tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 La meva participació a la XVI Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que coordina l'amic Tomàs Camacho, inclosa al suplement del llibre d'enguany.

Un dels nanocontes que agrada més, sobretot quan visito escoles, ara il·lustrat.

M'he dedicat a jugar amb el chatgtp per a il·lustrar alguns dels països que he inventat a A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), i el resultat em genera una barreja d'admiració, sorpresa i por. Però resulta difícil resistir-se a les oportunitats que ofereix, i també a la incertesa.  

Aquí els teniu, amb una selecció de fragments.

 Un dels pocs nanocontes que recordo de memòria (n'he escrit més de 600) és el primer que vaig escriure de forma conscient.

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.

El vaig escriure el 2008, arran d'un concurs de ciència ficció per internet que vaig guanyar

El 2011 el vaig incloure al recull I un cop de vent els despentina

L'any 2014 va ser traduït a 8 idiomes.

I ara he demanat al chat gpt que en faci una il·lustració.

 Lectura del capítol dedicat a Tànxep, del recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Aquest és un dels països que he inventat amb clima més aspre, però els seus habitants l'entomen amb resignació, i els ha fet forts, o és a l'inrevés.

A poca distància d’una escola, a mitja tarda, una jove mare i una molt més jove filla, totes dues rosses, estan aturades a la vorera. Ja ha passat el fort de l’hivern, i fa una mica de sol, però quan s’amaga encara fa força fred. La mare pregunta, incisiva i en alerta, potser per oblits anteriors: “La jaqueta?” La xiqueta mou ràpidament el braç cap a la seva esquena, toca la butxaca de la motxilla que hi du penjada, desproporcionadament gran, i mou el cap en senyal d’afirmació, un sol i enèrgic cop cap a baix. La mare fa el mateix moviment amb el cap per donar la seva conformitat, per a felicitar-la en cert sentit. Tots dos moviments són tan idèntics com el seu pentinat, com de coreografia assajada, i no sé fins a quin punt la similitud és genètica o cultural.

Tinc el goig que m'hagin convidat a participar a la primera edició del Black connection Alcanar-Morella, que tindrà lloc el 15 de març a Alcanar. M'agrada estrenar activitats, i que serveixi per gaudir un dia de més de retrobar-me amb gent amiga de lletres, i fer-ne de nous.

No ho faré com a escriptor, que tot just he escrit pinzellades en forma de nanocontes de gènere negre en diversos reculls, sinó per a conversar durant una de les presentacions del matí, amb autors km 0, en aquest cas LLuís Ortega i el seu original llibre L'amagatall d'Evan.

Durant la lectura del llibre no m'he pogut estar de fer una de les meves vídeolectures:

El 10 de març entro a l’Hospital de Sant Joan de Reus amb ànim molt diferent de la resta de vegades que hi he hagut d’anar, que sempre són massa, per motius de salut familiar, a banda de la primera vegada que hi vaig treure el cap, en sentit literal -no a aquest edifici, sinó a l’antic del carrer Sant Joan- per dur a terme un acte vital que no he repetit mai més: néixer.

Però avui és la literatura qui em porta a visitar l’Hospital, convidat per l’URPI, Unitat de referència de psiquiatria infantil i juvenil, per a fer una xerrada als nois i noies que hi estan ingressats, dins del programa Autors a lesaules de la Generalitat de Catalunya. Ja tinc certa pràctica en visitar centres d’ensenyament, i tinc alguns trucs i estratègies per fer amena i emotiva la xerrada, per a intentar transmetre la meva passió per les paraules de forma lúdica i propera. Però aquest cop tenia certa reserva, per la incerta de l’auditori que m’esperaria. Des de l’URPI, quan em van convidar, ja em van avisar que no podien saber qui hi hauria el dia de la meva visita, no es tracta d’una classe d’un curs regular, i que per tant no podrien fer una preparació excessiva.

Al final han estat una desena de nois i noies, entre 12 i 16 anys, que han entrat sense que jo notés al seu rostre gaires expectatives. A la sala on he fet la xerrada, de vegades ve un mag, i de seguida els he alertat que la meva màgia no treu conills de cap barret, sinó que juga amb les paraules. A poc a poc, crec que he anat guanyant la seva atenció, sobretot d’un parell de noies que em miraven amb més intensitat (sempre, a totes les classes, de totes les edats, de tot arreu, hi ha una o dos persones que em miren i escolten de forma especial, ànimes bessones que a través de les generacions ens uneix la passió pels llibres, per les històries narrades). Els he convidat a imaginar històries a partir de dos paraules tretes a l’atzar, om ara una formiga cansada, i els he llegit algun conte, i la marca de la casa, els nanoconte que sempre desperten sorpresa. Els he explicat la importància de mirar les coses des d’un angle diferent, quan m’he acotxat en un racó de la sala i els parlava des d’allí. Potser m’han pres per ximple, o per un anacrònic xiquet, però la forma com se’n reien ha valgut la pena.

Ahir, presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)a la llibreria Adserà de Tarragona.

Tarragona em porta bons records, i tot i els canvis normals de totes les ciutats, encara hi reconec espais i passejades de la meva joventut. M'hi agrada anar tornant per qualsevol motiu, sobretot literari, perquè aquí vaig escriure els meus primers poemes, vaig comprar els meus primers llibres, i acudir-hi com a escriptor té quelcom d'especial. I, a més, i no menys important, sempre m'hi trobo estimats amics i companys de lletres, com els que avui m'han acompanyat a l'Adserà, per a escoltar què els explico d'aquests països que m'he inventat a A voltes, un planeta, tot i que per fidelitat haurien vingut a escoltar-me dir qualsevol cosa. 

A cada presentació, per a diversió meva, llegeixo un país diferent, i en aquest cas ha estat Yeshell, el país de les Vuit Glaceres, tot i que de glaceres ja només els en quedi una, i on la nostàlgia de les glaceres perdudes els va caminar a poc a poc, com somnàmbuls.

No m'he pogut estar de fotografia el llibre, que està col·locat al costat de la que fou professora meva de literatura a Magisteri, Margarida Aritzeta, i de posar-lo també a la vora de llibres dedicats a països de veritat, tot i que la veritat i la ficció de vegades es barregen o són difícils de discernir.

 Entrevista a Diari Més amb Cristina Serret, sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) que avui presento a la llibreria Adserà de Tarragona, a les 7 de la tarda.

5 de març de 2025, camí de la presentació de A voltes, un planeta, a la llibreria Ona de Barcelona.  Quan l’autobús aparca tinc molt de temps, i travesso l’Eixample amb destí concret, però rumb incert, procurant que no es noti gaire que faig d’espectador badoc. Aturat dempeus en un semàfor, veig com un autobús canvia de carril amb una brusquedat que motiva el conductor del cotxe del darrera a tocar el clàxon uns quants segons i, imagino, cridar uns quants insults que el soroll del trànsit, i el que ell mateix genera, no em permeten escoltar, i que mantenen dins d’una indiferència impertèrrita de monjo zen el xofer del transport públic. Per tal de manifestar de forma més ostensible la seva opinió, el conductor del cotxe, quan passa tot just pel meu davant, abaixa la finestreta, i treu la mà d’on sobresurt, desafiant i enlairat, el dit del mig. Un home, plantat al meu costat, que no ha estat atent a la maniobra anterior i no entén el motiu del groller gest, crida sorprès i indignat: A mi? Per què?! El conductor, per a aclarir el malentès, assenyala l’autobús que ha girat a l’esquerra cap a no sé quin carrer irrellevant per a aquesta història. L’home del meu costat, crida ja més tranquil, com si s’hagués tret una càrrega del damunt: Ahhhhh! Quan el semàfor de vianants es posa verd, tots els nostres camins es dispersen. Benvingut a la cordial capital.

El passat 6 de març presento A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a Móra la Nova, en un acte organitzat per la llibreria El Núvol i la Biblioteca Municipal.

És un dijous de pluja, d'aquesta mena de pluges que últimament ens mirem amb tanta precaució i que causen alarmes que no acabem de saber gestionar, de vegades per excés d'indiferència, i d'altres per excés de prudència (sempre és millor la segona opció).

Com sempre, procuro anar amb temps per endavant, però condueixo per una carretera que em sé de memòria, amb una ferma voluntat de viure el moment sense presses, relaxadament. Potser massa relaxat, perquè acabo arribant just a l'hora, i sense necessitat de treure el paraigua del cotxe.

L'acte es desenvolupa de forma molt amable, tranquil·la, gairebé com a casa, i cerc que tots ens ho passem força bé. M'acompanyen a la taula Sònia Moreno, de la llibreria, i Eduard Font, de la Biblioteca, que em demostren que han treballat el llibre amb afecte. Com en altres presentacions, em manifesten la sorpresa davant un recull diferent a la resta dels meus llibres que, per cert, ens acompanyen en una taula adjunta, amb important protagonisme de la imaginació. Fem referència a altres llibres, com El nostre pitjor enemic, que cito sovint per dos motius: per les semblances (en aquesta primera novel·la té importància la geografia i les descripcions), i per les diferències (potser són els llibres que més m'ha costat escriure, i que menys). També fem referència a La nova Rússia, en què escric versos inspirats en les il·lustracions d'Amat Pellejà.

Un acte més (he perdut el comte de quants) que queda perfectament documentat gràcies a les fotografies de Marta Escolà.

Vehicle amb rètol d’una empresa de manteniment està aparcat dins d’una plaça de la ciutat, mentre un operari fa alguna tasca de reparació, crec que al clavegueram. Davant del parabrisa hi ha un cartell molt gran amb lletres llampants, on es llegeix l’advertència: NO MANIPULAR. Suposo que es refereix al vehicle, o a la maquinària. O és en general?

Matí d’hivern, esmorzo amb mon fill a la cuina; ell per a anar a l’Institut, jo, a la feina. La nit estenia encara el seu poder solemne damunt de tot el paisatge, no de forma tenebrosa. La lluna, a quatre dits de pondre’s rere el Port, traça una tremolosa franja de llum a l’Ebre; un reflex que convida a dubtar d’allò que és real o no. Si tingués una càmera adequada, faria una bona foto, però faig servir la càmera del record.

5 de març, presentació de A voltes, un planeta, (Cossetània Edicions) a la llibreria Ona. De tant en tant, cada uns quants anys, em trec la peresa que em fa anar a Barcelona per a presentar un llibre. Reconec que caldria anar-hi més, que és la capital catalana on s’hi troben els principals focus mediàtics, que cal trepitjar per a tenir-hi presència, però amb l’edat em fatiga cada cop més. Però avui em carrego d’il·lusió, i emprenc les 5 hores d’autobús i els gairebé 8 quilòmetres a peu que faré, perquè crec que aquest recull de països que m’he inventat s’ho valen.

Aprofito el viatge per a llegir, per a esbossar idees, per a escriure notes del dietari, nanocontes... Quan l’autobús aparca tinc molt de temps, i travesso l’Eixample amb destí concret, però rumb incert, procurant que no es noti gaire que faig d’espectador badoc. Arribo a la llibreria Ona mitja hora abans de l’acte. M’impacte la seva entrada, amb nombrosos exemplars del llibre –la seva visió llepa una mica la meva malmesa vanitat, després de visitar altres llibreries, i descobrir la seva quasi total absència. Avanço per un reguitzell de sales, escales, racons, cadascun més temptador i llaminer per a un malalt de llibres, fins a arribar a la sala de la bookeria, ja preparada per a l’ocasió. Aviat arriba Jordi Cantavella, amic i company de lletres, amb qui ja he coincidit moltes vegades, sempre de forma lúdica. Ja em va presentar va uns anys la novel·la El calaixdels vols perduts, un dels meus llibres més tristos, i potser per això –tal com vaig fer amb Xavier Miró a Amposta- li he demanat que em presenti aquest, per a compensar-lo amb uns relats que m’ha divertit molt escriure. Amb compta gotes va venint gent, tots coneguts de Cornudella o de Tortosa, sense que, en aparença, hagi despertat gaire expectativa l’arribada d’un mig prioratí, mig ebrenc, que només ha publicat 21 llibres els últims 25 anys.

Quan Jordi pren la paraula, és com és ell, proper, distès, divertit... però sap de què va això d’escriure. Comenta que cada capítol és com un ideal plantejament per a un futur text més llarg –Xavier Miró també va dir a Amposta que cada capítol podia ser el germen d’una novel·la-, que ambiento molt bé la situació, i subratlla la poesia, la bellesa que hi ha en algunes descripcions. Llegeix aquesta de Llacúnia:

La majoria de matins, una boira sura per damunt del llac sense tocar-lo. Es mou amb una lentitud que exaspera i sense aparent intenció, però ningú no se’n fia. Sovint es desfà poques hores després, cap a l’hora del pati, però de vegades no se’n va en tot el dia i sobrepassa els límits de l’aigua, i puja fins als pobles, i camina pels carres i entra a les cases per portes, finestres i balcons que no s’han tancat degudament, i acarona els armaris i els pots de vidre on desen la mel, i furga els calaixos i les capses de joguines, i xopa la roba d’una olor indefinible que, a algunes persones, els recorda vagament la infantesa.

També destaca el caràcter dels habitants, sovint similar al nostre, les vanitats, la hipocresia, el xovinisme ... i parla també de la imaginació, cosa que un autor que ha escrit un llibre on un ascensor narra la seva història en primera persona, en pot parlar.

Després de la presentació he de marxar corrents, gairebé en sentit literal, a agafar l’últim bus cap al Sud, com si la ciutat m’expulsés, o com si jo em deixés expulsar, cap al reialme de la serenitat, cap a un espai més humà, em sembla a mi.