tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

El dissabte 20 de setembre, de 12 a 14 hores, estaré a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat. Signarem algun llibre i xalarem molt:

Participants: Cinta Arasa, Pilar Romera, Maria Climent, Jesús M. Tibau, M. Helena Rufat, Alex Delagua, Joan Roca Navarro, Andreu Carranza, Eva Vilanova, Jaume Arasa, Marta Roig, Ignasi Blanch, Marta Vives, Miquel Reverté, Elena Fora, Teresa Tort, Vicent Sanz, Juanjo Macías, Montserrat Espallargas i Miquel Esteve.

A la nit, dos nois passen pel meu costat al carrer:-Ahir vaig estar parlant amb ella.-De paraula? - pregunta sorprès o admirat el segon.-Per instagram- aclareix el segon. Que les relacions passin fases de proximitat no és nou d'ara, penso.

 

11 de setembre. Mentre aboco un poal d’aigua, com sempre m’ha passat a la vida, ja de petit, no em deixa de sorprendre la capacitat dels líquids de mantenir-se adherits al recipient que els conté. Si girem un got amb grans d’arròs, tots cauen de cop, disciplinats davant la implacable llei de la gravetat. De gran ja he entès, a mitges, que això té a veure amb la Física, o amb la Química, amb la disposició dels invisibles àtoms i les forces que els atrauen entre si, i de la diferent forma que es relacionen en funció del seu estat.

L’estat sòlid té una bona fama, ens dona sensació de solidesa –com és lògic semànticament- i potser mira la resta d’estats per damunt l’espatlla, amb certa arrogància potser infundada. Ens genera confiança, seguretat, volem aixecar la nostra casa i els nostres projectes vitals damunt d’una base sòlida. D’altra banda, esperem que els nostres negocis tinguin liquiditat, que les relacions flueixin. L’estat líquid ens ofereix infinites possibilitats, convida a la imaginació, sovint a partir de la  incertesa, de certa fragilitat.

Les gotes d’aigua que rellisquen per les parets del poal em desperten tendresa; la seva resistència a caure, l’anhel a mantenir-se adherides, certa rebel·lia que imagino contra la dictadura descoberta per Newton, que acaba imposant-se pel seu propi pes.

En un dia com avui, no sé si els catalans som sòlids o líquids, quan ni tan sols tenim un Estat propi. Rellisquem, caiem, resistim no sé fins quan de temps. Em desperten tendresa aquestes gotes que cauen, com “llàgrimes sota la pluja”, recordant el final de Blade Runner, estimo aquest poble nostre, desesperadament.

O som gasosos? Això seria fruit d’una altra reflexió.

 

 Ahir ens arriba la notícia de la mort de Rick Davies, un dels líders de Supertramp.

El meu record em diu que vaig començar a escoltar el grup al 80. Devia fer primer o segon de BUP, i un company d’habitació de la residència Sant Jordi de Tarragona es va comprar la cinta del concert a París. Aquelles habitacions del Sant Jordi, que ens feia conviure amb gent de gustos diversos, foren un catàleg de finestres per a observar mons musicals –i de tota classe- diferents; alguns s’han quedat amb mi. Posava la cinta contínuament, i recordo que em començava a agrada Dreamer, que era la primera d’una cara.Els primers anys dels 80 foren de canvi per a mi, i el ventall dels meus gustos musicals es va obrir a estils diferents, mentre d’altres començaven a desar-se al calaix del record; un calaix que ara obro de tant en tant, amb certa nostàlgia i ànim de reconciliació.Grups com Dire Straits o The Police ja formaven part de la meva dieta musical, però durant molts i molts anys, si algú m’ha preguntat pel meu grup preferit, he contestat que Supertramp.Acudeixo a ells periòdicament, sense abusar-ne, només quan tinc necessitat de delectar el meu paladar, semblan a quan em ve de gust una mica de clàssica.Em vaig anar comprant tots els discos, i ara sobretot els escolto a la llista de reproducció que tinc a youtube. És pràcticament impossible escollir una cançó preferida, perquè entenc Supertramp com una gran obra, però tinc especial estima pel primer disc que vaig comprar, Crime of the century.

Entrevista completa amb Santi Borrell a La Veu del País Valencià. Parlem dels llibres A voltes, un planeta, L'espectacle de la vida, Sota la pell hi ha carn encara, A mig camí de la incertesa, Hi entra de puntetes la llum. Contes, dietaris, poesia.. nanocontes. Parlem del fet literari, de país, de paternitat, d'activisme cultural...

Entrevista amb molt de treball al darrere i, sobretot, estima. M'ho prenc com una carícia de la vida.Les fotos me les va fer mon fill

 

Què ens vol dir l'univers, si per ordre alfabètic el zero és l'últim número?

 

Festes de la Cinta. En dos dies consecutius assisteixo a dos concerts de dos amics: Albino  Tena amb Els perfectes secundaris, i Ernest Redó amb Obscens.

Ens uneix l’amor a la cultura, al territori, i sobretot l’amistat basada en un feeling especial mutu brollat des del primer moment. Ells són amics de fa dècades, i ja formaven part d’un grup musical tortosí als 80. Jo els he conegut per separat, i la llista de col·laboracions que hem gaudit seria llarga i rica. Formen part d’una estimada i extensa xarxa d’amistat que he conreat amb la cultura com a excusa.

Xalo molt durant els dos concerts. Són estils diferents; Albino és un cantautor que es decanta més cap al pop, amb cançons pròpies i versions molt diverses, i Ernest lidera uns Obscens de rock quilòmetre 0. Albino té dolç encant, toca sovint la fibta de la nostàlgia i ens fa corejar les seves cançons que ja coneixem; Ernest és pura energia, reivindica, ens empeny magnèticament. Però tots dos, potser perquè els conec prou bé, tenen un fons de tendresa infinita.

Me’ls miro dels del meu lloc (assegut al concert d’Albino, dempeus al d’Ernest) amb la satisfacció d’imaginar com de bé s’ho deuen passar, el feliços que són en aquests instants, i me’n quedo una mica per a mi, d’aquesta felicitat compartida, i m’agafen ganes d’aixecar-me i cridar, orgullós, “són amics meus!”, amb dolç encant amb Albino, amb pura energia amb Ernest.

Les fotos són d'un altre amic: Rafael Ricote

 

Tortosa, Festes de la Cinta. Aliè a l’efervescència nocturca que m’envolta, passejo la gosseta vora el riu; la calma que impera la resta de l’any es veu trencada davant la sorpresa i incomprensió de l’animal, que veu envaït un territori que considera seu. Bandades de nois i noies, exuberants en la seva expressió oral i corporal, disbauxats fins a certs límits que pretenen trencar, circulen en grups, parelles  o en solitari, carregats amb bosses de plàstic de contingut evident, cap al tram de passeig on es concentren per fer la prèvia, diuen, com una mena de ritual festiu, musical i etílic d’amistats emergents i d’amors que potser esdevindran mítics en un futur.

Una colla passa davant nostre, amb un carro de la compra reconvertit en nevera sobre rodes. Unes noies l’empenyen mentre un noi que conec està assegut al damunt, mig estirat, com la més famosa Cleopatra de Hollywood, però amb menys glamour. Escolto que una de les noies es queixa, fent broma: “Com es nota que ets fill únic!” Demà li explicaré l’anècdota a son pare, penso.

El so estrident de les rodes sobre les rajoles del passeig s’allunya, i es fon en direcció al brogit de la multitud que es fon amb la complicitat obscura de la nit.

 Avui rebem la trista notícia que ens ha deixat Albert Aragonès. Una gran pèrdua. En semblarà veure'l algun dia per Tortosa, imaginaré que compartirem una breu conversa, amable, intel·ligent... De seguida m'adonaré que no.

Fa anys, vaig començar a escriure petites anècdotes quotidianes com a excusa per a alimentar el blog. Aviat em vaig adonar que estava fent un dietari, i de com gaudia del fet d'escriure aquestes vivències properes, i de milloraven la meva capacitat d'observar emocions, tendresa, bellesa... al meu dia a dia, fins al punt que dedico més temps a escriure el dietari que ficció.

Però passats els anys m'he adonat d'una altra conseqüència d'escriure el dietari, i és que he captat i desat per al record petits moments compartits amb gent a qui m'uneix la passió per la cultura, i també un afecte mutu, que d'altra manera haurien caigut a l'oblit, com és el cas d'aquest apunt de març de 2023, en què explico una senzilla anècdota amb Albert Aragonès, i que ara pren unes altres dimensions.

Volem fer-li algun homenatge, expressar el nostre afecte? Mantinguem el seu llegat, estimem allò que ell estimava:

LA LLARGA OLOR D'UNA TARONJA

Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.

M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.

Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.

Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.

 

Gran descobriment d’aquest autor, de qui en llegiré més llibres. El calamar gegant no és una novel·la típica, amb una trama que cal anar seguint, tot i que no n’està exempta. La podem anomenar novel·la, perquè aquesta etiqueta admet molts formats. És un recull d’històries al voltant d’aquest animal extraordinari, inverosímil, llegendari, i en seguim el seu rastre difús com si d’un personatge es tractés. La seva estela ens atrau, llaminers devoradors d’històries com som els lectors: el misteri, la sorpresa, la màgia, com tot allò que sembla impossible però que esdevé possible al nostre pensament i, per què no, a la realitat. Naveguem pels mar dels segles seguint la seva estela, i cosim aquestes històries amb els records del narrador, que no és altre que el propi autor, amb les seves il·lusions i esperances. I tot són històries, perquè l’autèntic protagonista del llibre són les històries. I així el llibre ens atrapa amb tots els seus tentacles, ens emociona, ens entreté, ens ensenya i, potser la seva raó de ser, ens fa reflexionar a nivell personal i d’espècie.

 

Us deixo amb algunes frases, i la lectura d’un fragment, però n’hauria triat moltes.

 

Un somni, o el tens per sempre o no l’has tingut mai.

Només l’amor et fa feliç de debò, només l’amor et fa patir de mala manera.

 

Som bons i amables i molt atents amb els altres quan aquests altres ja no hi són: som pèssims com a amics i veïns de casa, però som formidables com a enterramorts.

 

 

Jesús Peris Llorca parla de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions, 2025) a la revista Caràcters de la Universitat de València.

Ja el podeu llegir a la revista número 103 , en aquest enllaç.

 Entrevista al diari El Punt Avui, amb Santi Borrell, on em pregunta per la faceta literària en general, pels relats breus, i, en concret, pel recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions, 2025).