tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Els Ports, Natura i Art, ideada i conduïda per Sergi Quiñonero, amb el suport de Centre d'Art Lo Pati, arriba als deu anys. 

Sempre l'he considerada una de les activitats culturals top de les Terres de l'Ebre, per la seva originalitat, per la fusió de distintes disciplines artístiques enmig de la natura, pel seu missatge, per la capacitat d'evocar emocions, per la seva bellesa, per la creativitat que mostra i fomenta, per l'èxit de públic que de seguida reserva totes les places disponibles...

Vaig tenir l'honor i el plaer de participar-hi a la 4a edició, el maig de 2019, com a poeta convidat, on vaig fer objecte poètic els noms dels animals del Port en llatí, recitats com una mena de pregoner. Podeu llegir la crònica que vaig penjar al meu blog que inclou un vídeo. 

Va ser una esplèndida experiència, que recordo amb estima, i que apareix reflectida al llibre que s'ha publicat en motiu d'aquest desè aniversari, Com accionar mecanismes de meravella. Títol molt adient per a descriure l'activitat, i un magnífic llibre, que no es limita a ser un catàleg de totes les activitats que s'han dut a terme. Transcric el primer fragment:

"Aquest objecte llegible és el fruit de converses i interaccions, del gaudi d'obres d'art i passejades, de les sensacions generades al llarg dels deu anys del projecte Els Ports. Natura i Art. En aquestes pàgines podreu seguir un itinerari que activa mecanismes de meravella, una sendera, on trobareu -con si es tractés d'un recorregut pel bosc- un collage poètic, visual i textual de les obres i les reaccions que han provocat en el públic, les quals han difuminat la línia entre artistes i visitants, entre creadors i intèrprets, entre humà i no-humà, entre escolta i veu."

El comte de Montecristo és una de les grans històries universals que em va seduir primer, i no per la versió original literària, sinó -com a molta gent de la meva generació- per la versió televisiva en capítols que es va emetre quan jo tenia uns cinc anys. 

Recordo perfectament la sensació de ràbia per la injustícia que patia Edmundo Dantés, un nom que des de llavors tinc gravat a la memòria, i que ha provocat que qualsevol pel·lícula ambientada en presons que he vist després sigui una nota a peu de pàgina d'aquesta aventura. 

Però el llibre romania com un deute pendent des de feia dècades, sobretot per a assaborir la traducció d'un dels meus autors preferits, Jesús Moncada. He aprofitat un parèntesi que he obert en la meva dinàmica d'activista literari -sense data de tancament- per a regalar-me el plaer d'aquesta lectura sense pressa. 

I el llibre no m'ha decebut gens. De seguida he entès l'èxit dels llibres d'Alexandre Dumas que,  tot i ser escrits el segle XIX, se'ns presenten amb un ritme i una acció trepidants, i amb una alta facilitat d'empatia amb els seus personatges.

L'heu llegit? Quines sensacions us ha provocat?

Us deixo tres frases del llibre, i un fragment de la seva lectura:

En política no hi ha homes, sinó idees, ni sentiments sinó interessos. En política no mates un home, suprimeixes un obstacle.

 Hi ha els sabuts i els savis; la memòria fa els primers, la filosofia els altres.

 La culpa no era de Dantés, sinó de Déu, que, tot limitant el poder de l’home, li ha donat desigs infinits!

Una nova frase de L'espectacle de la vida a la pàgina de Minimalia i Rodamots, i ja en són unes quantes. 

Gràcies; me l'estimo tant aquest llibre!!!

Al mes d'octubre,  l'acte d'inici de l'any Manuel Pérez Bonfill, a l'Institut Dertosa, anava acompanyat d'un mostra de l'obra d'Agustí Forner. Llavors vaig escriure un apunt sobre l'acte, i deixava per a més tard parlar de l'exposició d'Agustí, perquè mereix un apunt propi.

Personalment, he conegut a Agustí gràcies a les trobades dels diLLUMs d'arts al Forn, que es duen a terme -tot just aquest novembre- des de fa 10 anys. Agustí és un dels pilars dels diLLUMs, una paret mestra, una de les bigues que sostenen el sostre que ens acull, i la metàfora amb termes constructius té tot el sentit al Forn de la Canonja. Present a les trobades des del primer dia, no només ens escalfa amb el cremat que elabora al final de cada nit. Les parets són plenes de la seva obra pictòrica, i hem estat testimonis de la seva evolució durant aquesta dècada, dels diversos cicles. M'agradaria pensar que l'existència de les nostres trobades ha estat un impuls creatiu per a ell. Sovint li demanem que ens parli de les obres que exposa, però ell es mostra concís, es limita a esbossar les seves motivacions, perquè defensa que l'obra ha de parlar per ella mateixa, que l'observador l'ha d'interpretar a partir dels seus propis filtres i emocions.

Agustí és un dels integrants dels diLLUMs que més admiro. La seva trajectòria és una lliçó, un exemple de fidelitat a unes idees que es transformen en una forma de vida. La seva lluita i implicació social i política -la segona tan sols per a obtenir la primera- a finals del franquisme, el convertí en un pres polític, i en diputat de la transició després. El dibuix i la pintura esdevingueren canal de les seves idees, i va omplir el buit de la manca de formació artística amb al seva necessitat d'expressió, ambla nitidesa d'uns ideals. Tinc l'honor de tenir obra seva a casa meva, a l'espai que tradicionalment omplia un crucifix

Aquella petita mostra de l'evolució de la seva obra, que es va poder gaudir a l'Institut, era una avantsala de l'exposició actual a l'antiga presó de la Model de Barcelona, que es es podrà visitar vins el 29 de novembre. Un dels estímuls d'aquesta exposició és una història d'un alt valor narratiu i emocional. Durant l'estada a la Model com a pres polític, Agustí Forner va fer diversos dibuixos, dels quals en va perdre la pista quan va sortir en llibertat. Dècades després li han estat retornats, gràcies a un treballador de la Model que els ha conservat tot aquest temps, sense tenir altra dada de l'autor que el seu nom de pila. Aquesta recuperació és com un viatge en el temps, un mostra que de tant en tant la justícia poètica fa els seus efectes, i ens apel·la directament a nosaltres, habitants del segle XXI, a pensar si massa injustícies són encara vigents.

L'exposició va inaugurar-se el 4 de novembre, i es podrà visitar fins el 29 de novembre. Podeu veure més fotos de Rafael Ricote de la inauguració en aquest enllaç, i el vídeo sencer de l'acte a youtube.

Avui 15 de novembre, a les 6 de la tarda, hi tindrà lloc la performance Poetes des de la presó, amb la intervenció de Fuensanta López (també directora), JosepVidal, Ernest Redó, Pere Montañana i Paul Martin (editor també d'un llibre sobre l'obra d'Agustí)

 L'amic Emigdi Subirats estrena l'enèsima secció al seu blog, que anomena Cartes des de l'estima.

Ahir me'n va dedicar una, en què va un repàs a moltes de les coses que ens uneixen.

Fa uns anys vaig fer un muntatge amb alguns d'aquests moments:

Any Maria Beneyto. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua li dedica un espai la la seva web, que inclou un parell de lectures meves.

Avui s'han iniciat els actes de l'Any Manuel Pérez Bonfill, que culminaran el 2026 amb el centenari del seu naixement.

Com no podia ser d'una altra manera, l'acte té lloc a la sala d'actes de l'Institut Dertosa, el seu institut de l'ànima, a l'espai on va fer créixer la màgia del teatre, o el verí injectat a més d'un actor i actiu que triomfen en teatres i pantalles de cinema i televisió. 

Primer parla Carles Castellà en nom de l'Institut, i després l'alcalde de la ciutat, Jordi Jordan. També intervé com a sacsejador cultural dels diLLUMs d'arts al Forn Ricardo Gascón, que subratlla que Manolo ja va ser al seu temps un influencer, per la seva capacitat de seduir, d'obrir mentalitats i finestres. L'incombustible Emigdi Subirats, recita un poema de Manolo, com també Sílvia Panisello, tots dos acompanyats de la guitarra de Noel Luna. Noel tenia previst fer un petit recital, però s'ha despertat avui amb mal de gola, i li parlar sense tossir, però és intrèpid, i entusiasta, i se'n surt cantant tres cançons, i interpretant-ne una a la guitarra, i només puc pensar que la feblesa a la veu que mostra avui me'l fa més entranyable, si és possible. Adoro aquest noi, me'l sento meu, i recomano que llegiu l'apunt al seu facebook sobre aquesta actuació.

I deixo per al final la deliciosa intervenció d'Octavi Iglesias, professor i amic de Manolo. M'emociona l'emoció que transmet, el ritme pausat, les paraules precises, la lliçó de vida, fins i tot, que comporta. No me'n puc estar de prendre alguna anotació. Esmenta paraules claus en la vida de Manolo, com llibertat i independència, que buscava per a tothom la llibertat de pensar, que sempre va estar a l'alçada de les circumstàncies, on havia d'estar, intel·lectual compromès amb un món millor que patia per aconseguir, que res que passés al món no li era aliè, que era un gran ensenyant perquè unia a la seva acció docent els coneixements i la passió per a transmetre'ls, que no era ortodox, que el seu discurs no estava programat, que era una concatenació de moltes lectures, que la literatura què és, sinó lectura, que li agradava ser estimat pel seus alumnes, que feia classes de català i de teatre de forma gratuïta i fora de l'horari lectiu, que era un home proper als sabers inútils.

I jo, penso, que no el vaig tenir de professor, que el vaig conèixer ja de vell, tot això ho vaig captar, conduit per una mirada inoblidable plena de vida, ironia, intel·ligència i humor.

Manuel Pérez Bonfill, un dels grans de la docència, del teatre, de la literatura, de la llibertat, i de la vida.

Després, dins del mateix acte, visitaríem l'exposició d'obres d'Agustí Forner, amic també de Manolo, però Agustí mereix un altre apunt.

Podeu veure imatges de l'acte en aquest enllaç 

A mi, de foto, em ve de gust compartir la següent, amb Manolo, plens d'emoció, un 2 d'octubre de 2017. 

Demà, 22 d'octubre, tindré el goig de participar en dos llibres més de l'Emigdi Subirats.

Sí, si a molts ens admirava la capacitat de treball de 'Emigdi, treient un llibres després d'una altre, ara ho fa de dos en dos.

Es tracta de Les cartes de Geminis, una edició comentada d'una selecció de cartes que Gerard Vergés va publicar a la revista Geminis. En resum, un trio guanyador emocionalment: l'amic Emigdi, l'admirat Gerard Vergés, i l'estimada Editorial Petropolis.

Sobre el contingut, què més puc dir de la narrativa de Vergés! Les va escriure de molt jove, però ja s'hi troba la seva mestria, la delícia de comprovar com navega entre temes diversos, tal com farà anys després amb llibres com 13 biografies imperfectes o amb el recull d'articles d'Alfabet per a adults. 

Dilluns passat, al Forn de la Canonja de Tortosa, dins de la trobada mensual dels diLLUMs d'arts al Forn, vaig voler celebrar els 20 anys de l'edició del meu segon recull de relats, Postres de músic, amb la lectura d'un parell de contes, magníficament acompanyat, no d'un músic, sinó de dos: Pablo Díaz a la guitarra, i Pep Mola al baix.

En una paret al carrer veig un cartell, d’alguna mena d’església, on destaca el lema “Todo es posible, solo creed”.

Uns cinquanta metres més endavant em trobo dos dones que conversen, i una li diu a l’altra, referint-se a algun conegut que s’ha degut morir: “No se salva ni Cristo”.

Potser tot, tot , tot, no és posible.

Hi ha una persona a Tortosa (que pertany a una categoria per a la qual fa falta una paraula per a descriure’l, que no sigui el llarg i molt utilitzat durant una època de la vida “el pare d’un xiquet que juga a futbol a l’equip de mon fill”) amb qui ja des de l’inici de la primera temporada que van coincidir els nostres xiquets es va establir un feeling especial, i una amistat entre famílies que encara es manté. Té una feina dura, de feixuc i ampli horari, repartint medicaments a les farmàcies del territori. És una d’aquestes tasques que durant el confinament de 2020 van ser considerades essencials, que cap virus podia aturar, com la recollida de brossa, la neteja, la pagesia, la sanitat..., que durant un temps van obtenir la consideració social que mereixen, perquè es feia evident la seva importància; importància que, un cop passada la pandèmia, ha caigut a l’oblit i desagraïment habitual.

Sisco fa molts quilòmetres amunt i avall, a totes hores. Molt sovint, durant algun dels meus curts trajectes a peu per la ciutat, veig passar la seva furgoneta amb el logo comercial que ràpidament identifico. Llavors ens mirem, aixequem un braç, ens saludem, divertits per l’enèsima coincidència, somriem, i continuem els nostres camins, havent gaudit d’una alegria mútua, d’un minúscul parèntesi entre les nostres cabòries quotidianes; qui sap si d’una felicitat petita.

Penso que si hi ha gent que s’alegra de veure’m, ni que sigui fugaçment, alguna cosa devem fer bé a la vida.

Fa uns dies, mentre travessava el carrer, a uns vint metres, he vist que la seva furgoneta havia acabat de passar. Llàstima, he lamentat, per poc no hem gaudit d’una nova coincidència, d’un altre d’aquests somriures aparentment intranscendents. Penso que el saludaré des d’aquest escrit que li dedico.

Tot just l’endemà, me’l torno a trobar, i aquest cop sí ens veiem, i somriuem, i la meva alegria és doble, i espero que la seva també, si llegeix aquestes línies.

Poso "pigmeus" entre cometes, perquè és com ell els escriu, tot i que és un terme que no li agrada, però que, per una mena de pacte amb si mateix i els lectors, utilitza per a l bé de la narració. I dic aparents protagonistes, perquè, sempre, l'important és la seva peculiar i llaminera forma de parlar-nos d'allò que ens fa humans.

No es tracta de ficció, sinó d'una mena d'assaig on ens narra les vivències, anhels i recerques de diversos antropòlegs, amb els "pigmeus" com a matèria d'estudi, excusa o instrument, i de al seva pròpia experiència. Sigui com sigui, tot allò que toca l'Albert esdevé pura literatura.

Us deixo algun petit fragment i una lectura:

A falta d'una metralladora i deu mil bales, el millor que pots tenir en aquesta vida és un caràcter jovial.

 El jove Paul de Chaillu encara ignorava una de les grans veritats d’aquesta vida. I això és que  la culpa de tot, o de gairebé tot, sempre la tenen els banquers, els capellans i, sobretot, els editors.

   La diferència entre un llibre d’autor i un d’encàrrec és que en una obra creativa l’autor s’ha de fer feliç a ell mateix, objectiu impossible perquè l’artista aspira a la perfecció, fet inabastable per se; en canvi, acontentar un editor és molt més senzill: només s’ha de fer que guanyi diners.

Els intolerants sempre mostren l’extrem més escandalós de la llibertat amb l’objectiu de negar-la en la seva integritat.

conèixer l’altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que  té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones

No sé si és el meu llibre més important, però a partir de llavors vaig gosar nomenar-me escriptor. Era el segon recull de contes, guanyava un premi prou important, el Marià Vayreda, el publicava Empúries, va tenir cert ressò mediàtic -a mitjans que després la majoria m'ha ignorat- i ha estat fins ara el llibre més venut.

Aquests dies l'he rellegit, i constato una evolució, i potser alguns dels relats ara no els inclouria, o ni tan sols escriuria. Coses que provoca el pas de les dècades.

Mare amb dos fills pel carrer. Agafa de la mà el més menut, a qui mira mentre escolto que li diu: “... i allavons no hi havia mòbils...”

I deu continuar aquesta història sobre èpoques llunyanes i difícils d’imaginar a un xiquet tan petit. Mons pares em parlaven de temps durs, per allà a la postguerra, d’experiències traumàtiques –i d’altres, també, d’emocionants i divertides, que sempre hi ha de tot, afortunadament.

A nosaltres ens toca explicar l’arribada de la primera televisió, de viure cercant les respostes en uns enginys anomenats enciclopèdies, que ocupaven, amb sort, una lleixa del menjador. Potser som menys heroics, potser el món va a millor, malgrat tot.

Des de diLLUMs d'arts al forn tenim el goig de col·laborar en les Jornades de la llengua: on som i on anem? que han tingut lloc el 27 i 28 de setembre a Alcanar, dins del marc del Congrés de Cultura Catalana, organitzades per Posa-hi tu l'accent, i amb la col·laboració també de l'Ajuntament d'Alcanar

Avui, especialment en el recital poètic coordinat per Ricardo Gascón, amb la intervenció de Carme Cruelles, Jesús M. Tibau, Vicent Pellicer, Rafael Haro i Ernest Redó, que han recitat poemes propis i, respectivament, de Zoraida Burgos, Josep Igual, Desideri Lombarte, Manuel Pérez Bonfill i Manuel García Grau, acompanyats a la guitarra de Pablo Díaz. Al final han recitat conjuntament el poema Fa deu anys, fa deu segles, de Gerard Vergés.

Deixem el vídeo dels actes d'avui, amb el recital a partir de les 2 h., 1 min. 30 segons

El passat 20 de setembre, a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat.