literatura

Ruda Fem. Fest: març de lletres feministes a la Carbonera

Vilaweb Lletres - Dj, 27/02/2020 - 17:00

La llibreria cooperativa la Carbonera, al Poble-sec de Barcelona, fa tres anys que organitza, durant el mes de març, un cicle literari sobre les lletres feministes: presentacions de llibres, taules rodones, recitals, vermuts poètics, etc. Enguany, aquest cicle es consolida i pren el nom de Ruda Fem. Fest, que programa activitats del primer de març al 31.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

El nom del festival poua en l’imaginari de bruixes i plantes medicinals, de curanderes, sororitat i cicles lunars perquè, segons que expliquen les organitzadores: ‘És el que ens ha portat fins aquí i volem fer un homenatge al nostre llegat.’ El cicle comptarà amb autores i editores que parlaran de qüestions com ara la literatura, les violències, el plaer i el consentiment, la maternitat i el dret al propi cos, entre més. El Ruda Fem. Fest començarà aquest diumenge amb un vermut literari amb Carlota Gurt i Alba F. Pous, que parlaran dels seus llibres Cavalcarem tota la nit i Les vides blaves, respectivament.

Ruda.

f 1 BOT/FARM Herba o mata de la família de les rutàcies, que exhala una fortor particular emprada en medicina popular, com a abortiva, i antigament amb finalitats màgiques.

adj 1 Femení de rude. Inculte, mancat de delicadesa, de refinament, de cortesia, de poliment. pic.twitter.com/DDWzhBDYXb

— La Carbonera Llibreria (@_LaCarbonera) February 22, 2020

La setmana del 8 de març començarà el dimecres 4 amb una trobada amb el programa ‘Les dones i els dies‘, de Catalunya Ràdio. La periodista Montse Virgili presentarà una xerrada amb Blanca Llum Vidal, Eugènia Broggi, Laura Fernández, Jenn Díaz i Mercè Ibarz. A més, també hi haurà un concert de Núria Graham. Divendres, dia 6, Júlia Bacardit, Mireia Calafell, Laia Malo, Maria Sevilla i Anna Gual faran un recital poètic i dissabte, dia 7, al migdia, es farà un vermut feminista amb Cristina Fallarás i Sonia Vivas, que parlaran de violència masclista i dels llibres Vivas nos queremos i Ahora contamos nosotras.

Completaran la programació del mes de març les xerrades, presentacions i actuacions de Patrícia Escalona, Paula Bonet, Desirée Bela, Roba Estesa, Sonia Alins, Bel Olid, Zinteta, Patrícia Luján, Dones en vers, Mireia Boya, Maria Climent, Mireia Sallarès, Júlia Bertran, Gemma Ruiz i moltes més.

The post Ruda Fem. Fest: març de lletres feministes a la Carbonera appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Categories: literatura

Enric Casasses, el poeta pirata que es nodreix de la tradició

Vilaweb Lletres - Dj, 27/02/2020 - 15:25

Que el premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’anunciés a l’obrador de l’Horiginal, l’espai barceloní que durant les dues primeres dècades del segle XXI ha programat poesia en viu i ha estat una font de projectes poètics, literaris i editorials, ens hauria d’haver donat una pista sobre el guanyador. Però no hi vam pensar. L’Horiginal i Enric Casasses (Barcelona, 1951) lliguen, perquè Casasses ha estat un dels poetes veterans que ha participat i recolzat la programació poètica i els joves poetes que han anat sorgint i consolidant-se. Potser per això, accepta que li diguin que és un cas únic en la poesia actual, però alhora reivindica que forma part d’una plèiade, perquè ‘la poesia catalana som uns quants’. I si per una cosa ha de servir aquest premi és ‘per obrir la meva poesia. Jo sóc la punta visible de tota una onda, que acostuma a ser la que no surt als premis.’ I ha reblat: ‘Veig que hi ha alguns poetes joves que se m’assemblen perquè m’han llegit i, alhora, jo també aprenc dels joves poetes d’ara.’

I potser resulta que el premi és un símptoma. Perquè Òmnium Cultural premia i reconeix un poeta i assagista amb una trajectòria gens convencional: una veu crítica sempre, independent, radical, irònica, i que tot i caminar pels límits, fins i tot per la marginalitat, sempre ha fet una obra que ha estat difícil de qüestionar. Perquè Casasses no ha deixat mai de nodrir-se de la tradició. Aquesta és la seva fortalesa. I remarca: ‘Per a mi la tradició és Ausiàs March i també el meu pare, que val a dir, va tenir molta relació amb Òmnium a l’època de Joan Coromines, i va ser jurat d’aquest premi als anys vuitanta.’

Tot i ser un poeta radical, des de la dècada dels noranta, Enric Casasses ha rebut reconeixements, sobretot a obra publicada. El 1993 va ser distingit amb el Premi de la Critica per No hi érem (Empúries, 1993), el Carles Riba el 1996 per Calç (Proa, 1996) i el Premi Joan Alcover de 1998 per Plaça Raspall (Edicions 62, 1998). El 2019 va rebre el Premi de la Crítica Catalana de poesia. I el 2012 va ser reconegut amb el Premi Nacional de Cultura de Literatura, el més institucional, atorgat des de la Generalitat de Catalunya. I a l’altre extrem, fa escassament un mes, ha rebut el premi Lletra d’Or per El nus la flor, el premi més singular de les lletres catalanes.

El nus la flor és el seu últim llibre publicat, tot i que Casasses ha explicat que ja té un altre volum escrit de la mateixa envergadura, amb el títol La policia irà de bòlit, que ‘aplegarà tota la poesia escrita a partir de l’ú a zero (1-O)’. I també ha dit que ja té dos ‘assagets’ acabats, un sobre el compositor Paganini i un altre sobre Gaudí.

Perquè l’obra d’aquest creador depassa la poesia, és una obra diversa, que també inclou assajos, estudis literaris, una part dels quals s’han dedicat a recuperar autors sepultats per la història, com l’obra de l’escriptor Eudald Girbal Jaume. O la poesia de la Víctor Català, Llibre blanc-Policromi-Tríptic, i la vessant més esotèrica de mossèn Cinto Verdaguer a Dimonis. Així també ha conreat el teatre: Do’m i Monòleg del perdó; i el dietari Diari d’Escània i Univers endins. I ha escrit pròlegs i editat llibres que van des de la poesia de Joan Vinyoli fins al pròleg de la Ilíada traduïda per Pau Sabaté.

Casasses ha dit: ‘A la vida encara no sé si vull ser un bon noi o un pirata de la vida.’ I el fet és que al llarg dels anys ha estat tant l’un com l’altre. Però sí que té clar l’actitud que ha de tenir com a creador. Ho explicava en un fil a Twitter fa pocs dies:

The post Enric Casasses, el poeta pirata que es nodreix de la tradició appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

A mig camí de la incertesa (fragment)



El cel fosqueja però manté, tossut, algun rastre de blau. Tal com han anunciat al Temps, Venus i Júpiter brillen solitaris a ponent; sembla que quasi es besen, però és un efecte òptic, perquè en realitat es troben a milions de quilòmetres de distància..Fragment del llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Categories: literatura

Raül Garrigasait: ‘Els clàssics són al centre de tots els conflictes polítics’

Vilaweb Lletres - Dc, 26/02/2020 - 21:50

Per què el polític i advocat Francesc Cambó va emprendre a la dècada dels anys vint la creació de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins? Per què va esmerçar una part de la seva fortuna, feta poc abans, arran de la inestabilitat econòmica de la Primera Guerra Mundial, en aquest projecte cultural? Per què va decidir de posar-hi al capdavant l’activista Joan Estelrich en detriment del poeta Carles Riba, intel·lectual i traductor de referència d’obres clàssiques? Quin vincle hi ha entre clàssics i poder? Entre cultura i poder?

L’escriptor Raül Garrigasait ha publicat Els fundadors (Ara Llibres, 2020), un volum on mostra tots aquests viaranys. Una obra que es llegeix com una novel·la, però que és història de la cultura de la primera meitat del segle XX a Catalunya, a partir de la creació i desenvolupament de la col·lecció Bernat Metge. I de la relació de la cultura amb el poder, de la importància i del poder que tenen certs projectes culturals.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979), hel·lenista, traductor i president de la Casa dels Clàssics, entitat avui responsable de l’edició de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, ha escrit la història dels inicis de la Bernat Metge des de dins. I no li ha estat fàcil, com explica en l’entrevista. Ell va entrar a treballar a la seu de la Bernat Metge, a l’edifici històric d’en Cambó de la via Laietana 30, la tardor del 2007, sota la direcció de Montserrat Ros. Anys després, Garrigasait es va fer càrrec de l’editorial Alfa i fa un parell d’anys va fer de pont entre la família Cambó, que es va vendre la col·lecció, i el grup Som (Ara Llibres i Amsterdam), que la va comprar. En aquest context, Garrigasait ha escrit el llibre, en un estil que recorda els altres assajos que ha publicat, El gos cosmopolita (Acontravent) i El fugitiu que no se’n va: Santiago Rusiñol i la modernitat (Edicions de 1984), i amb la gràcia de la seva primera novel·la, Els estranys (Edicions de 1984).

Sempre és interessant parlar amb Garrigasait, perquè reflexiona des del coneixement evitant els tòpics i construint discurs. I essent molt contemporani. De manera que comencen pel vessant polític i de poder que emana d’Els fundadors.

Llegint Els fundadors (Ara Llibres), t’adones que la història d’aquest país i les seves desventures es repeteixen: lluites, evolucions polítiques estranyes, exilis, presons…
—Sí. Hi ha persones que m’han dit que si havia fet algunes al·lusions a l’actualitat. No, però hi ha molts conflictes que perduren en el temps, que no s’han resolt i, per tant, es van perpetuant. Hi ha moments més tensos i més polaritzats i uns altres que no tant, però el conflicte hi continua essent.

L’amnèsia deixada per quaranta anys de franquisme és molt potent en aquest sentit.
—Això és una cosa que surt al capítol del començament del franquisme. Molta gent no s’ho pensava: fins a quin punt el 1939 és un tall, una taula rasa cultural total. La dictadura de Primo de Rivera no va ser així. Va ser una època de repressió cultural, però alhora molts projectes culturals van prosperar d’una manera impressionant. Perquè en una època que no es podia fer política, sí que es podia fer cultura. És el moment que es fa el diari la Publicitat en català, que és impressionant; és el moment que la col·lecció Bernat Metge té més subscriptors… I així com el 1931, amb la proclamació de la República, hi ha una continuïtat respecte del que ha passat abans, a partir del 1939 hi ha un tall brutal, que s’allarga moltíssim, que es va intentant cosir d’alguna manera, però que deixa el país trencat.

Durant la dictadura de Primo de Rivera hi ha repressió política, prohibició de la llengua catalana a l’escola…, però en canvi no reprimeixen l’edició de diaris i llibres en català.
—Va ser una repressió més aviat institucional: es van desmantellar la Mancomunitat, les institucions educatives al voltant de la Mancomunitat, es van expulsar centenars de professors no afins al règim… Hi va haver aquesta repressió i també hi havia censura. Segons quins llibres directes, massa explícits, es podien prohibir. El diari la Publicitat mateix, molts dies sortia amb articles sense publicar, amb l’espai de color negre o de color blanc. Això passava. Però tot el que quedava fora de les institucions, en general, podia continuar funcionant. I es va convertir en un substitut de la política. En Jaume Miravitlles, un personatge molt divertit, que surt al llibre, comunista, que havia participat en el complot de Prats de Molló amb en Macià, conseller de propaganda durant la guerra que després es va dedicar al cinema a l’Amèrica Llatina, un personatge fascinant, doncs té un escrit que es titula ‘Contra la cultura burgesa’, que publica el 1931, i en un moment donat diu: ‘Per sort, ja ha passat aquella època terrible en què l’única cosa que els catalans podien fer per fer política era subscriure’s a la Bernat Metge’ [riu]. Sí, la cultura feia un paper substitutori. I és possible que les autoritats no en fossin del tot conscients.

Per què creieu que no n’eren conscients?
—Possiblement, perquè darrere la dictadura de Primo de Rivera no hi havia gent de lletres. En canvi, dins el falangisme hi havia gent de lletres que en sabia molt sobre què calia fer per destruir una cultura.

El llibre Els fundadors comença el 1909 amb la troballa arqueològica de l’Esculapi a les ruïnes d’Empúries, que després serà la imatge que Francesc Cambó tria com a emblema de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins.
—És com una epifania. Eugeni d’Ors diu que era com una marededéu trobada. Es va convertir en una icona de masses. Avui sembla una cosa sorprenent, però dins el moviment noucentista, que hi havia totes aquelles fantasies sobre l’essència hel·lènica de la nació catalana i aquelles vinculacions metafísiques que s’inventaven, doncs descobrir una estàtua així era com una confirmació: realment som grecs! Aquesta era la idea que tenien els noucentistes i que anava associada a la mesura, el seny, la ironia… Tot de característiques que suposadament eren essencialment nostres, però els noucentistes realment volien dir que eren característiques o virtuts que no teníem i que havíem d’esforçar-nos per tenir. És això que hi ha darrere.

La Bernat Metge neix en el context del Noucentisme.
—És un projecte que sorgeix del Noucentisme, perquè té aquesta base de la fascinació per Grècia, però que, de fet, fa eclosió molt més tard. Els volums més importants de la Bernat Metge són de l’època de la República.

En el llibre apareix una gran quantitat de gent, però la història pivota sobre tres personatges: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba.
—Són tres personatges tan diferents entre ells! Una de les gràcies d’aquesta història és que són tres personatges que semblen irreconciliables i que segur que en molts moments no se suportaven. I ja ho explico, que hi ha moments de tensió. Cambó és un multimilionari que ve del món de la política, que havia estat advocat. L’altre, l’Estelrich, és un activista cultural, que li fa de mà dreta, però que es cansa de fer-li de mà dreta perquè se sent poc reconegut. I el tercer, Carles Riba, és un home de lletres que viu en el seu món d’idees i de sensacions, i el món de relacions públiques li és un maldecap…

Joan Estelrich.

Creieu que va triar bé, Cambó, quan va preferir Estelrich per a engegar, dirigir i coordinar la Bernat Metge, per davant de Riba?
—Jo crec que sí. A l’època hi havia la tafaneria de ‘com pot ser que sigui Estelrich si tenim Carles Riba, que és molt més bo i en sap molt més’. Però Estelrich tenia una virtut que Riba no tenia: dots d’organitzador, de relacions públiques, i era una persona amb una empenta extraordinària, capaç d’impulsar un munt de projectes. Li encantava parlar amb la gent, era un seductor. I, en canvi, tot això a Riba li era un maldecap. No em puc imaginar Riba decidint què havien de cobrar els correctors, barallant-se amb els col·laboradors… I segur que això no li interessava.

Aquesta tria devia condicionar la col·lecció.
—La tria d’Estelrich té una conseqüència: planteja el projecte de la manera més ambiciosa que es pugui imaginar. Diu: farem una col·lecció de textos bilingües, amb aparat crític, amb introduccions serioses. I la gent del seu voltant, Carles Riba mateix, li diu: no estem preparats per a fer això, no hi ha tradició d’estudis clàssics, hem de fer una cosa més modesta. Però Estelrich diu que s’ha de fer així i que ja aniran creant l’equip. Hi ha un punt de temeritat en tot això. I el projecte va despertar tants entusiasmes que va acabar funcionant. I segurament si al capdavant haguessin posat una persona més culta, que conegués millor la tradició clàssica, més prudent i més assenyada, no hauria arribat a existir, la Bernat Metge. S’hauria plantejat una cosa més petita, més modesta. I això és interessant de veure: els projectes culturals no necessiten només aquells que en saben més, sinó també un altre tipus de persones, amb empenta, que arrosseguen els altres i que fan possible coses que semblen impossibles. I això Cambó i Estelrich ho van saber fer.

És divertit veure al llibre com va quedar d’afectat Riba per no haver estat l’elegit.
—De fet, al començament de tot hi ha una petita topada que és molt significativa: en una entrevista a la premsa, Estelrich diu els noms de tots els futurs col·laboradors de la Bernat Metge, en diu vint o trenta, i es descuida Carles Riba, que era la persona que havia traduït més clàssics en català d’aquell moment. I Carles Riba es va enfadar i li va demanar explicacions. Estelrich li va prometre que ell havia dit el seu nom, que era el periodista que no l’havia recollit. Formava part d’aquesta lluita pel reconeixement.

Un altre centre d’interès és l’evolució ideològica i política que fa Francesc Cambó.
—És molt complex, el cas de Cambó. Jo crec que hi ha un fons en el pensament de Cambó que es manté invariable i que es resumeix en la frase que hi ha a la seva tomba: ‘Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà’. Ell, de fet, quan defensa la unitat d’Espanya, encara que això avui ens sembli difícil d’entendre, defensa una federació ibèrica on hi hagi Portugal i on Catalunya faci el mateix paper que Castella i que Portugal. Ell s’imagina aquesta Ibèria dominada pels catalans, dominada pels de la Lliga. I això, els noucentistes ho anomenaven ‘imperialisme català’. De fet, l’unionisme és el veritable imperialisme català, perquè l’unionisme consisteix en la idea que els catalans puguem manar a Espanya. És una idea supremacista dels catalans. I aquesta idea, ell la formula als anys vint, amb la dictadura de Primo de Rivera, però és una idea que no el fa renunciar al seu catalanisme i això avui ens costa d’entendre. És més, després de la guerra civil, quan la censura diu que es podrà publicar algun volum de la Bernat Metge si també es fa en castellà, Cambó per carta diu: ‘Em sembla una qüestió d’elemental dignitat no promoure cap edició en cap llengua que no sigui el català mentre el català estigui perseguit’. Això no ho diu un espanyolista.

Aquest és el fons que dieu que no varia en Cambó. Però…
—Ell pensa en les estructures polítiques vigents i té la il·lusió que des de la Lliga Regionalista es pot arribar a dominar Espanya. És una il·lusió que fracassa i, de fet, Cambó acaba abandonant la política. Després del 1931, quan Esquerra Republicana guanya les eleccions, ell ja no posa els peus a Catalunya ni a Espanya.

Francesc Cambó, fundador de la col·lecció Bernat Metge.

Passeu de puntetes sobre la manera com Cambó es va fer multimilionari.
—Sí. Perquè els negocis que va fer arran de la Gran Guerra no han deixat rastre. En un moment en què hi ha una inflació brutal a Alemanya i hi ha un canvi de moneda tan voluble, és molt fàcil fer negocis especulatius. I ell ho explica a les seves memòries, que va observar que hi havia gent que es feia rica d’aquesta manera, demanant crèdits, comprant empreses per quatre duros i després tornant el crèdit en dos dies perquè el marc s’havia devaluat. Ell ho explica així. I els detalls, diria que no els sap ningú. Ni tan sols la família. Perquè en Francesc Cabana i en Borja de Riquer ho han estudiat, però les operacions concretes no les saben.

Quan hi ha l’alçament de Primo de Rivera, Cambó i la Lliga tarden a reaccionar, estan a l’expectativa. Aleshores escriviu: ‘Cambó va arribar a veure amb bons ulls la possibilitat d’una dictadura limitada en el temps que acabés portant a una democràcia “més sana”, i això molts no estaven disposats a perdonar-li-ho. Era un joc perillós que es repetiria en la vida del dirigent polític. La Lliga no tornaria a tenir mai més l’hegemonia de les dècades anteriors.’
—La posició de Cambó és una posició ambivalent, al principi. És una cosa curiosa: amb la dictadura de Primo de Rivera es veu com tothom calcula. Fa la sensació que no és tant la por de la dictadura com els càlculs que fa tothom sobre quina posició ha d’adoptar respecte de la dictadura per allò que vingui després. I en aquells moments, Cambó parla de la dictadura com un càlcul polític. I aquesta idea li torna amb la guerra civil. Tant Cambó com Estelrich fan un càlcul: Cambó es troba que la FAI ha ocupat casa seva, que persegueixen membres de la Lliga a Catalunya. Per tant, des del primer moment, veu que no donarà suport al bàndol republicà i dóna suport al bàndol franquista. Estelrich fa igual. Tots dos tenen clar que si guanya el bàndol de Franco, hi haurà una repressió brutal contra tots els catalans. Ho diuen així.

Ells ho saben.
—Ho saben i ho escriuen. Al principi de la guerra, Cambó parla del terror roig i que s’ha de fer tot el possible per a aturar-lo. I a mesura que avança la guerra, comença a parlar del terror blanc i diu que afectarà tots els catalans, sigui quina sigui la seva ideologia. Ell això ho té molt clar. Cambó i Estelrich fan una aposta, fan uns càlculs: farem molts mèrits durant la guerra, a veure què podem fer després de la guerra. Hi ha gent de la Lliga que, fins i tot, es pensa que podrà entrar en un govern de Franco. S’ho pensen. Però passa que quan s’acaba la guerra els falangistes no confien ni en Cambó ni en Estelrich, perquè tenen el passat que tenen. Després de la guerra, Cambó no torna a viure a Espanya, es queda a exili. Ells tenien al cap la dictadura de Primo de Rivera, que havia durat set anys, després dels quals el catalanisme va sortir molt reforçat, i van fer un càlcul d’aquesta mena. Pensen que la repressió que vingui farà unir els catalans. Quan nosaltres jutgem això, sabem que va haver-hi quaranta anys de franquisme, però ells venien d’una dictadura que n’havia durat set. El seu càlcul va fallar estrepitosament. I aquí som. Però penso que és important entendre aquests càlculs.

I què us ha fet entendre?
—Una cosa que em feia posar els pèls de punta quan escrivia el llibre era entendre que cap a l’any 1941-42, quan Carles Riba és exiliat, Cambó a l’Argentina i Estelrich es troba per aquí intentant salvar el seu germà, que ha estat condemnat a mort per republicà, la sensació que devia tenir qualsevol observador imparcial era que la democràcia s’havia acabat al món. Que la democràcia havia funcionat uns anys al món, però que s’havia acabat. Que tenien la Rússia comunista, l’Alemanya nazi, la Itàlia de Mussolini, França que s’havia desfet com un terròs de sucre… I la sensació era que el futur seria totalitari, que la democràcia havia sortit malament, que havia estat un experiment que no havia funcionat. I aquest era un pensament que tots ells, en un moment o un altre, tenien al cap, crec jo. És un moment realment molt fosc.

Els fundadors és una història política, també.
—És una història política de la Bernat Metge i dels usos polítics dels clàssics.

A l’epíleg, que és molt bonic, parleu dels clàssics entesos com a capital simbòlic, també polític, també de poder. Els fundadors és un títol que pesa molt. Què funden, de fet, més enllà de la Bernat Metge?
—Hi ha una idea que potser no és del tot explícita en el llibre, però que hi va sortint, i és que aquests tres personatges, que en molts sentits no s’entenen, que políticament es troben en llocs diferents des de l’any 1923 amb el naixement d’Acció Catalana, posen en marxa una institució i una visió dels clàssics que, al final, és més forta que no pas ells. Que els sobreviu, que sobreviu les seves disputes, les incomprensions mútues, etc. I això no vol dir que els clàssics estiguin per sobre del bé i del mal i que siguin apolítics. De fet, tots els fan servir de manera política. Quan Carles Riba tradueix Èsquil, el tradueix amb la idea de defensar la democràcia en un moment en què els totalitarismes governen Europa. I Francesc Cambó funda aquesta col·lecció de clàssics per crear-se també un capital simbòlic que pugui fer servir políticament. Això es veu, per exemple, en una exposició sobre la col·lecció que fan a Madrid, en un moment on la relació entre la cultura catalana i la cultura castellana és molt impressionant. L’any 1928.

El poeta i traductor Carles Riba.

Saben que per sobre de les disputes han de salvar els clàssics.
—Les disputes hi seran, però saben que els clàssics són la manera més noble de resoldre aquestes disputes. En l’edició dels clàssics poden projectar els ideals més nobles. De vegades no són tan nobles. Però la idea és aquesta: que aquest capital simbòlic és massa important per perdre’l o per deixar-lo a algú altre. En aquest sentit, són fundadors. La Bernat Metge encara existeix, al marge d’ells i malgrat els canvis culturals i polítics. I això és un mèrit seu.

Aquest perdurar dels clàssics i aquesta centralitat en la idea de cultura, encara hi és, avui?
—Jo crec que sí, més que no ens pensem. La Bernat Metge neix just abans que esclati la cultura de masses. És l’últim moment que es podia crear la Bernat Metge com una institució central. Neix en un moment que els advocats, els metges, etc., gent que no és específicament de lletres, però que té una vocació humanista i culta, creu que ha de tenir la Bernat Metge a casa. De fet, bona part dels subscriptors inicials són professionals liberals d’aquesta mena. Aquesta visió de professional que s’ha de cultivar s’ha anat desfent. La majoria no tenen aquest sentit de cultura. Avui dia, en què hi ha una cultura de masses totalment desenvolupada i alhora hi ha un món del llibre ric i divers, molt més que fa cent anys, ens trobem que la cultura de masses és molt important, perquè s’hi disputen coses bàsiques com la llengua, però alhora les coses que marquen, fins i tot discursos polítics, són els llibres, més que la cultura de masses.

Què voleu dir?
—Els llibres tenen moltíssima força, molta més força que no ens pensem. Us poso un exemple, a partir de la traducció de la Ilíada que ha fet en Pau Sabaté. En Pau és un traductor molt jove, no té els trenta anys encara, és de la mateixa generació que l’Arnau Barios, un altre traductor molt ric. En Pau tradueix Homer amb uns versos àgils, rics, sonors… Jo m’ho mirava i pensava: com pot ser que aquest jove hagi rebut això. Perquè no és una habilitat espontània. No surt perquè sí, surt d’una cultura determinada. I això és una cosa que l’escola no transmet. No transmet aquesta idea de cultura, aquest gust pel vers… En general, l’escola com a institució no ho fa. I jo em preguntava d’on havia sortit això. Doncs ha sortit simplement de la força que té la poesia de Carner o de Ferrater o de Vinyoli o de Maria Mercè Marçal, que és la poesia que ha llegit en Pau. Vull dir que sense aquests llibres no existiria aquesta traducció tampoc. És la força que tenen aquests llibres. Els llibres transformen.

Això és tenir tradició, és la diferència entre tenir tradició i no tenir-ne.
—Això és tenir tradició. En canvi, la cultura de masses, més enllà de deu anys, no deixa pòsit o en deixa poc. Per això crec que la cultura del llibre continua fent un paper essencial. La cultura del llibre exigent i plaent.

És curiós l’èxit de la traducció de la Ilíada, perquè mig any abans de la traducció de Pau Sabaté a la Casa dels Clàssics, va aparèixer la traducció pòstuma de Montserrat Ros a Adesiara. I ha funcionat molt bé també. Es podria pensar que hi ha un retorn als clàssics?
—Sí, i de fet, avui dia, si ens centrem en els clàssics grecs i llatins, se’n publiquen molts i de moltes maneres diferents. Però jo no parlaria de retorn. Una gràcia dels clàssics traduïts és que no hi retornes sinó que el tornes a fer. No és tant una qüestió de retornar com de tenir prou empenta per a tornar a apropiar-se els clàssics, donar-los una veu nova. Això és una cosa que la Bernat Metge va fer sobretot al començament, de posar els clàssics al centre de la vida contemporània. I ara això hi és.

El llibre fa un retrat d’una època amb la cultura com a centre d’interès. Per això, Els fundadors parla de la Bernat Metge, però també recorda l’aparició del Manifest Groc i tracta la conferència que Carles Riba va fer a l’Ateneu Barcelonès sobre ‘Una generació sense novel·la’. És un entramat on també es descobreix la voluntat d’ingerència de la religió catòlica en la cultura catalana i, concretament, en l’edició de segons quins títols de la Bernat Metge…
—I darrere de tot això, hi ha la idea que els clàssics no són quietud ni posar els ulls en blanc, sinó que es troben al centre de tots els conflictes. Com els clàssics fan un paper en l’època de Primo de Rivera, fan un altre paper durant la República, fan un paper durant la guerra, un paper durant la postguerra… I precisament per aquest capital simbòlic que tenen, són una arma que es pot fer servir en molts sentits. I precisament per això és millor fer-la servir tu a la teva manera. [Riu.]

El cap de l’Esculapi, emblema de la Bernat Metge.

En el vostre cas, Grècia i els clàssics què representen?
—A mi, la relació amb els clàssics grecs em dóna la capacitat de mirar-me des de fora i de desestabilitzar alguns tòpics del nostre temps. És a dir, el fet de tenir aquesta mirada de fa dos mil cinc-cents anys i de jugar amb conceptes de fa dos mil cinc-cents anys em permet de confrontar tot això amb els tòpics que faig servir a la meva vida. Tots necessitem conceptes, idees, etiquetes, categories, etc., sobre els quals no reflexionem mai a fons, perquè no podríem viure. A mi, aquesta profunditat literària em serveix per a fer això. Per exemple, quan vaig escriure El gos cosmopolita, aquest fons em permetia preguntar-me què hi havia en el fons i en l’origen de la paraula cosmopolita i què ens pot dir avui d’allò que entenem per cosmopolitisme. Els clàssics són una força trasbalsadora, una força qüestionadora. Em serveixen en aquest sentit, essent molt conscient de les connotacions de poder i de prestigi que tenen. Això sempre ho hem de tenir en compte quan tractem els clàssics. L’altre dia mateix, llegia que l’administració Trump deia que tots els edificis oficials que es fessin als Estats Units tindrien un estil clàssic, amb columnes i totes aquestes coses. És aquesta fascinació del kitsch clàssic com a emblema del poder. Per això els bancs tenen columnes, que donen visió d’ordre i harmonia, cosa que des del poder és molt útil de transmetre. I quan treballem amb els clàssics, és molt important que ho tinguem en compte, això. Has de saber que hi és, per saber què en vols fer.

Quan vau decidir escriure aquest llibre?
—La idea del llibre és posterior al canvi de mans. Però és un llibre que beu de tota la feina que he fet a la Bernat Metge; i beu de la meva tesi doctoral sobre Humboldt, Èsquil i Riba. Per tant, no tenia la idea de fer aquest llibre, però he anat treballant amb moltes coses que al final han anat confluint en aquest llibre. Va ser fa dos anys, arran del canvi de mans, que va representar un moment de reflexió dins la Bernat Metge i dins la Casa dels Clàssics. La gent que treballàvem allà ens preguntàvem què volíem fer i quin sentit tenia el que fèiem. Per què el grup Som compra la Bernat Metge? És una pregunta interessant. Per què ho va fer Som i no ho va fer Planeta o Enciclopèdia Catalana o la Generalitat? I l’altra pregunta era: què pretenia fer la Bernat Metge l’any 1922-23 i què pretenem fer nosaltres ara. És una pregunta que, en certa manera, també hi és, al llibre. Vaig pensar que, en aquest moment de replantejament, escriure un llibre que expliqués els orígens de la Bernat Metge, les idees fundacionals, els conflictes que l’havien seguit, tenia molt de sentit.

També per a la gent de Som.
—És un llibre escrit des de dins la institució, i amb la voluntat de mostrar l’ambició, les pretensions, les possibilitats que té l’edició de clàssics. I això és fet des d’una història política, explicant també la història del país. Algú la pot llegir com una història de la cultura catalana dels primers quaranta anys del segle XX. Però la funció que té des de dins és aquesta. És un llibre que ens dóna idees per a discutir, a la gent que ens dediquem a l’edició de clàssics.

I el fet que aparegui la primera persona en alguns moments facilita la interpretació?
—Quan s’escriu un llibre des de dins la institució i sobre la institució, és una operació delicada. Podria degenerar en un llibre de propaganda, d’amagar draps bruts, d’autocensura… Naturalment, l’època que jo explico és prou llunyana perquè es pugui explicar tot. I això he intentat fer.

I la primera persona?
—[Riu]. En general, quan escric estic sol. Contra tot i contra tothom. No defenso cap institució ni res. Així he escrit tots els meus llibres fins ara i és com m’agrada escriure. I aquest és el llibre que segurament més m’ha costat d’escriure. No per la dificultat intrínseca, sinó perquè mentre l’escrivia notava que no l’escrivia totalment sol. L’escrivia des de dins d’una institució i des de la responsabilitat que tinc dins aquesta institució en aquests moments. He intentat desprendre’m d’això. He parlat des de la complicitat amb el projecte, però he intentat que hi sortís una mirada personal que fos realment personal. I això m’ha costat. I justament perquè tenia la consciència que l’escrivia des de dins, m’he esforçat molt a buscar els conflictes. Per evitar que fos una cosa plana, de les glòries de la Bernat Metge. És un bon exercici, però és complicat.

The post Raül Garrigasait: ‘Els clàssics són al centre de tots els conflictes polítics’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu (XXXII) -


M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana. (Miquel López Crespí)


Com si trepitjàs caliu. Sentia el dolor apoderant-se del meu cos. Podria caminar, arribar fins a l´estació? Estava cansat. Provava de dissimular la febre que em posseïa. Caliu i punxes de ferro torturant-me els peus. Na Pedrona s´acomiadà de nosaltres preocupada. “Quan torneu per Inca, passau pel forn. Ja sabeu on teniu una bona amiga”, va dir, abans de marxar després de fer-nos una besada.

M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana.

Coincidíem a l´hora del berenar. Venia a seure a la nostra taula, fent costat a la padrina i en Josep, el vell republicà. Mai saludà ni parlà amb les germanes Gelabert. Intuïa mons de repressió i sang. Com si en lloc de persones fossin escorpins verinosos. Un dia que just li fregaren el braç va estar tot el matí gratant-se. Talment tengués un munt de sangoneres aferrades a la pell.

Pedrona tenia uns anys més que jo. Però coincidíem en munió de coses! Ella sí que volia estudiar, fer de mestra, ensenyar els infants. Creia que el futur de les persones depenia del món que, de joves, els havien descobert els ensenyants. Era summament intuïtiva. Encertava en la majoria de les sentències que pronunciava. S´havia posat a fer feina, ajudant el pare, de petita. Just havia pogut fer la primària. Però mai no havia perdut el desig de saber. Llegia de nit, mentre ajudava el pare a fer el pa de l´endemà. Llargues hores vigilants el forn, tenint cura del caliu, atenta que el pa no es cremàs i que a primera hora estigués a disposició dels clients.

Sobre col·legis i instituts, li explicava que no tot eren flors i violes. Sovint, els centres d´ensenyament podien esdevenir presons, camps de concentració, casernes vigilades precisament pels cans més ferotges.

--Potser la teva experiència t´ha condicionat en un sentit negatiu –deia, alhora que ajudava la padrina amb la llana per a fer-me un jersei. Ella es posava l´ample manyoc de llana entre les mans i la padrina l´anava embolicant fent una bolla més manejable.

--Tu tens mals records del col·legi –comentava-. Però jo m´imagín fent classes. Història, geografia, literatura... Podria haver ensenyat els al·lots a albirar més enllà del carrer on viuen, lluny del bocí de terra que els correspondrà en morir els pares. El poder d´un llibre! Imagina la força que té oferint infinites possibilitats a la comprensió del que ens envolta! Seria el guia que els portaria a través del desert descobrint cada dia esponerosos oasis de palmeres i fonts de saviesa inabastable!

Possiblement em vaig enamorar en sentir aquella veu melodiosa, olorar de ben a prop la flaire d´un cos jove, bellíssim. Un amor impossible, evidentment! Amb catorze anys acabats de complir no podia aspirar a res. Per a Pedrona jo era simplement un amic, una persona amb la qual es podia petar la conversa en el temps d´espera de la camiona abans que tornàs a Inca.

La sentia parlar com aquell qui escolta música celestial. El temps passat al seu costat esdevenia segons. Només sabia mirar el seus llavis, la dolça pronúncia de les paraules, els gests suaus, lents. Ah! Si un dia aquelles mans d´àngel em poguessin acaronar els cabells, les mans, el rostre...

Quan na Pedrona s´acomiadà a Inca no vaig poder dir res. No podia contestar. Semblava que les herbes tenien un poder més fort del que pensava al principi, quan només senties una certa sensació de cansament. Talment prenguessis un tassó de valeriana abans d´anar a dormir. Les herbes dels ignots habitants de la selva eren la metzina més activa que havia pres en ma vida! Et feien veure el futur, però a costa d´una mena de patiment físic i espiritual que no coneixia.

Què fer? Era el preu que havia de pagar per voler saber el que seria de la meva persona en els propers anys. I el beuratge era ràpid i efectiu! No em podia queixar. Ara era qüestió de poder arribar a l´estació del tren. A Palma, ens esperava la família. El pare ens ho havia dit per telèfon: “Us vendrem a cercar, no passeu ànsia. Hi serem tots!”. Per un moment vaig somriure. Potser em faci tornar a Lluc en comprovar la meva situació, la suor que em raja del front, les mans que em tremolen.

La padrina em dóna el seu bastó. “Agafa el gaiato”, diu, amb veu autoritària. “Et veig malament. No sé si arribarem fins a l´estació”. “No és res” li contest, procurant que el meu rostre no reflecteixi el dolor que em domina. “Només estic un poc cansat”, explic, provant de llevar ferro a la situació.

Avançam lentament enmig del brogit de la gent. Arreu paradetes amb fruita, roba, estris del camp. Senalletes i paners, ormejos per a les bèsties, olletes de fang ben treballades. Boirosament veig els bars plens de clients. No pots avançar a la velocitat que voldries. Camín procurant que el caliu del terra no m´acabi de cremar els peus. A vegades ens aturam uns moments a la voravia, esperant que passi el riu de pagesos i menestrals que ho envaeix tot. Ara és la padrina la que em guia enmig del mercat que ocupa places i carrers. “Déu ser un Dijous Bo”, pens, alhora que augmenta el meu desig d´arribar a l´estació i descansar. La metzina actua, ferma, ocupant cada una de les cèl·lules del meu cervell. En passar davant una apotecaria veig que el calendari indica el novembre de 1975. És una època en la qual he deixat la feina de la llibreria i port una vida summament activa en la militància antifeixista. No he deixat les col·laboracions a la premsa per evidents qüestions de supervivència, però fa temps que no escric contes ni poesia. Avui ens ha tocat fer una repartida de la nostra revista clandestina La Veu del Poble. L'estam venent des de primeres hores del matí. Hem arribat a Inca amb diversos cotxes, aquells sis-cents dels anys seixanta i setanta, que eren expressió del nou nivell de vida assolit per anys de turisme, sempre en creixement. Ens dividim en diversos comandos d´acció i al nostre li toca el carrer Major, començant per l´estació fins acabar a la cruïlla de la carretera d´Alcúdia amb la de Lluc. Fa temps que he vist diverses persones sospitoses que ens segueixen. Membres de la Brigada Social o Guàrdia Civil sense uniforme, dels serveis d´informació? No ho sé. Però tenc mals pressentiments. Quan ens topam amb el grup que dirigeix l´exmissioner Mateu Martí, li dic que vagi en compte: hi ha gent que ens vigila. És just quan veig que quatre persones s´apropen als que repartim prop del claustre de Sant Domingo. En Mateu Martí i els companys són a temps de veure la maniobra i s´amaguen entre la gentada. Nosaltres no tenim temps de fugir. Domingo Morales i Antoni Muñoz, que anaven amb el meu grup, tampoc poden amagar-se. Silenciosament, sense fer coneixedor el que volen, ens situen les pistoles al costat, amagades entre la gavardina. “Callau i caminau cap a la caserna de la Guàrdia Civil. És aquí mateix, en girar la cantonada. I no proveu de córrer. Tenim ordres de disparar””.

Sort que hem pogut repartir la majoria dels dos mil exemplars que hem portat. “La feina ja està feta”, pens, mentre sent el ferro de la pistola pressionant els ronyons. “I si la notícia de la detenció surt als diaris tendrem propaganda gratuïta!”. Un imperceptible somriure denuncia que no estic gens amoïnat. S´ha acomplert la missió, i la detenció era una possibilitat que sempre teníem en compte a l´hora de sortir de nit a fer una pintada o una repartida de fulls. Per si de cas, abans de cada acció li dic a la germana que, si no torn, tengui cura de la moixa; té claus del pis i pot entrar i sortir en voler. Amb la moixa atesa, sense cap altra responsabilitat concreta, no em fa res estar dies tancat, anant de comissaria als jutjats. Són els darrers dies de la dictadura i, sovint, la repressió no sap què fer amb nosaltres. Malgrat que pel setembre encara han assassinat els cinc joves antifeixistes del FRAP i ETA, malgrat els crims a obres i tallers, la repressió contra els manifestants, el cert és que els sicaris de la policia saben que el seu temps es va acabant. Els diaris ja no són el mateix. Hi ha sectors progressistes en els mitjans de comunicació i l´església.


En arribar a l´estació m´assec al banc de la sala. La padrina compra els bitllets i torna de seguida, per si de cas necessit alguna cosa. “Ens manquen trenta minuts”, em diu, guardant els bitllets dins la senalleta. Em tap amb l´abric esperant que la febre vagi passant. No és cada dia que pots veure el que viuràs en els propers anys. M´adon que he canviat molt poc en aquests lustres. Quina diferència essencial hi pot haver entre les detencions de l´any 1963 i les d´ara mateix? I si un dia arriba la famosa democràcia per la qual lluitam? Hi haurà també detencions, interrogatoris, multes? I si alguns dels nostres abandonen les idees que tenien de joves i, en assolir el poder, gaudir de cadiretes i bons sous, obliden la lluita per la República, per l´Autodeterminació i el Socialisme? En un avanç de la pel·lícula del futur que contempl he vist, d´una rampellada, algunes escenes dels anys vuitanta i noranta. Sóc jo mateix, amb altres companys. Militam en un nou partit d´esquerres. Estam embarcats en un homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma assassinat pels feixistes l´any 1937. Torn a veure el mateix que en els seixanta i els setanta: dos cotxes de la policia s´aturen davant la paret del Molinar on pintam un cartell amb la imatge d´Emili Darder. Estic acabant d´escriure-hi el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel “A Mallorca durant la Guerra Civil”.

De cop i volta ens apunten amb les pistoles. Ens miram estranyats. Els amics que m´acompanyen no poden creure el que vivim. Ens fan posar les mans contra la paret i ens escorcollen talment fóssim lladres, terroristes que col·locaven una bomba. Sóc el primer que es resisteix. Em gir i els hi dic, ferm, segur de cada una de les paraules que pronuncio:

--Vostès estan realitzant una acció que fa vergonya. Detenir mallorquins que volen retre un homenatge a la República, al darrer batle de Palma assassinat pels militars i falangistes. O no saben qui va ser Emili Darder?

No s´immuten. Qui sembla ser el responsable de la dotació policíaca, sense deixar d´apuntar-me amb la pistola, diu, sever, com si l´hagués insultat:

--No s´oposi a l´autoritat. Jo només sé que vostès estan embrutant parets. Em doni el carnet. Els hem d´identificar!

Envoltats per un parell d´armes de foc, ens veiem obligats a identificar-nos. Prenen nota del nom i el número del carnet. Arriba una nova patrulla amb més policies. Agafen els pots de pintura, els pinzells, el llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel...

Protest inútilment.

--I aquesta és la feina de la policia democràtica, dels agents d´un Ajuntament socialista? Una vergonya tot plegat. No veuen que aquesta és una paret de l´extraradi, d´un solar buit, i que no embrutam cap façana? No tenen ulls per comprovar el que passa? El que haurien de fer quan veuen uns ciutadans que reten un homenatge al millor batle que mai ha tengut Palma és aturar el cotxe, apropar-se a nosaltres i, en lloc de tractar-nos com a delinqüents, dir-nos: “Volen que quedem al seu costat per a protegir-los, per si compareix algun grup de provocadors?”. O, també: “Bon vespre! Necessiten cap cosa? Tenen pintura abastament? Volen que anem a cercar algun estri necessari per acabar el mural? Estam a la seva disposició”.

Ens miren amb mal ull.

Com qui escup les paraules, contesten, aïrats:

--Demà rebran la visita del nostre correu. Poden donar per fet que la multa serà quantiosa. No es pot embrutar la ciutat de forma impune i vostès realitzaven un acte il·legal”.

Pugen als cotxes i marxen, deixant-nos sense pintura ni cap dels estris que empràvem per acabar el mural.

L´al·lucinant viatge en què estic immers em mostra l´any 1990 redactant una carta al meu antic company de clandestinitat, el batle socialista Ramon Aguiló. Li explic que va arreglat si pensa que pagaré les quaranta-cinc mil pessetes de multa que m´han imposat. Li record els anys de lluita contra Franco i, en acabar, li dic que si el dictador no em va fer pagar la multa que ens va imposar per presentar el meu partit d´aleshores, ara ell no seria més que Franco.

Vaig esperar esdeveniments.

Els periodistes de tots els diaris de Mallorca es preocuparen per la qüestió i la barbàrie de l´Ajuntament va ser denunciada arreu. Un dels articles més sentits, que més m´emocionà, va ser el que escrigué Llorenç Capellà en el diari Baleares. Potser que aquesta campanya solidària fes reflexionar les autoritats. El cert és al cap d´uns dies trucà a la porta de casa un policia municipal amb un escrit del consistori. La multa havia estat anul·lada!

Tanmateix no l´hagués pagada mai. En el 76 vaig anar a la presó per no volen pagar una multa que la dictadura ens havia posat. Setanta-cinc mil pessetes per haver volgut presentar el partit clandestinament. Era l´època en què el règim deixava les portes obertes al PCE i el PSOE però perseguia l´esquerra revolucionària al màxim. L´OEC, l´Organització d´Esquerra Comunista, juntament amb altres partits marxistes criticàvem els pactes amb els hereus del Movimiento. No ens volien. Els diaris tenien ordres específiques per a no publicar res de les nostres accions. La consigna oficial era situar-nos al costat del FRAP i altres grups que volien avançar cap a la república i el socialisme. Els mitjans de desinformació oficial controlats per alts dirigents provinents de Falange Española, el mateix Adolfo Suárez, volien acabar amb la nostra influència a fàbriques, hotels, centres d´ensenyament.

Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual. La presentació del partit ens costà detencions per part de la Brigada Social. El cas anà a parar a mans del jutge. Aquest havia de decidir la condemna: multa o entrada directa a la presó.

Ens citaren als jutjats.

La metzina que he pres em permet situar-me en aquell precís instant, quan l´auxiliar de l´oficina ens obre la porta i indica que podem passar al despatx. En entrar a l’ampla estança l´home alçà la mirada dels papers que llegia i ens va fer un gest amb la mà. Vaig veure quatre cadires preparades. Primer s’assegueren Guillem i Jaume. Després el misser. Jo vaig ser el darrer a ocupar un dels vells butacons de fusta i cuiro gastat pels anys. La pell s’havia ennegrit i, en alguna part, amenaçava de rompre´s. Eren seients d´abans de la guerra? Semblaven heretats de l´època del rei Alfons XIII. Em recordaven les de la casa del rector, al poble, presidint l´entrada, amb les beates de les Filles de Maria esperant, alhora que resaven el rosari. També les cases senyorials disposaven d´aquests clàssics seients. Cap pagès que havia d´acudir al casal per a parlar amb els propietaris de finques i possessions s´hauria atrevit mai a asseure´s en una de les butaques de l´entrada! Romanien drets, amb el capell a la mà, silenciosos, esperant que la criada els indicàs què havien de fer. Un honor, si el senyor els feia passar a la cuina i els convidava a agafar una de les cadires de bova existents. El més habitual era que la criada els acompanyàs fins a la porta del despatx i, sense gosar entrar-hi, des del portal, explicar el problema al senyor.

El secretari del jutge li anava donant les carpetes del nostre expedient. La Social no solament li havia lliurat l’informe amb el material de la presentació del partit: pel gruix de la carpeta semblava que hi havien incorporat tot el que tenien de nosaltres d’ençà de les primeres detencions en els seixanta.

Qui era aquell home? D´on procedia? Com endevinar les seves simpaties polítiques? Només sabíem que havia arribat a Palma feia dues setmanes. No teníem cap informació que ens permetés situar-lo en una ideologia determinada. Més endavant descobrírem que pertanyia a una organització de jutges antifeixistes; però en el moment d’entrar al despatx no en teníem ni la més remota idea. Ens trobàvem davant seu esperant la decisió. Més tard, a la presó, durant les llargues hores que ens passàvem passejant amunt i avall pel pati, deduírem que la filtració a l’advocat degué ser cosa seva. La conclusió era senzilla: com hauríem pogut saber el contingut de la investigació, la multa que per força de la llei ens havia d´imposar, si no ho hagués permès? Ens preguntàvem com era possible que Berta i Maria, companyes que feien feina al jutjat, no tenguessin cap dificultat per a llegir les nostres carpetes i dir-ho al misser. Les peces coincidien com en un trencaclosques.

Les carpetes a l’abast de tothom. La rapidesa amb què havia fet córrer que ens imposaria un multa...

Finalment alçà la vista i s´adreçà a l´advocat.

--Supòs que els seus clients ja saben que han comès un acte delictiu –pronuncià lentament, com si volgués comprovar que l’enteníem--. Vostès no ignoren que, amb l’actual legislació, aquestes actuacions són il·legals i, si no hi ha un canvi en les lleis, no tenim altre remei que actuar en conseqüència. Tothom sap que Europa pressiona per un canvi democràtic a l’Estat espanyol. I més d’un any després de la mort del general Franco, els puc dir que som el primer a voler un avanç en les llibertats per al nostre poble.

Ens miràrem estranyats. Un jutge antifranquista? En què canviava això la situació en què ens trobàvem? Tanmateix, per molt demòcrata que fos, la maquinària judicial continuava actuant com si no hagués canviat res. Ell podia fer totes les declaracions de principis que li passassin pel cap; el cert era que, enmig del pati, ja hi havia el cotxe que ens havia de portar a la presó si no pagàvem la fiança imposada.

--Esper que el misser us hagi informat dels detalls del procediment.

Coneixíem la resolució, primer per les carpetes que havien llegit les nostres camarades i, després, per la carta oficial rebuda per l´advocat.

--Sí –intervengué Sebastià Puigserver--. Sabem que els meus clients han estat condemnats a pagar setanta-cinc mil pessetes de fiança si no volen entrar avui mateix a la presó.

--Exacte –recalcà el jutge--. Vostès poden quedar en llibertat provisional, a l’espera del judici, si abonen aquesta quantitat de diners.

S’aturà un moment i, agafant un paper que tenia damunt la taula, me´l va donar.

El desert, immens, inabastable, s´apropava a velocitat vertiginosa. El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint cendra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de collir olives, de batre, de llaurar la terra, que cantaven els avantpassats? Quin sentit tenia beure beuratges misteriosos, voler aprofundir el que seria de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si la febre ha tornat. Però davant dels meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor m´amenaça amb la maquineta de foradar bitllets. De forma instintiva em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar dessagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entenc. Fa uns segons la ferida rajava i pareixia que podia morir d´un moment a l´altre. Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur, o un verí per aconseguir que mai l´arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em preocupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

--No serà res. Segurament t´has constipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient com et recuperaves. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entenc. Talment un bruixot maligne t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les muntanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber què seria de nosaltres el dia de demà! Tanmateix la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes en un indret inesperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any 37 tot indicava una ruta clara i resplendent; la victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada passa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insídia i crueltat dels vencedors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt els rails talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distingir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la mare que ens fan gests amb les mans.


Categories: literatura

AIXÒ ÉS TREBALLAR?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 26/02/2020 - 08:30
Un parell d'hores llargues de correu. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La distància mai no és neutra.



Les muntanyes es difuminen a mesura que s'allunyen, o que ens allunyem.
La distància mai no és neutra..
Inspirat en fotos de Toni Lluch
Categories: literatura

A mig camí de la incertesa, arriba a les llibreries


A mig camí de la incertesa ha arribat avui a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, i ja llueix ben acompanyat a l'aparador.

Categories: literatura

Gemma Ruiz: ‘Quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?’

Vilaweb Lletres - Dm, 25/02/2020 - 21:50

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) acaba de presentar Ca la Wenling (Edicions Proa) la segona novel·la després d’Argelagues, el seu debut literari. La periodista de les cròniques culturals del ‘Telenotícies’ confessa que l’escriptura li permet una introspecció que no havia trobat a la televisió i que, a la vegada, retroalimenta el seu vessant periodístic. Amb aquesta novel·la, que situa l’acció en una perruqueria, l’autora torna a qüestionar l’heroïcitat i l’èpica de la literatura i converteix en protagonistes les dones dels marges, les dones migrades i que han de guanyar-se la vida lluny dels seus països d’origen, com va fer-ho a Argelagues. En aquest cas, Ruiz parla de dones que vénen de l’altra punta del món i com la humanitat supera sempre qualsevol barrera cultural o de llenguatge. Entre manicures, esquilades i permanents conviuen en un mateix espai les jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat. Hem parlat amb ella d’estereotips, de la manera com s’han construït els relats i també del paper que té la televisió en la difusió de la cultura.

Per què Gemma Ruiz esdevé periodista?
—La veritat és que no ho he pensat. Sempre m’havia agradat llegir i escriure, però tampoc d’una manera gaire obsessiva. No tinc un moment zero… Bé, potser sí que el tinc, ara que hi penso. El moment de la primera Guerra del Golf, l’any 1991. Aquelles cròniques em van despertar alguna cosa. Gairebé en l’àmbit de la mitologia. És la primera guerra que veiem televisada.

Però us acabeu especialitzant en cultura.
—En aquella època, a la facultat feien un examen de cultura general i jo vaig quedar primera. Vaig poder elegir la beca al mitjà que volia. TV3 era l’únic mitjà que oferia una plaça de cultura. L’any 1997 la gent preferia treballar en mitjans escrits que no ser reporter. Ser reporter no tenia tant prestigi. Després la cosa ha anat canviant. Per tant, no va ser el mitjà el motiu de la tria, sinó el fet que era l’únic que oferia aquesta secció de cultura. Jo mai m’havia imaginat que treballaria a la televisió, no formava part de les meves il·lusions.

Éreu una bona estudiant?
—Sí, a COU estudiava fins i tot temaris d’altres instituts! M’hauria agradat molt tenir internet a la meva època. Perquè em llevava de nit per llegir les enciclopèdies de casa.

Tanta informació potser us hauria dispersat?
—M’hauria agradat tenir internet per trobar el canal de les coses que a mi m’interessaven. És clar, saber-ho gestionar és l’altre repte. Però que puguis fer aquesta recerca d’interessos personals i coneixement és fantàstic. Una altra cosa és que caiguis en l’addicció que tenim tots contemporàniament, sobretot amb el mòbil. Quan es feia amb l’ordinador era diferent. Ara hem passat a una altra fase. A mi internet m’agrada perquè una cosa et dirigeix a una altra i això m’apassiona.

Quina és la cosa que més seguiu per les xarxes?
—Sobretot mitjans, d’aquí i internacionals. També moltes veus potents del feminisme internacional. Temes d’antiracisme, que m’interessen molt. Però quan faig recerca de temes que m’interessen també sóc molt analògica, molt de biblioteca i molt de llibreria.

Arribeu a la literatura amb Argelagues i sembla que us hi heu quedat. Com és aquest trànsit del periodisme a la literatura?
—Molt natural. Jo tenia una entrevista a la meva besàvia que havia fet a la facultat. Dels 18 anys als 33 anava dient: escriuré un llibre quan em jubili. Ho deia mig de broma. Llavors, amb aquella cinta vaig pensar: ostres hi ha moltes coses que no sé i que vull aprendre. Aprendre història del país, de la meva ciutat, història d’aquestes classes populars que no han estat honorades i que les han mogudes les dones. Vaig començar a fer entrevistes i un dia vaig pensar que em veia amb cor de ficcionar-ho. És la història de la majoria de famílies del nostre país. De dones que van del camp a la ciutat.

Passeu de dones rurals a dones que vénen del món rural però s’han de buscar la vida en entorns urbans que sovint són freds i impersonals.
—Sí, la migració és una aposta de vida molt compromesa, molt valenta i molt poc honorada. Perquè arriben i nosaltres els situem a l’últim esglaó de la nostra jerarquia social. No hi donem l’èpica que té. Migrar és un acte de valentia, de dignitat i d’integritat molt superior als nostres actets del dia a dia. I les mateixes migracions que van fer les meves àvies de la Catalunya interna a la ciutat, com a la resta de l’estat, també tenen aquest esperit èpic que no s’ha contemplat. Què ha de moure un nano perquè vulgui posar-se dins la panxa d’un camió per travessar Europa? Quina és la fortalesa que l’empeny a triar el tot pel tot?

En aquest cas, la protagonista és una noia xinesa.
—Una noia xinesa que ve de l’altra punta del món, sense saber l’idioma, amb unes habilitats molt bàsiques, però amb tota la força per voler-se’n sortir. Crec que hauríem de revisar a què diem heroïcitat i a què diem èpica. Ens han embotit al cap moltes històries de soldats de guerra que segur que tenen molta èpica, però no sé quina història en tindria més.

Pel que fa al llenguatge, heu fet una opció arriscada per reproduir la manera de parlar d’algunes persones xineses que viuen aquí. Vau tenir clar des del principi que intentaríeu copsar la seva manera d’expressar-se?
—Era molt important –i em vaig curar molt amb salut– sentir les veus de generacions d’experiències migratòries amb més trajectòria, com passa als països anglosaxons. Per exemple, llegint escrits de guionistes, actrius i escriptores d’orígens asiàtics, sobretot del Paquistan i l’Índia, deien que encara ara troben intolerable que la BBC o altres cadenes els escarneixin pel seu accent paquistanès. Són gent que ha hagut de marxar del seu país perquè ha estat colonitzat i després, quan va a la metròpoli, continua essent objecte de burla. A la novel·la, era molt important que quedés clar que l’esforç de comunicació era molt gran per la poca eina que encara poden dominar i pel poc espai que tenen per a aprendre’n, però volia que no hi hagués ni un bri d’escarni. I per això no trobareu res d’allò de dir la r amb la l. Ha estat una llengua pensada molt acuradament. Volia transmetre que, al final, la comunicació venç totes les precarietats i la voluntat de comunicar-se elimina totes les dificultats. Volia que conservés tota la dignitat d’algú que té un sistema de pensament diferent del nostre i que, així i tot, es fa entendre.

Hi ha una frase que fa referència a la Wenling i que m’ha semblat extraordinària: ‘M’explica que cuando ella tienda, ella libre. Cabeza no piensa, cabeza vuela!’
—En aquesta frase veus la intel·ligència de la persona que et diu aquelles paraules. Que bé que us hi hàgiu fixat!

D’on traieu aquestes frases tan potents? Són reals o inventades?
—He pres moltes notes. Hi ha una amistat real amb una família xinesa, però aquest llibre és una ficció, en el sentit que jo necessitava posar-hi moltes més coses. Hi he sumat moltes capes perquè tingues la complexitat que volia. Tot el que hi ha és veritat, però la veritat ve de moltes coses. Ve de literalitats i no literalitats.

Presenteu la novel·la en uns dies en què hi ha certa alarma social i un ressorgiment d’algunes expressions racistes arran de l’epidèmia del coronavirus.
—Sí, són uns dies que han posat en relleu un racisme que ens pensem que no tenim. Està bé ser-ne conscients. Però ja hauríem hagut de superar una cosa tan absurda com assenyalar els xinesos que viuen aquí. S’ha de fer més treball de fons, en el pla educatiu, i també en el simbòlic i de la ficció, que és molt important per a desmuntar aquests estereotips. Aquests episodis ho posen de manifest, però crec que no acabem reformulant res. La manera de mirar està molt entrenada per tanta història cultural estereotipada i racista. Falta molta feina de neteja d’estereotips tòxics.

I com creieu que s’hauria de fer? Amb els mitjans de comunicació, però potser no tan sols informativament?
—El pla simbòlic és molt important. Que no hi hagi cantants asiàtic-descendents, que no hi hagi tribuna per a segones generacions de gent que ve de l’Àsia amb un discurs que trenqui totalment els tòpics, fa que a nosaltres sempre ens prevalguin els estereotips que van venir d’Amèrica i que Hollywood va amplificar. Davant una arma tan poderosa com és Hollywood, hauríem de treballar moltíssim per contrarestar-ho. Però tenim aquest discurs pervers de la cultura popular. Aquests tòpics racistes que formen part del nostre ADN cultural. Hauríem de ser molt proactius i crec que amb aquesta novel·la intento contribuir-hi. Passa que el que pot fer una novel·la és molt limitat. Però, com a mínim, intento veure d’on ve aquesta mirada, que no és casual.

Hollywood i l’humor groc van fer un dibuix còmic dels orientals.
—I tot l’orientalisme europeu també! Ve de la manera de mirar interessada de les metròpolis. És molt més fàcil dominar si deshumanitzes. A la pròpia història cultural europea de l’exotisme de l’orientalisme –amb els quadres, els escrits, l’estètica, la poesia– li sumes al segle XX aquest departament d’exteriors que és Hollywood, i és clar…

Les dues novel·les són històries de sororitat. Volíeu transmetre aquest missatge polític mitjançant la literatura més que no el periodisme?
—El fet de posar en primer pla de la novel·la un cor que és una perruqueria és fet expressament. Hi ha prejudicis contra els llocs eminentment feminitzats. Ens arriben a nosaltres, que també els hem acabat comprant. Ja sabem qui ha creat el relat, qui va poder accedir a les biblioteques i qui va poder escriure. A l’altra meitat de la humanitat li ha estat vedada la construcció del relat i la història cultural. Diguéssim que la meva inquietud és tocar el voraviu i fixar-me en aquestes històries que s’han tingut sempre com a subalternes i que són tan heroiques o tan poc heroiques com qualsevol història de paios explicada per paios.

Des d’una perruqueria parleu de qüestions considerades més grans: relacions internacionals, migracions, cooperació entre dones…
—Moltes novel·les que hem llegit van d’un paio que a veure quantes paies es tira, no sé com dir-ho. Això és universal en el patetisme. Quan es menysté la literatura escrita per dones perquè parla d’emocions jo penso: quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?

A la televisió, com heu viscut aquestes visions patriarcals de la informació? Suposo que s’ha anat construint un criteri de gènere a poc a poc. Desconstruint velles pràctiques.
—Jo he pogut explicar les coses de la manera que he volgut sempre, sempre. Però com més posicions de poder tinguem les dones en una redacció i en una televisió, aquest punt de vista i aquesta perspectiva serà més present. També és important sumar els periodistes homes per treure els prejudicis i cultivar-la. A la televisió, hem fet formació amb això. Com a redactora en cap, el meu propòsit ara és contagiar d’aquest gust per l’altra mirada, d’aquest repte que és deixar de veure esbiaixadament. Veus constantment companys i companyes que van fent el clic.

Fa deu anys, ningú no parlava d’enfocaments de gènere pel que fa a la informació periodística…
—És veritat que teníem intuïcions. No he tingut mai un punt de vista masclista sobre les notícies, que l’hauria pogut tenir, essent noia, perquè la mala educació de gènere l’hem rebuda totes. Jo sempre he tingut aquesta visió personal, potser també per les lectures que havia fet. Però és veritat que ens havien venut la moto que el feminisme ja no calia perquè ja érem iguals. I l’havíem comprada, aquesta moto. A mesura que creixes vas veient el sostre de vidre, les desigualtats, quins temes compten, quins no compten. I veus que hi ha molta feina a fer i que ens hem d’arremangar tots.

El fet d’estar en contacte amb les expressions culturals us ha ajudat a desconstruir aquesta mirada masclista que ens venia de sèrie?
—No us ho penseu, perquè he vist molt masclisme en les obres de teatre. I després n’he parlat amb els directors. Aquest estar in albis de la necessitat del feminisme era a tot arreu. Tu veies certes disfuncions però no acabaves de diagnosticar-ho bé. El sector cultural no ha estat pas punter en la lluita contra el masclisme, ha vingut tot de l’activisme. El sector cultural sempre ha vehiculat els mateixos discursos de l’heteropatriarcat. A mi, les creacions culturals mai no m’han fet obrir els ulls. Quan sempre prioritzes les obres de teatre amb dramaturgs i protagonistes masculins i en què les dones només som objecte, això també és violència simbòlica. Fa deu anys era tot en la mateixa línia d’inconsciència.

El sector cultural en crisi profunda demana un augment del pressupost en Cultura.
—Sí, l’últim crit d’ajut per a augmentar el pressupost no pot ser més urgent. Si volem defensar un model de societat basat en uns valors i no defensem la cultura, què defensem? És imprescindible per a defensar tota la resta de valors. No se m’acut res més elemental per a una societat. I a més, un accés a la cultura universal. Ens ho hem de creure. La cultura és construcció de societats millors, i no tenim gaire a fer en un planeta plastificat que s’ofega.

Com treballeu des de la televisió el centralisme informatiu en el sector cultural?
—Nosaltres intentem fer difusió de tot. Moltes vegades, penso que no cal tant difondre sinó generar circuits d’exhibició estables per tot el país. És això que porta la cultura d’un lloc a un altre amb una circulació sana. Això és prioritari en un país relativament petit, en què les distàncies són accessibles. Perquè per molt que tu facis una peça a la televisió, si no hi ha circuit, tornem a estar encallats.

Darrerament, quines propostes i festivals us han semblat més interessants?
—M’agrada molt la nova aposta de l’Anna Giribet a la Fira de Tàrrega. Començar amb una conferència del Xavier Antich i de la Judit Carrera em sembla sensacional. És situar el debat i les idees al carrer. És una reapropiació dels espais. També m’interessa tota la feina que es fa a Olot. A Olot tenen clar que la cultura és molt important. El seu pressupost de cultura és molt més gran que la mitjana de pressupostos de cultura dels ajuntaments. Al cap i a la fi, és apostar-hi o no apostar-hi.

I per acabar, tornant als dos perfils d’escriptora i periodista: són dos processos creatius gaire diferents?
—Ui, antitètics. És molt fort, perquè després de vint anys de tenir una feina amb tanta exposició pública, visibilitat, interacció i tant soroll, de sobte, et trobes que escriure és silenci, solitud i reclusió. És com passar d’una festa a la platja a ser dins l’aigua. M’agrada molt el contrast. Jo sóc molt sociable i m’agrada molt explicar i comunicar, no hauria sospitat mai que aquesta altra banda d’introspecció m’agradaria i la necessitaria tant. És un binomi que m’alimenta i m’equilibra molt. Una cosa reverteix en l’altra.

Havíeu pensat que seríeu escriptora?
—Mai. Ha estat totalment inesperat que de sobte sortís un altre jo. Hola, com va? Us juro que no vaig pensar mai ‘ai, tinc una història per explicar’. Tinc textos al calaix i faig de periodista perquè no puc fer l’altra cosa. Jo he tingut la sort de fer allò que vaig escollir, i l’escriptura ha estat una segona vida, un regal de l’univers.

The post Gemma Ruiz: ‘Quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura mallorquina

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

no ets esclau de ningú



És molt ample l'horitzó, no és tan forta la corda com sembla, no ets esclau de ningú ni de res..Inspirat en una pintura de Mercè Begué
Categories: literatura

Essència ‘vintage’: de Neil Armstrong a ‘Pulp Fiction’

Vilaweb Lletres - Dll, 24/02/2020 - 21:50

He d’anar molt carregat de feina perquè quan m’arriba un nou llibre de Vicenç Pagès Jordà no miri de clavar-li de seguida queixalada. El seu perfil d’autor d’ampli espectre em sembla molt interessant i, per tant, segueixo amb atenció tot el que fa.

Admeto que potser no sóc imparcial del tot perquè amb Pagès em passa una cosa que no em passa amb altres escriptors: compartim la dèria d’ordenar el món. Em refereixo a l’afició a confegir (ell molt més que jo, ja ho avanço) llistes, classificacions, fitxes, cànons, recopilacions, manuals o seleccions d’aquells negociats pels quals ens interessem (que són un munt). Si hagués de posar un lema a aquesta síndrome diria que tot s’entén millor –és a dir, es comunica i es transfereix millor als altres– quan som capaços de documentar-ho de manera endreçada i entenedora. Un diccionari és, doncs, l’artefacte idoni per a simbolitzar aquesta dèria.

No és exactament el mateix cas, però un interès semblant em mereix Òscar Dalmau, un home que coneix, estima, estudia i difon els referents musicals amb què jo i la meva generació vàrem créixer. Cosa que no tindria gaire mèrit… si no fos que Dalmau va néixer el 1974; és a dir, que entre ell i la meva generació hi ha una diferència d’un quart de segle.

Conspiracions fabrianes

Tornant a Vicenç Pagès, he de dir que no li ve d’ara, l’exhibició d’aquest desig d’ordenar i recopilar. El segon llibre que va publicar –Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l’Índex, 1991)– era una tria de mig miler de citacions publicades sobre el fenomen dels premis literaris. Però, de fet, ja al seu llibre de debut –Cercles d’infinites combinacions (Empúries, 1990)– el conte que donava títol al llibre explicava que un corrector editorial descobria la conspiració d’una enigmàtica secta a partir dels exemples posats per Pompeu Fabra en diverses entrades del seu Diccionari general. Un text que demostrava que l’autor havia escorcollat molt a fons les pàgines del Mestre i que, per cert, ha recuperat –augmentat pel que fa a exemples trobats al Fabra que reforcen la conspiració– en la molt recomanable tria que fa dos anys va editar Empúries amb el títol Exorcismes: antologia personal.

Després d’aquells inicis tan singulars hem vist Vicenç Pagès Jordà publicant manuals –Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998)–, seleccionant referències literàries –Les olors en la literatura (Vibop, 2018)–, fent una tria setmanal de textos per ser llegits seguint la roda del calendari durant dotze mesos –El llibre de l’any (La Butxaca, 2011)–, o confegint el seu cànon personal sobre temes diversos en llibres com De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006); La música i nosaltres (Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, 2017); o l’esplèndid Clàssics revisats (Diputació de Girona, 2018). Sense oblidar la incrustació d’arxius, fitxers i llistes diverses enmig de novel·les com El món d’Horaci (Empúries, 1995) o Els jugadors de whist (Empúries, 2009).

Per tot plegat el lector entendrà que consideri una bona notícia la publicació de Memòria vintage un llibre-diccionari que aplega exactament quatre-centes definicions centrades en el període que, com explica el subtítol, abasta els vint-i-cinc anys que separen l’arribada de l’home a la lluna, el 1969, i l’estrena de Pulp Fiction, el 1994 als EUA i l’any següent aquí. Un període que, comptant que Pagès va néixer a Figueres el 1963, abasta la infantesa, l’adolescència i l’accés als primers nivells del món adult de la seva generació.

Per dir-ho d’una manera ràpida i matussera, Memòria vintage és un llibre del qual no formo part d’allò que en assumptes de màrqueting es denomina ‘públic objectiu’. Nascut el 1950, pertanyo de ple a l’àmbit del ‘camp’ (definit a la pàgina 40) o, més exactament, diria que milito en el bàndol dels ‘progres’, retratats de manera ben precisa a l’entrada Generació Tap (p. 136). Això em permet de contemplar el panorama que Pagès desplega en el seu llibre d’una altra manera. No diré au-dessus de la mêlée, però sí tenint molt en compte la suggeridora distorsió que aporta el fet de valorar coses viscudes des de punts de vista generacionals diferents.

No és un exemple que surti en el llibre però això que ara diré em serveix per a il·lustrar el que vull dir: pels de la meva generació el concepte ‘terra d’escudella’ corresponia a un producte que es comprava a ca l’adroguer i que servia per a netejar olles, cassoles i pots, mentre que per a la generació següent va ser senzillament el nom d’un programa infantil de TVE.

Memòria personal

El que Vicenç Pagès fa a Memòria vintage no és pas un manifest generacional sinó el desplegament d’una extensa i documentada memòria personal on no hi ha lloc per a l’autocomplaença: certament, el període 1969-1994 era el temps de ser joves i (raonablement) feliços però era també l’època del garrot vil, els afusellaments, els estats d’excepció i la persecució del català. Als vintage els va tocar de viure el moment de la frontissa entre el món analògic i el digital i, com a referents que els marcarien per a tota la vida, varen incorporar la música i el cinema; dues referències temàtiques sobre les quals Pagès parla extensament. També hi havia el món de l’esport com a referent però aquest és un àmbit que l’autor –acabo de dir que el llibre és una memòria personal– no aprofundeix gaire. Segurament perquè hi havia unes quantes coses que motivaven molt més el seu interès que no les gestes esportives i els herois dels estadis.

El format de diccionari és còmode perquè ordena el text alfabèticament i no força el lector a cenyir-se a un únic sistema de lectura; però sobretot és pràctic perquè evita l’establiment de jerarquies. Pagès, però, controla i per tant no hi ha res de casual o gratuït en aquest llibre. Comença amb el terme ‘absència’ que ja proporciona, tot just obrir el llibre, una bona definició del període: ‘Contemplats amb perspectiva, els anys setanta i vuitanta destaquen per l’absència de tot el que avui trobem imprescindible per viure.’ I acaba amb ‘zoom’ que li serveix per a acomiadar el lector amb una explicació del llibre que és a punt de deixar: ‘El terme també podria designar el moviment brusc, del general al particular i viceversa, que hem intentat imprimir a aquest diccionari.’

La fragmentació del text en peces d’extensió no gaire llarga permet l’ús de frases curtes, sentències quasi, en les quals Vicenç Pagès es mostra molt eficient. És el cas de l’entrada ‘transició’ que, després de ser descrita en un ‘crescendo’ que comença amb Arias Navarro, el ploramiques, es clou amb un final contundent: ‘Llavors, el 1996, Aznar va guanyar les eleccions i va començar la marxa enrere: la Transició prenia forma de palíndrom.’ O quan, definint ‘Kurt Waldheim’, comença dient que cada generació té el seu disc dels Stones i el seu secretari general de l’ONU. Una afirmació frívola en aparença però que la clava: en el seu cas varen ser Some Girls (1978) i Waldheim; en el meu, Aftermath (1966) i U Thant.

O quan amb tres conceptes encadenats en té prou per a explicar l’evolució dels temps: en l’entrada ‘bola’ ens explica que d’aquest element imprescindible en els jocs a l’hora del pati els seus pares en deia ‘bales’ i els seus fills, en canvi, ‘caniques’. Una gradació similar a quan diu que ‘a la boîte sonava Françoise Hardy, a la discoteca Demis Roussos, i al night club Pet Shop Boys’.

Les entrades dedicades a pel·lícules o directors són dignes de remarca: penso principalment en les entrades dedicades a Mad Max, Marisol o Ridley Scott. I en la brillant descripció de Paris, Texas com a catàleg de les diverses formes de comunicació en aquells anys, rematat amb la pirueta de considerar l’escena final del film una premonició del que després coneixeríem amb el nom de Skipe.

Llegir no feia vell

Implacable, per exemple, l’entrada la gran novel·la de Barcelona’ on diu: ‘Finalment apareixien els noms de Juan Marsé i Eduardo Mendoza, o fins i tot de Carmen Laforet, que havien escrit presumptes grans novel·les de Barcelona, al contrari de Josep Maria de Sagarra o Mercè Rodoreda, que al seu costat eren considerats uns xitxarel·los.’ O quan, unes pàgines després d’afirmar que ‘llavors llegir no feia vell’, acaba l’entrada dedicada a Manuel Vázquez Montalbán amb una altra frase remarcable: ‘No sempre coincidíem amb les seves aproximacions, però les trobem a faltar.’ O mostres d’autèntica pirotècnia literària com, per exemple, les entrades ‘merda’, ‘noranta’ o ‘saló de màquines’. O sentències implacables com quan explica l’interès dels vintage pel Grup de Folk: ‘érem tan ingenus que creiem que no calia resistir, que podíem –directament– celebrar.’ O quan aborda els ‘primers records’: ‘A totes les emissores Jeanette cantava “Soy rebelde”, i Nino Bravo “Libre”, en aquella dictadura on la rebel·lia es perseguia amb fúria i la llibertat no existia.’

Podria allargar més aquest compendi de detalls i celebrar, per exemple, la manera com estableix, a l’entrada ‘Un, dos, tres’, un paral·lelisme entre Don Cicuta o els Tacañones i entitats de nefasta actualitat com el Tribunal Suprem o el Constitucional.

L’estructura de Memòria vintage permet d’afrontar-ne la lectura de moltes maneres. Una seria anar saltant a la percaça de conceptes relacionats entre ells (en aquest sentit el llibre proposa uns quants itineraris interns). Una altra seria el mètode habitual: anar de la primera pàgina a la darrera. En el cas d’aquest llibre jo recomanaria de fer-ho així però amb una aturada prèvia en les entrades ‘diccionari’ i ‘vintage’ que marquen d’alguna manera les regles del joc que ens proposa l’autor.

En algun lloc he llegit que Pagès considera que la seva generació va ser la que es va avorrir més del segle passat. En tinc la meva opinió, però no crec que sigui ara el moment d’entrar en polèmiques. El fet cert és que tot l’arsenal de records, vivències, mites i desenganys que s’aplega a Memòria vintage demostra que aquella no va ser una generació malaguanyada. Després han vingut més experiments com la Generació X, els millennials, la Generació Z i les que em deixo al tinter o encara han de venir. Totes amb ganes d’ocupar el seu espai sota el sol. El futur té la paraula. Però jo no puc treure’m del cap aquella ‘copla’ de les generacions anteriors als vintage que cantava Antonio Molina i que venia a dir que ‘el futur és molt fosc… treballant en el carbó’.

The post Essència ‘vintage’: de Neil Armstrong a ‘Pulp Fiction’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 – La repadrina Francesca Torrens “Nana”

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – La repadrina Francesca Torrens “Nana” (XXVIII)


Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit...

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos. La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Categories: literatura

Conspiració de silenci


Un fragment de guió De pel·lícula: Conspiració de silenci, de John Sturges.
.
Tothom busca alguna cosa en aquesta racó de l'Oest. Per a l'historiador és el vell Oest; per a l'escriptor, el salvatge Oest; per a l'home de negocis, l'inexplotat Oest... Ens diuen pobres i endarrerits, i ni tan sols tenim aigua suficient, però per a nosaltres aquest racó és el nostre Oest, i voldríem que ens deixessin en pau.

Categories: literatura

Sa Pobla i els escriptors mallorquins - Pàgines del dietari de Miquel López Crespí

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)


Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)



La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.



L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.



Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Quinze dones ‘Extraordinàries’ per a fer renéixer la literatura fantàstica en català

Vilaweb Lletres - Dg, 23/02/2020 - 21:50

La literatura catalana molt sovint s’ha mogut a batzegades, amb corrents que volien imposar pensaments únics i, per contrast, moviments de resposta. Al temps de la Mancomunitat, per exemple, Eugeni d’Ors va prendre el noucentisme per model, en contraposició al modernisme, i va donar una importància cabdal a la poesia sobre la novel·la. Així mateix, als anys setanta, Castellet i Molas van voler imposar el realisme com a forma principal d’expressió per a la novel·la catalana i el seu llegat estètic ha estat com una llosa d’un pes immens. Però tant el realçament de la poesia a la primeria del segle XX com la narrativa realista dels anys setanta van tenir resposta: per una banda, del 1925 fins a la guerra de 1936-1939 vam viure un esclat de producció novel·lística de tota mena. Per una altra, el 1974 es va publicar l’obra més llegida de tots els temps en català, El Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que no fou pas una novel·la realista, sinó de ciència-ficció.

Per això és tan saludable que ara vegi la llum l’antologia Extraordinàries, que aplega texts inèdits de quinze narradores, la major part debutants, que han optat per algun vessant de la literatura fantàstica. De fet, ací hi ha hagut antologies molt importants que han servit per a aclarir el panorama literari: la dels Imparables fou la irrupció d’un grup poètic molt important, de la mateixa manera que, més tard, els més joves poetes van entrar en escena amb el llibre Pedra foguera. En narrativa s’han destacat recentment les propostes de Manel Ollé i de Lolita Bosch; i en novel·la negra Crims.cat i Crims.cat 2.0 van obrir el camí al boom del gènere, que va confirmar Elles també maten.

Per tant, era lògic que, arran d’una mancança, aparegués un envit com aquest. I quina era la mancança? Ricard Ruiz Garzón, inventor del projecte i coordinador de l’antologia, ens ho explica: ‘La gent era incapaç de dir tres noms d’escriptores de ciència-ficció, de fantasia èpica o de terror. I això s’havia de resoldre.’ I la millor solució era publicar aquest volum on s’apleguen obres de Maria Arazo, Elena Bartomeu Magaña, Àngels Blasco Ros, Roser Cabré-Verdiell, Esperança Carrió, Eva Espinosa, Gemma Martí O’Toole, Anna Martínez, Inés MacPherson, Muntsa Mimó, Gemma Nafria, Elena Polanco, Aina R. S., Laura Tomàs Mora i Cristina Xifra.

Segons els editors de Males Herbes, ‘és una pinzellada de la literatura que vindrà, d’una banda perquè qui l’escriu són dones, i de l’altra perquè s’endinsen en els gèneres fantàstics amb una clara voluntat de renovar-los. Són històries que eixamplen els límits de les literatures de la imaginació i en capgiren les convencions, per oferir una perspectiva nova, més actual i més atractiva, d’alguns grans temes de la literatura de l’insòlit. Hi trobareu paradoxes tecnològiques, dracs, detectius hàptics, dones d’aigua, marcians o futurs distòpics; tanmateix, aquests mons llunyans i aquests fets insòlits tan habituals en la cultura popular dels nostres dies us portaran a territoris inesperats i a situacions que mai hauríeu pogut preveure’.

Diu l’antòleg: ‘Hi ha autores de totes les edats, però tenen en comú que escriuen dins allò que podem qualificar de literatura fantàstica i que fins ara són inèdites, per bé que algunes tenen textos llargs que aviat es publicaran. També hi ha qui ha publicat algun text en revistes o en antologies i un grapat faran el salt a la novel·la ben aviat. En sentirem parlar.’

Segons Ruiz Garzón, aquest és el gènere literari que més creix i on hi ha un canvi generacional més gran, perquè molts joves en consumeixen sense pensar-s’hi gaire. ‘En anglès hi ha moltes dones que fan literatura fantàstica i en castellà també n’hi ha antologies, però en català ens en feia falta una que fos el punt de partida per a un gènere que estic del tot convençut que agafarà volada.’

El responsable de l’antologia es remet a dades concretes: ‘Fa deu anys que faig classes a l’Ateneu i cada any tinc més alumnes que escriuen molt bé. Volen publicar i no saben on fer-ho. Per una altra banda, els editors volen trobar autores perquè aquest gènere gairebé sempre l’escriuen nois. Em diuen que si surt una bona autora la publicaran. Però a l’hora de la veritat no hi ha connexió i per això vaig pensar que calia fer aquest primer pas.’

I aquest primer pas podria ser molt més llarg , perquè Ruiz Garzón va posar-se en contacte amb les escriptores que coneixia i amb les que tenia a prop, és a dir, les recomanades directament per algú que ell coneixia. Amb això va aplegar un centenar de relats dels quals ha seleccionat aquests quinze. En el criteri d’elecció hi han pesat uns quants factors, però sobretot que hi hagués qualitat i varietat dins l’ample món del gènere fantàstic. A partir d’aquí va anar a veure els editors de Males Herbes i ara Extraordinàries ja és una realitat. És també una proposta per al futur. ‘Puc atrevir-me a dir –afegeix– que en pocs anys un terç de les autores hauran publicat novel·les i se’n parlarà.’

Curiosament, la novel·la de gènere fantàstic va ser cultivada extensament a la fi dels anys vint, abans de la guerra, precisament quan els narradors catalans es van treure la cotilla del noucentisme imposat per Eugeni d’Ors. I una part important d’aquestes obres les ha anades recuperant Males Herbes. Ricard Ruiz diu que en aquella època s’escrivia amb ‘molta més naturalitat que no pas ara. El gènere fantàstic, l’escriu tothom, la Rodoreda, la Capmany, Bertrana…: tothom en feia sense pensar-hi gaire, però aquestes obres han estat maltractades i invisibilitzades sense pietat i això ens obligaria a fer una reescriptura del cànon, una reescriptura molt necessària, perquè molts autors i autores de la tradició conrearen aquest gènere. Però d’això no se’n parla, hi ha prejudicis molt arrelats que saltaran cap al futur amb les noves veus i que obligaran a remirar el  passat.’

‘És molt poc realista pensar que l’única literatura és la realista’, diu Ruiz Garzón. Ell va pensar de seguida en Males Herbes per a editar l’antologia perquè han fet una aportació que canvia el panorama i perquè han defensat clarament el gènere amb diverses antologies. ‘Ara hem arribat a una maduresa important, del punt de vista creatiu i editorial, en què fins i tot les editorials no especialitzades es van obrint al gènere si tenen bons textos. Ha estat molt important la feina de la Societat Catalana de Ciència Ficció, el seminari de gèneres fantàstics de l’Associació d’Escriptors i la feina del Biblionauta. Són puntes d’un iceberg que acabarà emergint en algun moment. El canvi que molta gent encara no intueix és inevitable, perquè van creixent noves generacions sense prejudicis lectors.’

El llibre arriba en el centenari de Perucho, d’Isaac Asimov i de més autors d’aquesta literatura. ‘Esperem que hi pugui haver moltes reivindicacions en aquest sentit.’ De moment, les Extraordinàries se la juguen en un país on ho tenien tot en contra: ser dones, fer literatura de gènere, escriure relats breus i escriure en català. Tot es conjurava perquè no funcionés, però ara com ara les expectatives són molt altes i la curiositat també.

The post Quinze dones ‘Extraordinàries’ per a fer renéixer la literatura fantàstica en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

AMAZED

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 23/02/2020 - 19:50
Si us ve de gust una hora llarga de meravella auditiva i visual, amb els peus (i segons com les mans, però aquí t'has de refrenar) a la seva, no us perdeu Amazing Grace als cinemes Texas. Hi trobareu i sobretot hi sentireu el testimoni de l'enregistrament d'un disc i el que havia de ser també una pel·lícula d'Aretha Franklin amb el reverend James Cleveland i el Southern California Community ChoirJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura