tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

 

Des del sofà del menjador tinc el privilegi de gaudir d’una extraordinària vista, amb el Port de fons. És el capvespre. La Lluna és tot just un traç, el perfil d’una panxa prominent, un fragment de lletra de esbossada. Sempre recordo el truc mnemotècnic que vaig aprendre de petit: la Lluna ens enganya; quan té forma de D està creixent, i quan dibuixa una C decreix.

Em recreo en la contemplació de la subtil corba, i molt prop distingeixo un punt de llum. Primer penso que és el reflex en un avió del sol que s’ha post no fa gaire, però el punt resta immòbil. De seguida entenc que es tracta de Venus. No deixa de sorprendre’m la brillantor del planeta veí, quan el rastre del dia encara és present, i el fons del cel manté el to blavós per damunt dels colors més càlids que s’ajauen a l’horitzó.

M’admira una senzillesa tan bella. El seu moviment és solemne, tan inapreciable com certer. Em tranquil·litza, és una cura d’humilitat, posa en la seva justa mesura els meus desficis i il·lusions.

Els astres s’aproximen len-ta-ment a l’ocàs, mentre el dia es dilueix. Aviat començarà a arribar-me la brillantor d’alguna estrella llunyana, molt llunyana. La seva llum potser sorgí segles abans del meu naixement, de la mort de gent estimada. I tot plegat, indiferent als desastres humans, a Ucraïna, a Gaza, a Iran,  a tants que ja no en fem cas. I a descobriments com el d’uns ganglis limfàtics que han trobat a l’interior del crani -pensaven que aquest ós només servia de protecció o per a escenes ben dramàtiques de teatre-  que generen cèl·lules immunitàries per defensar el cervell. Amb experiments fets amb rates han comprovat que, degudament excitats, aquests ganglis ajudaran a lluitar contra malalties neuronals, i molt gent que desconeix aquest fet, que no sap encara que emmalaltirà un dia, es podran curar. I els mitjans no se’n fan ressò, atrafegats en competir per descriure la desgràcia de forma més cruenta.

La Lluna i Venus segueixen el seu curs cap a la nit, aliens als meus pensaments, aparentment propers. Demà tornaran. Tornarem.

 

De vegades, empès per la curiositat, cert afany científic i, sobretot, intenció lúdica, comprovo a google maps itineraris que conec amb escreix a Tortosa, per comprovar quin em recomana com a més curt. Sovint penso que s’equivoca, amb força seguretat, en base a la meva experiència i a un coneixement més directe de la ciutat que l’omnipresent aplicació. No prou satisfet amb aquest pensament, el poso a prova recorrent els diversos itineraris proposats, i he de reconèixer que comprovar que jo tenia raó em proporciona una felicitat petita, com aquelles que recollia de forma setmanal en una antiga secció dels anys daurats dels blogs. És una ínfima victòria d’un home madur contra les noves tecnologies, que m’estalvia uns quants metres cada cop que torno de treballar o quan vaig a un súper, que després puc malgastar caminant tranquil·lament vora el riu, sense rumb.

 

Davant meu, a la vorera de l’Auditori de Tortosa, camina una mare amb dos fills: una noia que fa tipus d’estar entrant a la pubertat, i un xiquet d’uns nou anys. El noi, inquiet, salta la barana de ferro que perimetra l’esplanada, i corre fent bots i ziga-zagues fins el cotxe que tenen aparcat uns quants metres enllà, i s’ha d’esperar vora la porta que arribin elles, que caminen sense pressa, voregen la barana i es dirigeixen cap al vehicle amb moviments pautats i regulars.

Al xiquet no li ha servit de res saltar la barana, córrer, i agafar una drecera. O sí? Dedueixo, per pròpia i llunyana experiència, que el seu itinerari no buscava un objectiu pràctic, sinó la pura diversió. Sa germana, en canvi, que només deu tenir dos o tres anys més, ja ha superat aquesta etapa, i valora mantenir un pas digne i adult al costat de sa mare.

Penso que he visualitzat dos moments ben diferenciats de la vida: quan prioritzem saltar baranes, córrer algun petit risc, i esquivar normes per a divertir-nos, o quan apostem per seguir el camí planer, aquell d’habitual i correcte que ens ofereix la societat en safata i que se suposa que toca caminar sense cridar l’atenció.

Hi ha un moment concret en què passem d’una etapa a l’altra? Recordo quan va ser en el meu cas?

No salto baranes pel carrer –tinc bones dosis de prudència-, almenys en sentit literal, però vull creure que una part de mi encara tria de tant en tant el camí més divertit de la vida o el més inesperat, que no claudico davant d’allò que s’espera d’un home que ha deixat molt enrere la infantesa.

Dedicar gran part del temps i de les emocions a coses artístiques com ara la literatura, potser té molt de ser xiquet encara, de saltar baranes.

Bell i vell alhora,

eteri i ferm el gest

Inspirat en un àngel de Ramon Casas

 

Tot i el menyspreu, tot i l'intent de malmetre-les del pas del temps, la capacitat de resistència de les paraules és gairebé infinit. Només gairebé. Protegim-les, estimem -les.

 D'amagat dels altres, he cremat les herbes de l'epistolari, i he fugit sorres enllà.

Del "Diari 1918", de J.V. Foix.

 

La revista Caràcters publica la meva ressenya sobre el llibre El falcó daurat, de Juli Martínez Amorós, que podeu llegir en aquest enllaç: https://divulgacionturia.uv.es/index.php/caracters/article/view/986/640

He intentat donar-li un toc diferent. simulant que el comentari l'escriu un personatge inventat per mi, que no apareix al llibre, però que va ser testimoni dels fets i aporta la seva mirada. D'altra banda, la invenció d'aquest personatge serveix per homenatjar una amiga de la família, també escriptora, tortosina nascuda a Xàtiva, Rosa Sánchez.

 

Al parc de Tortosa passo pel costat d’un xiquet d’uns vuit anys amb bicicleta, i el seu pare passejant el gos.

El pare proposa “anem per baix, ara?”, i el fill exclama amb veu aguda “és el que jo havia pensat!” El pare rubrica la conversa mb un “perfecte, doncs”.

A certes edats, les relacions intergeneracionals són plenes de coincidències, i la facilitat amb què s’arriba a una entesa té tant de meravellós com de caducitat.

 

Parella molt gran, més prop dels vuitanta que dels setanta, fan de voluntaris en l’organització d’una festa local, i pugen fato a l’ascensor de l’Ajuntament. Ell carrega un parell de pals de banderes, i assisteixo a una divertida escena:

-No hi caben –remuga ell.

-Posa’ls de través –ordena ella.

-Que no hi caben! –exclama una mica irritat.

-Prova-ho! –insisteix ella, a punt de caure en la desesperació que el seu home no vulgui creure a la primera, cosa que a aquestes alçades de la vida ja deu saber.

-Provant, provant, es va quedar prenyada- diu ell divertit, mirant-me de reüll mentre tinc la mà al botó de la porta perquè no es tanqui, sense pressa que acabi l’espectacle.

Finalment prova de posar-les de través i, efectivament, hi caben.

 Segona parada de l'autobús que deu anar ple en la seva quarta part. Pugen una parella jove; ella primer, ell després.

Curiosament, els dos seients de la primera fila estan buits. Ell ho veu de seguida, és una oportunitat única per poder seure junts i tot just davant. Li fa alguna insinuació que ella obvia, seguint decidida passadís endins, amb la vista clavada al fons, com si no volgués conformar-se amb allò que de manera tan fàcil els ha regalat el destí. Ell, més pràctic, posa cara de desencís, però la segueix, diria que fins a la fi del món.Pocs segons després, veig que desfan el camí, i que s'asseuen als dos seients que els semblaven reservats.Ell no desaprofita l'ocasió per deixar anar alguna cosa similar a "ja t'ho deia". Creu que ha triomfat, pobre, després que ella digui l'última paraula.

 

Acabo de preparar les coses per sortir de casa, em poso la mà a la butxaca del darrere, de forma instintiva, per comprovar que duc un objecte imprescindible per a anar pel món, i exclamo per dintre: “Òstia, la cartera!”

Immediatament, s’estableix una connexió amb el passat, a un anunci de fa mig segle que tothom de la meva edat recordarà, d’un aliment de bolleria industrial que llavors ningú no titllava de poc saludable –en aquells anys no existien tantes etiquetes alimentàries, tot allò que era comestible es donava per bo, tant se valia els nivells de sucre. Per ser més precís, el xiquet protagonista de l’anunci, correctament uniformat amb americana de molts botons, no deia “òstia”, sinó un més correcte “anda”.

Tinc facilitat per crear aquesta mena de connexions, potser per l’ofici d’escriptor, o a l’inrevés. De vegades em crea una sensació doble i contradictòria, sobretot quan esdevé enmig d’un moment dramàtic, transcendent, seriós, i em sento malament per desviar part de la meva atenció a aquestes beneiteries. Però em resulta irresistible, i fins i tot potser és una mena de mecanisme de protecció, de supervivència que, d’altra banda, em manté unit a la part de crio que encara sóc, de juganer improvisat, d’humor salvador.

 

Porto una temporada de freqüents viatges en autobús, sempre el mateix tossut trajecte. Al volant m’he trobat diversos xòfers, cadascú amb el seu tarannà. Acostumen a ser lacònics, centrats en la seva responsable tasca. Als dubtes dels viatgers responen amb les paraules justes, quasi sempre educats, i algun de més morrut respon sense ganes. Acostumen a avisar si cal fer algun transbord, però la clientela habitual sap que cal estar a l’aguait. Per als conductos són petites informacions rutinàries, però importants per als viatgers, sobretot si no tenen costum d'agafar aquesta línia.

El xòfer d’avui, poc després de posar-se en marxa, ha engegat el microfon, s'ha presentat, ha explicat el trajecte, l'hora estimada d'arribada, s'ha ofert si necessitàvem qualsevol cosa, -si teníem fredo calor-, i que el trobaríem davant, ha afegit amb cert humor. Ens ha desitjat un bon viatge, tot això en castellà. Després ho ha repetit en català, tot i confessar que li feia una mica de vergonya, perquè no el domina. Ho ha fet prou bé.

Ha arrencat l’aplaudiment unànim de tot l’autobús.

Petites coses que et reconcilien amb la humanitat, que fins i tot t’emocionen i t’agafa en dies especialment sensibles.

 Llençats a la vorera em trobo dos objectes sense nexe aparent.

En primer lloc, el bocí d'una notificació estripada en què es comunica la concessió d'un ajut de 18 euros, a gaudir a partir de l'abril de 2026, a abonar a un número de compte on s'oculten els quatre dígits finals. S'ha estripat amb menyspreu per la minsa quantitat? Sigui com sigui, la intenció de llençar-ho ha tingut èxit, però si es volia fer desaparèixer, ha resultat ineficaç. En segon lloc, a poc més d'un metre, trobo una pell de plàtan, l'excusa més bàsica, antiga i eficient per a arribar a la comèdia, a costa de la relliscada i caiguda de cul de la despistada víctima. Les voreres són plenes de tresors; a veure quan em trobo algun bitllet perdut de curs legal, ni que sigui de cinc euros.