Vilaweb Lletres

Hans Gamper (Winterthur, Suïssa, 1877) ha passat a la història per haver fundat el FC Barcelona el 1899, un any després d’haver arribat a Barcelona, on havia d’estar-se de pas abans d’anar a Guinea a fer negocis. La ciutat va fascinar-lo de tal manera que va decidir d’establir-s’hi i dedicar una part important de la seva vida al Barça. Joan Gamper, com es feia dir a Catalunya, va acostar-se al catalanisme i va haver d’anar-se’n a l’exili el 1925 després de la xiulada contra la marxa reial a l’estadi de les Corts, en plena dictadura de Primo de Rivera. Les pèrdues econòmiques del crac del 29 i el fet que el Barça l’apartés del club, entre més causes, van conduir-lo al suïcidi el 1930. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960) ha recollit testimonis de l’època i ha escrit El primer capità (Edicions 62) per relatar el moment fundacional del club, però també la vida de Gamper a Barcelona. La novel·la de Calpena aprofundeix en la figura del fundador del Barça i descobreix un home conservador, profundament demòcrata, incòmode amb la religió i proper al catalanisme que va lligar per sempre la història del club blaugrana al sentiment latent del país.

—El primer capità reivindica la importància de Joan Gamper en uns primers anys complicats per al Barça. Com vau tenir la idea d’escriure aquesta novel·la?
—Fa força anys que el model imperant és la historiografia de context, en què no hi ha una història lineal sinó que es veuen els fets dins un context determinat i la relació entre si. Un dels elements que explica més bé el segle XX a Catalunya és la història dels grans moviments de masses. I un de molt clau és el Barcelona, amb tot allò que representa. Aquesta qüestió m’ha interessat sempre, tot i que el futbol no m’emociona especialment, no sóc gens seguidor de partits de futbol, però la història del futbol la trobo francament interessant i molt reveladora de com és una societat. Vaig començar a llegir sobre això i vaig descobrir la història de Gamper, que no la sabia gaire, i endinsant-m’hi vaig veure que era una història completament novel·lesca.

—Gamper va especular a la borsa i ho va perdre tot amb el crac del 29. Creieu que aquesta va ser la causa principal del seu suïcidi, o també el fet que l’apartessin del Barça quan va tornar de l’exili?
—Sobre això, només podem especular, no hi ha cap document que ho expliqui. Però sembla força obvi. Gamper porta una ratxa terrible i dins el Barcelona el tenen allunyat de tot. El fet de ser tan rebutjat… Ell té un sotrac molt fort quan, simplement, li diuen que ha de pagar la quota de soci. Són quatre duros, però per a ell és una ofensa molt gran. Tot això s’ajunta amb els problemes econòmics brutals que té, la mort tan tràgica i bèstia del seu soci… Aquesta barreja fa que entenguis per què va arribar a la conclusió que s’havia de suïcidar. No ho podem saber exactament, però sembla força evident que és així.

—Al llibre heu volgut retratar Gamper, i navega entre la biografia i la ficció.
—Hi navega poc. Els personatges reals són un 95%, aproximadament, i diuen coses que deien, de manera novel·lada, evidentment. La majoria de converses es basen en texts de l’època i citacions d’aquestes persones. Òbviament, és una novel·la, no és un llibre d’investigació en absolut. Però he investigat molt per escriure-la. Per exemple, l’Otto Maier i l’Enrique Ducay faig que es coneguin a la Pajarera Catalana, que és el Molino, però en aquell moment es deia així. No sé si es van conèixer allà, sincerament, però la personalitat d’ells era la que es descriu al llibre. Tots dos van ser favorables al cop d’estat de Franco. En Maier era molt proper a determinades idees que fructificarien en el partit Nacional Socialista a Alemanya… O la història d’en Miquel Valdés i la manera de ser del personatge, això ho he anat extraient de la realitat. La dona de Gamper, l’Emma, era molt religiosa. Es va casar gran, els pares intentaven que es fes monja… Tot això és veritat. El pis del carrer de Girona l’he descrit a partir d’un plànol. La casa d’en Frey, el seu soci, també. Tot això ho comento perquè vegeu el nivell de detall al qual he arribat.

—Documentant-vos, què us ha sorprès de Gamper que abans no sabíeu?
—De Gamper hi ha un factor que no explico gaire, però l’insinuo. És un home profundament conservador, però no reaccionari, era un demòcrata d’ordre. Era una mica ingenu. Sembla que sempre el sorprenguin les males jugades que li fan, queda garratibat i reacciona com un boxejador noquejat. Me l’he imaginat, tot i que és difícil de dir, com una persona ingènua i alhora amb molta empenta. Un bon paio, un líder, però que a vegades no les veu a venir.

—Era un líder molt introvertit. Fa la impressió que no volia destacar.
—Sí, era un líder, però no dels carismàtics. La gent se’l mirava perquè sabia que pensava, que tenia bones idees i tenia empenta. I que era honest. Això fa que, naturalment, el seu entorn el miri i l’admiri, però al mateix temps quan hi ha maniobres de nivell baix ell rep fàcilment, perquè no les veu venir. Maniobra intel·ligentment però no és llest, és una barreja. La reflexió que em ve és que els paralel·lismes amb altres Barces del futur són evidents. Aquesta ànima més popular que té Gamper, com un lloc de trobada i cívic, i alhora la gent ho veu com un lloc d’oportunitats, amb un moviment de masses que pot ser innocu si el porten bé, i treure’n uns rèdits personals grans. La història de Catalunya el segle XX també va per aquí.

—Tot i el tarannà conservador, no destaca per ser gaire religiós. Més aviat, la religió el molesta, i l’incomoda que alguns catòlics li retreguin que sigui protestant.
—Gamper era un home religiós amb un sentit més actual de la paraula. La gent que és creient al segle XXI a Catalunya no en fa ostentació ni prova de canviar la vida dels altres perquè creguin en Déu i segueixin l’ortodòxia, en general. En aquella època, això, en canvi, era molt militant. La religió oficial de l’estat espanyol era la catòlica. Els protestants no podien anar a una església protestant, només podien anar-hi els estrangers. Els ciutadans espanyols hi anaven clandestinament. Això també feia que els protestants visquessin la seva religió de manera molt apaivagada. Pel que fa al catolicisme, eren anys d’enfrontaments per l’anticlericalisme. Gamper era creient i es va casar amb una dona catòlica, encara que semblés que podia ser per millorar la seva posició social a Catalunya. Quan va morir, era protestant, i el van enterrar en una zona de protestants. Però el bisbe de Barcelona va beneir el fragment de la tomba per convertir-ho en terra catòlica.

—Gamper va arribar de Lió a una Barcelona en plena ebullició el 1988, però segons que expliqueu al llibre era una persona poc interessada en el clima polític, tot i catalanitzar-se el nom.
—Era molt clar que la ciutat li encantava, se’n va enamorar. Venia aquí perquè Gassiert, el seu mig parent, li parlava de les possibilitats comercials que podia tenir a la Guinea espanyola. Gamper va decidir de venir a estudiar espanyol i muntar la xarxa comercial per anar-se’n a Guinea i exportar cacau al centre d’Europa. No tenia gaires diners i, a més, fugia del pare, un paio eixelebrat que va portar la família a la ruïna, molt amargat per la mort de la mare de Gamper. Ell n’estava fins als nassos. Però a Barcelona es va trobar un ambient que el va fascinar, com molta gent que en aquell moment venia a la ciutat per la vitalitat que tenia i la transformació per la qual passava.

—L’interès per la política arriba més tard. Fins que, per salvar el Barça, el lliga amb el catalanisme i la Lliga Regionalista el 1908.
—No és que no l’interessi, però encara té mentalitat d’estranger. No es compromet especialment. El fet que el Barça es lligui amb el catalanisme és una doble empenta que ve per la dinàmica del club, que és demòcrata per naturalesa perquè les decisions es prenien assembleàriament, i a mesura que creix es lliga amb el món social català. Naturalment, es torna catalanista. El gran encert de Gamper és adonar-se que el Futbol Club Barcelona, com qualsevol altra entitat, no pot deslligar-se del món on viu. Tan simple com això. Un moviment tan social com el Barcelona, l’única manera que té de sobreviure és lligar-se a allò que desitja una gran part de la població, el catalanisme. D’aquí ve el lligam de Gamper amb el moviment catalanista, i la base social del club també l’hi porta.

—Un episodi decisiu és quan el rebutja el Català FC pel fet de ser estranger. El Barcelona neix com a club integrador on puguin jugar catalans i estrangers.
—Gamper viu en una societat, la catalana, que és complexa i estranya. Ja hi havia també un conflicte lingüístic. Gamper aprèn el català, i moltes vegades li retreuen, sobretot des de la premsa de Madrid, que parla molt millor el català que el castellà. Això no li perdonen mai. Educa els seus fills en català. És un militant suau, com ho és durant tota la vida, però hi creu fermament.

—No s’havia parlat gaire del Barça en el context polític i social d’aquells anys. Segurament, l’episodi més citat és la xiulada contra la marxa reial el 1925 a l’estadi de les Corts. Això acaba conduint a un exili de quatre anys de Gamper, un episodi força desconegut.
—Va ser un exili provocat tal com es fan les coses en les dictadures. No el van castigar amb l’exili, el van convidar a anar-se’n. Era obvi que o se n’anava, o tindria problemes. Fins que no va canviar l’ambient a l’estat espanyol, no es va veure amb cor de tornar. Aquells anys, a més, va canviar el tipus d’empresa. No va deixar de ser un comerciant, però va començar a tractar afers financers. La seva aliança amb en Frey, en el seu exili obligat a Suïssa, va fer que comencés a posar diners a la borsa de Nova York. En aquell moment no li calia ser present en els seus negocis a Catalunya, podia controlar-ho amb el telèfon i el telègraf.

—Aquells anys neix també la rivalitat amb el Madrid i l’Espanyol?
—Amb l’Espanyol, sí. Amb el Madrid, no tant. És lleig de dir, però el Madrid es funda emmirallant-se en el Barcelona. Els fundadors del Madrid, els germans Padrós, són catalans i saben com funciona el Barça. També volen fer un club esportiu molt popular que visqui molt la vida de la ciutat i representi l’esperit cavalleresc de jugar a futbol de manera competitiva, però noble, i creen el Madrid CF. Les relacions inicials entre el Barcelona i el Madrid són molt bones, perquè són clubs que s’emmirallen. Però amb molta diferència, perquè el Madrid és un club molt petit i va ser-ho durant molts anys, mentre que el Barcelona ja va convertir-se en el club més gran de l’estat, juntament amb l’Athletic de Bilbao.

—I l’Espanyol?
—Amb l’Espanyol era diferent. El funda Àngel Rodríguez, fill d’un dels principals lerrouxistes de Catalunya, molt anticatalanista. Un catedràtic de nivell, sevillà, però molt anticatalanista. Volia prohibir el català i eradicar-lo. No sabem quines idees tenia Àngel Rodríguez, però el club sí que volia ser un club espanyol. I ho deia clarament. Així com el Barça no es vindicava com un club català, sinó que ho era per naturalesa, l’Espanyol sí que es proposa de ser un club espanyol. I un club espanyol a Catalunya, en aquella època, era un posicionament polític clarament, no era pas neutre. Això va fer que l’Espanyol reconegués el Barcelona com el seu gran enemic, perquè representava tot el contrari del que volia representar l’Espanyol. Va haver-hi batusses, entre els jugadors i els seguidors.

—El fet que Alfonso XIII concedís el títol de ‘reial’ al Madrid i a l’Espanyol va ser un element més de discòrdia.
—En aquell moment, la rivalitat ja era clara. En el cas del Madrid, que li posessin ‘reial’ podria entendre’s perquè era l’equip de la capital. Amb l’Espanyol és una mica diferent. El fet de ser ‘reial’, una vegada més, és un símbol d’allò que vol ser. En aquest sentit, l’Espanyol és un club que sempre va tenir més consciència de qui era i què volia ser. En canvi, el Barcelona i el Madrid feien plantejaments diferents.

—Dieu que Gamper volia que el Barça tingués la possessió de la pilota i jugués sempre a l’atac. Això és real o és una llicència per a relligar aquell Barça primigeni amb el present?
—És real també. El primer futbol que arrenca cap al 1860 a Anglaterra és un futbol molt similar al rugbi en el plantejament, tots els jugadors van a tot. No hi ha porter, és una figura tardana. A final del segle XIX, que el futbol ja té uns trenta anys d’història però encara no ha triomfat tret d’Anglaterra, comença a gestar-se una mena de joc més col·lectiu. Gamper és un dels paladins d’això, és un home amb una gran formació atlètica. En aquella època, el capità i l’entrenador són la mateixa figura, i Gamper, com a primer capità del Barcelona, marca clarament com s’ha de jugar a futbol. I per això guanyen tant al començament. Molts futbolistes d’altres clubs fitxen pel Barcelona perquè els agrada l’estil de joc i entenen les jugades. Clubs com el Català fan entrenaments gimnàstics, mentre que Gamper fa entrenaments futbolístics, de trenar jugades. Ell importa dels equips anglesos i centreeuropeus les tres línies, a part del porter: els defenses, els mitjos i els davanters. En aquella època es jugava un 2-3-5, res a veure amb el futbol actual. I Gamper també aplica els extrems, jugadors que treballen a la banda. És una manera de jugar que és molt més elegant i diferent del que es veia, i per això el Barcelona triomfa al principi, tot i que després té una davallada.

—Us convido a especular. Què pensaria Gamper del Barça i del futbol actual?
—No en tinc ni la més remota idea. Però si especulem, crec que li fascinaria que el Barça tingui més de 100.000 socis. Seria la culminació del seu somni. També la passió pel futbol que té la gent, el Camp Nou… D’altra banda, segur que li farien pena moltes coses. Els sous dels futbolistes l’horroritzarien. Ell va ser molt reticent a pagar res als jugadors. Fins i tot, el fet que no paguessin la quota de socis es va aprovar contra la seva voluntat. Respecte de la directiva, la història dels últims anys no li semblaria estranya.

—Els problemes a les juntes directives ja eren presents aquells primers anys?
—No gens. El Barcelona és molt representatiu, en aquest sentit. Al principi, els directius són estrangers i gent del país de professions liberals i que tenen empreses pròpies. Una elit determinada de començament de segle. Això es transforma i a partir de la dictadura de Primo de Rivera els directius són terratinents, gent que juga a prop de l’estat. Als anys trenta, periodistes com en Sunyol i gent i intel·lectuals lligats als nous partits, com Esquerra Republicana i Acció Catalana. Als anys quaranta, gent lligada al franquisme i concessionaris de les grans empreses estatals. Als cinquanta, el tèxtil, durant molts anys. Fins a la crisi econòmica del 1973, quan entren els constructors. Núñez, Gaspar… I ara els financers. Les directives han representat les elits empresarials i socials de la societat catalana.

—Per acabar, us volia demanar per Oriol Junqueras, que era el vostre historiador de referència al programa ‘En guàrdia’ durant molts anys. L’heu visitat abans del confinament?
—El vaig visitar just abans que anés a Madrid pel judici. No és fàcil visitar els presos si no tens càrrec públic, perquè tenen unes quotes de visites, i la família, com és lògic, va davant. He estat una vegada als Lledoners i vam parlar d’història tota l’estona. El vaig veure tal com és ell, no ha canviat. És un home de conviccions molt fermes i segur d’aquestes conviccions, molt obert a canviar les coses i transformar-les. D’una banda, això dóna tranquil·litat, perquè ell té una personalitat forta, però d’una altra banda, tot això que li ha caigut a ell i a la seva família, des del punt de vista personal, és difícil d’entomar. Aquest càstig absolutament brutal i injust no sé si hi ha ningú que pugui suportar-lo sense resultar-ne personalment afectat, i això em preocupa, a part de les qüestions polítiques.

Podeu comprar El primer capità a la Botiga de VilaWeb

The post Enric Calpena: ‘El gran encert de Gamper és adonar-se que el Barça no pot deslligar-se del món on viu’ appeared first on VilaWeb.

Una de les sotragades importants de la Covid-19 ha estat en l’àmbit cultural. Són moltes les funcions teatrals, concerts, projeccions de pel·lícules, espectacles de tota mena i actes literaris que han quedat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any dedicat a la Teresa Pàmies (1919-2012), que ha comissariat la Montse Barderi.  Malgrat tot, s’han celebrat més de dos centenars d’actes dedicats a situar l’obra de Pàmies en el seu context i a vindicar-la, a més a més de presentar-la al màxim possible de nous lectors. En parlem amb la comissaria, tot i que convé recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que a més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi també va obtenir el premi d’honor de les lletres catalanes el 2001 o el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

―Al llarg d’aquest any heu defensat en moltes ocasions que la Teresa Pàmies també era periodista, una activitat que potser molta gent no és la primera amb la que associaria la seva figura…
―És que el periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu pare, i des de que era molt jove va estar implicada en la fundació de Juliol i a la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la ràdio i després va col·laborar entre altres mitjans a l’Avui des del seu naixement el 1976 fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i molts articles de la Teresa Pàmies que no s’han recollit, fins i tot, per exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem descobert durant aquest any. Els seus articles i la seva activitat frenètica de periodista es reflecteix en la seva obra, per tant la vessant periodística la defineix molt bé.

―Corregiu-me si m’equivoco, però em fa la sensació que la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, que a la Teresa Pàmies sovint se l’ha mirat per sobre l’espatlla. Per què?
―És així com dius, sobretot per ser dona, de classe baixa i de comarques. La crítica es va passar mot amb ella, amb l’excepció, potser de Testament a Praga. Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que la Teresa Pàmies va rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer un públic lector. Quan ella va escriure li van dir que era una novel·lista de porteres, i ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia en ser portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus llibres no han envellit, cap d’ells. Tenia molt de públic lector, una gran parròquia i un públic que, com ella s’ha anat morint sense relleu. Per sort, gràcies a l’any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha agradat molt, tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra. I penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres.

Teresa Pàmies en un míting a la monumental quan tenia 17 anys

―Així doncs, cal col·locar l’escriptora en el lloc que li correspon. Ens hi ajudeu?
―La Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer i que és  autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir  la militància política en el seu cas en el comunisme i en altres casos en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que en molts casos arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir la Pàmies és com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet conèixer la història d’una manera amena, però també molt dura i sobretot molt ben escrita.

―Hi hauria qui diria, doncs, que el seu gran valor és el testimoni, però al llarg d’aquest any això ho heu volgut deixar de banda per explicar altres grans puntals de la seva obra…
―I tant, és que al darrere dels seus llibres hi ha un estil propi, una manera de fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com raja, però el que hi ha és una forta convicció de que el mètode d’escriure més adequat és crear un jo que valgui la pena ser escoltat, i aquí és on trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses, com el pas pel camp de concentració, un exili de 31 anys fent tota mena de feines, viure una guerra com a capitana de les Miliícies i veure caure Barcelona en mans de les tropes feixistes, és algú que crea un jo que val la pena escoltar parli del que parli. I això provoca un efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens i en aquest cas és  com els grans articulistes, o ets fan o no ho aguantes.

―Déu n’hi do!
―I encara molt més, llegint-la aprens història i a més a més no tenim tantes dones autodidactes que puguem escoltar. La Pàmies és una gran escriptora del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de primer nivell, una altra cosa és que estigui allunyada de tota mena d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i corrent amb una gran veu literària. Evidentment no tots els llibres són iguals i en alguns vol ser una  gran escriptora i ho aconsegueix, però sobretot va voler acostar-se al gran públic, però en tota l’obra hi ha una estructura ferma i cos.

―Quan us varen nomenar comissària com vàreu entomar aquest repte, perquè sovint significa deixar moltes coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú altre…
―Per a mi va ser molt important des del punt de vista vital, ho vaig viure com una cosa molt maca i també com un acte de confiança i et desvius per no defraudar a qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut. Hi havia poc temps per muntar l’exposició i el catàleg d’activitats, però puc dir que tot el que vam anunciar la roda de premsa es va fer excepte la cloenda.

Montse Barderi, comissària de l’any Tàpies

―Hi ha hagut moments grans i especials, però vós sempre heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de l’escriptora a altres públics.
―Sí, pensa que quan el Joan Elies Adell em va proposar ser comissaria jo no era especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era, així que vaig haver de posar-me les piles i a mesura que més l’anava llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu, i en aquest sentit un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització Lingüística que estaven millorant el seu català gràcies a la seva obra. Això ha estat molt bonic.

―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat algun cop que sempre heu tingut molta llibertat per part seva…
―El Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que volguéssim i ens hem avingut molt. Tots ells sempre parlen que som una tribu i el Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha provocat que hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat per part de tots i crec que tot i que el Sergi és el més conegut, tothom ha tingut el seu protagonisme i al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no sentir-me una intrusa.

―Un altre fet molt important en la seva trajectòria és el fet que és una que prové de les esquerres, quan habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert benestar…
―Sí, això és molt important, és  una dona que prové de les esquerres i que sempre ha estat lluitant i treballant i fent mil coses per tirar endavant, amb una vida extraordinària, per exemple al Paris dels suburbis fent de cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament nul·les, però com ja he dit abans el periodisme a la premsa comunista li comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. I també cal recordar que en aquests 32 anys a l’exili va custodiar la llengua i la va mantenir viva. La seva és una veu excepcional com n’hi ha poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.

The post Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies és menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’ appeared first on VilaWeb.

El poeta Joan Margarit ha publicat l’antologia personal de poemes Sense el dolor no hauríem estimat (Proa) que ja ha arribat a les llibreries i que inclou 133 poemes. En l’epíleg admet que aquesta és l’antologia ‘més difícil’ que ha fet: ‘La de la meva pròpia obra, ara que, als meus vuitanta-dos anys, ja no li deuen quedar gaires incorporacions futures’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Margarit ha dit que és la primera vegada que fa una antologia sense que el sentiment que l’empeny sigui ‘ni d’admiració ni de necessitat de consol. És un sentiment més personal i rude: alguna cosa semblant a mirar-me al mirall que fa la porta vidriera que té darrere seu la foscor de l’últim quarto, buscant alguna cosa que la vida, segurament, ja s’ha emportat’.

A l’epíleg, Margarit escriu que des de jove ha estat per a ell una pràctica habitual compondre les seves pròpies antologies dels poetes que admirava. ‘Quan encara no hi havia les facilitats d’avui amb els ordinadors, ho feia amb fotocòpies. Encara ocupen, ben enquadernades, un lloc rellevant en la meva biblioteca i continuo llegint-les’.

The post El poeta Joan Margarit publica l’antologia personal ‘Sense el dolor no hauríem estimat’ appeared first on VilaWeb.

Un mes més tard de la data prevista inicialment, avui obre la porta Ona Llibres, al carrer de Pau Claris 94 de Barcelona. Ara com ara, en compliment de les ordres arran de la pandèmia, podrà omplir solament un 30% de la capacitat total i limitarà l’espai de 1.000 m2 a només 400, de manera que algunes sales encara no es podran visitar; s’hi observaran també estrictament les mesures d’higiene i de distància física. Tanmateix, la venda de llibres serà habilitada a totes les seccions: l’espai de literatura i no-ficció, tant d’autors catalans com de llibres traduïts al català, l’àrea infantil i juvenil, la secció de música i l’espai dedicat a llibres d’artista i primeres edicions. La llibreria estarà oberta en l’horari habitual: de dilluns a dissabte de 10.00 a 20.30.La programació cultural d’Ona Llibres googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ona Llibres té per objectiu convertir l’espai en epicentre de la cultura i acollir no tan sols activitats relacionades amb el món del llibre, sinó també exposicions d’art temporals, conferències i cicles temàtics, concerts, cursos, tallers… Arran de la situació actual, aquesta programació no començarà fins que no es pugui fer amb totes les garanties. Mentrestant, s’hi han organitzat activitats en línia, sobretot a Instagram (al compte @onallibreria).

A final del 2018 Ona va anunciar l’arrencada d’aquesta aventura, que s’ha covat durant prop de dos anys. El propòsit és de reconquerir el centre de Barcelona amb una llibreria monumental dedicada al llibre en català.

El nou local, al carrer de Pau Claris, és molt a prop de l’Ona de l’any 1962. Té l’objectiu de recollir el testimoni de l’original i assumir el llegat d’aquests gairebé seixanta anys de dedicació a la cultura, la llengua i al país en una nova llibreria d’esperit renovat i projectada al futur. En aquesta superfície tan extensa, hi trobarem principalment literatura en català, tant original com traduïda. L’espai és pensat al detall per fomentar totes les expressions de la cultura i per obrir el circuit a nous lectors potencials.

Sorprenentment, la versió en línia, onallibres.cat, encara no s’estrena avui, però han anunciat que serà aviat. Tatxo Benet, promotor de la llibreria, ha dit en una entrevista a VilaWeb que el seu projecte digital tindrà la mateixa infrastructura que Amazon, i que els llibres arribaran a qualsevol lloc del món al cap d’unes quantes hores: ‘Quan hi entris, tindràs recomanacions. Amazon a mi no em recomana mai llibres en català. Mai de la vida. De fet, a Amazon la literatura catalana és dins l’espanyola. És una cosa molt estranya, això que fan.’

La llibreria mantindrà l’essència fundacional, que es vendre únicament llibres en català. Tatxo Benet ha explicat que un altre objectiu és de tenir obres d’autors catalans traduïts a altres idiomes, com l’anglès: ‘Hi trobareu Mercè Rodoreda en anglès. En espanyol, no. No farem llibres en espanyol. Nosaltres serem llibreria especialitzada en català, com n’hi ha d’especialitzades en viatges. O angleses. Creiem que si comencem a oferir llibres en castellà, direm a la gent que el català no cal. Amb un idioma normalitzat, seria una altra cosa.’

The post Ona Llibres: el somni de mil metres quadrats de llibres en català fet realitat appeared first on VilaWeb.

Com diu l’editor Jordi Raventós en el text que segueix, pocs llibres han tingut una influència tan profunda al llarg de la història com aquestes Odes d’Horaci, que ara publica Adesiara, en una traducció del professor de literatura Llatina de la UB, Jaume Juan Castelló (Eivissa, 1953). Es tracta d’una edició bilingüe. No s’havia tornat a traduir d’ençà que Josep Vergés en féu una versió que es va incloure en la col·lecció Bernat Metge l’any 1978. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llegiu alguns poemes de les Odes d’Horaci, seleccionats per l’editor.

Jordi Raventós, responsable d’Adesiara, ens parla d’aquest clàssic:

El dia que vam acordar amb Jaume Juan Castelló (professor de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona, traductor escrupolós i, sens dubte, un dels millors coneixedors de la poesia romana que tenim a casa nostra) que li publicaríem la traducció de les Odes d’Horaci va ser un dels moments més especials de la història d’Adesiara, i, personalment, vaig experimentar una alegria inexpressable per dos motius: perquè, quaranta anys després, tindríem en català una nova traducció de les Odes i perquè a la Facultat, o tempora, o mores, jo havia estat alumne seu («un nan a les espatlles d’un gegant», com deia Bernat de Chartres) de traducció i de mètrica i estilística llatines. És cert que la llista dels títols que ha traduït per a la nostra editorial ‒entre els quals sobresurten les Sàtires del mateix Horaci i l’Art d’enamorar d’Ovidi‒ ja és d’allò més meritòria, però crec sincerament que el binomi «Odes/Jaume Juan» és una d’aquelles conjuncions astrals gairebé insòlites que es donen molt de tant en tant en la cultura d’un país.

M’atreviria a dir que Horaci va ser el poeta més complet de l’edat d’or de la literatura llatina. No sols va publicar, entre més obres, un volum de sàtires ‒el gènere literari més genuïnament romà‒, sinó que va convertir-se en el gran poeta líric de Roma, imitant els poetes més insignes de la deliciosa lírica grega arcaica, amb aquest llibre que ara presentem. Al contrari de què passa avui, la imitatio (la ‘mimesi’ dels grecs) era un senyal de prestigi en els escriptors de l’antiguitat. I, com passa sovint, l’imitador va ser imitat, perquè hi ha molt pocs llibres que hagin tingut una influència tan profunda al llarg de la història com aquestes Odes, les quals han esdevingut un dels models indiscutibles de la poesia de tots els temps.

Poeta contingut, sobri i amb un gust exquisit, Horaci hi reivindica la poesia lírica com a gènere literari i, amb una gran elegància, ens fa reflexionar sobre les qüestions essencials que sempre han capficat la humanitat i que sempre sol reflectir la millor literatura: l’ideal de saviesa, la brevetat de la vida, l’amor en totes les seves variants, l’amistat, la mort, la futilitat de les riqueses…

Horaci, a la darrera oda del llibre III, diu, conscient de la magnitud del que ha fet: «Acabo un monument més durador que el bronze, / més alt que els reials túmuls de les piràmides, / que mai no podran abatre ni la pluja corrosiva / ni l’aquiló desfermat ni tampoc la inacabable / successió dels anys ni el pas fugisser del temps». I a fe que tenia raó! Ho podreu comprovar, més de dos mil·lennis després, en aquest llibre, que inclou, a més, el text llatí encarat i una lluminosa introducció del mateix traductor.
Jordi Raventós

The post Avançament editorial: Les ‘Odes’ d’Horaci tornen a brillar en català appeared first on VilaWeb.

Estic segur que hi ha molta gent que, quan d’aquí a poques hores la llibreria Ona obri les portes al públic en la nova seu del carrer de Pau Claris, recordarà l’Ona històrica, la del número 654 de la Gran Via, tan a prop de l’actual que no cal ni canviar de vorera per recórrer els cent metres que separen els dos indrets. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Una vista de la nova llibreria Ona

Recordaran aquell local no gaire ample i molt profund amb prestatgeries a totes les parets i unes quantes taules per entremig carregades de llibres, discos i publicacions diverses -moltes introbables en altres llocs- totes en català. I també aquella sala no gaire gran del soterrani -un espai que avui dispararia les alarmes de tots els serveis de bombers i de seguretat- on es varen presentar al públic centenars de llibres i d’iniciatives culturals en unes èpoques en què tot era fosc i molt més difícil i arriscat que no pas ara.

Recordaran també l’espai dedicat a la literatura infantil i juvenil en un entresolat al qual s’accedia pujant unes escales i que era, ho confesso, la part de la botiga que jo freqüentava menys.

I se’ns faran ben presents les figures de Pep Espar i Jordi Úbeda -avui sortosament encara entre nosaltres- i la del ja desaparegut Ermengol Passola, que varen formar el tercet de caps visibles que l’any 1962 van tirar endavant aquella iniciativa valenta i carregada d’il·lusió.

Seran molts, dic, els que evocaran aquelles quatre parets entranyables i que en la pantalla de la seva memòria projectaran records i vivències personals. Jo també, és clar. Però en aquestes hores prèvies a la inauguració de la nova Ona m’agrada més pensar en una figura que ha relligat des de la primera línia aquell passat i el present. Em refereixo a la Montserrat Úbeda, la filla d’un dels pioners i que, joveníssima, cap al final de la dècada dels vuitanta ja feinejava en el magatzem o atenia als clients que acudíem al local de la Gran Via a buscar pastura per l’esperit. Aquella noia amb els anys es va convertir en el referent imprescindible d’Ona i va viure, mel i fel, molt de prop el dolorós moment de tancar portes el setembre de 2010. Dos anys més i la llibreria hauria arribat al mig segle d’existència.

Vaig perdre la pista de la Montserrat fins que un dia de setembre de 2013 -ho recordo molt bé perquè va ser durant la Setmana del Llibre en Català, al pla de la Catedral- ens vàrem trobar i li va faltar temps per anunciar-me que poques setmanes després obria una nova Ona de dimensions molt més petites al carrer Gran de Gràcia, ‘pujant a mà esquerra i a tocar de Lesseps’, recordo que em va dir.

No cal dir que m’hi vaig fer client -i no només per proximitat de barri- i que rara era la setmana en què, bé per recollir algun llibre o senzillament per saludar la concurrència, no entrava en aquell local certament menut pel que fa a les dimensions físiques però gran, molt gran pel que fa a les ganes de fer feina que hi va posar des del primer dia la Montserrat i les persones que la varen ajudar.

No m’allargaré per aquesta banda perquè no cal: Ona Llibres ha esdevingut un far de cultura i de dignitat que ha honorat no només al barri de Gràcia sinó que ha projectat el seu exemple bastant més enllà. Unes virtuts que, m’apresso a dir-ho, afortunadament comparteix amb unes quantes llibreries més de casa nostra.

La lluita de la Montserrat Úbeda a favor dels presos polítics -plasmada en un munt de tallers organitzats a la botiga per escriure’ls cartes- i la voluntat de convertir aquells pocs metres quadrats del carrer Gran de Gràcia en un espai -hi torno- de cultura i de decència nacional l’han feta mereixedora d’uns quants reconeixements entre els quals destaco la Creu de Sant Jordi. Una Creu que, en aquest cas sí, és del tot merescuda i justificada.

(Nota important: la llibreria Ona de Gràcia continuarà funcionant al cent per cent i mantenint l’esperit combatiu que fins avui l’ha caracteritzat).

Crec que vaig ser de les primeres persones que van saber la proposta que va fer Tatxo Benet: recuperar, amb molta més ambició i metres quadrats, l’esperit que tota la vida ha representat Ona i posar-la a ella al capdavant del projecte.

Val a dir que no han estat uns temps fàcils, aquests darrers anys. I no parlo, només, del país. Parlo també de la situació personal de la Montserrat Úbeda, amb alguns problemes seriosos de salut que en una persona d’una altra fusta haurien justificat una retirada de la primera línia en cerca de zones de més confort.

Em vaig acostant al dia d’avui. Els primers dies de març els amics de VilaWeb em van demanar que fes una visita al nou espai -aleshores encara en obres i amb data d’inauguració prevista pel 15 d’abril- i que expliqués en un article què hi veia i què s’hi coïa entre aquelles quatre parets. El confinament i tot el que ha comportat -especialment en aquells que, diuen, som població d’alt risc- ha fet impossible del tot complir amb l’encàrrec. Això no ha tret que la Montserrat ens anés tenint al dia a uns quants per correu electrònic, Whatsapp i xarxes socials del llarg pelegrinatge cap a la nova inauguració i de com a poc a poc anava muntant el seu equip de suport. Gent competent dels serveis de la qual no trigarem gens a gaudir.

“Com estàs, Montserrat?” “Desbordada” ha estat un diàleg que en les darreres setmanes s’ha repetit unes quantes vegades entre el mòbil d’ella i el meu. Més cap aquí, quan la responsable de comunicació de la llibreria ha començat a enviar informació del que s’estava preparant a Ona Llibres i, sobretot, quan fa un parell de dies va enviar una nota de premsa amb els detalls, summament llaminers, de la posada en marxa el dilluns 25 de maig a les 10 del matí, el diàleg ha canviat una mica: “Com estàs, Montserrat?” “Espantada”… i quinze segons després una segona resposta “i emocionada”. Una emoció en la qual em consta que s’hi combina la solemnitat del moment però també una part de record per tots els absents. Els que haurien volgut ser aquí i que ja no hi són. “Recordo tota la gent que ja no hi és”, em diu. I jo li responc enviant-li un text que vaig escriure fa molts anys en el que, bàsicament, venia a dir que, si ens ho proposem, els que no hi són, hi són.

Acabo ja. No sé si serà el lema oficial de la llibreria o és una contingència dels primers dies, però m’ha cridat molt l’atenció la frase que encapçala la nota de premsa de presentació: “Ona. Una llengua. Mil lectures”. Em sembla un eslògan precís i eloqüent. Una llengua, mil lectures… i entremig un llegat de servei a la cultura i un pont que relliga el país de 1962 i el d’ara. Diu que està emocionada, la Montserrat. Pot estar-ho, sens dubte. I ben orgullosa.

The post Com estàs, Montserrat? La nova Ona Llibres obre les portes appeared first on VilaWeb.

Santanyí, el poble més meridional de Mallorca, amb algunes de les cales més boniques de l’illa, com Mondragó, i algunes de les més turístiques, com la cala d’Or. Són 124 quilòmetres quadrats on resideixen poc més de dotze mil habitants (2019). Fins aquí les dades objectives. En canvi, ja no és tan normal que sigui un dels indrets dels Països Catalans que presenten una densitat d’escriptors de primera fila absolutament insòlita: Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971); Blai Bonet i Rigo (1926-1997); Llorenç Vidal i Vidal (1936); Antònia Vicens i Picornell (1941); Antoni Vidal Ferrando (1945); Pau Vadell (1984) –que a més de poeta és també editor d’Adia Edicions, amb seu al municipi– i Joan Pons Bover (1972), guanyador del darrer premi Ciutat de Palma. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Antònia Vicens ha explicat alguna vegada que quan ella era jove i començava la trajectòria, al poble només hi havia dues màquines d’escriure: la de l’apotecari Bernat Vidal i la del rector de la parròquia. Vidal s’havia fet un fart de mecanografiar els articles que l’escriptora redactava per al diari local i li va dir que fes per manera d’aconseguir una màquina. Ella la va demanar a son pare, de manera que la seva va ser la tercera que hi va haver al poble, però la primera que va arribar de contraban, una de les ocupacions habituals dels homes santanyiners abans de la guerra de 1936-1939, i encara més a la postguerra. Un munt de quilòmetres de litoral plens de coves i amagatalls feien que el municipi fos ideal per a aquesta activitat.

L’aparició de Quan el cel embogeix (Adia Edicions), d’Antoni Vidal Ferrando; de l’antologia de poemes Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre (Pagès Editors), d’Antònia Vicens; i d’aquí a quinze dies de Tània i els vius (Adia), la novel·la guanyadora del premi Ciutat de Palma, obliga a mirar cap al municipi i prova d’escatir el perquè d’on ve l’aparició de tants escriptors de primer ordre en aquesta contrada de secà, prou allunyada de Palma. A més a més, en el cas d’Antònia Vicens Adia va reeditar el 2019 La Santa;  Lleonard Muntaner, 39 graus a l’ombra (la novel·la amb què l’autora va guanyar el premi Sant Jordi quan tenia tan sols vint-i-set anys); i Jardins de Samarcanda el seu poemari de debut, Lovely, publicat el 2009 a l’editorial Moll i que era pràcticament introbable.

Bernat Vidal i Tomàs

L’artífex d’aquesta eclosió literària al poble és Bernat Vidal i Tomàs, l’apotecari i home de lletres que es dedicà tant a la literatura com a la investigació històrica i que va ser un dels principals promotors de Blai Bonet, a més de mentor i editor d’Antònia Vicens. El 1953 ja publicà en català l’apreciable Memòries d’una estàtua. Pau Vadell explica: ‘La feina que va fer en Bernat Vidal va ser ingent, del punt de vista de la promoció cultural, ja d’ençà dels anys cinquanta i seixanta. A Santanyí hi havia un diari local que era literàriament molt potent i ell va fer molta promoció per aconseguir que els escriptors santanyiners tenguessin presència en aquest mitjà i en més. Va ser el responsable directe de la pujada de Blai Bonet i va donar suport a Antònia Vicens. Així mateix, va aconseguir un gran suport institucional per a la cultura, que els polítics locals consideraven important i de prestigi, quelcom que encara es manté avui dia.’

Paga la pena de recordar que a Santanyí fa trenta-cinc anys que es convoca un premi literari de poesia que du el nom de l’apotecari i literat. No s’ha deixat de convocar ni una sola vegada i, a més, al poble hi ha un carrer que duu el seu nom.

L’arribada de la màquina d’escriure de contraban d’Antònia Vicens és una anècdota, però aquesta activitat econòmica a què es va dedicar una part important de la població potser també va contribuir a l’eclosió cultural d’aquest poble del sud de Mallorca, ja que va propiciar que hi hagués un cert interès per la cultura importat dels viatges a l’exterior i també que hi hagués un petit capital econòmic que propiciés que el poble pogués mantenir, per exemple, el seu propi diari, una plataforma molt important per donar a conèixer la creació d’alguns dels autors que començaven.

El turisme, en canvi, no va ser un motor que propiciés la creació literària per si mateix, però sí que es va convertir en un element important, com palesa 39 graus a l’ombra d’Antònia Vicens, una de les primeres novel·les a descriure els efectes de la transformació que va implicar l’arribada de turistes en massa a l’illa. Aquesta transformació econòmica i social sí que ha estat un dels punts importants per als narradors illencs de l’anomenada generació dels 70, de la qual forma part Vicens.

Sens dubte, el literat més important que ha produït la vila és Blai Bonet i Rigo (1926-1997), que el 1950 ja va començar a obtenir reconeixement com a poeta gràcies a Bernat Vidal i Tomàs. L’apotecari participava en la tertúlia de Guillem Colom i va ser en aquest cenacle on es va a atrevir a llegir els Quatre poemes de Setmana Santa de Blai Bonet, que des d’aquella obra primerenca ja mostrava un trencament amb tot allò que escrivien els membres de l’anomenada segona generació de l’Escola Mallorquina. Blai Bonet el 1952 ja va guanyar el premi Óssa Menor amb el seu Cant espiritual, publicat el 1953, amb influències d’Ausiàs Marc, Joan Maragall i la generació espanyola de 1927. Bonet va publicar un total de dotze poemaris en quaranta-un any i també es destacà com a novel·lista, amb obres com El mar (1958), amb la qual va guanyar el premi Joanot Martorell de l’any anterior, o l’experimental Mister Evasió (1969). Alguns dels seus dietaris han estat editats per Pau Vadell i publicats per el Gall.

Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens són dos dels autors més interessants de la literatura catalana contemporània, però ni l’un ni l’altre no han tingut el reconeixement que es mereixen dues trajectòries basades en l’excel·lència dels texts. Amb tot, aquests darrers anys Antònia Vicens sí que ha obtingut un ressò popular important com a poetessa i tots dos gaudeixen del màxim reconeixement de la crítica i dels companys de professió.

Antoni Vidal Ferrando

Pau Vadell explica com ha estat el procés d’edició de Quan el cel embogeix, de Vidal Ferrando: ‘Sé que Vidal Ferrando tenia ofertes d’editorials més importants, però ell va trobar que em devia un text, no sé ben bé per què, potser perquè estima molt Adia i el que fem i volia donar-me un suport important publicant amb nosaltres aquesta novel·la. Estic molt content d’haver pogut editar-la perquè és una novel·la sublim, poètica, que construeix un relat molt intens de la Mallorca rural.’

El jove poeta i editor és dels que no entenen per què aquests darrers temps hi ha hagut tan poc respecte pels creadors més veterans de la nostra literatura. ‘Els grans grups cerquen constantment el més nou i els grans escriptors representen uns valors, els de la bona literatura, que sembla que darrerament es troben bastant abandonats. Aquests escriptors en molts de casos no tenen xarxes socials, no es convertiran mai en influencers ni els demanis un gran domini de la tecnologia. I de sobte deixen d’aparèixer, tot i que són ells que sostenen la bona literatura. Aquests darrers cinc anys ens hem anivellat amb molt bones traduccions i hem après a tenir cura d’allò que ve de fora, però ens hem oblidat de valorar autors molt bons que tenim a casa nostra.’

Vadell és, en certa manera, hereu de Vidal Ferrando, perquè l’escriptor va ser professor durant molts anys a l’institut de Santanyí. ‘Jo no vaig ser alumne seu directament, vaig coincidir-hi a l’institut quan ell feia els darrers anys de classe i hi impartia alguns tallers literaris. Cuidava molt tot l’aspecte creatiu i sempre es va preocupar de poder portar escriptors a les aules. Evidentment, és un mestratge important. A casa meva no hi havia un ambient cultural especialment remarcable, però a Santanyí la cultura la pots trobar, fins i tot encara ara, amb molta facilitat.’ Vadell ja ha publicat catorze llibres de poemes i atresora en el seu palmarès premis tan importants com el Bernat Vidal i Tomàs del 2005, el senyoriu d’Ausiàs March del 2014 i els Jocs Florals de Barcelona del 2017.

El darrer santanyiner a començar a publicar és Joan Pons, que es va fer conegut amb Un incendi al paradís, una novel·la negra amb què guanyà el premi Pollença del 2016 i que enguany ha guanyat el premi Ciutat de Palma amb Tània i els vius, que apareixerà abans de quinze dies (la crisi sanitària derivada de la Covid-19 n’ha endarrerit la publicació). De moment, és l’únic que no ha publicat cap obra poètica.

Joan Pons

Vadell també ha impulsat la seva editorial des de Calonge, dins el terme municipal. Adia Edicions s’ha consolidat com un segell de referència en poesia, però aquests darrers temps també ha anat publicant narrativa regularment. És una editorial que treballa sense distribuïdor, és a dir, que la comercialització va directa de l’editorial a la llibreria. ‘Això ha implicat algun petit cost més de transport i d’enginyeria de distribució, però seria semblant si editéssim des de Palma. Avui dia la presència a les xarxes i el treball en línia facilita molt la feina.’ L’editorial ha renovat recentment la web (s’havia d’enllestir per Sant Jordi però no hi varen arribar a temps) i ja han rebut les primeres comandes, sobretot de gent que és, com ells, a la perifèria i no tenen cap llibreria de referència a prop.

Així doncs, sembla que la tradició literària de Santanyí continuarà durant un bon temps, gràcies no tan sols als veterans que continuen en molt bona forma, sinó pels nous creadors i per aquesta fàbrica de somnis arrelada també al municipi més meridional de Mallorca, terra de secà que fruita en literatura.

The post Santanyí, una fàbrica d’escriptors al sud de Mallorca appeared first on VilaWeb.

El lingüista Albert Jané, a punt de fer noranta anys, serà homenatjat ben aviat amb el llibre El barrufet gramàtic. Homenatge a Albert Jané (Editorial Base), coordinat pel filòleg Jordi Manent. El volum, d’unes dues-centes pàgines, és impulsat per l’Institut d’Estudis Catalans, l’Associació Llengua Nacional, Cavall Fort i el Termcat, amb la col·laboració de Drac Màgic. Es podrà trobar a les llibreries a partir del 17 de juny. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El llibre s’estructura en tres apartats. En primer lloc, hi ha les presentacions, amb texts de membres de les institucions impulsores —com ara Joandomènec Ros (IEC), Josep Ruaix (Llengua Nacional) i Jordi Bover (Termcat). Segonament, hi ha una miscel·lània, en què vint-i-cinc personalitats analitzen les diverses facetes de Jané, de la lingüística a la gramàtica, passant per la traducció i el còmic; hi participen, per exemple, Carles Puigdemont, Jordi Pujol i Vicent Sanchis. El darrer apartat és una aproximació bibliogràfica a l’obra de Jané, a càrrec del coordinador del volum, Jordi Manent.

Jané estudià peritatge mercantil i treballà a la banca. La gramàtica catalana, l’aprengué de manera autodidàctica, sobretot llegint. Quan tenia vint-i-vuit anys (1958) començà a fer classes de català per a adults. Tres anys més tard ja va participar en una gramàtica (Signe), que va tenir una gran difusió.

En aquests noranta anys, Albert Jané ha exercit de gramàtic, de professor, de periodista, d’escriptor i d’activista de la llengua catalana. Amb una llarga trajectòria en el camp de la lingüística i la didàctica en català, ha escrit i publicat quatre gramàtiques (Signe, Gramàtica essencial de la llengua catalana, Gramàtica catalana i Pas a pas), i també el Diccionari català de sinònims, que es pot consultar en línia. Entre els anys 1976 i 1985 va publicar una columna diària titulada ‘El llenguatge’ al diari Avui; en total foren més de 2.700 articles en què repassava, comentava i exemplificava l’ús de molts mots i expressions. Es poden llegir en línia.

És membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha rebut diversos premis i reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Nacional de Periodisme Escrit (1997) i el Premi Pompeu Fabra l’any 2010.

Jané s’ha destacat d’una manera molt especial en el camp de la literatura i l’entreteniment infantil i juvenil. De fet, la part més important de la seva bibliografia és integrada per traduccions o adaptacions de contes, llegendes, rondalles, faules, narracions populars i historietes. En el camp de la historieta gràfica ha adaptat més de cent títols.

Ha estat vinculat sobretot a la revista Cavall Fort (del 1963 ençà), de la qual fou director. Hi ha traduït còmics, com ara els de les aventures dels Barrufets, Sergi Grapes, Estefi i Aquil·les Taló. També ha adaptat contes i rondalles populars. Ha fet traduccions del francès, l’italià, l’anglès, l’espanyol i l’occità.

The post Un llibre d’homenatge a Albert Jané, ara que farà noranta anys appeared first on VilaWeb.

L’escriptora Irene Solà ha guanyat el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020 per Canto jo i la muntanya balla (Anagrama). Solà és una de les tretze premiades de l’edició d’enguany que ha reconegut escriptors d’Alemanya, Dinamarca, Bèlgica i Kossove, entre d’altres. Entre els guanyadors també hi ha la novel·la de Lana Bastašić, que en català ha estat publicada per Edicions del Periscopi amb el títol Atrapa la llebre. Cada guanyador ha sigut escollit per un jurat d’experts literaris del seu estat membre. L’anunci dels premis s’ha fet per primer cop de manera digital per la crisi del coronavirus 2019. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Irene Solà: ‘Certes històries sempre s’han explicat des de la perspectiva d’uns, dels mateixos’ 

El Premi de Literatura de la UE reconeix autors de ficció emergents en tot Europa. Aquest premi inclou 41 països que formen part del programa Creative Europe, una iniciativa que té com objectiu enfortir els sectors culturals i creatius europeus. Cada any, el Premi de Literatura de la UE guardona un terç dels 41 països participants. Serem Atlàntida (Edicions del Periscopi) de Joan Benesiu ha estat finalista.

The post Irene Solà guanya el Premi de Literatura de la UE 2020 appeared first on VilaWeb.

Mar Bosch, autora de Les generacions espontànies (Periscopi), Bedlam (premi Just M. Casero, Empúries) i Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra) s’estrena aquesta setmana al catàleg de l’editorial Univers amb La dona efervescent. La novel·la recupera el personatge de l’Eva Botet, protagonista de Les generacions espontànies. La trobem que acaba de parir una bessonada, se li acaba de morir la sogra, una pèrfida, i el marit l’abandona. I això no s’acaba aquí: la sogra difunta se li atrinxera literalment dins del cap, erigint-se en comentarista de la seva maternitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Us oferim el primer capítol de La dona efevercent, que acaba d’arribar a les llibreries. Aquesta és una de les novetats del començament de la represa, que coincideix amb el començament del desconfinament. És dels llibres que havia d’aparèixer al març, abans de Sant Jordi.

Ester Pujol, directora editorial del segell Univers d’Enciclopèdia Catalana explica:

«La Mar Bosch és trapella. Els ulls li brillen, i també la seva escriptura. Gironina, allunyada de les capelles de Barcelona, fa la seva, sense pressa ni pausa. Val la pena parar-hi atenció. Té un humor fi, poc habitual, que, conjuminat amb una gran lucidesa, fa molt interessant la seva mirada.

Ha publicat diversos llibres abans de La dona efervescent des que va guanyar el Premi Just M. Casero amb Bedlam el 2012 i on ens va sorprendre a tots els assistents amb un discurs d’acceptació del premi memorable, que ja va donar pistes de la seva fabulosa imaginació.

En poc temps, ha sabut trobar el seu lloc gràcies a un estil i un univers narratiu del tot singular i molt característic, que sovint recorda un còctel explosiu que barreja dosis del nonsense dels Monty Python amb tocs de surrealisme que recorden Pere Calders.

Ha demostrat una capacitat, poc freqüent, de prendre perspectiva de la seva pròpia obra, observant-la com un tot orgànic, on situacions i personatges transiten les pàgines de la seva literatura i estableixen vincles d’afinitat amb els lectors.

En aquest darrer llibre, on recupera l’Eva Botet, la protagonista de Les generacions espontànies, tracta la maternitat sense manies, sense tòpics: acaba de tenir bessons i se sent com una píndola efervescent que es desfà en un got d’aigua.

Trapella, estem molt contents d’incorporar-te al jove catàleg d’Univers!»

The post Fragment: ‘La dona efervescent’ de Mar Bosch appeared first on VilaWeb.

L’editorial Tigre de Paper publica el llibre ‘Podem abolir les presons?’, d’Angela Davis. La reconeguda activista afroamericana aborda en aquest llibre el complex debat sobre justícia i càstig i alerta que la presó s’ha convertit en l’espai on es dipositen els indesitjables. Us oferim íntegre l’epíleg que n’ha escrit David Fernàndez. El pròleg és de Jordi Cuixart. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘La història de la presó s’inscriu, doncs, en la història més àmplia de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles’
Massimo Pavarini

Vuit mil quatre-cents trenta. És el nombre de persones preses a Catalunya el març del 2019. Setze mil quatre-centes trenta-dues als Països Catalans. Vora seixanta mil a l’estat espanyol. De les persones tancades a les presons de la Generalitat, el 58,97% ho són per delictes ‘contra l’ordre socioeconòmic’ i ‘la salut pública’. Exclusió social i drogodependències com a base. Sis de cada deu. Com a mirall que remet a l’auge de les desigualtats socials que esclata fora i que retrunyen endins, si volen saber d’un país, visitin les presons, comprovin el model penitenciari, les reixes que tanquen i les portes que no s’obren. Des del 2007 han mort a les presons catalanes sis-cents cinquanta presos i preses. Vuitanta-tres per sobredosi. Vuitanta-vuit per suïcidi. Només amb la darrera dada n’hi hauria prou per capgirar tot el model vigent urgentment.

‘Podem abolir les presons?’, es demana Angela Davis, referent i referència, fa dècades i fa massa. ‘Ja tocaria’ és l’única resposta a l’altura de la dignitat humana, però fem tard i en sentit contrari. O dit d’altra forma; sí, sí que es pot, com diria el lema indignat, però no volen pas. Perquè tot plegat remet a l’absència deliberada de voluntat política, a la inèrcia repressiva classista i a la instauració neoliberal d’un model que tragina, al segle XXI, entre el capitalisme de vigilància a fora i el capitalisme de reclusió a dins. Malgrat que la història del càstig i la venjança feta presó ha travessat tots els models polítics i econòmics.

Intramurs i extramurs, la presó passa desapercebuda fora de la crònica negra en prime time. Un dens tel la cobreix, una dissortada llei del silenci l’amaga. I ja no taral·legem la ‘Cançó de les balances’, que reclamava igualtat davant tots els castells de tots els poders fets grillons. Com si fos ahir, malgrat que és avui, fa gairebé deu anys editàvem des de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura el full volant ‘Deu tristos tòpics’. Hi desmuntàvem mentides fetes veritats que encara romanen, molt abans de l’era de les fake news i que s’havien popularitzat com una corrua de tòpics típics: que si viuen en un hotel, que si surten per una porta i entren per una altra, que encara són penes baixes, que no hi ha cap cas de maltractament, que reincideixen sempre… Però el març del 2019, la mitjana de pena imposada a Catalunya s’apuja a 2.824 dies de privació de llibertat.

Presons, ni les mirem ni les volem mirar ni ens hi atrevim. Costa de creure que una institució total tan caduca i antiga, tan desfasada i cruel, tan decimonònica i fracassada, conservi un consens cultural, polític i social tan poc esquerdat. Al capdavall, ja ho sabem, i es veu a primera vista per a qui s’atreveixi a mirar: reclouen pobres i dissidents. La indústria roïna –i el negoci milionari de la seguretat– de la segregació social fa tota la resta. En un context de retrocés on del que es parla globalment no és d’anar tancant presons sinó d’obrir-ne encara més, mentre cotitzen a la borsa, i amb noves modalitats per a la migració pobra o per als menors més fràgils.

Fa un any i mig, el novembre del 2018, els companys de Salhaketa, un dels col·lectius més implicats en la demanda de l’abolició de la presó, ens van convidar a un imprescindible debat a Iruñea, amb l’eloqüent títol ‘On ha estat l’esquerra en el debat abolicionista des de 1978?’. Dilema, la resposta no podia ser ni fàcil ni tova, sinó necessàriament i severament autocrítica. Senzillament, no hi va ser i estava absent del tot o, diguem-ho clar, havia passat a l’altre bàndol: més penes, més presons, més repressió. Lluny queden les aspiracions i lluites de la COPEL en plena transició. Trenta anyets després, era Rubalcaba qui ens aclaria, el 2009, que teníem ‘el codi penal més dur d’Europa’. No era una crítica: se’n vantava obertament, després de trenta reformes del codi des del 1995, totes en el mateix sentit regressiu. Penes més altes, més dures i més llargues. Mentre la pretesa i esbombada funció resocialitzadora de la presó, que només cronifica l’exclusió i aguditza la marginació, enfilava cap a la paperera de la història.

Des del 1978, només el moviment llibertari, escrit com a agraïment i reconeixement, ha mantingut des de marges i tangents un debat que ens interpel·la cada dia sobre la presó i que parla tant d’ells com de nosaltres: dels qui la pateixen i dels qui la legitimen. Perquè a la presó hi som totes i tots. Paradoxes dràstiques, Iñaki Rivera –avui perseguit judicialment per denúncies interposades pel corporativisme carceller per alçar la veu contra els maltractaments– sempre recorda una metàfora particular: que la primera llei de la democràcia va ser la 1/79. La Llei orgànica general penitenciària. Ja aleshores, com si avencéssim retrocedint, Enrique de Castro escrivia el llibre ¿Hay que colgarlos?, en una demolidora crítica social sobre la indiferència i la intransigència davant els danys socials irreparables que produeix la pobresa i la presó.

Amagada sota la catifa cap a l’aïllament social, l’empresonament de la pobresa ja és una rutina de l’Estat Penal que ha substituït l’Estat Social: d’aquí vénen les externalitzacions fora de nuclis urbans, l’aposta per les macropresons, l’enduriment repressiu o el perillós avenç cap a un sistema penal dual –un de formalment garantista, l’altre discretament excepcional– en aquesta barra lliure repressiva que singularitza l’estat espanyol. Però del recurs sistemàtic al dret penal i del penya-segat del populisme punitiu que cotitza a l’alça no està exempt ningú i fins i tot les esquerres hi cauen, tan sovint, de quatre grapes, creient que reclusió, càstig i codi penal han solucionat alguna vegada alguna cosa, siguin conflictes socials, realitats colpidores o xacres arreladíssimes. Caiem en el que critiquem també des dels moviments emancipadors. I no, no n’aprenem. En aquest sentit, el debat sobre el futur de les presons opera com a prova del cotó.

En el cas català, sensiblement distint del model espanyol des del 1984, només tres flaixos inesborrables com a resum i com a termòmetre. Un: la repressió al motí de Quatre Camins, que va acabar en una condemna per maltractaments i una lacònica nota prèvia del Departament de Justícia del primer tripartit que deia que arxivava la investigació sobre les agressions a vint-i-sis presos per ‘impossibilitat’ d’identificar-ne els autors… en un recinte farcit de càmeres de videovigilància. Dos: la hipoteca penitenciària que paguem, atès que les noves presons catalanes construïdes pel tripartit ens costaran, només en dret de superfície, cinquanta milions d’euros anuals fins a l’any 2040. És a dir, mil cinc-cents milions transferits a bancs i constructores. I tres: de les visites a aquestes noves presons en queda un poema visual, perquè a la sala d’espera totes tenen reproduït a la paret en enormes lletres el constitucional article 25, que diu que ‘les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social’. La frase sempre acaba amb punts suspensius (com volent dir, és clar, que res de res i que les paraules se les emporta el vent). Hauríem de parlar avui, també, de migrants, menors i dones –invisibles en la invisibilitat–, de salut mental, de DERTS i FIES, de l’americanització de certs discursos sindicals i de classisme, racisme i sexisme. I de polítiques criminals de classe. I del cercle d’impunitat per als de sempre. N’haurem de continuar parlant. I molt. Si ens en volem sortir, presoners com estem en el món del mercat lliure.

Perquè el repte abolicionista –en l’acadèmia, en la política, en els moviments socials– és encara a les beceroles a casa nostra, amb honroses excepcions. D’alternatives, n’hi ha –Holanda ha tancat la meitat de les presons, per exemple–, però no són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals. Podríem començar amb polítiques públiques reformistes de descriminalització i despenalització, continuar reforçant la mediació penal, impulsar mesures alternatives a la privació de llibertat i reduir la reclusió forçada i forçosa a la mínima expressió. Tornar als principis rectors de l’humanisme penal ja seria molt si volem poder arrencar una imprescindible transició cap a una descarceració d’inspiració abolicionista, vocació social i projecte transformador.

‘Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto y gritaran llenarían el mundo’, escrivia Federico García Lorca. I dues coses han succeït mentre s’enllestia la necessària traducció d’aquest llibre. Una d’oficial poc habitual i una altra d’alternativa clandestina. La primera és l’informe del CPT del Consell d’Europa documentant altre cop la cambra fosca de les presons. La segona, gairebé simultània, es produïa a finals de gener. Entràvem a Lledoners acompanyant el músic Feliu Ventura, que presentava a la sala d’actes el seu disc Convocatòria. En aquells compassos, una mà solidària –o unes quantes, perquè només juntes podem– feia escolar una carta de Joseba Sarrionandia als presos i preses catalans. Mots lliures que relliguen el que diu Angela Davis, el que diu Jordi Cuixart i el que encara ens queda per fer. I allà, en Sarri, hi deia això:

«ALS PRESOS I PRESES CATALANS

Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat.

Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet que tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.

Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor…’.

I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant a escala individual com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.

La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat.

Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món.

Moltes gràcies.»

Podem abolir les presons, doncs? Fonamentalment, hauríem de fer-ho. Que fer tard sempre es paga car. Cruïlles i retrobades, el darrer cop que vaig coincidir amb Angela Davis va ser als carrers de Barcelona. Era el volàtil 10 d’octubre de 2017, en dies intensos, contingents i impredictibles. Sis dies després arrencava una excepcionalitat penal, que en realitat va començar molt abans, que encara perdura i que va derivar en ordres inquisitorials de presó. Entre d’altres, la del prologuista d’aquest llibre, l’estimat Jordi Cuixart. Sempre serà hora d’omplir els carrers per buidar les presons. Contra la distopia penitenciària inacceptable d’un món fet reixa, mur i filat de pues, la vella consigna utòpica del fil –negre, roig, lila– d’Angela Davis: ‘He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar’.

Gràcies, Angela.

David Fernàndez

The post 16.342 appeared first on VilaWeb.

El poeta, assagista, dramaturg, prosista, traductor, pintor i gastrònom Narcís Comadira (Girona, 1942) ha estat destacat amb el XX premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per la qualitat de la seva obra, la importància de la seva trajectòria i el seu compromís. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El guardó s’ha fet públic, acompanyat d’una conversa amb Comadira, però les circumstàncies no permeten de moment fer-ne el lliurament. En aquesta peça d’àudio, l’escriptor agraeix el premi, que diu que li fa il·lusió perquè li han concedit els seus col·legues escriptors. També comenta, pel que fa a la diversitat de gèneres que ha cultivat al llarg de la seva trajectòria, que ell sobretot se sent poeta però que tot és literatura i que del que es tracta és de fer-ho bé. ‘Fer-ho bé és la meva ambició’. També explica que treballa en un llibre de poemes i que té una obra de teatre acabada que es publicarà ‘quan tot torni a posar-se en moviment’, dins de la col·lecció ‘Teatre escrit’, que publica el Teatre Nacional. El volum aplegarà tota la seva obra teatral i contindrà també aquesta peça. I espera que l’obra es pugui estrenar.

Sobre el moment excepcional que vivim de crisi sanitària i econòmica, Comadira diu que des que van implantar el confinament que no ha escrit ni una ratlla: ‘El confinament m’ha anul·lat totes les forces, m’ha deixat sense ganes de fer res. M’ha produït un estat d’apatia general. Espero que quan l’aixequin torni a tenir ganes de fer poesia.’

El sentit de la poesia

El novembre del 2018, Narcís Comadira era investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona, li va fer de padrí i va dir: ‘Per a mi, el nom que millor exemplifica la poètica de Comadira és el de Giacomo Leopardi, amb la seva capacitat reflexiva, una lírica de tendència elegíaca, el conreu poc o molt sistemàtic de la ironia i l’exercici del dubte, la preocupació per la mort i, sobretot, per la captació sempre impossible de l’instant feliç.’

Comadira, que per sobre de tot se sent poeta, en el discurs d’ingrés es va endinsar en la raó de ser de la poesia: ‘La poesia és, per a mi, una màquina verbal destinada a produir emoció. És la llengua sotmesa a una forma estricta, significativa. La poesia ho pot ser tot i no fa que passi res, com va dir el poeta Auden. Res en el món real, s’entén. Perquè en el món interior dels lectors pot produir autèntiques sacsejades, terratrèmols emotius, enamoraments profunds per tota la vida. Marques de foc a l’ànima, com vaig explicar en aquella meva autobiografia poètica de fa uns anys.’

Defensor de la llengua i la cultura catalanes, en el discurs d’ingrés, Comadira també va parlar de la importància del llenguatge i de la llengua: ‘Busquem per a què serveix la poesia perquè busquem per a què serveix el llenguatge, és a dir, per a què servim nosaltres mateixos. No volem no servir per a res, és clar. Volem que allò que som, llenguatge, llenguatge encarnat en una llengua concreta, tingui un sentit. Ens esgarrifa la falta de sentit.’

‘A vegades veig el riu del no-res que baixa crescut i ens amenaça. I m’afanyo posant sacs de sorra, poema a poema, per contenir la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge i per tant del sentit de la vida. Només serveix per a això, la poesia? És aquest, en el moment que vivim, el seu únic servei? Cada poema un sac de sorra?’

The post El poeta Narcís Comadira, XX premi Jaume Fuster appeared first on VilaWeb.

Els escriptors són gent acostumada a passar molt de temps tancats a casa en el seu quefer diari. Així i tot, com a tots plegats, aquesta situació derivada del coronavirus els ha sorprès i ha originat situacions d’angoixa i incertesa sobre el futur. I com que fa poc a casa nostra van triomfar els famosos consells que Stephen King donava al seu llibre Escriure (l’Altra), hem demanat a uns quants escriptors els seus consells de supervivència. Ho hem fet perquè hem vist que se n’han anat passant per les xarxes socials, bé fos en obert o bé fos en grups privats de Facebook o WhatsApp, i perquè és una pregunta recurrent dels festivals literaris que s’han organitzat en línia aquests dies. I sobretot, poden ser una bona eina per a qui ha decidit d’emprendre la seva aventura literària durant la pandèmia. Hi ha qui s’ho pres amb filosofia i qui s’ho ha pres amb humor i n’hi ha d’altres veritablement preocupats pel futur immediat. També hem afegit a la llista algun editor. I aquestes són les seves recomanacions, aptes per als col·legues i per a tots els aspirants a lletraferits. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marc Moreno (1977) és escriptor i també és editor de Llibres del Delicte. La seva darrera novel·la publicada és Escapisme (Més Llibres), un dels volums afectats directament pel confinament, perquè ja hauria arribat rodat i amb el boca-orella fet a Sant Jordi. Aquests són els seus consells:

*No et deixis influenciar pel sentiment general d’esgotament pel confinament. Els escriptors som gent acostumada a estar tancats a casa i en solitud. No ve d’un parell de mesos més.

*No miris com baixa la pila de llibres pendents de llegir a mesura que passen els dies ni t’amoïnis amb la impossibilitat de tornar a construir la gran muralla de llibres que fins ara sempre ha viscut amb tu. Si ets un bon lector, segur que tindràs un munt de llibres sense llegir per casa. O sempre pots optar per les relectures o els e-books.

*No et posis horaris fixos d’escriptura. Si no tens criatures a casa ni un horari laboral que complir i disposes de les vint-i-quatre hores del dia, el millor és tenir el Word obert en tot moment i seure a teclejar només quan et vingui de gust, i sense arribar a esgotar-te. No t’obliguis a escriure.

*Si no et trobes inspirat per continuar el projecte literari en el qual treballaves abans del confinament –del tot lògic, ateses les circumstàncies–, busca noves opcions i parteix des de zero. Segurament el mateix estat d’ànim que t’impedeix continuar escrivint el que tenies entre mans et permetrà explorar nous camins en nous textos. Però això sí, defuig la temptació d’escriure sobre confinaments, pandèmies o mons apocalíptics. Estalvia’ns un 2021 de suïcidi.

*Si mai no has fet esport, no cal que t’obsessionis amb moure’t més del que ho feies abans del confinament ara que no pots sortir al carrer, ni intentis fer una marató passadís amunt i avall. T’esgotaràs mentalment, i necessites tenir el cap fresc per escriure la gran història que t’ha inspirat el confinament.

Empar Fernández.

Empar Fernández (1962) és una escriptora polifacètica i versàtil que ha escrit, sobretot, en castellà. En aquesta llengua és considerada una de les millors autores de novel·la negra del panorama literari actual. Tot i que té novetat negra a quatre mans, el seu llibre La epidemia de la primavera (Suma de Letras, 2018) és un retrat magnífic de la gran pandèmia de grip del 1918. Ella també ens aporta els seus consells i la seva mirada sobre el futur incert que ens espera. I explica: ‘El confinament és una experiència propera a tot escriptor, treballem confinats, tan aïllats com ens és possible. És la meva experiència personal i crec que la de la majoria. Malgrat tot, i atesa la durada d’aquesta etapa d’enclaustrament total, crec que és necessari seguir algunes normes’:

*És convenient conservar les rutines anteriors a la pandèmia (cura personal, treball, contacte humà via telefònica o telemàtica, evasió).

*És aconsellable respectar l’horari de treball si les circumstàncies (companyia, preocupació pels estimats i la concentració) ho permeten.

*No llegir únicament allò que es publica relacionat amb la pandèmia. Airejar el pensament, continuar llegint novel·les, assaigs… Algun dia recuperarem alguna cosa semblant a la normalitat. Crec que és important no perdre de vista la nostra ‘vida anterior’, aquella vida que tant enyorem aquests dies.

*No escriure més ‘diaris de pandèmia’. Probablement, la teva vida durant el confiament no és gaire diferent de la de la resta de mortals i, tal com passa amb l’autoficció, no ha de ser necessàriament interessant.

*Preparar-se per a un panorama editorial més desolador del que ja ho és, amb una probable caiguda de les vendes, del nombre d’originals publicats i del nombre d’exemplars, de la inversió en promoció, amb el previsible tancament d’algunes llibreries i omnipresència d’Amazon esperonada per les circumstàncies.

Tot i això, algú em va recordar un cop que el món de la literatura és una carrera de fons. I som aquí, sense fons i sense alè. Salut i sort.

Anna Manso (1969) és una de les nostres autores de literatura infantil i juvenil més conegudes. També és guionista i una de les impulsores de l’associació Escrivim. El conte de la cartera (Bromera) és el seu darrer llibre i també s’ha vist afectat per la pandèmia.

*El primer consell és continuar lluitant pels teus drets professionals. Si no estàs associat, busca una associació que et representi i lluita. La situació era dura, ara és més dura i ho serà encara més. I només la podrem revertir col·lectivament fent-nos sentir. Aquell que cregui que anant per lliure se’n sortirà s’equivoca. El tsunami ens arribarà a tots i ha arribat l’hora d’alçar la veu i fer-nos valer. O ara o mai. Cal que tinguem cadira a les taules de negociació i als autors no ens la regalaran. Jo pertanyo a Escrivim (Associació professional d’escriptores i escriptors de literatura).

*El segon és mantenir el cervell i el cos en bon estat. Si ara no pots escriure, no ho facis. Si no pots llegir, no ho facis. I el mateix amb les sèries i pel·lícules. Fes el que et doni la gana, però fes alguna cosa. Si pot ser, amb les mans: cuina, dibuixa, fes. I mou-te. Mou cames, braços, mans, cintura. Com et doni la gana, però mou-te. Potser ha arribat el moment de viure i prou. Ni que sigui una setmana.

*El tercer és continuar amb les orelles i la vista ben obertes. Ara amb un territori més petit, el que es pot observar des de la teva finestra, terrassa, balcó, terrat. Hi ha material per a sucar-hi pa. Posa-t’hi, posa-t’hi.

*Pensa. Pensa què vols escriure (si no tens esma per a escriure, aquest consell no és contradictori, només he dit ‘pensa’). De fet, seria millor dir ‘revisa’. Aquesta situació ho canvia tot i és possible que aquell projecte ja no et vingui de gust. Pensa-hi bé. Madura’l. Jo no sóc gens de prendre notes i sí de rumiar molt abans de teclejar la primera frase. Ara hi ha temps per donar i per vendre.

*Llança’t a la piscina. Atreveix-te a fer el que et doni la gana a literàriament. Si la crisi del coronavirus ens ensenya alguna cosa, és l’autèntic sentit de la paraula ‘imprevist’. Fes avui el que pots fer avui. Esperar a demà no té cap mena de sentit.

Susana Hernández s’ha convertit en autora revelació de la novel·la negra aquests darrers anys. El seu llibre Mai més (Alrevés) tot just havia començat el recorregut, s’havia presentat a la premsa el 12 de març, just abans del confinament. Fa anys que es dedica a la supervivència literària i aquests són els seus consells:

*Escriure molt. Sembla una bajanada, però no ho és. Per intentar sobreviure en aquest món cal produir amb una certa freqüència, i per això cal escriure moltes hores.

*Diversificar-se. Escriure coses diferents, canviar de gènere, ser versàtil.

*Treballar per a altres. Escriure per a diaris, blocs, webs, etc. És una bona manera d’obtenir ingressos.

*Fer informes de lectura a escala particular, per a agències o editorials.

*Impartir cursos, tallers, xerrades i moderar clubs de lectura, ara forçosament virtuals.

José Luis Muñoz (1951) hauria de ser un home exultant aquests dies, en què hauria de ser al festival Black Mountain de Bossost. Allà ha passat el confinament, sentint la Garona des del balcó i sense sortir a la muntanya, la seva segona gran passió, fins ara, que tot just ha començat a fer esport. Aquests són els seus consells.

*Llegeixo, a molt bon ritme, tots aquells llibres que tenia pendents, les novel·les que m’envien els meus amics escriptors, les que em vaig regalar el Nadal, una torre de Babel que amenaçava d’esfondrar-se a la tauleta del dormitori, i aprofito per llegir al balcó i així prenc el sol quan surt. He redescobert el plaer de la lectura a l’aire lliure i així puc admirar el privilegiat paisatge que m’envolta: avantatges de viure a la Vall d’Aran.

*Convé no penjar-se de les xarxes, que aquests dies intoxiquen molt i ens inunden de fakes mal intencionats. El millor moment del dia és quan s’esgota la bateria del mòbil, quan descanso de tant de xat, tant de profeta i tant d’acudit, algun molt bo. Administrar la pròpia connectivitat em sembla vital. Tot i això, veure les cares dels estimats i saber que estan bé també és un dels millors moments del dia.

*És vital establir rutines i complir-les amb disciplina i mantenir la casa en ordre encara que només esperis la teva visita. Escric de bon matí i de matinada. Em poso al dia de pel·lícules endarrerides i reviso els meus directors preferits. Em canvio de roba alguns cops al dia. Pijama fins a les dotze, pantalons curts i samarreta si fa sol, fins a les dues, amb vermut inclòs. Després, em vesteixo com si hagués de sortir.

*En aquest moment, la literatura ha de servir com a exorcisme. No sóc l’únic que empra aquest recurs creatiu per pal·liar la por que produeix aquesta situació. Escric una nova novel·la sense tenir ni idea si tindrà futur. Potser d’aquesta pandèmia en surti una generació que serà, forçosament, negra.

*Com que no sé quan podré sortir, quan podré viatjar de nou, dedico unes hores del dia a viatjar amb les meves fotografies al passat i a altres escenaris. D’aquesta manera, me’n vaig al llit amb l’esperança de somniar que sóc lliure. Mai està de més repassar la vida que hem viscut i plantejar-nos la futura, si és que n’hi ha.

En conclusió, sóc moderadament optimista. Aquesta crisi comportarà molts canvis i els qui ens movem en el món de la cultura hem d’estar en guàrdia. Possiblement, a partir d’ara, la societat tingui més temps i el passi a casa seva i sigui un bon moment per a promoure el llibre, digital o en paper.

Lluís Llort (1966) és escriptor i periodista cultural i ha decidit d’aprofitar la redacció dels seus cinc consells per fer una mica de sarcasme amb tota la situació que vivim:

*Encara que es tingui més temps per a llegir aquella pila de llibres pendents, millor reservar els folis verges per quan arribi el moment d’haver de menjar paper. Sempre és menys nociu si tenen pocs àcars acumulats.

*Aprofitar per muntar un canal a Instagram o YouTube on recomanar uns quants llibres i, sempre, un de propi. Cal confiar que algun dia això acabi i que la gent tingui memòria per anar a comprar aquells llibres que de manera gens subliminar els hem engaltat al cervell. (Opcionalment es poden encendre ciris o fer altres rituals supersticiosos.)

*Com que el pas anterior està saturat de tota mena de fauna que busca, legítimament, un rendiment econòmic, per guanyar audiència proposo dues opcions. A cada nou seguidor (o cada 100 o cada 1.000, depenent de la capacitat de cadascú) ens desprenem d’una peça de roba i, un cop nuets (si hi arribem), passem a fer postures o pràctiques sexuals (això ho converteix en comerç sexual, d’acord, però amb un fons intel·lectual).

*La segona opció, partint o no de l’striptease anterior, és que amb cada augment X de seguidors, ens tallem alguna part del cos ‘en directe’, com a El mercader de Venècia. No cal començar amb una mà, millor un pessic d’orella (pessic, no fem un Van Gogh, d’entrada, que la màscara per a evitar contagis ens quedarà penjant), una punteta de dit, una llesca de papada, el prepuci (en cas de ser mascle i encara conservar-lo), etcètera.

*I sobretot, sobretot, un no-consell: no aprofiteu el tancament per escriure un dietari sobre el confinament, ni una obra d’autoajuda (encoberta o no) de la mena ‘En sortirem reforçats’, ni tan sols poemets i novel·letes, o sí, però per mantenir el to muscular de la creació. Penseu que en tornar a la normalitat, el món (l’editorial, n’hi ha cap més?) estarà saturat i endarrerit de publicacions i ‘pasarán más de mil años, muchos más’ abans que es publiqui res… Aprofiteu per estudiar mecànica bàsica, per exemple, que amb tant de temps el parc mòbil aturat, caldrà gent amunt i avall per posar en marxa cotxes i motos i seran ingressos directes i en negre.

Isabel del Río (1983) fa de tot per sobreviure amb la literatura o de la literatura. A banda de les seves obres, ha fet o fa de documentalista, lectora de manuscrits, redactora, gestora cultural… I aquests són els seus cinc consells:

*El primer consell seria la coherència. Si volem dedicar-nos a l’escriptura, hem de deixar de veure aquesta activitat com un hobby, hem d’escriure cada dia, crear una mínima rutina que ens permeti de millorar i no deixar la nostra escriptura, passi el que passi en la nostra vida diària.

*El segon seria ser crític. Ser crític amb un mateix i amb la pròpia feina. Ser capaç d’acceptar les opinions constructives dels altres, d’esborrar, eliminar i fins i tot destruir els nostres escrits. Això ens permetrà de polir el nostre estil i créixer com a escriptors.

*El tercer seria diversificar. No sols em refereixo a escriure gèneres diferents, que és molt interessant i divertit, sinó ser conscients que, en el nostre context espacial i històric, l’art no és gaire ben valorat econòmicament, per la qual cosa enfocar totes les nostres fonts d’ingressos en els nostres escrits potser no és la millor opció.

*El quart consell seria la proactivitat. Si espereu que us descobreixin o, si teniu la gran sort de publicar, que el llibre es vengui sol, la vostra obra morirà abans d’haver nascut. Avui dia, l’escriptor és el seu propi relacions públiques i ha de fer com sigui perquè el llibre arribi als lectors, a les llibreries i als mitjans. Busqueu l’editorial que encaixi amb el vostre manuscrit, no l’envieu de qualsevol manera i prepareu un projecte en relació amb l’obra que també podreu comentar amb l’editor.

*El cinquè és la resiliència, una habilitat que molt descuiden. Hem de ser capaços de sobreviure i continuar endavant amb determinació, malgrat les coses que ens trobem pel camí.

Xavier Aliaga

Xavier Aliaga (1970) és escriptor i periodista, actualment s’encarrega de la secció de Cultura del setmanari el Temps i ens deixa aquests consells:

*Persistiu en els vostres projectes anteriors, si penseu que són bons i hi creieu. Ara mateix, sembla no tenir sentit escriure sobre un món que serà diferent en moltes coses. Però la literatura pot ser la fotografia fixa d’un moment. La literatura és contar bones històries i fer-ho bé. Escriviu en aquesta clau. Ja tindrem temps, amb perspectiva, d’escriure sobre el que ens va passant. Perquè caldrà fer-ho. Però no us deixeu portar per la immediatesa o l’ànsia.

*Escriviu amb temps, deixant respirar els projectes, deixant que les trames i els personatges ens parlen. Torneu una i mil vegades a la pàgina escrita cercant l’adjectiu més escaient, la frase més definitòria. Cal fer i desfer, però també tenir clar que el procés ha d’acabar en algun moment. Deixeu-vos portar per l’instint.

*Doneu a llegir la primera versió més o menys acabada a més d’una persona. No ho sabem tot, és fàcil perdre la perspectiva. Tal vegada us donaran consells contradictoris: valoreu-los, agafeu les indicacions útils i bandegeu les que no ho semblen. Llegiu entre línies: un ‘aquest personatge es podria definir millor’ significa que el personatge, en realitat, està mal definit. Sempre us donaran la visió més amable. Desconfieu dels veredictes entusiastes.

*Confieu en els bons editors. Sigueu humils i receptius, penseu que és la seua feina. Desconfieu dels editors conformistes, que donen per bona la versió que els arriba. Sempre es poden millorar coses en el procés. I feu concessions, doneu per perdudes petites batalles per poder guanyar les grans. Amb els correctors, també.

*I el més important: tingueu sempre present que es publiquen moltes coses i que no ens podem conformar a ser un més. Sobreviureu, reeixireu si manteniu l’autoexigència, si llegiu els millors, si esteu al cas del pols literari del temps i, al mateix temps, trobeu la vostra veu. Si treballeu l’escriptura, la documentació, el to o l’estructura com si us hi anara la vida.

Jordi Juan (1966) és guionista, contista i novel·lista. Viu a València i aquests són els seus consells:

*Primer, el més obvi: si ets al mig d’algun projecte, aprofita al màxim per avançar o fins i tot acabar la faena. Si et trobes en un període d’incubació, utilitza aquestes circumstàncies especials que vivim per buscar l’estímul que et porte a l’escriptura.

*Concentra’t en el present. Beu d’aquesta actualitat distòpica fins a dir-ne prou, analitza el que sabem o el que encara no sabem però sí que intuïm des del pensament crític. Se suposa que les editorials i els lectors esperen la gran novel·la de la pandèmia. Sort.

*Recorda. Els àlbums de fotografies familiars que groguegen als calaixos, els vells vídeos o, fins i tot, les pel·lícules de súper-8. La memòria personal o col·lectiva pot ser el tret que busques per a l’escriptura, aquest fil de la madeixa del qual estirar fins a trobar la teua història.

*Reprendre els llibres, els films o sèries o la música de la teua vida és un altre fulminant de ficcions. O potser algun vell projecte abandonat o, fins i tot, oblidat. Fes un pas enrere per agafar impuls. És justament el que prohibeixen els il·luminats i els totalitaris. Si es pensa bé, és una estratègia molt aconsellable.

*Ara que tot sembla haver-se aturat en un bucle d’espai i temps, fixa la teua atenció en aquests dos vectors. Temps. Aquesta substància que ens conforma i descompon. Si descartes de retratar el present, viatja al passat o al futur. Espai. Sideral o geogràfic o domèstic. Recorre els llocs coneguts o ignots i fins i tot els no-llocs. Trota, busseja o escala per la teua fantasia fins a deixar-te l’alè. Ànim i bon pols, col·lega.

David Martí (1970) és un dels narradors més sòlids de la literatura catalana contemporània, però el confinament l’ha atrapat impulsant el seu nou projecte, l’Escola d’Escriptura de Catalunya, que finalment acaba de veure la llum només en el seu vessant virtual. Aquests són els seus consells:

*Vés per la vida amb els ulls ben oberts. Trobaràs la inspiració on menys t’ho esperis.

*Documenta’t, documenta’t molt. Però, quan escriguis, que no es noti.

*Enamora’t del protagonista de la teva història. Riu i plora amb ell, o ella. Els lectors ho agrairan.

*Repassa el que has escrit llegint en veu alta i comprova si hi ha música i flueix.

*Quan acabis la primera versió de la teva novel·la, guarda-la en un calaix durant un parell de setmanes. Després, quan la tornis a agafar, fes tots els canvis que calguin i no tinguis por d’esborrar tot allò que no t’agradi. Tal com deia Hemingway, el millor amic de l’escriptor és la paperera.

Jordi Ledesma (1979) és un dels escriptors revelació dels darrers temps. No tenia novetat just ara, però el coronavirus ha tallat el recorregut extraordinari que feia una de les seves traduccions al francès i, sobretot, la seva anada a la fira de León, a Mèxic. Ledesma, que es dedica totalment a la literatura, també ens dóna els seus consells sense deixar de recordar-nos que per a molts artistes sobreviure és, literalment, arribar a viure demà.

*Cal emprar l’ego per combatre contra un mateix, no per enfrontar-se als altres. L’escriptura és per si mateixa un exercici egòlatra, pensar que el que s’escriu pot interessar algú més que a un mateix és molt pretensiós. Per això s’ha de gestionar amb percepció crítica les emocions que l’aspiració desperta. El procés d’escriptura d’un text és una presa de decisions constant i haurem d’assumir que moltes han estat errònies o, si més no, corregibles, i és des d’aquí que s’ha d’afrontar el pròxim text, disposats a fallar novament.

*La lectura ens ha d’ocupar més temps que l’escriptura, sempre. Les pàgines llegides han de multiplicar les escrites per un valor molt alt, perquè només així podrem crear un univers que aspiri a ser propi i també una veu. També hem de prendre decisions sobre què llegim i què ens aporta cada lectura.

*Amb un bon bagatge lector, un ego mesurat i sospesat i la predisposició a emular amb propietat allò que ens agradaria ser literàriament parlant, podem intentar escriure quelcom que creguem que pugui interessar algú i, així, satisfer l’ego esmentat. Després d’aquest pas tot es fa més difícil, sobretot, conviure amb un mateix.

*Si arribem a concloure un text i tenim la màgia que fa que sigui interessant per a algú i que aquest algú sigui un editor que decideixi publicar la nostra obra, hem de ser conscients del triomf que significa la fita. Després d’això, la supervivència és molt complicada si el pla vital aspira al rèdit econòmic.

*Guanyar-se la vida com a escriptor és tan difícil com guanyar-se el pa cantant i amb la guitarra, com diu la cançó. A mi m’agradaria viure en exclusiva de les novel·les que escric, però he d’assumir que és impossible de moment i en l’actualitat organitzo tallers literaris, escric articles i he fet algun text com a negre literari. Recentment, i gràcies a la confiança d’un director de cinema, m’he introduït al sector cinematogràfic amb l’escriptura i reescriptura de guions. Tot això m’ha permès de sobreviure econòmicament i dedicar el meu temps laboral al procés d’escriptura, renunciant a la comoditat i sabent que sobreviure tan sols és arribar a l’endemà.

Ilya Pérdigo

Ilya Pérdigo és un dels editors d’Alrevés. L’editorial barcelonina havia d’encarar Sant Jordi celebrant els deu anys d’existència i amb la compra de l’editorial infantil Biro-Biro. Aquests són els seus consells per als escriptors:

* Si ets escriptor o pretens ser-ho, llegir es converteix en una obligació. I a l’hora de llegir sempre s’han de buscar noves veus, vives, que portin foc a cada paraula. En aquest sentit, recomano molt, ara i sempre, llegir autors llatinoamericans, autors com Fernanda Melchor, Yuri Herrera o Claudina Domingo, amb més o menys recorregut. Són autors amb una literatura crua, colpidora i fresca.

*És un bon moment per a reprendre idees, treballar-les, refer-les, reconstruir-les, iniciar-ne de noves. És el moment d’agafar aquell text que vols presentar a l’editor i tornar-lo a revisar.

*Aquestes setmanes, que probablement seran mesos, ens duran a un nou context, un nou paradigma que canviarà moltes coses. És un bon moment perquè els autors pensin com volen relacionar-se amb els seus lectors, com volen donar a conèixer els seus textos i com volen fer volar les seves obres.

*Són dies per a reinventar les estratègies de comunicació, recomano que cadascú dels escriptors confinats busqui la manera de donar suport a alguna de les moltes campanyes que es fan aquests dies, es tracta de donar suport a tota la cadena del llibre, inicialment i principalment, a les llibreries. Podem comprar llibres a partir de les diferents campanyes, la de Libelista, la de Llibreries Obertes o bé algunes que segueixen editorials de manera individual.

*Evitem donar continguts gratuïtament, tots els autors han de tenir molt clar que la seva feina val temps i diners i que, per tant, qui la vulgui consumir l’ha de valorar. Ens hem trobat amb gestos de generositat, i evidentment, hi ha excepcions que ho justifiquen, però, tinguem cura, la nostra cultura i la nostra feina s’han de fer valer.

Joana Soto és editora de Pagès Editors. També ella ofereix els seus consells per als escriptors:

*Assegura’t que envies un text madur: les presses, sovint, no són bones conselleres i la voluntat de veure el llibre publicat al més aviat possible pot fer que, a vegades, ens precipitem i enviem originals que encara no estan prou madurs. És important que revisis molt bé el text, que comprovis que no té cap error i que tant la història com la redacció són sòlides. Evidentment, l’editorial després farà la seva feina i potser et demana que intervinguis d’alguna manera al text, però és clau que, al primer contacte, facis arribar la millor versió del teu llibre.

*Vetlla el moment i la manera d’enviar l’original: les dinàmiques del sector del llibre són particulars i no sempre és un bon moment per a fer arribar un llibre a l’editorial. Intenta no sol·licitar lectures durant els primers mesos de l’any, per exemple, perquè l’equip segurament estarà enfeinat preparant la campanya de Sant Jordi i no podrà atendre el teu llibre com et mereixes. De maig a setembre, la feina de les editorials és una mica més relaxada i segur que poden llegir amb més calma.

* Afina la mirada: fes una cerca prèvia i mira de no enviar indiscriminadament el teu original a totes les editorials. Informa’t bé de quin catàleg tenen i si l’editorial amb qui vols contactar acostuma a publicar llibres com el teu.

* Cuida la presentació: Pagès Editors acostuma a rebre, de mitjana, entre cinc i deu propostes de publicació cada dia. Com ja et deus imaginar, és complicat donar una resposta ràpida a aquest volum tan gran d’originals. És important que ho tinguis en compte i que, per tant, intentis presentar el teu de la millor manera possible. El correu de presentació és molt important i, si pots i l’editorial ho considera oportú, sempre pots visitar-la i presentar el teu llibre personalment. La primera impressió és important.

*Carrega’t de paciència: el procés de publicació d’un llibre és una feina artesanal i, per tant, necessita el seu temps de cocció. Sovint, les editorials tenen molts originals per llegir i la resposta, a vegades, no sempre és ràpida. Els llibres no els pot llegir una màquina i, per tant, són processos humans que requereixen el seu temps. Si tens la sort de rebre una resposta afirmativa, pren paciència, perquè llavors caldrà decidir quin és el millor moment de l’any per a publicar el teu llibre. I pensa que també hi ha vida després de Sant Jordi!

The post Confinats? Aquests són els consells de supervivència per a lletraferits que donen els escriptors appeared first on VilaWeb.

La primera pista sobre Andrea Lapponi me la va donar, com no podia ser de cap altra manera, l’amic Marco Giralucci, que està al cas de qualsevol cosa relacionada amb Itàlia que passi a Catalunya. Però ni el Marco en sabia gran cosa: tot just que Lapponi és músic, que viu a Barcelona i que ha publicat Diario della Catalogna, un recull de texts que descriuen els fets que van marcar Catalunya entre el 27 de setembre de 2017 i el 14 d’octubre de 2018. Tot plegat era prou al·licient per a programar una trobada amb el músic escriptor, que va comparèixer al jardí del Museu Marítim de Barcelona just abans no comencés el confinament, quan encara ens miràvem a la cara, amb una samarreta antifeixista sueca i una caçadora negra. Bàsicament vam parlar del llibre, és clar, tot i que alguns dels seus avantpassats semblen personatges de novel·la i mereixerien una altra conversa. Després d’esperar en va un cert retorn a la ‘normalitat’ per a publicar l’entrevista, hem decidit d’afegir algunes preguntes d’actualitat al final, a què Lapponi ha respost per WhatsApp. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Heu escrit un llibre, però sou músic de professió. Quina música feu?
—La que m’agrada, que és molt variada. Des d’electrònica, hip-hop i rock fins al heavy-metal o blues, de tot… El jazz no, no és el meu llenguatge, tot i que m’agrada escoltar-lo.

—Viviu de la música?
—Abans sí, ara ja no. I abans tampoc no feia exclusivament de músic. A Itàlia vaig treballar a una discogràfica, a la ràdio, a una sala de concerts, de guia acompanyant…

—Com és que el 2008 veniu a parar a Barcelona?
—Viure a Roma és molt cansat, molt estressant, molt violent també. En canvi, aquí la gent somriu i quan entres a l’autobús et diuen hola.

—A la introducció dieu que us vau trobar una ciutat acollidora i solidària, tolerant i compromesa. Aquesta és la vostra visió de Catalunya?
—Totalment, l’és. Aquí hi ha un sentiment cívic i una manera de viure molt diferents de la d’Itàlia.

—És per això que encara hi sou? Un català més?
—Doncs sí. M’he venut el pis que tenia a Roma i me n’he comprat un aquí. Però em considero un italià que viu a Catalunya

—L’origen del Diario della Catalogna són uns escrits que publicàveu a Facebook. Com va anar això?
—La gent de The Globalist em va contactar i em va dir que a Itàlia no hi havia ningú que expliqués les coses que jo explicava als meus posts i em van demanar permís per a publicar-los. I després d’un temps, ve una altra gent i em proposa: ‘Per què no fem un llibre?’ Jo, que com a músic estic acostumat a haver de lluitar molt pels projectes, haig de dir que em va sorprendre que aquest em caigués del cel. A més, jo no sóc escriptor, no escric ni bé.

—Per què escrivíeu?
—Al principi, perquè estava cansat de barallar-me amb els meus amics italians. Fins que vaig entendre que la informació els faltava. ‘Una vegada la tingueu, podrem continuar parlant.’ Va ser començar a publicar i vaig passar de tenir cinquanta lectors a tenir-ne sis-cents. La majoria no els coneixia de res, però em deien que no es fiaven dels diaris italians i que de mi sí.

—El vostre diari és molt periodístic, molt descriptiu. Defugiu expressament les emocions o valoracions personals?
—Sí. Per fer informació crec que cal mantenir una certa distància. Vull que la gent es faci la seva opinió, no traslladar-los o imposar-los la meva. I certament no és un llibre acadèmic, sinó pensat per a la senyora que compra al mercat.

—Entenc, doncs, que en part voleu suplir un buit: com que els diaris no informen correctament del conflicte català, ho faig jo. No salveu ningú de la premsa italiana?
—Diari, no; periodista, algun. Però és que fins i tot Il manifesto, diari d’esquerres que encara avui es diu comunista, ha escrit coses sobre Catalunya que a més d’horribles són falses!

—Creieu que per algú que no viu a Catalunya és difícil d’entendre què passa aquí i de quin conflicte parlem?
—Sí. En el cas d’Itàlia, per un tema de mentalitat. Per a un país dividit i envaït per francesos, austríacs, borbons, etc., la unitat significa llibertat. Un país que redueix tots els seus múltiples idiomes a un per la llibertat no entén que algú vulgui fer el camí contrari. Els italians, com passa a més llocs, miren el món amb ulls italians, i això és un problema. ‘Unitat’ és ‘llibertat’ a Itàlia, però no té per què ser així a tot arreu.

—Per un italià, creure que els independentistes catalans són com la gent de la Lliga Nord és l’associació més fàcil?
—Sí. Per això crec que és important de destacar el feixisme romanent a l’estat espanyol, perquè aquest sí que es pot entendre a Europa. La majoria desconeix la quantitat de franquisme que encara avui hi ha a l’estat espanyol. La gent no ho sap. Com funciona l’Audiència Nacional, per exemple, només ho vaig descobrir quan vaig arribar aquí.

—Malgrat que en el llibre no preneu gaire partit, la vostra posició no és neutral.
—Jo sóc dels qui crec que el conflicte entre Catalunya i Espanya és una bona oportunitat per a l’esquerra europea, evidentment desaprofitada. En un moment en què la UE no funciona i l’estat-nació és un concepte del passat, cal una nova UE, amb sobirania popular. Catalunya posa el dit a la llaga d’Europa. A més, cal anar alerta, perquè a Itàlia personatges com Salvini es van apropiant de la paraula sobirania per als seus interessos nacionalistes i feixistes.

—Els vostres orígens familiars tenen a veure amb el vostre punt de vista?
—Per part de mare vinc d’una família amb forta tradició antifeixista. El meu besavi i el seu germà eren els germans Rosselli, que a Itàlia són molt coneguts. Van fer coses importants, a més de polir-se el patrimoni familiar, per lluitar contra el feixisme que començava a aparèixer. El meu avi va dirigir una fuga de partisans de la presó d’Ustica en què també hi havia Sandro Pertini, que després arribaria a president de la República. Es va exiliar a França i Barcelona, va organitzar el moviment antifeixista dels italians a Catalunya, va lluitar al front d’Aragó… El meu avi va morir el 1936 a França a mans de feixistes francesos que obeïen ordres de Mussolini. Al funeral que es va fer a París hi havia mig milió de persones! Per tant, tinc empremta antifeixista i lligada a Barcelona.

—Com vau viure el dia del referèndum del Primer d’Octubre?
—Jo vivia al Guinardó i vaig passar tota la nit a l’escola. Al matí vaig decidir d’anar una estona a casa a refrescar-me, que ja tinc una edat, i va ser just quan va venir la policia, cap a quarts d’onze. Després hi vaig tornar i hi vaig fer el dia. Recordo que vaig escriure que l’ambient era trist i alegre, hi havia llàgrimes i eufòria.

—El llibre acaba lacònicament amb les sentències condemnatòries. Com veieu la situació actual?
—Per a l’independentisme, malament. El moment ha passat. Espanya era feble mentre deia que no a tot, però si ara fa bandera del diàleg, encara que sigui un engany, recupera posicions. Només si Espanya decidís de treure’s del damunt el franquisme que arrossega, hi hauria una oportunitat.

—Els vostres familiars o amics a Itàlia estan interessats a saber què passa a Catalunya?
—L’interès ha baixat bastant. A més, ara es parla només de coronavirus. El meu editor ja m’ha dit que totes les presentacions s’han aturat. Però a Itàlia la visió general de Catalunya ha canviat lleugerament i molts ja no compren el relat de Madrid a ulls clucs.

—Hi haurà una altra part del llibre? Continueu escrivint?
—Ara mateix, no. El llibre s’acaba amb la sentència i jo he continuat escrivint fins a la taula de diàleg. De moment no ho veig, però potser sí, depèn de la manera que evolucionin els fets.

—Han passat gairebé dos mesos d’ençà que ens vam veure. Com prova el confinament? 
—Molt bé, una mica avorrit…

—Us dediqueu a fer música aquests dies?
—Sí, és l’activitat que practico més, però sol i a casa. Trobo a faltar els altres i els concerts.

—Tant Itàlia com l’estat espanyol tenen unes xifres de casos i morts per coronavirus molt elevades. Creieu que és per cap motiu concret?
—A Itàlia, o més ben dit a la Llombardia, no han tancat mai les fàbriques, ni tampoc han confinat les ciutats amb més contagis, la patronal no ha volgut tancar res. A més, el sistema sanitari de la Llombardia s’ha privatitzat moltíssim aquests darrers anys i això explica per què hi ha molts més morts que no pas a Alemanya. A Espanya, com a Itàlia, també s’han fet les coses amb molt de retard.

—Suposo que les presentacions del llibre hauran d’esperar?
—Sí, n’hem hagut d’anul·lar moltes que ja s’havien planificat, a Itàlia, a Girona, per Sant Jordi. Esperem que es puguin fer aviat. Per molts és un tema incòmode i per això sembla que la llibreria italiana de Barcelona, Le Nuvole, no hi està interessada, però de segur que trobarem algun espai alternatiu.

The post Andrea Lapponi: ‘Catalunya posa el dit a la llaga d’Europa’ appeared first on VilaWeb.

La fira Literal de llibres radicals ha triat aquest Primer de Maig, dia de la classe treballadora, per a començar el Radical May, una fira en línia d’idees i llibres radicals, amb la col·laboració d’editorials de tot el món i la participació de pensadors també internacionals. La intenció és situar el pensament crític en el centre d’aquesta crisi per afrontar la transformació de la societat. Durant tot aquest mes, es faran xerrades i debats que es podran seguir per la web de la fira Literal, que també en farà de repositori. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El festival comença avui amb la conversa que tindran la sociòloga Susan Ferguson i la historiadora Tithi Bhattacharya sobre ‘La vida, el capitalisme i la pandèmia: idees feministes sobre el treball de les dones’. També avui, el lingüista Noam Chomsky i l’historiador Erik Loomis reflexionaran sobre la ‘Resistència obrera a la crisi del capitalisme’. Durant aquest mes, al Radical May també es podran escoltar les reflexions del pedagog Mark Bray, el col·lectiu d’escriptors italians Wu Ming, la periodista Sarah Jaffe i l’economista Costas Lapavitsas, entre molts més. Perquè el programa és obert i cada dia s’hi afegeixen noves propostes.

Literal en línia

La fira Literal, especialitzada en el llibre radical i compromès, havia de fer-se el 24 i 25 de maig al recinte de Fabra & Coats de Barcelona. Fa uns dies, els responsables de la fira van anunciar que en canviaven les dates, a causa de la crisi del coronavirus, i que la farien a mitjan desembre. Alhora, també decidien d’anul·lar la Literal Pro, espai professional que s’havia començat a fer l’any passat, a porta tancada, i es dedicava a la compravenda de drets i reunia editors internacionals.

Tanmateix, tal com explica Laura Arau, coordinadora de la fira, a VilaWeb: ‘Davant la situació, algunes editorials ens van expressar la seva inquietud i situació difícil. Això ens va fer adonar que la complexitat de la crisi afectava totes les editorials, fossin del país que fossin. Aquesta problemàtica internacional ens va fer considerar la necessitat de fer alguna cosa conjunta, bo i més, quan la fira Literal té un rol com a generadora d’idees i debats crítics. I vam acordar una primera acció conjunta coincidint amb el Primer de Maig, com a data assenyalada.’

Continua Laura Arau: ‘Però quan vam anunciar aquesta acció a totes les editorials que participen en la fira, van ser moltes les que es van sumar a la proposta. Això ens va fer decidir d’allargar l’acció a tot el mes de maig, a fi d’encabir-hi més activitats i més editorials. De fet, tot ha estat molt ràpid. Per això, cada dia s’hi incorporen noves editorials i noves activitats. El calendari s’actualitza cada vespre. Literal funciona com una plataforma on s’anuncien totes les activitats i cadascuna vincula a la web de l’editorial que l’organitza.

La fira Literal, juntament amb les primeres editorials impulsores del Radical May, van consensuar un manifest, al qual es pot adherir l’editorial que ho vulgui. Després de la signatura del manifest, les editorials que ho vulguin també poden proposar activitats durant tot el mes, que es van incorporant al programa del Radical May. El manifest, que porta per títol ‘Radical May per transformar el món‘, acaba dient: ‘Fem una crida a totes les persones, moviments, organitzacions i sobretot a editorials, revistes, publicacions radicals del món a sumar-se a la iniciativa #RadicalMay, per transformar la realitat i sortir del confinament més preparats, més ben organitzats i amb més idees i més radicals.’

Obrir el focus a la internacionalització de la fira

Per tant, la fira en línia té la voluntat de transformar el món mitjançant els llibres. En aquest sentit, Arau comenta: ‘A Literal sempre diem que la nostra intenció és que la gent surti de la fira amb més incerteses que certeses, que qüestioni el sistema, que aporti sentit crític. I des de Radical May parlem de llibres per a canviar el sistema. No descobrim res de nou. Els llibres de les editorials que participen en la fira parlen del canvi climàtic, de la crisi del capitalisme… Però sí que volem posar en primer pla aquests temes i aquests autors que hi han reflexionat. I que en sortim amb les idees més treballades.’

Laura Arau explica: ‘El fet de passar la fira Literal, que entenem com un espai comunitari, a un àmbit en línia ens va crear dubtes, els de pensar que podríem perdre aquest espai comunitari. Tanmateix, l’acció conjunta mundial té tot el sentit. I també que comenci el Primer de Maig. La crisi, si té res de positiu per a nosaltres, és que ens mostra que podem aprofundir els vincles internacionals, la cooperació amb editorials de tot el món. Ens ha obert el focus internacional encara més.’

Les conferències, debats, xerrades i taules rodones es podran seguir en directe. La intenció és que algunes tinguin traducció simultània, però això encara no està garantit. Sí que ha assegurat Laura Arau que l’acte de Noam Chomsky i Mark Bray, tot i que no tindrà traducció simultània en directe, es penjarà dilluns a les set del vespre amb traducció a la web de Literal.

The post La fira Literal impulsa el Radical May, amb debats en línia i llibres radicals d’editorials de tot el món appeared first on VilaWeb.

A les vuit del vespre dues plataformes de venda de llibres en línia han fet públiques les primeres dades d’aquest Sant Jordi confinat: Llibreries Obertes ha anunciat que d’ençà que s’havia creat havia venut 45.000 exemplars, dels quals 25.000 avui. Per una altra banda, Libelista ha venut 1.600 exemplars aquest Sant Jordi. Aquestes xifres només són aproximades, perquè els lectors poden continuar comprant llibres durant tot el dia i els vinents. Alhora, moltes llibreries, grans i petites, han fet venda directa, de proximitat o no, i també s’han venut llibres a la plataforma Amazon. Tot això farà créixer considerablement el nombre d’exemplars venuts. Tanmateix, pel fet de no celebrar el Dia del Llibre al carrer i de tenir les llibreries tancades la davallada de venda és estrepitosa. Per a entendre el daltabaix, dues dades: per Sant Jordi de l’any passat es van vendre 1.640.000 exemplars de 55.000 títols diferents, un 60% dels quals en català. I el 2018 les xifres foren similars: 1.620.000 exemplars venuts de 53.000 títols diferents. La facturació aquests dos darrers anys vorejaven els 22 milions d’euros. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els cinc títols més venuts de ficció a Llibreries Obertes són:

1. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama)
   2. Boulder, d’Eva Baltasar (Club Edutor)
   3. Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam)
   4. Que no t’expliquin contes, de Natza Farré, amb il·lustracions de Gala Pont (Amsterdam)
   5. Gent normal, de Sally Rooney. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)

Els cinc títols de no-ficció a Llibreries Obertes són:

1. Dones valentes, de Txell Feixas Torras (Ara Llibres)
   2. La força de la gent, de Jordi Borràs (Ara Llibres)
   3. Sàpiens, de Yuval Noah Harari (Edicions 62)
   4. Ho tornarem a fer, de Jordi Cuixart (Ara llibres)
   5. Parlant amb tu d’amor i llibertat, d’Oriol Junqueras (Ara Llibres)

Entre els títols més venuts fets públics per Libelista:

Ficció en català:
1. Boulder, d’Eva Baltasar (Club Editor)
2. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama)
3. Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam)
4. Gent normal, de Sally Rooney (Edicions del Periscopi)
5. Coconut, de Kopano Matlwa (Sembra Llibres)
6. Permagel, d’Eva Baltasar (Club Editor)
7. Ignot, de Manuel Baixauli Mateu (Edicions del Periscopi)
8. Gina, de Maria Climent (L’Altra Editorial)
9. Pluja d’estels, de Laia Aguilar (Destino)
10. Tardor, d’Ali Smith (Raig Verd)
11. Ca la Wenling, de Gemma Ruiz Palà (Proa)
12. El misteri d’Arthur Rimbaud, de Miquel Esteve (Univers)
13. Dues germanes, de David Foenkinos (Grup 62)
14. Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols (Edicions del Periscopi)
15. Paraules que tu entendràs, de Xavier Bosch (Columna)

No ficció en català:
1. Dones valentes, de Txell Feixas Torras (Ara Llibres)
2. La força de la gent, de Jordi Borràs (Ara Llibres)
3. Crims, de Carles Porta (La Campana)
4. Principi de realitat, de Jordi Muñoz (L’Avenç)
5. Trencar el silenci, de Mireia Boya (Ara Llibres)
6. Follem?, de Bel Olid (Bridge)
7. Ens van robar la joventut, de Víctor Amela (Rosa dels Vents)
8. Un dels nostres, de Toni Cruanyes (Pòrtic)
9. Brigadistes, de Jordi Martí-Rueda (Tigre de Paper)
10. Escriure, de Stephen King (L’Altra Editorial)

Segons Llibreries Obertes, els 45.000 llibres venuts signifiquen per a les llibreries dels Països Catalans vinculades al projecte una injecció de gairebé un milió d’euros. Diu que es preveu que el nombre de llibres venuts continuï augmentant aquests dies, perquè la plataforma es mantindrà activa fins que no s’acabi el confinament i les llibreries puguin tornar a obrir les portes amb normalitat i sense risc per a la salut dels treballadors. Llibreries Obertes va néixer el 23 de març, impulsada pel grup Som i l’agència de comunicació Mortensen, amb el propòsit que els lectors poguessin comprar ara els llibres a les llibreries que triessin i recollir-los després, quan tornin a obrir. És una manera de capitalitzar les llibreries durant aquest temps de confinament. D’ençà del 20 d’abril, la gestió de la plataforma l’ha assumida Òmnium, que n’ha impulsat les vendes.

Quant a Libelista, ha explicat que durant tot el dia havia rebut més de 1.000 comandes per a 1.600 llibres. La major part de comandes han estat per rebre els llibres a casa, un 67% de les compres, però un 33% dels clients han triat de recollir-los a les llibreries quan obrin. Libelista, un espai de venda en línia per a llibreries independents de tot l’estat espanyol, funciona des del 2015 i d’ençà del principi del confinament ha donat totes dues opcions de compra.

Aquesta tarda, el debat confinat de la setmana a VilaWeb s’ha dedicat al món del llibre i ha estat protagonitzat per l’escriptora i llibretera Núria Cadenes, autora de Guillem (Amsterdam), que recrea la història de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup neonazi. Aquesta novel·la ha estat una de les més venudes. Cadenes ha parlat d’aquest Sant Jordi estrany i difícil, del seu llibre i de les dificultats de les llibreries, ella que mena la Fan Set a València. Hi han participat també la responsable de la Llibreria Catalana de Perpinyà, Joana Serra, i l’escriptora i professora de literatura algueresa Carla Valentino.

Aquest Sant Jordi ha tingut accent de dona i també accent valencià. Perquè, a més de Guillem, han tingut un paper destacat les novel·les de Manuel Baixauli, Ignot; de Martí Domínguez, L’esperit del temps, premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any; i de Joan Benesiu, Serem Atlàntida, premi Ciutat de Barcelona; a més de l’obra pòstuma d’Isabel-Clara Simó, El teu gust; el segon volum de les memòries de Joan F. Mira, Tots els camins; i el premi Ciutat d’Alzira, No sabràs el teu nom, de Vicent Usó.

The post Primeres dades de llibres i títols més venuts aquest Sant Jordi, amb les llibreries tancades appeared first on VilaWeb.

La iniciativa Llibreries Obertes, que permet de comprar llibres en diferit i, d’aquesta manera, ajudar a mantenir vives les llibreries del país, és a punt de superar la xifra de 40.000 llibres al migdia de Sant Jordi. Segons que informa Òmnium Cultural, que es va adherir a la iniciativa i va canviar el sistema de retribució als llibreters, aquestes vendes representen un impacte econòmic de 800.000 euros per a les llibreries adherides. Des que dissabte Òmnium va assumir el projecte, gairebé s’han quadruplicat les vendes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

300 llibres per a aquest Sant Jordi confinat

La iniciativa aplega 458 llibreries dels Països Catalans (és a dir, gairebé totes) i compta amb 7.360 llibres al catàleg. Des del mateix moment de la venda, les llibreries reben el 100% de l’import.

Aquest projecte per a ajudar les llibreries, molt perjudicades pel confinament, és doblement solidari perquè el preu final del llibre es pot arrodonir a l’alça i aquests diners es destinaran a programes d’emergència social.

Estem confinats però és Sant Jordi: regalem llibres!

La necessitat de desconfinar els llibres per Sant Jordi. Com s’ha de fer i com comprar llibres?

The post La iniciativa Llibreries Obertes ja ha venut prop de quaranta mil llibres appeared first on VilaWeb.

És bonic el dia de Sant Jordi. Fa gairebé un segle que va lligat al Dia del Llibre. És el nostre dia dels enamorats. Ens regalem llibres i roses. I petons. El llibre ocupa carrers i places, es talla el trànsit del centre de les capitals, les llibreries també s’omplen de gent i l’escriptor és la persona més cercada. Surt a signar llibres i parla, ni que sigui escaridament, amb els seus lectors i amb gent que no ho són, però que li fan confiança, perquè han triat el seu llibre per a regalar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El dia de Sant Jordi els escriptors són vedets. Són éssers desitjats, són el centre d’interès. I els llibres es converteixen en un bé de primera necessitat, no ho posa en qüestió ningú. Són imants poderosos, peces de què no podem prescindir. Per Sant Jordi els llibres ens atreuen poderosament. Durant l’any, això no passa a tothom, però per Sant Jordi la gent del país agafa una mena de febrada i no es pot contenir. I compra llibres per a qui estima.

Quin dia tan extraordinari, i quin reflex fugisser d’allò que podria ser i no acaba de ser. Perquè si el llibre és capaç de forjar un impuls col·lectiu d’una manera tan multitudinària un dia l’any, bé hauria de poder anar més enllà d’un dia, d’un fet que ja és tradició, i instaurar-se en la categoria de bé comú de primera necessitat.

El sector del llibre, que vol dir escriptors, traductors, correctors, editors, dissenyadors, maquetadors, llibreters (i també la part més tècnica i logística: productors editorials, impressors, distribuïdors) és un sector feble. No comprem prou llibres durant tot l’any per a donar-li prou tremp econòmic, que vol dir estabilitat i seguretat i qualitat de vida, a la major part de baules del sector. Per això la situació que ha originat el coronavirus és tan perillosa, tan nociva. I per això els editors, llibreters i escriptors no deixen de demanar que es comprin llibres, per Sant Jordi i més enllà.

Amb les llibreries tancades, les vendes han baixat estrepitosament. I aquesta situació fa néixer una crisi tan forta, que pot enfonsar una part significativa de llibreries i editorials. Diuen que en pot afectar cap a un 20%.

Ja de bon començament, els gremis de llibreries, editorials i distribuïdors han mirat de fer front comú, per no perjudicar-se i per adoptar una posició conjunta de demandes a les administracions. Així i tot, la posició de llibreries i editorials amb relació a la venda per internet, ha estat diversa, i s’han dibuixat fórmules diferents segons les possibilitats de cada llibreria (petita, mitjana o cadena) i de cada editorial, independent o grup.

D’entrada, d’ençà de les primeres setmanes de confinament, per evitar de posar en risc sanitari ningú, la major part de llibreries i editorials van proposar als lectors de comprar llibres ara i recollir-los quan les llibreries tornin a estar obertes. Així va néixer la iniciativa Llibreries Obertes, impulsada pel grup Som. Però la proposta va quedar tocada d’entrada pel vídeo que va difondre a les xarxes Xavier Vidal, el carismàtic llibreter de la No Llegiu, que no s’hi va adherir. Qüestionava el fet que només s’avancés a les llibreries el 50% de l’import del llibre i en reclamava el 100%. Arran d’aquesta crítica i més, la proposta s’ha anat polint. Fa cinc dies Òmnium es va fer càrrec de la gestió de la plataforma i ja garanteix que el 100% del cost del llibre arribarà ara directament a les llibreries que els lectors triïn, sense haver d’esperar que s’obrin. La implicació d’Òmnium també ha fet disparar la compra de llibres. 454 llibreries del país ja s’hi han adherit.

Una altra plataforma de compra de llibres per internet és Libelista, que ja existia abans de la crisi. A Libelista s’hi ha afegit la iniciativa Obrim Finestres, impulsada pel col·lectiu Llegir en Català (que aplega vuit llibreries) i una vintena de llibreries més. Totes plegades proposen una campanya de promoció de llibres conjunta aquests dies de prop de Sant Jordi. Libelista inclou més de 120 llibreries de tot l’estat espanyol. A les llibreries associades, els han donat l’opció d’enviar els llibres a casa dels lectors o no.

Moltes editorials han fet manifests aquests dies. El que ha aconseguit aplegar-ne més, una quarantena d’editorials independents, és el que pren el titulat ‘Desconfinem els llibres‘. S’hi diu, per exemple: ‘L’epidèmia ha interromput la nostra activitat a l’època de la gran collita. Falten pocs dies per a Sant Jordi. Aquest any, més que mai, us necessitem. Si compreu llibres, potser no impedireu que la resposta política a l’epidèmia mati molts projectes literaris, però sí que en limitareu els estralls. Els editors independents no posseïm distribuïdores ni tenim força comercial per oferir tractes preferencials a les llibreries, com sí que han fet els grups Planeta i Penguin. La catàstrofe anunciada no té altres tallafocs que vosaltres, llegidors.’ I afegeix: ‘A internet conviuen les grans botigues online amb llibreries independents preocupades pel risc sanitari, plataformes col·lectives com Libelista o Llibreries Obertes, i fins parades virtuals de Sant Jordi. Visiteu-les i rumieu quin sistema de compra voleu defensar en temps d’epidèmia: això és decisió i responsabilitat vostra. Nosaltres us demanem una cosa: no diferiu la compra.’

Un altre manifest, el de l’editorial Bromera, ‘El valor dels llibres’, diu: ‘En aquests dies de confinament a casa, els llibres ens ajuden molt a superar la situació i, sobretot, a mantindre la nostra ment activa i ocupada. Per això, a Bromera pensem que és moment de fer visible el valor del llibre com a producció cultural fruit del treball de moltes persones: autors i autores, dissenyadors i dissenyadores, impressors i impressores, llibreries, editorials, distribuïdores… No podem oblidar que la cultura té un valor i uns propietaris, que el treball i les idees de les persones implicades en la creació dels llibres s’ha de retribuir, i que els seus drets no es poden vulnerar impunement.’

L’editorial Comanegra ha impulsat la campanya ‘Adopta una llibreria’, amb deu editorials que s’hi han adherit. Des de la Parada de Comanegra s’han adoptat cinquanta llibreries d’arreu dels Països Catalans. La llibreria que trien els lectors rep el 30% del total de la despesa feta.

A mesura que la data de Sant Jordi s’ha anat acostant, la seducció de la festa i el desig de llibres ha anat prenent una força poderosa. Llibres! Llibres! Les cadenes de llibreries venen des de la seva web. I les llibreries de cada vila i de cada barri s’han decidit també a fer arribar els llibres als seus clients veïns. Els llibreters, prenent totes les precaucions, duen els paquets de llibres encarregats als seus clients de ‘km 0’. Com a exemple a Barcelona, la llibreria Calders, al barri de Sant Antoni de Barcelona, que no ven els llibres per internet des de la seva web, però que aquests dies abans de Sant Jordi ofereix aquest servei a domicili.

Però indiscutiblement, aquest Sant Jordi en confinament es viurà rabiosament a les xarxes. Editorials i llibreries van plenes de propostes literàries i els escriptors ocupen l’espai. Les propostes i entrevistes en directe amb escriptor a Instagram i Facebook o els piulets a Twitter s’apleguen en etiquetes com ara #santjordiacasa i #senseparadesperòsenseparar.

Instagram traurà fum, perquè són moltes les editorials que utilitzen aquest canal per connectar en directe, amb els seus autors. S’apleguen sota etiquetes com ara: #santjordiacasa o #senseparadesperòsenseparar.

El Grup 62 se centrarà sobretot en dues propostes: entrevistes en directe conduïdes per Anna Guitart pel seu canal d’Instagram @grup62_ , amb autors de la casa, cada mitja hora. I una iniciativa basada en dedicatòries: més de 70 autors del catàleg del Grup 62 han dedicat els seus llibres per aquest Sant Jordi. Els lectors poden descarregar-se la dedicatòria juntament amb el primer capítol del llibre. Aquesta proposta sembla que ha atrapat els lectors, amb més de 3.000 descàrregues durant les primeres 24 hores.

Pagès Editors proposa vuit hores de directe amb molts dels seus autors a les xarxes i també recolza les activitats que organitza l’Ajuntament de Lleida. Aquí el programa en pdf. 

El Grup Enciclopèdia Catalana passejarà els seus autors, com el premi Sant Jordi, David Nel·lo, per diferents espais a les xarxes (diferents llibreries, l’Ateneu Barcelonès, Òmnium…). També inclou vídeos d’autors desitjant un bon Sant Jordi.

L’editorial Tigre de Paper proposa una marató de presentacions per a un Sant Jordi radical. A l’InstaLive i pel canal Youtube de l’editorial.

I el Grup Som (Ara Llibres, Amsterdam) també ofereix un programa de presentacions virtuals. 

La llibreria Calders ofereix piulades de diferents escriptors cada hora, com si estiguessin signant a la seva parada de l’Antic Teatre:

La llibreria NoLlegiu proposa una Marató de recomanacions.

La llibreria Ona, que encara no ha obert les portes perquè havia d’obrir aquest abril, ha engegat una programació virtual des de fa unes setmanes. El mateix 23 d’abril proposa de les 11.00 a les 20.00, un contacontes, una conversa entre les llibreteres de la llibreria Ona i presentacions virtuals de diferents llibres. (En directe per Instagram @onallibreria).

Aquest Sant Jordi confinat serà una prova sòlida de la fortalesa de la tradició de la nostra diada. Sense poder sortir de casa, trobarem la manera de comprar i regalar llibres als qui estimem? Regalarem llibres com cada any?

The post Estem confinats però és Sant Jordi: regalem llibres! appeared first on VilaWeb.

El món és per als valents és el títol d’un disc de Macedònia. Per als valents i per als emprenedors com Doug Suttle, que fa deu anys va aterrar a Catalunya des de Londres i ara ha decidit de començar a publicar literatura catalana en anglès. Fa temps que aquest mestre i traductor hi donava voltes i fa uns mesos es va decidir a posar en marxa Fum d’Estampa, una editorial basada a Vilafranca del Penedès que imprimeix al sud d’Anglaterra i emmagatzema els llibres a Escòcia. La globalització editorial. Enguany, publicarà sis títols, amb un disseny molt acurat, versió en paper i electrònica i traductors de prestigi. Els primers autors traduïts són Jordi Llavina, Narcís Oller, Joan Maragall i Ferran Soldevila, però la intenció és que la llista sigui molt llarga. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

—Puc imaginar-me altres formes de fer-se ric que no publicar literatura catalana en anglès…
—Bé, sí… Però crec que és important fer alguna cosa que t’agradi i jo sento una connexió especial amb la llengua i la literatura catalanes. Són molt riques i variades, i crec que tenen mercat. Potser us sorprendrà, però hi ha un interès creixent pel català arreu del món. Volem ajuntar les dues parts del trencaclosques: proporcionar al món angloparlant una bella poesia i grans històries, i alhora fomentar la llengua i la literatura catalanes. Però teniu raó. Tal com em va dir el meu pare quan li vaig comentar el projecte per primera vegada: ‘La millor manera de fer una petita fortuna és tenir-ne una de gran i muntar una editorial.’ Tanmateix, confio que ens en sortirem.

—Per a la literatura catalana segur que és una bona notícia. Em parlàveu d’un interès creixent, però quin grau de coneixement creieu que té, realment, a fora?
—Crec que la llengua és cada cop més coneguda. Però és un procés molt lent. Per descomptat, fa anys que hi ha professors universitaris catalans al Regne Unit, però sempre ha estat un grup reduït de persones. Com a idioma, crec que el català sempre ha quedat mig amagat entre l’espanyol i el francès, situacions polítiques adverses a banda, és clar. Però, com us deia, les coses van canviant i l’Institut Ramon Llull fa molt bona feina. També l’Anglo-Catalan Society i la seva homòloga nord-americana, la NACS. Pel que fa a la literatura, els coneixedors fa temps que han descobert personatges com Ramon Llull, però no és fàcil i al món hi ha molts autors. El nostre objectiu és acostar grans històries i gran literatura al món angloparlant i deixar que els lectors decideixin per ells mateixos.

—Col·laboreu amb l’Institut Ramon Llull (o viceversa)?
—Sí, per a una petita editorial com la nostra, la cooperació amb el Llull és vital. Les seves subvencions són importants per a promocionar els llibres, però també són una gran font d’inspiració i de consells. Són un equip de gent apassionada per la literatura catalana i és fantàstic poder-los tenir al costat. Tenen oficines arreu del món i, per descomptat, parlem amb ells no tan sols a Barcelona, sinó també a Londres i Nova York.

—Quina és la vostra connexió amb Catalunya?
—La meva principal connexió és que visc aquí. Vaig venir de Londres a viure-hi fa uns deu anys i em vaig enamorar de la llengua, la cultura i el país. És un lloc molt especial. Enamorar-me d’una noia catalana va acabar d’enfortir la connexió!

—Feu de traductor per a diverses editorials. Traduireu vós mateix els llibres que publiqueu?
—No, la idea és que hi hagi molts traductors diferents de Fum d’Estampa. Tenim la sort de treballar amb alguns noms realment importants, com Alan Yates, Ronald Puppo, Louise Johnson i Peter Bush, i a mi la gestió ja m’ocupa prou. Dit això, m’agrada molt traduir i confio poder publicar una o dues traduccions pròpies. Amb en Jordi Llavina som bons amics, o sigui que m’agrada traduir la seva poesia, i acabem de publicar en un mateix volum les traduccions d’Ermita i El magraner.

—Parleu-nos una mica dels primers títols del vostre catàleg, si us plau. Quina mena de llibres voleu editar? A banda de Jordi Llavina, també detecto certa preferència per Narcís Oller.
—Jo no diria que hi hagi preferència, però, com ja us he dit, amb en Jordi Llavina som bons amics, i Narcís Oller és un gran nom de la literatura catalana, per la qual cosa tenia sentit llançar la col·lecció amb dos llibres seus. També crec que els llibres de Narcís Oller representen molt bé la literatura catalana del segle XIX. Enguany, publicarem aquests primers llibres de Llavina i Oller, però també un meravellós recull de poesia i prosa de Joan Maragall, recopilada i traduïda per Ronald Puppo, professor de la Universitat de Vic. El 2021 ens permetrà estendre encara més les ales amb grans títols de Villalonga, Llull, Larios, Arquimbau, D’Olwer i Subirana. Estem oberts a tots els llibres en llengua catalana, però cerquem aquells que inspirin el lector, que proporcionin noves perspectives i que alhora representin Catalunya i els Països Catalans. Volem bones històries, que també ajudin a entendre la vida i la cultura catalanes. Però, sobretot, han de ser històries i poemes fantàstics, bellament escrits, que inspirin els nostres lectors. Tenim sort perquè hi ha un munt de llibres com aquests en català!

—Quants llibres teniu previst publicar cada any?
—El 2020 publicarem sis llibres. La idea era publicar-ne sis cada any, un cada dos mesos. Ara bé, la reacció dels escriptors i traductors, de la xarxa de distribució i venda i dels lectors que tenim arreu del món ha fet que ja hàgim hagut de revisar aquest pla. Crec que l’any vinent en publicarem uns deu, i el 2022 potser més i tot.

—Les portades dels llibres són molt atractives. D’on va sorgir la idea d’aquest disseny?
—Una de les primeres coses que vam fer va ser embarcar-hi Raimon Benach, un dissenyador de Vilafranca del Penedès que treballa amb diversos estudis de disseny. Ens vam reunir una tarda per fer un cafè i li vaig explicar el projecte. Vam tenir molta sort perquè va entendre de seguida què buscàvem i va crear el disseny de les cobertes. A part del tipus de lletra i la resta, el disseny de la coberta es basa en la rajola catalana. Fins ara hem tingut una gran resposta sobre el disseny i funciona molt bé per il·lustrar això que volem aconseguir.

—Sempre hi haurà versió en paper i versió electrònica de cada títol?
—Sí. Liz Castro és una altra pota bàsica del projecte. És experta en llibres electrònics i ens ajuda a fer que cada títol tingui les dues versions. Les podreu trobar a la nostra botiga en línia i també a Amazon i plataformes similars. També aquí hem tingut molt bones reaccions dels lectors sobre el format i el disseny dels llibres electrònics, i està molt bé perquè els podem oferir tant en format epub com en kindle.

—Com us afecta la pandèmia actual? Teniu plans per Sant Jordi?
—Per descomptat, la situació actual és molt difícil per a tothom. Al Regne Unit, totes les llibreries estan tancades i ho estaran una bona temporada i això ha fet que hàgim hagut de reaccionar ràpidament i començar a buscar altres opcions, com ara la venda en línia mitjançant la nostra web. Les llibreries del Regne Unit no tenen tanta sort com les catalanes. Aquí hi ha el projecte Llibreries Obertes, que és una iniciativa excel·lent, on també podeu trobar els nostres llibres. A part d’això, suposo que haurem de començar a mirar la nostra planificació, però de moment tot va endavant. Com tothom, haurem d’improvisar. Ens sap molt de greu que s’hagi hagut d’ajornar Sant Jordi, però ens fa molta il·lusió participar en el Sant Jordi virtual que han organitzat a Nova York. La web és www.santjordinyc.org i hi trobareu converses de vídeo i telèfon amb els nostres traductors i escriptors. És realment emocionant i és fantàstic veure com l’esperit de Sant Jordi viu, fins i tot, en aquests moments difícils.

—Distribuïu des del Regne Unit, oi? On imprimiu els llibres?
—Sí, els nostres llibres són en anglès i per tant el Regne Unit, Irlanda i els altres països de parla anglesa són els nostres principals mercats. Imprimim al sud d’Anglaterra i tenim els magatzems a Escòcia. Ens funciona bé. La idea és enviar 300 exemplars de cada títol a Catalunya per atendre les llibreries, escoles i universitats d’aquí. Si hem d’augmentar aquesta xifra, serem molt feliços. Qui sap, si la demanda aquí augmentés, potser també podríem començar a imprimir aquí.

—Per acabar: per què el nom de Fum d’Estampa? Per despertar la curiositat entre els angloparlants?
—Bona pregunta! Crec que és un nom que representa molt bé el projecte. Desperta la curiositat, va relacionat amb el procés d’impressió i és prou original per a ser recordat!

The post Doug Suttle: ‘És realment emocionant veure com l’esperit de Sant Jordi viu, fins i tot, en aquests moments difícils’ appeared first on VilaWeb.

Tots els llibres que han aparegut al llarg d’aquests primers mesos de l’any, publicats per arribar a Sant Jordi 2020 amb la màxima difusió, han quedat afectats pel confinament i el tancament de les llibreries. S’han estroncat presentacions, clubs de lectura, fires, festes… La venda de llibres ha caigut en picat, tot i que llibreters i editorials proposen fórmules diverses per mantenir la venda de llibres: la majoria d’editorials i llibreries proposen la compra a l’avançada dels llibres per internet i recollir-los un cop les llibreries tornin a ser obertes. Es poden comprar a través de la iniciativa Llibreries Obertes i Libelista. Però hi ha altres iniciatives, com la del grup Llegir en Català, que proposa obrir finestres, una campanya de comunicació conjunta per difondre les novetats o Comanegra, editorial que ha engegat la campanya ‘Adopta una llibreria’. Hi ha editorials i llibreries que venen a través de la seva web i d’altres que proposen una venda de proximitat, de poble o de barri, de cara a Sant Jordi. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com comprar llibres aquest Sant Jordi 2020? 

Perquè el sector del llibre en català només se’n sortirà si els lectors comprem llibres en català. És per això que us oferim una extensa selecció de novetats, com en anys anteriors, perquè aquest 23 d’abril trieu i remeneu i no deixeu de comprar llibres. Aquest any més que mai.

Els llibres que es proposen són fonamentalment novetats editorials publicades a partir del mes de gener d’enguany. Però cal recordar que hi ha títols que estaven anunciats de cara a Sant Jordi, que el confinament ha frenat. Sobretot els grups editorials han postposat les novetats dels seus autors més mediàtics, per engegar la campanya de promoció quan es pugui, en una situació més favorable, per exemple, pensant en la Setmana del Llibre en Català del setembre.

Títols que no es podran comprar ara per Sant Jordi són el del president Carles Puigdemont, M’explico. De la investidura a l’exili (La Campana); Seguiré els teus passos de Care Santos (Columna); L’espia del ritz de Pilar Rahola (Columna); El primer capità d’Enric Calpena (Proa); Quan la nina ho va saber de David Grossman (Edicions 62) i el premi Llibres Anagrama No sóc aquí, d’Anna Ballbona. Així també la nova novel·la de Lluís Llach, Escac al destí, i de Rafael Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània ,totes dues obres publicades per Univers, el nou segell d’Enciclopèdia Catalana.

10 TÍTOLS PER A AQUEST SANT JORDI
Manuel Baixuli, Ignot (Perifèric)
Eva Baltasar, Boulder (Club editor)
Raül Garrigasait, Els fundadors (Ara llibres)
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama, finalista de la EUPL prize, Llibres Anagrama)
Núria Cadenes, Guillem (Amsterdam)
Joan F. Mira, Tots els camins (Proa)
Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984)
Isabel-Clara Simó, El teu gust (Bromera)
Gemma Ruiz, Ca la Wenling (Proa)
Maria Climent, Gina (L’Altra editorial)

BONA SALUT LITERÀRIA
Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix (Adia Edicions)
Miquel de Palol, Mònica Mir (Angle editorial)
Quim Español, Francesca (Edicions de 1984)
Lucia Pietrelli, Lítica (Males herbes)
Sebastià Alzamora, Reis del món (Proa)
Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Proa)
Empar Moliner, És que abans no érem així (Columna)
Sergi Pons Codina, Mal bon pare (Amsterdam)
Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels vents)
Mònica Batet, Dins del cor de Chopin (Empúries)
Cesc Martínez, Traça un perímetre (Llibres Anagrama)
Sílvia Gruart, En fals (Angle editorial)
Anna Maria Villalonga, Els dits dels arbres (Bromera)
Maria Mercè Roca, Al final t’agradaré (Rosa dels vents)
Daniel Palomeras, Fills de la terra dura (Comanegra)
Maria Carme Roca, A Bàrcino (Columna)
Jaume Ferrer Sancho, La perla ardent (Voliana)
David Vila, La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana)
M. Mercè Cuartiella, La font i els dies (Brau edicions)
Gisela Pou, Tot menys la pluja (Capital Books)
Blanca Soler, Farem castells de sorra (Columna)
Elena Fora, Els silencis del carrer de l’Arc (Onada edicions) 

PREMIS LITERARIS

Premis a obra inèdita de narrativa
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu (premi Joanot Martorell, Edicions 62)
Carlota Gurt, Cavalcarem tota la nit (premi Mercè Rodoreda, Proa)
David Nel·lo, Les amistats traïdes (premi Sant Jordi, Òmnium i Enciclopèdia)
Laia Aguilar, Pluja d’estels (Josep Pla, Destino)
Vicent Usó, No sabràs el teu nom (premi de novel·la Ciutat d’Alzira, Bromera)
Núria Pradas. Tota una vida per recordar (premi Ramon Llull, Columna)
Jordi Nopca, La teva ombra (premi Proa de novel·la)
Carles Torres, Els cossos elèctrics (premi de novel·la curta Just M. Casero, Empúries)
Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal (premi Pin i Soler, Angle editorial)

Premis a obra inèdita de poesia
Lluís Calvo, L’espai profund (premi Carles Riba, Proa)
Joan Duran i Ferrer, Nua cendra (premi Vicent Andrés Estellés, Edicions 3 i 4)
Ramon Boixeda, Les beceroles successives (premi Ausiàs March, Edicions 62)
Anna Gual, Ameba (premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Llibres del Segle)
Jordi Llavina, El magraner (premi Marià Manent, Quadern de la Font del Cargol)

Premis a obra publicada
Enric Casasses, El nus la flor (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi Lletra d’Or, Edicions Poncianes)
Martí Domínguez, L’esperit del temps (premi Millor Novel·la de l’Any, Proa)
Joan Benessiu, Serem Antàrtida (premi Ciutat de Barcelona i finalista dels EUPLPrize, Periscopi)
Marta Marín-Dómine, Fugir era el més bell que teníem (premi Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Amat Piniella, Club Editor)
Més d’un autor, Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria. Traducció de Margarida Castells Criballés (premi Rafel Jaume de traducció, Pol·len)

TRADUCCIONS

Clàssics traduïts
Rainer Maria Rilke, Dues històries de Praga. Traducció de Ramon Farré (Adesiara)
Joseph Roth, L’Anticrist. Traducció de Pilar Estelrich (Adesiara)
Joseph Roth, Històries d’exili. Traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa (Pagès editors)
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club editor)
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons (Club editor)
Samuel Beckett, Esperant Godot. Traducció de Josep Pedrals (Proa)
Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. Traducció de David Nel·lo (Males Herbes)
Ray Bradbury, L’home il·lustrat. Traducció de Martí Sales (Males Herbes)
Stefan Zweig, Una boda a Lió. Traducció de Tiana Puig (Quaderns Crema)
Menandre, El malcarat. Traducció d’Eloi Creus (Adesiara)

Literatura africana
Akwaeke Emezi, Aigua dolça. Traducció d’Albert Torrescasana (Periscopi)
Kopano Matlwa, Coconut. Traducció d’Elisabet Ràfols.Sagués (Sembra llibres)

Literatura àrab
Alaa Al ASwani, Una república com si… Traducció de Jaume Ferrer Carmona (Edicions de 1984)

Literatura oriental
Yoshinori Noguchi, L’última lliçó (Comanegra)
Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet (Club editor)
Ogai Mori, La ballarina. Traducció de Marta Morros (Viena edicions)
Han Kang, Blanc. Traducció d’Alba Cunill (:Rata_)
Ouyang Yu, Diari íntim d’un editor. Traducció de Jorge Salavert (Lletra impresa)

Literatura francesa
Valérie Manteau, El solc. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués (Angle editorial)
Maylis de Kerangal, Un món a l’abast de la mà. Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle editorial)
Françoise Sagan, Bon dia, tristesa. Traducció de Josep maria Pinto (Viena edicions) Hervé Le Corre, Sota les flames. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Michel Bernard, Els dos remordiments de Claude Monet (Labreu)

Literatura italiana
Marco Missiroli, Fidelitat. Traducció d’Alba Dedeu (Angle editorial)

Literatura portuguesa
Dulce Maria Cardoso, La vida normal (Més llibres) 

Literatura germànica
Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh. Traducció de Ramon Monton (Edicions de 1984)
Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu. Traducció de Marina Bornas (Edicions de 1984)
Sarah Lark, L’any dels dofins. Traduït per Carlota Gurt (Rosa dels vents)

Literatura russa
Borís Pilniak, Història de la lluna inapagada. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Adesiara)
Aleksandr Kuprín, El braçalet de granats. Traducció de Laia Perales Galán (Viena edicions)

Literatura hispànica
Chufo Lloréns, El destí dels herois. Traducció de Mireia Alegre i Imma Estany (Rosa dels vents)

Literatura basca
Harkaitz Cano i Adur Larrea, El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Farriol Macip (Pol·len edicions)

Literatura polonesa
Lana Bastasic, Atrapa la llebre. Traducció de Pau Sanchis (Pericopi)
Ignacy Karpowicz, Sonka. Traducció de Xavier Farré (Raig Verd)

Literatura anglosaxona
Ocean Vuong, En aquest món, per un moment som grandiosos. Traducció de Yannick Garcia (Llibres Anagrama)
Hernán Díaz, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball (Periscopi)
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)
Max Porter, Lanny. Traducció de Víctor obiols (:Rata_)
Ian McEwan, La panerola . Traducció Ricard Vela (Llibres Anagrama)
Anthony Cartwright, La bretxa. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Lisa Taddeo, Tres dones. Traducció de Ricard Vela (Més llibres)
Lisa See, L’illa de les dones del mar. Traducció d’Esther Roig (Univers)
Miriam Toews, Elles parlen. Traducció de Carme Geronès (Les hores)

Literatura escandinava
Lars Mytting, Les campanes bessones. Traducció de Blanca Busquets (Amsterdam)

LITERATURA I HOLOCAUST
Charlotte Delbo, Cap de nosaltres tornarà. Traducció de Valèria Gaillard (Club editor)
Yishai Sarid, El monstre de la memòria. Traducció de Roser Lluch (Club editor)
Heather Dune Macadam, 999. Les primeres dones d’Auschwitz. Traducció de Jordi Cussà (Comanegra)
Renia Spiegel, El diari de la Renia. Traducció d’Anna Rubió, Jerzy Slawomirski i Neus Bonilla (Quaderns Crema)
Josep Hereu, Testimonis sense veu (Eumo)

RECUPERATS
Damià Huguet, Les fites netes (Adia Edicions)
Agustí Esclasans, Històries de la carn i de la sang (Males Herbes)
Agustí Bartra, Els Himnes. A cura de D. Sam Abrams (Proa)
Montserrat Roig, L’hora violeta (Edicions 62)
Antònia Vicens, La santa (AdiA edicions)
Miquel Creus, Òpera Àcid (Males Herbes)
Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Llibres de l’Avenç)
Empar Moliner, T’estimo si he begut i altres contes (Columna)
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) 

LITERATURA JUVENIL
Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia. Traducció de Lluís Solanes (Adesiara)
Joaquim Carbó, Quin joc més bèstia (Comanegra)
Joan Barceló, Viatge enllunat (Pagès editors)
Ursula K. Le Guin, Un mag de Terramar (Raig Verd)
Jack London, La crida al bosc. Traducció Ferran Ràfols (L’Altra Tribu)
Judy Blume, La casa de l’Iggie. Traducció de Marc Donat (Viena editorial)
Gianni Rodari, Les aventures d’en Cebeta. Traducció d’`Alvar Valls (Sembra Llibres)
Anne Fleming, La cabra. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Sembra Llibres)

Més de 40 llibres infantils i juvenils de cultura popular

MEMORIALÍSTIC
Ngugi wa Thion’go, Neix un teixidor de somnis. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Peter Handke, Infelicitat perfecta. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Patti Smith, L’any del mico. Traducció de Martí Sales (Club editor)
Maggie Nelson, Els argonautes. Traducció de Marina Espasa (L’Altra editorial)
Claudia Durastanti, L’estrangera. Traducció de Martí Sales (L’Altra editorial)
Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Llibres de l’Avenç)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Manel Alonso i Català, Quadern de Ca Perla (Neopàtria) 

BARCELONA PROTAGONISTA
Toni Vall, Bocaccio. On passava tot (Columna)
El Perich, Un abric verd penicil·lina. Edició de Kap (Angle editorial)
Marc Moreno, Escapisme (Més Llibres)
Marcel Fité, La veritable història del llibreter assassí de Barcelona  (Edicions de 1984)
Roger Bastida, La llarga revetlla (Columna)
Àngels Casas, Sidonie té més d’un amant (Univers)
Egar Illas, Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global. Traducció Josep M. Sobrer (Apostroph)

VINTAGE
Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage. De l’home a la lluna a Pulp Fiction (Empúries)
Gemma Nierga i Jaume Figueras, El cine que ens va obrir els ulls (Rosa dels vents)

NEGRA I CRIMINAL
Tuli Márquez, La mida dels nans (Més llibres)
Margarida Aritzeta, Teori del Gall (Llibres del Delicte)
Ludmila Lacueva Canut, Scrap mortal (Apostroph)
David Marín, Appletown (Pagès editors)
Josep Penya, La psicografia (Voliana Edicions)
Andrea Camilleri, Km 123. Traducció de Pau Vidal (Edicions 62)
Donna Leon, Amb l’aigua al coll. Traducció de Núria Parés Sellarés (Edicions 62)
Edmund Crispin, Crim a la botiga de joguines. Traducció de Jordi Vidal (Univers)
Gabriel Magalhaes, Restaurant caníbal (Pagès editors)
Alan Parks, Gener de Sang. Sèrie Harry McCoy. Traducció de Xavier Zambrano (Univers)
Un-su Kim, Els planificadors. Traducció de Josep Pelfort Gregori (Univers)
Crims amb Carles Porta (La Campana)
Maria Carme Poblet, Els crims de la Pobla (Brau edicions) 

CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTÀSTIC
Víctor Nubla, Metal·lúrgia (Males Herbes)
Més d’una autora, Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males herbes)
Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries)
Joan Perucho (adaptació al còmic de Julià Guillamon i il·lustracions de Toni Benages), Llibre de cavalleries (Empúries)
Joan Perucho, Les històries naturals (Edicions 62)
Marc-Uwe kling, QualityLand. Traducció de Ramon Farrés (Periscopi)
Amal El-Mohtar i Max Gladstone, Així es perd la guerra del temps. Traducció de Lluís Delgado i Rosa Borràs (Mai Més)
Kameron Hurley, La Brigada Lluminosa. Traducció Anna Llisterri (Mai Més)
Sylvian Neuvel, El test. Traducció de Marina Espasa (Mai Més)

CALIDOSCOPI DEL PROCÉS
Oriol Junqueras, Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara Llibres)
Dolors Bassa i Montse Bassa, Carregades de raons. Pròleg de Carme Forcadell (Ara Llibres)
Magda Gregori, Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic)
Santi Vila, Vèncer i convèncer (Pòrtic)
Jordi Borràs, La força de la gent (Ara llibres) fotoperiodisme
Jordi Muñoz, Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés (Llibres de l’Avenç)
Antoni Bassas, La nació en portada (Rosa dels vents)
Toni Cruanyes, Un dels nostres (Pòrtic)
Joan Bonanit, Història d’un crit (Comanegra)
Àlvar Valls, El dinovè protocol (Voliana Edicions) novel·la
Fermí Rubiralta, L’evolució independentista del catalanisme (Rafael Dalmau Editor)
Vicent Baydal i Cristina Palomo (coord.), Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo)

FEMINISME I PIONERES
Mireia Boya, Trencar el silenci (Ara Llibres)
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62)
Gemma Pasqual, Viure perillosament (Comanegra)
Txell Feixas Torras, Dones valentes (Ara Llibres)
Cristina Genebat, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Rosa dels vents)
Virginie Despentes, Vernon Subtex 2. Traducció d’Anna Casassas (Sembra Llibres)
Emilie Pine, Apunts personals. Traducció d’Ester Capdevila (L’Altra editorial)
Sílvia Federici, Bruixes, caça de bruixes i dones. Traducció de Marta Pera Cucurell (Tigre de paper)
Montserrat Roig, Som una ganga (Comanegra)
M. Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62)
Natza Farré i Gala Pont (il·lustracions), Que no t’expliquin contes! (Amsterdam)
Antoni Gelonch, 100 pioneres catalanes (Viena edicions)
Antoni Furió (ed.), Quinze dones valencianes (Editorial Afers) 

DE PERIODISTES I DE PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
Roberto Saviano, Petó ferotge. Traducció de Pau Vidal (Llibres Anagrama)
Alec Ash, Senyals de llum. La jove generació que construeix la nova Xina. Traducció d’Octavi Gil Pujol (Saldonar)
Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas (Apostroph)
Més d’un autor, Els invisibles. Un retrat obert i plural de la immigració (Edicions 62)
Julià Guillamon, Deu entrevistes (Comanegra)
Agustí Pons, Crònica al marge (Comanegra)
Ignasi Aragay, El món us espera (Empúries) 

DE LA GUERRA DEL 1936-39 I POSTGUERRA
Jordi Martí-Rueda, Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper)
Víctor Amela, Ens van robar la joventut (Rosa dels vents)
David Gesalí i David Íñiguez, Catalunya any zero. Crònica visual de la desfeta (Angle editorial)
Antoni Marimon Riutort, El triomf de Joan March (Lleonard Muntaner Editor)
Pelai Pagès i Blanch (dir.), Els maquis. La resistència armada contra el franquisme (Edcions 3 i 4)
Gemma Torres Delgado, La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Alfons el Magnànim i Editorial Afers)
Gemma Caballer, Aidez les réfugiés! Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers (Gregal)

EMERGÈNCIES (climàtica, antifeixista, educativa, sanitàries…)
Salvador Lladó, La bolsa o la vida. El 99% contra l’emergència climàtica (Tigre de paper)
Carola Rackete, És hora d’actuar. Pròleg de Pep Guardiola. Traducció de Carlota Gurt i Laura Obradors (Ara Llibres)
Salvador Macip i Chris Willmott, Viurem per sempre? Com la biomedicina ens està canviat la vida (Eumo)
Josep Lluís Micó, Maquinètica (Saldonar)
Adam Majó, Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI (Pagès editors)
Alba Sidera, Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Saldonar)
Stellan Vinthagen, Una teoria de l’acció noviolenta (Pagès editors)
Marion Muller-Colard, La intranquil·litat. Traducció d’Helena Cots (Fragmenta editorial)
Alberto Prunetti, Amiant. Traducció de Pau Vidal (Tigre de Paper)
Cristian Olivé, Profes rebels (Rosa dels vents)
Jaume Funes, Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo)
Diversos autors, Pedagogies i emancipació (Arcàdia)
Teresa Hidalgo, Ni falda ni pantalons, jo. Educació transversal i atenció a la diversitat (Onada edicions)
Sergi Castillo Prats, La batalla per la sanitat valenciana,  (Alfons el Magnànim)
Jorge Ramos Tolosa, Palestina. Una història essencial (Sembra Llibres) 

REPENSAR EL SISTEMA
Costa Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. Traducció d’Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jodi Dean, Necessitem camarades. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Més d’un autor, La resposta liberal (editorial Base)
George Politzer, Principis elementals de filosofia. Traducció i pròleg de Joan Palomares (Sembra Llibres)

PECATS CAPITALS
Oriol Quintana, La mandra (Fragmenta editorial)
Marina Porras, L’enveja (Fragmenta editorial)
Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia (Fragmenta editorial)
Adrià Pujol Cruells, La gola (Fragmenta editorial)
Anna Punsoda, La luxúria (Fragmenta editorial)
Jordi Graupera, La supèrbia (Fragmenta editorial)
Raül Garrigasait, La ira (Fragmenta editorial) 

DE RELIGIÓ I MÉS
Lluís Duch, Conceptes fonamentals d’antropologia i religió (Fragmenta editorial)
Josep Maria Quintana, Lletres de combat (Pagès editors)
Joan Bauzà i Bauzà, Dietari de canvis (Lleonard Muntaner Editor) 

TREURE LA LLENGUA I LLEGIR
Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Pòrtic)
Pau Vidal, Corregir mata (Viena edicions)
Isidor Marí, Poesia, llengua i país. Una mirada des d’Eivissa (Lleonard Muntaner Editor)
Ralph Waldo Emerson, La confiança en un mateix. El poeta. Traducció de Cebrià de Montoliu i Miquel Angel Llauger (Ensiola)
Gustau Muñoz, La vida dels llibres (Editorial Afers)
Joan Margarit, Poètica (Empúries)
Laura Borràs, El poder transformador de la lectura (Ara llibres)
Antònia Soler i Nicolau, Els mites grecs a les rondalles mallorquines (Documenta Balear)

RETORN A LA NATURA
Alexandre de Riquer, Poema del bosc (Adesiara)
Samuel Butler, Erewhon. Traducció de Victòria Gual (Adesiara)
Gary Snyder, Assaig sobre vida i natura. Traducció de José Luis Regojo Borràs (Quid Pro Quo)
Nil Barceló i Judit Roma (il·lustracions), Tornar a pagès. Manual pràctic d’horticultura (Edicions Sidillà)

PAISATGES, EN PLURAL
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells, La vastitud (Labreu edicions)
Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita)
Robert Macfarlane, Sota terra. Un viatge a les profunditats del temps. Traduicció d’Alexandre Gombau
James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses. Volum II. Traducció de Mar Vidal (Vienal edicions)
Més d’un autor, Priorat en Persona (Vibop edicions)

D’ART I D’ARTISTES
Josep Palau i Fabre, Estimat Picasso. Edició de Julià Guillamon (Galaxia Gutenberg)
Artur Ramon, Art trobat (Comanegra)
Joma, Polifem, el beverri (Vibop edicions)
J.V. Foix, Noms propis: escriptors i artistes (Edicions 62 i Fundació J.V. Foix)
Martí Domínguez i fotografies de Jesús Císcar, Estudis d’art (Editorial Afers) 

DE MÚSICA I PARAULES
Mathias Malzieu, Una sirena a París. Traducció de Mireia Alegre (Rosa dels vents) novel·la
Cesk Freixas, El desta de les paraules (Rosa dels vents) poesia
Suu, Fauna o amor (Rosa dels vents) poesia
Josep Igual Febrer, L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017 (premi Joan Fuster d’Assaig, Edicions 3 i 4)
Goethe, Egmont. Versió de Joan Lluís Bozzo (La Campana)
Margarida Hervàs, Parlant de música (Vibop edicions)
Francesc Vicens Vidal, Diguem visca Sant Antoni! (Documenta Balear)
Josep Lluís Valldecabres, Poesia i música valenciana per a cor de veus blanques (Alfons el Magnànim)

MENJAR I BEURE
Fra Francesc Roger, Art de la cuina (Barcino)
Antoni Tugores, Cuina encara més econòmica. Receptes fàcils per a temps difícils (Documenta balear)
Miquel Caldentey, La cuina del Tradicionari. Un recorregut pel calendari gastronòmic de Mallorca (El Gall editor)
Vicent Marquès, Història de la cuina catalana i occitana Volum 2 (Edicions Sidillà)
Hélo-Ita, Taller de galetes (Mtm editor)
Dra Montse Folch, 100 creences i mites sobre l’alimentació (Cossetània)
Elena Olesa, Rabassa morta (premi de novel·la curta Celler de Lletres, Saldonar)
Eduard Puig i Vayreda, Bodegons amb ampolla de vi (Vibop edicions)

POESIA CATALANA
Vicent Andrés Estellés, Obra Completa VI (Edicions 3 i 4)
Jordi Cornudella, Tot Albucàssim (Vitel·la)
Manuel Forcano, A tocar (Proa)
Nicolau Dols, Feliç (Godall edicions)
Mireia Vidal-Conte, Severa rosa (Lleonard Muntaner Editor)
Laura López Granell, Coratge (Godall edicions)
Antònia Vicens, Si no dius fort el meu nom, em condemnes per sempre (Pagès editors)
Àngels Moreno, L’agulla (Pagès editors)
Laia Llobera, Llibre de revelacions (Labreu edicions)
Esteve Plantada, Troncal (Labreu edicions)
Míriam Cano, Vermell de Rússia (Labreu edicions)
Mireia Calafell, Nosaltres, qui (Labreu edicions)
Joan Pujol, Els poemes de Lepant (Barcino)
Jordi Larios, En vespres grocs (Eumo i Cafè Central)
Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament  (Eumo i Cafè Central)
Isabel-Clara Simó, La mancança (Gregal)
Francesc Circuns Margarit, Vespres (Tushita)
Xavier Rius, Vivències (Tushita)
Jordi Torres Calvo, Dies malalts de pluja (Tushita)
Armand Escandell, Variacions amb repetició (Neopàtria) 

POESIA TRADUÏDA
William Wordsworth, El preludi. Traducció de Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984)
Horaci, Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló (Adesiara)
Margaret Atwood, L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007. Traducció de Montserrat Abelló (Edicions de 1984)
Més d’un autor, Antologia lírica alemanya (1910-1960). Tria i traducció de Guillem Nadal Blanes (Documenta Balear)
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció deMelcion Mateu (premi de poesia Nollegiu 2020, Llibres del Segle)

The post 300 llibres per aquest Sant Jordi confinat appeared first on VilaWeb.