tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

Mare amb dos fills pel carrer. Agafa de la mà el més menut, a qui mira mentre escolto que li diu: “... i allavons no hi havia mòbils...”

I deu continuar aquesta història sobre èpoques llunyanes i difícils d’imaginar a un xiquet tan petit. Mons pares em parlaven de temps durs, per allà a la postguerra, d’experiències traumàtiques –i d’altres, també, d’emocionants i divertides, que sempre hi ha de tot, afortunadament.

A nosaltres ens toca explicar l’arribada de la primera televisió, de viure cercant les respostes en uns enginys anomenats enciclopèdies, que ocupaven, amb sort, una lleixa del menjador. Potser som menys heroics, potser el món va a millor, malgrat tot.

Des de diLLUMs d'arts al forn tenim el goig de col·laborar en les Jornades de la llengua: on som i on anem? que han tingut lloc el 27 i 28 de setembre a Alcanar, dins del marc del Congrés de Cultura Catalana, organitzades per Posa-hi tu l'accent, i amb la col·laboració també de l'Ajuntament d'Alcanar

Avui, especialment en el recital poètic coordinat per Ricardo Gascón, amb la intervenció de Carme Cruelles, Jesús M. Tibau, Vicent Pellicer, Rafael Haro i Ernest Redó, que han recitat poemes propis i, respectivament, de Zoraida Burgos, Josep Igual, Desideri Lombarte, Manuel Pérez Bonfill i Manuel García Grau, acompanyats a la guitarra de Pablo Díaz. Al final han recitat conjuntament el poema Fa deu anys, fa deu segles, de Gerard Vergés.

Deixem el vídeo dels actes d'avui, amb el recital a partir de les 2 h., 1 min. 30 segons

 

El passat 20 de setembre, a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat.

 

La màgia és possible encara. Avui he viscut una de les experiències culturals que m’han deixat millor sabor de boca.

Ja fa un temps, no sé si per l’edat, que pateixo cert desencís i desil·lusió per massa coses que passen al món; suposo que ja us en feu una idea. Als meus seixanta ja he assumit que molts somnis, de tot tipus, no es faran realitat, i això pesa a nivell personal, però també, i molt, a nivell col·lectiu. I rebla el clau comprovar que en algunes coses que semblaven guanyades per sempre estem anant enrere, que tornen fantasmes de l’odi que crèiem enterrats.

Però avui em feia goig anar al cinema, assistir a la primera sessió d’aquesta segona temporada –quina llàstima haver-me perdut la primera- de l’Institut Roquetes Film Society. La proposta era la projecció a la sala de La Lira Roquetense de Steambot Bill Jr (1928), de Buster Keaton, acompanyada en directe al piano per Florenci Salesas.

No sé si mai havia vist una pel·lícula muda d’aquells temps pioners en pantalla gran. De petit vam gaudir de Xarlot, de Lloyd, de Keaton, d’Oliver i Hardy, i d’altres, a la televisió, però de seguida van desaparèixer de la petita pantalla, tot i que s’han mantingut tendrament al record. Durant la pandèmia –que vam aprofitar per a moltes petites i grans coses- em vaig mirar via internet, The kid, de Chaplin, entre altres, i la vaig trobar meravellosa. Però Buster Keaton, en sala gran, i amb piano en directe, imaginava que podria ser llaminer, però m’he quedat curt.

Abans de començar, guirigall de gent que va omplint la sala de la Lira Roquetense, amb bosses de patates, begudes, col·locant les cadires on poden, algunes al voltant de taules amb petites espelmes enceses, fent-se lloc, traient-ne més de les piles, perquè devem ser més dels que preveien. Gent de totes les edats. Un home davant meu diu entre somriures: “El cinema és mut, però els nens no”. Després d’unes interessants explicacions, s’apaguen les llums, sona el piano, i comença la il·lusió. I els nens callen.

Som tres generacions magnetitzades pel que passa a la pantalla. Imatges gravades fa un segle, a anys llum tecnològicament, però l’emoció, la màgia, les emocions, són les mateixes, fins i tot més autèntiques, més directes, i cada gest atresora tot allò d’humans que ens uneix, tant se val la distància, tot i els segles. De tant miro de reüll els més petits, que no separen la vista del blanc i negre magnètic, sense pensar en pantalles de mà ni jocs d’última generació. Riuen com els nens de sempre, amb els trucs infal·libles, s’emocionen amb els moments dramàtics que viu el protagonista, obren de bat a bat els ulls davant les escenes de risc sense filtre.

La màgia és viva, s’obre pas si la deixen, la humanitat és possible, l’esperança no ha perdut.

Gràcies a l’InstitutRoquetes Film Society per fer oferir-nos aquest regal.

 

Ahir ens va deixar Robert Redford, als 89 anys d’edat. Forma parta d’una llarga llista -massa llarga i que fa por- d’actors i actius que han format part de la meva vida emocional i que ja no estan entre nosaltres. En primer lloc, és inevitable i sincer un sentiment de tristesa, solidari perquè és una persona que t’ha fet passar bons moments i et sap greu, però que aparquem en comprovar que podem continuar gaudint d’ell i les seves pel·lícules, sovint de seguida en les reposicions que totes les cadenes programen aquests dies.

Robert Redford és un d’aquests actors que m’ha acompanyat tota la vida, com molts.  Com a fet distintiu, al principi, destacava la seva bellesa, que el va convertir en un model a seguir, en un sinònim de cert tipus de masculinitat, fins al punt que vaig arribar a escoltar que determinada persona era un Robert Redford, per a lloar el seu aspecte físic. Jo, que tinc tendència sentir-me més atret per la bellesa femenina, no podia restar indiferent a la bellesa de Robert Redford, hipnòtica, magnètica.

En general la bellesa és un punt a favor per aconseguir moltes coses a la vida, facilita el camí, obre portes, sobretot al món de l’espectacle; però també pot comportar desavantatges, com que oculti les capacitats interpretatives, que es menyspreïn –veritat, Marilyn? No ha estat el seu cas. Les seves interpretacions no tan sols ens han magnetitzat per la seva mirada, per la rialla trapella –sobretot en companyia d’un altre que no li val al darrere en bellesa com Paul Newman. Els seus personatges ens convencen, són humans, tenen quelcom a dir-nos que, sense esforç, entenem que és interessant.

Em queia bé, hi hauria portat una conversa de bona gana. La seva figura va anar més enllà de la interpretació, de la direcció, de la creació del festival Sundance –qui sap si la seva millor obra. Defugia les lluentors de la fama; d’alguna manera ens feia posar els peus a terra, era un més dels nostres, pobres humans que surem en aquest món que el preocupava.

I què guapo serà continuar mirant-ne una de Robert Redford!

El dissabte 20 de setembre, de 12 a 14 hores, estaré a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat. Signarem algun llibre i xalarem molt:

Participants: Cinta Arasa, Pilar Romera, Maria Climent, Jesús M. Tibau, M. Helena Rufat, Alex Delagua, Joan Roca Navarro, Andreu Carranza, Eva Vilanova, Jaume Arasa, Marta Roig, Ignasi Blanch, Marta Vives, Miquel Reverté, Elena Fora, Teresa Tort, Vicent Sanz, Juanjo Macías, Montserrat Espallargas i Miquel Esteve.

A la nit, dos nois passen pel meu costat al carrer:-Ahir vaig estar parlant amb ella.-De paraula? - pregunta sorprès o admirat el segon.-Per instagram- aclareix el segon. Que les relacions passin fases de proximitat no és nou d'ara, penso.

 

11 de setembre. Mentre aboco un poal d’aigua, com sempre m’ha passat a la vida, ja de petit, no em deixa de sorprendre la capacitat dels líquids de mantenir-se adherits al recipient que els conté. Si girem un got amb grans d’arròs, tots cauen de cop, disciplinats davant la implacable llei de la gravetat. De gran ja he entès, a mitges, que això té a veure amb la Física, o amb la Química, amb la disposició dels invisibles àtoms i les forces que els atrauen entre si, i de la diferent forma que es relacionen en funció del seu estat.

L’estat sòlid té una bona fama, ens dona sensació de solidesa –com és lògic semànticament- i potser mira la resta d’estats per damunt l’espatlla, amb certa arrogància potser infundada. Ens genera confiança, seguretat, volem aixecar la nostra casa i els nostres projectes vitals damunt d’una base sòlida. D’altra banda, esperem que els nostres negocis tinguin liquiditat, que les relacions flueixin. L’estat líquid ens ofereix infinites possibilitats, convida a la imaginació, sovint a partir de la  incertesa, de certa fragilitat.

Les gotes d’aigua que rellisquen per les parets del poal em desperten tendresa; la seva resistència a caure, l’anhel a mantenir-se adherides, certa rebel·lia que imagino contra la dictadura descoberta per Newton, que acaba imposant-se pel seu propi pes.

En un dia com avui, no sé si els catalans som sòlids o líquids, quan ni tan sols tenim un Estat propi. Rellisquem, caiem, resistim no sé fins quan de temps. Em desperten tendresa aquestes gotes que cauen, com “llàgrimes sota la pluja”, recordant el final de Blade Runner, estimo aquest poble nostre, desesperadament.

O som gasosos? Això seria fruit d’una altra reflexió.

 

 Ahir ens arriba la notícia de la mort de Rick Davies, un dels líders de Supertramp.

El meu record em diu que vaig començar a escoltar el grup al 80. Devia fer primer o segon de BUP, i un company d’habitació de la residència Sant Jordi de Tarragona es va comprar la cinta del concert a París. Aquelles habitacions del Sant Jordi, que ens feia conviure amb gent de gustos diversos, foren un catàleg de finestres per a observar mons musicals –i de tota classe- diferents; alguns s’han quedat amb mi. Posava la cinta contínuament, i recordo que em començava a agrada Dreamer, que era la primera d’una cara.Els primers anys dels 80 foren de canvi per a mi, i el ventall dels meus gustos musicals es va obrir a estils diferents, mentre d’altres començaven a desar-se al calaix del record; un calaix que ara obro de tant en tant, amb certa nostàlgia i ànim de reconciliació.Grups com Dire Straits o The Police ja formaven part de la meva dieta musical, però durant molts i molts anys, si algú m’ha preguntat pel meu grup preferit, he contestat que Supertramp.Acudeixo a ells periòdicament, sense abusar-ne, només quan tinc necessitat de delectar el meu paladar, semblan a quan em ve de gust una mica de clàssica.Em vaig anar comprant tots els discos, i ara sobretot els escolto a la llista de reproducció que tinc a youtube. És pràcticament impossible escollir una cançó preferida, perquè entenc Supertramp com una gran obra, però tinc especial estima pel primer disc que vaig comprar, Crime of the century.

Entrevista completa amb Santi Borrell a La Veu del País Valencià. Parlem dels llibres A voltes, un planeta, L'espectacle de la vida, Sota la pell hi ha carn encara, A mig camí de la incertesa, Hi entra de puntetes la llum. Contes, dietaris, poesia.. nanocontes. Parlem del fet literari, de país, de paternitat, d'activisme cultural...

Entrevista amb molt de treball al darrere i, sobretot, estima. M'ho prenc com una carícia de la vida.Les fotos me les va fer mon fill

 

Què ens vol dir l'univers, si per ordre alfabètic el zero és l'últim número?

 

Festes de la Cinta. En dos dies consecutius assisteixo a dos concerts de dos amics: Albino  Tena amb Els perfectes secundaris, i Ernest Redó amb Obscens.

Ens uneix l’amor a la cultura, al territori, i sobretot l’amistat basada en un feeling especial mutu brollat des del primer moment. Ells són amics de fa dècades, i ja formaven part d’un grup musical tortosí als 80. Jo els he conegut per separat, i la llista de col·laboracions que hem gaudit seria llarga i rica. Formen part d’una estimada i extensa xarxa d’amistat que he conreat amb la cultura com a excusa.

Xalo molt durant els dos concerts. Són estils diferents; Albino és un cantautor que es decanta més cap al pop, amb cançons pròpies i versions molt diverses, i Ernest lidera uns Obscens de rock quilòmetre 0. Albino té dolç encant, toca sovint la fibta de la nostàlgia i ens fa corejar les seves cançons que ja coneixem; Ernest és pura energia, reivindica, ens empeny magnèticament. Però tots dos, potser perquè els conec prou bé, tenen un fons de tendresa infinita.

Me’ls miro dels del meu lloc (assegut al concert d’Albino, dempeus al d’Ernest) amb la satisfacció d’imaginar com de bé s’ho deuen passar, el feliços que són en aquests instants, i me’n quedo una mica per a mi, d’aquesta felicitat compartida, i m’agafen ganes d’aixecar-me i cridar, orgullós, “són amics meus!”, amb dolç encant amb Albino, amb pura energia amb Ernest.

Les fotos són d'un altre amic: Rafael Ricote

 

Tortosa, Festes de la Cinta. Aliè a l’efervescència nocturca que m’envolta, passejo la gosseta vora el riu; la calma que impera la resta de l’any es veu trencada davant la sorpresa i incomprensió de l’animal, que veu envaït un territori que considera seu. Bandades de nois i noies, exuberants en la seva expressió oral i corporal, disbauxats fins a certs límits que pretenen trencar, circulen en grups, parelles  o en solitari, carregats amb bosses de plàstic de contingut evident, cap al tram de passeig on es concentren per fer la prèvia, diuen, com una mena de ritual festiu, musical i etílic d’amistats emergents i d’amors que potser esdevindran mítics en un futur.

Una colla passa davant nostre, amb un carro de la compra reconvertit en nevera sobre rodes. Unes noies l’empenyen mentre un noi que conec està assegut al damunt, mig estirat, com la més famosa Cleopatra de Hollywood, però amb menys glamour. Escolto que una de les noies es queixa, fent broma: “Com es nota que ets fill únic!” Demà li explicaré l’anècdota a son pare, penso.

El so estrident de les rodes sobre les rajoles del passeig s’allunya, i es fon en direcció al brogit de la multitud que es fon amb la complicitat obscura de la nit.

 Avui rebem la trista notícia que ens ha deixat Albert Aragonès. Una gran pèrdua. En semblarà veure'l algun dia per Tortosa, imaginaré que compartirem una breu conversa, amable, intel·ligent... De seguida m'adonaré que no.

Fa anys, vaig començar a escriure petites anècdotes quotidianes com a excusa per a alimentar el blog. Aviat em vaig adonar que estava fent un dietari, i de com gaudia del fet d'escriure aquestes vivències properes, i de milloraven la meva capacitat d'observar emocions, tendresa, bellesa... al meu dia a dia, fins al punt que dedico més temps a escriure el dietari que ficció.

Però passats els anys m'he adonat d'una altra conseqüència d'escriure el dietari, i és que he captat i desat per al record petits moments compartits amb gent a qui m'uneix la passió per la cultura, i també un afecte mutu, que d'altra manera haurien caigut a l'oblit, com és el cas d'aquest apunt de març de 2023, en què explico una senzilla anècdota amb Albert Aragonès, i que ara pren unes altres dimensions.

Volem fer-li algun homenatge, expressar el nostre afecte? Mantinguem el seu llegat, estimem allò que ell estimava:

LA LLARGA OLOR D'UNA TARONJA

Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.

M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.

Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.

Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.

 

Gran descobriment d’aquest autor, de qui en llegiré més llibres. El calamar gegant no és una novel·la típica, amb una trama que cal anar seguint, tot i que no n’està exempta. La podem anomenar novel·la, perquè aquesta etiqueta admet molts formats. És un recull d’històries al voltant d’aquest animal extraordinari, inverosímil, llegendari, i en seguim el seu rastre difús com si d’un personatge es tractés. La seva estela ens atrau, llaminers devoradors d’històries com som els lectors: el misteri, la sorpresa, la màgia, com tot allò que sembla impossible però que esdevé possible al nostre pensament i, per què no, a la realitat. Naveguem pels mar dels segles seguint la seva estela, i cosim aquestes històries amb els records del narrador, que no és altre que el propi autor, amb les seves il·lusions i esperances. I tot són històries, perquè l’autèntic protagonista del llibre són les històries. I així el llibre ens atrapa amb tots els seus tentacles, ens emociona, ens entreté, ens ensenya i, potser la seva raó de ser, ens fa reflexionar a nivell personal i d’espècie.

 

Us deixo amb algunes frases, i la lectura d’un fragment, però n’hauria triat moltes.

 

Un somni, o el tens per sempre o no l’has tingut mai.

Només l’amor et fa feliç de debò, només l’amor et fa patir de mala manera.

 

Som bons i amables i molt atents amb els altres quan aquests altres ja no hi són: som pèssims com a amics i veïns de casa, però som formidables com a enterramorts.