tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

  

8 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Que et conviden d’un centre d’ensenyament per parlar dels teus llibres és un dels millors regals. Si, a més, com és aquest cas, el centre repeteix la invitació en un altre curs, al plaer s’hi afegeix satisfació personal, perquè és el millor símptoma que els va agradar la teva presencia.

Tot i que no m’he de desplaçar gaire per fer la visita, m’agafo tot el dia festa. Prefereixo prendre’m les hores prèvies amb tranquil·litat, no anar en pressa, anar visionant com pot anar l’acte, per tal de treure-li el màxim rendiment, encara que tot allò que hagi planejat abans no ho posi en pràctica. Perquè cada visita a una aula és única i especial.

Avui fem una sessió conjunta d’alumnat del Programa de Formació i Inserció /PFI), de Transició a la Vida Adulta (TVA), i d’Itinerari Formatiu Específic (IFE). Per tant, persones i mirades diverses.

Es repeteix el mateix tracte humà, sensible i amable, que vaig rebre el maig de 2022, la meva visita anterior.

Durant tot el curs han estat treballant els contes del recull I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), que va obtenir el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta, i m’ha fet il·lusió que aplaudissin aquesta dada amb cara de contents, com fent-se partícips de l’alegria, després d’haver llegit el llibre.

Abans m’han fet diverses preguntes, algunes força habituals d’aquestes xerrades, tant se val el lloc, l’edat o la circumstància; en general, a la gent li agrada molt saber per què escrius. Es veu que és una activitat que no acaben d’entendre com funciona, i que acostuma a generar curiositat i certa admiració, com si fossis un ésser especial, cosa que jo sempre procuro desmentir. Un dels meus temes recurrents és explicar el meu origen humil, la meva senzillesa, per tal de demostrar que escriure no està fora de l’abast de ningú.

També han fet alguna pregunta molt interessant. Recordo, per exemple, un noi que havia captat que a la majoria dels relats hi ha lluites d’algun tipus, i volia saber si el llibre reflectia alguna mena de lluita meva, interior o no. Caram, m’ha fet reflexionar sobre això, no m’ho havia plantejat de forma conscient. Hem arribat a la conclusió que tothom du lluites al seu interior, grans o petites, de les quals en surt vencedor o perdedor, i que l’important és assumir-les i combatre de la millor forma possible.

I realment el llibre, a través dels esports, que només són una excusa atractiva per a mi, parla d’aquestes lluites.

Hem repassat la majoria dels relats, que coneixien perfectament, i han projectat les imatges que han creat per a molts dels contes, ambientades en ciclisme, boxa, petanca, esgrima, etc. Com en altres escoles on he parlat del llibre, algú m’ha retret que mancava l’esport que ell practicava. Qui sap si això em motiva, a practicar literàriament una segona part.

 

8 de maig. Visita al CEE Verge de la Cinta de Tortosa, dins del marc del programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Que et conviden d’un centre d’ensenyament per parlar dels teus llibres és un dels millors regals. Si, a més, com és aquest cas, el centre repeteix la invitació en un altre curs, al plaer s’hi afegeix satisfació personal, perquè és el millor símptoma que els va agradar la teva presencia.

Tot i que no m’he de desplaçar gaire per fer la visita, m’agafo tot el dia festa. Prefereixo prendre’m les hores prèvies amb tranquil·litat, no anar en pressa, anar visionant com pot anar l’acte, per tal de treure-li el màxim rendiment, encara que tot allò que hagi planejat abans no ho posi en pràctica. Perquè cada visita a una aula és única i especial.

Avui fem una sessió conjunta d’alumnat del Programa de Formació i Inserció /PFI), de Transició a la Vida Adulta (TVA), i d’Itinerari Formatiu Específic (IFE). Per tant, persones i mirades diverses.

Es repeteix el mateix tracte humà, sensible i amable, que vaig rebre el maig de 2022, la meva visita anterior.

Durant tot el curs han estat treballant els contes del recull I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), que va obtenir el Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta, i m’ha fet il·lusió que aplaudissin aquesta dada amb cararde contents, com fent-se partícips de l’alegria, després d’haver llegit el llibre.

Abans m’han fet diverses preguntes, algunes força habituals d’aquestes xerrades, tant se val el lloc, l’edat o la circumstància; en general, a la gent li agrada molt saber per què escrius. Es veu que és una activitat que no acaben d’entendre com funciona, i que acostuma a generar curiositat i certa admiració, com si fossis un ésser especial, cosa que jo sempre procuro desmentir. Un dels meus temes recurrents és explicar el meu origen humil, la meva senzillesa, per tal de demostrar que escriure no està fora de l’abast de ningú.

També han fet alguna pregunta molt interessant. Recordo, per exemple, un noi que havia captat que a la majoria dels relats hi ha lluites d’algun tipus, i volia saber si el llibre reflectia alguna mena de lluita meva, interior o no. Caram, m’ha fet reflexionar sobre això, no m’ho havia plantejat de forma conscient. Hem arribat a la conclusió que tothom du lluites al seu interior, grans o petites, de les quals en surt vencedor o perdedor, i que l’important és assumir-les i combatre de la millor forma possible.

I realment el llibre, a través dels esports, que només són una excusa atractiva per a mi, parla d’aquestes lluites.

Hem repassat la majoria dels relats, que coneixien perfectament, i han projectat les imatges que han creat per a molts dels contes, ambientades en ciclisme, boxa, petanca, esgrima, etc. Com en altres escoles on he parlat del llibre, algú m’ha retret que mancava l’esport que ell practicava. Qui sap si això em motiva, a practicar literàriament una segona part.

 

Ja podeu llegir a la revista Caràcters, el meu comentari sobre la novel·la Terra de bregues, de Jaume Miquel Peidró (Onada Edicions).

El trobareu en aquest enllaç.

I escoltar un fragment a youtube

 Avui, al Cine Club La Ràpita, convidat per Xavier Miró, per mirar la pel·lícula que m'han deixat triar: Plácido, de Berlanga. Hem xalat molt, en pantalla gran com ha de ser, i ficat dins l'extraordinari, aparentment caòtic, coral, i genial univers de Berlanga.

 Descoberta a youtube una nova joia que no coneixia, amb uns joves Burt Lancaster i Kirk Douglas: I walk alone (1947)

El passat 10 d'abril al vespre, dins del marc de la XX Fira Literària Joan Cid i Mulet, va tindre lloc un concert d'Albino Teno i els Perfectes Secundaris, al claustre del pati de la Immaculada. 

No vaig fer res per evitar, al contrari, de fer-me el regal de recitar un parell de contes acompanyat de la seva guitarra: Tossut de mena, del llibre Una sortida digna, i Tempesta, de A mig camí de la incertesa.

Poques coses m'agraden més que llegir acompanyat de la música d'Albino. Va ser fantàstic. Ganes de tornar-hi.

 

Setmana Santa, i el rastre de dos avions, després de pondre's el sol, dibuixa una creu al cel. Qualsevol classe de missatge sortiria de la meva mirada, perquè aquest fet passa cada dia, i cap d'aquests dies és especial, o ho són tots.

La cara de la Reina, al perfil del Port, s'ho mira de més a prop, inalterable.

La setmana vinent tindrà lloc la XX Fira Literària Joan Cid i Mulet. Hi he estat present d'una manera o altra des de la primera edició, i enguany no serà una excepció.

Des dels diLLUMs d'arts al Forn participem en l'organització de diverses activitats, com el tradicional esmorzar trobada d'autors, el dissabte 11 d'abril, i la posterior macropresentació de llibres que jo coordino i conduiré. El mateix dissabte a la tarda hi ha un homenatge a Albert Aragonès.

I moltes activitats més que podeu trobar al programa

 Amb molta il·lusió, i certa responsabilitat, accepto encantat la invitació de Xavier Miró de participar al Cine Club La Ràpita, proposant la projecció en pantalla gran d'una pel·lícula.

Ell sap que m'ha costat triar, que en podrien ser moltes, després de descartar la que podria ser la meva preferida, Manhattan, de Woody Allen, que ja la van projectar fa un parell d'anys. M'han passat pel cap film com El planeta de los simios, Lost in translation, El tercer home, Still walking, Stardust memories, El padrino, Fargo, Una història verdadera, La gran bellesa...

Llavors penso que la pel·lícula que triï s'associarà una mica a mi, a la meva manera de ser o de pensar, als meus interessos o prioritats. Hauria de tenir sentit de l'humor, ser intel·ligència, emotiva, amb bons diàlegs, amb imatges atractives i suggeridores, que posi el focus d'atenció en els perdedors, en la gent humil, anònima... , i que, com em recomana Xavier, que tingui ganes de veure-la en pantalla gran. I amb tots aquests ingredients crec que he escollit la ideal: Plácido, de Berlanga. 

Us convido a compartir-la el 19 d'abril, a les 18.30 hores.

No és el primer cop que participo en una activitat així. Fa deu anys vaig comentar Atrapat en el temps, amb Bill Murray, a la Filmoteca nacional de Catalunya.

Al blog vaig explicar-ne els motius llavors.

 Aquelles pel·lícules en blanc i negre dels 40 i 50 són autèntiques llepolies per a mi, de vegades els diàlegs, de vegades la fotografia, sovint tot.

Criss cross (L'abraçada de la mort) (1949). la podeu veure a youtube, en versió original

La burla del diable (1953)

 Increïble que a aquestes alçades descobreixi una pel·lícula que no havia vist mai, dirigida per John Huston, amb Humphrey Bogart de protagonista, i guió de Truman Capote, del qual transcric algun fragment.

-Aquests homes estan desesperats!
-Per què ho dius?
-No m’han mirat les cames!
---
Què és el temps? Els suïssos el fabriquen, els francesos l’atresoren, els italians el perden, els americans diuen que és or, els hindús, que no existeix, i ja sabeu el que jo penso: que és un canalla.--
-Què passa?
-No passa res, Billi, senzillament estem pensant què fer atès aquest retard.
-Emborratxar-nos amb els pagesos, anar a l’església, escriure les memòries...
--
-Quant temps va viure aquí?
-Més que en qualsevol altre lloc: dos anys.
-Però quan era petit, no tenia mare, pare, casa, carrer i poble?
-No, jo vaig ser orfe fins els vint anys. Després una dona bella i rica em va adoptar.
--
-El metge m’ha receptat tenir molts diners, o em deprimeixo, m’inquieto i se’m posa la pell fatal.
-Doncs ara no et passa i no tens un cèntim.
-Són les meves expectatives que em donen moral.

 

Quan jo era molt petit, una de les millors coses que podien passar dissabte a la tarda era veure una pel·lícula de Tarzan. Aquell final dels seixanta i inicis del setanta de la meva infantesa en feien sovint a la tele. Encara estaven de moda, tot i que s’havien filmat unes tres dècades enrere. Coses d’aquells temps de canal de televisió únic, quan tots miràvem el mateix, sense la llibertat de poder escollir, però amb el benefici, que després he valorat, d’haver-me enriquit amb pel·lícules de totes les èpoques i estils, sempre després de passar pel sedàs de la censura. Ara els nostres fills tenen una oferta més àmplia on triar i, lògicament, escullen només allò que els agrada, que està de moda, que és del seu temps, i corren el perill –jo ja els alerto d’això- de privar-se d’altres estètiques i mirades.

Com he dit, trenta anys després, les de Tarzan encara tenia èxit, i fins i tot se’n rodaven de noves, amb gran varietat d’atractius i fornits protagonistes. Però el Tarzan Tarzan, l’autèntic, el que ens agradava, era Johnny Weissmuller. Ningú no el podia igualar, almenys emotivament, i les còpies resultaven sempre decebedores.

Fa uns dies he vist un documental sobre ell, amb un bon repàs a la seva trajectòria professional, esportiva i vital. La caiguda de l’èxit més esclatant fins al pou de la decadència, que tantes vegades s’ha repetit. M’entendreix veure’l vell, imaginar-lo defallit. Voldria agrair-li si em va transmetre alguna engruna de força amb el seu famós i inimitable crit.

 Recordant El calaix dels vols perduts, una novel·la que vaig començar el juliol de 2012, i que es queda en projecte, com dos o tres més, quan tenia poques pàgines escrites, un boirós esquema i massa coses a decidir. 

La vaig reprendre i acabar el 2015, en pocs mesos, aprofitant la inèrcia i l'aprenentatge d'haver escrit tot just abans la primera novel·la, El nostre pitjor enemic, que em costà moltíssim acabar, havent de lluitar contra el meu hàbit de contista improvisador. 

Per a escriure El calaix dels vols perduts ja tenia certa tècnica, un viatge encetat que havia recorregut obrint-me camí pas a pas, paraula, a paraula. A més, la trama es desenvolupava en un temps i en un espai conegut per mi, amb un estil més habitual, i no amb el to especialment èpic i poètic que li havia donat a El nostre pitjor enemic, com a contrast amb el seu pusil·lànime protagonista. Tot i això no vaig deixar de proposar-me un repte: la trama es desenvolupa en tres línies diferents, i amb tres tipus de narrador, en primera persona, tercera, i segona.

Totes dues novel·les van obtenir premi. La primera, el de narrativa de la Ribera d'Ebre, i la segona, un accèssit al premi de novel·la curta de Mollerussa, que em va saber a gairebé primer en saber que aquell any el certamen havia batut el rècord de participació, i que havia empatat en primera instància amb el guanyador.

Ja ha passat una dècada d'aquestes dues novel·les, i no he tingut ganes d'escriure un altre llibre similar, que requereixi d'una estructura ben lligada per a arribar a bon port. L'ànima de contista breu, de juganer de les paraules, va sortir reforçada d'aquest doble repte. Trauré la pols a vells projectes de novel·les desats a arxius del meu ordinador? De moment no, però mai se sap.

 

Trobo al terra restes de la butlleta d’un sorteig de loteria. Els trossos, innecessàriament petits, han estat estripats i llençats al terra, diria que amb fúria, qui sap si víctimes de la frustració, com una venjança contra el menyspreu de la fortuna que, un cop més, ha degut passar de llarg. Patètica reacció davant d’una injustícia que no deixa de ser parcial, perquè els déus de l’atzar no poden complaure a tothom. Potser, tot plegat, és un exemple d’esperança mal dirigida que, d’acord amb l’ordenança municipal, pot ser objecte de sanció, per més inri.

 Els cotxes mai m'han interessat. Els veig com una maquinària útil. N'he tingut tres, i no en sé ni els cavalls, ni la cilindrada. L'actual ja té setze anys i si em pregunten la matrícula m'he de concentrar; normalment la dic bé, però dubto. En canvi, la matrícula del primer, comprat el 1989, la recordo a la perfecció; seria una bona contrasenya. I del cotxe del mig, puc dir que era blau.

Uns fragments extrets del documental When we were kings (1996), sobre Muhamad Alí i el seu combat contra Foreman de 1974, que ens permet introduir-nos en l'extraordinària personalitat d'Alí, molt més que un boxejador:

Tinc experiència, sóc un professional. M’han trencat la mandíbula, m’han tombat un parell de vegades. Sóc cruel! He estat tallant arbres i fent coses noves. He lluitat contra un cocodril. He lluitat contra una balena. He esposat un llamp i l’he tancat a la presó. Sóc cruel! La setmana passada vaig assassinar una roca. Vaig matar una pedra i vaig enviar un totxo a l’hospital. Fins i tot faig emmalaltir les medecines. Cruel i ràpid; tan ràpid, que ahir a la nit vaig apagar la llum i em vaig posar al llit abans que l’habitació quedés a les fosques.

--

No és extraordinari viatjar en un avió amb pilots africans? Una tripulació negra per a un negre d’Estats Units és una cosa estranya. Quan mirem la televisió, ens mostren a Tarzan, els indígenes i la selva. Mai ens havien dit que els africans són més intel·ligents que nosaltres. Parlen anglès, francès i africà; nosaltres ni tan sols parlem bé l’anglès.

--

Cadascú té la seva cultura. No diem que us odiarem i que mai voldrem parlar amb vosaltres ni farem negocis junts. No és això. Només diem que volem ser independents.

 

Fa uns dies, a la feina, ens preguntem quan es va retirar la part de la via fèrria a Tortosa, que passava per damunt de l’avinguda Lleida, al costat del parc. La resposta no era difícil de trobar dins dels arxius municipals, però jo emprenc un altre camí.

Recordo el moment, durant una de les moltes passejades que feia amb mon fill, llavors petit, i les llargues converses que les acompanyaven. Tinc present la imatge de la grua al fons que aixecava l’estructura del pont per on passava la via, i ell en un primer pla, amb el polo blau que portava, les piles carregades de curiositat. Vaig fer la foto, com tantes, per immortalitzar un moment que podria ser per una banda històric, i per una altra trist, per la constatació d’una pèrdua per a la ciutat que intuïa definitiva.

Trobo la foto de seguida al mòbil, i l’ensenyo als companys: setembre de 2012, dic. Constato com mon fill és la referència d’aquests últims i apassionants anys. I ja posats, me’m miro unes quantes més de l’època, amb un tel d’enyorança, que és un pont indestructible per a les emocions.