tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 La pell del món, de Xavier Mas Craviotto

L'Alta Editorial, 2023

Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.

Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.

I acobles el teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana. Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la terra molla quan ja fa mesos que han mort.

 Havia fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.

 

Dotze anys seguits llegint un conte per Nadal a la Cadena SER de Tortosa.

Els anys anteriors sempre he escollit un conte de Gianni Rodari: el 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022,  El cel, el 2023, La planta Paolino, i el 2024, El timbre dels lladres.

Aquest Nadal passat he volgut iniciar una nova etapa, convidant a llegir amb mi una persona molt especial. Es tracta d'una noia de tretze anys, que vaig conèixer ja fa uns quants sant jordis, que estava interessada en la poesia. Hem seguit en contacte i he fet una versió del conte La tempesta, inclòs al recull A mig camí de la incertesa, per a llegir-lo a dos veus. El podeu escoltar en aquest enllaç. 

 

Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura: P54 Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència. -És poesia. -És bona o no? La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre. p120 Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.

 

Entro a la nostra farmàcia de capçalera a buscar una nova ració periòdica de medicaments familiars. Un home prop de la porta està mirant uns prestatges amb ulleres i, després d’un ràpid intercanvi de llenguatge corporal, entenc que el puc avançar per la dreta en direcció al taulell. Pocs segons després, mentre m’espero, aquest home prou madur, amb pèls canosos a la barba que destaquen sobre la seva negra pell, amb dos models d’ulleres a les mans, em pregunta amb un castellà primari: ¿de hombre? Unes són gruixudes i negres; les altres, fines i de color lila. Deixant-me endur pels clixés, li assenyalo –procurant  mostrar la meva manca de criteri- les primeres.

No sé per què m’ho ha preguntat a mi, i no a les tres dependentes que, cal tenir-ho potser en compte, estaven ocupades. Potser cercant una complicitat de gènere, coses d’homes, o per creure’m expert en la matèria, ateses les meves ulleres, masculines, suposo.

 

Tinc el goig d'haver participat escrivint el pròleg del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, publicat per AMES. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.

Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.

Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una ocasió sense igual per compartir l’alegria.

«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.

Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia, el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa, el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una paraula val més que mil imatges.

Els relats curts, sovint, i els relats d’en Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen, subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot allò essencial que amaga l’ànima humana.

Passejar pels relats d’en Rafa és viure en aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—, de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires dubtes.

Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o una mà més o menys forta.

En Rafa escriu personatges que no criden, que no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats. Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre narratiu sota la pluja del destí.

En fa il·lusió que al blog Xarel.10 destaqui A voltes, un planeta (Cossetània, 2025) entre les lectures destacades de l'any. 

La lectura segur que neix de la fidelitat i estima sorgida de l'època daurada dels blogs, i que es manté tot i la invasió de xarxes socials molt menys personals.

https://xarel-10.blogspot.com/2025/

Un any més, des dels diLLUMs d'arts al forn col·laborem amb el Mercat Solidari d'Art que organitza el col·lectiu Lo Taller. Des del primer any, organitzem un repte literari que consisteix en adjudicar algunes de les obres que s'exposen a escriptors participants, que escriuen in situ un text que els inspiri, que després recitaran i es penjarà al costat de l'obra. És una activitat que ens identifica, amb una part lúdica, creativa, i que fomenta la relació entre diverses disciplines artístiques, i l'amistat.

Enguany han participat Montse Pallarès, Rafael Ricote, Ventura Galiana, Francesc Cabiró, i jo mateix, que xalo per partida doble: escrivint i adjudicant les obres a dit. Val a dir, que tothom accepta sempre l'obra adjudicada i el repte.

Després, també hem llegit textos de diversos autors relacionats amb el riu, en motiu de les il·lustracions que es poden comprar en aquest mercat, per a recollir fons per a la Plataforma en defensa de l'Ebre 

Els Ports, Natura i Art, ideada i conduïda per Sergi Quiñonero, amb el suport de Centre d'Art Lo Pati, arriba als deu anys. 

Sempre l'he considerada una de les activitats culturals top de les Terres de l'Ebre, per la seva originalitat, per la fusió de distintes disciplines artístiques enmig de la natura, pel seu missatge, per la capacitat d'evocar emocions, per la seva bellesa, per la creativitat que mostra i fomenta, per l'èxit de públic que de seguida reserva totes les places disponibles...

Vaig tenir l'honor i el plaer de participar-hi a la 4a edició, el maig de 2019, com a poeta convidat, on vaig fer objecte poètic els noms dels animals del Port en llatí, recitats com una mena de pregoner. Podeu llegir la crònica que vaig penjar al meu blog que inclou un vídeo. 

Va ser una esplèndida experiència, que recordo amb estima, i que apareix reflectida al llibre que s'ha publicat en motiu d'aquest desè aniversari, Com accionar mecanismes de meravella. Títol molt adient per a descriure l'activitat, i un magnífic llibre, que no es limita a ser un catàleg de totes les activitats que s'han dut a terme. Transcric el primer fragment:

"Aquest objecte llegible és el fruit de converses i interaccions, del gaudi d'obres d'art i passejades, de les sensacions generades al llarg dels deu anys del projecte Els Ports. Natura i Art. En aquestes pàgines podreu seguir un itinerari que activa mecanismes de meravella, una sendera, on trobareu -con si es tractés d'un recorregut pel bosc- un collage poètic, visual i textual de les obres i les reaccions que han provocat en el públic, les quals han difuminat la línia entre artistes i visitants, entre creadors i intèrprets, entre humà i no-humà, entre escolta i veu."

El comte de Montecristo és una de les grans històries universals que em va seduir primer, i no per la versió original literària, sinó -com a molta gent de la meva generació- per la versió televisiva en capítols que es va emetre quan jo tenia uns cinc anys. 

Recordo perfectament la sensació de ràbia per la injustícia que patia Edmundo Dantés, un nom que des de llavors tinc gravat a la memòria, i que ha provocat que qualsevol pel·lícula ambientada en presons que he vist després sigui una nota a peu de pàgina d'aquesta aventura. 

Però el llibre romania com un deute pendent des de feia dècades, sobretot per a assaborir la traducció d'un dels meus autors preferits, Jesús Moncada. He aprofitat un parèntesi que he obert en la meva dinàmica d'activista literari -sense data de tancament- per a regalar-me el plaer d'aquesta lectura sense pressa. 

I el llibre no m'ha decebut gens. De seguida he entès l'èxit dels llibres d'Alexandre Dumas que,  tot i ser escrits el segle XIX, se'ns presenten amb un ritme i una acció trepidants, i amb una alta facilitat d'empatia amb els seus personatges.

L'heu llegit? Quines sensacions us ha provocat?

Us deixo tres frases del llibre, i un fragment de la seva lectura:

En política no hi ha homes, sinó idees, ni sentiments sinó interessos. En política no mates un home, suprimeixes un obstacle.

 Hi ha els sabuts i els savis; la memòria fa els primers, la filosofia els altres.

 La culpa no era de Dantés, sinó de Déu, que, tot limitant el poder de l’home, li ha donat desigs infinits!

Una nova frase de L'espectacle de la vida a la pàgina de Minimalia i Rodamots, i ja en són unes quantes. 

Gràcies; me l'estimo tant aquest llibre!!!

 

Al mes d'octubre,  l'acte d'inici de l'any Manuel Pérez Bonfill, a l'Institut Dertosa, anava acompanyat d'un mostra de l'obra d'Agustí Forner. Llavors vaig escriure un apunt sobre l'acte, i deixava per a més tard parlar de l'exposició d'Agustí, perquè mereix un apunt propi.

Personalment, he conegut a Agustí gràcies a les trobades dels diLLUMs d'arts al Forn, que es duen a terme -tot just aquest novembre- des de fa 10 anys. Agustí és un dels pilars dels diLLUMs, una paret mestra, una de les bigues que sostenen el sostre que ens acull, i la metàfora amb termes constructius té tot el sentit al Forn de la Canonja. Present a les trobades des del primer dia, no només ens escalfa amb el cremat que elabora al final de cada nit. Les parets són plenes de la seva obra pictòrica, i hem estat testimonis de la seva evolució durant aquesta dècada, dels diversos cicles. M'agradaria pensar que l'existència de les nostres trobades ha estat un impuls creatiu per a ell. Sovint li demanem que ens parli de les obres que exposa, però ell es mostra concís, es limita a esbossar les seves motivacions, perquè defensa que l'obra ha de parlar per ella mateixa, que l'observador l'ha d'interpretar a partir dels seus propis filtres i emocions.

Agustí és un dels integrants dels diLLUMs que més admiro. La seva trajectòria és una lliçó, un exemple de fidelitat a unes idees que es transformen en una forma de vida. La seva lluita i implicació social i política -la segona tan sols per a obtenir la primera- a finals del franquisme, el convertí en un pres polític, i en diputat de la transició després. El dibuix i la pintura esdevingueren canal de les seves idees, i va omplir el buit de la manca de formació artística amb al seva necessitat d'expressió, ambla nitidesa d'uns ideals. Tinc l'honor de tenir obra seva a casa meva, a l'espai que tradicionalment omplia un crucifix

Aquella petita mostra de l'evolució de la seva obra, que es va poder gaudir a l'Institut, era una avantsala de l'exposició actual a l'antiga presó de la Model de Barcelona, que es es podrà visitar vins el 29 de novembre. Un dels estímuls d'aquesta exposició és una història d'un alt valor narratiu i emocional. Durant l'estada a la Model com a pres polític, Agustí Forner va fer diversos dibuixos, dels quals en va perdre la pista quan va sortir en llibertat. Dècades després li han estat retornats, gràcies a un treballador de la Model que els ha conservat tot aquest temps, sense tenir altra dada de l'autor que el seu nom de pila. Aquesta recuperació és com un viatge en el temps, un mostra que de tant en tant la justícia poètica fa els seus efectes, i ens apel·la directament a nosaltres, habitants del segle XXI, a pensar si massa injustícies són encara vigents.

L'exposició va inaugurar-se el 4 de novembre, i es podrà visitar fins el 29 de novembre. Podeu veure més fotos de Rafael Ricote de la inauguració en aquest enllaç, i el vídeo sencer de l'acte a youtube.

Avui 15 de novembre, a les 6 de la tarda, hi tindrà lloc la performance Poetes des de la presó, amb la intervenció de Fuensanta López (també directora), JosepVidal, Ernest Redó, Pere Montañana i Paul Martin (editor també d'un llibre sobre l'obra d'Agustí)

 L'amic Emigdi Subirats estrena l'enèsima secció al seu blog, que anomena Cartes des de l'estima.

Ahir me'n va dedicar una, en què va un repàs a moltes de les coses que ens uneixen.

Fa uns anys vaig fer un muntatge amb alguns d'aquests moments:

 

Any Maria Beneyto. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua li dedica un espai la la seva web, que inclou un parell de lectures meves.

 

Avui s'han iniciat els actes de l'Any Manuel Pérez Bonfill, que culminaran el 2026 amb el centenari del seu naixement.

Com no podia ser d'una altra manera, l'acte té lloc a la sala d'actes de l'Institut Dertosa, el seu institut de l'ànima, a l'espai on va fer créixer la màgia del teatre, o el verí injectat a més d'un actor i actiu que triomfen en teatres i pantalles de cinema i televisió. 

Primer parla Carles Castellà en nom de l'Institut, i després l'alcalde de la ciutat, Jordi Jordan. També intervé com a sacsejador cultural dels diLLUMs d'arts al Forn Ricardo Gascón, que subratlla que Manolo ja va ser al seu temps un influencer, per la seva capacitat de seduir, d'obrir mentalitats i finestres. L'incombustible Emigdi Subirats, recita un poema de Manolo, com també Sílvia Panisello, tots dos acompanyats de la guitarra de Noel Luna. Noel tenia previst fer un petit recital, però s'ha despertat avui amb mal de gola, i li parlar sense tossir, però és intrèpid, i entusiasta, i se'n surt cantant tres cançons, i interpretant-ne una a la guitarra, i només puc pensar que la feblesa a la veu que mostra avui me'l fa més entranyable, si és possible. Adoro aquest noi, me'l sento meu, i recomano que llegiu l'apunt al seu facebook sobre aquesta actuació.

I deixo per al final la deliciosa intervenció d'Octavi Iglesias, professor i amic de Manolo. M'emociona l'emoció que transmet, el ritme pausat, les paraules precises, la lliçó de vida, fins i tot, que comporta. No me'n puc estar de prendre alguna anotació. Esmenta paraules claus en la vida de Manolo, com llibertat i independència, que buscava per a tothom la llibertat de pensar, que sempre va estar a l'alçada de les circumstàncies, on havia d'estar, intel·lectual compromès amb un món millor que patia per aconseguir, que res que passés al món no li era aliè, que era un gran ensenyant perquè unia a la seva acció docent els coneixements i la passió per a transmetre'ls, que no era ortodox, que el seu discurs no estava programat, que era una concatenació de moltes lectures, que la literatura què és, sinó lectura, que li agradava ser estimat pel seus alumnes, que feia classes de català i de teatre de forma gratuïta i fora de l'horari lectiu, que era un home proper als sabers inútils.

I jo, penso, que no el vaig tenir de professor, que el vaig conèixer ja de vell, tot això ho vaig captar, conduit per una mirada inoblidable plena de vida, ironia, intel·ligència i humor.

Manuel Pérez Bonfill, un dels grans de la docència, del teatre, de la literatura, de la llibertat, i de la vida.

Després, dins del mateix acte, visitaríem l'exposició d'obres d'Agustí Forner, amic també de Manolo, però Agustí mereix un altre apunt.

Podeu veure imatges de l'acte en aquest enllaç 

A mi, de foto, em ve de gust compartir la següent, amb Manolo, plens d'emoció, un 2 d'octubre de 2017.