Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 16 hores 34 min

Marc Artigau guanya el Premi Josep Pla amb la novel·la ‘La vigília’

Dg, 06/01/2019 - 23:02

L’escriptor Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha guanyat el 51è premi Josep Pla amb la novel·la La vigília. L’obra narra la història d’en Raimon, un noi que escriu contes a la ràdio –com l’autor– i que un dia rep l’encàrrec misteriós d’una senyora gran que li demana que escrigui la seva biografia. A partir d’aquest moment, en Raimon provarà d’esbrinar què hi ha darrere d’una oferta que no sembla innocent.

La novel·la guanyadora s’ha fet pública en la vetllada literària tradicional de Reis a l’Hotel Palace de Barcelona. El premi és dotat amb 6.000 euros i enguany hi optaven trenta-dos originals. L’any passat el va guanyar Antoni Bassas amb el llibre Bon dia, són les vuit!.

Categories: literatura

S’ha mort l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa

Dj, 03/01/2019 - 11:32

L’escriptor, traductor i autor teatral Ramon Folch i Camarasa s’ha mort aquesta nit a l’Hospital de Mollet del Vallès, on feia tres dies que estava ingressat per un ictus isquèmic. Nascut a Barcelona el 30 d’octubre del 1926, era el novè fill del també escriptor Josep Maria Folch i Torres i va pertànyer a la darrera generació d’abans de la guerra civil que es forma sota els principis de la renaixença cultural. Pare del popular còmic Massagran, va traduir al català autors com Orwell, Fitzgerald, Hemingway o Nabokov. El més d’un centenar de novel·les que va escriure han rebut els principals premis literaris catalans, com el Víctor Català, el Sant Jordi, el Sant Joan o el Ramon Llull, així com la Creu de Sant Jordi.

L’any 1945, Folch i Camarasa comença els estudis de Dret i ho compatibilitza amb l’ajuda d’algunes feines que encarreguen al seu pare o amb la correcció de proves d’impremta per a l’editorial de Josep Janés i Olivé. Quan comença el darrer curs universitari, pateix una tuberculosi pulmonar i és ingressat a una residència de Barcelona. Durant la convalescència escriu ‘El primer plet’, la primera llarga sèrie de comèdies bonhomioses del seu copiós ‘Teatre per a tothom’, pensades per als grups teatrals d’afeccionats.

Quan acaba la carrera, entra a treballar a l’editorial Janés, on es familiaritza amb les tasques de traducció. El 1954 publica ‘Camins de ciutat’, la seva primera novel·la. Tres anys més tard, el 1957, obté el premi Joanot Martorell amb la novel·la ‘La maroma’, l’inici d’una carrera com a narrador reconegut, que serà coronada amb els principals premis, com el Víctor Català amb ‘La sala d’espera’, el Sant Jordi amb ‘La visita’ o el Sant Joan amb ‘Testa de vell en bronze’.

L’any 1959, Folch i Camarasa s’estrena com a traductor al català, amb el ‘Diari d’Anna Frank’. A partir d’aleshores, amb el relaxament de la censura franquista, traduirà al català ficcions i assaigs concebuts en anglès, en francès, en italià i, fins i tot, en espanyol, com són ‘Un món feliç’ d’Aldous Huxley, l”Homenatge a Catalunya’ de George Orwell o diverses epopeies de Graham Greene. Ha combinat la reescriptura dels grans clàssics contemporanis (Daudet, Colette, Faulkner, Fitzgerald, Hemingway, Nabokov o Mailer), amb el gènere negre (Simenon, Chandler, Agatha Christie o Highsmith), l’assaig (Marx, Engels, Sartre, Russell o Aranguren) i els productes de caràcter més popular (Blyton, Martín-Virgil o Candel).

L’any 1970 es trasllada a Ginebra per treballar per a l’Organització Mundial de la Salut fins a la seva jubilació. Tradueix textos mèdics i administratius de l’anglès i del francès al castellà. Al llarg d’aquells tretze anys, però, publica vint-i-dues noves traduccions al català, entre les quals destaquen ‘Temps difícils’, ‘Un adéu a les armes’ o ‘Retorn a Brideshead’.

L’any 1981 escriu ‘Sala de miralls’, novel·la amb què guanya el premi Ramon Llull, i inicia la sèrie de còmics d’en Massagran, amb el títol d”Aventures extraordinàries d’en Massagran’, adaptació de la primera part de la novel·la del mateix títol de Josep M. Folch i Torres. Fins a l’any 2002 en publica quinze àlbums.

L’any 1991, després d’un llarg silenci, guanya el premi Pere Quart d’humor i sàtira amb el Manual del perfecte escriptor mediocre’.

Entre els homenatges i distincions amb què ha estat reconeguda la seva tasca ingent, destaquen la Creu de Sant Jordi, ‘per la popularitat de la seva obra, i per la seva extraordinària tasca com a traductor al català d’obres estrangeres’, i el Doctorat Honoris Causa, que li va atorgar la Universitat Autònoma de Barcelona per la seva tasca de traductor.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Tenc set de tu i bec ginebra’, de Damià Huguet

Ds, 15/12/2018 - 22:00

AdiA Edicions publica el volum Tenc set de tu i bec ginebra, una reedició que aplega els primers tres llibres de poesia que va publicar Damià Huguet: Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973) i Carn de vas (1976). Segons que explica Carme Castells a l’epíleg: ‘Són tres llibres en què tastam la paraula neta i jove de l’autor i la veim créixer i refermar-se.’ Aquests primers llibres són narratius, de contundència lèxica i tenen un ús magistral de metàfores del camp i la ruralia. Aquestes imatges del poble rural s’acompanyen d’escenes amoroses i referències cinematogràfiques del cinema francès i italià, imperant en aquells moments.

Us oferim tres poemes de Damià Huguet.

Damià Huguet va néixer a Campos, Mallorca, el 1946 i es va morir prematurament el 1996. Era poeta, editor, periodista, fotògraf, pintor, activista, cinèfil i empresari. Diu l’editorial: ‘Els que han llegit la seva obra han quedat endamianats. La seva poesia és plena d’imatges contundents referents a la terra, l’amor o al cinema. Té més d’una dotzena de llibres de poemes publicats.’ I també: ‘És un dels poetes maleïts i silenciats de la segona meitat del segle XX, a l’alçada dels grans noms del moment. És de justícia refer el pont i presentar-vos el Damià Huguet renovat.’

Precisament, l’editor d’AdiA, Pau Vadell, comenta: «Damià Huguet és un referent per a mi i la nostra editorial. Hem de pensar que el disseny de la col·lecció Ossos de Sol, precisament, és un homenatge a la col·lecció Guaret, dirigida per Huguet els anys vuitanta. Té aquest punt terrós que vol acostar la poesia a l’essència del llenguatge, a la part més arrelada a la terra.

Els tres llibres reunits amb aquest títol, Tenc set de tu i bec ginebra, que també és un vers del mateix Huguet, és una declaració d’intencions i un far d’allò que trobaran dins el llibre. És una declaració amorosa amb un llenguatge violentat, eixut, directe, aspre.

També hem afegit epíleg, sobrecoberta, imatge i glosa per evidenciar que Huguet és un avantguardista, un home total. Als anys setanta, a part d’empresari, era fotògraf, periodista, i feia provatures en el cap de la pintura i el cinema. Si hagués nascut en alguna ciutat dels Països Catalans, hauria estat un dels anomenats ‘homes del país’ que han sacsejat la cultura i han posat les bases del que coneixem avui, com foren Josep M. Llompart, Jaume Fuster i són Eliseu Climent i Damià Pons.

Aquests tres primers llibres reunits estableixen perfectament la base d’una trajectòria poètica destacable. Fan que un món rural i local esdevingui universal, conegut per tothom, assimilant les escenes quotidianes descrites amb el millor cinema de Pasolini o emmirallant-se en la poesia de Blai Bonet o César Vallejo.

Pensam que és un autor molt prolífic i interessant que ha restat ocult durant molts anys. Si bé és cert que el 2008 va sortir la seva Poesia completa en dos volums i recollia també molt llibres inèdits, Damià Huguet ha restat gairebé en l’oblit. A AdiA Edicions volem fer justícia a l’autor i tornar a fer valdre la seva obra. Situar-la a l’altura que té, ni més ni menys, al seu espai. Així, editam en un sol volum els tres primers llibres datats a la dècada dels anys setanta i l’acompanyam d’alguns elements que en sustenten aquest valor. Per una banda, l’epíleg que Carme Castells, directora de Mallorca Literària, ens ha fet a títol d’huguetiana convençuda i la reproducció d’una il·lustració de l’artista Antoni Mas. Per una altra banda, els elements externs. La sobrecoberta del llibre porta una imatge de rajoles hidràuliques procedent de la fàbrica que l’autor va regentar tota la vida i que ara el seu fill ha rellançat a través del disseny i la recuperació de tècniques. Al revers d’aquesta sobrecoberta, hem encarregat al jove glosador Miquel Àngel Adrover, també del poble de Campos, que ens acompanyàs escrivint un diàleg en format dècima amb Damià Huguet, un text que recitat amb la tonada tradicional de l’illa dura cinc minuts, fent referència al llibre Cinc minuts amb tu, inclòs en el recull.

Aquesta publicació és la primera d’un seguit de llibres que es faran durant el 2019; com ara una nova antologia revisitant tota la seva obra poètica, incloent-hi els volums de poesia inèdita, i, a final del 2019, la reedició dels relats Les fites netes amb edició de luxe i fotografies del mateix autor.»

 

Categories: literatura

Xavier Mas-Craviotto guanya el premi Art Jove de poesia Salvador Iborra amb el poemari ‘Renills de cavall negre’

Ds, 15/12/2018 - 21:59

L’escriptor Xavier Mas-Craviotto ha guanyat el Primer Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra amb el poemari Renills de cavall negre. El jurat, format per Laia Martinez Lopez, Sebastià Bennàssar, Eduard Escoffet, Àngels Moreno Gutiérrez i Enric Viladot ha decidit per unanimitat que aquest llibre és mereixedor del primer premi ‘per la solidesa del recull’ i ‘la força dels poemes’.

El jurat ha considerat mereixedor del segon premi el llibre Pòtol de Francesc Alemany Sureda. El lliurament s’ha fet a la Casa des Poble d’Esporles, juntament amb el dels premis Art Jove 2018 del Govern de les Illes Balears. El Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, en homenatge al jove poeta valencià assassinat el 2011, ha estat convocat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana juntament amb l’Agència Catalana de la Joventut i l’Institut Balear de la Joventut. El premi vol ser una eina de professionalització, a banda d’esperonar i fomentar la literatura en llengua catalana, i per aquest motiu a més a més de les aportacions monetàries (2000 euros per al primer premi i 500 per al segon) el poemari guanyador es publicarà a Viena Edicions durant el 2019.

Un altre dels objectius del premi és el d’articular un espai de formació horitzontal que faciliti dinàmiques de coneixement, d’interrelació i de debat amb altres escriptors amb diversos nivells de trajectòria professional. En aquest sentit, els catorze finalistes han  pogut assistir a una formació de quatre dies a l’Alberg de la Joventut d’Olot del 6 al 9 de desembre. Durant l’estada, els joves han assistit a tallers de fanzín i de recitació, a concerts i a xerrades amb escriptors i professionals del sector cultural.

Xavier Mas-Craviotto va néixer a Navàs el 1996. Actualment, viu entre la seva ciutat natal i Barcelona, estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i té una beca de col·laboració amb el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la mateixa UB. El 2017 va guanyar el Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium Cultural Baix Camp amb el poemari Phosphorus i Hesperus. Aquest any ha guanyat el 13è Premi Literari Pepi Pagès de Granollers amb l’obra El Roure i el Premi Documenta amb la novel·la La mort lenta, que L’Altra Editorial publicarà el 2019.

Francesc Alemany Sureda va néixer a Son Sardina el 1993. És llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i Màster en Antropologia i Etnografia de la Universitat de Barcelona. Amb Pòtol ha guanyat el nou Premi de Poesia dedicat a Manel Marí del programa Art Jove 2018.

Categories: literatura

S’ha mort el poeta, crític i professor Lluís Alpera

Dv, 14/12/2018 - 23:09

S’ha mort el poeta, crític i professor Lluís Alpera i Leiva (València, 1938). Alpera va començar els estudis a Filosofia i Lletres a la Universitat de València i els va completar a Madrid en l’especialitat de Filologia Romànica. Es va doctorar el 1965 per la Universitat de València amb una tesi sobre la llengua de Francesc Eiximenis. Va fundar el Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant on va exercir de professor fins a la jubilació.

Des de ben jove comença a conrear la poesia, inscrivint-se en el cercle de poetes valencians de tendència realista. Tot i així, la seua obra va evolucionar després cap a un sensualisme barroc, i finalment, cap a una poesia sintètica que ha marcat les seues darreres obres.

Ha publicat més trenta poemaris, entre els quals cal destacar ‘Dades de la història civil d’un valencià’, ‘Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus’,’Cavalls a l’alba’ i ‘Els bells papirs d’Alexandria’. L’any passat es va publicar la seua obra poètica completa ‘Ulisses i la Mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017 (2003)’.

Com a crític, també ha publicat diversos llibres, com ara els tres volums de ‘Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2004)’, i nombrosos articles en diaris i revistes científiques i culturals.

Alpera va rebre diversos premis i reconeixements com ara el Premi Salvat-Papasseit, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia, el Premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi Ausiàs March.

Categories: literatura

Premis literaris de la Nit de Santa Llúcia: el joc i la tradició literària, fil invisible entre els guanyadors

Dv, 14/12/2018 - 20:45

Una nova nit de premis literaris, la 68a Nit de Santa Llúcia, sense Jordi Cuixart, el desè president d’Òmnium Cultural. En la presentació dels premiats a la premsa, prèvia a la celebració, el vice-president, Marcel Mauri, ha recordat que fa 424 dies que Cuixart és tancat injustament a la presó. Enguany, la Nit de Santa Llúcia es fa a Sabadell, perquè és la ciutat d’acollida de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, també ho va ser de Muriel Casals i, durant uns anys, de Jordi Cuixart. És a tots tres que l’acte ha volgut homenatjar, amb poemes i proses d’escriptors sabadellencs com Pere IV i Roc Casagran, i també amb altres autors: Enric Casasses, Rosa Pou, David Menéndez.

Premi Sant Jordi: Jordi Cabré
El premi Sant Jordi se l’ha endut l’escriptor Jordi Cabré amb la novel·la Digues un desig. El portaveu del jurat, David Guzman, ha destacat el joc de miralls ‘carrollià’ que involucra el lector en una espiral sobre l’experiència de la lectura: un escriptor entra en una llibreria el dia de Sant Jordi i descobreix que el títol més venut de la diada és la seva autobiografia, que no l’ha escrita pas ell. Jordi Cabré ha explicat: ‘Jo defineixo la novel·la com un thriller psicològic. L’escriptor es troba amb una biografia no autoritzada i que el perjudica molt, perquè desvela greus secrets, una història d’amor perillosa, de dominació psicològica.’ Amb aquesta obra singular i diferent, Cabré fa navegar el lector per viaranys confusos, perquè transita per una novel·la dins d’una altra novel·la i no sap en quina de les dues es troba en cada moment. ‘L’obra és una reivindicació del poder de la creació i de la línia prima que hi ha entre ficció i realitat.’ David Guzman ha comentat que la idea de joc i tradició literària és una mena de fil invisible que connecta els tres premis literaris per a adults.

Enguany, el premi Sant Jordi no l’editarà Proa sinó que ho farà Enciclopèdia Catalana amb coedició amb Òmnium Cultural. Enciclopèdia va guanyar el concurs per a editar el premi Sant Jordi els tres anys vinents. El guanyador s’endurà 60.000 euros, a més dels drets d’autor íntegres. Entre les aportacions que farà Enciclopèdia Catalana aquests tres anys, destaca: convertir els socis d’Òmnium en prescriptors del premi i crear una campanya de foment de la lectura.

Premi Carles Riba: Carles Rebassa
El premi Carles Riba de poesia ha estat per al poeta Carles Rebassa amb Sons bruts, un recull de seixanta-vuit sonets. La representant del jurat, Maria Cabrera, ha destacat que eren sonets que parlaven d’amor i de mort, i que eren una mena d’autoretrat mutant. També ha dit Cabrera: ‘Aquests sonets s’han cisellat amb el temps, perquè són fets del 2003 al 2018. Són un joc conscient, trapella, obstinat, de qüestionar-se l’estructura del sonet. A vegades posant-s’hi xulo. Amb humor, ràbia, amor.’ També ha destacat el gran mestratge lingüístic, l’eco de tradicions que ressonen en els versos de Rebassa. I ell ha explicat: ‘Habitualment, quan et poses a fer un llibre de poemes, construeixes un cos que funciona en paral·lel al teu cos. Però amb aquest llibre va passar tot el contrari: Sons bruts és un combat entre l’amor i la mort, potser perquè l’origen dels poemes va ser un desamor tremend, que em va impulsar a prendre la tradició medieval i renaixentista. Potser perquè el sonet és una forma poètica ideològica, una forma vital que batega de forma individual, tota sola. Amb el temps, es va imposar l’anhel de destruir el món i tornar-lo a construir. Vaig acabar el llibre quan el cos em va dir que el cicle s’havia acabat.’

Premi Mercè Rodoreda: Víctor García Tur
El premi Mercè Rodoreda de contes l’ha guanyat l’escriptor Víctor García Tur amb El país dels cecs. La representant del jurat, Marina Porras, ha destacat la qualitat literària de l’obra, l’originalitat, el vincle amb la tradició i la reflexió que fa l’autor sobre la idea del plagi. En aquest sentit, Gacía Tur ha volgut matisar que no era cap plagi, sinó que ha actuat com si es tractés d’un karaoke, triant unes cançons i interpretant-les: ‘Quan dic cançons, dic contes. He triat una sèrie de contes que m’han impressionat al llarg de la vida i que he reelaborat. Autors com Borges, H.G. Wells, Kipling, Melville, Le Guin… Els meus són contes que parteixen d’altres contes.’ I ha posat l’exemple del conte del títol, tret de Borges: García Tur situa Borges en la Catalunya de la República, fent carrera literària, i després en un exili de misèria de desarrelament, a l’Argentina. ‘És un llibre ple d’homenatges i d’herències i com van a parar en la nostra producció literària.’

 

Premi Joaquim Ruyra: Maite Carranza
La coneguda escriptora de novel·les juvenils Maite Carranza ha obtingut el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil per L’alè del drac, una novel·la de misteri amb protagonista arxiconegut, Antoni Gaudi. Però és un jove Gaudí, que encara és a Reus, i Carraza novel·la una història que li serveix per a explicar d’on li prové la bogeria creativa. Una història que va deixar impactats els membres del jurat, qui han valorat que conté misteri, feminisme i crònica històrica.

Premi Josep M. Folch i Torres: Núria Franquet
Núria Franquet debuta en la literatura amb la novel·la La Liang dins del quadre, que ha obtingut el premi Josep M. Folch i Torres de literatura infantil. Si bé l’any passat el premi va quedar desert, enguany el jurat ha defensat aferrissadament aquesta opera prima. Paula Jarrin, en nom del jurat, ha defensat aquest llibre, del qual ha dit que emocionava i feia mirar cap endins. La protagonista, Lian, en una visita a un museu amb l’escola, es perd, i descobrint un quadre sobre la conquesta de Mallorca per part de Jaume I, fa un viatge que la portarà a l’altre cantó de món, a través dels quadres del museu. Núria Franquet ha reivindicat els personatges femenins en les obres infantils i ha destacat que un dels temes que esbossa, però que considera important, és que parla d’una nena desarrelada.

Les paraules de Jordi Cuixart ‘mai no es podran empresonar les idees’ han presidit l’acte.

Categories: literatura

Sebastià Benassar deixarà el càrrec de director del festival literari Tiana Negra

Dll, 10/12/2018 - 17:16

L’escriptor i periodista Sebastià Benassar deixarà el càrrec de director del festival literari Tiana Negra en finalitzar la propera edició, que se celebrarà al gener, per donar pas a una nova etapa del certamen i afrontar nous reptes professionals.

En un comunicat, el festival ha afirmat que la persona que el substitueixi es coneixerà durant la propera edició, que tindrà lloc el 18 i 19 de gener, i que cerca dotar la novel·la negra catalana d’un espai de referència.

Benassar, que ha qualificat el Tiana Negra com una de les experiències ‘més boniques’ de la seva vida, ha considerat que el festival ha de mantenir la seva essència com a plataforma del gènere, i ha remarcat que aquesta edició comptarà amb una vintena d’activitats i més de 20 autors.

Categories: literatura

El Sant Jordi d’hivern consolida la seva proposta apostant per la literatura de proximitat

Dg, 02/12/2018 - 03:55

Prova superada. El Mercat de Nadal del TR3SC s’ha consolidat una vegada més com una de les grans apostes culturals de la ciutat de Barcelona. Així les coses, el petit Sant Jordi o el Sant Jordi d’hivern ja és un referent ineludible per als amants del llibre. Com a mínim així ho demostra la gernació que al llarg del dia d’ahir va anar passant pel recinte de l’antiga Fàbrica Damm, que va acollir quasi un centenar d’activitats vinculades amb el món del llibre. Les instal·lacions permetien l’ús de quatre sales diferents, dedicades en aquesta ocasió a escriptors dels quals es commemorava el centenari: Raimon Panikkar; Manuel de Pedrolo; Maria Aurèlia Capmany i Pompeu Fabra. A més a més hi havia l’escenari exterior sota el nom de Montserrat Abelló i la plaça de les signatures.

La clau de l’èxit és tenir a l’abast de la mà en un sol indret alguns dels escriptors que han tret novetat en els darrers mesos, un atapeït programa cultural i una proposta lúdica per a infants a més a més de cinc o sis ofertes gastronòmiques de food truck, que permetien passar un dia en família sencer al voltant dels llibres. I a més a més, el bon temps va acompanyar.

La Miquela Mas, una mallorquina vinguda expressament per a aquesta cita, explica que ‘la diferència principal amb el dia de Sant Jordi és que no t’has de desplaçar amunt i avall de la ciutat per trobar els teus escriptors preferits. Jo ja he comprat els llibres per a totes les festes i per a tots els parents i me’ls puc endur dedicats pels escriptors, amb la qual cosa tenen un valor afegit. I a més a més, en els casos que estava indecisa els he pogut sentir parlar i això m’ha ajudat a acabar de decidir’.

Doncs efectivament, la congregació en un sol espai i al llarg d’un sol dia d’alguns dels escriptors més interessants del panorama literari català ajuda a contribuir a una festa que els autors també agraeixen perquè poden retrobar-se amb companys i amics amb molta més facilitat. Aquest va ser el cas, per exemple, de la comissaria de l’any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, que fins i tot va dinar al recinte després d’haver participat en una lectura sobre Pedrolo.

Martí Gironell i Víctor Amela. Foto: TR3SC

Així, dos dels escriptors més mediàtics compartien taula de signatures i parlaven de projectes futurs que tenien com a escenari la ciutat de Girona. Es tractava de Martí Gironell –enguany ha aconseguit vendre més de 35.000 còpies del seu La força d’un destí, i col·locar-se com a títol estrella de l’any entre altres coses gràcies a les més de 90 presentacions que ha fet de la novel·la- i de Víctor Amela, que va tenir una de les cues de la jornada de lectors que esperaven la dedicatòria del seu Jo hauria pogut salvar Lorca. Joan Margarit també va tenir una llarga sol·licitud de lectors molt afectuosos que l’esperaven per signar les seves memòries, però també nombrosos volums de poesia que carretejaven de casa a la recerca de l’autògraf del poeta més popular de les nostres lletres.

Joan Margarit va congregar molta gent. Foto: TR3SC

És cert que entre els periodistes corrien les juguesques sobre la proporció de llibres que es vendrien en relació a les cerveses i hamburgueses que es consumirien al mateix recinte el mateix dia, i que alguns lectors fins i tot preguntaven als escriptors què els semblava que la cultura s’hagués de donar la mà amb una empresa cervesera, però en general l’ambient va ser molt distès, malgrat que algun dels grans debats ja no fossin en horaris privilegiat, com l’esperat Què passa amb l’oferta de llibres en català?  en què havien de participar Anna Fernández, Joan Sala i Tomeu Martí, i que no hem pogut recollir a la crònica.

A banda de veure els autors en plena acció, una de les diversions és veure com els periodistes fem les nostres cròniques cada any. Ada Castells estava entrevistant escriptors que sobretot es queixaven de la manca de vendes de les obres en general i ho gravava, mentre que la Mixa, del bloc Paraula de Mixa, i una de les booktubers més actives en català es passejava càmera en mà aconseguint les declaracions que després editarà i penjarà a la seva pàgina. A les diferents sales fins i tot hi havia cronistes amb bloc i ploma estilogràfica, per allò de mantenir viva la tradició.

I precisament una de les tradicions més boniques és la dels contacontes, entre els quals cal destacar Cresques, pirates il·luminats, un espectacle d’il·lustració i música en directe basat en els personatges que es publiquen ininterrompudament des de fa més de trenta anys a la revista Cavall Fort. Joma, l’autor del còmic, dibuixava i narrava acompanyat per la música en directe, tot recreant algunes de les imatges poètiques de l’univers del pirata Cresques amb la lluna plena i les seves faldilles de llum i les sirenes i el seu circ submergit com a protagonistes principals, un espectacle que va entusiasmar els menuts però que també va fascinar els més grans.

Sergi Pàmies i Màrius Serra. Foto: TR3SC

Sense tant de públic però amb una dosi de genialitat digne dels primeres espases, en Josep Pedrals va oferir a la una del migdia un brillant recital poètic on només fallava per la seva absència el respectable, que feia cua sobretot per aconseguir patates braves i cerveses i que es perdien un dels llibres de l’any, però com que en Pedrals ha hagut d’enfrontar-se a tota mena d’adversitats, va continuar endavant amb la professionalitat de sempre i va fer les delícies dels pocs espectadors que l’escoltaven. El problema era que el pobre havia de competir a més d’amb el vermut amb un dels actes estrella de la jornada, la xerrada que varen mantenir Sergi Pàmies i Màrius Serra sobre l’amor per la sàtira, que va omplir de gom a gom la sala de màquines i que va estar trumfada d’anècdotes, curiositats i complicitats entre els dos escriptors.

I una de les taules més controvertides va ser la dedicada a les escriptores, que va aplegar a Maria Mercè Roca, Najat el Hachmi, Maria Carme Roca, Maria Escalas i Maria Àngels Cabré. La controvèrsia no és en cap cas per la qualitat dels seus títols ni per la proposta sinó que ve donada sobre si encara calen que hi hagi taules que indaguin específicament en la condició femenina de la literatura o si no cal. Diversitat d’opinions per a tots els gustos.

Com no podia ser d’altra manera, els presos polítics i els exiliats varen ser presents en moltes de les taules amb records explícits i directes o amb el lluïment de llaços grocs i altres indumentàries, com la corbata groga d’Andreu Martín, el degà dels escriptors de novel·la negra, que va tornar al mercat de Nadal per parlar de L’harem del Tibidabo, la novel·la en què s’ha sentit més lliure en els darrers temps. ‘He escrit exactament el que em venia de gust’, va afirmar Martín. I és clar, el debat sobre la llibertat d’opinió va estar servit. Carme Riera, per exemple, que presentava Venjaré la teva mort, i presidenta de CEDRO, va establir-la en ‘fins al límit en què ofens a l’altre quan no s’ho mereix’.

D’activitats n’hi va haver de tota mena, des de les que pretenien engrescar a l’escriptura passant pels llibres gastronòmics o esportius, el cluedo literari, el descobriment de les noves veus de la novel·la o les aportacions de les mirades contemporànies a una autora clàssica com és Mary Shelley i el seu Frankenstein, excel·lentment estripats per Ricard Ruiz Garzón, o un joc d’alta volada intel·lectual com el proposat entre Raül Garrigassait i Joan Safont al voltant de la figura de Santiago Rusiñol, una demostració que hi ha relleu intel·lectual garantit i sobradament format.

El mercat de Nadal també ha servit per fer reivindicacions ben concretes: la d’un major consum de llibres escrits en català per autors nostrats: ‘Oi que consumiu torrons d’Agramunt i de Xixona? Doncs és l’hora de consumir literatura de proximitat, de quilòmetre zero i de màxima qualitat, només cal que els doneu una oportunitat’. Ja veurem si el Mercat aconsegueix també aquest objectiu o si només és una excusa per menjar hamburgueses variades mentre els autors parlen de literatura per intentar aconseguir més lectors.

Categories: literatura

Arriba el Mercat de Nadal del Llibre, el Sant Jordi d’hivern

Dj, 29/11/2018 - 17:00

Juntament amb Sant Jordi, Nadal és l’època de l’any en què es venen més llibres. Sabent-ho, el Club Tr3sc ja fa cinc anys que a principi de desembre organitza el Mercat de Nadal del Llibre, conegut popularment com el Sant Jordi d’hivern. Es fa dissabte a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona, on la literatura inundarà tots els racons amb més d’un centenar d’autors, activitats literàries per a tots els públics, tallers i concerts infantils, venda i signatures de llibres, música en directe, botigues i gastronomia.

Un dels plats fots del mercat és la presència dels autors, que signaran llibres, participaran en taules rodones i presentaran les seves obres. Molts dels autors participaran a la fira a través de col·loquis sobre temàtiques diverses. Aquest és el cas de ‘Lletres d’infantesa’ amb Màrius Serra i Joan Margarit; ‘L’amor per la sàtira’ amb Sergi Pàmies i Màrius Serra; ‘Records d’infantesa’ amb Pilarín Bayés i Roser Capdevila; ‘Protagonistes de la H(h)istòria’ amb Víctor Amela i Martí Gironell; ‘L’humor canalla’ amb Rodrigo Septién i Álvaro Pascual i ‘Trencar silencis’ amb Paula Bonet i Natza Farré.

També hi haurà Eva Baltasar, Marta Orriols, Marta Carnicero, Laura Pinyol i Luna Miguel amb Clara M. Clavell en el col·loqui ‘Noves veus de la novel·la’; les il·lustradores Croqueta y Empanadilla i Escarolota que conversaran sobre Il·lustrar la quotidianitat; Toni de la Torre, Xavier Pàmies i Tandem Entertainment que reflexionaran sobre ‘Els llibres, inspiració de les sèries actuals’. I sobre la temàtica dels còmics, per un costat hi haurà Antonio Altarriba, Keko Godoy i Toni Guiral parlaran del llibre ‘Yo, Loco’ i, per l’altra, Albert Monteys, Pep Brocal i Jordi Pastor se centraran en ‘La ciència ficció en el còmic’.

Una de les novetats d’enguany és que s’ha reforçat el nombre d’activitats destinades al públic infantil. ‘Vine a conèixer la vaca Florentina’, ‘Una aventura extraràtica amb Geronimo Stinton’, ‘Aprèn a comptar amb en Pep Pollet’ i una activitat relacionada amb el llibre ‘Retorn al futur’, en són alguns exemples. Tampoc hi faltaran els espectacles del Litterarum ‘La Mirada Violeta’ i ‘Darrera l’esquerda’ i l’espectacle literari ‘Pompeu Fabra, jugada mestra!’. Els amants de la literatura gastronòmica podran gaudir amb les activitats culinàries ‘Cuina de Nadal’ amb Manel Sousa i ‘La gastronomia de la Mediterrània’ amb Enric Herce i Jaume Fàbrega.

Aniversaris literaris
El Mercat de Nadal del Llibre vol homenatjar alguns dels autors que aquest any han celebrat el seu aniversari: Raimon Panikkar, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló i Pompeu Fabra. Per aquest motiu, les sales i els espais de la Fàbrica, portaran els seus noms. A més, també hi haurà col·loquis relacionats amb les seves figures: Ignasi Moreta i Martí Gironell protagonitzaran la conferència ‘Llegir Raimon Panikkar: per on començo?’; Oriol García, Gemma Pauné i Agustí Alcoberro analitzaran ‘La passió per la llengua de Pompeu Fabra’ i Ana Mª Villalonga, Aina Torres, Ilya Pérdigo, Raquel Gámez i Alba Cayón faran una ‘Lectura de Pedrolo’.

Llibres i gastronomia
L’activitat literàries es complements amb una oferta gastronòmica a base de ‘food trucks’. La proposta és variada: cuina mediterrània de Pebre Negre; les crepes més ‘vintage’ de la Creperie de Mariöne; productes ecològics i de proximitat de Happy Foods; la versió sobre rodes del restaurant El Filete Ruso i begudes calentes a The Corner Food truck.

Categories: literatura

Carlos Ruiz Zafón, una nova víctima del ‘rei de la mentida’ Tomasso Debenedetti

Dll, 26/11/2018 - 17:25

Tommaso Debenedetti, un periodista italià autor d’entrevistes falses, ha tornat a fer de les seves. A les 16.35 un compte fals del ministre espanyol de Cultura, José Guirao, ha anunciat la mort per un infart de l’escriptor Carlos Ruiz Zafón, fent circular una mentida que ha arribat a la redacció d’alguns mitjans com el Levante-EMV i el Diario de Mallorca, que se n’han fet ressò. Després de destapar-se l’engany Twitter ha suspès el compte.

Ràpidament el ministeri espanyol de Cultura ha desmentit la veracitat del compte, afegint que Guirao no té cap compte a Twitter, però no ha evitat que la mentida s’escampi per la xarxa social.

IMPORTANTE
Este perfil es falso. El ministro de Cultura y Deporte no tiene cuenta en Twitter. Un saludo

— Ministerio de Cultura y Deporte (@culturagob) November 26, 2018

Qui és Tomasso Debendetti?
Vint minuts després de fer circular la mentida l’autor de la falsa mort s’ha destapat. ‘Compte fals creat pel periodista Tomasso Debendetti’, ha escrit. Debenedetti es va definir el 2010 en una entrevista al diari El País com ‘el rei de la mentida’ perquè fa anys que es dedica a suplantar personalitats mundials.

La tècnica habitual de Debenedetti era inventar-se entrevistes. Entre les seves ‘víctimes’ hi ha el Dalai Lama, Lech Walesa, Mijaíl Gorbachov, Elie Wiesel, Noam Chomsky i Joseph Ratzinger. A Twitter, abans de Ruiz Zafón ja havia ‘matat’ Gabriel García Márquez des d’un compte fals d’Umberto Eco. També va suplantar el novel·lista Mario Vargas Llosa per anunciar que es casaria amb Isabel Preysler el 23 de juny de 2016, i seguidament tots els mitjans se’n van fer ressò. Fins i tot The New York Times. ‘És una prova més que demostra com n’és, de fàcil, fins i tot per a diaris tan prestigiosos, de caure en els paranys de les xarxes socials’, va dir al diari mexicà El Universal.

El 2015  un perfil de Twitter de Svetlana Aleksiévitx va anunciar que havia guanyat el premi Nobel de literatura amb dues hores d’antelació. Amb tot, molts usuaris se’n van malfiar, perquè el compte de Twitter només havia fet un piulet el dia 2 d’octubre i tenia pocs seguidors. Tanmateix, dues hores més tard, l’Acadèmia Sueca va anunciar que la guanyadora era ella, però des del compte que havia avançat la notícia es va piular un missatge molt semblant al que ha publicat avui el fals compte de José Guirao: ‘Aquest compte és un hoax creat pel periodista italià Tomasso Debenedetti’.

El dia que es va fer famós
Debenedetti es va fer popular el 2010, arran d’una entrevista falsa al novel·lista nord-americà Philip Roth. L’escriptor va ser entrevistat pel diari italià La Reppublica i en un moment determinat la periodista li va demanar si estava decebut amb Barack Obama, tal com havia assegurat en una entrevista al diari Libero, signada per un tal Tommaso de Benedetti. Roth, molt enfurismat, no solament va negar haver-ho dit, sinó que va assegurar que no el coneixia de res, el tal Benedetti.

Categories: literatura

Sebastià Bennassar guanya el Premi de Narrativa Vila de Cambrils amb l’obra ‘Macondo Beach’

Dll, 26/11/2018 - 17:14

L’escriptor, periodista i col·laborador de VilaWeb Sebastià Bennassar ha guanyat el 8è Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall. El convoca l’Ajuntament de Cambrils i  el publica Cossetània Edicions, amb el recull Macondo Beach. L’obra, que es publicarà el pròxim mes de febrer, aplega relats de gènere negre, fantàstic i d’aventures amb el mar com a element aglutinador.

Macondo Beach parla d’escriptors atrapats en platges atlàntiques i platges mediterrànies; relats que freguen la novel·la negra; històries de naufragis que no són el que semblen i fins i tot personatges que es converteixen ells mateixos en illes o que són illes en un arxipèlag de somnis i desitjos, segons que explica Cossetània.

Categories: literatura

David Caño, Ester Xargay, Vicenç Altaió i Biel Mesquida reciten els poemes sobre el primer d’octubre

Dg, 25/11/2018 - 22:02

Divendres més d’un centenar de lectors de VilaWeb varen assistir al CCCB de Barcelona a la presentació del llibre 1-O. Trenta poetes per la llibertat, publicat per Edicions Vibop amb la col·laboració de VilaWeb. El llibre recull els trenta poemes, tots d’autors diversos, que el diari va publicar després dels fets del primer d’octubre.

En la presentació, hi varen intervenir quatre dels poetes: David Caño, Ester Xargay, Vicenç Altaió i Biel Mesquida. En la primera ronda, varen llegir tres poemes d’uns altres autors i en la segona el poema seu que forma part del llibre. L’acte va ser introduït per la periodista de VilaWeb i editora de Vibop Montserrat Serra.

Us oferim alguns fragments escollits de la sessió i també el vídeo sencer de l’acte.

David Caño recita el ‘Poema del sí’

 

Biel Mesquida canta ‘Bella Ciao’ i n’explica el perquè.

 

Ester Xargay recita ‘Quan hom tot just té el dret’

 

Vicenç Altaió recita  ‘Un país que t’escanya’, de Joan Minguet

 

 

I ací teniu el recital sencer

Categories: literatura

Fragment: ‘Històries de calendari’, de Bertolt Brecht

Ds, 24/11/2018 - 22:00

Feliu Formosa és un dels traductors al català de l’obra del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht. La seva és una versió cenyida, més que d’altres. D’ell és la traducció de L’òpera de tres rals, Cinc dificultats per a escriure la veritat i altres textos d’exili, Elegies de Buckow i altres poemes, La compra del llautó (que després es va dir Quatre converses sobre teatre), Poemes i cançons, Croada d’infants, El cercle de guix caucasià, i darrerament, el 2014, va traduir per a Adesiara Devocionari domèstic. Ara torna a publicar un Brecht traduït per primera vegada en català, Històries de calendari, també per a Adesiara.

Històries de calendari és el llibre més reeditat de Brecht a Alemanya, amb cinquanta-sis edicions. Conté vuit contes i vuit poemes, alternats, protagonitzats per personatges mundialment famosos com Juli Cèsar, Sòcrates, Lao Tse, Giordani Bruno, Francis Bacon o el mateix Buda. Són personatges sotmesos a situacions límit, a través d’unes històries plenes d’ironia i fins i tot mala llet.

D’entre els contes que conté aquest volum, Formosa en té un de preferit, ‘L’àvia indigna’, que va tenir una versió cinematogràfica de René Allio el 1965. Llegiu sencer el conte ‘L’àvia indigna’.

En aquests mesos de tardor i hivern, Bertolt Brecht torna a ser un autor d’interès i representat a Catalunya: aquest 1 de novembre el festival Temporada Alta ha ofert la versió d’El casament dels petits burgesos, del director lituà Oskaras Koršunovas. I el 31 de gener de l’any vinent ens espera l’estrena de La bona persona de Sezuan, amb direcció i escenografia d’Oriol Broggi al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta obra la va protagonitzar en el seu dia Anna Lizaran. Ara serà Clara Segura qui l’aixecarà.

Bertolt Brecht és un autor molt representat als escenaris catalans, des que el 1963 es va representar  per primera vegada per professionals al Palau de la Música Catalana, amb L’òpera de tres rals, traduïda per Feliu Formosa i Joan Oliver, amb muntatge de Frederic Roda i la direcció musical a càrrec de Ros Marbà. Però ara Formosa diu que cal tenir molta imaginació per muntar una obra de Brecht, perquè si no la part alliçonadora té massa pes.

Categories: literatura

Avançament editorial: les ‘Memòries’ de Ventura Pons

Ds, 17/11/2018 - 22:00

La setmana entrant arribarà a les llibreries el volum de memòries del cineasta Ventura Pons (Barcelona, 1945), amb el títol He tastat molts fruits de l’arbre de la vida (editorial Comanegra). Amb més de quaranta anys de carrera cinematogràfica i havent bregat en mil batalles, el cineasta mira enrere i pot recapitular les coses veritablement importants, quines escenes conformaran el seu film definitiu i amb quines persones es queda per sobre de tot. És un recorregut llarg i canviant. Perquè el país que va veure estrenar Ocaña, retrat intermitent l’any 1978 ha canviat molt. La cultura catalana ha resolt alguns problemes però n’ha hagut d’afrontar de nous, i poca gent en pot donar millor testimoni que Ventura Pons.

Llegiu-ne un bon fragment.

Explica Joan Sala, propietari i editor de Comanegra: ‘Una de les coses que més m’agrada de la meva feina d’editor és conèixer gent que té coses a dir, coses a explicar, especialment quan és gent amb vides plenes, gent que ha fet feina. Ventura Pons és una d’aquestes persones: cineasta monumental, el director més prolífic de la història del cinema català, amb més de trenta films i un gran nombre de premis i mencions internacionals, aquests darrers anys ha recuperat i impulsat cinemes com els Texas a Barcelona, els Albatexas a València i Las Vegas a Figueres. Ha participat en la vida cultural del país amb gran implicació, ha conegut infinitat de personatges de tots els àmbits i ens en parla en aquestes memòries. Publicar aquest llibre és compartir amb el públic lector la sort que és conèixer en Ventura.’

Categories: literatura

Narcís Comadira, poeta melancòlic contra el riu del no-res

Ds, 17/11/2018 - 22:00

Aquest 15 de novembre, dia plujós, la llum a Girona era tèrbola. A estones s’ennegria, en d’altres, es feia feix de llum neta. I el riu Onyar, cabalós, generós d’aigua i humitat amunt. A sobre la catedral, a la magnífica i neta i lluminosa església de Sant Domènec, que acull l’Aula Magna Modest Prats de la Universitat de Girona, el poeta i assagista i dramaturg i prosista i traductor i pintor i gastrònom Narcís Comadira era investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona. Rebia els aplaudiments de l’acadèmia i dels amics, d’escriptors i gent de lletres i cultura. Comadira rebia els honors de la seva universitat, perquè tot i no haver fet mai la tesi ni haver-se doctorat, és la universitat que va ajudar a fundar, va ajudar a bastir i va ajudar a consolidar. Les seves paraules d’ingrés van impactar els assistents: foren paraules plenes d’art i lucidesa, que no van defugir la dificultat, que van aportar coneixement i emoció, cultura universal. Comadira va fer un cant a la poesia i al seu compromís insubornable per la cultura, eixos centrals d’un país i d’una societat que avui els ha perdut com a referents.

Comadira estava rialler i divertit, tot i que anava amb bastó a causa d’una inoportuna ciàtica. Entrant a l’Aula Magna se’l veia una mica incòmode amb tanta solemnitat: tothom dret, aplaudiments, caminar per sobre d’una catifa vermella. I ell, sorneguer però sense hostilitat, preguntava a cau d’orella al seu acompanyant i padrí en la cerimònia, Xavier Pla: ‘I ara hem de fer veure que ens expliquem coses?’ Unes dues-centes cinquanta persones omplien l’església. Rectors d’universitat, exbatlles, exconsellers, diputats, escriptors i personatges del món de les lletres gironines i catalanes: Joaquim Nadal, Anna Pagans, Montserrat Tura, Lluc Salellas; escriptors com Josep M. Fonalleras, Toni Sala, Miquel Berga, Antoni Puigvert, l’editor Xavier Folch, l’expresidenta del PEN català Carme Arenas, el llibreter Guillem Terribas, professors de la universitat com Mita Casacuberta, Imma Merino, José Antonio Donaire…

Els poetes, gatets morts de la cultura catalana

Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona, va exercir de padrí i va escriure l’elogi a Narcís Comadira. Va començar citant Mircea Cartarescu que al seu torn citava Salinger, per parlar del valor de la poesia: El personatge de Salinger explica que segons una paràbola budista, l’objecte més valuós del món és ‘un gatet mort, perquè ningú vol posar-li un preu.’ A partir d’aquesta escena, Cartarescu assegura que ‘la poesia és el gatet mort del món costumista, hedonista i mediàtic en què vivim’, perquè no es pot imaginar ‘una presència més absent, una grandesa més humil, un terror més dolç’ que la poesia.

I Xavier Pla, tirant del fil, assegurava: «Avui, els poetes ja no tenen estàtues al carrer, com tantes n’havia tingut un Jacint Verdaguer, ni tampoc tenen la repercussió social d’un Salvador Espriu o el carisma entre els joves que alguns van arribar a tenir durant la segona meitat del segle XX, com ara Pere Quart o Joan Brossa. Avui, els poetes es refugien en edicions limitades, s’acomoden a les xarxes socials i en els blogs literaris, s’agombolen apressadament en els recitals. Però potser han comprès com ningú altre “l’alegria de l’anonimat, l’alegria de l’autosuficiència d’escriure”. (…) Sembla que s’ha acabat el temps en què algú podia arruïnar tota la seva existència a la cerca d’un adjectiu misteriós, com ho feia Josep Pla, o a la follia d’aconseguir escriure un vers perfecte, com pretenia Josep Carner. Els poetes antics, i no tan antics, escriu Cartarescu, creien sincerament que la bellesa podia ser la salvació del món, però avui bé podríem dir que no sabem ni què és la bellesa, ni tampoc què és el món i potser ja no sabem ben bé ni què vol dir el verb “salvar”. La modernitat havia implicat creure que una civilització s’havia de centrar en la cultura, que la cultura s’havia de centrar en l’art, que l’art s’havia de centrar en la literatura, i que la literatura s’havia de centrar en la poesia. A l’època de T. S. Eliot, de Paul Valéry, de Carles Riba, de Luis Cernuda, d’Umberto Saba, la poesia era el centre, el moll de l’os del nostre món cultural. Avui, torna a dir Cartarescu, que també és un gran poeta, no hi ha ningú més discret, més admirable i més trist, en un cert sentit, que un poeta, “l’últim artesà en un món de còpies sense original”, com va deixar escrit Jean Baudrillard, “l’últim ingenu en un món d’arribistes”.»

En primer terme Xavier Pla i tot seguit Narcís Comadira i el rector de la UdG, Joaquim Salvi.

I elevat a aquest punt, Pla va continuar centrant el discurs en Comadira: «Els poetes són, qui ho dubta?, els meravellosos gatets morts de la cultura catalana. Avui som aquí per reconèixer essencialment un poeta, discret, tenaç i admirable, Narcís Comadira, a qui podríem atribuir l’epítet de l’últim artesà, i a la seva poesia, presència absent, grandesa humil, terror dolç de la literatura catalana. No és una figura retòrica. Avui m’és impossible de resumir tota l’activitat que Narcís Comadira ha portat a terme durant més de 50 anys. Nascut l’any 1942 a la ciutat de Girona, veritable “matèria i memòria” bersoniana de la seva vida i de la seva obra (…).»

«És per reconèixer el valor de la seva poesia, de la seva pintura, del seu teatre, del seu assagisme (cultural, periodístic, gastronòmic, deixeu-me destacar aquí dos assajos: Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme (2006) i Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra (2011), per la seva activitat com a traductor (la seva traducció dels cants de Leopardi és un dels esdeveniments culturals dels últims 20 anys, les més antigues traduccions d’Ungaretti i de poesia italiana contemporània, les traduccions del seu poeta estimat W. H. Auden, o el Càntic dels càntics, juntament amb el professor Joan Ferrer); el seu teatre, d’alta qualitat literària, que ha suposat, també, ‘un dolorós exercici expurgatori de vells fantasmes familiars’ en paraules de Xavier Albertí.»

I va reblar Xavier Pla: «Per mi, el nom que millor exemplifica la poètica de Comadira és el de Giacomo Leopardi, amb la seva capacitat reflexiva, una lírica de tendència elegíaca, el conreu poc o molt sistemàtic de la ironia i l’exercici del dubte, la preocupació per la mort i, sobretot, per la captació sempre impossible de l’instant feliç.» I va acabar parlant de la seva obra en prosa. Finalment va proposar atorgar el grau de doctor honoris causa a Narcís Comadira: «Per la seva estreta vinculació i complicitat en la creació i consolidació de la UdG com una institució catalana d’excel·lència. Per l’alta qualitat de la seva obra poètica i pictòrica, per la seva àmplia trajectòria com a assagista, dramaturg, traductor i crític, i pel seu insubornable compromís amb la llengua i la cultura catalanes.»

Narcís Comadira.

Els temps  convulsos que pateix el país, de presos polítics i exiliats, no són favorable a la creació

Tot seguit es va investir Narcís Comarida i ell, assegut, amb veu clara i pausada, va llegir les paraules d’ingrés.

Bona part del discurs el va dedicar a la poesia, però d’entrada va ser ben explícit sobre els temps que vivim: «Encara tinc projectes de pintura i d’escriptura. Faig encara algun poema i estic intentant escriure un text nou per al teatre. De tota manera, aquesta pròrroga necessitaria una tranquil·litat ambiental que no tinc. Les circumstàncies del meu país, Catalunya, no són pas òptimes per a la creació. Amb presos polítics i exiliats, amb una justícia que ha esdevingut tortura i una incertesa paralitzadora, la situació no és pas gens favorable a la creació. Però procuraré que aquesta pròrroga a la meva trajectòria sigui coherent i digna. De tota manera, moltes vegades, aquestes situacions de dolor profund són un estímul per a la creació seriosa. Espero que aquest sigui el cas.»

Després d’haver explicat el perquè no s’havia decidit a fer la tesi, que havia de versar sobre algun tema concret que relacionés pintura i poesia, Comadira va fer una defensa del Noucentisme i del concepte de cultura avui banalitzat: «Però un vessant d’estudiós sempre l’he tingut. I he escrit sobre poesia i sobre pintura. Sobre el Noucentisme, majoritàriament. Perquè el Noucentisme, malgrat la seva mala premsa, no deixa de ser el moviment fundacional del nostre país com a país seriós i modern. Moltes coses que es van fer entre el 1906 i el 1917 encara perduren i són encara el fonament del funcionament ple, sempre frustrat, de la nostra realitat civil i cultural. La reforma de la llengua, el diccionari, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el Museu d’Art de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, etc., tot això són realitats del Noucentisme que encara perduren. Els nostres avantpassats noucentistes tenien una idea de país en què la cultura era primordial. La cultura de debò, la de la perduració de la tradició com a fonament del progrés i del canvi i no pas aquesta visió d’ara, generalitzadora, espúria, en què qualsevol intent d’ambició intel·lectual és bescantat, en què tot és cultura, des de l’esport a l’entreteniment. I en la que la creativitat es confon amb l’espontaneïtat sense disciplina.»

La cerimònia es va celebrar a l’Aula Magna Modest Prats de la UdG, església de Sant Domènec.

En aquest punt va entrar en acció el seu estimat poeta Josep Carner. Comadira va llegir el sonet ‘Joc de tenis’ per exemplificar la Catalunya civilitzada que somiaven els noucentistes, un model anglès de civilització, els afanys del qual es van perdre amb la guerra del 1936-1939.

Joc de tenis 

Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta faç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un pastor reformat, pàl·lidament,

et veia filla, entorn del presbiteri
collies roses, contes de misteri
amaves i el blancatge i els infants.

Jo, oficial, de Singapur venia,
alt, vermellenc, et feia cortesia.
Carros de fenc passaven odorants.

«Per mi, el que té més interès del poema és aquest desig profund, revelador, i tan precoç, de tenir un país civilitzat en alt grau. Que la noieta catalana que jugava al tenis, en algun poblet de la costa o de muntanya, un diumenge al captard, inspirés a Carner aquesta imatge de país civilitzat sempre m’ha emocionat.»

Un sonet del qual el vers que més commou Comadira és el darrer, que diu: ‘Carros de fenc passaven odorants’. I a través d’aquest vers el poeta ens explica la cultura com un fet universal, acumulatiu, ple de diàlegs i ramificacions internes. I així vincula el vers amb un paisatge de Constable que es titula El carro de fenc. Segons Comadira: «Els carros de fenc formen part de l’escenari anglès d’aquest somni pàl·lid i intencionat del poeta. Són la imatge de la feina feta, de l’herba dallada i aplegada, de la plenitud». I tot seguit fa una altra connexió:  «És curiós que un poeta italià, trenta anys més jove que Carner i que segur que no el va llegir mai, Giorgio Bassani, acabi també un dels seus poemes amb aquesta imatge seductora dels carros de fenc.» L’últim vers de Bassani diu: ‘els carros / calents d’herba obscura i de roselles amargues al capvespre.’»

«El poema es titula “Després de la Fira de Sant Jordi”. I va ser publicat el 1942. Jo el vaig traduir trenta anys després. Jo també vaig fer servir aquesta imatge dels carros, una mica com homenatge a Carner i a Bassani. Però sobretot per la fascinació que exercia en el meu imaginari. Vespre de finals de juny, herba dallada, feina acabada, olor intens i confortable de plenitud. El meu poema es titula “Juny” i va ser publicat el 1972. El final diu així: ‘Pel juny polsós d’antics estius es perden / carros tebis de fenc i de records…»

Comadira encara citarà i desenvoluparà un altre poema de Josep Carner per parlar en aquest cas per, en la postguerra, «recuperar el passat immediat i vèncer el descoratjament, rapisser del record i la frisança.» El poema és ‘Cor fidel’, escrit el 1950.

Cor fidel

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.-
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.-
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.   

I explica Comadira: «en aquest món devastat, el descoratjament roda de nit robant la memòria i robant la frisança de la recuperació. Però el poeta no es rendeix, puja sense replans d’espera pel tros d’escala que en aquella ruïna no porta enlloc, però que gràcies al foc inesgotable que el poeta sap d’on ve, allò que semblava impossible, tornar a la vida la morta polseguera, serà realitat. I ho serà perquè el dolor és gran, insuportable, i l’Impossible només es mira amb cara tendra el dolor forassenyat. El text del poema no ens diu d’on ve aquest foc, però Carner ja ens ho ha dit d’entrada en el títol del sonet. Ve del cor fidel. Tot és possible si el cor és fidel.»

Continua: «Comparar aquests dos sonets, escrits amb quaranta anys de distància, m’emociona profundament i en aquesta ocasió que sóc aquí per moltes coses però bàsicament perquè sóc poeta, m’ha complagut citar in extenso Josep Carner que és el meu primer mestre en la poesia i en el coneixement de la vida. »

Després, Narcís Comadira va entrar en el capítol d’agraïment als mestres que l’han marcat, en especial Modest Prats, Gabriel Ferrater i José Maria Valverde. També recordant els que va tenir quan va estudiar a Montserrat i d’anteriors.

La poesia, una màquina verbal de produir emoció

A partir d’aquí, Comadira s’endinsa en la raó de ser de la poesia: «La poesia és, per mi, una màquina verbal destinada a produir emoció. És la llengua sotmesa a una forma estricta, significativa. La poesia ho pot ser tot, i no fa que passi res, com va dir el poeta Auden. Res en el món real, s’entén. Perquè en el món interior dels lectors pot produir autèntiques sacsejades, terratrèmols emotius, enamoraments profunds per tota la vida. Marques de foc a l’ànima, com vaig explicar en aquella meva autobiografia poètica de fa uns anys.»

«Sembla que els poetes acostumem a preguntar-nos per a què serveix la poesia. Jo mateix, en un poema titulat “Lyngenfjord” vaig escriure:

Lyngenfyord

Fredor d’abisme, impassible
pes de muntanyes,
silenci mineral entre les branques
retortes de bedolls grocs i arrupits.
Aigües de plom a la consciència
calmosament, ja tota
curiositat sadollada,
a un paradís de roques i de líquens.

I ara que encara, incomprensible, crema
la flama solitària
en la cruel tenebra d’ànima i carn,
¿què les paraules? ¿Ja solament ferralla?
¿I què la poesia?
¿És forta però no ajuda?

Busquem per a què serveix la poesia perquè busquem per a què serveix el llenguatge, és a dir, per a què servim nosaltres mateixos.

No volem no servir per res, és clar. Volem que allò que som, llenguatge, llenguatge encarnat en una llengua concreta, tingui un sentit. Ens esgarrifa la falta de sentit. »

I aquí arriba un dels moments més intensos del discurs de Narcís Comadira:

«A vegades veig el riu del No-res que baixa crescut i ens amenaça. I m’afanyo posant sacs de sorra, poema a poema, per contenir la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge i per tant del sentit de la vida. Només serveix per a això, la poesia? És aquest, en el moment que vivim, el seu únic servei? Cada poema un sac de sorra?

El món és ple d’horror. L’odi que creix i campa entre els humans, lluny i a prop nostre, em fa pensar en unes altres paraules del poeta Milosz:

‘La poesia pertany sens dubte a la tradició de l’humanisme i se sent indefensa davant de la barbàrie. Si en l’habitació del poeta hi ressona el crit dels torturats, el sol fet d’escriure no és una ofensa al sofriment humà?’

Jo també em faig la pregunta. Però continuo escrivint. Perquè crec que, en el fons, la paraula, la poesia, és sempre una mostra de pietat. »

Després d’aquest moment, Comadira va parlar del teatre, de la pintura, de la traducció. Va donar les gràcies a la universitat i a la seva esposa, Dolors Oller, assagista i professora de literatura catalana. I va acabar amb la frase: «Estimar la universitat és estimar la intel·ligència i estimar la intel·ligència és estimar la humanitat.»

Categories: literatura

Sebastià Bennasar: ‘Quan arribi la independència, ens hem de plantejar si volem un país amb escriptors o sense’

Dm, 13/11/2018 - 01:23

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és  escriptor, editor, agitador cultural i moltes més coses, entre les quals destaquen les seves col·laboracions com a periodista cultural de VilaWeb. És gran de mida, és gran en humanitat, i un dels grans de la nostra vida cultural, que aborda des de la posició del que pica pedra amb escarpa i sense protecció. Gran lector, és un pou de coneixement literari però també d’història.  La vida l’ha decantat a convertir-se en un referent important de la novel·la negra al nostre país. La seva gran capacitat de treball  i la velocitat són els seus aliats i al mateix temps poden ser els seus enemics.  Quan tot just estrena la quarantena és obvi que la maduresa li prova. ‘Metropole la novel·la que acaba de publicar n’és un bon exemple, però també ho són  el seu assaig Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora) o la novel·la  L’imperi dels lleons guanyadora del premi València Negra del 2017.

És aquesta una novel·la especial?
—Totes les novel·les són especials per a un escriptor, com a mínim les que no són producte d’un encàrrec (i fins i tot aquestes poden esdevenir especials). Però sí que és cert que en aquesta s’uneix una passió, Lisboa, amb el desig de fer la unió entre les dos vessants que faig servir a la meva literatura, la novel·la negra i la novel·la cultural. El resultat és aquesta novel·la d’espies que abasta un arc cronològic molt gran en un espai molt petit.

Què la diferencia de les altres?
—Que va ser escrita completament a mà en un quadern especial, un caderno azul, de la marca Firmo, que m’agraden molt. L’escriptura a mà és molt més pausada i especial que no pas amb l’ordinador.

Amb què ens hem de fixar?
—Des del punt de vista literari torno a incorporar un tret que identifica una part important de les meves obres, que és l’ús de la segona persona. I sobretot ens hem de fixar en els personatges secundaris, tots tenen un paper rellevant en la història i tots ells poden tenir un final o diversos segons el gust del lector, que ha de ser també partícip en la història.

Per què l’hotel Metropole? Hi heu estat? Que simbolitza?
—Perquè em semblava fantàstic que en un sol lloc poguessin coincidir nazis, aliats i jueus, tal com feien, per exemple, al casino d’Estoril, i que ningú no hagués escrit encara una història al respecte. No hi he dormit, però hi he estat uns quants cops al seu bar. Simbolitza els grans hotels de ciutats importants immortalitzats a la literatura i al cinema clàssic.

El vostre llibre és un homenatge a les dones espies?
—Per descomptat. I a les que no són espies també. Però no entenc per què la dona en aquestes literatures i cinema sempre ha de ser la femme fatale o la secretària mosqueta morta. No és veritat, hi va haver moltes dones que espiaven. Per exemple, Josephine Baker emprava les seves actuacions a Lisboa per recollir missatges per als aliats que guardava als seus sostenidors.

Què representa Lisboa per a vós?
—És un lloc de felicitat absoluta. Hi he estat molt feliç, a Lisboa.

I a la novel·la?
—És una ciutat absolutament diferent del que tothom pensa. Lisboa, durant la segona guerra mundial, va ser una de les poques ciutats europees que podia tenir la llum oberta durant la nit. Funcionaven els cabarets –els pocs que hi havia- i es va modernitzar enormement amb la presència de tots els expatriats que acabaren a un país neutral molt singular. Formalment el govern era dictatorial i feixista, amb Salazar, però tradicionalment l’aliat principal era Anglaterra, de qui es depenia econòmicament. Tot això ho complicava molt. Lisboa era un refugi més o menys segur per a qui aconseguia arribar-hi. I encara era una gran capital.

Anar a la Viquipèdia i mirar el que heu escrit impacta? Sembla que esteu escrivint totes les hores del dia? Per què escriviu?
—Bé, és el meu ofici, combinat amb el periodisme. He escrit molt, potser massa, però encara no he fet el llibre que em deixi completament satisfet. Escric molt durant el dia, és cert, però perquè és la meva feina. I quan em demanen per què escric, crec que per provocar curiositat en la gent. Si algú llegeix algun llibre meu i en acabar té més preguntes que respostes i sobretot te ganes de buscar respostes a aquestes preguntes em sento molt satisfet, estic allargant la vida d’aquesta persona. El drama és que sovint estem envoltats de cadàvers de 18 anys sense cap mena de curiositat per res.

Quin és el vostre desig literari?
—La cosa que em faria més il·lusió és tenir un gruix de lectors suficient a casa nostra. La cosa més bonica que m’ha passat és que una noia hagi agafat un llibre meu per aprendre català i he de reconèixer que mataria perquè alguna novel·la negra meva es traduís al francès i perquè alguna de les ambientades a Portugal arribés a Portugal i que agradés a la gent d’allà. Penso que Hotel Metropole o Un oceà de memòria serien les adequades.

Quina és la salut de la novel·la negra d’aquest país?
—És difícil ser sintètic, però diria que la novel·la negra passa per un excel·lent nivell de forma pel que fa a la producció, és a dir a l’escriptura, i que té un problema d’indústria. M’explico. Mai la qualitat mitjana havia estat tan alta (i això no vol dir que no es facin novel·les horribles), i mai la tirada mitjana de les nostres obres ha estat tan baixa. A la vegada tenim dos problemes afegits: sovint el lector prefereix novel·la negra traduïda (i sovint, malauradament, al castellà) i no se n’adona que els autors nòrdics que ens arriben ara ja són de tercera o quarta fila i els mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, sempre fan més cas al que ve de fora que al que produïm aquí. Sigui negre o no negre. Perquè ens entenguem: quan ve Paul Auster a presentar el mateix llibre de sempre entre dues tapes diferents, tots els mitjans correm a entrevistar-lo. I en canvi quan publica un Joan Todó, una Mar Bosch o una Esperança Camps, som poquets els que els donem visibilitat.

Entre les moltes feines que feu organitzeu Tiana Negra? Per què?. Com és que hi ha tants certament al País?
-Tiana Negra va ser un encàrrec i un repte. A la setmana petita del llibre en català hi havia entre el públic la batllessa, Esther Pujol. Jo vaig fer un dels meus clàssics exabruptes públics denunciant que en català no hi havia cap festival i que als catalans, al BCNegra, ens fotien a l’hora de la migdiada. I ella em va dir que si volia, teníem un poble a disposar. Jo al principi pensava que anava de verbes, però tres mesos després naixia Tiana Negra. L’objectiu era donar visibilitat als escriptors de novel·la negra en català. I crec que ara que arribarem a la setena edició l’objectiu està complert. Quan Tiana va començar als Països Catalans només es feia la BCNegra, Febrer Negre a Mallorca i Mayo Negro a Alacant. Cap era exclusivament en català. Ara a casa nostra es fan, si no m’he descomptat, festivals a Tiana, Barcelona, Lloret, Cubelles, l’Espluga de Francolí, Sant Cugat, Sant Feliu de Llobregat, Lleida, les Borges Blanques, Vilassar de Mar, la vall d’Aran, Morella, Castelló, València, Ontinyent, Alacant, Palma. La immensa majoria són posteriors a Tiana. Jo sempre dic que un festival de novel·la negra ben fet és una fórmula d’èxit: tens junts escriptors del gènere negre més llegit debatent sobre baixes passions i literatura. No pot fallar sempre que es faci amb un mínim d’intel·ligència i rigor.

Heu dedicat un llibre a Pedrolo. Per què en sou admirador?
—Hi ha molts motius, però Pedrolo em va fer descobrir la literatura adulta, per exemple. Llavors l’admiro per la modernitat absoluta de la seva obra, perquè no es va deixar subornar per les modes, sinó que ell tenia un pla i escrivia sempre el que volia, perquè és un escriptor molt prolífic i capaç de tocar tots els gèneres i perquè la seva ambició no tenia límits.

Que li devem?
—Un model referencial de pensament per a l’independentisme: heterodox, marxista, d’esquerres, feminista, anticapitalista i antipatriarcal. I li devem una obra literària de gran vàlua, molt moderna, amb la incorporació de grans models europeus i americans que mai s’havien fet abans. Li devem també la fidelitat absoluta al país.

Que no us agradava d’ell?
—Jo no el vaig pas conèixer. Però per ventura la cosa que menys m’agrada és aquest entotsolament que va practicar sempre.

Sovint pregunteu a les vostres entrevistes si els escriptors viuen de la seva obra. Aquest és el vostre objectiu?
—Jo crec que aquest hauria de ser l’objectiu de qualsevol escriptor professional, escrigui en la llengua que escrigui. I en català no hauria de ser una excepció. Ens hem de plantejar si, quan arribi la independència, volem tenir un país amb escriptors o sense escriptors, quin ha de ser la importància de la literatura en el futur país –i per extensió de la cultura- i si volem que hi hagi escriptors professionals o no. Jo aspiro a ser-ne i a viure en algun moment dels meus llibres, perquè de la literatura ja en visc, és a dir, de fer tot allò que es fa al voltant de la literatura si es vol sobreviure: periodisme, traduccions, direcció de col·leccions, conferències, cursos, direcció de clubs de lectura, informes editorials, treballar en fires, gestió cultural… tot això és fantàstic, però lleva temps per fer el que ha de fer un escriptor, que és llegir i escriure. Nosaltres ens veiem abocats a viure en precari fent moltes hores de feina per tenir un sou justet. I quan dic nosaltres, em refereixo a tothom que treballa en la cultura en aquest país.

Quan us veig tan atrafegat fent mil tasques penso si el que més falta us fa és temps?
—Sí, per descomptat. Enyoro quan vivia a Lisboa i tenia tot el temps del món. Llavors encara no tenia filles i la meva carrera literària era a les beceroles i per tant no tenia tantes obligacions. Enyoro poder llegir una tarda sencera entre setmana sense sortir del llit i sense cap remordiment de consciència.

Dormiu?
—Sí. Però menys del que hauria de dormir. Com mig país d’altra banda.

Què representa Palma?
—Una ciutat amb moltes possibilitats per ser el que vol que sovint no ho és per culpa dels qui la governen. Per sort, amb l’actual batle, Antoni Noguera, la ciutat està millorant bastant. Palma hauria de ser la gran capital de la mediterrània i és una ciutat que té molts problemes, especialment en alguns dels seus barris. Si les Illes no fossin la zona més espoliada de l’Estat espanyol, molt possiblement Palma seria un lloc fantàstic per viure-hi. Ara em fa molta de pena perquè molts llocs de la meva infantesa ja no existeixen.

Barcelona?
—És el lloc on visc però segurament n’hauré d’acabar marxant. La gentrificació al barri de Gràcia ens està expulsant –parlo com a gracienc consort, en aquest cas- i la precarització del món cultural no ajuda gens. D’altra banda és una ciutat cada cop més insegura i menys humana i que crec que està perdent una bona part de la seva essència. Tot i això no deixa de ser un dels llocs més bonics i fascinants del món.

Lisboa?
—Si no haguéssim tingut fills, segurament seria el lloc d’on no hauríem tornat mai. La vida era massa amable i massa fàcil, però malauradament s’està convertint en una ciutat per a vells, amb poques ofertes laborals. Culturalment és una ciutat encisadora, però la vida allà, si ets portuguès, és molt dura.

Quina de les tres ús quedaríeu?, o amb què de les tres faríeu una ciutat?
—Em quedaria amb la mida de Palma, que trobo ideal; amb l’avantguarda de Barcelona i la seva capacitat per posar-se al capdavant de tot plegat quan cal. I em quedaria amb gairebé tota l’essència dels barris de Lisboa i sobretot amb el fet de la seva calma i que quan entres a un lloc la gent encara saluda

.—Sou un escriptor que llegeix molt. Quins tres llibres ens recomaneu?
—Hi ha escriptors que llegeixen molt més que jo i sobretot conec lectors que llegeixen molt més. Jo em quedo amb L’illa del tresor, el meu llibre preferit de tots els temps, amb el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, que em sembla un monument literari i amb tota la sèrie Temps Obert de Manuel de Pedrolo. Ara, també hi afegiria tota l’obra de Roberto Bolaño, d’Antonio Lobo Antunes i de Carson Mc Cullers.

—I els vostres escriptors preferits?
—Aquesta és una de les preguntes de resposta inacabable. Et diria que va a èpoques, però que Roberto Bolaño hi surt sempre. També apareix sempre un llibre: L’Illa del tresor. I entre els nostrats, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. I és clar, els portuguesos. Molts. De Lobo Antunes a Dulce Maria Cardoso.

Diuen que teniu un gran olfacte literari? 
—No sé qui ho diu, però jo no puc valorar-ho. El que sí que és cert és que un lector professional detecta de pressa les potencialitats d’un llibre. I per dirigir una col·lecció editorial això s’ha de tenir.

A més a més d’escriptor, traductor, periodista i gestor cultural… teniu una revista: Bearn per pur plaer. Què és Bearn?
—Era un refugi. En un moment en què en periodisme en Carles Domènec i jo no podíem fer el que ens agradava, vàrem crear Bearn, per parlar de literatura en general. Era el que ens hauria agradat trobar al suplement cultural dels diaris. El cert és que ara els dos podem fer el periodisme que ens agrada i la tenim un poc més abandonada, però de tant en tant continuem fent periodisme d’autor. Això és Bearn, una revista de promoció de la literatura i del periodisme cultural que fem quan ens ve de gust.

 

Categories: literatura

Quan Joan Sales ha entrat al ‘Vaticà de les lletres catalanes’

Dll, 12/11/2018 - 23:34

Ahir es va fer l’acte de signatura de cessió dels Fons Joan Sales a la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Van signar el document la filla, Núria Sales Folch, de vuitanta-quatre anys, i el president del IEC, Joandomènec Ros. Amb mirada atenta i somriure mig de satisfacció mig de trapelleria, Maria Bohigas, néta de Joan Sales i actual responsable de l’editorial que va fundar el seu avi, Club Editor, es mirava l’acte protocol·lari.

Després, el pensament sorneguer de Maria Bohigas se li escapava (o no) per les vores dels llavis. Després d’argumentar que considerava que la Fundació Rodoreda era el lloc més adequat per dipositar el fons Sales, pel bon funcionament i per una qüestió d’afinitat, de trobar-se de costat Rodoreda i Sales, l’escriptora i el seu editor, i també apuntar que seria interessant de reunir altres fons, com el de Pere IV o Francesc Trabal, per dibuixar una generació i uns fets compartits i maneres d’afrontar-los plenes de contradiccions, Maria Bohigas, dèiem, va deixar anar: ‘També hi ha una certa malícia, en aquesta decisió, que els papers de Sales quedin dipositats al IEC.’

Malícia? I Maria Bohigas va aclarir: ‘Ho dic perquè el Joan Sales novel·lista i editor es prenia l’autoritat del IEC com una cosa relativa, diguem-ne. Això ha donat peu a la llegenda negra del Sales, d’anar contra la llengua, cosa que no és veritat. Sales tenia obsessió i sentia passió per la llengua. Això és evident. I dic malícia en el sentit que, que un home crític amb la norma trobi refugi en el “vaticà de la llengua catalana” no deixa de tenir un punt de divertit.’

D’esquerra a dreta: Maria Bohigas i Núria Sales. Fotografia: Albert Salamé.

Contingut del fons

I què conté el Fons Joan Sales? Segons que ha explicat Josep Massot i Muntaner, patró de la fundació: ’Un fons tan important com el que rebem avui, que és el d’un gran escriptor i un gran editor, no l’havíem tingut mai.’ I ha recordat que la Fundació Mercè Rodoreda acull entre més l’arxiu de Mèxic de Lluís Nicolau d’Olwer i també recentment ha inclòs els papers de Joaquim Molas.

Massot i Muntaner ha esbossat les tres parts de què es compon el fons: una primera situada a l’època de la República i la guerra del 1936-39, on destaca la correspondència familiar, sobretot les cartes que Sales escrivia als seus pares i a la Núria Folch, la seva esposa, durant la guerra. També s’hi apleguen les cartes que va escriure a Mercè Figueras, amiga que compartia sanatori amb Màrius Torres. La segona part conté el fons de l’exili, entre el 1939 i el 1948. En aquest punt, Massot i Muntaner, ha estat ben expressiu: ‘D’aquesta època trobem material divers, “superinteressant”: saltconduïts, permisos, la carta per demanar de tornar; els quaderns de Coyoacán, que són uns manuals fets per Sales quan donava classes, amb dibuixos i tot. També els originals de les Poesies estonianes, en francès, que esdevindrien més endavant el llibre de poemes Viatge d’un moribund. També Cartes a Maria Planes (directora del sanatori de Puig d’Olena) i a Mercè Figueras sobre la publicació pòstuma de l’obra de Màrius Torres i algunes publicacions de l’època. I la tercera part, que han anomenat el retorn, del 1948 fins a la seva mort, el 1983, on trobem una sèrie d’epistolaris: amb Llorenç Vllalonga, Xavier Benguerel (l’escriptor i soci fundador de Club editor), Joan Fuster, Ferran de Pol, Bernard Lesfargues, David Rosenthal. I altres correspondències més breus amb escriptors com Carles Riba, Salvador Espriu i també Maria Antònia Oliver i Jaume Vidal Alcover. I també conté la documentació que ha trobat més interessant Massot i Muntaner, que és la que fa referència a l’escriptura i diverses edicions i versions d’Incerta glòria en diferents llengües. A l’Estat espanyol la novel·la estava asfixiada per la censura, però en la versió francesa, lliure de censures, la novel·la no feia més que créixer. En aquesta part també s’hi conserva la correspondència amb agents literaris i autors estrangers de Club Editor, la correspondència que va tenir amb Mercè Rodoreda, a l’abast del públic per l’edició que en va fer fa pocs anys Club Editor, i tota la seva obra publicada.

 

Núria Sales signant. Al seu costat, Joandomènec Ros. Al fons, Josep Massot i Muntaner. Fotografia: Albert Salamé.

De falangista a gran escriptor de la literatura catalana

Sobre aquest fons, Maria Bohigas va comentar: ‘Tots aquests documents expressen bé una vida que conté tots els desastres del segle XX. Una vida europea, que mostra la quantitat d’obstacles que representa una guerra. I m’ha impressionat veure els noms dels primers que van ajudar Joan Sales a França, pels cognoms, es tractava de jueus francesos. Hi ha molts papers que fan esborronar. Per això penso que val la pena que s’investiguin i digereixin.’

I també ha parlat d’alguns epistolaris que el fons conserva. Per exemple, les cartes que Sales es va escriure amb Llorenç Villalonga, un escriptor polèmic pel què va deixar escrit en l’esfera privada. Maria Bohigas es va limitar a dir que és una correspondència on es veu la construcció d’un escriptor i la construcció d’un editor. Per la seva banda, Massot i Muntaner ha comentat de Villalonga: ‘Un personatge sorprenent, que deia una cosa a uns i tot el contrari a uns altres.’ I Núria Folch, tancava tirant en bala contra Villalonga: ‘El meu pare va transformar un falangista en un gran escriptor.’

Per a Maria Bohigas hi ha altres correspondències ben importants que tenen Sales d’interlocutor, per exemple la del seu company, l’escriptor Ferran de Pol o la del traductor al francès de l’obra de Sales, Bernat Lesfargues. I destaca la correspondència amb Xavier Benguerel, per la seva minuciositat, que conté molt de sentit de l’humor: mentre Benguerel fa unes llargues estades a Xile, per tancar la seva empresa farmacèutica, Sales li explica totes les passes que dóna amb l’editorial que acaben de fundar plegats. I així ens assabentem de les batalles que ha de lliurar per aconseguir publicar el premi Sant Jordi o el treball de la doble edició (castellà-català) per publicar en català els escriptors d’aquí que optaven pel castellà, com fou el cas de Joan Marsé.

Núria Folch, vídua de Joan Sales, va ordenar el fons i en va fer una primera classificació. Després de la seva mort, hi va haver una segona intervenció en el fons, per part de l’estudiosa de Rodoreda, Montserrat Casals, i Núria Sales. Maria Bohigas ha volgut citar Montserrat Casals, per la importància que va tenir en l’estudi tant de la correspondència de Rodoreda i Sales, com pel treball fet a partir del Fons Joan Sales.

La cessió del Fons Sales s’ha dut a terme el 12 de novembre, el mateix dia que fa trenta-cinc anys moria l’escriptor d’Incerta glòria. Precisament amb motiu d’aquesta commemoració, Club Editor ha tornat a editar una de les traduccions més determinant per a la cultura catalana que feu Joan Sales, que és la novel·la de Nikos Kazantzakis, El Cris de nou crucificat.

Categories: literatura

Sebastià Bennassar presenta la seva darrera novel·la ‘Hotel Metropole’ a l’Espai VilaWeb

Ds, 10/11/2018 - 22:00

El proper dimarts 13 de novembre a les set del vespre  Sebastià Benassar, escriptor i col·laborador  habitual de VilaWeb, presentarà la seva darrera novel·la ‘Hotel Metropole’ a l’Espai VilaWeb (C/ Ferlandina 43, Barcelona).

Hotel Metropole‘ transporta el lector a Lisboa, un dels escenaris mítics de la narrativa de l’autor, i s’endinsa del ple en la història contemporània a més de descobrir-nos el paper de la CIA i de les dones espies en l’anomenada Guerra Freda Cultural.

Sebastià Bennassar és nascut a Palma i llicenciat en Humanitats per la Pompeu Fabra i màster en Història del Món. Ha publicat una trentena de llibres de diversos gèneres literaris i destaca la seva contribució al gènere negre. En aquest moment es considerat  una de les persones que més sap sobre novel·la negra de tot el país. És freelance i també es dedica a la gestió cultural, tradueix… o com a ell li agrada dir  ‘a pagar el lloguer escrivint i llegint en català’..

Categories: literatura

Fragment: ‘Les nostres riqueses’, de Kaouther Adimi

Ds, 10/11/2018 - 22:00

Edicions del Periscopi acaba de publicar Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger, de la jove escriptora algeriana Kaouther Adimi, en una traducció d’Anna Casassas. Barrejant ficció i realitat, passat i present, l’autora narra la història de la llibreria Veritables Riqueses, que va obrir l’any 1936 el jove Edmond Charlot a la ciutat d’Alger i que avui encara funciona, vuitanta-dos anys després. Una novel·la que és una història de llibres i escriptors, d’amor a la literatura i de la importància de fer d’una llibreria un espai irradiador de cultura i llibertat. Us n’oferim el primer capítol.

I podeu llegir el bell escrit que ens han preparat els editors de Periscopi, Marta Rubirola i Aniol Rafel, sobre la novel·la:

Les riqueses d’Edmon Charlot: ‘Un home que llegeix val per dos’

El passat 3 de novembre, la petita llibreria Les Vraies Richesses (les Veritables Riqueses) celebrava el 82è aniversari de la seva inauguració al carrer Hamani de la ciutat d’Alger. L’efemèride ha coincidit feliçment amb la publicació de Les nostres riqueses: una llibreria a Alger, de Kaouther Adimi, un cant als llibres, a la literatura i a les llibreries, traduït al català per Anna Casassas.

Aquest local, temple de les lletres a la ciutat algeriana i on avui encara es pot llegir, en francès i en àrab, un cartell a la porta que diu ‘un home que llegeix val per dos’, va ser creat l’any 1936 per un jove idealista, Edmond Charlot, que va aplegar els pocs recursos dels quals disposava per destinar-los als llibres. L’espai deu el seu nom a la novel·la homònima de Jean Giono, i va ser punt de trobada d’autors com Emmanuel Roblès, Albert Camus, Jules Roy, Antoine de Saint-Exupéry, André Gide i Max-Pol Fouchet, entre molts altres. També va ser el lloc on un jove Albert Camus va publicar el seu primer text: Révolte dans les Asturies (Revolta a Astúries), una peça teatral que havia estat prohibida per la censura. A partir de llavors, el segell d’Edmond Charlot va publicar textos de Bernanos, Saint-Exupéry, Rilke, Stein i García Lorca, entre més. L’any 1942 el govern de Vichy va empresonar Charlot per haver publicat Gertude Stein.

La jove escriptora Kaouther Adimi (Alger, 1986) ens ofereix una novel·la basada en aquesta aventura literària i ens situa en un escenari fictici on la llibreria ha de ser substituïda per una botiga de bunyols. Aquesta situació imaginària i prou versemblant permet que el lector prengui consciència, a poc a poc, de la importància que té la literatura en la geografia física i social d’una ciutat. La novel·la afegeix al text els diaris del mateix Charlot, ficcionats a partir dels originals, i ens ofereix també la veu coral del poble d’Algèria, que acompanya el lector al llarg de tota la convulsa història del país, des del 1936 fins a l’actualitat. Adimi, que amb aquest llibre va obtenir el premi Renaudot des Lycéens 2017 i el premi de l’Estil 2017, i va ser seleccionada com a finalista dels premis Goncourt 2017 i Médicis 2017, ens ofereix un text narrat amb humor i poesia que reivindica la importància de la cultura a l’hora de generar una consciència social més crítica i retrata una ciutat sotmesa a la injustícia i la violència on els joves encara s’atrevien a somiar. En aquesta novel·la, que es llegeix com un glop d’estiu, la literatura i el Mediterrani es fusionen creant una llum pròpia. Les nostres riqueses ens parla de la passió i la tenacitat, però sobretot de la determinació d’Edmond Charlot, una figura exemplar que va dedicar la seva existència a la literatura com a acte de resistència i es va atrevir a somiar un espai que fes de pont entre les dues ribes del Mediterrani sota tres valors cabdals: ‘literatura, art i amistat’.

Marta Rubirola i Aniol Rafel, editors de Periscopi

Categories: literatura

Sánchez Piñol publica una nova novel·la fantàstica el 23 de novembre

Dj, 08/11/2018 - 21:53

L’escriptor Albert Sánchez Piñol publicarà una nova novel·la fantàstica titulada Fungus, el rei dels Pirineus. El relat es basa en la història d’un militant anarquista que fuig a les muntanyes, i allà desperta uns bolets enormes i extraordinaris.

En declaracions a TV3, Sánchez Piñol ha dit: ‘Com veuria el món un bolet de dos metres? Com ens veuria a nosaltres? No tenen cor, no tenen sang, però poden tenir emocions i sentiments. La narrativa és això. No és periodisme. És fantasia posada al servei d’explicar un relat que crec que pot agradar a moltíssima gent.’

La novel·la sortirà a la venda el 23 de novembre.

Categories: literatura

Pàgines