Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 34 min 23 seg

Nova versió de ‘El cor és un caçador solitari’ de Carson McCullers, una obra per a lectors inquiets

Ds, 18/11/2017 - 22:00

Arriba una nova versió d’una de les novel·les més commovedores que s’han escrit el segle XX, El cor és un caçador solitari. Carson McCullers la va publicar quan només tenia vint-i-tres anys, l’any 1940, i de seguida es va convertir en un fenomen literari internacional. A Catalunya va arribar els anys seixanta. Però ara l’Altra Editorial en proposa una nova traducció a càrrec d’Alba Dedeu, que la posa al dia. Podeu llegir-ne un fragment.

John Singer, un sordmut solitari, es converteix en un confident silenciós d’un bon grapat de personatges d’un petit poble del sud dels Estats Units. Tots li expliquen els seus problemes i ell els ajuda a canviar les seves vides de maneres imprevisibles.

L’editora de l’Altra, Eugènia Broggi, explica sobre l’autora i l’obra:

«Durant tot aquest any hem celebrat el centenari del naixement de Carson McCullers i els cinquanta anys de la seva mort: dues efemèrides en un mateix any és una proesa incomparable. És per això que a l’Altra Editorial hem treballat per tenir al mercat, a banda de les novel·les que ja teníem al catàleg (La balada del cafè trist i Frankie Addams), dues obres imprescindibles de l’autora: Entre la solitud i el somni, un recull d’assajos literaris i vivencials fins ara inèdit en català, i la seva novel·la més coneguda, El cor és un caçador solitari, que va escriure quan tot just tenia vint-i-tres anys.

El cor és un caçador solitari es va publicar per primera vegada a la col·lecció El Balancí d’Edicions 62 l’any 1965, en traducció de Ramon Folch i Camarasa, i després es va recuperar per al llançament del segell de butxaca del Grup 62, labutxaca. Si ara la presentem en traducció nova de l’Alba Dedeu és perquè, malgrat ser una traducció esplèndida, el model de llengua ha quedat una mica obsolet, i tocava revisar-lo.

La novel·la està ambientada en un poblet del sud dels Estats Units, que era la terra natal de Carson McCullers, i narra la història de John Singer, un sordmut solitari que, gràcies al seu posat atent i amable, es guanya la confiança de tota mena de personatges; és una novel·la commovedora, sensible i profundament humana que explora la solitud, la necessitat que tots tenim de ser compresos i la recerca de l’amor.

A l’Altra Editorial estem convençudes que Carson McCullers no és únicament una autora imprescindible, sinó una de les que tenen més possibilitats de convertir-se en escriptora de capçalera de qualsevol lector inquiet. El nostre propòsit és recuperar tota la seva obra, retraduir-la quan calgui i resituar-la al nostre mercat literari de cara a les noves generacions de lectors i de cara a tots aquells que pel motiu que sigui encara no hagin descobert l’autora. Us animem a llegir-la!»

Categories: literatura

El PEN Català engega la campanya ‘Lletres per la llibertat’ per a demanar l’alliberament de Cuixart i Sànchez

Dv, 17/11/2017 - 17:44

El PEN Català ha engegat la campanya ‘Lletres per la llibertat’ a les xarxes per a demanar l’alliberament del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sànchez. L’associació oferirà cada dia, a les xarxes socials, ‘un text literari escrit des de l’exili, o en captiveri’, sigui d’autor català o de fora. ‘És la nostra contribució a la demanda de llibertat, convençuts que la literatura ens dóna aixopluc, ajut i serenor en aquests moments tan injustament difícils’, ha apuntat l’organització. El PEN Català ha condemnat ‘la privació de llibertat física o d’acció de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i també del govern legítim, ara en part a la presó i en part a l’exili’.

L’associació ha recordat que ja fa un mes que Cuixart i Sànchez són a la presó ‘de manera injusta per motius que haurien de ser enaltits en tota societat democràtica: defensar la voluntat majoritària expressada a les urnes de manera pacífica i cívica, recorrent a multituds d’iniciatives cohesionadores i garants de la convivència social’. En aquest context, el PEN Català lamenta que la resposta de l’estat espanyol hagi estat ‘una terrible acció violenta tant en l’aspecte físic com moral’.

Considera que empresonar dirigents, siguin de la societat civil o representants polítics, és ‘un greuge’ que han de denunciar. ‘La humiliació constant i acarnissada de l’estat espanyol envers un poble que s’ha mostrat sempre actiu i solidari és com matar la gallina dels ous d’or i no preveure cap futur ni tenir gens d’interès per a la població d’Espanya, que sens dubte també se’n veu afectada.’

Categories: literatura

Sergi Erill: ‘Algunes científiques cobraven sous de minyona’

Dj, 16/11/2017 - 22:00

Sergi Erill, catedràtic de farmacologia, acaba de presentar La ciència oculta, una obra que vol reivindicar el paper de la dona en la ciència. En el llibre, repassa la biografia de quinze científiques que van aconseguir grans fites però que mai no van ser prou reconegudes pel fet de ser dones. S’hi recullen casos com ara el de Lise Meitner, clau per a assolir el trencament del nucli atòmic, però que no fou mai guardonada amb el premi Nobel, a diferència del seu company Otto Hahn. Sergi Erill ens explica més històries com aquesta.

Per què un llibre sobre dones científiques?
—Perquè considero que és molt important remarcar el paper de la dona en la ciència. Va contra el progrés científic negar l’accés a aquest àmbit a la meitat de la població, però, malauradament, les científiques encara no són prou valorades.

La ciència i la tecnologia encara són considerades ‘coses d’homes’
—Sí, és un error cultural.

Què s’ha de fer per a revertir-lo?
—Hi ha mesures com ara la discriminació positiva que faciliten que les dones entrin en el món de la ciència, però tinguem en compte que les coses no canviaran del tot fins que no canviï la societat. De fet, el llibre és escrit en to informal perquè pugui arribar a la gent jove. La via més efectiva per a canviar les coses és començar per ells, que són el futur.

El llibre comença amb una pregunta: Hipàtia d’Alexandria hauria tingut el mateix destí si hagués estat un home?
—Jo crec que s’ho haurien pensat dues vegades a l’hora de perseguir-la. És un cas amb un component religiós claríssim i, evidentment, la religió no s’ha caracteritzat mai pel fet de valorar gaire les dones.

Maria Kirch va descobrir un nou cometa, però el mèrit se’l va endur el seu marit. Era un fet habitual, segles enrere?
—Depenia del cas. Segurament avui dia encara passa, però no en tenim cap certesa. De totes maneres, aquest és un fenomen general. Hi ha molts investigadors o professors amb posició de poder que s’aprofiten d’aquells qui hi ha per sota, siguin homes o dones.

Dieu que Ada Lovelace, filla de Lord Byron, és la primera programadora de la història. Per què?
—Va dissenyar unes màquines de calcular que no es van fer realitat mai. Es va adonar que aquestes màquines es podien ensinistrar per tal que traguessin conclusions, discussions…etc. Va fer una tasca tan important que fins i tot la marina americana li ho va reconèixer.

Anys enrere, algunes facultats de ciències marginaven les seves alumnes. Com ho feien?
—S’arribaven a fer autèntiques bestieses, com ara col·locar-les al darrere d’una separació per a evitar que els homes es distraguessin. En alguns casos, les estudiantes de ciència no podien entrar per la porta principal de les universitats. No els deixaven estudiar determinades carreres i de vegades no podien accedir als treballs de doctorat.

La dona té el paper que li pertoca a la universitat?
—Avui dia, molta gent critica que els llocs de catedràtic sempre són dominats per homes. Això és real. Va millorant, però molt a poc a poc. S’ha de tenir en compte que aquests càrrecs duren molts anys i, per tant, es triga més a fer el canvi. No és automàtic.

En casos com el d’Henrietta Swan Leavitt, la tasca de la científica es reconeixia amb el gest de posar el seu nom a un astre. Es tracta d’un premi de consolació?
—No, perquè el fet que bategin un astre amb el teu nom és força important. A banda el premi Nobel, els reconeixements no són gaire freqüents en el món de la ciència.

A les escoles no es parla de científiques com ella.
—És cert. Valdria la pena que les escoles es qüestionessin la discriminació de la dona en el món de la ciència. Es pot fer de moltes maneres i, de fet, La ciència oculta en podria ser una, perquè pretenem enviar aquest llibre a les escoles.

Einstein considerava que Emmy Noerther era un geni, però va passar vint-i-cinc anys sense cobrar. Per què?
—Era una forma de discriminació molt estesa. En alguns casos, algunes científiques cobraven sous de minyona. Això ja no passa tant, però encara persisteix. L’últim capítol del llibre recull una recerca publicada als Proceedings of the National Academy of Sciences que consistia a enviar dos currículums molt similars –l’un amb nom d’home i un altre amb nom de dona– a diversos professionals del món de la ciència. Es va demostrar que els avaluadors col·locaven sempre la dona per sota.

També les avaluadores?
—Sí, i això és molt significatiu. És el pes del costum i de la tradició social. Encara hi ha molt camí a fer i això ho demostra.

De les quinze biografies del llibre, quina en destacaríeu?
—Totes tenen un motiu per a ser-hi. Personalment, un sempre pensa més en les més recents perquè hi ha més detalls de què van fer. A mi sempre m’han agradat molt Barbara McClintock i Rosalind Franklin. A aquesta última, James Watson i Francis Crick li van robar la teoria.

La científica per antonomàsia, Marie Curie, no hi surt, al llibre. Per què?
—Vaig considerar que no era un cas representatiu perquè ella no va patir per la seva condició de dona, a diferència de les científiques que surten al llibre. Ella sí que va tenir un gran reconeixement científic i social. Ningú en la història de la ciència no ha rebut dos premis Nobel.

Categories: literatura

Emily Dickinson i la poesia que enrampa

Dj, 16/11/2017 - 22:00

Harold Bloom, en el seu cànon de la literatura universal, va situar Emily Dickinson just després de William Shakespeare. Dickinson ocupa un lloc mític en la història de la literatura. Va ser una poetessa que no va tenir mai la pretensió de publicar els seus poemes, que va escriure des de ben joveneta fins que va morir, quan tenia gairebé la seixantena. La seva germana, quan ja era difunta, va trobar a la calaixera de la seva habitació 1.789 poemes relligats, i va ser llavors que va començar la gestió per a publicar-los. Emily Dickinson (1830-1886), a més, fou una poetessa ultralocal, filla d’una família benestant, que no es va casar i que pràcticament no va sortir de casa seva ni del seu petit poble, Amherst, de pocs milers d’habitants, a l’estat de Massachusetts, la capital del qual és Boston.

Ara, l’editorial Proa acaba de publicar un volum que aplega 218 d’aquests poemes en edició bilingüe, i en una versió catalana a càrrec del poeta i traductor Marcel Riera. El volum es titula Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. És l’opció de Proa per a aquestes festes de Nadal. Aquesta editorial, des de fa uns anys, publica un clàssic de la literatura universal cada Nadal.

Aquest és el recull més extens de la poesia de Dickinson traduïda al català que s’ha fet fins ara. Però no és el primer ni de bon tros. De poemes d’Emily Dickinson en va traduir Agustí Bartra a Una antologia de la lírica nord-americana l’any 1952 i Marià Manent a Poemes d’Emily Dickinson, publicat a Edicions 62, per a la col·lecció l’Escorpí, el 1979. També trobem Poemes de passió i enginy, traduïts per Joan Cerrato i editats per la Casa de Cultura-Caixa de les Balears, el 1988; Jo no sóc ningú! Qui ets tu?, traduït per D. Sam Abrams, a Eumo el 2002; i també Amherst. LXXX poemes, traduïts per Carme Manuel Cuenca i Paul S. Derrick, per a l’editorial Denes el 2004.

Marcel Riera, traductor d’aquest volum que s’acaba de presentar, ha parlat a bastament d’Emily Dikinson. Entre més, n’ha destacat els aspectes següents: ‘Ella no tenia consciència de crear una obra per a la posteritat ni va tenir mai cap pretensió de publicar els seus poemes. Això dóna un valor encara més elevat a la seva obra, perquè és una poetessa que estava tocada per la mà de déu, per dir-ho d’alguna manera. És una creadora extraordinària, colpidora, transcendent, esgarrifosament bona. Va ser dotada d’un talent molt poc comú, però ella no n’era conscient. Escrivia versos perquè sentia que, quan ho feia, fluïa un corrent, però no va aspirar mai a compartir-los.’

Marcel Riera, traductor dels poemes d’Emily Dickinson.

‘Per motius de salut, per imperatiu social, i per més raons, va ser una dona que va quedar reclosa a casa seva, tenint cura dels pares i llegint els pocs llibres que tenia a l’abast. Llegia texts religiosos, autors metafísics anglesos, que van ser els qui la van influir més, i els posteriors romàntics anglesos. Però desconeixia la literatura dels seus contemporanis, en la seva pròpia terra, com ara Walt Whitman. Ella va crear el seu propi món literari dins la bombolla en què vivia.’

‘Els seus poemes tenen un punt magnètic, estremidor, anguniós, que fa que vibrin d’una manera especial i diferent. La poesia d’Emily Dickinson enrampa, vibra amb una longitud d’ona fora de les ones ordinàries. I jo he mirat de fer que aquest voltatge es mantingui en la versió catalana. Aquest era el repte.’

‘Ella era molt espiritual, però no era religiosa. Es negava a anar a missa. En els seus poemes parla sovint de la immanència, l’eternitat, el buit existencial, la mort… I no dóna explicacions, més aviat planteja interrogants des de la seva perplexitat. Hi ha un astorament existencial, en la seva poesia. Per exemple, parla dels rituals de la mort (taüts, carrosses funeràries, detalls que et van corglaçant, i al final acaba dient: “I després, què?”. Ella parla, sobretot, d’allò que li fa por, d’allò que l’angoixa.’

Marcel Riera ha dedicat totes les nits del darrer any i mig a la traducció dels poemes de Dickinson. ‘El repte de traduir-la implica molta cura i respecte. Però te l’has de fer teva i dir-la a la teva manera. Ella fa servir un anglès molt particular, amb un vocabulari propi que neix de la cultura religiosa i de la natura, sobretot. I gasta una sintaxi particular: escriu de manera sincopada, i sovint el subjecte no apareix. Això produeix molta ambigüitat, i com a traductor t’obliga a triar. Posa moltes paraules en majúscula, que he mantingut, i molts guionets, que no he posat per evitar entrebancs al lector.’

‘La tria que he fet és aleatòria. He utilitzat dos criteris. El primer, incloure els vint, trenta o quaranta poemes més coneguts d’ella, pels quals ha passat a la història de la literatura, i també n’hi he posat alguns que m’agraden especialment. Després, seguint la numeració de l’edició canònica de R. W. Franklin, he traduït una desena de poemes de cada plec de cent. D’aquesta manera, s’ofereix una visió eclèctica i prou general amb què et pots fer una idea de la poesia de Dickinson en totes les seves èpoques.’

Categories: literatura

Miquel de Palol torna a la novel·la amb ‘Què!’

Dc, 15/11/2017 - 22:00

Un misantrop malcarat i malhumorat, misogin fins a l’extrem, es canvia de pis i va a viure a l’Eixample barceloní. Descobreix que l’antic llogater es va morir en circumstàncies poc clares i apareix un veí de replà que és molt pesat. El protagonista, que és un home d’idees, comença a reflexionar sobre el fet d’assassinar i acaba obsedit amb la idea d’assassinar el seu veí. En síntesi, així discorre l’argument de Què!, el retorn de Miquel de Palol a la novel·la, després de vuit anys de la darrera, que fou El testament d’Alcestis. L’autor de la coneguda El jardí dels set crepuscles, que ha estat traduïda fa poc al francès, ha canviat de grup editorial. Històricament havia publicat en segells que pertanyen al Grup 62 i ara publica a Angle Editorial, que forma part del 9 Grup.

Miquel de Palol va explicar ahir en una conferència de premsa que troba que és el llibre més senzill que ha escrit, en l’aspecte estructural i formal, però que de cap manera no el considera un divertiment. D’entrada, vol deixar clar que no és cap relat autobiogràfic, pel que fa als seus veïns de replà: ‘Tinc uns veïns encantadors i ens avenim molt. Ara, sí que hi he fet exorcisme d’un seguit de toxines literàries i també molts homenatges, literaris sobretot. El títol és un homenatge a Roman Polanski i el subtítol (Estampes d’un dependent filòsof), un homenatge a Prudenci Bertrana. Al principi de l’obra, hi ha un homenatge a Italo Calvino, i en el curs de la novel·la n’hi ha molts més.’

Sobre el catàleg d’assassinats que conté el llibre, Palol explicat amb molta intenció: ‘Pel que fa a la relació d’assassinats que hi apareixen, és una mena de breviari no exhaustiu, perquè la història dels crims penso que és, de fet, la història de la humanitat. Per una banda, en la societat, l’assassinat és una acció reprovada completament, mentre que en la literatura és tan explotat que quan apareix es viu com un fet normal. Un dels meus assassinats preferits és el de Roberto Bolaño a càrrec de Jorge Herralde.’ L’editora Rosa Rey li diu que això no ho havia d’haver dit. En Palol li respon amb humor que té comprovat que allò que et diuen que no diguis és allò que la gent acaba cercant i acaba perdurant.’

L’escriptor troba que el lector s’hi divertirà, amb la novel·la, encara que no conegui les referències literàries que conté. I sobre el personatge protagonista, comenta: ‘És un personatge en guerra amb el món, amb ell mateix i amb la seva realitat immediata. És dels que tampoc no se sent ben considerat en el seu vessant professional.’ Sobre si aquest personatge té molt d’ell, explica: ‘Jo intento escriure sense ràbia, amb els cinc sentits. Però també és cert que d’una manera pràctica, un es posa de model de si mateix, per acabar construint un reflex del monstre ridícul que som també.’

El protagonista gasta molta mala bava. Desplega un mal caràcter que pot arribar a ofendre. Per això Palol troba que la novel·la és un relat dels temps que vivim: ‘La mala llet és moneda de canvi dels temps actuals. Ho veus i ho sents en les tertúlies, per exemple, i en les interpel·lacions entre polítics. Però tampoc no ens pensem que és un invent d’ara. El diari de sessions del parlament de la República espanyola recull que es deien de tot. Ara potser tot això té més immediatesa, per les noves tecnologies.’

Quan li demanem com viu la situació política actual i què en pensa, diu: ‘Intento viure la situació amb tranquil·litat, perquè entre els amics veig molts nervis i moltes expectatives. Però jo sóc prou gran per a no sortir a pinyes i sóc prou jove per a dir que ja no ho veuré. Això que vivim ara és una situació cíclica i la reacció d’Espanya sempre és la mateixa: la repressió, les armes. Ells diuen que són un país de guerrers i de pastors i que provenen dels celtes. Nosaltres som país de comerciants i venim dels fenicis i els grecs. Però sempre hi ha la idea que aquest procés cíclic s’acabarà trencant.’ I afegeix: ‘Els sociòlegs diuen que no hi ha cap generació sense guerra. La meva no n’ha viscuda cap. Ara, en termes pràctics, això que vivim és allò que més s’assembla a una guerra. Espanya envia els jutges perquè no pot enviar l’exèrcit.’

L’arribada al catàleg d’Angle Editorial, havent abandonat els segells del Grup 62 (Proa, Empúries, Columna), va anar precedit d’un gran enuig de Palol, que va malparlar sobre la manera com tracten els escriptors els mitjans de comunicació d’aquest país, especialment els públics, i com s’articula en general la vida cultural: ‘Em va passar que vaig deixar de sentir-me còmode amb l’editorial de la meva vida. I vaig aturar-me i em vaig posar a buscar. He de dir que continuo molt descontent per la manera com es gestiona en aquest país la cultura, el coneixement i en especial les lletres, que són menystingudes. Sobretot als mitjans públics. TV3 és una porqueria, pel menyspreu que té a les lletres. I això ho veus sobretot quan surts a fora i observes com funcionen altres cultures. Els mitjans, la crítica i el públic francès han tingut un interès per la traducció d’El jardí dels set crepuscles, que és radicalment diferent dels programes que es fan de literatura a la nostra televisió pública. Hi ha un autèntic abisme.’

Que Palol deixi el Grup 62 per anar-se’n a un segell més modest fa pensar que el món de l’edició en català es mou, pel que fa als autors també, que són de naturalesa més conservadora. ‘El món de l’edició en català evoluciona –diu–. En un moment determinat, la diversificació editorial va quedar aplegada sota un mateix paraigua, que és Planeta. Davant aquesta mena de monopoli ha renascut la diversificació. I les llavors van germinant. I això és bo, perquè els monopolis en l’àmbit cultural són terribles. Per salut intel·lectual cal diversificació. I m’alegra que apareguin editorials amb ideologia literària, que no únicament es moguin per motivacions comercials.’

Continua: ‘Perquè a mi la mida d’una editorial no em preocupa. En canvi, em fa por publicar en una editorial que s’hagi burocratitzat i editi els meus llibres sense haver-los pràcticament ni llegit. Vull una editorial que sàpiga què publica i que se n’ocupi. Demano un tracte basat en la literatura. Ja ho he dit moltes vegades: una editorial ha de funcionar com a empresa, és clar, però el factor comercial no ha de passar per davant de la literatura.’

Categories: literatura

Nova edició de ‘La mort i la primavera’, una novel·la sobre la sedició, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada

Dm, 14/11/2017 - 22:00

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins… (fragment del text de contracoberta).

Maria Bohigas diu que la gran literatura ha de ser llegida de moltes maneres i que hi ha novel·les que ho necessiten més que unes altres, perquè no s’han llegit bé. És el cas de La mort i la primavera, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada, tot i que a la dècada dels seixanta en va presentar una primera versió al premi Joanot Martorell, després d’haver escrit La plaça del Diamant, que també va presentar al mateix premi (el jurat no va guardonar ni l’una ni l’altra). Després Rodoreda va continuar treballant aquesta obra estranya, profunda, poètica, política, filosòfica, obrint-la, amb una estructura en forma d’arbre, com diu Arnau Pons, incorporant-hi personatges de gran envergadura. I no la va acabar.

El 1986 Núria Folch, vídua de l’editor Joan Sales, en va fer l’edició i la va publicar, a partir d’un ordre que es devia al sentit del text i no pas a la cronologia de la redacció. La versió va sortir publicada a Club Editor i va suscitar polèmica. Tres dècades després, aquest segell editorial, encapçalat per Maria Bohigas, la néta de Joan Sales i Núria Folch, torna a publicar aquesta versió, en una edició revisada a fons per Arnau Pons, que signa també el postfaci, un assaig que llegeix aquesta obra complexa d’una manera diferent de com s’havia llegit fins ara.

El volum arriba a les llibreries aquesta setmana, juntament amb la traducció a l’espanyol a càrrec d’Eduard Jordá, en el segell La Montaña Pelada, també de Club Editor. Maria Bohigas, Arnau Pons, Eduard Jordá i l’editor en espanyol, Alejandro Dardik, van presentar ahir les dues edicions a la premsa, per mitjà d’un diàleg ric i sucós, intens i complementari, d’aquells que ve de gust d’escoltar. El reconstruïm, en versió reduïda:

Maria Bohigas: La feina d’un editor també és la de construir una lectura personal i col·lectiva. Aquesta nova edició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, trenca amb la visió que l’escola dóna d’aquesta autora i també trenca amb la visió canònica que s’ha prodigat fins ara. El procés va començar fa deu anys. Fou amb motiu de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda que ens vam conèixer amb l’Arnau Pons i li vaig fer l’encàrrec: que valorés l’edició de Núria Folch per a decidir si era prou sòlida i defensable i procedir a una reedició. Arnau Pons va treballar amb el material original, que és a la Fundació Mercè Rodoreda, a l’Institut d’Estudis Catalans (aquesta fundació és un exemple de com s’hauria de treballar), i amb el material de l’arxiu de Club Editor. El resultat és un assaig publicat en forma de postfaci, en què Arnau Pons canvia la visió que fins ara teníem de Mercè Rodoreda.

Arnau Pons: La mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una organicitat pròpia. És com El procés de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dóna les seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res (tot i que hi ha dos moments inevitables). L’obra és conformada per quatre parts que Rodoreda va treballar separadament i en moments diferents.

Eduard Jordá: L’obra és inacabada, però és una novel·la feta, té tota la substància. I l’estructura té una simetria perfecta. El gran mèrit de La mort i la primavera, al meu entendre, és que Rodoreda s’inventa un gènere nou, que no ha tingut continuïtat. Perquè aquesta novel·la conté una ciència-ficció estranya, una recreació històrica inexplicable. No és realista, però té tota la substància per a entendre com funciona una societat; és un conte de fades també, però no solament; és una meditació política i existencial, però supera aquests límits. En definitiva, és tot això, però és molt més que tot això.

Arnau Pons: La raó de la dificultat de trobar el gènere prové, segurament, del fet que Rodoreda és poeta. Per una altra banda, La mort i la primavera té les característiques que trobem en obres de Kafka, Artaud o Pasolini. És una obra amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura. Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia…

Eduard Jordá: No és una novel·la kafkiana, però és una novel·la molt personal i obre una nova dimensió novel·lística de Mercè Rodoreda. No té res a veure amb La plaça del Diamant, tot i que té molt d’aquesta novel·la també. Per la complexitat, és molt difícil d’acceptar.

D’esquerra a dreta: el traductor Eduard Jordá, l’editor Alejandro Dardik, l’editora Maria Bohigas i l’especialista Arnau Pons.

Arnau Pons: I és rabiosament d’actualitat. I és tan revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el temps. En aquest sentit m’ha servit la teoria estètica d’Adorno, perquè és una obra que sorgeix de la catàstrofe.

—Una catàstrofe que per a Rodoreda continuava viva?

Maria Bohigas: Als anys seixanta ella viu a Ginebra perquè vol viure allà. Fins el 1979 no deixa el pis de Ginebra i tampoc el de París. Rodoreda és una exiliada, certament, però no viu dins la catàstrofe.

Arnau Pons: La mort i la primavera surt després d’una catàstrofe. Però en el cas de Rodoreda, la catàstrofe l’allibera com a dona (d’un marit no desitjat, d’un fill, de la família) i com a artista (es converteix en novel·lista). A Rodoreda l’exili li permet de separar-se i ser ella mateixa. En aquest sentit, el mal és ambidextre. A vegades el mal et pot alliberar.

—És una obra difícil per als lectors en general?

Arnau Pons: És una obra molt dura, però que té un català cristal·lí, marca Rodoreda. I una càrrega de poesia considerable. Passa molt bé.

Maria Bohigas: No crec que hi hagi cap restricció de lectors, tot i que no és una novel·la d’entreteniment. És una novel·la en què els lectors han de tenir ganes d’entendre una cosa important que vol explica Mercè Rodoreda. I és tan intensa que no et deixa respirar. I l’epíleg que l’autora escriu és clau. Perquè tot allò que explica és molt estrany.

Eduard Jordá: La mort i la primavera és la traducció més difícil que he fet a la meva vida. És un text falsament cristal·lí, perquè amaga molt més d’allò que mostra. Conté una ambigüitat fonamental en el lèxic i l’estil, diabòlicament complicada, que et produeix un estat febrós quan el llegeixes. Jo penso que Rodoreda va deixar inacabada la novel·la perquè era impossible de mantenir el ritme d’un text que crema. Com podia mantenir gaire més temps aquesta intensitat de febre creativa i textual? L’hauria morta.

Maria Bohigas: És la història d’un poble en el moment que s’encén i també és una història d’amor que s’encén. D’un enamorament, d’una atracció, del desig, de la col·lisió de dues persones.

Arnau Pons: Perquè és també una reflexió sobre la dominació. I l’amor en forma part. Com et veus arrossegat per una atracció que et domina.

—Dieu que La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició.

Arnau Pons: Perquè és una reflexió sobre les normes que regeixen els homes, sobre totes les formes de poder: polític, social i de les creences que posen en funcionament els dogmes que regeixen una comunitat. I també de l’amor. Tot és dins d’aquesta al·legoria.

Maria Bohigas: És la història d’un poble totalitari en el qual dos adolescents, amb el seu desig, rebenten tots els tabús. És un dels llibres més autobiogràfics de la Rodoreda.

Arnau Pons: També cal dir que és una autora que viu en l’Europa continental i que la podem situar literàriament en aquest context. No té res a envejar als autors de l’Europa central contemporanis seus.

Categories: literatura

Lectures des d’una gàbia per a commemorar el Dia de l’Escriptor Perseguit

Dll, 13/11/2017 - 22:00

L’organització en defensa de la llibertat d’expressió a la literatura PEN-Català commemora avui el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit. Els diversos actes que organitza arreu dels Països Catalans volen reivindicar el dret a la llibertat d’expressió dels escriptors i sensibilitzar sobre els casos on aquesta s’ha vist vulnerada. ‘Avui dia sembla que tots els drets han estat aconseguits’ –explica Carme Arenas, presidenta de l’entitat– ‘però a molts països del món encara hi ha persones que pateixen presó, tortures i penes de mort pel fet de dir què pensen.’

Els jardins Rubió i Lluch de la Biblioteca de Catalunya seran l’escenari de l’acció No podeu tancar les paraules, que es farà demà a les dotze del migdia. Escriptors i periodistes llegiran dins d’una gàbia textos escrits en captiveri per diversos autors exiliats, assassinats o empresonats. Alguns d’aquests autors són Anna Politkòvskaia, Manuel Carrasco i Formiguera i Avel·lí Artís Gener. Pel que fa a les persones que llegiran els textos, destaquen noms com ara Maria Barbal, Jaume Subirana i Francesc Parcerisas.

A les set del vespre, la traductora i activista xinesa Tienchi Martin-Liao i la novel·lista turca Asli Erdogan participaran en el debat Trenquem el silenci a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya. Es parlarà de la repressió que pateixen el periodisme i la literatura a països com Turquia i Xina. El moment que viu Catalunya també ocuparà gran part del debat, però l’objectiu és anar més enllà del procés i tractar temes com els processos judicials en contra d’alguns tuitaires espanyols. ‘Representa que formem part dels països on la llibertat d’expressió està protegida, però no és veritat’ –afegeix Arenas– ‘Casos com el del raper Valtònyc, que ha estat condemnat a tres anys de presó, així ho demostren.’

Malgrat que el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit és el 15 de novembre, els actes que el PEN-Català té previstos per aquest dia es limiten a la difusió de casos actuals de vulneració de la llibertat d’expressió a les xarxes socials. Alguns dels més urgents denunciats per l’organització han estat el de Dareen Tatour, una poetessa palestina denunciada per apologia de la violència; el de Félix Padilla, periodista i líder estudiantil hondureny que, segons la comunitat PEN, és perseguit per haver exercit el seu dret a la llibertat d’expressió, associació i assemblea; i el de Zehra Gogan, una artista que és a la presó acusada de fer propaganda terrorista.

Categories: literatura

Emmanuel Carrère, una lliçó de periodisme literari amb Catalunya de fons

Dll, 13/11/2017 - 22:00

‘Un dels privilegis dels periodistes és el de poder anar als llocs i trobar la gent que no hi trobaries normalment. Hem de sortir de nosaltres mateixos per anar a trobar-nos amb els altres’. La frase la pronuncia Emmanuel Carrère (Paris, 1957) avui per avui un dels millors escriptors francesos i a més a més un dels millors autors de novel·les de no ficció del món i la pronuncia a la sala Gaudí de la Pedrera, on es troba amb els periodistes per presentar el seu nou llibre, Conviene tener un sitio adonde ir, publicat per Anagrama i que recull un compendi de peces periodístiques, petits assajos, prefacis i altres textos, fins a trenta, publicats entre 1990 i el 2015 i que només tenen dos punts en comú: són més breus que els seus llibres i estan escrits sempre en primera persona, uns textos que odien els redactors en cap dels diaris a no ser que et diguis Emmanuel Carrère i sigui precisament això el que t’encarreguen, reportatges literaris escrits en primera persona.

L’escriptor va participar ahir en els Diàlegs a la Pedrera, però en la trobada matinal amb els mitjans va estar acompanyat per l’editor Jorge Herralde, que ha publicat les cinc novel·les de no ficció de Carrère i també ha recuperat les tres primeres obres perquè ‘és un escriptor imprescindible de la contemporaneïtat. Publicar aquest llibre, a més a més, permet veure un autor que s’interessa per múltiples temes i que fa excel·lents exercicis periodístics’.

Després de l’explicació de l’editor va arribar el moment de la lliçó sobre l’ofici de l’escriptor, que va explicar que  ‘quan escric periodisme per a mi no és un treball literari menor, sinó que encaro cada una de les peces de la mateixa manera que un escriptor de ficció fa relats. Jo faig no ficció i el periodisme és a la no ficció com els relats a la ficció. He de dir que tinc la sort i el privilegi d’escriure llargs reportatges, fet que no passa habitualment a la premsa d’avui en dia, perquè és cert que es necessita espai per poder desenvolupar les contradiccions dels protagonistes, els punts de vista diferents i desenvolupar la tesi del reportatge’.

En aquest sentit, Carrère es mostra al costat dels periodistes de carrer. ‘Hi ha dues famílies de periodistes, les que estan al costat de l’anàlisi, les editorials i les tribunes i els que estam al carrer. Respecto molt les dues famílies, però jo sóc  a la dels reportatges pel meu temperament, sempre estic disposat a contestar-me preguntes, tinc moltes més preguntes que no pas respostes’. Tot i això, l’objectivitat absoluta no existeix. ‘Evidentment, al periodisme de reportatges s’expressa l’opinió, però l’opinió no és l’objectiu del reportatge. Hi és de forma preexistent, però hem d’intentar deixar-la de banda i fer el reportatge de manera que se sentin les diferents veus’.

Periodisme en primera persona

Una de les veus que sempre és present en els seus textos és la seva. Carrère fa més de vint-i-cinc anys que empra la primera persona per trobar-se amb els seus lectors. ‘Això es podria veure de forma negativa i pensar que tinc un gran narcisisme o que sóc egocèntric, però en realitat s’ha d’entendre com un exercici d’humilitat. No puc anunciar cap mena de veritat, sinó explicar el que he sentit en cada cas i això és el que faig amb aquesta veu narrativa’.

Per entendre la seva forma de treballar, Carrère se centra en el reportatge que va fer sobre Calais, que també ha publicat Anagrama. ‘De vegades faig jo la proposta dels reportatges i moltes altres vegades me’ls encarreguen. Les dues formes de treballar em sedueixen encara que de vegades penso que no puc explicar res de nou sobre un tema, com era el cas de Calais. Hi vaig estar tres setmanes, sempre hi estic dues o tres setmanes, als llocs, per fer els reportatges, que no és molt de temps, però sí suficient per captar les mirades de la gent i els personatges i fer-los justícia’.

Carrère va anar a Calais, doncs, i es va trobar amb un camp de refugiats anomenat la jungla on hi vivien unes 7.000 persones, l’equivalent al deu per cent de la població de la ciutat. ‘Això creava una divisió especial entre els que estaven a favor dels immigrants i els qui hi estaven en contra i això era molt evident. Espontàniament em vaig situar a favor dels pro immigrants, però és clar, jo no hi visc i ser generós i comprensiu amb ells a mi no em costa res perquè no visc al costat de la jungla, al cap de tres setmanes marxaré i el problema serà meu però des de la distància. Llavors vaig voler escoltar tothom, fins i tot la gent que no considero simpàtica. I així és com va néixer el reportatge. El que em passa habitualment és que la primera setmana sempre contacto amb la gent que em rep bé, a Turquia els intel·lectuals anti Erdogan, a Rússia l’oposició democràtica. És gent com jo, hi he contactat a través dels amics. Després intentes allunyar-te’n i anar a veure què en pensa la gent que no està tan propera. El reportatge és una escola per allunyar-se d’un mateix. Podem intentar tenir una relació honesta amb les nostres fonts, però això no vol dir que hagi de ser complaent, honesta sí’.

La situació catalana

Inevitablement cal preguntar-li si hagués de fer un reportatge sobre Catalunya quin dels dos bàndols seria el seu punt de partida. ‘En el cas de Catalunya no sabria on posar-me, en quin dels dos bàndols, realment no ho sé perquè partim d’una situació molt complexa on hi ha dos bàndols que no es parlen. La gent parla quasi només amb els seus. El que m’interessaria veure, en aquest reportatge hipotètic, són dues situacions possibles. La primera seria aquella on el conflicte ha fet que amics o famílies no en parlin o no es parlin i en el segon cas buscaria els casos on sí que hi ha el diàleg. I a partir d’aquí aniria bastint el reportatge. Segurament voldria examinar això, si hi ha comunicació o no perquè no tinc una preferència clara entre el dos bàndols, no tinc una opinió al respecte. El que sí que és segur és que em quedaria molt més temps, intentaria parlar amb tots vosaltres i amb la gent d’aquí i em dedicaria a escoltar i no a parlar, que és el que ha de fer un bon periodista. En aquest cas es bona la frase que diu que la tragèdia no és quan es produeix la lluita entre el bé i el mal sinó entre dos bens, perquè jo parteixo de dos premisses polítiques que accepto i que són bones però contradictòries: estic a favor del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i de l’altra estic a favor de la intangibilitat de les fronteres’.

Una bona mostra d’aquest art per exercir el periodisme es troba en el volum Conviene tener un sitio adonde ir, on ha triat les peces ‘perquè fos variat, perquè la lectura s’aguanta encara ara i perquè mostra diferències entre formes i llargades’. Així ens trobem textos sobre Daniel Defoe, els dos mesos que es va passar llegint Balzac o la seva passió per Philip K Dick, autor al qual li va dedicar una biografia i de qui  cada vegada es van complint més profecies; però també trobem cròniques negres, cròniques sobre homes i dones per a una revista italiana, una crònica d’una convenció de Davos, o com va malbaratar una entrevista amb Catherine Deneuve, entre mots altres.

‘El periodisme pot ser literatura, però no tot ho és, de la mateixa manera que no totes les novel·les són literatura, no sé si ho enteneu. Tot el que per a mi és literatura ho és independentment del gènere en què es faci, sinó que la premissa és que hi hagi una incertesa davant la complexitat de la realitat’, assegura un Carrère que en aquests moments no està escrivint cap llibre, però ‘continuo fent reportatges i feines com a guionistes. Tot això ja m’està bé perquè no em dedico a mirar el sostre des d’un sofà. I segur que aviat hi haurà algun llibre que s’acabarà imposant. Els llibres que escric no són ficció, però sí que són literatura. Els llibres del darrers quinze anys no són de ficció però compten amb tots els recursos de l’art de la narració, parteixo de la forma de la narració per crear literatura’.

Categories: literatura

Emmanuel Carrère: “El reportatge periodístic és una escola per allunyar-se d’un mateix”

Dll, 13/11/2017 - 14:03

ACN Barcelona.-“El reportatge periodístic com m’agrada practicar-lo és una escola per allunyar-se d’un mateix”. Així ho ha manifestat l’escriptor i periodista francès Emmanuel Carrère, autor d’obres tan celebrades i exitoses com ‘El adversario’, ‘Una novela rusa’ o ‘Limónov’. Carrère presenta aquest dilluns a La Pedrera de Barcelona la seva nova obra ‘Conviene tener un sitio adonde ir’ (Anagrama), una antologia de cròniques, reportatges i assajos literaris de l’escriptor dels darrers 25 anys. Ha explicat que per a ell el periodisme és “un treball literari com un altra, un treball de no ficció i és com quan una altra persona escriure contes. Estic segur que el periodisme és una forma de literatura com poden ser la novel·la, el teatre, la poesia i els assajos”. Preguntat sobre Catalunya, Càrrere creu que el “dret d’un poble a disposar d’ell mateix i la intangibilitat de les fronteres” són dues posicions bones, però admet que són “contradictòries”.

El nou llibre ‘Conviene tener un sitio adonde ir’ inclou diferents propostes com per exemple una crònica de la fallida entrevista a l’actriu i cantant Catherine Deneuve; viatges a la Romania post-Ceaucescu en busca de les petjades de Dràcula, a Sri Lanka després d’un tsunami o una trobada amb el novel·lista novaiorquès Luke Rhinehart, així com textos sobre escriptors com Lovecraft, Philip K. Dick, Sébastien Japrisot o Leo Perutz. Carrère ha indicat que per tirar endavant ‘Conviene tener un sitio adonde ir’ va començar buscant articles que havia escrit per diaris des de fa uns 25 anys. Ha admès que no va posar-hi tots els textos, alguns els va deixar de banda perquè no els considerava prou bons o no s’integraven i va intentar composar un llibre amb diferents gèneres com reportatges i articles, i amb textos de llargades diferents amb articles més curts i altres més llargs. Carrère volia que “fos variat i que sobretot fos agradable a la lectura”. Ha explicat que per a ell el periodisme és “un treball literari com un altre. Estic segur que el periodisme és una forma de literatura com poden ser la novel·la, el teatre, la poesia i els assajos”. Ha admès que ha estat un privilegi escriure textos relativament llargs que “és cada vegada més estrany en periodisme”. L’escriptor ha apuntat que hi ha dues famílies de periodistes. Per una banda, els periodistes que estan a prop de l’editorial, de les tribunes i de l’anàlisi i, per altra, els que es troben a prop de la narració i dels reportatges. “No crec que hi hagi una família millor que l’altra, però jo formo part de la segona família”. També ha fet referència al fet que escrigui en primer persona. “Aquesta qüestió de la primera persona es podia veure com narcisisme o egocentrisme, però també podria ser vist com un exercici d’humilitat perquè no vull anunciar la veritat, sinó parlar del que he vist i escoltat”, ha apuntat. Carrère (París, 1957) ha publicat obres tan importants com les cinc celebrades novel·les de no ficció: ‘El adversario’, ‘Una novela rusa’, ‘De vidas ajenas’ , ‘Limónov’, guardonada amb el Prix des Prix com la millor novel·la francesa, el Premi Renaudot i el Premi de la Llengua Francesa, i ‘El Reino’, millor llibre de l’any, segons la revista Lire. A Anagrama s’han publicat també tres novel·les de ficció dels seus inicis: ‘Bravura’, ‘El bigote’ i ‘Una semana en la nieve’.Catalunya Preguntat per la situació de Catalunya, Carrère ha ressaltat que no té cap opinió concreta i que no s’identifica amb cap bàndol. En aquest context, ha apuntat que, segons la imatge exterior, a Catalunya es produeixen dues situacions, la primera amb dos bàndols que no es parlen entre ells i la segona amb dos bàndols que sí que es parlen “en el marc de les relacions de famílies i amics”. Ha explicat que si vingués a Catalunya amb la idea de fer un reportatge miraria bé la diferència que hi ha entre les dues situacions, la que hi ha una comunicació entre els dos bàndols i l’altra on aquesta situació no hi és. “No tinc una opinió al respecte que em sigui pròpia”, ha indicat. En aquest context, Càrrere ha considerat que el “dret d’un poble a disposar d’ell mateix i la intangibilitat de les fronteres” són dues posicions bones, però admet que són “contradictòries”.’Converses a La Pedrera’Aquest mateix dilluns per la tarda, Emmanuel Carrère conversarà amb la periodista Esther Vera, director de l”Ara’, en el marc del cicle ‘Converses a La Pedrera’ a l’Auditori de la mateixa Pedrera, que organitza la Fundació Catalunya La Pedrera en col·laboració amb Arcàdia.

Categories: literatura

Aurora Bertrana torna a viatjar a la Polinèsia Francesa

Dll, 13/11/2017 - 02:15

La vida literària d’Aurora Bertrana (1892-1974) no va ser gens fàcil. Dona en un món d’homes i filla de Prudenci Bertrana, prohom de les lletres catalanes, va haver de lluitar molt per esdevenir una escriptora fonamental. Enguany es compleix el 125è aniversari del seu naixement, commemorat igual que el 150è del naixement del seu pare, l’autor del clàssic Josafat. Aurora Bertrana ens ha llegat una vintena de títols literaris que inclouen llibres de viatges, memòries, narracions, reportatges i novel·les, però sempre ha estat un figura bastant desconeguda. En el procés de recuperació per a la commemoració de l’aniversari del naixement, l’editorial Rata, dirigida per Iolanda Batallé, ha rescatat el primer volum de l’autora, Paradisos oceànics, que els servirà per a inaugurar la reedició de les obres completes.

L’edició que presenta Rata inclou un capítol de les seves memòries i vuit narracions inèdites en català que ha traduït Jenn Díaz, i també texts d’Oriol Ponsatí, Neus Real, Josep Maria Fonalleras, Jenn Díaz i Iolanda Batallé. Oriol Ponsatí explica: ‘Era una anomalia que no disposéssim d’una edició, ni en català ni en castellà, de Paradisos oceànics, l’obra que l’any 1930 va convertir immediatament Aurora Bertrana en tot un fenomen de vendes i la va consagrar com a escriptora de literatura de viatges. És ben comprensible que fos així. La literaturització de les vivències acumulades per Aurora Bertrana entre el 1926 i el 1929 a Papeete, capital de la Polinèsia Francesa, a un mes i mig de viatge de Barcelona, la convertien en un fenomen europeu sense terme de comparació possible. Paradisos oceànics va tenir de seguida una versió castellana, ampliada, a càrrec de la mateixa autora i amb el títol Islas de ensueño. I uns anys més tard n’arriba la traducció francesa, Fenua Tahiti. Vision de Polynésie.’ Ponsatí explica que va ser molt fàcil posar-se d’acord en aquest sentit amb l’editora Iolanda Batallé.

El text inclou no únicament l’original català del 1930, sinó també el capítol de les seves memòries dedicat a la preparació i a la recepció del volum i a aquestes vuit narracions que apareixien a l’edició castellana i que ara podem llegir en la nostra llengua: ‘Un barri xinès en una ciutat oceànica’; ‘El viatge al voltant de Tahití’; ‘Mort d’una mooreana’; ‘A través de la selva’; ‘Aigua mansa sota la lluna’; ‘Vida selvàtica’; ‘El maori ros d’ulls blaus’ i ‘Un quixot en piroga’.

Aurora Bertrana amb el seu marit, el 1934.

Però què hi va fer durant tres anys la nostra autora a la Polinèsia francesa? I sobretot, per què es fa escriptora tan tardanament? La resposta de la segona pregunta es deriva del fet que durant molt de temps la passió principal de Bertrana va ser la música, fins al punt que s’hi va guanyar la vida professionalment. Tocava en tot d’hotels de la zona dels Alps i va arribar a tenir la primera banda de jazz formada només per dones. La resposta de la primera pregunta es deriva directament del seu matrimoni amb Denys Choffat, amb qui es va casar el 1925. Aquest matrimoni permeté a l’autora finalment d’esdevenir escriptora, tal com somniava. L’any 1926 Choffat va signar un contracte amb un francès que volia instal·lar una central elèctrica a Papeete. De manera que, després de quaranta-cinc dies de navegació amb escales a la Martinica, les Antilles i Panamà, arribaren a la capital de la Polinèsia Francesa.

En el decurs d’aquella estada, Bertrana establí contactes intensos amb els nadius i n’elogià ara i adés la llibertat sexual i religiosa, la dignificació de la maternitat i el control del temps per sobre de les riqueses.

L’escriptora estava totalment convençuda que al públic català li podien interessar les seves experiències oceàniques i, gràcies a Lluís Nicolau d’Olwer, va escriure sis articles per a la revista D’Ací i d’Allà que són el germen del volum i de col·laboracions posteriors en la premsa de l’època, molt especialment a les revistes Mirador i la Nau. El llibre va ser un èxit absolut. Se’n va exhaurir la primera edició en només quinze dies, malgrat que costava quinze pessetes –un preu alt–, perquè incloïa nombroses fotografies, que també formen part de l’edició actual.

Però mirem què en diu l’autora a les memòries:

«L’obra fou no solament un gran èxit de vendes, sinó un gran èxit literari. De Paradisos oceànics molta gent encara en parla, com si jo no hagués escrit cap altre llibre, cosa que prova que tot el que he escrit i he publicat des d’aleshores no compta per a aquests lectors. No ho han llegit o no els ha interessat. Paradisos oceànics no ha envellit. Mentre escric aquestes ratlles fa uns trenta-nou anys que l’obra va ser escrita i publicada, i per a la majoria de vells lectors de català continua essent la ‘meva única obra’. No vull discutir amb aquests amables antics lectors meus. A la fi, i àdhuc si no hi estic d’acord, aquest impacte (perdoneu la paraula) de la meva primera obra literària obeeix potser a raons que no tenen cap relació amb el seu mèrit literari. Els ‘savis’ de casa nostra, aquells que després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora, potser ens explicarien els motius d’aquest èxit llunyà que no s’ha repetit fins a la meva darrera novel·la.»

La importància de l’escriptora i del llibre que ens ocupa, la resumeix l’estudiosa Neus Real en el text que acompanya el llibre:

«Ningú no havia fet res de semblant fins aleshores. En conseqüència, des del punt de vista cultural, Bertrana representava un punt d’inflexió –un abans i un després– en la tradició femenina del país; és allò que Àngel Pons i Guitart, amb molta gràcia i enginy, va descriure metafòricament com el pas de les escriptores de la xocolata amb melindros a les de la mostassa alemanya, és a dir, el trànsit d’un passat que ara ja resultava fat i demodé, amb poques excepcions, com Caterina Albert – Víctor Català, a un present intens i picant, rabiosament innovador. Des del punt de vista estrictament literari, la gironina també significava una troballa, perquè no solament contribuïa a un gènere popular i en alça –els llibres de viatges– alhora que omplia un doble buit en català –el dels llibres de viatges de tema oceànic i el dels llibres de viatges escrits per dones–, sinó que seduïa l’anhelat col·lectiu lector que havia de sostenir el mercat de la literatura en la nostra llengua. Calia donar solidesa i continuïtat material a l’estrena periodística espectacular de l’autora, i la millor manera d’aconseguir-ho era amb un llibre. Aurora Bertrana, així, es va convertir en la cèlebre autora de Paradisos oceànics

Bertrana va tornar literàriament algunes altres vegades a les mars del sud. El 1934 va publicar Peikea, princesa caníbal, un conjunt de contes i llegendes de les illes del Pacífic. I fins i tot va publicar un llibre escrit conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana: L’illa perduda, una novel·la d’aventures que varen elaborar repartint-se els capítols. I això que al pare Bertrana no li havia fet mai gràcia que Aurora es dediqués a la literatura.

La vida d’Aurora Bertrana va ser intensa. Arribà a passar moltes dificultats econòmiques a la primeria de l’exili, tot i que un poc més tard es va poder establir a Prada de Conflent per poder visitar la seva mare, que havia trobat refugi a Andorra. Però abans de tot això, el 1935, havia emprès un viatge al Marroc, després d’haver visitat a Madrid el poeta Ventura Gassol, empresonat pels Fets d’Octubre del 1934. Al Marroc es va dedicar a investigar sobre els harems, bordells i presons del Marroc per estudiar l’ànima de la dona musulmana i escriure un altre dels seus llibres més importants: El Marroc sensual i fanàtic, que va publicar el 1936.

Amb la publicació del primer text d’Aurora Betrana i la recuperació dels que només s’havien pogut llegir fins ara en castellà, es fixa aquest text fonamental de la nostra literatura. L’editora, Iolanda Batallé, diu: ‘Per mi, com a editora, escriptora i lectora, són essencials els llibres de viatges escrits per dones. Aquesta mena de llibres són especialment feliços, llibres que constaten una doble victòria. D’una banda, que algú aconsegueixi deixar enrere el confort d’una cultura, una família i un paisatge. D’una altra, que aquest algú sigui una dona, algú que fuig d’aquesta cultura, aquest paisatge, d’aquesta família, d’allò que tothom espera d’ella. Tota una victòria i un immens orgull.’

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘La mona de l’assassí’ de Jakob Wegelius

Ds, 11/11/2017 - 22:00

Viena Edicions publica La mona de l’assassí, una novel·la de viatges i aventures sobre l’amistat entre un mariner i una mona. Es tracta d’una novel·la de l’escriptor i il·lustrador suec Jakob Wegelius, que ha traduït Elena Martí directament del suec. Adreçada sobretot a un públic juvenil és, de fet, literatura per a lectors de totes les edats. L’obra conté dibuixos del mateix autor, que són una delícia. Llegiu-ne un fragment.

L’editora de Viena Isabel Monsó ens parla de l’obra i de com encaixa en el catàleg:

‘Fins ara, a la col·lecció El jardí secret de Viena havíem publicat únicament traduccions de clàssics infantils i juvenils, novel·les especialment adreçades a un públic jove (encara que ens consta que som molts els adults que ens ho passem molt bé llegint-les), que s’havien escrit i publicat fa quaranta, cinquanta o fins i tot cent anys, però que no s’havien editat mai en català. És el cas d’Un ós anomenat Paddington o de La teranyina de la Carlota, per posar dos exemples prou coneguts. Però quan vam descobrir La mona de l’assassí, de l’escriptor i dibuixant suec Jakob Wegelius, publicada al seu país el 2014, vam decidir que havíem de fer una excepció i incloure’l a la col·lecció.

És una història d’aventures, molt bona i molt ben escrita, la protagonista i narradorade la qual és una mona que ha de demostrar que el seu amic és innocent d’un crim del qual ha estat acusat  injustament. La mona, com veureu a la novel·la, no parla, però sí que sap escriure (i molt bé!) i té moltes més habilitats (per exemple, és una gran jugadora d’escacs i una mecànica excel·lent) que l’ajudaran a arribar fins on sigui per demostrar la innocència del seu amic. La història comença a Lisboa, al barri de l’Alfama, a ritme de fado, passa per tot el Mediterrani i arriba fins a l’Índia, on la Sally Jones, que és com es diu la mona, trobarà respostes.

El relat té tots els ingredients de les grans històries d’aventures de Jules Verne: viatges, traïcions, amistats insospitades, intriga, exotisme i, per sobre de tot, una missió que la Sally Jones ha de complir com sigui: demostrar la innocència del seu amic. Per una altra banda, la novel·la va acompanyada d’unes magnífiques il·lustracions a una tinta del mateix autor, Jakob Wegelius, que ja havia publicat anteriorment un còmic amb aquests mateixos personatges, La llegenda de la Sally Jones (que no s’ha publicat encara en català).

Que La mona de l’assassí hagi obtingut premis tan prestigiosos en literatura infantil i juvenil com ara el Premi August 2014, el Premi del Consell Nòrdic 2015 i, recentment, el Deutsche Jugendliteraturpreis 2017, confirma que aquest és un llibre que ha captivat molts lectors i que la Sally Jones té, a hores d’ara, seguidors arreu del món. I estem convençuts que a casa nostra passarà exactament això mateix. A tots els qui l’hem llegit fins ara, en la traducció del suec d’Elena Martí, la Sally Jones ens ha robat el cor.’

Categories: literatura

Vicent Borràs guanya el Ciutat d’Alzira de Novel·la

Ds, 11/11/2017 - 09:00

Què saps de Vidal Palau? És la pregunta que obre la novel·la, que li dóna títol i que, tal com va explicar l’autor, en recollir el premi, ‘tothom qui ho vulga podrà respondre en març quan isca el llibre’.

Vicent Borràs (Algemesí, Ribera Alta, 1962) es va endur el XXIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, amb una història sobre la identitat, les identitats, i la voluntat d’ocultar-les, de superposar-les, de descobrir-les.

En un ambient càlid i amb la sala plena de representants del món cultural, polític i social valencià es van lliurar, la nit del 10 de novembre, a Alzira, els premis que organitza l’editorial Bromera i que duen el nom de la capital de la Ribera Alta. Entre els assistents, el president de les Corts, Enric Morera, el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València; el secretari de Cultura, Albert Girona; o els diputats al congrés espanyol Joan Baldoví, Ricardo Sixto o Rosana Pastor. I escriptors, és clar: d’Anna Moner a Ferran Torrent, de Josep Lozano a Teresa Broseta, Pau Sif o Isabel Garcia Canet. I el pintor Manuel Boix. I l’alzirenc Joan Llinares, director de l’oficina antifrau. I els llibreters de la Costera o de l’Esplai. I la gent de ciència, com Andreu Escrivà, de pensament, com Gustau Muñoz: una bona barreja per prendre el pols cultural del País Valencià.

La primera tanda de guardons van ser per als premiats que ja es coneixien: Pepa Juan (València, 1962), actriu i escriptora, va recollir el XII Premi de Teatre Palanca i Roca, amb l’obra Acompanya’m en la nit, una història amb intriga i surrealisme protagonitzada per dos ancians. Juan va recordar quan, en el procés d’escriptura, va visitar el cementiri de Paterna (Horta) el dia en què obrien la fossa 113. I com va quedar colpida pel moment, per l’emoció dels familiars en aquell moment. I com va voler, de seguida, incloure-ho també a l’obra. I ho va fer.

Ximo Cerdà (Xàtiva, Costera, 1975) va recollir el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre amb una obra sobre el càncer tractada amb delicadesa i humor i titulada Un mocador de pirata, mentre que Leandro Sagristà (Barcelona, 1975) va guanyar el Bancaixa de Narrativa Juvenil amb El misteri de la casa Folch, centrada en els foscos centres d’acollida de menors durant la dictadura franquista.

‘Els éssers humans sempre estem a la intempèrie. Sovint ho oblidem’. Amb aquesta reflexió obria foc, havent sopat, Josep Ballester (Alzira, 1961), guanyador del XII Premi de Poesia Ibn Jafadja. A la intempèrie es presenta com un poemari sense concessions, ‘una reflexió però, sobretot, un intent de dibuixar mapes entre naufragi i naufragi’, per superar, va explicar el poeta, i assagista, i narrador “el vent feréstec que ens duu al fred i a l’estultícia’.

Un altre poeta, Ramon Ramon (Catarroja, Horta, 1970) va ser el guanyador del XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera amb Llum a l’atzucac, un dietari sobre la duresa de la vida quotidiana on no es contemplen concessions. Ramon va explicar que les coses que volia dir ja estaven escrites al seu llibre, i va reservar el temps de micròfon per a expressar la seva ‘solidaritat amb els presos polítics catalans’, en honor dels quals va llegir uns versos de Joan Vinyoli: ‘No té poder la fosca / per closa nit que sigui. / Guixa amb blanc les pissarres’. I es va endur l’ovació de la nit.

Xavier Duran (Barcelona, 1959), amb L’imperi de les dades, un estudi sobre els avantatges i els perills de la societat hiperconnectada, va obtenir el XXIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

I la cultura, fet i fet, va tornar a demostrar que té més que capacitat de resistència. Que fins i tot avança. Ho va dir el batlle d’Alzira, Diego Gómez, quan va recordar que ‘no farem cap pas enrere’a l’hora de ‘refer el nostre compromís institucional i cívic per a estendre i estimar la nostra cultura, la nostra llengua compartida’.

Categories: literatura

Jordi Ferré: ‘Les aliances són importants per a l’ecosistema editorial català’

Dc, 08/11/2017 - 22:00

Del 2006 endavant, des de l’empresa petita i mitjana de l’edició en català, Jordi Ferré ha tingut un paper singular i valuós: mirar de trobar estratègies per a consolidar la xarxa d’editorials independents i plantar cara a l’oligopoli que va néixer amb la creació del Grup 62. Fundador i director de Cossetània Edicions des del 1996, avui és responsable del 9 Grup Editorial (format per Cossetània, Angle i Eumo). Precisament, enguany s’han commemorat els vint-i-cinc anys de la creació d’Angle Editorial.

En aquesta dècada que ha transformat el món de l’edició en català, les accions de Ferré per a crear moltes menes d’aliances amb més editorials han fet sorgir projectes com ara la comercial Xarxa de Llibres i la fallida plataforma digital Edi.cat. I tot això des d’editorials que no tenen el centre neuràlgic a Barcelona i es trobem repartides per tot el territori. Entre el 2011 i el 2015 també va assumir la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Repassem amb Jordi Ferré aquesta dècada apassionant, observem el present i encarem els objectius de futur del 9 Grup editorial, però també del món de l’edició en llengua catalana.

Com la veieu, aquesta última dècada que ha viscut el món de l’edició en català, des del 2006, amb la creació del Grup 62, les expectatives del llibre digital, la fallida de la distribuïdora Arc de Berà, el boom de les editorials petites independents, la crisi cruenta que tot just ara sembla que comença a esvair-se… Hi heu tingut un paper molt actiu, tot i que potser poc visible.
—Aquests darrers deu anys han passat tantes coses en el món de l’edició en general i també en el món de l’edició en català, que costa de creure que la transformació hagi estat tan gran. És la dècada de l’arribada del llibre digital i les seves expectatives de negoci, i s’ha viscut una crisi tan impressionant que ha canviat el panorama editorial mundial. En un sistema d’editorials petites com és el català, que comparteix mercat i competeix amb la indústria editorial en castellà, és d’una enorme complexitat.

Però vau prendre posició i vau començar a engegar accions ben aviat.
—L’any 2006, en tornant de vacances, que sempre és un període de reflexió, amb el meu soci, Josep Maria Olivé, vam començar a parlar de fixar algunes estratègies en l’àmbit digital. També teníem el problema de la distribució: en aquell moment teníem donat a un tercer el 100% de la comercialització del negoci. L’Arc de Berà ho feia tot: la logística i la comercialització. Vam començar a pensar en teixir aliances per controlar la part comercial del nostre negoci editorial. Que a Catalunya l’Arc de Berà controlés la logística i la comercialització era una concepció molt clàssica del negoci. Vam veure que això no passava a la majoria de països europeus, que no anava així. Vam pensar a traslladar el model europeu al nostre mercat. I així van sorgir les primeres aliances, el 2009, amb Angle i Bromera, per a cobrir la necessitat de tenir una comercialització pròpia.

Era l’origen de la comercial Xarxa de Llibres, amb participació de Cossetània, Angle i Bromera.
—I aquesta xarxa, aquesta aliança, va ser el nostre salvavides, perquè el 2010 l’Arc de Berà va petar. Això va començar a evidenciar que les aliances entre editorials eren possibles. Paral·lelament, vam crear també amb Angle i Bromera la plataforma Edi.cat. Va ser un projecte fallit, perquè l’estat espanyol no va dotar el negoci del llibre digital d’un marc legal, a fi que es pogués desenvolupar. El llibre electrònic és impossible amb la quantitat de descàrregues il·legals que es fan. Són molt poc perseguides. Amb tot, l’experiència ha estat bona. Vam ser pioners en això.

La manca de persecució de la pirateria hi va tenir un paper, però la irrupció de més plataformes d’edició i venda de llibres digitals, com ara 36L, primer, i una mica més tard, Libranda, que aplegava els grans grups editorials espanyols, també us va dificultar el projecte.
—Però això no ens va fer mal. Ens va fer mal que no hi hagués volum de negoci, per la inexistència d’un marc legal que garantís les vendes. Imagineu-vos que aneu cada dia al bar a prendre cafè i no el pagueu mai, perquè no us dóna la gana. És inviable. També és cert que potser amb la aparició d’Amazon i més plataformes tecnològiques ocupant aquest mercat no ens n’hauríem sortit, però era una opció que havíem d’intentar. A hores d’ara venem llibres digitals de les nostres editorials a través de més plataformes, però la facturació sobre el total és molt petita.

Quin tant per cent representa?
—No arriba a l’1%.

Us sap greu avui haver-vos venut Edi.cat?
—No, no. M’hauria sabut greu no haver-ho intentat. Haver-ho venut no em sap greu, perquè era un negoci sense recorregut. La decisió va ser correcta.

Parleu-me d’aquesta idea de crear aliances.
—Precisament, el millor valor d’Edi.cat fou que ens va servir per a teixir aliances i coneixences i tenir molta informació de qui era qui i amb què i qui podíem comptar. I vam acabar creant Xarxa de Llibres amb Bromera i Angle. Aquesta comercial també va passar a ser la de més editorials. Avui treballen amb Xarxa de Llibres editorials com ara Viena, Eumo, Símbol, Abadia de Montserrat, Base… Tenim un volum interessant d’editorials independents. És una comercial no vinculada a cap gran grup, té plena autonomia. Enric Faura n’és el director. D’aquest projecte, n’estem molt satisfets i això ens confirma que anem bé. Perquè, o teixíem aliances o ho hauríem tingut molt complicat en un mercat que el 2010 va entrar en recessió. La manera de superar la crisi va ser aliar-nos per defensar-nos.

No n’heu parlat, però una altra raó per a les aliances era no ser en l’òrbita del Grup 62.
—La voluntat és no ser en l’òrbita de ningú. Aquesta és la manera que tenim de defensar el nostre projecte de negoci i fer-nos grans. Més tard, el 2012, hi va haver una aliança d’Angle i Cossetània per formar el 9 Grup editorial, en el qual el 2015 es va afegir Eumo. El 9 Grup té un 30% de l’accionariat d’Eumo. També hi vam afegir un projecte de micromecenatge, Quòrum Llibres, amb el qual editem uns deu llibres l’any.

Què permeten les aliances de 9 Grup?
—D’entrada, Cossetània, Angle i Eumo compartim despeses d’administració. Això ens serveix per a guanyar eficàcia. A més, les editorials del grup no han perdut la seva personalitat ni la manera de treballar. Són segells molt autònoms.

Optimitzeu recursos però no engoliu.
—Exacte, no unifiquem projectes. Enguany, que Angle ha fet vint-i-cinc anys, el protagonisme l’ha tingut l’editora, Rosa Rey, i el seu equip. Treballar d’aquesta manera ens permet també de tenir perspectives més riques sobre els projectes de futur. És cert que això ens ha obligat a redefinir els punts d’intersecció de totes tres editorials.

L’aliança amb Bromera va caure pel camí?
—No, perquè amb Bromera continuem vinculats amb Xarxa de llibres. Hi ha moltes menes d’aliances i això és molt important: amb Angle ens vam acabar fusionant, però d’Eumo no en tenim pas el control, el 70% del negoci és de la Universitat de Vic. El tipus d’aliances que es poden fer són molts i tots serveixen i els hem d’anar a buscar.

Quins objectius nous teniu? Com veieu el panorama editorial actual?
—Deixant de banda la conjuntura actual que viu Catalunya, el sector editorial ha començat a deixar enrere la crisi. Per una altra banda, internacionalment, el llibre electrònic s’ha estancat. Recordo que deien que el 2020 el llibre electrònic hauria eliminat el llibre de paper. Doncs no, aquesta incògnita s’ha aclarit: ens hem de moure en l’àmbit del paper. Pel que fa al 9 Grup, hem de continuar refermant les línies editorials i incidir amb la màxima ambició possible en el mercat. Ara no tenim en perspectiva noves aliances, tot i que no tanquem mai la porta. Com ja us he dit, n’hi ha de moltes menes i ara us en posaré un altre exemple, que em ve al cap: amb l’editorial Alpina, que teòricament és la competència de Cossetània, hem arribat a un acord per tirar endavant dues col·leccions conjuntament. Aquests anys, consolidant aquest espai, hi hem deixat la pell.

En aquesta darrera època s’ha esdevingut el boom de les petites editorials independents en català. Com el valoreu, aquest fenomen?
—M’entusiasmen molts projectes editorials nous, tot i que crec que cal anar en compte de no atomitzar excessivament el mercat. Entre aquestes petites editorials, també hi neixen aliances, només cal mirar-se l’associació Llegir en Català. Van en aquesta línia. L’atomització pot ser un problema que les aliances poden resoldre. Ho repeteixo: les aliances, diverses, són importants per a l’ecosistema editorial català. Hi ha moltes menes i nivells d’aliances, cada editorial s’hi ha de sentir còmoda. Ara, anar sol serà complicat. I un altre factor que vull destacar: la professionalització és bàsica, en el sentit que la gent s’hi guanyi la vida. En una editorial t’hi has de poder guanyar la vida. Ha de ser un negoci, l’ofici. Estan molt bé els projectes editorials que són un complement, però crec de veritat que cal decantar-se per les estructures professionals, que són les que creen el veritable ecosistema. No hem de crear un mercat editorial amateur. Implicaria una economia de resistència. Cal consolidar i fer créixer un món editorial professionalitzat.

No voldria acabar sense parlar de la importància que ha tingut el fet que aquestes iniciatives i projectes editorials hagin sorgit de fora de Barcelona, de diferents llocs del país: Valls, Manresa, Alzira, Vic…
—En aquests moments, la tecnologia ens serveix per a crear estructures editorials des de qualsevol indret. Nosaltres n’hem estat actors, d’això. Fora de Barcelona i l’àrea metropolitana han nascut molts projectes i això ja s’ha consolidat. És un fenomen que enriqueix culturalment el país.

Categories: literatura

El llibre més personal de Lluís Llach s’haurà de defensar sense el seu autor

Dc, 08/11/2017 - 22:00

Es pot presentar un llibre sense que el seu autor el defensi? Avui dia qualsevol editorial es posaria les mans al cap només de pensar-hi, sobretot perquè casos com el de Salinger són ben estranys en la història de la nostra literatura. Potser l’única persona a qui ha sortit bé la juguesca a casa nostra recentment ha estat la Marta Rojals, però en uns moments com els actuals, en què les xarxes socials bullen i la immediatesa és una de les eines competencials, renunciar a la presència de l’autor en la presentació de l’obra és quelcom inaudit. I més encara si aquest autor és algú que és capaç d’omplir auditoris sencers en les presentacions, com és el cas de Lluís Llach.

Portada de l’últim llibre de Lluís Llach, ‘El noi del Maravillas’

El cas és que la nova novel·la del cantautor i diputat de Junts pel Sí haurà de fer camí sense que el seu autor la defensi ‘a causa de les circumstàncies polítiques que tothom coneix’. L’editorial, Empúries –que forma part del grup Planeta, que ha traslladat la seva seu social fora de Catalunya per la declaració d’independència–, diu que en respecta la decisió i ha improvisat algunes fórmules perquè El noi del Maravillas, el llibre de Llach, pugui fer el seu recorregut amb èxit i sense veure’s gaire afectat.

Per tant, la presentació davant la premsa s’ha fet sense Llach però amb alguns pesos pesants per compensar. El periodista Antoni Bassas, amic personal de Llach, ha llegit un comunicat en què explica que ‘El noi del Maravillas confima la fermesa de la carrera literària de Lluís Llach, precedida per la gran acollida de Memòria d’uns ulls pintats (2011) i Les dones de la Principal (2014) i per les seves traduccions al castellà, l’alemany, el francès, l’italià i el neerlandès. Durant els darrers anys, Lluís Llach ha treballat molt il·lusionat en aquesta nova obra, que el consolida com a novel·lista de ressò internacional’.

Cal recordar, però, que l’entusiasme amb què Bassas ha presentat la novel·la i ha explicat la trajectòria del cantant no ha generat tanta unanimitat fins al moment. Si bé és cert que l’èxit de vendes de les novel·les de Llach ha estat inqüestionable, aquesta unanimitat no ha arribat, ni de bon tros, al camp de la crítica literària, en què, tot i que ha rebut crítiques entusiastes, també n’ha rebut moltes de dolentes.

El segon suport al llançament del llibre ha vingut de Jordi Cornudella, editor de la casa, que ha contextualitzat i explicat el llibre davant la premsa. Segons Cornudella, ‘amb aquesta obra, Llach tanca la seva visita a la història contemporània de Catalunya, i molt especialment a les dues èpoques que més l’han marcat: els anys vint i trenta i els anys seixanta i setanta’. ‘Estic segur que la següent novel·la que faci serà molt diferent d’aquesta’, ha assenyalat.

I què explica El noi del Maravillas? Doncs en aquesta ocasió en Llach empra un recurs literari força interessant: en Roger Ventós (1939-2017) és un baríton d’òpera, una figura internacional, que rep un encàrrec del seu editor, escriure un llibre de memòries. Però Ventós escriu una novel·la autobiogràfica on explica el seu naixement a Sete –és fill d’una mare catalana refugiada que escapa de la guerra– i el retorn a Catalunya, quan compleix els quinze anys, on retrobarà un oncle seu i un teatre de varietats, el Maravillas, en el qual havia treballat la seva mare i ell començarà la seva formació. Aquesta història és la que lliura a l’editor. Per tant, ens trobem amb un llibre metaliterari que permet ‘una visió àmplia de dos mons, el de la Barcelona canalla i el dels grans centres operístics europeus, l’epicentre del qual és París’, afirma Cornudella.

Lluís Llach va enregistrar un vídeo promocional del llibre a l’estiu –la data prevista de sortida era a final d’agost, però es va posposar fins que les coses estiguessin més calmades, i vés per on la ironia del destí– que no es passarà i no s’emprarà però que els periodistes sí que hem pogut veure, en què assegura que va viure una fascinació ‘per aquell món dels teatres de varietats que s’enfonsaven. ‘Jo tenia disset o divuit anys i era un pobre estudiant que venia de l’Empordà i veia com tota aquella gent havia de lluitar contra la censura amb dobles o triples significats. Era el moment de la descoberta del barri xinès i de les lectures anarquistes’, hi explica. Llach afirma que ‘hi ha moltes vivències personals, com el món de les classes de cant, que ha viscut durant vint anys, i un cert coneixement de l’òpera’. També assegura que si li hagués de posar una banda sonora escolliria la música de Nino Rota, ‘que hi encaixaria perfectament’.

I si bé és cert que Nino Rota no hi pot posar la música, no és menys cert que un dels millors actors del país, Lluís Soler, ha posat la màgia a la presentació amb una lectura de fragments perfectament escollits que ha acabat amb una ovació dels periodistes que anava molt més enllà de l’emoció per la lectura, també era també un clam perquè la cultura tornés a la normalitat.

El llibre es posa a la venda en català i en castellà. L’editorial no pretén de fer cap campanya de reforç de la distribució en castellà, que, segons que asseguren, ‘fins ara ha anat prou bé en les altres dues novel·les’.

Categories: literatura

Quan els catalans viatjaven fascinats a l’URSS

Dll, 06/11/2017 - 22:00

El 1925 Josep Pla va emprendre un viatge cap a la Unió Soviètica. Era estiu i hi anava per col·laborar amb el diari la Publicitat. Amb el temps, aquelles notes periodístiques es varen convertir en un llibret que es va titular A Rússia, que sorprèn molts lectors perquè Pla hi va anunciar amb bastant d’èxit alguns fets que es van produir més endavant. Eduard Riu-Barrera, però, afirma: ‘sóc bastant reticent al viatge de Josep Pla, i no tan sols a aquest sinó també a alguns altres que va fer. He de ser molt crític com a historiador amb els seus texts, en què es demostra que va ser un coneixedor mediocre de la realitat soviètica, que fa una lectura ideològica i no pas cap mena d’anàlisi d’allò que veu, i per això el testimoni que hem recollit és més petit que el de molts altres autors, en primer lloc perquè hi va ser pocs dies, en segon lloc perquè va emprar molts de materials indirectes, com ara fulletons i propaganda i, si bé és cert que fa un discurs molt interessant sobre el futur del país, no ens aporta un coneixement directe del món soviètic. És molt més interessant la visió d’alguns altres autors que són més fluixos literàriament, però que han viscut i residit un temps suficient a l’URSS i que tenen una visió incerta però més real del país. Això sí, el discurs de Pla sovint és molt més brillant’.

Josep Pla va ser un viatger infatigable…

Eduard Riu-Barrera és l’editor d’un llibre que arriba en un moment ideal, el centenari de la Revolució Russa, i que es titula Viatge a la Rússia soviètica. L’ha publicat l’Avenç i recull testimonis catalans sobre l’URSS d’entre el 1920 i el 1941. En concret, es tracta d’un recull de texts de vint-i-tres autors diferents de tot l’espectre ideològic del moment: Ángel Pestaña, Joaquim Maurín, Josep Grau, Antònia Pérez, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Carner Ribalta, Santiago Pi i Sunyer, Francesc Blasi i Vallespinosa, Ferran Valls i Taberner, Andreu Nin, Josep A. Vandellós; Vicente Pérez Vicha ‘Combina’, Rafael Campalans, Carles Pi i Sunyer, J. Terrasa, Helios Gómez, Rodolf Llorens i Jordana, Frederic Fernández Serratacó, Rafael Vidiella, Joan Bertran Vidiella, Joan Bertran i Llopart, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Pararols.

Segons que explica Riu-Barrera, ‘el món soviètic i postrevolucionari i el seu desenvolupament durant l’estalisnime i la Rússia del període d’entreguerres no només interessen a un sector ideològic de Catalunya que vol reclamar-ne els avenços i assoliments, com podria ser tota l’esquerra revolucionària, sinó a tota la societat catalana de manera plural, ja sigui pels interessos que hi pugui tenir o pels suggeriments que pugui trobar en tot allò que pot aportar el món bolxevic. I això inclou des de gent de posicions anarquistes, que eren les més abundants a Catalunya i que veien que hi havia un gran perill per a la llibertat en la figura de Stalin, fins a autors que provenien de posicions molt més dretanes, o que directament no hi tenien res a veure però volien conèixer com era el país per dins perquè estaven interessats en la totalitat del món. D’aquí sorgeix aquesta pluralitat de visions que hem recollit, de la prova que l’URSS suscitava un interès de gran espectre que no es limitava a consideracions ideològiques’.

Eugeni Xammar, un dels millors periodistes catalans

Llavors, el viatge fins a l’URSS no era gens senzill. Podem mirar què en diu Eugeni Xammar, que també hi va anar el 1925. Xammar, que va publicar el seu reportatge a La veu de Catalunya, n’explica: ‘Per anar de Berlín a Moscou, seixanta-tres hores de tren són, avui, necessàries. Quan Moscou no era encara la Meca de la revolució se’n necessitaven la meitat. Seixanta-tres hores de tren i tres visats de passaport. Quan Rússia era un imperi i Europa un continent sense passaports, per anar d’Europa a Rússia eren imprescindibles un passaport i un visat rus. Ara que Europa viu sota el règim de passaport obligatori i Rússia és –si són servits una Unió de Repúbliques Socialistes dels Soviets, amb un passaport i un visat rus no n’hi ha prou. Calen els visats de trànsit de Letònia i de Lituània. Aquests visats costen els ulls de la cara però s’obtenen fàcilment. El visat rus, en canvi, sobretot tenint en compte les dimensions colossals del país, surt a relativament bon preu, però no acaba mai d’arribar (…). ARússia no s’hi entra si no és pel forat d’un garbell. Tot s’explica. El tsarisme s’havia de defensar contra la revolució. Els Soviets s’han de defensar contra la contrarevolució. Hi ha països que tenen ço que les dones velles de Catalunya en diuen “malastrugança”’.

Segons Eduard Riu-Barrera hi ha tres tipus d’autors que fan el viatge. ‘En primer lloc, trobem els autors revolucionaris, que són, bàsicament, anarquistes i hi van per conèixer de primera mà el primer moment posterior a la revolució del 1917. Hem de pensar que, a Catalunya, en aquell moment, no hi havia formacions comunistes o socialistes, sinó que aquest espectre ideològic estava dominat per l’anarcosindicalisme i els primers que van anar a Rússia van ser els anarquistes que assistien a les reunions de la internacional. Hi haurà anarquistes catalans i també anarquistes que ja són a l’exili, i alguns es convertiran al comunisme. Aquí és on trobarem la llavor dels partits comunistes catalans, que en cap cas no són d’adscripció soviètica i no ho seran fins al 1936. No van acabar de casar mai amb el moviment soviètic. Per una banda, doncs, hi ha els anarquistes, que hi van per conèixer aquest món, alguns dels quals s’hi quedaran.’

Eduard Riu-Barrera

El segon grup que descriu Riu-Barrera és el dels visitants que es mouen entre l’interès turístic i l’interès pels moviments, en què hi ha gent que, tot i que és de dretes, ho vol conèixer tot de primera mà. És el cas, per exemple, de Valls i Taberner. De fet, un paràgraf del text que escriurà per a la Veu de Catalunya el 1928 ja en mostra el tarannà i la bona predisposició cap al viatge: ‘La impressió que ens causà la visita dels carrers de Leningrad que anàvem recorrent era tristíssima; l’aire de pobresa i d’abandó que dominava en aquelles vies produïa un efecte veritablement lamentable. El veure una gran ciutat, d’una estructuració perfecta, amb magnífiques perspectives urbanes, però que presenta un aspecte de misèria i de deixadesa, que té un to de cosa desolada, caiguda i estropellada, causa un vivíssim sentiment de llàstima’. En aquest grup també hi trobem Rovira i Virgili, com a representant dels periodistes interessats a conèixer què ha passat i que van una mica més enllà del viatge purament periodístic. ‘De turistes que hi van com a turistes n’hi ha molt pocs, tots tenen un interès que va més enllà. Hem detectat que el viatge és completament diferent dels que es fan en aquest moment a qualsevol altre indret, sempre té una motivació ideològica de proximitat al moviment revolucionari o de dubte. Mentre que a la resta del món s’hi pot viatjar, a l’URSS entren en joc tots aquests altres components’, explica l’editor del volum.

El tercer grup d’autors recollits és format per persones que hi tenien algun interès específic. En formen part els periodistes que hi van a fer reportatges com Xammar o Pla, els delegats comercials que hi volen fer relacions comercials o la missió del govern de la república de l’any 1931. ‘Tots ells deixen un testimoni escrit del viatge, sobretot per a la premsa de l’època, perquè hi havia un interès molt gran per l’URSS i, o bé ells tenien ganes d’escriure sobre les seves impressions o bé són incitats a fer-ho. Això era sorprenent, si més no perquè tothom deixa testimonis d’aquest viatge, sobretot perquè els que hi poden viatjar són pocs, a causa de la dificultat per accedir al país, i també per l’enorme interès que hi havia per saber-ne coses’, afirma Riu-Barrera.

Potser algú es podria preguntar per què un historiador i arqueòleg com Eduard Riu-Barrera edita aquest llibre de viatges a l’URSS. L’explicació és senzilla: la literatura de viatges és una de les seves passions i, a més ‘hi ha una motivació familiar. El meu pare era un gran lector i sempre em va recomanar la lectura de fonts d’època per conèixer l’ànima humana i la història, i d’aquí va venir el meu interès pel text històricament viu, per la literatura i pel món rus i la seva literatura. Aquest llibre és la suma de dues passions, els texts d’època i el món rus en general’.

L’interès pel món rus va ser molt intens en els anys vint i trenta, fins al punt que, a banda d’aquests viatges, hi va haver una allau de traduccions de literatura clàssica, en bona part gràcies a la tasca de traducció d’Andreu Nin. No ha estat fins molt recentment, que hi ha hagut una bona escola de traductors del rus a casa nostra que han publicat amb regularitat, sobretot gràcies a les editorials independents, que aquestes traduccions han começat a superar-se. ‘Tot i això, la literatura russa va tenir un gran impacte en els anys vint i trenta, malgrat que es tractava de la literatura pre-soviètica del segle XIX i de principi del segle XX. Les traduccions de Nin d’abans de la guerra, que transmeten en català la literatura russa, tindran un gran prestigi i seran molt divulgades. Això continuarà amb algunes traduccions indirectes després de la guerra, especialment del francès. De fet, una amiga afirma que la nostra literatura és la literatura russa, ja que tots hem llegit amb gran fruïció aquestes traduccions i han estat una aportació molt important al nostre bagatge cultural, formen part de la nostra literatura nacional.’

Categories: literatura

Quan els novel·listes es diverteixen jugant amb el passat

Dg, 05/11/2017 - 22:00

Aquesta setmana Barcelona es convertirà en l’epicentre literari de la novel·la històrica gràcies al cinquè festival literari dedicat a aquest gènere, que enguany canvia una mica el format amb la nova direcció de Fèlix Riera i s’interroga sobre ‘la condició humana’. Aquesta mirada al passat, en aquests dies en què s’escriu la nova història de Catalunya i en què, precisament, la condició humana marca tants de comportaments, pot ser una clau per entendre el nostre present. Sigui com sigui, hem analitzat la situació d’aquest gènere literari amb escriptors, amb editors i l’anterior comissari del festival, Enric Calpena, per esbrinar què és això de la novel·la històrica, per què fascina tant els lectors i els qui les escriuen i quin és el seu estat en aquests moments.

‘Jo no tinc gaire clar si faig novel·la històrica o no’, assegura Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959). Per a aquest poeta i novel·lista la qüestió és força més senzilla: ‘En un moment determinat se’m presenta una història, i jo no trio fer-la o no deliberadament, simplement trobo històries que em sedueixen i necessito desenvolupar-les, i en moltes el passat es configura perquè la història és cíclica i es produeix una mena d’etern retorn. En el passat he trobat moltes respostes a fets molt interessants del present.’

Xulio Ricardo Trigo

Anem bé. Si un dels qui ha de donar-nos certeses sobre el gènere comença dubtant si la seva obra s’hi pot inscriure o no, malament rai. ‘He arribat a pensar que els països que estimen la seva història i la tenen molt present són més receptius cap a la novel·la històrica, per això és un gènere que trobem més present a Galícia, el País Basc i Catalunya’, afirma Xulio Ricardo Trigo. També diu que ‘la història és molt present en la nostra vida quotidiana, i això afavoreix la comprensió del present dins l’imaginari del lector’.

Maria Carme Roca (1955) està entre l’espasa i la paret. I és que, a més d’escriptora, és filòloga i historiadora, de manera que ha de suportar que sovint els companys d’ofici mirin per sobre l’espatlla la gent que, com ella, escriuen aquesta mena de novel·les. ‘Allò que em sedueix de les novel·les històriques és la història mateixa. Sóc una apassionada de la història, m’ha interessat sempre i sóc molt feliç quan puc casar les dues coses, els viatges al passat i el fet de poder esbrinar coses sobre personatges i fets concrets que m’interessen. És apassionant. Ja sé que és feina, però la faig molt de gust’, explica aquesta dona que ha escrit per a infants i joves i per a adults. Diu que ‘m’és indistint el període sobre el qual escric. Allò que m’ha d’atraure és un fet, un personatge o una sensació. Quan escric, allò que vull és aprendre, perquè d’acord, sóc historiadora i com a historiadora sé unes quantes coses, però mai no n’hi ha prou, i fer una novel·la és una excusa per a aprendre sobre allò que t’interessa, per això no tinc manies sobre cap període concret. Quan no hi ha documentació, o n’hi ha poca, per exemple, quan escrius sobre els segles III o IV abans de Crist, vas més a les palpentes i tens més avantatges per ser lliure. Quan escrius sobre el XIX o el XX no et pots prendre tantes llicències’.

Glòria Gasch

Per una altra banda, Glòria Gasch, editora de Columna, és una de les dones més interessades a fer que la novel·la històrica en català funcioni. No és debades que el seu catàleg es nodreix d’aquestes obres: ‘Considerem que és un gènere tan important que som l’única editorial que publica l’únic premi que es dedica a aquesta mena d’obres, el Néstor Lujan. Però més enllà d’això, és cabdal per a nosaltres. Les novel·les més destacades dels darrers anys, com ara La filla del capità groc, de Víctor Amela, el llibre de Pilar Rahola o el premi Josep Pla que s’ha emportat en Xavier Theros per La fada negra són novel·les històriques. Hi ha una tendència molt grossa a novel·lar el segle XIX i el principi del segle XX perquè la gent vol trobar en aquestes obres respostes que no té.’

‘Vivim un moment daurat de la novel·la històrica, i els darrers èxits ho avalen. El lector català sempre ha tingut la voluntat de conèixer i descobrir la seva història, i revistes com ara Sàpiens hi han contribuït de manera exitosa, explicant la història des d’un punt de vista divulgatiu. La novel·la històrica també compleix aquest objectiu, parteix de la realitat i alhora pretén d’entretenir. Al país hi ha una comunitat de gent a la qual agrada molt la història, i això garanteix un públic’, afirma Gasch.

Potser per això va néixer el festival dedicat a la novel·la històrica a Barcelona, una idea de Toni Soler, ‘que estava convençut que s’havia consolidat al mercat, que hi havia molta gent que tenia molts aficionats i que s’havien fet unes bones vendes d’aquest gènere’, explica Enric Calpena, comissari durant els primers quatre anys. També assegura que ‘potser el públic de la novel·la històrica és més general, hi ha menys fans absoluts que en un gènere com la novel·la negra, en què trobem molta gent que només llegeix aquesta mena de literatura. En la novel·la històrica trobem un públic més generalista i això fa que, si el festival coincideix amb aquests dies que el cinema és més barat, potser hi hagi poca gent a la sala. És a dir, és gent acostumada a consumir cultura, però que no es casa amb un gènere literari ni amb la literatura en general, i és una llàstima que ens falti una mica de massa crítica, ens falten més consumidors culturals a l’engròs’.

En aquest sentit, Xulio Ricardo Trigo diu que ‘les editorials afirmen que hi ha una moda, però penso sincerament que sempre hi ha hagut un remanent molt fort de lectors de novel·la històrica o novel·la negra. Les narratives de gèneres, si és que podem parlar-ne així, en general, sempre tenen un públic més fidel’.

Maria Carme Roca potser no ho veu tan  clar: ‘darrerament el tema de les vendes punxa una mica la novel·la històrica i la resta de gèneres, afecta tot el món editorial.  Els escriptors sempre seguit ens reinventem, i ho fem tots, per això fem rutes pels escenaris dels nostres llibres, per exemple, cosa que està molt bé perquè et trobes amb els lectors i tens un retorn del llibre, encara que només ho pots fer amb llibres la trama dels quals s’ambienta a principi del segle XX  o a final del segle XIX, ja que, si no, les rutes són molt més feixugues’. Però l’escriptora no dubta que ‘hi ha un públic lector que s’interessa per aquesta mena de novel·la, i més quan la història de què tracta és la nostra, i això es deu al fet que hi ha molta gent que no en sap res, de la nostra història. La gent de la meva generació o més gran només van estudiar la història d’Espanya, i per mitjà de la novel·la poden aprendre coses d’una manera entretinguda. Perquè ens entenguem, en Ferran Soldevila té llibres molt amens, per exemple, però alguns historiadors, malgrat que són molt rigorosos, són avorrits, sovint ho fien tot a la documentació i perds l’oremus llegint les seves obres, et cauen de les mans. Quan prepares una novel·la has de fer garbellada i, de tot allò, que sovint està molt bé, has de triar allò que interessa al lector. Has de ser estricte amb la història, però has de tenir en compte que fas novel·la. Per al lector és més còmode i fàcil saber què va passar, però tu has de ser fidel’.

La relació amb els historiadors
El procés d’escriptura i de consum de novel·la històrica no sempre té tan bona acollida en el col·lectiu d’historiadors com en el de lectors. Segons Enric Calpena, ‘a molts escriptors no els agrada el gènere per la manca de rigor d’alguns texts o pel valor de la recreació, sobretot perquè es mostren reaccions sentimentals actuals en personatges històrics que segurament no haurien reaccionat com ho farien en l’actualitat, però són llicències dels novel·listes i s’han d’entendre. Molt sovint això no els fa el pes, malgrat que l’obra sigui estrictament rigorosa amb l’època històrica’.

En aquest sentit, per a Glòria Gasch, ‘la novel·la històrica ha de ser fidel als fets i això és clau perquè s’aguanti. Partint de fets i d’una cronologia concreta, a la qual hem de ser fidels, parlem de novel·la, que és un gènere literari. Per tant, hi ha d’haver ficció i fets que van més enllà de la mateixa història. A nosaltres ens agrada que totes les novel·les històriques que publiquem les revisi un historiador, perquè hi ha requisits que s’han de complir, no podem publicar errors o fets imprecisos. Ser fidels a la història és clau, però a la vegada cerquem l’entreteniment, no publiquem cap tractat d’historiografia. La clau perquè lector se senti còmode és que hi hagi una bona barreja entre l’entreteniment i els fets històrics. S’ha de trobar l’equilibri’.

Xulio Ricardo Trigo diu que ‘la relació amb els historiadors és desigual però molt interessant, perquè hi ha escriptors i historiadors de tota mena. N’hi ha alguns, que considero bastant seriosos, que sovint m’han agraït que posi sobre el paper moments històrics que, d’una altra manera, quedarien a l’oblit. Molts entenen que escrivim ficció i que si el lector troba allò interessant després se n’anirà a llegir llibres meravellosos que han publicat els historiadors. Però és clar, escrivim ficció i ‘històrica’ només és l’adjectiu, el nom és ‘novel·la’ i això els hauria de quedar molt clar. També hi ha uns altres historiadors, molt més combatius i amb menys raons, que diuen que som uns pirates de la història i que no entenen que si escrivíssim només sobre la història no tindríem novel·la, hi ha d’haver la ficció. Això alguns no ho acaben d’entendre. Ens diuen que ens allunyem de la realitat, per marcar territori’.

Maria Carme Roca

Per a Maria Carme Roca la qüestió és senzilla: ‘Em perdonen la vida, els historiadors. D’una manera molt amable no acaben de prendre’s seriosament la nostra feina. La respecten molt, però no se l’acaben de creure. Tot i això, la majoria m’han ajudat molt quan els he anat a consultar, sempre he trobat les portes obertes i no m’han posat mai cap entrebanc. No tots els escriptors tenen aquesta sort, però en el meu cas, com que sóc historiadora, algunes vegades pressuposen que en els llibres hi haurà un mínim de rigor.

En quin moment podem parlar de novel·la històrica?
L’altre gran element de debat té a veure, precisament, amb la periodització. Quan podem dir que una novel·la és històrica? Per a Maria Carme Roca, ‘aquesta és la gran pregunta. Hi ha diversitat d’opinions, però jo penso que una novel·la és històrica quan ja no hi ha ningú viu del període en què se situa la ficció. És a dir, de final del XIX ja no queda ningú viu, però de l’època de la guerra del 1936-1939 sí, i, per tant, una novel·la que s’hi ambientés no seria històrica. Uns altres historiadors, però, consideren que ahir ja és història. És un tema que mou molt de debat, però quan formes part del jurat d’algun premi tens l’ocasió de parlar-ne i discutir-ho. És més còmode quan et trobes obres del segle XIX o d’abans de la guerra del 1936-1939, però no hi ha cap criteri unificat. Si parlem de les Olimpíades, per exemple, ens pot semblar que són molt lluny o molt a prop. Hi ha diversitat d’opinions, però jo crec en el criteri de la generació completament desapareguda’.

Enric Calpena

Glòria Gasch no amaga que ‘el tema és molt polèmic perquè no hi ha cap definició que digui quin és el límit i on. Es diu que, com a mínim, hi ha d’haver una generació entremig, però si tenim una novel·la ambientada a mitjan segle XX que fa ‘flashbacks’, per exemple, com l’hem de considerar? Aquesta és la part més complicada, la de definir què és’. Per a Enric Calpena, ‘sempre hem considerat que la novel·la històrica era aquella que s’ambientava en una època de la qual ja no quedaven testimonis, o en quedaven molt pocs, com ara els anys de la guerra del 1936-1936. Però a mi m’agrada més fixar-me en el tractament del passat que fan les obres. Zafón, per exemple, parla d’una Barcelona determinada que ja no existeix i la recupera’.

Bé, doncs sembla que no podem arribar a cap gran conclusió sobre allò que és la novel·la històrica i a partir de quin moment podem considerar que ho és, més enllà del fet que és una pràctica que posa els historiadors nerviosos. Però queda algun gran moment per novel·lar de la nostra història? Gasch, com a editora, explica que ‘no hi ha grans èpoques per novel·lar sinó grans escletxes per discutir, cal trobar-les i  estirar el fil. Penso que la gran noticia és que hi ha molt per descobrir, es tracta de trobar el fil que te’n pugui donar una visió diferent’. L’altra bona notícia l’aporta Enric Calpena: ‘el consum d’història és constatable empíricament amb les vendes a les llibreries. En una època de crisi global com la que viu la societat occidental es disparen les vendes de llibres d’història. Això mateix ja va passar durant la Segona Guerra Mundial, a l’època del Crac del 29 o l’any 1973. La gent cerca en el passat maneres de viure el present’.

 

 

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘L’última temptació de Crist’ de Nikos Kazantzakis

Ds, 04/11/2017 - 22:00

L’última temptació de Crist, la versió dels evangelis que féu Nicos Kazantzakis i que tanta polèmica va generar, no havia estat traduïda al català fins ara. Adesiara en publica la traducció de Pau Sabaté. És una obra reiteradament prohibida que va encendre la ultradreta catòlica, que la titllava de blasfema. La versió catalana arriba, doncs, en un moment ben adequat, per ajudar-nos a pensar en aquests temps en què se’ns aboca tanta intransigència, violència i autoritarisme.

L’editor Jordi Raventós ens situa l’obra i el seu context en el text que segueix. L’editorial també ens n’ofereix un fragment bellíssim.

L’ÚLTIMA TEMPTACIÓ DE CRIST EN CATALÀ

Adesiara acaba de publicar L’última temptació de Crist, una de les grans novel·les de Nikos Kazantzakis que fins ara no existia en català. Ha tingut cura de la traducció l’hel·lenista Pau Sabaté, que ja havia traduït per a la nostra editorial L’enemic de la barba, de Julià l’Apòstata. Kazantzakis, un dels noms imprescindibles de la narrativa europea del segle xx, és, segurament, l’autor grec més llegit a casa nostra gràcies a les versions que van fer Joan Sales d’El Crist de nou crucificat (1959, amb nombroses reedicions) i Jaume Berenguer d’Alexis Zorbàs (1965, igualment amb diverses reedicions), però també cal esmentar la traducció del Simposi, a cura d’Alexis Eudald Solà (1990, i diria que ara com ara introbable), i la de l’Ascesi, feta per Montserrat Camps Gaset (Adesiara, 2008), amb la qual vam iniciar la nostra reivindicació particular d’aquest escriptor formidable.

La novel·la, una versió distinta i peculiar de l’Evangeli segons els uns, una blasfèmia intolerable segons els altres, es va publicar per primer cop a Grècia el 1954 i va valer a l’autor l’acusació de blasfèmia per part de les autoritats eclesiàstiques (tant catòliques com ortodoxes), i a l’obra, l’accés directe a l’Índex fins a la desaparició definitiva d’aquesta ignominiosa llista de llibres prohibits. La polèmica, tanmateix, va revifar amb l’adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese el 1988, la projecció de la qual va arribar a causar catorze ferits al cinema Saint-Michel de París arran d’un incendi provocat per fonamentalistes catòlics.

Amb polèmica o sense, L’última temptació de Crist no deixa de ser una novel·la excepcional, on Kazantzakis ens presenta de manera magistral els dubtes i els turments interiors d’en Jesús, un pària, un senzill fuster de Natzaret que fabrica creus per als romans. Malvist pels jueus perquè col·labora amb l’ocupant, malvist fins i tot per la seva mare i els seus parents, i sentint-se culpable d’haver abocat a la prostitució la seva cosina Maria Magdalena ―que ell, malgrat tot, continua desitjant―, decideix purificar-se en un monestir del desert i inicia, a continuació, la seva tasca evangelitzadora acompanyat d’uns deixebles covards i pusil·lànimes, els apòstols, que l’abandonen quan les coses comencen a anar mal dades. Només la Temptació el segueix allà on va, i fins i tot quan en Jesús és a la creu li posa al davant, en forma de somni, el veritable paradís. Ell, tanmateix, ha d’acomplir la missió per a la qual ha estat escollit, una missió que constitueix, com apunta el mateix Kazantzakis al pròleg amb què encapçala la novel·la, «un model suprem per a l’home que lluita per ensenyar-li que no ha de tenir por del dolor, de la temptació ni de la mort, perquè totes aquestes coses es poden vèncer».

Jordi Raventós, director editorial d’Adesiara.

Categories: literatura

Joan Margarit, la batalla contra l’eufemisme

Dv, 03/11/2017 - 22:00

Dos anys després del celebrat Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), Joan Margarit (Sanaüja, 1938) estrena nou poemari, Un hivern fascinant, una reflexió sobre la senectut, una edat privilegiada per a lliurar-se a la degustació del present i encarar-se definitivament a tota mena d’engany. Pivoten al seu voltant temes tan propis de la poètica de Margarit com la soledat, la memòria, l’escriptura i l’oblit, entre molts altres.

Ens trobem a la Casa del Llibre de Barcelona per assistir a la conferència de premsa que l’editor de Proa, Josep Lluch, obre amb un comentari sobre el concert que dijous al vespre Margarit va oferir a Sant Just (‘el meu poble’, corrobora el poeta). Segons Lluch, el concert va confirmar que la veu del poeta és cada vegada més segura i afinada, però quan parla de la seva maduresa, Margarit l’interromp per matisar que a la seva edat ja no es tracta de maduresa sinó de senectut. Els qui assistim a la conferència de premsa encara no sabem la importància d’aquesta intervenció del poeta, però de mica en mica ens n’anirem adonant, perquè l’ús de l’eufemisme en les nostres vides serà un tema clau del dia. En diferents moments i des de diferents perspectives, el poeta combatrà aquest mecanisme de supervivència que ens porta a no dir les coses pel seu nom. ‘La senectut és l’època més enemiga de l’eufemisme. Totes aquestes petites coses de la llengua, totes aquestes modificacions són importants perquè van influint en la nostra percepció. No és igual dir “què en fem, d’aquest got?” que dir “agafa el got i desa’l”’. Però anem a pams.

Si Margarit torna una vegada i una altra a parlar d’eufemismes és per defensar el concepte de veritat que, en el cas de la poesia, va lligat al de bellesa. Perquè, insisteix l’autor, en poesia les dues coses s’han de donar alhora. No hi pot haver veritat sense bellesa ni bellesa sense veritat. ‘La missió del poeta és descobrir aquesta bellesa subtil i amagada que hi ha en les coses, trobar-la on sembla que no hi pot ser. El poeta busca on no ho fa el novel·lista. No l’interessen les vides dels altres. Parteix de la pròpia vida i després ha d’escollir el que d’ell pot interessar als altres. La inspiració ens indica la zona per on hem de buscar. Et dóna el camí, després has de cavar. És una feina llarga i difícil.’

En un poema d’homenatge a Juan Ramon Jiménez (‘La soledat del mar’), Margarit parla d’aquesta recerca que dura tota la vida: ‘Per a mi el que ara compta només és / allò que s’ha buscat fins a la mort. / El fascinant hivern de l’animal de fons.’ I continua: ‘Encara continuo buscant i trobant… Els poetes que han plegat a mig camí (“Gil de Biedma o Rimbaud, posem per cas”), els tinc a la biblioteca però ja no baixen de la lleixa… només m’interessen els poetes que han seguit buscant fins a l’últim moment’… ‘És una aventura vital, una feina solitària i que dura tota la vida… Hi ha feines que fas i t’hi jugues la vida… Jugar-s’hi la vida vol dir que per a fer això has deixat de fer moltes altres coses.’

‘Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat. / Qui podrà entendre un dia / els quadres de Van Gogh?/ Visc encara en un món familiar, / malgrat que subtils canvis ja m’alerten: / no tornarà a ser el meu. / No es tracta d’un infern: permet comprendre. / L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna l’alegria.’ Aquest poema, ‘Un hivern fascinant’, dóna títol al poemari. L’últim vers motiva una pregunta per part dels assistents. Arran de la situació que vivim aquests dies, tornarà l’alegria? Però Margarit respon en clau literària i parla de ‘l’alegria de veritat’, la lligada amb veritat i bellesa. En aquest sentit, diu, ‘el poema busca l’alegria’.

La senectut és ser ‘al fons del bosc de tots els contes’, però sobretot, i definitivament, és una edat que ja no podràs recordar (‘Recordo Juan Ramón: tot està a punt / per a l’eternitat. He fet un altre pas / cap a dins de l’edat que mai / no podré ni jutjar ni recordar’). I una edat en què el passat s’allunya, però el futur també: ‘Si la vida ens serveix és per a veure que el futur tampoc compta’, sentencia Margarit. ‘És la degustació del present. Entendre que pots viure sense la idea del futur que ha estat present d’una manera absurda… El passat també s’allunya a sotragades. La vida va a sotragades. Però la recerca del futur és una de les ensarronades més grans.’

‘La vida és una aventura difícil, no tens temps de tirar enrere. Entre les dificultats a combatre hi ha els tòpics i els eufemismes. Els tòpics són caminets per on es fa passar la gent. I les mentides només les fabrica el poder per a manipular.’

Des d’aquesta talaia de la senectut, quan se li demana si, davant la situació actual, podem recuperar aquella sensació de ‘viure a la intempèrie’, Margarit respon: ‘No et puc dir mentides. La intempèrie individual la vivim cada dia.’ I en l’àmbit col·lectiu? ‘He desconfiat de la cosa col·lectiva. El col·lectiu, quan es mobilitza, fa moure coses que la persona sola no faria… Hi ha sentiments contra els quals no pots lluitar, però com més vell em faig més defenso la intel·ligència.’

‘La mateixa ciutat només dura el seu temps. / Totes les Barcelones són unes dins les altres / com unes invisibles nines russes.’ Amb aquests versos comença el poema ‘Coneguda crueltat’, escrit el 17 d’agost d’enguany. Però la conversa no se centra en l’atemptat sinó en la relació del poeta amb la ciutat: ‘Tinc una relació complicada amb Barcelona, brutal però difícil. No sempre m’ha respost com m’esperava.’ I tornem als eufemismes: ‘Per què n’hem de dir “el Raval” si teníem “el barri xino”.’

I de l’eufemisme desemboquem al llenguatge dels polítics: ‘Quan un polític utilitza la paraula “democràcia” massa vegades seguides, fa com els amants que es repeteixen contínuament que s’estimen: penses que això acabarà com el rosari de l’aurora. El polític et diu que tota la noblesa està en la seva política. El llenguatge és el símbol de la destrossa que es fa. Han destrossat la paraula “ciutadà” i “ciutadania”. Si es destrossa la paraula, vol dir que s’està destrossant la vida. “Ciutadania” té una noblesa excessiva. No tots som ciutadania. Som gent. A un ciutadà no li pots dir que és una merda. No t’has d’omplir la boca amb la paraula “ciutadà”. D’un ciutadà no puc dir la veritat, he de respectar-lo. De la gent puc dir el que sigui.’

Ens anem acostant al final de l’acte i acaba sortint, ara sí, la paraula ‘independència’: ‘La primera vegada que la vaig utilitzar volia dir unes coses perillosíssimes…. Totes les independències s’han fet amb morts. Resulta que em diuen que això ha canviat i jo, com a vell, em retiro. Com a vell, dic: tant de bo la independència sigui una cosa que puguis dir: ara la vull. Dins el meu imaginari és així. No pot anar tan suau. La duresa ha d’aparèixer d’alguna manera. Prefereixo fer un exercici d’intel·ligència més que sentimental. L’autocrítica és fonamental. És allò d’Espriu: quan un dels seus personatges diu “som els millors, pensem amb puresa”, Espriu se’n fot. Però continuem pensant igual.’

Categories: literatura

Sílvia Romero, Manel Pitarch i Vicent Bataller, guanyadors dels premis Ciutat de Xàtiva 2017

Dv, 03/11/2017 - 20:00

La barcelonina Sílvia Romero, el vila-realenc Manel Pitach i el xativí Vicent Bataller són els guanyadors dels XXXIV Premis Literaris Ciutat de Xàtiva. L’acte de lliurament dels premis s’ha fet a l’Espai Cultural Sant Domènech i ha estat amenitzat per l’espectacle multidisciplinari ‘Mulïer’, de la companyia Maduixa Teatre.

El premi Blai Bellver de narrativa l’ha obtingut l’obra El jurament, de Sílvia Romero. La barcelonina és sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i ha guanyat diversos premis literaris, com ara el XVè Premi El Lector de l’Odissea, per la novel·la Lladres d’històries.

El premi Ibn Hazm de poesia l’ha rebut Manel Pitach per l’obra Poemari per a ociosos. La seva concepció de la creació artística es basa en l’explicació el món per mitjà d’un llenguatge autèntic, inequívoc i compromès amb l’estètica i la societat. Pitach va guanyar el 2002 el premi Jacint Verdaguer, d’Òmnium Cultural, per l’obra Trajectes del desencís.

Finalment, el premi Carlos Sarthou d’assaig i investigació s’ha lliurat a Vicent Bataller, per l’obra El parlar del tinguem. Enguany, a les modalitats de poesia, narrativa i assaig del certamen, s’hi han presentat cent trenta obres.

Categories: literatura

Tallers de poesia, rondallaires i combats de gloses a la Setmana del Llibre en Català de Mallorca

Dv, 03/11/2017 - 02:00

La Setmana del Llibre en Català és la concentració de llibres en llengua catalana més important del territori. A Mallorca, els actes d’aquest esdeveniment cultural es duran a terme al Parc de ses Estacions fins diumenge. Llibreries com ara Lluna, Quart Creixent o Abacus obriran els seus estands de 10.00 a 21.00 i oferiran descomptes del cinc per cent en tots els títols. A més, els visitants podran gaudir de lectures poètiques, rondallaires, tallers de poesia, concerts i presentacions de llibres.

Aquesta mateixa tarda a les 17.00, es presentarà La Jornada, un nou diari en català que tindrà edició digital i en paper. Una hora més tard, Daniel Ecribano parlarà del seu llibre El conflicte lingüístic a les Illes Balears durant la Segona República. A les 19.00, la poetessa Dolors Miquel iniciarà un col·loqui sobre el seu poemari El guant de plàstic rosa, que va rebre el premi de poesia Ausiàs March de Gandia l’any 2016. L’última presentació de la jornada es farà a les 20.00 i serà la de la novel·la Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López.

Durant el matí de dissabte es farà l’activitat infantil Una capsa de contes i la lectura col·lectiva del llibre Ales de fusta. A partir del migdia, tres autors presentaran les seves obres: Lluís Calvo parlarà sobre el poemari Llum a l’arsenal. Cent poemes, Felip Munar sobre La universalitat de la glosa. Gloses mallorquines de picat (1735-2011) i el periodista català Xavi Coral presentarà L’herba sempre és més verda a l’altra banda. A més de les presentacions, un dels actes més destacats de la tarda de dissabte és el combat de gloses a càrrec de Mateu Xuri i Catalina Servera.

Diumenge també hi haurà activitats infantils, la presentació del cartell de promoció del català realitzat per l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la taula rodona sobre L’illa, el far, el vent i la presentació del llibre Clara Hammerl. Una dona de paraula, de Pere Salas. Tots aquests actes es clausuraran amb el concert ofert pel professorat de l’Escola de Música Ireneu Segarra. La fira és organitzada pel Gremi de Llibreters de Mallorca, amb el patrocini del Consell de Mallorca i el suport de l’Ajuntament de Palma. Podeu consultar tota la programació ací.

Categories: literatura

Pàgines