InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.000 membres]
Butlletí número 58 - Informació triada per Eugeni S. Reig
1) Abelard Saragossà - Canviar tastar per provar és empobrir-nos
2) Solidaritat amb EL PUNT
3) Bloc de Joan Tudela a laMalla.cat
4) Europa avala la immersió plena i censura l'actuació d'Espanya / Aplicació a Espanya de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries / Iu Forn - Ens creiem de veritat la immersió? / Isabel-Clara Simó - Sí a la immersió!
5) Catalanoparlants fins a la sepultura / Parelles per la llengua
6) Víctor Alexandre - Rebuig al català a Fraga
7) Les Nacions Unides, Pau Casal i Miquel Barceló: cultura i drets humans! Llengüa, pintura, música...
8) «Maria Antònia Salvà – Llorenç Riber. Camins que es troben»
===============================================================================
1) Abelard Saragossà - Canviar tastar per provar és empobrir-nos
Publicat en el número 6 (tardor 2007) de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana
Canviar tastar per provar és empobrir-nos
En l’article anterior, vàrem parlar del verb tastar, que no és d’origen llatí. Diuen que ve d’una onomatopeia (el so que fa la llengua fa quan, tastant un menjar, toquem repetidament les genives). Des del segle xiii, és d’ús general en balear, en valencià i en català: «A qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs» (Tirant lo Blanch). Naturalment, també apareix en els llibres de cuina medievals. Explicant una recepta, Sent Soví deia que, «quan serà tan cuita que no n’hi haurà sinó una escudella, tasta-la de sal». Ininterrompudament, des de Jaume I ha arribat a la segona mitat del segle xx. En canvi, actualment estem abandonant el verb tastar a favor de provar. ¿Guanyem alguna cosa fent eixe canvi? Mirem-ho.
El verb provar té cinc significats. El primer és ‘fer una activitat per vore si una qualitat (o una entitat) existix’. Així, quan algú diu Ara provarem quina és la seua fidelitat, vol saber si una persona és fidel i fins a on arriba la seua actitud. Un exemple clàssic: «com no sabia si Jesús era mort, volgué provar-ho ab la llança». El segon valor és ‘fer una activitat per vore si obtenim un cosa’ (Ho ha provat tot, però no ha trobat cap entrada per a l’actuació). El tercer significat és ‘fer una activitat per a mostrar que una cosa és veritat’ (Ha provat que les espècies evolucionen). El quart és posar-se una peça de roba per vore si ens va bé (Es va provar unes sandàlies per vore com li paraven). Finalment, també significa ‘fer profit’: Ha anat a Morella per la malaltia dels pulmons, i li ha provat molt.
A la vista que el verb provar té molts valors, ens hem de preguntar què guanyem abandonant tastar i assignant el seu ús a un verb tan ample com és tastar. La resposta és clara: no guanyem res. En canvi, sí que perdem. Primer que res, mutilem la llengua. Així, en la cuina no tenen el mateix valor les oracions ¿Has tastat les anguiles? i ¿Has provat com estan les anguiles? Quan fem un allipebre, l’anguila ha d’estar solta de l’espina, però no desfeta i, per a saber-ho, és útil fer una prova: amb una cullera i un ganivet, agarrar un tros d’anguila i mirar si la carn ja s’assolta de l’espina. Des d’un punt de vista simbòlic, també perdem: ens separem del valencià tradicional i ens supeditem al castellà, que no practica la distinció de tastar i provar.
El verb tastar és un bon exemple del nord que ha de seguir el valencià culte. Per a aconseguir el model lingüístic que la societat valenciana necessita, no hem de canviar paraules usuals i vàlides per paraules que no diu ningú, sobretot si fent eixa operació perdem característiques pròpies del valencià i ens acostem al castellà. El camí adequat és partir de la nostra forma de ser i de parlar. La immensa major part del valencià culte ha d’estar lligat als carrers valencians, des del Maestrat a les Valls del Vinalopó (i l’Horta d’Oriola, on es diuen tantes paraules valencianes). Ha de ser una llengua natural i fresca, amb la qual es puguen identificar d’una manera oberta els valencians actuals. I, sobre eixa base, hem de fer dos operacions: d’una banda, procurar que tornen a la vida quotidiana aquelles paraules que els nostres pares i avis deien habitualment i que en la vida actual són útils; de l’altra, hem de fer que el valencià culte tinga tanta dignitat com tenia aquella llengua formidable que va crear la societat valenciana del segle xv.
==============================================================================
2) Solidaritat amb EL PUNT
La delicada situació per què travessa l'economia en general i el sector de la comunicació en particular aconsellen a l’empresa editora d’El Punt del País Valencià realitzar alguns lleus ajustos de caràcter temporal a fi de donar continuïtat al projecte informatiu que, des de fa més d'una dècada, intenta obrir un espai alternatiu en el mercat editorial valencià amb ambiciosos objectius.
El Punt tracta de falcar-se dins una realitat que ha canviat molt durant aquests deu anys, els mateixos que fa que aquesta proposta informativa va prendre la decisió de fer un primer pas i convertir-se en un setmanari «valencià, independent, comarcal i democràtic».
No hi ha cap mena de dubte que l’evolució tecnològica està canviant la forma en què les persones busquen i obtenen la informació del que passa al seu voltant, i aquest és un altre dels motius pels quals aquesta publicació té un programa de treball que li permetrà donar una resposta oportuna als escenaris que ens plantejarà el futur.
En aquest sentit, prenem com a model de distribució exclusiu el que ja funciona en diversos països europeus, especialment aquells on el mercat lingüístic és tant reduït o més que el nostre però que, així i tot, han aconseguit imprimir molta força als seus mitjans de comunicació per haver-se adaptat amb gran solvència al context social.
Així les coses, des del diumenge 7 de desembre, el setmanari El Punt només se serveix per subscripció, com a conseqüència d’haver dissenyat un pla de viabilitat que consisteix, bàsicament, en la supressió de la despesa afegida de cobrir els punts de venda dels quioscos (amb l’alt cost que això comporta) de la demarcació de València. La mesura no afecta gens els subscriptors actuals, que no han de fer cap tràmit complementari per continuar rebent el producte.
Volem consolidar l’espai comunicatiu propi i arribar a nous lectors pel sistema de la subscripció, raó per la qual convidem a totes les persones que fins ara ens han estat adquirint en el quiosc que es plantegen la possibilitat de rebre el setmanari que els informa en valencià per una altra alternativa. El compromís continua sent el mateix, un fet que queda palés amb el manteniment de l'actual format de la publicació i de l'equip humà que l'elabora.
Si li interessa la proposta només cal que telefone al 902 45 60 00, on li aclariran qualsevol dubte que puga tindre respecte a la subscripció per al 2009 i formalitzar-la si ho estima oportú. També pot subscriure’s automàticament a l’adreça electrònica: http://quiosc.elpunt.cat
Gràcies per la seua amabilitat.
Ezequiel Castellano i Moreno
Director territorial
===============================================================================
3) Bloc de Joan Tudela a laMalla.cat
L’escriptor i periodista Joan Tudela ha iniciat al diari digital en català laMalla.cat el bloc Anys d’aprenentatge, en què reedita, comentats ara, els articles i contes que va publicar fa vint anys a la columna setmanal que mantenia aleshores al diari Avui. Una de les categories temàtiques d’aquest bloc s’anomena llengua i comunicació i tracta, efectivament, sobre qüestions lingüístiques. Per accedir-hi, al bloc: http://blocs.lamalla.cat/bloc/anys_daprenentatge/post/tot_un_cas. Els articles actuals de Joan Tudela al diari Avui sobre el fet lingüístic, publicats dilluns sí, dilluns no, a la secció d’opinió El comentari, de les pàgines de Cultura, els reprodueix l’endemà InfoMigjorn regularment.
================================================================================
4) Europa avala la immersió plena i censura l'actuació d'Espanya
Publicat en el diari AVUI (pàgina 5) divendres 12 de desembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/politica/148261/europa/avala/la/politica/dimmersio/linguistica.html
Europa avala la immersió plena i censura l'actuació d'Espanya
ENSENYAMENT: El Consell d'Europa afirma que a les comunitats amb llengües cooficials han d'anar més enllà del bilingüisme.
CRÍTICA: Censura la política que es fa a València i les Illes i la situació en la justícia o els serveis.
El comitè d'experts a qui el Consell d'Europa va encarregar una avaluació de les llengües "regionals o minoritàries" a l'Estat espanyol assegura que el model d'ensenyament que s'hauria d'aplicar a les comunitats autònomes amb idiomes cooficials és el de la "plena immersió". És a dir, que als centres educatius s'hauria d'utilitzar el català, l'euskera o el gallec com a llengua vehicular.
Aquesta és una de les principals conclusions de l'informe que ahir va difondre el Consell d'Europa. Els experts consultats l'han elaborat a partir d'una visita que van fer a l'Estat del 10 al 14 de setembre del 2007, quan van analitzar el cas que fan les autoritats de cada comunitat i de l'administració central de les recomanacions recollides a la Carta Europea de les Llengües aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 2001.
En el camp de l'ensenyament, els experts proposen la immersió total, a la qual s'hauria d'afegir un percentatge que no necessiten model bilingüe per aconseguir "gradualment els compromisos subscrits". El comitè extreu conclusions decebedores al País Valencià i a les Illes. En tots dos casos, lamenta que l'Estat no hagi proporcionat tota la informació. De les Illes en critica que no s'ofereix "una part important de l'ensenyament en català". Del País Valencià, que "cal elaborar un model essencialment en valencià". L'informe també demana protegir el català a la Franja, el berber a Melilla, l'àrab a Ceuta, el gallec a Castella i el portuguès a Olivenza.
Els àmbits que reben més crítiques dels experts són el de la justícia i el dels serveis públics, malgrat que s'avala la preeminència del català a la vida pública. Afirmen que les mesures adoptades per l'Estat "no són suficients per brindar la possibilitat efectiva, a tota part que pogués sol·licitar-ho, d'emprar una llengua cooficial en els procediments judicials o en l'administració". És per això que insta les autoritats espanyoles a replantejar la carrera judicial per garantir un percentatge de magistrats i personal que dominin les llengües cooficials.
Pel que fa als serveis públics -l'informe cita Correus i Renfe-, els experts destaquen que "s'observa una disminució de les llengües, en la seva forma oral i escrita, en algunes comunitats" i parlen de "deficiències" en el sector que dirigeix l'autoritat estatal.
En clau optimista, el document conclou que l'ús del català al Principat "augmentarà amb l'aplicació de la llei orgànica 6/2006 de reforma de l'Estatut". Sempre que, s'entén, el text es mantingui tal com està i s'apliqui.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Aplicació a Espanya de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3160990
Informe complet en pdf: http://multimedia.avui.cat/0000041000/0000041248.pdf
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Iu Forn - Ens creiem de veritat la immersió?
Publicat en el diari AVUI (pàgina 2) dissabte 13 de desembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/opinio/148345/ens/creiem/veritat/la/immersio.html
ENS CREIEM DE VERITAT LA IMMERSIÓ?
Iu Forn
Escena viscuda ahir, dia en què Europa ens deia que això de la immersió lingüística està molt bé i que endavant amb les atxes.
Restaurant del centre de BCN. Una de les taules està ocupada per sis senyores d'uns seixanta i molts anys de classe diguem que una miqueta més que mitjana. Celebren alguna cosa i fan un cert xivarri, cosa que provoca que el cambrer es justifiqui dient que només queda buida la taula del costat, però que ja estan acabant el segon plat i aviat demanaran els cafès. El xicot em parla en català. Potser perquè en entrar un servidor li ha dit "bon dia" i no "buenos días", "bonjour" o vagi a saber vostè què. Té un marcat accent italià, però parla català fluidament. M'assec a la taula fent temps fins que arribi la persona amb la qual he quedat.
La conversa de les senyores està en un punt on una d'elles afirma: "...i jo li vaig dir, nena, el català l'has d'aprendre perquè amb els anys que fa que estàs aquí, no pot ser que encara no el parlis". "Exacte -va exclamar una altra-, si viu aquí com a mínim ha de fer un esforç per parlar-lo". "El que hauries de fer és parlar-li tu sempre en català, ja veuràs com a poc a poc t'entendrà", va intervenir una tercera. "No, si jo li parlo sempre en català. Des del primer dia. I ella m'entén perfectament. I alguna cosa sap dir, el que passa és que encara no s'atreveix", li va respondre la primera. Una, que fins llavors havia estat callada, va rematar la conversa dient: "És que si no ho fem nosaltres, aquestes coses no les farà ningú".
Just en aquell moment va arribar el cambrer per prendre nota dels cafès. La conversa va anar així: "¿Cafés?". "Yo un café", "Yo un cortado con la leche natural", "Yo con la leche caliente", "Yo una camamilla"... Totes en castellà, l'una darrera l'altra. Abans de passar la nota, el cambrer va girar-se cap a mi per dir-ne en un català amb accent italià: "Mentre espera, vol prendre alguna cosa?".
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Isabel-Clara Simó - Sí a la immersió!
Publicat en el diari AVUI (pàgina 20) dissabte 13 de desembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/dialeg/148385/si/la/immersio.html
DE FIL DE VINT
Sí a la immersió!
Isabel-Clara Simó
La idea era aquesta: salvar una llengua moribunda, perquè així ho volien els seus parlants (he assistit a un munt d'enquestes), i, alhora, procurar per tots els mitjans que, davant l'allau d'immigració de l'interior de l'Estat, no es produïssin guetos; és a dir, anar cap a la integració (que no vol dir assimilació). I per a això calia la immersió lingüística. Els mateixos immigrants deien sí al català amb entusiasme; la prova és que, quan van començar les eleccions lliures, les zones immigratòries van votar, lògicament, immigrats, i els ajuntaments del cinturó de Barcelona estan regits quasi del tot per immigrats; doncs bé, aquests consistoris han fet tot el possible per afavorir el català. Però una minoria espanyolista (les urnes han estat contundents) fa molt de soroll i ens diuen "nazis" (marededeusenyor! aquests que sempre tenen el mot nazi a la boca és que el porten clavat a foc al fons del cor) i no paren de dir que "imposem" el català i que les famílies no poden triar; haurien de pensar, si no és demanar massa: en quin país els pares poden triar la llengua de l'escola? Malgrat tantes campanyes i tants diners esmerçats, a quantes famílies han convençut contra el català? ¿Recorden que la llengua espanyola és obligatòria, és a dir, imposada, sense dret a rèplica?
Doncs ara el Consell d'Europa ens ha donat la raó i amb escreix; llegir-ne l'informe és emocionant: desmunta el tòpic del bilingüisme, que fa riure els sociolingüistes (bilingües ho són les persones, no els pobles), i aplaudeix la immersió fins i tot més enllà de com l'apliquem. I com que s'ha acabat l'època de l'autarquia franquista i pertanyem a la Unió Europea, com a mínim hauríem d'escoltar-ho, no?
================================================================================
5) Publicat en EL PERIÓDICO DE CATALUNYA dimarts 2 de desembre del 2008
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=567123&idseccio_PK=1008
Catalanoparlants fins a la sepultura
El Parlament va deixar ahir, per un moment, de ser un fòrum eminentment reservat a caucàsics. La Cambra catalana va ser el marc d'un acte que va reunir els diputats de CiU, altres dirigents i parlamentaris al Congrés i el Senat amb les seves parelles lingüístiques, immigrants que opten per aquesta via --la de practicar l'idioma amb un autòcton, en conversació informal-- per aprendre el català. Són de 15 països. El Pakistan, el Senegal, l'Equador, l'Argentina, el Marroc, la Xina i Rússia, entre altres.
Mas --que té de parella un xinès, Lam, que regenta un restaurant-- es va dirigir als presents per agrair el seu esforç i animar-los a perseverar. La veritat és que si hi havia supersticiosos a la sala potser la van abandonar una mica escamats. Perquè el líder de CiU va vaticinar per a ells un futur a Catalunya que inclou la sepultura: "Aquí hi ha moltes persones vingudes de fora. Moltes es quedaran, moltes faran de Catalunya el seu país. I moltes, esperem que molt tard, estaran enterrades aquí".
Els somriures van ser la norma. Tots, immigrants i parlamentaris, semblaven molt feliços. I és innegable que la federació nacionalista té coses de què felicitar-se: ahir li va prendre bastant espai a Esquerra en el terreny simbòlic. ERC va ser el partit que va crear el projecte de les parelles lingüístiques. El va impulsar Josep-Lluís Carod-Rovira en temps del primer tripartit, i el seu col.lega i rival Joan Puigcercós va rellançar la idea després.
Colom venç el passat
Però ha estat CiU la primera a escenificar l'aportació a la difusió del català. Mentre Mas s'explicava, i demanava promiscuïtat lingüística --va reclamar que després d'una parella se'n trï una altra, "i una altra, i una altra"--, exercia de mestre de cerimònies un antic conegut dels republicans, ni més ni menys que Àngel Colom, convertit en masover de la casa gran de Mas.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Publicat en el diari AVUI (pàgina 8) Dimarts 2 de desembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/politica/147245/parelles/la/llengua.html
Parelles per la llengua
Amb un cert aire de casori col·lectiu -encara que només sigui per una temporada-, els 48 diputats i diputades de CiU al Parlament, així com sis diputats i sis senadors més de la coalició a les Corts, van conèixer i adoptar formalment ahir les que seran les seves parelles lingüístiques. Es tracta de nous catalans procedents de quinze països diferents que s'han acollit a aquesta fórmula per practicar la llengua catalana amb un autòcton, en la línia del que fa la xarxa de voluntaris lingüístics. El resultat més gràfic de l'acte simbòlic va ser la foto de grup ben mestissa que en va sortir, on es veien colors i trets facials diferents, a les escales del Parlament. El president de CiU, Artur Mas, va assegurar que el projecte pretén que el mestratge lingüístic dels parlamentaris ajudi els nouvinguts a "integrar-se a la societat catalana" i, alhora, a "donar exemple" a altres catalanoparlants perquè s'animin també a fer-ho. La parella de Mas és Lam, un empresari xinès que regenta un concorregut restaurant barceloní. Àngel Colom, que com a responsable d'immigració de CDC, ha buscat les parelles entre associacions d'immigrants, va qualificar la presentació feta ahir com un "acte important de país". El cònsol de l'Equador, Fredy Arellano, que fa unes setmanes que es troba amb una militant de CDC per parlar, va agrair el gest de CiU i va cridar els equatorians a fer del català la seva llengua.
================================================================================
6) Víctor Alexandre - Rebuig al català a Fraga
Publicat en el diari digital elSingulardigital.cat dimarts 2 de desembre del 2008
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/rebuig_al_catal_a_fraga_30212.php
Rebuig al català a Fraga
El català a Fraga és una llengua en llibertat condicional. Pot sortir al carrer, sí, però sempre que ho faci tutelada per l’espanyola"
Víctor Alexandre
L’Institut d’Estudis del Baix Cinca ha elevat una queixa al Defensor d’Aragó perquè l’Ajuntament de Fraga li ha denegat una subvenció amb finalitats culturals per haver presentat la sol•licitud en català. L’alcalde de Fraga, José Luis Moret Ramírez, s’empara en l’article 36 de la Llei de Procediment Administratiu Comú per exigir que tot document que s’adreci al consistori tingui una versió en espanyol. “Las dos lenguas son igual de respetables, ya no digo cual tiene que ir primero, pero que lo escriban también en castellano”, diu l’alcalde convençut que el seu nacionalisme espanyol és invisible. Fixem-nos, tanmateix, en la prepotència de la frase “ya no digo cual tiene que ir primero”. I fem-ho especialment en el “ya”. És a dir, que, creient-se amb dret a exigir que l’espanyol vagi davant, es mostra magnànim i anuncia que farà els ulls grossos quan un fragatí tingui la gosadia d’enviar-li un document amb el text en català en primer lloc. Fins i tot, per si algú dubta de la seva neutralitat o hi veu catalanofòbia en el seu comportament, hi afegeix: “No soy anticatalanista, pero se han de respetar las normas”. Les normes que fan els seus, és clar.
És a dir, que el català a Fraga és una llengua en llibertat condicional. Pot sortir al carrer, sí, però sempre que ho faci tutelada per l’espanyola. No es prohibeix –seria una mica lleig- que els catalanoparlants s’adrecin en la seva llengua al seu Ajuntament, però se’ls obliga a escriure el text també en espanyol. Altrament, se’ls amenaça que l’escrit anirà a la paperera. I és que el govern de Fraga odia profundament el català i tot el que representa, però no gosa confessar-ho. Benèvols com són, no tenen res en contra dels fragatins que parlen en català a casa seva sempre que tota la paperassa administrativa la facin en la llengua superior. I això no és pas per mala fe, no. Simplement és que l’amo no parla mai la llengua de l’esclau. Sempre és a l’inrevés. Val a dir, però, que l’Ajuntament de Fraga deu ser un amo bo, ja que no exigeix als catalanoparlants que responguin “sí, bwana” quan els parla una autoritat.
Si com diu l’alcalde Moret Ramírez, les dues llengües “són igual de respectables”, com és que els textos en espanyol adreçats al seu Ajuntament no han d’anar acompanyats també d’una versió catalana? Com és que els catalanoparlants estan obligats a fer dues redaccions i els hispanoparlants només una? Posats a fer, per què –en lloc de discriminar una part de la ciutadania- no la fa un funcionari municipal, la traducció? No els fa vergonya, a aquests representants del municipi, desconèixer la llengua d’una part de la seva gent? Si algú vol saber el respecte que sent aquest consistori per la llengua catalana n’hi haurà prou que entri a la seva pàgina web. L’única presència del català es redueix a això: “Ayuntamiento-Ajuntament”. Res més. Tots els continguts estan en espanyol. Absolutament tots. És a dir, que la versió en l’altra llengua “respectable” no existeix. I no existeix perquè aquells que se servien del franquisme per imposar la seva llei, ara se serveixen de lleis fetes a la seva mida per imposar la seva catalanofòbia.
================================================================================
7) LES NACIONS UNIDES, PAU CASALS i MIQUEL BARCELÓ
CULTURA I DRETS HUMANS! LLENGUA, PINTURA, MÚSICA...
http://e-criteri.cat:80/p_extra.htm
Sovint, els espectadors restringim els judicis al que ens han volgut fet veure, sense anar més enllà. Això, més d’una vegada, ens fa donar per bo el discurs dominant. Els catalans, socràtics com som, hem de filar més prim i no conformar-nos amb el que ens mostren, sinó que hem d’indagar o, si més no, intuir allò que ens amaguen i allò que no es veu. La inauguració, dia 18 de novembre, de la Sala XX de les Nacions Unides de Ginebra, em permet destinar l’article (1) a aportar aspectes que s’han ignorat, però que són tan o més importants que els que ens han mostrat.
“Serà un acte sorprenent. La cúpula serà a les fosques fins que el rei s’adreci al públic. En aquest moment, s’encendran els llums per il·luminar la intervenció de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans del Palau de l’ONU. Ho podreu veure en directe per IB3”. Aquest anunci es va fer dia 17 de novembre i es reiterà, dia 18 a les 8 h i a les 9 h, en els informatius de la televisió autonòmica. D’haver-se fet així, en il·luminar la cúpula, davant de l’impacte visual dels assistents, molt possiblement un “ooohhh!” d’admiració hauria recorregut la sala, però simultàniament hauria conferit més protagonisme a “l’inaugurador” que no a l’obra i a l’autor. Calia evitar-ho. Una diligent acció, hores abans de l’acte, va imposar el seny. La normalitat requeria que la gent entràs a la sala com, a partir d’ara, hi entrarà tothom. De manera semblant a com entren, a un edifici annex, els visitants que volen veure les pintures de Sert (2).
Hi va haver més coses. Quan es repartiren les 700 invitacions, els organitzadors feren una maqueta d’un tríptic per repartir el dia de la inauguració. En paper blanc brillant, a la coberta hi havia l’escut de la monarquia espanyola i, a l’interior, l’ordre de les intervencions. Era un document que no feia ganes d’estotjar; una tudadissa de paper i de doblers. Una hàbil gestió, pocs dies abans, va imposar seny. A la correguda, però amb encert, es va elaborar un fulletó de 24 pàgines, amb fotografies magnífiques d’Agustí i Antònia Torres, amb un únic i breu text de Miquel Barceló.
I arribam ja al dia D. L’acte s’ha anunciat oficialment només en dues llengües: el francès, com a llengua oficial del cantó suís al qual pertany Ginebra, i l’espanyol, com a llengua dels amfitrions. El protocol establert a les Nacions Unides determina i condiciona l’ús de les llengües de manera idèntica a la Unió Europea. Barceló, si vol parlar, ho haurà de fer en francès o en espanyol. Arribat el moment, Miquel va fins al faristol. Porta a les mans el fulletó que s’acaba de repartir, lamentablement (per normativa) només en francès i espanyol. L’obre i llegeix el text en la llengua de Ginebra. En acabar, treu un paper doblegat, el desplega, i llegeix:
“En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel (3), de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:
El fons, amb els policroms moradors
El pla de l’aigua
La sabonera blanca
I, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!”
Just començar la lectura, els traductors romanen paralitzats i sorpresos. Els assistents aixequen una remor. La gran majoria (especialment els qui presideixen l’acte) es posen l’aparell traductor a l’orella. Quan en Miquel acaba de llegir l’original català, agafa de nou el fulletó i reprèn la lectura del text en espanyol. En un espanyol, per cert, que delata que no és la seva llengua materna ni l’habitual. Miquel Barceló, estrafent el protocol i la norma injusta i mal dictada, va fer allò que, segons Espriu, calia fer: “per salvar-nos els mots; per retornar-nos el nom de cada cosa...”.
Crec que el gest no ha estat reconegut per les entitats del país. És el primer català que parla la seva llengua a les Nacions Unides (4). Fa anys, vaig escriure que Serrat, l’any 1968, va desaprofitar una oportunitat d’or quan es negà a cantar a Eurovisió si no podia fer-ho en català. En comptes de mostrar cartes i anunciar les intencions (que varen ser sabotejades), podria haver aprofitat que la retransmissió era en directe. Barceló ho va fer. Amb un gest senzill i proper, sense paraules grandiloqüents o confitades (5). Amb una metàfora i una bona dosi de poesia, va definir la seva gegantina obra en català i ho va traduir a dues llengües de les moltes que parla i escriu.
Sostenc fa temps la teoria que la projecció nacional catalana no vendrà pel camí de l’erudició ni, tampoc, per la ruta dels il·lustrats, ni, molt menys, per la dels nostres polítics, sinó per la via d’allò que som i ens caracteritza: les lletres i les arts; la cultura (la llengua, la pintura, la música...). Serem reconeguts en la mesura que es reconegui la universalitat de Ramon Llull (pensador), de Pau Casals (músic), de Tàpies, de Miró i, ara molt més encara, de Barceló (pintors). La resta, quasi sempre, són accions eixorques o efímeres. No puc ni vull deixar passar l’ocasió per maleir els governs de reietons autonòmics balears que han destinat i destinen recursos públics a personatges com Michael Douglas o Rafael Nadal per la hipotètica projecció que fan del nom de Mallorca al món. Els Nadal passen, els Barceló perduren!
Retornant a l’acte d’inauguració, encara hi ha coses per comentar. Dels discursos, cal esmentar la referència del ministre madrileny Moratinos al 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (6), en defensa d’un món més just i solidari, però sobretot a l’al·lusió a Pau Casals. No per la citació de Moratinos (a qui algú li va suggerir les referències apuntades), sinó per la repercussió que tendria en el desenllaç de l’acte d’inauguració, em sent impel·lit a fer un parèntesi en aquesta crònica crítica. La relació de Casals amb l’ONU mereix un monogràfic per destapar uns fets amagats arreu del món que, dissortadament, perjudicaren el mestre i, amb ell, els catalans.
L’any 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, compost com a contribució “a la pau mundial” i dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar el 25è aniversari, l’aleshores secretari general de l’ONU, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’himne a les Nacions Unides sobre una lletra (7) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat al poeta britànic nacionalitzat nord-americà, W. H. Auden (8). Dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d'octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’orquestra i cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l'Himne de les Nacions Unides, conegut també com l’Himne de la Pau, davant dels dirigents de tot el món que s’aixecaren, entusiasmats, per aplaudir l’obra. Després, Casals va adreçar-se al públic i, parlant en anglès, va fer una proclama identitària que, encara avui, emociona escoltar (9): “I am a catalan!”. A continuació, el mestre, que feia anys que no tocava en públic, va interpretar en el violoncel El cant dels ocells(10), la popular cançó catalana que ell va fer universal. Han passat 37 anys! A partir d’aquell dia, comença un misteri que he investigat i que ara puc esbrinar-vos. Com així un himne que va ser encarregat (ei, i estrenat oficialment!) no ha tornat a escoltar-se a les Nacions Unides? Com així, ara, l’ONU diu que no té himne oficial (11)? Qui – i per què –va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició musical?
Què va passar? Se sap del cert que les paraules de Casals varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventrell de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco. No hi ha cap informació oficial respecte d’això, però se sap que, amb obscurs moviments diplomàtics, el govern espanyol va fer feina de claveguera desautoritzar i fer desaparèixer l’himne de Casals. Per la seva banda, Auden, el poeta autor de la lletra, va fer part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. En definitiva, els autors de l’himne eren manifestament hostils al govern franquista i viceversa. Però la cosa no acaba aquí. No va ser Espanya l’única interessada a maniobrar per rebentar l’himne. La Gran Bretanya considerava Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país per no haver ajudat a defensar la causa republicana espanyola i, encara que entre el 1956 i el 1961 Oxford va concedir a Auden una càtedra de poesia, els anglesos mai no li perdonaren la “fugida”. L’actuació d’amagatotis d’Espanya i de la Gran Bretanya per silenciar l’himne, coincidiren amb la mort, amb tres setmanes de diferència, dels seus autors (12). Qui defensaria aquella peça? Ni Auden ni Casals no rebrien mai la gratitud dels qui els havien encarregat l’himne i han estat víctimes d’un injust oblit, perquè d’aleshores ençà no s’ha sentit més a cap acte oficial de l’ONU. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat, editat i estrenat oficialment! És evident que els governs d’Espanya i la Gran Bretanya deuen una reparació, però qui més responsabilitats té en aquest assumpte és l’Organització de les Nacions Unides! El titular de premsa podria ser aquest: “L’Himne de les Nacions Unides ha estat censurat, silenciat i proscrit!”.
Però, a què ve ara – em podeu demanar – tota aquesta lliçó d’història i d’histèria? Doncs, que dia 18 de novembre, hi va haver, a més de les actuacions descrites (inauguració sense encesa de llums, programa de mà digne, parlament en català...) una altra “irregularitat protocol·lària” o, si ho preferiu, una nova i hàbil rectificació. La invitació de l’acte proclamava que el convocaven el rei d’Espanya i el president del govern espanyol. Era, per tant, un acte oficial i, com a tal i d’acord amb el protocol vigent d’actuació, requeria la interpretació de l’himne nacional espanyol (13). Aleshores, com així no va sonar? (14) Si no hi havia cap astúcia intencionada, cal deduir que, tractant-se d’un acte al qual assistiria el secretari general de les Nacions Unides, algú va suggerir que el referent musical havia de ser de major rang que l’himne d’un dels estats membres. Així va ser com, sorprenentment, s’anunciàque sonaria l’Himne de les Nacions Unides, és a dir: l’himne no inexistent, però sí esborrat del mapa. Tanmateix, 37 anys després de la ignomínia, qui en sabria noves? Com era d’esperar, ningú no va anar a cercar la particel·la i tothom va romandre descol·locat! Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que s’ignori la simbologia i la història de la institució. Tenint en compte que l’himne, com he explicat, no ha tornat a sonar mai a cap acte oficial d’ençà de la seva estrena, l’any 1971, tenint també en compte que està escrit per a coral i orquestra i la nova Sala dels Drets Humans estava tan atapeïda i estibada que no s’hi podia encabir ni la batuta d’un director, com s’ho farien a Ginebra? Doncs, sigui de manera intencionada o no, dissimuladament o no (cal anar-ho a cercar, ara, a misses dites?), es va ficar mà a la peça que Pau Casals va interpretar just després de l’estrena de l’himne. Va ser així com, a la catalanitat de l’acte, s’hi va afegir El cant dels ocells per fer una triple festa de catalanitat: de la llengua, de la pintura i de la música. Un acte memorable que no s’ha copsat en plenitud per part dels creadors d’opinió. Han fet els ulls grossos o han badat?
I de la cúpula? Cal dir-ne res? Hem de parlar del preu? De la manipulació d’atribuir tot el cost (18,5 milions d’euros) a la intervenció de Barceló quan aquesta no ha arribat a una tercera part de la restauració i adequació de la sala? Hem de caure en la demagògia barroera? Hem de fer notar els greuges comparatius? (15) Volem més prova del cotó que l’airada reacció del PP, de l’ABC, La Razón, El Mundo, la COPE...? On ens hem de situar davant d’uns atacs tan descomunals de la caverna? Per a mi, allò que importa és la meravella que ha estampat Barceló al sostre d’un lloc emblemàtic. Una obra que, com la música de Casals, transcendeix el pas del temps i dóna prestigi als catalans ben nascuts que estimen i defensen la terra.
I de l’autor (16)? Cal dir-ne res? En Miquel Cordella és un home de la terra. De la nostra terra i de la nostra mar. Un argonauta, savi, tímid i discret, que s’embarca en les missions més difícils, gairebé impossibles, i que se’n surt amb una esma que deixa bocabadat qualsevol esperit sensible. L’obra de Ginebra, amb el nom dels Drets Humans, serà una fita més d’un pintor jove que fa gairebé no-res acaba de repuntar el mig segle i que fa preveure una projecció com cap altre pintor viu, fins ara, en la història de la humanitat. Que així sigui i per molts d’anys!
Son Menut (Mallorca), 27 de novembre de 2008
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo
PS:
* Un prec: demanaràs als responsables del centre documental que porta el teu nom que agilitin d’una vegada la web en català, Miquel?
* Un agraïment: per tot el que representa la cúpula, pel desenvolupament de l’acte inaugural, per la teva discreta (però efectiva) actitud lingüística, MOLTES DE GRÀCIES, MIQUEL!
NOTES:
(1) Vull disculpar-me amb els amics de Criteri per la llargària de l’escrit, però crec que compt amb la complicitat dels lectors, ateses les informacions sorprenents i inèdites que aporta l’article.
(2) Els murals del barceloní Josep Maria Sert i Badia constitueixen una al·legoria contra la guerra. Va ser un regal del govern espanyol republicà, l’any 1936, a l’antiga Societat de les Nacions, precursora de l’ONU. Sert, escudant-se en les seves conviccions religioses, s’acostà al franquisme. Els murals de Ginebra varen ser qualificats per Picasso (i molts de crítics coetanis) com a “mierda sobre oro”. L’art i la crítica no solen ser mai neutrals.
(3) Àrea geogràfica i climàtica del continent africà que limita al nord amb el desert del Sàhara, al sud amb les sabanes i selves del golf de Guinea i d’Àfrica central, a l’oest amb l’oceà Atlàntic i a l’est amb el riu Nil. Té una extensió de quatre milions de km2 i inclou Mauritània, Senegal, Mali, nord de Guinea i Camerun, així com el Txad i Sudan. És sabut que, des de fa molts d’anys, Miquel Barceló viu i fa feina llargues temporades a Mali.
(4) El discurs en català d’Òscar Ribas, dia 4 d’octubre de 1994, es va fer en condició de cap d’estat d’Andorra, amb motiu de la incorporació del seu país a l’ONU.
(5) Com diu Raimon “som gent sense místics ni grans capitans; que en frases solemnes no ha cregut mai”.
(6) Aprovats dia 10 de desembre de 1948.
(7) Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
(8) Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 – Viena 1973) és considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. En els seus primers llibres, carregats d’autenticitat, es mostra convençut que la força de la paraula combinada amb l’acció política canviaran el curs de la història. La seva participació a la guerra espanyola (aquella “gloriosa cruzada contra el separatismo”) el va decebre. La posterior derrota de la causa republicana i l’avanç del feixisme a Europa li feren replantejar molts dels seus postulats. Des de 1939 i fins a la seva mort, Auden va viure en parella amb el poeta nord-americà Chester Kallman fent manifesta ostentació de la condició homosexual, la qual cosa els va generar admiració, però també odi i marginació.
(9) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=c3evi2PUTPI&feature=related
(10) Vg. http://es.youtube.com/watch?v=rt9iz3xApVg&feature=related
(11) Una negació absurda si tenim en compte que l’himne va ser editat el mateix any de l’estrena per Alexander Broude Inc., Nova York.
(12) Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre del mateix any.
(13) En realitat, la marxa reial (o granadera) no és espanyola, sinó alemanya. Va ser un regal de Frederic Guillem I de Prússia a la seva fillola quan es casà amb qui seria Carles III, el mateix borbó que va inventar la bandera espanyola copiant-la (amb la intenció d’assimilar-la i substituir-la) de la senyera quatribarrada de l’antic regne d’Aragó.
(14) He escrit a l’inici que, a vegades, els fets més destacats són els que no se senten ni es veuen.
(15) “Los costes para la construcción del Palma Arena se elevaron 30 millones de euros por encima de lo previsto sin documentar las causas”. Aquest notícia (Diario de Mallorca, 21-XI-08) no ha merescut comentaris a la premsa de la “Villa y Corte”ni tampoc, excepte a Mallorca, al conjunt dels Països Catalans! “El gobierno canario tiene que desembolsar 92 millones de euros por la que iba a ser la obra de arte en la montaña de Tindaya en Fuerteventura sin que se haya movido una piedra” (El País, 19-XI-08). Si 30 i 92 són més que 18,5 no s’ha notat a la premsa!
(16) Cal esmentar, al costat de Barceló, l’andorrà Eudald Guillamet, expert en coves paleolítiques, Ramon López de Vilanova i la Geltrú, que va aportar l’enginyosa recepta amb la textura adequada, el cuiner i pintor italià Toni Vinaello, l’arquitecte mallorquí Antoni Esteva, que va decorar la sala, i el parisenc Jean Philippe Fournier, col·laborador de Barceló des de fa 20 anys, al capdavant d’un equip de feina de devers 20 persones, entre les quals hi havia Marcel·la, la filla de Miquel Barceló
================================================================================
8) «Maria Antònia Salvà – Llorenç Riber. Camins que es troben»
Amb motiu del 50è aniversari de la mort d’ambdós autors, el Departament de Cultura i Patrimoni organitza aquesta exposició, amb l’objectiu d'acostar el públic en general a la figura i a l’obra de Maria Antònia Salvà i de Llorenç Riber, amb la voluntat de contribuir a una millor coneixença de tots dos escriptors, de les seves semblances i diferències, tot emmarcant-los en la societat, la cultura, la política, la llengua i la literatura de la Mallorca de l’època.
Capella de la Misericòrdia (carrer de la Misericòrdia, 2, Palma)
Del 4 de desembre de 2008 al 30 de gener de 2009
Horari: de dilluns a dissabte, de 10 a 14 i de 17 a 20 hores
informació: 664 366 723
www.salva-riber.cat
Font:
InfoZèfir
http://www.infozefir.com