literatura

Un viatge a la prehistòria

Un viatge a la prehistòria


A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions. (Miquel López Crespí)


A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions.

Cinc dits humans dibuixats damunt la pedra que esclaten a través del temps com una explosió de mil sols. Únic senyal per als homes d´altres segles, altres mons i altres galàxies. Missatge xifrat per als temps obscurs del protó i del neutró. Senyal llançat a través de totes les distàncies perquè uns homes d´altres èpoques i altres cultures, uns altres cors, sentim també aquest fred que ens volta pertot arreu, aquesta nit que ens ha tocat viure. Perquè sentin, baldament sigui un moment, l´udolar de l’infinit a través d’aquest túnel de l’escriptura, mèdium que em posa en contacte amb vosaltres, habitants d´unes altres coordenades. Les bèsties carronyeres encerclen la nostra cova fugint del foc que crema davant l’entrada.

Travesseu els segles amb la vostra mirada, retrocediu a través de glaciacions i glaciacions. Al fons, just al costat de les calaveres rituals, just al costat dels ídols de fang que fan les dones per allunyar l’espant i la por, aquests cinc dits dibuixats a la paret de la cova, aquesta mà que ningú no entén. Us ho dic ara que no heu nascut encara.

Arribarà un dia en el qual desapareixerà l´home de damunt la terra, desapareixerà el meu record i el record de tots nosaltres i tan sols aquesta mà dibuixada al fons, damunt la roca, donarà senyal de l’existència de caceres de cérvols o parlarà de la polimentació del primer estri de pedra, la primera destral, el primer arpó, els nostres utensilis de fang. Tan sols aquesta mà dibuixada al fons del laberint, en la fondària de la cova us podrà parlar de la lluita aferrissada de les puntes d’os contra els cavalls salvatges de la planura, de la mort del lleó, de la dansa sagrada pels companys que mai més no tornaran del seu llarg viatge de la Vall del Silenci i de les Llàgrimes, per tots els qui ja hem mort, oblidats, solitaris, als deserts, a les presons de totes les èpoques futures, exiliats, perduts enmig de la tundra de les hores infinites.

Què signifiquen per a la roca un milió d’anys, mil milions d’anys? Potser un color més intens del marbre roig, una condensació més forta de l´or, una brillantor més transparent del diamant. Si contemplant aquesta mà poguéssiu arribar a entendre els silencis eterns que poblen els entreforcs d’aquesta història... Però no ho sé, no puc saber de cap manera si aquest missatge podrà arribar fins a vosaltres, si la porta de la cova romandrà oberta, si els terratrèmols que han de venir no sepultaran les nostres restes, el record de la nostra efímera existència, dins el pou de l´oblit més fosc.

Neva eternament.

No hi ha camins que us puguin conduir fins a l’entrada.

Fa fred.

Fa molt de fred a l’exterior en perpètua glaciació.

Les dones dormen protegint amb el seu cos els infants que sobreviuen. Silenci a l’interior del laberint. Silenci i més silenci. Avui els bruixots no faran cap sacrifici humà per guanyar-se l’amistat del Déu del Bosc, del Déu de la Cacera, del Déu del Foc, el Llamp o la Mort. Tremolam sense saber què passarà, què serà de nosaltres, si un dia pararà de nevar, si podrem de nou tornar a caçar.

És el moment exacte d’encendre el foc de la supervivència, d’encendre la foguera que deixarà senyals d’aquest foc prehistòric al sòtil de roca, que demà us podrà guiar fins a l’indret on construïm la nostra darrera resistència esperant l’arribada dels temps millors, d’aquella primavera que els més vells del grup diuen que varen conèixer un dia llunyà ja esborrat de la memòria.

Mentre tots dormen, contempl a l’espill de la teva mirada futura, el racó de les ofrenes, provant de desxifrar què és el que restarà de tots els nostres esforços. Agulles d´os, ídols de marfil, restes de collars de petxines. Això és tot el que quedarà enterrat dins l’argila durant mil·lennis i mil·lennis al racó més allunyat del laberint sense poder emprendre el viatge cap al sol.

Contempl a la dèbil llum d´una torxa solitària aquesta figura de fang que acompanya les nostres nits de soledat. Els altres membres del grup no entenen la meva febre per deixar constància de la nostra fugaç existència. Contemplen estranyats els meus dibuixos a la paret, les ratlles, les meves eternes manipulacions provant de fer sorgir els colors de la vida a través de mescles de fum i terra. Colors fets amb el greix dels animals. Els meus companys, caçadors, adoradors de tots els misteris sense explicació, em miren atemorits, a vegades amb admiració, veient com sorgeixen de la meva mà els animals que cacen, danses que ballen a l’interior del laberint, els arcs amb les fletxes, la bèstia ferida, el galop del cavall, el bisó, el mamut, les taques sense sentit, les retxes que només són representació inintel·ligible de la meva por i el meu pànic al buit que irremeiablement ha de venir. Si per un moment poguessin entendre la fragilitat dels nostres esforços, la fragilitat de la festa, del ball, de les invocacions als Déus. Si poguessin entendre que el cel no ens escolta, que els núvols continuen vomitant neu i gel, que res no pot fer sortir el sol, que són inútils els sacrificis dels millors animals o els més preciosos infants als Déus cruels que poblen el bosc i la tundra.

La meva mà dibuixa desesperada aquesta por i la de tots.

La sang de la bèstia, mesclada amb la cendra i el fum de les fogueres, penetrant els porus de la pedra, serà l´únic que ens permetrà sorgir un dia de la fosca.

Vivim envoltats de supersticions, enmig de planures de gel blanquíssim.

Generacions i generacions d’avantpassats no han conegut més que aquest silenci, aquest laberint sense sortides, aquestes absurdes morts rituals per fer content el Déu de la Llum Invisible.

I sempre el mateix crit, el mateix punyal que talla inexorable el coll de coll de l’infant per tal que demà hi torni a haver caça, foc, pugui sortir el sol, els morts vagin a les contrades de la Primavera Perpètua.

Sang per fondre el gel, per sentir alguna mena de calor.


Malgrat que sigui el darrer que faci en aquesta vida, provaré de deixar constància del nostre temps i de la nostra lluita. Amb greix fus del bisó i argila multicolor, pintaré la meva mà al fons del laberint, la mà de la meva companya, la mà de tots els qui em vulguin acompanyar en aquest viatge desesperat cap al futur. Serà l´única possibilitat d’evolucionar, de diferenciar-nos dels llops que fins fa poc vivien amb nosaltres, que ens disputaven les peces de caça, que dormien amb nosaltres. A vegades tot això sembla una tasca difícil, una tasca impossible d’acabar. Ells, els companys, preocupats tan sols de menjar-se els cervells de les bèsties, la medul·la dels ossos, beure sang calenta, extreure les vísceres dels animals, creuen encara en els ídols que les dones construeixen amb les seves mans, adorant qualsevol poder que no entenen: la neu, la mort, el tro, el llamp, sense veure que adoren les mateixes forces que els maten cada dia. No saben esbrinar més enllà de la fosca, més enllà de la cova, més enllà del nostre difícil territori de caça. Sempre babaus, amb els ulls intensament oberts demanant-se què signifiquen els meus cinc dits, la meva mà dibuixada a la roca, al costat dels animals que veneren, que mengen, considerant que no hi ha ningú més enllà poblant les estrelles que es poden veure a la nit, des de l’exterior, quan sortim de la cova. Però el dibuix serà la demostració, l´única prova d’aquesta vida que esclatava també dins les cavernes, anys, mil·lennis abans del vostre naixement.

Que em prenguin per bruix o per foll m’és ben igual. Sé que n’hi ha que m’entendran. Avui m’han portat el cap dels guerrers d´una tribu amb la qual mantenim una batalla permanent d’ençà fa tant de temps que ja n’he perdut el compte. Però ens porten els caps, amb el seu cervell, els ossos amb la medul·la i em senyalen els relleus de les parets per tal que deixi constància de l´èxit de la cacera, dels animals morts avui, de les fletxes disparades, de les dones capturades. Volen que dibuixi els símbols que adoren mentre s’engaten amb la sang dels presoners degollats.

Aquest hivern hi haurà menjar amb abundància, aquest hivern la tribu de l’altra vall no s’atrevirà a venir a caçar pels nostres indrets, aquest llarg hivern de neu i gel hi haurà dones per a tothom, i festes, i jo podré pintar tranquil·lament la meva mà, els meus missatges xifrats per als homes que encara heu de venir sense que ningú no em molesti o pensi que sóc un destorb per al grup. I a les nits, quan s’acabin els crits i les cançons, podré escoltar de nou el silenci que ens envolta.

Sé que ara no hi ha res. Només foc i fum, sang per a dibuixar el pànic. No escolt cap eco, cap resposta. Res no m’arriba des del vostre món en guerra. Però us cerc a través d’aquest desert, a través de tots aquests mil·lennis de nits glaçades i no em cans de deixar senyals, signes que vosaltres haureu d’aprendre a interpretar, a desxifrar. Entendre l’estrany missatge llançat cap als segles futurs. La provatura d’arribar fins a vosaltres des del fons de totes les edats. I sempre aquest temor de no trobar mai el codi; sempre el temor a la inundació que esborrarà els nostres senyals, el terratrèmol que enfonsi la cova, que tapi l’entrada al laberint. Sempre el temor, aquest temor que la meva pintura, la meva escriptura feta de signes no sigui prou resistent per tal de poder arribar intacta fins a vosaltres i la nau esclati en l’espai sense poder sortir del nostre sistema solar. Demà us passarà el mateix quan llaceu la vostra nau a l’espai, provant de sortir del vostre sistema solar. Quina seguretat en podeu tenir que els vostres esforços arribin a port? Ningú no sabrà tampoc si la nau ha arribat o s’ha desintegrat en passar prop del sol. És el mateix que em passa dibuixant aquesta mà al fons de la caverna, al racó més apartat del laberint.

Llavors em despert novament atemorit enmig de la nit i em deman una i mil vegades si de veritat estem sols, perduts per sempre al fons d’aquest camí sense sortides. Tancats dins l’interior d’aquesta cova gelada de la nostra existència personal. Em deman si mai no podrem conèixer altres mons, altres possibilitats d’existència, si algú no podrà tenir mai notícia dels nostres esforços o de les nostres lluites. És llavors quan em deman si alguna vegada podrem conèixer la pau, un temps de treva o si sempre hi haurà aquesta guerra permanent de tots contra tots, aquestes caceres humanes, l’home contra l’home, adorant eternament el Déu dels Trons i dels Sacrificis. És quan pens si desapareixerem talment com han desaparegut els nostres pares i els pares dels nostres pares: sense deixar rastre, record o senyal, sense deixar mai constància del que volíem, del que estimàvem. Per això dibuix novament una i mil vegades la meva mà al fons, damunt la roca. Aquesta mà és el senyal concret de l’home. No és el monument a cap Déu, no és un temple, una Piràmide, un altar dels sacrificis. Només l’home aixecant-se solitari enmig de la nit de gel, només un home furgant les estrelles a la recerca d´un altre home. Per això, m’aixec en la nit i cerc el millor lloc del laberint, el lloc que no s’ha d’esbucar, submergir dins les aigües, i, segur, d´un cop, en negre, roig de sang, marró d’argila, hi deix constància de la nostra existència. Escric el signe de la mà tapant forats, omplint els buits de totes les absències. Una mà que travessarà totes les estacions i tots els mil·lennis de glaciacions. Una mà que cerca per entre la nit eterna de la prehistòria. Una mà talment idèntica a la teva, que t’espera segle rere segle fins a trobar la teva quan descoberta la gruta, hi penetris a les palpentes cercant les restes de vida d’altres èpoques.


LES PINTURES PREHISTÒRIQUES DEL PALEOLÍTIC COMENCEN A UNS VUIT-CENTS METRES DE L’ENTRADA DE LA CAVERNA; CAP A LA DRETA, UNS CINC-CENTS METRES EN DIRECCIÓ AL LLAC INTERIOR, S’HI POT VEURE EL SENYAL BEN VISIBLE D´UNA MÀ D’HOME PINTADA A LA PARET DE LA COVA. ELS ESPECIALISTES HAN DATAT LES RESTES TROBADES A L´INTERIOR DELS PASSADISSOS MÉS QUARANTA MIL ANYS...


Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.


Categories: literatura

Els premis internacionals Ramon Llull destaquen el folklorista Michael Mason, la traductora Annie Bats i el professor Ko Tazawa

Vilaweb Lletres - Dv, 13/12/2019 - 20:59

Els Premis Internacionals Ramon Llull s’han lliurat aquest divendres al matí a Andorra. En aquesta vuitena edició han estat el folklorista nord-americà Michael Mason (Premi a la Promoció Internacional de la Creació Catalana), responsable del Smithsonian Folklife Festival que se celebra al National Mall de Washington; la traductora marroquina Annie Bats (Premi de Traducció Literària), reconeguda per l’adaptació al francès d’Ogre de toi (Llefre de tu), de l’escriptor mallorquí Biel Mesquida; i el professor japonès Ko Tazawa (Premi de Catalanística i a la Diversitat Lingüística), traductor, escriptor i formador d’experts en catalanística al Japó.

Aquests premis són destinats a reconèixer persones o institucions de fora del domini lingüístic que han treballat per la promoció internacional de la llengua i la cultura catalanes.

L’acte de lliurament s’ha celebrat a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, presidit pel cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, que també és el president de la Fundació Ramon Llull; el director de la fundació, Vicenç Villatoro; la directora de l’Institut Ramon Llull, Iolanda Batallé; i el president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro.

Annie Bats, guanyadora del Ramon Llull de traducció literària 2019.

La dificultat de traduir ‘Llefre de tu’ de Biel Mesquida a una altra llengua

La traductora Annie Bats ha recollit el premi per la traducció al francès de la novel·la Llefre de tu de Biel Mesquida (Club editor, 2012). L’escriptor també ha assistit a l’acte, content d’aquest reconeixement, que creu que ajudarà a donar un impuls a l’edició en francès, que ha fet una editorial petita, Yvon Lambert. Al mes de febrer i març, la traductora i l’autor faran una gira amb lectures plegats a Bordeus, Perpinyà, Lió i Tolouse.

Bats ha explicat quan ha recollit el premi: ’S’ha premiat una obra difícil. És una obra exigent, poètica i on la qualitat literària de l’original pesa molt. La traducció és una lluita: no és només un transport, sinó la relació entre el text original i el de la llengua d’acollida, així com la relació que s’estableix entre traductor i autor.’ Això fa que Bats estigui molt feliç del resultat final amb l’obra concreta de Mesquida: ‘Treballar amb en Biel ha estat molt interessant i agraït.’

Mesquida també estava content: ‘Que hagin destacat la traducció d’Annie Bats per unanimitat, davant de les nombrosíssimes traduccions que s’han publicat, vol dir que ahn destacat una feina molt ben feta. Perquè el llibre conté una prosa plena de poesia, carregada d’imatges. Vam fer un treball plegats sobre tots els dubtes que li van sorgir.’ I Bats rebla: ‘A l’original hi ha molts jocs amb la llengua, ressonàncies, ritmes i una tria de paraules que havia d’explicar ell mateix. Si no, per a mi serien pràcticament indesxifrables o intuïts.’

Aquesta traducció la va impulsar l’editora Maria Bohigas, que va fer traduir a Annie Bats unes primeres cinquanta planes. Yvon Lambert és un galerista d’art i publica sobretot temes d’art i fotografia, però el llibre de Mequida li va interessar i va impulsar-ne l’edició. Aquesta és una obra poc comercial, un homenatge a la literatura. El francès és la primera traducció que es publica de Llefre de tu. També s’està treballant l’edició en espanyol, que publicaria l’editorial Cabaret Voltaire i s’ha demanat un ajut a l’Institut Ramon Llull per mirar de traduir-lo al rus.

La difusió de la llengua i la cultura catalana als Estats Units i al Japó

Michel Mason també ha recollit el premi a la Promoció Internacional de la Creació Catalana, a través  del Smithsonian Folklife Festival de Washington. Ha assegurat que des dels seus orígens, el 1967, el Folklife ha intentat incloure sempre les cultures minoritzades. ‘Per a nosaltres, la diversitat cultural és un valor internacionalment important i molt potent i, pel que fa al cas, una de les millors formes d’explicar al públic les diferències que existeixen dins d’Ibèria.’

Qui no ha pogut recollir el premi en persona per malaltia ha estat el japonès Ko Tazawa, premi de Catalanística i a la Diversitat Lingüística, traductor, escriptor i formador d’experts en catalanística al Japó.M. Carme Junyent en la glossa sobre el premiat ha destacat: ‘Ara que vivim preocupats per la crisi climàtica i les catàstrofes que comporta, les reflexions de Tazawa, que és un gran home pont, ens alerten de coses que no han de tornar a passar mai més.’

The post Els premis internacionals Ramon Llull destaquen el folklorista Michael Mason, la traductora Annie Bats i el professor Ko Tazawa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

David Nel·lo guanya el premi Sant Jordi amb una trama sobre l’ofici d’escriure i l’èxit literari

Vilaweb Lletres - Dv, 13/12/2019 - 20:00

El vice-president d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, ha conduït per tercer any consecutiu la festa literària de la Nit de Santa Llúcia i ha reivindicat la llibertat de Jordi Cuixart, president de l’entitat, empresonat i condemnat a nou anys de presó. Mauri ha tornat a condemnar la sentència, ha tornat a recordar que era una altra Nit de Santa Llúcia marcada per l’excepcionalitat, ha tornat a reclamar democràcia i llibertats, ha tornat a recordar que és amb la cultura es combat la intolerància i l’extrema dreta. Aquest vespre, la nit de les lletres catalanes es fa al teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet.

David Nel·lo (dreta), guanyador del premi Sant Jordi, amb el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri. David Nel·lo, conflicte, traïció i creació literària

El premi Sant Jordi, que des de l’any passat coedita Òmnium Cultural amb el Grup Enciclopèdia Catalana i és el més ben dotat de la literatura catalana, amb 60.000€, ha estat per a David Nel·lo (Barcelona, 1959) per la novel·la Les amistats traïdes. El jurat ha destacat l’originalitat del plantejament, que tracta dels mecanismes de la creació, l’ofici de traductor i una reivindicació clara que l’obra d’un traductor és un veritable acte creatiu. El jurat també ha destacat que mantenia la tensió narrativa durant tota l’obra i que fins i tot al final anava en crescendo. I n’ha destacat l’ambició estilística.

La novel·la gira al voltant de dos protagonistes, un traductor, Salvador Togores, que se’n va a Suïssa a passar unes setmanes en una residència per a traductors. Això s’esdevé quan fa ben poc de la mort del seu pare. Quan arriba a Suïssa descobreix que hi ha molta expectació pel retorn d’un escriptor d’èxit, en Bachtel, que havia estat a Barcelona i es coneixien, perquè les seves famílies tenien amistat. Una nit, com si dels contes de les Mil i una nit es tractés, Bachtel explica a Togores alguns dels secrets foscos del seu èxit, que fins llavors eren tot un misteri.

David Nel·lo ja coneix l’èxit de la Nit de Santa Llúcia, perquè l’any 2010 va guanyar el premi Folch i Torres de narrativa infantil amb la novel·la Ludwig i Frank. I en narrativa per a adults, Nel·lo ha guanyat altres premis abans: el Prudenci Bertrana, el Roc Boronat i el Marian Vayreda. S’han presentat 59 originals al premi.

Lluís Calvo, silenci i introspecció

El premi de poesia Carles Riba ha estat per a Lluís Calvo, amb el llibre L’espai profund. Josep Lluch, que en serà l’editor i també ha estat membre del jurat, ha destacat que enguany havia estat un gran any de poesia, perquè entre els 44 originals n’hi havia tres que eren obres d’un nivell altíssim. I finalment el jurat s’ha decantat per aquest poemari de Lluís Calvo, que, segons que ha dit Lluch, és una obra cohesionada i treballada poema a poema. Un treball de despullament i depuració. Els poemes són curts, esmolats, on juga amb la paradoxa i construeix imatges il·luminadores, al servei d’una concepció global que va en la línia de la meditació i amb molta càrrega filosòfica i espiritual. Entre la temàtica que toca, hi ha la preocupació pel temps, per l’amor, la llibertat, una recerca del silenci i els boscos com a imatge que s’enfronta a un món ple de soroll, mercadeig, notícies falses…

Lluís Calvo ha explicat que L’espai profund era l’altre extrem de l’anterior poemari seu, publicat enguany a Jardins de Samarcanda, Ancestral, que és marcat pel poema llarg. ‘A L’espai profund he fet un treball febril de contenció, de buscar les petites coses, de deslliurar-me d’allò superflu, també amb una connexió espiritual amb la divinitat i amb referències a la Grècia clàssica, buscant finals que deixin sense respiració.’

El poeta ha explicat que els poemes els va escriure entre una estada al Pirineu i un viatge a l’Himàlaia, a l’Annapurna, al Nepal.

Carlota Gurt, una ‘opera prima’

La descoberta d’aquesta Nit de Santa Llúcia ha estat la traductora Carlota Gurt, que ha debutat en la narrativa breu amb Cavalcarem tota la nit, que conté tretze contes que li han valgut el premi Mercè Rodoreda. El jurat ha destacat la voluntat d’estil d’uns contes que tenen com a nexe d’unió les relacions humanes. Ha destacat la profunditat psicològica tan interior dels personatges com la que genera al voltant dels entorns.

És la primera obra de ficció que publica. Carlota Gurt (Barcelona, 1976) es dedica a la traducció, però la seva trajectòria acadèmica és impressionant: Comunicació Audiovisual (UAB), Ciències Empresarials (UOC), Humanitats (UOC), Estudis de l’Àsia Oriental amb itinerari de xinès (UOC), i Traducció i Interpretació amb les combinacions alemany/anglès a català (UVIC), a més d’un MBA especialitzat en mitjans de comunicació (URL). Ha treballat en l’àmbit de les arts escèniques, com a cap de producció i ajudant de direcció de la companyia la Fura dels Baus i d’ajudant de direcció del Temporada Alta del 1998 al 2010.

Gurt ha explicat que el títol, Cavalcarem tota la nit, remet a un poema de Rilke, poeta que li agrada molt. També ha dit que en un principi, l’aplec de contes tenia un altre títol, ‘Murs de contenció’, ‘perquè tots en tenim, de murs de contenció, i de vegades tremolen per la tensió o d’altres raons i a vegades es trenquen. I tots els contes tenen aquests trencaments, que són diferents uns dels altres.’

Lluís Prats, contra el ‘bulling’ i sobre l’amistat

El premi Folch i Torres de narrativa per a nois i noies ha estat per a Lluís Prats (Terrassa, 1966) i la novel·la Estimat monstre. El jurat ha destacat que era un cant a l’amistat. I Prats ha explicat que era la història de l’amistat que es crea entre l’Abel, un nen esgarriat que coneix per casualitat en Gabriel, un jove que ha estat reclòs vint-i-cinc anys a casa, perquè té una malaltia, gegantisme (fa 2,78 metres i pesa 300kg). Al poble li diuen monstre. Però darrere aquesta façana, s’hi amaga un jove sensible, lector de poesia, i tot això ho transmetrà a l’Abel. L’amistat els farà superar les seves pors i afrontar l’assetjament escolar, que tots dos han patit.

Toni Mata, una distopia

El premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil ha estat per a Toni Mata (Sabadell, 1982), amb Nascuts per ser breus. Una distopia despietada sobre la immortalitat i la sobrepoblació del planeta. Matas ha explicat: ‘La nostra societat té maneres molt polides de reprimir i també té maneres de deixar morir moltes persones en altres llocs del món, per mantenir el nivell de vida. Em vaig preguntar què podria passar quan es pogués aturar la degradació de les cèl·lules i allargar la vida indefinidament. El llibre presenta un món on això s’ha aconseguit i la vida no ha millorat per a tots, perquè d’aquesta descoberta científica només se’n poden beneficiar els rics, que han creat la ciutat eterna, mentre els pobres viuen en suburbis, en ciutats breus i es troben esclavitzats cultivant unes plantes d’on s’obté la substància necessària per al fàrmac. Quan hi ha sobrepoblació, el suburbi menys productiu s’extermina. Però en aquest context cruel, hi ha un grup de breus que es revelen.’

Els guanyadors.

També s’atorguen dos premis més, que es van fer públics fa pocs dies: el premi internacional Joan B. Cendrós, que vol reconèixer iniciatives que han contribuït a la internacionalització de la llengua, la cultura i la nació catalanes, ha recaigut a Paul B. Preciado per l’article publicat al diari francès Libération el 18 d’octubre ‘Hors les murs’. Preciado situa la condemna contra els dirigents polítics catalans en un context global de perversió de totes les formes de dissidència. Preciado, referent de la teoria queer i els estudis de gènere a escala global, és una persona vinculada a Barcelona i Catalunya.

L’altre premi és el Muriel Casals de comunicació. S’ha reconegut els serveis informatius de Betevé per la cobertura de les tensions entre manifestants i policia arran de la sentència del 14 d’octubre. El jurat n’ha destacat les novetats en el format, basat en la proximitat, la innovació, la immediatesa i el compromís amb el deure d’informar i la funció social del periodisme. Alhora, el jurat també ha volgut fer una menció de reconeixement a tots els periodistes ferits per les càrregues policíaques mentre exercien el seu deure d’informar durant les mobilitzacions postsentència.

The post David Nel·lo guanya el premi Sant Jordi amb una trama sobre l’ofici d’escriure i l’èxit literari appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

París 1871: un viatge a l´interior de la Comuna

Viatges – París 1871: un viatge a l´interior de la Comuna


A la plaça de la Bastille hi la Fira de les Espècies


Avui París em fa plorar. No m'agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l'Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l'escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista... Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons... Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.


A la plaça de la Bastilla hi ha la fira de les espècies. Multitud de paradetes reclamen l'atenció del vianant. Malgrat els problemes derivats del setge, la dificultat de portar menjar a París, la gent pugna per continuar amb la vida quotidiana com si no s'esdevingués res. A un costat de la plaça, l'alcaldia del XI districte ha collocat mitja dotzena de gronxadors on els infantons gaudeixen d'un moments de joia i esbarjo.

Fa fred aquest matí d'abril. L'alè que exhala la nostra boca agafa el posat del fum que surt de la xemeneia del tren. Vaneau m'agafa fort de la mà i em diu, mentre m'assenyala el tranquil espectacle que tenim al davant:

-Ho pots enregistrar amb ferro roent en la teva memòria, baronessa Dudevant. És la primera vegada i potser la darrera en la teva vida que podràs veure aquesta ciutat fruint de la llibertat més absoluta. Qui sap què serà de nosaltres d'aquí unes setmanes... T'ho confés amb sinceritat: quan em desesper, en constatar que les coses no marxen com voldríem, la més fonda tristesa m'envaeix i veig immenses corrues de presoners vers incerts destins; les vídues dels nostres herois, amb les mans i els peus fermats, marxant cap a l'exili; els infants que havien de poblar instituts i acadèmies, de nou a les ordres de capatassos ferotges fent feina de sol a sol per un bocí de pa, morint a l'interior llòbrec de les mines, abandonats enmig del carrer, sense que ningú en tengui cura...

Després, una mica més calmat, m'informa d'altres problemes.

-Fixa't en els soldats. Ningú no obliga a fer la guerra a qui no ho vol. A la caserna Príncep Eugeni mil cinc-cents militars de totes les graduacions fan el gandul. No volgueren anar a Versalles i tampoc no s'ha aconseguit que ajudin els parisencs. No solament no volen anar a les trinxeres, sinó que s'han renegat a treballar als forns fent pa per a la població civil, o als hospitals donant una mà a metges i infermeres. I Thiers parla de la "dictadura roja", dels crims dels "comunistes"!

Potser m'he equivocat en les meves apreciacions. Influència del fill de Dumas, de tants d'amics conservadors? Si no hagués vengut a París no ho creuria! Thiers afusella els desertors per a mantenir la disciplina militar! Aquí són de passeig, van i vénen, mengen de franc a costa del minvat pressupost municipal. Una completa anarquia!

Amb l'edat he tornat pessimista. Em comença a abandonar la força vital de la joventut. Sense poder contenir-me dic a Vaneau que la repressió serà dura si Thiers guanya la batalla.

Jules es gira de sobte i m'escomet, ple d'una inusitada vitalitat, oblidant els instants pessimistes de fa un moment:

-Això serà si hi poden entrar! No s'ha vist encara que ens puguin vèncer. A cada cantonada hi ha una barricada. Seria una victòria massa costosa! Vols dir que volen pagar un preu tan elevat per derrotar la Comuna?.

Vaneau viu massa pendent de París, de l'entusiasme, que no negaré, que domina els ravals populars de la ciutat. Però des de Nohant he seguit els successius fracassos de les insurreccions a Lió, Marsella, Narbona... La França beata i conservadora s'ha aixecat com un sol home, esfereïda per un exemple que consideren nefast per als seus interessos. Pertot arreu es procura desarmar les unitats militars sospitoses. Les detencions preventives són de centenars i centenars de persones. I allà on les revoltes fracassen no hi ha pietat per als partidaris de la Comuna.

No es fan presoners.

A Neuilly i Asnières han afusellat els ferits i les infermeres.

Després de la mort de Niní m'havia refugiat altra volta a Nohant. Talment com era el meu costum després d'un fracàs amorós o per a recuperar-me d'una nova desillusió personal o política. La proclamació de la República encara despertà certs ressons de la joventut. Qui sap si la desfeta de Sedan podia esdevenir el revulsiu que França necessitava. La fi de l'imperi, la restauració de les idees del quaranta-vuit, sense vessament de sang, sense violència.

La meva filla arribà a Nohant una nit de setembre. Venia esperitada, totalment trasbalsada.

Encara sopàvem. Solange era posseïda d'un estranya desesperació que em sobtà i m'atemorí.

-Desastre general! A París, els districtes s'han revoltat. Batallons de la Guàrdia Nacional i de treballadors aixequen barricades, enlairen la bandera roja de la Internacional. Els prussians s'han fet forts als voltants de la ciutat i negocien amb Versalles l'extermini dels rebels. Anam cap a la guerra civil.

Potser hauria estat millor marxar a Canes, esperar que la situació escampàs... Els esdeveniments m'han agafat d'improvís. Ningú no podia imaginar les tropes prussianes envaint el país, cremant poblacions senceres, fent robatoris arreu. Qui ho podia haver pensat fa unes setmanes! El poble més culte d'Europa! La pàtria de la filosofia i que tenia el nivell més alt d'instrucció pública... a l'avantguarda de la barbàrie!

Tot plegat s'esdevé perquè sempre m'ha interessat molt més la literatura que la política. Feia temps que els diaris anaven plens de notícies damunt el conflicte armat que era a punt d'esclatar. Girava pàgina. Aquests darrers anys havia deixat de sentir curiositat pels fets referents a revoltes i canvis de govern. La novella Césarine Dietrich em tenia completament absorta. No vivia per a res més. Sovint escrivia algun article per la Revue des Deux Mondes: eren senzilles valoracions morals, consells de dona vella i d'escriptor desenganyat. Em vaig emocionar quan em contaren que, per vèncer el blocatge, els parisencs havien provat d'enviar missatges a les províncies mitjançant dos globus. Un tenia per nom Barbès; l'altre portava el meu: George Sand.

Als seixanta-set anys... què pot importar-me, la guerra, el llançament d'un globus amb el meu nom?

L'hivern del setanta va ser extremament fred. Nevava de forma abundosa, i als matins l'aigua es gelava. Immensos degotissos, talment com si fossin de vidre transparent, penjaven de la teulada. Des del meu escriptori, mentre enllestia els darrers capítols de Césarine, veia caure la neu.

Fred i blancor.

Algú toca la campaneta de l'entrada.

Una enviada de Marguérite Thuillier, la famosa actriu, m'explica que està morint de fam. M'aixec mecànicament i agaf unes monedes d'or i plata del canterano. Ara només crec en la caritat. Pierre Leroux, que volia canviar el món i que sempre s'exaltava en constatar les injustícies de la societat, mor abandonat, uns diuen que a Nantes, altres a París. Tota la meva generació, exceptuant els quatre que triomfaren traint les nostres idees de joventut, han desaparegut per les clavegueres de la història sense que ningú els recordi.

Fa temps que he deixat de creure que es pot fer justícia a la terra. La caritat cristiana potser és l'únic que salvarà la humanitat del pou sense fons on ha caigut. Si de cas, els esdeveniments de París serviran per a anar omplint les pàgines del meu diari. Li he posat un títol provisional: Journal d'un voyageur pendant la guerre. Algunes vegades els meus títols "provisionals" esdevenen els noms definitius. No hi ha experiència de la meva vida de la qual no hagi deixat constància escrita. Un hivern a Mallorca... Histoire de ma vie, on vaig treure profit de la correspondència del pare amb l'àvia...

Avui París em fa plorar. No m'agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l'Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l'escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista... Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons... Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.

La República roja... No és el meu París. No és la meva França.

Potser en les meves venes hi ha més sang de baronessa que del pobre venedor d'ocells, aquell desgraciat avi que mai no vaig arribar a conèixer. O qui sap si, finalment, les avorrides lliçons del convent de les Agustines m'han afectat més del que podia imaginar.

A l'horabaixa, després de les oracions de les quatre, teníem classe de "comportament". El professor Abraham, que aleshores ja tenia prop de vuitanta anys, arribava talment un fantasma provinent d´una altra galàxia.

Record a la perfecció la seva antiquada casaca de quadres, els pantalons fins al genolls i les aristocràtiques calces de seda negra fent joc amb unes inversemblants sabates de sivella daurada.

No sabíem com amagar les rialles! Era tot tan fals als nostres ulls!

El professor Abraham ens reunia a l'ampla sala de damunt de la capella i es delia, amb tota la bona voluntat del món, per ensenyar a unes deixebles díscoles les cerimònies de societat.

Havíem d'aprendre a saludar i comportar-nos davant els propietaris del palau on érem convidades, davant una baronessa, una duquesa, una vescomtessa o una princesa... Existien diversos tipus de vestits i de reverències per a cada un d'aquests importants personatges... Nosaltres rèiem dels esforços que feia el professor per a fer-nos unes alumnes educades i "presentables" en societat. Es tractava de milimetrar cada un del nostres moviments. Fins i tot la forma de tossir, de moure el cap o d'agitar el ventall eren reglamentades i no es podia fer d'una manera diferent si no volíem provocar un terratrèmol social!

Tanmateix ni l'àvia ni les agustines -ni molt manco el senyor Abraham!- mai no aconseguiren fer de nosaltres unes "senyoretes educades". Com preocupaven a la vella senyora de Nohant els meus gestos sense polir, la indiferència amb la qual m'asseia sense tenir en compte cap dels moviments programats, la descurada manera de vestir i pentinar-me que sempre m'ha caracteritzat.

Però tot això que record forma part d'una època molt antiga, periclitada en els plecs de la memòria. Avui ningú no m'ha reconegut. Hi ha munió de dones que van i vénen de Paris a les línies del front. Unes duen menjar, el pa calent que acaba de sortir dels forns de Saint-Antoine; altres, amb els fills encara en edat d'anar a escola, ajuden les cavalleries que transporten els obusos per a les peces d'artilleria. París és un gran taller obert a les esperances d'aquests homes i dones que passen al meu costat, amb la dèria de canviar el món, fer justícia damunt la terra. En el circ Napoleó hi ha avui matí més de cinc mil persones que discuteixen com ha de ser la nova França en derrotar els prussians i els burgesos.

Vaneau pensa, en la seva innocència, que una derrota pot significar una gran victòria.

-Encara que la força coaligada dels nostres enemics ens arribàs a vèncer, sempre quedaria l'exemple dels treballadors i treballadores. El decret contra els lloguers abusius, la llei que permet anar a desempenyorar les pobres propietats dels desvalguts: els llençols, quatre forquetes velles, el llit de ferro heretat dels avis... A l'Hôtel de Ville es discuteix damunt l'ensenyament universal i gratuït, la fi del treball infantil, les jornada de vuit hores... Els més agosarats, prudhonians i marxistes, els hereus de Babeuf, els seguidors de Blanqui, expliquen la necessitat de bastir habitatges barats per a les classes populars, hospitals gratuïts en cas de malaltia...

S'escriuran històries de la Comuna, en pots tenir la seguretat més completa! Durant dècades els treballadors dels cinc continents estudiaran aquest exemple tot i que l'experiència que vivim fracassi davant el poder dels canons i les bales.

Pobre Jules, imaginant que fan història! Viuen el moment present com si els haguessin d'esculpir en marbre. Parlen amb grans frases fetes... Pensen que tot el que escriuen i fan és un esdeveniment únic. Al capdavall només hi sent frases que se'n portarà el vent... Noms que ningú no recordarà, llàgrimes incompreses, inútils esforços davant l'egoisme dels homes...

Jo sí que sé el que restarà de vosaltres, estimats amics en la dissort: rastre de sang en els murs del cementiri de Père Lachaise, en tots els cementiris de París; això és el que quedarà de les esperances i illusions d'aquesta joventut que vol anar tant enllà.

Vaneau viu de somnis. La revolució universal! França no s'ha mogut en solidaritat amb París. Ningú no vol saber res d'aquesta bandera que hi ha al capdamunt de les llambordes, a la balconada de l'Hôtel de Ville, dalt de la Borsa, damunt la columna de la plaça Vendôme, que Vaneau diu que demà l'han d'ensorrar.

No entenc res. És una sensació estranya que no puc explicar. Ell vol que sigui testimoni d'un fet històric: la proclamació del primer govern d'obrers, soldats i artesans amants de la seva feina, de dones que volen un futur digne per a elles i els seus fills.

Sensació d'estar caminant entre tenebres. El retronar de l'artilleria a Bapaume, Villersexel o Mans em fa pensar que quan l'exèrcit de Thiers entri dins la ciutat només hi haurà llàgrimes. Un oceà de plors populars.

En el fons, els obrers, els artesans que aixequen barricades als entreforcs dels camins, a cada cantonada, no són dels meus. El fill d'Alexandre Dumas m'escrigué dient-me que eren monstres de maldat i que caldria exterminar-los. Dumas fill ha enfollit. Els parisencs contraris a Thiers no són més violents que els oficials o soldats de Versalles. Són gent d'un altre món, amb diferent concepció de la vida que nosaltres, els republicans autèntics. L'odi que tenen a la burgesia, als que hem heretat alguna propietat, faria que, si calgués, cremassin París, els bancs, els ministeris, els palaus de qui ha fugit a Versalles. Més que fills de Marat o de Robespierre, sempre he pensat que són els hereus d'aquell obscur secretari de la Comissió de Subsistències del temps del Terror, Babeuf, entestat en l'adveniment del reialme dels sans-culottes. Un submóm d'artesans, criades i treballadors de mines i de fàbriques que no tenien -ni tenen!- cap altra fortuna que les mans per a provar de sobreviure. Tots ells, els membres de la famosa "Conspiració dels Iguals", partidaris d'un anivellament forçós de la humanitat volent d'anar més enllà que en el noranta-tres. "Cal substituir" -explicaven- "la República dels propietaris per la dels treballadors".

A les reunions del carrer de Richeliu, Pierre Leroux portava curiosos personatges procedents dels penals de Caiena i que havien conegut Babeuf en temps del Terror o a la presó, abans de ser executat. Munió de seguidors de Sylvain Maréchal i Augustin Darthé, reencarnats, enyorant les carretes carregades de rics i aristòcrates avançant entre el clamor de la multitud envers la plaça de la Revolució... I Félix Pyat, el jove Vaneau, esperitats, somniant continuar el que consideren que encara resta sense fer des del cop d'estat de Napoleó... Follia desfermada pels carrers de París.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Corambé, dietari de George Sand (Pagès Editor)


Categories: literatura

Sa Pobla i els presoners republicans en la literatura mallorquina

Un viatge a Mallorca (records del meu pare, presoner republicà a sa Pobla en els anys 40)


Després vaig sortir jo, refregant-me els ulls sota l’impacte de la claror mediterrània. L’aire de l’exterior m’entrà als pulmons com un bàlsam meravellós. Quina claror més encegadora! Com a València o Alacant! La mateixa llum, idèntica impressió de primavera eterna. Ens demanàvem què seria de nosaltres sota aquell esclat de blau resplendent. A Alacant, dalt del castell que domina la ciutat, o a Albatera, el primer indret on ens portaren després d’agafar-nos presoners al port, també la llum era esplendent com la que ara ens colpejava els ulls. Una lluminositat amb la mateixa força i exuberant violència.


Havia estat un viatge llarg, interminable. Un desterrament enllà de la mar. Ens demanàvem on érem, on havíem arribat.

De sobte el tinent obrí les portes de la bodega i ens manà sortir.

Les frontisses de la porta estaven rovellades per la saladina de la mar i grinyolaren talment ho havien fet la nit anterior, quan ens hi feren entrar.

Joan Busquets, el mallorquí, que em venia al darrere, m’espitja amb les mans, ansiós de veure Palma en aquella primera hora del matí.

Respirà amb força, satisfet.

--Em pensava que mai no tornaria veure Mallorca –-digué, quan pujà a coberta i sentí els primerencs raigs de sol damunt el rostre.

Després vaig sortir jo, refregant-me els ulls sota l’impacte de la claror mediterrània. L’aire de l’exterior m’entrà als pulmons com un bàlsam meravellós. Quina claror més encegadora! Com a València o Alacant! La mateixa llum, idèntica impressió de primavera eterna. Ens demanàvem què seria de nosaltres sota aquell esclat de blau resplendent. A Alacant, dalt del castell que domina la ciutat, o a Albatera, el primer indret on ens portaren després d’agafar-nos presoners al port, també la llum era esplendent com la que ara ens colpejava els ulls. Una lluminositat amb la mateixa força i exuberant violència.

Un calfred m’enrampà el cos, i no era de fred. Potser era la imatge persistent dels companys i companyes que havia vist morir en els primers mesos de captiveri. El record dels amics fosos en la terra, oblidats en els camps i les trinxeres de mil combats que mai no sortirien en els llibres d’història. Els herois desconeguts. Aquells i aquelles que s’acomiadaren dels pares, dels companys i companyes, dels fills, i es presentaren voluntaris a les casernes, als locals dels partits per a començar la lluita contra la sublevació. Noms i més noms de mestres i jornalers, de sabaters, oficinistes, ferroviaris, barbers, pagesos, moliners, mariners, oficinistes, cosidores, botiguers, aprenents d´impressor, miners, metal·lúrgics, periodistes, homes i dones en vaga forçosa, estudiants, soldats de la República, oficials que romangueren fidels al seu jurament de defensar la llibertat. Tots aquells que moriren al front lluitant per un món més just, o davant el mur d’afusellament, ferms en les seves idees. Tots vora meu, protegint-me amb el seu alè, l´escalfor dels seus cossos esvanits, just a l´instant que el tinent obre la porta de la bodega i ens fa sortir per a formar, a coberta.

No sé encara com havíem pogut arribar sense que ningú hagués mort a l’interior llòbrec de la bodega on ens havia engarjolat el tinent Alfredo Giménez Codina. Cinquanta homes acaramullats en aquell espai fosc, sense ventilació. El vaixell era petit, apte tan sols per a transportar un parell de tones de mercaderies o animals entre València i Mallorca. Semblava que no l´haguessin pintat de feia anys. S’hi evidenciava una absoluta manca de manteniment. Potser des del dia de la seva construcció a finals del segle XIX.

La nit anterior, moments abans de tancar la porta de la cambra que ens servia d’improvisada presó, ens donà una galleda per a fer les necessitats. Com als indrets de confinament de Madrid o en els vagons de transport d’animals que s’empraven per anar d´una presó a una altra o de camp de treball a camp de treball. L’obligació de fer forçosament les necessitats dins el bidó, enmig de tothom, vigilats constantment i sota els cops i insults dels carcellers, va ser una de les primeres humiliacions que vaig patir de seguida que caiguérem en mans dels franquistes.

Quan després de sortir d’Albatera ens portaren a Porlier, a Las Ventas, a la presó de les Agustines, sempre hi havia un bidó enmig de la cambra on malvivíem centenars de presoners republicans. Habitacles on romaníem acaramullats com si anàssim en el metro a primeres hores del matí, quan la gent corr, adormida encara, cap a la seva feina mentre rics i rendistes es tapen amb les mantes, segurs en la suficiència dels seus privilegis. Acaramullats com sardines en llauna, sense poder mouren’s, els uns contra els altres, talment com devien anar els esclaus africans dins les naus dels negrers que comerciaven amb carn humana. Quan senties necessitat d’anar al bidó no sabies com fer-ho. Si eres a prop, encara. Malgrat que no poguessin dormir per la pudor que sortia d’aquell improvisat excusat, sí que hi podies anar en voler. El problema s’esdevenia quan eres pel mig de la cel·la o a un racó. Aleshores havies d’arribar al bidó travessant tota l’amplària de la presó, trepitjant els companys que provaven de dormir al terra.

Les malediccions se sentien amb força, quan trepitjaves un home provant de dormir, esgotat per la feina i el mal menjar. Un home que no sabia si aquell dia l’acusarien els falangistes del seu poble i el portarien a matar com un ca, sense pietat.

Al seminari de Burgos era molt pitjor, perquè ni ens posaven ni el bidó. Si volíem anar a l’excusat, una primitiva latrina del temps de la Inquisició, sempre en males condicions per la quantitat de gent que hi anava, havies de demanar permís al sergent, un falangista ressentit per no se sap quin problema que tengué amb els republicans mesos abans d’esclatar la guerra. El primer que feia quan el cridaves era fuetejar-te amb una verga de bou que sempre duia a les mans.

--Por no mirarme a los ojos, rojo cabrón. A ver si de una puñetera vez aprendéis orden y disciplina.

Però tampoc no servia de res que, ferm, el mirassis de seguida als ulls cridant ¡Viva Franco, Arriba España!, talment com volia i demanava en tot moment. Segons l’humor del dia, malgrat que et possassis ferm i el mirassis als ulls, els cops et queien al damunt precisament per haver gosat mirar-lo. Foll i com esperitat, aparentment indignant per tal mostra fefaent de temerària gosadia, queia damunt el desgraciat que volia anar a l’excusat i que l’havia molestat i, amb la verga de bou, a cops de puny i puntades de peu a l’estómac, cridava perquè ho sentissin des de tots els enfonys del seminari:

--Desgraciados, ya os enseñaré yo un poco de respeto a los soldados de Franco, nuestro invicto Caudillo. ¿Cómo tenéis la desfachatez de mirarme de frente? ¿No os cae la cara de vergüenza después de lo que habéis hecho por toda España, matando inocentes, quemando iglesias, violando monjas?

I furiós, continuava descarregant tota la força de la verga de bou sobre el company que l’havia cridat per anar a l’excusat.

Tampoc jo, ni ningú dins aquella cambra de tortures on romaníem, em vaig salvar de patir els cops i els insults del sergent Alcaraz.


Ja érem a Mallorca, la terra de Joan Busquets. Qui sap si també seria la nostra fins al final de la vida.

Qui pot preveure el destí d´un presoner? Érem en mans de l’enemic, sense possibilitat de decidir, com els esclaus de l’edat mitjana. Carn de canó per a les feines que ens volgués ordenar el vencedor.

Joan Busquets era d’aquí, tornava a les seves arrels, als camins que havia trepitjat, els paisatges que coneixia, les veus que l’havien alletat d´infant. Però nosaltres, els que procedíem de totes les contrades del país... què sabíem d’aquesta terra on obligatòriament ens portava el destí?

Marejat pel viatge, pels dies de privacions passats en els trens i la presó, recordava les classes d´infant, al poble, mentre queia la neu i el mestre ens ensenyava les lliçons del manual que estudiàvem en aquells anys, Fe imperial, escrit por el insigne Caballero de la Real Orden de Carlos I y de la Orden Civil de Alfonso XII, director del Grupo Escolar de Tarragona, Profesor Normal, Don José Parcerisas Carles.

Aquell capítol dedicat a Las Islas Baleares ens transportava a mons de somni i encanteris, lluny del fred dels hiverns de la gèlida meseta castellana, de la calima dels estius sense pluja.

M’adorm la veu monòtona de don Abelardo, el mestre, mentre recita, sense fixar-se gaire en la neu que cau damunt les cases i la vall: “El archipiélago de las Baleares es una dependencia geográfica de la Península Ibérica, cuyas cimas emergen sobre el nivel del Mediterráneo. Forma una provincia marítima constituída por las islas de Mallorca, Menorca, Ibiza, Formentera, Cabrera y varios islotes roqueros de escasa importancia. Tiene esta provincia una superficie de 5,014 kilómetros cuadrados, poblados por unos 330.000 habitantes, excelentes agricultores, pacíficos, francos, honradísimos, sobrios, patriotas, de costumbres sencillas, buenos soldados y excelentes marinos.

‘Clima y suelo ofrecen aquí todos los encantos de una región paradisíaca; estos isleños desconocen los rigores del invierno y los ardorosos calores del estío, y su terreno rebosa de fertilidad. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión.”

Arribàvem, doncs, a la “perfumada tierra de promisión” del llibre de “el insigne Caballero de la Real Orden de Carlos I y de la Orden Civil de Alfonso XII, don José Parcerisas Carles”?

Ningú no dormia a l’interior llòbrec del vell vaixell de càrrega reconvertit en transport de presoners de guerra i condemnats a treballs forçats com nosaltres.

Sóc el primer que rep la salutació del sol ixent. En Joan Busquets em ve al darrere i tots els altres membres del Batallón de Trabajadores el segueixen.

Mitja hora abans havíem sentit els mariners parlar amb els oficials que manaven la nostra expedició. Els deien que érem vora la Dragonera, una illa deshabitada i misteriosa que vigilava, com un grandiós llangardaix adormit, l’entrada del port de Palma.

Però aleshores encara no sabíem si sobreviuríem un dia més. En aquell temps l’existència d´un presoner es comptava per dies i a vegades per hores. Qui sabia què podia esdevenir-se en qualsevol instant! El caprici d´un oficial, de qualsevol falangista, era llei, i no significava res, un soldat de la República mort. Ben al contrari: érem a una tenebrosa època on només surava aquell que podia demostrar haver mort molts enemics del règim.

Teníem unes ganes immenses de veure el cel, ànsia per l’aire net i fresc de l’exterior. Havíem passat dos dies als vagons de càrrega que ens portaven del punt de concentració, als afores de Madrid, al port de València. Era ben igual que quan fórem detinguts a Alacant, al port, i ens enviaren al camp de concentració d’Albatera. Els presoners de l’exèrcit republicà no teníem cap dret. Com a bèsties que calia exterminar: així ens tractaven d’ençà que haguérem de deixar les armes a un racó del port.

Trenta mil persones amuntegades en el port, sense menjar, perduda l’esperança que arribassin vaixells anglesos o francesos per a portar-nos fora de la ràbia dels vencedors. Trenta mil persones sense saber on anar, sense cap possibilitat de fugida, lliurats als llops.

Caminàvem damunt la sang dels companys i companyes que s’havien pegat un tret abans que caure en mans dels falangistes. Homes i dones que havien participat en les batalles més acarnissades de la guerra amb ferm esperit de combat i que ara, en copsar la magnitud de la derrota, es deixaven vèncer per la desesperació.

Arreu la sentor de la sang es mesclava amb la fumassa dels que cremaven els carnets, la documentació política i sindical que encara servaven alguns. Ningú no ignorava el que s’esdevendria al cap de pocs moments quan les lluents baionetes italianes que es divisaven al llarg del passeig arribassin al port.

Era a la cua per a pujar als camions que ens portarien als camps de concentració i a la mort. Els falangistes que havien entrat al moll ens robaven tot el poc que ens quedava de la nostra antiga vida d’homes lliures: una ploma estilogràfica, l’encenedor, les botes, un rellotge, els anells de casats; i a les dones, les que en portaven, les arracades, les polseres, alguna cadeneta de plata o or...

Romania dret, enmig dels vençuts, sense saber el que seria de nosaltres en els dies propers, i sentia, potent, el ressò dels cadàvers de tants companys colpejant contra les pedres del moll.

Des de quina distància immensa faig recompte del que s’esdevengué l´any mil nou-cents quaranta? Què queda de la nostra vida, dels somnis que alletàrem a la joventut? Unes cartes escrites des del front? Aquestes fotografies salvades miraculosament de la destrucció? A les trinxeres, el dia que la Junta de Casado i Besteiro començà la caçera de comunistes, tothom estripava i cremava els carnets sindicals i de partit, els documents comprometedors. Ara ja sabíem que tot era perdut. I si no ens mataven els casadistes, aquests mateixos en lliurarien fermats de peus i mans als franquistes. Molts companys ploraven, emportats pel desànim més profund. Mai no havia vist tant de dolor en la mirada dels combatents.

El primer record que tenc de l’arribada a Mallorca és la rutilant imatge de la gran catedral gòtica, com una nau immensa que navegàs enmig de la badia. La veu del mestre, don Abelardo, arribant de la fondària dels espills, entre el soroll de les explosions, penetrant al cervell de forma sobtada. Diuen que quan ets prop de la mort, quan t’agafa de la gargamella i comença a xuclar-te la vida, sense pietat els records del que ha estat la teva existència s’acaramullen en el segon abans de morir.

Don Abelardo tenia més de seixanta anys i mai no el veies sense un llibre sota el braç i la cigarreta als llavis. Ara, just en el moment que sortim de la fosca bodega on ens han tengut amuntegats tot el viatge, en veure, com un llamp de claredat inabastable, la mole immensa de fàbrica de la catedral, el veig, com si fos un vell daguerrotip esgrogueït pel pas dels anys, rere la vella taula de la sala de l’ajuntament que feia d’escola, en aquella època geològica de la meva infantesa. Hem pujat dalt del turonet on hi ha el poble, les restes del castell d´una vila que en el passat fou poderosa. Els marquesos de Torreblanca, senyors de forca i ganivet, amb cadafal enmig del poble i grans cel·les de càstig al soterrani del castell. Don Abelardo ens ha fet posar tinta en els tinters tots esportellats de porcellana blanca que es depositen a un forat de les rústiques taules on estudiam. Quina riquesa aleshores, saber que tens una ploma de coloraines i un plomí de ferro o d’acer a les mans, i plaguetes amb pàgines blanques per a escriure i dibuixar, fet comptes, redactar el que don Alebardo ens manava! “Recorriendo la ciudad de Palma, el viajero se halla sorprendido por moradas señoriales con puertas y ventanas caprichosas, galerías con capiteles y adornos calados o de relieve y anchos patios con majestuosas escaleras, que permiten adivinar la existencia de interiores espaciosos, decorados con columnas de mármoles y jaspes... “

Els germans són al costat. Pensen que no els veig. Proven de llevar-me el plomi d’acer que he estrenat avui, obsequi del pare per les notes que vaig treure l’any passat i que fins ara no m’havien pogut comprar. Ells dos, la majoria de la classe, escriuen amb plomí de ferro, i not com miren amb enveja la meva mà quan mulla la tinta dins el tinter. Només tenen ulls per al plomí d’acer. Com el voldrien tenir! No solament escriu millor que els de ferro sinó que dura molt més, i ser-ne posseïdor et dóna un prestigi de “senyor” entre els companys. Els germans, que ho saben, me’l volen canviar. Inútil maniobra que desbarat amb una clotellada a cada un. Per alguna cosa sóc el major, no en mancaria d’altra, que a la seva edat ja volguessin abusar. Segurament demà o demà passat els el donaré perquè en gaudeixin i se sentin satisfets. M’estim més veure’ls feliços que no escriure jo amb el plomí d’acer. Però avui és meu i escric lentament, gaudint d’aquest inesborrable plaer, contemplant la lletra que va enregistrant el dictat de don Abelardo, vigilant, rere la vella taula de la classe, curulla de llibres, plaguetes per corregir, esquadres de fusta per al dibuix i aquella gran esfera de coloraines on hi ha dibuixats tots els països del món, els oceans, les illes... Sovint, en el moment més inesperat, quan don Abelardo, amb l’experiència que tenia després de dècades de suportar infants com nosaltres, s’adonava que el nostre interès anava minvant, feia un moviment que tots coneixíem: un simple gest amb el dit, alhora que ens fitava sorneguer i, mirant com anàvem tornant a parar atenció, feia girar l’esfera de coloraines. Aleshores miràvem extasiats, talment aquell que espera un miracle salvador que l’ha de fer sortir de l’avorriment. I, a l´instant, finien els badalls. Una suau colzada al veí de banc, si encara era mig adormit, el posava en tensió. Tots érem alerta, com aquell qui espera un regal llargament somniat.

Arribava el moment més esperat de la classe, aquell que feia volar la nostra imaginació d´infants i ens feia viatjar cap a mons remots, fantàstics i electritzants.

Just aleshores, talment un mag que es prepara a treure un conill del capell, don Abelardo deixava caure el dit damunt un país, una illa, un llac de l’esfera. Aquesta s’aturava de cop. Ara tot mudaria, s´obririen les portes del gran escenari de la imaginació i viatjaríem vers a indrets desconeguts, enllà dels nostres carrers i valls, sobrevolant cases i muntanyes. El mestre ens contaria un relat que podia anar de pirates o de fades, de guerres o d’amor, de viatges o de por, de mariners a la recerca d´una balena blanca o d’exploradors que anaven a la Lluna, el centre de centre de la Terra o travessaven deserts i serralades.


De la novel·la Els crespuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)


Categories: literatura

Combat etern


   Hauria de mantenir la guàrdia alta, i protegir-se els costats, i no parar de moure´s, i llençar el seu famós directe d’esquerra. I deixar de pensar en res que el desconcentri d’aquest combat etern. La victòria per KO sembla impossible — el Pantera, tot i que ha rebut de valent, és massa dur de pelar— i l’esperança que llenci la tovallola no es contempla. L’ull dret se li tanca i l’últim cop al fetge l’empeny a doblegar-se. Encara queden quatre assalts, i a un senyor amb bigoti de la segona fila, més de mig cigar. Possiblement, a hores d’ara, cap dels dos somia en la victòria; només en un final proper i en el tacte fresc de l’aigua del riu que els banyi els peus..Fragment del conte Combat etern, inclòs a El noi del costat del padríCossetània Edicions
Categories: literatura

Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin

Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin


Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès. (Miquel López Crespí)


George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l'illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d'aquella època. Els articles que s'arrepleguen en aquest volum volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l'escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l'esperit del músic polonès i de l'escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca. Els articles que ara publicam només tracten, doncs, alguns aspectes de la vida d'ambdós personatges sense aprofundir en la història de molts d'altres estudiosos i viatgers que també descobriren les illes a mitjans i finals del dinou. La nostra intenció no era, evidentment, realitzar una relació exhaustiva de tots aquells famosos viatgers. Qui vulgui aprofundir en la història d'aquests visitants haurà de consultar el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I.

En el llibre citat de Valero, capítol "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador" podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, per a la recerca de les Illes, tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)".

Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès.

Els illencs sempre tendrem un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d'indrets de la serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l'especulació més desenfrenada. Aquest perill ja l'advertí la mateixa George Sand a Un hivern a Mallorca quan, amb profunda clarividència, afirmava que Mallorca podia esdevenir la Suïssa del futur si la gent interessada en els viatges arribàs a descobrir tanta bellesa, la lluminosa claror, els blaus i verds d'una illa que, malgrat les dificultats patides, l'encaptivà.

És d'agrair que el llibre de Gaspar Valero ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Evidentment s’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869".

Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat. I, no en mancaria d'altra, també hi trobam un apartat especial dedicat a l'exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena.

Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.

George Sand i el seu conegut llibre de viatges Un hivern a Mallorca inicia aquesta llarga llista de "descobridors" de la nostra terra i alhora de propagandistes avançats de les belleses de Mallorca. Sovint, com anirem explicant al llarg d'aquest article, s'ha atacat l'escriptora francesa per unes opinions que sempre s'agafen fora de context. Unes opinions en els quals l'aristocràtica parisenca es despatxava a gust contra la tancada societat clerical i reaccionària existent a Mallorca a començaments del XIX. Sand, en el fons, criticava uns mallorquins que, indubtablement, eren dirigits per les classes dominants del moment contra el que ella representava: les idees d'igualtat republicana, la lluita contra la reacció clerical i vaticanista en tots els aspectes de la vida quotidiana de les societats. George Sand era una persona que mai no es va mossegar la llengua. Era en lluita contínua, per entendre'ns. No donava treva a ningú. Posseïa una forta personalitat que ningú mai va doblegar i molt manco els conservadors d'aquell temps.

A Mallorca, amb Chopin malalt, encerclats per murs d'aïllament, se sentí perseguida, robada, atacada, sense cap mena de suport. I, en conseqüència, atacà durament aquells que li feien la vida impossible descrivint amb paraules qui sap si una mica gruixudes el que sentia una anticlerical francesa, seguidora de Rousseau i dels grans filòsofs de la Revolució Francesa.

Aquelles desafortunades expressions (hi ha molta gent que pensa que, tanmateix, són ben encertades) s'han d'entendre escrites sempre des d'aquesta situació personal ben concreta. Unes opinions que han ocultat durant dècades altres pàgines del llibre. Pàgines que, com hem escrit una mica més amunt, contenen descripcions de Mallorca fetes amb un amor que molt pocs viatgers del passat han expressat amb tanta sinceritat.

Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04). L'article deia:

"Dos-cents anys després del seu naixement; cent seixanta-sis després del conflictiu viatge a Mallorca de l'escriptora amb els seus fills i el músic Frédéric Chopin, la seva personalitat encara suscita odis i enveges. Recentment el Consell de Mallorca la va declarar Filla Adoptiva de la nostra terra. Com era d'esperar, determinats persones vinculades a la dreta i, el que encara és més sorprenent, alguns col·lectius que es proclamen d''esquerra' han alçat la veu en protesta per aquest fet. Tot plegat palesa la manca de comprensió d'aquests sectors conservadors i falsament progressistes pel que fa referència a l'obra i vida de la gran escriptora francesa. Voler continuar, a les alçades del segle XXI una brega per unes paraules de l'escriptora escrites en el llibre de viatges Un hivern a Mallorca i analitzades fora de context fa vertadera pena i ens demostra la pervivència de l'esperit inquisitorial que encara regna entre determinats estaments de la nostra societat.

'Abans que el Consell de Mallorca declaràs George Sand Filla Adoptiva i per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, a tall d'homenatge particular a l'escriptora i a Frédéric Chopin havia escrit una trilogia de novel·les ambientades en la Mallorca conservadora i agrària de començament del segle XIX i en el París revolucionari de la mateixa època: El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa); Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) i Nohant, encara inèdita.

'En resum: cinc-centes pàgines parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada 'comunista' per als burgesos de La Châtre, i 'la más inmunda de las mugeres', com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat 'A Jorge Sand. Vindicación'. Quadrado digué aleshores de Sand: 'Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres'.

''Comunista', 'immoral', 'immunda', són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.

'Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.

'He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.

'És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.

'A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novella Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha les famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, 'A Jorge Sand. Vindicación' que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.

'Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa 'una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila', i escriu: 'D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè'. Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: 'Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills'".

Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'nava accentuant, vaig anar publicant una altres articles, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).

El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Categories: literatura

Baba Kamo, el festival i la fira del llibre il·lustrat de València

Vilaweb Lletres - Dj, 12/12/2019 - 17:00

Per aquestes dates, cada any a València es va la Fira i el festival del llibre il·lustrat impulsat per l’Associació de Professionals de la Il·lustració de València i la Fundació pel Llibre i la Lectura.

A partir de divendres, el Centre del Carme Cultura Contemporània acull el certamen, que té la intenció de promoure el llibre il·lustrat en tots els seus vessants i de ser una trobada entre professionals del sector.

Enguany, el festival opta per la creació internacional amb la presència de tres autors reconeguts: Sara Mazzetti, qui ha publicat en capçaleres com The New Yorker i The Guardian, i els dibuixants belgues Randall Casaer i Brecht Evens, qui combinen de manera singular humor, il·lustració i paraula.

La part central del festival és la fira, que s’inaugura divendres i que compta amb editorials, llibreries i segells d’autoedició de caràcter internacional. Al seu voltant s’han organitzat activitats per a tots els públics, entre les quals destaca un espectacle de dibuix en directe per part de Brecht Evens i Randall Caseer.

També hi ha una exposició on s’exhibeix una selecció d’obres d’un centenar de professionals de la il·lustració de setze països diferents. Malgrat que el festival només dura aquest cap de setmana, l’exposició es podrà veure el Centre Cultural del Carme fins al gener.

The post Baba Kamo, el festival i la fira del llibre il·lustrat de València appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

alliberament massiu de llibres


Ja fa 10 anys de la primera jornada d'alliberament massiu de llibres que vaig fer a Tortosa, aquell dia només d'exemplars de Postres de músic.
Després en faria més, amb centenars de llibres alliberats per la ciutat.
Categories: literatura

Especial llibres per Nadal 2019: Els editors recomanen…

Vilaweb Lletres - Dc, 11/12/2019 - 21:50

Per les festes de Nadal i Reis, VilaWeb us ofereix una selecció especial de llibres protagonitzada pels editors. Els responsables de setanta-dos segells editorials recomanen tres llibres propis i un de la competència. Si cliqueu sobre el títol, anireu a parar a la seva pàgina i n’obtindreu la informació necessària. Us aportem més de dues-centes novetats en català que trobareu a les llibreries. Els segells editorials apareixen en ordre alfabètic.

Deu obres de teatre per a veure o regalar aquest Nadal

Entre els llibres recomanats de la competència, hi ha hagut molta varietat. Llibres del catàleg d’Angle Editorial han estat recomanats sis vegades i, entre aquests, el títol repetit dues vegades ha estat Els anys, d’Annie Ernaux, traduït per Valèria Gaillard. També els llibres d’Edicions de 1984 han estat recomanats sis vegades, entre els quals, Sis nits d’agost, de Jordi Lara, que s’ha repetit Tres vegades. Les mateixes que La capsa vermella, d’Antoni Campañà, publicat per Comanegra, volum que recull les fotografies que va fer aquest fotògraf durant la guerra del 1936-39 i que romanien inèdites. Finalment, es repeteixen recomanacions com Míster Folch, d’Adrià Pujol Cruells (Empúries); Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Llibres Anagrama); Tardor, d’Ali Smith, en una traducció de Dolors Udina (Raig Verd); L’esperit del temps, de Martí Domínguez (Proa); L’erosió, d’Antoni Martí Monterde (Minúscula); Manual de desobediència civil, de Mark Engler i Paul Engler, traduït per Núria Parés (Saldonar); El nus la flor, d’Enric Casasses (Edicions Poncianes); i la Ilíada en les dues editorials que l’han publicat enguany: Adesiara i la Casa dels Clàssics.

Índex d’editorials:

.llibres-esquerra, .llibres-dreta {width: 45%;display: block;font-size: 16px;margin-left: 15px;margin-bottom: 50px;}.llibres-esquerra {float: left;}.llibres-dreta {float: right;margin-right: 5px;}#contenidor-llibres {display: block;}#contenidor-llibres:after {content: ".";display: block;height: 0;clear: both;visibility: hidden;}a.ancora {display: block;position: relative;top: -100px;}@media (max-width: 460px) {.llibres-dreta {float: left!important;}a.ancora {display: block;position: relative;top: -40px;}.indexllibres::before {content: "- ";}} ADESIRA
ADiA
AFERS
ALREVÉS
L’ALTRA 
AMSTERDAM
ANAGRAMA
ANGLE
APOSTROPH
ARA LLIBRES
ARCÀDIA
L’AVENÇ
BASE
BLACKIE BOOKS
BRAU
BROMERA
ED. DEL BUC
ED. DEL BULLENT
LA CAMPANA
CAPITAL BOOKS
LA CASA DELS CLÀSSICS
EL CEP I LA NANSA
COLUMNA
CLUB EDITOR
COMANEGRA
COSSETÀNIA
LLIBRES DEL DELICTE
LLIBRES DE LA DRASSANA
ED. 62
ED. DE 1984
EMPÚRIES
GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA
EUMO
FLÂNEUR
FRAGMENTA
EL GALL GODALL 
GREGAL
LES HORES
LABREU 
LLEONARD MUNTANER
LLETRA IMPRESA
LLIBRES DEL SEGLE
MAI MÉS
MALES HERBES
MÉS LLIBRES
METEORA
MINÚSCULA
NEOPÀTRIA
ONADA
PAGÈS
PERIFÈRIC
PERISCOPI
EL PETIT EDITOR
POL·LEN
PÒRTIC
PROA
PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT
QUADERNS DE LA FONT DEL CARGOL
QUID PRO QUO
RAIG VERD
:RATA_
ROSA DELS VENTS
SALDONAR
SEMBRA
SIDILLÀ
TIGRE DE PAPER
TUSHITA
VIBOP
VIENA
VITEL·LA
VOLIANA


Adesiara
L’editor Jordi Raventós recomana:
Homer, Ilíada. Traducció de Montserrat Ros.
Émile Zola, La taverna. Traducció de Carles Llorach-Freixes.
Johann Wolfgang von Goethe, Divan occidental-oriental. Traducció de Manuel Carbonell.
I un de la competència…
Jules Michelet, La bruixa. Traducció d’Anna Maria Corredor (Edicions de 1984).


ADiA
L’editor Pau Vadell recomana:
Alda Merini, Balades no pagades. Traducció: Nora Albert.
Eduard Sanahuja, Monòlits.
Sandra Blanch, Era això.
I un de la competència…
Lucia Pietrelli, Lítica (Males Herbes).


Afers
L’editor Vicent Olmos recomana:
Ferran Garcia-Oliver, Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans.
Antoni Martí Monterde, Joan Fuster: la paraula assaig.
Gustau Muñoz, La vida dels llibres.
I un de la competència…
Selina Todd, El poble. Ascensió i caiguda de la classe obrera britànica (1910-2010). Traducció de l’anglès de Rubén Luzón (Alfons el Magnànim).

 

Alrevés
L’editor Gregori Dolz recomana:
Teresa Solana, Octubre.
Isabel-Clara Simó, La sarbatana.
Marie Vindy, Perdoneu les nostres culpes. Traducció de Maria Llopis.
I un de la competència…
Josep Lluís Micó, Química orgànica (Editorial Saldonar)


L’Altra
L’editora Eugènia Broggi recomana:
Toni Sala, Persecució
Vivian Gornick, Mirar-nos de cara. Traducció de Martí Sales
Bernard MacLaverty, Vacances d’hivern. Traducció d’Anna Llisterri
I un de la competència…
Sylvia Plath, La campana de vidre. Traducció de Marta Pera Cucurell (Edicions del Periscopi)


Amsterdam
L’editor Joan Carles Girbés recomana:
Agota Kristof. L’analfabeta.
Màrius Serra. Jugar-s’hi la vida.
Rafael Vallbona. Els bons dies.
I un de la competència…
Rosa Serrano, Les petjades del temps. Memòries (Balandra Edicions).


Anagrama
L’editora Isabel Obiols recomana:
Jaume Sisa, Els llibres galàctics.
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla.
David Diop, Germans d’ànima. Traducció d’Anna Casassas.
I un de la competència…
Homer, Ilíada. Traducció de Pau Sabaté.


Angle
L’editora Rosa Rey recomana:
Annie Ernaux, Els anys. Traducció de Valèria Gaillard.
Philippe Lançon, L’esqueix de carn. Traducció de Joan Casas.
Jaume Pons Alorda, Ciutat de Mal.
I un de la competència…
Itamar Orlev, Bandit. Traducció d’Eulàlia Sariola (Quaderns Crema).


Apostroph
L’editor Bernat Ruiz Domènech recomana:
Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas.
Edgar Illas, Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global. Traducció de Josep Miquel Sobrer.
Alexandra Cuadrat, Andrea Jofre, Pep Prieto, Adrià Pujol, Contes de terror 3.
I un de la competència…
Karl Marx, El capital (Tigre de Paper).


Ara Llibres
L’editora Laura Rosel recomana:
Més d’un autor, Tota la veritat.
Stephen Fry, Mites.
Raül Romeva. Des del banc dels acusats.
I un de la competència…
Montserrat Roig, Retrats paral·lels (Edicions 62).


Arcàdia
L’editor Antoni Munné recomana:
Susan Sontag, Sobre la fotografia. Traducció d’Anna Llisterri.
Giorgio Agamben, Arqueologia de la política. Traducció de Robert Garcia.
Mireia Sallarès, Las Muertes Chiquitas.
I un de la competència…
Adrià Pujol Cruells, Míster Folch (Empúries).


LAvenç
L’editor Josep M. Muñoz recomana:
Margarida Casacuberta, Víctor Català, l’escriptora emmascarada
Gertrude Stein, Autobiografia d’Alice B. Toklas. Traducció d’Assumpta Camps
Simona Skrabec, Torno del bosc amb les mans tenyides
I un de la competència…
Vivian Gornick, Mirar-nos de cara. Traducció de Martí Sales (L’Altra editorial) 


Base
L’editor Santi Sobrequés recomana:
Paul Preston, Un poble traït.
Jaume Sobrequés i Callicó, Catalunya, un país modern.
Cristian Martín, La Masia. Formant persones més enllà de l’esport.
I un de la competència…
Julian Barnes, L’única història (Angle editorial).


Blackie Books
L’editor Jan Martí recomana:
Jason Stanley, Fatxa. Traducció de Lucía Giordano.
Pam Smy, Thornhill, orfenat de noies. Traducció de Marina Espasa.
Sempé, El taller de bicicletes. Traducció de Jordi Martin Lloret.
Un de la competència:
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama).


Brau
L’editor Jenar Fèlix recomana:
Blai Manté, Canteu, canteu, ninetes.
M. del Agua Cortés, El moble popular a Catalunya.
Josep M. Panareda, Els arbres silvestres de Catalunya.
I un de la competència…
Tres poetes de Cadaqués (Clementina Arderiu, Rosa leveroni i Quima Jaume). Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba (Llibres del segle).


Bromera
L’editor Gonçal López-Pampló recomana:
Vicent Cucarella, Economia per a un futur sostenible.
William Gibson, El miracle d’Anne Sullivan. Traducció de Tamar Aguilar.
Marta Meneu-Borja, El senyal.
I un de la competència…
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama).


Edicions del Buc
Els editors recomanen:
Anna Gas, Llengua d’àntrax.
Hannah Arendt, Poemes.
Marta Pérez Sierra, Escorcoll.
I un de la competència…
Ivan Brull, Escala de grisos (AdiA).


Edicions del Bullent
L’editora Núria Sendra recomana:
Francesc Xavier Llorca Ibi, Gat Vell. Dites marineres.
Joan Elies Andrés i Serer, Tot és una llarga nit.
Archilés Cardona, Ferran; Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014).
I un de la competència…
Rafa Gomar, Vidres en la moqueta (Editorial Lletra Impresa).


La Campana
L’editora Núria Tey recomana:
Ramon Riera, L’herència emocional.
Johan Wolfgang Goethe, Egmont. adaptació de Joan Lluís Bozzo. Traducció de Joaquim Pena.
Hans Rosling, Factfulness.Traducció d’Imma Falcó i Imma Estany.
I un de la competència…
Antoni Campañà, La capsa vermella (Comanegra).


Capital Books
L’editora Rosa Rey recomana:
Tana French, El secret de l’om. Traducció d’Àlex Gombau.
Rosa Ribas, Un afer massa familiar.
Oriol Molas i Ferran Grau, Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat.
I un de la competència…
Helena Janeczek, La noia amb la Leica. Traducció d’Oriol Ponsatí (Edicions 62).


La Casa dels Clàssics
L’editor Raül Garrigasait recomana:
Homer, Ilíada, pròleg d’Enric Casasses. Traducció de Pau Sabaté.
Aristòtil, Metafísica, 2 vols. Introducció i traducció de Miguel Candel.
Sòfocles, Antígona, Èdip rei, Èdip a Colonos. Pròleg d’Enric Iborra, traducció de Carles Riba.
I un de la competència…
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club Editor).


El Cep i la Nansa
L’editor Francesc Mestres recomana:
Antoni Munné-Jordà, Runa d’enderroc.
Damià Bardera, Cal Ratoliu.
Joan Josep Barceló i Bauça, Suïcidi màfic.
I un de la competència…
Adrià Pujol Cruells, Míster Folch (Empúries).


Columna
L’editora Glòria Gasch recomana:
Roc Casagran, Ara que estem junts. Edició il·lustrada per Lara Costafreda.
Montse Barderi, La memòria de l’aigua.
Ruben Wagensberg, Privilegi a l’altra banda del riu.
I un de la competència…
Maria Climent, Gina (l’Altra Editorial).


Club Editor
L’editora Maria Bohigas recomana:
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios.
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons.
Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet,
I un de la competència…
Ali Smith, Tardor. Traducció de Dolors Udina (Raig Verd).


Comanegra
L’editor Joan Sala recomana:
Antoni Campañà, La capsa vermella. Edició de Plàcid Garia-Planas, Arnau Gonzàlez i Vilalta i David Ramos.
Maria-Mercè Marçal, Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980). Edició d’Helena González i Pere Comellas.
Gemma Pasqual i Escrivà, Viure perillosament.
I un de la competència…
Pere Bosch i Cuenca, El primer procés contra Catalunya (Eumo Editorial).


Cossetània
L’editor Jordi Farré recomana:
Carles Cartañá i Jordi Longás, Catalunya. 50 pobles amb caràcter.
Ramon Roset, Formatgeries artesanes de Catalunya.
Jesús Ávila, El Pirineu insòlit.
I un de la competència…
Anna Burns, Milkman. Traducció de Josefina Caball (Edicions 1984).


Llibres del Delicte
L’editora Irene Solanich recomana:
Damià del Clot, Ella.
Maribel Torres, El despertar del navegant.
Miquel Aguirre, Animals dels marges.
I un de la competència…
Diversos autors, Política criminal (Edicions Xandri).


Llibres de la Drassana
L’editor Vicent Bayral recomana:
Guillermo Colomer, L’últim dels valencians.
Miquel Torres, Temps de rock’n’roll.
Felip Bens i José Luis García Nieves, Històries del Llevant UD. 110 anys d’un club immortal.
I un de la competència…
Martí Domínguez, L’esperit del temps (Proa).


Edicions 62
L’editora Pilar Beltran recomana:
Thomas Piketty, Capital i ideologia.
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres.
Edna O’Brien, La noia.
I un de la competència…
Margarida Casacuberta, Víctor Català, l’escriptora emmascarada (Llibres de l’Avenç).


Edicions de 1984
L’editor Josep Cots recomana:
Quim Español, Francesca.
Anna Burns, Milkman.
Jules Michelet, La bruixa.
I un de la competència:
Johann Wolfgang von Goethe, Divan occidental-oriental. Traducció de Manuel Carbonell (Adesiara).


Empúries
L’editor Jordi Rourera recomana:
Adrià Pujol Cruells, Míster Folch.
Teresa Colom, Consciència.
Weike Wang, Química. Traducció de Neus Bonilla
I un de la competència…
David Foster Wallace, He ballat (breument) la conga. Traducció de Ferran Ràfols (Periscopi).


Grup Enciclopèdia Catalana
L’editora Ester Pujol recomana:
Joana Santamans, Vida. Herbari il·lustrat (Bridge).
Ramon Erra, La veritable història d’una mentida (Univers).
Joaquim Forn, Entre togues i reixes (Enciclopèdia).
I un de la competència…
Antoni Campañà, La capsa vermella (Comanegra).


Eumo
L’editora Montse Ayats recomana:
Pere Bosch, El primer procés contra Catalunya.
Pilar Godayol. Amb pròleg de Jenn Díaz, Germanes de Shakespeare.
Jaume Funes, Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix.
I un de la competència…
Antoni Campañà, La capsa vermella (Comanegra).


Flâneur
Els editors de Frâneur recomanen:
Maurice Blanchot, Thomas l’Obscur. Traducció d’Arnau Pons.
Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat. Traducció de David Cuscó.
Walter Benjamin. Sobre el concepte d’història. Traducció de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons.
I un de la competència…
Homer. Ilíada. Traducció de Montserrat Ros (Editorial Adesiara).


Fragmenta
L’editor Ignasi Moreta recomana:
Oriol Quintana, La mandra.
Marina Porras, L’enveja.
Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia.
I un de la competència…
Carles Riba, Llibres de poesia. Amb tots els comentaris del poeta (Edicions 62).


El Gall
L’editor Gracià Sánchez recomana:

Aina Gomis Sintes, Les hores seques.
Xavier Serrahima, La vida que no vam viure.
Carme Castells i Joana M. Serra (edició), La cuina del Tradicionari.
I un de la competència…
Antoni Martí Monterde, L’erosió (Minúscula).

La Garúa (Tanit Poesia)
L’editor Joan de la Vega recomana:
Jordi Solà Coll, Ira
Josep Ramon-Bach, La pell imaginada
Antoni Clapés, Finestra sobre el buit
I un de la competència…
Charlotte Delbo, La mesura dels nostres dies. Traducció de Valèria Gaillard


Godall
L’editor
a Matilde Fernández recomana:
V. Nabokov, Senyals i símbols. Traducció del rus per Marta Nin.
Yoko Tawada, El marit gos. Traducció del japonès per Jordi Mas López.
Mònica Miró Vinaixa, Hybrida.
I un de la competència…
Alba Dalmau, El camí dels esbarzers (Angle editorial).

 

Gregal
L’editor Jordi Albertí Oriol recomana:
Josep Manuel Vidal-Illanes, Hereus de la penombra
Isidre Grau, La maleta de l’escriptor
Aniol Florensa, L’últim esmolet
I un de la competència…
Jaume Pons Alorda, Ciutat de Mal (Angle Editorial)


Les Hores
L’editora Maria Sempere recomana:
Alina Bronsky, L’últim amor de Baba Dúnia. Traducció de Ramon Farrés.
Yewande Omotoso, La veïna del costat. Traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet.
Nina Bouraoui, Mirada prohibida. Traducció d’Anna Casassas.
I un de la competència:
Simona Skrabec, Torno del bosc amb les mans tenyides (Llibres de l’Avenç).


LaBreu 
L’editora Ester Andorrà recomana:
Núria Busquet, Zona zero.
Sebastià Bonet i Jordi Vintró, Obtenir l’auster albó.
T.S. Eliot, El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum. Traducció de Marcel Riera i il·lustracions Nú Miret.
I un de la competència:
Antoni Martí Monterde, L’erosió (Minúscula).


Lleonard Muntaner
L’editora Maria Muntaner recomana:
Margaret Atwood, Política de poder. Traducció de Núria Busquet Molist.
Samuel Usque, Consolació de les tribulacions d’Israel (selecció i traducció de Gabriel de la S.T. Sampol).
Bartomeu Garí, La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945).
I un de les competència…
Gustau Muñoz, La vida dels llibres (Editorial Afers).


Lletra Impresa
Els editors Mercè Climent i Juli Capilla
recomanen:
Gustau Muñoz, Corrents de fons. Cultura, societat, política.
Rafa Gomar, Vidres en la moqueta.
Antoni Garcia-Oliver, El regrés.
I un de la competència…
Lourdes Toledo. Amèrica endins (Bromera).


Mai Més
L’editora Judit Terradellas Saurí
recomana:
China Miéville, La ciutat i la ciutat. Traducció de Ferran Ràfols Gesa.
Kameron Hurley, La Brigada Lluminosa. Traducció d’Anna Llisterri.
Cassandra Khaw, Persona non grata. Traducció d’Ernest Riera.
I un de la competència
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor. Traducció de Blanca Busquets.


Males Herbes
Els editors Ramon Mas i Ricard Planas recomanen:
G. A. Bürger, Les aventures del Baró de Munchhausen. Traducció de Joan Fontcuberta.
Ziranna Zateli, Amb gràcia en aquest desert. Traducció de Mercè Guitart.
Víctor Nubla, Metal·lúrgia.
I un de la competència…
China Miéville, La ciutat i la ciutat. Traducció de Ferran Ràfols (Mai Més).


Més Llibres
L’editor Jordi Martín Lloret recomana:
Tara Westover, Una educació. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
Mònica Batet, Nou illes al nord.
Sasha Marianna Salzmann, Fora de si. Traducció de Maria Bosom.
I un de la competència…
Annie Ernaux, Els anys. Traducció de Valèria Gaillard.


Meteora
L’editor Jordi Fernando recomana:
Joan Santanach, Els vius.
Jaume Ferran, El cercle daurat.
Sònia Moya, Silur.
I un de la competència…
Mark Engler i Paul Engler, Manual de desobediència civil. Traducció de Núria Parés Sellarès (Saldonar).


Minúscula
L’editor
a Valeria Bergalli recomana:
Jean Rhys, Bon dia, mitjanit. Traducció de Dolors Udina.
Antoni Martí Monterde, L’erosió.
Paolo Cognetti, El noi silvestre. Traducció de Miquel Izquierdo.
I un de la competència
Annie Ernaux, Els anys. Traducció de Valèria Gaillard.


Neopàtria
L’editor Toni Bonet recomana:
Joan Aram (pseudònim de Joan Pons Pons), Arenal.
Jaume Piquet, Carole o el forat quàntic de l’amor.
Relats a vora mar (recull de relats dels autors de l’escuderia de Neopàtria).
I un de la competència…
Antoni Martínez Bonet, D’amor res (Aila edicions).


Onada
L’editor Òscar París recomana:
Raquel Díez i Sylvia Vivanco, T’estimo, papa.
Pere Bausà, Escrits de ciència. Per un món sostenible.
Aurora Rubio i M. Antònia Zalbidea, La pintura mural gòtica en territori valencià.
I un de la competència…
Dainius Sukys,
El gat de la bruixa (Edicions Bullent).


Pagès
L’editora Joana Soto recomana:
Marta Roqueta, De la poma a la pantalla.
Jaume Oliver, Crònica desordenada de Ciutat Antiga.
Víctor Sunyol, Des de quin on?.
I un de la competència…
Jeanette Winterson, Frankissstein. Traucció de Dolors Udina (Periscopi).


Perifèric
L’editor Jesús Figuerola recomana:
Josep Ballester i Paco Giménez (il.lustrador), Diversos i dispersos versos conversos i perversos dels universos.
Anna Rubio Fandos, Fotògrafa de núvols.
Josep Camilleri i Juanjo Bou (fotografia), Caminant pel País. Els camins de la memòria.
I un de la competència…
Martí Domínguez, L’esperit del temps (Editorial Proa).


Periscopi
L’editor Aniol Rafel recomana:
Eider Rodriguez, Un cor massa gran. Traducció de Pau Joan Hernàndez.
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera.
Sylvia Plath, La campana de vidre. Traducció de Marta Pera.
I un de la competència…
Paul Engler i Mark Engler, Manual de desobediència civil. Traducció de Núria Parés (Saldonar).


El Petit Editor
L’editor David Vidal recomana:
Enric Casado, Punts de vista.
Berna Blanch, Albuferenc.
David Oliver, Firenze.
I un de la competència…
Josep Antoni Fluixà, Llegir per a aprendre. Guia pràctica per a fomentar la lectura a l’escola (Bromera).


Pol·len
Els editors de Pol·len recomanen:
Elisenda Pascual i Glòria Vives (il·lustracions), On és el tiet?.
Més d’un autor, Terra de ningú Volum II: Perspectives feministes sobre la repressió. Co-edició amb Gatamaula.
Més d’un autor, Pioneres. Història i comrpomís de les germanes Úriz Pi. Traducció de Judith Casals.
I un de la competència…
Elisa Morera Juan i Albert Coma (il·lustracions), Deixar escrit el que hem menjat (Editorial Incorpore).


Pòrtic
L’editor Josep Lluch recomana:
Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d’una revolta.
Joan B. Culla, La història viscuda.
E. Marín i J.M. Tresserras, Obertura republicana.
I un de la competència…
Xavier Roig, L’enigma rus (la Campana).


Proa 
L’editor Josep Lluch recomana:
Ramon Solsona, Disset pianos.
Martí Domínguez, L’esperit del temps.
Marcel Proust, A la recerca del temps perdut I, II i III. Traducció de Valèria Gaillard.
I un de la competència…
Jordi Lara, Sis nits d’agost (Edicions de 1984).

 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat
L’editora Núria Mañé recomana:
Xavier Canalis, Turisme i turistes. De l’hospitalitat a l’hostilitat
Isabel Coca, Ioga i gestació
Manuel Cubeles, El santuari de Núria i la Lleva del Biberó
I un de la competència…
J. M. Castellet, J. Ferrater Mora, J. Fuster, J. Molas i B. Porcel, Debat sobre [la] cultura catalana (L’Avenç)


Quaderns de la Font del Cargol
Els editors recomanen:
M. Carmen Sáez Lorente, Les hores imprecises.
Diversos autors, Un mar de Premià.
Vicenç Llorca, La frase immutable. (Poemes escollits 1987-2019).
I un de la competència…
Àlex Martín i Jordi Canal, Trets per totes bandes (Alrevés).


Quid Pro Quo
L’editor Gracià Sánchez recomana:
Joan A. Oriol Dauder, Diccionari d’éssers fantàstics. A cura de Joan Oriol i Giralt.
Gary Snyder, Assaigs sobre vida i natura. Traducció de José Luis Regojo Borrás Gobseck. L’usurer, Honoré de Balzac. Traducció de Marta Marfany Simó.
I un de la competència…
Mihail Sebastian, Des de fa dos mil anys. Traducció de Xavier Montoliu Pauli (Lleonard Muntaner Editor).


Raig Verd
L’editora Laura Huerga recomana:
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor. Traducció de Blanca Busquets.
#FakeYou. Un projecte dirigit per Simona Levi.
Ali Smith, Tardor. Traducció de Dolors Udina.
I un de la competència…
Octavia E. Butler, Alba (Saga Xenogènesi I). Traducció d’Ernest Riera (Mai Més).


:Rata_
L’editor Francesc Orteu recomana:
Muriel Rukeyser, Savage coast. Traducció Eulàlia Busquets
Jesse Ball, El cens, traducció de Yannick Garcia
Olga Tokarkczuk, Cos. Traductor, Xavier Farré.
I un de la competència…
Jordi Lara, Sis nits d’agost  (Edicions de 1984)


Rosa dels Vents
L’editor Joan Riambau recomana:
Albert Sánchez Piñol, Homenatge als caiguts.
Marta Romagosa, La Polaroid.
Pau Clua (il·lustracions de Jordi Calvís), La petita enciclopèdia del Procés.
I un de la competència…
Philippe Lançon, L’esqueix de carn (traducció de Joan Casas Fuster) (Angle Editorial).


Saldonar
L’editor Francesc Gil-Lluch recomana:
Mark Engler i Paul Engler, Manual de desobediència civil. Traducció de Núria Parés Sellarès.
Josep Lluís Micó, Química orgànica.
Xavier Vernetta, Boira, octubre, revolta.
I un de la competència…
Homer, Ilíada (la Casa dels Clàssics).


Llibres del Segle
Els editors Roger Costa-Pau i Marta Costa-Pau recomanen:
Rosa Ardid i Caterina Riba, curadores de l’antologia Tres poetes de Cadaqués: Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. Amb il·lustracions de Jordi Pagès.
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció de Melcion Mateu i postfaci d’Eloy Fernández Porta.
Joan Isaac (lletra i música) i Sesé (il·lustracions) , Planetari (llibre amb CD).
I un de la competència…
Enric Pujol, Figueres, la Gernika catalana (Efadós)


Sembra Llibres
L’editora Mercè Pérez recomana:
Maria-Mercè Marçal i Carolina T. Godina, Cançó de fer camí.
Joan Canela, Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit. Pròleg de Gabriela Serra i epíleg de Jordi Cuixart.
Laia Asso, Ventres de paper.
I un de la competència…
Ali Smith, Tardor. Traducció de Dolors Udina (Raig Verd).


Sidillà
L’editora Judit Pujadó recomana:
Tristan Gooley, Com llegir l’aigua. Traducció de Josep Pelfort.
Pere Martínez, La dignitat de l’arbre. Com tractar amb respecte arbres i boscos.
Vicent Marqués, Història de la cuina catalana i occitana. Volum 2. Les olles · les verdures.
I un de la competència…
Jordi Lara. Sis nits d’agost (Edicions de 1984).


Tigre de Paper
L’editor Marc Garcés recomana:
Rea Galanaki, L’última humiliació. Traducció de Mercè Guitart.
Arundhati Roy, Caminant amb els camarades. Traducció d’Aurora Ballester.
Pere Foix, Apòstols i mercaders.
I un de la competència…
Sorj Chalandon, El dia abans. Traducció de Josep Alemany (Edicions de 1984).


Tushita
L’editor Enric Soler Raspall recomana:
Teresa Pàmies, Matins de l’Aran.
Xavier Moret, Lluny.
Robert L. Stevenson, Viatges amb una burra per les Cévennes. Traducció d’Anna Brichs i il·lustracions de Joan Mundet.
I un de la competència…
Perejaume, Treure una marededéu a ballar (Galaxia Gutemberg).


Vibop
L’editora Montserrat Serra recomana:
Diversos autors, Priorat en persona.
Joma, Polifem, el beverri. Inclou un opuscle amb la versió de Carles Riba de ‘El cant del Cíclop’, de l’Odissea d’Homer.
Joan Brossa, Poemes de combat. A cura de Joan M. Minguet Batllori.
I un de la competència…
Enric Casasses, El nus la flor (Edicions Poncianes).


Viena
L’editora Isabel Monsó recomana:
Junichirô Tanizaki, El club dels sibarites. Traducció del japonès d’Albert Nolla.
Colette, El blat tendre. Traducció de Ramon Folch i Camarasa.
Boris Vian, L’home llop i altres contes. Traducció de Jordi Martín Lloret.
I un de la competència…
Philippe Lançon, L’esqueix de carn. Traducció de Joan Casas (Angle editorial).


Vitel·la
L’editora Gemma Garcia recomana:
Jordi Cornudella, Tot Abulcàssim.
Víctor Català, Llibre blanc – Policromi – Tríptic. Curador de l ‘obra i autor del pròleg: Enric Casasses.
Albert Rossich, Pep Valsalobre (eds.), Poesia catalana del barroc. Antologia.
I un de la competència…
Enric Casasses, El nus la flor (Edicions Poncianes).


Voliana
L’editor Jordi Solé Camardons recomana:
Ramon Breu, Protocol M. L’afer Comorera.
Carles Castellanos, Els cosins del català.
Àlvar Valls, El dinovè protocol.
I un de la competència…
Marta Pera Cucurell, La quinta essència de la pols (Pagès Editors).

The post Especial llibres per Nadal 2019: Els editors recomanen… appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

DURAN SOBRE CARNER (A l'EXILI)

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 11/12/2019 - 15:46
“Vaig tenir la sort de conèixer Carner durant aquells anys d’exili a Mèxic. Sempre em va impressionar i captivar la seva clara i serena intel·ligència i el seu domini de la llengua. Va ser un gran poeta, i un gran escriptor, en diverses llengües. Els que el vam conèixer durant aquells anys difícils, no podíem sospitar l’angoixa íntima del poeta, ja que mantenia una aparença d’optimisme i Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Viatges - Un viatge a Barcelona (1997)

Viatges - Un viatge a Barcelona (1997)


Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i collectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, com (matisava) per la màgia (mitificada després) dels seixanta. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)


La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Miquel López Crespí, Tomeu Fiol, Damià Pons i Xesca Ensenyat a Barcelona anava en la línia de d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient del problema d'esquarterament dels Països Catalans, de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.

La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre el territoris dels Països Catalans. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nulla. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural entre els diversos territoris catalans. Per a editors, escriptors i polítics l'esquarterament dels Països Catalans fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.

El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.

'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés.

'L'altra cara de la moneda la constitueixen els productes de les editorials catalanes, amb una presència important a les Illes. No en va són editorials més fortes i, malgrat les insuficiències sovint denunciades, amb més coixí mediàtic".

Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears (7-VI-97): "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals.

'Per començar a solucionar el problema, el Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havien organitzat diversos actes a Barcelona: una roda de premsa, a la qual assitiren molts de mitjans de comunicació, i dos estands a la Fira del Llibre amb producció dels escriptors balears.

'D'altra banda, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havia seleccionat tres escriptors per promocionar-los a Barcelona. Es tracta de Xesca Ensenyat, Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol, (aquests dos darrers collaboradors habituals de Diari de Balears), que també intervingueren a la roda de premsa".

En el diari Avui (7-VI-97) i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" s'evidenciava la reivindicació d'escriptors, polítics i editors mallorquins demanant una política comuna de promoció del llibre en català capaç d'aglutinar la producció editorial dels Països Catalans.

L´Avui es feia ressò d'unes importants declaracions de l'editor Francesc Moll en aquest mateix sentit: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".

D'aquesta anada a Barcelona record especialment la meva darrera conversa amb l'inoblidable company de dèries literàries Jaume Fuster, amb el qual he compartit tantes idees comunes quan a la concepció de la literatura i a la lluita pel nostre redreçament nacional i social.

En Jaume havia donat tot el seu suport a la iniciativa del CIM, del Gremi de Llibreters i de l'AELC, de la qual era president. Parlant de la marginació de l'escriptor mallorquí al Principat, Jaume Fuster va declarar (vegeu diari Última Hora de 7-VI-97): "A Mallorca hi ha molts d'escriptors que, pel fet de viure i publicar a les Illes, són poc coneguts en el Principat malgrat tenir una obra literària extensa i d'elevat nivell. Aquest fet no s'esdevé amb els escriptors mallorquins que viuen a Barcelona. El problema només es pot resoldre potenciant els contactes entre els escriptors mallorquins i el públic català. Per això des de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana de les Balears s'ha pensat a organitzar aquesta trobada".

Amb n'Andreu Sotorra, en Jaume Fuster i els altres membres de l'"expedició" mallorquina anàrem a dinar a un restaurant proper a l'indret on el Gremi d'Editors havia muntat la paradeta. A l'horabaixa hi havíem de ser tots per signar els nostres llibres. En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres collaboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novella: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i collectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, com (matisava) per la màgia (mitificada després) dels seixanta. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1975-78), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".


D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions en defensa de la unitat cultural dels Països Catalans que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons.

'El seu últim i personal fracàs ha estat la negativa del Mercat de les Flors, després de llargues converses, a incloure en la programació un Faust -versió teatral de Bearn- de Llorenç Villalonga, un muntatge produït pel CIM i dirigit per Pere Peyró. 'No hi ha sensibilitat cap a nosaltres: )Que no tenim el nivell? Bé, necessitem un mercat més gran dels 700.000 habitants de l'illa per avançar en la professionalitat'. Pons recorda que s'està en ple centenari Villalonga i que a Catalunya 'ningú no se'n vol assabentar'.

'A les Balears, els tres Consells Insulars -Administracions a cavall entre el que seria una Diputació i un Consell Comarcal- tenen traspassades competències culturals, una matèria en què el govern autonòmic només s'ha reservat la normalització lingüística i la gestió d'algun organisme estatal. La promoció cultural pertoca als Consells insulars. El de Mallorca, l'any 1997 destina 34 milions de pessetes en ajuts a l'edició, 34 a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i 16 al suport genèric per als títols en català.

'Pons se sorprèn que fins ara hagi estat impossible coordinar esforços en aquests temes amb la Generalitat de Catalunya. 'Comprenem que som una administració de rang inferior, però tots plegats hauríem de ser més pràctics', diu el conseller, el qual fa mesos va fer a mans a Joan Maria Pujals, conseller de Cultura català, un document amb propostes concretes de collaboració. Entre les mesures desitjades, hi ha l'intercanvi d'obres adquirides a través dels respectius suports genèrics i la tramesa a les biblioteques catalanes de publicacions periòdiques balears d'interès general".

En el fons, l'anada d'intellectuals mallorquins al Principat era l'expressió pràctica de les ganes de lluita, per part dels qui hi anàrem, en el camí de fer passes per refer les terres catalans, avançar en la unitat política i cultural d'un país esquarterat pel centralisme espanyol i francès. El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixà ben aclarit en unes declaracions fetes a El País (4-VI-97): "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]". El periodista del diari espanyol afegia: "Con esta declaración, Tomeu Fiol (1933), poeta y empresario hotelero, ponderó ayer la acción de divulgación de autores y libros mallorquines que el Consell de Mallorca, el Gremio de Editores y la Asociación de Escritores en Lengua Catalana han programado para pasado mañana, 6 de junio, en la Fira del Llibre de Barcelona".

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta collaboració del Gremi d'Editors) permetia als treus autors escollits per anar a Barcelona (Fiol, López Crespí, Ensenyat), rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. El diari Avui de 7-VI-97 va recollir algunes de les nostres declaracions: "Els escriptors mallorquins presents ahir a Barcelona van reconèixer aquesta situació de no-reciprocitat però van remarcar també la gran activitat literària dels últims anys a les Illes. [] Miquel López Crespí, un dels escriptors que més premis ha guanyat arreu dels Països Catalans, va assegurar que no ha tingut mai 'sensació d'aïllament'. El prolífic escriptor és autor de llibres com Històries del desencís o L'Antifranquisme a Mallorca. Per la seva banda, Bartomeu Fiol va remarcar l'esclat literari que s'ha produït a les Illes en els últims anys 'sobretot a partir de la irrupció de Miquel Bauçà i Miquel Àngel Riera'. A més la presència dels tres escriptors a la Fira del Llibre, el grup "Gom Teatre" va oferir anit a la Cova del Drac l'espectacle Poeta en bicicleta, basat en l'obra de Guillem d'Efak".


Categories: literatura

Maria Climent a Tens un racó dalt del món


Maria Climent ens visita aquesta setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per parlar de Gina, la seva primera novel·la.Abans, Rosana Andreu ens parlarà dels dos primers llibres de Les aventures d'en Nic, al Baix Camp i Ribera d'Ebre, i al Priorat. També recomanarem els llibres Les benaurances, de Joan Cavallé, i Pedres que han de ser remogudes, de Jovi Seser. I noves i velles seccions, com De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 11i 18 de desembre a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Despullar les màscares de Víctor Català

Vilaweb Lletres - Dm, 10/12/2019 - 21:50

La literatura mundial és plena de casos en què una obra d’èxit i reconeixement absolut quasi enterra i condemna a l’ostracisme la resta de la producció literària d’un autor. Un dels casos més coneguts és el de Flaubert, que ha passat a la història literària per Madame Bovary, per bé que a la seva bibliografia hi ha obres tan interessants o més que la història de l’adúltera provinciana, com ara L’educació sentimental, Bouvard i Pécouchet  i fins i tot Salambó. A casa nostra també tenim l’exemple de Llorenç Villalonga i el seu Bearn, que amaga per al gran públic Mort de dama, Andrea Víctrix i L’àngel rebel, entre moltes altres. També hi ha casos com el de Manuel de Pedrolo: el Mecanoscrit del segon origen, sens dubte una obra menor, és pràcticament l’únic llibre que han llegit de l’escriptor generacions i generacions de lectors. A Caterina Albert (1869-1966), coneguda durant tantíssims anys amb el pseudònim de Víctor Català, li va passar una cosa semblant: Solitud, una gran novel·la, durant molt temps ha ocultat la resta de la seva producció, un conjunt excels que per sort, de mica en mica, s’ha anat descobrint i valorant. En aquesta nova contextualització de l’escriptora hi han tingut un paper fonamental les noves edicions de la seva obra –molt especialment les de Club Editor i la feinada de Blanca Llum Vidal– i sobretot una nova generació de crítics i estudiosos sorgits de l’acadèmia, com ara Margarida Casacuberta (1964), que acaba de publicar Víctor Català, l’escriptora emmascarada (l’Avenç).

Una de les tesis que defensa la directora de la Càtedra Víctor Català d’estudis sobre el modernisme (mantinguda per la Universitat de Girona, juntament amb l’Ajuntament de l’Escala) és que la construcció del personatge de Víctor Català va ser un dels grans objectius de l’escriptora, al costat de la voluntat de bastir una obra total on no hi hagués texts majors i texts menors, sinó un conjunt articulat com un tot orgànic.

El 1898 es va presentar als Jocs Florals d’Olot amb el poema ‘Lo llibre nou’ i amb el monòleg La infanticida i totes dues peces resultaren vencedores. La sorpresa i l’escàndol va venir després, quan el jurat va obrir la plica i va descobrir que el text –avui considerat el seu monòleg més reeixit, modern i agosarat– l’havia escrit una dona. El jurat el considerà immoral, malgrat que Albert sempre va defensar que les obres immorals són aquelles que no tenen qualitat.

I Víctor Català també fou un gran poeta

A partir d’aquest moment la jove escriptora va signar els texts amb el nom de Víctor Català, personatge d’una novel·la seva que restà inacabada. Així va néixer potser un dels més grans heterònims de la literatura catalana, que li serví per a distanciar-se del públic, per a crear una màscara on ocultar-se.

I va ser tan efectiu que el monòleg no es va publicar fins el 1967, un any després de la morir, amb tres peces més. També és dins la segona edició de les obres completes, la de 1972. L’any 2009 la companyia del Romea va estrenar La infanticida i Germana Bel interpretats brillantment per Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons. Fins llavors no s’havia estrenat, una prova més de l’oblit en què ha caigut massa sovint el teatre de Víctor Català.

Hem de pensar que en aquells Jocs Florals d’Olot del 1898, l’escriptora s’hi troba un ambient tradicionalista, carlí i conservador, segons Casacuberta. El problema no era tan sols que la seva obra es valorés negativament pel fet de ser escrita per una dona, sinó que era valorada d’un punt de vista moral, com també els va passar a més escriptors modernistes. En un moment en què imperava el realisme i el costumisme, l’entrada de Caterina Albert va ser tot un fenomen que no es pot entendre sense algunes consideracions: la Lliga Regionalista feia esforços per institucionalitzar la cultura catalana i això condiciona la manera com s’analitza la seva obra. Recordem, a més, que en aquell moment Eugeni d’Ors intenta imposar el noucentisme com a moviment i la poesia com a gènere privilegiat i que, per exemple, els texts de Juli Vallmitjana sobre la gent que vivia al Raval i sota Montjuic escandalitzen el públic lector i teatral de l’època.

L’escriptora, al mig, amb la seva família.

Caterina Albert va néixer a l’Escala el 1869, en una família de propietaris rurals benestants i de tradició republicana. L’ambient familiar culte que l’envoltava li va desvetllar el gust artístic per la pintura, l’escultura, el dibuix, la música i la literatura. De ben joveneta va començar a escriure i dibuixar. El seu pare era advocat i va ser diputat provincial i batlle de l’Escala. La seva mare provenia d’una família amb propietats a l’Escala i a Bellcaire d’Empordà.

La relació amb la mare va ser molt intensa. Després de la seva mort, en deia: ‘D’ella xuclava jo saba, força i energia; de la seva intel·ligència, tan desperta i vigilant, me venia generosament el consell, del seu temperament actiu, l’esperó que removia les meves indecisions ingènites, de la seva ironia tolerant, sens gens d’agror, la mesura de quasi totes les coses…’ També va rebre molt de suport de la seva àvia materna, a qui diuen que deu bona part del lèxic de la prosa, la riquesa lingüística i la capacitat de narrar històries; i encara de l’avi patern, que li regalà la primera capsa de pintures.

Va tenir una formació autodidàctica, gràcies a les novetats literàries, diaris i revistes que arribaven a casa seva setmanalment. És en aquest context ben adobat on neix una escriptora total que ja de bon començament va pretendre de crear una obra literària de gran qualitat, com palesen tots els seus texts.

Margarida Casacuberta

Margarida Casacuberta va començar a endinsar-se en l’univers de Víctor Català el 2015. Arran de la mort del professor Jordi Castellanos el substituí en la redacció de la part del modernisme de la historia de la literatura catalana que llavors preparava Enciclopèdia Catalana. Això va fer que projectés una nova mirada a l’obra d’Albert. Aquesta fou la base del text Víctor Català, l’escriptora emmascarada, que incorpora també les darreres investigacions sobre l’autora, com ara els epistolaris editats per la doctoranda Irene Muñoz Pairet. Són les cartes bescanviades amb intel·lectuals que van ser fonamentals per a ella, com ara Fèlix Clos, el seu representant literari; Lluís Via, editor de Solitud; i l’editor i poeta Francesc Matheu.

Per a Casacuberta, Víctor Català i Joan Maragall són els dos representants del modernisme més importants de la literatura catalana. Dos autors que van arribar a ser mestre i deixeble i que van mantenir una relació epistolar intensa però curta per desavinences ideològiques. Víctor Català entén la seva creació literària com un conjunt, com un tot, i comença pels gèneres considerats menors; per exemple, la poesia i el teatre. I certament la crítica els ha considerats menors però per l’autora tenen una gran importància. En una entrevista que li féu el jove escriptor Baltasar Porcel l’any 1965 assegura que el teatre ha estat la seva gran passió.

Amb Maragall se les van tenir. Van mantenir una relació epistolar intensa que, després de nou cartes, s’acabà trencant per les desavinences d’interpretació de la producció artística, la concepció del poeta i la poesia i les relacions entre literatura i moral. Per a Maragall l’art ha de ser políticament correcte, s’ha de moralitzar el gran públic en via de construcció. En canvi, Caterina Albert qüestiona que la moral sigui un criteri de valoració. Esdevé així el deixeble esgarriat i Maragall adopta el paper de mestre que es proposa de reconduir-lo. Això es palesa en l’entrevista que li fa Tomàs Garcés a la Revista de Catalunya l’any 1926: ‘Maragall i jo érem ben distints. El seu horror a la violència, per exemple, ens separava. Jo accepto la violència, ell l’eliminava aristocràticament. […] Les nostres cartes eren una contínua disputa sobre qüestions d’estètica literària. Ell era depurat i jo turbulent. Això el feria. En el fons jo era una derivació de la seva doctrina. Una mena d’última conseqüència davant la qual ell reculava. Es declarava enamorat de tot, però no n’era. De mi l’esfereïa el que en deia la meva pietat oriental, que és, una pietat que no plany el dolor.’

Casacuberta també explica que Caterina Albert era una dona curiosa, molt il·lustrada, que seguia l’actualitat literària tant catalana com internacional amb un interès especial per autors com Ibsen, Maeterlinck, a més dels russos. Des del seu pis de Barcelona estava al dia de tot allò que es feia en teatre i òpera. A més, gràcies a una situació econòmica folgada no va haver de fer concessions com a artista i això li va permetre de situar els seus personatges en un món que es caracteritza per la violència, les relacions de poder i el mal i mostra el cantó fosc de l’existència humana.

I això ho fa partint dels gèneres breus com la poesia, el teatre i els monòlegs fins a arribar a les novel·les. Ja als anys seixanta Maria Aurèlia Capmany demanava una revisió crítica de la seva obra i per a acabar descobrint la gran escriptora que hi ha d’haver amagada darrere la careta de Víctor Català, una revisió que per sort ha arribat ara i que l’ha desemmascarada per mostrar-nos una revolucionària de les nostres lletres i, juntament amb Mercè Rodoreda, la millor escriptora catalana contemporània.

The post Despullar les màscares de Víctor Català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans

Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans


Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. (Miquel López Crespí)


La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.

Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi Especial "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).

El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.

Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.

Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.

Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella "Miquel Àngel Riera 1998" i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances... A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.

El capítol "Menorca" de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d'aquesta manera:

"El vaixell s'apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L'Olga assenyala la fortalesa, la Mola.

-'Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República'.

L'illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N'hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l'esquerra, ve donat per aquest fet.

-'Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d'ençà de la dominació britànica, s'installà, al si del tarannà popular, una forma d'entendre el món una mica especial. Es tracta d'un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l'ajut inestimable del clergat'.

La Caterina és la que més sap de Menorca --hi ha treballat, hi ha viscut-- i ens illustra vulguem o no.

Ja se sap per tota la península l'actitud valenta d'alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:

-'És el port més bell que mai podreu veure'.

Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d'excursió.

Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s'ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l'obscurantisme.

A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d'encanteri --la suau tonalitat de l'herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa-- tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.

La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.

-'Mireu, mireu!', exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. 'Aquí hi venia, a l'estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre'. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.

Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.

Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D'un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l'oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.

Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.

-'Atenció!'. Assenyala una bella masió d'estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.

-'És la casa de l'Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L'interior és un autèntic museu'.

-'Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França', diu sorneguera l'Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.

-'Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l'illa del Rei! L'indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca'.

A l'Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l'època tenebrosa d'Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar --com feia la burgesia-- la història".

Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.

Miquel Vanrell és un menorquí d'adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l'amic d'experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d'aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l'Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec... de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d'amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies... I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que "la social" tocàs el timbre de casa teva... Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l'Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d'amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu "Tramuntana" que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca... En Miquel va ser el representant de l'Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l'oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d'estatut d'autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una "oposició" cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del "Movimento Nacional", els "aperturistes", en llenguatge de l'època.


En Miquel Vanrell (en parlàrem a l'aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d'escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d'objectivitat, la redacció d'una història de l'antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen "objectives". És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.

En Miquel Vanrell ha d'escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d'ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d'alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l'avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l'autodeterminació. Aquelles "aportacions a la història" no tenen res a veure amb el que s'esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.

Aquest és l'home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.

Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l'èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.

La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l'illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol "Poesia amb nom propi" es pot llegir:

"Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d'oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L'elenc no només es composà d'autors d'excepció sinó d'autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.

'Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l'escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.

'Com molt bé explicà Sam Abrams, l'introductor de la trobada, "és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s'interioritza el sentit de la poesia". Abrams va ser també l'encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l'any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.

'El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: "jo, Menorca i les relacions amb els demés". També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.

'La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d'un poeta.

'El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.

'Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.

'El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. "Mirall negre" i "Determinisme" van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l'estrella del recital en l'obscuritat.

'El darrer en demostrar "la bona salut de la poesia catalana" -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini".

Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia "Encontre de Poesia de les Illes"). Una d'aquestes informacions deia: "Com cada any d'ençà el 2000, l'Ajuntament des Castell i l'Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.

'Enguany la participació s'ha ampliat a tot l'àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d'aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)

'En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d'Eivissa, Jean Serra.

'Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l'Ajuntament des Castell, ànima i dona d'empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien 'convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l'activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat'.

'En el II Encontre que tengué lloc el 7 d'abril del 2001, Irene Coll digué: 'Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d'ésser el darrer, perquè l'any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s'escolti des d'aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol'. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s'ha fet una total i absoluta realitat.

'Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l'Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l'èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.

'Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de 'Sa Nostra', el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.

'Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):

Guanyador (entre molts d'altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l'infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l'huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.

'Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig; Vicent Andrés Estellés... Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i l'italià. En narrativa breu ha publicat L'estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L'holandès errant i La mar.

'Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d'altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d'Artista (narrativa); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d'excepció (novella).

'Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d'Ausiàs March, Ciutat d'Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d'amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.

'Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l'IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d'Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d'Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).

'Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d'investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l'obra de Ponç Pons. També n'ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d'Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l'editorial virtual Alfunduco".


Categories: literatura

El laberint

els amics que guardes de la infantesa tenen quelcom d’especial: és com si no calgués jugar a la defensiva, ni amagar-te de certes coses, transparents per a tots dos. No val la pena l’esforç d’intentar enganyar-lo, ni perdre el temps disfressant-te, perquè junts vau caçar granotes a la vora del riu o tallàveu la cua a les sargantanes....Fragment del conte "El laberint", del meu  recull El noi del costat del padrí, Cossetània Edicions.

Categories: literatura

Frankfurt, capital de la cultura catalana

Frankfurt, capital de la cultura catalana.


El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)


Per què vaig a Frankfurt



Edifici de la Literaturhaus de Frankfurt on seran presentats al públic alemany els escriptors Josep Lluís Aguiló, Josep Anton Baixeras, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Melcior Comes, Maria de la Pau Janer, Jaume Pomar, Jean Serra, Miquel Àngel Vidal i Olga Xirinacs.

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.



Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.


Categories: literatura

Viatges - Alguns viatges dels anys 60

Viatges - Alguns viatges dels anys 60


Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians. (Miquel López Crespí)


Ara som a l'any 1962 i el Papa Joan XXIII prova de rompre l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores del món sencer. Com dèiem en un article anterior, l'ecònom de sa Vileta Joan Sueca engrescà la meva padrina a anar a Roma l'any de l'obertura del Concili Vaticà II. Aquell viatge vaticanista i de reforçament de la fe catòlica, apostòlica i romana, tengué certa importància en la meva posterior evolució personal i en l'arrelament de certes conviccions polítiques. No cal dir que, a Roma, l'agència que muntava l'expedició ens dugué a la beneïda oficial del ramat (efectivament hom ha rebut la benedicció de Joan XXIII, i potser aquesta ximpleria em féu receptiu a les idees que, un poc més endavant, anaren sortint del Concili Vaticà II). Però veure amb els meus ulls l'immens tresor de l'Església -paisatge infinit d'or, argent i diamants- em va fer constatar que aquella, en definitiva, era la religió dels rics, dels feixistes que a la nostra terra havien guanyat la guerra. Ja de menut no podia casar les tones d'or amb la pobresa predicada a l'evangeli, amb els exemples posats pels apòstols: "Serà més difícil que un ric entri al regne del cel que no pas un camell pel forat d'una agulla". I, imaginava, aquella riquesa devia ser contrària a les idees de les milicianes que havia vist a les fotos que guardava el pare. Els homes i dones de la CNT que hi havia a les grogoses fotos de la família... )no lluitaven precisament per un món sense pobres ni rics, sense l'or tret del treball esclau assalariat? El tresor em semblà una illimitada muralla per a barrar el pas al progrés de l'home.

Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians.

De ben jove comprenia que socialistes i comunistes no eren els monstres que deien els feixistes. La bandera roja del proletariat era, a la Roma de començaments dels anys seixanta, el més normal del món. Allà no hi anava la Guàrdia Civil a detenir la gent per unes idees. La democràcia podia servir molt bé per a reunir el poble treballador a berenar, cantar cançons revolucionàries sense que fos pecat, somniar un futur millor. Vaig comprendre que els homes i dones de les fotos del pare -els polsosos herois enterrats per les amples planures de Castella o portats pel corrent de l'Ebre vers l'ignot- eren ben iguals que aquells treballadors italians del PCI. Homes i dones riallers, que volien un avenir més just i digne per als seus fills.

No cal dir que el viatge a la recerca de la benedicció del Papa serví per a reforçar les meves naixents conviccions esquerranes.

El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar. Dins la maleta, amagat entre diverses publicacions religioses, hi portava un número de l'Unità, el diari del PCI, que vaig provar de traduir amb un diccionari italià-espanyol. Imaginava que el poder de la lletra impresa, si portava la falç i el martell, podria foragitar la tenebra franquista d'un cop.

Els subsegüents viatges a l'estranger, ja de gran -amb més de vint anys-, foren més difícils i problemàtics. Arran de la primera detenció, en temps de la vaga d'Astúries, vaig tenir molts problemes per a aconseguir el passaport i els posteriors permisos del Govern Civil.

Cada vegada que volia sortir de l'Estat espanyol havia de demanar un permís especial, i la concessió restava en mans de la Social. Per sort, la família coneixia un advocat (militar franquista) que en temps de la guerra havia estat cap de Falange. Aquest home, amic dels padrins, s'avenia a fer el favor. Per una determinada quantitat de diners (la primera autorització ja em costà cinc-mil pessetes!), anava fins al despatx de la Brigada Social, en el carrer de la Soledat, i sempre tornava amb el passaport segellat pel Governador. No sé el que devia pagar als terrorífics lacais de la dictadura, però el cert és que mitjançant tan perfecta i universal "tècnica" -comprar el favor- vaig poder fer algunes escapades.

En acabar el servei militar, era per a mi una necessitat vital sortir a l'estranger, partir una temporada del gris ambient ciutadà. A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica. Els partits nacionalistes irlandesos i l'IRA estaven en plena guerra contra els ocupants. Feia anys que mantenia una activa correspondència amb joves irlandesos, i amb simpatitzants del Sinn Féin (el partit dels patriotes irlandesos). Intercanviàvem postals, revistes, discos de música popular... Fins aleshores m'havia mogut molt dins el camp estrictament socialista, però aquella llarga correspondència i discussions amb irlandesos em permeté anar ampliant la meva concepció del fet nacional (aprofundida més endavant amb l'estudi dels clàssics del pensament marxista català i internacional). Després d'algun viatge a Londres, de tornada cap a Mallorca, ens aturàvem a comprar tota una sèrie de llibres que dificultosament arribaven a l'illa. A part de subscripcions a diverses revistes revolucionàries angleses (The Morning Star i The Red Mool, trotsquista), vaig adquirir les meves primeres Obres escollides de Lenin, que contenien una obra bàsica dels militants esquerrans de començaments dels setanta: "El dret dels pobles a l'autodeterminació". La visita a la tomba de Karl Marx, en el cementeri de Highgate, era un passeig obligat per a tothom que es reclamàs del socialisme i de la llibertat dels pobles. En marbre, cisellada, hi havia la famosa frase: "Fins ara els filòsofs no han fet res més que interpretar la realitat; ara es tracta de canviar-la".

Anys endavant, a la llibreria on treballava, o amb en Guillem Oliver i na Neus Inyesta a la Cooperativa d'arquitectes progressistes de l'Estudi General, ja disposava d'un poc més de diners (no gaires!). Amb l'arquitecte Joan Vila i la seva esposa Berta fèiem viatges ben barats per tot Europa. Sempre amb tren -sense dret a llitera!- i dormint en albergs per a estudiants, menjant entrepans. Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona; realitzacions del realisme crític alemany o danès; les excèntriques provatures de Warhol... Dormíem a un piset del Barri Llatí prop de Notre Dame, que encara portava l'empremta del maig del seixanta-vuit.

Envers l'any 1968 -concretament en el mes de febrer-, en la collecció "Papeles Sociales Ilustrados" de "Ediciones de Cultura Popular" dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Porter-Moix publicava una de les nostres "biblies" de finals dels seixanta: parl del primer volum de Historia del cine ruso y soviético. Aleshores -en difícils circumstàncies-, clandestinament ja havíem pogut veure moltes de les pellícules clàssiques del cinema soviètic que havien conformat el cinema universal modern. Parl de la major part de pellícules de Vertov, Eisenstein, Púdovkin i Dovjenko. Els primers viatges a Londres i París servien per passar hores i hores en els cinemes que projectaven aquests obres d'art, bàsiques per a entendre i copsar tota la càrrega revolucionària d'aquest nou mitjà d'expressió artística (l'art més jove de totes les arts!).

Potser el fet d'haver vist abans algunes pellícules molt importats de Charlot (El chico, 1921; Tiempos modernos; La quimera del oro, 1925; Día de paga, 1922; i, a Londres -a l'Estat espanyol havia estat prohibida per la censura franquista-, El gran dictador, 1940) ens permeté aprofundir en l'esperit i en l'ànima dels clàssics fundadors del cinema contemporani, els mestres de la Unió Soviètica.

A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser en Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual. Un poc abans, a mitjans dels seixanta, en Paco Llinàs, que dirigia el Cine Club Universitari, projectava algunes d'aquestes pellícules per als socis del Club, cada diumenge al matí, en el cinema Rialto del carrer de Sant Feliu.

És evident que, a Mallorca, el cineasta soviètic més conegut en temps de la clandestinitat (projeccions a les cases particulars de Jaume Vidal en el carrer Antoni Marquès, a la casa de Vicenç Mates a Santa Maria del Camí i, posteriorment, a Bunyola; en els collegis on hi havia professors progressistes -CIDE, Pius XII-; l'Escola de Magisteri...) va ser Serguei Mikhàilovitx Eisenstein. Pellícules com La vaga (1924); El cuirassat Potiomkim (1925) o Octubre (1927) eren estudiades, analitzades i comentades fins als darrers detalls. En Vicenç Mates i en Jaume Vidal ens feien copsar -i això que nosaltres, abans de la projecció, ja havíem llegit tot el que fins en aquells moments s'havia editat a l'Estat espanyol sobre els directors i les pellícules!- les troballes tècniques, les aportacions a la cinematografia mundial, dels mestres soviètics.

Per la meva banda, estudiós des de feia anys de la història de la Revolució Soviètica, m'encarregava de precisar alguns detalls polítics mals de copsar o de difícil comprensió. S'ha de recordar que aleshores -en els anys finals de la dictadura- no solament anàvem a veure les projeccions d'aquestes genis de la cinematografia mundial per simple curiositat intellectual (que n'hi havia, i molta!), sinó també per necessitat militant. Desenes de militants de l'OEC, de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de les Comissions Obreres Anticapitalistes aprengueren les primeres nocions d'història de les revolucions mundials mirant aquests films i escoltant els comentaris que es feien durant i després de la projecció de les pellícules.

Una altra qüestió estretament relacionada amb l'anterior era conèixer els resultats de les tergiversacions estalinistes de la història. Mirant i estudiant Octubre, per exemple, també provàvem de copsar on i en quin moment havien actuat les tisores estalinistes per anihilar, d'aquella portentosa història del proletariat, el paper essencial de Trotski al costat de Lenin.

Amb el temps -i només havien passat deu anys d'ençà el triomf de la Revolució fins a la filmació d'Octubre!- la nova burgesia "roja" que havia usurpat el poder als treballadors a l'URSS, s'encarregaria s'esborrar qualsevol referència al papers dels autèntics bolxevics en els esdeveniments d'octubre. Totes les aparicions de Trotski a la pellícula foren sistemàticament tallades a fi que el poble soviètic, els treballadors i revolucionaris d'arreu del món, no tenguesin una visió real de qui dirigí realment la Revolució, quins eren els objectius finals d'aquesta (lluny de recrear amb noves banderes l'antic imperi dels tsars o de crear una nova burgesia en substitució de la que havia enderrocat el poble treballadors de totes les nacions de l'ex-imperi).

Altres obres mestres d'Eisenstein eren comentades per nosaltres, en aquelles illusionades projeccions del temps de la clandestinitat. Em referesc a films de la importància de La línia general (1929), la inacabada (Que viva México! (1931) que, en opinió de Romà Gubern, hauria pogut ser l'obra mestra d'Eisenstein. Mes endavant foren estrenades en locals comercials, a Ciutat: Aleksandr Nevski (1939) i Ivan el Terrible (1944).

Abans -a començaments dels anys seixanta i, un poc més endavant, concretament l'any 1965, que és quan em vaig subscriure a les revistes Nuestro cine i Primer acto- ja havíem tengut molta informació de la importància cultural del cinema revolucionari soviètic i mundial. Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisis. Mentre el feixisme feia empassolar a la població els indigeribles engendres del cinema imperial feixista, les absurditats del nacional-catolicisme, i tota la caterva de Marisols, Joselitos i tutti quanti, nosaltres, els antifeixistes mallorquins, ens anàvem formant amb els estris culturals que estic comentant.

Caldria servar per sempre més els noms dels companys que, enmig de dificultats de tot tipus, enlairen -amb la revista Nuestro cine- la bandera de l'honestedat cultural i la veritat històrica fent front a la desinformació i manipulació permanent del feixisme espanyol. Cap a l'any 1965 formaven el consell de redacció de Nuestro cine: Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fonteia, Ángel Fernández Santos y Claudio Guerin Hill. Des de Barcelona, les cròniques les escrivia Romà Gubern. El director era J.A. Ezkurra i -malgrat les contínues agressions de la ultradreta feixista- la revista aconseguí funcionar -amb certa "normalitat"- des del carrer de Sánchez Barcálztegui, número 36, 6è, de Madrid.

Amb els anys, fent costat a la tasca desenvolupada pels companys de Nuestro cine i Triunfo, s'hi afegiren algunes editorials que, com les esmentades "Ediciones de Cultura Popular" que dirigia Manuel Vázquez Montalbán, feren tot el possible, sortejant els embalums de les lleis feixistes, per anar publicar alguns llibres cabdals per a una formació cultural progressista dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Em referesc a "manuals" imprescindibles, com ho varen ser els dos volums de Romà Gubern que, amb el títol Historia del cine, publicà Editorial Lumen dins la collecció "Ediciones de Bolsillo" l'any 1971.

Un poc abans (1970) l'Editorial Artiach (mitjançant un conveni amb l'Institut del Llibre Cubà) editava una part molt important de les memòries d'Eisenstein (Reflexiones de un cineasta) que, en aquell temps, ens serviren a la perfecció per anar esbrinant a fons el món personal i professional del gran director soviètic. L'edició de les Reflexiones de un cineasta ajudava a aprofundir les aportacions de Miquel Porter-Moix (Historia del cine ruso y soviético).

Cap a l'any 1971, en Miquel Bilbatua ens tornava ajudar en aquesta coneixença essencial del millor del cinema mundial, i "Alberto Corazón, Editor", en la collecció "Comunicación", treia a la llum el llibre Cine soviético de vanguardia, un impressionant recull de treballs teòrics de Tinianov, Kuleixov, Dziga Vertov, Nedbrovo i el mateix Eisenstein.

Donada la importància política i cultural d'aquest darrer director de cinema, per aquella època anàvem comprant tot el material que sobre la seva obra o la seva persona arribava a Ciutat. A finals dels anys seixanta, qualsevol jove revolucionari mallorquí sabia, copsava a la perfecció, que no podia anar pel món -políticament, culturalment- sense haver aprofundit en els fonaments del cinema contemporani. I, molt manco, podia arribar a copsar la fondària de la lluita anticapitalista, antifeixista i antiimperialista, sense haver assimilat les aportacions culturals i històriques d'Eisenstein. Per això sempre anàvem a la recerca de tot tipus de material, especialment de llibres, que ens permetés anar coneixent més i més aquella portentosa història.

La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique). Igualment "Tusquet editors" publicava (en el mateix any 1974) el llibre d'Ángel Fernánez Santos Maiakovski y el cine, que ens permetia investigar en les relacions entre la cinematografia russa i soviètica i el més gran poeta mundial dels anys vint: el poeta Maiakovski.

Un poc abans, el 1973 , "Siglo XXI Argentina Editores" editava El cine como propaganda política: 294 días sobre ruedas, d'Aleksandr Medvedkin.

Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial. Aleksandr Medvedkin participà, com a combatent la la legendària Cavalleria Roja, en les fileres de l'Exèrcit de la Revolució Mundial de Lenin i Trotski. Als vint-i-set anys es dedica al documentalisme -fundà l'històrica experiència del cinematrèn: filmar i projectar a totes les repúbliques soviètiques mentre un equip especial de realitzadors viatja arreu de la immensa Unió.

Els treballs més coneguts de Medvedkin són (entre d'altres): (Al ladrón! (1930); Acerda del amor y El hoyo (1932); Confiamos en nuestra victoria (1941); La liberación de la tierra (1946); A la gloria del trabajo (feta amb la collaboració de R. Grigóriev i M. Slavínskaia); Primera primavera (1954); Primavera atormentada (1956); Pensamientos sobre la felicidad (1958); Razón contra sinrazón (1960); La ley de la cobardía (1962); Amistad con infracción (1965); Esclerosis de la conciencia (1968); Carta a mis amigos chinos (1971); i dues pellícules de ficció: La felicidad (1934) y La milagrosa (1936).

En el 1973 l'Editorial Anagrama publicava Eisenstein de Víktor Xklovski; i Aymá, en la seva collecció "Voz Imagen", l'important treball de Dominique Fernandez Eisenstein. Aquest darrer llibre, l'estudi del conegut estudiós francès (Dominique Fernandez va nèixer a París l'any 1929), ens serví per a relacionar a fons l'obra d'Eisenstein amb la seva particular biografia. Poder relacionar la gestació d'obres cabdals de la cinematografia mundial com eren La vaga, La línia general, Aleksandr Nevski, Ivan el Terrible, El cuirassat Potiomkim o Octubre amb la vida del seu autor ens va permetre defugir qualsevol tipus de simple coneixement superficial d'aquest clàssic soviètic. La recerca d'un profund rigor intellectual era norma entre alguns revolucionaris dels anys seixanta i setanta. Rigorositat que, evidentment!, no servia per a estar "bé" amb les respectives direccions partidistes que, sovint, s'estimaven més el tipus d'obrer incultes i sense formació política (però sempre dòcil a qualsevol indicació de qui "dirigís", de qui "manava").

Però parlàvem de Londres, Gènova, Venècia o París a començaments dels anys setanta. De quan ens delia -sempre dins de les nostres minvades possibilitats econòmiques i amb la dificultat afegida del control del meu passaport per part de la Brigada Social del règim franquista- anar amunt i avall a la recerca de la història del cinema mundial. Tantes d'obres mestres prohibides per l'endarreriment cultural que significaren els anys d'opressió feixista!

A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París (en el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 publicat per "Al Tall Editorial" l'any 1994 parlàrem de Joan Vila i de la Cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer de l'Estudi General: Neus Inyesta, Guillem Oliver, Manolo Cabellos, Carlos García Delgado...)

Als bars del costat de les llibreries de l'oposició antifranquista coneguérem José Martínez, que dirigia "Ruedo Ibérico". En tornar a Barcelona anàvem carregats de material subversiu. A Mallorca, els companys esperaven aquests carregaments com la terra espera l'aigua després d'una perllongada sequera. A Ciutat organitzàvem sessions de projecció de diapositives (la Revolució dels Clavells a Portugal...), escoltàvem els discos de música revolucionària catalana i mundial, estudiàvem els clàssics del pensament anarquista i socialista de tot el món. Per portar endavant tota aquesta tasca subversiva record haver comprat (entre molts d'altres llibres) el famós estudi De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrollo (1808-1966), d'Ignacio Fernández de Castro (la nostra "bíblia" per als seminaris clandestins sobre història d'Espanya). Vaig dur també El Opus Dei en España, de Daniel Artigues, i Antifalange, de Herbert Southworth. I, com és de suposar, tot el que podíem de la "Biblioteca de Cultura Socialista": els Escrits sobre literatura i art i el 1905 de Trotski... i un llarg etcètera.

Encara faltaven uns anys perquè en Domingo Perelló, de Logos, s'especialitzés en tota aquesta mena de material subversiu.

De Praga, Bucarest o Sòfia no podíem portar res. Alguns discs de música clàssica o popular (anaven molt barats). Feia poc dels fets de la primavera de Praga i pertot encara es respirava un aire de trista i fonda resignació. Només a Txecoslovàquia, els estalinistes -portats de nou al poder pels tancs del Pacte de Varsòvia- depuraren cinc-cents mil treballadors i intellectuals progressistes. (Malgrat altres analistes consideren que, d'una banda, els "reformistes" no eren sinó uns filosocialdemòcrates liquidacionistes de tipus Gorbatxov i, de l'altra, els qui tornaren al poder no eren pas estalinistes, sinó khruixtxoviano-brejnevians). Iugoslàvia era un món a part que no tenia res a veure amb els protectorats de la burocràcia soviètica. L'any 1948 ja havien romput amb el PCUS. Els iugoslaus vivien un cert renaixement cultural i econòmic a ran de l'entrada massiva de les divises que portaven els turistes. Aleshores, Tito era un personatge clau de la política internacional amb la seva defensa del Tercer Món, espoliat per l'imperialisme mundial.

Sòfia i Bucarest semblaven deserts culturals. Els prestatges de les llibreries eren plens d'obres illegibles dels respectius dictadors (els caps de la burgesia "roja" que dominaven en aquests països). Les obres completes de Ceausescu i Tódor Jívkov, era el màxim que podies trobar a Bulgària o Romania.

Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping.

Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.

Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians.

Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva "malaltia infantil" per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.

A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68.


Categories: literatura

El primer viatge - "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta

El primer viatge - "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta


És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)


És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deu anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

La gent tenia aquella ciutat dels somnis dividida en "barris", no us pensàssiu. El nostre, el més gran, era format per més de trenta casetes de palla i "teníem" amb nosaltres el famós "Bar Figuera" de madó Maria i l'amo en Jaume. També era "nostre" el "camp de futbol", al costat de la carretera. L'allotea de prop del "Bar Figuera" ens consideràvem una mica superiors als que vivien al costat del Gran Canal, prop de la caseta dels Pescadors. Nosaltres ho teníem tot: camp de futbol, "hotel", el cotxe per anar a sa Pobla... fins i tot les dunes de sorra del costat on "vivíem" eren més grans i més altes que les seves! Dit sia de pas, en les batalles entre infants d'aquells estius, la nostra situació "estratègica" era inigualable. En tenir "ocupades" les altures, cap moviment de l'"enemic" (els allots de l'altre barri) se'ns escapava. Ells volien venir a jugar al camp de futbol. La lluita anava enfocada que no ho aconseguissin mai. En les batalles eren utilitzats nombrosos munts de copinyes i, no us penseu, increïbles espases de canyes (que s'espanyaven en les primeres topades), arcs i fletxes (sense punta, per no treure cap ull del contrari...).

A vegades signàvem "paus" ocasionals. Per aconseguir el permís per venir a la nostra part ens portaven un meló, alguna síndria, galetes d'Inca (però les que més ens agradaven eren les pobleres, del forn de Can Verdera)... Aleshores, després de signar el "tractat" fumant la "pipa de la pau" (feta per nosaltres mateixos d'una canya, de fang la cassoleta), ens aveníem a jugar un partit. Si entre ells hi havia allotes (cap a 1956 ja teníem deu anys) aleshores érem més condescendents i, fins i tot, per a mostrar la superioritat del nostre sector, els dúiem fins a la "catedral" (l'"Hotel" de madó Varela, el "Bar Figuera"), que, a part de tenir tants de productes per als grans, mantenia una petita secció amb regalèsia, caramels, confits, que eren el somni de qualsevol alloteu).

Eren estranys moments de convivència entre els menuts de "Ses Casetes". Les mares preparaven el "trampó", la paella, els fideus o l'arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers "festetjos" anant al costat de l'allota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del "Sanceller", es "Covoner", "Quequeta", Can "Tonió", en "Bujeta", Can "Verdera", en Rettich... Els companys de l'altra barri eren els fills de Can "Malondra", "Català", en "Maceta", "Bisquerra", "Maneguí", "Sabater", "Viva", "Estany", "Miret", "Moreno"... Com he explicat una mica més amunt érem més els fills "Ximbons", "Verderes", "Pelins", "Marrons", "Serres", "Buades", "Campets", "Florits", "Parrils", "Ponys" que no els "Estany", "Porrets", etc, etc.

Però les guerres entre infants es fonien com un bocí de sucre dins l'aigua quan per art de màgia, misteriós encanteri, hi compareixia algun d'aquells resplendents "amors" entre allots. D'amagats de la "pandilla" un "llubiner" (que era dels "nostres") sortia amb una "jaumí" o "síndic" (dels contraris). L'inesperat "amor" esdevenia més fort que el "sagrat deure" (juraments sota els pins de "Ses Casetes") de derrotar i fer front l'"enemic". Algunes d'aquestes relacions juvenils només duraven l'estiu. Altres s'arrossegaven durant anys fins a esdevenir, a l'adolescència, nuvis formals (o marit i muller en algun cas). Per norma general, en arribar el començament de curs, en tornar entrar a l'escola pel setembre, s'esvaïa aquella misteriosa estreta de mans mentre anaves al seu costat a cercar caragolí o a comprar una capsa de llumins a madó Varela.

Ara, quan ja fa segles que "Ses Casetes" de sa Pobla desaparegueren per sempre; quan, apressat, pas amb el cotxe pel costat i veig la invasió de bestials hooligans anglesos o alemanys, gats, llançant-se ampolles de cervesa indiferents a la lluna d'agost que illuminà els estimats paisatges de la infantesa, constat que ho hem perdut tot (hem venut la nostra terra per unes monedes d'or): em deman on deu ser aquella allota amb la qual jugàvem al tobogan en les altes dunes de la infantesa. Margarida era el seu nom (deu viure encara? és casada, ha tengut fills?); però ja no sé si era dels Covoners, Sancellers, Marrons, Pelins, Bujetes, Sabaters o Rocs... El cert és que amb ella anava a pescar al costat del "Mollet dels Anglesos". Excursions, llunyanes, molt llargues (sovint els pares es preocupàvem per la tardança i els trobàvem, inquiets, amb la llesca de pa amb sobrassada damunt la taula, esperant la nostra compareixença) fins a "Sa Paperera" (la fàbrica de paper) o a sa Roca, l'indret on en el segle XIX els anglesos installaren una potent màquina de vapor per eixugar l'Albufera... Altres pics no anàvem tan lluny i ens "perdíem" (quan ens podíem amagar dels companys de la colla) al costat del niu de metralladores (prop de Can Jaumí) on, mirant l'impressionant cel blau de l'horabaixa, mentre l'aigua de la Mediterrània ens banyava els peus, acostàvem els llavis -uns segons- envermellint com si ambdós fóssim cireres madures.


Categories: literatura

El foc de la nit, de Toni Villalobos



El foc de la nit, de Toni VillalobosIl·lustracions de Marta BalaguerEditorial Barcanova, 2019SinopsiLa pau del bosc de Tasserra es veurà alterada per l'atac d'un estol d'ocellots esverats i cridaners. En Tim no s'hauria imaginat mai que aquella cuca petita i lletja que acabava de conèixer tenia la solució per enfrontar-se a aquells ocells tan estranys i que acabaria convertint-se en una bona amiga.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura