tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Mare amb dos fills pel carrer. Agafa de la mà el més menut, a qui mira mentre escolto que li diu: “... i allavons no hi havia mòbils...”

I deu continuar aquesta història sobre èpoques llunyanes i difícils d’imaginar a un xiquet tan petit. Mons pares em parlaven de temps durs, per allà a la postguerra, d’experiències traumàtiques –i d’altres, també, d’emocionants i divertides, que sempre hi ha de tot, afortunadament.

A nosaltres ens toca explicar l’arribada de la primera televisió, de viure cercant les respostes en uns enginys anomenats enciclopèdies, que ocupaven, amb sort, una lleixa del menjador. Potser som menys heroics, potser el món va a millor, malgrat tot.

Des de diLLUMs d'arts al forn tenim el goig de col·laborar en les Jornades de la llengua: on som i on anem? que han tingut lloc el 27 i 28 de setembre a Alcanar, dins del marc del Congrés de Cultura Catalana, organitzades per Posa-hi tu l'accent, i amb la col·laboració també de l'Ajuntament d'Alcanar

Avui, especialment en el recital poètic coordinat per Ricardo Gascón, amb la intervenció de Carme Cruelles, Jesús M. Tibau, Vicent Pellicer, Rafael Haro i Ernest Redó, que han recitat poemes propis i, respectivament, de Zoraida Burgos, Josep Igual, Desideri Lombarte, Manuel Pérez Bonfill i Manuel García Grau, acompanyats a la guitarra de Pablo Díaz. Al final han recitat conjuntament el poema Fa deu anys, fa deu segles, de Gerard Vergés.

Deixem el vídeo dels actes d'avui, amb el recital a partir de les 2 h., 1 min. 30 segons

El passat 20 de setembre, a la Setmana del Llibre en Català, mòduls 17 i 18, amb altres companys i companyes ebrencs, sota el lema L'Ebre: un territori, una identitat.

La màgia és possible encara. Avui he viscut una de les experiències culturals que m’han deixat millor sabor de boca.

Ja fa un temps, no sé si per l’edat, que pateixo cert desencís i desil·lusió per massa coses que passen al món; suposo que ja us en feu una idea. Als meus seixanta ja he assumit que molts somnis, de tot tipus, no es faran realitat, i això pesa a nivell personal, però també, i molt, a nivell col·lectiu. I rebla el clau comprovar que en algunes coses que semblaven guanyades per sempre estem anant enrere, que tornen fantasmes de l’odi que crèiem enterrats.

Però avui em feia goig anar al cinema, assistir a la primera sessió d’aquesta segona temporada –quina llàstima haver-me perdut la primera- de l’Institut Roquetes Film Society. La proposta era la projecció a la sala de La Lira Roquetense de Steambot Bill Jr (1928), de Buster Keaton, acompanyada en directe al piano per Florenci Salesas.

No sé si mai havia vist una pel·lícula muda d’aquells temps pioners en pantalla gran. De petit vam gaudir de Xarlot, de Lloyd, de Keaton, d’Oliver i Hardy, i d’altres, a la televisió, però de seguida van desaparèixer de la petita pantalla, tot i que s’han mantingut tendrament al record. Durant la pandèmia –que vam aprofitar per a moltes petites i grans coses- em vaig mirar via internet, The kid, de Chaplin, entre altres, i la vaig trobar meravellosa. Però Buster Keaton, en sala gran, i amb piano en directe, imaginava que podria ser llaminer, però m’he quedat curt.

Abans de començar, guirigall de gent que va omplint la sala de la Lira Roquetense, amb bosses de patates, begudes, col·locant les cadires on poden, algunes al voltant de taules amb petites espelmes enceses, fent-se lloc, traient-ne més de les piles, perquè devem ser més dels que preveien. Gent de totes les edats. Un home davant meu diu entre somriures: “El cinema és mut, però els nens no”. Després d’unes interessants explicacions, s’apaguen les llums, sona el piano, i comença la il·lusió. I els nens callen.

Som tres generacions magnetitzades pel que passa a la pantalla. Imatges gravades fa un segle, a anys llum tecnològicament, però l’emoció, la màgia, les emocions, són les mateixes, fins i tot més autèntiques, més directes, i cada gest atresora tot allò d’humans que ens uneix, tant se val la distància, tot i els segles. De tant miro de reüll els més petits, que no separen la vista del blanc i negre magnètic, sense pensar en pantalles de mà ni jocs d’última generació. Riuen com els nens de sempre, amb els trucs infal·libles, s’emocionen amb els moments dramàtics que viu el protagonista, obren de bat a bat els ulls davant les escenes de risc sense filtre.

La màgia és viva, s’obre pas si la deixen, la humanitat és possible, l’esperança no ha perdut.

Gràcies a l’InstitutRoquetes Film Society per fer oferir-nos aquest regal.