literatura

Incertesa, segons Martí Gironell

Gràcies a Martí Gironell pel seu article al diari El Punt Avui, sobre el meu llibre A mig camí de la incertesa.
Categories: literatura

CONVERSES AGAFADES AL VOL li fotrem un lio

Tinc un grup de whataspp on estic jo sol, on prenc notes per fer memòria o idees que em venen al cap quan vaig pel món.
Hi trobo oblidat un missatge de veu del dia 12 de març, amb la gravació d'una conversa agafada al vol de dos does que em vaig crear al carrer aquell dia, tot just abans del confinament. Una li diu a l'altra:
.
-Li fotrem un lio en este país....!
Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura catalana contemporània - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca

Literatura catalana contemporània - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -


Per Miquel López Crespí, escriptor


Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius [el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca]. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial). (Miquel López Crespí)

Si hagués de respondre a la pregunta quin personatge de les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall ·Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.

És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?

El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.

‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).

Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?

No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.


Categories: literatura

El poeta Narcís Comadira, XX premi Jaume Fuster

Vilaweb Lletres - Dm, 12/05/2020 - 12:00

El poeta, assagista, dramaturg, prosista, traductor, pintor i gastrònom Narcís Comadira (Girona, 1942) ha estat destacat amb el XX premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per la qualitat de la seva obra, la importància de la seva trajectòria i el seu compromís. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El guardó s’ha fet públic, acompanyat d’una conversa amb Comadira, però les circumstàncies no permeten de moment fer-ne el lliurament. En aquesta peça d’àudio, l’escriptor agraeix el premi, que diu que li fa il·lusió perquè li han concedit els seus col·legues escriptors. També comenta, pel que fa a la diversitat de gèneres que ha cultivat al llarg de la seva trajectòria, que ell sobretot se sent poeta però que tot és literatura i que del que es tracta és de fer-ho bé. ‘Fer-ho bé és la meva ambició’. També explica que treballa en un llibre de poemes i que té una obra de teatre acabada que es publicarà ‘quan tot torni a posar-se en moviment’, dins de la col·lecció ‘Teatre escrit’, que publica el Teatre Nacional. El volum aplegarà tota la seva obra teatral i contindrà també aquesta peça. I espera que l’obra es pugui estrenar.

Sobre el moment excepcional que vivim de crisi sanitària i econòmica, Comadira diu que des que van implantar el confinament que no ha escrit ni una ratlla: ‘El confinament m’ha anul·lat totes les forces, m’ha deixat sense ganes de fer res. M’ha produït un estat d’apatia general. Espero que quan l’aixequin torni a tenir ganes de fer poesia.’

El sentit de la poesia

El novembre del 2018, Narcís Comadira era investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona, li va fer de padrí i va dir: ‘Per a mi, el nom que millor exemplifica la poètica de Comadira és el de Giacomo Leopardi, amb la seva capacitat reflexiva, una lírica de tendència elegíaca, el conreu poc o molt sistemàtic de la ironia i l’exercici del dubte, la preocupació per la mort i, sobretot, per la captació sempre impossible de l’instant feliç.’

Comadira, que per sobre de tot se sent poeta, en el discurs d’ingrés es va endinsar en la raó de ser de la poesia: ‘La poesia és, per a mi, una màquina verbal destinada a produir emoció. És la llengua sotmesa a una forma estricta, significativa. La poesia ho pot ser tot i no fa que passi res, com va dir el poeta Auden. Res en el món real, s’entén. Perquè en el món interior dels lectors pot produir autèntiques sacsejades, terratrèmols emotius, enamoraments profunds per tota la vida. Marques de foc a l’ànima, com vaig explicar en aquella meva autobiografia poètica de fa uns anys.’

Defensor de la llengua i la cultura catalanes, en el discurs d’ingrés, Comadira també va parlar de la importància del llenguatge i de la llengua: ‘Busquem per a què serveix la poesia perquè busquem per a què serveix el llenguatge, és a dir, per a què servim nosaltres mateixos. No volem no servir per a res, és clar. Volem que allò que som, llenguatge, llenguatge encarnat en una llengua concreta, tingui un sentit. Ens esgarrifa la falta de sentit.’

‘A vegades veig el riu del no-res que baixa crescut i ens amenaça. I m’afanyo posant sacs de sorra, poema a poema, per contenir la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge i per tant del sentit de la vida. Només serveix per a això, la poesia? És aquest, en el moment que vivim, el seu únic servei? Cada poema un sac de sorra?’

The post El poeta Narcís Comadira, XX premi Jaume Fuster appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

<span style="background-color: white;

-Cada nit s'alça un exèrcit de somnis. -Desarmat? -Desarmat.
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor. (Miquel López Crespí)


L’endemà de l’Alçament era dilluns. Al poble, la vida mai més no va tornar a ser igual. A casa encara estàvem preocupats pels trets a la caserna dels carrabiners, per la marxa apressada de n'Andreu i els amics que provaren de defensar la legalitat republicana. Tot va ocórrer a una velocitat vertiginosa. Com en les pel·lícules que veia a la infantesa, quan per uns cèntims, esvalotats, pujàvem al galliner del cine Metropol, a dues passes de la plaça Major. Ara s’esdevenia el mateix. Pareixia que els rellotges haguessin enfollit i les manetes girassin sense aturar i ningú no pogués aturar-les.

La mare havia canviat d’idea i ara volia que marxàsssim a Son Rapinya, a casa de l’oncle. Passava una penada pel que podia ocórrer. Ara s’adonava del perill que significava per a la supervivència de la família el possible triomf de l’exèrcit i la dreta més extremista. La preocupava aquella fotografia de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les dues filles havíem fet classes a l’Ateneu. Ens coneixien per tots els pobles dels voltants. Ens destàcarem moltíssim en la feina per la victòria del Front Popular aferrant cartells, repartint propaganda electoral, donant suport als candidats d’esquerra que vengueren per la nostra comarca.

Dins meu sentia un terratrèmol immens. Quan el trenta-quatre declararen l’estat de guerra no ens molestaren gaire. Feren anar el pare a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Li recomanaren que no sortís de casa fins que el govern donàs per acabada la situació excepcional en què vivíem.

Ara tot semblava diferent.

El tarannà de la gent havia mudat de forma radical.

Què fer en aquelles circumstàncies? Començàvem a pensar seriosament a marxar a Palma. Al poble podríem quedar-hi la mare, la padrina Margalida i jo mateixa. Els altres havien de desaparèixer, fer-se fonedissos, restar a l’espera de temps millors amagats en un indret segur.

Encara estàvem pensant el que havíem de fer quan sentírem novament trets i cançons pel carrer. Els homes de Martí Cerol anaven amunt i avall amb fusells i pistoles, exultants d’alegria per la victòria. Els Viva España! ens arribaven fortíssims, talment els trons dels dies de tempesta. Va ser la primera vegada que em vaig topar de front amb els que ens portaven la desgràcia.

Arreu, els fanàtics admiradors de Hitler i Mussolini es dirigien a la sortida del poble per anar a rebre els militars que venien a sufocar la resistència republicana. Coneixia els exaltats. Alguns participaren a les excursions de l’Ateneu, en els balls de Carnaval. Semblaven trastornats. En Felip, un jovençà que volgué festejar-me, en veure que sortia de casa se m’acostà i em digué irat:

-Sabem que el teu nuvi ha marxat a Alcúdia, amb els enemics d’Espanya. Els trobarem ben aviat. Ningú no se salvarà de la justícia. Els càstigs dels que s’han oposat al gloriós Moviment salvador de la pàtria serà exemplar. Un escarment que perdurarà generacions i generacions.

M’examinà de dalt a baix amb accentuat gest de menysteniment, com qui contempla un inferior, algú insignificant al qual poden fer mal.

De seguida vaig pensar: “em mira com a xueta i roja”.

Era una situació prou coneguda al llarg de la meva vida. Al poble sempre ens havien mirat igual. A vegades la gent dissimulava. Nosaltres érem una família amb terres i negocis. Potser ens necessitarien un dia. L’enveja i la hipocresia ens encerclaven des de eia segles. Amb el poder de les armes ja no era necessari dissimular els sentiments. Les pistoles i els fusells els feien sentir-se déus. Em contemplava talment estàs situat a una alçada inassolible per a la resta dels humans. Vaig estar a punt de riure’m d’un posat que em semblava ridícul de no haver estat tan tràgic. Reprimia les meves emocions, el desig d’escopir-li a la cara per l’oi que em produïa el seu comportament. Pensava en la família, en el patiment de la mare si s’agreujava encara més la nostra situació.

Em vaig mossegar la llengua fins a fer-m’hi sang.

Va ser quan, pronunciant lentament cada una de les seves paraules, em digué a dos dits de la meva cara:

-T’equivocares escollint un revolucionari. T’hauria convengut més triar-me a mi. Ara no et veuries en perill.

Es returà un moment i afegí, sec com un tret al cor:

-Els xuetes sempre anau errats. Per què preferires n’Andreu? O no sabies que els que fem costat als rics sempre guanyam les guerres? Preferir un defensor dels jornalers? Quin poc coneixement! Si haguéssim sortit plegats, en casar-nos hauríem pogut ajuntar els horts. No recordes que la sínia dels meus pares és al costat del vostre molí?

Què podia dir-li? Tanmateix no podria entendre res. Sempre la mateixa història: diners, poder, terres, ajuntar les finques!

Em feia fàstic aquella manera d’entendre les relacions personals. Res de bell on el sentiment i l’amor de les persones cobràs vida. Acumular propietats, quatre pessetes a la cartilla d’estalvis, constatar com el temps que ens ha estat concedit anava fonent-se en la buidor més absoluta. Coneixia prou bé el que significava l’univers miserable que em proposava.

Jo també el vaig mirar amb menyspreu. No teníem res a dir-nos. En Felip ja era un botxí i, a més, bastava veure’l, en feia ostentació.

De sobte em donà l’esquena i sense dir-me res més continuà amb aquell grup d’exaltats, proferint crits contra la República i a favor dels militars.

Els fets que ara rememor després de tants d’anys tengueren lloc a migdia. Ningú de la família s’atreví a sortir al carrer. Tan sols el padrí havia anat a l’Ajuntament a primera hora. Marxà cap al seu despatx talment ho feia cada dia d’ençà el nomenarem encarregat de vies i obres. Trobà l’edifici ocupat pels sublevats. Tornà de seguida i ens contà que l’havien encanyonat amb els fusells dient-li que el detendrien si el tornaven a veure. Tots anaven amb camisa blava, amb el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Un conegut nostre, en Toniet Molondro, va ser el primer que entrà a l’Ajuntament disparant a l’aire, amenaçant els guàrdies municipals.

-On són els famosos revolucionaris que xerraven tant? O és que, covards, han fugit amb els carrabiners i socialistes? Que surtin i ens veurem les cares! –deia, com si hagués enfollit, disparant un tret al quadre amb la imatge de la República que presidia l’entrada de la Casa de la Vila-.

Després, amb el suport d’un parell de joves uniformats, començà a fer un munt amb els llibres que contenia la biblioteca i els quadres amb les fotografies dels afusellats per la sublevació de Jaca. Fermín Galán i Ángel García Hernández morien dues vegades: per les bales de l’escamot d’execució i per la folla violència dels que no podien veure’ls retratats.

El padrí Rafel tornà de l’Ajuntament esverat. Trobà el despatx remogut, els llibres de comptabilitat destrossats, llançades al terra les fotos que tenia penjades a la paret. Semblava que tothom hagués perdut l’enteniment. Pegaven cops de culata als mobles, rompien els armaris, les cadires, s’asseien posant les sabates brutes damunt la taula del batle.

Escoltàrem el relat sense pronunciar paraula. L’ambient començava a estar carregat. Era un dia d’estiu xafogós. A primera hora del matí el sol ja cremava la pell com si algú et llançàs oli bullint damunt la pell.

Veure un grup de falangistes emmanillant n’Antònia, l’esposa del sergent Llodrà, ens va fer copsar de seguida el perill en què ens trobàvem. Per quins motius detenien una dona que no havia fet res, que només tenia cura dels dos fills i que no havia participat mai en cap activitat política?

N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor.

Vaig sentir que deia:

-Quin mal he fet? A qui he perjudicat? Per què em portau a tancar? Mai no m’he ficat en política, ho sabeu ben bé. Teniu pietat! No veieu que m’he d’ocupar d’aquests infants?

La gent que envoltava la comitiva començà escopir n’Antònia sense tenir esment dels al·lotets que, tremolosos, caminaven al costat de la mare.

-Matau-los! No deixeu cap comunista! No volem que deixeu en llibertat els que volien cremar les esglésies!

Un calfred em va recórrer l’espinada.

Alguna de les dones que insultaven n’Antònia em senyalaven amb la mà. El cor em bategava fort, com si m’hagués d’explotar enmig del pit. D’on sorgia aquella gernació de feres rabioses? Com s’havia congriat l’odi que vessava pels seus ulls? Uns al·lots del meu carrer s’aproparen als infants de n’Antònia i els pegaren una coça. Els fills del sergent Llodrà començaren a plorar, sense entendre el que passava.

Quan vaig provar d’impedir tanta injustícia, la indecència dels pares i mares que no feien res per a impedir la brutalitat contra els nins de n’Antonia, na Paula Bugadera i na Lluïsa Corró es plantarem al meu davant, amenaçadores:

-I ara què? –digueren, irades-. Els xuetes voleu defensar els comunistes? Ja sabem que la vostra família també ho és, marxista. Comunistes i socialistes sou el mateix! Teniu idèntica bandera, alçau el puny en els mítings, en les manifestacions del Primer de Maig. A les desfilades obreres portau els retrats de Marx i Engels. Hem vist la teva germana Isabel retratada amb n’Aurora Picornell i la gentussa del Molinar, aquell niu de rojos que cal exterminar de rel si volem que la pau torni a Espanya.

La Bugadera s’atreví a agafar-me el braç i, com si de sobte hagués enfollit, continuava parlant, encesa, talment estàs endimoniada.

Al nostre voltant s’havia acaramullat la gentada que anava rere els falangistes. Cap possibilitat d'error: em miraven com si fos un animal que calia exterminar.

-També t’haurien de tancar, ben igual que a n’Antònia. Ningú no ignora que els rojos es reunien a La Societat. El teu pare i n’Andreu, eren els encarregats de repartir les armes per fer igual que a Astúries. Ens volíeu prendre les terres i, com a Rússia, fer la Repartidora. El teu padrí Rafel estava en contacte amb esquerrans dels altres pobles per a començar a cremar esglésies i tancar els sacerdots a la presó. Ho sabem ben cert. Ens ho ha dit el rector.

Les tenia a dues passes, com si fossin cans a punt de mossegar-me. Vaig fer una passa cap enrere. La saliva que escopien m’arribava al rostre. Devien tractar els xuetes que en el passat portaven a la foguera d’igual manera? El padrí Rafel contava que, malgrat els segles, la situació era ben idèntica. Sense cap mena de variació aparent. Els descendents dels jueus conversos enmig de la pols del carrer, sotmesos a l’escarni públic, sense possibilitat de defensa, condemnats pel costum, per la necessitat fomentada pels poderosos que sempre hi hagués en qualsevol circumstància un grapat de persones innocents fent de cap de turc.

Impossible contenir-se davant la mentida i la injustícia.

Mirant els veïns que ens envoltaven vaig exclamar, desafiant:

-Menteixes i ho saps prou bé. Nosaltres mai no hem tengut armes a casa nostra i molt manco a La Societat. Ni una escopeta de perdigons. El pare i el padrí mai no han estat caçadors. Tothom sap que la cooperativa es va constituir per aconseguir queviures més barats i de bona qualitat, per recollir els diners per a la mútua dels metges i ensenyar de llegir i escriure. És un crim voler el benestar de la gent? Heu de matar i torturar pel simple fet de venir a cantar a l’Orfeó, anar d’excursió amb els al·lots i al·lotes de l’Ateneu? Fins a quin punt la rectoria us ha fet perdre l’enteniment?

Miraven en silenci, nervioses, agitades. Sabia que tanmateix no escoltaven els meus raonaments. Romanien enmig del carrer, envoltant-me, histèriques, a punt de mossegar.

No m’atemorien. Les coneixia prou bé. Feia uns dies, abans d’esclatar el Moviment, si haguessin necessitat un favor haurien comparegut per casa nostra suplicants, amb els ulls baixos i el posat humil.

La hipocresia personificada! Aleshores, en voler un sac de blat per arribar a final de mes, un anell pel casament de la filla, uns jornals de feina a la cooperativa del padrí, no deien que érem xuetes i perillosos socialistes.

Pensaven que amb quatre crits podrien fer callar na Caterina Tarongí? No em coneixien prou bé!

Plantada al seu davant, fent front a aquella tropa enfurismada i apropant-me a na Paula Bugadera, li vaig dir:

-Tanmateix no em feu por. O no recordes que el teu pare va ser un dels fundadors de La Societat? Aniràs fins a la tomba que teniu al cementiri, i l’obriràs per veure si també té armes per repartir entre els pobres? El teu germà Joan és un bon caçador. Potser tengui un parell d’escopetes. Si vols, les podem anar a cercar. O ha marxat amb els fanàtics que cerquen esquerrans per les pinedes d’Alcúdia?

El grup que m’encerclava restava silent, atent a cada una de les paraules que pronunciava.

-Tots heu tengut fills, germans, amics que han vengut a una excursió i a aprendre lletra. Mai no us hem cobrat un cèntim.

Alguns dels que venien per la cooperativa a aprendre de llegir, a cercar llibres i revistes, acotaren el cap, avergonyits.

Però em sentia com davant un tribunal que em volgués portar a matar. En segons, mentre intentava defensar el pare, el padrí, a mi mateixa, començava a comprendre el poder paorós de l’enveja i com la gent no podia consentir que algú destacàs una mica, fos feliç. Quin pecat fer evident una engruna de felicitat! Per a odiar-te amb summa intensitat bastava que et veiessin somriure quan passejaves agafada de la mà del nuvi o que s’evidenciàs que la joieria del pare anava bé. Un crim, tenir clients, constatar que el negoci funciona a la perfecció! Ara comprenia les mirades serioses d’algunes veïnes en saber que havíem acabat la carrera de magisteri. Era suficient per a fer néixer el corc de l’enveja en el cor de la gent. Com si odiassin el progrés de la humanitat. No podien consentir el benestar de les persones! D’on sortien tantes ànimes enverinades? Era producte dels sermons dels sacerdots o hi havia alguna cosa més profunda, més difícil de destriar?

No ho sabia.

Possiblement la pobresa, les mancances, els embrutiren de tal manera que ja no eren capaços d’alletar cap noble sentiment. Cadàvers vivents? Persones que només poden sobreviure xuclant la sang dels altres? Com era possible que els que es pegaven tocs al pit quan passava el Bon Jesús ara consentissin que els seus infants fessin mal a uns nins de quatre i cinc anys? Que ningú sortís a defensar n’Antònia, una dona que sempre els havia fet els favors que necessitaven? Quantes vegades no vaig veure l’esposa del sergent Llodrà anar a tenir cura d’un vellet malalt, preparar-li el menjar i rentar-lo?

Ningú no recordava el que n’Antònia havia fet pels coneguts que ara l’insultaven.

De cop i volta vaig pensar que el pare i la mare m’esperaven.

Ens podríem salvar de l’endemesa que s’apropava furient?


De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil -


En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total. (Miquel López Crespí)


A la saleta on rep les visites s’ha fet un silenci espès.

En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total.

Fa molt d’anys que tenc en Ros a casa. Per a mi és un personatge imprescindible de la meva vida quotidiana. Encara record com si fos ara mateix el dia que, després de missa primera, el vaig trobar abandonat pel carrer, petitet, miolant com un desesperat. Mai no vaig saber qui el va abandonar, per quins motius el llevaren del costat de la mare i el volgueren matar de manera cruel. Em desespera la manca d’humanitat amb els animals. Molts pagesos només en tenen cura si els serveixen per alguna feina concreta: els cavalls per llaurar i portar la feina pesada del camp, el cans són útils per caçar, servar les propietats, els moixos per caçar ratolins... Són poques les persones que els estimen per si mateixos, com a animalons de companyia o bèsties que suporten el pes feixuc de les feines del camp. Hi ha res més trist que veure com un cavall, que ha estat la columna vertebral del pagès, en envellir és venut per quatre rals per a morir a la plaça de braus o esser enviat al carnisser per fer-ne carn per als més pobres?

I això que el patró d'Albopàs és sant Antoni, el protector dels animals! Quan per la festa del sant beneesc les someres, cavalls, porcs, cans, moixos i tota mena de bèsties que em porten davant l’església, pens en la hipocresia de tants albopassins. Per desgràcia, als homes encara els manquen molts d’anys per a arribar a ser cristians dignes, amants els uns dels altres i dels animalons que ens acompanyen mentre dura la nostra curta vida sobre la terra.

Na Catalina i jo suràrem en Ros com si fos un nin petit donant-li la llet a la boca fins que es va veure amb forces per a menjar. Li va costar mesos recuperar-se de l’abandó que havia patit. Però a poc a poc va anar engreixant, enfortint els músculs tan àgils, i, indubtablement, en poc temps es va fer l’amo i senyor de la casa. Quan tenia gana o volia que li canviàs l’aigua del plat compareixia al despatx i amb un parell de miulos i fregant-se a la sotana m’indicava el que volia. Si no feies la seva santa voluntat no et deixava en pau ni per un moment i gemegava fins aconseguir els seus propòsits. Després, satisfetes les seves necessitats, s’instal·lava en el lloc que trobava més còmode i em mirava fins que li entrava la son.

En d’altres moments, i encara és ben igual que quan era més petit, li entrava un curiós sentiment d’amistat i compareixia xalest al lloc on jo estava llegint, pegava un salt àgil fins damunt la taula i s’apropava al que feia indicant-me amb els seus gests que era hora d’acaronar-li l’esquena.

No hi havia més remei que deixar el que feia i estar amb ell una estona fent-li moixonies. Confiat, s’ajeia panxa enlaire perquè el gratàs arreu. Només em deixava en pau després d’una bona estona. Altra volta, satisfet, s’instal·lava en un indret de la sala des d’on, com de costum, pogués seguir cada un dels meus moviments.

Avui, en Ros no està gaire content amb la inesperada tropa de visitants que han comparegut per la vicaria. Ben segur que troba que envaeixen casa seva, l’indret on d’ençà fa tants d’anys regna com a senyor absolut.

Hem estat bona estona en silenci. Potser és efecte del debat acalorat o de les herbes dolces i l’anís que na Catalina ha anat servint mentre els presents, enllepolits, s’engolien la xocolata amb ensaïmades i pastissos.

Maria Antònia Salvà és la primera que es deixondeix i contínua la conversa, com si el temps no s’hagués aturat en una hora determinada del rellotge.

Lentament, el rellotge de paret desgrana les dotze campanades del migdia. Mossèn Antoni Maria Alcover es treu un petit llibre d’oracions i comença una pregària a la Verge Maria.

--No oblidem les obligacions –murmura, amb veu pausada i tranquil·la--. Resem el parenostre i tres avemaries. Que Déu nostre Senyor ens il·lumini i doni llum als nostres governants.

Resam en silenci. És el moment en què el so potent de les campanes de l’església coincideix amb les del rellotge de la sala gran, a l’entrada. “El temps passa inexorablement”, pens, alhora que faig el senyal de la creu com a signe visible que he acabat les oracions.

De la cuina estant se sent el soroll de na Catalina fregant plats i tasses. Not que fa un renou provocatiu, com si volgués dir que ja n’hi ha prou de xerrameca i és hora que la gent marxi. Intuesc que tantes hores de parlar ininterrompudament l’han cansada. Ella no està acostumada a veure tanta gent pasturant per casa. En determinats moments compareix per a emportar-se els cendrers, netejar la tauleta, servir novament tassons d’aigua fresca de la cisterna. Ho fa provocativament, indicant amb cada gest que seria hora de plegar, que ja hem parlat massa i tanmateix no hem solucionat res.

La primera a intervenir novament és la poetessa de Llucmajor. Com si retornàs d’un llarg viatge, d’un somni ple de randes i floretes de sa marjal, s’aixeca uns moments per escodrinyar en els prestatges de la meva biblioteca.

--Joan, tens llibres introbables –afirma, alhora que em mostra el Compendio de la historia general de la Iglesia, del dominic F. M. Amado--.

--Una edició de 1849! –continua, expressant la seva admiració--. Joan, no pot ser que no m’informis per carta de totes les troballes que fas per les llibreries de vell! Ja saps que vaig poc per Palma. M’hauries de tenir assabentada del que compres. A vegades acab els llibres que tenc a la tauleta de nit i estic dies sense poder llegir res del que m’interessa vertaderament.

Torna posar el llibre al seu lloc i s’asseu altra volta al sofà.

--Jo tenc esperances amb el canvi de situació.

Mira els presents i afegeix, convençuda:

--Pitjor del que hem patit fins ara no pot anar. Almanco els revoltosos veuran que no poden fer el que volen, que hi ha una autoritat, un poder que sap posar ordre enmig de l’anarquia regnant. Parlament, partits polítics, sindicats, cases del poble, assalts a les esglésies i convents, les tropes que no volien anar a l’Àfrica a defensar la pàtria, les peixateres sublevades, els jornalers cada vegada més propers als demagogs que els prometen el paradís damunt la terra! No podíem anar de cap de les maneres!

Na Catalina li serveix novament una copeta d’anís que Maria Antònia Salvà es beu com si fos aigua.

--A s’Allapassa s’ha notat el canvi provocat pel l’avenç dels temps moderns. S’hi respira un ambient diferent. Producte de les lectures prohibides a les païsses? No ho sé. Però els missatges et miren de forma com mai no ho havien fet. Tot ha mudat. Llauradors, el formiguer, l’oguer, els pastors del bestiar de llana, el garriguer, el moliner, fins i tot les criades!, ja no van tant a missa com era el costum d’ençà feia generacions. Jo no ho puc controlar tot, i sovint, quan deman informació als servents de més confiança, aquests m’enganen i em diuen que es fa com en el passat. Però no és així. He notat com a l’hora del rosari, a sol post, en lloc d’estat concentrats en l’oració, només mouen els llavis volent fer-me creure que resen de cor. Però els veig la mirada tèrbola, lluny del recolliment que era habitual en temps dels meus pares.

--Bé. El què vostè explica passa arreu --intervé l’amo Joan Siurell, el propietari de la ferreria més important d’Albopàs--. Darrerament he tengut greus problemes amb els empleats i n’he hagut de treure un parell al carrer. S’havien atrevit a demanar més sou sense apreciar el que significa tenir un jornal segur cada setmana! L’egoisme campa arreu! Una cosa mai vista abans.

--Què em direu que no conegui en la pròpia carn! –assenyala Maria Antònia Salvà--. Encara no puc entendre com hi ha tant de vici i egoisme particular entre gent que hauria de besar-nos els peus, la terra que trepitjam! Què farien jornalers i missatges sense els senyors de les possessions? M’ho voleu explicar? En lloc de pensar en la salvació eterna, només esperen l’arribada del diumenge per a marxar al poble. Nosaltres els pagam religiosament, per sant Miquel, el 29 de setembre. I si qualcú, durant l’any, necessita uns diners per alguna necessitat especial, sempre té un avançament que posteriorment els és descomptat del jornal. No cal dir que els millors missatges, els millors treballadors, són premiats amb un pa gran per portar a les famílies i jo mateixa m’encarreg de cercar roba de segona mà en bon estat perquè sempre vagin vestits com a persones dignes. Res d’espellissats, de missatges que, descalços i amb roba espanyada, fan mal als ulls, donen una impressió de pobresa i misèria als visitants!

Maria Antònia Salvà no diu cap mentida. Jo mateix ho vaig poder constatar a les passades festes de Nadal quan em convidà per dir-hi missa a s’Allapassa. Tota una cerimònia, el lliurament de regals als més feiners de la possessió. Amb les seves mans va lliurar a cada missatge un o dons pans de blat (segons la feina feta), un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades els va donar, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

Tant de despreniment cap els treballadors no es veu a gaire possessions de les que conec!

El jove Miquel Crespí Pons de Can Verdera, que ha estat molt de temps escoltant amb atenció les intervencions dels tertulians, em fa senyes amb la mà, com si fos en una assemblea. Entenc que vol parlar i li faig un gest confirmant que por dir el que vulgui. Estam entre amics. I a més m’interessa molt saber la seva opinió sobre els esdeveniments que en aquests moments commouen Espanya. En Miquel és un home que promet. Tothom, quan es parla d’ell, ja el veu com a batle d’Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja som homes d’edat. Sentint-lo he comprès com a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial. Mossèn Antoni Maria Alcover, Maria Antònia Salvà, són gent pastada amb elements d’una altra època, qui sap si ja periclitada per la història. Jo mateix em trob sovint ancorat en un passat llunyà, albirant una Espanya pretèrita que potser tan sols existeix en la nostra imaginació.

--No vull dir que no teniu part de raó en algunes de les afirmacions que heu fet avui --diu Miquel Verdera--. Sí, estic summament d’acord que era necessari un canvi radical en la nostra societat. L’acció valenta i decidida del general Miguel Primo de Rivera em fa intuir que anam per bon camí, no ho dubt. I som decidit a organitzar el suport al general a Albopàs, a crear una agrupació que defensi les idees que ha expressat en el comunicat que confirma la decisió de suprimir els partits i el Parlament. Ara bé, aquest gran moviment nacional de regeneració no s’ha de fer per tornar endarrere, per anar com els crancs cercant solament la consolidació de les velles estructures caciquils espanyoles. Que peresquin els partits si aquests, amb les seves constants lluites internes, no han sabut donar resposta als desafiaments que se’ns presenten. Però no oblidem que tenim un futur pel davant i que l’hem de saber aprofitar.

Els meus hostes escolten en silenci. Mossèn Antoni Maria Alcover es remou, inquiet, al seu seient, com si pensàs que les recomanacions van adreçades a la seva persona.

--És molt millor donar suport a uns anys de manca de llibertats que no enfrontar-nos amb una cruel guerra civil.

Els presents el miren amb posat de preocupació. Maria Antònia Salvà, com si hagués estat sacsejada per un llamp, exclama, atemorida: Ai, Senyor, una guerra civil no! Tantes morts! No em puc imaginar Mallorca com si fos l’actual Rússia bolxevic o tornàssim al temps atziacs de les Germanies!

--Hem de parlar amb claredat. Aquest moviment té un significat precís: acabar amb l’anarquia. I per finir amb la prepotència dels anarquistes potser serà necessari pactar una treva amb els socialistes de Largo Caballero.

--Pactar amb els socialistes? –exclama amb veu sonora mossèn Alcover--. Això mai! Primer la mort! El socialisme és l’antesala del comunisme. O no veieu el que està passant a Rússia?

--Precisament per això mateix ho dic. Rússia és l’exemple que cal evitar. O no heu pensat que possiblement és la manca de visió, voler aferrar-se a situacions sobrepassades per la història, el que ha portat al triomf de Lenin al vast imperi dels tsars? Els que pensen que una dictadura provisional com la del general és perniciosa van ben errats. És precisament el camí indispensable per, lluny de vagues i manifestacions, poder emprendre un camí de modernització de les velles estructures de l’estat espanyol, massa enfonsat en el fang de mil corrupcions i baralles sense sentit.

Sí, pens que té raó. És precisament l’actual manca de llibertat la que ens pot portar a un progrés inimaginable. Aquest jove prometedor sap el que es diu. Aprofitar uns anys de pau per aprofundir en unes lleis que, dins d’un ordre, afavoreixen els treballadors. Consolidar els sindicats catòlics, donar crèdits als empresaris, acabar amb l’atur que és la font de què es nodreix la demagògia dissolvent de les sectes satàniques que coneixem. Amb feina, un jornal segur, un mínim de seguretat per a la vellesa, les revolucions poden passar a la història, quedar com a un somni de quatre fantasiosos a qui ningú no fa cas.


El dia ha passat quasi sense adonar-nos-en.

A poc a poc tothom ha anat marxant. Llorenç Riber ha estat el primer a dir al seu cotxer que prepari la tartana per tornar a Campanet.

Tots sortim a dir-li adéu. Veure’l és com contemplar un paisatge poderós. Porta marcada en el rostre la força tel·lúrica del nostre poble, l’empremta gegantina de Ramon Llull. La bellesa que desprenen els seus versos té l’alè de la divinitat. Crea mons fantàstics amb la paraula. Domina la nostra llengua talment un pagès coneix els secrets de conrear la terra.

--No he parlat gaire perquè, ja ho sabeu, d’ençà la Setmana Tràgica em som escaldat en tot el fa que fa referència a la humanitat, en el futur dels homes. Però he sentit les vostres paraules tan assenyades amb summa atenció i podeu comptar amb el meu suport en tot el que sigui engrandir la pàtria, consolidar la nostra cultura i tradicions. A mí tan sols em resta la ploma i la paraula i, us ho promet, en aquest sentit mai no defalliré; estaré sempre al costat vostre.

Ens acomiadam igualment de la senyora de s’Allapassa, que, abans de marxar amb la galera que l’ha venguda a cercar, m’ofereix un plec amb amb els seus poemes més recents.

--Per a tu, Joan –em diu, amatent--. No solament has de llegir els teus vells llibrots. Un poc de poesia ajuda a sentir-te més bé. Per a mi, escriure és com prendre una metzina miraculosa. Em manté viva, en forma, lliure de preocupacions. No hi ha res com la bellesa sublim de la nostra terra: la flaire de les flors, les cançons de les pagesetes, una glosa ben dita. Fins i tot en un dia ennuvolat podem entreveure la presència del senyor que ens ha donat el millor regal que ens podria oferir: la pau del pla i les muntanyes, el murmuri de les abelles, el concert dels ocells de bon matí, quan vénen fins a la finestra per ajudar-te a despertar...

Reflexion per uns moments mentre em vaig acomiadant dels visitants. Sí, potser el general Miguel Primo de Rivera ens pot salvar d’una guerra fratricida. Són molts els núvols, els mals presagis que s’han anat acumulant durant tots aquests anys a Espanya.

És evident que ens manca una visió més encertada del món, de la crua realitat que ens envolta. En què devem haver errat predicant tan sols amor al proïsme i resignació? Només amb oracions es pot aturar la fam? Amb quatre almoines als pobres? El batle, les digníssimes autoritats que ens governen, fan caritat, ho sé. Cada temporada manen matar un porc o unes ovelles i reparteixen la carn entre els més necessitats. En altres ocasions, les Filles de Maria, els membres de la Congregació, es reuneixen, cerquen el pa sobrer de les cases riques i van a les cases dels més desgraciats a repartir-lo. Sovint pa dur, però que és extremament útil per a fer sopes amb unes fulles de col.

Però bastaran aquestes lloables accions per aturar el vendaval que s’endevina? Els poemes de Llorenç Riber i Maria Antònia Salvà, la recerca de rondalles i mots de la nostra llengua que fa incansablement mossèn Antoni Maria Alcover, els meus sermons des de la trona... són suficients per evitar que s’escampi la flama de l’odi i la venjança que, com un núvol sinistre, igual que a Rússia, amenaça d’acabar amb la civilització?

A vegades, no tenc gaire esperances.


De la novel·la inèdita de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Categories: literatura

Visita telemàtica a Col·legi Sagrada Família


Convidat pel professor Josep Messeguer, dijous passat vaig participar d'una sessió telemàtica amb alumnat de 1r de Batxillerat del Col·legi Sagrada Família de Tortosa, com es pot veure al seu instagram.Vam parlar del meu llibre A mig camí de la incertesa, del concepte del nanoconte, i de temes relacionats amb el fet d'escriure, sempre amb la voluntat de mostrar la passió i emocions que pot transmetre la literatura, d'una forma propera i senzilla. Al final, quan s'esgotava el temps de què disposàvem, alguns van fer preguntes força interessants.Transcric la notícia que ha difós el col·legi:.SESSIÓ TELEMÀTICA AMB L’ESCRIPTOR JESÚS MARIA TIBAU
Dijous 7 de maig. 9:00. En una jornada normal, ja faria una hora que hauríem iniciat les classes, però el confinament per la COVID-19 ens ha canviat el nostre dia a dia. Avui, aquest estat ha permès als alumnes de 1r de Batxillerat compartir una sessió telemàtica amb l’escriptor Jesús Maria Tibau. Una sessió convertida en una mena de plató de ràdio per realitzar-li una entrevista en directe sobre el seu ofici d’escriptor i sobre la seva última obra, A mig camí de la incertesa. Jesús ha parlat dels seus inicis i de la tasca diària d’escriure i publicar llibres. Així mateix, ha explicat el concepte dels nanocontes, el qual s’ha aprofitat per preparar una tasca per als alumnes, que hauran de pensar i escriure un nanoconte per a la propera sessió telemàtica de classe. Hem canviat un llibre de text escrit per unes persones, per la persona que ha escrit els llibres. Des d’aquestes línies cal donar les gràcies al Jesús i felicitar els alumnes per la seva participació.


Categories: literatura

Escriptors de sa Pobla - Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera

Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera


I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)


Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.

Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatur

Categories: literatura

VILLAGE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 09/05/2020 - 13:37
Paul Weller treu cançó, prèvia del disc nou, hi vas i així d'entrada sona com si toquessin i cantessin els Style Council. Però amb el caseller del segle canviat. Apa, bon cap de setmana de coses estranyes a tothom, canalla inclosa. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

<span style="background-color: white;

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de bregar, que el camí serà llarg.
Categories: literatura

Sa Pobla i la narrativa insular

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Categories: literatura

CONFITEOR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 08/05/2020 - 19:48
Navego i tuitejo potser una mica massa, escolto qui sap si massa poc. I gairebé tot m'importa cada cop més tirant a gens. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

sedàs


Les fulles, sedàs on la llum pren alè.
.
Inspirat per una fotografia de Xulio Ricardo Trigo
Categories: literatura

Sa Pobla i el cine - Cinema del Segle XX (El Tall Editorial), un nou llibre de Miquel López Crespí

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

ACABEU LA FRASE


Desconfinar-se té les seves conseqüències; els seus ulls m'estaven a punt de dir que...
.
Podeu veure els finals proposats a twitter i facebook
Categories: literatura

Josep Melià, Cristina Ros, Miquel López Crespí i el llibre Els Mallorquins

‘Els mallorquins’ de Josep Melià, 50 anys després - L’intel·lectual va fer el llibre per despertar la consciència de país i, tot i les repercussions, en lamentà el fracàs -


Per CRISTINA ROS


Ho solia dir sense empegueir-se’n. Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) confessava sovint que la principal motivació que hi havia darrere cadascun dels seus llibres era el desconeixement o la incomprensió. Que escriure un llibre, per ell, era la manera d’estudiar un tema i arribar a entendre’l. Tenia només 25 anys, la carrera de Dret acabada, treballava d’advocat a Madrid, impartia l’assignatura d’Hisenda Pública a la Facultat de Ciències Polítiques i publicava regularment articles en diaris i revistes quan va escriure Els mallorquins. Era el 1964, tot i que el llibre no es publicaria fins tres anys després, perquè va ser retingut per la censura franquista.

Enguany fa mig segle que, el mes de març del 1967, el va treure l’editorial Daedalus, formada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. Cinquanta anys després, les persones consultades per a l’elaboració d’aquesta informació qualifiquen Els mallorquins de Josep Melià com un llibre “necessari, que va fer un gran servei per despertar la consciència nacional mallorquina” (Isabel Peñarrubia); “molt oportú, atès que la publicació va representar una mena de cop de puny a la indiferència de la societat envers la seva pròpia personalitat” (Damià Pons); “ambiciós, en el sentit de proposar-se la conscienciació identitària de la nostra societat” (Josep Melià Ques, fill de l’autor), i “d’impacte, ja que Mallorca, amb la seva societat vegetalitzada, feia molts anys que no es demanava on som, quina posició tenim nosaltres respecte de la resta del món” (Guillem Frontera).

Prologat per Joan Fuster -“mon pare sempre se’n declarà molt satisfet, d’aquest pròleg”, afirma Melià Ques-, l’autor de Nosaltres, els valencians hi apunta que “on no s’equivoca -gens ni mica- Josep Melià és en el ‘problema”, apuntant directament a la identitat com a poble. Només unes línies més endavant, Fuster escriu: “el ‘problema’ de les Illes és també el ‘problema’ -el mateix- del Principat i del País Valencià... i del Rosselló! El mateix”. De fet, Melià va escriure Els mallorquins després de llegir i rellegir -com ell mateix afirmava- Notícia de Catalunya, que Jaume Vicens Vives havia publicat el 1954, i el Nosaltres, els valencians de Fuster (1962). De la mateixa manera que ho fa veure Joan Fuster en el pròleg, també Guillem Frontera afirma que “en certa mesura, Els mallorquins completava una trilogia en sumar-se als llibres de Vicens Vives i de Fuster. Fins i tot, hi podríem afegir, malgrat ser molt més humil, però ben interessant, el llibret Alacant a part de Josevicente Mateo”.

A la contraportada de l’edició de Daedalus, es defineix Els mallorquins com “un llibre de denúncia o de veritable testimoni”, “que està dominat per una clara voluntat de supervivència i per un amor desesperat a les Illes” . Des de la seva introducció, el mateix Melià apel·la reiteradament a la responsabilitat i confessa prendre partit davant “la indiferència” dels mallorquins per la pròpia identitat i amb el propòsit de “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. “És un llibre escrit des de la desolació, però amb un afany transformador molt lloable”, afirma la historiadora Isabel Peñarrubia.

Josep Melià, des del començament del llibre, demana excuses per afrontar aquesta tasca sense ser historiador i, com afirmen tots els experts consultats, sense que en aquell moment hi hagués la bibliografia sobre la història, “sobretot del XIX i del XX”, que es publicaria després. Així i tot, l’autor d’Els mallorquins es remet a la història i va enfilant els fets que eren al seu abast per fer una tesi sobre la identitat pròpia. “El més important és que Melià va adoptar un punt de vista i va saber desenvolupar-lo. Feia falta molt de coratge per afrontar-ho, i no tant per una qüestió política, sinó intel·lectual. Els mallorquins marcà una fita, millor dit, es va establir com una fita, perquè ens explicava d’on veníem i en quin punt ens trobàvem. I, encara que el diagnòstic no fos del tot encertat, va construir un relat molt valuós com a conjunt”, afirma Guillem Frontera.

En un estudi sobre Els mallorquins que va publicar el 2005 a L’Avenç, el professor Damià Pons escrivia, referint-se tant al llibre de Joan Fuster com al de Josep Melià, que “la seva intenció era utilitzar els coneixements històrics per bastir una història per al futur dels seus països que estigués en sintonia amb la personalitat nacional secular que els caracteritzava. O sigui, dos llibres escrits amb la pretensió d’inculcar en els conciutadans que els llegissin, i per extensió a la majoria social, la voluntat de ser en el present i en el futur d’una determinada manera. Dos llibres, per tant, molt més programàtics que no historicistes”.

Per la seva banda, Isabel Peñarrubia reconeix que Els mallorquins va exercir una influència important en la seva decisió d’estudiar a fons certs períodes de la nostra història i temes com el que desenvolupà a Mallorca davant el centralisme (1868-1910). “Volia comprovar si aquest centralisme i traïdoria cap als interessos propis s’havia donat sempre. I no és així, o no del tot. Melià encerta en precedents com la marginació històrica de la pagesia i de la Part Forana respecte de Palma, que n’exerceix una explotació fins no fa gaire. L’encerta en descriure aquesta societat desunida i, sobretot, s’ha de destacar que apuntàs per primera vegada la xarxa caciquil que arrencà d’aquest fet. Melià és el primer que parla de caciquisme i ho enllaça amb la derrota pagesa dels agermanats, cosa que està molt ben trobada per part seva. Ara bé, no dona importància als moviments populars del segle XIX, ni a les revoltes contra els impostos, ni a l’existència de gloses populars reivindicant el ser com som, ni tampoc a l’existència dels partits republicans federals que rebutgen el centralisme. On té més dèficits Els mallorquins és en la història del XIX i el XX: Melià no dona importància a tot això perquè gairebé no hi havia estudis fets i, així, es basa massa en les tesis de Miquel dels Sants Oliver, que pateixen de les mateixes mancances”.

Tot i que Els mallorquins de Josep Melià va requerir d’una immediata reedició, que va ser el llibre més venut en el Sant Jordi de 1967 i que de l’edició en castellà se’n feren 5.000 exemplars amb notable repercussió, “el meu pare el va viure amb una certa sensació de fracàs, potser perquè ell tenia més ambicions posades a generar un canvi de consciència que no en el fet que no passàs desapercebut”, diu Josep Melià Ques.

D’aquesta manera, a les portes de presentar-se com a candidat per Unió Autonomista, vint-i-cinc anys després de la publicació d’ Els mallorquins, Josep Melià va consentir a realitzar-ne una nova edició, la quarta sense comptar la castellana. La introducció de l’autor té un to marcadament pessimista: “L’adoració del present condueix inevitablement a una política de terra cremada. No és gens exagerat dir que l’esforç -que aquest llibre, com també altres, tractava d’introduir com a manera d’entendre les arrels del present- ha estat en gran part inútil. No hi ha interès a saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap on anam”, s’hi diu.

Així i tot, ara passats cinquanta anys de la publicació, el mes de març del 1967, d’ Els mallorquins, es valora de manera extraordinària l’aportació de Josep Melià i es coincideix que, més enllà de les llacunes o fins i tot desencerts amb el relat d’alguns punts de la història, encara avui és un llibre de capçalera. En aquest sentit, Damià Pons va escriure a L’Avenç : “Ben segur que sense el llibre de Melià tot allò que incloem en el contenidor del que anomenam qüestió nacional encara estaria més en precari i més minoritzat, en una situació de major desfeta. Els mallorquins certament va ser un llibre molt útil per al país. També, però, és veritat que dels llibres difícilment se’n poden esperar miracles”. (AraBalears)


Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Enamorats

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Enamorats


Després dels fets d’Astúries i de les detencions d’amics dels partits i sindicats, alguns companys començaren a pensar que mai no veuríem la societat futura que somniàvem. Un món en el qual els al·lots i les al·lotes poguessin anar a escola, acabar uns estudis, i si tenien capacitat, fer una carrera. Sovint els somnis dels membres de La Societat eren senzills: guanyar abastament per menjar i educar els fills, poder anar al metge, assolir uns dies de vacances per a poder gaudir de la companyia de la família amb tranquil·litat. (Miquel López Crespí)


Quan na Maria, una amiga de la infància, em digué que n’Andreu, el meu enamorat, havia marxat amb els carrabiners envers les pinedes d’Alcúdia, el cor em va fer un sotrac.

Què seria de nosaltres? Volíem casar-nos el mes de setembre. Els pares hi estaven d’acord. Aniríem a signar els papers al jutjat i començaríem una vida nova. Na Isabel, la meva germana, estava molt contenta ja que n’Andreu sempre havia estat un amic de la colla, el més divertit, el que sabia contar els acudits més inversemblants.

No sabia què fer.

Les paraules de na Maria ressonaven dins el meu cap com poderoses explosions.

Em vaig haver d’agafar a la porta. Les cames no em sostenien. Com hauríem pogut imaginar l’onada de foc que cauria, furient, damunt la nostra existència?

Em vaig enamorar de n’Andreu perquè era un home d’un optimisme fora mida. A vegades tenia moments de defallença en constatar la dificultat que trobàvem en l’avenç de les idees de justícia i progrés.

Poca gent s’adonava d’aquells instants d’íntima sofrença.

Animava tothom. Sabia trobar les paraules adients per encoratjar els que se sentien defallir. Anava a veure’ls. Parlava amb ells. Esbrinava si era un problema polític o personal. Oferia el seu suport incondicional. Trobava exemples per a fer veure que després de l’obscuritat pot arribar la claror. Convencia els amics i amigues que calia mirar el futur amb optimisme. Enraonava fins a altes hores de la nit amb els que desesperaven dels magres resultats obtinguts després de tanta feina editant proclames, fent diaris, anant als pobles a parlar contra el caciquisme i el clergat, en defensa de la llibertat dels empresonats pels fets d’octubre, a Astúries. No descansava fins que aconseguia fer somriure novament els que perdien l’esperança. Era capaç de lliurar la major part del sou que cobrava a la fàbrica d’electricitat a una família que ho necessitàs, a l’amic malalt, a la vídua que no podia donar de menjar als fills. Ho feia amb una rialla als llavis, amb una alegria contagiosa.

Després havia de fer el cap viu per aconseguir unes pessetes i arribar a final de mes! O em demanava un avançament per a poder comprar el llibre que li interessava. La meva mare, que el coneixia molt bé, estava una mica preocupada.

-Esper que en viure junts guardarà alguna cosa per a la casa! –em digué, seriosa-. En cas contrari, no sé què fareu.

La consolava amb una besada a la galta.

Després reia. La meva besada li llevava qualsevol preocupació. Tenia confiança en nosaltres. Ella sabia perfectament que n’Andreu m’estimava més que a la seva vida. Un gest, una paraula, l’entonació de la veu els basta per a treure conclusions. Poques vegades s’equivoquen!

-T’estima, no en tenc cap dubte –deia la mare-. Segueix cada gest teu, cada paraula que pronuncies.

M’abraçava i reia, feliç. Aleshores m’estrenyia contra el seu pit, emocionada.

-No l’has de fer patir! A vegades tanta estimació perjudica la parella. La dona està tan segura de l’espòs que no li fa el cas que pertoca! Esper que no sigui el teu cas!

Jo tenia una completa confiança en la manera de ser del meu company. Comparava la seva actitud desinteressada amb la suficiència i egoisme dels fills de casa bona, amb la falsa moral de les beates que ens vigilaven, envejoses de la nostra felicitat, rere les finestres tancades on consumien una existència inútil, de rendistes d’ànima eixuta. Un món ranci i pansit que em repel·lia. Quina misèria, tot plegat! La missa diària, organitzar les processons de les Filles de Maria, sempre rere el rector, resant el rosari, però, a l’hora de la veritat, quan una persona necessitada anava a tocar a casa seva, podia donar-se per satisfeta si li donaven cinc cèntims.

-No volem fomentar el vici –xericaven cíniques, mentre s’empassolaven els pastissos que els portaven les criades-. Vés a saber si després donen les monedes al marit i s’ho gasta bevent!

-Sí, amb la xurma mai no saps què fer –deien les altres-. Ens enganyen. Diuen que es moren de fam, però segurament tenen la plata amagada dins d’un mitjó, sota el matalàs. Ho he llegit sovint. A vegades mor una persona que tothom tenia per pobra i quan escorcollen el cau on vivia hi troben una fortuna amagada. Millor no donar res mai. Que facin el cap viu i trobin feina.

Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Se senyaven en veure’ns passar.

Podia imaginar el que deien. Els rostres, la mirada àvida, de voltor afamegat, les delatava. Ben segur que acabaven la conversa dient: “El pitjor no és que s’ho gastin en begudes. El més terrible és que possiblement emprin els cèntims de l’almoina per pagar la quota del Partit Comunista o de la UGT. Per això jo ja m’he acostumat a no donar mai cap pesseta als que ajuden els nostres contraris. Si volen el pa que ha sobrat de la cuina dic a la criada que els ho emboliqui en un paper. En cas contrari, res de res. Donar diners per a sostenir l’enemic? Mai de la vida!

I l’altra respondria, segura, talment retornàs a l’època de la cremadissa de jueus conversos a Bellver:

-Comunistes i xuetes! Si no s’aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina. Tenen el negoci d’exportació, les botigues de roba, les joieries. Han estudiat de mestres. Són metges, enginyers, advocats. Na Josefina Valentí és la professora de música de la meva filla. Fa olor de xuetona però tothom diu que és una bona professora. Potser ensenyi com pertoca. A mi m’interessa que la nina pugui tocar un vals, un pasdoble. Quedes beníssim davant els possibles nuvis: basta que la filla pugui asseure’s una estona a tocar Para Elisa de Beethoven! Aquesta tropa llegeix molts de llibres. Ensenyen el que no és necessari als jornalers. Quines beneitures. De què serveix a un pobre saber història? Els fan creure que a altres països els treballadors viuen millor. Mentides de republicans i socialistes! Caterina Tarongí, la filla del president de La Societat, va estudiar de mestra per a poder anar amunt i avall ensenyant heretgies, predicant contra els manaments de la Santa Església Catòlica! Vés a saber què explica a l’Ateneu! Ella i el seu nuvi, n’Andreu Tonió, són un perill públic. Un dia, -la nostra criada ens ho va dir-, digueren als joves que hi van per aprendre de llegir i escriure que no importava casar-se per l’església. El jovent no havia d’estar sotmès a cap religió ni llei humana. L’Estat també sobrava. L’important era l’estimació entre les persones. Predicaven l’amor lliure sense cap mena de vergonya! Volen acabar amb la família cristiana, ben igual que han fet els comunistes russos! A Alemanya són més intel·ligents que a Espanya. Jueus i extremistes a la presó! Hitler ho té claríssim. Lleis d’excepció en defensa del país. Tothom a fer feina i a callar! Els llibres només serveixen per emboirar l’enteniment dels toixarruts.

I deien que eren cristianes! I anaven cada dia a missa!

Tan sols pensaven en les seves propietats, a pagar el manco possible als homes i dones que llogaven per segar el blat, treure les patates als horts del pla. Per un cèntim haurien mort mitja humanitat. Quan hi hagué la vaga de collidores d’olives trucaren al governador civil. Volien que la Guàrdia Civil actuàs de seguida. Anaren a la caserna del poble. Els senyorassos i les seves esposes assenyalaven a les autoritats les persones que havien de portar a la presó.

Tot ho solucionaven amb detencions i càstigs! Mai no pensaven en la necessitat de la gent, en la feina de sol a sol, en el mal menjar, l’analfabetisme que regnava per manca d’escoles, la fam dels infants. Res de tot això afectava la seva migdiada, les novenes organitzades per la rectoria.

De ben jove ja m’havia desenganyat de les mentides de la beateria. N’Andreu va ser un mestre amatent. Quan venia a casa per acompanyar-me a fer les classes, la meva mare ja li tenia preparat un entrepà de truita amb pernil. El cuidava com si fos un fill seu.

Després dels fets d’Astúries i de les detencions d’amics dels partits i sindicats, alguns companys començaren a pensar que mai no veuríem la societat futura que somniàvem. Un món en el qual els al·lots i les al·lotes poguessin anar a escola, acabar uns estudis, i si tenien capacitat, fer una carrera. Sovint els somnis dels membres de La Societat eren senzills: guanyar abastament per menjar i educar els fills, poder anar al metge, assolir uns dies de vacances per a poder gaudir de la companyia de la família amb tranquil·litat.

Ser persones! Per què no ho entenien el rector, els rics hereus que anaven a les cases de cites de Palma a gastar els diners que robaven a jornalers i jornaleres? Costava tant tenir una mica d’humanitat? D’on sorgia l’egoisme, la brutal indiferència davant els patiments dels desvalguts?

Era això el cristianisme, la germanor predicada des de la trona?

Per a defugir tanta maldat ens refugiàvem en la feina de l’Ateneu, en les classes. Volíem canviar el que no ens agradava. Somniàvem amb una societat igualitària, un món de treballadors i treballadores on no existeixen els privilegis aconseguits per l'herència. No desitjàvem cap mal a ningú. Tan sols que els diners no determinassin qui podia estudiar o no i que la importància d’una persona no fos per l'herència, sinó per mèrits propis. D’aquí venia el valor que donàvem a l’ensenyament. N’Andreu ens explicava que les escoles, instituts i universitats eren els temples de la saviesa. L’església era contemplada com l’abisme de les tenebres. No era estrany. A les classes d’història de La Societat, a les converses a casa nostra, el pare ens havia explicat sovint el nefast paper del clergat en la consolidació de la ignorància. Segles d’Inquisició. Les forques aixecades en els entreforcs dels camins. Els càstigs a jueus i heretges. L’esquarterament dels pagesos revoltats, les condemnes a galeres de per vida. Les dones més intel·ligents de la contrada, acusades de bruixeria, portades a la foguera a la plaça de Santa Eulàlia, al bosc de Bellver. Nosaltres procedíem d’una antiquíssima nissaga de perseguits pel Sant Ofici. Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, pels sicaris de la Casa Negra, no va voler reconciliar-se amb aquells que martiritzaven el poble jueu, els habitants del Call. S’estimà més morir cremada viva abans que renunciar a la fe heretada dels pares.

-Pare –li vaig dir un dia-. La padrina nom Margalida. Quin va ser el motiu de posar-me Caterina? D’on surt el meu nom? No deu ser en honor d’aquella dona tan valenta que desafià públicament els inquisidors?

-I tu que creus? –em preguntà, mirant-me de fit a fit.

No vaig haver de demanar res més. Ara ho entenia a la perfecció.

El pare m’explicava la nostra història de forma tan viva que era com si sentís els tambors de la Inquisició, els gemecs dels torturats, dins del meu cap. Si tancava els ulls podia veure corrues de xuetes portats a la foguera enmig dels insults del poble. No existia cap mena de perdó per qui havia gosat saber una mica més pel seu compte, pels que provaren de marxar d’una illa esdevenguda presó. Durant segles era prohibit als nostres avantpassats sortir de Mallorca, intentar cercar la felicitat en un altre indret, en un país on fos possible viure sense la vigilància contínua dels malfactors. Si els joves esdeveníem anticlericals no era per la “maldat innata de socialistes i comunistes”, com explicava la dreta. Era conèixer una història d’oprobi i persecucions el que ens feia mirar amb recel tot el que sortia de la rectoria. Algú dirà que en els dies de la República ja feia molt temps que els sambenets havien desaparegut de l’altar major, proclamant els noms dels darrers jueus cremats en el fogó de Bellver. Però el rancor feia córrer el nom dels esquerrans entre rendistes i grans propietaris. Els predicadors ens estigmatitzaven en els sermons. Una història antiga, ben semblant a la del passat.

Amb n’Andreu mai no férem befa dels pagesos que vivien sota el poder omnipotent de monges i sacerdots. Compreníem que alguns tenguessin por d’afiliar-se a La Societat, a les cooperatives de consum. Rebutjaven els avantatges que els significaria poder portar els fills gratuïtament a repàs, tenir metge més barat que si pertanyien a una mútua privada. Fins i tot La Societat s’encarregava de comprar el bagul per als socis que no tenien doblers per pagar la funerària. Endebades. La por al que dirien els senyors feia que els atemorís passar pel carrer on teníem el local. N’Andreu deia que era una por inculcada a la sang d’ençà de la guerra de les Germanies. Com si dins l’inconscient dels camperols restàs, més viu que mai, el record del que significava provar de demanar justícia, enfrontar-se amb els poderosos.

Un dia érem al bar on anava el jovent, La Isla Dorada, i n’Andreu m’agafà la mà. Després em digué que contemplàs l’espectacle que teníem al davant. Des del racó de la plaça on érem vaig mirar cap allà on m’indicava. Els pagesos i pageses anaven a missa. Era un diumenge de primavera esplendorós. Feia poc que havíem guanyat les eleccions. El triomf del Front Popular havia estat aclaparador. Molts dels joves de la colla estàvem contents. L’alegria regnava arreu. Pensàvem que la República podria avançar molt més del que havia fet fins aquell moment, hipotecada com estava als interessos de la dreta. Els anarquistes morts d’un tret a la panxa, cremats de viu en viu a Casas Viejas... no era una demostració d´una deriva perillosa? La Revolució d’Astúries no deixava de ser una provatura desesperada de barrar el pas a Gil Robles i la dreta espanyola més conservadora. Sortosament, el Front Popular, l’acció decidida del poble, aconseguí posar en llibertat els milers de presos polítics existents després de la repressió de Franco contra els miners. Vivíem enmig d’un optimisme contagiós. Imaginàvem que tan sols ens feia falta unitat per arribar a assolir el món de justícia i igualtat que somniàvem en les converses a l’Ateneu.

Va ser la primera vegada que vaig veure que n’Andreu no reia. El veia seriós, contemplant amb aire de preocupació el ramat de fidels que entraven a l’església.

-Mira –em digué-. Hi ha més gent que va a missa que la que nosaltres tenim afiliada a partits i sindicats. El Vaticà representa un poder quasi invencible. Encara haurem de ser més eficaços en la feina de formació cultural per a poder deslliurar els treballadors de l’obscurantisme. Fixa-t'hi. Observa com caminen. Pareixen esclaus del passat feudal. I alguns són petits propietaris! Entren a escoltar el sermó amb el cap baix, sense alçar la vista en cap moment. És un dia de primavera especial. Un matí perfecte per anar a fer un tomb amb els fills, gaudir de la felicitat que proporciona estar en contacte amb la natura. Però no. S’estimen més entrar a la foscúria, sentir dins els pulmons el fum de ciris i llànties d’oli, l’encens del sacerdot. Volen escoltar el rector que els parlarà contra les escoles que està bastint la República i de la maldat innata de l’esquerra. Ens presentarà com a dimonis que cal exterminar. Els farà agenollar damunt el fred trespol del temple. Dirà que Espanya és a punt de caure en mans del comunisme. Explicarà que els al·lots que vénen a La Societat amb desig de saber llegir i escriure només aprenen a dir flastomies, a odiar els rics, a manejar armes per col·lectivitzar els horts a la força, talment ho han fet els bolxevics a Rússia.

Em va estrènyer la mà ben fort. Sentíem les campanes de l’església parroquial, seques, ressonant en tot l’àmbit de la plaça. Les beates que passaven per davant el bar ens miraren amb mal ull. Sabien què pensàvem?

Escoltava el meu nuvi que continuava parlant, trist, immers dins el caramull d’impressions que li produïa aquell espectacle.

-És la por que cova dins l’ànima del poble d’ençà de la revolta de les Germanies. T’imagines els ferests espectacles que hi degué haver arreu de Mallorca després de la derrota de Pollença, Vialfàs, Son Fornari, Rafal Garcés? És com si ho portassin marcat amb ferro roent damunt el cos. La majoria són bones persones, ningú no ho nega. Voldrien estar al nostre costat. Possiblement a alguns els agradaria portar la bandera roja el Primer de Maig. El pànic al que puguin pensar els senyors els ha narcotitzat. Els posseeix la por amb què els sacerdots els han terroritzat generació rere generació. Quan passen davant La Societat, davant el local del Partit Socialista, no hi veuen el futur resplendent que nosaltres somniam. Ben al contrari. El temor que circula per dins la seva sang els ha paralitzat la capacitat de viure esperançats. Tan sols pensen en la repressió que pot caure damunt les seves espatlles el dia que els que manen diguin “Basta! S’ha acabat el joc!”. Aleshores s’imaginen emmanillats, portats a les forques dels camins, penjats, esquarterats de viu en viu. O cremats com els xuetes del segle desset, mentre ressonen els tambors, totes les campanes de l’església. Per això no entren als locals dels partits.

Únicament els més valents s’atreveixen a anar contra aquest poder inabastable que ve de lluny i circula per venes i nervis des del mateix dia del nostre naixement.

Em mirà als ulls amb tot l’amor del qual era capaç i em preguntà:

-Creus que els joves de l’Ateneu, de la Lliga Laica, dels sindicats, tots els que votam el Front Popular i marxam amb la bandera roja del proletariat universal a la manifestació del Primer de Maig... hem perdut la por definitivament?

No sabia què dir-li.

En aquells instants només m’importava la seva presència al costat. Obscures premonicions em passaven pel cap i jo les volia deixar de banda. Sí, ho havia de reconèixer. També em dominava la mateixa por que posseïa l’esperit dels pagesos que anaven a missa. Restava dominada per una estranya covardia i aleshores, enmig del temor i el soroll d’un exèrcit d’invisibles tambors que apagaven el so de les campanes, ho oblidava tot: la lluita, l’avenir lluminós pel qual lluitaven, el poder aclaparador del clergat que s’estenia, tenebrós, arreu de la comarca i no ens deixava veure la claror del sol.

N’Andreu em mirava esperant unes paraules que donassin resposta als dubtes que tenia.

Jo estava enamorada.

Únicament desitjava submergir-me en la marea dels seus ulls, viatjar envers l’infinit. Pensava que mentre m’agafàs la mà i estigués sempre al meu costat l’univers sencer ens podria pertànyer i cap poder del món no seria capaç de desfer aquell màgic i efímer instant de felicitat absoluta.


De la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura