literatura

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Un any més, participo a la tradicional trobada de l'Editorial Cossetània i el 9 Grup Editorial amb la premsa de Tarragona, abans de Sant Jordi, aquest cop a la Casa Canals, i amb el llibre A voltes, un planeta. 

Se'n fan ressò:

Canal Reus 

El Punt Avui

Tarragona Digital

Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida]que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard. (Miquel López Crespí)

La República i els nous conversos. La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

 

Mallorca, 2025: la generació literària dels anys 70 a debat - El diari Última Hora entrevista l’ escriptor pobler Miquel López Crespí - La periodista Clara Ferrer parla amb l’ autor dels llibres de narracions Diari d’ un home sol (Llibres del Segle) i Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) -

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) lleva más de medio siglo dedicado a la literatura, cultivando desde novela hasta poesía y ensayo, pero sin abandonar nunca su espíritu combativo, fuertemente marcado por la lucha contra la represión franquista. Y es que el autor, uno de los más prolíficos y premiados que ha dado Mallorca, pertenece a una generación de escritores, la de los años 70, que tenía la clara voluntad de «romper con el pasado, con la literatura de los capellanes, de la Iglesia, demasiado conservadora y puritana».

«Autores como Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens o Xesca Ensenyat luchamos contra ella, pero también éramos discípulos e hijos de los que abrieron el camino, como Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Además, muchos eran hijos de padres republicanos, no como Llorenç Villalonga, que era falangista», destaca. «Nos era imposible escribir desde la óptica de los predecesores, de esos pulcros sacerdotes o rendistas de las clases dominantes. No teníamos nada que ver con ellos, ni ideológicamente ni como clase. Veníamos de otro mundo y, por tanto, como era lógico, escribíamos desde otras coordenadas culturales», razona.

«Es una época de ruptura y, por eso mismo, ni la forma de escribir ni los temas tratados en novela y teatro son los mismos que el que desarrollan los autores procedentes de una sociedad rural, aferrada a las tradiciones del XIX. Intentábamos usar un lenguaje directo, innovador, que introduzca en la literatura catalana contemporánea temas considerados tabú hasta entonces: la liberación sexual, la lucha política clandestina, el experimentalismo textual con una utilización a veces exagerada del collage», explica.

Con todo, reconoce que le seducía más el contenido que la forma, «la irrupción subversiva de problemas cotidianos que habrían atemorizado los doctos conservadores de la Escola Mallorquina y que, seguramente, nunca hubieran sido considerados ‘literatura’ en sus tertulias alrededor de la camilla».

Es en esta tendencia rupturista, de «narrativa experimental y subersiva» tan propia de los años 70 y 80 se inscriben sus dos nuevos títulos: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner) y Diari d’un home sol (Llibres del Segle). «En estas narraciones se tratan temas tabú en aquel entonces, como el sexo o la política», apunta, a la vez que reconoce que «quien no escribe de política es el más político». «No querer opinar de política ya es una postura política. Es imposible no posicionarse, porque todo es política. Tenemos los bombardeos en Gaza, donde han matado a más de un centenar de niños, la guerra de Ucrania y el panorama no es nada esperanzador con Trump en el poder. El mundo se oscurece».

«Muchas narraciones reflejan épocas oscuras, en el sentido de que la Transición había terminado, pero todavía continuamos luchando. Ahora salimos a la calle con la camiseta verde, pero no es lo mismo. Nuestra generación lideró muchas luchas: la republicana, la socialista, la feminista, la ecológica... Esas eran nuestras señas de identidad, pero lo triste es que se fueron a pique porque la izquierda oficial pactó con los franquistas, se pactó por ejemplo que no hubiera república, ni independentismo en Catalunya, Euskadi y Galicia, que mantuviéramos a los borbones... todo se pactó para repartir sillas y sueldos», recuerda el autor, que llegó a entrar en prisión en el invierno de 1976, por «republicano y comunista».

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)

La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El 8 d'abril participaré a la presentació del poemari Vapor d'alè, de Francesc Cabiró, a la Biblioteca de Tortosa.

És un nou fitxatge de Linx Edicions d'un autor que,  com molts altres, a certa maduresa, acut a les Terres de l'Ebre per diferents motius, però que ens enriqueix amb la seva presència i, especialment en el seu cas, per la seva mirada atenta, precisa, i ja amb estima i desig de ser un més entre nosaltres.

Us deixo un tast del llibre.

 

Avui al diari El Punt-Avui, en un article de LLuís Tort que porta per títol "Relat breu, el gran incomprès" parlant dels contes en general, i del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), en concret, juntament amb altres companys de gènere, pobres. 

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El núvol dalt del cel. Els pins ventosos.            el flux, el regalim a la prada amarada            el nostre cos                                       &Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

 Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Et pentines absent a la pressa

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

JOSEP VALERO: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ REPRESSIÓ I CULTURA DURANT EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR) <7p>

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants. (Josep Valero)

En primer lloc vull agrair a Miquel i a l’editorial Llorenç Muntaner, la possibilitat de presentar el llibre «Cultura i repressió en temps del franquisme» Ja vaig sentir en directe la ponència de Miquel, en la taula rodona que jo mateix moderava, en les Jornades «Mallorca davant el centralisme» que organitzaren les Fundacions Darder-Mascaró, com aportació als diferents actes que es feren a Mallorca, arran del tricentenari de la desfeta de les nostres institucions en mans del centralisme borbònic. Les investigacions iniciades en aquell moment per Miquel, li han servit de base per ampliar i completar de manera significativa, una visió documentada i crítica, del que suposà pel mon de la cultura de Mallorca, el tràgic període del franquisme.

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants.

Aquests tres trets també hi són presents en el conjunt del llibre que presentam avui. Miquel no engana a ningú a l’hora de llegir la seva obra. El que té de novetat el llibre que presentam, és la informació ampla i detallada de tota una panoràmica dels diferents àmbits culturals que es donaren a Mallorca el temps del franquisme. Ja tan sols per la informació continguda sobre autors, publicacions, esdeveniments, contexts socioculturals, tertúlies, polèmiques...val la pena la lectura del llibre.

A la vegada com era d’esperar, Miquel no agafa cap posició de «neutralitat» a l’hora d’analitzar la realitat que descriu. Combina la recerca de texts i opinions d’altres autors per confirmar les seves apreciacions. I manifesta sense cap subterfugi les seves pròpies opinions. I és quan apareix en el decurs del llibre, unes interessants reflexions sobre el paper de l’art, el compromís de l’intel·lectual, l’autonomia de la producció artística, els criteris de l’estètica...Miquel intenta justificar les seves opinions a partir d’unes reflexions sobre l’art i la producció artística, incardinades en la tradició del pensament marxista i amb la d’autors com Luckacs, Lenin, Trostki, Gramsci... Com si Miquel tingués necessitat de demostrar que en la seva obra hi ha dolor, ràbia, patiment, indignació, contestació...però que no hi són per ressentiment, ni venjança cega, ni per sublimació de neguits personals. Sinó per compromís conscient amb la classe d’on prové, per necessitat de lluitar per la justícia històrica, per coherència amb el que ell pensa i amb la pràctica que vol realitzar. Com una aportació a la creació de l'intel·lectual orgànic que necessita construir la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.

També per a mi és summament valuosa, l’explicació sobre les dificultats i entrebancs que té un escriptor com ell, per a poder realitzar la seva tasca. Un autèntic patiment d’autònom cultural, que per a garantir la seva subsistència, ha de promocionar contínuament la seva producció; participar en el seu moment, en quantitat de premis literaris en el context dels Països Catalans, i a sobre, guanyar els màxims possibles. No tan per aconseguir una teringa de reconeixements, com sobretot, per obtenir els mínims materials imprescindibles per tenir la seva autonomia personal i garantir així també, la seva independència ideològica. Un autònom amb la tossudesa necessària per no defallir mai, per fer de la seva voluntat d’escriure una mena de lluita contra el sistema. Per a convertir la seva presència en el mon de la literatura, en un clam de reivindicació de les classes subalternes a poder disputar la hegemonia cultural que, des de sempre, han tingut les classes dirigents en aquesta terra nostra. No és doncs casual, la forta polèmica que manté amb els autors i crítics literaris partidaris de la supressió dels esmentats premis. Els premis són una finestra d’oportunitat per a trencar els monopolis culturals i les restriccions imposades des de els mitjans de comunicació de masses. Una porta oberta a la innovació juvenil, al pensament incorrecte, a la trencadura de l’anquilosament.

En la literatura de Miquel estan sempre molt presents les seves vivències personals. Ens els seus darrers treballs descriu amb molta claredat els ambients de les reunions clandestines, els debats, les normes de seguretat, les tàctiques per a combatre els interrogatoris de la Brigada Política-Social, el planejament de les organitzacions de les lluites...I el que torna a sortir en el llibre actual, és un altre tema que el crema per dedins. És l’anomenat «obrerisme» que en el seu parer, hi havia en aquells moments en les organitzacions marxistes d’oposició. També és prou interessant veure en el recorregut del llibre, la diferent evolució de la lluita per la defensa del català, des de la seva supervivència oral als inicis del feixisme, els treballs per la seva normativització, el naixement de l’Obra Cultural Balear, la simbiosi que s’arriba a donar entre la la defensa de la llengua i la cultura amb els incipients moviments d’oposició antifranquistes. Pens que és molt important descriure com fa el llibre aquesta evolució. Especialment pel que fa al coneixement per a les noves generacions de les singularitats d’aquelles experiències.

Jo vaig viure la meva primera experiència militant en 1972 formant part del comitè de curs estudiantil clandestí, de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que estava a l’Estudi General Lul·lià. I vaig viure una experiència prou interessant participant en la creació del Col·lectiu de Teatre. Una opció cultural per influir políticament dintre i fora de la Facultat. Férem tres sessions al pati del casal Balaguer de Ciutat i anàrem pels pobles interpretant un seguit d’entremesos mallorquins del segle XVIII. Amb aquell Col·lectiu, dirigit per Antoni Maria Thomás, vaig aprendre el valor subversiu que podia tenir el teatre. Com des de el conjunt del muntatge, una obra innòcua i fins i tot reaccionària, podria convertir-se en una eina de crítica i d’aspiració a la llibertat, tal com acabàvem l’obra cantant L’Indesinenter de Salvador Espriu, musicat i cantat per Raimon. El que ara semblaria una ximpleria, era aleshores un acte d’oposició i de resistència cultural important. Si no donam a conèixer aquestes vivències, una persona que no ha viscut el franquisme, no pot entendre mai l’anorreament cultural que fa significar la seva existència.

Finalment tota la publicació, té ben diferenciada la part expositiva dels fets, amb la valoració crítica de l’autor. Una valoració crítica feta des de la seva experiència d’oposició i resistència individual al franquisme en una primera etapa, i en una segona, en la seva militància en l’Organització d’Esquerres Comunista. El febrer de 1973 jo vaig ingressar en el Partit Comunista d’Espanya a les Illes. No comparteixo amb Miquel algunes de les seves valoracions sobre l’activitat del PCE a la clandestinitat. En qualsevol cas, a l’any 2019, ja estam en disposició de posar al servei dels historiadors, els materials i les nostres valoracions, per tal de fer una aproximació crítica i a la vegada de reconeixement, a la tasca del conjunt de l’oposició democràtica als trists anys de foscor del franquisme.

Un treball el de Miquel, que recobra actualitat amb els nous vents de feixisme que semblen tornar a bufar en les nostres contrades. Com sempre la llengua i cultura catalana estan en el punt de mira dels nous cadells del feixisme i de l’autoritarisme. I amb ella, els valors democràtics i republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal recordar sempre al monstre del franquisme per intentar crear els anticossos per a combatre’l.

Vull acabar donant la més sincera enhorabona al treball efectuat per Miquel López Crespí. Un treball que sols pot sortir de l’esforç , la perseveració, la bona organització i la sistematització. En Miquel, en el bon sentit de la paraula, és un autèntic animal de feina. I com pensava Picasso, sols sorgeix la bona inspiració artística, a partir del treball continuat, constant i rigorós.

Palma a 25 de febrer de 2019. Josep Valero

 

A primera hora del matí veig sis o set persones a la porta d'un forn de pa, que encara no ha obert.

Últimament, per motius diversos, he hagut de freqüentar sales d'espera sanitàries, i em reconcilia amb la vida pensar que no sempre és dolent que les cues d'espera siguin el nostre pa de cada dia.

Viatges – La generació literària dels 70 i els viatges - Los viajes de Crespí (diari Última Hora) -

Per Pau Faner, escriptor -

El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto. (publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024)

Pensé titular este artículo, “Un chino en la guerra”, porque Miquel López Crespí explica en su antología de viajes literarios que un chino vino en bicicleta desde su país a defender la República con las Brigadas Internacionales. Esto me da idea del fondo de este libro, la solidaridad, en este caso entre gentes con precariedad de medios frente a los poderosos. Esta idea de la solidaridad, la defensa de los desvalidos, es omnipresente en las páginas del libro, publicado por Diari de Balears, que forma parte de la colección que ofrece recopilaciones de artículos de intelectuales de las Illes Balears. En el libro de Crespí, Camins Literaris, se incluyen multitud de viajes propiciados por la imaginación: viaje al París de 1871, a la prehistoria, al primero de mayo de 1936, a un campo de concentración, al corazón de las Brigadas Internacionales, a la guerra de Cuba, al país del Gran Kan, a la Revolución Francesa, al primer día de la guerra civil en Sa Pobla, al Madrid del 1939, etc. A menudo son fragmentos de novelas o narraciones del propio autor, como Carambé, dietari de George Sand, Notícies d’enlloc, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, Gardènies en la nit, El vicari d’Albopàs, Viatge al país del Gran Kan, París 1973, Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl•lids, etc. Porque, además de ser el autor más premiado del mundo, López Crespí ha publicado más de sesenta libros de novela, narrativa breve, poesía, teatro, memorias, ensayo y ha sido ampliamente traducido. Enhorabuena.

El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto…

(publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024) http://www.paufaner.com

Illes - Escriptors de la generació literària dels 70 -

El periodista del diari Última Hora Joan Martorell i l’ escriptor Miquel López Crespí

Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. (Joan Martorell)

Miquel López Crespí Infatigable enamorat de l’escriptura. Amb la recent publicació de Fets i Personatges (El Tall), Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) furga de bell nou en la memòria personal, i també col•lectiva, per tal de fer una crònica sentimental de personatges en molts de casos maltractats o si més no silenciats per la història i la cultura oficials. El llibre s’afegeix a una llista gairebé inabastable que fa de l’autor probablement el més prolífic, i el més publicat, de la literatura en llengua catalana dels últims més de cinquanta anys. De fet, després de donar a conèixer el llibre que feia el número 100, Lopez Crespí deia, sorneguer, que deixà de comptar. Quelcom semblant amb els premis literaris, de poesia, de narrativa, de teatre, que ha guanyat en múltiples convocatòries arreu de totes les comunitats de parla catalana. Les traduccions de la seva obra recorren pràcticament tota la geografia peninsular dels premis literaris. Tot i que potser la distinció més gratificant fos l’Escut d’Or de Sa Pobla, atorgat l’any 2016, com a reconeixement del fet que, com autor i personalment, mai no ha deixat d’exercir de pobler. El gran mestre, estimat i recordat, Alexandre Ballester digué de Miquel Lopez Crespí: “És un monstre del treball quotidià de l’escriptura. Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. Tot plegat sota l’empremta del compromís polític amb l’esquerra de l’esquerra “oficial”, la qual cosa li provocà l’encesa animadversió de molts dels cappares del comunisme d’aleshores; un compromís, insubornable, que perdura encara que, avui, matisat per un cert desencís. De fet, la militància a l’Organització d’Esquerra Comunista, OEC, el portà sovint als calabossos dels soterranis del Govern Civil i a la presó quan el franquisme encara mossegava a tort i dret. El mateix afany de qüestionar-ho tot ha mantingut Miquel López Crespí lluny, i allunyat, de “capelletes” (sectes?) que, a colzades en massa ocasions, encalcen un lloc de predomini i fins i tot de control dels àmbits editorials i de la cultura. A pesar de dirse jubilat des de fa un bon grapat d’anys, Miquel López Crespí segueix aportant paraules, idees, reflexions des de la més tenaç independència.

Joan Martorell

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí

Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí

DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021

.

En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)

Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I)

A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. ". /p>

Els viatges i la generación literària dels 70

L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)

Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) - Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial)

LLIBRE DE VIATGES

Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Eduard Riudavets Florit)

“No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades (...) s’accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable (...) Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades sobre el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida...”
M’he permès la gosadia de començar aquesta ressenya sobre l’excel•lent Llibre de Viatges, de Miquel López Crespí, amb aquestes paraules extretes literalment del pròleg, perquè fa uns mesos vaig tenir el plaer de ressenyar precisament aquest extraordinari, i absolutament evocador, poemari.
De cap manera vull tenir en compte la referència a la Dama de Negre, estic convençut que ens esperen encara moltes obres de López Crespí, un dels grans escriptors en la nostra llengua, i que la seva magistral barreja de gran literatura i ferm compromís ens seguirà interpel•lant amb la força que gairebé només ell assoleix.
Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent.
És un llibre per gaudir, i gaudir molt, però també per pensar. Permeteu-me que, per explicar-me millor, faci ús del què se’ns explica a la contracoberta del llibre:
“Davant la fugidesa del temps que s’escola com aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornem altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s’aixecava des dels fondals de la misèria, l’oblit i l’esclavatge.”
Som conscient que port més de mitja ressenya sense esmentar cap ni un dels viatges que López Crespí ens ofereix, però és que aquest és un llibre per llegir des de la intimitat de la pròpia lluita, no és un llibre per esmicolar. Si més no, us recoman de tot cor que no us perdeu la Venècia dels anys setanta i el naixement d’ Il Manifesto, o el París del Marais i les petjades revolucionàries, o la Irlanda dels grans escriptors i de la lluita contra l’ocupació anglesa... i així podria seguir.
Però també viatges més propers, des de “les casetes de Sa Pobla”, anorreades pel turisme massificats, a la Menorca de Miquel Vanrell i Francesc Calvet...
Ho escrivia abans, un periple per les vivències d’un gran escriptor. Però no vull acabar la ressenya sense incloure unes paraules textuals que m’han emocionat i que, de qualque manera, resumeixen tant la trajectòria de López Crespí com aquest Llibre de viatges.
“La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre’s dins el poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat.”
Una veritable declaració de principis i, ara més que mai, una necessitat per poder sobreviure com a poble en una societat lliure i justa.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

  Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

També n'he generat una a partir del primer poema (escrit el 1986)  del llibre A la barana dels teus dits, el primer poemari que vaig publicar el 2009

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)