tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

Tot i el menyspreu, tot i l'intent de malmetre-les del pas del temps, la capacitat de resistència de les paraules és gairebé infinit. Només gairebé. Protegim-les, estimem -les.

 D'amagat dels altres, he cremat les herbes de l'epistolari, i he fugit sorres enllà.

Del "Diari 1918", de J.V. Foix.

 

La revista Caràcters publica la meva ressenya sobre el llibre El falcó daurat, de Juli Martínez Amorós, que podeu llegir en aquest enllaç: https://divulgacionturia.uv.es/index.php/caracters/article/view/986/640

He intentat donar-li un toc diferent. simulant que el comentari l'escriu un personatge inventat per mi, que no apareix al llibre, però que va ser testimoni dels fets i aporta la seva mirada. D'altra banda, la invenció d'aquest personatge serveix per homenatjar una amiga de la família, també escriptora, tortosina nascuda a Xàtiva, Rosa Sánchez.

 

Al parc de Tortosa passo pel costat d’un xiquet d’uns vuit anys amb bicicleta, i el seu pare passejant el gos.

El pare proposa “anem per baix, ara?”, i el fill exclama amb veu aguda “és el que jo havia pensat!” El pare rubrica la conversa mb un “perfecte, doncs”.

A certes edats, les relacions intergeneracionals són plenes de coincidències, i la facilitat amb què s’arriba a una entesa té tant de meravellós com de caducitat.

 

Parella molt gran, més prop dels vuitanta que dels setanta, fan de voluntaris en l’organització d’una festa local, i pugen fato a l’ascensor de l’Ajuntament. Ell carrega un parell de pals de banderes, i assisteixo a una divertida escena:

-No hi caben –remuga ell.

-Posa’ls de través –ordena ella.

-Que no hi caben! –exclama una mica irritat.

-Prova-ho! –insisteix ella, a punt de caure en la desesperació que el seu home no vulgui creure a la primera, cosa que a aquestes alçades de la vida ja deu saber.

-Provant, provant, es va quedar prenyada- diu ell divertit, mirant-me de reüll mentre tinc la mà al botó de la porta perquè no es tanqui, sense pressa que acabi l’espectacle.

Finalment prova de posar-les de través i, efectivament, hi caben.

 Segona parada de l'autobús que deu anar ple en la seva quarta part. Pugen una parella jove; ella primer, ell després.

Curiosament, els dos seients de la primera fila estan buits. Ell ho veu de seguida, és una oportunitat única per poder seure junts i tot just davant. Li fa alguna insinuació que ella obvia, seguint decidida passadís endins, amb la vista clavada al fons, com si no volgués conformar-se amb allò que de manera tan fàcil els ha regalat el destí. Ell, més pràctic, posa cara de desencís, però la segueix, diria que fins a la fi del món.Pocs segons després, veig que desfan el camí, i que s'asseuen als dos seients que els semblaven reservats.Ell no desaprofita l'ocasió per deixar anar alguna cosa similar a "ja t'ho deia". Creu que ha triomfat, pobre, després que ella digui l'última paraula.

 

Acabo de preparar les coses per sortir de casa, em poso la mà a la butxaca del darrere, de forma instintiva, per comprovar que duc un objecte imprescindible per a anar pel món, i exclamo per dintre: “Òstia, la cartera!”

Immediatament, s’estableix una connexió amb el passat, a un anunci de fa mig segle que tothom de la meva edat recordarà, d’un aliment de bolleria industrial que llavors ningú no titllava de poc saludable –en aquells anys no existien tantes etiquetes alimentàries, tot allò que era comestible es donava per bo, tant se valia els nivells de sucre. Per ser més precís, el xiquet protagonista de l’anunci, correctament uniformat amb americana de molts botons, no deia “òstia”, sinó un més correcte “anda”.

Tinc facilitat per crear aquesta mena de connexions, potser per l’ofici d’escriptor, o a l’inrevés. De vegades em crea una sensació doble i contradictòria, sobretot quan esdevé enmig d’un moment dramàtic, transcendent, seriós, i em sento malament per desviar part de la meva atenció a aquestes beneiteries. Però em resulta irresistible, i fins i tot potser és una mena de mecanisme de protecció, de supervivència que, d’altra banda, em manté unit a la part de crio que encara sóc, de juganer improvisat, d’humor salvador.

 

Porto una temporada de freqüents viatges en autobús, sempre el mateix tossut trajecte. Al volant m’he trobat diversos xòfers, cadascú amb el seu tarannà. Acostumen a ser lacònics, centrats en la seva responsable tasca. Als dubtes dels viatgers responen amb les paraules justes, quasi sempre educats, i algun de més morrut respon sense ganes. Acostumen a avisar si cal fer algun transbord, però la clientela habitual sap que cal estar a l’aguait. Per als conductos són petites informacions rutinàries, però importants per als viatgers, sobretot si no tenen costum d'agafar aquesta línia.

El xòfer d’avui, poc després de posar-se en marxa, ha engegat el microfon, s'ha presentat, ha explicat el trajecte, l'hora estimada d'arribada, s'ha ofert si necessitàvem qualsevol cosa, -si teníem fredo calor-, i que el trobaríem davant, ha afegit amb cert humor. Ens ha desitjat un bon viatge, tot això en castellà. Després ho ha repetit en català, tot i confessar que li feia una mica de vergonya, perquè no el domina. Ho ha fet prou bé.

Ha arrencat l’aplaudiment unànim de tot l’autobús.

Petites coses que et reconcilien amb la humanitat, que fins i tot t’emocionen i t’agafa en dies especialment sensibles.

 Llençats a la vorera em trobo dos objectes sense nexe aparent.

En primer lloc, el bocí d'una notificació estripada en què es comunica la concessió d'un ajut de 18 euros, a gaudir a partir de l'abril de 2026, a abonar a un número de compte on s'oculten els quatre dígits finals. S'ha estripat amb menyspreu per la minsa quantitat? Sigui com sigui, la intenció de llençar-ho ha tingut èxit, però si es volia fer desaparèixer, ha resultat ineficaç. En segon lloc, a poc més d'un metre, trobo una pell de plàtan, l'excusa més bàsica, antiga i eficient per a arribar a la comèdia, a costa de la relliscada i caiguda de cul de la despistada víctima. Les voreres són plenes de tresors; a veure quan em trobo algun bitllet perdut de curs legal, ni que sigui de cinc euros.

 

De tant en tant, com petites carícies que per sorpresa et fa el minut més inesperat, la literatura em regala píndoles de satisfacció, d’alegria, de felicitat. No són quantiosos premis, ni llocs davanters a les llistes de vendes, però de sobte t’aturen i ho omplen tot de sentit. Fa uns dies, enmig d’una sèrie que sembla infinita d’averanys sanitaris, una metgessa visita un familiar, amb cura, sense pressa, diria que fins i tot perdent un temps, o invertint-lo, en deixar que li parli de les seves coses. Quan ja s’està acomiadant, escales avall, després de la recepta corresponent i uns quants consells a banda, afegeix, com qui no vol la cosa “m’agraden molt els teus nanocontes; n’hi ha un que el tinc molt present La vida té vida pròpia”. És trist que un escriptor es quedi sense paraules, davant d’ua emoció com aquesta. I el curiós és que, tot i que hi reconec el meu estic, no recordo exactament aquest text, i crec que potser és una versió d’algun altre a la seva memòria. Hores després, el busco al meu ordinador. Ho vaig penjar al blog, exactament així, el 2013, i després fou recollit al segon dels meus dietaris “Per no perdre’m les molles” i al recull dels tres primers “L’espectacle de la vida” (Ganzell Edtors i Editorial Petròpolis). És el llibre que més estimo, on la vida raja més al natural. Descobrir que les teves paraules tenen sentit especial per algú, sovint amb sensibilitat, és pura màgia.

 

Aquestes nits, mirant a l’Oest, destaquen a primera foscor de la nit, alineats, Venus i Júpiter. De seguida, prop del segon, em fixo que comencen a lluir dos puntets molt propers un de l’altre. Gràcies a una aplicació del mòbil, aprenc que són Pòl·lux i Càstor, les dues principals estrelles de la constel·lació de Gèminis. Properes només en perspectiva, perquè la primera, una gegant vermella, està a 33 anys llum, i la segona, són un parell d’estrelles binàries blaves a 51. A banda de les dades científiques, mesurables, també aprenc que són fills de Leda, seduïda per Zeus transformat en cigne, de forma que un bessó és fill del rei de l’Olimp, i l’altre, en canvi, del rei d’Esparta.

A banda de l’interès científic i literari d’una o altra versió, hi ha una altra cosa que em crida l’atenció i em fa pensar. Aquests dos puntets brillants han despertat la meva curiositat, de la mateixa manera que la devien despertar als meus avantpassats de l’antiguitat, fa milers d’anys; l’única diferència és que jo he buscat l’explicació al meu aparell de telèfon mòbil, i ells es van inventar una fabulosa història.

La curiositat és la mateixa, tant se val el pas dels segles, les abismals diferències entre les nostres vides quotidianes; som humans gairebé de la mateixa manera, similar la capacitat de fascinació pròpies dels xiquets. Ho crec, o ho vull creure.

 

Quan era petit, abans de convertir-me en un lector empedreït de llibres, era un devorador de tebeos que rellegia fins a saber-los de memòria, i, sobretot, del TBO.

Un dels meus dibuixants preferits era Coll. M’encisaven les seves historietes de textos minimalistes, de personatges alts i prims, estilitzats, sovint plenes d’enginy.

Me’n ve una a la memòria en què un personatge presumeix del seu cotxe nou, potent i car. El seu amic aposta una quantitat que no recordo, però era força elevada, que no seria capaç de fer el mateix que ell amb el seu cotxe vell, malmès i atrotinat. L’altre accepta, fatxenda, segur de guanyar sense esforç.

Llavors, el protagonista empeny a força de braços el seu vell cotxe i el llença per un barranc.

A l’última vinyeta se’n va feliç comptant un feix de bitllets, mentre l’amo del cotxe nou es queda perplex, pelat, i amb símbols diversos que li surten del cap, tots negatius.

Apareix un nou fragment meu a la pàgina Rodamots, com a mostra d'una de les paraules o frases fetes de què parlen cada dia. 

Aquest cop es tracta del verb enfosquir, que apareix al poemari A la barana dels teus dits (Aeditors, 2009).

 

A l’aparador d’una botiga de roba esportiva hi ha un rètol que diu “Tu mai et rendeixes”.

És una afirmació contundent, un aposta segura sense límits temporals; no ara, o avui, o durant una estona, sinó mai.

El verb no està en mode subjuntiu “Tu mai et rendeixis”, amb què es podria posar de manifest un desig, una hipòtesi, sinó en indicatiu, sense marge per al dubte o la incertesa.

El rètol, amb bona voluntat, em sembla excessivament optimista, a mi que em rendeixo amb certa facilitat, o que limito les batalles que lluito fins al final. Exhibeix una fe cega en la fortalesa dels possibles clients que passen pel davant; em giro per si hi ha algú més al carrer, potser el missatge va adreçat a una altra persona.

De fet, l’últim cop que hi vaig entrar, fou per comprar unes sabates per mon fill.