InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.000 membres]
Butlletí número 46 - Informació triada per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - Jóvens i hòmens
2) Abelard Saragossà - Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià
3) Carod destaca el paper de la llengua com a eina útil de cohesió social des d’una actitud de "dignitat i respecte"
4) Blog "Aprendre llengües"
5) Marc Adell - Víctimes per botxins (1)
6) Un diagnòstic de la llei d'ús: 25 anys d’aplicació, un informe d’explicació i10 mesures d’implicació
7) L'IEC demana sancions per als periodistes que usin malament el català / Salvador Cot - Joan Martí té raó
8) Sopar-revetlla 10é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular
===============================================================================
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
===============================================================================
1)Eugeni S. Reig - Jóvens i hòmens
Publicat en el número 512 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 23 de novembre del 2008
Jóvens i hòmens
En valencià, els plurals d’antics vocables proparoxítons acabats en n, mantenen sempre la nassal. Així, en tots els parlars valencians, el plural de jove és jóvens i no joves i el plural d’home és hòmens i no homes. Els parlars catalans orientals, com ara el barceloní, el tarragoní, el mallorquí, el menorquí, etc., no conserven la nassal en eixos plurals i ells sí que fan joves i homes. He observat que en tots els programes de la Radiotelevisió Valenciana que s’emeten en valencià, tant en Canal 9 com en Punt 2, usen sistemàticament els plurals sense la n, és a dir, els que no diu cap valencià. ¿Què pretén RTVV amb aquesta política lingüística? ¿Que els valencians que hem conservat durant segles la pronúncia etimològica amb conservació de la nassal ara pensem que no parlem bé i que hem de modificar la nostra manera de parlar imitant el que diu la nostra televisió autonòmica? ¿És eixa una acció conscient realitzada amb la finalitat que els espectadors perden la seua autoestima? En la Gramàtica Normativa Valenciana de l’AVL podem llegir: «Els plurals en –ns són les formes clàssiques i etimològiques. En alguns substantius la forma de plural en –ns és general en el llenguatge espontani, motiu pel qual resulta preferible el seu ús: hòmens, jóvens.» La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és l’únic ens que, a la Comunitat Valenciana, té capacitat per a elaborar una normativa per a la nostra llengua, recomana de manera molt clara que s’empren preferiblement els plurals hòmens i jóvens. Em fa l’efecte que els responsables de RTVV no tenen molta inclinació a llegir gramàtiques.
==============================================================================
2)Abelard Saragossà - Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià
Publicat en el Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (pàgines 170 i 171)
Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià
Conseqüències negatives en l’abandó familiar del valencià
Un tema social molt important és investigar quins efectes es produïxen quan uns pares valencianoparlants no eduquen els fills en valencià. Darrere d’eixe procés, sempre hi ha la voluntat d’afavorir la promoció social dels fills. Com que el castellà és la llengua dominant i calia parlar-la per a ascendir socialment, els pares valencians pensaven que, parlant en castellà als fills, els facilitarien eixe procés. Ara bé, quan hi han les condicions socials i educatives adequades la persona és capaç d’aprendre una pluralitat de llengües, com demostra la realitat sociolingüística de Suïssa i de diversos altres estats europeus. En canvi, si hi ha una ideologia que presenta el monolingüisme en castellà com a situació modèlica, els pares no veuen que els seus fills poden aprendre diverses llengües (el valencià, el castellà i, sense massa esforç, l’anglés). Ben mirat, la substitució del valencià pel castellà en l’educació dels fills està impulsada pel fet que l’estat espanyol s’ha identificat des de fa segles només amb el castellà, i ha expulsat de l’ensenyament i de l’ús públic les altres llengües d’Espanya. Justament per això, u dels canvis que s’han de produir per a assegurar la recuperació de l’ús familiar del valencià és que els governs espanyols i la seua administració s’identifiquen amb totes les llengües oficials d’Espanya i, com a conseqüència, les practiquen en la seua activitat pública.
Tornem, però, als efectes d’abandonar el valencià. Quan uns pares valencianoparlants no parlen en valencià als fills, habitualment patixen. Saben que hi ha una espècie de trencament social amb el passat, i la civilització humana no pot existir sense estar arrelada al passat i a l’experiència que un poble ha anat adquirint al llarg de la història. A més, la substitució del valencià pel castellà en la formació del fills repercutix tant sobre la persona com sobre la societat valenciana, no debades la persona i la societat són un binomi del tot conjuminat. El fet d’abandonar el valencià i acostar-se al monolingüisme en castellà afavoria que els valencians anàrem identificant-nos cada volta més poc amb la societat valenciana, procés molt greu. Quan en un poble comença a haver un sector significatiu que no s’identifica amb la seua societat, el resultat inevitable és anar descohesionant progressivament eixa societat. Per una altra banda, eixe procés social potencia el creixement del menfotisme i de les actituds egoistes en les persones. Sense equilibri entre els valors individuals i els valors col·lectius, perd la persona i perd la societat.
Cal dir que una part de les afirmacions anteriors és comprovable en els estudis de sociolingüística. Exposaré unes dades que apareixen en la tesina d’Eugeni Alberola Bisbal (La transmissió familiar del valencià a Alzira: interrupció i recuperació, Universitat de València, 18-09-2007). En els anys cinquanta i sixanta, una part significativa dels pares d’Alzira parlava als fills en castellà. Una de les persones que actuaven així opina que eixe procés tenia dos efectes: d’una banda, «els qui no parlaven en valencià es pensaven que eren superiors»; de l’altra, «no tots eren valencians». És a dir, el fet de substituir el valencià pel castellà dividia la població d’Alzira en dos parts; a més, els qui es consideraven superiors eren els «no valencians». En eixes paraules, hi ha una bona fotografia de dos efectes correlatius: deixar de sentir-se valencians i descohesionar la societat valenciana (separació entre persones poc diferents entre elles). A més, al costat de la fractura social hem de notar que la valencianitat es queda per als de baix, cosa que impulsa a continuar el procés de substituir el valencià pel castellà en tots els aspectes de la vida.
La mateixa dona que valora negativament el fet de no haver parlat als fills en valencià és molt favorable a la recuperació de l’ús social del valencià i, per a fonamentar la seua opinió, es basa en raons socials. Creu que en la seua ciutat la vitalitat del valencià ha crescut molt i que això ha tingut conseqüències positives sobre la societat d’Alzira, ja que ara «tots som valencians». De la fractura social al procés contrari: cohesionar la ciutat d’Alzira. A més, la valoració del valencià desenvolupa la consciència i la voluntat de ser valencians. Així, una altra dona entrevistada veu el valencià com a «senya d’identitat» del poble valencià.
Explicar, sempre; culpabilitzar, mai
En el procés de recuperar la consciència valenciana i la voluntat de dirigir el nostre futur, hem d’evitar un perill: culpabilitzar els valencians que, en el passat, no varen transmetre el valencià als fills. Certament, cada u és finalment responsable de la seua vida. Però també és veritat que, en tot tema social, hi han factors socials. I eixes són les causes que els investigadors valencians hem de focalitzar. La nostra obligació és mostrar com la ideologia i la política lingüística de l’estat espanyol apartava el valencià de tots els usos públics i espentava els pares a parlar en castellà als fills. En realitat, quan reduïm una actuació social negativa a una qüestió individual, en compte de contribuir a rectificar-la, ajudem a perpetuar-la. Així, si condemnem els alemanys pel feixisme dels anys trenta no contribuirem a superar aquell trauma social. La millor manera de superar-lo és mostrar com el feixisme no solament feia mal al conjunt d’Europa, sinó també al mateix poble alemany. En definitiva, les actituds socials negatives acaben per ser perjudicials per als mateixos que les practiquen.
Des del punt de vista del valencianisme, hem de tindre en compte que, quan un moviment social culpa la seua societat de la situació en què es troba, només pot aconseguir una cosa: que la seua societat desconfie d’ell. Hauríem de fugir del binomi bons i roïns. Lluny d’eixe camí maniqueu, hem d’elaborar anàlisis de la realitat social que siguen objectives, de tal manera que potencie que els valencians ens identifiquem amb nosaltres mateixos i, així, superem aquelles actituds que a la llarga ens perjudiquen, tant com a persones com com a membres d’un poble.
Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians deuen fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur.
Els valencians castellanoparlants i el valencià
Fins ara, hem parlat dels valencians que en el passat no varen transmetre el valencià als fills i, d’una manera implícita, també hem parlat dels valencians actuals que han tingut el valencià com a llengua materna. Passem ara al tercer grup. ¿Quina hauria de ser l’actitud familiar cap al valencià dels valencians actuals que han sigut formats en castellà (o en un altre idioma)? Si estem d’acord que el valencià és un mitjà important per a augmentar la identificació com a valencians i per a fer créixer la cohesió de la societat valenciana, hauríem de deduir que les famílies valencianes castellanoparlants haurien de procurar que els seus fills tinguen estima pel valencià. De fet, els beneficis socials que comporta la recuperació de l’ús públic del valencià és el factor que pot afavorir que un pare valencià castellanoparlant decidixca parlar als fills en valencià.
En definitiva, el valencià no és una cosa que només forma part de la història valenciana. Lluny d’eixa visió retrospectiva, el valencià és fonamentalment una força prospectiva: un mitjà per a augmentar la identificació amb la societat valenciana, amb tots els efectes positius que es deriven d’eixe procés (sobretot fer créixer el compromís social i la responsabilitat davant dels altres). Eixa manera de mirar el valencià justifica l’afirmació que la llengua pròpia del poble valencià és cosa de tots, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Quan un poble és conscient d’ell mateix, s’autoestima i té capacitat crítica, els membres d’eixe poble viuen d’una manera més satisfactòria. I eixe és un objectiu que hauríem de buscar tots els valencians.
================================================================================
3)Carod destaca el paper de la llengua com a eina útil de cohesió social des d’una actitud de “dignitat i respecte”
El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha destacat avui el paper de la llengua com a “eina útil” per a la cohesió social, sempre i quan vagi acompanyada d’una actitud de “dignitat” i “respecte” cap a tots els membres de la comunitat. “Si no el gest serà artificial, contradictori”. El vicepresident del Govern ha inaugurat aquest matí les III Jornades Llengua i Immigració que se celebren durant tot el dia al Palau de la Generalitat i que enguany se centren en l’acolliment lingüístic. A l’acte han assistit el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i el secretari per a la Immigració, Oriol Amorós.
En la seva intervenció, Carod ha situat la llengua catalana com una “eina útil” per aconseguir la consecució d’un objectiu que ha considerat prioritari per al Govern, com és “tenir una societat cohesionada i poder aportar solucions per esvair barreres i donar a tots els membres de la nostra societat un espai de dignitat i respecte en condicions d’igualtat”. En aquest sentit, ha defensat la llengua no com “una finalitat a imposar”, sinó com “una eina que pot ajudar” a assolir aquest objectiu. I és que, tal com ha posat de manifest, “l’ensenyament del català als immigrants és útil perquè no afegeix segregació i per tant dóna oportunitats. És útil per esborrar o prevenir una fractura social lingüística”. Així mateix, ha constatat, parlar en català a una persona immigrada “constitueix un gest de reconeixement, significa que el considerem part de la mateixa comunitat”. En aquest sentit, Carod ha insistit que per cohesionar socialment la societat és “imprescindible donar un lloc de reconeixement, dignitat i respecte a tots els membres de la societat, també als que acaben d’arribar. I això és una qüestió d’actituds, de gestos”. “La llengua catalana serà una eina útil, solament si atorga aquest potencial de dignificació a tots els seus parlants i si respecta els drets dels nous membres de la comunitat catalanoparlant sense donar-los un tracte diferenciat”, ha sentenciat. I és que segons ha dit, si la comunitat catalanoparlant “vol assegurar la normalitat del català com a llengua pública comuna ha de permetre que les persones no catalanoparlants puguin percebre el català com a llengua útil i com a llengua respectada i de respecte a les persones”.
En tot cas, Carod ha volgut deixar clar que la llengua “és només un dels molts elements que conflueixen en la cohesió social” i, com a tal, “no pot eclipsar els debats sobre cohesió social i immigració”. Davant d’això ha fet una crida a la creativitat i ha considerat que les polítiques lingüístiques “han de ser tremendament intel·ligents i cauteloses”. “No ens serveix de res posar el pilot automàtic, s’ha d’observar amb cura i contínuament els efectes de l’aplicació de les nostres politiques perquè no siguin contraproduents”. En aquest context, ha destacat la validesa del Pacte Nacional per a la Immigració com a document per superar les “barreres, desigualtats de poder i eixos de segregació” que limiten la cohesió social. “Les polítiques públiques han de treballar perquè aquestes desapareguin o afectin al menys possible el desenvolupament social. I aquesta és la finalitat última del Pacte”, que “diagnostica correctament els reptes per a la cohesió social de Catalunya i proposa mesures per afrontar-los de manera estratègica”.
Les jornades
Sota el lema “Acolliment lingüístic: una perspectiva europea”, les jornades han de servir per presentar les principals línies de la política lingüística del Govern en relació a l’acollida de les persones nouvingudes i, alhora, per conèixer les recomanacions i els criteris establerts pel Consell d’Europa en aquesta matèria. També s’analitzen algunes experiències de diferents països europeus i, com en edicions anteriors, es tractaran aspectes que ajudin a millorar l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua. En el marc de les jornades s’han programat diferents conferències, entre les quals destaquen les de Joseph Sheils, director de l’Oficina de Llengües del Consell d’Europa, o Claire Extramiana, de la delegació per a la llengua francesa i les llengües de França.
Carod ha remarcat la celebració d’unes jornades que versen sobre “dos grans temes centrals en la formació de la identitat catalana” que han tingut una “magnitud” important “en la història i el desenvolupament del nostre país”. Segons ha destacat, “permetran conèixer al més concretament possible l’abast i els límits de l’ensenyament de la llengua en el projecte integral de la cohesió”. “És una aposta valenta, però que sobretot busca fer més eficients els recursos destinats a l’ensenyament de la llengua a Catalunya”, ha manifestat.
================================================================================
4)Blog "Aprendre llengües"
Aquest blog informa gairebé diàriament d'aspectes d'interès per als serveis lingüístics universitaris relacionats amb l'ensenyament-aprenentatge de llengües.
http://enricserrabloc.blogspot.com
Gestionat per Enric Serra, Servei de Llengües, UAB
Font: InfoZèfir http://www.infozefir.com
================================================================================
5)Marc Adell - Víctimes per botxins (1)
1a part. Publicada en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), pàgina 22, diumenge 16 de novembre del 2008
VÍCTIMES PER BOTXINS(1)
De cap manera és qüestionable el dret d’un grup de castellanoparlants -catedràtics, acadèmics i escriptors, bé que acompanyats d’un bufó que ha renegat dels seus orígens, Boadella- a expressar la seua ideologia, en l’anomenat "Manifiesto por la lengua común". El que sí resulta qüestionable és l’alarma infundada que "manifesten" els tals signataris, en relació a què la presència de la llengua pròpia de cada territori, ho és "…en detrimento del castellano" (punt núm. 2) i encara s’afegeix, bé que entre parèntesi però amb un vocabulari pujat de to: "…y mucho menos se puede llamar a semejante atropello ‘normalización lingüística’ ".
Perquè -que se sàpiga- tots els parlants d’aquelles llengües saben el castellà raonablement bé i els escolars d’aquells territoris el cursen amb normalitat, a les escoles. Més encara, segons les dades disponibles del ministeri d’Educació i de les autoritats acadèmiques respectives, es constata, una vegada més, que el coneixement del castellà per part de l’alumnat no castellanoparlant d’origen, es equivalent al dels monolingües del propi territori i el de les zones monolingües de l’Estat, quan no superior. No s’entén, per tant, una tal lamentació —"…en detrimento del castellano"— del tot infundada, a la vista de les dades contrastades. I ens costa de creure que els signataris semblen ignorar-ho.
Altrament, el que se suposa que a les famílies monolingües, residents en territoris "bilingües" —en expressió dels propis signataris, al punt núm. 3 i següents, eufemisme que amaga que el castellà allà no és la llengua originària i pròpia—, els hauria de preocupar és que la seua llengua d’origen —el castellà— siga ensenyada als seus fills, als centres escolars —cosa que és així— y, finalment, coneguda amb suficiència —cosa que també és així—. Pot ser caldria afegir que —més enllà de per a "…convivir cortesmente con los demás…" (punt núm. 3)— a les tals famílies monolingües residents en territoris "bilingües", els hauria també de preocupar què els seus fills coneguen la llengua pròpia del territori suficientment, como per a no només "…disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales…"(mateix punt núm. 3), sinó per a exercir de ciutadans —inclòs l’accés a l’activitat laboral—, en igualtat de condicions que els de llengua autòctona que, a més, coneixen el castellà: heus ací una "asimetría" —referència utilitzada freqüentment en el "Manifiesto", per defensar la superioritat del castellà— que es produiria, inevitablement, si uns —els bilingües— es troben millor dotats —lingüísticament, però no només— que els monolingües. I ja sabem cóm funciona el mercat laboral: els millor preparats passen al davant i s’emporten el lloc de treball.
Pot ser caldrà recordar, als il·lustres "manifestants", que les investigacions dels psicolingüistes i sociolingüistes, en tot el món, abonen el bilingüisme com a garantia de domini alternatiu, suficient i paral·lel de dues llengües —en el nostre cas el català i el castellà— i facilitadora d’un millor aprenentatge de les llengües estrangeres. És possible que uns tals intel·lectuals ignoren els estudis i investigacions dels últims anys al respecte? Com ara els de Peal i Lambert, 1962; Anisfeld, 1964; Torrance a Singapur, 1970; Balkan a Ginebra, 1970; Ianco-Worral a Sudáfrica, 1972; Ben-Zeev a Israel i Nova York, 1972; Cummins i Gulustan al Canadá, 1973; Scott al mateix Montreal, 1973; Balkan, 1979 i, finalment, W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980). I, entre nosaltres, K. Atutxa al País Basc, 1976; O. Mestres, 1972 i J. Arnau, 1976, a Catalunya; J. L. Doménech, 1990, a València i, des de 1970 en tot l’Estat, Siguán. Tots han constatat, reiteradament, l’extraordinària facilitat dels subjectes bilingües en el processament, emmagatzemament i reacció —testing— de les dades lingüístiques, la major intel·ligència verbal i no verbal, la flexibilitat de pensament d’estructures cognitives més diversificades, operacionals i concretes, però també creatives i divergents. No concebem, doncs, que se siga defensant el dret dels pares a condemnar als seus fills —en un territori "bilingüe"— al monolingüisme asimètric i s’intente manipular els sectors socials més desinformats, amb uns tals despropòsits.
O sí, perquè ja en l’encapçalament, s’apunta que –amb la signatura del Manifiesto, s’expressa "... una inquietud estrictamente política…" i com volent suavitzar la mala consciència de fer política —també amb la llengua—, es recorre a referents com la democràcia i la Constitució (?!) No sembla raonable, però, "argumentar" que el castellà per ser la llengua "principal" (introducció al "Manifiesto"), ho siga de "comunicació democràtica"... Més bé s’entendria que allò democràtic es respectar la llengua del territori, en el propi territori, si més no. També se’ns fa difícil d’entendre la referència a "lo democrático", quan es pretén justificar que la famosa "asimetría" "…no implica injusticia de ningún tipo…en nuestro Estado democrático…" Alguns pensem que si la qualitat de la democràcia de "nuestro Estado democrático" es tal, amb llibertats i drets il·limitats per a alguns ciutadans —els monolingües castellans—, en tot el territori de l’Estat, i amb limitacions i deures permanents per a uns altres —els bilingües dels territoris amb llengua pròpia—, fins i tot en el seu propi territori, poc democràtic es el nostre país i poc consistent, madura i de majoria d’edat és la democràcia de què ens hem dotat.
Tampoc, en les referències a la Constitució, els "manifestants" han estat inspirats, amén de patir una desinformació més que notable, quan afirmen que, respecte a l’apartat 3 del art. tercer de la Carta Magna —"Las distintas modalidades lingüísticas de España…serán objeto de especial respeto y protección…"—, aquell objectiu està "cumplido sobradamente" (punt núm. 4). No al País Valencià, on la bel·ligerància dels "populars", en relació a la llengua del territori és palesa.
Així, dons, una vegada més es vol fer passar a les víctimes per botxins.
================================================================================
6)UN DIAGNÒSTIC DE LA LLEI D’úS: 25 anys d’aplicació, un informe d’explicació i10 mesures d’implicació
Publicat pel Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià
http://www.intersindical.org/stepv/polival/Informe_LleiUs171108.pdf
================================================================================
7)L'IEC demana sancions per als periodistes que usin malament el català
Publicat en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA dimecres 19 de novembre del 2008
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=563232&idseccio_PK=1021&h
L'IEC demana sancions per als periodistes que usin malament el català
El filòleg Joan Martí també proposa que se'ls traslladi a una altra feina
El catedràtic de Filologia Catalana Joan Martí Castell, president de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), va proposar ahir que els mitjans de comunicació imposin "una sanció econòmica o un destí laboral diferent" als periodistes que facin un "ús inadequat o incorrecte de les formes lingüístiques" catalanes, igual que passa en "determinats països". "Penso que això també s'hauria de fer aquí", va assenyalar.
Martí, que va ser el primer rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona i ara forma part del consell permanent que governa l'IEC, va afegir que ell recomanaria com a norma als que no disposen d'una "competència lingüística gaire bona en la llengua que sigui, en aquest cas el català, que es retirin de les funcions que porten a terme en els mitjans de comunicació fins que la tinguin".
LLISTÓ MOLT BAIX
El president de la secció filològica també va lamentar, en unes declaracions a l'emissora radiofònica Rac 1, que s'hagués abaixat el llistó i que "un bon comunicador ja no sigui el que coneix bé la llengua catalana, un fet inconcebible en altres països", on només pot ser un bon comunicador "el que domina la llengua".
Segons Martí, no s'hi val cap excusa, perquè "si un vol aprendre bé la llengua" pot fer-ho a l'escola. Tampoc es tracta d'un mal exclusiu de Catalunya, va afegir, ja que a l'Estat espanyol "encara hi ha una valoració de la competència lingüística deplorable", es va queixar. "Dels territoris en llengua exclusivament espanyola", va afirmar sobre aquesta qüestió, "es podria dir exactament el mateix".
Martí, que ha optat en dues ocasions a la presidència de l'IEC --el 2002 i el 2005, en dues eleccions que va perdre davant el catedràtic de Farmacologia ja desaparegut Josep Laporte i després contra l'actual president, el sociòleg Salvador Giner--, és un dels màxims responsables de l'edició del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Publicat en el diari AVUI dijous 20 de novembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/opinio/146087/joan/marti/te/rao.html
Joan Martí té raó
Salvador Cot / Director d'edicions / scot@avui.cat
Això no caldria escriure-ho enlloc més del món però, en fi, som-hi: els periodistes que fan arribar les notícies a la societat han de conèixer la llengua amb què treballen. Com també és recomanable que els camioners disposin del carnet C, així com els forners han de tenir un forn i els capellans s'han de saber el parenostre.
Però, per alguna estranya raó, hi ha qui pensa que el català està exclòs d'aquesta consideració. I n'hi ha hagut prou amb una utilització confusa del terme sancions perquè el president de la Secció Filològica de l'IEC hagi estat objecte d'un d'aquests linxaments que pateix un català diferent cada setmana, a fi d'alimentar les calderes de la premsa madrilenya.
Parlar bé el català és una condició prèvia. Igual com passa amb l'anglès, l'indonesi o el dzongkha dels telenotícies de Bhutan. De la mateixa manera que -seguint un criteri ben estricte, ho puc assegurar- a TVE no deixen gravar l'off d'un reportatge a cap periodista que considerin que té accent català. I no passa res. Una altra cosa és que hi hagi qui té bastant més clars els seus privilegis laborals i professionals que els pronoms febles.
================================================================================
8)Sopar-revetlla 10é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular
El divendres 28 de novembre de 2008 a les 21:00 hores a Dénia (Marina Alta) es celebrarà el sopar-revetlla de lliurament del 10é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular.
L'acte serà conduït per Mª Josep Poquet i comptarà amb l'actuació del grup Quintet Verger.
M. Teresa Carrió (flauta travessera), Juan Antonio Moreno (oboè), Pere Carpi (clarinet), Adrià Tomàs (trompa) i Ester Carpi (fagot) formen aquest jove quintet què va nàixer l’any 2000, sent professors de l’Escola de Música de l’Associació Musical El Verger.
L’ampli repertori de l’agrupació abarca música des de el segle XVIII fins l’actualitat.
Avui en dia són professors especialistes dels seus instruments què col·laboren amb diferents orquestres simfòniques.
Tot açò tindrà lloc a Salons El Poblet (Carretera Dénia - Xàbia, km. 2. Creuament Les Rotes) on també gaudirem de menjar típic de la comarca.
Preu del tiquet: 41 euros
L’obra guanyadora de l’any passat és ara el llibre Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert.
Podeu aconseguir els tiquets, abans del 24 de novembre