Vilaweb Lletres

Subscribe to Vilaweb Lletres feed
VilaWeb - Diari digital líder en català. Última hora, notícies i opinió
Actualitzat: fa 1 hora 43 min

Albert Sánchez Piñol aplega en un llibre vuitanta històries escrites per ‘La Contraportada’ de Catalunya Ràdio

Dm, 16/07/2019 - 17:20

Rosa dels Vents publicarà ‘Homenatge als caiguts’, el 5 de setembre, que recull vuitanta històries escrites per Albert Sánchez Piñol i que l’escriptor va crear per a la secció ‘La Contraportada’ d”El Matí de Catalunya Ràdio’ quan el conduïa Antoni Bassas. L’editorial ha ressaltat que Sánchez Piñol presenta ‘històries singulars que reflexionen amb ironia sobre la vida’. Aquesta és una de les novetats literàries de Rosa dels Vents de cara el setembre que s’uneixen a altres nou volum de relats de Marta Romagosa, ‘La polaroid i altres relats’ i l’anunciada nova novel·la d’Ildefonso Falcones, ‘El pintor d’ànimes’, que es publicarà el 29 d’agost vinent.

A ‘Homenatge als caiguts’, Sánchez Piñol escriu sobre el pollastre Mike, al que li van tallar el cap i no es va morir; la jove que va caure des d’un avió a la selva amazònica o la història d’en Bobby Leach, que es va deixar caure per les cascades del Niàgara dins d’un barril de fusta. Rosa dels Vents ha destacat que tots els relats ‘fan pensar amb un somriure en les grans qüestions que mouen el món, des de la preocupació per la vida eterna fins als riscos de la política, dibuixant alhora una història de l’estupidesa humana’.

Després de ‘Tots els noms del desig’ i de ’22 homes i un desig’, Marta Romagosa publica el 5 de setembre un nou llibre ‘La polaroid i altres relats’. L’obra és un recull de tretze històries entrellaçades a través de personatges “tan normals com especials que parlen de l’excepcionalitat de les coses quotidianes i de la universalitat de la intimitat”. Una de les altres novetats destacades és l’obra ‘Pere Calders. Sobre el feixisme, l’exili i la censura’. Una antologia que recull una setantena d’articles dels prop de 2.000 que Pere Calders va escriure entre el 1933 i el 1994, i una tria de sis contes. Rosa dels Vents ha ressaltat que són “una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual”.

Ildefonso Falcones

Així mateix, com ja es va anunciar Rosa dels Vents publicarà el proper 29 d’agost la nova novel·la d’Ildefonso Falcones (Barcelona, 1959), ‘El pintor d’ànimes’. La nova obra de l’autor de ‘L’església del mar’ és un retrat dels primers anys del segle XX a la Barcelona convulsa i obrera enmig de la irrupció del Modernisme. Se centra en la història de l’Emma i el Dalmau, dos lluitadors nascuts al bàndol perdedor que intentaran trencar les cadenes que els impedeixen decidir el seu futur.

The post Albert Sánchez Piñol aplega en un llibre vuitanta històries escrites per ‘La Contraportada’ de Catalunya Ràdio appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Fragment: ‘Llibres de poesia’ de Carles Riba

Ds, 13/07/2019 - 21:50

Edicions 62 acaba de publicar un volum que aplega els set llibres de poesia que va publicar Carles Riba, a més dels dos que van quedar inèdits. L’edició és de Jordi Malé, que explica en la introducció: ‘La primera obra poètica publicada per Riba en forma de volum va ser el Primer Llibre d’Estances (Barcelona: la Revista, 1919), un aplec de poemes de gran elaboració formal, principalment de temàtica amorosa. […] Onze anys després, i amb el títol d’Estances (Sabadell: Edicions la Mirada, 1930), Riba va reeditar aquest Primer Llibre d’Estances i n’hi va afegir un de Segon. […] Però quan Riba els va incloure (amb alguns poemes suprimits) al volum recopilatori Obra poética. Antología (publicat a Madrid per Ínsula el 1956 en edició bilingüe), els va separar en considerar-los dues obres independents. En aquesta edició s’ha respectat aquesta separació entre ambdós llibres d’Estances.’

Continua Malé: ‘La següent obra poètica ribiana apareixeria durant la guerra civil: Tres suits (Barcelona: Edicions Rosa dels Vents, 1937). […] Cronològicament li seguirien les Elegies de Bierville (1943), obra escrita a l’exili i impresa a Sabadell, però editada amb data i peu d’impremta falsos (Buenos Aires: Daedalus S.L., 1942). […] Posteriorment a la primera edició de les Elegies, Riba va publicar Del joc i del foc (1946) a la barcelonina editorial Selecta. […] I el següent llibre poètic fou Salvatge cor (Barcelona: Óssa Menor, 1952). […] La darrera obra publicada per Riba va ser Esbós de tres oratoris (Barcelona: J. Pedreira, 1957).’

Aquest Llibres de poesia de Carles Riba, a més de les set obres publicades, n’inclou dues d’inèdites. Els originals de totes dues es conserven al Fons Carles Riba-Caterina Arderiu, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya: Residu de la paraula a lloure, que consta de sis poemes primerencs datats entre el 1912 i el 1919, i l’altra obra inèdita conté els deu últims poemes escrits per l’autor, entre 1952 i 1958, Poemes (nou llibre, encara sense títol).

Aquesta edició es complementa amb la inclusió al final del volum de tots els comentaris i notes que Carles Riba va dedicar als seus poemes, amb la voluntat de ser més ben comprès. Són textos i passatges d’articles, cartes i anotacions personals.

Podeu llegir un fragment de Llibres de poesia de Carles Riba.

En aquesta edició, Jordi Malé ha regularitzat ortogràficament els textos dels poemes a partir de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans actualment vigents. Ho justifica dient: ‘Aquesta és una edició feta per als lectors d’avui dia, i no té cap sentit allunyar-la del públic actual amb unes convencions d’escriptura d’anys enrere. He tingut en compte, també, que Riba va treballar a les Oficines Lexicogràfiques del IEC al costat de Pompeu Fabra i que va participar en l’elaboració de la primera edició i també de la segona del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932 i 1954), de manera que no hi ha cap raó per a dubtar que acceptaria l’actual normativa oficial fixada per una institució que ell mateix va arribar a presidir –al marge que pogués discrepar-ne en algun aspecte, cosa que, però, no podem saber.’

The post Fragment: ‘Llibres de poesia’ de Carles Riba appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Colm Tóibín: ‘Les orgies d’Ocaña eren molt dolces, suaus, divertides’

Dv, 12/07/2019 - 21:30

Colm Tóibín (1955) és un reconegut escriptor irlandès amb una forta vinculació amb Catalunya, que va descobrir per Ernest Hemingway. Va viure a Barcelona dels vint anys als vint-i-tres, en plena transició. I fa anys que passa l’estiu a Farrera (Pallars Sobirà), on aprofita per escriure. Dijous passat, Tóibín va ser a Barcelona per presentar Mares i fills (Ara Llibres), una antologia dels seus contes curts, traduïts per Ferran Ràfols. Tóibín és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Colúmbia, a Nova York, ciutat on viu, juntament amb Los Angeles i Farrera. Escriu per a The New York Review of Books i The London Review of Books. Té gairebé una trentena d’obres publicades, entre les quals El Sud, Homenatge a Barcelona i Brooklyn, nominada al premi Booker 2009. En el recull de contes que ara presenta, moltes peces tenen com a escenari Catalunya, país que segueix amb interès, judici als presos inclòs.

Aquests dies sou a Farrera?
—No. Però hi aniré d’aquí a dues setmanes, abans he d’anar a Alemanya. A Farrera hi vaig normalment el mes d’agost, cada any. És un lloc on escric, hi treballo, perquè si no ets excursionista, que no és el cas, poca cosa et distreu. Vaig anar-hi a parar per casualitat, acompanyant una amistat. A la casa del costat hi havia un graner en venda. I el vam comprar.

Quin consell donaríeu a algú jove que escriu contes curts?
—El conte té una forma oberta. No hi ha regles. Si mires les històries de Kafka, Borges, Clarice Spector, tenen formes experimentals, no segueixen cap norma. Pots fer allò que vulguis, amb un conte curt. La resposta és que no té resposta. No hi ha normes que governin.

Quines tècniques d’escriptura seguiu?
—Tendeixo a escriure a mà. I deixo buida la pàgina esquerra. És on faig els canvis, anotacions, comentaris. Puc escriure a qualsevol hora del dia. I quan agafo ritme, puc fer-ho tot el dia. Després ho passo a un processador de textos. Però a mi m’agrada el paper i el bolígraf.

Passem als contes curts que presenteu. ‘Barcelona, 1975’. Aquí expliqueu una orgia amb el senyor Ocaña (1947-1983) a la plaça Reial. Basat en fets reals, tinc entès.
—Tot allò que hi explico va passar, sí. A mi Ocaña em va pescar pel carrer. Era un noi innocent, jo. I ell i els seus amics em van portar a casa seva, a la plaça Reial. I vam tenir molt de sexe. I més tard, orgies. Les orgies d’Ocaña eren molt dolces, suaus, divertides. D’estudiant, jo ja tenia molts amics gais, i sabia què era ser gai i la primera vegada, però aquí, si anaves per la plaça Reial a la nit, picaves al timbre i pujaves cap a dalt, potser te’ls trobaves en pilotes, hi havia sempre molts riures. No eren en cap cas orgies brutals. Era molt agradable.

En una altra història, ‘Una nova Espanya’, expliqueu com una jove torna a Barcelona als anys setanta i veu que, de revolució, res. Basat en un fet real, també?
—Aquells anys no van ser cap revolució. Per mi una revolució té a veure amb la propietat. I no recordo que ningú perdés les cases d’estiueig de l’Empordà. Però la història no és real, no. És ficció. Sí que és veritat que hi explico un món que desconeixia. A Barcelona jo feia classes particulars d’anglès a moltes famílies de l’Eixample. Eren gent que tenien quadres de Joaquim Mir, de Nonell. Aquesta mena de família. I em va interessar molt, aquest món.

Per què?
—Perquè a Irlanda no tenim res de semblant. Classe mitjana alta amb cases d’estiueig, amb grans pisos a l’Eixample, això no existeix. Era tota aquella classe dirigent que es va formar als Estats Units i que van ser educats per a dirigir. Pasqual Maragall era el nét de Joan Maragall. Aquesta cosa de traspàs generacional. Un de cada dos membres de l’elit europea actual és fill de l’elit mateixa. Jo vaig acabar anant a les seves cases d’estiueig a l’Empordà. I veia com paraven la taula per esmorzar, tot ben formal, i no pas casual, com esperaries en època d’estiu. Allà vaig aprendre l’expressió ‘fer el gos’.

Ha!
—No ho trobes, això, al nord. Em va semblar molt curiós. Tot aquest món no el trobes als Estats Units, per exemple.

‘Família buida’ i la importància d‘allò que no es diu. Per què a vegades és important no dir coses explícitament?
—Per obrir la porta a la imaginació. I aleshores tens confrontacions que no passen, i que han de passar. En la història que esmenteu no queda clar si parla ell o ella. Hi ha una pintora letona-americana, Vija Celmins. Van fer-li una retrospectiva al Centre d’Art Pompidou, i em van demanar que escrivís una peça per al catàleg. Una peça que ni un estudiós ni un crític d’art pogués escriure. I aquest és l’origen de la història. Però la casa que hi surt és la meva. I el telescopi, també. En aquesta història em vaig treure el gènere, diguem. El món és cada vegada més fluid.

Parleu de la família amb una imatge. La família és una onada que va i ve.
—Vaig pensar que era una frase bonica. Després em vaig preocupar més pel significat. Em va agradar la idea que carreguem amb tota mena de coses que van, es desfan a l’arena i se’n van. Agafeu un dinar de Nadal, per exemple, amb la generació més gran al voltant de la taula. Al cap d’uns anys, només en queda un. La idea de l’onada que arriba i es mor a la platja. I cada onada és una generació.

En el vostre cas, a la família hi teníeu un avi de l’IRA. I un oncle, també. Quina influència us han deixat?
—L’avi no el vaig conèixer mai. L’oncle, sí. Va viure fins al 1995. Per a mi era gent molt gran i conservadora. Els anys de la revolució s’havien acabat. El Papa va condecorar-lo, el meu oncle. Pels serveis que havia fet a l’Església Catòlica. Però de jove anava amb pistola. I la feia servir. Va disparar contra gent. Els familiars et fan ser conscients de l’època anterior al teu naixement. Ells van ser tractats d’herois. Al sud d’Irlanda vam tenir l’estat el 1923. I ningú no els va qüestionar. Fins passats molts anys.

Un avi i un oncle de l’IRA. I el pare per què no?
—Massa jove.

Hi ha gent que ens diu naïfs i ingenus, als catalans, per intentar la independència pacíficament.
—No crec que es pugui fer, no. Però heu de consolidar tota la resta. Pressionar, pressionar, pressionar. Tenir els impostos, el TGV cap a València, l’aeroport, que és clau perquè hi hagi vols directes. Però el gran canvi, la gran diferència, que és el canvi constitucional, jo no veig que tingui sortida, la veritat. El problema és que ningú celebra la diversitat, a Espanya. Agafes un tren de Sant Sebastià a Barcelona i travesses, com a mínim, tres llengües ibèriques. Basc, espanyol, català. Com a mínim, aquestes. Si hi afegim l’anglès, quatre. I qui ho celebra, això? Agafeu un espanyol que arriba a Catalunya per treballar per una multinacional i ve amb tres fills castellanoparlants. I el primer dia tornen de l’escola esverats perquè ho aprenen tot en català. Una llengua que només faran servir aquí! Quin contrasentit! Però es podria dir això mateix de l’espanyol, aleshores. Per què aprendre en espanyol, si tothom funciona en anglès? Cada vegada que es fa aquest argument, es pot trobar el contraargument. En fi, això de la diversitat, Juan Carlos, el rei, encara ho feia servir com a part de la seva retòrica. Però el fill, ara, ni això. Rajoy, certament tampoc. Però és que ni Felipe González, no ho feia. No hi ha dirigent espanyol que s’ho faci seu, i que faci una celebració real de la diversitat. I això és un gran problema. I tens tot l’anticatalanisme que es veu amb segons qui a Andalusia. O això dels presoners. No hi ha justificació possible per a mantenir aquesta gent a la presó. No hi és. Aquesta idea de sedició, i aquestes paraules que han desenterrat del segle XIX, són idees molt antigues, escrites fa molt de temps. Jo el judici l’he seguit per YouTube. Va ser divertit veure-hi Lluís Llach.

El coneixeu?
—No. No ens hem vist mai. Gairebé conec Puigdemont. Va venir a Nova York, perquè s’havia preparat un acte on parlaríem ell i jo sobre la immigració i la idea d’obertura i de fronteres obertes. Però era just al començament del mandat de Trump i l’equip de Puigdemont va cancel·lar l’acte, perquè van pensar que es llegiria com un atac en contra del president dels Estats Units, tan contrari a la immigració.

Llàstima. Perquè alguna gent diu que els nacionalistes catalans són xenòfobs, racistes i ètnics.
—Ningú no ho pensa, això. Ningú. Tothom sap que la política catalana és molt europea, progressista. Així és com es veu. I aquesta és la veritat. Ho és.

Des de fora us feu cap pregunta sobre el procés? Algun dubte?
Per què Jordi Pujol no és a la presó? Ho dic seriosament. Per què no hi és? Si va evadir impostos durant tants anys, i en tenen les proves, a molts llocs el jutjarien. No ho entenc. No hi ajuda, al moviment independentista, aquest afer de la corrupció. Aquest tant per cent que es pot trobar a molts nivells, als ajuntaments, a les comarques. I en un país petit, on tothom es coneix. Als EUA seria a la presó.

I a Irlanda?
—A Irlanda el cas s’hauria quedat embarrancat en algun tribunal.

Ha! Teniu una bona relació amb Irlanda? O teniu el problema clàssic del retorn de l’immigrant?
—Hi tinc una gran relació. L’any passat vaig ser convidat pel primer ministre a una recepció molt gran, en un espai destinat a actes d’estat on reben la reina d’Anglaterra. Va ser un acte molt especial. A mi em van convidar perquè durant el referèndum sobre el matrimoni gai havia fet un discurs, que és a YouTube, d’una hora i vint minuts. I allà vaig explicar on érem i com hi havíem arribat. Vaig anar recordant, línia a línia, tots els errors dels jutges que havien legislat fins aleshores sobre el moviment gai. Els grans errors que havien comès. Un per un.

—Fa quaranta anys que ens visiteu, a Catalunya. Quin és el gran canvi que hi heu vist?
—El turisme. Impensable, abans, que la gent fes turisme a les ciutats. La gent anava al camp, a la costa. Com a molt, a Roma. Però a les ciutats? Això no es feia. I ara no sé si es pot fer que el geni torni a la llàntia. Ja n’ha sortit. No pots pescar dins una sopa de peix.

 

The post Colm Tóibín: ‘Les orgies d’Ocaña eren molt dolces, suaus, divertides’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: Adesiara obre la col·lecció Baluard, de literatura juvenil

Ds, 06/07/2019 - 21:50

L’editorial Adesiara, especialitzada en obres d’autors clàssics grecs i llatins i la recuperació de clàssics moderns, comença ara una nova aventura amb la col·lecció Baluard. Presenta algunes de les obres més destacades de la literatura juvenil que, per la qualitat i la lectura, com a llibres clàssics que són, són també d’allò més recomanables per al públic no tan jove. En aquesta col·lecció s’inclouen títols tant d’autors estrangers com de catalans. Els tres primers: La vida i els fets d’en Justí Tant-se-val, de Josep Maria Folch i Torres; La cabana de l’oncle Tom, per primera vegada en una edició complerta d’aquest clàssic de Harriet Beecher Stowe, traduït per Alba Dedeu; i El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier, traduït per Lídia Anoll.

Llegiu un fragment de La vida i els fets d’en Justí Tant-se-val de Josep Maria Folch i Torres.

Alguns dels títols en preparació per a aquesta col·lecció són Selma Lagerlöf, El meravellós viatge de Nils Holgersson al voltant de Suècia (traducció del suec de Lluís Solanes); Frank B. i Ernestine Gilbreth, Tretze a la dotzena (traducció de Joaquim Mallafrè); Rudyard Kipling, Kim (traducció de Carles Miró); Gottfried August Bürger, Les aventures del baró de Münchhausen (traducció de Montserrat Camps).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, explica les raons que han dut l’editorial a obrir aquesta col·lecció de títols clàssics de la literatura juvenil:

«El 9 de juliol arribaran a les llibreries els tres primers títols de la nova col·lecció Baluard de clàssics juvenils. I dic ‘clàssics’ i ‘juvenils’ en el sentit més ampli que es pot donar a ambdós termes. En efecte, la col·lecció presentarà algunes de les obres més destacades de la literatura històricament adreçada al jovent, si bé la seva lectura, com a llibres clàssics que són, és també d’allò més recomanable per al públic adult.

Aquesta nova col·lecció, que combinarà obres d’autors estrangers (anostrades per traductors i traductores de prestigi) i d’autors catalans, es presenta amb tres títols ben significatius: La vida i els fets d’en Justí Tant-se-val, un dels llibres més recordats de Josep Maria Folch i Torres, segurament l’escriptor més llegit a casa nostra durant dècades; La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe (en traducció d’Alba Dedeu), una de les novel·les més influents de les lletres nord-americanes, i El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier (en traducció de Lídia Anoll), indubtablement el llibre de capçalera de la majoria dels joves francesos al llarg del segle XX.

Reconec que la tria dels tres primers títols vol ser tota una declaració de principis i constitueix, així mateix, una mostra de la manera com van les coses, en aquest particular, a casa nostra. Recuperar una novel·la de Josep Maria Folch i Torres no hauria de ser notícia en un país culturalment normal, però als Països Catalans, on es convoca cada any un premi Folch i Torres de literatura infantil, només es poden trobar regularment a les llibreries, si no m’erro, tres dels més de dos-cents títols que l’escriptor barceloní va publicar a les mítiques Biblioteca Patufet i Biblioteca Gentil. Tampoc no hauria de ser notícia en absolut la publicació en la nostra llengua de La cabana de l’oncle Tom i d’El gran Meaulnes; però, encara que sembli mentida, no existia fins al moment cap traducció íntegra en català de La cabana de l’oncle Tom, i, pel que fa a la novel·la d’Alain-Fournier, sí que hi ha una traducció catalana, però té més de cinquanta anys…

Aquesta és una de les raons principals que ens han portat a crear una nova col·lecció de ‘bellíssims llibres vells’. No cal dir que cap dels textos que presentem en els volums esmentats (i en els que vindran) no ha estat adaptat ‘per a joves’, una pràctica, al meu gust, massa habitual en els darrers temps, com si el nostre jovent fos al·lèrgic a l’adquisició de més vocabulari i tingués pànic als diccionaris. Així, de la novel·la de Folch i Torres, únicament se n’han corregit les errates que hi havia a l’edició del 1929 (l’única existent fins ara) i s’han unificat alguns usos vacil·lants, deguts molt probablement a les diferents mans que van intervenir-hi a causa dels diversos lliuraments de fulletó.

Potser algú dirà que naveguem contra corrent, que anem lluny d’osques, que els joves d’avui ja no llegeixen aquesta mena de llibres, però em nego a creure que unes obres que són esplèndides i que han estat primordials per a generacions i generacions de nois i noies, d’homes i dones, ara no puguin ser útils per als lectors més joves, per als bons lectors, en definitiva. Crec sincerament que seran de molt profit i que faran gaudir a tothom del plaer de la lectura. Si més no, ara ningú ja no ens podrà dir que, si no es llegeixen, és perquè no es troben a les llibreries.»

Jordi Raventós

The post Avançament editorial: Adesiara obre la col·lecció Baluard, de literatura juvenil appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Grup 62 encara el segon semestre del 2019 amb novetats de Xavier Bosch, Ferran Torrent, Martí Domínguez i Francesc-Marc Àlvaro

Dj, 04/07/2019 - 21:50

El mes de juliol, ja fa anys que el president del consell d’administració del Grup 62, Josep Ramoneda, i el director, Emili Rosales, es reuneixen amb la premsa per fer un primer balanç de l’any i les previsions per a la tardor-hivern. Aquesta vegada, han volgut remarcar primer de tot que, havent-se estabilitzat el mercat, el 2019 es presenta com un dels millors anys de la història del grup, que enguany publicarà 150 títols, sense comptar els de literatura infantil i juvenil.

Aquest optimisme es tradueix en l’èxit de llibres com el de Rafael Nadal, El fill de l’italià, que voreja els 50.000 exemplars venuts; la Història mundial de Catalunya, que supera els 30.000 i alguns altres, dels quals no han donat xifres: les novetats de Maria Barbal, Gerard Quintana, Murakami, Ramon Solsona, Siri Hustvedt, Joan Roca, Marc Artigau, Josep Fontana, Joan B. Culla i Greta Thunberg.

Sorprèn que no s’inclogui en la llista de més venuts d’aquest primer semestre el llibre El fibló, de Sílvia Soler, que va ser un dels més venuts de Sant Jordi. Quan hem demanat a Emili Rosales si aquesta absència té a veure amb el fet que l’escriptora ha anunciat que se’n va a la competència, al nou segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, ha respost que els noms donats no corresponen a cap llista exhaustiva i que se n’ha deixat més que també han funcionat molt bé, com Vuillard i Harari.

Sobre l’aparició del segell Univers d’Enciclopèdia Catalana, Josep Ramoneda ha explicat que va ser una cosa pactada i convinguda de fa temps que Enciclopèdia Catalana optés per agafar una línia editorial pròpia. Actualment, el Grup 62 té participació de Planeta en un 80% i Enciclopèdia Catalana en un 20%. Així mateix, la distribuïdora Àgora, és un 60% del Grup 62 i un 40% d’Enciclopèdia Catalana. Segons Ramoneda, hi ha un acord de continuïtat per als anys vinents, però no ha descartat canvis a termini mitjà.

Novetats de tardor per a la Setmana del Llibre en Català

La tardor, per al Grup 62, també ve carregada de noms llaminers i potencialment best-sellers. D’entrada, Xavier Bosch publica Paraules que tu entendràs (Columna), que arribarà a final d’agost i que continua apel·lant als sentiments, com les dues novel·les anteriors. I sembla que li va bé, perquè entre tots dos llibres ja ha venut cent mil exemplars. També es publicarà una nova novel·la de Ferran Torrent, Poder contar-ho, on reapareixen alguns personatges del seu món literari, i que tracta sobre el millor moment de l’any per a fer un atracament en un banc de València. La resposta és: durant la mascletà… Martí Domínguez també aterrarà a la Setmana del Llibre en Català amb una gran novel·la, plena d’ambició, situada a la Segona Guerra Mundial, entorn del debat sobre ciència i ètica, un debat molt pertinent en la societat actual.

I en assaig, hi ha dues propostes clares: el llibre de Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d’una revolta, on analitza el procés d’independència. Se centra en els fets del setembre i l’octubre del 2017 i, seguint la tesi que recull el títol, defensa que més que una revolta es va fer un assaig general de revolta, perquè –a parer seu– es va escenificar tot. També es demana cap a on va el moviment.

Una altra novetat arribarà al novembre: la traducció de Capital i ideologia de l’economista i pensador francès Thomas Piketty. Rosales està convençut que suscitarà debat i polèmica. L’autor, especialista en l’estudi de les desigualtats econòmiques, considera que termes com ara deute, desocupació, precarietat… no es poden tractar com a elements econòmics sinó com a termes ideològics. I defensa l’educació i la igualtat.

Entre els llibres de no-ficció que actualitzen els clàssics de la literatura catalana, hi ha dos títols molt atractius: acaba de sortir el volum que aplega tota la poesia de Carles Riba, Llibres de Poesia, en una nova edició de Jordi Malé. I també es publicarà una nova troballa de la Càtedra Josep Pla, el primer volum d’Història de la República, que Josep Pla va escriure a Itàlia el 1937-1938. Se n’ha trobat l’original en català, inèdit, perquè aquest volum es va publicar en espanyol a la dècada dels quaranta i no es va reeditar.

També es publicaran obres d’autors que celebren el centenari, com ara Teresa Pàmies (acaben d’arribar a les llibreries Gent del meu exili i Memòria dels morts) i Joan Perucho. I, així mateix, una biografia de Baltasar Porcel, obra de Sergio Vila-Sanjuán, que coincideix amb els deu anys de la seva mort.

Entre els clàssics catalans, Emili Rosales ha anunciat una nova edició de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra. I, quant als clàssics, però d’unes altres llengües, apareixeran també a la col·lecció ‘A tot vent’ de Proa els tres primers volums d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, en la traducció de Valèria Gaillard. Els dos primers volums ja havien aparegut a ‘La Butxaca’. Ara Proa vol incorporar Proust en la seva col·lecció estrella, en una nova edició amb tapa dura i amb unes il·lustracions de coberta que unifiquen els volums obra de Sonia Alins. Al llarg dels pròxims anys, Proa completarà els set volums d’aquesta magna obra.

Entre les propostes de joves autors, aquesta tardor arribarà la primera novel·la de Teresa Colom i la consolidació de Pilar Romera.

Premi Proa de Novel·la

Sobre la decisió del Grup 62 de crear un nou premi literari, el Premi Proa de Novel·la (més informació en l’article ‘Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari‘), s’ha explicat que el premi, dotat amb 40.000 euros, es farà públic el 12 de novembre durant una vetllada literària i la setmana següent ja serà a les llibreries. I també s’ha revelat la composició del jurat: l’escriptor Vicenç Villatoro, l’editora neerlandesa Nelleke Geel, el professor Xavier Pla, la jove autora Clara Queraltó i Josep Lluch, editor de Proa.

Ramoneda i Rosales també han explicat que el Grup 62 començaria a introduir-se en el sector dels audiollibres, ampliant l’oferta i treballant en el format. Els usuaris d’audiollibres, generalment, hi accedeixen per mitjà de subscripcions o manllevant-los a les biblioteques.

The post Grup 62 encara el segon semestre del 2019 amb novetats de Xavier Bosch, Ferran Torrent, Martí Domínguez i Francesc-Marc Àlvaro appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Propostes i paisatges del Festival Poesia i +, que s’arrapa al Maresme

Dc, 03/07/2019 - 21:50

Del 4 al 14 de juliol la poesia ressona en el paisatge del Maresme. El Festival Poesia i + té el centre neuràlgic en la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, però de tres anys ençà uns quants pobles de la comarca també hi participen, fent d’altaveu i de xarxa d’aquest programa poètic: Canet de Mar, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Canyamars (Dosrius), Alella i Arenys de Mar.

El festival s’ha fet tres propòsits, enguany: defensar el talent jove que tenim més a prop; obrir el festival cap al treball vocal en diversos registres; i acostar-se al patrimoni paisatgístic que tenim a tocar.

S’inaugura aquest vespre amb una doble formació de piano i veu: a la plaça de la Indústria de Canet de Mar, a les 20.30, la poetessa Maria Cabrera i la pianista Irene Fontdevila, acompanyades per Vàlius, presentaran el seu primer disc sota el nom de Vladivostok. El grup va més enllà de l’experiència de Cabrera amb el grup el Pèsol Feréstec, que és més festiu. Amb Vladivostok hi ha més investigació amb la veu, més delicadesa, més matisos, més introspecció. A continuació, a les 21.30, Pascal Comelade i Enric Casasses oferiran un concert a duo, l’únic que faran enguany. I podria ser el seu últim concert plegats. O això diu Comelade, que cada vegada en fa més pocs.

Els primers dies de festival concentren els concerts i recitals que s’esdevenen fora de Caldes d’Estrac i del dijous 11 i fins al diumenge 14 la programació es farà en indrets de Caldes d’Estrac i de la Fundació Palau.

Al programa hi ha un equilibri de gèneres i s’han tingut en compte propostes que surten de la norma, segons que ha explicat el director del festival, Eduard Escoffet, que també demana de construir un festival marcadament del Maresme, una comarca que creu que s’ha de reivindicar: ‘Sempre ha estat molt important el Maresme en aquest festival. Enguany no hem augmentat el nombre de municipis (no tenim més dies), però sí que hi hem incorporat dos nous espais: la Casa Coll Regàs de Mataró i l’església de Caldes d’Estrac.’

I el paisatge amara les propostes: ‘L’any passat, el passeig poètic entre vinyes que vam fer a Alella va ser molt important per a donar aquest caràcter paisatgístic al Poesia i +. I els artistes sovint també ens demanen d’intervenir en espais que vagin més enllà d’un escenari.’ Segurament, l’espai més impressionant del programa és a Canyamars, a Dosrius, al Pou de Glaç, enmig del bosc, on diumenge actuaran dos personatges de potència absoluta: a les 20.00 la poetessa Núria Martínez Vernis i a les 20.30 el cantant Albert Pla, que presenta un espectacle sense guió pre-establert.

El responsable de la programació diu: ‘És un festival que vol ser pròxim, acollidor i estimulant, que es vol definir com a lloc d’encreuaments i d’experiències sorprenents. Hem volgut continuar experimentant amb nous formats, com ara en l’acció-instal·lació de l’artista Carlos Bunga, que a partir de la suma de les arts (música, dansa, poesia) ens proposa de redescobrir els racons més amagats del parc de Can Muntanyà. I com que parlem de formats i d’experimentació, no podem deixar d’esmentar la presència de Brossa en diverses activitats, com ara la instal·lació de Cabosanroque o l’acció del mataroní J. M. Calleja.’

‘Les activitats del festival (recitals, concerts, instal·lacions i accions) volen reivindicar més que mai la força de la paraula i de la poesia. Perquè sí, perquè en moments d’imatges repetitives, de bombolles informatives i de veritats alternatives, dir el nom de cada cosa i viure el silenci davant del mar, enllaçar frases i horitzons pot ser la millor arma, la més inofensiva i la més transformadora.’

Destaquem quatre espectacles del programa, a més dels que ja hem esmentat:

1. La poetessa occitana Aurélia Lassaque

Participa en la Nit de Poetes, juntament amb Anna Gual i Andreu Subirats. El festival Poesia i + vol establir un vincle amb el paisatge lingüístic de Palau i Fabre i enguany ha convidat Lassaque, poetessa en llengua occitana de Tolosa de Llenguadoc. Els seus recitals glacen i deixen un record que perviu: combina poemes i cançons, tendresa i crit, occità i francès, rapidesa i contenció. I per sort a casa nostra comença a ser una veu coneguda i reconeguda. El 2017 LaBreu va publicar Perquè cantin les salamandres, en traducció d’Albert Mestres, que ens ha permès d’endinsar-nos encara més en el seu món.

Dissabte 13, 21.00. Parc de Can Muntanyà – Fundació Palau (carrer de la Riera, 54).

2. Pau Riba i Orchestra Fireluche

Aquesta proposta es va estrenar a l'(a)phònica de Banyoles i es podrà veure al Poesia i + i a pocs llocs més, amb la formació completa de l’orquestra Fireluche. Ataràxia, el disc que han preparat plegats, fa que la poesia irreverent i juganera de l’autor de Dioptria es trobi amb un veritable laboratori sonor, multitudinari i delicat, que experimenta amb instruments de joguina, curiosos, alguns altres d’inventats i alguns altres de procedències ben diverses.

Dissabte 6, 21.00. Jardins del Museu-Arxiu de Can Caralt (carretera de Sant Vicenç de Montalt, 14, Sant Andreu de Llavaneres).

3. Manuel Rivas, A boca da terra

L’escriptor, poeta i activista gallec ens endinsa mitjançant la paraula i el moviment en una denúncia clara de les mordasses que ens atrapen, els abusos i les injustícies. Una proposta en què els poemes del llibre A boca da terra es troben embolcallats per la natura, que el poeta va destriant. L’acompanyen les cançons interpretades per la veu i la guitarra de Nacho López i els detalls de la multiinstrumentista Tanja Haupt.

Dijous 11, 21.30. Parc de Can Muntanyà – Fundació Palau (carrer de la Riera, 54).

4. Cloenda: Tarta Relena i Rodrigo Cuevas

Veus singulars. Experimentació vocal, que va més enllà del dir i del cantar i juga a favor del talent jove. Tarta Relena, una de les sorpreses recents del panorama musical, és un duo format per la Marta i l’Helena, que treballen únicament amb la veu, d’una manera molt sensible. Arrangen cançons i poemes i experimenten amb tècniques, colors vocals i timbres diversos que resulten de cantar juntes. Acaben de publicar el disc Ora pro nobis, que recull vuit temes.

I Eduard Escoffet defineix el cantant asturià Rodrigo Cuevas com una barreja de folclore asturià, música electrònica d’última generació i queer rural. Un personatge molt particular que omple l’escenari i es guanya el públic. Presentarà temes del nou disc que enllesteix, produït per Refree.

Diumenge 14, 21.00 i 22.00. Parc de Can Muntanyà – Fundació Palau (carrer de la Riera, 54).

Podeu consultar tot el programa.

The post Propostes i paisatges del Festival Poesia i +, que s’arrapa al Maresme appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Xevi Sala trenca el tabú del terrorisme per fer-ne literatura

Dm, 02/07/2019 - 21:50

En una cultura literària com la nostra, sovint molt pudorosa (o de vegades poc valenta, segons qui sigui el crític que formula la teoria), la rapidesa amb què ha aparegut No tornaran vius, la nova novel·la de Xevi Sala, és una excepció i un símptoma d’una certa europeïtzació o del retrobament amb la tradició francesa.

Sala, periodista i escriptor, aquesta vegada decideix d’enfrontar-se a un dels nostres dimonis més coetanis i ens presenta el procés de radicalització i islamització d’un grup de nois que acabaran cometent un atemptat. Per a qualsevol lector català serà inevitable de pensar en la cèl·lula que fa dos anys va atemptar a la Rambla, amb un escamot de nois resident a Ripoll, però si la novel·la es tradueix a qualsevol altra llengua pot funcionar igualment bé: un grup de nois accelera la seva transformació mitjançant un procés de captació i radicalització per acabar essent els agents actius d’un atemptat.

Sala explica: ‘Dos anys després dels atemptats de la Rambla i Cambrils, sense oblidar els fets d’Alcanar, que varen colpir tan durament Catalunya, hem tingut moltes respostes a tot allò que va passar. La majoria han arribat del periodisme o de la universitat i també de la policia. Aquesta vegada intento aportar una possible resposta de la literatura, que permet, com en altres països, d’explorar la ficció per acostar-se a la realitat.’

El camí no ha estat gens fàcil. Com a autor, la primera dificultat amb què ha topat ha estat la vida mateixa. ‘La literatura ha de ser entretinguda i és una ficció. La premsa ja ha fet totes les reconstruccions possibles per buscar una explicació, però la literatura també ha de ser un entreteniment i una reflexió’, diu. I explica que l’altra gran dificultat ha estat escriure mantenint el respecte per les víctimes, per totes en conjunt. ‘Hi ha gent que considera que els familiars dels executors dels atemptats també són víctimes. Jo ho veig així. Hi ha molta gent que creu que no i això fa que en qualsevol atemptat acabem comptant menys víctimes de les que realment hi ha hagut.’

Sala en tot moment ha volgut defensar els seus dos oficis: ‘Ara com ara, he escrit cinc novel·les i us puc assegurar que el periodisme i la novel·la no tenen res a veure. El periodisme ha de ser coherent amb la realitat, mentre que la novel·la ha de ser consegüent amb la versemblança. Cal versemblança per a explicar les històries, encara que siguin fets que han succeït.’

I Sala ha fet això, en la seva història. ‘Després d’haver escrit la novel·la hi ha molts interrogants que no tenen respostes. Els experts han fet informes molt aprofundits sobre aquesta cèl·lula, en ambients acadèmics diversos, i tots assenyalen que els nois no van tenir una integració millor o pitjor. Podríem debatre molt sobre què entenem per integració, si el fet que parlin el nostre idioma i portin roba com la nostra ja vol dir que s’han integrat; o bé si hem de parlar de moltes més coses. En aquest cas tothom coincideix a dir que va ser un problema d’identitat: per als avis no practicaven la religió amb prou rigor, però a l’escola eren els moros. Aquesta crisi d’identitat, a més a més de la ràbia per tot allò que passa al front de guerra, els converteixen en preses fàcils per als reclutadors, que busquen aquesta crisi en nois de poc menys de vint anys i fins a trenta, que són el principal planter.’

Una cosa és clara: Sala no vol reconstruir els fets dels atemptats, sinó la manera de fer. ‘Al lector no li és explicat des de Catalunya, però evidentment al lector d’aquí li vindrà al cap Ripoll. Llegit a França, es podria pensar en els atemptats de París, que van tenir un modus operandi similar, en què una colla de nois, alguns dels quals són germans, formen la cèl·lula. No és en cap cas un atemptat de llop solitari’.

Per a nosaltres la figura de l’imam de Ripoll i els seus contactes amb el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) és una de les claus principals i més misterioses de tota la trama dels atemptats de la Rambla. ‘Considero que tot això és un terreny que pertany al periodisme d’investigació. Saber què va passar correspon a la investigació periodística, però l’imam és una figura molt potent. A la novel·la el mal no es presenta mai de cara, sovint es disfressa i es disfressa del bé. Convivim amb el mal i el fem familiar. La temptació de passar la línia és fàcil per a algú disfressat d’home de fe entre una colla de nois.’

Sala no creu que la crisi econòmica sigui un dels factors que influeixen en la possible captació de joves terroristes. ‘Una de les lliçons que hem extret és que els reclutadors actuen en totes les capes socials. No hi ha un patró homologable per a un jove captat. Per això són difícils de detectar. Costa de lligar aquests fets amb les motivacions econòmiques, perquè molts d’aquests nois tenien feina, nòmina i recursos propis; per tant, la crisi econòmica no és pas un dels factor decisius.’

En canvi, sí que és decisiu el ritme d’alta volada que Sala impregna a la novel·la, una de les marques de la casa, d’un autor que publica cada dos anys o tres, però que cada vegada l’encerta i ens proposa un debat ètic o sobre la memòria. ‘Em guanyo la vida amb el periodisme i per això el ritme de publicació és el que és. Si em guanyés la vida com a novel·lista el ritme seria diferent o potser tindria una crisi creativa, vés a saber. De les novel·les en parlo quan ja són publicades i mai abans.’ De moment toca parlar de No tornaran vius, una novel·la que ens fa ser europeus perquè ens enfronta als nostres tabús a partir de la immediatesa.

The post Xevi Sala trenca el tabú del terrorisme per fer-ne literatura appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

De Guifré el Pilós als llaços grocs, el catalanisme historia els seus símbols

Dg, 30/06/2019 - 21:50

De les quatre barres amb la sang de Guifré el Pelós al llaç groc, passant pels Segadors. Quaranta-vuit símbols del catalanisme ja tenen la seva història gràcies a l’esforç fet aquests darrers dos anys per un equip d’historiadors i documentalistes encapçalat per Daniel Venteo i gràcies a Enciclopèdia Catalana, que ha triat aquesta temàtica per al seu nou llibre de gran format. Amb aquesta publicació continua sense perdre ni un punt del rigor historiogràfic però posa els punts sobre les is en una qüestió que últimament ha estat constantment damunt la taula del debat a casa nostra.

Joan Ricart, del grup editorial, explica que ‘aquest llibre s’emmarca en la gran sèrie d’obres d’Enciclopèdia dedicades a història del país i, tot i que sabem que el tema està inflamat, hem fet una aportació historiogràfica, rigorosa i serena, de l’època medieval fins als nostres dies, buscant l’aportació d’historiadors especialistes en cada època per tal que el llibre tingui una doble línia: poder veure com evoluciona la simbologia del país al llarg del temps, però també veure com naixia i evoluciona cada un dels quaranta-vuit símbols seleccionats. El savi Joan Francesc Mira hi aporta el complement antropològic, per explicar que tots els símbols són dinàmics i polisèmics, i ens ajuda a entendre que aquesta aportació va molt més enllà del moment actual. A més a més s’ha pogut combinar amb imatges i documents que provenen dels grans arxius i de la documentació més heterogènia, perquè la voluntat era de complementar l’obra tant com poguéssim’.

Enciclopèdia n’ha editat dos mil exemplars, que es posen a la venda sobretot de manera directa i amb pagament a terminis. ‘És un llibre de referència del punt de vista historiogràfic i confiem en el públic que sol comprar aquests productes i que agraeix el format gran amb els documents presentats en tota l’esplendor, que fins i tot permeten de llegir-los. En aquest cas un dels fets importants és que hem fet una aportació seriosa i ambiciosa ja en la mateixa selecció: no volíem fer un diccionari de símbols, sinó una reflexió seriosa i particular.’

Daniel Venteo és el director de l’obra i afirma que ‘hi hem estat treballant durant aquests darrers dos anys. Primer que havíem de conceptualitzar l’obra, que per si sol ja era un desafiament. No volíem fer diccionari i havíem de decidir el criteri pel qual, de tots els que hi havia al llarg dels mil anys d’història del país, escollíem aquests quaranta-vuit símbols. N’hi ha que tenen plena vigència, com poden ser els símbols oficials de la Generalitat i alguns altres que han desaparegut però que pensàvem que hi havien de ser per què havien significat abans o per l’articulació del discurs. Llavors va venir la fase de conceptualització i recerca documental, amb un valor afegit per a l’obra i per a totalitat de la sèrie, que és que, dels més de 750 documents que acompanyen el llibre, el 40% són inèdits. Aquest també és un dels relats del llibre, i possiblement un dels més importants juntament amb el relat que es fa als estudis introductoris, la història de la simbologia política catalana, i una segona lectura amb els quaranta-vuit símbols que proposen, fins al present, des de Guifré el Pilós, els documents sobre el qual arriben fins a final del XX. En el cas dels desapareguts, el relat es tanca quan el símbol desapareix: per exemple el cas de les cintes grogues del 1705 o el del Panteó de Catalans Il·lustres en què es volia reconvertir la capella militar de la Ciutadella i de què ja no se n’ha parlat mai més. Allò que hem volgut fer és la primera aproximació de la simbologia política catalana al llarg de la història.’

El volum gaudeix de texts d’Agustí Alcoberro, Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini, Joan B. Culla, David Martínez Fiol, Joan Francesc Mira, Josep Pich Mitjana, Josep Maria Salrach i el mateix Daniel Venteo. Amb aquesta selecció es pot dir que pràcticament tots els corrents historiogràfics del país hi són representats, cosa que tampoc no és fàcil. ‘És un dels valors afegits; efectivament, volíem que aquests corrents historiogràfics s’hi veiessin reflectits per mostrar que aquesta no és una lectura única, sinó plural.’

I és clar, en una obra com aquesta s’havien de prendre riscs i un ha estat el d’incloure el llaç groc, tota una decisió important perquè encara no ha passat prou temps per a poder considerar-lo històric. ‘Però no podíem defugir el desafiament en una obra com aquesta. El referèndum o el llaç groc, no sabem quin recorregut tindran, però per la Catalunya del 2019 són un símbol indiscutible’, assegura Venteo. I, de fet, si es mira les moltes transformacions que ha tingut, com per exemple l’adaptació del símbol de la resistència de les pel·lícules de Star Wars en llaç groc, veurem que hi ha tota mena d’interpretacions possibles.

En aquest sentit, l’obra és molt interessant per a veure aquesta evolució dels símbols i com es construeixen i es reinterpreten. Així, per exemple, les quatre barres i el seu mite és relativament recent (d’uns cinc-cents anys, quan en realitat els fets a què es refereixen superen el milenar d’anys). ‘Però és que les quatre barres es poden interpretar de moltes menes, per exemple els barrots d’una presó on hi ha un lluitador independentista empresonat o l’au fènix dels anys vuitanta emprat per l’extrema dreta de Cedade per seduir la dreta local, per exemple.’

Això fa que als responsables de l’obra els sigui molt complicat de triar algun dels quaranta-vuit símbols inclosos: Guifré el Pelós, la llengua catalana, la Senyera, el Canigó, l’Església, el Monestir de Ripoll, el Monestir de Poblet, el Monestir de Santes Creus, el Monestir de Montserrat, Barcelona, la Generalitat, Sant Jordi, el Corpus de Sang, Pau Claris, Els segadors, la República, la premsa escrita, El cant dels ocells, les cintes grogues, el Fossar de les Moreres, l’Onze de Setembre, la Bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova, la Ciutadella de Barcelona, el timbaler del Bruc, la sardana, els castells, l’au fènix, el Panteó de Catalans Il·lustres, el Pi de les Tres Branques, l’Estelada, la Mancomunitat, el Barça, les Quatre Columnes de Montjuïc, Francesc Macià, El cant del poble, l’estatut d’autonomia, Pau Casals, el més petit de tots, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Òmnium Cultural, l’Estaca, la careta de la llibertat d’expressió, el Primer d’Octubre i el llaç groc.

Ricart explica que, ‘independentment dels símbols elegits, darrere de cada gran llibre que fem nosaltres intentem crear una aportació cultural nova i fer-lo com més bé millor, reunint grans equips per fer grans projectes, i hi continuarem, perquè és la línia de la casa.’

The post De Guifré el Pilós als llaços grocs, el catalanisme historia els seus símbols appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sang valenciana per a anar completant el mapa

Ds, 29/06/2019 - 21:50

Fa bastant temps que els estudiosos de la novel·la negra, com ara el professor de la Universitat de Salamanca, Àlex Martín Escribà, asseguren que els escriptors valencians tenen un punt de qualitat superior als que practiquen el gènere en els altres indrets del país, amb l’excepció, potser, de Lleida. Deu ser una qüestió de perifèries. Per tant, d’alguna manera era lògic que Llibres del Delicte dediqués una de les seves antologies de relats breus als assassins de València, amb Assassins valencians, fins ara el darrer recull de contes geogràfics, que precisament havia començat amb els Assassins de Ponent, una antologia coordinada per Ramona Solé.

Hi ha onze escriptores i escriptors que han volgut participar-hi. Es tracta de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner. La feina d’antologar-los i d’escriure’n el pròleg ha recaigut en l’escriptora i periodista Esperança Camps.

Precisament, Camps explica la importància del volum: ‘Crec que, en general, era important que es fes aquest llibre per al conjunt de la novel·la negra, perquè és una manera de vertebrar el territori lingüístic; hi ha assassins de Ponent, de Girona, del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre. Hi falten els de les Illes, però era cabdal que hi hagués la contribució valenciana.’

I és que València aquests darrers temps ha tingut un esclat de negror important. D’una banda, algunes de les trames de corrupció més brutals, com la Gürtel, en bona s’han desenvolupat part en terres valencianes. I, després, els índexs de construcció estratosfèrics, que fins i tot ha denunciat la Unió Europea, també s’han produït al País Valencià, amb l’exemple de Marina d’Or com a gran referent. Tot això és terreny adobat per a l’escriptura de trames negres, amb precedents de tanta qualitat i empremta com el Crematorio de Rafael Chirbes. Però a més a més també és important el fet que es compta amb una tradició literària forta que arrenca en Ferran Torrent als anys vuitanta i arriba als nostres dies. De fet, alguns dels noms més consolidats de la novel·la negra valenciana contemporània no formen part de l’antologia, una prova que el gruix d’autors és molt considerable.

‘Era lògic que aquest volum s’acabés fent’, explica Camps, perquè en un festival Valencia Negra l’editor Marc Moreno hi va anar i la mateixa Camps li va dir ‘què passà, que els valencians no juguen?’. ‘I ell va entomar el repte i em va anomenar antòloga, en un moment en què tenia tanta feina que només vaig tenir temps de fer el pròleg i no de fer un relat, com m’hauria agradat. Això sí, vaig tenir llibertat absoluta per a poder triar els autors que jo volia.’

Aquesta és una altra de les circumstàncies que aquests darrers anys ha ajudat a fer visible la novel·la negra: els festivals literaris. Al País Valencià també s’han estès per tot el territori i, de les primerenques jornades de Mayo Negro a la Universitat d’Alacant muntades per l’incombustible Mariano Sánchez Soler, s’ha passat al potent Valencia Negra, al Morella Negra com la Trufa, al Castelló Negre i al festival d’Ontinyent, tot aquests darrers anys, a més a més de jornades puntuals de només un dia o una sessió. Totes aquestes trobades han aconseguit de ser un espai de trobada entre els escriptors i un públic lector que encara és petit però que es va consolidant cada vegada més.

L’urbanisme salvatge, un dels temes que es toquen.

‘Jo no sóc una teòrica de la literatura, però sou uns quants els qui defenseu que la novel·la negra que es fa aquí és prou diferent de la que es fa a dalt. Potser sí que és veritat i es deu al fet que som la perifèria de la perifèria, però el cas és que aquí tenim una tradició llarguíssima de novel·la negra, que hi ha la gran figura de Torrent, de la qual parteixen moltes coses per assimilació o per oposició. Sigui com sigui, sí que sembla clar que hi posem una mica més de sal i pebre que no al nord.’

Un dels grans objectius d’aquesta antologia de relats negres escrits per autors valencians és lluitar contra els baixos índexs de lectura en català al País Valencià. ‘En aquest sentit, el relat és més fàcil que entrar amb una novel·la i el fet que hi hagi gairebé una dotzena d’autors et dóna per triar i per fer els teus descobriments preferits i, amb sort, entrar a conèixer la resta de la seva obra. A més a més, tenim autors que no sempre fan novel·la negra i és interessant que el públic pugui descobrir-ne aquesta faceta, perquè juguen amb el gènere. I també és important de pensar que no solament ens hem de fer conèixer aquí, al País [Valencià], sinó que també és important que ens coneguin a Catalunya perquè molt  sovint els autors del sud som els grans desconeguts.’

L’editor Marc Moreno explica per la seva banda que ‘els llibres dels Assassins varen començar a Ponent i que en principi havia de ser un sol llibre. Ramona Solé em va demanar si es podia fer, i partíem de la base que a Lleida hi havia un grupet molt format, molt conscient i consistent de què representaven com a col·lectiu i ens hi vam posar. Quan vaig veure la bona resposta que tenia aquest tipus de llibre vaig pensar de fer una mica el mapa dels Països Catalans i així van sorgir els Assassins de Girona, del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i de València. Ens falta completar el mapa amb les Illes i tindrem una bíblia de la novel·la negra que es fa avui en dia al país. La idea dels reculls era de veure els diferents dialectes i punts de vista  i manifestar la riquesa del català. Es veu molt la voluntat i en el cas de les antologies de l’Ebre i de València això és molt més marcat.’

Moreno també explica que volia veure com funcionaven els referents dels diferents territoris. ‘Ponent es va vendre molt allà mateix i vaig pensar que seria molt local, i després a Girona va passar igual. Però quan arriba el tercer llibre, el de Tarragona, es produeix un punt d’inflexió i les llibreries comencen a demanar-los tots, com si haguéssim creat una subcol·lecció que permet de tenir una visió global i dialectes de tot arreu.’

Quan el projecti s’acabi, Moreno haurà publicats relats de més de setanta autors de tot el país, ‘que permetran de tenir una visió global de què es fa ara com ara en català. Si a això li afegim les dues antologies de dones –amb algunes que també repeteixen en el llibre territorial–, les tres que ha publicat fins ara Alrevés i les dues d’Edicions Xandri, parlem d’un centenar llarg d’autors de tots els Països Catalans actius escrivint novel·la negra en català.’

Moreno explica que les antologies funcionen ‘moderadament bé; m’han sorprès, perquè quan publiques la gent et diu que no li agrada el relat, que no hi està acostumada, però el lector bo, el que llegeix llibres regularment, agraeix propostes noves i li agrada d’alternar. A més a més, tenim autors molt bons que s’han pres l’encàrrec amb molta professionalitat i hi ha relats molt treballats literàriament i molt potents.’

The post Sang valenciana per a anar completant el mapa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Dues dones passant una temporada al paradís

Dc, 26/06/2019 - 21:50

El barri del Terreno, de Palma, és ara com ara un dels més degradats de la capital mallorquina. Bona part dels problemes deriven de la pèssima reconversió de la plaça d’en Gomila en una zona d’oci nocturn amb locals cada vegada més desastrosos, amb un públic jove que només cerca el màxim d’alcohol al mínim preu i amb una reconversió de molts locals en pubs sense regulació horària que continuen la festa des de les tantes de la matinada fins ben arribat el migdia.

Res no recorda aquell senyoriu dels anys cinquanta, quan Ava Gardner sopava al restaurant El Patio amb Errol Flynn o quan Robert Graves hi duia els seus hostes més il·lustres. Ni tampoc dels anys trenta, quan Marlene Dietrich va inaugurar la discoteca Tito’s en ple passeig Marítim. Tot i que al barri encara queden una bona munió de cases unipersonals amb petits jardins amagats i que encara hi viuen escriptors com Antònia Vicens i Llorenç Capellà i llibreteres com Glòria Forteza, la cosa més normal és veure una gernació d’immigrants de totes les nacionalitats imaginables que han trobat al barri lloguers d’habitacions una mica més barats per culpa, precisament, de la degradació que abans esmentàvem i que provoquen aquesta mescla estranya: la dels mallorquins que continuen servant aquelles cases d’estiueig fa molt de temps reconvertides en residència principal i la dels nouvinguts que aprofiten la deixadesa i les construccions dels seixanta i dels setanta per estalviar els màxims euros possibles.

Però el Terreno no sempre ha estat així. Barri d’estiueig de les classes benestants de Palma, mirador privilegiat sobre la Mediterrània i amb el pulmó verd del Castell de Bellver al darrere, el barri era una de les millors contrades de ciutat quan l’estiu de 1915 hi va arribar l’escriptora nord-americana Gertrude Stein, acompanyada per la seva parella Alice B. Toklas. Fugien, és clar, de la Primera Guerra Mundial, feia anys que totes dues residien a París com a expatriades nord-americanes. En teoria, tenien previst passar-hi només aquell estiu, a l’illa, però s’hi varen estar fins a la primavera de 1916, quan van tornar a París.

Gertrude Stein, una figura cultural de primer ordre

L’estada illenca ha quedat consignada en unes quantes pàgines de l’Autobiografia dAlice B. Toklas, de Gertrude Stein, llibre que acaba de publicar l’Avenç en traducció d’Assumpta Camps. El volum per si sol és una obra deliciosa, però sobretot és un joc d’enginy meravellós: Gertrude Stein volia escriure les seves memòries, però en lloc de fer-ho així, va recórrer a la seva companya sentimental durant dècades perquè fos ella qui posés la veu en primera persona i parlés de Getrude Stein i dels grans pintors, artistes, escriptors i intel·lectuals que durant una trentena d’anys havien passat per casa seva, a la vegada que renovaven tota la creació clàssica i l’abocaven a la modernitat.

Stein serà la primera gran col·leccionista de Picasso i de Matisse, a casa seva, al número 27 de la rue Fleurus de París, serà amiga íntima del malaurat Guillem Apollinaire, coneixerà surrealistes com Braque i fauvistes com Derain, comprarà quadres de Cézanne i acollirà tots els joves de la generació perduda, amb Ernest Hemingway al capdavant, sense parlar de la importància que va tenir per a l’edició de l’Ulisses de James Joyce, per exemple, i de les seves contribucions a la literatura nord-americana contemporània. És a dir, Stein és un dels grans pals de paller de la cultura pictòrica i literària de París entre 1905 i 1930, vint-i-cinc anys cabdals per a la història intel·lectual de la humanitat.

El famós retrat que Picasso va fer de Stein.

Tornem un moment a l’estada illenca de Stein i Toklas, que es veu que es van relacionar ben poc amb els mallorquins. Explica al llibre: ‘La vida a Palma era agradable i per això, en comptes de viatjar per altres llocs, aquell estiu vam decidir de quedar-nos a Palma. Vam fer venir la nostra minyona francesa, Jeanne Poule, i gràcies a un carter, vam trobar una petita casa al carrer de Dos de Maig, al Terreno, als afores de Palma, i ens hi vam instal·lar. Hi estàvem molt a gust. En comptes de passar-hi només un estiu, ens hi vam quedar fins a la primavera següent.’ En aquests nou mesos, Stein va escriure a Mallorca les peces de Geography & Plays. També va escriure alguns poemes que el professor i estudiós Sam Abrams considera part del patrimoni literari illenc, encara que no s’hagin traduït totalment.

Aquest carrer del Dos de Maig del Terreno devia ser una meravellosa font d’inspiració, perquè precisament el poeta Ruben Darío hi va residir deu anys abans, entre 1906 i 1907, i hi va escriure alguna de les seves obres, com l’Epístola a la señora Lugones i algunes de les seves proses, i val a dir que la mateixa casa on residí Stein després va acollir la residència dels Kerrigan, amb l’il·lustre traductor Antonhy Kerrigan al capdavant.

William Cook, lamfitrió La casa on varen viure.

Stein i Toklas havien acudit a Mallorca seguint la crida de William Cook, un pintor americà de poc èxit financer que aprofitava el valor baix de la pesseta per viure bé a l’illa. De fet, Cook (1881-1959) va acabar morint a Mallorca. El 1936, Cook va fixar la seva estada definitivament al Terreno i es va relacionar amb el grup d’artistes locals i, de fet, promogué i formà part del Grup dels Set (1948), que va influir sobre l’art mallorquí posterior. Cook va tenir els seus principals èxits pictòrics entre 1945 i 1955, quan va obtenir el reconeixement del Cercle de Belles Arts i va fer la seva primera gran mostra individual a Mallorca.

En aquells nou mesos a Mallorca, la guerra és la qüestió que més preocupa Stein i Toklas i val a dir que els mallorquins no queden gaire ben parats en el retrat que en fa la nord-americana: ‘Pel que fa a la guerra, els sentiments de l’illa eren més aviat confusos. La cosa que més els impressionava era la quantitat de diners que costava. Podien estar-se discutint durant hores quants diners costava cada any, cada mes, cada setmana, cada dia i cada minut. Acostumàvem a sentir-los que deien, tot parlant un vespre d’estiu, cinc milions de pessetes, un milió de pessetes, dos milions de pessetes, bona nit, bona nit, i aleshores se n’anaven, enfeinats com estaven amb els seus càlculs interminables sobre el cost de la guerra. Com que la majoria dels homes, fins els de la millor classe mitjana, llegien, escrivien i comptaven amb dificultat, i les dones gens en absolut, ens podem imaginar com era de fascinador i interminable un tema com el cost de la guerra.’

Fos com fos, que la ciutat francesa de Verdum resistís al setge alemany i que la batalla del Marne s’hagués guanyat va fer que, el 1916, Stein considerés que havia de tornar a París, a casa seva, a fer tant com pogués pels ferits de guerra. Va acabar essent conductora d’ambulàncies, i Toklas, infermera voluntària. Una experiència, la de conductora d’ambulàncies, que compartí amb un joveníssim Ernest Hemingway, que en aquest cas estava destinat al front italià i que va viure el desastre de la batalla de Caporetto, on fou ferit. La seva recuperació i la història d’amor que va viure amb la infermera Agnès Von Kurosky inspirà Un adéu a les armes (1929), tot i que aquesta és tota una altra història.

Resistir el paradís

De l’experiència de Stein a Mallorca, en sortirà una frase definitiva i molt important: ‘Vés a Mallorca, si pots resistir el paradís.’ Conta la llegenda que la va dir a Robert Graves, havent tornat l’escriptor anglès del Caire amb la poeta Laura Riding i separat de la dona i els primers fills. Graves acabava de publicar Adéu a tot això, la seva biografia de joventut, on explicava els anys de la guerra –Graves va ser ferit tan greument a la batalla del Somme que fins i tot van enviar una carta a la família certificant la seva mort. L’autor necessitava un lloc nou per a fer-hi el niu i va arribar a Mallorca el 1929. S’hi va estar fins al 1936, quan l’abandonà per la guerra, i el 1946 hi tornà definitivament.

Graves va ser, possiblement, un dels epicentres culturals clau de Mallorca, sobretot durant la segona meitat del segle XX, però els escriptors estrangers que hi han fet estades més o manco llargues són molt nombrosos: de Georges Sand a l’arxiduc Lluís Salvador, passant per Albert Vigoleis Thelen, Robert Creeley –que imprimirà a Mallorca els primers números de la Black Mountain Review, on es donaran a conèixer els poetes de la Beat Generation-, Claribel Alegría, Julio Cortázar, José Donoso, Carlos Fuentes, Frederick Forsayth i Milan Kundera. Tots ells varen resistir el paradís i varen tenir com a precursora una dona com Stein, excepcionalment dotada per a descobrir el talent dels altres, tal com palesa el llibre, una joia per a mitòmans i una prova del poder aglutinador de les personalitats excepcionals.

The post Dues dones passant una temporada al paradís appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Comanegra publicarà al setembre la segona part d”On és l’Estel·la?’

Dc, 26/06/2019 - 08:37

L’editorial Comengra publicarà el pròxim mes de setembre la segona part del còmic ‘On és l’Estel·la?’ de Toni Galmés. Si el primer llibre il·lustrat estava centrat en el procés català, en aquesta ocasió la protagonista estarà present en diverses festes i tradicions catalanes, com festes gastronòmiques, balls, el carnestoltes i les cercaviles. ‘Són làmines com el primer llibre amb l’Estel·la amagada per allà el mig de les festes nadalenques o de la castanyada’, ha explicat l’editor de Comanegra Jordi Puig en declaracions a l’ACN.

En aquesta segona part, l’Estel·la visitarà una jornada castellera; festes del menjar com les calçotades; el dia de Sant Jordi; els diversos balls com les sardanes o el ball de bastons; el carnestoltes; les processons marineres i havaneres i la Festa dels Súpers entre d’altres.

La segona part d”On és l’Estel·la?’ arribarà a les llibreries pocs mesos després que quatre sindicats representatius de la Policia Nacional a les Illes Baleares, SUP, CEP, SPP i UFP, presentessin una denúncia davant la Fiscalia de les Illes Balears contra el còmic ‘On és l’Estel·la?’, de Toni Galmés i editat per Comanegra perquè ‘estudiï si hi ha algun indici de delicte en les imatges publicades del còmic i si hi ha finançament públic per l’edició del llibre’. En declaracions a l’ACN, el secretari general del SUP Illes Balears, Manuel Pavón, va explicar que les imatges del còmic ‘no s’ajusten a la realitat del que és la labor policial’.

Joan Sala, director de Comanegra, va defensar en aquell moment que és un còmic de sàtira per adults i creu que la denúncia se suma als ‘fets greus que es produeixen últimament d’atacs a drets fonamentals i en aquest cas a la llibertat d’expressió i a la llibertat d’edició de ficció ‘.

En qualsevol cas, Puig ha assegurat que la publicació d’una segona part del llibre no té res a veure amb aquesta denúncia, sinó que ja fa temps que hi estan treballant.

The post Comanegra publicarà al setembre la segona part d”On és l’Estel·la?’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Joan Sales i la vida monstruosa de la Barcelona de postguerra

Ds, 22/06/2019 - 21:50

En una sala de miralls i parets negres, d’aquelles que permeten veure què passa a fora, però que guarden en secret l’existència d’aquest espai clandestí… En aquesta sala un punt claustrofòbica, amb pòsters de Fassbinder penjats, sofàs baixos d’escai i un còctel sobre una tauleta aromatitzat amb una branqueta de romaní i una altra de canyella… Doncs en aquest marc tan connotat, triat amb cura i intenció, Club Editor va convocar la premsa per presentar la nova edició que acaba de treure d’El vent de la nit. És «l’altra» novel·la que va escriure i reescriure Joan Sales i que va incloure com a quarta part d’Incerta glòria. No va ser fins després de la seva mort, que la seva muller primer, Núria Folch, i després la seva néta, Maria Bohigas, no van decidir-se a publicar per separat El vent de la nit.

Maria Bohigas sustenta la decisió de separar El vent de la nit d’Incerta glòria en bona part per allò que Sales va dir a Mercè Ibarz en una entrevista:

«Vostè ha dit en més d’una ocasió que ‘Incerta glòria’ són en realitat quatre novel·les. La quarta, acabada l’any 69, palesa més el seu canvi vital que no pas el dels seus personatges i representa un salt brusc respecte de les parts anteriors. N’està content, del conjunt?
—Jo, sí; però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, fent-la respondre més al títol, que és tret d’un vers de Shakespeare —“la incerta glòria d’un dia d’abril”—, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida. Sí, potser sí que la part de la postguerra s’hauria d’haver publicat més tard i com a novel·la independent. Fins i tot tenia pensat un títol, El vent de la nit. Però ja sóc vell i ja està bé així.»

I argumenta Maria Bohigas: ‘Tot i ser conscient de la individualitat de les dues obres, Joan Sales no es va atrevir a separar-les. Per això hauria calgut demanar un nou permís de censura, i el to d’aquesta novel·la passada d’estranquis sota l’abric d’Incerta glòria gràcies al premi Ramon Llull 1968 (i gràcies a la complicitat del traductor Carlos Pujol) era massa brutalment agressiu amb el règim perquè fos concebible sotmetre-la als seus lectors. La discreció s’imposava, El vent de la nit va haver de conformar-se amb la seva condició de “part”, tot i l’última esmena que va fer-hi Joan Sales el 1971 —un sol mot, afegit sota el títol de manera que la portadeta digués: «El vent de la nit, novel·la» .’

Aquesta edició conté un postfaci de l’escriptor i traductor  Gonzalo Torné, que titula ‘És fosca l’aventura de la nit’. És la mirada d’un escriptor sobre un altre escriptor. En la conferència de premsa, Torné explica que Joan Sales és un dels millors escriptors peninsulars i segurament europeus, i que se’l mira com un artista contemporani: ‘Llegit per primera vegada, Sales és un escriptor amb un enorme nervi. I sempre és ple de vida tot i viure unes circumstàncies molt desagradables. Aquest vitalisme sempre troba un viarany per on mostrar-se.’

Continua Torné: ‘Primer em va fer l’efecte que Sales escrivia com un escriptor jueu, que ha de barallar-se amb les seves circumstàncies; però de seguida el vaig sentir a tocar de la literatura russa, amb aquella alegria de viure i alegria d’existir que transmet. Sales dóna rèplica al seu temps. A El vent de la nit, juga en camp contrari. Perquè és la narració d’un temps cancel·lat, abolit, amb vides que no tenen cap esperança. Per les escletxes de la narració flueix aquesta sordidesa. Aquest és el talent de Sales que, malgrat tot, no abandona mai la vitalitat i les ganes d’escriure. Supura aquest art. La novel·la haguera estat fàcil que acabés amb ell com a escriptor, i en canvi, Sales mostra una escriptura que transparenta les seves ganes d’escriure.’

L’editora, Maria Bohigas, complementa: ‘És el retrat d’una època, la postguerra, que Sales en part no va viure. A diferència d’Incerta glòria, que escriu a partir de la seva experiència de la guerra, per escriure El vent de la nit va fer un treball d’immersió a l’hemeroteca de La Vanguardia sobre la Barcelona d’una època que no va viure, perquè era a l’exili. És la història d’unes vides que conviuen en una Barcelona sota el totalitarisme. El silenci és l’element primordial de la novel·la. Una època que es viu com una monstruositat o d’una manera completament crèdula davant de la gran monstruositat.’

Gonzalo Torné diu que El vent de la nit també li recorda Patrick Modiano quan diu que la memòria és una desfilada d’espectres. És la dificultat de reconstruir la memòria d’aquests espectres, la inseguretat dels records, els records d’uns amics desapareguts. Aquest és un dels grans encerts de la novel·la i el que fa que sigui tan moderna. Vivim projectant. El que fa Sales és tot un espectacle literari.’

Torné no recomana llegir seguides Incerta glòria i El vent de la nit. La decisió de separar-les, ja el 1981 i després al 2012, ha estat polèmica. Maria Bohigas ho positivitza i per això té la intenció d’organitzar una taula rodona entre partidaris i detractors a l’octubre, per aprofundir en la relació que s’estableix entre ambdues obres.

La trobada clandestina per posar en context El vent de la nit encara va tenir un altre atractiu: el poeta Martí Sales va triar tres fragments del llibre i els va llegir en veu alta. Fragments ben triats i ben llegits. Intensos. En reproduïm un trosset d’un dels fragments:

«¿Per què aquests grans sensuals, que cremen de set de la bellesa, són, ells, tan lletjos? Són com llenya molt seca i és per això que cremen fins a consumir-se del tot, és també per això que sempre tenen la mort davant dels ulls com un mirall. És per això, perquè senten la fugacitat vertiginosa, que cremen aquesta set sense nom precís, amor, joventut, sang calenta i perfumada, incerta glòria. N’hi ha, i en Soleràs n’era un, que estimen tant aquesta set que arriben a morir de set abans que agenollar-se humilment als peus de la font i beure… ¡fugen de la felicitat com si els fes horror! No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set.»

The post Joan Sales i la vida monstruosa de la Barcelona de postguerra appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El vent de la nit, com un alè fred al clatell

Ds, 22/06/2019 - 21:50

En una sala de miralls i parets negres, d’aquelles que permeten veure què passa a fora, però que guarden en secret l’existència d’aquest espai clandestí… En aquesta sala un punt claustrofòbica, amb pòsters de Fassbinder penjats, sofàs baixos d’escai i un còctel sobre una tauleta aromatitzat amb una branqueta de romaní i una altra de canyella… Doncs en aquest marc tan connotat, triat amb cura i intenció, Club Editor va convocar la premsa per presentar la nova edició que acaba de treure d’El vent de la nit. És «l’altra» novel·la que va escriure i reescriure Joan Sales i que va incloure com a quarta part d’Incerta glòria. No va ser fins després de la seva mort, que la seva muller primer, Núria Folch, i després la seva néta, Maria Bohigas, no van decidir-se a publicar per separat El vent de la nit.

Maria Bohigas sustenta la decisió de separar El vent de la nit d’Incerta glòria en bona part per allò que Sales va dir a Mercè Ibarz en una entrevista:

«Vostè ha dit en més d’una ocasió que ‘Incerta glòria’ són en realitat quatre novel·les. La quarta, acabada l’any 69, palesa més el seu canvi vital que no pas el dels seus personatges i representa un salt brusc respecte de les parts anteriors. N’està content, del conjunt?
—Jo, sí; però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, fent-la respondre més al títol, que és tret d’un vers de Shakespeare —“la incerta glòria d’un dia d’abril”—, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida. Sí, potser sí que la part de la postguerra s’hauria d’haver publicat més tard i com a novel·la independent. Fins i tot tenia pensat un títol, El vent de la nit. Però ja sóc vell i ja està bé així.»

I argumenta Maria Bohigas: ‘Tot i ser conscient de la individualitat de les dues obres, Joan Sales no es va atrevir a separar-les. Per això hauria calgut demanar un nou permís de censura, i el to d’aquesta novel·la passada d’estranquis sota l’abric d’Incerta glòria gràcies al premi Ramon Llull 1968 (i gràcies a la complicitat del traductor Carlos Pujol) era massa brutalment agressiu amb el règim perquè fos concebible sotmetre-la als seus lectors. La discreció s’imposava, El vent de la nit va haver de conformar-se amb la seva condició de “part”, tot i l’última esmena que va fer-hi Joan Sales el 1971 —un sol mot, afegit sota el títol de manera que la portadeta digués: «El vent de la nit, novel·la» .’

Aquesta edició conté un postfaci de l’escriptor i traductor  Gonzalo Torné, que titula ‘És fosca l’aventura de la nit’. És la mirada d’un escriptor sobre un altre escriptor. En la conferència de premsa, Torné explica que Joan Sales és un dels millors escriptors peninsulars i segurament europeus, i que se’l mira com un artista contemporani: ‘Llegit per primera vegada, Sales és un escriptor amb un enorme nervi. I sempre és ple de vida tot i viure unes circumstàncies molt desagradables. Aquest vitalisme sempre troba un viarany per on mostrar-se.’

Continua Torné: ‘Primer em va fer l’efecte que Sales escrivia com un escriptor jueu, que ha de barallar-se amb les seves circumstàncies; però de seguida el vaig sentir a tocar de la literatura russa, amb aquella alegria de viure i alegria d’existir que transmet. Sales dóna rèplica al seu temps. A El vent de la nit, juga en camp contrari. Perquè és la narració d’un temps cancel·lat, abolit, amb vides que no tenen cap esperança. Per les escletxes de la narració flueix aquesta sordidesa. Aquest és el talent de Sales que, malgrat tot, no abandona mai la vitalitat i les ganes d’escriure. Supura aquest art. La novel·la haguera estat fàcil que acabés amb ell com a escriptor, i en canvi, Sales mostra una escriptura que transparenta les seves ganes d’escriure.’

L’editora, Maria Bohigas, complementa: ‘És el retrat d’una època, la postguerra, que Sales en part no va viure. A diferència d’Incerta glòria, que escriu a partir de la seva experiència de la guerra, per escriure El vent de la nit va fer un treball d’immersió a l’hemeroteca de La Vanguardia sobre la Barcelona d’una època que no va viure, perquè era a l’exili. És la història d’unes vides que conviuen en una Barcelona sota el totalitarisme. El silenci és l’element primordial de la novel·la. Una època que es viu com una monstruositat o d’una manera completament crèdula davant de la gran monstruositat.’

Gonzalo Torné diu que El vent de la nit també li recorda Patrick Modiano quan diu que la memòria és una desfilada d’espectres. És la dificultat de reconstruir la memòria d’aquests espectres, la inseguretat dels records, els records d’uns amics desapareguts. Aquest és un dels grans encerts de la novel·la i el que fa que sigui tan moderna. Vivim projectant. El que fa Sales és tot un espectacle literari.’

Torné no recomana llegir seguides Incerta glòria i El vent de la nit. La decisió de separar-les, ja el 1981 i després al 2012, ha estat polèmica. Maria Bohigas ho positivitza i per això té la intenció d’organitzar una taula rodona entre partidaris i detractors a l’octubre, per aprofundir en la relació que s’estableix entre ambdues obres.

La trobada clandestina per posar en context El vent de la nit encara va tenir un altre atractiu: el poeta Martí Sales va triar tres fragments del llibre i els va llegir en veu alta. Fragments ben triats i ben llegits. Intensos. En reproduïm un trosset d’un dels fragments:

«¿Per què aquests grans sensuals, que cremen de set de la bellesa, són, ells, tan lletjos? Són com llenya molt seca i és per això que cremen fins a consumir-se del tot, és també per això que sempre tenen la mort davant dels ulls com un mirall. És per això, perquè senten la fugacitat vertiginosa, que cremen aquesta set sense nom precís, amor, joventut, sang calenta i perfumada, incerta glòria. N’hi ha, i en Soleràs n’era un, que estimen tant aquesta set que arriben a morir de set abans que agenollar-se humilment als peus de la font i beure… ¡fugen de la felicitat com si els fes horror! No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set.»

The post El vent de la nit, com un alè fred al clatell appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Albaida s’escriu amb A d’eròtica

Dj, 20/06/2019 - 21:50

Salvades les reticències, superats els interrogants, amb el pic de gosadia imprescindible per a tirar endavant, l’any 1993 es constituïa, a la comarca de la Vall d’Albaida, el premi literari que duu el seu nom i que és l’únic que té la narrativa eròtica en català. Ha superat els intents de silenciar-lo, de convertir-lo en anècdota o d’acabar-lo esborrant, i ja se situa com un referent ineludible del calendari literari. I enguany, al voltant de Sant Joan, com ja és tradició, lliura el guardó que fa vint-i-cinc.

Aquest premi va ser creat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida el 1993. Des d’aleshores han passat més anys que premis i, amb tot, arriba al vint-i-cinquè aniversari en plena forma. La celebració serà a Alfarrasí avui, 21 de juny. Amb el solstici, per tant, haurem sabut quina de les dinou obres que s’han presentat s’endú el premi de Literatura Eròtica Vall d’Albaida.

Vicent Moreno és una de les persones que ho decidiran. Enguany, precisament per celebrar aquestes vint-i-cinc edicions, ha format part del jurat. Ell va ser, de fet i si es pot dir així, el pare de la criatura. La Mancomunitat s’acabava de crear, com aquell qui diu, Moreno n’era el vice-president i conseller de Cultura: ‘Volíem donar projecció a la comarca, pensàrem en la cultura, en un premi literari, i en proposàrem un que fóra específic, que no convocara ningú.’ En aquell temps, recorda, hi havia hagut la col·lecció la Marrana, de la Magrana, la Piga, de Pòrtic, que també tenia premi, i para de comptar: ‘Encara aguantava un premi en castellà, La Sonrisa Vertical, però en català no hi havia res.’

I van posar fil a l’agulla. Aconseguir tots els vist-i-plaus i els patrocinadors, va ser, recorda Vicent Moreno, ‘un poc costós’: ‘La primera associació que es feia quan deies literatura eròtica era amb la pornografia. I no s’hi volien relacionar.’ Però van explicar i explicar i tornar a explicar tantes vegades com va caldre que no, que ‘era un premi de literatura, que donaria visibilitat a la comarca, que seria una festa positiva’. I al final ho van aconseguir. Els partits polítics, el consell d’administració de Caixa Ontinyent, tothom qui ho havia de fer, finalment va dir que sí, i la proposta va tirar endavant. A la primera convocatòria, s’hi van presentar trenta-un originals. Va guanyar Diari de les revelacions, de Miquel Fanyanàs, les notes íntimes sobre el sexe i sobre la vida d’una dona que evoluciona a mesura que escriu. Com la resta d’obres premiades, la va editar Bromera, d’entrada amb la col·laboració de Caixa Ontinyent i després ja sense més i, com la resta, dins de la col·lecció de narrativa l’Eclèctica.

El prestigi

‘La literatura eròtica continua marcada com un subgènere, encara es considera de segona. Amb aquesta convocatòria hem intentat llavar aquest pecat. Si és que hi ha pecat’, raona Vicent Moreno.

Quan el PP va obtenir el poder de la Mancomunitat, hi va haver un intent de desfer el premi: amb l’excusa del pressupost, van convertir-lo en biennal. ‘Es desdibuixava, hauria significat la mort del premi’, comenta Moreno. La resposta del món cultural i literari va ser encesa, hi va haver una campanya perquè es rectifiqués i, amb el canvi polític, la mala idea es va reconsiderar i les convocatòries van tornar a ser anuals.

El balanç, continua Vicent Moreno, és del tot positiu. Hi ha els intangibles, el reconeixement que s’han consolidat i que són difícils de mesurar. També hi ha les dades, que ratifiquen els intangibles. Per exemple, el nombre d’originals que s’hi han presentat, que voreja els sis-cents. O per exemple també, tal com ens recorda Josep Talens, tècnic cultural i part imprescindible de l’engranatge i de l’ànima que han tirat endavant aquesta convocatòria literària, els noms que han format part dels jurats, al llarg dels anys, i que s’han seleccionat amb la idea, precisament, de ‘contribuir a donar prestigi al premi’. Així doncs, i des del cineasta, i impulsor de La Sonrisa Vertical, Luis Garcia Berlanga, que va formar part del primer jurat, han decidit les obres guanyadores del certamen eròtic des d’Isabel-Clara Simó, Salvador Jàfer i Manel Joan i Arinyó fins a Ferran Torrent, Carme Miquel, Josep Vicent Marqués, Esperança Camps, Màrius Serra, Maria de la Pau Janer i Josep Piera.

A més a més, entre els guanyadors també podem trobar un bon estol de noms reconeguts, des de Ramon Guillem, Conxa Rovira i Carles Cortés fins a Mercè Climent i Francesc Mompó, Joan Olivares, Salvador Macip i Vicent Pallarés. Perquè si l’eròtic no és un gènere que es prediqui gaire, resulta que existeix, que reclama visibilitat i que continua oferint obres de qualitat.

I l’impuls per a escriure

Joan Olivares (Otos, Vall d’Albaida, 1956), físic, professor de matemàtiques i gnomonista (és a dir, constructor de rellotges de sol), ja és, de fa temps, una veu literària consolidada. Ha guanyat premis com ara el Ciutat d’Alzira, l’Andròmina i l’Enric Valor. El primer de tots, però, va ser el de la Vall d’Albaida, l’any 1998. El primer i gràcies al qual, ens explica, va emprendre la senda literària.

‘No havia escrit mai res, tret d’alguna coseta per al programa de festes. Però tenia al cap la història d’una frustració eròtica que m’havia explicat un home del poble quan anàvem a veremar.’ La tenia al cap i en va fer un conte. Després, en una de les vetllades de conversa i gastronomia que genera el bell poble dels rellotges de sol, la va llegir als amics: ‘Els va agradar i em va passar pel cap una idea: i si el presente?’ Així que del relat en va néixer Dies de verema, una ‘elegia del món agrícola, de la relació de l’home amb les feines del camp quan el treball es converteix en una festa i, de vegades, en un plaer imprevisible’. Quan ho va tenir enllestit, ho va enviar al premi de narrativa eròtica… i el va guanyar.

A partir d’aquell moment, de veure premiat el seu text, i de veure després com es feia llibre, explica Joan Olivares que es va adonar que allò que escrivia ‘podia interessar els altres’. I ja no va parar. De manera que el premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida ha servit, també, per a començar l’aventura literària d’un dels bons escriptors que tenim, actualment, en català.

Perquè d’aleshores ençà, ja ho sabem, i ho agraïm, Joan Olivares no va parar d’escriure i de publicar. Amb premi o sense premi. L’any 2007, va tornar a apuntar al de literatura eròtica. I va tornar a fer diana: ‘Havia enllestit una novel·la, crec que devia ser Pana negra, i estava cansat de documentar-me. Així que vaig decidir d’escriure tot allò que em venia al cap.’ Van prendre forma i cos (cossos) les aventures de Silveri, un bon xic, professor d’institut, moderat i normal però amb un enorme èxit entre les dones, gràcies al qual el llibre pot descriure les més curioses, i divertides, situacions. Abans de convertir-se definitivament en Pell de pruna, la novel·la havia voltat per diverses editorials. Però la literatura eròtica no és un camp amb gaire prèdica editorial: ‘Com que em van dir que no i que no, el vaig presentar al premi de la Vall.’ I així va ser com aquesta novel·la va trobar el seu espai natural a la col·lecció l’Eclèctica de Bromera. I s’hi va instal·lar, a més a més, amb il·lustracions de l’artista Jordi Albinyana.

Olivares ha viscut directament l’evolució de la literatura, i també de la literatura eròtica, que troba que ‘s’haurà d’anar adaptant als nous temps’: considera que, si anys enrere calia tot un desplegament d’arguments per a justificar el fet d’escriure eròtica, ara cada vegada en calen menys. O molt pocs: ‘L’erotisme és present arreu, en les novel·les eròtiques, òbviament, però també en les que no ho són. De fet, que un llibre porte més càrrega eròtica que un altre potser ja no li dóna especificitat suficient.’ En tot cas, i tal com escrivia fa un temps Josep Maria Morreres, l’altre autor que, juntament amb Joan Olivares, ha guanyat dues vegades el premi de la Vall d’Albaida, literatura eròtica és l’etiqueta que posem a les obres escrites amb ‘el propòsit declarat d’excitar el lector’.

Caldrà pensar-hi, segurament.

The post Albaida s’escriu amb A d’eròtica appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Melcior Comes també guanya el premi Crexells

Dc, 19/06/2019 - 20:00

El 48è premi Crexells, que atorga l’Ateneu Barcelonès a una obra publicada l’any anterior i que es dóna a conèixer al voltant de la revetlla de Sant Joan, ha estat per a la novel·la Sobre la terra impura, de Melcior Comes (Proa). Amb aquest premi, la novel·la de Comes es consolida com la més valorada del 2018, ja que també ha obtingut el premi de la crítica Serra d’Or, el premi Núvol i ha estat finalista del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any.

Sobre la terra impura és la història d’una família de sabaters d’Inca, marcada per un secret que fa avançar la trama; narrada per un escriptor, plena de reflexions metafísiques, literàries, amb una mirada sobre Mallorca que s’insinua com un paradís en fals… Ho diu un dels membres del jurat del Crexells, el periodista i crític literari David Castillo, l’únic que repeteix en un jurat completament renovat. El conformen dos periodistes culturals, el mateix Castillo i Jordi Nopca; la crítica literària i llibretera Marina Porras; l’escriptora i periodista Ada Castells, també vinculada a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu; i amb un perfil més acadèmic, Joan Santanach, professor de literatura medieval de la Universitat de Barcelona. Tots són personatges actius del sector que segueixen el dia a dia literari català d’una manera minuciosa.

Després de dos anys tempestuosos, fins al punt que l’any passat el premi Crexells va quedar suspès, enguany la voluntat del president de l’Ateneu, Jordi Casassas, és tornar a la normalitat. Casassas ha lamentat les irregularitats dels darrers anys i ha dit que enguany s’havia donat un tomb, i que calia reivindicar que el Crexells era el premi degà de les lletres catalanes (fa noranta anys que va néixer) i sempre havia tingut un compromís amb el país. Per mirar de donar estabilitat al Crexells, la junta ha recuperat una estructura de jurat convencional, eliminant la participació popular que s’havia incorporat feia deu anys.

Tornant a l’obra premiada, Melcior Comes destaca que cal llegir la novel·la com una història econòmica, de l’empresariat del calçat de l’illa. La descriu així: ‘És un treball especulatiu, una novel·la de trama també, llaminera, que atrau el lector amb una intriga. És la història d’una família amb un secret, que també parla de la guerra i d’uns mètodes (l’extorsió terrorista dels anys setanta).’

Comes reivindica els autors que l’han marcat, Baltasar Porcel, Joan F. Mira i també Vicenç Pagès Jordà, que diu escriuen amb normalitat i amb una llibertat total. En aquest sentit, Melcior Comes ha explicat com una anècdota divertida i sucosa, no exempta de versemblança, que demanava a la seva mare de què no havia d’escriure. Aquells temes que ella esmenta, perquè poden disgustar qui sigui, són els temes que tria per a escriure, ‘són els que sé que he de fer.’

Sobre el fet que la novel·la tracti la història econòmica del sector del calçat de Mallorca, Comes ha recordat que en les novel·les guanyadores del Pulitzer sempre apareixen fàbriques. També a les novel·les de Balzac, que estava obsessionat per les fàbriques.

Els membres del jurat han destacat l’alt nivell literari de l’any 2018: van fer una primera selecció d’onze novel·les possibles. Finalment, després de diferents reunions, es va procedir a una votació en què es va triar per majoria la novel·la de Melcior Comes. Entre les virtuts que n’han destacat, hi ha l’ambició literària, la riquesa lèxica, la complexitat i la construcció dels personatges.

The post Melcior Comes també guanya el premi Crexells appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Màxima implicació social i obres debutants marquen els premis Llibreter 2019

Dll, 17/06/2019 - 20:08

Alta implicació social i primeres obres. I molt d’alcohol per celebrar-ho (de baixa graduació, sobretot cava). Aquests són alguns dels trets característics que poden definir els llibres guanyadors del premi Llibreter 2019, una iniciativa que ha arribat a la seva vintena edició i amb la qual el gremi de llibreters reconeix les millors publicacions de l’any anterior i sobretot aprofita per celebrar una de les grans festes literàries que tanquen la temporada: l’estiu és a tocar i queden pocs grans esdeveniments fins a la reentrada, marcada per la Setmana del Llibre en Català i la seva allau de novetats de cara a la tardor.

Així doncs, anem pel palmarès. I atenció que en aquesta ocasió no hi ha cap guardó per a Periscopi, cosa que per si sola ja hauria de ser notícia després d’uns anys arrasant en aquests guardons. El premi llibreter 2019 de literatura catalana se l’ha emportat Pol Beckmann (Barcelona, 1991) per Novel·la, llibre publicat per Quaderns Crema i que significa el seu debut literari. En la categoria Altres Literatures, el guardó ha estat per a Jenny Erpenbeck (Berlin Oriental, 1967) pel seu volum Les formes del verb anar, publicat per Angle Editorial.

La Jessica Love s’ha emportat el llibreter del 2019 amb l’àlbum Sirenes. En aquest cas  també és una obra de debut on se’ns explica la història d’un nen que es vol convertir en sirena i com l’àvia l’ajuda a aconseguir el seu somni. Ve avalat ja per tres premis més: l’Stonewall Book Award del 2019; l’Ezra Jak Keats New Writter/Ilustrator Award del 2019 i el Best Opera Prima Fiera del libro per  Ragazzi del 2019.

Camins d’aigua és la segona entrega de la trilogia La llum d’Artús, que escriu en Raimon Portell (Barcelona, 1963). El primer era Camins de nit i el tercer volum, Camins d’hivern, s’acaba de publicar recentment. Tots tres han estat editats per Barcanova i el segon s’ha fet amb el Llibreter 2019 de Literatura Infantil i Juvenil de Literatura Catalana.  La seva homòloga en Altres Literatures és la Frances Hardinge, i l’obra que li ha valgut el guardó és La cançó del cucut. Portell, que ha enllestit gairebé mil pàgines amb la trilogia, ha dit que ‘estic molt content perquè treballo sol a casa amb una família que fa veure que és normal que em tanqui a escriure a les vuit del matí. També vull dir-vos que el món seria molt diferent si en lloc d’ambaixades s’obrissin llibreries’.

Memorial Pere Rodeja

D’altra banda, i com ja és habitual, el Gremi de Llibreters també convoca el Memorial Pere Rodeja, que distingeix a la vegada un llibreter singular per la seva trajectòria i un divulgador de les llibreries. En aquesta ocasió, la vuitena que s’entrega, Sergio Bassa, de la llibreria Bassa de Móra d’Ebre ha estat el llibreter escollit pels seus col·legues per emportar-se el memorial, mentre que en Màrius Serra s’ha fet amb el premi com a divulgador.

Precisament Sergi Bassa ha volgut aprofitar per explicar que ‘aquest premi és molt important perquè ens ajuda a fer país i perquè explicita que a les terres de l’Ebre també fem cultura i la fem bé’. Màrius Serra ho ha confirmat dient que ‘és curiós perquè a la llibreria Bassa fas la presentació a l’aparador i tothom et veu des del carrer’, en una mostra que confirma que Serra és un dels lletraferits que més territori ha trepitjat en els seus anys de dedicació a l’ofici. Serra va voler dedicar el guardó a Tísner i ha explicat que  ‘reivindico ser polifacètic, però sobretot em defineixo com a lector, perquè exercint de lector em poso en la pell de tothom, perquè tots ho som o tots ho podem ser’

El compromís, el cava i el debut

Jenny Erpenbeck aporta la dosi necessària de compromís amb el premi Llibreter, ja que a la seva novel·la un dels temes principals és el dels refugiats. En aquest cas empra com a protagonista un professor ja gran perquè l’arribada de refugiats a Alemanya li permet traçar paral·lelismes amb la II Guerra Mundial i el desplaçament de polonesos. En definitiva, una obra valenta i molt interessant que posa el focus en un dels grans problemes de l’Europa contemporània. Erpenbeck va explicar –a través d’una traductora que sovint estava despistada i que va posar ben nerviosa l’autora i també els mitjans- que ‘una de les funcions de la literatura és la de superar fronteres i mostrar un altre tipus de realitat i submergir-nos en un altre món. Per això és tan important que aquest llibre hagi tingut aquest reconeixement a Catalunya.

Rosa Rey, editora d’Angle (i guanyadora en aquesta ocasió del seu segon llibreter)  ha explicat que ‘aquest és un premi molt angoixant perquè obliga a guardar silenci durant molts dies, des del 6 de maig que ens ho van dir, fins ara. Això ha fet incrementar notablement el consum d’alcohol a l’editorial, perquè brindàrem amb cava quan ens ho van dir, quan ho vam comunicar a la traductora, el dia que li vam dir a la comercial i avui un altre cop. Ens fa molt felices tenir un llibre magnífic a les mans que tracta des de la literatura un dels temes més importants del segle XXI’.

Per la seva banda, un emocionat Pol Beckmann, va explicar que ‘estic molt afalagat de rebre aquesta distinció dels llibreters, que se suposa que són lectors molt fins, amb la qual cosa tinc una responsabilitat afegida que, sigui com sigui, entomo ben a gust’. Per la seva banda, Sandra Olleda, de Quaderns Crema, va explicar que ‘per a nosaltres és fantàstic que una novel·la d’un debutant s’emporti el premi en els 20 anys, quan precisament a l’editorial celebrem els quaranta’.

I és clar, una celebració no podia ser-ho sense una copa de cava rosat a les mans, un petit aperitiu de fruits secs i el comentari sobre la terrible calor que ha començat a Barcelona, tot i que els més agosarats havien canviat la conversa sobre el temps per una altra de molt més sucosa sobre l’assembla del Pen Català i els discursos que hi varen emetre algunes de les patums literàries del país més nostrades. Tampoc han quedat exclosos dels comentaris alguns dels darrers pactes polítics en la constitució d’Ajuntaments d’arreu del país, que feien anar de corcoll els responsables de protocol de la gala nocturna amb tot de telèfons mòbils que treien fum.

Un teatre nacional per als llibreters

Precisament com que el premi Llibreter fa vint anys s’havia de buscar un escenari important per poder solemnitzar l’acte, així que el Teatre Nacional de Catalunya ha estat l’espai escollit per a la festa de lliurament, on la Sigfrid Kraus ha parlat en nom dels editors que en algun moment han obtingut el guardó; Josep Maria Fonalleras ha llegit un conte inèdit creat a propòsit per a la gala i Anna Cassasas ha estat la pregonera. La festa, és clar, ha servit per reivindicar la fortalesa i les necessitats d’un gremi que vertebra el país a través de la cultura. Xavier Albertí , director del Teatre Nacional de Catalunya ha explicat que des de la casa s’està fent una feina molt important en edició de textos teatrals i una aposta per llegir teatre en col·laboració amb les biblioteques de Catalunya.

The post Màxima implicació social i obres debutants marquen els premis Llibreter 2019 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El final de la lluita de Karl Ove Knausgård

Ds, 15/06/2019 - 21:50

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries Final, l’últim i esperadíssim volum de ‘La meva lluita’, que conclou el titànic projecte de l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård. Durant més de mil pàgines, Knausgård reflexiona sobre la vida, la mort, l’amor i la literatura mentre pren consciència de l’efecte dels llibres anteriors i analitza la pressió de la fama literària i les seves repercussions devastadores. En aquest Final, Knausgård ens parla sobre l’escriptura i la seva relació amb la realitat, les seves ambicions, dubtes i debilitats.

L’editora de l’Altra editorial, Eugènia Broggi, va començar a publicar ‘La meva lluita‘ el març del 2015. Una autobiografia novel·lada en sis volums d’entre cinc-centes pàgines i set-centes cadascun. Ella sabia que anava tard, que Anagrama en castellà, en aquell moment, ja li portava un avantatge en lectors que no li convenia. També sabia que era una editorial petita i el projecte era gros i que, per tant, el risc també era alt. Però la passió d’editora, la passió en llegir les planes d’aquell volum, Un home enamorat (el segon de sis)la van atrapar de tal manera que s’hi va tirar de cap. El maig del 2017 ja n’havia publicat cinc volums. Tots traduïts per Alexandra Pujol Skjønhaug: La mort del pare (1), Un home enamorat (2), L’illa de la infantesa (3), Ballar en la foscor (4) i Dies de pluja (5).

Karl Ove Knausgård va néixer a Noruega l’any 1968. Va debutar amb una novel·la molt aclamada per la crítica i els lectors que li va valdre el premi de la Crítica Noruega, mai abans atorgat a una primera novel·la. La segona el va consolidar com una de les veus més importants de la narrativa escandinava contemporània. I va ser durant l’escriptura de la tercera novel·la que va embrancar-se en un projecte literari incomparable, els sis volums de ‘La meva lluita’, que ha guanyat alguns premis internacionals i ha estat traduïda a més de quinze països. Actualment Karl Ove Knausgård viu a Suècia.

Llegiu un fragment de Final.

 

The post El final de la lluita de Karl Ove Knausgård appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Les lletres acomboien i homenatgen la degana Isabel-Clara Simó

Dv, 14/06/2019 - 23:14

L’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó va ser la setena degana de la Institució de les Lletres Catalanes, entre el 2016 i el passat mes de març, quan Margarida Aritzeta en va prendre el relleu. I aquest divendres els escriptors i la Institució li van voler retre un sentit homenatge, amb un acte a l’antic mas de Vil·la Joana, a Collserola, on hi ha el museu que Barcelona dedica a mossèn Cinto Verdaguer.

L’acte era previst de fer-se al patí, envoltat gairebé totalment per la vegetació però el vent va aconsellar de traslladar-lo a l’interior de l’edifici, a una sala on es van encabir amb dificultats el centenar llarg de persones presents, majoritàriament del gremi de l’escritura i del món de la lectura. Només començar l’acte, presidit per la consellera de Cultura, l’actual degana va ironitzar recordant la tramuntana de Figueres, on Isabel-Clara Simó va viure tants anys i on va conèixer el seu company de vida, el periodista i editor Xavier Dalfó. Aritzeta es va preguntar si el vent també volia retre reconeixement a la dona forta que l’havia presidit en la institució.

Abans l’actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà, va voler posar de relleu que l’escriptora alcoiana va exercir de degana de la Institució durant els mesos difícils del 155 i li agrair que mantingués el rumb i preservés l’essència d’una entitat fundada el 1937, en l’anterior republica.

A part dels parlaments institucionals varen pendre la paraula persones pròximes a Isabel-Clara Simó que varen voler llegir fragments de la seua obra. Entre elles l’actual diputada i ex-directora de la Institució i consellera de cultura Laura Borràs o el director de TV3, Vicent Sanchis. També van prendre la paraula Bel Olit, que va llegir un punyent fragment de ‘La presidenta’ i que va portar la salutació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i d’Escola Valenciana, Raimon, que va rescatar un text sobre un jutge ‘ara que estem veient més jutges que mai’, l’actriu Montserrat Carulla, que va introduir el famós ‘M’aclame a tu’ de Vicent Andrés Estellés, Gerard Quintana, que va desvetllar que en la seva novel·la ella és el personatge que signa llibres, Xavier Bru de Sala o Elena Batlle, de l’editorial Gregal que acaba d’editar el darrer llibre de l’autora, un recull de textos breus.

La filla d’Isabel-Clara, Cristina, va ser l’encarregada de tancar l’acte posant veu a la seva mare, que té dificultats d’expressió. Tot i amb això l’escriptora no s’hi va poder estar, fent gala del seu tarannà de dona directa i forta, de prometre als assistents que els enterraria a tots, per si algú pensava que allò eren unes absoltes.

Entre rialles, abraçades i complicitats, com el ram de flors grogues en record dels presos que li va lliurar Magda Oranich, els assistents van tornar a l’aire lliure, al pati que estava preparat en principi per a fer l’acte, on el grup també alcoià VerdCel va fer un petit concert, ple de complicitat amb l’escriptora.

Al final Isabel-Clara Simó, amb més de cinquanta llibres publicats a l’esquena, es va dedicar a saludar tothom i a fer-se fotografies amb tanta gent com li ho demanava. Dins, per a tancar l’acte ja s’havia encarregat de deixar clar qui és amb dos visques que en definitiva la defineixen: a la literatura i als Països Catalans.

The post Les lletres acomboien i homenatgen la degana Isabel-Clara Simó appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Montserrat Serra a la recerca del maridatge perfecte

Dj, 13/06/2019 - 21:50

A la vida l’experiència és un grau i Montserrat Serra, periodista cultural d’aquest diari, ha vist massa vegades com els redactors eren convocats per editors amb grans projectes, que naixien amb dos títols i moltes promeses. I com aquestes promeses no es complien mai i l’editorial que s’havia de menjar el món era fagocitada per aquest món. Potser per això ha esperat un any i mig i tenir deu títols a les mans per convocar els col·legues –i tanmateix amics– i explicar-los el seu projecte editorial, Vibop. Amb aquest segell vol maridar el vi, la cuina i el paisatge amb la literatura.

Les armes per a aconseguir-ho són un format petit i molt acurat que poua directament en les antigues plaquettes de poesia dels anys setanta i vuitanta; una selecció acurada de títols que es deriva directament del coneixement del sector; i haver-se envoltat d’un bon equip de professionals tant a la rereguarda empresarial com a les cobertes dels títols que es posen a disposició del lector. A això, s’hi ha de sumar una de les millors distribuïdores del país, les Punxes, i també –i aquesta és potser una de les parts més interessants del projecte– els subscriptors.

Maridar el vi i la literatura és l’objectiu (fotografia: Albert Salamé).

Ara com ara, una seixantena de persones ja fan confiança cega en Vibop i paguen els poc més de quaranta-cinc euros que costa rebre a casa les quatre plaquettes anuals de la col·lecció ‘Envinats’, que vincula  el vi amb les arts i la creació. De moment, han aparegut sis títols, amb noms tan significatius com ara Vicenç Pagès Jordà, Enric Satué i Narcís Comadira.

Segons Serra, aquestes seixanta persones que hi han fet confiança són molt importants, però l’objectiu és arribar com més aviat millor a 120 subscriptors, que marquen el llindar de la viabilitat econòmica del projecte. ‘Com més en tinguem millor, és clar, però aquests 120 garantirien la col·lecció “Envinats”, que és el germen del projecte editorial.’ El descompte que reben els subscriptors és del 5% sobre el preu de venda, el màxim que permet la llei del preu fix del llibre, ‘però l’avantatge és que fan la col·lecció de casa estant, sense haver de pensar quan apareixen els nous lliuraments’.

Narcís Comadira explica el seu llibre (fotografia: Albert Salamé).

Narcís Comadira és una de les persones triades per Serra per ajudar-la en la seva sortida a l’arena pública. Autor d’Els raïms immortals i altres textos, explica que fa il·lusió comptar amb un llibre com aquest: ‘És la il·lusió de les coses petites, ben fetes, dels llibres que es poden tocar i són un plaer per ells mateixos.’ El volum parteix d’una conferència d’homenatge a Carner, del 2007, en què Comadira explicava i comentava els canvis de les tres versions de l’últim poema d’Els fruits saborosos. També hi ha les tres versions del poema i texts esparsos de Comadira sobre el món del vi.

‘A clar de nit’ és la segona col·lecció que ha obert l’editorial, aquesta dedicada a la poesia. I aquí és on ha arribat el primer èxit editorial, ves per on. Perquè Montserrat Serra va decidir de publicar 1-O trenta poetes per la llibertat, volum que ha arribat a la segona edició i que ha rebut el suport de VilaWeb, perquè els texts neixen en la secció del diari ‘Proclames de llibertat’. Conté poemes de Dolors Miquel, Enric Casasses, Sebastià Perelló, Lluís Solà, David Caño, Miquel Desclot, Ester Xargay, Biel Mesquida, Carles Rebassa, Anna Gual, Biel Barnils, Jaume Subirana, Pau Vadell, Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda, Andreu Subirats, Lucia Pietrelli, Jordi Valls, Celdoni Fonoll, Antònia Vicens, Anna Pantinat, Emili Sànchez-Rubio, Hilari de Cara, Manel Ollé, Vicenç Altaió, Víctor Bonetarbolí, Joan M. Minguet Batllori, Laia Martínez López, Ricard Mirabete, Perejaume i Frederic Perers.

En aquesta mateixa col·lecció també ha publicat un llibre sobre poetes del Maresme: ‘No perquè siguem una editorial localista, sinó perquè som una editorial arrelada a un lloc i hi volem mantenir una relació.’ El tercer títol és una edició a cura de Joan M. Minguet dels Poemes de combat de Joan Brossa. Minguet explica: ‘Són trenta-cinc poemes o textos en prosa que serveixen per a treure’l del nínxol on sempre l’han encasellat i mostrar que hi ha un altre poeta possible, amb un gran compromís.’ Fins al punt que sembla que els texts els acabi d’escriure ara mateix.

Joan M. Minguet ha fet d’antòleg de Brossa (fotografia: Albert Salamé).

Aquestes són les dues col·leccions consolidades, ara per ara, però Serra és a punt de llançar el primer número de la col·lecció de música ‘En-cantada’, i el 2020 estrenarà la col·lecció de gastronomia ‘La panxa del bou’ i una de vinculada al paisatge, ‘Coma fosca, coma clara’. Malgrat  l’augment de col·leccions, l’editorial no vol superar els deu títols per any.

Enric Satué, entre cartes i bústies (fotografia: Albert Salamé).

 

I com no podia ser altrament, i com manen els cànons, l’editorial ja té un llibre fora de col·lecció: Cartes per a bústies, bústies per a cartes, un llibre visual que conté quaranta-cinc fotografies de bústies que Nolasc Acarín anava enviant a Enric Satué, que s’han complementat amb quaranta-cinc títols de llibres de la història de la literatura i el pensament universal que inclouen la paraula ‘carta’. El propòsit és crear una petita joia literària i visual que demostra que Serra no tan sols farà els llibres que cregui que ha de fer perquè s’ajustin al seu projecte, sinó també tots aquells que realment li vinguin de gust i aportin quelcom original i interessant per al lector contemporani.

Així, de la fusió entre el vi i la literatura, neix una editorial amb un projecte clar que vol trobar un nínxol al mercat, amb deu títols sobre la taula per a poder triar i remenar i amb l’objectiu de trobar el maridatge perfecte, si és que la perfecció existeix.

The post Montserrat Serra a la recerca del maridatge perfecte appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Vicent Usó, Ramon Ramon i Àngels Gregori guanyen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians

Dj, 13/06/2019 - 13:07

El 14 de juny, divendres, es lliuraran a València els Premis de la Crítica que atorga anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Es tracta d’un guardó que reconeix les millors obres publicades l’any anterior per escriptors valencians en les modalitats de narrativa, assaig, poesia, teatre, literatura infantil i literatura juvenil.

En la seva XXIX edició, els Premis de la crítica han reconegut les obres El paradís a les fosques (Bromera), de Vicent Usó, en la modalitat de narrativa; Llum a latzucac (Bromera), de Ramon Ramon, en assaig; Quan els grans arbres cauen (Bromera), d’Àngels Gregori, en poesia; L‘orquestra del silenci (Generalitat Valenciana), de Maribel Bayona, en teatre; Res a amagar (Tabarca), d’Anna Boluda, en literatura juvenil; i Un mocador de pirata (Bromera), de Ximo Cerdà, en literatura infantil.

En aquesta edició, el jurat ha estat format per Silvestre Vilaplana, Hèctor Serra, Pere Císcar i Maria Dolors Pellicer en les categories de poesia, literatura infantil i literatura juvenil; i per Gemma Miralles, Salvador Company, Xavier Aliaga i Adolf Piquer en les categories de narrativa, assaig i teatre.

A més a més, la Junta de l’AELC al País Valencià ha decidit atorgar el Premi de Difusió al músic i cantant Miquel Gil ‘perquè és un artista que crea literatura a cada cançó i per la seua tasca incansable a favor de la poesia’.

Durant la Nit dels Premis de la Crítica, que se celebrarà a l’OctubreCCC, es farà també un homenatge a l’escriptora saforenca Àngels Moreno Vercher (Gandia, 1939), autora, entre d’altres obres, de les novel·les Malson (Premi Ciutat d’Alzira), Secrets inconfessables (Premi Alfons el Magnànim) o Cantar i plorar.

 

The post Vicent Usó, Ramon Ramon i Àngels Gregori guanyen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines