literatura

El pitjor monstre de tots, de William Bee



El pitjor monstre de tots, de William Bee, amb il·lustracions de Kate HindleyBaula EdicionsSinopsiL’Albert ha inscrit en Sidney al… «CONCURS del MILLOR MONSTRE de COMPANYIA del MÓN!»
Per guanyar cal:
1. Estar PLE de PARÀSITS
2. Ser superPUDENT
3. VOLAR molt ALT
4. Tenir moltes BERRUGUES
5. Treure FOC pels queixals!
Però a en Sidney li agrada banyar-se enmig de molta escuma i bombolles de sabó. No va pas bé si vol guanyar…
Categories: literatura

Novetats editorials dels autors poblers: Miquel López Crespí

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


Categories: literatura

ENCARA NO?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 26/10/2019 - 09:30
Visca les (bones) versions i els (bons) duets. I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Secrets al descobert, d’Anna Wilson



Secrets al descobert, d’Anna WilsonBaula EdicionsSinopsiEn Vlad té seriosos problemes: la seva mare l’ha amenaçat de tancar-ho a la Torre Negra si no aconsegueix dominar la superforça. I, a més, a l’escola, el seu company Boz no para de posar-lo en greus compromisos. Sembla que les coses van cada vegada pitjor. Encara que tot podria f15er un gir inesperat…
Categories: literatura

Lluís-Anton Baulenas, entrada amb tota la potència d’una grua a la maduresa literària

Vilaweb Lletres - Dv, 25/10/2019 - 21:50

Arriba un punt, de sobte, que aquells narradors que tenien posada l’etiqueta de ‘nova narrativa catalana’ es converteixen en els veterans. Són els qui debutaren a final dels vuitanta i començament dels noranta, nascuts a cavall dels cinquanta i els seixanta i que a poc a poc s’anaren convertint en noms imprescindibles i en trajectòries a seguir per a estar al dia d’una literatura com la nostra, que contínuament cerca nous valors i menysprea bona part dels consagrats.

Alguns havien complert el somni de viure només de l’escriptura –això sí, arrecerats en les col·laboracions periodístiques per acabar d’arrodonir un sou– i alguns combinaven l’escriptura amb una altra feina. Han vist com els anaven succeint en la indústria editorial veus cada vegada més joves i com canviava el món editorial a conseqüència directa de la crisi, amb avançaments estancats a preus de fa deu anys (això si no han reculat), traduccions com més va més mal pagades i un nombre incessant de persones que volen escriure i que acaben publicant. Paradoxalment, ells arriben a un dels moments més dolços de la seva trajectòria amb obres d’una solidesa i una maduresa literària molt envejable.

Lluís-Anton Baulenas és un d’aquests casos de ‘jove narrador’ transformat sense voler en sènior. Acaba de publicar a Proa Els camins de la Rut, on torna mostrar la seva potència literària i recrea un altre d’aquests grans personatges femenins que hem vist sovint a la seva obra. La Rut, que coneixem sobretot a través dels ulls de la seva filla, és una dona lliure que es mou pel món amb una grua i que ha fet de la itinerància un model de vida. Baulenas, aquesta vegada, s’enfronta a un període de temps que encara no havia estat escenari de les seves grans obres, el final dels anys setanta i començament dels vuitanta, que coincideixen amb el seu pas de la joventut cap al món adult. Aprofitem la publicació de la novel·la per repassar la trajectòria d’aquest escriptor amb més de trenta anys d’ofici a l’esquena.

Lluís-Anton Baulenas va néixer al barri de Sant Andreu de Barcelona el 1958 i va estudiar filologia catalana. Va fer de professor a l’ensenyament privat i públic just abans de prendre la decisió de deixar-ho tot per dedicar-se únicament a la literatura. Els experts asseguren que en la trajectòria de l’autor hi ha un punt d’inflexió el 1995, que marca dues fases: els inicis i la consolidació. En podríem apuntar una altra, situada després del 2010, que és la de l’autor enfrontat als canvis del mercat.

Al principi, Lluís-Anton Baulenas era un autor teatral. De fet, la decisió de no incorporar-se a l’ensenyament el 1987 ve després d’haver representat Els darrers oficis, de Boris Vian, durant la temporada 1986-1987, i Històries negres, del 1987, a bars i espais alternatius del circuit underground barceloní. Aquell mateix any va publicar Qui al cel escup amb l’editorial Eumo, un conjunt de relats breus protagonitzats per personatges marginals que dóna una visió molt crua de la realitat i que li havia fet guanyar el seu primer guardó literari, el Jacme March.

Baulenas és un escriptor que ha temptat la sort en els premis moltes vegades. Ell mateix ha explicat que és una opció per a guanyar-se la vida escrivint en català, una manera de fer-se conèixer i tenir més lectors. A banda els premis teatrals, ha aconseguit també quatre dels cinc premis literaris més importants del país: el Documenta, el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull i el Sant Jordi. Si obtingués el Josep Pla seria el primer escriptor amb tots cinc guardons (hi ha escriptors que han guanyat més d’una vegada algun dels premis, però mai ningú tots cinc). El 1989 va guanyar el Documenta per Càlida nit, però això encara no el va fer prou conegut i per guanyar-se la vida va haver de continuar fent tot de feines que mai no ha abandonat: traduccions, feines editorials com ara adaptacions de clàssics, continuar fent teatre i anar cercant la seva oportunitat.

Baulenas també tempta la sort en la novel·la. Sus scrofa apareix el 1988 amb Eumo i Neguit el mateix any amb Pòrtic. Però aquestes obres no tenen la promoció necessària i l’autor no arriba a connectar amb el públic malgrat les bones crítiques. Continua fent teatre i tradueix Marguerite Yourcenar del francès; amb la seva versió de Donar al cel del 1990 guanya el premi Josep Maria de Sagarra de traducció teatral.

I quan comença l’idil·li de Baulenas amb els lectors? Doncs entre el 1994 i el 1995. Noms a la sorra, una ambiciosa novel·la ambientada al Portugal dictatorial i que arriba fins a la independència d’Angola, és el primer llibre d’ambientació històrica contemporània (de fet, tots els llibres amb rerefons històric se centraran al segle XX). El publica Columna el 1995 i obre la porta a Alfons XIV, un crim d’estat, protagonitzada per un sicari de la dictadura franquista i publicada el 1997. Aquestes dues obres havien quedat finalistes del premi Sant Jordi el 1994 i el 1996, respectivament. Un any més tard, el 1998, onze anys després d’haver pres la decisió de deixar-ho tot per escriure, guanya el premi Carlemany amb El fil de plata, la novel·la que el consagra definitivament i que precedeix un gran èxit: La felicitat, premi Prudenci Bertrana del 2000 i publicada el 2001. Sens dubte, l’obra més internacional d’un autor que ha aconseguit 27 traduccions a 12 llengües diferents.

Després de totes aquestes novel·les amb rerefons històric –al qual tornarà–, Baulenas publica el 2003 Amor d’idiota, que després Ventura Pons durà a la pantalla. L’acció se situa el 1993, en plena ressaca olímpica, i Barcelona torna a ser escenari privilegiat per on desfila una gran col·lecció de personatges. El 2005 torna a guanyar un premi gran: el Ramon Llull, amb Per un sac d’ossos, on torna l’ambientació històrica amb un tema poc tractat: els camps de concentració franquistes després de la guerra de 1936-1939. S’avançava així una mica en el temps al gran debat sobre la memòria històrica. I finalment, el 2009, va guanyar el premi Sant Jordi amb El nas de Mussolini, una altra ficció amb un altre gran duet de personatges femenins i els anys vint de teló de fons, però fora de Barcelona. L’escenari, aquesta vegada, és un petit poble dels Pirineus. L’escriptor va tornar a captivar el públic i la crítica.

Algú podria pensar que aquest reguitzell de guardons fa que l’autor es guanyi molt bé la vida, però la veritat és que no. Ho explica ell mateix en una entrevista del 2015: ‘Aquest és un país on no es pot viure només de la literatura. Jo vivia dels llibres però també dels articles, les xerrades i les traduccions i quan guanyes un premi gran has de dividir el que has guanyat entre el temps d’escriptura del llibre i veuràs que et surt un sou de 800 euros o un guany de poc més de deu euros l’hora. Però si optes per una vida austera ets un privilegiat que pots mantenir aquesta vida fascinant.’ Així doncs, Baulenas es converteix en un escriptor amb presència als mitjans de comunicació, amb bones traduccions a l’exterior i amb un nombre de lectors cada vegada més fidel i consolidat. Feia vint anys de la decisió de deixar-ho tot per escriure.

Llavors vénen quatre anys en què l’escriptor no publica res. La crisi ha començat a fer estralls en tots els àmbits i finalment també arriba al món del llibre. Hi ha canvis importants al grup 62, on l’autor havia publicat els seus darrers llibres (en segells diferents) i el seu nou títol es publica ara a RBA. Quan arribi el pirata i se m’emporti, del 2013, torna a ser una obra de llarg recorregut i alta ambició literària i es publica sense cap premi. Era el moment en què semblava que RBA volia fer una revifalla en català, que ja hem vist que després no s’ha produït.

De llavors ençà, han passat cinc anys fins a tornar a publicar en editorials del Principat. Entremig, Baulenas va publicar dues obres a Bromera: La vostra Anita, una versió novel·lada del guió del film Anita perd el tren; i Amics per sempre, una obra ambientada en el moment olímpic de Barcelona 92 des d’una perspectiva molt diferent i que li va fer guanyar el premi Ciutat d’Alzira del 2016. Malgrat que la novel·la és molt bona i obté molt bones crítiques, Bromera continua essent una editorial amb dificultats d’implantació a la totalitat dels Països Catalans i això perjudica una mica aquesta obra de maduresa. Ara, deu anys després d’El nas de Mussolini, torna a Proa amb Els camins de la Rut i veurem si així es pot rellançar la carrera d’un dels nostres escriptors més interessants en el moment que entra a la maduresa.

Un esment a banda mereixen els dos assaigs que ha publicat, amb deu anys de diferència. El primer, El català no morirà, va ser el 2004 i explicava les raons per les quals la nostra llengua ha sobreviscut fins als nostres dies. El 2014 va veure la llum l’imprescindible L’últim neandertal, un text en defensa de la lectura en paper que hauria d’haver estat llegit en massa per tot el sector editorial, cultural i llibresc del país i que en canvi no va moure gens de polèmica. Malgrat tots els impediments, malgrat totes les dificultats, Baulenas es va reconvertint, no es deixa i entra en aquest moment de la seva trajectòria amb una demostració de tota la seva potència. Els cristians asseguren que els camins del Senyor són inescrutables, però Els camins de la Rut només poden dur al redescobriment d’un autor clau dels nostres darrers trenta anys.

The post Lluís-Anton Baulenas, entrada amb tota la potència d’una grua a la maduresa literària appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els poetes mallorquins

La poesia catalana actual. Tres poetes mallorquins


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).



Pere Rosselló Bover

Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura. En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la “gerra” o la “pluja”, que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció “El Turó” ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària “heterodoxa” (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.


Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció “El Turó”. Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.


Els seixanta-nou llibres publicats a “El Turó” durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, “El Turó” és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.


Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Tomàs Camacho, Mèrit de les Lletres Ebrenques



Les Jornades de les Lletres Ebrenques fan una gran tasca des de fa 14 anys, a diversos fronts: faciliten el contacte entre els propis autors i amb lectors, donen a conèixer nous valors, i també  homenatgen les persones amb una llarga trajectòria.D’aquesta manera, el Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques d’enguany ha recaigut sobre Tomàs Camacho, mestre, escriptor i dinamitzador cultural d’Alcanar, present a la majoria d’activitats i iniciatives del territori, on sempre ens obsequia amb les seves paraules i el seu somriure lluminós.Ha esdevingut una figura entranyable i estimada, que tan aviat aporta serenor com enginy, humor i saviesa. És un goig compartir versos i vins amb ell, paraules i afectes. Felicitats, Tomàs Camacho, i felicitats a tots nosaltres per tenir-te.
Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Categories: literatura

Castelló celebra per primera vegada la Plaça del llibre

Vilaweb Lletres - Dj, 24/10/2019 - 17:14

La Plaça del llibre s’ha convertit en una cita ineludible pels amants de la literatura a València i Alacant, on se celebrava des de feia anys. Ara, fa un salt, i se celebra per primera vegada a Castelló.

Del 24 al 27 d’octubre, la gran trobada de la literatura escrita en català ocuparà la plaça de Santa Clara de Castelló. En aquesta edició, els escriptors seran els grans protagonistes. Durant aquests dies passaran per la plaça més 30 creadors convidats, tots vinguts d’arreu dels Països Catalans.

L’objectiu final de la Plaça és “que els llibres en la nostra llengua siguin habituals en totes les llibreries”. Per això, durant quatre dies, tothom que visiti la plaça podrà descobrir i comprar una gran varietat de llibres. Però els visitants no només podran descobrir nous títols, sinó que també podran gaudir de més de quaranta activitats programades, com ara taules redones, presentacions de llibres, trobades amb autors, espectacles infantils…

Aquest cap de setmana es presentaran llibre com Jugar-s’hi la vida de Màrius Serra o la Memòria de l’aigua de Montse Barderi. Així com, el nou poemari de Marta Pessarradona.

A més, nou contacontes dels Països Catalans aniran a la plaça aquest diumenge per retre un homenatge a Llorenç Giménez, el mestre dels contacontes mort a l’agost.

La setmana que ve, la Plaça del llibre es desplaçarà fins a València.

The post Castelló celebra per primera vegada la Plaça del llibre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Nous valors a les Jornades de les Lletres Ebrenques



Una de les activitats de les  Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta que mantenen des de fa uns anys, i que per a mi és una de les que té més sentit, és la taula de presentació de nous valors, no importa el seu gènere ni la seva edat.Sempre l’escolto amb atenció i prenc nota per tal d’afegir més gent a la meva col·lecció d’amics i amigues de lletres. Sempre marxo amb contactes nous i amb el desig de difondre la seva obra  Aquesta XIV edició, han pogut presentar la seva primera obra Fàtima Beltran, Núria Caro i Àlex de la Guia, Maite Gauxachs, Albert Gavaldà, Manuel Vallès, Jordi Gilabert, Susanna Lizárraga, Mar Panisello, Laura Pla i Guillem Riba.
Categories: literatura

‘Dins el darrer blau’ cerca una nova generació de lectors

Vilaweb Lletres - Dc, 23/10/2019 - 21:50

El 1691, a Palma, es va fer un acte de fe on moriren a la foguera trenta jueus conversos. El fet podria ser un més de la barbàrie inquisitorial espanyola, però hem de tenir en compte que a Mallorca els jueus s’havien convertit el 1435 (com a tot el territori de la corona catalano-aragonesa) i que ningú no havia molestat aquells que judeïtzaven –açò és, que a casa, portes endins, conservaven la fe judaica– fins el 1688. El perquè d’aquesta convivència pacífica ningú no el sap amb seguretat, però per ventura tenia a veure amb l’activitat de prestadors que tenien molts d’aquests conversos i que sovint eren requerits pels estaments nobiliaris i eclesiàstics, que els demanaven diners.

Els descendents d’aquests jueus conversos –tant els cremats com els que no– varen ser estigmatitzats durant moltes generacions a Mallorca. Són els anomenats ‘xuetes’, que hagueren de suportar la xenofòbia fins ben entrat el segle XX. L’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) explica que quan era nina hi havia infants que insultaven els companys que tenien cognoms xuetes i que allò l’horroritzava. ‘Ho vaig explicar a la meva àvia i em va dir que no ho havia de fer mai i que quan fos gran m’ho explicaria.’ Quan va ser gran Riera es va trobar amb la història de l’acte de fe i amb la coneixença i amistat amb alguns d’aquests descendents de conversos. Durant cinc anys va investigar a tota mena d’arxius i el 1994 publicà Dins el darrer blau, una de les obres cabdals de la ficció narrativa catalana contemporània. Ara, passats vint-i-cinc anys, el llibre s’ha reeditat en català i en castellà en una versió revisada per l’autora. L’edició catalana (Edicions 62) té un postfaci de Manuel Forcano.

A la presentació del volum a la premsa (el 7 de novembre es farà un acte públic dins el festival Barcelona Novel·la Històrica), Riera va explicar alguns fets cabdals que serveixen per a entendre la importància del llibre avui: ‘Heu de pensar que a Mallorca els xuetes han estat estigmatitzats fins fa molt poc. Ramon Aguiló, que va ser batle de Palma pel Partit Socialista, tenia pintades nazis al portal de casa seva i fins i tot l’insultaven dient-li xueta quan es va enfrontar amb els sindicats; i això passava en plena democràcia.’ També va recordar que sovint els descendents dels jueus conversos s’han trobat en terra de ningú. ‘El 1948 alguns varen voler anar a l’estat d’Israel i no els hi varen voler perquè eren conversos; els varen retornar.’ Per sort, les coses han canviat i ara hi ha força entitats que treballen per servar la memòria jueva de Mallorca. Però en el moment en què el llibre va aparèixer hi va haver molta gent que li va dir: ‘La roba bruta es renta a casa.’ També hi va haver la banda bona: ‘Un senyor amb llàgrimes als ulls em va aturar pel carrer i em va dir: Moltes gràcies, vostè ens ha fet justícia.’

Justificacions sociològiques a banda –’La millor cosa que podria passar és que ningú hagués d’escriure una novel·la per demanar perdó’, diu Riera–, el cas és que Dins el darrer blau va marcar una fita molt important en la literatura catalana recent. L’obra va guanyar el premi Josep Pla, el Crexells i el Lletra d’Or, i també el Premio Nacional de Narrativa, que per primera vegada es donava a una obra escrita en català. La versió italiana, publicada el 2000, va obtenir el premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada aquell any.

L’editora Pilar Bertran va aprofitar la trobada amb els mitjans per explicar una anècdota personal: ‘El 1994 jo era alumna de Carme Riera a la universitat. Sovint anàvem plegades amb cotxe, per la carretera de l’Arrabassada, i un dia em va passar les galerades del llibre. Imagineu-vos, llegir això amb tots aquells revolts.’ Sobre la novel·la, va dir: ‘És una obra major i els editors tenen l’obligació de posar les obres majors d’una literatura a l’abast dels lectors i fer-ne de nous. Per això fem aquesta nova edició d’una novel·la que és a la vegada d’intriga, històrica, bizantina i d’aventures i que té el mèrit de tenir-nos atrapats des del primer moment tot i saber que tindrà un final tràgic.’

També és important què diu Manuel Forcano al postfaci: ‘Calia una novel·la com aquesta per educar, per fer conèixer, per fer caure la bena dels ulls. Carme Riera exposa de manera magistral la necessitat d’una única proposta ètica possible: la de refusar el discurs monolític, la de defensar la multiplicitat de veus i d’opinions, la d’acceptar l’alteritat per impedir els estralls de l’exili i de la mort. Mai més com ara, en la lletjor del nostre temps, el missatge i la lliçó de Dins el darrer blau continua crucialment essent d’allò més necessari.’

I efectivament, Riera diu: ‘Aquesta és una novel·la que parla de les minories perseguides, de l’horror, la intransigència i la persecució religiosa i avui la podem llegir amb la perspectiva i la pregunta de com és possible que deixem morir la gent als camps de concentració, perquè els camps de refugiats no són res més que camps de concentració, o al mig de la mar, a la Mediterrània. En aquest sentit, la novel·la no ha envellit gens, al contrari.’

Carme Riera va debutar el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora, que ja era un d’aquests llibres que són un punt culminant en una carrera literària, com va passar amb la Pedra de tartera de Maria Barbal. Dins el darrer blau va tornar a marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de la narradora. ‘Vaig patir molt fent aquest llibre, perquè vivia amb els personatges i sabia que no els podia salvar, que no podia fer res per ells. I sí, és cert que ha tapat alguns llibres posteriors, sobretot Cap al cel obert, que d’alguna manera n’és la continuació, que va passar sense pena ni glòria i que va tenir, per mala sort, un procés de canvi editorial que no li va anar gens bé, però és cert que ha ocultat part de la meva producció.’

Pel que fa a la nova edició, Riera explica: ‘Hi ha hagut retocs mínims d’errades que encara hi havia, malgrat les múltiples edicions del llibre, i que només veus amb la distància. I també jo tenia –i encara tenc– la tendència a fer paràgrafs molt llargs. He modificat la puntuació d’algun d’aquests paràgrafs excessius, però els canvis han estat mínims.’

Poc després de l’aparició del llibre a Mallorca, alguns professors es varen atrevir a posar-lo com a lectura al batxillerat perquè era un llibre que volia explicar que la tolerància era un element clau d’una societat. ‘Ara seria impossible: la literatura ha desaparegut del sistema educatiu. Si jo fos editora faria una vaga perquè les campanyes de foment de la lectura no serveixen de res. Abans hi havia una assignatura de literatura, ep, per si sola, no de llengua i literatura sinó només de literatura, i feia venir ganes de llegir als alumnes. En Guardiola llegeix perquè la seva professora de l’institut el va estimular, però ara això no hi és. A França continua havent-hi aquesta assignatura i les diferències entre els francesos i nosaltres són en aquest sentit i en molts altres molt notables.’

Sigui com sigui, independentment de si pot arribar o no als centres escolars, el fet és que Dins el darrer blau encara una nova vida convertida en una novel·la referencial que cerca una nova generació de lectors.

The post ‘Dins el darrer blau’ cerca una nova generació de lectors appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

RESUMINT LA SITUACIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 23/10/2019 - 19:26
People are crazy and times are strange (i no cal que us aixequeu). Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Viatges a Roma – Record de les catacumbes

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)


Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.


Categories: literatura

Tinta negra, a les Jornades de les Lletres Ebrenques



19 d’octubre de 2019. Taula rodona sobre gènere negre durant les  XIV Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta, conduïda per Daniela Gil, on es reuneix un bon nombre d’autors i autores.Prenc nota d’alguna de les frases de cadascun:Margarida Artizeta: Mai no dono pistes falses; sempre busco algú que pringui.Josep Viñas: Sempre et quedes amb ganes d’escriure més sobre alguns secundaris.Anna Moner: M’agrada matar literàriament i allò de bell que hi ha a l’abisme, l’horror agradable.Àngel Burgas: Parteixo des d’imatges amb què formo trencaclosques, i m’esforço perquè tinguin un sentit.Paz Castelló: Sóc una assassina en sèrie amb ànima de poeta.Fàtima Llambrich: Alterno informacions essencials amb d’altres per a oxigenar; intento posar ordre dins del caos.Montse Sanjuán: No tinc por al full en blanc, quan m’hi poso sé què vull dir. Les persones justifiquen qualsevol acte.Àngela Pfitzner: Quan escrius, el viatge és l’hòstia; vomito allò que em commou. El mar no porta cossos amb sabates.Maria Carme Roca: Els malvats són atractius; volem saber per què es deixen anar.
Categories: literatura

Sa Pobla i la narrativa insular

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Categories: literatura

#cosesquetrobo



#cosesquetrobo #tresorsdelcarrer M’atrauen les coses petites, caigudes. Em sedueixen les paraules. Aquesta combinació fa que sigui fàcil trobar-me pel carrer, inclinat mentre apunto amb el mòbil a terra, perquè he trobat un dels meus tresors. Sovint són objectes vells o perduts, trossos de paper on hi distingeixo, de lluny, alguna paraula, i que m’atrauen amb un magnetisme no sé si malaltís.Dissabte passat, durant les Jornades de les Lletres Ebrenques, de camí entre el restaurant i la Biblioteca, trobo a la vorera una carta estripada d’un joquer, tot just quan està tant de mode a causa de la pel·lícula recent estrenada. De vegades em pregunto qui em posa aquestes coses al camí, o quina mena de programari utilitza el meu cervell per a detectar-los a distància.No deixo passar de llarg mai aquests regals, i normalment els acompanyo d’un breu escrit.Inspirat pel moment que vivim, m’han sortit aquestes paraules.Us proposo un joc: què escriuríeu vosaltres?
Categories: literatura

Torna la tragèdia: Sòfocles s’edita complet en català

Vilaweb Lletres - Dll, 21/10/2019 - 21:50

Fa uns dos mil cinc-cents anys, els ciutadans lliures d’Atenes tenien un gran privilegi. Si més no, els afeccionats al teatre. Entre els múltiples autors que feien públiques les seves composicions, n’hi havia un d’una qualitat extraordinària i una producció ben abundosa, malauradament perduda en gran part. És Sòfocles, autor de set tragèdies imprescindibles que han arribat fins avui. Ara l’editorial Comanegra les publica en català en un sol volum.

Podrem llegir, doncs, totes seguides Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filoctetes i Edip a Colonos, amb un pròleg de Joan Casas i una nota sobre la traducció a càrrec de Feliu Formosa. De fet, Casas i Formosa són els responsables de les traduccions de les peces que conformen el corpus conservat d’aquest gran clàssic grec.

Sòfocles va viure entre el 496 i el 405 abans de Crist, aproximadament, i va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides. Sembla que va escriure 123 peces, de les quals ens han arribat set de completes. Va ser un home d’una longevitat extraordinària i fou amic, per exemple, de l’historiador Heròdot i del gran polític atenenc Pèricles. Entre les seves principals aportacions dramàtiques, hi ha el fet que sol incorporar en les obres un tercer actor, mentre que el cor perd protagonisme. La introducció d’aquest tercer actor complica la trama i permet que hi hagi més contrast entre personatges. Entre les seves principals innovacions temàtiques, Sòfocles va donar importància cabdal al destí.

Actualitzar Sòfocles pensant en la representació

Marina Laboreo és l’editora de la col·lecció ‘Dramaticles’ de Comanegra, on s’ha publicat el volum. Explica: ‘El projecte de publicar una nova versió de les tragèdies de Sòfocles neix quan Feliu Formosa, als tallers de tragèdia de l’Institut del Teatre, conscient de la dificultat d’escenificar les traduccions de Carles Riba, s’atreveix a proposar-ne una d’alternativa per a treballar amb els alumnes. Ell mateix fa una primera versió en vers d’Electra, partint de l’oralitat i pensant en la representació. A partir d’aquí, es decideix de fer-ho amb la resta d’obres i es reparteixen la feina entre Feliu Formosa i Joan Casas. I, per acabar de completar el volum, decidim d’incloure-hi un text introductori de Joan Casas que contextualitza Sòfocles d’una manera esplèndida.’

Joan Casas mateix explica al pròleg de l’obra: ‘El fet és que les grans versions en vers de Riba no han estat objecte mai, si no vaig errat, d’una posada en escena condigna. Les poques vegades que aquests últims anys s’ha plantejat la conveniència de fer pujar a l’escena alguna de les tragèdies de Sòfocles o bé s’ha optat per les versions en prosa del mateix Riba o bé, amb més freqüència, se n’han encarregat versions noves, també en prosa. Crec saber que en Feliu va començar a atrevir-se a proposar una alternativa al treball de Riba per produir un material que li permetés treballar amb alumnes de l’Institut en tallers de tragèdia. En vers. Aquests últims anys jo també m’hi he posat i he burxat en Feliu perquè completéssim Sòfocles. Aquelles habituds a què feia referència Riba fa més de seixanta anys s’han incrementat encara amb noves traduccions en vers català de Shakespeare, en particular les d’en Joan Sallent, i amb traduccions en vers blanc d’altres dramaturgs, com les que el mateix Feliu ha fet de Schiller. Les habituds creades són de lector, però sobretot d’actor i espectador de teatre. Els actors han anat trobant una respiració i una fisicitat als decasíl·labs escènics, els espectadors hi han acostumat l’orella.’

Casas també diu, sobre les versions que tenim a les mans: ‘És veritat que no es tracta de traduccions fetes amb tot el rigor que exigeix la filologia, perquè ni en Feliu Formosa ni jo no som hel·lenistes. Tots dos hem escrit versos, això sí. I tots dos hem estat professors de l’Institut del Teatre, i ens hem hagut d’enfrontar amb la dificultat afegida que suposa per als alumnes la lectura de les tragèdies de Sòfocles en les esplèndides versions mètriques que en va fer Carles Riba, i la dificultat encara més gran que els planteja la seva posada en escena. Les versions que hem escrit les hem establertes a partir de totes les traduccions filològiques de Sòfocles que coneixem, que són unes quantes.’

Sobre la importància d’editar i llegir Sòfocles avui dia, Marina Laboreo diu: ‘Recordo que quan Mouawad va presentar el seu projecte de recuperació de les tragèdies de Sòfocles deia que no s’havia hagut de demanar mai com actualitzar Sòfocles perquè ja era clarament actual. I jo crec que és això: al cap de vint-i-cinc segles, els problemes que suscita són molt vigents i ens interpel·len directament: la llibertat, la responsabilitat, la justícia, l’honor, el poder, la venjança… I un seguit de qüestions sobre la condició humana, en general, que sentim a prop perquè són atemporals.’

Així doncs, no calen gaires més justificacions per a emprendre la lectura d’aquest clàssic que ara podem llegir íntegre en la nostra llengua, en una nova traducció.

Julio Manrique es va convertir recentment en Èdip Rei.

De vegades, quan es té a la mà un volum com aquest, que pot fer respecte a l’hora de començar-ne la lectura, una recomanació especial ens pot ajudar. Demanem a la directora de la col·lecció quina és la seva peça preferida: ‘Calvino deia que els clàssics són aquells textos que sempre tenen alguna cosa a dir o que mai no acaben de dir allò que han de dir. Potser, si hagués de destacar una de les tragèdies, diria Èdip rei, perquè se n’han fet tantes versions i interpretacions –des de Freud a Pasolini, per dir dos noms; és un text que col·lectivament no deixa de créixer i tinc la sensació que sempre podem llegir-lo amb una mirada nova.’

Doncs això, una mirada nova i uns lectors nous esperen aquestes set tragèdies que, després de dos mil cinc-cents anys, ens tornen a arribar juntes en una nova versió catalana. Potser perquè ara els privilegiats som tots nosaltres.

The post Torna la tragèdia: Sòfocles s’edita complet en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí - (Una entrevista de la periodista Clara Ferrer)

Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí - (Una entrevista de la periodista Clara Ferrer) - El autor publica su vigésimo quinto poemario -


Miquel López Crespi: “El Dies Irae he querido jugar a la sencillez”


“En mi caso, solamente escribo cuando mi subconsciente me dicta que tengo que hacer poesía. Para mí, la poesía es la esencia de la vida. Tienes que resumir lo que un novelista necesitaría doscientas páginas. Así, podríamos definir los poemas como novelas súper concentradas”. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) publica su vigésimo quinto poemario, después de siete u ocho años sin publicar poesia, como él mismo apunta. Se titula Dies Irae (Ediciones La Lucerna) y es una edición bilingüe catalán-castellano, traducido en esta última lengua por José Luis Reina.

“Todos los poetas tenemos las mismas obsesiones des de la época de los griegos, no nos hemos inventado nada desde el siglo quinto antes de Cristo. Nos preocupan y hablamos de los mismos temas universales: el amor, la muerte, la esperanza, la desilusión”, reconoce López Crespí.

“En mi caso, solamente escribo cuando mi subconsciente me dicta que tengo que hacer poesía. Para mí, la poesía es la esencia de la vida. Tienes que resumir lo que un novelista necesitaría doscientas páginas. Así, podríamos definir los poemas como novelas súper concentradas”, señala.

El escriptor, que además de poesía también ha publicado ensayos, estudios e investigaciones y textos teatrales, insiste en que “a veces hay que olvidarlo todo a la hora de escribir. En este sentido, explica que “es muy difífil rehuir de la carga culturalista que los escritores hemos acumulado en las últimas décadas de cultivo de la poesía. A menudo no te das cuenta y usas un lenguaje críptico, difícil de entender por la gente de la calle. Por el contrario, en Dies Irae he querido jugar a la sencillez, por lo que he depurado el lenguaje y lo he hecho lo más entendedor posible, sin caer, evidentemente, en la vulgaridad”, detalla.


Traducción

En cuanto a la traducción de Dies Irae, a cargo de José Luis Reina, López Crespí destaca que Reina “ha sabido captar la sencillez del poemario”. Además Reina ya publicó en 2006 en Ediciones La Lucerna la traducción de L´obscura ànsia del cor, publicado entonces bajo el título de Densa marea de tristeza. (16-X-2019)


Categories: literatura

Assassins de l'Ebre a Amposta


Alguns dels autors del llibre Assassins de l'Ebre (LLibres del delicte), participem a la seva presentació el passat 19 d'octubre, dins de les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta.
A la foto, d'esquerra a dreta, Mercè Falcó, Fede Cortés i Jordi Pijoan (els dos coordinadors del llibre), Eduardo Margaretto, que ha conduït l'acte, Jesús M. Tibau, Sílvia Mayans, Cinta Arasa, Francesca Aliern, Montserrat Espallargas i Isidre Garrido.
Durant la meva intervenció, parlo dels nanocontes i en llegeixo un escrit in situ durant l'acte, que dedico a Eduardo Margaretto:
.
Frustrat assassí apaivaga el seu evident instint criminal fent-se d'un club esportiu on l'objectiu principal és matar el rei.
Categories: literatura

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura