literatura

Sa Pobla i la cultura en temps del feixisme

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Sa Pobla i la revista Vialfàs

Sa Pobla i la revista Vialfàs.

"En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció". (Miquel López Crespí)


Vialfàs va ser una de les revistes que més influència va tenir en la meva joventut. Va aparèixer a sa Pobla de la mà d'Alexandre Ballester i el primer número sortí al carrer dia vint-i-dos de març de 1957. Escrita en castellà, per obligació de l'època -en ple reialme del nacional-catolicisme i del franquisme més virulent-, la revista, malgrat les normals limitacions de la censura, va ser un interessant experiment cultural i humà que ens permet reconstruir com era el nostre poble (i Mallorca!) en aquells anys de tenebror, repressió contra la nostra cultura i manca absoluta de llibertat.

Vialfàs era una publicació que continuava una llarga tradició poblera de revistes entre les quals podríem destacar les imprescindibles Sa Marjal, El Terruño o Horizontes Nuevos. Potser la que més recordi sigui Sa Marjal, ja que, per les golfes de can Verdera on jugava amb els amics del carrers de la Muntanya, Fadrins, Rosari, Marina o Escola, hi vaig trobar números endarrerits d'aquella important publicació que dirigí mossèm Parera i Sansó d'ençà el gener de 1909 fins al gener de 1929. Jo tenia vuit o nou anys i, per l'edat, no podia valorar el significat cultural dels papers que ens servien, d'amagat de la família, per a fer vaixells i avions que des del terrat dels padrins de can Verdera llançàvem al carrer quan passava un carro o un amic.


1956. Sa Pobla i l'any de la neu. Escola Graduada de sa Pobla.

A les golfes de can Verdera hi havia alguns munts de llibres i de revistes del temps del meu oncle-avi Miquel Crespí i Pons, el famós batle Verdera que havia contribuït a bastir l'Escola Graduada de sa Pobla. Història -la de la construcció de l'Escola Graduada que ha estat estudiada per Maria Antònia Roig en un llibre que va publicar recentment l'Ajuntament. Record números de la revista Unión Patriotica que defensava les "realitzacions" de la dictadura del general Miquel Primo de Rivera; sobretot un que la família guardava com si fos una joia i en l'elaboració del qual havien intervingut uns periodistes i fotògrafs vinguts expressament des de Madrid el dia de la inauguració de l'escola. Aqueixa inauguració tengué lloc el 10 de setembre de 1929, segons consta en el llibre d'Actes de la Comissió Municipal Permanent, del qual ens transcriu Maria Antònia Roig: "Seguidamente el Sr. Alcalde [Miquel Crespí i Pons] expuso: que para el día de mañana diez de los corrientes a las quince y media, está anunciada la visita a esta villa de S.A.R. el Infante Dn. Jaime de Borbón y de Battemberg hijo segundo de nuestro augusto mobarca Dn. Alfonso XII (q.D.g.) al cual acompañará el Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros Dn. Miguel Primo de Rivera y Orbanija y primeras autoridades de esta província con objeto de inaugurar la Escuela Graduada que este Ayuntamiento ha construido".

Notícies d'importància cabdal per a la vida d'un poble que, revistes com Sa Marjal o El Terruño i més endavant Vialfàs, ajudaven a fer passar a la història.

Vialfàs, com dèiem una mica més amunt, va néixer de l'esperit emprenedor d'Alexandre Ballester i comptà, des del primer moment, amb el suport entusiasta d'una extensa colla de collaboradors. Alexandre Cuéllar, que aleshores exercia de secretari de l'Ajuntament de sa Pobla, va ser una d'aquestes ànimes entestades en la dèria del periodisme i la literatura (guanyà en el seu moment un premi Ciutat de Palma). Cuéllar signava els seus escrits com "A.C" i com "Aries". També, des del primer número de Vialfàs podem constatar la participaciò d'Eugeni Triay Anglada (que era "A.TA", "A. Triay", "TA" o "Merlin"; de Jaume Gelabert Martorell, de Ramón Beltran ("Olímpico" i "Tanusio"); de Guillem Torres Siquier ("Guiem")... Si fullejam el números de la collecció de Vialfàs podem llegir igualment articles de Miquel Castanyer, Bartomeu Siquier, Miquel Pomar ("P.C."); Bartomeu Torres Gost, Lluís Ripoll, Bernardí Cladera, Jaume Sánchez... Més endavant hi entraren a collaborar Guillem Llinàs, Jaume Obrador, Rafel Franch, Jordi Soler, Melsion Tugores, Sebastià Gallardo, Joan Torres Gost, Joan Payeras... Posteriorment hi varen escriure uns jovençans avui prou coneguts en el món cultural i literari; ens referim a Pere Bonnín, Miquel Segura i Rafel Socias... Sense oblidar tampoc l'ajut inestimable del fotògraf Emili Cervera.

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció. A Vialfàs hi ha la notícia de la mort a mitjans de juliols de mil nou-cents cinquanta-nou del meu oncle Miquel Crespí Caldés. Morí en un desgraciat accident en un revolt de Son Tut, prop del cementiri del poble, a l'edat de trenta anys. També hi trobam, al costat de la inauguració i activitats de l'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló, les informacions referents als primers èxits acadèmics de la meva germana Francesca López Crespí.

Però al costat d'aquestes anècdotes personals i que afecten a cada una de les famílies de sa Pobla, el més destacable de la revista Vialfàs és que, ara que han passat tants d'anys, ens permet realitzar un viatge a través del temps i de l'espai: aprofundir en la cultura i la política de la nostra societat, saber com érem nosaltres mateixos fa mig segle. Vialfàs ens permet aprofundir en qui som i d'on provenim.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

detalls de tendresa

Hem vençut molt anys
i lluitat en mil tempestes.
Com a premi ara ens resten
detalls de tendresa.
.
Foto de Consuelo Triay
Categories: literatura

El premi memorial Agustí Vehí del Tiana Negra queda desert per primera vegada

Vilaweb Lletres - Dj, 09/01/2020 - 19:33

El jurat del premi memorial Agustí Vehí del Tiana 2020, del certament Tiana Negra, ha declarat desert el guardó d’enguany tot i presentar-se vint-i-tres obres originals.

‘No hem trobat cap que s’ho mereixi’, ha destacat el jurat en un comunicat, on assenyala que les obres presentades no reuneix les expectatives requerides pel premi, cauen en el costumisme i no aguanten la tensió narrativa que requereix un thriller.

Els membres del jurat han considerat que la millor manera de prestigiar el festival, al gènere i al mateix Agustí Vehí en aquesta ocasió ‘és declarar-lo desert’, decisió que ha estat unànime.

The post El premi memorial Agustí Vehí del Tiana Negra queda desert per primera vegada appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Els llibertaris de la guerra de 1936-1939 que van acabar al Vietnam

Vilaweb Lletres - Dc, 08/01/2020 - 21:50

Ahir es van presentar a Barcelona les obres guanyadores dels premis literaris Ciutat de Gandia 2019, que publica Edicions 62. El LVII premi de poesia Ausiàs March, Les beceroles successives, de Ramon Boixeda, i el XLI premi Joanot Martorell de narrativa, El tango de Dien Bien Phu, de David Castillo. El nom dels guanyadors es van fer saber el mes de novembre, en un acte literari a Gandia, ciutat literària per excel·lència i bressol de les lletres catalanes, tal com va assenyalar ahir la jove batllessa, Diana Morant, que va obrir l’acte de Barcelona. Va destacar el vincle que signifiquen aquests premis entre el País Valencià i el Principat.

El documentalista

L’escriptor i periodista cultural David Castillo (Barcelona, 1961), home que coneix bé aquests premis perquè durant anys va formar part del jurat, es presentà a l’acte amb un volum ben gruixut d’informació fotocopiada referida a la guerra de 1936-39. Va explicar que tenia catorze volums com aquell, procedents de l’arxiu d’Alcalà d’Henares, i setze més del de Salamanca, que contenen informació que explica com van viure el conflicte bèl·lic molts soldats, històries reals i anònimes, detalls de la guerra viscuda de dins estant: ‘Un material verge’, va dir Castillo, prou allunyat dels relats dels historiadors marxistes.

David Castillo s’ha passat deu anys documentant-se, perquè sobretot El tango de Dien Bien Phu és un treball de documentació, que s’hauria pogut convertir en una novel·la de dues mil planes, a l’estil de Guerra i pau de Tolstoi. Però la voluntat de publicar-ho va fer que en reduís l’extensió i es presentés al premi.

El tango de Dien Bien Phu és una història sobre alguns soldats llibertaris que lluitaren a la columna de Durruti durant la guerra i que van anar encadenant esdeveniments bèl·lics i de camps de concentració. Comença amb la fugida a l’exili dels supervivents de la columna Durruti i l’internament al camp d’Argelers. Després veiem com alguns van lluitar a la Segona Guerra Mundial i van participar en l’entrada a París i en la batalla d’Estrasburg. Fins i tot en trobem alguns al Vietnam, a la batalla de Dien Bien Phu, el 1954. Quinze anys de calamitats narrades amb esperit constructiu, segons Castillo, i sense voluntat de revenja, fidel a la documentació d’aquest trencaclosques.

Castillo sempre havia dit que no escriuria mai cap novel·la sobre la guerra de 1936-1939, però recuperar la figura del seu avi i de la generació de llibertaris que van lluitar a la columna de Durruti el va fer decidir. I el desencadenant, la recerca de la lletra original de ‘El tango d’Argelers’, que era una adaptació del tango ‘Esta noche me emborracho’ de Carlos Gardel. La recerca de ‘El tango d’Argelers’ la fa un personatge ja conegut dels lectors de les novel·les de David Castillo, Dani Cajal, protagonista de les novel·les anteriors: El cel de l’infern (premi Crexells, 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi, 2001). A més de Dani Cajal, hi apareix el seu avi, el corpulent Panteó Ribot i el fantasmagòric Menero.

Castillo diu que la derrota dels llibertaris a la guerra només va ser una derrota militar, que la derrota de veritat seria la pèrdua de les idees. Però les idees llibertàries no han cessat d’avançar i es troben en els joves, en detriment de les idees reaccionàries.

L’iconoclasta

L’altre títol que es va presentar ahir és el premi de poesia Ausiàs March, Les beceroles successives, de Ramon Boixeda. L’autor (Sant Julià de Vilatorta, 1981) ja tenia dos llibres de poemes publicats, La pell fina (premi Josep Maria López-Picó 2013) i El sedàs (2015). Segons que va explicar l’editor Jordi Cornudella, aquests llibres ja tracen un itinerari clar. Boixeda, afegí, és un poeta amb un accent característic, recognoscible.

De Les beceroles successives, Cornudella en va destacar que no era un conjunt de poemes sinó que singularment era un llibre, per la manera que té de construir-se, a mesura que l’anem llegint. Els poemes estiren fils que porten de l’un a l’altre. El títol gira entorn de la idea que gairebé tot sempre ens ve de nou, que tot és en certa manera un aprenentatge. Cornudella acabà destacant que són uns poemes fàcils de copsar, alhora plens de ressons d’uns altres llibres, una obra que entronca amb la tradició. ‘És una poesia eficaç, directa, immediata i, alhora, sàvia, com passa amb els poetes de debò.’

Ramon Boixeda es defineix com un iconoclasta i una persona que ha tocat moltes tecles tot i ser jove, tant pel que fa als estudis (arquitecte tècnic, literatura comparada, filosofia i cultura moderna), com per les lectures, d’influència molt diversa.

The post Els llibertaris de la guerra de 1936-1939 que van acabar al Vietnam appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla: un poble en marxa (records dels anys 10 i 20)

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)


El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)


És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.


De la novel·la inèdita El vicari d´albopàs


Categories: literatura

Eva Congil, nova directora general d’Anagrama

Vilaweb Lletres - Dc, 08/01/2020 - 18:45

L’editora Eva Congil és la nova directora general d’Anagrama segons ha fet públic avui el segell de Jorge Herralde i Carlo Feltrinelli. Congil començarà a exercir el càrrec el 13 de gener en substitució de qui ha estat responsable de l’editorial d’ençà del setembre de 2018, Román de Vicente. Al seu costat, es mantindrà la directora editorial Sílvia Sesé.

Congil és llicenciada en filosofia, ha estat vinculada a Edicions Salamandra d’ençà de l’any 2002 i d’ençà del 2006 exercia com a directora executiva de la distribuïdora a l’estat espanyol d’Anaquel Libros. Anagrama, que va celebrar el seu cinquanta aniversari l’any passat, es proposa ‘explorar nous projectes’ amb Congil, així com ‘consolidar la seva vocació de segell de referència entre lectors, escriptors i llibreters’ de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.

The post Eva Congil, nova directora general d’Anagrama appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’escriptor Joan Pla i l’IECMA, guardonats amb els premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2020

Vilaweb Lletres - Dc, 08/01/2020 - 12:16

Els premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura han reconegut la trajectòria de l’escriptor Joan Pla i el treball a favor de la cultura de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA). Els guardons distingeixen aquelles persones, institucions o iniciatives que, ‘gràcies al seu impuls vital, representen els valors i els objectius que promou l’entitat, com per exemple la promoció de la lectura i la difusió del valencià’, recorda l’entitat en un comunicat.

Nascut a Artana i docent de professió, Joan Pla ha publicat més de seixanta novel·les, entre les quals destaca ‘Mor una vida, es trenca un amor’, un dels clàssics per excel·lència de la literatura valenciana. Editat el 1981, ha venut més de dos-cents mil exemplars. Les seves obres han rebut diversos premis literaris, com l’Enric Valor de Novel·la, el Bancaixa de Narrativa Juvenil o el Vicent Silvestre de Narrativa Infantil.

En la modalitat col·lectiva, el guardó ha recaigut aquest any en l’IECMA. Amb més de sis-cents socis i trenta-cinc anys al servei de la cultura, s’ha convertit en una de les entitats culturals més prestigioses i antigues de la Marina Alta. Va néixer el 1985 com un espai de trobada on trobar tota mena de treballs o d’informació cultural sobre la comarca.

Homenatge a Llorenç Giménez

Durant el lliurament dels premis, que se celebrarà el 7 de febrer durant un sopar literari en el saló Segle XXI de l’Alcúdia, es retrà homenatge al contacontes Llorenç Giménez, mort el 2019. Va ser ‘un dels impulsors de la renovació pedagògica a l’escola valenciana i un dels màxims exponents de la narració oral valenciana’, recalquen des de la fundació.

A la gala està prevista l’assistència de representants del món polític, cultural i de l’ensenyament, així com familiars i amics, que acompanyaran els guardonats aquesta nit tan especial. Amb l’objectiu commemorar al mestre de la rondalla, la gala serà presentada pels contacontes Anna Ballester i Carles Cano.

The post L’escriptor Joan Pla i l’IECMA, guardonats amb els premis Fundació Bromera al Foment de la Lectura 2020 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’ex-agent de Jaume Cabré admet haver-se quedat 87.000 euros en drets d’autor

Vilaweb Lletres - Dm, 07/01/2020 - 16:10

L’Audiència de Barcelona ha deixat vist per a sentència el judici contra l’ex-agent literària de l’escriptor Jaume Cabré, acusada d’haver-se quedat uns 87.000 euros corresponents als seus drets d’autor per la venda de llibres a França. L’ex-agent s’enfronta a una petició de pena de quatre anys de presó per apropiació indeguda. A més, encara ha de retornar uns 37.000 euros a l’autor. L’acusada ha reconegut que el 2014 es va quedar els diners per dificultats econòmiques de la seva agència literària, i l’escriptor ha dit que mai hauria pensat que el podrien ‘estafar’ amb el cobrament dels drets d’autor.

Tant l’acusada com l’autor han explicat que habitualment els drets d’autor els cobrava l’agent per part de les editorials cap al maig o juny de l’any següent. Aleshores, ella es quedava un 10% de comissió i transferia la resta a l’escriptor. L’acusada era formalment la representant de Cabré des del 2010, quan va crear la seva pròpia agència, per la insistència del seu representat. De fet, ja feia la mateixa feina amb Cabré des d’anys abans com a empleada de l’editorial Planeta. Però el 2010 va crear una agència pròpia per ‘acompanyar’ de més a prop els autors, sobretot en l’expansió de les seves obres per Europa. Però l’acusada ha reconegut que hauria d’haver ‘minimitzat’ aquestes despeses d’acompanyament.

El fet de cobrar tard per part de les editorials provocava tensions de tresoreria, i en el cas de l’agència de l’acusada, el 80% dels ingressos procedien de les obres de Cabré. Això va fer que el 2014 decidís no pagar a l’autor quatre factures procedents dels drets de les obres de Cabré a França: una de 2.000 euros, una de 2.300, una de 80.856 i una de 835 euros.

Quan a l’estiu Cabré va reclamar els diners, la dona li responia que l’editorial francesa encara no havia pagat. L’acusada ha dit que no volia ‘preocupar’ a Cabré perquè pensava que solucionaria els problemes. L’escriptor va confiar en la seva agent i no va voler contactar directament amb la companyia francesa, però a finals d’aquell any va insistir amb l’acusada, i aquesta li va reconèixer que els diners els havia utilitzat per pagar despeses de l’agència.

Aleshores van pactar que durant els següents mesos l’agent seguiria treballant per a ell però a més li retornaria els diners. Li havia de fer tres pagaments. N’hi va fer dos, fins a 25.000 euros, i un tercer de 5.000, però no va poder pagar més perquè tenia problemes econòmics importants que la van obligar, fins i tot, a abandonar casa seva. Va ser aleshores quan Cabré va interposar una querella. Des d’aleshores, la dona, que treballa per una altra empresa, té el sou embargat parcialment i li paga mensualment uns 260 euros. De moment ha pagat 18.000 euros més, i per això el deute actual és d’uns 37.000 euros.

The post L’ex-agent de Jaume Cabré admet haver-se quedat 87.000 euros en drets d’autor appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

TELLING

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 07/01/2020 - 10:54
Té més força contar una mica que contar-ho tot. -- Mark Rothko Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla en el segle XVIII

Llegint el llibre Viaje a las Villas de Mallorca 1789 ens assabentam de la situació econòmica concreta, recursos agrícoles i de bestiar, nombre d'habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola i Marratxí. (Miquel López Crespí)

Jeroni de Berard i Mallorca


L'any 1983 l'editor Lluís Ripoll, amb patrocini de l'Ajuntament de Palma, va editar un llibre extraordinàriament curiós pel sorprenent material informatiu que ens ofereix sobre Mallorca. Es tracta de l'obra de Jeroni Boix de Berard i de Solà Viaje a las villas de Mallorca 1789. El llibre és la transcripció del manuscrit existent a la Biblioteca Municipal de Ciutat i l'edició de 1983 va acompanyada d'una interessant introducció de Lorenzo Pérez.

En parlar de Jeroni de Berard (Palma 1742 -1795), la Gran Encoclopèdia de Mallorca diu que als disset anys anà a Madrid on estudià belles arts i matemàtiques. El 1775 entrà a la Real Academia de San Fernando com a soci d'honor i de mèrit. El 1788 fou nomenat director de l'escola de dibuix creada, a instància seva, per la Societat d'Amics del País.

Lorenzo Pérez, en la introducció a Viaje a las villas... explica que Jeroni Berard "el 28 de julio de 1764 fue nombrado teniente del cuerpo de milicias provinciales y, ascendido a capitán en 1770".

L'elaboració del llibre va ser una feina prou laboriosa per a Berard, i sabem que li costà un parell d'anys. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d'aquests plànols han desaparegut. Una citació de José Ramis d'Ayreflor publicada en la introducció de Lorenzo Pérez ens assabenta de la situació familar de Jeroni de Berard. Una situació gens afavoridora de la conservació dels seus materials. Diu José Ramis d'Ayreflor: "Por haber muerto D. Gerónimo, escribe el capuchino Luis de Villafranca, dexando a sus hijos jóvenes; éstos, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín".

Viaje a las villas de Mallorca restà inèdita fins a l'edició de 1983 que comentam.

Jeroni de Berard, com conta la GEM, "va deixar altres obres, els manuscrits de les quals es conserven a biblioteques privades. Tracten de la construcció de rellotges de sol i altres màquines, del Real Sitio de San Ildefonso i de temes agrícoles i artístics".

Lorenzo Pérez ens informa que el Viaje... es va escriure vers el 1784. Per una nota sabem que la veu de Sineu la redactava després de febrer de 1790. Per tant, el llibre de Jeroni de Berard documenta com eren els pobles de Mallorca a finals del segle XVIII, i l'obra conforma tot un caramull de material històric de gran importància.

Llegint el llibre Viaje a las Villas de Mallorca 1789 ens assabentam de la situació econòmica concreta, recursos agrícoles i de bestiar, nombre d'habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola i Marratxí.

Però d'aquests llibre ens interessa especialment la veu que va referència a la "Villa de La Puebla" (pags. 291-299).

Sa Pobla, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total ha comptat 609 cases. Afegint algunes cases més del terme municipal s'arriben als 625 focs. A sa Pobla hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard ens informa que sa Pobla disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i començaments del XX. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea de sa Pobla molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

Així i tot "La Puebla" que descriu Berard és prou rica per a recollir 6.649 quarteras de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2 .400 "quartanes" d'oli. El cànyem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels poblers. La quantitat de canyem que anualment es treu es de 2.500 quintals i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

Sa Pobla té igualment a finals de segle XVIII 3.193 ovelles, 710 cabres i prop de 163 bous. Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Sa Pobla i l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria



L’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria

Aquest darrer temps he repasat diversos materials en relació amb la presència de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria tant a Mallorca en general com a sa Pobla en particular. Entre els llibres referents a l'Arxiduc he llegit amb molt d'interés el que va escriure Leo Woerl titulat El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d'Amics de l'Arxiduc, 1998) en traducció de Gottfried i José Macías Molina i introducció i notes de Sebastià Trias Mercant. Dins la mateixa línia d'especial interès informatiu per a tots aquells que volen aprofundir en la vida i l'obra del famós personatge, he estudiat igualment l'imprescindible opuscle de Pedro Bonet de los Herreros El Archiduque de Austria Luis Salvador publicat l'any 2000 mercès a la col·laboració de l'Associació d'Amics de l'Arxiduc amb el Consell de Mallorca. M'interessa repassar tot aquest material (i molt d'altre) per a trobar tots els indicis possibles d'aquella històrica visita de l'Arxiduc a sa Pobla que tengué lloc el dia 19 de gener de 1872 i que, segons tots els coneixedors de la vida del nostre personatge, va condicionar ja per sempre la seva relació amb Mallorca i els mallorquins.



Precisament en un altre dels llibres consultats recentment, concretament en el titulat Sa Pobla, la gent, el medi, la història escrit pels professors Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí en trobam molta informació. En aquest llibre d'indubtable interès didàctic i en l'apartat "Sa Pobla vista per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (pàgs. 81-82) podem trobar una breu nota biogràfica, la descripció resumida de sa Pobla feta per l'Arxiduc en la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat, i el que és més important per al propòsit que ens ocupa: podem llegir un petit bocí del que el mateix Arxiduc va escriure en Lo que sé de Miramar referent a sa Pobla i la compra de la possessió.

Citem, doncs, aquests darrers autors: "El día 19 de gener de 1872, l'Arxiduc va partir de la porta de Sant Antoni de Ciutat -aleshores estava hostejat a la casa dels Comtes de Formiguera-, amb la galera de Don Joan Palou de Comassema, acompanyat per aquest i Don Manuel de los Herreros, camí de Pollença. Allí s'instal·laren a la posada de Don Joan Palou de Comassema, per assistir el dia següent, Sant Sebastià, als tradicionals balls de les Àguiles.

'Una pluja torrencial i continuada va desbaratar els projectes de l'Arxiduc de visitar la vall d'en Marc, al camí de Pollença a Lluc. Aleshores, cansat de tanta inactvitat, va tenir la idea d'anar a sa Pobla, a demanar per comprar la finca Miramar, propietat de Don Joan Serra".



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Fins aquí el que ens diuen els autors del llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història. Potser és interessant conèixer el fet en paraules del mateix Arxiduc. Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam.

El llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història també ens informa de forma acurada i precisa del tarannà de l'Arxiduc. Parlant del seu amor a Mallorca, podem llegir: "Combinava [l'Arxiduc] les seves estades a Mallorca amb viatges per tot el Mediterrani: França, Egipte, Itàlia... amb el seu vapor 'Nixe'. Prest adquirí gran popularitat, a causa de la seva personalitat excèntrica i la seva integració en el món popular, arribant a esdevenir fins i tot un personatge llegendari. De fet, varen ésser famosos els seus romanços amb les joves pageses mallorquines.

'Interessat per les llengües, ben aviat aprengué perfectament el català. Es va relacionar amb els intel·lectuals més detacats de l'època, mallorquins i catalans: Antoni Mª Alcover, Mateu Obrador, Miquel Costa i Llobera, Francisco Manuel de los Herreros, Santiago Rusinyol, Miguel de Unamuno, Jacint Verdaguer...".

Seguramenrt les adquisicions, iniciades l'any 1872 amb la possessió de Miramar, de sa Font de Sant Ramon, Can Caló, Cas Papàs, Ca na Matgina, Son Galceran, s'Estaca, Son Moragues, Son Ferrandell, Son Marroig de la Foradada, Son Gual, Son Gallard, sa Pedrissa i altres indrets ha servit perquè poguem gaudir d'una part de Mallorca que, altrament s'hauria pogut fer malbé per sempre talment com s'ha fet malbé bona part de l'illa.

Com escriu Pedro Bonet de los Herreros en El Arxiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 39-41): "Desde que compró Miramar no ha dejado el Archiduque de mejorarla artística y materialmente, y lo mismo ha hecho con las fincas sucesivamente adquiridas. Empezó por restaurar la antigua casa, que adornó con muebles antiguos al estilo del país; una magnífica colección de platos de mayólica; el cenotafio del que fue su secretario Vyborny, por el escultor Tantardini, de Milán, de blanco mármol de Carrara; objetos artísticos fabricados en el país, etc., convirtiéndola así en un verdadero Museo de muebles antiguos mallorquines...".



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

Aquella primera compra realitzada a sa Pobla és narrada pel mateix Arxiduc amb aquestes senzilles paraules: "Sense pèrdua de temps, llogàrem un carro i sortírem, amb pluja pertinaç, cap a sa Pobla, invertint dues hores en el trajecte.

'Arribàrem al carrer Major, que semblava un torrent; no es veia una ànima. Finalment poguérem demanar a una dona, que guaitava per la porta, quina era la casa del senyor Serra.

'-C'an Serra és aquella, a la dreta, amb un portal d'arc.

'Prest hi fórem; cridàrem, i una joveneta d'uns dotze anys ens obrí.

'-És aquí can Serra? -vaig demanar.

'-Sí, el senyor Serra és mon pare; vaig a cridar-lo de seguida. Però, passin.

'Passats uns instants, es presentà un home d'una quarentena d'anys, d'aspecte amable:

'-És vostè don Joan Serra? -li vaig demanar.

'-Sí senyor -me respongué.

'-Idó jo som un estranger que vaig recorreguent l'illa. M'han dit que tenia vostè una petita possessió a la costa de Tramuntana, dita Miramar, i que la volia vendre.

'-Sí senyor -va contestar- tenc totes les meves terres aquí, a sa Pobla, on visc, i aquella finca me resulta enfora.

'-Bé, jo no vull regatejar; digui'm un sol preu, i que sigui raonable, li dic això anticipadament; perquè si és exagerat, no ens entendrem i no diré més que una paraula, si o no.

'Va reflexionar un instant, i me donà una xifra que me va semblar acceptable.

'Pujàrem altra volta al carro, i sempre ploguent, tornàrem a Pollença. Miramar estava comprat".

En l'opuscle El Archiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 33 i 34), Pedro Bonet de los Herreros descriu igualment aquesta anada a sa Pobla amb aquestes paraules: "Sitiado por el agua, paseaba S.A. de un lado a otro del aposento, no pudiendo resignarse su activo carácter a la ociosidad que la lluvia le imponía. En esto se vuelve de repente al Sr. Herreros y le dice:

'-D. Francisco, ¿quçe vamos a hacer todo el día en la posada? ¿Sabe Ud. En qué estaba pensando?... En que, ya que la tormenta no me permite dibujar, podríamos aprovechar el tiempo yendo a La Puebla.

'-¿A La Puebla? ¿Y para qué? -preguntó el Sr. Herreros.

'-A comprar Miramar, pues como Ud. Sabe, su dueño, D. Juan Serra, vive allí y según he oído decir tiene la finca en venta.

'-¿A La Puebla, con tal mal tiempo? -dijo el Sr. Herreros-. ¿Y sin coche?, pues no hay que pensar en pedir al Sr. Comassema sus mulas, fatigadas por la marcha de ayer.

'-Iremos en un carro -replicó el Arxiduque-; el toldo nos resguardará de la lluvia.

'Y efectivamente, dicho y hecho, alquilaron uno y en este mal carro, contra viento y lluvia fueron los expedicionarios a La Puebla y quedó concertada la adquisición del predio de Trinidad, antes Miramar, firmándose la correspondiente escritura pública el 6 de julio de 1872...".

Pedro Bonet de los Herreros parla igualment de la casualitat, del fet de la inesperada pluja que va fer que l'Arxiduc volgués aprofitar el dia anant a sa Pobla per a parlar amb el propietari de Miramar. Com diu aquest autor: "Quien sabe si en vez de caer la lluvia, doblemente beneficiosa para Mallorca, ya que fructificó su campiña y con la isla ligó para siempre al Archiduque, hubiera lucido un sol espléndido, tal vez se hubiera limitado a sacar sus vistas para no volver jamás y Miramar estaría hoy poco menos que olvidado? ¿Quién sabe? Con frecuencia las pequeñas causas producen grandes efectos".

D'aquesta històrica compra també n'ha parlat l'escriptor Alexandre Ballester en el llibre Retalls de la memòria: sa Pobla (Edicions Albopàs, Sa Pobla, 2000)Hi diu: "Miramar va ésser l'inici del Patrimoni de l'Aexiduc Lluís Salvador a Mallorca, i clau i lligam de permanència a l'Illa. L'Arxiduc va morir el dotze d'octubre de 1915, al seu castell de Brandeis, al nord de la ciutat de Praga. Don Joan Serra i Serra, va ésser nomenat Comendador de la Orden de Isabel la Católica, per decret reial del vull d'agost de 1888, signat per Alfonso XII, en los Baños de Betelú, Pamplona.

'Don Juan Serra, senyor de can Verdal, va morir el deu de juliol de 1893, a la finca de Santa Eulàlia, Can Picafort, d'un accident de caça. Na Margalideta, donya Margalida Serra i Morey, es va casar amb don Miquel Planes i Poquet, jove advocar pobler, amb ell i els seus fills, comença una nova etapa de la història de sa Pobla, d'ahir mateix".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (VI)– La meva mare i la lluita contra la beateria regnant en els anys 40

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (VI)– La meva mare i la lluita contra la beateria regnant en els anys 40 -


Vist amb la perspectiva que donen els anys hom comprèn que no érem gaire conscients de les preocupacions que donàvem als pares. Havien lluitat i lluitaven per allunyar-nos d´un destí advers: el dels perdedors, els vençuts. Volien que no haguéssim de patir el que ells hagueren de suportar en els anys més durs de la dictadura. I, de sobte, sense esperar-lo, es trobaven davant la realitat que nosaltres abandonàvem la recta sendera de fer bondat per llaurar-te un futur com pertoca. (Miquel López Crespí)


La Social s´encarregà de bastir el nostre expedient. Imagín que exagerant el possible perill que representaven uns al·lotells de catorze i quinze anys.

Els problemes de debò començaren un parell de setmanes després de la detenció, quan els pares foren citats als jutjats de Palma. Els havien de comunicar les resolucions del TOP. L´informe de la brigada política tengué les seves repercussions. Els pares restaven en silenci, asseguts a les cadires del despatx, mirant-se l´acció del secretari, veient com el funcionari passava al jutge el sobre just acabat d´arribar de les altes instàncies de la repressió. Es podia sentir la respiració agitada de tot el nostre grup, el teclejar intermitent de les màquines d´escriure. Alguna de les mares presents tenien agafades ben fort les mans dels fills tement que d´un moment a l´altre entràs la policia i se´ls portassin cap a algun indret desconegut.

Mirava de reüll el rostre hieràtic de Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. Tots tres havien actuat a la perfecció durant els interrogatoris. Ningú havia parlat dels amics que teníem a escoles i instituts. Diguérem que compràvem la pintura amb els diners que ens donaven per anar al cine. Durant els interrogatoris no sortí de la nostra boca cap altre nom. Tot rutllà bé sense que la por o la inexperiència davant aquests casos ens fes caure en possibles trampes parades per la Social. Al llarg de la primera nit els sicaris s´havien convençut que no hi havia cap partit clandestí darrere el grup i que la idea de les pintades a favor de Julián Grimau era idea nostra en exclusiva.

I si ens haguessin torturat com ho feien amb els treballadors? La Guàrdia Civil tenia ordres especials de no tenir consideracions amb els que agafaven repartint fulls o fent pintades subversives. Per Ràdio París i Ràdio Espanya Independent sabíem a la perfecció els noms de tots aquells que havien estat assassinats per pintar “Amnistia!”, “Pan, Tierra y Libertad!”. Feia pocs anys que havien acabat amb els darrers guerrillers que resistien a les muntanyes. Però l´esperit de la croada contra els rojos continuava ferm i potent com sempre.

Patia pel pare.

Aquella trista escena repressiva, el llòbrec ambient de jutjats i despatxos, li devia recordar els anys de presó. La maledicció que poden portar alguns papers, les carpetes, els segells oficials, el paisatge trist de les sales d´espera a les presons, abans de ser portat a la cel·la. Era bo d´imaginar després de tot el que havíem sentit contar el que significava rebre un paper oficial l´any 1939. Trenta anys de presó i treballs forçats, la pena de mort. L´oncle em contava que quan va estar al penal de Burgos sentia el que passava a la galeria dels condemnats a la pena capital.

Els presos que havien de ser executats eren a les cel·les del davant, porta per porta. No dormia ningú. De lluny estant es sentien els preparatius per a les execucions. Cap a les quatre de la matinada els hi arribaven els sorolls provinents del cos de guàrdia. El grinyolar de la porta d´entrada quan s´obria per deixar entrar el camió carregat de soldats. Reixes que s´obrien i tancaven. Pels barrerons de la finestra podien divisar com s´encenia la bombeta del director de la presó. Després, d´un cop, tots els llums de la cuina. Donaven una tassa de cafè i una copa de conyac als soldats que havien de matar els nostres.

Cap a les cinc, avançava pels passadissos un grup de persones comandades per un capità de l´exèrcit, el director de la presó i un capellà. Obrien la porta dels que havien de morir aquell dia. Llegien els noms molt lentament i els anaven traient de la cel·la un per un.

La por a la mort feia que alguns, valents fins el dia anterior, plorassin i cridassin enmig de la nit. D´altres, la majoria, en sortir al passadís cridaven “Visca la República!” o “Visca el Comunisme!”. Alguns es dirigien als companys i repetien el seu nom en veu alta. L´oncle explicava el que deien en el darrer moment: “Em dic Joan Terrades, si algú surt en vida i anau per Sallent digueu a la gent que he mort innocent, amb el cap ben alt, sense renunciar a cap dels nostres principis!”.

Alguna nit, emportats per l´emoció, els presos cantaven La Internacional per acomiadar els amics que anaven a ser executats. Un dia, explicava l´oncle, el capità que manava el pelotó d´execució es posà nerviós en sentir tanta cridòria i, traient-se la pistola, va començar a disparar contra les portes cuirassades de les cel·les.

Acció inútil. La Internacional es va sentir encara més potent, més desafiant.

El soroll de les passes es perdia en la distància.

Al cap d´uns minuts sentien la descàrrega de la tropa i, de seguida, els trets de gràcia del capità. Comptaven: “Un, dos, tres, quatre...”. El nombre de trets al cap els permetia saber quants havien mort aquella nit.

A vegades l´oncle no podia continuar el relat. La mirada se li enteleva recordant alguns companys de tres anys de guerra a les trinxeres d´Aragó, Terol o Madrid. Provava de dissimular les llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Aleshores tots respectàvem el seu silenci i la mare, que escoltava respectuosa preparant el sopar, desviava la conversa cap a temes intranscendents.


Vist amb la perspectiva que donen els anys hom comprèn que no érem gaire conscients de les preocupacions que donàvem als pares. Havien lluitat i lluitaven per allunyar-nos d´un destí advers: el dels perdedors, els vençuts. Volien que no haguéssim de patir el que ells hagueren de suportar en els anys més durs de la dictadura. I, de sobte, sense esperar-lo, es trobaven davant la realitat que nosaltres abandonàvem la recta sendera de fer bondat per llaurar-te un futur com pertoca.

Ni la mare ni el pare entenien que havien estat ells mateixos, les històries que ens explicaren, la seva vida quotidiana, una forma de comportament lluny de la hipocresia i el cinisme el que ens anà conformant de forma lenta i inexorable. Parlaven mig d´amagat, a un racó del taller de Can Ripoll, amb els antics companys de presó que restaren al poble, sentien emissores prohibides... llegien! Malgrat la feina de treballadors manuals, els dies de festa els veies sempre amb un llibre a la mà, amb una revista. I és un mal exemple ensenyar els misteris que es poden descobrir mitjançant la lectura!

No s´adonaven dels fonaments que anaven bastint dins les nostres consciències juvenils. Mai no ens obligaven a anar a missa, resar el rosari, anar a cercar les capelletes individuals que el rector repartia per les cases dels beats. Lluny de nosaltres la idea de fer d´escolanets, anar amb faldilles de randes pels carrers del poble portant la creu de la rectoria. Per a uns altres, fer d´escolanet era la màxima aspiració que tenien.

Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, en els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé. Potser en copsar la presència injusta de la mort en el món que m´envoltava. Els nins petits allargassats al bagul, amb el rostre morat per alguna malaltia desconeguda. El company de classe ofegat en el safareig. Sentir el gemegar de dolor dels vells, quan el sacerdot anava a donar l´extremunció i nosaltres miràvem des del portal de la casa. No importava que els pares ens diguessin res: respiràvem la injustícia dins l´ambient de cada dia. Els senyorassos que presidien la processó amb banda de música i tambors, els cafès per als pagesos i els cafès per als rics, les senyores sempre ben vestides i els treballadors que anaven a fer feina a sa marjal amb roba vella, amb rostre cansat.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

‘En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.

‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.


Mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava el pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...


Categories: literatura

Sa Pobla - Senyors i jornalers

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (V) – Senyors i jornalers


La fam


Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana. (Miquel López Crespí)


Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que t´ocupa el cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Senderes de glòria, d'Stanley Kubrick


Fragments de guions De pel·lícula.
Aquest cop, Senderes de glòria, d'Stanley  Kubrick.
.
- (Coronel) Més de la meitat dels meus homes ha de morir.
-(General) Sí, és un preu terrible, coronel, però tindrem el turó de les Formigues.
-La tindrem, senyor?
-Jo depenc de vostè; tota França depèn de vostè!
-No sóc un toro, general. No em posi davant la bandera de França perquè envesteixi.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (III) - Records de la Mallorca dels anys 60 - Perseguir xuetes

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (III) – Records de la Mallorca dels anys 60


Perseguir xuetes


Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". (Miquel López Crespí)


Provava de recordar d´on sorgia aquella dèria que ens dominava, la passió per canviar el món, per acabar amb la injustícia. Potser procedia dels anys d´obligada anada al Campament del Frente de Juventudes, quan ens era necessari anar a la Victòria si volíem aprovar la Formación del Espítiru Nacional, el tètric indret on sacerdots i falangistes ens ensenyaven a perseguit xuetes.

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure ens feien formar als matins i, drets, braç enlaire, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe.

Em repugnaven les guturals melodies franquistes. No ho podia suportar, em feia fàstic alçar el braç.

Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a cursar el batxillerat, vaig anar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en temps de la guerra, serví de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava hi va estar presoner el pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi hagué molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar del feixisme els pobles de l'estat i ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Record que no podia aguantar les mentides --jo ja sabia que eren falsedats-- de la Formación del Espíritu Nacional.

El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial, no era del poble.

Cada matí arribava a l´Institut en una moderna moto Guzzi; una meravella de la locomoció en un temps mancat dels cotxes actuals.

Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors d´El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina: qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un campament del Frente de Juventudes. Era una obligació, si volies aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquer. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava Campamento de la Victoria.

Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell en combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes.

El primer que ens ensenyaren fou a perseguir els xuetes.

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?".

Era una follia.

Els pobres allots no sabien on amagar-se.

Tornaven vermells.

Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, alguns grups fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar un odi visceral per tot el que tengués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els Gloriosos defensores del Alcázar o el Imperio Español de Isabel y Fernando.

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. Prop d'on vivíem, el Frente de Juventudes tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses (organització de campionats esportius o de "cultura" falangista).

La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren --amb assistència de les primeres autoritats-- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva repadrina.

Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi".

Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Alomar, de Can Moixet, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan ja era tancat i no hi havia ningú dins, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven --tots els allots en sabíem l'amagatall-- i, decidits, hi entràrem sense obrir els llums: no era qüestió que ens atrapassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens descobrien l'escàndol hauria estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant les consignes de Falange pintades a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segell Frente de Juventudes, les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure: clac!, clac!, clac!. Podies comptar, un, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de Formación del Espíritu Nacional vingué emmurriat.

No va dir res.

Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos.

Per una temporada s'acabà jugar al futbol a l'hora del pati.

El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, demanant-se qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tots, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart.

I no s'errava!

Suàvem sota el càstig silenciós; però, per dins, tant en Sebastià com jo mateix érem immensament feliços.

Era a finals de l'any 1959.

No cal dir que va ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. Ho record com altres deuen recordar un "excellent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis.

Intuíem que no servien de res les mentides oficials.

No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. I això era l'únic que ens importava.

Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.


Categories: literatura

Desdefinicions (senyderisme)


senyderisme. Pràctica excursionista que consisteix en trescar per raonables i sensats camins de muntanya.
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Noms propis: escriptors i artistes’, de J.V. Foix

Vilaweb Lletres - Ds, 04/01/2020 - 21:50

J.V. Foix, nascut a Sarrià quan encara era un poble, el 28 de gener de 1893, i mort el 29 de gener de 1987 també a Sarrià, quan ja feia temps que era un barri de Barcelona, va ser un dels poetes determinants de la literatura catalana d’avantguarda del segle XX. També va escriure prosa i va col·laborar en diferents capçaleres com ara La Publicitat, La Revista, L’amic de les arts… D’ell són els poemaris Sol i de dol, Les irreals omegues, Onze Nadals i un Cap d’Any i les proses Gertrudis, KRTU, Catalans del 1918, Cròniques de l’ultrason

Aquest gener Edicions 62 en publicarà un aplec d’escrits dedicats als escriptors i artistes que va tractar i admirar, una part dels quals havien estat amics seus. El volum, Noms propis: escriptors i artistes, arribarà la setmana entrant a les llibreries. Ja s’havia editat abans: es va publicar per primera vegada a les Obres completes l’any 1990, a cura Manuel Carbonell. Foix hi havia intervingut decisivament en la planificació i la preparació, però va aparèixer tres anys després d’haver-se mort.

Explica Edicions 62: «D’aquell volum, molt meritori però introbable des de fa anys, n’extraiem ara, corregits, reordenats i ampliats, tots aquells textos que Foix va dedicar als escriptors i als artistes que van fer sentir més la seva presència en la vida i en l’obra del poeta de Sarrià. Durant prop de cinquanta anys, en articles de diari, anotacions de dietari, pròlegs i conferències, Foix va deixar constància dels seus tractes, literaris o artístics, i sovint també personals, amb autors de primeríssim ordre. Entre moltes altres, les figures de Llull, Riba o Ferrater, i les de Dalí, Miró o Obiols, en surten brillantment il·luminades.»

En la justificació editorial inicial que conté el volum, l’editor Jordi Cornudella i la Fundació J.V. Foix precisen les noves aportacions i els canvis d’aquesta edició: «De la part dels escriptors n’excloem naturalment tot el material que pertany al llibre Catalans del 1918, que circula de nou en una edició recent. Els capítols, que abans es presentaven en un ordre aleatòriament foixià, ara els disposem seguint la cronologia objectiva dels autors als quals està dedicat cadascun d’ells: primer Llull, després Verdaguer, després Maragall, etc.». I han volgut fer-ne una mica més generós el contingut afegint-hi aquests tres texts: ‘Llull, campió universal de la Unitat’, ‘Lletra a En Joan Salvat-Papasseit’ i la conferència del 1953 ‘Llenguatge i poesia en l’obra d’En Josep Pla’.

Aquesta edició també elimina un nom, Vicenç Xatard, que no corresponia a cap escriptor ni artista, sinó que Foix utilitzava com a personatge de ficció per a convertir-lo en corresponsal de les seves explicacions (de fet, Vicenç Xatard havia estat un company d’escola que s’havia mort el 1932). Dins aquest nom hi figurava, entre més, una carta que fa referència a Jaume Vicens Vives, nom que s’incorpora al volum. Al final també s’inclou en apèndix el conjunt de texts relatius al ballet Ariel, creat conjuntament amb el compositor Robert Gerhard i el pintor Joan Miró.

Llegiu un fragment de Noms propis: escriptors i artistes, el que fa referència a Ramon Llull.

The post Avançament editorial: ‘Noms propis: escriptors i artistes’, de J.V. Foix appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura