Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 2 hores 30 min

Avançament editorial: ‘Agostino’ d’Alberto Moravia

Ds, 19/05/2018 - 22:00

L’Agostino deixa de ser un nen l’estiu en què la seva mare s’enamora d’un home. Aquella deessa que ell sempre havia imaginat dedicada i intocable és també una dona. Decebut i ressentit per aquesta descoberta, el protagonista malda per alliberar-se de la figura materna i comença a freqüentar amistats dubtoses que el portaran a deixar enrere la innocència. Parlem de la novel·la Agostino (Edicions de 1984) d’Alberto Moravia (Roma, 1907-1990). Llegiu-ne un fragment.

En el text que segueix, la traductora de l’obra, Alba Dedeu, en parla d’una manera deliciosa i amb gran qualitat literària:

«Moravia és un escriptor que, com els millors artistes que ens va donar el Renaixement, no té por d’endinsar-se a la sala de dissecció clandestina on l’esperen indefensos els seus personatges. Convé que el lector ho recordi, això, i que no s’esperi titubejos ni evasions poètiques quan arribi el moment de fer la incisió i començar a separar les capes més íntimes de l’home, apartant sense miraments, però amb precisió quirúrgica, la infinitat de vels amb què voldríem cobrir els nostres pensaments i les nostres emocions més crues, anguniejants o inconfessables. Perquè ens hi trobarem a nosaltres mateixos, en els personatges de Moravia, i en els d’Agostino potser encara més; perquè, qui no recorda amb una punxada de dolor, o almenys amb el cor una mica encongit, la primera vegada que va notar que se li esquerdava la superfície cristal·lina de la innocència infantil, i que de cop i volta no podia evitar rebre de ple a la cara aquella ràfega d’aire fred que era la vida adulta?

L’Agostino de Moravia rep aquesta ràfega d’aire fred a ple estiu, en un encisador poblet costaner, i la que li llança el cop de pedra sobre el palau de cristall és la seva mare, ídol eteri de la feminitat perfecta que tot d’una es torna dona, dona feta de carn i de sang, solitària i insatisfeta vídua amb un fill adolescent. Adolorit, però a la vegada posseït per un interès avidíssim, l’Agostino ja no li treu l’ull de sobre, i s’adona esglaiat que en aquella dona angelical que per a ell era només mare hi ha anhels profunds i manifestacions torbadores i estranyes que ell ni tan sols sospitava. I un cop aquí l’exploració continua, implacable, amb un rigor quasi-científic; no tan sols fins al fons d’aquella mare ara tan aliena, sinó també fins al fons de l’ésser encara més aliè en què s’ha convertit ell mateix.

La bellesa i la força de la prosa de Moravia, que ha estat apassionant de traduir –una mica com si Moravia em deixés el seu escalpel, animant-me a no tenir por d’apartar totes les capes fins al nucli de l’ànima, fins al cor que batega–, rauen precisament en aquesta precisió i aquesta meticulositat absolutes, palpables al llarg de tota la història: en els diàlegs, les reflexions, els gestos, les interaccions, les escenes. Les peripècies al poblet costaner es despleguen davant el lector amb tota nitidesa, i la vivor dels personatges se li queda inevitablement gravada a la memòria. Un cop llegit (o traduït) l’Agostino, resulta impossible notar el frec d’un banyador humit, escalfat pel sol com la pell palpitant de sota, sense que et colpeixi a l’instant la imatge d’aquell noi tímid que corre per la sorra ardent de la platja vagament furiós i ple d’ànsia, no tan sols perquè no sap on va, sinó també, o encara més, perquè sap que no pot tornar enrere.»

Alba Dedeu

Categories: literatura

Folgueroles viu una Festa Verdaguer tenyida de groc

Dj, 17/05/2018 - 17:00

Ja fa molts anys que Folgueroles, el poble natal de Jacint Verdaguer, li dedica una festa a finals de maig. Durant dues setmanes es fan recitals de poesia, espectacles literaris, debats i col·loquis sobre la seva figura i la seva obra, actes de cultura popular… Aquest cap de setmana la programació arriba al seu punt àlgid i es fan els actes centrals de la festa. Alguns dels temes més destacats d’enguany són la figura de l’escriptor provençal Frederic Mistral –traductor de Verdaguer al francès–, les plantes i els ocells i la faceta més reivindicativa del poeta. A més enguany el color groc impregna el cartell i també tenyeix la programació amb un sopar, un vermut i una caminada.

Els actes comencen divendres al vespre amb sopar concert de maridatge entre Folgueroles i la Catalunya Nord. Hi participarà el músic Pere Figueres i en acabat es farà una degustació de vins i formatges del Rosselló i la popular coca de Folgueroles. La festa continuarà dissabte amb la presentació del film Verdaguer Maleïda sobre l’ascensió a l’Aneto que va fer al 1882 i tot seguit es farà la planada de l’arbre a la plaça de Verdaguer. L’arbre de Maig és l’element que presideix la festa com a símbol de primavera i evoca la cultura agrària del poble del poeta. La jornada s’acabarà amb un sopar groc per recollir diners per a la caixa de solidaritat dels presos polítics.

L’endemà, diumenge, es farà la part més popular de la festa, al voltant de l’arbre de Maig plantat al bell mig de la plaça. Hi haurà jocs de cucanya per la mainada, concurs de rams de flors, mostra de danses i recitals i homenatges. També hi haurà una representació del poble de Mahlana, on va néixer l’escriptor Federic Mistral. Però la Festa Verdaguer no s’acaba aquí i el cap de setmana vinent es farà el festival Flors del Desvari, una trobada de lectures i improvisacions poètiques i musicals. També es farà la tradicional caminada, que enguany agafarà un caire reivindicatiu i a l’ermita de Damunt es llegiran textos de Verdaguer i s’hi farà un vermut groc en un acte que s’ha anomenat ‘Nova saba per al Pi’.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

Categories: literatura

Eva Baltasar: ‘Jo, com més sola, millor’

Dc, 16/05/2018 - 22:00

La novel·la Permagel és la revelació del Sant Jordi d’enguany. Ha estat una les deu obres més venudes en llengua catalana de la diada. És meritori, perquè és la primera novel·la d’Eva Baltasar (que fins ara havia escrit deu llibres de poemes), una obra arriscada, plena de literatura, gens confortable, radical.

Un dels centres d’interès de la novel·la és la construcció del personatge que parla en primera persona, una dona jove, lúcida i intel·ligent, amb capacitat de viure als marges de la societat, amb grans dosis d’ironia com a arma de defensa, amb una manca de compromís amb uns valors col·lectius, amb gran dificultat per a estimar, per a comprometre’s amb els altres, provocadora com a lesbiana i suïcida, marcada per una mare invasiva que imposa uns valors socials conservadors i reductius, que ella bandeja, i una germana convencional i feble. I aquesta protagonista batalla amb el dubte, que és una manera d’esquerdar el permagel (capa de la terra que no s’arriba a desglaçar mai). ‘El dubte, escletxa per on s’infiltra l’escalfor del món’, diu la protagonista.

Descobrim Eva Baltasar, aquesta nova escriptora que és a punt de fer quaranta anys, que ha irromput en el panorama literari català amb aquesta primera novel·la que ha connectat amb el públic, gràcies al boca-orella. Una escriptora gens convencional, a qui no agrada prodigar-se, que anhela estar sola, que viu en la família i per la família, amb molt pocs amics, que voldria estar-se en un poble petit, com més aïllat millor, una vida que ja coneix i que ens explica.

Per què creieu que aquest personatge que heu creat a Permagel ha connectat amb el públic?
—No és fàcil de respondre, això, perquè a mi també em sorprèn. Aquesta història no l’he escrita amb cap més intenció que la d’escriure allò que em venia de gust. L’argument de la novel·la m’ha sortit sol. La gran preocupació del llibre la tenia amb el llenguatge, amb la manera que és escrita. I és amb això que m’he entretingut i m’he divertit més. La resta, ha anat sortint sol. Potser la gent comparteix això que dieu de la radicalitat. O potser hi connecta perquè és un personatge molt honest. Ella diu el que pensa, fa el que sent. Menteix molt també. Però realment, no sé què és el que ha connectat amb els lectors. Sóc una persona que coneix poca gent, que no s’hi fa gaire, amb la gent. Per això no sé què pot agradar. Tampoc no estic gaire al dia. Per això em pregunto si això que penso i dic interessa realment a la gent i no estic tan descol·locada com pensava.

Permagel sembla que ha arribat en el moment adequat, quan hi ha un interès renovat pel feminisme i aquest context li és favorable.
—Ves per on, tenir el sentit de l’oportunitat sense ser-ne conscient. Aquest vincle amb el feminisme es pot interpretar des de fora. Ara, des de dins… A mi em sorprèn tot aquest discurs que genera el llibre, perquè jo l’he escrit tal com l’he sentit, com una cosa íntima i privada meva. És clar, els llibres els pots posar en molts calaixos, molts dels quals es troben intercomunicats. El feminisme podria ser un d’aquests calaixos.

La vostra editora, Maria Bohigas, deia que havia decidit de publicar el llibre perquè creu en la literatura, però que d’entrada no tenia gaire fe a vendre’n molts exemplars. Perquè Permagel presenta una noia lesbiana, suïcida, és un monòleg, és una novel·la de poeta, plena de sarcasme, és a dir, que no s’hi pot jugar amb l’empatia, es fa difícil d’identificar-se amb aquest personatge.
—Sí, és un personatge una mica fosc. Molts lectors m’han comentat que quan comencen a llegir Permagel els costa una mica d’entrar-hi, tot i que s’hi enganxen de seguida. I costa que s’estimin el personatge, els cau fatal. Però, tot i això, la continuen llegint.

Quin personatge vau voler construir?
—Vaig pensar: posa’t a escriure i dóna veu a algú, que en part sóc jo i en part no sóc jo. Aquesta veu ja era viva dins meu. Jo tinc moltes veus a dins i de vegades hi parlo. I vaig deixar parlar aquesta veu. Potser per això els capítols són tan curtets i van endavant i van endarrere. No hem retocat l’ordre de com em van sortir.

A raig.
—Jo no faig com aquells escriptors que primer es fan un esquema i defineixen uns fils argumentals. No sé fer-ho, tampoc, ni m’hi he posat. La mare ha sortit sola, perquè ja sé com és, ja sé com parla. Són personatges que tinc molt vius, perquè jo diria que tinc més vida interna que vida externa. M’alimento molt d’altres llibres, d’històries que em creo jo, de contes que explico a les meves filles… Estic sempre en un món molt imaginari, no aterro gaire. I la protagonista ha sortit així i tal com sortia veia que estava bé. I el final de l’obra igual. Un cop el vaig tenir escrit vaig adonar-me que la novel·la ja s’havia acabat. No hi havia res més a dir. Es va tancar sola. Jo mateixa em vaig sorprendre de dir-me: ‘És el final, ja no puc continuar.’

Una volta escrita, la novel·la, què hi heu vist en el personatge?
—Un altre jo. Una dona que hauria pogut ser jo en un altre moment. En aquesta novel·la sóc molt jo. Jo no faria tot això que fa ella, però hi ha una part de mi. Hi veig això, en ella. A mi em sobta quan algun lector em diu que ha odiat el personatge. Però si te l’estimes de seguida! Jo, com a lectora, la trobo encantadora. Però no, veig que és molt incòmoda, que a la gent li cau malament. I em sobta molt.

Pot ser que el rebuig vingui per la capacitat que té de viure sense la necessitat dels altres, aparentment?
—Pot ser. Però això sí que sóc jo. Jo, com més sola, millor. Jo fa uns quants anys vivia dalt d’una muntanya en una masia petita, sola amb la meva filla, sense llum. Però passa que em vaig enamorar i ara visc en família i a Cardedeu. Ara, vull tornar a viure en un poble com més petit millor, com més aïllada, millor, amb la meva dona i les meves dues filles, això sí. Jo no sé si resulto tan odiosa com la protagonista del llibre, espero que no. Però pot ser que aquesta capacitat de ser autosuficient que té ella causi rebuig.

I la idea del dubte, com la viu aquest personatge?
—És una dona molt segura de si mateixa, d’allò que anhela. Té l’anhel de viure intensament la vida i no viure-la mig adormida. I el dubte apareix quan el son s’infiltra, quan els altres li diuen que hi ha una manera més fàcil de viure. I aquest és el dubte, de deixar-se arrossegar per aquest viure més fàcil, que la pot fer allunyar de si mateixa. Ella és una dona glaçada i glaçada s’hi troba bé. La seva escalfor és el seu glaç. L’escalfor del món és una escalfor fictícia, de radiador, no és l’escalfor del sol. I el permagel l’aïlla d’això, també. Però és una doble metàfora, perquè també pot ser el sentit absolut. És contradictori, però totes dues metàfores són vàlides.

Hi té molt de pes, la metàfora, en el llibre.
—És el treball poètic. N’hi ha moltes, són treballades, molt gràfiques. M’ho passo bé.

Vivian Gornick deia l’altre dia que escriure és la cosa més difícil del món. I que aquells escriptors que diuen que s’ho passen bé menteixen.
—No ho compartim. A mi m’agrada de veritat escriure. Si fos una tortura, no escriuria. I de fet jo només veig clar que vull escriure i la resta, no sentir-me lligada. Veig clar què vull i què no vull.

Una persona tan solitària com vós, poc necessitada de tot allò que és social, a prop de la misantropia, com lliga amb el fet de publicar?
—M’ha estat fàcil publicar i no hi entra en contradicció. Abans de la novel·la ja havia publicat poemaris. M’agrada veure que el meu treball pren forma de llibre i queda definitivament acabat. Quan tinc el llibre publicat, en llenço els esborranys, em desfaig de tot i ja el dono per acabat. Una feina menys. I, a més a més, és bonic. És com quan tens un fill i li veus la cara (tot i que és una metàfora molt gastada). I el fet que llegeixin el llibre? Sí que m’agrada que en puguin gaudir, valorar, que els aporti coses.

I en aquesta contradicció entre la solitud i la vida en societat, quina necessitat teniu de connectar amb el lector?
—No en tinc, de necessitat, però sí que aniré a alguns clubs de lectura i em fa il·lusió. Em fa il·lusió veure com han rebut el llibre i què en pensen. Perquè et descobreixen tantes coses del llibre, que tu no havies pensat! Diries que els lectors hi veuen més coses que no hi ha, però no, perquè la paraula té aquest poder, suggereix coses. Si jo hagués d’anar a buscar els lectors, no ho faria, però si em conviden a conèixer-los, n’estaré encantada.

Un altre element interessant del personatge és la contemporaneïtat, el fet d’explicar-se com és sense prejudicis ni reserves.
—Jo m’he sentit lliure d’escriure com em donava la gana. I ho he fet. Hi ha una sensació de llibertat inherent. I he trobat una editora que ha acceptat el llibre tal com venia, que això és una sort, també. I l’hem treballat molt, però l’ha respectat i això s’agraeix molt. És igual com la poesia: escric com a mi m’agrada escriure i treballo els temes que m’interessen. I corres el risc que no interessin, però m’és igual.

Quins són els temes que us interessen?
—Potser m’he expressat malament. Potser més que els temes que m’interessen, treballo molt per imaginaris. L’imaginari del cos, de les sensacions. Són imaginaris on jo em trobo còmoda i també són presents en la novel·la. En la poesia és més evident, però en la novel·la també parlo del cos, de la relació entre les emocions i el cos, entre la societat i el cos.

Hi ha molt de tacte, però també és molt visual.
—Sí, és molt visual. El meu radi visual, sensitiu, és molt proper. No miro més enllà d’un radi molt immediat. No busco mai més enllà. Dedico moltes hores del dia a estar-me amb coses molt properes, amb les meves filles, amb el meu cos… I acabo escrivint molt d’això. D’un mateix color hi trobo molts matisos i acabo fent espirals sobre aquestes coses. És la meva manera de ser.

La protagonista va estudiar història de l’art amb la recança de no haver fet belles arts. Us heu format amb història de l’art, també?
—No vaig estudiar història de l’art, però m’ha interessat sempre. A mi amb les carreres em passa que no les acabo. He estudiat set anys filosofia, però no en sóc llicenciada, perquè estudio només les coses que m’interessen. Ara, la filosofia m’ha ajudat molt: a mi la realitat em supera molt, perquè és molt caòtica i molt oberta. I la filosofia m’ensenya a posar nom a les coses, a matisar-ho una mica. I ensenya que pots no comprendre una cosa però no has de patir per això. L’art t’ajuda a comprendre la vida, a viure.

Com heu fet l’aprenentatge de prendre consciència dels sentits?
—Des de la solitud. Ara perquè tinc dues filles, però continuo passant moltes estones sola. M’agrada, perquè això et permet de conèixer-te i prendre consciència del teu cos i dels sentits. Quan estàs amb algú altre, perds consciència de tu mateix. De vegades està bé, però a mi no m’agrada tant.

I què feu quan esteu sola?
—Medito, llegeixo (tot i que no és ben bé estar sola), escric (també ho és). O em prenc una infusió i sento i miro. O me’n vaig a passejar o agafo el cotxe i me’n vaig a fer una carretera de revolts, que m’encanten. Estic. De fet, intento no pensar en res quan estic sola. Meditant és possible. I aconsegueixo molta pau. I aquesta pau t’ajuda que no t’agredeixin tant les emocions. Les emocions a vegades et porten a pics molts alts i molt baixos, i la pau t’ajuda que aquests pics no siguin tan bèsties. Ho relativitzes molt i prens consciència de la vida tan preciosa que tenim i tan poc que dura, i com és d’important viure cada moment. Semblo un lama, ara. Sensació de vida breu però intensa. Jo em trobo en un moment molt bonic, per edat, perquè em trobo bé i perquè faig coses que m’agraden. Sempre hi ha problemes, però gràcies a la meditació n’hi ha que no els perceps ni com a problemes.

Aquest estat vital entra en contradicció amb la idea del suïcidi.
—Sí, una cosa gens meva, això del suïcidi. Però la protagonista hi juga una mica.

Fa efecte de provocació.
—No ho sé, perquè em va sortir així. Potser perquè són coses que jo he pensat sense cap mena d’intenció de fer-les. Jo em vaig educar literàriament llegint Agatha Christie i veig la mort a tot arreu, i banyeres. Per això em va sortir així. El personatge de la protagonista va sorgir rodejada de personatges medicats, sedats fins a dalt de tot, i en ella aquesta manca de sedació fa que la vida i la mort es toquin. Veus molt clar on acaba una cosa i on en comença una altra i això pot ser una salvació. La mort et pot salvar de la vida, de la mateixa manera que els ansiolítics, els antidepressius, salven de la vida molta gent. Perquè viuen una vida molt atenuada. Si això provoca, doncs perfecte!

A què us dediqueu? De què viviu per tirar endavant econòmicament?
—Jo sóc llicenciada en pedagogia, però vaig trigar molt a dedicar-me a la pedagogia. Mentrestant, volia escriure i pensava que una feina estable era el súmmum de l’horror, perquè estàs lligada a una feina i no pots fer res més. I a mi em costa molt sentir-me lligada a les feines. No puc. Per això he fet moltíssimes feines: de cambrera, netejar cases, pastora d’ovelles, he treballat en escoles, ajuntaments, consells comarcals, en coses gens qualificades. A vegades ho passava malament, perquè anar a netejar cases no m’agradava, però entrar a les cases dels altres i netejar cada petit detall era una passada.

Un bon cultiu literari, tantes feines.
—És molt interessant, perquè veus moltes coses i vius moltes coses, i això m’ha servit per a conèixer gent tan diferent, situacions tan diferents, m’han tractat de maneres tan diferents, que ara s’ha convertit en un bagatge que tinc i que pot sortir als llibres. Darrerament, estic apuntada al Departament d’Ensenyament i faig substitucions curtes, de mitja jornada, d’orientadora, de dos o tres dies la setmana, en centres de secundària. També m’han ajudat a viure els premis de poesia.

Tots els vostres llibres de poesia han obtingut un premi.
—Sí, no sabia com publicar i el premi era un camí. M’han premiat i publicat deu poemaris.

I són editorials de tots els Països Catalans.
—Sí, perquè els premis es convoquen arreu dels Països Catalans i m’agrada haver conegut la Maria Muntaner de Lleonard Muntaner a Mallorca o la gent de Bromera al País Valencià. I viatjant prens consciència d’aquesta catalanitat.

Heu passat per l’Horiginal, aquests últims anys?
—Què és l’Horiginal? No, a mi no m’han convidat mai enlloc ni tampoc m’ha interessat. A mi m’agrada estar-ne al marge. I quan s’ajunten gaires poetes o escriptors no m’hi trobo bé. No vull dir que no m’agradin, però m’incomoda estar en grups de gent. Prefereixo estar-ne al marge. Si hagués d’anar a recitar poemes meus, preferiria que ho fes un altre i jo quedar-me a casa.

No feu recitals?
—No, no en faig. Ni tinc necessitat de fer-ne. A mi m’agrada quedar-me a casa i escriure i estar amb la meva família. I totes aquestes activitats no són ni l’una cosa ni l’altra. A Barcelona, hi baixo molt poc, només quan hi he de baixar per força.

Heu estampat un colofó al final del llibre que us compromet a escriure dues novel·les més: Boulder i Mamut.
—Sí, la segona ja la tinc escrita. Ara fa mesos que hi treballo. No hi ha la mateixa protagonista. Totes tres novel·les comparteixen que tenen la veu d’una dona que en primera persona explica la seva història. I totes tres són molt diferents. Boulder tracta del fet de viure en parella, què és això de viure en parella, què implica. I la tercera serà una novel·la més rural, una novel·la amb paisatge.

De l’època que fèieu de pastora.
—Segurament. Jo treballava amb un pastor que era veí meu, un home gran, que tenia cinc-centes ovelles. I vaig començar a anar a casa seva a ajudar-lo i després vaig acabar pasturant el ramat i escoltant-lo. Perquè era un home que s’havia passat molt de temps sol i quan va començar a xerrar no va callar.

Sou capaç de compaginar la poesia amb la narrativa?
—Tinc tres poemaris escrits de no fa gaire al calaix, no sé què en faré, encara. Són poemes llargs, de versos més llargs, que tendeixen cap a la novel·la. El darrer està molt contaminat de Permagel, té molt de cos, molt de sexe, molt de carn.

Categories: literatura

‘Som intervencionistes perquè volem defensar el llibre al cent per cent’

Dll, 14/05/2018 - 22:00

El març del 2000, l’editorial Meteora va néixer des del punt de vista legal: es van signar els papers de la societat limitada formada per Jordi Fernando i Maria Dolors Sàrries. Però els primers cinc llibres meteòrics no varen ser al carrer fins al 30 de novembre de 2000, coincidint amb la declaració de les esglésies de la Vall de Boí com a patrimoni de la Unesco. Ara en tenen gairebé dos-cents. Era el somni fet realitat d’un Jordi Fernando que havia treballat quinze anys com a cap de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona amb diferents regidors, entre els quals, Maria Aurèlia Capmany, i que havia viscut un moment d’esplendor editorial coincidint amb els Jocs Olímpics. Però els jocs es van acabar, a poc a poc van anar arribant retallades i al final ‘ja no hi havia lloc on poder fer coses mínimament responsables de cara al ciutadà i va arribar el moment de deixar-ho’. Per la seva banda, Maria Dolors Sàrries havia patit un greu accident de circulació que va fer que el tribunal mèdic la jubilés de la funció pública després de divuit anys com a professora. Així va ser com aquests dos filòlegs que adoren els llibres van decidir de fer-ne ells. Divuit anys després, l’editorial arriba a la majoria d’edat no sense haver patit alguna sotragada més forta que les pulsions adolescents i encarant una nova etapa marcada per la jubilació del seu editor. A partir d’ara, faran només els llibres dels quals estiguin totalment enamorats. Parlem amb ells després del darrer Sant Jordi.

—Passats aquests divuit anys, amb la jubilació de Jordi Fernando, arriba una nova etapa. Cap on va Meteora ara?
—En aquests divuit anys hem treballat força i crec que tenim un catàleg amb uns autors molt dignes i molt important, molt per sobre del que és l’editorial, i això ens omple d’orgull. Però el nostre recorregut vital fa que ara la publicació no sigui prioritària per a pagar factures i sous sinó que podem anar perdent velocitat. La inèrcia continuarà durant un temps, però si fins ara fèiem vint llibres l’any, ara volem editar-ne mitja dotzena l’any que valguin molt la pena i tenir més hores per a descansar i atendre altres obligacions, com per exemple, valorar el nostre fons i intentar la traducció a altres països. Això vol dir viatjar bastant, anar a fires, fer traduccions i tots els actes relacionats amb els nostres llibres. Mantindrem el grup de lectura de Meteora i totes les col·laboracions que fem en diferents mitjans per a la promoció de la lectura.

—Un dels moments més durs i compromesos de l’editorial va ser quan Firex, la distribuïdora, va fer fallida. Ara sou amb UDL. Com es van viure aquells moments i el canvi?
—Que desaparegués la distribuïdora d’un dia per l’altre va significar pràcticament la desaparició d’un fons que en bona part es va perdre. Vam anar recuperant llibre per llibre a diferents llibreries i com vam poder, però la meitat de l’estoc va desaparèixer, sobretot de llibres en castellà que havíem editat algun temps i que no podíem rescatar de cap manera. Això va ser pràcticament el nostre final, però per sort entre editors companys ens van fer un pont cap a UDL i al cap d’un mes ja tornàvem a ser a les llibreries i ens vam salvar. Els editors de mena gairebé no estem mai contents amb els nostres distribuïdors, però amb UDL sí que ho estem, molt. En els moments dolents és quan trobes els amics de veritat, amb amics llibreters que ens van ajudar molt, i alguns, afortunadament pocs, que no ens van ajudar gens.

—En aquests divuit anys també heu assajat diferents fórmules d’associacionisme. Primer vau formar part del grup Portàtil per a fomentar la novel·la de butxaca i després vau ser membres fundadors de Llegir en Català…
—El cas de Portàtil va ser una associació editorial de cara al llibre de butxaca. En aquell moment, hi havia una sola editorial que en publicava i nosaltres volíem fer el contrapès i crear una col·lecció que trenqués l’hegemonia i cerqués el seu lloc, però quan ho vam fer ja no era el seu moment en català, acabava d’entrar l’e-book i hi havia altres formats. La sensació que vam tenir tots plegats és que havíem fet tard. Va ser un intent valent de voler ocupar un mercat. Associar-se va permetre d’aconseguir millors condicions per al paper i per a la impressió, hi havia uns motius econòmics, i també vam poder fer la distribució i la difusió de manera conjunta. En el cas de Llegir en Català, tot és més complex perquè la producció la fa cada editorial de manera individual i els esforços són per a la venda en fires, promoció i, a la llarga, com a cara visible en la negociació amb l’administració. És una associació professional a la qual veig molt de futur, però que implica unes responsabilitats que nosaltres no podem cobrir. L’altre fet és que no haurien d’entrar en competència amb l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

—Quin és el principal mal pel qual passa el sector editorial en aquest moment?
—Que costa molt de fer rutllar les coses. Falta molt de mercat. Ni les editorials grans ni les petites no fem edicions de més de mil exemplars, i si no ho fem és perquè no es vénen. I no és que hi hagi una oferta excessiva, sinó que falta mercat i conscienciació de gent que compri llibres en català, originals i traduccions. Falten lectors i hi ha molta gent que llegeix que es deixa portar pel que sona, hi ha poca definició.

—I això té cap solució?
—Hem de connectar més amb el públic i hem de demanar a la gent que s’hi acosti, hem d’enamorar-los dels llibres i hem de lluitar perquè tinguin més prestigi, hem de prestigiar el llibre, que ara com ara no té el valor que hauria de tenir. Però aquesta és una tasca que ha de ser col·lectiva.

—Durant un bon grapat d’anys també vau intentar de vendre llibres en castellà…
—Sí, però amb la desaparició de la distribuïdora anterior, havíem perdut la meitat del fons, el gran gruix corresponent a llibres en castellà. Això ens hauria obligat a començar de nou de zero i no ens hi vam veure en cor. Vam decidir de centrar-nos a vendre tant com poguéssim i com més a prop de casa millor. Era un esforç molt gran, amb molts desplaçaments, i implicava massa problemes. Hem après que s’ha de vendre el màxim a la vora.

Dèieu que hi ha llibres que feu per gust i altres perquè heu de mantenir la roda de publicacions. Ara que aquesta necessitat no hi és, com serà la selecció?
—D’entrada, ens obligarà a triar molt més i aquesta mateixa exigència la que tindrem en tota la fase, des de la contractació fins a la promoció. Això vol dir que ara havíem enviat algun llibre al mercat amb més rapidesa que no pas reflexió, i alguns haurien d’haver sortit més tard o no haurien d’haver sortit, perquè a vegades, quan et veus obligat a fer girar la roda, t’equivoques. A més a més, amb el temps hem après a dir que no, que és una de les feines més difícils que ha d’aprendre un editor. Ara publicarem només allò que ens enamori cada vegada.

—Jordi, us considereu un editor intervencionista?
—Sí, ho sóc, perquè abans que editor sóc lector i demano uns mínims. Hi ha autors que no coincidiran amb les meves intervencions i que no coincidiran amb allò que jo espero d’una novel·la, però sempre procuro un debat amb els autors, que poden decidir agafar la porta i anar-se’n o bé quedar-se. I sóc intervencionista perquè jo he de poder defensar el llibre al cent per cent, si no és així, no el vull publicar.

—Dolors, fins ara us havíeu encarregat sobretot de la promoció i de la part comercial. Com canviarà el nou format editorial?
—No canviarà res essencial, sinó que ara tindré molt més temps per a fer-ho jo. Ara sovint havia de delegar aquesta feina contractant terceres persones o altres empreses perquè volia que tots els llibres tinguessin la mateixa atenció i jo no ho podia fer. Ara ho faré de manera directa. També és cert que ara és molt més fàcil, perquè conec tota la gent i sé on moure les fitxes.

—Vist des de fora, em fa la sensació que la vostra és una editorial que no ha acabat de gaudir del favor de la premsa cultural del país. No de la crítica, que ara en parlarem, sinó de les seccions de cultura…
—Bé, en el nostre cas, hi ha llibres que han tingut més crítiques positives que no pas vendes, però entenem què vols dir. Potser freqüentem poc alguns ambients i això fa que no siguem tan visibles i, és clar, en un món de relacions humanes, si no hi ets és complicat que comptin amb tu. Tanmateix, hi ha editorials més de moda i això els ajuda, i nosaltres no hem sabut fer-ho.

—I en canvi, penseu que hi ha bona crítica al país?
—Sí, però com a tots els llocs del món, hi ha les capelletes i segons qui publiquis ja saps quines ressenyes i crítiques tindràs i quines no. És curiós, perquè gairebé mai no s’entrecreuen, però això ha passat tot la vida i no és l’única malaltia que patim.

—Des de sempre, el vostre catàleg s’ha omplert d’autors sèniors –potser una mica més en els darrers anys. Autors amb llargues trajectòries que publiquen grans obres a casa vostra. Continuaran tenint-hi el seu lloc?
—Aquest ha estat un ideari de l’editorial des de sempre. Hem publicat Formosa, Sampere, Teresa Jové, Olga Xirinacs, Ricard Salvat, Antoni Vidal Ferrando, Llorenç Capellà, Pau Faner… I ho hem fet amb un gran respecte, perquè nosaltres no som canalla i això ens acosta a tota aquesta gent. Però no hem descuidat els joves i hem descobert o ajudat a consolidar autors com Mònica Batet, Empar Fernández, Antònia Carré-Pons o tu mateix, per exemple. Però continuarem publicant sèniors, perquè és un honor fer-ho i perquè hem de lluitar perquè continuïn presents a les llibreries. Som un país que no té memòria i que prescindeix de la gent de seixanta anys i de setanta que escriuen molt bé, que no repapiegen i no els hem de deixar de llegir. A més a més, a partir d’una certa edat, a molts d’aquests autors els costa de publicar a les grans editorials. D’això ens n’hem aprofitat i ho continuarem fent.

—Un altre dels problemes que sembla que hi ha en el sector és l’estacionalitat: surten per Sant Jordi, per la Setmana del Llibre en Català i per Nadal, i sembla que qualsevol llibre que aparegui al mig està condemnat…
—Sí, són les tres grans campanyes i l’única manera que hi ha hagut de trencar-les una mica ha estat amb els festivals. El gener arrenca amb molta força la novel·la negra, el maig és la poesia i l’octubre, una mica, la novel·la històrica. Aquí, l’administració hi ha posat de la seva part i ha fet bé la feina, però no sabem veure com podem trencar aquest circuit tan tancat dels tres grans moments de publicació. Això comporta mesos amb facturacions dramàtiques, el juliol i l’agost no es ven res i hi ha les devolucions de les llibreries que fan espai per a les novetats de tardor. El mes de febrer és dramàtic, tothom espera les novetats de Sant Jordi i literalment buiden la llibreria per fer-hi espai. Quan ho saps ja ho tens en compte, però aquesta estacionalitat tan centrada en campanyes no és bona.

—Un dels fets que proven de trencar aquesta dinàmica són les fires editorials. Hi continuareu anant en aquesta nova etapa que emprèn l’editorial?
—Les fires han estat un dels canvis importants del món editorial els darrers trenta anys. Anar a una fira a un poble és una de les poques maneres que tenim de poder parlar directament amb els compradors, i això per a un editor és important –o hauria de ser-ho–, perquè entens què cerquen i per on va el mercat. Vol dir això que totes les fires són bones per a una editorial com la nostra? Per descomptat que no, i a partir de l’experiència, seleccionarem molt on anem. Ja no és tant una qüestió de negoci, sinó de sentir-nos-hi bé, de creure en el model de la fira i altres aspectes semblants. On serem segur és a la Setmana del Llibre en Català, a la de Besalú, a la de Cervera, pels orígens familiars, i a la de la Bisbal perquè ens fa il·lusió. Aquestes quatre, segur. D’una altra banda, cal dir que les fires d’editorials independents són una mostra perfecta del que ha passat al món editorial: davant una gran concentració editorial, ha aparegut una petita galàxia d’editorials petites i mitjanes, moltes de les quals no existien fa cinc anys, i que han estat un contraatac directe a la globalització.

Sí que heu après, en aquests divuit anys, que s’ha acabat per a sempre la figura de l’autor ermità…
—A Meteora no en publiquem. Ens agraden molts escriptors i molt especialment els escriptors motxilla, com els anomenen els distribuïdors: gent que va a tot arreu, que es belluga i que defensa els seus llibres. Hem vist que en qualsevol gènere literari un escriptor motxilla ven el doble que un escriptor que no es belluga gaire, i ja no parlem d’un escriptor ermità.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Una família americana’ de J.D. Vance

Ds, 12/05/2018 - 22:00

Aquesta setmana entrant, arriba a les llibreries l’obra de no ficció Una família americana (Ara Llibres), de J.D. Vance, en una traducció d’Albert Torrescasana i un pròleg que signa Jordi Graupera. Un llibre que ha impactat la societat nord-americana, que ha permès obrir un debat sobre com la classe treballadora blanca i sense recursos, anomenada hillbillies, ha fet una deriva cap al populisme. L’advocat J.D. Vance va néixer en una d’aquestes famílies i és amb la història de les tres últimes generacions que ens acosta a la realitat i l’evolució d’un sector social desfavorit dels Estats Units, determinant en l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump. Podeu llegir la introducció amb què J.D. Vance encapçala el llibre.

L’editor Miquel Adam accentua els elements a destacar d’aquesta novetat editorial:

«Una família americana. Unes memòries reveladores per entendre els EUA d’avui, amb traducció d’Albert Torrescasana, és un llibre important, crucial: el riquíssim debat que ha obert en la societat americana –més enllà del fenomen editorial que ha comportat–, així ho certifica. Vance ha posat el dit a la nafra, ha tocat os. Les seves memòries revelen una veritat poc o gens coneguda, la dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra. I ho fan exhibint un gran talent literari i l’autenticitat que beuen de la pròpia experiència. Una veritat, la dels hillbillies, que les persones preocupades per l’esdevenir del nostre món no podem obviar de cap manera… Perquè la tenim més a prop que no ens pensem.

Tot i que el nom de Donald J. Trump no apareix citat ni una sola vegada a les memòries, la seva presència inquietant es fa més evident com més dura és la caiguda de la família de Vance i de la societat que l’envolta. La crisi econòmica i la deslocalització, que han convertit les ciutats postindustrials en pous sense fons de marginalitat, desídia i desesperança, han corromput de tal manera els valors hillbillies, que l’adveniment del populisme era cosa d’esperar. I així va ser.

Tanmateix, en Vance no trobareu ni un bri d’autocompassió envers la seva família ni la seva comunitat. Citant l’incisiu pròleg de Jordi Graupera, que assaja un excel·lent paral·lelisme entre els recorreguts vitals de Vance i Obama: “Una família americana és una crítica sense pal·liatius, similar a la que Obama es podia permetre fer davant les comunitats negres dels barris més conflictius de les ciutats nord-americanes; els deia: ‘sí, hi ha racisme, però no abandoneu els vostres fills a la seva sort’. Vance també reclama amor propi i disciplina.”

Graupera, en el seu pròleg, dilucida tots els matisos que permeten ubicar correctament la posició que ocupa aquest llibre en el debat de llarg abast que s’ha obert en la societat nord-americana de l’era Trump.

Recordo com si fos ara el primer cop que vaig llegir aquesta introducció que us oferim. Em va recórrer aquella mena d’adrenalina que només se sent quan s’és a les portes d’un gran llibre. Un llibre que segurament obligarà el lector a posar-se en la pell d’algú que farà trontollar un bon grapat de les seves creences. No és aquesta la principal virtut dels llibres que han vingut per quedar-se?»

Miquel Adam

Categories: literatura

Vivian Gornick: ‘El feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà’

Ds, 12/05/2018 - 22:00

L’escriptora de Nova York, Vivian Gornick, va pujar a l’escenari del festival Primera Persona, al CCCB, enmig de forts aplaudiments de fans que no se la van voler perdre i que en van esgotar l’aforament. Gornick és d’aquells fenòmens que s’esdevenen, l’obra del qual es publica quan el públic és sensible als valors que transmet la seva literatura, i fa eclosió i connecta. En el cas de Gornick, la seva obra memorialista feminista ha arribat en un moment de renaixement del feminisme en la nostra societat i com a fenomen globalitzat. Ahir, l’autora no va parar de signar llibres abans de l’acte, que conduïa la periodista Anna Guitart, amb una panxa prominent de mare futura, ben a punt de passar de comptes.

Vivian Gornick vestia una roba de punt d’un color gris fosc, amb malles i botes, i no anava gaire maquillada. Feia una sensació de modernitat, d’una persona confortable (tot i que el seu caràcter punxegut és conegut), i el cabell clar la feia lluminosa i la rejovenia. Perquè, a punt de fer vuitanta-tres anys, va parlar amb força, determinació, contundència, amb unes respostes riques en vivències que fluïen com un riu. Això sí, sempre des de la memòria d’allò viscut. No hi va haver cap mirada sobre el present ni tampoc sobre el futur. Tanmateix, allò viscut i allò entès per Gornick arriben de tal manera al públic d’avui, que és aquest mirall que fa de vincle.

En la sessió d’una hora de durada, Vivan Gornick, gràcies a les preguntes d’Anna Guitart, va parlar sobretot de com es va conformar com a escriptora, de feminisme, de la relació amb la mare i amb la ciutat.

Vivian Gornick és una escriptora crescuda al Bronx, que als anys setanta fou articulista del setmanari contracultural Village Voice, en què escrivia sobre feminisme, i s’ha guanyat el prestigi des de la literatura de no- ficció i la crítica literària. El juny de l’any passat, L’Altra editorial va publicar en un sol volum els dos llibres memorialístics escrits amb trenta anys de diferència: Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, en una traducció de Josefina Caball. La primera obra, la va escriure el 1987 i la dedica als lligams familiars, construïda a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, ciutat que també té un paper important en tot el llibre. I el 2015 Gornick escriu una altra obra dedicada a l’amor i a la vida urbana, plena de reflexions sobre les relacions humanes, el feminisme, el fet de ser dona, soltera i sense fills, sobre l’amistat…

Fer literatura i l’ofici d’escriure

Divendres al vespre, al festival Primer Persona, Vivian Gornick va començar parlant de Vincles ferotges: ‘Aquesta obra va acabar el meu aprenentatge com a escriptora. Després d’haver escrit el llibre sentia que ho entenia tot, que entenia la meva mare i que m’entenia a mi mateixa. És el meu llibre preferit. Fa poc temps el vaig tornar a llegir (perquè en aquests trenta anys que han passat no ho havia fet) i em va encantar. Vaig pensar que era molt bo! Ara ja no escric igual, no ho faig tan bé. Era bona en aquella època.’

‘De fet, jo no penso mai si escric bé o malament. Escric i prou. Vincles ferotges té una estructura molt estranya: jo volia parlar de la meva mare, de mi i d’una veïna, quan vivíem en un pis del Bronx quan jo era petita. Vaig escriure unes quaranta pàgines i em vaig bloquejar. No podia continuar, perquè tenia massa temes pendents amb la meva mare. Un dia ella em va trucar, esverada, dient-me que havia passat un fet greu a la cantonada de casa: em va dir que una nena passava en vermell un pas de vianants i que li havia advertit que s’havia d’esperar que es posés verd. La nena li havia respost que anava equivocada i que era just al revés, i la meva mare estava esgarrifada perquè em deia per telèfon que aquella criatura no arribaria als vuit anys. Em va agradar aquesta història i la vaig voler escriure. Però l’havia de contextualitzar. Aleshores, vaig pensar en les passejades que la meva mare i jo fèiem pels carrers de la ciutat, per anar estructurant tot allò que volia explicar. Perquè passejar per la ciutat, pel teatre de la ciutat, ens alleugeria a totes dues. I em vaig adonar que havia trobat un recurs que era una joia. I vaig reescriure tot allò que havia escrit abans.’

Vivian Gornick amb la periodista Anna Guitart al festival Primera Persona.

Per a Gornick, escriure de persones que coneix amb molta profunditat, amb molta intimitat (sobre la mare o els seus dos ex-marits per exemple) no la limita. I va explicar què és fer literatura per ella: ‘Tot escriptor escriu sobre allò que coneix. Ara, quan feia classes d’escriptura de no-ficció a la universitat, sempre deia als estudiants dues coses imprescindibles. La primera: “els teus sentiments no són un tema”. La segona: “això que experimentes és la matèria primera. Tot plegat ho has d’utilitzar per explicar una altra cosa. La narrativa personal és extreure-li sentit a tot això per fer-ne literatura. Donar-li forma i que parli d’una cosa més gran, que et depassi.”‘

‘Jo, quan escric, em sento lliure. Perquè no escric per venjar-me de ningú, per fer-me la víctima o l’heroïna. Utilitzo allò que m’ha passat per fer-ne metàfora, per fer-ne literatura. Per això em sento lliure per escriure de qualsevol persona. Ara, en aquest sentit, tinc una experiència terrible: n’hi ha que s’hi reconeixen en allò que escric i es pensen que els ridiculitzo. Això passa més que quan s’escriuen unes memòries. És curiós. Un amic escriptor un dia em va dir: “Jo escric com si tothom fos mort.” Qui es preocupa per no ofendre quan escriu, no és escriptor. La pulsió ha de ser prou forta per escriure allò que vols escriure.’

‘Vaig començar a escriure fent periodisme, a les barricades del feminisme radical. En aquell temps, a tot arreu, hi veia sexisme. Això passa a tot periodista polèmic, és un clàssic. Però això et dóna un punt de vista, importantíssim, si vols ser escriptor. La creació d’un punt de vista per a un escriptor és fonamental. Per això aquella època al Village Voice va ser una gran formació.’

Diu Vivian Gornick que escriure és la cosa més difícil del món. Quan l’Anna Guitart li comenta que hi ha escriptors que diuen que els agrada escriure, ella esclata, divertida: ‘Mentida, no els crec!’

Mare i filla i feminisme

‘La mare volia que fos mestra. Es pensava que em casaria i que seria esposa i mare. Havia d’estudiar per tenir una feina en cas que l’espòs es posés malalt o es morís. Però jo vaig entrar a la universitat i em vaig llicenciar en filologia anglesa. La meva mare es va sentir molt decebuda. És clar, jo pertanyo a una de les darreres generacions de fills d’immigrants, que volien que els seus fills estudiessin, però que no tenien ni idea de què significava. Nosaltres vam ser els mestres dels nostres pares. El meu germà era un estudiant brillant. El pare es pensava que seria comercial, una feina bona, neta, fora de la fàbrica. I el meu germà va haver de reivindicar anar a la universitat. Així era la política de la classe treballadora.’

‘Tot i això, als anys vuitanta vaig canviar la definició de classe. Ja no era la classe treballadora en front de la classe dirigent o capitalista, sinó que vaig començar a pensar en totes les minories com a una nova classe social. La dicotomia era entre els qui tenen i els qui no tenen. Una classe feta de minories: les dones, els negres, els homosexuals… I això implicava parlar dels fracassos de la democràcia, de la privació d’uns drets humans que calia analitzar. D’aquell moment ençà, no vaig tornar al concepte de lluita de classes clàssic.’

Gornick diu que està cansada de parlar de feminisme, però, com va dir Guitart, no es pot no parlar de feminisme amb ella. I va explicar com va prendre consciència del feminisme, quan hi va començar a militar i el perquè: ‘El 1971, un dels editors del Village Voice em va enviar a parlar amb les noies que representaven la nova onada d’alliberació femenina, les vaig conèixer i m’hi vaig convertir. Va ser un punt d’inflexió en la meva vida.’

‘Va ser una resposta temperamental. De cop i volta ho veies tot (a la cultura, a la política, a tota la naturalesa de la psique humana) i deies “prou”. Ho copsaves a través de les privacions dels drets de les dones, que durant segles i segles eren tractades com a ciutadans de segona classe. Vàrem pensar que fèiem una revolució. Jo, aleshores, pensava que en dos anys tindríem una igualtat total entre homes i dones. Ai. El terme “assetjament” es va encunyar als anys setanta. Han passat cinquanta anys. No hem progressat prou. Tot i que hem fet molts progressos, ens resta tant per fer! I aleshores vam aprendre a mirar a llarg termini. Perquè les petites passes s’acumulen i no desapareixen. I el feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà.’

‘Quan em vaig fer feminista ja era experta en altres identitats: sóc dona, filla d’immigrants, jueva i de classe treballadora. Amb tot, quan vaig créixer, vaig deixar enrere la pobresa sense que m’hagués produït cap trauma i tampoc vaig sentir-me discriminada per ser jueva. Però el fet de ser nena no va desaparèixer mai. No et pots escapar del gènere. Per això ser dona és la identitat més important per a mi. Als anys setanta sentíem que inventàvem tot això. Més tard vaig llegir obres filosòfiques de dones escrites cent anys abans que ja ho havien escrit. I ara les noies joves em llegeixen a mi, llegeixen aquestes coses que vaig escriure fa quaranta anys.’

‘Vaig convèncer a la meva mare que el fet de ser dona era el més important. Potser perquè ella odiava ser mare i esposa. Perquè ella el que volia era treballar. Abans de casar-se era comptable, però quan es va casar va deixar de treballar, perquè, al meu pare, li feia vergonya que la seva dona treballés. Però ella volia treballar i al cap d’uns anys hi va tornar. I quan el meu pare ho va saber li deia que no podia fer-ho, que els fills la necessitaven i que aniria molt cansada… Jo era petita i ja li deia que treballés, que no calia que es dediqués tant a nosaltres. Va tornar a treballar durant vuit mesos, però el pare li va fer la vida impossible, fins que la mare va tornar a deixar la feina. Molts anys després li vaig fer memòria d’aquell moment i ella em va dir: “Ara hauria engegat a la merda al teu pare!” Ella sabia que jo ja no havia hagut de passar per allò.’

Amb tot, la mare de Vivian Gornick va voler inculcar a la seva filla que allò més important en la vida és l’amor. ‘I jo li vaig dir que s’equivocava’, respon Gornick. Per a Gornick, allò més important és ser intel·ligent.

Les entrades es van esgotar per veure Vivian Gornick, al teatre del CCCB.

‘Qualsevol revolució social es fonamenta en la passió i en la insistència d’un grup petit de persones. Perquè socialment, la resistència al canvi és la força més forta. Què i quan es pot arribar a aguantar abans del canvi? En diuen la persistència dels oprimits. Per això dic que es necessita molta passió pel canvi. Tots els ismes han exigit aquesta passió.’

La ciutat, Nova York

‘Per als que vivíem al barri del Bronx o a Queens, Manhattan era un lloc llunyà, un paradís. Tots volíem escapar del Bronx, que era com créixer a Arkansas. La diferència és que jo podia agafar el metro i passejar per Manhattan i, tot i això, nosaltres dèiem que era el viatge més llarg del món. Ja em compreneu. Es necessita molt de temps per arribar-hi. Després vaig veure que quan finalment hi arribes has de treballar durament també per romandre-hi.’

‘Si tothom que conec es morís, sento que encara m’estaria Nova York. És una font d’energia renovable. És un sentiment molt fort el que sento per aquesta ciutat, en especial per la multitud al carrer, anònima i teatral. No estàs mai sol en un carrer de Nova York. Per això, per davant de tot, em sento una caminadora de la ciutat. Penseu que les darreres estadístiques diuen que el 50% de la gent d’aquesta ciutat viu sola! És un símptoma dels nostres temps.’

Si voleu escoltar íntegra aquesta sessió protagonitzada per Vivian Gornick al Primera Persona, al llarg de la setmana vinent a la web del CCCB es podrà consultar en vídeo.

Categories: literatura

Donna Leon: ‘Si tens turistes a casa i no en pagues els impostos, t’haurien de confiscar la casa’

Dv, 11/05/2018 - 22:00

Donna Leon (1942) passeja ufanosa els seus 75 anys, més de vint milions d’exemplars venuts de la sèrie dedicada al comissari de poesia venecià Guido Brunetti, i el seu amor per l’òpera i per Barcelona, on presenta La temptació del perdó, el 27è títol protagonitzat per aquest investigador singular amb família massa perfecta. Amb molts més seguidors que detractors –tot i que a mesura que avança la sèrie va tenint més lectors decebuts que pensen que la qualitat no és la mateixa que als primers lliuraments dels anys noranta–, aquesta dama del crim d’ulls verds, cabells blancs i solcs a la pell com els canals de Venècia, on es va instal·lar el 1981, assaboreix la vida amb la mateixa fruïció que el pa amb tomàquet i formatge mentre atén a la premsa. Preocupada pel futur del planeta, per la ciutat on viu com més va més enfonsada per les marees i el turisme, seria feliç si una munió de cocodrils es passejàs pels canals venecians cruspint-se turistes de tant en tant. Defensa que fa novel·la negra i que Brunetti, el seu personatge, és un lector com cal i per això se li crema el menjar quan només l’ha d’escalfar. Això sí, una novel·la negra neta, sense gaire sang, sense sexe explícit, sense vísceres. Lluny, doncs, de Jim Thompson, James Mc Cain, Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Horace Mc Coy, lluny de la novel·la negra…

—En la vostra darrera obra, La temptació del perdó, el comissari Guido Brunetti s’ha d’enfrontar a un gran dilema, seguir la llei o perdonar un crim…
—No està obligat a valorar si perdona el crim, sinó les seves conseqüències legals. A Brunetti li demanen que traeixi i que dissimuli i llavors és quan entra en joc aquesta temptació del perdó o de la pietat, que hauria estat una paraula més encertada, potser, però que en el títol en anglès no funcionava. Per això durant tota la novel·la el comissari llegeix Antígona, i no és casual, perquè ell també s’haurà de situar en un moment en la disjuntiva d’obeir la llei o obeir la justícia, un tema que com veiem ve des dels clàssics i arriba fins als nostres dies.

—Porteu vint-i-set novel·les de la sèrie i en Brunetti i la seva família modèlica han canviat molt poc. No envelleixen, tots dos tenen bones feines, el matrimoni passa per un bon moment… Hi ha previst un final o això és com els Simpson?
—En Brunetti no envelleix perquè jo mai no vaig pensar que escriuria una sèrie de novel·les, havia de ser un sol llibre i mira, ara ja en porto vint-i-set, però cadascun l’escric com si fos individual i per això demano al lector que vint-i-set anys després suspengui el sentit comú i es cregui la convenció que els personatges no canvien. Per això no poso referències temporals explícites, perquè això no va ser premeditat.

—Tampoc no hi apareix mai el sexe explícit. La cosa més sexy que fan en Guido Brunetti i la Paola és compartir un sofà amb un llibre cadascun i un massatge als peus…
—És que crec que al lector d’aquestes novel·les no li agraden gens aquestes escenes de sexe, com a mínim en llengua anglesa no és gaire habitual.

—Aleshores, si prescindiu dels referents temporals, hem d’entendre que la desastrosa situació política que descriviu als llibres –i, per exemple, la pèrdua de confiança absoluta del ciutadà amb la policia– és estructural i no circumstancial?
—Per descomptat. És com la música de fons que hi ha en tots els programes de televisió, que se sent però que no s’escolta. Hi és, però, sempre hi és. I en alguns moments agafa més protagonisme.

—Com la crítica constant que feu al turisme en tota la sèrie… Fins i tot vau suggerir la possibilitat de posar cocodrils als canals!
—Sóc molt fan de l’opció cocodril, m’agrada molt. Parlant seriosament, la ciutat és una catàstrofe. Vosaltres teniu un problema molt seriós a Barcelona, però nosaltres us portem prou avantatge per saber què passa. I passa que ningú no pot pagar un apartament a Venècia, perquè qui cobra per una setmana molts diners dels turistes no serà tan beneit de llogar l’habitatge per mesos als residents. Això ha fet que no hi hagi nens, i quan no hi ha nens tanquen les escoles i, després, tanquen els hospitals, i l’ecosistema és molt delicat. Tot comença quan no hi ha un sabater on dur a arreglar les sabates, quan trobes que no hi ha botigues on comprar botons o calçotets per als nens. Amb aquesta situació, només pots anar a la Rambla, agafar cinc estàtues humanes i que facin el crucificat amb un cartell que digui que estan així per haver llogat les cases per Airbnb i no pagar impostos. De debò, si tens turistes a casa i no en pagues els impostos, t’haurien de confiscar la casa. Oi que si vas a dos-cents per hora per l’autopista i t’enxampen, et treuen el carnet i el cotxe? Doncs aquí hauria de ser igual. Faig una exageració molt conscient, però si no canvia la llei, no podrem salvar la ciutat.

—Aquesta crítica social és la funció política que ha de tenir el gènere negre?
—Sí, la novel·la criminal és una novel·la de crítica social i això a la gent li agrada. La gent vol novel·les que li facin pensar i les de ciència-ficció o les Cinquanta ombres d’en Grey no fan pensar. A mi m’agrada que la gent s’interrogui per què en una societat es pot cometre un crim o hi pot haver comportaments com els que descric. L’Agatha Christie es limitava a fer novel·les on la cosa important era saber qui cometia l’assassinat, i per això no les tornes a llegir mai. Per això el gènere negre ha d’anar més enllà i tenir crítica social.

—En canvi, quan us van donar el premi Pepe Carvalho hi va haver moltes veus, entre les quals m’incloc, que van criticar molt durament el jurat per considerar que no feu pas novel·la negra
—Doncs jo crec que sí que ho és, de negra, la meva obra, i a més a més, de manual, amb un policia que investiga i que resol els crims. Sento que sóc la darrera persona que hauria de dir això, però tinc la sensació que em critiquen perquè sóc massa literària o perquè faig pensar massa. He estat professora de literatura durant trenta anys i per això la meva obra és ambiciosa. Per exemple, no espero que tothom entengui els paral·lelismes entre el meu llibre i l’Antígona, això ho deixo només per a algunes persones, però sí que tinc molt clar que pertanyo a la família dels novel·listes de novel·la criminal i no a la de novel·la sense etiquetes, on hi ha Dickens o Jane Austen. Com a mínim, jo m’identifico amb el gènere negre. Ara, si voleu sang i fetge i sexe explícit i vísceres, llavors no, jo això mai no ho faré en un llibre.

—Es diu que hi ha poques dones a la novel·la negra. En sou una de les veus més destacades, què en penseu?
—Desconec el cas espanyol, però a Anglaterra i als Estats Units cada vegada n’hi ha més i de més bones. Però al final no es tracta d’això. Mireu, us posaré un exemple. Durant molt temps, les dones feien audicions per a entrar a les orquestres i no ho aconseguien. Quan les audicions es van fer a cegues, amb l’intèrpret darrere d’una cortina, va arribar la paritat. Simptomàtic, oi?

—Els darrers temps també us heu mostrat molt crítica amb els mitjans de comunicació…
—N’hi ha per a això i més. El mateix dia que Donald Trump va ser investit president vaig deixar de llegir els diaris, només llegeixo el Gazzettino, que és local i ni tan sols miro a internet les notícies sobre política. M’he subscrit a diverses revistes culturals que, per sort, rebo tres meses després a casa. Una de les decisions ve motivada perquè tot allò que he llegit sobre Venècia al New York Times té alguna cosa equivocada. Si això passa amb el diari més important dels Estats Units en referència a una ciutat tranquil·la, que no està bombardada ni res semblant i on es pot contrastar la informació, què ens espera a la resta? Davant la possibilitat que la informació sigui incorrecta, prefereixo continuar llegint Dickens.

—Heu participat en nombrosos festivals i trobades literaris, què us aporten?
—Són fantàstics, pots notar el caliu de la gent, i això és especialment intens, aquí. He fet lectures a Àustria, a Alemanya, a molts llocs, però res semblant al que passa a València Negra o BcNegra, on la gent no solament et diu que li agrada el llibre sinó que t’ho demostra, et besa, t’abraça, i a mi m’encanta pensar que m’agrada.

Al vostre llibre hi ha una exhortació a desobeir les lleis i a obeir la veritat. En la situació política catalana actual, tenim gent a la presó simplement per haver desobeït lleis injustes i per haver obeït la veritat…
—Un ciutadà sempre té dret de protestar contra una llei injusta, però hi ha moltes maneres de fer-ho. Mireu, hi ha molts americans que pensen que els negres i els blancs no són iguals davant la llei i per a ells aquesta és la seva veritat. Potser són llunàtics, però també tenen el seu dret d’intentar canviar-ho. La cosa que ho diferencia tot és la forma de protesta, i mai s’ha de deixar de protestar contra la injustícia.

Categories: literatura

Barcelona en vers: set dies de poesia a la ciutat

Dj, 10/05/2018 - 17:00

Versos d’aquí i d’allà. Música, teatre, dansa. Una mescla interdisciplinar per a emfatitzar la paraula. La paraula escrita. La paraula dita. Set dies i vint-i-vuit propostes poètiques gratuïtes. El 21è festival Barcelona Poesia torna a la ciutat amb un accent més internacional que mai.

Des del Regne Unit fins a Palestina, passant per Singapur i els Estats Units, poetes d’arreu interactuaran amb poetes catalans per enriquir-se mútuament. Catorze espais de la ciutat acolliran aquests espectacles poètics oberts a tothom.

Però no hi tenen cabuda els autors internacionals i prou, sinó que el festival d’enguany reserva dos llocs d’honor a Montserrat Abelló i Carles Santos. Per a commemorar el centenari del naixement de l’una, per a recordar la mort recent de l’altre. Tots dos espectacles, ‘Manhattan time’ (dissabte 12) i ‘Promenade Santos’ (diumenge 13), volen recordar aquests artistes des d’una perspectiva personal.

Per tancar el festival, dimecres, dia 16, el Palau de la Música tornarà a fer d’escenari del Festival Internacional de Poesia. Enguany, cinc poetes de procedències diferents parlaran de l’espai, de la ciutat, del lloc on s’esdevé la creació poètica. Són Maria Cabrera (Girona), Najwan Darwish (Jerusalem-Palestina), Marta Ana Diz (Buenos Aires), Hollie Mcnish (Reading, Regne Unit) i Adam Zagajewski (Lwów, Ucraïna), que estaran acompanyats de la coreògrafa Marina Mascarell.

Ací podeu consultar totes les activitats del festival. 

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

Categories: literatura

Àngels Gregori: ‘Barcelona Poesia és un dels grans festivals d’Europa’

Dc, 09/05/2018 - 22:00

Àngels Gregori (Oliva, la Safor, 1985) s’ha consolidat com una de les veus més importants de la poesia en català. Acaba de publicar un altre recull de poemes, Quan els arbres cauen, amb què ha guanyat el premi Estellés de Burjassot i ha trencat cinc anys de silenci, d’ençà que obtingué el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, el 2013. Fa tretze anys que dirigeix el festival de poesia d’Oliva i l’any passat començà a codirigir el Barcelona Poesia, la festa gran dels versos, que avui comença i que pretén combinar tres grans homenatges a Carles Santos, Montserrat Abelló i Palau i Fabre, amb la presència de molts autors internacionals i representants vius de totes les estètiques que es conreen avui en la poesia dels Països Catalans. L‘Institut Ramon Llull hi ha convidat cinc programadors de festivals de poesia de tot el món, amb vista a internacionalitzar les actuacions barcelonines. Més de catorze espais s’ompliran d’avui endavant per fer de Barcelona, més que mai, una ciutat de la paraula poètica. La directora ens descobreix alguns secrets del festival.

Quan us vaig conèixer, l’octubre del 2002, éreu la més jove d’una colla de joves escriptors que es trobaren a Mallorca. Ara, setze anys després, sou la codirectora d’un dels festivals de poesia més importants d’Europa…
—Han passat moltes coses d’ençà d’aquesta trobada que contes, i que no oblidaré mai. Hi havia gent com Meritxell Cucurella-Jorba, Martí Sales, Salvador Iborra, Bel Olid, tu. En fi, serà inoblidable perquè va ser la primera escapada tota sola. Jo anava a l’institut i em vau convidar al congrés i, en part, tot arranca allí… Però és clar, abans d’arribar a Barcelona he dirigit durant tretze anys el festival de poesia d’Oliva, que potser va començar com una broma però ara hi tenim més de mil persones de públic. A mi organitzar coses i explorar els nous formats per a transmetre la paraula sempre m’ha agradat.

Com ha estat la feina amb Mireia Calafell, la codirectora del festival?
—L’any passat, amb Teresa Colom, hi vaig treballar molt bé i ara ha estat molt bé poder fer-ho fer amb la Mireia, perquè tenim gustos totalment diferents i no coincidim en res. Això s’ha traduït en un programa molt eclèctic, amb un ventall  de propostes molt ric, on caben estètiques molt diferents i molts actes al carrer. Per tant, només puc dir que ha anat molt bé.

El festival farà vint-i-un any; el recital al Palau, quaranta-tres. Continuem essent un país de capelletes literàries, sobretot en la poesia, o això ja s’ha superat una mica?
—Jo confie que s’haja superat una mica, però també és cert que aquest gremi és petit, relativament, i que aquests grups i capelles hi han estat sempre i potser fins i tot en algun moment han estat necessaris. Confie que ho siguem cada vegada menys, un país de capelletes. Per això en el festival enguany hem optat per grans noms internacionals que convisquen amb una participació i representació de la poesia catalana i de tots els corrents estètics, perquè veiem molt clar que si no importem i no establim contactes, no hi haurà exportacions.

Parlem de més de vint poetes internacionals, una setmana molt intensa d’activitats. Quin pressupost té el festival, enguany?
—Enguany ha pujat una mica, perquè passem a catorze espais. En total comptem amb 215.000 euros de pressupost consolidat, amb la qual cosa ens situem en un dels grans festivals d’Europa. Tenim un públic fidel però hem d’aconseguir nous públics, com més joves millor. És clar que en encanten els bons lectors de poesia, però aquests ja els trobes sempre a les llibreries i un festival com aquest necessita assolir una dimensió excepcional, perquè es tracta d’omplir de poesia la ciutat.

Quan pens en Jocs Florals, el primer adjectiu que em ve al cap és ‘carrincló’. M’equivoc? En canvi, els guanyadors dels premis no ho són gens de carrinclons, ans al contrari…
—Doncs a mi també em ve al cap l’adjectiu ‘carrincló’. I si seguim la història dels Jocs Florals a tots ens ho semblen, carrinclons. Però si ho mirem bé és espectacular que s’hagen pogut fer durant tants anys. El fet fonamental són el Jocs Florals a l’exili, amb tota la feina de la gent per salvar-nos els mots. Si això s’explica bé, els Jocs Florals deixen de ser carrinclons de seguida, però aquesta és una de les històries més oblidades de la nostra literatura. Pel que fa als guanyadors, jo he estat de jurat els tres darrers anys i el primer el va guanyar Eduard Sanahuja. Després va ser el torn de Pau Vadell i ara Hilari de Cara, però puc assegurar que la nòmina de gent que s’hi presenta és espectacular. Enguany hem rebut 103 originals i entre el conjunt de poetes n’hi ha de primera línia. Ja l’any passat vaig demostrar el meu interès perquè Proa recuperara l’edició en la col·lecció ‘Ossa menor’, i això ha estat molt important, perquè els Jocs Florals tenen molt de prestigi i si el llibre el publica una col·lecció referencial encara molt més.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana continua les celebracions del quarantè aniversari, amb un recital molt interessant al verger del Museu Marès. Pot haver-hi professionals de la poesia en aquest país?
—És la pregunta del milió. Jo puc dir que s’intenta i que hi ha entitats com l’AELC que vetllen per la professionalització, però qui en viu deu viure’n indirectament, de la gestió, perquè amb els drets d’autor és impossible. Nosaltres, a la setmana de la poesia sí que hem fet que tots els qui hi participen tinguen una remuneració. Si no, ens tiraríem pedres damunt la nostra teulada.

És un festival amb grans noms, com ara Mircea Cărtărescu i Núno Júdice, però que també ha tancat un acord amb el Marché de Poesie de París per a l’exportació…
—Sí, estem molt contents de totes dues coses. Tenim sort de comptar amb molts bons traductors que ajuden molt i fan el camí molt planer als programadors. Hi hem d’afegir que l’Institut Ramon Llull haja pogut tancar aquesta col·laboració amb el Marché de la Poesie, que fa que Dolors Miquel i Marc Romera, a més de recitar ací, també puguen fer-ho a París. I el desenllaç més feliç de tota la història seria que això es tancara amb una traducció dels seus llibres a França.

Com ja és tradicional, concerts variats, música, spoken word, jazz, tot allò que calgui perquè la poesia superi el format llibre…
—La música és la gran aliada de la poesia i per això, per al gran concert de la Catedral (dissabte 12 de maig a les 22.00), hem buscat dues grans dones, Maria del Mar Bonet i Martirio, que han tingut la poesia en el centre de la seua carrera musical i que han donat una dimensió més gran al gènere, com tots els grups i artistes que hem convidat. Si algú passa després de la música al llibre haurà estat un èxit.

El recital al Palau l’heu convertit en temàtic: la ciutat i la visió que en tenen els participants serà el tema que centrarà la nit del dia 16 al Palau de la Música Catalana. Per què aquest tema?
—Perquè a l’acte del Palau pensàvem que hi havíem de portar poetes que ens agradaren, com Maria Cabrera, Najwan Darwish, Marta Ana Diz, Hollie Mcnisch, Adam Zagajewski, però que mantenen en la seua obra una dialèctica amb la ciutat, perquè en un moment actual de reivindicacions com el que vivim el joc amb la ciutat i amb la llengua és molt important i és un bon fil conductor que explica moltes coses.

Un altre dels grans temes que centren últimament molts debats és el de les migracions i l’estrangeria. En aquest sentit hi ha un recital a càrrec del Pen Català el dilluns 14 al vespre, al verger del Museu Marès, titulat significativament ‘Sóc d’aquí, sóc estranger’.
—Sí, serà presentat per David Fernàndez i hi haurà una mescla d’autors d’ací i d’autors acollits pel Pen. Aquesta entitat desenvolupa un programa molt important, que és el de l’escriptor acollit, un programa cada volta més necessari perquè serveix per a salvar vides i volíem reflectir-ho i explicar-ho.

Categories: literatura

La novel·la negra a la península Ibèrica, un invent català

Dm, 08/05/2018 - 22:00

La història de la novel·la negra a la península Ibèrica és catalana. Malgrat que l’afirmació no fa gens de gràcia als escriptors i estudiosos del gènere en espanyol, les dates de creació –i fins i tot les de publicació– d’un bon grapat de novel·les en català demostren que els anys quaranta ja teníem creació d’autor en la nostra llengua i que els anys cinquanta el gènere anava pel camí de consolidar-se a casa nostra, mentre que a Espanya tot just es trobava a les beceroles.

Silver Kane va escriure més de mil novel·les: terror, policíaca, de l’oest…

Què vol dir això de creació d’autor? Doncs: novel·les signades amb el nom real dels seus autors. I per què fem aquesta distinció? Perquè a final dels anys quaranta arreu de l’estat varen aparèixer nombroses col·leccions de novel·la popular –sobretot westerns i novel·les policíaques– que es venien al quiosc. Molts dels autors eren escriptors perseguits pel règim franquista que havien d’ocultar el nom amb pseudònims estrangers. També es donava el cas que el mateix règim franquista no volia que les obres que es publicaven estiguessin ambientades a Espanya, un país on no hi havia lloc per al crim, segons el franquisme. Per tant, a principi dels anys quaranta i cinquanta, la novel·la popular es feia majoritàriament en castellà, amb pseudònim i ambientada fora de l’estat. Va ser l’època daurada de les novel·les produïdes a can Bruguera per autors com Silver Kane (Francisco González Ledesma, que també emprarà altres noms per a escriure novel·la rosa, per exemple), que arribarà a publicar més de mil novel·les per a l’editorial, o altres, com Marcial Lafuente Estefanía i, en un altre ordre de coses, Corín Tellado.

Així doncs, en un estat governat per una dictadura que deia que el crim no existia –cosa que després desmuntà la popularitat del setmanari El Caso–, fer novel·la negra i fer-la creïble era molt complicat. El 1955 es va publicar La bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que unànimement s’ha considerat com la primera novel·la negra publicada en català. No hi ha dubte que molt possiblement és la primera escrita en català, ja que una investigació recent del professor Àlex Martín, Rafael Tasis, novel·lista policíac, testimonia que el procés d’escriptura va ser al París encara ocupat pels nazis però a punt de l’alliberament, per tant, el 1944.

Rafael Tasis.

El cas és que, primer, la guerra del 1936-1939 i, posteriorment, l’exili i la Segona Guerra Mundial havien estroncat els inicis d’una tradició de novel·la negra policíaca dels anys vint i trenta que havien conrat escriptors com Domènec Guansé i Cèsar August Jordana i, fins i tot, una joveníssima Mercè Rodoreda. És clar que eren novel·les encara de tipus anglosaxó, molt policíaques i molt preocupades per resoldre qui era el culpable d’un crim més que no pas novel·les negres. En el cas de Tasis, ja no. Ens trobem una novel·la negra que deu més a les seves lectures de clàssics americans i de les novel·les protagonitzades per Maigret, el personatge de Simenon que tan bon predicament tenia a casa nostra i que tenia fans absoluts com el poeta Carner, segons que explica Xavier Pla a Simenon i la connexió catalana.

Passa que tenim una altra figura, la de Manuel de Pedrolo, que va publicar la novel·la Es vessa una sang fàcil el 1954 a la col·lecció Albertí. Aquesta obra va ser reeditada per Jaume Fuster a la Negra de la Magrana els anys vuitanta i ara ha estat el número 1 de la col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors. Incomprensiblement, la crítica havia decidit de no col·locar aquest títol entre les obres canòniques de Manuel de Pedrolo i per això, erròniament, es creia que el llibre de Tasis havia estat el primer publicat en la nostra llengua. Novament, el professor Martin Escribà és qui situa el llibre en el context que li pertoca en el seu estudi Catalana i criminal del 2006. A més a més, posteriorment va fixar el cànon d’obres negres de Manuel de Pedrolo en aquestes: Doble o res (1950); Es vessa una sang fàcil (1952); L’inspector fa tard (1953); Joc brut (1965); Mossegar-se la cua (1968); Milions d’ampolles buides (1968) i Algú que no hi havia de ser (1972). També ha detectat traces d’utilització d’estructures pròpies del gènere negre en tres obres, com a mínim, del cicle Temps obert (amb un total d’onze llibres publicats) i a la novel·la M’enterro en els fonaments (tot i que preval tant el vessant polític de la novel·la que el negre queda desdibuixat).

Especialment interessant és el cas de Doble o res, novel·la que Manuel de Pedrolo va escriure el 1950 i que va enviar a censura. Va romandre quaranta-set anys als arxius d’Alcalà d’Henares, fins que el manuscrit va aparèixer en el decurs d’una altra investigació i es va publicar set anys després de la mort de l’autor. Curiosament, aquesta és la primera incursió de Pedrolo en el gènere i l’obra comença amb el segrest d’un empresari per part d’uns afeccionats, entre els quals hi ha un aspirant a escriptor –és significativa la gran quantitat de vegades que Pedrolo opta per la figura de l’escriptor en la seva obra com a personatge metaliterari. La novel·la encara és molt deutora de les estructures del teatre existencialista que preocupava l’autor i d’aquelles novel·les primerenques en què intentava escatir el sentit de l’existència humana enfrontant-lo a situacions límit.

Cal recordar que la censura va ser especialment dolorosa en el cas de Manuel de Pedrolo, amb alguns títols que no es van publicar fins vint anys més tard d’haver-se escrit, i que no sempre serà per motius polítics: les escenes sexuals explícites també van escandalitzar els guardians de la moral del règim.

Així doncs, la producció negra en català arrenca a mitjan anys quaranta amb Rafael Tasis (1906-1966), que abans de 1960 també va publicar Un crim al Paralelo i És hora de plegar. Continua amb les tres novel·les primerenques de Pedrolo escrites entre 1950 i 1953 (encara que publicades, respectivament, el 1997, 1954 i 1960). I encara ens permetrà d’incorporar dos noms més a aquesta nòmina: el 1955, Maurici Serrahima va publicar Estimat senyor fiscal, i Maria Aurèlia Capmany va publicar la primera de les seves aportacions al gènere, Traduït de l’americà, el 1959. Així doncs, vuit obres d’autoria pròpia abans de 1960.

Mario Lacruz.

I en el cas espanyol, què passava? Doncs que els anys cinquanta també varen aparèixer les primeres obres d’autoria pròpia. Així, el 1953 va aparèixer per primera vegada en un relat el personatge de Plinio, de Francisco García Pavón, tot i que no es va consolidar fins als anys seixanta. El mateix any, Mario Lacruz va publicar El inocente, aquesta sí, una obra seminal del gènere negre a l’estat espanyol, i van aparèixer les dues novel·les primerenques de Tomás Salvador, El charco (1953) i Los atracadores (1955). Així doncs, només tres novel·les i el primer conte de la sèrie de Plinio.

Tomás Salvador.

Aquesta tendència catalana de marcar la línia de la producció de la novel·la negra a la península Ibèrica es va mantenir fins als anys setanta. La dècada dels seixanta vam tenir tres obres de Pedrolo i aparicions puntuals com la de Llorenç Sant Marc, a més de la publicació, entre 1963 i 1970, de la col·lecció La Cua de Palla a Edicions 62. A principis dels setanta, concretament el 1972, Jaume Fuster va publicar De mica en mica s’omple la pica, obra tan referencial com el Joc brut pedrolià de 1965. Això passava dos anys abans que Manuel Vázquez Montalbán inaugurés amb Tatuaje la sèrie dedicada a Pepe Carvalho, que des de 1974 ha esdevingut no tan sols la gran referència de la novel·la negra espanyola sinó el paradigma i el model de tots aquells que han volgut fer novel·la negra del desencant: des de Jean Claude Izzo, Andrea Camilleri i Petros Markaris, en els casos més evidents d’escriptor de la Mediterrània, fins al cubà Leonardo Padura i els xilens Roberto Ampuero i Ramon Díaz Ekterovic, per exemple. Sigui com sigui, l’invent era nostre.

Categories: literatura

Maig del 68, dones i llibertats: una nova cita amb la Fira Literal

Dll, 07/05/2018 - 22:00

L’herència del Maig del 68 és ben present a la Literal, la fira d’idees i llibres radicals, que es farà aquest cap de setmana a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona i que ja s’ha guanyat un lloc com a cita obligada de l’agenda cultural. Parafrasejant un dels eslògans que va fer forat a París fa cinquanta anys, la Literal presenta, amb el lema ‘Sota les llambordes, els llibres’, una programació farcida de conferències i presentacions amb la sacsejada de pensament com a ingredient principal. Els reclams més destacats del certamen, que és possible gràcies al micromecenatge, són tres noms propis: Elaine Brown, ex-dirigent del Black Panther Party; Camila Cienfuegos, guerrillera de les FARC; i Leo Bassi, bufó irreverent.

I què hi ha, de l’esperit del Maig del 68 a la Literal? ‘Una expressió de pluralitat de les idees radicals’, ens respon Laura Arau, coordinadora de la fira. ‘Una constatació que el pensament crític és divers i conflictiu, fins i tot contradictori, i que aquesta pluralitat no ha de ser senyal de debilitat sinó una forma de ser.’

El primer nom serà el del còmic Leo Bassi, que actuarà divendres, 11 de maig, a les deu del vespre a la Fabra i Coats. En temps de retallades de drets tan bèsties, un crit desacomplexat i provocador en defensa de la llibertat d’expressió. ‘Bassi centra part de la seva performance en la crítica a la dreta política, el sistema capitalista i la religió i ens encoratja a alçar-nos contra el poder’, explica Arau, qui diu que han volgut inaugurar la fira ‘amb una declaració d’intencions mitjançant l’espectacle “El último bufón” i promocionant la idea de l’alçament bufonesc popular’.

Les dues grans conferències de la Literal són de dues dones. Això ja no hauria de ser notícia, però encara ho és. I, de fet, hi ha una voluntat conscient darrere de la decisió. ‘Volem generar noves referències, noves brúixoles. Moltes dones han estat protagonistes de la història, però no s’han fet visibles. Per això, des de fa dos anys, hem volgut que les figures rellevants de la fira siguin dones. Va passar el 2016 amb Svetlana Aleksiévitx i el 2017 amb Leila Khaled. Enguany, hem volgut conversar amb dues dones que ens sembla que poden aportar reflexions interessants i inspiradores per a les lluites que vivim al nostre país.’

Elaine Brown conversarà amb la periodista Mònica Terribas diumenge, 13 de maig, a les set del vespre a la Fabra i Coats. Cantant, escriptora i conferenciant, va ser militant i presidenta del Black Panther Party i encara avui manté el seu activisme polític. ‘És una figura clau del pensament revolucionari negre dels Estats Units i ha estat una ferma lluitadora contra la violència policíaca cap a la població negra’, destaca Arau. Esmenta el llibre Una cata de poder (Oriente y el Merditerráneo, 2015), on Brown ‘descriu com operava el patriarcat dins el partit i fa una anàlisi feminista de les estructures de poder revolucionàries’.

Camila Cienfuegos (nascuda com a Sandra Milena Morales i que amb el seu nom d’acció ret homenatge al revolucionari cubà Camilo Cienfuegos) va ingressar a les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) quan només tenia catorze anys. Avui és una de les integrants de la direcció general del partit Força Alternativa Revolucionària del Comú (també FARC). Actualment, dedica els esforços al feminisme insurgent, connectant l’emancipació femenina amb la lluita de classe, i a la lluita per l’alliberament dels presos polítics de Colòmbia. Cienfuegos, que va participar en els Acords de Pau, conversarà amb l’eurodiputat Javier Couso, qui ha seguit de prop el procés. Serà el dissabte 12 de maig a les set del vespre a la Fabra i Coats.

Les altres quatre conferències de la Literal també tenen com a eix la llibertat d’expressió i el feminisme, idees transversals en la programació, a més de l’herència del Maig del 68. D’aquesta manera, la conversa amb el dibuixant Miguel Brieva (dissabte, a les 12.00) servirà per a reflexionar sobre la societat del present i el futur i el paper que hi té l’humor gràfic. D’una altra banda, com que la Literal té clar que vol posar les dones al centre, enguany hi haurà un debat sobre feminisme i classe (diumenge, a les 12.00), amb Isabel Benítez, militant de la COS i coautora de Panrico, la vaga més llarga; Nines Maestro, històrica militant comunista de Red Roja; i Marina Sánchez Cid, economista feminista. I una entrevista a l’ex-guerrillera Yolanda Colom (diumenge, a les 17.00), que servirà per acostar-se a la vida de la comunitat guerrillera, especialment de les dones, ‘que van plantar cara no solament al govern i a l’exèrcit sinó també al masclisme i el conservadorisme a Guatemala’.

Diuen els organitzadors de la Literal que la fira vol ‘intervenir sobre la realitat’. I això, com es fa? ‘Generant pensament crític mitjançant llibres i idees radicals’. Uns llibres que es podran trobar al mercat del llibre, a l’espai Kanalla i a l’espai de lectura, a més de les presentacions de les editorials que participen en la fira. I unes idees que es transmeten en els debats, conferències i converses. ‘La proposta que fem és la de repensar-nos i pensar el món en què vivim, quines eines tenim per a canviar-lo i quines són les nostres aliances.’

Impulsada per les editorials Tigre de paper, Edicions Bellaterra i Icària Editorial, les biblioteques Trinitat Vella – José Barbero i Ignasi Iglesias – Can Fabra, la llibreria la Carbonera, l’Ateneu l’Harmonia i l’equip de Münster Studio, la fira compta amb un mercat del llibre on poden participar les editorials i llibreries que ho vulguin, prèvia inscripció. Enguany, n’hi ha una vuitantena. Només cal complir dos criteris: llibres d’editorials independents i llibres de contingut radical. ‘Per independent entenem aquelles empreses editorials que no formen part d’un grup empresarial; i per radical, tots aquells continguts, al marge del gènere, que volen anar a l’arrel dels problemes’. Arau explica que, enguany, el nombre d’inscripcions ha crescut un 30% respecte de l’any passat, fet que els desafia a repensar la fira i el seu volum de cara a l’any vinent.

Categories: literatura

Joanjo Garcia: ‘Vivim en un món obscè’

Ds, 05/05/2018 - 22:00

A València, als Jardins de Vivers, passeig de Guillem Agulló enllà, en una terrasseta a tocar de la Fira del Llibre que encara el seu equador amb optimisme, anem a dinar un xivito o sandvitx o qualsevol altra cosa. Xerrant, xerrant, al final l’àpat seran un parell de canyes dobles i olives. I què? Joanjo Garcia (València, 1977) presenta La pornografia de les petites coses (Sembra); té moltes coses a explicar i moltes més que prefereix que no constin en acta, que les descobreixi cada lector, si ho vol. I el cas és que, quan algú mira el rellotge, ja s’ha fet tard per a dinar. L’entrevista comença amb una confessió: tot és tan recent i va tan ràpidament que amb prou feines hi ha hagut temps de fer un cop d’ull en ziga-zaga a aquesta novel·la que juga a enganyar, retratar i sorprendre. L’autor no hi posa pegues: ‘però ara te la llegiràs?’. Després de l’entrevista, el sí es fa més rotund.

—Jo et contaré la història, però fins a un límit.

Si no es pot contar, no m’ho contis, si us plau, que així segur que…
—T’ho contaré. És necessari. La història comença amb un capítol introductori, molt breu, que parla del SILPO.

‘El primer ‒i únic, fins al moment‒ Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera’.
—Sí. I després ja comença La set del nàufrag, la novel·la que ha escrit un d’eixos participants al SILPO. D’entrada no s’entén, però no és necessari. Aquesta novel·la passa en València. Hi ha un personatge, M, la parella Pablo i Andrea, i Clea, que és la femme fatale, la dona-desig…

Li trasbalsa la vida, a M.
—Sí. I hi ha la relació entre Andrea i Pablo, convencional fins que ve Clea. Pablo hi vol follar, però això li fa pensar que potser M també desitja la seua dona. I aleshores eixa amistat naufraga i M comença a escriure contes.

Ja en seran tres, de contes dins la novel·la que hi ha dins la novel·la!
—Sí. I Pablo els interpreta contes, s’hi troba, i hi troba M i tothom. També hi ha escenes calentes. Vull dir que, si, a un, li mengen la polla, s’ha de dir, no?

És la primera vegada que escriviu sexe explícit?
—Sí. Encara que, per exemple, en El temps és mentida hi havia aquell personatge que anava a locals de prostitutes però que no hi volia follar, volia rescatar-les. Com que no podia, se n’anava al cotxe i es masturbava. Baix del pont de l’excalèxtric, ací, en València.

En parleu com si fossin persones que coneixeu.
—És que són persones que conec.

Ah.
—És molt més fàcil crear els personatges partint de persones amb les quals has compartit coses o que has observat, que donar-los una biografia. Per a què? Si ja tens un col·lega que ja té una biografia. O un enemic. Que no és el cas.

Aquella novel·la dins la novel·la s’acaba?
—Sí. Amb molts contes. I amb les cendres de la relació dels tres. Dels quatre, tot i que Clea desapareix.

Un ésser pràcticament eteri.
—Sí. I queden eixos personatges: una miqueta en el fracàs del matrimoni, l’aventura d’escriure, que és difícil. Sense més. I tornem al començament: un retrobament de la facultat, i saber que hi va haver una segona sessió del SILPO, a Barcelona, que acaba en una casa ocupada veient La rebelión de los lápices, decideixen que han d’anar a apedregar el consolat americà, per allò que ‘els vostres crims no quedaran impunes i caldrà fer-hi alguna cosa’. Quina? Doncs la primera ximpleria que se’ls acut. I saber també que, del SILPO, en va sorgir una novel·la. I anar a buscar-ne l’autor.

On?
—A València. I demanar-li què és La set del nàufrag. I l’altre no en vol saber res, però al final li ho explica: ‘És la nostra vida’. I li diu que tots eren uns vanitosos que es pensaven que eren genials. I, al final, en realitat, li diu, ‘éreu tots uns fills de papà’. L’altre, no, perquè era de Gavà, i pensava que feia la revolució. Però no. Cap d’ells. Perquè, si te n’adones, com estan definits els personatges femenins, a La set del nàufrag? Amb el seu aspecte. I els homes? Amb les coses que fan.

No deu ser casualitat.
—No. Però no en vull parlar. Vull que els lectors se n’adonen. Com hi està representat el sexe, per exemple? Pensem-hi. O siga, la novel·la parla del moment de desfeta d’unes relacions que ara ja haurien de ser d’igual a igual, horitzontals, entre homes i dones. Les dones tenen molt clar contra qui han de lluitar, però els homes (per fi!) hem acabat desemparats de referents. En un moment es diu: ‘semblàvem gent que venia de carnaval a una festa d’estiu’. Perquè intentem encaixar en uns marges que no valen. Una manera de resoldre-ho, parle de la meua generació, va ser de no madurar, de no agafar responsabilitats. En tot cas, espere que la novel·la després faça pensar ‘ostres, l’he llegida i em semblava bé’, però es veu que no. Aquesta és l’obscenitat de les petites coses.

O sigui, que l’heu feta amb molta mala idea, la novel·la dins la novel·la.
—És clar. Per mostrar fins a quin punt hem normalitzat coses que en realitat són reaccionàries. Però és que vivim en una societat reaccionària. Al final, què és la pornografia? Són els teus drets de domini. Perquè, si hi penses, com es representa la pornografia? Gent follant en cases de luxe, etc. I quin sexe s’hi representa? El sexe a partir de la dominació. Al final, res no és innocu. Parla de dominació: dominació de gènere i de classe. I això no pot ser divertit.

Al final, la pornografia parla de dominació de gènere i de classe, i això no pot ser divertit.

 

Heu preparat una novel·la de novel·les trampa!
—No sé si és convenient dir-ho, això. De fet, és una novel·la sobre com interpretem la ficció. I com interpretem la ficció també ateny al fet de com interpretem la realitat. Jo tenia un amic que, quan i vaig preguntar ‘tu què eres’, em va dir: ‘jo em considere comunista llibertari abertzale, però potser sóc un petit burgès nacionalista d’esquerres’.

Bona!
—És una bona definició, sí. Perquè, moltes vegades, atenyem les nostres anàlisis sociològiques i polítiques a partir d’una realitat que hem interpretat com el cul. Perquè pot ser que, si les coses no funcionen, el problema siga l’anàlisi. I cal fer una altra anàlisi, en comptes de dir ‘doncs pitjor per a la realitat, que es fota’. De fet, La pornografia de les petites coses parla d’eixa generació que ha restat en la fantasia. I d’eixa desfeta.

En parleu amb força duresa.
—Sí, és clar. És que s’ha de fer. Perquè, entre més persones, em jutge a mi. I no m’he de jutjar amb complaença, no? Hem de ser, tal com deia un lema sandinista, implacables en el combat, generosos en la victòria. I això fem. Amb els companys de la facultat ho dèiem: venim de la generació dels traïdors, que era la generació política anterior, i hi afegíem: sort que, a nosaltres, no ens ha passat, que teníem les portes de les subsecretaries tancades, perquè això ens ha permès un marge de fidelitat a nosaltres mateixos. Si no, ens haguérem venut. Perquè és difícil no vendre’s. Al final, l’enemic, el tenim també a dins, en les nostres petites coses, en els nostres comportaments més quotidians.

Sempre feu novel·les de tema?
—De fet, la novel·la no pretén explicar una historieta. En totes les novel·les intente posar-hi un tema, i és d’això que m’interessa parlar. Mira el personatge que ha escrit La set del nàufrag: és fill de Gavà, estudia filologia catalana i després se’n torna i diu ‘que bonica  aquella vida però quina mentida’. Als altres, els havien educat per a menjar-se el món, i ell va pensar que hi compartia coses, però, de fet, parlaven en el llenguatge de l’enemic, però no se n’adonaven. Hi ha una desmitificació d’eixa revolta inconsistent, evanescent, que hem viscut tots. I ell constata, quan torna al poble, que la vida és una altra cosa. És fer de cambrer, per exemple. I té rancor de classe. L’ultima frase del llibre és aquesta, precisament: ‘però això va ser… rancor de classe’.

És bastant pessimista, aquest llibre.
—No és pessimista.

Segur que no?
—El llibre, primer, proposa un repte, que és entendre’l, fer-nos preguntes.

Està bé aquest reclamar atenció.
—I participació. S’hi planteja un repte, però també una proposta: llegir la realitat. Això potser no és en la novel·la però… també: com publicitem des del nostre moviment polític, des dels nostres marges, coses que no siguen només consignes? O és que estem contents de la nostra marginalitat? Si vols tenir vint anys als quaranta, doncs endavant.

Parleu força dels quadres mentals i del tarannà cultural, de com ens forgen i de com costa sortir-ne.
—És que és molt difícil. Quantes vegades veiem una injustícia i girem la cara? Quantes vegades en som culpables? Quantes vegades consumim i després fem consignes polítiques? Al final, vivim en un món obscè. I en som executors, i no en podem escapar. No podem.

I per què justament us inventeu el SILPO?
—Perquè hem estat en coses semblants, no? [Riu] De fet, hem participat en coses que no han estat el SILPO però que ho podrien haver estat. Tant de bo. Hauria estat bé. Era una universitat molt diferent. Jo no sé si els universitaris d’ara, que entren a classe i els passen llista, entendran que nosaltres passàvem el temps conspirant contra…

Digueu-ne sistema, en general.
—Contra el sistema, sí. A la cantina, és clar. A quin lloc millor? Una altra cosa que he volgut fer en aquest llibre és fer que passe en Barcelona, també, que hi haja eixa tensió Barcelona-València, una cosa que ja havia assajat en Arribarà el dematí, això de mostrar en la literatura que els Països Catalana existeixen més de com pensem. Hi ha més contacte de com sembla. El llibre és fet en oriental i en occidental. La set del nàufrag és una novel·la feta per un barceloní que escriu en valencià. Gràcies al fet que existeixen els correctors, que han estat molt amables i molt pacients amb mi, se li ha donat una coherència. M’agrada que es veja això, que estem més vius d’allò que moltes vegades representem. Perquè en la literatura trobe a faltar eixa normalitat que, de fet, existeix.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Un dels darrers, Les possessions, de Llucia Ramis.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai’, de Josep Piera

Ds, 05/05/2018 - 22:00

«Durant la dècada dels cinquanta a les llars valencianes es prenia un plat d’arròs com a menjar de calent pel migdia. Només si els homes marxaven a treballar al camp (de sol a sol), el plat d’arròs es menjava de nit. L’arròs era l’aliment bàsic de la població, tant del litoral com de l’interior. Amb arròs, oli i uns pocs condiments vegetals i animals, n’hi havia per a alimentar una família. Aquests anys de mínims i amb poc de poc, però, es feien arrossos que ara poden semblar fantasies coquinàries, perquè són impossibles de reproduir. […] Fou durant aquesta època que a moltes cases valencianes es va substituir el safrà pel colorant. […]»

Amb aquest dir fresc, planer, rigorós i documentat, també sentimental, Josep Piera ens explica a El llibre daurat (Pòrtic) el bo i millor de la història, la tradició i el fer d’un plat que és bandera al País Valencià, la paella. Tal com diu el subtítol, és la història de la paella com no s’ha explicat mai. Llegiu-ne un fragment.

L’editor de Pòrtic, Josep Lluch, ens parla del volum:

Un homenatge valencià
«Joan Perucho no podrà llegir aquest ‘llibre daurat’ que ell va reclamar a Josep Piera que escrivís. Ara fa trenta anys, el creador de mons imaginaris i erudit gastrònom va proposar a l’escriptor de la Safor que escrivís ‘la història mai no escrita de la paella’. I en Piera ho ha fet, amb la lentitud amb què es fan les coses plaents. Entremig, ha publicat uns deu llibres de poemes, un parell de biografies, llibres memorialístics, narracions de viatges i un llibre de receptes familiars. La curiositat de Josep Piera no té límits.

El llibre que avui oferim als lectors és una obra enciclopèdica i alhora fastuosament sensual, divertida i amena. La paella vista com a menjar feliç, com a ritual íntim i com a símbol col·lectiu. Una celebració de la cultura popular de la nostra terra. Il·lustrat amb les fotografies i els documents més curiosos, el llibre captivarà els aficionats a la cuina, però també els lectors interessats en la tradició cultural europea.

Com arriba l’arròs a la península? Com el cuinaven els andalusins? I els jueus sefardites? De quina manera l’oli i el tomàquet esdevenen una alternativa al risotto milanès? Quina és la primera referència escrita de la ‘paella de València’? Com la descrivia Blasco Ibáñez? Quan passa a ser un menjar ciutadà? Quina relació hi tenien Orson Welles, Ernest Hemingway, Joan XXIII i Concha Piquer? I Joan Fuster? La paella és republicana, franquista o monàrquica?

Per saber-ne més i perquè la paella us agradi més encara i us evoqui dies feliços, us convidem a llegir aquest ‘llibre daurat’.»

Categories: literatura

L’Acadèmia Sueca no lliurarà el Nobel de literatura d’enguany per l’escàndol d’abusos sexuals

Dv, 04/05/2018 - 09:26

L’Acadèmia Sueca ha anunciat que no lliuraria el premi Nobel de literatura d’enguany després de la polèmica per les denúncies contra el marit d’una de les integrants de la institució, per abusos sexuals. Arran de l’escàndol, han dimitit uns quants membres de la junta. Així doncs, el principal premi de la literatura mundial serà cancel·lat, cosa que no passava d’ençà del 1943, durant la Segona Guerra Mundial.

L’escàndol va esclatar el novembre passat, quan divuit dones van acusar públicament el dramaturg francès Jean-Claude Arnault d’abusos sexuals, agressions i violació. Els fets van passar suposadament entre el 1997 i el 2007, en algun cas dins les instal·lacions de l’Acadèmia, i alguns membres de la institució en tenien coneixement.

L’escàndol ha originat la dimissió de sis membres del jurat, que s’afegeixen a dos més que fa anys que van dimitir per uns altres motius. El jurat és integrat per divuit persones i en la reunió del 13 d’abril no hi va haver el quòrum necessari per a decidir el Nobel de literatura.

Categories: literatura

Arriba el València Negra més gran i internacional

Dj, 03/05/2018 - 17:00

L’escriptora nord-americana Donna Leon, una de les estrelles del noir internacional, i Benjamin Black, nom real del famós escriptor John Banville, són els caps de cartell del festival VLC Negra que es fa a València fins al 13 de maig. Mig centenar d’autors, 115 activitats i 40 seus són algunes de les xifres d’aquest certamen, dedicat de manera excepcional al llibreter valencià Paco Camarasa, mort recentment. És el més gran, en espai, i el més internacional, pel que fa als escriptors participants, dels sis certàmens que s’han organitzat fins ara.

A més de Leon i Banville, que oferiran sengles trobades amb els lectors el 5 i el 9 de maig, al cartell del festival s’hi afegeixen un bon reguitzell d’autors internacionals de novel·la negra: Santo Piazzese, Ben Pastor, Bernard Minier, Frank Thillez, Romain Puértolas, Marin Ledun, Jorge Eduardo Benavides, Carlos Zanón, Espido Freire, Alicia Giménez Barlett, etc. Pel que fa a les lletres catalanes, hi seran representades per Andreu Martín, Martí Domínguez i Pasqual Alapont, entre més.

Enguany, a més de passar de vint-i-vuit a quaranta seus a València, el festival s’expandeix a quatre municipis de la rodalia: Aldaia, Benetússer, Burjassot i la Font de la Figuera, que tindran l’oportunitat de gaudir d’algunes de les més de cent propostes de l’agenda cultural. Hi destaquen conferències, trobades amb autors, bibliofòrums i col·loquis sobre tot de temes al voltant de l’enjòlit. ‘Volem que el festival s’estengui com una taca negra’, explica el director del festival, Jordi Llobregat.

Entre les novetats de la programació, destaca un passallibres (bookcrossing) al metro de València, clubs de lectura i visites dels autors en centres educatius. Perquè un dels objectius del festival d’enguany és anar a cercar els lectors, explica Llobregat. La programació es completa amb un espai de reflexió sobre el tràfic de dones de la mà de Metges Sense Fronteres, un cicle de cinema a la Filmoteca dedicat a Fritz Lang, la representació a la sala Russafa de l’obra Un crim perfecte i cites gastronòmiques amb menús especials all Mercat i Gastroestudio.

 

Categories: literatura

La llibreria la Tralla de Vic tanca després de 40 anys d’història

Dj, 03/05/2018 - 13:49

La llibreria la Tralla de Vic, amb quaranta anys d’història, abaixarà la persiana aquest dissabte. Segons asseguren a través d’un comunicat fet públic a les xarxes socials, la situació econòmica actual ‘faria insostenible perllongar aquesta aventura que tantes coses bones ens ha aportat’. ‘Durant aquests últims anys hem vist amb pena com diverses llibreries s’han vist obligades a tancar, morint amb cada una d’elles una petita part de la nostra cultura. Per desgràcia avui ens toca a nosaltres assumir també aquesta decisió’, lamenten. Els propietaris actuals del negoci –que van agafar el projecte fa sis anys- han aprofitat el comunicat per reivindicar que ‘s’escriguin, s’editin i es llegeixin llibres en català’. Afegeixen que ‘la nostra llengua és un present que només nosaltres podem convertir en futur’.

Categories: literatura

Els Premis Crítica Serra d’Or reconeixen Mercè Ibarz, Josep Lluís Badal i Teresa d’Arenys

Dc, 02/05/2018 - 13:58

Els Premis Crítica Serra d’Or 2018 han reconegut Mercè Ibarz, Josep Lluís Badal, Teresa d’Arenys, Adrià Pujol i Marc Gil en un acte presidit per l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler.

A l’apartat de Literatura i Assaig, l’escriptora Mercè Ibarz i el seu assaig L’amic de la finca vermella, ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or 2018 d’Assaig. Ibarz és articulista de VilaWeb i hi escriu una columna cada dissabte.

Al mateix apartat, l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol Cruells ha guanyat el Premi Crítica Serra d’Or de Traducció 2018 per L’eclipsi de Georges Perec. L’obra teatral Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, de Josep Lluís Badal, ha estat guardonada amb el Premi Serra d’Or de Novel·la 2018; mentre que Teresa d’Arenys. Obra poètica (1973-2015), de Teresa d’Arenys, ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia 2018.

A l’apartat d’Investigació, Marc Gil ha guanyat el Premi Crítica Serra d’Or d’Investigació 2018 en la categoria d’Humanitats per l’obra Barcelona al servei del Nuevo Estado. Depuració de l’Ajuntament durant el primer Franquisme.

L’Institut Català d’Ornitologia ha obtingut el Premi Crítica Serra d’Or d’Investigació 2018 en la categoria d’Altres Ciències per Atles dels ocells nidificants de Barcelona.

A l’apartat de Catalanística 2018, el treball L’ambassadeur de la République des Lettres. Vie et oeuvre de Robert Robert i Casacoberta (1823-1873), de Julien Lanes Marsall, ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or.

A l’apartat de Teatre, l’obra de Pau Miró Un tret al cap s’ha emportat el Premi Crítica Serra d’Or en Teatre Català, alhora que l’obra Medusa, de la Virgueria, dirigida per Aleix Fauró i Isis Martín, el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre 2018 a l’Espectacle Teatral, mentre que Marta Carrasco, per Perra de Nadie, ha guanyat el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre 2018 a l’Aportació Més Interessant.

A l’apartat i Literatura Infantil i Juvenil, el Premi Crítica Serra d’Or Infantil 2018 ha estat per a l’obra I aquí dins, qui hi ha?, amb text de Mar Benegas i il·lustració de Sandra Navarro.

El Premi Crítica Serra d’Or Juvenil 2018 ha recaigut en Una bala per al record, de Maite Carranza; mentre que el Premi Crítica Serra d’Or Coneixements 2018 és per ‘Ports’, de Víctor Medina.

Les obres premiades corresponen a les més destacades publicades el 2017 sense haver-se presentat concurs; en uns guardons sense dotació econòmica que consisteixen en la proclamació del veredicte i l’entrega d’una ‘serreta’ d’or de solapa, que representa la distinció que atorga la revista ‘Serra d’Or’, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Categories: literatura

Ricard Ruiz Garzón redescobreix Mary Shelley, la mare de Frankenstein

Dll, 30/04/2018 - 22:00

L’assaig literari a casa nostra no sol abundar en aportacions sobre les grans figures de la literatura internacional. És més freqüent que els nostres investigadors –sobretot els sorgits del camp de la filologia– es decideixin a abordar figures més properes, i sovint també ben mereixedores dels seus esforços investigadors, que no pas aquests grans noms inqüestionables del cànon occidental que moltes vegades queden en mans d’estudiosos de fora. Per això és tan saludable la sortida de l’assaig Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, que ha publicat Ricard Ruiz Garzón a la col·lecció ‘Ara i aquí’ d’Angle Editorial, i que ens arriba precisament quan es commemoren els dos-cents anys de l’aparició de la primera edició de l’obra.

La primera cosa que cal constatar d’aquest llibre és l’esforç que ha fet Ruiz Garzón per aclarir un fet clau: ‘Aquest llibre és una reivindicació de Mary Shelley, per a molts la pionera de la ciència-ficció, que a només divuit anys va crear una obra immortal i un mite de petjada inesborrable. Com al seu Víctor, el Monstre l’ha acabat absorbint i devorant, però el present bicentenari, acompanyat de certs estudis iniciats els anys setanta i ampliats els noranta, ha començat a realçar alguna cosa més que la filla de la precursora del feminisme Mary Wollstonecraft i el precursor de l’anarquisme William Godwin, alguna cosa més que l’esposa del poeta il·lustre Percy B. Shelley, alguna cosa més que la joveneta envoltada de mestres que va convertir un somni en un relat gòtic d’insospitades reminiscències. Més enllà de les justes reivindicacions de la crítica feminista, més enllà dels fills legítims i bastards a la cultura popular, més enllà dels abusos biogràfics que s’han comès i es cometen a partir de la seva extraordinària vida, Mary Shelley és una de les grans escriptores de la història, un dels més grans escriptors que han existit.’

I és que, segurament, gairebé tothom recorda l’autora per aquest llibre, però en sap poques coses, de la dona que va néixer el 1797, filla de la precursora feminista Mary Wollstonecraft i de William Godwin i que el 1814 va començar una relació sentimental amb Percy Bysshe Shelley, malgrat que era casat. S’hi va casar el 1916, després del suïcidi de la seva primera dona. Mary Shelley havia tingut una filla que s’havia mort molt d’hora. El 1818 es van traslladar a Itàlia, on van morir el segon fill i el tercer abans que parís el quart, l’únic que va sobreviure, Percy Florence. El 1822, Percy B. Shelley es va ofegar quan el veler en què navegava es va enfonsar a La Spezia, i Mary va tornar a Anglaterra. Es va dedicar a l’educació del fill i a desenvolupar la carrera com a escriptora professional. Així doncs, una dona que a 25 anys ja era vídua, havia perdut tres fills i havia tingut nombrosos avortaments involuntaris, i havia creat una obra clau de la literatura universal.

El segon pas que fa Ricard Ruiz Garzón és emparentar Frankenstein amb altres monstres i mites contemporanis per anar bastint aquest repàs per la vida i l’obra de Mary Shelley en la reivindicació que fa del Frankenstein. Vampirs, Spiderman, King Kong, les bruixes, el Gòlem, el minotaure, Grendel i el doctor Jekyll es conjuguen en aquest llibre per, d’una banda, mostrar-nos la perfecta vigència de Frankenstein i, d’una altra, descobrir-nos-en l’autora. L’autor ho anomena un joc de miralls infinit en què Frankenstein es va reflectint de forma pura o distorsionada en altres grans mites de la literatura fantàstica.

Evidentment, amb la lectura del llibre ens endinsarem en la famosa nit de Villa Diodati, però veurem també fins a quin punt la maternitat, l’amor lliure i múltiple (que ara coneixem com a ‘poliamor’), les enveges literàries i la vida en un entorn i una societat que no eren gens fàcils per a una dona van marcar terriblement la vida de la mare de Frankenstein. De fet, aquella trobada a Villa Diodati, on s’allotjaven Lord Byron i el seu metge John Polidori l’estiu sense estiu (el 10 d’abril de 1815, el volcà Tambora va protagonitzar l’erupció més violenta mai registrada i va alterar el clima d’aquell any i el següent arreu del món, fins al punt que es van perdre les collites i es va viure la pitjor fam del segle XIX; amb nevades imprevistes i pluges tempestuoses, l’any 1816 es va conèixer com l’any sense estiu) venia precedida de l’estada a Europa d’un triangle força singular. El poeta Peter B. Shelley hi havia viatjat amb Mary, la joveneta amb qui havia estat pare i per qui havia deixat dona i descendència a Anglaterra, i amb Claire Clairmont, germanastra de Mary, embarassada de Lord Byron i amb qui ‘Percy, defensor convençut de l’amor lliure, hi passava massa estones igual de lliures, mentre Mary tenia cura de la filla encara sense nom i llegia’, diu Ruiz Garzón.

I així, el 15 de juny de 1816 va haver-hi la juguesca de Byron i la incitació als convidats a escriure una història de fantasmes, que curiosament només van acabar els membres que llavors eren considerats els més febles del grup, literàriament parlant. Polidori va donar a la premsa El vampir el 1919, i Mary Shelley va tenir el famós somni que va acabar amb l’escriptura de Frankenstein, publicat el 1818. I tot plegat, la seva vida es va anar convertint en un petit infern d’absències. Tres fills morts, nombrosos avortaments, Polidori suïcidat el 1821, Shelley ofegat el 1822, Lord Byron mort a Grècia el 1824. Van ser, sens dubte, cops brutals que mostren que la vida és més cruel que qualsevol criatura literària.

‘Aquí parlarem sense embuts del Monstre, dels monstres i de la monstruositat. És cert que Mary Shelley qualifica el seu ésser sobretot de “criatura” i “dimoni” i que el terme monstre tan sols apareix a Frankenstein mitja dotzena de cops. Però també és cert que gràcies a James Whale, a Boris Karloff i al cinema posterior l’imaginari popular anomena Frankenstein aquest personatge quan aquest és el nom del seu creador, Víctor Frankenstein. Si la criatura sense nom de Mary Shelley, per tant, és coneguda erròniament com a Frankenstein pel 99% dels mortals, no ha de ser tan greu que diguem monstre a qui l’autora anomena així, encara que sigui poc. D’aquesta manera, de pas, podrem insistir en la reivindicació d’aquesta fèrtil figura literària, sovint carregada de prejudicis però ben representativa de l’obra, el personatge i fins i tot la nostra era si recordem que etimològicament el mot “monstre”, del llatí monstrum, vol dir entre altres coses “prodigi”.’

I una mena de prodigi és que una noia de divuit anys, a qui ja se li havia mort una filla, que havia de veure com el seu futur marit tenia una concepció molt lliure de l’amor, i que sovint estava ofegada pels deutes, acabés enllestint una obra que ha passat a ser una referència imprescindible del cànon occidental fruit d’una juguesca de l’estiu sense estiu. Ricard Ruiz ens l’acosta com poques vegades l’havíem vista.

Categories: literatura

Vicent Partal presenta aquest dissabte a València ‘Nou homenatge a Catalunya’

Dv, 27/04/2018 - 17:03

El director de VilaWeb, Vicent Partal, presenta aquest dissabte 28 d’abril a València el seu nou llibre ‘Nou homenatge a Catalunya’. L’acte es farà en la Fira del Llibre, instal·lada als Jardins dels Vivers, concretament a la Sala Museu 1. L’autor serà presentat per Albert Dasí. Posteriorment Partal signarà llibres i ho farà també per la vesprada en l’stand de la llibreria ‘Fan set‘.

En el llibre Partal hi barreja la crònica periodística dels fets que van dur a la proclamació de la República Catalana amb l’anàlisi per a veure com s’hi va arribar i quin factors han fet possible la revolució democràtica sobiranista.

El volum inclou detalls fins ara desconeguts de tot allò que va passar en les setmanes que van dels atemptats de Barcelona i Cambrils a les eleccions del 21-D, però també des de la proclamació del president Puigdemont. L’autor se situa ell mateix dins la crònica periodística i  explica les complicades giragonses que es van viure des de l’inici del colp d’estat, el 20 de setembre, fins a l’arribada d’alguns membres del govern a Brussel·les i l’aplicació de l’article 155 per l’estat espanyol.

El llibre va més enllà de la simple crònica periodística i analitza en una extensa segona part els mecanismes que han dut el sobiranisme a assolir la majoria social i política al Principat. La reflexió sobre tot allò que ha passat en la darrera dècada dibuixa un període d’una intensitat política extraordinària, que el director de VilaWeb vincula amb un fil històric a la Catalunya rebel que George Orwell va retratar ara fa just vuitanta anys.

+ Aquí teniu un avançament de part del primer capítol
+ Aquí podeu veure el vídeo de la presentació del llibre, a càrrec de Vicent Sanchis
+ Aquí podeu veure l’entrevista sobre el llibre feta al programa Més324 de TV3
+ Aquí podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb
+ Aquí trobareu l’entrevista que li van fer els lectors de VilaWeb, parlant del llibre.

Categories: literatura

El poeta Francesc Parcerisas guanya el Premi Jaume Fuster

Dv, 27/04/2018 - 14:07

El col·lectiu d’escriptors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha reconegut el poeta, traductor i assagista Francesc Parcerisas (Begues, 1944) amb el XVIII Premi Jaume Fuster. El guardó, que se li lliurarà en un acte públic el 7 de maig a l’Ateneu Barcelonès, distingeix la trajectòria, la repercussió i la divulgació de l’obra d’un escriptor de la llengua catalana.

Parcerisas ha celebrat rebre el guardó en unes circumstàncies ‘escruixidores’ de ‘repressió’ del govern espanyol i de ‘pèrdua’ de llibertats. ‘Em sento més que mai al costat dels rapers, els artistes plàstics, dels CDR, els joves d’Altsasu, la noia de Pamplona, els polítics empresonats o exiliats i la gent que l’1-O va sortir en defensa dels nostres drets’, ha reblat. Amb tot, considera que actualment es viu en un ‘atzucac’ però es mostra esperançat: ‘N’hi ha hagut de més grossos’, ha conclòs. El poeta publicarà properament el volum ‘Un estiu’ (Quaderns Crema), un dietari que narra el ‘desassossec’ que va sentir durant uns mesos de 2014 pel traspàs d’amics propers, una reflexió sobre ‘la vida i la mort’.

Categories: literatura

Pàgines