tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 Nou llibre a la rampa de sortida editorial. Algú aposta que serà un recull de relats?

 

L'any passat, per aquestes dates, m'estrenava al cicle El temple del cinema que organitza Institut Roquetes Film Society, amb una proposta atractiva: la projecció Steambot Bill Jr. de Buster Keaton, acompanyada en directe al piano per Florenci Salesas. Ja vaig escriure una entusiasta crònica l'any passat.

Enguany, l'inici de la nova temporada d'El temple del cinema començava amb una proposta similar: El circ, de Chaplin, també amb la música de Florenci. No m'ho podria perdre, l'emoció estava assegurada. Només tenia un dubte: el factor sorpresa de l'any passat, la incògnita de com resultaria allò que aniria a presenciar ja no hi era, per tant, les sensacions serien menys profundes? Però de seguida comprovo que no, en una sala plena de públic de totes les edats a la Lira Roquetense. La interpretació de Florenci Salesas s'ajusta a les imatges a la perfecció, als moviments, als temps, adaptada a cadascuna de les escenes que ens regala el geni de Chaplin, en aquella barreja de diversió i tendresa que t'acaba seduint per tots els fronts. No esmento detalls de com es desenvolupa la sessió, perquè repetiria com un calc allò viscut l'any passat, potser fins i tot incrementat. La pel·lícula acaba amb un cercle que es tanca sobre un homenet vagabund, derrotat, que s'allunya trist al principi, però que després d'un saltet es dona ànims a ell mateix i, un segle després, a tota la humanitat, fent roda el seu bastó. S'encenen les llums de la sala i esclata un llarg aplaudiment, merescut, necessari, agraït. Llarga vida al temple del cinema, a la sensibilitat. Gràcies Institut Roquetes Film Society, gràcies Florenci Salesas

 

 

Des del sofà del menjador tinc el privilegi de gaudir d’una extraordinària vista, amb el Port de fons. És el capvespre. La Lluna és tot just un traç, el perfil d’una panxa prominent, un fragment de lletra de esbossada. Sempre recordo el truc mnemotècnic que vaig aprendre de petit: la Lluna ens enganya; quan té forma de D està creixent, i quan dibuixa una C decreix.

Em recreo en la contemplació de la subtil corba, i molt prop distingeixo un punt de llum. Primer penso que és el reflex en un avió del sol que s’ha post no fa gaire, però el punt resta immòbil. De seguida entenc que es tracta de Venus. No deixa de sorprendre’m la brillantor del planeta veí, quan el rastre del dia encara és present, i el fons del cel manté el to blavós per damunt dels colors més càlids que s’ajauen a l’horitzó.

M’admira una senzillesa tan bella. El seu moviment és solemne, tan inapreciable com certer. Em tranquil·litza, és una cura d’humilitat, posa en la seva justa mesura els meus desficis i il·lusions.

Els astres s’aproximen len-ta-ment a l’ocàs, mentre el dia es dilueix. Aviat començarà a arribar-me la brillantor d’alguna estrella llunyana, molt llunyana. La seva llum potser sorgí segles abans del meu naixement, de la mort de gent estimada. I tot plegat, indiferent als desastres humans, a Ucraïna, a Gaza, a Iran,  a tants que ja no en fem cas. I a descobriments com el d’uns ganglis limfàtics que han trobat a l’interior del crani -pensaven que aquest ós només servia de protecció o per a escenes ben dramàtiques de teatre-  que generen cèl·lules immunitàries per defensar el cervell. Amb experiments fets amb rates han comprovat que, degudament excitats, aquests ganglis ajudaran a lluitar contra malalties neuronals, i molt gent que desconeix aquest fet, que no sap encara que emmalaltirà un dia, es podran curar. I els mitjans no se’n fan ressò, atrafegats en competir per descriure la desgràcia de forma més cruenta.

La Lluna i Venus segueixen el seu curs cap a la nit, aliens als meus pensaments, aparentment propers. Demà tornaran. Tornarem.

 

De vegades, empès per la curiositat, cert afany científic i, sobretot, intenció lúdica, comprovo a google maps itineraris que conec amb escreix a Tortosa, per comprovar quin em recomana com a més curt. Sovint penso que s’equivoca, amb força seguretat, en base a la meva experiència i a un coneixement més directe de la ciutat que l’omnipresent aplicació. No prou satisfet amb aquest pensament, el poso a prova recorrent els diversos itineraris proposats, i he de reconèixer que comprovar que jo tenia raó em proporciona una felicitat petita, com aquelles que recollia de forma setmanal en una antiga secció dels anys daurats dels blogs. És una ínfima victòria d’un home madur contra les noves tecnologies, que m’estalvia uns quants metres cada cop que torno de treballar o quan vaig a un súper, que després puc malgastar caminant tranquil·lament vora el riu, sense rumb.

 

Davant meu, a la vorera de l’Auditori de Tortosa, camina una mare amb dos fills: una noia que fa tipus d’estar entrant a la pubertat, i un xiquet d’uns nou anys. El noi, inquiet, salta la barana de ferro que perimetra l’esplanada, i corre fent bots i ziga-zagues fins el cotxe que tenen aparcat uns quants metres enllà, i s’ha d’esperar vora la porta que arribin elles, que caminen sense pressa, voregen la barana i es dirigeixen cap al vehicle amb moviments pautats i regulars.

Al xiquet no li ha servit de res saltar la barana, córrer, i agafar una drecera. O sí? Dedueixo, per pròpia i llunyana experiència, que el seu itinerari no buscava un objectiu pràctic, sinó la pura diversió. Sa germana, en canvi, que només deu tenir dos o tres anys més, ja ha superat aquesta etapa, i valora mantenir un pas digne i adult al costat de sa mare.

Penso que he visualitzat dos moments ben diferenciats de la vida: quan prioritzem saltar baranes, córrer algun petit risc, i esquivar normes per a divertir-nos, o quan apostem per seguir el camí planer, aquell d’habitual i correcte que ens ofereix la societat en safata i que se suposa que toca caminar sense cridar l’atenció.

Hi ha un moment concret en què passem d’una etapa a l’altra? Recordo quan va ser en el meu cas?

No salto baranes pel carrer –tinc bones dosis de prudència-, almenys en sentit literal, però vull creure que una part de mi encara tria de tant en tant el camí més divertit de la vida o el més inesperat, que no claudico davant d’allò que s’espera d’un home que ha deixat molt enrere la infantesa.

Dedicar gran part del temps i de les emocions a coses artístiques com ara la literatura, potser té molt de ser xiquet encara, de saltar baranes.

Bell i vell alhora,

eteri i ferm el gest

Inspirat en un àngel de Ramon Casas

 

Tot i el menyspreu, tot i l'intent de malmetre-les del pas del temps, la capacitat de resistència de les paraules és gairebé infinit. Només gairebé. Protegim-les, estimem -les.

 D'amagat dels altres, he cremat les herbes de l'epistolari, i he fugit sorres enllà.

Del "Diari 1918", de J.V. Foix.

 

La revista Caràcters publica la meva ressenya sobre el llibre El falcó daurat, de Juli Martínez Amorós, que podeu llegir en aquest enllaç: https://divulgacionturia.uv.es/index.php/caracters/article/view/986/640

He intentat donar-li un toc diferent. simulant que el comentari l'escriu un personatge inventat per mi, que no apareix al llibre, però que va ser testimoni dels fets i aporta la seva mirada. D'altra banda, la invenció d'aquest personatge serveix per homenatjar una amiga de la família, també escriptora, tortosina nascuda a Xàtiva, Rosa Sánchez.

 

Al parc de Tortosa passo pel costat d’un xiquet d’uns vuit anys amb bicicleta, i el seu pare passejant el gos.

El pare proposa “anem per baix, ara?”, i el fill exclama amb veu aguda “és el que jo havia pensat!” El pare rubrica la conversa mb un “perfecte, doncs”.

A certes edats, les relacions intergeneracionals són plenes de coincidències, i la facilitat amb què s’arriba a una entesa té tant de meravellós com de caducitat.

 

Parella molt gran, més prop dels vuitanta que dels setanta, fan de voluntaris en l’organització d’una festa local, i pugen fato a l’ascensor de l’Ajuntament. Ell carrega un parell de pals de banderes, i assisteixo a una divertida escena:

-No hi caben –remuga ell.

-Posa’ls de través –ordena ella.

-Que no hi caben! –exclama una mica irritat.

-Prova-ho! –insisteix ella, a punt de caure en la desesperació que el seu home no vulgui creure a la primera, cosa que a aquestes alçades de la vida ja deu saber.

-Provant, provant, es va quedar prenyada- diu ell divertit, mirant-me de reüll mentre tinc la mà al botó de la porta perquè no es tanqui, sense pressa que acabi l’espectacle.

Finalment prova de posar-les de través i, efectivament, hi caben.

 Segona parada de l'autobús que deu anar ple en la seva quarta part. Pugen una parella jove; ella primer, ell després.

Curiosament, els dos seients de la primera fila estan buits. Ell ho veu de seguida, és una oportunitat única per poder seure junts i tot just davant. Li fa alguna insinuació que ella obvia, seguint decidida passadís endins, amb la vista clavada al fons, com si no volgués conformar-se amb allò que de manera tan fàcil els ha regalat el destí. Ell, més pràctic, posa cara de desencís, però la segueix, diria que fins a la fi del món.Pocs segons després, veig que desfan el camí, i que s'asseuen als dos seients que els semblaven reservats.Ell no desaprofita l'ocasió per deixar anar alguna cosa similar a "ja t'ho deia". Creu que ha triomfat, pobre, després que ella digui l'última paraula.

 

Acabo de preparar les coses per sortir de casa, em poso la mà a la butxaca del darrere, de forma instintiva, per comprovar que duc un objecte imprescindible per a anar pel món, i exclamo per dintre: “Òstia, la cartera!”

Immediatament, s’estableix una connexió amb el passat, a un anunci de fa mig segle que tothom de la meva edat recordarà, d’un aliment de bolleria industrial que llavors ningú no titllava de poc saludable –en aquells anys no existien tantes etiquetes alimentàries, tot allò que era comestible es donava per bo, tant se valia els nivells de sucre. Per ser més precís, el xiquet protagonista de l’anunci, correctament uniformat amb americana de molts botons, no deia “òstia”, sinó un més correcte “anda”.

Tinc facilitat per crear aquesta mena de connexions, potser per l’ofici d’escriptor, o a l’inrevés. De vegades em crea una sensació doble i contradictòria, sobretot quan esdevé enmig d’un moment dramàtic, transcendent, seriós, i em sento malament per desviar part de la meva atenció a aquestes beneiteries. Però em resulta irresistible, i fins i tot potser és una mena de mecanisme de protecció, de supervivència que, d’altra banda, em manté unit a la part de crio que encara sóc, de juganer improvisat, d’humor salvador.

 

Porto una temporada de freqüents viatges en autobús, sempre el mateix tossut trajecte. Al volant m’he trobat diversos xòfers, cadascú amb el seu tarannà. Acostumen a ser lacònics, centrats en la seva responsable tasca. Als dubtes dels viatgers responen amb les paraules justes, quasi sempre educats, i algun de més morrut respon sense ganes. Acostumen a avisar si cal fer algun transbord, però la clientela habitual sap que cal estar a l’aguait. Per als conductos són petites informacions rutinàries, però importants per als viatgers, sobretot si no tenen costum d'agafar aquesta línia.

El xòfer d’avui, poc després de posar-se en marxa, ha engegat el microfon, s'ha presentat, ha explicat el trajecte, l'hora estimada d'arribada, s'ha ofert si necessitàvem qualsevol cosa, -si teníem fredo calor-, i que el trobaríem davant, ha afegit amb cert humor. Ens ha desitjat un bon viatge, tot això en castellà. Després ho ha repetit en català, tot i confessar que li feia una mica de vergonya, perquè no el domina. Ho ha fet prou bé.

Ha arrencat l’aplaudiment unànim de tot l’autobús.

Petites coses que et reconcilien amb la humanitat, que fins i tot t’emocionen i t’agafa en dies especialment sensibles.