Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 1 hora 21 min

Set-cents escriptors signen un manifest a favor del referèndum

Dv, 22/09/2017 - 18:04

Set-cents escriptors han signat un manifest a favor del referèndum convocat per l’1-d’octubre: ‘A nosaltres, en tant que escriptors, aquesta crida ens interpel·la com a la majoria de conciutadans’. Consideren que aquest compromís va més enllà del caràcter democràtic i ho llegeixen com una resposta a l’actuació de l’estat espanyol que s’ha produït en els últims dies: ‘La seva resposta –hiperbòlica, entotsolada, d’un hiperlegalisme histriònic, d’un supremacisme arnat– va començar per fer impossible el debat polític serè. I ara ja atempta sense escrúpols contra la llibertat d’expressió i altres drets fonamentals.’

Consideren que no es poden escorcollar impremtes, mitjans de comunicació, prohibir actes públics, ni que s‘‘intimidin’ càrrecs públics. ‘Per això cridem a participar en el referèndum del pròxim diumenge 1 d’octubre. Que cadascú voti el que vulgui. Però que no hi falti.’

Ací podeu consultar la llista de tots els signants:

1. Elisabet Abeyà
2. Sam Abrams
3. Miquel Adam
4. Marina Adillón
5. Aina Adrover
6. Laia Aguilar
7. Xavier Aguilar
8. Miquel Aguirre
9. Antoni Albalat
10. Josep Albanell
11. Elisenda Albertí
12. Jordi Albertí
13. Enric Alfonso
14. Lluís Alòs
15. Josep Maria Aloy
16. Montserrat Aloy “Cantireta”
17. Alfons Alsamora
18. Vicenç Altaió
19. Àngels Àlvarez
20. Sebastià Alzamora
21. Vicenç Ambròs
22. Carles Amengual
23. Maria Lluïsa Amorós
24. Christian Andreu
25. Jordi Andreu
26. Fina Anglès
27. Xavier Antich
28. Cinta Arasa
29. Jordi Arbonès (Nif)
30. Daniel Arbós
31. Carme Arenas
32. Josep M. Argemí
33. Joan A. Argenter
34. Margarida Aritzeta
35. Joan Ramon Armadàs
36. Núria Armengol
37. David Arnau
38. Odile Arqué
39. Josep Maria Artigal
40. Marc Artigau
41. Montse Assens
42. Marcel Ayats
43. Montse Ayats
44. Sílvia Aymerich-Lemos
45. Montserrat Bacardí
46. Josep-Ramon Bach
47. Josep Lluís Badal
48. Cristina Badosa
49. Sara Bailac
50. Manel Baixauli
51. Ramon Balasch
52. Salvador Balcells
53. Pere Ballart
54. Anna Ballbona
55. Marta Banús Riba
56. Gabriel Barceló
57. Damià Bardera
58. Natàlia Barenys
59. Teresa Baró
60. Miquel Bassols
61. Iolanda Batallé
62. Carles Batlle Jordà
63. Lluís-Anton Baulenas
64. Montserrat Bayà
65. Emili Bayo
66. Sergi Belbel
67. Pilar Beltran
68. Jaume Benavente
69. Sebastià Bennasar
70. Albert Benzekry
71. Agnes Bergua
72. Miquel Bezares
73. Joan Daniel Bezsonoff
74. Xavier Blanch
75. Ignasi Boada
76. Josep Bobé
77. Benet Bohigas
78. Eugeni Bonet
79. Dolors Borau
80. Glòria Bordons
81. Carmen Borja
82. Laura Borràs
83. Josep Borrell
84. Núria Borrut
85. Maite Boscà
86. Jaume Bosquet
87. August Bover
88. Joan Lluís Bozzo
89. Àlex Broch
90. Ròmul Brotons
91. Manuel Brugarolas
92. Àngel O Brunet Las
93. Joan Buades
94. Àngel Burgas
95. Núria Busquet Molist
96. Blanca Busquets
97. Jaume Cabré
98. Jordi Cabré
99. Maria Cabrera
100. Josep Vicent Cabrera
101. Olga Cabús
102. Núria Cadenes
103. Francesc Calafat
104. Mireia Calafell
105. Lluís Calderer
106. Enric Calpena
107. Joan Calsapeu Cabot
108. Javier Calvo
109. Lluís Calvo
110. Alfons Cama
111. Tomàs Camacho
112. Roser Caminals
113. Daniel Camon
114. Esperança Camps
115. Carles Camps Mundó
116. Eulàlia Canal
117. Mercè Canela
118. Montserrat Canela
119. Míriam Cano
120. David Caño
121. Francesc Canosa
122. Assumpció Cantalozella
123. Jordi Cantavella
124. Llorenç Capdevila
125. Juli Capilla
126. Hilari de Cara
127. Enric Carbó
128. Anton Carbonell
129. Josep-Lluís Carod-Rovira
130. Andreu Carranza
131. Maite Carranza
132. Antònia Carré-Pons
133. Joan Carreras
134. Jordi Carrió
135. Miquel Cartró
136. Roc Casagran
137. Antoni Casals i Pascual
138. Baltasar Casanova
139. Eugeni Casanova
140. Cristina Casas
141. Eduard Casas
142. Lola Casas
143. Enric Casasses
144. Esperança Castell
145. Feliciano Castillo Andrés
146. Enric Casulleras
147. Josep Catà
148. Xavier Cateura i Valls
149. Joan Cavallé
150. Jaume Cela
151. Ferran Cerdans
152. Jordi Cervera
153. Neus Chordà
154. David Cirici
155. Lali Cistaré
156. Josep Civit
157. Albert Claramont
158. Antoni Clapés
159. Agustí Clua Ferré
160. Montserrat Coberó
161. Jordi Coca
162. Ramon Codina
163. Pep Coll
164. Glòria Coll Domingo
165. Rosa Collado
166. Rosa Maria Colom
167. Eva Comas
168. Salvador Company
169. Arnau Cònsul
170. Jaume Copons
171. Joan Cornudella
172. Xavier Coromina
173. Xavier Cortadellas
174. Fede Cortès
175. Josep Maria Cortès Vila
176. Toni Cotet
177. Meritxell Cucurella-Jorba
178. Josep Cuello
179. Quim Curbet
180. Jordi Cussà
181. Ramon Dachs
182. Antoni Dalmases
183. Antoni Dalmau
184. Jordi Dausà
185. Carles Decors
186. Alba Dedeu
187. Miquel Desclot
188. Jenn Díaz
189. Josep M. Diéguez
190. Julia Diez
191. Salvador Domènech
192. Jordi Domènech i Arnau
193. Jair Domínguez
194. Teresa Duch
195. Christelle Enguix
196. Maria Escalas
197. Joan Escanelles
198. Mercè Escardó
199. Martina Escoda
200. eduard escoffet
201. Maria Josep Escrivà
202. Marina Espasa
203. Núria Esponellà
204. Maria Josep Estanyol
205. Lluïsa Etxeberria
206. Laia Fàbregas
207. Rosa Fabregat
208. Pau Faner
209. Paco Fanés
210. Pasqual Farràs
211. Xavier Farré
212. Helder Farrés
213. Ramon Farrés
214. Ernest Farrés-Junyent
215. Juanjo Fernández
216. Aleix de Ferrater Gabarró
217. Aina Ferrer
218. Albert Figueras
219. David Figueres
220. Lluís Figuerola
221. Marcel Fité
222. Joan Carles Fogo Vila
223. Francesc Foguet
224. Josep M. Fonalleras
225. Celdoni Fonoll
226. Estanislau Fons
227. Rosa Font
228. Jordi Font-Agustí
229. Marçal Font i Espí
230. Manuel Forcano
231. Feliu Formosa
232. Albert Forns
233. Maria Clara Forteza
234. Agusti Franch Reche
235. Octavi Franch
236. Núria Freixa Domènech
237. Joan Fuguet
238. Josep M. Fulquet
239. Patrícia Gabancho
240. Xavier Gafarot
241. Carme Gala
242. Maria Teresa Galan
243. Montserrat Galícia
244. Montserrat Gallart
245. Jordi Galves
246. Berta Garcia
247. Cristina Garcia
248. Pep Garcia
249. Ricard Garcia
250. Pilar Garriga
251. Yannick Garcia
252. Montserrat Garcia Ribas
253. Víctor García Tur
254. Enric Garriga Martí
255. Raül Garrigasait
256. Gloria Gasch
257. Ramon Gasch
258. Joan Miquel Gelabert
259. Anna Genover
260. Josep Gerona
261. Francesc Gil-Lluch
262. Mireia Giné Vinaixa
263. Martí Gironell
264. Josep Gironès
265. Enric Gomà
266. Valentí Gómez i Oliver
267. Andreu Gomila
268. Maria Gomila
269. Gemma Gorga
270. Josep Miquel Gràcia
271. Guillem-Jordi Graells
272. Isidre Grau
273. Jan Grau
274. Àngels Gregori
275. Anna Gual
276. Maria Dolors Guàrdia
277. Carles-Jordi Guardiola
278. Joan Guasch
279. Roser Guasch
280. Joan Guasp
281. Manel Guerrero
282. Josep Guia
283. Julià Guillamon
284. Xavi Gutiérrez Riu
285. Rafael Haro Sancho
286. Pau Joan Hernàndez
287. Jordi Homs
288. Gerard Horta
289. Rodolfo del Hoyo
290. Jaume Huch
291. Bernat Huguet
292. Mercè Ibarz
293. Josep Igual
294. Joan Josep Isern
295. Oriol Izquierdo
296. Salvador Jàfer
297. Laura Jaime
298. Jordi Jané
299. Maria de la Pau Janer
300. Gabriel Janer Manila
301. Conxita Jiménez
302. Bernat Joan
303. Julià de Jòdar
304. David Jou
305. Alegria Julià
306. Lluïsa Julià
307. Tània Juste
308. Empar de Lanuza
309. Jordi Lara
310. Enric Larreula
311. Miquel Àngel Llauger
312. Jordi Llavina
313. Amadeu Lleopart
314. Laia Llobera
315. Tomàs Llopis
316. Fina Llorca
317. Vicenç Llorca
318. Lluís Llort
319. Josep Lluch
320. Joan-Lluís Lluís
321. Pilar López Bernués
322. Miquel López Crespí
323. Eduard López Mercadé
324. Rubén Luzón
325. Francesc Macià i Barrado
326. Salvador Macip
327. David Madueño
328. Marta Magrinyà
329. Lluis Maicas
330. Lurdes Malgrat
331. Jordi Maluquer de Motes
332. Anna Manso
333. Jordi de Manuel
334. Adam Manyé
335. Aurora Maquinay
336. Joan Margarit
337. Xavier Margenat
338. Jordi Marín
339. David Marin Rubio
340. Carles Marquès
341. Vicent Marquès Carbonell
342. Eduard Màrquez
343. Jordi Marrugat
344. Carme Martí
345. Elena Martí
346. Pere Martí i Bertran
347. Andreu Martín
348. Miquel Martín
349. Jordi Martín Lloret
350. Laia Martínez i López
351. Pau Martínez Muñoz
352. Gabriel Martínez Surinyac
353. Tecla Martorell Salvat
354. Joan Martori
355. Joan Mas i Vives
356. Cristina Masanés
357. Mariona Masferrer
358. Agustí Masip
359. Maria Antònia Massanet
360. Cinta Massip
361. Francesc Massip
362. Àlvar Masllorens
363. Maria Teresa Massons
364. Antoni Mateu
365. Sílvia Mayans
366. Frederic Mayol
367. Montserrat Medalla
368. Jaume Medina
369. Shaudin Melgar Foraster
370. Noemí Mercadé
371. Biel Mesquida
372. Gabriel Mestre Oliver
373. Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”
374. Albert Mestres
375. Jaume Mestres
376. Begonya Mezquita
377. Joan Miñana
378. Joan M. Minguet Batllori
379. Dolors Miquel
380. Jordi Mir
381. Ricard Mirabete
382. Esteve Miralles
383. Eduard Miret
384. Pau Miserachs
385. Enriqueta Moix Maré
386. Carles Molins
387. Manuel Molins
388. Pep Molist
389. Francesc Mompó Valls
390. Isabel Monsó
391. Octavi Monsonís
392. Assumpta Montellà
393. Quim Monzó
394. Ignasi Mora
395. Jordi Morell
396. Ramon Moreno
397. Ignasi Moreta
398. Noemí Morral
399. Jaume Munar Ribot
400. Noemí Mundet
401. Antoni Munné-Jordà
402. Lluís Muntada
403. Montserat Muntada
404. Dolors Muntané
405. Teresa Muñoz
406. Marta Nadal
407. Joan Navarro
408. M. Rosa Nebot i Carrió
409. M. Rosa Nogué i Almirall
410. Martí Noy
411. Matilde Nuri
412. Miquel Obiols
413. Víctor Obiols
414. Isabel Olesti
415. Bel Olid
416. Jordi Oliva
417. Maria-Antònia Oliver
418. Ignasi Oliveres
419. Manel Ollé
420. Toni Orensanz
421. Maria José Orobitg
422. Joan Orriols
423. Isabel M. Ortega Rion
424. Marcel Ortín
425. Pere Ortís
426. Carme Osan
427. Sergi G. Oset
428. Rosa Pagès
429. Vicenç Pagès
430. Montserrat Palau
431. Vicent Pallarès
432. Joan Pallarès-Personat
433. Virgínia Palomo
434. Jordi Pàmias
435. Víctor Pàmies
436. Anna Pantinat
437. Vinyet Panyella
438. Francesc Parcerisas
439. Núria Parera
440. Maika Pascual
441. Gemma Pasqual
442. Francesc Pasqual Moster
443. Tònia Passola
444. Josep Pastells
445. Marc Pastor
446. Lena Paüls
447. Josep Pedrals
448. Ismael Pelegrí i Pons
449. Pere Pena
450. Daniel Peñarroja
451. Jordi Peñarroja
452. Marta Pera Cucurell
453. Eugeni Perea
454. Perejaume
455. Maria Antònia Perelló
456. Sebastià Perelló
457. Pere Perelló Nomdedéu
458. Andreu Pérez i Mingorance
459. Marta Pérez Sierra
460. Núria Perpinyà
461. Oriol Pi de Cabanyes
462. Alfred Picó
463. Joaquim Pijoan
464. Jordi Pijoan-López
465. Raquel Picolo
466. Lucia Pietrelli
467. Eva Piquer
468. Antoni Pladevall
469. Pau Planas
470. Esteve Plantada
471. Carme Plaza Arqué
472. Jordi Plens
473. Josep Poca Gaya
474. Antoni Pol Marcús
475. Joan Pomar
476. Agustí Pons
477. Arnau Pons
478. Damià Pons
479. Margalida Pons
480. Ponç Pons
481. Jaume C. Pons Alorda
482. Joan Pons Bover
483. Joan Pons i Pons
484. Oriol Ponsatí-Morlà
485. Marina Porras
486. Carles Porta
487. Sebastià Portell
488. Renada Laura Portet
489. Maria Teresa Pous
490. Begonya Pozo
491. Toni Prat
492. Josep Maria Prim i Serentill
493. Jaume Puig
494. Ivone Puig Artigas
495. Bernat Puigtobella
496. Judit Pujadó
497. Anna Punsoda
498. Francesc Puntí
499. Jordi Querol (Antoni Royo)
500. Àngel Quintana
501. Manuel Quinto
502. Susanna Rafart
503. Àfrica Ragel
504. Pilar Rahola
505. Ramon Ramon
506. Jordi Raventós
507. Eusèbia Rayó
508. Gemma Redortra
509. Carme Rei-Granger
510. Ferran Rella
511. Joan Rendé i Masdéu
512. Ignasi Revés
513. Cèlia Riba
514. Núria Ribalta
515. Josep Ribera
516. Eduard Ribera
517. Lali Ribera
518. Teresa Ribera
519. Elisa Riera
520. Marcel Riera
521. Manel Riera-Eudes
522. Josep Maria Ripoll
523. Xavier Riu
524. Maria Carme Roca
525. Maria Mercè Roca
526. Joan Roca Casals
527. Andreu Roca Prat
528. Manel Rodríguez-Castelló
529. Albert Roig
530. Jordi Roig
531. Sebastià Roig
532. Teresa Roig
533. Marta Rojals
534. Marc Romera
535. Sílvia Romero
536. Carme Romia
537. Anna Rossell
538. Pere Rosselló Bover
539. Joan Rovira
540. Marc Rovira
541. Xavier Roviró
542. Gregorio Royo
543. Berta Rubio
544. Iñaki Rubio
545. Àfrica Rubiés-Mirabet
546. Joan Rubiralta i Suriol
547. Gemma Ruiz
548. Daniel Ruiz-Trillo
549. Fèlix Rueda
550. Alba Sabaté
551. Glòria Sabaté
552. Josep Sabater
553. Joan Safont i Plumed
554. Teresa Sagrera
555. Joan Sala
556. Toni Sala
557. Alfred Sala Carbonell
558. Joaquim Sala-Sanahuja
559. Carles Sala i Vila
560. Robert Saladrigas
561. Pura Salceda
562. Martí Sales
563. Florenci Salesas
564. Joan Carles Salmeron
565. Miquel Sánchez
566. Cèlia Sánchez-Mústich
567. Albert Sánchez Piñol
568. Pau Sanchis Ferrer
569. Montse Sanjuan
570. Jordi Santasusagna
571. Josep Santesmases
572. Carles M. Sanuy
573. Vicent Sanz
574. Gemma Sardà
575. Alfonso Sastre
576. Jaume Sastre Font
577. Eva Sastre Forest
578. Josep Maria Sebastian Messeguer
579. Agustí Segarra
580. Emma Segura Oms
581. Mariona Seguranyes
582. Marta Sempere Compte
583. Núria Sendra
584. Francesc Serés
585. Antoni Serra
586. Màriam Serrà
587. Màrius Serra
588. Jordi Serra i Garrido
589. Pere Serrahima
590. Xavier Serrahima
591. David Serrano
592. Josepmiquel Servià
593. Isabel-Clara Simó
594. Joan Simon
595. Genís Sinca
596. Simona Škrabec
597. Francesc Solà
598. Lluís Solà
599. Josep Maria Solà Bonet
600. Jordi Solà Coll
601. Teresa Solana
602. Pilar Solé
603. Jordi Solé Camardons
604. Enric Soler
605. Helena Soler
606. Marc Soler
607. Valentí Soler
608. Sílvia Soler
609. Joan Soler i Amigó
610. Agustí Soler Regàs
611. Ramon Solsona
612. Albert Soriano
613. Andreu Sotorra
614. Toni Strubell
615. Jaume Subirana
616. Emigdi Subirats
617. Isabel Sucunza
618. Jordi Suñé
619. Magí Sunyer
620. Víctor Sunyol
621. Àlex Susanna
622. Teresa Tarrida
623. Laura Tejada
624. Jesús Tibau
625. Jordi Tiñena
626. Joan Todó
627. Colm Tóibín
628. Anna Torcal
629. Alexandre Tornabell
630. Carme Torras
631. Ferran Torrent
632. Ricard Torrents
633. Aina Torres
634. Jordi Torres
635. Anna Tortajada
636. Josep Maria Tortajada
637. Mathew Tree
638. Xulio Ricardo Trigo
639. Joan Tudela
640. Albert Tugues
641. Albert Turull
642. Lluís Urpinell-i-Jovani
643. Ramon Usall
644. Vicent Usó
645. Josep Maria Vall Comaposada
646. Rafael Vallbona
647. Tina Vallès
648. Àlvar Valls
649. Coia Valls
650. Jordi Valls
651. Francesc Valls-Calçada
652. A. Vallverdú
653. Josep Vallverdú
654. Caterina Valriu
655. Montse Vancells
656. Gabriel Ventura
657. Joan Ramon Veny Mesquida
658. Francesc Jesús Viadel
659. Antònia Vicens
660. Josep Vicens-i-Planagumà
661. Agnès Vidal
662. Blanca Llum Vidal
663. Mireia Vidal Sàenz
664. Pau Vidal
665. Vidal Vidal
666. Antoni Vidal Ferrando
667. Josep Manuel Vidal-Illanes
668. Jordi Vila-Abadal
669. David Vila i Ros
670. Enric Viladot
671. Enric J. Vilajuana
672. Rosa Vilanova
673. Silvestre Vilaplana i Barnés
674. Montserrat Vilarmau
675. Montserrat Vilaró
676. Josep M. Vilarrúbia-Estrany
677. Anna Maria Villalonga
678. Muriel Villanueva
679. Albert Villaró
680. Vicenç Villatoro
681. Pau Vinyes i Roig
682. Jordi Virallonga
683. Antoni Vives
684. Silvana Vogt
685. Rafael Xambó
686. Ester Xargay
687. Guerau Xipell
688. Olga Xirinacs
689. Manel Zabala
690. Salem Zenia

AELC Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
Ara Llibres
Col·lectiu Pere Quart
Edicions del Bullent
Edicions Saldonar
Editorial Fonoll
elpoblet edicions
Eumo Editorial
Gremi de Llibreters de Catalunya
Pen Català

(Si us hi voleu afegir, escriviu a manifest.escriptors@gmail.com)

Categories: literatura

Andreu Carranza: ‘Amb el canvi polític hi ha d’haver un reequilibri territorial perquè s’acabi el centralisme barceloní’

Dj, 21/09/2017 - 22:00

Hi ha un riu que sempre ha marcat el nostre imaginari col·lectiu, un braç d’aigua que delimita territoris i maneres de fer. Es tracta de l’Ebre, que fins i tot dóna nom a una zona geogràfica prou extensa i intensa, les Terres de l’Ebre, que són simptomàticament diferents segons en quin marge del riu estigui situat qui hi fa referència i que presenten una varietat i una complexitat com les que mostren, per exemple, el Delta o Mequinensa. El riu, ara, ha esdevingut el gran protagonista de Ciutat de llops, la nova novel·la d’Andreu Carranza, que avui és un dels escriptors més reconeguts de les lletres catalanes i un dels noms que associaríem sense cap mena de dubte a aquest espai geogràfic, de la mateixa manera que abans ho férem amb Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó o Artur Bladé, per exemple. Carranza és el més conegut de la nova fornada de narradors ebrencs i ara ens ofereix una de les seves històries més íntimes i personals.

Els personatges principals de la novel·la són els tripulants d’un llagut recuperat per a incentivar el turisme fluvial al riu. A bord hi ha el patró Passarius, considerat per tothom el darrer patró del riu, que emprèn un viatge riu amunt amb un anhel secret que s’allunya molt de la missió promocional. A la tripulació hi ha personatges rebatejats amb noms ibers perquè els responsables de la promoció turística han pensat que així els aniria molt millor a tots. Per això ‘la ciutat de llops’; el llop era l’animal sagrat que adoraven. Un d’ells, l’Eban, és fill d’un patró ofegat i desaparegut per sempre més en el pas de l’Ase. Precisament el seu pare és un dels qui va ensenyar uns quants trucs de l’ofici a Passarius.

El llibre l’ha publicat Columna i Carranza assegura que és la seva obra més important, perquè hi ha treballat durant tretze anys i ha servit per passar comptes amb el seu propi passat. Entre les tècniques que ha emprat per a escriure’l hi ha un gust pel misteri, per la dosificació de la informació, pel canvi de punts de vista i focalitzacions i per alguns recursos extrets de les novel·les de gènere negre.

Aquest Ebre per on navega la moderna tripulació del llagut ja no té res a veure, és clar, amb l’Ebre explicat, per exemple, per Moncada a Camí de Sirga, perquè, segons Carranza, ara el riu ‘el controlen les empreses elèctriques i les centrals nuclears’. En aquest sentit, explica que l’Ebre, per a la resta dels ciutadans de Catalunya, ‘és un territori  totalment desconegut, com si fos un territori comanxe o una dimensió desconeguda. Som en un tram de ribera on s’han instal·lat les empreses nuclears que fan que geogràficament tinguem un dels Productes Interiors Bruts més importants d’Europa, però que, en canvi, tinguem una renda per càpita molt baixa i una demografia que també descendeix de manera acusada. Què és el que ens passa? Ens ho hauríem de demanar. La novel·la serveix, entre més coses, per manifestar les contradiccions que vivim els ebrencs i que potser desconeixen la resta dels catalans’.

Qui s’endinsi en el periple de la tripulació del llagut (els recorreguts estan descrits amb una bellesa i una precisió admirables) descobrirà també la riquesa de la parla i de les inflexions lèxiques i estilístiques que empra l’autor, que diu: ‘no vull reivindicar res, he fet aquesta feina lèxica i aquest matís gramatical i del dialecte perquè els personatges siguin autèntics, perquè puguem veure com sofreixen les contradiccions de viure en un territori en què passa tot això, l’interès pel turisme fluvial i, a la vegada, els macroabocadors i les nuclears que també els afecten’.

I és que les coses han canviat molt en aquest Ebre que ens descriu l’autor. Carranza té cinquanta-nou anys i assegura que quan era petit bevia l’aigua directament del riu. ‘Era una aigua verda obscura’, afirma, mentre que ara les tonalitats han canviat per la invasió del musclo zebra i per la quantitat d’algues que hi ha en molts trams. I és clar, la central nuclear encalenteix l’aigua, a l’àrea de Flix hi ha mercuri i els peixos han canviat molt, entre més coses per la introducció artifical del silur, un gran peix del centre d’Europa. Precisament, el silur protagonitza algunes de les supersticions a les quals s’han d’enfrontar els navegants, que enmig d’una boira espessa i profunda s’hauran d’endinsar en les històries ocultes que, des de fa molts segles, envolten un riu ara massa domesticat. Abans, ‘la prova de masculinitat consistia a creuar-lo nedant, i això feia que cada any hi morís gent ofegada i algunes famílies quedessin marcades fatalment’, assegura l’escriptor.

Carranza ha aprofitat la seva experiència personal, les contalles del seu avi i les llegendes iberes per anar trenant una part de la història de la novel·la. Hi apareix fins i tot un catàleg de monstres, amb el dip i el xucla-sangs al capdavant, homenatges explícits a Joan Perucho o a Sebastià Joan Arbó, citats al text, i tot un recital de bèsties llegendàries que podria explicar als alumnes de l’institut de Flix, on encara treballa com a recepcionista tot i haver obtingut alguns dels premis més importants de la nostra literatura i un ampli reconeixement internacional.

Aquesta novel·la, però, ha estat quelcom més per a Carranza. ‘Tot i que s’evidencia un homenatge a la terra, al riu i als seus paisatges, és un homenatge molt sentit, molt emotiu, perquè implica el tancament d’un cicle en el qual he parlat de l’Ebre amb obsessions. Ciutat de llops és un viatge a un Ebre perdut, al passat, i per a mi és com un viatge interior a la recerca del meu pare. L’Eban és el meu alter ego, d’alguna manera, forma part de la meva història personal i l’he aprofitat per a tancar el llibre’.

Cal recordar que el pare de Carranza va ser batlle d’Ascó en el moment de màxima oposició contra la instal·lació de les nuclears. ‘El meu pare va dir que si es feia la central marxaríem i durant la meva infantesa i joventut vàrem tenir la lluita antinuclear a casa. Jo admirava molt el meu pare perquè era progressista, ecologista i un home molt ferm, però no ens enteníem. Jo vaig marxar de casa quan era molt jove i hi ha aquesta contradicció. Crec que en vint-i-cinc anys de literatura sempre he estat cercant el pare perdut i l’he trobat aquí. Sí, hi ha el paisatge i el riu però el que volia era acarar-me amb els fantasmes del passat’.

Lògicament, un llibre d’aquesta mena implica una recerca important de l’estil. ‘Tot i això, jo he publicat durant aquests vint-i-cinc anys i sempre m’he caracteritzat per ser fidel a les arrels. La literatura ha de ser universal però no despersonalitzada, pot estar vinculada a la pròpia terra. Per això m’agrada incorporar el lèxic i el matís, és una riquesa literària i sempre hi sóc fidel, encara que no renuncio a la universalitat. Crec que pertot arreu es pot llegir aquest homenatge al riu i a l’ofici desaparegut dels llagoters.’

L’escriptor també té un desig que espera poder veure acomplert. ‘Amb el canvi polític que es produeixi a Catalunya també hi ha d’haver un reequilibri territorial. Hi ha un centralisme barceloní que no es pot negar i tenim l’esperança de veure una nova relació amb el territori pel bé de tots plegats’.

Categories: literatura

David Nel·lo, premi Prudenci Bertrana, i Montserrat Tura, premi Carles Rahola d’assaig

Dj, 21/09/2017 - 21:30

Els Premis Literaris de Girona que s’atorguen aquesta nit, en un ambient políticament i socialment d’excepció, i que de segur que seran una plataforma més de reivindicació, han destacat amb el premi Prudenci Bertrana la novel·la de David Nel·lo, Melissa i Nicole. En l’apartat d’assaig, el premi Carles Rahola, hi ha hagut sorpresa, perquè ha estat atorgat a l’ex-consellera Montserrat Tura, amb una reivindicació del catalanisme rabassaire que parteix de la memòria familiar. En poesia, el quarantè premi Miquel de Palol ha estat per a Albert Garcia, amb La saliva dels morts. I el de literatura juvenil, el premi Ramon Muntaner, ha estat per a la novel·la de Xavier Gual La noia de la caravana, que situa el lector enmig d’una trama policíaca i mafiosa.

Montserrat Tura ha explicat a VilaWeb que el llibre guanyador del premi Carles Rahola, República pagesa, parteix de la història del seu avi, Feliu Tura Valldeoriola, que fou un dirigent del moviment rabassaire del tombant de segle XX, el moviment dels pagesos que no tenien terres, que les tenien arrendades pel contracte de rabassa morta. Amb l’arribada de la fil·loxera, els propietaris de les terres van aprofitar l’avinentesa per abolir aquests contractes, perquè mantenien el pagès lligat a la vinya mentre la vinya fos viva. Arran d’aquesta situació, els pagesos es van organitzar entorn del sindicat Unió de Rabassaires, del qual l’avi Tura fou un dels fundadors. Crearen cooperatives autogestionades i aplicaren unes polítiques d’esquerres, cosa que sovint el discurs que ha dibuixat la història del país ha silenciat. Montserrat Tura sosté que la pagesia en el món rural va ser molt important per a configurar la visió progressista de Catalunya i va ajudar les esquerres a guanyar. ‘A partir de la història del meu avi, formulo una hipòtesi important: potser s’ha desconsiderat el paper que van tenir els pagesos en la configuració del catalanisme social.’ Aquest visió trenca el tòpic de vincular la pagesia amb una actitud conservadora i granítica. ‘No, els pagesos de principi de segle foren homes valents, atrevits, que junts se sabien més forts’, diu Tura. I acaba: ‘La conformació de la història del país ha estat vinculada a la ciutat i s’ha oblidat que la República es va guanyar poble a poble. Per això titulo el llibre República pagesa.’

Per una altra banda, l’experimentat escriptor David Nel·lo ha expressat a VilaWeb la gran alegria que sentia per haver rebut el cinquantè premi Prudenci Bertrana, que coincideix amb l’Any Prudenci i Aurora Bertrana. Són, segons el guanyador del premi, dos escriptors excepcionals que mereixen de ser més llegits. Nel·lo ha confegit una novel·la breu que transcorre en quatre dies i que se situa en dues illes, pertanyents a Suècia. ‘És una novel·la curiosa, que no és estructurada en capítols ni conté diàlegs. El punt de partida de la novel·la és aquest paisatge i aquesta natura tan impressionants, el dia del solstici d’estiu, que els nòrdics celebren de manera molt diferent de nosaltres, els mediterranis. Per a ells és una festa que té unes connotacions d’innocència primigènia. Però dins aquest context idíl·lic i festiu s’esdevé un fet angoixant: dues famílies, una d’americana i una de francesa, coincideixen de manera fortuïta en un centre d’informació dedicat al cineasta Bergman. El fet és que les dues filles de les dues famílies, Melissa i Nicole, desapareixen. I d’aquí neix el títol de la novel·la.  Les noies són importants, però encara ho són més les famílies, els matrimonis i els seus conflictes. En aquest sentit, Bergman és una figura que plana damunt tota l’obra, com un demiürg que mou els fils de la història.’

Categories: literatura

Llum i dolor: Montserrat Roig i els testimonis dels camps nazis quaranta anys després

Dm, 19/09/2017 - 22:00

‘En Jacint Carrió va veure, entre els números dels morts, el del seu amic Toran.’ Quaranta anys després que aquest testimoni fos recollit per Montserrat Roig i publicat per primera vegada, la neboda del difunt, la historiadora manresana Rosa Toran, ha encapçalat la reedició d‘Els catalans als camps nazis (Edicions 62). L’obra ja va constituir ‘una especificitat molt notable’ quan va veure la llum el 1977 –primer, només a les edicions catalanes de París i, finalment, a Catalunya–. Cinquanta testimonis de persones deportades als camps de concentració nazis representen un treball periodístic únic i, alhora, esdevenen una font historiogràfica de primer ordre.

Portada del llibre de Montserrat Roig, reeditat per Edicions 62

La nova edició de l’obra –com les altres de Roig, ‘significativament’ escrita en català– reprodueix de manera íntegra el text original afegint-hi només algunes rectificacions sobre les dades facilitades pels familiars. La principal novetat és una detallada introducció, a càrrec de Rosa Toran, que situa el context de l’obra i reconstrueix els quatre anys de feina intensíssima de Montserrat Roig, des de l’encàrrec de Josep Benet fins a la publicació del llibre. Un període de la vida de Roig, entre el 1973 i el 1974, en què l’escriptora i periodista ‘va passar de ser una desconeixedora del tema a tenir-lo present per sempre més’, que Toran detalla gràcies als materials de què disposa l’Amical de Mauthausen, a la premsa i en documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Explica, per exemple, quin qüestionari emprava Roig en les seves converses amb els testimonis. Per què vau anar a parar a Mauthausen? Quin va ser, en general, el comportament dels catalans a Mauthausen? Podríeu parlar del Reineger Kommando? Podríeu descriure un dia qualsevol al camp? Són només algunes de les preguntes que els ex-deportats van respondre.

Ara la portada és llisa, blanca. Una puresa només violentada per una filferrada, com la que separava els deportats als camps de la llibertat i com la que va dur tantes persones a una mort per electrocució –o, més ben dit, per desesperació–. Els nous lectors ni tan sols hi pararan esment. Els qui coneguin l’obra potser trobaran a faltar una fotografia. Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella en fila índia, retratats per Pilar Aymerich el 1972. A l’interior l’hi trobaran, juntament amb la resta d’imatges que certifiquen el relat de l’horror dels camps. Com recorda Toran, a Montserrat Roig li van arribar els negatius que havia guardat Francesc Boix de part d’un ex-deportat íntim amic del fotògraf, Joaquín López Raimundo. Quan Aymerich els va positivar es van adonar que els havia caigut a les mans ‘la clau per testimoniar de manera fefaent i donar veracitat a tota la narració’, explica Toran. A més de la immortalització de l’alliberament dels camps a càrrec de Boix, entre les imatges hi havia centenars de fotografies preses pels mateixos SS.

Els trens de la mort: transport des de França cap a un camp d’extermini.

Un encàrrec de categoria internacional
L’escriptor i brigadista internacional deportat a Mauthausen Artur London va dir que Els catalans als camps nazis no era una visió freda i seca, sinó plena de sentiments humans. En la mateixa línia,  Toran explica que Roig va optar pel que era més difícil i va saber conjuminar perfectament la tensió entre el rigor periodístic i històric i una posició política clara i compromesa.

L’encàrrec de Josep Benet no era poca cosa, volia una obra de categoria internacional. Ara bé, segons la idea inicial, havia d’estar enllestit en tres mesos a partir d’unes quantes entrevistes a testimonis. A mesura, però, que Roig anava estirant els fils de cada història, la trama es complicava i trobava més persones disposades a explicar la seva experiència. Segons que explica Toran, era una oportunitat única perquè molts supervivents parlessin per primera vegada de les seves vivències, sobretot els que havien retornat a l’Espanya franquista.

En el text final hi conviuen dues dimensions, una d’explícita i una altra que fa de context omnipresent: els testimonis personals, fins i tot íntims o anecdòtics, i la Història –en majúscules–. ‘Molt sovint li parlaven de records, sempre mediatitzats per les circumstàncies posteriors, per la posició ideològica i política. Ella va optar per respectar-ho al màxim i transcriure, no ho va reelaborar’, explica l’autora de la nova introducció. I afegeix: ‘són els testimonis els que aporten versions, de vegades contradictòries entre elles’. Alhora, però, els testimonis no hi figuren en l’ordre de les converses que va tenir Montserrat Roig, sinó en ordre cronològic, amb la clara voluntat de resseguir, per mitjà dels relats individuals de l’horror dels deportats republicans, la història d’Europa des del 1936 fins a l’alliberament dels camps.

Segons Toran, Els catalans als camps nazis va fer dues aportacions clau. En primer lloc, va donar a conèixer que els catalans que havien estat deportats no ho havien estat per atzar, sinó perquè compartien un passat de lluita antifeixista. En segon lloc, ‘incorpora la història del nostre país en un context més ampli europeu’, com una part més de les confrontacions a Europa a gran escala entre feixisme i antifeixisme’.

Llum i dolor
‘«El dia que ens van aplegar per deportar-nos érem tantes dones que vaig pensar que potser hi hauria alguna companya de la meva terra. I vaig posar-me a cantar l’himne de l’exèrcit regular.» I mentre la Neus Català encetava les paraules: ‘Un dia tràgic la gent més innoble / d’aquesta terra desfeia la pau. / Els vils feixistes dreçats contra el poble / volien fer-lo sempre un esclau’, cercava amb els ulls alguna dona que entengués la cançó. Una cançó que venia a dir, en aquell marc, el mateix que ‘La marsellesa’ i ‘La internacional’, però en la llengua del seu poble. No va trobar ningú i marxà cap a Ravensbrück.’

Neus Català, deportada al camp de Ravensbrück, després de l’alliberament.

Aquell dia els ulls de Neus Català no van trobar cap mirada amiga. Anys més tard, però, va poder conèixer històries com la seva gràcies a la tasca de Montserrat Roig, que, diu Toran, ‘aportà llum, malgrat que signifiqués començar una etapa de patiment i dolor’. L’any 1973 faltaven encara dos anys per la mort del dictador i molts supervivents es negaven a deixar res per escrit. Encara estaven atemorits.

Roig era una entrevistadora experta, durant la seva intensa carrera va poder interrogar els principals personatges de la vida política i cultural catalana. Ara bé, aquestes no eren unes entrevistes qualsevol. ‘Va haver de tenir molta sensibilitat i cura per seure amb persones a les quals havia de respectar el silenci i el dolor’, diu Toran. I el dolor, talment com una malaltia contagiosa, com més anava més la vinculava als qui seien al seu davant per lliurar-li els seus records. ‘Són gent estranya, que els ha quedat fixada tota aquella època i jo, a mesura que hi treballo, em deprimeixo cada vegada més’, va reconèixer Roig en una carta a Josep Maria Benet i Jornet l’any 1973, quan treballava com a lectora de català i castellà a la Universitat de Bristol, al Regne Unit.

Si Els catalans als camps nazis va esdevenir un element de memòria col·lectiva per a tot el país, també va ser una eina molt útil per als protagonismes, les víctimes: ‘Va donar identitat als deportats’. Va descobrir als catalans que els qui havien patit la cara més fosca del feixisme europeu no havien estat només els jueus, sinó també gent que els era propera, veïns, amics i coneguts. A més, gràcies a la tasca ingent de documentalista de Roig, recollida a l’annex de l’obra, molts familiars van assabentar-se que el pare o l’àvia havien mort en un camp.

Amat-Piniella i Roig: dues generacions cara a cara
‘El cas d’Amat Piniella és excepcional’. Entre la cinquantena de testimonis que omplen les pàgines d’Els catalans als camps nazis, el de l’escriptor manresà és un dels més especials. Mentre que bona part dels deportats que van a parar als camps eren membres de la classe treballadora i havien tingut un accés molt limitat a l’educació, Joaquim Amat-Piniella era un novel·lista, un il·lustrat amb capacitat d’elaborar un discurs sobre les desventures –fins i tot les més ridícules– que havia viscut a Mauthausen.

Montserrat Roig no ho va passar per alt: ‘En Joaquim Amat-Piniella i en Josep Arnal entraren a treballar a l’Effektenkammer, el Kommando que feia de magatzem de la roba civil. L’Amat-Piniella, en entrar a Mauthausen, fou enviat a la pedrera, però heus ací que se salvà, juntament amb el seu amic Arnal, gràcies a la pornografia’. Això contrasta amb el cas de Jorge Semprún, el testimoni del qual finalment no consta a l’obra perquè Roig el va considerar decebedor.

Camp de Ravensbrück: el ‘passadís dels afusellats’

Amat-Piniella va esdevenir, per a Roig, molt més que una font. Van connectar i van establir un autèntic diàleg cultural i polític entre dues generacions. La correspondència entre ambdós és la prova d’aquesta confrontació entre dos moments històrics diferents que, en canvi, ‘tenen en comú la lluita’. Ell, contra el franquisme en guerra i contra el nazisme; ella, contra el franquisme establert. Toran explica que Amat-Piniella era un home pessimista, obsessionat amb els errors ‘que els havien portat a la desfeta total’ i amb la lluita perquè les noves generacions no ensopeguessin amb la mateixa pedra. Roig li rebatia aquest pessimisme: ‘Vosaltres vau fer moltes coses de les quals podem aprendre’. Però la seva expulsió de Manresa per part dels falangistes o les dificultats que havia tingut per a publicar K. L. Reich van ser exemples del segon càstig d’Amat-Piniella en tornar dels camps nazis, la dictadura, que en va reforçar l’abatiment.

Una treballadora incansable
‘Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, havia construït des dels inicis el personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella’. Així la descrivia Mercè Ibarz en un article a VilaWeb. Ara bé, no s’oblidava d’un altre aspecte definitori del caràcter de Roig: era ‘molt i molt treballadora, una novel·lista i periodista que va pencar molt’. Toran posa el focus sobre un fet que ho il·lustra perfectament. Va treballar fins pocs dies abans de la seva mort, amb només quaranta-cinc anys, el 10 de novembre del 1991.

‘Ara potser se li diria hiperactiva, però no ho era’, reconeix Toran. Segons que explica, Roig no deixava passar ni una oportunitat d’entrevistar, opinar o reflexionar sobre les qüestions que marcaven el seu moment històric. Vivia intensament. De Bristol a Glasgow, passant per Arizona, París o Leningrad. I va ser tan intensa la petjada que els testimonis dels deportats van deixar en Montserrat Roig que la seva relació no va acabar-se amb la publicació d’Els catalans als camps nazis. Havien estat més que fonts i va romandre unida per una profunda amistat a aquells qui ‘s’havien associat en condicions molt difícils i en clandestinitat per mantenir la dignitat del col·lectiu i defensar els seus drets’. Sobretot al voltant de l’Amical de Mauthausen i altres camps, per a quals Roig va ser ‘una punta de llança brutal’, segons que diu Toran.

Categories: literatura

Ramon Mas: ‘Quan escric, l’element fantàstic és una cosa que no puc evitar’

Dll, 18/09/2017 - 22:00

Comencem l’entrevista una mica atropellats. En plena Setmana del Llibre en Català, Ramon Mas (Sant Julià de Folgueroles, 1982), visiblement cansat de tant tràfec però sempre amb un somriure franc, no deixa de mostrar-se enèrgic i en tensió (no pas a la defensiva), com un atleta robust. I, tanmateix, durant l’entrevista, de mica en mica, deixa de ser un corredor i va relatant la seva aventura literària com un escalador: ara una mà aquí, ara un peu allà, amunt, amunt. Perquè Ramon Mas és narrador, sí, però també és poeta i sobretot editor de Males Herbes, juntament amb Ricard Planas, una editorial que se singularitza pel fet de publicar llibres de gènere fantàstic en català.

L’entrevistem perquè acaba de publicar un llibre carregat d’interès, que conté un aplec de contes situats en un mateix poble, Puigsech. En tots apareix l’irreal, la màgia, l’element inquietant i secret. I tots els contes es troben relacionats entre si, de manera que al final no acabes de saber on situar Afores, si en el conte o en la novel·la fragmentària.

Puigsech és un poble possible?
—Sí que és un poble possible. De fet, és molts pobles. I la presència de les Guilleries hi és molt marcada. I el bosc i el misteri que implica el bosc… En la literatura el bosc s’ha tractat però no s’ha estudiat. Sempre es parla del mar com un lloc inexplicable, però el bosc ho és molt més, perquè hi ha més racons foscos darrere dels quals no saps què s’amaga…

Permeteu-me que deixem el bosc per a més endavant. Comencem estirant un altre fil: en aquest llibre hi ha un munt de detalls, alguns de molt clars, alguns de més difícils de copsar, que relacionen uns relats amb uns altres.
—Sí, i us diré més, aquest llibre lliga amb un altre llibre que li va al darrere, que ja tinc escrit, i hi ha força coses que es relacionen entre l’un i l’altre. Vaig treballar l’escriptura paral·lela i això va donar lloc a una novel·la també.

Què voleu dir amb això de l’escriptura paral·lela?
—Que tenia una història al cap però em plantejava si l’havia de convertir en dos llibres o construir-la en un de sol, i al final han estat dos. Afores n’és un i després hi ha una novel·la que passa quinze anys abans, a Puigsech també, i comparteix univers mític i alguns personatges. Però això és un altre llibre i ja en parlarem un altre dia.

Veig que construïu una geografia literària.
—Aquesta és la intenció. Ara, no sé si anirà més enllà d’aquests dos llibres.

Tornant a Afores, quan dieu que Puigsech és un poble que podria ser molts pobles, ho dieu perquè tracteu temes actuals d’abast social (la crisi de la construcció; la integració del nou, de l’altre; els silencis heretats, com els de la guerra civil; la memòria oculta, etc.)?
—Tot això hi és. I la clau d’Afores per a mi són els secrets que conté, que és tot allò que no s’explica. Els secrets dels personatges i els secrets de la vida d’un poble és el que em dóna peu a posar-hi elements fantàstics, que moltes vegades només passen en la imaginació del narrador o dels personatges. Però tots aquests secrets et permeten de fabular.

La màgia, el mite, el secret, l’element inquietant, el somni, el fenomen pertorbador de l’irreal… apareixen en tots els contes. És un dels trets singulars del llibre.
—Per mi, va acompanyat de la dificultat de comunicar les coses més íntimes de les persones. Els personatges tenen dificultats per a explicar qui són. En el primer conte per exemple, el carter-poeta té la dificultat de ser realment qui vol ser, que sovint queda en la intimitat, i que és una cosa que als pobles es dóna molt, perquè et sents vigilat o observat constantment, i com més petit és el poble, més. Doncs això permet que et fiquis dins aquests personatges i fabular, sí.

Aquesta voluntat de fer jugar els personatges amb l’element fantàstic és un fet tan important al llibre que ho devíeu decidir abans de començar a escriure.
—És una cosa que no puc evitar. Gairebé és una opció estètica. Per a mi el fantàstic –entès com el moment en què la realitat es trenca i no saps si això és així realment o no– és de les coses més interessants que té la ficció. I no m’hi trobo, escrivint res que no tingui aquest element.

Abans d’Afores, teniu publicades dues novel·les: Crònica d’un delicte menor (l’Albí, 2012) i Mentre el món explota (amb el pseudònim de Roderic Mestres, Males Herbes, 2014).
—De fet, la primera és completament realista. Narro les quaranta-vuit hores d’una detenció de la policia a la Via Laietana, un fet que em va passar. És clar, és una cosa completament real que vaig escriure perquè m’ho havia de treure. La segona és un exercici d’estil. Primera persona del present tota l’estona per construir una seqüència de 140 pàgines, molt estripada i molt punk. Jo crec que Afores és el primer llibre on he trobat una veu, una veu que és meva.

També heu escrit poesia. Teniu el llibre Òsties, publicat enguany per AdiA. Us ha ajudat a trobar la vostra veu?
—Potser. Però és diferent. Jo no em proposo d’escriure poesia. En tinc llibretes plenes. Llibretes que vaig fent. Mireu, el llibre que he publicat amb AdiA són deu anys de llibretes. Hi aplego cinquanta poemes molt curts. La poesia és una possibilitat més immediata que em serveix per a treure’m coses. La faig servir d’una manera més filosòfica, m’ajuda a entendre algunes emocions o a explicar-me-les. La ficció és una altra cosa. Hi gaudeixo, molt fent ficció, inventant-me mons. Molt. Aquell punt d’evasió… Qui realment s’evadeix és l’autor. Hi gaudeixo. Això de l’escriptor torturat no ho veig.

No en feu pas cara, d’escriptor torturat.
—Puc estar-hi, però escrivint no. I espero que es noti.

L’escriptor i editor Ramon Mas.

Quan llegia Afores no podia deixar de pensar en el vincle que s’estableix amb l’editorial Males Herbes.
—Sí, és clar. El nostre catàleg és molt personal, al nostre gust. I aquest llibre podria formar-ne part. Però, és clar, en Josep Cots de 1984 és un editor important. M’ha fet treballar, eh!

Cots em va dir que havíeu estat molt ràpid a l’hora d’incorporar els seus suggeriments.
—Dona, hi havia la possibilitat de publicar a 1984 i vaig córrer com un boig. Em vaig passar dos mesos treballant només pel llibre. Sóc lector i fan d’Edicions de 1984, de fa molt de temps. Alguns dels llibres que més m’han marcat els ha publicat aquest segell i té un catàleg que trobo impressionant. Barreja clàssics amb coses estranyes i amb autors actuals… amb una entitat literària!

En dos anys, Edicions de 1984 ha publicat la primera novel·la de Raül Garrigasait, Jordi Lara per segona vegada i ara vós. Sembla que és una editorial on es poden trobar les noves veus, unes veus amb molta entitat.
—Amb en Jordi Lara, hi sento molta afinitat. L’entenc tant! Tots tres llibres reescriuen el món rural. Parlem de tres llibres que treuen la literatura de Barcelona. Perquè, per molt que es digui, durant molt de temps la literatura ha estat situada a Barcelona. I aquests són tres exemples d’escriure per donar una entitat literària a uns altres territoris. Per altra banda, molta literatura rural s’ha fet des d’una mirada de ciutat: Rusiñol, Ruyra… Tampoc el meu llibre no crec que es pugui considerar literatura rural, perquè podria valdre per a un barri. Uf, parlar de coses tan grosses se’m fa una mica…

És treure la literatura de la ciutat. Perquè temes com la bombolla immobiliària són de caràcter transversal.
—Mireu, la pròxima novel·la de Puigsech comença en una rotonda. La rotonda és el símbol dels pobles del segle XXI. El progrés també ha arribat als pobles, d’una altra manera.

Del llibre Afores, en destacaria l’estructura, que és tota una filigrana.
—És treta, literalment, i no em sap greu dir-ho, de Winesburg Ohio de Sherwood Anderson. És un llibre que va guanyar el premi Llibreter fa uns quants anys i que va publicar Viena Edicions. És potser l’obra fundacional de la narrativa nord-americana moderna. És el mestre de Hemingway, de Faulkner, de Mark Twain (que alhora era el mestre de Hemingway i Faulkner). A Winesburg Ohio passa tot en un poble, el narrador apareix en el primer conte i en l’últim (no és el meu cas), passa en un temps determinat. A vegades les històries s’encreuen, no coneixes un personatge però entra en un bar que ja coneixes, perquè hi ha passat una altra cosa en un altre conte… L’estructura de Winesburg Ohio em sembla fascinant i és un llibre del segle XIX. Em va semblar una manera ideal de fer una novel·la fragmentària. D’aquesta manera, cada personatge que hi apareix té el seu moment de glòria, el temps necessari per a mostrar-nos els seus secrets.

A més de novel·la fragmentària, és una novel·la de realitats paral·leles: en un conte, la protagonista, que se’ns acaba revelant com a fetillera, mou tots els fils dels personatges de tot el llibre, i en un altre conte un avi explica al seu nét les històries del poble que es conten al llibre. Per fer aquestes filigranes, com treballeu?
—Vaig aplegar els contes que m’agradaven més i que eren ambientats en pobles, que havia escrit durant deu anys. En vaig triar quatre, en vaig afegir tres de nous i em vaig dedicar a reescriure’ls tots set, moltes vegades, fins que totes les peces encaixessin. Com un mosaic. I els mons paral·lels apareixen a l’hora de combinar totes les peces. I el fet que siguin contes et permet de jugar amb això i emmotllar cada peça separadament. Com que és un volum curt i el tenia molt clar al cap, va ser possible que cada peça encaixés.

Hi ha una galeria de personatges molt variada i interessant, també. I un espai central: el bar.
—És que al bar no és on passen les coses, és on s’expliquen. El bar és on les històries prenen cos. Perquè les coses no prenen sentit fins que algú no les explica al bar, l’altre les sent i les explica a algú altre. En un poble de mil habitants o dos mil, el bar és fonamental. És on s’escriu la realitat del poble.

Sou nascut a Sant Julià de Folgueroles. Sou nascut en un poble. En els contes, s’hi retrata la vostra infantesa?
—Aquest llibre no es pot explicar sense aquest fet. Tot són records d’infància. I el paisatge és real: la conca del Llop, la baixada de Folgueroles, l’ermita de Sant Roc, el bar…

Verdaguer no hi apareix.
—No, perquè Verdaguer l’he conegut de gran i això que explico remet a la meva infància. Hi ha bruixes al poble i tot un món fantàstic que entre els nens s’explica i es magnifica. I tu quan ets petit te’l creus i li tens por.

I el bosc?
—És el desconegut. Ens fa por. És la foscor. Essent de poble i passant tota la infància al bosc, mai de la vida no hi he pogut entrar de nit. Hi ha coses que no acabes mai d’entendre. I menys en aquests boscos de les Guilleries, que són boscos de milions d’anys i que semblen de fades celtes. T’estimula la imaginació d’una manera brutal, però alhora hi ha un respecte, el mateix que tenen els mariners pel mar. Travessar el bosc és un viatge a un indret desconegut i el que és desconegut fa por sempre.

Plantar cara al bosc és sinònim de tornar-se boig?
—Sí. No sé si en aquest llibre es veu gaire clar, però en el que vindrà es veu claríssim. El bosc és la porta d’entrada a la bogeria. En l’altre llibre és literal. La boca del llop és una porta al mig del bosc. Totes les llegendes del llibre són inventades, però la boca del llop per a nosaltres, d’infants, era un lloc importantíssim, on fèiem les cabanes, un lloc molt clau a la vida. A mi m’interessa allò que explicava Cortázar, el moment en què l’inexplicable irromp en la realitat.

Un dels fils transversals és un jove que té la gosadia de ficar-se dins de la boca del llop i quan en surt ja no torna a ser mai el mateix. De fet, la seva mort marca tota la novel·la. I us he de dir que m’ha fet pensar en la novel·la del Toni Sala Els nois (L’Altra editorial).
—No l’he llegit, però ja me’n va parlar també l’escriptora i llibretera Silvana Vogt. Aquest efecte que fa la mort d’un jove en un poble l’he tret dels relats d’en Prudenci Bertrana. Sóc molt fan de Prudenci Bertrana. El meu conte preferit en català és ‘L’enterrament de l’amo Pauvirol’.

Veig que sou un lector voraç.
—Del que m’agrada, sí. Això ve de lluny, perquè abans d’editor vaig ser llibreter durant molts anys a la Documenta i vaig estudiar filosofia. Però la formació real va ser a la Documenta, amb l’altre Josep Cots, que ens deixava llegir els llibres i tornar-los.

I com vau afeccionar-vos-hi, a la literatura fantàstica?
—Jo diria que hi vaig entrar pel cinema. Vaig començar a llegir literatura fantàstica, no d’entreteniment, a la universitat, mentre estudiava filosofia. En vaig llegir molta de ciència-ficció. De manera obsessiva. I vaig buscar molt, també, perquè hi ha grans clàssics, obres que haurien de ser importants i no ho són, perquè es van publicar com a obres de gènere. S’ha de trencar amb aquesta dinàmica, com s’ha fet amb la novel·la policíaca. Amb la ciència-ficció encara no s’ha fet gaire, aquí. Sí que s’ha fet en el món anglosaxó. I a França. Quan Houellebecq o Le Carré parlen dels seus mestres, parlen de Clifford D. Simak, Frederik Pohl, R.A. Lafferty, autors que aquí no coneix ningú. Però aquesta és la lluita de Males Herbes, l’editorial. Ara farem Bradbury i anirem a poc a poc per aconseguir d’atreure lectors cap a la ciència-ficció i treure-la del gueto. Parlem de literatura filosòfica.

És una lluita llarga.
—Aquí molt.

Com va néixer Males Herbes? Perquè abans d’una editorial va ser una revista.
—Vam fer una revista amb la intenció de fer-la de gènere, a l’americana. La vam tancar fa un any, perquè la fèiem en Pau Clemente i jo, però anàvem tan atabalats que fèiem un número l’any. Espero que un dia puguem reobrir-la marcant la segona època, però sempre que es pugui fer regular i bé. Ara la revista va ser un planter important: Max Besora, Adrià Pujol Cruells, Ruy D’Alexio, Víctor Nubla… Tots els autors dels primers anys havien col·laborat amb la revista.

En Joan Sala, director de la Setmana del Llibre en Català, atribueix la manca de lectors entre els joves al fet que pràcticament no hi hagi llibres de ciència-ficció ni còmics en català. Molt poca oferta.
—Potser per això ens tracta tan bé, darrerament. Jo estic d’acord en el fet que no hi ha oferta, però crec que un jove de quinze anys pot llegir Kerouack igual que un adult de quaranta. Stevenson no feia literatura juvenil, però el pot llegir un xicot de catorze anys. Es llegeix poc a l’adolescència perquè estàs per unes altres coses, però jo no crec que s’hagi de separar. Els adolescents han de tenir llibres al seu abast i bons. Separar literatura juvenil i literatura per a adults és fer un flac favor als joves. Per a mi separar-ho és simplificar. Un noi de quinze anys hauria de saber què li pot interessar i tenir-ho a l’abast, però no ho tipificaria tant. Jo no ho separaria gens. Un noi de catorze anys es vol sentir adult. La meva generació ens hem criat amb el ‘Compactos’ d’Anagrama.

Parlem de les darreres novetats de Males Herbes d’aquesta tardor. Comencem per un nou títol de Joaquim Carbó.
—Sí, Els orangutans és una recuperació. Rescatem un Carbó que no coneix ningú. Em fa molta il·lusió. És una cara d’en Carbó molt cràpula, descarada, amb un personatge protagonista molt incorrecte. I escriu en una llengua molt moderna per a l’època, molt única. Entronca directament amb en Pons Codina que publica Edicions de 1984. En la novel·la no paren de passar coses i totes esperpèntiques… Quin Carbó!

També acabeu de publicar L’altra meitat de Nikos Khuliaràs, ‘un dels grans narradors de la literatura grega moderna’, dieu a la faixa del llibre.
—Són molt bonics, aquests contes. És un Italo Calvino grec, el Calvino més tendre, el d’El baró rampant, ple de sentiments i d’emocions. L’autor és més conegut com a pintor. És d’aquells llibres que et deixen un somriure a la cara. I la traducció de la Mercè Guitart és molt bona.

I l’últim: un clàssic de la ciència-ficció.
—Sí, R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) de Karel Capek. És una reivindicació de la ciència-ficció, un clàssic absolut. És teatre, probablement l’obra de ciència-ficció més influent del segle XX. L’ha copiada tothom, des de Blade Runner a Asimov. A Catalunya aquest text es va representar als anys vint del segle XX, però el text en català no s’havia publicat mai. M’encantaria que es representés als escenaris.

Esteu en forma.
—Estic eufòric.

Categories: literatura

Entrem en campanya… amb Quint Ciceró

Ds, 16/09/2017 - 22:00

Ja ho diuen, que tot es troba en els clàssics. I tant és així que, el primer cap de setmana de campanya electoral per al referèndum d’independència, l’editorial Adesiara, especialitzada en clàssics grecs i llatins, ens ofereix com a novetat un petit llibre molt oportú:  Manual de campanya electoral de Quint Ciceró, una traducció d’Ignasi X. Adiego i Alejandra de Riquer. Ens en parla el director de l’editorial, Jordi Raventós, i també ens n’ofereix un fragment ben sucós.

Entrem en campanya… amb Quint Ciceró
‘L’any 64 aC, Marc Tul·li Ciceró, l’advocat i orador més prestigiós del moment, aspira al consolat de Roma. No té gaires possibilitats de ser escollit perquè pertany a la classe dels cavallers, i això el situa fora de l’àmbit de relacions i interessos de la noblesa senatorial, la qual fins llavors havia remenat les cireres amb mà de ferro. A més a més, té un altre desavantatge que sembla insuperable: és un «homo novus», és a dir, el primer membre de la seva família que intenta accedir al càrrec més important de la República.

Es presenten a les eleccions sis rivals més, alguns dels quals, com Gai Antoni Híbrida i el temible Luci Sergi Catilina, pertanyen a famílies senatorials poderoses i influents. Aquest darrer, per cert, era molt aficionat a la demagògia i ja s’havia volgut presentar a eleccions anteriors, però alguns processos judicials en curs i el risc de ser jutjat per corrupció l’en havien fet desistir. Ara, en algun país molt proper al nostre, segur que guanyaria les eleccions…

Ciceró va preparar aquests comicis amb moltíssima antelació, i és aquí on entra en escena el seu germà Quint, que li va fer, dit en paraules actuals, de «director de campanya». En tot cas, va escriure el petit tractat que acaba de publicar Adesiara, el Manual de campanya electoral (en llatí Commentariolum petitionis), en què dóna a Marc Ciceró un seguit de consells pràctics perquè pugui obtenir la victòria desitjada. Bàsicament, l’autor convida el seu germà a fer-se tres preguntes que són fonamentals en qualsevol votació: «¿Qui sóc? ¿A què aspiro? ¿De quina ciutat es tracta?» Si el candidat és capaç de respondre-les de manera assenyada, pot aspirar a tot, encara que a priori l’objectiu sigui teòricament inassolible.

Havent entrat en campanya, potser caldria que ens féssim les mateixes preguntes: «Qui som? A què aspirem? De quin país es tracta?», i, amb la resposta ben assenyada a la papereta, anéssim a votar amb tota tranquil·litat. No cal dir que Ciceró se’n va sortir i va ser el primer «homo novus» que va ser cònsol de Roma…’

Jordi Raventós, director editorial d’Adesiara

Categories: literatura

Sagarra, Roig, Oller i Juvé: quatre rutes literàries fixades per escrit

Dv, 15/09/2017 - 22:00

Des de fa deu anys, la ciutat de Barcelona –i per extensió, tot el país– viu una autèntica fal·lera per les rutes de tota mena que permeten descobrir-la, a peu, d’una manera diferent. Les literàries han ocupat una bona part d’aquesta nova programació cultural i centres cívics, editorials i institucions han anat organitzant les seves. Una de les persones que més n’ha fet, i millor, de literàries, és Maria Nunes. Aquesta filòloga, que té mèrits literaris com la fixació del text de Vida privada de Sagarra, és especialista en el disseny i guiatge de rutes literàries d’obres i autors catalans. Ara ha publicat amb Meteora un volum que aplega quatre d’aquestes rutes: la de Teresa Juvé, la de Narcís Oller, la de Josep Maria de Sagarra i la de Montserrat Roig.

Maria Nunes en una de les rutes fetes l’hivern passat

La idea va ser el fruit de moltes simbiosis. L’editora Maria Dolors Sàrries explica que ‘amb la Maria havia fet altres rutes i sempre havia après molt. Normalment les fa per a la Institució de les Lletres Catalanes o per al Casal Golferichs i això em va motivar a demanar-li que preparés, per a nosaltres, la de Teresa Juvé i el seu llibre La Trampa, i a partir d’aquí vàrem veure que potser seria bo fer un llibre que permetés de fer aquestes rutes sense guia, portant el llibre en una bossa de mà o en una motxilla’.

I dit i fet, es varen posar mans a l’obra i es varen trobar amb un segon repte, el de fer un llibre amb unes il·lustracions suficientment originals. Per això varen contactar amb en Josep Maria Farré, un dibuixant urbà que pertany al grup de Girona i que és amic de l’editorial, i li varen encarregar d’il·lustrar el llibre i de preparar conjuntament amb l’editor Jordi Fernando la cartografia que acompanya el volum. Mig any després d’ajuntar totes les sinergies, el llibre, finalment, és a les mans del lector i s’estrena en aquesta Setmana del Llibre en Català.

La plaça del Rei vista per Josep Maria Farré

I què dimonis hi fan, uns autors tan diferents en un sol volum? Doncs tot té un motiu. Maria Nunes ens l’explica: ‘el que jo volia era que hi hagués una coherència i una unitat, una línia que marqués l’evolució urbana de la ciutat. A la novel·la La trampa, de la Teresa Juvé, ens movem  per la Barcelona dels Àustries i de la Inquisició, que és molt desconeguda. Hi ha moltes rutes sobre la Barcelona medieval i sobre la del 1714, però era un repte fer la d’aquest període perquè se’n saben poques coses. A més a més, també era una manera d’homenatjar-la a ella, que és la degana de les lletres catalanes en aquests moments i que als noranta-cinc anys continua escrivint novel·les del cicle del seu personatge Planagumà. L’elecció de Narcís Oller es justifica per si sola, perquè amb Oller es produeix l’entrada de Barcelona a la literatura realista, és el primer que la retrata com a gran metròpoli. Sagarra hi és perquè he volgut que el llibre aplegui els moments de màxima efervescència social de la ciutat i a Vida privada hi veiem tota aquesta eclosió. I la Montserrat Roig tanca el llibre de manera paritària i, a més, ens permet d’endinsar-nos en barris diferents i en una època, els anys seixanta i setanta, que tampoc és de les més tractades a l’hora de fer rutes i que, en canvi, permet de veure una bona part de l’evolució de la intel·lectualitat i dels moviments socials d’oposició al franquisme. És a dir, fent aquestes quatre rutes podem seguir una evolució de la ciutat, tot i que podrien haver estat moltes altres’.

Nunes explica per què ha decidit d’incloure la ruta de Sagarra, preparada específicament per al llibre: ‘tot i que és un autor que havia inclòs en altres itineraris mai no havia fet l’específic de la novel·la i em venia molt de gust poder complementar l’evolució de la ciutat amb aquesta novel·la tan especial i extraordinària de la qual vaig fer l’edició filològica’.

L’estructura de l’obra

Què es trobarà el lector que agafi aquest llibre i vulgui fer la ruta pel seu compte? Doncs, en primer lloc, una contextualització de l’autor i l’obra (o les obres si són més d’una). Després, una síntesi de la ruta i dels punts claus que s’hi veuran i, finalment, la ruta. En cadascuna de les aturades s’indica la vinculació literària de l’indret; s’hi reprodueix un fragment de l’obra,si escau, i s’hi donen tot d’explicacions sobre la vida de l’autor i sobre l’edifici o el monument en si. Moltes vegades la ruta va més enllà del fet purament literari i es converteix en un viatge pel patrimoni de la ciutat.

Fa temps que Nunes s’ha adonat que hi ha una passió per les rutes literàries. ‘Mira, tot just hem obert les inscripcions de les del casal Golferichs a les nou del matí d’avui i tres quarts d’hora després ja no quedaven places’. Segons l’editora Maria Dolors Sàrries, aquest fenomen té una explicació possible: ‘sempre hem volgut saber què hi ha de realitat en les històries que més ens agraden, què va servir d’inspiració als autors. I llavors hi ha una altra cosa, que és que no tens només el text i la seva explicació, sinó tot el context que et donen els guies, la història en si, tot el que aprens. En una ruta, sobretot, descobreixes una nova manera de mirar la ciutat, i això és un valor afegit molt gran, que ho enriqueix tot molt’.

Josep Maria Farré també ha dibuixat la casa Batlló.

‘Qui s’apunta a aquests itineraris normalment és gent amb inquietuds culturals i amb ganes d’aprendre que té una certa edat. Hi ha poca gent jove, però jo asseguro que funcionen, perquè moltes les vaig començar a fer quan estava a l’institut i són una eina pedagògica extraordinària. Vàrem arribar a un punt en què, com a treball, els alumnes dissenyaven les rutes i aprofundien en la literatura d’una manera molt interessant. Pel que fa a la gent que s’apunta, no es indispensable que hagi llegit els llibres, les rutes es fan per a tothom precisament per promocionar els autors i les obres. El que volem és que, en acabar, la gent vulgui llegir el llibre –o rellegir-lo–. És una manera de divulgar la literatura’, explica l’autora.

Tant Nunes com Sàrries critiquen la deixadesa del patrimoni literari barceloní i la comparen amb la profusió de plaques i explicacions literàries que et trobes en una ciutat com París. ‘Aquí hi ha molts reconeixements que provenen de la iniciativa privada. Hi ha poques plaques i moltes de les municipals, que estan fetes de bronze, gairebé ni es poden llegir. Per exemple, al carrer Tallers n’hi ha una que explica on va viure en Roberto Bolaño, que és municipal. Però la de Jaume Fuster és privada. En falten moltes. Per exemple, no hi ha la d’Espriu al carrer Diputació, encara que hi va viure bona part de la seva vida; de Josep Pla no n’hi ha a cap de les dispeses on es va estar; Caterina Albert passava els hiverns al carrer València…’, diu.

La filòloga també explica algunes claus a l’hora de preparar una bona ruta literària. ‘Has de tenir un bon text, això és clau, però a partir d’aquí has de cercar coses diferents. Fer una ruta no és dur gent d’un cantó a l’altre, sinó intentar explicar un autor o un grup d’autors si el que fas és el tractament d’un barri, i sobretot un entorn. Jo buido el text i el combino amb pinzellades i referències històriques, perquè la literatura no és un bolet que surt perquè sí, és relaciona amb l’art i amb l’arquitectura, i cerco espais que queden de l’època i que poden posar en valor el text, com ara botigues modernistes o singulars que ajudin a entrar en l’ambientació del text’, assenyala.

Per una altra banda, Jordi Fernando incideix en els aspectes purament gràfics del llibre. ‘En Josep Maria Farré ha fet una feina exquisida. Va baixar amb la seva moto uns quants dies, va fer les rutes, i amb els suggeriments de la Maria i la seva inspiració va crear els dibuixos originals en color –que nosaltres hem reproduït en blanc i negre perquè sinó hauria estat inviable–. Així, un llibre que neix de les creacions artístiques d’altri, es transforma en una altra obra, els dibuixos que l’acompanyen. A més, en Josep Maria té una gràcia especial i hi ha entrat de cor’.

La proposta de l’Ajuntament

Potser l’Ajuntament de Barcelona és conscient del buit existent respecte al patrimoni literari o potser simplement ha copiat la idea d’altres ciutats, però el cert és que s’ha presentat l’app Literapolis BCN, per a mòbils, en versió iOS i Android, que esta dissenyada per explicar als joves de més de catorze anys les obres literàries que estan ambientades a la capital catalana. La idea sorgeix de Barcelona Ciutat de la Literatura i el nomenament per part de la UNESCO implica recerques i promoció entre els joves. L’eina es podrà emprar a les escoles i a títol individual. És una gimcana literària que condueix pels secrets d’algunes novel·les. Tots els itineraris acaben en biblioteques, amb la missió que els joves s’emportin el llibre a casa. A més, els dies 15 i 16 a la Setmana del Llibre en català hi haurà una trobada física per jugar-hi. De moment hi ha quatre rutes: ‘Els secrets del Born’, ‘Persecució a Sant Antoni’, ‘La Barcelona subterrània’ i ‘Cites amb la història’. Aviat s’hi incorporaran unes rutes noves ambientades a Sarrià i el Carmel. Tot i això, els que l’han provat, diuen que s’haurà de fer molta feina per enganxar realment els joves a la lectura.

Categories: literatura

Martí Domínguez: ‘La literatura ha de tenir una funció social’

Dc, 13/09/2017 - 22:00

Martí Domínguez somriu molt. Més que això: riu i ho contagia. A més a més (o sobretot), aprofita qualsevol altaveu que tingui davant per compartir reflexions, interrogants, idees. Ho fa també en els seus llibres, tant si són de novel·la com d’assaig. Ara ens presenta L’assassí que estimava els llibres (Proa), una incursió a la València contemporània, un quadre costumista, una investigació criminal, un retrat de l’entomologia humana.

Fa la impressió que hi heu xalat.
—Sí, però no és una novel·la escrita a rajaploma, sinó molt treballada. M’ha costat molt de no caure en la trivialitat i, al mateix temps, dir coses: insistir en el deure de l’intel·lectual, i en la seua inanitat en una societat burgesa que menysprea la cultura. Feia temps que volia escriure una novel·la sobre la societat valenciana, però no volia caure en el tema de la corrupció i tot el que l’envolta.

Hi heu posat professors i policies.
—En eixe ambient, hi cau l’inspector Tena com un extraterrestre que no entén res. La trama és un pretext per a contar coses, però no és una novel·la policíaca. Costumista, potser: aquesta burgesia valenciana que conec bé; la universitat, que també conec; el món intel·lectual; el de la crítica. He intentat fer una descripció tan zoològica com fóra possible. És una galeria de personatges.

La sega, amb el salt al segle XX, ja va ser també un canvi.
—En realitat és només que necessite contar coses, i ho faig mitjançant els meus personatges. Les idees són les mateixes. Algunes de les d’ara ja eixien a El fracassat, per exemple: un home que vol pintar i que lluita contra una societat que vol que siga banquer. Ara en faig una altra que serà un nou canvi, torne a la qüestió més crua de la naturalesa humana. És que, en definitiva, jo crec que la literatura ha de tenir una funció social. Si no, per a què escrivim? Crec en eixe paper il·lustrat de la literatura, del pensament. Els escriptors que m’agraden són aquells que, a banda de sorprendre’t literàriament, t’ofereixen un pensament que ens fa millors. Més savis, més reflexius…

Hi ha gent que em diu: ‘És que no sóc molt de llegir.’ Tan tranquil·lament. Com si diguera: ‘És que no sóc molt de dutxar-me.’

D’acord que són diferents, però hi ha algunes coses de Sagarra, en aquesta novel·la…
—M’agrada molt que m’ho digueu. Jo crec que la gran novel·la del segle XX és Vida privada. Va fer un retrat de costums de la Catalunya dels anys vint-trenta realment espectacular. Si no haguera estat en un país tan pudorós com aquest, seria una novel·la de molta més anomenada. A més, molt arriscada des de tots els punts de vista. També el sexual.

Ací també hi ha algunes escenes… directes.
—Sí, és clar. I algunes són situacions reals. La de la consulta de l’oculista, per exemple. El món és ple de casualitats

Quan es va publicar Vida privada, hi va haver força rebombori per la gent que s’hi va reconèixer. A la vostra novel·la pot ser que també s’hi posin noms i cognoms?
—[Riu.] Pot passar, però realment ningú no és ningú.

Però sabeu que serà fàcil que n’hi posin. En els crítics, en els criticats…
—Bé, en els crítics hi ha una mescla de personatges. Guillem Gual no és ningú concret. Tret que em vulgueu dir qui és…

Home, escriu aquell article ‘des de la meua banyera’ en resposta als ‘Imprescindibles’.
—Sí, però només n’he agafat el títol [riu]. És que em pareix extraordinari. Però no és ell. En tot cas, de veritat, jo respecte molt la crítica, és bàsica, m’agrada, també en faig. I crec que, amb les crítiques, hauríem d’animar a la lectura. No m’interessa afonar un llibre sinó, eixe dia, fer un lector més.

Ho dieu un parell de vegades: ‘A qui has descobert avui?’
—Això és de Rafael Conte. És clar que sempre hi ha peiximinuti, però quan vas a pescar, no vas a buscar la peça menuda. No val ni la pena posar l’ham, per a això. Per què ho fas, doncs? Per què agafes aquest llibre que saps que no?

Vanitat?
—Som un país menut. En aquest món ens coneixem tots. La vida de l’escriptor és complicada i cadascú fa tant com pot. Però qui ho llig de fora perquè un dia li cau un diari a les mans i diu a veure… no entén res! Jo crec que la funció de la crítica, sobretot des dels diaris, hauria de ser produir lectors. Un poc d’entusiasme, va! Però tots sabem que les males crítiques són més llegides que les bones. S’atien les passions humanes. I l’enveja és una passió que tenim a flor de pell. No sé per què València és particularment envejosa. Ja ho deia el meu avi. I Martínez Ferrando, amb aquella frase: ‘La ciutat del Micalet, la ciutat de la mala llet.’

Ara, a més, hi ha la dictadura del clic.
—Hauríem d’intentar anar buscant les coses bones, el lliri entre els cards. A classe, dic als estudiants: ‘Quan no sapigueu de què escriure, que passa moltes vegades, penseu: a veure de qui puc parlar bé hui.’

‘El món literari i intel·lectual era un vesper’, llegim.
—Ací hi ha hagut molta guerra. Però vull dir que ens necessitem. Perquè, si no, acaba eixint… mira, Donald Trump. La nostra societat ve i poua en la Il·lustració. I allà tens la literatura a favor d’una causa. Diderot. Voltaire. I de colp s’enfonsa França, i s’enfonsa tot, perquè els intel·lectuals es barallen, parlant del sexe dels àngels! I tens ganes de dir: però què discutiu, si el que heu de fer és catequesi! Expliqueu! Aprofiteu el diari per canviar la societat. Això s’ha perdut.

Feu la distinció entre erudit i intel·lectual.
—És clar. Jo defense els intel·lectuals. I estan perduts en les universitats. Què en diuen, ara, els intel·lectuals, del procés? Els espanyols. És que no hi ha intel·lectuals a Espanya? S’han acabat? És molt bèstia. Amb qui has de fer el diàleg? Ara intentes fer un llibre d’articles i… no n’eixiria res de qualitat. Crec que n’han tret un Francesc de Carreras, Josep Piqué… Eixos són els que han de dialogar?

Ara, als diaris, només hi ha política, política, política. On és la cultura? Els articles de política no deixen brasa, són pura argelaga.

Descriviu la València burgesa que coneixeu prou bé. I n’hi dediqueu unes quantes de les que fan mal: ‘un país on llegir és un accident’.
—I tant! Hi ha gent que em diu ‘és que no sóc molt de llegir’. Tan tranquil·lament. Com si diguera ‘És que no sóc molt de dutxar-me’! Et mostren la seua ànima, així, no se n’adonen? Però en aquesta ciutat l’intel·lectual i el professor d’universitat no hi tenen lloc, gens de pes. No es tracta que hi haja una veneració cap al món intel·lectual, però sí d’escoltar-lo un poc més. I ara, amb aquesta actitud que tota opinió és igualment vàlida… Home… Sí? Qui exerceix l’ús de l’intel·lecte escrit des d’un desig d’explicar, de mostrar, d’alertar val igual que el de la barra del bar? De veritat? Els símptomes són terribles. Hauríem de canviar un poc de registre. A la universitat, al món intel·lectual, als diaris.

Feu una crida a represtigiar la reflexió.
—És clar. El coneixement, la lectura, gent que tinga un missatge i el puga escriure. Ara, als diaris, només hi ha política, política, política. On és la cultura? Els articles de política no deixen brasa, són pura argelaga. Però escrius un article sobre Sagarra, posem per cas, o Víctor Català, i quants comentaris tens? Zero. En fas un dels altres i vinga! No pot ser: hem de tornar a la calma, a la lectura. Ara he escrit sobre Updike. A la novel·la El terrorista hi explica perfectament el procés de Ripoll: un àrab, americà, nascut a Nova York, que condueix una furgoneta i l’omple d’explosius. I era una persona meravellosa. Però cau en mans d’un imam. És igual, no? Però no ho ha contat ningú. Perquè ningú no llegeix!

El coneixement salva la condició humana? Som salvables?
—Sí, és l’únic que ens salva. Diem que som Homo sapiens: doncs intentem demostrar-ho. Ara tenim uns instruments meravellosos per a difondre els coneixements. Si els il·lustrats francesos hagueren tingut internet…! És clar que internet ens permet d’accedir a milions de llibres, però ho llegeix ningú? El que ens ha de salvar és el coneixement, per això les institucions han de fer el seu paper. Les institucions valencianes han estat en mans de mediocres. Fins i tot ara mateix haurien de buscar gent més brillant per als càrrecs directius. Tinc un poc de decepció. Esperava més de Compromís. Un poquet més de moviment. Més rauxa. Un poc més de valentia.

Fa la sensació que heu escrit des d’aquesta decepció però des d’un amor fondo cap a la ciutat també.
—Sí, València és una ciutat bonica. S’hi viu bé. Podria ser una espècie de Bolonya: ciutat universitària, de la mar… Però hem tingut molt mala sort. Ara, en molt poc temps seria salvable, si volguérem. Hi ha molta gent fent coses i, al mateix temps, que invisibles que són! Ací hi ha hagut vint anys d’ignorar la cultura valenciana i el món intel·lectual valencià, vint anys molt durs de Rita Barberà, lamentabilíssims en tots els aspectes, perquè era una persona profundament de la caverna i va donar veu i poder a la ignorància.

A la vostra novel·la hi ha aquell corrector arraconat a la Diputació…
—Sí. I és cert que podries dir ‘és Marc Granell’, no?

Podria.
—Però no l’és. Encara que hi ha situacions que es traslladen al personatge. Vull dir que Marc Granell podria haver estat un dels grans fars d’aquesta ciutat. I allà l’han tingut. Sense donar-li res a fer.

Gregori és un home perdut en l’oceà immens d’un poble. I té l’esperança que algun dia algú li preguntarà: escolta, tu què faries? Però a ningú no li interessa

El personatge, Gregori, va enganxant post-its a l’ordinador.
—Sí. És un homenatge a Herzog. Herzog escriu cartes imaginàries que no rep ningú. Gregori anota els seus moments de lucidesa en post-its. Sobre Hegel, per exemple! En una societat que amb prou feines sap llegir! És un home perdut en l’oceà immens d’un poble. I ell té esperança que algun dia algú li preguntarà: escolta, tu què faries? Però no interessa a ningú.

Hi ha més referències: Goethe, Voltaire… D’alguna manera us hi van sortint tots.
—Realment el llibre és una paràbola dels contes de Voltaire. Micromegas, per exemple, és una qüestió de proporcions: allò que a nosaltres ens sembla terrible, a l’altre, caigut de Saturn, li sembla un absurd. Voltaire hi fa un cant a la tolerància i a l’escepticisme: siguem sempre racionals, treballem des de l’empirisme i des del coneixement.

L’ésser humà tendeix a la ràbia i la truculència…
—Tendeix a la foguera immediata. S’inflama de seguida. Es veu a Twitter.

De tota manera, quan parleu del món universitari, veiem que, allà, els punyals volen pels passadissos…
—Bé, és que hi ha molta gent que no se sap per què hi ha arribat. També caldria passar-hi una llegoneta, a la universitat. Conec molta gent molt brillant que no ha pogut entrar-hi. Què passa ací? Gent capaç, que hauria fet un gran treball. I, en canvi, alguns altres, inútils de cap a peus, per caciquisme o per nepotisme o pel que vulgues, hi són.

Us hi  heu ben abonat, parlant contra/sobre la crítica, la universitat, la burgesia valenciana, el periodisme…
—Creieu que realment sóc tan dur?

Bastant. No dic que no sigui merescut.
—Crec que s’han de dir coses. La universitat hauria de ser més valenta, estar més present. Cal dir que la Universitat de València, la literària, s’ha mantingut prou fidel dins un país molt complicat, però, així i tot, és decebedor. I no es busca tant el talent com s’hauria de buscar. I el bon professor, aquell que feia unes classes esplèndides, ara té molt poques possibilitats dins la universitat. Les bones classes no són gens recompensades.

Aquesta burgesia que ens descriviu, i les seves coses, són ben tangibles.
—Hi ha molt de veritat, en tot això. Ho he viscut, no en la meua família sinó en l’ambient burgès de València. En el fons és una societat molt classista encara. Hi ha un patrimoni que s’ha de defensar.

Parleu d”aquells horribles pisos de l’Eixample’.
—Tota la zona blava de València, sí. Són pisos bons, però no lluminosos, amb un corredor llarguíssim, amb una llum al final, amb un celobert que fa sempre olor.

Com heu planificat la construcció d’aquesta novel·la, l’alternança entre el món burgès, l’universitari, la investigació policíaca?
—La novel·la va nàixer amb De Quincey: què passaria si un escriptor, un crític, morira amb un llibre de De Quincey a les mans? Després em plantege que aquesta primera escena és per a parlar del món del crític. I hi entre. I comence a obrir el compàs cap als altres personatges. Jo volia fer una novel·la de la societat valenciana i que també interessara a Catalunya.

Per què la situeu l’any 2008?
—És quan es publica la traducció de L’assassinat com una de les belles arts.

Sou conscient que el vostre assassí ens incita a la lectura de De Quincey?
—Això espere. I que la col·lecció real, que no es diu ‘Incitacions’ sinó ‘Breviaris’, i que és preciosa, els atraga, sí. Igual com hi ha banda sonora de les pel·lícules o dels llibres, podria haver-hi banda literària.

Tinc un poc de decepció. Esperava més de Compromís. Un poquet més de moviment. Més rauxa. Un poc més de valentia.

Àlex Broch ha escrit que natura i literatura són eix fonamental de la vostra narrativa. Aquí hi ha asfalt i policies. I, tanmateix…
—De natura no n’hi ha molta…

Que sí!
—Naturalesa humana.

És ple d’imatges, de metàfores: el crit ornitològic, la descripció de la mare burgesa com un peix abissal, ullots de mussol espaordit, la rata cellarda…
—D’acord. Hi ha recreació naturalística, una descripció entomològica dels personatges, que sempre l’he practicat. També és cert que jo [es tomba cap a l’ordinador i va cercant] treballe en això, des del punt de vista acadèmic, en els models cognitius del llenguatge. [Mostra el document: ‘On the origin of methaphors’]. Publique en revistes d’impacte sobre com es produeixen les metàfores: són una forma de traslladar moltíssima informació en poques paraules. Per tant, és biològicament eficient: qui treballa amb metàfores comunica més. És la meua feina: un model biològic en l’idioma. A més de fer novel·les, faig això.

I això és a la novel·la, s’hi nota!
—Però no em val per a la universitat. Aquí la preocupació és fer papers. El professor és sotmès a una pressió important per a obtenir trams d’investigació, que són els que permeten d’accedir a projectes, tenir becaris, dirigir tesis… Tot això ve de la llei Wert (atenció al personatge que va fer la llei, eh?). I hi ha una comissió a Madrid que decideix què és bo i què no. Evidentment, qualsevol article en català és descartat. Jo tot ho publique en anglès. Les novel·les?  Sóc un professor de periodisme: quan explique als meus alumnes el procés d’escriure, podrien tenir algun valor, no? Res, ni ho pose al currículum. Els articles en premsa, tampoc. És com si perdera el temps. Fins i tot és malvist. El somni de Lucreci, que és un assaig sobre divulgació científica? Ja sé què me’n diria l’avaluació: editorial acadèmicament no contrastada [riu].

L’escriptor ho conta tot, dieu.
—Sí, és la seua feina. Primer, explicar coses. Si no, per a què vols escriure? Amb un desig d’intentar fer un món millor. Sé que és un poc ingenu, però, si no, per a què faig de professor? M’hauria dedicat a ser notari o advocat… Com aquells que fan medecina perquè el seu avi ja ho feia! Escolta, però t’agrada? Una professió tan bonica!

Parleu amb passió.
—Sí. Jo he fet sempre el que m’ha agradat i potser per això sempre he anat pegant tombs per la vida.

I quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Ara he enllestit el llibre de Christian Ingrao Creer y destruir. Los intelectuales en la maquina de guerra de las SS, on explica la participació del món intel·lectual i universitari en les SS. També l’extraordinari LTI. La llengua del Tercer Reich, de Víctor Klemperer, on es mostra com l’idioma pot convertir-se en un instrument de tortura i fanatisme.

Categories: literatura

Jaume Cabré: ‘Quan vas pel món parlant de literatura tens la sensació que jugues a casa’

Dc, 13/09/2017 - 19:11

Jaume Cabré, un dels escriptors catalans més internacionals, rebrà demà al vespre el premi Trajectòria, que un jurat format per editors i periodistes atorga cada any, amb motiu de la Setmana del Llibre en Català. Diu que si li donen aquest premi vol dir que es fa vell; és un dels pocs que no tenia en la llista de reconeixements. Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, s’ha reunit avui amb la premsa i, més animat que algunes altres vegades (com ara en la presentació del seu darrer llibre de relats, Quan arriba la penombra), ha parlat dels lectors, del procés de creació, de la importància de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 per a la internacionalització de la literatura catalana… I ha dit que VilaWeb era el mitjà de referència que dóna veu als intel·lectuals catalans a l’hora de reflexionar sobre el procés polític i la independència de Catalunya.

L’autor de Jo confesso i Les veus del Pamano, nascut a Barcelona el 1947, enguany ha fet setanta anys. ‘A mesura que em faig més gran –deia ahir– sóc més lent, em costa més d’escriure. I cada dia estic més cansat per a fer els viatges de promoció, tot i que trobar-se amb els lectors és molt gratificant. En temps de Flaubert, el contacte amb els lectors es podia fer a petites dosis. Ara, amb les xarxes socials, és molt més fàcil. Així i tot, és molt gratificant que els lectors et parlin dels teus llibres. Els clubs de lectura, un invent senzill i humil però molt eficaç, n’és una bona eina. Perquè els lectors m’expliquen la novel·la. Jo només l’escric, són els lectors que amb la mirada verge s’hi capbussen i acaben sabent quina novel·la he escrit. Jo defenso que el contacte amb els lectors enriqueix.

Quins moments destacaria Cabré d’una trajectòria que va començar el 1974 amb Faules de mal desar i que compta amb obres com La teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria i Viatge d’hivern, a més dels que ja hem esmentat? Diu que recorda molt el primer text que va escriure amb consciència d’estil: ‘Volia descriure el naixement del dia en un poble. Entenia que cada paraula que posava tenia una raó de ser concreta i vaig ser conscient de quin efecte feien en mi les paraules. Vaig quedar enganxat. Tenia dinou anys. Encara vaig tardar a escriure, però vaig començar a llegir i ja no vaig parar’.

Sobre com ha evolucionat la seva literatura i els objectius que ha assolit, Jaume Cabré diu: ‘Cada llibre m’ha costat molt i amb cadascun he adquirit experiència. M’imagino que és una escala i cada llibre representa un esglaó, perquè cada un és una petita conquesta més, un graó amunt. Hi ha una trajectòria i sé del cert que no hauria pogut fer Les veus del Pamano sense haver escrit abans Viatge d’hivern i Les ombres de l’eunuc, per exemple. Cada llibre és deutor dels anteriors. Ho dic en el sentit d’experiència. Hi ha hagut uns processos estilístics que s’han anat fent, primer amb timidesa, després aplicant els recursos. Ho tinc molt clar. Ara, jo no puc valorar allò que he fet; això pertany a la feina del crític i al lector.’

El mes vinent farà deu anys que es va fer la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana era la convidada d’honor. Aquella cita internacional va fer conèixer Cabré al públic alemany, que el va llegir en massa. Cabré explica: ‘La Fira de Frankfurt del 2007 va difondre una realitat que l’estat espanyol amagava, la vitalitat literària d’una cultura i d’una llengua que amb prou feines si era coneguda a Alemanya. Per a mi va ser essencial. De llavors ençà, les traduccions no han deixat d’augmentar. I avui ja no cal que expliquis què vol dir ser català i, des del punt de vista literari, tampoc. Frankfurt 2007 va ser un punt de ruptura.’

De deu anys ençà, Jaume Cabré no ha parat de viatjar presentant les seves traduccions a molts països europeus i llatinoamericans. Fa ben poc va anar a Mèxic, convidat per la Universitat Autònoma de Mèxic, on presentà una edició especial, pensada per al públic mexicà, de Quan arriba la penombra. ‘Els lectors de Tessalònica i els de Torrelles de Llobregat s’assemblen –diu–, fan les mateixes preguntes. Quan vas pel món parlant de literatura tens la sensació que jugues a casa.’ I, pel que fa a la traducció de llibres catalans a l’espanyol, diu: ‘A Espanya hi havia molt de recel cap als llibres traduïts del català. Els editors no els publicaven, perquè deien que no els hi voldrien. En canvi, a Mèxic, a l’Argentina, em deien: “Nosaltres no tenim manies, com ho podem fer per llegir-vos?” Això passava quan encara no m’havien traduït. Però jo crec que aquest recel s’ha anat perdent. Els lectors en llengua castellana van a buscar literatura, fins i tot els escrits originàriament en català. I això malgrat els moments difícils que passem. I ho hem fet entre tots.’

Sobre el moment polític, Cabré creu que cal continuar defensant la normalitat de la vida i accions de les nostres institucions: ‘Ara són moments de patacades, però després vindrà la calma, segur. El món sap que som uns quants milions de catalans que volem la independència, sobretot després d’aquest Onze de Setembre, que tothom ens mirava.’ Creu que el debat polític dels intel·lectuals és absent, en el moment actual? ‘D’entrada, cadascú fa el que pot o el que vol. Però pel que fa als intel·lectuals espanyols, només n’hi ha dos o tres o quatre que han aixecat la veu de manera valenta: Suso de Toro, Cotarelo… I, pel que fa als intel·lectuals catalans, un mitjà com VilaWeb és ple de gent que hi diu la seva, amb reflexions molt interessants i valentes.’

La conferència de premsa ha estat interrompuda unes quantes vegades per la manifestació d’un centenar de treballadors de les arts gràfiques, sindicats a CCOO, que es manifestaven per demanar un conveni digne.

Categories: literatura

Un llibre recull la prosa inèdita del poeta Màrius Torres

Dc, 13/09/2017 - 18:58

Els professors de la UAB Jordi Julià (Sant Celoni, 1972) i Pere Ballart (Barcelona, 1964) han publicat un llibre que combina un recull de la prosa inèdita de Màrius Torres i un estudi que interpreta aquests textos. El volum La prosa de Màrius Torres (Edicions UB) busca ‘combatre’ el clixé de l’autor com un poeta ‘turmentat’ i ‘dramàtic’ a través de cartes, articles, uns dietaris i una novel·la inacabada que mostren un autor totalment ‘polièdric’. ‘Sempre s’ha encasellat a Màrius Torres com un poeta de la mort, per la seva condició de malalt. Amb aquesta prosa es demostra que era un intel·lectual vitalista perfectament al corrent del seu temps’, ha assegurat el professor Pere Ballart en una entrevista amb l’ACN.

La recerca dels professors universitaris va arrencar després de rebre el suport de la borsa del Centre d’Estudis de Granollers i l’Ajuntament de Granollers. Anteriorment ja havien treballat l’autor però després de rebre l’ajut van començar a revisar diversitat de textos manuscrits i d’altres publicats com annex a la seva poesia. ‘És una producció important que ens fa canviar la imatge de Torres com a exclusivament un poeta malalt’, ha subratllat el professor Jordi Julià.

Categories: literatura

Valencians i negrots, a la conquesta de la centralitat barcelonina

Dm, 12/09/2017 - 22:00

En el joc entre perifèries i centralitats en tots els àmbits, però especialment en el cas de la cultura, tots els esforços per a fer visible la producció són pocs. Per això ja fa tres anys que, a la Setmana del Llibre en Català, els escriptors valencians tenen tot el protagonisme per a presentar la ‘collita’ de l’any anterior, durant el primer diumenge de la fira. Aquesta tradició va començar accidentadament –el primer any l’autocar que duia els escriptors va tenir una avaria i van arribar tardíssim–, però ara s’ha convertit en una referència ineludible que permet una retrobada amb els lectors en un mercat irrenunciable: el del Principat. I, és clar, això demana un esforç, com ara llevar-se molt d’hora, molt d’hora per arribar en autocar a la Setmana i tornar tard, molt tard, a casa. Aquesta vegada, trenta-vuit creadors i editors varen fer la ruta d’anada i tornada per presentar els seus llibres.

Una altra de les tradicions de la Setmana és la festa ‘negrota’ –adjectiu que engloba escriptors, editors i lectors afeccionats al gènere negre– que organitza cada any l’editorial Alrevés. Si l’any passat varen celebrar els cinc anys i els vint-i-cinc títols de la col·lecció Crims.cat, enguany han ajuntat una quinzena d’autors per presentar Barcelona, viatge a la perifèria criminal, un aplec de vint relats negres escrits per deu dones i deu homes en deu barris que no apareixen habitualment en la novel·la negra barcelonina. Així doncs, un altre joc entre perifèries i centralitats.

Diumenge, mentre els valencians anaven arribant a poc a poc a la Setmana –hi havia els expedicionaris, però també els qui havien vingut el dia abans i pensaven aprofitar-ho per a quedar-se a la Diada–, la jornada va arrencar amb la lectura de texts de socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, enguany amb més reivindicació que mai: tant per la llibertat d’expressió com per la llibertat d’impressió, amb els escorcolls de la Guàrdia Civil de teló de fons.

La taula rodona de narradors, moltes propostes diferents…

Josep Manuel Vidal, Eduard Mira, Urbà Lozano i Fani Grande varen ser els encarregats d’obrir plaça per presentar la narrativa, quan faltava un quart per al migdia i el sol ja senyorejava a les totes. La llum de les estrelles mortes, de Josep Manuel Vidal, l’ha publicat Edicions del Bullent i és un recull de deu relats; El tinent anglès, d’Eduard Mira, l’ha publicat Drassana i té per protagonista Antoni Cruanyes, un nebot del general Joan Baptista Basset; Vindrà la mort i tindrà els teus ulls va valdre a Urbà Lozano el premi Enric Valor de 2016. L’ha publicada Bromera i ens explica el retorn al poble d’un home que ha passat mitja vida a Sicília; Fani Grande va parlar de Jo sóc així i això no és un problema, que tracta sobre la realitat transsexual. L’ha publicat Vincle editorial. La taula volia exhibir la varietat de propostes en narrativa i mostrar títols de com més editorials millor per al públic principatí, que massa sovint té només al cap allò que edita Bromera i, en menor mesura, Tres i Quatre –en  aquest cas, pel pes històric del segell.

Malgrat el procés de renovació i de vitalitat que es vol oferir amb aquesta mostra de collites des del País Valencià, és inevitable que els dos principals homenots de les lletres contemporànies hi siguin presents. Ens referim, és clar, a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés. Mentre que la influència de l’autor de Sueca és clau en l’assaig, el poeta de Burjassot marca la lírica en dos bàndols: els continuadors de les seves propostes estètiques i els radicalment oposats. I, és clar, tots dos hi havien de ser. Cal recordar que Joan Carles Girbés havia obert foc pocs dies abans a la xarxa recordant que Estellés és autor d’una grandiosa obra completa en deu volums i que la gent sempre en citava els mateixos versos. D’aquesta manera, aixecava la llebre: potser és citat simplement sense llegir-lo? O potser s’ha llegit poc i sempre els mateixos llibres? (Cal recordar que el Llibre de meravelles és un dels escassos longsellers de la poesia en llengua catalana.)

Sigui com sigui, a la Setmana hi va haver una taula rodona sobre assaig que duia el nom de Joan Fuster. Hi van participar Toni Mollà amb Escrits contra el silenci, de Vincle Editorial, una obra amb què vol reivindicar l’actitud cívica de Fuster; Josep Lozano i Voro Vendrell, amb Nosaltres, els fusterians;  i també s’hi varen presentar algunes reedicions de Fuster. El motiu era, és clar, celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’autor de Nosaltres, els valencians.

Podeu trobar les novetats valencianes fins a diumenge

I així va anar passant la jornada organitzada formalment per l’Associació d’Editors del País Valencià, que a més a més de les taules rodones també comptà amb presentacions i converses individualitzades amb alguns dels autors més significatius. ‘És un acte amb què mirem de fer visible, a Catalunya, que hi ha una altra realitat literària i editorial en l’àmbit lingüístic fora de Barcelona. En el nostre cas, mostrem les accions que anem desenvolupant al territori valencià’, explicà Manel Romero, secretari tècnic de l’AEPV, referint-se als actes de diumenge. Les novetats presentades a Barcelona també s’exhibiran i es posaran a la venda a la Plaça del Llibre en Valencià, que es farà de l’1 al 6 de novembre a València. S’han tancat negociacions perquè en aquesta trobada l’any vinent hi hagi també representació de les Illes Balears.

La poesia i la literatura infantil i juvenil també varen ser presents durant el dia. Entre els poetes, Verd Cel i Alfons Om, Vicent Berenguer, Begonya Pozo, Imma Máñez Albert i Manolo Gil ens presentaren la collita de l’any. I un dels llibres que va causar sensació fou la Poesia completa i cartes a Fernando Pessoa, de Mario de Sá-Carneiro, publicades per la jove editorial Lletra Impresa, darrere els quals hi ha Mercè Climent i Juli Capilla. La versió del portuguès és de Vicent Berenguer. És la primera traducció al català de Mário de Sá-Carneiro, un dels màxims exponents del modernisme portuguès i un dels membres de més renom de l’anomenada ‘Generació d’Orpheu’, El llibre, a més, inclou una antologia de la correspondència que va tenir amb el seu amic Fernando Pessoa i va fer que molts apassionats per la literatura portuguesa el cercassin amb curiositat.

Juli Capilla, Vicent Berenguer i Mercè Climent, responsables de la publicació de Sá-Carneiro en català.

Romero també va dir: ‘La sensació que tenim quan participem en la Setmana és un poc agredolça. D’una banda, el públic reacciona sempre molt bé i, fins i tot, amb sorpresa per la quantitat i la qualitat de les creacions literàries que es fan al País Valencià; d’una altra, constatem les dificultats que hi ha per a arribar al públic català, perquè és molt complicat d’entrar en les xarxes de distribució.’

La literatura infantil i juvenil també va tenir un lloc destacat en les ‘collites’, amb Voro Vendrell, Maria Josep Escrivà, Paco Giménez, Josep Vicent Miralles, Pasqual Alapont i Lourdes Boïgues.

Així doncs, les activitats organitzades pels editors valencians varen servir per a donar valor a unes editorials que tenen tres problemes: d’una banda, la migradesa del mercat valencià, on només el 4% dels llibres que es compren són en la llengua del país; d’una altra, les terribles dificultats per a obrir-se camí en el mercat natural del Principat per les dificultats en la xarxa de distribució i pel ritme frenètic de novetats que es publiquen, que fa que sigui gairebé impossible que els llibreters estiguin al dia i que, per tant, puguin fer visibles els productes; i, en tercer lloc, el llarg període en què les institucions han estat governades pel Partit Popular, que va fer una campanya d’ocultació i persecució de la llengua catalana i de la cultura que encara no ha pogut esmenar el nou executiu, perquè encara fa poc temps que governa.

Els editors valencians, durant els deu dies de la Setmana, tenen una parada, en què s’esforcen a explicar als visitants que les editorials valencianes són tan generalistes o tan especialitzades com les del Principat –tal com es pot comprovar en els catàlegs– i que comprar-ne els llibres és un acte més de normalitat per al país.

La gran família negrota creix.

I si diumenge va ser el torn dels valencians, dissabte hi hagué un dels actes tradicionals de la Setmana dels darrers anys: una nova festa de la negror en català, gràcies a l’editorial Alrevés. En aquest cas, la presentació de l’última antologia, Barcelona, viatge a la perifèria criminal, va servir per a aplegar la majoria d’autors que han escrit relats ambientats al Guinardó, el Carmel, Horta, Montbau, el Poblenou, el Besòs, el Poble-sec, la Verneda, Verdum i Bellvitge, escenaris que no són els habituals en la novel·la negra catalana. Hi van participar escriptors barcelonins, però també de la resta dels Països Catalans, que ofereixen una nova mirada negra sobre la ciutat de Barcelona, en aquest cas des de la perifèria urbana. Així ho va explicar Àlex Martín, director de la col·lecció Crims.cat: ‘Hem procurat escollir els vint autors que més ens agraden de la novel·la negra contemporània i posar-los a treballar en escenaris que es mereixien i es mereixen un tractament literari que fins ara no han tingut o han tingut de manera molt tangencial respecte del gruix de la producció de novel·la negra en català.’

Categories: literatura

Valencians i negrots, a la conquesta de la centralitat barcelonina

Dm, 12/09/2017 - 22:00

En el joc entre perifèries i centralitats en tots els àmbits, però especialment en el cas de la cultura, tots els esforços per a fer visible la producció són pocs. Per això ja fa tres anys que, a la Setmana del Llibre en Català, els escriptors valencians tenen tot el protagonisme per a presentar la ‘collita’ de l’any anterior, durant el primer diumenge de la fira. Aquesta tradició va començar accidentadament –el primer any l’autocar que duia els escriptors va tenir una avaria i van arribar tardíssim–, però ara s’ha convertit en una referència ineludible que permet una retrobada amb els lectors en un mercat irrenunciable: el del Principat. I, és clar, això demana un esforç, com ara llevar-se molt d’hora, molt d’hora per arribar en autocar a la Setmana i tornar tard, molt tard, a casa. Aquesta vegada, trenta-vuit creadors i editors varen fer la ruta d’anada i tornada per presentar els seus llibres.

Una altra de les tradicions de la Setmana és la festa ‘negrota’ –adjectiu que engloba escriptors, editors i lectors afeccionats al gènere negre– que organitza cada any l’editorial Alrevés. Si l’any passat varen celebrar els cinc anys i els vint-i-cinc títols de la col·lecció Crims.cat, enguany han ajuntat una quinzena d’autors per presentar Barcelona, viatge a la perifèria criminal, un aplec de vint relats negres escrits per deu dones i deu homes en deu barris que no apareixen habitualment en la novel·la negra barcelonina. Així doncs, un altre joc entre perifèries i centralitats.

Diumenge, mentre els valencians anaven arribant a poc a poc a la Setmana –hi havia els expedicionaris, però també els qui havien vingut el dia abans i pensaven aprofitar-ho per a quedar-se a la Diada–, la jornada va arrencar amb la lectura de texts de socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, enguany amb més reivindicació que mai: tant per la llibertat d’expressió com per la llibertat d’impressió, amb els escorcolls de la Guàrdia Civil de teló de fons.

La taula rodona de narradors, moltes propostes diferents…

Josep Manuel Vidal, Eduard Mira, Urbà Lozano i Fani Grande varen ser els encarregats d’obrir plaça per presentar la narrativa, quan faltava un quart per al migdia i el sol ja senyorejava a les totes. La llum de les estrelles mortes, de Josep Manuel Vidal, l’ha publicat Edicions del Bullent i és un recull de deu relats; El tinent anglès, d’Eduard Mira, l’ha publicat Drassana i té per protagonista Antoni Cruanyes, un nebot del general Joan Baptista Basset; Vindrà la mort i tindrà els teus ulls va valdre a Urbà Lozano el premi Enric Valor de 2016. L’ha publicada Bromera i ens explica el retorn al poble d’un home que ha passat mitja vida a Sicília; Fani Grande va parlar de Jo sóc així i això no és un problema, que tracta sobre la realitat transsexual. L’ha publicat Vincle editorial. La taula volia exhibir la varietat de propostes en narrativa i mostrar títols de com més editorials millor per al públic principatí, que massa sovint té només al cap allò que edita Bromera i, en menor mesura, Tres i Quatre –en  aquest cas, pel pes històric del segell.

Malgrat el procés de renovació i de vitalitat que es vol oferir amb aquesta mostra de collites des del País Valencià, és inevitable que els dos principals homenots de les lletres contemporànies hi siguin presents. Ens referim, és clar, a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés. Mentre que la influència de l’autor de Sueca és clau en l’assaig, el poeta de Burjassot marca la lírica en dos bàndols: els continuadors de les seves propostes estètiques i els radicalment oposats. I, és clar, tots dos hi havien de ser. Cal recordar que Joan Carles Girbés havia obert foc pocs dies abans a la xarxa recordant que Estellés és autor d’una grandiosa obra completa en deu volums i que la gent sempre en citava els mateixos versos. D’aquesta manera, aixecava la llebre: potser és citat simplement sense llegir-lo? O potser s’ha llegit poc i sempre els mateixos llibres? (Cal recordar que el Llibre de meravelles és un dels escassos longsellers de la poesia en llengua catalana.)

Sigui com sigui, a la Setmana hi va haver una taula rodona sobre assaig que duia el nom de Joan Fuster. Hi van participar Toni Mollà amb Escrits contra el silenci, de Vincle Editorial, una obra amb què vol reivindicar l’actitud cívica de Fuster; Josep Lozano i Voro Vendrell, amb Nosaltres, els fusterians;  i també s’hi varen presentar algunes reedicions de Fuster. El motiu era, és clar, celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’autor de Nosaltres, els valencians.

Podeu trobar les novetats valencianes fins a diumenge

I així va anar passant la jornada organitzada formalment per l’Associació d’Editors del País Valencià, que a més a més de les taules rodones també comptà amb presentacions i converses individualitzades amb alguns dels autors més significatius. ‘És un acte amb què mirem de fer visible, a Catalunya, que hi ha una altra realitat literària i editorial en l’àmbit lingüístic fora de Barcelona. En el nostre cas, mostrem les accions que anem desenvolupant al territori valencià’, explicà Manel Romero, secretari tècnic de l’AEPV, referint-se als actes de diumenge. Les novetats presentades a Barcelona també s’exhibiran i es posaran a la venda a la Plaça del Llibre en Valencià, que es farà de l’1 al 6 de novembre a València. S’han tancat negociacions perquè en aquesta trobada l’any vinent hi hagi també representació de les Illes Balears.

La poesia i la literatura infantil i juvenil també varen ser presents durant el dia. Entre els poetes, Verd Cel i Alfons Om, Vicent Berenguer, Begonya Pozo, Imma Máñez Albert i Manolo Gil ens presentaren la collita de l’any. I un dels llibres que va causar sensació fou la Poesia completa i cartes a Fernando Pessoa, de Mario de Sá-Carneiro, publicades per la jove editorial Lletra Impresa, darrere els quals hi ha Mercè Climent i Juli Capilla. La versió del portuguès és de Vicent Berenguer. És la primera traducció al català de Mário de Sá-Carneiro, un dels màxims exponents del modernisme portuguès i un dels membres de més renom de l’anomenada ‘Generació d’Orpheu’, El llibre, a més, inclou una antologia de la correspondència que va tenir amb el seu amic Fernando Pessoa i va fer que molts apassionats per la literatura portuguesa el cercassin amb curiositat.

Juli Capilla, Vicent Berenguer i Mercè Climent, responsables de la publicació de Sá-Carneiro en català.

Romero també va dir: ‘La sensació que tenim quan participem en la Setmana és un poc agredolça. D’una banda, el públic reacciona sempre molt bé i, fins i tot, amb sorpresa per la quantitat i la qualitat de les creacions literàries que es fan al País Valencià; d’una altra, constatem les dificultats que hi ha per a arribar al públic català, perquè és molt complicat d’entrar en les xarxes de distribució.’

La literatura infantil i juvenil també va tenir un lloc destacat en les ‘collites’, amb Voro Vendrell, Maria Josep Escrivà, Paco Giménez, Josep Vicent Miralles, Pasqual Alapont i Lourdes Boïgues.

Així doncs, les activitats organitzades pels editors valencians varen servir per a donar valor a unes editorials que tenen tres problemes: d’una banda, la migradesa del mercat valencià, on només el 4% dels llibres que es compren són en la llengua del país; d’una altra, les terribles dificultats per a obrir-se camí en el mercat natural del Principat per les dificultats en la xarxa de distribució i pel ritme frenètic de novetats que es publiquen, que fa que sigui gairebé impossible que els llibreters estiguin al dia i que, per tant, puguin fer visibles els productes; i, en tercer lloc, el llarg període en què les institucions han estat governades pel Partit Popular, que va fer una campanya d’ocultació i persecució de la llengua catalana i de la cultura que encara no ha pogut esmenar el nou executiu, perquè encara fa poc temps que governa.

Els editors valencians, durant els deu dies de la Setmana, tenen una parada, en què s’esforcen a explicar als visitants que les editorials valencianes són tan generalistes o tan especialitzades com les del Principat –tal com es pot comprovar en els catàlegs– i que comprar-ne els llibres és un acte més de normalitat per al país.

La gran família negrota creix.

I si diumenge va ser el torn dels valencians, dissabte hi hagué un dels actes tradicionals de la Setmana dels darrers anys: una nova festa de la negror en català, gràcies a l’editorial Alrevés. En aquest cas, la presentació de l’última antologia, Barcelona, viatge a la perifèria criminal, va servir per a aplegar la majoria d’autors que han escrit relats ambientats al Guinardó, el Carmel, Horta, Montbau, el Poblenou, el Besòs, el Poble-sec, la Verneda, Verdum i Bellvitge, escenaris que no són els habituals en la novel·la negra catalana. Hi van participar escriptors barcelonins, però també de la resta dels Països Catalans, que ofereixen una nova mirada negra sobre la ciutat de Barcelona, en aquest cas des de la perifèria urbana. Així ho va explicar Àlex Martín, director de la col·lecció Crims.cat: ‘Hem procurat escollir els vint autors que més ens agraden de la novel·la negra contemporània i posar-los a treballar en escenaris que es mereixien i es mereixen un tractament literari que fins ara no han tingut o han tingut de manera molt tangencial respecte del gruix de la producció de novel·la negra en català.’

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El desgel’ de Lize Spit

Ds, 09/09/2017 - 22:00

La setmana vinent arriba a les llibreries El desgel, la primera novel·la de la jove escriptora Lize Spit, que és belga i escriu en neerlandès (1988). Està traduïda per Maria Rosich i la publica l’editorial Amsterdam. D’aquest llibre, que és tota una sorpresa, ens en parla l’editor Miquel Adam, que s’acaba d’incorporar a l’editorial. Llegiu-ne un fragment.

Llegiu el text que ha preparat Miquel Adam:

(Nota mental: Un dia d’estiu la colla va irrompre en una casa rica que hi havia a la urbanització. Van orinar-se al sofà, van profanar la col·lecció de vinils, van trencar algun vidre. Naturalment, els van enxampar, sense més conseqüències més enllà del perceptiu escàndol. La fortuna va voler que jo aquella tarda d’avorriment i ràbia no hi fos. Qui dubta que d’haver-hi estat hauria participat activament de tot allò? L’adolescència és la possibilitat d’un abisme. Pots tenir la sort de no caure-hi, i pots no tenir-la.)

Tan bon punt ens va arribar la traducció d’El desgel que el patracol de fotocòpies va començar a circular per l’editorial. Es va generar un petit fenomen de boca-orella. De lluny sentia els divertits advertiments de «no em facis espòilers, eh!», o «has arribat a… D’acord, d’acord, ja callo, ja callo».

Certament, El desgel pot ser llegir com una endimoniada novel·la de suspens: L’Eva, anys després de deixar per sempre el poble, respon a la seva manera a una invitació que li arriba d’allà, carrega el maleter del cotxe amb una barra de gel i torna a Bovenmeer amb unes intencions gens clares. S’intueix una terrible venjança. Quina? Per què? L’Eva és estranya.

Actua amb fredor i determinació, amb un control aparent de la situació –sigui quina sigui aquesta situació–: nosaltres no ho sabem, som al principi de la novel·la. Però El desgel també és una gran novel·la psicològica. Els capítols dedicats a l’Eva adulta es trenen amb altres capítols que ens porten al particular estiu d’avorriment i ràbia de l’Eva, el Pim i el Laurens, on la possibilitat de l’abisme va esdevenint ineluctablement una realitat.

Aquell estiu de 2002 aquest trio d’amics tenen catorze anys, i l’Eva el recordarà tota la seva vida. Són a un pas de l’abisme. I l’Eva hi cau, víctima i botxí de la seva innocència i víctima i botxí de les forces centrípetes pròpies de l’adolescència, que són tantes i tan complexes: el pànic a la solitud, el pànic a no ser estimat (a no ser desitjat), el pànic a la humiliació, a la vergonya, la impossibilitat real de deixar de formar part de la inèrcia diabòlica dels esdeveniments… (veure la nota mental del principi)

I és amb aquesta mirada des del fons de l’abisme que descobrim el món de l’Eva. La seva mirada es meticulosa i desafecta i no només abraça l’estiu del 2002 o la jornada en què retorna al poble carregada amb una barra de gel, sinó també el passat més remot, de quan ella i els seus dos amics formaven una perfecta –i inquietant– aliança estratègica infantil que a mi, com a lector, m’ha recordat a la que Claus i Lucas mantenen al llarg de l’obra mestra d’Agota Kirstof, El gran quadern. Aquests capítols de què us parlo estan meravellosament cultivats de referències a la seva època, del tot identificables per tota una generació, com mostra l’extracte de la novel·la que us oferim avui.

La mirada despullada de l’Eva abasta també la seva família i aquest és, a parer meu, un dels punts més forts d’una novel·la ja de per si punyent com ella sola. Pocs relats més eixordadors sobre la caiguda i la misèria d’una família he llegit darrerament. L’abandó progressiu a què se sotmet la família de l’Eva és, de tan versemblant, feridor. Un forat a l’ànima. I en el si de la seva família en runes, una poderosa llum per a l’esperança: la germana de l’Eva, la fràgil i memorable Tesje.

El temps és or i sóc conscient que m’estic allargant massa. No desvelarem cap més detall. Només dos advertiments. El primer, sobre els desenllaços principals de la novel·la. Us perseguiran uns dies. Els haureu de reflexionar. Un dels desenllaços us obligarà a retrocedir fins al vostre propi passat, fins als temps de la vostra pubertat i adolescència. L’altre desenllaç us portarà a jutjar l’Eva. La reflexió que llanço ara i aquí. El meu veredicte és que els innocents són incapaços de fer mal als altres. Pot semblar un pensament banal i expressament poc desenvolupat, però ja m’ho sabreu dir. No és aquest el moment per argumentar.

El segon advertiment no és meu. Abatut i enlluernat, immediatament després de la meva lectura vaig començar a remenar notes i arxius referents a El desgel en el meu ordinador. Vaig trobar un informe de lectura escrit en anglès. Fa poc que ocupo la cadira a Amsterdam, així que aquesta novel·la no la vaig contractar jo, i per tant ho ignorava tot sobre com havia anat la contractació i tota la pesca. L’informe de lectura era brillant, molt millor que no pas aquest escrit. Acabava amb una frase que és de justícia reproduir aquí: «Highly recommended, but proceed with caution». El desgel fa mal.

Nota final: El desgel és la primera novel·la de Lize Spit, una joveníssima autora belga d’expressió neerlandesa. Aquesta autora té el do de la narració i una mala llet considerable: domina el sarcasme, el suspens, els tempos, la devastació, la pietat, la impietat. Puc estar equivocat, però em sembla que hem topat amb una gran autora. La seva traductora al català ha estat Maria Rosich.

Miquel Adam, editor d’Amsterdam.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El desgel’ de Lize Spit

Ds, 09/09/2017 - 22:00

La setmana vinent arriba a les llibreries El desgel, la primera novel·la de la jove escriptora Lize Spit, que és belga i escriu en neerlandès (1988). Està traduïda per Maria Rosich i la publica l’editorial Amsterdam. D’aquest llibre, que és tota una sorpresa, ens en parla l’editor Miquel Adam, que s’acaba d’incorporar a l’editorial. Llegiu-ne un fragment.

Llegiu el text que ha preparat Miquel Adam:

(Nota mental: Un dia d’estiu la colla va irrompre en una casa rica que hi havia a la urbanització. Van orinar-se al sofà, van profanar la col·lecció de vinils, van trencar algun vidre. Naturalment, els van enxampar, sense més conseqüències més enllà del perceptiu escàndol. La fortuna va voler que jo aquella tarda d’avorriment i ràbia no hi fos. Qui dubta que d’haver-hi estat hauria participat activament de tot allò? L’adolescència és la possibilitat d’un abisme. Pots tenir la sort de no caure-hi, i pots no tenir-la.)

Tan bon punt ens va arribar la traducció d’El desgel que el patracol de fotocòpies va començar a circular per l’editorial. Es va generar un petit fenomen de boca-orella. De lluny sentia els divertits advertiments de «no em facis espòilers, eh!», o «has arribat a… D’acord, d’acord, ja callo, ja callo».

Certament, El desgel pot ser llegir com una endimoniada novel·la de suspens: L’Eva, anys després de deixar per sempre el poble, respon a la seva manera a una invitació que li arriba d’allà, carrega el maleter del cotxe amb una barra de gel i torna a Bovenmeer amb unes intencions gens clares. S’intueix una terrible venjança. Quina? Per què? L’Eva és estranya.

Actua amb fredor i determinació, amb un control aparent de la situació –sigui quina sigui aquesta situació–: nosaltres no ho sabem, som al principi de la novel·la. Però El desgel també és una gran novel·la psicològica. Els capítols dedicats a l’Eva adulta es trenen amb altres capítols que ens porten al particular estiu d’avorriment i ràbia de l’Eva, el Pim i el Laurens, on la possibilitat de l’abisme va esdevenint ineluctablement una realitat.

Aquell estiu de 2002 aquest trio d’amics tenen catorze anys, i l’Eva el recordarà tota la seva vida. Són a un pas de l’abisme. I l’Eva hi cau, víctima i botxí de la seva innocència i víctima i botxí de les forces centrípetes pròpies de l’adolescència, que són tantes i tan complexes: el pànic a la solitud, el pànic a no ser estimat (a no ser desitjat), el pànic a la humiliació, a la vergonya, la impossibilitat real de deixar de formar part de la inèrcia diabòlica dels esdeveniments… (veure la nota mental del principi)

I és amb aquesta mirada des del fons de l’abisme que descobrim el món de l’Eva. La seva mirada es meticulosa i desafecta i no només abraça l’estiu del 2002 o la jornada en què retorna al poble carregada amb una barra de gel, sinó també el passat més remot, de quan ella i els seus dos amics formaven una perfecta –i inquietant– aliança estratègica infantil que a mi, com a lector, m’ha recordat a la que Claus i Lucas mantenen al llarg de l’obra mestra d’Agota Kirstof, El gran quadern. Aquests capítols de què us parlo estan meravellosament cultivats de referències a la seva època, del tot identificables per tota una generació, com mostra l’extracte de la novel·la que us oferim avui.

La mirada despullada de l’Eva abasta també la seva família i aquest és, a parer meu, un dels punts més forts d’una novel·la ja de per si punyent com ella sola. Pocs relats més eixordadors sobre la caiguda i la misèria d’una família he llegit darrerament. L’abandó progressiu a què se sotmet la família de l’Eva és, de tan versemblant, feridor. Un forat a l’ànima. I en el si de la seva família en runes, una poderosa llum per a l’esperança: la germana de l’Eva, la fràgil i memorable Tesje.

El temps és or i sóc conscient que m’estic allargant massa. No desvelarem cap més detall. Només dos advertiments. El primer, sobre els desenllaços principals de la novel·la. Us perseguiran uns dies. Els haureu de reflexionar. Un dels desenllaços us obligarà a retrocedir fins al vostre propi passat, fins als temps de la vostra pubertat i adolescència. L’altre desenllaç us portarà a jutjar l’Eva. La reflexió que llanço ara i aquí. El meu veredicte és que els innocents són incapaços de fer mal als altres. Pot semblar un pensament banal i expressament poc desenvolupat, però ja m’ho sabreu dir. No és aquest el moment per argumentar.

El segon advertiment no és meu. Abatut i enlluernat, immediatament després de la meva lectura vaig començar a remenar notes i arxius referents a El desgel en el meu ordinador. Vaig trobar un informe de lectura escrit en anglès. Fa poc que ocupo la cadira a Amsterdam, així que aquesta novel·la no la vaig contractar jo, i per tant ho ignorava tot sobre com havia anat la contractació i tota la pesca. L’informe de lectura era brillant, molt millor que no pas aquest escrit. Acabava amb una frase que és de justícia reproduir aquí: «Highly recommended, but proceed with caution». El desgel fa mal.

Nota final: El desgel és la primera novel·la de Lize Spit, una joveníssima autora belga d’expressió neerlandesa. Aquesta autora té el do de la narració i una mala llet considerable: domina el sarcasme, el suspens, els tempos, la devastació, la pietat, la impietat. Puc estar equivocat, però em sembla que hem topat amb una gran autora. La seva traductora al català ha estat Maria Rosich.

Miquel Adam, editor d’Amsterdam.

Categories: literatura

Torna Quaderns Crema

Ds, 09/09/2017 - 22:00

Fa tres anys que es va morir Jaume Vallcorba i en feia uns quants més que l’editor havia deixat que el seu segell en català, Quaderns Crema, s’anés apagant, fins al punt que els escriptors ja no hi comptaven i havien deixat d’enviar-hi originals. Ara, de la mà de l’editora Sandra Ollo, vídua de Vallcorba, aquest segell emblemàtic de la dècada dels vuitanta i noranta torna a agafar embranzida amb un rumb clar: recuperar el prestigi i la vitalitat del catàleg optant per noves veus en la narrativa de ficció, buc insígnia del començament de l’editorial, i revaloritzant un catàleg de qualitat. Sandra Ollo ha deixat clar que aquest camí el farà des de la voluntat de publicar literatura de qualitat, fugint de les modes, dels tagets, i sense prejudicis per gèneres com el conte, que han marcat tant l’editorial des de fa trenta-vuit anys.

L’obra que ha triat l’editora per a fer visible aquest moment, que és una nova etapa, és el primer volum de les novel·les de Francesc Trabal, que inclou: L’home que es va perdre; Quo vadis, Sànchez; Era una dona com les altres; i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. El primer trimestre del 2018 sortirà el segon volum de novel·les de Trabal, les més llargues i de maduresa, amb Vals i Temperatura.

Sandra Ollo ha explicat per què havia triat Trabal: ‘Recomençar amb Trabal té a veure amb la meva experiència personal. Sóc navarresa i fa deu anys vaig aterrar a Quaderns Crema i vaig començar a submergir-me en la literatura catalana. En Jaume Vallcorba em va fer un curs particular de literatura catalana i em va fer llegir Trabal. Aquest escriptor em va atrapar per la seva frescor, modernitat, elegància. Pensar a recomençar amb Trabal també és una manera de vincular-nos amb els lectors de Quaderns Crema de tota la vida, perquè és un autor heretat, que forma part d’un catàleg extraordinari, que no podíem abandonar. I dins el catàleg de Quaderns Crema, Trabal exemplifica molt bé aquest esperit canalla i agosarat que té el segell i que en els darrers anys havia quedat arraconat. Trabal és innovació, sentit de l’humor, classicisme estilístic i manté una vigència perquè ens parla encara de la realitat actual. I finalment, hem triat Trabal per donar l’oportunitat de llegir-lo a les noves generacions, que potser encara no el coneixen.’

La directora editorial de Quaderns Crema ha explicat els canvis que permeten de definir una nova etapa: en l’aspecte físic, els llibres tornaran a les cobertes blanques i brillants (‘tot i que llibreters i lectors ens han desaconsellat aquesta lluentor, la mantindrem perquè m’encanta i fa el llibre diferent i tot i els quaranta anys que aviat tindrà aquest disseny, trobo que manté la modernitat’); augmentarà la qualitat del paper, s’incorporaran les guardes i es retornarà a la il·lustració de la mà d’un antic col·laborador de la casa, l’il·lustrador Leonard Beard.

Precisament a aquest il·lustrador se li va encarregar una imatge nova per al segell, que capturés aquest moment. Beard ha dibuixat la figura d’un lector (que també pot ser un editor o un passejant) abraçant l’atzavara que ha estat l’emblema de l’editorial al llarg de quatre dècades.

Pel que fa al contingut, s’han simplificat les col·leccions, que s’havien acabat diversificant massa en els darrers temps, i ara n’hi haurà només tres de genèriques: poesia, narrativa i assaig. El nombre de títols l’any continuarà essent modest, de vuit a deu, i la meitat correspondrà a narrativa de ficció. Entre els anuncis que ha fet Sandra Ollo destaca la traducció d’El conte de la minyona, de Margaret Atwood, que arribarà a les llibreries el 24 de gener, en una traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema és a punt de signar un contracte per a la publicació de cinc obres més de ficció d’aquesta escriptora canadenca.

Quaderns Crema tornarà a descobrir noves veus i continuarà publicant els seus grans autors de sempre: Sergi Pàmies i Francesc Serés, que ja treballen en nous volums, i Quim Monzó, si tornés a la ficció, ha dit l’editora. Ha anunciat que a final d’aquest any arribarà un llibre de no ficció de Salvador Oliva, unes Epístoles a Josep Carner, en què el traductor reflexiona sobre la situació cultural de Catalunya. També en no ficció apareixerà un nou títol de Nuccio Ordine, autor de La utilitat de l’inútil, aquesta vegada reivindicant els Clàssics per a la vida.

Sandra Ollo és conscient que aquesta represa de Quaderns Crema arriba en un moment en què el mercat editorial en català està molt atomitzat i hi ha unes quantes editorials que es mouen en la mateixa línia que ella propugna, i que els orígens de Quaderns Crema es van donar en un mercat editorial molt diferent. Tanmateix, confia en el prestigi del segell, tot i els darrers anys d’inactivitat i deriva, i l’estima que els lectors continuen tenint per Quaderns Crema. ‘Aquest segell és de ferro i penso que per la gent jove encara és una editorial de referència.’

 

Una il·lustració de Leonard Beard que evoca el nou moment que comença Quaderns Crema.
Categories: literatura

Torna Quaderns Crema

Ds, 09/09/2017 - 22:00

Fa tres anys que es va morir Jaume Vallcorba i en feia uns quants més que l’editor havia deixat que el seu segell en català, Quaderns Crema, s’anés apagant, fins al punt que els escriptors ja no hi comptaven i havien deixat d’enviar-hi originals. Ara, de la mà de l’editora Sandra Ollo, vídua de Vallcorba, aquest segell emblemàtic de la dècada dels vuitanta i noranta torna a agafar embranzida amb un rumb clar: recuperar el prestigi i la vitalitat del catàleg optant per noves veus en la narrativa de ficció, buc insígnia del començament de l’editorial, i revaloritzant un catàleg de qualitat. Sandra Ollo ha deixat clar que aquest camí el farà des de la voluntat de publicar literatura de qualitat, fugint de les modes, dels tagets, i sense prejudicis per gèneres com el conte, que han marcat tant l’editorial des de fa trenta-vuit anys.

L’obra que ha triat l’editora per a fer visible aquest moment, que és una nova etapa, és el primer volum de les novel·les de Francesc Trabal, que inclou: L’home que es va perdre; Quo vadis, Sànchez; Era una dona com les altres; i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. El primer trimestre del 2018 sortirà el segon volum de novel·les de Trabal, les més llargues i de maduresa, amb Vals i Temperatura.

Sandra Ollo ha explicat per què havia triat Trabal: ‘Recomençar amb Trabal té a veure amb la meva experiència personal. Sóc navarresa i fa deu anys vaig aterrar a Quaderns Crema i vaig començar a submergir-me en la literatura catalana. En Jaume Vallcorba em va fer un curs particular de literatura catalana i em va fer llegir Trabal. Aquest escriptor em va atrapar per la seva frescor, modernitat, elegància. Pensar a recomençar amb Trabal també és una manera de vincular-nos amb els lectors de Quaderns Crema de tota la vida, perquè és un autor heretat, que forma part d’un catàleg extraordinari, que no podíem abandonar. I dins el catàleg de Quaderns Crema, Trabal exemplifica molt bé aquest esperit canalla i agosarat que té el segell i que en els darrers anys havia quedat arraconat. Trabal és innovació, sentit de l’humor, classicisme estilístic i manté una vigència perquè ens parla encara de la realitat actual. I finalment, hem triat Trabal per donar l’oportunitat de llegir-lo a les noves generacions, que potser encara no el coneixen.’

La directora editorial de Quaderns Crema ha explicat els canvis que permeten de definir una nova etapa: en l’aspecte físic, els llibres tornaran a les cobertes blanques i brillants (‘tot i que llibreters i lectors ens han desaconsellat aquesta lluentor, la mantindrem perquè m’encanta i fa el llibre diferent i tot i els quaranta anys que aviat tindrà aquest disseny, trobo que manté la modernitat’); augmentarà la qualitat del paper, s’incorporaran les guardes i es retornarà a la il·lustració de la mà d’un antic col·laborador de la casa, l’il·lustrador Leonard Beard.

Precisament a aquest il·lustrador se li va encarregar una imatge nova per al segell, que capturés aquest moment. Beard ha dibuixat la figura d’un lector (que també pot ser un editor o un passejant) abraçant l’atzavara que ha estat l’emblema de l’editorial al llarg de quatre dècades.

Pel que fa al contingut, s’han simplificat les col·leccions, que s’havien acabat diversificant massa en els darrers temps, i ara n’hi haurà només tres de genèriques: poesia, narrativa i assaig. El nombre de títols l’any continuarà essent modest, de vuit a deu, i la meitat correspondrà a narrativa de ficció. Entre els anuncis que ha fet Sandra Ollo destaca la traducció d’El conte de la minyona, de Margaret Atwood, que arribarà a les llibreries el 24 de gener, en una traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema és a punt de signar un contracte per a la publicació de cinc obres més de ficció d’aquesta escriptora canadenca.

Quaderns Crema tornarà a descobrir noves veus i continuarà publicant els seus grans autors de sempre: Sergi Pàmies i Francesc Serés, que ja treballen en nous volums, i Quim Monzó, si tornés a la ficció, ha dit l’editora. Ha anunciat que a final d’aquest any arribarà un llibre de no ficció de Salvador Oliva, unes Epístoles a Josep Carner, en què el traductor reflexiona sobre la situació cultural de Catalunya. També en no ficció apareixerà un nou títol de Nuccio Ordine, autor de La utilitat de l’inútil, aquesta vegada reivindicant els Clàssics per a la vida.

Sandra Ollo és conscient que aquesta represa de Quaderns Crema arriba en un moment en què el mercat editorial en català està molt atomitzat i hi ha unes quantes editorials que es mouen en la mateixa línia que ella propugna, i que els orígens de Quaderns Crema es van donar en un mercat editorial molt diferent. Tanmateix, confia en el prestigi del segell, tot i els darrers anys d’inactivitat i deriva, i l’estima que els lectors continuen tenint per Quaderns Crema. ‘Aquest segell és de ferro i penso que per la gent jove encara és una editorial de referència.’

 

Una il·lustració de Leonard Beard que evoca el nou moment que comença Quaderns Crema.
Categories: literatura

Les associacions d’editors dels Països Catalans i unes polítiques comunes

Dj, 07/09/2017 - 22:00

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català tindrà parades amb representació de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans. Sortosament, els escriptors han funcionat sempre sense limitacions territorials polítiques, sinó que han publicat a tot el territori lingüístic al marge de la procedència. També moltes editorials de procedències diverses han col·laborat i endegat projectes comuns. N’és un bon exemple l’associació Llegir en Català, que aplega editorials del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i que té, entre més, la voluntat de crear ponts de col·laboració i facilitar la presència dels seus llibres en les llibreries de tot arreu. Però, més enllà de les iniciatives individuals, la presència de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans podria ser un primer pas per a crear amb vista a un diàleg, un intercanvi i la possibilitat de dissenyar polítiques comunes que permetin una acció conjunta.

Fa anys que l’Associació d’Editors del País Valencià és present a la Setmana i cada dos anys també hi arriba l’Associació d’Editors d’Andorra, amb el Govern d’Andorra i l’Associació del Llibre del Pirineu. En canvi, d’ençà de la crisi econòmica i la desaparició del Gremi d’Editors de les Illes Balears, cap institució balear no hi havia estat present. L’any passat tampoc, perquè feia molt poc temps que s’havia constituït l’Associació d’Editors de les Illes Balears i era massa precipitat. Enguany hi té un estand, juntament amb l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Gracià Sànchez, responsable del Gall editor, és president de l’Associació d’Editors de les Illes Balears. Ell és un bon exemple d’editor que, partint d’una actitud individual, manté el vincle amb tot el territori, perquè la seva editorial forma part de Llegir en Català i també de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Sànchez explica: ‘Certament, a títol individual ja ens relacionem entre territoris i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana té prou segells representats de tots els Països Catalans. És en l’àmbit col·lectiu que s’hauria de millorar aquest espai comunicatiu, per poder endegar accions i reivindicacions conjuntes. Sí, de veres que fa falta aquest contacte, per no funcionar com tres mercats distints. Tots en sortiríem afavorits.’

La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, és conscient de la necessitat de vincular les associacions d’editors. De fet, a la junta actual ja hi ha un representant d’una editorial del País Valencià, Gonçal López-Pampló, de Bromera, i un representant d’una editorial de les Illes Balears, Toni Guiscafré, de Documenta Balear. El mandat de la junta que presideix Ayats s’acaba a final d’any. És, doncs, un bon moment per posar-se nous objectius amb vista als anys a venir. Amb tot, Montse Ayats hi veu dificultats: és conscient que des de l’empresa privada és difícil de resoldre la relació entre territoris, un fet que va molt més enllà del món del llibre en català. Sota el paraigua de l’Institut Ramon Llull, els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han anat fent avenços polítics aquests darrers mesos.

El director editorial de Bromera, Gonçal López-Pampló, té una visió privilegiada sobre la possibilitat d’establir un vincle més fecund entre associacions d’editors, perquè forma part de la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i també és membre de l’Associació d’Editors del País Valencià. Però diu: ‘Com fer el vincle entre associacions? La veritat és que no ho sé. L’Associació d’Editors del País Valencià no té cap limitació lingüística, per exemple. Potser per a mi el repte és aconseguir una comunicació més fluida en termes generals. Però, és clar, les velocitats i els ritmes són tan diferents…’

El director editorial de Bromera, Gonçal Lopez-Pampló.

La presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, Dolors Pedrós, responsable d’Edicions 96, tot i les dificultats, és més optimista: ‘Cercar la manera de crear una plataforma on hi hagi representades totes les associacions d’editors és important. Sóc del parer que juntes sumem. I crec que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que no correspon a un àmbit territorial sinó lingüístic, i que inclou molts segells del País Valencià i de les Illes Balears associats (Edicions 96 en forma part), hauria d’impulsar aquest diàleg, també perquè és la que té més recursos.’

I continua: ‘Nosaltres, des del País Valencià, hi tenim molt d’interès i hem impulsat accions en aquesta direcció. L’any passat vam organitzar per primera vegada el Galeusca a València (amb el govern del PP això era impensable). Aquest podria ser un bon paraigua.’ Curiosament, en aquest punt López-Pampló hi coincideix. Continua Pedrós: ‘Per altra banda, aquest novembre a la Plaça del Llibre, que és l’esdeveniment homòleg de la Setmana a València, també s’aplegaran editors de Catalunya i per primera vegada també de les Illes Balears. Són espais per a fer visible la producció del llibre en català.’

Des de les Illes Balears i el País Valencià, els editors són crítics amb la manera de funcionar de la majoria d’editors de Catalunya. Gracià Sànchez creu que sobretot passa amb els editors de Barcelona. La visió des de Barcelona sovint és que a Mallorca es fan coses de Mallorca i a València es fan coses de València i prou. La veritat és que se’n fan de qualitat de tot el territori lingüístic.’ Gonçal López-Pampló també creu que les editorials valencianes tenen més dificultats per a introduir els seus llibres al Principat. I Dolors Pedrós creu que l’esforç que els editors de les Illes Balears i del País Valencià fan per ser presents a Catalunya no es correspon amb el que fan les grans empreses editorials catalanes en relació amb la seva presència als altres territoris.

Collites, etiquetes
La presència de la producció editorial del País Valencià dins la Setmana consisteix a concentrar les activitats d’aquestes editorials en un sol dia. La ‘collita valenciana’ enguany es podrà veure durant tot el diumenge 10. Dolors Pedrós explica que a la Plaça del Llibre de València enguany també es farà una ‘collita catalana’. Tanmateix, Gonçal López-Pampló es pregunta si aquestes etiquetes només perpetuen una anomalia. Montse Ayats reconeix que no és la millor fórmula, però que hi ha una raó logística i econòmica al darrere. Dolors Pedrós també diu: ‘En un país normal, no s’hauria de distingir ni hauria de tenir gens d’importància el fet que un autor procedeixi de la Ribera del Xúquer o del Penedès. Però la realitat és que això no passa. I ‘la collita valenciana’ avui és una manera de fer visible la literatura del País Valencià a Catalunya.’

Categories: literatura

Les associacions d’editors dels Països Catalans i unes polítiques comunes

Dj, 07/09/2017 - 22:00

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català tindrà parades amb representació de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans. Sortosament, els escriptors han funcionat sempre sense limitacions territorials polítiques, sinó que han publicat a tot el territori lingüístic al marge de la procedència. També moltes editorials de procedències diverses han col·laborat i endegat projectes comuns. N’és un bon exemple l’associació Llegir en Català, que aplega editorials del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i que té, entre més, la voluntat de crear ponts de col·laboració i facilitar la presència dels seus llibres en les llibreries de tot arreu. Però, més enllà de les iniciatives individuals, la presència de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans podria ser un primer pas per a crear amb vista a un diàleg, un intercanvi i la possibilitat de dissenyar polítiques comunes que permetin una acció conjunta.

Fa anys que l’Associació d’Editors del País Valencià és present a la Setmana i cada dos anys també hi arriba l’Associació d’Editors d’Andorra, amb el Govern d’Andorra i l’Associació del Llibre del Pirineu. En canvi, d’ençà de la crisi econòmica i la desaparició del Gremi d’Editors de les Illes Balears, cap institució balear no hi havia estat present. L’any passat tampoc, perquè feia molt poc temps que s’havia constituït l’Associació d’Editors de les Illes Balears i era massa precipitat. Enguany hi té un estand, juntament amb l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Gracià Sànchez, responsable del Gall editor, és president de l’Associació d’Editors de les Illes Balears. Ell és un bon exemple d’editor que, partint d’una actitud individual, manté el vincle amb tot el territori, perquè la seva editorial forma part de Llegir en Català i també de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Sànchez explica: ‘Certament, a títol individual ja ens relacionem entre territoris i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana té prou segells representats de tots els Països Catalans. És en l’àmbit col·lectiu que s’hauria de millorar aquest espai comunicatiu, per poder endegar accions i reivindicacions conjuntes. Sí, de veres que fa falta aquest contacte, per no funcionar com tres mercats distints. Tots en sortiríem afavorits.’

La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, és conscient de la necessitat de vincular les associacions d’editors. De fet, a la junta actual ja hi ha un representant d’una editorial del País Valencià, Gonçal López-Pampló, de Bromera, i un representant d’una editorial de les Illes Balears, Toni Guiscafré, de Documenta Balear. El mandat de la junta que presideix Ayats s’acaba a final d’any. És, doncs, un bon moment per posar-se nous objectius amb vista als anys a venir. Amb tot, Montse Ayats hi veu dificultats: és conscient que des de l’empresa privada és difícil de resoldre la relació entre territoris, un fet que va molt més enllà del món del llibre en català. Sota el paraigua de l’Institut Ramon Llull, els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han anat fent avenços polítics aquests darrers mesos.

El director editorial de Bromera, Gonçal López-Pampló, té una visió privilegiada sobre la possibilitat d’establir un vincle més fecund entre associacions d’editors, perquè forma part de la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i també és membre de l’Associació d’Editors del País Valencià. Però diu: ‘Com fer el vincle entre associacions? La veritat és que no ho sé. L’Associació d’Editors del País Valencià no té cap limitació lingüística, per exemple. Potser per a mi el repte és aconseguir una comunicació més fluida en termes generals. Però, és clar, les velocitats i els ritmes són tan diferents…’

El director editorial de Bromera, Gonçal Lopez-Pampló.

La presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, Dolors Pedrós, responsable d’Edicions 96, tot i les dificultats, és més optimista: ‘Cercar la manera de crear una plataforma on hi hagi representades totes les associacions d’editors és important. Sóc del parer que juntes sumem. I crec que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que no correspon a un àmbit territorial sinó lingüístic, i que inclou molts segells del País Valencià i de les Illes Balears associats (Edicions 96 en forma part), hauria d’impulsar aquest diàleg, també perquè és la que té més recursos.’

I continua: ‘Nosaltres, des del País Valencià, hi tenim molt d’interès i hem impulsat accions en aquesta direcció. L’any passat vam organitzar per primera vegada el Galeusca a València (amb el govern del PP això era impensable). Aquest podria ser un bon paraigua.’ Curiosament, en aquest punt López-Pampló hi coincideix. Continua Pedrós: ‘Per altra banda, aquest novembre a la Plaça del Llibre, que és l’esdeveniment homòleg de la Setmana a València, també s’aplegaran editors de Catalunya i per primera vegada també de les Illes Balears. Són espais per a fer visible la producció del llibre en català.’

Des de les Illes Balears i el País Valencià, els editors són crítics amb la manera de funcionar de la majoria d’editors de Catalunya. Gracià Sànchez creu que sobretot passa amb els editors de Barcelona. La visió des de Barcelona sovint és que a Mallorca es fan coses de Mallorca i a València es fan coses de València i prou. La veritat és que se’n fan de qualitat de tot el territori lingüístic.’ Gonçal López-Pampló també creu que les editorials valencianes tenen més dificultats per a introduir els seus llibres al Principat. I Dolors Pedrós creu que l’esforç que els editors de les Illes Balears i del País Valencià fan per ser presents a Catalunya no es correspon amb el que fan les grans empreses editorials catalanes en relació amb la seva presència als altres territoris.

Collites, etiquetes
La presència de la producció editorial del País Valencià dins la Setmana consisteix a concentrar les activitats d’aquestes editorials en un sol dia. La ‘collita valenciana’ enguany es podrà veure durant tot el diumenge 10. Dolors Pedrós explica que a la Plaça del Llibre de València enguany també es farà una ‘collita catalana’. Tanmateix, Gonçal López-Pampló es pregunta si aquestes etiquetes només perpetuen una anomalia. Montse Ayats reconeix que no és la millor fórmula, però que hi ha una raó logística i econòmica al darrere. Dolors Pedrós també diu: ‘En un país normal, no s’hauria de distingir ni hauria de tenir gens d’importància el fet que un autor procedeixi de la Ribera del Xúquer o del Penedès. Però la realitat és que això no passa. I ‘la collita valenciana’ avui és una manera de fer visible la literatura del País Valencià a Catalunya.’

Categories: literatura

La Setmana del Llibre en català s’internacionalitza

Dc, 06/09/2017 - 22:00

La 35ena edició de La Setmana del Llibre en Català, que aplegarà 163 expositors, 144 segells editorials i 500 capçaleres de revistes en català, a més de 13 llibreries, obrirà les portes el divendres dia 8 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona i s’hi estarà fins al 17 de setembre. La Setmana aplegarà unes dues-centes activitats centrades en la presentació de novetats i signatures que donaran protagonisme als escriptors. Noms com Paul Auster (convidat especial de la Setmana), Jaume Cabré (premi Trajectòria), Mary Beard, Jordi Puntí, Martí Domínguez, Sebastià Perelló, Sergi Pàmies, Antonio Baños o Ferran Torrent passaran per la Setmana, on conversaran sobre els seus llibres i en signaran exemplars.

Tres són els elements que marquen aquesta fira: la internacionalització, la representació de les associacions d’editors dels Països Catalans (Andorra, País Valencià i Illes Balears) i la consolidació gràcies a l’increment de vendes sostingut durant els darrers tres anys i al fet que és l’esdeveniment que marca el sector editorial a la tornada de les vacances i l’impulsa fins a les festes de Nadal.

Fa tres anys que les editorials han canviat la dinàmica en aquestes dates i han avançat l’edició de les novetats de setembre per a poder-les presentar a la Setmana del Llibre. Perquè aquesta fira dóna una visibilitat al llibre en català que sovint les grans llibreries i els centres comercials no poden aconseguir. Les xifres ho constaten: l’any passat la Setmana va facturar 354.000 €, un 16,6% més que al 2015. Però és que al 2015 ja havia facturat una xifra rècord que superava els 300.000 €. En dos anys la Setmana va incrementar la facturació global un 42,6%.

Joan Sala, president de la Setmana, ha explicat en conferència de premsa que l’any passat el 55% de les vendes van ser de novetats, mentre que el 45% restant van ser de llibres de fons. Això li fa pensar que la fira manté un vincle amb els seus orígens, perquè inicialment era un esdeveniment centrat en el llibre de fons. Així, també, creu que els editors aprofiten la Setmana per a fer visibles alguns títols que van desaparèixer per Sant Jordi i que no van tenir una difusió prou bona.

L’Institut Ramon Llull impulsa la internacionalització de la Setmana
Fins ara, l’Institut Ramon Llull aplegava editors de tot arreu dues vegades l’any a Barcelona i durant uns dies els submergia en l’edició en català i la història del país. Tanmateix, enguany els responsables del Llull van proposar als impulsors de la Setmana (l’Associació d’Editors en Llengua Catalana) d’organitzar una única trobada anual que coincidís amb la Setmana. Izaskun Arretxe, directora de l’àrea de literatura i pensament del Llull, ha explicat a VilaWeb que portar els editors durant la Setmana els permet de constatar en viu tot allò que se’ls explica: que puguin conèixer la varietat d’editorials i títols, parlar amb editors, conèixer escriptors…

Explica Arretxe: ‘Fins ara, la selecció d’editors convidats la fèiem des del Llull. Enguany també l’hem feta, però amb una variant. D’entrada vam fer una crida oberta i ens van contestar amb interès seixanta editors. D’aquests n’hem seleccionat setze: nou editors de segells per a adults i set de segell d’infantil i juvenil. Per a molts d’ells és el primer contacte amb la literatura i la cultura catalana, de manera que els preparem un programa que inclou conferències, a més de les reunions de treball amb editors i agents literaris. N’hem planificat quaranta, de reunions. La seu d’aquesta ‘missió internacional’ (així en diuen d’aquests aplecs) serà el COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), que col·labora amb la Setmana des d’un punt de vista logístic, cedint-li espais com ara l’auditori.

A més, hi ha altres elements que marcaran la internacionalització de la Setmana, com ara la presència d’escriptors estrangers. El nom més llampant, és clar, és Paul Auster, que presentarà el seu darrer llibre, 4 3 2 1 (Edicions 62). Però també ens visitaran l’artista visual, poeta i escriptor italià adscrit al moviment de la neoavantguarda italiana Nani Bellestrini, que presentarà Carbonia (Tigre de Paper); la intel·lectual britànica Mary Beard, de la qual l’editoral Arcàdia ha publicat el volum La veu i el poder de les coses, i la il·lustradora d’origen sirià Gulnar Hajo, que presenta el llibre infantil La Nur s’escapa del conte (Mosaics Llibres).

I encara més: per primera vegada, la fira comptarà amb un estand dedicat a llibres traduïts del català a diferents llengües, amb la intenció d’atraure els turistes que hi ha a Barcelona en aquestes dates i que passegen per l’avinguda de la Catedral. Totes aquestes accions que internacionalitzen la Setmana tindran com a objectiu consolidar-se i anar-se ampliant. Des l’Associació d’Editors ja imaginen la figura del ‘país convidat’, una idea que vol agafar forma al llarg dels anys vinents.

Jaume Cabré recollirà el premi Trajectòria i passarà per la Setmana el dijous dia 14, el dia que es farà l’acte de lliurament.

Sobre la presència de les associacions i gremis d’arreu dels Països Catalans, us emplacem a llegir l’article que publicarem divendres dia 8 de setembre.

Categories: literatura

La Setmana del Llibre en català s’internacionalitza

Dc, 06/09/2017 - 22:00

La 35ena edició de La Setmana del Llibre en Català, que aplegarà 163 expositors, 144 segells editorials i 500 capçaleres de revistes en català, a més de 13 llibreries, obrirà les portes el divendres dia 8 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona i s’hi estarà fins al 17 de setembre. La Setmana aplegarà unes dues-centes activitats centrades en la presentació de novetats i signatures que donaran protagonisme als escriptors. Noms com Paul Auster (convidat especial de la Setmana), Jaume Cabré (premi Trajectòria), Mary Beard, Jordi Puntí, Martí Domínguez, Sebastià Perelló, Sergi Pàmies, Antonio Baños o Ferran Torrent passaran per la Setmana, on conversaran sobre els seus llibres i en signaran exemplars.

Tres són els elements que marquen aquesta fira: la internacionalització, la representació de les associacions d’editors dels Països Catalans (Andorra, País Valencià i Illes Balears) i la consolidació gràcies a l’increment de vendes sostingut durant els darrers tres anys i al fet que és l’esdeveniment que marca el sector editorial a la tornada de les vacances i l’impulsa fins a les festes de Nadal.

Fa tres anys que les editorials han canviat la dinàmica en aquestes dates i han avançat l’edició de les novetats de setembre per a poder-les presentar a la Setmana del Llibre. Perquè aquesta fira dóna una visibilitat al llibre en català que sovint les grans llibreries i els centres comercials no poden aconseguir. Les xifres ho constaten: l’any passat la Setmana va facturar 354.000 €, un 16,6% més que al 2015. Però és que al 2015 ja havia facturat una xifra rècord que superava els 300.000 €. En dos anys la Setmana va incrementar la facturació global un 42,6%.

Joan Sala, president de la Setmana, ha explicat en conferència de premsa que l’any passat el 55% de les vendes van ser de novetats, mentre que el 45% restant van ser de llibres de fons. Això li fa pensar que la fira manté un vincle amb els seus orígens, perquè inicialment era un esdeveniment centrat en el llibre de fons. Així, també, creu que els editors aprofiten la Setmana per a fer visibles alguns títols que van desaparèixer per Sant Jordi i que no van tenir una difusió prou bona.

L’Institut Ramon Llull impulsa la internacionalització de la Setmana
Fins ara, l’Institut Ramon Llull aplegava editors de tot arreu dues vegades l’any a Barcelona i durant uns dies els submergia en l’edició en català i la història del país. Tanmateix, enguany els responsables del Llull van proposar als impulsors de la Setmana (l’Associació d’Editors en Llengua Catalana) d’organitzar una única trobada anual que coincidís amb la Setmana. Izaskun Arretxe, directora de l’àrea de literatura i pensament del Llull, ha explicat a VilaWeb que portar els editors durant la Setmana els permet de constatar en viu tot allò que se’ls explica: que puguin conèixer la varietat d’editorials i títols, parlar amb editors, conèixer escriptors…

Explica Arretxe: ‘Fins ara, la selecció d’editors convidats la fèiem des del Llull. Enguany també l’hem feta, però amb una variant. D’entrada vam fer una crida oberta i ens van contestar amb interès seixanta editors. D’aquests n’hem seleccionat setze: nou editors de segells per a adults i set de segell d’infantil i juvenil. Per a molts d’ells és el primer contacte amb la literatura i la cultura catalana, de manera que els preparem un programa que inclou conferències, a més de les reunions de treball amb editors i agents literaris. N’hem planificat quaranta, de reunions. La seu d’aquesta ‘missió internacional’ (així en diuen d’aquests aplecs) serà el COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), que col·labora amb la Setmana des d’un punt de vista logístic, cedint-li espais com ara l’auditori.

A més, hi ha altres elements que marcaran la internacionalització de la Setmana, com ara la presència d’escriptors estrangers. El nom més llampant, és clar, és Paul Auster, que presentarà el seu darrer llibre, 4 3 2 1 (Edicions 62). Però també ens visitaran l’artista visual, poeta i escriptor italià adscrit al moviment de la neoavantguarda italiana Nani Bellestrini, que presentarà Carbonia (Tigre de Paper); la intel·lectual britànica Mary Beard, de la qual l’editoral Arcàdia ha publicat el volum La veu i el poder de les coses, i la il·lustradora d’origen sirià Gulnar Hajo, que presenta el llibre infantil La Nur s’escapa del conte (Mosaics Llibres).

I encara més: per primera vegada, la fira comptarà amb un estand dedicat a llibres traduïts del català a diferents llengües, amb la intenció d’atraure els turistes que hi ha a Barcelona en aquestes dates i que passegen per l’avinguda de la Catedral. Totes aquestes accions que internacionalitzen la Setmana tindran com a objectiu consolidar-se i anar-se ampliant. Des l’Associació d’Editors ja imaginen la figura del ‘país convidat’, una idea que vol agafar forma al llarg dels anys vinents.

Jaume Cabré recollirà el premi Trajectòria i passarà per la Setmana el dijous dia 14, el dia que es farà l’acte de lliurament.

Sobre la presència de les associacions i gremis d’arreu dels Països Catalans, us emplacem a llegir l’article que publicarem divendres dia 8 de setembre.

Categories: literatura

Pàgines