Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 2 hores 44 min

Julieta Iriarte, Zaira Pérez i Emma Villarejo guanyen el concurs literari juvenil Ficcions 2019 amb l’obra ‘1944’

Dm, 21/05/2019 - 20:28

Julieta Iriarte, Zaira Pérez i Emma Villarejo, de l’Institut Sant Andreu de Sant Andreu de la Barca, han guanyat l’onzena edició del concurs literari juvenil Ficcions amb la peça ‘1944’. El concurs l’organitza l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per promoure la lectura i l’escriptura en català entre els joves dels Països Catalans.

El concurs va tancar el 24 de març amb una participació rècord de 3.801 participants d’entre 14 i 18 anys d’arreu de Catalunya (2.723), País Valencià (584 alumnes) i Illes Balears (494 alumnes) provinents de 306 centres educatius diferents. El CaixaForum de Barcelona ha acollit avui l’acte de lliurament dels primers premis, els premis territorials i els diplomes als finalistes.

Zaira Pérez ha explicat que ‘van començar amb la idea d’escriure cartes i que hi aparegués el tema de la guerra. Volíem explicar una història que fos realista i a la vegada tingués un toc de ficció’.

A nivell global, la segona posició ha estat per Marco Ruiz, de l’IES El Ravatxol de València, amb el seu relat ‘Clau’ i la tercera per Francesca Hernández, de l’IES Sant Agustí des Vedrà d’Eivissa, amb ‘El cerç aragonès’.

El segon premi de l’onzena edició de Ficcions, a nivell català, ha estat per Emma Abella, Núria Valera i Judith Prados, de l’IES Jaume Viladoms de Sabadell, per l’obra ‘Les paraules ferides’. Mentre, Berta Fitó del Col·legi Lestonnac de Barcelona amb el seu relat ‘La plau glaçada’ i Paula Andurell, de l’Escola Sant Andreu Manyanet de Barcelona, amb ‘La venjança de lilth’ han rebut el premi Ciutat de Barcelona.

Un dels moments més emotius i intensos de l’acte ha estat la intervenció de Martí Gruas, de l’Escola Arrels II de Solsona, premi territorial de la Catalunya Central, que pateix un trastorn de l’espectre autista. ‘Crec que soc una persona bastant normal, encara que tinc les meves coses, em costa molt relacionar-me amb altres, no entenc les bromes ni els acudits. Potser es pot dir que veig el món d’una altra manera’. Ha agraït a la seva professora de català que el va animar a participar a Ficcions i ha reconegut que hi va dedicar molt temps. ‘Gràcies per comptar-me entre els finalistes, fins ara mai m’havia classificat en cap concurs, gràcies per fer que gent com jo siguem cada vegada menys invisibles’.

Mohamed El Amrani

En l’acte també ha intervingut el comunicador i fundador de l’Associació Cultural Xarxa per la Convivència de Roses, Mohamed El Amrani, qui ha recordat quan va ser finalista fa anys. També ha anat enrere per recordar quan va descobrir el món de l’escriptura amb tretze anys i la sort que va tenir quan va arribar del Marroc a viure a Roses i tenia un biblioteca pública al costat de casa seva. ‘Això em va ajudar molt perquè vaig aprendre que més que buscar respostes és important fer-se les preguntes correctes’. Mohamed El Amrani ha animat els estudiants a seguir escrivint i a no perdre les ganes de fer-ho perquè, els ha alertat, aquestes ganes es poden esvair amb el temps.

Per la seva part, Marta Vivet, guionista de la sèrie de ficció de TV3 ‘Les de l’hoquei’, ha recordat que també va ser finalista i ha destacat que sempre ha treballat en equip com li ha passat amb la nova sèrie.

Finalistes

L’onzena edició del concurs literari Ficcions ha presentat ja el llistat de finalistes. De les més de 1.500 històries publicades que es van presentar durant el termini del concurs, el jurat, format per persones vinculades al món literari i de l’educació, ha seleccionat 164 grups finalistes: 90 a Catalunya (146 alumnes), 37 al País Valencià (77 alumnes) i 37 grups a les Illes Balears (un total de 54 estudiants).

El concurs literari juvenil Ficcions, l’aventura de crear històries va tancar l’onzena edició el passat 24 de març amb una participació rècord de 3.801 participants d’entre 14 i 18 anys d’arreu de Catalunya (2.723), País Valencià (584 alumnes) i Illes Balears (494 alumnes) provinents de 306 centres educatius diferents.

Aquestes xifres suposen un rècord absolut en la història del concurs, ja que s’ha incrementat en més d’un 6% la xifra de participació respecte a la desena edició. Per aquest motiu, volem agrair tant la participació dels alumnes com la motivació del professorat.

Organitza AMIC, compromís amb l’educació

El concurs Ficcions, l’aventura de crear històries, que enguany arriba a l’onzena edició, és una iniciativa de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) per promoure la lectura i l’escriptura en català entre els joves dels Països Catalans. L’AMIC representa a més de 350 publicacions en paper i digitals fortament arrelades arreu del nostre territori.

El secretari general de l’AMIC, Josep Ritort, ha destacat en la seva intervenció inicial que tenen 164 grups finalistes i que 277 joves que han arribat a la final de Ficcions. Ha apuntat que com va dir un any l’escriptor Màrius Serra han reunit ‘el millor planter de les lletres catalanes’. Ha assegurat que han fet un nou rècord amb 3.800 estudiants i en pocs anys han ‘més que doblat la participació’.

Per la seva part, M. Carme Rodríguez, vice-presidenta segona de l’AMIC i editora del Tot Mataró i Maresme, ha remarcat també el rècord de participació i ha assenyalat que creuen en las seva funció social. ‘Ficcions aplega joventut, escriptura, lectura, talent, creativitat, treball en equip i són uns valors que l’AMIC vol i ha de potenciar’, ha recalcat.

The post Julieta Iriarte, Zaira Pérez i Emma Villarejo guanyen el concurs literari juvenil Ficcions 2019 amb l’obra ‘1944’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Un pom de flors a l’abocador o els ‘Poemes escollits’ de John Berger

Ds, 18/05/2019 - 21:50

John Berger (Londres, 1926-2017), escriptor, assagista i crític d’art britànic, es va morir a noranta anys. Va ser un intel·lectual respectat, un dels més influents del pensament occidental d’aquests darrers cinquanta anys, sobretot en el camp dels estudis de l’art i la fotografia. Berger va desafiar la nostra manera de mirar i de pensar el món en obres com Maneres de mirar i G. Però Berger també va escriure poesia tota la vida i ara Edicions de 1984 ens l’acosta per primera vegada en català, en una traducció de Montse Basté i Martí Sales. Poemes escollits, que acaba d’arribar a les llibreries, recull la seva producció poètica, inèdita o dispersa entre els assaigs, llibres de ficció i altres publicacions.

Us oferim tres poemes en edició bilingüe:

Autoretrat 1914-1918

Bosc

Paraules migrants

A la nota dels traductors, Montse Basté i Martí Sales ens diuen:

‘En un dels seus llibres sobre artistes, Berger diu que la poesia no té mare. Potser no, però els seus poemes són sovint com un pom de flors precioses que acaba en un abocador. Això sí, en aquell humus de cuc de terra, s’hi aniran pansint pètals, fulles i tiges i hi renaixerà l’esperança en forma d’un altre ram tan ufanós com el precedent o més.’

‘Traduir poesia no és únicament una tasca costeruda, sinó un acte agosarat i, a estones, ser fidel a la sinuositat de John Berger no ens ha estat gens planer. Però algú ho havia de fer i ens hi hem llançat de ple. Hem passat tantes hores amb Berger, amb les seves flors i en aquells abocadors, que, tot i que feia molts anys que el coneixíem i que n’havíem llegit tota la prosa, ara ja podem dir que ha esdevingut pell de la nostra pell. Dit d’una altra manera, la nostra voluntat ha estat que les seves paraules, a les nostres mans, lluny de marfondre’s, hagin trobat la força per a renovar-se i així, allà on sigui, li agradin.’

De John Berger, Edicions de 1984 també ha publicat Maneres de mirar, Amb l’esperança entre les dents i D’A a X. Una història en cartes.

The post Un pom de flors a l’abocador o els ‘Poemes escollits’ de John Berger appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Cinc candidatures es comprometen a treballar perquè el català sigui la 25a llengua oficial de la UE

Dj, 16/05/2019 - 19:27

ERC, JxCat, Compromís-MÉS, Unides Podem i el PSC s’han compromès a treballar perquè el català sigui la 25a llengua oficial de la UE, segons una nota de premsa feta pública per la Plataforma per la Llengua.

L’entitat els ha presentat avui diverses propostes per millorar la situació del català, que més enllà de l’oficialitat de la llengua passen pel dret dels eurodiputats a parlar català a la cambra europea, la garantia de disposar de fons europeus per a l’ensenyament en català o ‘l’aixecament de fronteres audiovisuals’ per als mitjans en català.
L’entitat ha celebrat que els socialistes rectifiquin i es comprometin a dotar el català d’estatus d’oficialitat a la UE i sol·licitar al president del Parlament Europeu que el català es pugui fer servir a l’eurocambra, ‘fet que suposa una rectificació’ respecte a la resposta que el govern espanyol va donar a una pregunta sobre aquesta qüestió plantejada per Jaume Moya, diputat d’En Comú Podem al congrés espanyol, a finals del 2018.

En la seva missiva, l’executiu espanyol, ja presidit per Pedro Sánchez, descartava ‘de manera taxativa’ sol·licitar al Consell Europeu que el català fos declarat llengua oficial de la UE. També descartava sol·licitar al president del Parlament Europeu que permetés als eurodiputats parlar en català a la cambra. L’actual president de l’eurocambra, Antonio Tajani, s’havia mostrat disposat a acceptar aquest extrem si el govern espanyol l’hi demanava.

És per això que la Plataforma per la Llengua considera que amb aquestes respostes ‘no hi ha excuses’ perquè el govern de Pedro Sánchez no demani al president del Parlament Europeu l’ús del català a l’eurocambra.

The post Cinc candidatures es comprometen a treballar perquè el català sigui la 25a llengua oficial de la UE appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La Festa Verdaguer reivindica la vigència dels versos del poeta

Dj, 16/05/2019 - 17:00

‘Arrossegant sa cabellera solta / lo vagarós cometa / deixa estela de foc pel firmament.’ Aquests tres versos del poema ‘La Lluna’ de Jacint Verdaguer han inspirat la Festa Verdaguer d’enguany. Es fa fins el 10 de juny, a cavall entre Folgueroles, el poble on va néixer, i Barcelona, on va morir. En la programació hi ha una trentena de propostes destinades a veure i entendre el rastre i l’empremta que ha deixat la seva poesia en la societat d’avui. El fil conductor del certamen d’enguany, doncs, és la revisió de la seva obra amb ulls contemporanis.

El Verdaguer més actual

Un dels primers actes que es faran per redescobrir i actualitzar l’obra de Verdaguer serà dissabte a Barcelona, en la Nit dels Museus. Pau Llonch oferirà el taller ‘Poesia, rap i censura’, sobre el Verdaguer més crític amb la realitat social de la Barcelona del segle XIX i sobre el món del rap com a forma artística i altaveu de denúncia. El sentit, la forma i la musicalitat d’alguns dels textos de Verdaguer esdevindrà font d’inspiració per a la creació de noves rimes i nous ritmes.

Per una altra banda, Arnau Tordera, un dels artistes contemporanis que més s’han inspirat en Verdaguer, oferirà una audició el 10 de juny a Vil·la Joana, la casa Verdaguer de Barcelona. Amb la lectura dels poemes i la dissecció de diverses músiques, el líder d’Obeses explicarà com l’obra de Verdaguer es va actualitzant amb el temps mitjançant la música. Finalment, Roger Mas s’ha volgut unir a la celebració de l’actualitat de Verdaguer amb un concert compilatori de totes les músiques que li ha dedicat. Serà el 10 de juny mateix a Vil·la Joana.

Més de trenta activitats sobre l’obra de Verdaguer

Taules de debat a càrrec d’especialistes en l’obra verdagueriana, recitals, rutes poètiques i fotogràfiques per Folgueroles són algunes de les altres activitats que proposa la Festa Verdaguer. Entre les més destacades hi ha un recital de la poesia de Brossa i Verdaguer amb els poetes Misael Alern i Raquel Santantera (9 de juny a Vil·la Joana). Joan Brossa havia declarat unes quantes vegades la seva admiració per Verdaguer. Ara que se celebra l’Any Brossa és un bon moment per a aprofundir aquest vincle.

Una de les novetats d’enguany és l’estrena del documentari Maleïda, que ressegueix l’itinerari pirinenc que va trepitjar Verdaguer en l’aventura cap a l’Aneto el 1882. El film revela una faceta ben poc coneguda de la seva vida: més enllà del vessant literari, també fou un muntanyenc i aventurer de primer ordre. A més, els seus versos van plens d’aquestes vivències. L’obra es podrà veure al festival FIC-CAT de Roda de Berà el 10 de juny, el dia en què va morir el poeta.

La part més tradicional de la Festa Verdaguer, a Folgueroles

La Casa Museu Verdaguer de Folgueroles acollirà gran part dels actes més tradicionals de la festa. Dissabte es farà la Diada Verdaguer Excursionista, una ruta per alguns dels indrets dels voltants de Folgueroles que van ser importants per a la vida i l’obra de Verdaguer. Dissabte mateix també es farà la tallada i la plantada a la plaça de l’Arbre de Maig, l’acte més tradicional de la Festa Verdaguer. L’acte compta amb parlaments d’homenatge al poeta i enguany, com a convidats d’honor, hi haurà els pares dels joves empresonats d’Altsasu.

El 25 de maig a l’ermita de la Damunt es farà el festival literari Flors del Desvari. Es fa en un indret idíl·lic, molt important en l’obra de Verdaguer, i n’és la part més coneguda la improvisació poètica i musical que es fa al final. Enguany els rapsodes convidats són Raquel Santanera, Ramon Boixeda i Laura López Granell. I l’endemà, diumenge 26, es farà l’acte Nova Saba per al Pi de les Tres Branques, un aplec que recorda un dels poemes més coneguts i repetits de Verdaguer.

The post La Festa Verdaguer reivindica la vigència dels versos del poeta appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Els escriptors atorguen el premi Jaume Fuster a la mallorquina Antònia Vicens per la seva trajectòria

Dj, 16/05/2019 - 12:55

L’escriptora Antònia Vicens (Santanyí, Migjorn, 1941), ha estat distingida amb el Premi Jaume Fuster 2019 per la seva trajectòria. El col·lectiu d’escriptors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha reconegut la qualitat de la seva obra, la importància de la trajectòria i el compromís de l’autora. L’acte de lliurament ha tingut lloc aquest matí a la seu de l’AELC a Barcelona. Hi han intervingut la presidenta de l’entitat, Bel Olid, que ha lliurat un diploma i una ploma commemoratives a l’escriptora, i l’autor Sebastià Portell, que li ha dedicat una glossa. Entre altres distincions, Vicens ha estat distingida amb el Premi Nacional de Cultura, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí i el Premi Josep M. Llompart de l’Obra Cultural Balear. En el seu moment va renunciar a la medalla d’Or de la CAIB en protesta per la política lingüística del Partit Popular.

Vicens s’ha mostrat emocionada amb el guardó, ‘primer pel nom que té aquest guardó i llavors pel fet que és un premi que et donen els companys escriptors i això fa molta il·lusió’, va explicar l’autora, que també ha afegit que Crec que amb la paraula em vaig fer la meva llibertat. Malauradament, encara avui hi ha paraules prohibides. N’hi ha que no les podem dir, però les
podem escriure. Al final, els escriptors sempre hem d’escriure amb molta autenticitat, ja que només així podem salvar no només la vida sinó també la literatura’.

Els escriptors distingits en les edicions anteriors han estat Jesús Moncada, Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Feliu Formosa, Joan-Francesc Mira, Montserrat Abelló, Maria Barbal, Màrius Sampere, Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Isabel-Clara Simó, Jaume Pérez Montaner, Joan Margarit, Carles Hac Mor, Jordi Pàmias i Francesc Parcerisas.

L’AELC editarà, amb motiu del premi, un volum de la col·lecció ‘Retrats’, dedicat a l’escriptora. Olid ha destacat durant el lliurament del premi que per l’Associació el Premi Jaume Fuster és un ‘goig’, perquè el donen els companys d’ofici i en aquest cas també perquè Antònia Vicens sempre ha estat molt vinculada a l’Associació, de la qual en va ser presidenta i vice-presidenta.

De fet, Vicens va assumir la presidència el 1998, just després de la mort de Jaume Fuster i quan era vicepresidenta per les Illes Balears, càrrec que va continuar exercint amb posterioritat.

Sebastià Portell, que és autor del llibre ‘Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors’ (2016) i curador amb Sebastià Perelló de ‘Davant el fulgor. Per a llegir l’obra d’Antònia Vicens’ (2018), s’ha encarregat de fer una glossa sobre la premiada, on ha destacat que amb la seva producció, Vicens ha edificat ‘un corpus místic com pocs autors han construït en la literatura europea contemporània, assimilable al de Blai Bonet, Maria-Mercè Marçal, Sophia de Mello o als escriptors sants, que no debades foren les seves primeres lectures’. També ha recordat que Antònia Vicens ha tingut ‘molt clar’ que l’escriptor ha de saber posar-se tant a la pell d’un home com d’una dona, com també d’un animal o, en paraules de l’autora, del mateix ‘diable’. ‘Si Vicens em lliga a una idea és a la de la llibertat personal, a l’escriptura radicalment lliure’, ha reblat.

Sobre l’autora

El 1965 rep el primer reconeixement per la seva obra, en guanyar el concurs literari de Cantonigrós amb un recull de tres contes. Però el detonant de la seva carrera literària va ser rebre el premi Sant Jordi el 1967 amb la novel·la ’39º a l’ombra’, reeditada per Edicions 62 el 2002. El premi impulsa la seva literatura i, des d’aleshores, ha publicat nombroses novel·les en què aborda aspectes com la condició de la dona, la soledat i la terra pròpia, els canvis que ha patit l’illa de Mallorca durant els últims 50 anys i com ha influït aquest fet en les últimes generacions.

Vicens ha publicat novel·les com ‘La Santa’ (1980), ‘Terra seca’ (1987), ‘Febre alta’ (1998), ‘Lluny del tren’ (2002), ‘Ungles perfectes’ (2007) o ‘Ànima de gos’ (2011), però també llibres de contes recollits en el volum ‘Tots els contes’ (2005), narrativa juvenil, els reculls de poesia ‘Lovely’ (2009), ‘Sota el paraigua el crit’ (2013), ‘Fred als ulls’ (2015) i ‘Tots els cavalls’ (2017), Premi Cavall Verd de poesia, i un llibre de memòries en col·laboració amb Josep Maria Llompart: ‘Vocabulari privat’ (1993). Té obra traduïda a l’alemany i el castellà.

Sobre el Premi Jaume Fuster

El Premi Jaume Fuster és un guardó destinat a posar en relleu el conjunt de l’obra d’un escriptor o escriptora de la literatura catalana. És un premi a la trajectòria, a la repercussió i a la divulgació que ha tingut la seva obra, i té especial rellevància pel fet de ser escollit a través de les votacions dels companys d’ofici socis de l’AELC. El sistema consta de dues rondes. En la primera, els socis poden escollir qualsevol escriptor o escriptora –viu en el moment de convocar el premi i que no l’hagi rebut abans– i, en la segona, la votació es fa entre els tres noms –o més, en cas d’empat–, més repetits.De ben petita li agrada sentir la llengua que parlen al seu poble i escoltar la gent gran, i és a partir d’aquestes experiències que neixen els primers relats.

The post Els escriptors atorguen el premi Jaume Fuster a la mallorquina Antònia Vicens per la seva trajectòria appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Fira del Llibre de Buenos Aires: vivències i balanç

Dm, 14/05/2019 - 21:50

Del 23 d’abril al 13 de maig, s’ha fet la 45a Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires, enguany amb la ciutat de Barcelona com a convidada d’honor. Les xifres de la fira són impressionants: més d’un milió d’assistents, 45.500 metres quadrats d’exposició, gairebé 353 estands, 8 pavellons, 4.715 professionals del llibre (editors, llibreters, distribuïdors, traductors, il·lustradors…) de trenta països, 2.860 escriptors que han signat llibres i s’han fet 1176 actes culturals. (Podeu consultar altres curiositats en xifres de la fira).

L’Institut Ramon Llull i l’oficina Barcelona, ciutat de la literatura UNESCO, que depèn de l’Institut de Cultura de Barcelona, també han fet un primer balanç amb dades: més de 10.000 persones han passat pels 133 actes culturals que s’han organitzat al voltant del programa ‘Barcelona ciutat literària’. El programa ha volgut promoure els escriptors de Barcelona i de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra a la capital argentina, millorar la presència de la literatura catalana a l’Amèrica Llatina i reforçar els llaços d’intercanvi cultural entre Barcelona i Buenos Aires.

Hem demanat a Najat el Hachmi, Raül Garrigasait, Josep Piera, Maria Barbal i Albert Salvadó que ens expliquessin amb unes deu línies el més destacat del seu pas per la fira, les experiències viscudes i que en fessin balanç. Amb la intenció de veure d’una manera coral com s’ha desplegat la literatura catalana a la fira i quines vivències, connexions, contactes, lectors, etc., n’han tret alguns autors que hi han participat.

Najat el Hachmi

‘En el meu cas va ser un viatge molt intens, tenia una invitació de Pen Amèrica per a participar al Worl Voices Festival de Nova York i vaig fer Buenos Aires-Barcelona-Nova York-Barcelona. Ha estat esgotador però tota una experiència. Amb tota l’oferta d’activitats que hi havia a la fira, va resultar sorprenentment gratificant que hi hagués públic i mitjans interessats en el que fem els autors catalans. En una primera taula vaig coincidir amb una autora argentina molt interessant, Betina González. No ens coneixíem de res i en canvi es va produir una complicitat increïble, amb l’ajuda d’un moderador, Juan Nadalini agut i discret. Tot seguit, tocava parlar de Mercè Rodoreda i l’escriptora Maria Rosa Rojo en va fer una defensa apassionada. Abans de començar, la tècnica de so ens va preguntar si Mercè “está por llegar”. Li vam dir que era una mica complicat. L’endemà vaig tornar a coincidir amb Rojo i Gemma Lienas. L’argentina és filla d’emigrants castellans i gallecs i es queixava de la dificultat que tenia de ser llegida a Espanya. Vam concloure que la falta de memòria explica moltes actituds del present.’

Raül Garrigasait

‘Quan vaig entrar al recinte de la Feria Internacional del Libro, he de reconèixer que em va rodar el cap. Era enorme i hi passejaven masses denses de gent de totes les edats, amb una passió impressionant pels llibres. Allà em vaig adonar que allò no era principalment una fira per a professionals, sinó un esdeveniment popular en el millor sentit de la paraula. Als actes de l’estand de Barcelona s’hi apuntaven passavolants curiosos que acabaven descobrint autors –i de vegades tota una literatura– que no coneixien. Durant els torns de preguntes sortia de tot: qüestions literàries, llengües, política. Vam entrar en contacte amb un món literari molt viu, tot i que també castigat per una crisi econòmica terrible. Amb autors de tot el domini lingüístic, des de Perpinyà fins a Mallorca i València, Barcelona es va presentar com la capital global de la cultura catalana, amb profundes connexions amb l’Amèrica Llatina.’

Josep Piera

‘El més vitalment recordable han estat les passejades en colla per aquesta metròpoli literària: taxis, avingudes, jardins, cementeris, llibreries, restaurants, gratacels decó… tota una decoració fantàstica que igual feia que et sentires a París, a Nova York, a la ciutat de Batman ballant un tango… O formant part d’una ficció aparaulada de Borges.

La Fira del Llibre era un laberint d’aparadors al centre del qual hi havia en alt Barcelona, de nom i de paraules, per a no sentir-se perdut entre aquella gentada. I si escoltaves el personal que acudia al reclam de Barcelona, t’adonaves del grandiós prestigi que Barcelona té i manté entre els argentins, que la consideren la seua París particular, una ciutat creadora d’exilis i acollidora d’exiliats. Una altra sensació que he tingut és que l’Argentina viu en crisi permanent, i que, per això, potser, els novel·listes i els poetes són tan estimats.

També he trobat interessant les relacions personals que hi he pogut fer, però per saber-ne el resultat literari caldrà esperar un temps, o millor, donar-nos el temps suficient per a llegir-nos els uns als altres. Jo he tornat amb unes quantes novetats inesperades, molts somriures fotografiats i molts amables e-mails.

I especialment m’ha encantat la cafeteria de l’hotel, quan ens vèiem per esmorzar, cada dia amb nova gent, tots contents de saludar-nos.’

Maria Barbal

‘Crec que la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires ha propiciat l’interès entre totes dues literatures en relació amb la creació i la lectura. D’un país molt gran a un país petit. D’una llengua de molts milions de parlants a una de pocs milions.

Les taules rodones amb autors i autores d’ací i d’allà han estat interessants i, també, els contactes personals, entre persones del món del llibre. “Literatures sota una dictadura”, per exemple, crec que va provocar un diàleg notable i interès sobre els nostres llibres.

A la fi, opino que els catalans a fora, sobretot, fem visible que la nostra llengua vehicula una cultura escrita, que té una tradició de segles.’

Albert Salvadó

‘D’una manera ràpida parlaria de quatre detalls.

1. L’organització. Només hi cap una paraula: impecable. Tot estava determinat i planificat al mil·límetre i tot ha funcionat a la perfecció. La meva gratitud més sincera.

2. El públic assistent a la fira. M’ha sobtat veure una important afluència de gent jove, entre dotze i divuit anys, que superava amb escreix qualsevol esdeveniment de les nostres terres. Però és que, a més, ells pagaven entrada. Impensable a casa nostra.

3. Els actes en els quals he participat. M’he sentit relaxat i tractat amb infinita amabilitat per tota la gent que hi era i en bona companyonia amb els col·legues amb els quals vaig compartir xerrades. Quant a l’assistència: a les dues xerrades hi havia gent dreta al fons. Me n’enduc un gran record.

4. La situació a Catalunya. La gent amb qui vaig compartir taula i conversa em demanava la meva opinió, curiosament, perquè pensaven que, com a andorrà, els podia donar una visió equilibrada. Vaig constatar que tenien una versió que anava molt escorada cap a un cantó. Crec que els vaig aclarir certs punts que no tenien prou assolits.

I el darrer dia em va venir una persona per demanar-me si acceptaria una invitació a una Setmana del Llibre a l’Uruguai. En fi! Un balanç positiu de debò.’

Julià Guillamon

‘Jo hi he anat per dues raons principals: m’agrada fer exposicions i m’agrada fer recerca. Feia anys que volia fer una exposició sobre Llibreria Catalònia-Editorial Sudamericana-Edhasa i la figura d’Antoni López Llausàs, que és el vincle entre totes tres. La participació de Barcelona a la Fira del Llibre de Buenos Aires era una oportunitat immillorable i les Biblioteques de Barcelona, les Biblioteques de Buenos Aires i el Museo Larreta ho han fet possible. Oli en un llum.

Quan a final del 2016 la Cris, la meva companya, va tenir el vessament cerebral, tenia preparat un viatge a Buenos Aires per a entrevistar Núria Madrid, la filla de Francesc Madrid, l’autor de Sangre en Atarazanas, el gran llibre de reportatges socials dels anys vint. El vaig haver d’anul·lar. Ara he viatjat a la ciutat on Madrid va viure els darrers anys i on va morir, he entrevistat la Núria, he conegut els néts, he recollit documentació, he treballat a l’hemeroteca… Ha estat una reparació psicològica.

De tant en tant passava per l’estand de Barcelona a la Fira, a intervenir en les taules rodones que tenia programades o a escoltar-ne alguna altra (sempre que fossin immediatament abans o després de les meves). Sempre hi havia molta gent, molt interessada i lectores que, després de sentir-te parlar, et deien que t’assemblaves a en Serrat (tenen una obsessió amb aquest home). Feia deu anys que no trepitjava l’Argentina i l’he trobat més pobra i més trista.

Amb qui més relació he tingut ha estat amb la gent de Biblioteques de Buenos Aires, que està molt bé. S’ha creat una complicitat. Amb els autors amb els quals he compartit taula també bé, però és un contacte més superficial. He conegut escriptors de Barcelona que no coneixia (i que viuen al costat de casa), que és una de les coses que passen sempre i per a les quals serveixen aquesta mena de festivals. Amb un tret he mort quatre o cinc pardals.’

The post Fira del Llibre de Buenos Aires: vivències i balanç appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘La vida dels cossos’, de Guillem Frontera

Ds, 11/05/2019 - 21:50

És a punt de sortir la nova novel·la de Guillem Frontera, La vida dels cossos (Edicions Proa): la Paula Moncada té dos amics d’infantesa. L’un, en Salvador, esdevindrà diplomàtic de professió, i l’altre, en Bernat, un bon salvatge de vida turbulenta. Tots tres es mantindran fidels a un pacte infantil mai no explicitat, un compromís de lleialtat que l’amor i l’atracció física posaran a prova. Paula Moncada ha dut des de ben petita una vida sense impediments morals. Es casa amb un català de bona família i de l’Opus i viu a Madrid uns anys difícils, enfrontada amb un entorn religiós opressiu. L’amistat amb els amics d’infantesa ressorgeix, però el destí els reserva un escenari violent i una erupció de tota la càrrega eròtica retinguda. La Barcelona de la transició, el Madrid de les darreries del franquisme i la Mallorca de l’inici del vertigen turístic són els tres principals escenaris d’una història que fa el lector testimoni d’unes vides apassionants. 

Podeu llegir un fragment de La vida dels cossos de Guillem Frontera, que arribarà a les llibreries el 15 de maig.

L’editor de Proa, Josep Lluch, ens en parla:

Cossos en lluita

«Per a Guillem Frontera les contradiccions són un motor creatiu. El xoc entre els orígens humils en un poble del Pla de Mallorca i la borratxera turística i econòmica que va sacsejar l’illa durant les dècades següents li va obrir una perspectiva estimulant que és a l’arrel del seu món literari. Autodidacte, versàtil i apassionat, l’activitat de Frontera s’ha expandit en diverses direccions alhora. Com a novel·lista, va debutar a vint-i-tres anys amb Els carnissers, encara viva a les llibreries, té fites memorables com La mort i la pluja i Sicília sense morts i ara ofereix una novel·la esplèndida titulada La vida dels cossos.

La vida dels cossos parteix de les contradiccions de Paula Moncada i de les tensions que genera el triangle amistós i amorós entre la Paula i els seus dos amics d’infantesa: en Salvador –de família culta i benestant–, i en Bernat –l’amic rude de classe baixa, que veiem com entomava de nen les pallisses del pare. Més endavant, un altre personatge interessant entra en escena: en Carlos, un home molt ben relacionat amb el règim franquista de la capital d’Espanya. Sense esquematismes de cap mena ni lliçons ideològiques, Guillem Frontera posa en joc unes vides apassionants –sovint violentes– en una època de transformació radical.»

Guillem Frontera va néixer a Ariany el 1945. Va estudiar al seminari Seràfic de la Porciúncula, dels frares franciscans de la T.O.R., una època que el mateix autor considera perniciosa per a la resta de la seva vida. Es va decantar per l’ofici de periodista. Va ser fundador i director de la col·lecció de poesia ‘La Sínia’ (1965), on va fer els seus inicis literaris, emmarcat en el realisme social, publicant-hi A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), obra que va guanyar el premi Ciutat de Palma. També és autor del guió del curtmetratge Miró i Mallorca (1984). Especialista en temes d’art, ha dirigit la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears. També ha estat comissari de diverses exposicions artístiques i ha dut a terme activitats de gestió cultural. La seva producció narrativa va començar el 1968, quan va publicar Els carnissers, obra que també guanyà el premi Ciutat de Palma. Seguiren Cada dia que calles (1969) i Rere els turons del record (1970), també dins l’estètica del realisme social però amb trets de novel·la psicològica, obres que donen una crua descripció de la Mallorca sorgida del turisme. Seguiren Tirannosaurus (1977), una reconstrucció de l’ambient del seminari dels anys cinquanta i una crítica a l’estreta moral catòlica; la novel·la policíaca La ruta dels cangurs (1979); Les estrelles suaus de primavera (1979); el recull de relats Galeria d’ombres (1983); Una dolça tardor (1984) i Un cor massa madur (1994).

The post Avançament editorial: ‘La vida dels cossos’, de Guillem Frontera appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’auge del feixisme a Europa i la lluita feminista, temes centrals de la fira Literal

Dj, 09/05/2019 - 17:00

‘Entre les lletres de l’abecedari encara resta molt per descobrir.’ Aquest vers de Joan Brossa és el lema de la fira Literal d’enguany, que es fa aquest cap de setmana a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona. És una fira d’idees i llibres radicals on s’ajunten editorials, llibreries, autors i lectors per compartir i debatre. Enguany hi haurà més de cent editorials d’arreu i una vintena d’autors internacionals, com ara l’escriptor islandès Eiríkur Örn i l’economista feminista Silvia Federichi.

Literal vol connectar diversos projectes editorials independents i llibreries amb un públic lector amb inquietuds polítiques i culturals. Per això es complementa amb presentacions de llibres, debats i entrevistes. Dos dels temes centrals d’enguany són la lluita feminista i l’auge del feixisme a tot el continent europeu. Sobre aquest darrer, Eiríkur Örn oferirà dissabte un col·loqui en què conversarà amb la periodista Laura Rosel sobre la xenofòbia.

Quant al tema del feminisme, el certamen s’inaugurarà divendres amb el debat ‘Construint una ciutat feminista’ entre Blanca Garcés, Alba Arellano i Raquel Mortal. Tot seguit la humorista i guionista Ana Polo també oferirà un monòleg titulat ‘Qui ha dit que el feminisme no fa gràcia?’, en què narrarà amb clau d’humor les seves experiències en la societat heteropatriarcal. I diumenge al vespre Silvia Federichi, tot un referent de la matèria, conversarà amb Olga Rodríguez.

A la fira, també s’hi tractarà de més problemes que afecten la societat actual, com ara l’habitatge, la immigració i les condicions laborals.

L’esperit transgressor de Joan Brossa, present a la fira

A més del vessant literari, la fira també inclou programació musical, zones de descans i una dotzena de presentacions de llibres. En l’apartat de poesia i música, la figura de Joan Brossa hi tindrà un protagonisme especial perquè enguany se celebra el centenari del seu naixement. Per això l’art i l’esperit brossians impregnen la fira: del lema a l’espectacle de dansa i poesia ‘Embrossats’, o una lectura de versos seus centrada en els poemes més transgressors.

The post L’auge del feixisme a Europa i la lluita feminista, temes centrals de la fira Literal appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Patrick O’Brian, el secret ‘independentista’ més ben guardat de Cotlliure

Dc, 08/05/2019 - 21:50

El 1949, ara fa exactament setanta anys, va arribar a la vila rossellonesa de Cotlliure un dels seus veïns més excepcionals: l’escriptor Patrick O’Brian (1914-2000). Potser a molts aquest nom no us diu res, però O’Brian és l’autor de la sèrie de novel·les històriques protagonitzades pel capità Jack Aubrey i el seu amic, metge i espia Stephen Maturin, a l’armada britànica en època napoleònica. Se n’han venut milions d’exemplars a tot el món i varen servir d’inspiració del film Master and Commander, del 2003, protagonitzat per Russell Crowe i dirigit per Peter Weir.

Si bé la tomba d’Antonio Machado ha estat un dels reclams literaris i turístics més grans de la vila, O’Brian n’ha estat un dels màxims secrets. Mentre va viure, molts ciutadans es van encarregar de protegir-ne la identitat i el lloc de residència i encara ara costa de trobar-ne la tomba al cementiri. Tanmateix, ja hi ha una associació d’amics de l’escriptor que comença a preparar-ne rutes amb la col·laboració de la municipalitat.

La tomba dels O’Brian.

Quin és el principal atractiu d’aquesta sèrie històrica per als lectors dels Països Catalans, que, malauradament, només poden llegir en la nostra llengua dos dels volums de la sèrie de vint títols? Doncs el fet que el metge Stephen Maturin és un espia incansable que conspira contínuament per aconseguir la independència de Catalunya i d’Irlanda, els seus dos països, car ell és irlandès d’origen català. Els dos protagonistes de la sèrie es coneixen al port de Maó i de llavors ençà la seva amistat roman ferma i indestructible. Maturin confessa més d’una vegada que odia tant Espanya com els francesos. A més a més, aquest personatge és un metge excepcional en el seu temps, fins al punt que és capaç de fer una trepanació a bord si la mar és encalmada. I també és un notable biòleg i botànic. És a dir, un home avançat al seu temps de qui hem de seguir les aventures, o en anglès o en castellà.

En castellà les edita l’editorial barcelonina Edhasa, que va començar a traduir-les al començament dels anys noranta, arran del boom de l’anomenada novel·la històrica. El primer títol de la sèrie va funcionar molt bé i s’ha publicat en formats diversos fins a arribar a cent mil exemplars venuts, poca broma. Segons l’editorial, aquests llibres es continuen venent regularment, tot i que hi ha una distància de vendes important entre els primers títols i els darrers. És normal: O’Brian va publicar vint títols amb els mateixos protagonistes i només els seguidors més acèrrims els compren tots. ‘Sí que es va notar quan es va fer la pel·lícula, que les vendes es varen reactivar notablement’, diuen.

Patrick O’Brian no va començar a escriure aquesta sèrie històrica fins al principi dels anys setanta del segle passat. Quan va arribar a Cotlliure el 1949 ja tenia una trajectòria d’escriptor força notable. Hi arribà amb la seva segona dona, Mary Tolstoy, després d’abandonar una carrera literària que ja havia aconseguit alguns èxits i que va haver de reprendre de zero. Els primers anys a Catalunya va dedicar-se sobretot a traduir del francès a l’anglès i el 1969 va començar a redactar la sèrie que el va convertir en un autor molt més que reconegut, fins al punt que, anys més tard, el 1991, The New York Times va definir el primer llibre de la sèrie com la millor novel·la històrica de tots els temps. Va ser a partir de llavors que va arribar l’èxit mundial i l’espia independentista català coprotagonista de les novel·les es va escolar a milions de cases.

Un dels canons de Cotlliure, una bona font d’inspiració.

Què va motivar que la mar i les novel·les històriques fossin la seva principal font d’inspiració? Doncs segurament una infantesa malaltissa que el va fer estar al llit i que li va impedir d’allistar-se a l’exèrcit, com havia somniat. Durant la Segona Guerra Mundial es va haver d’acontentar a ser conductor d’ambulàncies. Però podria ser que Patrick O’Brian hagués estat espia dels serveis secrets anglesos? És una de les teories que corren. La seva tapadora com a escriptor instal·lat a Catalunya Nord, però molt a prop de l’Espanya franquista, el podia convertir en una persona especialment ben relacionada que no despertava sospites. El secretisme de la seva vida a Cotlliure també ha aixecat tota mena d’especulacions. I encara el fet que el 1998, dos anys abans de morir-se, uns periodistes britànics descobrissin un altre dels secrets de la seva vida: O’Brian no era irlandès sinó britànic, fill d’un metge d’origen alemany i es deia, en realitat  Richard Patrick Russ. Els cotlliurencs el protegien de la fama i quan algú demanava per ell deien que no l’havien vist o que no sabien on era casa seva.

La base de l’independentisme de Maturin

El doctor Stephen Maturin, coprotagonista de les novel·les d’O’Brian, es defineix ideològicament com un nacionalista català i irlandès, que lluita contra la tirania francesa encarnada per Napoleó i l’expansionisme castellano-espanyol, per la llibertat de catalans i irlandesos. Es destaca per la seva intel·ligència i professionalitat –tant en la tasca de metge com en la d’agent secret–, el domini de llengües (català, anglès, francès, espanyol, irlandès, llatí, portuguès, àrab…) i la punteria amb pistola. També el caracteritzen la sang freda, l’addicció a derivats de l’opi, el fet de ser un gran naturalista –membre de la Royal Society– i el gust per la música –toca el violoncel i la flauta. El 1800 viatja a Menorca, coneix Aubrey i comença la relació entre tots dos i la sèrie novel·lesca. El seu avi patern li deixa una fortuna notable el 1812, que inclou terres a Lleida. I, entre més curiositats, té un passaport a nom de Joan Maragall i coneix bastant bé el rerepaís.

Els amics de Patrick O’Brian

Si bé durant la seva vida els veïns del poble varen respectar-li la intimitat i fins i tot el varen protegir de les visites no esperades, la mort de Patrick O’Brian ha originat un canvi important. L’associació d’amics de Patrick O’Brian té un llibre editat que permet de seguir-ne les passes per la vila i també ha reconstruït el seu escriptori a la Mediateca Antonio Machado, perquè el públic pugui veure com era l’espai on escrivia. El diari El Mundo va informar que el 2012 la casa on havia viscut O’Brian sortia a la venda per 650.000 euros.  Ara fins i tot hi ha rutes que en descobreixen els punts on transcorregué la seva vida ací i, per tant, el secretisme s’ha acabat. Tanmateix, no sabrem mai si Patrick O’Brian va ser també un espia com els seus personatges. Sí que sabem que a través seu l’independentisme català avant la lettre ha arribat a milions de lectors i que segurament tot aquest reconeixement no degué fer gens de gràcia als agents secrets espanyols, sempre primmirats.

The post Patrick O’Brian, el secret ‘independentista’ més ben guardat de Cotlliure appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Estimar la poesia, lliure, que transforma

Dm, 07/05/2019 - 21:50

‘Feim vint-i-un anys del naixement del Festival de Poesia de la Mediterrània, de cantar i contar amb la música dels mots les històries més íntimes, més èpiques, més locals i més universals, més quotidianes, i més humanals’, diu Biel Mesquida, escriptor, poeta, batallador de la cultura i fundador i director del festival durant tots aquests anys. ‘Feim vint-i-un anys de col·locar en el centre mateix dels treballs humans aquesta capacitat fonamental i incombustible de viure la bellesa del món, de descobrir la joia i el dolor, la potència i la fragilitat, el detall i la immensitat, la ressonància i l’eco.’ I continua la declaració: ‘Feim vint-i-un anys per demostrar que la paraula de la poesia –aquest treball artístic amb la llengua, aquest esforç dur i intens per fer fruitar els mots, per disseminar sentits o la seva absència, per dir l’indicible–, no es troba dins una torre d’ivori, sinó que és en la primera línia dels combats per la pau, per la fraternitat, per la igualtat, per la justícia i per les llibertats.’

Efectivament, el Festival de Poesia de la Mediterrània, que es fa a Mallorca aquest mes de maig, ha tingut sempre una atenció especial per donar veu a poetes de tot l’arc mediterrani, i també per denunciar guerres i genocidis perpetrats en països d’aquesta mar, a més de defensar les víctimes que fugen de conflictes bèl·lics, que fugen de la persecució política i de la pobresa, una part de les quals la mar acaba sepultant. Biel Mesquida parla d’una mar murada, d’una mar tomba.

En aquest sentit, el director del festival reitera: ‘No ens hem cansat, des del primer festival en el llunyà 1999, de repetir amb paraules, manifests i manifestacions de tota casta i condició, que poesia i llibertat són sinònims. Cada any hem convidat poetes perseguits, vigilats, censurats, empresonats, torturats i, fins i tot, condemnats que han pogut escapar per mor dels seus poemes i que es troben refugiats fora dels seus països.’

Enguany, el festival ha convidat catorze poetes per celebrar la Festa de la Poesia, el 12 de maig al Teatre Principal, que és l’acte central del festival. Entre ells, hi ha dos poetes cubans lluitadors per les llibertats, Ileana Álvarez i Francis Sánchez, refugiats sota l’hospici de l’ICORN (International Cities of Refuge Network). També hi trobem la jove poeta Anna Gas i la gallega Chus Pato, al costat d’altres poetes, com la quebequesa Martine Audet, Joan Josep Barceló, Lluís Calvo, Àngels Moreno, la romanesa Adela Greceanu, el libanès Jad Hatem, l’africana Lebobang Mashile, la basca Castillo Suárez, la italiana Silvia Bre i l’alemany José F. A. Oliver (per primera vegada se sentirà l’idioma alemany en aquestes dues dècades de festival, amb aquest poeta fill d’exiliats espanyols).

Com ja va passar l’any passat, un any més, el festival recorda que hi ha ‘uns activistes culturals i uns polítics independentistes catalans que sofreixen des de fa un any presó provisional, preventiva, per les seves idees’. ‘I uns altres que es troben exiliats també per les seves idees. I un cantant, Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó.’ I, per a tots ells, reclama la llibertat.

El poder sanador de la poesia

Biel Mesquida també fa incidència en el poder sanador de la poesia: ‘Feim vint-i-un anys i no ens hem aturat de repetir que la paraula poètica és curadora, sanadora, benefactora i salvadora dels humans d’aquest començament del segle XXI, que es troben estressats i malalts per les forces dictatorials dels poders econòmics, pels mercats i els capitals, per la publicitat i el consum, que esdevenen màquines piconadores que voldrien uniformitzar els cossos i els esperits, i convertir-nos en una societat robotitzada amb un pensament únic que combregui amb les rodes informatives d’un ordre mundial inhumà i esclavitzador.’

Des d’aquesta perspectiva, encaixa a la perfecció l’homenatge que es fa enguany a Joan Brossa, poeta a qui va dedicat el festival, coincidint amb el centenari del seu naixement i la celebració de l’Any Brossa. La poesia de Brossa, la més combativa, amara el llibre del festival i també, juntament amb el seu vessant oníric i màgic, es manifesta en dues instal·lacions dedicades al poeta barceloní: ‘Brossiana’, a càrrec del director artístic del festival, Pedro Oliver, i ‘No em va fer Joan Brossa’, de Cabosanroque. A més, moltes de les imatges del festival són plenes de mosques, tot recordant la Moscafera, una escultura que Joan Brossa va fer per encàrrec de la Universitat de les Illes Balears el 1998, pocs mesos abans de morir-se.

Diu Mesquida que ‘Brossa la sabia llarga sobre els efectes benèfics del mot poètic fonamentats en la seva autenticitat, directe i immediat per la seva condensació, obert a tothom pels interrogants que crea, ple de ressons de la coexistència de sentits i la seva fulguració o el seu buit.’

Poesia al carrer i amb els joves

La paraula poètica és una forma de coneixement viu, un símptoma d’alta excel·lència, que ens fa més sensibles, diu Biel Mesquida, ‘i això vol dir més perceptius, més pensadors, més civilitzats, més savis, més vius, més humans’. ‘I això, dins aquest món globalitzat que ens anestesia més que no ens desperta, converteix la poesia en un bé escàs i desitjable.’

Per això, a més de combativa i sanadora, enguany, la poesia també inunda el carrer, amb l’exposició ‘Poesia és estimar’, una part de la qual s’ha instal·lat al passeig de la rambla de Palma, on els vianants es troben un conjunt de plafons amb vint poemes seleccionats per a fer presents cadascun dels anys del festival, i que es poden escoltar amb una aplicació QR.

I un altre dels accents que connoten aquest festival és la feina que es fa als instituts de la ciutat, que acosten i treballen la poesia dels catorze poetes que participen en la Festa de la Poesia als alumnes de batxillerat. Cal acostar la poesia als joves, que la llegeixin i la perpetuïn. Com diu Biel Mesquida: poesia per a conèixer-nos, per a saber qui som, per a seduir, ventall de polifonies.

Podeu descarregar-vos en pdf el llibre del 21è Festival de Poesia de la Mediterrània. Trobareu l’escrit íntegre del director del festival, el programa complet i també una selecció generosa de poemes (en versió original i traduïts al català) dels catorze poetes que participaran en la Festa de la Poesia.

The post Estimar la poesia, lliure, que transforma appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Satèl·lits’, d’Elisenda Solsona

Ds, 04/05/2019 - 21:50

‘Celebrem l’eclosió d’una narradora excepcional que, n’estem segurs, atraparà un bon grapat de lectors amb la mateixa gràcia que ho faria un encantador de serps.’ Així defineixen els editors de Males Herbes Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984), de qui acaben de publicar el recull de contes Satèl·lits, que arribarà a les llibreries el 13 de maig.

Una nit, sense previ avís, la lluna no surt. Sota aquest cel inesperat transcorren vuit històries íntimes en què no hi manca el punt de fuga màgic. Podeu llegir les primeres planes del conte ‘Closca’.

Els editors de Males Herbes, Ricard Planas i Ramon Mas, expliquen:

Satèl·lits, la màgia que neix enmig de la incomunicació humana

«Fa uns anys, per atzars de la vida, vam tenir entre les mans l’original de Cirurgies, que seria el primer llibre de l’Elisenda Solsona i que ella ens va presentar com un recull de poemes. Com a editorial de narrativa, i amb una bona pila d’originals pendents sobre la taula, vam desestimar-ne la publicació sense haver-lo llegit, pel fet que ‘no publiquem poesia’. Quan uns mesos després el llibre va aparèixer a Voliana Edicions, el vam comprar i llegir, per curiositat, i ens va semblar que allò era un recull de microcontes més que no pas de poemes. A més eren brillants, diferents de tot, amb un món d’imatges personalíssimes i una capacitat per evocar i colpejar alhora molt singular.

De seguida ens vam tornar a adreçar a l’Elisenda Solsona i li vam demanar un llibre de narrativa. No va trigar gaire a passar-nos la primera versió de Satèl·lits, que ja tenia mig embastada. Un llibre de contes al voltant d’una nit sense lluna, que omplia les relacions humanes d’una màgia melancòlica. Des de llavors n’hem anat parlant mentre ella hi seguia treballant durant més de dos anys, fins a trobar la manera idònia per a deixar fluir el seu potencial enorme. El resultat és el llibre de narracions que somniàvem, amb contes que combinen aquest estil poètic i inquietant que a l’autora li surt de natural, amb unes trames que enganxen, sorprenen, ens remouen l’ànima i després ens tornen a sorprendre.

Són vuit contes de mides diverses, però nosaltres ens quedem, sense cap mena de dubte, amb els més llargs, cosa que demostra que estem davant d’una narradora capaç de crear personatges amb una psicologia complexa, i fer-los créixer amb naturalitat, una naturalitat ben estranya, val a dir-ho. Per tot plegat, celebrem l’eclosió d’una narradora excepcional que, n’estem segurs, atraparà un bon grapat de lectors amb la mateixa gràcia que ho faria un encantador de serps.»

Ricard Planas i Ramon Mas

The post Avançament editorial: ‘Satèl·lits’, d’Elisenda Solsona appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La Col·lecció Bernat Metge es renova per fer accessibles els clàssics ‘essencials’ de la literatura antiga

Dj, 02/05/2019 - 14:24

A la històrica col·lecció de clàssics grecs i romans Bernat Metge, amb gairebé cent anys d’història, li ha nascut un descendent per fer arribar els autors més importants de la literatura antiga al lector d’avui: la Col·lecció Bernat Metge Essencial.

Es tracta del nou projecte editorial de La Casa dels Clàssics que ‘revisa’ un total de dotze obres d’autors com Homer, Plató, Ciceró, Sòfocles, Aristòtil o Ovidi amb l’objectiu que ‘sigui molt més fàcil del que havia estat fins ara’ gaudir d’obres com ‘l’Odissea’ o les ‘Metamorfosis’. ‘És una aposta que no s’havia fet mai en català amb aquestes característiques i pretenem que hi hagi un fons de clàssics permanent a disposició del públic’, ha explicat a l’ACN aquest dijous Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics. L’aspiració és ‘posar els clàssics al centre de la cultura d’avui’.

Els deu noms més importants de la literatura grega i romana -Homer, Sòfocles, Eurípides, Plató i Aristòtil; Ciceró, Catul, Virgili, Ovidi i Sèneca- arriben de forma més accessible amb edicions actualitzades, més econòmiques i pensades per al públic general. Les traduccions provenen de la històrica Col·lecció Bernat Metge, que ha publicat més de 400 volums, però s’han revisat per acostar-les a l’actualitat. ‘Creiem que avui dia és molt important fer arribar els clàssics a tothom d’una manera nova i més propera’, ha assegurat Garrigasait.

Una manera de fer-ho són introduccions més divulgatives, a diferència de l’alta recerca acadèmica que emprava la col·lecció clàssica, adaptació del llenguatge, o reducció del gran número de notes que portaven les edicions anteriors. A més, la Col·lecció Bernat Metge dividia les edicions en molts volums, fet que dificultava la circulació de les obres. ‘És una novetat editorial i també una novetat en el camp de la difusió dels clàssics’, ha asseverat el president de la institució. Especialistes en cada temàtica firmen les noves introduccions, com Jaume Pòrtules amb l”Odissea’, Enric Iborra amb Sòfocles o Mònica Miró amb Catul.

Clàssics per llegir, no només per admirar

El públic al qual va destinada la col·lecció és, en primer lloc, ‘tothom qui s’ho passi bé llegint’, ja que són ‘bona literatura i filosofia’. ‘Reivindica els clàssics com a lectura, no només com a símbols per admirar, sinó com a llibres per llegir i passar-s’ho bé’, ha assegurat Garrigasait. Com a exemple, la traducció al català de l’Odissea’ d’Homer feta per Carles Riba és ‘en ella mateixa un monument poètic de la llengua catalana’. Però també, i especialment, va dirigit al públic que s’està formant, estudiants de batxillerat o universitaris. ‘La força dels clàssics és perenne’, ha afegit la directora de La Casa dels Clàssics, Sira Abenoza.

La tria feta inclou fonaments dels grans gèneres literaris i filosòfics de la cultura europea. S’hi troben les bases de la gran narrativa occidental, com l”Odissea’ d’Homer, ‘l’Eneida’ de Virgili o les ‘Metamorfosis’ d’Ovidi, que representen grans obres narratives que parlen de la mitologia i de grans temes universals a partir de mites antics. S’hi inclouen també els fonaments del teatre occidental, amb les tragèdies de Sòfocles ‘Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos’ i d’Eurípides, ‘Medea. Hipòlit’. També obres filosòfiques de Plató, ‘El convit’, Aristòtil, ‘Poètica’, Ciceró, ‘L’amistat (Leli)’, i Sèneca, ‘La providència. La tranquil·litat d’esperit. La clemència’.

Finalment, una obra fonamental en la història de la poesia lírica, les ‘Poesies’ de Catul. “Presenta una panoràmica de les literatures antigues però alhora ha triat aquells gèneres que ens ajuden més a entendre la cultura d’avui”, ha argumentat el president sobre els dotze volums que integren la col·lecció. Malgrat es comença amb una dotzena, no és una col·lecció tancada, han assegurat els seus responsables, i segons la seva acollida s’ampliarà amb altres títols procedents de la literatura antiga. De moment, però, surten a la llum els dotze ‘essencials’.

The post La Col·lecció Bernat Metge es renova per fer accessibles els clàssics ‘essencials’ de la literatura antiga appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Gabriel Janer Manila: ‘Als escriptors dels setanta no ens uní una estètica, sinó la voluntat de ser professionals’

Dc, 01/05/2019 - 21:50

Gabriel Janer Manila (1940) és un dels escriptors mallorquins més prolífics. Ha conreat amb èxit tant la narrativa per a adults com les narracions per a infants i durant molts anys ha estat mestre i professor de la Universitat de les Illes Balears. Durant un cert temps va dirigir l’Institut d’Estudis Baleàrics –sota el govern del PP de Jaume Matas– i a més a més de totes aquestes tasques ha estat un gran recopilador i divulgador de la cultura popular illenca, especialment amb relació a les gloses. Ara acaba de publicar Amor, no estàs fatigat (Proa), el segon volum de les seves memòries, que abasten del 1965 al 1990, és a dir, el moment de les màximes realitzacions personals i professionals, un volum que interessarà qualsevol que vulgui conèixer de primera mà la cultura literària contemporània.

Aquest segon volum de memòries comença amb la paternitat de la vostra filla, Maria de la Pau, i acaba quan ella ja ha estudiat filologia catalana. Però comença amb un part molt complicat…
—Sí, el primer volum de les memòries ocupava els meus primers vint-i-cinc anys i allà acabava tot bé. Anàvem a noces, hi ha un bes final i en començava una de nova. Hi haurà un tercer volum –tot i que n’hi ha per a estona, perquè escriure duu feina, com tu bé saps–, que anirà des que tinc cinquanta anys fins ara. Aquest va dels meus vint-i-cinc anys fins a cinquanta. Són vint-i-cinc anys més, de molta de feina i de lluita per moltes coses en marxa simultàniament: la feina, els estudis, l’escriptura, l’acció cultural, que sé jo, mil coses, que, quan les veig, sembla impossible que les hagi pogudes fer. Na Maria de la Pau era la primera que teníem, en total en tenim quatre i hi tenim molta més experiència, però llavors no en tenia gens. A més, quan tenia quinze anys, ma mare va estar a punt de morir per un part. Això jo ho vaig viure amb molta por, i aquesta por d’estar a punt de perdre la mare havia deixat d’amargor. Ma mare es va salvar, però l’infant no. Quan vaig veure que la meva dona tenia un part tan difícil que va acabar amb cesària i tot –que ara no és res, però que llavors es feia quan ja no hi havia més solucions– em va sortir un altre cop aquella por dels quinze anys i vaig patir per la seva vida. Per sort la cosa va anar bé i la vida va continuar endavant, com havia de ser.

Comenceu a escriure a Mallorca en un moment en què s’ha de prendre partit. Hi va haver en algun moment la temptació d’escriure en castellà?
—No em va passar mai pel cap d’escriure en castellà. Igual que molta gent jove que volia escriure començava per la poesia i després ho deixava i anava per uns altres camins, com el teatre o la narrativa, jo no. Vaig escriure teatre quan era adolescent –un mal teatre, és cert, amb poca tècnica i poc saber fer i l’única virtut de tenir moltes inquietuds– i em vaig passar a la narrativa molt aviat. Llegia novel·les i em pensava que era una cosa que podria fer i m’hi vaig posar. També és ver que m’hi varen empènyer una mica: tenia un amic que em deia que n’escrivís una perquè tenia la mà trencada explicant històries. Però no he escrit en castellà, sempre he escrit narrativa i en català. En castellà no ho he fet mai, només algunes coses acadèmiques, però la creació sempre en català. I és que és molt difícil de poder emprar bé dues llengües. Hi ha qui ho fa i ho fa bé, però escriure en una llengua és una tasca extraordinàriament difícil: has d’assumir l’energia i la força de la llengua, cada paraula és carregada d’energia perquè ha significat la mateixa cosa durant segles i, per tant, aprendre una llengua i escriure-hi és tota una vida. Només es pot escriure emprant la paraula amb energia i amb reflexió a la vegada. Aquest llibre sembla escrit amb una prosa senzilla i de lectura fàcil, però hi ha hagut molt de treball per a aconseguir això.

Amb la vostra primera novel·la, L’abisme, vau guanyar el premi Ciutat de Palma. Quina importància va tenir en la vostra trajectòria?
—Molta. Quan vaig guanyar el Ciutat de Palma jo tenia mala fama perquè havia fet obres de teatre molt dolentes, mal fetes, amb pocs recursos, i la gent es va estranyar molt que tingués obra narrativa. M’hi havia presentat amb pseudònim i aquell dia al diari entrevistaven un membre del jurat que deia que li havia interessat molt la meva obra i  vaig dir a la meva dona que havíem d’anar al sopar. La gent va estar molt sorpresa. Amics com Jaume Vidal o Llompart, i més gent del teatre, al·lucinaven amb el premi. Si això no hagués passat, no hauria escrit més perquè aquella nit em va donar força en mi mateix i seguretat. Em varen dir que era capaç de fer alguna cosa que podia sorprendre i això era un raig de coratge immens; em va animar molt.

Des de la distància geogràfica us toca viure una revolució especial: el maig del 68. Què en resta, dels seus ideals, si és que en resta res?
—En queden coses importants encara que Sarkozy digués que havíem de fer-ne els funerals. A mi em va impressionar perquè era un home jove que volia capgirar el món i hi ha imatges icòniques, com la de Cohn-Bendit sense abaixar la mirada davant un policia, que transmet una energia impressionant. Varen ser capaços d’enfrontar-se a un sistema caduc i això era extraordinari. Tot i que aquella revolta l’havíem de seguir des d’aquí i tot ens arribava molt filtrat, la revista Triunfo i Destino en duien reportatges. Tot allò va impressionar molt i ens va marcar. Que la imaginació arribés al poder, volíem, que el poder podrit fos capaç de caure i que arribés al poder un món nou i vida nova. Crec que d’allò n’han quedat algunes coses importantíssimes com la idea de viure la vida amb intensitat i una visió lúdica: hem de ser capaços de viure molts de moments.

I la temptació de viure a Barcelona, on anàveu sovint, hi va ser?
—Hi anava molt, a Barcelona, per assistir a algunes classes i aconseguir la bibliografia per a acabar la carrera. Hi havia unes beques per a professors, però no me’n varen donar mai i, per tant, no hi havia cap opció d’anar-hi a viure tenint feina i família a Mallorca i estudiava per lliure. Però venia i hi vaig anar fent amics, per exemple en Terenci Moix. Les anades a Barcelona sempre eren molt fructíferes, em relacionava amb la Montserrat Roig o amb n’Aurora Bertrana, que estava mig enamorada de mi, literàriament parlant. Em va explicar les aventures pel Pacífic i moltes coses del seu pare i em va ajudar molt.

Un dels vostres amics era un gran caràcter: Jaume Vidal Alcover…
—En Jaume era tempestuós, t’enamorava la seva intel·ligència i un pòsit de cultura extraordinari, un pòsit de cultura intensa i extensa… Jo volia ser com en Jaume, una persona tan culta i que, atenció, sabia fer ús de la cultura i l’emprava com ell volia i això impressionava. Ara, en Jaume també era de molt mal sofrir quan duia dos whiskys al damunt. Una vegada a ca meva va donar una passada a en Miquel Àngel Riera i li vaig haver d’escriure una carta per demanar-li disculpes. Aquell dia hi havia en Llompart i l’endemà també li va telefonar per consolar-lo. En Jaume era difícil, tant que un dia la meva dona va dir a na Maria Aurèlia Capmany que devia tenir un gran fetge per a aguantar-lo.

Un dels moments més escruixidors del llibre és quan, al restaurant cal Dimoni d’Algaida, que encara ara existeix, hi ha un home que fa de dimoni i balla per als turistes i que, de sobte, cau mort després d’una actuació. És una gran al·legoria de la venda de l’illa al turisme?
—Aquell dimoni, mestre Llorenç, era un gran dimoni. Un actor total que es posava la màscara i es convertia en un actor d’una maduresa, sensibilitat i un detallisme impressionants. Ni havia estudiat ni ell sabia que ho feia tan bé. La gent al·lucinava i és ben ver que es va morir fent de dimoni. L’anècdota més divertida és que, com que quan va ser mort anava de dimoni i així no el podien enterrar, el varen haver de desvestir i el vestiren de sant Josep. Per tant, se’n va anar a l’altre món vestit de Sant Josep. I sí, és una gran al·legoria de tot plegat.

Afirmeu que Mallorca era un aeroport i 300.000 llits… I ara què és?
—Ara hi ha més llits encara i l’aeroport és més gran. En Til Stegmann no se’n podia avenir que en un dia es poguessin posar amunt més de 300.000 llits, però Mallorca és això.

Quina importància va tenir per a la vostra obra primerenca la figura de Francesc de Borja Moll i la de Llompart?
—Varen tenir moltíssima importància. El senyor Moll va ser capital, era el savi, significava el prestigi, i ho feia tot amb una senzillesa i una habilitat absoluta. Li podies consultar qualsevol cosa, jo sempre li’n demanava de llengua o de gramàtica i em feia bromes per trobar la solució. Jo havia fet un curset amb ell a l’estudi general, un curs per a mestres, i em va ajudar molt. Una de les coses bones que tenia era la ironia per a riure’s del món, subtilment et feia entendre que anaves errat. Era un savi amagat d’home senzill. Amb en Llompart hi vaig tenir una amistat molt forta, em va animar molt a escriure i va escriure molts texts sobre llibres meus: em va fer presentacions, crítiques al diari i m’animava molt. Per ventura massa i tot, perquè llavors jo agafava embalada. Era una saviesa diferent, asserenada, que aportava fruits de llarga reflexió i jo estava admirat d’una altra cosa, que és que fins que va ser ben gran va parlar el castellà però que, en canvi, té un domini del català que és impressionant. Com és possible que en pocs anys adquirís aquest domini de la llengua? Em tenia molta confiança i em féu moltes confidències. I la seva dona m’estimava com el fill que no havia tingut.

I és veritat que es va enamorar de n’Antònia Vicens?
—Un enlluernament per n’Antònia és segur que va existir. I en Jaume Vidal se’n fotia i li ho retreia. Va existir segur. No diré si va ser correspost perquè no ho sé i perquè li podeu demanar a l’altra persona.

Llorenç Villalonga, el vau estimar, odiar, totes dues coses…?
—Ni el vaig estimar ni el vaig odiar. Em va ensenyar molt. Jo anava a casa seva i estava un grapat d’hores parlant amb ell i amb na Teresa, que sempre era present, i li demanava que contàs i explicàs coses. De Mort de dama no en volia parlar mai, la rebutjava. Alguna vegada alguna referència a Aina Cohen, però res més. Vàrem tenir una bona relació i em va sorprendre un dia que em varen dir que havien llegit en veu alta a la taula braser Han plogut panteres, que és una de les meves novel·les més dures, amb més crítiques i amb un llenguatge fort. Em varen dir: ‘Et podem fer una pregunta?’ I jo els vaig dir que sí. I em digueren: ‘Com és que algú tan educat com tu ha escrit això?’ I jo els vaig dir que guardo les formes per poder dir la veritat, que és una frase de Villalonga mateix.

En canvi, qui no podia veure els escriptors mallorquins era Joaquim Molas…
—Molas no ens tenia simpatia als joves escriptors mallorquins i tot era per una raó ben beneita, que és que estava enemistat amb en Jaume Vidal Alcover i amb na Maria Aurèlia Capmany, però una enemistat terrible! I és clar, nosaltres ens arreplegàvem amb ells perquè en Jaume era mallorquí, i per això ens tenia una certa tírria com a grup. Tot i això jo hi tenia bona relació.

Amb Baltasar Porcel vau tenir una relació molt estreta, tot i que crec que va ser posterior…
—En Baltasar Porcel era tot un altre món. Vàrem tenir moltíssima amistat cap al final de la seva vida, els darrers deu o quinze anys. Jo li vaig presentar alguns llibres i ell també alguns de meus i hi havia una molt bona relació. Al principi no ens coneixíem gaire perquè ell també estava barallat a matar amb en Jaume Vidal i també amb en Llompart, i no vàrem tenir contacte. Llavors sí, vaig anar un parell de vegades a Sant Elm quan jo ja havia guanyat el premi Josep Pla i ens trobàvem a Barcelona o a Mallorca quan la relació amb en Villalonga havia afluixat i ja s’havien enfadat mot. La nostra veritable amistat va arribar molt més tard.

Us solen englobar sovint dins el gruix dels autors de la generació dels setanta. Us en sentiu part, d’aquesta generació, o és una etiqueta que cal revisar?
—A mi m’és igual. Quan en parlen dic que bé, que érem de la mateixa quinta, na Maria Antònia Oliver, en Llorenç Capellà, n’Antònia Vicens, en Jaume Fuster i alguns altres. Sí, vàrem ser de la mateixa quinta, però no n’hi ha per a més. Jo vaig ser molt amic de na Montserrat Roig ja del primer moment, quan just començava i no ens sentíem units generacionalment. No crec que ens unís mai una estètica, però sí que hi havia una voluntat, la de ser professionals de la literatura. Quan vàrem veure que la narrativa prenia força es va crear el premi Les Illes d’Or a l’editorial Moll. El primer any el va guanyar en Llorenç Capellà i en Pau Faner va ser finalista quan ningú no els coneixia. A mi em van demanar de fer un discurs a l’acte de lliurament i vaig dir com jo creia que havia de ser la literatura. La gent en va quedar contenta i hi havia qui deia que era manifest generacional, però jo només defensava la literatura com a forma de combat, de lluita.

Afirmeu en un moment del llibre que malparlar de vós era una moda. Encara ho és?
—No, ja no ho és i em sap greu de no haver-ho traspassat, perquè això dóna vida. Hi devia haver enveja perquè jo feia molta feina i sempre i hi ha els peresosos. De tot d’una m’emprenyava, cada dia m’emportava un disgust, però hi vaig posar call, ja va estar i ha desaparegut. S’ha diluït molt…

Suposo que un rebrot de malvolença va arribar quan vàreu assumir la presidència de l’Institut d’Estudis Baleàrics, escindit del Ramon Llull, en època de Jaume Matas.
—En el tercer volum en parlaré, d’això, però et puc dir que em penedeixo d’haver assumit aquesta presidència per una raó clara, que és que em va xuclar energia i esforços que havia d’haver dedicat a unes altres coses. Jo a l’Institut hi vaig estar de bona fe, creient que es podia fer un centre de cultura respectat per tothom, que segons el govern que hi hagués canviaria el director, però que el centre es mantindria i que valdria la pena que existís. Ho creia, ara consider que era una pèrdua de temps, que ni tan sols econòmicament valia la pena. Jo no volia deixar les classes, perquè volia poder anar-me’n en voler i no estar subjecte al sou. La condició que vaig posar era que, si en qualsevol moment ells o el govern feien la mínima menció contra la unitat de la llengua, me n’anava, i no en feren cap. En Matas em va dir que a les Illes mai no s’havia valencianitzat la qüestió de la llengua i això era cert. Però tot plegat va ser un error ben gros.

Hi ha un moment vital important: quan aneu a viure a Sa Bomba Vella, la vostra casa…
—Sí, això implicava de canviar un pis normal a Palma, de cent metres quadrats on vivíem tres fills i un que esperàvem, la sogra i una tia de 102 anys. Necessitàvem lloc, i Sa Bomba Vella era un lloc ample, amb un jardí i un tros de terra. Era una casa enorme en què ens perdíem, no trobàvem el llum.

Encara hi feu coses, a la terra?
—Cada dia més poques. Hi ha un home que ens ajuda i jo dirigesc un poc, hi ha un hortet de tarongers i jardí i hi estic damunt. Vaig sembrar carxoferes i ara hi sembrarem tomàtigues.

També hi ha temps per a l’amargor: Quasi vàreu haver d’estar-vos dos anys a la presó a Carabanchel perquè algú que coneixíeu va denunciar el vostre llibre al Tribunal d’Ordre Públic…
Va ser molt dur, i més si ho situam a l’època del final del franquisme, que feia estralls de pertot arreu per aguantar-se. Era una situació de molta duresa i vaig tenir molta por, sobretot pels meus fills. Amb aquella acusació me n’anava segur dos anys a Carabanchel, perquè llavors les condemnes es complien. En Miquel Miravet, fiscal del patit comunista ens ajudava, i sí que puc dir que llavors vaig tenir tots els escriptors del moment al costat. Tots, tots em varen fer costat de manera absoluta. Al final es va arreglar gràcies a la intervenció d’en Josep Melià, que es va jugar tant com va poder per parar aquest procés.

 

The post Gabriel Janer Manila: ‘Als escriptors dels setanta no ens uní una estètica, sinó la voluntat de ser professionals’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros

Ds, 27/04/2019 - 21:50

Esdeveniment de primer ordre, el de la publicació de la Ilíada d’Homer, en la versió que va deixar enllestida abans de morir, el febrer de l’any passat, l’hel·lenista Montserrat Ros. Així ens ho anunciava per correu l’editor d’Adesiara, Jordi Raventós: ‘Et faig saber que la setmana entrant arribarà a llibreries el volum més monumental de la història adesiarenca: el llibre dels llibres. Te n’adjunto la nota de l’editor que encapçala el volum i que explica una mica el perquè de tot plegat.’

Us oferim la nota de l’editor íntegra i també podeu llegir l’inici del Cant XVIII d’aquesta obra monumental (l’edició d’Adesiara és un volum de més de 1.200 pàgines).

La Ilíada és el poema èpic més antic de la literatura grega i l’obra principal que va conformar la identitat dels grecs com a poble. Al costat de l’Odissea, ha influït decisivament, al llarg dels segles, en la cultura occidental. La ira d’Aquil·leu contra Agamèmnon, els combats acarnissats entre aqueus i troians, la darrera trobada d’Hèctor i Andròmaca, els enganys i les ingerències dels déus, la mort de Pàtrocle o la compassió del victoriós Aquil·leu davant les súpliques del vell Príam són alguns dels episodis més impressionants i inoblidables de la guerra de Troia que han acompanyat els lectors –i els oients– de totes les èpoques.

Nota de l’editor
«
La professora Montserrat Ros, filòloga, traductora, correctora i, sobretot, mestra i amiga, ens va deixar el dia 6 de febrer de 2018 a causa d’una malaltia fulminant. La traducció que presentem en aquest volum és el fruit esplendorós dels darrers anys de la seva vida, que va dedicar incansablement, tot i la salut sovint delicada, a la Ilíada homèrica.

La vaig conèixer l’any 2000, quan vaig començar a treballar a la Fundació Bernat Metge, a la qual ella va destinar tots els esforços –no sempre prou recompensats– fins a la seva jubilació. Dona senzilla i prudent com totes les persones sàvies, tenia un domini prodigiós de la llengua catalana (posseïa com ningú ‘el sentit de la llengua’, expressió que li havia sentit dir milers de vegades), que combinava amb un coneixement excepcional del grec i del llatí. Els seus ensenyaments, resultat de més de set anys de compartir cada dia amb ella aquell mític despatx de la Via Laietana, avui desaparegut, per on havien passat tants personatges il·lustres, van ser abundosos i impagables, i certament mai no m’abandonaran.

Des de l’any en què es va jubilar, el gran objectiu de la seva discreta existència va ser aquesta traducció de la Ilíada que teniu a les mans. Va refer de dalt a baix els cants I-XII –ja publicats a la Fundació entre el 2005 i el 2009– i va traduir els dotze cants restants de la magna epopeia, maldant per traslladar de la mateixa manera, sempre que li era possible, els epítets i les frases formulàries de què està farcit el text homèric, i alhora va donar a la prosa de la seva traducció un to marcadament poètic, ja que s’hi pot resseguir amb facilitat la cadència dels hexàmetres de l’original. En aquest sentit, confesso que foren incomptables les trucades que em va fer al llarg del darrer decenni per llegir-me un vers de l’original, donar-me’n la traducció provisional que havia embastat i demanar-me un sinònim per a tal paraula o tal altra. I quantes vegades, en improvisar-li, il·lús, una possible solució, m’havia respost: ‘No, aquest mot ja me l’he plantejat, però em sobra una síl·laba!’

A mitjan 2017, la Montserrat ja tenia la traducció enllestida, però va demanar a l’editorial alguns mesos més per a revisar-la a fons. Amb la precisió i l’escrupolositat que la caracteritzaven, va anar anotant, al final de cada cant del poema, els darrers retocs que volia fer-hi, comesa que ella, per desgràcia, ja no pogué dur a terme, però que he acomplert personalment amb admiració i reverència, conscient a cada pàgina de la feinada descomunal que va realitzar.

Així mateix, hem respectat la seva voluntat pel que fa a l’ordenació i el format del llibre i les persones que havien de participar-hi: una edició bilingüe en un sol volum, amb el text grec acarat, les notes al final i un índex de noms propis que permeti al lector saber ràpidament qui és qui en aquesta obra fundacional de la cultura europea. A més, el volum conté, d’acord amb el seu desig, un pròleg del professor Jaume Pòrtulas, una introducció del professor Francesc J. Cuartero i les notes a la traducció i l’índex de noms propis a cura del professor Joan Alberich, tots ells filòlegs eminents, grans coneixedors de l’obra homèrica i, sobretot, bons amics de la traductora. Per acabar-ho d’adobar, la Montserrat també va demanar personalment a l’Andreu Rossinyol, un dels millors correctors d’Europa (Jaume Vallcorba dixit), que tingués cura de la primera revisió de la traducció, tasca que, com és habitual, el mestre Rossinyol ha fet de manera impecable.

L’única cosa que ella no va deixar dita és que s’inclogués en el volum aquesta nota de l’editor. Espero, tanmateix, que aquesta meva contravenció em sigui perdonada i que aquest llibre serveixi com un homenatge sincer i merescut a la seva figura i al seu mestratge, que tothora recordarem amb enyor.

Jordi Raventós
Barcelona, desembre del 2018»

The post Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Barcelona desembarca a la fira del llibre de Buenos Aires amb incògnita

Dv, 26/04/2019 - 21:50

Ja és oficial. De fa unes quantes hores Barcelona és la convidada d’honor de la fira del llibre de Buenos Aires. A dos quarts d’una de la nit (dos quarts de nou del vespre, hora de l’Argentina), el pavelló barceloní ha obert les obertes i ha donat pas a una extensa programació que vol centrar-se en la importància de Barcelona en la literatura mundial. L’expedició és finançada per l’Institut Ramon Llull, l’Ajuntament de Barcelona, el govern d’Andorra, el govern de les Illes i el del País Valencià. Entre les activitats programades, s’hi destaquen tres exposicions, un concert de Sílvia Pérez Cruz i la presència de tres il·lustradores de prestigi internacional: Paula Bonet, Rocío Bonilla i Aina Bestard, com a ambaixadores de la potència d’aquest sector a casa nostra. Una setantena d’escriptors, intel·lectuals i periodistes completen aquest desembarcament a l’Argentina.

Com és normal, tant la llista com el programa d’activitats han suscitat no pas poques controvèrsies en el món literari, que d’ençà de la Fira de Frankfurt del 2007 no trobava cap disputa prou aferrissada per a fer renéixer els vells fantasmes de les capelletes i dels interessos editorials i periodístics. Que la convidada hagi estat per a Barcelona ha fet sentir la necessitat de mostrar el bilingüisme en què es conrea la literatura a la capital catalana. I així com a Frankfurt es va decidir salomònicament d’incloure-hi alguns autors que escriuen en castellà, aquí s’ha optat per una nodrida representació d’escriptors en castellà i de catalans que també escriuen en castellà en algun moment (per exemple, el periodisme), o que escriuen en castellà normalment i ocasionalment fan texts en català. La llista dels convidats i el programa, els podeu trobar ací.

Sigui com vulgui, la presència de Barcelona a Buenos Aires és una bona oportunitat per a la literatura catalana si els nostres representants fan bé la feina. Per què? Doncs perquè l’Argentina és un mercat potencial important per als escriptors i editors catalans, igual que Xile, on encara hi ha compres de llibres bastant sostingudes malgrat totes les crisis. Segons que s’ha explicat aquests darrers temps, la fira de Buenos Aires és una de les més consolidades de l’Amèrica del Sud i els tres primers dies manté una activitat professional frenètica: reunions amb editors, escriptors i llibreters. Aquí és on la delegació se la juga, perquè cal aprofitar l’anada a la capital argentina per fer negoci. S’han d’aconseguir contractes de traducció al castellà i, en el cas dels autors que ja empren aquesta llengua, han d’aconseguir contractes d’edició per als països llatinoamericans. La fira és una bona oportunitat per a mostrar el nostre potencial, però sobretot ha de tenir èxit comercial: la literatura catalana s’ha d’exportar i l’èxit de la fira es mesurarà també pel nombre de traduccions aconseguides.

També és un bon aparador per a la cultura catalana i per a les relacions històriques amb l’Argentina, un dels països importants en la diàspora de l’exili després de la guerra de 1936-1939 i també el país, per exemple, on va acomplir la seva tasca ingent de traducció Jordi Arbonès, amic íntim de Pedrolo a qui devem, entre més, les traduccions al català de Hemingway (i a qui no s’homenatjarà a la fira). De fet, una de les exposicions que ha coordinat Julià Guillamon va en aquesta línia: ‘Barcelona-Buenos Aires, un pont de llibres’ mostra la relació entre les dues ciutats mitjançant el món dels llibres. La segona exposició és una gran antològica sobre la literatura catalana i la tercera convida a visitar Barcelona mitjançant trenta-dues il·lustracions. És en aquesta idea d’aparador on s’ha d’incloure, també, el concert de Sílvia Pérez Cruz, que oferirà una mostra del seu ampli repertori en una ciutat on és una artista consagrada.

De la resta d’activitats programades, s’ha de destacar l’acte del Pen català i l’argentí, que han presentat un llibre sobre les relacions entre els escriptors de tots dos països en el curs del temps. Hi ha l’interès afegit que és el primer acte públic que farà el Pen català fora del territori després de la campanya en favor de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que va acabar amb la dimissió de Mario Vargas Llosa. Com no podia ser altrament, es projectarà un documentari dedicat a la figura de Carmen Balcells, la superagent literària que va dur el boom llatinoamericà a la màxima esplendor. Del boom, també se’n parlarà en una taula rodona, igual que de l’exili i la literatura catalana o del procés que ha dut Barcelona a esdevenir una de les grans capitals editorials mundials. Quant a la literatura catalana estricta, hi haurà una taula rodona sobre els clàssics, per exemple, i també es destaca l’acte del 7 de maig en què participaran Maria Barbal i Joan-Lluís Lluís.

Entre les activitats complementàries que mostren la gran potència de la cultura catalana, més enllà de la indústria del llibre, cal destacar el paper de la sèrie ‘Merlí’ el dia 30 d’abril. I, tot i que la llengua catalana no serà ni de bon tros la més emprada en els actes oficials, s’hi faran tasts de llengua quasi cada dia, amb classes obertes perquè en pugui aprendre tothom.

Així doncs, Barcelona desembarca a la fira del llibre de Buenos Aires per demostrar que és una capital literària mundial i una de les ciutats més importants per a la literatura castellana, a més d’un focus d’atracció de primer ordre per als escriptors llatinoamericans. La invitació també servirà per a posar el focus sobre la literatura catalana, però hi ha dubtes sobre si tindrà la visibilitat que tots desitgem a l’exterior. També caldrà veure la repercussió d’aquesta convidada entre la comunitat argentina de cada nostra, força nombrosa. Veurem si, seguint l’actualitat cultural del seu país de casa nostra estant, s’adonen de la potència del país d’acolliment.

The post Barcelona desembarca a la fira del llibre de Buenos Aires amb incògnita appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Joanjo Garcia, una nova manera d’escriure

Dv, 26/04/2019 - 21:50

‘Tu pensa que el dilluns no es pot presentar cap llibre a València, és un mal dia. Per què? Coi, perquè és el dia que Joanjo Garcia munta el seu Trivial. Sembla que baixes de l’horta, xiquet.’ Juli Alandes és el primer que em parla d’un aplec de gent a Benimaclet per a jugar a un Trivial en què qui inventa les preguntes, cada dilluns, és l’escriptor Joanjo Garcia (València, 1977). La història ve de lluny. Quan estudiava a Barcelona, va trobar un joc, li va agradar i va traslladar-ne l’organització a València. ‘Tothom em demana per això, sóc més conegut per “Joanjo el del Trivial” que no pas per “Joanjo l’escriptor”. Us ho explique: hi participen més de cent persones cada dilluns, però n’hi han arribat a passar milers. Es fa en català i hi ha gent d’un arc ideològic prou ample. S’hi forma un ambient molt bonic i sí, hi ha molta gent que no sap que sóc escriptor.’

Però resulta que Joanjo del Trivial és Joanjo Garcia, l’escriptor que ha revolucionat el panorama literari del País Valencià aquests darrers cinc anys. Va debutar el 2013 amb Quan caminàrem la nit (Bromera), amb què va guanyar el premi Enric Valor de novel·la i on s’endinsava en el món de la transició i del cop d’estat de Tejero. Garcia ha publicat la major part de la seva obra a Bromera i a Sembra Llibres (ara hi publicarà una segona novel·la), però encara és un d’aquests escriptors amb poc predicament al nord de la Sénia.

‘Sempre havia escrit, però no havia fet cap intent de fer-ho públic. En un moment de la vida, la meua prioritat era aprovar les oposicions i trobar faena i després dedicar-me a escriure, però ben aviat vaig descobrir que la vida de professor era incompatible pràcticament amb tot i vaig deixar de banda les oposicions. Quan vaig guanyar el premi amb la primera novel·la alguna cosa dins meu deia que no feia allò que volia i vaig decidir d’apostar per mi i jugar-me-la per ser escriptor. Al teu entorn, quan fas una cosa d’aquestes, hi ha gent que et fa costat i gent que es posa les mans al cap. Si he de definir d’on vinc, et diria que vinc dels marges i m’agrada reivindicar aquesta procedència. En totes les meues novel·les hi ha personatges descol·locats que vénen de la perifèria de les ciutats i de la frontera, que se senten observadors i no partícips. Són una mica com jo, que no sóc gaire actiu als cercles literaris, que no pertanc als clubs. I no és per antipatia cap a la gent, és la meua naturalesa.’

A partir del 2015, aquell xic que havia fet una primera novel·la va passar a ser un habitual del catàleg de Bromera. Aquell agost amb punt final, Tota la terra és de vidre i El temps és mentida foren els tres títols que posaven en solfa l’escriptor i que li havien donat dos premis literaris més. Tota la terra és de vidre es va endur el premi Antoni Bru d’Elx, recuperat per l’associació el Tempir. Era una incursió en la novel·la negra que li va obrir les portes a nombrosos festivals del gènere. El temps és mentida, una atrevida exploració literària sobre la passivitat davant la violència masclista, li féu guanyar el premi ciutat d’Alzira, un dels guardons més cobejats del País Valencià.

‘La culpa que jo escriga la té Borges, que és una figura contradictòria des del vessant polític, i també Philip Roth, que és un escriptor brutal. Tot i això, no em considere un gran lector. Sempre he estat un poquet figaflor, amb una formació desaparellada, i potser això em condiciona a l’hora d’entrar en els grans debats del país. Crec que les meues novel·les són molt properes i generacionals i no sé si això les perjudica. Parle d’històries que conec, i de la ciutat, de València i de Barcelona.’

Garcia té una teoria interessant, la de la unidireccionalitat. Creu que hi ha una consciència molt forta de la presència valenciana i illenca a Barcelona i que en canvi no es parla dels catalans que hi ha a València.

Arribarà el dematí, del 2016, va ser la seva cinquena novel·la, també publicada per Bromera. És ambientada en el procés independentista. Volia ser un intent de l’editorial de conquerir mercat més enllà del País Valencià, on és l’editorial hegemònica, però no va assolir l’èxit esperat, com tampoc no l’ha aconseguit cap altre títol de ficció amb aquesta temàtica. Per contra, els assaigs han funcionat bastant millor.

La pornografia de les petites coses, editada enguany, és el primer llibre que Joanjo Garcia publica amb Sembra Llibres. Hi trobem una altra reflexió generacional: la dels homes i dones de quaranta anys que analitzen com era la seva vida fa vint anys i què en resta, d’aquells ideals. I finalment ha arribat Heidi, Lenin i altres amics, també el 2018, premi València Alfons el Magnànim, publicada igualment per Bromera. Ens presenta un personatge molt interessant, la Blanca, una bibliotecària grassa que s’obsedeix en la distància i mitjançant la premsa pels crims contra animals que fa el Majordom, que va deixant cadàvers en diversos solars de València.

‘Jo crec que la novel·la explica sobretot com la ciutat es dilueix en ella mateixa i es desconnecta de la història sentimental i de la ficció’, diu Garcia. ‘Hi havia molta gent –afegeix– a les borses de secundària que tenia ganes d’ensenyar i jo tenia moltes ganes d’escriure.’ Ara com ara, la collita de premis no li ha anat malament. Entre els quatre que ha guanyat ja ha arreplegat 48.000 euros. Algú podrà pensar que són força diners, però cal descomptar-ne els imposts i dividir-ho entre sis anys. Si feu les operacions, veureu que toca a menys de 570 euros el mes; això sí, fent allò que més li agrada. ‘És clar, això t’obliga a viure també de coses que hi ha al voltant de la literatura: articles, classes d’escriptura… I a gastar poc i enganyar la fam.’

Un altre dels trets que destaca en l’obra de Garcia és que sempre hi plana la història. ‘És normal, he estudiat història. Hi és de maneres diferents, amb indagacions sobre el passat i sobre el passat recent. Sempre explique que quan tenia vint anys a la facultat la nostra obsessió era no ser traïdors. Per sort, ara ens hem fet grans i hem vist la complexitat del món.’ A Heidi, Lenin i altres amics hi apareix un pare obsedit pels esdeveniments de la Primera Guerra Mundial. ‘Tenia un deute amb la Primera Guerra Mundial. El feixisme naix ací, el comunisme no s’explica sense la guerra, ni el nacionalisme. La guerra ho engega tot, mobilitza milions de persones i és normal que siga l’obsessió d’un ferroviari, perquè també ens parla de com els trens fan els països. Algú ha dit que volia cosir Espanya amb els rails de l’AVE, quan tots els valencians i principatins sabem com hem de suportar la desídia per comunicar-nos amb tren entre nosaltres per la incompetència de l’estat a l’hora de resoldre aquesta infrastructura.’

Garcia no se sap veure vivint a Barcelona per treure més el cap en el mercat editorial. ‘Que jo sàpiga tant Bromera com Sembra tenen un vocació marcada de ser editorials dels Països Catalans. Si visqués a Barcelona no seria més visible perquè no sóc un tipus de moltes aspiracions personals. M’agrada escriure, és una dèria, i pense que les meues novel·les participen en debats actualíssims, però m’és més còmode participar-hi a partir d’allò que faig; no sé si en directe sóc tan interessant.’ A Joanjo Garcia només hi ha una cosa que el molesta més que les preguntes sobre el seu Trivial: que diguin que és un escriptor prolífic. ‘Sembla que et resulta fàcil allò que fas, que ets ràpid i que la teua obra està condicionada per aquesta rapidesa. Jo hi dedique tant de temps com un altre escriptor que fa un llibre cada dos anys, perquè hi dedique el temps complet.’

The post Joanjo Garcia, una nova manera d’escriure appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El Gremi de Llibreters xifra en 22 milions d’euros la facturació de Sant Jordi

Dv, 26/04/2019 - 18:14

La presidenta del Gremi de Llibreters, Maria Carme Ferrer, s’ha mostrat ‘molt satisfeta perquè, malgrat la pluja matinal que va caure en alguns llocs de Catalunya, la diada es va tornar a demostrar imbatible, amb una massiva participació ciutadana que va sortir a complir la tradició de comprar i regalar llibres i roses’.

Les dades recollides per l’entitat confirmen ‘la percepció d’un gran Sant Jordi, malgrat iniciar-se més tard del que és habitual per culpa de la pluja en poblacions com Girona’.

En el llistat definitiu donat a conèixer pels llibreters, en la categoria de ficció en català els llibres més venuts són:

1- ‘El fill de l’italià’ (Columna), de Rafel Nadal
2-‘Digues un desig’ (Enciclopèdia Catalana), de Jordi Cabré
3- ‘El fibló’ (Columna), de Sílvia Soler
4- ‘Aprendre a parlar amb les plantes”‘(Periscopi), de Marta Orriols
5- i ‘El millor d’anar és tornar’ (Rosa dels Vents), d’Albert Espinosa

Aquest llistat suposa que deixin d’estar entre els cinc més venuts a favor de Marta Orriols i Albert Espinosa, les novel·les de Gerard Quintana, ‘Entre el cel i la terra’ (Columna), i ‘A l’amic escocès’ (Columna), de Maria Barbal.

En la categoria de no-ficció en català els més adquirits són:

1- ‘Contes des de la presó’ (Ara Llibres), d’Oriol Junqueras i Neus Bramona
2- ‘Tres dies a la presó’ (Rosa dels Vents), de Jordi Cuixart i Gemma Nierga
3- ‘Cuina mare’ (Columna), del xef Joan Roca
4- ‘Esperança i llibertat’ (Ara), de Raül Romeva
5- ‘Els meus cafès amb gent interessant’, de Jordi Basté, publicat per Llibres de Vanguardia.

Els llibres infantils i juvenils en català més difosos van ser:

1- ‘Contes de bona nit per a nens rebels’ (Estrella Polar), d’Elena Favally
2- Francesca Cavallo; ‘Tinc un volcà’ (Edicions El Cep i la Nansa)
3- Míriam Tirado Torras i Joan Turu Sánchez
4- ‘El misteri de les 101 calaveres’ (Editorial Cruïlla), de Roberto García Santiago
5- ‘T’avorreixes, Minimoni?’ (Animallibres Editorial), de Rocío Bonilla Raya, i ‘MIC. La capsa secreta del bosc’ (la Galera), de Maika Meseguer.

Respecte als  deu títols més venuts enguany, el gremi assegura que han representat el 5,7% del total de vendes, lleugerament inferior a l’any passat. Els títols venuts en català van ser el 59,15%, pel 40,85% en castellà, tot  i que l’oferta en castellà era superior amb un 59,92% dels títols en aquesta llengua, per un 40,08% en català.

A totes les demarcacions catalanes es va registrar un volum de venda i facturació similars als de l’any passat i hi va haver més venda anticipada que altres anys a causa de la Setmana Santa. Segons les dades de LibriData i LibriRed, sistemes que registren informació de 180 punts de venda pertanyents a llibreries de tot Catalunya i que representen el 60% del mercat, les xifres del Dia del Llibre han crescut en el nombre de títols venuts, que han superat els 55.000, un 1% més que el 2018.

En la demarcació de Barcelona es van vendre 53.241; a Girona van ser 13.911; a Tarragona, 11.921 i a Lleida, 10.657.  Per gèneres, els llibres de no ficció van ser 24.019, seguits dels infantils i juvenils, amb 16.996, i els de ficció, amb 14.212.

The post El Gremi de Llibreters xifra en 22 milions d’euros la facturació de Sant Jordi appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’ArtsLibris celebra deu anys ampliant horitzons

Dj, 25/04/2019 - 17:00

Com colofó final a una setmana marcada per la diada de Sant Jordi, aquest cap de setmana es fa a l’Arts Santa Mònica de Barcelona la fira ArtsLibris. A més el certamen dedicat al llibre artístic i al fotollibre d’enguany és molt especial perquè celebra el desè aniversari. Per això a més d’un centenar d’expositors, l’ArtsLibris presenta algunes novetats importants. Una de les més destacades és que la fira ultrapassa el seu espai habitual per fer activitats en altres espais i institucions de Barcelona, tot reforçant la seva vinculació amb la ciutat. Així hi haurà actes al Macba amb un seminari internacional i a la Fundació Tàpies amb una sessió de projeccions de documentaris.

També diversos artistes faran projectes específics per a l’ocasió. Aquest és el cas de d’Antoni Muntadas, Alex Grifeu i Stefan Max, que faran intervencions artístiques. Amb motiu del desè aniversari, ArtsLibris també col·labora amb les Guerrilla Girls amb la reedició d’una de les seves icòniques postals. A tot això s’hi sumen les edicions pròpies: un nou llibre d’artista per a la Sèrie AL, que aquest any el realitzarà Mariana Castillo Deball, i una edició limitada de guants i bosses dissenyats per Dora García. Així mateix, el 2019 ArtsLibris reforça, a la fira, la presència d’expositors internacionals, en particular iberoamericans, i prepara una nova secció dedicada a la publicació digital.

The post L’ArtsLibris celebra deu anys ampliant horitzons appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La Fira del Llibre de València posa l’accent en els drets civils i lingüístics

Dj, 25/04/2019 - 01:50

La Fira del Llibre de València d’enguany comença avui amb una programació compromesa amb el feminisme, el dret lingüístic, el col·lectiu LGTBI, la memòria històrica, els creadors i els immigrants. És organitzada pel Gremi de Llibrers de València i la Fundació Fira del Llibre de València. L’any passat hi hagué 500.000 visitants i un milió d’euros de vendes.

Es farà als Jardins de Vivers durant quasi dues setmanes. Hi participaran 65 expositors, entre llibreries, editorials, institucions i entitats amb fons editorial propi, que ocuparan 107 casetes. L’organització ha programat presentacions o signatures d’exemplars amb 65 autors de literatura catalana i castellana.

La fira es compromet ‘més que mai’ amb els drets lingüístics i el 72,2% de les 428 sessions són d’autors publicats en editorials valencianes. A més, s’hi farà un homenatge al sociolingüista Rafael Ninyoles, una taula rodona sobre igualtat lingüística i la presentació del llibre Amb tot el dret del món.

La fira també programa dues taules rodones sobre els col·lectius LGTBI: ‘La transsexualitat als llibres’ i ‘Llegim literatura LGTBI’, a més de la presentació de ‘Contes familiars, contes diversos per a famílies diverses’.

Així mateix, pel compromís amb la memòria històrica, s’hi farà la taula rodona ‘La veu de la memòria’; l’exposició ‘Ulls’, sobre l’exhumació de la fossa comuna del cementeri de Paterna (València); i la presentació de Simplement és professionalitat: històries de la brigada político-social de València.

Entre els 65 autors presents per a presentar llibres o signar-ne, enguany es destaquen noms com ara Rosa Montero, Benjamín Prado, Marta Sanz, Juan Madrid, Màxim Huerta, Manuel Vila, Albert Espinosa, Elisabeth Benavent i Roy Galán.

El cost de la fira es calcular que serà de 360.000 euros. El titular del gremi ha avançat que esperen consolidar les xifres de 2018, amb 500.000 visitants i un milió d’euros de vendes. Cal tenir en compte que els dies de facturació més importants són el diumenge i els festius i la incògnita d’enguany és l’impacte que poden tenir les eleccions de diumenge.

Concerts i espectacles fins a mitjanit

Paral·lelament, el certamen sobrepassa els límits literaris i s’obre a una altra mena de manifestacions culturals, com ara concerts i espectacles a càrrec del col·lectiu artístic Cero en Conducta, que farà una performança al passeig durant dos dies, la Banda Municipal de València, la coral Allegro de l’ONCE i l’Orfeó Valencià Infantil.

L’horari habitual de la fira s’ampliarà alguns dies fins a mitjanit, amb la intenció d’atraure el jovent. Hi haurà més de 150 activitats obertes al públic per part d’expositors, editorials i entitats, entre presentacions, taules rodones i debats, recitals, espectacles i activitats familiars. Així mateix, s’organitzaran 40 activitats per a alumnes, en les quals participaran 4.300 escolars, distribuïdes en 72 sessions.

The post La Fira del Llibre de València posa l’accent en els drets civils i lingüístics appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sant Jordi ho aguanta tot

Dm, 23/04/2019 - 21:50

Eren dos quarts de deu del matí quan s’obrien les portes del pati del Palau de la Virreina, seu de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al costat del mercat de la Boqueria. Les parades de llibres de la Rambla eren a punt; els laterals, tallats. Però la ciutat no s’acabava de despertar. Passejar pel mig de la via més emblemàtica de la ciutat era una delícia. Poca gent, poques roses a les mans. Després de Setmana Santa, aixecar altra vegada la quotidianitat laboral costava, sobretot perquè el temps tampoc no hi ajudava pas gaire: cel cendrós tapat, amenaçador. Cel que no tardaria a descarregar tímidament, però amb persistència. Espurnejava.

Però Sant Jordi és Sant Jordi i els editors a primera hora entraven a la Virreina, a l’esmorzar dels escriptors (tret de sortida de la diada), amb aquell estat d’excitació que amara la festa. Espurnejava, però el nervi era un fantàstic impermeable. Confiaven que la pluja no els espatllaria la diada. Montse Ayats, editora i presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, deia: ‘Si plou, patirem. Si no, la cosa anirà bé.’

L’editor d’Ara llibres, Joan Carles Girbés, ho deia així: ‘Anem amb nervis. Crec que serà un bon Sant Jordi. Tinc ganes que passin coses.’ L’editor començava la diada amb els rànquings de venda a favor. El llibre de contes d’Oriol Junqueras ha estat el més venut aquestes darreres setmanes, fins al punt que se n’ha fet un tiratge de 29.500 exemplars (2000 en espanyol), l’envit més important de l’editorial després de la crisi econòmica.

Al matí espurnejava, espurnejava…

Dins el Palau de la Virreina s’anaven concentrant els escriptors, potser menys que els altres anys. Els esperava un bufet amb xuixos i xocolata desfeta. Entre els autors més exòtics, Bel Olid, amb els cabells de color lila, anava vestida amb una jaqueta tres quarts amb estampació de zebra, elegant. I la ploma groga, amb tinta lila també. Sebastià Bennasar, col·laborador de VilaWeb, segurament l’escriptor amb més novetats d’aquest Sant Jordi, quatre (sí, quatre!), afinava una primera anàlisi possible de la jornada: ‘Sembla que en Rafel Nadal serà l’autor més venut, però en general serà una venda molt atomitzada. Hi ha algun mediàtic que falla, com ara la Rahola, i penso que els llibres del procés faran figa, excepte el d’en Junqueras i algun altre. Perquè ja han tingut el seu moment, per la campanya de Nadal. En canvi, alguns títols d’editorials independents entraran en els deu més venuts.’

La batllessa, Ada Colau, a dos quarts d’onze, feia un petit parlament, recordant els atemptats de la Rambla, solidaritzant-se amb les víctimes i els afectats de Sri Lanka, remarcant l’excepcionalitat política que vivim, amb presos polítics, recordant especialment Jordi Cuixart, que avui celebra el sant i ahir va fer quaranta-quatre anys (encara no s’havia anunciat el seu segon fill amb Txell Bonet, notícia que s’ha sabut a mitja tarda). I va reclamar la Barcelona ciutat literària, que celebra la vida, la llibertat i l’amor.

Érem al costat de Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium, quan Colau recordava la figura de Jordi Cuixart tot i les diferències polítiques que els separen. Mauri recordava a VilaWeb: ‘Evidentment que vivim en una anomalia política, amb un president a la presó, que és el president de l’associació cívica i cultural més important d’Europa, amb 166.000 socis.

De dos quarts de deu a dos quarts de dotze espurnejava. Espurnejava. I els nervis d’excitació es tornaven d’inquietud entre editors i llibreters. Pujant Rambla amunt, les parades protegien els llibres amb plàstics, fet desolador i contraproduent per a les compres. Només hi havia cues als autors més venuts d’aquestes darreres setmanes i als mediàtics.

Rafel Nadal saluda una de les moltes lectores que han aconseguit la seva dedicatòria.

Un dels pocs autors que no sentien la pluja era Rafel Nadal. A totes les parades ha tingut cua per signar El fill de l’italià. Un diàleg escoltat:

—Venim de Llívia. Cada any venim per Sant Jordi a Barcelona. Bé, de vegades venim el dia abans. Els tinc tots, els teus llibres.
Comentem a la parella de Llívia que tot apunta que aquest llibre serà dels més venuts aquest Sant Jordi. Nadal hi intervé:
—Això no és el més important, el més important sou vosaltres, els lectors.

Un altre lector ha fet vint minuts de cua. I una noia li comenta que vol regalar el llibre al Veniero, la seva parella, que és italià. I aleshores apareixen sis estudiants de segon de batxillerat de l’institut de Llavaneres. Li demanen que el signi per a la biblioteca de l’institut. Rafel Nadal els diu que el llegeixin per gust, no pas per obligació, i que si no els agrada, que el deixin.

A dos quarts de dotze deixa d’espurnejar, tot i que el cel encara és encapotat.

Maria Barbal feia cinc anys que no publicava cap llibre i estava contenta de poder retrobar-se amb lectors, uns joves que li deien que era la seva autora preferida (que no són els seus lectors habituals), uns altres que compraven el llibre per regalar a la mare o el pare. ‘Estic contenta. Noto que aquest llibre és ben rebut.’

Maria Barbal signa el seu llibre ‘A l’amic escocès’.

A la mateixa taula, amb Maria Barbal, signava el seu últim llibre, Felicitat, Carme Ruscalleda. La cuinera sorprenia els lectors amb un regal fantàstic: un punt de llibre amb la recepta d’un còctel:

UN CATALÀ
(còctel)
1 litre de suc de maduixa
250 ml de suc de gerds
250 ml de suc de cirera
250 ml de suc de llimona
250 ml de suc de taronja
500 ml de Ratafia*

Mescleu els ingredients i reserveu el líquid en fred.
Serviu-lo en un vas bonic amb un parell de glaçons.

*Ratafia, beguda espirituosa d’herbes. Originària del Pirineu. Excel·lent aperitiu o digestiu per a les postres. El mot ‘ratafia’ prové del llatí ‘rata fiar’, que significa segellar un pacte. Un pacte d’amistat, d’amor o de negocis.

Amb Maria Barbal i Carme Ruscalleda signava el cantant i ara també escriptor Gerard Quintana, que també tenia cua per signar. Una cua de seguidors del cantant, que cercaven també la seva complicitat en la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra. Uns lectors molt heterogenis, d’edats molt diferents. Tots cercant la signatura, el petó i la foto. I explica: ‘És la primera vegada que signo una novel·la per Sant Jordi, tot i que he signat llibres de Sopa de Cabra dues vegades, abans. Però aquest any, la dimensió d’aquest Sant Jordi no té res a veure amb els altres viscuts. La resposta de la gent és molt positiva, perquè ja tenim una memòria compartida. M’he dedicat tota la vida a ser un músic, però des de jove realment volia ser escriptor. Ho he aconseguit gairebé a cinquanta anys. Em sento més impostor en la música que en l’escriptura. He dissimulat tota la vida.

Gerard Quintana es fa una foto amb un lector. La ruta de les parades d’editorials independents

A dos quarts d’una ens proposem de fer la ruta de les parades d’editorials independents, passeig de Gràcia amunt. La primera que trobem és la parada d’Edicions de 1984. Hi signa Jordi Lara, el seu llibre Sis nits d’agost, sobre els últims dies de la vida de Lluís Maria Xirinacs. Lara ens diu que és un llibre tan emocional que la gent li explica secrets i fets de família, històries amagades que desencadenen la lectura del llibre. Amb tot, ‘la satisfacció és que et llegeixi més gent’. Jordi Lara, efectivament, ha fet un salt en el nombre de lectors.

I aleshores hi ha un moment intens:

—Bon dia. He fet unes quantes voltes abans no m’he acostat, però t’havia de dir una cosa.
—…
—Sóc la dona d’en Busquets Grabulosa i surto al llibre.
—Ah, sí, surts en l’escena d’un dinar amb ell.
—Sí, me’n vaig anar abans i me n’he penedit sempre.
—Has llegit el llibre?
—Sí, el vaig engolir. Em va agradar molt. Per això ara voldria llegir-ne un altre de teu [ha triat La màquina d’espavilar ocells de nit].

Jordi Lara escolta el relat d’una lectora que apareix al seu llibre ‘Sis nits d’agost’.

Després passem per la parada de les editorials Llegir en Català. Núria Iceta, editora de Llibres de l’Avenç, tot i el mal temps, confia que s’arreglarà.

Una mica més amunt, l’editorial Raig Verd, que amb un centenar de títols ja disposa de parada pròpia (a més de formar part també de Llegir en Català), celebra l’èxit d’Humanitats en acció, amb les humanitats al carrer, tot prenent un vermut. Marina Garcés, coordinadora del volum, reconeix que l’ha sorprès l’èxit de vendes del llibre: ‘Una sorpresa bonica que et dóna la vida. Aquest llibre és una història col·lectiva que ha arribat a ser un llibre. Aquesta bona resposta de la gent, que ha vingut de molts àmbits diferents i no especialitzats, és molt positiva: implica una aposta per la complexitat, per noms no evidents, per temes compromesos, exigents.’

D’esquerra a dreta: Laura Huerga i Marina Garcés.

I una mica més amunt, encara s’han aplegat un altre grup d’editorials independents: Males Herbes, Labreu, AdiA, Arcàdia, Club editor, L’Altra, Lleonard Muntaner. Ester Andorrà, de Labreu, ja a l’hora de dinar, era optimista en relació amb les vendes i estava molt encuriosida pels lectors que visitaven la parada: ‘Un jove ha passat més de mitja hora mirant i remirant els llibres i al final n’ha triat un, ben conscient de què triava. Alguns altres han vingut amb la llista feta de casa i s’han endut vuit llibres.’

A les dues del migdia autors, editors i polítics, pujaven a la terrassa de l’hotel Condes de Barcelona a reposar una mica i dinar a peu dret. Tots han estat testimonis de com s’obria el cel i apareixia el sol. El director editorial del Grup 62, Emili Rosales, assegurava a VilaWeb: ‘Sant Jordi ho pot vèncer tot: campanyes electorals, la meteorologia, les dates en què s’escau…’

Havent dinat, quan la Rambla de Catalunya ja començava a anar col·lapsada, encara hem visitat un dels racons més bonics i desconeguts de Barcelona on s’han signat llibres: el jardí de la llibreria la Central del Raval, on Toni Sala ha signat la seva novel·la Persecució, l’únic lloc on ho ha fet en tot el dia. El jardí de la llibreria la Central del Raval és potser el racó amb més encant del Sant Jordi barceloní, juntament amb l’Antic Teatre, a prop del Palau de la Música, on la llibreria Calders i el Culturista han omplert el jardí interior de llibres i activitats per als més petits.

Hem finit la passejada de Sant Jordi a les sis a la llibreria Laie del CCCB, on signaven autors tan interessants i complementaris com ara Víctor Garcia Tur, Víctor Sunyol, Marta Marín-Dómine, Eva Baltasar i Joanjo Garcia. Una mostra rica, variada, d’allò que és també aquest Sant Jordi, més enllà dels títols més venuts.

Ah, els més venuts (llista provisional) s’han fet públics a les vuit del vespre. No hi ha hagut sorpreses:

Ficció català
1- El fill de l’italià, Rafel Nadal (Columna Edicions)
2- Digues un desig, Jordi Cabré (Enciclopèdia Catalana)
3- El fibló, Sílvia Soler (Columna Edicions)
4- Entre el cel i la terra, Gerard Quintana (Columna Edicions)
5- A l’amic escocès, Maria Barbal (Columna Edicions)

No-ficció català
1- Contes des de la presó, Oriol Junqueras i Neus Bramona (Ara Llibres)
2- Tres dies a la presó, Jordi Cuixart i Gemma Nierga (Rosa dels Vents)
3- Cuina mare, Joan Roca (Columna Edicions)
4- Esperança i llibertat, Raül Romeva (Ara Llibres)
5- Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, Sergi Sol (Ara Llibres)

The post Sant Jordi ho aguanta tot appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines