literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor) -


Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Quan arribàrem a l’estació vaig provar d’apropar-me a l’indret on hi havia els presoners. El pare i na Isabel em miraven des de la distància, però els falangistes no deixaven que ens hi apropéssim.

En Martí Cerol era al costat de la porta, vigilant. Estava una mica nerviós. Segurament tenia ordres de portar els detinguts a les presons de Palma, i no estaria tranquil fins a fer el que li comanessin els mandos de Falange.

Em va veure enmig de la gent i féu un gest de contrarietat. Ja no recordava els favors fets per la nostra família. Havia oblidat el dia en què vengué apressat, a casa, demanant humilment que el pare el portàs a Ciutat amb la filla malalta? El metge li havia dit que era urgent ingressar-la a l’hospital, que no resistiria un viatge en tren. La vida de l’al·lota perillava. El pare no es va fer pregar. Com feia en tantes ocasions, sense pensar-ho ni un segon, deixà tot el que feia, els encàrrecs dels clients i, agafant l’americana del penjador i les claus del cotxe, digué al seu ajudant:

-Marxam a portar la nina d’en Martí a l’hospital. Li dius a la meva esposa que no sé quan tornaré. Que no m’esperi fins a la nit. Si de cas, ja li trucaré i li diré com van les coses.

En Martí Cerol estava desesperat. Seguia el pare com un ca assenyat. Els vaig veure marxar amb presses. Havien d’anar a cercar l’al·loteta malalta. Qui podia imaginar aleshores que aquell home nerviós per salvar la filla pogués convertir-se en el nostre botxí?

Més endavant vengué a pidolar alguns sacs de patates, blat per a poder passar l’hivern. Un dia el vaig sentir quan parlava en el porxo. La seva veu era suplicant. Explicava que no tenia diners per arribar a final d’any. Hauria d’haver cobrat alguns jornals endarrerits però els ingressos no arribaven i es trobava sense poder donar de menjar a la família. En Martí Cerol prometia fer els jornals necessaris quan arribàs l’hora de recollir l’anyada de mongetes i patates. Aquella veu disminuïda d’intensitat, com si estigués empegueïda de continuar contant misèries. Li era imprescindible disposar d’un parell de sacs de blat. Amb una mica de farina podrien coure el pa al forn de la casa i amb els conills i gallines del corral no seria difícil subsistir fins l’època de la feina.

El pare no es feia pregar. Al cap d’unes hores va comparèixer en Martí amb el carro i, de seguida, va carregar el que necessitava.

I aquest era el pagament que ens feia, després d’ajudar-lo tant? Emmanillar-lo, pegar-li quatre culatades, fer-li sang amb un cop de pistola al rostre, detenir la filla, destrossar la casa, sacsejar la joieria, amenaçar amb matar el padrí Rafel?

No li tenia por.

Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver.

Però na Joana romania al meu costat, vigilant. Em tenia ben agafada pel braç, atenta a controlar qualsevol gest irat que pogués fer.

-Vigila els teus impulsos, Caterina. No facis cap desbarat. No veus que és el que cerquen? Tenir una excusa per pegar-te un tret al cap. “Una roja menys”, dirien, satisfets. Ningú no els en demanaria cap responsabilitat. Ho fan “per la Pàtria”, per salvaguardar la “Santa Fe Catòlica”, per a mantenir la “sagrada unitat d’Espanya”. Assassinar ja no és considerat un pecat. Ans al contrari: barrar el pas al Front Popular significa haver-ho fet tot per Crist Nostre Senyor i la Puríssima Verge Maria. Els empresonats ja no són persones. D’ençà de la proclamació del ban militar, heu perdut el més mínim dret. Sou considerats animals, feres perilloses a exterminar.

Tenia raó. No podia cometre un desbarat. La mare, la padrina, els dos detinguts em necessitaven. Ja era un miracle que no m’haguessin empresonat amb na Isabel. Potser estaven massa enfeinats amb el que feien i els mancava gent per detenir els sospitosos. Massa pocs falangistes per a poder seguir com pertocava les instruccions de Palma: cercar els fugitius, mantenir la vigilància sobre la població, organitzar els escamots d’execució, portar els esquerrans a Can Mir i al Castell de Bellver?

Era això el que em salvà en un primer moment?

Malgrat les assenyades recomanacions de la meva amiga no em vaig poder contenir i, en un atac de temerària imprudència, plantada al davant del nostre perseguidor, li vaig dir, sense cap mena de por:

-Vull veure el pare. He de parlar amb na Isabel.

Em mirà com qui estudia un insecte.

L’home que tenia al meu davant ja no era el mateix que compareixia per casa nostra, cap baix i humil, pidolant un sac de blat per a poder passar l’hivern.

Bastava veure'l per a notar el canvi. L’uniforme, el fusell, la pistola. Era un altre. El veia completament transformat. Et mirava des d’una alçada inassolible, talment fos el propietari d’una gran possessió. Em vaig haver de mossegar la llengua per no esclafir en una immensa riallada. Es devia sentir com el senyor de Son Fornari, amo de vides i hisendes, amb poder de matar i robar a qui volgués. De cop i volta, pel sol fet de portar la camisa blava tenia el foll privilegi de comandar els habitants del poble. Amb el suport dels militars arribats de Palma podia detenir fins i tot el rector Palou.

Em contemplava d’una estranya manera, talment un boig acabat de sortir del manicomi. Els seus ulls semblaven els d’un monstre provinent d’un espantós malson. Com si no fossin humans. S’hauria convertit en un dimoni sense sentiments capaç de fer mal a tothom que tengués al davant?

Em fità amb aquella mirada d’infernal d’escurçó i m’escopí les mateixes paraules que ja m’havia dit davant la porta de l’Ajuntament.

-Encara ets per aquí? No t’he dit que vagis a casa teva abans que sigui massa tard? No veus que amb una simple indicació meva pots ser detinguda, pelada, obligada a beure oli de ricí? No t’adones que els temps han canviat? Et podem posar al costat de la teva germana i portar-te a la presó de dones de Palma.

Si hagués seguit el meu instint, constatant les morts i patiments dels quals era culpable, hauria estat de justícia clavar-li un ganivet enmig del cor. En aquell moment en Martí Cerol representava el Mal en lletres majúscules. Era el màxim responsable de la destrucció de la nostra família, del negoci del pare, del saqueig de La Societat i de la crema de llibres enmig de la plaça. Era responsable igualment dels plors de la mare, de la desesperació de la padrina Margalida, de la incerta fugida de n’Andreu vers les pinedes d’Alcúdia. Com respondre a l’atac d’aquella bèstia carronyaire, dels obscurs poders de la història que retornaven, amb sentor de sang i el ressò dels crits dels condemnats per la Inquisició des de la fondària dels segles?

Na Joana em va estrènyer la mà amb força, com si digués: “Vigila el que dius, encara no t’ha detingut. Encara pots ajudar els que resten en llibertat! Alerta amb les paraules! Cuida cada un dels teus gests!”.

Vaig provar de moderar el to de la meva veu.

-Ja t’he dit que només vull parlar un moment amb el pare i na Isabel. Saps perfectament que no han fet res de dolent. No té sentit el que feis. Mai no han robat a ningú. No matarien ni a una mosca. Nosaltres no mentim com vosaltres. Tu mateix vares venir per casa a demanar ajut i mai no sortires amb les mans buides, sense un suport concret. O no recordes el dia en què la vida de la teva filla perillava? Aleshores encara semblaves una persona. Tenies els ulls plorosos. Paties per aquella al·lota que moria en les teves mans. Com hauries pogut arribar d’hora a l’hospital si no hagués estat per l'Opel del pare? El vehicle que ara us serveix per a anar a cercar les persones honrades del poble, els teus veïns?

Hieràtic al meu davant, semblava de pedra. S’envià la saliva abans de dir res. Per un instant vaig pensar que em pegaria una galtada o manaria que em detinguessin. Qui sap del que era capaç de fer ara que se sentia tan poderós.

-No sé què fas per aquí –digué, exaltat-. Tens molta sort que no t’hagi posat amb les altres detingudes. Però tot arribarà, no et preocupis. Deixa que acabi la feina amb els que ja hem agafat. No en tenguis cap dubte: després serà l’hora de parlar amb tu i la teva mare.

Arribava el tren de Palma que havia de conduir els republicans fora del poble. En Martí Cerol començà a caminar vers la corrua de presoners que esperaven a l’andana de l’estació. Un tinent li feia senyals amb la mà indicant que no s’estorbàs. La màquina de vapor no deixava que sentíssim les paraules dels que teníem més a prop. En Martí Cerol marxava en direcció al militar que el reclamava. Copsava que em dirigia algunes paraules. Però no el sentia. Tan sols veia que movia els llavis. Vés a saber si eren noves amenaces, més insults. El vapor que sorgia, furient, d’entre rodes i bieles del tren, ens ho feia veure tot boirós, com si una grisa nuvolada hagués caigut damunt nosaltres, tapant l’encegadora claror del cel. Des de la distància podia distingir els falangistes pujant els detinguts a culatades. Els transportaven en els mateixos vagons que servien per portar les patates i els porcs. L’escena em recordava la infantesa, amb la diferència que els productes del camp i els animals eren substituïts per persones. A l’horabaixa, en sortir d’escola veníem a l’estació a veure com carregaven els sacs en direcció al port. Era un entreteniment contemplar com partien els pocs passatgers que aleshores podien permetre’s el luxe de viatjar en dies de feina. Assegudes a un racó de la sala d’espera miràvem les gitanes que havien vengut a vendre llençols, el representant de Barcelona que anava a botigues i adrogueries per col·locar els productes de les cases catalanes: pintura, eines de feina pels tallers i pagesos, bicicletes, ràdios... També podies ensopegar amb el senyor Antoni Julià, un rendista que tenia nombrosos horts llogats i que cada setmana, en arribar el dissabte, marxava, impecablement vestit i perfumat, a Ciutat. Sentíem els comentaris a casa de les amigues. On anava el senyor Julià tan mudat i clenxinat? Ningú no ho sabia. Però d’ençà que enviudà i els fills havien anat a estudiar a Saragossa i Madrid, ell comprava el bitllet cada dissabte i no tornava fins diumenge a la nit.

La sala d’espera de l’estació era un univers inabastable, un espai immens per a fer créixer la nostra desbordant imaginació d’infants. A vegades hi havia mares que coneixíem amb la filla. Possiblement la portaven al metge. Només es feien viatges fora del poble per causes excepcionals Aleshores si l’al·lota era veïna, companya de classe, amiga de jocs, li fèiem companyia i ens entreteníem parlant dels nostres somnis infantils.

El que més ens seduïa era veure com els pagesos i els encarregats del tren feien pujar els animals. Els porcs xisclaven com si fossin conscients que els portaven a l’escorxador. Ben segur que intuïen el seu destí final. La diferència essencial era que els presoners d’en Martí Cerol no xisclaven, patien en silenci sabent que res no podia commoure el cor eixut dels botxins.


Categories: literatura

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears)

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears) -


El 1976, un any després de la mort del dictador, a Mallorca foren empresonats nombrosos representants de l’esquerra revolucionària –


Per ANTONI JANER TORRENS (diari AraBalears)


El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco en un llit de l’hospital La Paz de Madrid. Tenia 83 anys. Després de quaranta anys dirigint el país amb mà de ferro, el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Confiava plenament en el seu successor, el rei Joan Carles. El juliol del 1976 el president espanyol Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Aleshores el jove monarca encarregà a Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment, la formació d’un nou govern. Per sorpresa de molts, l’objectiu era preparar el camí per al restabliment de la democràcia.

Mentrestant, al carrer, les forces obreres no aturaven de fer sentir la seva veu. El 12 de novembre de 1976, la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) convocà una gran vaga general a tot Espanya. Palma va ser un dels territoris on va tenir més èxit. La jornada acabà amb aldarulls al Bar Cristal i al Bar Bosch i amb nombrosos ferits i detencions. Qui va veure arribar els primers detinguts als calabossos va ser Manolo Cámara, un eminent sindicalista comunista de les incipients Comissions Obreres. “Per davant meu -diu- desfilà gent com Juan López i Pep Vílchez. Feia dos dies que m’havien detingut acusat de ser el presumpte organitzador de la vaga. Em multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista a Espanya: mig milió de pessetes. Al cap dels tres dies preceptius, però, em varen amollar i finalment no vaig pagar la multa”.

Per a Cámara, que aleshores tenia 28 anys, aquella era la cinquena detenció de la seva vida. “Jo vaig arribar -continua- a final del 1972, procedent de Madrid. M’havien condemnat a vuit anys de presó. De seguida, però, vaig escapar de la policia, que dictà una ordre de crida i cerca. A Palma, vaig aconseguir una feina gràcies als meus contactes amb el Partit Comunista. Després, el 1974 em vaig haver d’exiliar a París. Vaig tornar a Mallorca al cap d’any i mig amb un passaport fals. La detenció del novembre del 1975 va ser la més suau de totes. No em varen pegar. Als calabossos, però, sí que em vaig enfrontar a la policia perquè m’insultaven”.


Cantant ‘La Internacional’

Dies després d’aquella històrica vaga, qui també va ser detingut va ser l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. Tenia trenta anys. Ja estava fitxat quan, d’adolescent, el varen detenir per escriure la paraula ‘llibertat’ en una paret del carrer del General Riera de Palma. “El novembre de 1976 -rememora-, amb dos companys més, Josep Capó i Jaume Obrador, férem una roda de premsa per presentar el nostre partit, l’Organització Esquerra Comunista (OEC). No tenia res a veure amb el Partit Comunista Espanyol, de tradició estalinista. La Brigada Social ens vingué a detenir i, després dels pertinents interrogatoris, ens posaren en mans del jutge. L’acusació era haver presentat un partit il·legal. Ens caigué una multa de setanta mil pessetes, que no volguérem pagar. Pocs dies després, ens presentàrem a la porta de la presó acompanyats per centenars d’amics. Hi entràrem amb el puny en alt i cantant La Internacional ”.

López Crespí encara té molt present el seu pas per la presó, que ha novel·lat en dues obres seves, Allò que el vent no s’endugué i Jocs d’escacs : “No ens varen torturar. Ja basta la tortura d’estar allà dins. Cada dues hores tocaven el xiulet i, fessis el que fessis, t’havies de posar dret i en filera perquè et comptassin per saber si algú s’havia escapat. A més, era ple hivern i ens dutxàvem amb aigua freda”. L’escriptor pobler arribà a passar pena per la seva integritat física: “Vàrem demanar a la direcció que ens apartassin de la resta de reclusos. Hi havia assassins i gent una mica psicòtica. Temíem que ens fotessin una punyalada. Finalment, tots els detinguts de la vaga del 12 de novembre i la resta de presos polítics acabàrem compartint una mateixa galeria”. Entre els detinguts de la vaga hi havia Pere Ortega, Antoni López i Manuel Carrillo; i, entre els presos polítics, es trobaven Isidre Forteza, del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de caire maoista; i Ramon Molina, avui professor d’Història Econòmica de la UIB.

El 1976 Molina tenia 21 anys i militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE): “Érem trotskistes, un partit petit que a Mallorca s’havia fundat el 1971. Formàvem part de l’esquerra més extrema. Consideràvem que la caiguda del franquisme, que era imminent, s’havia de convertir en una revolució social per transformar el país en una república socialista. En realitat, érem una mica ingenus. Pensàvem que pel simple fet de dir el que pensàvem que era correcte la gent ho arribaria a assimilar. No comptàvem, però, amb la força de la inèrcia històrica dels grans aparells de propaganda, no només del govern, sinó també dels grans partits (el socialista i el comunista). El Partit Comunista tenia més força que el Partit Socialista i proposava la reconciliació nacional i nosaltres no hi estàvem d’acord”.

A finals de novembre, Molina va ser detingut durant la vaga de drassanes a Palma: “Jo era prop de la fàbrica repartint octavetes. Ja feia temps, però, que la policia ens tenia localitzats a un parell del nostre partit. A mi i a dos companys més, Xavier Serra i Maria Dolors Montero, ens acusaren “de asociación ilícita y propaganda ilegal”. Després dels tres dies preceptius, el jutge va decretar la nostra llibertat provisional i va derivar la causa al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid, el TOP, l’antecedent del que ara és l’Audiència Nacional. Al cap de quinze dies, el TOP va emetre una nova ordre de detenció amb presó incondicional sense fiança. Em varen venir a cercar a les dues de la matinada a ca meva per dur-me a la presó”. La companya de partit de Molina, Maria Dolors Montero, va ser conduïda a la presó de dones, on coincidí amb M. del Carmen Giménez, detinguda a la vaga del 12 de novembre.

L’avui professor universitari es mostra coherent amb les seves conviccions: “Entrar a presó formava part dels riscos assumits. Sempre t’acollona un poc, però nosaltres ja sabíem a què jugaven i no ens va sorprendre. Confiàvem que la situació política no permetria mantenir aquella repressió durant molt de temps. No puc dir que em torturassin. Cinc anys enrere hauria estat diferent. En aquell moment, però, la policia era conscient que tot podia canviar en poc temps i anava alerta perquè en un determinat moment dels interrogatoris et deien: “Pero si nosotros somos profesionales, si un día mandas tú nosotros estaremos a tus órdenes”.

Cada diumenge, davant la presó, es concentrava una munió de companys dels diferents partits antifranquistes. Un del seus organitzadors era un jove Mateu Morro, militant del partit de López Crespí i que, amb la democràcia, seria un dels ideòlegs del PSM. Al crit d’“Amnistia”, feien pintades de “Llibertat, presos polítics”. El descampat on ara hi ha el parc del polígon de Llevant (al final del carrer de Ricardo Ortega) fou l’escenari de mítings amb un gran poder de convocatòria. S’alternaven les intervencions de Jesús Vives (MCI), Aina Gomila (OEC), Miquel Tugores, del PTE (Partit del Treball d’Espanya), i Tomeu Fiol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).


‘Per Nadal, tots a casa’

Al final de desembre, després de gairebé un mes, tots els presos polítics aconseguiren la llibertat gràcies a la campanya ‘Per Nadal, tots a casa’. Era una iniciativa orquestrada a escala estatal per totes les forces d’esquerra, menys el Partit Comunista i l’Assemblea Democràtica de Mallorca. En ser alliberats, els presos polítics foren molt crítics amb aquestes formacions. Així ho manifestaren en un comunicat que lliuraren a la premsa: “Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE…], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado”.

Una de les personalitats que es varen involucrar en aquella campanya va ser el pintor Joan Miró. Per poder recollir doblers per pagar les fiances pendents, va donar un quadre on escrigué “Amnistia als meus amics de Mallorca”. Allà on s’aconseguren més donatius fou el concert que el 29 de desembre feu Lluís Llach a l’Auditòrium de Palma. “Josep Capó i jo -rememora López Crespí-, vàrem demanar a Llach que ens ajudàs. En acabar la seva actuació, feu un recordatori molt emotiu dels fets de Vitòria, on el 3 de març de 1976, en una jornada de vaga, la policia matà cinc treballadors i en ferí 150. La seva cançó Campanades a mort ressonà amb força en tot l’Auditòrium. A continuació, ell mateix s’encarregà d’explicar al multitudinari públic les qüestions que li havíem plantejat. Aleshores en Josep i jo desplegàrem una gran pancarta que deia “Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions”. El públic ens aplaudí entusiàsticament al crit de “Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius”. La Brigada Social, nerviosa, no aturava d’anar amunt i avall, no gosà intervenir-hi”.

Aquella nit s’arribaren a recaptar 11.400 pessetes. La xifra se sumà a altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d’ensenyament. “Amb una companya del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics -recorda López Crespí- vàrem anar fins al domicili particular dels treballadors detinguts. Els lliuràrem els doblers perquè poguessin pagar les seves fiances”.


Decepció

L’octubre del 1977 el govern de Suárez aprovava la llei d’amnistia. Tots els judicis pendents se suspenien. Els presos polítics ja no havien de passar més pena. El juny se celebraven les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Tot i que la repressió policial s’havia acabat, hi hagué molt decepció entre les forces antifranquistes. “El desencís -lamenta López Crespí- fou majúscul en veure que, tal com va dir Franco, tot estava “atado y bien atado”. No s’aconseguí la República ni la independència de les nacions oprimides com Catalunya o Euskadi. L’esquerra espanyola (PSOE i PCE) acordà amb les elits del franquisme la restauració borbònica en la qual encara vivim”.

Ramon Molina, en canvi, no s’endugué cap decepció: “Només es decep qui s’il·lusiona i jo no tenia cap il·lusió en la Transició. El meu partit va ser el darrer que es va legalitzar. No ens presentàrem, però, a les eleccions del 77. Consideràvem que aquells comicis eren un frau perquè consagraven una constitució monàrquica que continuava mantenint allò essencial del franquisme. És clar que la Transició va ser un pacte d’esquena a la gent. Si s’hagués fet una transició com tocava, s’haurien duit a votació tots els aspectes principals de la forma d’estat (monarquia o república) i altres qüestions”.

Les històries dels darrers presos polítics del franquisme a Mallorca foren recollides el 2011 en el documental Del silenci, paraules, de Gonzalo Nadal i David Mataró. L’antiga presó de Palma, situada a la barriada de Cas Capiscol, va ser tancada el 1999. La intenció és que avui les seves parets, on se silenciaren tantes veus, acullin un centre de creació contemporània.

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Mee -recorda- es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.


Els altres partits de la clandestinitat

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Meer –recorda– es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.

Categories: literatura

A TEMPS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 06/07/2020 - 13:03
Per raons que no venen al cas he tret la pila del rellotge petit de l'estudi, el que tinc a la vista mentre escric a l'ordinador. Ara sempre és una hora bona, suspesa. Em sembla que m'agrada.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant




El proper 11 de juliol, a les 6 de la tarda, tindrà lloc la 13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant.Com tants actes culturals i socials, no serà com sempre, això és cert, però serà com mai. Hem convertit les circumstàncies sanitàries en una oportunitat. Aquesta Jornada comptarà amb la participació de més escriptors i escriptores, de més músics, de més persones voluntàries que mai, i es veurà lliure de l’encaix en un temps i en un espai.Es podrà veure a partir de l’11 de juliol, a les 6 de la tarda al canal de youtube de la JornadaLiterària, i a totes les xarxes socials on s’enllaçarà. Com ja era costum les anteriors edicions, començarà amb una mena de ruta literària pel poble, on cornudellencs i cornudellenques llegiran textos amb Cornudella d’escenari. Gràcies a les noves tecnologies, enguany podrà participar gent que es troba molt lluny físicament, i el confinament no ha estat un obstacle, sinó un estímul.  Participaran artistes com Jesús Fusté, Albino Tena, Pili Cugat i Carlos Lupprian, Lia Sampai i Adrià Pagés, Sergi Quiñonero, Jaume Arnella i el cornudellenc Fernando Mestres.I parlaran dels seus llibres Maria Carme Roca, Xulio Ricardo Trigo, Martí Gironell, Eulàlia Busquets, Salvador Macip, Fèlix Rueda, Valer Gisbert, Maria Climent i Pilar Romera.
Categories: literatura

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)


En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?


La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

PUNTS DE VISTA (I DE FUGA)

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 05/07/2020 - 09:00
I ara, que ens diguin el que vulguin sobre pressupostos, despeses i demagògia. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Mauri essencial

Text de Zoraida Burgós, inclòs al llibre mauri essencial, de Manel Ollé (Onada Edicions, 2019)
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El desig de fer mal – (Un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res. (Miquel López Crespí)


Mecànicament, atordida pels esdeveniments, seguia la gent que feia bulla rere els detinguts. El grup d’homes i dones on anaven el pare i la germana travessà els carrers del poble sota el sol abrusador que queia, inclement, damunt persones i edificis. La xafogor del migdia no et deixava respirar. La pols i les llàgrimes m’entelaven la vista. Veia ombres boiroses, irades aparicions, dimonis provinents d’un malson espantós. Em mossegava els llavis fins a fer-m’hi sang per a comprovar si allò que veia era realitat o no. Mai no m’havia sentit tan desvalguda. Talment romangués abandonada en el desert i, en la distància, veiés com martiritzaven la família sense poder-hi fer res.

Arreu se sentien crits demanant tortures i extermini.

-No heu de deixar cap roig viu! Els heu de matar, que no en quedi ni la rel! –deien, animant els falangistes que portaven els presoners.

Em trobava aïllada enmig d’aquell eixordador soroll de veus repelenques. La maldat de tants d’homes! L’insà desig de fer mal al proïsme, de gaudir amb l’angoixa dels detinguts.... Les dones enfurismades que eren al meu costat... eren les mateixes que cada dia anaven a missa primera per a guanyar el cel? Quina hipocresia, la pretesa pietat i caritat dels catòlics! Les mirava i no em semblaven persones. Tenien el cor eixut, urpes en lloc de mans. Treien foc per la boca. Inesperadament s’havien convertit en hienes afamegades de sang. I les mans, acostumades a portar missals de nacre blanc, ara esdevenien esmolats ganivets amb voluntat d’obrir de viu en viu la carn dels presoners. Els seus rostres eren semblants als de les burgeses de les pel·lícules d’Eisenstein que vèiem a l’Ateneu. En un viatge que va fer a posta a Barcelona, n’Andreu ens portà La vaga, El cuirassat Potemkim i Octubre. Va ser quan estrenàrem la màquina de projecció que tants d’esforços ens constà.

A un racó de La Societat hi teníem el magatzem. Era l’indret on ens reuníem per fer senalles i espardenyes que, posteriorment, anàvem a vendre al mercat. Ningú mai no protestava si era feina per a millorar la nostra escola, la biblioteca. Els pagesos hi compareixien després de la dura jornada. En acabar de segar o regar es rentaven, donaven recapte als animals i, sense passar pel bar a prendre una copa, venien a l’Ateneu a fer el que corresponia aquell dia. Els mobles, les cadires del teatret i els llibres es compraren d’aquesta manera. Homes i dones feinejant fins a les onze i les dotze de la nit. Sempre teníem un munt de coves fets amb canya de l’albufera. Les senalles i les espardenyes eren la nostra especialitat i els més joves ens encarregàvem de vendre’ls als mercats de la comarca. Hi participaven membres de les cooperatives, les joventuts socialistes, comunistes i anarquistes. I molts al·lots i al·lotes sense partit però que comprenien el significat d’enfortir les societats culturals obreres.

Tot el que es recollia anava a la caixa de l’Ateneu i La Societat.

Una tasca imprescindible si volíem fer front a les pel·lícules embrutidores que projectaven en el cine de la dreta, El Dorado, on tot eren films de vides de sants i miracles, ximpleries que no servien per a la nostra formació cultural. L’odi que traspuaven els rostres de les fures que insultaven el pare i la germana eren idèntiques al de les burgeses d’Octubre, les senyores que perseguien els bolxevics i mataven els ferits de les manifestacions del juliol del disset. Idèntica agressivitat, el mateix salvatgisme contra qui pogués qüestionar els seus privilegis. I els al·lots petits amb pedres a les mans? D’on sortia aquella gernació d’infants disposats a seguir les indicacions dels grans, capaços de llançar els macs als pobres homes que anaven emmanillats vers un destí incert? Quin mal havíem comès per ser tractats talment fóssim lladres i assassins? Era la por a la unitat del poble? No podien consentir que els jornalers s’organitzassin per a provar de millorar la seva existència? I per això tantes misses i novenes, les cadenes als turmells en les processons de Setmana Santa? Deien que resaven per salvar la humanitat però no acceptaven que la República anàs més enllà de les oracions i les bones paraules dels sacerdots. Deu cèntims d’almoina, un jornal de tant en tant si la persona anava a l’església i votava la dreta. En això consistia la justícia social dels seguidors de Gil Robles i el papa de Roma! Almanco el govern republicà bastia col·legis i dispensaris... Una diferència essencial! Ho digué n’Aurora Picornell en els mítings electorals del mes de febrer: “La sanitat i l’ensenyament són un dret inalienable de la societat. Si els burgesos no volen construir escoles nosaltres convertirem les catedrals en universitats!”.

Ho parlàvem sovint amb n’Andreu. Venia a cercar-me a l’Ateneu. No acabàvem la conversa fins a mitjanit. Mai no em cansava de sentir les seves explicacions. N’Andreu vivia el present però alhora tenia la capacitat de saber veure el futur. Allà on els companys tan sols podien entrellucar una simple cooperativa per aconseguir queviures ell endevinava una societat culta, lliure, on el poble, per primera vegada en la història, posava els fonaments del seu destí.

-Les nostres cooperatives, La Societat, La Vida Nueva, La Hormiga, El Porvenir són la llavor del socialisme autogestionari. T’imagines la força, les possibilitats d’una humanitat que ha aconseguit, fent hores després de la feina, bastir un teatre, comprar mobles i cadires, organitzar la distribució dels aliments, aixecar la Casa del Poble?

N’Andreu em mirava als ulls, emocionat. La Casa del Poble era un miracle de la unitat popular. Com l’església per als catòlics! Un lloc de reunió, de formació i esbarjo. El temple de la Saviesa! Per a nosaltres, per al jovent alletat amb les idees de la Revolució Francesa, els centres d’ensenyament i les biblioteques eren les escales que ens portaven al futur. Res no ens inspirava tanta devoció com les aules dels instituts, els prestatges de les llibreries, els bocins de pedres antigues, les joies del passat exposades als museus de Palma. Vet aquí l’autèntica força que impulsava els membres de la Societat, els joves que donaven suport a l’Ateneu! Qui hauria pogut imaginar mai que els jornalers i jornaleres, els treballadors de les fàbriques de sabates, el jovent de la comarca tenguessin aquella capacitat de portar endavant un projecte, posseir una il·lusió que feia moure muntanyes?

-Tot és possible, Caterina –deia, alhora que m’estrenyia les mans fortament-. El que s’ha aconseguit és una passa important en el deslliurament dels sectors populars. Els padrins no haurien pogut imaginar que tendríem una Casa del Poble, l’Orfeó Proletari, la mútua per a l’assistència sanitària, la quantitat de societats existents. La possibilitat de disposar de llibres, saber que s’està bastint la primera escola pública! Qui ho podia concebre fa uns anys? La vida era trista, dura, sense cap mena d’esperança. Viure sense suport de ningú, sempre en mans del clergat, dels poderosos. Venir al món per a treballar de sol a sol i, de jove, marxar a les llunyanes guerres dels borbons al Marroc, Cuba i Filipines. Tan sols en la guerra de Cuba moriren més de set-cents mallorquins. Una mortaldat per a un poble que no tenia els habitants dels anys trenta. Si el desaparegut en combat era un oficial potser hi havia un solemne funeral oficiat pel rector. En cas contrari, en morir el fill de pagès, tan sols la carta oficial que anunciava el trist final d’aquell al·lot. Els rics, pagant una quota, aconseguien que els seus fills no anassin a perdre’s per les selves properes a Manila; els pobres acabaven esventrats, fets bocins per la metralla dels seguidors de Maceo i Martí a les províncies de Matanzas i L’Havana, a les ermes planures i muntanyes del Rif. Les restes del famós imperi colonial espanyol es desfeia com el sucre dins un tassó d’aigua sota la implacable artilleria de la flota dels Estats Units! Milers de mariners enfonsats en la profunda negror de les aigües de Luzón i Cavite. Decimonònics vaixells de fusta i ferro rovellat provant de fer front als moderns vaixells ianquis!

La Societat, les cooperatives, la feina del teu pare i la de tants socis ha aconseguit que molts treballadors poguessin mirar vers el dia de demà amb una certa tranquil·litat. Ara és possible anar a consultar el metge de la mútua, portar els infants a escola. Sabem que el consistori republicà està bastint un edifici que serà l’enveja de tothom, un autèntic palau de la cultura. I nosaltres, al cine de l’Ateneu, continuarem amb les funcions de teatre, projectant les pel·lícules i documentals que ens porten de Palma i de la Península. Tenim discos, un gramòfon per sentir música en voler. I la ràdio, quin invent! Ens reunim per sentir les notícies de Barcelona i París, de Londres i Berlín! De Moscou, retransmetent en espanyol, la veu autèntica de la Revolució Socialista! Els més vells de l’Ateneu no creien el que estaven escoltant! La veu de Lenin i Trotski, de Bujarin i Alexandra Kollontai... Vivim una època de canvis gegantins. La Rússia soviètica assolint el nivell industrial de França i Anglaterra en tan sols uns anys! Un progrés que als anglesos, francesos i alemanys havia costat dos segles, els bolxevics ho aconseguien ràpidament mitjançant la planificació econòmica, col·lectivitzant les terres i les fàbriques!

N’Andreu tenia raó.

Estàvem enlluernats per un avenç tècnic i polític que pareixia que ningú no podia aturar. Consideràvem la pujava de Hitler i Mussolini al poder com un fet circumstancial. Quan els obrers volguessin es llevarien del damunt les opressives dictadures que els privaven de llibertat i continuarien avançant, sense descans, vers el futur lluminós que somniàvem. En sentir-lo parlar imaginava la societat futura: ciutats amb casetes que tenien jardí, universitats per als treballadors, residències per a les persones d’edat, grans hospitals amb cambres amples i ventilades on metges i infermeres tenien cura dels pacients... Un dia vaig anar a Palma a veure un conegut al qual la família havia portat a la Misericòrdia. Vaig tornar malalta. Com era possible que el destí final de tanta gent que no tenia fills o era rebutjada pels seus, fos aquell llòbrec edifici? No em podia llevar del cap els passadissos sinistres, els vells abandonats a un racó, la presència omnipresent de les monges, talment capataços d’una fàbrica, dirigint els darrers dies de la vida dels pobres abandonats. A la cuina, a un racó prop dels fogons, s’acaramullaven les deixalles dels cavalls que algunes carnisseries donaven per compassió. Era tot el que podien menjar els que hi romanien tancats. Brou amb els ossos rebutjats pels cans; sopes de pa dur amb la col que no volien els porcs.

Aquest era el final de tants pagesos i treballadors. Quan les religioses no vigilaven, els podies veure guaitant rere l’enreixat que els mantenia presoners demanant una cigarreta, una almoina als vianants.

Sempre m’havia preguntat què fer des de l’esquerra per acabar amb aquella injustícia, per aconseguir que el final d’una persona fos digne, tengués un autèntic suport, metges, infermeres, menjar de qualitat.

Vaig tornar al poble plorant.

A vegades era necessari ensopegar amb la crueltat de la vida per a refermar-se en les idees de justícia i llibertat.

La hipocresia del catolicisme militant! Bastava restar unes hores entre els vellets desvalguts per a copsar la brutalitat del món que ens tenia engrillonats. Com era possible que el pretès “esperit cristià” de tants veïns i coneguts no es sublevàs davant la tenebrosa misèria beneïda i gestionada per sacerdots i monges?

I ara, per voler ajudar a millorar el destí de les persones ens volien matar, portaven el pare i la germana a tancar. Què era el que odiaven les beates, el rector que les afuava contra nosaltres? Quin pecat havíem comès? Que el fill del jornaler pogués saber llegir i escriure? Moltes de les senyores i senyoretes que pertanyien a les Filles de Maria consideraven La Societat un l’embrió del comunisme. El treballador no tenia dret a res. Metges, escoles per als més necessitats? Per a la dreta local, per als rendistes, era inútil que un jornaler tengués una mica de cultura. El pobre venia al món per a estar a les ordres dels senyors. I els propietaris no necessitaven gent que sapigués llegir un llibre. De què servia saber qui eren Tolstoi, Pablo Iglesias, Kropotkin , Bakunin? Per emboirar el cap, per aconseguir que els més desvalguts es pensassin que tenien els mateixos drets que els rics?

Conversant amb na Joana, l’amiga que tenia bones relacions amb les Filles de Maria, sabia que, a les converses de la rectoria i del Casino es comentava amb molta por la força que anaven agafant les societats obreres. La consolidació de La Societat, que haguéssim estat capaços de bastir l’impressionant edifici de la Casa del Poble els preocupava. Comentaven que l’indret, si guanyaven els socialistes i comunistes, seria una presó per als propietaris. Com el que feien Lenin i Stalin a Rússia. El rector els explicava una història falsejada sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. La insurrecció dels catalans contra la guerra del Marroc, les vagues per aconseguir pa, eren presentades com un moviment revolucionari encaminat a instaurar un règim de tipus bolxevic. La crema d’esglésies esdevenia el futur immediat, el que es faria a Mallorca en cas de consolidar-se el poder dels republicans. Els sacerdots no explicaven que els treballadors odiaven l’església pel seu suport a les aventures militars de la monarquia. La guerra era sagrada, un deure, com també morir en els deserts i muntanyes del Marroc sense la més mínima protesta. Al clergat no li importava que la revolta hagués començat per la indignació i la ràbia de les mares que no volien veure com els seus fills morien en combats absurds per a defensar els interessos de la Companyia del Rif. Les mines de ferro valien la mort dels nostres fills? Ja havíem vist les fotografies dels cadàvers a Monte Arruit. Homes de vint anys esventrats enmig de planures interminables. Munió de voltors menjant-se les despulles de la joventut dels pobles d’Espanya. I, per molt que parassis atenció, des de les trones dels temples de Mallorca mai no se sentia cap veu alçant-se contra la carnisseria que dessagnava les classes populars. Gens de pietat pels fills dels obrers i pagesos. Cada dia podíem constatar la indiferència eclesiàstica als plors i al dolor de les mares.

En la Setmana Tràgica cremaren alguns temples. Però qui n’explicava els motius? L’Església deia que era a causa de la llibertat, per l’existència de les societats obreres. Acusaren el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou executat. La llibertat de pensament i l’Escola Moderna eren els culpables dels avalots contra la guerra!

I ara la sublevació contra la República. Novament l’odi a la intel·ligència. Enfollien. Bastava veure la cara que posaven quan veien el camió de La Societat repartint l’oli, les llaunes de conserva, l’arròs, el cafè. Talment repartíssim armes, bombes, petroli per a cremar les cases dels rics.


Categories: literatura

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)



Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!



La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública’ de Laia Estrada i Xavier Milian

Vilaweb Lletres - Ds, 04/07/2020 - 21:50

Tigre de Paper publica aquesta setmana entrant un assaig divulgatiu de plena actualitat: Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública, de Laia Estrada i Xavier Milian. Ambdós vinculats als moviments socials i de salut pública i sanitat, van escriure el llibre durant el confinament, partint d’aquesta idea: ‘d’aquesta crisi sanitària n’hem de sortir més conscienciats que mai de la importància de disposar d’un sistema sanitari totalment públic, capaç de fer front a les necessitats quotidianes que deriven de la societat injusta en què vivim i, alhora, poder afrontar crisis extraordinàries com la de la covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per definir un model de sistema sanitari completament públic, els autors primer fan l’exercici d’entendre com s’ha retallat i privatitzat aquests darrers anys.

Laia Estrada (Tarragona, 1982) és llicenciada en Ciències Ambientals i màster en Estudis Territorials i de la Població. És membre del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona i del Grup de Treball Nacional sobre Sanitat de la CUP, formació de la qual és regidora a l’Ajuntament de Tarragona des del 2015. És autora de Des de totes les trinxeres, a primera línia de foc (Lo Diable Gros, 2019).

I Xavier Milian (Reus, 1984) és doctor en Dret. Llicenciat en Història i Periodisme i Màster en Ciències Polítiques i Dret Públic. Ha estat assessor del grup municipal de la CUP a Reus, que va denunciar el Cas Innova, i membre del Grup de Treball Nacional sobre Sanitat de la formació. És autor del llibre El poder del poble (Sembra Llibres, 2019).

El llibre conté un pròleg de Marta Sibina, que podeu llegir íntegre.

L’editor de Tigre de Paper, Marc Garcés, explica sobre Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública, als lectors de VilaWeb:

‘Sortim de l’UCI ens permet d’estibar del fil de la sanitat pública al nostre país. Però no per quedar-se aquí, perquè, de fet, va molt més enllà de la denúncia. Ens situa en una situació central, una qüestió pendent que amb l’esclat de la pandèmia s’ha evidenciat com a més necessària que mai.’

‘Ens cal un debat de país que revisi el nostre malmès model sanitari públic, i és cert que aquest llibre l’enceta amb una fita molt clara. I és per això que és útil, perquè no tan sols ens explica com hem arribat fins aquí, sinó que ens dóna respostes i planteja noves preguntes per ajudar-nos a saber com continuar a partir d’ara. Que el debat sigui benvingut.’

The post Avançament editorial: ‘Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública’ de Laia Estrada i Xavier Milian appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El ‘Sant Jordi d’estiu’, una festa necessària per al sector del llibre

Vilaweb Lletres - Ds, 04/07/2020 - 21:50

Comencem a entendre que el nom de Sant Jordi d’estiu, per anomenar la diada del llibre del 23 de juliol, es consolida i defineix la festa. Sabem que llibreries, editorials i floristeries sortiran al carrer i que a Barcelona, epicentre de la festa, les parades se situaran al llarg del Passeig de Gràcia, des de la plaça de Catalunya fins al carrer de Provença, segurament. Hi haurà unes tres-centes parades. S’ocuparan de les set del matí fins les onze de la nit. Però hi ha molts detalls encara oberts i queden menys de vint dies per a la celebració. Dilluns es tancarà el termini de sol·licitud de parades, que seran de dues mides: vuit metres o tres metres. Un cop rebudes les sol·licituds, en els dies vinents es repartiran les parades i espais. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però a causa de la incertesa sobre l’evolució de la pandèmia, s’ha parlat poc fins ara del Sant Jordi d’estiu. També pels protocols de seguretat, que estan definits però encara no estan aprovats pel Procicat. I molts lectors desconeixen que finalment el Sant Jordi que no es va poder fer el 23 d’abril, quan encara ens trobàvem tots confinats a casa, finalment sí que es farà el 23 de juliol, tot i que per seguretat sanitària serà una altra cosa, és clar.

El sector, en general, veu la festa com una oportunitat per a recuperar una part, encara que sigui petita, de la facturació que no es va fer per Sant Jordi. I més enllà de les raons econòmiques, també hi ha les raons emocionals, de retrobament amb els lectors, de passejar entre llibres a l’aire lliure, del fet que el món del llibre sigui visible i s’entengui com a necessari.

Els diferents protagonistes del sector i els condicionants fan que no tothom vegi les mateixes oportunitats ni contingui les mateixes ganes ni expectatives sobre el 23 de juliol. És per això que hem preguntat a diversos personatges del sector del llibre sobre el Sant Jordi d’estiu i què n’esperen.

Montse Ayats.

MONTSE AYATS
Presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
Sí, és fonamental. Necessitem que els llibres que vam editar el primer trimestre tinguin l’oportunitat d’arribar als lectors. Tenir aquesta data a l’horitzó hi ajuda i ha ajudat a reactivar la cadena aquests dies. No és fàcil que tot torni a rodar.

2. Què n’espereu?
El primer objectiu era que fóssim capaços d’organitzar-ho tenint en compte les dificultats de la situació. El segon, que siguem capaços de convèncer la gent que el 23 de juliol i els dies que els precedeixen són bons dies per a regalar i per a regalar-se llibres. Des del punt de vista econòmic no ens hem marcat una xifra. Sigui quina sigui serà bona pel sector.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè la festa sigui un èxit?
Hem fet feina per sumar. Tenim el suport i la complicitat de les administracions. Els projectes col·lectius són potents. Ara cal parlar-ne, explicar-ho, recordar el valor de la lectura i els llibres…

Anna Ballbona.

ANNA BALLBONA
Escriptora. Premi Llibres Anagrama 2020 per No sóc aquí (Anagrama).

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
És una cita que ajudarà i ha d’ajudar al sector. El 23 d’abril no vam poder celebrarel Sant Jordi que coneixíem, com no hem pogut celebrar i fer moltes més coses aquests mesos, a causa del confinament. La festa del 23 de juliol ha d’ajudar molt els llibreters, editors, distribuïdors i els autors en generar debat sobre els llibres. La festa també serà un recurs per a trobar-nos tots, també els lectors, és clar, al voltant dels llibres. Que sigui una festa de retrobament de tothom al carrer. I no cal que s’assembli al 23 d’abril: aquesta serà una festa diferent i les comparacions són sobreres. No perdem força amb les comparacions, que ens poden fer caure en un cant de ploramiques per no poder fer un seguit de coses. Però en podem fer unes altres. La celebració serà diferent a Barcelona que a fora, perquè en els pobles i ciutats més petites s’han continuat fent mercats setmanals, per exemple, i no és tan diferent de posar parades de llibres al carrer.

2. Què n’espereu?
Espero que serveixi d’embranzida. El 23 de juliol serà important i s’ha d’aprofitar, però no voldria que ens quedéssim amb el dia i no anar més enllà. El 23 de juliol no s’ha d’acabar el 23 de juliol. En aquest temps de confinament, posats a buscar bones notícies, s’ha demostrat que hi ha comunitats lectores compromeses. Però no ens hem de quedar aquí. És temps de generar molts moments de trobada al voltant del llibre i que vagin més enllà de les meres signatures. Aquestes primeres setmanes de desconfinament, hi ha llibreries que han organitzat actes al carrer, amb la complicitat d’un bar, per exemple, i amb el permís de l’ajuntament, i aquests actes funcionen! I això ens demostra que hem de trencar la inèrcia que teníem abans del confinament. Hem de generar nous moments al voltant del llibre, com presentar-los a l’aire lliure els mesos de juny, juliol, agost. Puc certificar que funcionen: la gent es retroba, conversa, i li agrada que li expliquin històries… Construïm aquest imaginari de trobades literàries al carrer, perquè sé que rutllen i són interessants per a tothom.
També detecto en molts mitjans de comunicació la inèrcia de sempre, d’oferir seccions dedicades a l’evasió banal. Però, perquè no podem parlar de llibres, generar continguts interessants al voltant de la literatura? I això afavoriria a generar un any literari més repartit.

 

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè sigui un èxit?
Generar el xup-xup d’un imaginari nou: omplim d’activitats el mes de juliol i més enllà del dia 23. Hi ha coses que es poden fer més fàcils, fer-les amb seguretat i gaudir-les. Creiem-nos la indústria cultural i editorial. Perquè aquest clic no s’ha fet encara. Necessitem un canvi d’imaginari.

Núria Cadenes.

NÚRIA CADENES
Escriptora i llibretera. Copropietària de la llibreria Fan Set de València. El darrer llibre que ha publicat, Guillem (Amsterdam).

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
Nosaltres a València celebrarem la festa, segur, però encara no sabem exactament com. Posarem bonica la llibreria, farem el descompte, però encara no hem decidit si tindrem una parada a fora i segurament no farem signatures d’autors.
Quant a la pregunta que planteges, més que imprescindible, jo diria que és una festa positiva. Sobretot perquè és una proposta creativa i propositiva. No se sap gaire com serà encara, però sabem que passejarem entre llibres. I pel simple fet que se’n parli, que es posi el llibre en primer terme, ja va bé. Una lectora l’altre dia em deia: ‘M’ho prendré com el dia de venir a buscar els llibres per anar a la platja, per aquest estiu.’ I així també ens traiem la pena del Sant Jordi que no ha estat.

2. Què n’espereu?
El juliol sempre és un mes estrany. Per això, espero que sigui una mica més que el juliol habitual. Que vingui una mica més de gent. I, sobretot, és una mica de celebració, de l’estiu, del fet que hi som i de donar visibilitat a les novetats que no van poder sortir perquè van quedar confinades.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè sigui un èxit?
Parlar-ne, sobretot. I fer que sigui. Al capdavall és fer que existeixi. I prendre’ns-ho més relaxadament també. El Sant Jordi sempre és molt estressant. En aquesta ocasió en podem gaudir amb més tranquil·litat, a pas de juliol, prenent un refresc i potser trobant-nos algun escriptor. Ara, això sí, hem d’estar disposats a gaudir de la festa.

Josep Cots.

JOSEP COTS
Copropietari d’Edicions de 1984.

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
Hem de recordar que el 23 de juliol no és Sant Jordi sinó que és Santa Brígida de Suècia (ha, ha, ha), patrona d’Europa. Aquest Sant Jordi d’estiu no deixa de ser un pal·liatiu, per a resoldre una mica allò que no va ser. Primer ens ho hem de creure, perquè ens convé de fer-ho per mantenir la cadena econòmica del llibre. La part emocional també hi és, perquè una qüestió important és el retrobament dels autors amb els seus lectors. Ho necessiten. Perquè hem de recordar que s’han suspès totes les presentacions presencials des de mitjans de març.

2. Què n’espereu?
Espero que els autors estiguin contents. Després, si ens ho creiem, aconseguir de pal·liar la patacada forta. Per Sant Jordi es va facturar entre un 15 i un 20% del que s’acostuma a vendre. Si el 23 de juliol venem un 20% més, aconseguirem quedar-nos al voltant de la meitat de pèrdues. Ara, és clar, hi ha incertesa encara: els rebrots creen una certa amenaça i ja veurem com va tot. Han confinat el Segrià i això restarà espontaneïtat i farà de fre a la gent.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè sigui un èxit?
Primer, dir la veritat: que es tracta de fer una festa, una trobada i que aquesta ha d’ajudar a tot el sector, perquè pateixi menys i perquè pugui tirar endavant. Per una altra banda, les administracions es van comprometre a potenciar aquesta festa i caldria que fessin molta publicitat. Però dependrà de com evolucioni la pandèmia en els dies vinents. Fins fa quatre dies comptats, no se sabia quina forma tindria la festa. La incertesa ha arribat fins avui i això ha fet que no se’n parli. És clar, s’ha tardat a dir-ho perquè calia anar amb una certa seguretat.

Martí Dominguez.

MARTÍ DOMÍNGUEZ
Escriptor. Premi Òmnium Cultural a la Millor novel·la de l’any 2020 per L’esperit del temps (Proa)

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
Tindre un dia dedicat al llibre, amb la connotació tan emocional i amb el bagatge cultural que té el dia de Sant Jordi, fa que siga evidentment un dia imprescindible.

2. Què n’espereu?
La indústria del llibre és molt precària, es troba en una situació de gran feblesa, especialment les editorials més petites. De manera que tot allò que siga dinamitzar aquest públic lector és important. És un públic lector que existeix i que jo, que sempre sóc optimista i crec que al País Valencià va creixent dia a dia, fa que ens vinga molt bé que hi haja aquest comboi.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè sigui un èxit?
S’ha hagut d’allargar al 23 de juliol, però també està justificat, perquè s’anima aquesta massa lectora, que és fidel i té les seves llibreries de referència, se l’anima a fer un pas més en adquirir uns llibres, que seran llibres de lectura per a l’estiu. Si a l’estiu busquem lectures per a aquest temps de tranquil·litat, doncs ara és el moment, el 23 de juliol és el moment, de comprar-nos aquests llibres que ens acompanyaran durant la canícula. Per poder fer d’aquest 23 de juliol un èxit, també podria donar-se el cas que s’instituïra com un dia més de compra de llibres en un futur. Que hi haguera el 23 d’abril, el 23 de juliol i després la Setmana del Llibre en Català i Nadal. Són els quatre moments de l’any en què els lectors adquireixen llibres per passar les estacions. Fem aquesta reflexió. Aprofitem aquesta conjuntura de tragèdia, de crisi, per a créixer com a societat i com a societat consumidora de cultura.

Núria Dòria.

NÚRIA DÒRIA
Llibretera. Copropietària de la llibreria Dòria de Mataró.

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
El 23 de juliol no celebrem Sant Jordi, celebrem el dia del llibre, perquè a causa de la covid-19, les llibreries d’aquest país vam començar a patir de valent. Per això ha nascut aquesta ‘festa’, per intentar de recuperar-nos i ajudar el sector a tornar a una certa normalitat. Més que imprescindible, necessària.

2. Què n’espereu?
Recuperar Sant Jordi és impossible, però espero si més no tornar a connectar amb els nostres clients/lectors, i donar les gràcies als qui ens han fet comandes durant aquest confinament.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol, perquè la festa literària sigui un èxit?
Que la Generalitat i els ajuntaments ens ajudin a difondre aquesta celebració, a tallar els carrers i a deixar-nos espai públic per a sortir a vendre. 

Maria Fernàndez Serra

MARIA FERNÀNDEZ SERRA
Llibretera. Copropietària de la llibreria Casa Usher a Barcelona.

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
Imprescindible no la trobo. De fet, no trobo que sigui una bona idea, perquè amb tants protocols hem de fer el Sant Jordi d’una manera molt especial i amb massa precipitació. Tot just avui, 3 de juliol, he rebut la butlleta per a tornar a sol·licitar la parada. Amb vint dies he de llogar les carpes, llogar la gent que s’estarà a la parada, demanar els llibres… és molt precipitat. Pensa que un Sant Jordi normal el comencem a organitzar a primers de febrer, entre dos i tres mesos. Aquesta proposta no funcionarà ens gaire ni per infrastructura ni per logística ni per cost. Si ens posen a tots al Passeig de Gràcia, amb limitacions lògiques de capacitat (no hi podrà haver més de tres persones a la parada juntes) i les despeses que ens implicarà… diria que no em surten els números. I com que es farà el 10% de descompte, hi guanyarem una misèria. Per això i en veient tants condicionants, parlar de Sant Jordi és un error. Es calcula que aquest 23 de juliol podem guanyar un 30% dels diners que es facturen en un Sant Jordi normal. A mi em sembla que es va decidir de posar la data del 23 de juliol sota la pressió del confinament en els mesos de l’any més forts per al sector. Però determinar aquesta data ens ha portat molta precipitació, ens ha condicionat massa.

2. Què n’espereu?
És difícil de dir. Espero que el 23 de juliol hi hagi més moviment del que hi hauria si no s’organitzés aquesta festa. Però ja veurem quanta gent hi haurà a Barcelona a finals de juliol.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè sigui un èxit?
Em sembla que cal comunicar-ho bé, se n’ha de parlar. Fins ara hi ha hagut la discussió de si calia fer el Sant Jordi d’estiu o no i no ens hem centrat a explicar que es farà.

Jordi Martín Lloret.

JORDI MARTÍN LLORET
Director editorial del segell principatí Més Llibres, del Grup Bromera, i traductor.

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
Si més no és l’única cita que tindrem enguany per a celebrar allò que fins ara hem celebrat d’una manera ben natural, celebrar la literatura i sortir al carrer i gaudir de la literatura fent-ne consum, que per una altra banda és allò que ara també necessita el sector.

2. Què n’espereu?
D’entrada, com que és l’única cita que tindrem centrada en el consum de literatura, esperem de recuperar una mica les pèrdues que ens ha causat el confinament. Repeteixo, que no és l’ideal, perquè per a mi Sant Jordi és el 23 d’abril i sempre ho serà. Com tampoc, d’una altra banda és ideal que la gent surti a comprar llibres només el dia de Sant Jordi. Cada setmana hi hauria d’haver un dia per a comprar llibres i consumir cultura en general. Això ens ha de servir per a replantejar-nos de quina manera volem fomentar el consum de literatura.

3. Què creieu que caldria fer d’aquí al 23 de juliol perquè sigui un èxit?

D’aquí al 23 de juliol és fonamental que es faci molta difusió de la cita. He pogut saber per les reunions d’editors.cat que hi ha prevista una campanya de difusió bastant clara, i esperem que tingui una difusió molt bona i que tothom sàpiga que aquell dia, en la mesura que sigui possible i sempre en les condicions de seguretat i garantia sanitària absoluta, es pugui sortir al carrer i celebrar la festa del llibre i també de la rosa.

Lluís Vila Torrent.

LLUÍS VILA
Gerent de la llibreria La Llopa de Calella de la costa, una població turística.

1. El Sant Jordi d’estiu és una cita imprescindible per al sector?
El Sant Jordi és una cita imprescindible, òbviament. Però el Sant Jordi ja l’hem passat i no l’hem fet. Ara farem una altra cosa, una repetició, el que sigui, i benvingut. Penso que ningú del sector hi no creia gaire i ara, darrerament, sembla que tothom s’ha animat. Nosaltres hi serem. Preparem una parada amb totes les mesures de seguretat, tindrem autors signant. Jo hi confio prou, amb totes les prevencions possibles.

2. Què n’espereu?
Tradicionalment, el Sant Jordi, quan cau en un dia festiu, els llibreters de les grans ciutats, sobretot Barcelona, es queixen perquè diuen que la gent se’n va i representa que les llibreries de poble en sortim beneficiades. Això és cert en un cert grau. En general, el Sant Jordi ideal és el que cau en dia feiner i la gent està pel que ha d’estar. Per això et dic que no sé si ens afavoreixi especialment pel fet que ens trobem en un lloc turístic. En absolut. Tindrem la gent que hàgim de tenir, perquè els turistes estaran per més coses.

The post El ‘Sant Jordi d’estiu’, una festa necessària per al sector del llibre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

BRAGG

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 04/07/2020 - 14:16
L'altre dia, en veure'm agafar el seu llibre a la col·lecció petita d'Anagrama, un amic em preguntava qui era Billy Bragg. Aquí ja m'heu llegit parlar d'ell alguna altra vegada. A més de la joia conjunta amb Joe Henry, li tinc un carinyo especial al disc amb Wilco (i a un vídeo meravellós de 1990, ep!). I, de Mermaid Avenue, a aquesta cançó.Apa, bon cap de setmana a Califòrnia, ara que no se sapJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant


El proper 11 de juliol estava reservat a l'agenda per a la 13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant.
Ja fa temps que vam decidir no dur-la a terme, com tantes altres coses, pels motius que tothom sap, però la podrem gaudir en format virtual, des de la distància i a través de les xarxes.
Participaran més autors i músics que mai, més persones voluntàries llegint textos que mai, i des de més lluny.
Properament us anunciaré els autors participants.
De moment, al canal de youtube de la Jornada on es podrà veure tot l'acte a partir del dia 11, ja podeu veure vídeos dd'autors i autores que han participat en anteriors edicions, i que ens parlen de la seva experiència.

Categories: literatura

Els ‘Episodis de la història’ arriben als seixanta anys promovent el coneixement dels Països Catalans

Vilaweb Lletres - Dv, 03/07/2020 - 21:50

Una de les voluntats principals del franquisme va ser la d’anorrear qualsevol vestigi de cultura catalana, i una de les accions principals de resistència contra aquest desig genocida va ser el manteniment de la llengua catalana en tants àmbits d’expressió com fos possible i la recuperació de la nostra literatura i de la nostra història. Una de les contribucions editorials essencials va arribar fa seixanta anys i perdura encara avui: els ‘Episodis de la història’, de Dalmau Editor.
La història de la col·lecció és més o menys coneguda, i fa així: un bon dia, Ferran Soldevila va anar a veure Rafael Dalmau preocupat perquè no hi havia manera que li publiquessin un article en una revista en català. Dalmau va dir a l’historiador que miraria què podia fer i va començar a buscar subterfugis legals per a fer prosperar la proposta. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Rafael Dalmau

I vet aquí que va trobar una escletxa en la complexa burocràcia del règim franquista: els llibres que passaven de cinquanta pàgines en català tenien més facilitats per a aconseguir els permisos de publicació que no pas les revistes en la nostra llengua. El règim considerava menys perillosos els llibres perquè creia que tindrien una circulació menor que les revistes. Els advocats consultats recomanaren aquesta via i així va néixer una col·lecció caracteritzada per volums amb una extensió al voltant de la seixantena de pàgines i de petit format, que permetien que un text un poc més llarg de l’habitual en una revista es convertís en un llibre.

Així va ser com, gràcies a l’enginy de Dalmau, a les recomanacions dels advocats i a l’assessorament de Soldevila, va néixer una col·lecció que ha estat fonamental per a entendre molts aspectes de la història del nostre país amb una mirada transversal, de Països Catalans, i que no ha defugit aspectes més tangencials com la història dels costums, de la religió, de les arts i de la gastronomia, per exemple, i totes les èpoques històriques.

Contràriament al que molta gent pensa, el primer volum no va ser el text de Ferran Soldevila, sinó un del Rafael Tasis, Les unions de nobles i el rei del punyalet, que, segons que es pot llegir a la sinopsi, constituïa ‘una bona mostra del treball de Rafael Tasis’. ‘El lector se situa còmodament a mitjan segle XIV, a vigílies de la Pesta Negra, i pot seguir les intrigues polítiques i les lluites armades que varen afrontar Pere El Cerimoniós (que pretenia afermar-se amb autoritat en el poder) amb els nobles aragonesos i valencians aplegats a les Unions (els quals, contràriament, pressionaven el rei Pere perquè els ampliés els privilegis)’. El treball de Soldevila va ser el segon de la col·lecció, El desafiament de Pere el Gran amb Carles d’Anjou, que l’editorial presenta així: ‘Entre les més altes de la nostra història, destaca la figura del rei Pere el Gran, II de Catalunya, III d’Aragó, fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. Va regnar poc més de nou anys (1276-1285); però foren nou anys d’una tal intensitat de lluites formidables, que han pogut ésser comparats als de l’epopeia d’Alexandre el Gran o de Napoleó Bonaparte’.

En un principi, la col·lecció es va vendre per subscripció, com tantes iniciatives de l’època, però avui es distribueix habitualment a les llibreries i en altres espais, com ara museus i centres monumentals vinculats a una època històrica determinada. Tot i això, l’editorial té una pàgina web de micromecenatge continuat allotjada a l’Aixeta, on és possible fer-se subscriptor de la col·lecció.

‘El futur és continuar endavant, com diu “La Balanguera”, els arbres més s’enfilen com més fondes tenen les arrels, i ara preparem tres noves síntesis i estats de la qüestió que estem segurs que obriran noves línies d’investigació. La idea és continuar publicant aquests llibres amb una mirada prou transversal i de Països Catalans’, explica Rafael Català Dalmau des de l’editorial.

Rafael Català Dalmau

I quines seran aquestes obres de futur immediat? En primer lloc, hi haurà un text de David Garrido sobre les Taifes. L’editorial explica que no hi ha una visió general sobre aquesta qüestió i que era ben necessària. També es publicarà una investigació de Manuel Forcano sobre tres savis jueus de Barcelona, tres personatges de primera línia; i la filòloga Gemma Pauné presentarà un text que recull la polèmica lingüística entre Pompeu Fabra i mossèn Antoni Maria Alcover.
Per tant, aquestes tres novetats editorials ja serveixen per a mostrar clarament què és la col·lecció i quins són els seus pals de paller: la visió de Països Catalans; l’intent d’abastar des d’una perspectiva històrica tot de qüestions que tenen veure amb la societat i la cultura del territori; i els llibres purament de caràcter històric. ‘Amb cada llibre pretenem d’obrir noves vies d’investigació, en el cas de les síntesis, i aprofundir en un aspecte molt concret i poc tractat’, expliquen.
Des que es va començar a treballar en el primer volum i fins el 1971, la direcció dels ‘Episodis de la història’ la va exercir Ferran Soldevila, però d’aleshores ençà la direcció i la selecció de les obres es fa des de l’editorial mateixa, amb la col·laboració d’un comitè d’experts universitaris, cadascú per a una època històrica determinada, la qual cosa aporta una màxima solvència a cada text.
Actualment la col·lecció arriba als 367 números i, si bé en el seu moment es feien tirades de 2.500 exemplars, avui les tirades s’han reduït a uns mil exemplars per cada nou volum publicat, una xifra molt més ajustada a la demanda real d’aquests productes i a les circumstàncies de l’edició en català en els nostres temps.
Entre els autors dels Episodis podem trobar la signatura d’historiadors de gran rellevància com el mateix Ferran Soldevila, Raimon d’Abadal, Miquel Batllori, Miquel Tarradell, Joan Mercader, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana, Núria Sales, Carme Batlle, Josep M. Torras, Ernest Belenguer, Pere Anguera, Jaume Sobrequés i Flocel Sabaté, entre molts altres. Hi figuren també especialistes en temàtiques afins a la història com són Armand de Fluvià, pel que fa a l’heràldica; Martínez Ferrando i Jaume Riera, en el camp de l’arxivística; Valentí Gual, pel que fa a la demografia. La història de la llengua i la literatura hi és present amb texts d’Antoni Comas i Joaquim Molas i la història del teatre amb Hermann Bonnín.
Així les coses, la col·lecció ha acollit durant aquests seixanta anys treballs dels grans divulgadors de la història com Rafael Tasis, Eufemià Fort, Josep Iglésies, Artur Bladé, Pere Català, Josep Lladonosa i David Garrido, i ha donat protagonisme històric tant al conjunt de les terres catalanes com als diversos territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa; en aquest sentit, és especialment significativa la presència d’historiadors sards, sicilians i italians en la col·lecció: Alberto Boscolo, Giancarlo Sorgia, Francesco Cesare Casula, Francesco Giunta, etc.

I a més de les múltiples curiositats i anècdotes de la relació continuada d’aquests seixanta anys entre els editors, els autors i les autoritats acadèmiques i historiogràfiques del país, cal interrogar-se sobre quins són els principals best-sellers d’aquests seixanta anys. A banda que hi ha alguns títols que ja estan esgotats, el llibre més venut de la col·lecció és El guerriller Carrasclet, de Josep Iglésies. La sinopsi explica: ‘En els anys posteriors a la finalització de la Guerra de Successió arreu de Catalunya sorgiren escamots com el de Pere Joan Barceló (Carrasclet), que, aprofitant el nou caire que prengueren les relacions del rei amb França i la declaració de guerra d’Anglaterra a Espanya, a les darreries de 1717, intentaren nous alçaments de Catalunya contra Felip V’ i ja se n’han fet cinc edicions. També ha funcionat molt bé el llibre Els Quatre Pals, l’escut dels comtes de Barcelona, d’Armand de Fluvià, on s’explica que l’escut dels Quatre Pals és un dels més antics d’Europa. ‘És l’escut dels comtes de Barcelona, el qual van transmetre a més de fer-ho a ciutats i viles del reialenc del Principat, a territoris i viles d’Occitània, als regnes d’Aragó, de Menorca, de València i de Sicília i a nombroses poblacions llurs. Els de Barcelona van arribar a ser els sobirans amb títol de comte més importants d’Europa.’

Una de les col·leccions que ens va ensenyar la història celebra els seixanta anys en plena forma i amb plans de futur fidel als seus principis fundacionals: posar a l’abast de la gent el coneixement sobre el nostre territori d’una manera transversal i amena. Per molts anys més.

The post Els ‘Episodis de la història’ arriben als seixanta anys promovent el coneixement dels Països Catalans appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)

Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)


És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.



De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

La generació literària dels 70

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí


Categories: literatura

El pont sobre el riu Kwa


Una nova frase per a la secció de pel·lícula, en aquest cas d'El pont sobre el riu Kwai:
.
Per a vostè no hi ha alternativa: o destruir el pont o destruir-se a si mateix. Considera aquesta guerra com un joc de mort. Vostè i el coronel són iguals: valents, i per a què? Per a morir amb honor com uns heroics cavallers, quan l'únic que importa és saber viure com a éssers humans!
Categories: literatura

Carícies literàries


Després de molts anys a les xarxes i de publicació de llibres, enceto un nou camí, una nova via de relació amb les lectores i lectors: la meva pàgina a L'Aixeta.
A través d'aquesta pàgina buscaré una relació directa escriptor-lectors, que ja existeix a través de les xarxes xocials (blog, twitter, facebook, youtube, instagram), però amb un mínim compromís per ambdues parts que serveixi per a posar en valor la tasca creativa.
A la meva pàgina de L'Aixeta us podeu subscriure a partir de 2 euros mensuals i tenir accés en primícia a una part de la meva creació micro literària, creada expressament per a aquest espai i, per un major import, tenir drets a llibres dedicats i contes personalitzats.
Això comporta un petit compromís, una fidelitat, un suport que m'ajudarà a la tasca, de vegades feixuga, que comporta remar contra corrent en aquest món de la cultura i, al mateix temps, un incentiu que fomentarà la meva creativitat.
Gràcies per endavant

Categories: literatura

Santiago Amigorena: ‘És molt més difícil de deixar de ser jueu després de la Xoà’

Vilaweb Lletres - Dc, 01/07/2020 - 21:50

Santiago Amigorena (1962) és guionista, productor, director de cinema i escriptor francès d’origen argentí que ha convertit en literatura bona part de la seva vida. A casa nostra els films més reeixits de la trentena llarga que ha escrit són Tokyo Eyes (1998) i Uns quants dies de setembre (2006), que va escriure i dirigir i que va protagonitzar l’actriu Juliette Binoche, que llavors era la seva parella (Amigorena també va ser casat amb Julie Gayet, actual parella de François Hollande). Un dels darrers episodis d’aquesta vida singular té per protagonista el seu avi, un jueu polonès que emigra a l’Argentina a final dels anys vint i que manté una relació epistolar com més va més freda amb la mare, però que es torna a intensificar quan comença el tancament dels jueus polonesos en el gueto de Varsòvia, una circumstància tràgica a la qual el protagonista assisteix impotent, com tanta altra gent que no va voler veure la Xoà, l’extermini sistemàtic de jueus pels nazis. Així és com El gueto interior, publicada ara en català per Edicions 62, es va convertir en la sensació literària de la tardor passada a França quan va guanyar el premi dels llibreters de Nancy-Le Point i va esdevenir finalista del Goncourt, el Renaudot, el Decembre i el Médicis. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Heu estat candidat a tots els grans premis literaris francesos amb aquesta obra. Què vol dir això per a un argentí que escriu en francès?
―És el desè llibre que publico a França, i l’èxit que he obtingut, que em fa molt content, no és el mateix que si fos un èxit per al primer llibre, el segon o el tercer. Òbviament em fa molt feliç, però és una cosa bona que arriba ja de gran a un escriptor no francès que escriu en francès.

Un dels grans temes de la literatura, i encara més al segle XX i en aquests anys del XXI, és el de la identitat. D’alguna manera el vostre llibre tracta sobre això també, sobre el gran problema de la identitat…
―Em sembla que al segle XX i encara més al XXI s’ha comès l’error de construir la identitat associant-la només a una nacionalitat. Em sembla que abans es qüestionava la identitat d’una altra manera potser més interessant i més pertinent. I allò que a mi em sembla que planteja el llibre és que la identitat és una bona pregunta mentre és això precisament, una pregunta, que és vàlida quan no s’hi vol donar una sola resposta. Jo no em vull definir com a escriptor francès i amant del futbol argentí, però m’interessa com sóc alhora totes dues coses. De fet, segurament quan escric en francès no escric com un francès sinó com algú que no ho és, però no m’agrada gens que em defineixin com a no francès en l’escriptura perquè escric en francès i crec que la literatura francesa la fan també els escriptors que no són francesos de nacionalitat o d’origen i que en canvi fan servir aquesta llengua. I en el futbol passa igual. Miro més partits del Barça que del Boca, ara, perquè de fet Messi és un bon paradigma sobre això de la identitat. Perquè què és Messi? Barceloní, argentí? Si a la identitat s’hi posa un sol nom ens tornem còmplices del nazisme i del feixisme.

La conclusió, doncs, és que podem ser moltes coses alhora i que no són necessàriament excloents…
―Som moltes coses alhora i sobretot som coses no físiques, ningú no sap què és ser argentí, francès o català o algú a qui agrada el futbol, la cuina o la pintura. No ho sap ningú, què som. El llibre potser és una definició sobre què és ser jueu i què és ser humà i veig clar que som humans mentre ens preguntem què som. Quan aquesta pregunta deixa d’existir segurament continuem essent humans però no tan humans com quan no ens fem la pregunta.

Sí que es perd una identitat vinculada a la llengua. A la novel·la, per exemple, cada vegada es va perdent més el polonès i o l’ídix, per exemple, i això a la llarga implicarà una pèrdua de la memòria familiar. També heu explicat que vau haver de menester un traductor per a les cartes de la besàvia…
―Sí, a mi m’agrada molt la idea que les úniques pàtries que existeixen són la infantesa i la llengua, em sembla que en tot cas a la meva vida són els dos llocs on em sento a casa: en la infantesa i en la llengua. Són dues coses totalment intangibles, no les podrem posseir mai totalment. Pel que fa a la llengua, en el cas del francès, quan tenia dotze anys i el vaig començar a aprendre i després a llegir-lo, em va temptar molt la idea totalment proustiana que en l’idioma s’ha de trobar l’idioma, la idea que tota la gent que escriu de veritat ho fa en allò que Proust denomina una llengua estrangera. Quan em refereixo a una pàtria que podria ser una llengua no em refereixo a una pàtria en el sentit d’alguna cosa que ens és exterior, sinó com dins la llengua cada un ha de crear la pròpia llengua per sentir-se a casa seva. També pot ser que això sigui la possibilitat de trobar una pàtria en la infantesa: el fet que cadascú recrea la infantesa a través dels records. Fins i tot quan no escriu, o quan no escriu sobre el seu passat, sempre es recrea una infantesa que és l’única entitat un poc estable en l’ésser humà.

El vostre llibre tracta també sobre la culpa, sobre la culpa que originen els camps de concentració, però permet una lectura molt contemporània, ara que novament tenim camps a Europa, el drama de l’emigració a la Mediterrània, l’ascens de l’extrema dreta, tot de qüestions que semblen tapades per la pandèmia del coronavirus, però que són molt punyents…
―Sí, i malauradament són situacions que continuaran existint quan s’acabi això del virus. És molt complicat i encara més des que va començar aquesta pandèmia. Per exemple, el filòsof italià Giorgio Agamben ha pensat que el confinament era una mena de confirmació de la seva teoria que el camp de concentració s’ha tornat el paradigma de la política d’avui dia, i que tancar-nos tots a casa era arribar a la màxima expressió que els camps de concentració són tota la nostra vida. Jo no hi estic totalment d’acord, perquè per exemple no sé si d’aquí a un any en parlarem, del coronavirus. És indubtable que la pandèmia deixarà un gran patiment a la gent més pobre, que sempre és la que pateix més en aquestes crisis, però no crec que deixi més que això. Per exemple, a França, amb les eleccions municipals, es va deixar de parlar del coronavirus.

Cosa que també està bé, pot fer la sensació que hi ha vida més enllà de la malaltia…
―Sí, però és molt estrany. De totes maneres això passa sempre amb les notícies: com més es parla d’una cosa, menys se’n parla després. Podem recordar, per exemple la foto del nen sirià mort a Grècia: fa molt de temps que ningú més no n’ha parlat i molts nens que continuen morint i no se’n parla. Aquest és el perill, i el llibre també tracta d’això, de la gent que no va voler veure l’extermini que feien els nazis durant la guerra. Tot i això, quan vaig fer el llibre no pensava que les lectures podrien situar-lo tan clarament en la perspectiva de tot això que passa avui.

Heu defensat més d’una vegada el dret d’oblidar els camps de concentració, la necessitat de fer-ho. Però es pot oblidar la Xoà?
―Fa vint o trenta anys que escric pensant que ho feia per oblidar, he escrit sobre la infantesa, sobre l’Argentina, sobre l’Uruguai, tot m’ha permès d’oblidar en el sentit de viure millor, oblidar amb la feina de l’oblit, he hagut d’escriure uns quants milers de pàgines per oblidar coses que em pesaven d’alguna manera i que ara són en aquell lloc i per a mi són pàgines mortes, que ja són publicades i que no he pas de tocar més. Amb la Xoà, quan veig que encara hi ha gent que no la pot oblidar ho respecto moltíssim, no vull convèncer ningú que hagi d’oblidar res, però crec que la feina d’oblidar permet de pensar i el vertader pensament sobre un esdeveniment històric comença quan es comença oblidar allò que va tenir de dolorós aquell esdeveniment. El dolor no és una bona base per a pensar. Em sembla que la Xoà s’ha de pensar absolutament. No es pot dir que és quelcom que va més enllà del pensament, em sembla que això no va servir de gran cosa, i fins i tot va fer inventar coses contradictòries sobre què es pensa avui de què és ser jueu o ser sionista i les confusions entre totes dues coses. Cal pensament històric, filosòfic i tot allò que pot aportar la ficció. Hi ha molta feina a fer, però tot va en la direcció d’oblidar per poder viure millor.

Aleshores, es pot deixar de ser jueu? D’alguna manera el vostre avi ho intentava al llibre, o a la primera part del llibre…
―Crec que era molt més fàcil de deixar de ser jueu abans de la Xoà. A la cultura jueva de l’Europa de l’est abans del nazisme hi havia molts jueus que havien deixat de ser-ho, ja no parlaven ídix, i hi havia una integració molt forta en la cultura nacional dels països. Ara és més complex deixar de ser jueu, sobretot perquè el nazisme va fer tornar de cop jueus molts jueus que havien deixat de ser-ho i ara a molts els costa deixar de ser-ho.

La vostra novel·la és també sobre l’exili i la immigració, però és un exili amable. Al principi el vostre avi està content de ser a l’Argentina i només té la recança de no haver pogut convèncer la mare i el germà d’anar-hi…
―Jo no tinc raons exactes per a l’exili del meu avi i estic segur que hi va haver una part de dolor, però quan va decidir d’anar a fer la vida a Amèrica, va arribar i va fer-hi negocis. No és Onassis, però no li va anar malament… Em sembla que hi va haver molta felicitat en la gent que s’exilià, la gent que se n’anava de Sicília, per exemple, se n’anaven d’un lloc on hi havia fam i quan arribaven estaven contents de poder-se’n sortir. De fet, una part de la relació entre l’Argentina i Itàlia té a veure amb la felicitat i amb l’agraïment.

Un dels millors personatges secundaris del llibre és l’alemany que no diu ni una paraula de castellà al principi, però que amb la seva sola presència ja actua com a reclam per a vendre mobles…
―Aquest és un personatge totalment de ficció, que en la primera versió era bastant menor, hi apareixia només al principi. Un dels meus primers lectors em va dir que havia de créixer i així va ser. M’agrada que en les lectures del llibre semblava que el personatge de Franz tenia una trajectòria que era exactament la contrària de la de Vicente; en Franz arriba i no diu ni una paraula d’espanyol i només somriu, i en canvi quan es veu l’última vegada, s’ha integrat i s’ha convertit en un argentí, mentre que en Vicente es va desfent de la seva argentinitat.

Descriviu una ciutat, Buenos Aires, en un dels moments de màxima esplendor, però això no durarà gaire i l’Argentina passarà de ser receptora de persones a ser exportadora…
―És absolutament cert que va ser un moment d’esplendor i també que tot és cíclic i potser hi ha alguna cosa agradable en això. Amb els meus pares, per exemple, no vam anar a Europa sinó que vam tornar a Europa, és a dir, vam tornar a la terra de tots els nostres avantpassats, tant del meu costat catòlic com del meu costat jueu. Hi ha molta gent que cerca explicacions complicades, segurament perquè en la idiosincràsia argentina hi ha una gran felicitat en la narració. Però et posaré un exemple: jo crec que Messi és molt més argentí que Maradona perquè Messi no ha guanyat la Copa del Món de futbol. Això és ser argentí. Guanyar-la va ser un error de la història. Ser els millors i no guanyar, això és el realment fascinant i allò que ens fa argentins i explica exactament el país.

The post Santiago Amigorena: ‘És molt més difícil de deixar de ser jueu després de la Xoà’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

‘A mem si llegim’, o riure amb la literatura catalana

Vilaweb Lletres - Dc, 01/07/2020 - 21:50

Mercè Rodoreda i Montserrat Roig esquitxades d’aigua per un gos. Pere Calders fent saltirons i ballant. Una persona completament enguixada amb la frase de Maria Mercè Marçall’escala fosca del desig no té barana‘. Gent comprant molt paper higiènic amb un ‘si goséssiu saber tant com goseu posseir!‘ de Carles Riba. La combinació d’autors i frases conegudes de la literatura catalana amb memes famosos i imatges d’actualitat és la recepta del compte A mem si llegim, que acumula més de sis mil seguidors a Twitter i mil tres-cents a Instagram i no para de créixer. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La clau de l’èxit segurament és l’estranyesa que origina jugar amb aquests dos llenguatges, el digital i el literari. Barrejar registres, combinar una fotografia que fa temps que va ser viral amb un fragment prou conegut de la literatura catalana. També saber ser prou actual per a publicar una fotografia del SARS-CoV-2 amb la frase d’Enric Casasses ‘la vida se sent borda si no té quelcom que la desborda’. Una combinació que acosta la poesia i la narrativa d’arreu del país al corrent digital dominant.

Ⓣ Enric Casasses (@e_casasses) pic.twitter.com/0Uw8geLJqU

— A mem si llegim (@amemsillegim) March 13, 2020

Darrere d’A mem si llegim hi ha Sara Serrano (Manresa, 1990), filòloga catalana i responsable de comunicació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La idea d’unir dos temes tan aparentment allunyats com la literatura catalana i els memes va sorgir de les aules, quan va fer de professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. ‘Tenia alumnes amb nivells i interessos molt diferents pel català, de manera que vaig pensar que els podia fer fer memes relacionats amb les errades que feien. Va ser un èxit a la classe i també va servir perquè no fessin errades’, explica. A partir d’aquesta experiència va pensar d’aplicar-ho, també, a la literatura catalana. No amb vocació didàctica sinó perquè a ella mateixa li feia gràcia. 

Ⓣ Mercè Rodoreda pic.twitter.com/lS1KCDxprB

— A mem si llegim (@amemsillegim) November 27, 2019

‘No sabia fins a quin punt a la gent li podia agradar; es barregen dos mons que poden xocar perquè tocant la literatura d’aquesta manera sembla que te’n riguis. I no és això, simplement és una altra manera de conèixer-la o gaudir-ne.’ I sense saber ben bé com aniria el novembre del 2019 es va arriscar i va publicar el primer meme, amb una frase de Rodoreda: ‘Sense ser aventurera he viscut com s’ha de viure: és a dir, perillosament.’ Ara, més de mig any i de cent cinquanta publicacions després, el compte ha agradat tant que fins i tot institucions com l’Institut Ramon Llull i Òmnium Cultural han repiulat les seves imatges.

Ⓣ Joan Oliver (Pere Quart) pic.twitter.com/OlWqcdB0vH

— A mem si llegim (@amemsillegim) February 4, 2020

Difondre la literatura des de la rialla

Tot i que l’objectiu principal del compte no era fer didàctica sobre literatura catalana sinó més aviat un divertiment, sí que ha contribuït a fer arribar aforismes emblemàtics i grans autors de la literatura catalana a molts racons de la xarxa. D’aquesta manera, A mem si llegim contribueix a fer créixer un interès, que segons Serrano ja existeix, cap a la literatura més enllà de les aproximacions més acadèmiques. Perquè l’estranyesa de veure una imatge arxiconeguda a internet com la nena asseguda al cotxe amb cara de repugnància lligada amb la frase de Rodoreda ‘L’amor em fa fàstic’ motiva immediatament una riallada o un somriure còmplice.

Les frases emprades, els memes i els autors són publicats segons un criteri. La idea de Serrano és de fer una mena de mapa literari del país mitjançant el meme: ‘Vigilo d’anar canviant d’autors, que siguin homes i dones, que hi hagi representativitat de tots els Països Catalans i que hi hagi tant poesia com narrativa. Vull que la literatura hi sigui representada de manera heterogènia.’

Ⓣ Mercè Rodoreda pic.twitter.com/dih7ghnCmt

— A mem si llegim (@amemsillegim) February 14, 2020

De Mercè Rodoreda a Pere Calders, passant per Joan Fuster, Maria Mercè Marçal, Baltasar Porcel, Maria Aurèlia Capmany o Felícia Fuster, hi ha més d’un centenar d’autors immortalitzats en memes. També de contemporanis, com ara Enric Casasses, Marta Rojals, Vicenç Pagès Jordà, Sònia Moll, Sebastià Portell i Jordi Puntí, a qui Serrano demana permís per a fer-ne un meme però no els l’ensenya abans, perquè si ho fes ‘perdria l’espontaneïtat’.

Per anar més enllà i fer-ho encara més viral, de fa unes setmanes A mem si llegim també publica GIF d’autors coneguts. El primer va ser, també, de Rodoreda. Una Rodoreda que arronsa les espatlles i que ha tingut quasi dos mil agradaments. Amb aquestes imatges en moviment es pot fer un pas més perquè es poden descarregar i cadascú els pot fer servir quan vulgui i, per tant, anar escampant els rostres d’autors catalans per la xarxa o mitjançant missatgeria instantània.

Hem fet un gif de Mercè Rodoreda? Hem fet un gif de Mercè Rodoreda. pic.twitter.com/RuYRt2iHls

— A mem si llegim (@amemsillegim) June 8, 2020

Ensenyar amb ‘memes’?

Si bé el compte no va néixer amb vocació didàctica, l’embrió va sorgir d’una classe i la idea de fer servir els memes com a eina per a ensenyar literatura catalana no ha passat desapercebuda:

📒 Ens informa un bon amic professor de 1r de batxillerat a @EDN_Navas, l'@Odbergueda, que ha plantejat un exercici als alumnes basat en A mem si llegim a partir de la lectura d'una antologia. Us deixem l'enunciat i l'exemple. Nosaltres encantats de la vida dels profes així! ♥️ pic.twitter.com/HHzAQXzAtX

— A mem si llegim (@amemsillegim) January 29, 2020

No se sap si hi ha més professors que ho hagin fet servir, però els memes i el llenguatge digital poden ser una bona manera d’esperonar els alumnes perquè vegin més atractiva la literatura catalana i en coneguin més autors.

D’ara endavant, A mem si llegim continuarà difonent memes literaris. I si tot va bé i continua creixent, a Sara Serrano li agradaria de poder-ho tenir tot endreçat en una pàgina web, on també es puguin escriure petites entrades, i que tot el contingut no es perdi. De moment només és una idea, però, com diu Martí i Pol, ‘tot està per fer i tot és possible’.

Ⓣ Miquel Martí i Pol pic.twitter.com/IGKWd4DeIi

— A mem si llegim (@amemsillegim) November 28, 2019

The post ‘A mem si llegim’, o riure amb la literatura catalana appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines