Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 15 min 55 seg

Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe

Ds, 09/11/2019 - 21:50

Aquesta setmana entrant, arribarà a les llibreries Divan occidental-oriental de Goethe, publicat per Adesiara, que no s’havia traduït mai al català i que el poeta alemany va escriure una vegada va haver llegit els grans poetes orientals, sobretot perses i hindús. La traducció i nota introductòria és obra de Manuel Carbonell. Llegiu-ne un fragment.

L’editor Jordi Raventós ens ofereix un comentari lúcid, rodó, sobre la importància de comptar amb aquesta obra per a la literatura catalana:

El ‘divan’ de Goethe
Molt aviat arribarà a les llibreries del nostre país un dels reculls més eminents de la poesia germànica, el Divan occidental-oriental, de Johann Wolfgang von Goethe, traduït sencer per primera vegada en català per la ploma experta de Manuel Carbonell (el qual ja ens havia regalat anys enrere traduccions modèliques de lírica alemanya, com els Himnes de Hölderlin o les Poesies de Nietzsche), que ha esmerçat més de tres anys de feina en aquest llibre.

Ens agrada molt la gran poesia d’arreu i de totes les èpoques, i per això, any rere any, Adesiara malda per publicar poesia. Crec, a més, que aquest Divan és una fita per a la cultura del país com ho han estat enguany, segons la meva modesta opinió, l’extraordinària Ilíada homèrica de Montserrat Ros i, així mateix, la primera traducció catalana dels Diaris de bord, de Iorgos Seferis, a cura de Joan Frederic Calabuig. 

No cal dir res de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), segurament l’autor més conegut de les lletres germàniques, ni tan sols cal esmentar les seves obres més conegudes. Però el Divan occidental-oriental constitueix un cas realment únic en la trajectòria del poeta. En efecte, l’any 1814, un Goethe ja exalçat per les Muses llegeix, amb seixanta-cinc anys, el Divan de Hafiz (un dels grans noms de la poesia persa) en la traducció alemanya de l’orientalista Joseph von Hammer-Purgstall. I la sorpresa i la fascinació que li causa aquesta lectura el mouen a escriure pocs anys més tard aquest recull, en el qual el poeta ret honors, vers rere vers, als grans mestres de la poesia oriental. Qui hagi tingut la sort de llegir Sa’di, Khayyam, Rumi i, òbviament, l’esmentat Hafiz ja sap a què em refereixo.

El Divan occidental-oriental està dividit en 12 llibres o seccions, cada un dels quals porta el títol en persa i el títol en alemany. En destaquen el ‘Llibre del poeta’, el ‘Llibre de l’amor’ i el ‘Llibre de Suleika’, no solament per la delicadesa i la sensibilitat fora mida que els versos exhibeixen, sinó també perquè alguns dels compositors germànics més universals (Schubert, Schumann, Strauss, etc.) en feren uns Lieder d’enorme bellesa.

Estic convençut que aquest Divan, que acaba d’arribar en català just dos-cents anys després d’haver-se publicat per primer cop a Alemanya, seduirà els lectors actuals com ha seduït, durant gairebé dos segles, els lectors d’arreu del món. A part de la seva vàlua poètica, que sembla indiscutible, jo afegiria, a tall de conclusió, uns mots encertadíssims del traductor al pròleg del volum, que fan d’allò més vigent –necessari, gosaria dir– aquest Divan: ‘El respecte que hi ha per l’altre, pel que és culturalment distint, el converteix en un referent inevitable per a tots aquells que s’adonen que cada vegada que desapareix una cultura –i una llengua– no és res de què calgui alegrar-se ni res que mereixi ser celebrat, ans al contrari, és una catàstrofe que colpeix el món enter i que l’acosta més a la ruïna que, amb acerada perspicàcia, advertí Nietzsche: “El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!”‘

Jordi Raventós, editor

The post Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Vicent Usó guanya el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la amb ‘No sabràs el teu nom’

Ds, 09/11/2019 - 01:30

L’escriptor Vicent Usó (Vila-real, 1963) ha estat guardonat amb el 31è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per l’obra ‘No sabràs el teu nom’, segons ha informat l’Editorial Bromera. La novel·la aborda temes coneguts i de gran abast social com són els bebès furtats, la llarga postguerra o la investigació sobre la pròpia identitat. Per la seva banda, Juli Capilla (València, 1970) ha obtingut el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta gràcies a ‘Ars Libri’, un manifest a favor del llibre i la lectura. Pere Puigdomènech (Barcelona, 1948) s’ha endut el Premi Europeu de Divulgació Científica per ‘Exploracions pel planeta del menjar’, una obra que repassa com aquesta necessitat bàsica determina una part important de la nostra vida i com, en l’actualitat, per alimentar-nos depenem de les decisions preses fa uns 10.000 anys. Finalment, Joan Deusa (Gandia, 1993) s’ha endut a casa el Premi de Poesia Ibn Hafaja per ‘Camelot o la poesia social’.

Durant la gala literària també s’han entregat els premis de les tres categories dels Ciutat d’Alzira 2019 que es van donar a conèixer fa uns dies. L’autor teatral Carles Alberola ha recollit el XIV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca per ‘Perquè t’estime, que si no…’, una comèdia sobre l’erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella i com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d’estimar. ‘Coppelius’, de Rosa Maria Colom, ha obtingut el guardó del XXIV Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil. Es tracta d’una novel·la inusual i sorprenent, que combina un ritme narratiu pausat amb una intriga plena d’homenatges literaris, girs de guió i temes valents, poc habituals en la literatura juvenil. Finalment, Francesc Gisbert ha obtingut el XXIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. L’obra, ‘El campament d’Aniràs i no Tornaràs’, és una novel·la breu que combina intriga i aventura.

Els guanyadors de les diverses modalitats han recollit el trofeu dissenyat per Manuel Boix durant el transcurs del sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. L’acte ha estat conduït per l’humorista Eugeni Alemany, amb la col·laboració de Maria Juan, i ha comptat amb l’actuació de la colla de dolçainers Les Raboses d’Alzira. Hi han assistit vora 700 persones, entre les quals cal destacar el conseller d’Educació, Vicent Marzà; el president de les Corts, Enric Morera; diversos representants polítics de municipis; membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Consell Valencià de Cultura, i representants dels principals sindicats i entitats com Escola Valenciana. A aquesta edició s’havien presentat vora 200 originals que optaven a una dotació global de 66.000 euros.

The post Vicent Usó guanya el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la amb ‘No sabràs el teu nom’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven

Dv, 08/11/2019 - 21:50

Edicions de la Campana, ja integrada dins el grup Random House Mondadori, publica Egmont, de Goethe, musicada per Beethoven, en una adaptació de Joan Lluís Bozzo, a partir de la traducció de Joaquim Pena, perquè l’obra es publica amb la intenció d’arribar als escenaris. Per la vigència que té, en relació amb la idea de poder i la manera d’exercir el poder i la conquesta, l’editora, Isabel Martí, va demanar el pròleg al president a l’exili, Carles Puigdemont. Egmont arribarà a les llibreries la setmana entrant. Llegiu-ne el pròleg.

En el prefaci del llibre, Joan Lluís Bozzo, parlant de Goethe i Shakespeare, de la manera d’exercir el poder i de ser especialment cruel, i també de l’adaptació que n’ha fet, escriu:

«Tot val per aconseguir el poder –ho hem vist i ho seguim veient al llarg de la història, passada i recent– i aquesta és, precisament, la lliçó despullada d’arguments morals que Shakespeare llega a la humanitat i que el converteix en l’escriptor més gran de la història.

Però el poeta anglès no sempre havia estat ben acollit a l’Europa immediatament posterior. La seva barreja d’elements divins i profans, de grolleries populars i motius humorístics pujats de to amb versos sublims i delicats, li va valdre per molt de temps la desconsideració d’altres grans autors, sobretot dels francesos canònics Racine i Corneille, acèrrims defensors de la unitat d’acció, d’espai i temps en el teatre, unitat que Shakespeare, sense cap complex, feia saltar pels aires en totes les seves obres. Les constants referències als gustos populars van motivar que un intel·lectual tan agut com Denis Diderot arribés a dir que ‘Shakespeare és un monstre de tanta alçada que la humanitat sencera passa per entremig de les seves cames, fregant el cap amb les parts baixes del poeta’.

A finals del segle XVIII, Goethe va reprendre i revaloritzar la fama i l’art de Shakespeare i el va encimbellar al capdamunt de la literatura mundial. […] Goethe va fer que Shakespeare fos definitivament valorat. Goethe, com Skakespeare, parla també de la lluita pel poder, de la terrible escala que es dreça davant dels ambiciosos, dalt de la qual es troba el tron o el cadafal i, a vegades, tots dos.

Però Goethe afegeix en la seva dramatúrgia un concepte que prové de la tragèdia grega: la lluita per la llibertat, per la llibertat individual i per l’alliberament dels pobles oprimits, pel respecte als drets inviolables de la persona que Antígona defensa contra el tirà Creont. Aquesta idea és capital en el moviment preromàntic anomenat Sturm und Drang (‘tempesta i empenta’, en català), del qual Goethe va ser un dels iniciadors. L’autor alemany també modifica els cànons de la dramatúrgia shakespeariana tot introduint en la lluita pel poder l’element clau de la política. Goethe entén que les vies per les quals els homes i les dones arriben a assolir el poder són dues: la violència –la força bruta, militar o civil, l’energia més o menys heroica–, però també el càlcul polític, les aliances, les retirades a temps per tal de guanyar terreny, la mobilització popular; en definitiva, les armes actuals per aconseguir la llibertat, com bé coneixem els que vivim al nostre país.

[…]

El mateix Goethe explica a les seves Converses amb Eckermann que l’acte quart d’Egmont, l’acte més ideològic de l’obra, en què es posa en escena la ruptura entre els dos poders –l’espanyol, representat pel duc d’Alba, i el neerlandès, pel comte d’Egmont–, li va representar més de dos anys de feina per tal d’anar confegint els arguments i contraarguments que l’un i l’altre es llancen a la cara, en un diàleg de tensió creixent i insuportable que acaba amb la detenció d’Egmont per part dels espanyols.

Egmont és un home que encara confia en la justícia i en la decència del rei d’Espanya, i que no pot concebre que l’una i l’altra es posin en dubte, però Orange, més polític, l’adverteix:

confiar en aquesta justícia és quimèric.

ORANGE: Però, i si ell [el rei Felip II] es volgués atribuir títols més grans i considerés traïció allò que nosaltres considerem el manteniment dels nostres drets?

EGMONT: Podem defensar-nos. Que convoqui els cavallers del Toisó d’Or i serem jutjats.

ORANGE: I si hi hagués la sentència abans del procés? El càstig abans de la sentència?

EGMONT: Això és una injustícia que Felip no cometrà mai; una follia de la qual no el blasmaré ni a ell ni als seus consellers.

ORANGE: I si fossin injustos i folls?

La meva labor com a adaptador del text té com a finalitat primordial la seva posada en escena; és, per tant, un treball de dramatúrgia per fer viable una representació escènica que és, amb tota seguretat, el destí que qualsevol dramaturg persegueix, i cal tenir molt en compte que J. W. von Goethe va ser un home molt implicat en la creació teatral i també en la producció i en l’organització que el fet teatral comporta. L’adaptació parteix de la traducció catalana que, l’any 1937, va publicar el periodista i escriptor Joaquim Pena, crític musical i ànima inspiradora de la Societat Wagneriana de Barcelona, molt influent en la conformació dels gustos dramatúrgics i musicals del públic barceloní dels primers anys del segle XX. Tot comparant la traducció de Pena amb altres versions a altres idiomes, he elaborat aquesta proposta que, d’una banda, pretén posar unes paraules i expressions ben catalanes a la boca dels personatges goethians sense caure, però, en uns mots, una sintaxi i un estil dels anys trenta que ara allunyarien, al meu parer, la vivesa de la representació i l’afeixugarien amb formes i girs en desús; i, de l’altra, he pretès reduir considerablement la durada de l’obra –cinc actes prolífics i detallats plens de monòlegs extensos– tot pensant en la possibilitat d’una representació que s’emmotlli als ritmes i als formats de durada que en l’actualitat regeixen en el teatre. He fet, doncs, una profunda esporgada del text, procurant de no tallar cap de les vies vitals de la seva dramatúrgia, eliminant personatges secundaris poc rellevants (com la mare de Clara), o repeticions i reafirmacions que em semblaven innecessàries. He procurat que la història d’Egmont vagi dreta i ràpida com un tret de ballesta i es clavi en la diana del cor i del pensament dels espectadors. Aquesta és, doncs, una proposta pensada per ser representada.

Molts quedaran sorpresos de la vigència i la contemporaneïtat de les frases i els plantejaments de Goethe, que semblen extrets de la realitat actual, i algú fins i tot podrà pensar que jo he forçat la mà de l’autor. Res més lluny de la veritat: les dures sentències i els qualificatius, de vegades enlluernadors de tan radicals, que els personatges deixen anar són exactament els que Goethe va escriure i que, sense cap mena de dubte, van contribuir poderosament a augmentar la sinistra «llegenda negra» espanyola que un altre amic de Goethe, Friedrich Schiller va ampliar encara més amb el seu Don Carlos, del qual Verdi en va fer una de les òperes més famoses de la història.

La confluència de la força brutal dels militars espanyols i la lluita coratjosa d’Egmont per la llibertat dels seus esclata, amb tota la violència consegüent, en el cinquè acte, en el qual, clàssicament, la mort i la sang ho tenyeixen tot, tant en les obres de Shakespeare com en les de Goethe, com en les pel·lícules anomenades ‘d’acció’ de l’actualitat.

L’heroi que mor per la llibertat del seu poble és un tema molt emprat en la dramatúrgia romàntica. Però Goethe hi sap introduir una qüestió molt punyent, d’interès polític i sociològic: què ha de fer un poble davant de la condemna del seu líder? La resposta que dóna és ben poc engrescadora: el poble s’amaga, dissimula i no defensa ni poc ni molt aquell que sempre ha representat la salvaguarda dels seus interessos i de les seves llibertats. Goethe, com Shakespeare, creu molt poc en el poble, en la menestralia, en la burgesia, que veu sempre com una massa influenciable i volàtil, covarda i banal. Potser caldrà un dramaturg que, avui, escrigui el sisè acte d’Egmont, on es posi en escena el triomf polític del poble, és a dir de la democràcia.»

The post Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Martí Domínguez, guanyador del I Premi Llibreries Valencianes

Dv, 08/11/2019 - 15:58

Martí Domínguez, per ‘L’esperit del temps’, ha estat el guanyador del I Premi Llibreries en la categoria de ‘Millor llibre de literatura en valencià o del nostre àmbit lingüístic’. Així,  Lirios Bou ha obtingut el premi com a ‘Millor llibre de literatura infantil o juvenil’ amb l’obra ‘Ramir el boxeador‘ i Cristina Morales el premi de millor llibre de literatura en castellà per l’obra ‘Lectura fácil‘.

Martí Domínguez s’ha fet amb el Premi Llibreries Valencianes al millor llibre de literatura en valencià amb ‘L’esperit del temps’ (Proa, 2019), ‘un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia, i de la complicitat de la comunitat intel·lectual en aquesta política racial’.

L’autor és professor de Periodisme en la Universitat de València i ha sigut guardonat amb el premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica ‘Mètode’.

La primera edició dels Premis Llibreries Valencianes neix amb l’objectiu de reconèixer la qualitat literària d’alguns títols i afavorir la seva difusió mitjançant la promoció a les llibreries valencianes. Els guardons seran atorgats el dia 29 de novembre.

The post Martí Domínguez, guanyador del I Premi Llibreries Valencianes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El tercer Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any selecciona els dotze finalistes

Dv, 08/11/2019 - 14:51

Dotze novel·les publicades entre novembre del 2018 i octubre del 2019 han estat triades com a candidates a guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. El premi es lliurarà a finals de gener.

Entre les obres seleccionades hi ha ‘Banderes dels altres’ (Proa) de J. N. Santaeulàlia; ‘Canto jo i la muntanya balla’ (Anagrama) d’Irene Solà; ‘Ciutat de Mal’ (Angle Editorial) de Jaume C. Pons Alorda; ‘L’esperit del temps’ (Proa) de Martí Domínguez; ‘La memòria de l’aigua’ (Columna) de Montse Barderi; ‘La veritable història d’una mentida’ (Univers) de Ramon Erra; ‘Les millors vacances de la meva vida’ (Empúries) de Neus Canyelles; ‘Lítica’ (Males Herbes) de Lucia Pietrelli; ‘Míster Folch’ (Empúries) d’Adrià Pujol Cruells; ‘Persecució’ (L’Altra Editorial) de Toni Sala; ‘Sis nits’ d’agost Jordi Lara, i ‘Zona zero’ (LaBreu Edicions) de Núria Busquet.

Les obres han estat seleccionades per un comitè d’experts format per l’editor Bernat Puigtobella, el cap del servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya Josep Vives, i les llibreteres Mireia Perelló i Olga Federico. A partir d’aquesta llista, un jurat format per Rosa Cabré Monné, Maria Dasca Batalla, Carme Gregori Soldevila, Oriol Izquierdo Llopis i Xavier Pla Barbero donaran a conèixer els tres finalistes el 17 de desembre.

A través d’un comunicat de l’entitat, el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha insistit que l’entitat segueix fidel als seus objectius fundacionals i seguirà ‘treballant incansablement per la llengua i la cultura i fer que les lletres catalanes tinguin un sistema literari comparable en exigència i ambició al de qualsevol altre lloc del món’.

The post El tercer Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any selecciona els dotze finalistes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El Cercle de Lectors tanca després de cinquanta-set anys d’activitat

Dj, 07/11/2019 - 16:23

El Grup Planeta ha tancat l’estructura comercial del Cercle de Lectors, que va adquirir fa cinc anys, segons han confirmat fonts del grup editorial a l’ACN. L’empresa ha justificat la decisió per l’auge de les noves tecnologies i els canvis de consum, que han provocat que el model del club de lectura hagi quedat ‘anacrònic’.

La decisió s’ha notificat a la xarxa d’agents a través d’un burofax, en què el Grup Planeta els diu que cobraran les indemnitzacions en la mesura en què vagin tancant sectors. Amb tot, la companyia intentarà cercar un nou model viable per a la marca en vistes al futur.

El Cercle de Lectors va néixer l’any 1962 amb l’objectiu de ‘portar la lectura a les llars d’Espanya’ a través d’agents no professionals que visitaven els socis subscrits i els portaven les comandes una setmana després. Un model de negoci exitós durant trenta anys que, actualment, ha quedat ‘fora d’època’. Els darrers mesos, la companyia havia intentat buscar noves vies per evitar abaixar la persiana, que no n’han garantit la viabilitat.

The post El Cercle de Lectors tanca després de cinquanta-set anys d’activitat appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Adrià Pujol Cruells: ‘Fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta’

Dm, 05/11/2019 - 21:50

L’escriptor, traductor, antropòleg, i unes quantes coses més, Adrià Pujol Cruells ha publicat una nova novel·la, Míster Folch (Empúries). No es tracta pas de la primera, com erròniament diu la contracoberta del llibre. Abans que aquesta obra, l’autor begurenc, nascut el 1974, ja comptava amb títols com ara: Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona, totes dues a Edicions Sidillà, i també Els barcelonins a Llibres de l’Avenç, La carpeta és blava a Labreu i encara abans de tots aquests, Alteracions a Males Herbes.

El nostre escriptor, un dia, pensava en la presentació que faria a Barcelona de la nova novel·la. Ell, que treballa i pensa moltes hores al dia perquè en necessita poques de son, es va preguntar: Qui podria presentar el llibre que fos essencialment divertit? I va pensar en l’última persona amb qui es podria pensar: el president Quim Torra. Li va preguntar per Twitter i el president Torra li va dir que sí, també per Twitter. Això era abans de la sentència, és clar. Però els esdeveniments polítics, ja ho sabem, van passar davant de la presentació. I de moment, tenim la presentació, que s’havia de fer a la llibreria Calders, postposada de manera indefinida.

‘Twitter és un lloc fabulós, increïblement divertit, interessant. Aprenc una quantitat de coses que no me les acabo. No llegeixo cap diari, mai. No em cal.’ I també explica que ‘ampliar lectors ja no depèn d’una bona promoció sinó d’un bon tweet‘. Adrià Pujol Cruells té un perfil molt actiu a Twitter. Remarca que ens trobem en l’època de Twitter. I quantes hores s’hi passa? Ens diu que depèn de l’època: ‘Com més neguit, més feina i més nervis, més hores a Twitter. Com menys feina i més calma, potser no hi entro.’ I reconeix: ‘Avui, alguns autors o autores som per a molts lectors el paio graciós de Twitter. És una autopromoció. Imprimeix un estil i un to. És una marca.’

A Míster Folch, Adrià Pujol Cruells explica una història de postguerra i franquisme en una Barcelona dominada pel gris. Una història protagonitzada per Míster Folch, un home de vida galdosa que és agraciat per uns poders sobrehumans, atorgats per un déu que és el narrador de la història (sí, ho sap tot) i que tracta de tu a tu el lector, amb una confiança que desarma. A Míster Folch, Pujol Cruells desplega humor i sàtira, crítica social, història i refranyer popular, amb una llengua rica i voluptuosa, amb una literatura que ho és tot menys senzilla. Parlem una bona estona d’aquest nou llibre i del sector literari català.

Prenem la conversa que ja ha començat i parla Pujol Cruells: ‘El país és petit. Corre la brama que jo visc d’escriure. No. Les dues hipoteques les pago treballant d’antropòleg. La qual cosa és normal. O no? Què vol dir viure d’escriure? Doncs escriure llibres i escriure en quatre mitjans diferents, com faig jo, fer conferències, tallers, pròlegs, correccions, traduccions… Treure un llibre és gairebé una anècdota.’

Fa un temps dèieu: ‘Hem d’estar contents de poder publicar!’ Encara ho peseu?
—Que algú es jugui els calés per tu… T’has de queixar de res? És molt difícil no publicar. Jo ho constato. Hem d’estar contents.

Indirectament dieu que es publica massa?
—Sempre es publica massa a tot arreu, no només a Catalunya.

I que una part del que es publica potser no s’hauria de publicar?
—Sí, però dir això, com un automatisme, perquè ho diem tots, ja no explica res.

Però té a veure amb el mercat, amb una manca de professionalitat dels editors…?
—Escriure està molt bé. Ser editor està molt bé. Ser llibreter encara ho està més. Hi ha un boom. Fa deu anys o dotze que dura. I està bé, és millor fer això que no fer bombes. És millor que es publiqui molt i que molta gent vulgui ser editora i llibretera. Ara, hi ha professionalització de l’escriptor? No, no n’hi ha. I? Què volen, viure d’escriure novel·letes? No, això no pot ser. Stephen King és un escriptor professional. Doncs que es posin a fer de Stephen King si volen viure d’escriure. A veure si poden treballar com ell: deu hores al dia de dilluns a diumenge. Com Simenon o Pedrolo o Josep Pla. En comptes de queixar-nos, també ens podríem felicitar: quantes institucions hi ha al voltant d’aquest món? La Setmana del Llibre en català, 8% més de vendes; Sant Jordi, un èxit… Quin problema hi ha?

Com analitzeu, doncs, el moment actual del llibre en català?
—Si dic que es troba en molt bon moment, em renyaran, perquè diran que el català es va morint; i si dic que tot és un desastre, diran: té raó, aquest noi. No hi ha sortida a la pregunta.

Com formularíeu la pregunta, doncs?
—Creieu que el sector o el llibre en català es troba en condicions de felicitar-se? Sí, es troba en condicions de felicitar-se i de dir que bé que ho fem i ho hem fet. Crec.

Per tant, és un bon moment.
—És un bon moment, però no amb relació a èpoques daurades o fosques passades. És un bon moment perquè ho és. No ho és amb relació a les estadístiques que diuen que el català es mor; no ho és amb relació al procés; no ho és amb relació al discurs de som una colònia espanyola… Amb relació al llibre català, en català, les editorials estan bé? Sí, fantàstic. Cada tarda s’obre una llibreria a Barcelona. Després hi haurà problemes i alguna llibreria de poble ha de tancar. Ha de tancar, perquè és una llibreria de poble, no pas perquè el sector estigui malament. Amazon és el dimoni! D’acord. Però no trobeu que encallar-se en un discurs alarmista o pseudopessimista o polititzat és de pensament gandul i reduccionista? El sanchezpiñolisme, aquesta cosa ultratremenda d’estar sempre en combat, de pensar que això de fer llibres és un combat… Home, jo també la tinc, la sensació, però no vaig pas amb aquesta bandereta.

Sou crític amb Albert Sánchez Piñol?
—De fet, a Ctxt.cat li vaig fer una rèplica a tot el que va dir a l’entrevista amb Andreu Barnils a VilaWeb. Ha venut 300.000 llibres de Victus i diu que està en contra del poder? Que no m’aixequi la camisa! És aquesta cantarella de l’escriptor afectat, en guerra, incomprès, que han fet fora de no sé quin diari… Això, jo i sobretot els millennials ja no ho comprem. Vagi-se’n a casa, continuï fent la seva feina, que la fa molt bé, fa uns llibres espectaculars, però no es queixi. L’han fet fora de La Vanguardia? I què esperava? No siguem hipòcrites. És com si jo al diari la Jornada, que va haver de tancar, hagués publicat un article dient que Jordi Pujol era fantàstic, un heroi. Em cardarien fora! És una carta de presentació d’escriptor català, dir que t’han fet fora de… Què volen, un càrrec a l’altra banda?

No queixar-se no vol dir no combatre.
—L’acte artístic de creació d’un corrector, l’escala més amagada del procés d’un llibre, és clar que combat, perquè fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta.

Sembla que escolti el déu de Míster Folch.
—Tant de bo ningú no sabés qui sóc, perquè els qui em coneixen no poden deixar de pensar en mi, quan llegeixen el llibre. Però si no em coneguessin, com llegirien aquest llibre?

Suposo que també us llegirà gent que no us coneix.
—Aquests són els bons.

I no els ho heu fet fàcil.
—No. Prou. Escriure pensant en el lector és bonic, però no sé si cal. El lector no és estúpid. La gent que als anys setanta tenia quaranta anys s’empassava uns llibres infinitament més difícils que aquest Míster Folch. Un lector també es forma a partir d’allò que li dónes. Si només li dónes historietes… T’imagines escriure pensant en un pobre lector? Si tots féssim això, seríem una colla de pedants. Hi ha d’haver de tot.

No posar-ho fàcil no vol dir que sigui inescrutable. La força del llibre és el to que heu aconseguit donar al narrador, ple d’humor i de sarcasme. No és habitual en la literatura catalana.
—De vegades aquest mena de llibres, que no ocupen la centralitat, arriben a l’aparador per processos molt estranys. És probable que si aquest manuscrit l’hagués presentat un altre senyor que no coneguessin, li haurien dit que no.

El Grup 62 volia publicar un llibre vostre.
—Sí, i jo estic molt content i agraït. Però hi ha una mica de tot. De llibres així, com Míster Folch, no n’hi ha gaires, però n’hi ha més dels que la gent no es pensa. I no és d’ara, passa des que vam abandonar el llatí. N’hi ha i a tot arreu. I de fet, és un llibre bastant classicot.

En quin sentit ho dieu?
—Si t’agafes a la tradició que arrenca amb el Renaixement, hi ha moments que pitarreja, perquè aquesta tradició es veu obligada a anar cap a baix, cap a les classes populars, però després torna a pujar amb en Pedrals, que arriba a dalt de tot, hi ha un fil que es pot resseguir perfectament.

A Josep Pedrals li feu un petit homenatge a la vostra novel·la, citant-lo i recomanant de llegir El furgatori.
—Al final de l’Edat Mitjana això era molt normal i ara, amb les xarxes socials, trobo que torna a fer-se. Un llibre es troba ancorat al seu moment i al seu lloc i el meu moment i el meu lloc és Barcelona i Pedrals. De manera que agafes tota la tradició, la llegeixes, la paeixes i afegeixes una baula més. Però això el lector no necessita saber-ho. Millor que no ho sàpiga.

Però això fa que sigui un llibre molt contemporani i, fins i tot, en certs aspectes és un llibre d’avantguarda.
—Sí, però no pots fer avantguarda sinó classiqueges.

És clar. Perquè amb ‘classiquejar’ voleu dir assumir la tradició.
—És que l’avantguarda de l’estirabot dura dos dies. És com un misto. Els llibres que es nota que volen ser volgudament d’avantguarda, dos dies. En canvi, si li poses uns bons fonaments, aleshores sí que s’aguanten. Que no era avantguarda en Bauçà, en Casasses, en Brossa…? I hi ha novel·letes perdudes vés a saber on que, mare meva, el que jo faig és una broma al seu costat.

Aquesta feina de recuperar autors d’avantguarda bandejats per la història és una feina valuosa i difícil que fa l’Enric Casasses.
—Cada generació en fa i és lògic que s’oblidin, perquè al final els llibres són consum. Aquest llibre és per a l’ara i aquí, i per a la gent d’aquí. És barroc, avantguardista…

També us diuen que és barroc, el llibre?
—Sí, tot i que depèn de la trajectòria de cada lector. Aquest llibre no el llegeix igual en Màrius Serra que l’Enric Gomà. I tenen la mateixa edat. En Màrius Serra hi veu l’Oulipo i en Gomà va més enrere, hi veu Pitarra, el Sagarra més burlesc…

Hi ha també un treball intencionat, meticulós i minuciós de la llengua. Em captiva la varietat d’insults que propina a Míster Folch la seva mare, de petit: carallot, caguerri, pòtol, colló penjat, capat, llufarada, culimerdis, sarnós… Parlem de l’art del renec, a l’altura del capità Haddock.
—És la befa, l’escarni, l’enginy popular. La mare és classe popular. És que la meva àvia parlava així. Va néixer aquí al costat, en una quadra de cavalls i el senyor burgès, l’avi, es va enamorar de la nena dels que tenien cavalls. I la meva àvia, que va ascendir de classe social i es va convertir en la senyora de la finca, no va deixar mai aquell llenguatge. Era una màquina. Tot són homenatges.

I continuant aquesta línia, hi ha el joc que plantegeu com un repte al voltant dels matisos del color gris: tonalitat groc grisenca dels taps de suro; to del neoprè gastat; el clapejat neoimpressionista de la cendra utilitzada per a emblanquir la roba; el gris embrutit de les monedes de duro; una brillantor agrisada, quasi platejada; gris merengat; gris llom de rata; gris batent-se en retirada vers la groguissor ocular dels que pateixen del fetge; gris ceruli… El color gris és molt important en la novel·la.
—Per això la coberta és tan plena de colors. Vaig escriure una versió anterior, en aquest capítol dels grisos, on déu deia: ‘I que Joaquim Ruyra em perdoni.’ El joc del color gris és un homenatge a aquesta literatura que ja no es fa, o que se’n fa poca o que potser fan els poetes, de recrear-se, de veure si pots arribar a entrar a definir una cosa indefinible com és un color, que és impossible. Perquè el llibre l’escric jo, no pas el meu cervell.

Què voleu dir?
—Que el cervell és una màquina neuronal que si no la lligues curta, funciona sola. Un exemple: si dic ‘busqueu-me un adjectiu per a la paraula silenci’, direu ‘sepulcral’. Doncs no, fora. És una associació o comparació feta, no l’he feta jo. Per això les comparacions que escric han de ser insòlites. Exemple: una cosa és vermella com les genives d’un hipopòtam. No vermella com una rosa. Fa cinc segles que en la literatura el silenci és sepulcral i la rosa, vermella. Prou! Perquè això és dur-te per llocs comuns. Però hi ha poca gent que tingui el temps, les ganes o la resistència per a fer literatura. Perquè escriure una història és la cosa més fàcil del món. Jo als meus alumnes els dic: d’escriure ja en sabeu. Oi que sabeu parlar? Doncs sabeu escriure. Però fer literatura és una altra cosa, és una feinada.

Però també tenim autors que a la primera l’encerten, com Josep Maria Espinàs, que no corregeix mai cap frase.
—El mèrit del Josep Maria Espinàs, un mèrit monstruós, i del Joaquim Carbó també, és que per molt que escriguin o hagin escrit, sempre és igual i alhora sempre està ben fet. Com un músic de jazz. I a sobre parlem d’escriptors que ho saben fer senzill. És molt difícil fer-ho senzill. Jo perquè no vull.

I per què no ho voleu?
—No, jo no vull fer-ho senzill. Jo escric el llibre que m’agradaria llegir. En Màrius Serra em va dir una cosa molt bonica, tot i que no deixa de ser una crítica. Em va dir: ‘No sé si m’ha agradat més quan el llegia o més aviat m’agrada quan el recordo’. Si el Màrius pensa això, dono l’any invertit per bo.

The post Adrià Pujol Cruells: ‘Fer cultura és combatre, però viure de dir-ho és de poca-solta’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Iván Carbonell guanya el premi Ciutat de València de narrativa en català

Dm, 05/11/2019 - 17:31

Iván Carbonell Iglesias, amb l’obra ‘La cançó del mag Merlí’, és el guanyador del premi Ciutat de València en la seva XXXVII edició en la modalitat de narrativa en català.

Els guardons, que atorga l’Ajuntament de València, porten el nom de la ciutat i homenatgen alguns dels seus autors més insignes, destaca el consistori en un comunicat.

El premi d’Assaig en català ha estat per a ‘L’home impacient. (Diaris 1996-1998)’, d’Antonio Martí Monterde. El guardó de de Teatre en català, el jurat ha considerat mereixedor de rebre-ho a l’autor Queralt Riera per l’obra ‘De dol’. Finalment, el jurat ha premiat l’obra ‘Versos oceànics’, de Francesc Mompó i Valls, com a guanyadora en la modalitat de Poesia en català.

En les categories en castellà, els guanyadors han estat Marcos Eymar Benedicto (narrativa), Fernando Marín Gallardo (assaig), Miguel Ángel González (teatre) i Nieves Chillón Gázquez (poesia).

‘Un any més, des de la Regidoria de Recursos Culturals, donem a conéixer els guanyadors dels premis literaris Ciutat de València, que recuperem i incrementem en la seua dotació econòmica fa ja quatre anys, a més d’ampliar a quatre modalitats en valencià i castellà’, ha assenyalat la regidora de cultura Glòria Tello.

Augment de participants

L’edil ha expressat la seva satisfacció perquè s’ha experimentat un augment de més de cent participants respecte a l’anterior edició. Els premis Ciutat de València tenen també ‘una clara voluntat de visibilització de la tasca literària i de pensament de les dones, en portar els noms d’Isabel de Villena, María Beneyto i Celia Amorós, amb la incorporació d’un escriptor exiliat – com en el cas de Max Aub -, o recuperant la nostra memòria històrica –amb el conegut sociòleg i sexòleg Josep Vicent Marqués’, ha afegit Tello.

Com en anteriors edicions, l’Ajuntament de València tornarà a propiciar la difusió de les obres guanyadores gràcies als acords amb les editorials Bromera i Edicions del Bullent, per als llibres en català, i amb Pre-Textos i Ñaque, per a les obres en castellà.

The post Iván Carbonell guanya el premi Ciutat de València de narrativa en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Isabel Allende rep el Premi Barcino de Novel·la Històrica

Dll, 04/11/2019 - 20:03

L’escriptora xilena Isabel Allende ha recollit avui el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica de l’Ajuntament de Barcelona: ‘Vivim temps obscurs’. L’escriptora, en la seva última novel·la, ‘Largo pétalo de mar’, uneix la Barcelona devastada per la Guerra Civil i el Xile que va acollir a milers de persones exiliades del feixisme i la repressió.

En rebre el guardó ha assegurat que per als que estudien el passat, els símptomes són evidents: ‘La història es repeteix, llevat que siguem capaços d’aturar el curs de la maldat’, ha dit l’autora, que ha considerat que, estudiant el passat, ella entén el present i se situa en el món.

‘Les similituds que ens uneixen són molt més que les diferències que ens separen. Escriure també és un intent d’aclarir la confusió de la vida’, ha dit Allende, que ha considerat que la memòria està condicionada per emocions i creences.

L’autora ha recordat la foto de l’infant de tres anys que va aparèixer mort al mar de Turquia, que ha considerat que podria haver estat fill de qualsevol dels assistents o el seu nét: ‘Per un moment el món es va estremir davant la imatge de l’infant, però el món oblida aviat’.

Història de vencedors

Sobre la concessió del premi, ha afegit que dels seus vint-i-quatre llibres, en tots el passat juga un paper important excepte en una novel·la negra, i ha criticat que ‘la història, amb majúscules, l’escriuen els vencedors, gairebé sempre els homes blancs, que esculpeixen els seus noms en marbre’.

‘Els desposseïts de la terra són silenciats. Aquestes són les veus que em xiuxiuegen i em persegueixen i m’expliquen les seves vides en el silenci de l’alba’, ha dit Allende, que ha explicat que en acabar cada llibre té munts de documents i el cap ple de dates i dades, i que una vegada que ho mana a l’agència Balcells, s’intenta oblidar de tot i aclarir la seva ment per preparar-se amb la nova novel·la que comença sempre el 8 de gener.

The post Isabel Allende rep el Premi Barcino de Novel·la Històrica appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Antònia Vicens i la recuperació d’un premi Sant Jordi escrit en un lavabo

Dg, 03/11/2019 - 21:50

El 1967 el jurat del premi Sant Jordi de novel·la va concedir el que per a tothom és el guardó més important de les lletres catalanes a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia només vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda i era de Mallorca. Es deia Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i aquella novel·la obria  i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes.

El llibre es va publicar el 1968, moment en què també varen aparèixer els relats de Banc de fusta, alguns dels quals tractaven també la mateixa temàtica. El llibre havia guanyat dos anys abans el premi Cantonigrós, que s’organitzava amb la protecció de la parròquia de la vila i gràcies a l’empenta i la feinada de Joan Triadú, i que els anys seixanta va ser un trampolí brutal per a molts joves amb ambicions literàries.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la publicació –en realitat ha arribat un any després– l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha decidit de recuperar aquesta obra de Vicens, incorporant-hi un epíleg de Sebastià Portell, que avui dia s’ha convertit en un dels màxims especialistes en l’obra de l’escriptora santanyinera. El llibre va ser un dels més sol·licitats a la parada de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la passada setmana del Llibre en Català, just acabat de treure del forn, car va sortir de la impremta els primers dies de setembre. Allà mateix també es va presentar la reedició del seu primer poemari, Lovely, publicat fa deu anys per Café Central.

Però què va implicar llavors la concessió d’un premi com el Sant Jordi a un llibre tan singular com aquest? I què ens explica 39 graus a l’ombra? Doncs va posar damunt la taula uns quants noms d’escriptors de les Illes que començaven tot just la seva trajectòria i que s’integrarien ràpidament en la mal anomenada Generació dels 70, és a dir, escriptors nascuts en la dècada dels anys quaranta i que començaren a publicar a finals dels seixanta i principis dels setanta. Molt possiblement no tenien res a veure els uns amb els altres ni temàticament ni estilísticament, però sí que pertanyien a una mateixa generació. Són els Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera i Xesca Ensenyat (amb els epígons d’Antoni Serra i Baltasar Porcel) que durant molts anys han marcat des de Mallorca el ritme de la literatura catalana nostrada. 39 graus a l’ombra, primera novel·la de Vicens, explica com el turisme afectarà de ple els costums d’una Mallorca que havia romàs closa en si mateixa, bastant aïllada del món, i amb un grau elevat de conservadorisme (cal pensar que a l’illa el caciquisme havia estat un dels modes imperants de fer política i que el 1936 els colpistes franquistes van imposar-se sense gaire resistència i establiren un règim de terror amb més de 4.000 persones executades impunement a les cunetes de les carreteres).

Així, el turisme, avui dia tan criticat a l’illa, va actuar com a element modernitzador de la societat mallorquina, per bé i per mal. Perquè una de les conseqüències principals de l’economia extractiva turística és que a Mallorca no hi ha hagut cap grup multitudinari per al qual la cultura hagi estat un valor afegit, a diferència dels cent cinquanta anys de burgesia il·lustrada al Principat. Molt sovint, les grans fortunes illenques fetes amb el turisme han caigut a les mans d’empresaris sense estudis –habitualment eren els segons fills de les famílies, que heretaven les terres improductives– que de la nit al dia varen veure com els seus terrenys a la marina es revaloraven enormement i com aquells antics hostals i pensions primerencs que havien construït per als primers turistes es reconvertien a marxes forçades en un munt de ciment i formigó per a acollir tot d’obrers de l’Europa on començava a arrelar l’estat del benestar i les vacances pagades. I és clar, aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com ha estudiat Pilar Arnau al seu llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear. Però és clar, la primera obra que tracta aquest fenomen i que va més enllà –perquè també presenta l’explotació dels obrers i la discriminació de gènere– és la de Vicens.

La novel·la aguanta a la perfecció una relectura des de l’actualitat i això la converteix en un clàssic contemporani de la nostra literatura. Si a més a més coneixem alguna de les vicissituds del procés d’escriptura, encara hi afegim més elements per a tenir-la en compte. I és que com explica Sebastià Portell: ‘Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta‘.

Hem de tenir en compte, també, quina era la situació de l’escriptora aleshores. Vicens va començar a escriure gràcies al mestratge de l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), que es va cansar de mecanografiar els seus articles per a la premsa local i li va dir que aconseguís una màquina d’escriure. Vicens la va demanar al seu pare, que la va dur de contraban i, segons que sembla, va ser la tercera o la quarta que hi hagué a tot el poble després de la de l’apotecari i la del rector. Bernat Vidal també va ser un dels protectors de Blai Bonet, nascut al mateix poble de Santanyí, igual que un altre dels grans escriptors de Mallorca, el poeta i narrador Antoni Vidal Ferrando, que és quatre anys més jove que Vicens. Sigui com sigui, Vicens és una autora joveníssima que ha guanyat a Cantonigrós amb els seus relats –conta la llegenda que Triadú es pensava que premiaven un noi, Antoni, per la duresa dels texts– i que tot just ha sortit del poble per anar a treballar a la Cala, on es troba la disbauxa del primer turisme i el relata, però explicant també les misèries que implica.

Segons Portell: ‘Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor, proposa no solament la relectura d’un dels texts fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa.’

La poetessa

S’ha de destacar que Antònia Vicens ha viscut una revifalla en la seva popularitat com a escriptora darrerament. Fa uns deu anys que va decidir de canviar la prosa per la poesia. Així, el 2009 va publicar Lovely, a l’extinta editorial Moll. Fins ara ha publicat quatre llibres més (aquest primer ha estat recuperat per Cafè Central) i fins i tot el 2018 va obtenir el premi Nacional de poesia per Tots els cavalls. Era un reconeixement més a una escriptora que té en el seu poder la Creu de Sant Jordi de 1999 per la seva trajectòria; que el 2016 va rebre el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria i la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí i que el 2004 havia rebutjat la Medalla Ramon Llull del Govern balear en desacord amb la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas. El 2019 ha rebut el premi Jaume Fuster, atorgat per l’associació d’escriptors, també a la seva trajectòria. Vicens ha estat una activista de primer ordre i ha estat a les juntes del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors quan el 1999 va ser-ne presidenta de manera sobrevinguda després de la mort de Jaume Fuster.

Tanmateix, cal destacar que el 2016 Sebastià Portell va publicar un llibre que és una extensa entrevista amb l’escriptora, mentre que el 2018 es va publicar una miscel·lània d’estudis sobre la seva obra. Per la seva banda, l’editorial Adia també ha engegat el procés de recuperació de la seva prosa. Va començar recuperant el Vocabulari privat que havia escrit a quatre mans el 1993 amb Josep Maria Llompart; continuà amb la novel·la breu Ànima de gos i finalment ha tret al carrer una de les seves obres majúscules, La santa, editada per primera vegada per Laia l’any 1980.

La recuperació dels textos d’aquesta autora fonamental posa damunt la taula també un debat interessant: passats cinquanta anys, com s’enfronten els narradors coetanis al fenomen del turisme? Si bé aquella arribada en massa d’estrangers els anys seixanta va servir de material narratiu a una nova generació, ara, cinquanta anys després, tots els canvis causats per la nova i principal indústria illenca sembla que no siguin, en general, el tema principal de la nova narrativa mallorquina, encara que la presència del turista sigui un element constant en moltes obres. És a dir, el turisme ja ha deixat de ser un tema i s’ha convertit en un element més de la narrativa insular. Poc es devia pensar aquella noia de vint-i-set anys que s’amagava en un lavabo per escriure que canviaria tantes coses amb una sola novel·la.

The post Antònia Vicens i la recuperació d’un premi Sant Jordi escrit en un lavabo appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ramon Felipó: ‘El Valle de los Caídos s’ha de convertir en un museu del terror’

Ds, 02/11/2019 - 21:50

Ramon Felipó i Oriol (Manresa, 1950) és un investigador infatigable de la nostra cultura popular. Apassionat de la figura de Jacint Verdaguer, la Patum de Berga (festivitat a la qual ha dedicat nombrosos treballs) i l’Alguer, acaba de lliurar-nos els seus dos darrers llibres. Ha publicatrFra Lluís Colomer Salada. Afusellat per la Columna de Hierro i enterrat clandestinament al Valle de los Caídos un estudi sobre el seu oncle, un capellà franciscà afusellat per la Columna de Hierro el 1936 i enterrat furtivament al Valle de los Caídos. Una història familiar impactant en què recupera la vida brevíssima del capellà –va ser mort a 31 anys– i s’atreveix a fer un exercici de memòria històrica a la contra, denunciant també la barbàrie al bàndol republicà. Home procedent de tota mena de lluites nacionals per l’alliberament del país, Felipó és un conversador apassionat capaç de transitar per Barcelona mentre explica fora de l’entrevista les excel·lències de l’Alguer, la ciutat que li ha robat el cor. Parlem amb ell d’aquest llibre i també del llibre La Ginesta ‘Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalans, que va publicar el 2017, en un moment en què els símbols de Catalunya i l’exhumació del dictador Franco els fan més actuals que mai.

Reivindiqueu que la ginesta és un dels símbols més importants del país, gairebé una flor nacional…
―La selecció nacional catalana de rugbi el porta a la samarreta i el seu ús com a símbol de protesta ve de lluny, des de la dictadura de Primo de Rivera, quan a la processó del Corpus tot s’omplia de ginestes per protestar. Fixeu-vos que l’alcalde de Berga va fer esporgar les ginesteres en tres o quatre quilòmetres per evitar que la gent omplís de groc les festes. I a més, és clar, tots els poetes i escriptors l’han cantada, la ginesta.

Així doncs, el color groc de les protestes ve de lluny…
―La qüestió important és lligar la ginesta i el Corpus de Sang, i es veu ben clar que el groc ve de lluny. Als catalans ens agraden aquestes coses, som de simbologia i de cançons. Abans de la guerra es cantava molt més i, per això, la poesia i les flors són nostres.

En època de repressió durant el segle XX, el Barça va ser un altre daquests símbols. És encara més que un club?
―El Barça, evidentment, és més que un club, el van tancar durant la dictadura de Primo de Rivera i a la postguerra ho va passar força malament. Mentre no tinguem seleccions nacionals, el Barça fa una mica aquest paper i a ells ja els va bé. El primer d’octubre, per exemple, van jugar a porta tancada. En el franquisme, quan el Barça guanyava s’anava a la Rambla i es deia ‘visca el Barça i visca Catalunya’ i es cantava ‘El Virolai’, o sigui que sí, durant la dictadura va ser un dels nostres símbols.

Dieu que ‘ginesta’ és una de les deu paraules més boniques del català.
―No ho dic jo, sinó una enquesta. Raimon ja cantava a la ginesta donant veu a Espriu, Pla en parla… Jo sempre he estat un nacionalista romàntic, que del romanticisme va passar al marxisme.

I també que el groc és un color que ja es feia servir contra els Borbons.
―Els Àustries feien servir el groc i els Borbons el blau, i estic convençut que empraven el groc per la ginesta.

També hem tingut una llarga tradició de cançons substitutives mentre no es podia cantar lhimne nacional de Catalunya.
―’El Virolai’ es cantava sota Primo de Rivera i sota Franco i posa la pell de gallina i, evidentment, també és un símbol nostrat. Penseu que som l’únic país del món que ha tingut un president a la presó, Jordi Pujol, per haver fet cantar ‘El cant de la senyera’. Per això no em va sorprendre gens l’altre dia la noia que va interpretar ‘El cant dels ocells’ a la Via Laietana. Penseu que des de Madrid, fins i tot, intenten atacar Montserrat i buscar-li-ho tot.

Laltre gran símbol és la bandera quadribarrada, que ara ja és, fins i tot, a lescut de la ciutat de lAlguer.
―Això va ser una fita que va aconseguir el meu amic Carlos Secchi quan en va ser alcalde. A l’Alguer hi havia la bandera dels Savoia, amb la creu de Sant Jordi al revés. L’alcalde va treure la creu i va posar-hi les quatre barres i ara trobes la nostra bandera a tot arreu i la bandera sarda. Els savoia no els agraden gens, als sards, perquè van maltractar l’illa.

Hi aneu molt sovint, a lAlguer, quina és la situació de la llengua?
―Fa deu anys que cada any passo un mes a l’Alguer, que és un lloc on tot catalanoparlant ha d’anar com a mínim dos cops a la vida perquè amb un no te l’acabes, però jo no sóc filòleg sinó un català curiós que s’adona que allà empren l’article ‘lo’, com al Pirineu i com mossèn Cinto a la plana de Vic. La gent que parla alguerès, d’entrada no la parla amb ningú, és una llengua de confiança i de família, però mira, quan fan una obra de teatre en alguerès el teatre s’omple de bat a bat. L’alguerès no és la llengua hegemònica, però es pot viure perfectament en alguerès. Al mercat del peix i de la fruita és potser on es parla més, però jo vaig a la platja en autobús i torno en autostop i la majoria de la gent em parla en alguerès. El problema és que ningú no s’ha pres seriosament la necessitat d’ensenyar-lo i el sistema no és el de Catalunya.

El vostre altre treball és un exercici de memòria històrica, però sembla que aquesta expressió només sempra en un bàndol…
―S’ha de superar la confrontació bèl·lica per rescatar tots els assassinats, d’un bàndol i de l’altre. A Mallorca i al País Basc, per exemple, només es va patir la repressió feixista, però a Catalunya no. Per exemple, dels set frares que eren amb el meu oncle, sis foren assassinats i un altre va morir sol, malalt, en un hospital. Una cosa que em té molt sobtat és que durant la guerra hi va haver una destrucció sistemàtica del patrimoni catòlic sense que les autoritats fessin res per impedir-ho.

Al vostre oncle el van traslladar sense que ningú en sabés res al Valle de los Caídos…
―Jo vaig quedar al·lucinat quan ho vaig saber. Em va posar sobre la pista l’arxiver de l’Alcora, que sabia qui eren els franciscans que apareixien al martirologi dels franciscans. Però és que la guerra civil s’ha d’estudiar molt, encara, pensant en les persones i no pas com avançava o deixava d’avançar un front o un altre.

Què en penseu, de lexhumació del dictador Franco?
―El Valle de los Caidos s’ha de convertir en el museu del terror. En Franco havia de sortir d’allà. El meu oncle, Fra Lluís Colomer Salada, era un bon home, franciscà, que escrivia en català, amb un pare de Catalunya Nord. El meu oncle ha d’estar enterrat en terra catòlica al País Valencià o a Catalunya al Valle de los Caidos no hi fa res.

En el llibre dieu que hi va haver un genocidi sistemàtic dels religiosos per les seves idees.
―Jo no defenso ni els uns ni els altres, però els fets són els fets. Només a Berga es van destruir vuitanta retaules barrocs. Jo vull la república, però la de 1931, no la del 36-39.

També dieu que molts territoris varen ser doblement vençuts durant la guerra?
―A Catalunya va ser així, durant la retirada se’n va anar molta gent, però els qui es quedaren els mataren per venjança. Cal que vingui un americà o un alemany a fer un inventari de les víctimes entre 1936 i 1975 i quedarem tots esgarrifats, a Catalunya i al País Valencià vam ser doblement vençuts.

Al vostre oncle sel descriu sovint com un gran orador. Estem mancats doradors en aquests moments?
―Abans, el clergat, se’l formava per predicar, al seminari hi havia classes d’oratòria i durant la dictadura, fins i tot, se’n feien en català. Ara els polítics fan cursos de màrqueting i de recursos americans, que fan que tots diguin les mateixes coses de la mateixa manera.

També tenia una important formació en humanitats, que sembla que avui són proscrites.
―És clar, és que el llatí i el grec servien per a algunes coses, i la filosofia i la literatura. Avui dia, el desconeixement és brutal. Jo vaig fer el batxillerat de lletres i no em penedeixo d’haver estudiat llatí i grec. Abans sorties amb una cultura general i ara no sé com surten.

Quin paper creieu que ha de tenir lesglésia catòlica a la Catalunya del futur?
―La que els catòlics vulguin, tot i que cal recordar que el passat és esplendorós. CCOO es funda a la clandestinitat a l’església, el Sindicat Democràtic d’Estudiants neix als Caputxins i l’Assemblea Catalana a Sant Agustí. Històricament, ha tingut una importància molt rellevant i un poder que ara no té.

 

The post Ramon Felipó: ‘El Valle de los Caídos s’ha de convertir en un museu del terror’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La Plaça del Llibre com un gran aparador obert

Dm, 29/10/2019 - 21:50

Si avui és 30 d’octubre, és que obrirà la porta el gran aparador dels llibres en català a la ciutat de València. La porta no, que no li’n cal: aquesta gran fira del llibre és una plaça i, com a tal, acull visitants i passavolants i gent que escriu i que llegeix i que fulleja i que escolta i que conversa i que compra llibres o que pren vistes, tant si ha vingut a posta o si passava per aquí.

Entre el 30 d’octubre, per tant, i fins al 3 de novembre, la plaça de l’Ajuntament de València serà la Plaça del Llibre per a acollir aquesta trobada amb la lletra impresa. Organitzada per la Fundació FULL, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV) i Escola Valenciana, aquesta trobada es defineix com ‘el major aparador de la literatura en valencià, amb representació d’autors i editorials de tot l’àmbit lingüístic, una celebració del treball diari d’autors, llibreters i editors, i una oportunitat per a la trobada amb els lectors.’

Durant quatre dies, la plaça de l’Ajuntament serà un llibre obert amb propostes per a tots els gustos, i totes en català. L’objectiu dels organitzadors, ja des del començament, quan la iniciativa encara no havia pogut accedir a l’espai públic i va trobar acollida a l’edifici de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, és ‘trencar prejudicis per a mostrar que la literatura en valencià és més viva que mai, que té qualitat i que té futur’.

A més de l’exposició i venda de llibres, hi haurà presentacions (amb la recuperació de la novel·la El temps de cada cosa, de Raquel Ricart, ara a Balandra; la doble dosi poètica de Lleonard Muntaner, que presentarà els llibres de Joan Navarro i de Rubén Luzón; amb l’homenatge al matemàtic valencià Vicent Caselles que ha editat Scito; la nova proposta de Fani Grande per als més menuts i que ha titulat Empar, la becadeta i el ‘patiarcat’, de Bromera; l’anàlisi sociopolítica que ofereix Identitat(s) a la cruïlla, a cura d’Antoni Martínez i editat per la sempre solvent Afers…), taules rodones (sobre el valencianisme polític, sobre educació en igualtat), lectures dramatitzades, tallers i animacions per als més menuts (de xapes i dibuixos literaris o de construcció de cases de monstres valencians), concerts i recitals (el micro obert de l’AELC, els versos d’Ivan Brull o l’espectacle ‘Marc Granell a l’illa secreta’, amb Andreu Valor i Francesc Anyó) i un interessant etcètera de possibilitats.

La trobada llibresca sempre guarda lloc per als reconeixements, i enguany hi destaquen els guardons que s’atorguen durant el sopar literari del dia 30 i que enguany rebran el poeta Jaume Pérez Montaner (premi Trajectòria Literària), l’editora Rosa Serrano (premi Trajectòria Editorial) i la Societat Coral el Micalet (premi Difusió), i també, el 31 d’octubre, l’homenatge a la recentment desapareguda Carme Miquel, mestra i escriptora.

El PP torna a atacar la cultura

Que aquesta celebració de la llengua i la cultura arribi al certamen que fa set des de la consolidació plena i avançant en l’expansió (enguany, entre el 24 i el 27 d’octubre, ja s’ha fet la primera Plaça del Llibre a Castelló, i Alacant escalfa motors per a la quarta, del 20 al 23 de febrer de l’any vinent) no ha acabat d’agradar al PP valencià. Ja en el seu moment, des de la batllia d’Alacant, van retirar la col·laboració de l’ajuntament amb l’esdeveniment cultural. Ara, però, els responsables del grup municipal a València, des de l’oposició, han presentat al ple una moció que és difícil de qualificar: pretenen que es deixin sense efecte, es retirin o no s’atorguin ‘subvencions públiques amb fons dels valencians, ajuts econòmics, logístics o de qualsevol mena a les entitats, fundacions, associacions o organitzacions que perseguesquen explícitament finalitats contràries a la constitució o als senyals d’identitat de la Comunitat Valenciana’… Com ara, la Plaça del Llibre. El grup municipal del PP troba inadmissible, per exemple, que l’Entitat Municipal de Transport (EMT) col·labori amb la trobada llibresca. I és cert que hi col·labora. Enguany s’hi fa el II Concurs de microrelats #EMTalaplaça2019.

De tota manera, l’absurda moció, que no té cap possibilitat de reeixir, tampoc no ha alterat la normal posada en marxa de l’esdeveniment: cinquanta-dues editorials, cinquanta-set autors i milers de visitants (quinze mil, l’any passat) tornaran previsiblement a demostrar la potència de la cultura del llibre en català, també al sud del país.

The post La Plaça del Llibre com un gran aparador obert appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El reviscolament de l’arbre més famós de la literatura catalana

Dll, 28/10/2019 - 21:50

‘Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,/ més poderós que el roure, més verd que el taronger,/ conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera,/ com un gegant guerrer.’ Era el 1875 quan el jove Miquel Costa i Llobera (1854-1922) escrivia ‘El pi de Formentor’, un dels poemes més importants de la literatura catalana, tot i que no va obtenir el ressò previst fins deu anys més tard. Ara la joveníssima editorial Saïm Edicions (situada a cavall de Barcelona i Mallorca) l’ha reeditat en una edició il·lustrada per Toni Galmés. El llibre té un pròleg de Maria del Mar Bonet, un estudi introductori de Bernat Cifre i un epíleg de Joan Buades, que desmunta el mite del poema.

Les vint-i-quatre il·lustracions de Toni Galmés basteixen una història: la d’un home madur, un pintor que copia del natural i que va a cercar aquest arbre tan singular de la literatura catalana per immortalitzar-lo. Aquest pintor ocupa la coberta del llibre. I a l’interior, només en llapis i carbonet, el veiem carretejar els estris de l’ofici i arribar al lloc on pot pintar l’arbre solitari que veu a distància. Deixa la jaqueta penjada en una branca, planta el cavallet, encén la pipa i, ara sí, comença a escampar els tubs de color, el verd i el blau, sobretot, un verd i un blau que impregnaran la mirada del pintor a mesura que acabi el seu quadre i s’eixugui les mans. El quadre, una volta acabat, pot ser un homenatge a Joaquim Mir, o a Anglada i Camarasa, però sobretot és el tancament de tota una història de la recerca de la bellesa, en què Galmés dialoga de tu a tu amb el poema i el fa seu d’una manera magistral, amb la qual cosa crea un llibre d’artista on el poema es revalora i pren un nou sentit.

Maria del Mar Bonet, que va musicar  el poema el 1981 al disc Jardí tancat, dedicat a poetes de la Renaixença mallorquina i de l’anomenada Escola Mallorquina, diu: ‘Crec sincerament que “El pi de Formentor”, juntament amb “Desolació”, de Joan Alcover, són dels millors poemes de la literatura catalana.’ I afegeix: ‘Aprendre’l de memòria quan era nina va ser molt important; tenir-ne la rima, l’equilibri i l’harmonia de les estrofes molt endins em va facilitar de trobar-hi la música.’ Per ella, el poema és un símbol de la península de Formentor que forma part de la serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat. ‘Dins una Mallorca plena d’especulacions i destruccions –diu–, la geologia, la flora i la fauna de la serra perillen greument. “El pi de Formentor” també té per a mi un missatge clar: hem de protegir la serra de Tramuntana abans no sigui massa tard.’

Punyalada de la noblesa insular

Joan Buades tanca l’epíleg sense cap mena de condescendència: ‘El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi involuntari d’una Mallorca gairebé prístina a punt de morir per la punyalada d’una noblesa insular, per uns senyors, que mai no van saber cuidar ni la terra ni la seva gent, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de bitllets, conservadora només en les formes, apocalípticament revolucionària en el foment de la destrucció de l”íntima substància’ dels pinars de les riberes de tota l’illa. Si Costa i Llobera fos viu, no cal descartar que, a hora foscant, voldria fer seure la Bellesa en els seus genolls i la trobaria, com Rimbaud, amarga, molt amarga.’

El pintor arribant a l’indret des d’on vol pintar l’arbre. Dibuix de Toni Galmés.

Ja tornarem als motius que té Buades per a arribar a aquesta conclusió. Bernat Cifre, a l’estudi que fa del poema, diu que l’obra de Costa presenta tres miracles: ‘Primer miracle: la qualitat. Lo pi de Formentor és –dins el breu format de quaranta versos– una de les millors odes, no ja de la llengua catalana, sinó de les que s’hagin escrit en el món i en la història. Segon miracle: la precocitat. El Miquel autor tenia, quan la compongué, la verda edat de 21 anys. Aleshores mostrava esser tan madur, llegit i culte per parir una tal criatura. Tercer miracle: el compromís. L’autor, amb sa vida i fets, demostrà estar compromès amb el programa, breu, hem dit, però intens, proclamat pel seu arbre. Costa no solament escrigué, sinó que complí l’escrit fins a identificar-se amb ell. Com pensaran els crítics, Costa i Lo pi són una mateixa cosa.’

Cifre, que és un admirador absolut del poema i en bona part del poeta, també afirma sobre el text: ‘Peça rodona, no sabem quant de temps pensada, però sembla escrita d’una tirada. Insignificants resulten les correccions i variants realitzades entre 1875 (primers manuscrits) i 1907 (darrera edició). Rèpliques o imitacions, altres pins d’altres autors –algun molt meritori– no tendran mai ni l’alçada ni la frescor, transparència i espontaneïtat de la creació de Costa i Llobera, pare d’una criatura tan afortunada. Bandera plantada sobre un cim on el mestre romàntic-clàssic no s’enfilaria mai més.’

Si Cifre és un gran entusiasta de Costa, Buades és molt més crític i ens explica: ‘El pollencí, que havia perdut la mare a 10 anys, va portar una existència de cotó fluix que va conduir-lo al sacerdoci després de passar pels estudis de dret. Només va començar a tenir vertadera anomenada ja de gran, en encetar el segle XX, com a representant il·lustre de l’anomenada Escola Mallorquina.’ Ens el situa el 1875, quan escriu el poema, com un jove de 21 anys amb un pare marcadament espanyolista i orfe d’una mare ultracatòlica. És un Costa que ja ha passat per Madrid i ha escrit en una carta: ‘jo emperò, com a criat dins les muntanyes, he de tenir per força afició a coses més fortes i senceres, a costums més senzilles y lliures, estich a dins aquesta vila lo mateix que una cabra penyalera estaria dins un jardí paredat’.

Buades explica també que el poeta, ja madur i reconegut com a Mestre en Gai Saber, s’horroritza pels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, sense cap mena d’empatia amb els obrers ni amb Ferrer i Guàrdia; i que la família es ven el patrimoni familiar de Formentor a Adán Dihel, que el 1929, amb el poeta ja mort feia uns quants anys, obre l’exclusiu hotel Formentor. ‘El Formentor farà fallida i passarà a mans de sicaris del nostre Rockefeller, Joan March, sense la llarga mà del qual (i la dels seus hereus) no s’entén res de la metamorfosi de l’illa en un parc miner a cel obert on el ciment i l’asfalt han anat ofegant la bellesa i la vivor amb tanta ferotgia que no hi ha una ‘ànima forta’ que ‘pugui traspassar la boirada’ per arrelar enlloc. De fet, viure a l’illa per als illencs s’ha convertit fa estona en una distòpia, en una font d’angúnia col·lectiva que mereixeria un poema coral molt més punyent i captivador que El pi de Formentor per ser expiada.’

Així doncs, el poema no deixa ningú indiferent. Origina de la nostàlgia i la simbolització de Maria del Mar Bonet a l’absoluta devoció de Cifre, passant per la mirada crítica de Buades. Però sobretot és capaç de transformar-se per esdevenir quelcom del tot nou gràcies a l’art de Galmés. Un poema que ressorgeix, ‘Amunt, ànima forta!’.

The post El reviscolament de l’arbre més famós de la literatura catalana appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Josep Igual i Josep Colomer, guanyadors dels Premis Octubre en categoria d’assaig i narrativa

Ds, 26/10/2019 - 17:21

Josep Igual, per ‘L’eternitat enamorada’, i Josep Colomer, per ‘Les espines del peix’, són els guanyadors dels 48 Premis Octubre en categoria d’assaig (Premi Joan Fuster) i de narrativa (Premi Andròmina). El Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia ha recaigut en Joan Duran per ‘Nua cendra’, i el Premi Pere Capellà de Teatre se l’ha emportat Carles Batlle per ‘Nòmades’. Amb tot, la tradicional cerimònia de lliurament dels guardons prevista al Palau de l’Exposició de València ha quedat anul·lada enguany en protesta per la sentència del judici contra el procés.

El jurat que ha atorgat el Premi Joan Fuster d’Assaig estava format per Lluís Calvo, Mariona Lladonosa, Antoni Martí Monterde, Joan Safont i Anna Sallés. ‘L’eternitat enamorada’, de Josep Igual, ha estat escollida entre 17 originals. Els membres del jurat han valorat que és una obra ‘hereva de la tradició assagística catalana, amb Joan Fuster com a figura destacada, amb una clara voluntat d’estil i una prosa poètica en el millor sentit de la paraula’. Ricard Mirabete, Teresa Pascual, Lucia Pietrelli, Pere Antoni Pons i Begonya Pozo han estat els encarregats de decidir el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia. Han escollit ‘Nua cendra’, de Joan Duran, entre 71 originals presentats. Els membres del jurat han destacat ‘la precisió formal, la intel·ligència expressiva, la intensitat sempre controlada i la capacitat per fer conviure la carnalitat de l’ésser humà amb la seva dimensió simbòlica i lingüística’.

El jurat del Premi Andròmina de Narrativa l’ha integrat Borja Bagunyà, Núria Cadenes, Joan-Lluís Lluís, Adrià Pujol Cruells i Anna Punsoda. ‘Les espines del peix’, de Josep Colomer, ha estat escollida entre 46 obres presentades. L’han premiat per ‘la seva singularitat i ambició literària’ i el fet de ser un ‘llibre d’una textura ben original’ que ‘narrativament es tracta d’un llibre-món’. També han remarcat que està ‘farcit d’imatges poderoses, de personatges guinyol i vertebrat per una prosa de vegades excessiva’. Marc Artigau, Carles Cabrera, Pitus Fernàndez, Vicent Ferrer i Aina Tur han format el jurat que ha atorgat el Premi Pere Capellà de Teatre. L’obra guanyadora, ‘Nòmades’, de Carles Batlle, ha estat escollida entre 25 originals. Els membres han destacat ‘la confluència de llenguatges escènics i l’estructura formal, que conjuga elements dramàtics i narratius’.

L’organització d’un dels certàmens literaris més significatius en llengua catalana s’ha volgut solidaritzar així amb els presos polítics i mostra el seu rebuig a la sentència. L’editor i responsable de l’organització, Eliseu Climent, assegura que ‘no és moment de celebracions’, sinó de mostrar la repulsa per la decisió judicial ‘des del teixit cívic i cultural’. Amb tot, el jurat farà públic els guanyadors de la 48 edició però es farà una concessió sense l’habitual marc festiu. L’editor circumscriu la decisió ‘excepcional’ davant d’una ‘democràcia minvada’ i assegura que es viu un moment d’una gravetat extrema i una deriva autoritària que ha provocat que es vulgui resoldre ‘jurídicament’. ‘Un conflicte que és polític i que s’hauria de gestionar per la via política’, ha conclòs.

L’any passat, els Octubre van distingir amb el Premi a l’Actuació Cívica als presos polítics i als exiliats. També van denunciar els ‘tribunals venjatius’ espanyols. A través d’una carta escrita des de les presons i les ciutats de Ginebra, Edimburg i Brussel·les, i que van portar fins a València amics i familiars, els presos polítics i exiliats han agraït el suport dels Premis Octubre.

The post Josep Igual i Josep Colomer, guanyadors dels Premis Octubre en categoria d’assaig i narrativa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Lluís-Anton Baulenas, entrada amb tota la potència d’una grua a la maduresa literària

Dv, 25/10/2019 - 21:50

Arriba un punt, de sobte, que aquells narradors que tenien posada l’etiqueta de ‘nova narrativa catalana’ es converteixen en els veterans. Són els qui debutaren a final dels vuitanta i començament dels noranta, nascuts a cavall dels cinquanta i els seixanta i que a poc a poc s’anaren convertint en noms imprescindibles i en trajectòries a seguir per a estar al dia d’una literatura com la nostra, que contínuament cerca nous valors i menysprea bona part dels consagrats.

Alguns havien complert el somni de viure només de l’escriptura –això sí, arrecerats en les col·laboracions periodístiques per acabar d’arrodonir un sou– i alguns combinaven l’escriptura amb una altra feina. Han vist com els anaven succeint en la indústria editorial veus cada vegada més joves i com canviava el món editorial a conseqüència directa de la crisi, amb avançaments estancats a preus de fa deu anys (això si no han reculat), traduccions com més va més mal pagades i un nombre incessant de persones que volen escriure i que acaben publicant. Paradoxalment, ells arriben a un dels moments més dolços de la seva trajectòria amb obres d’una solidesa i una maduresa literària molt envejable.

Lluís-Anton Baulenas és un d’aquests casos de ‘jove narrador’ transformat sense voler en sènior. Acaba de publicar a Proa Els camins de la Rut, on torna mostrar la seva potència literària i recrea un altre d’aquests grans personatges femenins que hem vist sovint a la seva obra. La Rut, que coneixem sobretot a través dels ulls de la seva filla, és una dona lliure que es mou pel món amb una grua i que ha fet de la itinerància un model de vida. Baulenas, aquesta vegada, s’enfronta a un període de temps que encara no havia estat escenari de les seves grans obres, el final dels anys setanta i començament dels vuitanta, que coincideixen amb el seu pas de la joventut cap al món adult. Aprofitem la publicació de la novel·la per repassar la trajectòria d’aquest escriptor amb més de trenta anys d’ofici a l’esquena.

Lluís-Anton Baulenas va néixer al barri de Sant Andreu de Barcelona el 1958 i va estudiar filologia catalana. Va fer de professor a l’ensenyament privat i públic just abans de prendre la decisió de deixar-ho tot per dedicar-se únicament a la literatura. Els experts asseguren que en la trajectòria de l’autor hi ha un punt d’inflexió el 1995, que marca dues fases: els inicis i la consolidació. En podríem apuntar una altra, situada després del 2010, que és la de l’autor enfrontat als canvis del mercat.

Al principi, Lluís-Anton Baulenas era un autor teatral. De fet, la decisió de no incorporar-se a l’ensenyament el 1987 ve després d’haver representat Els darrers oficis, de Boris Vian, durant la temporada 1986-1987, i Històries negres, del 1987, a bars i espais alternatius del circuit underground barceloní. Aquell mateix any va publicar Qui al cel escup amb l’editorial Eumo, un conjunt de relats breus protagonitzats per personatges marginals que dóna una visió molt crua de la realitat i que li havia fet guanyar el seu primer guardó literari, el Jacme March.

Baulenas és un escriptor que ha temptat la sort en els premis moltes vegades. Ell mateix ha explicat que és una opció per a guanyar-se la vida escrivint en català, una manera de fer-se conèixer i tenir més lectors. A banda els premis teatrals, ha aconseguit també quatre dels cinc premis literaris més importants del país: el Documenta, el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull i el Sant Jordi. Si obtingués el Josep Pla seria el primer escriptor amb tots cinc guardons (hi ha escriptors que han guanyat més d’una vegada algun dels premis, però mai ningú tots cinc). El 1989 va guanyar el Documenta per Càlida nit, però això encara no el va fer prou conegut i per guanyar-se la vida va haver de continuar fent tot de feines que mai no ha abandonat: traduccions, feines editorials com ara adaptacions de clàssics, continuar fent teatre i anar cercant la seva oportunitat.

Baulenas també tempta la sort en la novel·la. Sus scrofa apareix el 1988 amb Eumo i Neguit el mateix any amb Pòrtic. Però aquestes obres no tenen la promoció necessària i l’autor no arriba a connectar amb el públic malgrat les bones crítiques. Continua fent teatre i tradueix Marguerite Yourcenar del francès; amb la seva versió de Donar al cel del 1990 guanya el premi Josep Maria de Sagarra de traducció teatral.

I quan comença l’idil·li de Baulenas amb els lectors? Doncs entre el 1994 i el 1995. Noms a la sorra, una ambiciosa novel·la ambientada al Portugal dictatorial i que arriba fins a la independència d’Angola, és el primer llibre d’ambientació històrica contemporània (de fet, tots els llibres amb rerefons històric se centraran al segle XX). El publica Columna el 1995 i obre la porta a Alfons XIV, un crim d’estat, protagonitzada per un sicari de la dictadura franquista i publicada el 1997. Aquestes dues obres havien quedat finalistes del premi Sant Jordi el 1994 i el 1996, respectivament. Un any més tard, el 1998, onze anys després d’haver pres la decisió de deixar-ho tot per escriure, guanya el premi Carlemany amb El fil de plata, la novel·la que el consagra definitivament i que precedeix un gran èxit: La felicitat, premi Prudenci Bertrana del 2000 i publicada el 2001. Sens dubte, l’obra més internacional d’un autor que ha aconseguit 27 traduccions a 12 llengües diferents.

Després de totes aquestes novel·les amb rerefons històric –al qual tornarà–, Baulenas publica el 2003 Amor d’idiota, que després Ventura Pons durà a la pantalla. L’acció se situa el 1993, en plena ressaca olímpica, i Barcelona torna a ser escenari privilegiat per on desfila una gran col·lecció de personatges. El 2005 torna a guanyar un premi gran: el Ramon Llull, amb Per un sac d’ossos, on torna l’ambientació històrica amb un tema poc tractat: els camps de concentració franquistes després de la guerra de 1936-1939. S’avançava així una mica en el temps al gran debat sobre la memòria històrica. I finalment, el 2009, va guanyar el premi Sant Jordi amb El nas de Mussolini, una altra ficció amb un altre gran duet de personatges femenins i els anys vint de teló de fons, però fora de Barcelona. L’escenari, aquesta vegada, és un petit poble dels Pirineus. L’escriptor va tornar a captivar el públic i la crítica.

Algú podria pensar que aquest reguitzell de guardons fa que l’autor es guanyi molt bé la vida, però la veritat és que no. Ho explica ell mateix en una entrevista del 2015: ‘Aquest és un país on no es pot viure només de la literatura. Jo vivia dels llibres però també dels articles, les xerrades i les traduccions i quan guanyes un premi gran has de dividir el que has guanyat entre el temps d’escriptura del llibre i veuràs que et surt un sou de 800 euros o un guany de poc més de deu euros l’hora. Però si optes per una vida austera ets un privilegiat que pots mantenir aquesta vida fascinant.’ Així doncs, Baulenas es converteix en un escriptor amb presència als mitjans de comunicació, amb bones traduccions a l’exterior i amb un nombre de lectors cada vegada més fidel i consolidat. Feia vint anys de la decisió de deixar-ho tot per escriure.

Llavors vénen quatre anys en què l’escriptor no publica res. La crisi ha començat a fer estralls en tots els àmbits i finalment també arriba al món del llibre. Hi ha canvis importants al grup 62, on l’autor havia publicat els seus darrers llibres (en segells diferents) i el seu nou títol es publica ara a RBA. Quan arribi el pirata i se m’emporti, del 2013, torna a ser una obra de llarg recorregut i alta ambició literària i es publica sense cap premi. Era el moment en què semblava que RBA volia fer una revifalla en català, que ja hem vist que després no s’ha produït.

De llavors ençà, han passat cinc anys fins a tornar a publicar en editorials del Principat. Entremig, Baulenas va publicar dues obres a Bromera: La vostra Anita, una versió novel·lada del guió del film Anita perd el tren; i Amics per sempre, una obra ambientada en el moment olímpic de Barcelona 92 des d’una perspectiva molt diferent i que li va fer guanyar el premi Ciutat d’Alzira del 2016. Malgrat que la novel·la és molt bona i obté molt bones crítiques, Bromera continua essent una editorial amb dificultats d’implantació a la totalitat dels Països Catalans i això perjudica una mica aquesta obra de maduresa. Ara, deu anys després d’El nas de Mussolini, torna a Proa amb Els camins de la Rut i veurem si així es pot rellançar la carrera d’un dels nostres escriptors més interessants en el moment que entra a la maduresa.

Un esment a banda mereixen els dos assaigs que ha publicat, amb deu anys de diferència. El primer, El català no morirà, va ser el 2004 i explicava les raons per les quals la nostra llengua ha sobreviscut fins als nostres dies. El 2014 va veure la llum l’imprescindible L’últim neandertal, un text en defensa de la lectura en paper que hauria d’haver estat llegit en massa per tot el sector editorial, cultural i llibresc del país i que en canvi no va moure gens de polèmica. Malgrat tots els impediments, malgrat totes les dificultats, Baulenas es va reconvertint, no es deixa i entra en aquest moment de la seva trajectòria amb una demostració de tota la seva potència. Els cristians asseguren que els camins del Senyor són inescrutables, però Els camins de la Rut només poden dur al redescobriment d’un autor clau dels nostres darrers trenta anys.

The post Lluís-Anton Baulenas, entrada amb tota la potència d’una grua a la maduresa literària appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Castelló celebra per primera vegada la Plaça del llibre

Dj, 24/10/2019 - 17:14

La Plaça del llibre s’ha convertit en una cita ineludible pels amants de la literatura a València i Alacant, on se celebrava des de feia anys. Ara, fa un salt, i se celebra per primera vegada a Castelló.

Del 24 al 27 d’octubre, la gran trobada de la literatura escrita en català ocuparà la plaça de Santa Clara de Castelló. En aquesta edició, els escriptors seran els grans protagonistes. Durant aquests dies passaran per la plaça més 30 creadors convidats, tots vinguts d’arreu dels Països Catalans.

L’objectiu final de la Plaça és “que els llibres en la nostra llengua siguin habituals en totes les llibreries”. Per això, durant quatre dies, tothom que visiti la plaça podrà descobrir i comprar una gran varietat de llibres. Però els visitants no només podran descobrir nous títols, sinó que també podran gaudir de més de quaranta activitats programades, com ara taules redones, presentacions de llibres, trobades amb autors, espectacles infantils…

Aquest cap de setmana es presentaran llibre com Jugar-s’hi la vida de Màrius Serra o la Memòria de l’aigua de Montse Barderi. Així com, el nou poemari de Marta Pessarradona.

A més, nou contacontes dels Països Catalans aniran a la plaça aquest diumenge per retre un homenatge a Llorenç Giménez, el mestre dels contacontes mort a l’agost.

La setmana que ve, la Plaça del llibre es desplaçarà fins a València.

The post Castelló celebra per primera vegada la Plaça del llibre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

‘Dins el darrer blau’ cerca una nova generació de lectors

Dc, 23/10/2019 - 21:50

El 1691, a Palma, es va fer un acte de fe on moriren a la foguera trenta jueus conversos. El fet podria ser un més de la barbàrie inquisitorial espanyola, però hem de tenir en compte que a Mallorca els jueus s’havien convertit el 1435 (com a tot el territori de la corona catalano-aragonesa) i que ningú no havia molestat aquells que judeïtzaven –açò és, que a casa, portes endins, conservaven la fe judaica– fins el 1688. El perquè d’aquesta convivència pacífica ningú no el sap amb seguretat, però per ventura tenia a veure amb l’activitat de prestadors que tenien molts d’aquests conversos i que sovint eren requerits pels estaments nobiliaris i eclesiàstics, que els demanaven diners.

Els descendents d’aquests jueus conversos –tant els cremats com els que no– varen ser estigmatitzats durant moltes generacions a Mallorca. Són els anomenats ‘xuetes’, que hagueren de suportar la xenofòbia fins ben entrat el segle XX. L’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) explica que quan era nina hi havia infants que insultaven els companys que tenien cognoms xuetes i que allò l’horroritzava. ‘Ho vaig explicar a la meva àvia i em va dir que no ho havia de fer mai i que quan fos gran m’ho explicaria.’ Quan va ser gran Riera es va trobar amb la història de l’acte de fe i amb la coneixença i amistat amb alguns d’aquests descendents de conversos. Durant cinc anys va investigar a tota mena d’arxius i el 1994 publicà Dins el darrer blau, una de les obres cabdals de la ficció narrativa catalana contemporània. Ara, passats vint-i-cinc anys, el llibre s’ha reeditat en català i en castellà en una versió revisada per l’autora. L’edició catalana (Edicions 62) té un postfaci de Manuel Forcano.

A la presentació del volum a la premsa (el 7 de novembre es farà un acte públic dins el festival Barcelona Novel·la Històrica), Riera va explicar alguns fets cabdals que serveixen per a entendre la importància del llibre avui: ‘Heu de pensar que a Mallorca els xuetes han estat estigmatitzats fins fa molt poc. Ramon Aguiló, que va ser batle de Palma pel Partit Socialista, tenia pintades nazis al portal de casa seva i fins i tot l’insultaven dient-li xueta quan es va enfrontar amb els sindicats; i això passava en plena democràcia.’ També va recordar que sovint els descendents dels jueus conversos s’han trobat en terra de ningú. ‘El 1948 alguns varen voler anar a l’estat d’Israel i no els hi varen voler perquè eren conversos; els varen retornar.’ Per sort, les coses han canviat i ara hi ha força entitats que treballen per servar la memòria jueva de Mallorca. Però en el moment en què el llibre va aparèixer hi va haver molta gent que li va dir: ‘La roba bruta es renta a casa.’ També hi va haver la banda bona: ‘Un senyor amb llàgrimes als ulls em va aturar pel carrer i em va dir: Moltes gràcies, vostè ens ha fet justícia.’

Justificacions sociològiques a banda –’La millor cosa que podria passar és que ningú hagués d’escriure una novel·la per demanar perdó’, diu Riera–, el cas és que Dins el darrer blau va marcar una fita molt important en la literatura catalana recent. L’obra va guanyar el premi Josep Pla, el Crexells i el Lletra d’Or, i també el Premio Nacional de Narrativa, que per primera vegada es donava a una obra escrita en català. La versió italiana, publicada el 2000, va obtenir el premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada aquell any.

L’editora Pilar Bertran va aprofitar la trobada amb els mitjans per explicar una anècdota personal: ‘El 1994 jo era alumna de Carme Riera a la universitat. Sovint anàvem plegades amb cotxe, per la carretera de l’Arrabassada, i un dia em va passar les galerades del llibre. Imagineu-vos, llegir això amb tots aquells revolts.’ Sobre la novel·la, va dir: ‘És una obra major i els editors tenen l’obligació de posar les obres majors d’una literatura a l’abast dels lectors i fer-ne de nous. Per això fem aquesta nova edició d’una novel·la que és a la vegada d’intriga, històrica, bizantina i d’aventures i que té el mèrit de tenir-nos atrapats des del primer moment tot i saber que tindrà un final tràgic.’

També és important què diu Manuel Forcano al postfaci: ‘Calia una novel·la com aquesta per educar, per fer conèixer, per fer caure la bena dels ulls. Carme Riera exposa de manera magistral la necessitat d’una única proposta ètica possible: la de refusar el discurs monolític, la de defensar la multiplicitat de veus i d’opinions, la d’acceptar l’alteritat per impedir els estralls de l’exili i de la mort. Mai més com ara, en la lletjor del nostre temps, el missatge i la lliçó de Dins el darrer blau continua crucialment essent d’allò més necessari.’

I efectivament, Riera diu: ‘Aquesta és una novel·la que parla de les minories perseguides, de l’horror, la intransigència i la persecució religiosa i avui la podem llegir amb la perspectiva i la pregunta de com és possible que deixem morir la gent als camps de concentració, perquè els camps de refugiats no són res més que camps de concentració, o al mig de la mar, a la Mediterrània. En aquest sentit, la novel·la no ha envellit gens, al contrari.’

Carme Riera va debutar el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora, que ja era un d’aquests llibres que són un punt culminant en una carrera literària, com va passar amb la Pedra de tartera de Maria Barbal. Dins el darrer blau va tornar a marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de la narradora. ‘Vaig patir molt fent aquest llibre, perquè vivia amb els personatges i sabia que no els podia salvar, que no podia fer res per ells. I sí, és cert que ha tapat alguns llibres posteriors, sobretot Cap al cel obert, que d’alguna manera n’és la continuació, que va passar sense pena ni glòria i que va tenir, per mala sort, un procés de canvi editorial que no li va anar gens bé, però és cert que ha ocultat part de la meva producció.’

Pel que fa a la nova edició, Riera explica: ‘Hi ha hagut retocs mínims d’errades que encara hi havia, malgrat les múltiples edicions del llibre, i que només veus amb la distància. I també jo tenia –i encara tenc– la tendència a fer paràgrafs molt llargs. He modificat la puntuació d’algun d’aquests paràgrafs excessius, però els canvis han estat mínims.’

Poc després de l’aparició del llibre a Mallorca, alguns professors es varen atrevir a posar-lo com a lectura al batxillerat perquè era un llibre que volia explicar que la tolerància era un element clau d’una societat. ‘Ara seria impossible: la literatura ha desaparegut del sistema educatiu. Si jo fos editora faria una vaga perquè les campanyes de foment de la lectura no serveixen de res. Abans hi havia una assignatura de literatura, ep, per si sola, no de llengua i literatura sinó només de literatura, i feia venir ganes de llegir als alumnes. En Guardiola llegeix perquè la seva professora de l’institut el va estimular, però ara això no hi és. A França continua havent-hi aquesta assignatura i les diferències entre els francesos i nosaltres són en aquest sentit i en molts altres molt notables.’

Sigui com sigui, independentment de si pot arribar o no als centres escolars, el fet és que Dins el darrer blau encara una nova vida convertida en una novel·la referencial que cerca una nova generació de lectors.

The post ‘Dins el darrer blau’ cerca una nova generació de lectors appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Torna la tragèdia: Sòfocles s’edita complet en català

Dll, 21/10/2019 - 21:50

Fa uns dos mil cinc-cents anys, els ciutadans lliures d’Atenes tenien un gran privilegi. Si més no, els afeccionats al teatre. Entre els múltiples autors que feien públiques les seves composicions, n’hi havia un d’una qualitat extraordinària i una producció ben abundosa, malauradament perduda en gran part. És Sòfocles, autor de set tragèdies imprescindibles que han arribat fins avui. Ara l’editorial Comanegra les publica en català en un sol volum.

Podrem llegir, doncs, totes seguides Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filoctetes i Edip a Colonos, amb un pròleg de Joan Casas i una nota sobre la traducció a càrrec de Feliu Formosa. De fet, Casas i Formosa són els responsables de les traduccions de les peces que conformen el corpus conservat d’aquest gran clàssic grec.

Sòfocles va viure entre el 496 i el 405 abans de Crist, aproximadament, i va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides. Sembla que va escriure 123 peces, de les quals ens han arribat set de completes. Va ser un home d’una longevitat extraordinària i fou amic, per exemple, de l’historiador Heròdot i del gran polític atenenc Pèricles. Entre les seves principals aportacions dramàtiques, hi ha el fet que sol incorporar en les obres un tercer actor, mentre que el cor perd protagonisme. La introducció d’aquest tercer actor complica la trama i permet que hi hagi més contrast entre personatges. Entre les seves principals innovacions temàtiques, Sòfocles va donar importància cabdal al destí.

Actualitzar Sòfocles pensant en la representació

Marina Laboreo és l’editora de la col·lecció ‘Dramaticles’ de Comanegra, on s’ha publicat el volum. Explica: ‘El projecte de publicar una nova versió de les tragèdies de Sòfocles neix quan Feliu Formosa, als tallers de tragèdia de l’Institut del Teatre, conscient de la dificultat d’escenificar les traduccions de Carles Riba, s’atreveix a proposar-ne una d’alternativa per a treballar amb els alumnes. Ell mateix fa una primera versió en vers d’Electra, partint de l’oralitat i pensant en la representació. A partir d’aquí, es decideix de fer-ho amb la resta d’obres i es reparteixen la feina entre Feliu Formosa i Joan Casas. I, per acabar de completar el volum, decidim d’incloure-hi un text introductori de Joan Casas que contextualitza Sòfocles d’una manera esplèndida.’

Joan Casas mateix explica al pròleg de l’obra: ‘El fet és que les grans versions en vers de Riba no han estat objecte mai, si no vaig errat, d’una posada en escena condigna. Les poques vegades que aquests últims anys s’ha plantejat la conveniència de fer pujar a l’escena alguna de les tragèdies de Sòfocles o bé s’ha optat per les versions en prosa del mateix Riba o bé, amb més freqüència, se n’han encarregat versions noves, també en prosa. Crec saber que en Feliu va començar a atrevir-se a proposar una alternativa al treball de Riba per produir un material que li permetés treballar amb alumnes de l’Institut en tallers de tragèdia. En vers. Aquests últims anys jo també m’hi he posat i he burxat en Feliu perquè completéssim Sòfocles. Aquelles habituds a què feia referència Riba fa més de seixanta anys s’han incrementat encara amb noves traduccions en vers català de Shakespeare, en particular les d’en Joan Sallent, i amb traduccions en vers blanc d’altres dramaturgs, com les que el mateix Feliu ha fet de Schiller. Les habituds creades són de lector, però sobretot d’actor i espectador de teatre. Els actors han anat trobant una respiració i una fisicitat als decasíl·labs escènics, els espectadors hi han acostumat l’orella.’

Casas també diu, sobre les versions que tenim a les mans: ‘És veritat que no es tracta de traduccions fetes amb tot el rigor que exigeix la filologia, perquè ni en Feliu Formosa ni jo no som hel·lenistes. Tots dos hem escrit versos, això sí. I tots dos hem estat professors de l’Institut del Teatre, i ens hem hagut d’enfrontar amb la dificultat afegida que suposa per als alumnes la lectura de les tragèdies de Sòfocles en les esplèndides versions mètriques que en va fer Carles Riba, i la dificultat encara més gran que els planteja la seva posada en escena. Les versions que hem escrit les hem establertes a partir de totes les traduccions filològiques de Sòfocles que coneixem, que són unes quantes.’

Sobre la importància d’editar i llegir Sòfocles avui dia, Marina Laboreo diu: ‘Recordo que quan Mouawad va presentar el seu projecte de recuperació de les tragèdies de Sòfocles deia que no s’havia hagut de demanar mai com actualitzar Sòfocles perquè ja era clarament actual. I jo crec que és això: al cap de vint-i-cinc segles, els problemes que suscita són molt vigents i ens interpel·len directament: la llibertat, la responsabilitat, la justícia, l’honor, el poder, la venjança… I un seguit de qüestions sobre la condició humana, en general, que sentim a prop perquè són atemporals.’

Així doncs, no calen gaires més justificacions per a emprendre la lectura d’aquest clàssic que ara podem llegir íntegre en la nostra llengua, en una nova traducció.

Julio Manrique es va convertir recentment en Èdip Rei.

De vegades, quan es té a la mà un volum com aquest, que pot fer respecte a l’hora de començar-ne la lectura, una recomanació especial ens pot ajudar. Demanem a la directora de la col·lecció quina és la seva peça preferida: ‘Calvino deia que els clàssics són aquells textos que sempre tenen alguna cosa a dir o que mai no acaben de dir allò que han de dir. Potser, si hagués de destacar una de les tragèdies, diria Èdip rei, perquè se n’han fet tantes versions i interpretacions –des de Freud a Pasolini, per dir dos noms; és un text que col·lectivament no deixa de créixer i tinc la sensació que sempre podem llegir-lo amb una mirada nova.’

Doncs això, una mirada nova i uns lectors nous esperen aquestes set tragèdies que, després de dos mil cinc-cents anys, ens tornen a arribar juntes en una nova versió catalana. Potser perquè ara els privilegiats som tots nosaltres.

The post Torna la tragèdia: Sòfocles s’edita complet en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

‘Francesca’, de Quim Español, una metàfora de la situació actual

Ds, 19/10/2019 - 21:50

Feia mesos que l’editor Josep Cots, d’Edicions de 1984, es delia per fer pública la novel·la estrella de la tardor de la seva editorial. El dia de la conferència de premsa, per impressionar, d’entrada va avançar: ‘Un gran escriptor s’incorpora a la col·lecció “Mirmanda”.’ Aquest gran escriptor és l’arquitecte, poeta i assagista Quim Español. ‘Mirmanda’, que és la col·lecció de ficció, ha acollit ara la seva primera novel·la, Francesca.

Quim Español, una mica cohibit, comença dient que un autor parlant de la seva obra és pitjor que una mare parlant dels seus fills. I, tanmateix, agafa el fil i el va estirant i estirant, entre cites literàries i reflexions entorn de la forma i l’argument.

Francesca és la història d’una jove violinista que és víctima d’assetjament psicològic. Els efectes psicològics d’un assetjament són devastadors. Ho sé perquè he viscut un parell de casos bastant de prop. Aquest trauma es presta a ser novel·lat, perquè les transformacions que tenen els personatges són inesperades.’

Assetjament psicològic? És una casualitat triar aquest tema en una època de repressió, de retallada de drets fonamentals, de violència d’estat? I diu Quim Español: ‘La literatura és un refugi davant de tot això que vivim i potser no hauria de ser-ho. És una fugida com a col·lectivitat, tot i que en la novel·la parlo de més temes, que també preocupen. Però sí, hi ha qui ho pot veure com una metàfora de la situació actual.’

Més temes que apareixen a la novel·la són la vellesa i la bellesa, l’odi al geni, el declivi de l’entorn o decadència familiar… ‘La novel·la segueix un ordre cronològic dels fets, però això no impedeix que també se serveixi d’un to fantàstic. He utilitzat mecanismes narratius que no són habituals: fils que no tenen continuïtat, diàlegs que obre el narrador amb els seus personatges… Però crec que en una primera lectura, tot això tampoc no s’ha de percebre.’

També hi ha força música: ‘La música funciona com un baix continu, que ho amalgama tot. Estic obsedit per la música de fa molts anys, tot i que no sé tocar cap instrument, fet que és la desgràcia de la meva vida. Vaig estudiar composició pel meu compte, seguint la recerca dels problemes d’estructura de la forma, traslladant-los a altres arts.’

L’estructura de la forma

‘La novel·la té una sèrie d’estrats i he tingut molta cura de l’estructura de la forma, perquè és un aspecte en què tinc una fixació. Fa quaranta anys que faig classes sobre estructura de la forma a l’Escola d’Arquitectura. El llibre és una troballa de veus. Tota forma d’art ho és: el pentagrama, el poema… I hi ressonen veus de molts autors. Perquè al llarg de la meva vida, he llegit molt. Potser massa. Hi ha frases que em ressonen a dins i moltes no sé d’on han sortit. Són una mena d’onades líriques.’

‘He fet servit un llenguatge clar, eficaç, natural i senzill. Tot i que també he procurat de rescatar expressions que es perden.’ Això li dóna un to de caràcter noucentista, d’un altre temps.

‘Des de l’edat de disset anys que escric poesia. La vaig aprendre estudiant amb José María Valverde. La poesia ha tenyit alguns fragments del text, tot i que no és una cosa que hagi buscat. I m’he sentit lleugerament estrany escrivint una novel·la a la meva edat (a la contraportada no ha volgut informar sobre la seva edat, una petita coqueteria). Sóc arquitecte i fonamentalment un home d’acció. I com que els arquitectes ara no tenim feina… doncs, escric. I la novel·la ens fa molta falta al segle XXI, perquè ens fa molta falta que ens expliquin històries.’

The post ‘Francesca’, de Quim Español, una metàfora de la situació actual appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

S’ha mort el crític literari Harold Bloom, que va marcar el cànon de la literatura occidental

Dm, 15/10/2019 - 00:26

El crític literari nord-americà Harold Bloom (Nova York, 1930 – New Haven, 2019) s’ha mort a vuitanta-nou anys. Passarà a la història per haver escrit el llibre El cànon occidental, en què va marcar una jerarquia dels vint-i-sis llibres més destacats, segons ell, de la literatura occidental, obra que va publicar l’any 1994. A dalt de tot del catàleg, hi va col·locar Shakespeare. Amb tot, era una llista qüestionable, dominada pels autors anglosaxons, amb molt poques escriptores i escriptors negres, en què va situar tan sols un rus, Tostoi. I Freud en formava part.

Els vint-i-sis autors encimbellats per bloom: 1. William Shakespeare; 2. Dante Alighieri; 3. Geoffrey Chaucer; 4. Miguel de Cervantes; 5. Michel de Montaigne; 6. Molière; 7. John Milton; 8. Samuel Johnson; 9. Johann Wolfgang von Goethe; 10. William Wordsworth; 11. Jane Austen; 12. Walt Whitman; 13.Emily Dickinson; 14. Charles Dickens; 15. George Eliot; 16.Leo Tolstoi; 17. Henrik Ibsen; 18. Sigmund Freud; 19. Marcel Proust; 20. James Joyce; 21.Virginia Woolf ; 22. Franz Kafka; 23. Jorge Luis Borges; 24. Pablo Neruda; 25. Fernando Pessoa; 26. Samuel Beckett.

El cànon de Bloom no inclou cap autor català, però sí alguns comentaris i referències. Va ser un gran admirador de Ramon Llull i va ajudar a internacionalitzar-lo. En part per això i pel seu prestigi mundial, l’any 2002 va ser destacat amb el Premi Internacional Catalunya.

L’any 2006, la hispanista Mary Ann Newman va aconseguir que Bloom fes una extensa i completa conferència sobre Ramon Llull, a la Poets House de Nova York, en un acte organitzat pel Catalan Center, vinculat a l’Institut Ramon Llull. Aleshores, Bloom va dir que Llull representava la tradició cultural catalana pragmàtica i positiva: ‘No hi ha res més català en Llull que això’, en contrast amb ‘la nit fosca castellana de l’ànima’. Bloom va dir: ‘Sóc professor i no polític, però si jo fos català, desitjaria que el meu país fos independent d’Espanya, tot i que sé que això seria econòmicament inviable.’ I va afegir: ‘Catalunya i Castella tenen temperaments i personalitats diferents. Són dos pobles amb cultures i llengües diferents i no tenen res en comú’. També va defensar l’existència de diverses Catalunyes: Barcelona, Mallorca, València.

Harold Bloom va fer classes d’humanitats durant més de tres dècades a la Universitat de Yale. Va ser un escriptor prolífic, que va publicar més de vint llibres importants de crítica literària i religiosa, a més de centenars d’articles i ressenyes.

The post S’ha mort el crític literari Harold Bloom, que va marcar el cànon de la literatura occidental appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines