literatura

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

Manel Vallès i Albert Gavaldà a Tens un racó dalt del món


Manel Vallès i Albert Gavaldà són els convidats aquesta setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre.
Manel de Vinaròs, i Albert, resident a Ulldecona, acaben de publicar els seus primers llibres, els poemaris Sal negra i Poemes d'Abissínia.
Amb ells llegirem alguns fragments i comentarem de forma comparada diverses temàtiques que tenen en comú,i també les seves singularitats.
Abans parlarem amb Teresa Tort del seu llibre 100 paraules ebrenques.Al final del programa, Manel Mas ens parlarà del seu poemari Flors de pedra i, sobretot, del projecte Arbres en peu de vida, amb què han publicat recentment el llibre col·lectiu Arraïlades, i que properament editaran un altre llibre conjunt, per tal de defensar un patrimoni cultural com són les oliveres. I noves i velles seccions, com De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 13 i 20 de novembre a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Vetllada literària del primer premi Proa de Novel·la: tot en ordre

Vilaweb Lletres - fa 11 hores 27 min

Ja vam avançar ahir a la nit que el guanyador del primer premi Proa de novel·la era l’escriptor i periodista Jordi Nopca amb l’obra La teva ombra. No repetirem arguments. Més aviat ens endinsarem en el que va ser la celebració i l’atorgament d’aquest premi per part del Grup 62. Havien confirmat l’assistència unes cent seixanta persones del sector editorial: escriptors, editors, llibreters, agents literaris i periodistes. De polítics, ben pocs. No sabem quants van arribar a ser, al final, perquè de ben segur que algunes persones es van quedar atrapades pels talls de les vies d’entrada a la ciutat, que els CDR van tallar a partir de dos quarts de vuit del vespre.

Però el ‘mambo’ de la vesprada de dimarts, tot i els talls d’entrada a Barcelona, quedava lluny, es desplegava a l’AP-7 a l’altura de Girona. Per contraposició, a dins de la Fundació Tàpies, un espai difícil de millorar per a la celebració d’un acte cultural com l’atorgament d’un premi literari, els assistents semblaven aliens a tota mobilització popular en carrers i carreteres.

La gent del sector editorial va anar arribant a les vuit, puntuals, a la Fundació Tàpies, i va anar pujant a la primera planta, a l’altura de la biblioteca, on es va servir una primera copa de vi i un aperitiu. El vi, del país: blanc de Sumarroca (DO Penedès) i negre Josep Foraster (DO Conca de Barberà). El cava, Sala Casanovas Brut Nature.

D’esquerra a dreta: Enric Marín i Salvador Cardús conversant. Foto Adiva Koenigsberg

A un jove llibreter que semblava un Sandokan li va costar entrar perquè no estava a la llista, però, en general, la gent deixava l’abric (no era una nit tan freda com l’anterior) i enfilava escales amunt. A peu dret les converses fluïen: l’historiador Joan B. Culla va conversar molta estona amb el sociòleg  Salvador Cardús, que al seu temps, també va conversar molta estona amb el professor de comunicació Enric Marín. Vam interrompre aquesta darrera conversa encuriosits per saber si era de política que parlaven. I no, parlaven de la universitat.

Cardús, amb la llengua deslligada ens va explicar: ‘Parlàvem de com hem d’aprendre a sobreviure en una institució que ja no és la nostra i on ens sentim forasters.’ Ell que enguany ha fet els seixanta-cinc anys i que es debat per continuar fins als setanta o jubilar-se. ‘Perquè hem fet el que no havíem de fer: multiplicar les titulacions forçant els alumnes a especialitzar-se des del primer curs. Als Estats Units, les universitats fan a l’inrevés, tendeixen a crear uns primers cursos més generalistes. Però aquí per raons de mercat, fem especialitzar els alumnes abans d’hora.’ I Enric Marín acompanyava el raonament de Salvador Cardús tot dient: ‘El model d’universitat que vam encetar fa trenta-cinc anys es troba esgotat. Caldria repensar-lo, però aquest debat no es troba a l’agenda dels rectors.’

I aprofitem per preguntar-los si aquest dimarts 12 de novembre ha estat un bon dia per a la política catalana. Cardús, pensant en el tall de la AP-7 a la Jonquera i després més avall, a l’atura de Girona, ha defensat: ‘Estem bé. No hi ha cap senyat de retrocés (i mira que hi ha raons perquè es produís), les mobilitzacions són més vives que mai i també la innovació en la manera de convocar-les.’ I Enric Marín, pensant en els arguments de l’advocat de la UE donant la raó a Junqueras, ha comentat: ‘Europa va lenta, però estic segur que anirà.’

Xavier pla, membre del jurat, i Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura. Foto Adiva Koenigsberg.

I parlant d’aquest afer judicial europeu, interrompem una conversa cordial entre l’exconseller de justícia, Carles Mundó, i la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga. A Mundó li preguntem pel mateix, per les declaracions no vinculants de l’advocat de la UE posicionant-se a favor d’Oriol Junqueres i la seva immunitat com a eurodiputat electe. Mundo ha dit a VilaWeb: ‘En faig una valoració molt positiva. La posició de l’advocat de la UE confirma allò que ja havíem entès, que no podia ser que Junqueras hagués pres possessió de l’acta de diputat al Congrés espanyol i que un mes després no pogués convertir-se en eurodiputat. Aquesta és una opinió valuosa, tot i que no és concloent. Però segur que serà positiva per a Oriol Junqueras i per als altres dos diputats catalans que es troben en una situació similars, el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín.’

La consellera protegida pel cap de protocol no volia preguntes polítiques que la poguessin comprometre, de manera que li vam demanar una valoració sobre aquest nou premi literari en el context cultural català. I va dir: ‘És una bona aposta, un premi ben dotat, un jurat rigorós, una editorial Proa que edita bé. Per tot això, sembla que aquest premi sortirà bé i li desitjo una llarga vida. També destaco la transversalitat d’aquesta vetllada, que s’ha volgut fer en un centre artístic com és la Fundació Tàpies.’ Just aleshores, Xavier Pla, portaveu del jurat, s’acostava a la consellera i li feia una abraçada de col·lega d’universitat. I ella li preguntava si els havia costat de decidir el guanyador.

Xavier Pla, membre del jurat, i la consellera de cultura, Mariàngela Vilallonga. f¡Foto Adiva Koenigsberg.

Fora del gruix de gent, un pèl apartats, l’editor i poeta Jordi Cornudella es retrobava amb el també editor, vicepresident i vocal de cultura de l’Ateneu Barcelonès, Joan Maluquer. Tots dos avui maresmencs, quan eren petits van estudiar plegats a l’escola Costa i Llobera de Barcelona i després van fer el COU a l’institut Joan Boscà i després van entrar a la Universitat Autònoma a fer Clàssiques i fins i tot van acabar els dos primers cursos de doctorat (i cap de tots dos va llegir la tesi).

De camí cap a buscar una copa de vi negre, ens vam trobar l’editor Àlex Broch. Li vam preguntar en qualitat de què era present a la festa. Com Oriol Izquierdo, ell durant uns anys va ser l’editor de Proa. I va recordar que fa deu anys que es va morir el penúltim editor de Proa, Isidor Cònsul, que es moria el 2009. Va estar al capdavant del segell en els tres primers anys de creació del Grup 62, abans no es va morir.

Entaular-se i tot en ordre

Falten cinc minuts per les nou i el cap de comunicació del Grup 62, Xavier Gafarot, dóna ordre de fer baixar la gent a la planta principal del museu, on hi ha parades un bon grapat de taules rodones, numerades. El sopar no serà a peu dret. Escriptors, editors, agents literaris, llibreters, periodistes van prenent posicions. D’entre els escriptors del Grup 62 hi fan acte de presència Jordi Puntí, Eva Piquer, Màrius Serra (avui en un altre grup), Adrià Pujol Cruells, Rafael Nadal, Imma Monsó, Carme Riera, Ramon Solsona i els mallorquins Llucia Ramis (avui en una altra editorial), Sebastià Alzamora i Melcior Comes.

La Fundació Tàpies va acollir la vetllada literària. Foto Adiva Koenigsberg.

Ja sabem que els creadors, periodistes i fotògrafs tenen permís per anar vestits d’una manera informal. I ens fixem amb les vambes vermelles cridaneres que calça Jordi Puntí, en front de les vambes també cridaneres però de color blanc amb franges platejades que porta l’Eva Piquer.

Al principi de la festa, semblava que no assistiria cap membre d’Òmnium Cultural. Però sí que va ser present al sopar el vocal de cultura, Jordi Lon. En canvi no vam saber veure cap membre d’Enciclopèdia Catalana.

Abans de començar a sopar es va donar a conèixer el guanyador del primer premi Proa de novel·la, Jordi Nopca, que va pronunciar unes poques paraules, acompanyat per la plana polítiques de la nit: la consellera Vilallonga i el primer tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, situats al costat del president del consell d’administració del Grup 62, Josep Ramoneda. Ni president Torra ni alcaldessa Colau. Això no és el Planeta ni el Nadal ni el Pla. L’anècdota del moment la va protagonitzar el director editorial del Grup 62, Emili Rosales, quan va confondre Jaume Cabré amb Jaume I.

Jordi Nopca. Foto Adiva Koenigsberg.

El sopar es va desenvolupar sense sobresalts. I per acabar, la conductora de l’acte, la periodista Núria Solé, va fer algunes preguntes sobre la novel·la a Jordi Nopca. Després d’aprofundir una mica més en La teva ombra, abans de les dotze, els organitzadors van donar per conclosa la vetllada literària. I així fou com, tots, ben disciplinats, ens vam aixecar, bona nit i cap a casa. Ha nascut un nou premi literari.

The post Vetllada literària del primer premi Proa de Novel·la: tot en ordre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Literatura ‘queer’ per a normalitzar la creació catalana

Vilaweb Lletres - Dm, 12/11/2019 - 21:50

La normalització de la literatura catalana i la professionalizació dels seus escriptors són dos dels objectius fundacionals de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Atesos aquests principis a ningú no li hauria d’estranyar que sigui aquesta entitat la que promogui el festival QLit, dedicat a la literatura ‘queer’, que comença dimecres vinent a Barcelona.

Com podríem definir aquesta literatura? Doncs en general com tota la que qüestiona el discurs heterosexual imperant que només entén les relacions sexuals entre homes i dones i, a més, nascuts amb el mateix sexe. Així doncs, una bona part de la literatura feminista, homosexual, lèsbica i transsexual es pot incloure dins la denominació ‘queer’ i la que es fa en català ara i la que s’ha fet al llarg del temps centrarà el programa del festival, que es va endarrerir fins a les dates actuals per les protestes en contra de la sentència contra els dirigents polítics i socials del procés.

De fet, cal explicar que la literatura catalana necessita que es conreïn tota mena de gèneres per ser tan normal com la dels països que ens envolten. En aquest sentit un èxit com el llibre Permagel, d’Eva Baltasar, en què les relacions lèsbiques són quotidianes, ha posat sobre la taula de novetats de les llibreries una realitat que és al carrer i que potser encara no obté el reconeixement d’una crítica i una acadèmia tot sovint encotillada en les seves maneres de llegir. En aquest sentit, Sebastià Portell, un dels directors del festival, explica que ‘cal que fem valer la diversitat de la literatura catalana i a la vegada reivindicar el moviment LGTIB, que són els objectius del festival’ i reconeix que perviu ‘una certa manera de dir com s’han de llegir els llibres, com si es volgués imposar una mirada, en pots dir mandarinatge o prescripció o com vulguis, però hi ha escoles d’escriptura que sovint també tenen escoles de lectura i que enfoquen d’una manera determinada, quan la realitat és que es pot llegir des de múltiples perspectives i sobretot amb molta més llibertat’.

Sebastià Portell, un dels directors del festival.

El cas és que un fenomen com el de la literatura ‘queer’ (i com la literatura fantàstica, de ciència-ficció o la novel·la negra) no ha captat l’atenció de la cada vegada més escassa crítica literària catalana, que continua aferrada a valors molt tradicionals. Portell explica que ‘és increïble veure que de pressa es mou una xarxa social com és Twitter per fer valoracions sobre literatura i com són de lents els mitjans. Independentment de si allò de què es parla és molt bo o no, la veritat és que hi ha tot de tendències que només trobes a la xarxa i no als mitjans, i aquest és un altre dels objectius del festival: ser un aparador per aquesta mena de propostes literàries’.

Programa variat

El festival comença dimecres 13 amb un taller Drag Queer a càrrec de Pol Galofre, que vol servir per a reflexionar i jugar al voltant de les representacions literàries i encarnades del gènere. Divendres al matí Raquel Tomàs dirigirà un taller de fanzín dirigit a estudiants de secundària amb l’objectiu de pensar i elaborar una publicació col·laborativa que esquerdi la cultura dominant. Es pretén de crear ‘una autopublicació urgent i autèntica per a acostar-nos a la literatura “queer” utilitzant tècniques com el collage, la reapropiació, l’escriptura i el dibuix’.

Víctor Català (Caterina Albert).

Però Sebastià Portell assegura que divendres 15 a les 17.30hi haurà un esdeveniment veritablement trencador en aquest festival. Llavors és prevista una taula rodona amb motiu del 150 aniversari del naixement de Víctor Català. El títol és ‘Víctor Català: 150 anys de literatura als marges’ i hi participaran les seves editores Agnès Prats i Blanca Llum Vidal, que oferiran una possible mirada lèsbica als textos de l’autora de Solitud. ‘Crec que serà trencador i molt interessant perquè en cap cas no es parteix de la seva biografia ni de res semblant, sinó que se cerquen aquests trets en la seva obra, cenyint-nos estrictament al text. Estic segur que canviarà moltes maneres de veure les coses’, afirma Portell. La segona taula rodona del festival parlarà de ‘Identitats, dissidents i memòria’ i tindrà com a ponents Rafael Mérida, Thais Morales i Carme Pollina, amb la moderació de Bel Olid.

Espais de la memòria

El dissabte 16 al matí hi haurà una ruta LGTIB que tindrà com escenari el barri del Raval de Barcelona i que serà guiada, precisament, per Thais Morales. Els participants en aquest recorregut pel barri que més vegades canvia de nom –de barri Xino al Raval, passant per Districte Cinquè, entre més– podran observar de primera mà i conèixer la ubicació i veure in situ alguns dels espais i locals més emblemàtics del barri Xino per al col·lectiu homosexual a la Barcelona del segle XX. Es tracta d’un recorregut a la vegada històric i cultural que necessita inscripció prèvia a l’associació d’escriptors per als interessats.

Com no podia ser d’una altra manera, dissabte a la tarda hi haurà una taula rodona dedicada a joves i sexualitat, amb Lena Crespi, Shaina Machlus i Marta Roqueta i a continuació es parlarà sobre teatre LGTIB i ‘queer’ amb Rosa Isart, Eloi Martin i Mar Rosich. El diumenge al matí es podran contemplar els resultats del taller de fanzín i hi haurà el lliurament del II premi ‘Imagina un amor’, el concurs literari de narrativa en llengua catalana de temàtica LGTIB, mentre que Txus Garcia tancarà els actes amb el seu cabaret poètic diumenge a migdia.

Amb tot aquest programa d’actes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana vol situar la literatura catalana en una posició de normalitat envers les altres cultures europees, que fa anys que han incorporat el debat sobre la cultura ‘queer’ i en especial sobre la seva literatura entre els epicentres dels grans debats contemporanis. Així doncs, amb aquesta segona edició del QLit, Barcelona fa una passa més per a obrir-se a les grans tendències universals i a la vegada obre múltiples perspectives i possibilitats d’interpretació i reinterpretació del nostre cànon a més de fer una petita gran sacsejada (necessària) a la crítica i a l’acadèmia.

The post Literatura ‘queer’ per a normalitzar la creació catalana appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ombres d’infidelitat i venjança, ingredients del primer premi Proa de Novel·la, que ha guanyat Jordi Nopca

Vilaweb Lletres - Dm, 12/11/2019 - 21:30

El Grup 62 necessitava compensar la pèrdua que significava deixar d’editar el premi Sant Jordi i fa uns quants mesos va presentar amb tota solemnitat un nou premi, alternatiu, el premi Proa de Novel·la, i el va col·locar estratègicament en un àmbit comercial que encara no era gaire ocupat, la campanya de Nadal.

Les valoracions del jurat

Un jurat variat, format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch, van rebre abans de l’estiu seixanta-tres originals. Després d’una primera selecció, es van reunir un dia de setembre i van triar la novel·la guanyadora. Avui aquesta novel·la ja és editada i arribarà a les llibreries d’aquí a una setmana, el dia 20.

Segons Xavier Pla, el conjunt dels originals presentats mostra que molta gent escriu, que té ganes d’explicar coses, que molta gent escriu bé i que, en conjunt, ha millorat la qualitat narrativa. Pel que fa a la temàtica, molts autors es van decantar a escriure sobre la guerra, no tan sols sobre la guerra del 36-39, sinó també sobre conflictes bèl·lics medievals i tardomedievals.

Però el jurat va triar La teva ombra, una novel·la extensa, situada en l’actualitat (l’episodi més antic que s’hi narra correspon al 2001 i el més pròxim, al 2014), i signada amb el pseudònim Kate Longmoor. Oberta la plica es va descobrir que era l’escriptor i periodista literari Jordi Nopca.

Fent una primera valoració de l’obra, Xavier Pla considera que Nopca ha fet un salt qualitatiu com a narrador. Perquè la seva novel·la captiva el lector des de la primera plana. Transita entre la vida de dos germans que tenen uns paral·lelismes i unes discrepàncies, sobretot en l’àmbit amorós i professional, que causen sorpresa al lector, que acaba xuclat per una espiral narrativa que el persuadeix fins al final. Pla també ha dit que era una novel·la molt divertida i enginyosa, plena de jocs de paraules, acudits, picades d’ullet… Una novel·la plena de referents musicals i cinematogràfics, que també explora la identitat, en sentit ampli. Aquests dos germans són personatges que escriuen i són els seus escrits els que conté la novel·la. Pla ha acabat dient que aquests germans són figures d’un calidoscopi que ens permet de mirar-los des d’àmbits diversos i al final es crea una mena de joc de miralls, on tots ens trobem reflectits i tots troben les seves obres.

Infidelitat i venjança

Jordi Nopca ha començat dient que volia ser cautelós per a no explicar massa coses, però ha acabat revelant un munt de detalls i situacions, que mirarem de resumir. D’entrada, ha explicat que era una història que s’aguantava sobre la infidelitat i la venjança. Una novel·la que tenia més foscor que no pas claror. I, tot i que també és divertida –reconeix, connectant amb la valoració de Xavier Pla–, també és torturada: ‘Un dels fets inconscients que em porta a escriure –diu– és fer somriure el lector alhora que el puc esfereir. És aquesta tensió, que busco.’

Dos germans en són els protagonistes, en Pere, el germà petit, i en Joan, el gran. Es porten tres anys. En Pere va començar estudiant comunicació audiovisual, perquè volia ser cineasta, però al final va acabar estudiant antropologia. En Joan va estudiar magisteri. Van créixer en un pis de la Zona Franca, davant la Ciutat de la Justícia, que van veure com s’aixecava. Una Barcelona de frontera amb l’Hospitalet, que segons Nopca s’ha narrat poc en català.

‘Fins ara, als llibres anteriors, havia escrit sobre la cara més dura de la crisi, i amb aquesta novel·la em vaig plantejar tot el contrari: vaig començar a escriure la història d’en Pere, que és la història d’un petit triomfador. I després va arribar la d’en Joan, que és la història d’un triomfador al quadrat. Tots dos escriuen, però en Pere escriu a partir de la ferida i, en canvi, en Joan a partir de l’agressivitat. La història arrenca amb el relat del germà petit recordant l’estiu del 2011, al pis de la Zona Franca, un pis incòmode aleshores, per unes obres de reforma de la cuina.

La novel·la té un rerefons social, perquè hi ha la Barcelona deprimida de teló de fons, però en canvi el context polític, el procés d’independència, no hi apareix. Per a Nopca, ‘els personatges fugen del context polític perquè la seva vida privada és massa potent perquè el procés la dispersi’.

La Laura i la Kate

La novel·la té cinc-centes pàgines i és plena de personatges secundaris. I tot i que els dos germans són el motor de la història, hi ha dos personatges femenins que són determinants i que també es podrien considerar, en certa manera, protagonistes. ‘Són els personatges més enigmàtics, són els de debò’, diu Nopca. ‘Hi ha la Laura, que és periodista i que havia estudiat xinès. I hi ha la Kate, que és violinista de música clàssica. La Kate Longmoor és segurament el personatge que més m’estimo de la novel·la. Per això vaig triar el seu nom com a pseudònim.’

A la novel·la hi ha una connexió anglesa, no tan sols per la Kate, sinó també perquè escolten molta música britànica. I hi apareixen referents literaris, com les germanes Brontë i els Cims borrascosos, tot i que els referents literaris de Nopca a l’hora d’escriure La teva ombra són els russos, sobretot Crim i càstig de Dostoievski, i també Thomas Hardy i més contemporanis, com Philip Roth i Karl Ove Knausgard, aquest últim per a entrenar la veu en primera persona.

The post Ombres d’infidelitat i venjança, ingredients del primer premi Proa de Novel·la, que ha guanyat Jordi Nopca appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Tal com érem - Crònica sentimental dels anys 70

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.


Categories: literatura

Ja no contestaré més preguntes


Mentre tornem caminant cap a casa, aprofito per a preguntar-li les taules de multiplicar a mon fill. Fins que, cansat de repetir-li la mateixa que sempre s’equivoca, diu:- Ja no contestaré més preguntes en aquesta roda de premsa; gràcies per venir.
Categories: literatura

El feixisme s´alimenta de la desmobilització popular

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Desgràcia, de J.M.Coetzee

Desgràcia, de J.M.Coetzee. Traducció de Dolors Udina

Categories: literatura

V Jornades del patrimoni literari ebrenc


Aquesta setmana, de l'11 al 16 de novembre, tenen lloc les V Jornades del patrimoni literari ebrenc a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ambla poesia com a protagonista.
Podeu consultar l'extens programa en aquest enllaç.
Categories: literatura

La transició – De ser uns joves revolucionaris a gestionar el règim del 78

La transició – De ser uns joves revolucionaris a gestionar el règim del 78


DONAR-SE A CONÈIXER


Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d'assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d'estudiants Al Vent, L'Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d'UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d'aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l'Estat, l'aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema...! Esdevinguts independents amb molta anomenada i prestigi de lluitadors exemplars, la majoria dels nostres companys començaven a estar en disposició d'entrar a les llistes de qualsevol partit amb possibilitats electorals. La majoria engreixaven les nòmines d'assessors o funcionaris privilegiats de l'ajuntament o del Consell Insular. Ben cert que altres companys no saberen utilitzar com pertoca el seu currículum de lluita juvenil. Molts quedaren a la cuneta, oblidats, sense saber-se reciclar a temps. Cregueren massa en les paraules que ens havien agombolat en la joventut: la utòpica igualtat, la vertadera democràcia, la solidaritat entre els homes i els pobles. Pobres personatges que no varen esser capaços de treure rendiment personal als anys de disbauxa juvenil. Ridículs especímens que s'atreveixen a anomenar oportunistes als que saberen avançar amb el temps. Envejosos, somniant en un impossible terrabastall que capgiri el món. Il.lusos que no tengueren prou intel.ligència per a donar-se a conèixer en temps de la transició.


LA PRIMERA CLAUDICACIÓ


Jack Kerouac i Bob Dylan eren noms molt més propers per a la nostra generació que Mercè Rodoreda i la revista Serra d'Or -la dictadura ens havia amagat aspectes essencials de la nostra cultura. Ens coneguérem a recitals de la Nova Cançó, trobades secretes, esporàdiques manifestacions ràpidament dissoltes per la policia, o a congressos clandestins que normalment fèiem a esglésies de barri o a monestirs comarcals, amb la disfressa d'esser joves de les JOC. Anar a Eivissa i Formentera pels anys seixanta-vuit era una aventura. Partíem sense diners, amb un sac de dormir. Sovint, algun de la colla sabia cantar, tocar la guitarra, i improvisava alguna cançó per als turistes a l'entrada de Dalt Vila. Allargassats a les platges verges de Formentera, a la nit, mirant les estrelles, després d'haver fet l'amor sense complexos, imaginàvem un món sense soldats ni propietaris. L'amor seria lliure i la nostra casa, oberta als vents, no tendria portes.

Potser la primera claudicació fou acceptar casar-nos, firmar un paper, malgrat fos al jutjat. Les bodes a l'església solien esser celebrades per un company que havia estat missioner i ara era membre de l'Organització d'Esquerra Comunista. Als senzills àpats de noces solíem explicar als companys que aquella era la primera i darrera claudicació. El xampany anava a lloure -tothom ajudava a pagar les despeses-, i cap de les nostres al.lotes es casava vestida de blanc. Allò era, potser, l'insult més gran a què podies obligar una dona. Lectors d'Alexandra Kollontai, descobríem junts Virginia Wolf, Simone de Beauvoir, el feminisme nord-americà, l'experiència de certes comunes àcrates a Londres i Berlín a finals dels seixanta.

La militància partidista ajudà a perllongar el somni de la joventut. Els mítings massius, l'arribada d'exiliats i exiliades famosos: la Passionària a Madrid, Frederica Montseny a Barcelona provant de ressuscitar la CNT. El color morat començava a acompanyar les banderes roges a les manifestacions. Dels verds encara no es parlava. Els grups feministes es radicalitzaven. Exigien la doble militància. Rompien el centralisme dels partits. Fou més endavant, després de les primeres eleccions, vist que els nostres partits no servien per a canviar el món, quan les primeres dificultats i entrebancs es feren evidents. Ara ja no volien anar amb els vestits trobats als Encants. Per a anar a la Facultat, elegien roba de més alta qualitat. Les obligacions matrimonials, finalment, acabaren d'espanyar la majoria d'aquelles improvisades parelles de la transició. Els mesos anaren constatant que no es podia pagar el lloguer, el menjar dels fills, amb les reunions partidistes i les aferrades de cartells. El temps perdut estudiant Karl Marx o portant a la pràctica les ensenyances de Lenin, passava factura. No hi havia diners. Finien les vacances adolescents a Eivissa i Formentera, les escapades a París o Londres per a comprar llibres prohibits. La factura de l'escola, els terminis de la rentadora i la televisió, finien per sempre més amb la possibilitat d'anar a veure una altra vegada el festival de Venècia, la Mostra d'Art d'Avantguarda que se celebrava a Tolosa de Llenguadoc.

No agafaren mai més el llibre de Victor Serge que explicava fil per randa el procés de conscienciació de les generació dels anys trenta. Mai més repassar els Deu dies que commogueren el món de John Reed. A la Facultat -calia acabar uns estudis interromputs per la militància partidista, si volíem millorar d'estatus, augmentar els ingressos mensuals-, elles conegueren gent d'una fornada diferent. Personatges tèrbols, amb la cartera plena de diners -els seus pares eren els guanyadors de la guerra, els explotadors de mà d'obra barata als hotels-, que lluïen cotxes nous impressionants. La piscina als xalets dels nou-rics i els viatges exòtics a la recerca d'emocions fortes i desconegudes substituïren l'estada a Cuba, les setmanes de voluntariat a Nicaragua construint hospitals, escoles solidàries.

En un determinat moment del canvi que aleshores s'esdevingué, la pela fou més important que tots els somnis i esperances de la joventut. El divorci fou la norma general després de sis o set anys de forçada convivència.

Ara, força feministes de fa deu anys llueixen gruixuts anells i polseres d'or, es vesteixen -pagades pels amants- a París i Milà i, en lloc d'estar subscrites a revistes trotskistes, fullegen Decoración interior o La Mujer Diez.

Llur revolta juvenil no deixava de ser una moda ocasional, el subproducte d'un temps que creguérem ple, rebel, amb totes les possibilitats obertes al davant. I els principis encesos, els juraments eterns pronunciats sota la lluna de Formentera, cendra, buides paraules emportades pel vent.


LA CAMPANYA DE PROLETARITZACIÓ


A les nostres organitzacions hi solíem militar companys provinents de diferents classes socials. Els fills dels explotadors i dels explotats ens hi barrejàvem sense problemes. Ningú anava a cercar si érem fills d'un assassí dels escamots d'afusellament o d'un manobre del Molinar. Al començament, les idees i les accions ens unificaven sense anar a cercar res més. Fins i tot, als que procedíem de les classes populars, ens estranyava, ens sorprenia i ens encoratjava -per què no dir-ho?- veure com a les nostres fileres hi acudien membres de les classes posseïdores. Joves de casa bona, fills de generals, hereus de casals i possessions, eren els primers en la manifestació, els més puntuals a l'hora de la reunió. L'únic defecte que els hi trobàvem era el seu esperit de culpabilitat. Un esperit de culpa -per tot allò de què fruïen i que no havien guanyat amb la seva suor- que els feia proposar les formes de lluita i organització més inversemblants per a arribar al socialisme. La campanya de proletarització de la militància fou un exponent significatiu del que vaig contant. Escrivien a la premsa partidista, parlaven als congressos clandestins, a les reunions de cèl.lula, dient que tots nosaltres -la majoria érem estudiants- havíem d'entrar a treballar per a arribar a conèixer així l'explotació del capitalisme. Només patint en el treball podríem arribar a ser uns perfectes revolucionaris. Eren curiosos aquests fills de casa bona. Bastava que trobassin -ocasionalment- una feina d'escura-plats a un hotel, i a les mans els sortís una mica de pell dura, per a veure'ls orgullosos, mostrant les mans a tothom que les volgués mirar. Com més treballaven a escarada, com més els insultava el patró i menys diners guanyaven, més feliços els veies, més contents compareixien a les nostres trobades. A nosaltres, els que de veritat havíem treballat als tallers extraradials -mecànics, pintors de parets i de cotxes, pagesos amb poca terra-, ens sorprenia aquest sobtat descobriment de la feina en uns joves de prop de vint anys. La nostra concepció del món, del treball i de la lluita revolucionària, era ben diferent. Per la nostra part, avorrits d'anys de feina esclava, sense assegurança, sense festes ni vacances, sense poder agafar mai un llibre ni llegir amb tranquil.litat, el que desitjàvem era deixar aquelles inestables feines ocasionals, acabar uns estudis, tenir uns ingressos suficients per a poder fruir de la cultura -novel.la, poesia, escoltar música com els rics, anar a una sala de concerts. Era inútil que els repetíssim citacions de Lenin al Què fer?, explicant com el gran dirigent revolucionari parlava de la brutalitat del treball, de l'embrutiment cultural i espiritual del proletariat a causa de les intenses jornades laborals, de la falta de temps per a cultivar-se. Al Què fer? hi ha una recomanació especial als quadres dirigents del partit en la qual suggereix d'una forma imperativa que tots els obrers que es destaquin pel seu interès polític han de tenir els medis per a deixar el treball esclau, i el partit els ha d'alliberar de la tasca productiva. Han d'esdevenir homes d'un nou tipus, formats integralment, revolucionaris professionals, intel.lectuals orgànics del poble, com aconsellaria més endavant Gramsci.

No ens poguérem entendre mai. Posseïts per aquell insà esperit de culpabilitat i sacrifici, rebutjaven l'estudi i els llibres, atacaven la poesia i la literatura, odiaven la música clàssica, la pintura més d'avantguarda, dient que eren productes burgesos a destruir. I nosaltres que volíem tenir temps lliure per poder estudiar, llegir poesia, anar a una sala de concerts, fruint de tot allò de què mai havíem pogut gaudir!

És evident que la seva revolta va ser efímera, ocasional. No n'hi hagué cap que aguantàs més d'un any a les seves feines ocasionals. Amb el temps foren els primers a abandonar la militància partidista i a poc a poc s'anaren reincorporant als negocis familiars, al despatx de metge o misser que els deixaven en herència llurs famílies. Ara són ministres del Govern, consellers generals, dirigeixen fàbriques, cadenes hoteleres, la patronal. Són propietaris dels més importants diaris del país, rectors de les universitats.

Nosaltres no escoltàrem mai les seves recomanacions. No ens vàrem "proletaritzar", i per això mateix continuam en el mateix lloc d'abans.

Són ben complicats els camins de la lluita de classes dins d'un partit!


Categories: literatura

Gina, de Maria Climent



 Gina, de Maria ClimentL'Altra editorial, 2019Sinopsi«Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern, i morir-te et passarà, però en una altra vida. Hi ha gent que ja ho sap, que ho té fotut, perquè han tingut la mala sort d’haver nascut en un país en guerra o un entorn desfavorable. En este món de merda per desgràcia en tenim milions i milions i milions d’exemples, de xiquets amb un futur complicat. Però no era el meu cas. Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.»Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves i espases de Dàmocles, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat. I necessita començar a prendre decisions.Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la original i poderosa, plena d’una vitalitat molt contagiosa.
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe

Vilaweb Lletres - Ds, 09/11/2019 - 21:50

Aquesta setmana entrant, arribarà a les llibreries Divan occidental-oriental de Goethe, publicat per Adesiara, que no s’havia traduït mai al català i que el poeta alemany va escriure una vegada va haver llegit els grans poetes orientals, sobretot perses i hindús. La traducció i nota introductòria és obra de Manuel Carbonell. Llegiu-ne un fragment.

L’editor Jordi Raventós ens ofereix un comentari lúcid, rodó, sobre la importància de comptar amb aquesta obra per a la literatura catalana:

El ‘divan’ de Goethe
Molt aviat arribarà a les llibreries del nostre país un dels reculls més eminents de la poesia germànica, el Divan occidental-oriental, de Johann Wolfgang von Goethe, traduït sencer per primera vegada en català per la ploma experta de Manuel Carbonell (el qual ja ens havia regalat anys enrere traduccions modèliques de lírica alemanya, com els Himnes de Hölderlin o les Poesies de Nietzsche), que ha esmerçat més de tres anys de feina en aquest llibre.

Ens agrada molt la gran poesia d’arreu i de totes les èpoques, i per això, any rere any, Adesiara malda per publicar poesia. Crec, a més, que aquest Divan és una fita per a la cultura del país com ho han estat enguany, segons la meva modesta opinió, l’extraordinària Ilíada homèrica de Montserrat Ros i, així mateix, la primera traducció catalana dels Diaris de bord, de Iorgos Seferis, a cura de Joan Frederic Calabuig. 

No cal dir res de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), segurament l’autor més conegut de les lletres germàniques, ni tan sols cal esmentar les seves obres més conegudes. Però el Divan occidental-oriental constitueix un cas realment únic en la trajectòria del poeta. En efecte, l’any 1814, un Goethe ja exalçat per les Muses llegeix, amb seixanta-cinc anys, el Divan de Hafiz (un dels grans noms de la poesia persa) en la traducció alemanya de l’orientalista Joseph von Hammer-Purgstall. I la sorpresa i la fascinació que li causa aquesta lectura el mouen a escriure pocs anys més tard aquest recull, en el qual el poeta ret honors, vers rere vers, als grans mestres de la poesia oriental. Qui hagi tingut la sort de llegir Sa’di, Khayyam, Rumi i, òbviament, l’esmentat Hafiz ja sap a què em refereixo.

El Divan occidental-oriental està dividit en 12 llibres o seccions, cada un dels quals porta el títol en persa i el títol en alemany. En destaquen el ‘Llibre del poeta’, el ‘Llibre de l’amor’ i el ‘Llibre de Suleika’, no solament per la delicadesa i la sensibilitat fora mida que els versos exhibeixen, sinó també perquè alguns dels compositors germànics més universals (Schubert, Schumann, Strauss, etc.) en feren uns Lieder d’enorme bellesa.

Estic convençut que aquest Divan, que acaba d’arribar en català just dos-cents anys després d’haver-se publicat per primer cop a Alemanya, seduirà els lectors actuals com ha seduït, durant gairebé dos segles, els lectors d’arreu del món. A part de la seva vàlua poètica, que sembla indiscutible, jo afegiria, a tall de conclusió, uns mots encertadíssims del traductor al pròleg del volum, que fan d’allò més vigent –necessari, gosaria dir– aquest Divan: ‘El respecte que hi ha per l’altre, pel que és culturalment distint, el converteix en un referent inevitable per a tots aquells que s’adonen que cada vegada que desapareix una cultura –i una llengua– no és res de què calgui alegrar-se ni res que mereixi ser celebrat, ans al contrari, és una catàstrofe que colpeix el món enter i que l’acosta més a la ruïna que, amb acerada perspicàcia, advertí Nietzsche: “El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!”‘

Jordi Raventós, editor

The post Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i les revistes

El rector de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la història local: les revistes de sa Pobla.


http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/archive/c/c9/20060420194811!Torrent_de_Sant_Miquel.jpg

La revista de sa Pobla Sa Marjal, dirigida per mossèn Joan Parera i Sansó des del gener de 1909 al gener de 1928, i Vialfàs, publicada des de 1957 a 1963 ens forneix d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers i pobleres. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobam nombrosa informació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a les protestes per la manca de solució d'aquest greu problema per al poble, sorprèn, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats falangistes.

L'editorial, sota el títol "Proyecto de encauzamiento del torrente de San Miguel", deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any i busques després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena de 1958 agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

Com escrivia una mica més amunt, les revistes tipus Sa Marjal o Vialfás, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenen una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana d'un poble, d'una col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, sa Pobla. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El rector de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.

En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, també, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer. És famosa, i ha estat reproduïda en diverses publicacions, també en el llibre Sa Pobla. La gent, el medi, la història, la descripció de la plena d'en Gelat publicada en el número 23 de Sa Marjal (1-XI-1910).

Miquel López Crespí

(16-I-07)

Categories: literatura

L’examen de conduir, de Mercè Canals



L’examen de conduir, de Mercè CanalsBaula EdicionsSinopsiLa Trementina cosia a Palau, però n’estava farta. Quan per fi les lleis van canviar i les dones van poder conduir carrosses i vaixells, va decidir que era just el moment de canviar d’aires i de sortir corrents a descobrir tots els mars i els oceans. Res ni ningú la podrien aturar!
Categories: literatura

GAIREBÉ BÉ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 09/11/2019 - 09:00
Hi ha disc nou de Leonard Cohen a l'horitzó, parlant des del més enllà: Thanks for the Dance. No és una mala alternativa a reflexionar immobilitzats mentre ens tallen la gespa sota els peus, ens fan el llit o ens carreguen els daus. Ja m'enteneu. Gairebé vius, doncs, gairebé a casa, que nostrosenyor ens agafi confessats. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Fantabulosament , de Mercè Canals



Fantabulosament , de Mercè CanalsBaula EdicionsSinopsiHi ha paraules màgiques que surten del cap, que surten del cor, que surten de l’ànima. Potser no les trobareu al diccionari, però existeixen i de vegades algú les ha recollit i les ha guardat en un conte com aquest, escrit i il·lustrat perquè us sentiu fantabulosament bé sempre, quan sou petits i quan us feu grans.
Categories: literatura

Vicent Usó guanya el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la amb ‘No sabràs el teu nom’

Vilaweb Lletres - Ds, 09/11/2019 - 01:30

L’escriptor Vicent Usó (Vila-real, 1963) ha estat guardonat amb el 31è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per l’obra ‘No sabràs el teu nom’, segons ha informat l’Editorial Bromera. La novel·la aborda temes coneguts i de gran abast social com són els bebès furtats, la llarga postguerra o la investigació sobre la pròpia identitat. Per la seva banda, Juli Capilla (València, 1970) ha obtingut el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta gràcies a ‘Ars Libri’, un manifest a favor del llibre i la lectura. Pere Puigdomènech (Barcelona, 1948) s’ha endut el Premi Europeu de Divulgació Científica per ‘Exploracions pel planeta del menjar’, una obra que repassa com aquesta necessitat bàsica determina una part important de la nostra vida i com, en l’actualitat, per alimentar-nos depenem de les decisions preses fa uns 10.000 anys. Finalment, Joan Deusa (Gandia, 1993) s’ha endut a casa el Premi de Poesia Ibn Hafaja per ‘Camelot o la poesia social’.

Durant la gala literària també s’han entregat els premis de les tres categories dels Ciutat d’Alzira 2019 que es van donar a conèixer fa uns dies. L’autor teatral Carles Alberola ha recollit el XIV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca per ‘Perquè t’estime, que si no…’, una comèdia sobre l’erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella i com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d’estimar. ‘Coppelius’, de Rosa Maria Colom, ha obtingut el guardó del XXIV Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil. Es tracta d’una novel·la inusual i sorprenent, que combina un ritme narratiu pausat amb una intriga plena d’homenatges literaris, girs de guió i temes valents, poc habituals en la literatura juvenil. Finalment, Francesc Gisbert ha obtingut el XXIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. L’obra, ‘El campament d’Aniràs i no Tornaràs’, és una novel·la breu que combina intriga i aventura.

Els guanyadors de les diverses modalitats han recollit el trofeu dissenyat per Manuel Boix durant el transcurs del sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. L’acte ha estat conduït per l’humorista Eugeni Alemany, amb la col·laboració de Maria Juan, i ha comptat amb l’actuació de la colla de dolçainers Les Raboses d’Alzira. Hi han assistit vora 700 persones, entre les quals cal destacar el conseller d’Educació, Vicent Marzà; el president de les Corts, Enric Morera; diversos representants polítics de municipis; membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Consell Valencià de Cultura, i representants dels principals sindicats i entitats com Escola Valenciana. A aquesta edició s’havien presentat vora 200 originals que optaven a una dotació global de 66.000 euros.

The post Vicent Usó guanya el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la amb ‘No sabràs el teu nom’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven

Vilaweb Lletres - Dv, 08/11/2019 - 21:50

Edicions de la Campana, ja integrada dins el grup Random House Mondadori, publica Egmont, de Goethe, musicada per Beethoven, en una adaptació de Joan Lluís Bozzo, a partir de la traducció de Joaquim Pena, perquè l’obra es publica amb la intenció d’arribar als escenaris. Per la vigència que té, en relació amb la idea de poder i la manera d’exercir el poder i la conquesta, l’editora, Isabel Martí, va demanar el pròleg al president a l’exili, Carles Puigdemont. Egmont arribarà a les llibreries la setmana entrant. Llegiu-ne el pròleg.

En el prefaci del llibre, Joan Lluís Bozzo, parlant de Goethe i Shakespeare, de la manera d’exercir el poder i de ser especialment cruel, i també de l’adaptació que n’ha fet, escriu:

«Tot val per aconseguir el poder –ho hem vist i ho seguim veient al llarg de la història, passada i recent– i aquesta és, precisament, la lliçó despullada d’arguments morals que Shakespeare llega a la humanitat i que el converteix en l’escriptor més gran de la història.

Però el poeta anglès no sempre havia estat ben acollit a l’Europa immediatament posterior. La seva barreja d’elements divins i profans, de grolleries populars i motius humorístics pujats de to amb versos sublims i delicats, li va valdre per molt de temps la desconsideració d’altres grans autors, sobretot dels francesos canònics Racine i Corneille, acèrrims defensors de la unitat d’acció, d’espai i temps en el teatre, unitat que Shakespeare, sense cap complex, feia saltar pels aires en totes les seves obres. Les constants referències als gustos populars van motivar que un intel·lectual tan agut com Denis Diderot arribés a dir que ‘Shakespeare és un monstre de tanta alçada que la humanitat sencera passa per entremig de les seves cames, fregant el cap amb les parts baixes del poeta’.

A finals del segle XVIII, Goethe va reprendre i revaloritzar la fama i l’art de Shakespeare i el va encimbellar al capdamunt de la literatura mundial. […] Goethe va fer que Shakespeare fos definitivament valorat. Goethe, com Skakespeare, parla també de la lluita pel poder, de la terrible escala que es dreça davant dels ambiciosos, dalt de la qual es troba el tron o el cadafal i, a vegades, tots dos.

Però Goethe afegeix en la seva dramatúrgia un concepte que prové de la tragèdia grega: la lluita per la llibertat, per la llibertat individual i per l’alliberament dels pobles oprimits, pel respecte als drets inviolables de la persona que Antígona defensa contra el tirà Creont. Aquesta idea és capital en el moviment preromàntic anomenat Sturm und Drang (‘tempesta i empenta’, en català), del qual Goethe va ser un dels iniciadors. L’autor alemany també modifica els cànons de la dramatúrgia shakespeariana tot introduint en la lluita pel poder l’element clau de la política. Goethe entén que les vies per les quals els homes i les dones arriben a assolir el poder són dues: la violència –la força bruta, militar o civil, l’energia més o menys heroica–, però també el càlcul polític, les aliances, les retirades a temps per tal de guanyar terreny, la mobilització popular; en definitiva, les armes actuals per aconseguir la llibertat, com bé coneixem els que vivim al nostre país.

[…]

El mateix Goethe explica a les seves Converses amb Eckermann que l’acte quart d’Egmont, l’acte més ideològic de l’obra, en què es posa en escena la ruptura entre els dos poders –l’espanyol, representat pel duc d’Alba, i el neerlandès, pel comte d’Egmont–, li va representar més de dos anys de feina per tal d’anar confegint els arguments i contraarguments que l’un i l’altre es llancen a la cara, en un diàleg de tensió creixent i insuportable que acaba amb la detenció d’Egmont per part dels espanyols.

Egmont és un home que encara confia en la justícia i en la decència del rei d’Espanya, i que no pot concebre que l’una i l’altra es posin en dubte, però Orange, més polític, l’adverteix:

confiar en aquesta justícia és quimèric.

ORANGE: Però, i si ell [el rei Felip II] es volgués atribuir títols més grans i considerés traïció allò que nosaltres considerem el manteniment dels nostres drets?

EGMONT: Podem defensar-nos. Que convoqui els cavallers del Toisó d’Or i serem jutjats.

ORANGE: I si hi hagués la sentència abans del procés? El càstig abans de la sentència?

EGMONT: Això és una injustícia que Felip no cometrà mai; una follia de la qual no el blasmaré ni a ell ni als seus consellers.

ORANGE: I si fossin injustos i folls?

La meva labor com a adaptador del text té com a finalitat primordial la seva posada en escena; és, per tant, un treball de dramatúrgia per fer viable una representació escènica que és, amb tota seguretat, el destí que qualsevol dramaturg persegueix, i cal tenir molt en compte que J. W. von Goethe va ser un home molt implicat en la creació teatral i també en la producció i en l’organització que el fet teatral comporta. L’adaptació parteix de la traducció catalana que, l’any 1937, va publicar el periodista i escriptor Joaquim Pena, crític musical i ànima inspiradora de la Societat Wagneriana de Barcelona, molt influent en la conformació dels gustos dramatúrgics i musicals del públic barceloní dels primers anys del segle XX. Tot comparant la traducció de Pena amb altres versions a altres idiomes, he elaborat aquesta proposta que, d’una banda, pretén posar unes paraules i expressions ben catalanes a la boca dels personatges goethians sense caure, però, en uns mots, una sintaxi i un estil dels anys trenta que ara allunyarien, al meu parer, la vivesa de la representació i l’afeixugarien amb formes i girs en desús; i, de l’altra, he pretès reduir considerablement la durada de l’obra –cinc actes prolífics i detallats plens de monòlegs extensos– tot pensant en la possibilitat d’una representació que s’emmotlli als ritmes i als formats de durada que en l’actualitat regeixen en el teatre. He fet, doncs, una profunda esporgada del text, procurant de no tallar cap de les vies vitals de la seva dramatúrgia, eliminant personatges secundaris poc rellevants (com la mare de Clara), o repeticions i reafirmacions que em semblaven innecessàries. He procurat que la història d’Egmont vagi dreta i ràpida com un tret de ballesta i es clavi en la diana del cor i del pensament dels espectadors. Aquesta és, doncs, una proposta pensada per ser representada.

Molts quedaran sorpresos de la vigència i la contemporaneïtat de les frases i els plantejaments de Goethe, que semblen extrets de la realitat actual, i algú fins i tot podrà pensar que jo he forçat la mà de l’autor. Res més lluny de la veritat: les dures sentències i els qualificatius, de vegades enlluernadors de tan radicals, que els personatges deixen anar són exactament els que Goethe va escriure i que, sense cap mena de dubte, van contribuir poderosament a augmentar la sinistra «llegenda negra» espanyola que un altre amic de Goethe, Friedrich Schiller va ampliar encara més amb el seu Don Carlos, del qual Verdi en va fer una de les òperes més famoses de la història.

La confluència de la força brutal dels militars espanyols i la lluita coratjosa d’Egmont per la llibertat dels seus esclata, amb tota la violència consegüent, en el cinquè acte, en el qual, clàssicament, la mort i la sang ho tenyeixen tot, tant en les obres de Shakespeare com en les de Goethe, com en les pel·lícules anomenades ‘d’acció’ de l’actualitat.

L’heroi que mor per la llibertat del seu poble és un tema molt emprat en la dramatúrgia romàntica. Però Goethe hi sap introduir una qüestió molt punyent, d’interès polític i sociològic: què ha de fer un poble davant de la condemna del seu líder? La resposta que dóna és ben poc engrescadora: el poble s’amaga, dissimula i no defensa ni poc ni molt aquell que sempre ha representat la salvaguarda dels seus interessos i de les seves llibertats. Goethe, com Shakespeare, creu molt poc en el poble, en la menestralia, en la burgesia, que veu sempre com una massa influenciable i volàtil, covarda i banal. Potser caldrà un dramaturg que, avui, escrigui el sisè acte d’Egmont, on es posi en escena el triomf polític del poble, és a dir de la democràcia.»

The post Avançament editorial: ‘Egmont’, de Goethe, obra musicada per Beethoven appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Martí Domínguez, guanyador del I Premi Llibreries Valencianes

Vilaweb Lletres - Dv, 08/11/2019 - 15:58

Martí Domínguez, per ‘L’esperit del temps’, ha estat el guanyador del I Premi Llibreries en la categoria de ‘Millor llibre de literatura en valencià o del nostre àmbit lingüístic’. Així,  Lirios Bou ha obtingut el premi com a ‘Millor llibre de literatura infantil o juvenil’ amb l’obra ‘Ramir el boxeador‘ i Cristina Morales el premi de millor llibre de literatura en castellà per l’obra ‘Lectura fácil‘.

Martí Domínguez s’ha fet amb el Premi Llibreries Valencianes al millor llibre de literatura en valencià amb ‘L’esperit del temps’ (Proa, 2019), ‘un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia, i de la complicitat de la comunitat intel·lectual en aquesta política racial’.

L’autor és professor de Periodisme en la Universitat de València i ha sigut guardonat amb el premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica ‘Mètode’.

La primera edició dels Premis Llibreries Valencianes neix amb l’objectiu de reconèixer la qualitat literària d’alguns títols i afavorir la seva difusió mitjançant la promoció a les llibreries valencianes. Els guardons seran atorgats el dia 29 de novembre.

The post Martí Domínguez, guanyador del I Premi Llibreries Valencianes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura