agregador de notícies

Història literària de la transició - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogatoris

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)

Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle

 

Em fa molt de goig l'acte que tindrà lloc el 8 de maig a Castelló, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

M'hi ha convidat l'escriptor amic Manuel Alonso i Català, i es tracta d'una conversa sobre narrativa breu amb el també escriptor Pasqual Mas i Usó.

Parlar sobre narrativa breu, l'hàbitat on més còmode em trobo, i en un acte al País Valencià, a la llibreria Babel de Castelló de la Plana

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Vividors de la política i pocavergonyes

El nostre cap de redacció m'ha mostrat una fotografia que sortirà demà en el diari i, mirant-me fixament als ulls, m'ha demanat si conec l'alt responsanble de les finances que, situat en un lloc preferent de la mesa presidencial, fulleja un munt de papers. "Ara és un dels 'homes forts" de la banca mallorquina", comenta, mentre enllesteix la pàgina que demà sortirà impressa. "M'han dit que era molt amic teu en temps de la transició".

El que no sap ni pot imaginar el meu cap de redacció és que aquest individu era un dels màxims dirigents de l'esquerra mallorquina (quan en el pleistocé tanta gent volia canviar la societat). El record a la perfecció, tots i cada un dels seus tics, la manera descurada de vestir, la barba de dies (ara de moda entre executius d'alt standing). Mentre la majoria de companys que estudiaven perdien classes per anar a les reunions o preparar els seminaris de marxisme, pintar consignes cridaneres pels carrers a la nit o, en el pitjors dels casos, eren detinguts i torturats per la policia política del règim, ell, en Josep Palau Ribas i Thomàs -els pares del qual havien estat destacats membres de Falange a les Illes- sempre tenia l'excusa adient per a restar a casa a preparar un examen, presentar-se puntualment, sense fallar mai, a qualsevol prova universitària. Reconec que la utilització que feia del marxisme -sempre per a justificar la seva trajectòria personal, mesquins interessos egoistes- em tenia intrigat. Quan, en una discussió de cèllula, sortia a rotllo la necessària transformació de la cultura, l'ensenyament, per a posar-los al servei del poble, era un expert a recolzar els seus arguments amb cites de Gramsci, Mao o Lenin (curiosament Trotski no li interessà mai i algunes vegades que parlàrem de la degeneració de la revolució soviètica va fer costat a les tesis de la burocràcia estalinista).

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Era evident per a qui tengué una mica de seny, que els partits d'esquerra just acabats d'homologar per l'establishment europeu necessitaven, amb una urgència desesperada, quadres de direcció, personal que es pogués ocupar de les múltiples tasques que plantejava l'ocupació d'oficines institucionals.

Els més honrats, els irreductibles en les idees de justícia i igualtat, no ho tengueren tan fàcil. Una vegada consolidada la reforma, fetes les parts del pastís, el pressupost estatal es repartia sense que cap dels heroics militants d'aquelles voluntarioses organitzacions nacionalistes i esquerranes, pogués ni guaitar la taula on es celebrava l'àpat. La majoria de nosaltres havíem deixat els estudis feia segles: de joves, com és normal, ens seduïa més l'activisme polític que no pas asseure's durant tot el dia davant un professor que no podia emocionar-nos tant com ho feia un full ciclostillat, una revista clandestina. Tothom portava anys de retard en els estudis. Altres havien perdut ja el costum d'arromangar-se davant els llibres de text, estimat-se més, com era lògic en rebels de vint anys, en la lectura de La Revolució Russa de Trostki o les obres completes de Rosa Luxemburg. La convivència en les organitzacions que ens agombolaren havia servit també per a bastir munió de relacions personals entre revolucionaris d'un i altre sexe. Algunes parelles esdevingueren estables, tengueren fills. Altres eren més ocasionals: relacions d'amistat i combat, efímeres, circumstancials. Consolidar una relació volia dir combinar la militància partidista amb la recerca de feines que servissin per a la manutenció, pagar el lloguer, surar la prole; i això, evidentment, anava en perjudici dels estudis. En Ribas i Thomàs, al contrari, no es fermà mai a cap companya. El seu comportament personal amb les allotes del partit era d'un oportunisme fora mida: utilització de tota la seva influència política, dels coneixements damunt els clàssics del pensament socialista per a predicar a favor d'una necessària "revolució sexual i personal" que, indubtablement, només el beneficiava a ell i als seus inconfessables interessos.

El famós personatge (avui al servei de la banca i de màfies polítiques sense escrúpols) era voluble, variava a cada conjuntura, mai no sabies quina posició defensaria en les reunions. Una vegada el trobaves fent costat als sectors més dretans de l'organització, altres als més extremistes. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara que ja ha passat un quart de segle des dels esdeveniments que comentam, hom s'adona que mentre nosaltres ens enfrontàvem amb qualsevol company defensant les idees i opinions que pensàvem més escaients per a portar endavant el canvi social, ell, molt més intelligent, s'anava especialitzant -i això li seria extremament útil en temps de la democràcia, consolidada la reforma- a estar sempre al costat de qui comandava sense importar-li gens ni mica el sentit autèntic d'idees i programes. Totes eren bones per a mantenir-se al costat del poder! Que en una determinada conjuntura la direcció prenia una posició favorable al més ranci i estalinista centralisme democràtic, ell, sense dubtar ni un segon, s'encarregava de blasmar contra "els perillosos esquerranistes que no entenien la necessitat de la disciplina per a poder acabar un dia amb la dictadura". Sovint, el secretari general, en premi als seus importantíssims favors, l'enviava com a delegat plenipotenciari a l'estranger en representació de la nostra organització. A les acaballes de la dictadura, per tal d'anar centralitzant els esforços que ens permetessin acabar amb el feixisme, amb els quaranta anys de manca de llibertat, se celebraven a Roma, a París, a Berlín o Londres, trobades per a coordinar els esforços dels revolucionaris de l'Estat. Per no se sap quines estranyes circumstàncies -segurament la provada capacitat de maniobra que sempre tengué en Ribas i Thomàs davant els membres més influents del Comitè Central-, ell era l'encarregat de representar-nos -acompanyat, no mancaria més! per una camarada, viatges pagats, hotel, etc- a l'estranger.

No és estrany que aquest personal de desguàs estigui avui al servei incondicional del sistema.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 

Una parella de joves enamorats es fan un selfie a la vora del riu. Ella, que du el mòbil a les mans, posa cara de radiant felicitat. Ell, més alt, al darrere, l’abraça per l’esquena. Tot just al moment de fer el clic, ell li fa un petó al cap. L’hivern és una circumstància climàtica que no els afecta.

L'avantguarda narrativa dels anys 60 i 70

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)

La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).

L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.
Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

L'endemà de Sant Jordi vaig participar a la Setmana Cultural del Centre de Formació d'Adults de Tortosa, amb la presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Vaig mirar de resumir la meva trajectòria, per tal d'explicar com he arribat a inventar-me països amb habitants de costums estranys, sense que sembli que no estic bé. 

He parlat de la dificultat dels inicis, fins que no vaig trobar un camí que he anat perfilant cap a la brevetat, i de la importància que dono al joc com a actitud literària, i a les emocions properes i quotidianes que m'envolten i que he après a observar. 

Sempre és especial fer activitats a centres d'ensenyament, amb matisos en funció de l'edat; quan són petits, exterioritzen més el seu entusiasme, la curiositat i certa fascinació per tenir davant un escriptor; i si són grans, proper d'edat, sintonitzen millor amb les meves emocions i la forma de mirar la vida. En tot cas, sempre, sempre, sempre, és un regal.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

 

27 d’abril de 2025. Primer acte literari en què participo a Alfara de Carles. Em fa content encetar nous espais, i més encara quan l’activitat és en un poble petit, on acostumen a tractar-te amb especial agraïment, delicadesa i estima.

A la plaça Major, acompanyats de bona gent del poble i del vent, participem diversos autors de Linx Edicions: Elena García Maigí, amb Xalant pel Port, Àngel Martí, amb La sombra de Alamut, Francesc Cabiró, amb Vapor d’alè, i jo mateix amb Sota la pell hi ha carn encara. També es presenta el llibre local L’educació i el somriure dels infants, de Maria Teresa Mas i Adell, a qui es fa homenatge.L’acte no es fa gens llarg, les intervencions són breus, adients, concretes, i jo, sobretot, llegeixo un conte, un nanoconte, i un parell de poemes del llibre. Després, alumnes de l’escola llegeixen els poemes que han fet, i els autors convidats llegim les obres presentades al Concurs de poesia Maria Teresa Mas. També ens toca fer d’improvisat jurat, però, per sort, ens posem ràpidament d’acord en elegir el poema guanyador, d’una autora nouvinguda al poble, que visiblement s’emociona.El vermut final, a peu dret, convida a la tertúlia, aquest últim diumenge d’abril, que allargassa els actes al voltant de Sant Jordi, a un poble petit a la falda de la muntanya, en un acte que tindrà tan poc ressò mediàtic com els seus autors, però tan sincer, proper i emotiu com el que més.

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

CATERINA TARONGÍ, d’en Miquel López Crespí

Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador

El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és d’ara. El seu currículum literari és ple d’obres poètiques, memòries, articles i novel·les d’un alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres d’en Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

Fins fa relativament pocs anys, la història s’explicava a partir del creacionisme religiós, una forma d’entendre l’ensenyament explicada pels partidaris d’una Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del “Imperio español” posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb l’esdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir d’estudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.

La història que forma part de la novel·la d’en Miquel López Crespí s’explica a partir de l’autèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després d’haver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, l’anorreament d’intel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.

A CATERINA TARONGÍ, l’autor s’esforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.

Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets s’expliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.

El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb l’esdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop d’estat i dels seus sequaços cap a les víctimes.

Si un missatge he estret d’aquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.

Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.

Josep Gironès Descarrega

Octubre de 2013

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)

ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL

Per Rosa Planas, escriptora

El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)

La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!

 

Passeig de Ribera, a les 3 de la tarda. Un grup d’homes i dones dina a la zona de pic-nic. Passo prop seu, passejant la gosseta, aquest migdia radiant i de temperatura perfecta, amb el sol que s’escola per les fulles, creant un mosaic irregular d’ombra fresca i llum. Em recorda una pintura impressionista, com l’Esmorzar a l’herba, de Manet –o és Monet? Sempre els confonc-, però sense cossos nus ni tanta bohèmia. S’aixequen, parlen distesament, riuen, i pugen als biosaludables que hi ha a la vora, però no amb ànim de fer exercici -no els veig aquest angle-, sinó per a riure encara més, juganers, dos a cavall del mateix aparell. És un evident moment de descans, una pausa laboral; dos homens porten el mateix vestuari de feina, amb logo d’una empresa que no conec, i penso que potser són de l’obra d’ampliació de l’Auditori, però de seguida m’adono que no. Escolto encara el seu riure, mentre s’allunyen cap a la passarel·la que dona a l’Ebre. Veig aparcada a la vorera una furgoneta amb el mateix logo empresarial i el del Banc de sang i teixits, al costat del lema “Ajuda’ns a salvar vides”. De seguida lligo caps, perquè aquests dies estan fent campanya de donacions, amb unitats mòbils, i em ve certa enyorança, perquè fa un any que no en puc donar per dèficit de ferro que estem mirant d’anivellar, i enyoro l’emoció que m’aporta aquest acte, no de generositat, sinó de satisfacció, sobretot quan em truquen periòdicament perquè fa molta falta –us animo a gaudir de fer-vos donant. I salvar vides pot ser això, donar i rebre sang, o compartir un migdia acompanyat de gent a qui tens simpatia, entre riures i complicitats, com aquelles hores del pati.

El grup torna per la passarel·la. Dedueixo que no són de Tortosa, i que han volgut admirar l’Ebre, aquest riu que també és vida, i pugen a la furgoneta, a continuar amb la seva jornada. Fan cara de satisfets.

Ja fa un vint d’anys que em van trucar d’Olot per a anunciar-me que havia obtingut el 39è Premi Marian Vayreda. Encara avui, l’alegria i satisfacció d’aquell instant em fa somriure i m’ajuda a digerir millor moments de desànim. El principal premi fou la publicació de l’obra a càrrec d’editorial Empúries.
D’aquesta manera, Postres de músic va representar un salt endavant (petit per a un home, però gran per a un escriptor desconegut) i a partir d'aquest segon llibre ja vaig gosar dir que era escriptor. Va facilitar que els meus contes arribessin a un nombre major de lectors i una difusió d’abast nacional, fent-se’n ressò premsa tan diversa com l’Avui, La Vanguardia, l’ABC, La Razón, El País, Diari de Girona o El Temps, a més de tota la premsa comarcal. 
Li vaig posar Postres de músic perquè els contes que el componen són petits, rodonets, amb gustos diversos, alguns amb to dolç com el moscatell, altres més aviat com el vi ranci. Els meus contes són molt breus, només pinzellades en la vida dels personatges, i sovint oculten dades que ha d’imaginar el lector. Aquest ha de col·laborar en la creació del conte. És com quan uns amics et conviden a sopar a casa seva i tu has de portar les postres; en aquest cas, jo em presento a les cases dels lectors amb Postres de músic, i ells han d’aportar la resta de plats.
El jurat del premi, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Villatoro, Imma Merino i Eugènia Broggi va destacar-ne la qualitat i la intel·ligència de l´escriptura, la fina ironia i els jocs amb el llenguatge, així com l’originalitat de la seva construcció i sobretot la darrera picada d'ullet de l’epíleg final, que relliga les històries i permet comprovar que totes formen part d'una unitat, del mateix llibre.
Al poc temps de la seva aparició, l’FNAC el va incloure a la seva web entre els llibres més destacats amb el següent comentari: "Aquest fresc recull de petites històries és una dolça manera d'endinsar-se en una lectura divertida i sugerent. Els temes, tot i que en un principi poden semblar dispars, gràcies a una estructura especialment acertada, aconsegueixen un fantàstic resultat final: rodó, podriem dir. És pràcticament impossible no devorar aquest llibre en un temps récord, rellegir-lo i descobrir el que pot fer un ús intel·ligent del llenguatge. Unes històries encisadores, i especials."
Emigdi Subirats, escriptor i articulista campredonenc, en va dir amb el seu entusiasme habitual: "…Jesús M. Tibau demostra haver trobat el seu espai de maduresa literària, amb narracions veritablement variades i d’una gran originalitat, alhora que demostra una gran mestria en l’ús i coneixement de la llengua catalana… De ben segur que aquest és un dels millors reculls de contes escrits per un autor de casa nostra, si no el millor".
Carles Castellà, a Viure l’Ebre i al portal llibresebrencs.org va escriure que en aquests contes "se’ns proposa un tast deliciós que aconsegueix pouar en el qui les llig un degotim de somriures i de tristesa, un sobreeixidor de sensibilitat, amarat tot ell d’una gran pàtina de quotidianitat i de placidesa, fins en allò més inversemblant."
Albert Torrent, a la revista L’Oriol parla de "fina ironia" i de "creativitat desbordant".
Mercè Cuartiella, escriptora i Conductora del programa ISBN d'actualitat literària a Canal Nord Televisió, parla de gran domini de la llengua, sensibilitat exquisida i comenta que ha trobat un dels pocs autors catalans (en masculí) que li ha semblat convincent assumint la veu d’una dona, ja que als relats on són elles les que parlen no es veu una veu masculina disfressada, sinó una veu femenina.
En resum, la gran majoria coincideixen en què els meus relats combinen humor, sensibilitat, originalitat i sorpresa, i espero que aquesta fórmula em porti algun dia al somni de poder viure del "cuento".Han passat dos dècades, vint llibres publicats i molts més escrits, el meu estil ha tendit a la brevetat, a la recerca de l'emoció a partir de fets més quotidians encara, però molta gent em recorda encara per aquest recull.

 Ja ha passat un altre Sant Jordi, i ja en van 25 viscuts com a escriptor. La temptació és afirmar que amb la mateixa il·lusió de sempre, però seria com tractar d'enganyar-vos, i procuro inventar-me coses només quan escric ficció, i sempre sense mala fe.

És impossible repetir la il·lusió d'aquell 2001, amb el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, encara tremolós a les mans, sense amics ni coneguts entre els companys de dèria literària. I tota la corrua d'il·lusions que han anat venint després, i que es mantenen intactes, gairebé. Però, ep!, al tanto, que d'il·lusió encara en queda molta, per a donar i per vendre, però un ja té certa experiència, i endevina com aniran les coses, i sap què pot esperar, i què pot portar només frustracions. 

Un es fa realista a base d'anys, però manté l'ànim juganer, i després d'aquest recorregut em sento feliç. Lluny d'aquell 2001 en què em sentia petit, ara no noto que hagi crescut gaire, però la llista de companys i amics escriptors, la majoria estimats, no para de créixer, se'n sumen més cada any, i ens fa goig retrobar-nos, i compartir somnis, i passions, i somriures, i projectes, i bons desitjos encara. I com a mostra, les imatges que afegeixo en aquest apunt, i que per a mi són un tresor. Enyoro molt algunes absències, com les de Josep Igual i Francesca Aliern.

Com cada any, he començat la diada de seguida, no resisteixo gaire a casa sense sortir. Sempre m'agafo un dia de vacances, per a viure'l intensament, i a primera hora del matí, cap a les 9, ja em veuen vindre a La 2 de Viladrich, i assaboreixo aquells moments de certa soledat, de pau, d'aire recent estrenat, dels primers compradors que arriben en comptagotes, dels primers amics que vaig rebent. A migdia me'n vaig a la parada de la Biblioteca, a la plaça de l'Àngel, i m'entrevisten a Ràdio Tortosa.

Descanso a migdia, cap a les 2, el temps just de dinar i descansar massa poc, i després hi torno, a les 4.30, de nou a Viladrich. 

Durant el dia, he signat més o menys com cada any, i encertar el pronòstic no té gaire mèrit. Aquest 2025, sobretot, exemplars de A voltes, un planeta, i de Sobre la pell hi ha carn encara. Mentiria si digués que la quantitat no importa, però la qualitat de les dedicatòries les fa inoblidables. N'explico algunes de mostra. Una dona d'uns 75 anys, senzilla, una mica tímida, que agafa entre les mans, amb tendresa, Sota la pell hi ha carn encara, jo creia que sense mirar-me; Rosa de Viladrich li diu que l'autor, jo, estic allí al costat,  i ella contesta que ja ho sap, i ve cap a  mi, i m'explica que té A la barana dels teus dits, que el rellegeix sovint, l'acompanya, i li fa il·lusió comprar i que li dediqui el nou poemari. La neta d'una amiga de la família que va morir fa pocs anys, m'ha estat buscant; vol que li dediqui un llibre, perquè la va emocionar que jo llegís un poema durant el funeral. I finalment, a última hora, quan arriba la foscor, m'agrada passar els últims moments assegut a Viladrich, com a l'inici del dia, però molt més cansat, revisionant al meu dintre alguns moments, i amb l'esperança que vingui, com un miracle, la xiqueta que em va comprar el poemari Hi entra de puntets la llum, fa dos anys (com ho explicava llavors al blog). I sí! la veig, ha crescut, però la reconec, i la crido, i li regalo el nou poemari, i ens fem una nova foto tots dos, i li pregunto si encara escriu poemes, i contesta que ara fa narrativa, i jo, evidentment, no puc resistir-li a regalar-li també un dels meus recull de contes. 

I seguirà la història, i més sant jordis, i no sé si tan il·lusionat (una il·lusió és una forma d'engany als sentits), però sí amb més emocions.

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma. Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República. (Miquel López Crespí)

Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port d’Alcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar l’arribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir l’indret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien d’anar cap a ciutat. L’oncle de la mare s’implicà a fons en el projecte. Els seus amics l’animaren a no defallir en l’intent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de l’illa. En aquell temps només la terra, l’exportació de la patata, l’ametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de l’Hotel Formentor? Cap pagès podia entendre que l’arena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. L’arena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on s’anaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, “feien pudor”. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!

L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica d’electricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port.

L’escola es va construir.

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma.

Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República.

El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.

Per les cròniques que l’amic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts d’anys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a l’església, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.

I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.

Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port.

Amb el temps vaig poder anar reconstruint l’inici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir l’escola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin d’enviar a la península i l’estranger. L’amo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.

Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia d’Alcúdia.

Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat. Per si mancaven més problemes, Joan March, el capitalista més influent de Mallorca i, potser, de tot l´Estat espanyol, no en volia sentir parlar, de l´ampliació del port d´Alcúdia. La majoria dels seus interessos comercials romanien ben fermats a Palma i no desitjava que altres importadors i exportadors poguessin crear el més mínim entrebanc en els negocis.

Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en l’operació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.

Però tot s’ensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar l’import dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta d’aquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.

Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.

On havien après a cantar els pagesos l’himne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits d’alegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Memòria històrica - Tal com èrem – Palma, Anys 70 – Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.

La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.

Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.

Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.

Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández.

El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.

Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.

En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.

Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca

Per Núria Martí

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Versos contra la violència masclista

El Festival de Poesia de la Mediterrània arranca avui vespre al teatre Principal de Palma amb el recital de la ‘micropoetessa’ AJO

Francesca Marí | 02/02/2011 |

La música i els versos es fondran enguany en el Festival de Poesia de la Mediterrània, un cicle que en aquesta 13a edició pren la bandera contra la violència de gènere. Així doncs, les poetesses seran les grans protagonistes del festival, que de cada vegada aixampla fronteres i dies d'exhibició. Noms com Roha Mashavave, Maite Brazales, Isabel Garcia Canet i Anie Batts recitaran les seves rimes amb altres companyes de lletres com Gerard Verges i Pere Gimferrer. En total, el cicle, que organitza la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet, inclourà set espectacles d'àmbit ben diferent. El tret de sortida el donarà avui la ‘micropoetessa AJO, que actuarà a la sala Petita del teatre Principal a partir de les 21 hores.

Ara bé, el punt àlgid del Festival tindrà lloc el 25 de maig amb la Nit de la Poesia, on els versos pugen al teatre Principal en estat pur i despullats de tota parafernàlia. Abans, però, la música prendrà protagonisme amb el concert de Marcel Cranc, Imagina (23 de març) i el de Las Migas (24 de maig). Una de les novetats d'enguany, també referida a la sonoritat, és la col·laboració amb la Fundació ACA, que s'encarregarà de fer enregistraments de tots els poetes implicats en la Nit de la Poesia. Amb aquests reculls farà un arxiu sonor d'un projecte que vol tenir continuïtat i que es preservi per al futur. Les activitats del Festival clouran el mes de juliol, una data encara sense concretar, quan es farà l'acte de clausura al jardí de Can Sabater, a la casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem.

Diari de Balears (dBalears)

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.

Mallorca marcava aquests dies el pols cultural europeu. En la fotografia podem veure alguns dels poetes més importants d'aquests momets moments: Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild.

[...] No fueron trece, sino doce, los poetas que recitaron sus versos. Faltó la yemení Ibtissam Al-Mutwakil por problemas con el visado. Las proyecciones que acompañaron la lectura de los poemas -con ampliaciones de la imagen de los poetas- realzaban su labor, convirtiendo el escenario en un potente púlpito audiovisual.

Aunque en vez de sermones, desde el púlpito se lanzaban mensajes a "todos los agujeros del espíritu, del alma y del cuerpo. Porque la poesía es emoción, es conmoción. Es sabiduría, es arte de vivir, es una forma de saber más sobre nosotros mismos". Así inició el director del festival, Biel Mesquida, la velada poética. Toda una declaración de intenciones.

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Pati de la Misericòrdia. Ciutat de Mallorca (2-VI-06)

Reconocimiento, deseo, amor, infidelidad, dignidad, recuerdo. La marroquí Fatéma Chahid presentaba su particular testamento vital en Solo. Miquel López Crespí recordaba a Josep Maria Llompart, gran poeta y activista cultural, mientras que Hilari de Cara hablaba de que el teu home t´ho fa al llit/i després dorm devora de tu tota la nit/jo t´ho faig a hores d´oficina/Després patesc un puta insomni.

Variedad

Estos eran algunos de los temas a reflexión y comunicación. Las frases se oían en catalán, en asturiano, en francés, en vasco, en árabe. Los sentimientos que expresaban eran muy universales.

Lo abrió, en castellano, el poeta mallorquín Miguel Ángel Velasco, con unas rimas de homenaje al primer centenario del nacimiento del inventor del LSD, Albert Hoffmann, a la que siguieron poemas como Esvástica (...Y fue turbina planetaria/ de la devastación, la loca rueda en cruz/...).

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) siguió y fue el primero de los poetas en catalán en intervenir, con Les petites coses que ningú ja no estimava, una bella crónica del oficio de escribir, que consiste en "salvaguardar los pétalos de las rosas". Hilari de Cara, que acaba de presentar su poemario Absalom, fue el tercero en presentar su obra.

Comentarios

Desde el público, en el que se hallaban destacados representantes del mundo cultural mallorquín, Joan Fullana, responsable de la revista literaria S´Esclop, alabó el esfuerzo realizado en este festival: "Es encomiable la continuidad. Que haya llegado a su octava edición es señal de que detrás hay mucho trabajo invisible, pero que permite que todo salga bien".

A pesar del carácter multicultural del festival, era destacada la presencia de poetas en catalán. Antoni Gost continuó la velada y luego Antoni Vidal-Ferrando recitó algunos versos inéditos, que piensa incluir en su nuevo libro, como Postal interior, un canto a la dignidad y a evitar el conformismo: "La llibertat té un preu, com l´amor de les meuques".

Seguidamente intervinieron el poeta asturiano Xuan Bello y luego Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Àlex Susanna y Kirmen Uribe.

Más actos

La velada fue el acto central del certamen, pero durante el día, se desarrollaron más actividades incluidas en el Festival de Poesía de la Mediterrània, que organizan y patrocinan el departamento de Cultura del Consell, la Casa Museu Llorenç Villalonga y la Fundación ACA, con colaboraciones del Govern, la UIB y la Institució de les Lletres Catalanes. Por el mediodía, los poetas visitaron la Universitat de les Illes Balears, donde también mostraron algunos de sus versos. Durante el día, centenares de estudiantes visitaron La Misericòrdia y realizaron talleres didácticos en torno a la poesía.

El festival continúa hoy. A partir de las 21 horas, también en La Misericòrdia, se escenifica una muestra de poesía audiovisual a cargo de Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Rubén Santiago y Miquel Seguí. Y es que los versos disponen de muchas vías de expresión. Como decía Blai Bonet, "la poesía es música en estado sólido".

Pere Marí

Diario de Mallorca (3-VI-06)

Àlex Susanna. Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chahid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam-Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Veslasco, Luis Alvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fábrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, Perifèrics, Accidents Polipoètics, José Ruíz, Rubén Santiago, Miguel Seguí.

Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània

Coberta del llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània editat per la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga.

Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània

Per M. Dolça Mulet i Dezcallar, Vicepresidenta i consellera de Cultura del Consell de Mallorca

Aquesta nova edició del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània és un motiu de joia i alegria perquè demostra la consolidació d´una festa poètica que reuneix done si homes de tots els racons del Mare Nostrum per dir, mostrar i projectar les seves produccions poètiques per a tota casta de públics, per un cantó, i, per l’altre, perquè aquests artistes de la paraula i de la imatge, mentre coneixen la nostra cultura, el nostre patrimoni ric i divers, els nostres paisatges, en definitiva, la nostra Mallorca, es coneguin també entre ells i els escriptors d’aquí.

Mallorca marcava aquests dies el pols cultural europeu. En la fotografia podem veure alguns dels poetes més importants d'aquests moments: Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild.

Per tot això el repertori d’accions que el dia u, dos i tres de juny fan aquests vint-i-sis poetes és múltiple i variadíssim. Primer de tot, cull celebrar que de bell nou aquest any, tretze poetes de la paraula vinguts de llengües i cultures ben diverses ens llegiran els seus poemes en català, àrab, castellà, francès, bable i èuscar, en el Vespre de la Poesia, un gran recital en clau d’espectacle, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia el dia dos de juny. Aquesta convivència de llengües i maneres de dir personals és un dels bessons del festival que fa arribar als escoltadors els gusts de la paraula en viu i en directe a través dels mateixos creadors. Tot un luxe per a un públic ampli que gaudirà d´una manera directa i dinàmica, ben activa, les músiques dels mots que els poetes escenificaran.

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Pati de la Misericòrdia. Ciutat de Mallorca (2-VI-06)

En segon lloc, vull ressaltar que, continuant en la línia d’obrir el Festival amb fórmules noves i originals de la poesia –com les dels artistes que fan servir les eines de les tecnologies audiovosuals i multimediàtiques actuals-, hem convidat també tretze poetes que utilitzen les imatges, les músiques i els textos en unes mescles i combinacions singulars i ens donaran unes creacions plàstiques, verbals i musicals innovadores que ens produiran els efectes essencials de la poesia bona, fer-nos sentir, fer-nos pensar, fer-nos fruir. Ells seran uns animadors del Festival que ens mostraran les seves arts a l’Acció Poèticomusical de la nit de dia tres de juny al pati de la Misericòrdia, convertit en un espai de bellesa plural.

L’edició d’aquest llibre, amb el CD que l’acompanya, que reuneix una antologia de les creacions d’aquests vint-i-sis poetes, és un dels altres materials preciosos que farà arribar el treball d’aquests creadors a nombroses persones.

Voldria remarcar la importància del taller de poesia per a nins i joves, una forma d’acostar-los a les obres més essencials de la poesia mitjançant la coneixença amb els poetes del festival, que els diran els seus versos, i, també, la pràctica ben formativa de dir i fer, ells mateixos, poesies.

Aquest VIII Festival de Poesia de la mediterrània comptarà amb la col·laboració de la Fundació ACA, que es dedica a la música, a la recerca de nous camins sonors i té una aula poètica, que enregistrarà el Vespre de la Poesia i crearà un arxiu amb les veus de cadascun dels poetes.

Vull agrair a les institucions que col·laboren en la realització del Festival l’ajuda, i també vull donar les gràcies a totes les persones que de formes molt diverses i amb generosa entrega dediquen el temps i l’esforç a l'èxit d’aquesta festassa dels mots.

Mallorca, que té una llarga tradició poètica, es convertirà durant uns dies d’aquest juny de 2006 en capital de la Poesia de la Mediterrània amb tota una intersecció d’artistes de la paraula, de la imatge, de la música, tots plens de sensibilitat, que faran arribar el món de la poesia a tots els públics.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)

Menorca en el record (pàgines del meu dietari)

15-III-03, Ateneu de Maó (Menorca). Presentació del poemari Cercle clos. D'esquerra a dreta: Maite Salord, Joan Francesc López Casasnovas, Laura Pons, Miquel López Crespí i Miquel Vanrell.

L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.

Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".

Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.

El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA – POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.

MENORCA 2010 – “ILLANVERS” – POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -

ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA

PRESENTACIÓ

Segurament no ens equivocaríem si manifestàvem que Menorca té avui la capacitat de sorprendre per la vitalitat que posseeix en la seva vida cultural i artística, per la riquesa de la seva producció, per una creativitat oberta, inquieta, admirable. Una creativitat que s’expressa en les diferents formes de l’art, de la música, de la literatura i que es fa present amb força dins i fora de la nostra illa.

És aquesta vitalitat la que permet du a terme el recital Illanvers, que enguany arriba ja a la seva séptima edició. Són moltes les veus que hauran llegit els seus propis poemes, que ens hauran aportat l’expressió de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves propostes estètiques i de la seva força creativa, sense oblidar una valuosa contribució a la llengua catalana, emprada en aquest cas amb aquella saludable normalitat que seria desitjable en tots els àmbits de la nostra societat.

Com hem dit sempre, Illanvers vol ser un espai de trobada, de coneixences, d’amistat i d’intercanvi. Un diàleg enriquidor entre la poesia, la pintura, la fotografia, la música. Un àmbit obert i participatiu, un encontre entre diferents generacions, una mostra, tan àmplia com sigui possible, de la poesia en llengua catalana que s’escriu avui a Menorca, una fusió entre les diferents formes d’expressió que sorgeixen, al cap i a la fi, d’un mateix impuls creador, d’una mateixa voluntat expressiva.

Illanvers ha crescut des de la seva primera edició. Fa uns mesos, gràcies a l’acollida del projecte per part del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, presentàvem el web illanvers.cat on es troben els poemes que s’han llegit a les diferents edicions. Un web viu on els poetes van actualitzant les seves obres i que creim una bona manera de presentar, enfora de la nostra illa, el panorama més actual de la poesia menorquina.

En l’edició d’enguany comptam amb set poetes que ens ofereixen una mostra ben diversa i estimulant de formes poètiques i de les diferents tendències que presenta avui la poesia catalana.

Volem donar les gràcies a tots els que fan possible Illanvers, als poetes que hi participen, als pintors que ens ofereixen la seva obra, als músics que hi aporten la seva creativitat i compenetració, a les institucions que hi donen suport, a totes les persones que ens ajuden. Al llibret que hem repartit, juntament amb una presentació del Conseller de Cultura, Joan Lluís Torres, i tots els poemes que es recitaran, hi trobareu la llista dels participants, institucions i col·laboradors sense els quals no es podria dur a terme Illanvers. Gràcies a tots per la seva generositat i per les facilitats que hem rebut de la seva part.

FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS – MENORCA 2010 POETES PARTICIPANTS

Sergi Cleofé Huguet (Ciutadella, 1975)

Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’ESO a l’IES Maria Àngels Cardona. És organitzador, juntament amb el poeta Pere Gomila, del recital Illanvers, un espectacle on es conjuguen la poesia, la música i la pintura d’autors menorquins actuals, per on ja hi han passat pràcticament tots els poetes de Menorca. A més, ha col·laborat en molts altres recitals fets a l’illa, així com en algunes publicacions de diversa tipologia, d’entre les quals destaquem Estesa jove, 1997; els poemes Sa capadeta, Premis i Darrers batecs, guanyadors del Concurs de Poesia de Sant Joan que promou l’Ajuntament de Ciutadella; 2002, una antologia de joves poetes menorquins (Quadern Xibau núm. 10), ed. Institut Menorquí d’Estudis, Menorca, 2002; Paisatgistes de Menorca: Biel Camps, 2003; Illanvers I, 2004; els poemes que acompanyaren l’exposició d’escultures al carrer Entre noltros, Diari Menorca, 2004; les Gloses per as bon ambient de s’illa, dins el recull Glosats del Premi de Glosa escrita Josep Vivó. Anys 2003, 2004 i 2005, 2005; el poema La somiadora a l’obra Jofre. Seduccions secretes, 2004; el poema Pedres als tancs, dins el recull Tots els éssers, 2007; el poema Tradicions al llibre Carmen Vivó, 2008 i darrerament ha participat juntament amb altres autors d’un recull de poemes editat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Menorca que encara roman inèdit.

Margarita Ballester Figueras, Barcelona 1942.

Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció d’Història, per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora d’Institut fins la seva jubilació. Des de fa vint anys viu a Menorca. És autora de tres llibres de poemes , i també es dedica a la crítica literària i a la traducció. La seva obra poètica figura en diverses antologies en català, i en altres llengües. Ha publicat “L’infant i la mort”, Premi Rosa Leveroni 1988, Columna Barcelona 1989. “Els ulls”Columna Barcelona 1995. “Entre dues espases” Eumo-Cafè Central, Vic 2004, Premi Cavall Verd de poesia 2005.

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946).

És novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València); Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera"; Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca); Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003" (Xàtiva, València); Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la) i Cinema del segle XX (recull d’articles).

Marga Juanico Janer (Alaior, 1982).

Llicenciada en Filologia Hispànica. Va treballar durant uns anys a Barcelona per bufets d’Advocats i estudis d’Arquitectes. Després de 10 anys va tornar a Menorca i actualment treballa com a docent a l’Escola d’Adults d’Alaior. De moment no té obra publicada. Possiblement la vena poètica li ve del seu avi Llorenç Janer que era un excel·lent glosador.

Sara Guasteví i Olives (Maó, 1979).

És bibliotecària i documentalista. Treballa a l'Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música de Barcelona. Toca la viola per afició i per tradició familiar, forma part de l'Orquestra Universitat de Barcelona des de fa sis anys. Pel que fa a l'escriptura, engega el tema als 13 anys amb un poema inspirat dualment per una cançó de Mecano i una obra de Serguei Prokófiev. Guanya alguns concursos de poesia a l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó i a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, participa en algunes publicacions conjuntes de Menorca. D'escriptura força lenta i breu, s'hi afegeix una notable falta de disciplina. Actualment exerceix més la prosa poètica que no la poesia en sí mateixa. Va ser antologada a 2002, una antologia de joves poetes menorquins.

Òscar Bagur Martínez (Maó, 1975)

Llicenciat en filologia catalana per la UdL i postgraduat en tipografia per Eina – UAB, treballa a cavall, entre Lleida i Menorca, com a dissenyador gràfic i desenvolupador web al seu estudi Quadratí (http://www.quadrati.com) des de l’any 2000. Al 2005 crea, amb Marta Villalonga, l’editorial Punctum (http://www.editorialpunctum.com), especialtizada en l’edició de materials i estudis sobre filologia catalana. La seva (breu) obra poètica ha estat publicada en el volum La difícil pell acariciada (Premi Universitat de Lleida, 1998) i en diversos volums col·lectius i antològics (Solstici d’Estiu III, Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger, 2000; 7 i 7, Edicions 6a Obra Gràfica, 2000; 2002, una antologia de joves poetes menorquins, Quaderns Xibau, 10, Institut Menorquí d’Estudis, 2002; i Estrenes. Antologia de poemes i contes, Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, 2005).

Francesc Florit Nin (Ciutadella de Menorca, 1960).

Llicenciat en filologia catalana per la UIB, professor de llengua i literatura catalanes, poeta i pintor. Ha desenvolupat una important activitat cultural des d’àmbits molt diversos i ha destacat pel seu compromís amb el patrimoni dels menorquins i amb la llengua i la cultura catalana pròpies de l’illa.

Col·labora amb articles d’opinió a la premsa de forma habitual on tracta amb profunditat, amb rigor i amb una gran intel·ligència, no exempta d’una fina ironia, aspectes diversos relacionats amb la societat menorquina, l’art i la cultura. Va ser director de la col·lecció de poesia insular “Xibau” entre el 1989 i el 1998. Ha participat en diverses ocasions en recitals poètics. Entre 1990 i 1992 va crear i coordinar Ecolingüistes, un grup de professors en defensa de la riquesa lingüística i per a la preservació de la llengua catalana.

Autor d’una important obra pictòrica, que destaca per la seva bellesa i la seva força poètica, ha participat en nombroses exposicions, individuals o col·lectives, a Menorca, Mallorca, Barcelona i Madrid. És també un dels més destacats poetes de Menorca, amb una obra que presenta una gran riquesa d’imatges i un acurat rigor formal i, que, potser, com a la seva pintura, encalça una bellesa plena de la sensualitat i de la llum mediterrànies, sense renunciar a l’expressió més intensa i profunda.

Organització: Consell Insular de Menorca

Coordinador: Pere Gomila.

Tel: 676137425

“Aprèn-ne, això sí que és bo”, diu que li va dir Biel Mesquida al llavors cantant Lluís Llach oferint-li un exemplar de les versions ribianes de Kavafis. I Llach en va aprendre. Els grans llibres suren i perviuen, van i venen, retornen i transformen. Ho explica Eugeni Ayensa (això i un grapat de coses més) a El bell viatge. Kavafis en la cultura catalana, darrer premi Joan Fuster d'assaig, Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable d’algunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec s’ha d’avançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal.

.

Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

A Fets i personatges, el llibre que ha publicat El Tall Editorial he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones qeue han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps m’he centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural dels amics abans esmentats. Finalment i d’acord amb l’editotial m’he centrat en personatges d’un indubtable valor historic com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, l’empenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i d’investigació de l’ escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 60 a les nostres lletres i organitzacions clandestines d’aquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí).

Només com a exemple d’aquest intent de recuperació de fets i personatges podríem publicar algunes línies del capítol sobre Gabriel Alomar, un dels nostres intel•lectuals més brillants i la memòria del qual costa tant reivindicar. “Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar ‘ruptures’ dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moments (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg d’en Gregori Mir); Entrada de fosca, d’Antoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis d’arqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció d’assaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de l’Escola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant ‘judici’ que el portà al mur d’afusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants d’anys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits d’esquerra (clandestins encara), així com membres de l’OCB”.

Un petit bocí del capítol dedicat a Miquel Costa Llobera, explica: “Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d’una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. L’any 1866 l’autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Ciutat.

‘L’oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l’anècdota que relata mossèn Torres Gost a l’assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Maria Antònia Perelló en la introducció a l’antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d’inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: ‘Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s’enfila pel Mal-Pas, s’adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l’abisme de la mar blava, llegint una Oda d’Horaci, que el seu oncle li havia donat. ‘Bona promesa per l’avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l’edat de fer caramelles o d’encalçar les cabres de la costa’.

‘La set de saber alimentada per l’oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l’Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l’influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d’abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver”.

‘Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven ‘la seva adhesió absoluta al Movimiento’ (Bartomeu Mulet, ‘Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca’, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l’article esmentat (pàg.30): ‘Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri.

‘Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”.

I en el capítol dedicat a Llorenç Capellà hem escrit (vet aquí un petit tast): “Llorenç Capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d’intel•lectual amb un ferm compromís amb el poble i la cultura catalana.

‘Fa un temps vaig enviar al Govern de les Illes una proposta per crear una petita Biblioteca Popular, una col•lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel•lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent”.

He escrit les pàgines de Fets i personatges amb amor i sentiment. Pensava –I pens!- que no ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel•lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens bastaven excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volíem –i volem!- una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura i potser serà estudiat durant generacions i generacions! Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de reconeixement dels mèrits socials i culturals de les persones abans esmentades.

La publicación d’aquesta obra podria ser el primer avenç vers la creació d’una col•lecció de llibres que podria titular-se (provisionalmente) Els Imprescindibles. No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però sovint determinades institucions no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel•lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades: “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita en defensa del català i de les idees republicanes i antifeixistes. ‘Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista, grans historiadors com era Llorenç Buades”.

Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat.

Viatges – La generació literària dels 70 i els viatges - Los viajes de Crespí (diari Última Hora) -

Per Pau Faner, escriptor -

El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto. (publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024)

Pensé titular este artículo, “Un chino en la guerra”, porque Miquel López Crespí explica en su antología de viajes literarios que un chino vino en bicicleta desde su país a defender la República con las Brigadas Internacionales. Esto me da idea del fondo de este libro, la solidaridad, en este caso entre gentes con precariedad de medios frente a los poderosos. Esta idea de la solidaridad, la defensa de los desvalidos, es omnipresente en las páginas del libro, publicado por Diari de Balears, que forma parte de la colección que ofrece recopilaciones de artículos de intelectuales de las Illes Balears. En el libro de Crespí, Camins Literaris, se incluyen multitud de viajes propiciados por la imaginación: viaje al París de 1871, a la prehistoria, al primero de mayo de 1936, a un campo de concentración, al corazón de las Brigadas Internacionales, a la guerra de Cuba, al país del Gran Kan, a la Revolución Francesa, al primer día de la guerra civil en Sa Pobla, al Madrid del 1939, etc. A menudo son fragmentos de novelas o narraciones del propio autor, como Carambé, dietari de George Sand, Notícies d’enlloc, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, Gardènies en la nit, El vicari d’Albopàs, Viatge al país del Gran Kan, París 1973, Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl•lids, etc. Porque, además de ser el autor más premiado del mundo, López Crespí ha publicado más de sesenta libros de novela, narrativa breve, poesía, teatro, memorias, ensayo y ha sido ampliamente traducido. Enhorabuena.

El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto…

(publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024) http://www.paufaner.com

Illes - Escriptors de la generació literària dels 70 -

El periodista del diari Última Hora Joan Martorell i l’ escriptor Miquel López Crespí

Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. (Joan Martorell)

Miquel López Crespí Infatigable enamorat de l’escriptura. Amb la recent publicació de Fets i Personatges (El Tall), Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) furga de bell nou en la memòria personal, i també col•lectiva, per tal de fer una crònica sentimental de personatges en molts de casos maltractats o si més no silenciats per la història i la cultura oficials. El llibre s’afegeix a una llista gairebé inabastable que fa de l’autor probablement el més prolífic, i el més publicat, de la literatura en llengua catalana dels últims més de cinquanta anys. De fet, després de donar a conèixer el llibre que feia el número 100, Lopez Crespí deia, sorneguer, que deixà de comptar. Quelcom semblant amb els premis literaris, de poesia, de narrativa, de teatre, que ha guanyat en múltiples convocatòries arreu de totes les comunitats de parla catalana. Les traduccions de la seva obra recorren pràcticament tota la geografia peninsular dels premis literaris. Tot i que potser la distinció més gratificant fos l’Escut d’Or de Sa Pobla, atorgat l’any 2016, com a reconeixement del fet que, com autor i personalment, mai no ha deixat d’exercir de pobler. El gran mestre, estimat i recordat, Alexandre Ballester digué de Miquel Lopez Crespí: “És un monstre del treball quotidià de l’escriptura. Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. Tot plegat sota l’empremta del compromís polític amb l’esquerra de l’esquerra “oficial”, la qual cosa li provocà l’encesa animadversió de molts dels cappares del comunisme d’aleshores; un compromís, insubornable, que perdura encara que, avui, matisat per un cert desencís. De fet, la militància a l’Organització d’Esquerra Comunista, OEC, el portà sovint als calabossos dels soterranis del Govern Civil i a la presó quan el franquisme encara mossegava a tort i dret. El mateix afany de qüestionar-ho tot ha mantingut Miquel López Crespí lluny, i allunyat, de “capelletes” (sectes?) que, a colzades en massa ocasions, encalcen un lloc de predomini i fins i tot de control dels àmbits editorials i de la cultura. A pesar de dirse jubilat des de fa un bon grapat d’anys, Miquel López Crespí segueix aportant paraules, idees, reflexions des de la més tenaç independència.

Joan Martorell

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí

Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí

DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021

.

En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)

Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I)

A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. ". /p>

Els viatges i la generación literària dels 70

L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)

Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) - Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial)

LLIBRE DE VIATGES

Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Eduard Riudavets Florit)

“No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades (...) s’accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable (...) Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades sobre el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida...”
M’he permès la gosadia de començar aquesta ressenya sobre l’excel•lent Llibre de Viatges, de Miquel López Crespí, amb aquestes paraules extretes literalment del pròleg, perquè fa uns mesos vaig tenir el plaer de ressenyar precisament aquest extraordinari, i absolutament evocador, poemari.
De cap manera vull tenir en compte la referència a la Dama de Negre, estic convençut que ens esperen encara moltes obres de López Crespí, un dels grans escriptors en la nostra llengua, i que la seva magistral barreja de gran literatura i ferm compromís ens seguirà interpel•lant amb la força que gairebé només ell assoleix.
Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent.
És un llibre per gaudir, i gaudir molt, però també per pensar. Permeteu-me que, per explicar-me millor, faci ús del què se’ns explica a la contracoberta del llibre:
“Davant la fugidesa del temps que s’escola com aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornem altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s’aixecava des dels fondals de la misèria, l’oblit i l’esclavatge.”
Som conscient que port més de mitja ressenya sense esmentar cap ni un dels viatges que López Crespí ens ofereix, però és que aquest és un llibre per llegir des de la intimitat de la pròpia lluita, no és un llibre per esmicolar. Si més no, us recoman de tot cor que no us perdeu la Venècia dels anys setanta i el naixement d’ Il Manifesto, o el París del Marais i les petjades revolucionàries, o la Irlanda dels grans escriptors i de la lluita contra l’ocupació anglesa... i així podria seguir.
Però també viatges més propers, des de “les casetes de Sa Pobla”, anorreades pel turisme massificats, a la Menorca de Miquel Vanrell i Francesc Calvet...
Ho escrivia abans, un periple per les vivències d’un gran escriptor. Però no vull acabar la ressenya sense incloure unes paraules textuals que m’han emocionat i que, de qualque manera, resumeixen tant la trajectòria de López Crespí com aquest Llibre de viatges.
“La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre’s dins el poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat.”
Una veritable declaració de principis i, ara més que mai, una necessitat per poder sobreviure com a poble en una societat lliure i justa.