Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 1 hora 3 min

La Setmana del Llibre en Català augmenta un 8% la seva facturació

Dc, 18/09/2019 - 15:32

La 37a Setmana del Llibre en Català, que s’ha portat a terme del 6 al 15 de setembre, ha rebut més de 30.000 persones que han participat en dos-cents setanta actes programats i han facturar un total de 543.973 euros, un 8,44% més que en l’edició anterior.

En un comunicat avui, l’organització ha destacat que en les últimes quatre edicions s’han aconseguit d’augmentar les vendes, i que en aquesta període ha augmentat la  facturació global en un 78,98%.

Pel que fa als exemplars venuts, un 23,44% corresponen a llibres infantils i juvenils, un 40,04% a ficció i el 36,52% a no ficció, que es reparteixen a parts iguals entre novetats i llibres de fons.

Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull (IRL), La Setmana del Llibre ha rebut la visita de divuit editors i agents literaris de setze països, que han mantingut més de quatre-centes cinquanta reunions amb editors catalans.

El president sortint de la Setmana, Joan Sala, ha valorat molt positivament l’edició d’aquest any, i el nou equip encapçalat per Joan Carles Girbés ja prepara l’edició de l’any vinent.

The post La Setmana del Llibre en Català augmenta un 8% la seva facturació appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

‘Lítica’ o com habitar en el llenguatge

Dm, 17/09/2019 - 21:50

Lítica, de Lucia Pietrelli, publicada per l’editorial Males Herbes, és una novel·la que embolcalla, que sumeix el lector en un estat boirós, a voltes dens, a voltes lleuger, sempre inquietant. Ella, la germana gran, la protagonista, de qui no sabem el nom, habitant d’un poble del qual tampoc no sabem el nom, habitant d’un temps que podria ser qualsevol temps, habitant d’una casa on només viuen dones, a tocar del bosc, un bosc que amaga secrets i tresors. Com una faula. Ella, la germana gran, que es desespera i desespera el lector, que no viu ni un bri de calma, sempre de pensament brillant però captiu, altament inflamant, com el liti. Lítica, amb característiques del metall, el més lleuger que ha donat la natura, també altament reactiu i inflamable, favorable en casos de trastorns bipolars i de personalitat.

Lítica és una de les novel·les d’aquesta represa literària, abundant i fecunda. La seva autora, Lucia Pietrelli, d’origen italià, fa set anys que viu a Mallorca i té el català de llengua literària. Abans d’aquesta novel·la, ha publicat Cadenes (Edicions 62, premi Joanot Martorell 2015), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Nissaga (Moll, 2013).

L’autora juga amb el recurs de la faula, del mite, del conte i també de l’element fantàstic. ‘Jo crec que el fantàstic està imbricat en la quotidianitat i la diferència és el punt de vista, per això la importància de l’estil.’ Sobre l’estil, diu l’editor, Ramon Mas, que és una novel·la curta però comprimida. Que Pietrelli exerceix una tensió sobre el llenguatge. Per a ella és determinant el com, més que no el què. Pietrelli porta la prosa poètica a la novel·la.

Perquè l’escriptora és abans que res poeta (té publicats sis poemaris) i això marca la seva narrativa, que conté una càrrega estilística molt forta i poc habitual. Diu: ‘El com és la cosa important, perquè és el que fa la diferència. La idea és habitar en el llenguatge. El llenguatge és la nostra manera de comunicar-nos i de silenciar allò que sovint no es mostra mai. Una comunicació sovint gastada, perquè el llenguatge també és ple de coses sobrants.’

Un dels temes importants que apareix a Lítica és la impossibilitat de conèixer completament l’altre: la germana petita narra la història de la germana gran, que li fa de mirall, alhora que se n’ha de separar per ser ella mateixa. La impossibilitat de conèixer la germana gran o la impossibilitat de la germana gran de conèixer el seu xicot. I, en conseqüència, la manca de comunicació, la càrrega de sexualitat, la proximitat dels cossos com a camí de coneixement de l’altre… En aquest sentit, la impotència és un dels grans sentiments de la germana gran. Un altre tema que fa de motor és la construcció de la identitat. ‘Com agafes els referents, com t’afecten, com et construeixen i desconstrueixen la identitat.’

Lítica és una novel·la molt destil·lada, plena de capes, que Lucia Pietrelli ha tardat molts anys a tancar. I com diu l’editor, ‘és una història trista, però les imatges que la creen tenen molta llum.’

The post ‘Lítica’ o com habitar en el llenguatge appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Trap per a modernitzar la nit literària gironina

Dm, 17/09/2019 - 21:00

Els privilegiats que ahir van poder assistir al lliurament dels premis literaris de Girona foren els primers a poder comprar els llibres guardonats: Kambirí, de Lluís Prats (34è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil); La vida aèria, de Ferran Sáez Mateu (40è premi Carles Rahola d’assaig); Tocat i enfonsat, de Ramon Cardona Collell (42è premi Miquel de Palol de poesia); i La memòria de l’aigua, de Montse Barderi (52è premi Prudenci Bertrana de novel·la). Els llibres es comencen a vendre avui i els autors faran una ronda de signatures tot el matí per les llibreries de Girona: Abacus, les Voltes, Geli, Calmot, 22 i Empúries. Aquesta és una de les principals novetats d’uns premis literaris que s’han renovat, que han perdut part del misteri –perquè els guanyadors es varen anunciar amb una nota de premsa ja fa temps– i en què els llibres dels guanyadors seran visibles de bon començament, i no com fins ara, que havien d’esperar un grapat de mesos abans de ser al carrer.

La resposta va ser prou bona. A l’Auditori hi va haver qui va aprofitar la venda en calent (feta conjuntament pel gremi de Llibreters de Girona) per endur-se quatre de les novetats més esperades del nou curs escolar, acabades de sortir del forn.

Però hi ha alguna cosa més que llibres en aquest acte cultural de primer ordre gironí. A banda aquestes quatre categories, els guardons també reconeixen dues modalitats del premi Lletra, que ja té dinou anys, a més del premi Cerverí a la millor lletra de cançó, que ja en té vint-i-cinc. I, és clar, en un any de modernització dels guardons, la modernitat ha impregnat totes tres categories.

El rap i el trap, és a dir, la música urbana més contemporània, han entrat amb força a la nit literària, perquè el premi Cerverí se l’ha endut la cançó ‘Sempre és estiu’, de Lildami, pseudònim de Damià Rodríguez (Terrassa, 1994). La seva creació musical malda per desvincular aquests estils de l’estètica violenta i sexista amb què són associats habitualment. Sol resumir aquesta filosofia així: ‘La cançó ja hi és, nosaltres només som el vehicle.’ Lildami, que no havia guanyat mai cap jocs florals a l’escola ni a l’institut, s’enduu un guardó honorífic aquesta nit per una cançó composta en poc més de tres quarts una matinada amb amics i cervesa després d’haver-se tancat en una casa amb una Nintendo per enregistrar el primer disc. Potser sí que ‘Sempre és estiu’.

I si el trap va ser una de les sorpreses de la nit, l’altra va ser poder entrar de ple en el debat sobre la creació literària. Ho va afavorir la concessió del premi Lletra a la millor iniciativa digital a Deep Blue Rhapsody. El projecte té l’objectiu de promoure el gust per la lectura en català i ampliar el coneixement dels autors i obres catalanes a la xarxa. La idea és original de Maria Farràs i Eulàlia Guarro, i cocreada per Josep Pedrals, Taller Estampa i Carles Pedragosa per al festival Kosmopolis.

Era una idea molt senzilla: crear una màquina, alimentar-la de poemes (sonets de Josep Pedrals) i deixar que fes la seva creació. Tot això en un combat de poesia en directe que va guanyar Pedrals, tot i que la màquina va demostrar ser molt ràpida i capaç de fer combinacions de paraules pràcticament inversemblants. ‘Ara no creem contra la màquina, sinó amb la màquina. I hem establert una correspondència amb Irene Solà que es presentarà ben aviat’, diuen membres de l’equip. ‘Volem posar a debat el concepte sobre l’autoria de l’escriptura’, afegeixen.

A la categoria B, de millor experiència didàctica d’ensenyament-aprenentatge, la guanyadora ha estat Raquel Casas (Vilanova i la Geltrú, 1974) amb una experiència de Booktrailers, del paper a la pantalla. Consisteix a adaptar una de les lectures obligatòries que fan els seus alumnes en booktrailers de grup, amb el propòsit que sigui una eina educativa, efectiva, engrescadora i coherent amb el context sociocultural dels adolescents, que demanen maneres noves d’acostar-se a la literatura.

Els premis més literaris Montse Barderi, Lluis Prats, Ramon Cardona, Ferran, Sàez

Qui té molt clar què ha escrit i per què és Lluís Prats (Terrassa, 1966), que amb Kambirí es va convertir en el guanyador del Ramon Muntaner. El llibre l’ha publicat Estrella Polar i ens explica la història –basada en fets reals- de Kambirí, una nena africana de nou mesos rescatada en una pastera a l’illa italiana de Lampedusa on arriba amb la mare morta i setanta immigrants més. Tot el poble l’acull mentre intenten localitzar el pare de la nena. Prats assegura que el que volia era precisament parlar de les bones persones i assegurà que ‘als nàufrags se’ls ajuda i prou, res a discutir’, en un dels discursos més contundents de la nit, que ve avalat després dels reconeixements públics de la Generalitat de Catalunya a la trajectòria de l’ONG Open Arms.

Ferran Sáez Mateu (La Granja d’Escarp, 1964) és un dels principals adjectivadors del nostre país i això que posar l’adjectiu precís no és gens fàcil. Amb La vida aèria va guanyar el Carles Rahola d’assaig, precisament en una de les formes més polides de l’assaig dels darrers temps, un dietari sense dates que permet explorar la condició humana on es mesclen les pròpies vivències amb les elucubracions sobre idees filosòfiques abstractes per acabar creant un autèntic volum on la literatura del jo és la gran protagonista tal i com correspon a aquest gènere literari. Amb aquest volum, Ferran Sàez Mateu s’ha fet ja amb els tres grans premis d’assaig del país, el Joan Fuster, el Josep Vallverdú i ara el Rahola.

Tocat i enfonsat és el títol del poemari de Ramon Cardona (Solsona, 1965), catedràtic de grec i llatí a l’Institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega, que ha bastit una obra on obagues, carenes i solells s’assimilen perfectament als cicles vitals del lector. Poesia per ocupar tots els espais de l’ésser humà i del lector.

I finalment, el torn de la Montse Barderi (Sabadell, 1969), una de les nostres autores especialistes en estudis de gènere a més a més de ser comissària enguany de l’any Teresa Pàmies per la Institució de les Lletres Catalanes, aquesta patrona de la Fundació Maria Marcè Marçal no ens podia sinó oferir una gran història de dones que li han valgut els 30.000 euros de dotació econòmica del guardó. Amb aquesta història de tres generacions, recorre des del final del segle XIX fins a la lluita per les llibertats sexuals i l’amor amb tres dones de classe baixa on la misèria, el maltractament i la discriminació són a l’ordre del dia, però també el poder de la reconciliació i de la superació. Una novel·la que el jurat ha explicat que és ‘èpica i colpidora’.

Com no podia ser d’una altra manera, la nit literària també va aprofitar per fer memòria dels presos polítics i dels exiliats i per convertir-se en un altaveu de les reivindicacions culturals del país, que tot sovint demana més llibres per ser més lliures. Enguany, a més a més, amb els textos acabats d’arribar per als presents a la gala de lliurament i avui per a tots els lectors del país.

The post Trap per a modernitzar la nit literària gironina appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Joan Carles Girbés, nou president de La Setmana del Llibre en Català

Dg, 15/09/2019 - 13:48

Joan Carles Girbés serà el president de La Setmana del Llibre en Català els propers tres anys, segons que ha anunciat l’actual responsable de la cita literària, Joan Sala, en el seu comiat avui. Girbés, director editorial d’Ara Llibres i Àmsterdam, entoma el repte de ‘mantenir el model d’èxit’ de la Setmana i fer-la créixer en ‘creativitat’, ja que difícilment pot fer-ho en espai a l’Avinguda de la Catedral. De fet, Sala ha demanat a l’Ajuntament de Barcelona que no obligui a enretirar part de les casetes del tram de muralla entre la plaça Nova i les escales d’accés a la Catedral, com hauria requerit. S’acomiada satisfet després de quatre anys i amb una 37a edició que –a falta de xifres– superarà la facturació de 500.000 euros i el nombre d’assistents de l’any passat.

Joan Sala, director de l’editorial Comanegra i fins avui president de ‘La Setmana’, s’ha acomiadat del càrrec fent un balanç positiu dels seus quatre anys de gestió. ‘Tenim La Setmana normal, d’un país normal, i que ha de continuar creixent amb aquest model ajustat’, ha diagnosticat. L’edició clou aquesta tarda després de deu dies d’activitat, amb 260 novetats editorials, 219 expositors i vora 270 activitats organitzades. Malgrat les adversitats climatològiques que segons Sala han suposat fins a un 20% menys de ‘temps operatiu’ d’activitat de la cita literària, la previsió és tornar a superar la facturació de l’any passat (500.000 euros) i per tant seguir creixent, però això sí, sense arribar als 550.000 euros que en un principi s’esperaven assolir. Les xifres definitives d’assistència i facturació es coneixeran dimecres vinent.

En les seves primeres manifestacions públiques des que ha estat nomenat nou responsable, Girbés ha convingut que ‘La Setmana’ és un esdeveniment ‘consolidat’ i un ‘model d’èxit’, i ha apuntat que la seva ambició és fer-la ‘créixer’ però no necessàriament en metres quadrats. ‘Mantenir el que tenim, continuar, i complementar-ho amb la creativitat del sector a la qual apel·lo per veure com podem créixer’, ha apuntat. Girbés ha destacat els ‘reptes com a sector’ en un ‘gran aparador’ com és La Setmana. ‘Podem aprofitar per divulgar-lo, per fer-nos notar i fer-nos entendre’, ha dit abans de constatar que aquesta cita literària anual es troba en un punt molt dolç per seguir creixent en ambició i repercussió, en altres línies que podem encetar’, ha conclòs.

The post Joan Carles Girbés, nou president de La Setmana del Llibre en Català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Fragment: Vivian Gornick s’encara a Vivian Gornick

Ds, 14/09/2019 - 21:50

Després del volum memorialístic que aplegava Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, l’Altra Editorial continua fent arribar l’obra de Vivian Gornick, ara amb Mirar-nos de cara, un recull d’assaigs que l’escriptora i periodista va publicar a la dècada dels noranta i que exploren la lluita diària i incansable per a encarar-se sense sentimentalismes ni malenconia a la seva solitud creixent i al difícil equilibri per mantenir una vida independent i, alhora, establir una profunda connexió amb els altres. Martí Sales n’ha fet la traducció.

Mirar-nos de cara acaba d’arribar a les llibreries. Us n’oferim un fragment.

La reflexió que segueix i que fa Gornick mostra amb lucidesa els viaranys que ressegueix aquesta escriptora: ‘L’esclavitud de l’ànima és una mena d’amnèsia: no pots aferrar-te a les coses que saps; si no t’aferres a les coses que saps, no pots posar-les en pràctica; si no pots posar-les en pràctica, no hi ha canvi possible. Sense canvi, la connexió amb tu mateixa mor. I com que això és insuportable, la vida és un “recordar” infinit de les coses que ja saps. I on em deixa, això? En una lluita perpètua.’

I Eugènia Broggi, editora de l’Altra, explica:

«A Mirar-nos de cara retrobem la veu i la vitalitat intel·lectual de Vivian Gornick, una de les escriptores més lúcides i reveladores que han passat per casa nostra, l’Altra Editorial. Als assajos que componen el llibre, l’autora hi tracta molts dels temes que ja explorava a les seves memòries, Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, com ara l’amistat entre les dones; el feminisme i la sororitat; la decisió inamovible de viure sola i el rebuig a la institució del matrimoni, i la solitud que això comporta, i la literatura com a agafador per a il·luminar el camí de la vida i sortir dels bucles emocionals. I en tots els textos, hi batega el mateix compromís insubornable: la lluita per assolir l’autoconeixement, un dels temes centrals de la literatura i la vida de Vivian Gornick. En un exemple magistral del que ella anomena “narrativa personal”, aquests assajos publicats farà quaranta anys són d’una vigència absoluta i d’una modernitat desarmant. És un llibre necessari i imprescindible per a tots els públics.»

The post Fragment: Vivian Gornick s’encara a Vivian Gornick appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ferran Torrent, ‘mascletà’ per a un atracament perfecte

Dv, 13/09/2019 - 21:50

Els francesos varen encunyar el terme rentrée per a referir-se a la tornada a l’activitat literària després de les vacances d’estiu. Eren els temps en què l’edició convencional parava màquines abans del 14 de juliol i no tornava a engegar fins a la segona setmana de setembre. Els llibres que arrencaven forts amb l’inici de curs podien arribar amb solidesa fins a Nadal i amb sort mantenir-se durant l’any següent. A l’estiu, o bé no es publicava o bé sortien versions en butxaca dels llibres més destacats de la temporada anterior o títols directament per a consumir durant les vacances. A casa nostra, la rentrée literària ve marcada per unes vacances cada vegada més curtes i per una indústria que gairebé no para. Així i tot, els segells solen guardar-se uns quants bons títols per arribar amb força a la Setmana del Llibre en Català. Columna no n’ha estat l’excepció i entre les apostes d’enguany hi ha Poder contar-ho, la nova novel·la de Ferran Torrent (Sedaví, 1951), amb què l’autor tanca la trilogia ‘Segon sistema’.

Poder contar-ho és la tercera part de la sèrie que va començar amb Un dinar un dia qualsevol, seguida d’Individus com nosaltres. Tornen els personatges de la trilogia, com el Llargo, el Messié, el mític Regino, als quals hem vist en acció sobretot en companyia del periodista Marc Sendra, el veritable protagonista de la sèrie, en la descripció i investigació de la València contemporània, la de la crisi econòmica. Ara se situen a començament dels anys vuitanta, en concret a final de 1982 i principi de 1983, i podrem veure i esbrinar alguns dels misteris que havien quedat ocults fins ara: com es va organitzar l’insòlit atracament que tingué lloc a la ciutat de València durant la primera ‘mascletà’ fallera de l’any 1983. ‘Un assalt de deu minuts per a saquejar 1.500 milions de pessetes, que comença a ordir-se des del primer capítol, amb una trama plena de peripècies que manté el suspens fins al final inesperat de les darreres pàgines’, diu l’editorial.

I certament, amb aquest salt al passat, Torrent ens situa a la joventut dels protagonistes que ens ha mostrat ja granats en els dos títols anteriors i ens assenyala com aquest passat els modifica i condiciona el futur. Diàlegs molt àgils, intriga fins al darrer moment, girs sorprenents i aquest punt d’humor marca de la casa fan que Torrent torni a mostrar el bon cop de puny literari de qui en la seva joventut va arribar a pujar al ring com el Tigre de Sedaví. Doncs el tigre ha tornat a treure les urpes i els seus seguidors estan d’enhorabona perquè en aquest tancament de trilogia Torrent ha sabut ajuntar dues de les seves dèries recents: la crònica de la història contemporània del País Valencià i la sistematització de l’anàlisi de la corrupció estructural que ha patit el territori.

Arribats a aquest punt en què Torrent tanca la segona trilogia i a seixanta-vuit anys es converteix en un dels narradors sèniors més en forma i més potent de les lletres catalanes, convé analitzar una mica en profunditat com es conforma la seva obra i els grans cicles que la configuren.

La sèrie negra

Torrent debuta juntament amb Josep Lluís Seguí el 1983 amb La gola del llop, però el 1984, és a dir, fa 35 anys, comença la carrera en solitari amb No emprenyeu el comissari. Al començament, opta per la novel·la negra i per publicar al País Valencià, amb Eliseu Climent a Tres i Quatre, però un any després, el 1985, ja el trobem a Quaderns Crema, on continuarà la sèrie dedicada a Toni Butxana i Hèctor Barrera, detectiu privat i periodista respectivament. Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987), Cavall i rei (1989) i Lany de lembotit (1992) són els quatre títols que publica a l’editorial de Jaume Vallcorba. La sèrie més negra tindrà un epígon el 2000 amb Cambres dacer inoxidable, publicada a Columna. El pas per Quaderns Crema és un primer salt de reconeixement per a l’obra de Torrent, perquè li obre un contacte cada vegada més gran amb el públic. És un moment en què la novel·la negra en català funciona força bé i Torrent s’erigeix com el màxim representant del gènere al País Valencià.

Un fotograma de ‘Gràcies per la propina’.

El 1994, fa 25 anys, hi ha un primer tomb en la seva producció. Gràcies per la propina li suposa el premi Sant Jordi, el salt a Columna i una visibilitat fins ara inaudita. En són en bona part responsables els germans Torres i una mirada al País Valencià sentimental que en un cinquanta per cent és autobiogràfica, segons que reconeix l’autor. Amb aquesta novel·la, Ferran Torrent es consolida com un autor referencial quan té tot just 43 anys i tota la trajectòria al davant. Els personatges tornen a aparèixer a La mirada del tafur, del 1997.

El cicle històric

La mirada sobre la història contemporània del País Valencià comença el 1999 amb una de les millors peces narratives de l’escriptor de Sedaví: Lilla de lholandès, on repassa els darrers anys del franquisme mitjançant el personatge de Lluís Dalmau, un escriptor obligat a exiliar-se a l’illa de Tabarca. El 2010, reprèn aquesta indagació sobre el passat a Bulevard dels francesos, una altra obra molt reconeguda per la crítica i pels seguidors de l’autor, mentre que Ombres en la nit, que lliura l’any següent, no és considerada una de les seves millors novel·les malgrat partir d’un personatge molt interessant, un caçador de nazis gitano valencià.

No tota l’obra de Torrent es pot agrupar en cicles. Entre les obres esparses tenim Tocant València, publicada el 1995, un llibre que és un gran cant a València; Semental, Butxana, escrit amb Xavier Moret i que és un dels texts més fluixos de Torrent; Living lHavana, un particular recorregut per la ciutat cubana, i Caminaràs entre elefants, un retrat de la vice-presidenta Mònica Oltra.


La primera gran trilogia

El 2002, Ferran Torrent tornava a captivar els lectors amb una reinvenció. Societat limitada apareixia com una novel·la terriblement contemporània, una crònica molt àcida de la política i l’empresariat del País Valencià en el moment en què al Partit Popular tot li anava molt bé, a les institucions. Rita Barberà des del cap i casal, Eduardo Zaplana des del govern i José Maria Aznar a la presidència espanyola, governaven amb mà ferma i volien fer de València una ciutat capaç de desbancar Barcelona com a principal ciutat de la Mediterrània. I hi varen abocar una gran quantitat de diners destinats a projectes faraònics: la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Copa Amèrica, el fallit parc d’atraccions Terra Mítica i el circuït de Fórmula 1, juntament amb desastres urbanístics com Marina d’Or. Tot un material de luxe per a un novel·lista experimentat, amb magnífiques fonts a tots els estaments del poder i capaç de crear un personatge sensacional com Joan Lloris, un empresari sense escrúpols i amb ganes de tocar poder. A la segona part de la trilogia, Espècies protegides, entrava en joc el món del futbol, que Torrent coneix molt bé per la seva amistat amb Paco Roig, durant anys màxim accionista del València –tot i que l’escriptor és granota, seguidor del Llevant i del Barça. La tercera part de la trilogia, Judici final, introduïa novament els elements més negres perquè exposava la possibilitat d’assassinar el mateix Lloris quan ja havia esdevingut massa molest. Tot plegat, un fresc de la València del totxo i del ‘caloret faller’ que va lliurar els anys 2002, 2004 i 2006, respectivament.

El 2004, Torrent va presentar-se al premi Planeta i va quedar finalista amb La vida a labisme, una novel·la protagonitzada per un jugador de cartes, un altre dels mons que apareix ben reflectit a la seva obra i que coneix molt bé. És un altre d’aquests textos esparsos, com també ho és un invent sensacional que va idear el 2008: Només socis, un text en què aplega els seus personatges més carismàtics: els germans Torres, el comissari Tordera, el detectiu Butxana, Juan Lloris, per bastir una obra coral molt divertida que és un homenatge als seus lectors, que xalen d’allò més retrobant junts els principals personatges del corpus torrentí.

La trilogia final

I quan l’escriptor ens havia donat mostres potser d’un cert cansament, una nova reinvenció en forma de nova trilogia: ‘Segon sistema’, que ara es tanca, i en què aborda el tema de sempre, el País Valencià, però el que viu en plena crisi, en plena ressaca de tant de festival zaplanista i ritabarberesc. Aquesta vegada, a més a més, Torrent torna a crear tres obres molt intenses, amb diàlegs molt potents, un humor marca de la casa i una mala bava que esperen en candeletes tots els seus lectors. Ara tanca la trilogia amb una obra de traca i mocador i amb la incògnita de saber què traurà en el futur del barret per continuar generant aquest horitzó d’expectatives que gairebé sempre es compleixen.

The post Ferran Torrent, ‘mascletà’ per a un atracament perfecte appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Albert Sánchez Piñol: ‘Ens vam creure que hi havia democràcia. És una ficció’

Dv, 13/09/2019 - 21:50

Albert Sánchez Piñol (1965) va presentar ahir Homenatge als caiguts (Rosa dels Vents) un cuidat llibre que recull la secció radiofònica que Sánchez Piñol va fer per a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, quan el dirigia Antoni Bassas. Dotze anys després, aquelles píndoles radiofòniques de dos minuts de durada s’han aplegat en un recull. Són contes curts, de plana i mitja, però que mantenen els tres actes. Sánchez Piñol els pensava un dilluns, els escrivia el dimarts, els retocava el dimecres i els polia anat cap a l’estudi els dijous, on els llegia en directe per antena. Un Sánchez Piñol combatiu, brillant i directe rep VilaWeb per parlar d’aquest llibre. I una mica de política i família, també. Però sobretot de narrativa. De les connotacions polítiques de la narrativa.

A què es dedicava el vostre pare?
—Metal·lúrgic. A casa no hi havia llibres. Els que regalava la Caixa. Arxipèlag Gulag i Passeig per Catalunya. La meva generació tenia aquests llibres. I Viven. Ma mare em deia ‘per què et compres un llibre, si ja en tens dos?’ Ma mare és un personatge, eh? No ha llegit cap línia meva. Ni una. Ella el que vol és que jo surti a la televisió. Punt. Mon pare sí que me’ls ha llegit. Tots. I és molt dur. Molt bon lector. No té escrúpols familiars.

Teniu germans i germanes?
—Tenia un germà que es va morir. Tenia 19 anys. Accident de moto. Tragèdia. Any 1992. Estafa de vida. Per mi va ser una ferida neta: no tens ningú a qui poder culpar. Va ser un accident. Hi ha accidents.

Més família: dieu que el vostre avi va estar en un camp de concentració franquista?
—A Galícia. Té una història, el meu iaio. Es deia Sánchez Montón i no sabia parlar castellà, gairebé. Això diu molt de les onades migratòries que hem tingut. I era de la Barceloneta. Ell va estar a la guerra del Marroc, que era l’espantosa. El primer dia que va arribar allà, del seu batalló en van matar la meitat. El primer dia. Anys després, a la guerra de 1936, ell estava protegint la retirada a França. Doncs el va enxampar la guàrdia mora, just abans de passar la frontera. A ell el va salvar el capità espanyol, que anava amb un fuet. ‘Vostè, si vol sobreviure, no es mogui del meu costat.’ Van sobreviure només dos republicans. I els dos republicans a la nit eren davant la fogata. El capità amb el fuet, el meu iaio i l’altre. I els de la guàrdia mora, al voltant per matar-los. L’altre es va adormir. Capità capità! Ja li havien tallat el cap. Mon iaio, únic supervivent. I quan va arribar al camp de concentració franquista va dir ‘aquí sí que em moro’. Perquè allà els mataven de gana. Es va salvar pels africanistes. En veure que ell havia lluitat a l’Àfrica el van salvar. Mon iaio té una història, sí. No l’he explicada mai.

Homenatge als caiguts. Així es diu el llibre que presenteu. Expliqueu que era una secció del programa ‘El matí’ d’Antoni Bassas. Per què dieu que aquest programa és una estructura d’estat?
—Perquè el poder encara no se l’ha apropiat. Normalment la gent entén com a estructura d’estat allò que el poder controla. No, no. És una estructura d’estat justament perquè el poder temporal no la controla. Cada dia arribaves allà i havia trucat algú diferent pressionant. Això és perquè no el controlen. Paradoxalment, en un país com aquest, és la privada, que està sota control polític. Més que la pública. Què us he d’explicar. Jo vaig haver de plegar de La Vanguardia per les pressions constants d’un director que seguia les directrius del poder. El poder se sentia incòmode amb ‘El matí’ i no se sentia incòmode amb altres mitjans privats, els quals controla i dirigeix.

Insistiu molt que feu narrativa. No pas opinió.
—Ara escric justament sobre això. Què són les estructures elementals de la narrativa. Estic fent un totxo que llegiran quatre. Jo faig narrativa, sí. I la narrativa són tres actes (plantejament, nus i desenllaç). Tots els covards són literaris, i tots els militants són narratius.

Perdó?
—Josep Pla fa literatura. Qualsevol cosa. Comença un article, paràgraf llarg, fins que s’acaba la pàgina. Aquí no hi ha estructura. Tots els autors que són literaris i no narratius, a favor del poder. Uns covards que estan amb el règim. Pedrolo? Narratiu. Tres actes. Josep Pla? Un fatxa, a favor del poder. Josep Maria de Sagarra? Comença escrivint amb tres actes abans de la guerra. Ve la guerra, li foten clatellot, i comença a fer versets. Rodoreda? Tres actes. Acaba exiliada. Milita pel català i la República. Eugeni Ors? La Ben Plantada. Res de narratiu i a favor de l’ordre establert. Si encares els conflictes, tres actes. Si els defuges, literatura. El conservador no vol conflicte. Diu que no existeix. Tres actes, o sense tres actes: això ens porta a classificar els autors entre compromesos o no. No falla. I el dia que falli, m’ho dieu i rectifiquem. Perquè no és dogma.

Homenatge als caiguts. Com el definiríeu?
—És una visió sardònica de la vida a través d’històries inesperades que duren tres minuts. I manté els tres actes. Per això em costaven tant d’escriure.

Per què teniu aquest punt agre de la vida?
—Perquè la visc. És desesperant. És terrorífic. I si escrivís ara els contes, no els escriuria més polítics, els escriuria més agres. Ens amarguen la vida. Anem veient de què va tot això. Ens vam creure que hi havia democràcia. És una ficció. Una autèntica ficció.

—Vau anar a la Diada?
—Sí. Però entenc que molta gent no hi anés. És l’única cosa que ens queda. I no hi penso renunciar. Si els polítics s’han rendit, només faltaria que nosaltres també ens rendíssim. I és l’única cosa que ens queda: la Diada. Si ells abdiquen, és la prova que s’hi ha d’anar. Mentre ningú tingui un pla clar, què hem de fer, renunciar a l’única cosa que ens queda, una demostració de força? Què fem si pleguem d’això? Almenys els forces a alguna cosa. Hem de fer un procés al procés. Els nostres polítics fan allò que nosaltres els diem. És la tesi de Fungus. Faran allò que nosaltres els diguem. Però si no els ho diem, no ho faran! Hi ha una desorientació general. I m’afegeixo a la desorientació, i per tant no vull ser gaire dur. En privat tinc opinions molt dures amb els nostres dirigents. Però no vull explicar-ho. I perquè s’aparta d’Homenatges als caiguts.

—Jo us havia llegit articles molt contundents sobre la desobediència civil.
—Explicant-la, perquè la gent no sap què és. La desobediència civil és anar a l’ofensiva. És anar que et peguin. És obligar-los a exercir una violència injusta. A deixar-los en evidència. I això es pot estructurar amb una estratègia perfectament coordinada i desenvolupada. No és un moviment espontani.

—Tenim en contra la visió, per mi equivocada, que tenim de nosaltres mateixos: som botiguers espantats.
—Això no és cert. Només heu de mirar la història de Catalunya: tots són barricades i incendis. Hi ha una cosa que un tal Baroja deia: els mites dels caràcters nacionals canvien amb el temps. Per exemple: abans de la Primera Guerra Mundial els francesos tenien fama de bel·licosos, i els alemanys de ganduls i bevedors de cerveses. La idea que els espanyols són alegres i els va la festa és recent. Els francesos, al segle XVII, es queixen que els espanyols van tot el dia vestits de negre. Això dels botiguers és un invent del pujolisme. Això s’ho va inventar el de l’oasi català, per dir que aquí no passa mai res i uns salvatges que van amb boina, a Madrid, són incivilitzats. I nosaltres som gent de pau. Bah, home, bah. Això són imatges col·lectives que es fan i es desfan.

—A Waterloo, hi heu anat?
—Si ho volen, hi vaig. Però prou ocupats estan. M’agradaria saber que no estan sols.

—I a la presó?
—No tinc ganes d’emprenyar. Tot això no sé què té a veure amb Homenatge als caiguts. Si voleu us faig un manifest. Jo estic a favor de la independència. Ho sabíeu, això? Si voleu, un dia parlem de política. Però el tema d’avui dóna: la barreja entre periodisme, narrativa.

—Ha! I què fa ara, Sánchez Piñol, el dia a dia?
—Faig coses relacionades amb l’audiovisual. Els dels escriptors és un gremi molt covard. Un dels problemes que tenim són les biblioteques. Estic en una indústria que t’agafa un producte teu i el regala. I no et paga. Per això començo a fer coses amb l’audiovisual, sí.

—No veieu res per cada préstec que fan a les biblioteques de llibres vostres? No foteu.
—Sis euros, vaig cobrar, per un any sencer. I sóc dels que funciona. Tinc donada l’ordre al banc que els torni. No els vull per a res. Sis euros en un any! Impressionant. Si fas una descàrrega il·legal, és un delicte. Si ho fa un govern, és legal. Però per què ho fan, això? És desesperant. La Unió Europea va dir al govern Rajoy que pagués un cànon. I no el paguen. A Anglaterra, fins fa quatre dies, la segona font d’ingressos dels autors venia de les biblioteques. Doncs aquí, res. Voleu riure? Els de Biblioteques em fan arribar que per al centè aniversari havien pensat que Sánchez Piñol escrivís un conte. A sobre! M’estan expropiant, no em paguen ni un cèntim i ara he de fer un conte? Vaig parlar amb l’agència i els vaig dir: engega’ls tu, que jo no ho faré. I aquella nit vaig pensar-m’ho. Faré un conte. I me’l pagaran. I els el vaig fer. Està publicat. Però els paios l’han amagat.

—Com es diu el conte?
—’L’home que va cremar l’última biblioteca.‘ El protagonista és un heroi perquè allibera els llibres, que eren tractats com esclaus.

—Ha, ha!
—És clar que vaig cap a l’audiovisual, si em fan fora. I en canvi, els guions, si surten…

—En aquest llibre dieu que heu tingut molta cura del disseny.
—Estic content de molt poques cobertes dels meus llibres. I aquesta, en canvi, li dóna una alegria. Un aire de modernor. També importa, un disseny. Perquè me n’han fet d’espantosos. Són colors forts, però si t’hi fixes, són colors mats. Com els títols. Jo tinc teories sobre això: els títols de dues paraules acostumen a ser nefastos. Funcionen els títols de tres o més de tres. O d’una paraula, si està molt ben triada. Per exemple, Nada. Una paraula. La pell freda. Tres. Si dic La pell, no funciona. Quan veig que algú fa un títol de dues paraules, dic, aquest comença malament. No sap per on va. La casa. Res. La casa daurada. Millor. Un gran expert en títols llargs era Garcia Márquez: El coronel no tiene quien le escriba.

—I lletres? Les lletres ‘a’ funcionen més que cap altra?
—L’única teoria real en tot això és que si poses el nom a un gat, procura que hi hagi una lletra i. És l’única que entenen. Jo he tingut dos gats: Trotski i Charlie. Trotski es va morir. Charlie li vaig posar pels vietnamites. Els Charlies anaven de negre. I el gat era negre.

—Éreu trotskista?
—Jo era extrema esquerra. Ara ja no. Ara sóc de dretes. Bé, no. No en sóc perquè no em deixen.

The post Albert Sánchez Piñol: ‘Ens vam creure que hi havia democràcia. És una ficció’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Bel Olid: ‘Hem de començar a educar en l’alegria de follar’

Dj, 12/09/2019 - 21:50

L’escriptora i traductora Bel Olid (1977) acaba de publicar el llibre Follem? (Bridge). Aquesta mena de manual didàctic és pensat per a ‘portar-nos a sexualitats més humanes, a relacions més plaents’. Olid explica sense jutjar, amb coneixement i des d’un punt de vista no heterosexual les sexualitats possibles, i posa molt més èmfasi en els plaers que proporciona el sexe que no pas en els perills. No amaga, tampoc, un capítol dur i contundent sobre violacions i no consentiments. Però l’obra és sobretot un cant a la vida i l’autoconeixença. Olid va rebre ahir VilaWeb en una llibreria del centre de Barcelona.

Teniu fills de setze i divuit anys. Fins a quin punt heu fet el llibre pensant en aquesta generació?
—Absolutament, penso en aquesta generació. El vaig començar a escriure fa tres anys. I veia quines idees rebien ells sobre la sexualitat. Quan jo tenia la seva edat m’explicaven com protegir-se de les transmissions sexuals i ningú no em va explicar com protegir-me si tenia relacions amb persones que tenien vulva igual que jo. No practicava com se suposa que havia de practicar. Per tant, primer, la informació que donem ha de ser més curosa. Ha d’incloure més persones i més possibilitats. I hem de començar a educar en l’alegria de follar. No en la por. No et quedis prenyada, no et posis malalta. Molt bé. Però diguem també que el sexe pot ser un moment de molta connexió, divertit i de plaer.

Dieu que el llibre és pensat per a desaprendre. Per què?
—Desaprendre perquè ens han educat en la sexualitat des de tot arreu menys des d’aquest: tinc un desig i busco plaer. Per una altra banda, ens han ensenyat a través de la cultura, que oculta o reforça. Les pel·lícules t’ensenyen majoritàriament relacions sexuals on el coit és penis-vagina i giren entorn d’això. I on és superimportant que el noi cis tingui ejaculació. I ja està. Aquest és l’objectiu final.

Parlem de conceptes que expliqueu al llibre. Per exemple. Qui són els intersex?
—Gent que no els podem classificar en home biològic o dona biològica. Cromosomes, hormones o genitals no van d’acord amb els dos grups que sempre hem fet: homes i dones. Els nens tenen penis i les nenes tenen vulva i ja està. Doncs no. Hi ha un percentatge important, un 1,7%, que no cau aquí. Tenen genitalitat ambigua. A Barcelona serien 15.000 persones.

Genitalitat ambigua? Gent que tenen penis i vulva a la vegada?
—No tant això, que són realment molt pocs. Genitals ambigus vol dir que no és clar si és un clítoris molt gran, o un penis molt petit. Un 1,7% de la gent es troba en aquest cas. Doncs hi ha metges que diuen: retallem, i que sigui un clítoris més petit. Ho arreglem, i que sigui una nena. Això pot fer que de gran aquesta persona no gaudeixi del plaer sexual. A vegades fins i tot els esterilitzen. Per això ara hi ha tot un moviment intersex que diu: ‘No som aberracions de la natura, no som ningú que calgui conformar a cap norma. Heu d’ampliar les normes.’ No hi ha dos grups i prou. Nens i nenes. N’hi ha més. I deixeu d’operar nadons que no millora la salut.

Què és el gènere fluid?
—Se sap que l’orientació sexual no és estable. Et pots sentir atret per homes o dones en períodes diferents de la teva vida. Doncs amb la identitat de gènere també passa. Hi ha persones que alguns dies es lleven sentint-se més home, i dies que es lleven sentint-se més dona. I dies que no se senten res.

Expliqueu que a quinze anys la Bel Olid deia: ‘Dec ser l’única a l’univers que no sóc ni heterosexual ni homosexual.’
—És el que dèiem dels models. No te’ls explica ningú, i a la vegada tothom te’ls diu. Tothom espera que siguis heterosexual. I si tens molt clar que no ho ets, pots buscar uns altres models. A la meva època, homosexualitat masculina, sobretot. Femenina, era molt difícil. Però de models que no fossin monosexuals costava molt de trobar-ne. Crec que això ha canviat. Per exemple, la majoria dels amics dels meus fills no són monosexuals. Tenen orientacions més àmplies i còmodes.

En el vostre cas sou pansexual? Bisexual? Com s’ha de dir?
—Hi ha moltes maneres de dir-ho. Jo dic ‘no heterosexual’. I ja està. M’és més fàcil. Perquè no ho sé! Tinc una orientació una mica fluida, diguem.

Doneu dades en què es veu que la majoria de la gent respon que no són cent per cent heterosexuals o homosexuals. Tots tenim èpoques que experimentem. No som compartiments estancs.
—L’experiència que t’agradin persones de diferents gèneres és bastant universal. Però com que ens castiguen pel fet de no ser heterosexuals, tots intentem de semblar-ho. Per això ser heterosexuals és una manera de viure. Mira, el mateix fet que hi hagi homes que diguin: ‘Sóc heterosexual i de tant en tant amb l’amic follem, però, ei, mariconades no.’ O noies que diuen que són heterosexuals, i que quan van amb una amiga bé, però amb les amigues no compta. Aquesta és la idea: l’heterosexualitat és una manera de viure no tan relacionada amb les pràctiques. Quan no hi hagi discriminacions pel fet de no ser heterosexual, tot això es relaxarà. I quan ja no ens castiguin, jo ja no em plantejare si sóc pan, o això, o allò. Seré. I ja està.

Orgasmes. Les dades diuen que les dones heterosexuals tenen orgasmes en el 61% de les ocasions. Dones lesbianes, 74%. Homes gais, 84%. Homes heterosexuals, 85%. Però els bisexuals els que en tenen menys: 58% en el cas de les dones, i 77% en el dels homes. Curiós, això dels bisexuals.
—Sí, pobres. No se sap per què. La idea és que el pitjor que pots fer, si vols tenir orgasmes, és anar amb un home cis. És la pitjor opció. Per mi es veu molt clar quines pràctiques són valorades. I si la més valorada és la penetració del penis vaginal (o anal), qui té més orgasmes? Doncs la persona que penetra. Si com a societat no pensem en sexualitats que no girin entorn del coit, és normal que les dones cis tinguin menys orgasmes. En canvi, quan les dones tenen relació amb dones, el penis ja no hi és, per tant un problema menys. I ja t’espaviles per fer altres coses que t’agradin. Seria molt bonic que totes les persones, independentment de l’orientació, decidís si vol complir el mandat imposat penis-vagina. Que potser t’encanta. I cap problema. El problema és no pensar-hi. I no anar més enllà.

Dieu que l’orgasme és un dret, no una obligació.
—Recordo d’adolescent fullejar els Cosmopolitans que tenia ma mare. Hi havia reportatges de com tenir 50 orgasmes en cinc minuts. Doncs deixa’m tranquil·la, tu i els orgasmes. Els orgasmes són un dret, i he de tenir l’espai per a trobar-lo, sola o acompanyada. I ha de poder existir. Però no ha de ser una obligació. Hi ha dies que dius avui no m’escorreré ni de conya. Per tant, ja està. I no passa res. Demà ja hi tornarem.

Erika Lust. Directora de cinema pornogràfic. Li heu vist res? Fa un porno pensat per a dones. Fa una cosa més suau.
—Què vol dir més suau? En les experiències més agressives sexualment que he tingut no hi havia cap fal·lus pel mig. Hi havia punch. I és molt heavy. Aquesta idea que el sexe lèsbic és més tranquil… Doncs depèn amb qui.

Punch? Què és el punch?
Fisting. Ficar-hi el puny. Vaginalment és la bomba. Després d’això m’arriba un penis i dius ha ha ha!

Ha!
—Tornant a la pornografia: per mi seria molt bonic que el porno mainstream desaparegués, o es fes molt petit. Perquè una de les coses que m’incomoden i em fan deixar de mirar-lo és que sé que hi ha explotació. Per mi la pornografia feminista no és tant si la llum és suau, sinó assegurar-se que la gent que hi participa pot dir que no en qualsevol moment. I que l’òptica no és fal·locentrista. O heterosexista. La cosa no és pornografia per a homes, o pornografia per a dones. És pornografia que explota o pornografia que no. Hi ha una gent australiana que es diu Girls Out West que tenen força varietat, sobretot lèsbica, però també heterosexual. I si mires el moviment postporno, força revolucionari, com Maria Llopis, també és molt interessant.

Hi ha un aspecte delicat, que en parleu a bastament. Les violacions no són de desconeguts. En gran part són dins la família o cercle íntim: pares, amics, germans, cosins, oncles. I us recordo un fil a Twitter impressionant, on explicàveu que, a sobre, les famílies fan pinya amb el violador. I no es creuen la canalla.
—És un mecanisme de protecció de l’estructura. Si creiem aquesta persona que diu que un adult l’ha violada, doncs hem de desmuntar la família. Per això és més fàcil d’apartar aquest que no pas el violador. No hi ha abusos sexuals en una família sense una certa complicitat de la resta. No voler veure determinats senyals, o desatendre emocionalment la persona petita. És una mica com a l’església. Prenen mesures només quan els mitjans s’hi han abocat, i l’estructura pateix. Abans, simplement, el canviaven de poble, el pederasta. Es calcula que un pederasta viola una mitjana de setanta nens. Que són molts. Les famílies fan igual que l’església. És una institució superimportant i no la volem desmuntar de cap manera. La meva mare continua vivint amb el paio que ha abusat sexualment de mi. Hi viu. Trenta anys més tard, encara hi viu. Ho trobo molt bèstia. I aquesta estructura ja no se sosté perquè jo ho he denunciat públicament. Jo i ella no tenim relació, no. Trobo una falta de respecte tan gran que continuï vivint amb aquesta persona, que no vull aquesta influència sobre els meus fills.

Parleu d’amor no, afecte sí.
—Amor també, però desaprès. Aquest amor Disney, en majúscula, ens perjudica en les relacions perquè ens imposa unes expectatives que són difícils de complir i que segurament no són sanes per a ningú. Si l’experiència de la humanitat ens diu que l’amor Disney ens porta frustració, doncs potser és més fàcil, en comptes de col·locar en la persona que ens agrada totes aquestes expectatives, esperar a veure què hi ha de veritat. I veure en cada cas quina mena de relació hi vull tenir. Perquè potser sí que volem una relació monògama més convencional. El problema no és aquest. El problema és no decidir-ho. Quan et decep l’altre, normalment és perquè t’has imaginat coses que no hi eren.

Hi ha gent que només se sent atreta pels intel·ligents.
—Sapiosexuals. Tots ho som una mica. L’atracció no sabem d’on surt. I no sabem per què uns sí i uns altres no. No sé si et passa: veus una persona i pots veure que és oficialment bella segons els canons de bellesa. Però no m’excita. I al revés. No sabem per què ens atrauen. I segur que un dels factors és com és l’altra persona.

Body neutrals. Què diuen?
—Que la idea de bellesa no pot ser el centre de la teva felicitat. Una cosa és voler tenir bon aspecte físic, i l’altre és que tenir-lo o no sigui motiu de malestar. O que la teva vida giri entorn d’assemblar-se a uns cànons de bellesa que, de fet, no existeixen. Les models que veiem són de fet imatges retocades. Body neutral et diu que no torturis el cos. Estigues contenta amb el cos no perquè és bell, o no és bell, que tant hi fa, sinó perquè et permet d’estar viu.

Impressionant la història dels vibradors que expliqueu. Comercialitzats en revistes per a mestresses de casa sense acabar-ho de dir. Fent veure que són per a fer massatges al cos.
—L’altre dia una amiga em va dir que quan va veure la fotografia del succionador de clítoris va dir: Ei, tinc una cosa per a la cara, que és igual. Doncs prova-ho en altres llocs! Ha! Però sí, sí. Encara es venen vibradors massatges. Passa que cada vegada tenim menys vergonya de comprar-ho pel seu nom. L’altre dia una amiga em deia que a l’oficina ha estat una revolució. I cada vegada que arriba un aniversari li regalem això.

I per què recomaneu més el succionador que no pas el vibrador?
—No és que el recomani més, però sí que és diferent. Fins fa poc la majoria d’objectes sexuals pensats per a dones amb vulva es feien en forma fàl·lica, pensant que voldries penetració. I com més coses se saben de com funcionen els cossos amb vulva, les joguines van deixant de tenir aquesta forma, i van més orientades a estimular la totalitat del clítoris, i no tan sols el gland, que és el trosset que veiem del clítoris; en la totalitat, inclosos els llavis interns, al voltant de la vagina. Per això tenen una forma més ovalada, destinada a estimular tot el clítoris. La diferència és brutal.

The post Bel Olid: ‘Hem de començar a educar en l’alegria de follar’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Cavall Fort, una eina imprescindible per a crear lectors

Dj, 12/09/2019 - 21:50

El desembre del 1961 va aparèixer per primera vegada la revista Cavall Fort. De llavors ençà, ha estat fonamental per a crear una massa de lectors en català i també un planter molt important d’escriptors de literatura infantil i juvenil, que hi han trobat un recer per a difondre les seves primeres creacions. Amb gairebé onze mil subscriptors, manté una gran fortalesa en un món cada vegada més digitalitzat. La Setmana del Llibre en Català ha decidit que enguany premiaria Cavall Fort per tota la trajectòria de servei al país i per la tasca imprescindible de foment de la lectura. A la directora de la publicació, Mercè Canela, aquest premi li plau enormement: ‘És un estímul per a tot l’equip, però que el reconeixement vingui de la Setmana del Llibre en Català, element clar aquests darrers anys del llibre en català i de visibilització i dinamització, fa una il·lusió especial. Vol dir que fem una feina vàlida i bona i que la revista continua vigent.’

Mercè Canela, directora de Cavall Fort.

Quan la revista va néixer, els fundadors tenien la preocupació de trobar una manera perquè els infants poguessin aprendre a llegir i escriure en català. Per això van pensar que el còmic estimularia l’interès i alhora es va suscitar un debat força interessant sobre el model de llengua, que havia de ser rigorós, viu i planer, tot a la vegada.

A més, es va haver de cercar una cobertura legal, que va arribar gràcies als bisbats de Vic, Girona i Solsona, perquè fer una revista en català enmig de la dictadura era molt agosarat. Si en aquells moments combatre la dictadura era una autèntica heroïcitat, en els nous temps la revista ha hagut d’encarar la transformació digital. Canela, que ja fa vint-i-un any que dirigeix la revista, explica: ‘La irrupció de les noves tecnologies ha passat a la meva etapa. Una de les primeres coses que vàrem fer, el 1999, va ser una web de debò pensada per al mitjà. El paper i internet són dos mitjans diferents i vèiem molt clar que s’hi havia de ser. Ara ja passem per la quarta versió de la web.’ I afegeix: ‘Les noves tecnologies ho han revolucionat molt tot,  però per a nosaltres han estat un mitjà fantàstic de visibilització, perquè fem una revista infantil i això vol dir que tenim lectors de durada limitada, que quan es fan grans es donen de baixa. Necessitem constantment nous seguidors i subscriptors. Ara som presents a les xarxes i ens n’aprofitem, però  la revista continua tenint sentit en paper, i té un espai compartit amb molts altres mitjans, que és el món d’internet, mòbils, aplicacions, xarxes i de tot. Però nosaltres optem per la lectura reposada i tranquil·la.’

Joaquim Carbó, un dels fundadors de la publicació.

Joaquim Carbó forma part del projecte d’ençà del primer dia. Recorda en quines circumstàncies va néixer Cavall Fort, a final de 1961, en època de prohibició gairebé absoluta de qualsevol publicació en la nostra llengua, especialment si anava adreçada als infants. ‘La revista –diu– va representar un instrument molt important per fer que els fills de famílies compromeses amb la seva llengua tinguessin la possibilitat de saber que podien jugar, llegir i divertir-se en català’.

Carbó, un dels nostres escriptors més prolífics i reconeguts més enllà de la literatura infantil i juvenil, també és memòria viva de la publicació. Recorda personatges clau en el curs del temps: ‘Els joveníssims lectors d’avui no els han conegut, però jo diria que Jep i Fidel, pensats i dibuixats per l’inoblidable Josep M. Madorell, van ser durant molts anys els més representatius. De la  tirallonga de personatges estrangers que vam anostrar de seguida, quan aquí eren del tot desconeguts, hi ha els inoblidables Jan, Trencapins i els Barrufets, sàviament batejats per l’acadèmic Albert Jané, que els va fer parlar en català amb gràcia i amb rigor. No m’hi puc resistir: he d’esmentar Ot, el bruixot, Cresques, Zig i Zag, Pesquis i Baliga… I seria molt hipòcrita si no digués que en Madorell va fer unes vinyetes que em van arribar al cor amb els meus personatges Pere Vidal i Henry Balua.’

Jep i Fidel van néixer a la publicació.

Joaquim Carbó es va haver d’inventar els primers cinc contes infantils que es varen publicar a la revista. ‘En aquell moment feia vint-i-cinc anys que no s’havien escrit contes infantils en català per falta d’un mitjà que els publiqués, però, és clar, ben aviat s’hi van afegir narradors de tota mena que descobrien com podien ser feliços escrivint per al jovent. Avui dia només hi publico algun conte de tant en tant perquè en rebem molts més dels que caben en la revista i això és molt bo.’ Canela rebla el clau: ‘La quantitat d’originals que rebem és un símptoma de bona salut del país. No tenim dificultats a trobar autors. A més a més, tenim el premi Cavall Fort de contes, en què es presenta molta gent que ha de fer un recull de tres contes i, a banda el guanyador, sempre acabes triant alguns contes més. M’agrada pensar que sovint hi ha autors nous, gent que comença amb la revista i que després fa la seva trajectòria. En aquest sentit hem estat un bon planter.’

L’imprescindible Ot el Bruixot.

La revista s’ha professionalitzat i deu persones treballen en el gruix editorial, incloent-hi el departament comercial i de subscripcions. Per això els consells de redacció són molt més tranquils que als anys seixanta i setanta. Segurament hi influeix el fet que la revista té una llarga experiència, cosa que fa pensar en unes bones perspectives.

Si és evident que la publicació ha superat molts envits en gairebé seixanta anys d’història, és inevitable de demanar-se per les possibilitats de supervivència de les publicacions en paper arran de l’empenta del digital. Joaquim Carbó diu: ‘Això ja no té res a veure amb Cavall Fort, ans amb el món que s’acosta. De tota manera, la revista sempre ha tingut un interès molt viu a participar en aquest nou món de la comunicació. D’ençà dels primers moments que la direcció s’ha esforçat a disposar d’una web cada dia, paral·lelament i complementàriament als continguts de la revista en paper. I la comunicació amb els lectors a través dels nous mitjans és ferma i fluida. Estic convençut que Cavall Fort em sobreviurà de llarg. I, si no és demanar massa, tinc l’esperança –no!, el convenciment– que d’aquí a cinquanta anys algú descobrirà que un tal Joaquim Carbó hi va escriure una pila de contes, articles, entrevistes, comentaris de poemes i guions que tenien un cert interès…’

Canela també és optimista. ‘La revista continua tenint importància ara i té molta vitalitat. Arriba bé al lector i manté els mateixos nivells de qualitat i exigència que ha tingut sempre. A més, estic convençuda que  té un espai en els mitjans en català i especialment entre el públic infantil. Tenim molt bones perspectives.’

Quant als lectors, Carbó explica: ‘Un dels eslògans antics deia: “Cavall Fort és una prova d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”.  Això no és només una frase, perquè en tot moment es procura defugir el paternalisme, donar per la banda, fer creure que la vida és fàcil i que pel sol fet de ser joves ho tenen tot a l’abast de la mà. No. Sempre hem procurat explicar que cal treballar amb interès per aconseguir qualsevol objectiu.  Això no vol dir que no hi aparegui de tant en tant algun personatge que vol fer el viu. No el presentarem mai, però, com si fos un exemple a seguir. Tampoc no hem estat mai partidaris d’allò de ‘tal faràs, tal trobaràs!’, perquè procurem que siguin els lectors que dedueixin la necessitat d’esforçar-se i donar la cara per aconseguir qualsevol objectiu.’

Lògicament, la publicació també pateix amb l’acceleració del desinterès per la lectura que presenten els nostres infants i joves. Canela hi reflexiona: ‘Amb el pas de primària a secundària hi ha canvis molt importants. Abans això era a catorze anys, ara és més aviat. Es fan grans més aviat i socialment tenen uns altres interessos més enllà de la lectura i una altra dinàmica escolar, perquè a la secundària la lectura es treballa d’una altra manera. Jo no en sóc gens experta, ho haurien d’explicar millor la sociologia o l’educació que no pas nosaltres, que fem una revista per al màxim de lectors, però em preocupa perquè tinc la sensació que hi ha un moment que a l’adolescència hi ha uns altres interessos i nens i nenes que han llegit a l’escola deixen de llegir. És cert que tenim més lectors que mai, però també és cert no hem arribat mai a nivells europeus. Sigui com sigui, la manera d’arribar a aquests joves perquè no deixin la lectura no sé quina és, però segur que no són les lectures obligatòries ni les campanyes publicitàries estranyes.’

The post Cavall Fort, una eina imprescindible per a crear lectors appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pagès Editors crea la nova col·lecció Divèrsia.cat per divulgar la història i la cultura dels Països Catalans

Dm, 10/09/2019 - 16:07

Pagès Editors presenta una nova col·lecció per donar a conèixer la història i la cultura del conjunt dels Països Catalans. Es tracta de Divèrsia.cat, una sèrie de breus manuals d’història sobre diferents moviments i expressions culturals, socials, polítiques, religioses i econòmiques que han tingut lloc a la societat contemporània.

L’objectiu de la col·lecció, dirigida per l’ex-vice-president del govern i filòleg Josep-Lluís Carod-Rovira, és oferir a un ‘públic divers’ una ‘aproximació a diferents temes d’interès general’, com la maçoneria, la llengua, l’art o el feminisme amb un llenguatge entenedor. D’aquesta manera, i presentada en el marc de La Setmana del Llibre en Català, la col·lecció es començarà a publicar aquesta tardor amb dos primers volums, ‘Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans’ i ‘Breu història de la llengua als Països Catalans’.

‘La cultura catalana i la quotidianitat del nostre dia a dia no s’explica només amb una visió regional, sinó que cal una visió global, general, nacional del conjunt del territori’, ha afirmat Carod-Rovira. Per aquest motiu, Divèrsia.cat proposa una aproximació transversal a diverses temàtiques arrelades a la societat catalana amb els Països Catalans com a unitat d’anàlisi. El director de la col·lecció ha explicat també que les generacions més joves ‘han crescut amb un marc mental autonòmic’, motiu pel qual ha assegurat que hi ha un “dèficit de coneixement general” que ‘valia la pena eliminar’ amb aquests títols.

D’altra banda, segons la directora de Pagès Editors, Eulàlia Pagès, la immediatesa de la informació i el canvi constant de la societat fan ‘oblidar quins són els orígens de moltes coses’, motiu pel qual ha insistit en el fet que la col·lecció Divèrsia.cat s’ha creat per buscar una aproximació general a diversos temes des de les ‘seves arrels’ fins a la seva ‘actualitat històrica’.

Transversalitat temàtica i territorial

‘És una col·lecció que està oberta a moltes possibilitats temàtiques’, ha assegurat Carod-Rovira, i ha afegit que des de la direcció tenen l’objectiu de fer aparèixer als manuals ‘tots aquells temes que cal conèixer’ per així també poder ‘transformar’ el territori. És per aquest motiu que s’està treballant en la creació de manuals històrics que tractaran temes diversos com el feminisme, l’esperantisme, el comunisme o l’independentisme als Països Catalans, alguns d’ells escrits per personalitats reconegudes com Xavier Domènech, Manuel Forcano o Mireia Boya.

A més, Pagès Edicions ha afirmat també que, a més de la transversalitat temàtica, cada manual proposarà també una transversalitat territorial pel que fa a l’autoria. Així doncs, es comptarà amb autors i especialistes procedents de tot el conjunt dels Països Catalans.

En aquest sentit, els dos primers volums de la col·lecció són un exemple de transversalitat temàtica. ‘Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, de Jordi Bertran, repassa l’origen de la tradició castellera amb la muixeranga valenciana i ‘Breu història de la llengua als Països Catalans’, dels illencs Bernat Joan i Esperança Marí, presenta una síntesi de la història de la llengua des d’un punt de vista global.

Format de butxaca per a tots els públics

Carod-Rovira ha emfatitzat que l’objectiu de la col·lecció no és ‘arreglar el món’, sinó ‘facilitar el coneixement’ amb la ‘naturalitat més absoluta’. D’aquesta manera, segons explica la direcció, la sèrie de manuals breus té al voluntat d’adreçar-se a tots els públics amb un llenguatge divulgatiu perquè, així, periodistes, mestres i el públic general interessat en aspectes relacionats amb els Països Catalans puguin trobar en aquests llibres ‘eines’ per entendre i explicar temes d’interès.

Els manuals es començaran a comercialitzar a partir de la tardor en format de llibres de butxaca i inclouran també una cronologia amb les dates més importants sobre el tema que tracten, a més d’un conjunt de referències bibliogràfiques per als lectors que vulguin aprofundir més en les temàtiques.

The post Pagès Editors crea la nova col·lecció Divèrsia.cat per divulgar la història i la cultura dels Països Catalans appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Martí Domínguez retrata l’esperit del temps; d’aquell i del d’ara

Dll, 09/09/2019 - 21:50

Martí Domínguez és un dels grans autors en llengua catalana d’aquesta època. Les seves novel·les sempre són d’idees, ambicioses, la majoria lligades a preocupacions de caràcter humanístic, ètic, que en la ficció s’esdevenen en èpoques ben diferents, però que remeten tothora al moment en què s’escriuen. En la literatura de Domínguez hi ha preocupacions recurrents: la idea controvertida del progrés de l’espècie humana, el paper social de la ciència, l’interès pels règims autoritaris… Amb aquesta motivació ha escrit, per exemple, Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013), sobre el pintor Paul Cézanne, i La sega (2015), sobre la repressió rebuda pels masovers del Maestrat durant la postguerra de 1936-1939.

Ara ha publicat una altra novel·la de pensament, L’esperit del temps (Proa), on se situa a Alemanya i Àustria, amb l’arribada del nazisme, i mostra com la comunitat científica (exceptuant-ne els que eren jueus, que van ser eliminats) va fonamentar els principis de la política racial i d’extermini del nazisme.

Martí Domínguez és biòleg i periodista, director de la revista Mètode de divulgació científica, que publica la Universitat de València, on ell també fa classes. Aquesta doble formació el conforma. És un naturalista que es fonamenta en el racionalisme: la condició moral és la que fa diferent l’espècie humana, enfront de la brutalitat de la natura, diu. I aquest context mou el seu interès i és motor de la seva creació. La ciència sense consciència és molt perillosa.

A L’esperit del temps, l’autor ens presenta unes falses memòries d’un científic que va col·laborar activament en la política racial dels nazis. El protagonista és de ficció (conformat a partir de les biografies reals de diferents científics alemanys), però els que hi apareixen amb noms i cognoms i càrrecs, sí que són personatges històrics.

Martí Domínguez recorda que el nazisme s’ha trivialitzat molt, sobretot al cinema i ell d’entrada ja va veure que calia fugir d’aquests cromos. ‘Quan vaig començar a investigar sobre l’època i el paper d’alguns científics alemanys, vaig endinsar-me en un món fosc i amarg. Era dur de descobrir que algunes figures que jo admirava, que havia estudiat durant la carrera als llibres de text, tenien un passat nazi. Penseu que als anys vint i trenta del segle passat, la ciència alemanya era la ciència del moment, la més important del seu temps.’

Martí Domínguez: ‘Necessitem un món intel·lectual més bel·ligerant amb totes les coses que passen’

‘Això em va colpir i em va causar un malestar profund, fins al punt que vaig voler comprendre els processos personals que havien viscut aquests personatges per acabar participant en el nazisme. Ha estat un tema molt amagat, però avui hi ha bibliografia prou rica per a reconstruir la història oculta del paper de la ciència alemanya a l’hora de fonamentar científicament l’ideari del nazisme. Perquè hem de pensar que, excepte els científics d’origen jueu o amb una clara vinculació amb el comunisme, molt pocs científics varen oposar-se al nazisme. La connivència de la ciència alemanya i austríaca va ser gairebé completa.’

Domínguez explica que el nazisme volia recuperar l’entitat territorial alemanya i ampliar-la cap a l’est, cap a terres eslaves (Polònia, Bielorússia, Ucraïna…). I aquesta expansió va anar acompanyada de l’expulsió dels qui hi vivien. I per repoblar amb sang ària tot aquest nou territori van posar a treballar geògrafs, urbanistes, psicòlegs… Els psicòlegs, per exemple, feien la tria de criatures que podien ser potencialment ‘regermanitzables’. Una tria que es feia per criteris morfològics i psicològics. Hi va haver uns 200.000 nens que van separar de les famílies i se’n van fer càrrec famílies àries, la major part de les quals, acabada la guerra, no van tornar amb les famílies d’origen. I això és tan dur que encara és un tema tabú. No en vol parlar ningú.

Com tampoc no es parla de la quantitat de dones que es van deixar prenyar per soldats i oficials de les SS, per augmentar la nativitat. Fins i tot es va dissenyar un programa per deixar embarassades nenes a partir de deu anys, hormonant-les perquè poguessin tenir fills abans. A la novel·la s’explica com els científics van dotar de fonaments científics totes les accions planificades. Perquè això es va desenvolupar a partir de l’any 1938.

I com va poder passar? Martí Domínguez parla d’obnubilació i enlluernament col·lectiu, com si una idea hagués infectat tot un col·lectiu. L’escriptor deixa clar que això no lleva responsabilitats a ningú, però pot servir per a entendre-ho. El protagonista és un naturalista especialista en el comportament dels animals. I observa que els animals híbrids manifesten la part pitjor de cada raça. Aquest fet el nazisme l’aplica a la seva idea de raça ària i d’extermini. Perquè Domínguez també deixa ben clar que per al nazisme, l’antisemitisme només era la punta de l’iceberg, que després haurien anat pels eslaus, que volia dir eliminar entre vint milions i trenta milions de persones. Un extermini ètnic.

Així mateix, destaca que es va girar full molt de pressa, sobre aquest fet. Que la majoria de científics, alguns amb una gran quantitat de morts al darrere, van tornar a les universitats o, després d’un temps curt, van tornar a exercir càrrecs.

L’autor construeix una bastida d’idees per despertar les consciències i evitar dogmes. L’esperit del temps adverteix d’una colla d’analogies amb el temps actual i ajuda a prendre consciència que no es pot trivialitzar el nazisme, que el tornem a tenir a prop, com tampoc no podem pensar que nosaltres no podem caure-hi. El llibre ens fa de mirall de la pujada de l’extrema dreta a tota Europa; de la condició de la dona i del risc de reduir-la a la procreació, eliminant-li les llibertats fonamentals (recordem també l’èxit del llibre El conte de la serventa, de Margaret Alwood, adaptat a sèrie televisiva); o els riscs de la revolució genètica, amb descobertes com les ‘tisores’ que poden tallar un tros d’ADN. Martí Domínguez acaba dient: ‘L’esperit del temps a voltes és un vel que et poses per no enfrontar-te a certes coses.’

The post Martí Domínguez retrata l’esperit del temps; d’aquell i del d’ara appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pere Calders, cròniques del periodista ocult

Dg, 08/09/2019 - 21:50

‘Els escriptors catalans compten amb un avantatge reconfortant: la fidelitat a l’idioma els justifica més enllà del fet (d’altra banda indefugible) d’haver de guanyar-se la vida. Hi ha amargors i desenganys, una lluita incerta, un desig molt humà de veure reconeguts de seguida els mèrits de cadascú (en etapa d’aspiracions o de maduresa), sense parar massa esment que els altres tenen el dret de prendre-s’ho amb calma, d’acord amb uns criteris i uns gustos de lector. Al capdavall, la normalització a la qual aspirem i suposant que l’aconseguim, farà que les coses siguin així. L’avantatge és que escriure en català, encara que no sigui un negoci, contribueix a salvar-nos com a poble, fins i tot quan no se’n pot fer una font d’ingressos en metàl·lic’.  Així acaba un article de Pere Calders publicat a El 9 Nou, el 3 de juliol de 1981, un article on assegura que escrivint en català és gairebé impossible guanyar-se la vida, però que també ho és fent-ho en castellà i fins i tot en anglès als Estats Units.

Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors fonamentals de la nostra literatura. Conegut sobretot pels seus contes, on apunta diverses maneres d’interpretar la realitat, Calders també va ser un excel·lent periodista d’opinió. Al llarg de la seva vida va escriure més de dos mil articles per a mitjans d’allò més variats, sempre amb una lucidesa envejable i amb una contundència notable. I amb un punt de llibertat i clarividència que sorprenen tant per l’època en què s’escriviren –molts textos es van publicar al seu retorn de l’exili mexicà i per tant encara sota la dictadura franquista- com per l’actualitat que desprenen llegits avui en dia. Una setantena d’aquests textos i sis relats breus han estat seleccionats per Diana Coromines per confegir un volum important, Sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents), que ens mostra el Calders més combatiu i preocupat.

Segons explica Coromines en el pròleg, ‘aquesta antologia recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que va escriure entre el 1933 i el 1994, i una selecció de sis contes. Són una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra de Calders. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’apropa a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual (…) El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen al continuïtat del món català com a opció actual, rescatada del mar de la totalitat de móns possibles’.

Cal recordar que una de les etapes vitals de Calders està vinculada directament amb la Guerra d’Espanya de 1936-1939. El 1936 ja havia publicat la seva primera novel·la i juntament amb Avel·lí Artís Gener, ‘Tísner’, dirigiran L’Esquella de la Torratxa on publiquen tot de ninots d’allò més significatius: en un d’ells una parella passeja per la carretera de l’Arrabassada i troben un cadàver i diuen que s’hi ha fet una costellada. Tot i que el dibuix és de 1937 i parla de les purgues a la rereguarda, es inevitable pensar que tant Calders com Tísner  se la jugaven perquè era una manera també de recordar i denunciar la mort del periodista Josep Maria Planes, assassinat pel membre de la FAI Justo Bueno precisament pels seus articles ‘Els gàngsters de Barcelona’, on denunciava els pistolers del sindicat anarquista i les seves pràctiques al marge de la llei, tot just feia un any.

Calders haurà de travessar el coll d’Ares, com tants catalans, en acabar la guerra. Aconsegueix escapar del camp de concentració francès on estava internat i al final embarca de cap a Mèxic on s’hi estarà ni més ni manco que vint-i-tres anys. Quan torna a Catalunya el 1962 es troba una situació terrible d’endarreriment i de censura i autocensura, com explica Coromines. ‘Més de dues dècades de franquisme havien fet que els discursos intel·lectuals tinguessin mordassa doble: la de la censura del règim i la d’unes elits catalanes hipòcrites, provincianes i segrestades per idearis monolítics’. Un dels moments més interessants i en què més intensament es viu això és quan apareix el llibre Els altres catalans de Francesc Candel, el 1965  i ell decideix ressenyar-lo aconseguint una allau de crítiques simplement per dir que el que caldria és ajudar el sud de la península a desenvolupar-se per evitar una immigració ‘que no surt de franc. Ni pels que emigren, que acaben vivint en barraques, ni per la capital del país, que d’un dia per l’altre rep una massa social que difícilment pot absorbir sense posar en perill la llengua i la cultura’. I és clar, això no va agradar gens a gairebé ningú a la Catalunya de l’època.

Calders també aprofitarà per carregar durament contra Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, llavors màxims fàctotums editorials i acadèmics i la seva fixació pel realisme històric que tant va restrènyer la literatura catalana, endarrerint notablement la publicació de la seva pròpia obra o la de Perucho o Manuel de Pedrolo, entre altres, en un clar exemple de mandarinatge cultural de primer ordre.

Els articles de Calders en època democràtica també són enlluernadors. La seva capacitat d’anàlisi passa del general al particular i a la inversa. Per exemple, es mostra totalment emprenyat amb el fet que les empreses vulguin passar pel banc els rebuts ‘per major comoditat’, quan això implica que si hi ha alguna reclamació s’hagi de fer a posteriori, amb tot el que comporta i que s’hagin de pagar comissions que, lògicament aniran a parar al consumidor, com explica molt encertadament i com ha passat clarament des de llavors. Però aquest Calders també pot escriure i encertar l’ascens de Rússia i de la Xina, la independència de les Repúbliques Bàltiques o parlar sobre la guerra als Balcans com correspon al lector ben informat que consumia premsa massivament i que tenia una àmplia capacitat d’anàlisi.

La selecció d’aquestes setanta peces també ajuda a treure el gra de la palla.  I és que no sempre un articulista prolífic pot mantenir el nivell excels. Aquesta agrupació temàtica i aquesta selecció de textos que no caduquen, ajuden a donar un nou sentit i una nova perspectiva a l’obra d’un dels clàssics de la nostra llengua i demostren que Calders és molt més que un contista sensacional, també és un periodista que massa sovint ha quedat ocult per la resta de la seva producció.

The post Pere Calders, cròniques del periodista ocult appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La venda de llibres en català l’any passat va assolir el nivell d’abans de la crisi

Dv, 06/09/2019 - 15:53

Amb motiu de l’obertura de la Setmana del llibre en Català, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, organisme responsable de la fira, i el president de la Setmana, Joan Sala, han aportat dades optimistes sobre la recuperació del sector. Així mateix, han fet balanç dels darrers anys de la Setmana, que s’ha convertit en l’activitat editorial i literària més important de l’any.

Les dades del sector del llibre en català corresponents al 2018 mostren un nou augment de la facturació, un any més: si el 2017 la facturació va ser de 235,76 milions d’euros, el 2018 va arribar 237,7, és a dir, un augment de l’1%. És un creixement sostingut en el temps, però Ayats ha fet saber una dada encara més important: la xifra de venda de llibres en català ha assolit els nivells d’abans de la crisi. Això sobretot pel que fa a ficció per a adults, infantil i juvenil i no-ficció. Ha donat la xifra més cridanera: el 2008 es van facturar 40 milions d’euros i, en canvi, el 2018 se n’han facturat 50. En aquest cas, no tan sols s’ha assolit el mateix nivell, sinó que s’ha superat considerablement.

Ayats també ha explicat que les vendes totals de llibres a Catalunya, en qualsevol llengua, han estat de 490,64 milions d’euros. Això vol dir que l’edició en català abasta el 48,4% de les vendes a Catalunya. Si n’aïllem el llibre de text (que té un comportament diferent, perquè funciona per prescripció i només pot ser comprat majoritàriament en català), l’edició en català de llibre de consum és d’un 26,5%, mig punt per sobre de l’any passat.

Tot i que la venda de llibres en català encara és molt lluny de la venda de llibres en espanyol, Ayats ha recordat una dada extreta del darrer estudi dels hàbits de lectura i compra de llibres (2017): quan es demana als entrevistats que llegeixen habitualment per què no han llegit el darrer llibre en català, un 22,5% diu que el títol no és editat en català o no l’han trobat en aquesta llengua.

Per això l’Associació d’Editors en Llengua Catalana insisteix en la necessitat que el sector continuï treballant per aconseguir una oferta més àmplia i diversa i, sobretot, per aconseguir de tenir una presència visible als punts de venda, als mitjans i en tots aquells espais que serveixin per a acostar l’oferta als lectors. I això implica, segons Ayats, fer bons lectors des de la base, que vol dir les famílies i l’escola; i treballar amb les biblioteques escolars, a fi que disposin d’una oferta actualitzada i completa. Ara és més important que mai, perquè moltes escoles abandonen el llibre de text i treballen per projectes. En aquest context, una bona biblioteca escolar és més necessària que mai per a fer possible un bon aprenentatge.

Montse Ayats, i també Joan Sala, han estat molt crítics amb el govern de la Generalitat, que va acordar amb el sector un pla (el pla 2020) que no es compleix: després de dos anys de pròrroga pressupostària, s’han deixat d’invertir en el pla 6 milions d’euros (manquen 2 milions en Sistema d’Adquisició Bibliotecària i més línies de suport, i 3,7 milions per a biblioteques i més programes de foment de la lectura).

Sis anys que han capgirat la Setmana del Llibre en Català

Aquests darrers anys, la Setmana del Llibre en Català ha agafat tanta força i la resposta del públic ha estat tan positiva, que aquesta fira del llibre, organitzada per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ha capgirat la dinàmica del sector. La prova és que totes les editorials avancen la data de publicació de les novetats a final d’agost, per poder presentar-les durant la Setmana o que siguin presents als estands.

Joan Sala, president de la Setmana, ha fet un balanç d’èxit de la gran fira del llibre en català, l’ha definida com l’esdeveniment literari més important de tot l’any i ha anunciat que després de quatre anys al capdavant, deixarà la presidència de la Setmana. El nom del nou president se sabrà el darrer dia de la fira.

Sala ha recordat que quan el seu equip va començar a dirigir la Setmana, es va proposar tres objectius: convertir-la en un esdeveniment cultural imprescindible i de prestigi; consolidar-la millorant-ne la difusió i atraient públic; i incentivar la compra de llibres. Aquells objectius s’han assolit a bastament. Entre els aspectes que ha destacat hi ha la importància de l’acord amb l’Institut Ramon Llull per convidar editors i agents literaris internacionals i establir la compra-venda de drets, avui consolidada i imprescindible per a un esdeveniment que és un saló del llibre.

També ha recordat que aquests darrers anys s’ha duplicat la presència d’expositors, la facturació i el nombre de visitants. L’any passat van passar per la fira més de mig milió de persones durant els deu dies que va durar. Ha destacat el vincle establert amb els artistes del país i els convenis que s’ha signat amb l’Escola Massana o amb l’Escola Elisava. Així mateix, ha donat valor a la implicació de les llibreries de tot el país mitjançant els aparadors dedicats a la Setmana i ha destacat la feina de la premsa, que els dies de la Setmana se centra en les activitats i esdeveniments que s’hi organitzen.

Malgrat l’optimisme, Joan Sala no ha deixat d’advertir sobre un seguit d’obstacles que caldrà vèncer. D’entrada, ha tornat a referir-se a l’incompliment del govern amb el pla 2020 de foment del sector editorial. També s’ha exclamat de la dificultat d’entesa amb els responsables del districte de Ciutat Vella, però no amb l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub). El districte és inflexible en normatives com ara l’obligació de deixar un espai de cinc metres entre les muralles i l’activitat. Si això s’aplica, l’any vinent es podria perdre un 20% de l’espai, fet que faria inviable el manteniment de la fira a l’avinguda de la Catedral. Tanmateix, el comitè organitzador de la Setmana no s’ha proposat de canviar d’emplaçament, perquè el troba òptim. Finalment, Sala també s’ha referit a la preocupació dels editors per la proliferació de denúncies contra llibres, com ara la que ha rebut l’editorial Comanegra del sindicat de policies de les Balears, arran d’un llibre satíric. Sala ha dit que accions tan arbitràries com aquestes fan perillar la llibertat d’expressió i de publicació.

The post La venda de llibres en català l’any passat va assolir el nivell d’abans de la crisi appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Najat El Hachmi: ‘No vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma’

Dj, 05/09/2019 - 21:50

‘No em vingueu a dir que la meva enemiga és la meva veïna rossa, quan em va costar Déu i ajuda encarar-me al pare i a l’imam.’ Aquesta és una de les frases del llibre Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62), el primer assaig de Najat El Hachmi (Nador, 1979), que, en aquest cas deixa la novel·la de banda, per expressar-se –diu– de manera directa i contundent. Amb una certa ràbia, alera del perill d’establir un cercle de tolerància sobre els mandats musulmans i de la discriminació de la dona, començant pel vel i continuant per la manca de llibertats sexuals. En un moment en què el corrent de pensament majoritari parla d’interseccionalitat i de recuperar les arrels feministes dels texts sagrats islàmics, l’autora de L’últim patriarca torna a posar la seva història de vida al centre per treure’n l’aigua clara. Després de la seva lluita d’anys per emancipar-se de la tradició familiar, diu que s’ha sentit decebuda per aquesta fragmentació recent del feminisme i en aquest llibre insisteix que s’ha d’aprofitar l’herència de l’anomenat feminisme occidental.

Em sembla que esteu molt empipada amb els qui parlen de feminisme islàmic. Al llibre dieu que el feminisme islàmic no és feminisme, és islamisme emblanquit. És un llibre que neix de la indignació?
—Jo crec que la ràbia, per si sola, no és gens útil. Sempre he canalitzat el malestar mitjançant l’escriptura. De fet, molts d’aquests temes ja els he explicats a les novel·les. Aquests darrers dos o tres anys, el panorama ha canviat. I crec que havia de ser més contundent i més clara. Perquè els mecanismes que ens fan anar enrere són molt i molt poderosos. L’únic recurs que tinc és l’escriptura. Per mi és un deure escriure això.

Què creieu que ha passat aquests darrers anys?
—Alguns sectors polítics neguen una realitat que jo he viscut i han viscut milers de dones a tot el món, Aquí l’han viscuda milers de filles de la immigració musulmana. Aquest llibre és una recapitulació, un ‘tornar a situar d’on venim’. Després hi ha coses que també he anat comprenent gràcies a l’escriptura, algunes que no veia o no n’era prou conscient. O no contextualitzava. Ha arribat un punt que he pogut fer una composició de lloc.

Quin és el perill principal?
—Convertim la religió en un element de significació política i això em preocupa i ens hauria de preocupar a tots. Si fem això, anirem cap a una deriva teocràtica ni que sigui només per als musulmans. Perquè, evidentment, hi ha persones que aquest debat no els afecta en res. No els afecta que hi hagi aquesta ingerència del fet religiós en la política, però ni que sigui per als musulmans és molt perillós. Perquè si la immigració ens ha permès res és fugir d’uns règims que des dels més laics fins als més rigorosos tenen un element conflictiu per a les llibertats individuals de les persones: que són règims teocràtics. Les seves lleis es basen en qüestions religioses. Tens un país molt obert com el Marroc que, en canvi, té lleis absolutament discriminatòries per a les dones que es dedueixen dels textos religiosos, i països en els quals són molt més salvatges.

També als països que no són musulmans?
—També. No podem establir una societat paral·lela en què l’islam tingui un pes important. I això és una cosa que ha anat passant i que, curiosament, no és una demanda sorgida dels musulmans. En conec molts que mai de la vida no els ha passat pel cap de crear una associació de musulmans. La qüestió bàsica per la qual s’organitzen és pels oratoris o per alguna festivitat però no els ha passat pel cap, per exemple, de representar-se políticament com a musulmans i d’interpel·lar els musulmans políticament i demanar el vot dels musulmans. Això no és una necessitat de la població musulmana, sinó una necessitat que crea la política perquè des del principi, des de fa molts anys, ens instaven a organitzar-nos perquè es volia que hi hagués interlocutors de la comunitat.

Dieu que no hi ha una sola comunitat.
—La comunitat en si no existeix perquè hi ha moltes comunitats, moltes petites comunitats que ens diferenciem per molts elements. Aquí, per exemple ningú no parla de la qüestió de la llengua; ser amazic o no ser amazic és un fet rellevant que sembla que quedi en un segon pla quan hi entra l’element religiós. I hi ha persones que es proclamen representants d’aquesta comunitat sense que ningú els hagi votats. Jo no he votat cap representant de la comunitat musulmana ni de la comunitat marroquina. Jo crec que no s’ha de fer aquesta distinció.

Per què creieu que hi ha aquest interès a representar políticament el col·lectiu musulmà?
—Hi ha interès a anar a buscar el vot musulmà. A Catalunya es compten mig milió de musulmans. Però jo pregunto: com ho compteu? Perquè en aquest mig milió jo també seria musulmana. Fem entendre a les generacions més joves que tenen el dret de representar-se políticament com a musulmans. O que les seves demandes religioses poden estar per sobre de segons quines lleis generals. Aquest és el punt que per mi és més perillós. Aquests darrers dos anys aquest tema ha estat molt sobre la taula amb taules rodones en què he intervingut i, és clar, veig que no hi ha una consciència de separació entre el fet religiós i el fet polític.

Per què creieu que no n’hi ha?
—Perquè ningú no els ho ha ensenyat. Ens pensem que com que aquí ja és fet es transmetrà automàticament. Tens nois joves que han nascut o crescut aquí i que es van fent la idea que la seva religió ha de ser respectada fins i tot en aquells aspectes en què no és respectable.

Els mitjans de comunicació també difonen aquest missatge de respecte i de no ingerència en les creences o tradicions religioses de cada cultura. Expliqueu al llibre que molts periodistes tenen por de jutjar.
—Hi ha una idea malentesa de diversitat i d’inclusió. Hi incloem coses que són una discriminació flagrant dels drets de les dones. I ho fem d’acord amb la llibertat d’elecció. Com si l’única cosa que ha de definir la nostra posició és si la persona ho ha triat lliurement o no. Evidentment, si estic obligada a portar mocador o qualsevol altra peça de roba com el nicab, que va destinada a tapar el cos de la dona, no sortiré a dir que m’hi obliguen. Això és evidentment un ordre patriarcal.

Moltes dones musulmanes argumenten que el mocador és un símbol de la seva identitat i una manera de fer front a l’homogeneïtzació cultural occidental.
—Sí, ara hi ha noies que diuen: és que jo hi dono un altre significat. Perquè per mi significa identitat. Però no. Tu no canvies el significat d’una cosa només a títol individual. El significat de les coses és col·lectiu i si no fos que hi ha tots els fonamentalistes obsessionats a tapar-nos, et diria: ah molt bé, tries lliurement. Si no fos que al barri hi ha una pressió brutal sobre les noies, jo et diria: ah, molt bé.

—’Acates la llei del pare o no ets dels nostres’, dieu al llibre. No és una elecció si no pots decidir no fer-ho sense rebre’n les conseqüències.
—No es pot negar el malestar que hem viscut tantes, pel qual hem pagat un preu caríssim. A part d’estar enfadada, estic molt decebuda, perquè durant molts anys jo em pensava que érem a la mateixa nau que altres dones religioses. Jo continuo defensant que la gent no sigui estigmatitzada per la manera com va vestida, però m’he trobat sola. Perquè quan he defensat coses tan bàsiques com la llibertat sexual, la seva resposta ha estat molt tèbia o fins i tot m’han acusat de perseguir-les. Al capdavall, és com un bany de realitat. I dius: tot aquest patiment meu, tu ni tan sols el consideres. Perquè la llibertat sexual, per a una dona que és creient, és secundària, ho considera una frivolitat. I jo crec que és un dels pilars fonamentals de la lluita feminista. Si una cosa hem fet és precisament aprendre de tota la història del moviment feminista i de la manera com s’ha desenvolupat als diferents països.

Ara es parla d’interseccionalitat.
—Sí, últimament sembla que ens insten a buscar cadascuna un feminisme. Que per a cada dona hi ha un feminisme i que si tu no pertanys a un col·lectiu no pots opinar sobre la discriminació que rep una altra dona. La discriminació és discriminació i és molt evident. Tu saps quan t’assetgen o quan et violen. No es pot posar en dubte. He aprofitat tot el llegat de l’anomenat ‘feminisme blanc occidental’, que és una denominació molt recent (la primera vegada que la vaig sentir vaig quedar parada). He aprofitat tot allò que he trobat de feminismes, m’és igual des d’on vingués. M’importava què em deia i les eines que em donava. Crec que s’ha d’aprofitar el llegat del feminisme occidental, se n’ha d’aprendre. Perquè si no, què? Hem de començar de zero? Inventar-nos una altra cosa? Hem de desprendre els nostres drets dels textos religiosos de l’any 600 per veure què feia Mahoma? Som a l’any 2019, jo no vull que els drets vinguin donats per la vida de Mahoma. M’és igual què feia Mahoma!

Dieu al llibre que els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme. I quin creieu què és l’origen d’aquest discurs que es va imposant ara?
—Quan jo era adolescent no vaig tenir a l’abast aquests corrents de pensament. Però ara s’hi pot accedir gràcies a les xarxes socials, o bé en entitats i organitzacions que volen capitalitzar el vot musulmà. Per què hi ha molt de poder, aquí! Des dels països d’origen també s’exerceix una influència per mirar de tenir controlats els descendents de la immigració. No es poden permetre que ens oblidem del país d’origen perquè això, entre altres coses, implica unes pèrdues econòmiques força importants. Fins i tot ho promouen alguns sectors acadèmics. Comença a haver-hi pensadores a Espanya que et diuen que l’islam és una essència immutable que no s’ha de tocar perquè occident vol colonitzar-te.

El colonialisme. Al llibre argumenteu que l’islam també colonitza.
—El fonamentalisme islamista, el que té més poder ara mateix en totes les branques, ens colonitza. Ens colonitza al Marroc i ens colonitza aquí. En el moment que va aparèixer tot això no n’érem ni conscients. Perquè si et ve un senyor que és expert en religió i et diu que la teva manera de practicar és incorrecta i per ser un veritable musulmà has de seguir unes regles molt més rigoroses que les de la teva família, això és una colonització. I és una colonització que ve del golf Pèrsic. El capital saudita, l’hi posen a cabassos al Marroc i van eliminant formes locals d’entendre l’islam. Per exemple, al Rif, tenien una manera d’entendre l’islam que es va perdent.

Quines estratègies fan servir per tenir aquesta influència?
—Abans ens arribaven per la parabòlica i ara ens arriben per Instagram. A mi m’envien publicitat de dones amb mocador amb tot això de la modest fashion, la moda modesta, amb la cara esborrada. Per què, és clar, la cara d’una dona no pot ser pública. Les revistes de moda han entrat a representar també aquest fenomen.

Sembla una barreja de capitalisme i identitat, oi?
—Sí. Hi ha una imatge que jo crec que és la imatge que representa exactament tot això. Quan Trump va prohibir l’entrada de musulmans, hi havia una imatge que corria per les xarxes: una dona amb un mocador que era la bandera americana. I jo vaig pensar: no pot haver-hi més imperialisme que aquesta imatge! Perquè és el capitalisme cru i pelat i el fonamentalisme islamista. Però fixeu-vos que amb l’Aràbia Saudita no hi ha la prohibició que entrin els seus ciutadans als Estats Units. Això que vivim són dos patriarcats junts.

Després de la vostra lluita per emancipar-vos de la tradició familiar, ara dieu que us trobeu sola una altra vegada, deixada de banda per les companyes feministes.
—És una mica decebedor. Vaig anar a la reunió de veïns que es va fer al meu carrer, on hi havia l’Anglada recollint signatures en contra, per defensar l’oratori. I després al mateix oratori hi va a predicar un senyor que té una obsessió malaltissa amb les dones i que no feia res més que parlar del perill que representàvem les filles de la immigració. Personalment, he tingut moments molt durs, perquè fins i tot he perdut amistats, gent que em semblava que anàvem totes a una. Quan vaig escriure que no em semblava bé que la primera ministra de Nova Zelanda anés amb mocador em van començar a dir que atacava la dona musulmana! Mai de la vida, i mira que conec moltes dones que porten mocador, mai no he dit a una dona adulta què ha de fer amb el seu cos. Però la decepció prové d’aquesta sensació que no anem al mateix vaixell. Perquè jo defensaré fins on calgui les llibertats individuals però hi ha gent que no defensa la meva. No veuen aquest preu tan alt que hem pagat. El fet important és que ara hi ha noies jovenetes en situacions terribles, vivint coses que nosaltres vam viure fa trenta anys i que no tenen manera de defensar-se’n, perquè les silenciem a tot arreu. I una altra cosa que comença a passar, des que els meus missatges són més clars, és que van sortint aquestes noies.

I què diuen?
És curiós perquè, a les xerrades, elles sempre es queden al final i mig amagades. A mi em va caure com una galleda d’aigua freda, un dia que vaig fer una xerrada a la biblioteca d’un poble, que al final vinguessin dues noies de setze o disset anys per dir-me: ‘No em puc creure que una persona de la teva edat pensi com nosaltres.’ Vaig pensar: ‘No hem avançat.’ Però és que no hem fet res per avançar. Hem donat per entès que les coses passarien totes soles. I les coses no passen totes soles. Jo crec que serà un camí molt llarg. Em conformaria que alguns sectors que no hi són implicats no fossin còmplices del masclisme que hem hagut de suportar. Que una nena nascuda en una família immigrant pugui tenir una infantesa igual que les seves companyes.

Que pugui triar?
—Però tornem al mateix lloc. Elegir masclisme no és cap solució. Jo m’ho he qüestionat durant molt de temps. Però el masclisme és masclisme, independentment que sigui triat lliurement o no. Hi ha coses molt bàsiques que es podrien fer que crec que farien més bé que mal.

Quines?
—Doncs a l’escola primària no hi hauria d’haver ni una sola nena amb mocador. A la secundària, ja podem començar-ho a debatre, cosa que també ens ha faltat: un debat obert, sense polaritzacions i que de seguida se’ns acusi de ser racistes, native informants i no sé quantes coses. A mi se’m trenca el cor de veure nenes de tres anys amb mocador.

Doneu les gràcies a una professora que us va prohibir de portar mocador.
—Jo vaig anar a una escola de barri on hi havia moltes mestres que venien d’una lluita molt important. De bon començament, una de les seves prioritats, en el cas de les famílies marroquines, era garantir els drets de les nenes. I van batallar i van lluitar per cada bocí de llibertat i d’igualtat: les excursions, la piscina, la participació en activitats… Vaig tenir una conversa amb ella no fa gaire i em va dir: fem allò que fem, si no ho feu vosaltres, no podrem canviar res. Continua veient moltes noies que expliquen aquesta experiència.

Ja teniu una trajectòria com a escriptora i com a persona pública que reivindica els drets de les dones que han nascut en famílies musulmanes. Com ho ha viscut la vostra família durant aquests anys? Ara n’esteu separada o creieu que el vostre activisme ha produït canvis també en el nucli familiar?
—En un primer moment hi va haver una separació molt traumàtica, i després, amb alguns membres de la meva família es van refer. Però som una família molt gran.

I les dones de la vostra família, què en pensen de la vostra actitud?
—No ho sé. Jo batallo molt. Em discuteixo molt amb elles i continuo fent proselitisme feminista. Perquè de vegades, fins i tot vivint la injustícia, costa molt de prendre consciència. I a prendre consciència s’hi triga molt de temps. Perquè necessites educació i tota una cultura feminista que no sempre tens a l’abast. De vegades, és insistir en coses del dia a dia.

Alguna cosa que detecteu que s’ha d’activar?
—Una de les meves batalles fonamentals la tinc quan les dones són molt dures i molt crítiques amb les altres dones, amb el comportament de les altres dones. Són intransigents i veuen que totes les culpes són d’elles. I jo sempre pregunto: i ell què? Ell no és responsable de res?

També és un principi del feminisme no culpar altres dones.
—En el cas de disputes matrimonials, sempre la primera sospitosa és ella. O quan es parla d’aguantar. Les dones t’aconsellen que aguantis, que resisteixis en una situació que potser no t’agrada. És una feina de formigueta. Per això crec que l’educació és fonamental. I molts d’aquests temes resten fora de l’educació perquè són conflictius, perquè no tenim un paraigua general que ens digui això s’ha de tractar d’aquesta manera o d’aquesta altra. Una vegada un noi d’origen marroquí en un col·loqui va dir: ‘Tot això que expliques del masclisme jo no ho veig tant.’ I no vaig haver ni de contestar perquè va sortir una noia, companya seva, i va començar a dir: ‘Mira, tu pots sortir i jo no, jo he de preservar la virginitat i tu no, etc.’ També hi ha noies que són molt valentes i molt lluitadores i crec que hi ha moltes oportunitats i podrem canviar coses. Jo no em conformo.

Us ajuda el fet de trobar referents internacionals com ara Mona Eltahawy, amb qui fa poc que vau compartir diàleg a Barcelona. Aquestes aliances internacionals fan forta la vostra lluita, oi?
—Sí, sí. I jo agafo tota la bibliografia que trobo. Per exemple Leila Slimani, que té un llibre fantàstic que es diu Sexo y mentiras, sobre la sexualitat de la dona marroquina. També tens dones d’aquí. Jo crec que és un moviment imparable i no podem deixar que ens tornin a enredar i que ens venguin com a coses fantàstiques coses que sabem per experiència que no ho són.

L’escriptor francès Michel Houellebecq parlava d’aquesta societat distòpica on la gent es convertiria a l’islam per cercar una identitat, una forma d’espiritualitat. Què en penseu, de les dones que es converteixen a l’islam?
Triar l’islam aquí és un exotisme gairebé, però tenint en compte que en la majoria de llocs no pots triar islam sí o islam no, perquè és un sistema masclista, és greu. Hi ha moltes opcions per a trobar l’espiritualitat, no creieu? Jo crec que el fonamentalisme també ha anat molt a intentar captar aquest vessant espiritual. Perquè això dóna molta força i molta legitimitat. Per la xarxa corren molts vídeos de dones que s’han convertit. Amb tots els respectes, eh?, perquè n’hi ha que jo les conec i me les estimo, i no els vull cap mal ni de bon tros. Però no sé si han pensat en aquesta paradoxa.

En els vostres llibres heu parlat unes quantes vegades de la llibertat sexual o dels cossos. També en vau parlar amb Mona Eltahawy.
—Sobre això també hem d’educar, perquè moltes noies i molts nois continuen pensant que la dona que vol viure la seva llibertat sexual és una puta. S’ha d’exposar que encara que neixis en una família musulmana tens el dret de fer allò que et doni la gana amb el teu cos. És igual qui dicti les normes. Per a mi és una cosa que, tot i haver-la escrit i haver intentat ser tan lliure com he pogut, durant un temps la vaig viure amb una càrrega de culpa molt important.

Aquests mesos haureu de ser més activista que escriptora?
—No sé gaire bé què és, això de ser activista. Si és escriure llibres com aquest, llavors sí que ho sóc. Jo m’imagino sempre les activistes a la plaça… En realitat, tinc ganes de tornar a les novel·les.

The post Najat El Hachmi: ‘No vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Comença la Setmana del Llibre en Català: una guia

Dj, 05/09/2019 - 17:00

Des de demà i fins al diumenge 15 de setembre, l’Avinguda de la Catedral de Barcelona acull la 37a Setmana del Llibre en Català, la fira del llibre en llengua catalana més important de tot l’any. Els lectors trobaran les novetats que acaben de sortir aquest setembre, i també i sobretot els llibres de fons d’uns cent noranta segells editorials. I aquesta oferta literària ve acompanyada per un programa d’activitats que dóna protagonisme als escriptors i ofereix pensament i reflexió.

Us oferim una guia per afrontar el programa d’activitats de La Setmana, que és immens, ja que ofereix 270 activitats, 60 de les quals adreçades al públic familiar i 13 al públic jove, a més de 250 signatures i 12 itineraris literaris. Us recomanem que feu servir el cercador de la web de la Setmana per localitzar els escriptors que hi participen i altres activitats que siguin del vostre interès.

Les activitats literàries de la Setmana es duran a terme en tres escenaris i s’han articulat al voltant de diferents temàtiques i seccions. Per exemple, cada tarda es dedicarà a una temàtica. Es parlarà d’història de Catalunya, de contes, de feixisme, de feminisme, de ficcions, de música, de la Guerra Civil i de postguerra, de pensament, de traducció i del procés.

Escriptors presents a la setmana

Entre els 260 escriptors que seran presents en les diferents activitats i signatures de la Setmana hi trobareu: Albert Sanchez Piñol, Martí Domínguez, Najat El Hachmi, Bel Olid, Joan Santanach, Xavier Bosch, Màrius Serra, Pere Francesc Rom, Jordi Pàmias, Carla Gracia… L’escriptor David Lagercrantz, autor del sisè volum de tancament de la saga Millennium, és el convidat especial de La Setmana i hi participarà el dissabte dia 7 a les 20.00.

A l’espai ‘Fem una copa amb…’ (enguany es fa una copa de vi i no pas de cervesa com altres anys, perquè el patrocinador ha passat a ser la DO Catalunya) diferents escriptors conversaran amb un periodista cultural. Hi participaran: Ferran Torrent, Jordi Lara, Marc Pastor, Irene Solà, Toni Sala, Mireia Sallarès.

Una Setmana de Països Catalans

Andorra, la Catalunya Nord, les Illes Balears i València també són presents a La Setmana a través de la participació del Ministeri de Cultura del Govern Andorrà, l’Associació del Llibre del Pirineu, l’Associació d’Editors d’Andorra, l’Institut d’Estudis Andorrans, l’Associació d’Editors del País Valencià, el Gremi d’Editors de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Hi haurà dies temàtics: el dia de les revistes i la premsa en català; el dia de les Biblioteques, el dia de l’Ensenyament, el dia de la Collita Valenciana i el Dia dels Pirineus. Entre els autors de la Collita Valenciana que seran presents a la Setmana, el diumenge dia 8, trobem: Gustau Muñoz, Antoni Ferrando, Jaume Pérez-Montaner, Francesc Mompó, Lourdes Toledo, Miquel Borrell, Amàlia Roig Blasco, Miquel Torres, Carme Morera, Tona Català, Joanjo Garcia, Mariló Sanz, Josep Lluíg Roig, Agustí Colomer i Elvira Cambrils. La Collita Valenciana és coordinada per l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV).

El Matí Jove

‘El matí de… ‘ és una altra secció que proposarà matins temàtics: el Matí del Lleure, el Matí de la Il·lustració, el Matí Jove i el Matí Negre. Enguany destaca l’esforç de l’organització de la Setmana per fer atractiu el Matí Jove, per captar l’interès dels lectors adolescents i joves. Entre més, es farà una taula rodona a l’entorn del còmic i el manga català, amb Oriol Estrada, Sergio Pérez i Olga Resina, i l’espectacle ‘La màgia dels llibres’ de Màgia Diver. També es presentaran llibres de Lolita Bosch i Oriol Malet, Care Santos i Carles González, Marc Artigau i Miguel Gallardo, Núria Perera i Mar González, Marta Maneu-Borja i Marta Botet.

La Nit de la Setmana

Cada vespre la fira s’acomiadarà amb un petit recital de poesia. Però hi haurà un dia, el dissabte 7, que la fira serà oberta fins a la mitjanit, amb música i literatura i una sèrie d’activitats organitzades per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el TR3SC. Entre les propostes destaca la sessió de Poetry Slam, a càrrec de Salva Soler a les escales de la Catedral, amb micròfon obert. També hi haurà molts autors signant els seus llibres.

Itineraris

S’han organitzat onze itineraris literaris per diferents indrets de Barcelona, Aitona (el Segrià) i Lleida. Són: ‘Barcelona en femení. Passeig pels barris de Santa Anna i la Catedral’, a càrrec d’Elisenda Albertí (dissabte dia 7); ‘La Barcelona de Pere Calders’, a càrrec de Tessa Calders i Diana Coromines (dissabte dia 14); ‘La Barcelona germànica i del Benelux’, a càrrec de Joan Maria Serra (dissabte dia 7); ‘Atles de l’oblit’, a càrrec de Teresa Ibars, acompanyada de l’actriu Violeta Porta i el músic i actor Joan Baró (diumenge dia 8 a Aitona, el Segrià); ‘La trista Barcelona de la postguerra’, a càrrec de Pilar Romera (diumenge dia 8); ‘Homenatge a Catalunya’, a càrrec de Fernando Casal i Jordi de Miguel (diumenge dia 8); ‘Una família imperfecta’, a càrrec de Pepa Roma (dimarts dia 10); ‘Primàries de sang’, càrrec de Pau Juvillà i David Marín (dijous dia 12 a Lleida); ‘Entre murs’ a càrrec de Marta Segura Cloquell (divendres dia 13); ‘Joan Brossa’ a càrrec de Carles Rebassa (dissabte dia 14); ‘La Barcelona de Ramon Berenguer’ a càrrec de Jordi Nogués (dissabte dia 14).

Commemoracions

La Setmana celebra els aniversaris de Club Editor (60 anys); Quaderns Crema (40 anys); Combel Editorial (30 anys); Alrevés (10 anys) i Mosaic Llibres (5 anys). I organitza actes a l’entorn dels escriptors Teresa Pàmies i Joan Brossa, dels quals enguany se’n celebra el centenari. Així també es dedicarà un acte a Ricard Salvat, quan fa deu anys de la seva mort, i es recordarà Robert Saladrigues, que fa pocs mesos que ens va deixar.

Manifest contra la violència de gènere

L’any passat, la Setmana, amb el PEN català i l’Associació Catalana pels Drets Civils van fer públic el ‘Manifest per la Llibertat d’Expressió’. Enguany, també hi haurà un àmbit d’acció solidària, en aquest cap centrada en la denúncia de la violència de gènere. Es convidaran especialistes que parlaran sobre la situació actual i donaran informació per entendre millor el problema i eines per poder preveure’l i combatre’l. El manifest de la Setmana contra la violència de gènere es llegirà el diumenge 8 i serà a càrrec de l’escriptora Gemma Lienas.

Premi Trajectòria i premi especial de la Setmana

Enguany el 23è premi Trajectòria destaca la feina feta per Margrit Lömker i Oriol Serrano, responsables de la distribuïdora Les Punxes, pels seus cinquanta anys tirant endavant aquesta tasca, des del compromís empresarial i personal amb el món del llibre, des de la distribució, que és una baula essencial del sector. L’acte de lliurament se celebrarà el dijous 12 de setembre a dos quarts de 8 del vespre. Els guardonats rebran una obra de l’artista Ignasi Aballí.

Enguany també s’atorgarà el premi Especial la Setmana a la revista Cavall Fort, per la seva tasca ininterrompuda al llarg de 58 anys de treball a favor del foment de la lectura, de la defensa del català i la consciència de país. L’acte de lliurament se celebrarà el dissabte 14 de setembre a dos quarts de 7 de la tarda.

Durant la Setmana també s’atorgaran el premi Núvol de Contes (dissabte dia 14), premi Aurora Díaz Plaja (dissabte dia 7), premi Illa dels Llibres, premi Coca-Cola de Relat Breu, premi Vila de Martorell (dissabte dia 14) i premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica (dimarts dia 10).

Una curiositat

Entre els llibres que es podran trobar a la Setmana n’hi ha un de ben especial, perquè serà de venda exclusiva durant la Setmana a la caseta 52. Es tracta de Literatura de proximitat, un recull de contes de Joan Vigó, Jordi Nopca, Elisenda Solsona i Jaume C. Pons Alorda coeditat per LaBreu, AdiA, Males Herbes i l’Altra editorial.

The post Comença la Setmana del Llibre en Català: una guia appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Philippe Lançon: ‘Amb el temps, la por, si no passa res, se’n va’

Dm, 03/09/2019 - 21:50

El 7 de gener de 2015 Philippe Lançon tenia dues opcions: o bé anar a la redacció de Libération o bé anar a la de Charlie Hebdo, el setmanari satíric francès on es feia el consell de redacció per definir el número de la setmana. I va anar a la revista satírica. Una estona després d’haver començat la reunió, on es discutia de tot amb el màxim sentit crític, dos homes varen entrar a la redacció, varen matar una dotzena de persones i en varen ferir onze més. Un dels ferits fou Lançon, que es va quedar sense mandíbula, gairebé com els soldats francesos que a la Primera Guerra Mundial varen tornar sense queixos i varen encunyar l’expressió gueule cassé. Més de dos-cents dies d’hospitalització i múltiples cirurgies varen forjar un nou Philippe Lançon, un home que manté els valors d’abans i alguns dels seus records, però que és totalment diferent d’aquell que fou ferit a la redacció de Charlie Hebdo.

La narració d’aquesta experiència terrible, la de la reconstrucció de la identitat pròpia i la de la reconstrucció de la col·lectivitat, l’explica a L’esqueix de carn (Angle Editorial), un títol –en català– que l’ha fascinat per la sonoritat. ‘Sóc molt feliç de ser a Barcelona, una ciutat que estimo sobretot pels grans escriptors que he pogut entrevistar fent de periodista i perquè el meu llibre ha sortit també en català, un idioma misteriós per a mi que vull aprendre per redescobrir què he escrit’, diu. Una mica abans Rosa Rey, la seva editora en català, explicava: ‘Comencem el curs amb una obra sensacional, que posa la pell de gallina i que és plena de referències a l’alta cultura i al dolor físic i emocional i que mostra l’optimisme de ser viu.’

El llibre també ha estat publicat per Anagrama. Jorge Herralde explica que la coneixença amb Lançon ve de lluny, dels temps en què el periodista havia volgut entrevistar un tímid Roberto Bolaño que no es fiava del seu francès per a la conversa. ‘No pateixis, en Philippe parla castellà perfectament gràcies a moltes aventures amoroses’, va dir Herralde a Bolaño, que va poder veure la doble plana a Libération poques setmanes abans de morir-se.

Anècdotes a banda, L’esqueix de carn és un llibre duríssim, però alhora d’una bellesa colpidora. ‘He tingut la sort que les guerres han estat molt bones per als cirurgians, que han pogut desenvolupar les seves tècniques, i després aplicar-les a la medicina convencional; com el càncer de mandíbula, per exemple. Allò que vam viure nosaltres a la redacció de Charlie Hebdo, situada entre la plaça de la República i la plaça de la Bastilla, dos dels símbols principals de França, va ser un acte de guerra. Però, compte, l’atemptat el varen fer dos fills de la República, dos pobres homes joves; àrabs, sí, però francesos’, explica. I afegeix: ‘El meu llibre no és polític, ni sociològic, és un conte on explico la vida d’un home que sobreviu a un atemptat i què passa a la seva vida, al seu voltant i a la seva memòria. Recobra una vida que ja té cinquanta anys, però en la qual hi ha un tall. Ha sobreviscut. És una persona molt semblant i a la vegada molt diferent de la que ja no existeix.’

Lançon és capaç d’explicar extraordinàriament bé el dolor ara que ha recuperat les paraules. ‘Penseu que la boca ens serveix per a menjar, per a comunicar-nos, per a besar. Al principi jo no sentia dolor perquè sempre anava medicat, però a poc a poc els nervis han tornat a créixer i a omplir la meva mandíbula. És com si constantment algú et colpegés amb tota l’ànima i has d’aprendre a resistir els efectes de la sensació. Per a mi, que sempre he parlat més del compte, haver d’estar més d’un mes sense parlar ha estat molt dur. Aprens a valorar molt el silenci. He hagut d’acollir el dolor i ensinistrar-lo. I això és formidable perquè no et deixa espai ni per a l’odi ni per al rancor.’

Sovint li retreuen aquesta manca d’odi als autors de l’atemptat, però ell respon: ‘Tots aquests anys he treballat en tota mena de diaris d’esquerres. Alguns de molt radicals i alguns que no ho són tant. I sempre m’he mantingut en la meva posició socialdemòcrata i pacífica, poc radical, que per als amics sovint és poc comprensible. A l’hospital també he estat així. L’odi és moda, fins i tot en la creació literària, i per a mi no serveix de res; no és una bona gasolina per a escriure un llibre.’

De fet, el procés d’escriptura de L’esqueix de carn també ha estat bastant singular. ‘He escrit el llibre en uns sis mesos, però no ha estat pas una teràpia, sinó que sorgeix després de la teràpia. Primer hi ha hagut la cirurgia, els psicòlegs, els fisioterapeutes, els amics i els amors i llavors, dos anys després, he pogut escriure el llibre, quan la teràpia d’urgència s’havia acabat. Havia passat un any i mig entre la primera frase del llibre i la segona, que no vaig poder escriure fins que no vaig sortir del laberint. Havia d’esperar i entendre que el llibre és el producte d’un altre home, que ja no és la víctima, sinó que és l’escriptor.’

Fins al punt que Lançon va acabar de revisar el darrer capítol mentre esperava per baixar al quiròfan per a una cirurgia –menor, en comparació amb totes les que li havien fet. ‘Tenia tres hores lliures i vaig entendre que l’havia d’acabar llavors, abans no arribés l’encarregat de baixar-me a baix, de qui coneixia perfectament les passes per tot el temps que havia passat a l’hospital abans d’aquella darrera cirurgia. Vaig saber que ja era un altre home qui l’havia escrit.’

Lançon explica també: ‘Cada vegada m’interessen menys els terroristes; els articles que en llegeixo no m’ensenyen res que no sàpiga, sé en quin món visc. Sobre el terrorisme, una novel·la de Conrad m’ha interessat infinitament més que no pas tots els assaigs que he llegit, i això que era un escriptor molt conservador. Però a partir de la ficció comprèn molt bé l’ànima dels terroristes.’

Les ferides de l’atemptat li han afectat la capacitat lectora. ‘I això és terrible, perquè feia crítica literària, i encara en faig. Ara llegeixo molt a poc a poc, sobretot assaig, i no sé com encarar la ficció ni com a lector ni com a escriptor’, explica. L’altra conseqüència és el domini de la por. Mentre era a l’hospital el van canviar de cambra, i la primera cosa que va veure va ser la possibilitat que algú li disparés del sostre estant. Ho va veure ell i ho varen veure els policies que el vetllaven. ‘Tenir por no és el problema, sinó què en fas, de la por. Es combat amb el caràcter i la força de voluntat. Quan vaig tornar al metro i veia nois àrabs amb motxilla em pensava que portaven bombes. I volia baixar. Però no vaig baixar mai. Si hagués baixat la primera vegada hauria acabat baixant sempre. Ara continuo anant amb metro i amb el temps, si no passa res, la por se’n va.’

The post Philippe Lançon: ‘Amb el temps, la por, si no passa res, se’n va’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Cinquanta novetats literàries que arriben aquest mes a les llibreries

Dll, 02/09/2019 - 21:50

La Setmana del Llibre en Català s’ha consolidat com un espai literari que atreu els lectors més variats i això ha fet canviar dinàmiques de les editorials, que avancen la tornada literària als primers dies de setembre. Hi ha, doncs, un volum de novetats considerable. N’hem triat una cinquantena. Totes seran a les parades de la Setmana. Molts dels autors d’aquests llibres intervindran en presentacions i diàlegs.

Ficció català

Poder contar-ho, Ferran Torrent (Columna)
Tercera part de la sèrie El segon sistema, que va començar amb Un dinar un dia qualsevol, seguit d’Individus com nosaltres. Se situa a final de 1982 i principi de 1983, quan els socialistes assoliren el poder a l’estat espanyol.

L’esperit del temps, Martí Domínguez (Proa)
La novel·la relata la trajectòria d’un científic austríac que es vincula al nazisme i acaba essent un dels científics que van fonamentar les pràctiques de l’extermini nazi.

Jugar-s’hi la vida, de Màrius Serra (Amsterdam)
Aquesta novel·la converteix l’especialista en jocs Oriol Comas en un personatge de ficció, que tindrà continuïtat. En aquesta ocasió, es troba abocat a una trama policíaca situada al barri del Raval de Barcelona, on el joc ho és tot.

Les set vides d’un gat rus, de Joan-Daniel Bezsonoff (Llibres de l’Avenç)
Recupera, en un sol volum, la celebrada trilogia de memòries de joventut de l’escriptor: Una educació francesa, Les meues universitats i El fill del coronel. Una nova edició, revisada i ampliada, que incorpora un colofó de luxe, ‘La javanesa’, un relat inèdit d’amour fou.  A les llibreries el 5 de setembre.

Homenatge als caiguts, d’Albert Sánchez Piñol (Rosa dels Vents)
Recull de vuitanta històries que l’escriptor va crear per a la secció ‘La contraportada’ de ‘El matí de Catalunya Ràdio’ quan el conduïa Antoni Bassas. Sortirà el 5 de setembre i es presentarà durant la Setmana.

El mas de les ànimes. Vicent Josep Escartí. Premi Enric Valor de novel·la (Bromera)
L’autor barreja realitat i ficció per a explicar-nos la fascinant vida de la Palopa, una dona forta i prodigiosa que es va avançar al seu temps.

Míster Folch, Adrià Pujol (Empúries)
Història barcelonina explicada per Déu. Míster Folch, un home amb poders insòlits com si fos un superheroi, se sent cridat a salvar la ciutat i el país de la dictadura.

Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes)
La narradora d’aquesta història s’emmiralla en la seva germana, que contempla com si fos un paisatge. Però es van fent grans i creixen els secrets i les tensions.

Zona Zero, de Núria Busquet Molist (LaBreu)
La Jane creia fervorosament en la vida normal, fins fa ben poc. El marit l’ha abandonat i ella s’ha instal·lat a Manhattan. L’11 de setembre de 2001, des de l’oficina contempla, amb un got de cafè a la mà, un dels fets més tràgics de la història de Nova York.

La mida dels nans, de Tuli Márquez (Més Llibres)
L’autor ens trasllada a un univers de corrupció, poder i amor per l’interès en què les llibertats individuals són qüestionades.

Octubre, Teresa Solana (Alrevés-Crims.cat)
Falten només onze dies perquè es faci el referèndum i entre els Mossos d’Esquadra hi ha mala maror. Amb el Primer d’Octubre que s’acosta i el Piolín atracat al port de Barcelona, l’assassinat d’un actor retirat –aparentment en un robatori que ha acabat malament– obliga la sotsinspectora Norma Forester i el seu equip a traslladar-se al barri de Gràcia per començar la investigació d’un cas que es complicarà quan descobreixin que la víctima vivia sota una identitat falsa.

Dinamarca / Plagi, de Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera (Bromera)
Títol que agrupa l’última obra teatral escrita conjuntament pels germans Sirera.

Paraules que tu entendràs, Xavier Bosch (Columna)
La novel·la explora la convivència, les relacions de parella, els secrets de cadascú i l’ús que fem de la veritat.

La memòria de l’aigua, de Montse Barderi. Premi Prudenci Bertrana (Columna)
Història de tres generacions de dones marcada per la misèria, el maltractament, la incomunicació i la discriminació a la Catalunya més pobra, però també marcada pel poder de la reconciliació i de la superació.

L’home del barret, de Berta Jardí (Univers)
La novel·la parteix de la història d’un quadre de Joan Miró, L’home del barret, que va pintar el 1918 i que protagonitza el besoncle de l’autora, Heribert Casany. El relat esbossa la vida d’aquest personatge.

Banderes dels altres, de J. N. Santaeulàlia (Proa)
El fill d’una família republicana represaliada vol fer-se ric a la Catalunya classista i dividida dels anys cinquanta i seixanta.

L’abisme, de Carla Gràcia (Univers)
Història d’un escriptor en crisi, Octavi Fonseca. Un matí, dos policies l’informen que la seva mare, que el va abandonar quan era petit, ha aparegut morta.

Ventres de paper, de Laia Asso Ministral (Sembra llibres)
Primera novel·la d’aquesta autora, en què afronta les relacions entre mares i filles. Arribarà a les llibreries el 8 de setembre.

El nedador d’aigües obertes, d’Adam Martín (Comanegra)
El periodista s’estrena en la narrativa de ficció amb aquesta faula en què la mar i la natació en aigües obertes serveixen de metàfora d’un envit: sortir de la zona de confort. A les llibreries el 4 de setembre.

El senyal, de Marta Meneu-Borja (Bromera)
Una novel·la coral que ens ofereix un retrat viu de la societat actual, tendre i colpidor alhora.

Reedicions

Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana (Club Editor)
Arriba per primera vegada la versió íntegra d’aquesta obra, traduïda del castellà per Núria Sales.

Ficció estrangera

El dia abans, de Sorj Chalandon. Traducció de Josep Alemany (Edicions 1984)
En Michel volia ser minaire com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre de 1974 en Jojo va morir en una explosió a la mina. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare.

Tardor, d’Ali Smith. Traducció de Dolors Udina (Raig Verd)
Arriba la tardor. L’Elisabet observa els canvis del seu entorn després d’un estiu que ho ha capgirat tot al seu país. Els governs deceben, les opinions es polaritzen, el temps passa… Pròleg de Víctor Garcia Tur.

Màquines com jo, d’Ian McEwan. Traducció de Marc Rubió (Llibres Anagrama)
Anys vuitanta del segle passat. Un Londres distòpic i alternatiu, en què la història ha seguit uns camins diferents. Per exemple, el Regne Unit ha perdut la guerra de les Malvines i el científic Alan Turing no s’ha suïcidat de resultes del judici per homosexualitat, al qual va ser sotmès als anys cinquanta, sinó que continua viu. No tan solament és viu, de fet, sinó plenament actiu i dedicat al desenvolupament de la intel·ligència artificial.

L’esqueix de carn, de Philippe Lançon.  Traducció de Joan Casas (Angle Editorial)
L’autor, periodista cultural, explica el seu abans i després de l’atemptat de Charlie Hebdo com a supervivent. Lançons presentarà el llibre el 3 de setembre a les 19.00 a la llibreria la Central del Raval.

Les aventures del baró de Münchhausen, de Gottfried August Bürger. Traducció de Joan Fontcuberta (Males Herbes)
Recuperació d’aquest clàssic que a la dècada dels vuitanta ja va publicar la Magrana. La gràcia i la imaginació amb què narrava tot de proeses impossibles, protagonitzades per ell mateix, el van acabar convertint en part de la cultura popular europea.

L’estrangera, de Serguei Dovlàtov. Traducció de Miquel Cabal (LaBreu)
Marússia Tataróvitx, filla d’un alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per a voler abandonar Rússia. Però, contra tots els pronòstics, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix d’emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens.

Embassament 13, de Jon McGregor. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Angle Editorial)
Cap d’Any en un petit poble de l’interior d’Anglaterra. Una noia de tretze anys ha desaparegut. La intensa recerca de veïns i policia no la trobarà, tot i que la investigació del cas s’allargarà setmanes, mesos… Aviat serà només un tema de conversa i tothom tornarà a la seva vida habitual, no necessàriament monòtona, que Jon McGregor retrata amb una gran delicadesa.

Un cor massa gran, d’Eider Rodriguez. Traducció de Pau Joan Hernàndez (Periscopi)
Aquest volum mostra l’obra d’una autora descarnada que treballa amb la matèria d’allò que ens fa humans i d’allò que ens allunya de ser-ho. Premi Euskadi d’argent, atorgat pels llibreters de Guipúscoa, i premi Euskadi de literatura 2018.

Frankenstein a Bagdad, d’Ahmed Saadawi. Traducció d’Àlex Queraltó (Amsterdam)
Aquesta novel·la, guardonada amb el premi internacional de Narrativa Àrab, és el retaule d’una societat traumatitzada per la guerra, un relat periodístic, una novel·la de terror, una sàtira, una punyent al·legoria sobre la violència i la reconstrucció, sobre el sentiment de pèrdua de les dones i l’esperança de veure retornar amb vida els seus éssers estimats. A les llibreries el 9 de setembre.

Bon dia, mitjanit, de Jean Rhys. Traducció de Dolors Udina (Minúscula)
Novel·la escrita el 1939, que ara arriba per primera vegada en català. A les llibreries el 4 de setembre.

Escapada rebel cap a la llibertat, de William McLellan. Traducció de Jordi Cussà i Anna Camps (Comanegra)
Un jove artista anglès acaba empresonat a la Model en ple franquisme. Una història real que l’autor explica amb la perspectiva que li han donat els anys. Pròleg de Gerard Quintana. A les llibreries el 4 de setembre.

Milkman, d’Anna Burns. Traducció de Josefina Caball (Edicions 1984)
Premi Man Booker 2018, Premi National Book Critics Circle 2019, Premi Orwell 2019. Una noia de divuit anys llegeix Ivanhoe mentre camina pels carrers d’una ciutat que ens remet a la Belfast de final dels anys setanta. De sobte, un paramilitar, personatge tenebrós, atrapa la noia.

La noia que va viure dues vegades, de David Lagercrantz (Columna)
Tancament de la sèrie Millennium, de Stieg Larsson. L’escriptor visitarà Barcelona perquè és el convidat especial de la Setmana del Llibre en Català.

Assaig i no-ficció

Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro (Pòrtic)
El procés català ha estat un assaig general de secessió sense el final que molts esperaven: ni independència ni negociació de cap mena. Tanmateix, la crisi que ha originat és enorme i té un abast europeu. La batalla no s’ha acabat. Quins ensenyaments se’n poden treure, del procés?

Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi (Ed. 62)
Manifest feminista que és una reflexió i una denúncia de les múltiples trampes i formes de discriminació de què són víctimes les dones.

Mirar-nos de cara, de Vivian Gornick. Traducció de Martí Sales (l’Altra Editorial)
Després del volum memorialístic que aplegava Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, l’editorial continua fent arribar l’obra de Gornik, ara amb aquest recull d’assaigs que va publicar a la dècada dels noranta. A les llibreries l’11 de setembre.

El vertigen dels dies. Notes per a un dietari, de Gustau Muñoz  (Llibres de l’Avenç)
Aquest dietari s’interroga sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau de present. Amb el teló de fons del trajecte accidentat del País Valencià aquests últimes dècades. A les llibreries el 5 de setembre.

Música i pols, de Pere Rovira (Proa)
El poeta reflexiona sobre l’amor i les edats, la sort, l’art d’envellir, la soledat i la companya, sobre el coratge de viure contra la tristesa.

Els llibres galàctics, Jaume Sisa (Llibres Anagrama)
S’aplega en dos volums l’obra (quasi) completa de Jaume Sisa, amb les lletres, poemes, aforismes i texts dispersos del cantant galàctic i els seus alter egos.

Un any a la Cerdanya, de Rafael Vallbona (Ed. 62)
Crònica sentimental de la Cerdanya, a partir d’episodis breus de fets viscuts.

Mites, de Stephen Fry (Ara Llibres)
L’actor troba que la mitologia grega és addictiva, entretinguda, accessible i sorprenentment humana. Narra amb ironia i enginy una selecció de mites grecs.

Desencadenats. Un nou mercat per al llibre independent, de Bernat Ruiz Domènech (Saldonar)
El món canvia i el sector editorial també. L’última crisi econòmica ha transformat el panorama del llibre a escala mundial. L’autor explora fortaleses i debilitats del sector editorial català, i proposa un debat i la creació del Clúster del Llibre en Català.

Poesia

Ictiosaure, Dolors Miquel (Ed. 62)
Proposa al lector un trajecte escruixidor, en versos i proses poètiques, amb tres itineraris: el de les roses, el del cor i el dels ossos.

Noms de fum, de Míriam Ferradáns. Traducció i pròleg de Dolors Miquel (Godall edicions)
Míriam Ferradáns, que escriu des dels límits, davant l’abisme, el travessa amb la paraula poètica perquè la trasbalsen de manera idèntica la mort i l’amor de l’altre i cap a l’altre. I en construeix aquest llibre que li serà una casa. Dolors Miquel presentarà el llibre dins la Setmana del Llibre en Català, el dia 10 a les 20.00.

La vida salvatge, de Gonzalo Hermo. Traducció del mateix autor (Godall Edicions)
La poesia és aquella possibilitat de la llengua en què la llengua mateixa és a flor de pell. És un espai des d’on es pot imaginar el naixement de les coses, inclòs el llenguatge. Es presentarà dins la Setmana del Llibre en Català, el dia 10 a les 20.00.

Lovely, d’Antònia Vicens (Cafè Central)
Presentació del llibre dins la Setmana del Llibre en Català el dijous 12 de setembre, a les 20.15. Escenari 2.

Ombres i escullera, de Dinu Flămând. Traducció de Corina Oproa i Jordi Valls (Cafè central)
Presentació del llibre amb la poetessa i la traductora, dins la Setmana del Llibre en Català, el dissabte 7 de setembre, a les 20.30. Espai 1.

Heimat, poemes d’A Clapes. Dibuixos de Pilar Abad (Cafè Central)
Epíleg de Víctor Sunyol.

L’Arquitecte, Laia Maldonado (Edicions 1984)
1r Premi Ventura Ametller de poesia.

The post Cinquanta novetats literàries que arriben aquest mes a les llibreries appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avanç editorial: ‘L’esperit del temps’ de Martí Domínguez

Ds, 31/08/2019 - 21:50

L’escriptor Martí Domínguez, director de la revista Mètode de divulgació científica, que edita la Universitat de València, acaba de publicar una nova novel·la, L’esperit del temps (Proa), on capbussa l’espectador en les escruixidores memòries d’un científic austríac nazi, que va participar en alguns dels programes que van estudiar i impulsar l’extermini nazi.

L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi revés el Premi Nobel. L’esperit del temps és, finalment, una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana.

L’esperit del temps és un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia i la “regermanització” i de la complicitat de la comunitat intel·lectual en aquesta política racial. Mitjançant unes falses memòries, el protagonista confessa la barbàrie de l’holocaust, amb la persecució i extermini de la població jueva; l’estratègia de seleccionar entre la població dels territoris conquerits els qui, pels trets ètnics, podien ser “regermanitzats” o bé “descartats”; així com l’impuls per a una explosió demogràfica ària afavorint les relacions entre alemanys “purs”. Tots els professors, acadèmics, metges, militars i altres implicats en aquesta espiral són personatges reals, històrics, que van tenir un paper important en els fets que es relaten a L’esperit del temps.

Llegiu un fragment de L’esperit del temps. El llibre arribarà a llibreries el 4 de setembre.

L’editor de Proa, Josep Lluch, escriu per a VilaWeb:

«Què va fer possible el nazisme? Com va obtenir el suport dels grans capitals, dels cercles universitaris i de les classes populars? Pot renéixer algun dia el totalitarisme a Europa? Són preguntes que ens plantegem de tant en tant, potser després de sentir una conversa, de veure un documental o de llegir el diari. Segurament, la resposta s’ha de buscar en el que els alemanys en diuen el Zeitgeist, és a dir l’esperit del temps.

El científic i home de lletres Martí Domínguez representa l’esperit del temps amb gran eficàcia en les falses memòries d’un metge psiquiatre austríac, que posa al servei de la política racial nazi els seus estudis sobre el comportament animal. El programa d’eugenèsia i de regermanització, de colonització i d’extermini, no estava dirigit per quatre il·luminats. Científics de primer nivell, com el protagonista de L’esperit del temps (futur premi Nobel), van participar-hi activament, amb un entusiasme variable. Quina visió de les coses van tenir aquestes persones durant els últims anys de la seva vida? Quines memòries ens haurien llegat? La novel·la de Martí Domínguez te l’ambició d’abordar totes aquestes qüestions amb lucidesa i llibertat.»

 I l’autor de la novel·la, Martí Domínguez, explica:

«Massa sovint es trivialitza el nazisme com un moviment dirigit per uns quants il·luminats i desequilibrats. A això han contribuït de manera molt notòria pel·lícules i sèries televisives (si no còmics o videojocs), mostrant el nacionalsocialisme com un grup de pertorbats, a un punt de l’histrionisme més eixelebrat. No obstant això, el revisionisme dels darrers anys ha evidenciat com al darrere d’ell hi era el món universitari alemany (i austríac), i com rere l’aparent arbitrarietat amb què es conduïen les accions hi havia uns fonaments de caràcter filosòfic i científic de primera magnitud. En realitat, el 99% del professorat universitari va continuar la seua feina, en institucions on la nazificació és un fet reconegut.

Els psicòlegs alemanys feren estudis científics per tal de discriminar com la hibridació entre alemanys i eslaus afectava les característiques de les seues races, per tal de prohibir la cohabitació. El personatge de la novel·la participa en aquests estudis, que van concloure que la mescla racial amb els polonesos era altament perjudicial per a la puresa del caràcter alemany. Allò implicava en última instància un pla d’erradicació massiu de la societat polonesa sense arrels germàniques, i per extensió de tota la població eslava. Un genocidi que afectava entre trenta i cinquanta milions de persones. Així les coses, l’aniquilació de la raça jueva no era més que un primer pas d’un magne projecte genocida que afectava molts altres milions de persones.»

Martí Domínguez (1966) és professor de periodisme de la Universitat de València. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica Mètode. Com a novel·lista ha escrit Les confidències del comte de Buffon, El secret de Goethe, El retorn de Voltaire, El fracassat, La sega i L’assassí que estimava els llibres, novel·les que han rebut els principals premis de les nostres lletres. També és autor de l’assaig El somni de Lucreci, que va ser guardonat amb el premi Carles Rahola.

The post Avanç editorial: ‘L’esperit del temps’ de Martí Domínguez appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Un tresor cultural amagat: les microeditorials de les Illes Balears

Dc, 28/08/2019 - 21:50

Un dels fenòmens més interessants del panorama literari actual als Països Catalans ha estat l’eclosió de petites editorials. Algunes havien començat abans, però ha estat sobretot a partir de la segona dècada del nou segle quan aquesta tendència s’ha confirmat i ha dut l’esclat i la consolidació d’editorials com Raig Verd, Periscopi, Sembra Llibres i Adesiara, entre moltes altres. Les Illes Balears no n’han estat pas exemptes, tot i que potser ha trigat una mica més a arribar-hi. Després de la caiguda de l’editorial Moll, es va reconstruir el Gremi d’Editors amb dues editorials capdavanteres i consolidades: el Gall (i el seu nou segell Quid Pro Quo) i Lleonard Muntaner. I al costat de Documenta Balear, Ensiola i editorials històriques, hi ha noves propostes que val la pena de conèixer. Sobretot perquè moltes vegades editen petites joies, ocultades per tiratges molt petits, distribucions molt complicades fora del territori insular i escassos recursos per a la comercialització en línia. Com veurem, hi ha una excepció a aquesta tònica. Ja ho sabeu: sense excepcions la regla no seria vàlida.

El 2016 Joan Buades va publicar Crui, els portadors de la torxa, a les Edicions Aïllades d’Eivissa, editorial de què és assessor, després d’haver cercat editor en més indrets. Quan el jurat del premi Joan Crexells va guardonar-la com a millor novel·la de l’any, es va desfermar un important escàndol literari –que no ha acabat fins enguany– que va servir perquè molta gent sabés que aquesta editorial eivissenca existia. El cas és que Ramon Mayol, el fundador de l’empresa, edita molt més en castellà que no en català i és promotor de moltes iniciatives culturals audiovisuals i musicals, de manera que els llibres en català són només una petita part de la seva activitat cultural.

Aquesta és una característica de les petites editorials illenques noves: la major part dels impulsors no s’hi dediquen exclusivament, sinó que combinen l’edició amb feines més o manco vinculades al món de la cultura. Balàfia Postals, per exemple, és una clàssica editorial de postals –cal recordar que Triangle Postals és l’empresa més veterana d’aquest sector i també és situada a Eivissa, on el negoci encara és tan potent com el de les macrodiscoteques– que recentment ha fet el pas cap a l’edició. Enguany han publicat la imprescindible Història d’Eivissa i Formentera, de Benjamí Costa, Antoni Ferrer i Felip Cirer, tres dels historiadors més reconeguts de les Pitiüses. Ha tingut molt bon acolliment i ha obtingut ajuts dels consells insulars i de força ajuntaments.

A Menorca el panorama literari és bastant migrat. Només l’editorial Arrela hi publica regularment, tot i que per exemple encara no té pàgina web activa. Malgrat això, és prou activa a les xarxes socials i malda per tenir nombroses col·leccions obertes de tots els gèneres. Armand Escandell, amb Dionís, n’és el darrer autor publicat, tot i que han fet propostes tan interessants com I si passa què ens passa?, una reflexió sobre com afectaria les Illes Balears la independència de Catalunya, amb una mirada pluridisciplinària i de múltiples autors. Al seu catàleg, també hi ha traduccions d’Alda Merini i alguns llibres infantils. L’editorial ja ha muntat parada al Sant Jordi a Barcelona i també molt sovint tenen parada a diversos indrets de Menorca.

Saïm Edicions és possiblement la proposta més novella, en aquest cas des de Mallorca, però amb un peu a Barcelona. De moment, compta amb tres títols, molt bellament editats. El primer que van posar en circulació era el poema La colcada, de Pere d’Alcàntara Penya. Aquesta obra es recita cada 31 de desembre, durant la Festa de l’Estendard, a Palma, la festa civil més antiga d’Europa. El poema recorda els temps de l’avior en què es feien solemnes festes per recordar l’entrada del rei en Jaume a la ciutat el darrer dia de l’any 1229, quan va conquerir Madina Mayurqa. També han publicat El secret del drac de na Coca, de Laia Catalina Vera, i El pi de Formentor, de Costa i Llobera.

La llibreria manacorina Món de Llibres també ha començat a publicar fa poc, sobretot títols vinculats als premis Ciutat de Manacor. Un dels realment sorprenents que tenen al catàleg és el Corpus de fraseologia de les Illes Balears, de Bàrbara Sagrera. Expressions com ara Qui vol peix que se banyi es cul, Ja tenim la seu plena d’ous o Eren set que l’aguantaven i encara pixava tort, són mostres d’un corpus riquíssim que delectarà qualsevol afeccionat a la llengua. Una altra joia d’aquestes ocultes que tenen les microeditorials illenques.

Per una altra banda, Illa Edicions va néixer el 2015 amb el propòsit de repensar tant la política com la societat i la història de Mallorca, principalment. Pot semblar que els llibres de temàtica local que publiquen aquestes editorials i també les més consolidades i amb trajectòries més llargues tenen interès sobretot per al públic de les Illes; però quan es comprova quins llibres funcionen, per exemple, a la Setmana del Llibre en Català es veu que hi ha un interès molt notable per temes tan concrets com els xuetes o la cuina illenca, per exemple. Per tant, seria bo que totes aquestes editorials petites normalitzessin la presència a Catalunya i el País Valencià, el seu mercat natural, per molt que es pensi en clau local a l’hora de decidir els temes. Un dels llibres més interessants que ha publicat aquesta editorial és Un país anomenat nosaltres, d’Antoni Lluís Trobat, que aplega una bona part dels articles que ha publicat a l’Ara Balears i que mostra una nova manera possible de pensar el país.

El cas de l’editorial Di 7 és una mica diferent. Als anys noranta va ser una de les editorials mare de referència a Mallorca i les seves col·leccions de narrativa arribaven a fer la competència fins i tot a l’Editorial Moll, aleshores totpoderosa. Però després va venir una època important de letargia i ara fa uns quants anys que ha reprès l’activitat editorial tant en català com en castellà. Di 7 és sobretot un projecte comunicatiu global, en què l’editorial és tan sols una branca i no pas la més important de l’empresa. D’ençà del 2016 tornen a ser actius com a editors i han publicat, entre més obres, la biografia de Tomeu Penya, un llibre que hauria de ser molt exportable atès el gran nombre de fans que té l’artista fora de Mallorca.

Ifeelbooks també és una de les petites editorials illenques. Publica en català i castellà i se’n destaca sobretot la recuperació que ha fet de l’obra negra de l’escriptor Antoni Serra i també d’algun dels títols de Maria Antònia Oliver. A Catalunya els distribueix Nus de Llibres i haurien d’aprofitar-se del boom de la novel·la negra catalana per fer-se un forat en tots els festivals i en el circuit alternatiu d’aquest gènere.

Adia Edicions, dirigida per Pau Vadell (dret), és l’editorial més consolidada.

Sens dubte, la microeditorial més interessant i consolidada de totes les sorgides a les Illes aquests darrers anys és Adia Edicions. Dirigida pel poeta Pau Vadell, Adia ja té sis anys de trajectòria, ha fet bones aliances al Principat –fa coedicions amb Cafè Central i sol compartir paradeta a la Setmana del Llibre en Català amb l’Altra Editorial, Labreu i Males Herbes, per exemple. Vadell havia fet nombroses aventures abans de començar la pròpia editorial i per això sap que la distribució és essencial. Té 16 punts de venda a les Illes, 41 al Principat i 12 al País Valencià, a més d’admetre vendes directes per la web. Tenen quasi cinquanta títols de poesia, dues col·leccions de llibres de narrativa i entre els projectes d’enguany es destaquen llibres com Tenc set de tu i bec ginebra, que aplega els primers tres llibres de poemes de Damià Huguet, i la recuperació de l’obra d’Antònia Vicens, amb títols com La Santa. De totes les petites editorials illenques és la que té més perspectiva de futur, amb un projecte clar i consolidat i amb un editor que ho fa pràcticament tot, perquè l’editorial i la seva carrera com a escriptor són una part essencial de la seva feina, a banda la col·laboració que manté amb la casa Blai Bonet i amb la Fundació Mallorca Literària.

Les preguntes que cal fer-se són: fins a quin punt poden ser viables aquests projectes? Quantes de les editorials sobreviuran d’ací a cinc anys? Quins objectius s’han de proposar? Lògicament és impossible de trobar respostes a la primera i a la segona preguntes, però sí que hi ha tres fets que haurien de ser cabdals per a la consolidació de tots aquests projectes: assolir una bona distribució fora del territori insular; crear o millorar les pàgines web, cercar canals de comercialització directa per quan no es pugui arribar a la resta del territori i ser molt actives a les xarxes socials per a promocionar els seus productes; i entendre que el mercat i l’àmbit d’actuació és la totalitat dels Països Catalans. Si aquests tres factors s’acompleixen és molt possible que puguin tenir un bon futur i que es puguin equiparar a uns altres projectes d’èxit apareguts aquests darrers anys.

The post Un tresor cultural amagat: les microeditorials de les Illes Balears appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Xavier Bosch: ‘La sinceritat és sobrevalorada’

Dm, 27/08/2019 - 21:50

Si mai aneu a Venècia, no passeu entre les columnes de granit que s’alcen a la piazzetta de Sant Marc. Els venecians no ho fan perquè porta mala sort. És on s’instal·lava el cadafal per a les execucions públiques. Amb aquesta recomanació, Xavier Bosch enceta la conversa que mantindrà amb els periodistes sobre la seva última novel·la, Paraules que tu entendràs (Columna), una mirada sobre la vida íntima i les relacions de parella. Som al cafè de la llibreria Laie de Barcelona i sobre la taula hi ha uns quants exemplars del llibre que l’editorial presenta com un dels plats forts d’aquesta tardor. A la coberta, una imatge de Venècia amb les columnes de la piazzetta que han originat el comentari.

No és casual que Bosch comenci el diàleg fent referència a aquest element arquitectònic de Venècia. La ciutat és un dels escenaris de la novel·la, però en el comentari de Xavier Bosch hi descobrim, sobretot, la passió per l’arquitectura que l’ha portat a convertir aquest ofici en la metàfora de les relacions de parella que recorrerà tot el llibre. Paraules que tu entendràs és una exploració sobre les relacions íntimes, I la vida de parella, com els edificis, s’ha de construir pedra a pedra: ‘En Xavi havia après que al llit, com a l’arquitectura, tot s’ha de construir a poc a poc.’

En Xavi Vera, probable alter ego de l’autor i un dels protagonistes de la història, és un arquitecte reconegut que durant el transcurs de la novel·la rep l’encàrrec més important de la seva carrera, alhora que s’enfronta a una crisi emocional amb què no havia comptat. La seva dona, Mara Lincoln, es dedica a organitzar viatges de luxe (com la volta al món en deu dies i cinc xefs) per a clients selectes, i des de la primera escena del llibre el lector sap que té un amant. Però en Xavi ho ignora i serà de mica en mica que anirà descobrint, com la resta de personatges, l’entramat de complicitats, secrets i veritats a mitges que s’amaga sota una vida força còmoda i de més o menys èxit, de gimnasos i escoles a la zona alta de Barcelona, i residències imponents als afores. Perquè el glamur serà un altre dels ingredients cercats per Xavier Bosch. Segons ell, les misèries humanes, per contrast, es poden fins i tot subratllar més.

Periodista de llarga trajectòria, Bosch explica que la tria que fa dels oficis per als seus personatges li serveix per a obrir nous mons al lector i a ell mateix. Els arquitectes, diu, tenen el punt just d’artistes: ‘Els periodistes no inventem, ells construeixen –nosaltres a vegades destruïm–, tenen voluntat de transcendir i passió pels detalls.’

La passió pels detalls, en aquest Paraules, també és de Xavier Bosch. Segons que explica, és un llibre de cocció lenta, escrit sense pressa i posant la màxima atenció en la creació dels personatges i en les descripcions. És així com, mentre uns nens es remullen els peus a la font de Jaume Plensa de Xicago, unes ratlles més enllà Mara Lincoln escolta les notes que li arriben d’un concert al Pritzker Pavilion, ‘un ventall perfecte sota una coberta irisada de Frank Gehry’. I, entre descripcions i valoracions arquitectòniques, no hi falten tampoc reflexions sobre el mateix sentit de l’arquitectura: ‘Donem forma als nostres edificis i, després, ells ens donen forma a nosaltres’ (W. Churchill). De totes les construccions, la de més pes en el relat naturalment és la casa que fa Xavi Vera realitza per a un col·leccionista d’art mexicà establert a Florida. Serà el somni de la seva vida, una casa sostenible i totalment integrada al paisatge de l’Empordà.

Però tornant al començament de la conversa, després del comentari sobre les columnes de la piazzetta, passem de seguida a un altre espai venecià, el Palau Venier. Aquesta vegada la intenció de l’autor és descobrir-nos una de les fonts d’inspiració de la novel·la. Al jardí de l’actual Museu Guggenheim, Bosch hi va llegir el vers d’un poeta del segle XIII esculpit en un neó de color blau: ‘Si la forma desapareix, la seva arrel és eterna.’ Aquesta frase que ha donat lloc a moltes interpretacions alquimistes, a ell li va desvetllar la necessitat d’escriure la novel·la.

A aquesta primera font d’inspiració, però, se n’hi afegí una de naturalesa ben diferent. El 2015 els mitjans de comunicació van publicar que uns pirates informàtics havien posat al descobert la identitat de 37 milions d’usuaris del portal Ashley Madison, una xarxa social de gent amb parella que cercava contactes. ‘Calia parlar d’això i explorar com ho fem avui dia amb les relacions –diu Bosch–. Si a aquesta xarxa social d’infidelitats hi sumen més xarxes i els sistemes tradicionals, és una passada. Vaig voler explorar les relacions sentimentals i la convivència ara i aquí.’

Per tractar d’aquesta qüestió, Xavier Bosch es va proposar formalment de delimitar al màxim l’acció i l’escenari. Tot passa durant un any, del 2017 al 2018, en tres sopars i entre sis personatges.

El primer sopar es fa en un hotel luxós dels Alps suïssos, a l’Hotel Le Crans. L’arquitecte Xavi Vera i la viatgera Mara Lincoln s’hi reuneixen amb els seus amics per passar-hi la nit de Cap d’Any: un advocat i una paisatgista, un periodista d’agència i una fotògrafa. Tenen entre quaranta i cinquanta-pocs anys; les dues primeres parelles arrosseguen una relació de més de dues dècades, però l’última és una parella més oberta.

Aquest emplaçament allunyat de l’entorn quotidià funcionarà com un marc que pot recordar el dels contes del Decameró. Però aquí els protagonistes, en lloc de llegir-se contes, escoltaran un retrat en mil paraules que l’amic periodista els ha regalat i després es lliuraran a una espècie de trivial de les emocions, un joc de confessions que els durà més lluny que no s’imaginen. Entre les preguntes hauran de respondre: ‘Ets, a la vida, on voldries ser?’ però també ‘Quin conegut teu et tiraries?’.

A partir d’aquest moment, i durant tot el llibre, els personatges s’encararan a la diferència entre la imatge que volen donar, la que donen i allò que són realment. Dins la parella i fora. Paraules que tu entendràs és una novel·la sobre la soledat, sobre l’ús de la veritat i sobre els secrets: què diem, què callem, què volem que se sàpiga, què hem de guardar per protegir una relació. El món dels secrets té molt de joc i quan Bosch diu que ‘la sinceritat és sobrevalorada’ tots tenim la sensació d’haver anotat un titular.

La reflexió sobre la naturalesa de l’amor i de les relacions vesteix el text amb màximes del tipus com ara ‘Els amors llargs són revolucionaris’ o ‘No pots tornar enrere i canviar l’inici, però pots començar on ets i canviar el final’. Quan algú pregunta a l’autor si ens trobem en un terreny acostat al de l’autoajuda ell respon que en part tots els llibres ho són si contribueixen a obrir nous horitzons. Però també assegura que no aspira a dictar consells matrimonials, ‘ni de bon tros’: ‘No pretenc fer moral, sinó explicar la vida de sis persones avui.’

Tornant al joc de confessions que té ocupats els personatges durant la nit de Cap d’Any, entre totes les preguntes que acceptaran de respondre amb sinceritat només n’hi ha una que no: ‘Vols que Catalunya sigui un estat independent?’ Res de política, recorda l’advocat del grup. Havien fet un pacte previ i el respectaran.

Tant el temps de la novel·la com el de l’escriptura transcorren en ple procés i Bosch explica les dificultats d’escriure ficció durant aquells mesos: ‘Costava de concentrar-se en una història de ficció veient què ens passava com a persones i com a país.’ Per això va decidir de blindar els seus personatges: ‘Ja em va contaminar prou personalment perquè contaminés la novel·la.’ Les seves opinions sobre l’actualitat les canalitza en els articles i col·laboracions a la premsa, però referint-se al desànim d’aquells moments diu: ‘És un dol que hem anat passant però encara tenim gent a la presó i a l’exili.’ I conclou: ‘Quan escric novel·les miro d’actuar i escriure com si fóssim en un país normal.’

Tanmateix, el món exterior es filtra a la novel·la per una petita escletxa, una trama esbossada sobre emblanquiment de capital. Quan Xavi Vera es troba abocat en la construcció de la casa, descobreix que el seu client té negocis foscs. Però la funció d’aquesta trama, més que dotar el relat d’una dimensió social, és originar un trasbals sobre el protagonista. El seu valor és de representar la irrupció de l’atzar i de la infelicitat en la vida: ‘Res no és perfecte, res no és com somniem.’

Quan un company de la taula demana si tornarà el detectiu Dani Santana del Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009) o d’Eufòria (2014), l’autor respon: ‘De motius perquè es torni a posar en marxa n’hi ha, però els podriments de l’actualitat passen per sobre de la ficció.’ De moment ell sembla trobar-se còmode en aquesta distància més íntima. Després d’Algú com tu (premi Ramon Llull 2015) i de Nosaltres dos (2017), Paraules que tu entendràs torna a ser una novel·la de mirada endins.

Si amb els dos títols anteriors Bosch va sumar cent mil lectors, l’editorial confia que continuarà ampliant la xifra. Amb una tirada inicial de trenta mil exemplars, és un dels plats forts del nou curs. Bosch està preparat i amb ganes d’engegar la campanya de promoció que arrencarà a la Setmana del Llibre en Català, on farà una presentació el dia 7 de setembre a les nou del vespre.

Com és habitual, l’edició en català surt alhora que la castellana, a Columna i a Destino respectivament. La novetat és que per primera vegada l’edició en paper coincideix amb l’audiollibre en català, una lectura de l’actor Lluís Villanueva en un enregistrament de nou hores.

La lectura de l’audiollibre no va acompanyada de música, tot i que no fóra pas difícil de posar-n’hi, perquè, de música, al Paraules n’hi ha molta. Al títol i tot, que vol ser una referència amagada a aquells ‘des mots insensés / que tu comprendràs’ de Jacques Brel.

És clar que el títol també és un homenatge al poeta Francesc Garriga: ‘Els seus dos primers llibres tenien la paraula “paraules” i no paro de fer-li homenatges. Ell em deia: “Escriu només quan tinguis coses a dir.” Em va semblar que sobre el món de les emocions i les relacions de parella, encara hi tenia coses a dir.’

The post Xavier Bosch: ‘La sinceritat és sobrevalorada’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines