agregador de notícies

 

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó) -

Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem! (Miquel López Crespí)

Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem!

M´atemoria pensar en el que vendria si de cas alguna vegada arribàvem a obtenir la victòria! I, si com a França, Alemanya, Anglaterra i Suècia la socialdemocràcia es feia amb importants àrees de poder? Fomentarien cap canvi en profunditat? Quin tipus d´ideologia, superadora de l´estret egoisme dominant defensarien?

Com podríem canviar una societat podrida fins al moll dels ossos si les nostres exigències no anaven més enllà del que oferia el poder? On quedaven l´antimilitarisme, l´ateisme militant del passat, les Cases del Poble construïdes per a poder gaudir de la música, el teatre, d´un nou tipus d´Art? A Rússia, en els primers anys de la Revolució, provaren de bastir un cinema revolucionari en la forma i el contingut. Ho demostraven les pel·lícules de Serguei Eisenstein, Dziga Vertov, Pudovkin... El poeta i autor teatral Vladimir Maiakovski enardia el poble. Els pintors futuristes volien cremar els museus, portar la seva obra al carrer. Ara, dalt altes escales, decoraven els trens que marxaven al front. Les obres de teatre eren interpretades enmig de les places, protagonitzades pels milers de persones que havien participat en la Revolució, vençuts els exèrcits blancs. Una humanitat en marxa, avançant amb els trens blindats, obrint camins per a una nova cultura.

Sovint em compareixien obscures premonicions i no podia dormir.

Agitat, feia voltes dins el llit sense aclucar els ulls.

I si després de tants d´anys de lluita no canviava res? A La revolució traïda Trotski ho explicava clarament. El poder de les classes dominants, la força de les idees del passat ocupant la ment de les persones, com un càncer inabastable. Marx ho havia dit en els seus assaigs: el pes de les idees produïdes per remotíssims sistemes de producció regnaven, poderoses, aclaparant l´esperit de generacions i generacions. La por a la Mort, l´efecte del patiment dins el cor de la gent, la desesperació que no et deixa d´acompanyar mai des que neixes fins a la fossa, covant el pànic que et fa adorar animals esdevenguts déus a Egipte, els ídols de pedra i fusta de les més diverses religions.

Sempre, en qualsevol època i situació, aquesta necessitat psicòtica en uns éssers superiors que et poden ajudar a travessar l´abisme que proves de deixar enrere. Els cristians enlairaven multitud de sants, verges immaculades, Crists en agonia, una corrua immensa de màrtirs tallats en fusta i policromats als quals adorar. Ens preguntàvem si les nostres demostracions, les desfilades de Moscou i Praga, Beijing i Sofia vistes en els documentals, eren molt diferents. La mateixa soferta humanitat portava a braços les estàtues salvadores. En els països de socialisme degenerat, horroroses estàtues de guix de Lenin, Mao i Stalin avançaven, portades a l´esquena del poble, talment com a Palma, Conca o Barcelona, altres creients passejaven reproduccions en fusta i guix de Crist i els apòstols.

Poden passar mil·lennis. La Revolució pot portar a la guillotina reis i aristòcrates, bisbes i terratinents; amb l´assalt al Palau d´Hivern pot semblar que el socialisme ha triomfat. Es pot generalitzar l´ensenyament laic i gratuït, expulsar el clergat de les escoles, empresonar qui defensi mites provinents de la prehistòria... Els treballadors armats poden vèncer els exèrcits de la reacció, enderrocar esglésies i catedrals, convertir en universitats i temples de ciència els seminaris de totes les religions, nacionalitzar les fàbriques i les terres... Però vet aquí que, per un estrany sortilegi, les idees del passat més remot –la mística dogmàtica de les més endarrerides castes sacerdotals!- romanen intactes, més fortes que mai en el present i es transformen, adaptant-se a la nova situació.

El pare i l´oncle m´havien explicat el final de la guerra, a Madrid. L´ambient, la dura realitat d´aquell març del trenta-nou quan, de sobte, els joves il·lusionats del juliol del trenta-sis es trobaven enmig amb el salvatgisme més desenfrenat.

Els pactes de Segismundo Casado amb Franco per obrir les portes de la ciutat als feixistes!

-De cop i volta –em contava el pare- deixaren de sentir trets. Un silenci glacial ho omplia tot. Feia dies que alguns oficials i alts comandaments havien desaparegut de les trinxeres. Ja no ens arribava el menjar. Ens preguntàvem què passava. Arribaven rumors de les negociacions d´una part de l´Estat Major amb els militars de Burgos. A mitjans de març la ràdio va anunciar la proclamació de la Junta de Defensa. Unitats anarquistes presidides per Mera s´afegiren al cop d´Estat contra la República. S´iniciava el desarmament dels regiments comunistes i antifeixistes que s´oposaven a la rendició. Vaig sentir Besteiro fent una encesa proclama contra els revolucionaris. Se situava al nivell dels feixistes emprant el mateix llenguatge que els botxins de Franco. Idèntica ràbia contra els resistents. L´endemà d´aquesta crida començaren les execucions dels companys que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als escamots d´execució de militars i falangistes. Què fer en aquelles circumstàncies? Començava la desintegració de l´exèrcit popular. Els soldats s´adonaven que ja no hi havia comandaments. Una nova guerra civil s´iniciava a la rereguarda. Ara ja no es combatia contra Franco. Ans al contrari; els tancs de Mera atacaven les casernes dels oficials i soldats que no volien claudicar. Tot havia tornat absurd, sense sentit.

Sentia el pare navegant pels obscurs racons de la memòria, vivint intensament cada una de les paraules que pronunciava. Com si el temps no hagués passat i es trobàs encara amb els amics, a la trinxera, sense saber què fer en una concreta matinada de març del trenta-nou.

-Els soldats, desesperançats, intuint la derrota, llançaven les armes al terra, deien que la guerra s´havia acabat. Fugien, en les més incertes direccions. Va ser quan, amb un parell d´amics decidírem anar fins a la caserna. Ens volíem assabentar de què era el que passava. En arribar, el panorama era dantesc. Arreu, armes abandonades, papers a mig cremar, despatxos buits, armaris esventrats, màquines d´escriure espanyades, els mapes de l´Estat Major destrossats... En el pati, algú, previsor, tengué la idea de cremar els arxius dels qui érem membres d´un partit. Encara podies veure fulls que el foc consumia lentament... Ens miràvem sense saber què fer. Durant uns minuts, em vaig recolzar en una de les columnes de l´edifici. Què havia passat? Recordava els càntics del trenta-sis i el trenta-set. La il·lusió que podies copsar en la mirada dels combatents. Estàvem segurs de vèncer el feixisme. Un fusell amb cinc bales ens semblava una eina capaç d´obrir les portes del futur, la clau per entrar en un univers ple de llibres i rialles. El món dels nostres cartells de propaganda! Amb cases assolellades per als treballadors i biblioteques al servei del poble, a disposició de qui volgués. Anàvem a la lluita esperançats. La il·lusió dels vint anys? Manca d´experiència? Però qui podrà robar-nos mai aquelles imatges dels ulls, la sensació punyent que tot era possible?

Aleshores el pare respirava profundament i callava uns moments emportat per l´emoció. A la cuina de casa, mentre la mare feinejava amb el sopar, tothom esperava la continuació del relat. Més d´una vegada vaig intuir la brillantor d´unes llàgrimes que pugnaven per sortir, desbordades, en recordar els amics que moriren en el front.

-Finalment, i abans que les tropes de Franco no tallassin les sortides, decidírem marxar cap a València o Alacant. L´esperança era trobar un vaixell que ens portàs lluny dels malsons que tenien lloc davant els nostres ulls. Podríem trobar un indret en el món on reorganitzar la vida, començar de bell nou? No ho sabíem. Anàvem a l´aventura, amb dues metralladores dalt del camió per si de cas ens aturaven escamots de falangistes. Primer morir lluitant abans de rendir-nos! Joan, un company de la meva brigada, agafà la bandera de la CNT, la situà al costat de les metralladores. “Qui ens la vulgui arrabassar, morirà en l´intent!”, cridà, alhora que indicava al conductor que podia engegar el camió.

Els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Sortosament els companys no han agafat les banderes, els estendards de la Comuna de París, de Il Manifesto i Democrazia Proletaria que vaig portar de França i d´Itàlia.

Joana és al meu costat, amb el mateix posat de tristor que em domina.

Ens miram als ulls sense pronunciar cap paraula.

 

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los" .

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

La pintura mallorquina del segle XX.

La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)

Gabriel Noguera: art i revolta

Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.

L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. (Miquel López Crespí)

La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.

Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi Especial "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).

El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.

Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.

Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.

Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella "Miquel Àngel Riera 1998" i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances... A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.

El capítol "Menorca" de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d'aquesta manera:

"El vaixell s'apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L'Olga assenyala la fortalesa, la Mola.

-'Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República'.

L'illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N'hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l'esquerra, ve donat per aquest fet.

-'Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d'ençà de la dominació britànica, s'installà, al si del tarannà popular, una forma d'entendre el món una mica especial. Es tracta d'un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l'ajut inestimable del clergat'.

La Caterina és la que més sap de Menorca --hi ha treballat, hi ha viscut-- i ens illustra vulguem o no.

Ja se sap per tota la península l'actitud valenta d'alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:

-'És el port més bell que mai podreu veure'.

Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d'excursió.

Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s'ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l'obscurantisme.

A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d'encanteri --la suau tonalitat de l'herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa-- tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.

La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.

-'Mireu, mireu!', exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. 'Aquí hi venia, a l'estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre'. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.

Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.

Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D'un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l'oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.

Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.

-'Atenció!'. Assenyala una bella masió d'estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.

-'És la casa de l'Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L'interior és un autèntic museu'.

-'Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França', diu sorneguera l'Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.

-'Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l'illa del Rei! L'indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca'.

A l'Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l'època tenebrosa d'Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar --com feia la burgesia-- la història".

Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.

Miquel Vanrell és un menorquí d'adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l'amic d'experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d'aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l'Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec... de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d'amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies... I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que "la social" tocàs el timbre de casa teva... Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l'Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d'amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu "Tramuntana" que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca... En Miquel va ser el representant de l'Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l'oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d'estatut d'autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una "oposició" cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del "Movimento Nacional", els "aperturistes", en llenguatge de l'època.

En Miquel Vanrell (en parlàrem a l'aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d'escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d'objectivitat, la redacció d'una història de l'antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen "objectives". És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.

En Miquel Vanrell ha d'escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d'ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d'alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l'avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l'autodeterminació. Aquelles "aportacions a la història" no tenen res a veure amb el que s'esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.

Aquest és l'home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.

Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l'èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.

La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l'illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol "Poesia amb nom propi" es pot llegir:

"Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d'oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L'elenc no només es composà d'autors d'excepció sinó d'autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.

'Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l'escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.

'Com molt bé explicà Sam Abrams, l'introductor de la trobada, "és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s'interioritza el sentit de la poesia". Abrams va ser també l'encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l'any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.

'El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: "jo, Menorca i les relacions amb els demés". També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.

'La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d'un poeta.

'El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.

'Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.

'El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. "Mirall negre" i "Determinisme" van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l'estrella del recital en l'obscuritat.

'El darrer en demostrar "la bona salut de la poesia catalana" -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini".

Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia "Encontre de Poesia de les Illes"). Una d'aquestes informacions deia: "Com cada any d'ençà el 2000, l'Ajuntament des Castell i l'Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.

'Enguany la participació s'ha ampliat a tot l'àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d'aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)

'En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d'Eivissa, Jean Serra.

'Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l'Ajuntament des Castell, ànima i dona d'empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien 'convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l'activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat'.

'En el II Encontre que tengué lloc el 7 d'abril del 2001, Irene Coll digué: 'Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d'ésser el darrer, perquè l'any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s'escolti des d'aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol'. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s'ha fet una total i absoluta realitat.

'Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l'Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l'èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.

'Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de 'Sa Nostra', el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.

'Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):

Guanyador (entre molts d'altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l'infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l'huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.

'Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig; Vicent Andrés Estellés... Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i l'italià. En narrativa breu ha publicat L'estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L'holandès errant i La mar.

'Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d'altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d'Artista (narrativa); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d'excepció (novella).

'Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d'Ausiàs March, Ciutat d'Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d'amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.

'Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l'IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d'Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d'Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).

'Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d'investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l'obra de Ponç Pons. També n'ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d'Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l'editorial virtual Alfunduco".

 

Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)

Diaris i dietaris: records de París (i II)

Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El 27 de febrer, a les 7 de la tarda, presentaré A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a la llibreria La Galatea de Reus.

Sempre fa goig tornar a la ciutat de referència quan era un xiquet, el lloc on he fet una cosa tan singular i única com nèixer.

Següents presentacions:

28 de febrer, a les 7.30 h. a la Biblioteca d'Amposta, amb Xavier Miró

5 de març, a les 19 h. a la llibreria Ona de Barcelona, amb Jordi Cantavella

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)

Records de París (I)

Place des Vosges

Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.

Miquel López Crespí

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 

20 de febrer de 2025, arriba la primera presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Ja he explicat que es tracta d’un llibre especial, el que més m’ha divertit escriure, on he anat inventant països de forma improvisada, estirant del fil de la geografia, i, sobretot, he imaginat el caràcter, costums, manies, vanitats, llegendes..., dels seus habitants.

Necessitava buscar un espai original, diferent, i res millor que una agència de viatges, i la primera dificultat era trobar-ne una de prou àmplia, i que acceptés una proposta tant fora del normal. Viatges Viñolas, de Tortosa, ha complert aquests requisits amb escreix. Tenen una preciosa oficina, en ple centre de Tortosa, i han acceptat de grat ser envaïts per uns bojos artistes un dijous a la tarda, i ens han fet lloc apartant les taules. L’espai, amb una pantalla enorme on es projectaven imatges de rius, muntanyes i prats, semblava fet expressament per a ambientar les lectures. 

Valer Gisbert també compleix els requisits per a presentar el llibre, creador juganer, fantasiós, emotiu, que amb la seva gent de L’Atípica Companyia (Cinta Villamon, Alba Figueroa i Meritxell Sabaté), han dut a terme una presentació inoblidable, amb interpretació de fragments d’aquests països insòlits. Els he vist actuar moltes vegades, però de la mateixa manera que una pel·lícula que et saps de memòria t’espanta o et fa riure sempre al mateix moment que ja esperés, la seva forma de fer les coses a l’escenari sempre m’emociona.  Abans, Valer m’ha descrit com un alquimista, com algú que ha anat del vertigen del trapezista a l’equilibri entre les paraules i les emocions, de les molles per no perdre’m a inventar-me tot un planeta.

La bona gent de La 2 de Viladrich, sempre fent-me costat, s'han apuntat a la proposta d'aquesta presentació, sense importar-los haver de traslladar cadires, tot amb bon humor.

Tot plegat, qui estava als dos costats de l’improvisat escenari, presentador, actrius, i una bona colla d’estimats amics que ens han acompanyat, m’ha fet una mica feliç perquè, sobretot, m’ha arribat el seu afecte, i això sempre és un èxit, tant se val que siguis escriptor, funcionari, o noi de poble que mirava atles quan era un xiquet.

Podeu veure algunes fotos meves abans de l'acte, i d'altres de bones de Marta Escolà i Rafael Ricote.

Més imatges a l'àlbum.Us deixo un vídeo de resum de l'acte

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.

Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

"La història del món, estimat (...) és qui menja i qui és menjat". Trobo que en aquests nostres temps trumpians s'hauria de reposar el Sweeney Todd de Sondheim i Hugh Wheeler. El barber diabòlic del carrer Fleet va bé per explicar moltes coses, o per fer-les més passadores. I no recordava que a la lletra també hi surten els poetes (menys encara que hi tinguin a veure amb els nostres estudis de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

 

      Vidalba: vinya blanca. El Rodamots d'avui se m'ha endut a un dels millors poemes de Manent: Prou sé... Prou sé que he de dir-vos adéu,núvol lila i de foc, neu de vidalba.El temps de l'home és breui la posta es confon amb la claror de l'alba. Però espero que un dia veuré,renovada i més gerda, la Terra:potser encara hi haurà, rosat, el pressegueri encara la Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.

Per Feliu Ripoll

La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat

Conversa amb Sergi Bestraten a la Cadena Ser Ebre per a parlar del meu nou llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

La podeu escoltar al podcast de l'enllaç, a partir del minut 8.44.

Us recordo que la presentació mundial és avui dijous, a les 19.30 h a Viatges Viñolas de Tortosa, amb Valer Gisbert.

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)

L´oportunisme polític en la transició i post-transició

La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Xirinacs va presentar i rtecomanar l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)

Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.

"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

'No hi estic gens d'acord.

'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

 

A voltes, un planeta és el meu setè llibre en solitari amb Cossetània Edicions; això vol dir la tercera part dels publicats, i la converteix, des de fa molts anys, en la meva editorial de referència. I això sense tenir en compte altres llibres col·lectius on he participat.

La història ve de lluny, del segle passat. L’any 1999 ja van publicar el meu primer conte al llibre L’angoixa del retratista, que reunia els finalistes del premi Tinet. El 2003 em van proposar participar al recull El brogit de l’Ebre. El 2008 em proposen publicar un recull de contes, i m’envien a signar el contracte sense haver-los llegit, demostrant una confiança que no oblido. Seria el meu tercer llibre, El vertigen del trapezista. I ja no hem parat des de llavors, mantenint la confiança en els meus relats breus, quan poques editorials hi apostaven i només em sabien dir que tornés amb una novel·la. Però la primera novel·la, per justícia poètica, la publicà també Cossetània, El nostre pitjor enemic.

I ara seguim amb A voltes, un planeta, aquest món de països inventats que, sense dubte, no serà l’últim.

(3 vídeos) Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel. (Miquel López Crespí)

La batalla d’Alger

El director domina immensitats plenes de silencis, ocultes densitats de la matèria, tot l'apaivagament de les passions mentre el comportament dels homes desmenteix promeses i juraments. És molt abans del maig del seixanta-vuit. Von Stroheim, Bergman, Buñuel o Welles fa temps que ens han obert els ulls al món (meravelles d'una realitat transformada per simples jocs de llum, el màgic llenguatge d'ombres i de clarors). Ja sabem que la Brigada Social continua torturant a Astúries o Madrid. Amb dificultats arriben les primeres pellícules de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Chabrol o Alain Resnais. Però ara es fa l'obscuritat, som enmig de les aigües calmades i lluminoses d'un món desconegut que de sobte esdevé càntic, majestuós engrandiment de l'esperit, plena objectivitat de la matèria. En el Salón Rialto ens començam a perdre pels llargs tràvellings de L'any passat, a Mariembad. Un amic comenta com es va rodar La guerra ha acabat. Durant molts d'anys el Resnais de Hiroshima, mon amour va ser la nostra única trinxera de la resistència, el camí que indicava la sortida del laberint, una possibilitat certa contra la mediocritat regnant (grisa època de Sarites Montiels i Joselitos).

Potser tot començà amb el Godard de À bout de souffle. Ens sobtava la destrucció del muntatge tradicional. Aquelles imatges eren completament diferents del que coneixíem (un pas més endavant del que havien fet els soviètics?). Trigaríem segles a saber que, ajudat per Truffaut i Chabrol, filmava damunt una cadira de rodes fent bocins les lleis cinematogràfiques hollivudenques. La inestabilitat gràfica d'aquelles pellícules casava a la perfecció amb la nostra angoixa de supervivents de l'univers obscur de la dictadura. Ens consideràvem habitants de la tenebrosa Alphaville Maldàvem per trobar indicis de Marx i Engels en La Chinoise. Hi havia molt de nosaltres en aquella lògica antipsicològica i en tantes indescriptibles galàxies fragmentàries. Era el nostre món en derrota que vèiem com avançava per la pantalla destruint la buida estructura narrativa del cinema comercial. Godard era la coherència de la revolta, la fi de qualsevol dogma imposat. Ara, com en les revolucions de veritat, tot seran trampes contra l'establert, carrerons sense sortida. Hi haurà també bocins de pellícula en negatiu per amagar qualsevol indici que ens pugui descobrir a l'enemic. Perplexitat dels vencedors davant el retorn de l'oblidada revolució permanent.

Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat,fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.

Aleshores un mutilat de la guerra (dels vencedors, no en macaria d'altra!) venia pipes i caramells a l'entrada del Teatro Lirico, el Rialto o el Balear. A la primera sessió de l'horabaixa, els alumnes que no havíem anat a classe ens mesclaven amb alguns gitanos de la barriada i, posseïts pel desig més ardent, esperàvem la miraculosa aparició d'Ava Gardner o Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja. Cap matèria, cap dels esforçats professors del collegi podia competir amb èxit amb el que ens ensenyaven des de la pantalla.

De les velles revistes salvades dels naufragis de la guerra (els interrogatoris, els escorcolls de matinada, els anys de camps de concentració del pare), restaven alguns fulls esgrogueïts a les golfes. Les pàgines de cinema eren de color verd intens o sèpia obscur (el blanc i negre era reservat per als àpats del reis, els viatges dels sobirans de curiosos estats ja desapareguts dels mapes). Apreníem a llegir amb els noms de Paulette Goddard i Charles Chaplin. La Marlene Dietrich de Von Sternberg (L'Àngel Blau) no era cap mite especial per servar imperativament en la memòria. Les fotografies de Claudette Colbert en aquella primera Cleopatra de Cecil B. De Mile ens obrien les portes a tots els misteris d'Egipte. Infantesa plena d'estranyes civilitzacions de cartró-pedra on sempre hi ha esclaus al capdavall de la piràmide i sàtrapes cruels entestats a conquerir el món. Errol Flynn era un mite entre els pagesos del poble i els grans cartells de coloraines amb El Capità Blood o Robin dels boscos feien somniar existències allunyades del magre menjar, els milers de rosaris que entelen una joventut perduda entre processons, els discursos menyspreadors dels vencedors.

A començaments dels setanta La batalla d'Alger era la pellícula per excellència, l'experiència d'Octubre feta carn. Les aigües més fèrtils foradaven la roca arrencant a cops els cristalls més transparents de la vida i de la mort. El ressò de milícies populars retornant des de l'oblit dels segles.

Brahim Haggiar, perfecta transmutació dels pares quan entraven a Terol.

Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)