tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

Crec que seria de justícia un homenatge col·lectiu als macarrons. Aquest plat bàsic, senzill, de solvència contrastada, i que ens porta a l’èxit, amb quasi seguretat, quan els comensals són els més petits de casa. Es tracta d’un recurs que tenen sempre present pares, iaies, tiets, i mares dels amics dels nostres fills qual els tenen de convidats. Estrella del menú quan van de colònies, o si els vols tenir contents en un restaurant, prescindint de les complicacions d’una carta. Tenir un as que et garanteixi la victòria alimentària –i una taca de tomaca inevitable- no té preu.

 Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Asseguda a la barana que dona al riu

I més cançons en aquesta llista de reproducció.

 

Em fa molt de goig l'acte que tindrà lloc el 8 de maig a Castelló, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

M'hi ha convidat l'escriptor amic Manuel Alonso i Català, i es tracta d'una conversa sobre narrativa breu amb el també escriptor Pasqual Mas i Usó.

Parlar sobre narrativa breu, l'hàbitat on més còmode em trobo, i en un acte al País Valencià, a la llibreria Babel de Castelló de la Plana

 

Una parella de joves enamorats es fan un selfie a la vora del riu. Ella, que du el mòbil a les mans, posa cara de radiant felicitat. Ell, més alt, al darrere, l’abraça per l’esquena. Tot just al moment de fer el clic, ell li fa un petó al cap. L’hivern és una circumstància climàtica que no els afecta.

L'endemà de Sant Jordi vaig participar a la Setmana Cultural del Centre de Formació d'Adults de Tortosa, amb la presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Vaig mirar de resumir la meva trajectòria, per tal d'explicar com he arribat a inventar-me països amb habitants de costums estranys, sense que sembli que no estic bé. 

He parlat de la dificultat dels inicis, fins que no vaig trobar un camí que he anat perfilant cap a la brevetat, i de la importància que dono al joc com a actitud literària, i a les emocions properes i quotidianes que m'envolten i que he après a observar. 

Sempre és especial fer activitats a centres d'ensenyament, amb matisos en funció de l'edat; quan són petits, exterioritzen més el seu entusiasme, la curiositat i certa fascinació per tenir davant un escriptor; i si són grans, proper d'edat, sintonitzen millor amb les meves emocions i la forma de mirar la vida. En tot cas, sempre, sempre, sempre, és un regal.

 

27 d’abril de 2025. Primer acte literari en què participo a Alfara de Carles. Em fa content encetar nous espais, i més encara quan l’activitat és en un poble petit, on acostumen a tractar-te amb especial agraïment, delicadesa i estima.

A la plaça Major, acompanyats de bona gent del poble i del vent, participem diversos autors de Linx Edicions: Elena García Maigí, amb Xalant pel Port, Àngel Martí, amb La sombra de Alamut, Francesc Cabiró, amb Vapor d’alè, i jo mateix amb Sota la pell hi ha carn encara. També es presenta el llibre local L’educació i el somriure dels infants, de Maria Teresa Mas i Adell, a qui es fa homenatge.L’acte no es fa gens llarg, les intervencions són breus, adients, concretes, i jo, sobretot, llegeixo un conte, un nanoconte, i un parell de poemes del llibre. Després, alumnes de l’escola llegeixen els poemes que han fet, i els autors convidats llegim les obres presentades al Concurs de poesia Maria Teresa Mas. També ens toca fer d’improvisat jurat, però, per sort, ens posem ràpidament d’acord en elegir el poema guanyador, d’una autora nouvinguda al poble, que visiblement s’emociona.El vermut final, a peu dret, convida a la tertúlia, aquest últim diumenge d’abril, que allargassa els actes al voltant de Sant Jordi, a un poble petit a la falda de la muntanya, en un acte que tindrà tan poc ressò mediàtic com els seus autors, però tan sincer, proper i emotiu com el que més.

 

Passeig de Ribera, a les 3 de la tarda. Un grup d’homes i dones dina a la zona de pic-nic. Passo prop seu, passejant la gosseta, aquest migdia radiant i de temperatura perfecta, amb el sol que s’escola per les fulles, creant un mosaic irregular d’ombra fresca i llum. Em recorda una pintura impressionista, com l’Esmorzar a l’herba, de Manet –o és Monet? Sempre els confonc-, però sense cossos nus ni tanta bohèmia. S’aixequen, parlen distesament, riuen, i pugen als biosaludables que hi ha a la vora, però no amb ànim de fer exercici -no els veig aquest angle-, sinó per a riure encara més, juganers, dos a cavall del mateix aparell. És un evident moment de descans, una pausa laboral; dos homens porten el mateix vestuari de feina, amb logo d’una empresa que no conec, i penso que potser són de l’obra d’ampliació de l’Auditori, però de seguida m’adono que no. Escolto encara el seu riure, mentre s’allunyen cap a la passarel·la que dona a l’Ebre. Veig aparcada a la vorera una furgoneta amb el mateix logo empresarial i el del Banc de sang i teixits, al costat del lema “Ajuda’ns a salvar vides”. De seguida lligo caps, perquè aquests dies estan fent campanya de donacions, amb unitats mòbils, i em ve certa enyorança, perquè fa un any que no en puc donar per dèficit de ferro que estem mirant d’anivellar, i enyoro l’emoció que m’aporta aquest acte, no de generositat, sinó de satisfacció, sobretot quan em truquen periòdicament perquè fa molta falta –us animo a gaudir de fer-vos donant. I salvar vides pot ser això, donar i rebre sang, o compartir un migdia acompanyat de gent a qui tens simpatia, entre riures i complicitats, com aquelles hores del pati.

El grup torna per la passarel·la. Dedueixo que no són de Tortosa, i que han volgut admirar l’Ebre, aquest riu que també és vida, i pugen a la furgoneta, a continuar amb la seva jornada. Fan cara de satisfets.

Ja fa un vint d’anys que em van trucar d’Olot per a anunciar-me que havia obtingut el 39è Premi Marian Vayreda. Encara avui, l’alegria i satisfacció d’aquell instant em fa somriure i m’ajuda a digerir millor moments de desànim. El principal premi fou la publicació de l’obra a càrrec d’editorial Empúries.
D’aquesta manera, Postres de músic va representar un salt endavant (petit per a un home, però gran per a un escriptor desconegut) i a partir d'aquest segon llibre ja vaig gosar dir que era escriptor. Va facilitar que els meus contes arribessin a un nombre major de lectors i una difusió d’abast nacional, fent-se’n ressò premsa tan diversa com l’Avui, La Vanguardia, l’ABC, La Razón, El País, Diari de Girona o El Temps, a més de tota la premsa comarcal. 
Li vaig posar Postres de músic perquè els contes que el componen són petits, rodonets, amb gustos diversos, alguns amb to dolç com el moscatell, altres més aviat com el vi ranci. Els meus contes són molt breus, només pinzellades en la vida dels personatges, i sovint oculten dades que ha d’imaginar el lector. Aquest ha de col·laborar en la creació del conte. És com quan uns amics et conviden a sopar a casa seva i tu has de portar les postres; en aquest cas, jo em presento a les cases dels lectors amb Postres de músic, i ells han d’aportar la resta de plats.
El jurat del premi, format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Villatoro, Imma Merino i Eugènia Broggi va destacar-ne la qualitat i la intel·ligència de l´escriptura, la fina ironia i els jocs amb el llenguatge, així com l’originalitat de la seva construcció i sobretot la darrera picada d'ullet de l’epíleg final, que relliga les històries i permet comprovar que totes formen part d'una unitat, del mateix llibre.
Al poc temps de la seva aparició, l’FNAC el va incloure a la seva web entre els llibres més destacats amb el següent comentari: "Aquest fresc recull de petites històries és una dolça manera d'endinsar-se en una lectura divertida i sugerent. Els temes, tot i que en un principi poden semblar dispars, gràcies a una estructura especialment acertada, aconsegueixen un fantàstic resultat final: rodó, podriem dir. És pràcticament impossible no devorar aquest llibre en un temps récord, rellegir-lo i descobrir el que pot fer un ús intel·ligent del llenguatge. Unes històries encisadores, i especials."
Emigdi Subirats, escriptor i articulista campredonenc, en va dir amb el seu entusiasme habitual: "…Jesús M. Tibau demostra haver trobat el seu espai de maduresa literària, amb narracions veritablement variades i d’una gran originalitat, alhora que demostra una gran mestria en l’ús i coneixement de la llengua catalana… De ben segur que aquest és un dels millors reculls de contes escrits per un autor de casa nostra, si no el millor".
Carles Castellà, a Viure l’Ebre i al portal llibresebrencs.org va escriure que en aquests contes "se’ns proposa un tast deliciós que aconsegueix pouar en el qui les llig un degotim de somriures i de tristesa, un sobreeixidor de sensibilitat, amarat tot ell d’una gran pàtina de quotidianitat i de placidesa, fins en allò més inversemblant."
Albert Torrent, a la revista L’Oriol parla de "fina ironia" i de "creativitat desbordant".
Mercè Cuartiella, escriptora i Conductora del programa ISBN d'actualitat literària a Canal Nord Televisió, parla de gran domini de la llengua, sensibilitat exquisida i comenta que ha trobat un dels pocs autors catalans (en masculí) que li ha semblat convincent assumint la veu d’una dona, ja que als relats on són elles les que parlen no es veu una veu masculina disfressada, sinó una veu femenina.
En resum, la gran majoria coincideixen en què els meus relats combinen humor, sensibilitat, originalitat i sorpresa, i espero que aquesta fórmula em porti algun dia al somni de poder viure del "cuento".Han passat dos dècades, vint llibres publicats i molts més escrits, el meu estil ha tendit a la brevetat, a la recerca de l'emoció a partir de fets més quotidians encara, però molta gent em recorda encara per aquest recull.

 Ja ha passat un altre Sant Jordi, i ja en van 25 viscuts com a escriptor. La temptació és afirmar que amb la mateixa il·lusió de sempre, però seria com tractar d'enganyar-vos, i procuro inventar-me coses només quan escric ficció, i sempre sense mala fe.

És impossible repetir la il·lusió d'aquell 2001, amb el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, encara tremolós a les mans, sense amics ni coneguts entre els companys de dèria literària. I tota la corrua d'il·lusions que han anat venint després, i que es mantenen intactes, gairebé. Però, ep!, al tanto, que d'il·lusió encara en queda molta, per a donar i per vendre, però un ja té certa experiència, i endevina com aniran les coses, i sap què pot esperar, i què pot portar només frustracions. 

Un es fa realista a base d'anys, però manté l'ànim juganer, i després d'aquest recorregut em sento feliç. Lluny d'aquell 2001 en què em sentia petit, ara no noto que hagi crescut gaire, però la llista de companys i amics escriptors, la majoria estimats, no para de créixer, se'n sumen més cada any, i ens fa goig retrobar-nos, i compartir somnis, i passions, i somriures, i projectes, i bons desitjos encara. I com a mostra, les imatges que afegeixo en aquest apunt, i que per a mi són un tresor. Enyoro molt algunes absències, com les de Josep Igual i Francesca Aliern.

Com cada any, he començat la diada de seguida, no resisteixo gaire a casa sense sortir. Sempre m'agafo un dia de vacances, per a viure'l intensament, i a primera hora del matí, cap a les 9, ja em veuen vindre a La 2 de Viladrich, i assaboreixo aquells moments de certa soledat, de pau, d'aire recent estrenat, dels primers compradors que arriben en comptagotes, dels primers amics que vaig rebent. A migdia me'n vaig a la parada de la Biblioteca, a la plaça de l'Àngel, i m'entrevisten a Ràdio Tortosa.

Descanso a migdia, cap a les 2, el temps just de dinar i descansar massa poc, i després hi torno, a les 4.30, de nou a Viladrich. 

Durant el dia, he signat més o menys com cada any, i encertar el pronòstic no té gaire mèrit. Aquest 2025, sobretot, exemplars de A voltes, un planeta, i de Sobre la pell hi ha carn encara. Mentiria si digués que la quantitat no importa, però la qualitat de les dedicatòries les fa inoblidables. N'explico algunes de mostra. Una dona d'uns 75 anys, senzilla, una mica tímida, que agafa entre les mans, amb tendresa, Sota la pell hi ha carn encara, jo creia que sense mirar-me; Rosa de Viladrich li diu que l'autor, jo, estic allí al costat,  i ella contesta que ja ho sap, i ve cap a  mi, i m'explica que té A la barana dels teus dits, que el rellegeix sovint, l'acompanya, i li fa il·lusió comprar i que li dediqui el nou poemari. La neta d'una amiga de la família que va morir fa pocs anys, m'ha estat buscant; vol que li dediqui un llibre, perquè la va emocionar que jo llegís un poema durant el funeral. I finalment, a última hora, quan arriba la foscor, m'agrada passar els últims moments assegut a Viladrich, com a l'inici del dia, però molt més cansat, revisionant al meu dintre alguns moments, i amb l'esperança que vingui, com un miracle, la xiqueta que em va comprar el poemari Hi entra de puntets la llum, fa dos anys (com ho explicava llavors al blog). I sí! la veig, ha crescut, però la reconec, i la crido, i li regalo el nou poemari, i ens fem una nova foto tots dos, i li pregunto si encara escriu poemes, i contesta que ara fa narrativa, i jo, evidentment, no puc resistir-li a regalar-li també un dels meus recull de contes. 

I seguirà la història, i més sant jordis, i no sé si tan il·lusionat (una il·lusió és una forma d'engany als sentits), però sí amb més emocions.

A la típica pregunta de "d'on ets?" de vegades responc amb una resposta llarga, segons on es faci la pregunta. Tota la vida seré de Cornudella de Montsant, però en porto més de mitja a Tortosa, i tots dos llocs els tinc al cor. Però l'acte de néixer el vaig fer a Reus, ciutat de referència de petit, i vaig estudiar set anys a Tarragona. Al Camp de Tarragona, ens consideren una mica com a propis als del Priorat, tot i la nostra singularitat i cert status d'illa enmig de terra ferma. Per tot plegat, em fa feliç, i considero un privilegi, que em considerin autor de casa tant al Priorat, com a a les Terres de l'Ebre, com a Reus i a Tarragona.
Tot això penso mentre veig aquest article de novetats literàries al Tarragona digital on esmenten A voltes, un planeta, de Cossetània Edicions.

 El dia de Sant Jordi procuro estar el màxim temps possible a peu de llibreria, i prefereixo no moure'm de Tortosa. En teoria serà fàcil trobar-me, però si voleu anar al segur, estaré a les 12 a la parada de la Biblioteca a la plaça de l'Àngel, i a les 5 de la tarda a La 2 de Viladrich.

Com a dedicatòria de A voltes, un planeta, us regalaré un país en exclusiva inspirat en vosaltres.

 

La riquesa de les paraules, les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’elles per a jugar, per a imaginar, provenen sovint de la polisèmia. Per exemple, una paraula que té molt bona premsa i que s’utilitza sovint en to positiu és il·lusió. Però si visitem una eina tan recomanable com el diccionari, concretament el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dona diversos significats que unifico en dos grups. Per una part –el diccionari el situa en últim terme- ens trobem amb allò que la majoria de persones pensem i fem servir: “Engrescament que s'experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa”. D’altra banda –el diccionari el situa en primer lloc:  “Error dels sentits o de l'esperit que fa prendre per realitat l'aparença.  Engany degut a una falsa aparença. Esperança sense fonament real.”

La primera idea d’il·lusió ens impulsa, ens fa pessigolles, ens motiva i esperona a anar endavant, a algun desitjat lloc o situació que esdevé un repte agradable i positiu; l’altre és una falsa idea, un engany en què ens fan caure els sentits. Cal para compte de no barrejar-los per a evitar frustracions. O no?

Un exemple és el Quixot, que va viure enmig d’aquestes dues il·lusions, i que sovint em feia riure, però que també admiro. Lluitar per uns ideals, i rebre patacades dels molins; potser és això la vida, per a uns quants il·lusos il·lusionats.

 Entrevista a Canal Reus sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Enguany accepto encantat la invitació als actes de Sant Jordi que organitza l'Escola d'Adults de Tortosa, i el 24 d'abril, a les 17.30 hores, hi parlaré sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)

 

En un curt tram de vorera trobo dos missatges escrits; un d’adherit a un fanal de forma no reglamentària segons l’ordenança municipal, i un altre de normatiu, sota una senyal de trànsit. El primer, circular, en lletra cursiva sobre fons groc, diu “JESUCRISTO CAMINO, VERDAD Y VIDA”. El segon, sobre fons blanc, avisa abans d’una rotonda que “Vostè no té preferència”. El primer sentencia, amb seguretat, i s’atorga la llicència d’estar en possessió de la veritable veritat, que no és cap altra que la seva. El segon ens posa al nostre lloc, ens fa tocar de peus a terra, ens recorda que no som el centre del món.

Demà, dins de les Jornades Literàries Vila de La Sénia, parlaré dels meus dos nous llibres, Sota la pell hi h carn encara (Linx Edicions) i A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Dos llibres de gèneres diferents, poesia i relats, però tots dos creats de forma molt fluïda, i em fa gràcia anar de tots dos de bracet a parlar-ne a La Sénia 

 

Des de les finestres de casa, a qualsevol hora, veiem diverses aus i ocells que volen prop de l’Ebre, solitàries a la caça, en dansa de parella qui sap si nupcial, en esquadra... Aixeco la mirada del llibre que llegeixo i, de reüll, em sembla distingir la silueta negra sobre blau d’un d’aquests moixons. De seguida em crida l’atenció que no tingui la típica forma de v baixa amb què vam aprendre a dibuixar-los de petits, i que la seva trajectòria sigui irregular, maldestra, sense elegància natural, a la deriva. M’hi fixo millor i m’adono que deu ser un paper, o plàstic, de poc pes i de prou superfície, no perquè voli, sinó perquè suri a mercè de la calma d’aquest matí de diumenge d’abril. L’observo hipnotitzat. No tan sols manté l’altura, sinó que en guanya, empès amunt per alguna corrent d’aire càlid, com ho faria una àguila imperial, però amb menys glamour i jerarquia dins dels animals i objectes que solquen els nostres cels. Una gavina s’hi aproxima, em sembla que gira al seu voltant. Imagino que vigila aquest intrús del seu espai vital, que s’allunya en direcció al Port, indiferent a la nostra mirada, que es fa petit, com gairebé un punt, no sé si final. Ignoro el seu destí, però ser un objecte inanimat simplifica bastant les coses, li estalvia dubtes i preocupacions, segurament innecessàries.