tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

Quan condueixo, sobretot per carreteres conegudes i de trànsit tranquil com avui, de forma més o menys inconscient no puc evitar fixar-me –addicte a les paraules sense salvació- en els textos que aixequen un dit des de cartells publicitaris, edificis i, especialment, als camions i furgonetes que tinc davant.

Avui em crida l’atenció una furgoneta on destaca la paraula “enterprise”. “Jo diria que aquest és el nom de la nau d’Star Trek”, dic en veu alta, i mon fill ho corrobora al mòbil. Ja no puc deixar anar la presa d’aquesta anècdota recent pescada, i segueixo estirant del fil.

-I què vol dir aquesta paraula?- pregunto.

-Empresa- respon mon fill després d’una ràpida recerca.

Sempre s’aprén alguna cosa. M’aproximo més a la furgoneta i sota la paraula “enterprise” es llegeix, molt més petit, “rent-a-car”.

El nom d’aquesta empresa no és gaire original, en principi, simplement la paraula empresa en anglès, però han decidit que “enterprise” tingui molt més protagonisme que “rent-a-car”, que és el servei a què es dediquen i, penso, potser haurien de potenciar més.

Començo a fabular: Qui presideix aquesta empresa és fan de les sèries de ciència-ficció, del màrqueting, o de totes dues coses?

Per sortir de dubtes i seguir amb el joc, li enviaré un enllaç a aquest comentari, i potser els pregunti per Mr. Spock, per comprovar el seu nivell de sentit de l’humor.

 

Fa un parell d’anys ens vam canviar de casa. Ara, sobretot, gaudim de molta llum, i d’unes vistes esplèndides, d’amples horitzons. Des d’una finestra, més enllà de la plaça que hi ha al davant, es veuren diversos edificis del barri. De seguida em va cridar l’atenció el perfil d’un dels fumerals que, per la seva forma i posició, hi imagino una persona asseguda llegint un llibre que té a les mans. M’encanta tenir un veí així, m’hi sento reflectit. Compartim passions i mirades, perquè està assegut d’esquena a mi, de cara al meu mateix horitzó. La seva companyia m’aporta serenitat, em protegeix en certa manera, com sempre han fet els llibres, em fa sentir calidesa, com a casa, com la llum.

Dimarts passat, 10 de febrer, vaig participar, juntament amb l'amic Ricardo Gascón, a la presentació de l'exposició de part de l'obra d'Agustí Forner a la Biblioteca de Tortosa.

Us convido a visitar el blog de Rafael Ricote, on trobareu més fotografies i un text sobre l'acte. I a escoltar la intervenció d'Agustí en aquest enllaç de la Biblioteca.

Us deixo el text que vaig preparar per a la presentació:

L’art com a camí o com a destí?

L’arc com a expressió de l’interior o com a denúncia?

Sovint quan he de presentar el llibre d’un altre autor, o parlar de qualsevol tema, començo parlant de mi. No amb ambició egocèntrica, al contrari, sinó per a partir d’un punt inicial sincer, com un diàleg entre l’autor de qui parlo i jo mateix, com una demostració de com allò que explica m’afecta o m’hi identifico. És més una mostra de complicitat que de protagonisme; partir d’un minúscul jo subjectiu, per a arribar, segur que de forma insuficient, però sincera, a una reflexió universal.

Jo vaig ser –soc encara- el xiquet d’una família humil, d’un poble petit, d’una comarca rural i muntanyosa. No era fort i decidit, sinó poruc i indecís. No recordo en qui moment d’aquella innocent infantesa vaig començar a prendre consciència social. Sabia –es respirava a l’aire, i en converses a mitges que s’explicaven a casa- que formava part del col·lectiu dels humils, dels derrotats, dels que vivien al costat més prim de la justícia. Sempre m’han atret els febles, els maltractats, m’ha irritat la injustícia. De jovenet, m’estremia llegir Lorca, Miguel Hernández, Pedrolo, el Guernika, els desastres de la guerra de Goya, tant em feia riure com plorar pel·lícules com Plácido, m’impactava l’humor de denúncia social de les vinyetes de Quino.

Com a escriptor, he canalitzat aquestes emocions a través de personatges que no han patit enormes tragèdies; petits derrotats secundaris de la vida. Els meus ideals socials són clars i irrenunciables, però el meu caràcter poruc infantil sempre m’ha acompanyat, i sempre he envejat i admirat l’energia, la força, el temperament, dels autèntics lluitadors de la justícia, d’aquelles persones que contra tot no han dubtat a l’hora de posar-se davant de la lluita, allà on es reben més bufetades que aplaudiments.

No cal que us presenti l’Agustí Forner, veritat? Coneixeu millor que jo els seus valors, que són potser iguals als meus, tot i que no el seu valor. Segur que ara mateix deu estar posant cara de treure’s importància, no? La seva obra parla per ell. El traç s’alça, s’enerva, assenyala, crida, travessa l’espai fins la nostra boca muda com una sageta negra en dol antic, de força intacta malgrat tot, amb ànima que cruix des de la terra, des del múscul tibat o l’ull que plora. I el color esclata en la disbauxa de qui fuig, de qui busca una sortida tan llunyana com irrenunciable, i esquitxa de fúria la denúncia de tanta injustícia que ens cau, perversa, tossuda, sota el sopluig que ens han venut a un preu massa elevat.

En el seu enèsim intent –mai l’últim- de provocar-nos alguna reacció, de la seva fe en la Humanitat (m’agradaria ser devot encara d’aquesta fe, que vaig perdent).

 Quan em faig casar, allà el 1990, vam decorar la casa amb pintures que ens van oferir la botiga de mobles, al seu criteri, que combinaven bé. Paisatges que no ens deien gaire cosa. després, amb els anys, he aconseguit obres d’autors que puc definir com amics, i només amb aquestes obres he decorat el pis on ens vam mudar fa un parell d’anys. Una mostra de les obres de l’Agustí, encapçala la nostra habitació, i els demano que em trametin una mica de la seva força, que em recordin sempre qui soc, aquell xiquet petit i humil, a qui irrita la injustícia.

 

Un cotxe aparca a la vorera, de forma provisional, sense aturar el motor. S’obren les dues portes alhora. Del costat del volant en surt un home, i del costat, una dona; entenc que la seva parella. Ella dona la volta al vehicle pel darrere i ell l’espera dempeus, amb la mà subjectant la porta del conductor. Mentre ella fa el gest d’acotxar-se per a entrar, es donen un petó a la boca, i ell li desitja que li vagi molt bé. Endevino que la separació serà menys curta que l’habitual, però no massa llarga, que a ella l’espera algun repte vital, no sé si gran o petit, i que compta amb el suport sempre dolç d’un petó.

 

7 de febrer de 2026. Consulto el saldo del compte corrent del banc i comprovo, amb certa satisfacció, que és un número enter (natural per a ser més exactes, afortunadament); és a dir, amb els decimals a zero zero. Si em seguiu, sabreu que m’agraden les matemàtiques i els números, les seves curiositats, tot allò que tenen de vegades de precís o de aleatori. No cal ser expert per saber que la probabilitat que això passi és d’un 1% i que, per tant, una de cada cent vegades el saldo no tindrà decimals.

Juganer, no em puc estar de comprovar quants moviments hi ha hagut l’últim mes: trenta-tres. Com el nombre de transaccions mensuals deu ser molt regular, calculo que cada tres mesos hauria d’haver un saldo així, quatre cada any.

Jo mateix m’estic posant la pastanaga davant del nas, i la temptació de consultar l’últim any ja és irresistible. El primer sense decimals que trobo és al desembre de 2025 –tot just tres mesos enrere-, i el següent a finals d’agost, pràcticament tres mesos més. Finalment, han estat 5 els saldos enters aconseguits l’últim any, dada molt propera al que anunciava el càlcul de probabilitats.

Després, veig que el 5 de febrer de 2025 hi apareix un altre nombre enter. La temptació de rastrejar més anys enrere, com un arqueòleg viciat a buscar dades, està damunt de la taula; hi cauré?

 

Hivern. Primera hora del dia. Anant cap a la feina, a uns quinze metres, veig un xiquet que dibuixa alguna cosa amb el dit sobre el vidre del darrere d’un cotxe, aprofitant la condensació de la humitat del matí, o la pols. Quan passo pel costat del cotxe, curiós, no em puc estar de mirar si es tacta d’un dibuix escatològic, sexual, una cara somrient, una frase tipus “neteja el cotxe, porc” o alguna cosa així. Però no, són unes inicials: A, M, i una tercera que ha quedat a mitges quan s’ha mare l’ha cridat. Potser reivindicava el seu nom i deixava constància de la seva existència, en aquella edat en què ens comencenm a identificar nosaltres mateixos.

L’amo del cotxer quan el renti, o l aplujam esborraran aquest rastre fugisser.

 

En una estanc, trobo una parella gran, que deuen passar dels setanta. Ell agafa d’un prestatge una revista d’Història. Pel que es veu a la portada, el reportatge principal deu tractar del franquisme. Ella li pregunta amb cert to de reprovació, com si no fos la primera vegada que passa “però no la tens, aquesta revista?” “De Franco? Me’n recordaria”, contesta ell, deixant entreveure cert pes del passat.

 

Fa unes quantes setmanes que de nit, a la vora de la constel·lació d’Orió, observo la presència de Júpiter. No soc expert; sols un simple aficionat que coneix quatre dades collides a multitud de documentals i articles d’astronomia, que devoro amb tanta passió com dificultat de retenir i assimilar.  

Ja intuïa que aquell punt lluminós que apareixia amb la primera foscor devia ser un planeta, i l’he identificat gràcies a una aplicació de mòbil.  

Júpiter mai ha estat el meu preferit; sempre m’ha atret més Venus, fàcilment identificable, o Mart per la proximitat i les mil referències a la ciència ficció, o Saturn amb la bellesa dels seus anells, o fins i tot els llunyans i desconeguts Neptú, Urà i Plutó. Tinc preferència pels personatges secundaris, humils i petits, i he considerat que la grandesa d’un planeta com Júpiter, no necessitava de la meva atenció.

Però ara ja deu fer un parell de mesos que està allí, quiet en aparença, indiferent a la meva petitesa. Però voldria creure que intercanviem les mirades, que s’ha establert una mena de vincle: jo, admirador de les seves gegantines mesures, de l’elegància d’una òrbita magnífica; ell, commogut de la meva admiració, sorprès de les històries que volten pel cap.

Sé que l’enorme distància que ens separa resulta insignificant dins d’aquest univers aclaparador que ens acull. Sé que el nostre temps és finit, que la seva llum no és altra cosa que un reflex, que fracassà en el seu intent d’esdevenir estrella, que jo no em veig en la foscor.

Però de moment estem aquí, tots dos, compartint cada nit un instant que em fa de referència, que em situa en la justa mesura de la importància de tot plegat.

 

Des de que em dedico a escriure, i a participar i organitzar activitats al voltant de la literatura, sovint tinc la sensació que tota la il·lusió i l’esforç que hi diposito no obté la repercussió que voldria. De vegades sembla que les passes no deixin petjada, que s’emporta les paraules  el vent. Mai no arribo a caure del tot en el defalliment, tot i que –cada cop més- em deixo portar per la temptació, o la necessitat, d’una mica de silenci, d’aixecar el peu de l’accelerador. La passió sempre venç el risc de llançar la tovallola; la passió, i alguna guspira que de tant en tant m’il·lumina, que em demostra que alguna empremta resta rere el meu pas.

Fa anys que allibero llibres, n’he deixat al carrer, a bars, a trens, a parcs... centeners d’exemplars amb l’explicació que no es tracta d’un llibre perdut, sinó alliberat, i la petició que m’escriguin explicant el seu destí. Poquíssima gent ho fa, menys d’un 10%, però alguns dels els missatges que m’arriben esdevenen una injecció de moral per a continuar, com ara aquest que transcric obviant alguna dada:

Bona tarda,

L’altre dia, al CAP,  vaig trobar el llibre Coppelius, el creador d’autòmats. Dins del llibre hi havia la vostra adreça de correu, i per això he decidit contactar per dir-vos que ja he acabat el llibre i que m’ha semblat molt fantàstic i interessant.

Crec que alliberaré el llibre i el deixaré en un armari que fa de biblioteca a la parada de bus.

Era el dia de Reis i vaig anar al metge perquè tenia ansietat, ja que estic acabant el segon curs. Havia acumulat molt d’estrès perquè he acabat les pràctiques i el primer trimestre, i després de les vacances tenia unes validacions. Feia 16 anys que no estudiava, i tornar a fer-ho m’ha comportat molt d’esforç i estrès.

He de reconèixer que llegir el llibre ha estat una teràpia per a mi, perquè no tots els llibres m’agraden, i aquest ha estat molt divertit.

 La pell del món, de Xavier Mas Craviotto

L'Alta Editorial, 2023

Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.

Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.

I acobles el teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana. Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la terra molla quan ja fa mesos que han mort.

 Havia fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.

 

Dotze anys seguits llegint un conte per Nadal a la Cadena SER de Tortosa.

Els anys anteriors sempre he escollit un conte de Gianni Rodari: el 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022,  El cel, el 2023, La planta Paolino, i el 2024, El timbre dels lladres.

Aquest Nadal passat he volgut iniciar una nova etapa, convidant a llegir amb mi una persona molt especial. Es tracta d'una noia de tretze anys, que vaig conèixer ja fa uns quants sant jordis, que estava interessada en la poesia. Hem seguit en contacte i he fet una versió del conte La tempesta, inclòs al recull A mig camí de la incertesa, per a llegir-lo a dos veus. El podeu escoltar en aquest enllaç. 

 

Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura: P54 Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència. -És poesia. -És bona o no? La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre. p120 Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.

 

Entro a la nostra farmàcia de capçalera a buscar una nova ració periòdica de medicaments familiars. Un home prop de la porta està mirant uns prestatges amb ulleres i, després d’un ràpid intercanvi de llenguatge corporal, entenc que el puc avançar per la dreta en direcció al taulell. Pocs segons després, mentre m’espero, aquest home prou madur, amb pèls canosos a la barba que destaquen sobre la seva negra pell, amb dos models d’ulleres a les mans, em pregunta amb un castellà primari: ¿de hombre? Unes són gruixudes i negres; les altres, fines i de color lila. Deixant-me endur pels clixés, li assenyalo –procurant  mostrar la meva manca de criteri- les primeres.

No sé per què m’ho ha preguntat a mi, i no a les tres dependentes que, cal tenir-ho potser en compte, estaven ocupades. Potser cercant una complicitat de gènere, coses d’homes, o per creure’m expert en la matèria, ateses les meves ulleres, masculines, suposo.

 

Tinc el goig d'haver participat escrivint el pròleg del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, publicat per AMES. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.

Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.

Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una ocasió sense igual per compartir l’alegria.

«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.

Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia, el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa, el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una paraula val més que mil imatges.

Els relats curts, sovint, i els relats d’en Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen, subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot allò essencial que amaga l’ànima humana.

Passejar pels relats d’en Rafa és viure en aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—, de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires dubtes.

Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o una mà més o menys forta.

En Rafa escriu personatges que no criden, que no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats. Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre narratiu sota la pluja del destí.

En fa il·lusió que al blog Xarel.10 destaqui A voltes, un planeta (Cossetània, 2025) entre les lectures destacades de l'any. 

La lectura segur que neix de la fidelitat i estima sorgida de l'època daurada dels blogs, i que es manté tot i la invasió de xarxes socials molt menys personals.

https://xarel-10.blogspot.com/2025/

Un any més, des dels diLLUMs d'arts al forn col·laborem amb el Mercat Solidari d'Art que organitza el col·lectiu Lo Taller. Des del primer any, organitzem un repte literari que consisteix en adjudicar algunes de les obres que s'exposen a escriptors participants, que escriuen in situ un text que els inspiri, que després recitaran i es penjarà al costat de l'obra. És una activitat que ens identifica, amb una part lúdica, creativa, i que fomenta la relació entre diverses disciplines artístiques, i l'amistat.

Enguany han participat Montse Pallarès, Rafael Ricote, Ventura Galiana, Francesc Cabiró, i jo mateix, que xalo per partida doble: escrivint i adjudicant les obres a dit. Val a dir, que tothom accepta sempre l'obra adjudicada i el repte.

Després, també hem llegit textos de diversos autors relacionats amb el riu, en motiu de les il·lustracions que es poden comprar en aquest mercat, per a recollir fons per a la Plataforma en defensa de l'Ebre 

Els Ports, Natura i Art, ideada i conduïda per Sergi Quiñonero, amb el suport de Centre d'Art Lo Pati, arriba als deu anys. 

Sempre l'he considerada una de les activitats culturals top de les Terres de l'Ebre, per la seva originalitat, per la fusió de distintes disciplines artístiques enmig de la natura, pel seu missatge, per la capacitat d'evocar emocions, per la seva bellesa, per la creativitat que mostra i fomenta, per l'èxit de públic que de seguida reserva totes les places disponibles...

Vaig tenir l'honor i el plaer de participar-hi a la 4a edició, el maig de 2019, com a poeta convidat, on vaig fer objecte poètic els noms dels animals del Port en llatí, recitats com una mena de pregoner. Podeu llegir la crònica que vaig penjar al meu blog que inclou un vídeo. 

Va ser una esplèndida experiència, que recordo amb estima, i que apareix reflectida al llibre que s'ha publicat en motiu d'aquest desè aniversari, Com accionar mecanismes de meravella. Títol molt adient per a descriure l'activitat, i un magnífic llibre, que no es limita a ser un catàleg de totes les activitats que s'han dut a terme. Transcric el primer fragment:

"Aquest objecte llegible és el fruit de converses i interaccions, del gaudi d'obres d'art i passejades, de les sensacions generades al llarg dels deu anys del projecte Els Ports. Natura i Art. En aquestes pàgines podreu seguir un itinerari que activa mecanismes de meravella, una sendera, on trobareu -con si es tractés d'un recorregut pel bosc- un collage poètic, visual i textual de les obres i les reaccions que han provocat en el públic, les quals han difuminat la línia entre artistes i visitants, entre creadors i intèrprets, entre humà i no-humà, entre escolta i veu."