literatura

L’escriptor i periodista Sebastià Benassar deixarà el càrrec de director del festival literari Tiana Negra en finalitzar la propera edició, que se celebrarà al gener, per donar pas a una nova etapa del certamen i afrontar nous reptes professionals.

En un comunicat, el festival ha afirmat que la persona que el substitueixi es coneixerà durant la propera edició, que tindrà lloc el 18 i 19 de gener, i que cerca dotar la novel·la negra catalana d’un espai de referència.

Benassar, que ha qualificat el Tiana Negra com una de les experiències ‘més boniques’ de la seva vida, ha considerat que el festival ha de mantenir la seva essència com a plataforma del gènere, i ha remarcat que aquesta edició comptarà amb una vintena d’activitats i més de 20 autors.

Quan ja veus o sents venir una cosa a l'horitzó. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)

Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició

Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR

La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).

Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Anar a Lluc (X) -

El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de l´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista. (Miquel López Crespí)

L´hivern del 63 ja no vaig anar al col·legi. A casa consideraren que servar la meva salut era més important que aprovar un curs. Hi hagué reunió amb el senyor Sion, el metge, i amb sor Aina. Pensaven que havia de deixar per un temps Palma, recuperar-me a un indret on es respiràs aire pur, un lloc lluny de la contaminació ciutadana. De primer es pensà a enviar-me al sanatori de Caubet, però després d´estudiar-ho amb calma la conclusió va ser que la meva incipient tuberculosi no era tan greu. Amb un bon menjar i l´aire de la muntanya podria recuperar-me. Cal dir que per aquelles alçades ja no ordia tants trucs per no estudiar. Vaig deixar de mossegar-me els llavis i escampar la sang pels mocadors i els llençols. Controlava amb cura el termòmetre procurant que el llumí no fes pujar massa la temperatura.

El col·legi només em portava mals records, excepció feta de l´amistat amb la colla de Nova Mallorca. Tota la parafernàlia d´aquella estantissa educació plagada de mentides, deures rutinaris, propaganda de la croada, obligació d´anar al campament del Frente de Juventudes, a la Victòria, em produïa un fàstic indescriptible. Sovint, en els comentaris amb els amics del grup, en el pati, mentre vèiem jugar al futbol els nostres companys de classe, comentàvem com era possible que hi hagués tanta gent que no es sentís avorrida, fastiguejada per aquella disciplina de caserna. No es notava cap signe de vida intel·ligent en els alumnes. Per a nosaltres eren com a robots sense idees ni voluntat pròpia. No hi veies cap detall vital que et pogués fer imaginar que eren persones com nosaltres, amb preguntes i interrogants, curiositat, desig de conèixer el món.

Inútil provar d´establir una conversa sobre història o qualsevol fels fets que sentíem per la ràdio i llegíem pels diaris. A nosaltres ens interessaven els progressos de la incipient cursa de l´espai. Havíem seguit amb interès el vol de Iuri Gagarin, comentàvem quina seria la resposta dels americans als avenços espacials dels russos. Impossible comentar-ne res amb els babaus que ens envoltaven. Eren màquines de prendre apunts. Només empraven la seva hipotètica intel·ligència a saber de memòria el que els professors escrivien a la pissarra i recitar el contingut exacte de les definicions del llibre. Ni de lluny demanar-se si era correcte el que es deia des del cadafal! Aprenien les notes del quadern i les repetien com a lloros. Evidentment molts treien bones notes, però no entenien cap dels continguts que havien memoritzat.

Continuava fent la comèdia de la malaltia, però anava controlant la intensitat dels símptomes. Tampoc no volia que em portassin a l´hospital i que, després d´una revisió amb raigs X, es descobrís el frau. Amb un parell de radiografies els metges haurien descobert de seguida la falsedat de la tisi.

No era qüestió que em descobrissin. Mantenint els meus símptomes ficticis aconseguia que la vigilància de la malaltia no passàs de la padrina Martina, el metge del poble, sor Aina i les curanderes que compareixien per casa.

Preocupats per la meva salut, tothom maldava per tenir-me cura, per acomplir qualsevol dels meus capricis. Em sentia com un rei governant una cort de servicials servents, de patges i majordoms. L´únic que em molestava era l´obligació de respirar el vapor de les plantes aromàtiques que Madó Antonina, la curandera, em portava a casa alhora que na Buils, la veïna, no deixava de comparèixer amb munió de remeis casolans d´incerta eficàcia.

Quants diners es va gastar la padrina a l´herboristeria? És un misteri que mai no sabré. Va fer viatges a Inca i Palma per visitar altres venedores de remeis casolans. Cada setmana compareixia amb una planta nova, amb flors músties de llunyans paratges, amb rels provinents de la Xina i Madagascar. A vegades em semblava ser un conillet d´indies en mans de tot aquell embalum de curanderes.

Finalment, després de nombroses deliberacions, es decidí que aniríem una temporada al Santuari de Lluc. El metge digué que era un bon indret per aconseguir la meva recuperació. Alzines i oliveres, ametlers i garrovers envoltaven aquell racó de la serra de Tramuntana, sagrat per a la majoria de mallorquins. Una bona alimentació, el silenci del camp i la tranquil·litat farien la resta.

A la família ningú s´hi oposà. Marxaríem amb la padrina, que seria la persona que tendria cura de mi. Evidentment, la idea no em va semblar dolenta. Seria un lloc ideal per descansar de l´embalum de la detenció, de la ruptura del grup, de la crisi amb el col·legi, de les incertes perspectives que, pensava, tenia pel davant.

La família encara vivia en la idea que la pèrdua d´un curs no era tan greu com de principi es podia pensar. Molts d´alumnes repetien i tampoc representava un problema que no es pogués solucionar més endavant.

Jo no ho veia des d´aquesta perspectiva. Em sentia molt lluny de les normals preocupacions d´un estudiant de catorze anys. En realitat no sabia què faria en el futur. Encara era immers en les lectures, en el descobriment d´universos que no tenien res a veure amb els ensenyaments del col·legi. Què seria de mi en els propers anys? A què podria dedicar-me si no m´agradava el que m´ensenyaven els professors? Quin ofici em podria agombolar, què era el que m´atreia, el que em pogués seduir per seguir una sòlida disciplina d´aprenentatge?

Vivia enmig d´una mar de dubtes.

Les xerrades amb els amics del grup, les aventures viscudes amb ells, el món que ens havíem creat lluny del que ens predicaven els professors, havien estat un refugi contra la grisor que ens envoltava. Segurament somniàvem el món que entrevèiem en les converses familiars. Aquell univers d´homes i dones lliures que volien emprar la cultura per alliberar la humanitat de les tenebres de la ignorància. Llegíem un fulletó d´autor anònim publicat en temps de la República, un llibret de divulgació històrica que tenia per títol Crímenes y atrocidades de reyes y pontífices. Aquest sí que era un llibre d´història que ens seduïa i interessava! Amb els anys, en aprofundir en els misteris de la història de la Humanitat, vaig descobrir que l´autor no ens havia enganyat. Malgrat fos d´una forma sintètica, va ser en aquelles pàgines on sentírem parlar per primera vegada de les monstruoses extravagàncies de Cal·lígula i Neró, de la Inquisició, dels diversos sistemes de tortura que emprava l´església per desfer-se d´heretges, jueus i lliurepensadors. Coneixíem els assassinats dels Borja, l´incest del papa Alexandre VI amb la seva filla Lucrècia. Més endavant albiràvem el secret amagat de l´existència de la papessa Joana, del genocidi espanyol a Amèrica, els crims de Ferran VII, la barbàrie del tsar Ivan el Terrible. Amb aquella obra penetràvem amb profunditat en tot el que no ens ensenyaven al col·legi i que capgirava completament el sentit de les falses explicacions dels professors d´història i religió.

Més d´una vegada, quan arribaven els exàmens trimestrals, vaig estar a punt de donar la meva versió sobre els Reis Catòlics o la Croada, la guerra que va ensorrar les esperances de la generació del pare.

No sé per quins motius mai no ho vaig fer mai. La inèrcia dels dies. El costum. Al final, repetia com a bon estudiant assenyat el contingut del llibre. Fer-ho diferent hauria representat no aprovar l´assignatura. I, tanmateix, per molt que volia evitar problemes amb la direcció del centre, finalment, a conseqüència de la pintada en protesta per assassinat de Julián Grimau, els fets es desencadenaren de forma irremeiable.

Però l´anada a Lluc amb la padrina em lliurava de tots aquests pensaments, de la necessitat de prendre cap decisió immediata. Ara l´important era continuar fent la comèdia, cercar els llibres que llegiria al monestir. Què faria durant aquelles setmanes? Amb llibres a la meva disposició, no hi havia problemes. Podien enviar-me a una illa deserta, a la fi del món, era igual. Mentre tengués les obres que m´interessaven res no em preocupava. De sempre havia trobat un refugi en la lectura. Els llibres esdevenien una poderosa màquina del temps que em permetia avançar i retrocedir en la història. Un giny màgic, una nau espacial única. Amb Sinuè l´Egipci, de Mika Valtari, podia submergir-me en la vida de l´antic imperi dels faraons, conèixer a fons els costums, la vida quotidiana del poble que va bastir les grans Piràmides, que embalsamava els cossos per enviar-los al Més Enllà. Uns homes que adoraven tota mena d´animals salvatges i domèstics creient que eren déus protectors. Descobrir les terribles condicions de vida dels esclaus, les mentides dels sacerdots de Karnak per enganyar els pagesos, per donar suport a les lleis tiràniques dels faraons. O, seguint les aventures de don Quixot, avançar pels camins polsosos de Castella al costat del famós cavaller fent el bé, alliberant presos, enamorant-se de belles princeses de taverna malgrat l´adorada fos una cuinera descambuixada i el premi una pallissa, les rialles dels descreguts. Aprendre de Cervantes com en aquest món no hi ha espai per a la utopia, que l´esperança és escarnida i les bones persones castigades. El materialisme més vulgar i barroer, triomfant sempre per damunt el bé i la bellesa en qualsevol època i circumstància. I amb els fulletons d´Alexandre Dumas poder mesclar-me amb els sans-coulottes de la Revolució francesa, amb les peixateres i cosidores que portaven Maria Antonieta i Lluís XVI a la guillotina. Què em direm de formar part de les investigacions per resoldre els crims més terriebles narrats per Aghata Cristhie a les seves novel·les policíaques? I navegant per les pàgines de Guerra i Pau, sentir-te un aristòcrata de l´antiga Rússia tsarista, participant amb el general Kutúzov en la batalla de Borodinó contra les tropes invasores de Napoleó!

Tot plegat eren part de les meves lectures pocs abans de conèixer Kafka, Pere Calders, James Joyce, Julio Cortázar, Jorge Luis Borges, Walt Whitman, Bertold Brecht, Mercè Rodoreda... Potser em ve d´aquella època la febre per narrar les meves experiències, bastir històries de ficció, submergir-me en la vida dels personatges que m´han interessat.

A l´època que anàrem a Lluc jo encara estava immers en la lectura dels llibres que trobava per casa. Era senyor de la petita biblioteca que el pare i l´oncle havien pogut salvar de la desfeta, de les presons i camps de concentració. Alguns dels clàssics dels joves republicans dels anys trenta: obres d´Erich M. Remarque, de Vicente Blasco Ibáñez, de Federico García Lorca, Kropotkin, Bakunin, petits opuscles d´Andreu Nin, Frederica Montseny...

El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de l´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista.

No acabava d´entendre els motius pels quals el senyor Sion havia triat Lluc com a indret per a la meva curació. A Lluc hi anaven cada any a sentir la Sibil·la. El rector hi organitzava expedicions. Sempre hi pujaven un centenars de poblers amb les camiones que es situaven davant la Casa de la Vila.

Sempre feia fred. Hi trobàrem boirina i, més d´una vegada, una pluja fina que et gelava els ossos. En alguna ocasió neu, una neveta que pintava de blanc església i santuari, les cases dels voltants. A vegades em semblava estar malalt de veritat. I si em passàs com a Chopin i George Sand quan vengueren a Mallorca? Arribaren a l´illa a la recerca d´un clima òptim per la seva tisi, i es trobaren amb neu, pluges i vent. Bastava pensar en les pàgines de George Sand a Un hivern a Mallorca, el llibre tan blasmat pels mallorquins i que, malgrat certes crítiques a la societat clerical de l´època, no deixa de ser un autèntic document de com érem en aquells anys: domini del clergat, pobresa i ignorància als pobles que encara semblaven dominats per la Inquisició. En el llibre hi ha abundoses descripcions de la tenebror dels palaus de l´estantissa aristocràcia terratinent mallorquina: grans sales ornades de foscos quadres de senyors de possessió, bisbes i capellans, mobles d´un gust lúgubre, senyores que només llegien panegírics de sants, pamflets de propaganda religiosa com La Fe Triunfante del pare Garau, servents i pagesos descarregant els carros plens de gra, ametles, aviram que portaven als senyors. Uns éssers d´ultratomba tan sols preocupats per les menges i l´església. George Sand mirava les poques biblioteques particulars que va visitar: mobles amb poques obres amagades a un racó de la casa, com si fos un pecat dedicar-se a la lectura. Cap obra de filosofia, no res de geografia, geologia, història de la humanitat. Tan sols s´endiumenjaven per anar a veure la sang de les curses de braus o per anar al teatre a veure miserables obres de propaganda religiosa i de clàssics del Segle d´Or castellà que, per a més inri, quasi no entenien. El teatre, com anar a missa o als toros, era una excusa per lluir el darrer vestit, el collar de perles, les polseres d´or, els anells i arracades de la família alhora que criticaven el veí de la llotja, el color de la tela de la marquesa X.

Era esfereïdor constatar la buidor d´aquells senyors de possessió despreocupats pel que s´esdevenia en el món. Ben al costat de les descripcions d´aquesta retardada societat de rendistes, la visió d´un paisatge idíl·lic d´una bellesa corprenedora. George Sand compara Mallorca amb Suïssa i profetitza que, el dia que els europeus descobreixin les belleses de l´illa, seria un indret on tothom voldria anar-hi.

Però el clima de Valldemossa, en aquell tenebrós hivern que els dos viatgers romàntics foren a la nostra terra, no era l´apropiat per guarir la malaltia de Frederic Chopin. A la primera casa que llogaren, a Establiments, el vent penetrava per les retxilleres de totes les finestres, la llenya omplia la casa de fum que, silent, com un punyal ben esmolat, penetrava dins els pulmons del músic i no el deixava respirar. Hagueren de marxar ràpidament perseguits pel propietari, que manà cremar tots els mobles per por del contagi. Arreu de Palma es va estendre la llegenda d´una dona divorciada que anava vestida d´home i fumava i, a més a més, protegia un tísic que podia contagiar la població.

A la Cartoixa de Valldemossa, l´únic indret on pogueren refugiar-se, tampoc es sentiren còmodes. El rector de Valldemossa havia propagat l´infundi que era arribat el dimoni, una dona que no era dona i que, amb el seu mal exemple i la presència d´un tuberculós, podia posar en perill la salut moral i física dels valldemossins.

Pel carrer, la població, espantada per les prèdiques dels sacerdots, no els saludaven i fugien del seu costat. A les botigues els cobraven el doble i el triple per les compres de queviures. La criada que pogueren llogar els robava el que podia. Valldemossa, malgrat l´excel·lència del paisatge, esdevingué una tortura sense fi, un indret infernal per a la parella de revolucionaris romàntics que havien pensat trobar-hi un paradís.

Finalment hagueren de marxar tan ràpidament com pogueren. De la seva presència a la Cartoixa resten per a la història les novel·les escrites per l´escriptora francesa, els records que plasmaria a Un hivern a Mallorca i les peces compostes pel músic polonès. Unes composicions plenes d´una tristor amarga que evoca la pluja insistent que, desbordant torrents i inundant terres, va caure aquell hivern al poble, i una ciutat trista, obscura i ancorada en les supersticions religiosos més periclitades que hom pugui imaginar.

I si Lluc, en lloc de ser un indret de curació, esdevenia un infern com el de Valldemossa per a Chopin i George Sand?

No em volia preocupar. Ara començava una nova etapa de la meva existència i no volia imaginar res de dolent. Seria el primer hivern de la meva vida lluny de col·legis i les acostumades obligacions familiars. Anar-hi unes setmanes amb la padrina no em sabia gens de greu. Ho trobava un alliberament. Per a ella jo era no solament un nét estimat, sinó l´autèntica reencarnació del seu fill mort en accident. Ella mateixa estava summament animada. En el fons, ho intuïa, agafava aquella obligació de tenir cura de mi com unes vacances, una fugida de les inajornables obligacions que comportava conrear els horts que encara restaven a la família. Va fer llogar un missatge al padrí Rafel i es preparà per al viatge a Lluc.

La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. En el port de Pollença i d´Alcúdia hi vivien aquelles famílies que no tenien terra: els pobres, els exiliats que vivien dels quatre peixos que pescaven, dels quilos que podien vendre en anar a la peixateria. Sempre peix per dinar i sopar. Un miracle, tenir diners abastament per comprar pa i oli, vestir-se pobrement... Pescadors i peixateres, a un esglaó més baix que els jornalers i jornaleres. “Al manco, els jornalers no puden”, deien les senyores de casa bona, els pagesos de la comarca. L´olor de peix com a barrera per a la discriminació, un fondal que separava persones fins i tot de la mateixa classe social.

Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari; així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et volguessin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. A vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a adquirir una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor de sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons, i a la seva manera, els apreciaven.

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)

La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans

Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009

Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)

14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)

NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos? (Joan Buades)

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat. En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga. Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular. Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau. Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària. La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després. És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica. No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra. A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

"Patriotisme vol dir donar suport al teu país sempre, i al govern quan s'ho val."   —Mark Twain Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Prova superada. El Mercat de Nadal del TR3SC s’ha consolidat una vegada més com una de les grans apostes culturals de la ciutat de Barcelona. Així les coses, el petit Sant Jordi o el Sant Jordi d’hivern ja és un referent ineludible per als amants del llibre. Com a mínim així ho demostra la gernació que al llarg del dia d’ahir va anar passant pel recinte de l’antiga Fàbrica Damm, que va acollir quasi un centenar d’activitats vinculades amb el món del llibre. Les instal·lacions permetien l’ús de quatre sales diferents, dedicades en aquesta ocasió a escriptors dels quals es commemorava el centenari: Raimon Panikkar; Manuel de Pedrolo; Maria Aurèlia Capmany i Pompeu Fabra. A més a més hi havia l’escenari exterior sota el nom de Montserrat Abelló i la plaça de les signatures.

La clau de l’èxit és tenir a l’abast de la mà en un sol indret alguns dels escriptors que han tret novetat en els darrers mesos, un atapeït programa cultural i una proposta lúdica per a infants a més a més de cinc o sis ofertes gastronòmiques de food truck, que permetien passar un dia en família sencer al voltant dels llibres. I a més a més, el bon temps va acompanyar.

La Miquela Mas, una mallorquina vinguda expressament per a aquesta cita, explica que ‘la diferència principal amb el dia de Sant Jordi és que no t’has de desplaçar amunt i avall de la ciutat per trobar els teus escriptors preferits. Jo ja he comprat els llibres per a totes les festes i per a tots els parents i me’ls puc endur dedicats pels escriptors, amb la qual cosa tenen un valor afegit. I a més a més, en els casos que estava indecisa els he pogut sentir parlar i això m’ha ajudat a acabar de decidir’.

Doncs efectivament, la congregació en un sol espai i al llarg d’un sol dia d’alguns dels escriptors més interessants del panorama literari català ajuda a contribuir a una festa que els autors també agraeixen perquè poden retrobar-se amb companys i amics amb molta més facilitat. Aquest va ser el cas, per exemple, de la comissaria de l’any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, que fins i tot va dinar al recinte després d’haver participat en una lectura sobre Pedrolo.

Martí Gironell i Víctor Amela. Foto: TR3SC

Així, dos dels escriptors més mediàtics compartien taula de signatures i parlaven de projectes futurs que tenien com a escenari la ciutat de Girona. Es tractava de Martí Gironell –enguany ha aconseguit vendre més de 35.000 còpies del seu La força d’un destí, i col·locar-se com a títol estrella de l’any entre altres coses gràcies a les més de 90 presentacions que ha fet de la novel·la- i de Víctor Amela, que va tenir una de les cues de la jornada de lectors que esperaven la dedicatòria del seu Jo hauria pogut salvar Lorca. Joan Margarit també va tenir una llarga sol·licitud de lectors molt afectuosos que l’esperaven per signar les seves memòries, però també nombrosos volums de poesia que carretejaven de casa a la recerca de l’autògraf del poeta més popular de les nostres lletres.

Joan Margarit va congregar molta gent. Foto: TR3SC

És cert que entre els periodistes corrien les juguesques sobre la proporció de llibres que es vendrien en relació a les cerveses i hamburgueses que es consumirien al mateix recinte el mateix dia, i que alguns lectors fins i tot preguntaven als escriptors què els semblava que la cultura s’hagués de donar la mà amb una empresa cervesera, però en general l’ambient va ser molt distès, malgrat que algun dels grans debats ja no fossin en horaris privilegiat, com l’esperat Què passa amb l’oferta de llibres en català?  en què havien de participar Anna Fernández, Joan Sala i Tomeu Martí, i que no hem pogut recollir a la crònica.

A banda de veure els autors en plena acció, una de les diversions és veure com els periodistes fem les nostres cròniques cada any. Ada Castells estava entrevistant escriptors que sobretot es queixaven de la manca de vendes de les obres en general i ho gravava, mentre que la Mixa, del bloc Paraula de Mixa, i una de les booktubers més actives en català es passejava càmera en mà aconseguint les declaracions que després editarà i penjarà a la seva pàgina. A les diferents sales fins i tot hi havia cronistes amb bloc i ploma estilogràfica, per allò de mantenir viva la tradició.

I precisament una de les tradicions més boniques és la dels contacontes, entre els quals cal destacar Cresques, pirates il·luminats, un espectacle d’il·lustració i música en directe basat en els personatges que es publiquen ininterrompudament des de fa més de trenta anys a la revista Cavall Fort. Joma, l’autor del còmic, dibuixava i narrava acompanyat per la música en directe, tot recreant algunes de les imatges poètiques de l’univers del pirata Cresques amb la lluna plena i les seves faldilles de llum i les sirenes i el seu circ submergit com a protagonistes principals, un espectacle que va entusiasmar els menuts però que també va fascinar els més grans.

Sergi Pàmies i Màrius Serra. Foto: TR3SC

Sense tant de públic però amb una dosi de genialitat digne dels primeres espases, en Josep Pedrals va oferir a la una del migdia un brillant recital poètic on només fallava per la seva absència el respectable, que feia cua sobretot per aconseguir patates braves i cerveses i que es perdien un dels llibres de l’any, però com que en Pedrals ha hagut d’enfrontar-se a tota mena d’adversitats, va continuar endavant amb la professionalitat de sempre i va fer les delícies dels pocs espectadors que l’escoltaven. El problema era que el pobre havia de competir a més d’amb el vermut amb un dels actes estrella de la jornada, la xerrada que varen mantenir Sergi Pàmies i Màrius Serra sobre l’amor per la sàtira, que va omplir de gom a gom la sala de màquines i que va estar trumfada d’anècdotes, curiositats i complicitats entre els dos escriptors.

I una de les taules més controvertides va ser la dedicada a les escriptores, que va aplegar a Maria Mercè Roca, Najat el Hachmi, Maria Carme Roca, Maria Escalas i Maria Àngels Cabré. La controvèrsia no és en cap cas per la qualitat dels seus títols ni per la proposta sinó que ve donada sobre si encara calen que hi hagi taules que indaguin específicament en la condició femenina de la literatura o si no cal. Diversitat d’opinions per a tots els gustos.

Com no podia ser d’altra manera, els presos polítics i els exiliats varen ser presents en moltes de les taules amb records explícits i directes o amb el lluïment de llaços grocs i altres indumentàries, com la corbata groga d’Andreu Martín, el degà dels escriptors de novel·la negra, que va tornar al mercat de Nadal per parlar de L’harem del Tibidabo, la novel·la en què s’ha sentit més lliure en els darrers temps. ‘He escrit exactament el que em venia de gust’, va afirmar Martín. I és clar, el debat sobre la llibertat d’opinió va estar servit. Carme Riera, per exemple, que presentava Venjaré la teva mort, i presidenta de CEDRO, va establir-la en ‘fins al límit en què ofens a l’altre quan no s’ho mereix’.

D’activitats n’hi va haver de tota mena, des de les que pretenien engrescar a l’escriptura passant pels llibres gastronòmics o esportius, el cluedo literari, el descobriment de les noves veus de la novel·la o les aportacions de les mirades contemporànies a una autora clàssica com és Mary Shelley i el seu Frankenstein, excel·lentment estripats per Ricard Ruiz Garzón, o un joc d’alta volada intel·lectual com el proposat entre Raül Garrigassait i Joan Safont al voltant de la figura de Santiago Rusiñol, una demostració que hi ha relleu intel·lectual garantit i sobradament format.

El mercat de Nadal també ha servit per fer reivindicacions ben concretes: la d’un major consum de llibres escrits en català per autors nostrats: ‘Oi que consumiu torrons d’Agramunt i de Xixona? Doncs és l’hora de consumir literatura de proximitat, de quilòmetre zero i de màxima qualitat, només cal que els doneu una oportunitat’. Ja veurem si el Mercat aconsegueix també aquest objectiu o si només és una excusa per menjar hamburgueses variades mentre els autors parlen de literatura per intentar aconseguir més lectors.

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)

Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)

L'almirall Carrero Blanco.

La transició comença en un plujós dia d'hivern madrileny de l'any 1973. El 20 de desembre de 1973, un comando d'ETA format per José Miguel Beñarán, José Ignacio Abaitua, José Antonio Urriticoechea, Javier Maria Larreategui, Pedro Ignacio Pérez y Juan Bautista Eizaguirre feien botar, mitjançant uns poderosos explosius, l'almirall Carrero Blanco (vegeu El día en que mataron a Carrero Blanco, de Rafel Borràs Betriu, editat per Editorial Planeta l'any 1974). L'Almirall, que no perdia oportunitat de proclamar la seva absoluta fidelitat als "principios inmutables del Glorioso Movimiento Nacional" era aleshores president del Govern; i no pas un de qualsevol, sinó el primer de designat per Franco, que fins llavors havia ocupat aquest càrrec personalment. Com a factòtum del "Caudillo" i dels sectors més ultres de la burgesia i del Movimiento, la seva tasca era "tutelar" la monarquia reinstaurada pel mateix dictador. Recordem que Franco, davant la colla d'assassins del 18 de Juliol (procuradors en Corts, membres dels sindicats feixistes, militars, falangistes i tota mena d'immobilistes) va fer jurar al futur rei Joan Carles I (juliol de 1969) aquests famosos "Principios fundamentales del Movimiento". Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació.

Pel juliol de 1973, poc mesos abans de ser executat, Carrero Blanco presentava davant les Corts del règim un projecte ben immobilista (malgrat que alguns diaris oficials el presentassin com el començament de la "liberalització" del sistema) Trenta-nou pàgines tenia el discurs de Carrero Blanco i, com explicàvem una mica més amunt, l'home fort del feixisme no feia més que reafirmar, altra volta, l'esperit de la croada contra la República i les nacions de l'Estat. L'acceptació del "pluralisme polític" (que ressaltaven els mitjans d'informació controlats per la dictadura) no deixava cap dubte quant a les intencions del continuador de la tasca del Caudillo: "legitimidad del pluralismo político dentro del Movimiento" (discurs de Carrero Blanco, juliol de 1973).

Eren dies especials per a l'"España eterna", enfervorida per l'arribada a Madrid del dictador i assassí bolivià Alfredo Stroessner. Alhora quaranta consellers franquistes ("consejeros nacionales del Movimiento") trobaven "subversiva" una llei franquista de Règim Local i aconseguien congelar el projecte. Tot rutllava com de costum: repressió, manca de llibertats, manifestants assassinats per les forces de seguretat, brutals tortures a les comissaries fetes pels agents de la Brigada Social. El règim sorgit de la victòria damunt el poble l'any 1939 semblava immutable en la seva dèria antidemocràtica. Arreu de l'Estat, ben al costat dels assassinats constants de la dictadura, els sectors més bestials de la reacció (Iñesta Cano, Blas Piñar, Girón... ), tota l'escòria del sindicalisme vertical, la burocràcia parasitària dels organismes oficials, l'exèrcit i la policia política celebraven els seus "èxits" en la lluita contra la "subversión rojo-separatista". Grans sopars brindant per l'apallissament de militants d'esquerra, de sindicalistes, la cremada de locals parroquials progressistes, de llibreries de tota mena. Accions salvatges amb benzina i cadenes de bicicleta (i pistoles!) per a atemorir els treballadors i joves que, sovint protegits per sacerdots seguidors del Vaticà II, es reunien per comentar els problemes del moviment obrer i popular. Era prohibit enlairar les banderes nacionals de Catalunya, Euskadi i Galicia. No en parlem de la tricolor republicana!

Però existia una qüestió que els buròcrates del règim no havien tengut gaire en compte. D'ençà les grans vagues d'Astúries dels anys 1962-63, l'organització, l'enfortiment de l'esperit combatiu de la classe obrera i els sectors antifeixistes no havien deixat de créixer, de guanyar amplària i profunditat dins el teixit social de les nacions de l'Estat. I, el que encara era més evident, la bestial política imperialista del feixisme contra les nacions oprimides (especialment contra Euskadi, Catalunya i Galícia) anava creant un poderós moviment nacionalista revolucionari del qual l'organització ETA només era una part, la punta de l'iceberg. La dictadura imaginà erròniament que podria controlar aquesta forta embranzida revolucionària sorgida arreu a conseqüència de les grans vagues de començaments dels seixanta. Potser no tengué en compte la força del nacionalisme basc. L'execució del comissari Melitón Manzanas (un policia feixista, conegut torturador) a l'estiu de 1968 representava una advertència del que podria esdevenir-se si el sistema continuava amb la seva política repressiva contra el poble.

Inexplicablement la burgesia espanyola ho confià tot a la repressió. Imaginà que amb la monarquia reinstaurada pel general Franco (i que havia promès servar per sempre més els principis del Movimiento) tulelada per Carrero Blanco, l'exèrcit i la policia, les coses podrien continuar com sempre. L'atemptat contra el president del Govern, l'almirall Carrero Blanco, en una matinada plujosa de desembre de 1973 va fer constatar a molts franquistes la fragilitat del seu somni de dominació eterna. Els burgesos espanyols, confiats d'ençà del final de la guerra civil exclussivament en les forces repressives s'adonaven (a cops de bomba!) que havien viscut durant dècades sense preparar una autèntica alternativa a la dictadura. Poques hores després que el cotxe del president del Govern arribàs a l'alçada de trenta metres, contemplant el gran clot deixat pels explosius d'ETA (vuit metres d'amplada per tres de profunditat) constataven, amb preocupació, que no hi havia partits polítics burgesos, un pla estratègic per a començar una nova època quan, inexorablement, per llei de vida, Franco deixàs d'existir.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

El problema de la manca d'alternatives polítiques amb el qual s'enfrontava la burgesia espanyola després de l'execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per "Izquierda Comunista", la revista teòrica dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d'unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l'OEC). Deia la nostra publicació: "La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de 'hombre por encima de los grupos políticos'" ("Izquierda Comunista", número 4, febrer de 1974).

És el que havia dit l'almirall en el discurs de juliol de 1973: "Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento... se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar 'familias políticas', quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular".

Però els plans de la burgesia s'ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d'haver sortit de missa i de combregar, just davant de l'edifici amb el número 104, l'almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d'enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d'aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". ¿Com bastir ara el que no s'havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de "Izquierda Comunista": "El 'juancarlismo' [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura 'institucional' necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la 'era de Franco'.

'Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey".

Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l'atemptat, els burgesos entenien que "no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria".

Amb l'atemptat d'ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s'ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l'organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l'autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.

Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d'anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una "bona inversió" donar suport al grupet de Felipe González). Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. Com deia "Izquierda Comunista" (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: "Los motivos de los reformistes... están en demostrar al conjunto de la burguesía 'opositora' que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución".

El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l'havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l'esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s'endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l'estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L'any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d'ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): "El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos... Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones...".

Començava la transició espanyola.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El clàssic "Autumn leaves" a deu mans, o cinc pianos. Aquí ja són totes per terra. Bon cap de setmana despullat, doncs. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Avui fa 183 anys que va néixer Mark Twain, un dels escriptors il·lustres (i vius) vinculats a la ciutat de Hartford. Aquest tuit ens ho recorda. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. (Miquel López Crespí)

L´antifraquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)

Antoni Mir, expresident de l´OCB, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, tres destacats activistes antifranquistes mallorquins

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.

'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.

'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.

La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Juntament amb Sant Jordi, Nadal és l’època de l’any en què es venen més llibres. Sabent-ho, el Club Tr3sc ja fa cinc anys que a principi de desembre organitza el Mercat de Nadal del Llibre, conegut popularment com el Sant Jordi d’hivern. Es fa dissabte a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona, on la literatura inundarà tots els racons amb més d’un centenar d’autors, activitats literàries per a tots els públics, tallers i concerts infantils, venda i signatures de llibres, música en directe, botigues i gastronomia.

Un dels plats fots del mercat és la presència dels autors, que signaran llibres, participaran en taules rodones i presentaran les seves obres. Molts dels autors participaran a la fira a través de col·loquis sobre temàtiques diverses. Aquest és el cas de ‘Lletres d’infantesa’ amb Màrius Serra i Joan Margarit; ‘L’amor per la sàtira’ amb Sergi Pàmies i Màrius Serra; ‘Records d’infantesa’ amb Pilarín Bayés i Roser Capdevila; ‘Protagonistes de la H(h)istòria’ amb Víctor Amela i Martí Gironell; ‘L’humor canalla’ amb Rodrigo Septién i Álvaro Pascual i ‘Trencar silencis’ amb Paula Bonet i Natza Farré.

També hi haurà Eva Baltasar, Marta Orriols, Marta Carnicero, Laura Pinyol i Luna Miguel amb Clara M. Clavell en el col·loqui ‘Noves veus de la novel·la’; les il·lustradores Croqueta y Empanadilla i Escarolota que conversaran sobre Il·lustrar la quotidianitat; Toni de la Torre, Xavier Pàmies i Tandem Entertainment que reflexionaran sobre ‘Els llibres, inspiració de les sèries actuals’. I sobre la temàtica dels còmics, per un costat hi haurà Antonio Altarriba, Keko Godoy i Toni Guiral parlaran del llibre ‘Yo, Loco’ i, per l’altra, Albert Monteys, Pep Brocal i Jordi Pastor se centraran en ‘La ciència ficció en el còmic’.

Una de les novetats d’enguany és que s’ha reforçat el nombre d’activitats destinades al públic infantil. ‘Vine a conèixer la vaca Florentina’, ‘Una aventura extraràtica amb Geronimo Stinton’, ‘Aprèn a comptar amb en Pep Pollet’ i una activitat relacionada amb el llibre ‘Retorn al futur’, en són alguns exemples. Tampoc hi faltaran els espectacles del Litterarum ‘La Mirada Violeta’ i ‘Darrera l’esquerda’ i l’espectacle literari ‘Pompeu Fabra, jugada mestra!’. Els amants de la literatura gastronòmica podran gaudir amb les activitats culinàries ‘Cuina de Nadal’ amb Manel Sousa i ‘La gastronomia de la Mediterrània’ amb Enric Herce i Jaume Fàbrega.

Aniversaris literaris
El Mercat de Nadal del Llibre vol homenatjar alguns dels autors que aquest any han celebrat el seu aniversari: Raimon Panikkar, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló i Pompeu Fabra. Per aquest motiu, les sales i els espais de la Fàbrica, portaran els seus noms. A més, també hi haurà col·loquis relacionats amb les seves figures: Ignasi Moreta i Martí Gironell protagonitzaran la conferència ‘Llegir Raimon Panikkar: per on començo?’; Oriol García, Gemma Pauné i Agustí Alcoberro analitzaran ‘La passió per la llengua de Pompeu Fabra’ i Ana Mª Villalonga, Aina Torres, Ilya Pérdigo, Raquel Gámez i Alba Cayón faran una ‘Lectura de Pedrolo’.

Llibres i gastronomia
L’activitat literàries es complements amb una oferta gastronòmica a base de ‘food trucks’. La proposta és variada: cuina mediterrània de Pebre Negre; les crepes més ‘vintage’ de la Creperie de Mariöne; productes ecològics i de proximitat de Happy Foods; la versió sobre rodes del restaurant El Filete Ruso i begudes calentes a The Corner Food truck.

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)

A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.

A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.

Per un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.

Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat

Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)

(AraBalears) 30/12/2017

Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.