literatura

David Caño: ‘M’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial’

Vilaweb Lletres - Dm, 17/12/2019 - 21:50

Sentir David Caño com diu la seva poesia o la d’uns altres poetes és sempre una experiència electrificant. La seva recitació i la memòria prodigiosa captiven l’espectador, que en vol més. Aviat farà quaranta anys, però té un rostre i una expressió que el fan semblar més jove. Enguany ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona per Un cos preciós per destruir, que fa poques setmanes que és a les llibreries i l’editorial Proa ja n’ha publicat la segona edició. Ja en té vuit de publicats, de llibres de poesia (dos dels quals els ha fets amb algun altre poeta).

Un cos preciós per destruir és un llibre que va creixent, on les paraules fan de pont per a travessar d’un poema a un altre, i on aquests mots van sumant i sedimentant un estat d’ànim fosc, en què la veu del poeta fa aflorar les violències que s’exerceixen en el món que ens toca de viure: suïcida, saliva, nit, foscor, ciutats, amor, mort, memòria, fugir, ofec, ombres, pors, silenci, bogeria, ortigues, negre, incendi, cos.

Aquesta idea de construir, de sedimentar el conjunt de poemes amb la suma d’unes paraules que ressonen i acaben fent una polifonia, és una de les claus del llibre?
—Jo volia fer un llibre atmosfèric, perquè és fet des del sentiment, de la sensació. És una poesia molt orgànica, molt corporal. No és una poesia bonica i molt ben feta. No. La intenció era crear una atmosfera que permetés de traspuar en cada poema aquesta cosa orgànica i corporal. I que hi hagués una sèrie de paraules, que per a mi són símbols, que s’anessin repetint, que tinguessin un sentit per elles mateixes, però també que tinguessin un sentit sumatori, i que exercissin de metàfora.

Els poemes denoten malestar, situacions de patiment, extremes o més subtils, on la poesia es converteix en una arma de denúncia i de combat.
Un cos preciós per destruir mostra uns cossos conscients que patim tota mena de violències sistèmiques. Les patim en carn pròpia o per suggestió. Aquest cos va rebent aquestes violències, les quotidianes (amor, desamor, malalties, tot allò que ens afecta) i algunes altres d’externes, com la manca d’habitatge, el fet de viure en zones bèl·liques, en zones perifèriques depauperades… Mirava de donar aquesta imatge general de tot allò que vivim al segle XXI: som cossos a la intempèrie, que ens volen aïllats, obedients, amb cànons molt concrets, amb maneres de viure molt concretes, però que alhora patim totes aquestes violències, malgrat ser molt obedients i fer cas del que ens acaben imposant, des dels cànons de bellesa, maneres de viure… I em preguntava: quan el cos se’n va d’aquests cànons o s’hi resisteix, on és? També és dolorós i complicat. És aquest terreny fronterer, un lloc de conflictes, que és la vida.

Preneu partit.
—I en l’àmbit estètic, també. Carles Hac Mor ho deia: la bellesa és feixista. Les coses molt ben fetes, molt boniques, molt plàcides, no m’atreuen, no m’agraden gaire. Perquè no són reals. Al contrari: la vida és conflicte, és joc de tensions. No vivim en un món plàcid, on la majoria de la gent està bé. I els poemes intenten evocar que hi ha moltes coses que no ens agraden, que vivim en un sistema que ens aboca a vides precàries. Ara, no ho presento com una distopia, perquè també hi ha moments bonics i preciosos, i per això miro que hi hagi poemes que traspuïn amor, tendresa i sensibilitat. També són cossos que lluiten per rebel·lar-se i per intentar construir coses noves.

Precisament, en un poema dieu: ‘No és cert que a dins de cada cicatriu / hi deixem empresonat un amor. / Que només siguem una ferida’.
—Sí, perquè tampoc no volia fer un poemari totalment depressiu, en què tot és un desastre. En la meva poesia sempre hi ha un joc de tensions, entre el malestar vital i els punts de fuga, amb la llum precisa perquè es pugui veure la foscor. Una dosi d’esperança és necessària, perquè el que ens anima a viure és creure que hi ha possibilitats de canvi, de revolta contra les coses que no ens agraden.

Quan vau començar a escriure Un cos preciós per destruir?
—Quan vaig acabar Nictàlgia em vaig posar a escriure aquest poemari. Han estat dos anys. I penso que Un cos preciós per destruir amplia el camp de Nictàlgia. Si Nictàlgia era una història d’amor i desamor en clau molt urbana, en aquest cas no és l’amor que es troba al centre del poemari sinó el cos, l’existència.

El fet que comenceu a escriure aquest llibre el 2017, un any de molta violència política a Catalunya, com va afectar-lo?
—No és una resposta a la situació sociopolítica com a metàfora, però certament, totes les nostres vivències i contextos ens afecten a l’hora d’escriure. Jo no sóc un artesà de la llengua, sinó que el llibre em crida, a partir del que visc, sento, escolto, veig… Escric i funciono molt per obsessions. És clar, la situació que vam viure hi és, en la sensació d’ofec, d’opressió, de violències, d’aquests cossos que reben impactes.

Dieu que us moveu per obsessions. Quines són les que han marcat aquest llibre?
—Hi ha, per una banda, la vulnerabilitat i per una altra, la claustrofòbia. Explicar què passa als cossos en zones bèl·liques, cossos que han de fugir del lloc on han nascut; hi ha un moment, al llibre, en què apareixen els centres d’internament per a estrangers, on els cossos són totalment vulnerables; i què passa amb els cossos que volen relacionar-se de maneres diferents?, què passa amb els cossos que no encaixen? I quan dic cossos, dic persones. Com es transmet metafòricament?

Parlar de cossos, que ocupen un espai, que generen un contacte… És un terme desenvolupat des de la filosofia i és molt contemporani.
—La teoria dels cossos de Judith Butler, de Pol B. Preciado, hi és en el poemari, perquè hi ha aquestes lectures fetes i aquestes referències. A partir d’aquí, també és posar al centre del poemari el fet que allò que és polític ja no tan sols és un fet col·lectiu, sinó que el cos també és polític. I aquest cos rep els impactes polítics del sistema.

Sou una persona afectuosa, a qui agrada tocar. Us he observat.
—Els que hem agafat de referència el món de la contracultura, dels setanta i vuitanta, i venim dels moviments d’ocupació, d’antiglobalització i anticapitalisme, hem fet un exercici molt gran de trencar les fronteres dels cossos. De demostrar afectes, estima. Es diu molt aquest ‘cuidem-nos’, però no en abstracte sinó de demostrar amor, estima. Sense trencar l’espai personal de l’altre, si realment et ve de gust mostrar afecte, per què no pots fer-ho? De vegades una abraçada o una mirada transmeten més que mil paraules que puguis dir a una altra persona.

Aquesta teoria dels cossos és rellevant davant dels discursos feixistes que es volen imposar en el món actual.
—Sí, és clar. Quan parlava de generar zones de conflicte i mostrar els cossos vulnerables, és això. La contraposició és l’homogeneïtzació, que és el feixisme. Jo entenc la vida des de la diversitat, també des de la vulnerabilitat i des de la imperfecció. De vegades tractem la diversitat d’una manera sumativa, només agafem la diversitat que ens interessa. Però a mi m’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial. Què passa amb tot allò que no encaixa? Què passa amb la bogeria, els CIE, què passa amb els cossos que no encaixen amb els cànons de bellesa?

Em feu pensar en les dues ràtzies que hi va haver arran dels Jocs Olímpics de Barcelona: una contra els independentistes i una altra contra les prostitutes. Tant els uns com les altres molestaven.
—Com que no els podien liquidar, van bandejar-los cap a la perifèria i els van amagar. A mi m’agrada fer emergir tot això que és incòmode.

Com fer poesia dels marges i de les incomoditats sense caure en el tòpic?
—Aquest era un dels temes que em preocupava molt. Fer una estètica de la marginació és crear una impostura. El llibre també mira de no ser un altaveu de res.

Aquest llibre ha gaudit des del principi d’una gran acceptació: a l’Horiginal no hi cabia ni una agulla, el dia de la presentació, i ja ha arribat la segona edició a les llibreries.
—Sí, a la presentació de l’Horiginal vaig al·lucinar de la gent que va arribar a venir. Però l’èxit va ser col·lectiu, no solament va venir pel llibre, sinó també pel cartell que hi havia de poetes i músics, que eren un reclam. I sumat a un espai físic concret. Presentar els Jocs Florals a l’Horiginal, amb una colla de persones de la meva generació, que també escriuen molt (Blanca Llum Vidal, Maria Cabrera, Mireia Calafell, Silvie Rothkovic, Martí Sales, Núria Martínez Vernis…), era un reclam.

No voldria acabar sense parlar d’Ovidi4. Què us ha donat aquesta experiència? Us ha influït poèticament?
—Jo, que no vinc d’una família amb un gran pòsit cultural i a casa no s’escoltava Ovidi Montllor, el vaig començar a conèixer quan vaig vincular-me amb els moviments anticapitalistes, també amb la Torna, l’ateneu independentista de Gràcia, que és on vaig conèixer en David Fernàndez. En aquests ambients, l’Ovidi era una persona que es començava a reivindicar. L’època de la ‘transacció’ havia estat silenciat completament. Però la nostra generació el recupera i el reivindica. I recordo quan la Torna, amb músics i grups de l’esquerra més underground i independentista, van muntar l’acte L’Ovidi se’n va a Palau, al Palau de la Música i es va omplir! Era el 2005. L’Ovidi és una figura important. Per això, quan es van commemorar els vint anys de la seva mort i en Feliu Ventura va fer una crida a fer homenatges a l’Ovidi, no tant institucionals com populars, nosaltres ho vam veure clar i amb David Fernández i amb Borja Penalba, també vinculat a la Torna, amb unes tardes (en David Encara era diputat i l’havíem de segrestar del parlament per assajar) va sortir Ovidi3. Hi havia la voluntat de transmissió de l’obra de l’Ovidi. I va anar tan i tan bé, a tothom li va agradar tant, que, incorporant-hi la Mireia Vives, que col·laborava amb el Borja Penalba, vam muntar Ovidi4, en què, a més de reivindicar les cançons i la figura de l’Ovidi, vam posar-hi coses nostres. Ovidi4 m’ha donat a conèixer també com a poeta.

I més enllà de la projecció pública, tenir la música tan a prop us ha influït?
—Jo vaig entrar en la poesia a través de la música, a través de la poesia musicada, escoltant cantautors. Després, amb la recitació, el ritme se t’escola en la manera d’escriure. Els meus poemes tenen un ritme. La poesia que m’agrada és la que aguanta escrita, però que quan la recites, pren uns altres matisos: t’adones que hi ha un ritme, unes pauses, unes paraules més marcades… Després d’anys de recitar en públic i dels concerts, això ja es troba integrat en la meva poesia. I els concerts amb l’Ovidi4, segur que m’han anat molt bé en aquest terreny. I també per a perdre por a l’hora de recitar davant de molta gent.

I ara quins projectes té Ovidi4?
—Després de l’espectacle Cuidem-nos, que vam acabar a la Sala Beckett, vam dir que paràvem una mica i deixàvem espai al Borja i la Mireia, que han enregistrat un disc preciós, Cançons de fer camí, i que comencen a moure. Però també és veritat que l’any vinent es commemoraran els vint-i-cinc anys de la mort de l’Ovidi, i pensem a fer una temporada curteta de concerts, entorn dels dos espectacles que hem fet fins ara. Sí, el 2020 hi haurà algun concert d’Ovidi4.

The post David Caño: ‘M’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Poblers a Lluc (1963) - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Un viatge a Lluc (1963)


Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. (Miquel López Crespí)


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Destins


"Quan mira fotos dels vells temps li sembla increïble que l’haguessin acceptat a la banda amb aquella cara de bon xiquet; més aviat semblava un crio fent la primera comunió que un delinqüent juvenil. Segur que el prestigi del seu cognom va ser decisiu a l’hora d’admetre’l, perquè si no, no s’ho explica. Primer només feia encàrrecs sense importància, com deixar rates mortes a la porta de les cases, però a poc a poc, gràcies a la seva intel·ligència i als coneixements de tàctiques apresos en llibres d’història, va anar guanyant cert prestigi. El seu tarannà dialogant, fins i tot en una colla de brètols, era idoni per a no guanyar-se enemistats, molt perilloses en un gremi on les antipaties es curen amb forats de bala. I així, sense aixecar la veu, el van fer cap de la banda."

.Fragment del conte Destins, inclòs al recull Una sortida digna.
Categories: literatura

Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme

Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme -


La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis! Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada...) com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits. (Miquel López Crespí)


La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis!

Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.

Li he hagut de muntar una història color rosa, un conte de fades. Ha estat l'única manera de conformar-la, aconseguir que no plorés més. Té por que no torni, si marxo amb l'expedició.

Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els camarades més vells, no podien imaginar-se que un dia la classe obrera manaria a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada --els que tenen fills--, agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe... Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès collectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens del servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.

Rambla amunt, Rambla avall. Amb les unitats d'Estat Català cantant Els Segadors, Els emigrants. Els voluntaris del POUM o del PSUC, tarallejant La Internacional, La Marsellesa, Hijos del Pueblo... Els militants de la CNT, afegint-se a l'escalfor de les cançons revolucionàries, interpretant, feliços, A les barricades...

No hi ha edifici important on no onegi al vent la bandera roja, o la roja i negra nostra.

Malgrat que no es vegin quasi enlloc policies ni uniformes militars, el cert és que tothom va armat. Ah! Aquestes parelles de treballadors i treballadores, ambdós agafats de les mans, ambdós armats, amb l'infant de la mà... )qui podria afirmar que el món no els pertany, no ens pertany? Circulen cotxes requisats pels diferents comitès antifeixistes. Les sigles dels partits i organitzacions obreres, pintades apressadament a la dreta o l'esquerra, palesen el canvi que copsen els meus ulls. Ja no hi ha cotxes de propietat particular. Els vehicles acompleixen avui dia una funció relacionada amb algun servei necessari per a la societat: portar queviures als barris o al front, transportar malalts, mantenir els contactes entre les trinxeres i la rereguarda...

Podria morir a Mallorca, a primera línia, i expiraria amb la certesa que ningú mai més ens podrà prendre aquesta llibertat guanyada. Tothom que tingui ulls ho pot veure: les esglésies tancades o convertides en magatzems, i aquelles des de les quals es dispara contra el poble, cremades. Ara serà l'hora de bastir palaus de la ciència, escoles i universitats populars. Una nova època comença, lluny de la ignorància a què ens tenien sotmesos el Vaticà i els ordes religiosos. Final de la caritat, inici de la justícia social.

De petita, quan ma mare em portava al temple, recordo que, sempre, el que més m'impressionava dels sermons dels capellans era quan explicaven la paràbola que seria més difícil que un ric entrés en el regne del cel que no pas un camell per l'ull d'una agulla. Ningú ja no diu "senyor" o "don". Ara que ho penso, d'ençà la victòria de la revolució no he tornat a sentir la paraula "vostè". Si un s'atura una mica i para l'orella només sentirà que "camarada", "tu" o "Salut!". Sembla que faci segles que vaig sentir per darrera vegada aquell "Bon dia tingui". Reflexiono mentre espero les companyes. Tant han canviat les coses, d'ençà que vencérem els soldats en les batalles enmig del carrer?

El 19 de juliol, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes havien sortit de les casernes cridant "Visca la República! Visca Espanya!". Burda astúcia de guerra, inventada per Mola, que fracassà de seguida.

Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Rovira ens explica que ara vénen Gorkin, Andreu Nin, Pere Bonet, Enric Adroher... Joaquim Maurín és a Galicia, realitzant un cicle de conferències.

Recordar! La Rosa, em sacseja:

-"Núria... què penses? Estàs a un altre món! No oblidis que embarquem d'aquí unes hores. Desperta!".

Sento el soroll del bar com qui sent ploure. Sense anar-ho a cercar, m'adono que m'he deixat portar al cor de la batalla, al matí del dinou de juliol a Barcelona, quan la ciutat cremava d'ira i d'esperances desfermades.

Estic escoltant Rovira.

-"Quan els feixistes surtin de les casernes, us donarem fusells".

-"Aleshores potser sigui inútil la defensa. Qui sap si ens vindran a buscar a casa, de nit, com els hitlerians van fer amb els anarquistes, amb l'esquerra socialista i comunista alemanya".

-"L'Andreu Nin té raó", continua. "Molts petit-burgesos de la Generalitat tenen més por del proletariat armat que no pas del feixisme".

Els deixàrem, perquè ens necessitaven a les Drassanes.

-"Salut!"

-"Salut i revolució! I provem de sortir d'aquesta zona batuda per l'enemic".

"UHP, el feixisme a fer la mar!" La consigna d'unitat proletària es va fer universal. M'estranyava sentir-la en boca de la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil saludant amb el puny tancat! Si m'ho haguessin dit el dia disset o divuit, abans de començar el combat, no m'ho hagués pogut creure. Teníem tan presents els assassinats de Casas Viejas!

El darrer record que servo en la memòria d'aquells dies inoblidables és el de l'assalt a la caserna de les Drassanes, al costat d'Ascaso i Garcia Oliver.

L'Ascaso estava segur, rere d'un arbre, disparant sense parar contra els militars sublevats. Podia haver-se estat així fins a la conquesta de la caserna. Era a primera línia. Lluitant com el que més.

Va veure una finestra amb una metralladora que impedia l'avanç dels milicians que davallen pel carrer de Santa Madrona.

-"Aquests malparits no deixen passar els nostres! Hem de fer alguna cosa, ràpidament". A la mà porta una Astra de 9 mm. "Si pogués arribar on són els arbres..." --i m'assenyala un que hi ha a una distància una mica llarga pel davant nostre...

-"Vés amb compte" --li dic. "Hi ha molts metres fins allà i els feixistes tenen la zona batuda".

Són les darreres imatges que servo d'Ascaso. Comprenc que no pot consentir que estiguin tirotejant els nostres companys. Som prop de la metralladora enemiga. Intueix que si es pot acostar a l'arbre i es situa sota les finestres de l'edifici podria disparar al servent de la mortífera arma.

S'acomiada amb la mirada, ajustant-se el mocador roig i negre.

-"És qüestió d'uns minuts. Ara veuràs com acabo amb aquest bord".

Només ha pogut avançar uns metres. No porta casc. La gorra amb els colors roig i negre no protegeix de les bales. Cau en sec. L'han ferit al cap. Queda estès amb el rostre mirant al cel. Des de la relativa protecció que em proporciona el meu arbre, distingeixo que parpelleja. L'Astra li ha fugit de les mans. Sense arribar a creure el que he vist --el cor em palpita a mil per hora--, em fixo en la mà dreta, la que portava l'arma. La tanca lentament i es clou en un puny. A l'endemà, no hi va haver manera d'obrir-li aquesta mà.

Degué pensar: Quina mala sort! No ho he aconseguit!

En restaran per sempre a la memòria els minuts eterns en què la mort encerclà, definitivament, d'una revolada, Ascaso. En Joan, l'home que estimo, al meu costat, preocupat per la meva seguretat, encara no ha copsat l'escena. En veure'm plorar, amb el fusell a terra, em demana, preocupat:

-Què cony passa, Núria? Per què deixes el fusell? No veus que estan disparant de ferm?

Amb un gest --no sé d'on trec les forces per a fer els moviments adients-- li indico el lloc on ha caigut. En un segon entén la situació i, foll, rabiós pel que ha vist, crida als amics del sindicat, que inicien l'assalt definitiu:

-Companys, han mort Ascaso! Ascaso és mort! Endavant!

Vaig estar més de mitja hora atabalada, sense saber el que feia. Entre somnis havia vist com els cenetistes, tants i tants revolucionaris, es jugaven la vida per a fer callar la metralladora que acabà amb Ascaso. No sense esforços, ho aconseguiren. Després hi hagué cants i llàgrimes. La nostra bandera onejava damunt de la caserna de les Drassanes.

Jo només sabia que Ascaso havia mort.

D'aquí poques hores marxem cap a les Illes. Mallorca en mans de la reacció. Em recupero. Estic amb les companyes del sindicat en un bar, propietat del poble, de les Rambles. Torno a sentir veus, soroll, les cançons dels germans d'armes que vindran amb nosaltres cap al front. En efecte, estem fent la revolució. A ningú li passaria pel cap de donar una propina a un company que et serveix un cafè en un bar col·lectivitzat! Et mirarien com a un contrarevolucionari, potser una patrulla de control et detindria! Qui sap!

La primera que arriba i m'abraça és l'Anna. L'acompanya el pare, que ja té prop de setanta anys i no ha pogut anar voluntari amb la columna de Durruti, cap a Saragossa. M'escomet, de seguida que em veu:

-Espero que la vigilis, tu ets la més gran, ja tens vint-i-quatre anys, i ella només n'ha fet vint. No l'hauria de deixar marxar. No dormiré tranquil fins que no torni. Què puc fer? M'ho dius? Jo sóc anarquista, collectivista. Ella ha estat conseqüent amb el que li he ensenyat. Com li podria impedir que marxi cap a Mallorca? Vigila, t'ho agrairé sempre. Cuida-la!

L'Anna deixa el fusell recolzat a la tauleta del bar. Un grup de milicians que camina cap al port canta Hijos del pueblo. Hi veig, de lluny --em coneixen i em saluden--, en Gilabert, el corresponsal que envia al front el nostre periòdic, la Soli; al seu costat, redactors de La Batalla, dels poumistes.

En Gilabert, en veure'm, deixa els germans d'armes i m'abraça. Tot i que sap que estimo el Joan, no deixa de fer-me la bona. Les dones el porten de cap! És un bon xicot. Diu, parlant fort, perquè amb les cançons quasi no puc sentir el que explica:

-Les notícies són excellents. Uribarri, que amb els seus homes i l'ajut del proletariat de València ajudà decisivament a vèncer els feixistes valencians, dirigeix les unitats que ens faran costat en la redempció de les Illes. Ho sé de bona tinta: a Maó, no donen l'abast allistant voluntaris. Els mallorquins que han pogut escapar de la repressió i han arribat a Menorca, són els primers a apuntar-se a les milícies.

S'acomiada, emocionat, seguint els de la seva colla, amb un crit de: Salut i revolució!

Són compares excellents. Hem feinejat tant, plegats, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, que es pot dir que quasi som germans.

Ens aixequem amb soroll de taules i cadires. Alguns fusells cauen al terra. Per sort no n'hi ha cap de carregat! L'Anna, emocionada, crida: Ens veurem ara mateix; també sortim cap a les Illes! Després, agitada, feliç, exclama:

-Has vist? Ja no es veu gens de senyoriu a Barcelona! Hem vingut fins aquí caminant per Sants, des de l'Hospitalet. Enlloc cap burgesa mudada. Cap senyorito engominat, amb corbatí.

El pare de l'Anna intervé, mentre s'adoba el nus del mocador roig i negre que porta al coll.


-Fa temps que la gent de la Generalitat ho recomanà. A hores d'ara no sé amb quines intencions... )per a impedir que els obrers reconeguem els burgesos? El cert és que, de cop i volta, no hi resta a tot Barcelona cap barret, corbata ni corbatí.

Esclafim a riure. Pobres, els companys que han collectivitzat els establiments de barrets! Hauran de canviar d'ofici!

Entra al Trincall, la Irene, amb un mosquetó que és més gros que ella. Crida, des del portal: "Us he sentit" --s'apropa a la taula, s'asseu, llevant-se els cabells del davant d'una revolada. "Solidaridad Obrera ho deia l'altre dia: 'mentre no es vegin barrets ni corbates per les Rambles, els treballadors podrem estar segurs de la victòria'".

La Irene no pot dissimular la seva joia. Agita la Soli.

-Els capells representaven una prova evident d'arrogància i de privilegi. Símbols distintius de senyoritos, prínceps o capellans...

En això la Irene té tota la raó del món. )Què hi té a veure el proletariat emancipat per sempre de la seva opressió secular, amb un signe tan atrotinat de la "superioritat" burgesa?

La Rosa, amiga de la infància, veïna, militant dels grups d'acció del sindicat, s'apropa, posseïda per una alegria incontenible:

-Companys i companyes, foragitem els barrets de les Rambles i el futur, sens dubte, serà nostre!

Una veu que no acabo de distingir d'on surt, sentencia, des del racó del bar.

-Les corbates només escauen als rics per a penjar-se!

És hora de marxar. La mare plora i m'estreny fort de la mà. El pare de l'Anna dissimula com pot.

Finalment hi ha comparegut el grup de companyes, sense faltar-ne cap. Les més fermes. Penso: no haurien de trobar els pinta-llavis. )Una absurditat creure que tindrem un moment de descans, un bocí de mirall per a mirar-nos la cara entre batalla i batalla? Vés a saber. Potser totes en porten, amagats dins les cartutxeres, de pinta-llavis.

La Gabriela ha arribat, a darrera hora, contenta, com si anés a una excursió del collegi. Ens mostra un munt de fulls amb himnes anarquistes que venen a les mateixes Rambles. Tarallareja una cançó francesa.

-Escolteu, escolteu! La cantaven els comuners, l'any 1871, a França.

No la podem sentir. Hi ha massa soroll. Tothom parla, explica la seva, fa les darreres recomanacions.

Una forta recança em domina ara que s'acosta l'hora de pujar al vaixell. Haver viscut per a copsar tot el que hem vist en tres setmanes històriques! L'ensorrament de l'antic món de la burgesia! Una victòria total de les milícies damunt l'Exèrcit, la neutralització de la Guàrdia Civil, l'assalt triomfant a les casernes, el repartiment d'armes entre el proletariat, la collectivització de les fàbriques...

Hi ha electricitat dins l'ambient. La Rosa em diu, mostrant-me els braços:

-No sé que em succeeix. Tinc la carn de gallina!

No sé què dir.li. Jo també tremolo per dintre.

-Deu ser l'emoció de la partida.

No voldria que ningú veiés les llàgrimes que pugnen per davallar-me per les galtes! Per sort tinc un mocador a punt! Què dirien si em veiessin així! "Vaja una miliciana d'opereta!", exclamarien. No. No ho puc consentir. Inesperadament, taral·lejo:

"Som fills de la misèria

ella, rebel, ens alletà.

Odiem la tirania

que els nostres pares explotà".

-"La Jove Guàrdia"? -em demana la Rosa.

-"Sí. M'agrada" -li he contestat.

L'Anna, ma mare, la Irene i el seu nuvi, l'Aurora, ens hem ajuntat amb els companys que circulen Rambles avall, en direcció als vaixells. Nosaltres, la majoria de dones, anirem amb l'Almirante Miranda.

L'Elisa no parla; és una jove ferma i m'ho ha explicat sovint, no vol deixar-se endur per l'optimisme de les aparences. Em diu a cau d'orella: "hem de vèncer ben ràpidament el feixisme i tornar a Barcelona. Encara no ha passat un mes d'ençà que derrotàrem la reacció i ja n'hi ha molts d'entre els nostres que els agrada massa escapolir-se del combat, amagar-se rere els despatxos, apropiar-se dels cotxes oficials, manar... Fixa't en tants de discursos que ja comencen a parlar d'ordre i disciplina... com en els vells temps!

Caterina és del seu parer: "Al meu barri comença a escassejar la carn, però les meuques burgeses, que s'han fet a darrera hora d'Esquerra Republicana o del PSUC, tenen el rebost ben assortit, i ben cert que no vindran amb nosaltres, voluntàries cap a Mallorca... En la majoria de cases proletàries manca la llet per als infants, el sucre, el pa...

Penso com l'Elisa. No podem deixar Barcelona en mans de la burgesia i la petita burgesia, la quinta columna que ens aplaudeix membre partim cap a les trinxeres --com més lluny, millor! Senyoralla camuflada amb la granota del proletariat i que pensa --mira'ls als ulls, a la voravia, el seu somriure forçat--: "Mal no rebenteu en el front, mal no tornéssiu mai més. Que les bales dels heroics soldats del general Franco us foradin el cor, us deixin estripats enmig del camp, menjats pel cucs, sense que ningú us enterri, us clogui els ulls, rojos de merda!".

Un calfred m'ha pujat per l'espinada, mentre estrenyia fort el fusell que em donà, moments abans de caure mort, el company Ascaso en l'assalt a la caserna de les Drassanes. La quinta columna!, entre nosaltres, en la gent que ens aplaudeix quan marxem cap a les Illes! Els "camuflats", els falsos treballadors, els feixistes disfressats d'obrers, amb camisa arromangada, saludant-nos amb el puny tancat, escopint amb una falsa rialla als llavis les estrofes de Els Segadors, La Internacional...

No ho diria ningú aquesta nit del 5 d'agost, mentre els altaveus de les Rambles bramen amb els himnes del proletariat universal i la mainada, que ha vingut a acomiadar els familiars que marxen a les Illes, juguen amb els fusells dels pares. oncles o germans. Amb granota, com si haguéssim sortit de la fàbrica. Tot plegat és romàntic, commovedor. Dies, esperances -malgrat l'existència de tants traïdors amagats entre nosaltres-, que no es tornaran a repetir mai més.

Un vell camarada que visqué la proclamació de la Primera República, m'ho digué. "Aprofita tant com puguis els dies ardents de la Revolució. Aquests fets només solen succeir -quan s'esdevenen!- una vegada en l'existència d'una generació. Després haurem de viure de records, somniant en quan tinguérem a l'abast, en les nostres mans, la possibilitat que tot mudés o restés ben igual".

Té raó. Medito, pujant al vaixell, acomiadant-me de la mare, de les amigues del sindicat, que ha valgut la pena lluitar per a arribar fins a aquest dia d'agost.


A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.

Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:

"Salve Rusia de sol refulgente

baña el mundo en tus bellos fulgores

y germina con tus resplandores

ideales de santa igualdad".

Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.

De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...

Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.

Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...

En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.

Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.

-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.

Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.

Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.

No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.

Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.

El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.

És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.

El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.

Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.

Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.

Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".

Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.

A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?

El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.

No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.

En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".

A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.

)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.

Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.

-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".

Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:

-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".

-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?". -"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".

-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".

Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.

Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.

Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).

L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.

-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.

La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:

-Per què no Unió de Noies?

Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.

Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.

-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.

He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.

Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.

M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?

Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.

Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".

Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.

No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.

El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.

Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.

En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.

És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.

Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.


Capítol de la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


Categories: literatura

Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)

Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)


Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)


Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.

Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?

Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.

Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.

Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.

L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.

En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.


Categories: literatura

Por

És possible que aquest moviment l’hagi delatat, i que algun monstre amb fam de xiquets es prepari per fer-li un ensurt; ha vist situacions semblants en més d’un conte. Només hi ha una manera de sortir del dubte. Cal un gest agosarat, ser valent un instant i prendre el risc: treure el braç de dins el llit i prémer l’interruptor del llum.
...Fragment del conte "Por", del meu  recull El noi del costat del padrí, Cossetània Edicions.

Categories: literatura

Venècia i el record de les Brigades Internacionals

Crònica sentimental dels Anys 70 - Venècia i el record de les Brigades Internacionals! -


Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables. (Miquel López Crespí)


Amb Joana, a l´estiu, quan el partit ens permetia marxar una setmana de vacances després d´haver obtingut dificultosament el passaport, ho podíem comprovar amb els nostres propis ulls. A Itàlia, els berlinguerians havien pactat amb la Democràcia Cristiana i el Vaticà el famós “compromís històric”. Nombroses regions eren administrades pels funcionaris del PCI, deu milions de votants donaven suport a Berlinguer, però res canviava. Les rituals processions del Primer de Maig, les vagues controlades i dirigides pels sindicats oficials... Batlles, regidors i diputats del partit, amb la bandera italiana i la roja presidint les festes, convocant, per mantenir els fidels sota control, la manifestació contra la intervenció ianqui a Vietnam, el cop d´Estat de Pinochet a Xile. Antonio Gramsci era convertit en un simple reformista, lluny de la flama revolucionària de la democràcia directa i els Consells Obrers de Torí en els anys 20. La lluita per l´hegemonia de les idees socialistes esdevenia l´excusa ideal per a una completa adaptació a la societat burgesa.

A Venècia, a les festes de barri dels grups d´esquerra alternatius, amb els amics de Lotta Continua, Il Manifesto i Democràcia Proletària parlàvem durant hores interminables de la possibilitat de reconstruir el partit dels treballadors. S´havia de tornar a Lenin, estudiar La revolució traïda de Trotski, recuperar les arrels del marxisme, l´autèntic pensament revolucionari de Gramsci i Rosa Luxemburg.

A Mestre, a Murano, a qualsevol barri venecià, després de projectar La batalla d´Alger, sopàvem d´uns espaguetis molt barats que feia Rossanna Monti, una antiga guerrillera que ens explicava com els acords de Ialta entre els aliats obligà a desarmar els milers de partisans que havien lluitat contra Mussolini i els nazis.

Plorava, recordant els vells temps, quan Milà i les principals ciutats italianes eren en mans de la guerrilla.

La història de na Rossanna em recordava fil per randa el que em contava el pare dels dies finals de la guerra, quan els militars, socialistes i anarquistes de la Junta de Defensa, pactant amb els franquistes, obriren les portes de Madrid a requetès i falangistes.

L´oncle José, militant del PCE, responsable del servei de Transmissions del coronell Barceló, ho va viure intensament, amb les armes a la mà, lluitant alhora contra els feixistes i els militars colpistes. Finalment, després d´uns dies de combats amb prop de tres mil morts, el coronell, el seu Estat Major i els partidaris de la resistència fins al final, foren executats enmig del carrer, dies abans de l´entrada de les tropes de Franco.

Quina alegria a Burgos, comprovar com els republicans es mataven entre ells! Franco, de forma cínica, els havia promès que perdonarien qui no tengués les mans tacades de sang! Molts militars republicans s´ho cregueren. Pensaren que, lliurant els resistents als escamots d´execució, serien perdonats i conservarien la graduació obtinguda a la zona republicana.

Somnis de folls, il·lusions de desesperats!

L´oncle contava com Francisco Galán, el germà de Fermín Galán, l´oficial afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca, dalt d´un camió, exhortava els soldats a no deixar les armes, a resistir.

-Cal no abandonar la lluita. Podem aguantar fins el començament de la propera guerra mundial, un fet que s´esdevendrà d´aquí a uns mesos. Si podem resistir, si els traïdors no obren les portes de Madrid als feixistes, França i Anglaterra ens donaran suport. Encara podríem sostenir els fronts, barrar el pas als botxins que esperen enllà de la Ciudad Universitaria, a l´altra banda del Pont dels Francesos. El poble disposa de milers de fusells i metralladores... És una oportunitat única. Passaran segles abans que els treballadors poguem tenir novament un fusell a les mans!

Però ningú feia cas als comissaris i oficials que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als franquistes.

Els homes, cansats per tres anys de guerra, comprovaren com les famoses “democràcies occidentals" no havien fet res per la República: els trens carregats d´armes eren als Pirineus i el govern del Front Popular no feia res concret per acabar amb la reacció, la intervenció d´Alemanya i Itàlia. Es feia evident que Anglaterra s´estimava més una victòria de Franco. Per a Londres i París Espanya no era una República parlamentària, una autèntica democràcia. Ans al contrari. Les classes dominants d´ambdós països consideraven els republicans uns rojos, bolxevics al servei de la dictadura del proletariat.

Un mal exemple, la República espanyola! La xurma, els obrers de les fàbriques, els pagesos sense terra, la petita burgesia democràtica, s´havien atrevit a vèncer l´exèrcit a les principals capitals de la península i, a Aragó, a Catalunya, i nombroses comarques del País Valencià, proclamaren el “comunisme llibertari”.

Donar suport a un règim així? Consentir que amb la victòria republicana es consolidàs un nou tipus de societat igualitària? Els rics d´arreu del món contemplaven els documentals que arribaven dels fronts de guerra, de les ciutats que resistien a moros, legionaris i requetès, amb els mateixos ulls que l´aristocràcia francesa del segle XVIII devia veure la guillotina de Robespierre aixecada al bell mig de la plaça de la Revolució. Els corresponsals de la premsa oficial anglesa, francesa i nord-americana, llevat d´honrades excepcions, atiaven el foc contra nosaltres. Els governants democràticament elegits pel poble, el mateix Manuel Azaña, era presentat com una viva reencarnació del comunisme soviètic. Quin periodista explicava que el mateix President de la República maniobrava contra els revolucionaris i que, si hagués pogut, els hagués exterminat. Els agents de Hitler i Mussolini, ben pagats, feien córrer rumors esfereïdors del “terror roig” a Madrid, València i Barcelona. Cap agent d´Alemanya i Itàlia no explicava l´origen de la justa ràbia popular, dels segles de fam i opressió sota el poder dels terratinents i l´església catòlica. La política de No Intervenció patrocinada per França i Anglaterra, la retirada de les Brigades Internacionals sense que ho fessin els soldats del nazifeixisme marcà el nostre declivi.

Els voluntaris de les Brigades Internacionals ploraven el dia de la seva retirada, quan desfilaren per Barcelona, rebent un diluvi de flors per haver vengut a donar la vida per la Llibertat!

El pare i l´oncle m´explicaren com, els més conscients, els combatents que havien lluitat al costat dels brigadistes, sabien que amb aquell gest, la República restava condemnada a mort. A Barcelona, l´acomiadament va ser emocionant. Els carrers i amples avingudes de la ciutat que resistí les envestides borbòniques, els bombardejos d´Espartero, lluïen les banderes de tots els països dels voluntaris i resplendia, curulla d´amor i solidaritat. Les al·lotes catalanes, emocionades, travessaven l´avinguda i besaven els combatents que marxaven del país. Els infants els lliuraven ramells de flors i, des dels balcons, milions i milions de pètals queien, com un diluvi inabastable, damunt el cap dels homes que havien salvat Madrid, derrotat els italians a Guadalajara, lluitat fins al límit de la resistència humana a Belchite, Terol i l´Ebre.

Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables.

Suportàvem qualsevol entrebanc per a poder restar uns dies amb els companys d´altres nacions, compartint idees i experiències. Amb quina il·lusió entràvem a una llibreria de l´estranger a la recerca de llibres prohibits per la dictadura! La joia de tenir a les mans els diaris dels companys italians, els primers números de Il Manifesto i Lotta Continua!


Categories: literatura

Christian Guay-Poliquin: ‘Trobo un xoc cultural més bèstia quan vaig a la part anglesa del Canadà que no quan viatjo a Europa’

Vilaweb Lletres - Dg, 15/12/2019 - 21:50

És alt i prim i dóna la mà amb força. Qualsevol que el veiés vestit només amb camisa pensaria amb encert que és estranger, i qualsevol que el mirés a la cara pensaria que és impossible que tingui els trenta-set anys que diu que té. Sembla molt més jove. Però, és clar, si has llegit el seu llibre et sorprèn que només tingui trenta-set anys. És una obra madura, sòlida, un punt aspra. Es diu El pes de la neu i l’ha publicat Periscopi. Ell es diu Christian Guay-Polinquin i el podem llegir en català gràcies a la feina impecable d’Anna Casassas. Va néixer en un petit poble del Quebec, fins ara ha publicat dues novel·les i és considerat un dels escriptors més prometedors de la literatura del seu país. Parla un castellà molt bo fruit d’antics viatges per Sud-amèrica (amb les seves erres inconfusiblement franceses) i assegura rient que està matriculat al doctorat a Mont-real perquè així l’assegurança mèdica li cobreix el dentista i l’oculista.

La narrativa de caça del segle XX dóna per a una tesi doctoral?
―I tant! La història de la humanitat va farcida de relats de caça, les narracions sobre la caça són transhistòriques i per això són tan interessants, perquè en realitat sempre parlen d’una altra cosa, que és la relació amb la comunitat i la relació amb la mort. Amb la modernitat hi ha hagut una ocultació de la mort i també un culte a l’individu, amb la qual cosa els relats de caça han canviat notablement. Abans la mort era una cosa molt més present, era un fet quotidià, ara la comunitat és més fragmentada i la mort més amagada i això ha modificat els relats de caça o els relats de caça s’han modificat per això. I aquests canvis són el que jo estudio a la meva tesi.

Déu n’hi do.
―Sí, és complicat de resumir en cinc minuts, però més o manco seria això.

Diuen que sou un dels escriptors més prometedors del Quebec. Per què no diuen que sou un dels escriptors més prometedors del Canadà?
―És que al Canadà hi ha dos països, amb una frontera invisible entre la part francesa i la part anglesa, que funcionen de manera completament diferent. La cultura francesa és molt diferent de l’anglesa. Trobo un xoc cultural molt més bèstia quan vaig a la part anglesa del Canadà que no pas quan viatjo a Europa. Crec que a Catalunya ho podeu entendre perfectament.

La neu, benedicció o maledicció?
―A mi m’agrada molt, m’encanten els hiverns al camp, però si parlem de la meva novel·la és una maledicció, és l’element que encarcera els personatges. La neu és, sobretot, una estratègia narrativa.

Heu vingut a presentar la novel·la coincidint amb la cimera sobre el canvi climàtic, que per a vosaltres seria una benedicció, si més no per l’estalvi en la factura del gas…
―No vull que la meva novel·la es pugui entendre com a moralitzant en aquest sentit. Heu de pensar que el canvi climàtic ens afecta negativament també a nosaltres, amb temperatures molt baixes que no són normals a la tardor, per exemple. Però és clar, la grandesa i la bellesa de la natura també són un perill i si mors a la natura a ella tant li fa, és gran i poderosa.

Per què utilitzeu els recursos d’una novel·la distòpica en aquesta segona incursió vostra en la narrativa llarga? Què us aporta?
Volia fer una novel·la d’anticipació, però no anar-me’n a una època extremadament llunyana. Parla sobre el futur, però amb decalatge proper, perquè en realitat volia reflexionar sobre el present i la complexitat de les relacions humanes. Crec que tothom que empra la distopia en el fons ens alerta del rumb erroni del present.

Els vostres personatges tenen una relació turmentada amb la natura…
―És que és un desafiament quotidià, una cosa molt normal, però hi ha el perill sempre, de perdre’s, de no trobar menjar. Quan se’n va la llum al poble, hi impera un cert contracte social en què tothom s’ajuda, però tots sabem que només és una treva, que es trencarà i sortiran tots els conflictes.

Mai no hauria pensat que la neu pogués tenir tants de matisos, fins i tot colors…
―La neu no és un personatge de la novel·la, com algú ha dit, sinó un mirall deformador que reflecteix què passa a la cabana on hi ha enclaustrats els dos homes. Per això cada dia descriuen la neu com el que senten ells i les seves descripcions són també descripcions amagades d’allò que passa dins la cabana, i és clar, per això de vegades és de colors.

La novel·la s’articula sobretot entorn de l’esperança, del futur que ha d’arribar, la primavera, el desglaç l’electricitat…
―Sí, és clar, hi ha una miqueta de llum i hi ha un punt d’esperança. L’al·licient és la primavera, que per a cada personatge és una cosa diferent. El protagonista pensa que ja tindrà les cames bé i podrà caminar, però no sap on anirà i com l’acollirà la família que ell cercava, perquè sempre que les coses van malament se cerca un pilar referencial.

La fosca és encara la nostra gran por?
―Sí, és clar, l’obscuritat ens ha aterrit sempre, en totes les èpoques i a totes les cultures. I al nord, on l’hivern té tan poques hores de llum, i tot són ombres, encara més.

Us comparen amb l’escriptor Cormac Mc Carthy. Hi esteu d’acord?
―En part sí i en part no. No crec que la meva novel·lística sigui postapocalíptica, sinó una pre-ficció sobre la fi del món que juga amb els codis sense caure en les estructures de les novel·les de la fi del món.

Els canadencs gaudiu d’un sistema bastant proteccionista envers els escriptors, però ser quebequès ajuda o perjudica per a la projecció de la vostra obra?
―Ser del Quebec m’ajuda molt del punt de vista de les oportunitats financeres. Aquests darrers quinze anys hi ha hagut moltes ajudes i molts diners per a reforçar el nostre tret cultural diferencial i ens n’hem beneficiat. A més a més, els quebequesos tenim una bona rebuda a França i la resta dels autors canadencs als Estats Units.

Creieu, doncs, en el concepte de la francofonia…
―Crec que al Quebec tenim una literatura molt forta i una voluntat pròpia de defensar la llengua internament. Tenim alguns problemes, per exemple a la ciutat de Mont-real, que és bilingüe. Som una illa petita francesa dins un món que cada vegada és més anglès. Així i tot, la francofonia és molt més gran que no ens pensem, però que França sigui al centre ens molesta, no hi ha d’haver centre, a la francofonia, sinó que hi ha diversos llocs al món on es parla francès i tots junts som més forts. És cert que l’anglès és la llengua d’un imaginari i de Hollywood o Netflix. Per això és tan important mantenir el francès i parlar-lo, però una cultura pròpia és la millor cosa que té cadascú.

Inevitablement us he de preguntar pel referèndum…
―Per quin, pel nostre o pel vostre?

Pel vostre…
―És una qüestió delicada.

Per què?
―Perquè a molts països els referèndums els impulsen moviments de dretes i nacionalistes que només cerquen la diferència, però al Quebec el primer referèndum era clarament d’esquerres i social; en canvi, ara sembla que els promotors són més de dretes. Aquell primer referèndum era fantàstic, crec que s’ha de construir sobre un projecte social i no tan sols sobre un projecte d’identitat. Si el referèndum és sobre si el Quebec independent pot ser millor socialment, amb educació i sanitat més equitativa i justa, sempre hi aniré a favor.

―És curiós que el país més centralista del món, França, doni suport a un referèndum per la independència…
―Això depèn de com bufa el vent. El 1969 el general De Gaulle va dir allò de ‘Visca el Quebec lliure’, però va ser un cop d’efecte. Ara Macron és molt amic del primer ministre canadenc, de manera que no sabem quina posició té. Mentre França continuï donant suport a la nostra literatura anirem bé.

Tornem al llibre, doncs. Heu tingut mai la temptació d’endolcir-lo, de fer-lo menys cru?
―A la primera versió encara era més dur, hi havia més morts. Jo sóc un paio optimista de mena però aquesta novel·la és molt fosca perquè hi ha una tensió molt forta, però és que la vida és dura a tot arreu i per a tothom, i això s’havia d’explicar en un to sec. També hi ha moments de llum importants, suficients per a creure en una cosa positiva.

Al final el vostre llibre parla d’allò de què parlen tots els bons llibres: la vida, la mort, les relacions humanes…
―És clar, és això, jo no cerco l’originalitat. No existeix, però la singularitat sí. La singularitat és la manera com es tracten els temes. Hi ha un cantant del Quebec que diu que ‘tot ha estat dit, però no pas per tu’ i jo volia fer això, una novel·la singular més que no pas una novel·la original.

Si a Barcelona cauen tres centímetres de neu arriba el caos, el metro no funciona, les escoles tanquen… Què és per a vós el caos?
―Ui, nosaltres podem aguantar metres i metres de neu, però si no hi ha gas i electricitat les coses canvien molt, o si es glacen les carreretes. El 1998 van caure cinc centímetres de pedra i per a això no estàvem preparats, les carreteres es van glaçar, i a sobre vam estar tres setmanes sense llum. Això va ser caòtic, però a la vegada va moure una gran solidaritat entre els veïns, tothom s’ajudava.

La novel·la és també una indagació sobre la por. De què teniu més por?
―Podria contestar tòpicament que de la mort, però en realitat és no saber trobar el sentit de la vida; a cada època cal trobar alguna cosa que faci que viure la vida valgui la pena, tant individualment com col·lectiva. No trobar-la en el curs del temps em fa por.

The post Christian Guay-Poliquin: ‘Trobo un xoc cultural més bèstia quan vaig a la part anglesa del Canadà que no quan viatjo a Europa’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Accció poètica al 2n Mercat Solidari d'Art
















15 de desembre de 2019. Al 2n Mercat Solidari d'Art al barri de Sant Llàtzer de Tortosa, que organitza el col·lectiu Lo Taller. El col·lectiu cultural diLLUMS d'arts al forn participa gràcies a diversos autors, coordinats per Ricardo Gascón, que escriuen textos in situ inspirats per algunes de les obres que després reciten: Tomàs Camacho, Jesús M Tibau, Gonzalo Luna, Josep Sancho, Rafel Haro, Roser Panisello, Pili Alegria, Vicent Pellicer, Anna Maria Franco, Emigdi Subirats, i Montse Pallarès. Després, actuació del duet Bon jour.Una magnífica manera de fusionar arts i d’incitar la creativitat i l’amistat.Més imatges en aquest enllaç
Categories: literatura

Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro

Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro


Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines. (Miquel López Crespí)


D'ençà el desembarcament a Cumanà no havia deixat de ploure. Els soldats enviats pel governador de Yaruro ens esperaven al peu de la nau, aguantant estoicament el diluvi. El capità Felip Isern amb un ajudant de confiança, el mateix que durant la travessia ens vigilava dia i nit, ens obriren les gàbies de ferro on havíem fet el viatge. Sense dir res, en silenci, ens lliuraren a l'oficial del destacament que ens havia vengut a cercar. Venia amb nosaltres un dominic de Sevilla, Antonio Reina, que, en el temps que durà la travessia, havia estat tancat a la seva cabina, prop del capità, resant oracions per a aconseguir la nostra conversió i la dels indis. Feina inútil provar de convèncer uns fills de la Il·lustració de les hipotètiques bondats del paradís o dels sofriments que ens esperaven a l'infern si no ens penedíem dels pecats comesos.

El capità Isern lliurà als soldats que ens vengueren a cercar, juntament amb les claus dels grillons que ens mantenien fermats els uns als altres, un petit cofre amb les instruccions del tribunal del Sant Ofici i de l'Audiència de Madrid. En els pergamins segurament hi havia notícia de les nostres execrables maldats i tots els detalls de la conspiració que volia trasbalsar els fonaments del regne.

Quan ens deixà en mans dels soldats, vaig fer un alè. Com si m'hagués llevat un gran pes del damunt. La travessia quedava endarrere, més enllà dels núvols baixos que cobrien l'horitzó. Matinada fantasmal amb l´únic acompanyament dels trons que esclataven a les altures, la seca resplendor dels llamps i el ressò continu de la pluja colpejant la coberta de la nau.

Anàvem xops, mullats de cap a peus, i, el que era pitjor, sense saber on i quan podríem descansar un moment després de les penúries del llarg viatge. Els soldats, vigilants i amb fusell al braç, sense cerimònies ens feren pujar als carros que tenien aparellats i, sense aturar-nos a cap casa de Cumanà, partírem envers l'incert.

Ara hauríem d'avançar per la selva que hi ha entre aquesta població i Guarané. Un llarg pelegrinatge per indrets sense camins, travessant els rius per allà on fos possible fins arribar a l'interior de la ignota contrada on el rei d'Espanya mantenia la guarnició de Yaruro. Un llogaret tètric; segons contaven alguns dels mariners de la nau que ens dugué a Cumanà, era poblat únicament per soldats espanyols, algunes dones vengudes d'Espanya i que pogueren resistir el clima i les epidèmies, els dominics entestats a acabar amb la presència dels déus ancestrals adorats pels indis i dues monges carmelitanes sobrevivents de la darrera epidèmia que sacsejà el convent.

Els soldats ens digueren que al poblat hi havia també munió d'índies que s'han aparellat amb alguns presoners alliberats que no havien volgut regressar a la seva terra.

Quins eren els motius de mantenir una fortalesa tan allunyada de la capital, en un indret al qual era tan penós arribar-hi, sense camins, sense cap de les mínimes comoditats que es podien trobar en els altres pobles i ciutats de la comarca?

Un poble estrany, amb una dotzena de cases fetes amb canya penjant damunt el riu i, les altres, enfilades als arbres, com si la gent que hi romania no volgués tocar la terra amb els peus.

Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines.

Els espanyols no podien entendre els valors que donaven sentit a l'existència d'aquests homes i dones acostumats a la llibertat més absoluta. Era una tribu senzilla, preocupada solament per la caça, la pesca, el ball, la vida en família a les grans cabanes de palla que bastien a les clarianes de la selva. Tot mudà amb la colonització i l'arribada dels frares. Reaccionaren de seguida contra una civilització que els volia esclavitzar, que violava les dones i no tenia cap mirament pels indrets que ells consideraven sagrats. En el fons, llur conversió al cristianisme va ser falsa, produïda per la força de les armes. Els dominics, com de costum, establiren el poder de l'Església Catòlica i de la Inquisició cremant els seus ídols de fusta, esquarterant de viu en viu els bruixots de la tribu.

La història, ens contaren, acabà tràgicament per als espanyols. Tot indica que es reunien en secret per a maquinar una cruel venjança. Una nit, mentre dormien guarnició i frares, entraren silenciosament on descansaven els opressors. Descalços, quasi nus, només vestits amb la tela que bastien feta de l'escorça d'un arbre especial, i armats amb destrals de pedra i fletxes enverinades, mataren tothom. No serviren de res les guàrdies dels soldats.

Difícil, per a gent venguda d'Espanya, esbrinar el significat dels milers de sorolls de la selva. Els baroa sabien parlar amb el llenguatge dels ocells. Com endevinar el llenguatge de les branques quan són sacsejades pel vent? Homes invisibles, cap soldat podia saber on romanien amagats esperant el moment precís per a llançar les fletxes enverinades. De res no servien les cuirasses d'acer, les altes botes de cuiro que t'arribaven fins als genolls. La mort, endiumenjada amb els sofriments més terribles colpejava el coll del soldat o del frare que, de seguida que era ferit, queia al terra enmig d'espantosos patiments.

Quan exterminaren els vigilants de les mines, es refugiaren a les muntanyes amb dona i fills, en llocs inaccessibles per als soldats que envià el governador des de Maracaibo.

Han passat prop de dos-cents anys des d'aquesta rebel·lió i mai no ha estat possible reduir-los, obligar-los a treballar a les mines de nou. Ara ja fa dècades que, des la foscúria, aprofitant l'obscuritat, ataquen les canoes que s'atreveixen a apropar-se als seus dominis. No hi ha poblat de la comarca de Yaruro que no tengui por de les incursions dels baroa.

Sortint de Cumanà vaig veure que els habitants del portet se senyaven, en veure la nostra trista comitiva de presidiaris. La gent d'aquella ciutat sabia molt més bé que nosaltres on ens conduïa la força armada que cavalcava prop dels carros. Ens donava la impressió que havíem arribat a la fi del món i érem en camí de penetrar, lentament, a l'infern. Els soldats, a poc a poc ens anaren agafant confiança. Constataven que no érem els criminals que els havien dit. En el fons, i bastà un parell de dies d'anar al seu costat per a copsar el tipus de vida que portaven, ells eren igualment uns condemnats com nosaltres. Patien, bastava veure l'estat dels uniformes que portaven, una condemna semblant a la nostra. Potser algú es consolava pensant que era diferent ser soldat, membre de la guàrdia del governador, que viure engrillonat, fermat als murs de les cel·les de Yaruro. Un consol ben dèbil on aferrar-te. Tanmateix, vivien a la força dins la fortalesa, igual que els condemnats, sense poder sortir a l'exterior a no ser per a participar en incertes expedicions de càstig contra els indis i negres revoltats que, a vegades, acabaven en desaparicions i mort dels soldats. Els més conscients de la tropa no ignoraven la seva condemna.

Les dificultats compartides del camí, els treballs que comportava travessar rius i avançar pels caminois d'aquelles muntanyes tan inhòspites, ajudaren a establir un cert clima de confiança entre nosaltres i els guardians. Ens deien que el llogaret on anàvem sempre estava amenaçat per un atac per sorpresa dels indis o per la inesperada presència de les més diverses epidèmies. El penal on ens conduïen era situat dalt d'un turó que dominava una vall ampla travessada per nombroses torrenteres i un dels rius més cabdalosos que alimenten l'Orinoco.

Tots nosaltres, els condemnats que havíem participat en la conspiració, no deixàvem de demanar-nos si algun dia podríem sortir de l'indret on ens portaven.

Els soldats que, temps enrere, quan encara mantenien alguna esperança en llur interior, també s'havien fet aquestes preguntes, ens miraven com aquell qui contempla un grapat d'il·lusos sense cura. Callaven, sense gosar contestar les nostres preguntes, per no ferir-nos amb un contesta que traspuàs la realitat de la situació.

Vet aquí les voltes que fa el món. Ahir encara érem a París, asseguts a les tribunes de la Convenció, sentit les intervencions de Marat i Robespierre, avançant amb el poble a l'assalt a la Bastilla. Quants segles feia de tot el que havíem viscut de forma tan intensa? I, de l'emoció d'entrar a Puigcerdà el set de maig del noranta-tres... què en restava? Qui podia haver imaginat mai que els moments més feliços i intensos de la nostra existència es fondrien com es fon el sucre en un tassó d'aigua?

De cop i volta, poques setmanes després de la tornada a Madrid, érem detinguts, torturats, condemnats a mort. Indultats al darrer moment, ara ens demanàvem si no hauria estat preferible morir en els fossats de qualsevol castell de la península que no aquí, oblidats enmig de la selva, sense saber què seria de nosaltres o si sortiríem mai d'aquestes valls perdudes.

Difícil viatge dalt els carros enviats pel governador on ens mantenien engrillonats. Absurdes prèdiques de Antonio Reina, cobert per les mosques, agitant una creu de fusta en un ridícul intent de conjurar la por que l'anava envaint a poc a poc.

Em mirava els peus, les mans que altre temps, al casal, havien conegut les carícies de les meves amants, la flaire de tants perfums de preu portats de Venècia i Istanbul. Ara solament hi veia les marques de la tirania, les ferides causades pel ferro als turmells i als braços.

El diluvi continuava. Sortiria mai el sol? A diferència dels baroa, els indis guajibos s'havien acostumat força als usos dels europeus. Els que feien de guia al destacament semblaven fets d'un material diferent del nostre. Aguantaven els majors sacrificis, portaven els sacs que no hi cabien dalt dels carros, ajudaven els cavalls a l'hora de travessar els rius, estirant amb tota llur força els pesats carruatges on romanien, ben fermats, els presos. Sempre teníem pendent l'amenaça de ser emportats pel corrent dels rius. A vegades els carros no els podien travessar. Les pedres de les torrenteres ens dificultaven l'avanç. Aleshores uns quants soldats, ajudats pels indis, bastien ponts improvisats amb troncs tallats a la mateixa vorera. Exèrcits de mosques i mosquits ens queien al damunt i ens deixaven obertes ferides per on niaven misteriosos insectes de la selva. Sentir la mort al costat. Qui queia a l'aigua desapareixia de sobte, engolit pel corrent. Feia feredat contemplar els indrets per on passàvem. I més dificultós era encara per a nosaltres, que portàvem els grillons col·locats a Madrid, abans de sortir cap a Cadis. Infame travessia de la península a peu, fermats en cadena, com els reus que en el passat eren condemnats a galeres per sempre. Al nostre davant, Lluís Garcia era obligat a portar un gran cartell que deia: "Per traïdors al rei i enemics de la Santa Fe Catòlica".

Els al·lots dels pobles per on passàvem en el llarg camí que va de Madrid a Cadis, atiats per frares i inquisidors, ens esperaven a l'entrada de cada població per a insultar-nos i llançar-nos pedres, fruita podrida i rates mortes. Algun marquès o duquessa que devia ser a vigilar la collita de l'oliva o la sega del blat, ens escopia des de la balconada. Tan sols algunes dones, vestides miserablement, ens miraven amb pena, provant de fer tornar a casa l'estol d'infants que s'entretenien torturant-nos.

Algunes vegades, una dona sortia del portaló de casa seva i sense fer cas dels crits dels soldats que no deixaven apropar-s'hi ningú, se situava vora la filera de presoners i ens donava una mica d'aigua fresca. Gest de caritat cristiana que era recriminat pel sacerdot de la localitat, abocat al carrer, amb un estol de vells i velles esdentegades que, per una tassa de llet o una mica de formatge, ens pegaven bastonades en passar al costat.

Un glop d'aigua! Era el regal més gran que un home pot tenir damunt la terra. Talment assolir la felicitat del paradís dels creients. Qui no ha patit aquest turment no pot entendre com les marxes forçades per les planures de Castella i Andalusia ajuden a capolar el cos i l'esperit. El més terrible dels turments és caminar sens treva, anant cap a la presó, menjant-te la pols dels camins, bevent tan sols a migdia o a l'horabaixa un glop de l'aigua calenta que els soldats porten en bótes de pell d'ovella.

Recordar aleshores els estius al casal de la família, l'esvanida joventut a les possessions de sa Pobla i Santa Margalida, amb les criades portant-te els gelats d'avellana o ametlla fets amb la neu del Puig Major o de Lluc i que els pagesos havien servat des de l'hivern anterior. Francina, la germana menor, tocava el clavicordi a la gran sala-menjador, mentre jo m'entretenia llegint les lliçons de gramàtica que havia d'aprendre per aconseguir anar a estudiar a Madrid. Joana Maria era al costat, a la possessió familiar propera a la nostra. Alguna vegada compareixia a fer el gelat amb nosaltres acompanyada per na Catalina, la seva amiga íntima, coneixedora de tots els seus secrets. Es comentava que Catalina era la seva amant. Que Joana Maria s'estimava molt més la companyia de les al·lotes que no la dels joves de la seva edat. Qui sap, potser tenien raó els que pensaven així. Ambdues compareixien a beure el gelat agafades de les mans, rient sense aturar, com dos infants que fan una malifeta.

Les veia pujar l'escala agafades per la cintura, com dos nuvis, mirant-se intensament els ulls.

No sé si volien provocar-me. Quan a'asseien al meu davant, continuaven xiuxiuejant a cau d'orella, com si parlassin de mi, com si m'interessàs pels seus plans.

La mare, embogida amb les seves oracions i novenes a sant Antoni, al sant Crist de la Sang, imaginava que érem dos adolescents enamorats.

Com de costum, s'errava.

Què podia saber la meva mare dels tèrbols jocs amb el dolor i la sang, practicats per Joana Maria i la seva colla d'amics?

Les criades de la casa ens servien aquell gelat que Joana Maria es bevia com qui beu, amb delectació, una medecina màgica.

Han passat els anys i encara no sé per què em cercava tant, què pretenia exactament amb aquelles visites d'horabaixa, a l'hora del gelat, quan els pagesos de la possessió eren a l'era, sota el sol inclement, porgant el blat batut al matí.

Uns dies després del nostre forçat casament, se sincerà amb mi.

-Tu no m'has volgut entendre mai, però si haguéssim volgut hauríem pogut esser una parella ben avenguda. Creus que jo vaig per un camí molt diferent del teu i en això vas ben errat. M'hauries d'haver entès, però sovint els llibres no et deixen veure amb claredat el que tens al costat. Però ara ja no som a temps de començar de bell nou.

Només la vaig entendre després de conèixer Sade, a la Secció de Piques, al cap de pocs dies de la nostra arribada a París. Ja era massa tard. No hi havia res a fer. Ella s'havia tancat al seu món particular, provant de sobreviure aferrada a les seves dèries i manies, i jo tenia uns altres interessos. No havíem sabut o no havíem volgut establir els punts de contacte que ens haurien pogut unir.

Quin patiment, marxar pels camps erms de Castella tenint el record de Mallorca dins del cap! Com si el botxí del Sant Ofici ens tengués damunt la taula dels turments i, a poc a poc, anàs apropant el ferro roent damunt la nostra pell.

Els indis, que carregaven damunt les espatlles el pes dels queviures i els estris encarregats pel governador a Cumanà, reien de nosaltres en comprovar la nostra por i, decidits, travessaven en un moment els ponts més llargs i movedissos. No és estrany que amb aquesta agilitat puguin sobreviure a qualsevol indret i que quan una tribu s'alça contra el rei, sigui completament impossible trobar ningú enmig de la selva. Potser són ben al costat del destacament enviat a castigar-los però ningú no pot distingir llurs ombres esmunyedisses entre els arbres.

Pel que ens contaren altres presos, les epidèmies queien sovint, implacables, damunt el llogaret. A San Cristóbal, en territori dels tunebos, la malària se'n portà la guarnició i els presos. Tampoc no se'n salvà el governador de la fortalesa. La gent que sobrevisqué marxà per la selva, provant de trobar a la desesperada altres indrets on poder reorganitzar la vida. Va ser una fugida cap a la mort. Les tribus dels voltants, els baroa, precisament, perseguien els fugitius i en trobar els que anaven més endarrerits, els mataven amb les destrals de pedra o, senzillament, els ferien de mort amb fletxes enverinades.

Guillem Segura, un soldat mallorquí, un xueta del Call perseguit per la Inquisició palmesana, no trobà altre indret on refugiar-se que aquesta fortalesa perduda enmig d'una selva abandonada de la mà dels déus. Aquí el Sant Ofici no era tan meticulós com a les capitals del virregnat. Emprava tots els seus esforços en l'extermini de les creences dels indis, i per a aquesta tasca, per a mantenir sota control els fonedissos habitants de les selves, necessitava l'ajut dels soldats. Frares i sacerdots perdonaven que els espanyols visquessin amb dones sense estar casats per l'Església. Tampoc no posaven impediments als que tenien dues o tres índies al seu servei. Per als dominics els indis no eren persones. Tenir un parell de dones de les tribus dels voltants era com si tenguessin un parell de porcs, mitja dotzena de gallines. Dels indis només preocupava si eren dòcils a la cristianització, si acceptaven fer de criats dels espanyols, si resistien un parell d'anys a l'interior de les mines.

-"Els vostres crims us seran perdonats si treballau sense defallença en la defensa de la Fe", predicaven els religiosos.

Segura ens ho contava mentre avançàvem a poc a poc envers la presó on ens conduïen engrillonats.

-Persegueixen els bruixots. Cremen els seus déus de fusta, els animals protectors de la tribu. Amb els indis fan el mateix que amb els nostres germans, a Espanya. Aixequen la primera església de troncs damunt les cendres dels cadàvers. Quan arriben diners del virrei o de donacions dels beats i beates dels regnes d'enllà de la mar, comencen a bastir la gran fàbrica de pedra, amb les altes torres que coronen la construcció.

La creu a dalt, presidint com àguila sinistra dreceres que no havien conegut la imposició d'un sol déu, d'un ferreny dogma que es mantenia a força de presons i de sang.

Feina esclava, la dels indis, obligats a aixecar aquestes impressionants construccions damunt les runes de les seves ciutats.

Lax escoltava amb extremada cura.

-En quin món de tenebres i opressió hem vengut a caure? -es demanava, com si parlàs tan sols per a ell mateix.

Joan Pons no veia que aquell univers en què ens anàvem enfonsat a poc a poc, a mesura que avançàvem selva endins, fos tan diferent del nostre.

-No és tan diferent, llevat que aquestes ésser humans resten en un estat d'evolució molt endarrerit. Els pobles de la selva no són com els maies, de la península del Iucatan, ni com els asteques de Mèxic. Tampoc no tenen res a veure amb els inques, amb totes aquelles cultures que bastien piràmides com les d'Egipte i coneixien el calendari, l'art de la pintura i l'escultura. Som en un altre món. Des que desembarcàrem a Cumanà no hem trobat cap rastre d'aquelles grans civilitzacions estudiades en els llibres. Fixau-vos hi bé que encara fabriquen destrals de pedra, viuen en cases de palla, no coneixen la roda ni l'escriptura. Dit això, l'opressió que pateixen en mans del rei no és tan diferent de la patida pels nostres pagesos i menestrals. El poder de l'espasa damunt les persones, la picota regnant, igual que a Espanya, ben enmig de la plaça. On hi veis les diferències?

L'Església, per a portar a terme la seva curolla en la propagació del catolicisme, necessitava, sens dubte, l'ajut dels espanyols, malgrat que aquests fossin delinqüents, homes i dones cercats per la llei. Sovint, a la selva, l´única norma respectada era la de l'espasa. Un grup de soldats ben unit, disciplinat, podia fer i desfer a voluntat. Les cartes enviades als tribunals de Maracaibo s'estorbaven molt a arribar-hi o, com era més habitual, no arribaven mai.

Com esperar, doncs, ajuts de la llunyana distància, si la notícia del que s'esdevingués a la vall no travessaria mai la selva? I si hi havia cap possibilitat de fer arribar les noves a la capital del virregnat... ¿on trobar el valent que volgués travessar distàncies tan llargues poblades per tribus armades de fletxes enverinades, destrals de pedra, canyes que escopien infal·libles dards mortals?

Va ser Guillem Segura el que ens informà com era el lloc infernal on ens portaven els soldats de Yaruro.

Als inquisidors d'aquests llogarets abandonats els anava millor no enemistar-se amb la guarnició, i per això feien els ulls grossos davant el que feien o deixaven de fer els soldats.

Quan, uns anys després d'una epidèmia, d'un atac dels baroa, el virrei tornà enviar tropes per a repoblar la zona, trobaren les ossades d'aquells desgraciats habitants al mateix lloc on la mort els havia anat a cercar.

Aquí, quan la mà de l'home deixa d'actuar damunt la naturalesa, la selva torna ocupar tot. Els carrers desapareixen de seguida engolits per l'abundant vegetació de la vall. Les rels dels arbres desfan els fonaments de les poques cases d'obra existents. Les tempestes s'encarreguen de la resta. S'esbuquen les cabanes de fusta, i de seguida la podridura desfà portes, finestres, els mobles que pogués haver-hi a la casa.

En pocs anys no queda res del que en un passat recent va ser un llogaret animat, amb els soldats vigilant la contrada, les païsses amb els cavalls, l'església i el convent amb els religiosos que tenien el valor d'endinsar-se fins a les foscúries més ignotes d'aquest estrany univers allunyat dels homes.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí París 1793 (El Tall Editorial)


Categories: literatura

un estrany desig

La nostra gosseta té un estrany desig de cel·lulosa, atenta a robar-nos trossos de paper higiènic, tovallons o mocadors de paper que tenim a les mans o que estem fent servir damunt la taula. Sempre està alerta, coneix a la perfecció els nostres moviments i sap quin gest farem abans que nosaltres mateixos. Pacient, mirant de passar desapercebuda, espera la dècima de segon oportuna. Llavors és ràpida, precisa, i fuig amb velocitat de sageta a amagar-se, conscient de fer quelcom de prohibit, i defensa la seva presa com si li anés la vida, i la mossega, la destrossa, i se l’empassa davant la mínima possibilitat que li prenguem. Només claudica davant del soroll irresistible de la capsa de galetes. Pobres de nosaltres, potser ens pensem que, d’aquesta manera, som més intel·ligents i que l’enganyem.El curiós és que té al seu abast la capsa de mocadors o el rotlle de paper higiènic tot el sant dia, sense que li cridi gens l’atenció; només quan n’agafem un, l’envaeix el desig de robar-lo.
Em pregunto si els humans fem el mateix, i no donem importància a allò que tenim sempre al nostre abast, i esmercem tot el nostre esforç a mossegar l’ocasional i prohibida maçana.  
Categories: literatura

Un viatge a l´interior de totes les meves morts

Un viatge a l´interior de totes les meves morts


Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)


Possiblement, d'haver mort aquella vegada que vaig caure a l'interior de la sínia, quan als set anys, jugant, em semblava que era la cova dels fantasmes, el buc d'un vaixell pirata, una estranya nau espacial amagada sota terra, un ocult món per a descobrir, possiblement, repetesc, si aquell capvespre els padrins, quasi esvaïts pels entortolligats passadissos de la memòria, no haguessin sentit els meus crits, no haguessin vengut, espantats, a treure'm de l'avenc fatal que m'engolia, sens dubte, d'haver mort en aquella horabaixa arnada pel temps, m'hauria estalviat milers i milers d'hores d'inútil disciplina assegut als bancs de l'escola o al pupitre de l'institut, i, ben cert, no hagués assistit mai a tanta avorrida classe escoltant uns professors que repetien com a autòmats unes lliçons que ni a ells ni a nosaltres interessaven, la famosa croada contra els roigs, la història de la Falange, l'església, els noms dels papes, l'expulsió dels jueus l'any 1492, la conquesta d'Amèrica per uns soldats àvids de sang i de tresors.


Possiblement si en aquell juliol, l'estiu de quan tenia nou anys, hagués anat a nedar amb en Rafelet, en Rafelet que s'ofegà, pobret, perquè no havia cregut els pares, "Els remolins! No et fiquis massa endins que hi ha molts de remolins!", i aquell mateix matí, mitja hora abans d'anar a les roques, em digué "Vine a nedar que després anirem a agafar crancs per Son Bauló", i mai més no anàrem a cercar crancs de davall les roques de Son Bauló, perquè una estona més tard els seus pares cridaven desesperats "Rafelet, Rafelet!", i mumare, que es pensava que jo també hi havia anat deia "Toniet, Toniet!", però jo no hi havia anat, perquè m'estimava més restar amb na Margarida, n'estava ben enamorat i la seguia pertot arreu i aquell dia segurament em salvà la vida, perquè era evident que jo anava amb en Rafelet a nedar quan la vaig veure riallera, fent-me l'ullet i instintivament, sense pensar-ho gens, vaig girar en direcció cap a na Margarida i aquest fet, aquest simple moviment em salvà la vida perquè quan la mare, els pescadors, tota la gent que sortí de les cases, bars, comerços pogueren rescatar en Rafelet, ja era mort, ben mort, blanc, com la calç, i baldament el portaren amb un cotxe a sa Pobla el metge no hi pogué fer res, ho record com si fos ara mateix, les abraçades de ma mare que no s'ho podia creure i era de bon de veres que no havia anat a nedar com sempre, al mateix indret on s'ofegà en Rafelet, i la meva amiga em mirava rient, com dient-me "Em deus la vida, la teva existència em pertany perquè avui t'he salvat i sempre recordaràs que ha estat per mi" i és ben segur que d'haver mort ofegat no hagués passat aquells mesos de juliol i agost amb Na Margarida, l'estiu més estimat i més recordat de la meva llunyana infantesa, amb llangoroses, llargues, lentíssimes postes de sol, quan per primera vegada em vaig atrevir a agafar-li la mà, mentre les nostres mares ens deixaven fer, contentes per haver salvat els fills i res no els pareixia llavors dolent si els infants estaven vius, al seu costat, i era ben igual si preferien agafar-se de les mans en lloc d'anar a nedar, era millor que juguessin a nuvis, pitjor era la mar, els remolins, Son Bauló, el silenci que es va anar fent sobre el record del pobre Rafelet.


Possiblement, si un parell de mesos després hagués anat amb el meu oncle al seient del darrere de la moto, quan, un dia, insospitadament, s'estavellà contra un arbre de la carretera, si aquell dia, en lloc d'anar-me'n a jugar amb en Sebastià, l'hagués escoltat i hagués pujat, decidit, al seu darrere, al seient d'una Montesa dels anys cinquanta que era l'enveja dels meus amics quan passava volant -ocell metàl.lic de plomatge magnífic- portat pel meu oncle i els veia la cara d'enveja, fonedissos rostres sospirant per poder pujar, enlairar-se també i volar, com jo, vers una altra dimensió del temps i de l'espai, amb aquella au de ferro, amb el vent que em pegava, furient, a la cara i em feia sortir les llàgrimes i l'oncle que pitjava l'accelerador i em deia "Agafa't fort. Ara anirem més aviat que el vent de la tempesta". Possiblement si aquell infaust dia hagués anat amb ell damunt l'ocell metàl.lic també m'haurien portat mort al poble, embolicat amb un llençol blanc tacat de sang, les taques roges, els plors dels avis, de la mare en veure el germà mort, allargassat, portat amb urgència a cal metge. Sí, segurament d'haver mort a la carretera m'hagués estalviat les infinites, estúpides formacions paramilitars al pati del col.legi La Salle, tots drets, ferms, escoltant l'himne franquista mentre l'Hermano Antonio enlairava la bandera bicolor. Ben segur que no hauria d'haver anat a escoltar les avorrides xerrades damunt les missions ni hauria sofert els ferestos documentals de monges i missioners a l'Àfrica batejant negrets. És ben possible que d'haver marxat aquell capvespre amb l'oncle m'hagués estalviat tots els posteriors lliuraments de diplomes amb el Bisbe presidint dalt del cadafal la representació de la vida i mort de Jesús per Setmana Santa o haver de recórrer els carrers de Ciutat amb aquells caps de porcellana que representaven indis, xinesos, en un arnat dia del Domund que et feia acabar cansat, amb un terrible mal de peus que et durava una setmana impedint-te poder jugar a futbol, anar a passejar amb els amics.


Possiblement, si aquell dia, jugant amb els patins en la carretera per on passaven els camions carregats cap al port, si aquella horabaixa, en lloc de passar per un costat, sense que m'agafés, sense que em deixés xafat com un ca, segurament -i no crec errar en la meva apreciació-, si aquell dia el camió amb deu tones de càrrega m'agafa de ple i em mata, ben cert que a la tardor, en començar el nou curs, no ens haguéssim mudat a Ciutat i jo no hauria perdut tots els meus amics, les meves amigues -na Margarida inclosa-, perquè llavors, d'haver mort estripat pel camió que passava per davant de ca nostra, els meus pares ja no haguessin anat a viure a Palma per a portar els fills a un col.legi de debò, ni el pare hagués cregut necessari fer el canvi de feina per tal de de guanyar més doblers, pagar els estudis, el pis, els mobles nous que compràrem a l'hivern, en fer la mudança. Possiblement, d'haver desaparegut, engolit per l'oblit, en aquella horabaixa esborradissa, jo no hauria conegut mai aquella colla de babaus ciutadans que no sabien el que era una oreneta, una perdiu, un eriçó, una anguila, un niu de gorrions, ni s'havien embrutat mai les mans cercant cucs per a anar a pescar o cercant pitxellides per les roques d'Aucanada, Cala Sant Vicenç, Son Serra de Marina i, d'haver mort aquella tarda, xafat per les rodes del camió, no seria ara tampoc un perfecte ciutadà engarjolat a una finca de pisos, pagant anualment els impostos, fent declaració de renda, abonant les multes d'aparcament en la data que pertoca, davallant el so de la ràdio, de la televisió a les onze de la nit per no molestar els veïns, altres bons ciutadans, que ben idèntics a mi, també s'aixequen d'hora, no protesten mai, no llegeixen segons quin tipus de llibres, es muden els diumenges per anar a missa, i així una setmana rere una altra, un mes, tot l'any, la vida sencera.


Possiblement, de no haver pogut sortir de la sínia aquell capvespre llunyà, quan me'n vingueren a treure els avis atemorits, d'haver anat amb l'oncle al seient del darrere de la moto el dia que s'estavellà frontalment contra l'arbre de la carretera, possiblement de morir ofegat amb en Rafelet, d'haver-me agafat el camió que passava per davant canostra, tampoc, quatre anys després, fent el batxiller al col.legi Pius XII com a intern, per tal d'aprofitar més el temps, per tenir més bones notes, per ser allò que els pares en deien "un home de profit", doncs, no hi ha dubte, de no haver estat empresonat al col.legi Pius XII aquell hivern que se'm va fer tan llarg, sense els amics del poble, veient la pluja percudint els grans finestrals de la sala d'estudi, tremolant de fred, recordant els diumenges del poble passejant amb na Margarida, que ja no era la nina de Can Picafort i ja ens havíem besat al jardí de l'Escola Graduada, d'haver mort, dic, en un d'aquells múltiples i possibles accidents i, per tant, sense haver tengut la possibilitat de quedar intern a un col.legi dirigit per un capellà foll que ens espiava quan anàvem a pixar, quan ens desvestíem per als esports, que també ens ullava mirant per davall del plàstic de les dutxes, no m'hagués vengut al cap la idea lluminosa de llençar-me des del primer pis, des de la terrassa del primer pis al pati del col.legi per tal d'espanyar-me una cama i així poder tornar, maldament fos enguixat, al poble, a jugar amb els amics, a passejar, agafades les nostres mans, amb na Margarida.


Possiblement, si en lloc d'espanyar-me una cama m'hagués romput el cap -com per altra banda hagués estat molt possible-, no hauria sentit gravada a la pell la ràbia d'un capellà foll que, per atemorir-me, va treure d'un calaix de l'armari una corda de plàstic reforçat amb la qual em va fuetejar salvatgement i em deixà unes marques sangonoses que em duraren no sé quantes setmanes. Sí. Fou segurament arran de la pallissa del capellà quan vaig començar a dubtar de la religió, de tot el que predicava, l'exemple, les virtuts del bon cristià, els joves que cerquen Déu resant el rosari, fent bondat, creient els seus professors, els pares, mentre que ell continuava guaitant per les finestres dels excusats quan anàvem a pixar, mirava dins les dutxes quan, nus, ens rentàvem després dels esports o a la nit, a la cambra gran on dormíem i ens havíem de desvestir sota la seva mirada luxuriosa, aquella mirada de boig sortida de les profunditats de la pel.lícula de terror més esfereïdora.


Possiblement, si a l'estiu següent, amb els amics del poble, de vacances, no haguéssim vist a la sessió de l'horabaixa un film inspirat en la novel.la de J. Verne "Viatge al fons de la Terra" tampoc no haguéssim comprat una llanterna, una corda per a introduir-nos dins la cova de Crestatx on restàrem perduts un dia sencer. Possiblement, repeteixo, de no haver vist la pel.lícula no se'ns hagués acudit la idea brillant d'imitar els valents exploradors de la pantalla segurs d'anar fins al centre de la terra per trobar-hi or, diamants, monstres de faula, llacs ocults, una princesa embruixada mil vegades més bella que totes les nostres amigues del poble, i ens hauríem entretingut jugant a indis, al futbol, a qualsevol cosa menys perillosa que provar de descobrir els misteris d'un avenc que ni els més agosarats joves de la comarca no s'havien atrevit a explorar mai. Per sort, previsors, amb catorze anys a l'esquena, deixàrem dit a sa padrina on anàvem i quan, al cap d'un dia de no saber on érem, de cercar per tot el poble, sa padrina, que ja perdia, pobreta!, la memòria, se'n recordà, ho digué als pares, als municipals que ja ens cercaven pels pous, pels safareigs, pensant, imaginant que ens podíem haver ofegat. Ens trobaren dins la cova, atemorits, sense poder entrellucar la sortida, a un racó, arrufats, morts de fred i de gana, plorant, tremolosos, esperant que ens vinguessin a cercar si sa padrina se'n recordava d'on li havíem dit que anàvem. Segurament, d'haver mort engolit per les fondàries de l'avenc, a l'hivern, a Ciutat, no hauria conegut aquells estranys amics nous, uns companys de classe que, cosa rara, no eren fills dels guanyadors de la guerra com tots els altres, sinó que també parlaven malament dels capellans i dels rics i, com mon pare, com jo mateix, escoltaven en secret emissores estrangeres que parlaven d'uns països on els col.legis no costaven gens, la medicina era gratuïta, es llançaven naus siderals a l'espai i governaven uns homes i dones que tenien les mateixes idees que les nostres famílies.


Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. Sens dubte cada una de les nostres idees, cada un dels fets, opinions i principis vénen determinats pel caramull de casualitats que conformen l'existència diària d'un home o una dona i que començaren ja fa temps, precisament aquell vespre en què el pare i la mare ens engendraren, sí, aquella nit tan llunyana en què havien d'anar al cine a veure una pel.lícula americana molt famosa, en tecnicolor, "Lo que el viento se llevó". Inexplicablement, per una d'aquestes ruixades de començament d'hivern, els va fer mandra mudar-se per a sortir. Ara ho constat amb precisió. Fou llavors, en aquell minut exacte, quan s'inicià tota la sèrie d'esdeveniments fortuïts per a salvar-me d'unes morts prematures per tal que un dia, avui mateix, pogués esser aquí, davant la màquina d'escriure, relatant-vos la curiosa història dels meus successius naixements. Unes històries que de no haver estat davant la màquina ja no hagués pogut redactar mai, perquè, en aquest instant, per la ràdio sent que l'avió que havia d'agafar per a recollir el premi literari s'ha estavellat i tots els seus ocupants han mort cremats. El locutor informa que l'avió anava complet. Només hi havia una cadira buida, la meva!, el bitllet de la qual tenc aquí, al davant, mentre pos punt final a la narració.


Categories: literatura

Un viatge al cor de les tenebres - (Una narració dels anys 80)

Un viatge al cor de les tenebres - (Una narració dels anys 80)


Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. (Miquel López Crespí)


Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Vaig veure el Papa Clemente, del Palmar de Troya, convertit a la religió hinduista, nu, amb el membre erecte, recitant en hebreu l'Apocalipsi de Sant Joan, cavalcant l'estàtua de Jaume I El Conqueridor; i jo mateix, perdut, ple de pols, suat, amb baionetes militars a l'esquena, enmig dels crits dels fanàtics de sempre, dret, davant els murs d'afusellament a totes les guerres civils; i aquella riallada eixorca i radioactiva del neutró i el protó a l'interior del ventre de quatre-centes mil mares japoneses de Hiroshima i Nagasaki; vaig veure també la impressionant representació escènica de El llac dels Cignes explotant, com mil sols alhora, dins el cervell dels presoners d'Auschwitz; i amics i coneguts tallant-se les mans, d'una manera neta i eficaç, quan se saludaven pels carrers; i els malalts dels hospitals morint mentre els metges se'n reien, tot veient les jugades de Maradona; vaig veure com es llançaven les infermeres, xisclant de terror, daltabaix de les finestres de les clíniques incendiades; i els bombers, gats de cervesa barata, anar a apagar definitivament les fogueres enceses per tots els inquisidors on encara cremen els xuetes.

I la lenta, silenciosa, angoixosa solitud dels cucs rosegant, segle rere segle, llibres i llibres que ningú no llegia; i exèrcits democràtics fent colps d'estat, prenent el poder amb l'espasa de foc; vaig veure novament el gran i magnífic Canelobre de Set Braços dels nostres avantpassats llençat per terra, trossejat, entre les runes del Gran Temple de Salomó, mentre les legions de Roma desfeien civilitzacions cultes i mil.lenàries; vaig veure els rèptils i els cucs famolencs de la carn avançant cap al meu indret il.luminats per l'esplendor clandestina del sol, per les torxes de les manifestacions per la pau; vaig veure ministres i ex-ministres, secretaris i sots-secretaris demanant, per fi!, almoina pels carrers; i aquell home dels gelats i les pomes ensucrades, que sempre ens esperava a la sortida de les classes quan érem infants, fugir, desesperat, perseguit pels innumerables Fords, Fures i "la garantía del más fuerte"; vaig veure les prostitutes calant foc a les esglésies de Ciutat, convertint la Seu en un temple pagà mentre coronaven de llorer Robespierre, Déu Suprem de la Deessa Raó; vaig veure com Aurora Picornell, amb els ulls esglaiats, mirava espantada les ridícules contorsions d'en Miguelito Bosé al mateix temps que el President dels Estats Units, condemnat a mort a una presó d'Arizona, moria d'una injecció de benzina a les venes mentre cantava una dolça cançó de Frank Sinatra.

Em vaig veure a mi mateix, caminant amb el meu pare per damunt dels milers i milers de morts de les nostres batalles derrotades; vaig veure, sense arribar a creure-ho, com els meus amics abandonaven les seves magnífiques feines, els seus impressionants sous amb triennis i quadriennis i pagues dobles i vacances organitzades, i morien un a un defensant la Comuna de París, Catalunya, Euskadi; vaig veure els estimats i inefables peoners de la Gran Pàtria Soviètica en descomposició formar la Guàrdia d'Honor dels nostres monarques; vaig veure els caps de llista dels partits enderrocar a cops de picassó els murs insultants dels hospicis i asils per a vells; vaig participar en una revolució sobtada que estremí els teletips, i aixecar, amb excavadores, entre crits i aplaudiments, tot l'asfalt dels carrers per sembrar-hi flors, mentre els presoners tancats dins els pisos pagats a terminis reien emocionats de dalt de la seva tomba ciutadana.

Vaig veure com els gossos assenyats de la policia es convertien en amics de gitanos, lladres i drogaaddictes i al final eren condecorats amb l'ordre "Felipe González" pel Ministre de l'Interior a una patriòtica cerimònia presidida pel Govern en calçotets; vaig veure, sense poder creure-ho, com aquest any donaven el Premi Nobel a madó Ximbona de sa Pobla per les seves gloses directes, incisives, verdes, que sempre han agradat tant a la gent del meu poble; vaig veure com els homes de les cavernes pujaven damunt naus de l'espai i aprenien a disparar els míssils i el làser contra la Terra; vaig veure com la Guàrdia Civil obria les caixes fortes dels bancs, metralleta en mà, per tal que els aturats poguessin anar-hi a treure els doblers que necessitaven; vaig veure complicades manifestacions de dones comandades per Lidia Falcón demanar ésser esterilitzades davant del perill de parir un fill baró; i els esclaus del Faraó, sublevats negant-se a construir les Piràmides, les tombes dels Reis; vaig veure com eren clausurades les portes dels grans magatzems de les multinacionals per a no tornar-se a obrir mai més; i totes les merdetes dels cans matiners per les avingudes de luxe dels nou-rics i un exèrcit de tancs de joguina sublevar-se i fer un colp d'estat en contra dels al.lots que jugaven a indis pels carrers.

Vaig veure com els pensionistes segrestaven avions per anar voluntaris a la guerra del Khomeini; i els deu mil oficials polonesos assassinats a Katin, agafats de les mans, com si anassin a escola a comprar gelats de xocolata a la Plaça Major; vaig veure els sindicalistes que viuen de les cotitzacions de tots els obrers del món arreglar-se les ungles, depilar-se les celles enmig dels cubells d'escombraries de les ciutats; vaig veure Jane Fonda repartint octavetes entre els malalts de la sida per tal de promocionar la seva darrera pel.lícula, guanyadora de l'òscar hol.livudenc mentre Jonathan Swift, gat de uisqui irlandès, escrivia Das Kapital a Dean Street.

Ara arribava, sense poder-hi fer res, aterrant a les cèl.lules del cervell, el capdamunt d'un segon amb tots els seus significats i horribles malsons; i la sublevació sempre desmentida de les formigues i els incendis dels oceans i la glaciació del tròpic i els castellans derrotats pels asteques sense poder conquerir mai Amèrica.

Vaig veure com Anselm Turmeda i Ramon Llull construïen ponts amb núvols i imposants avingudes de boira entre Mallorca i Alger, entre les Illes i Tunísia; vaig veure les ballarines nues del Temple de Karnak, amb els seus vuitanta-mil servidors, dansar, al.lucinades pel LSD, al temps que naixia la vida en el desert i creixia i s'aixecava erecta per a tornar a perdre's entre la pols de reis i dictadors morts.

Veure ara com els avions carregats de turistes aterren a la cambra des d'on escric i com ploren les pedres del carrer trepitjades per milers i milers de persones invisibles, pels habitants d'un món cec, sense la més mínima protesta, senyal de vida, consciència o comprensió de les coses; veure ara l'interior amagat dels dormitoris de les cases on la humanitat vomita, sola i en secret, la repressió quotidiana, mentre els sacerdots de totes les religions oficien sacrificis humans en els altars de tots els temples; veure ara la processó del Sant Crist de la Cambra de Gas, de la Santíssima Verge dels Marginats avançant entre fumerals de cendres, enmig del cant de la Sibil.la emmanillada pels Geos; veure ara l'ídol de la selva inventar la màquina del no-nèixer, no-viure, no-morir, no-existir; veure com els míssils portadors de deu bombes nuclears serveixen per a transportar les pedres dels talaiots, navetes i taules; recordar que cal anar a ajudar aquell home que de fa mil.lennis dibuixa dins les coves, perdut d'ençà aquell temps, sense poder recordar la fórmula meravellosa d'encendre el foc.

Somniava tensat, les mans sota el cap, el cervell enrampat veient el naixement absurd de les creences més inútils, aquesta orgia permanent de les litúrgies, animals monstruosos ocupant el poder, moixos-déus, cocodrils-déus, lleons-déus, falcons i serps-déus, ídols aconduïts entre càntics de glòria i damunt carros d'or a les espatlles de milers d'esquelets humans, d'ossos calcigats pels segles; veure, sense poder-hi fer res, l'orgasme dels botxins mentre torturen infants, joves, al.lotes embarassades; rates rabiosament famolenques introduïdes pel cul dels detinguts, plom fus dins el cervell quan el captiu no vol parlar, estelles entre les ungles i cigarretes per a apagar sobre els pits de joves violades a comissaries i casernes; sempre els mateixos homes matant els mateixos homes, torturadors que llegeixen el Mein Kampf escoltant Wagner abans de violar la presonera soviètica, l'al.lota basca.


..............................................................

L'únic que sé de cert i que us puc contar sense dir mentides és que la vaig trobar a un carrer de putes entre un caramull de mariners de la Navy. No me'n record de gaire més. En aquella hora exacta i concreta de la nit ja havia begut tot el que podia beure en un dia de disbauxa; i a la meva cara, com si fos un pergamí antic, es podia llegir, sense necessitat d'experimentat traductor, la meva vida i molt més enllà de la meva vida -si algú sabés desxifrar el missatge d'uns ulls llançats a l'interior d'una ampolla. En un dèbil, temorenc, misteriós xiuxiueig, començàrem a parlar, com si no anàssim gats, del vudú, els ritus iniciàtics de les sectes orientals, ara tant de moda entre ex-comunistes de tota mena. Si us de ser sincer, ignor on havia après tanta cosa damunt aquells temes transcendents i importants. Sé, això sí, que ens bastà una ullada, una sola mirada, per a perdre'ns irremissiblement entre les tavernes i bars del barri xinès, entre les bagasses pansides a mil pessetes (llit a part), i les cambres descloscades i humides amb olor ranci de treballat xuiam de cuixes i esperma d'un milió de nits.

Al meu voltant tot era tan desconegut com el significat d'una vella pel.lícula japonesa sense subtitular. Tot menys els seus ulls d'animal ferit a un racó d'una presó sense sortides. Al replà d'una escala em vaig posar a parlar per mitjà de senyes i ressons guturals amb un marine d'Oklahoma sobre les causes econòmiques de la caiguda del mur de Berlín i de la molt possible guerra a l'Orient.

Passaren segles. Caminàvem junts entre velles columnes de fusta daurada i corcada d'un antic Palau Hindú que sabia havia visitat molts d'anys enrere, pel mig d'harems abandonats, antigues sensualitats perdudes en el temps i alguna pixarada de cambrer murcià exiliat contra la seva voluntat per les fondàries de les xarxes d'aquesta selva inhòspita. Agafats ben fort de les mans pujàrem per silencis de segles entre escales de ferro rovellat penjades en el buit i que no menaven enlloc. Li continuava explicant la història de l'evolució política de les diverses sectes religioses africanes implantades a Mallorca. M'agafava -com un nàufrag- a la seva mirada clara i infinita, estepa desolada de milers i milers de quilòmetres. Arribàrem al pis, vast i glacial. Unes portes invisibles s'obrien i tancaven amb cridòria que no podia aturar. Continuàrem avançant trepitjant aquells milers de condons emprats, entre estols de velles ajupides que resaven el rosari. Paisatge de faldes negres arnades pel pas inexorable dels anys. Bosc misteriós amb quadres del Sagrat Cor, la Mare de Déu de Lluc, Sant Miquel Arcàngel, abisme esglaiador, totes les arrugues de les proletàries de l'amor assistint al meu funeral, aquell perfum barat, el fum de la cera cremant, l'encens dels capellans. Ella em deia: "Camina, camina, ara hi arribam". I jo cridant, creient parlar amb el marine ianqui mort a Vietnam. "Anem, anem, me'n vull anar d'aquí. Porta'm al teu portaavions". I de sobte allò m'atemorí. Paüra de restar sol, abandonat enmig del llit, entre els llençols bruts de temps, i aquelles parets inamovibles plenes de dibuixos obscens, amb tot de noms de pirates i fotos de vaixells fantasmes perduts en la mar obscura dels qui no tornaran mai més al port enyorat de la seva infantesa submergida.

-"Només et puc dir que patesc".

I en un moment comprendre que el viatge era una enorme cabronada per part meva. Era massa evident que no l'estimava. Que m'havia agafat a la seva mirada talment un nàufrag s'agafa a un salvavides. Que m'hagués agradat trobar-la en unes altres circumstàncies, qualsevol dia de qualsevol època menys ara, avui i aquí.

Trobar-la serè, clar, encendre-li la cigarreta després d'anar a veure Mort a Venècia, La Nit d'Antonioni, és igual, sé que li agradarien, qualsevol de les pel.lícules que complauen tant als progres de tots els països. Trobar-la així, neta de la merda quotidiana que ens puja fins a la gargamella i ens ofega diàriament. Que la conversa hagués començat parlant de la seva tasca d'investigació sobre els esclaus àrabs a la Mallorca feudal d'en Jaume I, descobrint plegats aspectes desconeguts en el text d'un profeta de la Bíblia. "Tot això és una gran cabronada", vaig pensar novament. Coincidir amb la seva mirada clara, però sense llàgrimes, lluny, ben lluny d'aquest rímel de meuca de carrer, i besar-la suaument als llavis, a la boca que tendria el gust especial que dóna haver begut abans una copa de xampany francès de bona qualitat. "Allons enfants de la patrie", junts, a la recerca del tresor ocult dels templers o de la casa d'en Marx en el Soho londinenc. Ens podríem agafar de les mans d'una forma exquisidament decadent en els bancs de marbre bizantí de Santa Sofia o Sant Marc. Asseguts en el pont del Rialto mirant cap al Casal del Dux venecià, encegador palau de marbre malvarosa mentre el sol es pon damunt la badia com un enorme, solitari lladruc de ca.

Per fer-ho encara més clàssic hi podria haver música de Corelli o l'ària tercera de la Cantata de Pergolesi. Després ens despullaríem a poc a poc, sense cap gest copiat de falsa literatura eròtica, incerta llum d'espelmes i canelobres de vidre de Murano quan ens penetra lentament cap a l'interior de la sang aquest haxix sense adulterar i sona al clavicordi Il mio dolce amore de Monteverdi. Besar-la barrocament, com si fos una escultura de la façana de la Mansió Grimaldi, amb els gestos lents d'un film que encara no ha estat fet, i cada carícia, una exacta pinzellada de quadre xinès o pintor florentí desconegut. Suada color perla després d'haver fet l'amor, penetrant-nos mútuament, talment gòndoles que obrin caminals pel mig del Gran Canal, entre el silenci etern dels palaus sense habitants i les finestres sense duquesses perdudes a un segle pretèrit. Així, de vellut els gemecs de plaer, ombra esmunyedissa entre miralls del XVIII, reiniciant sempre la mateixa conversa que un dia s'acabà de sobte.

-"Patesc", em repetí.

I en el mateix moment, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i vaig veure...


Diari de la darrera resistència. Tavernes (València). Fundació Cultural, 1987.


Categories: literatura

Tast editorial: ‘El castell’ de Franz Kafka

Vilaweb Lletres - Ds, 14/12/2019 - 21:50

Acaba d’arribar a les llibreries El castell de Franz Kafka, editat per Club Editor, en una traducció de Joan Ferrarons, que també n’escriu l’epíleg. Club Editor ens n’ofereix un fragment.

Maria Bohigas, responsable de Club Editor, diu d’El castell de Kafka:

«El castell de Kafka és una de les obres que cada època ha de tornar a llegir. Per això Club Editor ha demanat a un dels traductors més talentosos de la nova generació, Joan Ferrarons, que traduís de bell nou aquest pilar de la literatura contemporània, partint per primer cop en català del manuscrit original editat per Malcolm Pasley.

La darrera novel·la de Kafka és una gran farsa sobre el poder. El castell, l’estructura administrativa que governa tot un municipi, no existeix. No és fet de pedra sinó del deliri col·lectiu d’un poble, on arriba l’agrimensor K. sense que ningú sàpiga per quina feina l’han cridat.

Els senyors, funcionaris, criats i pagesos que troba K. el retenen amb converses absurdes: no tenen cap altra cosa a fer. Tots temen ser castigats per un complicadíssim sistema de lleis i procediments que han creat ells mateixos. Al fons d’aquesta jerarquia burocràtica hi ha un comte esquiu, qui sap si exiliat. I en última instància una figura que no compareix però que tots veneren, un buit legal: el castell.

La nova traducció de Joan Ferrarons fa aflorar dos trets poc coneguts d’El castell: el riure que s’esmuny a tot arreu i una certa obsessió pel sexe. Allò que mou els personatges és una pulsió que fa que tots es fiquin al llit dels altres sense demanar permís, en un seguit de trobades i situacions que s’agermanen amb el cine mut de Buster Keaton.

Kafka no és solament aquell auguri del segle XX que tothom respecta amb excés: també és un novel·lista juganer, enamorat dels personatges cafres i concupiscents. Una sorpresa que el talent de Ferrarons fa espurnejar com si fos nova de trinca.»

The post Tast editorial: ‘El castell’ de Franz Kafka appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

No és la derrota,sinó el vent



Vent a Tortosa. Continuen apareixent possibles personatges de No és la derrota,sinó el vent (Onada Edicions)Proposta didàctica de Josep S. Cid http://www.onadaeducacio.com/producte/no-es-la-derrota-sino-el-vent/Seria un plaer comentar el llibre a les escoles i instituts https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/programes/lletres-a-les-aules/
Categories: literatura

Viatges - La Ciutat del Sol i la recerca de l´Inconegut

Viatges –La Ciutat del Sol i la recerca de l'Inconegut


Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. (Miquel López Crespí)


És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els illuminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.

No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intellectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebellia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers millennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).

Recordem, ni que sigui de passada, l'odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme ("religions d'esclaus" en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l'Evangeli, de tots els gran moviments herètics, de l'anomenat "socialisme utòpic". Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la "maleïda idea" de la recerca de la "Terra Promesa", la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!

Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).

Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novella homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: "Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures...". Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intellectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l'Apocalipsi de Sant Joan (l'arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l'extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d'un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, illustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.

Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: "Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren 'agermanats' perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist". Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest "socialisme utòpic" que prové, en bona mesura, del cristianisme... )es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? )D'on hauria sorgit l'arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia "roja" que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d'un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: "La utopia és la veritat del demà"; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): "La política no és l'art del que és possible, sinó l'art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible".

En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibillina -o no tan sibillina, vés a saber!- l'anècdota de l'expedició de mallorquins del segle XVI vers l'Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d'explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): "I és per això que m'he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?". Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d'hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons... )quina mena de viatge a l'Inconegut propós en La Ciutat del Sol? )Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d'amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? )O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l'eterna situació d'opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites millenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l'expedició? )No serà aquest "viatge", la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novella... una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d'ara mateix? Ja des del primer capítol de la novella, potser hom pretén despistar el lector: "Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m'abandonin, crec que és arribada l'hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada...". Una trampa o una veritat? "Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard..." )No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d'aquest segle XXI que és a punt de començar? )No poden ser aquests "tres-cents valents" els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l'exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l'Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l'Ebre? O -un altre joc funambulístic-, )no seran (els "valents" aquí anomenats) militants de l'organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l'esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la "Terra Promesa" (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l'expedició del segle XVI: "És molta la gent que avui parla d'aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d'escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí".

Ben cert que d'ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la "seva": no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. )Com es podia recuperar la memòria d'Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d'immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents del botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: "Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l'aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor". )No hem vist tota aquesta misèria intellectual ara mateix, amb les preteses "històries de la transició" que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l'autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intellectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l'expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, "amb excusa de conquerir nous països per a l'Emperador" marxar, fugir d'una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Sol ja que "ens estimàvem molt més restar en mans de l'atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra". Els protagonistes de la novella ho sabien prou: "Si no salpàvem vers l'aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors". Per això, per continuar així era preferible "partir vers l'imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores...".


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Ciutat del Sol (Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)


Categories: literatura

CEL I PROU

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 14/12/2019 - 12:20
Com porteu les llistes de regals per Nadal o per Reis? Per si pot ajudar, acaba de sortir disc nou de Mary Chapin Carpenter, Sometimes Just the Sky, amb aquesta cançó dedicada a Walter Cronkite. Apa, bon cap de setmana i bon Advent. Where are the arms of the world? They've always been able to find us Caught between borders and shores Reaching past danger and blindness Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

El meu pare de vegades és..., de Guido van Genechten



El meu pare de vegades és..., de Guido van GenechtenBaula EdicionsEncara que no sigui un superheroi i no faci sempre les coses com a mi m’agradaria més… EL MEU PARE SEMPRE ES FA ESTIMAR!
Categories: literatura

La tornada a escola dels animals, de Noé Carlain



La tornada a escola dels animals, de Noé CarlainIl·lustracions de Hervé Le GoffBaula EdicionsEls animals tornen a escola, és el primer dia!
A l’hora d’entrar, els caragols, tímids, s’amaguen dins la closca.
A l’hora de plàstica, els porquets són molt creatius.
Els ratolins organitzen un banquet al menjador.
El menú d’avui és formatge del bo i millor!
I els cocodrils, els llops i els ossos, què fan quan tornen a l’escola?
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura