Ferran Suay (Doctor en Psicologia i professor titular de Psicobiologia a la Universitat de València)
Darrerament s'han sentit moltes veus queixant-se de la poca fermesa dels catalanoparlants per a expressar-nos en la nostra llengua, malgrat que –formalment- les lleis ja no ens ho prohibeixen. Fa poc, en Joan Tudela deia: "Fa anys vaig haver de fer -això sí- el petit esforç psicolingüístic d'adquirir el costum de no passar-me innecessàriament al castellà i ara, molt de tant en tant, em toca gestionar algun petit conflicte idiomàtic. Si els que vivim plenament en català, que ara som una petita minoria, fóssim una gran minoria, la vitalitat del català seria imparable." (Avui, 16/01/07).
Si acceptem –i crec que molts ho farem de grat- que té una bona part de raó, la següent pregunta seria: i com ho fem, això?. Com adquirim aquest nou hàbit?. Tot i que la resposta és múltiple, podem començar per un dels aspectes més importants que és allò que pensem, o més concretament, allò que ens diem a nosaltres mateixos.
La investigació en Psicologia ha mostrat que les persones ens resistim a fer coses que violenten la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Així, si a mi m'agrada –posem per cas- veure'm com una persona oberta, acollidora i solidària, em resistiré a fer coses que puguen trencar aquesta autopercepció. I resulta que ens han fet aprendre –amb mètodes que van des de la més salvatge coerció fins a la manipulació emocional més subtil- que tot això, només ho podem ser en castellà. De manera que si parlem amb algú que és foraster o que ho sembla, sovint pensem que per tal de ser hospitalaris i ben educats, li hem de parlar en espanyol.
Doncs bé, si no canviem aquesta manera de pensar, si no ens convencem que la solidaritat, l'obertura, l'hospitalitat o la bona educació depenen molt més de què fem i de com ho fem que de quin idioma parlem, no hi haurà res a fer. I fer això, canviar aquestes creences que, a banda de ser profundament errònies, són molt i molt limitadores, està en les nostres mans.
Des d'avui mateix podem començar a pensar que, ben al contrari del que ens volen fer creure des de fa segles, parlar a un foraster en la mateixa llengua en què parles amb ta mare no pot ser cap altra cosa que hospitalitat i voluntat d'integrar. I més encara, que podem ser ben educats i respectuosos amb tothom parlant en català, que és tant com oferir el bo i millor que tenim.