contribució de pes a la memòria històrica dels valencians i una construcció ficcional sòlida que respon a la il·lusió tenaç, llargament mantinguda per un home que, de jovenet, ja somniava esdevenir novel·lista.’

The post Enric Valor a l’aula magna i pertot appeared first on VilaWeb.

Divendres i dissabte s’organitza a Tiana el festival Tiana Negra, que des de fa vuit anys explora el suspens, la intriga i el terror a la literatura catalana. El tret de sortida i la cloenda seran dos homenatges. El primer, a l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, que havia d’inaugurar el certamen i es va morir el proppassat dilluns. Se’n projectarà una entrevista i se li dedicarà una taula rodona amb lectura inclosa. El segon serà un ‘homenatge pirotècnic’ que el traductor Pau Vidal dedicarà a l’autor italià Andrea Camilleri, just uns mesos després de la seva mort.

També és any de novetats. El Tiana Negra estrena direcció: Anna Maria Villalonga serà l’encarregada de capitanejar els dos dies de certamen, agafant el relleu de Sebastià Bennasar, que, segons ella, ‘ha deixat el llistó molt alt’. Villalonga ha optat per un festival participatiu, amb un espectacle teatral a càrrec del Consell d’Infants de Tiana. Hi haurà presentacions de llibres i signatures, i hi passaran els principals noms de la literatura negra catalana, com Marc Pastor, Andreu Martín, Marc Moreno, Lluís Llort i Margarida Aritzeta, a qui es va homenatjar l’any passat.

Consulteu-ne el programa clicant ací.

Tiana Negra, el festival de novel·la negra en català, homenatjarà Margarida Aritzeta

The post El vuitè festival Tiana Negra, de novel·la negra catalana, homenatjarà Isabel-Clara Simó i Andrea Camilleri appeared first on VilaWeb.

A les deu de la nit del dimarts ens va deixar Josep Bonet, poeta, escassament conegut però immensament gran, un dels grans de la poesia catalana feta al País Valencià des de la represa de l’anomenada Generació dels setanta. Nascut a Almoines, La Safor, País Valencià, però Callosí de sentiment, ja que va va ser a Callosa d’en Sarrià on va créixer, vivia a Oliva des del 2003.

La seua poesia editada és poca, tenia com una mena d’aprensió a publicar i defugia veure els seus poemes impresos, i també la vida literària. Les seus poesies publicades es redueixen als dos poemes antologats a Carn fresca. Poesia valenciana jove, L’Estel, València, 1974; al sonet Mare de Déu, dins del llibre Per a Marc, dedicat al poeta Marc Granell; els poemes Matador, Va ser la Lluna i Tarot, apareguts a Gandia, capital literària. Textos actuals de La Safor-Valldigna, Lletra impresa, 2018; i l’unic i imprescindible poemari publicat, que du per títol Getsemaní, Edicions de la Guerra, 1987. Això és tot. I no obstant això, és un poeta d’obligada lectura.

Josep Bonet, juntament amb Joan Navarro i Salvador Jàfer conformen el trio de la benzina, tal com els va batejar Joan Fuster en un d’aquells pelegrinatges a cal mestre a Sueca. Aquest trio benziner protagonitzen, amb molts d’altres escriptors, l’embranzida literària en català al País Valencià dels anys setanta. S’emmirallen en l’Eliot de Els quatre quartets i de La terra gastada, beuen de Foix i de Brossa, admiren Gimferrer, i amb aquest bagatge eleven la poesia a unes cotes de perfecció i bellesa totalment noves a la nostra terra.

Joan Navarro afirma que, dels tres, el millor és Josep Bonet, que mastegava els poemes i els converteix en pura seducció. I Salvador Jàfer, al poema Els poetes, dins Els caçadors salvatges, ens diu que Josep Bonet somiava que Déu el posseïa, i no som nosaltres ningú per negar-ho perquè la poesia de Josep Bonet bé que ho corrobora.

Ara ens dol la mort del poeta, però sobretot ens ataranta que no veurem més l’amic, ni el somrís sempre a punt, ni la paraula pausada i tan sovint sàvia, ni l’acolliment, ni tot. Amic, amic, te n’has anat, però no temem l’enyor de tu, perquè tenim la paraula, la teua, els teus poemes que perduren. Bona singladura, xicot.

The post El poeta que somniava que Déu el posseïa appeared first on VilaWeb.

‘Vaig respirar fondo i vaig escoltar el vell clam del meu cor: soc, soc, soc’, diu Sylvia Plath (Boston 1932 – Londres 1963) a La campana de vidre. Escriptora única a l’hora d’expressar el paisatge intern amb imatges inèdites. Poeta, narradora, dona, mare i moltes altres coses. Perquè ella volia ser-ho tot.

Just abans de començar el 2020, es van publicar en català La campana de vidre (Periscopi), traduïda per Marta Pera Cucurell, l’única novel·la que va escriure durant tota la seva vida, i una mica abans, El colós –traduït per Núria Busquet Molist, que ha rebut el XVè premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia–, l’únic poemari que l’autora va veure publicat en vida. Dues edicions que, per aquesta excepcionalitat, són representatives en la trajectòria de l’escriptora nord-americana.

S’ha escrit molt sobre Plath, aquí i arreu. Montserrat Abelló, qui va traduir bona part de la seva obra al català, la definia com una dona ‘de vida rica, però turmentada, en una lluita constant contra els seus fantasmes: la figura del pare d’origen germànic, i la seva mort prematura, la guerra, la destrucció’. No és fàcil fugir de la fantasia al voltant d’una figura literària de la potència simbòlica de Plath i potser precisament per això, perquè ens ha arribat en forma de mite, volem incorporar-la a la nostra experiència lectora, i trobar-hi tot allò que ja ens han dit sobre ella. Descobrir de primera mà com anticipa la mort en l’escriptura i trobar tots els rastres de la seva vida –i del seu compromís polític com a dona– en cada fragment. Per això, potser no és sobrer que el crític literari D. Sam Abrams, al pròleg d’El colós, alerti de ‘la dèria biografista i l’obsessió feminista’ que sovint marca les persones que parlen sobre Plath. A mi m’ha estat impossible d’evitar-ho, perquè precisament aquestes dues lectures publicades en només tres anys de diferència, el poemari el 1960 i la novel·la el 1963, posen a prova i confirmen el vincle entre la Plath poeta i el seu alter ego a la novel·la, Esther Greenwood.

La campana de vidre, aquella en què Plath se sentia engabiada i que va publicar amb el pseudònim de Victoria Lucas, aporta estructura narrativa –una aspirant a escriptora que s’encamina al món literari i que a poc a poc es veu engolida fins a acabar ingressada en un psiquiàtric– a l’imaginari de la seva poesia. Atmosferes fredes, textures granítiques, la presència constant del blau –el color associat a la depressió–, les llengües i els cranis d’animals, les làpides. Una gelor humida que va trencant per dins. Ja en els poemes d’El colós, publicat quan tenia 27 anys, són recurrents els éssers que han estat esquarterats, que mostren una discontinuïtat sobtada, entre la bellesa i la descomposició, com si fossin dues cares de la mateixa moneda. ‘Ja mai més no podré tornar a ajuntar-te els trossos, encolar-te i deixar-te sencer. Brams d’ase, grunys de porc i riures obscens surten dels teus llavis immensos. És pitjor que un corral’, diu el primer vers del poema ‘El colós‘. Un fil obert que continua a La campana de vidre, sempre entre allò sublim i allò pestilent de budell. La presència de la mort a la novel·la es va fent cada vegada més explícita, com si fos una ombra com més va més allargada que confirma part del joc d’una ment, la de Plath, que potser precisament és en el trastorn on troba la lucidesa extrema. ‘Hi havia ombra als calaixos de les calaixeres, als armaris i a les maletes, i hi havia ombra sota les cases, sota els arbres i sota les pedres, i hi havia ombra al fons dels ulls i del somriure de la gent, i hi havia ombra, milles i milles i milles d’ombra, a la cara nocturna de la terra’, escriu. També en El colós apareix el blau de manera recurrent, per exemple, al poema ‘Un vaixell d’hivern‘: ‘Fins i tot les nostres ombres són blaves de fred.’ I ja el suïcidi de manera explícita al poema ‘Suïcidi a Egg Rock‘.

La mort del seu pare, quan tenia vuit anys, li marca la vida. De fet, és conegut el poema que va dedicar-li, escrit un any abans de morir. ‘Ja no em serveixes, no em serveixes més, sabata negra dins on he viscut com un peu trenta anys seguits, mísera i blanca, gosant a penes respirar o esternudar’. Un poema que acabava dient: ‘Papa, papa, malparit, ja en tinc prou.’ La seva mare, el seu únic punt de referència durant tota la vida, representa al mateix temps suport i aquesta desconnexió primigènia amb el seu entorn. Diu a La campana de vidre: ‘La meva mare no em servia de gaire. La meva mare havia donat classes de taquigrafia i de mecanografia per mantenir la família des que el pare havia mort, però en el fons ho detestava, i detestava el pare per haver-se mort deixant-nos sense diners.’ Possiblement, aquesta mare encarnava la seva principal autoritat, després de si mateixa. ‘Una filla en un manicomi! Jo li havia fet allò’, diu Esther Greenwood cap al final de la novel·la.

La vida de Sylvia Plath sembla una contínua tensió entre allò que és i allò que voldria ser. Una recerca infructuosa de l’ideal –d’escriptora, de dona, de mare– que podem anar resseguint a través de l’evolució de la jove aspirant a escriptora Esther Greenwood. ‘En teoria, m’ho hauria d’estar passant la mar de bé. En teoria, hauria de ser l’enveja de milers d’altres universitàries com jo de tot Amèrica que no desitjaven res més que caminar amb pas lleuger amb aquelles sabates de xarol del trenta-vuit que m’havia comprat a Bloomingdale’s durant l’hora per dinar, amb un cinturó de xarol negre i un bolset de xarol negre de conjunt.’ La vida somniada a Nova York, també autobiogràfica, revela imatges de festes sumptuoses que contenen alguna mena de verí tòxic a dins, com l’episodi de l’alvocat amb la salsa de cranc amb maionesa, una aparent delícia que porta implícit el vòmit. Una altra vegada, les dues cares de la moneda.

Era crítica amb tot allò que escrivia. De fet, algunes vegades va renegar del que havia escrit, com en una entrevista a la BBC en què va dir que el poemari El colós l’avorria. També entre els crítics El colós ha estat qualificat de poemari d’aprenentatge, sobretot després de la publicació del poemari Ariel, que retrata de manera més crua la desesperació de la poeta. Aquesta mateixa exigència la va portar a ser una alumna brillant que va estudiar sempre amb beques. L’obsessió per escriure una novel·la i convertir-se, d’aquesta manera, en una escriptora total, tal com diu Pessarrodona a l’epíleg de la novel·la editada per Periscopi, va ser una exigència més de les que va poder complir.

La seva relació amb l’escriptor Ted Hughes, a qui va conèixer a Cambridge i amb qui es va casar quatre mesos després, la confronta també amb l’ideal de dona. Un ideal que ja es deixa entreveure en alguns episodis de La campana de vidre, en què la protagonista mostra el deure social del casament al mateix temps que renega de tots els homes que van apareixent a la seva vida. És en els últims anys de la seva vida, ja casada i mare de dues criatures, quan es fa més explícit el seu posicionament polític en tot allò que escriu. ‘Una de les meves majors desgràcies ha estat haver nascut dona’, diu al seu diari. Representant de l’anomenada literatura confessional, Plath va ser prolífica també amb les cartes, que van estar amagades durant molt temps. Hughes en va eliminar una bona part després de la seva mort adduint que farien un mal irreparable als seus fills, però és on, en realitat, es revelen els maltractaments que va patir per part del seu marit.

Trobem la Plath més compromesa a ‘Tres dones‘, el poema a tres veus que recità a la BBC el 1962. Tres maneres de viure la maternitat, però també un poema que reivindica la dona, el pacifisme i el respecte pel medi i la natura. Parlant del planeta terra, però també fent aquesta identificació de la terra amb el cos d’una dona, diu: ‘Els homes l’han batejat miserablement, però ella se’ls menjarà a tots.’

Un 11 de febrer de 1963, Plath, que havia vist com el seu marit la deixava per una altra poeta, va decidir de posar fi a la seva vida, en un hivern fred i blau igual que els que descrivia en els versos. Com si la vida de l’artista no pogués escapar de la seva pròpia estètica. Potser la cosa que a hores d’ara ja sap tothom i s’ha convertit en una anècdota fatal de la seva vida (o de la seva mort) és la manera com va decidir suïcidar-se. Una mort aparentment neta i indolora, com diria ella, transparent com un esperit.

The post Sylvia Plath, l’escriptora blava, en català appeared first on VilaWeb.

Escapisme, la nova novel·la de Marc Moreno després de Temps de rates, que va guanyar el premi Crims de tinta 2017, arribarà demà a les llibreries. La publica Més Llibres, que comença una etapa nova amb Jordi Martín Llorent al capdavant. Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista, escriptor i editor del segell Llibres del Delicte. També impulsa el festival Vilassar Noir de literatura i cinema negre, gènere del qual ha publicat mitja dotzena de novel·les.

Jordi Martín Lloret, el nou editor de Més Llibres, escriu per als lectors de VilaWeb sobre la novel·la i l’autor: «Marc Moreno s’ha anat bastint una carrera literària ben sòlida i honesta des de la vora més externa del gènere negre. Els personatges de les seves novel·les no són titelles plans al servei d’una trama més o menys ben estructurada, sinó que tenen l’ànima ben roent i tridimensional. A Escapisme, l’escriptor compon un mosaic tarantinià de fracassos, la història sotragada d’un antiheroi de l’extraradi de Barcelona que ha fet de l’escapisme el seu estil de vida, de supervivència. La Verneda de Moreno és un escenari tan fidel a la realitat que el lector pot sospitar que més d’un episodi ha estat pouat directament de la crònica col·lectiva, la no oficial, del barri barceloní. Els personatges d’Escapisme no encaixen ni tan sols entre ells: són peces defectuoses d’un trencaclosques condemnat als marges.»

Escapisme es presentarà al festival Tiana Negra, els dies 17 i 18 de gener a la localitat del Maresme. Precisament la nova directora, Anna Maria Villalonga, que en substitueix el fundador i ideòleg, Sebastià Bennasar, ha dit d’Escapisme a les xarxes: ‘Una crook story descarnada i realista, amb personatges desnonats per la vida, que no et deixarà indiferent. El seu inesperat final, tampoc.’

La sinopsi apunta: «Quan la mare de l’Aitor cau del balcó d’una de les cases que neteja, ell creu que tot el seu món s’ensorra. La realitat el colpeja amb insistència una vegada i una altra, i ara que les coses es compliquen, no troba ningú al seu costat. Un entorn ofegant ple de personatges delirants només fa que empitjorar-ho tot. La mare, mentrestant, potser ja és història, però ell es nega a trepitjar l’hospital i descobrir-ho.»

Llegiu un fragment d’Escapisme.

The post Avançament editorial: ‘Escapisme’, de Marc Moreno appeared first on VilaWeb.

Ara fa quaranta anys un prestigiós professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya divulgava al món un llibre que ha estat un paradigma en la literatura contemporània: El nom de la rosa. Es tractava d’Umberto Eco (1932-2016), que des del 1971 hi exercia com a catedràtic de la matèria. Llavors la ciutat era en plena efervescència. Feia dos anys que els comunistes en tenien la batllia –el 1977 els estudiants havien protagonitzat molts moviments de protesta– i les classes d’Eco s’omplien d’estudiants interessats per la seva assignatura i també de molts que simplement volien assistir a unes classes on entre més es parlava de còmic, música pop, novel·la policíaca i edat mitjana. Però és clar, res no feia pensar que el llibre d’aquell professor es convertiria en un long-seller que ja ha venut cinquanta milions d’exemplars arreu del món.

De fet, els editors de Bompiani confiaven en la popularitat d’Eco entre els seus estudiants i en el seu prestigi acadèmic, i pensaven que en vendrien uns cinc-mil exemplars amb el pas del temps, una xifra que ja els hauria fet feliços. Però de sobte el llibre es va popularitzar enormement –encara avui dia ningú no en sap explicar ben bé les causes– i de sobte un text que era destinat a una classe mitjana i més o menys formada, amb un cert gust per la història de l’edat mitjana, s’havia convertit en un text extraordinàriament popular, com palesa el fet que fos el llibre més llegit entre el col·lectiu de caixers de supermercats anglesos l’any 1983, quan es va traduir a l’anglès, segons un reportatge de la London Review of books. És clar que llavors ja era avalat per alguns dels premis més importants de França, com el Médicis, i ja es començava a parlar de la possibilitat que se’n fes una versió fílmica.

Però què era en realitat aquella novel·la? N’era una de policíaca o de negra, com suggeria la trama d’assassinats a l’abadia del nord d’Itàlia on s’encaminen el frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu ajudant Adso de Melk per assistir a un concili entre els delegats papals i els representants de l’emperador Ludovic IV de Baviera per discutir sobre l’heretgia d’una nova branca de l’orde franciscà? O era una novel·la històrica de caràcter religiós amb una forta influència de la passió de l’autor per l’art romànic? Es podia considerar una novel·la filosòfica, era una mescla de tot plegat o un producte de superposicions de la cultura pop, com va apuntar algun crític?

Doncs hi ha una mica de tot això i moltes coses més i possiblement deu ser la mescla de tot plegat què ha fascinat milions de lectors al llarg d’aquests quaranta anys. Sobre el joc amb la novel·la negra, no n’hi ha dubtes. Hi ha un misteri i una investigació al voltant de què passa a la biblioteca de l’abadia. Però a més, Guillem es diu ‘de Baskerville’, igual que el gos dels Baskerville, el primer dels casos del popular detectiu Sherlock Holmes. Per tant, Eco fa una picada d’ullet als coneixedors de la tradició a l’hora de batejar el seu protagonista. I de la filosofia també, perquè el pensament medieval hi és ben present: destaca l’homenatge explícit a Guillem d’Ockham, que va introduir el raonament lògic al pensament de l’època. I és clar que El nom de la rosa és una novel·la històrica amb passió per l’art, com és palès al llarg de tot el text, però a la vegada conté prou elements interessants i més homenatges, com el fet que el bibliotecari que custodia els llibres de l’abadia sigui cec i es digui Jorge de Burgos. Aquesta vegada s’al·ludeix a Jorge Luis Borges, l’autor argentí que també va acabar cec i que havia estat director de la biblioteca nacional del seu país. I potser hi ha una evidència menys clara, però molt més pròxima per als estudiants que omplien les classes del professor: la novel·la comença amb la frase ‘Era un matí gris de la darreria de novembre’, precisament l’única frase pronunciada pel gos Snoopy del seu projecte de novel·la que mai no acaba d’arrencar.

Umberto Eco va ser encara molt més atrevit i va anar una passa més enllà. I és que el llibre cita fragments del volum segon de la Poètica d’Aristòtil (l’autor més esmentat). I no passaria res si no fos perquè aquest segon volum del llibre aristotèlic s’ha perdut i, per tant, tots són una pura invenció d’Eco, que és capaç de posar-se al nivell del savi grec.

Però no tenim cap mena de dubte que El nom de la rosa és també un gran tractat sobre l’edat mitjana. Destaca que hi hagi referències explícites a texts catalans de l’època, i en dos moments molt especials de la novel·la. El primer és quan el jove novici Adso de Melk manté relacions sexuals per primera vegada. Quan ha de narrar la trobada amb la noia, fa referència a alguns versos del Cançoneret de Ripoll. Aquesta obra, coneguda també per Cançoner eròtic de Ripoll o Carmina Rivipullensia (el nom en llatí), són vint poemes eròtics trobats al monestir de Ripoll que daten del darrer terç del segle XII. Són escrits en llatí i són el recull més important de temàtica eròtica de Catalunya en aquesta llengua. Va ser el bibliotecari Pròsper de Bofarull qui va catalogar i relligar els volums del fons literari de Ripoll quan el 1820 es va incorporar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i gràcies a ell es va salvar el text, perquè el volum va acabar a Barcelona i no va tornar a Ripoll, on es va cremar l’arxiu amb la desamortització del 1835. Va ser anys més tard quan Lluís Nicolau d’Olwer va descobrir els poemes i els va publicar l’any 1923. La temàtica és en relació amb la dels goliards, és a dir: vi, joc i dones; i especialment amb la manifestació més coneguda d’aquest gènere, el Carmina Burana.

Per tant, Umberto Eco coneixia els poemes del Cançoner de Ripoll (per cert, posteriorment Vicent Andrés Estellés també va escriure un volum d’obra pròpia anomenat Cançoneret de Ripoll), però en canvi és altament improbable que els hagués pogut conèixer el seu personatge Adso de Melk, i més si van acabar ocults dins un altre còdex durant gairebé vuit-cents anys.

El segon moment en què la cultura catalana és esmentada al long-seller és quan el jove Adso, turmentat pels seus mals d’amors, cerca una solució a la cèlebre biblioteca de l’abadia. I hi consulta els tractats mèdics d’Arnau de Vilanova, especialment el seu guarniment del mal d’amor. Segons que explica Gemma Pellissa Prades al bloc de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals: «A l’edat mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada (…) aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que ‘si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort’ (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77).» Vet aquí doncs, que un dels llibres més llegits arreu del món fa referències ben explícites a dos dels cims de la cultura catalana medieval.

Una pregunta obligada que ens hem de fer és: i què va passar després d’aquest gran èxit d’Eco? Com va afectar aquest llibre la resta de la seva producció literària? Doncs aquí sembla haver-se produït una espècie de maledicció, perquè l’èxit d’El nom de la rosa i de l’adaptació fílmica –a Umberto Eco no li va agradar gens, fins al punt que mai més no ha venut els drets de cap altre llibre– ha ocultat en bona part els altres de l’autor, que s’han venut bé, però no han arribat mai a aquestes xifres de vendes. Això sí, el seu prestigi com a intel·lectual ha augmentat extraordinàriament en aquests quaranta anys i va arribar a ser doctor honoris causa en trenta-vuit universitats, entre les quals la Pompeu Fabra. I una curiositat afegida: Eco hi va manifestar una altra de les seves grans passions, ser expert ni més ni manco que en James Bond, l’agent de sa majestat amb llicència per a matar.

The post ‘El nom de la rosa’, quaranta anys d’un llibre que ho va revolucionar tot appeared first on VilaWeb.

El jurat del premi memorial Agustí Vehí del Tiana 2020, del certament Tiana Negra, ha declarat desert el guardó d’enguany tot i presentar-se vint-i-tres obres originals.

‘No hem trobat cap que s’ho mereixi’, ha destacat el jurat en un comunicat, on assenyala que les obres presentades no reuneix les expectatives requerides pel premi, cauen en el costumisme i no aguanten la tensió narrativa que requereix un thriller.

Els membres del jurat han considerat que la millor manera de prestigiar el festival, al gènere i al mateix Agustí Vehí en aquesta ocasió ‘és declarar-lo desert’, decisió que ha estat unànime.

The post El premi memorial Agustí Vehí del Tiana Negra queda desert per primera vegada appeared first on VilaWeb.

Ahir es van presentar a Barcelona les obres guanyadores dels premis literaris Ciutat de Gandia 2019, que publica Edicions 62. El LVII premi de poesia Ausiàs March, Les beceroles successives, de Ramon Boixeda, i el XLI premi Joanot Martorell de narrativa, El tango de Dien Bien Phu, de David Castillo. El nom dels guanyadors es van fer saber el mes de novembre, en un acte literari a Gandia, ciutat literària per excel·lència i bressol de les lletres catalanes, tal com va assenyalar ahir la jove batllessa, Diana Morant, que va obrir l’acte de Barcelona. Va destacar el vincle que signifiquen aquests premis entre el País Valencià i el Principat.

L’escriptor i periodista cultural David Castillo (Barcelona, 1961), home que coneix bé aquests premis perquè durant anys va formar part del jurat, es presentà a l’acte amb un volum ben gruixut d’informació fotocopiada referida a la guerra de 1936-39. Va explicar que tenia catorze volums com aquell, procedents de l’arxiu d’Alcalà d’Henares, i setze més del de Salamanca, que contenen informació que explica com van viure el conflicte bèl·lic molts soldats, històries reals i anònimes, detalls de la guerra viscuda de dins estant: ‘Un material verge’, va dir Castillo, prou allunyat dels relats dels historiadors marxistes.

David Castillo s’ha passat deu anys documentant-se, perquè sobretot El tango de Dien Bien Phu és un treball de documentació, que s’hauria pogut convertir en una novel·la de dues mil planes, a l’estil de Guerra i pau de Tolstoi. Però la voluntat de publicar-ho va fer que en reduís l’extensió i es presentés al premi.

El tango de Dien Bien Phu és una història sobre alguns soldats llibertaris que lluitaren a la columna de Durruti durant la guerra i que van anar encadenant esdeveniments bèl·lics i de camps de concentració. Comença amb la fugida a l’exili dels supervivents de la columna Durruti i l’internament al camp d’Argelers. Després veiem com alguns van lluitar a la Segona Guerra Mundial i van participar en l’entrada a París i en la batalla d’Estrasburg. Fins i tot en trobem alguns al Vietnam, a la batalla de Dien Bien Phu, el 1954. Quinze anys de calamitats narrades amb esperit constructiu, segons Castillo, i sense voluntat de revenja, fidel a la documentació d’aquest trencaclosques.

Castillo sempre havia dit que no escriuria mai cap novel·la sobre la guerra de 1936-1939, però recuperar la figura del seu avi i de la generació de llibertaris que van lluitar a la columna de Durruti el va fer decidir. I el desencadenant, la recerca de la lletra original de ‘El tango d’Argelers’, que era una adaptació del tango ‘Esta noche me emborracho’ de Carlos Gardel. La recerca de ‘El tango d’Argelers’ la fa un personatge ja conegut dels lectors de les novel·les de David Castillo, Dani Cajal, protagonista de les novel·les anteriors: El cel de l’infern (premi Crexells, 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi, 2001). A més de Dani Cajal, hi apareix el seu avi, el corpulent Panteó Ribot i el fantasmagòric Menero.

Castillo diu que la derrota dels llibertaris a la guerra només va ser una derrota militar, que la derrota de veritat seria la pèrdua de les idees. Però les idees llibertàries no han cessat d’avançar i es troben en els joves, en detriment de les idees reaccionàries.

L’altre títol que es va presentar ahir és el premi de poesia Ausiàs March, Les beceroles successives, de Ramon Boixeda. L’autor (Sant Julià de Vilatorta, 1981) ja tenia dos llibres de poemes publicats, La pell fina (premi Josep Maria López-Picó 2013) i El sedàs (2015). Segons que va explicar l’editor Jordi Cornudella, aquests llibres ja tracen un itinerari clar. Boixeda, afegí, és un poeta amb un accent característic, recognoscible.

De Les beceroles successives, Cornudella en va destacar que no era un conjunt de poemes sinó que singularment era un llibre, per la manera que té de construir-se, a mesura que l’anem llegint. Els poemes estiren fils que porten de l’un a l’altre. El títol gira entorn de la idea que gairebé tot sempre ens ve de nou, que tot és en certa manera un aprenentatge. Cornudella acabà destacant que són uns poemes fàcils de copsar, alhora plens de ressons d’uns altres llibres, una obra que entronca amb la tradició. ‘És una poesia eficaç, directa, immediata i, alhora, sàvia, com passa amb els poetes de debò.’

Ramon Boixeda es defineix com un iconoclasta i una persona que ha tocat moltes tecles tot i ser jove, tant pel que fa als estudis (arquitecte tècnic, literatura comparada, filosofia i cultura moderna), com per les lectures, d’influència molt diversa.

The post Els llibertaris de la guerra de 1936-1939 que van acabar al Vietnam appeared first on VilaWeb.

L’editora Eva Congil és la nova directora general d’Anagrama segons ha fet públic avui el segell de Jorge Herralde i Carlo Feltrinelli. Congil començarà a exercir el càrrec el 13 de gener en substitució de qui ha estat responsable de l’editorial d’ençà del setembre de 2018, Román de Vicente. Al seu costat, es mantindrà la directora editorial Sílvia Sesé.

Congil és llicenciada en filosofia, ha estat vinculada a Edicions Salamandra d’ençà de l’any 2002 i d’ençà del 2006 exercia com a directora executiva de la distribuïdora a l’estat espanyol d’Anaquel Libros. Anagrama, que va celebrar el seu cinquanta aniversari l’any passat, es proposa ‘explorar nous projectes’ amb Congil, així com ‘consolidar la seva vocació de segell de referència entre lectors, escriptors i llibreters’ de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.

The post Eva Congil, nova directora general d’Anagrama appeared first on VilaWeb.

Els premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura han reconegut la trajectòria de l’escriptor Joan Pla i el treball a favor de la cultura de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA). Els guardons distingeixen aquelles persones, institucions o iniciatives que, ‘gràcies al seu impuls vital, representen els valors i els objectius que promou l’entitat, com per exemple la promoció de la lectura i la difusió del valencià’, recorda l’entitat en un comunicat.

Nascut a Artana i docent de professió, Joan Pla ha publicat més de seixanta novel·les, entre les quals destaca ‘Mor una vida, es trenca un amor’, un dels clàssics per excel·lència de la literatura valenciana. Editat el 1981, ha venut més de dos-cents mil exemplars. Les seves obres han rebut diversos premis literaris, com l’Enric Valor de Novel·la, el Bancaixa de Narrativa Juvenil o el Vicent Silvestre de Narrativa Infantil.

En la modalitat col·lectiva, el guardó ha recaigut aquest any en l’IECMA. Amb més de sis-cents socis i trenta-cinc anys al servei de la cultura, s’ha convertit en una de les entitats culturals més prestigioses i antigues de la Marina Alta. Va néixer el 1985 com un espai de trobada on trobar tota mena de treballs o d’informació cultural sobre la comarca.

Durant el lliurament dels premis, que se celebrarà el 7 de febrer durant un sopar literari en el saló Segle XXI de l’Alcúdia, es retrà homenatge al contacontes Llorenç Giménez, mort el 2019. Va ser ‘un dels impulsors de la renovació pedagògica a l’escola valenciana i un dels màxims exponents de la narració oral valenciana’, recalquen des de la fundació.

A la gala està prevista l’assistència de representants del món polític, cultural i de l’ensenyament, així com familiars i amics, que acompanyaran els guardonats aquesta nit tan especial. Amb l’objectiu commemorar al mestre de la rondalla, la gala serà presentada pels contacontes Anna Ballester i Carles Cano.

The post L’escriptor Joan Pla i l’IECMA, guardonats amb els premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2020 appeared first on VilaWeb.

L’Audiència de Barcelona ha deixat vist per a sentència el judici contra l’ex-agent literària de l’escriptor Jaume Cabré, acusada d’haver-se quedat uns 87.000 euros corresponents als seus drets d’autor per la venda de llibres a França. L’ex-agent s’enfronta a una petició de pena de quatre anys de presó per apropiació indeguda. A més, encara ha de retornar uns 37.000 euros a l’autor. L’acusada ha reconegut que el 2014 es va quedar els diners per dificultats econòmiques de la seva agència literària, i l’escriptor ha dit que mai hauria pensat que el podrien ‘estafar’ amb el cobrament dels drets d’autor.

Tant l’acusada com l’autor han explicat que habitualment els drets d’autor els cobrava l’agent per part de les editorials cap al maig o juny de l’any següent. Aleshores, ella es quedava un 10% de comissió i transferia la resta a l’escriptor. L’acusada era formalment la representant de Cabré des del 2010, quan va crear la seva pròpia agència, per la insistència del seu representat. De fet, ja feia la mateixa feina amb Cabré des d’anys abans com a empleada de l’editorial Planeta. Però el 2010 va crear una agència pròpia per ‘acompanyar’ de més a prop els autors, sobretot en l’expansió de les seves obres per Europa. Però l’acusada ha reconegut que hauria d’haver ‘minimitzat’ aquestes despeses d’acompanyament.

El fet de cobrar tard per part de les editorials provocava tensions de tresoreria, i en el cas de l’agència de l’acusada, el 80% dels ingressos procedien de les obres de Cabré. Això va fer que el 2014 decidís no pagar a l’autor quatre factures procedents dels drets de les obres de Cabré a França: una de 2.000 euros, una de 2.300, una de 80.856 i una de 835 euros.

Quan a l’estiu Cabré va reclamar els diners, la dona li responia que l’editorial francesa encara no havia pagat. L’acusada ha dit que no volia ‘preocupar’ a Cabré perquè pensava que solucionaria els problemes. L’escriptor va confiar en la seva agent i no va voler contactar directament amb la companyia francesa, però a finals d’aquell any va insistir amb l’acusada, i aquesta li va reconèixer que els diners els havia utilitzat per pagar despeses de l’agència.

Aleshores van pactar que durant els següents mesos l’agent seguiria treballant per a ell però a més li retornaria els diners. Li havia de fer tres pagaments. N’hi va fer dos, fins a 25.000 euros, i un tercer de 5.000, però no va poder pagar més perquè tenia problemes econòmics importants que la van obligar, fins i tot, a abandonar casa seva. Va ser aleshores quan Cabré va interposar una querella. Des d’aleshores, la dona, que treballa per una altra empresa, té el sou embargat parcialment i li paga mensualment uns 260 euros. De moment ha pagat 18.000 euros més, i per això el deute actual és d’uns 37.000 euros.

The post L’ex-agent de Jaume Cabré admet haver-se quedat 87.000 euros en drets d’autor appeared first on VilaWeb.

J.V. Foix, nascut a Sarrià quan encara era un poble, el 28 de gener de 1893, i mort el 29 de gener de 1987 també a Sarrià, quan ja feia temps que era un barri de Barcelona, va ser un dels poetes determinants de la literatura catalana d’avantguarda del segle XX. També va escriure prosa i va col·laborar en diferents capçaleres com ara La Publicitat, La Revista, L’amic de les arts… D’ell són els poemaris Sol i de dol, Les irreals omegues, Onze Nadals i un Cap d’Any i les proses Gertrudis, KRTU, Catalans del 1918, Cròniques de l’ultrason…

Aquest gener Edicions 62 en publicarà un aplec d’escrits dedicats als escriptors i artistes que va tractar i admirar, una part dels quals havien estat amics seus. El volum, Noms propis: escriptors i artistes, arribarà la setmana entrant a les llibreries. Ja s’havia editat abans: es va publicar per primera vegada a les Obres completes l’any 1990, a cura Manuel Carbonell. Foix hi havia intervingut decisivament en la planificació i la preparació, però va aparèixer tres anys després d’haver-se mort.

Explica Edicions 62: «D’aquell volum, molt meritori però introbable des de fa anys, n’extraiem ara, corregits, reordenats i ampliats, tots aquells textos que Foix va dedicar als escriptors i als artistes que van fer sentir més la seva presència en la vida i en l’obra del poeta de Sarrià. Durant prop de cinquanta anys, en articles de diari, anotacions de dietari, pròlegs i conferències, Foix va deixar constància dels seus tractes, literaris o artístics, i sovint també personals, amb autors de primeríssim ordre. Entre moltes altres, les figures de Llull, Riba o Ferrater, i les de Dalí, Miró o Obiols, en surten brillantment il·luminades.»

En la justificació editorial inicial que conté el volum, l’editor Jordi Cornudella i la Fundació J.V. Foix precisen les noves aportacions i els canvis d’aquesta edició: «De la part dels escriptors n’excloem naturalment tot el material que pertany al llibre Catalans del 1918, que circula de nou en una edició recent. Els capítols, que abans es presentaven en un ordre aleatòriament foixià, ara els disposem seguint la cronologia objectiva dels autors als quals està dedicat cadascun d’ells: primer Llull, després Verdaguer, després Maragall, etc.». I han volgut fer-ne una mica més generós el contingut afegint-hi aquests tres texts: ‘Llull, campió universal de la Unitat’, ‘Lletra a En Joan Salvat-Papasseit’ i la conferència del 1953 ‘Llenguatge i poesia en l’obra d’En Josep Pla’.

Aquesta edició també elimina un nom, Vicenç Xatard, que no corresponia a cap escriptor ni artista, sinó que Foix utilitzava com a personatge de ficció per a convertir-lo en corresponsal de les seves explicacions (de fet, Vicenç Xatard havia estat un company d’escola que s’havia mort el 1932). Dins aquest nom hi figurava, entre més, una carta que fa referència a Jaume Vicens Vives, nom que s’incorpora al volum. Al final també s’inclou en apèndix el conjunt de texts relatius al ballet Ariel, creat conjuntament amb el compositor Robert Gerhard i el pintor Joan Miró.

Llegiu un fragment de Noms propis: escriptors i artistes, el que fa referència a Ramon Llull.

The post Avançament editorial: ‘Noms propis: escriptors i artistes’, de J.V. Foix appeared first on VilaWeb.

L’escriptor txec Milan Kundera ha fet enguany noranta anys. Nascut a Brno, la seva vida és un exemple clar de com ha mudat la història d’Europa al llarg d’aquest últim segle. El darrer moment clau de la seva biografia va ser fa un mes, el 29 de novembre, quan li van concedir la nacionalitat txeca, exactament quaranta anys després d’haver-li estat llevada per les autoritats de Txecoslovàquia, que el van convertir en un apàtrida fins que el 1981 va obtenir la nacionalitat francesa.

Però anem a pams. Quan Kundera va néixer (en el si d’una família culta de classe mitjana amb un pare compositor), Txecoslovàquia era un estat lliure. Havia aconseguit la independència amb el desmantellament de l’imperi austrohongarès després de la primera Guerra Mundial i s’hi havia instal·lat una democràcia amb aliances importants amb Anglaterra i França, que varen considerar que era important fer un cordó sanitari al centre d’Europa per a impedir l’avanç del comunisme. Tanmateix, Anglaterra i França varen deixar sense cap mena de protecció els txecs quan Hitler va envair el país el 1938.

Així doncs, Txecoslovàquia es va veure envaïda per les tropes nazis, que emprengueren la seva purga habitual: dissidents polítics, homosexuals, gitanos i sobretot jueus varen ser perseguits i conduïts als camps de treball i extermini. És en aquest ambient en què es va forjar la primera joventut de Kundera. Però les tropes hitlerianes van acabar perdent la guerra i van ser els soldats de la Unió Soviètica els qui avançaren des dels Urals fins a Berlín en només dos anys i pel camí van anar ocupant tot allò que hem conegut equivocadament amb el nom d’Europa de l’est i que l’escriptor sempre ha reivindicat com a Mittleeropa, l’Europa del centre. Certament, la posició que ocupen Txèquia, Eslovàquia, Àustria, Polònia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Kossove, Bòsnia, Macedònia, Albània, Hongria, Romania, Moldàvia i fins i tot Grècia és central en el continent europeu.

L’ocupació soviètica va durar fins a la caiguda del comunisme, el 1989, ara fa trenta anys. El jove Kundera s’afilià al Partit Comunista el 1948, just quan acabava de graduar-se a l’institut i ho va fer absolutament convençut: buscava exactament el contrari del que havia viscut fins aleshores, la dominació del Tercer Reich. El 1950, però, va ser expulsat per primera vegada del partit, un episodi que va explica a la novel·la La broma, de 1967. El 1956, el van readmetre fins a expulsar-lo definitivament el 1970. Juntament amb molts altres autors i artistes, Kundera es va involucrar activament en la Primavera de Praga de 1968, que va acabar amb la invasió soviètica el mes d’agost d’aquell any. D’aquesta manera, l’URSS posava fi a un intent aperturista, de la mateixa manera que ja havia esclafat la revolta a Hongria el 1956 i com havia intentat de fer –en aquest cas amb fracàs– a la Iugoslàvia del mariscal Tito el 1948.

Eren els temps en què la revolta bullia al carrer. Tan sols un mes després de la invasió es va formar, amb el suport dels estudiants francesos que al maig ja havien iniciat la revolta a París, el grup The Plastic People of the Universe (que durant vint anys van ser els capdavanters del moviment contracultural a Praga contra el règim soviètic), i els artistes i intel·lectuals van denunciar massivament la situació del país, entre ells Kundera, que el 1975 va deixar Praga amb la seva dona Vera per instal·lar-se a França, on va fer de professor de literatura.

El seu gran èxit

Llavors, el 1984, va arribar un d’aquests petits miracles que de vegades passen a la literatura: Kundera va publicar La insostenible lleugeresa de l’ésser. I aquesta novel·la, que en teoria era per a un públic culte i format i que presentava una reflexió sobre l’home i les relacions amoroses, afectives i sexuals en el marc de la invasió soviètica de 1968, es va convertir en un inesperat èxit de vendes no solament a França, sinó arreu del món. I va passar allò que a vegades ha passat a la història de la literatura, que una obra és capaç d’amagar la resta de la producció de l’autor per molt bona que sigui. Tot i això, amb aquest llibre naixia el mite Kundera –incrementat per l’èxit del film que es va fer posteriorment.

El 1984, l’URSS ja era un gegant amb peus de fang. Els soldats soviètics estaven ben entrampats en el fangar en què es va convertir per a ells l’Afganistan, un dels episodis més crus de la Guerra Freda. Un any després, Gorbatxov pujava al poder i començava la perestroika, el darrer intent de salvar una manera de concebre el món que al final es va enfonsar definitivament en el bienni comprès entre final de 1989 i el 1991, quan va caure l’URSS. Francis Fukuyama va definir-ho, erròniament, com la fi de la història.

Kundera s’havia convertit en un autor de culte arreu del món, també a casa nostra. L’assaig L’art de la novel·la (1986) va començar a aparèixer citat en nombroses tesis doctorals, estudis i també en alguns textos crítics dels mitjans. Semblava que era important citar un escriptor dissident amb el comunisme en un context nou a Europa en què s’incorporava l’estat espanyol: la Comunitat Econòmica Europea. El món encara era dividit en blocs i, des de l’any 1970, les obres de Kundera eren prohibides al seu país.

Escriptura francesa

Amb la caiguda del comunisme del 1989 i la reincorporació a Txèquia de la democràcia i un nou sistema capitalista (l’anomenada Revolució de Vellut), la tornada era possible per a Kundera. Però l’escriptor ja era francès oficialment i culturalment: havia passat a escriure en francès habitualment, encara que conservés el txec com a llengua d’escriptura íntima. Sovint, ell mateix escrivia els esborranys del llibre en txec i després els traduïa al francès per lliurar-los a l’editorial. Però a més a més, ja era un home de seixanta anys que n’havia passat quinze a l’exili.

L’hora de tornar no havia arribat, si més no, calien encara unes quantes condicions, entre les quals que els seus llibres es poguessin llegir a casa seva, cosa que no va passar fins al 2006 en el cas de La insostenible lleugeresa de l’ésser, que va batre tots els rècords de venda a Txèquia. L’altre fet que s’havia de resoldre era el fet nacional. L’1 de gener de 1993, Txecoslovàquia es va separar de comú acord i sense cap incident: Txèquia per un costat i Eslovàquia per un altre. Tot i això, en moltes de les seves obres, l’escriptor es refereix al seu país com a Bohèmia, una de les tres regions històriques txeques (les altres dues són Moràvia i Silèsia), i on hi ha la capital, Praga.

Ara que l’autor ha fet noranta anys i que ha estat reconegut novament amb la nacionalitat txeca, a França s’han fet grans reportatges sobre ell (el diari Le Monde li ha dedicat una sèrie de sis capítols) i torna a ser moda malgrat que ja han passat cinc anys des de la seva darrera publicació, la novel·la La festa de la insignificança (2014). En total, la seva obra inclou tres llibres de poesia; cinc assaigs (entre els quals els imprescindibles Els testaments traïts, de 1993 i El teló, de 2005); dues obres de teatre i dotze llibres de narrativa, amb peces tan importants com El llibre del riure i de l’oblit, de 1978 i La lentitud, de 1993.

La recepció a casa nostra

I a casa nostra, quina és la recepció de Kundera avui en dia? Doncs no es pot dir que sigui un dels millors moments de popularitat de l’autor txec. Trobar exemplars de La insuportable lleugeresa de l’ésser en català no és fàcil, i sovint s’ha d’encarregar, segons que es pot llegir a la web d’algunes llibreries barcelonines. Pitjor ho tenen aquells que vulguin comprar El llibre del riure i l’oblit o La immortalitat, ambdues obres descatalogades, com també ho està L’art de la novel·la. En canvi, l’assaig El teló sí que es pot adquirir sense dificultats.

Hem escollit aquests mateixos cinc títols per a investigar en el sistema de préstecs. La insuportable lleugeresa de l’ésser compta amb deu volums disponibles a biblioteques del consorci de la Diputació de Barcelona, del qual un és en préstec (a data de 28 de desembre). N’hi ha dotze més a la resta del país, dels quals dos són en préstec. Del Llibre del riure i de l’oblit hi ha quinze exemplars a Barcelona, cap en préstec i cinquanta-un a la resta del Principat, cap en préstec. La immortalitat compta amb vint-i-cinc exemplars a Barcelona, tots disponibles per a qui els vulgui llogar i cinquanta a Catalunya, també tots disponibles. D’El teló hi ha noranta-sis exemplars a Barcelona, un en préstec i onze a la resta del país, tots a disposició. I finalment, de L’art de la novel·la, en tenim cinquanta-tres a Barcelona, un en préstec i seixanta a la resta del país, tots esperant lectors. Per tant, ara mateix Kundera no es pot dir que sigui un dels autors més llegits a casa nostra.

Una novel·la mallorquina

Però ara farà vint anys, Kundera encara tenia força predicament. L’autor txec acabava d’escriure La ignorància, la novel·la que va voler que sortís en català i en castellà abans que en cap altra llengua. Per què? Doncs perquè Kundera s’havia inspirat, en part, en els relats d’exili dels republicans espanyols i perquè havia començat a fer voltes al text durant les seves vacances a Mallorca a final dels anys vuitanta. Mentre el comunisme era a punt d’enfonsar-se, els soldats de l’URSS es retiraven definitivament de l’Afganistan i ja hi havia hagut l’accident nuclear de Txornòbil, Kundera descansava a la colònia de Sant Jordi, al sud de Mallorca, on començava a donar forma a aquesta obra.

La ignorància torna a fer voltes sobre els grans temes de Kundera, essencialment la condició humana, però és un llibre d’una plena actualitat. Hi exposa la tornada dels exiliats i el desarrelament que pateixen un cop retornats a la seva pàtria. I hi esbossa la teoria dels vint anys: són els anys que Txèquia va viure com a país lliure i demòcrata, de 1918 a 1938, i són els anys que van del somni de la Txèquia oberta fins a la caiguda del comunisme, de 1968 fins al 1989. Són els mateixos anys que triga Ulisses a tornar a casa des que se’n va a la guerra de Troia. I l’autor txec lliga tots aquests períodes de vint anys per explicar la història dels seus personatges retornats de l’exili i comparar-los amb Ulisses, fent-nos veure que el retorn és un dels grans temes de la literatura universal de tots els temps. Ara, a la fi, li han retornat la nacionalitat. Però no ha estat vint anys després, sinó quaranta.

The post Milan Kundera torna a ser txec quaranta anys després appeared first on VilaWeb.

De primer, El nus la flor va ser una llibreta. Després, va ser una composició musical de Daniel Ariño amb paraules d’Enric Casasses. Finalment, va ser publicat en llibre per Edicions Poncianes, amb una edició molt acurada, a la darreria del 2018. Durant aquest 2019, l’espectacle musical, amb Daniel Ariño al piano, la soprano Maria Mauri i la veu d’Enric Casasses, s’ha passejat per força indrets, del Festival de Jazz de Terrassa al Monestir de Pedralbes. I Casasses en solitari, dient poemes del llibre, no ha parat tampoc de voltar. Ha estat destacat amb el premi de la crítica catalana i ara amb el premi Lletra d’Or.

Ja ho va dir ell mateix a la periodista Anna Zaera, que el va entrevistar per a VilaWeb: ‘Aquest llibre m’està fent un efecte nou respecte de tot allò que he fet abans. Tinc la sensació que ha sortit amb bona estrella.’

O com també exposa ell mateix més detalladament: «Aquest llibre és un moment vital d’uns pocs anys convertit en visió global de tot, és un poema del món que va agafant totes les formes i tons i estats d’ànim… i tan aviat parla de l’amor o relació íntima, com de la natura i la ciutat, i es planteja les preguntes filosòfiques i metafísiques, i fa assaig i crítica i sàtira i sarcasme de les coses i de les opinions literàries i vitals, i per això té forma de vers, de poesia en prosa, a vegades d’assaig, d’aforisme també molt, i gairebé també de petites narracions. El conjunt és un mosaic de trencadís que reconstrueix tot un món: el món, amb un estil que va del realisme més elemental a la fantasia més descabellada, (tocant de peus a terra, sí, però el terra què és? on és?).»

Ara que s’acaba de saber que ha estat destacat amb la Lletra d’Or, tan estimat pels escriptors i editors per la seva singularitat i el prestigi que ha anat adquirint al llarg del temps, recordem El nus la flor i en reproduïm uns poemes.

El jurat del guardó té la particularitat que no supera els cinquanta anys i que cada vegada que algun membre és a punt d’assolir-los, passa el relleu a algú més jove, vinculat sempre a les lletres en sentit ampli. Actualment, el jurat és format per Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes, David Plana, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca. És tradició que en el transcurs d’un dinar el joier Manel Capdevila i Coral lliuri el premi, un botó de solapa d’or que representa la lletra grega fi (Φ), símbol clàssic de l’equilibri.

Alguns poemes d’El nus la flor:

ELS 2 POEMES

Primer
vols trobar el poema que ja hi era
que el primer cop que el sentis
ja et soni de sempre
i després
vols fer-te, inventar-te un poema
de cap i de nou i que no s’ha mai vist
i que obre un vet aquí bell i nou a l’ànima
i a sobre pretens
que coincideixin tots dos
mot per mot.

COM

EN PRESENT D’INDICATIU

Com agafaràs les coses?
Com vinguin.
Com els hi plantaràs la cara?
Com pugui.
Com em miraràs, a mi?
Com vulguis.

EN INFINITIU

Com més m’estrenys, més m’eixamplo

C

A

N

   V I

Engego rostos
avall impostos
del rei, injustos,
al riu, disgustos,
i amb quatre trastos
munto contrastos
no gens modestos
de manifestos
alegretristos
i en sense cristos.

                          dilluns al vespre

PRIMER MOMENT DE PRIMAVERA
AL MARESME
EN UNA CASA ABANDONADA

Cel i mar, migdia en punt.
La casa oberta al cim del puig, rampa de llançament.
Les figueres de moro a la teulada, amics que saluden.
L’escampall de flors, joia i goig.
L’atzavara, bestiassa amorosida, sota els pins.
El garrofer, garrofer.
I el meu cor, diamant
petat en mil bocins.

QUÈ VINDRÀ

                             Als visionaris: pujols, dalí…

Primer veia visions, després vaig passar a sen-
tir veus i ara ja sento olors… vaig baixant a poc
a poc l’escala dels éssers, dels senys, dels anys…
potser aviat sentiré sensacions tàctils… i al final,
em dirigiré cap a la llibertat definitiva tastant
gustos.

The post Uns fragments de ‘El nus la flor’, ara que ha guanyat el premi Lletra d’Or appeared first on VilaWeb.

Fa trenta anys a Lleida va començar la història d’una impremta que va créixer ben de pressa i es va convertir en una de les empreses més importants del sector editorial nostrat: Pagès Editors. Fa deu anys que Eulàlia Pagès va entrar oficialment a treballar a l’empresa familiar i ara en porta la direcció editorial. Els qui la coneixen diuen que darrere aquesta aparença dolça s’hi amaga una dona de caràcter a la vegada preocupada per a fer llibres cada vegada millors i més atractius i per si una pedregada pot malmenar una collita. Les coses han canviat molt aquests trenta anys i amb ella repassem la història, però sobretot els plans de futur, d’una editorial que es mou a mig camí entre ser la primera de Ponent i la tercera del país (després de Planeta i Cossetània-Angle) i que sobretot cerca de sobreviure si més no uns trenta anys més en un món tan convuls com el de l’edició a casa nostra. Els seus darrers èxits demostren que les coses les van fent bé.

―Com i per què comença la impremta i després l’editorial? Per què es decideix d’ampliar el negoci?
―Parteix de quan un grup de gent formada en les arts gràfiques, encapçalat pel meu pare, Lluís Pagès, munta Arts Gràfiques Bobalà per deixar enrere el desfasament dels mitjans antics d’impressió i avançar adaptant-se sempre a la nova tecnologia en aquest sector. Com que estaven especialitzats en llibres, van valorar la idea de crear una editorial, i fins avui.

―Trenta anys després, quin son els principals canvis d’estat, els ‘punts forts’ i les principals oportunitats d’aquest negoci?
―Com tot, la societat evoluciona. Per tant, les empreses acompanyen aquest desenvolupament amb la doble revolució tecnològica: la digital i la de les tecnologies de la informació i la comunicació d’aquests últims anys. Una empresa viva sempre ha d’estar a l’aguait de què passa. En aquest sentit s’han fet i es fan constantment inversions en noves tecnologies i en maquinària amb la voluntat de treballar especialment pel servei personalitzat i la màxima qualitat dels productes que ens esforcem a oferir. També ha estat primordial el component humà, una plantilla constituïda per treballadors amb una formació en arts gràfiques de base o universitària o bé també adquirida a l’empresa des de la base. Per això, celebrar el trentè aniversari és fruit d’una feina constant ben feta, de molt d’esforç. El millor regal que podem rebre per aquests trenta anys és la confiança de la nostra clientela, que ens ho demostra dia a dia.

―Com encara el futur Pagès Editors?
―Amb il·lusió en tot allò que emprenem, amb projectes nous. També, com he comentat abans, estar al dia, escoltar, tenir constantment un peu al carrer per copsar i saber els interessos, les inquietuds, de la gent per poder oferir-los lectures atractives.

―Quan us vàreu fer càrrec de l’editorial i quin n’és el balanç fins ara?
―L’any 2010 hi vaig entrar per fer un relleu generacional. Però aquell mateix any la distribuïdora de llibres que s’encarregava dels nostres fons editorials va fer fallida i ens vam embarcar a crear un nou projecte, la distribuïdora Nus de Llibres. Jo m’hi vaig posar al capdavant. Vaig estar-hi bolcada entre tres anys i quatre fins que, a més a més, em vaig erigir en directora de les editorials. Aprofitant diverses jubilacions i noves incorporacions –per tant amb una renovació generacional de treballadors que aporta noves maneres de fer a l’experiència valuosíssima dels veterans–, ens hem reestructurat. A partir d’aquí hem creat una línia de literatura infantil, Nandibú, organitzem un festival de novel·la negra, El Segre de Negre, del qual ja hem clos quatre edicions; hem donat una empenta important a les tecnologies de la informació i de la comunicació i hem optat amb més força per la figura del director de col·lecció; tot això d’acord amb l’evolució natural de tota la feina feta els anys anteriors.

―Com ho valoreu? Repetiríeu si haguéssiu sabut com era o us dedicaríeu a una altra cosa?
―M’ho reservo per a mi. [Riu.]

―Quin paper hi té el grup empresarial de l’editorial Milenio? Quina part ocupa i quina funció té?
―Inicialment, editàvem en català i castellà sota el segell de Pagès Editors. A efectes comercials, l’any 1997 es va decidir de reorganitzar els catàlegs i crear un segell editorial exclusivament per a editar en llengua castellana. D’aquesta manera podíem fer un pas més i expandir-nos a Amèrica.

―I la impremta, que va ser on va començar tot, quina importància té per a vosaltres?
―És la mare del grup empresarial. És a la base de tota la feina i produeix molt per donar tots els possibles serveis que pugui abastar en les arts gràfiques, tant de disseny com de preimpressió i impressió.

―Es pot dir que feu tots els papers de l’auca: prepareu els llibres, els cuideu, els maqueteu, els corregiu, els imprimiu i fins i tot els distribuïu. Això us dóna més autonomia?
―Crec que ens exigeix més professionalitat perquè coneixem totes les fases del món del llibre i tots els problemes, en som més entesos i per tant som més conscients de la situació del mercat, dels pros i els contres. Per això som més sensibles i entenem cadascuna de les demandes del sector.

―Arribats aquí és imprescindible de parlar de Nus de Llibres. Quina importància té la distribuïdora dins el vostre entramat, com funciona i quins llibres distribueix a part dels vostres? 
―És la comercialitzadora. Com bé dius, no distribueix exclusivament Pagès Editors i Milenio Publicaciones, sinó que també treballa amb més de trenta-cinc editorials de Catalunya i Espanya.

―Amb una distribuïdora pròpia, la pregunta és com és que els vostres llibres encara no són tan visibles com tocaria?
―Crec que els nostres llibres són prou visibles, tal com es pot observar a les llibreries. També cal tenir present que no tots són per a totes les llibreries i és evident que són prou autònomes per a decidir quin títol o quina línia vol tenir el seu espai. Així i tot, sempre es pot fer més i ja hi treballem. Això ho referma la fidelitat dels nostres clients, que entrin editorials any rere any i que la corba de creixement vagi a l’alça.

―Editorialment us heu envoltat d’un equip principalment femení. Per què i què i que us aporta?
―Respecte de l’equip, és pura casuística, però sí que és jove, amb moltes idees, amb empenta, amb ulls nous i amb ganes de fer coses. Això permet de pensar en projectes nous i desprèn una il·lusió que ajuda a veure un futur positiu.

―Vosaltres sou la primera editorial de Ponent però també la tercera del país. Què és més important? O cal combinar totes dues coses?
―No ens fixem en quina és la nostra posició. Per nosaltres la cosa més important és el projecte: fer bons llibres i vendre’ls!

―De vosaltres es diu que feu molts llibres però que potser no feu l’esforç que caldria per a acompanyar-los a l’hora de vendre’ls tal com es mereixerien. El futur és menys llibres, és canviar certes coses?
―Primer, quan dius que fem molts llibres, m’hauries d’acotar respecte de qui. Si ho comparem amb les editorials mitjanes, tenim la mateixa producció. Pensem que més que pensar en el nombre de títols, val més creure en el projecte editorial.

―Un canvi molt important d’aquests darrers temps ha estat el disseny. Com i per què ha canviat tant i ocupa el paper que ocupa ara, que és cabdal?
―Amb les noves generacions canvien els gusts i crec que calia fer canvis, renovar la imatge en certes col·leccions. Avui dia la imatge és d’una importància cabdal i per tant s’havia de treballar i apostar-hi.

―Pagès Editors va ser pionera, perquè era de les poquíssimes cases que feia ciència-ficció i ara també heu incorporat el gènere negre en el vostre catàleg. Quin pes tenen els generes populars en l’editorial?
―Manuel de Pedrolo i Josep Vallverdú, que són autors amb obres en el nostre catàleg, van ser pioners a obrir el mercat de la cultura de masses al lector català. Josep Vallverdú deia en una entrevista amb Lluís Llort una frase que resumeix perfectament la nostra manera de pensar: ‘M’interessa una literatura que abasti tothom.’ Fem llibres que puguin agradar a tothom. Si volem que es llegeixi, no hem de fer llibres pensant només en un únic perfil de persona.

―Participeu directament en l’organització del festival El Segre de Negre. Què significa per a vosaltres?
―En vam ser els ideòlegs ara fa cincs anys, de bracet amb l’escriptora Montse Sanjuan, i en som coorganitzadors juntament amb l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Sempre recordaré una conversa amb ella, que em deia: ‘Com és que a tot arreu tenen un festival i a Lleida no?’ I, realment, si feies un recorregut de la plana fins als Pirineus, no hi havia cap festival de novel·la, i encara menys del gènere negre. Per tant, ens va convèncer immediatament per engegar aquest projecte. Aquest any 2020 serà el cinquè festival, amb una trajectòria molt positiva, sempre amb un objectiu principal com és el d’acostar la literatura al màxim públic possible, tant pel gènere com l’edat. És un festival ambiciós que l’últim any va incloure la presència de Petros Màrkaris i el pròxim… és un secret, però crec que no us deixarà indiferents…

―Darrerament es parla molt de la possibilitat de l’existència d’una literatura pròpiament ponentina. En això, hi crèieu com a editora?
―Hi crec i estic convençuda que la literatura escrita a Ponent és cada vegada més una literatura de molta qualitat que esdevé referent dins la literatura catalana contemporània.

―Fins a quin punt Pagès Editors és responsable directe que s’hagi descobert?
―Més que responsables, crec que som col·laboradors de difondre la literatura de proximitat.

―Quins són els desafiaments principals de futur al capdavant de l’editorial? Què us agradaria de canviar i posar una mica més en pràctica?
―Sobreviure. [Riu.] Aconseguir-nos mantenir i ser una editorial seriosa, referent del país, de qualitat i amb projectes ben engrescadors i fins i tot que els mitjans de comunicació no pensin només que la cultura és a Barcelona, sinó que entenguin que en tot el territori català se’n fa molta i de molta qualitat.

―Quin paper ha de tenir l’administració a l’hora de protegir editorials com la vostra, que no deixa de ser familiar i artesanal?
―El bàsic i principal, ajudar al llibre en català.

―Com valoreu les noves editorials independents que han sorgit aquests darrers deu anys, moltes de les quals molt més petites que vosaltres, i que han estat un revulsiu important en el mercat?
―Treballen molt bé i són benvingudes perquè fan molt bona feina i perquè són un desafiament personal, perquè no abaixis la guàrdia. Són riquesa de país. Sí que s’ha de vetllar perquè l’edició en català no acabi sota el domini de tan sols dos o tres grans grups editorials. Seria un retrocés per a la cultura i el país.

―Quin és el paper de Pagès Editors en el conjunt d’associacions i gremis editorials del país? Com els veieu en el futur? Penseu, com apunta algun autor, que la indústria del llibre s’ha de reciclar i convertir-se en un clúster?
―Pagès Editors forma part de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i tinc la gran sort de ser membre de la junta. S’hi treballa molt perquè l’edició en llengua catalana pugui competir en igualtat de condicions amb l’edició en llengua castellana; i també per fomentar la lectura en la nostra societat. Un dels grans valors de la indústria editorial és la varietat d’editorials que no pertanyen a grans grups i que ofereixen una visió plural i donen veu a autors molt bons però que no són del fenomen best-seller, que dignifiquen el panorama editorial català. Cal continuar lluitant per aquesta diversitat i per un país democràtic i ric.

The post Eulàlia Pagès: ‘Si l’edició en català acaba a les mans de dos o tres grups, serà un retrocés per al país i la cultura’ appeared first on VilaWeb.

Que el nostre és un país estrany ningú no ho posa en dubte. Un dels fets que ho palesa és la quantitat de traduccions literàries que arriben a la nostra llengua. Són poques les que poden explicar que en un sol any s’hagin publicat dues versions diferents de la Ilíada, per posar-ne només un exemple. A més, fa poques setmanes que les llibreries dels Països Catalans s’han omplert d’un altre cim literari universal, l’Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin, traduït en vers del rus durant deu anys per Arnau Barios per al Club Editor. Una altra proesa de la traducció que ens ha arribat enguany i que ens situa com una de les principals llengües de cultura del món quant a la recepció de la literatura estrangera.

La importància de tenir aquesta obra de Puixkin traduïda al català i a més en vers –per tant de la manera més aproximada a la versió de partida de la novel·la– la pot exemplificar aquesta cita del poeta Aleksandr Blok, que va dir el 1921 (quan Rússia era un país devastat encara en procés de conversió cap al singular projecte polític que va ser la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) que ‘la nostra memòria guarda d’ençà de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so, ha omplert molts dies de la nostra vida’. Ho recull Arnau Barios en el pròleg que ha preparat per a la traducció.

Aleksandr Puixkin (1799-1837) és una pedra angular de la literatura russa, i de fet per molts és el fundador de la literatura russa moderna i el seu millor poeta. Barios explica que ‘la seva llengua costa de traduir, massa transparent, massa arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més celebrat a casa és potser el més desconegut a fora’. Certament, en comparació amb les nombroses traduccions que han conegut els altres escriptors russos, és relativament poc representat.

Cal recordar que Puixkin –que a casa nostra és més conegut per La filla del capità, un clàssic que s’ha pogut llegir en nombroses col·leccions de literatura infantil i juvenil que no pas per cap de les seves grans obres– va tenir una vida molt més que atzarosa en què s’ajunta la seva formació amb les elits russes del moment, el suport a diversos grups revolucionaris, l’exili, la restitució i fins i tot la mort en un duel. Amb només trenta-set anys va aconseguir de revolucionar la literatura russa i col·locar-la en un dels seus cims més alts, tant que els seus successors viurien el període de màxima consolidació d’aquesta literatura –especialment en la narrativa– durant la segona meitat del segle XIX. Només els novel·listes francesos i en certa manera l’obra de Dickens van aconseguir fer una mica d’ombra als narradors russos de l’època.

I quina és l’obra mestra de Puixkin? Doncs ni més ni menys que la meravella que Barios ens presenta després de deu anys de feina: Eugeni Oneguin. Es va publicar en forma de sèrie entre el 1823 i el 1831, va conèixer una primera edició completa el 1833 i la definitiva el 1837, l’any de la mort de l’autor. És escrita majoritàriament en tetràmetres iàmbics, en estrofes conegudes per sonet puixkinià o estrofa oneguiana.

El protagonista del llibre és Eugeni Oneguin, un dandi rus que hereta una mansió al camp del seu oncle i que en anar-hi a viure es farà amic del poeta Vladímir Lenski. En una festa, coneixerà Tatina, la germana d’Olga, la promesa de Lenski. Tatiana s’enamora d’ell però la refusa. En una altra festa, Oneguin flirta amb Olga, la promesa de Lenski, que el desafia a un duel en què Oneguin el mata i ha de fugir. Tatiana esbrinarà en una visita a casa seva que Oneguin és una mescla de molts herois literaris –ho descobreix tafanejant entre els seus llibres. Posteriorment es traslladarà a Moscou i es casarà amb un príncep. Anys després Oneguin la retrobarà i s’adonarà de l’error que va cometre rebutjant-la.

La novel·la va tenir un gran èxit i el 1879 Txaikovski va compondre una òpera basada en el text que destaca pel protagonisme dels barítons i perquè cada any és una de les més representades a Rússia i en algunes de les principals òperes del món. El 1999 també se’n va fer un film britànic, Oneguin.

En el pròleg de Barios també hi podem llegir: «Puixkin comença la novel·la en vers Eugeni Oneguin durant el seu bandeig al sud de l’Imperi Rus, a Chisinau, avui Moldàvia, el maig de 1823. L’acaba a Bóldino, a la província de Nijni Nóvgorod, on els Puixkin tenien unes propietats, la tardor de 1830. Ell mateix n’apunta el còmput temporal exacte, ‘set anys, quatre mesos, disset dies’. Sap que ha acomplert la seva obra més important i distingeix el moment en un poema: ‘L’hora anhelada ha arribat, ha conclòs la feina de tants anys’. Publicada abans per capítols, la primera edició íntegra de l’Eugeni Oneguin surt el 1833. Només d’una altra creació seva, el drama històric Boris Godunov (1825), se sentirà orgullós d’aquesta manera. Per a una obra que s’amara d’hores de solitud creativa, que acompanya l’autor dels vint-i-tres als trenta-un anys i que testimonia el fracàs ensordidor d’unes esperances, els eixos no en podien ser d’altres: el temps, la joventut, la desil·lusió.»

I com hem de llegir aquesta obra avui? Doncs novament és Barios qui ens en dóna les claus: «Llegint l’Oneguin trobem remarques lúcides i ironies que semblen d’avui mateix, però també trobem duels, exaltacions, manies d’altres temps i la realitat feudal del servatge. De la banda de la modernitat, sobresurt la construcció de la novel·la, amb l’autor que apareix quan vol, amb les notes posades per fer broma i per fer nosa, amb les estrofes absents (…) el món de l’Eugeni Oneguin és el de la noblesa russa, urbana i campestre, de principis del segle XIX, un món prou acostat perquè s’entengui i prou remot perquè intrigui. Un cop més, en la mesura justa, la diferència.»

Així doncs, havent incorporat aquesta obra traduïda en vers, el conjunt de la literatura universal vessada al català ens equipara a algunes de les llengües de cultura més importants del món i demostra que som una potència de primer ordre a l’hora d’importar els millors texts de totes les cultures per a engrandir la nostra. Fóra bo que aquesta ànsia traductora cerqués compensar la balança cultural amb una exportació potent tant dels nostres clàssics com de la literatura més contemporània. Però de moment, gaudim de Puixkin i de la novel·la que ho va canviar tot a la literatura russa i va abocar-la a la modernitat.

The post Eugeni Oneguin, la gran novel·la fundacional russa, ja és en català i en vers appeared first on VilaWeb.

Gustau Muñoz (València, 1951), economista de formació, assagista, traductor, editor, director de la revista L’Espill, és un intel·lectual que, des que s’ha jubilat laboralment, afirma ser amo del seu temps. Llegeix, escriu, publica, incita. Ha recopilat escrits, ha ordenat idees i ha publicat tres llibres durant el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). Com que és un multireincident literari, ja en té un altre de preparat.

—Es dirà Espill d’un temps. Hi combine els meus temes: una mirada al món, una mirada al país, una mirada a la cultura, un exercici de memòria, retrats literaris… Les coses que jo puc fer o que m’agrada de fer són la reflexió sobre la cultura, sobre el país, sobre les persones (perquè, al cap i a la fi, són les que fan la cultura i les que poden canviar aquest país). També tinc sentit de la urgència històrica: crec que hem d’activar els mecanismes de defensa. I no solament de defensa, sinó de construcció: hem de culminar tots aquells projectes que són mig embastats.

—Dit així sona fins i tot optimista, com si aquest país tingués un projecte cultural en curs.
—Sóc per força optimista perquè tinc una mirada històrica. He viscut la resistència contra el franquisme, de molt jove, he viscut les incerteses de la transició, la timidesa cultural i política en l’època de Lerma i els temps foscs (vint anys, que és aviat dit) de política del PP al País Valencià, anorreadora, basada en la corrupció, l’especulació urbanística i la censura. Per força sóc optimista, perquè la societat valenciana ha reaccionat. Ara ens trobem amb gent molt formada, amb unes generacions joves ascendents que tenen les idees molt més clares, i amb un govern, el del Botànic, que malgrat les insuficiències que hi puga trobar, marca la diferència. Per tant, confie en el meu país i confie en la meua gent.

Tinc sentit de la urgència històrica: hem d'activar els mecanismes de defensa, i també de construcció

—Sempre destaqueu els punts positius.
—Si ens quedem en el lament, en les coses que van malament, donem pretextos per a la dimissió. En canvi, si observem, dinàmicament però sense ingenuïtat, les coses importants que s’han fet, entendrem molt millor el procés que vivim al País Valencià. A més a més, és a les nostres mans culminar-lo o no. I jo pense que ara tenim més instruments, més gent i més massa crítica que mai. De fet, crec que som a la vora de la massa crítica, quant a incidència i cultura.

—No és pas un discurs que es prodigui gaire, aquest. Especialment parlant del País Valencià.
—Cert. Hi ha un sentit de desfeta, d’insuficiència. Però en general trobe que també en la cultura catalana sempre hi ha aquest neguit. Perquè les fites que ens hem proposat són molt altes. Com deia Simona Škrabec, pensem sempre que arribarem a un nirvana i no existeix el nirvana: l’hem de construir dia a dia. Sí, hi ha un cert sentiment d’autocrítica molt forta, però mirem l’evolució històrica: anant al terreny del llibre, puc dir que jo he viscut en un País Valencià sense editorials. I ara, en canvi, hi ha un esclat d’iniciatives, d’editorials prometedores… I fer una editorial i publicar llibres o revistes no és qualsevol cosa. Darrere hi ha tot un entramat cultural. També hi ha vivència, gent preparada. Per tant, tenim molts elements en favor nostre, també. Això vol dir que oblide els brutals obstacles amb els quals ens trobem, o les nostres insuficiències? No. En absolut. Sóc molt crític també amb la política cultural que tenim.

—O que no tenim.
—Crec que es podria fer molt més però també done un vot de confiança.

—Heu comparat la societat valenciana actual, la d’aquest Segon Botànic, amb una persona que duia una cama enguixada quan s’ha llevat el guix: amb la carn toveta i poc airejada encara.
—Sí, costa molt la rehabilitació, tornar a caminar. Vint anys del PP al País Valencià, amb Zaplana, amb Camps, tot allò, són molt durs de superar. I hem de valorar la reacció: hi ha hagut una gran mobilització social, sobretot a partir de la Primavera Valenciana. Això no es pot oblidar i diu molt en favor del país i de les generacions que ara pugen. I també hem de tenir presents les rèmores que tot això ha deixat, les ferides; costa molt de remuntar. En el terreny de l’economia i la societat, et trobes un buit quant a inversions en educació, en cultura, en investigació, en posar l’economia al servei d’un projecte que no fos el del turisme, l’especulació urbanística i la via més fàcil d’enriquiment d’uns quants, tot associat amb una corrupció inenarrable.

—Molt bèstia, sí.
—S’ha perdut molt de temps. Del punt de vista de la cultura, hi ha els grans contenidors: què en fas? Què fas amb el Palau de les Arts? Si fas una anàlisi de cost-benefici, incloent-hi el benefici social, et quedaries absolutament esmaperdut. Què fas amb la Ciutat de les Ciències, convertida en una atracció de fira quan havia de ser un centre de divulgació de la cultura científica, per fer arrelar el pensament científic en la societat valenciana? Què fas amb la Biblioteca Valenciana, situada allà, a Sant Miquel dels Reis, que és un monestir preciós com a joia arquitectònica però absolutament disfuncional i, a més, a l’extraradi, que no pot irradiar perquè físicament no té les condicions i, a més, no té ni els llibres a la vista, que no fa de capçalera del sistema bibliotecari. Què fas amb un IVAM que prova de remuntar després d’haver tingut una directora que es dedicava a comprar obres falsificades i a fer viatges impressionants amb una corrupció lamentable? O què fas amb el MuVIM, un museu sempre en cerca de la seua identitat. Què fas amb l’articulació interna cultural del País Valencià, amb Alacant, amb Castelló? És a dir: hi ha unes rèmores tan fortes que expliquen la situació. Ara, jo crec que caldria un poc més d’empenta.

—Aquesta situació ja hi era en els quatre primers anys de Botànic. Arriba un punt en què que comences a demanar cap on va la nau.
—A la primera legislatura tot era il·lusió. Ara hi ha una actitud més exigent. I és lògic que siga així. De tota manera, hem de ser molt prudents, perquè l’alternativa a què hi ha podria ser devastadora. Hem d’intentar ajudar-hi col·lectivament i mobilitzar-nos, el sector de la cultura i els sectors progressistes en general, per analitzar molt bé la realitat i proposar nous projectes, noves idees. També respecte de la llengua: no pot ser que l’ús social no es potencie encara molt més. L’objectiu és clar, però s’ha de reiterar. I s’han de posar les bases necessàries per a dur-lo endavant. Aquí és on som.

Cal pensar a partir de Fuster, però no repetir Fuster

—A Corrents de fons analitzeu els determinants històrics externs de la societat valenciana.
—He intentat fer aquesta mirada històrica més en profunditat. Sobretot a partir de l’obra de Joan Fuster. Perquè és el nostre gran referent i la reflexió més important que s’ha fet sobre el País Valencià. I hem d’avaluar-la mig segle després. I recuperar-la. La meua idea és que cal pensar a partir de Fuster, però no repetir Fuster. I reparar algunes injustícies que s’han dit sobre la seua obra. Hi ha un capítol molt llarg, per exemple, sobre la industrialització, on crec que pose en el seu context les opinions de Fuster. I pense que no s’equivocava gens. I que després s’ha deformat i s’ha donat una visió agrarista de Fuster.

—Rebateu l’insistent ‘Fuster es va equivocar respecte de la industrialització’.
—Si estableixes que un pensador que ha reflexionat sobre el seu país es va equivocar en l’avaluació del procés més important que pot trasbalsar una societat del segle XX, en realitat l’impugnes. I considere que Fuster va fer una radiografia molt ajustada de la societat valenciana. És clar que tenia en compte la indústria! Però ell parlava de la ‘insuficiència industrial’. Hem exhumat un text seu anterior a Nosaltres, els valencians en uns volums que va publicar l’editorial Alcides, Un segle de vida catalana, i hi té un capítol dedicat a l’economia valenciana. En fi. I he trobat moltíssims exemples de molta gent que deia com Fuster, d’ambients econòmics valencians, informes del banc de Bilbao, opinions d’economistes, historiadors… tots estaven esmaperduts per l’endarreriment industrial del País Valencià als anys seixanta. Una altra cosa és que, coetàniament, es produïa aquella petita revolució industrial que ha capgirat la societat valenciana. Però jo crec que en un moment determinat convenia impugnar i desactivar què representava Joan Fuster com a via política. I això és la història dels anys vuitanta al País Valencià.

—També cal l’anàlisi partint de la societat actual.
—Evidentment hi ha hagut unes transformacions molt importants: es passa a la revolució industrial efectiva, amb un canvi total en la societat, que deixa endarrere les mentalitats i les relacions tradicionals de l’agricultura i l’artesania. I ara què ens trobem? Doncs una societat bàsicament de serveis, turisme, però també amb una indústria important amb els desafiaments brutals de la mundialització i la resituació en el món de la revolució tecnològica, una societat bàsicament urbana, amb components demogràfics molt més complexos i diversos. Per tant, hem de repensar el país. I ha de ser a partir de la reflexió més important que s’ha fet, la de Joan Fuster. Actualitzant-la i partint de les seues idees bàsiques: donar viabilitat a aquest país, reconèixer-lo com a subjecte històric i polític, i situar-lo en la seua àrea lògica, històrica, cultural i lingüística, que són els Països Catalans. I també cal repensar els Països Catalans en les noves circumstàncies.

—Això què vol dir?
—Que no ens pot deixar indiferents el procés cap a la independència (o no) de Catalunya, no ens pot deixar indiferents l’existència d’estructures autonòmiques en les Illes Balears i en el País Valencià, tampoc què passa a l’estat espanyol… Tot això s’hauria d’anar repensant. No es pot simplement obviar, perquè existeix. Existeix la necessitat del corredor mediterrani, existeix la necessitat d’una articulació econòmica i existeix la necessitat d’una articulació cultural. I tot això, en les noves condicions d’Europa i del món. Intente emmarcar sempre la reflexió en les transformacions que es produeixen arreu del món, perquè ens influeixen moltíssim: el Brexit, la crisi de la Unió Europea, la mundialització descompensada de què som víctimes. Hem de pensar què necessitem, o què volem ser: volem tenir un port immens per a transportar contenidors de produccions de la Xina o volem ser un centre neuràlgic tecnològic i industrial avançat i capaç de sustentar una població de gairebé quatre milions i mig de persones i donar-los futur? Hem de pensar en aquests termes globals.

No ens pot deixar indiferents el procés cap a la independència (o no) de Catalunya

—Les Corts han aprovat d’impulsar per fi l’entrada a l’Euroregió Mediterrània i el Govern del Botànic mira cap a una altra banda.
—Segur que és per reticències polítiques conjunturals, però vist estratègicament és un greu error. Crec que hem de tornar a una reflexió activa i a una articulació molt important, molt militant, de tothom que estima la llibertat, la democràcia, la cultura, la tolerància i el progrés.

—Heu aplegat, ça i lla, diverses reflexions sobre el procés d’emancipació del Principat de Catalunya.
—Sí. I hi ha la traducció d’un article que vaig escriure per a una revista alemanya intentant explicar el procés i les seues raons a un públic d’esquerres en principi prou refractari a entendre les petites nacions. El nacionalisme porta molt mals records a Europa. Però, és clar, què té a veure el petit nacionalisme defensiu de les nacions sense estat amb el nacionalisme d’estat que ha causat dues guerres mundials?

—Quina és la vostra visió?
—Respecte absolut per al projecte des de la convicció que és un tema democràtic. Tal com a Escòcia o el Quebec es va votar, la solució dels conflictes com aquests és la solució democràtica. Ara, seria ingenu de pensar que aquí s’acaba tot: aquí comença. Perquè les reticències dels estats són molt fortes. Espanya no es pot permetre de perdre Catalunya. I engega els mecanismes de defensa i d’anul·lació del procés de constitució d’un subjecte polític a Catalunya capaç de decidir el seu futur. Amb tots els recursos a l’abast d’un estat, que són molt importants. No es pot menysprear la capacitat de reacció d’un estat. I aquí és on som. En un impàs. Respecte absolut, per tant, i reafirme la necessitat de cooperació, d’entesa, d’articulació. I de solidaritat. Indignació compartida per l’existència de presos polítics i d’exiliats. I la convicció que això és intolerable. I que fa molt de mal a la democràcia.

—S’adonen al Principat que la resposta al País Valencià i a les Illes no és la mateixa que la castellana?
—Alguns se n’adonen, sí. Fins i tot la resposta dels dirigents socialistes valencians i balears no és en absolut la mateixa que la dels anomenats ‘barons’ del socialisme de l’interior. D’una altra banda, hi ha els sectors vinculats a la reivindicació nacional i cultural, que han expressat sempre tant el respecte com la solidaritat. També ha assistit moltíssima gent a les mobilitzacions a Catalunya. Hi ha ‘germanor’, que és un terme entranyable que ve de la Renaixença i que ha caigut una mica en desús. És el terme que conreava la gent de Lo Rat Penat, per exemple. Que, per cert, tenien un almanac encapçalat per l’escut de Barcelona, el de Palma i el de València.

—Significatiu.
—Aquesta germanor, que ha passat alts i baixos, que ha estat durament atacada per l’onada blavera i anticatalanista salvatge que hem endurat però que ja hem deixat enrere (o pel gonellisme a Mallorca), ara s’expressa de moltes maneres. Però amb prudència i respecte. En principi, cada país té la seua dinàmica política. Però, és clar, no ens podem quedar estàticament en aquesta concepció autàrquica: hem de pensar que si el món s’ha fet molt més interrelacionat, nosaltres també podríem unir-nos en algun aspecte, no? És que aquí hi ha un tabú impressionant amb els Països Catalans. I, mentrestant, en una hora i poc, el tren et porta a Madrid, mentre que a Barcelona dura més de tres hores. Si no cau la catenària.

—Acabeu de dir que hem deixat enrere el blaverisme?
—Sí. Roman en uns reductes. A més, com que s’ha identificat amb l’espanyolisme ultra, no té res a veure amb què arribà a ser. Ara com ara no és un agent polític ni cultural present. No hi és. I és interessant, també, això. No vull dir que haja desaparegut, eh? El mantenen en la reserva per si algun dia els convé d’activar-lo. Però també es pot entendre que hi ha uns canvis socials que han anat en detriment d’aquella reacció. Perquè allò va ser un moviment reaccionari, de reacció davant una proposta de modernització social que no acabaven de pair. I va estar molt manipulat pels aparells de l’estat.

—Soleu escriure en positiu, però també repartiu algun ventallot. Els intel·lectuals espanyols…
—En reben, en reben, sí [somriu]. Pense que han ofert un espectacle d’allò que Julien Benda en deia ‘la traïció dels intel·lectuals’: quan s’aparten de la seua identificació amb la justícia i la llibertat i s’adhereixen a les passions del nacionalisme estret, i en aquest cas d’un nacionalisme no alliberador. Un intel·lectual sempre ha de ser crític amb la seua realitat, i amb les causes a les quals s’adhereix. Per això és tan incòmode ser-ho. Però els intel·lectuals espanyols s’han adherit a un nacionalisme d’estat abassegador, no han fet cap esforç per a entendre les aspiracions legítimes i majoritàries de Catalunya.

—O potser sí que les han enteses.
—Sí: o les han enteses massa. Però aleshores, malament, perquè vol dir que han abdicat de la seua funció crítica. Afortunadament, hi ha unes quantes veus en un altre sentit. I, a més, jo no vull extremar mai els judicis. Crec que hem de mirar a llarg termini, i que, en la mesura que siga possible, caldria refer els ponts de diàleg. Però la manca de respecte vers la situació de Catalunya i de la cultura catalana, la manca d’empatia i de solidaritat que han mostrat els intel·lectuals espanyols contrasta molt amb el passat.

—Acabem: feu divisa de l’aforisme fusterià que diu ‘els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres’?
—Tota la raó. Jo provinc d’una família que tenia molta relació amb els llibres. A casa dels meus pares hi havia una habitació que es deia ‘la biblioteca’: amb una prestatgeria molt gran, un moble encarregat i molt utòpic. S’abaixaven unes portetes i cadascú tenia el seu departament i s’hi podia posar a estudiar. La idea era que tots teníem el lloc d’estudi i una biblioteca. Mai no vam estudiar allà tots arrenglerats, però. En fi. També hi havia molts llibres del meu avi, Jacobo Muñoz Alapont, que malauradament no vaig conèixer.

—Memorable, per cert, la frase-descripció de les tietes beates: ‘Jacobo és molt bon xic, llàstima que siga volterià.’
—[Riu.] És una frase impressionant. Et retrotrau al segle XVIII! Què devien entendre elles per volterià? Eren de Catarroja, d’una branca familiar que s’ha mig extingit. Ell va estudiar dret, era un home bastant culte, un dels primers socis de l’Ateneu Mercantil, i faig un petit retrat de què n’he pogut arribar a saber.

—Aquest article, capítol, entrada, ‘Una història familiar’, demana una novel·la.
—Bé, crec que és molt informatiu. Sobretot ho vaig escriure per deixar testimoni d’una altra València. Crec que hi ha molts buits d’informació, o de valoració, sobre la València profunda, que és formada per molts components, com ara les famílies burgeses i com han anat evolucionant i configurant, o no, ciutat.

—Solem associar la València burgesa a la cosa estrafeta de Rita Barberà…
—Doncs no. No. Hi havia una València molt del règim, molt franquista, molt d’extrema dreta, sí. Però també hi havia les restes del naufragi, diguem-ne, dels estrats que havien simpatitzat amb la República, que configuren una altra cosa i que, en la mesura que es van poder refer, marcaven un poquet la diferència. Aquesta burgesia franquista de Rita Barberà és un sector, però n’hi havia més. I ha viscut un procés de degradació. L’Ateneu Mercantil va arribar a tenir nivell, per exemple. Hi hagué un homenatge a Joan Fuster el 1968!

—Dels llibres n’heu fet ofici i passió: de la reivindicació de la cultura, també.
—La cultura és consubstancial a una societat complexa i civilitzada. L’espai de la interrogació, de la problematització… té molts vessants. La lluita per la cultura és, des del projecte de país, absolutament fonamental. Però, més enllà d’això, no entenc una vida sense cultura, sense llibres, sense música, sense teatre, sense cinema… Què seria? Val a dir que em situe en la visió de Fuster, que era un antielitista. Això devia posar nerviosos a alguns, també. Certs sectors privilegiats utilitzen la cultura com a element de distinció. I no: la cultura ha de ser accessible a tothom, la societat no pot estar escindida entre els de dalt i els de baix, cultes o incultes, poderosos i desposseïts. Una societat humana decent és aquella en què tothom troba el seu espai i no està sotmès a privació en cap dels sentits, ni material ni espiritual.

The post Gustau Muñoz: ‘La societat valenciana ha reaccionat’ appeared first on VilaWeb.

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.

L’exposició és acompanyada d’un llibre en què han escrit sobre Llorenç Giménez amics i personalitats com ara Rosa Serrano, Martí Domínguez, Alfred Ramos, Ferran Zurriaga, Gemma Pasqual o Raquel Ricart, entre més.

Llorenç Giménez es va morir aquest agost a València a causa d’un càncer contra el qual lluitava els seus darrers anys. Havia contribuït com molt pocs a popularitzar la figura del rondallaire i ha tingut un paper essencial en la difusió d’aquest estil narratiu, sobretot al País Valencià, però també a la resta del país, que va recórrer de cap a cap, fins a l’Alguer.

Mestre de professió, va ser un dels fundadors de l’Escola Gavina, un dels motors de la renovació pedagògica de l’escola valenciana i de la introducció del català a les aules. L’any 1996, després d’haver treballat en diversos col·legis públics, va decidir de dedicar-se completament a l’ofici de rondallaire, a escriure contes i sobretot a explicar-los a escoles i places públiques, en unes actuacions memorables que sempre deixaven una petjada profunda en els xiquets. Va escriure una dotzena de llibres infantils i va col·laborar en programes de la ràdio i televisió valenciana.

Havia nascut a Alfafar (Horta) l’any 1954 i durant la seua vida fou reconegut amb premis diversos, entre els quals l’Empar de Lanuza de literatura infantil, el de la Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil i el de l’Associació de Biblioteques Valencianes. El mes d’octubre passat la Generalitat Valenciana li va concedir a títol pòstum l’Alta Distinció.

Editorial: Aquest país que sap aprendre a contar contes als xiquets…

The post Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez appeared first on VilaWeb.