tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 Entrevista al diari El Punt Avui, amb Santi Borrell, on em pregunta per la faceta literària en general, pels relats breus, i, en concret, pel recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions, 2025).

Fa uns mesos, de la revista Caràcters de la Universitat de València, em demanen escriure un comentari sobre el llibre El riu ve crescut, de Maria Beneyto.

Ja el podeu llegir a la revista número 103 , en aquest enllaç.

També podeu escoltar un fragment a youtube.

 

 

 

1984, de George Orwell, apareix sovint a les llistes dels llibres més importants de la història.

Jo no l’inclouria a la meva llista de les millors obres literàries; potser sí entre els llibres que més han impactat o influït, especialment els últims 70 anys. I per aquí devia anar la voluntat de l’autor o, més concretament, la idea de donar una senyal d’alarma, no tan sols d’un possible futur, sinó del seu present.

Crec que fou un encert establir com aquest futur distòpic una data força propera a la de la publicació, tot i que 40 anys potser no sigui tan propera. Avisava que aquest terrible futur no era gaire distant, i a la nostra generació ens posà una mica els pèls de punta. i recordo haver-lo llegit als vuitanta amb una barreja de recança i alleugeriment. Per sort, tot i que s’intuïa que alguna cosa havia endevinat, em semblava que la nostra societat era força diferent de la imaginada per Orwell, que nosaltres tot just sortíem d’una dictadura, que vivíem una època en què la llibertat n’era bandera –això pensàvem.

Ara, en rellegir-lo quaranta anys després, quan jo no en tinc vint, sinó seixanta, quan, decebut, he comprovat que els aires de llibertat que crèiem viure, que el món nou que ens esperava al segle XXI, ha estat una il·lusió, que pantalles terribles que creia superades tornen amb força, que manipular les masses, tornar-les fanàtiques, fer-les sentir odi, és més fàcil que mai. Que el futur només és una versió del passat, de vegades no gaire encertada –però d’altres vull creure que sí.

Algunes tecnologies que imaginava Orwell, ara són molt més reals que als vuitanta. Les telepantalles que apareixen al llibre, que emeten missatges dirigits i que a més ens vigilen, que es troben a les parets del les cases i dels carres, resulta que les tenim a la butxaca, a les mans, a la tauleta de nit.

El món que ens planteja Orwell esgarrifa, amb els seus minuts d’odi, amb la Policia del Pensament, amb la supressió de la memòria, de l’amor. Però l’autor ens presenta un personatge que creu que un altre món és possible, que hi ha esperança, però –atenció, spoiler- els seus pensaments i les seves emocions seran vençudes.

  A nivell personal, i sense tenir en compte l’argument del llibre, em va impressionar el fet que algú, en un passat més o menys llunyà, hagués mirat el 1984 com un futur, un any que era el meu present de jove de vint anys. Aquesta reflexió em feia adonar del pas del temps, de la seva fugacitat, de la relativitat de tot plegat, que el futur només era una etapa que aviat podria quedar enrere. Aquesta idea imposava cert vertigen. I han passat 40 anys, i aquell vertigen ja és una broma.

 Us deixo algun fragment i una lectura:

 Una cosa que el sorprenia d'ella era la vulgaritat del seu llenguatge. Era un símptoma de la seva revolta contra el Partit en totes les seves manifestacions, i li semblava en un cert aspecte natural i saludable, com els renills d'un cavall que flaira palla podrida.

  No teníeu res vostre descomptats els pocs centímetres cúbics dins el vostre crani

  No es poden ficar dintre teu. Si pots sentir com és d’important de romandre sempre home, encara que no condueixi a cap resultat, pots dir que els has vençut.

 L’objectiu de promoure una guerra és sempre de col·locar-se en millor posició per a fer-ne una altra.

 Una societat jerarquitzada només és imaginable sobre la base de la pobresa i de la ignorància.

 Calia produir articles, però no era convenient de distribuir-los. I, a la pràctica, l’única manera d’aconseguir-ho era la guerra continuada.

 consideren necessari que sigui un fanàtic, crèdul i ignorant, les condicions predominants del qual siguin la por, l’odi, l’adulació i l’exaltació triomfal.

 

Tarda de juliol, hora de treure la gosseta. Vaig pel carrer, badant per a variar, passejant la mirada per tot allò que m’envolta sense buscar res de concret. A uns cinquanta metres veig mon fill. Camina sol, amb pas decidit. Per la seva trajectòria dedueixo que torna a casa. Deu vindre de fer un cafè amb un amic, una de les seves principals distraccions aquest estiu post ESO. Me’ls imagino tots dos a la terrassa d’un bar, parlant de les seves coses, sentint-se joves homes que miren el futur –sovint és un futur proper, de plans de cap de setmana, però també més enllà.

Si el crido, em sentiria fàcilment, i acabaríem de fer el camí de tornada junts, però em recreo observant el seu pas: em crea una sensació estranya, una barreja d’il·lusió i goig pel que vindrà, i d’enyorança del que atresoro al record.

Ja fa anys que va sol per Tortosa, però no tants que el portava de la mà i parlàvem d’història, d’economia, de política, de futbol... de la vida.

La gosseta decideix que s’atura a fer les seves coses. En pocs minuts ens trobarem a casa, aquest vespre de juliol.

 La mundana comèdia (El Toll, 2022) és el segon llibre que llegeixo de Pasqual Mas. El primer fou un poemari, i en aquesta novel·la he xalat de valent. Pasqual desplega tot un repertori d'una una forma d'entendre i de mirar la vida molt valenciana, si em permeteu el clixé, que recorda altres autors, cineastes... artistes en general, del país Valencià. 

A través del protagonista, un periodista que es guanya la vida com pot jugant a dos bandes, fent filigranes amb les obligacions de la feina i els seus ideals, que en té, fa un repàs àcid, sarcàstic, irònic... divertit sempre, a tota la societat general, no es deixa ningú, i tot personatge secundari que li passa per davant rep d'una manera o altra, però molt especialment el periodisme i la política. I el món empresarial. I la construcció...  (és que no para). Una gimnàstica literària intel·ligent i amena on ens hi podem veure reflectits.

Us deixo uns pocs fragments i una lectura:

Sovint els periodistes som com els soldats, persones honorables que serveixen una empresa indigna.

 Al treball érem esclaus d’un llenguatge escaldat amb sublimat, una mena de cossi de paraules desinfectades que significaven exactament el que volien significar i res d’afegit.

 Mane qui mane, al costats dels diners, que l’ombra és més fresca.

  No sé com serà el bloqueig que afecta els escriptors; el dels periodistes, ho puc ben assegurar, se’t cura a hòsties.

 Per la vora del riu, veig un home gran que porta de la mà un xiquet; iaio i net, suposo. Escolto que el vell diu: “Ara hi ha altaveus, i altres mitjans de comunicació; però abans les campanes tocaven per a això”. Aquella forma tan humana i tradicional de traslladar a la nova generació les restes de mons que han desaparegut, a través de la paraula oral i l’estima. Potser el xiquet ho recordi sempre, o només a mitges, i només es quedi amb el record que el iaio li explicava coses, la sensació d’una mà dins de l’altra, el to de veu, que no és poca cosa.

Aquestes converses que agafo al vol sempre són casuals, mai buscades, mai interfereixo, és una mena de norma que tinc, però en aquest cas confesso que he fet una lleugera trampa, ja que en veure de lluny aquesta parella, que m’ha atret de seguida, he modificat una mica la meva trajectòria per poder passar al seu costat, i escoltar la mena de regal que estava segur de rebre. 

 

Hi ha pel·lícules bones, dolentes, entretingudes, emocionants, emotives, divertides, misteriores... I hi ha pel·lícules que són un allau d’imatges, que s’interroguen sobre l’ànima humana i et fan partícip de les preguntes, pel·lícules que cada vegada que les veus, hipnotitzat, t’agraden més i més, i hi descobreixes matisos nous. Obres com La grande bellezza (2013) de Sorrentino, que et porten del bracet per un món antic i nou alhora, que et parlen de carn i de l’esperit, dels grans projectes vitals (sovint inabastats o  inabastables) i de les petites coses, d’il·lusions i desil·lusions, i tot ambientat en una gran bellesa, una barreja que poca gent com els italians saben cuinar, apassionats, humans, terrenals i divins.

Potser és una pel·lícula que cal mirar a partir de certa edat, amb un bagatge al darrere, o damunt, d’ideals partits, de derrotes i records emotius. Comença amb la celebració del 65è aniversari del protagonista, i jo, que m’acosto a aquesta xifra, puc intuir, i fins i tot compartir, algunes de les seves sensacions i reflexions. A més, és escriptor, d’una sola novel·la publicada a la seva joventut, i després periodista d’èxit, amo i senyor de la nit romana, i ara ja cansat de la frivolitat, de la buidor de tot plegat, o començant a assumir-la, a acceptar-la amb certa resignació.

La pel·lícula em recorda, amb molts matisos, a 8 ½, però lluny del blanc i negre de l’obra mestra de Fellini -de genis italians va la cosa- La grande bellezza és un torrent de color, i un homenatge a la ciutat eterna.

Hi ha pel·lícules que esdevenen clàssics amb una rotunditat que aclapara.

 Us deixo uns detalls del guió:

 
A la meva edat, una dona bella no és suficient.
---
-La família és una cosa bonica.
-Cert, però jo no estic feta per a coses boniques.
--
-Què et passa?
-Em sento vell.
-Jove no ets.
--
-Ets un misògin.
-Tinc més ambició; sóc misàntrop.
--
-Coneixes molta gent!
-Conec a tothom.
-Això deu ser font de felicitat.
-Més aviat d’infelicitat.
-T'han decebut?
-Jo he decebut.
---
Són magnífiques les congues que fem a les nostres festes; les millors de tota Roma. Són bones perquè no van enlloc.
---
- Estefania, tu i jo hem fet mai l'amor?
-No.
-Això és una gran injustícia. Sort que encara tenim alguna cosa bonica per fer.
---
-Per què em dius Jeppino? Des de que era petit que ningú em deia així.
-Perquè un amic té el deure de fer-te sentir com un xiquet alguna vegada.
---
(El protagonista s’adreça a un cardenal durant un banquet)
-Fa uns dies, en una boda, vaig tenir la necessitat de fer-li preguntes sobre la fe, sobre la profunditat de l’esperitualitat, però vostè es va distreure.
-Doncs faci-les ara.
-No, ja no tindria sentit; seria una desil·lusió per a mi descobrir que vostè, en realitat, no té cap resposta.

Aquest dissabte 5 de juliol al matí, estaré a la tercera edició del certamen UNI-I-VERS de Benifallet presentant Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions 2024 )

 Hi ha llibres que deixen testimoni d'una manera de viure, que intueixes que són especials per al seu autor, i si a més l'autor és un bon amic, val la pena no deixar que s'oblidin. El mas de la Franqueta, de Vincent Pellicer (Cossetània Edicions, 2012)

 

Durant l'any participo a moltes activitats al voltant de la literatura, on coincideixo amb el mateix grup de gent, a qui anomeno la meva família de lletres. És agradable, però sovint em queda el regust que no acabem d'arribar a més gent, que tot es queda en un cercle petit, tancat, que creix massa a poc a poc. Però de tant en tant acudeix un noi o una noia jove, i reviu l'esperança, i m'entendreix la seva timidesa, i busco l'equilibri entre deixar-li cert espai que sé que necessita i en demostrar-li la importància que té per a mi. No vull traslladar-li pressió, ha de créixer al seu ritme i al seu gust, però em poso al seu servei, li dic que em pot buscar si necessita alguna cosa, si té dubtes, com si el fes servir per a ajudar el noi que vaig ser, potser li regalo un llibre. Aboco ampolles amb missatges al mar de la joventut, i espero respostes passejant per la platja. Em donen les gràcies, inexperts i sorpresos, i no saben que són ells el regal.

 Fa 20 anys que Jesús Moncada, però no l'he deixat de tenir prop, dels d'aquells anys 80 quan vaig comprar, encuriosit, Camí de Sirga. Els seus llibres són port on em refugio sovint, de vegades només una estona.

Fa molts anys, 14, em va agafar al dèria de gravar en vídeo lectures dels meus llibres, i el primer que vaig escollir que no era meu, va ser precisament Camí de sirga. Aquell vídeo es veu maldestre, excessivament casolà, i penso que la meva tècnica ha millorat una mica, però me'l miro amb tendresa. Després en vindrien d'altres, periòdicament, com una necessitat, i els podeu veure en aquest enllaç, que de ben segur augmentarà.

 

A pocs metres del mercat de Tortosa, una parella gran, d’uns setanta-cinc anys, ve en la meva direcció. Ell porta una bossa típica de paper, de forn, d’on sobresurt una barra de mig o de quart. La punta de la barra està trencada barroerament, de forma precipitada amb la mà, amb aquell desig irresistible que ens desperta l’olor de pa recent cuit. Tots dos frueixen de rosegar-ne un crostó. No sé si viuen lluny o prop del mercat, ni si aquesta barra que potser han comprat per dinar arribarà gaire sencera. Aposto que a sopar no arriba. Demà a primera hora caldrà repetir el desig; potser per això només en compren una.

Apareix una nova frase meva a les platafomes Minimalia i Rodamots. Aquest cop és un fragment del llibre que potser més m'estimo (en gran part perquè mon fill és qui més hi apareix, des de la mateixa portada): L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis