tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

  Comentari de Francesc Cabiró, al seu blog Finestra fotogràfica, sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions):

 Un any més, faré cap a la cita anual amb la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, que arriba a la 22a edició.

Aquest cop estaré present a la ronda de presentacions de divendres 23 de maig, a les 6 de la tarda, amb A voltes, un planeta, (Cossetània Edicions, 2025).

En aquest enllaç, el programa

En una sala d’espera hospitalària, l’endemà que el Barça ha guanyat la Lliga, un xiquet porta la camiseta blaugrana amb el 10 de Ronaldinho. Imagino que devia ser de son pare, que l’acompanya; passions que es transmeten, roba que recicla el seu ús, adonar-se que els pares van ser nens de la nostra talla, que tots som una mica nens encara.

A banda del seu talent, el brasiler és recordat per l’alegria que va portar a l’equip, pel seu somriure encomandís. Pare i fill recullen les coses per a marxar cap a casa. Riuen també. El partit continua.

Pare amb una filla menuda al carrer; per l’hora, deuen tornar de l’escola. La xiqueta és prou petita per a dur-la pujada al coll a cavall, en una postura modestament acrobàtica i tradicional que, per cert, jo gairebé mai no he practicat. Ni quan interpretava el paper de fill, petit i poruc, amb por de caure, ni amb el càrrec de pare tampoc, maldestre i amb dolor a l’espatlla, amb por que mon fill caigués.

La xiqueta li tapa els ulls amb les mans, i fa com que el guia; el pare fa com que avança insegur i es deixa guiar, a cegues, confiat; però jo vinc de cara i li veig parcialment els ulls on endevino una espurna d’il·lusió i felicitat. No sé fins a quin punt l’engany d’aquest joc és mutu; la importància de l’escena no rau en les normes. Riuen alhora, això sí.

Metres enllà pugen al cotxe; ella a la cadireta del darrera, ben lligada, i ell al volant conduint, a seguir el camí incert de la vida, a cegues, a les palpentes com a molt, amb l’amor de guia.

Aquest divendres 16 de maig, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca d'Ulldecona, parlaré dels meus dos llibres Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) A voltes, un planeta, (Coosetània Edicions, 2025).

Poesia i relats sobre països que invento. En tots dos casos, llibres que han fluït amb diferents estratègies o motivacions; sigui com sigui, jocs emotius.

Tenir algun ingredient, però cap recepta; improvisar la vida.

Patir avaries disperses, i tenir una caixa d'eines que no sabem com funciona; viure sense gaire traça.

Saber com es desplega un mapa i perdre el nord; viure a les palpentes.

Veure la llum del far, i ser maldestre amb els rems; viure a la deriva lluny del port.

Dos fragments de l’article “Ciudad de perdición: todos los soles son amargos”, de David Obarrio, on reflexiona a partir de pel·lícules com Blade runner, El crack, o Taxi driver. Del número 42 de la revista Jot down, març de 2023.

La imposición microscópica de un poder dispuesto a modo de red, en la que el tedio, como forma resignada de la moral, la pasividad programada y un bienestar capaz de suprimir todo deseo que se propagara más allá de los bienes terrenales se convertían en razones de Estado.

El alma de la ciudad es el modo en el que sus habitantes subsisten resignando sus sueños sublimes en pos de alcanzar el goce de minucias diarias.

Molta gent utilitza el passeig de Ribera de Tortosa per fer exercici, i passen en bicicleta, corrent o simplement a peu, en grups o acompanyats només d’auriculars o de pensaments. Una dona d’uns cinquanta anys –més de mig segle amb tota seguretat- camina cap a mi amb xandall gens cridaner i una visible coixesa que dedueixo irreversible. Una parella jove que ve al seu darrere es posa a la seva alçada. Es coneixen suficient per a intercanviar unes poques paraules, uns tímids somriures; però no prou per romandre al seu costat gaires passes. De seguida s’allunyen i es perden vorera enllà; trajectòries amb ritme i energia diferent, amb asimètric destí.

Aquí els meus 10 reculls de relats curts, des d'aquell primer Tens un racó dalt del món, publicat el 2001, fins A voltes, un planeta, aquest 2025. Enmig, novel·les, poesia, dietaris... però sempre dic que la narrativa breu és la meva joguina preferida.

8 de maig de 2025. Escolto la ràdio a l'AP7. Transmeten en directe des del Vaticà. Pregunten a una monja benedictina què en pensa. Respon que l'important és que estan escollint el successor de Pere, el pastor que guiarà l'Església. Tot just davant meu, tinc un camió de “Transportes Pastor”. Casualitat? Potser algú, o alguna cosa, m'està enviant un missatge. No sé on va. El segueixo, com a bona ovella? O faig la meva, l'avanço, i segueixo fins a Castelló? Trio la segona opció. M'esperen a la llibreria Babel per a parlar de narrativa curta, no d'històries llargues. Es tracta d’un acte organitzat per l’AELC, coordinat per Manuel Alonso i Català, i m’acompanyarà Pasqual Mas i Usó.

Arribo amb molt de temps. Aparco en bateria davant d’una finestra de la planta baixa des d’on veig -i sobretot escolto- una dona que discuteix a crits per telèfon amb un gilipollas, segons l’anomena ella visiblement enfadada. No sé si els dos fenòmens tenen relació, però immediatament comença a tronar i cau un ruixat, com a banda sonora perfecta de la discussió.

Renuncio a la idea de passejar pel centre. Busco refugi meteorològic, i un berenar dolç, en una fleca/bar. No sóc l’únic. Una dona gran també hi entra, s’arromanga els baixos dels pantalons mullats, i truca algú que la vingui a buscar. El xàfec agafa potència, esclata un tro, i la dona se senya, automàticament, per un hàbit que va agafar de petita, cercant ajuda a altes esferes, quan la tragèdia que cau del cel i no es gestiona bé del terra ha estat tan propera. Jo confio en la tecnologia per a preveure, mòbil en mà, que la tempesta perdrà força de seguida.  

Odio caminar sota la pluja, ara no tan fera, però el desig de passejar-me pels carrers és més gran. Arreu constato amb tristesa la presència anecdòtica del català que, fins i tot, alguns troben irritant i excessiva.

Ja a la llibreria, em trobo amb el Manuel i Pasqual. Al primer ja el conec de fa anys, i hem coincidit en diverses activitats literàries, i el segon és un nou membre de la meva família de lletres. La conversa és espontània, amb vida pròpia, i va d’uns temes als altres, literaris, familiars, concrets, conjunturals..., apareix l’ anècdota d’un gat negre que es torna roig, que aprofitaré després a la conversa concreta sobre el relat curt; conversa que també esdevé dinàmica i viva, a mig camí entre la cosa preparada i la improvisació, com a mi m’agrada escriure. És inevitable, quan parlem de relats breus, la comparació amb la novel·la, i pren nota mental d’intentar no fer-ho més; són gèneres diferents, i prou; mai es treu el tema quan es parla amb novel·listes.

M’he portat un exemplar dels deu reculls de relats en solitari, i no els podem esmentar tots, però en llegim algun fragment, algun altre de sencer –en el meu cas no té mèrit- i, evidentment, nanocontes, que sempre desperten curiositat.

El temps de què disposem per fer la conversa no és ni curt ni llarg; és el que és. Ens hi estaríem més estona, però la llibreria tanca, i Manuel té un tren que no l’espera –sovint som la gent, que hem d’esperar els trens més del previst.

Encara cauen gotes, la cua del front que ens ha passat avui, que ha dificultat la presència de més públic a l’acte –mig en broma, i mig no, sempre dic que només hi ha dos dies dolents per als actes literaris: els parells i els imparells. “Ara vinc”, escric al grup de whatsapp familiar. Me’n vaig amb la idea que he de tornar, que hem de tornar més al País Valencià, aquest país que m’ha mostrat el seu caràcter excessiu, tempestuós i amigable, proper i singular, ferm i alegre, que no renuncia a l’esperança, a una fumata bianca que té sempre un foc darrere.

Comentari sobre A mig camí de la incertesa, a l'instagram de Nitandbooks:

Ja fa temps que Tibau viu a Tortosa i la seva relació amb l’Ebre és sempre present a la seva obra, com també es pot observar a A mig camí de la incertesa, en els passejos de l’Artemi a prop del riu, al conte ‘Eternitat aparent’. El seu idil·li amb la demarcació és recíproc, ja que el 2013 el van guardonar amb el Mèrit de les Lletres Ebrenques.

Però el seu vincle literari sembla no esgotar-se mai: Tibau també dirigeix el club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (Tortosa), és l’organitzador de les Jornades literàries de Cornudella de Montsant des de l’any 2008 i, des de 2010, també és guionista i presentador del programa de televisió homònim del seu bloc, que s’emet al Canal 21 de les Terres de l’Ebre.

Els seus contes, escrits amb una ploma àgil i fresca, els han definit  característics «per l’originalitat, la fina ironia i un ús intel·ligent del llenguatge». En el darrer recull, A mig camí de la incertesa ho veiem clarament ja des del títol dels relats. Històries que se centren en les emocions, aquelles que sorgeixen en les accions del dia a dia, sobretot, en aquelles petites coses que finalment són les que construeixen la grandesa de la vida. Com els desitjos incomplets a ‘Més val que no surti’ o fent un resum professional ràpid a ‘De genolls’; observar somrient al gos a ‘Un matí de novembre’ o viure una jornada d’escola des de la visió d’una professora a ‘Rama trencada’; descobrir delicadament que els fills es fan grans a ‘Tempesta’ o un moment a la visita del metge a ‘Un secret subtil’. Contes en els quals, amb la seva agilitat literària i amb una literatura plena de dolçor, molts ens hi podem sentir reflectits.

Els humans devem tenir alguna mena de visió perimetral –no sé si és aquest l’adjectiu correcte- que ens salva, no de ser caçats per un lleó que s’aproxima sigil·lós amb ànim de menjar-nos mentre caminem per la sabana, sinó de fotre’ns de cap contra una farola mentre mirem el mòbil, o contra un altre distret vianant que també hi tingui la vista clavada.

Un dels personatges que més m’agradava de petit era Peter Pan, no sé si pel desig de mantenir-me innocent o per la dificultat o por d’esdevenir madur. Em queia simpàtic, em cridava l’atenció la fèrria voluntat de no créixer, l’envejava potser. Crec que sempre he pecat d’un caràcter infantil, d’una capacitat, o incapacitat, de mantenir actiu el meu esperit de xiquet. Al principi ho vivia amb cert malestar, amb poca autosestima, perquè veia com als meus coetanis els creixien pèls a la cara, i s’interessaven per coses d’adults, per les noies, i els considerava més forts i acabats. Ho he atribuït al fet de ser del desembre, el petit de classe, però dubto que aquesta diferència amb els de la meva generació, sobretot mental, sigui cosa de mesos. No voler créixer és una forma d’evitar responsabilitats -me’n declaro culpable-, i m’agrada anar lliure de càrregues, tant físiques, caminant sense motxilles i amb poc pes a les butxaques, com mentals, delegant la presa de decisions difícils o el comandament de res. Als meus seixanta encara mantinc una actitud juganera, no només en activitats literàries on procuro ser lúdic, sinó fins i tot enmig de la meva burocràtica jornada laboral. Gaudeixo fent riure la gent amb qualsevol ocurrència improvisada, que a altres els podria sembla ridícula o immadura, però m’alegra comprovar que aquest Peter Pan manté intacte un objectiu que tots sabem que és impossible d’assolir, que no d’intentar.

 CONVERSES AGAFADES AL VOL.