literatura

Sa Pobla, el Maig del 68 i les memòries de Miquel López Crespí

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn, trobada de maig, en confinament


El nostre col·lectiu es troba el primer dilluns de cada mes, des de novembre de 2015, al Forn de la Canonja de Tortosa. Més informació a dillums.blogspot.com Gent diversa, amant de la cultura i de l’art, amb l’ànim de compartir amistat, idees, creativitat, cultura, gastronomia, somriures i estima. En motiu del confinament que tothom està patint, aquesta és la segona trobada que hem de fer en mode virtual.  Les nostres trobades són obertes, tothom parla del que vol lliurement, però aquest cop hem proposat un poema de Zoraida Burgos, inclòs al llibre Absolc el temps, perquè serveixi d’inspiració, excusa o de fil conductor, deixant la porta oberta, com sempre, a la llibertat d’expressió.


Categories: literatura

Confinats? Aquests són els consells de supervivència per a lletraferits que donen els escriptors

Vilaweb Lletres - Dll, 04/05/2020 - 21:50

Els escriptors són gent acostumada a passar molt de temps tancats a casa en el seu quefer diari. Així i tot, com a tots plegats, aquesta situació derivada del coronavirus els ha sorprès i ha originat situacions d’angoixa i incertesa sobre el futur. I com que fa poc a casa nostra van triomfar els famosos consells que Stephen King donava al seu llibre Escriure (l’Altra), hem demanat a uns quants escriptors els seus consells de supervivència. Ho hem fet perquè hem vist que se n’han anat passant per les xarxes socials, bé fos en obert o bé fos en grups privats de Facebook o WhatsApp, i perquè és una pregunta recurrent dels festivals literaris que s’han organitzat en línia aquests dies. I sobretot, poden ser una bona eina per a qui ha decidit d’emprendre la seva aventura literària durant la pandèmia. Hi ha qui s’ho pres amb filosofia i qui s’ho ha pres amb humor i n’hi ha d’altres veritablement preocupats pel futur immediat. També hem afegit a la llista algun editor. I aquestes són les seves recomanacions, aptes per als col·legues i per a tots els aspirants a lletraferits. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marc Moreno (1977) és escriptor i també és editor de Llibres del Delicte. La seva darrera novel·la publicada és Escapisme (Més Llibres), un dels volums afectats directament pel confinament, perquè ja hauria arribat rodat i amb el boca-orella fet a Sant Jordi. Aquests són els seus consells:

*No et deixis influenciar pel sentiment general d’esgotament pel confinament. Els escriptors som gent acostumada a estar tancats a casa i en solitud. No ve d’un parell de mesos més.

*No miris com baixa la pila de llibres pendents de llegir a mesura que passen els dies ni t’amoïnis amb la impossibilitat de tornar a construir la gran muralla de llibres que fins ara sempre ha viscut amb tu. Si ets un bon lector, segur que tindràs un munt de llibres sense llegir per casa. O sempre pots optar per les relectures o els e-books.

*No et posis horaris fixos d’escriptura. Si no tens criatures a casa ni un horari laboral que complir i disposes de les vint-i-quatre hores del dia, el millor és tenir el Word obert en tot moment i seure a teclejar només quan et vingui de gust, i sense arribar a esgotar-te. No t’obliguis a escriure.

*Si no et trobes inspirat per continuar el projecte literari en el qual treballaves abans del confinament –del tot lògic, ateses les circumstàncies–, busca noves opcions i parteix des de zero. Segurament el mateix estat d’ànim que t’impedeix continuar escrivint el que tenies entre mans et permetrà explorar nous camins en nous textos. Però això sí, defuig la temptació d’escriure sobre confinaments, pandèmies o mons apocalíptics. Estalvia’ns un 2021 de suïcidi.

*Si mai no has fet esport, no cal que t’obsessionis amb moure’t més del que ho feies abans del confinament ara que no pots sortir al carrer, ni intentis fer una marató passadís amunt i avall. T’esgotaràs mentalment, i necessites tenir el cap fresc per escriure la gran història que t’ha inspirat el confinament.

Empar Fernández.

Empar Fernández (1962) és una escriptora polifacètica i versàtil que ha escrit, sobretot, en castellà. En aquesta llengua és considerada una de les millors autores de novel·la negra del panorama literari actual. Tot i que té novetat negra a quatre mans, el seu llibre La epidemia de la primavera (Suma de Letras, 2018) és un retrat magnífic de la gran pandèmia de grip del 1918. Ella també ens aporta els seus consells i la seva mirada sobre el futur incert que ens espera. I explica: ‘El confinament és una experiència propera a tot escriptor, treballem confinats, tan aïllats com ens és possible. És la meva experiència personal i crec que la de la majoria. Malgrat tot, i atesa la durada d’aquesta etapa d’enclaustrament total, crec que és necessari seguir algunes normes’:

*És convenient conservar les rutines anteriors a la pandèmia (cura personal, treball, contacte humà via telefònica o telemàtica, evasió).

*És aconsellable respectar l’horari de treball si les circumstàncies (companyia, preocupació pels estimats i la concentració) ho permeten.

*No llegir únicament allò que es publica relacionat amb la pandèmia. Airejar el pensament, continuar llegint novel·les, assaigs… Algun dia recuperarem alguna cosa semblant a la normalitat. Crec que és important no perdre de vista la nostra ‘vida anterior’, aquella vida que tant enyorem aquests dies.

*No escriure més ‘diaris de pandèmia’. Probablement, la teva vida durant el confiament no és gaire diferent de la de la resta de mortals i, tal com passa amb l’autoficció, no ha de ser necessàriament interessant.

*Preparar-se per a un panorama editorial més desolador del que ja ho és, amb una probable caiguda de les vendes, del nombre d’originals publicats i del nombre d’exemplars, de la inversió en promoció, amb el previsible tancament d’algunes llibreries i omnipresència d’Amazon esperonada per les circumstàncies.

Tot i això, algú em va recordar un cop que el món de la literatura és una carrera de fons. I som aquí, sense fons i sense alè. Salut i sort.

Anna Manso (1969) és una de les nostres autores de literatura infantil i juvenil més conegudes. També és guionista i una de les impulsores de l’associació Escrivim. El conte de la cartera (Bromera) és el seu darrer llibre i també s’ha vist afectat per la pandèmia.

*El primer consell és continuar lluitant pels teus drets professionals. Si no estàs associat, busca una associació que et representi i lluita. La situació era dura, ara és més dura i ho serà encara més. I només la podrem revertir col·lectivament fent-nos sentir. Aquell que cregui que anant per lliure se’n sortirà s’equivoca. El tsunami ens arribarà a tots i ha arribat l’hora d’alçar la veu i fer-nos valer. O ara o mai. Cal que tinguem cadira a les taules de negociació i als autors no ens la regalaran. Jo pertanyo a Escrivim (Associació professional d’escriptores i escriptors de literatura).

*El segon és mantenir el cervell i el cos en bon estat. Si ara no pots escriure, no ho facis. Si no pots llegir, no ho facis. I el mateix amb les sèries i pel·lícules. Fes el que et doni la gana, però fes alguna cosa. Si pot ser, amb les mans: cuina, dibuixa, fes. I mou-te. Mou cames, braços, mans, cintura. Com et doni la gana, però mou-te. Potser ha arribat el moment de viure i prou. Ni que sigui una setmana.

*El tercer és continuar amb les orelles i la vista ben obertes. Ara amb un territori més petit, el que es pot observar des de la teva finestra, terrassa, balcó, terrat. Hi ha material per a sucar-hi pa. Posa-t’hi, posa-t’hi.

*Pensa. Pensa què vols escriure (si no tens esma per a escriure, aquest consell no és contradictori, només he dit ‘pensa’). De fet, seria millor dir ‘revisa’. Aquesta situació ho canvia tot i és possible que aquell projecte ja no et vingui de gust. Pensa-hi bé. Madura’l. Jo no sóc gens de prendre notes i sí de rumiar molt abans de teclejar la primera frase. Ara hi ha temps per donar i per vendre.

*Llança’t a la piscina. Atreveix-te a fer el que et doni la gana a literàriament. Si la crisi del coronavirus ens ensenya alguna cosa, és l’autèntic sentit de la paraula ‘imprevist’. Fes avui el que pots fer avui. Esperar a demà no té cap mena de sentit.

Susana Hernández s’ha convertit en autora revelació de la novel·la negra aquests darrers anys. El seu llibre Mai més (Alrevés) tot just havia començat el recorregut, s’havia presentat a la premsa el 12 de març, just abans del confinament. Fa anys que es dedica a la supervivència literària i aquests són els seus consells:

*Escriure molt. Sembla una bajanada, però no ho és. Per intentar sobreviure en aquest món cal produir amb una certa freqüència, i per això cal escriure moltes hores.

*Diversificar-se. Escriure coses diferents, canviar de gènere, ser versàtil.

*Treballar per a altres. Escriure per a diaris, blocs, webs, etc. És una bona manera d’obtenir ingressos.

*Fer informes de lectura a escala particular, per a agències o editorials.

*Impartir cursos, tallers, xerrades i moderar clubs de lectura, ara forçosament virtuals.

José Luis Muñoz (1951) hauria de ser un home exultant aquests dies, en què hauria de ser al festival Black Mountain de Bossost. Allà ha passat el confinament, sentint la Garona des del balcó i sense sortir a la muntanya, la seva segona gran passió, fins ara, que tot just ha començat a fer esport. Aquests són els seus consells.

*Llegeixo, a molt bon ritme, tots aquells llibres que tenia pendents, les novel·les que m’envien els meus amics escriptors, les que em vaig regalar el Nadal, una torre de Babel que amenaçava d’esfondrar-se a la tauleta del dormitori, i aprofito per llegir al balcó i així prenc el sol quan surt. He redescobert el plaer de la lectura a l’aire lliure i així puc admirar el privilegiat paisatge que m’envolta: avantatges de viure a la Vall d’Aran.

*Convé no penjar-se de les xarxes, que aquests dies intoxiquen molt i ens inunden de fakes mal intencionats. El millor moment del dia és quan s’esgota la bateria del mòbil, quan descanso de tant de xat, tant de profeta i tant d’acudit, algun molt bo. Administrar la pròpia connectivitat em sembla vital. Tot i això, veure les cares dels estimats i saber que estan bé també és un dels millors moments del dia.

*És vital establir rutines i complir-les amb disciplina i mantenir la casa en ordre encara que només esperis la teva visita. Escric de bon matí i de matinada. Em poso al dia de pel·lícules endarrerides i reviso els meus directors preferits. Em canvio de roba alguns cops al dia. Pijama fins a les dotze, pantalons curts i samarreta si fa sol, fins a les dues, amb vermut inclòs. Després, em vesteixo com si hagués de sortir.

*En aquest moment, la literatura ha de servir com a exorcisme. No sóc l’únic que empra aquest recurs creatiu per pal·liar la por que produeix aquesta situació. Escric una nova novel·la sense tenir ni idea si tindrà futur. Potser d’aquesta pandèmia en surti una generació que serà, forçosament, negra.

*Com que no sé quan podré sortir, quan podré viatjar de nou, dedico unes hores del dia a viatjar amb les meves fotografies al passat i a altres escenaris. D’aquesta manera, me’n vaig al llit amb l’esperança de somniar que sóc lliure. Mai està de més repassar la vida que hem viscut i plantejar-nos la futura, si és que n’hi ha.

En conclusió, sóc moderadament optimista. Aquesta crisi comportarà molts canvis i els qui ens movem en el món de la cultura hem d’estar en guàrdia. Possiblement, a partir d’ara, la societat tingui més temps i el passi a casa seva i sigui un bon moment per a promoure el llibre, digital o en paper.

Lluís Llort (1966) és escriptor i periodista cultural i ha decidit d’aprofitar la redacció dels seus cinc consells per fer una mica de sarcasme amb tota la situació que vivim:

*Encara que es tingui més temps per a llegir aquella pila de llibres pendents, millor reservar els folis verges per quan arribi el moment d’haver de menjar paper. Sempre és menys nociu si tenen pocs àcars acumulats.

*Aprofitar per muntar un canal a Instagram o YouTube on recomanar uns quants llibres i, sempre, un de propi. Cal confiar que algun dia això acabi i que la gent tingui memòria per anar a comprar aquells llibres que de manera gens subliminar els hem engaltat al cervell. (Opcionalment es poden encendre ciris o fer altres rituals supersticiosos.)

*Com que el pas anterior està saturat de tota mena de fauna que busca, legítimament, un rendiment econòmic, per guanyar audiència proposo dues opcions. A cada nou seguidor (o cada 100 o cada 1.000, depenent de la capacitat de cadascú) ens desprenem d’una peça de roba i, un cop nuets (si hi arribem), passem a fer postures o pràctiques sexuals (això ho converteix en comerç sexual, d’acord, però amb un fons intel·lectual).

*La segona opció, partint o no de l’striptease anterior, és que amb cada augment X de seguidors, ens tallem alguna part del cos ‘en directe’, com a El mercader de Venècia. No cal començar amb una mà, millor un pessic d’orella (pessic, no fem un Van Gogh, d’entrada, que la màscara per a evitar contagis ens quedarà penjant), una punteta de dit, una llesca de papada, el prepuci (en cas de ser mascle i encara conservar-lo), etcètera.

*I sobretot, sobretot, un no-consell: no aprofiteu el tancament per escriure un dietari sobre el confinament, ni una obra d’autoajuda (encoberta o no) de la mena ‘En sortirem reforçats’, ni tan sols poemets i novel·letes, o sí, però per mantenir el to muscular de la creació. Penseu que en tornar a la normalitat, el món (l’editorial, n’hi ha cap més?) estarà saturat i endarrerit de publicacions i ‘pasarán más de mil años, muchos más’ abans que es publiqui res… Aprofiteu per estudiar mecànica bàsica, per exemple, que amb tant de temps el parc mòbil aturat, caldrà gent amunt i avall per posar en marxa cotxes i motos i seran ingressos directes i en negre.

Isabel del Río (1983) fa de tot per sobreviure amb la literatura o de la literatura. A banda de les seves obres, ha fet o fa de documentalista, lectora de manuscrits, redactora, gestora cultural… I aquests són els seus cinc consells:

*El primer consell seria la coherència. Si volem dedicar-nos a l’escriptura, hem de deixar de veure aquesta activitat com un hobby, hem d’escriure cada dia, crear una mínima rutina que ens permeti de millorar i no deixar la nostra escriptura, passi el que passi en la nostra vida diària.

*El segon seria ser crític. Ser crític amb un mateix i amb la pròpia feina. Ser capaç d’acceptar les opinions constructives dels altres, d’esborrar, eliminar i fins i tot destruir els nostres escrits. Això ens permetrà de polir el nostre estil i créixer com a escriptors.

*El tercer seria diversificar. No sols em refereixo a escriure gèneres diferents, que és molt interessant i divertit, sinó ser conscients que, en el nostre context espacial i històric, l’art no és gaire ben valorat econòmicament, per la qual cosa enfocar totes les nostres fonts d’ingressos en els nostres escrits potser no és la millor opció.

*El quart consell seria la proactivitat. Si espereu que us descobreixin o, si teniu la gran sort de publicar, que el llibre es vengui sol, la vostra obra morirà abans d’haver nascut. Avui dia, l’escriptor és el seu propi relacions públiques i ha de fer com sigui perquè el llibre arribi als lectors, a les llibreries i als mitjans. Busqueu l’editorial que encaixi amb el vostre manuscrit, no l’envieu de qualsevol manera i prepareu un projecte en relació amb l’obra que també podreu comentar amb l’editor.

*El cinquè és la resiliència, una habilitat que molt descuiden. Hem de ser capaços de sobreviure i continuar endavant amb determinació, malgrat les coses que ens trobem pel camí.

Xavier Aliaga

Xavier Aliaga (1970) és escriptor i periodista, actualment s’encarrega de la secció de Cultura del setmanari el Temps i ens deixa aquests consells:

*Persistiu en els vostres projectes anteriors, si penseu que són bons i hi creieu. Ara mateix, sembla no tenir sentit escriure sobre un món que serà diferent en moltes coses. Però la literatura pot ser la fotografia fixa d’un moment. La literatura és contar bones històries i fer-ho bé. Escriviu en aquesta clau. Ja tindrem temps, amb perspectiva, d’escriure sobre el que ens va passant. Perquè caldrà fer-ho. Però no us deixeu portar per la immediatesa o l’ànsia.

*Escriviu amb temps, deixant respirar els projectes, deixant que les trames i els personatges ens parlen. Torneu una i mil vegades a la pàgina escrita cercant l’adjectiu més escaient, la frase més definitòria. Cal fer i desfer, però també tenir clar que el procés ha d’acabar en algun moment. Deixeu-vos portar per l’instint.

*Doneu a llegir la primera versió més o menys acabada a més d’una persona. No ho sabem tot, és fàcil perdre la perspectiva. Tal vegada us donaran consells contradictoris: valoreu-los, agafeu les indicacions útils i bandegeu les que no ho semblen. Llegiu entre línies: un ‘aquest personatge es podria definir millor’ significa que el personatge, en realitat, està mal definit. Sempre us donaran la visió més amable. Desconfieu dels veredictes entusiastes.

*Confieu en els bons editors. Sigueu humils i receptius, penseu que és la seua feina. Desconfieu dels editors conformistes, que donen per bona la versió que els arriba. Sempre es poden millorar coses en el procés. I feu concessions, doneu per perdudes petites batalles per poder guanyar les grans. Amb els correctors, també.

*I el més important: tingueu sempre present que es publiquen moltes coses i que no ens podem conformar a ser un més. Sobreviureu, reeixireu si manteniu l’autoexigència, si llegiu els millors, si esteu al cas del pols literari del temps i, al mateix temps, trobeu la vostra veu. Si treballeu l’escriptura, la documentació, el to o l’estructura com si us hi anara la vida.

Jordi Juan (1966) és guionista, contista i novel·lista. Viu a València i aquests són els seus consells:

*Primer, el més obvi: si ets al mig d’algun projecte, aprofita al màxim per avançar o fins i tot acabar la faena. Si et trobes en un període d’incubació, utilitza aquestes circumstàncies especials que vivim per buscar l’estímul que et porte a l’escriptura.

*Concentra’t en el present. Beu d’aquesta actualitat distòpica fins a dir-ne prou, analitza el que sabem o el que encara no sabem però sí que intuïm des del pensament crític. Se suposa que les editorials i els lectors esperen la gran novel·la de la pandèmia. Sort.

*Recorda. Els àlbums de fotografies familiars que groguegen als calaixos, els vells vídeos o, fins i tot, les pel·lícules de súper-8. La memòria personal o col·lectiva pot ser el tret que busques per a l’escriptura, aquest fil de la madeixa del qual estirar fins a trobar la teua història.

*Reprendre els llibres, els films o sèries o la música de la teua vida és un altre fulminant de ficcions. O potser algun vell projecte abandonat o, fins i tot, oblidat. Fes un pas enrere per agafar impuls. És justament el que prohibeixen els il·luminats i els totalitaris. Si es pensa bé, és una estratègia molt aconsellable.

*Ara que tot sembla haver-se aturat en un bucle d’espai i temps, fixa la teua atenció en aquests dos vectors. Temps. Aquesta substància que ens conforma i descompon. Si descartes de retratar el present, viatja al passat o al futur. Espai. Sideral o geogràfic o domèstic. Recorre els llocs coneguts o ignots i fins i tot els no-llocs. Trota, busseja o escala per la teua fantasia fins a deixar-te l’alè. Ànim i bon pols, col·lega.

David Martí (1970) és un dels narradors més sòlids de la literatura catalana contemporània, però el confinament l’ha atrapat impulsant el seu nou projecte, l’Escola d’Escriptura de Catalunya, que finalment acaba de veure la llum només en el seu vessant virtual. Aquests són els seus consells:

*Vés per la vida amb els ulls ben oberts. Trobaràs la inspiració on menys t’ho esperis.

*Documenta’t, documenta’t molt. Però, quan escriguis, que no es noti.

*Enamora’t del protagonista de la teva història. Riu i plora amb ell, o ella. Els lectors ho agrairan.

*Repassa el que has escrit llegint en veu alta i comprova si hi ha música i flueix.

*Quan acabis la primera versió de la teva novel·la, guarda-la en un calaix durant un parell de setmanes. Després, quan la tornis a agafar, fes tots els canvis que calguin i no tinguis por d’esborrar tot allò que no t’agradi. Tal com deia Hemingway, el millor amic de l’escriptor és la paperera.

Jordi Ledesma (1979) és un dels escriptors revelació dels darrers temps. No tenia novetat just ara, però el coronavirus ha tallat el recorregut extraordinari que feia una de les seves traduccions al francès i, sobretot, la seva anada a la fira de León, a Mèxic. Ledesma, que es dedica totalment a la literatura, també ens dóna els seus consells sense deixar de recordar-nos que per a molts artistes sobreviure és, literalment, arribar a viure demà.

*Cal emprar l’ego per combatre contra un mateix, no per enfrontar-se als altres. L’escriptura és per si mateixa un exercici egòlatra, pensar que el que s’escriu pot interessar algú més que a un mateix és molt pretensiós. Per això s’ha de gestionar amb percepció crítica les emocions que l’aspiració desperta. El procés d’escriptura d’un text és una presa de decisions constant i haurem d’assumir que moltes han estat errònies o, si més no, corregibles, i és des d’aquí que s’ha d’afrontar el pròxim text, disposats a fallar novament.

*La lectura ens ha d’ocupar més temps que l’escriptura, sempre. Les pàgines llegides han de multiplicar les escrites per un valor molt alt, perquè només així podrem crear un univers que aspiri a ser propi i també una veu. També hem de prendre decisions sobre què llegim i què ens aporta cada lectura.

*Amb un bon bagatge lector, un ego mesurat i sospesat i la predisposició a emular amb propietat allò que ens agradaria ser literàriament parlant, podem intentar escriure quelcom que creguem que pugui interessar algú i, així, satisfer l’ego esmentat. Després d’aquest pas tot es fa més difícil, sobretot, conviure amb un mateix.

*Si arribem a concloure un text i tenim la màgia que fa que sigui interessant per a algú i que aquest algú sigui un editor que decideixi publicar la nostra obra, hem de ser conscients del triomf que significa la fita. Després d’això, la supervivència és molt complicada si el pla vital aspira al rèdit econòmic.

*Guanyar-se la vida com a escriptor és tan difícil com guanyar-se el pa cantant i amb la guitarra, com diu la cançó. A mi m’agradaria viure en exclusiva de les novel·les que escric, però he d’assumir que és impossible de moment i en l’actualitat organitzo tallers literaris, escric articles i he fet algun text com a negre literari. Recentment, i gràcies a la confiança d’un director de cinema, m’he introduït al sector cinematogràfic amb l’escriptura i reescriptura de guions. Tot això m’ha permès de sobreviure econòmicament i dedicar el meu temps laboral al procés d’escriptura, renunciant a la comoditat i sabent que sobreviure tan sols és arribar a l’endemà.

Ilya Pérdigo

Ilya Pérdigo és un dels editors d’Alrevés. L’editorial barcelonina havia d’encarar Sant Jordi celebrant els deu anys d’existència i amb la compra de l’editorial infantil Biro-Biro. Aquests són els seus consells per als escriptors:

* Si ets escriptor o pretens ser-ho, llegir es converteix en una obligació. I a l’hora de llegir sempre s’han de buscar noves veus, vives, que portin foc a cada paraula. En aquest sentit, recomano molt, ara i sempre, llegir autors llatinoamericans, autors com Fernanda Melchor, Yuri Herrera o Claudina Domingo, amb més o menys recorregut. Són autors amb una literatura crua, colpidora i fresca.

*És un bon moment per a reprendre idees, treballar-les, refer-les, reconstruir-les, iniciar-ne de noves. És el moment d’agafar aquell text que vols presentar a l’editor i tornar-lo a revisar.

*Aquestes setmanes, que probablement seran mesos, ens duran a un nou context, un nou paradigma que canviarà moltes coses. És un bon moment perquè els autors pensin com volen relacionar-se amb els seus lectors, com volen donar a conèixer els seus textos i com volen fer volar les seves obres.

*Són dies per a reinventar les estratègies de comunicació, recomano que cadascú dels escriptors confinats busqui la manera de donar suport a alguna de les moltes campanyes que es fan aquests dies, es tracta de donar suport a tota la cadena del llibre, inicialment i principalment, a les llibreries. Podem comprar llibres a partir de les diferents campanyes, la de Libelista, la de Llibreries Obertes o bé algunes que segueixen editorials de manera individual.

*Evitem donar continguts gratuïtament, tots els autors han de tenir molt clar que la seva feina val temps i diners i que, per tant, qui la vulgui consumir l’ha de valorar. Ens hem trobat amb gestos de generositat, i evidentment, hi ha excepcions que ho justifiquen, però, tinguem cura, la nostra cultura i la nostra feina s’han de fer valer.

Joana Soto és editora de Pagès Editors. També ella ofereix els seus consells per als escriptors:

*Assegura’t que envies un text madur: les presses, sovint, no són bones conselleres i la voluntat de veure el llibre publicat al més aviat possible pot fer que, a vegades, ens precipitem i enviem originals que encara no estan prou madurs. És important que revisis molt bé el text, que comprovis que no té cap error i que tant la història com la redacció són sòlides. Evidentment, l’editorial després farà la seva feina i potser et demana que intervinguis d’alguna manera al text, però és clau que, al primer contacte, facis arribar la millor versió del teu llibre.

*Vetlla el moment i la manera d’enviar l’original: les dinàmiques del sector del llibre són particulars i no sempre és un bon moment per a fer arribar un llibre a l’editorial. Intenta no sol·licitar lectures durant els primers mesos de l’any, per exemple, perquè l’equip segurament estarà enfeinat preparant la campanya de Sant Jordi i no podrà atendre el teu llibre com et mereixes. De maig a setembre, la feina de les editorials és una mica més relaxada i segur que poden llegir amb més calma.

* Afina la mirada: fes una cerca prèvia i mira de no enviar indiscriminadament el teu original a totes les editorials. Informa’t bé de quin catàleg tenen i si l’editorial amb qui vols contactar acostuma a publicar llibres com el teu.

* Cuida la presentació: Pagès Editors acostuma a rebre, de mitjana, entre cinc i deu propostes de publicació cada dia. Com ja et deus imaginar, és complicat donar una resposta ràpida a aquest volum tan gran d’originals. És important que ho tinguis en compte i que, per tant, intentis presentar el teu de la millor manera possible. El correu de presentació és molt important i, si pots i l’editorial ho considera oportú, sempre pots visitar-la i presentar el teu llibre personalment. La primera impressió és important.

*Carrega’t de paciència: el procés de publicació d’un llibre és una feina artesanal i, per tant, necessita el seu temps de cocció. Sovint, les editorials tenen molts originals per llegir i la resposta, a vegades, no sempre és ràpida. Els llibres no els pot llegir una màquina i, per tant, són processos humans que requereixen el seu temps. Si tens la sort de rebre una resposta afirmativa, pren paciència, perquè llavors caldrà decidir quin és el millor moment de l’any per a publicar el teu llibre. I pensa que també hi ha vida després de Sant Jordi!

The post Confinats? Aquests són els consells de supervivència per a lletraferits que donen els escriptors appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i les novel·les dels seus escriptors - Un capítol del llibre de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)


Categories: literatura

Coia Valls explicat un conte a partir de títols de llibres,

Coia Valls explicat un conte a partir de títols de llibres, i tinc el goig que inclogui A mig camí de la incertesa en aquesta joc.
J aho he vist fer abans a Pau Lleixà, de l'Ajuntament de La Ràpita, i la temptació de copiar la idea és massa gran per a mi.
Segur que no tardaré en fer-ho.

Categories: literatura

Sa Pobla i la generació literària dels 70: Miquel López Crespí analitzat per Mateu Morro

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)


Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)


La generació literària dels 70


Per Mateu Morró i Marcé, historiador.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.


Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.


En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.



L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.


Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.


A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.


Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

MOMENT BOLAND

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 03/05/2020 - 16:23
En la mort d'Eavan Boland, el poeta i traductor Xavier Farré, sempre atent des de les seves terres septentrionals, ens va convidar amb el Miquel Àngel Llauger a traduir-ne algun poema, atès que encara no hi ha cap llibre d'ella en català. El Miquel Àngel ha traduït "Quarantine" en una versió excel·lent que molts ja haureu llegit. Ara ve la meva contribució a la demanda del Xavier, la traducció deJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Homenatge a Isidro Garrido

Homenatge a Isidro Garrido de les companyes i companys del llibre Assassins de l'Ebre, llegint el seu relat.
Potser una forma de llepar la ferida que ens deixa la seva absència, el record dels moments agradables que ens sabia fer passar.
Poca cosa més podem afegir a la tristesa.

Categories: literatura

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50 -


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)


De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

Ningú no ignorava que el senyor Jordi s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que s’apagava al poble.

Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.

Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.

Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?

Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del torrent.

Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.

Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

Ningú mai no s’aturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.

“Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)


Categories: literatura

MISSISSIPPI

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 02/05/2020 - 09:00
A vosaltres també us passa que el confinament us escalfa l'ànsia per llocs amb noms estranys, d'ortografia embolicada? Apa, bon cap de setmana camí (mental) de Mississippi. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La comtessa descalça


Nous fragments de guió De pel·lícula, aquest cop de La comtessa descalça:
.
La vida, de vegades, es comporta com si hagués vist massa pel·lícules dolentes, on tot encaixa massa bé: exposició, nus i desenllaç.
.
-Jo crec que un home capaç d'escriure i que ensenya a interpretar val molt més que qui tan sols té diners.
-Si alguna vegada arriba a convertir-se en actriu, que no se li passi pel cap dir això en públic; mai se sap qui pot estar escoltant.
.
-S'equivocava en dir que jo no sé on acaba el guió i on comença la vida; un guió ha de tenir lògica, la vida no en té.
Categories: literatura

Andrea Lapponi: ‘Catalunya posa el dit a la llaga d’Europa’

Vilaweb Lletres - Dv, 01/05/2020 - 21:50

La primera pista sobre Andrea Lapponi me la va donar, com no podia ser de cap altra manera, l’amic Marco Giralucci, que està al cas de qualsevol cosa relacionada amb Itàlia que passi a Catalunya. Però ni el Marco en sabia gran cosa: tot just que Lapponi és músic, que viu a Barcelona i que ha publicat Diario della Catalogna, un recull de texts que descriuen els fets que van marcar Catalunya entre el 27 de setembre de 2017 i el 14 d’octubre de 2018. Tot plegat era prou al·licient per a programar una trobada amb el músic escriptor, que va comparèixer al jardí del Museu Marítim de Barcelona just abans no comencés el confinament, quan encara ens miràvem a la cara, amb una samarreta antifeixista sueca i una caçadora negra. Bàsicament vam parlar del llibre, és clar, tot i que alguns dels seus avantpassats semblen personatges de novel·la i mereixerien una altra conversa. Després d’esperar en va un cert retorn a la ‘normalitat’ per a publicar l’entrevista, hem decidit d’afegir algunes preguntes d’actualitat al final, a què Lapponi ha respost per WhatsApp. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Heu escrit un llibre, però sou músic de professió. Quina música feu?
—La que m’agrada, que és molt variada. Des d’electrònica, hip-hop i rock fins al heavy-metal o blues, de tot… El jazz no, no és el meu llenguatge, tot i que m’agrada escoltar-lo.

Viviu de la música?
—Abans sí, ara ja no. I abans tampoc no feia exclusivament de músic. A Itàlia vaig treballar a una discogràfica, a la ràdio, a una sala de concerts, de guia acompanyant…

Com és que el 2008 veniu a parar a Barcelona?
—Viure a Roma és molt cansat, molt estressant, molt violent també. En canvi, aquí la gent somriu i quan entres a l’autobús et diuen hola.

A la introducció dieu que us vau trobar una ciutat acollidora i solidària, tolerant i compromesa. Aquesta és la vostra visió de Catalunya?
—Totalment, l’és. Aquí hi ha un sentiment cívic i una manera de viure molt diferents de la d’Itàlia.

És per això que encara hi sou? Un català més?
—Doncs sí. M’he venut el pis que tenia a Roma i me n’he comprat un aquí. Però em considero un italià que viu a Catalunya

L’origen del Diario della Catalogna són uns escrits que publicàveu a Facebook. Com va anar això?
—La gent de The Globalist em va contactar i em va dir que a Itàlia no hi havia ningú que expliqués les coses que jo explicava als meus posts i em van demanar permís per a publicar-los. I després d’un temps, ve una altra gent i em proposa: ‘Per què no fem un llibre?’ Jo, que com a músic estic acostumat a haver de lluitar molt pels projectes, haig de dir que em va sorprendre que aquest em caigués del cel. A més, jo no sóc escriptor, no escric ni bé.

Per què escrivíeu?
—Al principi, perquè estava cansat de barallar-me amb els meus amics italians. Fins que vaig entendre que la informació els faltava. ‘Una vegada la tingueu, podrem continuar parlant.’ Va ser començar a publicar i vaig passar de tenir cinquanta lectors a tenir-ne sis-cents. La majoria no els coneixia de res, però em deien que no es fiaven dels diaris italians i que de mi sí.

El vostre diari és molt periodístic, molt descriptiu. Defugiu expressament les emocions o valoracions personals?
—Sí. Per fer informació crec que cal mantenir una certa distància. Vull que la gent es faci la seva opinió, no traslladar-los o imposar-los la meva. I certament no és un llibre acadèmic, sinó pensat per a la senyora que compra al mercat.

Entenc, doncs, que en part voleu suplir un buit: com que els diaris no informen correctament del conflicte català, ho faig jo. No salveu ningú de la premsa italiana?
—Diari, no; periodista, algun. Però és que fins i tot Il manifesto, diari d’esquerres que encara avui es diu comunista, ha escrit coses sobre Catalunya que a més d’horribles són falses!

Creieu que per algú que no viu a Catalunya és difícil d’entendre què passa aquí i de quin conflicte parlem?
—Sí. En el cas d’Itàlia, per un tema de mentalitat. Per a un país dividit i envaït per francesos, austríacs, borbons, etc., la unitat significa llibertat. Un país que redueix tots els seus múltiples idiomes a un per la llibertat no entén que algú vulgui fer el camí contrari. Els italians, com passa a més llocs, miren el món amb ulls italians, i això és un problema. ‘Unitat’ és ‘llibertat’ a Itàlia, però no té per què ser així a tot arreu.

Per un italià, creure que els independentistes catalans són com la gent de la Lliga Nord és l’associació més fàcil?
—Sí. Per això crec que és important de destacar el feixisme romanent a l’estat espanyol, perquè aquest sí que es pot entendre a Europa. La majoria desconeix la quantitat de franquisme que encara avui hi ha a l’estat espanyol. La gent no ho sap. Com funciona l’Audiència Nacional, per exemple, només ho vaig descobrir quan vaig arribar aquí.

Malgrat que en el llibre no preneu gaire partit, la vostra posició no és neutral.
—Jo sóc dels qui crec que el conflicte entre Catalunya i Espanya és una bona oportunitat per a l’esquerra europea, evidentment desaprofitada. En un moment en què la UE no funciona i l’estat-nació és un concepte del passat, cal una nova UE, amb sobirania popular. Catalunya posa el dit a la llaga d’Europa. A més, cal anar alerta, perquè a Itàlia personatges com Salvini es van apropiant de la paraula sobirania per als seus interessos nacionalistes i feixistes.

Els vostres orígens familiars tenen a veure amb el vostre punt de vista?
—Per part de mare vinc d’una família amb forta tradició antifeixista. El meu besavi i el seu germà eren els germans Rosselli, que a Itàlia són molt coneguts. Van fer coses importants, a més de polir-se el patrimoni familiar, per lluitar contra el feixisme que començava a aparèixer. El meu avi va dirigir una fuga de partisans de la presó d’Ustica en què també hi havia Sandro Pertini, que després arribaria a president de la República. Es va exiliar a França i Barcelona, va organitzar el moviment antifeixista dels italians a Catalunya, va lluitar al front d’Aragó… El meu avi va morir el 1936 a França a mans de feixistes francesos que obeïen ordres de Mussolini. Al funeral que es va fer a París hi havia mig milió de persones! Per tant, tinc empremta antifeixista i lligada a Barcelona.

Com vau viure el dia del referèndum del Primer d’Octubre?
—Jo vivia al Guinardó i vaig passar tota la nit a l’escola. Al matí vaig decidir d’anar una estona a casa a refrescar-me, que ja tinc una edat, i va ser just quan va venir la policia, cap a quarts d’onze. Després hi vaig tornar i hi vaig fer el dia. Recordo que vaig escriure que l’ambient era trist i alegre, hi havia llàgrimes i eufòria.

El llibre acaba lacònicament amb les sentències condemnatòries. Com veieu la situació actual?
—Per a l’independentisme, malament. El moment ha passat. Espanya era feble mentre deia que no a tot, però si ara fa bandera del diàleg, encara que sigui un engany, recupera posicions. Només si Espanya decidís de treure’s del damunt el franquisme que arrossega, hi hauria una oportunitat.

Els vostres familiars o amics a Itàlia estan interessats a saber què passa a Catalunya?
—L’interès ha baixat bastant. A més, ara es parla només de coronavirus. El meu editor ja m’ha dit que totes les presentacions s’han aturat. Però a Itàlia la visió general de Catalunya ha canviat lleugerament i molts ja no compren el relat de Madrid a ulls clucs.

Hi haurà una altra part del llibre? Continueu escrivint?
—Ara mateix, no. El llibre s’acaba amb la sentència i jo he continuat escrivint fins a la taula de diàleg. De moment no ho veig, però potser sí, depèn de la manera que evolucionin els fets.

Han passat gairebé dos mesos d’ençà que ens vam veure. Com prova el confinament? 
—Molt bé, una mica avorrit…

Us dediqueu a fer música aquests dies?
—Sí, és l’activitat que practico més, però sol i a casa. Trobo a faltar els altres i els concerts.

Tant Itàlia com l’estat espanyol tenen unes xifres de casos i morts per coronavirus molt elevades. Creieu que és per cap motiu concret?
—A Itàlia, o més ben dit a la Llombardia, no han tancat mai les fàbriques, ni tampoc han confinat les ciutats amb més contagis, la patronal no ha volgut tancar res. A més, el sistema sanitari de la Llombardia s’ha privatitzat moltíssim aquests darrers anys i això explica per què hi ha molts més morts que no pas a Alemanya. A Espanya, com a Itàlia, també s’han fet les coses amb molt de retard.

Suposo que les presentacions del llibre hauran d’esperar?
—Sí, n’hem hagut d’anul·lar moltes que ja s’havien planificat, a Itàlia, a Girona, per Sant Jordi. Esperem que es puguin fer aviat. Per molts és un tema incòmode i per això sembla que la llibreria italiana de Barcelona, Le Nuvole, no hi està interessada, però de segur que trobarem algun espai alternatiu.

The post Andrea Lapponi: ‘Catalunya posa el dit a la llaga d’Europa’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - L’enveja planant per places i carrers

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - L’enveja planant per places i carrers


Va ser quan sentírem més aldarulls pels carrers. Deixàrem la taula i sortírem al portal. Encara fórem a temps de veure un munt d’homes dalt la camiona de madò Assumpta, la vídua de Llorenç Puça. El vehicle anava ple de carrabiners que cridaven “Visca la República!”, “Visca la Llibertat!”. També hi era el president de l’agrupació socialista del poble, el secretari de l’UGT, el tinent de batle de l’Ajuntament i alguns dels joves que venien a les classes de l’Ateneu i les excursions a Santueri, Pollença i Bellver. (Miquel López Crespí)


El pessimisme planava com un voltor afamegat per damunt l’esperit del padrí Rafel. Ara, passats els anys, entenc molt bé que la història de les persecucions contra el nostre poble pesava com una llosa sobre la seva consciència. Com oblidar tants segles d’oprobi? Els oficis als quals no podíem accedir, la befa dels senyors, del simple pagès, dels infants que ens llançaven pedres en sortir d’escola? Com no havíem d’alletar dins el cor una ferma voluntat de resistència?

-Gabriel –digué al fill-. Segurament saps més que jo de política espanyola i internacional. No ho negaré. Sempre estàs enmig de llibres i revistes. Però jo conec perfectament els dretans que ens envolten, les beates agrupades en torn de les Filles de Maria, les senyores que a primera vista sembla que no matarien una mosca i congrien l’odi més sucós i ferm contra la llibertat dels pobles i les persones. Els veig com si tengués tot aquest diabòlic exèrcit al meu davant. M’arriba flaire de cera i encens, el fum dels antics foguerons del bosc de Bellver. Segles i segles de la seva presència vigilant talment aus carronyaires, bestiar afamegat de sang amb la destral en una mà i el rosari en l’altra. Ben igual que els fanàtics i inquisidors que Goya dibuixava en els Aiguaforts. Totes escoltant el rector que, des de fa anys, explica la maldat eterna dels jueus, la necessitat d’exterminar els republicans, la bonior de la condemna a mort per als que no segueixen els designis marcats pel rei i el Vaticà. O et penses que no et matarien per robar-te les joies del negoci? No ets conscient de la ràbia i l’enveja que cova en el cor de la gent que, cada matí, havia de marxar a llaurar la terra mentre tu restaves al despatx, assegut, tranquil, feinejant i guanyant-te el jornal lluny del sol i de la pluja?

Record que, nerviós, s’aturà davant el pare i l’escometé.

-Reflexiona. Tens una joieria coneguda arreu de Mallorca, una dona que t’estima, els fills que gaudeixen de bona salut... No veus que són motius més que suficients per a portar-te a l’escorxador? Gabriel... com és possible que siguis tan ximple?

El padrí Rafel mai no havia estat aquest home desesperat, preocupat per la família d’una manera tan obsessiva i intensa que teníem al davant. Sempre ens va fer costat quan comprovava l’ànsia de saber que ens dominava. Possiblement ressuscitava en el seu interior el record concentrat de sis segles de crims contra les nostres nissagues. Qui sap si s’adonava que tants d’anys de confiar en el progrés de la humanitat no havien servit de res i, novament, poderosa, cruel, s’alçava al davant l’infame escut de la Inquisició, tot el soroll eixordador dels tambors quan ens portaven a matar.

Però el pare no donava el braç a tòrcer.

Estava ben segur que la situació tornaria a la normalitat en uns dies, màxim en una setmana.

No és que no sabéssim com era el món. Sovint comentàvem les persecucions d’esquerrans a Itàlia, Alemanya i altres indrets. La mateixa repressió a Espanya i Mallorca, després dels fets d’Astúries del trenta-quatre. Però als vint anys, en plena joventut, quan vius enmig d’una família que t’estima, les desgràcies són males d’entendre. Després de la revolta dels miners tancaren a la presó molts socis de La Societat, membres de les organitzacions obreres... A Mallorca ningú mai no va passar pena per la seva vida. I això que sabíem que a Oviedo i altres indrets l’exèrcit i la Legión comandats per Franco havien assassinat milers de persones. Hi hagué més de vint mil detinguts. De seguida vàrem iniciar la lluita per l’amnistia, començàrem a recollir firmes per demanar la llibertat dels companys i companyes empresonats. Estàvem ben segurs que un dia o un altre sortirien al carrer. Per això la victòria del Front Popular el febrer del trenta-sis. La lluita per la llibertat dels que romanien a les presons, per donar suport als exiliats, a les famílies dels morts pels militars marcava totes les nostres activitats. Les conferències, la vinguda de destacats polítics de Palma i Barcelona, l’enfortiment del grup d’al·lots i al·lotes del Socors Roig... Pensava que potser la mare tenia raó i no calia amagar-se. Tenir paciència, conservar la calma, dir als amics que no fessin cap ximpleria, que esperassin a casa seva tranquils, sense fer aldarulls que poguessin servir d’excusa per anar-los a cercar i portar a la presó.

El padrí Rafel estava en desacord amb la meva mare.

Ens escoltava en silenci. L’intranquil·litzava constatar que encara no érem prou conscient del perill que s’apropava. Es va posar nerviós.

De cop i volta, vist que les recomanacions no servien de res, s’aixecà de la cadira i ens mira amorosament, talment aquell que contempla el que més estima. El coneixia prou bé. El veia fent esforços per aconseguir que ningú notàs que estava a punt de plorar. A mi no em podia enganyar. Jo era la néta estimada, la seva joguina més apreciada. Sempre em portava caramels i, el dia del sant, pels reis, alguna pepona, llibres de contes... qualsevol cosa que li demanàs. Això no volia dir que no estimàs na Isabel, en Josep, el germà gran que, sortosament, marxà amb l’Orfeó a l’Olimpíada Popular de Barcelona i no el pogueren venir a cercar. Però tothom sabia que allà on hi hagués na Caterina, el padrí sempre hi era per esbrinar què volia la nineta dels seus ulls.

No teníem ganes de menjar.

El dinar era fred, damunt la taula.

Record la mirada penetrant, intensa, plena de premonicions del padrí. Com si al davant no tengués una família asseguda a la cuina, sinó una tempesta a punt d’esclatar.

Pronunciava cada una de les paraules com si fos un ferrer martellejant el ferro roent. Volia que l’entenguéssim, que cada una de les idees que exposava ens quedàs enregistrada al cervell d’una manera perdurable i ens fes pensar.

-Imaginau que els falangistes no vendran a cercar-nos?

Es dirigí al meu pare, amb un to de veu server, summament preocupat.

-Gabriel, tu i na Martina anau ben errats. A hores d’ara, en sentir les primeres notícies de l’alçament militar ja hauríeu d’haver fugit de casa, fins que escampàs. Les nines podrien anar a casa d’en Joan, el meu germà. A Son Rapinya potser no us coneguin. En Joan mai no s’ha destacat en res, té l’adrogueria i el seu món és anar de casa al negoci. Caldria romandre amagats fins que vegem com acaba tota aquesta aventura. Tu, Biel, podries anar-te’n a la caseta de Son Tut. Molt poca gent la coneix. Dissimulada entre els pins de la muntanyeta alta... mai ningú no sospitaria que hi estaves amagat. Enmig de l’actual confusió, si algú demana per vosaltres diríem que marxàreu a Barcelona. Fa dies que no us han vist. Amb el teu constipat no obrires la joieria. Na Martina pot justificar la vostra absència amb l’excusa de l’Olimpíada Popular. Però esperar a casa, assegut, amb les mans plegades, em sembla la beneitura més gran que hagis pogut fer en la teva vida. No sents els trets enmig del carrer? No entens que ara serà a tot o res?

La mare s’ho escoltava cada vegada més preocupada.

-Vols dir que hi ha tant de perill? No exageres? Què em pot passar per haver estat el secretari de La Societat? La Societat s’encarregava de cobrar les assegurances pel metge i d’aconseguir queviures una mica més barats que els de les botigues del poble. Les excursions amb els militants dels partits d’esquerra? O és que ara serà un delicte anar al camp a cantar cançons, a fer una paella sota els pins? De veritat penses que pot ser pitjor que l’any trenta-quatre? Vés a saber si d’aquí uns dies, quan s’estabilitzi un poc la situació, la República no ofereix el govern de la nació a Franco, Mola i Sanjurjo. En qüestió de política mai no se sap què s’esdevendrà, quina mena de combinacions poden fer els uns i els altres. Quan el cop de Primo de Rivera... qui podia imaginar que els socialistes i Largo Caballero pactassin amb el general? Vet aquí com UGT i el PSOE aconseguien donar una certa credibilitat a la dictadura just en el moment en què els enemics de la llibertat perseguien anarquistes, exiliaven intel·lectuals, prohibien partits polítics i sindicats...

Ens mirà i s’acostà al padrí Rafel, com si el volgués consolar, fer-li veure que exagerava.

-Potser na Isabel, que va sortir retratada amb n’Aurora Picornell sí que hauria pogut anar a casa de l’oncle, a Palma.

Record que em passà la mà pels cabells amb el mateix moviment suau i calmós de quan acaronava la nostra moixa, na Nit.

Ens mirà als ulls amb una certa preocupació abans de dirigir-se a tots els de la taula:

-Quines acusacions podrien fer a na Caterina? Que ajudava al seu pare amb els papers de La Societat? Que cosia les banderes i pintava alguns dels cartells que portaven els socialistes quan anaven a les desfilades del Primer de Maig? És un pecat demanar la llibertat dels presos polítics d’Espanya, Alemanya i Itàlia? Som o no som cristians? Voleu dir que les beates i els capellans prediquen el que no creuen, volen veure la gent empresonada, patint? Són tan cruels, tan desprovists de sentiments, pot haver-hi tanta maldat en el món? Em costa creure que la humanitat s’hagi embrutit així, fins arribar a la bogeria més desenfrenada.

Va ser quan sentírem més aldarulls pels carrers. Deixàrem la taula i sortírem al portal. Encara fórem a temps de veure un munt d’homes dalt la camiona de madò Assumpta, la vídua de Llorenç Puça. El vehicle anava ple de carrabiners que cridaven “Visca la República!”, “Visca la Llibertat!”. També hi era el president de l’agrupació socialista del poble, el secretari de l’UGT, el tinent de batle de l’Ajuntament i alguns dels joves que venien a les classes de l’Ateneu i les excursions a Santueri, Pollença i Bellver.

La imatge que em quedà gravada per sempre en els replecs més profunds de la memòria va ser la de l’esposa del sergent Llodrà corrent rere la camiona i el seu home, amb un braç embenat i un fusell a la mà que tenia bona dient: “Tornarem aviat! La República guanyarà! Visca el Front Popular!”. Malgrat l’eufòria aparent i les exaltacions a la llibertat jo li vaig endevinar una mirada trista, com si s’acomiadàs per sempre de l’esposa.

En Sebastianet, el fill petit, anava descalç. Segurament havia deixat les sabates a casa i sortí, sense adonar-se’n, amb els peus nus al carrer.

Sé que vaig pensar que podria fer-se mal amb les pedres, tallar-se, si ensopegava amb algun vidre d’una botella espanyada.

N’Antònia cridava:

-Vicenç, torna, deixa les armes. Si t’agafen et mataran. Pensa en nosaltres, en els teus fills!

Els fugitius ja eren lluny. Ningú no escoltaria els seus crits. La camiona amb els homes que provaren de fer front a la sublevació es difuminava en la distància en direcció a les pinedes d’Alcúdia, envoltada per la pols del camí sense asfaltar. Encara vaig sentir l’himne de la República, com un eco molt llunyà, perdent-se enmig d’un tèrbol horitzó que queia, inclement, com la guillotina que talla el cap del condemnat.

Mai més no l’he tornat a sentir amb aquella força i convicció.

Arribaven notícies de la presència d’unitats de l’exèrcit vingudes des de Palma. Els carrabiners i socialistes decidiren marxar a fer-se forts a Pollença, d’on també es tenia constància certa que la rebel·lió no havia reeixit i el poble resistia l’endemesa de militars i falangistes.

Tornarem a casa trists, capbaixos. La mare i el pare estaven més preocupats que mai. La fugida dels carrabiners i els esquerrans significava, -no ens enganyàvem al respecte-, la derrota de la República i la victòria dels que ens volien mal.

Què fer en aquelles circumstàncies? Potser el padrí Rafel tenia raó i a hores d’ara ja hauríem d’haver marxat a Palma per amagar-nos a casa de l’oncle, a Son Rapinya.

En arribar a casa em semblà com si aterràs a un altre món. La pols que aixecà la camiona havia entrat per les finestres i cobria els mobles d’un tel blanquinós. Talment una boirina que no et deixava veure bé el perfil de les coses. La padrina Margalida, que quasi no podia caminar, s’havia aixecat de la cadira i, amb el rosari en la mà, mormolant parenostres i avemaries, es pegava cops damunt el pit i plorava.


De la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle


Categories: literatura

Les veus de les oliveres

Fa uns dies, al Diari de Tarragona, es feien difusió del llibre col·lectiu Les veus de les oliveres, on tinc el goig de participar.


Categories: literatura

La fira Literal impulsa el Radical May, amb debats en línia i llibres radicals d’editorials de tot el món

Vilaweb Lletres - Dj, 30/04/2020 - 21:50

La fira Literal de llibres radicals ha triat aquest Primer de Maig, dia de la classe treballadora, per a començar el Radical May, una fira en línia d’idees i llibres radicals, amb la col·laboració d’editorials de tot el món i la participació de pensadors també internacionals. La intenció és situar el pensament crític en el centre d’aquesta crisi per afrontar la transformació de la societat. Durant tot aquest mes, es faran xerrades i debats que es podran seguir per la web de la fira Literal, que també en farà de repositori. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El festival comença avui amb la conversa que tindran la sociòloga Susan Ferguson i la historiadora Tithi Bhattacharya sobre ‘La vida, el capitalisme i la pandèmia: idees feministes sobre el treball de les dones’. També avui, el lingüista Noam Chomsky i l’historiador Erik Loomis reflexionaran sobre la ‘Resistència obrera a la crisi del capitalisme’. Durant aquest mes, al Radical May també es podran escoltar les reflexions del pedagog Mark Bray, el col·lectiu d’escriptors italians Wu Ming, la periodista Sarah Jaffe i l’economista Costas Lapavitsas, entre molts més. Perquè el programa és obert i cada dia s’hi afegeixen noves propostes.

Literal en línia

La fira Literal, especialitzada en el llibre radical i compromès, havia de fer-se el 24 i 25 de maig al recinte de Fabra & Coats de Barcelona. Fa uns dies, els responsables de la fira van anunciar que en canviaven les dates, a causa de la crisi del coronavirus, i que la farien a mitjan desembre. Alhora, també decidien d’anul·lar la Literal Pro, espai professional que s’havia començat a fer l’any passat, a porta tancada, i es dedicava a la compravenda de drets i reunia editors internacionals.

Tanmateix, tal com explica Laura Arau, coordinadora de la fira, a VilaWeb: ‘Davant la situació, algunes editorials ens van expressar la seva inquietud i situació difícil. Això ens va fer adonar que la complexitat de la crisi afectava totes les editorials, fossin del país que fossin. Aquesta problemàtica internacional ens va fer considerar la necessitat de fer alguna cosa conjunta, bo i més, quan la fira Literal té un rol com a generadora d’idees i debats crítics. I vam acordar una primera acció conjunta coincidint amb el Primer de Maig, com a data assenyalada.’

Continua Laura Arau: ‘Però quan vam anunciar aquesta acció a totes les editorials que participen en la fira, van ser moltes les que es van sumar a la proposta. Això ens va fer decidir d’allargar l’acció a tot el mes de maig, a fi d’encabir-hi més activitats i més editorials. De fet, tot ha estat molt ràpid. Per això, cada dia s’hi incorporen noves editorials i noves activitats. El calendari s’actualitza cada vespre. Literal funciona com una plataforma on s’anuncien totes les activitats i cadascuna vincula a la web de l’editorial que l’organitza.

La fira Literal, juntament amb les primeres editorials impulsores del Radical May, van consensuar un manifest, al qual es pot adherir l’editorial que ho vulgui. Després de la signatura del manifest, les editorials que ho vulguin també poden proposar activitats durant tot el mes, que es van incorporant al programa del Radical May. El manifest, que porta per títol ‘Radical May per transformar el món‘, acaba dient: ‘Fem una crida a totes les persones, moviments, organitzacions i sobretot a editorials, revistes, publicacions radicals del món a sumar-se a la iniciativa #RadicalMay, per transformar la realitat i sortir del confinament més preparats, més ben organitzats i amb més idees i més radicals.’

Obrir el focus a la internacionalització de la fira

Per tant, la fira en línia té la voluntat de transformar el món mitjançant els llibres. En aquest sentit, Arau comenta: ‘A Literal sempre diem que la nostra intenció és que la gent surti de la fira amb més incerteses que certeses, que qüestioni el sistema, que aporti sentit crític. I des de Radical May parlem de llibres per a canviar el sistema. No descobrim res de nou. Els llibres de les editorials que participen en la fira parlen del canvi climàtic, de la crisi del capitalisme… Però sí que volem posar en primer pla aquests temes i aquests autors que hi han reflexionat. I que en sortim amb les idees més treballades.’

Laura Arau explica: ‘El fet de passar la fira Literal, que entenem com un espai comunitari, a un àmbit en línia ens va crear dubtes, els de pensar que podríem perdre aquest espai comunitari. Tanmateix, l’acció conjunta mundial té tot el sentit. I també que comenci el Primer de Maig. La crisi, si té res de positiu per a nosaltres, és que ens mostra que podem aprofundir els vincles internacionals, la cooperació amb editorials de tot el món. Ens ha obert el focus internacional encara més.’

Les conferències, debats, xerrades i taules rodones es podran seguir en directe. La intenció és que algunes tinguin traducció simultània, però això encara no està garantit. Sí que ha assegurat Laura Arau que l’acte de Noam Chomsky i Mark Bray, tot i que no tindrà traducció simultània en directe, es penjarà dilluns a les set del vespre amb traducció a la web de Literal.

The post La fira Literal impulsa el Radical May, amb debats en línia i llibres radicals d’editorials de tot el món appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Desdefinicions (shortir)

Shortir. Sortir de casa sense anar lluny; a 1 km com a màxim.
Categories: literatura

Xarxes degustació

De tant en tant m'agrada recollir petites perles que trobo per les xarxes i que m'agrada recomanar.
.
I sense que serveixi de precedent, em ve de gust començar, tot i que en sigui organitzador, recordant el recital virtual de lletres de cançons de Georgie Dadd: diLLUMs Dann al forn.
.
Apunt reflexiu i emotiu a facebook de Francesc Sabaté Margalef des del seu confinament a Tarragona, sobre el seu poble, Ginestar, i les segones residències .
.
La divertida idea de l'actor Martí Peraferrer Vayreda a facebook, un dietari fotogràfic casolà, amb en Tartalius, un personatge amb qui comparteix confinament i moltes vivències quotidianes que recull en un àlbum fotogràfic, tot i que és més divertit seguir els seus apunts diaris.
.
Els poemes diaris que Jordi Blanch comparteix a twitter .
.
Revisionar el programa Històries de Catalunya, de TV·
.
Pau Lleixà, de l'Ajuntament de La Ràpita explica una història a partir de títols de llibres.
Categories: literatura

DESIGUALTAT UNIVERSITÀRIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 30/04/2020 - 08:00
Final més que pertinent a les reflexions d'un responsable acadèmic sobre el que el Coronavirus està representant per a l'ensenyament universitari: "(...) En fin, en el contexto del confinamiento no falta quien se deja llevar por una ilusión embriagadora al afirmar que las universidades presenciales están dando pasos de gigante hacia la virtualización. Como si todo lo que no se ha hecho en dos o Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura