InfoMigjorn - Butlletí número 61 | Espai País Valencià

InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.000 membres]

Butlletí número 61 - Informació triada per Eugeni S. Reig

1) Joan Solà - El batxillerat / Pressió dels professors de llengua de batxillerat perquè Educació els torni l'hora setmanal de classe retallada / El català al batxillerat (Manifest)
2) Eugeni S. Reig - Nadal
3) David Casellas - Ressenya del llibre Les nostres paraules
4) Joan-Carles Martí - El calendari de Guardamar
5) Rafael Roca - L’Himne de l’Exposició de Teodor Llorente
6) Ja tenim HoraCat, el rellotge digital de braçalet que marca l'hora en català
7) Toni Soler: "El castellà està discriminat perquè cal afavorir el català" / Xavier Gual - Toni Soler i el castellà marginat
8) Lluís-Anton Baulenas i Sebastià Alzamora, protagonistes de la 58a Nit de Santa Llúcia
9) Ha eixit el número 516 del setmanari EL PUNT (Edició del País Valencià)

===============================================================================
Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
===============================================================================
1) Joan Solà - El batxillerat

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 20 de desembre del 2008

El batxillerat

La setmana passada Núria Escapa i Gustau Erill, professors de català al batxillerat i membres de la Plataforma de Professors de Llengua Catalana (PPLC), van exposar a l'Institut d'Estudis Catalans, sense gaires tecnicismes ni gaires embuts, la realitat que es viu als seus centres en relació amb la llengua catalana.

De les tres hores setmananls de llengua catalana s'ha passat a dues, i la situació ha empitjorat considerablement respecte del moment anterior, ja prou magre: ara s'hi afegeix el gravíssim problema de la immigració i la coneixença cada cop més precària que els alumnes tenen del català. Els professors han creat la PPLC per veurè què hi poden fer. El departament de la Generalitat hi respon amb sofismes: que no són dues hores sinó quatre (sumant-hi les dues de castellà!!); i que no són dues sinó tota la resta d'hores de les altres matèries que es donen en català. Però tothom que visqui en l'ambient afectat (i els que no hi vivim) sap que el professorat fa aigües en aquest aspecte: que cadascú fa el que pot o el que vol i que (com tothom també sap) ningú no controla el que passa. O potser a ningú no li importa.

La llengua catalana, doncs, queda automàticament rebaixada de prestigi respecte de les matèries de quatre i de tres hores. I el programa és el mateix d'abans, amb història de la llengua i altres melodies no menys angèliques com ara els conceptes de tècniques de comunicació, de cohesió, de coherència o de canvi i caiguda de preposicions. Remeneu-ho tot i llanceu-ho a una classe on la meitat no són nascuts aquí, un bon grapat no entenen pràcticament gens les llengües del país i un altre grapat més considerable saben que aquesta llengua no és altra cosa que una matèria inútil en la societat on viuen; inútil i empipadora, plena d'entrebancs i repressions; i que, com a màxim, hauran de "passar-la", o bé el conjunt del claustre ja s'encarregarà de "fer-la passar" amb mitjanes, amb la vista grossa o amb un cansament secular insuperable, per més arran de terra que sigui la nota. Per tant, esborrem allò que el català és la llengua pròpia d'aquests centres: és, ras i curt, una matèria que ja fa anys que genera antipatia; la matèria i els que l'ensenyen: perquè els alumnes perceben perfectament que se'ls exigeix més del que el sistema els dóna i del que el país els demana. Estem creant, doncs, uns professionals que posseiran el nivell "C" legal de català i que, en el millor dels casos, usaran (usen, vaja) un perfecte, repugnant, catanyol.

La sensació general és que tothom sap això de sobres, que en el fons (gairebé) tothom ho lamenta i (gairebé) tothom voldria que no fos així, però que tothom es troba que no sap què fer-hi o que no pot fer-hi el que creu que fóra bo; i que els polítics directament implicats en la qüestió, ara més que mai no s'hi senten incòmodes sinó ben al contrari: potser finalment sí que arribarem al seu ideal, a fondre'ns en una, grande y libre, quan finalment haurem desaparegut els que emprenyem.

Joan Solà

NOTA.- El text d'aquest article és l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre aquest text i el publicat en el diari.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Publicat en el diari AVUI
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/49486/pressio/professors/catala/batxillerat/recuperar/lhora/classe/han/pres.html

Pressió dels professors de llengua de batxillerat perquè Educació els torni l'hora setmanal de classe retallada

Cinquanta escriptors ja han signat el manifest de la plataforma que reclama la derogació del decret que fixa els currículums. Amb la norma actual, hi ha més hores d'anglès que de català

És la tercera vegada que la conselleria –sota diferents colors polítics– intenta la reducció d'hores de llengua catalana i volen que sigui l'última. Un col·lectiu de professors de llengua i literatura catalana de batxillerat han emprès una campanya contra el decret aprovat a la primavera i actualment en vigor, que ha limitat a dues hores setmanals les classes de català –igual que les de castellà– mentre ha mantingut les tres hores setmanals d'anglès.

"Ja va passar al principi de l'aplicació de la Logse, el 1997, i després va tornar a passar un altre curs, però la mesura no s'ha consolidat mai, i ara tornen a provar-ho", explica Núria Escapa, professora de l'IES Serra de Marina, de Premià de Mar. En les dues ocasions anteriors, la conselleria va rectificar el decret al curs següent, però un grup de professors ha decidit no arriscar-se a veure com aquesta vegada la norma es manté. Per aquest motiu, han creat una plataforma que ja ha aconseguit l'adhesió de 50 escriptors al seu manifest.

Pels impulsors de la campanya, es tracta d'un cas urgent. "Aquest curs, el decret s'aplica només a primer de batxillerat, però el que ve ja s'aplicaria a segon. Això s'ha d'aturar", adverteix Escapa.

Els arguments dels revoltats són clars. "La llengua és una matèria bàsica, instrumental, necessària per aprendre bé la resta i per continuar els estudis, i no oblidem que la majoria d'aquests alumnes volen fer la selectivitat i estudis universitaris", afegeix la portaveu de la plataforma. Per Escada, a més, és greu que es transmeti el missatge que "és més important saber la llengua estrangera que la pròpia".

El col·lectiu té el suport de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, del sindicat Aspepc-Sps de professors de secundària de l'ensenyament públic, del Pen Català i de Llengua Nacional, i esperen la resposta de l'Institut d'Estudis Catalans després que la setmana passada van exposar el cas davant del ple de la secció filològica.

Pel que fa a les adhesions individuals, hi destaquen escriptors com Jaume Cabré, Miquel Desclot, Maria Barbal i Pep Coll, entre d'altres.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El català al batxillerat

Els professors que vam constituir la Plataforma de professors de català el proppassat més de juny volem fer constar que el nostre objectiu és aconseguir recuperar el tracte de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes com a matèria troncal. Aquest objectiu nosaltres l’entenem com una qüestió de país, ja que és un fet que, amb la nova distribució horària al batxillerat, la llengua pròpia queda força disminuïda en l’ensenyament secundari (en aquest curs escolar els nostres alumnes només tindran 2 hores setmanals de llengua i literatura catalanes a 1r de batxillerat en lloc de 3 hores, i per al curs vinent aquesta reducció també afectarà el 2n de batxillerat de manera permanent). Aquest caràcter de la nostra reivindicació es basa en els fets i les consideracions següents:

1. És la primera vegada, d’ençà del restabliment de l’Autonomia, fa 30 anys, que les hores lectives de llengua catalana es redueixen al batxillerat, i això en un context en què el professorat constata que, en general, la competència lingüística dels nostres alumnes és cada cop més baixa (sobretot en la llengua pròpia del país), com també l’ús social del català a les aules.

2. L’actual incorporació d’alumnes nouvinguts és nombrosa a l’ESO, però també es produeix cada cop més a 1r i a 2n de batxillerat, amb la qual cosa el tractament de les necessitats d’aquest nou alumnat requereix una dedicació especial per assentar molts aspectes bàsics de la llengua, això també requereix un esforç suplementari de convèncer la resta de professorat que la llengua vehicular sigui la catalana a l’hora d’impartir les altres assignatures.

3. Entre els dos cursos de batxillerat es deixaran de fer unes 70 hores de classe, i amb aquesta reducció horària serà impossible donar tots els continguts que estableix el nou currículum de batxillerat, i encara menys practicar el mètode comunicatiu en el tractament de la llengua. D’altra banda, amb dues hores setmanals no hi haurà temps suficient per treballar les lectures prescriptives fixades pel Departament (que són les mateixes d’abans, quan disposàvem de tres hores setmanals). En definitiva, la competència lingüística i la capacitat comunicativa de l’alumnat quedarà disminuïda de manera alarmant, perquè és evident que amb 70 classes menys de català els alumnes arribaran més mal preparats a la Universitat, i això no es pot acceptar.

4. Als països del nostre entorn europeu, les hores dedicades al conjunt de les assignatures de llengua és molt superior (Alemanya, 11 hores; Suïssa, 10 h; Àustria, 9 h; Itàlia, 11 h); la llengua oficial, doncs, hi té un tracte molt més favorable que no pas a Catalunya, que passarà de 9 hores per curs (3 de català, 3 de castellà i 3 d’anglès, a només 7 hores: 2, 2, 3). Tenint en compte la situació de cooficialitat de dues llengües al nostre país, una de les quals és la pròpia, la situació esdevé encara més paradoxal. No coneixem cap altre país d’Europa on s’estiguin plantejant la reducció de l’ensenyament de la seva llengua nacional al batxillerat. L’informe PISA 2007, el dels coordinadors de llengua catalana i castellana de les PAU (juny 2008), i el darrer informe de la Fundació Jaume Bofill (setembre 2008), entre d’altres, palesen el baix nivell dels nostres alumnes en moltes matèries i també en expressió escrita i comprensió lectora. És per això que fem una crida al professorat de llengua catalana especialment, però també a la resta del professorat, als pares i mares, als sindicats de l’ensenyament, als partits polítics catalans, a les universitats, als escriptors i intel·lectuals, a les organitzacions juvenils, a les entitats culturals i cíviques..., a la mobilització per tal d’aconseguir que la llengua pròpia del país no perdi l’estatus d’assignatura troncal que tenia fins ara i no retrocedeixi encara més en l’ensenyament, com va passant en altres àmbits socials. Un cop s’ha posat en marxa l’actual curs escolar i s’han fet els primers exàmens a 1r de batxillerat, els professors constatem que els resultats obtinguts en la matèria de llengua i literatura catalanes són clarament inferiors als del curs anterior. Si a això hi afegim l’allau immigratòria, i que en els nous currículums de batxillerat 21 assignatures han incrementat el seu horari lectiu (han passat de 3 a 4 hores i 12 d’elles ho seguiran fent a 2n de batxillerat) no entenem per què la nostra assignatura ha de ser tractada de manera subalterna i residual. És per tot això que demanem al Departament d’Educació que doni a la llengua catalana el caràcter d’assignatura troncal també en el batxillerat, i que es passi, en el curs vinent, de les 2 hores setmanals d’aquest any a 4 hores setmanals a primer i també a segon de batxillerat, i que es faci amb caràcter permanent, com es fa en altres assignatures.

Ja n’hi ha prou de marginació del català!

PLATAFORMA DE PROFESSORS EN DEFENSA DEL CATALÀ AL BATXILLERAT

PRIMERA RELACIÓ (ALFABÈTICA) D’ESCRIPTORS QUE DONEN SUPORT A AQUEST MANIFEST

Vicenç ALTAIÓ
Carme ARENAS NOGUERA
Josep Lluís BADAL
Montserrat BACARDÍ
Maria BARBAL
Miquel BERGA
Carmen BORJA
Jaume CABRÉ
Rosa CABRÉ
Assumpció CANTALOZELLA
Joaquim CARBÓ
Anton CARBONELL
Pep COLL
Joseph-Sebastià CID CATALÀ
Adrià CHAVARRIA
Antoni DALMASES
Miquel DESCLOT
Ramon ERRA MACIÀ
Biel FLORIT FERRER
Assumpció FORCADA
Patrícia GABANCHO
Isidre GRAU
Albert JANÉ
Gabriel JANER MANILA
Manel OLLÉ RODRÍGUEZ
Dolors OLLER
Ramon PLA I ARXÉ
Helena POL
Joaquim SALA-SANAHUJA
Robert SALADRIGAS
Josepa SANSA I SUBIRATS
Joan SOLÀ CORTASSA
Andreu SOTORRA
Jaume SUBIRANA
Josep Maria TERRICABRAS
Jordi TIÑENA
Heike VAN LAWICK
Oriol VERGÉS
Antònia VICENS
Maria A. VILADOT i PRESAS
=============================================================================
2) Eugeni S. Reig - Nadal

NADAL

S’acosta el període Nadal-Cap d’Any-Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món. Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjava fruita seca, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita. L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle xx:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

A partir dels anys seixanta del segle xx va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the word, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc tot seguit la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

Desitge un molt bon Nadal a tots els lectors d’InfoMigjorn.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant.

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant.

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant.
================================================================================
3) David Casellas - Ressenya del llibre Les nostres paraules

Publicada en el número 65 de la revista Llengua Nacional

Ressenya del llibre Les nostres paraules

Per David Casellas

Eugeni S. Reig
Les nostres paraules
Acadèmia Valenciana de la Llengua
València, 2008.

Celebrem l’aparició del llibre Les nostres paraules, molt més manejable i assequible que Valencià en perill d’extinció, però amb la mateixa intenció de rescatar mots genuïns que s’estan perdent. S’hi recullen paraules i expressions usades en la parla del País Valencià, que l’autor destaca i que, pel fet de ser molt locals i no gaire conegudes (sobretot pel jovent) hi ha el perill que siguin substituïdes per altres de castellanes. En comenta l’ús i la correcta grafia o l’origen. Cada mot o expressió va acompanyada d’una definició, d’uns exemples, d’una explicació de com s’ha de fer servir i d’una llista de sinònims en valencià, en llengua estàndard i en castellà. Val a dir que Eugeni S. Reig parla de llengua estàndard referint-se a les formes usades en la totalitat dels territoris de parla catalana, no solament de la part valenciana.

Així podríem esmentar molts mots i expressions molt bonics i gens coneguts al Principat: borra de melva, de colp i barrada, ert com un granísol, tindre borruntades de llimonada, tindre la castanya torta... Cal tenir en compte, però, que els mots que esmentem no sempre són exclusius dels parlars valencians. Mots o expressions com ara aixarop de gaiato, aixina o aixana, anar del bracet, com un cabàs, creu i ratlla!, dur el rem de la casa, fer-se el desmenjat, jo et flic!, més content que un gos amb un os, taulada... també els trobem presents en alguns indrets del Principat, cosa que demostra la gran proximitat entre tots els parlars catalans. De fet, si en unes contrades s’empra un mot i en una altra no, molt sovint és perquè en alguns llocs s’ha deixat d’usar, i no pas perquè sigui una innovació pròpia d’una zona. Així per exemple, el verb eixir, que tan propi sembla de les contrades valencianes, també s’utilitzava al Principat (tal com diu Joan Coromines), de manera que encara ara (cada cop menys) fem servir el mot eixida referint-se al pati exterior d’una casa.

Tot i ser un recull esplèndid per a totes les persones apassionades pel lèxic, el llibre a vegades és una mica una barrija-barreja de coses molt diferents, que potser caldria separar en diversos apartats o en volums diferents, ja que l’autor sovint esmenta una paraula només per discutir-ne l’ortografia o l’origen (no perquè sigui pròpia del valencià), o per assenyalar un refrany, poema o cançó en què surt (el llenguatge de les cançons infantils mereixeria un estudi a part per la gran riquesa de variants que presenten). També hi trobem a faltar citacions del Diccionari Català Valencià Balear, on algunes de les paraules recollides ja consten. En l’ordenació alfabètica no es té en compte la paraula que forma el nucli semàntic del sintagma, sinó que es fa pel primer mot que conté, encara que sigui una preposició. Això fa que en algun cas sigui difícil de trobar algunes locucions, si no en sabem la forma exacte com és entrada: a la bestreta / de bestreta, a resultes de / de resultes de. Aquest problema seria ben senzill de resoldre per mitjà d’un índex alfabètic de les paraules i expressions comentades. Tan de bo que en una segona edició s’hi pugui incloure.

Amb tot, és un llibre molt interessant, amb propostes originals (com el mot telefonet en lloc de mòbil) i la possibilitat d’aprendre molts aspectes de la cultura popular del País Valencià, com la recepta que ens permetrà de cuinar unes bones nyofles.
================================================================================
4) El calendari de Guardamar

D’on som els qui som quan alguna cosa se’ns dóna: de Guardamar enllà.

Joan-Carles Martí Casanova

En primer lloc, vull agrair els 100 missatges que he rebut en tan sols 5 dies. Molts d'ells tenien mots encoratjadors i d'estima cap a la situació especialment difícil que hem de patir els qui vivim a les vores del territori. En aquest cas Guardamar del Segura, la fita sud del domini lingüístic del català.

Com sabeu fa uns pocs dies vaig oferir debades un calendari de Guardamar, de l'Associació Cultural la Gola, que tracta dels ocells que es poden observar a la gola del riu Segura. Es diu Els pardals de Guardamar. Té uns dibuixos preciosos, el nom en llatí, el nom més estàndard i el nom més local. A més a més, hi apareixen les festes de Guardamar amb alguna al·lusió. És un calendari de taula petit i modest, magníficament dissenyat per en Francesc Aracil, un gran pintor guardamarenc i una de les ànimes de la recuperació del català a Guardamar. Un d'aquells que no reben cap homenatge però que fa més per la llengua que un pressupost. Aquest país necessita de la societat civil. "Fem falta!". Aquest hauria de ser el nostre slogan o crit de guerra.

El cas és que també he inclòs publicitat turística bilingüe de Guardamar als 100 primers que m'ho han demanat com vaig prometre. "Desolat", que dirien els francesos, però ja no en queden "pus", que dirien els mallorquins. Els 100 primers surten per correu aquests dies i espere que els rebreu durant el període nadalenc.

Com que la cosa s'ha fet tota per Excel –per fer les etiquetes– ens permet saber d'on som i qui som perquè, al capdavall, el calendari era debades o de franc i en som devers 8.300 entre INFOMIGJORN I MIGJORN. Com a especialista en marketing i publicitat m'indica unes quantes coses: qui són els qui fan un seguiment d'aquestes llistes de correus, qui són els més ràpids o, tan sols i no és poc, qui té interès per allò que passa en algun lloc ignot i perifèric. Us assegure que m'ofereixen un calendari debades de Salses o de l'Alguer i no m'ho pense dues vegades. Comprenc, però, que alguns no vulguen donar llurs adreces. La desconfiança deu ser la mateixa per tot arreu i no deu influir en els percentatges finals.

Tan sols he de dir-vos que els calendaris s'han repartit en mà al Baix Vinalopó i Baix Segura per la qual cosa aquestes dues comarques no compten gaire en el recompte. Com és lògic n'hem repartit centenars per la comarca més meridional de llengua catalana perquè del que es tracta, realment, és de crear consciència allà on vivim sense oblidar-nos que pertanyem a una comunitat lingüística de 10 milions segons els cofoistes.

Tenint en compte que Guardamar del Segura forma part del País Valencià les conclusions les podeu traure vosaltres mateixos.

Pel que fa a Occitània ja sabeu que els occitans estan sempre molt pendents del que passa en les llistes catalanes. L'Excel té el bon gust de posar-ho tot per ordre alfabètic.

Bon Nadal i Bon Any Nou!

Joan-Carles Martí i Casanova
Guardamar (Baix Segura)
================================================================================
5) Rafael Roca - L’Himne de l’Exposició de Teodor Llorente

Publicat en el diari Levante-EMV diumenge 7 de desembre del 2008
http://tinyurl.com/58v6sy

L’Himne de l’Exposició de Teodor Llorente

Rafael Roca
(Universitat de València)

El passat dijous 4 de desembre el periodista Jesús Civera publicà un article titulat «Plácido y Serrano, para la eternidad» en què, entre moltes altres coses, comentava que la lletra de l’Himne de l’Exposició Regional de 1909 –música del mestre Josep Serrano– que finalment redactà l’escriptor d’origen asturià Maximilià Thous i Orts (1875-1947) havia sigut encarregada, en un principi, al poeta i periodista Teodor Llorente i Olivares (1836-1911), patriarca de la Renaixença valenciana.

És ben cert. Llorente escrigué un poema titulat «Valencia a la Exposició» que havia de ser musicat i esdevindre himne oficial d’aquella magna manifestació social, cultural i econòmica, però que finalment fou descartat. Tot i tractar-se d’una composició que ha passat pràcticament desapercebuda per a la història –ja que no fou recollida ni a les obres completes que amb el títol Poesies valencianes publicà en 1936 el seu fill, Teodor Llorente Falcó, ni al volum Poesia valenciana completa que en 1983 tragué a la llum Lluís Guarner–, tenim coneixement d’ella (vegeu la revista Caplletra, núm. 43, p. 26-27) perquè fou reproduïda a la premsa de l’època, i en primer lloc al diari El Mercantil Valenciano, que la publicà el 21 de març de 1909 amb el títol «Himno a la Exposición» i encapçalada del següent comentari: «Dijimos días pasados que el Sr. Maura había ofrecido un premio al Conservatorio de Música para el Certamen internacional que celebra este año dicho instituto de enseñanza para conmemorar el trigésimo aniversario de su fundación. Según indicó el mismo Sr. Maura, la composición poética en que se ha de inspirar el músico ha de tener carácter regionalista y la había de escribir el ilustre poeta Teodoro Llorente, quien ya ha cumplido el encargo, entregando al presidente del Conservatorio una inspirada poesía que dice así». El que encara no sabem és per quins motius concrets la lletra llorentina fou finalment rebutjada. Només coneixem el que, pocs mesos després, declararen els íntims de l’autor: que «la letra de este himno se encomendó al insigne Llorente; pero el músico [José Serrano], más habituado sin duda a la poesía del género zarzuela, hubo de encargar a D. Maximiliano Thous el texto sobre el cual escribió su música».

L’argument adduït pels partidaris de Llorente, tan lacònic com discret, fa pensar que les vertaderes raons del refús eren, possiblement, inconfessables, i que les qüestions ideològiques hi degueren tindre molt a veure. Possiblement, Llorente havia elaborat un poema excessivament bucòlic i pairal, quan el que Serrano i els organitzadors de l’Exposició buscaven, segons el resultat final, era una composició més patriòtica i exaltada.

Siga com siga, un parell de coses són evidents: d’una banda, que la lletra que escrigué Llorente estava en valencià, mentre que la de Thous, originàriament en castellà, no fou traduïda fins a la dècada dels anys vint; i de l’altra que, d’haver sigut triada la composició llorentina, l’Himne de l’Exposició hauria tingut un to molt menys «submís».

Amb tot, tampoc no hi ha dubte que, si finalment haguera prevalgut la lletra de Llorente, amb el pas dels anys hauria sigut desqualificada per apolítica i innòcua, ja que la tendència a descontextualitzar i condemnar alguns dels nostres millors escriptors vuitcentistes, i Llorente en primer lloc, titlant-los d’apolítics resulta ancestral entre nosaltres.

De tota manera, no es tracta ara de veure quina lletra és «més apropiada», si la de Llorente o la de Thous, que comptà amb l’aprovació dels blasquistes, aleshores regnants en el cap-i-casal. El que paga la pena, ni que només siga per curiositat, per comprovar el que podria haver sigut i no fou, és transcriure la composició «Valencia a la Exposició» tot respectant l’ortografia –parlem d’una època prenormativa– amb què, fa vora cent anys, aparegué en les columnes de la premsa valenciana:

A l’ombra delitosa
d’un taronger,
canta donzella hermosa
son amor ver.

«Soch colometa blanca,
diu suspirant.
No está en la verda branca
lo dols amant».

«Per tot la primavera
brilla y sonriu,
y mon cor l’hora espera
de fer son niu».

«¿No escoltes ma complanta,
tendre amador?».
La donzella aixís canta
son ver amor.

La donzella es Valencia enamorada,
colometa que anyora’l colom seu.
Aixuga’l plor; no estás abandonada;
alsa els ulls; vorás vindre’l galán teu.

Té d’águila les ales; per corona
en son cap du tota la llum del sol;
es l’Avenç, que la forta má te dona,
y reyna de son reyne ferte vol.
===============================================================================
6) Ja tenim HoraCat, el rellotge digital de braçalet que marca l'hora en català.
Més informació a:
http://www.horacat.cat/

Aquesta iniciativa se suma a d'altres rellotges de busca que ja duien marcats els quarts, i al salvapantalles amb l'hora en català:
http://www.comunicaciodigital.com/rellotge_catala/
================================================================================
7) Publicat en el diari AVUI 25/11/2008
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/47303/toni/soler/castella/esta/discriminat/perque/cal/afavorir/catala.html

Entrevista
Toni Soler: "El castellà està discriminat perquè cal afavorir el català"
Toni Soler (Figueres, 1965) no ha amagat mai el seu interès pel futur de la llengua catalana amb programes especials de televisió i, sobretot, articles d’opinió a les pàgines de 'La Vanguardia'. Ara, completant el seu paper principal de director i presentador de productes audiovisuals d’èxit com 'Minoria absoluta' a RAC 1 i 'Polònia' a TV3, recopila en el volum 'Amb llengua o sense' (Columna, 2008) tot el seu pensament al voltant de la qüestió lingüística. I l’argumenta sense embuts
Albert Balanzà

Vostè va viure la setmana passada una situació força surrealista. Era elogiat per El Mundo per dir que el castellà està discriminat a Catalunya, i alhora feia a Polònia un esquetx amb el director del diari literalment vomitant titulars.

L’esquetx del Polònia reflecteix com veiem el periodisme de centredreta madrileny que fa titulars que surten de l’estómac i coincideix amb un article ple d’elogis enverinats, contra els quals jo ja estic vacunat. Jo no denuncio la discriminació del castellà a Catalunya, sinó que la constato, l’aprovo i reclamo a la societat que ho digui en veu alta sense recança ni por a la reacció adversa. És una obvietat dir que hi ha discriminació del castellà a l’àmbit institucional perquè hi ha discriminació positiva del català. Això intenta compensar una situació històrica adversa i la situació actual del mercat.

¿No creu que en un tema tan sensible vostè es podria haver explicat millor?

Jo he tornat a veure el que vaig dir i ho subscric al 100%. Mala sort si t’agafen una frase i l’aïllen. L’únic greu que em sap és que els senyors d’El Mundo puguin pensar que en mi tenen un aliat a favor de la seva croada.

Ha fet referència a la tesi sociolingüística més bàsica, aquella que diu que en una societat on hi ha dues llengües en contacte, quan una llengua avança l’altra retrocedeix. Però vostè justifica alhora que escriure articles en castellà és més útil que en català.

No tinc cap problema a utilitzar el castellà i, en tant que el mitjà per al qual escric és en castellà, aprofito l’avinentesa per adreçar-me a un públic diferent del que tindria si escrivís en català.

En el llibre que acaba de publicar, Amb llengua o sense (Columna, 2008), vostè identifica immigració amb retrocés de la llengua. No passava el mateix als anys 60-70?
Sí. Pensar que arriben a Catalunya un milió i mig de persones que no saben el català i que la llengua no se’n ressentirà és pueril. I això s’ha de poder dir sense que ningú t’acusi de racista. Ara plou sobre mullat. La primera immigració es va integrar més o menys bé però ja va generar la situació que patim ara. El català no té un problema de prestigi, com va passar entre les classes altes de Barcelona o a València.

Qui és més responsable, però: els qui tenen vuit cognoms catalans i parlen castellà perquè fa fi o els immigrants que arriben a un lloc on perceben una realitat castellanoparlant?

No es tracta de culpabilitzar, però els senyors de vuit cognoms numèricament són menys rellevants que l’allau de gent que es troba pràcticament sense contacte amb el català.

Entre les sancions que ha apuntat l’IEC i el nivell lingüístic dels periodistes, amb què es queda?

S’ha d’exigir. Sancionar em sembla poc realista.

Això del nivell lingüístic, no li passa al castellà?

Però el castellà té vitalitat i genera expressions i paraules noves cada dia, acompanyat d’un aparell mediàtic de primeríssim nivell mundial.

¿Ha vist un vídeo de l’entorn de Ciutadans en què s’equipara Catalunya i la seva política lingüística amb el nazisme?

No, però sí que puc dir que l’ideari de Ciutadans té punts que s’acosten al deliri mental, com considerar nazis tots els catalans, des dels Maulets fins a Alícia Sánchez-Camacho. No em mereix cap més comentari. M’agradaria, però, que hi hagués en aquests cercles més cultura històrica per a termes com nazisme o Holocaust.

De tota manera, aquests arguments funcionen a Espanya. Un estudi del professor Joaquín Arango Vila-Belda deia que el 83,5% dels espanyols opinaven que l’ensenyament del català a Catalunya havia de ser voluntari.

Un percentatge bastant similar diria segurament que Espanya estaria millor amb una sola llengua.

Una altra dada de l’estudi: un 68% creia que el català era una barrera per treballar a Catalunya.

Sí, ho és. L’anglès també ho és. Si una empresa busca un director general i s’hi presenten dos candidats i un domina més l’anglès que l’altre, agafaran el primer. I serà un cas de discriminació merescuda.

Què s’acabarà abans –i ho deixa obert en el llibre–, el fet nacional o la llengua?

Aquest és un debat interessant. La llengua ha estat el nervi d’aquest país durant massa temps per pensar en una Catalunya a la irlandesa o a la basca, sense idioma.

I –el subtítol del llibre– per què dimonis seguim parlant en català?

Perquè hi ha un acte de voluntat insubornable. A Europa totes les llengües sense Estat desapareixen, excepte el català. És un cas singular i demostra que hi ha una força, no només perquè el parlem sinó també perquè és l’idioma del Parlament, de Jaume Cabré, Quim Monzó, Jordi Galceran o de grans programes de televisió... És un vehicle de comunicació de primer ordre.

En humor hem avançat. Abans bona part de l’humor es feia en castellà.

No només en l’ús del català per fer humor, sinó en l’ús de la realitat catalana per fer humor. Això dóna gruix a aquesta realitat, encara que sigui per riure-se’n i per desmitificar-la.

Si el català ha d’anar retrocedint, què n’hem de fer, doncs, un drama o una comèdia?

Hem de fer que no retrocedeixi però al final, comèdia. Passi el que passi, sempre comèdia.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Xavier Gual - Toni Soler i el castellà marginat
Publicat en el diari AVUI (pàgina 23) dimecres 17 de desembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/dialeg/148739/toni/soler/castella/marginat.html

EN DIRECTE

Toni Soler i el castellà marginat

Xavier Gual

Només algú com Toni Soler ha estat capaç d'expressar públicament el que ningú d'aquí s'atreveix a dir. "El castellà està discriminat perquè cal afavorir el català". Som tan febles que ens fa por confessar aquesta realitat. Evidentment cadascú interpreta el titular segons li convé, però Soler té tota la raó. El que cal ara és dir-ho en veu alta i amb la seguretat que això és el que necessita Catalunya per no perdre la seva llengua. Actualment ningú dubta que l'administració necessita discriminar positivament les dones, els homosexuals, els discapacitats o els immigrants per tal que tinguin les mateixes oportunitats. Fins i tot el Consell d'Europa avala la immersió total en català que apliquen els centres educatius. Bé, immersió en teoria, perquè no tots els docents tenen un nivell òptim per oferir les classes en català. De fet, molts ho fan en castellà perquè s'hi expressen millor i sospesen -davant la certesa que els entendran- que el més important és transmetre amb la llengua que els sigui més còmoda. D'altra banda, a les aules d'acollida passa una cosa ben curiosa. Si enquestes els nouvinguts sobre els idiomes que parlen, la majoria tenen consciència que també s'expressen en català, encara que estiguin lluny de parlar-lo correctament. En canvi, quan mestres i no mestres s'adrecen a ells, la tendència és parlar-los en castellà, encara que potser tampoc l'entenguin. És a dir, la discriminació la comencem nosaltres.
xgual.avui@gmail.com
================================================================================
8) Publicat en el diari digital VILAWEB dissabte 20 de desembre del 2008

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3217977

Lluís-Anton Baulenas i Sebastià Alzamora, protagonistes de la 58a Nit de Santa Llúcia
El jurat ha destacat la qualitat general de les obres presentades · Un miler de persones han participat en la vetllada, a Barcelona

Lluís-Anton Baulenas ha obtingut el Premi Sant Jordi 2008 amb la novel·la 'El nas de Mussolini', una història ambientada a la Catalunya dels anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i que tracta de la violència política i la utopia. El Premi Carles Riba de poesia se l'ha endut Sebastià Alzamora amb 'La part visible', un llibre sobre els conflictes contemporanis entre l'home i la dona, que pren de base l'obra de Ramon Llull.

Quan la utopia és possible

Segons que ha explicat Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), 'El nas de Mussolini' tracta la violència política dins la psicologia d'algú que ha de matar algú altre, en el si de l'època de la dictadura de Primo de Rivera. 'És una època on la utopia encara és possible, és la dècada dels anys vint, acaba de néixer la Unió Soviètica, a Alemanya ha estat a punt de triomfar una revolució... En aquest context històric la utopia pot deixar de ser-ho. S'explora la utopia com a motor del millorament personal i, en definitiva, del motor de la vida, i pot derivar en un miler de solucions. La protagonista escull una d'aquestes solucions, la que veu possible, recomanable, acceptable, de rebre ordres i de rebre l'ordre de matar algú, en pro de la finalitat última.' Continua Baulenas: 'També faig un cop d'ull a la societat catalana dels anys vint, de la seducció que exercia Mussolini, de l'emergència dels feixismes a tot Europa...'

Vicenç Villatoro, membre del jurat, ha parlat de 'El nas de Mussolini', que s'havia presentat amb el títol de 'Ma morta', i ha dit que era una novel·la ben feta, ben conduïda, que aconseguia crear un clima opressiu, tancat. Amb una trama sorprenent i interessantíssima. Sobre la violència política, Villatoro ha observat que no era l'única novel·la presentada al Sant Jordi d'enguany que tractava el tema.

El Premi Sant Jordi és dotat amb 60.000 euros i en formen el jurat, a més de Villatoro, Laura Borràs, Àlex Broch, Ramon Pla i Arxé i Emili Rosales. Villatoro ha destacat la qualitat general de les obres presentades, sobretot de sis o set, que ha portat a l'acord global del jurat de premiar Baulenas i de nomenar finalista 'El músic del bulevard Rossini', una novel·la de Vicent Usó (Vila-real, 1963) on reflexiona sobre temes com el fracàs, les ambicions professionals i el preu que es pot arribar a pagar per aconseguir-les.

L'argument de 'El músic del bulevard Rossini' gira entorn d'un personatge, Tadeus, músic ambulant, violinista de l'est d'Europa, que de jove apuntava molt alt. Les seves il·lusions eren formar part de l'elit musical internacional i conèixer els teatres de més prestigi del món. Per això accedeix a arribar il·legalment a la Vila, una ciutat mediterrània. 'El llibre', diu Usó, 'parla del fracàs i de la immigració, de com afecta els que vénen, però també els que reben.'

D'amor i de bèsties

Sam Abrams, membre del jurat del Premi Carles Riba de poesia, dotat amb 3.000 euros, ha elogiat l'obra guanyadora, 'La part visible' de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), que juntament amb els altres membres del jurat (David Castillo, Arnau Cònsul, Lluïsa Julià i Jordi Pàmias) l'han premiat per unanimitat. I ha advertit que cal veure Alzamora com el gran escriptor que és, més enllà del personatge públic, que té força detractors.

Alzamora, continua Abrams, 'parla de la relació entre l'home i la dona moderns i la seva complexitat en tots els àmbits. I escriu seixanta-cinc poemes, independents, però que formen part d'una seqüència, que s'estructura a partir de tres poemes llargs (el vint, el quaranta i el seixanta).' Sobre l'estructura, Alzamora comenta que li agradaria que el poemari també es pogués llegir com una novel·la: 'És qüestió de deixar-se dur per allò que els poemes et suscitin, com passa amb la música de Bach, per exemple.'

La base del poemari és el 'Llibre d'amic e amat' de Ramon Llull i després del 'Llibre de les bèsties'. És per això que Alzamora converteix en protagonistes dels poemes una mona i un caribú (una mena de cérvol dels boscos del Canadà), que viuen una història d'amor.

Set contes, set monòlegs

El Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions s'ha atorgat a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950) per l'obra 'Set dones i un home sol'. Segons que ha explicat l'editor i membre del jurat, Isidor Cònsul, d'entre les 29 obres presentades en van destacar tres. La guardonada, amb 10.000 euros, té una estructura circular. Els set relats que formen el llibre estan tots relacionat amb un element central, un home que està en coma en un hospital després de patir un accident. Totes les històries són protagonitzades per dones que hi estan relacionades, de diferents edats i condicions, i que les coneixem a través dels seus pensaments. Per tant, segons Alexandre, les set narracions es poden considerar també set monòlegs i, fins i tot, es poden concebre com una novel·la. Segons que ha explicat: 'Totes elles arrosseguen molta frustració, per la necessitat imperiosa de sentir-se estimades i d'aquesta manera combatre la solitud.'

Alta gastronomia amb música de Carles Santos

La vetllada literària es fa al Palau de Congressos de la Diagonal de Barcelona. En la primera part de l'acte s'han atorgat els premis i s'han fet els parlaments, que s'han retransmès en directe per TV3. Posteriorment, s'ha passat de la vetllada literària a la vetllada gastronòmica, amb música de Carles Santos. Han confeccionat el menú els cuiners Albert Ventura del restaurant Coure, Jordi Vilà del restaurant Alkimia, Guillem Pla i Oriol Ivern del restaurant Hisop, Jordi Parra del grup GSR - produccions de gastronomia, i tots coordinats per Nando Jubany del restaurant Ca Jubany.
================================================================================
9) Ha eixit el número 516 del setmanari EL PUNT (Edició del País Valencià) diumenge 21 de desembre del 2008

SUMARI

DOSSIER

APROPIACIÓ INDEGUDA, d’alguns cognoms il·lustres valencians, els descendents dels quals manifesten el seu disgust per la manipulació partidista de la seua imatge i la relegació del seu llegat.

OPINIÓ

Aquesta setmana, trobem els espais de: Voro Torrijos i Tàrrega, Josep Lluís Doménech, Lliris Picó i Carbonell, Rafa Arnal, Albert Ferrer i Orts, Eugeni S. Reig (Clar i en valencià), Dolors Jimeno (Viatge), Ferran Santonja (Fem zàping), Marian Díez (El monòleg), i Mònica Baixauli (La claqueta).

ENTREVISTA

VICENT BROTONS, és el director de la Unitat per a l’educació Multilingüe en línia amb la Federació Escola Valenciana, i defén la generalització de l’ensenyament en valencià per a potenciar l’aprenentatge de les llengües estrangeres als centres escolars.

POBLE

EL VALOR D’UN BARRI AMB HISTÒRIA, segons ha declarat la direcció general de Vivenda i Projectes Urbans de la generalitat Valenciana per al nucli de cases conegudes per l’Ave Maria d’Alaquàs. Es tracta d’un conjunt d’habitatges socials construïts en 1949 per l’arquitecte Goerlich Lleó.

REPORTATGE

BATALLA OBLIDADA A L’ALT PALÀNCIA un dels episodis menys coneguts de la Guerra Civil, a pesar dels grans contingents mobilitzats. La “Batalla de Levante” es va difuminar en iniciar-se la batalla de l’Ebre.

LLIBRES

EL MOMENT DE DIR PROU és un llibre de Toni Strubell que denuncia sense caure en el victimisme, l’absència de normalitat nacional, la recuperació de la qual l’autor vincula a la radicalització del fet democràtic.

AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:

Dossier: Atrapats per les compres.
Reportatge: L’ensenyament en valencià.
Entrevista: Antoni Bernal.
Música: Josep Thió.

temes_noticies:

política