literatura

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)

Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)

Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)

Pel crestall de les solituds, de Baltasar Casanova i Giner, és l’obra guanyadora als XXXVIII Premis Literaris Calldetenes, del Premi Armand Quintana de narrativa.Em plau comentar el llibre d’aquest autor de La Cava, escriptor i mestre, mestre i escriptor, perquè no sé què posar-li davant. I em plau perquè sempre és un plaer coincidir amb ell en multitud de llocs, perquè és de bona i fanca conversa, perquè sap ser lúcid, perquè sap ser tendre, perquè li agrada viure. Perquè li agrada parlar i escoltar; dos bones actituds si vols ser bon escriptor i millor mestre o, simplement, bona persona en general.Baltasar ens té acostumats als relats que passegen pel seu delta estimat, i el primer que sorprèn als seus lectors és que aquesta novel·la estigui ambientada en un espai aparentment tan diferent i muntanyós com el Pirineu. Però només és una diferència fictícia. Tot i la llunyania del paisatge, és ben viu l’amor a la terra i, sobretot, a la gent. L’acció transcorre durant la postguerra, i ens trobem en una mena de recull d’històries que se’ns faran molt properes; viscudes o explicades. La seva mirada és de tendresa, potser de nostàlgia amb cert regust amarg, per tot el que aquells anys de tanta grisor imposada van robar als protagonistes. Però la vida sura sempre pel damunt, i l’amistat, i l’amor, i la passió, i el descobriment continu de misteris que no s’acaben de resoldre mai, que és l’etapa de l’adolescència. Potser ens sentim identificats amb els personatges, i no entenem com funcionen moltes coses, i estem encara en aquest procés de créixer que, entre altres coses, no deixa de ser màgic.La vida té un punt d’amarg, com la pell d’una taronja; però és irresistible.

Ja fa uns quants anys que Gustau Moreno em convida al seu programa de Canal 21 la setmana abans de sant Jordi per fer un repàs de les novetats literàries ebrenques.
Cada any intento fer un resum de tots els llibres publicats durant l'any. Afortunadament, el nombre és elevat i no para de créixer en nombre i en diversitat, la qual cosa fa que hi hagi algun oblit que lamento.
És una bona mostra de la musculatura literaria ebrenca.
També hem aprofitat el programa per a informar de les activitats que duem a terme aquest diumenge des de diLLUMs d'arts al forn, en col·laboració amb l'Ajuntament de Tortosa, Òmnium Cultura i el Forn de la Canonja:
.
La V Trobada/esmorzar d'escriptors (ja en tenim uns setanta d'inscrits)
.
Recital de La insostenible lleugeresa del vers, de Gerard Vergés, diumenge 22 d'abril a les 12.30 hores, a l'espai que l'escriptor té dedicat al Parc Teodor Gonzàlez, al costat de la Llotja.

Aquests últims anys s’han publicat molts llibres sobre l’independentisme i el procés. Però ha estat impressionant de veure la quantitat que n’han sortit darrerament. Fa mesos que Operació urnes és al capdamunt de les vendes dels llibres de no-ficció; se n’han venut milers. I aquestes darreres setmanes, Jordi Borràs, Vicent Partal i Quico Sallés s’han afegit a la llista dels més venuts.

El primer d’octubre és una data que marcarà moltes generacions. I que s’explicarà als llibres d’història. Per tant, no és d’estranyar que se n’hagin publicat tants llibres. N’hi ha de més anecdòtics, com el de Quico Sallés, o bé que cerquen més la reflexió, com el de Vicent Partal.

Tothom va rebre milions d’imatges del primer d’octubre, moltes de colpidores. No es fa estrany, doncs, que s’hagin publicat llibres de fotografies amb els moments més destacats d’aquella jornada. El que rep més bones crítiques és el de Jordi Borràs, amb les imatges de més impacte d’aquell mes d’octubre.

També s’han afegit a aquesta onada alguns polítics, com ara Santi Vila i Albano-Dante Fachin. Fins i tot el vinyataire Roger Pelàez ha volgut explicar tot el procés amb un toc d’humor. I Víctor Jurado s’ha inventat una ficció basada en aquells dies.

Us oferim un recull dels llibres que miren d’explicar l’octubre republicà:

Jordi Amat. La confabulació dels irresponsables
Jordi Amat analitza com hem arribat fins aquí des d’una perspectiva crítica amb els independentistes. Amat considera que es viu la crisi institucional més profunda des de la transició i descriu el procés com una suma d’irresponsabilitats. Tot això, en el llibre La confabulació dels irresponsables, d’Anagrama.

Jordi Borràs. Dies que duraran anys
Un llibre ideal per a regalar aquest Sant Jordi a tots els protagonistes del primer d’octubre. Moltes imatges de l’1-O han quedat gravades a la memòria de la ciutadania. El fotoperiodista s’ha dedicat a escollir les més colpidores i emocionats i les ha aplegades en aquest Dies que duraran anys, d’Ara Llibres. Les imatges van acompanyades de texts d’escriptors de renom com ara Anna Ballbona, Jenn Díaz, Marina Espasa, Adrià Pujol, Gemma Ruiz i Joan Todó.

Liz Castro, Els carrers seran sempre nostres
Liz Castro ha escrit aquell llibre per denunciar la violència utilitzada per les forces de seguretat espanyoles a tot Catalunya per tal d’impedir de votar el primer d’octubre. Alhora, vol ser un homenatge a tots els voluntaris i votants implicats en una jornada històrica. Els carrers seran sempre nostres, de Pòrtic, comença a les 00.01 d’aquell diumenge, amb les persones acampades en escoles de tot Catalunya, i acaba a les 00.28 de l’endemà, amb el recompte dels resultats per part del portaveu del govern, Jordi Turull.

Ernest Costa Hem votat!
El fotògraf Ernest Costa va decidir de voltar per tot el país fotografiant l’esforç ciutadà per organitzar el referèndum de l’1 d’octubre. El llibre Hem votat! d’Edicions Sidillà deixa constància dels cartells, dels murals, de les pintades, de les samarretes, de les pancartes i sobretot de la crida i dels lemes amb què es va fer possible el referèndum.

Quim Curbet La tardor catalana
L’editor i escriptor Quim Curbet ha publicat un llibre sobre allò que anomena la tardor catalana, que segons ell inclou els fets que van passar a Catalunya del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. En La tardor catalana, Curbet reflexiona sobre les imatges que han esdevingut eternes en la memòria col·lectiva.

Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez Castells. Informe urgent des dels escons 4 i 5
Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez Castells han escrit aquest llibre a quatre mans. És titulat Informe urgent des dels escons 4 i 5 (Pol·len Edicions). Explica el seu pas pel parlament català com a diputats de Catalunya Sí que es Pot. En 152 pàgines, descriuen la seva visió del federalisme, del procés independentista i les tenses relacions amb ICV i Podem, que van viure en primera persona.

Víctor Jurado. La tardor de la llibertat
També hi ha ficció sobre l’octubre republicà. La tardor de la llibertat, de l’Editorial Columna, és la primera novel·la sobre la revolució catalana del segle XXI. És una història d’amor entre la Irene, una jove guàrdia civil infiltrada entre els independentistes, i l’Arnau, un jove estudiant d’història convençut de proclamar la República Catalana.

Vicent Partal, Nou homenatge a Catalunya
Vicent Partal, director de VilaWeb, acaba de publicar Nou homenatge a Catalunya, d’Ara Llibres, una crònica periodística de l’octubre republicà. Partal no ens parla solament dels fets que han passat aquests últims mesos, sinó que va més enllà i analitza com hem arribat fins aquí. Explica com s’ha organitzat el moviment independentista per mitjà de petites històries dels seus protagonistes. Hi podreu trobar molta informació inèdita i el pòsit de reflexió que dóna l’experiència d’haver viscut de prop més independències. A més, també fa una prospecció per a pensar què pot passar d’ara endavant.

Roger Pelàez. El procés explicat als idiotes
Roger Pelàez és un humorista que fa anys que dibuixa vinyetes per a tot de publicacions. Des del 22 de setembre fins al 22 de desembre va elaborar una crònica en còmic sobre el procés independentista: això és El procés explicat als idiotes, de l’editorial Males Herbes.

Andreu Pujol. Vam fer un referèndum
En el llibre Vam fer un referèndum, d’edicions Saldonar, Andreu Pujol vol explicar com es va preparar i organitzar el primer d’octubre. Alhora, repassa cronològicament tot allò que va passar en una campanya condicionada per la persecució policíaca i la vulneració dels drets més fonamentals. El camí polític fins a arribar al referèndum no va ser fàcil, explica Pujol, després de parlar amb gent implicada amb el procés.

Quico Sallés. On eres l’1-O?
Com a periodista, Quico Sallés va viure el primer d’octubre molt intensament, a primera línia dels fets. De manera que, una nit, va decidir d’escriure les seves impressions a raig. Amb el llibre On eres l’1-O?, de l’editorial Rosa dels Vents, Sallés vol reviure els dies de més intensitat informativa, des del divendres 29 de setembre al matí fins a l’aturada del país del 3 d’octubre. Una crònica àgil amb les emocions a flor de pell. El periodista del Mon.cat té una teoria: ningú no oblidarà on era, què va fer, ni què va viure durant l’1 d’octubre del 2017.

Ramon Sicart. 3 d’octubre
Aquest llibre pretén ser un document gràfic de la resposta ciutadana contra l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, durant el 3 d’octubre. Ens presenta 155 fotografies dels cartells exhibits durant les manifestacions de la vaga general i aturada de país. Ramon Sicart ha publicat aquest llibre, 3 d’octubre. 155 reaccions per una república, a Sic Art edicions.

Jaume Sobrequés. La gran ignomínia
L’historiador Jaume Sobrequés ofereix una crònica punyent de la lluita del poble català cap a la independència i de la brutal repressió que ha sofert Catalunya aquests darrers anys per part del govern espanyol i els mitjans de comunicació. L’autor, a La gran ignomínia, de l’editorial Base, dedica una atenció especial a analitzar el capteniment an­ticatalà dels tribunals i la fiscalia.

Xavier Tedó i Laia Vicens. Operació urnes
Els periodistes del diari Ara Laia Vicens i Xavi Tedó han publicat Operació urnes de l’editorial Columna, un llibre d’investigació que aplega el testimoni de més de cinquanta persones que van participar en l’operatiu per poder fer arribar les urnes a tots els col·legis electorals del primer d’octubre. Les setmanes prèvies a aquell dia van estar marcades per les entrades d’agents de la Guàrdia Civil a impremtes i magatzems en cerca d’urnes i butlletes. L’organització popular clandestina, però, va aconseguir esquivar els serveis d’intel·ligència comprant les urnes i distribuint-les per tot el país discretament. Aquest llibre explica com.

Suso de Toro. La lliçó catalana
Fa anys que Suso de Toro escriu articles sobre Catalunya i el procés independentista. En el llibre La lliçó catalana, de l’editorial Gregal, s’apleguen articles que ha escrit aquests últims anys l’escriptor i columnista gallec.

Santi Vila. D’herois a traïdors
Santi Vila va estar a primera línia política durant tot l’octubre republicà, però va dimitir com a conseller de la Generalitat hores abans de proclamar-se la República. Un fet que fou molt criticat entre els independentistes. Ara ha escrit el llibre D’herois i traïdors, de Pòrtic, en què explica molt críticament i des de dins els darrers mesos del govern Puigdemont, abans de proclamar la DUI.

Diversos autors. Els fets de l’1 d’octubre
L’1 d’octubre romandrà a la memòria de molts catalans. El llibre Els fets de l’1 d’octubre, de Pagès Editors, conté imatges d’arreu del país. Inclou també anàlisis de Josep-Lluís Carod Rovira, Jordi Graupera, Anna Gabriel, Jaume Barull, Gemma Garcia i Maria Vila.

Diversos autors. Per la llibertat
Aquest llibre inclou les cartes obertes dels presos polítics i els exiliats, com també una bona mostra dels escrits que els han adreçat escriptors i periodistes com ara Jordi Basté, Núria Cadenes, David Fernàndez, Albert Om, Marta Rojals, Vicent Parla i Toni Soler. Per la llibertat, d’Ara llibres, conté un pròleg de Susanna Barreda i Txell Bonet en forma de cartes creuades.

Diversos autors. ‘Tumulto’. Meditacions sobre l’octubre català
Dos historiadors, Arnau Gonzàlez i Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, i un periodista, Plàcid Garcia-Planas, allunyats ideològicament, escriuen en aquest llibre reflexions sobre el referèndum del primer d’octubre i els dies que el van precedir. El llibre ‘Tumulto’. Meditacions sobre l’octubre català ha estat publicat per l’editorial Gregal.

Diversos autors 1-O. Basat en fets reals
Cinquanta relats sorgits d’un centenar de testimonis que configuren una altra visió del primer d’octubre. Els autors asseguren que han intentat oferir una història no tan visceral, fins i tot còmica; de vegades anecdòtica, també surrealista, però sempre fidel a l’esperit 1-O, que pertany a cadascuna de les persones que van fer seu el referèndum en una jornada històrica. 1-O. basat en fets reals ha estat publicat per l’editorial Fonoll.

Ja fa un parell d’anys que cada mes d’abril la comissió +Pedrolo de Tàrrega organitza un cicle dedicat a l’escriptor, que va ser veí de la vila. Però enguany, com que es commemora el centenari del seu naixement i la Generalitat de Catalunya ha declarat el 2018 com a Any Manuel de Pedrolo, la festa agafa volada. Per això el cicle tindrà tres dies de durada i a més de la tradicional Ruta Pedroliana per Tàrrega també es farà un espectacle poètic i una visita a l’Espai Pedrolo.

Els actes comencen dissabte al matí amb una ruta guiada que recorre diversos espais de Tàrrega relacionats amb la vida i obra de l’autor. Es fan parades a la casa del carrer Major on va viure, a l’escola on va estudiar, i al llarg de la ruta també es recitaran fragments de la seva obra i alguns racons del poble es guarniran amb frases seves. L’objectiu d’aquesta ruta és reivindicar el Manuel de Pedrolo d’esquerres, compromès políticament amb la nació i la llengua i denunciant qualsevol mena d’opressió.

L’endemà, diumenge, a les sales nobles del Museu Comarcal de l’Urgell s’hi farà l’espectacle ‘Univers poètic Manuel de Pedrolo’. Es tracta d’un recital poetico musical pensat per difondre la vessant més poètica d’aquest autor tan prolífic, que va escriure desenes de novel·les i també va conrear la lírica i el teatre. Els poemes, que sobretot versen sobre la mort, la llibertat i el sexe, s’acompanyen de música en directe a càrrec de Xavier Hidalgo i Jordi Castellà. Finalment, el cicle s’acaba el dissabte 28 d’abril amb una visita guiada a l’Espai Pedrolo que hi ha al Castell de Concabella.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).

Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

A word after a word after a word is power.                                   Margaret Atwood Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

-Les mans no deixen petjades!-Has provat d'acotxar-te?

Amb motiu de l’aparició del llibre ‘Nou homenatge a Catalunya‘, VilaWeb us proposa una entrevista col·lectiva amb el director de VilaWeb, Vicent Partal. El llibre tracta dels fets de l’octubre i traça un panorama de com es pot avançar en el procés d’independència. Ha estat editat per Ara Llibres i aquesta setmana s’ha posat a la venda la seva segona edició.

Des d’avui i fins dissabte podeu enviar les vostres preguntes al director de VilaWeb que les respondrà diumenge. Les preguntes les heu d’enviar al seu correu: director@vilaweb.cat o les podeu penjar a twitter amb l’etiqueta #EntrevistaPartal

En el llibre Partal hi barreja la crònica periodística dels fets que van dur a la proclamació de la República Catalana amb l’anàlisi per a veure com s’hi va arribar i quin factors han fet possible la revolució democràtica sobiranista.

El volum inclou detalls fins ara desconeguts de tot allò que va passar en les setmanes que van dels atemptats de Barcelona i Cambrils a les eleccions del 21-D, però també des de la proclamació del president Puigdemont. L’autor se situa ell mateix dins la crònica periodística i  explica les complicades giragonses que es van viure des de l’inici del colp d’estat, el 20 de setembre, fins a l’arribada d’alguns membres del govern a Brussel·les i l’aplicació de l’article 155 per l’estat espanyol.

El llibre va més enllà de la simple crònica periodística i analitza en una extensa segona part els mecanismes que han dut el sobiranisme a assolir la majoria social i política al Principat. La reflexió sobre tot allò que ha passat en la darrera dècada dibuixa un període d’una intensitat política extraordinària, que el director de VilaWeb vincula amb un fil històric a la Catalunya rebel que George Orwell va retratar ara fa just vuitanta anys.

+ Aquí teniu un avançament de part del primer capítol
+ Aquí podeu veure el vídeo de la presentació del llibre, a càrrec de Vicent Sanchis
+ Aquí podeu veure l’entrevista sobre el llibre feta al programa Més324 de TV3
+ Aquí podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb

Avui ha sortit al Telenotícies de TV3 la notícia sobre l'acte Versos per a la il·lusió, que va tenir lloc divendres passat a l'Escola de Remolins de Tortosa, tal com ja vaig explicar.
Dies després encara m'emociona.
Podeu veure la notícia aquí.

No ho espatllis explicant la veritat. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)

Homenatge a Pla amb sal i pebre

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Plou. I ja fa dies. Vaig en cotxe amb el nostre fill, de tornada de l'escola.
-Papa, t'imagines que ploguessin euros? Tu n'agafaries?
-Sí- confesso.
-Jo també! Bitllets de 500. I n'agafaria per a la iaia, que s'ho mereix, i ella no pot sortir.
Què bonic és, de vegades, veure ploure.
#9anys

Joan Buades ens visita aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, per parlar de la seva novel·la Crui, Els portadors de la torxa, amb què va guanyar el Premi Creixells 2017, un llibre que ens esfereïrà, que posa de relleu aquella mena de fils que sospitem que ho mouen tot, que ho amaguen tot.
També ens visita Mercè Falcó, autora de L'illa de Bembé, que ens recomanarà llibres i ens parlarà de les lectures que utilitzen a l'Escola Oficial d'Idiomes.
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 18 i 25 d'abril a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

La Diputació de València ret homenatge el proper 19 d’abril a la Sala Alfons el Magnànim de la Beneficència a Marc Granell (València, 1953), un dels poetes clau de la moderna lírica valenciana. La institució reconeixerà la tasca de Granell per les seves cinc dècades de compromís amb la poesia, en un acte que comptarà amb la presència del diputat de Cultura, Xavier Rius, i la responsable de la Unitat de Normalització Lingüística, Immaculada Cerd.

Granell forma part de la primera generació de poetes que, a partir de la transició, van establir les bases de la poesia moderna al País Valencià. Entre ells, Granell va destacar per la seua generositat i la seua dedicació a la difusió i la creació d’un nou llenguatge poètic afí al seu temps.

Els versos de Marc Granell sonaran en la veu i la música de l’Orfeó Valencià Infantil, dirigit per Josep Lluís Valldecabres, de Francesc Anyó i Borja Penalba, i de Xavier Copado. A més, hi participaran poetes com Jaime Siles, Lluís Roca i Begonya Pozo, al costat d’intèrprets com Verònica Andrés, Jordi Ballester i Marina Vinyals, que recitaran també alguns dels seus poemes en combinació amb materials produïts per Poètica 2.0.

Granell és autor, entre d’altres, de poemaris com Llarg camí llarg (1977), amb el qual va aconseguir el Premi Estellés; Materials per a una mort meditada (1980); L’illa amb llunes (1999) o Tard o d’hora (2006). També ha dirigit col·leccions literàries i revistes, i s’ha encarregat de difondre amb les seves traduccions l’obra d’autors com Vicent Andrés Estellés. El poeta signarà exemplars de la seva Poesia completa, editada recentment per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València.

Us oferim deu noms que per raons diverses marcaran la diada de Sant Jordi. Uns per la capacitat de seduir al públic, nacional i internacional, com Martí Gironell; d’altres pel reconeixement de la crítica i dels mateixos escriptors, com la Víctor Català, que s’està convertint en tot un fenomen, llegida sense encorsetar-la, o Raül Garrigassait, que tot i tenir una novel·la del 2017, ha recollit fins ara, al 2018, els premis que s’han donat a obra publicada, que vol dir reconeixement, qualitat. D’altres noms els destaquem per la consolidació que implica la novel·la que ofereixen aquest Sant Jordi, casos com el de Najat el Hachmi i Llucia Ramis. I fem una selecció que conté obres de ficció i de no ficció. Deu noms són pocs, n’hi ha més, és clar, però aquesta n’és una selecció, una textura, una mirada particular d’aquest Sant Jordi.

RAÜL GARRIGASSAIT
És sens dubte l’escriptor més destacat d’aquest any tot i que potser no figurarà entre els llibres més venuts. La seva primera novel·la, Els estranys (Edicions de 1984) ha aconseguit els dos premis atorgats fins ara a obra publicada. Són el nou premi convocat per Òmnium Cultural que destaca la Millor Novel·la Catalana de l’Any, i també ha estat destacat amb el premi Llibreter. Els estranys és una obra ambientada en la primera guerra carlina, a partir de la història d’un prussià, un home estrany, com el títol, que travessa el Pirineu per lluitar en favor dels Borbons. Per circumstàncies també estranyes, resta atrapat a la ciutat de Solsona. Per a l’autor ‘és una novel·la sobre l’amistat en un temps convuls, ple de perplexitat i des de la mirada d’un estranger. I en aquest sentit, ha dit, que vol pensar que també parli dels problemes i dilemes d’avui.’

MARTÍ GIRONELL
Amb La força d’un destí, la nova novel·la de Martí Gironell (premi Ramon Llull), que narra la història d’èxit de Jean Leon (Ceferino Carrión) en el Hollywood dels anys cinquanta i seixanta, Gironell torna a situar-se en les llistes dels llibres més venuts, i ho fa setmanes abans de Sant Jordi. Tanmateix, destaquem aquest autor perquè l’editorial Amazon Crossing acaba de contractar els drets de la novel·la per publicar-la en anglès a tot el món, en paper i en digital. És el primer títol que aquest segell traduirà del català. La novel·la també s’ha traduït a l’espanyol (Planeta), i es traduirà al francès (Belfond) i al neerlandès (Oevers), de moment.

VÍCTOR CATALÀ
El Sant Jordi del 2015, la novel·la Un film (3000 metres) de Víctor Català (Caterina Albert) va ser la sorpresa de la diada, ja que es va convertir en una de les obres que es van vendre més al llarg del matí. Enguany, aquesta autora podria tornar a mobilitzar lectors amb els seus relats, el primer volum dels quals acaba de publicar Club editor: Tots els contes 1. El llibre té molts prescriptors en el camp de la literatura. I és que la literatura de Víctor Català, escriptora que va néixer fa gairebé cent cinquanta anys, es manté ben viva, pels temes que tracta, que contenen una punyent actualitat, alhora que desplega una gran riquesa lingüística, avui a l’abast de pocs.

JOAN-LLUÍS LLUÍS
Destaquem el premi Sant Jordi d’enguany, perquè Joan-Lluís Lluís és un escriptor que a cada novel·la que publica demostra més la seva solidesa literària, la seva llengua rica i enginy creatiu. Ha guanyat el premi més important de les lletres catalanes amb la novel·la Jo sóc aquell que va matar Franco. Títol provocador i molt atractiu en els temps que corren i que amaga la construcció d’una ucronia des de la literatura, que molts han pensat alguna vegada: què hauria passat si Franco, pressionat per Hitler, hagués entrat a la Segona Guerra Mundial declarant la guerra als aliats?

LLUCIA RAMIS
L’escriptora es consolida com una de les veus literàries més sòlides de la seva generació. Ha obtingut el premi Llibres Anagrama amb la novel·la Les possessions (Anagrama). Es tracta d’una novel·la d’estructura complexa, basada en els fets que li van ocórrer a ella i a la seva família l’any 2007: la pèrdua transitòria de raciocini del pare de la protagonista davant del combat perdut contra l’especulació urbanística a tocar d’un espai rural i natural de Mallorca; la pèrdua del mas dels avis de la protagonista, que és el seu paisatge d’infantesa, l’únic lloc d’on se sent; i la pèrdua de dues relacions sentimentals que la protagonista. I a això s’hi afegeix una història anterior, ocorreguda els anys noranta a Madrid, de corrupció barrejada amb assassinat i suïcidi, i en la qual l’avi de la protagonista es va veure embolicat. Uns fils argumentals que s’entrecreuen i alimenten per créixer literàriament.

NAJAT EL HACHMI
Una altra escriptora que ha demostrat la seva fortalesa literària és Najat el Hachmi amb la novel·la que fa quatre: Mare de llet i de mel (Edicions 62), on es posa en la pell de la seva mare i d’altres mares, de les dones del Rif, territori d’on procedeix l’escriptora. És a través de les històries que s’explicaven entre ells i de les seves dissorts (les maternitats repetides, els matrimonis convinguts, moltes menes d’imposicions…) que construeix el relat.

MARINA GARCÉS
Destacada amb el premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’assaig per l’obra Nova il·lustració radical (Quaderns Anagrama), ara acaba de publicar Ciutat Princesa amb Galaxia Gutenberg. Aquest és un dels títols de no-ficció destacats d’aquest Sant Jordi: un relat en primera persona on l’autora, filòsofa i activista, explica les vivències polítiques viscudes entre l’octubre de 1996, amb el desallotjament del Cine Princesa, fins a l’octubre del 2017, amb el referèndum del Primer d’Octubre.

VICENT PARTAL
I en l’assaig polític destaca el relat periodístic del director de VilaWeb, Vicent Partal, que ens ajuda a entendre aquesta època política excepcional que viu el país. Amb Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres), Partal continua l’anàlisi de la realitat política i social que vivim aquesta última dècada, amb el seu estil tan característic, audaç i aclaridor que tan bé coneix el lector de VilaWeb que diàriament llegeix els seus editorials. És una obra que va a fons i que fa anàlisi d’una manera seriosa, superant el punt d’inflexió de l’1-O, aportant context, recordant els antecedents.

MÀRIUS SERRA
No sabem si La novel·la de Sant Jordi serà la novel·la de Sant Jordi, però el que sí sabem és que és un llibre que fa honor a la diada. Màrius Serra dissecciona el món literari durant el dia del llibre per excel·lència, incorporant intriga, amb assassinats de bandera, dins del món de l’enigma i el joc, que amb tanta perseverança ha anat llaurant al llarg dels anys. I ho fa amb la seva parella de fet, el grandíssim creador de jocs i jugador, Oriol Comas. Màrius Serra converteix Comas en el protagonista detectivesc d’una novel·la que és la primera d’una sèrie amb l’Oriol Comas com a personatge protagonista, que anirà resolent casos relacionats amb el món del joc.

JORDI PUNTÍ
Tanquem amb l’escriptor Jordi Puntí que podrà signar dos llibres de gran solvència literària. El primer, el recull de contes Això no és Amèrica (Empúries), escrits al llarg de quinze anys i reescrits i ordenats per donar una unitat al volum. Estil i enginy per a aquells que estimen la literatura. I per a aquell que estimen la literatura i també estimen el futbol, o només la literatura o només el futbol, Puntí ens brinda el Tot Messi (Empúries). Es tracta d’un deliciós volum de fragments amb vocació literària, que fan una aproximació personal al gran futbolista del Barça.

Dos articles: La conquesta de Mallorca i sa Pobla i el rei Jaume II -

El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.

Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.

Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... )qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.

És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.

L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.

Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).

Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.

Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però Fets i personatges només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).

Jaume II i la fundació de sa Pobla

Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.

Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".

Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".

Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).

El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).

L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".

I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".

També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".

S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.

Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'installaran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".

Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.

D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".

Un camp de blat oneja al cap de la meva dona i de la meva filla. Quina banalitat descriure així la rossor, i tot i així, allà creix el pa de la meva vida.               Ronny Someck, En paper de vidre (Proa, 2000) MÉS Entrevistat a l'Ara Balears (13-IV-18): "M'agrada mesclar coses..." Amor pirata (Proa, 2006), antologia de Someck en català, traduïda per Manuel Forcano "Poema d'amor pirata" Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

La mort és molt bèstia, de Miracle SalaTushita Edicions, 2018 sinopsiLa mort és molt bèstia, aquest centenar d’epitafis poètics animals, és una obra moderna, plena d’enginy, amb un sentit de l’humor adés fresc adés greu (...). Amb poemes d’extensió variable, beu de les fonts més diverses per oferir un panorama alhora natural i cultural, ètic i estètic, real i figurat, del fet simple i terrible de morir. (del Pròleg de Mònica Miró)
Petits aforismes en forma d’epitafi, que declamen diferents animals, ordenats de la A (Abella) fins a la Z (Zebra) ens permeten copsar, paradoxalment, una manera molt humana de la manera en què hom s’encara a la mort. 101 curiosos epitafis animals, amb les il·lustracions espectacularment adients de la Maria Rosa Sala i la Fina Sala.

Enric Aymerich fa gairebé trenta anys que és llibreter. Primer ho va ser a la mítica llibreria Robafaves de Mataró. Des de fa més d’una dècada, ho és a la llibreria Laie del carrer Pau Claris. I és l’encarregat de la secció de literatura infantil i juvenil. Li hem demanat que ens proposi una selecció de novetats de llibres per a infants i joves, per edats i temàtica. N’ofereix gairebé una quarantena.

PRE-LECTURA
Susanne Straber, Molt adormit, molt despert. Traducció Susana Montero (Editorial Juventud)
Dario Zeruto, Formes, colors i números (Edebé)
Jan Birck, La Sara i el pelut: un poni que fa lladrucs (Los cuatro azules)

PRIMERES LECTURES
Lluís Farré, Retrat de família (Combel)
Eulàlia Canal, L’arbre de les històries (Animallibres)

NARRATIVA 8-12 ANYS
Eulàlia Canal Iglesias, L’arbre de les històries (Animallibres)
Jaume Copons, L’any del gat (Editorial Bambú)

NARRATIVA 12-14 ANYS
Josep M. Folch i Torres, Aventures extraordinàries d’en Massagran (Editorial Bambú)
Jennifer Chambliss Bertman, El codi indesxifrable. Caçadors de llibres 2 (Estrella Polar)

NARRATIVA JUVENIL
Lois Lowry, Fill producte 36. Traducció Lluïsa Moreno Llort (Cruïlla)
Míria Rawick, Diari de la Míriam. Traducció d’Aurèlia Manils Guarro (Angle editorial)
Eduard Altarriba, Què és la guerra? (Bang ediciones)

POESIA INFANTIL
Miquel Àngel Llauger i Carles Moll (il·lustració), Volen quan volen (Editorial Arrela)
Salvador Comelles i Mercè Galí (il·lustració), Bon dia (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)

ÀLBUM IL·LUSTRAT
Jaume Escala i Carme Solé Vendrell (il·lustració), Els nens del mar (Corre la voz)
Laurie Cohen Nicolas Gouny (il·lustració), La caqueta. Una aventura d’en Joan l’Elefant (Editorial Tramuntana)
Myrim Ouyessad i Ronan Badel (il·lustració), El llop no vindrà (Edicions Baula)
Emilio Urberuaga, Gilda, l’ovella gegant (Nubeocho ediciones)
Marta Altés, El meu avi (Blackie Books)
Ilan Brenman i Guilherme Karsten, Iaia, pare de fer fotos! Traducció d’Elena Martín Valls (Edicions Baula)
Ignasi Llorente i Maria Palet (il·lustració), Mai no oblidaré el teu nom (Cossetània edicions)
Maria Girón, El petit Artur i l’elefant sense memòria (editorial Tramuntana)
Lluís Llach i Jordi Vila Delclòs, L’Estaca (Símbol editors)
Francesc Candel i Cesc (dibuixos), Una nova terra (Associació de Mestres Rosa Sensat)
Jacques Goldstyn, Cartes per a la llibertat. Traducció de Núria Sales i Rovira (Símbol editors)

CONEIXEMENTS
Ainhoa Rebolledo i Iratxe López de Munáin, Nikola Tesla, El mag de la ciència. Traducció d’Ariadna Pous (Vegueta edicions)
Gianumberto Accinelli i Serena Viola (il·lustració), El fil invisible de la natura. Traducció Helena Aguilà (Libros del zorro rojo)
Mònica Usart i Roser Calafell (il·lustració), Mirant l’univers (La Galera)
Pascale Hédelin, El progrés no s’atura mai. Traducció de Josep M. Pinto (Zahori Packaged Ideas)
Diversos autors, Matemàtiques en 30 segons. Traducció de Lluïsa Moreno Llort (Editorial Blume)
Mike Goldsmith i Harriet Russell, Aquest llibre pensa que ets un geni de les mates (Librooks)
Més d’un autor, Simplíssim. Els experiments cientítics més fàcils del món. Traductor Jordi Trilla (Larousse)

BIOGRAFIES SOBRE DONES
Pilarín Bayés, La meva vida (Bridge editorial)
Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Llibres del 9 Angle)
M. Isabel Sánchez Vegara, Geordia O’Keeffe. Traducció de Laia Vidal Serrano (Alba editorial)
Víctor Garcia Tur i Mar Azabal, Hipàtia, la gran mestra d’Alexandria. Traducció d’Ariadna Pous (Vegueta ediciones)
Diverses autores, Un conte propi. Històries per escoltar i llegir, heroïnes per descobrir. Traducció de Gemma Solés i Coll (Takatuka)

El llibreter Enric Aymerich recomana una trentena de llibres infantils i juvenils per Sant Jordi. (Fotografia: Albert Salamé.)

Amb Enric Aymerich hem parlat també del comportament dels lectors, de la venda del llibre durant la diada de Sant Jordi, del sector del llibre infantil i juvenil, de tendències, i del premi Maria Rius d’il·lustració, que és a punt de fer-se públic i que convoquen les llibreries la Caixa d’Eines i Laie.

—Com es presenta aquest Sant Jordi?
—És una diada esplèndida, perquè el Sant Jordi és de la gent, sobretot quan cau en un dia feiner i no plou. La gent, el dia de Sant Jordi, està contenta i enmig de la massificació no perd mai el somriure. Ara, com es presenta? Amb grans incògnites, com sempre. No sabem mai què passarà. Depèn molt dels mitjans de comunicació, especialment les ràdios, que són immediatesa. El mateix dia de Sant Jordi conviden uns autors i això fa que els seus llibres es moguin. També és cert que en l’àmbit d’infantil i juvenil això no passa tant.

—Sou l’encarregat de la secció d’infantil i juvenil. Què ofereix?
—La Laie és una llibreria especialitzada en humanitats i té una secció d’infantil i juvenil on prima sobretot l’àlbum il·lustrat i els llibres dirigits a la franja baixa d’edat, mentre que té una oferta més limitada pel que fa al llibre juvenil. Tenim uns clients de literatura infantil molt fidelitzats, però que sovint no hem vist mai. Un exemple és una clienta que sempre ve a comprar-nos llibres per a les seves filles, perquè ella treballa a Barcelona, però la família viu fora de la ciutat. A la Laie, són els adults qui més sovint trien els llibres per als infants. A vegades, els adults en compren per nostàlgia, perquè troben llibres que havien llegit de petits i en tenen un bon record. Però jo crec que no són gaire bones opcions, perquè no és cap garantia que els seus fills s’ho passin igual de bé. Això ha passat, per exemple, amb Gloria Fuertes.

—Heu seleccionat un nombre important de títols de llibre il·lustrat, però també és considerable l’apartat de llibres de coneixement. Viuen una revifalla? Han evolucionat amb el temps?
—Quan jo era petit, els llibres de coneixement tenien una certa importància, per la formació que contenien. I tot i que potser en algun moment han patit una davallada, m’atreviria a dir que sempre han tingut importància. Per exemple, les col·leccions que parlen d’animals sempre hi han estat, perquè són eines de coneixement molt vàlides. Amb el temps, potser ha anat canviant la importància de les il·lustracions i una presentació més atractiva. Les modes influeixen si aquests llibres fan prevaldre els dibuixos o les fotografies, però són llibres que sempre han tingut importància.

—També recomaneu llibres de poesia per a infants.
—Sempre procuro recomanar llibres de poesia infantil. Lliga amb la filosofia de la llibreria. I tenen un públic. A mi em sembla que els llibres de poesia per a infants han anat guanyant qualitat. Recordo que abans tot girava sobretot al voltant del rodolí. Ara s’ofereix una poesia molt treballada, pensada per al públic a qui s’adreça, i treballada conjuntament amb l’il·lustrador.

—L’oferta d’àlbum il·lustrat que es fa al país va creixent i se’n compra menys de fora?
—L’àlbum il·lustrat es reinventa i evoluciona. Ara, per exemple, s’ofereixen àlbums que trenquen la barrera de l’edat, perquè il·lustracions i text permeten diferents lectures segons l’edat. I també són eines útils per a treballar problemes emocionals i malalties. Ara, hi ha un excés d’oferta que s’ha de regular: durant la crisi, és sabut que el sector del llibre infantil va partir menys que el llibre per a adults. Això va fer que tothom s’aboqués a fer àlbum il·lustrat: noves editorials dedicades a l’àlbum, editorials que no en feien que també s’hi van posar. Hi ha una sobreproducció que caldrà regular. Pel que fa a la producció pròpia, us diré que el talent no és nou, n’hi ha hagut sempre. I l’hem de reconèixer i fer visible. És en aquest sentit que les llibreries la Caixa d’Eines i Laie hem impulsat el premi Maria Rius, per a premiar cada any la trajectòria d’un il·lustrador de llibre infantil. El premi porta el nom de Maria Rius perquè és una de les grans il·lustradores del país, tot i que ara ja està jubilada. Però durant molts anys ha fet una tasca ingent: ha fet molt en l’àmbit artístic i també ha contribuït molt a la professionalització dels il·lustradors (va ser fundadora i presidenta de l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya). El premi es donarà el 2 de juny.

—Una darrera mirada als recomanats: oferiu també un nombre considerable de llibres de biografies de dones.
—Sí, tothom s’ha posat a fer biografies de dones. Aquest excés no m’acaba d’agradar. I només van dirigides a les nenes? Alhora, aquesta tendència conviu amb mares joves que són més conservadores que les seves mares. I em pregunto si això respon a un buit editorial o a un interès purament mercantilista. Perquè no hem d’oblidar que l’edició és una indústria. Són títols que responen a la sensibilitat de l’editor que els publica?