tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Fa uns dies vaig iniciar un segon poema en cadena per whatsapp (el resultat del primer es pot llegir en aquest enllaç  ).Aquest segon poema el vaig iniciar enviant un vers a Sílvia Panisello a través d’un missatge per whatsapp, amb les instruccions següents: afegir un vers al final, acompanyat del seu nom entre parèntesi), i reenviar-ho tot a una altra persona, per tal d’anar seguint la cadena.A les indicacions afegia que en arribar al vers número 10, 20, 30, etc, enviessin el resultat per correu electrònic., i el desè vers, seguint les instruccions perfectament, m’ha arribat de la mà de Carme Cruelles. Aquí teniu el resultat:.Aquella aigua, curiosament, tenia tots els sabors,  (Jesús M. Tibau)només calia fer-ne un glop, tancar els ulls i respirar fort. (Sílvia Panisello)Alguna cosa innata havia entrat a dintre meu, que m'estremia fort. (Montse Pallarés)Clucs els ulls, em va semblar que l'aigua tenia el gust enyorat dels teus llavis. (Montse Boldú) Aigua, rosada, boira... ella nodreix les meves arrels, està en els meus ulls com si fossin perles. (Anna María Franco Vaqueras)Records de sequera que s'agombolen a l'estómac, van morint a cada tast lent, que assaboreix el matís. (Àngel Martí)Entumits els pensaments,el batec, les paraules, la vida. (Àngels  Puente)No s'empassa l'aigua l'amargor d'aquell " t'estimo " no dit. ( Isabel Labòria)L'aigua obscura del pou, el bes fràgil de la mort, l'ull més tèrbol on t'endinses. (Conxita Jiménez)I, amb les mans, s'escampava l'aigua per tot el cos, com un infant que volgués amarar tot el món d'aquell blau (Carme Cruelles)

Si el pols i la punteria no et fallen, posa els records al lloc que els toca...
Inspirat en una foto de António Paixão, trobada a la pàgina de facebook Fotogràficamente

Un bosc ple d’amor, de Jordi Cuixart. Il·lustracions d’Ignasi BlanchEstrella Polar, 2019 SinopsiEn un bosc frondós i ple de vida, un eriçó malcarat impedeix que una oreneta hi faci el seu niu. Davant la situació injusta, tots els habitants de l’indret intentaran pacíficament que l’eriçó canviï d’actitud. Ho aconseguiran?

Sudàfrica. Apartheid. Anys 40. En aquest ambient inscriu Alan Paton la novel·la Plora, pàtria estimada. Dos homes, dos personatges inoblidables, es troben cara a cara enmig d'una de les situacions més terribles que ningú pot viure. A un li han assassinat el fill; l'altre és el pare de l'assassí. Un és James Jarvins, blanc, poderós; l'altre és Kumalu, religiós, negre, cansat i vell. La relació entre tots dos sembla impossible, abocada al dolor infinit; però la força de tots dos farà que el crim sigui l'inici d'una esperança.
Kumalu viu en una zona agrícola de Sudàfrica, empobrida, desestructurada. Amb els minsos estalvis de què disposa, viatja a Johannesburg a la recerca del seu fill i de la seva germana, ja que no en té notícies de fa temps i tem el pitjor. La ciutat és com un gran monstre, una personificació de com el país ha estat desestructurat pels blancs per tal d'extraure'n el màxim profit. Després de moltes dificultats, Kumalu trobarà el seu fill, massa tard.
Pel seu costat, James Jarvins, amb la mort del seu fill, descobreix les seves idees en defensa dels negres, i sent admiració.
El llibre ens parla de tots els fantasmes de l'apartheid, de les pèssimes condicions en què vivien els negres i que, sovint, els abocaven al crim. Ens parla d'un país que ha perdut les seves arrels, un país a la deriva. Ens parla també de la por que tot plegat provoca en la societat.
Us deixo amb algun fragment:
 "Per la cara de Kumalu passava el somriure, l'estrany somriure inconegut en altres països, d'un negre quan veu un dels seus ajudat en públic per un blanc, perquè una cosa semblant no es fa així com així."
"Qùè preferim, una comunitat indígena dins la llei, amb ganes de treballar i ambiciosa, o bé fora de la llei, gandula i sense ambició? La veritat és que no ho sabem, perquè temem les dues coses."
"La tristesa és millor que la por. Perquè la por sempre empobreix, mentre que la tristesa pot enriquir. La por és com un viatge, un viatge terrible, mentre que la tristesa és, almenys, una arribada."

Oriol Pelacanyes i  el Projecte Lluna..., d’Eva SantanaIl·lustracions de Jaume BoschBaula EdicionsPer commemorar els cinquanta anys de l’arribada de la humanitat a la Lluna algú s’ha inventat un projecte internacional escolar anomenat “MOON 50”. I la meva escola s’hi ha apuntat! Per si no fos prou horripilant fer un projecte per grups, a sobre m’han fet coordinador! Ara estic en un bon embolic. I l’única cosa que em sona de la Lluna és quan en Fuet, el meu tutor, em veu despistat i clava un crit que em rebenta els timpans:—ORIOL PERIS, ESTÀS A LA LLUNA!!!Això no pinta gens bé…

Qui vol jugar amb mi?, de Marta CostaBaula EdicionsSinopsiUn os al nostre equip de futbol?… Ni parlar-ne! Els cocodrils no accepten en Berni. Ell, lluny de rendirse, decideix formar el seu propi equip: la rateta és més ràpida que un llamp i l’elefanta pot ser una gran portera. Juntament amb el fort goril·la i l’hàbil
flamenc, s’enfronten als cocodrils. Però quin equip guanyarà el partit?

Fa uns mesos vaig posar a votació quin títol de llibres us agradava més. últimament sempre procuro que sigui el llibre mateix qui em dicti el títol, i faig una recerca entre expressions que apareixen al text. Les propostes fores les següents.  Hi va haver un guanyador clar. 
.
A.- Importància relativa
B.- A mig camí de la incertesa
C.- Una boira que mulla sense adonar-te’n
D.- Inevitablement se’n va
E.- Als dits encara li queda
F.- S’encenen i s’apaguen indiferents

Quan partir és l'esperança nua que em du el nou dia,quan la llum comença alçar-se i les ombres són gegants..
Inspirat en una pintura d'Eugene Berman, extreta de la pàgina de Twitter Restot 

Manel Vallès i Albert Gavaldà són els convidats aquesta setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre.
Manel de Vinaròs, i Albert, resident a Ulldecona, acaben de publicar els seus primers llibres, els poemaris Sal negra i Poemes d'Abissínia.
Amb ells llegirem alguns fragments i comentarem de forma comparada diverses temàtiques que tenen en comú,i també les seves singularitats.
Abans parlarem amb Teresa Tort del seu llibre 100 paraules ebrenques.Al final del programa, Manel Mas ens parlarà del seu poemari Flors de pedra i, sobretot, del projecte Arbres en peu de vida, amb què han publicat recentment el llibre col·lectiu Arraïlades, i que properament editaran un altre llibre conjunt, per tal de defensar un patrimoni cultural com són les oliveres. I noves i velles seccions, com De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 13 i 20 de novembre a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

Mentre tornem caminant cap a casa, aprofito per a preguntar-li les taules de multiplicar a mon fill. Fins que, cansat de repetir-li la mateixa que sempre s’equivoca, diu:- Ja no contestaré més preguntes en aquesta roda de premsa; gràcies per venir.

Desgràcia, de J.M.Coetzee. Traducció de Dolors Udina

Aquesta setmana, de l'11 al 16 de novembre, tenen lloc les V Jornades del patrimoni literari ebrenc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ambla poesia com a protagonista.
Podeu consultar l'extens programa en aquest enllaç.

 Gina, de Maria ClimentL'Altra editorial, 2019Sinopsi«Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida. Hi ha gent que ja ho sap, que ho té fotut, perquè han tingut la mala sort d’haver nascut en un país en guerra o un entorn desfavorable. En este món de merda per desgràcia en tenim milions i milions i milions d’exemples, de xiquets amb un futur complicat. Però no era el meu cas. Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.»Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat. I necessita començar a prendre decisions.Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

L’examen de conduir, de Mercè CanalsBaula EdicionsSinopsiLa Trementina cosia a Palau, però n’estava farta. Quan per fi les lleis van canviar i les dones van poder conduir carrosses i vaixells, va decidir que era just el moment de canviar d’aires i de sortir corrents a descobrir tots els mars i els oceans. Res ni ningú la podrien aturar!

Fantabulosament , de Mercè CanalsBaula EdicionsSinopsiHi ha paraules màgiques que surten del cap, que surten del cor, que surten de l’ànima. Potser no les trobareu al diccionari, però existeixen i de vegades algú les ha recollit i les ha guardat en un conte com aquest, escrit i il·lustrat perquè us sentiu fantabulosament bé sempre, quan sou petits i quan us feu grans.

Damunt la neu restava un rastre de petites petjades i gotes de sang, escandalosament vermelles. De tant en tant desapareixien de forma provisional, i tornaven metres enllà; un ocell ferit devia intentar alçar el vol, fugir, amagar-se. Imaginares l’agonia, el desconcert, l’ensurt després de l’esclat del tret, de l’impacte. Si miraves al darrere, les teves bótes havien trepitjat barroerament, potser, l’últim testimoni del seu pas per la vida. Les passes et portaren al cim d’un penya-segat i t’abocares al buit. Al fons, la Mer de Glace fluïa indiferent, arrossegant al seu pas la immortalitat de les roques. T’imaginares, fugint a grans gambades per la glacera, la trista criatura que un pretensiós científic havia creat, la il·lusió d’un somni d’eternitat fet malbé per la mà de l’home. Al costat, enganxada en un rostoll, tremolava sota el vent una ploma. L’agafares amb la cura que un ós abraça els seus fills. L’acte no era gens simbòlic; havies iniciat el teu tresor.
.El calaix dels vols perduts, Pagès Editors

Errar és humà:
ferrar, també

4 de novembre de 2019. Les trobades dels diLLUMs d’arts al forn, el primer dilluns de cada mes, a punt d’arribar ja als quatre anys de durada. Després dels dos primers anys on la constància i tenacitat d’uns quants fou decisiva per a mantenir aquest idea oberta dels diLLUMs, a finals del 2017 va començar a crèixer de forma imparable, i ara quasi tots els mesos batem rècords d’assistència, a cada trobada acudeixen persones noves que, amb cara d’alegria abans d’anar-se’n, asseguren que tornaran.Aquests trobades són difícils d’imaginar a qui no les ha viscudes. Cert que ens unim gent de la cultura, amants de l’art, creadors o usuaris, i que mai no hi manca poesia, música, pintura, emocions, però no és menys cert que sempre hi és present l’amistat, l’humor, l’alegria.En aquesta ocasió, com a preàmbul a la trobada, vam gaudir de l’amena i interessant xerrada de Joan Hilari Muñoz sobre la història i el sentit del Forn de la Canonja que ens allotja.Després, entre plat i plat, entre copa i copa, vam parlar de moltes coses:-Sisco Lahosa i Emili Marquès van començar una interessant iniciativa al voltant de la música, consistent en escoltar un fragment de música clàssica, en aquest cas, “Nessum dorma” de l’òpera Turandot de Puccini, amb la idea d’explicar-ne quatre apunts per a fer-la més entenedora.-Sisco Lahosa, també com cada mes, ens recomanà dos articles per a reflexionar: Sobrela lluita no-violenta contra la sentència ( Diari Ara del 17/Oct.), i  La seducció de la violència i la gestió dels temps en el Procés, de Vicenç Fisas (Diari Ara del 22/10)-Un dels objectius dels diLLUMs és posar en valor els nostres referents culturals, especialment de la gent més gran, i donar-los el reconeixement que mereixen. Per això, dies abans vam proposar a l’autora gandesa Carme Meix que seleccionés uns quants fragments dels seus llibres, que vam repartir via whataspp i correu electrònic entre els membres dels diLLUMs, i Jesús M. Tibau va llegir durant el sopar un fragment de La Dansada.- Gaudim de l’exposició de membres de l’aula de l’Escola d’Art i Disseny de Tortosa: Roser Panisello,  Rafel Curto,  Antonieta Panisello,  Joaquim Ferri,  Ma Lluïsa Hernando, Juan Jose Roig,  Montserrat Artigas,  Encarna Largo,  Pepita Baiges,  Gerard Barberà,  Montserrat López,  Agustí Forner. Així també com d’obres de Domingo Ramos i de Fernando Ferré.-Ricardo Gascón fa la presentació de les persones que ens visiten per primer cop.-Aprofitant la seva estada com a residents a La Casa de l'Artista en Terres de Cruïlla de La Sénia, ens visiten Dolors Udina (Premio Nacional de Traducció) i Antoni Clapés, que ens expliquen el projecte que hi estan duen a terme. Jesús M. Tibau i Tomàs Camacho llegeixen fragments de la seva obra.-També comptem amb la visita per primer cop d’Oriol Ponsatí, director de la Institució de les Lletres Catalanes, i de Ferran Bladé, director dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre, que ens dirigeixen unes paraules i que, pensem, prenen bona nota de la diversitat de gent que formem el diLLUMs,i del bé que ens ho passem. -Un altre dels objectius dels diLLUMs és posar en relleu i alegrar-nos dels premis que guanya la gent de la cultura, i aplaudim el merescudíssim premi Mèrit de les Lletres Ebrenques que va rebre Tomàs Camacho la passada edició de les Jornades de les Lletres Ebrenques.-Fem un recordatori de moltes activitats culturals del proper mes, que a més de difondre a diari a través de les xarxes, detallem en un full informatiu que repartim, juntament amb algun tast cultural.
-Posem èmfasi en les V Jornades de Patrimoni Literari Ebrenc que tindran lloc a la Biblioteca de Tortosa de l’11 al 16 de novembre.-Destaquem una nova activitat al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, el Forum de l’espectador, que s’iniciarà el 8 de novembre amb la xerrada conduïda per un dels actors de l’obra que es representarà tot seguit, Vaselina -Amics dels Castells ens informen dels diversos actes de la Diada que realitzen des de fa 23 anys.-I també sortegem regals entre tothom: dos pots d’olives trencades de Pili Alegria, Postres de músic, de Jesús M. Tibau, un disc de La Tuna Folk, sis dibuixos d’oliveres fetes per Fernando Ferré, dos exemplars d’El retaule del Nom de Jesús de Joan-Hilari Muñoz, una revista dels Amics dels Castells, dos discs de Pili Cugat i Carlos Lupprian, i una pintura d’Agustí Forner.-I acabem amb molta alegria, amb les jotes de Màrius Pont, cantades per Pili Cugat, Ernest Redó, corejades per tots els assistents, i per La Tuna Folk, que ens interpreten un parell de cançons més, alguna de les quals ja s’ha convertit en un clàssic de les trobades, o en gairebé el nostre himne oficiós..En resum, moltes activitats conduïdes a bon ritme, alhora que ens fan noves coneixences i es forgen amistats.La propera, el 2 de desembre. Com que estem arribant ja al límit de l’aforament del local, qui estigui interessat, pot escriure a numenEbre@gmail.comMés fotos a l’enllaç

Un honor haver escrit el pròleg del llibre Tortosa desapareguda, d'Albert Curto.
.
PRÒLEG

No hi ha res que duri per a sempre; és una de les coses que aprens amb l’edat, o si t’agrada tafanejar pels racons més polsosos de la història. El temps és implacable, i l’ànsia humana de transformar-ho tot, insaciable, de vegades amb criteri, d’altres vegades, precipitadament i amb massa llepolia. Amb el pas dels anys hem pogut constatar amb els nostres propis ulls els canvis que ha sofert el món, en general, i la nostra ciutat, en concret. De vegades no en som prou conscients, i tenim temptacions de caure en el tòpic de que res no canvia mai; però només cal furgar una mica al record, o veure una fotografia de quan érem més jóvens, perquè ens adonem dels canvis.La fotografia, vet aquí la nostra amiga fidel que llança un bot salvavides al naufragi dels records, que d’altra forma surarien difusos, confusos, enmig de la desmemòria, o es tunejarien a mercè de la nostra imaginació més creativa o perversa. La fotografia protegeix de l’oblit aquella festa d’aniversari, aquell viatge amb els pares, ens recorda que un dia fórem més prims, que algun cop teníem cabell, o que vestíem roba extravagant... ,i aquella plaça on jugàvem amb xiquets i xiquetes que, alguns, no hem tornat a veure, la façana d’aquella església que, miraculosament, ha canviat de lloc, o la fàbrica on treballaven els nostres iaios.Sovint he definit Tortosa com un gegant adormit, aclaparat de vegades pel pes de la seva pròpia història; una història que, afortunadament, podem respirar encara, passejar-la, aprendre de les ferides que ens mostren les pedres que demanen, a crits, alguna carícia de tant en tant. M’agrada veure fotografies d’una Tortosa encara recent i, sobretot, compartir-les amb mon fill, i aprendre junts on s’alçava una vella església, com llepava l’Ebre la ciutat, imaginar el soroll dels carros en passar pels carrers empedrats, com vestia la gent de qui en som hereus. Aquestes imatges d’una Tortosa vella i desapareguda, de vegades, ens assenyalen amb un dit acusador, i fan que ens fixem en les botigues tancades amb una reixa eterna, en les aigües que abraçaven les cases, en les cases que s’abocaven al riu, en els xiquets i xiquetes bruts de fang, en les dones i els hòmens de rostre borrós, en els cotxes de sostre i pas amable... Però nosaltres ens resistim a sentir-nos culpables. Tot aquest joc començà abans de les nostres primeres passes, i continuarà més enllà del nostre darrer plor. Només som la baula d’una cadena, nosaltres, pobres mortals, figures tremoloses que, amb una mica de sort, se salvaran del naufragi digital i podran ser observades dècades enllà, com si fossin estàtues. Potser algú, algun dia, tindrà temptacions de caure en el tòpic de que els temps passats sempre són millors, o ens mirarà amb una mica de clemència.Som part activa, i fins i tot protagonista, dels canvis i, vull creure que també del progrés: no ho siguem dels oblits, perquè la riuada del temps s’ho emporta QUASI tot.