literatura

La Fira del Llibre de València d’enguany comença avui amb una programació compromesa amb el feminisme, el dret lingüístic, el col·lectiu LGTBI, la memòria històrica, els creadors i els immigrants. És organitzada pel Gremi de Llibrers de València i la Fundació Fira del Llibre de València. L’any passat hi hagué 500.000 visitants i un milió d’euros de vendes.

Es farà als Jardins de Vivers durant quasi dues setmanes. Hi participaran 65 expositors, entre llibreries, editorials, institucions i entitats amb fons editorial propi, que ocuparan 107 casetes. L’organització ha programat presentacions o signatures d’exemplars amb 65 autors de literatura catalana i castellana.

La fira es compromet ‘més que mai’ amb els drets lingüístics i el 72,2% de les 428 sessions són d’autors publicats en editorials valencianes. A més, s’hi farà un homenatge al sociolingüista Rafael Ninyoles, una taula rodona sobre igualtat lingüística i la presentació del llibre Amb tot el dret del món.

La fira també programa dues taules rodones sobre els col·lectius LGTBI: ‘La transsexualitat als llibres’ i ‘Llegim literatura LGTBI’, a més de la presentació de ‘Contes familiars, contes diversos per a famílies diverses’.

Així mateix, pel compromís amb la memòria històrica, s’hi farà la taula rodona ‘La veu de la memòria’; l’exposició ‘Ulls’, sobre l’exhumació de la fossa comuna del cementeri de Paterna (València); i la presentació de Simplement és professionalitat: històries de la brigada político-social de València.

Entre els 65 autors presents per a presentar llibres o signar-ne, enguany es destaquen noms com ara Rosa Montero, Benjamín Prado, Marta Sanz, Juan Madrid, Màxim Huerta, Manuel Vila, Albert Espinosa, Elisabeth Benavent i Roy Galán.

El cost de la fira es calcular que serà de 360.000 euros. El titular del gremi ha avançat que esperen consolidar les xifres de 2018, amb 500.000 visitants i un milió d’euros de vendes. Cal tenir en compte que els dies de facturació més importants són el diumenge i els festius i la incògnita d’enguany és l’impacte que poden tenir les eleccions de diumenge.

Concerts i espectacles fins a mitjanit

Paral·lelament, el certamen sobrepassa els límits literaris i s’obre a una altra mena de manifestacions culturals, com ara concerts i espectacles a càrrec del col·lectiu artístic Cero en Conducta, que farà una performança al passeig durant dos dies, la Banda Municipal de València, la coral Allegro de l’ONCE i l’Orfeó Valencià Infantil.

L’horari habitual de la fira s’ampliarà alguns dies fins a mitjanit, amb la intenció d’atraure el jovent. Hi haurà més de 150 activitats obertes al públic per part d’expositors, editorials i entitats, entre presentacions, taules rodones i debats, recitals, espectacles i activitats familiars. Així mateix, s’organitzaran 40 activitats per a alumnes, en les quals participaran 4.300 escolars, distribuïdes en 72 sessions.

The post La Fira del Llibre de València posa l’accent en els drets civils i lingüístics appeared first on VilaWeb.

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Eren dos quarts de deu del matí quan s’obrien les portes del pati del Palau de la Virreina, seu de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al costat del mercat de la Boqueria. Les parades de llibres de la Rambla eren a punt; els laterals, tallats. Però la ciutat no s’acabava de despertar. Passejar pel mig de la via més emblemàtica de la ciutat era una delícia. Poca gent, poques roses a les mans. Després de Setmana Santa, aixecar altra vegada la quotidianitat laboral costava, sobretot perquè el temps tampoc no hi ajudava pas gaire: cel cendrós tapat, amenaçador. Cel que no tardaria a descarregar tímidament, però amb persistència. Espurnejava.

Però Sant Jordi és Sant Jordi i els editors a primera hora entraven a la Virreina, a l’esmorzar dels escriptors (tret de sortida de la diada), amb aquell estat d’excitació que amara la festa. Espurnejava, però el nervi era un fantàstic impermeable. Confiaven que la pluja no els espatllaria la diada. Montse Ayats, editora i presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, deia: ‘Si plou, patirem. Si no, la cosa anirà bé.’

L’editor d’Ara llibres, Joan Carles Girbés, ho deia així: ‘Anem amb nervis. Crec que serà un bon Sant Jordi. Tinc ganes que passin coses.’ L’editor començava la diada amb els rànquings de venda a favor. El llibre de contes d’Oriol Junqueras ha estat el més venut aquestes darreres setmanes, fins al punt que se n’ha fet un tiratge de 29.500 exemplars (2000 en espanyol), l’envit més important de l’editorial després de la crisi econòmica.

Al matí espurnejava, espurnejava…

Dins el Palau de la Virreina s’anaven concentrant els escriptors, potser menys que els altres anys. Els esperava un bufet amb xuixos i xocolata desfeta. Entre els autors més exòtics, Bel Olid, amb els cabells de color lila, anava vestida amb una jaqueta tres quarts amb estampació de zebra, elegant. I la ploma groga, amb tinta lila també. Sebastià Bennasar, col·laborador de VilaWeb, segurament l’escriptor amb més novetats d’aquest Sant Jordi, quatre (sí, quatre!), afinava una primera anàlisi possible de la jornada: ‘Sembla que en Rafel Nadal serà l’autor més venut, però en general serà una venda molt atomitzada. Hi ha algun mediàtic que falla, com ara la Rahola, i penso que els llibres del procés faran figa, excepte el d’en Junqueras i algun altre. Perquè ja han tingut el seu moment, per la campanya de Nadal. En canvi, alguns títols d’editorials independents entraran en els deu més venuts.’

La batllessa, Ada Colau, a dos quarts d’onze, feia un petit parlament, recordant els atemptats de la Rambla, solidaritzant-se amb les víctimes i els afectats de Sri Lanka, remarcant l’excepcionalitat política que vivim, amb presos polítics, recordant especialment Jordi Cuixart, que avui celebra el sant i ahir va fer quaranta-quatre anys (encara no s’havia anunciat el seu segon fill amb Txell Bonet, notícia que s’ha sabut a mitja tarda). I va reclamar la Barcelona ciutat literària, que celebra la vida, la llibertat i l’amor.

Érem al costat de Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium, quan Colau recordava la figura de Jordi Cuixart tot i les diferències polítiques que els separen. Mauri recordava a VilaWeb: ‘Evidentment que vivim en una anomalia política, amb un president a la presó, que és el president de l’associació cívica i cultural més important d’Europa, amb 166.000 socis.

De dos quarts de deu a dos quarts de dotze espurnejava. Espurnejava. I els nervis d’excitació es tornaven d’inquietud entre editors i llibreters. Pujant Rambla amunt, les parades protegien els llibres amb plàstics, fet desolador i contraproduent per a les compres. Només hi havia cues als autors més venuts d’aquestes darreres setmanes i als mediàtics.

Rafel Nadal saluda una de les moltes lectores que han aconseguit la seva dedicatòria.

Un dels pocs autors que no sentien la pluja era Rafel Nadal. A totes les parades ha tingut cua per signar El fill de l’italià. Un diàleg escoltat:

—Venim de Llívia. Cada any venim per Sant Jordi a Barcelona. Bé, de vegades venim el dia abans. Els tinc tots, els teus llibres.
Comentem a la parella de Llívia que tot apunta que aquest llibre serà dels més venuts aquest Sant Jordi. Nadal hi intervé:
—Això no és el més important, el més important sou vosaltres, els lectors.

Un altre lector ha fet vint minuts de cua. I una noia li comenta que vol regalar el llibre al Veniero, la seva parella, que és italià. I aleshores apareixen sis estudiants de segon de batxillerat de l’institut de Llavaneres. Li demanen que el signi per a la biblioteca de l’institut. Rafel Nadal els diu que el llegeixin per gust, no pas per obligació, i que si no els agrada, que el deixin.

A dos quarts de dotze deixa d’espurnejar, tot i que el cel encara és encapotat.

Maria Barbal feia cinc anys que no publicava cap llibre i estava contenta de poder retrobar-se amb lectors, uns joves que li deien que era la seva autora preferida (que no són els seus lectors habituals), uns altres que compraven el llibre per regalar a la mare o el pare. ‘Estic contenta. Noto que aquest llibre és ben rebut.’

Maria Barbal signa el seu llibre ‘A l’amic escocès’.

A la mateixa taula, amb Maria Barbal, signava el seu últim llibre, Felicitat, Carme Ruscalleda. La cuinera sorprenia els lectors amb un regal fantàstic: un punt de llibre amb la recepta d’un còctel:

UN CATALÀ
(còctel)
1 litre de suc de maduixa
250 ml de suc de gerds
250 ml de suc de cirera
250 ml de suc de llimona
250 ml de suc de taronja
500 ml de Ratafia*

Mescleu els ingredients i reserveu el líquid en fred.
Serviu-lo en un vas bonic amb un parell de glaçons.

*Ratafia, beguda espirituosa d’herbes. Originària del Pirineu. Excel·lent aperitiu o digestiu per a les postres. El mot ‘ratafia’ prové del llatí ‘rata fiar’, que significa segellar un pacte. Un pacte d’amistat, d’amor o de negocis.

Amb Maria Barbal i Carme Ruscalleda signava el cantant i ara també escriptor Gerard Quintana, que també tenia cua per signar. Una cua de seguidors del cantant, que cercaven també la seva complicitat en la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra. Uns lectors molt heterogenis, d’edats molt diferents. Tots cercant la signatura, el petó i la foto. I explica: ‘És la primera vegada que signo una novel·la per Sant Jordi, tot i que he signat llibres de Sopa de Cabra dues vegades, abans. Però aquest any, la dimensió d’aquest Sant Jordi no té res a veure amb els altres viscuts. La resposta de la gent és molt positiva, perquè ja tenim una memòria compartida. M’he dedicat tota la vida a ser un músic, però des de jove realment volia ser escriptor. Ho he aconseguit gairebé a cinquanta anys. Em sento més impostor en la música que en l’escriptura. He dissimulat tota la vida.

Gerard Quintana es fa una foto amb un lector. La ruta de les parades d’editorials independents

A dos quarts d’una ens proposem de fer la ruta de les parades d’editorials independents, passeig de Gràcia amunt. La primera que trobem és la parada d’Edicions de 1984. Hi signa Jordi Lara, el seu llibre Sis nits d’agost, sobre els últims dies de la vida de Lluís Maria Xirinacs. Lara ens diu que és un llibre tan emocional que la gent li explica secrets i fets de família, històries amagades que desencadenen la lectura del llibre. Amb tot, ‘la satisfacció és que et llegeixi més gent’. Jordi Lara, efectivament, ha fet un salt en el nombre de lectors.

I aleshores hi ha un moment intens:

—Bon dia. He fet unes quantes voltes abans no m’he acostat, però t’havia de dir una cosa.
—…
—Sóc la dona d’en Busquets Grabulosa i surto al llibre.
—Ah, sí, surts en l’escena d’un dinar amb ell.
—Sí, me’n vaig anar abans i me n’he penedit sempre.
—Has llegit el llibre?
—Sí, el vaig engolir. Em va agradar molt. Per això ara voldria llegir-ne un altre de teu [ha triat La màquina d’espavilar ocells de nit].

Jordi Lara escolta el relat d’una lectora que apareix al seu llibre ‘Sis nits d’agost’.

Després passem per la parada de les editorials Llegir en Català. Núria Iceta, editora de Llibres de l’Avenç, tot i el mal temps, confia que s’arreglarà.

Una mica més amunt, l’editorial Raig Verd, que amb un centenar de títols ja disposa de parada pròpia (a més de formar part també de Llegir en Català), celebra l’èxit d’Humanitats en acció, amb les humanitats al carrer, tot prenent un vermut. Marina Garcés, coordinadora del volum, reconeix que l’ha sorprès l’èxit de vendes del llibre: ‘Una sorpresa bonica que et dóna la vida. Aquest llibre és una història col·lectiva que ha arribat a ser un llibre. Aquesta bona resposta de la gent, que ha vingut de molts àmbits diferents i no especialitzats, és molt positiva: implica una aposta per la complexitat, per noms no evidents, per temes compromesos, exigents.’

D’esquerra a dreta: Laura Huerga i Marina Garcés.

I una mica més amunt, encara s’han aplegat un altre grup d’editorials independents: Males Herbes, Labreu, AdiA, Arcàdia, Club editor, L’Altra, Lleonard Muntaner. Ester Andorrà, de Labreu, ja a l’hora de dinar, era optimista en relació amb les vendes i estava molt encuriosida pels lectors que visitaven la parada: ‘Un jove ha passat més de mitja hora mirant i remirant els llibres i al final n’ha triat un, ben conscient de què triava. Alguns altres han vingut amb la llista feta de casa i s’han endut vuit llibres.’

A les dues del migdia autors, editors i polítics, pujaven a la terrassa de l’hotel Condes de Barcelona a reposar una mica i dinar a peu dret. Tots han estat testimonis de com s’obria el cel i apareixia el sol. El director editorial del Grup 62, Emili Rosales, assegurava a VilaWeb: ‘Sant Jordi ho pot vèncer tot: campanyes electorals, la meteorologia, les dates en què s’escau…’

Havent dinat, quan la Rambla de Catalunya ja començava a anar col·lapsada, encara hem visitat un dels racons més bonics i desconeguts de Barcelona on s’han signat llibres: el jardí de la llibreria la Central del Raval, on Toni Sala ha signat la seva novel·la Persecució, l’únic lloc on ho ha fet en tot el dia. El jardí de la llibreria la Central del Raval és potser el racó amb més encant del Sant Jordi barceloní, juntament amb l’Antic Teatre, a prop del Palau de la Música, on la llibreria Calders i el Culturista han omplert el jardí interior de llibres i activitats per als més petits.

Hem finit la passejada de Sant Jordi a les sis a la llibreria Laie del CCCB, on signaven autors tan interessants i complementaris com ara Víctor Garcia Tur, Víctor Sunyol, Marta Marín-Dómine, Eva Baltasar i Joanjo Garcia. Una mostra rica, variada, d’allò que és també aquest Sant Jordi, més enllà dels títols més venuts.

Ah, els més venuts (llista provisional) s’han fet públics a les vuit del vespre. No hi ha hagut sorpreses:

Ficció català
1- El fill de l’italià, Rafel Nadal (Columna Edicions)
2- Digues un desig, Jordi Cabré (Enciclopèdia Catalana)
3- El fibló, Sílvia Soler (Columna Edicions)
4- Entre el cel i la terra, Gerard Quintana (Columna Edicions)
5- A l’amic escocès, Maria Barbal (Columna Edicions)

No-ficció català
1- Contes des de la presó, Oriol Junqueras i Neus Bramona (Ara Llibres)
2- Tres dies a la presó, Jordi Cuixart i Gemma Nierga (Rosa dels Vents)
3- Cuina mare, Joan Roca (Columna Edicions)
4- Esperança i llibertat, Raül Romeva (Ara Llibres)
5- Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, Sergi Sol (Ara Llibres)

The post Sant Jordi ho aguanta tot appeared first on VilaWeb.

Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes -

Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. (Miquel López Crespí)

La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.

Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:

--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.

Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.

Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.

Diguem-ne un camp on vénen a pasturar sota els núvols del vespre els animals que l’Arca es va descuidar. O una cisterna on la pluja que va caure abans de la història degota d’un llavi de ciment. Te’l miris com te’ls miris, no és el lloc per instal·lar-hi el cavallet de tres potes del realisme o per fer que un lector hi pugi saltant el munt de tanques d’una trama. Deixa que l’escriptor robustJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Un any més, llibreters i floristes s’han preparat per afrontar una diada de Sant Jordi multitudinària, amb més de mil parades de llibres i quatre mil parades de roses només a Barcelona, concentrades sobretot entre la rambla de Catalunya, la Rambla, el passeig de Gràcia i el passeig Lluís Companys. Després d’una Setmana Santa en què els autors no han parat de signar en esdeveniments i llibreries de fora de la capital catalana, avui el centre neuràlgic de la festa és Barcelona.

La presidenta del Gremi de Llibreters, M. Carme Ferrer, ja va posar gran èmfasi en l’oportunitat que representava per a les llibreries de fora de Barcelona el fet que enguany Sant Jordi caigués just després de les vacances de Setmana Santa. Moltes llibreries han obert pràcticament tots els dies festius i s’han recolzat en la signatura dels autors. I tot i no tenir-ne dades encara, sembla que les ciutats i pobles on han posat parades de llibres han tingut una bona rebuda.

Una de les accions de més envergadura que s’han organitzat per primera vegada ha estat el Dissabte de Rams i Llibres a Vic, a Osona, durant el Mercat del Ram: les set llibreries de la ciutat es van posar d’acord per fer una parada conjunta i també s’hi van vincular l’editorial Eumo (de la Universitat de Vic), Òmnium i el Casino de Vic. Montse Ayats, responsable d’Eumo, ha explicat a VilaWeb: ‘ La iniciativa va anar molt bé, tant del punt de vista de les set llibreries i d’Eumo Editorial –que per primera vegada fèiem un pre-Sant Jordi conjunt–, com dels quaranta autors que van venir a signar llibres. Repetirem l’experiència!’

Ja que també és presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, també li hem demanat com es presenta aquest Sant Jordi entre els editors associats. Ha respost: ‘Com a presidenta d’Editors.cat, crec que tindrem un bon Sant Jordi. Tinc la sensació que el fet que caigui just després de Setmana Santa ha fet que els mitjans en parlin més que mai, que molts autors s’hagin desplaçat pel territori, que hi hagi hagut més temps per a comprar llibres i que, per tant, això es traduirà en unes bones vendes, en les quals tornarà a tenir més pes el català, una excepció que confiem que es tradueixi en una realitat quotidiana.’

D’uns anys ençà, per Sant Jordi es venen més llibres en català que no en espanyol. És un dia en què els ciutadans s’estimen més de comprar llibres en català i, d’aquesta manera, inverteixen la tendència de la resta de l’any. Si durant l’any les vendes de llibres en espanyol corresponen al voltant del 70% mentre que el català no arriba al 30%, el dia de Sant Jordi la gent compra sobretot llibres en català, que arriben gairebé a un 70% del total de les vendes, mentre que en espanyol només al 30%.

Un Sant Jordi en campanya i amb judici

Aquest Sant Jordi, inevitablement, no deixarà de ser una diada marcadament política, en plena campanya electoral i amb presos polítics i exiliats enfangats en el judici contra el procés. Les parades i llibreries també reflecteixen aquesta situació, amb una quantitat inusual de títols que sobretot tenen per protagonistes els presos polítics i els advocats dels presos. Entre els llibres més venuts d’aquestes últimes setmanes, en la no-ficció se situen precisament els llibres d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Raül Romeva i Jaume Alonso-Cuevillas, l’advocat de Carles Puigdemont.

Ara, sortosament, la venda de llibres per Sant Jordi és molt transversal i variadíssima. Són al voltant de cinquanta mil els títols que es venen de gèneres de tota mena, tot i que principalment de ficció i infantil i juvenil. Tant el Gremi de Llibreters com el Gremi d’Editors no es cansen de recalcar que focalitzar tota l’atenció informativa en els llibres més venuts de la diada és deformar la realitat, perquè els deu més venuts no representen més del 5% del total de les vendes de Sant Jordi.

Amb tot, el ball de títols sempre és una dada atractiva per als lectors. Enguany, dels més venuts aquestes últimes setmanes a Libridata (plataforma digital en línia que enregistra la venda diària de llibres a més de cent cinquanta punts de Catalunya, entre llibreries i grans superfícies), destaca en la ficció la novel·la de Rafael Nadal El fill de l’italià (Columna), premi Ramon Llull; El millor d’anar és tornar (Rosa dels Vents) d’Albert Espinosa; El fibló (Columna) de Sílvia Soler; Digues un desig (Enciclopèdia Catalana) de Jordi Cabré, premi Sant Jordi d’enguany; i Entre el cel i la terra (Columna) de Gerard Quintana, títol amb el qual el cantant s’estrena en la literatura.

L’increment sostingut de la venda de llibres infantils i juvenils

Ara, entre tots els gèneres literaris, les bones expectatives que desperta el llibre infantil i juvenil aquest Sant Jordi no les té cap altre. El Gremi de Llibreters de Catalunya espera la cita amb l’optimisme que proporcionen les xifres de creixement sostingut dels darrers anys. Paula Jarrin, la vice-presidenta, ha explicat que les vendes d’aquest subsector han crescut d’un 2% anual després dels anys de crisi econòmica, uns anys en què el llibre infantil i juvenil va ser el que va aguantar millor la caiguda de vendes. Per això Jarrin veu probable que aquest Sant Jordi la facturació torni a ser pel cap baix el 34% del total, que és el percentatge que es va assolir l’any passat. Recordem que les parades de literatura infantil i juvenil i els seus autors es concentren al Passeig Lluís Companys.

Una setmana eminentment literària

La setmana s’obre amb la diada de Sant Jordi, però els llibres no deixaran de protagonitzar una setmana eminentment literària al país. Perquè el dijous dia 25 engegarà la 54a Fira del Llibre de València als Jardins de Vivers, que s’allargarà fins al 5 de maig. Hi participaran seixanta-cinc expositors, entre llibreries, editorials, institucions i entitats amb fons editorial propi, distribuïts en cent set casetes instal·lades entorn del passeig Antonio Machado, el Museu de Ciències Naturals i l’esplanada central dels jardins.

El Gremi de Llibrers i la Fundació Fira del Llibre, que en són els organitzadors, ja han confirmat que hi passaran una setantena d’autors. Hi trobarem les escriptores Marta Orriols amb Aprendre a parlar amb les plantes (premi Òmnium, Periscopi); Eva Baltasar amb Permagel (Club editor); Sebastià Bennasar presentarà i signarà L’any que vaig assassinar Rita Barberà (AdiA); Ada Castells presentarà Mare (La Campana); Albert Espinosa signarà El millor d’anar és tornar (Rosa dels vents); Martí Domínguez hi serà amb La sega i Històries naturals (Proa); Jordi Cabré presentarà el seu llibre guanyador del premi Sant Jordi, Digues un desig (Enciclopèdia Catalana); Gerard Quintana hi serà amb la seva opera prima Entre el cel i la terra (Columna); i Laura Huerga parlarà de Tu, calla!, entre més autors. També s’han organitzat setze taules rodones i debats i una programació específica per als lectors més petits i les famílies.

D’una altra banda, hores després que s’hagi acabi la diada de Sant Jordi, alguns autors agafaran l’avió cap a Buenos Aires, on els esperarà la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires, que enguany té per lema ‘Barcelona, ciutat literària’. Seran cinquanta-sis autors els qui hi prendran part, del 23 d’abril al 13 de maig, amb cent vint activitats programades. Iolanda Batallé, directora de l’Institut Ramon Llull, ha explicat que el programa ‘Barcelona, ciutat literària’ vol promoure els escriptors de Barcelona, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra a la capital argentina, millorar la presència de la literatura catalana a Amèrica Llatina i reforçar els llaços d’intercanvi cultural entre Barcelona i Buenos Aires.

I aquesta setmana encara ens trobarem una tercera cita literària, aquesta a Barcelona, la fira ArtsLibris, dedicada al llibre d’artista, i que enguany fa deu anys. Serà del 26 al 28 d’abril a l’Arts Santa Mònica. En total hi haurà un centenar d’expositors. Aquesta vegada la fira del llibre d’artista s’estén també al Macba amb un seminari internacional i a la Fundació Tàpies amb una sessió de projeccions de documentaris. Amb motiu del desè aniversari, ArtsLibris col·labora amb les Guerrilla Girls (reedita una de les seves icòniques postals) i gaudirà de les intervencions artístiques d’Antoni Muntadas, Alex Grifeu i Stefan Max. Consolidada a Barcelona i de fa quatre anys amb una pota a la fira Arco Madrid, ara ArtsLibris tindrà seu també a Arco Lisboa, del 16 al 19 de maig.

 

The post Sant Jordi 2019, comença la diada! appeared first on VilaWeb.

Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) serà l’encarregat de fer avui el pregó de Sant Jordi a les 19.00 al Saló de Cent de Barcelona. La conversa promet ser de pinyol vermell, atès que serà entrevistat en directe per Anna Guitart, ara com ara una de les millors periodistes literàries del país. Couto, un dels grans escriptors africans contemporanis, actualment viu a Maputo, ciutat prioritària de Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, però acaba de veure com bona part del seu país ha estat afectat per un potent cicló per al qual recull fons mitjançant la Fundació Fernando Leite Couto-Mia Couto. El seu darrer llibre traduït al català, Terra somnàmbula, l’ha publicat Periscopi en versió de Pere Comellas i és la seva primera novel·la. Abans del pregó el podreu trobar signant llibres a la ciutat.

—La literatura portuguesa contemporània i la de la bona part de la Lusofonia no existiria sense la guerra?
—Possiblement més que per la guerra, per la pèrdua d’un món conegut, que és allò que implica la guerra. La sensació que tens és que perds tots els referents i el terra. I aquesta pèrdua d’un món és allò que vertaderament importa per a la literatura, és la condició de límit on l’autor reneix i implica qüestionar totes les certeses; és la literatura que neix en un país que neix.

—Però també la guerra marca la literatura contemporània de la metròpoli…
—Això confirma què dic, que no és la guerra que implica el germen de la literatura, sinó més aviat aquesta sensació de món que s’acaba, tant a Portugal com a Moçambic. Les noves generacions ja no hi han tingut contacte directe i s’enfronten a uns altres temes i uns altres fantasmes, però sí que la guerra ha estat un tema central tant a Portugal com a la Lusofonia.

—Els vostres pares es varen instal·lar a Moçambic fugint de la dictadura de Salazar. Després de la Revolució dels Clavells, vós vàreu tenir cap temptació de tornar a la pàtria dels pares?
—En el meu cas no hi tenia cap mena de temptació perquè jo ja no hi havia nascut i perquè tant el meu germà com jo ja lluitàvem en el Frelimo (Front d’Alliberament de Moçambic) per alliberar Moçambic del règim portuguès, i per tant ens hi sentíem integrants. Sobre això he de destacar la generositat i l’amor dels meus pares, perquè ells se n’anaren de Portugal i llavors ja sabien que els seus fills serien d’un lloc del món que no era el seu i que de fet era molt lluny.

—Els vostres començaments en el periodisme van estar directament vinculats a un mandat de partit. És complicat de fer periodisme d’estat en un moment en què tot es construïa de bell nou?
—Al principi m’agradava molt el periodisme, sobretot perquè no sabia que en feia d’estat. Era tot molt èpic i tots estàvem totalment implicats construint un país nou i un món nou. Tot era ple d’històries que s’havien d’explicar i tots érem al mateix bàndol, amb un únic partit i una mateixa finalitat històrica. Crèiem en allò que fèiem. Va ser després que ens vam adonar que hi havia una altra manera de fer, que necessitàvem un altre règim i una altra mena de democràcia.

—Així doncs, la literatura va ser un refugi o una manera de poder explicar la veritat?
—Inconscientment potser sí que va ser un refugi i una manera de cercar la veritat. Quan estava al diari vaig poder tenir la sort de viatjar com a reporter en una segona etapa –en la primera m’havien anomenat director quan era molt jove– i la cosa més divertida va ser veure com a la resta del país la gent explicava les seves històries i com n’eren de diferents de les oficials. Llavors va néixer el meu primer llibre de contes, que escric quan abandono el periodisme i que potser cerca una nova manera d’explicar aquesta realitat.

—Pere Comellas, el vostre traductor al català, assegura que bona part de l’oralitat de la vostra literatura prové directament tant del Brasil i la literatura de l’angolès Luandino Vieira com de l’Àfrica…
—Jo estic bastant d’acord amb la teoria, però també hi ha una part que ve de dins. A Moçambic tenim més de vint-i-cinc llengües vives i no són solament llengües, són maneres de veure el món. Per exemple, per saber si un diari és del dia, es demana si ‘encara treballa’, és a dir, es dóna per fet que el diari és viu. I hi ha una part del meu treball literari que també ve d’aquest interior, però estic molt d’acord amb les influències detectades pel Pere.

—En la vostra literatura, com en bona part de les creences de Moçambic, l’estructura del temps és circular i funciona d’una manera molt diferent de l’europea. És una de les lliçons dels africans?
—No sé si aquesta lliçó sobre el temps arribarà a temps, però podria ser una de les contribucions importants. L’altra és la manera com els africans s’enfronten al caos i com hi conviuen. Procurem fer sempre previsions futures i això ens ajuda molt a viure, però hi ha d’haver un marge i, en vista del caos, com ara en una vaga de combustibles que ho complica tot, els europeus treuen els instints més primaris i veuen com es trenca tot el seu sentit de l’ordre. En canvi, els africans conviuen amb aquest caos i en saben treure partit.

—El vostre nom apareix cada any a les travesses del premi Nobel de literatura. Seria important per a la literatura africana…
—No crec que sigui mereixedor del premi Nobel, però també és cert que tampoc no me’n considerava de cap dels altres grans premis que m’han atorgat. Aparèixer a la travessa dels periodistes culturals és interessant i és bo per a la literatura africana, però és molt difícil que me’l donin per raons extraliteràries. Cal un premi Nobel de literatura africà per a un negre.

—Sembla que aquests darrers temps a Barcelona i a Catalunya hi ha un cert interès per la literatura portuguesa i també per l’africana que s’expressa en aquesta llengua, com demostra la vostra conferència al CCCB o el premi Llibreter per a José Eduardo Agualusa…
—És molt gratificant. Darrerament Barcelona és el lloc on es nota més interès per la nostra literatura i hi tenim més visibilitat que enlloc més. Quan es ve de l’Àfrica, trobar aquest interès és impactant, però potser també té una mica de mèrit la nostra història. Em refereixo al fet que l’Àfrica té una llarga capacitat de construir històries; no et trobaràs mai històries metaliteràries d’autors que han d’escriure sobre si mateixos perquè no saben de què han de parlar.

—I què significa per a vós fer el pregó de Sant Jordi?
—És un gran honor per a mi de poder participar en aquesta conversa, però tot allò que té a veure amb Sant Jordi em supera. Encara no ho he experimentat i ja estic emocionat. Suposo que això es deu a les expectatives que m’ha posat al cos el meu gran amic José Eduardo Agualusa, que l’any passat va al·lucinar amb la festa.

—Pere Comellas també diu sempre que té una sensació contradictòria en traduir-vos, que en realitat seria meravellós de no poder la feina per desconeixement de la llengua…
—És molt complicat d’entendre el problema lingüístic que tenim a Moçambic. Els primers quinze anys després de la independència les llengües africanes estaven molt mal vistes, però després la situació va canviar i es van inclinar pel bilingüisme. Ara, quina llengua de les vint-i-cinc és la materna en cada indret? Potser n’hi ha cinc o sis en un mateix lloc, a més a més de les múltiples variants dialectals. Llavors, com podem ensenyar aquestes llengües a cada contrada si no hi ha diners per a formar els professors i si en molts casos no hem aconseguit ni tan sols de construir escoles? Naturalment no hi ha diners per als desdoblaments, ni recursos per a totes vint-i-cinc llengües, però alguna cosa hi haurem de fer a la llarga si no volem perdre aquest patrimoni. D’una altra banda, hi ha hagut pocs casos de literatura escrita a Moçambic en llengües no portugueses i han estat un fracàs perquè no hi ha prou lectors alfabetitzats per a comprar els llibres.

—Acabeu de sofrir un cicló terrible a Moçambic. Més enllà de recaptar diners mitjançant la vostra fundació, com us podem ajudar?
—D’entrada hi ha alguna cosa que podríem fer, que és ajudar els africans a entendre que han de crear una millor imatge d’ells mateixos i que aquesta catàstrofe potser hi pot ajudar. Per exemple, s’han de conèixer les històries de tots els qui s’han sacrificat per impedir la mort de més persones. Per exemple, moltes escoles s’han convertit en refugis per als qui ho han perdut tot, i en canvi els nens continuen anant a classe sota un arbre, com abans, sense tenir ni tan sols una pissarra. Alguns caminen molts quilòmetres només per la voluntat d’aprendre, i aquesta història d’aquests herois l’hem d’explicar. La manera com volen ser a l’escola és admirable, la manera com volen aprendre és quelcom que hem d’explicar al món ric.

—Pot ser matèria per a un futur llibre?
—Jo havia començat a escriure una història sobre el lloc on vaig néixer, que ara és completament sota l’aigua i potser aquesta és la manera de restituir les coses.

—Us pensàveu mai que faríeu aquest pregó havent-hi presos polítics a casa nostra?
—És una situació que em crea molta incomoditat i que no és gens feliç per a mi.

 

The post Mia Couto: ‘La literatura africana necessita un premi Nobel negre’ appeared first on VilaWeb.

"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo." --Jeanette Winterson (citada per V. Chang) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Gas a fons i ningú al volant. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

JOSEP VALERO: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ REPRESSIÓ I CULTURA DURANT EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR) <7p>

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants. (Josep Valero)

En primer lloc vull agrair a Miquel i a l’editorial Llorenç Muntaner, la possibilitat de presentar el llibre «Cultura i repressió en temps del franquisme» Ja vaig sentir en directe la ponència de Miquel, en la taula rodona que jo mateix moderava, en les Jornades «Mallorca davant el centralisme» que organitzaren les Fundacions Darder-Mascaró, com aportació als diferents actes que es feren a Mallorca, arran del tricentenari de la desfeta de les nostres institucions en mans del centralisme borbònic. Les investigacions iniciades en aquell moment per Miquel, li han servit de base per ampliar i completar de manera significativa, una visió documentada i crítica, del que suposà pel mon de la cultura de Mallorca, el tràgic període del franquisme.

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants.

Aquests tres trets també hi són presents en el conjunt del llibre que presentam avui. Miquel no engana a ningú a l’hora de llegir la seva obra. El que té de novetat el llibre que presentam, és la informació ampla i detallada de tota una panoràmica dels diferents àmbits culturals que es donaren a Mallorca el temps del franquisme. Ja tan sols per la informació continguda sobre autors, publicacions, esdeveniments, contexts socioculturals, tertúlies, polèmiques...val la pena la lectura del llibre.

A la vegada com era d’esperar, Miquel no agafa cap posició de «neutralitat» a l’hora d’analitzar la realitat que descriu. Combina la recerca de texts i opinions d’altres autors per confirmar les seves apreciacions. I manifesta sense cap subterfugi les seves pròpies opinions. I és quan apareix en el decurs del llibre, unes interessants reflexions sobre el paper de l’art, el compromís de l’intel·lectual, l’autonomia de la producció artística, els criteris de l’estètica...Miquel intenta justificar les seves opinions a partir d’unes reflexions sobre l’art i la producció artística, incardinades en la tradició del pensament marxista i amb la d’autors com Luckacs, Lenin, Trostki, Gramsci... Com si Miquel tingués necessitat de demostrar que en la seva obra hi ha dolor, ràbia, patiment, indignació, contestació...però que no hi són per ressentiment, ni venjança cega, ni per sublimació de neguits personals. Sinó per compromís conscient amb la classe d’on prové, per necessitat de lluitar per la justícia històrica, per coherència amb el que ell pensa i amb la pràctica que vol realitzar. Com una aportació a la creació de l'intel·lectual orgànic que necessita construir la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.

També per a mi és summament valuosa, l’explicació sobre les dificultats i entrebancs que té un escriptor com ell, per a poder realitzar la seva tasca. Un autèntic patiment d’autònom cultural, que per a garantir la seva subsistència, ha de promocionar contínuament la seva producció; participar en el seu moment, en quantitat de premis literaris en el context dels Països Catalans, i a sobre, guanyar els màxims possibles. No tan per aconseguir una teringa de reconeixements, com sobretot, per obtenir els mínims materials imprescindibles per tenir la seva autonomia personal i garantir així també, la seva independència ideològica. Un autònom amb la tossudesa necessària per no defallir mai, per fer de la seva voluntat d’escriure una mena de lluita contra el sistema. Per a convertir la seva presència en el mon de la literatura, en un clam de reivindicació de les classes subalternes a poder disputar la hegemonia cultural que, des de sempre, han tingut les classes dirigents en aquesta terra nostra. No és doncs casual, la forta polèmica que manté amb els autors i crítics literaris partidaris de la supressió dels esmentats premis. Els premis són una finestra d’oportunitat per a trencar els monopolis culturals i les restriccions imposades des de els mitjans de comunicació de masses. Una porta oberta a la innovació juvenil, al pensament incorrecte, a la trencadura de l’anquilosament.

En la literatura de Miquel estan sempre molt presents les seves vivències personals. Ens els seus darrers treballs descriu amb molta claredat els ambients de les reunions clandestines, els debats, les normes de seguretat, les tàctiques per a combatre els interrogatoris de la Brigada Política-Social, el planejament de les organitzacions de les lluites...I el que torna a sortir en el llibre actual, és un altre tema que el crema per dedins. És l’anomenat «obrerisme» que en el seu parer, hi havia en aquells moments en les organitzacions marxistes d’oposició. També és prou interessant veure en el recorregut del llibre, la diferent evolució de la lluita per la defensa del català, des de la seva supervivència oral als inicis del feixisme, els treballs per la seva normativització, el naixement de l’Obra Cultural Balear, la simbiosi que s’arriba a donar entre la la defensa de la llengua i la cultura amb els incipients moviments d’oposició antifranquistes. Pens que és molt important descriure com fa el llibre aquesta evolució. Especialment pel que fa al coneixement per a les noves generacions de les singularitats d’aquelles experiències.

Jo vaig viure la meva primera experiència militant en 1972 formant part del comitè de curs estudiantil clandestí, de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que estava a l’Estudi General Lul·lià. I vaig viure una experiència prou interessant participant en la creació del Col·lectiu de Teatre. Una opció cultural per influir políticament dintre i fora de la Facultat. Férem tres sessions al pati del casal Balaguer de Ciutat i anàrem pels pobles interpretant un seguit d’entremesos mallorquins del segle XVIII. Amb aquell Col·lectiu, dirigit per Antoni Maria Thomás, vaig aprendre el valor subversiu que podia tenir el teatre. Com des de el conjunt del muntatge, una obra innòcua i fins i tot reaccionària, podria convertir-se en una eina de crítica i d’aspiració a la llibertat, tal com acabàvem l’obra cantant L’Indesinenter de Salvador Espriu, musicat i cantat per Raimon. El que ara semblaria una ximpleria, era aleshores un acte d’oposició i de resistència cultural important. Si no donam a conèixer aquestes vivències, una persona que no ha viscut el franquisme, no pot entendre mai l’anorreament cultural que fa significar la seva existència.

Finalment tota la publicació, té ben diferenciada la part expositiva dels fets, amb la valoració crítica de l’autor. Una valoració crítica feta des de la seva experiència d’oposició i resistència individual al franquisme en una primera etapa, i en una segona, en la seva militància en l’Organització d’Esquerres Comunista. El febrer de 1973 jo vaig ingressar en el Partit Comunista d’Espanya a les Illes. No comparteixo amb Miquel algunes de les seves valoracions sobre l’activitat del PCE a la clandestinitat. En qualsevol cas, a l’any 2019, ja estam en disposició de posar al servei dels historiadors, els materials i les nostres valoracions, per tal de fer una aproximació crítica i a la vegada de reconeixement, a la tasca del conjunt de l’oposició democràtica als trists anys de foscor del franquisme.

Un treball el de Miquel, que recobra actualitat amb els nous vents de feixisme que semblen tornar a bufar en les nostres contrades. Com sempre la llengua i cultura catalana estan en el punt de mira dels nous cadells del feixisme i de l’autoritarisme. I amb ella, els valors democràtics i republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal recordar sempre al monstre del franquisme per intentar crear els anticossos per a combatre’l.

Vull acabar donant la més sincera enhorabona al treball efectuat per Miquel López Crespí. Un treball que sols pot sortir de l’esforç , la perseveració, la bona organització i la sistematització. En Miquel, en el bon sentit de la paraula, és un autèntic animal de feina. I com pensava Picasso, sols sorgeix la bona inspiració artística, a partir del treball continuat, constant i rigorós.

Palma a 25 de febrer de 2019. Josep Valero

Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides... Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

En l’imaginari de tots els lectors contemporanis, hi ha dues figures enigmàtiques que recorren Mèxic fent una investigació literario-vital de primer ordre: Arturo Belano i Ulisses Lima, els detectius salvatges sorgits de la imaginació de Roberto Bolaño, el poeta xilè establert a Catalunya i convertit des de la seva malaurada mort el 2003 en una icona literària. És inevitable pensar en els dos joves poetes i escriptors de l’univers Bolaño quan se sap que Joan Safont i Víctor Fernández són dues de les persones que hi ha darrere de l’elaboració del mapa literari de Barcelona, tot just acabat de presentar. Marina Espasa, directora de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO, no podia haver trobat millors investigadors per a fixar sobre el mapa les cases on seixanta-vuit autors van néixer, o morir, o passar una llarga part de la seva trajectòria vital, i encara que Safont i Fernández no siguin ni Belano ni Lima, sí que els uneix la passió per la literatura i per la dada certa, com han demostrat en les seves dilatades trajectòries professionals.

La idea de crear un mapa literari de la ciutat de Barcelona era una de les primeres que tenia Marina Espasa quan va arribar al capdavant de la gestió de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO (per cert, el mes de juny acaba el mandat). ‘El motiu és molt clar, en algun lloc s’havia d’inventariar tot el patrimoni literari de la ciutat, i fer-ho en forma de mapa és perfecte, perquè en un mapa en paper hi ha moltes coses assenyalades durant un temps, però a la vegada hem pogut fer un mapa virtual a la web on hi és tot i es pot anar actualitzant gràcies a un gran cercador que permet d’indexar per categories, carrers, fundacions, estàtues, barris… Som conscients que la versió en paper caducarà, però també que és molt bonic tenir un mapa literari de la nostra ciutat com tenen en algunes altres grans ciutats europees. De moment, se n’han editat 4.000 exemplars en català, 3.000 en castellà i 1.500 en anglès, però aquesta primera remesa es va acabant i ben aviat arribarà la primera reimpressió.’ Cal pensar que caldrà una bona part de mapes en castellà per a distribuir a la fira del llibre de Buenos Aires, on la ciutat de Barcelona és la convidada d’honor d’enguany.

La feina d’elaboració d’aquest mapa ha costat més d’un any, sobretot perquè hi havia dos equips, un en paper i un en digital, treballant en paral·lel, a més dels dissenyadors i els investigadors. ‘Hi ha ciutats de la xarxa literària UNESCO que tenen mapes, i algunes tenen mapes i llibres, com per exemple Berlín, que és una ciutat molt literària. I jo vaig pensar que havíem de fer un gran projecte que quedés per al futur, i el mapa és una molt bona eina per les seves potencialitats.’

Espasa explica que aquests darrers temps han crescut molt les rutes literàries a la ciutat de Barcelona. ‘Potser les de les Biblioteques de Barcelona i dels Centres Cívics són les que tenen més antiguitat i tradició, però n’hi ha moltes, tant públiques com privades. Nosaltres no podem recomanar-les totes. Amb el mapa virtual, enllacem les de les biblioteques i n’hem preparat nou concretes que després permeten de baixar-te el pdf al mòbil i llegir el fragment en el lloc on s’escriu l’acció literària concreta.’

Aquest ús de les noves tecnologies no és res nou a l’oficina de Barcelona Ciutat de la Literatura. De fet, un dels projectes estrella del pas de Marina Espasa per l’oficina és l’aplicació Literapolis com a eina pedagògica per a explicar la literatura que té com a escenari la ciutat de Barcelona, en moviment. De moment, el projecte s’ha experimentat amb uns quants instituts i ha demostrat la seva validesa i s’espera que el curs que ve sigui el de la consolidació del model. Tant el mapa com l’aplicació i la consolidació de les beques a la creació són els tres pilars fonamentals del mandat d’Espasa.

Tot i això, la feina per a posar en solfa el nostre patrimoni literari tot just és a les beceroles. Si considerem com a ciutat modèlica París, on hi ha una gernació de plaques que historien el pas dels literats pels seus carrers, edificis i establiments, Barcelona presenta un dèficit molt notable. Tot i això, Espasa explica: ‘Es fa una bona feina amb la comissió de nomenclàtor per tal de superar aquesta mancança i ara mateix hi ha una dotzena de plaques aprovades. De tota manera, ens trobem amb una doble mancança també pel que fa a qüestions de gènere, perquè si és cert que hi ha poques plaques dedicades als escriptors, encara és més cert que les dedicades a escriptores dones són poquíssimes.’

Tot i això, posar un placa al carrer és molt més complicat que no sembla, perquè cal el permís dels amos de la finca. ‘I aquí hi ha de tot. N’hi ha que hi accedeixen sense cap problema i ben cofois, però n’hi ha d’altres que no en volen ni sentir a parlar. Hi ha aquells que odien profundament l’escriptor que va ser veí del seu immoble, o uns altres que directament estan emprenyats amb l’ajuntament i decideixen que no posaran les coses fàcils i això endarrereix el procés de negociació, però s’anirà fent. Ara el mapa ja ens indica seixanta-vuit indrets on han nascut, mort o viscut escriptors prou importants i això ho hem d’aprofitar’, explica Espasa.

Sí que és més senzill d’incorporar al patrimoni un panot a terra amb frases de determinats autors. Per exemple, un vers de Cassases a la plaça del Raspall. D’aquestes intervencions, ja se n’han preparat una desena ‘i són administrativament més senzilles perquè el terra depèn de l’ajuntament’.

El mapa literari de Barcelona també inclou una bona pila de llibreries, monuments i altres espais vinculats a la literatura, a més d’una desena de bars i restaurants especialment importants per al desenvolupament literari de la ciutat. ‘La inclusió d’aquests llocs és pensada tant per al turisme de fora –i en aquest sentit el mapa és una eina fonamental per a potenciar el turisme cultural de qualitat i desestacionalitzat– com per als mitòmans literaris de casa nostra, que d’aquesta manera descobriran o recordaran espais clau als quals es pot assistir amb total facilitat.’

Així doncs, Barcelona incorpora una eina més per a prestigiar el seu patrimoni literari i convertir-lo en un atractiu de primer ordre tant per als turistes com per als barcelonins que vulguin descobrir la seva ciutat amb una altra mirada.

The post Tota la literatura barcelonina, en un mapa appeared first on VilaWeb.

Les comunitats catalanes de l’estranger fa anys que organitzen activitats per a celebrar Sant Jordi, encara que siguin lluny de casa. D’ençà del 8 d’abril, es van començar a fer tot d’actes per a difondre aquesta tradició i, de retruc, la cultura catalana. Tot i que cal remarcar que enguany no hi ha tanta activitat com és habitual, perquè la diada s’escau molt a prop de la festivitat de Setmana Santa.

Sou catalans que viviu a l’estranger i voleu saber on podeu celebrar Sant Jordi? Us oferim una llista amb les ciutats on s’han organitzat activitats entorn d’aquesta data tan especial. Les propostes formen part de la campanya ‘Books and Roses‘, impulsada pel Diplocat i l’Agència Catalana de Turisme, que té la intenció de difondre la festa de Sant Jordi arreu del món.

Us destaquem una desena les activitats que se celebren a tot el món:

Nova York s’endinsa en la cultura catalana gràcies a Sant Jordi

El Catalan Institute of America organitza aquest dissabte 20 d’abril tota una festa per Sant Jordi a l’església de St. Paul & St. Andrew de l’Upper West Side. El programa consta de música, poesia i gastronomia. I no hi faltarà la llegenda de Sant Jordi i les roses, tan tradicionals. Els més petits podran fer tallers per a crear roses, dracs i punts de llibres. Les activitats començaran a les 10.00 i duraran tot el dia. L’entrada val 30 dòlars i inclou un pica-pica amb pa amb tomàquet i una selecció de formatges i embotits. També hi haurà una ballada de sardanes.

Osaka s’uneix a la tradició

El Centre Català de Kansai organitza dissabte, 20 d’abril, activitats diverses per celebrar Sant Jordi. La jornada començarà a les cinc de la tarda i es farà a la seu de l’associació. S’hi destaca un taller d’aproximació creativa a l’escriptura i un concert de shamisen, amb Miguel Arroyo. A més, s’hi podran degustar postres típiques catalanes, amb una copa de cava. Tothom hi podrà dur llibres que ja s’hagi llegit per bescanviar-los amb els altres assistents.

A Tolosa, Sant Jordi ja és una tradició

També dissabte, 20 d’abril, a la plaça de Sant Jòrdi de Tolosa hi haurà la tercera festa de Sant Jordi de la ciutat. Un any més, l’organitza la Veu dels Països Catalans amb la col·laboració de Convergència Occitana, la Comèdia Occitana Tolosana i l’Ajuntament de Tolosa. A la plaça, hi podreu trobar paradetes de llibres, música i teatre de carrer. A més, s’han organitzat tallers per als més petits.

La Universitat de Xicago difon la llegenda

El programa d’Estudis Catalans de la Universitat de Xicago vol divulgar com es viu la diada de Sant Jordi a Catalunya. Per això ha organitzat un acte a la llibreria 57th Street Books de Chicago, dissabte. A les 10.30, els amants dels llibres tenen una cita. S’hi explicarà la llegenda de Sant Jordi, com també les tradicions de la diada. A més hi regalaran una rosa a tota aquella gent que compri un llibre.

El 23 d’abril també hi ha previst un acte al Hyde Park. S’hi farà la presentació del llibre Francesc Parcerisas on Still Life With Children. 

Un Sant Jordi amb castells

Al bar De la Ostia, a Santiago de Xile, s’hi farà diumenge, 21 d’abril, la celebració de la diada. A l’acte, organitzat per l’ANC de Xile, el Casal Català de Xile i el Centre Català de Xile, no hi faltaran pas roses i llibres. A més, s’ha organitzat una botifarrada i l’actuació dels castellers de Lo Prado.

Bescanvi de llibres a Dublín

Un any més, el Casal Català de Dublín celebra la diada de Sant Jordi amb roses i llibres. Proposa als assistents fer un bescanvi de llibres. Per això demana que tothom hi vagi amb un llibre, i d’aquesta manera se’n podrà tornar amb un de nou. A més, hi haurà l’opció de comprar llibres a partir d’un euro. La celebració és convocada el 21 d’abril a les 15.00.

La tradició arriba fins a Tòquio

El Casal Català de Tòquio celebrarà la diada de Sant Jordi el dia de Pasqua, 21 d’abril, a l’Arisugawanomiya Memorial Park de la capital japonesa. Els organitzadors conviden tothom a participar en un joc. Proposen de dur un llibre embolicat per bescanviar-lo amb algun dels assistents. També s’hi presentarà el llibre fotogràfic Carrers de Tòquio en blanc i negre, de Jordi Mallol i Comas. I no hi faltaran les roses tradicionals per a un dia tan especial.

L’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya també s’hi ha volgut afegir. Per això ha organitzat una jornada el 23 d’abril, conjuntament amb l’Institut Cervantes. Els assistents podran sentir diverses conferències i participar en el bescanvi de roses i un brindis amb cava. Els més petits podran escoltar la llegenda de Sant Jordi o la història d’en Patufet.

El Casal Català de Yucatán s’afegeix a la celebració

El Casal Català de Yucatán, amb la col·laboració de la Casa de Cultura Ex-aduana, han programat tot d’activitats per a  celebrar el dia de Sant Jordi. El 23 d’abril a la tarda s’hi faran activitats tant per a infants com per a adults. Hi haurà presentacions de llibres, tallers d’escriptura col·lectiva, lectura de llibres i representacions teatrals.

Un festival literari per a celebrar Sant Jordi

Per primera vegada, Edimburg celebra el festival Look, a Book!, un esdeveniment literari amb l’objectiu principal de promoure la lectura i la cultura. Alhora, vol promocionar les llibreries locals independents i acostar la diada de Sant Jordi a la ciutat.

Per això han organitzat dues jornades. El 23 d’abril, cinc llibreries locals regalaran roses a tothom qui compri un llibre. A més, en aquests llibreries s’hi han organitzat tres esdeveniments per a divulgar aquesta tradició tan catalana. El dissabte 27 d’abril hi haurà una fira de llibres al mercat de Tolbooth, on també es farà un taller d’il·lustració, lectures de poesia i activitats infantils.

Una parada de llibres i roses a Luxemburg

Sant Jordi també arriba a Luxemburg. El casal català de la ciutat ha organitzat una setmana plena d’activitats. El 23 d’abril hi haurà la més tradicional i esperada: una parada de llibres i roses al local de l’entitat.

Les activitats festives continuaran el divendres 26 amb el recital de la cantant algueresa Claudia Crabuzza. L’endemà, hi actuaran els Amics de les Arts.

Brussel·les s’endinsa durant una setmana en la cultura catalana

Abans d’anar a Luxemburg, els Amics de les Arts actuaran el 23 d’abril a Brussel·les. Això fa que per als catalans que hi viuen aquest Sant Jordi sigui un dels més especials. Abans del concert, podran visitar la llibreria Punto y Coma, com ja és tradicional, on els catalans regalaran roses a tothom que compri un llibre i, de passada, els explicaran la nostra cultura.

Però això només és l’arrencada d’una setmana amb una dotzena d’actes, organitzats conjuntament pel Casal Català de Brussel·les, la Delegació de la Generalitat de Catalunya, el Centre Balears Europa i l’Institut Ramon Llull. Entre les més destacades, hi ha una lectura de poesia en flamenc i català i una ballada popular de jotes.

Els nens, protagonistes de la diada a Costa Rica

El 23 d’abril el Casal Català de Costa Rica celebrarà un Sant Jordi pensat especialment per als infants. Per això a tots els que pintin un dibuix relacionat amb la llegenda de Sant Jordi els regalaran la història en una versió bilingüe, editada especialment per a aquesta ocasió.

A partir de les set, començarà l’acte pensat per als socis del casal.

Sant Jordi arriba fins a Sydney

La comunitat catalana de New South Wales celebra, un any més, la diada de Sant Jordi a la Paddington Markets. La gent que hi vagi el 26 d’abril podrà comprar llibres en català, castellà i anglès; i també veure els castellers de Sydney i participar en un dinar popular al Gure Txoko. A més, hi haurà un espectacle teatral pensat per als més menuts.

A Caracas regalen llibres en català

El 27 d’abril, el Centre Català de Caracas celebrarà el dia de Sant Jordi. S’hi faran activitats infantils per a divulgar la llegenda. Els més petits de cada casa podran fer tota mena de treballs manuals, com ara punts de llibre. A més, cada participant rebrà un llibre infantil en català. Per als més grans, s’ha organitzat un bescanvi de llibres i es regalaran roses a totes les dones.

The post Com celebren els catalans de l’estranger el Sant Jordi 2019? appeared first on VilaWeb.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXVI)

Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos! (Miquel López Crespí)

Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?

Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé] Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

La periodista Taíza Brito va presentar dimecres a l’Espai VilaWeb el seu llibre Catalunha, entre a esperança e a tempestade. L’obra, editada al Brasil, va ser presentada fa pocs dies en aquell país i aquesta ha estat la primera presentació que se n’ha fet a Catalunya. Taíza Brito escriu el bloc ‘La forastera‘.

Taíza Brito: ‘L’esquerra espanyola ha oblidat els seus principis’

La presentació va anar a càrrec del director de VilaWeb, Vicent Partal.

Podeu recuperar l’acte tot seguit.

The post [VÍDEO] Taíza Brito presenta el seu llibre ‘Catalunha, entre a esperança e a tempestade’ a l’Espai VilaWeb appeared first on VilaWeb.

Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, França, 1962) és escriptor i director de cinema. Professor d’antropologia cultural i literatura, és autor de llibres d’èxit. Ara ha publicat L’arxipèlag del gos (Angle Editorial), on alguns habitants d’una illa descobreixen tres cadàvers de negres subsaharians. S’hi pot veure com aquest fet els afecta a ells, i també els plans de futur de l’illa i de la resta dels seus habitants. De les decisions que prenguin, en depèn el futur de la comunitat. Claudel fa anar amb destresa les estructures de l’enjoli i del realisme màgic per acabar fent una cosa original i diferent, com la carcassa que exhibeix amb orgull durant l’entrevista: és un protector de mòbil de l’Athletic de Bilbao, un club que té un projecte extraordinari d’impuls i foment de la lectura que implica els jugadors del primer equip. Claudel en va ser un dels convidats i de llavors ençà en fa proselitisme.

—Com s’arriba a construir una illa del no-res i tenir-la tothora al cap durant la narració?
—Hi ha unes quantes maneres de fer-ho. La més fàcil és construir illes dins el cap per protegir-se a un mateix d’alguns perills, reals o imaginaris. Actualment la sensació és que hi ha molts de discursos polítics que ofereixen elements als ciutadans per cobrir-los la ment d’illes a les quals els diuen que poden continuar vivint i evitant perills, els pops i els taurons. És fàcil perquè tots els ciutadans de tots els països del món es construeixen illes per evitar el contacte amb el món real. Però l’autèntic perill és creure que podem tenir una existència insular i fer veure que el problema queda a l’altra banda de mar. Això és una il·lusió.

—Hi ha un moment que posar tots els habitants de l’illa d’acord sembla força fàcil, excepte amb el professor, que no deixa de ser la persona externa, la que trenca d’alguna manera aquesta idea de comunitat i que simbolitza la por del que ve de fora.
—Sí, aquí simbolitza la por, però no deixa de ser estrany, perquè en el curs de la civilització hi ha hagut molts moments en què l’estranger ha estat acollit amb interès, perquè era qui oferia la diversitat, una altra cultura i possibles descobertes. No fa gaire temps que es feien festes per als qui venien de fora perquè aportaven noves visions a la vida de la comunitat on s’instal·laven. Era un moment en què la humanitat tenia perspectives noves del món. Però ara, amb els canvis demogràfics, els moviments de població només es veuen com una amenaça, com un dels perills de destrucció d’una civilització. L’home és més tens i per això arriba el rebuig contemporani cap a l’altre.

—Empreu amb una habilitat extraordinària recursos provinents del realisme màgic i elements fantàstics que no són gaire habituals de la narrativa francesa…
—Crec que és perquè sóc un lector que sempre s’ha interessat per les altres literatures. En la meva formació hi ha els relats mitològics i les faules, les sagues islandeses. Alhora, he pogut trobar en la literatura hispanoamericana una dimensió barroca de la follia i de la fantasia que no he trobat en la literatura francesa i sóc el resultat de tot plegat. En realitat, sóc un escriptor molt poc francès.

—Us podríeu adaptar vós mateix a la pantalla ateses les característiques del llibre?
—Bé, és que la pel·lícula ja existeix. La literatura ja és cinema. Fabriquem imatges: de vegades amb càmeres i actors i de vegades simplement amb paraules. Observeu que m’heu parlat d’escenes concretes del llibre i que les heu recreades en imatges directament. Ja heu fet la pel·lícula. D’una altra banda, s’ha fet realisme màgic en cinema, una vegada més en el cinema hispà o hispanoamericà, és clar.

—El ritme de thriller que empreu clarament en la novel·la sí que és francès…
—A mi m’han interessat sempre les fronteres del gènere  i intentar renovar-lo i aplicar les eines necessàries per fer-ho. Sempre he considerat que quan escrivim som artesans. Un ebenista empra la fusta, el ribot i el cisell per fer un moble. I mentre el fabrica pensa que potser si agafa el martell d’una altra manera pot treballar millor, i ho prova. Jo empro la llengua comuna i una narració, la novel·la, però tinc moltes maneres de treballar-la. Pot ser més realista, però si hi incorporo elements fantàstics i en modifico l’estructura amb un rerefons mitològic, això em permet de parlar millor; això m’interessa: aprofitar les estructures del relat negre –i els elements de seducció d’aquest relat, com ara els tres cossos negres apareixent en una platja–, per obrir una investigació i al final comprendre que la recerca important no és la dels fets sinó sobre la natura humana i sobre les societats on es mouen aquests personatges.

—Us considereu un escriptor implicat en el món que us envolta? Sou participatiu?
—D’ençà que s’escriu una història que qüestiona el món i els problemes contemporanis, ens impliquem en una reflexió. És per això que un escriptor esdevé compromès, no crec que ho sigui tant en el sentit clàssic del terme. Amb els meus texts, no pretenc pas fer propaganda de cap ideologia. Vull qüestionar els elements morals i polítics en el sentit etimològic del terme, la dels ciutadans en el conjunt de la polis. D’aquest punt de vista sí que sóc un escriptor compromès.

—Us ho hauríem pensat mai, que vindríeu a promocionar els vostres llibres en un país amb presos polítics, on hi ha dirigents jutjats per haver intentat organitzar un referèndum?
—És un problema que ens afecta a tots com a europeus. Veig amb molt escepticisme una Unió Europea que no ha pogut o no ha volgut resoldre la crisi dels immigrants i una Unió Europea que per una altra banda no és capaç de fer una crida a la raó a un dels països que en forma part i que empresona alguns membres de la seva classe dirigent i política per haver demanat un referèndum. És increïble que passi a Europa i que hi hagi gent a la presó i exiliats que no poden tornar a casa, tot i que de cap manera no hi ha hagut violència. Llavors et demanes per què pagues els imposts d’aquesta Unió Europea que no fa cap gest humà en aquestes situacions. És realment preocupant, aquesta deixadesa. Puc capgirar els papers i fer jo unes quantes preguntes?

—És clar que sí.
—És que no sempre és fàcil de trobar un interlocutor d’aquí. Per què creieu que la Unió Europea no hi fa res?

—Sobretot per por. Hi ha molta por a l’efecte contagi en altres regions europees, començant per França i Còrsega.  Per primera vegada el president Macron no ha estat rebut en viatge oficial a l’illa per les principals autoritats, i això marca un punt d’inflexió. Però hi ha molts més conflictes: Grenlàndia i les illes Fèroe, el Piemont, Bèlgica i tants més. I sobretot perquè a Europa no hi ha hagut una cessió veritable de sobiranies. Se suposava que cada estat membre cedia la major part de la sobirania a la Unió i que aquesta esdevenia una unió europea veritable de les regions, però en realitat només hem augmentat la burocràcia afegint-hi una institució més.

—I què creieu que passarà quan surtin les sentències del judici?
—Pot passar qualsevol cosa i dependrà de com siguin aquestes sentències i de les consignes que donin els dirigents del procés quan se sàpiguen.
—Però alguna cosa haurà de passar.

—Sí, i tant. I de segur que ja hi ha gent que hi treballa. Tornem al vostre llibre. La societat que ens presenteu és totalment patriarcal…
—És una metàfora, una paràbola d’això que és avui dia la societat i del menyspreu al paper de les dones. Potser la cosa ha canviat aquests darrers dos anys en què hi ha hagut una forta reivindicació femenina. En molts països les estructures de poder són dominades per un home i l’illa és un símbol d’aquest patriarcat present en tota la nostra societat.

—Aquest batlle odia el professor perquè llegeix llibres i perquè creu que el coneixement només porta desgràcies. I malgrat que fa el discurs de l’extrema dreta contemporània és inevitable sentir una certa estima per ell, per la manera com es desviu per la seva comunitat…
—És que, com deia, tots els llibres són el reflex del món on s’ambienten. Hauria pogut fer un retrat realista, però volia posar-hi distància i establir una metàfora sobre les situacions polítiques que vivim. El fet més curiós és que hi ha gent equivocada que creu en els discursos de l’extrema dreta, però que creu que té raó i que treballa per salvar la seva comunitat. El batlle vol protecció política, la cohesió de la seva comunitat i desenvolupar el progrés econòmic a l’illa; per això pretén adaptar-se al bé comú. En canvi, el professor vol la veritat i ho vol sacrificar tot pel seu ideal de veritat. Qui té raó? Tots dos a la seva manera.

—Aquí sí que entroncaríeu amb la tradició de la novel·la filosòfica del segle XVIII…
—No cal anar tan lluny. Al film Les regles del joc un dels personatges diu: ‘La cosa més terrible del món és quan el contrari té la seva raó.’ Amb això ja s’ha dit tot.

The post Philippe Claudel: ‘Hi ha persones equivocades que creuen en els discursos d’extrema dreta’ appeared first on VilaWeb.

Sant Jordi és el dia de les roses, però sobretot, dels llibres. Ara bé, n’hi ha tants i tan diversos, que sovint costa de trobar-ne l’adequat per a regalar o regalar-se. Per mirar de traçar les grans línies del 23 d’abril d’enguany, us oferim un número especial del VilaWeb Paper, en obert i de franc per a tothom.

Hi trobareu:
—Especial Llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi 2019
—Santa Jordina, una nova heroïna que desafia la tradició
—Lyona i David Fernàndez revolucionen la llegenda de sant Jordi
—Especial llibres de literatura infantil i juvenil 2019: recomanacions
—Què podem fer per Sant Jordi? Quinze activitats a tot el país
—Com celebren els catalans de l’estranger el Sant Jordi 2019?

Ací us podeu descarregar l’especial de VilaWeb Paper:

The post ‘Tots els llibres, a tot arreu’, l’especial de Sant Jordi 2019 de VilaWeb Paper appeared first on VilaWeb.

Marta Prevosti i Monclús (Barcelona, 1952) serà a partir del 23 d’abril vinent la nova vice-presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, ocupant així el càrrec que va deixar vacant Mariàngela Vilallonga, nomenada consellera de Cultura el passat mes de març.

Membre de l’IEC adscrita a la secció Històrico-Arqueològica, Prevosti assumeix la posició ‘amb esperit de servei’ i ‘ganes d’empènyer perquè la cultura catalana floreixi i ocupi el lloc que mereix al món’, ha informat aquest dijous la institució. Així mateix, la investigadora sènior de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica d’ençà del 2005 prendrà possessió amb l’objectiu que l’IEC ‘tingui cada dia més ressò i influència en el dia a dia de la gent’.

La institució ha definit Prevosti com una investigadora de llarga trajectòria, membre de la Comissió Internacional per a la ‘Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani’ (TIR-FOR), membre de la junta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i membre del consell de redacció de diferents revistes científiques. També ha estat professora d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i pionera, a nivell estatal, en els estudis de territori i poblament rural de la ciutat romana. Entre d’altres aplicacions recents, ha coordinat els treballs d’arqueologia de diverses obres d’autopistes com la C-32 o l’AP-7, amb l’interès de realitzar arqueologia del territori i del paisatge. Ha publicat més d’un centenar de llibres i articles científics.

The post Marta Prevosti substituirà Mariàngela Vilallonga com a vice-presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans appeared first on VilaWeb.