literatura

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - fa 7 hores 20 min

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro


Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.


Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor


L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

Palma (Mallorca) 12-IX-2016)


Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

El carrillisme (PCE) i la restauració borbònica (la "trensició")

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dll, 15/09/2025 - 23:10

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)


EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)



Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.



L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)


EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)



La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)


EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.



La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".



Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Categories: literatura

A la Setmana del Llibre en Català

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dll, 15/09/2025 - 18:34


El dissabte 20 de setembre, de 12 a 14 hores, estaré a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat. Signarem algun llibre i xalarem molt:

Participants: Cinta Arasa, Pilar Romera, Maria Climent, Jesús M. Tibau, M. Helena Rufat, Alex Delagua, Joan Roca Navarro, Andreu Carranza, Eva Vilanova, Jaume Arasa, Marta Roig, Ignasi Blanch, Marta Vives, Miquel Reverté, Elena Fora, Teresa Tort, Vicent Sanz, Juanjo Macías, Montserrat Espallargas i Miquel Esteve.

Categories: literatura

Presentació del llibre Una nit qualsevol, de l’escriptor Miquel López Crespí, a l’Espai de Diàleg Ca s’Artiller -

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dg, 14/09/2025 - 23:03

Presentació del llibre Una nit qualsevol, de l’escriptor Miquel López Crespí, a l’Espai de Diàleg Ca s’Artiller - Muro, 13 de setembre de 2015-


1.- Introducció general a l’obra de Miquel López Crespí. - 1.1.- L’escriptura de Miquel López Crespí: veu, memòria i resistència - Per Felip Munar i Munar -


Quan parlam de l’obra de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), parlam d’un univers literari vastíssim, gairebé inabastable. Amb prop d’un centenar de llibres publicats —entre poesia, narrativa, teatre, assaig i memòries—, López Crespí ha construït una obra que és alhora una crònica personal i col•lectiva de Mallorca i de les Illes Balears, un testimoni històric del segle XX i una veu de resistència cultural. Però més enllà de la quantitat i la varietat, el que fa singular la seva escriptura és el compromís constant amb la llengua, amb la memòria i amb la dignitat humana.


1.2.- Una veu compromesa amb la història


López Crespí no és un escriptor deslligat del temps que li ha tocat viure. Fill de la postguerra, format intel•lectualment en els anys grisos del franquisme, la seva obra és travessada per un interès constant a testimoniar, recuperar i denunciar. En novel•les com Estiu de foc o L’amagatall, s’entrellacen memòria històrica i experiència vital, fent emergir veus silenciades: els vençuts de la Guerra Civil, els que varen patir la repressió, aquells a qui se’ls negà la paraula. El seu estil narratiu, sovint planer i directe, fuig del preciosisme per donar espai a la veritat dels fets i a la càrrega moral que comporten. Aquest component històric també impregna els seus assaigs i memòries, com L’antifranquisme a Mallorca 1950–1970 o Cultura i antifranquisme. Aquí, l’escriptura esdevé eina de resistència i de preservació: fixar per escrit allò que molts voldrien oblidar, donar veu a la memòria col•lectiva per evitar-ne la desaparició. La seva prosa té sovint un aire de crònica, gairebé periodística, però amb la tensió literària que l’eleva més enllà del simple document.


1.3.- La poesia com a combat i introspecció


López Crespí és també un poeta incansable. Els seus poemaris —des de El cicle dels insectes fins a Revolta o Rituals— mostren un ventall de registres: hi trobam tant el crit combatiu com el murmuri íntim. La seva poesia no és evasiva: és una paraula que vol intervenir, que vol sacsejar consciències. Però al mateix temps, sap aturar-se en l’instant, en la llum de l’horabaixa o en el batec del silenci. Aquesta tensió entre combat i introspecció fa que els seus versos oscil•lin entre el col•lectiu i el personal, entre la veu del poble i el batec individual.


Estilísticament, el seu vers és clar, directe, sense artificis. No cerca l’hermetisme, sinó la comunicació. Molts poemes semblen escrits per ser dits en veu alta, per ser compartits en plaça, com si fossin hereus de la tradició oral mallorquina. Altres, en canvi, tenen un to meditatiu que convida a la lectura pausada. En tots dos casos, hi ha sempre una fidelitat a la llengua com a vehicle de veritat i d’emoció.


1.4.- El teatre: un espai de confrontació


Tot i que menys conegut, el teatre de López Crespí és igualment revelador del seu estil. Obres com Acte únic o El cadàver parteixen de situacions de tensió social i moral per mostrar els conflictes humans en tota la seva cruesa. El diàleg és sovint sec, tallant, més proper a la confrontació que a la contemplació. Aquí, la paraula és arma i és prova: els personatges es mesuren per allò que diuen i allò que callen. El teatre, doncs, és un espai de desvetllament, on el públic és convidat a prendre partit.


1.5.- El memorialista incansable


Un altre tret fonamental de l’escriptura de López Crespí és la seva vocació memorialista. A obres com No era això: memòria política de la transició o Novel•la, poesia i teatre. Memòries 1968–2008, l’autor fa balanç del seu temps i de la seva generació. L’escriptura esdevé llavors diari, dietari, recull de records personals i col•lectius. La seva prosa, en aquest gènere, té un aire més confessional, més proper al lector. No hi ha distància: hi ha la voluntat de compartir experiències, d’ensenyar les ferides i també les esperances. Aquest vessant memorialístic connecta amb la idea de l’escriptor com a arxiver del temps. Davant un món que oblida massa ràpid, López Crespí insisteix a recordar. Recordar les lluites obreres, els moviments culturals, les veus dels amics i companys desapareguts. La seva escriptura és, en aquest sentit, un exercici ètic: rescatar de l’oblit tot allò que el poder voldria esborrar.


1.6.- L’estil: claredat i intensitat


Com podem definir, doncs, l’estil de López Crespí? En primer lloc, per la seva claredat. No hi ha en ell barroquisme ni complicació gratuïta. Escriu amb frases netes, amb imatges precises, amb un ritme que flueix sense entrebancs. Aquesta claredat no és pobresa, sinó força: la paraula arriba sense filtres, colpeja directament. És un estil que beu de la tradició realista i que es posa al servei del contingut, no de l’ornament. En segon lloc, hi ha la intensitat. Tant en prosa com en poesia, els textos de López Crespí tenen sempre un pols vital fort, una urgència. És com si cada llibre fos escrit amb la consciència que cal dir les coses abans que sigui massa tard. Aquesta intensitat neix del seu compromís: escriure no és un joc, és una necessitat, una responsabilitat.


1.7.- Una obra coral


Finalment, cal entendre l’escriptura de López Crespí com una obra coral. Tot i que ell és l’autor, la seva veu està habitada per moltes altres veus: les dels pagesos, les dels vençuts, les dels amics, les dels poetes i lluitadors que l’han precedit. Escriure, per a ell, és donar espai a aquest cor col•lectiu. Per això, en llegir-lo, no només sentim l’escriptor, sinó també tota una comunitat que parla a través seu.


1.8.- Conclusió


L’escriptura de Miquel López Crespí és un testimoni viu del segle XX i dels primers anys del XXI a Mallorca. És memòria i combat, poesia i crònica, resistència i bellesa. La seva veu, clara i intensa, ha sabut conjugar el compromís polític amb l’exigència literària, la fidelitat a la llengua amb l’obertura a la història. Llegir-lo és endinsar-se en un univers on la paraula mai no és neutra: sempre té pes, sempre té responsabilitat. I potser és per això que, després de tants llibres, encara continua interpel•lant-nos amb la mateixa força.


La seva escriptura ha estat sempre inseparable d’una actitud vital i política: la defensa de la llengua catalana, la memòria històrica, la crítica social. López Crespí pertany a aquella generació dels anys setanta que volgué trencar amb la literatura de capellans i mestres, per obrir pas a una nova manera d’escriure: més lliure, més sensual, més compromesa amb el món real. Llegir-lo és, per tant, endinsar-se en una literatura que no vol ser decorativa, sinó transformadora.


2.- Una nit qualsevol


Avui tenim el privilegi de parlar d’una nova obra de Miquel López Crespí, Una nit qualsevol, publicada per Lleonard Muntaner Editor dins la col•lecció Aliorna. Parlar de López Crespí és sempre parlar d’una veu que, des de fa dècades, ressona amb força dins la literatura catalana contemporània.


2.1.- El llibre


Una nit qualsevol és un llibre de relats, però no en el sentit convencional. L’autor experimenta amb diferents formes: hi trobam cartes, monòlegs, diàlegs, fragments de diaris, fins i tot cartelleres de cinema. Aquesta diversitat formal converteix la lectura en un mosaic on cada peça aporta una textura diferent. És com si López Crespí ens convidàs a escoltar moltes veus, moltes mirades, que es creuen en una mateixa època. Els relats s’ubiquen en l’Europa occidental de la segona meitat del segle XX, una Europa marcada per les ombres del feixisme, les lluites obreres, la Guerra Freda i els silencis d’una societat que intenta refer-se després de la catàstrofe. En aquest context, els personatges viuen atrapats entre dues forces: el desig de mantenir-se fidels als seus ideals i la constatació que aquests ideals, sovint, esdevenen fum.


2.2.- Temes, significat i escriptura


Aquí rau la força del llibre: en la contradicció vital. Els protagonistes són homes i dones que han lluitat, que han estimat, que han fet sacrificis, i que ara, amb la perspectiva dels anys, es pregunten si tot plegat ha valgut la pena. Les històries no ofereixen respostes tancades, sinó que ens interpel•len com a lectors. Ens pregunten: fins a quin punt som capaços de resistir sense trair-nos? Quin preu té la coherència? I, sobretot, com es viu amb la càrrega de la desil•lusió?


L’estil de López Crespí es manté fidel al seu segell: directe, intens, ple de diàleg amb la història i amb la vida quotidiana. No hi ha ornaments innecessaris, sinó una voluntat de narrar amb veritat i contundència. Ara bé, la diversitat formal d’aquest volum li afegeix un aire de frescor i experimentació que sorprèn i convida a llegir amb atenció.


Hi ha fets i personatges reals, i personatges suplantats amb altres noms, però que estic segur que molts els identificareu amb els seus llinatges, esdeveniments històrics que marcaren algunes generacions en un sentit o en un altre. Comença amb les reflexions sobre l’assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian i ens diu que “Europa sap matar subtilment, sense necessitat d’emprar els escamots d’afusellament”. I un repàs autobiogràfic en la “Dèria d’escriure” i ens confessa que “als dotze i tretze anys ja sabia que era a casa on hi havia la veritat i no a l’escola o a l’interior fosc i fred de l’església”. I a l’”Estació deserta”, es demana “per que recordam sempre el que hauria estat possible. La vida ens desmenteix cada una de les promeses i res no resisteix el lent desgast d’aquesta glopada que cau insistent inundant la selva”; i resulta que la vida és talment un joc d’escacs. En el “Malson” entram dins el joc de l’absurd, el món a l’inrevés, tal vegada els anhels pretesos i que mai no tenen bon final. També demostra el seus grans coneixements sobre el cinema, com si la vida esdevingués una mena de seqüències de les milers de pel•lícules que han conformat la seva visió, però també com una vàlvula d’escapament d’un món miserable, perquè “el cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d’algues i salnitre”. En “Abans de començar la feina” ens recorda la revolta de finals dels 60 i la desesperança per una lluita morta: “Tothom té un preu. I nosaltres potser no ens hem venut perquè no ens han ofert el que volíem”. A “Un informe secret” tracta d’un tema reincident: la ironia i l’engany dels premis literaris, on crec endevinar-hi l’alter ego de Miquel López Crespí, en Nadal Castelló; hi retrobam la idea que han fet creure als pobres que la culpa de la seva pobresa són els altres pobres, i així es banalitza i es fa desaparèixer la lluita de classes. A “Alegries del matrimoni” ens deixa ben pales la crueltat del matrimoni, us el recoman de tot cor, sobretot per deixar de banda la buidor, els silencis, les incomprensions, perquè tanmateix, al final, s’atura a comprar “un ramell, d’aquells que mai ni li vaig portar en cap aniversari i que –em diu- sempre esperava per tenir una excusa per a la reconciliació. En “La difícil subsistència” retorna al tema de l’escriptor, de la lluita entre el beneplàcit del poder i la solitud de les trinxeres. A “L’ermità”, ens transporta en un absurd conseqüència d’una vida familiar rutinària, anodina, monòtona i insignificant: “I per això havia treballat tant, perdent els anys millors de la meva vida?” a “Exili permanent” ens parla de fets històrics, de personatges reals, de gent de la terra també: i ens regala la sentència: “No oblidem l’enveja dels mediocres”. En el relat “Una nit qualsevol”, és la història del mateix de sempre, això, d’una nit qualsevol, d’una dèria que crema com un corcó dins el cor i la memòria i que ho aigualeix tot, i és que, com diu: “El sou els unifica dins la barbàrie... una generació que ha crescut veient Rambo a les pantalles esdevé la formació política dels botxins... Tothom dorm. La memòria es dissol encerclada pels Ramons de les pel•lícules estatunidenques, els serials televisius que enceguen la nostra història permanent de fracassos”. En “El casal d’amistat” ens retrata com podria esdevenir-se en un dia qualsevol, farcit d’ironia i sarcasme; talment com “El ‘Gran Jordi’”, on recobra la seva peculiar visió sobre el món literari i els lligams amb el poder establert. Tanca el recull amb “Tertúlia literària”, amb personatges disfressats sobre noms inventats però que estic segur que molts identificareu, amb un enginy cruel que fa treure els colors.


2.3.- Cloenda


Una nit qualsevol no és, doncs, una nit qualsevol. És la metàfora de moltes nits: nits de dubte, de resistència, de desig i de renúncia. És una invitació a escoltar les veus del passat i, alhora, a interrogar-nos sobre el nostre present. I aquesta és, potser, la funció més noble de la literatura: obrir espais de pensament i emoció allà on semblava que només hi havia rutina.


Com a obra, Una nit qualsevol té el mèrit d’oferir-nos un retratat coral d’una generació marcada per la utopia i el desencant. Els relats ens recorden que la literatura no és només entreteniment: és memòria, és reflexió, és consciència crítica. En un temps com l’actual, on sovint s’imposa la lleugeresa i la immediatesa, llibres com aquest ens conviden a aturar-nos i pensar.


Llegir López Crespí és també reconèixer la vigència de la seva trajectòria. Ell forma part d’una literatura catalana que ha sabut dialogar amb el món, però sense perdre les arrels. I és precisament aquesta tensió entre el local i l’universal el que fa de la seva obra una peça indispensable.


Per això, en presentar avui aquest llibre, us convid a llegir-lo no només com a obra literària, sinó com a mirall de la condició humana, escrita amb passió i lucidesa per un autor que ja és patrimoni de les nostres lletres.


Moltes gràcies.


Felip Munar i Munar (setembre, 2025)


Categories: literatura

MÉS CHICAGO

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 14/09/2025 - 16:30
Anys després he tornat per uns mesos a Chicago, a la universitat de Joan Coromines, a tocar de la seu de la gran exposició internacional de 1893.  Aviat alguna foto i alguna nota en aquesta pantalla.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Llegint Acròpolis, d'Adrià Targa

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dg, 14/09/2025 - 14:51
Categories: literatura

CONVERSES AGAFADES AL VO

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dg, 14/09/2025 - 14:18


A la nit, dos nois passen pel meu costat al carrer:-Ahir vaig estar parlant amb ella.-De paraula? - pregunta sorprès o admirat el segon.-Per instagram- aclareix el segon. Que les relacions passin fases de proximitat no és nou d'ara, penso.
Categories: literatura

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta i setanta

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Ds, 13/09/2025 - 11:08

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares. (Miquel Lópes Crespí)


La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta i setanta

Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions illegals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dv, 12/09/2025 - 21:53

Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -


Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. (Miquel López Crespí)


Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.

Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.

Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.

Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.

La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.

El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.

Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.

No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.

Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.

Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.

I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.

Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.

De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.

Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.

No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.

De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Sa Pobla i el teatre modern a Mallorca: Miquel López Crespí

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dv, 12/09/2025 - 10:22

La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)


Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)


El teatre de la transició



Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.



De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.

Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".

A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".

Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".

Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.

No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".

Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.

Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Llegint Temps immemorials, de Sebastian Barry

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dv, 12/09/2025 - 08:41
Categories: literatura

11 de setembre. Som sòlids o líquids

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dj, 11/09/2025 - 12:07

 

11 de setembre. Mentre aboco un poal d’aigua, com sempre m’ha passat a la vida, ja de petit, no em deixa de sorprendre la capacitat dels líquids de mantenir-se adherits al recipient que els conté. Si girem un got amb grans d’arròs, tots cauen de cop, disciplinats davant la implacable llei de la gravetat. De gran ja he entès, a mitges, que això té a veure amb la Física, o amb la Química, amb la disposició dels invisibles àtoms i les forces que els atrauen entre si, i de la diferent forma que es relacionen en funció del seu estat.

L’estat sòlid té una bona fama, ens dona sensació de solidesa –com és lògic semànticament- i potser mira la resta d’estats per damunt l’espatlla, amb certa arrogància potser infundada. Ens genera confiança, seguretat, volem aixecar la nostra casa i els nostres projectes vitals damunt d’una base sòlida. D’altra banda, esperem que els nostres negocis tinguin liquiditat, que les relacions flueixin. L’estat líquid ens ofereix infinites possibilitats, convida a la imaginació, sovint a partir de la  incertesa, de certa fragilitat.

Les gotes d’aigua que rellisquen per les parets del poal em desperten tendresa; la seva resistència a caure, l’anhel a mantenir-se adherides, certa rebel·lia que imagino contra la dictadura descoberta per Newton, que acaba imposant-se pel seu propi pes.

En un dia com avui, no sé si els catalans som sòlids o líquids, quan ni tan sols tenim un Estat propi. Rellisquem, caiem, resistim no sé fins quan de temps. Em desperten tendresa aquestes gotes que cauen, com “llàgrimes sota la pluja”, recordant el final de Blade Runner, estimo aquest poble nostre, desesperadament.

O som gasosos? Això seria fruit d’una altra reflexió.

Categories: literatura

La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dc, 10/09/2025 - 12:57

(2 vídeos) El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)


A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (I)


Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!



No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.


A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí


El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70 i l’antifranquisme (i II)



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

Fals proverbi de Macondo

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dc, 10/09/2025 - 07:36

 


Categories: literatura

Supertramp, potser el meu grup preferit

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dm, 09/09/2025 - 09:58

 Ahir ens arriba la notícia de la mort de Rick Davies, un dels líders de Supertramp.

El meu record em diu que vaig començar a escoltar el grup al 80. Devia fer primer o segon de BUP, i un company d’habitació de la residència Sant Jordi de Tarragona es va comprar la cinta del concert a París. Aquelles habitacions del Sant Jordi, que ens feia conviure amb gent de gustos diversos, foren un catàleg de finestres per a observar mons musicals –i de tota classe- diferents; alguns s’han quedat amb mi. Posava la cinta contínuament, i recordo que em començava a agrada Dreamer, que era la primera d’una cara.Els primers anys dels 80 foren de canvi per a mi, i el ventall dels meus gustos musicals es va obrir a estils diferents, mentre d’altres començaven a desar-se al calaix del record; un calaix que ara obro de tant en tant, amb certa nostàlgia i ànim de reconciliació.Grups com Dire Straits o The Police ja formaven part de la meva dieta musical, però durant molts i molts anys, si algú m’ha preguntat pel meu grup preferit, he contestat que Supertramp.Acudeixo a ells periòdicament, sense abusar-ne, només quan tinc necessitat de delectar el meu paladar, semblan a quan em ve de gust una mica de clàssica.Em vaig anar comprant tots els discos, i ara sobretot els escolto a la llista de reproducció que tinc a youtube. És pràcticament impossible escollir una cançó preferida, perquè entenc Supertramp com una gran obra, però tinc especial estima pel primer disc que vaig comprar, Crime of the century.
Categories: literatura

Menorca en el record (pàgines del meu dietari)

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dm, 09/09/2025 - 08:13

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)


Menorca en el record (pàgines del meu dietari)



15-III-03, Ateneu de Maó (Menorca). Presentació del poemari Cercle clos. D'esquerra a dreta: Maite Salord, Joan Francesc López Casasnovas, Laura Pons, Miquel López Crespí i Miquel Vanrell.

L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.

Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".



Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.

El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Narrativa insular del segle XX - UNA NIT QUALSEVOL (LLEONARD MUNTANER EDITOR) - Per Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) -

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dll, 08/09/2025 - 08:33

Narrativa insular del segle XX - UNA NIT QUALSEVOL (LLEONARD MUNTANER EDITOR) - Per Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) -


I potser ara és el moment de fer-vos un comentari sobre el llenguatge de l’obra. És molt engrescador adonar-te com l’autor aconsegueix, sense que resulti forçat en absolut, adequar-lo a cada temàtica. La reflexió política, el record intimista, la crítica esmolada o la ironia còmica exigeixen diferents registres. I, sense cap mena de dubte, López Crespí els domina tots, i passa d’un a l’altre amb una fluïdesa i naturalitat esbalaïdora. (Eduard Riudavets Florit)


“Tu saps ben cert que sempre he escrit el que he sentit, i no he fet concessions de cap tipus.”


No m’ha resultat gens complicat començar la ressenya d’aquesta setmana. A les primeres pàgines d’Una nit qualsevol, de Miquel López Crespí, he topat amb aquesta frase que, de qualque manera, defineix tant el contingut d’aquest recull de relats com l’extensíssima obra de l’autor al que consider, no em cansaré de dir-ho, una de les grans personalitats literàries en llengua catalana.

Així, una vegada més, López Crespí conjuga la mestria de l’escriptura amb la profunditat de l’anàlisi de la nostra societat. Sense concessions -amb les seves paraules- ens posa davant els ulls un retrat tant colpidor com fidedigne del nostre món. Amb ell fem un recorregut dolorós, però necessari per misèries traïcions i derrotes, però també per la indestructible voluntat de bastir un nou i més just ordre social. .

“Ara que tothom cobra per dir que ha mort l’esperança, caldria recordar que ell hi és present dins la buidor de cada dia, i res no el pot foragitar d’aquest vigilant record encès.” .

No és, ni de bon tros, la meva primera ressenya sobre una obra de López Crespí, però és ben cert que no deixa de sorprendre’m. A cada lectura hi trob una nova faceta, un enfocament inesperat, un gir que em sobta. .

Tots i cadascun dels relats, alguns epistolars, d’Una nit qualsevol mereixerien ser comentats i analitzats en detall, des dels que reflexionen sobre fets concrets als que ens ofereixen records. Si més no, permeteu-me que em deturi en alguns que, per un motiu o l’altre, més m’han impactat. .

Així, el titulat L’estació deserta, estructurat en forma de diàleg, és d’un lirisme poderosíssim amb tot un seguit d’imatges d’allò més suggestives. Immediatament després, hi podem llegir Malson en què la imaginació es desferma en un mena de deliri que m’ha fet pensar les pintures d’Hieronymus Bosch o en escenes tallades a capitells gòtics. Finalment, en trobem d’altres (Un informe secret, El gran Jordi, Tertúlia literària...) que destil•len ironia, gairebé sarcasme, tan justificada com ocurrent i incisiva. .

“Una novel•la del tipus ‘Pelar-se-la rere les bambolines és la fórmula adient per arribar al públic. Un lèxic treballat, però sense gaires complicacions. Dir les coses clares. Sexe i porno dur a rompre, una mica de sang (...) No res de barriades barcelonines, no res d’ideologies amb regust de cinema ranci d’art i assaig.” .

I potser ara és el moment de fer-vos un comentari sobre el llenguatge de l’obra. És molt engrescador adonar-te com l’autor aconsegueix, sense que resulti forçat en absolut, adequar-lo a cada temàtica. La reflexió política, el record intimista, la crítica esmolada o la ironia còmica exigeixen diferents registres. I, sense cap mena de dubte, López Crespí els domina tots, i passa d’un a l’altre amb una fluïdesa i naturalitat esbalaïdora. .

He d’anar acabant la ressenya i vull fer-ho en el mateix punt on l’he començat. Al llarg de tot el llibre hi trobem una idea subjacent. El compromís polític i social no és quelcom que es pugui modelar en funció de conjuntures concretes o d’interessos espuris amagats rere retòrica rimbombant. La honestedat no pot estar a la venda, per molt que mantenir-la passi factura. .

Així, en llegir Una nit qualsevol, com esper que fareu, us adonareu del preu a pagar i alhora gaudireu d’uns històries fascinants. .

Categories: literatura

50 anys de literatura i compromís polític La revista l´Altra Mirada (Fundacions Darder-Mascaró) entrevista l´escriptor MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López - Dll, 08/09/2025 - 07:57

50 anys de literatura i compromís polític La revista l´Altra Mirada (Fundacions Darder-Mascaró) entrevista l´escriptor MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Biel Pérez i Pep Valero


M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra. (Miquel López Crespí)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: Literatura i compromís polític


A l’hora convinguda en Miquel ens obri les portes de ca seva i, fidel al seu tarannà, ens obsequia amb dos llibres. Per a en Pep, que coneix bé la seva producció literària, el darrer que acaba de publicar: “Parets de foc”; per a en Biel una història d’amor: “Els crepuscles més pàl•lids”.


Després de les presentacions (en Miquel i en Biel no es coneixien) i les fotos corresponents, ens acomodam perquè es gravi bé l’entrevista.


Enviau-me les fotos per Facebook perquè no em maneig gaire bé amb les noves tecnologies; fins als anys noranta escrivia amb una màquina de cent anys, que encara és per allà…


Vida i miracles


Potser vos n’hauria d’haver preparat un resum, però el podeu trobar a Internet. Jo som un al•lot de Sa Pobla, vaig néixer el 46… Som casat i tenc dues filles, de 37 i 25 anys.


El primer llinatge no és gaire pobler…


No; el López va venir de presoner republicà l’any 40 i va estar en els camps de concentració feixistes d’aquella zona (que n’hi havia) i a la presó de Sa Pobla. I es va casar, va tenir sort, amb una al•lota poblera de casa conservadora catòlica.


Degué ser un escàndol…


Un gran escàndol; el capellà no els volia casar. El capellà era família llunyana de ca nostra, de la part poblera; i això de casar-se amb un presoner republicà… Va ser molt sonat. Així com de pare venim de rojos, de part de Sa Pobla venim de cacics. El tio de mumare era el cap d’Unió Patriòtica, partit fundat a l’època del dictador Primo de Rivera, i també era el Batle. I sempre ha tingut com a bons records a Sa Pobla, perquè va ser l’impulsor de la construcció de l’Escola Graduada (aquell edifici gran que encara hi és) i de la conducció de l’aigua potable al poble. I això s’ha mantingut. Es va exiliar amb la República.


Estudis


Jo només vaig fer fins a quart, a l’Institut que hi havia a Sa Pobla, a la Plaça del Mercat; que abans havia estat lloc d’internament de republicans. Era un magatzem de garroves que després va ser reconvertit en institut. Quan ens mudàrem a viure a Palma, vaig anar al col•legi La Salle. De cara als estudis no hi havia problemes econòmics; una germana meva és metgessa i l’altra professora, però jo, ja a quart em vaig liar amb Ràdio Espanya Independent… Ja teníem un grup aquí, amb companys del Lluís Vives, que es deia “Nova Mallorca” i enviàvem cròniques. Encara me’n record de les adreces: a París era la seu de “L’Humanité”, Boulevard des Poissonniers, 9; i Roma era a la seu de “L’Unità”, Via delle Botteghe Oscure (es sorprèn de què nosaltres li endevinem aquesta adreça italiana). Hi havia una comunicació molt ràpida; això era anònim.


Quants d’anys tenies?


Catorze…


Catorze anys i ja enviaves cròniques…! Com neix això, com s’enganxa?


Això s’enganxa amb les històries familiars de la guerra. Jo, de menut, dins ca nostra, només he sentit històries de la República. Ràdio Pirenaica… jo era molt (pecero). D’adolescent era la meva malaltia infantil, que diríem… Aquests (es refereix a en Pep, rient) ens deien que “el izquierdismo era la enfermedad infantil del comunismo” (rialla fresca).


Pep: “això deia en Lenin…”


Sí, però nosaltres ho dèiem a l’inrevés: “el derechismo enfermedad infantil del carrillismo” (rialles).


Quines figures, quins models d’identificació han marcat el teu tarannà?


Identificació per part de la dreta poblera, no. Jo respect la família; i respect les coses positives que pogué fer el batle d’Unió Patriòtica, però la meva influència republicana des de jovenet és clara. Endemés, en el taller de pintura de mon pare s’hi reunien els expresoners; els horabaixes, quan acabaven la feina. Molts d’ells es varen casar amb pobleres i varen tenir una certa influència dins el poble. Què voleu que vos digui? Jo, amb la família, a aquesta edat ja coneixia tota la història de la República. Després ho vaig anar confirmant de forma autodidacta. Investigava les coses que jo sabia; ja comprava d’amagat en Thomas, Ruedo Ibérico, materials de París… tot el bròquil aquell.


Quan pensares que podies dedicar-te exclusivament a l’escriptura?


Bé, jo he fet una senda de vida com molts d’autodidactes. He passat per diversos oficis. Ajudant a mon pare en el taller de pintura; no vol dir que fos una feina esclava, m’encarregava d’anar a cobrar factures, d’anar a cercar materials, de tornar els cotxes que ens havien duit… No era allò d’estar esclau, esclau, esclau… no sé si ho hagués aguantat! Jo, amb el sis-cents, feia feines complementàries (ara necessitam cinc quilos de blau, ara necessitam aiguarràs…). Però la vaig deixar quan vaig anar a la mili: dos anys a Cartagena, a Infanteria de Marina. Quan vaig tornar em vaig casar i, en aquell temps, es va produir el meu acostament a la literatura. Primer vaig estar una temporada fent de delineant a la Cooperativa d’Arquitectes Progressistes que hi havia per devora l’Estudi General: un germà de na Lila Thomàs, en Pere, Na Joana Roca, que era maoista en aquell temps, En Manolo Cabellos, En Carlos García Delgado, a vegades venia en Miquel Tugores, un arquitecte portugués que nomia Joan Vila, anarquista… A mi em tenien de delineant, un parell d’anys, però no pagaven molt; encara me’n recordo del preu. Quan ells presentaven un plànol eren 500.000 pts.; era el preu estipulat, legal, del Col•legi d’Arquitectes. Als delineants ens pagaven 60 pts. l’hora. De totes les maneres, la teoria d’aquesta Cooperativa d’Arquitectes Progressista era que tots havien de ser iguals, que tots havíem de ser treballadors, que no hi havia diferència entre arquitectes i delineants… I, fins i tot a l’època gloriosa del maoisme de na Joana, les empleades de neteja també havien de ser iguals que els delineants i els arquitectes! Això es va dur durant un temps a la pràctica; però la pràctica va ser més fotuda que la no pràctica. Perquè, com que tots aquests arquitectes no sabien fer les feines de la casa, a l’hora que tocava fer net el pis, ells no en sabien, tiraven l’aigua i duia més feina replegar l’aigua escampada pertot… Ja em veus a mi llevant plànols i salvant llibres… un merder impressionant! Però això era el poder de na Joana. Era una persona molt important; va ser el cervell de tots els fets del Puig de Sant Pere. Nosaltres la vàrem ajudar a fer enquestes; era un moviment veïnal. Ella havia estat a la Xina durant la Revolució Cultural i va venir vestida de guàrdia roja; no vos penseu que no fos impressionant l’assumpte. Tota la tropa de la Cooperativa la vàrem ajudar a fer l’exposició de la Xina en el Col•legi d’Arquitectes, que va estar molt ben muntada, a part del que hi hagués d’ideologia. Com a fet cultural.


Tu aleshores ja escrivies?


Sí. Vaig començar perquè, una vegada acabat el periple aquest de delineant, anys 72, 73… També vaig fer els meus “pinitos” a “L’ull de vidre”, que va ser una llibreria rupturista dels anys setanta, en el carrer de Sant Sebastià, que la vàrem dur amb en Frederic Suau. Però, amb en Frederic o jo o d’altres que ajudaven, no teníem… per dur un negoci n’has de saber! I nosaltres érem uns activistes culturals, ens agradava anar a fer conferències, dur gent (Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany…), però el tinglado que suposa dur un negoci, no en sabíem. Però això ens ho va ensenyar la pràctica; que no en sabíem.


I va anar malament…


Sí, va anar malament. I, a partir de què anàs malament “L’ull de vidre”, i aquí va ser quan en vaig tirar cap a la literatura, vaig connectar amb en Domingo Perelló de “Logos”; i hi vagi estar un parell d’anys abans de dedicar-me totalment al periodisme i la literatura. Jo sempre he dit que aquest “Logos” dels 72, 73, 74, venia a ser com una espècie de petita universitat. Per la gent que hi venia. No hi havia ningú d’esquerres de Palma que no hi vingués a comprar llibres; i alguns a “mangar-los”; això va ser un problema.


En aquell temps es teoritzava que no passava res…


Això estava súper teoritzat! I, clar, tu estaves fent feina allà, coneixes el brou (perquè n’havia après a “L’ull de vidre”), i veies exactament el tipus de material que duien per a ficar-hi un o dos o tres llibres. Quan el veies entrar ja deies: en ve a cercar un! Si anava vestit amb un abric, ja sabies que se’l ficaria darrere; si el cinturó, aquí; si amb aquelles seria notes de butxaques, deies: aquest només s’endurà d’aquests petitets de seixanta pessetes… Un dia em vaig haver d’enfrontar amb un progre que va venir. Un d’aquells marxistes leninistes progres d’aquell temps; s’animal ja em ve amb una bossa de viatge i la posa darrere una estanteria per anar carregant la bossa… Li vaig haver de dir, sense que en Domingo se’n temés: “Mem, Joan., això no pot ser; perquè aquí ens desmuntes el negoci en dos dies. Hi ha novetats que han arribat i són per als clients!”. Aquell dia no se’n va dur cap, però un dia que jo lliurava vés a saber què se’n va dur.


Quan te’n tems de què tu pots viure de la literatura?


Aquí, a “Logos”, va ser l’interessant. Hi compareixia tothom: personatges tipus Llompart, Damià Huguet, el castellanista Tòfol Serra… Aquest era molt castellanista i anticatalà. Venien a fer les tertúlies en Díaz de Castro, en Perfecto Cuadrado, n’Isidre Forteza… En el pis de damunt, de na Clara, hi teníem amagat en Cámara; aquests del PCE el tenien amagat. Era l’obrer del Partit, i de tant en tant hi havia expedicions de dos o tres que li anaven a fer “Rendez-vous” i mostraven “un dirigente obrero”. Era el “santón” d’aquesta petita burgesia progre ciutadana… això de veure un “obrero”, que no l’havien vis mai (ha, ha, ha ha…!). Jo m’esbutzava de riure!


Un obrer que teoritzava i que xerrava molt.


b>Un obrer “leído”! I agosarat; jo sempre he dit que sense en Manolo aquí les bollidures…


Aquest duia la bandera més alta que tu…


Sí, perquè era més fort, i pegava colzades, i cridava… I qualsevol s’enfrontava amb aquesta fiera!


La Llibreria“Logos” és una peça clau? ( La llibreria Logos estava en el carrer de galeries entre la plaça dels Patins i el carrer dels Oms)


Sí. Primer per la universitat que va significar. Allà ens arribaven les novetats de tots els llibres. Per a les clandestines teníem el cotxe d’en Domingo aparcat a la pista dels patins, perquè ens venia a vigilar la brigada política. Hi teníem els llibres eròtics i els polítics dins dues capses separades. I jo era l’encarregat de, quan venien els clients de confiança (en Domingo no es movia de la llibreria), agafar la clau del maleter… Record una vegada que vaig acompanyar n’Isidre… uhhhh, déu meu, era dels que més compraven! N’hi havia que s’enduien les dues coses: compraven en Marx, però també s’enduien en Sade i novel•les eròtiques angleses i nord-americanes. I tot aquest material, que en aquell temps venia de França o de l’estranger, costava. En Domingo, durant una època, ho va passar molt malament, però va fer el negoci amb els llibres de text: anglès i francès pels instituts. Molts d’aquests llibres prohibits aquí, arribaven amagat dins els paquetots de manuals d’anglès o francès. Sabies que, dins cada paquet, hi trobaries tres o quatre llibres.


Això et va marcar…


Es clar…! Jo, de ben jovenet, jovenet, jovenet, escoltava molt. Llegia “El único camino” de na Dolores Ibárruri, les memòries de n’Hidalgo Álvarez de Cisneros, que havia estat cap de l’aviació republicana… I, a partir d’aquí ja vaig anar cercant tot el que vaig trobar sobre la guerra. Autors? Tot d’una vaig conèixer molt tot el material que arribava de França. La part dissident del comunisme. Malgrat que jo enviàs articles a l’emissora del Partit, jo anava tenint una formació més anarco comunista; pensau que el meu pare havia estat amb els anarquistes durant la guerra; i el meu tio, que vivíem junts, amb els comunistes. Aleshores jo combinava molt el material anarco (Durruti, POUM, Andreu Nin), aquestes dues històries paral•leles i enfrontades han estat l’a,e i,o u, de la meva joventut. Després tot aquest historial s’ha concretat amb tot els materials que tenc per aquí (el seu pis) i els quatre o cinc mil llibres que vaig enviar a la biblioteca de Sa Pobla; perquè ja he fet hereus els poblers.


Et sents valorat a Sa Pobla?


Sí!! A Sa Pobla sí!! M’hi sent molt. No sé per què, però ens han fet molt de cas els Ajuntaments. Els de dretes més que els d’esquerra. Darrerament ha canviat això, des que hi ha la nova gent de MÉS tenim una relació molt forta. Hi ha hagut uns anys de predomini cultural pesemero a Sa Pobla en què no hi havia manera; no hi havia manera de presentar un llibre, no hi havia manera de què es fes res que ajudàs a la promoció. I la dreta, representada per en Jaume Font, va crear la Trobada Anual d’Escriptors Mallorquins (encara ara ho fem, des dels anys noranta). Mesclam, perquè en vénen dels Països Catalans, malgrat que al començament fos la trobada dels autors poblers. I això ens va animar. Però no es tractava sols d’un dia, del Dia del Llibre; en Jaume, i l’Equip Cultural on hi era n’Alexandre Ballester, va crear una infraestructura. A la Casa de Cultura de Sa Pobla ja hi varen posar una al•lota; i una sala pels escriptors poblers. Aquesta al•lota estava encarregada de cercar totes les novetats de l’any de tots els escriptors de Sa Pobla. I no sols això, tots els articles dels diaris que ens parlaven. Feren uns arxius amb tot el que hem escrit, tots els llibres. I cada mes passava un informe als Instituts per si volien que anéssim a fer una xerrada… Mai ens ho havia fet ningú!


Quants de premis tens?


Perquè has de dir cinquanta, seixanta? Per què? Quin sentit té? No pots subsistir sols amb els drets d’autor; has de tenir un mínim d’entrades fixes, que és el que ha representat escriure en els diaris. Articles d’opinió o de literatura… i això, combinat amb què he guanyat molts de premis, per sort, vaig arribar a guanyar, sense enriquir-me mai! El que podria cobrar un funcionariet. Mem si ens entenem, un jornal per anar tirant! Jo tampoc he tingut mai aspiracions a fer xalets i piscines ni coses de tot això. Per mi amb quatre llibres ja em basta. Llibres i cine són les meves despeses, això és bo de cobrir.


On érem?


Érem a la Llibreria Logos, on venien, per exemple, entre moltes altres persones, tota la redacció de Cultura del Diario de Mallorca. En Xim Rada i tots els col•laboradors, en Cocó Meneses, en Llompart… una tropa mala de recordar; una llista immensa. Aleshores en Xim Rada em diu: “Per què no escrius cada setmana en el Suplement de Cultura?” El miracle més gran del món! Perquè, què et costava fer una ressenya setmanal tenint tu les novetats que t’arribaven a la llibreria? I, endemés, les havíem comentat amb en Llompart, en Tòfol Serra o en Díaz de Castro. Eren dues hores per escriure-la. Aquí ja me’n vaig adonar, cobràvem poc en aquell temps, però cobrava per un article l’equivalent al cap de sis hores de feina de delineant (a 60). Si jo acabava un article de 300 pts.,en 2 hores, calculau! Això de la premsa em va millor! Aquí ja m’hi vaig dedicar; vaig entrar en contacte amb aquest món cultural de la Mallorca d’aquells anys.


La literatura és una arma de transformació?


Jo sempre ho he pensat, malgrat que no ho diuen o diuen que no és vera! Sempre he pensat que ajuda. Ara mateix, la nostra formació sense haver sentit en Raimon, llegit en Pablo Neruda, conèixer tot el món cultural que donava Ràdio Espanya Independent en la seva època, com haguéssim canviat la mentalitat? Has llegit en Blas de Otero, en Celaya, en Salvador Espriu, tota la tropa; això ha conformat una manera de ser. N’hi ha que diuen: «No! La literatura no serveix de res!» No ho crec, si llegeixes els escrits de la presó d’en Gramsci, veus com va una passa endavant al que era el marxisme vulgar. El marxisme vulgar, escampat després de la Revolució d’Octubre, xerrava d’un enfrontament directe de la societat civil amb l’estat capitalista. La presa del palau d’hivern… En Gramsci va teoritzar molt bé que s’havien de tenir en compte les circumstàncies socioculturals d’una societat. L’hegemonia política de determinades classes; va analitzar el paper de l’Església Catòlica, els condicionaments dels pagesos i treballadors… Tot això, és clar, ens condiciona! La cultura no és aliena a la lluita política. Maldament s’ho pensin els que diuen: “No, jo no faig literatura política!” És que em fas molta! En una situació en què hi ha oprimits i opressors, nacions oprimides i nacions opressores, si no prens partit per la justícia, estàs fent política també! Això no ho volen entendre!


En quins gèneres literaris et trobes més còmode?


Això dels gèneres literaris és un debat que tenim des de fa molt antic dins el món cultural. Jo he fet teatre, poesia i novel•la, essencialment (si voleu una informació més exhaustiva, podeu trobar-la a Internet). Cap als anys setanta, quan aquí encara no havia sortit l’onada d’escriptors que els dèiem “de la generació del setanta”, encara just començaven en Toni Serra, en Llorenç Capellà, en Toni Vidal Ferrando, jo encara només tenia un llibre de narracions… del que ja estàvem cansats era de la literatura de capellans. Hi ha una ruptura generacional dins el món cultural mallorquí, molt important i que a vegades no es té en compte: de passar d’una literatura d’abans de la guerra, de terratinents i capellans (en referesc a na Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Riber), tots de dretes militant, passam a una literatura de fills de pagesos i de perdedors de la guerra. És un canvi estructural important dins el món cultural. Tota aquesta generació, malgrat que un hagi estat de dretes o d’esquerres o de tal o de qual. Jo em fix en l’extracció social de cada autor: hi ha una ruptura generacional. Per primera vegada escriuen els fills dels treballadors. I, sobretot, fills de perdedors; com en Llorenç Capellà, per posar un exemple: son pare era un oficial, a Madrid, i va estar tancat. I quanta gent ha estat represaliada! La família d’en Toni Vidal Ferrando… molta gent. Aleshores, què plantejàvem als vint i escaig anys? Estàvem molt influenciats pel “boom” llatinoamericà. Va arribar a Mallorca entre els setanta i els vuitanta. Ens va dur en García Márquez, ens va dur n’Alejo Carpentier… tota la literatura moderna que feien en aquell temps que no tenia res a veure amb l’Escola Mallorquina. Això es combinava amb tota la literatura experimental francesa, de la Nouvelle Vague literària i cinematogràfica, i ens feia uns joves una mica separats d’aquella societat rural, estantissa, nacional-catòlica. Ara publicaré, ha sortit el primer tom, de narracions dels anys setanta i vuitanta, que nosaltres li dèiem “Narrativa Experimental”, on s’hi mescla tot; aquí no hi ha gèneres que hi valguin. Una narració pot ser un tractat poètic, una altra pot ser una carta d’amor, una altra pot ser un “collage” amb notícies literàries i polítiques, una altra pot ser una conya marinera de la Transició… Volíem rompre.


I del teu pas pels partits polítics?


Pocs, en el PCE no hi vaig estar mai. Es pot dir que, en aquell temps, no existien ni tan sols les Joventuts Comunistes de les Illes, però jo anava a Mallorca, sense esser el Partit Comunista, i es podria dir que és el primer rebrot de les Joventuts Comunistes de les Illes, abans d’existir! Jo només he passat per l’Organització d’Esquerra Comunista, els anys setanta, i, posteriorment pel PSM, quan tot un grup vàrem deixar la OEC i ens vàrem integrar al Partit Socialista de Mallorca en un congrés que vàrem fer a Inca el desembre de l’any 78. Hi vaig estar un parell d’anys, fins que ho vaig deixar i em vaig dedicar més a la literatura. Perquè, amb tot aquest brou polític, vaig estar molts d’anys sense escriure! Tots aquests anys era fer articles per a les nostres revistes (en Pep ho coneix); nosaltres teníem set o vuit revistes d’àmbit estatal, i escrivíem gratis a totes! I no vos vull dir el que significava…si ho haguessin pagat ens podríem haver fet milionaris! (rialles). Quan ho pens; havíem de quadrar la retxa (te’n recordes, Pep?), amb el tipex… t’hi posaves a les vuit i a la una no havies acabat! I això per fer només un parell de pàgines. Tot això et llevava temps de creació.


Tu et consideres més un literat que un polític?


Síiiii! De sempre. Pensau que vaig estar un any (els anys 60 tota la família venim a viure a Palma) a La Salle (no sé si feia tercer o quart) i vaig escriure redaccions a la revista de La Salle, “Vínculo”. Ja tenien un parell de pàgines pels alumnes lletraferits.


I ja mostraves el teu color?


Nooo! Paisatge, Sa Pobla… Els agradava molt als capellans tot això.


Vares acabar els estudis a La Salle?


No, al Lluís Vives, amb n’Estarellas, que era un progre d’aquella època. I amb son pare de n’Eusebi Riera, que era el Director i també nomia Eusebi. Les primeres classes les vàrem tenir devora La Salle.


Com és un dia normal d’en Miquel?


Ara estic jubilat, fa devers deu anys, i es pot dir que no duc el ritme dels quaranta anys anteriors, ni molt manco. Però es pot dir que tot el dia estàs en marxa. (Agafa el llibre d’en Pep) Malgrat això són narracions de fa quaranta anys, no es fa tot sol. Hi poses tantes hores com un oficinista. Això de la inspiració és un mite romàntic de quatre desenfeinats; l’única inspiració és la feina. Posar-t’hi de bon matí i fins a migdia; i en acabar de dinar, tornar-t’hi posar. I el vespre, quan te’n vas a dormir, prepara coses que has de llegir per l’endemà començar altra vegada. I, a vegades, quan està mig dormit, et vénen idees. I, després de la feina de creació, hi ha la feina material de correcció (que és molt pesada), fer fotocòpies si ho has d’enviar a un concurs, anar a Correus, empaquetar, relació amb les editorials… Estaves les vint-i-quatre hores en marxa! El que ens ha salvat ha estat l’aparició dels ordinadors i d’Internet. Abans d’això, pensau les vegades que ho havíem de repassar perquè quedàs net; no podies enviar la novel•la amb tìpex, amb correccions. L’original havia d’estar incòlume. Si et demanen cinc còpies, les havies de fer amb paper carbó i només podies fer-ne de tres en tres perquè si no, no quedaven bé… Amb calor i sense aire condicionat feies les primeres còpies; i, quan ja estaves avorrit d’aquella novel•la, havies de fer dues còpies més!


Llums i ombres del moment present?


M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra.


Alguna llum?


A Mallorca sempre he confiat i he donat el meu vot crític a les forces progressistes i als governs progressistes; sempre he votat al PSM i després a MÉS, vaig esser a la seva assemblea fundacional, en el teatre de CCOO. És l’esperança; però em rebenta molt que gent que fa més de quaranta anys que lluita activament per salvar recursos i territori i la cultura nostrada, es trobi desemparada davant aquesta allau de dretanisme i neofeixisme que ho invadeix tot. Tot això em preocupa molt.


Ara es parla de la crisi del Règim del 78: La qüestió nacional; el model d’estat. Com ho veus des de l’òptica de les nostres Illes?


Des de fa un parell d’anys està molt de moda la lluita contra el Règim del 78. Sols fa un parell d’anys, perquè, abans, tota l’esquerra oficial eren els màxims defensors d’aquest Règim del 78 i de la Constitució pactada entre l’esquerra i els franquistes. Jo vaig tenir molta esperança, reconec la meva utopia i la meva innocència política, malgrat que ja sigui tan vellet, en el Procés independentista del Principat. Però, també m’ha decebut molt perquè aquests polítics no sabien en quina aventura s’embarcaven. Sentint-los, jo estava convençut de què tot estava organitzat: hi havia un procés; hi havia unes ponències; per canviar l’economia; per canviar la justícia; per fer complir als funcionaris les ordres de la nova Generalitat Independent. I ens ho predicaven, tots els polítics que avui estan exiliats o a la presó, cosa que em sap molt de greu, evidentment. Jo m’ho vaig arribar a creure! Que ho tenien estudiat; que, com a gent assenyada, amb carrera i professionals de la política, sabien mínimament el que és un estat capitalista; el que és un estat. Bastava que haguessin llegit “L’estat i la revolució” d’en Lenin per a saber que no és tan senzill això d’independitzar-se. Quan hi ha unes lleis, una Constitució, un Exèrcit, una Guàrdia Civil, un Sistema Judicial… Jo em pensava que tot això ho tenien estudiat… I no sabien què era un Estat, no sabien què era un Estat! I un queda al•lucinat. On ens heu embarcat amb aquesta història sense conèixer els poders d’un Estat? Això és l’abc, abans d’embarcar-te en aquesta història has de saber cap a on vas. Jo he xerrat amb independentistes del Principat, abans del 1 d’octubre, que en deien: “Això està fet; no hi ha cap problema; guanyam!” Però aquí hi ha les forces d’ocupació; hi ha la Guàrdia Civil, en el port teniu quatre mil piolins… Resposta de polítics: “Però nosaltres tenim 17.000 Mossos d’Esquadra! Contra 4.000, nosaltres podem ocupar el territori en 24 hores amb 17.000 Mossos d’Esquadra!” Vosaltres vos imaginau, en ple segle XXI, tirs entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil a la Plaça de Catalunya, com en el 36? Jo no m’ho imagin! I el funcionariat, què fareu amb el funcionariat? “Els que no compleixin, al carrer! Nosaltres som el Govern Independent i farem una llei; i el que no compleixi, fora!” No és tan senzill això… No els vaig poder convèncer! S’ha demostrat que no era tan senzill. De totes les maneres, a nivell positiu, cal dir que aquest moviment popular, democràtic, serà mal de vèncer per l’Estat; s’haurà d’arribar a un determinat tipus de solucions. Poden haver fallat els dirigents independentistes; no han sabut a on duien la nació, però que hi ha un sentiment popular democràtic, no es pot obviar, durarà sempre. En poden tancar mil o dos mil a la presó, però, com tanques dos o tres milions de votants? Dins Catalunya el nacionalisme i la cultura no és com a Mallorca, té un fort arrelament social. Està ple de centenars d’institucions, no sols Omnium o Assemblea Nacional Catalana; és una xarxa cultural que arriba a tots els pobles. Això, governi qui governi, PP o PSOE, és igual; això existeix! A més, quan sembla que està més mort aquest grans partits l’alimenten; són una fàbrica d’independentistes aquests polítics! Jo ho veig amb optimisme a llarg termini.


I Podem, creus que pot jugar un paper?


Va néixer amb tota aquella esperança del 15M. Va despertar moltes expectatives; els carrers i les places estaven plens. Semblava el Maig del 68, però jo veig que es van desgastant molt. No sé per què, però van perdent una influència política molt grossa; mirau les darreres eleccions: zero a Galícia (de devers 13 abans); la meitat a Euskadi… No hi ha hagut cap elecció, ni estatal ni autonòmica, en què la corba no hagi descendit progressivament. En cap moment aixequen el cap. Està per veure si aquests anys de col•laboració en el Govern els serveix per remuntar o per enterrar-los definitivament. Si no remunten ara, això és mort; haurà estat una esperança fallida.


Amb en Miquel no acabaríem mai de conversar, tant evocant records del passat com d’anàlisi del present, però n’hem de deixar per a una altra vegada. Gràcies, Miquel, i que els deus et conservin la memòria i el bon humor.


Categories: literatura

Entrevista a la Veu del País Valencià, amb Santi Borrell

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Dll, 08/09/2025 - 07:53






Entrevista completa amb Santi Borrell a La Veu del País Valencià. Parlem dels llibres A voltes, un planeta, L'espectacle de la vida, Sota la pell hi ha carn encara, A mig camí de la incertesa, Hi entra de puntetes la llum. Contes, dietaris, poesia.. nanocontes. Parlem del fet literari, de país, de paternitat, d'activisme cultural...

Entrevista amb molt de treball al darrere i, sobretot, estima. M'ho prenc com una carícia de la vida.Les fotos me les va fer mon fill
Categories: literatura

Què ens vol dir l'univers?

tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau - Ds, 06/09/2025 - 20:20

 

Què ens vol dir l'univers, si per ordre alfabètic el zero és l'últim número?

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura