agregador de notícies

Illes – Avançaments editorials - La segona edició de la novel•la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines. Ara mateix El Tall Editorial m´ha enviat el llibre maquetat (per a les darreres correcions) i la coberta, solapes i contraportada.- Vet aquí un petit tast del llibre -

p> Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel

p> Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al•lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

p> Albopàs

p> El que avui és Alpobàs era fa mil•lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

p> L´arribada de la Televisió

p> Cal dir, ara que record l'arribada de la televisió a sa Pobla a finals dels cinquanta, que no era casual que, amb la colla d'amics de la infantesa, la veiéssim per primera vegada a Can Mas, en el carrer de Marina. Aleshores jo vivia en aquest carrer (cantonada amb el carrer de l'Escola). Els pares hi tenien una botiga de queviures i, com és de suposar, la majoria dels companys de jocs eren d'aquest carrer o d'alguns altres molt propers.

p> El Capitán Trueno

p> Sa Pobla 1955: records de Superman, El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, 'Carpanta', 'Doña Úrsula', 'La familia Ulises', 'Zipi y Zape', 'Melitón Pérez', 'Los grandes inventos del TBO'...

p> Sa Pobla, el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera –

p> Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol.

p> Tots els possibles viatges a l´infinit

p> Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer.

p> Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

p> Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

p> Mallorca era com una gran família – Sa Pobla, el port de Pollença i el d´Alcúdia (records)

p> Mallorca era com una gran família, i ningú no ignorava que sovint els pescadors només podien menjar el que pescaven el dia que sortien a la mar: Tot el que era necessari per a la supervivència d´una família, l’arròs a l’oli, la roba de vestir, ho havien de comprar. La majoria de dies de l’any no tenien cap mena d’ingressos. Alguns es defensaven anant a vendre el que havien pescat fins a Pollença o sa Pobla. Llargues caminades sota el sol o sota el ruixat, o amb bicicleta, aquells que havien pogut estalviar una mica per a comprar-ne una. Així i tot, la bicicleta, que era un luxe i un objecte prou car en una època plena de privacions, esdevenia imprescindible per als jornalers que anaven de poble en poble a oferir-se per dies o setmanes. Més endavant pogueren aconseguir que algú els portàs a vendre el peix en un atrotinat camió a canvi d´una part dels guanys. Aleshores les peixateres podien fer arribar el seu producte fins a Campanet, Llubí o Búger. I alguns s’atreviren a arribar fins a Inca. Però eren casos excepcionals.

p> Tallar i sembrar patates en els 50 - L´exportació de la patata en el record

p> També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duien una feinada: no bastava segar i batre; després s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

p> La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa

p> --Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al•lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

p> Records (l´estació del tren, les gitanes, les fotos de la guerra civil, el silenci, el meu moix i el ca, les converses secretes...)

p> Dels vagons davallaven, a vegades, gitanes carregades amb fardells inversemblants: llençols de fil, mocadors brodats, vestits de núvia que compraven els pobres, les al•lotes jornaleres que no podien anar a les botigues cares de la plaça. El tren s'engolia també veïnats que havien fet fallida: una mala anyada que no donava per a pagar els préstecs; la parella sense terra que volia provar fortuna a Ciutat o a l’estranger. Nosaltres no havíem viatjat mai a Ciutat. Sabíem --algun company, al pati d'escola, ens ho contava i tots fèiem rotllo envoltant-lo, encuriosits-- que allà on finien els rails hi havia tramvies per a anar d'un lloc a l'altre; una gran plaça de braus on va torejar, un estiu, el gran Manolete; locals de boxa i indrets de mal viure on algunes dones es venien per diners. Contaven, els qui tenien coneguts a la gran Ciutat, que allà, en aquella contrada on vivia tanta gent que no treballava, les caravanes dels Reis d'Orient no finien mai i no era com en el poble, que tots sabíem qui feia de Rei Moro o de Baltasar. Fins els patges coneixíem, i no ens podien enganar, malgrat que es pintassin la cara amb carbó! L'enorme màquina negra, el fum que sortia, ferest, per la ximeneia, els xiulets inconfusibles quan arribava al poble i passava per alguna cruïlla de camins, ens feien somniar aquests mons de faula i fantasia, ciutat en la distància, amb un port on arribaven vaixells de països exòtics, els noms dels quals estudiàvem a escola. Més d'una vegada tinguérem la boja idea de pujar dalt d'un vagó de mercaderies, amagats entre els sacs de patates o mongetes, i partir vers una incerta aventura.

p> Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor

p> La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col•legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).

p> Memòries d´un adolescente – Sa Pobla i Josep M. Llompart

p> En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?

p> Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació

p> Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel•lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

p> El grup antifranquista "Nova Mallorca"

p> Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ("La Columna de Hierro"), i el meu oncle amb el "Quinto Regimiento". Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de "si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social". El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. En la concepció del meu progenitor foren els comunistes de Líster i Santiago Carrillo, de la Pasionaria i José Díaz, els qui, amb la dèria de no voler aprofundir en la revolució social començada pels treballadors el juliol del trenta sis, enfonsaren les esperances revolucionàries del proletariat.

p> Cultura i país: 50 anys de literatura a Mallorca

p> Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel•la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

p>

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)

El dietarisme a les Illes: records dels anys 70

En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Una altra mena de poesia, de molt bon escoltar. Aja Monet. Va bé, tombar per les altres bandes. I bon cap de setmana a totes i a tots. (Gràcies, Marià) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)

La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)

Guy Debord

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)

Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca

Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.

Miquel Martí i Pol

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").

La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.

La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)

Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i la seva germana Francesca López Crespí.

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

Miquel López Crespí.

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col•lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954 (platja d'Alcúdia). D'esquerra a dreta: en Joan de ca s'Escolà, Miquel López Crespí, Miquel Seguí, Miquel Crespí, Joana Seguí i Margalida Seguí.

La gent tenia aquella ciutat dels somnis dividida en "barris", no us pensàssiu. El nostre, el més gran, era format per més de trenta casetes de palla i "teníem" amb nosaltres el famós "Bar Figuera" de madó Maria i l'amo en Jaume. També era "nostre" el "camp de futbol", al costat de la carretera. L'al•lotea de prop del "Bar Figuera" ens consideràvem una mica superiors als que vivien al costat del Gran Canal, prop de la caseta dels Pescadors. Nosaltres ho teníem tot: camp de futbol, "hotel", el cotxe per anar a sa Pobla... fins i tot les dunes de sorra del costat on "vivíem" eren més grans i més altes que les seves! Dit sia de pas, en les batalles entre infants d'aquells estius, la nostra situació "estratègica" era inigualable. En tenir "ocupades" les altures, cap moviment de l'"enemic" (els al•lots de l'altre barri) se'ns escapava. Ells volien venir a jugar al camp de futbol. La lluita anava enfocada que no ho aconseguissin mai. En les batalles eren utilitzats nombrosos munts de copinyes i, no us penseu, increïbles espases de canyes (que s'espanyaven en les primeres topades), arcs i fletxes (sense punta, per no treure cap ull del contrari...).

A vegades signàvem "paus" ocasionals. Per aconseguir el permís per venir a la nostra part ens portaven un meló, alguna síndria, galetes d'Inca (però les que més ens agradaven eren les pobleres, del forn de Can Verdera)... Aleshores, després de signar el "tractat" fumant la "pipa de la pau" (feta per nosaltres mateixos d'una canya, de fang la cassoleta), ens aveníem a jugar un partit. Si entre ells hi havia al•lotes (cap a 1956 ja teníem deu anys) aleshores érem més condescendents i, fins i tot, per a mostrar la superioritat del nostre sector, els dúiem fins a la "catedral" (l'"Hotel" de madó Varela, el "Bar Figuera"), que, a part de tenir tants de productes per als grans, mantenia una petita secció amb regalèsia, caramels, confits, que eren el somni de qualsevol al•loteu).

Eren estranys moments de convivència entre els menuts de "Ses Casetes". Les mares preparaven el "trampó", la paella, els fideus o l'arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers "festetjos" anant al costat de l'al•lota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del "Sanceller", es "Covoner", "Quequeta", Can "Tonió", en "Bujeta", Can "Verdera", en Rettich... Els companys de l'altra barri eren els fills de Can "Malondra", "Català", en "Maceta", "Bisquerra", "Maneguí", "Sabater", "Viva", "Estany", "Miret", "Moreno"... Com he explicat una mica més amunt érem més els fills "Ximbons", "Verderes", "Pelins", "Marrons", "Serres", "Buades", "Campets", "Florits", "Parrils", "Ponys" que no els "Estany", "Porrets", etc, etc.

Però les guerres entre infants es fonien com un bocí de sucre dins l'aigua quan per art de màgia, misteriós encanteri, hi compareixia algun d'aquells resplendents "amors" entre allots. D'amagats de la "pandilla" un "llubiner" (que era dels "nostres") sortia amb una "jaumí" o "síndic" (dels contraris). L'inesperat "amor" esdevenia més fort que el "sagrat deure" (juraments sota els pins de "Ses Casetes") de derrotar i fer front l'"enemic". Algunes d'aquestes relacions juvenils només duraven l'estiu. Altres s'arrossegaven durant anys fins a esdevenir, a l'adolescència, nuvis formals (o marit i muller en algun cas). Per norma general, en arribar el començament de curs, en tornar entrar a l'escola pel setembre, s'esvaïa aquella misteriosa estreta de mans mentre anaves al seu costat a cercar caragolí o a comprar una capsa de llumins a madó Varela.

Ara, quan ja fa segles que "Ses Casetes" de sa Pobla desaparegueren per sempre; quan, apressat, pas amb el cotxe pel costat i veig la invasió de bestials hooligans anglesos o alemanys, gats, llançant-se ampolles de cervesa indiferents a la lluna d'agost que il•luminà els estimats paisatges de la infantesa, constat que ho hem perdut tot (hem venut la nostra terra per unes monedes d'or): em deman on deu ser aquella al•lota amb la qual jugàvem al tobogan en les altes dunes de la infantesa. Margarida era el seu nom (deu viure encara? és casada, ha tengut fills?); però ja no sé si era dels Covoners, Sancellers, Marrons, Pelins, Bujetes, Sabaters o Rocs... El cert és que amb ella anava a pescar al costat del "Mollet dels Anglesos". Excursions, llunyanes, molt llargues (sovint els pares es preocupàvem per la tardança i els trobàvem, inquiets, amb la llesca de pa amb sobrassada damunt la taula, esperant la nostra compareixença) fins a "Sa Paperera" (la fàbrica de paper) o a sa Roca, l'indret on en el segle XIX els anglesos instal•laren una potent màquina de vapor per eixugar l'Albufera... Altres pics no anàvem tan lluny i ens "perdíem" (quan ens podíem amagar dels companys de la colla) al costat del niu de metralladores (prop de Can Jaumí) on, mirant l'impressionant cel blau de l'horabaixa, mentre l'aigua de la Mediterrània ens banyava els peus, acostàvem els llavis -uns segons- envermellint com si ambdós fóssim cireres madures.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col•lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 175-178.

Illes – Avançaments editorials (II) - La segona edició de la novel•la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines. Ara mateix El Tall Editorial m´ha enviat el llibre maquetat (per a les darreres correcions) i la coberta, solapes i contraportada.- Vet aquí un petit tast del llibre –

Les primeres lectures

El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector.

Un viatge al futur

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il•luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

Records de la mare (Francesca Crespí Caldés, “Verdera”)

Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda?

Aquelles “espanyolades”! Els cines de sa Pobla en la memòria –

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel•lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera.

Perseguir xuetes

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?".

Sa Pobla en la història

El que avui és Alpobàs era fa mil•lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys) –

El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui sap si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.

La repadrina Francesca Torrens “Nana”

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

Sa Pobla i el cinema franquista

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel•la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel•lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel•la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col•legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral•lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Un miler d’indignats condemna els desallotjaments de Barcelona

El moviment 15-M de Palma se solidaritzà amb els afectats per la càrrega policial de la plaça de Catalunya i reforçà l’actitud amb lemes com “La violència no ens silencia”

Laura Morral | 28/05/2011 |

Ahir es va demostrar que el poder no podrà desallotjar un poble indignat, i menys amb violència. El moviment 15-M de Palma i de totes les ciutats de l'Estat va reaccionar per solidaritzar-se amb els ciutadans desallotjats de la plaça de Catalunya de Barcelona i mostrar rebuig a la violenta càrrega policial.

A Palma, prop d'un miler d'"indignats" es congregà a la plaça d'Islàndia. Els ciutadans duien cartells que deien "La violència no ens silencia" i tots els presents clamaven "llibertat!, llibertat!" a l'uníson.

Els indignats condemnaven els cops i les porres dels Mossos d'Esquadra i no s'aturaven de repetir: "Creuen que amb cops i porres ens domesticaran. No tenim por. Tenim la justa indignació i ràbia", deia un dels presents. Al mig de la plaça, els ciutadans proclamaven consignes que ressonaven pels altaveus. Eren les veus de tots els congregats: ciutadans joves, infants, parelles, gent gran, de mitjana edat i de totes les condicions professionals. Eren les veus dels indignats, unides per un mateix crit. "Lluitar, crear i poder popular!", deien. "Estam emparats per un sistema de covards. Banquers desarmats i corruptes, retornau al poble el que li pertany!", corejava un. Els lliris, els clavells i els poemes donaren una lliçó de pau a la concentració, ben al contrari de la càrrega policial de Barcelona. "És més fàcil agafar una arma i més difícil contenir-se i dir: aquí quedam!", deia un dels indignats. "Tornarem! Tornarem i tornarem!", afegí un altre.

Un dels portaveus llegí un poema escrit per Jaume Ribas dedicat a tots els acampats de totes les ciutats: "Som els nous rebels. Som l'atur, som la cua de l'INEM. Som precaris, contractes brossa milionaris. No som, ni volem ser, especuladors visionaris. Som els sense futur, els desemparats, els pobres; som els que no rescaten els doblers del poble". El poema continuava així: "Sou porres i corbates, nacionals i porcades. Som el Sol i Barcelona, som Islàndia, som Tunísia, som sang jove -i no tan jove- bullint de rebel·lia. Som antisistema perquè sou antipersones".

Diari de Balears

Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Illes – Avançaments editorials (I) - La segona edició de la novel·la La Conspiració ja és a punt d´entrar a màquines. Ara mateix El Tall Editorial m´ha enviat el llibre maquetat (per a les darreres correcions) i la coberta, solapes i contraportada.- Vet aquí un petit tast del llibre -

Sa Pobla (Mallorca), 1946. Memòria de la derrota republicana
La generació del meu pare, els vençuts de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.
Anar a viure a Ciutat
Al poble, malgrat la presència dels vencedors, la vida romania estable, amb cap daltabaix previsible. Els veïns es coneixien. Érem com una gran família i, quan moria algú, l´església, plena de gom a gom, vessava de gent que anava a acomiadar-se del difunt. A Palma, tot era insegur: que funcionàs el taller, trobar una clientela adient, el problema de noves despeses... Em preguntava quina necessitat hi havia de voler “millorar” econòmicament, d´adaptar-se a la nova societat de consum que empenyia, furient, arrabassant costums, antiquíssimes tradicions, el que tenia un vell significat per a nosaltres. D´haver de sentir aquella melangia en desfer-nos de la presència de la terra que ens donà menjar durant tantes generacions, les cases i molins aixecats tan dificultosament pels avantpassats... I, el que més em va doldre: deixar els amics de l´institut i els del meu carrer per a veure´ls només en festes assenyalades, un parell de pics a l´any.
Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme
El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió
Els tresors ocults del torrent de sant Jordi
De la infantesa únicament record aquell soroll de l'aigua, el color del canyar de la vorera quan hi queia, inclement, el sol del migdia. Quina mescla de tonalitats argentades, verd maragda i groc de sol ponent a l'hora de tornar al poble, quan els pagesos deixaven l'arada i plegaven les veles del molí, esgotats per una jornada de dura brega amb la terra! Record també els carrers acabats de regar, l'aroma del pa cuit, l'ombra de les figueres sota les quals ens arriba el ressò de la marxa de les aigües del torrent, tranquil·la i a vegades esvalotada. Hi havia aleshores naus adormides, cadències buides d'onades, paraules exactes esbrinant espais oberts i laberints, geranis vermells esclatant en la retina i princeses de cos tremolós damunt cavalls blancs senyorejant un temps sense hores. Els dies no eren més que espais entre somnis, creixent com el somriure de ma mare o les ardents fogueres de sant Antoni mentre la riuada del torrent anava a desembocar en el Gran Canal, obrint-se camí fins a l'ampla mar blava que vigilava des de la distància.
Seure a la fresca
A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.
Les primeres lectures
El que més m’indignava era el munt de mentides de les classes de política. Horabaixes grisos sentint el relat de les heroïcitats del coronell Moscardó, el militar que s’estimà més veure morir el seu fill que acceptar la rendició davant els rojos. Em sabia de memòria les biografies del general Franco, l’enviat de Déu, beneït pel Vaticà, que havia salvat Espanya del comunisme i la maçoneria universals; de José Antonio, el fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que morí afusellat pels republicans en un penal d´Alacant. L´avorrida cadència del professor falangista explicant les extraordinàries aventures en defensa de la Fe dels conqueridors espanyols d’Amèrica. La valentia d’Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Cristobal Colón i Pedro de Valdivia em foradava les oïdes, talment l’obligat seguiment del rosari a l’església quan, com cada dijous, el mestre ens portava a sentir les recomanacions del rector.
Sa Pobla i el tren
L'oncle Miquel Crespí Pons, que durant el seu temps de batle de sa Pobla havia estat el màxim impulsor de la construcció de l'Escola Graduada del poble, havia marxat a l'Argentina. La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República capgiraren el seus plans. Passats molts d'anys, morts els meus redepadrins (el pares de l'oncle i del padrí Rafel Crespí Pons), que tenien per nom Isabel M. Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern ("Verdera"), ens mudàrem a la casa del carrer de la Muntanya, just al costat de l'Escola Graduada. La meva primera relació amb el tren de sa Pobla, molt abans d'anar a jugar amb els amics per l'estació o de viatjar a Ciutat, al mercat del dijous bo a Inca, era una sèrie de fotografies antigues on es pot veure una d'aquelles impressionats i sorolloses locomotores que feien el trajecte (en prop de dues hores!) entre sa Pobla i Palma. Eren fotografies que havia deixat a les golfes de Can Verdera l'oncle Miquel Crespí, el batle Verdera.
La repadrina Francesca Torrens “Nana”
Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.
Records del pare - Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)
Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família.
La torrentada
Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.
Ĺexportació de la patata en el record
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duien una feinada: no bastava segar i batre; després śhavien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, ĺindret on es guardava el carro, els ormejos d́anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...
Jugar a indis
Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa.

Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. - Les rutes de la ment ens portarà a munió de viatges fantàstics a les més diverses èpoques de la nostra història. En aquesst mateix post podeu trobar un avançament dels capítols d’ aquest experiment literari que ens farà viatjar a altres contrades i a curiosos universos de ficció o de la més punyent realitat. - Anirem informant! -

LA FOLLIA DE L'OR Tota la follia de la recerca de l'or començà perquè un missioner de la Companyia de Jesús havia vist uns indis, els piaroa, habitants d'un dels afluents de l'Orinoco, portant petites peces d'or penjant del coll. En aquest aspecte no es diferenciaven gaire del baroa i altres tribus que habitaven l'interior de la selva i les voreres dels rius. Sempre que els espanyols ensopegaven amb alguna d'aquestes poblacions ignotes, s'esdevenia el mateix: eren pobles que no donaven cap importància al metall daurat. Simplement era una pedra més. Els agradava perquè era més fàcil de treballar que segons quins altres materials. Aquella humanitat encara no sabia que la seva vida canviaria de forma irreversible precisament per la cobdícia de l'home blanc vers l'or.

ÉS L'ARTILLERIA QUE NO DESCANSA Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d'actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums --i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l'obrer-- podrien tornar.

Un viatge a la infantesa De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...

Viatge a un estiu dels anys cinquanta Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d'anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

Un viatge a la darrera nit de Miquel Costa i Llobera SANTA SOFIA La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma... ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d'immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...

Un viatge a l’ any 1793 La ciència, els debats sobre els darrers descobriments en l'astronomia, l'electricitat, la geografia, ho dominava tot. Mentre que a Madrid i altres ciutats d'Espanya els llibres d'oracions, la Preparació per a la bona mort, les històries sobre la bondat de la Inquisició, la repetició mecànica de les gastades fórmules tomistes, l'escolàstica més banal i pansida dominaven el panorama cultural de les universitats, a França els joves d'idees avançades llegien la Història natural de Buffon, les Aproximacions a la química de Franklin i, sobretot, els Principis matemàtics de filosofia natural de Newton. Em delia de forma molt especial aquella obreta de Voltaire, Candide, que l'autor havia escrit dos anys després del meu naixement. Es discutien les teories materialistes de Maupertius, del metge La Mettrie, d'Helvétius, del baró Holbach.

Viatge a una vella fotografia dels anys 70 En Raimon, assegut al seient de darrere d'una moto, havia enllestit Al vent, i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l'assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d'adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l'agressió ianqui. El maig del seixanta- vuit, a París, ens sobtà, i a partir d'aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d'una altra manera.

Barcelona en guerra Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Un viatge a la Mallorca de 1936 Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Un viatge a la ment de Felipe González Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

¡Error!Marcador no definido.Viatge a la presentació del llibre Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.

Un viatge a la Mallorca dels anys 20 Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

Un viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936) Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Un viatge a Mallorca (anys 40) Una dona del poble ens ofereix un pa calent Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

George Sand i Chopin a Nohant Vaneau diu que m'admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d'haver nascut d'aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m'admiri com a escriptora. Ell és d'un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d'Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s'estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d'origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l'oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.

Viatge a la República Catalana de 1793 Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...

Illes - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)-

Reflexions entorn de l´assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian )-

Benvolgut Cendrars:

)Ja saps que han assassinat Petra Kelly i Gerd Bastian? D'ençà la vil execució enmig del carrer de Rosa Luxemburg, el riu de sang no s'atura. Potser no s'ha aturat mai al llarg de la història. L'altre dia un company em deia que la crònica del moviment obrer és una relació d'incomptables derrotes. Amb una cabdal diferència: que en el passat sempre hi havia algú, un grup, una persona, un col.lectiu, un partit, que en sabia treure lliçons. Llavors l'avenç de la humanitat des de la barbàrie fins al futur lluminós que havia d'arribar podia ser, en efecte, una espiral, talment aquell monument a la Tercera Internacional que els criminals designis de Stalin no varen permetre construir mai. La premsa, la ràdio, la televisió, proven d'emmerdar la memòria dels dos revolucionaris alemanys insinuant un crim passional. Fins i tot s'atreveixen a especular amb la diferència d'edat entre els companys Petra i Gerd, com si això -inventen obscures relacions inconfesables- fos motiu per a un atac de gelosia i donés com a conseqüència lògica l'assassinat de la nostra companya en mans del seu home. La brutor policíaca omple fins a límits increïbles la buidor de l'època que ens ha tocat en dissort! Sabem ben bé -hem vist la mort de molts amics i companys en aquests darrers anys- que el sistema actual, a occident, a la desenvolupada i cada vegada més brutalment "civilitzada" Europa, sap matar subtilment, sense necessitat d'emprar els escamots d'afusellament que s'utilitzen tan sovint a Guatemala, Xile, Veneçuela, El Salvador.

La dèria d´escriure Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevin un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d'escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian. Els més interessats han parlat de les malalties dels companys morts -accident de Bastian, possibles atacs al cor de Petra, l'internament a començaments d'any a una clínica-. Dels documentals que han mostrat per la televisió, veig encara la darrera cpmpareixença del matrimoni, el 26 de setembre, asseguts, agafats de les mans, a un cine de barriada assistint a un míting ecologista. Dues fondes mirades avançant cap al buit i l'insondable. Com un crit de desesperació. Talment ens volguessin prevenir, amb la mirada, del temps obscurs que s'apropen a velocitat cada vegada més accelerada.

L´estació deserta Ara que t'he retrobat no vull partir mai més a l'aventura. Restaré per sempre al teu costat, fent companyia al familiar remolí d'ombres del passat. Record perfectament la primera vegada que ens miràrem. La veu secreta del teu esperit em cegava. La fúria de la carn feia esclatar de goig la presó de les parets del cos. Els minuts repicaven talment campanes. Retrocedien els núvols i res no podia tapar el sol de l'estiu. Mou les peces. Prova de reconstruir-ho a través d'aquesta mudesa que ens envolta. Els ecos, les paraules, la durada d'una ona. Ajudem a poblar de carn l'esquelet de la nostra joventut.

Malson Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Érem a París Érem a París i encara no sabíem com havíem pogut arribar-hi (barats viatges en tren, entrepans àrabs asseguts a una entrada de la rue Saint Séverin o de la Huchette a la recerca d'una estrena de Godard, documentals de Medvedkin o Dziga Vertov en els petits cines del Boulevard de Saint Michel).

Abans de començar la feina -Els has vist per la televisió? Surten, ben vestits, amb anells d'or als dits, corbata de seda comprada a París i s'abraçaven amb els nostres enemics, els empresaris i polítics que ens barraren el pas en el passat i que ens continuen fent la punyeta. Quina gent que alletàrem dins dels nostres partits!

Un informe secret No podem entendre com, per quines estranyes casualitats, la literatura marginal, immadura i, en bona mesura, pamfletària, d'en Nadal Castelló ha estat publicada i, sovint, elogiosament comentada.

Alegries del matrimoni No record quant de temps fa que els fills es casaren i desaparegueren de la casa, deixant les seves habitacions buides, poblades de records antics, de joguines plenes de pols. Sovint, tot sol, a la nit, entrava a les cambres buides que conegueren llurs jocs d'infants i la remembrança em feia caure unes llàgrimes galtes avall. El tren, els soldadets de plom, els racons que conegueren mil batalles incruentes... Només de tant en tant ens vénen a veure, apressats, com demanant excuses, i ens demanen diners per als terminis del cotxe, el pis que s'han comprat.

La difícil subsistència L'escriptor s'ha assegut davant el seu modern ordinador. Un ordinador japonès, amb quaranta-cinc tipus de lletra i una memòria que li permetria arxivar tota la seva biblioteca en un espai de vint centímetres. El sofisticat aparell li va costar cinc-centes mil pessetes. La professionalització cada vegada més accentuada dins del camp de les lletres, l'aferrissada competència en el ram de la ploma, feien imprescindible la substitució dels seus arcaics instruments de treball. L'import del darrer guardó literari va ser destinat quasi exclusivament a substituir la seva prehistòrica màquina d'escriure, l'antic tocadiscs, i a comprar un impressionant equip de música amb el qual esmorteir els sorolls i la nefasta influència de la realitat exterior.

L'ermità Parlem massa. L'absurda mania de dir "Bon dia", preocupar-se per la salut dels veïns o xerrar amb la gent portava irremeiablement a participar en qualsevol banalitat quotidiana. A hores d'ara reflexionava en els milers i milers d'hores perdudes parlant de futbol amb els companys de la feina. I el que era pitjor: tants d'anys de converses futbolístiques, d'escoltar els partits per la ràdio i mai en la vida no havia pogut encertar una travessa setmanal. Però xerrar de futbol no era encara el més absurd. Hi havia les soporíferes festetes familiars, la visita inesperada d'oblidats, llunyans cosins als quals només veies en els funerals, en els àpats de noces. I a casa, per arrodonir el sarau, les bogeries de sempre: l'escola dels fills, llurs maleïts estudis, les eternes discussions fent referència a hipotètiques i exòtiques vacances que mai no arribàvem a concretar. Per seguir la moda i fer el mateix que tothom, era necessari, volguessis o no volguessis anar a Marraqueix. No sé què hi trobaven de debò en aquests països bruts, subdesenvolupats, afamegats del nord d'Africa. Mons de misèria i frustracions, talment fàbriques de carn de canó adequades per fornir de mà d'obra d'esclava la vella i rica Europa.

Exili permanent Ha mort als vuitanta anys. Els havia de fer el proper dia trenta de desembre. Ha mort sol, talment com visqué d'ençà la tornada del llarg exili. Encara me'n record del dia que anàrem a esperar-lo. L'aeroport buit. Hivern sense turistes. Quatre anglesos esperant l'anunci d'un vol cap a Londres. Cinquanta persones amb la bandera quadribarrada. Ullant la premsa d'avui matí no hi veig cap recordança, cap pàgina especial. Dels quatre diaris de Ciutat només en un l'escriptor Llorenç Capellà li dedica un emocionat article de comiat: "El darrer resistent". Els altres tres periòdics ni en parlen. Ignoren la nostra història. O la volen silenciar.

Els nostres herois Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, submergida, a l'aiguat del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes illusions dels homes.

Una nit qualsevol De sobte, tot petà. Un terratrèmol inesperat va rompre les nostres dèbils organitzacions partidistes i tothom s'aferrà allà on va poder. El negoci familiar, el títol penjat a la paret. Obrir un despatx d'advocats laboralistes. Fer el doctorat damunt la història del moviment obrer.

El Casal d´Amistat El President del Casal d'Amistat amb els pobles en lluita del Tercer Món, el conegut misser esquerra, independent. Un bon advocat laboralista. Professor de Dret a la Facultat. Amb la casa de camp que li han regalat els pares. Antiga. Final del segle XIX, amb porxo, ametlers, espai per a fer-hi una piscina. Ideal per a preparar les classes, per a descansar. Per a escriure els compromesos articles a la premsa local.

El “Gran Jordi” Jordi Muntaner i Fernández, o sigui el "Gran Jordi", ha complit recentment les trenta primaveres. Tothom recorda la seva triomfal entrada en el món de les lletres després d'haver obtingut, als premis Octubre, a València, el guardó de novel.la amb l'obra "Pelar-se-la rere les bambolines". D'això en deu fer uns set anys, quan el "Gran Jordi" en tenia vint-i-tres-

Tertúlia literària Al restaurant Diplomàtic, un dels millors de Palma evidentment, s'ha reunit la plana major de la nostra fauna literària. Avui s'hi troben reunits uns dels quants herois del furient món de la ploma, entre els quals podem destacar, si no per la seva qualitat, almenys per les vegades que surten en els diaris, en Joan Manacorí, premi de les Lletres Catalanes de l'any seixanta tres, autor excels i de divina inspiració, que "mai no s'ha ficat en política" -afirma orgullós- però que és molt ben considerat pels polítics de centre-dreta; en Felipet Serra, exmilitant independentista, avui a redós d´una convergent institució barcelonina, per allò de "fer pàtria"; en Rodolf Llopis, funcionari, fill de general, rendista que dissimula com pot la participació familiar a favor de l'Espanya nacional i que ara escriu novel•la històrica, imitant -de lluny, és clar-, Marguerite Yourcenar, Robert Graves, etc; en Barralet Cladera, poeta, lacai i pallasso oficial de les autoritats universitàries i del qual només es coneixen algunes poesies publicades quan era estudiant. També, a tan il•lustrat àpat, ha comparegut la insigne contista, feminista i fadrina na Bielona de Son Malferit, publicada sempre per l'Editorial montserratina, que li ha tret més de vint edicions del seu Manual per escriure cartes amoroses en català.

La narrativa insular del segle XX: Diari d´un home sol (Llibres del Segle) - (vet aquí un petit tast de les 11 narracions del llibre de Miquel López Crespí Diari d´un home sol) -

Diari d´un home sol - Els meus ulls reflecteixen el resplendor d'incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m'ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l'huracà de la guerra dibuixa l'horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d'amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer.

Lidia - Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat mitjançant la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans. Inesperadament, com a efecte d'un terrible cicló de potència devastadora, la gent -inclosa la més agosarada- començà a plegar dels partits i organitzacions sindicals. Les reunions polítiques s'anaren espaiant, el nombre de participants a les manifestacions minvà de forma alarmant i es podia comptar amb els dits de les mans qui se solidaritzava amb la lluita dels pobles oprimits. Els que encara hi restaven, atordits, posaven les excuses més increïbles a l'hora d'enllestir alguna feina partidista. Els locals, primer es buidaren i després es tancaren.

El somni - Hi ha gent morta pertot arreu. Dins les cases en runes. Asseguts a la taula del menjador. Anant a la feina. A les escoles. De genolls, amb l'oració matinal glaçada als llavis. S'hi veuen hieràtics lladregots de cementiris sortits de vells calendaris polsosos. El Comte Rossi, virollenc, dansant per camps d'estàtiques onades. Hi ha amics morts dins cotxes que cremen, dins les botigues, els grans magatzems. Fantasia de ganivets esmolats a les venes del coll.

La pel·lícula d'aquesta nit - Ara la nina jugarà amb el tren just acabat de comprar, indiferent a la quotidiana matança televisiva. La mir. Faig una ullada al televisor. El telenotícies ens serveix per a rebre -talment qualsevol drogaaddicte del carrer- la nostra diària ració de sang i violència incontrolable.

Vermell de cirera als llavis - Si pogués fer ressuscitar el passat! La calor de la seva pell, el desig dels nostres cossos, la flaire dels perfums... Quan vaig sortir al carrer, al cap de tants d'anys, girant a l'esquerra, seguint el riu de gent que marxava en incertes direccions, pensava: "Vet aquí la buidor de totes les paraules pronunciades. Res no serveix per a abatre el silenci dels mots". Algú em mirà amb ràbia, com si llegís els meus pensaments. Notava en l'ambient licàntrops enverinant els porus de l'horitzó, navalles multiplicant-se cada segon, punxes de roser en el cos. Em vaig pujar el coll de l'abric. La sal m'humitejava els llavis. Novament remors de guerra, cecs calidoscopis d'enveja.

El llibre - Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?

DONAR-SE A CONÈIXER - Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d'assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d'estudiants Al Vent, L'Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d'UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d'aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l'Estat, l'aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema...!

Memòria d´un temps - Enguany hem atès els vint-i-set milions de turistes. L'aigua no hi arriba per a atendre tanta demanda. Fa anys que els pous i embassaments s'eixugaren. Encara no entenc com continuen aterrant diàriament avions de tot Europa en el nostre aeroport que, amb les successives ampliacions, ja arriba fins a Inca, al centre de l'illa. Divuit pistes d'aterratge. Un rècord mundial! El bisbe ha manat fer rogatives i processons a fi d'implorar del cel que torni a ploure. Els rabins del Call, els bruixots, d'amagat de la Inquisició, estudien el sobtat canvi climàtic. Continua la guerra permanent contra els bàrbars, els països pobres que volen ser iguals que nosaltres. Les tropes estato-unidenques, els valerosos croats que defensen la nostra fe, han conquerir Alger, Tunísia i Líbia. Solemnes tedèums a totes les esglésies. El president del Consell, el batle, els dirigents de partits parlamentaris i extraparlamentaris, han portat a coll el cos incorrupte de la Beateta.

Don Felip- Al meu poble tothom el mirava de cua d'ull i procurava passar de llarg per no haver de topar-se'l. Record perfectament la seva imatge. Anava sempre amb un vell abric negre que li arribava fins als turmells -maldament fos en ple estiu-, i de les butxaques li sortien diaris, revistes, llibres, mapes de països desconeguts. Parlava tot sol, com si estigués sostenint aferrissades discussions amb ombres i esperits de l'altre món.

Fidels servidors de l´Estat - Què seria de nosaltres sense aquesta fe quasi sobrenatural en la ciència, l'economia de mercat? )Què podria esdevenir-se si no hi hagués unes lleis, una Constitució, respectada per tothom, que permet la realització d'un canvi social, un avenç continuat vers la perfecció col.lectiva i personal? )És concebible la vida del senzill militant, de l'honest cotitzant, del pobre home que ens vota cada quatre anys, sense creure en una sàvia direcció reelegida permanentment, una vegada i una altra, congrés rere congrés? No mudar mai d'amo és l'essencial per al progrés dels pobles. I aquesta creença ferma en la immutabilitat dels poderosos és precisament el que ens separa dels anarquistes, rebels, heretges de tota mena i categoria.

La cambra dels quinze - Ara cal tornar a començar de bell nou, tornar a reflexionar seriosament sobre la forma sempre ajornada d´iniciar l'acció, passar de les paraules als fets, car fa mil·lennis innombrables que estam aquí reunits discutint sense aturar la mateixa pàgina del llibre. Trigàrem segles a poder reunir els quinze que som aquí. Jo mateix vaig arribar d´una dimensió desconeguda del temps i ja he perdut el compte dels anys que estic discutint el mateix punt, el mateix text. I a la fi hem arribat a la conclusió -de cap manera definitiva- que ja és hora de sortir al carrer, iniciar, i ara de bon de veres, aquesta revolució de les ments i de les coses.

El Talp - A hores d'ara ja no puc esbrinar quan fou que el talp s'introduí de nou en la meva vida. Em pensava no tornar a tenir-ne mai més notícies. Feia molt de temps, potser vuit o nou anys, que jo havia abandonat les il.lusions de canviar el món mitjançant la lluita sindical i política. D'ençà de la transició, quan la majoria dels responsables de l'organització on militava es feren, de seguida, del PSOE, d'UCD o de Convergència, ho vaig tenir clar. Altres destacats companys, en veure, intel.ligents, que la famosa revolució no arribava, acabaren de pressa les carreres que tenien començades, i a partir d'aquell moment barataren les reunions per oposicions a qualsevol col.locació segura. Havia plogut tant d'ençà aquell famós maig del 68 o la revolució dels clavells a Portugal!

En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". (Miquel López Crespí)

Història del Pacte de Progrés: el president Antich i l'ecotaxa

Francesc Antich

Només manquen divuit mesos per a les properes eleccions autonòmiques, la prova de foc del Pacte de Progrés. Cada vegada resulta més complicat explicar a la gent que durant la legislatura progressista s'ha avançat en la solució dels problemes de les Illes. És hora de fer recompte de les materialitzacions concretes que es poden oferir als electors. Suposam que això serà el que farà el president Antich en el debat del proper dia nou. La premsa ha informat que l'equip de la Presidència ja fa temps que hi està fent feina: recopilació d'informes de les conselleries, recompte de coses fetes, contacte directe telefònic amb els consellers i directors generals per a poder oferir a les ciutadanes i ciutadans un panorama una mica afalagador referent als compromisos pactats l'any 1999... Però els problemes sempre hi són presents. Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". Al mateix temps, i per a complicar una mica més la situació en reunió amb els sindicats, el president Antich deia tot el contrari. Hauríem d'aclarir aquesta qüestió d'una vegada per totes i no variar de cantent segons quin sigui el sector que tenim al davant. Aquesta decissió del Govern ha suposat -no hi ha cap dubte al respecte!- un important acostament de l'executiu balear als poders fàctics econòmics i més concretament al sector hoteler.

Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern.

De cop i volta, les contradictòries declaracions del president Antich davant la patronal portaren la preocupació a molts sectors progressistes. La premsa deia avui mateix (27-X-01): "Els Verds están dispuestos a iniciar una nueva batalla interna en el Pacte para evitar que sus socios de gobierno aprueben una enmienda en los presupuestos para aparcar la aplicación de la ecotaxa". Esquerra Unida també ha declarat que considerava un error estratègic anunciar la suspensió de l'impost. La primera lectura que fem de les declaracions del president és la que ja ha fet tothom: nova claudicació de l'executiu davant els grans poders econòmics. I, el més trist de tot el que comentam: haver de recórrer una altra vegada a la crisi mundial, a la guerra contra l'Afganistan, a l'esbucament de les Torres Bessones de Nova York, com a sistema permanent de justificació. Antich declarava que "la suspensión de la ecotaxa es 'una sensibilidad' para estar 'al lado del sector turístico'".

És massa evident (i ja ho comenta molta gent propera als plantejaments del Pacte) que Antich sembla que només esperava una excusa per a començar la marxa enrere.

Sabem que s'han fet passes importants en matèria de normalizació lingüística, benestar social, medi ambient... però no basta. L'electorat progressista demana un avenç que sigui palpable. Lluny de les habituals declaracions de bona voluntat no es veuen per part ni banda millores en aspectes essencials de la vida dels ciutadans de les Illes. El collapse de les carreteres és ja un fet que dificulta la vida quotidiana dels que vivim en aquesta terra. Part dels ingressos d'aquesta ajornada ecotaxa havien d'anar, entre altres coses, cap a millores concretes.

Mentre Antich feia les sorprenents declaracions que analitzam ("para estar al lado del sector turístico"), Maria Antònia Munar era a Madrid i aconseguia un nou èxit mediàtic en anunciar la compra de Raixa per part del Ministeri de Medi Ambient. Munar continuava, lentament, però inexorablement, amb la seva política de ressuscitar Jaume Mates i el PP. Cada nou dinar, cada nova entrevista, només serveix per a consolidar un PP que, per l'estiu, estava tan tocat d'ala que ja hi havia un ferm moviment intern per anar bastint el PPIB (el Partit Popular de les Illes Balears): més de dotze diputats i desenes de regidors i batles donaven suport al projecte. El primer dinar Matas-Munar aturà en sec la maniobra i el sector "madrileny" del PP es tornà a consolidar. Posteriorment l'abstenció d'UM en el Consell propicià una nova victòria dels homes de Matas: s'aconseguia treure endavant dues propostes. Un somni inimaginable només feia un parell de mesos! Per si encara mancava cap cosa en aquesta hàbil aproximació, la reunió de dimecres dia disset d'octubre consolidava aquesta mena de trobades i treia definitivament de la convalescència un Jaume Matas massa tocat pel cas Mapau, la rebellió de les seves bases i la llunyania de Mallorca. La consolidació de José María Rodríguez esdevingut nou secretari general del PP balear podria ser una de les conseqüències polítiques del suport que Munar ha donat a Matas aquestes setmanes.

Munar tornava ser el polític intelligent i astut que hem conegut en els darrers anys. Mentre ataca sense miraments l'ala esquerra del Pacte (Esquerra Unida i Els Verds) i provava d'atemorir Antich, de fet concretava diversos aspectes d'un possible pacte UM-PP en el 2003 i demostrava a tothom que qui manava de veritat a les Illes era ella i ningú més.

A tot això el PSOE és lent. I, el que és pitjor, a la vista dels seus possibles votants, de l'electoral en general, va abandonant posicions que semblaven de principi.

Els Verds, vist i constatat el desgavell, la situació de continu deteriorament del Pacte, demanaven una reunió de tots els partits per a analitzar la situació i mirar de trobar solucions. També exigien una trobada especial PSOE-Verds per tractar qüestions d'interès comú a ambdues formacions.

La consellera verda Margarida Rosselló declarava recentment que no volien governar "a qualsevol preu". I és que, de no mudar amb urgència determinades formes d'exercir el poder, la gent començarà a demanar responsabilitats polítiques.

A només divuit mesos de les eleccions comença a ser hora de concretar una política alternativa. Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis.

Miquel López Crespí

(1-XI-01)

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)

...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Hem passat per la parada de Vox, al costat de les de partits polítics i associacions civils, com si fos un partit més, una altra associació. Realment, aquesta gent s'apunten a tot. O s'aprofiten de tot. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

(4 vídeos) Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res. (Víctor Alba)

La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. (Miquel López Crespí)

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)

La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. Dia 25 d’abril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l'inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: “Los trotskistas [...] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos –como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]—sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos”.

Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant l’ambient per a la repressió i l’assassinat d’Andreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de l’estalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració d’aquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars d’antifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid? Mai no s’havia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.

I és que aquests moderns defensors de l’estalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC d’ençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització d’aquesta organització revolucionària, els desapareguts –com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts d’altres— no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res d’aclaridor podem trobar en els llibres “beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables”, com defineix l’historiador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres “beatíficos, edulcorantes y poco fiables”, els mateixos que amaguen la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de Catalunya i de l’Estat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. L’aventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González “El Campesino” (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos Madrid, 1976) y J. “Gorkin” (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).

A tall d’exemple podem constatar el que “diuen” del POUM i d’Andreu Nin les memòries –626 pàgines!— de Dolores Ibárruri, la “Pasionaria”, màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu l’historiador Antonio Rubira León en l’article “Historia de la memoria del POUM”, que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: “Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de ‘apología personal’, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin”.

Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II d’El marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: “En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada l’octubre de 1938 pel Tribunal Especial d’Espionatge i Alta traïció –car els comunistes [Víctor Alba anomena ‘comunistes’ els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat d’Andreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors d’Andreu Nin i dels assassins d’altres poumistes. L’autor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata –no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat d’historiador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que l’obliguin a justificar la seva actuació”.

Uns anys abans de la seva mort, l’historiador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció l’ambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. L’article porta per títol “On és Nin?” i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. L’article, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: “Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res.

‘Començà així la persecució contra el POUM. L’havien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a ‘agents de la CIA’. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a ‘muerto cuando intentaba pasarse al enemigo’. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que s’havien endut Nin a l’URSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si l’haguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop d’Alcalá de Henares. Mai no s’ha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que ‘Nin nos salvó a todos’. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que d’agents de Franco, res de res. La intervenció d’agents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure l’entrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña s’ho cregué), es conta molt gràficament a L’operació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació d’intel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de l’URSS, portava una llengua no contaminada per l’ús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un —repeteixo, ni un– dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien d’una associació d’escriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: ‘Govern Negrín, on és Nin?’, els psuquistes hi afegien la calúmnia: ‘A Salamanca o a Berlín’. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria d’edat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb d’altres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a l’Estat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a l’exili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien l’aliança de Stalin amb Hitler”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

(4 vídeos) La principal “línia de defensa” dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a “perdonar” la seva intervenció en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l’estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s’aguanta per part ni banda. (Miquel López Crespí)

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)

La principal “línia de defensa” dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a “perdonar” la seva intervenció en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l’estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s’aguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació d’Orlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de l’exèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent d’amagar el fet com proven de fer els simpatitzants de l’estalinisme.

A tall d’exemple, entre les desenes d’historiadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels “Amigos de Durruti” que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen “Los Amigos de Durruti”, que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: “El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.

‘Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.

‘Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin?”.

Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a l’assassinat d’Andreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups d’esquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939)(Barcelona, Grijalbo, 1980).

Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible d’informació tant pel que fa a la guerra civil, els partits d’esquerra com als problemes de la revolució a l’Estat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber l’estricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, l’agent “Pedro”, és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): “’Pedro’ –el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos— fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. [...] ‘Pedro’ dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles”.

És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria d’interrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa d’alguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat d’Andreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a l’any 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre s’hi troba la relació –amb noms i cognoms-- d’alguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: “Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal d’Alta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. [...] Sembla que Vidarte s’espaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM”.

Com explica l’article “La desaparició d’Andreu Nin” del col·lectiu d’investigadors agrupats a “La Trinxera” (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): “Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. [...] Però Nin no ‘va confessar’ i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM”.

Miquel López Crespí

L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC): els hereus del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) a les Illes (I) .

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.

‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.

Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.

Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. - Les rutes de la ment ens portarà a munió de viatges fantàstics a les més diverses èpoques de la nostra història. En aquesst mateix post podeu trobar un avançament dels capítols d’ aquest experiment literari que ens farà viatjar a altres contrades i a curiosos universos de ficció o de la més punyent realitat. - Anirem informant! -

LA FOLLIA DE L'OR Tota la follia de la recerca de l'or començà perquè un missioner de la Companyia de Jesús havia vist uns indis, els piaroa, habitants d'un dels afluents de l'Orinoco, portant petites peces d'or penjant del coll. En aquest aspecte no es diferenciaven gaire del baroa i altres tribus que habitaven l'interior de la selva i les voreres dels rius. Sempre que els espanyols ensopegaven amb alguna d'aquestes poblacions ignotes, s'esdevenia el mateix: eren pobles que no donaven cap importància al metall daurat. Simplement era una pedra més. Els agradava perquè era més fàcil de treballar que segons quins altres materials. Aquella humanitat encara no sabia que la seva vida canviaria de forma irreversible precisament per la cobdícia de l'home blanc vers l'or.

ÉS L'ARTILLERIA QUE NO DESCANSA Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d'actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums --i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l'obrer-- podrien tornar.

Un viatge a la infantesa De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...

Viatge a un estiu dels anys cinquanta Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d'anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

Un viatge a la darrera nit de Miquel Costa i Llobera SANTA SOFIA La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma... ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d'immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...

Un viatge a l’ any 1793 La ciència, els debats sobre els darrers descobriments en l'astronomia, l'electricitat, la geografia, ho dominava tot. Mentre que a Madrid i altres ciutats d'Espanya els llibres d'oracions, la Preparació per a la bona mort, les històries sobre la bondat de la Inquisició, la repetició mecànica de les gastades fórmules tomistes, l'escolàstica més banal i pansida dominaven el panorama cultural de les universitats, a França els joves d'idees avançades llegien la Història natural de Buffon, les Aproximacions a la química de Franklin i, sobretot, els Principis matemàtics de filosofia natural de Newton. Em delia de forma molt especial aquella obreta de Voltaire, Candide, que l'autor havia escrit dos anys després del meu naixement. Es discutien les teories materialistes de Maupertius, del metge La Mettrie, d'Helvétius, del baró Holbach.

Viatge a una vella fotografia dels anys 70 En Raimon, assegut al seient de darrere d'una moto, havia enllestit Al vent, i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l'assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d'adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l'agressió ianqui. El maig del seixanta- vuit, a París, ens sobtà, i a partir d'aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d'una altra manera.

Barcelona en guerra Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Un viatge a la Mallorca de 1936 Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Un viatge a la ment de Felipe González Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

¡Error!Marcador no definido.Viatge a la presentació del llibre Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.

Un viatge a la Mallorca dels anys 20 Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

Un viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936) Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Un viatge a Mallorca (anys 40) Una dona del poble ens ofereix un pa calent Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

George Sand i Chopin a Nohant Vaneau diu que m'admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d'haver nascut d'aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m'admiri com a escriptora. Ell és d'un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d'Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s'estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d'origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l'oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.

Viatge a la República Catalana de 1793 Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...

Illes - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)-

Reflexions entorn de l´assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian )-

Benvolgut Cendrars:

)Ja saps que han assassinat Petra Kelly i Gerd Bastian? D'ençà la vil execució enmig del carrer de Rosa Luxemburg, el riu de sang no s'atura. Potser no s'ha aturat mai al llarg de la història. L'altre dia un company em deia que la crònica del moviment obrer és una relació d'incomptables derrotes. Amb una cabdal diferència: que en el passat sempre hi havia algú, un grup, una persona, un col.lectiu, un partit, que en sabia treure lliçons. Llavors l'avenç de la humanitat des de la barbàrie fins al futur lluminós que havia d'arribar podia ser, en efecte, una espiral, talment aquell monument a la Tercera Internacional que els criminals designis de Stalin no varen permetre construir mai. La premsa, la ràdio, la televisió, proven d'emmerdar la memòria dels dos revolucionaris alemanys insinuant un crim passional. Fins i tot s'atreveixen a especular amb la diferència d'edat entre els companys Petra i Gerd, com si això -inventen obscures relacions inconfesables- fos motiu per a un atac de gelosia i donés com a conseqüència lògica l'assassinat de la nostra companya en mans del seu home. La brutor policíaca omple fins a límits increïbles la buidor de l'època que ens ha tocat en dissort! Sabem ben bé -hem vist la mort de molts amics i companys en aquests darrers anys- que el sistema actual, a occident, a la desenvolupada i cada vegada més brutalment "civilitzada" Europa, sap matar subtilment, sense necessitat d'emprar els escamots d'afusellament que s'utilitzen tan sovint a Guatemala, Xile, Veneçuela, El Salvador.

La dèria d´escriure Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevin un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d'escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian. Els més interessats han parlat de les malalties dels companys morts -accident de Bastian, possibles atacs al cor de Petra, l'internament a començaments d'any a una clínica-. Dels documentals que han mostrat per la televisió, veig encara la darrera cpmpareixença del matrimoni, el 26 de setembre, asseguts, agafats de les mans, a un cine de barriada assistint a un míting ecologista. Dues fondes mirades avançant cap al buit i l'insondable. Com un crit de desesperació. Talment ens volguessin prevenir, amb la mirada, del temps obscurs que s'apropen a velocitat cada vegada més accelerada.

L´estació deserta Ara que t'he retrobat no vull partir mai més a l'aventura. Restaré per sempre al teu costat, fent companyia al familiar remolí d'ombres del passat. Record perfectament la primera vegada que ens miràrem. La veu secreta del teu esperit em cegava. La fúria de la carn feia esclatar de goig la presó de les parets del cos. Els minuts repicaven talment campanes. Retrocedien els núvols i res no podia tapar el sol de l'estiu. Mou les peces. Prova de reconstruir-ho a través d'aquesta mudesa que ens envolta. Els ecos, les paraules, la durada d'una ona. Ajudem a poblar de carn l'esquelet de la nostra joventut.

Malson Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Érem a París Érem a París i encara no sabíem com havíem pogut arribar-hi (barats viatges en tren, entrepans àrabs asseguts a una entrada de la rue Saint Séverin o de la Huchette a la recerca d'una estrena de Godard, documentals de Medvedkin o Dziga Vertov en els petits cines del Boulevard de Saint Michel).

Abans de començar la feina -Els has vist per la televisió? Surten, ben vestits, amb anells d'or als dits, corbata de seda comprada a París i s'abraçaven amb els nostres enemics, els empresaris i polítics que ens barraren el pas en el passat i que ens continuen fent la punyeta. Quina gent que alletàrem dins dels nostres partits!

Un informe secret No podem entendre com, per quines estranyes casualitats, la literatura marginal, immadura i, en bona mesura, pamfletària, d'en Nadal Castelló ha estat publicada i, sovint, elogiosament comentada.

Alegries del matrimoni No record quant de temps fa que els fills es casaren i desaparegueren de la casa, deixant les seves habitacions buides, poblades de records antics, de joguines plenes de pols. Sovint, tot sol, a la nit, entrava a les cambres buides que conegueren llurs jocs d'infants i la remembrança em feia caure unes llàgrimes galtes avall. El tren, els soldadets de plom, els racons que conegueren mil batalles incruentes... Només de tant en tant ens vénen a veure, apressats, com demanant excuses, i ens demanen diners per als terminis del cotxe, el pis que s'han comprat.

La difícil subsistència L'escriptor s'ha assegut davant el seu modern ordinador. Un ordinador japonès, amb quaranta-cinc tipus de lletra i una memòria que li permetria arxivar tota la seva biblioteca en un espai de vint centímetres. El sofisticat aparell li va costar cinc-centes mil pessetes. La professionalització cada vegada més accentuada dins del camp de les lletres, l'aferrissada competència en el ram de la ploma, feien imprescindible la substitució dels seus arcaics instruments de treball. L'import del darrer guardó literari va ser destinat quasi exclusivament a substituir la seva prehistòrica màquina d'escriure, l'antic tocadiscs, i a comprar un impressionant equip de música amb el qual esmorteir els sorolls i la nefasta influència de la realitat exterior.

L'ermità Parlem massa. L'absurda mania de dir "Bon dia", preocupar-se per la salut dels veïns o xerrar amb la gent portava irremeiablement a participar en qualsevol banalitat quotidiana. A hores d'ara reflexionava en els milers i milers d'hores perdudes parlant de futbol amb els companys de la feina. I el que era pitjor: tants d'anys de converses futbolístiques, d'escoltar els partits per la ràdio i mai en la vida no havia pogut encertar una travessa setmanal. Però xerrar de futbol no era encara el més absurd. Hi havia les soporíferes festetes familiars, la visita inesperada d'oblidats, llunyans cosins als quals només veies en els funerals, en els àpats de noces. I a casa, per arrodonir el sarau, les bogeries de sempre: l'escola dels fills, llurs maleïts estudis, les eternes discussions fent referència a hipotètiques i exòtiques vacances que mai no arribàvem a concretar. Per seguir la moda i fer el mateix que tothom, era necessari, volguessis o no volguessis anar a Marraqueix. No sé què hi trobaven de debò en aquests països bruts, subdesenvolupats, afamegats del nord d'Africa. Mons de misèria i frustracions, talment fàbriques de carn de canó adequades per fornir de mà d'obra d'esclava la vella i rica Europa.

Exili permanent Ha mort als vuitanta anys. Els havia de fer el proper dia trenta de desembre. Ha mort sol, talment com visqué d'ençà la tornada del llarg exili. Encara me'n record del dia que anàrem a esperar-lo. L'aeroport buit. Hivern sense turistes. Quatre anglesos esperant l'anunci d'un vol cap a Londres. Cinquanta persones amb la bandera quadribarrada. Ullant la premsa d'avui matí no hi veig cap recordança, cap pàgina especial. Dels quatre diaris de Ciutat només en un l'escriptor Llorenç Capellà li dedica un emocionat article de comiat: "El darrer resistent". Els altres tres periòdics ni en parlen. Ignoren la nostra història. O la volen silenciar.

Els nostres herois Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, submergida, a l'aiguat del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes illusions dels homes.

Una nit qualsevol De sobte, tot petà. Un terratrèmol inesperat va rompre les nostres dèbils organitzacions partidistes i tothom s'aferrà allà on va poder. El negoci familiar, el títol penjat a la paret. Obrir un despatx d'advocats laboralistes. Fer el doctorat damunt la història del moviment obrer.

El Casal d´Amistat El President del Casal d'Amistat amb els pobles en lluita del Tercer Món, el conegut misser esquerra, independent. Un bon advocat laboralista. Professor de Dret a la Facultat. Amb la casa de camp que li han regalat els pares. Antiga. Final del segle XIX, amb porxo, ametlers, espai per a fer-hi una piscina. Ideal per a preparar les classes, per a descansar. Per a escriure els compromesos articles a la premsa local.

El “Gran Jordi” Jordi Muntaner i Fernández, o sigui el "Gran Jordi", ha complit recentment les trenta primaveres. Tothom recorda la seva triomfal entrada en el món de les lletres després d'haver obtingut, als premis Octubre, a València, el guardó de novel.la amb l'obra "Pelar-se-la rere les bambolines". D'això en deu fer uns set anys, quan el "Gran Jordi" en tenia vint-i-tres-

Tertúlia literària Al restaurant Diplomàtic, un dels millors de Palma evidentment, s'ha reunit la plana major de la nostra fauna literària. Avui s'hi troben reunits uns dels quants herois del furient món de la ploma, entre els quals podem destacar, si no per la seva qualitat, almenys per les vegades que surten en els diaris, en Joan Manacorí, premi de les Lletres Catalanes de l'any seixanta tres, autor excels i de divina inspiració, que "mai no s'ha ficat en política" -afirma orgullós- però que és molt ben considerat pels polítics de centre-dreta; en Felipet Serra, exmilitant independentista, avui a redós d´una convergent institució barcelonina, per allò de "fer pàtria"; en Rodolf Llopis, funcionari, fill de general, rendista que dissimula com pot la participació familiar a favor de l'Espanya nacional i que ara escriu novel•la històrica, imitant -de lluny, és clar-, Marguerite Yourcenar, Robert Graves, etc; en Barralet Cladera, poeta, lacai i pallasso oficial de les autoritats universitàries i del qual només es coneixen algunes poesies publicades quan era estudiant. També, a tan il•lustrat àpat, ha comparegut la insigne contista, feminista i fadrina na Bielona de Son Malferit, publicada sempre per l'Editorial montserratina, que li ha tret més de vint edicions del seu Manual per escriure cartes amoroses en català.

La narrativa insular del segle XX: Diari d´un home sol (Llibres del Segle) - (vet aquí un petit tast de les 11 narracions del llibre de Miquel López Crespí Diari d´un home sol) -

Diari d´un home sol - Els meus ulls reflecteixen el resplendor d'incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m'ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l'huracà de la guerra dibuixa l'horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d'amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer.

Lidia - Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat mitjançant la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans. Inesperadament, com a efecte d'un terrible cicló de potència devastadora, la gent -inclosa la més agosarada- començà a plegar dels partits i organitzacions sindicals. Les reunions polítiques s'anaren espaiant, el nombre de participants a les manifestacions minvà de forma alarmant i es podia comptar amb els dits de les mans qui se solidaritzava amb la lluita dels pobles oprimits. Els que encara hi restaven, atordits, posaven les excuses més increïbles a l'hora d'enllestir alguna feina partidista. Els locals, primer es buidaren i després es tancaren.

El somni - Hi ha gent morta pertot arreu. Dins les cases en runes. Asseguts a la taula del menjador. Anant a la feina. A les escoles. De genolls, amb l'oració matinal glaçada als llavis. S'hi veuen hieràtics lladregots de cementiris sortits de vells calendaris polsosos. El Comte Rossi, virollenc, dansant per camps d'estàtiques onades. Hi ha amics morts dins cotxes que cremen, dins les botigues, els grans magatzems. Fantasia de ganivets esmolats a les venes del coll.

La pel·lícula d'aquesta nit - Ara la nina jugarà amb el tren just acabat de comprar, indiferent a la quotidiana matança televisiva. La mir. Faig una ullada al televisor. El telenotícies ens serveix per a rebre -talment qualsevol drogaaddicte del carrer- la nostra diària ració de sang i violència incontrolable.

Vermell de cirera als llavis - Si pogués fer ressuscitar el passat! La calor de la seva pell, el desig dels nostres cossos, la flaire dels perfums... Quan vaig sortir al carrer, al cap de tants d'anys, girant a l'esquerra, seguint el riu de gent que marxava en incertes direccions, pensava: "Vet aquí la buidor de totes les paraules pronunciades. Res no serveix per a abatre el silenci dels mots". Algú em mirà amb ràbia, com si llegís els meus pensaments. Notava en l'ambient licàntrops enverinant els porus de l'horitzó, navalles multiplicant-se cada segon, punxes de roser en el cos. Em vaig pujar el coll de l'abric. La sal m'humitejava els llavis. Novament remors de guerra, cecs calidoscopis d'enveja.

El llibre - Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?

DONAR-SE A CONÈIXER - Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d'assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d'estudiants Al Vent, L'Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d'UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d'aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l'Estat, l'aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema...!

Memòria d´un temps - Enguany hem atès els vint-i-set milions de turistes. L'aigua no hi arriba per a atendre tanta demanda. Fa anys que els pous i embassaments s'eixugaren. Encara no entenc com continuen aterrant diàriament avions de tot Europa en el nostre aeroport que, amb les successives ampliacions, ja arriba fins a Inca, al centre de l'illa. Divuit pistes d'aterratge. Un rècord mundial! El bisbe ha manat fer rogatives i processons a fi d'implorar del cel que torni a ploure. Els rabins del Call, els bruixots, d'amagat de la Inquisició, estudien el sobtat canvi climàtic. Continua la guerra permanent contra els bàrbars, els països pobres que volen ser iguals que nosaltres. Les tropes estato-unidenques, els valerosos croats que defensen la nostra fe, han conquerir Alger, Tunísia i Líbia. Solemnes tedèums a totes les esglésies. El president del Consell, el batle, els dirigents de partits parlamentaris i extraparlamentaris, han portat a coll el cos incorrupte de la Beateta.

Don Felip- Al meu poble tothom el mirava de cua d'ull i procurava passar de llarg per no haver de topar-se'l. Record perfectament la seva imatge. Anava sempre amb un vell abric negre que li arribava fins als turmells -maldament fos en ple estiu-, i de les butxaques li sortien diaris, revistes, llibres, mapes de països desconeguts. Parlava tot sol, com si estigués sostenint aferrissades discussions amb ombres i esperits de l'altre món.

Fidels servidors de l´Estat - Què seria de nosaltres sense aquesta fe quasi sobrenatural en la ciència, l'economia de mercat? )Què podria esdevenir-se si no hi hagués unes lleis, una Constitució, respectada per tothom, que permet la realització d'un canvi social, un avenç continuat vers la perfecció col.lectiva i personal? )És concebible la vida del senzill militant, de l'honest cotitzant, del pobre home que ens vota cada quatre anys, sense creure en una sàvia direcció reelegida permanentment, una vegada i una altra, congrés rere congrés? No mudar mai d'amo és l'essencial per al progrés dels pobles. I aquesta creença ferma en la immutabilitat dels poderosos és precisament el que ens separa dels anarquistes, rebels, heretges de tota mena i categoria.

La cambra dels quinze - Ara cal tornar a començar de bell nou, tornar a reflexionar seriosament sobre la forma sempre ajornada d´iniciar l'acció, passar de les paraules als fets, car fa mil·lennis innombrables que estam aquí reunits discutint sense aturar la mateixa pàgina del llibre. Trigàrem segles a poder reunir els quinze que som aquí. Jo mateix vaig arribar d´una dimensió desconeguda del temps i ja he perdut el compte dels anys que estic discutint el mateix punt, el mateix text. I a la fi hem arribat a la conclusió -de cap manera definitiva- que ja és hora de sortir al carrer, iniciar, i ara de bon de veres, aquesta revolució de les ments i de les coses.

El Talp - A hores d'ara ja no puc esbrinar quan fou que el talp s'introduí de nou en la meva vida. Em pensava no tornar a tenir-ne mai més notícies. Feia molt de temps, potser vuit o nou anys, que jo havia abandonat les il.lusions de canviar el món mitjançant la lluita sindical i política. D'ençà de la transició, quan la majoria dels responsables de l'organització on militava es feren, de seguida, del PSOE, d'UCD o de Convergència, ho vaig tenir clar. Altres destacats companys, en veure, intel.ligents, que la famosa revolució no arribava, acabaren de pressa les carreres que tenien començades, i a partir d'aquell moment barataren les reunions per oposicions a qualsevol col.locació segura. Havia plogut tant d'ençà aquell famós maig del 68 o la revolució dels clavells a Portugal!

 Avui, al Cine Club La Ràpita, convidat per Xavier Miró, per mirar la pel·lícula que m'han deixat triar: Plácido, de Berlanga. Hem xalat molt, en pantalla gran com ha de ser, i ficat dins l'extraordinari, aparentment caòtic, coral, i genial univers de Berlanga.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.