literatura

<span style="background-color: white;

L'ordre dels factors no altera el resultat; només el posa una mica nerviós.
Categories: literatura

La transició i la continuació del franquisme

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

LLEGINT DES DEL CONFINAMENT

Un nou article a la Marfanta:
.
LLEGINT DES DEL CONFINAMENTAquestes setmanes més d’una vegada m’han preguntat si el confinament ha variat els meus hàbits d’escriptor, però que el més s’han modificat són els meus hàbits de lector.Fa anys jo era un lector metòdic, m’acabava tots els llibres, i les lectures eren diverses, tant en proximitat física com temporal.Quan el meu blog literari començà a tenir moltes visites i, sobretot, a partir del programa a Canal 21 Ebre, Tens un racó dalt del món, em van començar a arribar centenars de llibres cada any, pràcticament sempre novetats, i sovint d’autors propers. Aquesta arribada de llibres, en èpoques determinades, especialment abans de Sant Jordi, s’incrementa extraordinàriament.Per a un lector empedreït des de la més tendra infantesa, rebre sobres, paquets i fins i tot caixes de llibres, no deixa de ser un extraordinari regal que m’omple d’agraïment i il·lusió, i que m’ha permès conèixer autors que, en altres circumstàncies, m’haurien passat desapercebuts, alguns dels quals figuren entre els meus preferits a hores d’ara. Però al mateix temps, aquest allau de publicacions, crea una mena de remordiment per la impossibilitat de llegir tots els llibres amb la mínima atenció que mereixen. Faig el que puc, procuro fer-ne difusió de tots, en llegeixo unes poques pàgines de la majoria, i n’arribo a la meitat de ben pocs. Salto d’un a l’altre amb excessiva velocitat, i altero el tempus de lectura en funció de la data en què entrevisto una autora determinada o que participo a més d’una presentació. En resum, una mena de voràgine lectura no exempta de certa disbauxa.Amb l’arribada del confinament i l’ajornament sine die del programa de televisió i de tota mena d’activitats culturals en què sovint participo, la meva disponibilitat lectura s’ha vist propietària d’una llibertat que, al principi, potser víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm, no sabia què fer-ne.  La idea inicial de disposar del temps per a llegir una gran novel·la, que abans m’era impossible abordar, s’ha vist frustrada de seguida.L’obligació moral d’anys enllà d’acabar tots els llibres crec que està soterrada per sempre.  I he buscat refugi a la falda d’emocions contrastades, i he pessigat lectures a la lleixa on deso la poesia, sobretot de Gerard Vergés i la saviesa amb què ens porta del diví a l’humà, de l’universal a l’olor concreta d’una llimona.I m’he retrobat amb els Buendía, amb un enèsim retorn al Macondo de Cien años de soledad, i l’enèsima sensació que, potser, és innecessari escriure més llibres.I he tornat a enfangar-me en la inevitable fatalitat d’Arbó i de Tino Costa, i la seva irreprimible passió que és com una mena de condemna.I m’he deixat endur de nou, vençut ja d’entrada, pel remolí d’històries del Camí de sirga de Moncada, per la tendresa amb què acarona els personatges, no exempta de l’ironia amb què retrata els seus vicis, passions i debilitats, i tot en un engranatge perfecte que demana, això sí, una atenció per part del lector que es veu compensada amb escreix.No sé què llegiré aquest vespre, no sé quin vell amic abraçaré de nou, potser Bladé, potser Lorca. La paciència i fidelitat amb què m’esperen a la lleixa fa que em senti com a casa.
Categories: literatura

Fraga Iribarne i els obrers assassinats a Vitòria

(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.


I escriuré els noms...


Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat


Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)



L'escriptor Miquel López Crespí va escriure aquesta història alternativa de la transició: No era això: memòria històrica de la transició.

Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

MORNING POST

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 28/05/2020 - 09:28
Anem per ordre. Primer de tot, un cafè. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

No és la derrota, sinó el vent

Vídeo per a la Institució de les Lletres Catalanes, per a compensar, d'alguna manera, la impossibilitat de visitar els centres d'ensenyament dins del programa Autors a les aules.Explicant el llibre No és la derrota, sinó el vent, d'Onada Edicions .https://www.youtube.com/watch?v=igZMsQxgVLk
Categories: literatura

Els corifeus de Llorenç Villalonga

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -


Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)


Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!


Categories: literatura

Enric Calpena: ‘El gran encert de Gamper és adonar-se que el Barça no pot deslligar-se del món on viu’

Vilaweb Lletres - Dc, 27/05/2020 - 21:50

Hans Gamper (Winterthur, Suïssa, 1877) ha passat a la història per haver fundat el FC Barcelona el 1899, un any després d’haver arribat a Barcelona, on havia d’estar-se de pas abans d’anar a Guinea a fer negocis. La ciutat va fascinar-lo de tal manera que va decidir d’establir-s’hi i dedicar una part important de la seva vida al Barça. Joan Gamper, com es feia dir a Catalunya, va acostar-se al catalanisme i va haver d’anar-se’n a l’exili el 1925 després de la xiulada contra la marxa reial a l’estadi de les Corts, en plena dictadura de Primo de Rivera. Les pèrdues econòmiques del crac del 29 i el fet que el Barça l’apartés del club, entre més causes, van conduir-lo al suïcidi el 1930. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960) ha recollit testimonis de l’època i ha escrit El primer capità (Edicions 62) per relatar el moment fundacional del club, però també la vida de Gamper a Barcelona. La novel·la de Calpena aprofundeix en la figura del fundador del Barça i descobreix un home conservador, profundament demòcrata, incòmode amb la religió i proper al catalanisme que va lligar per sempre la història del club blaugrana al sentiment latent del país.

El primer capità reivindica la importància de Joan Gamper en uns primers anys complicats per al Barça. Com vau tenir la idea d’escriure aquesta novel·la?
—Fa força anys que el model imperant és la historiografia de context, en què no hi ha una història lineal sinó que es veuen els fets dins un context determinat i la relació entre si. Un dels elements que explica més bé el segle XX a Catalunya és la història dels grans moviments de masses. I un de molt clau és el Barcelona, amb tot allò que representa. Aquesta qüestió m’ha interessat sempre, tot i que el futbol no m’emociona especialment, no sóc gens seguidor de partits de futbol, però la història del futbol la trobo francament interessant i molt reveladora de com és una societat. Vaig començar a llegir sobre això i vaig descobrir la història de Gamper, que no la sabia gaire, i endinsant-m’hi vaig veure que era una història completament novel·lesca.

Gamper va especular a la borsa i ho va perdre tot amb el crac del 29. Creieu que aquesta va ser la causa principal del seu suïcidi, o també el fet que l’apartessin del Barça quan va tornar de l’exili?
—Sobre això, només podem especular, no hi ha cap document que ho expliqui. Però sembla força obvi. Gamper porta una ratxa terrible i dins el Barcelona el tenen allunyat de tot. El fet de ser tan rebutjat… Ell té un sotrac molt fort quan, simplement, li diuen que ha de pagar la quota de soci. Són quatre duros, però per a ell és una ofensa molt gran. Tot això s’ajunta amb els problemes econòmics brutals que té, la mort tan tràgica i bèstia del seu soci… Aquesta barreja fa que entenguis per què va arribar a la conclusió que s’havia de suïcidar. No ho podem saber exactament, però sembla força evident que és així.

Al llibre heu volgut retratar Gamper, i navega entre la biografia i la ficció.
—Hi navega poc. Els personatges reals són un 95%, aproximadament, i diuen coses que deien, de manera novel·lada, evidentment. La majoria de converses es basen en texts de l’època i citacions d’aquestes persones. Òbviament, és una novel·la, no és un llibre d’investigació en absolut. Però he investigat molt per escriure-la. Per exemple, l’Otto Maier i l’Enrique Ducay faig que es coneguin a la Pajarera Catalana, que és el Molino, però en aquell moment es deia així. No sé si es van conèixer allà, sincerament, però la personalitat d’ells era la que es descriu al llibre. Tots dos van ser favorables al cop d’estat de Franco. En Maier era molt proper a determinades idees que fructificarien en el partit Nacional Socialista a Alemanya… O la història d’en Miquel Valdés i la manera de ser del personatge, això ho he anat extraient de la realitat. La dona de Gamper, l’Emma, era molt religiosa. Es va casar gran, els pares intentaven que es fes monja… Tot això és veritat. El pis del carrer de Girona l’he descrit a partir d’un plànol. La casa d’en Frey, el seu soci, també. Tot això ho comento perquè vegeu el nivell de detall al qual he arribat.

Documentant-vos, què us ha sorprès de Gamper que abans no sabíeu?
—De Gamper hi ha un factor que no explico gaire, però l’insinuo. És un home profundament conservador, però no reaccionari, era un demòcrata d’ordre. Era una mica ingenu. Sembla que sempre el sorprenguin les males jugades que li fan, queda garratibat i reacciona com un boxejador noquejat. Me l’he imaginat, tot i que és difícil de dir, com una persona ingènua i alhora amb molta empenta. Un bon paio, un líder, però que a vegades no les veu a venir.

Era un líder molt introvertit. Fa la impressió que no volia destacar.
—Sí, era un líder, però no dels carismàtics. La gent se’l mirava perquè sabia que pensava, que tenia bones idees i tenia empenta. I que era honest. Això fa que, naturalment, el seu entorn el miri i l’admiri, però al mateix temps quan hi ha maniobres de nivell baix ell rep fàcilment, perquè no les veu venir. Maniobra intel·ligentment però no és llest, és una barreja. La reflexió que em ve és que els paralel·lismes amb altres Barces del futur són evidents. Aquesta ànima més popular que té Gamper, com un lloc de trobada i cívic, i alhora la gent ho veu com un lloc d’oportunitats, amb un moviment de masses que pot ser innocu si el porten bé, i treure’n uns rèdits personals grans. La història de Catalunya el segle XX també va per aquí.

Tot i el tarannà conservador, no destaca per ser gaire religiós. Més aviat, la religió el molesta, i l’incomoda que alguns catòlics li retreguin que sigui protestant.
—Gamper era un home religiós amb un sentit més actual de la paraula. La gent que és creient al segle XXI a Catalunya no en fa ostentació ni prova de canviar la vida dels altres perquè creguin en Déu i segueixin l’ortodòxia, en general. En aquella època, això, en canvi, era molt militant. La religió oficial de l’estat espanyol era la catòlica. Els protestants no podien anar a una església protestant, només podien anar-hi els estrangers. Els ciutadans espanyols hi anaven clandestinament. Això també feia que els protestants visquessin la seva religió de manera molt apaivagada. Pel que fa al catolicisme, eren anys d’enfrontaments per l’anticlericalisme. Gamper era creient i es va casar amb una dona catòlica, encara que semblés que podia ser per millorar la seva posició social a Catalunya. Quan va morir, era protestant, i el van enterrar en una zona de protestants. Però el bisbe de Barcelona va beneir el fragment de la tomba per convertir-ho en terra catòlica.

Gamper va arribar de Lió a una Barcelona en plena ebullició el 1988, però segons que expliqueu al llibre era una persona poc interessada en el clima polític, tot i catalanitzar-se el nom.
—Era molt clar que la ciutat li encantava, se’n va enamorar. Venia aquí perquè Gassiert, el seu mig parent, li parlava de les possibilitats comercials que podia tenir a la Guinea espanyola. Gamper va decidir de venir a estudiar espanyol i muntar la xarxa comercial per anar-se’n a Guinea i exportar cacau al centre d’Europa. No tenia gaires diners i, a més, fugia del pare, un paio eixelebrat que va portar la família a la ruïna, molt amargat per la mort de la mare de Gamper. Ell n’estava fins als nassos. Però a Barcelona es va trobar un ambient que el va fascinar, com molta gent que en aquell moment venia a la ciutat per la vitalitat que tenia i la transformació per la qual passava.

L’interès per la política arriba més tard. Fins que, per salvar el Barça, el lliga amb el catalanisme i la Lliga Regionalista el 1908.
—No és que no l’interessi, però encara té mentalitat d’estranger. No es compromet especialment. El fet que el Barça es lligui amb el catalanisme és una doble empenta que ve per la dinàmica del club, que és demòcrata per naturalesa perquè les decisions es prenien assembleàriament, i a mesura que creix es lliga amb el món social català. Naturalment, es torna catalanista. El gran encert de Gamper és adonar-se que el Futbol Club Barcelona, com qualsevol altra entitat, no pot deslligar-se del món on viu. Tan simple com això. Un moviment tan social com el Barcelona, l’única manera que té de sobreviure és lligar-se a allò que desitja una gran part de la població, el catalanisme. D’aquí ve el lligam de Gamper amb el moviment catalanista, i la base social del club també l’hi porta.

Un episodi decisiu és quan el rebutja el Català FC pel fet de ser estranger. El Barcelona neix com a club integrador on puguin jugar catalans i estrangers.
—Gamper viu en una societat, la catalana, que és complexa i estranya. Ja hi havia també un conflicte lingüístic. Gamper aprèn el català, i moltes vegades li retreuen, sobretot des de la premsa de Madrid, que parla molt millor el català que el castellà. Això no li perdonen mai. Educa els seus fills en català. És un militant suau, com ho és durant tota la vida, però hi creu fermament.

No s’havia parlat gaire del Barça en el context polític i social d’aquells anys. Segurament, l’episodi més citat és la xiulada contra la marxa reial el 1925 a l’estadi de les Corts. Això acaba conduint a un exili de quatre anys de Gamper, un episodi força desconegut.
—Va ser un exili provocat tal com es fan les coses en les dictadures. No el van castigar amb l’exili, el van convidar a anar-se’n. Era obvi que o se n’anava, o tindria problemes. Fins que no va canviar l’ambient a l’estat espanyol, no es va veure amb cor de tornar. Aquells anys, a més, va canviar el tipus d’empresa. No va deixar de ser un comerciant, però va començar a tractar afers financers. La seva aliança amb en Frey, en el seu exili obligat a Suïssa, va fer que comencés a posar diners a la borsa de Nova York. En aquell moment no li calia ser present en els seus negocis a Catalunya, podia controlar-ho amb el telèfon i el telègraf.

Aquells anys neix també la rivalitat amb el Madrid i l’Espanyol?
—Amb l’Espanyol, sí. Amb el Madrid, no tant. És lleig de dir, però el Madrid es funda emmirallant-se en el Barcelona. Els fundadors del Madrid, els germans Padrós, són catalans i saben com funciona el Barça. També volen fer un club esportiu molt popular que visqui molt la vida de la ciutat i representi l’esperit cavalleresc de jugar a futbol de manera competitiva, però noble, i creen el Madrid CF. Les relacions inicials entre el Barcelona i el Madrid són molt bones, perquè són clubs que s’emmirallen. Però amb molta diferència, perquè el Madrid és un club molt petit i va ser-ho durant molts anys, mentre que el Barcelona ja va convertir-se en el club més gran de l’estat, juntament amb l’Athletic de Bilbao.

I l’Espanyol?
—Amb l’Espanyol era diferent. El funda Àngel Rodríguez, fill d’un dels principals lerrouxistes de Catalunya, molt anticatalanista. Un catedràtic de nivell, sevillà, però molt anticatalanista. Volia prohibir el català i eradicar-lo. No sabem quines idees tenia Àngel Rodríguez, però el club sí que volia ser un club espanyol. I ho deia clarament. Així com el Barça no es vindicava com un club català, sinó que ho era per naturalesa, l’Espanyol sí que es proposa de ser un club espanyol. I un club espanyol a Catalunya, en aquella època, era un posicionament polític clarament, no era pas neutre. Això va fer que l’Espanyol reconegués el Barcelona com el seu gran enemic, perquè representava tot el contrari del que volia representar l’Espanyol. Va haver-hi batusses, entre els jugadors i els seguidors.

El fet que Alfonso XIII concedís el títol de ‘reial’ al Madrid i a l’Espanyol va ser un element més de discòrdia.
—En aquell moment, la rivalitat ja era clara. En el cas del Madrid, que li posessin ‘reial’ podria entendre’s perquè era l’equip de la capital. Amb l’Espanyol és una mica diferent. El fet de ser ‘reial’, una vegada més, és un símbol d’allò que vol ser. En aquest sentit, l’Espanyol és un club que sempre va tenir més consciència de qui era i què volia ser. En canvi, el Barcelona i el Madrid feien plantejaments diferents.

Dieu que Gamper volia que el Barça tingués la possessió de la pilota i jugués sempre a l’atac. Això és real o és una llicència per a relligar aquell Barça primigeni amb el present?
—És real també. El primer futbol que arrenca cap al 1860 a Anglaterra és un futbol molt similar al rugbi en el plantejament, tots els jugadors van a tot. No hi ha porter, és una figura tardana. A final del segle XIX, que el futbol ja té uns trenta anys d’història però encara no ha triomfat tret d’Anglaterra, comença a gestar-se una mena de joc més col·lectiu. Gamper és un dels paladins d’això, és un home amb una gran formació atlètica. En aquella època, el capità i l’entrenador són la mateixa figura, i Gamper, com a primer capità del Barcelona, marca clarament com s’ha de jugar a futbol. I per això guanyen tant al començament. Molts futbolistes d’altres clubs fitxen pel Barcelona perquè els agrada l’estil de joc i entenen les jugades. Clubs com el Català fan entrenaments gimnàstics, mentre que Gamper fa entrenaments futbolístics, de trenar jugades. Ell importa dels equips anglesos i centreeuropeus les tres línies, a part del porter: els defenses, els mitjos i els davanters. En aquella època es jugava un 2-3-5, res a veure amb el futbol actual. I Gamper també aplica els extrems, jugadors que treballen a la banda. És una manera de jugar que és molt més elegant i diferent del que es veia, i per això el Barcelona triomfa al principi, tot i que després té una davallada.

Us convido a especular. Què pensaria Gamper del Barça i del futbol actual?
—No en tinc ni la més remota idea. Però si especulem, crec que li fascinaria que el Barça tingui més de 100.000 socis. Seria la culminació del seu somni. També la passió pel futbol que té la gent, el Camp Nou… D’altra banda, segur que li farien pena moltes coses. Els sous dels futbolistes l’horroritzarien. Ell va ser molt reticent a pagar res als jugadors. Fins i tot, el fet que no paguessin la quota de socis es va aprovar contra la seva voluntat. Respecte de la directiva, la història dels últims anys no li semblaria estranya.

Els problemes a les juntes directives ja eren presents aquells primers anys?
—No gens. El Barcelona és molt representatiu, en aquest sentit. Al principi, els directius són estrangers i gent del país de professions liberals i que tenen empreses pròpies. Una elit determinada de començament de segle. Això es transforma i a partir de la dictadura de Primo de Rivera els directius són terratinents, gent que juga a prop de l’estat. Als anys trenta, periodistes com en Sunyol i gent i intel·lectuals lligats als nous partits, com Esquerra Republicana i Acció Catalana. Als anys quaranta, gent lligada al franquisme i concessionaris de les grans empreses estatals. Als cinquanta, el tèxtil, durant molts anys. Fins a la crisi econòmica del 1973, quan entren els constructors. Núñez, Gaspar… I ara els financers. Les directives han representat les elits empresarials i socials de la societat catalana.

Per acabar, us volia demanar per Oriol Junqueras, que era el vostre historiador de referència al programa ‘En guàrdia’ durant molts anys. L’heu visitat abans del confinament?
—El vaig visitar just abans que anés a Madrid pel judici. No és fàcil visitar els presos si no tens càrrec públic, perquè tenen unes quotes de visites, i la família, com és lògic, va davant. He estat una vegada als Lledoners i vam parlar d’història tota l’estona. El vaig veure tal com és ell, no ha canviat. És un home de conviccions molt fermes i segur d’aquestes conviccions, molt obert a canviar les coses i transformar-les. D’una banda, això dóna tranquil·litat, perquè ell té una personalitat forta, però d’una altra banda, tot això que li ha caigut a ell i a la seva família, des del punt de vista personal, és difícil d’entomar. Aquest càstig absolutament brutal i injust no sé si hi ha ningú que pugui suportar-lo sense resultar-ne personalment afectat, i això em preocupa, a part de les qüestions polítiques.

Podeu comprar El primer capità a la Botiga de VilaWeb

The post Enric Calpena: ‘El gran encert de Gamper és adonar-se que el Barça no pot deslligar-se del món on viu’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura malloquina

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada,

Categories: literatura

A mig camí de la incertesa, recomanat al Telenotícies


El passat 25 de maig, al Telenotícies vespre de TV3, la gent de l'Ateneu Calero va participar recomanant diversos llibres de narrativa, i li agraeixo a Àngel Martí que ha escollit parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions).
Ho podeu veure en aquest enllaç.
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) - Els foguerons de Sant Antoni – Records dels anys 10 i 20

Sa Pobla (Albopàs) - Els foguerons de Sant Antoni – Records dels anys 10 i 20 (II)


En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant. (Miquel López Crespí)


A l’ofici de diumenge, a les onze, hi compareixen tots: homes i dones. Els homes al davant, com correspon al cap de segles de llarga tradició. Les dones, a les fileres del darrere, amb vel, màniga llarga i sense mostrar cap centímetre de la pecaminosa carn que va portar la Humanitat a tots els patiments que coneixem. La temptació de la serp, saber-se nus, el càstig de l’expulsió del Paradís terrenal per haver aprofundit en la saviesa que els estava negada, patrimoni exclusiu de Déu. L’home era innocent; no tenia cap mala intenció. Van ser els suggeriments de la dona que precipità el destí atziac del gènere humà. Per què volgueren conèixer els misteris de la ciència del Bé i el Mal? No eren feliços sota el poder de Déu, els sants, àngels i arcàngels?

Per l’errat camí de voler anar més enllà dels manaments de l’Evangeli, pel desig de conèixer els llibres prohibits per la Santa Mare Església, entren tots els mals. Per això el control vigilant de Roma sobre el que es publica arreu del món. Què seria de nosaltres sense la guia de l’Índex de llibres prohibits, aquesta possibilitat de preservar el nostre esperit de les males influències provinents dels enemics? Esper que aviat es publiqui el magnífic original que ha escrit sobre la Inquisició mossèn Antoni Maria Alcover en el qual ens explica les mentides de la propaganda calvinista i luterana contra la sagrada actuació del benèfic tribunal. Parlar dels crims i tortures ordenats pels catòlics quan ells mateixos, els promotors de la Llegenda Negra contra Espanya, són els primers que ompliren presons i fogueres arreu de l’Europa que dominaven! Quin manipulació més grossa de la història! Que hauria estat i què seria de la nostra Fe sense les precises orientacions de l’Índex? Va ser el gran Papa Lleó X qui l’any 1515 establí la censura per a tota la Cristiandat, seguint les instruccions donades pel V Concili del Laterà. Per quins motius des de totes les tribunes del perniciós liberalisme i la maçoneria s’ataca la gran tasta de la Santa Església? O no va ser el nefast Enric VIII qui, abans de la ruptura amb Roma, va publicar el primer índex de llibres prohibits? I de Luter, què en diríem? O no se sap que va ser també uns dels primers redactors de la llista dels escrits considerats herètics? Què han de retreure a la Cúria Romana si ells són els primers que, a la seva manera, vetllaren en la defensa de les seves malifetes i mentides religioses?

Per què els catòlics hauríem de perdre el temps i condemnar la nostra ànima llegint els pamflets d’Erasme de Rotterdam, Rabelais, Giordano Bruno, René Descartes, Thomas Hobbes. Denis Diderot, Honoré de Balzac, David Hume? Què han fet pel benestar de l’home, aquests pensadors? Jo sempre tenc l’Índex obert damunt la meva tauleta del despatx per memoritzar els noms maleïts! És un deure de tot sacerdot saber el nom dels autors i els títols dels llibres que haurem de portar a la foguera!

Quin sant Antoni més gloriós tendríem si un dia poguéssim fer els foguerons amb un munt de volums prohibits! Veure com són consumits per les fames els assaigs filosòfics, les obres de Michel de Montaigne, Kant, Francis Bacon, George Sand, Karl Marx, Copèrnic! Seria el dia més joiós de la meva vida! Contemplar els dimonis ballant envoltant les flames, botant damunt el caliu, sentir la simbomba acompanyant les glosses dels pagesos que parlarien de la victòria del sant davant l’Avern! Foguerons a cada cantonada del poble! Llenya de pi, olivera i ametlers, ben seca, que cremi maldament plogui. Que res pugui aturar el fervor místic d’una nit dedicada a foragitar els mals esperits que ens envolten sense cessar des de l’aparició d’Adam i Eva!

Si l’afany de saber es limita als llibres autoritzats per la Santa Mare Església, no hi ha res de perniciós a aprofundir en el coneixement del món que ens envolta. Però amb la invenció de la impremta editors sense escrúpols, empesos per l’afany de guanyar diners, han escampat arreu munió de publicacions infectes que tant {de} mal han fet a la societat. Les autoritats tampoc no han sabut vigilar com pertoca l’edició d’aquests materials innobles causants de tants mals i revolucions.

Qui podia imaginar en el segle XVIII que l’Enciclopèdia francesa coordinada per Denis Diderot i Jean-le-Rond d’Alembert seria la bomba de rellotgeria que, al cap dels anys, acabaria amb la monarquia?

L’excusa inicial del projecte va ser bastir un diccionari de les ciències, arts i oficis. Intenció aparentment innocent d’antuvi. Però la maçoneria d’aleshores, que dominava tot el món intel·lectual, tenia altres intencions: dinamitar els fonaments de la religió emprant el cavall de Troia de la recerca científica. Cal dir que, de seguida, les persones més intel·ligents de la Cort i de Roma captaren la intencionalitat del projecte i provaren d’oposar-s’hi. Madame de Pompadour, els jesuïtes i la Cúria romana detectaren el perill que comportava autoritzar la publicació d’aquella metzina. El Consell d’Estat, alertat, en va prohibir la publicació i la lectura dels dos primers volums, els únics que havien sortit al carrer. El papa Climent XIII va disposar que aquesta obra entrés a formar part de l’Índex de llibres prohibits i va ordenar taxativament “a tots els catòlics, sota pena d’excomunió, de cremar els exemplars que en tinguessin disponibles”.

Tanmateix, la maçoneria era infiltrada a les altes instàncies de la Cort i un aliat de Diderot, Malesherbes, que era director de llibreries i l’encarregat de la censura, en va tornar a autoritzar el pamflet enciclopèdic i es tornà a editar. Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, els més clarividents en la visió dels mals que representava el projecte, ja no hi hagué impediments, i la nefasta obra continuà destil·lant el seu verí trastocant tots el que havien estat els fonaments d’una societat tranquil·la i sense problemes.

Com devien anyorar l’aristocràcia, les famílies catòliques, els amants de l’ordre i la pau, l’època en què la Santa Inquisició sabia aturar el mal de rel! Quan arreu dels regnes catòlics d’Europa s’encenien foguerons amb els llibres que propagaven el missatge de Satanàs!

Ho he debatut sovint amb Mossèn Antoni M. Alcover, que m’ha deixat llegir el llibre que prepara sobre la Inquisició.

--El perill essencial de l’Enciclopèdia –afirma, amb gran coneixement de causa-- és que Diderot i els seus consideraven la religió com a una simple branca de la filosofia i no pas com el recurs bàsic del coneixement i la moral. I el més terrible del missatge gens ocult entre les seves pàgines: propagar el dubte entre els lectors sobre l’autenticitat dels fets històrics descrits a la Bíblia, qüestionant la mateixa existència de Crist, els miracles que va fer a Palestina i la possibilitat de la Resurrecció.

Vet aquí el que volgueren aturar a temps les autoritats franceses de l’època i, de forma covarda, lluny del seny i l’obligació de vetlar per la moral dels ciutadans honrats, permeteren aquells censors. A poc a poc a poc, malgrat la insistència de Climent XIII, s’anà consolidant un exèrcit del Mal que comptava amb un miler d’impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors, i en la qual col·laboraren fins a 160 literats, científics, artistes, magistrats i artesans. El càncer que volia destruir tot el que ens ensenyava Déu Nostre Senyor mitjançant la revelació divina continguda a la Bíblia ja s’havia estès per tot el cos de la societat, emmetzinant vida i pensaments.

Arribaren exemplars de l’Enciclopèdia a Albopàs? Ho dubt. En aquell temps la vigilància de les fronteres era molt severa i es controlava de forma excel·lent cada un dels llibres que entraven a Espanya, i si aquests eren considerats perniciosos eren confiscats sense miraments i els propietaris multats o empresonats.

I d’altres autors assenyalats a l’Índex de Llibres Prohibits? Potser no en trobaríem gaire exemplars a Albopàs. Però ara vivim una època diferent, en què fan estralls els mals causats pel mal ús de la impremta. Però jo sé qui en té: els descreguts que quan van a Palma i Barcelona els compren i els porten d’amagat. En fan lectures col·lectives en cases que caldria marcar amb tinta negra que penetràs fins al fons del marès i no es pogués esborrar. Talment una indicació als purificadors que armats de torxes i llanderes escorcollarien despatxos i amagatalls secrets per llançar al carrer tot el que es brut i nefast. Moltes de les dones d’aquests lliurepensadors m’ho han dit en secret de confessió, atemorides per la possibilitat d’anar a l’infern si no ho explicaven al vicari i al rector. Res no escapa a l’ull vigilant de la Fe: els debats sobre republicanisme i federalisme, la negació de l’existència de Déu, el suport a l’Escola Moderna, la necessària organització d’obrers i jornalers en els sindicats socialistes.

Per sant Antoni, el dia de la cremada general, la banda de música podria interpretar la millor selecció de jotes i boleros, l’himne d’Espanya! Tothom aportant a la foguera els diaris liberals i esquerrans. Els pamflets que ens arriben des de Palma i la península, alguns des de l’estranger! I que els descarrilats lligen d’amagat, creient trobar la salvació en aquest material infecte. Sentir, olorar la flaire santificant del paper que desapareix, es converteix en cendra consumit per poderoses, vivificants llengües de foc. L’Ajuntament podria repartir conyac i cassalla entre el poble per animar encara més la gran festa de depuració dels esperits. Tenir un poble sense cap llibre dissolvent. La notícia es podria enviar a les rectories del país, fer arribar els fets a Roma. Potser fins i tot rebríem una felicitació de bisbes i cardenals, del sant Pare!

En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant.

Haurem de fer feina en aquest sentit.

Hem de mantenir el ramat dins la línia que marquen els concilis. Per això mateix, i ho vaig explicar com pertoca a Miquel Costa i Llobera, mai s’ha de defallir en la tasca que pot fer un sacerdot des de la trona.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies és menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’

Vilaweb Lletres - Dm, 26/05/2020 - 21:50

Una de les sotragades importants de la Covid-19 ha estat en l’àmbit cultural. Són moltes les funcions teatrals, concerts, projeccions de pel·lícules, espectacles de tota mena i actes literaris que han quedat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any dedicat a la Teresa Pàmies (1919-2012), que ha comissariat la Montse Barderi.  Malgrat tot, s’han celebrat més de dos centenars d’actes dedicats a situar l’obra de Pàmies en el seu context i a vindicar-la, a més a més de presentar-la al màxim possible de nous lectors. En parlem amb la comissaria, tot i que convé recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que a més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi també va obtenir el premi d’honor de les lletres catalanes el 2001 o el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

―Al llarg d’aquest any heu defensat en moltes ocasions que la Teresa Pàmies també era periodista, una activitat que potser molta gent no és la primera amb la que associaria la seva figura…
―És que el periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu pare, i des de que era molt jove va estar implicada en la fundació de Juliol i a la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la ràdio i després va col·laborar entre altres mitjans a l’Avui des del seu naixement el 1976 fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i molts articles de la Teresa Pàmies que no s’han recollit, fins i tot, per exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem descobert durant aquest any. Els seus articles i la seva activitat frenètica de periodista es reflecteix en la seva obra, per tant la vessant periodística la defineix molt bé.

―Corregiu-me si m’equivoco, però em fa la sensació que la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, que a la Teresa Pàmies sovint se l’ha mirat per sobre l’espatlla. Per què?
―És així com dius, sobretot per ser dona, de classe baixa i de comarques. La crítica es va passar mot amb ella, amb l’excepció, potser de Testament a Praga. Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que la Teresa Pàmies va rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer un públic lector. Quan ella va escriure li van dir que era una novel·lista de porteres, i ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia en ser portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus llibres no han envellit, cap d’ells. Tenia molt de públic lector, una gran parròquia i un públic que, com ella s’ha anat morint sense relleu. Per sort, gràcies a l’any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha agradat molt, tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra. I penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres.

Teresa Pàmies en un míting a la monumental quan tenia 17 anys

―Així doncs, cal col·locar l’escriptora en el lloc que li correspon. Ens hi ajudeu?
―La Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer i que és  autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir  la militància política en el seu cas en el comunisme i en altres casos en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que en molts casos arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir la Pàmies és com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet conèixer la història d’una manera amena, però també molt dura i sobretot molt ben escrita.

―Hi hauria qui diria, doncs, que el seu gran valor és el testimoni, però al llarg d’aquest any això ho heu volgut deixar de banda per explicar altres grans puntals de la seva obra…
―I tant, és que al darrere dels seus llibres hi ha un estil propi, una manera de fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com raja, però el que hi ha és una forta convicció de que el mètode d’escriure més adequat és crear un jo que valgui la pena ser escoltat, i aquí és on trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses, com el pas pel camp de concentració, un exili de 31 anys fent tota mena de feines, viure una guerra com a capitana de les Miliícies i veure caure Barcelona en mans de les tropes feixistes, és algú que crea un jo que val la pena escoltar parli del que parli. I això provoca un efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens i en aquest cas és  com els grans articulistes, o ets fan o no ho aguantes.

―Déu n’hi do!
―I encara molt més, llegint-la aprens història i a més a més no tenim tantes dones autodidactes que puguem escoltar. La Pàmies és una gran escriptora del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de primer nivell, una altra cosa és que estigui allunyada de tota mena d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i corrent amb una gran veu literària. Evidentment no tots els llibres són iguals i en alguns vol ser una  gran escriptora i ho aconsegueix, però sobretot va voler acostar-se al gran públic, però en tota l’obra hi ha una estructura ferma i cos.

―Quan us varen nomenar comissària com vàreu entomar aquest repte, perquè sovint significa deixar moltes coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú altre…
―Per a mi va ser molt important des del punt de vista vital, ho vaig viure com una cosa molt maca i també com un acte de confiança i et desvius per no defraudar a qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut. Hi havia poc temps per muntar l’exposició i el catàleg d’activitats, però puc dir que tot el que vam anunciar la roda de premsa es va fer excepte la cloenda.

Montse Barderi, comissària de l’any Tàpies

―Hi ha hagut moments grans i especials, però vós sempre heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de l’escriptora a altres públics.
―Sí, pensa que quan el Joan Elies Adell em va proposar ser comissaria jo no era especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era, així que vaig haver de posar-me les piles i a mesura que més l’anava llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu, i en aquest sentit un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització Lingüística que estaven millorant el seu català gràcies a la seva obra. Això ha estat molt bonic.

―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat algun cop que sempre heu tingut molta llibertat per part seva…
―El Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que volguéssim i ens hem avingut molt. Tots ells sempre parlen que som una tribu i el Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha provocat que hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat per part de tots i crec que tot i que el Sergi és el més conegut, tothom ha tingut el seu protagonisme i al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no sentir-me una intrusa.

―Un altre fet molt important en la seva trajectòria és el fet que és una que prové de les esquerres, quan habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert benestar…
―Sí, això és molt important, és  una dona que prové de les esquerres i que sempre ha estat lluitant i treballant i fent mil coses per tirar endavant, amb una vida extraordinària, per exemple al Paris dels suburbis fent de cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament nul·les, però com ja he dit abans el periodisme a la premsa comunista li comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. I també cal recordar que en aquests 32 anys a l’exili va custodiar la llengua i la va mantenir viva. La seva és una veu excepcional com n’hi ha poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.

The post Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies és menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El poeta Joan Margarit publica l’antologia personal ‘Sense el dolor no hauríem estimat’

Vilaweb Lletres - Dm, 26/05/2020 - 17:07

El poeta Joan Margarit ha publicat l’antologia personal de poemes Sense el dolor no hauríem estimat (Proa) que ja ha arribat a les llibreries i que inclou 133 poemes. En l’epíleg admet que aquesta és l’antologia ‘més difícil’ que ha fet: ‘La de la meva pròpia obra, ara que, als meus vuitanta-dos anys, ja no li deuen quedar gaires incorporacions futures’. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Margarit ha dit que és la primera vegada que fa una antologia sense que el sentiment que l’empeny sigui ‘ni d’admiració ni de necessitat de consol. És un sentiment més personal i rude: alguna cosa semblant a mirar-me al mirall que fa la porta vidriera que té darrere seu la foscor de l’últim quarto, buscant alguna cosa que la vida, segurament, ja s’ha emportat’.

A l’epíleg, Margarit escriu que des de jove ha estat per a ell una pràctica habitual compondre les seves pròpies antologies dels poetes que admirava. ‘Quan encara no hi havia les facilitats d’avui amb els ordinadors, ho feia amb fotocòpies. Encara ocupen, ben enquadernades, un lloc rellevant en la meva biblioteca i continuo llegint-les’.

The post El poeta Joan Margarit publica l’antologia personal ‘Sense el dolor no hauríem estimat’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’obrador, de Ramon Masdeu



 L’obrador, de Ramon MasdeuAquell obrador, íntim, de qualsevol artista, on el mateix artista experimenta amb les seves creacions, les destrueix, les torna a fer, les modifica i les transforma perquè surtin d'allí com una obra mestra, digna de ser exposada, assaborida, admirada.Ja sigui un pastís nou amb tots els seus gustos especials, ja sigui una pintura a l'oli amb tota la seva espectacular paleta de colors, ja sigui una joia d'or amb la seva esplendor i brillantor pròpies.
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

mascaretes, nines i bicicletes


Maig de 2020. Passejada en horari permès de confinament, fase 1, a la tarda, vora el riu. Una xiqueta amb bicicleta m’avança. Porta al darrere una cadireta ocupada per una nina, convenienment lligada. La bicicleta és força petita, i la xiqueta, un dia, també ho devia ser, però ha crescut; cada cop que pedala, els genolls li pugen a una alçada considerable, i el gest es veu forçat. Aviat haurà de canviar de màquina, i potser també de nina. Ara, mentre descric l’escena, no recordo si la xiqueta portava mascareta o no; no me n’he adonat, potser perquè ja les tenim integrades al nostre paisatge, després de setmanes de pandèmia. Espero que, quan sigui gran, no li calgui portar-ne. La nina, no; la nina no en portava.
Categories: literatura

Ona Llibres: el somni de mil metres quadrats de llibres en català fet realitat

Vilaweb Lletres - Dg, 24/05/2020 - 23:50

Un mes més tard de la data prevista inicialment, avui obre la porta Ona Llibres, al carrer de Pau Claris 94 de Barcelona. Ara com ara, en compliment de les ordres arran de la pandèmia, podrà omplir solament un 30% de la capacitat total i limitarà l’espai de 1.000 m2 a només 400, de manera que algunes sales encara no es podran visitar; s’hi observaran també estrictament les mesures d’higiene i de distància física. Tanmateix, la venda de llibres serà habilitada a totes les seccions: l’espai de literatura i no-ficció, tant d’autors catalans com de llibres traduïts al català, l’àrea infantil i juvenil, la secció de música i l’espai dedicat a llibres d’artista i primeres edicions. La llibreria estarà oberta en l’horari habitual: de dilluns a dissabte de 10.00 a 20.30.La programació cultural d’Ona Llibres googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Ona Llibres té per objectiu convertir l’espai en epicentre de la cultura i acollir no tan sols activitats relacionades amb el món del llibre, sinó també exposicions d’art temporals, conferències i cicles temàtics, concerts, cursos, tallers… Arran de la situació actual, aquesta programació no començarà fins que no es pugui fer amb totes les garanties. Mentrestant, s’hi han organitzat activitats en línia, sobretot a Instagram (al compte @onallibreria).

La llibreria en línia, un Amazon en català

A final del 2018 Ona va anunciar l’arrencada d’aquesta aventura, que s’ha covat durant prop de dos anys. El propòsit és de reconquerir el centre de Barcelona amb una llibreria monumental dedicada al llibre en català.

El nou local, al carrer de Pau Claris, és molt a prop de l’Ona de l’any 1962. Té l’objectiu de recollir el testimoni de l’original i assumir el llegat d’aquests gairebé seixanta anys de dedicació a la cultura, la llengua i al país en una nova llibreria d’esperit renovat i projectada al futur. En aquesta superfície tan extensa, hi trobarem principalment literatura en català, tant original com traduïda. L’espai és pensat al detall per fomentar totes les expressions de la cultura i per obrir el circuit a nous lectors potencials.

Sorprenentment, la versió en línia, onallibres.cat, encara no s’estrena avui, però han anunciat que serà aviat. Tatxo Benet, promotor de la llibreria, ha dit en una entrevista a VilaWeb que el seu projecte digital tindrà la mateixa infrastructura que Amazon, i que els llibres arribaran a qualsevol lloc del món al cap d’unes quantes hores: ‘Quan hi entris, tindràs recomanacions. Amazon a mi no em recomana mai llibres en català. Mai de la vida. De fet, a Amazon la literatura catalana és dins l’espanyola. És una cosa molt estranya, això que fan.’

La llibreria mantindrà l’essència fundacional, que es vendre únicament llibres en català. Tatxo Benet ha explicat que un altre objectiu és de tenir obres d’autors catalans traduïts a altres idiomes, com l’anglès: ‘Hi trobareu Mercè Rodoreda en anglès. En espanyol, no. No farem llibres en espanyol. Nosaltres serem llibreria especialitzada en català, com n’hi ha d’especialitzades en viatges. O angleses. Creiem que si comencem a oferir llibres en castellà, direm a la gent que el català no cal. Amb un idioma normalitzat, seria una altra cosa.’

The post Ona Llibres: el somni de mil metres quadrats de llibres en català fet realitat appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Diluvi de pedres

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Diluvi de pedres


Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats. (Miquel López Crespí)


De cop i volta el poble havia mudat. Els carrers, els rostres de la gent ja no eren els mateixos. Arreu podies veure els uniformes de Falange, banderes de la monarquia penjant dels balcons. Les campanes de l’església ressonaven amb força. Talment com si s’hagués declarat un paorós incendi en un indret indeterminat i tothom anàs a apagar el foc. D’on sortia aquella inesperada gernació d’homes i dones que bravejaven cantant el Cara al sol? Com era que no havíem volgut creure na Joanaina Marió quan, esverada, li digué a la meva mare:

-Anau amb compte. Vénc de can Tomeu Caragolí, i he vist quatre dones brodant el jou i les fletxes en un munt de camises blaves. Crec que en preparen una de grossa. Ja saps que som Filla de Maria i cosina llunyana del rector. Per això no s’amagaven de parlar al meu davant. Deien que els primers que anirien a cercar quan esclatàs el Moviment seria el president de La Societat i els afiliats als partits i sindicats d’esquerra.

Passats uns dies, la mare ens va recordar les paraules de na Joanaina. Dinàvem en silenci preocupats per les notícies que circulaven parlant d’un possible cop d’estat.

El pare no ho volia creure.

-Martina... i ara què dius? No veus que, si hi ha una sublevació, la República l’aturarà ben igual que va fer amb la del general Sanjurjo? Els militars han jurat fidelitat al nou règim. Vols dir que serien capaços de trair el seu compromís? No passarà res. Ja ho veuràs. Molts que estan disconformes han demanat la baixa aprofitant les lleis del president Manuel Azaña. S’estimen més cobrar sense haver de fer res.

La meva mare movia el cap en senyal de disconformitat.

-Gabriel, ets massa confiat. Na Joanaina em digué que cusen uniformes de Falange, fan llistes amb els noms dels que volen anar a cercar. Jo ho tendria en compte i pensaria què hem de fer.

-No passis ànsia –li contestava el pare-. És la moda d’Itàlia i Alemanya. A Alemanya, abans de la pujada de Hitler al poder també l’esquerra anava uniformada. Als joves els agrada desfilar com si fossin soldats. Fins i tot aquí, quan arriba el Primer de Maig, els amics de na Caterina i na Isabel volen anar com els companys de Madrid i Barcelona. Per això els anarquistes no es fien de socialistes i comunistes. Diuen que, si hi hagués un poder marxista com a Rússia, tornarien els oficials, les estrelles i medalles, els privilegis per damunt la tropa. Potser tenguin raó i la moda d’anar uniformats marcant el pas, talment els reclutes a la caserna, sigui una malaltia que es pot curar amb l’augment de la cultura, llegint. El dia de demà tot això que comentam, els rumors de cops d’estat, la necessitat de tenir líders, la dependència d’aquell que sap xerrar millor al míting, anirà desapareixent. En pots tenir la més completa seguretat. Aleshores serà el moment més feliç de la humanitat. Quan ja no hi hagi necessitat de burocràcies ni dirigents. Quan cada persona sigui responsable i pensi en el benestar general. No sé si la societat del futur serà comunista o socialista o semblant a la que prediquen els seguidors de Bakunin. El cert és que ja no serà mai més igual a la que hem conegut durant la nostra existència.

Mentre parlava, el pare m’acaronava els cabells.

Na Isabel també escoltava amb summa atenció. Sempre ens havien interessat les explicacions que ens contava sobre la societat futura. Com llegir una novel·la de Verne. Descrivia un univers fantàstic on regnava la justícia i la igualtat. Record que jo l’escoltava embadalida. La mare em donava un toquet a l’espatlla, recordant-me que es refredava el dinar.

Però ara parlàvem d’un possible cop d’estat, del fet que ens podrien venir a cercar a casa nostra.

-A més, si fos així com dius, si hi hagués tants falangistes com explicau, si de veritat ens venguéssin a detenir com en temps de les antigues persecucions... on ens podríem amagar? A la caseta de l'hort? Quants dies creus que hi estaríem sense que ens trobassin? Tres, quatre, una setmana? Qui ens podria portar el menjar si establien una estricta vigilància a l’entrada del poble? O creus que no anirien al camp a cercar els fugitius? No hi hauria cova, enfony, indret de la muntanya i la costa que no anassin a mirar! Ens agafarien en un parell de dies!

Va ser per això, perquè pensava que no hi havia amagatall possible que no donava importància als rumors de cop d’estat?

p> No ho sabria esbrinar amb certitud. Escric des d’una llunyana distància i, amb el pas dels anys, alguns records s’han fet fonedissos. Talment com si el llarg silenci de la postguerra hagués dissolt les vivències que podien causar més dolor, pouant dins la fosca, provant de treure aigua d’una cisterna quasi eixuta.

Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats.

El pare contava que mai no era segura la teva llibertat. Els inquisidors no descansaven. Es posaven en contacte amb les autoritats del llunyà país on s’havien amagat i, a vegades, els feien retornar per a cremar-los davant la Porta de Jesús.

Quanta por dins l’ànima! Com marxar si sabien que després perseguirien els familiars que restassin a Mallorca? La sortida hauria de ser de tota la família o ningú no s’atrevia a marxar imaginant els patiments i tortures a què serien sotmesos els que quedaven.

Alguna vegada succeïa el miracle. Un matrimoni amb els seus fills podia embarcar cap a València o Barcelona i aconseguir després pujar a un altre vaixell que els deixàs en un port estranger. Els capitans i mercaders d’altres indrets que arribaven a Palma portaven notícies dels fugitius. Les noves corrien en secret i la felicitat dels que pogueren escapar era celebrada amb alegria pels habitants del Call. “Han arribat a Alexandria!”, es comentava en veu baixa. “Han pogut mudar de nom i poden assistir lliurement a la Sinagoga”.


En aquells moments jo encara no tenia por. Patia per n’Andreu, pel pare i na Isabel, pel padrí Rafel. El temor s’apoderà de mi una mica més endavant, passats uns dies. Ara em posseïa la ràbia, la indignació, en constatar com, en poques hores, tants d’amics i coneguts mudaven d’idees. Ho vaig comprovar en sortir de casa. La primera imatge que em sobtà va ser veure na Catalina Coco, una vídua que devia nombrosos favors al pare i que ara donava de beure als que havien escorcollat i fet malbé casa nostra. La veies amb semblant feliç, com si estàs de festa, donant anís i casalla als falangistes que portaven fermats els meus familiars.

No ho podia creure! Aquesta Catalina que reia amb els botxins era la que tocava humilment a la nostra porta demanant un sac de blat per a poder passar l’hivern, oferint-se per anar a l’hort de prop del torrent per segar, sembrar mongetes o llevar-hi l’herba? El seu home morí gat, quan sortia de la taverna on es gastava els pocs diners que guanyava vigilant el magatzem de Can Vicenç. Passaven fam. Els dos fills que tenien sovint venien a casa suplicant per una mica de berenar. La meva mare sempre els va donar el mateix que ens preparava a nosaltres: pa amb una rajola de xocolata o formatge. Però no era suficient. Aleshores na Catalina compareixia i quasi plorant ens demanava un sac de blat per a poder tenir farina i s’oferia a pagar-ho amb jornals quan fos hora de treure les patates o batre a l’era.

Mai no vaig poder veure cap llambregada d’enveja en la seva mirada. Ho dissimulava bé? Qui ho sap! Jo no cercava maldat en els ulls de la gent. Per a mi era com si fos de la família. De petits ens tengué cura. Jugàvem al voltant de les seves faldes. El mal covava per dins. Ara era al meu davant amb un posat d’altiva superioritat. Llegia el seu rostre. Em mirava de forma descarada i l’alegria que traspuaven els seus ulls eren un missatge clar i llampant, com si digués: “I ara què fareu, com podreu tirar endavant sense el pare i la germana, amb el padrí amagat?”. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres? Com eren possibles unes transformacions tan sobtades? Havia fingit una amistat que no sentia només per aprofitar-se’n, per a poder aconseguir uns jornals?

Em preguntava què feia enmig de tants fanàtics, l’alegria frenètica que dominava els exaltats amb camisa blava, enlairant les banderes de la monarquia i imatges de la Verge Maria i Sant Josep.

No perdia de vista el pare.

Caminava entristit, sense dir res. Podia sentir el seu cor com si fos el meu. Bategaven junts. El meu i el del pare. El cor de na Isabel i el meu. El cor de n'Andreu i el de tots els homes i dones de Mallorca que eren detinguts i escarnits. Coneixia a fons el pare. Ens estimava fora mida. Sabia ben cert que en aquells moments atziacs no passava pena per ell. Patia per la família. Jo anava al seu costat, sense importar-me els insults que ens queien al damunt. Els crits eren esfereïdors: “Matau-los a tots! Que no quedi cap roig al poble! Hem de segar la mala herba de rel!”.

Aquelles paraules pronunciades amb tanta ràbia em feien mal. En dominava el dolor. Com els dies que tenia mal de cap. No entenia el que passava. El món havia enfollit de cop i volta? Podia distingir les Filles de Maria, el seguici que sempre anava a missa primera, les beates que combregaven cada dia i, rere les cortines de casa seva, criticaven les que portàvem la falda una mica curta, els joves que venien a aprendre de llegir i escriure a l’Ateneu. Animaven els falangistes. Aplaudien, enlairant les imatges de José Antonio i Calvo Sotelo. Eren les que sempre parlaven malament de les al·lotes que participaven en les excursions organitzades per l’Ateneu, dels membres de l’Orfeó proletari.

Resaven el rosari alhora que confeccionaven les llistes dels que serien detinguts quan esclatàs l’Aixecament? El cert era que la rectoria esdevenia el centre principal de la conspiració antirepublicana. Una força efectiva. Talment un poderós exèrcit encarregat d’acabar amb nosaltres. Els bastava dir uns noms, sentenciar que aquell era un esquerrà i mai no tendria un jornal en els seus horts. “Que us doni de menjar la República”, afirmaven, sense cap mena de consideració per les famílies que no tenien feina.

Algunes feien costat al joier Eduard Sales, un personatge de dretes que no podia consentir que el meu pare fos millor argenter i tengués una clientela excepcional. Caminava exaltat al costat dels jovençans uniformats. En sentir el que deia em vaig esglaiar. Com si estigués esperitat, no deixava d’exclamar:

-Per què no tancau na Caterina Tarongí? Té les mateixes idees que la seva germana Isabel. També ensenyava el catecisme comunista als joves del poble, no ho oblideu!

El catecisme comunista? Vaja, quina forma de voler fer mal, de propagar infundis. Alguns dictats amb fragments d’obres d’Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Benito Pérez Galdós i Lleó Tolstoi! Era això predicar el socialisme? La cultura era “marxisme” per a aquesta tropa de toixarruts carregats de finques i diners?

En passar al seu davant, vaig escopir al terra. Els falangistes que portaven el pare detingut ho veiren, però ningú no em digué res. Potser pensaven que amb la detenció de bona part de la família ja m’havien castigat prou.

El més trist d’aquella caminada enmig de la gent va ser quan passàrem davant la joiera La Estrella, el negoci familiar. Quan el pare va veure que estava obert i que els feixistes se'n portaven capses plenes de rellotges, les arracades d’or, les polseres i collars, els anells... es va returar. Es va haver de sostenir en un dels homes que el portaven presoner. Impressionant espectacle de desolació. Ens ho llevaven tot a la llum del dia, sense cap mena de vergonya, a la vista de tothom! Els coneixia prou bé. Davant la porta de la joieria hi tenien el cotxe del batle Melcior Torrandell, d’Esquerra Republicana i bon un amic nostre. Col·locaven les capses plenes de joies al costat dels munts de roba agafats d’altres indrets. Què feien? Semblava que anaven traient el material dels comerços dels esquerrans que detenien i portaven a l’Ajuntament.

La gentada que ocupava el carrer em forçava a continuar caminant. Però en passar davant la joieria i guaitar a l’interior vaig veure com havien obert a culatades els armaris on el pare guardava les joies. Arreu vidres pel terra, calaixos oberts. Munió d’al·lots i veïns eren a l'aguait per a entrar igualment a robar. Es perdia el sentit antic de la convivència. Tothom semblava haver enfollit. Jo mateixa em sentia immersa dins una orgia diabòlica, envoltada de monstres sorgits de les fondàries dels somnis més obscurs.

En Martí Cerol, que era el cap de l’escamot que assaltava negocis i cases, en veure’ns passar manà aturar un moment la comitiva. Aleshores, sense cap mena de vergonya, malgrat que veia que el meu pare no s’aguantava dret, li plantà una capsa de polseres d’or al davant i la hi acostà a la cara.

-Gabriel, és l’or amb el qual volies comprar armes per fer la Repartidora. Ho sabem tot. Ben aviat hauràs d'aclarir comptes amb el Moviment. Explicar fil per randa quins són els teus amics, què volies fer amb tanta riquesa. S’ha acabat la conspiració. Ara l’or i la plata serviran per salvar Espanya del comunisme.

El pare, que gairebé no podia caminar, encara va tenir forces per dir en veu alta, perquè tothom el pogués sentir:

-Saps que dius mentides. Les joies són per vendre al poble. Ho saps prou bé. Per quin motius vols embullar la troca? Que no vengueres a comprar els anells de casament? No em donares les gràcies perquè t’havia fet un bon preu?

Es dirigí a la gent que ens envoltava:

-En Martí Cerol em donà les gràcies i em digué que si no hagués estat pel favor no hauria sabut què fer per comprar les tumbagues que necessitava per al dia de la boda.

No va poder continuar.

Va rebre un fort cop de pistola al rostre. Amb les mans fermades provà de llevar-se la sang que li regalimava del nas. Na Isabel volgué acostar-s’hi per ajudar-lo, però s’interposaren els falangistes.

En arribar prop de la cantonada de l’Ajuntament ja constatàrem que no érem els únics detinguts. Des del carrer Major i de la Muntanya compareixien nous grups d’exaltats amb més coneguts entre fusells. Eren amics de n’Andreu, els mateixos que feia uns mesos havien armat renou davant la porta de l’església perquè el rector no volia deixar entrar unes al·lotes amb màniga curta. Hi hagué crits i corregudes. El sacerdot cridà les beates que tenia al costat i les va encendre dient que els esquerrans volien profanar el temple. Els joves es defensaven dient que només feien costat a les al·lotes de Muro que volien veure l’interior de l’església. No va ser possible l’enteniment. La Guàrdia Civil hi intervengué i va prendre declaracions a un munt de joves. A partir d’aquell moment els amics del meu promès ja no trobaren feina en els negocis i horts dels senyorassos. Havien d’anar a cercar-ne a altres indrets. Jo els veia sovint, de bon matí, quan marxaven en bicicleta fins a Inca i Santa Margalida.

Per la banda del carrer Muntanya venien les germanes Fiol. Na Maria i n’Aina compareixien sovint per La Societat. Cercaven diaris i revistes que després llegien als veïns del carrer de la Font, sortint del poble. Na Maria i n’Aina, les filles de mestre Paraire, eren molt conegudes perquè una vegada, per riure’s una mica de les beates, brodaren uns dimonions i els cosiren a la solapa de la camisa. No crec que fos un acte irreverent envers l’església. Coneixent el seu tarannà, diria que era una forma més de jugar. Talment encara fossin unes nines de deu anys. Sabien que escandalitzarien les quatre Filles de Maria del seu carrer. Mai no degueren imaginar que el rector i els partits de dretes s’ho prenguessin tan seriosament.

Ben cert que ens erràrem. Na Maria i n’Aina, el pare, n’Andreu, tots els esquerrans del poble. Els seguidors de Gil Robles no jugaven. Es consideraven amenaçats per la República i l’enfortiment dels partits obrers. El clergat no perdonava res. Qualsevol pretext servia per atacar el que fèiem i pensàvem. Qui més seriosament s’ho va agafar va ser el rector Palou. Va emprar a fons la història dels dimoniets cosits a les camises per atemorir encara més la beateria. Des de la trona, a l’ofici de les onze, digué que l’esquerra era aliada de Satanàs i bastava veure com ara, les jovenetes, enlloc de portar la santa creu cristiana, passejaven sense cap mena de vergonya la imatge del dimoni penjada damunt el pit.

-Els nostres morts, els pares i els padrins, es remouen dins les tombes, indignats! És la nefasta influència de Francesc Ferrer Guàrdia, que torna novament a remoure les tranquil·les aigües de la vida cristiana –cridava, enfollit des de dalt la trona, talment hagués d’arribar la fi del món.

No volia entrar a l’església, però tenia curiositat per constatar personalment les bestieses que propagava. Em vaig posar prop de la porta per on entraven les dones. Unes amigues m’havien parlat de les proclames incendiàries del rector Palou. No ho podia creure. El que m’explicaven era veritat. Vaig quedar esglaiada escoltant absurds discursos sense cap ni peus. Pensava que els sacerdots i dominics del passat devien predicar així quan perseguien els jueus conversos. Des de feia un parell de diumenges, el rector tornava a fer sermons contra els perills de la llibertat, el pecat fomentat pels afiliats a La Societat. Blasmà contra l’Ateneu per ensenyar de llegir i escriure als que no sabien lletra emprant autors dissolvents com Tolstoi. Quina ignorància! Qualificar Lleó Tolstoi d’enemic dels Evangelis quan representava l’essència del cristianisme rus! Un cristianisme, emperò, que el gran escriptor volia sense les injustícies del clergat i l’aristocràcia. Atacà La Societat com a instrument principal de foment de la dissolució moral i espiritual. Mesclà les cooperatives de consum amb l’herència de les Germanies, els liberals que s’enfrontaren a Ferran VII i els apostòlics. Recordà la Setmana Tràgica de Barcelona, la cremada d’esglésies i convents a Madrid quan es va proclamar la República i tornà a repetir una i mil vegades que el socialisme volia acabar amb la família. Al·lucinat, pronosticava l’arribada de l’Apocalipsi. Els republicans prendrien els horts als pagesos i enviarien els fills a escoles laiques on no s’ensenyaria religió. Digué que el grup naturista que es reunia una vegada cada quinze dies a l’Ateneu practicava el nudisme a la platja de Son Caliu.

En sentir les recomanacions del rector, les beates se senyaven un parell de vegades. Alguna d’elles es girà, i en veure'm al costat de la porta, em mostrà la creu del rosari tres vegades seguides, espantada.

No podia resistir tanta mentida i falsedat.

Vaig optar per anar-me’n; no fos que la meva presència causàs un altre incident. Mentre davallava els graons de l’escala, encara sentia el sacerdot estigmatitzant els joves que, deia, practicaven el llibertinatge i fomentaven els mals costums. També parlava de les al·lotes que es penjaven dimonis a la camisa i que anaven al Salón Gardenia a ballar el tango i el fox-trot.

Na Maria i n’Aina anaven acompanyades per dos guàrdies civils. S’apropava un temps terrible. Em demanava d’on sorgien les amenaçadores tenebres que s’ensenyorien de la nostra existència. On havíem arribat? Quina follia dominava el món, quan bastava una broma, els dimonis damunt la solapa dels vestits, per tancar-te a la presó i fer-te desaparèixer sense que ningú no pogués demanar cap explicació?

Quan entràvem a la plaça encara hi fórem a temps per veure com dos dels fanàtics amb camisa blava llançaven al terra la bandera republicana i posaven en el seu lloc la bicolor i la roja i negra amb el jou i les fletxes de Falange. Els exaltats que eren davant l’entrada, en veure caure al terra la tricolor s’hi llançaren al damunt i, amb una ràbia fora mida, l’estriparen. Aleshores, algú va comparèixer amb una llauna de benzina i la va cremar. Tot foren aplaudiments i crits d’alegria. Arreu de la plaça se sentien, potents, els Arriba Espanya! i el Viva Franco! El Cara al sol ressonava amb força mentre entraven els detinguts a culatades dins la fosca de la sala principal de l‘Ajuntament.

Va ser la darrera vegada que vaig veure el pare. Es girà i m’envià un darrer missatge amb la mirada. Com si digués: “No et preocupis per mi. Mira què pots fer per na Isabel, per la teva mare, pels padrins”. Després, juntament amb la meva germana i els altres presoners, desaparegué del meu angle de visió.

Una nova època començava. Ningú encara no podia imaginar la quantitat de sang i patiments que anaven congriant aquelles manifestacions. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?

Preguntes sense resposta em queien al damunt talment un diluvi de pedres.


De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)


El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)


És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.


De la novel·la inèdita El vicari d´Albopàs


Categories: literatura

No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset. de Genís Sinca Algué



No moriré mai. Biografia d’Eduard Punset. de Genís Sinca AlguéIV Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de BenicarlóOnada Edicions, 2020SinopsiAquest llibre és el recorregut fascinant per la vida del famós divulgador científic Eduard Punset i Casals (Barcelona, 1936 – Barcelona, 2019), un dels personatges més sorprenents del panorama televisiu i cultural del darrer terç del segle xx. El ganxo personal de Punset al capdavant del seu irrepetible programa Redes (1996-2014), va convertir-lo en una de les primeres estrelles mediàtiques, per dret propi. Punset va debutar amb el seu programa de divulgació científica quan ja tenia seixanta anys, però en realitat era una passa més en la intensa carrera professional i personal, majoritàriament desconeguda pels seus seguidors, que havien portat Punset, economista de professió, a realitzar feines tan diverses com la de representant econòmic pel Fons Monetari Internacional (Washington, Haití), conseller de finances del president Tarradellas (1978) o ministre de Suárez (1980).Al llarg d’un seguit de trobades, amb moments hilarants i anècdotes impagables, Genís Sinca conversa amb Punset amb la intenció d’extreure’n i recordar sobretot el ric univers de vivències i personatges insòlits que basteixen la seva vida, els pares, les filles, la important etapa d’infància a la Vilella Baixa, el salt als Estats Units, però també l’etapa com a estudiant a Madrid, la militància al Partit Comunista Espanyol i l’esforçada experiència com a exiliat polític. Mentre repassa la seva vida, Punset s’adona que, explicant-la, completa l’el·lipsi més important i que, en efecte, qualsevol que aconsegueixi reconciliar-se amb el seu passat, de manera neta i positiva, acaba d’iniciar el viatge definitiu cap a la immortalitat.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura