literatura

Autors de sa Pobla - El primer llibre: records dels anys 60 i 70

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)


Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?


A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.

A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.

Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?


Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.

Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.

No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.

Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.

Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.


Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn, trobada d'abril en confinament


En aquesta època que ens toca viure de confinament, de tenir que mantenir distàncies de seguretat amb gent que ens ve de gust abraçar, besar, compartir tertúlia, riures, etc, la gent dels diLLUMs d'arts al Forn no podem dur a terme la nostra trobada del primer dilluns de cada mes, al Forn de la Canonja.Aquesta pena no és res comparada amb el dolor de recorda que aquesta trobada ja serà impossible amb la nostra estimada Montse Esteve.Confinats dins de les nostres cases, amarats de tots aquests sentiments, em buscat la forma d'estar junts d'alguna manera, a través d'aquest vídeo, editat per Rafael Ricote.Gràcies a tothom. Aviat, de nou petons i abraçades.https://www.youtube.com/watch?v=i2NXfbhEl48
Categories: literatura

La crisi de l´esquerra revolucionària en temps de la transició

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)


Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".



Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Enric Casasses: ‘Supervivència, no. Viure!’

Vilaweb Lletres - Dj, 09/04/2020 - 21:50

Aquests darrers dies, el poeta Enric Casasses, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha anat publicant a Twitter diversos textos i poemes referits al moment actual. Parla d’intempèrie; reclama un nou Epicur, que vol dir donar veu al filòsof i bandejar els opinadors; reclama el fet de fluir, la vida; fa una crítica als polítics, al govern espanyol i recorda els presos polítics i el Primer d’Octubre. Hem parlat amb ell. Es mostra molt dur. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Preguntat en un mitjà sobre com viviu el confinament, heu dit: ‘Presoners polítics, dictadura militar, centralització delirant i censura.’ Comencem per aquí. Aquest és un dels grans temors de la situació actual, que la crisi sanitària justifica una militarització, una censura i un control de les persones creixents?
—A Espanya, sí. Tenen moltes ganes d’aplicar una dictadura militar. El govern actual, que ve del 1978, és completament il·legal, perquè ve d’una dictadura imposada per les armes. I tenen moltes ganes de tornar a posar la dictadura per les armes.

Quan comencem a sortir de tot això, segurament la batalla més dura serà la de recuperar llibertats individuals i col·lectives. La militarització social crea uns precedents perillosos.
—Home, pitjor va ser el 1939. Força pitjor. Amb milers d’afusellaments. El 1939 va ser molt bèstia, encara no ens n’hem acabat de recuperar i ara ve això.

Creieu que això que vivim és una guerra? Ens bombardegen amb terminologia militar.
—Ens bombardegen amb antitecnologia sanitària. És una guerra. Tot el que han fet és una guerra. Han empès el virus cap aquí.

Aquests dies heu divulgat alguns poemes i proses sobre el moment actual. Una part són de fa un temps, una altra són d’ara. L’últim text que heu posat, fins al moment de fer l’entrevista, és un joc de contradiccions de les que tant us agrada fer: ‘Des que estem tancats a casa s’ha aguditzat la sensació d’estar a la intempèrie.’ Què és trobar-vos a la intempèrie?
—El mateix que per a tothom: tenim la pluja a sobre i no hi ha manera de tapar-se. La intempèrie és un virus que es va produint i no tenim paraigua. No tenim protecció contra la vida. La vida és una malaltia amb una taxa de mortalitat del 100%, que es transmet sexualment, que deien els antipsiquiatres.

‘…és així que vivim:
acarrerant-nos
pels llocs petits
i protegint-nos
de tot.
Estem a la intempèrie.’
Joan Vinyoli

I aleshores vaig pensar: doncs ara encara sembla que hi estiguem més, a la intempèrie, malgrat estar tancats a casa. És una mica com si ens haguessin trobat despullats. Tot el que portàvem era una mena de vestit nou de l’emperador.

En la prosa nova ‘Una fúria invisible ha envaït els carrers’, demaneu un nou Epicur. Dieu: ‘Ara necessitaríem una persona serena i assenyada que ens inspirés per viure bé la passa d’humor negre de la mort espetegant…’ Voleu dir que necessitem nous referents, valors renovats?
—Vol dir que necessitem els filòsofs. Perquè hi ha gent que sap coses (l’Oriol Mitjà sap coses d’epidemiologia, en Canadell sap coses d’economia) i aquests diuen el que saben, però de seguida apareixen cinquanta mil periodistes, sobretot a la televisió i a la ràdio, opinant del que han sentit parlar. I l’opinió és allò que odiaven els clàssics grecs, l’opinió és gairebé sinònim de falsedat. Quan opines en públic ha de ser per dir alguna cosa. Hi ha una epidèmia d’opinadors.

Això no és nou.
—No, ja ho sé.

També parleu de ‘fruir, ja que no es pot fugir’.
—Això també es pot aplicar a aquesta època i a totes.

Fruir d’aquest moment, és allò que us impressiona més?
—Quan era petit, els meus pares van comprar un disc de gòspel americà, que cantaven els esclaus del cotó dels Estats Units. M’agradava una cançó que deia: No hi ha lloc on amagar-se. Ja pots córrer, ja pots buscar, ni a la roca ni a la muntanya ni al riu ni enlloc. No hi ha lloc on amagar-se. Això és de sempre. Simplement, això serveix per a veure una mica com estem realment. Però… Ja estem opinant.

Fruir també vol dir prendre les oportunitats bones que dóna aquesta situació impensable.
—Què voleu dir, impensable?

Us ho podíeu imaginar, que tots quedaríem tancats a casa?
—Jo m’imaginava coses molt pitjors: que començaria a pujar el nivell del mar, que hi hauria uns cataclismes atmosfèrics bestials i que sortiríem tots corrent, muntanya amunt. Inimaginable, no. Hem llegit molta ciència-ficció i hem vist moltes pel·lícules. Perquè, el canvi climàtic, què, era broma? Jo no sé si aquest coronavirus és tan greu. És només un virus, una grip una mica bèstia. Uns quants ens morim. Però la possibilitat que ens morim tots, no uns quants sinó tots, també hi és perfectament.

Aquesta situació pot ser un element de sensibilització cap a un canvi de valors i de manera de viure?
—Ho és, per nassos.

Però el poder econòmic i el poder polític ho permetran?
—L’única possibilitat del poder econòmic és que s’enfonsi sol. Ells faran tots els possibles per continuar donant pel sac, però ja ho veurem.

Al final del text ‘Una fúria invisible ha envaït els carrers’, dieu: ‘I ser valents, és a dir, normals, nar fent.’
—No tenim prou menjar, em fa mal tot perquè ja tinc uns anys, però tinc unes ganes de viure de cal déu. O sigui, tothom es queixa però ningú vol deixar de viure. Hi ha alguna cosa que ens agrada molt del viure. Això és el fruir. Tot va malament, però tenim unes ganes de continuar, de ser-hi! Hi ha alguna cosa guapa, perquè si no, tots fotríem el camp. I fruir és un fet. No és que jo ho recomani, és que és la base.

En diríeu supervivència?
—Supervivència, no. Viure! La supervivència és que caigui una bomba atòmica i en quedin quatre de vius, aquests són supervivents. Nosaltres som vius, no som supervivents. Jo sempre he estat en contra de sobreviure. No vull anar en un vaixell i que naufragui i ser un supervivent, prefereixo que no s’enfonsi. No m’hi he trobat; les barques amb què he anat sempre se n’han sortit. I hi ha hagut moments de mala mar, però vaja.

També critiqueu els polítics gestors de la crisi. El poema ‘Tren’ és molt explícit en aquest sentit. Esteu enfadat amb la gestió que s’ha fet de la crisi sanitària i de la crisi econòmica que se’n deriva?
—Sí, especialment amb el govern espanyol. És el número u del nyap mundial.

I en el poema ‘Versió lliure del fragment 22 del colofoni xenòfanes’ recordeu el Primer d’Octubre.
—És important. Escolteu, vam declarar la independència, que jo sàpiga. Què passa? Ens n’hem oblidat o què? I això és molt important. Una nació europea que al segle XXI ha declarat la independència. Que no compta, això?

El govern espanyol ha aprofitat l’avinentesa per recentralitzar tant com ha pogut.
—A la Generalitat, l’han ofegada i li han tret tot el poder. Un és a la presó i l’altre a l’exili. I els de la presó, continuen a la presó, que això és molt fort. Jo no ho entenc.

En aquesta peça heu substituït l’aC (abans de Crist) per l’aC (abans del Coronavirus).
—I he posat que és una versió d’una cosa que era del Xenòfanes, de cap al 500 abans de Ponç Pilat. És clar, Ponç Pilat era qui manava, Crist no hi pintava res en aquell moment. Però no m’ho he inventat pas jo, això de l’aC, és una cosa que corre entre les mil bromes que es fan. Que hi hagi tants acudits també és sospitós.

Sospitós de què?
—Que no farem res. A la dictadura hi havia molts acudits de Franco que ara ningú recorda. Els acudits sobre Franco eren constants, cada dia en sortien de nous.

No és una bona manera de superar la situació?
—És la manera de no superar la situació. La conyeta està bé, però que només hi hagi conyeta és mal senyal. Vol dir que amb la conyeta ja ens quedem tranquils. Tot i que n’hi ha de molt bons, d’acudits.

En la vostra poesia hi ha molt de sentit de l’humor.
—Sentit de l’humor i acudits són coses diferents. L’Eugenio, un bon explicador d’acudits, abans que obrís la boca ja sabies que allò que diria era fet perquè riguessis. Això és l’acudit. El sentit de l’humor és quan et fa riure una cosa que va de debò. Aquest és l’humor potent, l’humor de veritat, que et ve de molt endins.

No se us ha vist dient cap poesia a la xarxa. Ho fareu?
—No.

Per què?
—Em fa mandra. No m’agrada veure les cares de la gent dient el seu poema. No m’agrada. Cadascú que foti el que vulgui, és clar, però jo prefereixo anar penjant escrits. A banda, que si hi poso el manuscrit, en comptes de picar-lo, fa que els censuradors i buscadors d’esbroncada automàtics no t’ho trobin tan fàcilment.

Heu encetat una llibreta nova aquests dies?
—No. Passa que no sóc a casa, de manera que no només estic confinat sinó també desterrat. Sóc a casa la meva mare. I ens ho maneguem com podem. I no sempre tinc un quadern.

The post Enric Casasses: ‘Supervivència, no. Viure!’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Des d'una distància molt humana



Les setmanes de confinament poden deixar cert pòsit de nostàlgia a la retina, o als músculs més sensibles de les cames o del cor. Els danys col·laterals del virus són encara difícils d’avaluar. Però els seus, a partir d’avui, onze anys atresoren la il·lusió necessària per ser immunes a la tristesa, fins i tot aquest matí que ha començat amb una pluja tova, de principis d’abril.El sol s’obre pas, i els moixons s’escolten amb més força, sobrevolant els carrers solitaris, incrèduls encara davant tanta llibertat. Ja ha vist un capítol de les seves sèries preferides, ara una de bombers, ara una altra de policies (és un quasi homenet d’acció, ell), i comenta la jugada amb algun dels seus amics per Fortnite -la tecnologia té el poder de llimar distàncies. I de sobte, el silenci es trenca. Sirenes de fons que s’atansen. No és estrany, viuen prop d’una de les artèries principals de la ciutat, i sovint se n’escolten passar, com un udol que ens alerta dels perill, o de les emocionants aventures que s’inventa.Sempre aguaita a la finestra per veure si passen els bombers o una ambulància, però avui són sa mare i son pare qui l’animen a sortir al balcó, mentre la gosseta borda excitada.I passa una moto de la Policia Local, i tres cotxes fent anar les sirenes, I no passen de llarg, no van a cap emergència; s’aturen davant de casa. I baixen tots, i el gos que sempre li crida l’atenció quan el veu pel carrer. I el saluden amb els braços, i ell es posa nerviós, i el fan saltar, mentre l’aplaudeixen amb els braços ben enlaire i li canten la cançó d’aniversari, i s’envien petons que pugen a baixen, des d’una distància molt humana. I surten veïns als balcons, i tothom somriu, i algú plora. “Aquest aniversari, mai l’oblidaré”, dirà després. Mai.
Categories: literatura

Ernest Redó a Tens un racó dalt del món


Ernest Redó ens visita aquesta  setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre. Mestre, compositor i cantant de la banda de rock Obscens, i escriptor, amb ell recordarem el seu primer llibre, la novel·la Per si obres la porta, però sobretot comentarem el recull de contes que acaba de publicar, Continuem?, amb fotografies de Carles Carreras i Parera.
Aquest llibre, amb contes breus, microcontes, nanocontes, i poesies, ens mostra situacions d'aparent quotidianitat que de cop i volta esclaten (com els seus protagonistes) i prenen un rumb que, com a mínim, no és l'habitual. 
Tendresa, sarcasme, crítica social i política, temes d'actualitat i temes de sempre.
Abans, Mercè Gonzàlez, estudiant de Móra d'Ebre que l'any passat va guanyar el primer premi de Catalunya d'un conegut concurs de joves talents d'una coneguda marca de refrescos, ens parlarà d'aquest relat i del primer llibre que la va marcar com a lectora, Els pilars de la terra, de Ken Follet.
I les seccions De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 8 i 15 d'abril, a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Narracions del confinament (un conte inèdit dels anys 70

Narracions del confinament (un conte inèdit dels anys 70)


Viatge a una ciutat assetjada


Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)


Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.

Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?

Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.

Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.

Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.

L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.

En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.


Categories: literatura

Presentació a Llibres d'autor


Demà 8 d'abril, a les 19 hores, presentació del meu llibre Per no perdre'm les 
molles, a través d'un vídeo a la pàgina d'Instagram de Llibres d'autor @llibresdautor
A través de la seva web podeu adquirir els meus poemari La pluja ha vessat milions de núvols abans, i el meu dietari Per no perdre'm les molles.
Aquest dietari és un dels meus llibres que més estimo, una mena de petit espectacle de la vida quotidiana i senzilla, però carregada d'emocions.
També es podran veure presentacions d'altres autors com Jesús Serrano, Andreu Alenyà, Àngel Martí i Ramon Masdeu.

Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

diLLUMs de confinament



Aquest dilluns és primer dilluns de mes. Ens tocaria la trobada dels diLLUMs d’arts al forn que ha tingut lloc ininterrompudament des de fa quatre anys i mig.Potser, tot i no poder-nos trobar físicament, ens sentirem més units que mai, per l’afecte, per l’obligada distància, i pel dol de la nostra estimada amiga, Montserrat Esteve.Aquest diLLUMs potser estarem amb la llum a mitges, i la recordarem un cop més, els qui la coneixien de fa molts anys, els qui la van descobrir a les nostres trobades, la seva humanitat, el seu tarannà ple d’afecte, de tolerància, de solidaritat, el seu somriure amable.L’anterior trobada, fa tot just un mes, ens explicava els actes en motiu del 75è aniversari de la UNESCO, amb la presència del seu estimat i admirat Federico Mayor Zaragoza, i on havíem de col·laborar des dels diLLUMs.Tinc gravada la nostra última conversa per whatsapp del 10 de març, en què em deia que caldria ajornar els actes. L’últim que em va escriure fou “parlar amb Federico”, i jo, “seguim en contacte”. En llegir això, no em vaig poder estar d’escriure-li un últim missatge dient-li el molt que la trobarem a faltar i agraint-li el seu exemple. Potser és un missatge absurd que ningú no llegirà, però les emocions no entenen de lògica, i no s’ha de menysprear el poder curatiu de la paraula escrita.Fa mesos que li donàvem voltes a una recital poètic en to humorístic, crec que original i que potser farà parlar. Davant l’estat de confinament en què ens trobem immersos, vam decidir fer-lo virtual, i ja el teníem punt de fer públic. No ens veiem en cor ara mateix, però amb el to lúdic del nostre col·lectiu, i la necessitat de posar una mica de mel a aquests dies amargs, crec que no hauríem de tardar gaire.Aquest dilluns no hi ha sopar dels diLLUMs, però trobarem la manera d’estar junts, sense la gent del Forn de la Canonja movent taules, cadires i plats fins a l’últim moment, sense els poemes que recitarem, ni la música, potser de Pedrell que ens preparia Sisco, ni les fotos que triaria Rafael, sense Ricardo estant a tot arreu, sense l’escalfor del cremat d’Agustí, sense els regals que sortegem, ni els somriures i abraçades que regalem a mans plenes de LLUM.
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 – Lluc en el record

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Lluc en el record (XXVII)


He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint. (Miquel López Crespí)


La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.

Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.

Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.

Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.

Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.

Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.

He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.

És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.

En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.

Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.

Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.

Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.

L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.

Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.

Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.

Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:

--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco!

Després, més seriosament, em digué:

--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!

La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.

La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.

--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.

Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.

--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.

Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.

Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:

--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.

--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.

Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.

A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.

La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.

--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Martí Gironell comenta A mig camí de la incertesa


Martí Gironell comenta A mig camí de la incertesa a L’illa dels llibres. Beneïda incertesa, li posa per títol al comentari. No sé si la incertesa és beneïda o no, però sí humana.
Categories: literatura

Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí’

Vilaweb Lletres - Ds, 04/04/2020 - 21:50

El 1972, a vint anys acabats de complir, Xavier Bru de Sala va ser el guanyador més jove del premi Carles Riba de poesia. Era el mes de desembre ‒la Nit de Santa Llúcia‒ i gràcies al premi i als contactes que els organitzadors hi varen establir un mes després s’instal·lava a Brussel·les amb un encàrrec molt concret: fer l’inventari dels llibres, documents, objectes i materials de Josep Carner que hi havia al pis on havia viscut fins a la seva mort, dos anys abans, i on ara residia la vídua, Émile Noulet, amb l’objectiu de preparar, quan arribés el moment oportú, el trasllat de tot plegat a Catalunya. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta estada no gaire coneguda de més de dos mesos i el contacte directe que Bru de Sala va establir amb l’univers més íntim de qui havia estat denominat príncep dels poetes va ser una experiència que un home jove i amb una carrera poètica aleshores incipient com ell no ha oblidat mai.

En aquest peculiar Any Carner que vivim li demanem que evoqui aquells dies tan especials a Brussel·les i que ens expliqui ‒ell, que quan ha calgut no s’ha estalviat de polemitzar públicament sobre la seva obra‒ què pensa de Josep Carner i de la seva vigència actual.

Com us va arribar l’encàrrec?
—Tot va començar el gener del 1973, quan vaig guanyar el premi Carles Riba de poesia. Era la primera vegada que la Nit de Santa Llúcia sortia de Barcelona i aquell any es va celebrar a Tarragona. Jo acabava de complir vint anys i d’aquesta manera vaig entrar en contacte amb Joan B. Cendrós. Em va citar pocs dies després al seu despatx de l’editorial Aymà per lliurar-me el xec que em corresponia com a guanyador del premi. Va ser una cerimònia ràpida i Cendrós i jo ens vàrem caure bé de seguida. Tant, que quan vaig veure l’import ‒vint-i-cinc mil pessetes‒ li vaig dir: ‘Senyor Cendrós, això és molt poc…’ Ell es va posar a riure i no em va dir res més, però l’any següent la dotació del Carles Riba va passar de vint-i-cinc mil pessetes a cinquanta mil. També hi havia Joan Oliver. Treballava com a director editorial de Cendrós i em va voler conèixer. Ens vàrem veure l’endemà o el dia abans, no ho recordo bé. Sí que recordo que el primer que em va dir era que la meva poesia la trobava molt artificiosa i que no li agradava gens. Ni la meva ni la dels altres poetes joves que aleshores intentaven fer-se un lloc. Anècdotes a part, el cas és que entre la gent que assessorava Cendrós hi havia els Manent, pare i fill, que eren els interlocutors amb Émilie Noulet, la vídua de Carner que vivia a Brussel·les. Ja feia temps que els avisava que al pis hi havia un munt de coses seves que ella conservaria mentre visqués, però que no podia assegurar que el dia que ja no hi fos tot allò no s’acabés perdent.

I aquí és on entreu en acció?
—Exacte. Cendrós s’havia compromès a enviar un parell d’estudiants per fer l’inventari de tot el material i m’ho va proposar. Ens vàrem posar d’acord de seguida i el gener de 1973 ja érem a Brussel·les instal·lats en un hotelet modest i discret. Hi vaig anar amb la Gemma, aleshores la meva parella, però ella al cap d’uns dies va tornar cap aquí i em vaig quedar sol fent la feina.

Per algú que vingués de fora la impressió era que en Carner, allí, s’hi estava com un rellogat

En què consistia aquesta feina i com era el pis dels Carner-Noulet?
—Havia de posar-me a disposició de la vídua per ordenar totes les cartes, papers, llibres, etcètera, que ella em passés per després fer-ne fitxes i preparar-ho tot per quan, algun dia, es decidís de transportar-ho a Catalunya. L’edifici on vivia, al carrer Lincoln, no era cap palau luxós, però, sens dubte, la casa i el barri eren de gent benestant. El pis tenia una biblioteca enorme i molt ben dotada. Allí hi havia tot el cànon de la cultura occidental perquè ella era una autoritat en literatura i filologia: havia fet classes a la universitat, era acadèmica i tenia un doctorat honoris causa de la Sorbona. Però allò que em va sobtar va ser el fort contrast d’aquella biblioteca amb l’espai de Carner. El seu despatx era petit ‒deu o dotze metres quadrats com a molt‒ i a les prestatgeries hi havia llibres de poesia catalana, sí, però la majoria eren de viatges o similars. Literatura lleugera, d’entreteniment, vaja. Res de filosofia, Shakespeare… En fi, les fitxes que vaig emplenar en són testimoni i jo me’n vaig quedar molt sorprès. Suposo que les obres de referència les devia agafar de la llibreria de la seva dona. Allò que sí que em va quedar molt clar tot just començar era que la meva feina s’havia de limitar a les quatre parets d’aquell despatx. Papers, documents diversos, llibres i els mobles: una catifa, la taula, la seva cadira, un bust i poca cosa més. Per algú que vingués de fora la impressió era que en Carner, allí, s’hi estava com un rellogat. Si més no això és el que jo em vaig trobar. Feia dos anys que era mort i abans ja en feia cinc o sis que estava malalt. No puc dir, per tant, si aquell despatx havia conegut moments de més plenitud o havia estat sempre així.

Com era Émilie Noulet, la vídua del poeta?
—Era una dona ja gran, intel·ligent, simpàtica i amb el cap molt clar. Amb ella també ens vàrem caure bé de seguida. Sovint, mentre jo feinejava, m’explicava coses de la seva vida i de Carner i de seguida vaig veure que havia estat profundament enamorada del seu marit. De fet, pel que vaig deduir, no era només ella, era tothom. Carner era un gran seductor. No solament quan era jove, de gran també. I això ho notaves amb la gent que l’havia tractat. Un parell de dies a la setmana, més o menys, dinàvem junts a casa seva. M’ho anunciava el dia abans i jo ja hi anava preparat. Venia una senyora que cuinava i ens anava servint els plats. Al començament posava amb una certa solemnitat la figura del més petit de tots com a centre de taula. Representava l’exili català, era un símbol com ara els llaços grocs. Un detall defineix molt bé com era l’Émilie: el dia que dinàvem em deia que baixés a la cave, el celler que tenia al soterrani de l’edifici, on hi havia emmagatzemats uns quants centenars d’ampolles, i em demanava que triés jo el vi i que l’amagués fins a l’hora de servir-lo. El joc era endevinar quin era, d’on i, si podia ser, fins i tot l’anyada. De cent proves tenia noranta-nou encerts i, si alguna vegada s’equivocava, era en l’any, un o dos per dalt o per baix. Em va explicar que això li venia del seu pare, que des que era molt petita la va introduir en aquest món del bon beure.

Una sorpresa més…
—Cert. I encara puc explicar una altra anècdota: un dia em va comentar que li havien encarregat una conferència sobre Spinoza. Érem a la biblioteca i amb un gest que abastava tots els llibres –’hauré de revisar tout mon Spinoza‘‒ em deia que a Carner tot allò no li interessava gaire, que ell era un home charmant, amable i molt vitalista, però que la gran dama de la cultura europea era ella. Quan tens vint anys i et trobes amb situacions com aquesta t’adones que ets gairebé un privilegiat. M’hi vaig estar dos mesos llargs. Treballava força perquè volia fer un inventari exhaustiu i detallat, però en acabar molts dies em demanava de sortir a passejar. Vaig aprendre a posar-li les agulles per a fixar el barret. Tota una tècnica, perquè són unes agulles llargues i fines que havien de travessar el teixit i els cabells però sense tocar el crani. Em va costar una mica, però l’Émilie era una dona molt pacient i me’n vaig sortir. L’últim dia em va regalar un quadre que li agradava molt i que volia que el tingués jo. Una peça petita i de molt bon gust que encara conservo.

Es conserva encara, aquell inventari?
—Tot el material el vaig lliurar a la persona que em varen dir, que era un català que vivia a Brussel·les. Va contractar amb una empresa que em sembla que es deia Menkes, que va guardar tots els embalums i jo, un cop verificades les caixes, vaig considerar que la feina ja l’havia enllestit, vaig tornar a casa i me’n vaig desentendre. De fet, després he sabut que una part dels mobles, la taula principalment, havia anat a parar finalment a l’Institut d’Estudis Catalans, però que ja fa temps que els varen llençar. Quant a les fitxes, jo les escrivia per duplicat. Una, polida i ben feta, que formava part de l’inventari diguem-ne oficial, i una altra, escrita de pressa i amb més mala lletra, que em guardava en previsió de si mai el material es perdia. Aquest joc tampoc no el tinc perquè fa temps Jaume Coll, que és marmessor del poeta i ara comissari de l’Any Carner, me les va demanar per a fer una feina i no les he recuperades. Si és ell qui les conserva, segur que són en molt bones mans.

És cert que pel camí cap a Barcelona es va perdre una caixa?
—No en tinc notícia. El transport no es va fer de seguida, es va demorar uns quants anys i jo li vaig perdre la pista. Tampoc no vaig tenir cap més contacte amb l’Émilie Noulet ‒sé que es va morir pocs anys després‒ i em consta que poc després del meu retorn va escriure una carta als Manent en termes molt elogiosos cap a la meva persona i la manera com havia desenvolupat la feina. Res més.

Jo tenia vint anys i em considerava poeta, però veient coses com aquelles vaig quedar vacunat per a tota la vida contra els servilismes literaris

Recordeu cap element que inventariéssiu que us cridés l’atenció?
—Hi ha l’anècdota que alguna vegada he explicat sobre els llibres que Agustí Bartra enviava a Carner cada vegada que en publicava un de nou. Doncs bé, la majoria eren per a obrir, tenien encara les pàgines enganxades, cosa que no privava Carner d’escriure-li cartes suggerint-li temes per a futurs llibres. I el més bo és que Bartra, a l’exili mexicà, li feia cas! Ho torno a dir: jo tenia vint anys i em considerava poeta, però veient coses com aquelles em sembla que vaig quedar vacunat per a tota la vida contra els servilismes literaris.

Ja que hi som, si us demano quina era la vostra opinió sobre Josep Carner aleshores, quan éreu un poeta jove de vint anys, què me’n diríeu?
—Diria igual que dic ara: era, indiscutiblement, un superdotat, però la seva obra no estava a l’altura d’aquestes grans capacitats. De la seva mateixa talla tenim Llull, però amb una obra que sí que està en harmonia amb les seves capacitats. També seria el cas d’una bona part de la de Verdaguer. Però Carner no. Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.

Per què creieu que va ser així?
—Penso que tenia un pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo. Encara diré més: si es va decidir a revisar la seva obra va ser seguint el consell de la seva dona, que opinava que, amb vista a una futura candidatura al Nobel, necessitava una bona repassada. No m’ho invento jo, m’ho va dir l’Émilie: si aquella obra s’havia de traduir a l’anglès per enviar-la a Suècia li calia una revisió. Més tard seria Bartra que diria que Carner ‘havia entrat a sac’ a la seva obra…

Suposo que tenia ganes de tornar, tot i que no sé qui en devia tenir més: si ell o l’Émilie

L’exili no ha estat mai fàcil… Canvio de tema: què opineu del fugaç retorn a Catalunya que varen organitzar principalment Cendrós i els Manent dos mesos abans de la mort de Carner?
—Fa de mal dir, això. Per una banda suposo que tenia ganes de tornar, tot i que no sé qui en devia tenir més, de ganes: si ell o l’Émilie. Però desenganyem-nos, en el cas de Carner eren unes ganes molt condicionades per la demència senil que patia ja feia uns quants anys. Es pot entendre llegint aquell poema tan bonic que comença dient ‘encara que m’hagués llevat l’esguard una espasa roenta jo reconeixeria encara, poble meu, tes cases…’ i que et posa la pell de gallina. Per tant, humanament aquella tornada era molt comprensible, però si tenim en compte la seva dimensió de símbol de la resistència, és indubtable que el retorn, amb Franco encara viu, havia de ser mal vist i incomprès, com efectivament ho va ser. Però malgrat l’estat de la seva consciència, que anava i es perdia i tornava, crec que tot allò tenia una raó de ser. Vaja, que si fos el meu pare jo no m’hi hauria oposat gens. Al contrari. I sí, és cert que el règim se’n va aprofitar: la novel·la Retorn, de Carles Casajoana, ho il·lustra molt bé, però jo crec que en casos com aquest l’aspecte humà passa per davant de qualsevol altra consideració. Una altra cosa és que potser la seva estada aquí s’hauria pogut organitzar d’una altra manera, però això, evidentment, no era culpa ni de Carner ni de l’Émilie. I tampoc no en traurem res, ara, de buscar culpables.

Un dels que es varen mantenir al marge i en silenci aquells dies va ser Josep Pla. Quina relació tenien?
—Josep Carner va ser el descobridor de Pla. Quan va publicar Coses vistes, el seu primer llibre, Carner en va escriure un article molt elogiós en què deia que l’aparició d’un autor com aquell s’havia de saludar amb vint-i-una canonades. Després Pla li ho va pagar desqualificant-lo cada vegada més, com va fer també amb Sagarra, Espriu… Jo crec que està pendent de fer una antologia d’improperis i retrets de Josep Pla dirigits als altres escriptors catalans. De fet, només salva Ruyra i Verdaguer, que considera el creador de la prosa catalana. S’hauria de fer, aquesta antologia, sí. I no seria pas curta…

Tenen raó els que diuen que ningú ha escrit en català com ell i els que creiem que darrere d’aquella bellesa formal hi manca un gruix, un sentit

De tant en tant sorgeixen entre la parròquia literària de casa nostra polèmiques al voltant de la figura de Josep Carner. Penso en la que es va desfermar arran de la publicació de Carneriana, el 1996, i de la qual vós vau ser-ne un dels protagonistes. O, més cap aquí, la dels Imparables amb allò del ‘nyap il·legible’ dedicat a Nabí. Què passa, amb Carner, que suscita encara reaccions com aquestes?
—Li passen dues coses. La primera és que amb Carner el català arriba a l’excelsitud expressiva. I això no es pot negar en cap moment. La segona és què en fem, d’aquesta excelsitud, d’aquesta expressivitat tan esplèndida. Carner desmenteix aquella sentència de Flaubert que diu que l’estil és el sentit. Si l’estil fos el sentit, sabríem què fer amb la poesia de Carner. I l’intent de consagrar-lo amb una obra de gruix, més enllà de l’expressivitat, el joc de l’idioma, etcètera, és allò que Gabriel Ferrater va fer al voltant de Nabí. Però no deixo de creure que allò és una invenció seva. Allò que diu Carner ja es diu a la Bíblia. D’acord que, tornem-hi, amb una llengua excelsa ‒jo me’n sé trossos de memòria‒ i unes paraules molt més belles. Però després no et queda res. Per tant, em sembla que al voltant de Carner tothom té raó. Tenen raó els que diuen que ningú no ha escrit en català com ell i els que creiem que darrere d’aquella bellesa formal hi manca un gruix, un sentit. No recordo ben bé si va ser el crític Bofill i Ferro que va expressar-ho amb exemples incontrovertibles. Carner és el príncep? Sens dubte, però posats a fer sàtires, Guerau de Liost el supera de molt, com Marià Manent en versions de poesia xinesa. I no cal dir que el seu Bestiari empal·lideix davant Pere Quart. Amb això ja s’ha dit tot.

Per tant, quina vigència té avui l’obra de Josep Carner?
—Mentre hi hagi lectors amb sensibilitat i coneixement idiomàtic, tota. Però per a ells. Dubto que tingui cap vigència per al públic en general.

I entre els escriptors més joves?
—Tinc la impressió que l’ignoren voluntàriament. I els que no l’ignoren són els que no guanyen premis. Ja m’enteneu, oi?

Oi.

The post Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ricardo Gascón recomana A mig camí de la incertesa

Seguint la iniciativa de Joana Serret, director de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, Ricardo Gascón recomana el llibre A mig camí de la incertesa.

Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -

Tal com érem – Sa Pobla, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies. (Miquel López Crespí)


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?


Categories: literatura

La cartera de Soto i Estremera, de Montserrat Cebrián i Mireionacoll


La cartera de Soto i Estremera, de Montserrat Cebrián  i Mireionacoll

El passat 20 de desembre, Òmnium Cultural del Tarragonès va organitzar  la presentació del conte “La cartera de Soto i Estremera”, de Rat Cebrián i Mireionacoll, amb l’actuació musical de Joan Reig, Guillem Anguera i Domi García i presentat per Rosa Maria Codines, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès.Podeu veure l'acte en aquest vídeo: 
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civi

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -


Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció. (Miquel López Crespí)


Anys més tard d´allò que explicava, quan ja feia temps que havia deixat l´escola, encara petàvem la conversa després d´haver assistit a les projeccions d´art i assaig del cine Rialto, indret on el Cineclub Universitari de què érem socis, projectava autèntiques joies cinematogràfiques que no es podien veure en els cines comercials.

Com arribàrem a establir una relació d´amistat tan ferma amb aquella colla d´esperitats, d´habitants d´estranyes galàxies?

Possiblement tot es va iniciar en el pati, a l´hora d´esbarjo, quan començàrem a intercanviar idees i anàvem descobrint munió d´interessos comuns. Ens férem amics en constatar les nostres coincidències. Ens interessava molt més parlar d´història que no pas jugar a futbol amb els altres companys de classe. El cert és que acabàrem organitzant determinades tasques, lluny sempre dels deures escolars. Una de les nostres missions nocturnes era escoltar les diverses emissores antifranquistes. I, per a nosaltres, qualsevol emissora que no fossin les espanyoles era antifeixista. No solament érem aferrissats seguidors de Ràdio Espanya Independent; també de Ràdio París i de la BBC de Londres. Cada un de nosaltres tenia assignada una emissora. Havia de fer un resum de les notícies més importants per, a l´endemà, en arribar a la porta del col·legi, llegir i comentar aquelles notes. Per això mateix sempre arribàvem puntuals i, a les vuit i mitja, ja érem davant l´edifici.

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Ens passàrem la setmana posterior al discurs comentant aquella brillant descripció del poder del capital sobre la humanitat! Ens reuníem a la petita sala de la biblioteca. Un espai que visitaven pocs alumnes. Quan algun professor no compareixia a classe ens posaven un substitut que ens deixava triar entre estudiar a classe o anar a la biblioteca. Aleshores, el grup demanava permís per anar a consultar llibres. Ens hi instal·làvem ben segurs que romandríem sols tot el temps que ens donaven per a estudiar. Estratègicament, per si algú hi compareixia, situàvem els llibres del curs damunt la taula i obríem el quadern dels deures com si fóssim els millors estudiants del curs.

D´aquesta manera podíem comentar amb més calma les notícies de la ràdio. Enteníem realment el que debatíem? Com era que havíem anat substituint les aventures de Jules Verne, els contes de Charles Dickens, les rondalles mallorquines, pel debat sobre l´obra de Dolores Ibarruri El único camino o les memòries d´Ignacio Hidalgo de Cisneros que llegien per Ràdio Espanya Independent? Voler donar sentit a les històries fragmentàries, de la guerra que narraven els nostres pares? Tenir arguments per combatre les mentides de don Ricard Mulet, el divisionari azul que ens donava classes, explicant sempre la maldat dels rojos, els separatistes que volien dividir Espanya?

Quantes assignatures suspeses ens costà aquesta dèria radiofònica? Ara no ho sabria recordar. Però el cert és que els nostres estudis se´n ressentiren. I ningú, ni els pares ni els professors, podia explicar-se un descens tan sobtat en el rendiment d´uns alumnes excel·lents fins llavors. Era com si, de sobte, haguéssim desconnectat de tot el que feia referència al col·legi. Ens hauria agradat tenir un altre professor d´història. El que teníem era don Ricard Mulet i Forteza, antic membre de la División Azul, un falangista amargat que havia perdut els dits dels peus a conseqüència del fred patit a Rússia. Més de vint anys després d´acabada la guerra encara compareixia a classe amb la camisa blava de Falange. El miràvem com a un enemic, com un dels responsables dels patiments causats a les nostres famílies. No ens interessava res del que explicava. Per a nosaltres, la personificació de la brutor i les mentides del règim. Impossible aprovar mai història! Nosaltres seguíem altres senderes: les explicacions dels pares, les lectures de llibres prohibits seguides a la ràdio, la recerca de materials introbables a les llibreries de vell.

Ens afanyàvem a descobrir tota la mentida oficial. No, la guerra no va ser cap croada per a “salvar España”. Ara ja sabíem que el famós Alzamiento Nacional no era res més que una vasta operació de terror programada pels militars, els terratinents i l´església catòlica per tenir atemorit el poble. Amb els anys hem descobert que el llibre de la Pasionaria, que ens semblava perfecte, també contenia un caramull de mentides. Però aleshores ens interessava saber el que havia passat de veritat quan els pares eren joves, plens d´esperances en un avenir millor.

Era evident que els nostres pares no eren els rojos monstruosos que descrivien el professor i la premsa del règim. Aquest podria ser el punt exacte que marcà la nostra inflexió i l´interès cap unes explicacions diferents de la realitat.

Era talment viure en un univers paral·lel a l´oficial. Un món on el catolicisme, que també havia contribuït a la persecució dels pares, no hi tenia cabuda. I què en direm de les misses, els rosaris del mes de Maria, els obligats exercicis espirituals, les recomanacions per anar als campaments del Frente de Juventudes...

Aquell món no era el nostre i ho sabíem!

Durant els primers mesos del l´any 63, i a través de les emissores estrangeres, seguirem les informacions de la detenció de Julián Grimau, de les tortures a les quals va ser sotmès, de la farsa judicial que envoltà el cas i del posterior afusellament. Es feia evident la injustícia que s´anava a cometre amb una persona que, per a nosaltres, era un autèntic heroi. Un militant republicà; algú que com els pares havia lluitat a la guerra civil contra els franquistes! Tot Europa, el món sencer, era un clam contra la barbàrie del règim espanyol. A les nits, fent veure que acabàvem els treballs del dia, teníem una orella parada a l´altaveu del receptor i seguíem els encesos discursos de la Pasionaria, de nombrosos polítics d´arreu el món clamant per la llibertat del detingut. Ràdio París anunciava que havien arribat a Madrid més de vuit-cents telegrames contra el judici. Ningú dubtava de la capacitat assassina d´una dictadura ferotge. Els membres del tribunal eren els mateixos militars que no havien dubtat a planificar la sublevació contra la República, a portar als murs d´extermini més de dues-centes mil persones de totes les nacions de l´Estat.

Per això les mobilitzacions internacionals, els milers de manifestants que ocupaven places i carrers. Ben igual que quan la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia; exactament com quan portaren a la cadira elèctrica Sacco i Vanzetti. Però la dictadura es mantenia ferma en la seva decisió d´acabar amb la resistència interior. L´odi ferotge al comunisme i l´anarquisme es mantenia viu, ferm com en els anys més tràgics de la guerra.

Va ser quan decidírem fer quelcom d´autènticament seriós en defensa de Grimau.

Ja havíem sortit al carrer, de nit, a fer pintades en solidaritat amb els miners d´Astúries l´any 62. Per a nosaltres no era res de nou. Quan fèiem tercer de batxiller ja havíem fet passes planificant futures accions. Cada un de nosaltres, i especialment els que empraven l´autobús per anar a col·legi, havíem d´estudiar a la perfecció les parets apropiades per a pintar-hi les nostres consignes. Eren indrets ben visibles des de l´autobús. Qualsevol de les persones que, de bon matí, davallaven a Palma, podrien veure un crit de llibertat clamant des de les parets de les cases. La pintura no era cap problema: al taller de reparacions del pare hi havia la necessària. L´anàvem a cercar els diumenges de bon matí, ja que el taller estava tancat. Repartits els pots i els pinzells, cada qual s´encarregava de pintar en els indrets més visibles del seu barri. L´acció es feia de nit. Es pintava en els llocs estratègics estudiats amb antelació.

A vegades sentia el pare parlant amb l´oncle sobre la misteriosa desaparició d´algun pot de pintura.

--Pep, no sé què passa, però crec que alguna de les persones que vénen pel taller ens roba. Hauríem d´estar alerta; vigilar les prestatgeries on tenim el material.

El pare sospitava que era algun taxista o camioner el que furtava els pots.

No va ser fins molt més tard que descobrí qui era el culpable dels robatoris! Com podia haver sospitat del seu fill?

Els matins dels dilluns eren espectaculars. L´alegria més gran que teníem era constatar la sorpresa dels treballadors i funcionaris que davallaven a fer feina a Palma. Ningú no deia res; però l´efecte es podia veure als ulls dels passatgers. Una alegria afanyosa transformava els rostres seriosos de primera hora del matí. Era un espectacle inusual. Normalment a aquelles hores, i més si era dilluns, un cansament tèrbol planava damunt la cara dels treballadors. Hi copsaves moviments imperceptibles amb les mans. Ulls oberts com un plat. Moviments en els ulls. Somriures imperceptibles. Gests indicant la paret on hi havia la pintada. Sentia profundament dins el meu esperit com la nostra acció despertava esperances adormides feia segles en els fons dels cors de la gent. Podia endevinar-ne els pensaments: “Hi ha algú misteriós que vetlla per a nosaltres”; “No tots foren assassinats el trenta-sis”; “No estam sols”, “Qui sap si demà encara podrem veure una terra lliure, lluny d´aquest esclavatge continuat”.

Possiblement els vencedors no pensaven el mateix. Qui sap si entre els passatgers podria haver-hi un dels antics botxins. Els membres de la Guàrdia de Franco, els sicaris de la Brigada Social, pul·lulaven arreu.

En arribar a les portes de col·legi ens saludàvem emocionats. Els missatges funcionaven! La impressió que els companys treien de la seva línia d´autobús era idèntica a la meva.

Tot canvià quan decidírem fer la nostra protesta particular per l´assassinat de Julián Grimau. Ho organitzarem com de costum. Els mateixos indrets, idèntica quantitat de pintura. Pinzells nous. Tres companys més que s´afegiren al grup Nova Mallorca.

Tot aniria bé! Mai havíem tengut cap problema! Per què ara hauria de ser diferent? Record que no n´hi havia cap que estigués atemorit. La indignació pel fet que volíem denunciar era tan gran que res no importava. Que lluny érem de la majoria de companys de classe! Tots preocupats pels exàmens, per fer bonda. Alguns portaven flors per a la capella del col·legi per estar bé amb el professor de religió; altres compareixien amb revistes i llibres feixistes de l´època de la guerra civil per obsequiar als més dretans dels nostres mestres...

Tot plegat, a milions de quilòmetres de distància del que ens interessava.

Aquella nit no anà tan bé com esperàvem, però.

Sembla que hi hagué molta més vigilància de la policia. Potser hauríem d´haver canviat de llocs i pensar que era un greu error sortir a fer les pintades als indrets acostumats.

La meva colla, el grup que cobria la carretera Son Serra-la Vileta fins a Palma va ser el que tengué més mala sort.

Ens enxamparen just en el moment que començàvem a pintar, quan a la paret ja hi havia un gran “Llibertat per a Julián Grimau!”.

No tenguérem temps de fer res. Quatre policies de paisà ens agafaren i ens lligaren de mans malgrat la nostra edat. Un d´ells, el més malcarat, em pegà quatre bescollades i, sense esperar ni un minut, agafaren els estris, els pots i els pinzells, i ens introduïren en un cotxe policíac camuflat. Res del seu exterior indicava que era de la Social o la Guàrdia Civil.

Enmig del pànic que em dominava (era la meva primera detenció!) em va estranyar que emprassin un vell Renault dels anys trenta. Era un model que coneixia; semblant al que tenia el nostre veí pobler de can Pancuit per portar-nos a la mar els estius dels anys cinquanta. Comparat amb els utilitaris actuals era com un petit autobús: hi cabien cinc persones, però aixecant les cadiretes que hi havia al bell mig del vehicle n´hi podies encabir tres més.

En pocs minuts érem a les dependències de la Brigada Social al carrer de la Soledat, en el Govern Civil.

Com en un malson boirós encara sent els cops dels policies que ens feien caminar pels tètrics passadissos d´aquell indret. Com negar que estàvem atemorits? Les mans fermades, els insults, les violentes empentes per fer-nos pujar les estretes escales que pujaven fins al primer pis...

Ens esperava tota la plana major de la Social. Hi havia un personatge central assegut al darrere d´una impressionant taula de despatx. Semblava el cap dels sicaris. Darrere seu, com si l´haguessin de protegir dels joves estudiants que entraven a l´oficina, quatre personatges sinistres ens miraven malcarats. Ja tenien certa edat. Eren els mateixos torturadors de l´època de la guerra civil? Possiblement. Tan sols havien passat vint-i-un anys d´ençà la derrota dels pares. Devien tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys; l´edat justa si als vint ja eren a l´exèrcit o a les milícies de Falange. Què pensaven? Què volien fer-nos? Emprarien la tortura amb uns jovenets com nosaltres?

De manera sobtada, en estar en presència del cap de la Social els agents deixaren d´insultar i de pegar. Ens feren seure en unes cadires que hi havia davant la taula principal i començà l´interrogatori.

A l´habitació tan sols hi havia dues bombetes de pocs vats. Els cinc policies fumaven sense aturar una cigarreta rere l´altra. Em vaig fixar que els tres cendrers de la taula eren plens fins a vessar. L´espessa boira que omplenava la cambra no em deixava veure en detall els objectes de la sala. Una atrotinada Olivetti en una tauleta del costat indicava el lloc on l´escrivent teclejava les declaracions dels detinguts.

Tots quatre ens miràvem, sorpresos encara per la rapidesa de la detenció. Com no havíem previst que podíem acabar així? I ara, què? Quan la notícia arribàs a casa dels pares el disgust seria gran. No tant per la nostra acció que, sabíem, aprovarien, sinó per les repercussions que la detenció podria tenir en els estudis. En el fons era el que més els preocupava. Tota la seva vida anava lligada al nostre benestar: aconseguir, que amb un títol poguéssim trobar una feina adequada, una forma de guanyar-nos la vida que ens allunyàs dels seus patiments: la marginació social per haver estat republicans, les feines inestables, les visites cada cert temps de la Guàrdia Civil, que servava, vint anys després de finida la guerra, les mateixes tradicions de control i vigilància que en el temps més durs de la repressió.

Pensava en el col·legi, en el que dirien els professors, Guillem Gamundí, el director. No sabia què seria de nosaltres. Què pensaven fer, quin seria el càstig que ens imposarien? Érem menors d´edat: no ens podrien portar a la presó; però intuïa que no en sortiríem així, per les bones. Tanmateix, la nostra detenció era ideal per a tota la secció de la Social palmesana. D´ençà les detencions de comunistes dels anys quaranta, la feina havia estat minsa. Vigilància dels fitxats, alguna detenció ocasional de vaguistes... Hom copsava que amb tan poca feina, Palma no era Madrid ni Barcelona; els agents del carrer de la Soledat no podrien fer mèrits davant els seus responsables. La detenció del grup els anava de primera. Inflant un poc l´expedient, aportant les fotografies de les pintades, l´informe amb les declaracions, podrien dir que havien estat a temps d´aturar el creixement de diverses cèl·lules de les joventuts comunistes.

Ara comprenia el cessament dels cops; certa sibil·lina amabilitat forçada en la veu del comissari. Trampes per a fer-nos parlar? Volien que perdéssim una mica la por i, que, en la confiança, explicàssim una història que els servís per a promocionar-se a les altures.

Amb una ullada als companys vaig notar com tots estàvem a l´aguait. Érem molt jovenets, però no ximplets. En el fons, havíem vist nombroses pel·lícules de gàngsters i sabíem que, a les comissaries, existia el poli “bo”, el que oferia cigarretes i mil promeses als detinguts per enganyar-los millor.

De seguida captàrem les intencions del comissari i ens preparàrem per a parlar el mínim possible. Més que res, calia protegir els noms dels altres companys i que, a excepció dels detinguts, no poguessin saber que eren els altres membres de Nova Mallorca.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

S’ha mort Montserrat Sabater, tota una vida en el món de l’edició a Catalunya

Vilaweb Lletres - Ds, 04/04/2020 - 00:28

Montserrat Sabater Bacigalupi (4 de maig de 1940 – 3 d’abril de 2020) s’ha mort amb vuitanta anys pel Covid-19. Va dedicar la seva vida al món de l’edició a Catalunya. Va començar a treballar al sector editorial de ben jove, a començaments de la dècada del 1960, de la mà de l’editor Carlos Barral. Va col·laborar amb ell a Seix i Barral Editores, on juntament amb Jaime Salinas va posar en marxa els Premis Formentor. A Barral Editores va desenvolupar tasques de direcció. L’any 1984, de la mà de l’editor Josep M. Castellet, es va incorporar a l’equip d’Edicions 62 per fer-se càrrec del departament de relacions públiques i comunicació, fins a la seva jubilació l’any 2003. Després, encara va col·laborar amb Castellet posant ordre, classificant i arxivant tots el seu fons personal (documents, fotografies, llibres, quadres…). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els seus fills, Isabel, Anna i Jordi comunicaran, tan aviat com puguin, la data del seu comiat.

The post S’ha mort Montserrat Sabater, tota una vida en el món de l’edició a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Les veus de les oliveres



Em plau ser una de les moltes persones que col·laboren al següent llibre. En el meu cas, per a variar, amb nanocontes.LES VEUS DE LES OLIVERES està editat per ARBRES EN PEU DE VIDA (Graëllsia i Salvem lo Montsià), dissenyat i maquetat per Manel Mas, amb l’assessorament lingüístic de Carme Cruelles .Text explicatiu que introdueix el llibre: .PER QUÈ ESTE LLIBRE? L'olivera no només és emblema del paisatge mediterrani, també és un símbol de cultura i civilització. Què deu tindre l'olivera? La seua longevitat, que contrasta amb la seua fragilitat davant el clima, el fort arraïlament dels seus troncs recargolats i el fet que este arbre mos regale un producte tan bàsic com l'oli són, amb tota seguretat, elements decisius que li han fet guanyar tota esta càrrega simbòlica al llarg dels segles. Les fargues són una varietat d’oliveres que es troben concentrades principalment a les comarques del nord de Castelló i al sud de Tarragona. Este és el seu hàbitat natural des de fa centenars d’anys i s’hi troben molt a gust. Els agrada la terra calcària, els forts vents i l’olor de la Mediterrània, per això s’han fet grans i majestuoses i ara mostren una bellesa que les fa llépoles als ulls de compradors, no sempre ben informats, i dels intermediaris. El paisatge que originen les oliveres arraïlades en bancals margenats amb la tècnica de pedra en sec, gairebé inalterat en segles, juntament amb altres construccions com els cocons, les casetes, les piques, les basses, els camis empedrats i lligallos, constitueix en si mateix un valor d’interès cultural i paisatgístic digne de respecte i conservació. Malgrat gaudir d’este paisatge agrari únic, estes velles oliveres estan sotmeses des de fa anys a un espoli sense límit que, en nom del mercantilisme, són mutilades de gairebé totes les seues branques i arrancades de l’espai on van nàixer, tallant-los les raïls fins a ser només monyons, carregades en camions i, ja convertides en mercaderia, ser venudes i plantades en indrets amb climes que no són el seu (això les condemna a morir en pocs decennis). Per això naix Arbres en peu de vida, un projecte que té com a objectiu donar a conèixer la problemàtica de l’espoli d’oliveres fargues que es segueix patint a hores d’ara a les comarques de l’Ebre i posar en valor les fargues com a patrimoni paisatgístic mundial i com a productores d’oli de gran vàlua gastronòmica, en el marc agroalimentari de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre. Fruit d’este projecte és el llibre que teniu a les mans, on poemes, textos, cançons, dibuixos, fotografies... pretenen ser un clam de la gent del territori per a aturar este saqueig del nostre patrimoni natural, unes veus d’agraïment a estes velles amigues que conformen el nostre entorn vital: les nostres oliveres fargues monumentals. Esperem que el gaudiu, tant com tota la gent que hi ha participat, fent-lo possible..Més informació al compte de youtube d'Arbres en peu de vida 
Categories: literatura

El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant

Vilaweb Lletres - Dj, 02/04/2020 - 21:50

A primera hora de la tarda del 3 d’abril de 1970, avui fa justament cinquanta anys, a l’aeroport de Barcelona hi havia una expectació superior a l’habitual. Com avui, també era divendres i uns centenars de persones s’hi havien aplegat per donar la benvinguda a uns visitants molt especials que arribaven de Brussel·les: el poeta Josep Carner i la seva muller, Émilie Noulet, una reputada experta en poesia simbolista amb qui s’havia casat el 1937. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Josep Carner, denominat ‘el príncep dels poetes’, no trepitjava terra catalana des de 1939 perquè no volia tornar mentre el dictador fos viu. Aquell retorn, doncs, no comptava amb l’entusiasme unànime de la comunitat literària del moment, ni la de l’interior ni la que encara era a l’exili. Per a uns, la presència de Carner es presentava com un estímul esperançador, sobretot per als més joves; per a uns altres, en canvi, era una capitulació en tota regla.

Però tothom tenia molt clar que aquell ancià de vuitanta-sis anys que baixava de l’avió i caminava arrossegant els peus, encorbat i desorientat –’decrèpit i amb la memòria emboirada’, va escriure Albert Manent uns anys després– no era ni l’ombra del personatge vitalista que en altres èpoques havia fet tronar i ploure i que aquella visita era sense cap mena de dubte l’última oportunitat de veure’l amb vida. Una intuïció que es va complir fatalment molt abans del que tothom s’imaginava, perquè el 4 de juny –és a dir, dos mesos i un dia després de la seva arribada a Barcelona i quinze dies després de la seva partença– Josep Carner es va morir a casa seva, al número 64 de la rue Lincoln de Brussel·les.

Polèmiques carnerianes

Pot semblar curiós, però la figura de Carner ha estat sovint acompanyada de controvèrsies entre els qui defensen la seva obra a peu i a cavall i els qui se situen en una posició molt més matisada en relació amb les seves excel·lències. Val a dir, però, que aquesta actitud de la parròquia literària de casa nostra no és pas recent. Ve de lluny. Tant, que m’he de remuntar fins al 1951, quan Joan Triadú va publicar la seva controvertida Antologia de la poesia catalana 1900-1950, editada per Selecta.

En aquella antologia, preparada durant els anys que Triadú va fer de lector a la Universitat de Liverpool, hi havia lògicament un espai per a Carner i Sagarra, les dues referències més populars, encara, d’aquell moment, però el paper central va ser per a Carles Riba, també conegut, per bé que molt menys que els altres dos poetes.

Riba és el gran protagonista de l’antologia i en aquella panoràmica de mig segle poètic Joan Triadú li reserva el lloc central. Fins i tot, de manera gràfica: mirant l’índex, el capítol dedicat a Riba (només a ell i amb un títol ben eloqüent: ‘Entrada d’una època’) es percep clarament com l’eix de simetria al voltant del qual s’articula tota l’estructura de l’antologia. Carner, en canvi, comparteix un capítol amb Josep M. López-Picó, i Sagarra un altre amb dos autors més: Josep Lleonart i Joaquim Folguera.

No cal dir que un plantejament com aquell va caure com una bomba en el reduït galliner cultural del moment –tant de l’interior com de l’exili–, que ràpidament es va dividir entre defensors de Triadú i gent que li volia tots els mals. Entre aquests darrers, per exemple, Carles Fages de Climent, qui li va dedicar un epigrama –’Aquest pobre Triadú, que per triar no té do, si quan tria, tria dur, és que és un mal triador’– que males llengües atribuïen en realitat no tant a un rampell d’indignació de devot sagarrista i carnerià com al fet que el seu nom quedés fora de la selecció. Ja les tenen, aquestes coses, les antologies…

Molt més cap aquí, el nom de Josep Carner s’ha vist barrejat en un parell de polèmiques més que han arribat als diaris i les revistes del gremi. La primera va sorgir el 1996 de resultes de la publicació de Carneriana (Proa, 1995), llibre que aplegava les aportacions fetes en un simposi organitzat per la facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra amb el títol ‘Josep Carner (1884-1970), vint-i-cinc anys després’. El detonant va ser un extens article de Xavier Bru de Sala al Quadern setmanal d’El País l’1 de febrer de 1996 titulat ‘Carner i el cànon literari’, molt crític amb la visió que algunes de les ponències reproduïdes en el llibre donaven del poeta i la seva obra. Quinze dies després, Jaume Subirana, responsable d’aquell simposi, li responia amb un altre article no menys extens titulat ‘Xavier o el canó literari’. A partir d’aquí, la taca d’oli es va anar estenent perquè també van dir-hi la seva Francesc Parcerisas, Jordi Llovet i Dolors Oller, cosa que vol dir que durant un parell de mesos o tres vàrem estar força distrets.

El santcrist gros, però, encara va trigar uns anys a irrompre. Ho va fer el 18 de març de 2002 arran d’un article de Sebastià Alzamora a l’Avui titulat ‘Josep Carner: el Príncep a la picota (dedicat a Hèctor Bofill)’. En aquell article, que es remetia a un altre de Bofill publicat unes setmanes abans al el mateix diari, Alzamora hi deia: ‘Que Catalunya tingui per príncep dels seus poetes algú que l’any 1941 dóna a la impremta una cosa com Nabí (un nyap il·legible que vol ser un poema èpic sense que arribi mai a semblar èpic ni a ser un poema, visiblement concebut com una rèplica als qui l’acusaven d’un excés de formalisme i lleugeresa, i que naufraga sota el pes del seu propi cartó pedra) resulta francament inquietant.’

Com no podia ser altrament, la provocadora opinió d’Alzamora va desfermar una allau de reaccions que es va mantenir a bon ritme fins a l’estiu i que, després, amb els aires frescals de la tardor i l’hivern, es va anar refredant. No voldria presumir d’exhaustivitat, però la carpeta on conservo els retalls de premsa d’aquell embolic aplega una seixantena de referències de tots colors, estils i tendències. Un embolic que, per cert, vist des de la distància no ens hauria de fer oblidar que en aquells mateixos mesos d’esbroncada i batussa es congriaven els preparatius del fenomen que poc després –el gener de 2003, quan Hèctor Bofill va guanyar el premi Josep Pla amb L’últim evangeli– va fer eclosió pública sota el nom de ‘Els Imparables’.

Sis setmanes i mitja

Tanco l’apartat que he dedicat a les polèmiques i torno a aquell dia de fa cinquanta anys quan, sortint de l’aeroport, van portar el matrimoni Carner-Noulet a l’hotel Balmoral, de la via Augusta, on es va instal·lar. Amb el retorn del poeta, arribava al punt àlgid la denominada operació Carner, començada uns anys abans, com veurem més endavant. La cura de la major part dels aspectes diguem-ne ‘logístics’ va anar a càrrec de Joan B. Cendrós, que es va mantenir en un discret segon pla, i Marià Manent i Ramon Aramon es van encarregar d’acompanyar els il·lustres visitants durant la seva estada.

Com és lògic, l’expectació per veure i saludar Carner era enorme. Tant a l’hotel mateix com portant-lo de visita a diversos domicilis particulars. La nòmina de persones que van trobar-se amb el poeta és prou coneguda –Saltor, Tusell, Serrahima, Sindreu, Garcés, Colomines, Millet, Vallvé, Bonet, etc.– i faria un inventari força exhaustiu del ‘qui és qui’ d’aquell moment.

A les pàgines del dietari L’aroma d’arç, de Marià Manent, disposem d’una transcripció molt exacta del tragí a què van ser sotmesos els il·lustres visitants. Sense oblidar algunes aportacions puntuals a Del passat quan era present, el dietari de Maurici Serrahima. Però el resum detallat i ordenat d’aquells dies, el va fer Jaume Subirana a Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) (Edicions 62, 2000) i, més recentment, em sembla molt recomanable la novel·la Retorn (Columna, 2017), de Carles Casajuana, en què l’autor aplega tots els testimonis escrits sobre aquella visita, més alguns contactes personals fets per ell mateix, i els integra en una trama argumental que justifica el gènere novel·lístic a què s’acull el llibre amb el resultat final d’un retrat força fidedigne del que devia passar aquells dies.

A part de l’interès de la premsa, que, sobretot els primers dies, cercava reportatges i entrevistes, el programa de visites privades, actes d’homenatge i desplaçaments fora de Barcelona –a Montserrat i a s’Agaró, per exemple– a què es van sotmetre Josep Carner i la seva muller era difícilment sostenible i, com era d’esperar, la fràgil salut del poeta se’n va ressentir. En conseqüència, el 17 d’abril es va haver d’interrompre l’agenda prevista els dies següents i el matrimoni es va instal·lar al balneari Blancafort de la Garriga, on va estar-se descansant fins el 4 de maig.

Però aquest no va ser l’únic entrebanc de salut que va patir Carner: el 13 de maig va tenir un rebrot de la seva bronquitis crònica i va haver de començar a prendre antibiòtics. Aquesta va ser la gota definitiva que va fer que Émilie Noulet decidís d’accelerar el retorn a Brussel·les. Ho van fer una setmana després, el 20 de maig, en un aeroport on, a diferència de quan van arribar, tret del matrimoni Manent-Segimon amb la seva filla no hi havia ningú més per a acomiadar-los.

Darrere quedaven sis setmanes i mitja en el transcurs de les quals Carner va establir contacte –molt precari la majoria de les vegades a causa de les constants pèrdues de memòria, els rars moments de lucidesa i la dificultat d’expressar-se que tenia– amb un munt de gent. Un munt, però, en el qual va haver-hi dues absències notòries: Josep Pla, qui es va mantenir al marge sense deixar-se veure ni dir o escriure’n res, i Salvador Espriu, qui, responent a una enquesta del Diario de Barcelona dos dies després del traspàs de Carner, definia el seu retorn a Catalunya com una equivocació a mig camí entre la crueltat i la frivolitat col·lectiva.

L’operació Carner

Com ja s’ha dit més amunt, darrere de les reaccions als intents per fer que Carner tornés a Catalunya hi trobem les relacions, sempre complicades, entre els intel·lectuals de l’exili i la resistència cultural de l’interior. Però no únicament això. Més exactament, l’inici de l’operació Carner cal situar-lo a començament dels anys seixanta, quan Carulla, Cendrós, Millet, Riera i Vallvé van fundar, el 1961, Òmnium Cultural. Començava una dècada en què van passar coses molt importants al voltant de l’entitat: el tancament governatiu de 1962, que va durar cinc anys; la creació, poc després, d’una sucursal a París; l’autorització definitiva el 1967; la magna commemoració de l’Any Fabra el 1968; les campanyes ‘Català a l’escola’ i ‘Llegiu llibres en català’; i la creació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1969 i el retorn de Carner el 1970.

Tot això, sense perdre de vista que la dècada dels seixanta va ser el moment en què van començar a funcionar diverses iniciatives culturals –la Nova Cançó, Edicions 62…– i el moment, també, en què l’inicial monolitisme ideològic de la resistència catalanista començava a admetre matisos amb el progressiu augment de la influència dels cercles inspirats de prop o de lluny pel PSUC.

Cal tenir en compte també la posada en marxa d’una candidatura al Premi Nobel per a Josep Carner, promoguda bàsicament per Joan B. Cendrós, que va estar activa entre 1962 i 1964. Una candidatura que sembla que no tothom veia amb bons ulls fins al punt que diverses personalitats culturals del moment –els ‘mandarins’, com els anomenava Cendrós– van fer fracassar la candidatura i la idea del retorn que ja aleshores començava a prendre forma perquè consideraven que es malmetria el valor com a símbol de Josep Carner a l’exili.

Paradoxalment, aquest valor simbòlic de Carner és el que els defensors del seu retorn esgrimien de cara a engrescar el país en general –i de manera molt especial els més joves– amb els beneficis que la seva presència física tindria entre nosaltres. Recordem que el 1969 i el 1970 són els anys de la irrupció de Terenci Moix a l’escena literària. Un Terenci no gens moix i molt murri que es deixava estimar per aquells venerables senyors que veien en ell el representant (una mica peculiar, tot i que feien veure que no se n’adonaven) del ‘nou jovent’ que volien atreure cap a la causa mentre el noi del carrer de Ponent anava prenent notes per a escriure el capítol que potser és el més devastador i carregat de vidriol de la seva novel·la El sexe dels àngels: el que es titula ‘Lola Roger, adúltera i lletraferida’, que descriu una solemne sessió celebrada al palau de l’Òrgan Cultural en homenatge al poeta parnassià Roderic de Vall d’Usona retornat de l’exili i la seva dona estrangera.

Uns anys després de la mort del poeta, Joan B. Cendrós va obtenir el permís de la vídua per a contractar un parell d’estudiants que fessin l’inventari detallat de tots els papers, llibres i altres pertinences de Josep Carner que hi havia al seu pis de Brussel·les. Aquest projecte es va posar en marxa el gener del 1973 i els encarregats de dur-lo a terme van ser el poeta Xavier Bru de Sala i la seva parella, que van estar dos mesos treballant en la catalogació i endreça de tot el material que mesos després es va transportar cap a Catalunya.

Però l’operació Carner no es va acabar aquí. Encara va tenir un parell de fites més, de caràcter fúnebre, aquesta vegada: el trasllat de les despulles del poeta al cementiri de Montjuïc, el 1978, i l’enterrament definitiu i amb tots els honors a la tomba on ara reposa, el 1984. Cent anys després del seu naixement.

El retorn: una història poc edificant

Arribats ací, la gran incògnita que se’ns presenta –i que difícilment podrem aclarir– és fins a quin punt el retorn de Josep Carner a Catalunya l’abril de 1970 responia a la seva voluntat o no. A la pàgina 516 d’El cavaller Floïd (Proa, 2016), la magnífica biografia de Joan B. Cendrós que va escriure Genís Sinca, llegim: ‘Mitjançant la influència sobretot de Marià Manent, en Cendrós anava tenint notícia del seu estat de salut cada cop més precari i que en Carner sentia una gran enyorança.’ Una valoració que correspon al 1966 i que coincideix gairebé en el temps amb l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel per a la revista Serra d’Or en la qual explica que troba el poeta molt desmemoriat i perdut.

Fins a quin punt Carner era conscient de la situació de la qual era protagonista? Considerava que el retorn era una claudicació o tenia motius sòlids per considerar que, després de trenta-un anys fora del país, ja li havia arribat el moment de tornar? La situació és complexa i delicada: hi ha cartes seves de 1961 i 1962 en què anuncia la seva intenció de tornar; el 1963, en canvi, diu que no. L’any 1964, en un homenatge a l’hotel Bristol de París promogut per Cendrós per a festejar el vuitantè aniversari, se’n torna a parlar. Els últims mesos de 1969 la correspondència entre Manent i Émile Noulet ja parla de fer un viatge ‘de prova’ l’any següent per a temptejar la possibilitat d’establir-se a Catalunya durant la primavera i l’estiu i tornar a Brussel·les la tardor i l’hivern.

El febrer de 1970, en una entrevista de Xavier Febrés publicada a Oriflama, llegim que la comunicació amb el poeta és complicada i àrdua per les seves visibles limitacions, i encara un mes després, el març de 1970, el testimoni personal d’algun dels assistents al segon Col·loqui Internacional sobre el Català organitzat a Amsterdam, al qual Carner va assistir, em confirma les impressions més alarmants sobre el seu estat de lucidesa.

No sabrem mai, doncs, què passava realment pel cap de Josep Carner durant la seva estada a Catalunya. Sí que sabem, en canvi, com va ser acollit per una part de la parròquia literària del moment. I en aquest sentit val la pena recordar que durant les poques setmanes que va estar ací hi va haver dos esdeveniments importants dels quals, voluntàriament o no, Carner es va mantenir al marge: la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Festival Popular de Poesia Catalana fet damunt del ring que presidia la sala Gran Price i que ha passat a la història com el Price dels Poetes.

El 1970, es concedia per segona vegada el Premi d’Honor. El primer any s’havia guardonat el doctor Jordi Rubió i Balaguer i en el nou certamen no eren pocs els qui pensaven que el jurat aprofitaria la presència física de Carner per concedir-li el guardó. Però la realitat va ser molt diferent i el premi va anar a mans de Joan Oliver. Una decisió que molts van atribuir a influències esquerranoses que havien portat el jurat a considerar que la poesia directa i combativa d’Oliver aplegava més mereixements –i convenia molt més en aquells moments– que la veu lírica del ‘príncep dels poetes’. Un diagnòstic que no em sembla gaire exacte. Sobretot si tenim en compte que una de les opinions importants del jurat del Premi d’Honor era la de Joan Triadú, que se situava a mil anys-llum de qualsevol proximitat ideològica amb el PSUC i els seus acòlits i que, tanmateix, va donar el seu vot a la candidatura de Joan Oliver.

Quant al Price dels Poetes, celebrat el 25 d’abril –és a dir, mentre Carner descansava al balneari de la Garriga– Marià Manent explica que va passar a recollir-lo amb el seu cotxe i que Carner ja portava posat l’abric quan, de sobte, es va negar rotundament a sortir, i d’allà no el va poder treure cap dels presents. Però no és l’única versió que coneixem sobre aquesta absència.

Val a dir que l’únic reconeixement públic d’un cert abast va ser el premi ‘important de l’any’ que patrocinaven conjuntament Ràdio Barcelona i el Diario de Barcelona. Un reconeixement que es va fer públic precisament el 4 de juny de 1970, el mateix dia que Josep Carner es va morir.

Tot plegat em porta a formular novament les preguntes que feia més amunt: fins a quin punt Carner era conscient dels seus actes? El retorn a Catalunya obeïa realment als seus desitjos? I encara més: sabedors de l’estat físic i mental del poeta, fins a quin punt era lícita la insistència a fer-lo retornar i arriscar-se que, d’alguna manera, la seva presència pogués ser interpretada com un aval pel règim franquista?

Fins a quin punt el diàleg –criticat per alguns– amb el periodista Manuel del Arco, publicat a La Vanguardia Española el 4 d’abril (‘—Creieu que trobareu una Catalunya d’esperit diferent de la que vau deixar? —Crec que en trobaré una de molt millor’) obeïa a allò que el poeta sentia realment?

Són preguntes sense resposta al voltant d’una situació que ara compleix mig segle i sobre la qual no s’ha parlat gaire. Una història, val a dir, que no em reca de qualificar de poc edificant.

Pere Calders: fidel i sagaç

No vull acabar amb tonalitats tristes aquesta remembrança d’aquells dies sense fer esment d’una persona que sentia per Josep Carner un agraïment molt especial i així ho va expressar sempre que en va tenir oportunitat. Em refereixo a Pere Calders, que s’estimava Carner i que mai va oblidar que quan va arribar a l’exili de Mèxic amb una mà al davant i una altra al darrere la primera porta que se li va obrir de bat a bat va ser la de la casa del poeta.

Un Pere Calders que Subirana descriu encertadament com a ‘fidel i sagaç’ i que el 29 de maig de 1970 escrivia al setmanari Tele/Estel un delicat article titulat ‘Novament símbol’ en què, entre més coses, deia: ‘En Josep Carner i la seva esposa han retornat a Brussel·les […] ningú no podia esperar res d’aquell il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica, com aquests mobles grans que cal encabir en una casa petita. Però, i si fos al revés? Si fos ell que té dret a esperar alguna cosa de nosaltres, perquè li devem molt?’

Més endavant deia: ‘El nostre esperit d’autodestrucció és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. […] En tot el que dic no hi ha al·lusions, ni tan sols veladament, a cap premi. Els premis, en general, es concedeixen cada any i, si convé, no hi ha res que no es pugui afinar de dotze en dotze mesos. […] El problema és un altre i exigia més finor i una més gran delicadesa: fer sentir al poeta l’estimació del seu poble i voltar la seva vellesa de seguretat i atencions, en un nivell més elevat que els àpats d’homenatge i les visites de compromís.’

I en un altre article –en aquest cas a la revista Oriflama de juliol; és a dir, amb Carner ja traspassat– Pere Calders evocava la seva relació amb el matrimoni Carner-Noulet a partir de 1967 i les gestions que havia fet per temptejar si el poeta –amb la memòria aleshores ja molt malmesa– volia realment tornar o no. L’article es titula ‘Petita història d’un retorn’ i en reproduiré els dos paràgrafs finals:

‘En Jaume Terrades va fer un viatge llampec a Bèlgica. De tornada, m’expressà que estava una mica desconcertat: en efecte, Carner tenia l’obsessió de Catalunya; però Émilie Noulet va explicar a en Terrades que algú havia convençut el seu marit de quedar-se a Bèlgica. Li digueren que no hauria estat digne d’abandonar una actitud que era molt considerada.’

‘Així van quedar les coses, fins al recent viatge de Carner, la seva curta estada entre nosaltres, el retorn a Bèlgica i la mort. Per pocs dies, no pogué realitzar el seu desig de morir a Catalunya. Qui sap si la tossuderia d’algú, o la fidelitat a determinades posicions –són vàlides totes dues maneres d’interpretar els fets– podrien servir per a explicar-nos una bona part de la tristesa, de la fugacitat i potser del petit misteri de la visita i de la marxa gairebé precipitada.’

Un Any per a Josep Carner

Fins ací aquest recordatori d’un episodi sobre el qual ja he expressat la meva opinió personal i que penso que, per allò que té de simptomàtic d’una història i d’una manera de procedir que hem viscut, fóra bo que no caigués en l’oblit.

Quan fa un parell de mesos es va presentar a la seu de la conselleria de Cultura l’Any Carner, del qual Jaume Coll és el comissari, vaig veure que en la primera versió del programa d’activitats no es feia cap esment al poc conegut retorn a Catalunya de Josep Carner. No és, ni de bon tros, un element cabdal en la llarga i fructífera biografia del príncep dels poetes, però crec que tampoc fóra just que, precisament ara que en fa cinquanta anys, aquelles sis setmanes i mitja en terra catalana i tots els prolegòmens que les van precedir passessin desapercebudes. Com si res de tot allò no hagués existit.

The post El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura