Organizats per Centre Cultural Català-Casal Jaume Ier. Febrer 1939-2009 : Actes entorn del 70è aniversari de la "Retirada" a Perpinyà
Presentació del llibre i projecció del documental "El genocidi franquista a València" a Perpinyà
Van ser internats i amuntegats en camps improvisats, sobre a l’arena de les platges, ja que no va crear la més mínima infraestructura que permetés l’allotjament, i obligà els mateixos refugiats a construir-los, rodejats de filats de pues i arç, vigilats per tropes colonials, marroquines i senegaleses, i també per guàrdies mòbils
Febrer 1939-2009 : Actes entorn del 70è aniversari de la "Retirada" a Perpinyà
Presentació del libre i projecció del documental:
“El genocidi franquista a València. Les fosses silenciades del cementiri"
Dia: dissabte 21 de febrer a 16h30
Lloc: Centre Cultural Català-Casal Jaume Ier, 23, avinguda del Liceu. 66000 Perpinyà
HI INTERVINDRAN:
- Josep Serra, coordinador del Centre Jaume I
- Isabel Rico, filla de afusellat a Paterna (Valencia)
- Empar Salvador, presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià
ORGANITZA:
"LA RETIRADA" . 70 aniversari
El 26 de gener del 1939, Barcelona cau en mans dels franquistes després de deixar el país sencer cobert de sang. Després de tres anys de guerra i de resistència contra el franquisme, la República va ser derrotada, i civils i militars, empentats pels bombardejos i les metralladores, fugen cap a la frontera per refugiar-se a França. El 27 de gener s’obre la frontera i entren els primers refugiats civils, mentre que els últims combatents segueixen la lluita fins a les primeries del mes de febrer en què sona l’hora de la "Retirada".
Davant d’aquella allau humana, de més de mig milió de persones, que fugia cap a França assetjada per l’exèrcit franquista, el govern socialista francès tanca la frontera, encara que a causa de la pressió de l’opinió pública internacional, el dia 5 de febrer del 1.939, va permetre’n l’obertura per donar pas als refugiats i concentrar-los prop de la frontera per evitar que es dispersessin i poder així controlar-los.
Van ser internats i amuntegats en camps improvisats, sobre a l’arena de les platges, ja que no va crear la més mínima infraestructura que permetés l’allotjament, i obligà els mateixos refugiats a construir-los, rodejats de filats de pues i arç, vigilats per tropes colonials, marroquines i senegaleses, i també per guàrdies mòbils. Aviat van crear molts més camps en què no hi havia ni barracons, en què els refugiats no podien protegir-se del fred, la pluja, l’arena... sense latrines, cuina, infermeria, electricitat. Ni tan sols aigua potable, de manera que calia beure aigua salobre extreta de pous cavats en l’arena, ni, per descomptat, menjar,cosa que feia passar fam infinita. En aquelles miserables condicions, les epidèmies es van propagar ràpidament, sobretot la disenteria, que se’n va endur la vida de milers de refugiats. El primer d’aquests camps va ser Argelès, al qual van seguir Saint Cyprien i Barcarès.
Van deixar entrar els combatents republicans, però separant les famílies. Feien entrar els homes amb l’exèrcit i les dones amb llurs fills i filles (més tard intentarien trobar-se, encara que pocs ho van aconseguir, unes vegades per la pròpia dispersió i altres per la mort a conseqüència de les terribles condicions del confinament, i pel cansament i les ferides causades pels bombardejos, i pel fred i la fam del viatge a través de la muntanya i la neu.
Les dones van ser confinades junt amb els seus fills i filles en iguals o pitjors condicions, sense ni tan sols aliment per als petits, i visqueren l’horror de veure’ls morir per mancances de qualsevol tipus, aguantaren violacions i tota mena de vexacions. Les seves condicions de supervivència van ser definides per Robert Capa com de “un infern sobre l’arena”.
Molts refugiats, que més tard van ser entregats pels mateixos gendarmes francesos als nazis i van sobreviure, van arribar a definir les condicions de vida a les quals els van sotmetre els francesos com a pitjors que les dels mateixos nazis.
El confinament en els camps francesos va ser per a molts refugiats el camí de l’exili i de la mort; ara es compleix el 70 aniversari d’aquella “Retirada”, que no va ser més que un altre crim contra la humanitat.
