tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 Rellegint Espècies invasores, de Marc Bolet Benito. El primer cop l'any passat, com a jurat del Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, i ara abans de la presentació que tindrà lloc a Amposta el 14 de març.

I xalo més ara que a la segona. Un llibre que dona per a molt, que tracta molts temes punyents, però amb cert to irònic i fins i tot sarcàstic: el turisme, l'alzheimer, l'homosexualitat, la immigració, el territori... i, sobretot, les relacions familiars.

A uns vint metres de distància, tot just a la cantonada de dos carrers, una parella s’acomiada amb una abraçada, i no sé si amb un petó. És de nit, està fosc, i no ho distingeixo, però el llenguatge corporal demostra una estima evident, i sembla que mútua. Cadascun se’n va en una direcció diferent, ella i ell. M’aturo uns instants a la cantonada on estaven, i els veig d’esquena allunyant-se lentament. No els conec, ignoren que algú els està observant, que sóc el nexe que encara els uneix. Fins que els perdo de vista, a tots dos alhora, i continuo camí d’una altra intersecció.

Avui dia de donar sang. Preguntes habituals de protocol, que deixen anar una darrere de l’altra amb certa rutina. “Algun tractament contra l’acne juvenil o la calvície?” “Ja no hi sóc a temps”, responc, i riu.

Mentre espero el meu torn, la infermera busca el lloc idoni per a punxar al donant del costat, i li explica que les venes bones es troben tocant amb el dit, que les que es veuen a simple vista no ho són, que no porten prou sang. Em recorda allò del Petit Príncep un cop més, que l’important no és visible. Alterno algun intercanvi amable de paraules amb la lectura que porto entre mans, on mostra difícils relacions de família, desencontres, diferències, preferències, discrepàncies..., però amb un amor que sovint no s’esmenta que circula per dins, com les venes bones.

Avui em toca donar plasma, i el procediment és similar, però dura una mica més. Cap al final, la màquina pita, i em demanen que mogui més la mà, que les venes es cansen. Pobretes. Quan estic a punt d’acabar, em diuen que el color del meu plasma és molt bonic, i em posa content, m’afalaga fins i tot, això de tenir quelcom bonic per dintre i unes bones venes. D’aquí uns dies rebré un missatge amb l’hospital de destí d’aquest plasma, i pensaré que, a més d’un color maco, té un sentit.

Visito l’Institut de l’Ebre, atenent la invitació del seu professor, Agustí Moreno, per a fer una xerrada sobre creativitat a la classe del Cicle Formatiu de Grau Superior de Màrqueting i Publicitat, 1r curs.

La proposta sorgeix arran que el mestre assistís a la presentació del llibre Rodari 2.0, de Jordi Folck a la Biblioteca de Tortosa, on jo vaig participar. M’encanta quan d’una activitat en sorgeix una altra, i així porto més de vint anys.

No em canso de repetir quant valoro visitar centres d’ensenyament per a parlar de literatura i de la meva passió per les paraules, sempre procurant que sigui de forma amena i propera. Crec que aquesta és la classe que visito amb alumnes de més edat, al voltant dels divuit anys, amb cert grau de maduresa -jo als 59 encara no la tinc tota-, i que ja han fet una elecció per a escollir un camí on la creativitat és especialment important. Intueixo que hi haurà un camí d’anada i de tornada, que aprendrem uns dels altres, i això és el que intento, mostrar estratègies o camins que jo utilitzo vora la creativitat, improvisant amb elements de classe, com un sofert termos que porta una noia que seu a primera fila. Els faig un tast dels meus nanocontes –en cap activitat no hi ha ningú capaç d’impedir-m’ho-, i ells em mostren vídeos de màrqueting que han realitzat com a treballs de classe.

Bona sintonia, i marxo amb la sensació d’haver plantat alguna llavor, però adonant-me que amb l’embriaguesa del moment no hem fet cap foto de grup. En compensació, me n’envien una després del sorteig que han fet dels llibres que els he regalat.

27 de febrer de 2024. Viatge a Cambrils en motiu del Club de lectura que la Biblioteca Josep Salceda i Castells, conduït per Rosana Andreu, dedica al meu llibre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016).

Em sé la carretera de memòria, la transito sovint, però sobretot els últims mesos, acompanyant mon fill a la lliga de futbol de la categoria cadet, que juguem contra equips de la zona propera a Tarragona. Però avui viatjo sol, i com que aquests dies estic una mica nostàlgic, potser perquè estic remenant vells papers, em poso Verges 50. M’adono que fa exactament quaranta anys que el vaig escoltar per primera vegada, a inicis de 1984, també en un viatge en cotxe, quan els viatges en cotxe que no feies amb la teva família esdevenien mítics. De Lluís Llach tot just em començava a agradar alguna cançó, els meus gustos musicals estaven evolucionant ràpidament, i la banda sonora d’aquell viatge potser fou definitiu per a convertir-lo en el meu cantant preferit, segurament per a la resta de la vida, que un a aquestes edats ja canvia poc. Feia molt temps que no l’escoltava sencer, a tot volum, al cotxe, ell, jo i la carretera, i entenc l’impacte que em va causar, i se’m posa la pell de gallina als mateixos moments, i la lletra se’m fa present als llavis per art de màgia. El disc acaba quan albiro la sortida de l’autovia.

Arribo amb prou temps per donar unes quantes voltes pels carrers laterals de la Biblioteca, a la recerca d’un aparcament  que trobo a escassos metres. Avui el destí m’és favorable, però no el vent. Portava uns quants llibres per a alliberar per la ciutat, però el vent no ho fa recomanable; en deixo algun arrecerat a l’entrada d’un hotel, d’una floristeria. Entro a una clínica mèdica i li pregunto a la noia de recepció si li puc regalar un exemplar de Postres de músic, perquè estigui a la sala d’espera. Somriu, sorpresa, i m’avisa: “Segur que el robaran”. És igual; pensava deixar-lo al carrer.

Sense més preàmbuls, que comença a córrer la fresca per la riera de Cambrils, entro a la Biblioteca. De seguida em surt a rebre la Rosana, amb el seu somriure marca de la casa. Està una mica angoixada, perquè tenen molta feina, i estan curts de personal, i fins a l’últim moment patia per no poder assistir a la reunió del Club. Però avui ho tinc tot de cara, tot i que en aquells instants encara no n’era conscient. Pugem al segon pis. Rosana avisa els usuaris que potser farem una mica de soroll durant la reunió, en un racó de la sala, darrere una prestatgeria. Abans les bibliotecàries amenaçaven els usuaris que no fessin soroll, ara avisen que en faran elles. Porta un roller up del Campus Extens de la URV, que patrocina l’activitat, i em pregunta si tinc traça per a muntar-lo. Li contesto que tinc moltes qualitats, però aquesta no. Però entre tots dos, i un autor basc que estava per allí, que aviat publicarà el seu primer poemari en català –ho sento, no recordo el nom- ens en sortim. Tres persones de lletres hem pogut contra un roller up, que no cau ni res, i ens el mirem orgullosos, i amb certa temor.

Amb tot això, va arribant els membres del Club de lectura, la part més important de l’activitat. Com sempre, un 90% dones. Són força gent, i participatius, i de seguida tenen preguntes, curiositats, que miro de respondre, intentant explicar les motivacions que van portar un contista com jo a escriure la seva primera novel·la, i les dificultats, i els dolors, i els dubtes... i la satisfacció final, malgrat tot. En general em manifesten que els ha agradat molt, però sobretot agraeixo alguna crítica molt concreta, que accepto i comparteixo. Els mostro l’esquema que em va guiar, imatges que m’inspiraren per a descriure els personatges, i poder-hi conviure amb més facilitat, el dibuix que em vaig fer de l’illa, que juga un paper important i opressiu.

Fins que Rosana, que té una cura pel temps que comparteixo, ens diu que ja és hora d’acabar. Alguns aprofiten els instants finals per a aproximar-se, per a traslladar-me que els ha agradat, però de més a prop, i prenen nota d’algun dels meus reculls de contes que, com no pot ser d’una altra manera, m’han acompanyat.

Surto al carrer i ja és plena nit, i fa fred, però tinc el cotxe a prop. De tornada em poso Campanades a morts, que conté la primera cançó que em va enamorar de Lluís Llach –endevineu quina?- i em sento molt viu i ple. El nostre pitjor enemic és només avui el títol d’un llibre.

Es comenta a la revista Cambrils

Després d’uns tràmits a través de línia telefònica, em comuniquen que en breu rebré una enquesta per a valorar l’atenció al públic realitzada, i que de 0 a 6 serà suspès, i que de 7 a 10, aprovat. “Caram, són més exigents que a la ESO!”, responc, I Patrícia, a l’altre costat de l’aparell, se’n riu. Sovint tinc la temptació, o el vici, o el plaer, de fer somriure la gent.

Abans, la seva germana Ayla Salmerón fa un impressionant monòleg inspirat en el llibre

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana  En què somiava l'ós? d'Albert Asensio

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 27 de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

De vegades, quan camino per la vorera, escolto el claxon d’un cotxe que passa i tot just veig una mà que saluda. Sovint no reconec qui hi ha més enllà del braç, i molt menys la propietat del vehicle, perquè mai m’han agradat els cotxes i no sé reconèìxer ni el dels meus amics més propers. No estic segur si la salutació m’anava adreçada a mi, i durant una fracció de segon dubto entre fer el ridícul i aixecar el braç com a resposta a un desconegut, o fer-me el distret, o semblar antipàtic. Sempre em decanto per la primera opció, seguida d’uns instants de recerca a la meva base de dades de contactes. I vosaltres?

Converses agafades al vol. Una parella ve en sentit contrari per la vorera. Quan es troben a la meva alçada, escolto que ell afirma contundent i segur: “A qui li toca morir-se, es mort, i punt”.

És curiós com un segon de conversa agafat a l’atzar al carrer sigui tan existencialista i profund, que mostri una filosofia de vida basada en la fatalitat, en un destí que té empresonat el nostre futur de forma irremeiable. I tot aquest migdia de diumenge, quan a la nit ha plogut suaument enmig de tanta sequera, i s’ha aturat el vent, i els moixons canten, i fa sol, i la llum, amb aquesta aigua de l’ambient, sembla més neta que mai.

Aquest dissabte, presentació a La Ràpita dels dos volums de Fantiana, coordinats per Eduardo Margaretto, on autors de diverses nacionalitats escrivim sobre John Fante, entre els quals alguns ebrencs. 

La meva col·laboració, com no podia ser d'altra manera, és a base de nanocontes inspirats en aquest escriptor, que Eduardo ha traduït per a la versió italiana.

Apareix una nova frase meva a les platafomes Minimalia i Rodamots, que comenten i difonen paraules i frases cada dia..

 El passat 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.

Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna. 

En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb les emocions que els acompanyen.

Però aquesta trobada no comença bé. No per l'organització, no per les persones presents, no pels comentaris... Simplement, perquè intento entrar a la Biblioteca per la porta de sortida. 

Solucionat aquest petit entrebanc, i bromes a banda, la trobada és agradable, relaxada, amb comentaris i preguntes interessants, on endevino certes complicitats entre autor i lectors a l'hora d'interpretar les emocions d'uns poemes escrits a determinada edat, que parles de les parts de la casa i del cos i que, sense dubte, haurien estat molt diferents dècades enrere.

Ens centrem de determinats poemes, fins i tot versos, perquè el poder de cada paraula és gran, i per poc que un s'hi esforça, si té la capacitat d'emocionar-se i de reflexionar, s'emociona i reflexiona. 

Però com que estem a gust, la conversa deriva cap a altres temes que sorgeixen, sobre els meus contes, els dietaris, sobre la vida en general, sempre plena de poesia, si t'hi fixes.

No sé si tardaré uns altres deu anys a tornar al club de lectura de Jesús. Al poble segur que no, un parell de mesos a tot estirar, perquè amb Pere Panisello ja estem coordinant una altra de les activitat tradicionals que organitzem els diLLUMs.

Jordi Llavina torna a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Proses de l'entreclaror (Editorial Gavarres).  

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana El cranc juganer, de Xavi Forcadell Drago, il·lustrat per Núria Majoral Vila

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 13 de febrer a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat