Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 38 min 33 seg

Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’

Dg, 02/08/2020 - 21:50

La novel·la La drecera va ser finalista del premi Just M. Casero l’any 2018. Va ser una deliberació del jurat molt renyida, però al final, aquesta obra no va guanyar. Tanmateix, a voltes, unes situacions adverses ens en porten unes altres de positives. Perquè La drecera, aleshores, va arribar a mans dels editors Aniol Rafel i Marta Rubirola, de Periscopi, i de seguida la van acollir al seu catàleg i s’hi van posar a treballar. I un dels membres del jurat que l’havia defensat, Josep Maria Fonalleres, en va escriure un epíleg. Avui, La drecera ha encaixat en un catàleg especialitzat en ficció, marcat per la novel·la internacional, on es troba acompanyada d’autors d’aquí com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Miquel Berga i Marta Orriols. I això ha fet que novel·la i autor facin un salt endavant. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Perquè Miquel Martín (Begur, 1969) no és un escriptor que acaba d’aparèixer de la nit al dia. Fa vint anys que publica. Entre més, ha publicat les novel·les L’estratègia de la gallina (Columna, 1999, Finalista Premi Ramon Llull); Cabells de medusa (CCG Edicions, 2007); El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017). També diversos volums dedicats a llegendes populars de mar i de muntanya publicades a Edicions Sidillà, i diversos estudis sobre la poesia de Joan Vinyoli, de qui és un estudiós.

Trobeu que publicar a Periscopi aquesta darrera novel·la és entrar a una nova etapa, fer un salt?
—Trobo que Periscopi s’ha guanyat un prestigi que és molt merescut, i ho puc dir des de dins, perquè treballen molt bé. I sí que és fer un salt, perquè sé que potser molta gent m’ha descobert a partir de La drecera, pel fet d’haver estat publicada a Periscopi, que té un ressò major. Però alhora, jo ja fa vint anys que escric i publico, i he anat fent un camí per arribar a aquí. Molts lectors estan contents per mi i em diuen: ‘Portes molts anys picant pedra i ara és com fer un salt important, que se’t reconegui la feina i la qualitat.’ Ha estat un camí llarg, fent passets curts, però molt sòlids. Jo sempre he tingut clar cap on anava i quina mena de literatura volia fer. Que la literatura és un compromís, que s’ha de treballar molt el text, que s’ha de ser rigorós, que s’ha de tenir consciència de la llengua i visió literària de la realitat. I tenia el convenciment que aquest reconeixement arribaria.

El valor de la vostra literatura és la importància de la construcció d’un estil propi, amb una llengua neta, rica, diàfana. És una literatura amb molta llum. Creieu que heu construït el vostre estil a partir de la barreja d’una literatura popular nascuda del relat oral i la poesia de Joan Vinyoli, de qui sou un estudiós?
—És una suma de diversos factors. Primer, d’aquesta concepció de ser escriptor i de tenir la voluntat d’un estil literari. Com deia Rodoreda, hi ha qui el troba de seguida, hi ha a qui els costa més i n’hi ha que no el troben mai. Trobar un estil i una literatura que et diferencia, que és una mirada cap al món a través de les paraules, només s’aconsegueix a través del coneixement de la llengua. Jo l’he adquirit a través de la cultura popular, d’escoltar la gent del poble, com parlen els pescadors, com parlen els pagesos, com parla la meva mare, que és un goig, que parla un català riquíssim. I també per la lectura, pels qui m’han precedit: Vinyoli, que és una de les meves passions, i en general pel fet de ser lector de poesia. És que els poetes són essencials pels escriptors. Jo trobo que es nota molt quan un novel·lista ha llegit poesia i quan no n’ha llegit. Perquè té un registre lingüístic, té una visió de la llengua, té una capacitat metafòrica, la seva prosa té una llum… I tot això ha anat conformant el meu estil.

Llegir poesia és important, però llegir Vinyoli deu marcar d’una manera especial.
—Vinyoli és un autor potentíssim, amb una gran autenticitat. Perquè la poesia de Vinyoli és una poesia molt vital en un doble sentit: parla d’allò que és més important de la vida, de les grans preguntes i dels grans neguits, perquè Vinyoli, malgrat que a la vida té unes grans dificultats, celebra el fet de viure. Però, per a mi, més enllà de la seva poesia, d’una qualitat indiscutible, Vinyoli és també el seu tarannà. Ho va passar molt magre a la seva vida, la seva obra no es va reconèixer, es va ignorar i obviar, i fins al final de la seva vida no se li va reconèixer. Per això, en moments durs de la meva trajectòria, quan veia que feia una feina molt seriosa que no tenia el ressò que jo pensava que havia de tenir, em deia: ‘Pobre Vinyoli, això li passava a ell.’ No és que m’hi vulgui comparar, però em donava uns certs ànims. Al final, la qüestió és creure en allò que fas, fer-ho amb seriositat i tenir una mentalitat forta per tirar endavant.

No fer concessions, suposo.
—I no fer concessions. Això és important. Vinyoli en una de les últimes cartes que escriu, dirigida a la seva germana, ho diu així, literalment: ‘Jo no he fet concessions.’ Si fas concessions, estàs perdut. Si no fas concessions, quan el reconeixement arriba, ho fa amb tota la solidesa.

Abans ho dèieu, que fa vint anys que escriviu. Les novel·les que heu publicat fins ara, a més de la voluntat d’estil i de no fer concessions, tenen algun altre element en comú? Hi ha un univers o una temàtica que sigui una constant en les vostres novel·les?
—Ara, mirat amb la perspectiva del temps, sí que hi ha aquesta consciència de la importància de la llengua, que és la que ens comunica amb el món, que és molt important, perquè és un reflex d’allò que vivim. I també he vist que hi ha molta presència de la natura, de la importància del paisatge i de la natura: pertànyer a una terra, formar part d’un entorn natural, aquesta mirada cap al paisatge que ens envolta, perquè el paisatge és part de nosaltres. En el cas de La drecera, hi ha la transformació del protagonista, que és un infant que es fa gran, però també hi ha la transformació del seu entorn.

Clar, vós sou nascut i viviu en un poble de la Costa Brava, Begur, on els estralls urbanístics els heu viscut en primera persona. He vist el final d’un paradís perdut.
—Sí i d’una manera molt accelerada. La generació que ara tenim entre quaranta i cinquanta anys som l’última generació que hem viscut el paradís que dius. Perquè els canvis d’aquests últims vint-i-cinc o trenta-cinc anys han estat molt grans i molt accelerats. I la destrucció ha estat molt bèstia. Som l’última generació que encara hem viscut aquesta barreja que tenia l’Empordà tan especial entre el mar i l’interior, entre la pagesia dels masos i els pescadors. Som l’última generació que hem pogut baixar a una cala pràcticament deserta i agafar musclos a la roca, caçar un pop i fer un arròs a la sorra. O anar-te’n al bosc, trobar bolets i fer una graellada de carn amb bolets allà mateix. Això avui és impensable. El mar s’ha quedat sense recursos, musclos pràcticament no en tenim, perquè la pressió urbanística ha estat immensa i s’han comès unes barbaritats molt i molt grans.

A més de viure-ho, potser fins i tot ho heu combatut.
—Sí, ni que fos a través de la literatura. La literatura també és una mena de resistència, una mena de lluita. Serveix per a ser crític. Que quedi clar que jo no he volgut mai fer pamflets, que jo faig literatura i faig ficció, però a través de la ficció sí que proposo al lector que reflexioni. I potser a través de la ficció el lector s’adona d’aquestes barbaritats que dèiem, d’aquesta pèrdua del patrimoni natural, d’aquesta destrucció del paisatge, de com ens hem anat allunyant de la natura. Abans teníem una relació íntima amb la natura i l’hem anat perdent. I pel camí hem perdut també el llenguatge que permetia aquesta relació. Hem perdut paraules, refranys, dites, expressions. Hem perdut una riquesa lingüística molt lligada al camp, a la pesca, a les feines d’una masia.

I uns gests que eren l’expressió d’unes maneres de treballar i de fer. Gràcies a la vostra literatura i a la d’alguns altres en podrem conservar la memòria, si més no.
—Això deia jo en un article on parlava d’una d’aquestes barbaritats que s’han fet a sa Riera, una de les platges de Begur, que al final només ens quedarà la literatura per a recordar com era aquest paisatge i aquesta natura.

En aquest sentit, com es va cuinar La drecera? Hi havia aquesta voluntat, de deixar testimoni d’un paisatge que ha anat desapareixent?
—La idea inicial de La drecera era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.

Miquel Martín.

En aquesta novel·la el punt de vista és rellevant.
—Sí, és un dels elements bàsics de la novel·la. Fonalleras ho explica perfectament a l’epíleg. Era un dels reptes: la novel·la s’explica en primera persona, de manera que jo havia d’assolir la veu del nen, però alhora no podia ser realment la veu del nen. S’havia d’explicar en un llenguatge que fos creïble, però alhora, podent-ho mirar des de fora. És un equilibri molt difícil, que fins que no el vaig trobar, no vaig trobar el to, que és essencial perquè la novel·la funcioni.

I també és interessant el ritme que conferiu a la novel·la. Creeu una cadència lenta, que va fent, que va conduint el lector per la història, sense grans estridències que facin de motor per avançar.
—Sí, tot i que el ritme de la novel·la no és el mateix al principi que al final. Al principi, el nen és molt nen i el ritme és molt lent, perquè els nens tenen una concepció del temps i de l’espai diferent de la dels adults. Però en el moment que el nen es transforma, per les coses que li passen i el sacsegen, quan entra a la pubertat, s’accelera tot, i l’última part de la novel·la és molt més ràpida i els capítols són molt més curs. Això és intencionat, perquè volia que el lector entrés a poc a poc dins d’aquesta atmosfera i hi quedés embolcallat. No és una novel·la d’acció, sinó de descobriment interior. Vull que el nen t’agafi de la mà i et porti pel seu interior.

Hi ha molta subtilesa en allò que es va narrant.
—És una de les coses que vam parlar més amb els editors. Hi ha gent que ha fet servir la paraula ‘delicat’. Sí, és una novel·la molt delicada, molt subtil, en què les coses van arribant al lector d’una manera molt pausada, sense que se n’adoni pràcticament. Com diu Fonalleras a l’epíleg: ‘Però quan l’acabes, tens una sensació de plenitud. Precisament perquè tot t’arriba amb subtilesa, t’arriba amb més força, encara que sembli una contradicció.’

La novel·la retrata molt bé la burgesia industrial rica, classista, aviciada, sense valors, sense escrúpols, sense cultura, sense voluntat d’anar endavant pel bé comú. Segurament és un dels drames recents d’aquest país.
—Sí, també hi pot haver aquesta crítica històrica i gairebé política darrere la novel·la. És un dels elements clau del perquè la vaig voler escriure. De com aquest nen (que els seus pares treballen per una família rica) té accés a aquest món dels rics, però no el pot assolir. Hi ha gent que m’ha dit que li ha impactat la imatge del nen quan és a la piscina, mentre el seu pare la neteja, i que s’hi voldria banyar, però ho té prohibit. Al principi, el nen està enlluernat pel luxe dels rics, però a poc a poc s’adona que tot és mediocritat i aparença. És tot pobresa, al cap i a la fi. I entén que la riquesa és poder estar amb els seus pares, compartir estones i aprenentatges amb en Pitu, el masover del mas veí, anar amb bicicleta amb els amics, l’amistat… A la novel·la es mostra com els rics tenen la consciència que tot es tapa amb diners, que qualsevol cosa es pot comprar amb diners, fins i tot la voluntat de les persones. La concepció tan burgesa que els diners són l’única cosa que importa.

Tot i utilitzar un ritme lent, val a dir que hi ha una sèrie d’escenes que connoten la novel·la. No les desvetllarem, però sí que podem dir que el final és una d’aquestes escenes, de gran potència, i que és una metàfora del llibre.
—És curiós, el final, perquè jo el tenia molt clar i havia de mantenir el to de la novel·la, no podia ser un final espatarrant, amb una gran sorpresa. Només diré que conté una sensació de plenitud.

La novel·la té un aire costumista. Teníeu por que no encaixés en el context literari actual?
—No m’ha preocupat mai, això. Escrius sobre allò que tens necessitat d’escriure. No has d’estar pendent de modes ni de més elements que no siguin les necessitats literàries que tens. Això també li va passar a Vinyoli, que feia una poesia que no estava de moda en aquell moment i això va fer que el menystinguessin i l’obviessin. De tota manera, penso que aquesta idea de la identitat personal, del creixement, del descobriment, és un tema atemporal. Hi ha gent que m’ha dit: ‘Has fet una novel·la amb molts elements generacionals.’ Home, sí que passa en un moment molt determinat i la gent que tingui la meva edat s’hi veurà reconeguda en aquests elements, però crec que és una novel·la absolutament atemporal, que pot interessar a un lector de qualsevol època i de qualsevol país. Perquè tothom passa per aquesta etapa de desconcert i de descobriment, d’enfrontar-se al món, de tenir unes frustracions, de creixement, de maduresa, que és bàsicament allò que vol mostrar la novel·la.

Us ho diré d’una altra manera: en les arts visuals, vós seríeu un creador que hauria triat la figuració, no pas l’art abstracta, que és la que predomina avui d’una manera aclaparadora.
—Que vaig una mica a contra-corrent? Potser faig un tipus de literatura que es pot considerar, amb tota mena de cometes, més clàssica. Però, un cop més, en parlàvem a l’inici de la conversa: és una qüestió d’estil. He trobat una literatura que em serveix, que m’interessa i que em permet d’explicar amb la força tot allò que jo vull, allò que m’impressiona i m’emociona. És més important el compromís amb allò que fas, que no pas que allò que fas tingui un encaix o no el tingui. Ja el trobarà, l’encaix, en tot cas. L’encaix és la qualitat. Quan una cosa té una qualitat, s’acaba imposant per la força que té.

The post Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Blai Mateu: ‘Som d’una generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, i ara tot allò que passa és enorme’

Ds, 01/08/2020 - 21:50

Blai Mateu ha viscut al món del circ d’ençà que va néixer, perquè és fill de Tortell Poltrona. Va voler continuar en aquest món i va marxar a estudiar-ne les arts a França, a l’Escola Nacional de Circ de Châtellerault, a l’ENACR de Rosny-sous-Bois i al CNAC de Châlons-en-Champagne. L’any 2000 amb la seva companya Camille Decourtye van crear la companyia Baro d’Evel. Aquesta companyia de circ francocatalana té la seu a L’Avereit de Comenges, a cinquanta quilòmetres al sud de Tolosa, en un antic celler cooperatiu rehabilitat el 2013. Al llarg de dues dècades, Baro d’Evel ha anat fascinant cada vegada més persones per les propostes d’espectacles que fan, en les quals les acrobàcies circenses es conjuguen amb la dansa, la música, les arts plàstiques i uns cavalls i unes aus que també dialoguen amb els artistes, i es confegeix una poètica que atrapa aquell qui té la sort de veure-la. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les darreres propostes que ha confegit Baro d’Evel s’han pogut veure a Catalunya: l’espectacle sota carpa Bèsties, amb cavalls i ocells i el díptic Là, sur la falaise, format per i Falaise. Aquest estiu, en un format experimental, Baro d’Evel va inaugurar el Festival Grec de Barcelona amb A tocar! Hem parlat amb Blai Mateu de la manera que tenen d’innovar les arts del circ, de la creació i el compromís contemporani; i sobre les conseqüències del confinament i la pandèmia, que els han portat a reflexionar a fons alguns aspectes logístics, també.

Què heu transgredit d’una manera essencial del món del circ per aconseguir d’innovar-lo?
—Ens trobem més a prop del món del moviment i del món del teatre, igual que de l’essència del circ, que és compost per números. Potser seria això.

Perquè el vostre concepte de circ depassa la pirueta i l’humor i es col·loca en un punt on la dansa, el teatre, i les arts plàstiques construeixen una nova poètica.
—Això és una cosa natural. El circ ho ha fet sempre, i el teatre també. És que ens trobem al 2020 i, en aquest sentit, fem les coses amb els coneixements que tenim. És cert que nosaltres donem el mateix valor a tots els llenguatges, ja sigui el so, la llum, l’espai, la plàstica, l’escenografia, la musicalitat, el moviment, la teatralitat. Però sí que la potència corporal de l’acrobàcia ens ajuda a ser més radicals en les composicions físiques que tenim.

Amb tot, us agrada que us considerin una companyia de circ o això ara ja no té cap importància?
—Ens és una mica igual, però sí que ens agrada de valorar el circ com una disciplina artística tan noble com les altres. Perquè les ajudes de les administracions no es troben al mateix nivell i ca hi caldria més suport. Ens agrada de defensar que el circ es mereix un reconeixement com totes les altres arts. Avui, el 2020, hauríem de parar de confrontar-les i de comparar-les, perquè tot es barreja molt. I, de fet, les singularitats recauen més en les companyies i en les persones que els llenguatges en si.

En la manera com es creen simbiosis entre els espais de frontera entre disciplines.
—Quan crees els espectacles, dibuixes una cosa amb complexitat, en la qual un llenguatge et vincula amb un altre. I busquem l’equilibri amb tot això i que es rebi com un tot o com un collage.

Com treballeu cada nou espectable amb la Camille Decourtye? Quin procés de creació utilitzeu?
—Amb la Camille som parella i treballem sempre. Som molt apassionats de la nostra feina i, com que treballem molts llenguatges diferents, estem sempre en una cosa o en una altra, dins de la mateixa realitat de la nostra vida familiar. No hi ha cap secret: és fer, desfer, tornar a fer… Nosaltres no partim d’un text, els conceptes dels espectacles es fan a partir d’improvisacions, a partir de matèries que tenim, anem fent i desfent fins a trobar l’espectacle.

Partiu d’una idea, no pas d’un esquema?
—Depèn. Normalment… dic normalment, perquè ara hem fet l’obertura del Grec, que era un projecte especial amb uns tempos que no havíem fet mai, però normalment són creacions que posem en espais llargs on tenim moments de recerca i temps de pausa, que es van ajuntant. I hi ha un moment final on es produeix una concentració de tothom per a fer l’estrena. Però en aquests temps de recerca i de deixar reposar la feina, hi ha molt de treball de taula. Fem molts esquemes, partint de moltes idees, que es van filtrant en un llarg procés de fer i desfer, i equivocant-se molt. Donem molt d’espai als projectes, perquè una idea fallida, després de quatre mesos de repòs, quan hi tornes, pot donar peu a una altra cosa.

Treballar amb animals o sense, canvia gaire les propostes? Què us aporten?
—Jo no diria que les canviï gaire. El factor que fa que ens agradi tant de treballar amb animals és que intentar parlar d’un món on els animals no hi són és com deixar-se alguna cosa. Però quan dic animals, també podria dir els nens o la gent gran. En aquest sentit, ens ajuda a parlar d’una manera més oberta i equitativa del món, en general. D’una altra banda, el fet de treballar amb animals posa el moment present de les actuacions en un punt que és difícil de tocar-lo. Perquè ells respiren el moment present d’una manera que a nosaltres com a actors ens costa molt de reproduir. Per això són mestres en aquest sentit, i fan que els espectacles tinguin una relació amb el moment present que és extraordinària. Però, així i tot, també fem coses en les quals els animals no són presents. Ara hem fet aquesta cosa pel Grec, on sortia la Rita, la nostra filla petita, que era la primera vegada que actuava, i sents que hi ha aquesta connexió també, perquè la manera de situar-se, d’estar, també fa que la gent relativitzi certes coses. Quan apareixen nens o animals, tothom es posa en una disposició d’acceptar i d’equilibri que ens sembla molt essencial.

En el cas dels animals, també hi ha la idea al darrere de trencar l’antropocentrisme que el món imposa?
—És clar i, en aquest sentit, a vegades ens posen en el lloc on hauríem d’estar. L’egocentrisme de l’humà està reequilibrat quan es troba amb situacions en les quals hi ha més coses que agafen importància. El fet de muntar una carpa, de fer espectacles de carrer, també conté aquest equilibri total, en aquest sentit.

Camille Decourtye, fundadora amb Blai Mateu de Baro d’Evel.

Quina importància doneu a la natura?
—La natura, justament ara, amb la Covid-19, que ens ha deixat a casa durant tres mesos seguits, la primera vegada des de fa vint anys, quan vam sortir de l’escola, perquè sempre hem estat de gira, ens ha conduït a una reflexió en aquest sentit. Al díptic Là, sur la falaise, que és allà, aquí o ara sobre el penya-segat, ja hi havia un rerefons d’una mena de caiguda d’un món. Parla de la caiguda en la qual ens trobem com a societat. Però sí que és veritat que el confinament ens ha generat una mena d’electroxoc, en el sentit que com a companyia i com a actors culturals ens hem de mirar, hem d’analitzar les nostres pràctiques per contribuir a un món diferent. La nostra realitat és de viatjar sempre i, no ho hem de deixar de fer, perquè els artistes no s’han d’autocentrar tan sols en un territori, però hem de mirar quines coses podem fer diferent: ser més temps als llocs, quin és l’impacte de tot plegat i aportar més coneixement per canviar una mica les nostres pràctiques.

Per exemple?
—Quan hem anat de gira, hem vist que si anem deu quilòmetres per hora més a poc a poc, amb els tràilers dels decorats, l’impacte del carboni canvia un tant per cent significatiu. Tot són detalls. I, per exemple, si avui haguéssim de fer Falaise, segurament no la faríem de la mateixa manera que abans, per la consciència que tenim avui, que ha canviat. Podem buscar maneres de fer noves, i això també és font d’inspiració. Els esdeveniments que vivim són unes experiències més que portaran canvis.

El confinament us ha fet reflexionar molt i segurament us farà canviar algunes mecàniques, però, en l’àmbit de la creació, idees com la de cedir la llibertat per por de la mort, la idea de lentitud, la idea de silenci… Us generaran punts de partida nous per als vostres espectacles.
—Que hi influirà, penso que és evident. Amb tot i més enllà de la creació d’espectacles, perquè tothom hi té una relació molt forta. És clar, nosaltres, en certa manera, ens hem sentit molt privilegiats. Pel fet de treballar amb animals, que formen part de la nostra família, vivim al camp i. en aquest sentit, el confinament ha estat un moment per a tornar a connectar amb l’interior de la família que som, però també amb la terra, amb un temps… Són coses molt essencials. Però no tothom ho ha viscut igual i, un cop més, és tot molt desequilibrat. És difícil de saber com tot això impactarà dins la nostra feina, però és clar que tenim ganes de sentir les sensacions que causa i deixar-nos travessar per aquestes. Però també serà difícil de recuperar la feina que fèiem.

En algun moment heu parlat que l’aturada per la pandèmia ha estat com ‘un tret en ple vol’.
—És clar, ens ha agafat en plena gira del díptic, en la qual havíem de passar per llocs de molta visibilitat i reconeixement internacional. Alguns no s’han pogut fer i alguns ja no es podran fer. Però, mira, és així. Nosaltres som la generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, que les guerres ja havien passat… I ara ens adonem que les nostres accions i tot allò que passa són enormes. I, en aquest sentit, ho relativitzes. Perquè tot i que ens han anul·lat un munt de coses, és clar també que hem de perdre coses per canviar. No es pot pretendre de demanar més i tenir més sense canviar res.

Valors de decreixement?
—Unes altres lògiques i amb respecte cap a cadascú. En aquest sentit, és el jo i la consciència. No jutjar. Cadascú ha de fer allò que pugui fer. Són coses molt bàsiques, però molt difícils.

En àmbits com el canvi climàtic, molta més gent s’ha sensibilitzat i ha pres consciència, però encara ens falta per a arribar a una massa crítica que canviï els comportaments.
—Realment et preguntes: ‘Però com pot ser que estem allà on estem?’ Hi ha coses que comencen a ser evidents, però, així i tot, també hem de valorar aquelles coses que sí que canvien. Hi ha moltes iniciatives molt positives. En l’àmbit ecològic, és el moment que hauríem de fer el pas.

I quan us tornarem a veure pels Països Catalans, si la situació sanitària ho permet?
—Ara hem fet l’estrena del Festival Grec amb A tocar!, que ha estat un exercici ben especial, on vam convidar en Jaume, en Tortell Poltrona, el meu pare, la Maria Muñoz de la companyia de dansa Malpelo, en Frederic Amat, en Refree, l’Imma Colomer, en Nicola Lafourest… i ha estat més un exercici d’estil que un espectacle Baro d’Evel, perquè els temps d’assaig han estat molt curts. Ens vam trobar amb ells un dia abans de la pre-estrena. Però sí que hem tingut amb Baro d’Evel una presència constant durant tres anys a Barcelona i Catalunya, i espero que tornarem amb el díptic, però no la temporada que ve, sinó l’altra. D’entrada, el passarà abans de l’estiu del 2021 per Olot i per Figueres.

The post Blai Mateu: ‘Som d’una generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, i ara tot allò que passa és enorme’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

S’ha mort a 100 anys Conxita Zendrera, editora i introductora de ‘Tintín’ a Catalunya

Dv, 31/07/2020 - 15:20

L’editora Conxita Zendrera ha mort avui a 100 anys, segons que ha confirmat Editorial Joventut, negoci familiar on va treballar des de la postguerra fins als anys vuitanta. Al capdavant del departament infantil, Zendrera va ser reconeguda per introduir ‘Les aventures de Tintín’ a Catalunya, editant en català i castellà les obres d’Hergé, a més de traduir personalment la versió castellana. Al llarg de la seva trajectòria també va adquirir els drets d”Els cinc’, d’Enid Blyton. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’Editorial Joventut ha lamentat la pèrdua d’una de les persones ‘més importants’ de la història de l’editorial. ‘Però el regal més preuat que ens deixa és el seu entusiasme per la vida i pels llibres’, han expressat a través de Twitter. L’editorial ha manifestat que fins i tot als seus 100 anys d’edat, ‘se li il·luminava la cara com a una nena quan tenia un bon llibre entre les mans’.

A ella li devem la publicació de moltes de les nostres obres més emblemàtiques: Pippi Calcesllargues, Contes per telèfon de Rodari, la col·lecció d’El Club dels Cinc de Enid Blyton i, per descomptat, Les Aventures de Tintín.

— Editorial Juventud (@EdJuventud) July 31, 2020

No seríem qui som sense tot el que hem après d'ella. Fins sempre, Conchita!

— Editorial Juventud (@EdJuventud) July 31, 2020

L’Associació de Tintinaires de Catalunya, que va nomenar Zendrera sòcia honorífica, ha reivindicat la figura de l’editora, ‘que va portar Tintín i el seu món màgic de còmic a casa nostra fa més de seixanta anys’.

The post S’ha mort a 100 anys Conxita Zendrera, editora i introductora de ‘Tintín’ a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Françoise Sagan i Carson McCullers, breus, intenses, polèmiques i en català

Dj, 30/07/2020 - 21:50

Molt sovint les novel·les breus han marcat un punt d’inflexió en la trajectòria d’un escriptor o en tota una literatura. En el cas català, per exemple, són molts els defensors d’Aloma, de Mercè Rodoreda, com una peça capaç de superar La plaça del Diamant. També hi ha els qui asseguren que la gran modernitat de Llorenç Villalonga es palesa millor a Mort de dama que no pas a Bearn. Sigui com sigui, el cas és que els amants de les novel·les breus d’impacte estan d’enhorabona perquè aquests darrers mesos n’han arribat dues de fonamentals per a entendre la literatura contemporània: d’una banda, Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers (1917-1967) i d’una altra, Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan (1935-2004). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Reflexos en un ull daurat, original de 1941, l’ha publicada l’Altra Editorial, en traducció d’Alba Dedéu. Bon dia, tristesa, del 1954, l’ha editada Viena en la seva col·lecció Petits Plaers, en traducció de Josep Maria Pinto. D’aquesta manera, l’Altra continua la recuperació en català de la figura de McCullers, i Viena consolida la col·lecció Petits Plaers, on fa poc ja va publicar un altre text francès imprescindible, El blat tendre, de Colette.

Tant un text com l’altre varen comportar un cert escàndol en el seu moment. Les lectures de McCullers i de Sagan (d’aquestes obres en concret i del conjunt de la seva producció) no deixen ningú indiferent. En el cas de McCullers, Reflexos en un ull daurat és ambientada en una base militar i per la història planen tot de relacions sexuals i personals mal resoltes, l’ambient castrador d’un món tancat en si mateix i molt jerarquitzat i, fins i tot, els jocs de força i de poder entre classes, però també hi plana l’homosexualitat mal resolta en un país i en un estament, el militar, on era un gran tabú. En el moment de la publicació, McCullers tenia només vint-i-quatre anys, però ja havia sorprès el públic i la crítica nord-americana amb El cor és un caçador solitari, considerada de manera unànime com una de les novel·les més influents del segle XX. A casa nostra, per exemple, Antònia Vicens n’ha reconegut la influència en múltiples entrevistes.

Per la seva banda, Bon dia, tristesa, una novel·la on les relacions sexuals, la gelosia i la crítica a les relacions socials de les classes més benestants de la França sorgida després de la II Guerra Mundial, també va comportar un bon escàndol en el moment de la seva publicació, el 1954. França encara es debatia en una certa moral puritana –cal pensar que és el mateix país on es va jutjar Gustave Flaubert gairebé cent anys abans per incitar a l’adulteri amb la seva Madame Bovary–, i l’aparició del llibre i la irrupció fulgurant de la seva autora, una joveníssima Françoise Sagan, que tot just havia fet els divuit anys, va significar un daltabaix important.

Així doncs, en només tretze anys de diferència es publicaven dues novel·les curtes d’autores molt joves que, evidentment, no varen tenir circulació a l’Espanya franquista més que en la seva llengua original. En el cas de Sagan, va arribar una mica més gràcies al coneixement que hi havia del francès i gràcies al circuit de llibres clandestins provinents de França. La recuperació de totes dues obres poc abans del confinament posa també el debat sobre les dues trajectòries i la seva recepció a casa nostra, i en aquest cas és l’escriptora americana qui guanya clarament.

Aquests darrers anys, l’Altra ha recuperat El cor és un caçador solitari, Frankie Addams, La balada del cafè trist i Entre la solitud i el somni. Per la seva banda, Edicions del Salobre va publicar el 2008 Rellotge sense busques. En canvi, Sagan no ha tingut tanta bona sort, i en català només hi ha la novel·la que ara ens ocupa i una traducció anterior de la mateixa obra publicada el 1998 per la Magrana.

Les dues novel·les que ara s’han traduït al català varen tenir un segon esclat de popularitat gràcies a les adaptacions cinematogràfiques que se’n feren. El 1958 es va filmar Bon dia, tristesa, amb Otto Preminger de director i els actors Deborah Kerr, David Niven i la malaguanyada Jean Seberg, que llavors tenia vint anys i que ja havia enlluernat l’any anterior fent de Joana d’Arc, escollida per Preminger entre 18.000 candidates al paper. El film va incrementar encara més la popularitat de la novel·la de Sagan i la seva fama. Reflexos en un ull daurat es va filmar el 1967 amb guió de la pròpia autora, direcció de John Huston i amb Elizabeth Taylor i Marlon Brando en els papers principals.

Reflexos en un ull daurat va significar la consolidació de Carson McCuller en la literatura nord-americana. La novel·la va rebre elogis de bona part de la crítica i, fins i tot, Ernest Hemingway va lloar-la en una entrevista i va assegurar que era ‘un dels millors llibres escrits des del sud dels Estats Units’ i que ‘en la seva condensació hi cap tot un món’.

McCullers no va tenir una vida gens fàcil, malgrat els seus èxits literaris. Ella mateixa podria la protagonista d’una de les seves novel·les. Va escriure el seu primer relat breu quan només tenia setze anys i un altre quan estudiava a la Universitat de Nova York, temps en què ja escrivia la seva primera novel·la i en què va haver de fer de cambrera i de passejadora de gossos per mantenir-se. Es va casar el 1937, quan tenia vint anys, després d’haver contret una malaltia respiratòria que li va causar pleuresia i pulmonia i que va anar arrossegant tota la vida. El seu marit era James Reeves McCullers, de qui es va separar el 1941, després d’haver publicat Reflexos en un ull daurat, perquè ell tenia una relació homosexual.

L’escriptora es va integrar a la comunitat de Brooklyn, on va conèixer Paul Bowles, Truman Capote i sobretot Tennesse Williams, un dels seus millors amics. El 1945 es va tornar a casar amb Reeves i es varen instal·lar a París, on va tenir un vessament cerebrovascular que li va paralitzar mig cos i li va fer perdre la visió de l’ull dret. El 1948 va intentar de suïcidar-se, sense sortir-se’n. Sí que ho aconseguí, cinc anys més tard, el seu marit. Ella va tornar als EUA. McCullers també va estar enamorada de diverses dones, però moltes no la van correspondre.

El 1948, la revista Mademoiselle la va considerar una de les deu dones més importants dels Estats Units i a partir d’aquí es va anar succeint un èxit continuat: grans estrenes de teatre adaptant les seves obres, el nomenament com a membre del National Institut of Arts and Letters (1952) i la publicació de les seves novel·les i relats, tot i que les crítiques no sempre foren bones, especialment per a Rellotges sense busques. Des del 1961 ja no es va aixecar de la cadira de rodes, després de tot un seguit d’operacions fallides, i va morir el 1967, amb uns darrers anys físicament terribles.

En el cas de Sagan, l’èxit primerenc de Bon dia, tristesa la va convertir en una jove milionària i molt coneguda a només divuit anys. Sagan va adoptar el seu cognom literari partint de Marcel Proust per no vincular la seva vida literària a la seva família burgesa. La novel·la es va prohibir a molts països per la duresa del text i per la càrrega sexual i, probablement, va ser això que va fer que passés de ser una novel·la de culte a un gran èxit popular en només uns quants mesos.

A partir d’aquí, els seus llibres i les seves obres teatrals van assolir un èxit continuat de públic, però cap no va arribar al de la primera. Tot i això, Françoise Sagan va començar una vida d’excessos: cotxes esportius i alta velocitat –en algun cas, amb accident inclòs–, addiccions a l’alcohol i a substàncies estupefaents (amb alguna condemna per possessió) i una vida sentimental igualment complicada que va fer que, a poc a poc, s’anés llanguint la seva estrella. Sagan es va casar i va tenir un fill, però el seu gran amor va ser una relació lèsbica amb la model Peggy Roche.

Sagan va passar alguns estius de final dels anys noranta a Mallorca, a la zona del Port de Pollença, algunes vegades a l’Hotel Formentor i unes altres vegades en establiments més modestos de la zona. En una entrevista que li van fer el 1997 al Diari de Balears va dir: ‘He escollit el Port de Pollença perquè aquí va venir Agatha Christie d’incògnit. No sé com, però vosaltres m’heu trobat. Bé, ja està fet, ara puc dir que sóc més famosa que ella, no m’he pogut amagar en aquest bocí de paradís.’

El que és un paradís és la lectura d’aquestes dues novel·les breus que en el seu moment varen significar una petita revolució literària i que ara ja són en la nostra llengua.

The post Françoise Sagan i Carson McCullers, breus, intenses, polèmiques i en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Més de dos-cents expositors mostraran les seves novetats a la Setmana del Llibre

Dc, 29/07/2020 - 21:50

La Setmana del Llibre en Català es farà del 9 al 13 de setembre al Moll de la Fusta de Barcelona i hi participaran 224 expositors repartits en 66 mòduls diferents. La majoria d’expositors corresponen a editorials, que després de la no-celebració del Sant Jordi i de les restriccions per al Sant Jordi d’estiu esperen que, malgrat totes les restriccions sanitàries i les reduccions de dies del certamen i el canvi d’ubicació, sigui una cita important de trobada amb els lectors. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Al maig, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ja va decidir que no suspendria aquesta trobada, fonamental per al sector, i van haver de repensar ubicacions i formats per a garantir-hi les mesures sanitàries. El Moll de la Fusta garanteix la circulació i la distància entre els assistents. En aquest sentit, el president de la setmana, Joan Carles Girbés, va explicar que s’havia optat per un model mixt d’activitats presencials i virtuals, tot i que les presencials seran majoritàries. En total, n’hi haurà més de tres-centes. Els tres escenaris que hi havia habitualment es convertiran en un de sol, gran, al centre, que s’haurà de desinfectar abans i després de cada ús, i ‘hi haurà un control d’accés i un aforament màxim de 800 persones’.

La resta de mesures de seguretat inclouen presa de temperatura, màscara obligatòria i gel hidroalcohòlic. La presència molt pròxima de la mar garanteix la circulació de l’aire i evita les restriccions dels espais tancats. També cal tenir en compte que els compradors no podran entrar a les casetes. Tot i això, la intenció i la voluntat és tornar al pla de la Catedral l’any que ve, tret que el nou model sigui un èxit, cosa que no sembla probable, però mai se sap, perquè la resposta ciutadana en aquests casos és sorprenent, com es va fer palès el 23 de juliol, que va anar molt més bé que no es pensava. Sí que es mantindrà la tradicional visita de les biblioteques al recinte de la Setmana per a conèixer i comprar llibres directament i que enguany presentarà unes característiques una mica diferents.

La Setmana solia ser un aparador tradicional per a presentar novetats de tota mena que apareixen en l’anomenada represa, però enguany hauran de conviure tres models de llibres: els de la represa (en aquest sentit, per exemple, al Grup 62 s’ha optat per alguns llibres que potser haurien sortit abans però que s’han deixat fins a final d’estiu); els llibres que havien de ser novetats de Sant Jordi però que varen quedar confinats i que ara esperen una segona oportunitat; i tot de llibres que han aparegut entre final de maig i el Sant Jordi d’estiu i que encara són de plena vigència. Es calcula que a la fira es presentaran 220 novetats.

Premi Trajectòria

Com és tradicional, i per vint-i-quatrè any, la Setmana lliurarà el premi Trajectòria. Aquesta vegada es reconeixerà la figura de l’escriptora, il·lustradora, pedagoga, comissària i crítica literària Teresa Duran. ‘És una gran defensora del llibre en català i una apassionada pel foment de la lectura’, va destacar Girbés. Duran ha publicat més d’un centenar de llibres per a infants i joves.
Sí que és segur que s’haurà de fer virtualment la trobada de la Missió d’Editors que l’Institut Ramon Llull organitzava al voltant de la Setmana i que volia posar en contacte editors de fora, agents literaris i editors del país. Hi participaran dinou editors i agents internacionals, que es reuniran amb escriptors, editors, il·lustradors i traductors dels Països Catalans, per mirar d’aconseguir tantes traduccions com sigui possible arreu del món de la literatura en català.
La presidenta de l’Associació d’Editors, Montse Ayats, va destacar: ‘Hem organitzat una Setmana adaptada al que ens toca viure, però amb la voluntat de sempre. Som un sector acostumat a remar i a no deixar-se vèncer.’ I va afegir: ‘És una fita imprescindible per a donar sortides al sector en una època difícil.’
Cal recordar que la Setmana del Llibre comptarà amb representació de bona part del país, gràcies a la participació d’editorials andorranes, de Catalunya Nord, del País Valencià i de les Illes.

The post Més de dos-cents expositors mostraran les seves novetats a la Setmana del Llibre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Tenen sentiments, els antiavalots de la BRIMO?

Ds, 25/07/2020 - 21:50

Es diu Jordi, és del Bruc i, excepte pel tatuatge d’Amaral que li cobreix el pit d’espatlla a espatlla, podria ser un jove qualsevol. Tanmateix, una matinada d’ara fa gairebé deu anys, en ple auge del 15-M, en Jordi va tenir una epifania a les portes de la discoteca Scorpia. Amb el cos carregat de Red Bull –malgrat tot, és abstemi–, va decidir d’integrar-se al cos dels Mossos d’Esquadra. D’ençà de llavors, veu el món a través de la visera d’un casc de la BRIMO. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El personatge, creat a cavall de Barcelona i Buenos Aires pel director d’art i il·lustrador Chini, ha protagonitzat centenars de vinyetes que s’han escampat per les xarxes socials. ‘Al principi s’havia de dir José Luis, però quan el vaig recuperar, sóc molt caòtic quan dibuixo, vaig canviar d’idea. Volia que fos xarnego, però amb un nom ben català’, explica.

Vinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel Chini

Jordi, el Mosso d’Esquadra Sensible, publicat per La Fuga i amb pròleg de Roger Pelàez, és un recopilatori de gairebé cent seixabta pàgines amb els millors dibuixos del Chini i algunes vinyetes inèdites. De totes maneres, el llibre és un repàs irònic i àcid de la realitat política i social del Principat d’ençà del desallotjament de la plaça de Catalunya, passant pel 9-N, l’1-O i les protestes contra la sentència del Suprem.

Té sentiments, un antiavalots de la BRIMO?
—No sabria què contestar [riu]. Em costa molt posar-me en la pell d’un policia o sentir-hi empatia. D’on vinc jo, igual que ha passat aquí, la policia era al servei d’una dictadura brutal i encara no se n’ha desmarcat del tot.

Però…
—Hi ha lectors que em diuen que en Jordi els sembla tendre.

I?
—Té cops amagats, però no és tendre. Només has de veure la manera com es comporta als desnonaments.

Mira tota l’estona el mòbil.
—No sé si professional és la paraula [riu], però executa les ordres. No les qüestiona i no es preocupa pels afectats.

Però, després de les càrregues de l’1-O, es veu afectat.
—És un moment complicat per a ell. Té un cosí de la Guàrdia Civil i, amb tota la repressió judicial, dubta si s’ha de denunciar a si mateix per l’actuació dels Mossos. I al final…

S’acaba demanant la baixa…
—Perquè està perdut. Els fets que van passar aquells dies van ser molt forts. La violència, la presó, l’exili, el judici… tota aquella tensió crec que ens va afectar a tots.

La vinyeta de després de la repressió de l'1-O per part de la policia espanyola i la Guàrdia Civil (cedida pel Chini)Mesos després de l'1-O, en Jordi es demana la baixa (vinyeta cedida pel Chini)

Ara bé, Chini emfatitza que en Jordi no té cap rastre seu en l’àmbit ideològic: ‘Només ens confonem a Twitter, que és un altre món [riu]. Meu, només té l’amor per al Cola-Cao.’ De fet, en Jordi té un perfil polític molt marcat, tot i que moltes vegades no en fa gala. Al llarg del llibre assisteix a manifestacions de Jusapol, i qui l’hagi seguit a les xarxes socials, sabrà que és votant del PP, encara que s’excusi en l’herència familiar del vot i en l’atracció que sent per Esperanza Aguirre i Soraya Sáenz de Santamaría.

En Jordi és la versió en tinta del cap de l’ARRO, Jordi Arasa?
—Molta gent m’ho pregunta, però no ho és. De fet, Arasa apareix citat en algunes vinyetes com ‘el Jordi dolent’.

Us ha causat problemes, siguin amenaces o censura, dibuixar sobre la BRIMO?
—Censura, crec que no. Tot i que amb els temps que corren mai se sap. Però una vegada em van tancar el compte de Facebook.

Quan?
—Durant l’11-S de la Meridiana, la Diada del punter. Just quan arrancava, per fer una mica el joc, volia publicar la vinyeta d’aquell dia. Però em van tancar el compte i vaig perdre les desenes de milers de seguidors que hi tenia.

Potser us va denunciar el Jordi dolent?
—[riu] Segons que m’han dit, me’l van tancar perquè el perfil era d’un personatge de ficció i no pas el d’una persona real.

I amenaces?
—Sobretot a Twitter. Hi ha qui es pensa que sóc realment un mosso. Gent de l’entorn de Jusapol i de la policia m’envien missatges directes i em diuen covard, marieta i ploramiques per l’actuació dels Mossos durant l’1-O.


—No en faig un gra massa. És Twitter.

Al llibre doneu llenya a tothom. Però què en penseu del conseller Miquel Buch?
—No em cau bé, no t’enganyaré [riu].

 

Ho podeu desenvolupar una mica?
—Em sembla molt bèstia, que després de les càrregues de l’1-O i, mentre s’omplia la boca amb els presos i els exiliats, enviés els Mossos a esbatussar xavals a la Via Laietana i Urquinaona. La lliçó és que has de desconfiar tant d’un policia com d’un polític.

En Jordi ajudant el conseller Miquel Buch en un moment complicat (vinyeta cedida pel Chini)Vinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel Chini

The post Tenen sentiments, els antiavalots de la BRIMO? appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Fragment: ‘El que m’agradaria que la dansa fos’ de Cesc Gelabert

Ds, 25/07/2020 - 21:50

Després d’haver impulsat ja fa uns anys amb bons resultats Dramàticles, una col·lecció de teatre contemporani català, l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra, amb la incorporació del Mercat de les Flors, han iniciat aquest juliol Paragrafies, una nova col·lecció de llibres dedicats a la dansa, que dóna veu als grans coreògrafs catalans. La col·lecció s’inicia amb un text de Cesc Gelabert, El que m’agradaria que la dansa fos i el segueix Discozombi, de Pere (Gay) Faura. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els títols vinents portaran els noms de Marina Mascarell, María Muñoz i Andrés Corchero. Els editors preveuen de treure, com a mínim, un llibre nou cada any. I la intenció és que aquests volums serveixin per a reflexionar a fons sobre la dansa i donar eines a espectadors i professionals. Els llibres sortiran sempre en dues edicions: la catalana i la castellana.

Segons que expliquen Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, i Carles Batlle, de l’Institut del Teatre: ‘Entenem la dansa alhora com a eina de creació i de pensament, i volem transmetre aquesta dualitat tot proposant als coreògrafs un exercici d’anàlisi i reflexió a propòsit de la seva obra, les seves eines i la seva recerca.’ I també: ‘La col·lecció Paragrafies proposarà coreògrafs ben diversos quant a estètiques, generacions i escriptura coreogràfica. Vol convidar-los a publicar i a compartir la seva reflexió, a expandir la riquesa d’aquesta disciplina.’

Paragrafies s’inicia amb un text de Cesc Gelabert, que és un dels referents de la dansa catalana més internacional. El text aporta els coneixements i les experiències que Gelabert ha acumulat durant cinquanta anys de trajectòria professional.

Llegiu l’inici de El que m’agradaria que la dansa fos, de Cesc Gelabert.

The post Fragment: ‘El que m’agradaria que la dansa fos’ de Cesc Gelabert appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Maria Bohigas: ‘Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa’

Dv, 24/07/2020 - 21:50

Arran de la mort de l’escriptor Juan Marsé, Maria Bohigas, responsable de Club Editor, ha fet públic que, a final de setembre, publicarà la primera i única traducció al català que s’ha fet d’una obra de Marsé. És Aquesta puta tan distingida, que ha traduït Martí Sales i que és la darrera novel·la que va publicar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Maria Bohigas explicava que havia conegut Juan Marsé arran d’un text que va escriure el 2013, en què parlava de Juan Marsé i del fet d’escriure sobre la censura, i el relacionava amb els problemes que havia tingut Joaquim Amat-Piniella durant la dictadura franquista per a publicar K.L. Reich, el llibre sobre el seu pas pel camp de concentració de Mauthausen. Bohigas recordava que el 1955 s’havia provat de publicar una primera versió d’aquest llibre i havia estat del tot impossible. Tanmateix, quan el 1961 Carlos Barral (l’editor de Marsé) en va voler publicar la traducció al castellà, la censura no hi va posar cap entrebanc.

Amb relació a aquest tema, Maria Bohigas feia públic aquesta setmana un fet molt interessant: ‘Un bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta Elèctrica sobre les implicacions d’escriure sota censura, en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l’amic anònim gràcies a qui s’havia publicat K. L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l’Apeadero de Balmes, i el de la colla d’en Barral, en un bar que no recordo com es diu…’

Hem parlat amb Maria Bohigas perquè ens expliqui més extensament el vincle que va establir amb Marsé i com va pensar de publicar en català Aquesta puta tan distingida. Però primer aturem-nos un moment en la relació de Marsé amb Amat-Piniella:

El fet que Marsé fes de pont entre Amat-Piniella i Carlos Barral per a la publicació de K.L. Reich és molt interessant.
—És preciós. Marsé es trobava amb la colla d’en Barral, una tribu urbana de fills de cases molt protegides i que havien viscut el franquisme amb certa tranquil·litat, que són els que creen editorials que seran les que posaran els pilars d’una renovació de la literatura, malgrat la dictadura. Són editors d’un món refinat i ric. Si te’ls mires, semblen personatges d’una pel·lícula de Godard, començant pel mateix Barral, que sembla el Piccoli a Capri. I a la tarda o al matí, no ho recordo, en Marsé se n’anava a fer l’aperitiu amb un grup de manresans republicans, que tenien més de cinquanta anys (en aquella època tenir més de cinquanta anys no era com ara) i eren en Ferran Planes i l’Amat-Piniella. Imaginar en Marsé amb aquests dos al costat és una escena impagable.

I què us va explicar d’Amat-Piniella?
—Tenia un record ben punyent de l’Amat. Per una banda, veies que ell s’hi havia ben fixat. I en parlava com d’un home que sempre callava, que ho escoltava tot i que no se’n perdia ni una. I m’explicava que l’Amat una vegada el va agafar per banda i li va dir: ‘He escrit això, que t’ho miraries? Busco editor.’ I li va passar K.L. Reich, que feia quinze anys que mirava de publicar i no se’n sortia. Ni a Mèxic, on Agustí Bartra no el va poder col·locar. En Marsé no s’ho va pensar gens i se’n va anar de dret a casa en Barral. I en Barral va dir que sí immediatament, que aquesta és l’altra.

I per què creieu que Barral va voler publicar K.L. Reich als anys seixanta?
—Home, era en ple procés a Eichmann. Però més enllà d’això, vol dir que en Barral no badava gens. Ara, és evident que l’actitud dels censors amb segons quins segells no era la mateixa que amb uns altres, tot i que la censura era del tot imprevisible. Però l’Amat-Piniella va lliurar a en Barral l’original que s’havia de publicar a Mèxic, un país sense censura. I l’Amat-Piniella va dir-li: ‘Aquest original, el tombaran’. En canvi, la censura no hi va fer ni un canvi.

L’escriptor Juan Marsé.

Vau establir el primer contacte amb Juan Marsé arran d’un text publicat al vostre bloc, Cartes Elèctriques, del 2013.
—Ja devia ser l’any 2014 que vaig rebre unes ratlles escrites per ell, on em convidava a casa seva. A partir d’aquí, al llarg d’aquests anys, vaig anar-lo a veure potser quatre o cinc vegades més. Quan el vaig conèixer, en Marsé escrivia la novel·la Esa puta tan distinguida (Lumen, 2016). Es trobava en un moment que feia una investigació, per ell molt penosa i feta molt a fons, sobre un cert psiquiatre de l’època del franquisme i sobre la psiquiatria sota el nacionalcatolicisme, sobre quina frase suposadament mèdica recolzava la rehabilitació de les persones suspectes i represaliades i quin concepte del que és humà hi havia darrere de tot allò. I la primera cosa que vaig percebre de l’obra de Marsé és que per redactar uns quants paràgrafs d’una novel·la investigava durant mesos. I ell ho deia, que llegia molt i era molt dur, perquè llegia coses que eren horribles. I després d’aquesta conversa, un dia em va enviar les primeres planes de Esa puta tan distinguida. I em va dir: ‘Si et fa gràcia, mira-t’ho i digues-me’n el què.’

I?
—I m’ho vaig llegir i començava amb una arrencada d’aquelles magistrals, que són al mateix temps una concentració d’intel·ligència plena de gràcia i plena de murrieria, però plena de tacte també. I al mateix temps era l’inici d’un narrador que sap llançar l’ham a la primera frase. Esplèndid. Era impressionant de veure un home que aleshores tenia vuitanta anys i que era un mestre d’obra que no es deixava absolutament res. Quan vaig llegir la novel·la un cop publicada, la vaig llegir amb entusiasme. Quina cosa més impressionant, que un home que va començar la seva carrera literària d’una manera tan fulgurant i tan celebrada no hagi quedat encallat en aquella part de la seva obra i hagi anat més lluny i més lluny. Perquè, en el fons, encara que els escenaris siguin els mateixos, que són aquell tros de Barcelona molt específic, i encara que molts personatges es comuniquin en moltes de les seves obres, el temps va passant i les coses que succeeixen durant aquest temps són les que han passat més desapercebudes, que no s’han comentat.

Quines destaqueu?
—Com passa amb els autors molt celebrats, tothom vinga a dir que Marsé és aquell autor que parla de la postguerra al barri del Guinardó. Però no, Marsé és aquell autor que el 2016 va publicar una novel·lassa situada als anys vuitanta, una època en què aquí hi havia una discussió infinita sobre la transició i això que n’hem dit la transició democràtica. Per tant, no és una novel·la on Marsé ens parla altra vegada d’uns personatges, per altra banda tan entranyable, ni de la postguerra, no, no: Marsé fa una reflexió sobre el present i sobre la memòria i sobre la transmissió i sobre la construcció d’unes mentides que són tan evidents que no les veus. Perquè en el fons, et parla d’un succés que és això: un senyor, que és un assassí, que figura que va assassinar una prostituta en una sala de projecció d’un cinema, que recorda perfectament com la va assassinar, però que és incapaç de recordar per què la va assassinar ni en quines circumstàncies. I veus que és absolutament impossible que l’hagi assassinada. Per tant, un dels objectius de la psiquiatria franquista era el de convèncer d’una cosa que era absolutament falsa.

Aquest llibre us va impactar. Però publicar-lo en català és una decisió molt potent i no és gens evident. Com va anar?
—No és gens evident. Això és fruit de discussions i de publicacions. D’una banda, a l’editorial hi ha l’Alejandro Dardik també, i hi ha col·laboradors i hi ha les publicacions que es van succeint, com El vent de la nit, amb un postfaci de Gonzalo Torné, i Quanta, quanta guerra, de la Rodoreda… En el nostre catàleg és evident la reflexió sobre què n’hem fet d’aquelles coses que van passar en el lloc on som. I hi ha uns quants narradors que fan servir tota la complexitat de l’invent narratiu per plantejar una sèrie de contradiccions, també. Per tant, com qui diu, el lloc el tenia fet, en Marsé.

Però traduir-lo…
—L’opció de traduir Marsé al català és raríssima, perquè, evidentment, els seus lectors el coneixen en castellà i és un gran mestre del llenguatge. Però la gràcia, i penso que és per això que va dir que sí de manera instantània, és perquè li vaig dir: ‘M’agradaria traduir aquesta novel·la, perquè penso que no s’ha llegit amb prou atenció i crec que és una novel·la que val molt la pena, que és una de les teves grans novel·les.’ I va dir: ‘Sí, endavant, tradueix-la, però no sé què et passarà.’ El que li passés a ell, el tenia absolutament tranquil, era el que em passaria a mi, perquè podia anar fatal. I jo li vaig dir que n’era plenament conscient.

I què us va fer decidir?
—Parlant-ne, especialment amb l’Alejandro, ens ho vam plantejar. Perquè traduir què és? És llegir una cosa des d’un altre lloc. Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa a mi. Rellegir-lo des d’una tradició que ell coneixia bé, però amb la qual no se’l sol assimilar. I no es tracta de dir ‘vull assimilar-lo’, però es tracta de dir què comparteix amb tota aquesta gent i què ens passa quan el llegim en la llengua materna amb la qual ell no havia escrit mai. Hi haurà algun canvi? Bàsicament és això. I jo crec que sí que hi pot haver canvis, perquè com a lectora que sóc en diversos idiomes, he llegit una mateixa obra en dues o tres llengües diferents i sé fins a quin punt m’he fixat en coses diferents. Perquè, d’alguna manera, els harmònics que fa el llibre amb altres obres no són els mateixos. I a mi m’interessa veure què passa amb aquesta novel·la traduïda al català i quins harmònics farà. I quina capacitat hi haurà d’entomar que en Marsé fins a última hora feia una novel·lística on hi havia una inventiva literària simplement genial i sempre posant una distància sobre allò que passava al seu voltant, fent una veritable reflexió, la dels bons narradors, que no consisteix a respondre sinó a fer preguntes.

Sou una editora que sovint us poseu en risc, en llocs de frontera. Ho hem vist sovint en les darreres edicions que heu fet.
—Sí, sí, i tenim un cistell d’idees d’aquestes que, com un sonall, de tant en tant les fem sonar una estona. I amb algunes diem: ‘És ara que toca.’ I aquest ara el teníem clar quan vam contractar la traducció de la novel·la del Marsé i vam parlar amb en Martí Sales. I la volíem treure pel juny, però la situació ens ha fet posposar-la i la farem coincidir al setembre amb la novel·la pòstuma Viaje al sur, que publicarà Lumen. En Marsé no ho veurà i l’única cosa que em sap greu és que no podré portar-l’hi. Però, en el fons, la funció que ha de tenir aquest llibre, que és d’homenatge i de convit a llegir-lo des d’un altre lloc, sí que hi serà i potser serà en un bon moment.

Per què vau triar Martí Sales per a traduir Marsé del castellà al català?
—Em vaig decidir pel Martí perquè fem feina plegats que té a veure amb invents, que no són encàrrecs venals o normals. També pel que representa en Martí, que és un autor completament arrelat a Barcelona, és un poeta de Barcelona. I per afinitats, simplement. En Martí forma part d’aquest entorn amb el qual ens plantegem coses.

The post Maria Bohigas: ‘Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Andreu Gomila guanya el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per l’obra Felanitx

Dj, 23/07/2020 - 20:25

L’escriptor i periodista mallorquí Andreu Gomila és el guanyador del 18è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per la seva obra Felanitx. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El treball guanyador s’estructura en dues parts. La primera, integrada per un poema de prop de quatre-cents cinquanta versos dedicats a aquesta població mallorquina, on ha crescut i on ha tornat al cap dels anys l’autor; i una segona formada per vint-i-un poemes breus que completen el retrat d’un home que es reconeix en el dir-se i en el desig que l’empeny a dir. El guardó està valorat amb 8.530 euros, la publicació de l’obra per part d’Edicions 62 i una escultura de l’artista santcugatenc Pep Codó. El llibre sortirà publicat la tardor vinent.

El jurat ha destacat ‘la intensitat lírica de l’evocació de l’obra, l’interès sostingut dels poemes curts i la tensió emotiva que lliga d’un cap a l’altre tot el conjunt’.

El nom del premiat l’ha anunciat la tinenta de batllia de Cultura del municipi, Esther Madrona, acompanyada de l’editor d’Edicions 62 i president del jurat del premi, Jordi Cornudella; de l’escriptora, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i membre del jurat, Marta Pessarrodona, i del guardonat.

The post Andreu Gomila guanya el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per l’obra Felanitx appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Recomanacions per a un Sant Jordi d’estiu

Dj, 23/07/2020 - 09:58

ELS NOVÍSSIMS
Anna Ballbona, No sóc aquí (premi Llibres Anagrama)
Mercè Rodoreda, El carrer de les camèlies. Postfaci d’Stefanie Kremser (Club editor)
Lluís Llach, Escac al destí (Univers)
Rafael Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània (Univers)
Carles Puigdemont, M’explico. De la investidura a l’exili (la Campana)
Miquel Martín, La drecera (Periscopi)
Max Besora, La musa fingida (Males herbes)
Albert Pla, Espanya en guerra (Amsterdam)
Julià Guillamon, Les cuques (Anagrama)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Care Santos, Seguiré els teus passos (Columna)
Pilar Rahola, L’espia del ritz (Columna)
Enric Calpena, El primer capità (Proa)
googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

10 TÍTOLS PER AQUEST SANT JORDI
Manuel Baixuli, Ignot (Periscopi)
Eva Baltasar, Boulder (Club Editor)
Raül Garrigasait, Els fundadors (Ara Llibres)
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama, finalista de la EUPL prize, Llibres Anagrama)
Núria Cadenes, Guillem (Amsterdam)
Joan F. Mira, Tots els camins (Proa)
Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984)
Isabel-Clara Simó, El teu gust (Bromera)
Gemma Ruiz, Ca la Wenling (Proa)
Maria Climent, Gina (l’Altra Editorial)

BONA SALUT LITERÀRIA
Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix (Adia Edicions)
Miquel de Palol, Mònica Mir (Angle Editorial)
Quim Español, Francesca (Edicions de 1984)
Lucia Pietrelli, Lítica (Males Herbes)
Sebastià Alzamora, Reis del món (Proa)
Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Proa)
Empar Moliner, És que abans no érem així (Columna)
Sergi Pons Codina, Mal bon pare (Amsterdam)
Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents)
Mònica Batet, Dins del cor de Chopin (Empúries)
Cesc Martínez, Traça un perímetre (Llibres Anagrama)
Sílvia Gruart, En fals (Angle Editorial)
Anna Maria Villalonga, Els dits dels arbres (Bromera)
Maria Mercè Roca, Al final t’agradaré (Rosa dels Vents)
Daniel Palomeras, Fills de la terra dura (Comanegra)
Maria Carme Roca, A Bàrcino (Columna)
Jaume Ferrer Sancho, La perla ardent (Voliana)
David Vila, La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana)
M. Mercè Cuartiella, La font i els dies (Brau Edicions)
Gisela Pou, Tot menys la pluja (Capital Books)
Blanca Soler, Farem castells de sorra (Columna)
Elena Fora, Els silencis del carrer de l’Arc (Onada Edicions) 

PREMIS LITERARIS

Premis a obra inèdita de narrativa
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu (premi Joanot Martorell, Edicions 62)
Carlota Gurt, Cavalcarem tota la nit (premi Mercè Rodoreda, Proa)
David Nel·lo, Les amistats traïdes (premi Sant Jordi, Òmnium i Enciclopèdia)
Laia Aguilar, Pluja d’estels (Josep Pla, Destino)
Vicent Usó, No sabràs el teu nom (premi de novel·la Ciutat d’Alzira, Bromera)
Núria Pradas. Tota una vida per recordar (premi Ramon Llull, Columna)
Jordi Nopca, La teva ombra (premi Proa de novel·la)
Carles Torres, Els cossos elèctrics (premi de novel·la curta Just M. Casero, Empúries)
Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal (premi Pin i Soler, Angle Editorial)

Premis a obra inèdita de poesia
Lluís Calvo, L’espai profund (premi Carles Riba, Proa)
Joan Duran i Ferrer, Nua cendra (premi Vicent Andrés Estellés, Edicions 3 i 4)
David Caño, Un cos preciós per destruir (Premi Jocs Florals de Barcelona, Proa)
Ramon Boixeda, Les beceroles successives (premi Ausiàs March, Edicions 62)
Anna Gual, Ameba (premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Llibres del Segle)
Jordi Llavina, El magraner (premi Marià Manent, Quadern de la Font del Cargol)

Premis a obra publicada
Enric Casasses, El nus la flor (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi Lletra d’Or, Edicions Poncianes)
Martí Domínguez, L’esperit del temps (premi Òmnium Millor Novel·la de l’Any, Proa)
Joan Benesiu, Serem Atlàntida (premi Ciutat de Barcelona i finalista dels EUPLPrize, Periscopi)
Marta Marín-Dómine, Fugir era el més bell que teníem (premi Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Amat Piniella, Club Editor)
Més d’un autor, Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria. Traducció de Margarida Castells Criballés (premi Rafel Jaume de traducció, Pol·len)

TRADUCCIONS

Clàssics traduïts
Rainer Maria Rilke, Dues històries de Praga. Traducció de Ramon Farré (Adesiara)
Joseph Roth, L’Anticrist. Traducció de Pilar Estelrich (Adesiara)
Joseph Roth, Històries d’exili. Traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa (Pagès editors)
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club Editor)
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons (Club Editor)
Samuel Beckett, Esperant Godot. Traducció de Josep Pedrals (Proa)
Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. Traducció de David Nel·lo (Males Herbes)
Ray Bradbury, L’home il·lustrat. Traducció de Martí Sales (Males Herbes)
Stefan Zweig, Una boda a Lió. Traducció de Tiana Puig (Quaderns Crema)
Menandre, El malcarat. Traducció d’Eloi Creus (Adesiara)

Literatura africana
Akwaeke Emezi, Aigua dolça. Traducció d’Albert Torrescasana (Periscopi)
Kopano Matlwa, Coconut. Traducció d’Elisabet Ràfols.Sagués (Sembra Llibres)

Literatura àrab
Alaa Al ASwani, Una república com si… Traducció de Jaume Ferrer Carmona (Edicions de 1984)

Literatura oriental
Yoshinori Noguchi, L’última lliçó (Comanegra)
Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet (Club Editor)
Ogai Mori, La ballarina. Traducció de Marta Morros (Viena Edicions)
Han Kang, Blanc. Traducció d’Alba Cunill (Rata)
Ouyang Yu, Diari íntim d’un editor. Traducció de Jorge Salavert (Lletra Impresa)

Literatura francesa
Valérie Manteau, El solc. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués (Angle Editorial)
Maylis de Kerangal, Un món a l’abast de la mà. Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle Editorial)
Françoise Sagan, Bon dia, tristesa. Traducció de Josep maria Pinto (Viena Edicions)
Hervé Le Corre, Sota les flames. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Michel Bernard, Els dos remordiments de Claude Monet (Labreu)

Literatura suïssa
Joël Dicker, L’enigma de l’habitació 622 . Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó (La campana)

Literatura italiana
Marco Missiroli, Fidelitat. Traducció d’Alba Dedeu (Angle Editorial)

Literatura portuguesa
Dulce Maria Cardoso, La vida normal (Més Llibres) 

Literatura germànica
Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh. Traducció de Ramon Monton (Edicions de 1984)
Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu. Traducció de Marina Bornas (Edicions de 1984)
Sarah Lark, L’any dels dofins. Traduït per Carlota Gurt (Rosa dels Vents)

Literatura russa
Borís Pilniak, Història de la lluna inapagada. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Adesiara)
Aleksandr Kuprín, El braçalet de granats. Traducció de Laia Perales Galán (Viena Edicions)

Literatura hispànica
Chufo Lloréns, El destí dels herois. Traducció de Mireia Alegre i Imma Estany (Rosa dels Vents)

Literatura basca
Harkaitz Cano i Adur Larrea, El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Farriol Macip (Pol·len Edicions)

Literatura polonesa
Ignacy Karpowicz, Sonka. Traducció de Xavier Farré (Raig Verd)
Olga Tokarczuk, Un lloc anomenat Antany. Traducció d’Anna Rubió Rodon i Jerzy Slawomirski (Proa)

Literatura de l’ex-iugoslàvia
Lana Bastasic, Atrapa la llebre. Traducció de Pau Sanchis (Pericopi)

Literatura romanesa
Mihail Sebastian, Des de fa dos mil anys. Traducció de XAvier Montoliu (Lleonard Muntaner)

Literatura anglosaxona
Ocean Vuong, En aquest món, per un moment som grandiosos. Traducció de Yannick Garcia (Llibres Anagrama)
Hernán Díaz, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball (Periscopi)
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)
Max Porter, Lanny. Traducció de Víctor Obiols (Rata)
Ian McEwan, La panerola. Traducció Ricard Vela (Llibres Anagrama)
Anthony Cartwright, La bretxa. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Lisa Taddeo, Tres dones. Traducció de Ricard Vela (Més llibres)
Lisa See, L’illa de les dones del mar. Traducció d’Esther Roig (Univers)
Miriam Toews, Elles parlen. Traducció de Carme Geronès (les Hores)

Literatura escandinava
Lars Mytting, Les campanes bessones. Traducció de Blanca Busquets (Amsterdam)

LITERATURA I HOLOCAUST
Charlotte Delbo, Cap de nosaltres tornarà. Traducció de Valèria Gaillard (Club Editor)
Yishai Sarid, El monstre de la memòria. Traducció de Roser Lluch (Club Editor)
Heather Dune Macadam, 999. Les primeres dones d’Auschwitz. Traducció de Jordi Cussà (Comanegra)
Renia Spiegel, El diari de la Renia. Traducció d’Anna Rubió, Jerzy Slawomirski i Neus Bonilla (Quaderns Crema)
Josep Hereu, Testimonis sense veu (Eumo)

RECUPERATS
Damià Huguet, Les fites netes (Adia Edicions)
Agustí Esclasans, Històries de la carn i de la sang (Males Herbes)
Agustí Bartra, Els himnes. A cura de D. Sam Abrams (Proa)
Montserrat Roig, L’hora violeta (Edicions 62)
Antònia Vicens, La santa (AdiA edicions)
Guillem Viladot, La cendra (Fonoll)
Miquel Creus, Òpera Àcid (Males Herbes)
Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Llibres de l’Avenç)
Empar Moliner, T’estimo si he begut i altres contes (Columna)
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) 

LITERATURA JUVENIL
Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia. Traducció de Lluís Solanes (Adesiara)
Joaquim Carbó, Quin joc més bèstia (Comanegra)
Joan Barceló, Viatge enllunat (Pagès Editors)
Ursula K. Le Guin, Un mag de Terramar (Raig Verd)
Jack London, La crida al bosc. Traducció Ferran Ràfols (l’Altra Tribu)
Judy Blume, La casa de l’Iggie. Traducció de Marc Donat (Viena Editorial)
Gianni Rodari, Les aventures d’en Cebeta. Traducció d’Àlvar Valls (Sembra Llibres)
Anne Fleming, La cabra. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Sembra Llibres)

MEMORIALÍSTIC
Ngugi wa Thion’go, Neix un teixidor de somnis. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Peter Handke, Infelicitat perfecta. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Patti Smith, L’any del mico. Traducció de Martí Sales (Club Editor)
Woody Allen, A propòsit de no res. Traducció d’Helena Lamuela (Alianza editorial)
Maggie Nelson, Els argonautes. Traducció de Marina Espasa (l’Altra Editorial)
Claudia Durastanti, L’estrangera. Traducció de Martí Sales (l’Altra Editorial)
Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Llibres de l’Avenç)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Manel Alonso i Català, Quadern de Ca Perla (Neopàtria) 

BARCELONA PROTAGONISTA
Albert Garcia Espuche, La gent del carrer Moncada (2 vol.) (Ajuntament de Barcelona)
Toni Vall, Bocaccio. On passava tot (Columna)
El Perich, Un abric verd penicil·lina. Edició de Kap (Angle Editorial)
Marc Moreno, Escapisme (Més Llibres)
Marcel Fité, La veritable història del llibreter assassí de Barcelona  (Edicions de 1984)
Roger Bastida, La llarga revetlla (Columna)
Àngels Casas, Sidonie té més d’un amant (Univers)
Egar Illas, Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global. Traducció de Josep M. Sobrer (Apostroph)

VINTAGE
Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage. De l’home a la lluna a Pulp Fiction (Empúries)
Gemma Nierga i Jaume Figueras, El cine que ens va obrir els ulls (Rosa dels Vents)

NEGRA I CRIMINAL
Tuli Márquez, La mida dels nans (Més Llibres)
Margarida Aritzeta, Teori del Gall (Llibres del Delicte)
Marta Alòs, L’origen del pecat (Pagès Editors)
Montse Sanjuan, Dues dones (Pagès Editors)
Salvador Balcells, Si saps caure, t’alçaràs (Meteora)
Ludmila Lacueva Canut, Scrap mortal (Apostroph)
David Marín, Appletown (Pagès Editors)
Josep Penya, La psicografia (Voliana Edicions)
Andrea Camilleri, Km 123. Traducció de Pau Vidal (Edicions 62)
Donna Leon, Amb l’aigua al coll. Traducció de Núria Parés Sellarés (Edicions 62)
Edmund Crispin, Crim a la botiga de joguines. Traducció de Jordi Vidal (Univers)
Gabriel Magalhaes, Restaurant caníbal (Pagès Editors)
Alan Parks, Gener de Sang. Sèrie Harry McCoy. Traducció de Xavier Zambrano (Univers)
Un-su Kim, Els planificadors. Traducció de Josep Pelfort Gregori (Univers)
Crims amb Carles Porta (la Campana)
Maria Carme Poblet, Els crims de la Pobla (Brau Edicions) 

CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTÀSTIC
Víctor Nubla, Metal·lúrgia (Males Herbes)
Més d’una autora, Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males Herbes)
Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries)
Joan Perucho (adaptació al còmic de Julià Guillamon i il·lustracions de Toni Benages), Llibre de cavalleries (Empúries)
Joan Perucho, Les històries naturals (Edicions 62)
Marc-Uwe kling, QualityLand. Traducció de Ramon Farrés (Periscopi)
Amal El-Mohtar i Max Gladstone, Així es perd la guerra del temps. Traducció de Lluís Delgado i Rosa Borràs (Mai Més)
Kameron Hurley, La Brigada Lluminosa. Traducció Anna Llisterri (Mai Més)
Sylvian Neuvel, El test. Traducció de Marina Espasa (Mai Més)

CALIDOSCOPI DEL PROCÉS
Oriol Junqueras, Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara Llibres)
Dolors Bassa i Montse Bassa, Carregades de raons. Pròleg de Carme Forcadell (Ara Llibres)
Magda Gregori, Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic)
Santi Vila, Vèncer i convèncer (Pòrtic)
Jordi Borràs, La força de la gent (Ara Llibres), fotoperiodisme
Jordi Muñoz, Principi de realitatUna proposta per a l’endemà del Procés (Llibres de l’Avenç)
Antoni Bassas, La nació en portada (Rosa dels Vents)
Toni Cruanyes, Un dels nostres (Pòrtic)
Joan Bonanit, Història d’un crit (Comanegra)
Àlvar Valls, El dinovè protocol (Voliana Edicions) novel·la
Amadeu Alemany, A l’octubre tornarà la primavera (Alda Talent) novel·la
Fermí Rubiralta, L’evolució independentista del catalanisme (Rafael Dalmau Editor)
Vicent Baydal i Cristina Palomo (coord.), Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo)

FEMINISME I PIONERES
Mireia Boya, Trencar el silenci (Ara Llibres)
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62)
Gemma Pasqual, Viure perillosament (Comanegra)
Txell Feixas Torras, Dones valentes (Ara Llibres)
Cristina Genebat, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Rosa dels Vents)
Virginie Despentes, Vernon Subtex 2. Traducció d’Anna Casassas (Sembra Llibres)
Emilie Pine, Apunts personals. Traducció d’Ester Capdevila (l’Altra Editorial)
Sílvia Federici, Bruixes, caça de bruixes i dones. Traducció de Marta Pera Cucurell (Tigre de Paper)
Montserrat Roig, Som una ganga (Comanegra)
M. Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62)
Natza Farré i Gala Pont (il·lustracions), Que no t’expliquin contes! (Amsterdam)
Antoni Gelonch, 100 pioneres catalanes (Viena Edicions)
Antoni Furió (ed.), Quinze dones valencianes (Editorial Afers) 

DE PERIODISTES I DE PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
Roberto Saviano, Petó ferotge. Traducció de Pau Vidal (Llibres Anagrama)
Alec Ash, Senyals de llum. La jove generació que construeix la nova Xina. Traducció d’Octavi Gil Pujol (Saldonar)
Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas (Apostroph)
Més d’un autor, Els invisibles. Un retrat obert i plural de la immigració (Edicions 62)
Julià Guillamon, Deu entrevistes (Comanegra)
Agustí Pons, Crònica al marge (Comanegra)
Ignasi Aragay, El món us espera (Empúries)
Anna Saez Mateu, Batre Records (Fonoll)

DE LA GUERRA DEL 1936-39 I POSTGUERRA
Jordi Martí-Rueda, Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper)
Víctor Amela, Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents)
David Gesalí i David Íñiguez, Catalunya any zero. Crònica visual de la desfeta (Angle Editorial)
Antoni Marimon Riutort, El triomf de Joan March (Lleonard Muntaner Editor)
Pelai Pagès i Blanch (dir.), Els maquis. La resistència armada contra el franquisme (Edicions 3i4)
Gemma Torres Delgado, La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Alfons el Magnànim i Editorial Afers)
Gemma Caballer, Aidez les réfugiés! Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers (Gregal)

EMERGÈNCIES (climàtica, antifeixista, educativa, sanitària…)
Salvador Lladó, La bossa o la vida. El 99% contra l’emergència climàtica (Tigre de Paper)
Carola Rackete, És hora d’actuar. Pròleg de Pep Guardiola. Traducció de Carlota Gurt i Laura Obradors (Ara Llibres)
Salvador Macip i Chris Willmott, Viurem per sempre? Com la biomedicina ens està canviat la vida (Eumo)
Josep Lluís Micó, Maquinètica (Saldonar)
Adam Majó, Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI (Pagès Editors)
Alba Sidera, Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Saldonar)
Stellan Vinthagen, Una teoria de l’acció noviolenta (Pagès Editors)
Marion Muller-Colard, La intranquil·litat. Traducció d’Helena Cots (Fragmenta Editorial)
Alberto Prunetti, Amiant. Traducció de Pau Vidal (Tigre de Paper)
Cristian Olivé, Profes rebels (Rosa dels Vents)
Jaume Funes, Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo)
Diversos autors, Pedagogies i emancipació (Arcàdia)
Teresa Hidalgo, Ni falda ni pantalons, jo. Educació transversal i atenció a la diversitat (Onada Edicions)
Sergi Castillo Prats, La batalla per la sanitat valenciana,  (Alfons el Magnànim)
Jorge Ramos Tolosa, Palestina. Una història essencial (Sembra Llibres) 

REPENSAR EL SISTEMA
Costa Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. Traducció d’Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jodi Dean, Necessitem camarades. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Més d’un autor, La resposta liberal (Editorial Base)
George Politzer, Principis elementals de filosofia. Traducció i pròleg de Joan Palomares (Sembra Llibres)

PECATS CAPITALS
Oriol Quintana, La mandra (Fragmenta Editorial)
Marina Porras, L’enveja (Fragmenta Editorial)
Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia (Fragmenta Editorial)
Adrià Pujol Cruells, La gola (Fragmenta Editorial)
Anna Punsoda, La luxúria (Fragmenta Editorial)
Jordi Graupera, La supèrbia (Fragmenta Editorial)
Raül Garrigasait, La ira (Fragmenta Editorial) 

DE RELIGIÓ I MÉS
Lluís Duch, Conceptes fonamentals d’antropologia i religió (Fragmenta Editorial)
Josep Maria Quintana, Lletres de combat (Pagès Editors)
Joan Bauzà i Bauzà, Dietari de canvis (Lleonard Muntaner Editor) 

TREURE LA LLENGUA I LLEGIR
Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Pòrtic)
Pau Vidal, Corregir mata (Viena edicions)
Isidor Marí, Poesia, llengua i país. Una mirada des d’Eivissa (Lleonard Muntaner Editor)
Ralph Waldo Emerson, La confiança en un mateix. El poeta. Traducció de Cebrià de Montoliu i Miquel Angel Llauger (Ensiola)
Gustau Muñoz, La vida dels llibres (Editorial Afers)
Joan Margarit, Poètica (Empúries)
Laura Borràs, El poder transformador de la lectura (Ara Llibres)
Antònia Soler i Nicolau, Els mites grecs a les rondalles mallorquines (Documenta Balear)

RETORN A LA NATURA
Alexandre de Riquer, Poema del bosc (Adesiara)
Samuel Butler, Erewhon. Traducció de Victòria Gual (Adesiara)
Gary Snyder, Assaig sobre vida i natura. Traducció de José Luis Regojo Borràs (Quid Pro Quo)
Nil Barceló i Judit Roma (il·lustracions), Tornar a pagès. Manual pràctic d’horticultura (Edicions Sidillà)

PAISATGES, EN PLURAL
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells, La vastitud (Labreu Edicions)
Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita)
Robert Macfarlane, Sota terra. Un viatge a les profunditats del temps. Traduicció d’Alexandre Gombau
James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses. Volum II. Traducció de Mar Vidal (Viena Edicions)
Més d’un autor, Priorat en Persona (Vibop Edicions)
Maria Nunes, Rusiñol, V. Català, Espriu, Pessarrodona. Rutes literàries de Barcelona, 3 (Meteora)

D’ART I D’ARTISTES
Josep Palau i Fabre, Estimat Picasso. Edició de Julià Guillamon (Galaxia Gutenberg)
Artur Ramon, Art trobat (Comanegra)
Joma, Polifem, el beverri (Vibop Edicions)
J.V. Foix, Noms propis: escriptors i artistes (Edicions 62 i Fundació J.V. Foix)
Martí Domínguez i fotografies de Jesús Císcar, Estudis d’art (Editorial Afers) 

DE MÚSICA I PARAULES
Mathias Malzieu, Una sirena a París. Traducció de Mireia Alegre (Rosa dels Vents), novel·la
Cesk Freixas, El desta de les paraules (Rosa dels Vents), poesia
Suu, Fauna o amor (Rosa dels Vents), poesia
Josep Igual Febrer, L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017 (premi Joan Fuster d’Assaig, Edicions 3i4)
Goethe, Egmont. Versió de Joan Lluís Bozzo (la Campana)
Margarida Hervàs, Parlant de música (Vibop Edicions)
Francesc Vicens Vidal, Diguem visca Sant Antoni! (Documenta Balear)
Josep Lluís Valldecabres, Poesia i música valenciana per a cor de veus blanques (Alfons el Magnànim)

MENJAR I BEURE
Julià Guillamon, Vi i benzina (Vibop)
Fra Francesc Roger, Art de la cuina (Barcino)
Antoni Tugores, Cuina encara més econòmica. Receptes fàcils per a temps difícils (Documenta Balear)
Miquel Caldentey, La cuina del Tradicionari. Un recorregut pel calendari gastronòmic de Mallorca (El Gall Editor)
Vicent Marquès, Història de la cuina catalana i occitana Volum 2 (Edicions Sidillà)
Hélo-Ita, Taller de galetes (Mtm Editor)
Dra Montse Folch, 100 creences i mites sobre l’alimentació (Cossetània)
Elena Olesa, Rabassa morta (premi de novel·la curta Celler de Lletres, Saldonar)
Eduard Puig i Vayreda, Bodegons amb ampolla de vi (Vibop Edicions)

POESIA CATALANA
Vicent Andrés Estellés, Obra Completa VI (Edicions 3i4)
Jordi Cornudella, Tot Albucàssim (Vitel·la)
Manuel Forcano, A tocar (Proa)
Nicolau Dols, Feliç (Godall Edicions)
Mireia Vidal-Conte, Severa rosa (Lleonard Muntaner Editor)
Laura López Granell, Coratge (Godall Edicions)
Antònia Vicens, Si no dius fort el meu nom, em condemnes per sempre (Pagès Editors)
Àngels Moreno, L’agulla (Pagès Editors)
Laia Llobera, Llibre de revelacions (Labreu Edicions)
Esteve Plantada, Troncal (Labreu Edicions)
Míriam Cano, Vermell de Rússia (Labreu Edicions)
Mireia Calafell, Nosaltres, qui (Labreu Edicions)
Joan Pujol, Els poemes de Lepant (Barcino)
Jordi Larios, En vespres grocs (Eumo i Cafè Central)
Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament  (Eumo i Cafè Central)
Isabel-Clara Simó, La mancança (Gregal)
Francesc Circuns Margarit, Vespres (Tushita)
Xavier Rius, Vivències (Tushita)
Jordi Torres Calvo, Dies malalts de pluja (Tushita)
Armand Escandell, Variacions amb repetició (Neopàtria)
Laia Noguera i Clofent, L’intrús (Meteora)
Juan López-Carrillo, Poemes amb ous ferrats (Meteora)
Antoni Munné-Jordà, Runa d’enderroc. Proves poètiques des de 1969 (El cep i la nansa)

 

POESIA TRADUÏDA
William Wordsworth, El preludi. Traducció de Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984)
Horaci, Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló (Adesiara)
Margaret Atwood, L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007. Traducció de Montserrat Abelló (Edicions de 1984)
Més d’un autor, Antologia lírica alemanya (1910-1960). Tria i traducció de Guillem Nadal Blanes (Documenta Balear)
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció de Melcion Mateu (premi de poesia Nollegiu 2020, Llibres del Segle)
Marta Petreu, Apocalipsi segona Marta. Traducció de Jana Balacciu Matei i de Xavier Montoliu Pauli (Ed. Associació Pont del Petroli)

The post Recomanacions per a un Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Les llibreries s’aboquen al Sant Jordi d’estiu

Dc, 22/07/2020 - 21:50

Llibreria l’Espolsada de les Franqueses del Vallès googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot comença en una llibreria.
Gràcies per ser-hi avui i cada dia #23j #vidadellibreria #lespolsada pic.twitter.com/7Vz3zYdamU

— L'Espolsada (@Espolsada) July 21, 2020

Llibreters Mallorca

Després de mesos d'incerteses, a la fi podem anunciar que el pròxim 23 de juliol les llibreries de Palma sortirem al carrer per a celebrar la Festa del Llibre! Hem preparat activitats, música i emocions com les que només els llibres poden transmetre. Vendràs? #Llibreriesalafresca pic.twitter.com/I6XcLlrhIE

— Llibreters Mallorca (@llibreters) July 7, 2020

Ambra Llibres de Gandia

Dijous 23 de juliol es celebra el Dia del Llibre! pic.twitter.com/x1FL8IzSOg

— Ambra Llibres (@AmbraLlibres) July 21, 2020

Llibreria Vitel·la de L’Escala

Demà sortirem al carrer, i amb totes les precaucions, i la vostra col·laboració i comprensió, intentarem defensar els llibres i la lectura tan bé com sabrem!📚🌹 pic.twitter.com/sKexzWA7xy

— Llibreria Vitel·la (@llibreriavitela) July 22, 2020

Llibreria La Memòria de la Plaça de la Vila de Gràcia a Barcelona

Demà #23DeJuliolDiaDelLlibreiLaRosa tindrem parada a la Plaça de la Vila de Gràcia i acollirem signatures:

– 11h @CarlaGraciaM
– 17h @nadalrafel
– 20h @JuliaGuillamon

I si no podeu venir, podeu celebrar #santjordidestiu amb nosaltres a https://t.co/6N8oCewVjV

🌷📚 pic.twitter.com/r15yYbSXLY

— Llibreria La Memòria (@MemoriaLlibres) July 22, 2020

Llibreria L’Altell de Banyoles

El 23 de Juliol us esperem a la Plaça i a la Llibreria! pic.twitter.com/DsV6ctVGG0

— Llibreria L'Altell (@LlibreriaLAltel) July 21, 2020

Llibreria Foster&Wallace de Vic

Ens fa tanta il•lusió el Dia del Llibre i de la Rosa de demà, que hem fet estampar unes samarretes verdes per demà!
📚🌷
Ja sabem que demà serà un dia diferent i anormal per les circumstàncies. Però ens fa il•lusió que es celebri almenys, en la mesura que es pugui. pic.twitter.com/PmZ3LsYYgV

— Llibr_Foster&Wallace (@llibreria_FandW) July 22, 2020

Llibreria La Impossible de Barcelona

Per celebrar el Dia del Llibre, demà muntarem una parada davant de la llibreria amb les nostres millors recomanacions i amb ganes de compartir una estona plegades. La distància i seguretat seran cosa garantida. Fins demà i bona lectura! pic.twitter.com/BdfAUMO7yE

— LA IMPOSSIBLE (@LAIMPOSSIBLE_LL) July 22, 2020

Llibreria Adserà de Tarragona

pic.twitter.com/GOYquWhtLv

— Llibreria Adserà 🎗 (@llibreriaadsera) July 22, 2020

Llibreria Caselles de Lleida

Un any ple d’emocions.

Aquest 23 d’abril, després de més de cent anys d’història de la llibreria, no vam poder celebrar el Sant Jordi, la festa més bonica de Catalunya📚🌹.
Ara, malgrat les restriccions, Llibreria Caselles us convida a participar d’aquest nou dia del llibre i pic.twitter.com/f3bD72u23l

— Llibreria Caselles (@CasellesLleida) July 21, 2020

Llibreia Empúries de Girona

Demà és el GRAN dia!!

Us obrirem les portes de la llibreria de 9 a 20h (no tanquem al migdia)!! I al migdia tindrem a l'estimat @nadalrafel signant.

I per la tarda a la Plaça de la Independència, signatures d'autors amb TOTES les mesures de seguretat!! 🧴😷📚🖊️#23juliol pic.twitter.com/0Oi3YmsYg5

— LLIBRERIA EMPÚRIES (@TroaEmpuries) July 22, 2020

Llibreria Laie al CCCB de Barcelona

Si demà és dijous i Sant Brígida, t'esperem a partir de les 11 del matí!

👉 https://t.co/8uEUaw8KAF#Allibrerat #DiaDelLlibreiDeLaRosa

Per cert, que bo que és l'Oriol Malet! pic.twitter.com/chTHGiVa8X

— Laie CCCB (@laiecccb) July 22, 2020

Llibreria Documenta de Barcelona

#SantabrigidaalaDocumenta2020 tira endavant. Falta 1 dia!

No ho hem fet mai, però tindrem alguns e emplars firmats.

No ho hem fet mai però tindrem firmes parapetades.

Apa, us esperem demà i cada dia.@Llibreterscat pic.twitter.com/oXbg1omSPm

— Llibreria Documenta (@DocumentaBCN) July 22, 2020

Dòria Llibres de Mataró

Per comprar LLIBRES no cal anar a l'Amazones
Trepitgeu el comerç de proximitat!!! pic.twitter.com/akI84Coh5i

— Dòria llibres. (@doriallibres) September 15, 2018

Llibreria La Central

📢Demà estarem a les llibreries de 10h a 21h
✨Aquí us deixem les nostres recomanacions: https://t.co/WnSFjwUo2t@LesMalesHerbes @mariabohigassal @Alfaguara_es @BlackieBooks @AnagramaEditor @laltraedi @som_amsterdam @arpaeditores @alphadecayed @Seix_Barral @EdImpedimenta i més! pic.twitter.com/NWX9jfEthv

— La Central (@La_Central_) July 22, 2020

Detroit Llibres d’Alcoi

Bon dia! La vida continua!

Com ja sabeu, en este any en què res és com hauria de ser, no vam poder celebrar el Dia del Llibre quan tocava i per això ho farem el proper dijous 23 de juliol, amb la mateixa il·lusió (i amb totes les mesures de seguretat!). pic.twitter.com/VSoN4EyQwE

— Detroit Llibres (@DetroitLlibres) July 20, 2020

Llibreria Traços de Canet de Mar

Aquest dia del llibre i de la rosa, aquest Sant Jordi amb banyador t'esperem plens d'empenta, de seguretat i amb ganes de combatre plegats a un drac minúscul que es pensa que pot acabar amb tot. #llibreria #traços #CanetdeMar pic.twitter.com/eu13hPAEbP

— Llibreria Traços (@LlibresTracos) July 22, 2020

Llibreria Calders de Barcelona

La troupe. pic.twitter.com/0JFoHmWIYs

— Llibreria Calders (@LaCalders) July 22, 2020

La Llar del Llibre de Sabadell

En aquest dia del llibre tan atípic, us esperem a les nostres llibreries de 9 a 21 hores ininterrompudament !!!

Aconseguiu, amb cada compra, el punt de llibre exclusiu de la nostra col·lecció!!

I recordeu, mascareta ,gel desinfectant i distància de seguretat, gràcies. pic.twitter.com/4t1Tuu6cqb

— La Llar del Llibre (@LaLlardelLlibre) July 21, 2020

Llibreria Núria d’Olesa de Montserrat i Esparreguera

Activitats de Sant Jordi d'Estiu a Olesa i Esparreguera pic.twitter.com/Ycvj42WIm3

— Nuria_Paper_Llibre (@Papereria_Nuria) July 22, 2020

The post Les llibreries s’aboquen al Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Com celebrarem finalment el Sant Jordi d’estiu

Dc, 22/07/2020 - 14:37

Davant la incertesa generada aquests darrers dies sobre la celebració del Sant Jordi d’estiu, sobretoto arran de la cancel·lació de les parades de llibres al Passeig de Gràcia de Barcelona, la Cambra del Llibre (que aplega els gremis de llibreters, editors i distribuïdors) i el Gremi de floristes han fet una crida a la ciutadania a participar en la festa d’aquest 23 de juliol. Llibres i roses seran protagonistes d’un Sant Jordi d’estiu, que vol recuperar l’esperit del que no es va poder celebrar el 23 d’abril a causa del confinament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Informacions bàsiques sobre la festa:

Totes les llibreries obriran i faran el 10% de descompte

Totes les llibreries obriran i moltes tindran obert fins a les 23.00. La majoria, faran un 10% de descompte per la compra de llibres (el descompte és opcional. Recordeu que el preu del llibre és fix i només es poden fer promocions i descomptes en dates assenyalades).

La celebració a Barcelona

A Barcelona, una vuitantena de llibreries posaran una parada al carrer, al costat de l’establiment o ben a prop, si per qüestions de seguretat sanitària no es poden posar al costat.

Recordeu que la concentració de parades de llibreries, editorials i floristeries del Passeig de Gràcia de Barcelona s’ha suspès.

La majoria d’autors han anul·lat les signatures. Tanmateix, molts escriptors aquests dies previs i també el mateix dijous deixaran exemplars signats a les llibreries.

A les ciutats amb restriccions sanitàries

A la ciutat de Lleida les llibreries obriran, però no podran posar parada al carrer. Tanmateix, diferents autors de Pagès editors signaran els seus llibres a la seu de l’editorial. És imprescindible demanar cita prèvia. Al llarg del dia hi passaran els escriptors següents: Marta Alòs, David Marín, Teresa Ibars, Constantino Montañés, Montse Sanjuan, Josep Maria Forné, Joan Pifarré i Vidal, Ignasi Revés, Helena Rufat, entre més.

A L’Hospitalet, les llibreries també es troben subjectes a les mesures que prescriu el Procicat i no posaran parada al carrer.

A la resta de municipis de Catalunya

La resta de municipis de Catalunya que no es troben afectats per les restriccions sanitàries pels rebrots, en funció de la decisió de cada ajuntament, podran aplegar les parades de llibres en places i carrers, fer activitats i signatures, a més de tenir la llibreria oberta. i amb parada al costat.

A Girona, les parades es posaran a la plaça de la Independència i durant tot el dia hi haurà activitats i la signatura d’autors. Entre més s’hi trobaran: Rafel Nadal, Maria Mercè Roca, Miquel Martín, Montse Bassa i Dolors Bassa, Anna Carreras, Jaume Fàbrega, Martí Gironell, Xevi Xirgo, Carles Porta, Mar Bosch, Marta Gubau.

A Tarragona el Sant Jordi d’estiu se celebrarà a la Rambla Nova, amb propostes organitzades per l’Ajuntament, les llibreries, els floristes,  l’Escola de Lletres i l’Associació de Músics de Tarragona. Es posarà l’accent en els autors del territori. De 10.00 a 24.00, en el tram de la Rambla Nova entre la Font del Centenari i el monument als Herois de 1811, hi haurà parades de llibres i roses d’establiments professionals de la ciutat. A la nit es faran diversos recitals poètics i una actuació musical.

A Vic hi haurà parades de llibres a la plaça Major; a Vilafranca del Penedès es faran activitats a la tarda amb signatures d’autors; a Igualada hi haurà activitats al carrer i a Manresa tot el dia hi haurà parades al Passeig de Pere III, signatures i presentacions de llibres amb invitació prèvia. Els formats seran molt diversos. A Ripoll els autors locals s’han convocat aquest dimecres 22 a la plaça Sant Eudald a partir de les 19.30, i el 23 a la tarda hi haurà un espectacle de contes i concert. A Solsona, Òmnium ha preparat la presentació de dos llibres i un concert a la plaça del Camp.

En canvi, Reus i Terrassa són dos dels municipis on no hi haurà parades de llibres en cap plaça ni carrer, tot i que algunes llibreries posaran una parada a fora, al costat del seu establiment.

El Sant Jordi d’estiu de Palma

El Gremi de Llibreters de Mallorca organitza el Sant Jordi d’estiu amb la proposta ‘Llibreries a la fresca’, que es farà en diversos indrets de la ciutat de les 17.00 a les 23.00. Hi haurà signatures de llibres i activitats per a grans i petits. Les parades es concentraran a la plaça d’Espanya, la plaça Major, la plaça dels Patins, la plaça d’Alexander Fleming i carrer de Blanquerna. 

Hi haurà signatures d’autors sense cita prèvia. Al llarg de la tarda signaran, entre més, els següents escriptors: Rafa Gallego, Marta Barceló, Miquel Bezares, Salvador Oliva, Sebastià Portell, Canizales, Toni Galmés, Sonia Alcoberro, Tomeu Canyelles, Mateu Xurí, Antoni Vidal Terrando, Joan Pons, Elena Tur, Juan Planas Bennásar, Laura Gost, Nadal Suau, Begoña Méndez, Lucia Pietrelli i Sebastià Alzamora.

La llibreria Fan Set de València amb la poesia

La llibreria Fan Set de València farà el 10% de descompte per la compra de llibres i durant tot el dia aniran penjant a les xarxes píndoles de diferents poetes recitant poemes de llibres que siguin novetat. Volen celebrar la paraula en vers i la lectura lliure.

The post Com celebrarem finalment el Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Montse Ayats: ‘No pot ser que la consellera Budó digués que se suspenia Sant Jordi, perquè no era veritat’

Dc, 22/07/2020 - 11:00

Molta gent es pensa que el Sant Jordi d’estiu finalment no es farà. L’anul·lació de les parades al passeig de Gràcia de Barcelona, la renúncia de molts escriptors i d’editorials a les signatures, els missatges plens d’ambigüitat del govern, rectificacions del Procicat, etc., han causat desinformació i la sensació que la festa del llibre i la rosa s’havia suspès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, aclareix que sí que se celebrarà, la festa, i ens explica com es farà, a Barcelona i a tot el país. També reflexiona sobre com la situació d’excepcionalitat ha originat divisions en el sector del llibre i com els editors encaren una tardor preocupant.

Ayats creu que el sector del llibre ha d’aprendre a treballar en la incertesa i que cal tenir plans B. I és crítica amb l’ambigüitat i la manca de claredat de la classe política, a l’hora de gestionar la pandèmia. Però, per sobre de tot, assegura que el Sant Jordi d’estiu ha estat una fita molt positiva, malgrat les renúncies de darrera hora.

Finalment, de quina manera es podrà fer el Sant Jordi d’estiu a Barcelona?
—El Sant Jordi d’estiu dependrà de cada ciutat i cada poble, perquè la situació de Catalunya amb la pandèmia no és igual a tot arreu. No és igual a Lleida, a l’Hospitalet i a Barcelona que a la resta del país. A Lleida les llibreries obriran i celebraran el Sant Jordi, però sense parada a l’exterior. En el cas de Barcelona, les llibreries podran treure la parada al carrer, davant la llibreria o en un lloc com més a prop millor on es puguin complir les normes de seguretat. El que no es podrà fer a Barcelona són les parades a l’espai central del passeig de Gràcia. Això ja ho va anunciar la Cambra del Llibre divendres. I a la resta del país, dependrà dels ajuntaments. Però la celebració es farà al carrer. A Girona, per exemple, les parades es posaran a la plaça de la Independència; a Vic, a la plaça Major; a Vilafranca del Penedès es faran unes activitats a la tarda amb signatures d’autors; a Tarragona també es faran activitats al carrer. La festa s’adapta a les circumstàncies de cada municipi. Però la raó de ser de la festa no canvia: que ara puguem celebrar el Sant Jordi que no vam poder celebrar el 23 d’abril perquè estàvem tots confinats. No ho farem amb la plenitud que tocaria, però el celebrarem.

Divendres passat, el Procicat va anunciar un enduriment de les mesures de seguretat a Barcelona que van fer que la Cambra del Llibre suspengués la fira del passeig de Gràcia i les llibreries van tornar a la cita prèvia. La reacció del sector cultural contra unes mesures poc clares, arbitràries i perjudicials va fer que dilluns el Procicat flexibilitzés les mesures. Tot plegat ha causat molta confusió i ha jugat en contra de la festa.
—Aquesta és una de les principals dificultats que té una situació de crisi, que es prenen decisions sobre la marxa. En les reunions que es van fer el cap de setmana, quedava ben clar que el sector cultural s’havia pres les mesures del Procicat amb molta seriositat i, per tant, allò que havíem plantejat al passeig de Gràcia era molt segur. I les llibreries també són llocs segurs. Què ha passat? Doncs que, com en altres ocasions, d’entrada la cultura ha quedat estigmatitzada com un espai poc segur. I el rebombori que s’ha causat ha fet que això es matisés.

Com valoreu la gestió recent del govern amb relació als rebrots de la covid-19?
—Quan es prenen decisions d’aquesta mena, la primera cosa important és parlar amb els sectors, conèixer-los bé i saber com han actuat. A mi em sembla que el govern no ha fet els deures, de veure com el sector del llibre havia actuat. I, personalment, penso que el procés de desconfinament no es va fer bé. Passar d’un confinament estricte a una manca de restriccions total, cosa que va passar pels volts Sant Joan, ha fet que la gent es relaxés. I tornar a entrar en la dinàmica de ser més prudents costa molt. Ha d’haver-hi un rebrot perquè tornem a conscienciar-nos. Em sembla que el procés de desconfinament s’hauria d’haver fet diferent. I vull remarcar que la cultura ha demostrat que és seriosa i crec que amb mesures de rigor s’han de poder fer les activitats. Així ens ho hem pres a la Cambra del Llibre. Som responsables. Rere la nostra feina hi ha un munt de gent i amb tota la responsabilitat del món hem de poder avançar. Necessitem continuar l’activitat. Hem de saber treballar amb aquesta incertesa i amb la voluntat de sortir-nos-en. No n’hi ha prou amb aplaudir i dir que ens en sortirem. S’ha de treballar per sortir-nos-en.

No us sap greu haver invertit tant d’esforç en aquest 23 de juliol?
—Estic convençuda que tota la feina que hem fet aquests dies, amb el 23 de juliol com a horitzó, ha ajudat que els nostres llibres tinguin més presència, que arribin a més lectors i que entre la gent vagi calant la idea que demà (i la setmana vinent i el mes que ve…), malgrat tot, sigui un bon dia per a comprar llibres.

El fet que el govern permeti d’anar al bar i que no puguis anar al teatre ha inflamat el món de la cultura. La reacció no s’ha fet esperar: #laCulturaÉsSegura. I dilluns la consellera Vilallonga feia un piulet de nedar i guardar la roba. Què demanaríeu al govern?

Aquest @govern creu que la cultura és un bé necessari i ens salva. La cultura ha previst i ha seguit totes les mesures de la mà de @cultura_cat.
La cultura és segura, sí.

— MariàngelaVilallonga (@MVilallonga) July 20, 2020

Tot costa, gent. Cap a l'equipament cultural que teníeu triat, aquest vespre.

— MariàngelaVilallonga (@MVilallonga) July 20, 2020

—Per mi, la clau és la seguretat. Que en aquest govern hi hagi dos partits m’és indiferent. Per mi, és el govern qui ens autoritza o no ens autoritza. No és la Conselleria de Salut o la de Cultura. El govern del meu país ha de donar instruccions clares. I que s’entengui que sóc dels qui pensa que no és gens fàcil entomar una situació com aquesta, que no havia passat mai i et trobes sense referents. Però és molt important generar seguretat, aportar mesures clares, concises, pactant-les tant com es pugui amb els sectors i, sobretot, anticipant-se. Hauríem d’haver tingut un pla per a quan es generessin els rebrots. A mi els bars m’agraden molt, però són llocs on et relaxes i de seguida t’oblides que hi ha unes normes que s’han de complir. I això s’ha de preveure. Els ciutadans necessitem claredat, informació i unitat d’acció del govern del país. I no pot ser que la consellera Meritxell Budó digués que consideraven de suspendre el Sant Jordi. Perquè no era veritat. Es van anul·lar només les parades del passeig de Gràcia. A la resta de Catalunya, el Sant Jordi es farà. De manera que amb aquests missatges s’ha d’anar molt alerta.

És l’ambigüitat, que ha fet més mal a la preparació del Sant Jordi d’estiu?
—Per una banda, tenim una campanya impulsada per la Conselleria de Cultura, que fomenta el 23 de juliol com el dia del llibre i la rosa. Però, per una altra banda, una altra consellera dóna un missatge curt, ple de precipitació, erroni, que fa que se’n vagi en orris tot el que el mateix govern ha ajudat a construir.

El Sant Jordi d’estiu havia de ser una solució a la caiguda de la facturació causada per la pandèmia i una injecció d’optimisme. I, tanmateix, la sensació és que ha dividit el sector.
—Sempre és difícil treballar col·lectivament. Però en èpoques de crisi encara més. I sorgeixen escletxes. Però jo us diria que en l’esfera de les presidències dels gremis i associacions del món del llibre, la crisi ens ha fet valorar molt la idea de sumar i treballar junts. I a la junta de l’Associació d’Editors que jo presideixo, també he de dir que hem anat avançant, consensuant les decisions. No vol dir tot el sector, però som catorze editors a la junta. I hem anat salvant totes les dificultats. Però en tots els sectors no hi ha hagut la mateixa unitat. Ara, no us sabria valorar la profunditat de les escletxes. Ho veurem a posteriori, si això ens ha castigat gaire o no.

Primer, eren molts llibreters els qui no veien clar el 23 de juliol.
—Els editors hem produït els llibres aquest trimestre i hem fet unes inversions i els autors han fet la feinada d’escriure’ls. Els llibres són als magatzems i, per tant, potser sí que els editors en teníem més ganes que uns altres dins el sector del llibre.

Després, alguns editors es van fer enrere a última hora i van anunciar que no participarien en les parades del passeig de Gràcia. Com el col·lectiu Llegir en Català, que en un comunicat deia que la Cambra havia de suspendre la fira com a acte de responsabilitat i salut. Vint-i-quatre hores després, la Cambra del Llibre la va suspendre.
—És fàcil opinar quan no participes en tot un procés. A mi, personalment, em va saber greu veure aquest comunicat i no saber-ne res. Però he de dir que, per sobre de tot, la feina a la Cambra del Llibre ha estat molt dura, amb dificultats per a traçar un horitzó en un espai ple d’incerteses. Hi hem deixat moltes hores, hem treballat molt perquè les administracions entenguessin que fèiem la festa amb totes les garanties sanitàries. La decisió de no fer-ho es va prendre quan es va veure que no hi havia possibilitat de fer-ho. Per tant, les discrepàncies són legítimes, però em sap greu per tot l’esforç que s’hi ha esmerçat. Ara, sobretot vull que quedi clar que, d’irresponsabilitat, a la Cambra del llibre, gens. La nostra obligació és buscar maneres de tirar endavant el sector i ens semblava que aquest 23 de juliol era una oportunitat. I l’hem preparat amb la màxima seguretat per a tothom.

Tenint en compte que el Sant Jordi d’estiu ha quedat tocat, en el cas dels editors, temeu l’endemà? A partir del 24 de juliol, les devolucions poden fer molt mal a les editorials. Com us prepareu per a la situació que es presenta?
—És evident que la festa del 23 de juliol, amb totes les restriccions i recomanacions, no generarà l’activitat econòmica que havíem previst. I, en conseqüència, els llibres que no es venguin es retornaran a les editorials. Però bé, tenim altres fites a la tardor, com la Setmana del Llibre en Català, i haurem d’anar veient com es va ressituant un panorama que no controlem. Ara, si no ens haguéssim posat com a fita el 23 de juliol, no hauríem fet res i estaríem molt pitjor que ara. La situació seria més precària per a tots: llibreters, editors, distribuïdors, autors. En aquest sentit, sóc positiva. I hem de veure com gestionem la incertesa del temps que vivim.

De tota manera, amb quines perspectives treballeu?
—La dificultat és enorme, tot i que la dificultat la pateixen tots els sectors del país. De cara a la tardor, notarem la crisi, però no deixarem de posar-nos fites. També hem de celebrar una bona notícia d’aquesta setmana, que és el paper que ha tingut la lectura durant el confinament. Veig que ara que som a final de juliol, el consum de llibres es va mantenint des de l’inici de la crisi i les dades ho corroboren. Ara, la preocupació és important i pensem que hauríem d’aconseguir alguns recursos més de l’administració i que es concretessin algunes de les actuacions que han dit que es farien. Per exemple, les de l’Ajuntament de Barcelona, amb la compra de llibres per part de les biblioteques de la ciutat. Però si al segon semestre no remunta el mercat, ens ocasionarà unes dificultats que s’hauran de resoldre i caldrà més suport.

Suposo que ara els editors en llengua catalana ja deveu tenir posat el focus en la Setmana del Llibre en Català. A diferència del Sant Jordi d’estiu, vau ser ràpids i clars: nova ubicació excepcional al Moll de la Fusta de Barcelona, parades més petites i menys dies de celebració. Però amb la situació actual, la Setmana també trontolla?
—Ara, malgrat les dificultats, i pendents de com es desenvolupa el dia del llibre i la rosa d’estiu, ja ens preparem per anunciar la setmana vinent el premi Trajectòria, a més de l’artista que ha col·laborat enguany amb la Setmana, el programa d’activitats, etc. És important generar aquestes fites, encara que el virus ens mantingui exposats i en risc, sabent que fins a darrera hora s’hauran de fer canvis. Hem après que cal tenir un pla B ben travat.

The post Montse Ayats: ‘No pot ser que la consellera Budó digués que se suspenia Sant Jordi, perquè no era veritat’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Jordi Puntí: ‘Vivim un moment de fervor per la traducció al català’

Dm, 21/07/2020 - 21:50

Coneixem l’obra de l’escriptor Jordi Puntí (Manlleu, 1967) i coneixem la seva exigència narrativa. Hem llegit les seves traduccions i també en sabem força de les seves opinions i gustos literaris, els que argumenta als seus articles, columnes d’opinió i col·laboracions en programes com ‘Ciutat Maragda’ (Catalunya Ràdio). Per això sabem que és un gran lector i que ha viatjat molt per raons literàries, a festivals i en estades en residències de creadors, espais que li han permès d’escriure llibres i, també, conèixer altres escriptors de tot arreu. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Per això ens ha semblat interessant de parlar amb Puntí ara que s’ha fet públic que serà l’editor convidat de l’editorial Univers, durant el 2020 i 2021. L’encàrrec: que proposi la traducció d’una sèrie de novel·les al català. És la primera vegada que l’edició en català incorpora la figura de l’editor convidat. I Univers ho fa sota la direcció editorial d’Ester Pujol. El primer títol aportat per Jordi Puntí al catàleg d’Univers ha aparegut aquest juliol, Això és plaer, de Mary Gaitskill. També ens en parla.

Deu ser la primera vegada que es fa servir la figura de l’editor convidat en l’edició en llengua catalana.
—Diria que sí. La idea de l’editor convidat és molt anglosaxona. S’ha fet d’altres maneres: per exemple, durant molts anys, Proa tenia un consell editor on hi havia un seguit de gent que feien propostes. Em puc imaginar que Edicions 62, en el seu moment, també es refiava d’alguna mena de consell editor. Però la idea d’agafar una persona i dir-li ‘proposa’m el que vulguis durant un temps determinat i ens posem d’acord en què editem’ jo diria que és la primera vegada que es fa. En castellà, per cert, ho ha fet recentment l’editorial Caballo de Troya.

En el vostre cas, en què consisteix fer d’editor convidat per a l’editorial Univers?
—La proposta que em van fer ells i que jo vaig recollir és: durant el 2020 i 2021 els proposaré quatre títols cada any. Així, a grans trets. Això vol dir que els que proposi enguany sortiran el 2021 (excepte el primer, que ha sortit ara perquè era una novetat i a Univers els interessava no retardar-lo), i els quatre títols que els proposi el 2021 sortiran el 2022. I l’Ester Pujol té al cap que, després de mi, algú altre agafi el relleu i faci igual. Que sigui una normalitat, que cada any o cada dos trobin una persona que faci aquesta feina. Tal com jo ho veig, és com demanar als lectors que facin propostes. Perquè jo em considero sobretot un lector i les propostes que faig, les faig com a lector: llibres que he llegit en el passat, que considero interessants i que no es troben en català. I que, per tant, val la pena de proposar-los.

Dieu que representeu la figura del lector, però heu treballat en unes quantes editorials i coneixeu la figura de l’editor.
—Sí, fa molts anys, vaig treballar a Club Editor i a Columna, i després a Quaderns Crema. Però he de dir que la meva feina no va ser mai d’editor de llibres, ni vaig triar mai títols, tret de comptades ocasions, fent algun suggeriment. Recordo, per exemple, que a Columna vaig participar en la decisió de publicar el primer llibre d’Amélie Nothomb, Higiene de l’assassí, i fins i tot el vaig traduir. I a Quaderns Crema, amb el Vallcorba, em vaig fer pesat perquè publiqués L’alienista, de Machado de Assis. Però jo feia de corrector, d’editor de text, això que ara se’n diu editor de taula: agafava els textos, els llegia, els corregia, parlava amb l’autor i discutíem dubtes… Però a l’hora de triar títols, sempre hi havia algun director editorial que ja ho feia.

I què us ha fet acceptar?
—En primer lloc, ho he acceptat per amistat i confiança amb l’Ester Pujol, però també perquè és una proposta limitada en el temps. La feina d’editor, de triar llibres, és una feina molt intensa i t’ha d’agradar molt, perquè vius d’avançada de l’actualitat. D’alguna manera, com a editor, t’avances al teu temps, i sovint tries llibres que encara no s’han publicat o que acaben de sortir en una altra llengua. Aquest exercici, d’estar fora del que passa a les llibreries, no es valora gaire i és molt interessant, però també esgotador. I se situa al marge de l’èxit o al marge del que passa en aquells moments. Aquest procés a mi no m’interessa especialment. Per això, les meves propostes (i això va quedar força clar des del principi) no eren forçosament novetats. Si es dóna el cas que en trobo una que m’agradi, com amb la Mary Gaitskill, no m’estaré de proposar-la. Però és més aviat al contrari: m’agrada proposar obres que ja tenen uns anys i que ens havien passat per alt o que en el seu moment no semblaven tan interessants.

El temps va posant els llibres al seu lloc.
—La vida dels llibres és molt particular. Hi ha títols que van sortir fa deu anys, o més, i aleshores per alguna raó no formaven part d’allò que en aquell moment estava en voga, però en canvi, després, per alguna altra raó, coincideixen amb l’actualitat i tornen a ressorgir. Un exemple que m’agrada posar és el de Lucia Berlin. El Manual per a dones de fer feines es publica quaranta anys enrere, el 1977, i té una recepció molt limitada, però llavors un bon dia algú la recupera i és un fenomen mundial de vendes, i de sobte és com si hagués trobat el seu temps.

Per tant, la vostra feina és triar vuit títols, que tots seran traduccions i tots, excepte el primer, no seran novetats.
—No seran novetats estrictes, són llibres que jo he llegit en algun moment, que no es troben traduïts al català. És clar que assumir aquesta responsabilitat també et fa llegir una mica diferent, pensant si aguanta prou un llibre després de ics anys, per publicar-lo en català. O, en algun cas, són llibres que s’havien editat en castellà fa vint anys o més, havien tingut un moment d’èxit, i que jo crec que si ara sortissin en català ja no rebrien el prejudici del castellà, perquè ja ha passat prou temps, i es beneficiarien en canvi del fervor que hi ha en aquest moment per la traducció al català. Perquè trobo que hi ha una sèrie d’editorials que publiquen títols molt interessants, en traducció, i val la pena aprofitar-ho.

En l’àmbit de la traducció en català, considereu, doncs, que vivim un bon moment? Hi ha bons traductors i hi ha lectors d’aquestes traduccions?
—Crec que hi ha una confluència de tres coses que és important: en primer lloc, hi ha una nòmina de traductors de molt nivell que va més enllà de l’anglès, en llengües com el rus, l’alemany, el turc i el grec, per exemple; després, hi ha una bona acceptació dels lectors d’aquestes traduccions, perquè això va lligat: en la mesura que hi ha bones traduccions, els lectors ho agraeixen i s’hi acosten més; i, finalment, hi ha un ventall d’editors tan divers, amb les noves editorials independents, però també amb Edicions 62, Univers o Amsterdam, que permet que es publiquin coses molt diferents. I llibres que abans ningú s’hauria atrevit a fer, perquè ja sortien en castellà, ara formen part de la tradició en català perquè hi ha un editor que pren el risc. Penso, per exemple, en l’editorial Males Herbes quan tradueix Stephen King. En català feia molts anys que no es traduïa. Potser no podran traduir la seva última novel·la al català, perquè per drets seria massa cara, però en canvi sí que poden publicar un llibre de contes que ells creuen que és important. I si hi afegim l’Altra Editorial, Raig Verd, Club Editor, Periscopi, l’Avenç, les Hores i més n’hi hagi… Cadascuna troba el seu nínxol, tot i que la paraula no m’agrada perquè és limitadora, és a dir, troba un espai propi on les traduccions tenen sentit i donen caràcter al seu segell. No són decisions preses a la lleugera, sinó que darrere hi ha un exercici de pensar què s’ha de fer.

Jordi Puntí. Fotografia: Albert Salamé.

I en aquest context com se situa l’editorial Univers?
—Tal com jo ho veig, Univers també té aquesta inquietud i, a mesura que es va obrint camí, va provant coses interessants. Quan em van proposar d’afegir-m’hi com a editor convidat, m’agradava la idea per això, per ajudar-los a entendre quin tipus de llibre podia ser interessant per al seu segell i fixar una mica aquest marge de lectors.

I dins dels diferents nínxols, quin és el que voleu ocupar?
—En el meu cas són provatures, intents de fer alguna cosa una mica diferent. Tot i que m’estimo més no dir noms, encara, perquè encara se’n negocien els drets. Però, per exemple, un viatge que vaig fer convidat com a escriptor a Austràlia, fa uns anys, em va fer entrar en contacte amb un seguit d’autors i n’hi havia un que m’interessava especialment, i que no s’ha traduït mai al català. He tornat a llegir una part de la seva obra, molt voluminosa, i hi ha una novel·la que em sembla una bona porta d’entrada per a conèixer-lo. També intento dialogar amb el que ha publicat fins ara l’editorial, que en aquest sentit és molt jove i també fa proves. Podríem dir que jo m’he afegit a aquestes proves a través dels meus interessos com a lector. I segurament com a escriptor també. Els llibres que proposo són d’alguna manera llibres que a mi m’hauria agradat escriure o, per descomptat, m’hauria agradat llegir en català abans.

Sou un dels escriptors que ha obert més camí a altres escriptors d’aquí pel que fa a les estades en residències d’escriptors i altres beques a fora. Això us ha permès de conèixer altres escriptors i altres literatures. Un exemple seria la descoberta que vau fer de Vivian Gornick, durant la vostra estada a Nova York.
—Bé, en tot cas va ser una descoberta personal, perquè la Gornick als Estats Units ja era molt coneguda. Però sí, la vaig veure en directe, en una conversa a la biblioteca pública de Nova York, i em va captivar. Li preguntaven sobre els seus autors preferits i citava Natalia Ginzburg! Això era excepcional en una escriptora americana, i vaig mirar d’explicar-ho en un article a la revista L’Avenç. Però vaja, sí, també hi ha escriptors que vaig conèixer temps enrere, en algun festival literari, i que des de llavors els he intentat seguir, com ara Adam Foulds, Sheila Heti, Tristan Hughes, Christos Tsiolkas… També em va passar amb Owen Martell, que al final va publicar Edicions de 1984, i amb els contes de Zoran Malkoc, que vaig recomanar a Raig Verd i van publicar amb el títol d’El cementiri dels déus menors… Un cas una mica diferent és el de David Vann, que jo ja havia llegit traduït a Empúries, i amb qui vaig coincidir en un festival literari a l’estranger. Un dia en parlàvem amb l’Aniol Rafel, de Periscopi, i em va explicar que era a punt de treure un nou llibre seu, L’aquari. Com que devia notar el meu entusiasme, suposo, poc després em va demanar si podia escriure un pròleg per a acompanyar la novel·la. Ja ho veieu, doncs: aquesta mena de confluències certament són importants i de ben segur que em serviran per a fer la meva tria.

Parleu-nos de Mary Gaitskill i d’aquesta primera novel·la que obre la vostra col·laboració amb l’editorial Univers, Això és plaer.
—Vaig llegir el seu primer llibre de contes quan el va publicar, Bad Behaviour, coincidint amb un viatge que vaig fer a Nova York. Em va agradar molt, però avui dia em semblava un llibre una mica extrem, molt dels anys vuitanta. El seu enfocament és feminista i alhora desplaçat, molt trencador, i per això mateix resulta incòmode, perquè se situa en un espai de llibertat que és alhora provocador. Quan l’Ester Pujol em va proposar de ser editor convidat, justament acabava de llegir l’últim text que havia publicat ella, que era aquest Això és plaer (This is pleasure). Era un text curt i em va semblar que era com si Mary Gaitskill hagués agafat les idees que hi havia en aquell primer llibre i, d’alguna manera, les hagués actualitzat per fer-les coincidir amb el moviment Me Too. I per donar-nos, als lectors, arguments per a reflexionar sobre el fenomen, sobre els seus límits, les contradiccions en les quals de vegades cauen les generalitzacions d’un moviment que també té el seu punt d’agressivitat…

Què voleu dir?
—En la mesura que aquest moviment es converteix en global i s’obre molt, inevitablement, entra en algunes contradiccions. Ja vau veure, per exemple, algunes reaccions a França, com ara les crítiques de Catherine Deneuve o de Catherine Millet. És a dir, hi ha un espai de conflicte que la Mary Gaitskill tracta molt bé, perquè no jutja. No és ni maniquea ni ideològica. El llibre pren forma de mirall i a tu, com a lector, sobretot si ets home, et fa enfrontar a una situació que t’obliga a pensar i a prendre partit. I a adonar-te sobre si allò que penses va a favor o en contra del moviment, si et posa en una posició difícil o et referma en unes idees. Per mi, és un motor de pensament interessant. I em sembla que el que fa la Mary Gaitskill amb el moviment Me Too i el feminisme és, sobretot, oferir elements de contrast.

L’assetjament sexual és un tema molt actual i que depassa el Me Too. Vull dir que és un problema que desgraciadament persistirà quan el moviment Me Too s’acabi.
—Al pròleg que he escrit també intento reflexionar sobre tot plegat: a vegades aquests moviments que són tan forts i, per sort, aconsegueixen tant de ressò, es cobren víctimes col·laterals. En el cas de l’onada del Me Too, per exemple, no és el mateix el que va passar amb en Harvey Weinstein, que era un depredador sexual sistemàtic, que el que va passar amb un còmic com Louis C.K., a qui unes quantes dones van acusar d’haver-se masturbat davant seu. No hi havia una agressió sexual en el sentit estricte, activa, sinó una conducta reprovable que probablement té a veure amb qüestions psicològiques i ell mateix deu patir. Tot s’ha de condemnar, per descomptat, però potser no en el mateix nivell, i ara mateix sembla que la carrera artística de Louis C.K. ja estigui acabada per sempre més. Cadascú ha de decidir si és just o no, i em sembla que un llibre com Això és plaer t’ajuda a tenir més arguments per pensar-hi.

The post Jordi Puntí: ‘Vivim un moment de fervor per la traducció al català’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

S’ha mort l’escriptor Juan Marsé a 87 anys

Dg, 19/07/2020 - 10:37

L’escriptor barceloní Juan Marsé ha mort a 87 anys. Considerat un dels principals retratistes de la Barcelona de post-guerra –sobretot dels barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia–, deixa un llegat literari cabdal amb obres com Últimas tardes con Teresa i Ronda del Guinardó. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Marsé va començar a escriure al finals dels cinquanta, quan col·laborava amb les revistes Ínsula i El Ciervo. I poc després, el 1959, va rebre el seu primer premi per Nada para morir. Tanmateix, l’èxit no li va arribar fins la publicació de Les últimes tardes amb Teresa (1966) i L’obscura història de la cosina Montse (1970).

Ambdues novel·les destaquen per l’ànima social i el retrat d’una Barcelona trista i empobrida. Malgrat això, l’escriptor fa un ús preponderant de la ironia i de la caricaturització, que s’acosta al realisme màgic.

El 1973 va publicar una altra de les obres més celebrades, Si te dicen que caí. Ara bé, pel retrat que feia de la post-guerra, els censors franquistes la van condemnar i al principi es va publicar a Mèxic.

El 1978 va guanyar el premi Planeta per La muchacha de las bragas de oro i, més tard, el Ciutat de Barcelona per la Ronda del Guinardó (1984). El 2008 va rebre finalment el premi Cervantes, el guardó més rellevant de la llengua espanyola.

Uns anys abans es va erigir com un dels fundadors del Foro Babel (1996), un grup de pressió que volia afavorir l’ús de l’espanyol al Principat. Així mateix, es va posicionar molt clarament en contra de la independència aquests darrers anys de vida.

The post S’ha mort l’escriptor Juan Marsé a 87 anys appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Fragment: ‘La meva llengua, la meva vida’ de Teresa Costa-Gramunt

Ds, 18/07/2020 - 21:50

Voliana edicions fa enguany la primera dècada. Aquest divendres ho havia de celebrar a la llibreria Alibri de Barcelona, amb la presentació de l’obra La meva llengua, la meva vida, de Teresa Costa-Gramunt, però les circumstàncies de la pandèmia han fet que finalment l’acte se suspengués. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

La meva llengua, la meva vida, que Voliana ha publicat aquest mes de juny, és una obra de gènere testimonial, on la llengua ocupa l’espai central de reflexió. Diu Teresa Costa-Gramunt: ‘Escriure per a mi és una manera de respondre a un requeriment, a una qüestió, com també és una manera de responsabilitat a la qual es referia l’escriptora Karen Blixen a les seves memòries, quan va adoptar el lema “Jo respondré”.’

Segons l’editor de Voliana, Jordi Solé Camardons: ‘El llibre del qual us avancem avui les primeres pàgines és una mena de testament vital de l’autora, qui, partint d’una reflexió teòrica sobre el paper i la importància de la llengua en els humans, fa una crítica desacomplexada de la situació crítica de la llengua catalana.’

L’autora, nascuda a Barcelona el 1951,  ha publicat una quarantena de llibres. La podeu seguir al seu bloc literari El vel d’harmonia. També té un altre bloc dedicat als exlibris. Costa-Gramunt és fundadora i vice-presidenta de l’Associació Catalana d’Exlibristes.

Podeu llegir en PDF les primeres pàgines de La meva llengua, la meva vida de Teresa Costa-Gramunt.

Jordi Solé Camardons explica als lectors de VilaWeb els primers deu anys de l’editorial:

‘Voliana Edicions va néixer el 2010 al Maresme, amb la publicació de Poliglotisme passiu i altres escrits del pedagog Delfí Dalmau, un clàssic de la sociolingüística publicat el 1936, però que havia passat desapercebut pels interessats en la llengua. Aquest llibre començava la col·lecció Entrevol d’assaig de Voliana, on també hem publicat, entre més, les dues primeres traduccions al català de Juan Carlos Moreno Cabrera i llibres tan significatius com Teoria lul·liana de la comunicació de J.L.Navarro Lluch; Basc per a catalanoparlants i el llibre del professor Ferran Suay, Parlants fets i drets. Més recentment, Els cosins del català de Carles Castellanos.’

‘Podríem dir que Voliana va néixer amb la mirada posada en l’assaig i el pensament, però ben aviat s’amara de ficció i bellesa literària i obre les altres col·leccions: Voliac, de ficció; Retorn al sol, de ficció especulativa; Poesia; Memòria; i fins i tot Brots, de dibuix. I el 2019 impulsem amb els Amics de les Arts de Terrassa i l’Ajuntament terrassenc el primer premi Ciutat de Terrassa Anna Murià, de contes, que va guanyar La perla ardent de Jaume Ferrer.’

The post Fragment: ‘La meva llengua, la meva vida’ de Teresa Costa-Gramunt appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Suspès el Sant Jordi del 23 de juliol al passeig de Gràcia de Barcelona

Dv, 17/07/2020 - 14:45

La Cambra del Llibre de Catalunya i el Gremi de Floristes han decidit de suspendre la celebració del Sant Jordi d’estiu, que s’havia de fer dijous vinent, 23 de juliol, a l’espai comú previst al passeig de Gràcia de Barcelona. Ara bé, emplacen els ciutadans a comprar llibres i roses a les botigues per celebrar la diada, que ja es va haver d’anul·lar el 23 d’abril. De moment, a la resta de municipis sembla que es podrà fer tal com era previst, però la confirmació queda pendent de la situació epidemiològica del país. La decisió arriba després de l’anunci de la Generalitat de noves mesures per a prevenir la covid-19 a Barcelona, l’àrea metropolitana, el Segrià i la Noguera. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Llibreters i floristes han dit a l’ACN que esperarien les indicacions recollides quan es publiqui la resolució al DOGC i les que doni l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat per decidir si les llibreries poden posar una parada a l’exterior de cada local. En un comunicat, la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes agreixen l’esforç i el suport rebut pel Departament de Cultura, de l’Ajuntament de Barcelona i de tots els ajuntaments de Catalunya per a fer possible un retrobament dels lectors amb els autors el 23 de juliol amb totes les garanties de seguretat.

Aquests darrers dies, ciutats com Lleida, Figueres i Reus, i algunes llibreries i editorials, com les agrupades a Llegir en Català, havien descartat de participar-hi per l’increment de contagis a diversos llocs del país. En la conferència de premsa d’aquest matí, el govern donava per fet que el Sant Jordi d’estiu se suspendria. ‘Amb molta probabilitat no es podrà celebrar aquest Sant Jordi, però hem d’acabar de treballar-hi i ho hem de valorar amb sector’, avançava la consellera de la Presidència i portaveu del govern, Meritxell Budó.

The post Suspès el Sant Jordi del 23 de juliol al passeig de Gràcia de Barcelona appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Una desena d’editorials independents es fan enrere i no posaran parada al Passeig de Gràcia durant el Sant Jordi d’estiu

Dj, 16/07/2020 - 13:40

Les vuit editorials independents que conformen el col·lectiu Llegir en català (Alrevés, Birabiro, Edicions Saldonar, Les Hores, L’Avenç, Raig Verd, Sembra Llibres i Tigre de Paper) i alguna altra com Males Herbes, han anunciat que no participaran en el Sant Jordi d’estiu del 23 de juliol, posant una parada al Passeig de Gràcia de Barcelona. La raó del comunicat de Llegir en Català, que es titula ‘Aquest Sant Jordi, només a les llibreries’,  és ben explícita: ‘Per responsabilitat creiem que aquesta diada no s’ha de celebrar amb una concentració de parades al centre de la ciutat que posi en risc la salut de venedors i compradors, i posi més pressió sobre el sistema sanitari del país.’ googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

I continua: Hem esperat al darrer moment per veure si era la mateixa Cambra qui assumia que el Sant Jordi com estava previst no es pot fer i cancel·lava la convocatòria, però després de la roda de premsa d’ahir ja no podem seguir mantenint aquesta posició i, per responsabilitat col·lectiva, hem decidit no participar en el Sant Jordi del Passeig de Gràcia.’

Fa tres dies, l’editorial Males Herbes també va anunciar que no seria present al Passeig de Gràcia, a través d’una piulada on assegurava: ‘Per nosaltres Sant Jordi és dia d’acollir amics i lectors, i de compartir-hi bons moments sense restriccions. Un dia del llibre amb “segurates” a les cantonades no és el nostre dia del llibre. El 23, busqueu-nos a les #llibreries.’

El 23 de juliol no posarem paradeta al carrer. Per nosaltres Sant Jordi és dia d'acollir amics i lectors, i de compartir-hi bons moments sense restriccions. Un dia del llibre amb "segurates" a les cantonades no és el nostre dia del llibre. El 23, busqueu-nos a les #llibreries pic.twitter.com/GNTHJSSzCD

— Males Herbes (@LesMalesHerbes) July 13, 2020

 

Amb tot, el comunicat de l’associació Llegir en català acaba dient: ‘Fem una nova crida als nostres lectors a visitar les llibreries físiques i digitals el dia 23 i la resta de l’any i a seguir donant suport als projectes editorials que ens fan més lliures, més crítics i més feliços.’

The post Una desena d’editorials independents es fan enrere i no posaran parada al Passeig de Gràcia durant el Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Toni Sala, el premi Crexells i la consciència moral

Dc, 15/07/2020 - 19:08

L’escriptor Toni Sala ha estat destacat amb el premi Crexells per la novel·la Persecució (L’Altra, 2019). L’Ateneu barcelonès atorga aquest premi a obra publicada cada any. El jurat el formen Ada Castells, David Castillo, Jordi Nopca, Marina Porras i Joan Santanac. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Toni Sala ha explicat que es trobava com si tot plegat tingués un punt d’irrealitat. Es dóna el fet que la setmana passada la seva editora, Eugènia Broggi, li va fer saber que l’editorial americana que havia comprat els drets de publicació de Persecució s’havia fet enrere, degut a les accions del moviment Black Livea Matter, ja que en la novel·la s’assessina una persona de color.

Des del disgust i essent conscient que s’han de criticar accions de censura com aquest, Sala ha explicat: ‘La literatura s’ha de moure des de la intel·ligència i des de la complicitat no explícita amb el lector. Efectivament, Persecució va de quina capacitat tenim nosaltres de mirar el mal. Amb accions com aquesta, de no publicar el llibre, el que fem és no ensenyar-ho. Però no mirar el mal és el primer pas cap a la hipocresia i l’últim pas és el cinisme. I això només porta a l’autoengany i l’autoengany porta a la derrota, a votar Trump.’

Ha continuat Sala: ‘Primo Levi ja ho va dir que s’ha d’anar amb compte perquè mirar d’entendre és a tocar de perdonar. I la proximitat entre la comprensió i el perdó és perillosa. Però encara ho és més ignorar-la. I el llibre tracta d’això de quina capacitat tenim de mirar el mal. Per això no és un llibre fàcil ni còmode. Però quin interès té una novel·la que no sap enfrontar-se a problemes morals? Això porta a la fi de la literatura.’

‘L’època que vivim és plena d’hipocresia. En aquest sentit, la societat haurà de canviar. I la literatura hi haurà de jugar un paper, perquè si hi ha humanitat hi ha d’haver literatura. I ja se sap que no hi ha ningú més perillós que aquest que actua en favor del bé. La literatura és consciència, consciència moral. I la novel·la va de la capacitat que tenim per veure la consciència moral per veure el mal.’

Persecució ha venut entre 4000 i 5000 exemplars i va per la quarta edició. El premi, segurament, el tornarà a esperonar. Es dóna el fet que és el primer premi a obra publicada del 2019 on apareix, tot i que en el seu moment va ser un dels llibres més ben valorats per la crítica.

Aquest temps de confinament Toni Sala a escrit molt en el seu bloc. Aquest material, que s’organitza en cinquanta punts i l’ha d’acabar perquè en porta quaranta-set, possiblement es convertirà en una obra a l’estil de El cas Pujol, que va escriure en temps real, durant els fets. Explica Sala de la nova peça de no ficció: ‘Vaig començar fent unes notes i vaig preguntar a l’Eugènia si li semblava que podia fer-ho a l’estil d’El cas Pujol. I ella em va dir una cosa que em va fer decidir: “Hi va haver gent que es va sentir acompanyada amb els teus escrits.” Sí que van tenir un cert èxit i m’hi vaig posar. I ha funcionat. Perquè no es tracta només dels efectes del virus sinó que hi ha un més enllà que és important. Perquè hi ha uns efectes, com són la qüestió de la llibertat. Vam cedir els nostres cossos per por a la mort. Cohibir la llibertat fins a aquests extrems és molt fort. En Monzó vaig llegir l’altre dia que es queixava també del virus. I ell ha deixat d’escriure. Jo li dec molt al Monzó i ara mateix no tenim Monzó.’

The post Toni Sala, el premi Crexells i la consciència moral appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines