literatura

Antònia Vicens: ‘La maternitat no és cap festa’

Vilaweb Lletres - fa 1 hora 53 min

Antònia Vicens (Santanyí, 1941), ha estat sempre una escriptora que ha anat per lliure. Compromesa amb la literatura per sobre de tot, va començar la seva carrera literària a mitjan 1960 i, el 1967, amb 39º a l’ombra, la primera novel·la, va guanyar el premi Sant Jordi. Aquell premi li hauria pogut canviar la vida: deixar Santanyí i instal·lar-se a Barcelona, guanyar-se la vida escrivint articles, formar part del grup d’intel·lectuals que s’estaven al voltant de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover… Però es va estimar més tornar a Mallorca. I tot i perdre la visibilitat i mantenint una soledat volguda, no va deixar d’escriure, fent una literatura sense concessions. La seva obra narrativa es compon de tretze novel·les (hi trobem Material de fulletó, La Santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, Gelat de maduixa, Terra seca) i dos reculls de contes. A partir del 2010, va abandonar la narrativa i es va bolcar en la poesia: Lovely (que és del 2009), Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls i aquest setembre acaba de publicar amb LaBreu Edicions Pare què fem amb la mare morta.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Antònia Vicens ha anat fent el seu camí, sempre amb la literatura per davant, que li va donar la força que li calia per superar l’obediència i el sotmetiment social al qual les dones de la seva generació estaven sotmeses. Una obra de qualitat escrita durant quaranta anys i una actitud de vida ferma, pròpia, gens gregària, li han valgut un gran nombre de reconeixements i premis: la Creu de Sant Jordi, el Ramon Llull del govern balear, el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí, el Cavall Verd de poesia, el Nacional de Cultura del Ministeri espanyol. I l’últim fins ara, l’any passat, va ser el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria.

Parlem amb Antònia Vicens del llibre de poemes que acaba de publicar, fosc, dur, que porta un títol que ja avisa: Pare què fem amb la mare morta.

Què us va portar a la poesia, després de tota una trajectòria feta com a narradora? Hi ha molts novel·listes que comencen a publicar poesia i després es passen a la novel·la. Tanmateix, després de trenta anys escrivint novel·les i contes, passar a escriure poemes, és poc habitual. La poesia crea més inseguretats? Per què vau tardar tant?
—Pens que les mateixes paraules em varen dur a la poesia. Que possiblement vaig necessitar tota una vida de bregar amb les paraules escrivint novel·les i contes per atrevir-me a escriure un poema. Si bé hi va haver un fet atzarós que he anat contant algunes vegades: el dia 3 d’agost de 2006, prenia el sol en una terrasseta de casa meva i em va caure com una pluja d’imatges. Aviat em vaig adonar que era la meva vida que em queia, a trossos; volia agafar-los i els recipients més escaients eren els versos; la prosa resultava lenta. A més, coincidia que feia tres anys que mon pare havia mort; quan va morir, a 93 anys, no vaig plorar, fins i tot vaig pensar: quina sort que ha tengut, viure tants anys i no haver conegut la decrepitud total. Lovely, el primer poemari, vaig pensar, també, que eren les llàgrimes per la mort del meu pare. Ah, sobre inseguretats: me’n creen tant la poesia com la prosa. Tenc un gran respecte, quasi temor, davant les paraules.

I, tanmateix, en el vostre últim llibre de poemes ja des del títol, la contundència, la radicalitat, l’esgarrifança i l’emoció hi són amb una gran seguretat i llibertat.
—Llibertat, sí. Seguretat, gens ni mica. Ja quan era molt joveneta (parl dels anys cinquanta del segle passat), vaig decidir de fer de la literatura la meva llibertat, aquells anys que no n’hi havia.

Al llibre Massa deutes amb les flors, que recull una llarga entrevista sobre la vostra vida feta per l’escriptor Sebastià Portell, dieu que les paraules tenen més força que les pedres i que en vau començar a col·leccionar de ben petita. També expliqueu que volíeu acostar-vos a la vida a través de la literatura, de les paraules. M’heu fet pensar en Vinyoli quan diu: ‘Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.’
—M’ho semblava. Al carrer escoltava les dones, parlaven en veu alta, de portal a portal, i a vegades, segons les paraules que es deien, o que es llançaven, ploraven o bé reien. I jo em quedava encensada davant aquell poder, aquella grandesa. I vaig començar a col·leccionar-ne. Vivia meravellada només de pensar que amb les paraules podia crear paisatges a les parets del meu dormitori (que no tenia finestra) i pensava que si un dia volia fugir de l’illa, podria caminar damunt la mar. Les paraules eren Déu. ‘Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.’ Preciós! A Vinyoli li diria, però, que crec que les paraules no diuen tots els secrets del món. Malicioses, se’ls guarden. Potser saben que així continuarem escrivint.

Qui és aquesta ‘mare’ del títol del llibre Pare què fem amb la mare morta? Què representa?
—Crec que pot ser una mare distinta per a cada lector. (Les mares no moren mai; almenys la seva mirada sobre els fills, a vegades amorosament fiscalitzadora.) En el primer poema, una mena de pòrtic, fins i tot explic clarament que començarà una història de veus abans encallades, i unes penes d’exili es posen en moviment. Més que persones, els protagonistes són veus, memòria, oblit, resurrecció i també condemna. Volia tractar sobretot la follia i la santedat, on és la barrera amb el seny; també la vida i la mort, quan i en quin moment començam a morir, què separa la vida de la mort. I sobretot, la desolació de no tenir respostes. Un pare i el seu fill d’uns deu anys travessen el llibre; el fill preguntant sempre, però el pare no li contesta mai.

Hi ha dolor, patiment i mort. Esgarrifa que vinculeu aquests elements amb la maternitat, per exemple. Parleu del cor del nadó, que pot arribar a ser devorat.
—Mir el món des del porxo de casa meva i veig un món amb dolor, patiment i mort. La maternitat no és cap festa. Sempre la pinten guapa, però el cos d’una dona de precís la pateix, i mentalment no sempre ho passa bé. Encara que aquest no sigui el tema del poemari. Perquè de tema he procurat que no n’hi hagués, sinó petites històries que suren i s’encreuen en un ambient més enllà del món real.

El fet d’escriure el llibre mentre es gestava l’embaràs d’un futur nét (al qual dediqueu el llibre, en Lluc), diria que marca profundament aquests poemes. És com si apareguessin totes les pors davant el món on el petit anirà a raure. Un món ple de misèria.
—Quan vaig saber que seria padrina, el poemari ja estava molt avançat i em vaig esverar molt. Vaig tenir por de mi mateixa. No sabia si llançar els poemes a la paperera. Vaig aturar-me. Va haver de néixer en Lluc, i ell i sa mare estar bé, per poder continuar escrivint-lo.

A Massa deutes amb les flors parleu molt del vostre pare, però de la mare poc. Queda desdibuixada. I, en canvi, tal com en parleu ara, diria que la petja que us va deixar és fonda.
—A Massa deutes amb les flors parl de la meva vida. A Pare què fem amb la mare morta, no. Personalment, no tenc res a veure amb les persones o les ànimes que vaguen pel poemari. Si de cas, els acompany amb tot el meu amor.

En aquest últim llibre de poemes hi ha unes imatges, uns elements, que ressegueixen tot el llibre: hi ha la potència de l’aigua, la figura del Llanterner i la figura de la Fornera. Què representen? Perquè sovint els mostreu ambivalents. Per exemple, el Llanterner tant mostra la llum com ens sumeix en les ombres i tenebres.
—A Mallorca diem llanterner també a qui es dedica a arreglar canonades. Tant el Llanterner com la Fornera, aquests petits déus de barri, són importants al llibre. Simbolitzen el pa i l’aigua i, per tant, el domini i la vida. Hi ha un moment que el nin demana al pare si ells són la seva munició. I la gent que fa cua davant el forn, allò que cerca d’alguna manera és albirar Gràcia.

En aquesta etapa de la vostra vida, com afronteu ‘la desolació de no tenir respostes’, tal com heu dit fa una estona? Us hi conformeu? La literatura us consola i us permet de continuar escrutant preguntes?
—Ho duc malament. Per una certesa, per una mica de fe, donaria el que fos. Ah, la literatura, sobretot quan em trob amb un bon llibre, es torna, més que res, agombol: una segona residència on anar a esplaiar-me. En soledat.

I per acabar, en aquests moments, us tornen a caure els versos a sobre? Després d’aquest contundent Pare què fem amb la mare morta, heu començat a escriure nous poemes?
—Vaig quedar mentalment exhausta. Ara mateix no agafaria cap vers per molts que en caiguessin; aquesta també és la meva llibertat.

Podeu comprar Pare què fem amb la mare morta a la Botiga de VilaWeb

The post Antònia Vicens: ‘La maternitat no és cap festa’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La narrativa insular del segle XX i sa Pobla: Parets de foc (El Tall Editorial), detalls de la restauración borbònica (la “transició”) en pla divertit i irònic. (Vegeu un petit tast: la narración El secretari general)

Parets de foc (El Tall Editorial), detalls de la restauración borbònica (la “transició”) en pla divertit i irònic. (Vegeu un petit tast: la narración El secretari general) -


Ara que ha mort d'un infart -quan ja havia demanat l'entrada al PSOE!- produït pel disgust que li ha causat la vint-i-sisena escissió del Partit, és hora de parlar de "El Manxol", Secretari General a les Illes. Si visqués, de continuar comandant, jo no hagués escrit aquesta història, que, indubtablement, li hauria servit per a blasmar contra els escriptors petit-burgesos que "no entenen la ideologia del proletariat".

Ara que ha mort d'un infart -quan ja havia demanat l'entrada al PSOE!- produït pel disgust que li ha causat la vint-i-sisena escissió del Partit, és hora de parlar de "El Manxol", Secretari General a les Illes. Si visqués, de continuar comandant, jo no hagués escrit aquesta història, que, indubtablement, li hauria servit per a blasmar contra els escriptors petit-burgesos que "no entenen la ideologia del proletariat". Deia això ell, que mai de la vida no vinclà l'esquena i sempre havia viscut de rendes: molts d'anys a casa dels pares; després xuclant el migrat sou d'alliberat que li enviaven amb retard -cada vegada amb més retard!-, de Madrid a mesura que es multiplicaven les ruptures internes. Finalment l'Estat li atorgà una pensió d'invàlid vitalícia.

Vista la situació s'espavilà per demanar l'entrada al partit del Govern com en Curiel, na Pilar Bravo, en Mohedano, els darrers carrillistes i tutti quanti.

Per a fer-li justícia cal dir que, de jove, quan encara no estava il.luminat per la dèria de ser l'únic "elegit" que podia portar la causa endavant, volgué treballar en una fusteria (o almenys així ho conten els més vells). Només tenia quinze anys, i que pogués entrar d'aprenent costà molt als seus pares, que ja no sabien què fer-ne. Negat per als estudis -res del que deien els llibres li interessava-, l'atreia més jugar al futbol o a les cartes amb els amics. La família ja estava desesperada! Per sort, un conegut del pare li obrí les portes del taller. Poca cosa més pogué fer per ell. Després d'una certa pràctica, una volta li havien explicat una i mil vegades com es manipulava la fusta amb la serra elèctrica, en deixar-lo sol, es tallà la mà al primer intent. D'ací li ve el malnom de "El Manxol", en record d'aquella època en què en volgueren fer un home de profit o almenys un treballador que es pogués guanyar les sopes i no morís de fam si faltaven els pares.

Tot això que us estic contant passava fa unes dècades, en temps de la finida dictadura. Ningú no imaginava llavors que, amb el pas dels anys, algú pogués viure de fer discursos, de la política o el sindicalisme. Però de laborar, el nostre secretari, només en féu el primer gest. Un gest que no va acabar mai perquè la serra elèctrica li va tallar la mà esquerra.

L'accident portà un cert respir econòmic a la seva resignada família. La mare coneixia un capellà molt anomenat, ajudant del Comte Rossi en temps de la guerra civil, i fent paperassa i anant d'un despatx a l'altre aconseguiren una pensió vitalícia. Crec que encara la cobrava quan morí de l'infart produït per la darrera escissió!


Més endavant, pocs mesos abans de la mort del dictador i pensant que els partits esquerrans aviat serien al poder, s'apuntà al més radical, tot esperant que a l'Estat Espanyol fos com a Itàlia, amb moltes poltrones a repartir. No sé com se les va arreglar per estar deu anys seguits comandant sempre els darrers militants que quedaven a les Illes! En qualsevol situació crítica, en totes les ruptures, procurà esser al costat de la direcció guanyadora. No em refereixo a la gent que pogués tenir la raó política en un debat: em refereixo -és evident, parlant del nostre personatge- a la fracció que era prou intel.ligent com per quedar-se amb els locals del partit i la caixa amb els diners de les finances. L'he vist defensar tantes postures polítiques que seria quasi impossible fer-ne una mínima relació! Defensor de la construcció d'un partit obrer d'estil clàssic, com manaven els manuals de Moscou d'abans de la perestroika; més tard, quan legalitzaren l'organització i s'hi apuntaren munió de professionals amb ganes de ser regidors i diputats, canvià ràpidament el discurs i es féu eurocomunista. Fou l'època daurada del seu poder. Tothora de bracet d'advocats, catedràtics i arquitectes. En secret, als àpats de l'oposició democràtica, d'amagat dels militants, teoritzava la fi del proletariat i la necessitat, per a fer el canvi, de les aliances amb les forces rupturistes (!) del franquisme i els burgesos enriquits amb la dictadura. Era un espectacle, veure'l mudar de posicions segons qui li pagava el sou en cada conjuntura concreta! I més impressionant era constatar com el personal que ell comandava s'ho empassolava tot sense protestes i acceptaven d'un dia per l'altre el que havien rebutjat anteriorment com a contrari a la sagrada causa de l'emancipació de la humanitat! Leninista primer, antileninista després, sortí de les quatre primeres ruptures partidistes amb una confirmació in aeternum en el càrrec de Secretari General i amb la paga augmentada. Jo també, de principi, era com els altres, igual de babau. Immergit dins el laberint d'un discurs que no entenia, ple de citacions i exemples lluminosos, de tàctiques i estratègies evanescents, finalment m'havia arribat a creure que el súmmum de la intel.ligència política consistia en no tenir ideologia i dir cada dia el que millor convingués per a guardar la vinya. Allò tan conegut d'en Lenin que "els revolucionaris no podien tenir la moral de la burgesia", ho havia entès com que nosaltres no podíem tenir cap moral que no fos salvaguardar permanentment els quatre que dirigien el Partit, i qui no estava d'acord era un agent de l'enemic. Però potser caldria conèixer un poc més "El Manxol". Al cap i a la fi, passarà a la història de les Illes com un dels responsables que ajudaren a destruir el moviment obrer, la consciència de classe del proletariat construïda, graó rere graó, en cent anys de lluites populars.


Els qui el conegueren millor, els companys que se n'anaren en el decurs dels successius i continuats trencaments, diuen, analitzen, provant de trobar l'origen de les seves provades mancances, que tot venia dels problemes que tingué als vint anys amb una al.lota que provà de seduir. En efecte, durant un parell de mesos va estar enamorat d'una joveneta del seu barri que tenia per nom Magdalena. Es passava les hores anant-li al darrere, provant de portar-la al llit. No ho aconseguí mai. Una vegada sembla que l'al.lota el deixà acostar-se a un pam d'ella i allà mateix, enmig del carrer, li va dir que la deixés en pau, que no volia saber res de ganduls, que a casa seva eren bons treballadors i el fet que no tingués la mà esquerra no el redimia de cercar alguna feina per a guanyar-se les peles. No hi ha dubtes: aquell rebuig, el primer i darrer de la seva vida, el marcà a fons i d'allí mateix sorgí el seu odi visceral vers el sexe femení. Que jo recordi, mai de la vida no vaig veure cap dona als llocs de direcció del Partit. Si era necessari, treia citacions de la Bíblia per a argumentar decisions masclistes! En ple apogeu del moviment feminista, quan arreu de l'Estat hi havia mobilitzacions en defensa de l'avortament lliure i gratuït, a ell se li va ocórrer teoritzar el combat de la dona com a quelcom de burgès infiltrat dins el moviment popular. Enfollit, es passava hores escrivint articles que ningú no llegia parlant del mal que el sexe femení havia fet a la causa revolucionària. Es remuntava, en la seva bogeria, a la poma d'Adam, passant per la traïció de Judit al general Holofernes! L'escissió novena tingué l'origen en aquests articles i actituds. Ara veig ben clar que per aquella època ja havia perdut l'enteniment!

De cop i volta, un dia ens trobàrem amb el Partit reduït a menys de la meitat!

Les dones dimitiren posant com a condició per a la seva tornada que "El Manxol" fos destituït del seu càrrec vitalici de Secretari General. Com podeu suposar, a Madrid, preocupats per les contínues ruptures i la davallada de les cotitzacions, i sabent que "El Manxol" sempre estava al seu servei, no feren cas de les reivindicacions femenines, i així quedàrem, tot solets i sense que ningú ens netegés el local, cosís les banderes, fes les pancartes per a les manifestacions. Penso que l'agreujament posterior de la nostra organització també va venir donat per l'inesperat caramull de circumstàncies adverses que ens encerclaven. La seu, bruta, plena de llosques, amb les banderes sense plegar, fetes malbé a un racó, amb tot de cartells que no havíem pogut aferrar per falta de gent, no era l'indret més adient per a portar-hi simpatitzants i parlar-los de les excel.lències del socialisme.


En els anys següents, encara hi vaig viure esdeveniments més curiosos i divertits, ara que els analitzo amb una certa perspectiva històrica, a la llum de la fi del socialisme degenerat a l'Est.

Després de la partida de les dones vingué la sortida en massa del front obrer, cansats, deien, de mantenir els vividors de la direcció que es passaven els dies asseguts a la seu, llegint el diari i conspirant permanentment per a mantenir-se en el càrrec. Fins llavors, malgrat les setze escissions, les coses encara podien rutllar una mica. Teníem el nombre de carnets suficients per pagar, amb les cotitzacions mensuals, el lloguer, la subscripció als diaris i revistes que rebíem, la llum, el telèfon i la senyora de la neteja. Perquè, d'ençà que se n'anaren les companyes, haguérem de llogar una dona i ens costava trenta mil pessetes mensuals. L'esclafit final vingué quan els militants obrers -de la construcció, els miners-, que eren els que més pagaven, digueren que en un partit obrer tothom havia de treballar i que estaven cansats de cotitzar per a no-res. S'armà la més grossa dels darrers anys! Fins i tot vingueren a Ciutat els responsables de Madrid per veure si podien encarrilar la situació.

No hi hagué forma d'adobar el desastre.

El front obrer s'havia sectaritzat, imbuït de nocives idees anarquistes que qüestionaven l'eficàcia i utilitat dels dirigents. Ningú els va poder convèncer del seu error. No pagaren mai més les quotes religiosament com abans.

En un ple extraordinari li diguérem a "El Manxol" que fos flexible, que fes algunes concessions polítiques per veure si podíem mantenir unides les restes del Partit; i cal dir, en el seu honor, que ho intentà. Es dedicà durant un parell de dies, fervorosament, a posar, amb xinxetes, un caramull de cartells de la revolució russa i de la guerra civil. Accedí també a posar pòsters amb la imatge del Che Guevara, el qual sempre havia considerat un esquerranista perillós...

No fou suficient per a acontentar els disconformes. Els obrers ens donaren la portada definitiva dient que ja estaven farts de paraules i cartells mentre els nostres diputats -encara ens en quedaven tres a Madrid!- es passaven els dies anant rere el rei, firmant comunicats a favor de la Guàrdia Civil, defensant les lleis capitalistes sempre que feia falta...

"El Manxol", conseqüent amb les seves cabòries adaptades a totes les circumstàncies, teoritzà el problema a la nostra revista, el full que només llegien ell i els seus íntims, dient que precisament el partit s'enfortia més i més amb cada ruptura. "Les expulsions de renegats són la saba que rejoveneix l'organització", exclamava, exultant de goig. Recordà a Stalin quan deia que quatre de bons eren més eficaços que mil de dolents. Ho argumentava molt bé, amb infinitat de citacions dels clàssics de la nostra confraria, però el punt feble era que no acabava d'explicar com es podia mantenir un partit sense militants i sense cotitzacions. Fou una incògnita que se'n portà a la tomba i que "El Coix", el successor, tampoc no va en camí de resoldre. "El Coix" encara va més lluny en les seves preteses teoritzacions. Afirma que un partit no pot créixer si primer no queda reduït a un sol membre: el Secretari General!


"El Manxol" ha mort sol, després d'haver firmat l'adhesió al PSOE, un manifest contra la vaga general i quan ja tenia la garantia de rebre un bon sou mensual. La funerària l'ha portat al cementiri acompanyat únicament per "El Coix", que l'ha enterrat cobert amb la bandera monàrquica que tant havia estimat -"el rei ens ha portat la democràcia"-, deia sempre. Només la premsa de la Banca March ha reconegut els seus esforços en l'enfortiment del sistema sorgit de la reforma del franquisme. Un insigne periodista del règim anterior ha lloat la seva intel.ligència, el seu esperit de servei arrelat en tot moment a la realitat de les Illes quan prohibí la bandera tricolor o alçar el puny a les manifestacions. El comentarista reconeix el mestratge de "El Manxol" en la consolidació del nostre sistema democràtic i demana per a l'esquerra el sorgiment d'homes com el nostre ex-Secretari General, que tant va fer per la reconciliació dels espanyols. Cap grup revolucionari hi era present a les exèquies.

Rebutjat per tots els antics companys, almenys ha tingut l'oportunitat de sortir, de mort, als diaris. Ell, pobret, que tant patí quan passaven mesos i ningú no se'n recordava de fer-li una entrevista. Aprovada la constitució amb el suport decisiu del nostre partit, cap periodista no el trucà mai més per demanar la seva qualificada opinió!

Un dia, algun humorista en podrà fer acudits, amb totes aquestes aventures.

Treballador per unes hores en l'adolescència, rebutjat per l'única al.lota a què s'atreví a parlar, Secretari General d'una organització que sofrí en quinze anys vint-i-sis escissions, odiat pel moviment feminista de les Illes, pels obrers, pels intel.lectuals progressistes, estimat només (i tan sols perquè servia fidelment els seus interessos) per la burocràcia partidista que encara restava a Madrid, tan sols recordat per la premsa de la banca i els antics gasetillers franquistes, morí quan els darrers militants se n'anaren emportant-se el seu joc de cartes, les quatre cadires de les reunions, la taula on llegia el diari i la clau de la seu.

Diuen els empleats de la funerària que, quan el capellà inicià l'oració final, pareixia que somreia des del bagul, com dient: "Veieu, veieu, que a prop de nosaltres que està l'església! Sempre hem de comptar-hi per a fer la Revolució!". I quan "El Coix" el cobrí, en el moment de descendir a la tomba, amb la bandera que havia guanyat la guerra als republicans, es va sentir, com en somnis, la seva veu llunyana, vinguda de la fondària dels inferns, exclamant: "El rei ens ha salvat! El rei ens ha salvat!".

Ningú no pot saber, emperò, si amb aquell "El rei ens ha salvat!" feia referència al vergonyós capítol del vint-i-tres de febrer, quan, assabentat de l'entrada d'en Tejero al Parlament, s'amagà quinze dies a la casa del rector de la parròquia, deixant la seu oberta i l'arxiu a disposició de qui hi entrés.

Quan finalment el poguérem localitzar, encara portava el rosari a la mà i mormolava pregàries misterioses que no entenguérem.

Tot un personatge, "El Manxol". No és estrany que amb gent d'aquest tipus l'ensorrada hagi estat total i definitiva.

Què hi farem! Cada país té els polítics que es mereix!


Categories: literatura

La debilitat del carrillisme illenc (PCE) en temps de la transició

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares. (Miquel Lópes Crespí)


La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta i setanta

Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Núria Esponellà recull el premi Prudenci Bertrana amb una història sobre la capacitat de resistència de les dones

Vilaweb Lletres - Dm, 22/09/2020 - 20:29

Núria Esponellà ha recollit avui el 53è premi Prudenci Bertrana gràcies a l’obra ‘Ànima de tramuntana’. Es tracta d’una novel·la intimista que, segons Esponellà, parla de ‘la capacitat de resistència i transformació de les dones’. El relat combina dues realitats ben diferents. Per una banda hi ha la història de la Mínia, una arqueòloga que esta investigant dues tombes del poblat ibèric d’Ullastret. Per altra banda, la protagonista recrea la vida d’Ekinar, una dona del segle III aC que forma part d’una cultura ‘molt arrelada a la natura’. Esponellà ha explicat que li ha costat quatre anys poder escriure la novel·la i molts maldecaps per intentar donar veracitat al relat d’Ekinar.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El principal motiu és que molts topònims, poblats i rutes comercials no estan del tot confirmats pels historiadors. Esponellà ha detallat que un dels temes que ha costat més és situar quin podia ser el panteó dels déus d’Ekinar. Tot i així, volia incloure-ho en la novel·la perquè és un dels fragments més importants del relat de la dona iber. Per això, Núria Esponellà va acabar optant per explicar el relat d’Ekinar a partir de les imaginacions i conjectures que fa Mínia sobre la vida de la dona del segle III aC.

L’autora ha assegurat que tan Ekinar com Mínia porten unes vides similars, ja que l’arqueòloga ‘s’acaba de divorciar i ha tingut un avortament voluntari’. La novel·la recrearà com les dues dones intenten buscar la transcendència durant les pèrdues.

‘Ànima de tramuntana’ estarà disponible a les llibreries a partir de demà i l’autora signarà llibres a diferents establiments gironins al llarg de tot el matí.

L’obra de Josep Pla, premi Carles Rahola

Per altra banda, el premi Carles Rahola d’assaig ha estat per Xavier Febrés per l’obra ‘Josep Pla o la vitalitat’. Febrés ha optat per fer una biografia literària de l’escriptor gironí i ha destacat el seu paper ‘polèmic i insolent’ amb el seu estil que plantava cara al corrent artístic del moment, el noucentisme.

Febrés també ha incidit en la importància de la seva obra epistolar a Aurora, la dona que va rebre més cartes dedicades per part de Josep Pla. L’autor de la biografia literària ha detallat que si existís una obra que recollís totes aquestes cartes seria l’obra més important de Josep Pla. A més, el periodista ha incidit en els mètodes que feia servir Pla, ja que per escriure no va fer servir ‘ni cotxes, ni telèfons, ni màquines d’escriure’; tres invents que en la seva època ja eren ben presents a la societat. Febrés ha guanyat la 41a edició dels guardons d’assaig.

Maria Josep Escrivà reivindica la poesia del País Valencià

La poetessa Maria Josep Escrivà s’ha emportat el 43è premi Miquel de Palol de Poesia amb ‘Sempre és tard’, una obra que contraposa el desig i el dolor. Segons la poetessa, el seu nou treball repassa temes tan diversos com ara ‘l’absència, la pèrdua o l’erotisme’, un conjunt de sentiments que combinats ‘ens fan sentir més vius’.

Escrivà ha aprofitat el guardó per reivindicar el talent del País Valencià. ‘Els valencians estem poc presents en els premis literaris del nord del país’, ha afirmat. Per això ha recordat que a la seva terra hi ha hagut artistes com ara Ausiàs March, qui ha definit com ‘el nostre lligam per demostrar que som el mateix país’. ‘Sempre és tard’ també estarà a partir de demà a les llibreries.

Un relat juvenil sobre dos mons diferents

Ruth Tormo ha recollit el 35è premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil,  amb l’obra ‘Sense codi de barres’. En aquesta novel·la, Tormo presenta la vida de Mina i Víctor, dos joves que viuen realitats oposades. La primera viu a Bangladesh i treballa en un taller de costura fent peces de roba per a una multinacional. El segon és un adolescent de l’Eixample de Barcelona i que un bon dia va a comprar uns pantalons i descobreix un missatge de socors que ha deixat la cosidora en l’etiqueta.

A partir d’aquí, Víctor comença a lluitar per aconseguir que Mina i la seva família deixin de ser explotats en el taller de costura, tot i que sense saber ben bé a quina porta ha de començar a picar. El relat intercala les dues històries dels joves mostrant que, malgrat les realitats paral·leles, hi ha sentiments comuns com ara la solitud.

Ruth Tormo ha definit la seva segona novel·la com ‘uns història de superació i d’amistat i un cant a l’esperança’. A més ha detallat que tot i no basar-se en fets reals, sí que s’ha inspirat en una sèrie de missatges que van deixar unes cosidores en un vestit ara fa uns anys.

Ginestà guanya el premi Cerverí

El premi Cerverí a la millor lletra de cançó d’enguany ha estat per Ginestà i el tema ‘Estimar-te com la terra’. El jurat ho ha decidit de forma unànime i el cap de la banda, Pau Serrasolsas, ha destacat que és ‘la cançó que ens ha donat més alegries’. El coautor de la lletra ha explicat que la cançó parla ‘d’estimar amb la llengua’ i creu que és una combinació dels tres tipus de temes que interpreten: una cançó d’amor, reivindicativa i abstracta.

Per la seva banda, el premi Lletres ha estat per Lectures en Ruta i el podcast La Lectora. El primer es tracta d’un projecte literari juvenil que proposa itineraris per descobrir espais relacionats amb la literatura i també l’oportunitat que els joves coneguin crítics literaris, editors o periodistes.

Per altra banda, els responsables del podcast La Lectora han explicat que la seva iniciativa és fer un programa de crítica literària. Segons Marc Rovira ‘la crítica és important per a la literatura del nostre país’ i per això calia apostar per un nou format.

Agraïments per mantenir els premis

Els diferents premiats han agraït a la Fundació Prudenci Bertrana que enguany hagin optat per mantenir el mateix format dels premis i seguir optant per ells, tot i les dificultats imposades per la pandèmia. ‘És un acte de valentia’, ha reblat Núria Esponellà. L’acte d’entrega dels premis s’ha fet avui al vespre a l’Auditori de Girona amb un aforament reduït seguint la normativa sanitària.

The post Núria Esponellà recull el premi Prudenci Bertrana amb una història sobre la capacitat de resistència de les dones appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

CONTRABAN (DE VERSOS)

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 21/09/2020 - 16:47
A l'Arts Santa Mònica han aconseguit esquivar la possible suspensió dels Dilluns de Poesia, titulats enguany "Contrabandistes" i comissariats per Simona Skrabec, agrupant les sessions pendents del cicle en dues tardes, els propers dimarts i dimecres 29 i 30 de setembre, i plantejant-ho com una lectura i diàleg amb el presentador de cada poeta i tot seguit amb un altre poeta coetani. La nòmina té Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Santiago Carrillo i el PCE contra Joan Comorera, secretari general del PSUC

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE). (Miquel López Crespí)


Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat. (Miquel López Crespí)


Santiago Carrillo i el PCE contra Joan Comorera, secretari general del PSUC



Joan Comorera

Al Principat, la guerrilla d'inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l'execrable "afer" de Carrillo en contra d'un dels dirigents del PSUC que més s'havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme espanyolista, estalinista i promoscovita de la Pasionaria, Díaz i Carrillo. Es tracta del "cas" Joan Comorera.

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE).

Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d'articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: "Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que 'quan les exigències de la lluita ho determinessin' el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els 'titos' discrepants de l'ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d'igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE".

En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l'eliminació física del gran dirigent obrer català Joan Comorera: "En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: 'El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación".

Per veure encara més els sistemes provocatius, estalinistes, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:

"Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la 'charca'. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrera y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre" (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).

La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista i revolucionària dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l'emprada contra els trotsquistes a l'URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).

Ràdio Espanya Independent transmetia dia 15 de novembre de 1953 (vegeu Líster, op. cit., pàg. 78) "El PSUC de Cataluña es depurado de los elementos corrompidos y traidores que se habían infiltrado en nuestras filas como agentes de la burguesía. Comorera, que hoy está abiertamente al servicio de la policia franquista cumpliendo el repugnante papel de delator de los militantes comunistas del interior del país".

Mostres d'aquest conegut estil carrillista podrien repetir-se fins a l'infinit. Finalment, segons Enrique Líster, Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat.

Aquestes eren brutors que antics combatents republicans com l'oncle o el meu pare no podien entendre malgrat haguessin viscut a fons els fets de maig del '37 a Barcelona. El "cas" Comorera ben cert que ajudà a desmoralitzar la guerrilla catalana que lluitava contra la dictadura (i potser aquesta era la intenció autèntica del carrillisme amb les seves campanyes de desprestigi i denuncies).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

El segon volum de Puigdemont, el més venut a l’estat espanyol en totes les llengües i gèneres

Vilaweb Lletres - Dll, 21/09/2020 - 15:46

La llista dels llibres més venuts a l’estat espanyol ha revelat una situació inèdita amb un llibre en català, el segon volum de les memòries del president Carles Puigdemont, és el llibre més venut en qualsevol llengua, tant de ficció com de no-ficció, de manera que supera tots els best-sellers en espanyol que hi ha ara mateix al mercat.

googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El primer llibre de les memòries de Puigdemont, M’explico, publicat el 23 de juliol, va per la quarta edició, amb cinquanta-cinc mil llibres impresos. I del segon exemplar, La lluita a l’exili, se n’han imprès trenta mil cinc-cents i aviat s’arribarà, entre tots dos volums, als cent mil llibres publicats.

També és un fet inusual que un llibre de no-ficció, com el de Puigdemont, encapçali aquesta llista, on competeix amb llibres d’èxit de ficció com Les tenebres i l’alba, de Ken Follett, L’enigma de l’habitació 622, de Joël Dicker, i Balada d’ocells i serps, de Suzanne Collins.

 

The post El segon volum de Puigdemont, el més venut a l’estat espanyol en totes les llengües i gèneres appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

S’ha mort Lluís Calderer, escriptor, professor i activista cultural

Vilaweb Lletres - Dg, 20/09/2020 - 18:13

L’escriptor i professor manresà Lluís Calderer s’ha mort a 76 anys. Distingit amb el Premi Bages de Cultura de l’any 2010, va ser autor de l’estudi introductori d”El cor quiet’, de Josep Carner, i dels assaigs ‘De la veu a la lletra. Qüestions de literatura catalana i estrangera’ (1994) i ‘Diàleg amb la poesia’ (1996). També va publicar les novel·les ‘La Seu se’n va a córrer món’ (1984), ‘Màscares per a la companyia del teatre dels somnis’ (1990) i ‘Figuracions’ (1998), i diversos poemaris, com ‘Essència del temps’ (1982), ‘Mentre la pols es mou’ (1995) i ‘El pacte clos’ (1997). De la seva trajectòria, també destaca la traducció de l’obra d’Ungaretti, Camus i Maupassant. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

En paral·lel va fundar la revista ‘Faig’ i el grup escènic ‘Art Viu’. També va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara ‘Regió7’, ‘Faig’, ‘El 9 Nou’ i ‘El Pou de Lletres’.L’any 2010 va ser guardonat amb el premi Bages de Cultura per tota la seva obra. Des de la Institució de les Lletres Catalanes han lamentat, a través de les xarxes socials, la seva pèrdua.

També altres personalitats, com el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ha volgut ressaltar la seva figura i la seva dedicació ‘a les lletres, la docència i l’activisme cultural’. ‘Una pèrdua per a tot el país’, ha lamentat. El batlle de Manresa, Marc Aloy, ha remarcat la ‘petjada inesborrable’ que deixa, mentre que el pianista manresà Manel Camp li ha volgut dedicar la peça ‘Comiat’, també a les xarxes.

The post S’ha mort Lluís Calderer, escriptor, professor i activista cultural appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos! - Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!


Crònica sentimental dels anys 60 i 70 - (Vet aquí un tast de la novel·la Joc d´escacs (Llibres del Segle)


Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons


Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?


També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.


Categories: literatura

Avançament editorial: ‘La gran caminada’ de Stephen King

Vilaweb Lletres - Ds, 19/09/2020 - 21:50

Cada any es fa la Gran Caminada, un esport nacional retransmès en directe a les televisions de tot el país i seguit per milions de persones. És un esdeveniment de primera magnitud, un espectacle incomparable en què podem veure un centenar d’adolescents caminant en línia recta per una carretera, dia i nit, fins a morir; o més ben dit, fins que només en quedi un. Això sí, al guanyador li és concedida qualsevol cosa que demani. Aquest és el punt de partida de La gran caminada, la primera novel·la que Stephen King va escriure, tot i que no es va publicar fins al 1979, quan King ja era un escriptor de gran èxit i, per no saturar el mercat, la van publicar sota el pseudònim de Richard Bachman. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ara l’editorial Males Herbes publica aquesta novel·la per primera vegada en català, en una versió de Martí Sales. El 23 de setembre arribarà a les llibreries. Us n’avancem un fragment.

Podeu llegir el primer capítol sencer de La gran caminada de Stephen.

L’editor de males Herbes, Ramon Mas, parla de la novel·la per als lectors de VilaWeb:

La gran caminada és el meu llibre preferit de Stephen King. També és el primer que va escriure, entre el 1966 i el 1967, quan encara estudiava a la Universitat de Maine. Així i tot, el llibre no es va publicar fins al 1979, després de l’èxit multitudinari de Carrie, quan els editors van decidir buidar-li els calaixos d’obres inèdites, encara que per no saturar el mercat n’haguessin de publicar algunes signades per un tal Richard Bachman.

El King de La gran caminada és el narrador en estat pur, tot múscul i sense palla, capaç d’atrapar-te amb poquíssims elements. El lector avança al pas d’aquests cent desconeguts, que, per molt que ho intentin, no podran evitar establir vincles entre ells, mentre es dirigeixen cap a l’únic final que ens uneix a tots. Pel camí, aquesta distopia psicològica i minimalista serà capaç d’aterrir-te, d’emocionar-te, d’esgarrifar-te i potser fins i tot d’arrancar-te alguna llagrimeta. Perquè el King de La gran caminada també és el més existencial, el més mental i introspectiu.

Aquest llibre es pot llegir com una paràbola sobre els joves que s’allisten a qualsevol mena d’exèrcit per manca de perspectives de futur, o com un al·legat contra la transformació de la vida en un espectacle mediàtic. Però, en el fons, parla de tot allò que fem per pura indolència, quan perdem l’horitzó de vista i deixem que el corrent se’ns endugui endavant.’

The post Avançament editorial: ‘La gran caminada’ de Stephen King appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La transició i la novel·la històrica - Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -

Novetats editorials de les Illes - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -


Querubins de guix


De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)


De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.

Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!

I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?

Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.

A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.

La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.

El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.

Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.

Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.

Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.

La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.

Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.

Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.

Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.

El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.

Per primer cop en la vida em trobava sol.

El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.

Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...

Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?

El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.

Obria els ulls a una nova època.

Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.

Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?

Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!

Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.

I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!

Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.

Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.

Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.

En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!

L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.

Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.

El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.

Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.

El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.

-Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.


Categories: literatura

Pep Coll: ‘Aquí gairebé no s’ha parlat de la Catalunya buida’

Vilaweb Lletres - Dv, 18/09/2020 - 21:50

Pep Coll (Pessonada, 1949) és un dels escriptors de llarga trajectòria del nostre país. El Pallars ha estat un dels escenaris principals de les seves obres i l’ha convertit en un territori mític per a les seves històries. Ara acaba de publicar L’any que va caure la roca (Proa), una novel·la que arrenca quan el poble de Malpui queda sepultat sobre una gran llosa el 1975 i deixa orfes set hereus que aquella nit de dissabte havien anat a la discoteca. Coll basteix, sobre una primera persona del plural alternada amb focalitzacions múltiples, una novel·la coral on parla del despoblament de la Catalunya interior, de la transició vista des del món rural, i de la pèrdua de les il·lusions i les esperances, en un llibre que, malgrat tot, és un cant d’amor a aquest món tan especial que representa Malpui en el conjunt de la seva obra literària. Parlem del llibre i també de la seva trajectòria. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Torneu a Malpui una vegada més. És el vostre territori mític?
―Fins ara, sí. De fet, Malpui apareix primer de tot a El secret de la moixernera, després torna a aparèixer a El salvatge dels Pirineus i ara, amb aquest darrer llibre, tenia la intenció de liquidar-lo. Aquesta era la intenció, però a mesura que anava escrivint ho vaig anar veient d’una altra manera. Sí que és clar que el Malpui tradicional ha desaparegut, perquè la Pessonada d’avui té poc a veure amb les formes de viure tradicionals.

Un dels objectius del llibre era explicar la transició espanyola, de la qual ara tothom parla, però des d’una perspectiva molt més real i més dura i des de la ruralitat…
―Per descomptat, la meva visió és més real i, sobretot, aporta aquest punt de vista del món rural. Sovint, la política s’explica des de les ciutats i, especialment, des de Barcelona, on els anys quaranta eren molt grisos, però a Pessonada aquells mateixos anys quaranta eren paradisíacs i molt diferents de la ciutat. Ara he agafat aquest període de la transició vist des dels pagesos, amb les seves il·lusions i utopies, sobretot els primers anys.

Unes il·lusions i utopies que se’n van en orris…
―Sí, queden en no res, perquè, de fet, és el final de l’agricultura tradicional. El país s’ha d’empassar la constitució perquè hi hagi pau i una certa llibertat i hi ha el segon desencant del món rural.

Un món rural on sembla que tothom vol tornar, i més després de la pandèmia de la covid i del confinament…
―En realitat, la visió del camp comença a canviar als anys noranta, quan la contaminació esdevé una cosa real. Llavors es torna a valorar el camp i la gent hi torna. Els de Barcelona volen ser de poble i van a la segona residència al Pallars i a la costa, que fins als anys setanta era plena de pobles ben miserables de pescadors. Als anys setanta, tothom volia anar-se’n d’aquests pobles i dels de muntanya també, estaven avergonyits de ser de poble, però a final dels vuitanta, es torna a valorar el poble i s’alaba la pedra vista que abans era sinònim de pobles de mala mort.

Abans del gran esclat de la covid, els principals temes de debat eren les tractorades i l’Espanya buidada, però al llibre ja parleu del despoblament, i arrenca el 1975.
―És que a Catalunya no se n’ha parlat gaire, de la Catalunya buida. Es parla i s’escriu molt de l’emigració, però del drama i la tragèdia que patiren molts pagesos deixant les cases per anar cap a la capital de comarca o a les grans ciutats o a Andorra, que era un altre pol molt atractiu, com a mínim al Pallars, no se n’ha parlat gaire. Jo pensava que ara que ha fet cinquanta anys del fenomen que va fer que en deu anys, entre el 1965 i el 1975, es buidés una part de Catalunya, se’n parlaria força, però veig que ningú no n’ha dit res. Llegeixes les històries de la Catalunya recent, i als anys seixanta tot és turisme, minifaldilles i música i ningú no parla d’aquest drama, que és molt oblidat i, per tant, jo l’he volgut incorporar a la novel·la.

Al llibre aprofiteu una primera persona del plural i, després, la tècnica de múltiples focalitzacions en els diferents personatges i en els petits detalls, com l’estima pels germans més menuts, o un enfrontament amb els pares, però que a la vegada transmet una gran tendresa…
―En qualsevol novel·la, la cosa que més costa és trobar la manera com expliques els fets, i aquí és cert que hi ha una primera persona en plural que es converteix en la veu narrativa dominant, un nosaltres que esdevé la veu de la colla i una veu generacional. Però amb això no solucionava la qüestió personal dels personatges i, per això, hi ha dues veus, la del nosaltres i la de la tercera persona focalitzada en cada personatge. Vaig pensar que aquí em funcionaria millor aquesta tercera persona combinada amb la primera en plural, que no és gaire habitual. Això costa trobar de vegades, volia que fos la veu dominant al grup, la veu de tots i de ningú.

Hi ha una gran contraposició entre els nois que han quedat a Malpui i els germans que se n’han anat del poble o els habitants de les cases buides.
―Sí, alguns dels que vénen de fora han estudiat i tenen més armes per a enfrontar-se a la desgràcia. En canvi, l’hereu de les cases humils sovint anava només a escola fins a la primària, perquè ja estava destinat a portar la casa, i a l’hora d’un fet dramàtic com aquest i amb aquestes repercussions, el de fora ha vist món i amb els seus estudis té millors armes. De vegades, els set nois semblen una mica ingenus, però s’ha de tenir en compte la seva formació.

Però ells són molt tendres, encara tenen una relació especial amb els animals també, a banda de la que puguin tenir amb els familiars que han quedat colgats.
―És perquè ells han viscut una infantesa amb una economia basada en l’agricultura tradicional, on els animals són importants. Hi havia molts casos on en un ramat de cinquanta ovelles totes tenien el seu nom, les mules formaven part de la família gairebé, i això els que vénen de fora ho han perdut, ja no tenen aquesta relació humana amb animals. En aquest sentit, els set nois són molt més humans que tots els qui arriben de fora.

Un dels intents de refer-se inclou el cooperativisme, que ara ha pres una nova embranzida amb les cooperatives de consum.
―Les cooperatives agrícoles vénen de lluny, però eren cooperatives de producció i no de comercialització, i això va ser el principal entrebanc que varen tenir. En aquells anys, ben poques tiraren endavant, perquè hi va haver una caiguda important de preus agrícoles, especialment si es compara amb el preu de la maquinària o dels adobs, i això no va anar bé. Ara ja comercialitzen directament i compten amb la complicitat dels consumidors i clients i la situació ha canviat bastant, tot és molt diferent i hi ha mitjans a l’abast per arribar a la clientela amb les noves tecnologies i les xarxes socials, per exemple.

En aquests dies en què bona part de l’atenció informativa se centra en els mestres i els professors, quins records guardeu de la vostra etapa com a docent?
―Jo els tenia de batxillerat i, per tant, tot és un poc diferent, però de la docència el millor són els alumnes, i en guardo un bon record, fins i tot dels que van plegar abans d’hora perquè no els agradava estudiar. Quan va arribar l’ESO, jo vaig passar a fer classes al batxillerat nocturn, amb alumnes que treballaven i que tenien més de divuit anys, i era com l’ensenyament d’adults. Ensenyava la llengua i la literatura catalana i en tinc molt bon record. Els nous plans d’estudis de l’ESO van capgirar força els alumnes de l’ensenyament mitjà, amb l’arribada d’alumnes més petits, i això va ser un cop força dur per als professors. De totes maneres, jo encara tinc molta relació amb les escoles i hi vaig sovint, perquè llegeixen algun llibre meu, sobretot Què farem, què direm, que fa trenta anys que es va publicar i es continua llegint, i estic al cas de la trinxera que són els primers cursos de l’ESO.

Si no vaig malfixat, fa més de deu anys que no escriviu per als més petits.
―És que hi ha escriptors que es pensen que ho pot fer tothom i que consideren que la literatura infantil i juvenil és de segona, però per a mi és molt difícil i ara no tinc la mentalitat d’aquells lectors. Quan n’escrivia tenia les filles petites i el contacte amb els alumnes i podia posar-me dins la seva sensibilitat. Avui és més complicat escriure per a adolescents i canalla que no per a lectors adults, i no entenc per què altres escriptors i els crítics creuen que és una cosa menor i que ho pot fer qualsevol, no és veritat. Per fer entusiasmar un nen o un adolescent des de les primeres línies has de conèixer molt la seva sensibilitat i veure món i jo ara no em crec capaç de fer-ho.

Són aquestes mateixes veus que constantment cerquen la renovació de la literatura catalana i que potser maltracten una mica tota una generació d’escriptors més grans.
―En això teniu tota la raó. Aquests darrers anys hi ha hagut diverses crisis que han afectat el món literari i editorial i hi ha una colla de bons escriptors amb molts problemes per a editar i no se’ls segueix o no se’ls dóna la importància que es mereixen. Constantment es busquen noies que comencen a escriure i sembla que els altres ja ho hagin dit tot. Aquest menyspreu existeix i també pot ser que hi hagi una colla de lectors que s’han despenjat i que era la que ens seguia a nosaltres, però jo crec que tenim coses noves a dir i que hem fet l’aprenentatge necessari per saber com dir-ho. Però és un debat complicat.

Aquests darrers temps, en què també hi ha una certa polèmica sobre la salut del català, trobem com més va més autors que incorporen el pallarès a la seva obra. En això també vàreu ser un precursor…
―Al començament em trobava que moltes paraules nostres no eren al diccionari Fabra i vaig haver de fer una mica d’estudi de quines paraules eren genuïnes i sobretot de les expressions, precisament per integrar expressions i lèxic als meus llibres que després pogués fer servir tothom, és a dir, emprar conceptes del dialecte però integrats al conjunt de la llengua. Després, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ha integrat bona part d’aquesta riquesa que aportàrem a les novel·les dels anys vuitanta. Crec que hem de salvar allò que aporta cada dialecte a la llengua comuna, sobretot pel que fa a la fraseologia i a les expressions.

Hi ha un grup cada vegada més consolidat d’escriptors de novel·la negra de Ponent. També vàreu ser precursor en aquest gènere amb L’abominable crim de l’Alsina Graells. Quina relació manteniu amb aquests escriptors?
―Hi ha una bona relació de grup a l’hora de fer presentacions i de posicionar-nos una mica i aconseguir visibilitat, però la literatura és força personal. Això sí, totes aquestes noves veus han animat molt el panorama literari. Jo hi tinc una bona relació, tot i que de moment he descartat de fer més novel·les negres. Quan vaig fer la meva, va ser perquè tenia alumnes que estudiaven per ser Mossos, i abans per ser guàrdies civils…

Dos taüts negres i dos de blancs sí que és una novel·la que negreja força.
―Però l’assassí se sap des del principi! A mi em va avançar en Truman Capote, però jo volia provar de fer una obra del seu estil al Pallars i vaig anar endavant, i sí, és molt negra i basada en un cas real.

Ara que bona part de la Guàrdia Civil al vostre territori ha estat canviada pels Mossos d’Esquadra, hi hem sortit guanyant o perdent? Ho dic perquè el tinent dels guàrdies civils de la novel·la és un personatge, com a mínim, sinistre.
―Guanyant, és evident, tot i que la Guàrdia Civil continua a la Pobla de Segur i a Tremp i no deixa de ser policia colonial. Els Mossos, almenys, coneixen el territori i la llengua, i això ja és una gran diferència. L’anècdota de la multa que apareix a la novel·la és certa. El que fem els novel·listes és com un embotit, pessigues anècdotes i les fas viure. Doncs els joves de Pessonada vàrem rebre una multa quan anàvem a l’escola agrària, ja ho veus, multats per anar a escola.

Qui ha aportat més a qui: el Pallars a Pep Coll o Pep Coll al Pallars?
―Us explicaré una anècdota. A final dels vuitanta, volíem fer un homenatge al Ramon Violant, un antropòleg molt important, i preguntàvem a la gent si l’havia conegut. Un home ens va dir: ‘Ell ha escrit molts llibres, però tot li ho he explicat jo.’ Ens va fer gràcia, i jo tot el que poso a les novel·les ho dec a la gent, per tant, dec moltes més coses jo al Pallars que no el Pallars a Pep Coll.

 

Podeu comprar L’any que va caure la roca a la Botiga de VilaWeb

The post Pep Coll: ‘Aquí gairebé no s’ha parlat de la Catalunya buida’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la narrativa insular: Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Un univers kafkià


Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)


El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.


El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.


Categories: literatura

Els premis literaris de Cadaqués reconeixen la trajectòria de Biel Mesquida

Vilaweb Lletres - Dc, 16/09/2020 - 17:00

Biel Mesquida (Castelló, 1947) és un dels escriptors de referència de la generació dels setanta. Segurament, el més avantguardista i trencador. Es va donar a conèixer amb la novel·la L’adolescent de sal (premi Prudenci Bertrana, 1973) i un any després va escriure el recull de poemes El bell país on els homes desitgen els homes, que no es va publicar fins el 1985. Per a Mesquida no s’ha de separar l’obra per gèneres, el conjunt de llibres publicats és un tot. En la seva trajectòria destaca Excelsior o el temps escrit (Empúries, 1995), amb el qual va obtenir el premi de la Crítica i el premi Ciutat de Barcelona; i entre més, el llibre de narrativa breu Els detalls del món (Empúries, 2005), que va rebre el premi Nacional de Literatura. L’última obra que ha publicat, la novel·la Llefre de tu (Club Editor, 2012), s’ha traduït al francès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Hem parlat amb Biel Mesquida, col·laborador de VilaWeb amb la columna del dilluns, ‘Closcadelletra’, sobre aquest reconeixement a la seva trajectòria i ens ha explicat: ‘Aquest premi és una pluja benèfica i fertilitzadora i arriba en un moment d’efervescència creativa. He acabat el llibre de poemes Carpe momentum, que publicarà la col·lecció Jardins de Samarcanda, i escric una nova novel·la, C., que tracta de la guerra civil i de mi mateix. Perquè quan vaig néixer, el 1947, encara hi havia guerra. Aquesta guerra incivil sempre ha aparegut en la meva obra, però aquí vaig més a fons i amb la màxima llibertat expressiva. M’agradaria tenir-la acabada a final d’any.’

Sobre el premi Cadaqués a Quima Jaume, que destaca la seva trajectòria, Mesquida diu: ‘Que un poble tan bonic i cultural, amb un jurat tan reconegut, hagi premiat la meva trajectòria, m’ha estimulat moltíssim. Perquè jo sóc un escriptor ultralocal, perquè l’ultralocalisme, que és mundial, és la saba i la sal de la terra. Ja et dic, és una gran satisfacció i un gran estímul, el sent com un petit Nobel de Cadaqués. I m’ha fet escriguera, perquè jo escric per a uns lectors.’

El jurat del premi Cadaqués a Quima Jaume, format per Vicenç Altaió, Vinyet Panyella, Caterina Riba, Glòria Soler i Rosa Ardid, també ha destacat el fort compromís que ha tingut Biel Mesquida com a intel·lectual en les causes polítiques en favor dels drets civils i culturals. També, la seva tasca en la normalització de l’ús del català en l’esfera científica (de formació biòleg, coordinador de ciència de l’Enciclopèdia Catalana, cap de comunicació i director de projectes culturals a la Universitat de les Illes Balears); i les nombroses col·laboracions (amb la cantant Maria del Mar Bonet, l’artista Miquel Barceló, el cineasta Agustí Villaronga, etc.) i iniciatives culturals i artístiques, entre més, com a fundador i director del Festival de Poesia de la Mediterrània, que ja ha fet vint-i-dos certàmens.

En aquest sentit, d’activista cultural, Mesquida comentava: ‘Sí, estic en la trinxera, en la primera línia de la lluita per la humanitat, perquè així som els escriptors i activistes culturals, lluitadors per la humanitat.’ I ha continuat: ‘Aquest premi és com un miracle, estic commocionat. Perquè en temps tan convulsos, d’incertesa i dolor, que em considerin una petita lluerna, un far que fa llum, és un miracle. Això em dóna més força, consciència, sensibilitat i més ganes de no aturar-me.’

Els premis de Cadaqués també han destacat Vicenç Altaió amb el premi Carles Rahola de periodisme, per l’article ’40 anys. Una tarda de diumenge amb la Mercè del Mini Print Internacional de Cadaqués’. El premi de poesia inèdita ha quedat desert. Els guardons es lliuraran a la vila de l’Alt Empordà el 19 de setembre. Biel Mesquida no hi podrà ser, però ha explicat a VilaWeb que hi enviarà un text literari en forma de carta fraternal dirigit a Quima Jaume, i també se’l podrà veure en un vídeo d’agraïment.

The post Els premis literaris de Cadaqués reconeixen la trajectòria de Biel Mesquida appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - (Un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - (Un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial) -


Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)


Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.

Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.

-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.

Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.


Categories: literatura

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI

br>

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Categories: literatura

LENT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 15/09/2020 - 11:46
Navegar pels diaris, escoltar la Consellera, llegir el que tanta gent elogia, recopiar el currículum. "La decepció és un procés lent. No és fàcil abandonar les esperances ni els autoenganys que hem sostingut durant temps", Ágnes Heller (El món, el nostre món, Arcàdia, 2020). Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura mallorquina contemporània - La revista Benzina, Llorenç Villalonga i Miquel López Cresí

Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)


Revista Benzina - Una arcàdia feliç


Per Patrícia Font


Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

Revista Benzina, 31 Març de 2011


Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Categories: literatura

Teresa Duran: ‘L’escola és una vivència, no una assignatura’

Vilaweb Lletres - Dg, 13/09/2020 - 21:50

Dijous passat, en el si de la Setmana del Llibre en Català, es va atorgar el premi Trajectòria, que enguany ha rebut l’escriptora, il·lustradora i traductora de literatura infantil i juvenil Teresa Duran. De fet, aquests només són tres dels àmbits professionals que ha conreat Duran, i n’ha estat una activista, perquè la seva és una trajectòria llarga i, sobretot, molt diversa: es va iniciar en el món del disseny i també és pedagoga, ha dirigit i col·laborat en les revistes principals per a infants i joves, ha traduït Apel·les Mestres i Gianni Rodari, i fins i tot ha fet de cuinera. Diuen que les seves croquetes d’albergínia a partir d’una recepta familiar secreta són imbatibles. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A l’acte de reconeixement, una Teresa Duran sorneguera i xerraire va defensar la literatura infantil i juvenil i tot el col·lectiu de persones que la fan possible i, davant la nova consellera, Àngels Ponsa, que fins ara era responsable de biblioteques, Duran va dir gairebé a crits que les bibliotecàries valen un imperi i que el país no ho sap. I la consellera, que anava fent amb el cap que sí, també va aprofitar el seu parlament per dir que aquella mateixa tarda havia signat l’ampliació a un milió d’euros del fons del Servei d’Adquisició Bibliotecària (SAB), a fi que les biblioteques públiques puguin adquirir novetats literàries en català.

Hem parlat amb Teresa Duran d’una part de la seva trajectòria, sobretot de la seva formació, i ens ha interessat la seva mirada sobre l’escola d’avui i com veu ella aquest retorn després de mig any amb les escoles tancades.

La conversa, animada, comença amb anècdotes de quan era petita. Ens explica que ‘era la punyetera de la família’ i que, per contra, la seva germana gran era molt seriosa.

—Jo només tinc una germana gran i és tremendament seriosa. I no em preguntis com vam sortir tan diferents. Al meu pare li agradava molt la història, sobretot la història naval, i cada setmana baixàvem al port i m’ensenyava un vaixell de càrrega, un bricbarca i un llagut. La mare era més d’història de l’art i m’ensenyava el romànic i el gòtic. I sempre parlaven d’història. Un dia no sé què havia passat al Canal de Suez i el pare va preguntar: ‘A veure, qui va fer el Canal de Suez? I la meva germana, setciències, va dir: ‘Ferdinand de Lesseps.’ I el pare va continuar: ‘I d’on era Ferdinand de Lesseps?’ I la meva germana: ‘Francès.’ I jo vaig saltar: ‘Francès? Si tots els tramvies diuen Lesseps-Paral·lel!’ Jo, d’història, no gaire, però les històries ja me les inventava. Era un mecanisme de defensa.

De petita, doncs, ja teníeu el conte com a recurs.
—Sí, era molt mentidera.

Teresa Duran en l’acte de lliurament del premi Trajectòria.

A quina escola vau estudiar?
—La primera escola on vaig anar i em van ensenyar a llegir es deia Norma. I era norma de nom i de fets. Perquè la mare havia estudiat en una escola de la República i no volia que anéssim a monges. Però vam fugir de les monges per caure a la Guàrdia Civil, perquè aquella ‘senyoreta’ era una Rottenmeier. I no li recordo ni el nom, pobre dona. Però després vaig anar al que es considera una bona escola, que era el Talitha, una escola de renovació pedagògica. I allí la Marta Mata n’era la bibliotecària. Jo llegia tant que quan feia quart em van prohibir treure més d’un llibre a la setmana, perquè, si no, no estudiava. Tenia morro, era barruda, era supervivència. Els petits ja ho fan això. Com que no poden competir amb els grans, fan fintes, van d’esquitllentes.

A aquesta edat al Talitha què llegíeu?
—Llegia de tot. Per fer la biblioteca, les famílies havien contribuït amb llibres. A mi m’agradaven les rondalles i n’hi havia moltes. Recordo amb especial interès un llibre de l’editorial Juventud, que no s’ha editat mai més, que es deia Ho-Ming, hija de la nueva China i també A orillas del alto Yangtze. Eren del mateix autor i explicava la vida quotidiana a la Xina i era molt bonic. La Marta Mata tenia molta punteria i anava repassant amb el dit els lloms dels llibres, i de cop i volta feia: ‘Aquest t’agradarà.’ I jo pensava: ‘Que té un imant al dit?’ L’encertava molt. I quan ja vaig fer catorze anys, em va dir: ‘No sé si el pairàs, no sé si t’agradarà, però em sembla que ja pots llegir una novel·la d’adults.’ Era Plora, pàtria estimada, de l’Alan Paton, que és una història de Sud-àfrica. Em feia por llegir-lo, perquè veia que l’assassinaven. No és que no sabés que hi havia assassinats, el que no sabia és que allò es podia escriure i que jo ho podia llegir. Em va fer molt d’impacte.

Per què creieu que us el va fer llegir, la Marta Mata?
—Potser perquè ella també l’havia llegit, potser perquè, mentrestant, jo em distreia amb Zane Grey i Simenon i va pensar: ‘Si en vols d’adult, jo te’n donaré un.’ Però com que m’havien prohibit llegir… Potser me’l va donar, per ‘a veure si deixa el llibre i es posa a estudiar d’una vegada!’

Del Talitha, ex-alumnes que hi han passat en tenen un record extraordinari de la manera d’aprendre.
—Sí, considero que he pogut tenir una bona formació religiosa sense que jo sigui creient. Comparàvem el que deia La historia empieza en Sumer amb la Bíblia. I recordo una anècdota fantàstica: era el temps que es va estrenar Els deu manaments de Cecil B. DeMille i llegíem el pas del Mar Roig, i la Glòria, que era una nena de la classe, va aixecar el dit i va dir: ‘No senyoreta, que això no és així, que jo he vist la pel·lícula!’ M’encanta, perquè demostra com els nanos llegeixen les imatges, i tots nosaltres també.

En algunes entrevistes que us han fet, he detectat que sou crítica amb l’escola.
—Jo, del Talitha, reconec que en vaig rebre una bona formació, però ser feliç, feliç, no ho vaig ser. En guardo un record bo, però sense nostàlgia. Hi anàvem les mateixes deu nenes de la classe, d’ençà que teníem vuit anys fins que en vam tenir catorze. I això que ho sabessin tot de mi, em feia sentir molt controlada. On realment vaig ser feliç va ser a l’escoltisme. Vaig tenir la noció de llibertat que no hi havia al Talitha. Jo sempre he sigut una mica independent, i demà més.

I rebel se us veu, també.
—Sí, no cal negar-ho.

Heu fet moltes coses a la vostra vida, però de mestra, no n’heu fet.
—No, mai.

Però vau estudiar pedagogia.
—Vaig estudiar pedagogia perquè em feia farts d’ensenyar als mestres literatura infantil, il·lustració, què és l’àlbum, qüestions de plàstica… I pensava: ‘Ets una impostora, tu ensenyant uns que s’hi troben cada dia i tu no t’hi trobes.’ Sí que és veritat que he impartit classes a l’escola de disseny. A veure, pel que fa als estudis, jo vaig entrar a la facultat en època franquista. En Rafael Argullol i en Lluís Bassets anaven a la meva classe i eren els responsables de curs.

En aquell moment què vau estudiar?
—Jo volia estudiar psicologia, que era la primera fornada i es feia a la facultat de Filosofia i Lletres. Però em van posar un suspens polític. Perquè jo aleshores ja dibuixava i era la que feia els cartells de les assemblees. Sortia de casa amb un sarronet i a dins portava cartells del PSUC, cartells de la CNT… Pensava, ‘com et detingui la policia!’ No em van detenir mai. Però se sabia, i era la delegada de cultura de la classe i em van posar un suspens polític. No he estat l’única que l’ha tingut. I això volia dir que t’ho suspenien tot, setembre inclòs.

Havíeu de repetir per força.
—Alguns professors com en De Ventós i en Vilanova t’aprovaven, però tenies el suspens guardat. Aleshores em vaig passar a disseny, perquè jo ja treballava a Cavall Fort, i vaig estudiar disseny gràfic i se’m van quedar per fer classes als alumnes de preparatori. Uns caps de brot encantadors, perquè tots tenien quatre o cinc suspensos polítics. Recordo que a un li vaig preguntar: ‘Què en saps de Napoleó?’ I em va contestar: ‘Petit, però malparit.’ Vaig pensar: ‘No es pot dir més en menys’. Ho va clavar, no el podia suspendre! O quan preguntava: ‘Què en sabeu de Carles III?’ I em deien: ‘És un conyac.’ Eren molt bons. A una escola, el programa et ve donat. A disseny gràfic, el programa ens el fèiem.

Abans us preguntava sobre si éreu crítica amb l’escola actual.
—Ho sóc, crítica i compassiva. Crec que no hi poden fer res més, que ara tots estem esverats amb la ràtio, però ja fa molts anys que ho sabem, que hauríem de tenir entre dotze i divuit nens a l’aula. Parlem molt de l’èxit de l’escola finesa, i jo, que he estat a Finlàndia, sé positivament que no hi ha cap escola que tingui trenta-dues nacionalitats en una mateixa aula. És molt difícil comparar l’escola rural de Tuixent amb els Jesuïtes de Casp. I tots han de fer el mateix i seguir el mateix. Penso que fan tot el que poden, per excés de normativa. Quan es va acabar el franquisme i en Miquel Martí i Pol va dir: ‘Tot està per fer i tot és possible’, i era veritat. I aquesta generació que ho va esbotzar tot, i m’és igual parlar del Canet Rock, que dels Ara va de bo, els Comediants, l’arquitectura més innovadora… S’esbotzava tot perquè no hi havia normativa. En canvi, la nostra generació no sé si hem sabut donar la mateixa llibertat als qui ens han seguit. L’escola de la República, amb els Ainaud, els Martorell, deien: ‘Feu, feu, si rellisqueu ja us castigarem.’ I a nosaltres ens van dir el mateix: ‘Tira milles, si no, ja us farem parar el carro!’ I nosaltres no sé si ho hem sabut fer.

És una crítica dura a la vostra generació.
—Jo vaig entrar a Cavall Fort a dinou anys, voltada de gent de quaranta, l’Albert Jané, en Tremoleda… Quan jo en vaig tenir quaranta, sí que vaig procurar buscar feina a la gent de dinou, i els tinc tots aquí de claca avui, però com a generació, no sé si els de quaranta no ens vam aferrar a la cadira, a còpia de fer normes. Jo no he hagut d’ensenyar mai el meu currículum. I ara un currículum poca-solta com el meu, va i el premien.

M’han dit que vau quedar molt parada quan us van dir que us concedien el premi Trajectòria.
—Molt parada. Perquè, a més, crec que hi ha un problema entre el nom i el destinatari: la trajectòria d’una bala o d’una javelina és en línia recta, i per culpa de la llei de gravetat, és parabòlica però contínua. La meva trajectòria té unes corbes i uns meandres i uns encadellats… que no hi ha qui en tregui l’aigua clara. Allò de dir: ‘Qui desembullarà la troca del meu currículum? Que ho faci el biògraf.’

Però, quan vau adonar-vos que us volíeu dedicar a l’àmbit dels infants?
—Per la meva alçada. Jo faig metre cinquanta. Allò de dir: ‘Jo no podré dominar mai els de metre vuitanta.’ Però vaig tenir un xicot de metre noranta-sis i no me l’acabava. Havíem de buscar pedrissos i replans per fer-nos els petons. A mi, el baix poble em va bé. I perquè sempre m’ha interessat en món dels infants, perquè m’agrada jugar, m’agrada fer el ximple, dir mentides. Tot això, si ets una persona seriosa, no ho pots fer. T’he de confessar que quan estava a punt de fer-ne quaranta, vaig decidir comprar-me un vestit jaqueta per fer respecte. Vaig entrar en una botiga, em vaig emprovar un vestit jaqueta i em vaig posar a riure, perquè amb vestit jaqueta encara se’m veia pitjor. No me n’he posat mai més cap.

Abans que parlàveu de Cavall Fort, no trobeu que les revistes per a infants estan en un moment de baixada?
—A veure, cada vegada n’hi ha més, només cal mirar a l’estand de l’Associació de Revistes en Català. Una altra cosa és que va bé per als il·lustradors, perquè genera molta feina contínua. Crec que s’ha entronitzat el llibre, com si fer un llibre per a infants fos fer un llibre i editar-lo. Has de pensar que a Catalunya hi ha dotze escoles que emeten el títol oficial d’il·lustrador. Vol dir que cada any surten al carrer entre cinc-cents i sis-cents il·lustradors nous, que s’afegeixen als vells. En aquest país no hi ha tantes editorials. I els escriptors s’han bolcat massa en la novel·la, perquè la novel·la és l’únic gènere que té premi i, com que volen guanyar-se la vida escrivint en una llengua minoritzada, doncs fan novel·les. Però jo els recomano molt que escriguin articles, guions, perquè aquestes varietats d’escriptura fan taules. Aprens molt l’ofici traduint, fent un guió, perquè veus totes les tramoies. A mi m’ha anat molt bé, la veritat. En contrapartida, reconec que l’Acadèmia dels senyors i senyores seriosos continua dient que la literatura és poesia, narrativa i teatre. Obvia el guió, que és una derivada del teatre, que en el cas de l’audiovisual tothom consumeix cada dia entre cinc i vuit guions diaris i és un retorn a l’oralitat. Trobo que l’Acadèmia va endarrerida si no reconeix el guió.

Com va endarrerida perquè no reconeix la literatura infantil i juvenil.
—Una vegada, a un conseller de Cultura dels moooooolts que hem tingut (que tenir-ne cinc en quatre anys em sembla una bogeria), li vaig comentar que quan farien més cas a la literatura infantil. I amb una mirada condescendent, em va dir: ‘Però, Teresa, és que és tan curta, que no pot ser literatura.’ I jo em mossegava la llengua per no replicar-li: ‘I un sonet són catorze versos i una tanka encara menys i tothom reconeix que són literatura!’

Dilluns els infants tornen a l’escola després de sis mesos. Com veieu aquesta tornada, que és polèmica?
—Necessària i atractiva per als nens, perquè no serà la mateixa escola que van deixar al març. Això pel que fa a l’alumnat. I després trobarem mestres desbocats i una societat capficada. Però ho veig esperançada. Com que això passa a tot el món, tota la generació estarà marcada per aquest any estrany. I dins d’aquesta maleïda educació per la competitivitat, tots en igualtat de condicions. Potser sí que aniran més a poc a poc. L’elogi de la lentitud tampoc em sembla mala cosa. I, a més, els pares i mares potser han reflexionat més sobre el paper de l’escola en la vida dels fills i la seva vida. Per tant, esperançadament penso que no perquè l’escola sigui diferent, serà pitjor.

La irrupció del món virtual a l’escola ha estat abassegador.
—Jo crec fermament que l’escola no es redueix a unes assignatures. Que l’escola són els amics, els companys, la Glòria que diu: ‘He vist la pel·lícula!’ Tot això no passa a les classes en línia. L’escola és una vivència, no una assignatura. I això ho hem de salvar sigui com sigui, encara que sigui a distància.

Aquesta idea de passar tant de temps com sigui possible fora de l’aula a l’escola n’és una via.
—Sí, i entendre que no tan sols els llibres de text ensenyen. Poder veure pel·lícules, anar una estona a la biblioteca… tot això educa.

Creieu que cal recuperar la idea de fer-te la biblioteca a casa? Sense que això vulgui dir deixar d’anar a la biblioteca pública.
—Aquí he de callar com una morta, perquè a casa tinc cinc mil llibres.

The post Teresa Duran: ‘L’escola és una vivència, no una assignatura’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines