literatura

Àngel Burgas a Tens un racó dalt del món



Àngel Burgas ens visita aquesta  setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre. 
Fem un breu repàs a la seva llarga trajectòria especialitzat en literatura juvenil, amb tres llibres: L'anticlub, un llibre clau a la seva carrera, Kamal i els alfabetistes, on mostra la seva visió de l'humor, Ohio, el seu llibre juvenil més recent, una distopia.
Després ens centrem en el seu llibre més recent, adreçat a públic adult, Els dies del Rainbow, amb un local nocturn dels anys 80 com a rerefons, però amb la dificultat d'estar ubicat a un poble petit, inspirat en el Broadway de Jesús (durant el programa sovint confondrem els dos noms). Més comentaris sobre el llibre i la lectura d'un fragment en aquest enllaç
Abans, l'il·lustrador Ignasi Blanch ens recomanar cinc llibres recents il·lustrats per alumnes seus:
Lota la Catxalota, del col·lectiu Rosa Sardina; Tantes dites, tantes rimes, de Fran Nuño i Jan Barceló; Ningú com jo, d'Ignacio Chao i Eva Sánchez; Núvols al cap, d'Elena Val; i Nico et Ouistiti, de Nadine Brun-Cosme i Anna Aparicio Català
I les seccions De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 22 i 29 d'abril, a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 – Corresponsal de Ràdio Espanya Independent

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Corresponsal de Ràdio Espanya Independent (XXIV)


Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria. (Miquel López Crespí)


Sortosament, abans d´anar a Lluc havia col·locat entre els llibres la petita radieta que acabava de comprar el pare. Era un dels primers aparells portàtils que es podien adquirir a Can Mas, prop de casa. L´aparell era una novetat al poble. Malgrat que pesava mig quilo el podies portar en una butxaca o a la mà i la gent obria els ulls com un plat en veure un giny tan meravellós. Eren ràdios que funcionaven amb transistors, sense necessitar de les grans bombetes que tenien les antigues. Vaig pensar que si la portava al santuari podria sentir les notícies d´arreu del món. La ràdio també disposava d´ona curta, que era l´opció necessària per sentir les emissores estrangeres que més m´agradaven: la BBC de Londres, Ràdio Moscou, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent. Dies abans de preparar la roba i els llibres havia enviat a l´emissora del PCE un parell de reportatges i els volia sentir fos com fos. Vaig comprar igualment quatre piles petites per si no en trobava a Lluc.

La ràdio, malgrat el domini franquista de les ones, era per a nosaltres la porta oberta a l´univers, el camí per on burlàvem la manca d´informació de la dictadura i podíem saber exactament el que passava pel món.

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca, creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única senyora de les ones fins que pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla Vialfàs publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud”.

El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos grans eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades.

Vivíem immersos dins el que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galícia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa Cabalgata fin de semana. Naixia igualment el famós Carrusel deportivo, i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus Teatro del Aire -a la SER- i Teatro Invisible -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovel·les, que marcaran la consagració professional d'actors com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, María Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo. Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henri Troyat. Llamas de redención és una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

El serial que més escoltàvem era Ama Rosa, de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També eren importants, per l'èxit d'audiència, Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta era l'"España oficial", per tot el que fa referència a la ràdio. Però l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats.

Sempre em vaig demanar com era possible que la dictadura no prohibís la recepció de les emissores estrangeres. Per quins motius deixaven aquesta porta oberta al coneixement? Hauria bastat que decretassin la fabricació d´aparells sense aquesta possibilitat i la fosca s´hauria estès, poderosa, per tot l´Estat. Tampoc entenia com no controlaven el servei de correus. En tots els anys que vaig fer de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, mai hi vaig tenir cap problema. És evident que els articles anaven signats amb pseudònim i que el nom del remitent era fals; però haurien pogut aturar la carta, destruir-la, que no pogués arribar mai a l´adreça del Partit Comunista italià o francès, que eren els indrets indicats per l´emissora per a fer arribar el material a Bucarest.

Tenia ben controlat el temps que trigava a arribar l´article. Normalment en una setmana ja podies sentir el reportatge. El naixent turisme de masses, l´aeroport de Palma perfectament comunicat amb els de les capitals europees, facilitava aquesta velocitat? Possiblement. En els seixanta començava la ferotge embranzida turística que canviaria les illes de cap a peus. Un autèntic canvi social, un terratrèmol que faria trontollar les bases del règim quasi feudal que patíem.

Record que al final de l´article escrivia una postdata indicant el dia de la setmana en el qual m´interessaria sentir l´escrit. Mai no va fallar! Aleshores ens reuníem amb el grup del col·legi, els companys de Nova Mallorca, i sentíem amb deler aquella informació que imaginàvem útil per a escurçar el temps d´esclavatge sota el règim.

Quantes hores vaig perdre (o guanyar, vés a saber!) amb la història de la ràdio i els articles? Com podia fer com pertocava els deures que ens posaven els professors? En arribar a casa la meva obligació hauria estat restar un parell d´hores estudiant la lliçó de l´endemà, fent els problemes de matemàtiques, estudiant l´assignatura de Física i Química... No ho feia. Em tancava a la cambra i obria els llibres. Era una tàctica per dissimular davant la família. El que feia en realitat era mirar els diaris del dia. Trobar, en les informacions oficials a Diario de Mallorca, Última Hora o el Baleares (que era el diari del Movimento) els detalls que em permetessin escriure una nota per a Ràdio Espanya Independent. Analitzava, talment tengués una lupa en els ulls, les notícies sobre la manca d´il·luminació a un barri, el desnonament d´una família necessitada, l´augment del preu del pa o qualsevol queviure, els problemes derivats de l´aiguat que havia fet malbé la collita dels pagesos, la manca d´ajuts econòmics per als que havien patit la inundació dels horts pel desbordament d´un torrent... Qualsevol deficiència em servia per a blasmar contra el franquisme, per a provar de fer veure´n la manca de sensibilitat envers els més desfavorits. Una vegada fet l´article el signava amb el nom de Nova Mallorca i amb la falç i el martell fet amb una goma d´esborrar. Després tancava el sobre. Ens especialitzàrem a analitzar la realitat a través de la ràdio. Per primera vegada podíem sentir les veus autèntiques, reals, dels personatges històrics de què ens havien parlat el pare i l´oncle José a casa: els encesos discursos de la Pasionaria, les intervencions de Santiago Carrillo; també els discursos de Fidel Castro en aquell memorable viatge a Moscou l´octubre de 1962. Sentíem les cançons de Raimon, Chicho Sánchez Gordillo, poemes de Rafael Alberti, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Marcos Ana... L´emissora tenia igualment programes especials dedicats a Catalunya, Galícia i el País Basc i, un dels que més ens interessava, la veu dels presos polítics en un programa setmanal titulat “La Voz de Burgos”.

Per això mateix volia tenir al costat la ràdio de piles, l´aparell portàtil que ens permetia sentir música i les més variades informacions anant d´excursió, estant al racó més amagat del camp i la muntanya, a la platja. No necessitaven cap endoll elèctric! Una meravella, una joguina a les mans d´uns adolescents de començaments dels seixanta!

Molts dies anàvem a dinar al restaurant de la Font Coberta, que s´havia inaugurat feia poc. Era una petita caminada travessant la plaça i anat per un caminoi tranquil, envoltats de sembrats, ametlers i oliveres. Ens acompanyava l´antic combatent republicà Josep Ferrer, recolzat en un gaiato. La seva salut no millorava. Tan sols quan parlava dels anys de la República, de les esperances d´aquella època, els ulls se li il·luminaven i pareixia que rejovenia. En aquest aspecte era igual que el pare i l´oncle.

Al nostre voltant, tot restava tranquil. Els coloms bevien a la font i, si feia brusquina, s´amagaven sota els antics porxets. Els guàrdies civils de la caserna ens miraven indiferents, alhora que preparaven les bicicletes i els fusells per anar a fer la ronda. La padrina Martina es trobava prou bé. Era evident que l´estada a Lluc la distreia. La mort del fill li havia fet perdre l´alegria, però estar al santuari, lluny de les obligacions familiars, provant d´oblidar la pena que la tenia corpresa, li donava serenor. Sovint no sabia on era: marxava de bon matí abans que jo despertàs. Normalment era a missa primera o, tota sola, feia el camí del Rosari. Alguna vegada la vaig veure parlant amb ella mateixa. Mantenia estranyes converses amb els esperits. Com si estigués en una de les sessions d´espiritisme a què em portava de petit. Altres, desapareixia per anar a sentir els assaigs dels blauets de Lluc. A mi també m´agradava perdre´m pels passadissos del monestir, avançar enmig d´aquell silenci increïble. Només ensopegaves amb algun dels sacerdots que, apressat, et fregava el costat com una ombra fugissera. La recepció estava oberta a primeres hores del matí. Sempre em vaig demanar què hi feien tan prest a l´oficina. Durant les setmanes que romanguérem a les nostres habitacions mai no veiérem cap nou hostatge.

Comparava el silenci solemne amb el soroll dels estius, amb tot d´al·lots corrents arreu. Els crits i gatzara dels infants, les padrines i les mares anat amunt i avall, agafant les pilotes de la tropa per por que no espanyassin un vidre. Aleshores els estadants i visitants eren nombrosos. Cotxes i autocars arribaven sense aturar portant més gent. Però ara, a l´hivern, just érem mitja dotzena de persones. I, sortosament, un matí ens aixecàrem i ja no trobàrem les germanes Gelabert. En el bar, na Margalida ens digué que havien berenat molt prest i agafaren la camiona que tornava a Inca. Va sentir que comentaven que no tornarien mai més al santuari. “Això no és el que era” comentaven, alhora que, àvides, sucaven les ensaïmades en la xocolata que havien demanat. Margalida de can Tonió també estava feliç de perdre-les de vista. “Son brutes”, ens deia. “Regalims de xocolata els cauen al damunt del vestit i no se n´adonen. Hauries rigut en veureu-les empolsades amb el sucre de les ensaïmades! Deien que estaven fartes de sentir les converses del vell republicà. `Pesta de rojos!`, exclamaven. `No els matàrem a tots. Encara, després de la neteja que férem, en deixàrem llavor!´. Esvalotades, parlaven tot menjant i això els feia tossir tacant el marbre de la taula amb glopades de xocolata mesclada amb la seva saliva”.

“Sort que han marxat!”, sospirava Margalida. “Ara podrem parlar amb tota confiança sense tenir aquestes dues bruixes al davant”.

Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.

Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria.

Em sortí perfecte. Els aplaudiments rebuts en aquells moments perduren encara a les meves oïdes. I una conseqüència de tot allò va ser la meva afecció per la poesia. Va ser quan vaig trobar per casa aquell famós llibre de poesia espanyola: Las mil mejores poesías de la llengua castellana. Un llibre que sempre m´ha acompanyat.

Sovint pens si aquells aplaudiments no devien ser la causa de la meva dèria per escriure, per llegir. Potser un psicòleg m´explicaria que aquell fet és el que marcà per sempre la meva vida.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Una història contada amb llibres

Pau Lleixà, tècnic de cultura de l'Ajuntament de La Ràpita, ens explica una història a partir de títols de llibres, la majoria ebrencs, especialment rapitencs, entre els quals tinc el goig de veure encara saltar el meu El vertigen del trapezista.
Gràcies

Categories: literatura

Gerard Vergés: res no val tant com un instant d'amor



Recital virtual de textos de Gerard Vergés, de temàtica amorosa, el dia de Sant Jordi, el setè aniversari de la seva mort. Fa tres anys que diLLUMs d'arts al Forn organitza aquest recital, que tenia lloc a l'espai Gerard Vergés del parc Teodor Gonzàlez de Tortosa, però que enguany haurà de ser virtual, i amb la participació d'una cinquantena de persones vinculades al món cultural ebrenc en la seva majoria, però també d'arreu dels Països Catalans.Es podrà veure a les diverses xarxes socials dels diLLUMs d'arts al forn, facebook, twitter, youtube, i al blog dillums.blogspot.com


Categories: literatura

300 llibres per aquest Sant Jordi confinat

Vilaweb Lletres - Dll, 20/04/2020 - 13:05

Tots els llibres que han aparegut al llarg d’aquests primers mesos de l’any, publicats per arribar a Sant Jordi 2020 amb la màxima difusió, han quedat afectats pel confinament i el tancament de les llibreries. S’han estroncat presentacions, clubs de lectura, fires, festes… La venda de llibres ha caigut en picat, tot i que llibreters i editorials proposen fórmules diverses per mantenir la venda de llibres: la majoria d’editorials i llibreries proposen la compra a l’avançada dels llibres per internet i recollir-los un cop les llibreries tornin a ser obertes. Es poden comprar a través de la iniciativa Llibreries Obertes i Libelista. Però hi ha altres iniciatives, com la del grup Llegir en Català, que proposa obrir finestres, una campanya de comunicació conjunta per difondre les novetats o Comanegra, editorial que ha engegat la campanya ‘Adopta una llibreria’. Hi ha editorials i llibreries que venen a través de la seva web i d’altres que proposen una venda de proximitat, de poble o de barri, de cara a Sant Jordi. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com comprar llibres aquest Sant Jordi 2020? 

Perquè el sector del llibre en català només se’n sortirà si els lectors comprem llibres en català. És per això que us oferim una extensa selecció de novetats, com en anys anteriors, perquè aquest 23 d’abril trieu i remeneu i no deixeu de comprar llibres. Aquest any més que mai.

Els llibres que es proposen són fonamentalment novetats editorials publicades a partir del mes de gener d’enguany. Però cal recordar que hi ha títols que estaven anunciats de cara a Sant Jordi, que el confinament ha frenat. Sobretot els grups editorials han postposat les novetats dels seus autors més mediàtics, per engegar la campanya de promoció quan es pugui, en una situació més favorable, per exemple, pensant en la Setmana del Llibre en Català del setembre.

Títols que no es podran comprar ara per Sant Jordi són el del president Carles Puigdemont, M’explico. De la investidura a l’exili (La Campana); Seguiré els teus passos de Care Santos (Columna); L’espia del ritz de Pilar Rahola (Columna); El primer capità d’Enric Calpena (Proa); Quan la nina ho va saber de David Grossman (Edicions 62) i el premi Llibres Anagrama No sóc aquí, d’Anna Ballbona. Així també la nova novel·la de Lluís Llach, Escac al destí, i de Rafael Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània ,totes dues obres publicades per Univers, el nou segell d’Enciclopèdia Catalana.

10 TÍTOLS PER A AQUEST SANT JORDI
Manuel Baixuli, Ignot (Perifèric)
Eva Baltasar, Boulder (Club editor)
Raül Garrigasait, Els fundadors (Ara llibres)
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama, finalista de la EUPL prize, Llibres Anagrama)
Núria Cadenes, Guillem (Amsterdam)
Joan F. Mira, Tots els camins (Proa)
Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984)
Isabel-Clara Simó, El teu gust (Bromera)
Gemma Ruiz, Ca la Wenling (Proa)
Maria Climent, Gina (L’Altra editorial)

BONA SALUT LITERÀRIA
Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix (Adia Edicions)
Miquel de Palol, Mònica Mir (Angle editorial)
Quim Español, Francesca (Edicions de 1984)
Lucia Pietrelli, Lítica (Males herbes)
Sebastià Alzamora, Reis del món (Proa)
Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Proa)
Empar Moliner, És que abans no érem així (Columna)
Sergi Pons Codina, Mal bon pare (Amsterdam)
Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels vents)
Mònica Batet, Dins del cor de Chopin (Empúries)
Cesc Martínez, Traça un perímetre (Llibres Anagrama)
Sílvia Gruart, En fals (Angle editorial)
Anna Maria Villalonga, Els dits dels arbres (Bromera)
Maria Mercè Roca, Al final t’agradaré (Rosa dels vents)
Daniel Palomeras, Fills de la terra dura (Comanegra)
Maria Carme Roca, A Bàrcino (Columna)
Jaume Ferrer Sancho, La perla ardent (Voliana)
David Vila, La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana)
M. Mercè Cuartiella, La font i els dies (Brau edicions)
Gisela Pou, Tot menys la pluja (Capital Books)
Blanca Soler, Farem castells de sorra (Columna)
Elena Fora, Els silencis del carrer de l’Arc (Onada edicions) 

PREMIS LITERARIS

Premis a obra inèdita de narrativa
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu (premi Joanot Martorell, Edicions 62)
Carlota Gurt, Cavalcarem tota la nit (premi Mercè Rodoreda, Proa)
David Nel·lo, Les amistats traïdes (premi Sant Jordi, Òmnium i Enciclopèdia)
Laia Aguilar, Pluja d’estels (Josep Pla, Destino)
Vicent Usó, No sabràs el teu nom (premi de novel·la Ciutat d’Alzira, Bromera)
Núria Pradas. Tota una vida per recordar (premi Ramon Llull, Columna)
Jordi Nopca, La teva ombra (premi Proa de novel·la)
Carles Torres, Els cossos elèctrics (premi de novel·la curta Just M. Casero, Empúries)
Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal (premi Pin i Soler, Angle editorial)

Premis a obra inèdita de poesia
Lluís Calvo, L’espai profund (premi Carles Riba, Proa)
Joan Duran i Ferrer, Nua cendra (premi Vicent Andrés Estellés, Edicions 3 i 4)
Ramon Boixeda, Les beceroles successives (premi Ausiàs March, Edicions 62)
Anna Gual, Ameba (premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Llibres del Segle)
Jordi Llavina, El magraner (premi Marià Manent, Quadern de la Font del Cargol)

Premis a obra publicada
Enric Casasses, El nus la flor (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi Lletra d’Or, Edicions Poncianes)
Martí Domínguez, L’esperit del temps (premi Millor Novel·la de l’Any, Proa)
Joan Benessiu, Serem Antàrtida (premi Ciutat de Barcelona i finalista dels EUPLPrize, Periscopi)
Marta Marín-Dómine, Fugir era el més bell que teníem (premi Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Amat Piniella, Club Editor)
Més d’un autor, Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria. Traducció de Margarida Castells Criballés (premi Rafel Jaume de traducció, Pol·len)

TRADUCCIONS

Clàssics traduïts
Rainer Maria Rilke, Dues històries de Praga. Traducció de Ramon Farré (Adesiara)
Joseph Roth, L’Anticrist. Traducció de Pilar Estelrich (Adesiara)
Joseph Roth, Històries d’exili. Traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa (Pagès editors)
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club editor)
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons (Club editor)
Samuel Beckett, Esperant Godot. Traducció de Josep Pedrals (Proa)
Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. Traducció de David Nel·lo (Males Herbes)
Ray Bradbury, L’home il·lustrat. Traducció de Martí Sales (Males Herbes)
Stefan Zweig, Una boda a Lió. Traducció de Tiana Puig (Quaderns Crema)
Menandre, El malcarat. Traducció d’Eloi Creus (Adesiara)

Literatura africana
Akwaeke Emezi, Aigua dolça. Traducció d’Albert Torrescasana (Periscopi)
Kopano Matlwa, Coconut. Traducció d’Elisabet Ràfols.Sagués (Sembra llibres)

Literatura àrab
Alaa Al ASwani, Una república com si… Traducció de Jaume Ferrer Carmona (Edicions de 1984)

Literatura oriental
Yoshinori Noguchi, L’última lliçó (Comanegra)
Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet (Club editor)
Ogai Mori, La ballarina. Traducció de Marta Morros (Viena edicions)
Han Kang, Blanc. Traducció d’Alba Cunill (:Rata_)
Ouyang Yu, Diari íntim d’un editor. Traducció de Jorge Salavert (Lletra impresa)

Literatura francesa
Valérie Manteau, El solc. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués (Angle editorial)
Maylis de Kerangal, Un món a l’abast de la mà. Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle editorial)
Françoise Sagan, Bon dia, tristesa. Traducció de Josep maria Pinto (Viena edicions) Hervé Le Corre, Sota les flames. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Michel Bernard, Els dos remordiments de Claude Monet (Labreu)

Literatura italiana
Marco Missiroli, Fidelitat. Traducció d’Alba Dedeu (Angle editorial)

Literatura portuguesa
Dulce Maria Cardoso, La vida normal (Més llibres) 

Literatura germànica
Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh. Traducció de Ramon Monton (Edicions de 1984)
Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu. Traducció de Marina Bornas (Edicions de 1984)
Sarah Lark, L’any dels dofins. Traduït per Carlota Gurt (Rosa dels vents)

Literatura russa
Borís Pilniak, Història de la lluna inapagada. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Adesiara)
Aleksandr Kuprín, El braçalet de granats. Traducció de Laia Perales Galán (Viena edicions)

Literatura hispànica
Chufo Lloréns, El destí dels herois. Traducció de Mireia Alegre i Imma Estany (Rosa dels vents)

Literatura basca
Harkaitz Cano i Adur Larrea, El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Farriol Macip (Pol·len edicions)

Literatura polonesa
Lana Bastasic, Atrapa la llebre. Traducció de Pau Sanchis (Pericopi)
Ignacy Karpowicz, Sonka. Traducció de Xavier Farré (Raig Verd)

Literatura anglosaxona
Ocean Vuong, En aquest món, per un moment som grandiosos. Traducció de Yannick Garcia (Llibres Anagrama)
Hernán Díaz, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball (Periscopi)
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)
Max Porter, Lanny. Traducció de Víctor obiols (:Rata_)
Ian McEwan, La panerola . Traducció Ricard Vela (Llibres Anagrama)
Anthony Cartwright, La bretxa. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Lisa Taddeo, Tres dones. Traducció de Ricard Vela (Més llibres)
Lisa See, L’illa de les dones del mar. Traducció d’Esther Roig (Univers)
Miriam Toews, Elles parlen. Traducció de Carme Geronès (Les hores)

Literatura escandinava
Lars Mytting, Les campanes bessones. Traducció de Blanca Busquets (Amsterdam)

LITERATURA I HOLOCAUST
Charlotte Delbo, Cap de nosaltres tornarà. Traducció de Valèria Gaillard (Club editor)
Yishai Sarid, El monstre de la memòria. Traducció de Roser Lluch (Club editor)
Heather Dune Macadam, 999. Les primeres dones d’Auschwitz. Traducció de Jordi Cussà (Comanegra)
Renia Spiegel, El diari de la Renia. Traducció d’Anna Rubió, Jerzy Slawomirski i Neus Bonilla (Quaderns Crema)
Josep Hereu, Testimonis sense veu (Eumo)

RECUPERATS
Damià Huguet, Les fites netes (Adia Edicions)
Agustí Esclasans, Històries de la carn i de la sang (Males Herbes)
Agustí Bartra, Els Himnes. A cura de D. Sam Abrams (Proa)
Montserrat Roig, L’hora violeta (Edicions 62)
Antònia Vicens, La santa (AdiA edicions)
Miquel Creus, Òpera Àcid (Males Herbes)
Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Llibres de l’Avenç)
Empar Moliner, T’estimo si he begut i altres contes (Columna)
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) 

LITERATURA JUVENIL
Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia. Traducció de Lluís Solanes (Adesiara)
Joaquim Carbó, Quin joc més bèstia (Comanegra)
Joan Barceló, Viatge enllunat (Pagès editors)
Ursula K. Le Guin, Un mag de Terramar (Raig Verd)
Jack London, La crida al bosc. Traducció Ferran Ràfols (L’Altra Tribu)
Judy Blume, La casa de l’Iggie. Traducció de Marc Donat (Viena editorial)
Gianni Rodari, Les aventures d’en Cebeta. Traducció d’`Alvar Valls (Sembra Llibres)
Anne Fleming, La cabra. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Sembra Llibres)

Més de 40 llibres infantils i juvenils de cultura popular

MEMORIALÍSTIC
Ngugi wa Thion’go, Neix un teixidor de somnis. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Peter Handke, Infelicitat perfecta. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Patti Smith, L’any del mico. Traducció de Martí Sales (Club editor)
Maggie Nelson, Els argonautes. Traducció de Marina Espasa (L’Altra editorial)
Claudia Durastanti, L’estrangera. Traducció de Martí Sales (L’Altra editorial)
Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Llibres de l’Avenç)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Manel Alonso i Català, Quadern de Ca Perla (Neopàtria) 

BARCELONA PROTAGONISTA
Toni Vall, Bocaccio. On passava tot (Columna)
El Perich, Un abric verd penicil·lina. Edició de Kap (Angle editorial)
Marc Moreno, Escapisme (Més Llibres)
Marcel Fité, La veritable història del llibreter assassí de Barcelona  (Edicions de 1984)
Roger Bastida, La llarga revetlla (Columna)
Àngels Casas, Sidonie té més d’un amant (Univers)
Egar Illas, Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global. Traducció Josep M. Sobrer (Apostroph)

VINTAGE
Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage. De l’home a la lluna a Pulp Fiction (Empúries)
Gemma Nierga i Jaume Figueras, El cine que ens va obrir els ulls (Rosa dels vents)

NEGRA I CRIMINAL
Tuli Márquez, La mida dels nans (Més llibres)
Margarida Aritzeta, Teori del Gall (Llibres del Delicte)
Ludmila Lacueva Canut, Scrap mortal (Apostroph)
David Marín, Appletown (Pagès editors)
Josep Penya, La psicografia (Voliana Edicions)
Andrea Camilleri, Km 123. Traducció de Pau Vidal (Edicions 62)
Donna Leon, Amb l’aigua al coll. Traducció de Núria Parés Sellarés (Edicions 62)
Edmund Crispin, Crim a la botiga de joguines. Traducció de Jordi Vidal (Univers)
Gabriel Magalhaes, Restaurant caníbal (Pagès editors)
Alan Parks, Gener de Sang. Sèrie Harry McCoy. Traducció de Xavier Zambrano (Univers)
Un-su Kim, Els planificadors. Traducció de Josep Pelfort Gregori (Univers)
Crims amb Carles Porta (La Campana)
Maria Carme Poblet, Els crims de la Pobla (Brau edicions) 

CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTÀSTIC
Víctor Nubla, Metal·lúrgia (Males Herbes)
Més d’una autora, Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males herbes)
Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries)
Joan Perucho (adaptació al còmic de Julià Guillamon i il·lustracions de Toni Benages), Llibre de cavalleries (Empúries)
Joan Perucho, Les històries naturals (Edicions 62)
Marc-Uwe kling, QualityLand. Traducció de Ramon Farrés (Periscopi)
Amal El-Mohtar i Max Gladstone, Així es perd la guerra del temps. Traducció de Lluís Delgado i Rosa Borràs (Mai Més)
Kameron Hurley, La Brigada Lluminosa. Traducció Anna Llisterri (Mai Més)
Sylvian Neuvel, El test. Traducció de Marina Espasa (Mai Més)

CALIDOSCOPI DEL PROCÉS
Oriol Junqueras, Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara Llibres)
Dolors Bassa i Montse Bassa, Carregades de raons. Pròleg de Carme Forcadell (Ara Llibres)
Magda Gregori, Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic)
Santi Vila, Vèncer i convèncer (Pòrtic)
Jordi Borràs, La força de la gent (Ara llibres) fotoperiodisme
Jordi Muñoz, Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés (Llibres de l’Avenç)
Antoni Bassas, La nació en portada (Rosa dels vents)
Toni Cruanyes, Un dels nostres (Pòrtic)
Joan Bonanit, Història d’un crit (Comanegra)
Àlvar Valls, El dinovè protocol (Voliana Edicions) novel·la
Fermí Rubiralta, L’evolució independentista del catalanisme (Rafael Dalmau Editor)
Vicent Baydal i Cristina Palomo (coord.), Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo)

FEMINISME I PIONERES
Mireia Boya, Trencar el silenci (Ara Llibres)
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62)
Gemma Pasqual, Viure perillosament (Comanegra)
Txell Feixas Torras, Dones valentes (Ara Llibres)
Cristina Genebat, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Rosa dels vents)
Virginie Despentes, Vernon Subtex 2. Traducció d’Anna Casassas (Sembra Llibres)
Emilie Pine, Apunts personals. Traducció d’Ester Capdevila (L’Altra editorial)
Sílvia Federici, Bruixes, caça de bruixes i dones. Traducció de Marta Pera Cucurell (Tigre de paper)
Montserrat Roig, Som una ganga (Comanegra)
M. Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62)
Natza Farré i Gala Pont (il·lustracions), Que no t’expliquin contes! (Amsterdam)
Antoni Gelonch, 100 pioneres catalanes (Viena edicions)
Antoni Furió (ed.), Quinze dones valencianes (Editorial Afers) 

DE PERIODISTES I DE PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
Roberto Saviano, Petó ferotge. Traducció de Pau Vidal (Llibres Anagrama)
Alec Ash, Senyals de llum. La jove generació que construeix la nova Xina. Traducció d’Octavi Gil Pujol (Saldonar)
Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas (Apostroph)
Més d’un autor, Els invisibles. Un retrat obert i plural de la immigració (Edicions 62)
Julià Guillamon, Deu entrevistes (Comanegra)
Agustí Pons, Crònica al marge (Comanegra)
Ignasi Aragay, El món us espera (Empúries) 

DE LA GUERRA DEL 1936-39 I POSTGUERRA
Jordi Martí-Rueda, Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper)
Víctor Amela, Ens van robar la joventut (Rosa dels vents)
David Gesalí i David Íñiguez, Catalunya any zero. Crònica visual de la desfeta (Angle editorial)
Antoni Marimon Riutort, El triomf de Joan March (Lleonard Muntaner Editor)
Pelai Pagès i Blanch (dir.), Els maquis. La resistència armada contra el franquisme (Edcions 3 i 4)
Gemma Torres Delgado, La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Alfons el Magnànim i Editorial Afers)
Gemma Caballer, Aidez les réfugiés! Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers (Gregal)

EMERGÈNCIES (climàtica, antifeixista, educativa, sanitàries…)
Salvador Lladó, La bolsa o la vida. El 99% contra l’emergència climàtica (Tigre de paper)
Carola Rackete, És hora d’actuar. Pròleg de Pep Guardiola. Traducció de Carlota Gurt i Laura Obradors (Ara Llibres)
Salvador Macip i Chris Willmott, Viurem per sempre? Com la biomedicina ens està canviat la vida (Eumo)
Josep Lluís Micó, Maquinètica (Saldonar)
Adam Majó, Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI (Pagès editors)
Alba Sidera, Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Saldonar)
Stellan Vinthagen, Una teoria de l’acció noviolenta (Pagès editors)
Marion Muller-Colard, La intranquil·litat. Traducció d’Helena Cots (Fragmenta editorial)
Alberto Prunetti, Amiant. Traducció de Pau Vidal (Tigre de Paper)
Cristian Olivé, Profes rebels (Rosa dels vents)
Jaume Funes, Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo)
Diversos autors, Pedagogies i emancipació (Arcàdia)
Teresa Hidalgo, Ni falda ni pantalons, jo. Educació transversal i atenció a la diversitat (Onada edicions)
Sergi Castillo Prats, La batalla per la sanitat valenciana,  (Alfons el Magnànim)
Jorge Ramos Tolosa, Palestina. Una història essencial (Sembra Llibres) 

REPENSAR EL SISTEMA
Costa Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. Traducció d’Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jodi Dean, Necessitem camarades. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Més d’un autor, La resposta liberal (editorial Base)
George Politzer, Principis elementals de filosofia. Traducció i pròleg de Joan Palomares (Sembra Llibres)

PECATS CAPITALS
Oriol Quintana, La mandra (Fragmenta editorial)
Marina Porras, L’enveja (Fragmenta editorial)
Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia (Fragmenta editorial)
Adrià Pujol Cruells, La gola (Fragmenta editorial)
Anna Punsoda, La luxúria (Fragmenta editorial)
Jordi Graupera, La supèrbia (Fragmenta editorial)
Raül Garrigasait, La ira (Fragmenta editorial) 

DE RELIGIÓ I MÉS
Lluís Duch, Conceptes fonamentals d’antropologia i religió (Fragmenta editorial)
Josep Maria Quintana, Lletres de combat (Pagès editors)
Joan Bauzà i Bauzà, Dietari de canvis (Lleonard Muntaner Editor) 

TREURE LA LLENGUA I LLEGIR
Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Pòrtic)
Pau Vidal, Corregir mata (Viena edicions)
Isidor Marí, Poesia, llengua i país. Una mirada des d’Eivissa (Lleonard Muntaner Editor)
Ralph Waldo Emerson, La confiança en un mateix. El poeta. Traducció de Cebrià de Montoliu i Miquel Angel Llauger (Ensiola)
Gustau Muñoz, La vida dels llibres (Editorial Afers)
Joan Margarit, Poètica (Empúries)
Laura Borràs, El poder transformador de la lectura (Ara llibres)
Antònia Soler i Nicolau, Els mites grecs a les rondalles mallorquines (Documenta Balear)

RETORN A LA NATURA
Alexandre de Riquer, Poema del bosc (Adesiara)
Samuel Butler, Erewhon. Traducció de Victòria Gual (Adesiara)
Gary Snyder, Assaig sobre vida i natura. Traducció de José Luis Regojo Borràs (Quid Pro Quo)
Nil Barceló i Judit Roma (il·lustracions), Tornar a pagès. Manual pràctic d’horticultura (Edicions Sidillà)

PAISATGES, EN PLURAL
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells, La vastitud (Labreu edicions)
Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita)
Robert Macfarlane, Sota terra. Un viatge a les profunditats del temps. Traduicció d’Alexandre Gombau
James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses. Volum II. Traducció de Mar Vidal (Vienal edicions)
Més d’un autor, Priorat en Persona (Vibop edicions)

D’ART I D’ARTISTES
Josep Palau i Fabre, Estimat Picasso. Edició de Julià Guillamon (Galaxia Gutenberg)
Artur Ramon, Art trobat (Comanegra)
Joma, Polifem, el beverri (Vibop edicions)
J.V. Foix, Noms propis: escriptors i artistes (Edicions 62 i Fundació J.V. Foix)
Martí Domínguez i fotografies de Jesús Císcar, Estudis d’art (Editorial Afers) 

DE MÚSICA I PARAULES
Mathias Malzieu, Una sirena a París. Traducció de Mireia Alegre (Rosa dels vents) novel·la
Cesk Freixas, El desta de les paraules (Rosa dels vents) poesia
Suu, Fauna o amor (Rosa dels vents) poesia
Josep Igual Febrer, L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017 (premi Joan Fuster d’Assaig, Edicions 3 i 4)
Goethe, Egmont. Versió de Joan Lluís Bozzo (La Campana)
Margarida Hervàs, Parlant de música (Vibop edicions)
Francesc Vicens Vidal, Diguem visca Sant Antoni! (Documenta Balear)
Josep Lluís Valldecabres, Poesia i música valenciana per a cor de veus blanques (Alfons el Magnànim)

MENJAR I BEURE
Fra Francesc Roger, Art de la cuina (Barcino)
Antoni Tugores, Cuina encara més econòmica. Receptes fàcils per a temps difícils (Documenta balear)
Miquel Caldentey, La cuina del Tradicionari. Un recorregut pel calendari gastronòmic de Mallorca (El Gall editor)
Vicent Marquès, Història de la cuina catalana i occitana Volum 2 (Edicions Sidillà)
Hélo-Ita, Taller de galetes (Mtm editor)
Dra Montse Folch, 100 creences i mites sobre l’alimentació (Cossetània)
Elena Olesa, Rabassa morta (premi de novel·la curta Celler de Lletres, Saldonar)
Eduard Puig i Vayreda, Bodegons amb ampolla de vi (Vibop edicions)

POESIA CATALANA
Vicent Andrés Estellés, Obra Completa VI (Edicions 3 i 4)
Jordi Cornudella, Tot Albucàssim (Vitel·la)
Manuel Forcano, A tocar (Proa)
Nicolau Dols, Feliç (Godall edicions)
Mireia Vidal-Conte, Severa rosa (Lleonard Muntaner Editor)
Laura López Granell, Coratge (Godall edicions)
Antònia Vicens, Si no dius fort el meu nom, em condemnes per sempre (Pagès editors)
Àngels Moreno, L’agulla (Pagès editors)
Laia Llobera, Llibre de revelacions (Labreu edicions)
Esteve Plantada, Troncal (Labreu edicions)
Míriam Cano, Vermell de Rússia (Labreu edicions)
Mireia Calafell, Nosaltres, qui (Labreu edicions)
Joan Pujol, Els poemes de Lepant (Barcino)
Jordi Larios, En vespres grocs (Eumo i Cafè Central)
Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament  (Eumo i Cafè Central)
Isabel-Clara Simó, La mancança (Gregal)
Francesc Circuns Margarit, Vespres (Tushita)
Xavier Rius, Vivències (Tushita)
Jordi Torres Calvo, Dies malalts de pluja (Tushita)
Armand Escandell, Variacions amb repetició (Neopàtria) 

POESIA TRADUÏDA
William Wordsworth, El preludi. Traducció de Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984)
Horaci, Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló (Adesiara)
Margaret Atwood, L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007. Traducció de Montserrat Abelló (Edicions de 1984)
Més d’un autor, Antologia lírica alemanya (1910-1960). Tria i traducció de Guillem Nadal Blanes (Documenta Balear)
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció deMelcion Mateu (premi de poesia Nollegiu 2020, Llibres del Segle)

The post 300 llibres per aquest Sant Jordi confinat appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

AGORA CONTEMPLAMOS A MAR DE VIGO

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 20/04/2020 - 12:07
                                        A Eduardo Amei a mar de Vigo. Amei a luz que modifica a doctrina dos astros a total curvatura que da unidade ás formas cando a badía nace cada mañá e ti agardabas. Foi o móvil primeiro. Amei o espacio único cando decrece a chuvia pola banda da Guía e a mar indefinida —paráfrasis celeste— pode entregar a luz. Amei o reino onde as aves inician unha curva Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Coia Valls llegeix A mig camí de la incertesa


Participant a la iniciativa de la llibreria Bassa de Móra d'Ebre, tinc el plaer d'escoltar Coia Valls llegint un dels contes de A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions).
Es tracta del relat Encara que no recordin la música, un dels més antics (escrits el 2005), i dels pocs basats estrictament en un fet real, en un objecte real: una fotografia que m'agradava molt dels meus sogres, del seu viatge per Itàlia el 1975, i on no estan davant cap monument, ni atents al fotògraf per a sortir bé, sinó naturals, ballant.




Categories: literatura

Sa Pobla i els seus poetes: Miquel López Crespí

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Sant Jordi confinat amb Òmnium Ebre


El dia 22 d'abril, a les 7 de la tarda, participaré en una nova conversa en viu a Instagram, gràcies a la iniciativa d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre, Sant Jordi Confinat, per parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)
Ho podreu seguir a les pàgines d'instagram @OmniumEbre i @jesusmtibau
Categories: literatura

LLEGIR?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 19/04/2020 - 13:24
A mi, què voleu, així confinats em passa com a la Tracey Horn... Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

Per no perdre'm les molles


Ja podeu veure el vídeo de la presentació del meu llibre Per no perdre'm les molles, que vaig fer a Instagram, a iniciativa de la web Llibres d'autor, on podeu aconseguir aquest dietaris, un dels meus llibres que més estimo, i que mostren el tipus de literatura que més m'agrada fer últimament.
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Les primeres detencions - L´interrogator

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - Les primeres detencions - L´interrogatori -


A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)


Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.

Però record que va ser llarg.

Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.

Ens miraven, dubtosos.

Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.

Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.

Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.

Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.

La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.

Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.

Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.

Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.

La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.

Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.

Més tard: silenci i més silenci.

Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.

No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.

Era una trampa.

Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.

A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.

En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.

Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.

No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.

A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Òmnium s’afegeix a la iniciativa Llibreries Obertes i canvia el sistema de retribució als llibreters

Vilaweb Lletres - Ds, 18/04/2020 - 19:56

Òmnium Cultural s’afegeix a la plataforma Llibreries Obertes de suport als llibreters durant el confinament, i ‘n’assumeix’ el lideratge a les portes d’un Sant Jordi marcat per l’ajornament i el confinament. L’entrada de l’entitat porta dos canvis al sistema de venda en línia impulsat pel grup Som i l’agència Mortensen. D’ara endavant, els llibreters ingressaran el 100% del benefici de la venda d’un llibre en el moment mateix de la compra digital –fins ara n’era el 50%– i no hauran d’esperar a la recollida física per a rebre la resta. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Segons que calcula Òmnium, les llibreries ingressaran mig milió d’euros d’ara fins al 23 d’abril. L’altra novetat és l’arrodoniment opcional solidari del preu dels llibres, els beneficis del qual es destinaran a projectes socials d’emergència del coronavirus.

Llibreries Obertes pren així un tarannà més solidari. Al web es poden trobar més de 7.000 novetats del 2019 i el 2020 de més de 500 editorials. El desafiament era originalment de vendre 30.000 llibres i per ara la plataforma ja n’ha venut més de 10.000. En vista de la disminució important d’ingressos que ha implicat el tancament de llibreries, Òmnium convida la ciutadania a no deixar de regalar-ne aquesta diada de Sant Jordi i, d’aquesta manera, ‘aportar una injecció de liquiditat directa als llibreters dels Països Catalans’.

‘La cultura és imprescindible per a recuperar-nos d’aquesta crisi’, assegura el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, ‘assumim col·lectivament la responsabilitat d’enfortir les llibreries, una de les millors maneres de mantenir l’esperit crític i viure en societats lliures i dignes’. També el vice-president, Marcel Mauri, ha destacat la importància ‘d’iniciatives solidàries com ara Llibreries Obertes, que implicarà una injecció de liquiditat directa i importantíssima per als llibreters’. ‘Volem que les llibreries tornin a obrir i, per això, malgrat les adversitats, aquest Sant Jordi fem una crida a regalar llibres, com fem cada any, per continuar construint un futur compartit’, ha dit.

The post Òmnium s’afegeix a la iniciativa Llibreries Obertes i canvia el sistema de retribució als llibreters appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Conversa en viu a Instagram amb Martí Gironell



Ahir a les 7 de la tarda vaig gaudir la primera conversa en viu a Instagram, amb Martí Gironell.
Hem parlat del meu llibre A mig camí de la incertesa, però com a excusa per parlar del fet d'escriure, de tots aquells camins que ens hi porten , de tot allò que ens transmet la literatura.
Ha estat una fantàstica experiència.
La podeu veure al history de l'instagram de Martí Gironell.
Categories: literatura

La necessitat de desconfinar els llibres per Sant Jordi. Com s’ha de fer i com comprar llibres?

Vilaweb Lletres - Dv, 17/04/2020 - 21:50

De totes les festes que s’han suspès a causa de la pandèmia, potser la de Sant Jordi és la que més dol col·lectivament. Per això, malgrat que no es pugui celebrar com sempre s’ha fet, surten idees arreu perquè la festa es mantingui viva el 23 d’abril i no únicament de manera simbòlica. Les iniciatives són sobretot virtuals, però també n’hi ha de més agosarades. Pere exemple, el Gremi de Llibreters ha demanat que la gent surti als balcons i finestres a les 12 del migdia i a les 6 de la tarda a fer una lectura col·lectiva. També s’organitzen campanyes de promoció, com la de Llegir en Català, que proposa finestres obertes per presentar les seves novetats i la d’un seguit de llibreries que faran programació digital tot el dia. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Però Sant Jordi sobretot és el dia de comprar llibres. Entre el març i l’abril, un any normal, les vendes a tot el país superaven els 2,5 milions d’exemplars i el dia de Sant Jordi es podia arribar a superar el 10% de la facturació anual de moltes llibreries. També les editorials amb parada pròpia podien obtenir una bona picossada dels diners obtinguts de vendes directes a fires, festivals i més activitats culturals.

En aquesta línia una quarantena d’editorials independents ha fet córrer un manifest per demanar que es desconfinin els llibres de l’única manera possible: comprant-los ara i triant la millor manera de tenir-los a casa: o bé fent-los dur per un missatger o bé anant-los a recollir quan ja es pugui sortir. Però tots han insistit en la necessitat de fer la despesa en el moment que era prevista perquè la maquinària pugui continuar.

Llibreries obertes

El tancament de les llibreries, en molts casos, a partir del 13 de març i la impossibilitat d’obrir-les fins a una nova ordre ha ensorrat aquest mercat en el punt culminant de l’any. Però el sector no s’ha rendit i han sorgit tot d’iniciatives que pretenen pal·liar d’alguna manera el descens de vendes i salvar una indústria molt afectada per l’estacionalitat i que ara perd la principal campanya anual. Com sol passar, en vista de l’allau d’iniciatives i de propostes, s’ha creat una controvèrsia. Cadascú defensa el seu model i cadascú pensa la millor manera d’intervenir en el sector, però hi ha hagut una manca de coordinació evident.

El primer de reaccionar va ser el grup Som, que va impulsar la campanya ‘Llibreries obertes‘. En una setmana va crear una plataforma que serveix per a comprar llibres de casa estant i triar una llibreria on es vulgui recollir quan s’acabi el confinament. S’hi poden comprar sobretot llibres escrits en català (el catàleg supera els set mil títols) i hi ha més de quatre-centes llibreries adherides on es poden recollir. Al començament van fallar alguns aspectes: faltaven molts títols, el cercador no deixava fer cerques per autors i sobretot faltaven moltes llibreries, però en molt pocs dies s’ha anat resolent tot. Ara hi ha una gran quantitat de llibreries que defensen el projecte i que el promocionen a les xarxes socials, especialment les que no tenen un bon canal de venda directa en línia.

Quan el comprador ha triat el llibre i on el vol recollir, la llibreria rep el 50% del valor del llibre i l’altre 50% quan lliuri el llibre al lector. Això els permet de tenir una mica de coixí per fer front a pagaments estructurals del negoci. Els responsables de la plataforma expliquen que durant el mes de març del 2019 es van vendre 800.412 llibres. ‘Volem aconseguir les vendes d’un dia, 30.785 llibres, per salvar les nostres llibreries i el llibre en català’, afegeixen. A primera hora del dijous 16 d’abril havien venut poc més de 9.400 llibres i l’operadora de telefonia Parlem s’hi havia afegit oferint un descompte d’un euro per cada llibre comprat.

Adopta una llibreria

Una altra possibilitat de comprar llibres és anant directament a les editorials. Una de les iniciatives més interessants que han gestat els editors és la campanya ‘Adopta una llibreria’, promoguda per l’editorial Comanegra. Dimarts ja s’hi havien afegit set editorials més: Adesiara, Fragmenta, Fonoll, Sidillà, Apostroph, Obscura i Trípode.

Funciona d’una manera molt simple: el client compra el llibre i dóna el 30% de l’import a la llibreria que tria. Les editorials en vehiculen la venda mitjançant les seves pàgines web i permeten als compradors de triar si volen rebre els llibres al cap de tres o quatre dies feiners o quan s’acabi el confinament. Joan Sala, editor de Comanegra, va explicar que la iniciativa havia tingut molt bon acolliment, vendes superiors a les que pensaven i moltes adhesions. En el cas de la seva editorial, fins i tot es pot demanar el llibre signat pels autors (això sí, en aquest cas el llibre s’haurà de recollir després del confinament).

La iniciativa s’inspira i manlleva el nom del projecte ‘Adotta una Libreria’, impulsat per editors i llibreters italians arran del confinament en aquell país. A Itàlia, diverses editorials vinculen les vendes en línia durant la quarantena a unes llibreries concretes triades per cadascuna, que reben el percentatge que rebrien en cas de poder fer la venda directament. Però, a diferència de la iniciativa italiana, Comanegra deixa la decisió en mans del client, que tria la llibreria dels Països Catalans que vol ‘adoptar’.

Una altra opció és la plataforma Libelista, amb cent vint llibreries independents de l’estat espanyol, la major part dels Països Catalans (tot i que no n’hi ha cap de les Illes). Libelista permet una doble opció de compra: comprar a la web i triar a quina llibreria ho vols anar a recollir o comprar a casa. En tots dos casos la web es queda un percentatge, en el primer cas del 10%. Libelista va començar a funcionar el 2015 i ha volgut ser una alternativa possible a Amazon. Hi pot entrar qualsevol llibreria que accepti les condicions i que a més a més sigui independent i no pertanyi a cap gran cadena. En aquesta crisi sanitària, ja han venut el doble de llibres dels que solien vendre.

Sempre és 23 i #Santjordietstu

Catorze llibreries cooperatives de l’àrea metropolitana de Barcelona també han impulsat la campanya ‘Sempre és 23’ per fer visible el sector del llibre més enllà del dia de Sant Jordi. En un manifest, reclamen de vitalitzar les llibreries tot l’any. Consideren que Sant Jordi evidencia un model cultural concentrat i centralitzat en un sol dia, que fa molt vulnerable el darrer esglaó de la cadena del llibre, les llibreries. En cap cas no volem eliminar la diada, sinó fer-se més presents la resta de l’any. La iniciativa inclou activitats que es faran durant l’any amb l’objectiu de promoure la itinerància de públic entre les cooperatives i difondre un model de llibreries compromeses amb l’entorn. A més de fer èmfasi en la necessitat d’envigorir les llibreries tot l’any, demanen de tenir cura de l’ecosistema del llibre i per aquest motiu cooperen entre si, sense competir. Volen desenvolupar un ecosistema cultural sostenible i arrelat al territori. Entre les llibreries signants hi ha Nou Rals, Llibreria Sendak, Espai Contrabandos, la Carbonera, la Ciutat Invisible, Rocaguinarda, la Inexplicable, Pati Blau Llibres, la Capell, Pebre Negre, la Impossible, la Tribu Llibreria, Synusia i la Raposa.

Però també s’han manifestat opinions contràries a totes aquestes iniciatives. Entre les veus més crítiques, hi ha la de Xavier Vidal, de la llibreria No Llegiu, i la d’Isabel Sucunza, de la llibreria la Calders. Ambdós han reclamat que es respecti el confinament, que no se serveixin llibres a les cases perquè es posen en risc els repartidors i sobretot que no s’aprofitin dels llibreters. També expliquen que són ells qui decideixen quins llibres volen tenir i quins no als seus establiments i que les polítiques d’incentius dels grans grups per a les compres una vegada es torni a la normalitat poden alterar aquests criteris i la seva independència. Tots dos són signants, juntament amb més llibreries, del manifest ‘#Santjordietstu’, en què assenyalen que per responsabilitat amb la comunitat i per aturar la línia de contagis ‘no exposaran ningú i no afavoriran l’enviament de llibres’. Indiquen que no volen ser responsables de milions de desplaçaments durant la setmana del 23 d’abril i lamenten que empreses de distribució, ‘algunes de les quals no paguen els impostos que toquen amb el consegüent perjudici a les arques públiques, distribuïdores de llibres i altres tipus de societats es dediquin a fer promoció de venda i enviament de llibres en el moment en què ens trobem, en alguns casos contractant personal no especialitzat a preus irrisoris i incorrent en competència deslleial aprofitant la situació d’emergència sanitària’.

L’editor i periodista Bernat Ruiz Domènech també ha estat crític amb el projecte ‘Llibreries obertes’ al seu bloc, on ha anat fent una anàlisi molt punyent amb la situació del mercat del llibre i la crisi derivada de la situació sanitària. Ruiz diu que la plataforma incompleix el preu fix del llibre (el descompte que ofereix Parlem és superior al 5% màxim autoritzat en el cas de tots els llibres que costen menys de vint euros) i també la llei de protecció de dades, perquè les ofereix a un tercer, en aquest cas la companyia Parlem.

Sigui com sigui, totes aquestes vendes que es puguin fer abans del primer de maig seran molt benvingudes en un sector que surt molt malparat de la crisi sanitària en l’època de màxima facturació. De fet, per mirar de pal·liar una mica la situació l’Ajuntament de Barcelona va prometre una compra directa d’un milió d’euros en llibres a les llibreries de la ciutat per proveir de fons nous les biblioteques. Així mateix, la Diputació de Girona ha engegat una campanya semblant.

El panorama futur: la crisi del sector, el 23 de juliol i la Setmana del Llibre en català

En l’horitzó hi ha la planificació del dia 23 de juliol com a Sant Jordi alternatiu, proposat per la Cambra del Llibre i pel Gremi de Floristes, una celebració que s’haurà de fer mantenint la distància de seguretat i que ja veurem, fins i tot, si es podrà celebrar. I tot seguit també tindrem la Setmana del Llibre en català el setembre. Alguns editors consultats expliquen que ja fan feina pensant en el 2021 i reestructurant el catàleg i propostes de llançament, que donen l’any per perdut. Tot allò que ingressin servirà per a evitar la catàstrofe absoluta, però molts creuen que serà un any de molt poques vendes i que a més a més hi haurà llibres que no tindran gens de recorregut, especialment aquells que es varen distribuir a començament de març i que amb prou feines han arribat al públic. També s’ha frenat en sec la progressió de llibres que anaven fent gràcies al boca-orella i que havien aparegut al gener i al febrer. Potser podran salvar-se els que són al magatzem i que encara no s’havien distribuït, que seran el primer servei de novetats quan s’obrin les portes.

Quant a la Setmana del Llibre en Català, s’haurà de veure com evoluciona la situació sanitària i si serà possible de mantenir les parades deu dies al carrer, tot i que ara mateix és la gran esperança de tot el sector del llibre, que espera aquesta tornada per poder treure alguns dels llibres ajornats i reprendre una certa normalitat.

La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, diu: ‘Tal com s’estructura el sector, era impossible de trobar una fórmula única per a vendre aquests llibres. Ens ha costat trobar una alternativa al dia del llibre i no serà possible de viure’l com un Sant Jordi normal. Per tant, és lògic que sorgeixin totes aquestes iniciatives que volen trobar fórmules per a poder facturar. Tothom va provant el que pot.’

Ayats explica que les pèrdues de Sant Jordi (en general de la campanya de març i abril) implicarà la pèrdua d’un terç de la facturació anual i que això tindrà un impacte difícil de recuperar. ‘Pot semblar frívol ara que som en aquest punt de la malaltia i amb el dol i la mort de tanta gent pensar en festes al carrer, però hem de preocupar-nos perquè si no també moriran les empreses. Hem de pensar en el futur i tenir en compte que això és una cadena: si la llibreria no cobra no pot pagar a distribuïdors, editors, autors, s’aturen les arts gràfiques…’

Hi ha dades que apunten que abans del Sant Jordi del 2021 podríem tenir un 25% menys d’editorials i un 20% menys de llibreries obertes. Sobre això, Ayats diu: ‘No sé d’on surten les dades, però és veritat que l’economia de la majoria d’empreses del sector justeja. Veníem d’una situació complicada i a partir d’aquí hi haurà d’haver baixes i aliances, s’haurà de trobar una fórmula per a compartir serveis administratius i econòmics, per exemple. En aquesta crisi perdrem algun projecte però aprendrem a sumar i a fer tant com es pugui perquè l’estructura no sigui tan feble. Sap greu, perquè en català, editorialment i comercialment, ara passàvem un moment creatiu interessant, però hem de consolidar les empreses i sumar per poder créixer sense anar a grans grups i mantenint la diversitat, però amb aliances. Els segells petits haurien de compartir aspectes com la gestió econòmica. Pel que fa a les llibreries, en tenim més en percentatge que no pas països amb uns índexs lectors molt més grans que el nostre i la crisi tindrà efecte sobre això. Hauríem de ser capaços de mantenir l’especificitat i la diversitat.’

Quant a l’augment de la lectura de llibres electrònics, Ayats diu: ‘El consum ha crescut molt i alguns dels que ho han provat s’hi quedaran, però serà minoritari entre la gent de més de trenta-cinc anys. Una altra cosa són els nadius digitals que ja llegeixen, quan ho fan, d’una altra manera.’

La dramàtica situació a les Illes

Gracià Sànchez explicant un llibre al president Torra durant la Setmana del Llibre en Català.

A les Illes Balears la situació és dramàtica. Gracià Sànchez, de l’Associació d’Editors de les Illes Balears, on ara hi ha set editorials, explica: ‘El govern ens va demanar que féssim un estudi de l’impacte econòmic que tindria el coronavirus. Basant-nos en les dades de facturació de l’any passat entre el 15 de març i el juny, hem calculat que pot haver-hi un descens de la facturació entorn del mig milió d’euros, que és una xifra molt considerable si tenim en compte que som un sector petit.’

Quant a les solucions d’emergència, sembla que no hi ha hagut gens d’encert. L’Ajuntament de Palma no ha anunciat cap actuació immediata com la de l’Ajuntament de Barcelona. Una de les reivindicacions de tots els agents del sector del llibre és que cada govern municipal imiti l’exemple barceloní i destini 0,61 euros per habitant a la compra directa de llibres per a les biblioteques municipals i escolars. Això faria que Palma, per exemple, invertís 264.000 euros en compres directes a les llibreries o que un municipi com Vilassar de Mar en gastés 12.600. En total a Catalunya es calcula que s’hauria de fer una compra directa dels municipis de més de quatre milions i mig d’euros.

Tampoc no hi haurà, ara com ara, cap compra directa del Consell de Mallorca, perquè tots els tràmits administratius s’han suspès i perquè la compra de llibres per a biblioteques es regeix per un concurs públic ja adjudicat i sembla que no hi haurà cap partida d’emergència. Sànchez diu: ‘Hem fet moltes propostes, però a totes ens han posat traves.’ Per una altra banda, divuit llibreries de les Illes Balears s’han afegit a ‘Llibreries Obertes’ per mirar d’obtenir alguna mena d’ingrés. Algunes també fan vendes directes.

La posició dels autors

La presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Bel Olid, diu que l’entitat proposa que es comprin ara els llibres i es recullin a les llibreries després del confinament ‘per evitar d’anar enviant missatgers amunt i avall’. En el col·lectiu d’escriptors, la crisi sanitària es notarà tant de manera immediata com en el futur. ‘El problema principal no és solament la feina que perds amb la impossibilitat de fer xerrades, conferències i més actes públics, sinó sobretot que totes les vendes que no farem aquest any faran que les liquidacions que rebrem el 2021 seran molt inferiors de les habituals. I és normal, perquè si la gent va justa de diners lògicament deixarà de comprar llibres.’ De moment encara no han trobat problemes per a cobrar la liquidació dels drets de l’any passat. I afegeix: ‘I no n’hi hauria d’haver, perquè les editorials ja han cobrat aquests diners per endavant. Ara ens han dit quines són les quantitats, es van fent les factures i paguen a seixanta o noranta dies; per tant, esperem que no hi hagi problemes.’ Però l’entitat sí que ha observat que ja hi ha hagut endarreriments en la contractació de llibres o directament cancel·lacions.

Olid diu: ‘Els avançaments no poden baixar més perquè els darrers vint anys han tingut un retrocés espectacular. També hem constatat que les tirades són cada vegada més curtes. Avui dia fer dos mil exemplars en català és fer-ne molts i per tant som en una situació tan precària que no veig com es pot precaritzar més. Els traductors també es trobaran amb moltes cancel·lacions.’

Per una altra banda, dins l’Associació Escrivim en el primer moment hi va haver una oposició bastant forta al projecte de Llibreries Obertes, perquè hi havia molt pocs títols de literatura infantil i juvenil i també de literatura de quilòmetre zero.

Augmentarà la lectura en dispositius digital?

Un dels canvis importants que ha dut la crisi sanitària del coronavirus en els hàbits lectors és un augment molt notable de la lectura en dispositius digitals. Si el mercat del llibre digital semblava estancat, en un mes i prou ha multiplicat el consum per 2,5 a l’estat espanyol i ha marcat una tendència que potser serà permanent. Amb tot, encara hi ha molts menys usuaris que no pas en paper. La tendència a l’alça potser no salvarà les llibreries, però que sí que pot contribuir a posar pegats en els comptes de les editorials.

I aquí també hi ha hagut polèmiques, sobretot perquè la primera setmana de confinament els grans grups van publicar llibres digitals gratuïtament o van penjar els PDF per llegir-los a la web. Fou idea d’alguna editorial independent, com ara Roca Editoral, però els grans grups no varen perdre pistonada. L’operació va ser molt criticada per alguns editors independents, perquè al darrere s’amaga una pràctica perversa: fent que siguin d’accés lliure deu o quinze títols ja ben amortitzats del catàleg es crea una sensació de solidaritat, però en el fons es tenen captius lectors no habituals que aprofiten la gratuïtat. Mentre llegeixen tal o tal llibre, no en compren cap més. I com que els grans grups tenen prou coixí financer per a aguantar i els petits no, els escanyen una de les fonts d’ingressos i ajuden a eliminar competència, sobretot en un sector, el del llibre digital, en què els grups grans havien entrat molt tímidament.

Els llibres, un bé essencial o no ? Què han fet Portugal, Itàlia, Alemanya?

Un altre dels debats interessants d’aquests darrers dies és si els llibres són béns de consum essencial o no. Mentre es manifestaven opinions de tota mena, a les grans superfícies han continuat venent els llibres que tenien en estoc (el tancament també ha afectat les distribuïdores, que ni recuperen títols ni serveixen novetats), com també  Amazon, la gran bèstia negra del sector, que no ha tingut cap impediment per a anar repartint a domicili tot allò que ha volgut, llibres inclosos, sempre que en tingués als magatzems. Per això mateix hi ha qui defensa que és ben lícit de vendre llibres en línia i enviar-los al domicili si la competència també ho fa. Cal recordar, tot amb tot, que un jutjat francès ha obligat Amazon a servir només productes de primera necessitat a França.

Una ràpida mirada al nostre entorn basta per a veure que en aquest campi qui pugui hi ha molt bona voluntat i molta intenció pal·liativa, però poca vocació estructural. A Itàlia, amb una crisi també brutal, les llibreries han començat a obrir tímidament aquesta setmana, enmig d’una gran controvèrsia. Algunes regions no ho han autoritzat i algunes sí. A Alemanya els llibres s’han considerat un bé essencial i les llibreries no han tancat en cap moment, com tampoc en alguns altres països. De fet, considerar si és bé essencial o no enfronta alguns llibreters que creuen que no ho és, mentre que a casa nostra una part important del sector pensa que s’havia d’haver declarat com a bé essencial i permetre l’accés a les llibreries de la mateixa manera que a una fleca o a una farmàcia.

Potser el model més interessant és el de Portugal, on l’estat ha encarregat a l’empresa que va gestionar la convidada d’honor a la fira de Guadalajara del 2018 (Portugal en va ser el país convidat) que faci una gran web amb continguts exclusius destinada a la promoció i difusió de la literatura portuguesa. L’administració també ha demanat als ciutadans que s’ho puguin permetre que comprin llibres escrits per autors portuguesos per protegir la literatura nacional en aquests moments tan complexos. És a dir, la intervenció ha estat des de dalt, cosa que aquí també s’ha reclamat alguna vegada.

The post La necessitat de desconfinar els llibres per Sant Jordi. Com s’ha de fer i com comprar llibres? appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - El general Primo de Rivera

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.

Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.

La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.

El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.

Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?


Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.

Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.

A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.

A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.

--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.

L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.

--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.

Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.

--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.

La deix remugant.

En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.

El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.

--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.

Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.

Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.

Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.

Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.

--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?

Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.

-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?

S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:

--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.

Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.

Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.

--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?

En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?

L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.

--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.

Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.

Per uns moments el silenci és absolut.

En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!

Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.

--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.

S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:

--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!

Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.

--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:

--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.

S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.

--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.


De la novel·la inèdita de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Categories: literatura

Llegir Joan Cid i Mulet


Com tantes altres activitats, s'ha hagut d'ajornar la Fira Literària Joan Cid i Mulet, que aquests dies havia de tenir lloc a Jesús.
Avui hauríem de dur a terme la trobada esmorzar de cada any al voltant de Sant Jordi, organitzada pels diLLUMs d'arts al forn, i després les presentacions de llibres a la Fira...
Per això, us animo a participar a la iniciativa de l'EMD de Jesús de llegir Joan Cid i MUlet aquests dies, i penjar un fragment a les xarxes, amb el hastag #FiraCidiMulet
Us deixo amb una lectura del seu llibre Destins, de ja fa uns anys


Categories: literatura

AVUI, presentació a Instagram de A mig camí de la incertesa


El 17 d'abril, a les 19 hores, presentació el meu llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), en directe a les pàgines d'Instagram de Martí Grironell i meva
@Martigironellg
@Jesusmtibau
.
Moltes gràcies a l'amic escriptor Martí Gironell per la seva proposta, i per l'article que ja ha dedicat al llibre a L'illa dels llibres.
Encetaré aquest format de presentacions que, n'estic segur, a partir d'ara sovintejarà a les nostres xarxes.
Ja vaig presentar el llibre en solitari en vídeo a youtube, i en directe a facebook i a twitter , però mantenir una conversa amb Martí serà, sense cap dubte, molt més enriquidor.

Categories: literatura

CONFINAMENT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 17/04/2020 - 13:21
Una ambulància invisible. La cançoneta, la cançoneta, la cançoneta. Mires d'entendre-hi res, què deu voler dir. Molta estona. S'allunya i encara la sents. Realment, comença a pesar-te. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)


El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)


El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura