literatura

Presentació de Postres de músic




Redordant la primera presentació de Postres de músic, el meu segon llibre, l'abril de 2006, a l'antiga Biblioteca Oliver de Boteller de Tortosa, amb Estrella Ramon i el regidor de Cultura, Paco Juan.
Els llibres no moren mai. Si algú en vol, encara me'n queden.
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.

Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.

La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.

El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.

Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?


Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.

Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.

A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.

A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.

--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.

L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.

--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.

Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.

--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.

La deix remugant.

En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.

El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.

--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.

Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.

Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.

Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.

Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.

--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?

Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.

-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?

S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:

--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.

Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.

Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.

--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?

En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?

L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.

--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.

Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.

Per uns moments el silenci és absolut.

En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!

Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.

--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.

S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:

--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!

Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.

--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:

--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.

S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.

--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.


Categories: literatura

Sa Pobla - Novetats editorials - Visions literàries de sa Pobla, de Miquel López Crespí

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Olor de resclosit, de Joan Roca Casals



Olor de resclosit, de Joan Roca CasalsCossetània Edicions, 2019 SinopsiEn Martí i la Laia retornen a la Solana, la casa de pagès que ell havia abandonat quinze anys enrere. La crisi econòmica ha deixat la dona sense feina, i decideixen emprendre aquesta aventura plena d’incerteses. Aquest viatge de retorn desvetlla els records d’infantesa i adolescència d’en Martí, però també desperta alguna espurna de culpabilitat en relació amb els seus pares. Amb tot, acompanyarem la parella en el seu procés d’adaptació al medi rural, coneixerem els seus dubtes i les seves il·lusions i compartirem les seves modestes victòries. Amb aquesta segona novel·la d’una trilogia que es va iniciar amb Arrels de pedra, l’autor reflexiona sobre el moment actual que viu el món de pagès: els problemes i les dificultats, les condicions de vida o la viabilitat de les petites explotacions agràries.III Premi de Narrativa Món Rural
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit’

Vilaweb Lletres - Ds, 05/10/2019 - 21:50

Enguany en fa trenta que 57 joves de l’estat espanyol es declaraven insubmisos al servei militar obligatori. Era el 20 de febrer de 1989. Durant els dotze anys següents, uns 50.000 joves van desbordar, literalment, l’estat espanyol. I malgrat que prop de 1.700 insubmisos van acabar a la presó, finalment van provocar el col·lapse del model militar de lleva obligatòria. Però, qui eren aquests joves? Com van aconseguir guanyar?

El llibre Insubmissió!, escrit pel periodista i activista Joan Canela, arribarà a les llibreries la setmana vinent. Conté un pròleg de Gabriela Serra i un epíleg de Jordi Cuixart. Podeu llegir-ne un fragment.

Ens en parla l’editora de Sembra Llibres, Mercè Pérez:

«A Sembra Llibres sempre hem dit que ens mou la passió per la cultura i que entenem la cultura com una eina de transformació social. En aquest sentit, mirem d’oferir llavors que ajuden a escriure el relat de la nostra història des del nostre punt de vista: el dels vençuts, oblidats o invisibilitzats. Creiem que és fonamental crear el referent perquè quede constància d’aquestes lluites que ens ajuden a entendre d’on venim per encarar els temps d’avui.

De la mateixa manera que hem publicat els llibres Lluitant contra l’oblit, sobre l’accident del metro de València, La Batalla de l’Horta, sobre cinc dècades de resistència silenciada, El poder del poble, sobre l’origen i la realitat dels CDR, i la biografia d’August Gil Matamala que estira el fil roig de la lluita històrica contra la repressió i pels drets humans a casa nostra, ara publiquem Insubmissió! 

Creiem que és un llibre imprescindible en molts sentits. Primer, perquè ara fa trenta anys dels primers insubmisos, un moviment que va implicar 50.000 joves, 1.700 dels quals van acabar a la presó. I segon, perquè aquestes xifres representen el moviment de desobediència civil més potent d’Europa del segle XX, i que, a més, va acabar vencent. I això ho hem de fer valdre i ho hem de reivindicar com una lliçó per als dies convulsos que vivim. Per acabar, perquè fou un gran moviment social i contracultural que va marcar una generació i en va beneficiar totes les posteriors. Uns fets històrics que ens demostren el poder de la desobediència civil, pacífica i col·lectiva.» 

The post Avançament editorial: ‘Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ramon Breu: ‘Joan Comorera incomoda perquè fusiona l’alliberament social i el nacional’

Vilaweb Lletres - Ds, 05/10/2019 - 21:50

En les nostres latituds, no és gaire habitual mesclar personatges reals amb altres de ficció per crear una novel·la. El gènere negre ho ha permès algunes vegades (Leonardo Padura incorporant Ernest Hemingway, per exemple) i ara ha estat l’escriptor i professor Ramon Breu qui ha decidit d’aprofitar la fórmula per escriure Protocol M. L’afer Comorera, una novel·la que recupera la figura del dirigent del PSUC injustament perseguit per l’estalinisme i el franquisme a la vegada. El llibre, publicat per Voliana, ha estat una de les sorpreses de la Setmana del Llibre en Català. Parlem amb Breu sobre el llibre i sobre Joan Comorera.

Feu servir estructures de novel·la negra per explicar alguns episodis de la nostra història. Què us aporta aquesta fórmula?
―La meva intenció primordial amb aquesta novel·la no era pas aportar descobriments sobre la figura d’en Joan Comorera, sinó divulgar-ne la figura, fer conèixer el personatge a tanta gent que no sap res d’ell després de més de seixanta anys d’haver-se mort, explicar les circumstàncies del seu drama personal, i també de la seva companya, la Rosa Santacana, i parlar de les seves posicions polítiques. Vaig pensar que la millor manera de dirigir-me a una bona franja de potencials lectors era amb un text amè, plaent, que piqués l’ullet a la tradició detectivesca. D’altra banda, la vida i la mort d’en Joan Comorera es prestava a presentar-la amb un embolcall de novel·la negra…

―Joan Comorera és un polític que ara cal reivindicar?
―Portem un enorme retard en la reivindicació de Joan Comorera. És un dels polítics catalans més importants de la primera part del segle XX. Era un il·lustrat que creia en la força pedagògica i ètica de la política; però era també un home d’acció. Des dels seus inicis en la lluita política fins a la seva mort, Comorera no canvià mai. Sempre va perseguir la revolució, la revolució democràtica. Tossut com era, estava convençut que era el moviment constant, la reforma continuada, que en realitat canviava les coses; sempre caminà cap a la utopia, tot creient que era possible, com la inevitable ruptura social. Es movia per la utopia i actuava com un reformador. Era romàntic en la idea i pragmàtic en el mètode. El pensament polític de Comorera en referència a la qüestió catalana hauria de fer reflexionar avui aquells que des d’una determinada esquerra menyspreen el dret d’autodeterminació dels pobles o els qui escupen a la cara la paraula ‘nacionalista’ a qui intenta defensar la dignitat, la llengua i la supervivència d’un poble.

―En el retrat que feu de la Barcelona de postguerra, la ciutat hi apareix molt decadent després de l’esplendor dels anys vint i trenta. En quin punt creieu que es troba Barcelona en l’actualitat?
―He tingut molt d’interès a reflectir aquella Barcelona d’una misèria material i moral esborronadora. Podríem dir que la ciutat és un dels personatges principals amb l’anar i venir constant dels tramvies, amb els paisatges urbans del Poble Sec, Gràcia i la Sagrada Família (amb un ambient radicalment diferent de l’actual); amb la seva cultura popular: els tebeos, els concursos radiofònics, els espectacles del Paral·lel… Avui dia? Els qui vam néixer justament aquells anys cinquanta no reconeixem la ciutat… Podria dir qualsevol tòpic en el sentit que s’ha convertit en un parc temàtic per a turistes, en un aparador infinit de llums de neó, i seria veritat, però el més preocupant és que sembla una ciutat sense ànima, que camina d’esma, sense projecte, lluny dels seus millors moments.

Hi ha una figura que destaca en tot el llibre per la seva abnegació, que és la dona de Comorera.
―A mi em va seduir des del primer moment, la figura de la Rosa Santacana. Era una modista senzilla i amable amb tothom, nascuda també a Cervera, com en Joan Comorera. Una dona que no entenia ni volia entendre res de política, però que va viure més de tres anys en la clandestinitat, que acompanyava el marit a repartir propaganda del PSUC per les bústies de la ciutat, a qui li van robar la filla i la possibilitat de conèixer els néts, però que va continuar fent costat a en Joan fins al darrer moment. Va amagar la seva malaltia per no fer patir encara més el seu marit, que moriria en terra estranya, lluny de Catalunya i de la seva família. No li havia importat res, més que fer costat al seu home. Fou l’únic suport del polític els seus darrers anys, l’ombra engrandida que tenia cura i aixoplugava un Comorera vençut i humiliat, que no volia acceptar la infàmia de què era objecte.

Les esquerres han estat tan perjudicials per al procés d’emancipació català com la dreta?
―Determinada esquerra s’ha vist sempre incapaç de sortit d’un dogmatisme, d’un tacticisme que li han impedit de veure-hi més enllà del seu nas… En canvi, Comorera insistia que l’abecé de la visió marxista assenyalava que sempre calia sotmetre’s a la realitat, i la realitat ens presentava el fet diferencial català com una situació incontrovertible. Deia que era monstruós voler negar la cultura, la llengua i la sobirania catalana en nom de l’internacionalisme; que l’internacionalisme era la suma enriquidora d’unitats germanes i no pas la uniformització de les nacions. I no es cansava de repetir-ho. És precisament la idea contrària d’allò que sostenien els socialistes i els comunistes espanyols en aquells moments. Insistia en un PSUC republicà, socialista, catalanista i democràtic, que fes de Catalunya un país més igualitari i sensat, i que oferís el principi d’autodeterminació dels pobles com a punt central del seu programa, amb la promesa de lluitar per fer possible que les llibertats socials i nacionals formessin part d’un mateix propòsit. Això entroncava amb el que havia exposat dècades enrere Layret, un dels mestres de Comorera. I Macià. Comorera deia, en ple franquisme, que calia aixecar la bandera de Macià.

És molt curiós que Stalin fos un dels principals eradicadors del nacionalisme en el comunisme. Als seus escrits de joventut i com a georgià, en un principi, era molt més tou i permissiu…
―L’estalinisme no té per definició una estratègia de futur o un corpus teòric. És una concepció de supervivència amb els mètodes que calgui, que no pretén canviar allò que ja existeix, sinó conservar-ho, és a dir, la Unió Soviètica. L’estalinisme és una forma de supervivència d’un poder que no tolera que hi pugui haver un poder al marge, un contrapoder que li pugui fer competència, que és el que representava Tito a Iugoslàvia, i Comorera a Catalunya. L’estiu de 1948, el triumvirat dirigent del PCE és cridat per Stalin al Kremlin. Stalin no havia parlat mai amb dirigents comunistes espanyols personalment, ni durant la guerra ni després. D’aquella entrevista no en va transcendir res, com era d’esperar, però l’any següent, Comorera fou expulsat del partit que tant havia fet per fundar-lo i engrandir-lo.

El PSUC de Comorera molestava massa el PCE?
―Recordem que el PSUC fou el resultat de la fusió de quatre partits socialistes, comunistes i nacionalistes per a construir un gran partit de les classes treballadores catalanes. Quan es funda el PSUC, l’estiu de 1936, en els primers moments de la guerra, ho fa sense el permís del PCE, ni del PSOE, ni de la Internacional Comunista. Comorera tira pel dret segurament perquè és conscient que no n’hauria obtingut el permís… Més tard, el PSUC va ser acceptat com a Secció Catalana de la Internacional. Era una decisió excepcional. S’argumentava que el PSUC era fruit d’una unificació històrica, una unificació socialista i comunista, expressió dels objectius aprovats al VII Congrés de la Internacional, en la perspectiva de partit únic del proletariat. En altres paraules, el PSUC havia fet els deures a Catalunya, però el PCE no els havia fet a Espanya. El PSUC era una mena d’avantguarda i per això se l’autoritzava a pertànyer amb entitat pròpia a la III Internacional. El problema era que el PSUC era un arbre unificat en un bosc d’arbres estalinistes. El PSUC era reconegut com un partit independent del PCE i, per tant, la seva relació amb la Internacional Comunista seria directa i no pas a través de ningú. I això, juntament amb la reivindicació permanent dels drets nacionals de Catalunya per part de Comorera, el nucli dirigent del PCE no ho podia tolerar. A més, el PSUC que va arribar a tenir 90.000 militants durant la guerra, posseïa un pes molt més important a la política catalana que el PCE a l’espanyola i això tampoc no li ho perdonaven. A part de les diferències polítiques, Comorera tenia una autoritat política que els mateixos dirigents del PCE no li discutien, però això feia que se’l miressin amb una desconfiança permanent. Ningú dins el moviment comunista espanyol havia demostrat tanta capacitat política com en Comorera. La percepció que devien tenir era que Comorera no era dels seus…

Inventeu una periodista francesa d’una certa edat per a investigar el cas. Calia aquesta mirada estrangera, era imprescindible el contrast entre interior i exterior?
―Em va semblar que era estimulant una mirada, diguem-ne, europea… Però la Violette Courbière és mig catalana i mig francesa, ja coneix en certa manera la realitat catalana, perquè hi va ser dècades enrere. La seva presència també és per recordar una generació de periodistes catalans avançats al seu temps que van posar les bases d’una premsa catalana moderna i lliure, periodistes com Josep M. Planas, Tísner, Irene Polo, Sagarra o Francesc Madrid. A la majoria d’ells, la guerra i l’exili estroncaren els seus desitjos. La Violette és d’aquesta mena de periodistes.

Entre els personatges secundaris, hi apareixen dos detectius d’allò més fascinants, però també tots els estereotips del règim: periodistes servils amb el poder, comissaris de policia alcohòlics i torturadors… Us interessava tant aquest retrat com el cas Comorera?
―Sí que m’interessava descriure l’atmosfera tòxica del franquisme i fer aquest exercici segurament pedagògic de memòria, i més ara amb el reviscolament d’actituds feixistes. Sobre els dos detectius, he de dir que són personatges que ja van aparèixer en una novel·la anterior, La veritat no serveix de res, i com que els considero molt entranyables, em sabia greu que no m’acompanyessin ara.

Sentimentalment, un s’emociona en veure Manuel de Pedrolo al llibre, però sobretot, un dels nostres escriptors més fascinants i oblidats, Ferran Canyameres. L‘hem de reivindicar més?
―En Manuel de Pedrolo va néixer vint-i-quatre anys després que en Comorera a l’Aranyó, a sis quilòmetres de Cervera, la vila natal del polític. No ho he trobat enlloc, però segur que en Pedrolo havia sentit a parlar i molt d’en Comorera. Després, als anys cinquanta, Pedrolo treballava per l’editor Canyameres, que fou detingut per ser l’enllaç amb l’exterior d’en Comorera. Per tant, també devia viure amb intensitat aquest esdeveniment. Per això l’he fet aparèixer breument en un moment de la novel·la. Sobre en Canyameres, igual com passa amb Comorera, segurament cal redescobrir-lo i explicar que fou una personalitat resistent de la cultura catalana els anys més difícils. El seu empresonament arran del cas Comorera el va afectar moltíssim i el devia portar a la mort prematura.

Les purgues estalinistes, fins a quin punt varen beneficar el règim franquista?
―Un cop detingut, en els quaranta-dos dies que en Comorera es passa a la comissaria de Via Laietana, la policia li proposa sortir del país a canvi que signi un document denunciant la persecució de què havia estat objecte per part del PCE. Comorera s’hi nega en rodó. El règim volia aprofitar-se de les pugnes internes dels comunistes, era més que evident. I cada expulsió, cada divisió del partit més bel·ligerant contra Franco, afeblia l’antifranquisme. A més, els mitjans de comunicació, supeditats completament al règim, diàriament, de manera persistent, feien propaganda anticomunista. Érem en plena guerra freda, que fou la taula de salvació del dictador.

Parleu de la premsa clandestina. Realment va ser una eina de combat? O satisfeia, sobretot, els seus promotors?
―Sense premsa clandestina no existies, encara que la seva difusió fos molt limitada. Era imprescindible en aquell món sense internet ni xarxes socials. Era una eina de combat, era una manera de dir a la gent que hi havia grups i persones que dissentien de tot allò. I també, com dieu, era una manera d’autoestima, de reafirmar-nos, de dir que malgrat tot érem capaços de fer aquells fulls i repartir-los al carrer o a la sortida del metro. Ho dic també per experiència pròpia.

Sou professor i heu rebut premis a la innovació educativa. Pot ser la novel·la negra una eina pedagògica? Ho dic perquè no fa pas tant, als anys noranta, era ben present als centres de secundària i ara sembla que hagi estat bandejada
―Oh, i tant, que la novel·la negra pot ser una eina per a ensenyar! Com el cinema. Poden ser eines de gran importància pel seu caràcter motivador i vivificant entre els escolars. La lectura a l’escola, i també les biblioteques escolars, són qüestions bandejades, oblidades i que considero bàsiques. De fa un temps, sembla que la innovació educativa, per a ser de debò, ha de tenir components d’espectacle, ha de fer servir tècniques amb rivets de coaching nord-americà, o que els alumnes facin projecte asseguts en un sofà perquè així començaran a assemblar-se als nens finlandesos… La lectura de textos literaris o audiovisuals no fa bonic, no fa tant goig per posar-la a l’aparador com, posem per cas, organitzar un festival de robòtica… Hauria estat interessant conèixer l’opinió d’en Comorera, que era mestre, i que tant va maldar per una escola laica, coeducativa, autèntica i arrelada a la realitat.

Avui Comorera seria dels comuns sector independentista, perfil Jaume Asens, o militaria a banda?
―El món d’en Comorera era molt diferent de l’actual. No sabem quina postura prendria avui. Ell no va formular mai una proposta de separació de Catalunya respecte d’Espanya, però sí una proposta de sobirania plena del PSUC i de Catalunya. Per Comorera, les relacions entre la Generalitat i el govern d’Espanya havien de ser d’igual a igual, no pas de sotmetiment ni de desconsideració. Comorera sempre parla de Catalunya conjuntament amb els altres pobles d’Espanya, té una visió federal on Catalunya, des de la seva sobirania, decidirà vincular-se lliurement a altres nacions hispàniques, una manera de veure la qüestió nacional molt propera a la del president Companys. Però el seu federalisme és actiu, no pas de saló ni per quedar bé. No obstant això, el descoratjament, el desànim que algunes vegades sentia en veure el tracte que rebia Catalunya d’Espanya, sovint dels seus mateixos camarades espanyols, va fer que en certs moments dubtés, defallís en la seva defensa d’una via federal. Només el seu pragmatisme, la consciència de la dificultat de la solució independentista, el va fer continuar optant pel federalisme.

―Per què som un país que tendeix a oblidar els seus grans personatges?
―Aquesta és la pregunta més difícil de l’entrevista! Potser té a veure amb alguna mena de complex d’inferioritat, de no valorar allò que tenim al costat, i a vegades, també d’enveja. El cas de Comorera és clar, la seva figura suscita incomoditat encara avui en alguns sectors, un oblit intencionat perquè fusionava en un mateix projecte l’alliberament social i el nacional. Espero que després de tants anys, la seva figura s’engrandeixi i acabi guanyant el combat de la història. O, si més no, que es converteixi en una mena de fantasma de Hamlet que recordi el crim que alguns encara desitgen oblidar.

Podeu comprar Protocol M. L’afer Comorera a la Botiga de VilaWeb

The post Ramon Breu: ‘Joan Comorera incomoda perquè fusiona l’alliberament social i el nacional’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Novetats editorials – La premsa de Menorca (IRIS) i el llibre de narracions de Miquel López Crespí UNA HISTÒRIA AMAGADA (Lleonard Muntaner Editor)

Novetats editorials – La premsa de Menorca (IRIS) i el llibre de narracions de Miquel López Crespí UNA HISTÒRIA AMAGADA (Lleonard Muntaner Editor) -


Per Eduard Riudavets Florit


A Una història amagada vivim la injustícia, coneixem la brutalitat ferotge d’una església catòlica –sempre aliada amb els poderosos-, ens adonem de les desfetes...però tot seguit ens ve al cap el pensament més esperançador. Malgrat la incessant i criminal repressió mai ha cessat la lluita, ningú ha pogut marcir la utopia, no han aconseguit trencar l’esperit que demana –exigeix- un món millor. Les històries amagades surten, prest o tard a la llum- i són fars en el camí. Vet aquí el missatge comú que deia al principi, vet aquí el missatge de López Crespí. (Edudard Riudavets Flori)


Són quatre narracions, quatre històries molt diferents però amb un mateix missatge. Ja en parlarem. M’estic referint a Una història amagada de Miquel López Crespí. Centrem-nos ara en la primera narració.

Tenia desset anys quan vaig conèixer Palma. A finals dels anys setanta començava els meus estudis universitaris a Mallorca. El desconeixement mutu entre les illes era –i és- tan gran que tot em sorprenia. Va ser llavors quan per primera vegada vaig sentir la paraula. Una paraula que només amb el temps va assolir tot el seu significat. Vaig sentir comentar a dos companys d’aula tot referint-se a un tercer “és un xuetó”. No sabia de què parlaven. A Menorca no hi podíem trobar res semblant.

Amb els pas dels anys vaig anar informant-me, vaig saber dels cognoms exposats al convent de Sant Domènec, del fogó dels jueus, del call, de La fe triunfante...

Però, sincerament, no me’n podia avenir que una tradició de marginació hagués pogut mantenir-se al llarg de tants segles fins al punt que, l’any 1977, la paraula xueta encara fons utilitzada com un qualificatiu de menyspreu per dos estudiants de magisteri.

Perdoneu-me aquesta llarga introducció però crec que és necessària per posar en context el primer relat d’aquest llibre que avui vull ressenyar, perquè d’això tracta, de la brutal persecució patida pels xuetes, jueus conversos mallorquins.

Passem ara al segon relat. Estem a una Mallorca convulsa. Fam, misèria, por, epidèmies. Com a únic remei la cremadissa d’heretges, jueus, rebels...

“Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha d’esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats”

La tercera història ens la narra un aristòcrata, des del seu punt de vista qualsevol dissensió respecte a l’ordre establert és un crim. Envoltat d’un món corrupte, enfonsat en el vici hereu dels seus privilegis, podrit de ment i cos, repassa la història des del fum de l’opi amb l’eixorca visió del que ja és mort sense saber-ho.

“No resta cap partidari dels agermanats per narrar llurs nefastes aspiracions: injustes exaccions de tributs, repartició de terres i cases...”

Arribem finalment a Miquel Cladera, Arribem a l’intent frustrat que els ideals de la revolució francesa travessin els Pirineus i arrelin a terres espanyoles. És el quart i darrer relat. La foscor ofega la llum.

No puc cloure aquesta ressenya sense anar un pas més enllà. No puc limitar-me a explicar-vos a grans trets els arguments. He gaudit massa d’aquesta lectura per deixar-ho així.

Una història amagada és un llibre breu que he pogut llegir en unes poques hores però alhora d’una intensitat i força enormes. Unes narracions que t’atrapen des del primer moment i no et deixen en pau ni després d’haver llegit la darrera pàgina perquè després ve la reflexió.

A Una història amagada vivim la injustícia, coneixem la brutalitat ferotge d’una església catòlica –sempre aliada amb els poderosos-, ens adonem de les desfetes...però tot seguit ens ve al cap el pensament més esperançador. Malgrat la incessant i criminal repressió mai ha cessat la lluita, ningú ha pogut marcir la utopia, no han aconseguit trencar l’esperit que demana –exigeix- un món millor. Les històries amagades surten, prest o tard a la llum- i són fars en el camí. Vet aquí el missatge comú que deia al principi, vet aquí el missatge de López Crespí. Això és el que pens, esper no anar errat.


Categories: literatura

Enlloc, de Magí Sunyer



Enlloc, de Magí SunyerCossetània Edicions, 2019  SinopsiEnlloc és una novel·la de carretera i desert del far west, de paisatge irreal i simbòlic. Una dona enfonsada arriba a un bar de mala mort enmig del no-res. S’ha de defensar d’un sàtir i d’una nimfa llangorosa i pèrfida. Quan comença a recobrar l’instint, tot es precipita.
Categories: literatura

Gemma Pasqual: ‘Ser lliure és perillós a tots els Països Catalans’

Vilaweb Lletres - Dv, 04/10/2019 - 21:50

Gemma Pasqual (Almoines, 1967) és una de les nostres escriptores de literatura infantil i juvenil més reconegudes. Fa vint anys que va decidir que l’escriptura seria el seu ofici i d’aleshores ençà ha fet quilòmetres i més quilòmetres per acostar els llibres als seus lectors i també per crear-ne de nous i eixamplar la base lectora del país. Ara aquesta valenciana de somriure fàcil i acció sempre contundent, debuta en la literatura per a adults i, com no podia ser d’una altra manera, ho fa assumint riscos: un llibre de relats protagonitzats per dones que l’han marcada, sobretot escriptores. El títol és Viure perillosament i l’acaba de publicar l’editorial Comanegra. Amb ella parlem dels relats, d’aquestes dones i de la vida literària, sovint perillosa.

Escriure en català al País Valencià és viure perillosament?
―És viure perillosament, perquè ser lliure és perillós a tots els Països Catalans.

Una escriptora ha de prendre partit i s’ha de comprometre, quan fa la seva obra?
―Jo crec que cadascú pot fer com vulgui. Fuster deia que per a ell escriure era comprometre’s i jo em comprometo, i més perquè sé que tinc un altaveu.

Debuteu en la literatura per a adults i ho feu amb un llibre de narracions. Una acció valenta i una editorial valenta, perquè normalment els editors no volen ni sentir-ne a parlar, de contes…
―S’equivoquen, els editors que no volen contes. Els contes són molt interessants, costen molt de fer, com a mínim aquests, on he buscat moments interessants i de vegades no tan coneguts de les protagonistes, però el relat és un gènere molt interessant.

Sou una dona compromesa amb la causa feminista. Era imprescindible rescatar aquestes dones i convertir-les en protagonistes de les vostres ficcions?
―Tampoc vull donar una lliçó de vida ni de feminisme. Jo he escodrinyat la vida d’aquestes dones i el resultat ha estat trobar aspectes no coneguts que les humanitzen. Hem de poder parlar d’un gra de pus si cal, i jo volia que les meves protagonistes tinguessin la seva història, però que veiem que estan preocupades per coses normals.

Feu conviure en igualtat de condicions dones de la literatura nostrada amb les de fora. És la normalitat que necessitem com a país?
―Mercè Rodoreda i Caterina Albert són autores universals, molt traduïdes, a l’altura de qualsevol gran figura de la literatura universal, totes les que surten són dones inqüestionables i n’hi ha de tota mena, perquè la qüestió important no és d’on són sinó què han fet i com han escrit.

Què us ha estat més complex, fer aquest llibre o escriure per a joves?
―Cada cosa té la seva complicació. Per a mi els llibres són reptes, cadascun és un repte molt gran i així és com els entenc. Aquest llibre ha costat molt de fer perquè darrere hi ha molta investigació i perquè a mi m’agrada complicar-me la vida.

Vau decidir deixar-ho tot i convertir-vos en professional de la literatura fa vint anys…
―Allò sí que va ser decidir viure perillosament. No sóc rica, he de pagar la hipoteca com tots i quan em vaig decidir a ser escriptora professional era l’època en què governava el PP més dur, que estava en contra de la cultura, en contra del català, per descomptat, però en contra de la cultura en general d’una manera furibunda. A sobre, a molta gent li semblava que ser valenciana era un handicap afegit, tot i que no ho ha estat mai i m’han tractat de manera excepcional arreu del país. Per sort, tenia el suport de la família quan vaig emprendre aquesta decisió valenta, però és que les dones del segle XX que són escriptores i que jo retrato al llibre sempre han estat escriptores, encara que ho hagin passat magre en algun moment. I és cert que em vaig tirar a una piscina on hi havia poca aigua, però me n’he sortit.

I en aquest temps heu viscut una de les pitjors crisis culturals que hi ha hagut.
―La crisi cultural ve de molt lluny i jo ho miro amb uns altres ulls, sempre he pensat que poden ser una oportunitat per a reinventar-me. Ho he aprofitat per estudiar les tendències juvenils i per mirar noves maneres de fer. A mi, la crisi no m’ha afectat tant com a altres companys, potser perquè sempre he anat a la contra.

Fa la sensació que la literatura infantil i juvenil és un dels pocs camps que permeten la professionalització de l’autor. Hi esteu d’acord?
―Sí, però no és l’únic camí, mireu en Ferran Torrent, que és un professional impressionant. La professionalitat demana que t’hi dediquis, com faig jo. No és igual si ets forner o professor o vés a saber què i escrius en el temps lliure o si ets escriptor i hi dediques tot el temps. Tens dies millors i pitjors, és clar, però la feina és constant i pots arribar a viure d’això.

Tornem al vostre llibre. Quin és el relat que més us estimeu i per què? O és impossible escollir?
―Me’ls estimo tots, és impossible escollir-ne un per sobre dels altres. ‘Dona de sal’ és un relat molt especial, perquè té la seva història. Escoltava la Laura Borràs a la casa Fuster de Sueca parlant d’ella i en cap moment va esmentar-ne el nom. Quan vaig saber com es deia, vaig imaginar com era i va eixir aquest relat, que m’agrada molt, però la culpable de tot el llibre és la Rodoreda i la seva possible relació amb Andreu Nin, que si no és veritat com a mínim està ben trobada. Però me’ls estimo tots perquè m’han acompanyat molt de temps.

El llibre també es podria entendre com un intent de fer una mena de cànon…
―No m’atreviria mai a fer un cànon. Jo crec que són dones que es reivindiquen per elles mateixes i que si el senyor Bloom vol fer cànons, endavant, però jo crec que els cànons els fan els lectors. Jo he parlat de dones que admiro molt i les he explicades fent contes, que és el que jo sé fer. Ara, ja sabeu que si cal fer-ho ho faig, però no vull marcar càtedra, la gent ha de llegir i passar-ho bé. Sí que tenia molt clar que volia parlar de dones que no podien ser lliures i que en un moment donat van decidir de viure perillosament.

Sou vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià. Suposo que una de les lluites principals és contra la invisibilitat d’uns autors que, ara per ara, tenen una qualitat indubtable però que costa que siguin coneguts arreu del país…
―La visibilitat de la literatura en general és molt poca, sempre ocupem les últimes pàgines dels diaris, gairebé mai ningú no té temps per a nosaltres. Però al País Valencià, a més a més, hem patit vint anys del PP en què els escriptors en català érem perseguits, literalment. Per sort, el Principat s’ha ocupat de nosaltres, sobretot mitjançant la Institució de les Lletres Catalanes, però és clar, amb això no n’hi ha prou. Posem un exemple: no seria Marc Granell un excel·lent candidat a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? La seva qualitat és extraordinària, però el coneix poca gent perquè hem estat silenciats i perseguits. Ara les coses van canviant, però no es transformen. No ens persegueixen, però amb els pactes del Botànic no s’ha aconseguit la transformació que la cultura catalana al País Valencià necessita.

Sou assessora d’editorials que fan literatura infantil i juvenil. Què han de tenir aquestes obres perquè no siguin un producte, com passa molt sovint?
―Això passa també a la literatura per a adults, hi ha escriptors estrella que no escriuen i els escriptors de debò. En tot llibre hi ha d’haver literatura, encara que parlis de xarxes socials o del que sigui, la clau és que hi hagi literatura, i moltes vegades no n’hi ha i això és encara més greu quan t’adreces a la gent jove. Jo mai he considerat la literatura un producte. Una altra cosa que passa sovint és que la literatura per a joves l’escriu gent que no és jove i que no entén les regles del joc d’aquesta mena de literatura. Perquè els Països Catalans siguin normals necessitem una literatura amb tota mena de gèneres, i no sé per què hi ha encara gent que no vol que siguem normals.

Durant uns anys heu estat vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià, un altre embolic interessant…
―A mi m’emboliquen fàcilment. Vaig acceptar el càrrec en un moment en què no podia dir que no i vàrem fer feina molt bonica, però jo no puc fer-ho tot i després d’una bona etapa ho vaig deixar. Ara, sempre sóc al servei del país per a tot allò que calgui.

La darrera bestiesa que hem vist és que l’advocacia espanyola vol que la Generalitat Valenciana s’adreci en castellà a la de Catalunya i al de les Illes
―Són bojos, ens governa la incultura. Haurem de començar a pensar i a demanar com és possible que es gastin diners públics en aquestes bestieses. Tenim més de quaranta lleis que avalen la unitat de la llengua, però aquests terraplanistes empren els serveis públics per intentar separar-nos. Els Països Catalans són la llengua, no les autopistes que no tenim, i els que l’ataquen ara són els governs del PSOE. I és clar, la resposta de Ximo Puig ha estat molt bé, però el que hauria de fer és posar ordre al seu partit.

Heu fet nombroses activitats de foment de la lectura i sé perfectament que us funciona individualment, però que després les coses no funcionen col·lectivament…
―Aquest és un altre error. Jo puc fer tots els discursos que vulguis, però la feina que s’ha de fer per animar a la lectura és a l’aula i parlant de literatura, que es vegi com a cosa normal. García Márquez no es va negar mai a anar a poblets sense aigua corrent a explicar els seus llibres i a parlar de literatura quan li ho demanaven i jo crec que hem de fer de tot per fer lectors, hem de fer la revolució d’anar a les aules i que els nens vegin que la cultura és una opció.

Dieu:En aquesta terra nostra s’ha d’anar molt amb compte a riure’…
―Això, encara que jo ho posi en un dels meus relats, ho diu la Capmany a ‘Ser una dona’. Jo somric molt, és un somriure amable però combatent. Les dones molt sovint hem d’anar amb compte amb el somriure perquè sovint es confon. A la Capmany la van atacar molt, però jo tinc aquest somriure herència de la meva àvia i me l’han intentat esborrar amb els presos i els exiliats, però el mateix Jordi Cuixart ens convida a riure i és clar, a mi no me’l trauran, el somriure.

The post Gemma Pasqual: ‘Ser lliure és perillós a tots els Països Catalans’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Els camins de la Rut’, de Lluís-Anton Baulenas

Vilaweb Lletres - Dv, 04/10/2019 - 21:50

La jove Rutona reconstrueix la trajectòria de la seva mare, la Rut, amb qui ha tingut una vida lliure i intensa. La Rut ha dut una vida errant, de mare soltera, pautada per unes relacions amoroses intenses i poc duradores. La Rut condueix una grua, que li serveix per a treballar eventualment en feines que semblaven reservades als homes i també per viatjar, qui sap si per fugir de qualsevol temptació de ‘domesticar-se’. 

Aquest és un resum d’Els camins de la Rut (Editorial Proa), la nova aventura literària de Lluís-Anton Baulenas, que arribarà a les llibreries la setmana entrant. Podeu llegir-ne un fragment.

Escriu Josep Lluch, editor de Proa:

«Els camins d’en Baulenas

Tinc ben viu l’impacte que em va produir la lectura de Sus scrofa (porcs), la primera novel·la de Lluís-Anton Baulenas que em va caure a les mans. L’havia publicat Eumo a ‘Narrativa’, una col·lecció que als anys vuitanta era el súmmum de la modernitat, amb ‘post’ i sense. Qui era l’autor d’aquella brillant comèdia de terror protagonitzada per un enterramorts mut que es dedicava a la cria de porcs en un poble deshabitat? Em va recordar el Boris Vian més animal.

Al cap de pocs anys, em vaig emocionar amb El fil de plata, la història d’un triangle d’amistat amorosa nascut en un programa de ràdio de l’any 1935. Encara és un èxit entre els joves. I poc després, el gran hit: La felicitat, una novel·lassa que, a partir de l’obertura traumàtica de la Via Laietana, posava en dansa tot de personatges impagables que buscaven la felicitat a les palpentes. Ara mateix, La felicitat es pot llegir en deu llengües. Havíem trobat un narrador vigorós, audaç i sensual, que sempre més m’ha interessat, fins i tot quan el llibre no m’ha semblat rodó.

La seva última novel·la, Els camins de la Rut, té el nervi i la plasticitat del millor Baulenas, una estructura d’arrel cinematogràfica i una protagonista gens convencional, la Rut. Podreu comprovar-ho. Us convido a conèixer la Rut: us n’enamorareu. Us reconeixereu en els seus afanys i les seves pors. Us farà gràcia veure-la dalt la grua que l’acompanya arreu i que li permet d’acollir l’amor allà on es presenta i fugir-ne carretera enllà quan vol. Espereu una mica a connectar-vos a Netflix i doneu una oportunitat a la Rut. Ella i la seva filla Rutona us han d’explicar moltes coses.»

The post Avançament editorial: ‘Els camins de la Rut’, de Lluís-Anton Baulenas appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -


Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)


La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.

A Castella, la por més profunda regnava arreu.

Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.

En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.

Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.

Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.

El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.

En el passat no era així.

Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.

Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.

La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.

Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.

Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.

A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.

Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.

Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.

Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.

L´esperança covava a l´interior de les cases.


Categories: literatura

Llegint Aguafuertes, de Federico Mayor Zaragoza


Llegint Aguafuertes, de Federico Mayor Zaragoza, un home de pau i de cultura. Llibre cedit per l’Associació Amigues i amics de la UNESCO a Tortosa, que gestiona el seu llegat que es pot visitar a la Casa Brunet. Més informació a https://llegatfmz.wordpress.com/

Categories: literatura

Teresa Solana: ‘En aquest país sempre hi ha hagut qui ha opinat sobre llibres sense haver-los llegit’

Vilaweb Lletres - Dj, 03/10/2019 - 21:50

El 2006, Teresa Solana (Barcelona, 1962) va irrompre en el panorama català de novel·la negra amb una proposta nova i molt interessant: la mescla de novel·la negra i humor. La seva proposta coincidia amb un moment en què hi havia poques dones escrivint en català i no hi havia cap col·lecció de novel·la negra, només un festival. En aquests tretze anys, el panorama ha canviat radicalment i ara Solana té força competència i la novel·la negra viu un nou esclat arreu del país. Solana és potser la nostra autora negra més internacional, amb presència a festivals de tot el món i força traduccions de la seva obra. L’escriptora, que resideix a Oxford de fa anys, acaba de fitxar per l’editorial Crims.cat. La seva nova novel·la és Octubre, en què recupera el personatge de la Norma Forester (i la seva singular família), que ha d’investigar un crim els dies previs a l’1 d’octubre de 2017, amb tota la tensió que es va viure al cos dels Mossos d’Esquadra.

Per què una novel·la negra ambientada al voltant del Primer d’Octubre, en aquest cas, sobretot, en els dies previs? Era la millor manera de tractar el tema?
―Va ser una època en què només es parlava de política i, per tant, era impossible que aquesta situació no es reflectís a la novel·la, sobretot perquè l’impacte de l’esdeveniment històric va afectar les vides de tothom. Però encara és massa d’hora per poder escriure la novel·la de l’1 d’octubre. Si de cas, de moment, hi ha aproximacions o novel·les que hi estan ambientades parcialment. Jo només he retratat l’ambient que es vivia aquells dies, mentre els meus personatges estaven ocupats investigant un assassinat i es van trobar immersos en tota aquesta situació. El gènere negre és perfecte en aquest sentit perquè et permet de fer retrats dels personatges en situacions diferents.

Viviu habitualment a Oxford, aquesta distància física ha anat bé per a la concepció de la novel·la?
―Vinc molt sovint a Barcelona, cada Onze de Setembre sóc aquí per la diada i ho aprofito per fer coincidir les visites a la família i viure aquests dies assenyalats. El 20 de setembre de 2017, quan hi va haver els fets de la Conselleria d’Economia, no hi era, perquè va ser molt més espontani. Ho vaig viure des d’allà, però es podia seguir perfectament pels mitjans. De fet, des d’Anglaterra he estat molt enganxada a tot el procés i, per descomptat, vaig venir a votar l’1 d’octubre i ens vam quedar dues setmanes per veure què passaria. Avui la qüestió de la distància ha canviat molt, però sí que és cert que hi ha aquest punt de distanciament que ajuda a escriure el llibre.

Vivint a Anglaterra i després daquest llibre, és obligat demanar-vos si fareu una novel·la negra sobre el Brexit…
―El Brexit serà un desastre, sobretot perquè el país quedarà sense mà d’obra per a feines molt concretes però imprescindibles, com la construcció i la recollida de fruita, i això serà molt més important que les alteracions que pugui patir la moneda. Ara bé, quan compares la qualitat del debat parlamentari anglès amb el que veiem aquí i, sobretot, a la resta d’Espanya, t’entren ganes de plorar pel baix nivell. A Anglaterra es poden dir coses molt dures, però es guarden les formes, per aquestes contrades el nivell és de pel·lícula de Torrente, sobretot a la política espanyola, on el congrés s’ha convertit en un circ romà. El Brexit ha promogut un debat sobre què és Europa i què és ser europeu que és molt interessant, però la novel·la l’han de fer ells.

En principi no volíeu escriure més sobre la Norma Forester…
―És veritat, però l’Àlex Martín, el director de Crims.cat, és molt persistent i la constància té premi. Feia molt temps que em demanava que publiqués amb ells i em va aconseguir enganyar per fer una nova Norma quan no era previst. La veritat és que el personatge m’anava molt bé per poder explicar l’1 d’octubre i, sobretot, els dies previs.

I us han quedat ganes de continuar amb el personatge?
―Sí, és probable que continuï, perquè he incorporat dos personatges nous a l’equip i m’agradaria treure’ls més el suc. L’un és una caporala amb una família que es dedica a tallar imatges de sants a la Ribera i que ha de topar-se amb tots els turistes a Ciutat Vella, i l’altre, un sergent que és un professor de llatí i grec reconvertit en mosso que permet un joc de cultura a la novel·la i que poden aportar molt a la continuació de la sèrie.

Aquest és el futur que espera als llicenciats en carreres dhumanitats a casa nostra, ingressar als Mossos?
―És que aquí les humanitats van molt malament. A Anglaterra és un altre món, allà els llicenciats en humanitats no tenen problemes per a trobar bones feines, però aquí la universitat és una màquina d’expedir títols per proporcionar mà d’obra al mercat. Hi ha gent molt capaç, però la burocràcia per a aconseguir fons se’ls menja i mentre fan papers no llegeixen. És un gran problema.

Parlant de personatges, nhi ha un, en Carrasco, que creix molt, tot i que es troba en un món cada vegada més canviant per a ell, ja a punt de la jubilació i de la vella escola dels menús greixosos i cafès tocats amb rom…
―Volia retratar el canvi de mentalitat de la darrera dècada i com ha deixat personatges desorientats. Tot el que ell representa i la manera com s’expressa és denunciable des del feminisme i, de sobte, esdevé un problema. Però és un personatge contradictori. Per exemple, és capaç de barallar-se amb un paio perquè maltracta la dona, però després se’n va de putes, perquè ens entenguem, i aquesta contradicció fa el personatge interessant. I és veritat que ha crescut molt.

Què us diverteix més en aquesta mena de novel·les, la investigació policíaca o escriure sobre lestranya família de la Norma?
―Sense cap dubte, la família. Això em diverteix molt més que qualsevol altra cosa. En aquest cas, volia tractar la fractura de la societat per culpa del referèndum. Jo m’he barallat amb algunes persones, però quan han arribat a l’insult, no pas pel fet que siguin unionistes. De fet, tinc molts amics que ho són, i no crec que cap família hagi fet trencadissa per aquesta qüestió.

En canvi, la vostra novel·la, abans de sortir al carrer, ja ha rebut crítiques a les xarxes socials, fins i tot dun company vostre de la col·lecció.
―No me n’havia assabentat, però en aquest país sempre hi ha gent que ha opinat sobre els llibres sense haver-los llegit.

Quan vàreu fer la vostra primera incursió en el món de la novel·la negra, vau ser considerada la ‘dama del crim i durant un cert temps vàreu estar sola escrivint en català. Però ara hi ha una allau de dones que en publiquen. Com veieu la competència?
―Intento seguir tot allò que es publica en català, tot i que no llegeixo novel·la negra catalana i prou, és clar. Però sí que m’agrada estar al dia i el nivell és molt alt, està molt bé i és un símptoma de normalitat per a la nostra literatura i per a la nostra llengua. Ara bé, això de dama del crim o reina no queda gens bé i és una expressió que només s’aplica a les dones i a mi cada vegada em molesta més. Això no s’aplica mai als escriptors homes, és un element molt discriminatori. Tot i això, cada vegada hi ha més escriptores amb les quals coincidim a festivals i trobades i que escriuen molt bé i amb qui hi ha una molt bona relació.

Quan vàreu començar només hi havia el BCNegra, ara hi ha molts festivals a casa nostra.
―És un símptoma de normalitat que mostra la inquietud dels autors i lectors per trobar-se i compartir les aficions, potser sí que ara cal escampar la base lectora.

Vàreu dirigir la casa del traductor a Tarazona durant vuit anys i heu treballat força com a traductora. Hi ha hagut força canvis al sector del llibre, però si una cosa no canvia és la precarietat del traductor…
―Com a traductora, em costa aconseguir feina, les darreres han estat per a un museu francès, i em costa perquè aquí les tarifes són de misèria. En el cas anglès, que conec bé pel meu marit, la situació és diferent, però aquí, amb les noves tecnologies, molts editors es pensen que traduir és molt fàcil quan en realitat és molt difícil i això es nota en moltes novel·les que no apareixen prou bé. Per sort, hi ha algunes traductores molt bones, com per exemple la Maria Llopis, que fan una feina excel·lent; ara bé, sempre en precari i penjant d’un fil, i això no és bo per al lector ni per a la indústria.

The post Teresa Solana: ‘En aquest país sempre hi ha hagut qui ha opinat sobre llibres sense haver-los llegit’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Besalú, la vila somniada pels editors independents

Vilaweb Lletres - Dj, 03/10/2019 - 17:00

Diuen que la primera vegada que es va posar en marxa el festival de Gijón, dedicat a la novel·la negra, va ploure a bots i barrals. Una cosa semblant va passar amb el BCNegra i va córrer la brama que les activitats literàries que començaven amb pluja tenien un llarg futur. El primer cap de setmana d’octubre de 2010 també va ploure força a la Garrotxa. Coincidia amb el naixement de Liberisliber, la fira d’editorials independents de Besalú, que enguany fa deu anys. Serà aquest cap de setmana, 5 i 6 d’octubre i, com expliquen els organitzadors, ‘si plou, no se suspèn res’.

Si fa deu anys eren quinze les editorials que es congregaren a la vila del gran trobador medieval Ramon Vidal de Besalú, enguany en seran seixanta-cinc (trenta de Barcelona, vint-i-una de la resta del Principat, cinc del País Valencià, una del País Basc i vuit d’Espanya) que oferiran una mostra del bo i millor que es fa en aquests moments en el camp de l’edició independent. Hi haurà des d’editorials clàssiques, com Club Editor, Edicions de 1984, Albertí Editor, Bellaterra i Pagès Editors, fins a les de nova fornada com Saldonar, Raig Verd, Periscopi i Alrevés, del grup Llegir en Català. A més d’altres especialitzades en clàssics, com Adesiara; en literatura infantil i juvenil, com Biro-Biro i Takatuka; en poesia, com la veterana Cafè Central i la Breu; en cultura popular, com Farell; en la literatura amb la història i la memòria com a centre, com l’Avenç; el llibre il·lustrat, com Libros del Zorro Rojo; i els de pensament crític, com Pol·len Edicions i Tigre de Paper. Una mostra ben variada i per a tots els públics.

Explica Miquel Àngel Codes Luna, director de la fira Liberisliber: ‘Arribar a aquests deu anys ha estat complicat. De fet, quan vam començar no ho pensàvem pas. Fèiem una fira en un poble com Besalú per parlar de llibres que no coneixia ningú i d’editorials que coneixia molt poca gent, però hi va haver la feliç coincidència de no tenir pressupost però sí uns organitzadors amb molta empenta que connectaren molt bé amb uns editors molt especials, que són els editors independents, i així, any rere any ens hem anat consolidant fins al punt de no cabre-hi i no tenir més espai. Ara la nostra fira és un dels esdeveniments literaris més importants del país i un dels que deixen més satisfacció als participants, i només s’explica gràcies al bon ambient i al boca-orella.’

L’espai central de la fira serà la plaça Prat de Sant Pere i la plaça dels Claustres de Besalú i obre de les onze del matí fins a les dues i de quatre de la tarda a quarts de vuit del vespre. Totes les activitats són d’accés lliure i les que impliquen un màxim de participants, com alguns tallers, s’ompliran per ordre d’arribada. En aquest sentit, cal destacar que l’organització ha previst un espai per a la mainada, amb un racó de jocs a partir de tres anys; un contacontes a càrrec de la companyia d’Assumpta Mercader a partir de quatre anys; tallers de fanzine a partir de vuit anys i teatre de carrer.

L’escriptora Montse Sanjuan signant en una fira Liberisliber.

En aquests dos dies, hi haurà trenta-vuit autors que signaran llibres, entre els quals, Enric Casasses, Toni Sala, Bernat Gasull, Adrià Pujol, Roser Miquel, Laia Malo i Joan Daniel Bezsonoff, amb la qual cosa els lectors que ho vulguin també es podran emportar els llibres signats pels autors. No hi faltaran tampoc la supervendes Eva Baltasar i la cada vegada més consolidada Llucia Ramis. Segons els organitzadors, una de les claus de l’èxit de la fira és la proximitat que s’estableix entre els editors, els escriptors i els lectors, siguin molt reconeguts o novells que acaben de començar, ja que Besalú és una fira relaxada, molt més propera als lectors que no pas la Setmana del Llibre en Català o que la bogeria d’un Sant Jordi.

Una de les principals novetats d’enguany és que es dóna cabuda a dues editorials debutants. ‘El nostre reglament diu que no s’admeten editorials que no tinguin com a mínim cinc títols publicats i que les parades no es poden compartir. Però hem volgut donar l’alternativa a dues editorials que encara no tenen els títols suficients i per això els deixem compartir la parada’, explica el director Codes. Són Fuera de Ruta, que arriba a la fira amb el seu llibre estrella, Manual del Anti-turismo, i Karwán, editorial barcelonina especialitzada en traduccions de l’àrab.

Un dels moments més esperats de la fira és el sopar de companyonia que fan els editors, en el decurs del qual s’atorguen els premis de la fira, que volen ‘reconèixer la tasca heroica que fan dia a dia les editorials independents, la qual només es pot entendre des de la seva devoció sense límits per la literatura, l’art de l’edició i el coneixement’. Per aquest motiu, ‘els organitzadors premien cada any cinc títols que, segons el jurat de torn, reuneixin els valors que regeixen la mateixa fira, és a dir, la qualitat, l’heterodòxia, la valentia i la capacitat de combinar tot això amb la d’arribar a un públic com més ampli millor. Els premis es reparteixen en cinc categories: premi Liberisliber Xic Imago (infantil i juvenil amb preponderància de la imatge per sobre del text); premi Liberisliber Xic Textus (infantil i juvenil amb preponderància del text per sobre de la imatge): premi Liberisliber Pensa (no-ficció); premi Liberisliber Lira (poesia) i el premi Liberisliber de Narrativa’. D’aquesta manera, el diumenge els editors premiats poden exhibir el guardó que els acredita com a guanyadors del certamen.

Que la fira ha anat creixent en tots els sentits ho testimonia el festival que, a poc a poc, també s’ha anat consolidant al seu voltant (podeu consultar-ne tota la programació aquí). Aquesta vegada, hi ha activitats destacades com el concert que el grup mallorquí Jansky oferirà diumenge a les sis de la tarda en homenatge a Patti Smith; el gran recital de poesia en forma de combat de boxa que protagonitzaran Pol Guasch, Antonina Canyelles, Enric Casasses, Anna Gas i Roger Costa-Pau, dissabte a dos quarts de set; projeccions de documentaris, presentacions de llibres, un taller de narrativa, presentacions de llibres i diàlegs amb el feminisme, l’assaig mordaç i la literatura del jo com a temàtiques essencials.

En definitiva, aquell somni passat per aigua de fa deu anys que tothom creia efímer s’ha convertit en una realitat plenament consolidada en què el llibre independent, el que assegura la llibertat de pensament, el que normalment no és al taulell de novetats de les llibreries més comercials i de les grans superfícies, és el gran protagonista. Una festa cultural que hauria entusiasmat els trobadors més agosarats i que us espera aquest cap de setmana a Besalú.

The post Besalú, la vila somniada pels editors independents appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

WoW 2019: les millors rutes per la Mallorca literària

Vilaweb Lletres - Dj, 03/10/2019 - 17:00

De Jacint Verdaguer a Frédéric Chopin i de Santiago Rusiñol a Jaume I, passant per Llorenç Villalonga, George Sand, Rubén Darío i Biel Mesquida. Aquests noms, i molts més, del món de les arts, en especial la literatura, tenen una cosa en comú: el seu pas per l’illa de Mallorca. Per a recordar-lo i destacar el llegat de tots aquests escriptors i el patrimoni paisatgístic de l’illa, s’organitza el festival Walking on Words, de rutes guiades literàries.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Del 5 d’octubre al 14 de juny es faran vint-i-tres rutes, amb novetats com ara una ruta a alta mar, una ruta amb pernoctació i una ruta a ultramar. D’aquestes vint-i-tres rutes, deu corresponen a l’itinerari L’Illa del Tresor, pensat per a tota la família, que explora les rondalles i llegendes de Mallorca. 

A la pàgina web hom també pot explorar les rutes per diversos indrets de l’illa i fer-les al seu gust, amb una explicació de cada parada en l’itinerari literari. Les rutes d’aquest WoW començaran dissabte amb la ruta ‘En aigües del Peix Nicolau’, de l’itinerari L’Illa del Tresor. El dissabte 19 es farà la primera ruta del Walking on Words anomenada ‘Paisatge de vida i de mort’, a la necròpoli de son Real.

The post WoW 2019: les millors rutes per la Mallorca literària appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

PACTAR AMB LA TERRA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 03/10/2019 - 16:23
Aquests dies llegim trasbalsats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a principis del segle XX), per permetre-hi les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -


Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)


Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?

Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.

Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.

Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.

Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.

Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.

Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.

Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.

Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.

Tenia ganes de vomitar.

Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.

Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.

Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?

Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.

Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.

-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.

Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.

No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.

S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.

El meu home em digué:

-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.

Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.

Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.

-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.


Categories: literatura

UN ENTREPÀ DE BACÓ I FORMATGE, I MOLT MÉS


UN ENTREPÀ DE BACÓ I FORMATGE, I MOLT MÉS
Bar d’un concorregut hospital. Hora d’esmorzar. Les taules estan plenes, davant la barra s’hi acumula una munió de gent als rostres dels quals s’hi observa una barreja de son, cansament i gana. A primer cop d’ull sembla que n’hi hagi per a estona, però m’equivoco. A l’altre costat de la barra, un diligent cambrer encapçala un petit exèrcit disposat a servir-nos a tothom. Pren comandes que tecleja a tota velocitat, puntualitzant cada cop si el cafè és descafeïnat o si la llet natural, mentre cobra l’import per avançat, demana la gent que circuli, assenyala on es troben els sobrets de sucre, i manté un rigorós ordre a la cua. La seva veu és clara; el gest, enèrgic, el somriure, perenne. Li demano un entrepà de bacó amb formatge i un tallat. Per a emportar? Per a emportar. A tot just un parell de metres darrere seu, dues cambreres protagonitzen una hipnòtica coreografia mentre llegeixen les comandes (alguna necessita ulleres de prop), tallen pa, posen pernil amb precisió, giren la carn de la graella, i no sé quantes coses més (és difícil comprovar el nombre de mans per si n’hi ha alguna de més).La gent circula a gran velocitat a la cua, mentre espero el meu entrepà, encara no fa ni un minut. El cambrer es gira i pregunta: Un bacó amb formatge?Cap problema, s’està fent. Però el cambrer em mira amb amabilitat, i li torno el somriure, i li dic que tranquil, que no tinc pressa, i la cambrera me’l dona a la mà, calent, recent embolicat, i diu que perdoni, que en aquella hora se’ls acumula la feina.Però en total han estat tot just un parell de minuts, i els dono les gràcies, perquè no m’emporto sols un entrepà de bacó amb formatge; també uns somriures i l’agraïment per fer-me sentir un ésser humà i no una xifra.
Categories: literatura

Jordi Lara sacseja la Nit de Poesia de Sant Cugat

Vilaweb Lletres - Dc, 02/10/2019 - 21:50

Un núvol blanc, lleuger, volàtil, passa per davant d’una muntanya pedregosa, feréstega i atractiva també. Aquesta és la fotografia suggeridora de la jove artista Amanda Bernal per al 19è Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat. Es farà del 9 d’octubre al 9 de novembre i inclourà cinquanta actes en trenta espais diferents.

Al programa del festival, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i el Teatre Auditori de Sant Cugat, hi ha una proposta arriscada, que pot ser controvertida: l’espectacle Amants i estalvis, que ha ideat l’escriptor Jordi Lara per a la Nit de Poesia. Aquest acte, que és central dins el programa, l’havia de coordinar Sam Abrams, però poc abans de l’estiu ho va deixar estar. Aleshores ho van proposar a Jordi Lara, que ha planificat un espectacle que defuig el cànon poètic. La Nit de Poesia del Festival de Sant Cugat farà pujar a l’escenari persones que no han publicat mai poesia, que no porten l’etiqueta de poeta, però que tenen una vivència particular de la poesia, molt emocional. Perquè Lara es demana: ‘Quin valor té la poesia que no té un interès estètic, canònic, que no és la gran poesia, però que té una força vivencial?’

L’espectacle barreja poetes com Laia Malo (Laia Martínez López), Jaume Coll Mariné i Carles Dachs, amb gent que no ha publicat mai cap llibre de poemes, però a qui la poesia ha marcat la vida i, a voltes, fins i tot els ha salvat la vida. És el cas de Juan Pérez, a qui la poesia va treure de la delinqüència, o Nina da Lua, que va superar un càncer amb molt mal pronòstic, aferrant-se a la poesia. Nina da Lua va explicar durant la presentació del festival: ‘La poesia em va travessar tota la vivència del càncer. Vaig mirar la mort als ulls i em vaig adonar que això també és poesia. I vaig viure tot aquell temps de malaltia i tractament com un procés de llibertat.’

Jordi Lara també diu que la proposta conté una pregunta de fons: ‘En quin moment ets poeta? Qui és poeta, qui se’n sent o aquell a qui els altres l’hi consideren? La poesia és de tots i la podem dir de formes diferents. A més, els paràmetres de la qualitat qui els estipula? I que no canvien?’ El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà, ho reblava així: ‘Qüestionar els criteris de l’excel·lència suscita un debat excel·lent i que no té fi. La proposta de Jordi Lara vol fer-nos trontollar en aquestes consideracions canòniques. Trencar motlles és una de les coses que pot fer un festival com el de Sant Cugat.’

El programa combina actes commemoratius, com el centenari del naixement de Joan Brossa, un homenatge a Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i un altre al poeta Narcís Comadira, amb propostes més sorprenents, com ara els duets de poetes d’ací i de fora que es faran a les tres llibreries de la ciutat: Antònia Vicens amb la cordovesa Ángeles Mora; Francesc Parcerisas amb la poetessa gallega Emma Couceiro; i Maria Josep Escrivà amb la basca Leire Bilbao.

Hi haurà una sessió de poetes joves, ‘La fam i el desig’ (19 d’octubre) coordinada per Andreu Gomila, en què participaran els autors novells Irene Anglada, Cati Coll, Guillem Gavaldà, Pol Guasch, Maria Isern i Oriol Sauleda. I l’escriptor Sebastià Portell coordinarà i presentarà la Nit de poesia LGBTQ, amb Bel Olid, Martí Sales, Encarna Sant-Celoni, Mireia Calafell i Jaume Creus.

L’acte inaugural, al Teatre Auditori, es farà el 15 d’octubre amb l’espectacle Poesia ‘Exili 1939’, ara que s’escauen els vuitanta anys de l’èxode republicà. La direcció va a càrrec de l’actor Jordi Bosch, la selecció de textos és de Maria Campillo i hi participen els actors Marta Angelat, Jordi Boixaderas, Eduard Farelo, Lluís Soler, Júlia Truyol, Emma Vilarasau i la cantant Magalí Sare.

Podeu consultar-ne tota la programació.

The post Jordi Lara sacseja la Nit de Poesia de Sant Cugat appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La llibreria Som Negra baixa la persiana

Vilaweb Lletres - Dc, 02/10/2019 - 18:15

La llibreria Som Negra, única de Barcelona especialitzada en gènere negre, tancarà les seves portes definitivament el proper 15 de novembre. El seu propietari, Miquel Àngel Díaz, ho ha comunicat en un emotiu vídeo a les xarxes socials de la llibreria i personalment a molts dels seus clients. Els motius, els de sempre: les vendes de llibres no poden cobrir les despeses del negoci.

Som Negra va començar fa set anys. Primer estava situada a Collbató i combinava la venda de llibres de gènere negre amb la papereria. El negoci era sobretot on-line i ràpidament Miquel Àngel Díaz es va anar convertint en un llibreter de referència que s’havia guanyat la confiança d’escriptors i lectors i fins i tot del propi Paco Camarassa, impulsor de Negra y Criminal, la primera llibreria especialitzada en gènere negre a Barcelona.

Camarassa va ungir com a successor a Díaz quan el va convertir en moderador habitual al festival BCNegra de Barcelona. S’ha de recordar que SomNegra va ser una de les llibreries impulsores del festival de novel·la negra de Collbató i que Díaz s’havia foguejat en l’organització i moderació d’esdeveniments literaris a la falda de la muntanya de Montserrat.

Poc després del tancament de Negra y Criminal y de la mort de Paco Camarassa, Miquel Àngel Díaz va complir un dels seus somnis i va obrir un local físic a Barcelona, en concret al número 108 del carrer Aragó. Durant dos anys la llibreria s’ha convertit en un espai de referència per als amants del gènere negre i en un espai cultural de primer ordre on s’han celebrat nombroses  presentacions literàries, tant d’autors catalans com vinguts d’Espanya, del País Basc, de Galícia i algunes de fora de l’Estat. També s’han organitzat nombroses accions de foment de la lectura com els sopars de misteri.

Miquel Àngel Díaz sempre ha entès el negoci en la seva doble vessant, la de llibreria on-line especialitzada i la de llibreria física. Per això era molt habitual que ell fos l’encarregat de les vendes en festivals negres de casa nostra com Cubelles Noir, on muntava una molt ben nodrida parada.  També havia aconseguit que cada Sant Jordi el seu espai fos un lloc de trobada referencial per a tots els autors negres que passaven per Barcelona, amb una mítica foto de família anual just al punt de les dues del migdia.

Però és clar, ser referent per a escriptors i editorials no significa tenir els lectors necessaris com per mantenir un negoci tan complicat com una llibreria en aquests temps. I és que la llibreria on-line difícilment podia competir amb la immediatesa de les entregues d’Amazon, mentre que l’èxit de la novel·la negra ha omplert de novetats del gènere les taules de les grans llibreries i de les grans superfícies i molts lectors han preferit comprar en aquests establiments en lloc d’optar per la saviesa de les recomanacions d’un llibreter tradicional.

La xarxa s’ha omplert de solidaritat amb el llibreter i han estat molts els escriptors que han mostrat la seva desolació per la pèrdua d’un ‘temple’ de la literatura criminal. El tancament de la llibreria sorprèn en un moment en què el gènere negre és un dels més llegits i consolidats. El llibreter Paco Camarassa en el seu moment ja va denunciar precisament que l’èxit del gènere negre havia estat la condemna de la seva llibreria. Malauradament, la història es repeteix.

The post La llibreria Som Negra baixa la persiana appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura