Els catalanoparlants patim un secular conflicte lingüístic, que no té res a veure amb la discutible bondat d'aqueixa falsedat que alguns polítics i intel·lectuals del règim anomenen "bilingüisme". Un concepte que la sociolingüística descriu de manera diferent de com ens la vénen aquests personatges, fins i tot contraposadament. El "bilingüisme" ha estat un embut que ens han clavat als catalanoparlants: «Por justo derecho de conquista, he juzgado por coneveniente reducir todos mis reinos a las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo». Amèn. Si visiteu les zones sota administració valenciana històricament de parla castellana, o les que han estat assimilades per l'espanyolitat (castellanitzades), us adonareu que aquests castellanoparlants no són, en absolut, "bilingües". Nosaltres, en canvi, sí que ho som: «Por justo derecho de conquista». O tots moros o tots cristians, hauríem de exigir, genuïnament. O siga, la mateixa llei per a tots.

És des de del bilingüsime, o des del trilingüisme que ara està de moda, que ens ataca el supremacisme lingüístic espanyol. Espanya s'ha construït des de la imposició, des de la voluntat d'extermini. Espanya no és un projecte de convivència, no admet la pluralitat. És un projecte nacionalista homogeneïtzador, aniquilador de la pluralitat lingüística i cultural. España Una. Aquest supremacisme el defensen partits polítics, en major o menor mesura: els neofranquistes del PP, la nova Falange Española d'UPyD i Ciudadanos, fins i tot una bona part de l'anomenada esquerra espanyola, i a l'Estat francès, com més d'esquerres, més francesos a tota ultrança, més supremacistes. L'Imperio i la Grandeur es fonamenten en la mateixa convicció de superioritat, d'intolerància.

Aquest supremacisme lingüístic, que és genuïna expressió dels nacionalismes espanyol i francès, té gran similitud amb els supremacismes racials. El nazisme predicava la superioitat de la raça ària, i l'apartheid de Sudàfrica o el segregacionisme dels Estats Units d'Amèrica la superioritat de la la raça blanca sobre les de color. Aquests supremacismes, racials i lingüístics, s'arroguen el dret d'imposar als altres la seua arbitrària condició de superioritat; s'arroguen un dret il·legítim de decidir sobre la vida i les condicions de vida de les persones i les llengües que, des de la seua concepció de superioritat, racial o lingüística, consideren inferiors.

Tanmateix, bona part de nosaltres, catalanoparlants, hem assumit aquesta situació d'inferioritat imposada com si fóra la cosa més natural de món. Com si haguérem nascut baldats. Ens condueixen cap a un camp d'extermini lingüístic i no som capaços d'adonar-nos-en. Més i tot, n'hi ha molts que hi corren alegres i convençuts. Una cursa vergonyant per demostrar qui arriba més prompte a la meta de l'autoodi, de la dimissió i submissió absolutes.

Per als qui som conscients d'aquest intent d'extermini i ens hi resistim, per als qui estimem la nostra cultura, la nostra forma ser ser, i d'entendre i explicar el món, per als qui ens sentim vinculats emotivament a la llengua pròpia del nostre país, perquè l'hem rebuda dels nostres avantpassats o perquè hem decidit fer-la nostra, ens calen arguments per a desmentir les mentides del supremacisme lingüístic. Ens calen arguments de tota mena. El llibre que presentem, Llengua i emoció, té aquesta finalitat: aportar arguments.

Set mirades sobre el goig de ser, diu el subtítol del llibre:

–La mirada psicològica de Quin Gibert: De què parlem quan parlem de llengua i emoció?

–La mirada poètica de Josep Borell i Figuera: Llengua i creativitat.

–La mirada literària de Matthew Tree: Vulnerabilitat, llengua i literatura, i emoció.

–La mirada sociolingüística d'Eva Monrós: Treballar per la llengua: un esforç agradable.

–La mirada semiòtica de Rosa Calafat: Llengua i emoció en l'imaginari col·lectiu.

–La mirada històrica de Jordi Bilbeny: Llengua, injustícia i veritat.

–La mirada filosòfica de Josep Maria Terricabras: Com es transmet l'amor per la llengua.

Els arguments d'aquest llibre no només ens aporten raons per defensar-nos de la iniquitat, de la mentida insistent, dels nostres agressors, més aïnes ens mostren les nocions bàsiques de l'autoestima: que «la llengua crea vincles afectius» (Quim Gibert), que hem de defensar el català perquè és la nostra llengua.

Sanchis Guarner deia en un dels seu llibres que nosaltres no som, afortunadament, una raça. Som una cultura que es transmet a través de la llengua, i en conseqüència qualsevol persona, quan l'assumeix com a pròpia, haja nascut o no entre nosaltres, passa a ser part activa de la nostra cultura, com a receptor i com a transmissor.

Del llibre que presentem, de la «mirada poètica» de Josep Borrell, destaque un paràgraf que diu: «La llengua és l'expressió i el receptacle de la memòria personal i col·lectiva. Memòria de classe social, de família, de la nació [...] La nostra llengua és el catalitzador més important, juntament amb la memòria col·lectiva i l'inconscient, de la identitat col·lectiva...» Si no som conscients de valor humà que té la llengua que parlem, que hem heretat, difícilment podrem ser concients del desastre humà que suposa la seua desaparició; difícilment podrem defensar-la de l'extermini. Llibres com Llengua i emoció ens ajuden a fonamentar i consolidar una consciència lingüística necessària, sense la qual serem, tard o prompte, un poble mort, extint. Ens cal aquesta consciència lingüística per no ser còmplices, actius o passius, del nostre propi extermini.

Acabe. El supremacisme lingüístic és tossut i radical en la seua missió per exteminar la nostra llengua. De bon principi, malda per reduir-la al «reducte folclòric», segons que va advertir Joan Fuster. I compta sovint amb la col·laboració dels nostres, per submissió, claudicació, comoditat, o només per finejar i bufar en caldo gelat. Per plantar-los cara ens haurem d'armar convenientment. Armar-nos d'arguments, que és com els pobles intel·ligents i democràtics combaten la barbàrie dels intolerants, aquesta barbàrie del supremacisme lingüístic, espanyol i francès, germà del supremacisme racial del nazisme i de l'apartheid, puix que la seua finalitat és imposar-se sobre els altres i, si els convé, exterminar-los.

Categories: literatura

Presentació a Barxeta del llibre «Llengua i emoció»

Dll, 04/02/2013 - 21:20

Categories: literatura

Hi ha idioma o hi han idiomes?

Dg, 03/02/2013 - 10:58

Al debat suscitat per l'article publicat a Núvol per Eugeni S. Reig, Hi han idiomes o hi ha idiomes?, m'hi he afegit amb aquest comentari:

Ja ho deia: una casa de putes sense ama! Quina és la norma que hem de seguir: el cafè (IEC) o el café (AVL)? Francès (IEC) o francés (AVL)? I res serà quan comencen a deliberar els de la de l'aragonès-aragonés oriental, ara en suspensió; o quan Bauzá ressucite l'acadèmia baleàrica de Matas... Trellat, cavallers, trellat! Pose-m'hi trellat, puix que de seny hem demostrat tenir-ne ben poc... O viceversa.

Categories: literatura

Acabarà Rajoy com Berlusconi?

Ds, 02/02/2013 - 10:18

Gallejava l'altre dia la impassible –encara– Soraya Sáenz de Santamaría que malgrat els terratrèmols que sacsegen el PP, estaven tranquils perquè tenen una "majoria estable", i anys per davant per a sostenella y no enmendalla. O siga que ja poden caure sobres de punta que les cadires no les deixen ni que baixe el sumsum corda. I no s'estan de clamar que tota la seua corrupció és una gran mentida i una gran conspiració.

Tanmateix, els sobres de punta que han caigut són molts i de punta afuada, que ja no s'hi val a llevar-se l'espart de l'ala dient que no són sobres que són confetis, perquè són sobres i ben a gust i sense remordiments que s'embutxacaren els diners que contenien. Se'ls embutxacaren i no els declararen. Diners més negres que un tió. I ara, predica'm, Tomàs, que predicant et quedaràs!

Però, això: malgrat la "majoria estable" de què se'n vanten, se'ls veu nerviosos i nervioses. I no crec que siga la cridòria indignada de la ciutadania per la seua repoca vergonya allò que els acreix el neguit. No els ha importat mai la ciutadania, va a importar-los ara!

No, no temen la gent arruïnada, indignada, maltractada, estafada... No li tenen gens de por. Ni de respecte, és clar. De fet, estaven tranquils, més tranquils que un porc, com afirmava na Soraya, perquè tenien anys per davant de "majoria estable".

Però, ai, que avui dia la ciutadania, per més urnes que òmpliga a vessar de vots, mana menys que un gos. Ací mana la "troika".

Així doncs, una fantasma recorre la Moncloa i el carrer Gènova: el fantasma decapitat de Berlusconi. Perquè la troika vol més mesures "d'ajust", que diuen ells, per tancar el cicle de precarització social, o de neoesclavisme, que ens volen imposar. I amb aquesta merderada de corrupció brollant a borbollons, és arriscat voler imposar-nos més misèria. Per si un cas es bota foc el carrer i se'ls encèn la impunitat.

No fóra d'estranyar, doncs, que la troika, per mirar d'encalmar, si poguera ser, els ànims, deposara el titella Rajoy per posar-hi un Monti qualsevol. O imposara la convocatòria de noves eleccions. Per desgràcia, l'oposició a la UE totalitària i ultraliberal (valga la redundància) és mínima entre els partits oficials, d'esquerra a dreta, i no hi hauria el risc, encara, d'un vot massiu anti UE, com temien a les darreres eleccions gregues.

Ací, doncs, les majories són estables fins que l'amo les desestabilitza quan li convé. Berlusconi ho sap prou bé això. I Mariano i la seua tropa de corruptes tenen ben present, potser perquè ja els han bufat l'orella, que d'eixe mal ells també poden morir. I per això frisen. Milions de veus podran esgargamellar-se i enrogallar-se exigint la dimissió dels corruptes, que no els faran dimitir. Seran els hòmens de negre de la troika, els mateixos que a nosaltres ens eixarreten sense pietat, els qui els fotran el puntelló al cul. I a Rajoy l'encalaran en la mateixa teulada on remuga, amb el cap en un cistell, el sàtrapa calent de Berlusconi.

Categories: literatura