Ja no hi ha torretes de vigilància. Ni filferrades. Ni "check-points" de la RUC. Ni paracaigudistes al servei de la reina. Ni tanquetes a Falls Road. Ni vagues de fam. I els blocs H són buits de presos.
Han passat 3.650 dies, deu anys ja, des que els històrics Acords de Divendres Sant van reforçar el reeixit procés de pau a Irlanda del Nord, van finiquitar l'era d'exclusió social i d'apartheid polític de la comunitat republicana i van obrir l'etapa de noves institucions i de govern multipartit, consumat el 8 de maig de 2007 amb la insòlita instantània que aplegava Gerry Adams i Ian Parsley.
Els acords, amb ratificació popular, van obrir alhora la possibilitat de noves institucions nord-sud a l'illa de James Conolly, van inaugurar un nou cicle Londres-Dublín i van consolidar unes vies polítiques que superaven trenta anys de violència, que havien convertit el Nord d'Irlanda en el territori més militaritzat d'Europa. D'aleshores ençà ho hem vist quasi tot: la llibertat dels presoners, dràstics informes sobre la RUC que urgien reformes de les estructures policíaques, regressions i aturades, la suspensió de l'autonomia, el desarmament de l'IRA i McGuiness i Adams a les institucions de govern.
Fet i fet, perquè un procés de pau mai no és un punt d'arribada, sinó de sortida. I no és exempt d'entrebancs i de dificultats. Encara avui queden serrells: relatius al reconeixement de la violència repressiva de l'estat britànic (sovint amb la complicitat de Dublín). Encara no s'han fet
públics els informes que han de certificar els nivells de guerra bruta que es van assolir. Tampoc no deixa de sorprendre que un Blair amb un rivet infantil es projecti permanentment com a àrbitre del procés i no pas com a
part activa i determinant de quaranta anys d'un conflicte que ha causat més de 3.000 morts.
El mirall resolutiu irlandès, allà on molts s'interpel•laven sobre el conflicte basc, existeix. Segur. Però existeix encara més, molt més, el mirall britànic respecte de l'executiu espanyol. Allà ni ZP, ni Aznar, ni González, ni la UCD abans, s'hi han emmirallat mai. Ni tan sols han fet la
seva particular Declaració de Downing Street. Malgrat que Irlanda demostri avui els rèdits impagables del procés de pau, a la pell de brau prefereixen la 'línia dura' i la 'guerra sin cuartel'. I així ens van les coses, mentre a Irlanda desmantellen les casernes.
En aquest àmbit, dos detalls més semblen importants. L'un, i aviat és dit: que una herència colonial anacrònica és avui més motiu de vergonya que no pas d'orgull al Regne Unit. L'altre, com avís a navegants: no sé pas on paren totes les Thatchers del moment, ni els falcons de la guerra, ni els
professionals de l'antiterrorisme que burxaven la por i que tant sovintegen per aquestes contrades.
Però, dels dos detalls anem al fet neuràlgic. Hem passat del 'No time for love' dels anys 70 a Belfast i Derry al 'Time for peace' llaurat aquests darrers deu anys, per albirar el futur d'un 'Time for freedom' dels sis comptats. Aquesta és la bona nova. Que ja no hi ha torretes, ni tancs, ni filferrades per a la llibertat d'Irlanda. I que per a la causa
republicana, ja no hi ha cap més límit que la voluntat popular. Aquesta és la notícia. La gran notícia. Per a ells, per a tots nosaltres i per a la lliure determinació dels pobles.
David Fernandez
Article d'opinió aparegut a Vilaweb