literatura

Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar











Les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta són cita esperada anual. Sempre hi participo, de vegades per partida doble com enguany.
El 17 d'octubre em va fer goig participar de l'acte d'homenatge a Víctor Canicio, un genial escriptor que ens ha deixat aquest últim any, i amb qui sentia una admiració i afecte mutus molt especials (algun dia explicaré l'esplèndid i únic regal  que em va fer mesos abans).
Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar.
Diversos autores i autores, Montse Boldú, Tomàs Camacho, Eduard Carmona, Carme Cruelles, Anna Maria Franco, Rafael Haro, Eduardo Margaretto, Montse Pallarès, Sílvia Panisello, Vicent Pellicer, i jo mateix, llegirem textos seus acompanyats de la música d'Albino Tena i Carlos Valldepérez, i després llegirem textos nostres al voltant del riu. En aquesta segona part, vaig optar per passar el vídeo sobre el meu poema Colors, del llibre A la barana dels teus dits, musicat per Fernando Mestres.
Categories: literatura

‘Francesca’, de Quim Español, una metàfora de la situació actual

Vilaweb Lletres - Ds, 19/10/2019 - 21:50

Feia mesos que l’editor Josep Cots, d’Edicions de 1984, es delia per fer pública la novel·la estrella de la tardor de la seva editorial. El dia de la conferència de premsa, per impressionar, d’entrada va avançar: ‘Un gran escriptor s’incorpora a la col·lecció “Mirmanda”.’ Aquest gran escriptor és l’arquitecte, poeta i assagista Quim Español. ‘Mirmanda’, que és la col·lecció de ficció, ha acollit ara la seva primera novel·la, Francesca.

Quim Español, una mica cohibit, comença dient que un autor parlant de la seva obra és pitjor que una mare parlant dels seus fills. I, tanmateix, agafa el fil i el va estirant i estirant, entre cites literàries i reflexions entorn de la forma i l’argument.

Francesca és la història d’una jove violinista que és víctima d’assetjament psicològic. Els efectes psicològics d’un assetjament són devastadors. Ho sé perquè he viscut un parell de casos bastant de prop. Aquest trauma es presta a ser novel·lat, perquè les transformacions que tenen els personatges són inesperades.’

Assetjament psicològic? És una casualitat triar aquest tema en una època de repressió, de retallada de drets fonamentals, de violència d’estat? I diu Quim Español: ‘La literatura és un refugi davant de tot això que vivim i potser no hauria de ser-ho. És una fugida com a col·lectivitat, tot i que en la novel·la parlo de més temes, que també preocupen. Però sí, hi ha qui ho pot veure com una metàfora de la situació actual.’

Més temes que apareixen a la novel·la són la vellesa i la bellesa, l’odi al geni, el declivi de l’entorn o decadència familiar… ‘La novel·la segueix un ordre cronològic dels fets, però això no impedeix que també se serveixi d’un to fantàstic. He utilitzat mecanismes narratius que no són habituals: fils que no tenen continuïtat, diàlegs que obre el narrador amb els seus personatges… Però crec que en una primera lectura, tot això tampoc no s’ha de percebre.’

També hi ha força música: ‘La música funciona com un baix continu, que ho amalgama tot. Estic obsedit per la música de fa molts anys, tot i que no sé tocar cap instrument, fet que és la desgràcia de la meva vida. Vaig estudiar composició pel meu compte, seguint la recerca dels problemes d’estructura de la forma, traslladant-los a altres arts.’

L’estructura de la forma

‘La novel·la té una sèrie d’estrats i he tingut molta cura de l’estructura de la forma, perquè és un aspecte en què tinc una fixació. Fa quaranta anys que faig classes sobre estructura de la forma a l’Escola d’Arquitectura. El llibre és una troballa de veus. Tota forma d’art ho és: el pentagrama, el poema… I hi ressonen veus de molts autors. Perquè al llarg de la meva vida, he llegit molt. Potser massa. Hi ha frases que em ressonen a dins i moltes no sé d’on han sortit. Són una mena d’onades líriques.’

‘He fet servit un llenguatge clar, eficaç, natural i senzill. Tot i que també he procurat de rescatar expressions que es perden.’ Això li dóna un to de caràcter noucentista, d’un altre temps.

‘Des de l’edat de disset anys que escric poesia. La vaig aprendre estudiant amb José María Valverde. La poesia ha tenyit alguns fragments del text, tot i que no és una cosa que hagi buscat. I m’he sentit lleugerament estrany escrivint una novel·la a la meva edat (a la contraportada no ha volgut informar sobre la seva edat, una petita coqueteria). Sóc arquitecte i fonamentalment un home d’acció. I com que els arquitectes ara no tenim feina… doncs, escric. I la novel·la ens fa molta falta al segle XXI, perquè ens fa molta falta que ens expliquin històries.’

The post ‘Francesca’, de Quim Español, una metàfora de la situació actual appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Que mai no et matin la il·lusió


Que mai no et matin la il·lusió i, per si de cas, troba-li al gust a les pastanagues..
Inspirat en una foto de Fox Photos/Getty Images, trobada a la pàgina de facebook Fotogràficamente
Categories: literatura

La transició i la continuació del franquisme

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

comença a créixer la flama de l’enveja


"Conviure dins d’un espai limitat durant tant de temps crea vincles especials. Les hores mortes passen millor si es poden compartir experiències, i ja se sap que cadascú exagera a la seva manera els viatges que ha realitzat, la duresa dels camins trepitjats. Les aventures viscudes s’inflen de forma desproporcionada; d’aquesta manera, córrer rere un autobús esdevé una epopeia, i pujar quatre trams d’escales, una proesa inigualable.
Un dels temes que mai no falta en les seves converses són les xafarderies de torn: com ara si un dels membres d’una parella s’ha embolicat amb un altre, o si algú amaga, avergonyit, un forat a la punta del dit. Tots tenen unes sabates preferides, amb les que se senten més còmodes, i en aquest sentit acostumen a coincidir bastant en els gustos. Si uns mitjons repeteixen massa sovint fent parella amb determinades sabates, comença a créixer la flama de l’enveja i els perjudicats es queixen de favoritismes."
.Fragment del recull de contes No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions, 2016)
Categories: literatura

Sa Pobla i la transició

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i la transició


Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)


-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.


-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?


-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.


-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.


-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.


-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.


-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.


-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.


-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)


Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)


ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)


Per Mateu Morro Marcé, historiador


Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.


El comunisme en el segle XX


El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició


Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

APERCEBIMENT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 17/10/2019 - 10:08
Quan no hi ha antidisturbis, no hi ha disturbis. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

Converses agafades al vol



Dona gran pel carrer amb dos xiquets a la mà. -Fins ara heu manat vatros, doncs ara mano jo! – diu ella, enèrgica, amb cara de cansada-Noooooo!- exclamen ells.
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Missa solemnis – Records dels Anys 10 i 20 (III)

Sa Pobla (Albopàs) – Missa solemnis – Records dels Anys 10 i 20 (III)


L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món. (Miquel López Crespí)


L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món.

Els jornalers solen seure als bancs del darrere, molt prop d’on comencen els de les dones. Tothom porta el millor abillament. Els senyors mostren orgullosos els anells d’or i, ben vistosa, a la pitrera, la cadeneta d’or del rellotge de butxaca que sobresurt una mica, perquè es pugui distingir a la dreta del guardapit. Grans propietaris, menestrals, els mestres, el comandant de la Guàrdia Civil, el metge, don Bernat Sió, han passat abans pel sabater que els ha enllustrat les sabates, les de les festes de guardar, les de les processons o trobades amb les autoritats vengudes de Palma en ocasions especials.

Alguns jornalers encara porten espardenyes. Les més noves. Desitjosos de lluir sabates algun any de bons jornals. Veig que, una mica avergonyits, proven d’amagar les espardenyes davall del banc dels pobres. Però abans de senyar-se per entrar al temple sé que s’han rentat amb cura i han tret del canterano els pantalons més nous que tenien, la camisa de cotó blanca embotonada fins el darrer botó i el gep per a aquestes ocasions. Vestimenta únicament dels diumenges i per anar a enterraments i casaments, comunions i actes d‘especial relleu.

Rics i pobres, velletes i jovenetes resten al seu indret resant el rosari o senyant-se quan pertoca. Els homes aguanten el desig d’anar a beure una copa de cassalla o de conyac. Aquí fan bondat a la força. Els conec prou bé. Excepció dels millors dels ramats, els altres no són de fiar. Els sent des de la vicaria quan, al matí, surten renegant i flastomant cap a sa marjal. Després compareixen, cap baix, i es confessen amb gran demostració de penediment. I així, mes rere mes, any rere any. Només fan bondat quan seuen al banc i, impressionats per uns moments per la gentada que ompl l’església, per la potència impressionant de la música de l’orgue, saben que no poden comportar-se com a la taverna, igual que quan peguen amb ràbia al cavall o l’ase que no vol llaurar amb la rapidesa que ells voldrien.

Ara resten quiets, seguint l’ofici diví.

Ningú diria que hi ha dies que són assedegats de sang. Les curses de braus! Ansiosos per veure els pobres animals martiritzats enmig de l’improvisat redol de carros que han muntat a la Tanca de Can Verdera, a la plaça del Mercat. Abillats com si anassin a missa, dues o tres mil persones dalt dels carros, amb els ulls encesos per una estranya brillantor, esperant veure els improvisats toreros jugant amb el brau. Banderillers i picadors, cavalls esventrats, butzes damunt la terra, crits d’alegria quan el torero és a punt de ser agafat pel bou. La qüestió és veure sang! Una ràbia continguda si el noviller no sap treure el suc que s’espera de l’animal. Li cauen al damunt crits, insults, ous podrits, alguna pedra que li podria obrir el cap. No s’hi nota cap mena de compassió ni per l’animal ni per l’home que prova de fer la seva feina amb el suport d’una simple capa roja. L’any passat, la festa no va anar com volien els pagesos. La quadrilla venguda de Palma va ser perseguida fins a la fonda de madó Morbera i poc va faltar que no hi hagués ferits i morts.

Sortosament el batle ha prohibit, amb multa de deu pessetes, les bàrbares bregues de cans que es feien al bell mig de la plaça. Sempre la sang al nostre recer! Fins fa poc existia una munió de pagesos que vivien d’aquest ofici maligne: ensinistrar cans i convertir-los en assassins dels altres animals. Festa gran, com si fos una corrida de braus. Milenars de persones deixant les feines, qualsevol cosa que feien, per fruir d’un espectacle dantesc. Hi compareixien altres pagesos de Muro, Santa Margalida, Búger i Campanet amb els seus animals. S’hi jugaven milers de duros. Com més durava la brega entre els dos cans, més emoció tenia l’espectacle i més satisfeta en sortia la gent després de veure aquella brutalitat.

Com era possible que els mateixos propietaris i jornalers que per sant Antoni compareixien per la plaça de l’església a beneir les eugues i someres, moixets i cans, el lloro de la senyora Francesca de can Coix, després esdevenguin salvatges contemplant l’animal mossegat, amb un ull penjat, oberta la panxa a mossegades, devorat de viu en viu pel contrari?

Quan em relataven els fets esdevinguts a la corrida de braus o les bregues entre cans, un calfred em pujava per l’espinada. No era sant Antoni, el protector dels animals, el patró de la vila? Què havia après aquesta humanitat que semblava en calma a l’hora de confessar-se i combregar, de tot el que els havia provat d’ensenyar? Les predicacions dels sacerdots, els exemples de respecte a la natura... seria com fer retxes dins l’aigua? No havia servit de res? Una suor freda em pujava per l’espinada.

I si un dia aquesta set de sang, el desig de veure els animals patir, es convertís en quelcom pitjor? Les revolucions que sacsegen el món no són, al final, l’expressió del desig innat de sang que té el poble influït pel poder de Satanàs i els propagadors de les idees infernals sobre la terra? I si demà l’enveja fes embogir els pagesos com en temps de les Germanies, com a París a l’època de la Revolució Francesa? No seran aquests entreteniments sangonosos un exercici inconscient per acostumar els homes a gaudir del patiment de bèsties i persones? Com es pot aturar aquesta tendència insana a la maldat? Déu Nostre Senyor ens va crear així per alguna determinació específica? Uns naixem amb sentiments vers el proïsme i la natura, i d’altres llops, animàlies/{bèsties} carnisseres?

A l’escola de la parròquia ho he vist sovint entre els més petits. Tenen quatre o cinc anys i als primers dies de classe ja pots distingir els nins que, pel seu bon cor, aviat patiran el jou dels que se senten més poderosos. En veure un infant dèbil, aquell que no gosa trepitjar una formiga, agafar papallones al jardí de l’escola, que no gaudeix quan jugant amb les baldufes no vol xapar la del company, rompre les bolles de fang amb què juguen al carrer, s’hi afuen i li fan mil jutipiris. Pels dolents, pel que han nascut sense un bri d’humanitat, rompre les joguines dels altres és un plaer celestial. Van al ferrer perquè els hi esmoli la punta de ferro de la baldufa, fan pràctiques durant hores per ser els millors a l’hora de xapar la joguina de l’altre. Ho he vist amb els meus ulls! Apunten al centre de la baldufa del company i la llancen amb tota la força que són capaços a la seva edat. Si la rompen, han guanyat! Alhora esperen el plor del company de classe. Gaudeixen en veure el patiment de la personeta que pensava, innocent, que només es tractava de jugar, de saber qui encertava en el centre del cèrcol marcat a terra amb més precisió.

És el resultat del poder de l’Àngel caigut que vol fer malbé l’obra grandiosa del Creador?

Ho sabem. Munió de dimonis proven de desviar els nostres marjalers del recte camí: la taverna, el vi, els balls d’aferrats que comencen a proliferar en sales de festa poc recomanables. I el pitjor de tot: la blasfèmia que, imparable, surt de les seves boques quan la feina és dura i resten molts quartons de l’hort per sembrar. La blasfèmia! Vet aquí la primera trinxera de l’Anticrist que cal vèncer sigui com sigui. En sortir a la llum pública la revista Sa Marjal, el primer que pens fer, amb suport de les nostres autoritats, serà convocar un concurs de glosses contra aquest mal que ho omplena tot. Un gran concurs obert a la participació dels habitants d’Albopàs on es pugui mostrar la maldat del fet, la necessitat urgent de la seva eradicació. Molts senyors amb els quals he parlat durant les darreres setmanes hi estan d’acord i s’han ofert a donar cinquanta pessetes per al guanyador, vint-i-cinc per al que quedi en segon lloc i un duro per al tercer. Evidentment, les glosses gunyadores seran publicades a la revista i, posteriorment, arreplegades en un llibret que podria ser recomanat per escoles i instituts de Mallorca, si comptam amb la benvolença del bisbe.

Sí; malgrat el murmuri d’oracions que surt dels seus llavis pecadors, a mi no em poden enganyar. Per les confessions de llurs dones sé a la perfecció com les tracten: portar el pes de la casa, dels fills, dels vells i a més, tenir cura dels horts, igual que l’home. Per això, algunes, quan s’apropen al confessionari, arriben plorant, demanant consell. Voldrien separar-se, marxar lluny d’Albopàs. Quan ja és massa tard comproven que només les volien com a bèsties de càrrega, per l’hort i la casa que aportaven al matrimoni, per a tenir cura dels fills i els vells. La vida d’aquests toixarruts és més senzilla, amb manco obligacions. Les dones s’encarreguen de tenir cura dels animals, fer el recapte pels porcs, endreçar la casa, escurar els plats, planxar la roba, pastar i coure el pa. Ells, com si fóssim els habitats de les nacions àrabs que resen al Profeta Mahoma, es renten just acabats d’arribar de l’hort i mentre l’esposa els prepara el sopar encara tenen temps de marxar a jugar a cartes, comentar els preus de l’anyada de patates o mongetes.

He de consolar les al·lotes que, innocents, confiaven en un home que les ajudàs, que no les tractàs com si fossin animals. Només els sacerdots sabem el preu en llàgrimes que costa el manteniment del sagrat vincle del matrimoni. Reconfortar les pobres ànimes desesperades. Explicar que, amb el seu sacrifici a la terra, guanyaran el cel, i explicar una i mil vegades que anirien a l’infern, a patir amb lladres i assassins, si s’atrevissin a mudar el destí de la seva vida.

La majoria ens creu. Les fileres de les Filles de Maria són plenes d’aquestes resignades al·lotes cristianes. Moltes moren per la feina feta, per l’esforç, el mal menjar, la pena, la tisi, els mals estranys que fan que només es pugui dir: va morir d’un atac de cor, la trobaren morta al llit, va caure dins el pou (per dissimular un suïcidi), ha mort de “mal de panxa”, de nervis... Tot de misterioses malalties que només amaguen la desesperació de les dones obligades a una feina esclava que no poden portar.

Una altra cosa {de} ben diferent és la vida regalada de les filles de casa bona, les senyoretes que no han d’anar a conrear al camp i poden restar al poble fent com qui aprèn a cosir, envoltades de criades que els porten el menjar fet, la xocolata i les ensaïmades a l’hora de resar el rosari, a l’horabaixa. Filles de senyors i botiguers, de grans propietaris rurals, del metge, els professionals que acabaren les carreres a Madrid i Barcelona. Dones que s’entretenen llegint novel·les (sense pensar en els perills a què s’exposen!) o aprenent a tocar el piano.

Sempre m’he estimat el sacrifici de les pobres jornaleres, les que vénen a missa primera abans de marxar a la dura feina del camp. Sovint les riques s’aixequen a les deu o les onze del matí. Envoltades de criades, es troben el berenar a taula, la roba planxada i neta, feta la compra, el menjar del migdia a mig fer, la casa fregada i els mobles sense pols. Quin és, doncs, el sacrifici de les privilegiades? Comparèixer a resar el rosari ben abillades, amb la cadireta de seure per si no troben cap banc buit? No tenen altre entreteniment que seguir misses, novenes i rosaris. Possiblement s’entretenen sentint el nostre organista interpretar alguna peça de Bach, les improvisacions que sap fer amb tanta mestria. La missa com a lloc d’entreteniment de les més desenfeinades! Comentar en veu baixa quina ha anat a l’ofici i quina no. Parlar en veu baixa sobre el vestit que porta l’amiga, asseguda tres bancs més endavant, ullar les joies, enregistrar si s’ha comprat unes noves arracades, una polsera. Xafardejar damunt les sabates, el tipus i qualitat del vel, si ha canviat el missal amb cobertes de nacre per un altre de comprat recentment. Debilitats humanes que perdon fent-los resar un parell de parenostres i avemaries. En el fons les comprenc a la perfecció. Són joves. No tenen altre entreteniment que l’església.

Sonen les campanes.

És hora de començar l’ofici.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

ALLÒ QUE DIU LA VANGUARDIA (I A AMNISTÍA LI COSTA D'ENTENDRE)

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 16/10/2019 - 10:17
Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Fàtima Beltran a Tens un racó dalt del món



Fàtima Beltran és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre.Abans parlarem amb Lia Sampai, cantautora, del seu treball musical La fada ignorant, en companyia d'Adrià Pagès, i en farem un tast. Lia també ens recomanarà el llibre Els dimarts amb Morrie, de Mitch Albom.També recomanem el llibre Sexpeare, amor i sexe a Shakespeare, de Rosa Maria Martínez Ascaso, i Aguafuertes, de Federico Mayor Zaragoza, llibre que es torba al lligat que l'autor ha cedit a l'Associació Amigues i amics de la UNESCO i que es pot visitar a Tortosa.
Amb Fàtima Beltran parlarem del seu primer llibre Bienalados, una novel·la amb sabor de realisme màgic que sorprén.Al final del programa, Ester Galindo, de la 2 de Viladrich, ens recomana el llibre de Daniel Arasa, 100 Consells de guerra.I noves i velles seccions, com De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 16 i 23 d’octubre a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Joan Estelrich, un espia de Franco a París

Joan Estelrich, un espia de Franco a París


L’espia del barnús i amic de les ballarines


Pistolers i criminals de guerra - El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)


Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor


Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.

La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.

Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?


Pistolers i criminals de guerra


El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.

Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).

Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.


Ni processats, ni jutjats; recompensats!


(*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”


Missatge de Bartomeu Balutxo del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53:


Categories: literatura

PORTER

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 15/10/2019 - 11:19
Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Tardor Literària. Tarragona 2016. Intercanvi autors ebrencs i del Camp de Tarragona





Recordant un acte de 2006. Tarragona. Intercanvi entre autors ebrencs i del Camp de Tarragona, que per parelles llegim textos els uns dels altres.  Ami em toca fer parella amb Mònica Batet, i llegeixo un fragment del seu llibre L’habitació grisa, i ella del meu Postres de músic. Al cap d’un temps, la consideroa una de les meves autores preferides.Hi vam participar Margarida Aritzeta, Francesca Aliern, Mònica Batet, Jesús M. Tibau, Jordi Cervera, Gerard Vergés, Pep Blay, Josep Igual, Àngel-Octavi Brunet i Silvestre Hernández. Gran record.A continuació de les lectures va actuar el grup «Cançons de mandràgora» de Robert Faltus, un espectacle de poemes musicats de Gerard Vergés.
Categories: literatura

S’ha mort el crític literari Harold Bloom, que va marcar el cànon de la literatura occidental

Vilaweb Lletres - Dm, 15/10/2019 - 00:26

El crític literari nord-americà Harold Bloom (Nova York, 1930 – New Haven, 2019) s’ha mort a vuitanta-nou anys. Passarà a la història per haver escrit el llibre El cànon occidental, en què va marcar una jerarquia dels vint-i-sis llibres més destacats, segons ell, de la literatura occidental, obra que va publicar l’any 1994. A dalt de tot del catàleg, hi va col·locar Shakespeare. Amb tot, era una llista qüestionable, dominada pels autors anglosaxons, amb molt poques escriptores i escriptors negres, en què va situar tan sols un rus, Tostoi. I Freud en formava part.

Els vint-i-sis autors encimbellats per bloom: 1. William Shakespeare; 2. Dante Alighieri; 3. Geoffrey Chaucer; 4. Miguel de Cervantes; 5. Michel de Montaigne; 6. Molière; 7. John Milton; 8. Samuel Johnson; 9. Johann Wolfgang von Goethe; 10. William Wordsworth; 11. Jane Austen; 12. Walt Whitman; 13.Emily Dickinson; 14. Charles Dickens; 15. George Eliot; 16.Leo Tolstoi; 17. Henrik Ibsen; 18. Sigmund Freud; 19. Marcel Proust; 20. James Joyce; 21.Virginia Woolf ; 22. Franz Kafka; 23. Jorge Luis Borges; 24. Pablo Neruda; 25. Fernando Pessoa; 26. Samuel Beckett.

El cànon de Bloom no inclou cap autor català, però sí alguns comentaris i referències. Va ser un gran admirador de Ramon Llull i va ajudar a internacionalitzar-lo. En part per això i pel seu prestigi mundial, l’any 2002 va ser destacat amb el Premi Internacional Catalunya.

L’any 2006, la hispanista Mary Ann Newman va aconseguir que Bloom fes una extensa i completa conferència sobre Ramon Llull, a la Poets House de Nova York, en un acte organitzat pel Catalan Center, vinculat a l’Institut Ramon Llull. Aleshores, Bloom va dir que Llull representava la tradició cultural catalana pragmàtica i positiva: ‘No hi ha res més català en Llull que això’, en contrast amb ‘la nit fosca castellana de l’ànima’. Bloom va dir: ‘Sóc professor i no polític, però si jo fos català, desitjaria que el meu país fos independent d’Espanya, tot i que sé que això seria econòmicament inviable.’ I va afegir: ‘Catalunya i Castella tenen temperaments i personalitats diferents. Són dos pobles amb cultures i llengües diferents i no tenen res en comú’. També va defensar l’existència de diverses Catalunyes: Barcelona, Mallorca, València.

Harold Bloom va fer classes d’humanitats durant més de tres dècades a la Universitat de Yale. Va ser un escriptor prolífic, que va publicar més de vint llibres importants de crítica literària i religiosa, a més de centenars d’articles i ressenyes.

The post S’ha mort el crític literari Harold Bloom, que va marcar el cànon de la literatura occidental appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

Tres poemaris de l´escriptor Miquel López Crespí analitzats per Jaume Vicens a dBalears: Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent, 2005) , El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Bru i Vidal al País Valencià) i Temps Moderns (homenatge al cinema) Premi de Poesia Miquel Martí Pol 2002. –


Temps Moderns, per Jaume Vicens (dBalears)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.» (Jaume Vicens)


Aquest mes de gener hem tengut l’ocasió de llegir tres dels darrers poemaris que ha escrit Miquel López Crespí, els de la primera dècada del nou segle. Els dos darrers, per ordre cronològic de publicació, són els titulats Calendaris de sal, llibre que va guanyar el premi de poesia Marià Manent del 2005, i el segon, titulat El cant de la Sibil·la, premi Bru i Vidal, ciutat de Sagunt, també l’any 2005. Quant a l’estil, al poemari Calendaris de sal, López fa una declaració de principis en el text titulat Deixar constància del resultat de la batalla. Hi escriu: «Ben cert que avui la poesia és massa hermètica / i es preocupa excessivament de la rima i molt poc / per l’apujada d’impostos, el preu dels queviures.»

Els versos que ara hem reproduït són representatius del sistema d’escriure poesia que té López, si més no el dels tres llibres que comentarem avui. Calendaris de sal és un poemari de caràcter intimista, per ventura amb més ambició temàtica d’abast general que El cant de la Sibil·la, però tots dos poemaris, efectivament, tenen aquesta inclinació intimista, de revisió nostàlgica, que també ens comunica la consciència de fracàs social i polític; emparat, però, per l’amor i la cura que tengueren els pares, una atenció que entrà en competència amb l’entorn social mediocre i un paisatge natural, el de Mallorca, que també conhortà el poeta: «...la veritat. Tan a prop sempre de la desesperança i el dubte.» Ens indiquen també això que deim, els títols de molts de poemes del llibre; Els nostres herois no han tengut monuments, Dissort, Calendaris de sal, poema que dóna títol al llibre, Carrerons sense sortida, Totes les absències o Ara ja sé que demà no hi haurà despertar.

Si un dia Miquel López publica la seva obra completa, crec que Calendaris de sal i El cant de la Sibil·la podrien formar part d’un sol relat. El cant de la Sibil·la és també un poemari intimista, però d’un caràcter més ortodox, reservat; la vida quotidiana de la família, la del veïnat, els episodis de la infància, el poeta els descriu d’una manera més ajustada a la nostàlgia. En aquest darrer poemari, una característica de la poesia de López també és fa més explícita; ens referim a la propensió que té a l’expressió hiperbòlica, sempre escrita amb bon gust perquè aconsegueix que no embafi; és com si el poeta hagués sabut agafar el to precís que ha de tenir l’exageració. Ho aconsegueix perquè l’encerta en la tria dels adjectius adequats, posats en el moment que toca, de tal manera que el to hiperbòlic li serveix per a guanyar èmfasi, gairebé sempre el subratllat d’una emoció íntima. Vocabulari a l’engròs. Una altra característica d’aquest llibre és el recurs del poeta a utilitzar els diferents matisos dels colors amb la intenció, naturalment, que els poemes guanyin plasticitat. Un exemple: «Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums encesos en els dits.» Versos d’un magnífic poema del llibre que comentam.

L’estil d’escriure de Miquel López sempre és fidel; vers de llarg recorregut, obert i adequat als temes que són de la seva predilecció; realisme social, poesia de l’experiència, en el seu cas política i de reivindicació del valor que ha de tenir la cultura, sempre al servei de la classe obrera. Ho posa ben de manifest en el seu poemari titulat Temps moderns (homenatge al cinema), premi de poesia Miquel Martí Pol de l’any 2002. És impossible separar el caràcter líric que té la poesia de López de la seva trajectòria personal. Podríem dir que els seus versos són l’únic complement literari possible a allò que ha estat la seva aportació assagística. La seva literatura ens ofereix un cert to arrogant, lligat al talant sempre crític de l’autor. Poesia incisiva, conceptista, allunyada de la musicalitat i de l’estètica excessivament harmoniosa; la que cerca, sobretot, la bella aportació artística. Poesia plena de caràcters objectivables amb una mirada immisericordiosa, cada vegada que ho paga. Poesia intel·ligible, naturalment, que té la virtut de saber aclimatar el llenguatge a les circumstàncies. López mai no força el llenguatge fins als límits imprecisos i ho hem de valorar perquè ho sap fer bé.

En el cas del poemari Temps moderns, el vocabulari l’adapta a les circumstàncies de l’art cinematogràfic, del qual el poeta n’és un apassionat seguidor. Art complementari que l’autor tampoc no deslliga de la significació realista. Res de trencadissa lingüística i, per tant, no hi trobam cap economia de paraules, en haver de descriure amb detall el cinema que per al poeta ha estat representatiu, essencial i permanent. Mitologia personal i paraules que no van a lloure; poesia també útil per a fer una original crítica cinematogràfica. López, en general, fuig del cripticisme; poesia antisofisticada, directa, que va per feina; basada en l’observació, poc imaginativa, sempre conscient, però, de les possibilitats que té la seva alternativa poètica: una ajustada proporció entre la finalitat i els mitjans. Realisme sòlid, per tant, pràctic si hom vol aconseguir plasmar la significació que va representar el cinema d’una època, principalment la dels anys 50 i 60 del segle XX; d’una època i dels artistes que la varen fer possible perquè gairebé tots són protagonistes del poemari.

Temps moderns és un llibre que prova que el cinema va ser la millor alternativa per fer front a la terrible mediocritat que representava el franquisme en aquells moments. Els viatges que va fer el poeta per veure pel·lícules prohibides i també ens regala una meravellosa descripció de les sales cinematogràfiques ja desaparegudes, el Teatre Líric, el Balear, el Born, el Salón Rialto, la Protectora i l’Actualidades. Només hi manca posar un poc d’esment al cine Progrés, al Modern i al cine Victòria, que eren les sales dels barris de Son Espanyolet i de Santa Catalina que un servidor visitava en temps del NODO. (Febrer del 2017)


Categories: literatura

SEDICIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 14/10/2019 - 12:43
Foto d'Ariadna Rodríguez Masià Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar


Les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta són cita esperada anual. Sempre hi participo, de vegades per partida doble com enguany.
El 17 d'octubre em fa goig participar de l'acte d'homenatge a Víctor Canicio, un genial escriptor que ens ha deixat aquest últim any, i amb qui sentia una admiració i afecte mutus molt especials (algun dia explicaré l'esplèndid i únic regal  que em va fer mesos abans).
Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar.
Una dotzena d'autors llegirem textos seus acompanyats de la música d'Albino Tena i Carlos Valldepérez, i després llegirem textos nostres al voltant del riu.
Montse Boldú, Tomàs Camacho, Eduard Carmona, Carme Cruelles, Anna Maria Franco, Rafael Haro, Eduardo Margaretto, Montse Palla`res, Sílvia Panisello, Vicent Pellicer, Miquel Reverté i jo mateix.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura