literatura

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)

Gregori Mir, homenatge (I)

Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).

D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)

El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)

És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.

Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.

Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

M'ESTAVA DRETANo sé a on van les paraules,     o què fan.Els gats preguen mentre dormen,     endormiscats al sol?  L’opòssum prega, mentre     travessa el carrer?I els gira-sols? I el vell roure negre     que cada any es fa més gran?Sé que puc caminar pel món,     vora la mar o sota els arbres,amb el cap tot ple de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Onze minuts de teca. M'agradaria ser capaç de presentar, descriure, desmuntar i tornar a muntar així algun dels poemes que més m'agraden. Una anàlisi en detall del procés de composició, primer, i llavors sobretot de l'enregistrament de "Strawberry Fields Forever" dels Beatles. Som al 1966. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)

La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).

L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.
Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Una molt bona conversa (llarga, distesa, còmplice, amb noms i exemples) entre dos coneixedors de causa sobre cultura catalana, diplomàcia internacional, associacionisme i militàncies, accions i esperances degudes, possibles i impossibles. Carles Torner acaba de publicar un llibre sobre el tema.  Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: un escriptor de combat (III)

Coberta del llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

La traducció al castellà del poemari Signes obtingué el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela"), a Alacant (Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández) i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la collecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El control de determinades editorials i suplements de cultura de diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de pressió fa que, si no és amic d'aquestes colles, l'autor tengui problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la nostra recent història literària. Si abans, en temps del franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir la normalització de la nostra cultura, després de la transició també sorgiren nous entrebancs per a l'escriptor crític, per a aquell que no acceptava les normes de les camarilles neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació.

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull".

És evident que la qualitat intrínseca d'una obra no es pot pas mesurar en funció del premi que ha guanyat; per a ésser més exactes: les obres guanyadores d'un premi "important" haurien de ser francament bones, però les guanyadores de premis "que no consagren" no tenen per què ser inferiors a aquelles.

Pel que fa referència al fals debat entre si preferim els premis a obra inèdita o a obra ja editada, consideram que no és per aquí on podem mirar de trobar solució al problema que ens ocupa.

No hi ha motius per a enfrontar aquesta dos sistemes per a provar de potenciar la nostra literatura i l'autor català. Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-05)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.

Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)

Contra comissaris i camarilles.

Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".

I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

Miquel López Crespí

(26-I-05)

Negociacions i cultura

Per Guilem Frontera, escriptor

Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

Diari de Balears (15-VI-07)

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 – Pagesos (IX) (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Quasi sense adonar-me´n jo era com un bocí de suro enmig d´una tempesta. Per part del pare, la guerra havia fet bocins tots els plans d´una generació que confiava en la República, en les possibilitats de redreçament cultural i social d´uns pobles abandonats per l´eterna desídia de la monarquia borbònica. El pare, presoner de guerra en els anys quaranta, havia estat privat de qualsevol possibilitat de continuar els estudis militars, com a oficial. Era molt que hagués pogut passar els anys de camps de concentració sense perdre el seny després d´haver vist i patit tanta tortura i sofrences. (Miquel López Crespí)

La detenció mentre fèiem pintades i alguns petits rierols de sang que escopia molt dies anaren condicionant tot el 1963, l´any de l´assassinat de Julián Grimau. Em portaren al metge, amoïnats per la meva salut. A l´hospital confirmaren el diagnòstic: un inici de tuberculosi. La malaltia encara no havia assolit cap gravetat excessiva però convenia canviar els meus hàbits de vida: no res d´exercici, córrer, fer gimnàsia al pati del col·legi. I, evidentment, per a protegir la salut dels meus companys de classe, deixar d´anar a l´institut fins que els símptomes haguessin passat.

Jo no volia tornar al col·legi. I per això vaig accentuar la gravetat de la malaltia: em mossegava els llavis fins a fer-me sang, que després escopia damunt la mà o el mocador i ho anava a mostrar als pares, a la padrina Martina.

S´esveraven. No havia bastat la detenció. Ara, emmalaltia just en el moment que es complien els tres anys de la mort de l´oncle Miquel.

Em vaig especialitzar en els més diversos trucs per enganyar els pares. Controlant amb exactitud extrema la distància entre un llumí i el termòmetre (no fos que es trencàs el vidre!) feia augmentar la temperatura fins els trenta-nou graus. Em colpejava el rostre a fi de tenir les galtes enrogides. Aleshores tossia amb força i feia voltes pel llit, talment el dolor s´hagués apoderat del meu cos.

Com podien imaginar tantes dolenties en el seu fill, en el nét estimadíssim?

Els veia summament preocupats i jo no feia res per evitar l´ànsia que els dominava. La padrina, a part de consultar el metge, va parlar amb la curandera del poble, madó Antonina, que regentava una herboristeria prop de casa. Prima, baixeta, encara servava signes llunyans de la bellesa que l´havia fet famosa de joveneta. Em feia una mica de por que descobrís els meus trucs. I si el dia més inesperat m´estudiava amb deteniment i arribava a la conclusió que la meva malaltia no era tan greu? Els dies que compareixia em feia més sang als llavis. Aquelles minúscules gotetes provaven, no hi havia cap dubte, el progrés de la tisi en els meus pulmons!

Em fregaven el pit amb unes pomades d´herbes aromàtiques, bullien misterioses flors seques provinents del Brasil que em feien olorar amb una tovallola damunt el cap. Havia d´aspirar el vapor que sortia d´una olleta de fang, amb l´aigua mesclada amb les flors.

Una veina centenària, madó Buils, ens portà uns potons de gall dins una bosseta brodada amb creus de Caravaca i va dir que s´havia col·locar davall el coixí. Hi hagué altra gent que hi comparegué amb escapularis i estampetes que jo, ateu incipient, cremava de nit. Al matí, aquell estol de bruixes i curanderes atribuïen la desaparició de les estampetes a la presència malèfica del diable. Per conjurar el mal, em portaven aigua beneita i l´escampaven per tots el racó de la casa.

Però no servien de res els conjurs, les estampes religioses ni potons de gall per fer desaparèixer els dimonis.

Em maten, si arriben a sospitar que era el malalt qui feia desaparèixer rosaris i estampes de sants!

Tossia fortament i pensaven que era la tisi. La repadrina, que ja no podia anar a marjal, resava contínuament. Serv encara el record d´aquella flaire d´herbes aromàtiques, d´inversemblants mescles de les més estranyes plantes medicinals.

Hi hagué consultes amb les monges franciscanes. Em coneixien: havia anat a costura amb sor Aina. Quants confits m´havia donat quan vaig aprendre a resar l´Ave Maria i el Pare Nostre!

Comparegué de seguida que la padrina l´anà a cercar.

Va ser ella la que va posar ordre en la meva cambra.

De seguida, i d´acord amb el senyor Sion, el metge, anaren acabant amb tanta olleta d´herbes i misterioses pomades per posar damunt el pit i el front.

Sor Aina va fer sentir la seva veu, donant ordres a tothom. Com si jo fos el seu fill i la família les germanes de sant Francesc que m´havien de tenir cura.

Sentencià:

--A partir d´avui, descans i bon menjar. Vull que li doneu brou de gallina, en vulgui o no. Si s´ha de curar ha de menjar bé! No res de sopetes aigualides, arrossets sense aliment: brou de gallina i un bon bistec cada dia. En uns mesos estarà més sà que un poltre salvatge. Ah! I, a l´horabaixa, que no deixi de resar el rosari. Nostre Senyor també és un metge infal·lible i, indubtablement, té cura dels seus. No ho dubteu.

Sor Aina en sabia molt més que totes les curanderes i bruixes que m´envoltaven. Com a bona cristiana no negava el paper de l´oració en el guariment dels malalts. Però a l´oració hi afegia un bon bocí de la seva antiga saviesa pagesa. Com si sabés per intuïció, per una experiència acumulada al llarg dels anys de tenir cura dels malalts del poble, que l´aigua beneita i les estampetes, sense un bon menjar, no servien per a guarir els malalts.

Era evident que no podíem exposar al contagi els meus amics. I, tanmateix, amb la detenció, tampoc es veia convenient romandre al col·legi. Com podeu imaginar, la notícia arribà de seguida a la direcció i al claustre de professors. L´existència del grup Nova Mallorca s´escampà com un rierol de foc per aules i oficines. El director trobà convenient organitzar una croada contra els detinguts i anà classe per classe parlant del mal exemple que havien donat determinats alumnes. Es parlà del comunisme, d´estudiants bojos per les males idees que havien rebut de casa seva, de lluitar per a preservar els bons costums del centre. Els nostres pares foren cridats a relació i se´ls advertí de la necessitat que trobassin un altre col·legi. El pare Joan Butzeta, el professor de religió, obligà els alumnes a anar a la capella i resar un rosari col·lectiu per a preservar les ànimes de l´Infern.

Impossible continuar anant a classe en aquestes circumstàncies! Què farien amb nosaltres, en tornar? Restar sempre a un racó de l´aula, com si fóssim leprosos? Podíem rebre represàlies per part dels més endarrerits dels companys, aquells que, induïts pel professor d´Història i el sacerdot, eren capaços d´organitzar agressions físiques en contra nostra. Sempre hi havia hagut alguns enrabiats amb el grup per no voler anar a jugar al futbol o per haver-nos vist junts, parlant d´històries que no entenien.

Érem els rars, els estranys, el que no feien de bon grat el que ens manaven. Alguna vegada ens havien llançat pedres quan ens reuníem a la porta de l´institut abans d´entrar a classe. Existia un malestar soterrat que ara, amb els sermons del director i el sacerdot, podria fer-se més i més fort.

I, tanmateix... quin sentit tenia voler anar a un indret on ja estàvem marcats per sempre?

Per l´únic que em sabia greu deixar el col·legi era per les conseqüències que tendria aquell abandó en referència a la meva col·lecció de revistes i llibres de la guerra civil. A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà del 36 al Port de Manacor. Aleshores, impulsat per la meva curiositat, restava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller amb nosaltres alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes, s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, a la porta del col·legi, d'amagat dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supòs que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia existent. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal de tants dels vencedors. Munió de franquistes que, quan anaven a Lurdes o Roma, compraven pornografia pura i dura. Mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial). D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a la porta del col·legi que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-un. Encara avui, mentre escric aquestes retxes, veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. La fotografia em feia pensar en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició del capità Bayo.

Uns mesos abans dels exàmens, el grup es dissolgué per força major. Nova Mallorca, la nostra incipient organització antifeixista, va morir definitivament. En Pep Balaguer, l´especialista en qüestions històriques i temes esotèrics, va anar a estudiar al Col·legi Ramiro de Maeztu, just davant la plaça de braus. Contava que aquell col·legi era encara molt pitjor que el nostre i que el director, un home amargat, fuetejava les cames dels alumnes que no sabien respondre a les seves preguntes.

En Salvador Trias va acabar d´intern a la Salle i m´explicà fets semblants: sermons dels germans per a convèncer els alumnes d´entrar al seminari i fer-se missioners, continuades projeccions de documentals amb monges i missioners que portaven la Fe de Crist als natius de Guinea, Burundi o el Senegal. Precioses esglésies pintades de blanc amb negrets feliços cantant alabances a Déu, pelant cocos, sembrant el cafè i el cacau que consumíem a Europa.

--És un ambient summament enrarit –comentava--. Ens fan resar més rosaris que al nostre col·legi. Tot el dia som a la capella, agenollats damunt les fredes rajoles. I el que més em preocupa: les estranyes visites que alguns germans fan als interns, quan els llums són apagats. Enmig de la penombra distingesc moviments sospitosos, gemecs que em fan pensar en accions pernicioses.

Es returava, feia un alè i afegia:

--Tenc por que la nit menys pensada vénguí el germà encarregat de la vigilància i m´alci els llençols. Vés a saber què fan, però ja t´ho pots imaginar. Un dia d´aquests ho diré a la família. No vull estar ni una setmana més a la Salle!, m´estim més fer de sabater amb el pare que no haver d´estar patint d´aquesta manera!

En Sebastià Terrades va tenir més sort. Els pares el portaren a un col·legi just acabat d´inaugurar, el Lluís Vives, ben aferrat al de La Salle, però que no hi tenia res a veure. L´edifici era un casa de pisos reconvertida en centre d´ensenyament. L´havien fundat una sèrie de professors amb anomenada de progressistes. El director era el senyor Ignasi Riera i tenia fama d´ensenyament laic, i, fins i tot, antifranquista. Al seu voltant s´arreplegaven una sèrie de personatges que, en els anys quaranta, havien estat depurats i ara, a poc a poc, després de moltes lluites i patiments, podien reintegrar-se a la docència.

En Sebastià estava sorprès per la llibertat que s´hi respirava. En conèixer-se la història de les pintades, de seguida va ser un dels alumnes més estimats d´aquella rara experiència educativa.

Acostumat a l´esclavatge religiós de les escoles on havíem anat, que no t´obligassin a resar ni anar a missa, a patir els sermons adoctrinadors de sacerdots i missioners, era assolir una bona dosi de felicitat. Era difícil d´imaginar com les autoritats permetien aquesta mena d´escoles modernes. Vivíem a un país on feia unes dècades s´havia executat Francesc Ferrer i Guàrdia i, en temps de la guerra, moriren afusellats milers de mestres republicans, s´havien exiliat els millors intel·lectuals provinents de la Institució Lliure d´Ensenyament. Els mestres, per a la dictadura, uns dels principals enemics a batre. Els feien responsables de la propagació de les idees socialistes i anarquistes entre la població. La dreta no entenia la dèria republicana a favor de l´educació del poble, l´amor vers la cultura d´aquella generació d´ensenyants que confiaven en els llibres com a eina essencial de canviar el món.

Envejava Sebastià Terrades. M´hauria agradat que els pares em portassin al Lluís Vives, poder conèixer els supervivents de la gran desfeta del trenta-nou, gaudir d´un ensenyament més obert. Quin alleujament per a l´esperit!

Però era impossible. La incipient tuberculosi que pareixia s´apoderava dels meus pulmons barrava el pas a matricular-me en aquest centre. Potser hauria estat oportú anar per lliure, estudiar a casa amb l´ajut d´algun professor particular. Avui dia encara em deman com la família no em va suggerir aquest camí. A vegades m´ho he demanat i mai hi he trobat cap resposta adient.

Què passava a casa, per quins motius no se´ls va ocórrer una solució semblant? En els mesos posteriors a la nostra detenció vaig poder anar esbrinant els motius, la causa subjacent a molts dels problemes familiars.

Possiblement els pares pensaven que m´aniria recuperant de la malaltia i que perdre un curs tampoc era tan important. Que podria refer els estudis més envant, quan el metge digués que m´havia curat.

Què passà en realitat? Crec, i ara amb els anys, ho veig molt més clarament, que la terra tremolava davall els Verdera. El padrí Rafel encara restava trastocat per la caiguda del general Miguel Primo de Rivera. La marxa apressada del batle Miquel Crespí a Amèrica a causa d´un parell de deutes que tenia amb certs proveïdors va fer un mal irreversible a la família. Els repadrins hagueren de vendre els millors horts per pagar hipoteques i factures. El batle Verdera, el cap d´Unión Patriótica, havia jugat totes les cartes en la defensa d´un règim que feia aigua arreu i ell no se n´adonava. El lliurament dels cinquanta solars de la Tanca de Can Verdera per bastir l´Escola Graduada va ser un cop mortal per a la família.

De cop i volta, d´una posició de pagesos benestants es passava a una situació de simple supervivència. El vaixell de la família començava a fer aigua, anar a la deriva. I, al cap d´un anys, la mort en accident del fill de la padrina Martina, l´oncle Miquel, va acabar d´esfondrar el vaixell.

Quasi sense adonar-me´n jo era com un bocí de suro enmig d´una tempesta. Per part del pare, la guerra havia fet bocins tots els plans d´una generació que confiava en la República, en les possibilitats de redreçament cultural i social d´uns pobles abandonats per l´eterna desídia de la monarquia borbònica. El pare, presoner de guerra en els anys quaranta, havia estat privat de qualsevol possibilitat de continuar els estudis militars, com a oficial. Era molt que hagués pogut passar els anys de camps de concentració sense perdre el seny després d´haver vist i patit tanta tortura i sofrences.

A casa de la mare, l´estructura familiar pagesa s´esfondrava. Els horts necessitaven de tota una família per a ser conreats. El repadrins envellien i no hi trobaven substituts per continuar la feina. El batle Verdera s´havia dedicat a la política. Era un braç manco per a portar les propietats. El nét, de trenta anys, la paret principal que sostenia l´edifici, havia mort en aquell desgraciat accident prop del cementiri. I no acabaven aquí totes les desgràcies. Les dues filles de la padrina Martina, ma mare i la meva madrina de fonts, tampoc s´havien volgut dedicat a l´agricultura. La mare, en casar-se amb un presoner republicà, es dedicà en cos i ànima a cuidar de l´home i els fills que anàvem arribant; la madrina es casà de seguida amb un mestre d´escola i marxà a viure a Muro.

No restaven braços per tenir cura dels horts! Els padrins no donaven abastament i haver de llogar jornalers augmentava les despeses de la terra fins a límits insuportables. Va ser així com començaren a vendre bona part de les terres que no podien conrear.

Durant segles, els Verdera i els Ximbó, a força de feina i estalvis havien anat augmentant les propietats. Res de possessions ni grans extensions de terreny. La hisenda es construïa molt a poc a poc. Quan, a força de nombrosos patiments i privacions, s´havia aconseguit estalviar uns diners es mirava d´invertir-ho en un hort, una sínia, unes veles a l´albufera, un molí de bon preu. Eren petites propietats, horts, el més gran de nou quartons, situats a diversos indrets de sa marjal. Encara record haver anat a ajudar el padrí a la sínia de Son Fornari i a collir arròs a les veles properes a la badia d´Alcúdia.

Del disc recent de versions de Kathleen Edwards, feliçment i generosament retornada al món de la música. "Crawling Back to You": una cançó un pèl llangorosa de Tom Petty (de Wildflowers, 1994). Val a dir que no és la primera versió d'ell que fa. (No m'havia adonat mai que els que també canten "crawling back to you", tot i que amb un estil bastant diferent, són els Arctic Monkeys a "Do IJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Roda, en català en diem roda, o roda de fira. La de l'Exposició Universal de Chicago de 1893 era a on ara hi ha el Midway Plaisance, a quatre passes de casa, i feia vuitanta metres d'alçada. Parlem dels anys en què tot just es construïen els primers gratacels, com el Rookery (1888), de dotze plantes i 55 metres d'alçada, més tard renovat per Frank Lloyd Wright.L'any despres de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)

Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló

Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.

Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.

Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló

Per Miquel López Crespí, escriptor

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.

No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.

A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.

No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)

Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló

Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.

Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.

Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló

Per Miquel López Crespí, escriptor

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.

No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.

A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.

No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

1 vídeo - Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals. (Miquel López Crespí)

George Orwell

Per Miquel López Crespí, escriptor

Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.

La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.

La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.

Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.

L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Dimecres vinent els estudiants de la universitat de Chicago mantindran una conversa en línia amb Iban Zaldua sobre l'escriure en idiomes "estranys i poderosos", dins del curs promogut per la càtedra Coromines. Si no coneixeu Zaldua i us interessen aquests asumptes, no us perdeu els seus contes traduïts al català a Godall Edicions, ni el llibre que motiva la conversa, en castellà a Lengua de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

 L'amic Emigdi Subirats estrena l'enèsima secció al seu blog, que anomena Cartes des de l'estima.

Ahir me'n va dedicar una, en què va un repàs a moltes de les coses que ens uneixen.

Fa uns anys vaig fer un muntatge amb alguns d'aquests moments:

 

Any Maria Beneyto. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua li dedica un espai la la seva web, que inclou un parell de lectures meves.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)

L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)

Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!

No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.

El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Guillem Frontera guanya el premi Mercè Rodoreda de relats amb «La mar enfora»

Reus acollí ahir la tradicional gala de la Nit de Santa Llúcia, festa de les Lletres Catalanes

M.BONIN. Enviada especial a Reus.

«Com un arxipèlag de contes», així és com defineix Guillem Frontera, escriptor i periodista, el recull de relats que l’ha fet guanyador de la desena edició dels premis Mercè Rodoreda de narració breu. La mar enfora està format per una dotzena de contes que rememoren la infantesa del seu autor i, sobretot, una època: la de l’illa de Mallorca abans de l’arribada del turisme.

L’obra de Frontera, però, no és una recreació nostàlgica del passat, sinó una evocació cap al futur. L’escriptor explica «el primer contacte, traumàtic, amb la cultura en un poble de l’interior». Allà, la mecanització del camp irromp en un ambient en què la gent intenta «emergir cap a la llum, després d’uns segles d’analfabetisme, pobresa i emigració».

Ahir vespre, en el marc de la 57a Nit de Santa Llúcia, es donaren a conèixer alguns dels títols que molt probablement protagonitzaran les llistes de més venuts la propera diada de Sant Jordi. L’acte d’entrega de premis, en els quals s’inclouen el Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia, se celebrà a la ciutat de Reus. Enguany, el fil conductor de la vetlada fou el poeta i lingüista reusenc Gabriel Ferrater (1922-1972).

L’escriptor lleidatà Pep Coll (Passonada, 1949) s’endugué el Sant Jordi de novel·la per l’obra Les senyoretes de Lourdes. Es tracta de la biografia novel·lada de Bernadette Soubirous, una nina malaltissa fundadora de l’obra de Lourdes quan, el 1858, assegurà que se li havia aparegut una dona amb un vestit blanc a la cova del famós santuari. L’obra de Coll ha estat premiada pel «mestratge en la seva construcció narrativa», que combina constants canvis de punt de vista.

L’obra finalista és el debut en el camp de la novel·la de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962). L’hora quieta narra les intrigues d’un monestir durant el XIV. Aquesta època negra i convulsa de l’Edat Mitjana és el teló de fons d’una història d’amor i passió de dos frares homosexuals.

Finalment, L’arrel i la pluja, de Txema Martínez (Lleida, 1972) s’endugué el Carles Riba de poesia. A mode de dietari poètic, l’obra de Martínez recull les vivències d’un personatge que, «a través de les seves lectures, es transforma i es va fent més persona», explicà. Totes les obres premiades es publicaran el febrer a Proa.

Diari de Balears (15-XII-07)