literatura

L’usurpador, d’Àngels MorenoXIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2017Pagès Editor, 2017
"L'obra de l'Àngels m'ha deixat meravellat per la qualitat del seu fantasieig, les rèpliques de les veus somortes, la unitat d'un conjunt de desmembraments, el batec del seu desplegament, la poètica suspesa i l'obertura cara al lector. Pocs poetes ha donat a la poesia catalana un estat d'elevació en la dificultat de poder escapçar i purgar per poder fer rebotre la pèrdua de la poesia en el seu excés. La lectura del no-res que surt de dins de l'arquitectura natural del fet poètic se'ns ha adherit informe, en la forma d'una realitat mutilada"( de l'epíleg de Vicenç Altaió).

Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)

Revista Benzina - Una arcàdia feliç

Per Patrícia Font

Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

Revista Benzina, 31 Març de 2011

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Set-cents escriptors han signat un manifest a favor del referèndum convocat per l’1-d’octubre: ‘A nosaltres, en tant que escriptors, aquesta crida ens interpel·la com a la majoria de conciutadans’. Consideren que aquest compromís va més enllà del caràcter democràtic i ho llegeixen com una resposta a l’actuació de l’estat espanyol que s’ha produït en els últims dies: ‘La seva resposta –hiperbòlica, entotsolada, d’un hiperlegalisme histriònic, d’un supremacisme arnat– va començar per fer impossible el debat polític serè. I ara ja atempta sense escrúpols contra la llibertat d’expressió i altres drets fonamentals.’

Consideren que no es poden escorcollar impremtes, mitjans de comunicació, prohibir actes públics, ni que s‘‘intimidin’ càrrecs públics. ‘Per això cridem a participar en el referèndum del pròxim diumenge 1 d’octubre. Que cadascú voti el que vulgui. Però que no hi falti.’

Ací podeu consultar la llista de tots els signants:

1. Elisabet Abeyà
2. Sam Abrams
3. Miquel Adam
4. Marina Adillón
5. Aina Adrover
6. Laia Aguilar
7. Xavier Aguilar
8. Miquel Aguirre
9. Antoni Albalat
10. Josep Albanell
11. Elisenda Albertí
12. Jordi Albertí
13. Enric Alfonso
14. Lluís Alòs
15. Josep Maria Aloy
16. Montserrat Aloy “Cantireta”
17. Alfons Alsamora
18. Vicenç Altaió
19. Àngels Àlvarez
20. Sebastià Alzamora
21. Vicenç Ambròs
22. Carles Amengual
23. Maria Lluïsa Amorós
24. Christian Andreu
25. Jordi Andreu
26. Fina Anglès
27. Xavier Antich
28. Cinta Arasa
29. Jordi Arbonès (Nif)
30. Daniel Arbós
31. Carme Arenas
32. Josep M. Argemí
33. Joan A. Argenter
34. Margarida Aritzeta
35. Joan Ramon Armadàs
36. Núria Armengol
37. David Arnau
38. Odile Arqué
39. Josep Maria Artigal
40. Marc Artigau
41. Montse Assens
42. Marcel Ayats
43. Montse Ayats
44. Sílvia Aymerich-Lemos
45. Montserrat Bacardí
46. Josep-Ramon Bach
47. Josep Lluís Badal
48. Cristina Badosa
49. Sara Bailac
50. Manel Baixauli
51. Ramon Balasch
52. Salvador Balcells
53. Pere Ballart
54. Anna Ballbona
55. Marta Banús Riba
56. Gabriel Barceló
57. Damià Bardera
58. Natàlia Barenys
59. Teresa Baró
60. Miquel Bassols
61. Iolanda Batallé
62. Carles Batlle Jordà
63. Lluís-Anton Baulenas
64. Montserrat Bayà
65. Emili Bayo
66. Sergi Belbel
67. Pilar Beltran
68. Jaume Benavente
69. Sebastià Bennasar
70. Albert Benzekry
71. Agnes Bergua
72. Miquel Bezares
73. Joan Daniel Bezsonoff
74. Xavier Blanch
75. Ignasi Boada
76. Josep Bobé
77. Benet Bohigas
78. Eugeni Bonet
79. Dolors Borau
80. Glòria Bordons
81. Carmen Borja
82. Laura Borràs
83. Josep Borrell
84. Núria Borrut
85. Maite Boscà
86. Jaume Bosquet
87. August Bover
88. Joan Lluís Bozzo
89. Àlex Broch
90. Ròmul Brotons
91. Manuel Brugarolas
92. Àngel O Brunet Las
93. Joan Buades
94. Àngel Burgas
95. Núria Busquet Molist
96. Blanca Busquets
97. Jaume Cabré
98. Jordi Cabré
99. Maria Cabrera
100. Josep Vicent Cabrera
101. Olga Cabús
102. Núria Cadenes
103. Francesc Calafat
104. Mireia Calafell
105. Lluís Calderer
106. Enric Calpena
107. Joan Calsapeu Cabot
108. Javier Calvo
109. Lluís Calvo
110. Alfons Cama
111. Tomàs Camacho
112. Roser Caminals
113. Daniel Camon
114. Esperança Camps
115. Carles Camps Mundó
116. Eulàlia Canal
117. Mercè Canela
118. Montserrat Canela
119. Míriam Cano
120. David Caño
121. Francesc Canosa
122. Assumpció Cantalozella
123. Jordi Cantavella
124. Llorenç Capdevila
125. Juli Capilla
126. Hilari de Cara
127. Enric Carbó
128. Anton Carbonell
129. Josep-Lluís Carod-Rovira
130. Andreu Carranza
131. Maite Carranza
132. Antònia Carré-Pons
133. Joan Carreras
134. Jordi Carrió
135. Miquel Cartró
136. Roc Casagran
137. Antoni Casals i Pascual
138. Baltasar Casanova
139. Eugeni Casanova
140. Cristina Casas
141. Eduard Casas
142. Lola Casas
143. Enric Casasses
144. Esperança Castell
145. Feliciano Castillo Andrés
146. Enric Casulleras
147. Josep Catà
148. Xavier Cateura i Valls
149. Joan Cavallé
150. Jaume Cela
151. Ferran Cerdans
152. Jordi Cervera
153. Neus Chordà
154. David Cirici
155. Lali Cistaré
156. Josep Civit
157. Albert Claramont
158. Antoni Clapés
159. Agustí Clua Ferré
160. Montserrat Coberó
161. Jordi Coca
162. Ramon Codina
163. Pep Coll
164. Glòria Coll Domingo
165. Rosa Collado
166. Rosa Maria Colom
167. Eva Comas
168. Salvador Company
169. Arnau Cònsul
170. Jaume Copons
171. Joan Cornudella
172. Xavier Coromina
173. Xavier Cortadellas
174. Fede Cortès
175. Josep Maria Cortès Vila
176. Toni Cotet
177. Meritxell Cucurella-Jorba
178. Josep Cuello
179. Quim Curbet
180. Jordi Cussà
181. Ramon Dachs
182. Antoni Dalmases
183. Antoni Dalmau
184. Jordi Dausà
185. Carles Decors
186. Alba Dedeu
187. Miquel Desclot
188. Jenn Díaz
189. Josep M. Diéguez
190. Julia Diez
191. Salvador Domènech
192. Jordi Domènech i Arnau
193. Jair Domínguez
194. Teresa Duch
195. Christelle Enguix
196. Maria Escalas
197. Joan Escanelles
198. Mercè Escardó
199. Martina Escoda
200. eduard escoffet
201. Maria Josep Escrivà
202. Marina Espasa
203. Núria Esponellà
204. Maria Josep Estanyol
205. Lluïsa Etxeberria
206. Laia Fàbregas
207. Rosa Fabregat
208. Pau Faner
209. Paco Fanés
210. Pasqual Farràs
211. Xavier Farré
212. Helder Farrés
213. Ramon Farrés
214. Ernest Farrés-Junyent
215. Juanjo Fernández
216. Aleix de Ferrater Gabarró
217. Aina Ferrer
218. Albert Figueras
219. David Figueres
220. Lluís Figuerola
221. Marcel Fité
222. Joan Carles Fogo Vila
223. Francesc Foguet
224. Josep M. Fonalleras
225. Celdoni Fonoll
226. Estanislau Fons
227. Rosa Font
228. Jordi Font-Agustí
229. Marçal Font i Espí
230. Manuel Forcano
231. Feliu Formosa
232. Albert Forns
233. Maria Clara Forteza
234. Agusti Franch Reche
235. Octavi Franch
236. Núria Freixa Domènech
237. Joan Fuguet
238. Josep M. Fulquet
239. Patrícia Gabancho
240. Xavier Gafarot
241. Carme Gala
242. Maria Teresa Galan
243. Montserrat Galícia
244. Montserrat Gallart
245. Jordi Galves
246. Berta Garcia
247. Cristina Garcia
248. Pep Garcia
249. Ricard Garcia
250. Pilar Garriga
251. Yannick Garcia
252. Montserrat Garcia Ribas
253. Víctor García Tur
254. Enric Garriga Martí
255. Raül Garrigasait
256. Gloria Gasch
257. Ramon Gasch
258. Joan Miquel Gelabert
259. Anna Genover
260. Josep Gerona
261. Francesc Gil-Lluch
262. Mireia Giné Vinaixa
263. Martí Gironell
264. Josep Gironès
265. Enric Gomà
266. Valentí Gómez i Oliver
267. Andreu Gomila
268. Maria Gomila
269. Gemma Gorga
270. Josep Miquel Gràcia
271. Guillem-Jordi Graells
272. Isidre Grau
273. Jan Grau
274. Àngels Gregori
275. Anna Gual
276. Maria Dolors Guàrdia
277. Carles-Jordi Guardiola
278. Joan Guasch
279. Roser Guasch
280. Joan Guasp
281. Manel Guerrero
282. Josep Guia
283. Julià Guillamon
284. Xavi Gutiérrez Riu
285. Rafael Haro Sancho
286. Pau Joan Hernàndez
287. Jordi Homs
288. Gerard Horta
289. Rodolfo del Hoyo
290. Jaume Huch
291. Bernat Huguet
292. Mercè Ibarz
293. Josep Igual
294. Joan Josep Isern
295. Oriol Izquierdo
296. Salvador Jàfer
297. Laura Jaime
298. Jordi Jané
299. Maria de la Pau Janer
300. Gabriel Janer Manila
301. Conxita Jiménez
302. Bernat Joan
303. Julià de Jòdar
304. David Jou
305. Alegria Julià
306. Lluïsa Julià
307. Tània Juste
308. Empar de Lanuza
309. Jordi Lara
310. Enric Larreula
311. Miquel Àngel Llauger
312. Jordi Llavina
313. Amadeu Lleopart
314. Laia Llobera
315. Tomàs Llopis
316. Fina Llorca
317. Vicenç Llorca
318. Lluís Llort
319. Josep Lluch
320. Joan-Lluís Lluís
321. Pilar López Bernués
322. Miquel López Crespí
323. Eduard López Mercadé
324. Rubén Luzón
325. Francesc Macià i Barrado
326. Salvador Macip
327. David Madueño
328. Marta Magrinyà
329. Lluis Maicas
330. Lurdes Malgrat
331. Jordi Maluquer de Motes
332. Anna Manso
333. Jordi de Manuel
334. Adam Manyé
335. Aurora Maquinay
336. Joan Margarit
337. Xavier Margenat
338. Jordi Marín
339. David Marin Rubio
340. Carles Marquès
341. Vicent Marquès Carbonell
342. Eduard Màrquez
343. Jordi Marrugat
344. Carme Martí
345. Elena Martí
346. Pere Martí i Bertran
347. Andreu Martín
348. Miquel Martín
349. Jordi Martín Lloret
350. Laia Martínez i López
351. Pau Martínez Muñoz
352. Gabriel Martínez Surinyac
353. Tecla Martorell Salvat
354. Joan Martori
355. Joan Mas i Vives
356. Cristina Masanés
357. Mariona Masferrer
358. Agustí Masip
359. Maria Antònia Massanet
360. Cinta Massip
361. Francesc Massip
362. Àlvar Masllorens
363. Maria Teresa Massons
364. Antoni Mateu
365. Sílvia Mayans
366. Frederic Mayol
367. Montserrat Medalla
368. Jaume Medina
369. Shaudin Melgar Foraster
370. Noemí Mercadé
371. Biel Mesquida
372. Gabriel Mestre Oliver
373. Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”
374. Albert Mestres
375. Jaume Mestres
376. Begonya Mezquita
377. Joan Miñana
378. Joan M. Minguet Batllori
379. Dolors Miquel
380. Jordi Mir
381. Ricard Mirabete
382. Esteve Miralles
383. Eduard Miret
384. Pau Miserachs
385. Enriqueta Moix Maré
386. Carles Molins
387. Manuel Molins
388. Pep Molist
389. Francesc Mompó Valls
390. Isabel Monsó
391. Octavi Monsonís
392. Assumpta Montellà
393. Quim Monzó
394. Ignasi Mora
395. Jordi Morell
396. Ramon Moreno
397. Ignasi Moreta
398. Noemí Morral
399. Jaume Munar Ribot
400. Noemí Mundet
401. Antoni Munné-Jordà
402. Lluís Muntada
403. Montserat Muntada
404. Dolors Muntané
405. Teresa Muñoz
406. Marta Nadal
407. Joan Navarro
408. M. Rosa Nebot i Carrió
409. M. Rosa Nogué i Almirall
410. Martí Noy
411. Matilde Nuri
412. Miquel Obiols
413. Víctor Obiols
414. Isabel Olesti
415. Bel Olid
416. Jordi Oliva
417. Maria-Antònia Oliver
418. Ignasi Oliveres
419. Manel Ollé
420. Toni Orensanz
421. Maria José Orobitg
422. Joan Orriols
423. Isabel M. Ortega Rion
424. Marcel Ortín
425. Pere Ortís
426. Carme Osan
427. Sergi G. Oset
428. Rosa Pagès
429. Vicenç Pagès
430. Montserrat Palau
431. Vicent Pallarès
432. Joan Pallarès-Personat
433. Virgínia Palomo
434. Jordi Pàmias
435. Víctor Pàmies
436. Anna Pantinat
437. Vinyet Panyella
438. Francesc Parcerisas
439. Núria Parera
440. Maika Pascual
441. Gemma Pasqual
442. Francesc Pasqual Moster
443. Tònia Passola
444. Josep Pastells
445. Marc Pastor
446. Lena Paüls
447. Josep Pedrals
448. Ismael Pelegrí i Pons
449. Pere Pena
450. Daniel Peñarroja
451. Jordi Peñarroja
452. Marta Pera Cucurell
453. Eugeni Perea
454. Perejaume
455. Maria Antònia Perelló
456. Sebastià Perelló
457. Pere Perelló Nomdedéu
458. Andreu Pérez i Mingorance
459. Marta Pérez Sierra
460. Núria Perpinyà
461. Oriol Pi de Cabanyes
462. Alfred Picó
463. Joaquim Pijoan
464. Jordi Pijoan-López
465. Raquel Picolo
466. Lucia Pietrelli
467. Eva Piquer
468. Antoni Pladevall
469. Pau Planas
470. Esteve Plantada
471. Carme Plaza Arqué
472. Jordi Plens
473. Josep Poca Gaya
474. Antoni Pol Marcús
475. Joan Pomar
476. Agustí Pons
477. Arnau Pons
478. Damià Pons
479. Margalida Pons
480. Ponç Pons
481. Jaume C. Pons Alorda
482. Joan Pons Bover
483. Joan Pons i Pons
484. Oriol Ponsatí-Morlà
485. Marina Porras
486. Carles Porta
487. Sebastià Portell
488. Renada Laura Portet
489. Maria Teresa Pous
490. Begonya Pozo
491. Toni Prat
492. Josep Maria Prim i Serentill
493. Jaume Puig
494. Ivone Puig Artigas
495. Bernat Puigtobella
496. Judit Pujadó
497. Anna Punsoda
498. Francesc Puntí
499. Jordi Querol (Antoni Royo)
500. Àngel Quintana
501. Manuel Quinto
502. Susanna Rafart
503. Àfrica Ragel
504. Pilar Rahola
505. Ramon Ramon
506. Jordi Raventós
507. Eusèbia Rayó
508. Gemma Redortra
509. Carme Rei-Granger
510. Ferran Rella
511. Joan Rendé i Masdéu
512. Ignasi Revés
513. Cèlia Riba
514. Núria Ribalta
515. Josep Ribera
516. Eduard Ribera
517. Lali Ribera
518. Teresa Ribera
519. Elisa Riera
520. Marcel Riera
521. Manel Riera-Eudes
522. Josep Maria Ripoll
523. Xavier Riu
524. Maria Carme Roca
525. Maria Mercè Roca
526. Joan Roca Casals
527. Andreu Roca Prat
528. Manel Rodríguez-Castelló
529. Albert Roig
530. Jordi Roig
531. Sebastià Roig
532. Teresa Roig
533. Marta Rojals
534. Marc Romera
535. Sílvia Romero
536. Carme Romia
537. Anna Rossell
538. Pere Rosselló Bover
539. Joan Rovira
540. Marc Rovira
541. Xavier Roviró
542. Gregorio Royo
543. Berta Rubio
544. Iñaki Rubio
545. Àfrica Rubiés-Mirabet
546. Joan Rubiralta i Suriol
547. Gemma Ruiz
548. Daniel Ruiz-Trillo
549. Fèlix Rueda
550. Alba Sabaté
551. Glòria Sabaté
552. Josep Sabater
553. Joan Safont i Plumed
554. Teresa Sagrera
555. Joan Sala
556. Toni Sala
557. Alfred Sala Carbonell
558. Joaquim Sala-Sanahuja
559. Carles Sala i Vila
560. Robert Saladrigas
561. Pura Salceda
562. Martí Sales
563. Florenci Salesas
564. Joan Carles Salmeron
565. Miquel Sánchez
566. Cèlia Sánchez-Mústich
567. Albert Sánchez Piñol
568. Pau Sanchis Ferrer
569. Montse Sanjuan
570. Jordi Santasusagna
571. Josep Santesmases
572. Carles M. Sanuy
573. Vicent Sanz
574. Gemma Sardà
575. Alfonso Sastre
576. Jaume Sastre Font
577. Eva Sastre Forest
578. Josep Maria Sebastian Messeguer
579. Agustí Segarra
580. Emma Segura Oms
581. Mariona Seguranyes
582. Marta Sempere Compte
583. Núria Sendra
584. Francesc Serés
585. Antoni Serra
586. Màriam Serrà
587. Màrius Serra
588. Jordi Serra i Garrido
589. Pere Serrahima
590. Xavier Serrahima
591. David Serrano
592. Josepmiquel Servià
593. Isabel-Clara Simó
594. Joan Simon
595. Genís Sinca
596. Simona Škrabec
597. Francesc Solà
598. Lluís Solà
599. Josep Maria Solà Bonet
600. Jordi Solà Coll
601. Teresa Solana
602. Pilar Solé
603. Jordi Solé Camardons
604. Enric Soler
605. Helena Soler
606. Marc Soler
607. Valentí Soler
608. Sílvia Soler
609. Joan Soler i Amigó
610. Agustí Soler Regàs
611. Ramon Solsona
612. Albert Soriano
613. Andreu Sotorra
614. Toni Strubell
615. Jaume Subirana
616. Emigdi Subirats
617. Isabel Sucunza
618. Jordi Suñé
619. Magí Sunyer
620. Víctor Sunyol
621. Àlex Susanna
622. Teresa Tarrida
623. Laura Tejada
624. Jesús Tibau
625. Jordi Tiñena
626. Joan Todó
627. Colm Tóibín
628. Anna Torcal
629. Alexandre Tornabell
630. Carme Torras
631. Ferran Torrent
632. Ricard Torrents
633. Aina Torres
634. Jordi Torres
635. Anna Tortajada
636. Josep Maria Tortajada
637. Mathew Tree
638. Xulio Ricardo Trigo
639. Joan Tudela
640. Albert Tugues
641. Albert Turull
642. Lluís Urpinell-i-Jovani
643. Ramon Usall
644. Vicent Usó
645. Josep Maria Vall Comaposada
646. Rafael Vallbona
647. Tina Vallès
648. Àlvar Valls
649. Coia Valls
650. Jordi Valls
651. Francesc Valls-Calçada
652. A. Vallverdú
653. Josep Vallverdú
654. Caterina Valriu
655. Montse Vancells
656. Gabriel Ventura
657. Joan Ramon Veny Mesquida
658. Francesc Jesús Viadel
659. Antònia Vicens
660. Josep Vicens-i-Planagumà
661. Agnès Vidal
662. Blanca Llum Vidal
663. Mireia Vidal Sàenz
664. Pau Vidal
665. Vidal Vidal
666. Antoni Vidal Ferrando
667. Josep Manuel Vidal-Illanes
668. Jordi Vila-Abadal
669. David Vila i Ros
670. Enric Viladot
671. Enric J. Vilajuana
672. Rosa Vilanova
673. Silvestre Vilaplana i Barnés
674. Montserrat Vilarmau
675. Montserrat Vilaró
676. Josep M. Vilarrúbia-Estrany
677. Anna Maria Villalonga
678. Muriel Villanueva
679. Albert Villaró
680. Vicenç Villatoro
681. Pau Vinyes i Roig
682. Jordi Virallonga
683. Antoni Vives
684. Silvana Vogt
685. Rafael Xambó
686. Ester Xargay
687. Guerau Xipell
688. Olga Xirinacs
689. Manel Zabala
690. Salem Zenia

AELC Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
Ara Llibres
Col·lectiu Pere Quart
Edicions del Bullent
Edicions Saldonar
Editorial Fonoll
elpoblet edicions
Eumo Editorial
Gremi de Llibreters de Catalunya
Pen Català

(Si us hi voleu afegir, escriviu a manifest.escriptors@gmail.com)

  —Deje de escribir tanto y duerma una hora más —decía repetidamente cuando se daba cuenta de que me había levantado demasiado temprano—. Con todo esto que escribe sólo pone su vida en peligro. ¿Cree usted que está viviendo algo tan extraordinario? ¿No sabe usted que miles de otros viven situaciones mil veces peores? ¿Y no cree usted que se encontrarán cantidades ingentes de historiadores para Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Hi ha un riu que sempre ha marcat el nostre imaginari col·lectiu, un braç d’aigua que delimita territoris i maneres de fer. Es tracta de l’Ebre, que fins i tot dóna nom a una zona geogràfica prou extensa i intensa, les Terres de l’Ebre, que són simptomàticament diferents segons en quin marge del riu estigui situat qui hi fa referència i que presenten una varietat i una complexitat com les que mostren, per exemple, el Delta o Mequinensa. El riu, ara, ha esdevingut el gran protagonista de Ciutat de llops, la nova novel·la d’Andreu Carranza, que avui és un dels escriptors més reconeguts de les lletres catalanes i un dels noms que associaríem sense cap mena de dubte a aquest espai geogràfic, de la mateixa manera que abans ho férem amb Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó o Artur Bladé, per exemple. Carranza és el més conegut de la nova fornada de narradors ebrencs i ara ens ofereix una de les seves històries més íntimes i personals.

Els personatges principals de la novel·la són els tripulants d’un llagut recuperat per a incentivar el turisme fluvial al riu. A bord hi ha el patró Passarius, considerat per tothom el darrer patró del riu, que emprèn un viatge riu amunt amb un anhel secret que s’allunya molt de la missió promocional. A la tripulació hi ha personatges rebatejats amb noms ibers perquè els responsables de la promoció turística han pensat que així els aniria molt millor a tots. Per això ‘la ciutat de llops’; el llop era l’animal sagrat que adoraven. Un d’ells, l’Eban, és fill d’un patró ofegat i desaparegut per sempre més en el pas de l’Ase. Precisament el seu pare és un dels qui va ensenyar uns quants trucs de l’ofici a Passarius.

El llibre l’ha publicat Columna i Carranza assegura que és la seva obra més important, perquè hi ha treballat durant tretze anys i ha servit per passar comptes amb el seu propi passat. Entre les tècniques que ha emprat per a escriure’l hi ha un gust pel misteri, per la dosificació de la informació, pel canvi de punts de vista i focalitzacions i per alguns recursos extrets de les novel·les de gènere negre.

Aquest Ebre per on navega la moderna tripulació del llagut ja no té res a veure, és clar, amb l’Ebre explicat, per exemple, per Moncada a Camí de Sirga, perquè, segons Carranza, ara el riu ‘el controlen les empreses elèctriques i les centrals nuclears’. En aquest sentit, explica que l’Ebre, per a la resta dels ciutadans de Catalunya, ‘és un territori  totalment desconegut, com si fos un territori comanxe o una dimensió desconeguda. Som en un tram de ribera on s’han instal·lat les empreses nuclears que fan que geogràficament tinguem un dels Productes Interiors Bruts més importants d’Europa, però que, en canvi, tinguem una renda per càpita molt baixa i una demografia que també descendeix de manera acusada. Què és el que ens passa? Ens ho hauríem de demanar. La novel·la serveix, entre més coses, per manifestar les contradiccions que vivim els ebrencs i que potser desconeixen la resta dels catalans’.

Qui s’endinsi en el periple de la tripulació del llagut (els recorreguts estan descrits amb una bellesa i una precisió admirables) descobrirà també la riquesa de la parla i de les inflexions lèxiques i estilístiques que empra l’autor, que diu: ‘no vull reivindicar res, he fet aquesta feina lèxica i aquest matís gramatical i del dialecte perquè els personatges siguin autèntics, perquè puguem veure com sofreixen les contradiccions de viure en un territori en què passa tot això, l’interès pel turisme fluvial i, a la vegada, els macroabocadors i les nuclears que també els afecten’.

I és que les coses han canviat molt en aquest Ebre que ens descriu l’autor. Carranza té cinquanta-nou anys i assegura que quan era petit bevia l’aigua directament del riu. ‘Era una aigua verda obscura’, afirma, mentre que ara les tonalitats han canviat per la invasió del musclo zebra i per la quantitat d’algues que hi ha en molts trams. I és clar, la central nuclear encalenteix l’aigua, a l’àrea de Flix hi ha mercuri i els peixos han canviat molt, entre més coses per la introducció artifical del silur, un gran peix del centre d’Europa. Precisament, el silur protagonitza algunes de les supersticions a les quals s’han d’enfrontar els navegants, que enmig d’una boira espessa i profunda s’hauran d’endinsar en les històries ocultes que, des de fa molts segles, envolten un riu ara massa domesticat. Abans, ‘la prova de masculinitat consistia a creuar-lo nedant, i això feia que cada any hi morís gent ofegada i algunes famílies quedessin marcades fatalment’, assegura l’escriptor.

Carranza ha aprofitat la seva experiència personal, les contalles del seu avi i les llegendes iberes per anar trenant una part de la història de la novel·la. Hi apareix fins i tot un catàleg de monstres, amb el dip i el xucla-sangs al capdavant, homenatges explícits a Joan Perucho o a Sebastià Joan Arbó, citats al text, i tot un recital de bèsties llegendàries que podria explicar als alumnes de l’institut de Flix, on encara treballa com a recepcionista tot i haver obtingut alguns dels premis més importants de la nostra literatura i un ampli reconeixement internacional.

Aquesta novel·la, però, ha estat quelcom més per a Carranza. ‘Tot i que s’evidencia un homenatge a la terra, al riu i als seus paisatges, és un homenatge molt sentit, molt emotiu, perquè implica el tancament d’un cicle en el qual he parlat de l’Ebre amb obsessions. Ciutat de llops és un viatge a un Ebre perdut, al passat, i per a mi és com un viatge interior a la recerca del meu pare. L’Eban és el meu alter ego, d’alguna manera, forma part de la meva història personal i l’he aprofitat per a tancar el llibre’.

Cal recordar que el pare de Carranza va ser batlle d’Ascó en el moment de màxima oposició contra la instal·lació de les nuclears. ‘El meu pare va dir que si es feia la central marxaríem i durant la meva infantesa i joventut vàrem tenir la lluita antinuclear a casa. Jo admirava molt el meu pare perquè era progressista, ecologista i un home molt ferm, però no ens enteníem. Jo vaig marxar de casa quan era molt jove i hi ha aquesta contradicció. Crec que en vint-i-cinc anys de literatura sempre he estat cercant el pare perdut i l’he trobat aquí. Sí, hi ha el paisatge i el riu però el que volia era acarar-me amb els fantasmes del passat’.

Lògicament, un llibre d’aquesta mena implica una recerca important de l’estil. ‘Tot i això, jo he publicat durant aquests vint-i-cinc anys i sempre m’he caracteritzat per ser fidel a les arrels. La literatura ha de ser universal però no despersonalitzada, pot estar vinculada a la pròpia terra. Per això m’agrada incorporar el lèxic i el matís, és una riquesa literària i sempre hi sóc fidel, encara que no renuncio a la universalitat. Crec que pertot arreu es pot llegir aquest homenatge al riu i a l’ofici desaparegut dels llagoters.’

L’escriptor també té un desig que espera poder veure acomplert. ‘Amb el canvi polític que es produeixi a Catalunya també hi ha d’haver un reequilibri territorial. Hi ha un centralisme barceloní que no es pot negar i tenim l’esperança de veure una nova relació amb el territori pel bé de tots plegats’.

Els Premis Literaris de Girona que s’atorguen aquesta nit, en un ambient políticament i socialment d’excepció, i que de segur que seran una plataforma més de reivindicació, han destacat amb el premi Prudenci Bertrana la novel·la de David Nel·lo, Melissa i Nicole. En l’apartat d’assaig, el premi Carles Rahola, hi ha hagut sorpresa, perquè ha estat atorgat a l’ex-consellera Montserrat Tura, amb una reivindicació del catalanisme rabassaire que parteix de la memòria familiar. En poesia, el quarantè premi Miquel de Palol ha estat per a Albert Garcia, amb La saliva dels morts. I el de literatura juvenil, el premi Ramon Muntaner, ha estat per a la novel·la de Xavier Gual La noia de la caravana, que situa el lector enmig d’una trama policíaca i mafiosa.

Montserrat Tura ha explicat a VilaWeb que el llibre guanyador del premi Carles Rahola, República pagesa, parteix de la història del seu avi, Feliu Tura Valldeoriola, que fou un dirigent del moviment rabassaire del tombant de segle XX, el moviment dels pagesos que no tenien terres, que les tenien arrendades pel contracte de rabassa morta. Amb l’arribada de la fil·loxera, els propietaris de les terres van aprofitar l’avinentesa per abolir aquests contractes, perquè mantenien el pagès lligat a la vinya mentre la vinya fos viva. Arran d’aquesta situació, els pagesos es van organitzar entorn del sindicat Unió de Rabassaires, del qual l’avi Tura fou un dels fundadors. Crearen cooperatives autogestionades i aplicaren unes polítiques d’esquerres, cosa que sovint el discurs que ha dibuixat la història del país ha silenciat. Montserrat Tura sosté que la pagesia en el món rural va ser molt important per a configurar la visió progressista de Catalunya i va ajudar les esquerres a guanyar. ‘A partir de la història del meu avi, formulo una hipòtesi important: potser s’ha desconsiderat el paper que van tenir els pagesos en la configuració del catalanisme social.’ Aquest visió trenca el tòpic de vincular la pagesia amb una actitud conservadora i granítica. ‘No, els pagesos de principi de segle foren homes valents, atrevits, que junts se sabien més forts’, diu Tura. I acaba: ‘La conformació de la història del país ha estat vinculada a la ciutat i s’ha oblidat que la República es va guanyar poble a poble. Per això titulo el llibre República pagesa.’

Per una altra banda, l’experimentat escriptor David Nel·lo ha expressat a VilaWeb la gran alegria que sentia per haver rebut el cinquantè premi Prudenci Bertrana, que coincideix amb l’Any Prudenci i Aurora Bertrana. Són, segons el guanyador del premi, dos escriptors excepcionals que mereixen de ser més llegits. Nel·lo ha confegit una novel·la breu que transcorre en quatre dies i que se situa en dues illes, pertanyents a Suècia. ‘És una novel·la curiosa, que no és estructurada en capítols ni conté diàlegs. El punt de partida de la novel·la és aquest paisatge i aquesta natura tan impressionants, el dia del solstici d’estiu, que els nòrdics celebren de manera molt diferent de nosaltres, els mediterranis. Per a ells és una festa que té unes connotacions d’innocència primigènia. Però dins aquest context idíl·lic i festiu s’esdevé un fet angoixant: dues famílies, una d’americana i una de francesa, coincideixen de manera fortuïta en un centre d’informació dedicat al cineasta Bergman. El fet és que les dues filles de les dues famílies, Melissa i Nicole, desapareixen. I d’aquí neix el títol de la novel·la.  Les noies són importants, però encara ho són més les famílies, els matrimonis i els seus conflictes. En aquest sentit, Bergman és una figura que plana damunt tota l’obra, com un demiürg que mou els fils de la història.’

Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'

Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'

Per Núria Ventura (VilaWeb)

Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.

—Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?

—Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.

—Què us ha aportat?

—Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.

—Qui hi surt?

—Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.

—I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?

—L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.

—I heu pogut interactuar amb els lectors?

—Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!

—A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.

—Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.

—Què us inspira, d'aquesta època?

—La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.

—Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?

—Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.

I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.

—Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?

—A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.

—Però darrerament hi ha una reacció.

Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.

—Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

—Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.

—A quina de les vostres obres hi teniu més estima?

—Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)

—A les urnes, catalans, que Madrid ens fa la llesca! (Cu-Cut, 7-III-1907) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

En l'etapa actual, ha durat quaranta anys, de 1977 a 2017. Però ve del segle XIV, amb diverses restauracions. Esperem que n'hi hagi una altra. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Teresa Saborit és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21. 
Comentarem la seva tasca d'activista cultural a través de la pàgina Vull escriure, on proposa jugar amb la literatura i les paraules.
Sobretot comentarrem el seu nou llibre, Els llops ja no viuen als boscos, amb què guanyà el premi 7 lletres 2016, i el llibre 200 muses, on recull una altra de les seves juganeres iniciatives a les xarxes socials.
A més, ens farem ressò de les novetats literàries: El venut, Paul Beatty; Meduses, de Manuel Roig Abad; L’expedició del doctor Balmis, de Maria Solar; Un regal per a la Sílvia, de Fran Pintadera
El programa es podrà veure en directe els dimecres 20 i 27 de setembre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

‘En Jacint Carrió va veure, entre els números dels morts, el del seu amic Toran.’ Quaranta anys després que aquest testimoni fos recollit per Montserrat Roig i publicat per primera vegada, la neboda del difunt, la historiadora manresana Rosa Toran, ha encapçalat la reedició d‘Els catalans als camps nazis (Edicions 62). L’obra ja va constituir ‘una especificitat molt notable’ quan va veure la llum el 1977 –primer, només a les edicions catalanes de París i, finalment, a Catalunya–. Cinquanta testimonis de persones deportades als camps de concentració nazis representen un treball periodístic únic i, alhora, esdevenen una font historiogràfica de primer ordre.

Portada del llibre de Montserrat Roig, reeditat per Edicions 62

La nova edició de l’obra –com les altres de Roig, ‘significativament’ escrita en català– reprodueix de manera íntegra el text original afegint-hi només algunes rectificacions sobre les dades facilitades pels familiars. La principal novetat és una detallada introducció, a càrrec de Rosa Toran, que situa el context de l’obra i reconstrueix els quatre anys de feina intensíssima de Montserrat Roig, des de l’encàrrec de Josep Benet fins a la publicació del llibre. Un període de la vida de Roig, entre el 1973 i el 1974, en què l’escriptora i periodista ‘va passar de ser una desconeixedora del tema a tenir-lo present per sempre més’, que Toran detalla gràcies als materials de què disposa l’Amical de Mauthausen, a la premsa i en documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Explica, per exemple, quin qüestionari emprava Roig en les seves converses amb els testimonis. Per què vau anar a parar a Mauthausen? Quin va ser, en general, el comportament dels catalans a Mauthausen? Podríeu parlar del Reineger Kommando? Podríeu descriure un dia qualsevol al camp? Són només algunes de les preguntes que els ex-deportats van respondre.

Ara la portada és llisa, blanca. Una puresa només violentada per una filferrada, com la que separava els deportats als camps de la llibertat i com la que va dur tantes persones a una mort per electrocució –o, més ben dit, per desesperació–. Els nous lectors ni tan sols hi pararan esment. Els qui coneguin l’obra potser trobaran a faltar una fotografia. Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella en fila índia, retratats per Pilar Aymerich el 1972. A l’interior l’hi trobaran, juntament amb la resta d’imatges que certifiquen el relat de l’horror dels camps. Com recorda Toran, a Montserrat Roig li van arribar els negatius que havia guardat Francesc Boix de part d’un ex-deportat íntim amic del fotògraf, Joaquín López Raimundo. Quan Aymerich els va positivar es van adonar que els havia caigut a les mans ‘la clau per testimoniar de manera fefaent i donar veracitat a tota la narració’, explica Toran. A més de la immortalització de l’alliberament dels camps a càrrec de Boix, entre les imatges hi havia centenars de fotografies preses pels mateixos SS.

Els trens de la mort: transport des de França cap a un camp d’extermini.

Un encàrrec de categoria internacional
L’escriptor i brigadista internacional deportat a Mauthausen Artur London va dir que Els catalans als camps nazis no era una visió freda i seca, sinó plena de sentiments humans. En la mateixa línia,  Toran explica que Roig va optar pel que era més difícil i va saber conjuminar perfectament la tensió entre el rigor periodístic i històric i una posició política clara i compromesa.

L’encàrrec de Josep Benet no era poca cosa, volia una obra de categoria internacional. Ara bé, segons la idea inicial, havia d’estar enllestit en tres mesos a partir d’unes quantes entrevistes a testimonis. A mesura, però, que Roig anava estirant els fils de cada història, la trama es complicava i trobava més persones disposades a explicar la seva experiència. Segons que explica Toran, era una oportunitat única perquè molts supervivents parlessin per primera vegada de les seves vivències, sobretot els que havien retornat a l’Espanya franquista.

En el text final hi conviuen dues dimensions, una d’explícita i una altra que fa de context omnipresent: els testimonis personals, fins i tot íntims o anecdòtics, i la Història –en majúscules–. ‘Molt sovint li parlaven de records, sempre mediatitzats per les circumstàncies posteriors, per la posició ideològica i política. Ella va optar per respectar-ho al màxim i transcriure, no ho va reelaborar’, explica l’autora de la nova introducció. I afegeix: ‘són els testimonis els que aporten versions, de vegades contradictòries entre elles’. Alhora, però, els testimonis no hi figuren en l’ordre de les converses que va tenir Montserrat Roig, sinó en ordre cronològic, amb la clara voluntat de resseguir, per mitjà dels relats individuals de l’horror dels deportats republicans, la història d’Europa des del 1936 fins a l’alliberament dels camps.

Segons Toran, Els catalans als camps nazis va fer dues aportacions clau. En primer lloc, va donar a conèixer que els catalans que havien estat deportats no ho havien estat per atzar, sinó perquè compartien un passat de lluita antifeixista. En segon lloc, ‘incorpora la història del nostre país en un context més ampli europeu’, com una part més de les confrontacions a Europa a gran escala entre feixisme i antifeixisme’.

Llum i dolor
‘«El dia que ens van aplegar per deportar-nos érem tantes dones que vaig pensar que potser hi hauria alguna companya de la meva terra. I vaig posar-me a cantar l’himne de l’exèrcit regular.» I mentre la Neus Català encetava les paraules: ‘Un dia tràgic la gent més innoble / d’aquesta terra desfeia la pau. / Els vils feixistes dreçats contra el poble / volien fer-lo sempre un esclau’, cercava amb els ulls alguna dona que entengués la cançó. Una cançó que venia a dir, en aquell marc, el mateix que ‘La marsellesa’ i ‘La internacional’, però en la llengua del seu poble. No va trobar ningú i marxà cap a Ravensbrück.’

Neus Català, deportada al camp de Ravensbrück, després de l’alliberament.

Aquell dia els ulls de Neus Català no van trobar cap mirada amiga. Anys més tard, però, va poder conèixer històries com la seva gràcies a la tasca de Montserrat Roig, que, diu Toran, ‘aportà llum, malgrat que signifiqués començar una etapa de patiment i dolor’. L’any 1973 faltaven encara dos anys per la mort del dictador i molts supervivents es negaven a deixar res per escrit. Encara estaven atemorits.

Roig era una entrevistadora experta, durant la seva intensa carrera va poder interrogar els principals personatges de la vida política i cultural catalana. Ara bé, aquestes no eren unes entrevistes qualsevol. ‘Va haver de tenir molta sensibilitat i cura per seure amb persones a les quals havia de respectar el silenci i el dolor’, diu Toran. I el dolor, talment com una malaltia contagiosa, com més anava més la vinculava als qui seien al seu davant per lliurar-li els seus records. ‘Són gent estranya, que els ha quedat fixada tota aquella època i jo, a mesura que hi treballo, em deprimeixo cada vegada més’, va reconèixer Roig en una carta a Josep Maria Benet i Jornet l’any 1973, quan treballava com a lectora de català i castellà a la Universitat de Bristol, al Regne Unit.

Si Els catalans als camps nazis va esdevenir un element de memòria col·lectiva per a tot el país, també va ser una eina molt útil per als protagonismes, les víctimes: ‘Va donar identitat als deportats’. Va descobrir als catalans que els qui havien patit la cara més fosca del feixisme europeu no havien estat només els jueus, sinó també gent que els era propera, veïns, amics i coneguts. A més, gràcies a la tasca ingent de documentalista de Roig, recollida a l’annex de l’obra, molts familiars van assabentar-se que el pare o l’àvia havien mort en un camp.

Amat-Piniella i Roig: dues generacions cara a cara
‘El cas d’Amat Piniella és excepcional’. Entre la cinquantena de testimonis que omplen les pàgines d’Els catalans als camps nazis, el de l’escriptor manresà és un dels més especials. Mentre que bona part dels deportats que van a parar als camps eren membres de la classe treballadora i havien tingut un accés molt limitat a l’educació, Joaquim Amat-Piniella era un novel·lista, un il·lustrat amb capacitat d’elaborar un discurs sobre les desventures –fins i tot les més ridícules– que havia viscut a Mauthausen.

Montserrat Roig no ho va passar per alt: ‘En Joaquim Amat-Piniella i en Josep Arnal entraren a treballar a l’Effektenkammer, el Kommando que feia de magatzem de la roba civil. L’Amat-Piniella, en entrar a Mauthausen, fou enviat a la pedrera, però heus ací que se salvà, juntament amb el seu amic Arnal, gràcies a la pornografia’. Això contrasta amb el cas de Jorge Semprún, el testimoni del qual finalment no consta a l’obra perquè Roig el va considerar decebedor.

Camp de Ravensbrück: el ‘passadís dels afusellats’

Amat-Piniella va esdevenir, per a Roig, molt més que una font. Van connectar i van establir un autèntic diàleg cultural i polític entre dues generacions. La correspondència entre ambdós és la prova d’aquesta confrontació entre dos moments històrics diferents que, en canvi, ‘tenen en comú la lluita’. Ell, contra el franquisme en guerra i contra el nazisme; ella, contra el franquisme establert. Toran explica que Amat-Piniella era un home pessimista, obsessionat amb els errors ‘que els havien portat a la desfeta total’ i amb la lluita perquè les noves generacions no ensopeguessin amb la mateixa pedra. Roig li rebatia aquest pessimisme: ‘Vosaltres vau fer moltes coses de les quals podem aprendre’. Però la seva expulsió de Manresa per part dels falangistes o les dificultats que havia tingut per a publicar K. L. Reich van ser exemples del segon càstig d’Amat-Piniella en tornar dels camps nazis, la dictadura, que en va reforçar l’abatiment.

Una treballadora incansable
‘Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, havia construït des dels inicis el personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella’. Així la descrivia Mercè Ibarz en un article a VilaWeb. Ara bé, no s’oblidava d’un altre aspecte definitori del caràcter de Roig: era ‘molt i molt treballadora, una novel·lista i periodista que va pencar molt’. Toran posa el focus sobre un fet que ho il·lustra perfectament. Va treballar fins pocs dies abans de la seva mort, amb només quaranta-cinc anys, el 10 de novembre del 1991.

‘Ara potser se li diria hiperactiva, però no ho era’, reconeix Toran. Segons que explica, Roig no deixava passar ni una oportunitat d’entrevistar, opinar o reflexionar sobre les qüestions que marcaven el seu moment històric. Vivia intensament. De Bristol a Glasgow, passant per Arizona, París o Leningrad. I va ser tan intensa la petjada que els testimonis dels deportats van deixar en Montserrat Roig que la seva relació no va acabar-se amb la publicació d’Els catalans als camps nazis. Havien estat més que fonts i va romandre unida per una profunda amistat a aquells qui ‘s’havien associat en condicions molt difícils i en clandestinitat per mantenir la dignitat del col·lectiu i defensar els seus drets’. Sobretot al voltant de l’Amical de Mauthausen i altres camps, per a quals Roig va ser ‘una punta de llança brutal’, segons que diu Toran.

Ja podeu veure totes les postals literàries que ha realitzat la Institució de les Lletres catalanes (ILC), en aquest enllaç.
La meva es troba a la sèrie 10, la sèrie ebrenca

Molt bon article d'Antoni Puigverd a La Vanguardia, posant negre sobre blanc un tema que molta gent veu de fa temps i que no sabem (no sabíem) com formular, per timidesa, ingenuïtat, estratègia, incompetència o cansament, o una mica de tot plegat. La qüestió és que avui als mitjans espanyols la veda és oberta contra Catalunya i els catalans, s'hi diuen i escriuen coses que no es tolerarien contraJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.

Comencem l’entrevista una mica atropellats. En plena Setmana del Llibre en Català, Ramon Mas (Sant Julià de Folgueroles, 1982), visiblement cansat de tant tràfec però sempre amb un somriure franc, no deixa de mostrar-se enèrgic i en tensió (no pas a la defensiva), com un atleta robust. I, tanmateix, durant l’entrevista, de mica en mica, deixa de ser un corredor i va relatant la seva aventura literària com un escalador: ara una mà aquí, ara un peu allà, amunt, amunt. Perquè Ramon Mas és narrador, sí, però també és poeta i sobretot editor de Males Herbes, juntament amb Ricard Planas, una editorial que se singularitza pel fet de publicar llibres de gènere fantàstic en català.

L’entrevistem perquè acaba de publicar un llibre carregat d’interès, que conté un aplec de contes situats en un mateix poble, Puigsech. En tots apareix l’irreal, la màgia, l’element inquietant i secret. I tots els contes es troben relacionats entre si, de manera que al final no acabes de saber on situar Afores, si en el conte o en la novel·la fragmentària.

—Puigsech és un poble possible?
—Sí que és un poble possible. De fet, és molts pobles. I la presència de les Guilleries hi és molt marcada. I el bosc i el misteri que implica el bosc… En la literatura el bosc s’ha tractat però no s’ha estudiat. Sempre es parla del mar com un lloc inexplicable, però el bosc ho és molt més, perquè hi ha més racons foscos darrere dels quals no saps què s’amaga…

—Permeteu-me que deixem el bosc per a més endavant. Comencem estirant un altre fil: en aquest llibre hi ha un munt de detalls, alguns de molt clars, alguns de més difícils de copsar, que relacionen uns relats amb uns altres.
—Sí, i us diré més, aquest llibre lliga amb un altre llibre que li va al darrere, que ja tinc escrit, i hi ha força coses que es relacionen entre l’un i l’altre. Vaig treballar l’escriptura paral·lela i això va donar lloc a una novel·la també.

—Què voleu dir amb això de l’escriptura paral·lela?
—Que tenia una història al cap però em plantejava si l’havia de convertir en dos llibres o construir-la en un de sol, i al final han estat dos. Afores n’és un i després hi ha una novel·la que passa quinze anys abans, a Puigsech també, i comparteix univers mític i alguns personatges. Però això és un altre llibre i ja en parlarem un altre dia.

—Veig que construïu una geografia literària.
—Aquesta és la intenció. Ara, no sé si anirà més enllà d’aquests dos llibres.

—Tornant a Afores, quan dieu que Puigsech és un poble que podria ser molts pobles, ho dieu perquè tracteu temes actuals d’abast social (la crisi de la construcció; la integració del nou, de l’altre; els silencis heretats, com els de la guerra civil; la memòria oculta, etc.)?
—Tot això hi és. I la clau d’Afores per a mi són els secrets que conté, que és tot allò que no s’explica. Els secrets dels personatges i els secrets de la vida d’un poble és el que em dóna peu a posar-hi elements fantàstics, que moltes vegades només passen en la imaginació del narrador o dels personatges. Però tots aquests secrets et permeten de fabular.

—La màgia, el mite, el secret, l’element inquietant, el somni, el fenomen pertorbador de l’irreal… apareixen en tots els contes. És un dels trets singulars del llibre.
—Per mi, va acompanyat de la dificultat de comunicar les coses més íntimes de les persones. Els personatges tenen dificultats per a explicar qui són. En el primer conte per exemple, el carter-poeta té la dificultat de ser realment qui vol ser, que sovint queda en la intimitat, i que és una cosa que als pobles es dóna molt, perquè et sents vigilat o observat constantment, i com més petit és el poble, més. Doncs això permet que et fiquis dins aquests personatges i fabular, sí.

—Aquesta voluntat de fer jugar els personatges amb l’element fantàstic és un fet tan important al llibre que ho devíeu decidir abans de començar a escriure.
—És una cosa que no puc evitar. Gairebé és una opció estètica. Per a mi el fantàstic –entès com el moment en què la realitat es trenca i no saps si això és així realment o no– és de les coses més interessants que té la ficció. I no m’hi trobo, escrivint res que no tingui aquest element.

—Abans d’Afores, teniu publicades dues novel·les: Crònica d’un delicte menor (l’Albí, 2012) i Mentre el món explota (amb el pseudònim de Roderic Mestres, Males Herbes, 2014).
—De fet, la primera és completament realista. Narro les quaranta-vuit hores d’una detenció de la policia a la Via Laietana, un fet que em va passar. És clar, és una cosa completament real que vaig escriure perquè m’ho havia de treure. La segona és un exercici d’estil. Primera persona del present tota l’estona per construir una seqüència de 140 pàgines, molt estripada i molt punk. Jo crec que Afores és el primer llibre on he trobat una veu, una veu que és meva.

—També heu escrit poesia. Teniu el llibre Òsties, publicat enguany per AdiA. Us ha ajudat a trobar la vostra veu?
—Potser. Però és diferent. Jo no em proposo d’escriure poesia. En tinc llibretes plenes. Llibretes que vaig fent. Mireu, el llibre que he publicat amb AdiA són deu anys de llibretes. Hi aplego cinquanta poemes molt curts. La poesia és una possibilitat més immediata que em serveix per a treure’m coses. La faig servir d’una manera més filosòfica, m’ajuda a entendre algunes emocions o a explicar-me-les. La ficció és una altra cosa. Hi gaudeixo, molt fent ficció, inventant-me mons. Molt. Aquell punt d’evasió… Qui realment s’evadeix és l’autor. Hi gaudeixo. Això de l’escriptor torturat no ho veig.

—No en feu pas cara, d’escriptor torturat.
—Puc estar-hi, però escrivint no. I espero que es noti.

L’escriptor i editor Ramon Mas.

—Quan llegia Afores no podia deixar de pensar en el vincle que s’estableix amb l’editorial Males Herbes.
—Sí, és clar. El nostre catàleg és molt personal, al nostre gust. I aquest llibre podria formar-ne part. Però, és clar, en Josep Cots de 1984 és un editor important. M’ha fet treballar, eh!

—Cots em va dir que havíeu estat molt ràpid a l’hora d’incorporar els seus suggeriments.
—Dona, hi havia la possibilitat de publicar a 1984 i vaig córrer com un boig. Em vaig passar dos mesos treballant només pel llibre. Sóc lector i fan d’Edicions de 1984, de fa molt de temps. Alguns dels llibres que més m’han marcat els ha publicat aquest segell i té un catàleg que trobo impressionant. Barreja clàssics amb coses estranyes i amb autors actuals… amb una entitat literària!

—En dos anys, Edicions de 1984 ha publicat la primera novel·la de Raül Garrigasait, Jordi Lara per segona vegada i ara vós. Sembla que és una editorial on es poden trobar les noves veus, unes veus amb molta entitat.
—Amb en Jordi Lara, hi sento molta afinitat. L’entenc tant! Tots tres llibres reescriuen el món rural. Parlem de tres llibres que treuen la literatura de Barcelona. Perquè, per molt que es digui, durant molt de temps la literatura ha estat situada a Barcelona. I aquests són tres exemples d’escriure per donar una entitat literària a uns altres territoris. Per altra banda, molta literatura rural s’ha fet des d’una mirada de ciutat: Rusiñol, Ruyra… Tampoc el meu llibre no crec que es pugui considerar literatura rural, perquè podria valdre per a un barri. Uf, parlar de coses tan grosses se’m fa una mica…

—És treure la literatura de la ciutat. Perquè temes com la bombolla immobiliària són de caràcter transversal.
—Mireu, la pròxima novel·la de Puigsech comença en una rotonda. La rotonda és el símbol dels pobles del segle XXI. El progrés també ha arribat als pobles, d’una altra manera.

—Del llibre Afores, en destacaria l’estructura, que és tota una filigrana.
—És treta, literalment, i no em sap greu dir-ho, de Winesburg Ohio de Sherwood Anderson. És un llibre que va guanyar el premi Llibreter fa uns quants anys i que va publicar Viena Edicions. És potser l’obra fundacional de la narrativa nord-americana moderna. És el mestre de Hemingway, de Faulkner, de Mark Twain (que alhora era el mestre de Hemingway i Faulkner). A Winesburg Ohio passa tot en un poble, el narrador apareix en el primer conte i en l’últim (no és el meu cas), passa en un temps determinat. A vegades les històries s’encreuen, no coneixes un personatge però entra en un bar que ja coneixes, perquè hi ha passat una altra cosa en un altre conte… L’estructura de Winesburg Ohio em sembla fascinant i és un llibre del segle XIX. Em va semblar una manera ideal de fer una novel·la fragmentària. D’aquesta manera, cada personatge que hi apareix té el seu moment de glòria, el temps necessari per a mostrar-nos els seus secrets.

—A més de novel·la fragmentària, és una novel·la de realitats paral·leles: en un conte, la protagonista, que se’ns acaba revelant com a fetillera, mou tots els fils dels personatges de tot el llibre, i en un altre conte un avi explica al seu nét les històries del poble que es conten al llibre. Per fer aquestes filigranes, com treballeu?
—Vaig aplegar els contes que m’agradaven més i que eren ambientats en pobles, que havia escrit durant deu anys. En vaig triar quatre, en vaig afegir tres de nous i em vaig dedicar a reescriure’ls tots set, moltes vegades, fins que totes les peces encaixessin. Com un mosaic. I els mons paral·lels apareixen a l’hora de combinar totes les peces. I el fet que siguin contes et permet de jugar amb això i emmotllar cada peça separadament. Com que és un volum curt i el tenia molt clar al cap, va ser possible que cada peça encaixés.

—Hi ha una galeria de personatges molt variada i interessant, també. I un espai central: el bar.
—És que al bar no és on passen les coses, és on s’expliquen. El bar és on les històries prenen cos. Perquè les coses no prenen sentit fins que algú no les explica al bar, l’altre les sent i les explica a algú altre. En un poble de mil habitants o dos mil, el bar és fonamental. És on s’escriu la realitat del poble.

—Sou nascut a Sant Julià de Folgueroles. Sou nascut en un poble. En els contes, s’hi retrata la vostra infantesa?
—Aquest llibre no es pot explicar sense aquest fet. Tot són records d’infància. I el paisatge és real: la conca del Llop, la baixada de Folgueroles, l’ermita de Sant Roc, el bar…

—Verdaguer no hi apareix.
—No, perquè Verdaguer l’he conegut de gran i això que explico remet a la meva infància. Hi ha bruixes al poble i tot un món fantàstic que entre els nens s’explica i es magnifica. I tu quan ets petit te’l creus i li tens por.

—I el bosc?
—És el desconegut. Ens fa por. És la foscor. Essent de poble i passant tota la infància al bosc, mai de la vida no hi he pogut entrar de nit. Hi ha coses que no acabes mai d’entendre. I menys en aquests boscos de les Guilleries, que són boscos de milions d’anys i que semblen de fades celtes. T’estimula la imaginació d’una manera brutal, però alhora hi ha un respecte, el mateix que tenen els mariners pel mar. Travessar el bosc és un viatge a un indret desconegut i el que és desconegut fa por sempre.

—Plantar cara al bosc és sinònim de tornar-se boig?
—Sí. No sé si en aquest llibre es veu gaire clar, però en el que vindrà es veu claríssim. El bosc és la porta d’entrada a la bogeria. En l’altre llibre és literal. La boca del llop és una porta al mig del bosc. Totes les llegendes del llibre són inventades, però la boca del llop per a nosaltres, d’infants, era un lloc importantíssim, on fèiem les cabanes, un lloc molt clau a la vida. A mi m’interessa allò que explicava Cortázar, el moment en què l’inexplicable irromp en la realitat.

—Un dels fils transversals és un jove que té la gosadia de ficar-se dins de la boca del llop i quan en surt ja no torna a ser mai el mateix. De fet, la seva mort marca tota la novel·la. I us he de dir que m’ha fet pensar en la novel·la del Toni Sala Els nois (L’Altra editorial).
—No l’he llegit, però ja me’n va parlar també l’escriptora i llibretera Silvana Vogt. Aquest efecte que fa la mort d’un jove en un poble l’he tret dels relats d’en Prudenci Bertrana. Sóc molt fan de Prudenci Bertrana. El meu conte preferit en català és ‘L’enterrament de l’amo Pauvirol’.

—Veig que sou un lector voraç.
—Del que m’agrada, sí. Això ve de lluny, perquè abans d’editor vaig ser llibreter durant molts anys a la Documenta i vaig estudiar filosofia. Però la formació real va ser a la Documenta, amb l’altre Josep Cots, que ens deixava llegir els llibres i tornar-los.

—I com vau afeccionar-vos-hi, a la literatura fantàstica?
—Jo diria que hi vaig entrar pel cinema. Vaig començar a llegir literatura fantàstica, no d’entreteniment, a la universitat, mentre estudiava filosofia. En vaig llegir molta de ciència-ficció. De manera obsessiva. I vaig buscar molt, també, perquè hi ha grans clàssics, obres que haurien de ser importants i no ho són, perquè es van publicar com a obres de gènere. S’ha de trencar amb aquesta dinàmica, com s’ha fet amb la novel·la policíaca. Amb la ciència-ficció encara no s’ha fet gaire, aquí. Sí que s’ha fet en el món anglosaxó. I a França. Quan Houellebecq o Le Carré parlen dels seus mestres, parlen de Clifford D. Simak, Frederik Pohl, R.A. Lafferty, autors que aquí no coneix ningú. Però aquesta és la lluita de Males Herbes, l’editorial. Ara farem Bradbury i anirem a poc a poc per aconseguir d’atreure lectors cap a la ciència-ficció i treure-la del gueto. Parlem de literatura filosòfica.

—És una lluita llarga.
—Aquí molt.

—Com va néixer Males Herbes? Perquè abans d’una editorial va ser una revista.
—Vam fer una revista amb la intenció de fer-la de gènere, a l’americana. La vam tancar fa un any, perquè la fèiem en Pau Clemente i jo, però anàvem tan atabalats que fèiem un número l’any. Espero que un dia puguem reobrir-la marcant la segona època, però sempre que es pugui fer regular i bé. Ara la revista va ser un planter important: Max Besora, Adrià Pujol Cruells, Ruy D’Alexio, Víctor Nubla… Tots els autors dels primers anys havien col·laborat amb la revista.

—En Joan Sala, director de la Setmana del Llibre en Català, atribueix la manca de lectors entre els joves al fet que pràcticament no hi hagi llibres de ciència-ficció ni còmics en català. Molt poca oferta.
—Potser per això ens tracta tan bé, darrerament. Jo estic d’acord en el fet que no hi ha oferta, però crec que un jove de quinze anys pot llegir Kerouack igual que un adult de quaranta. Stevenson no feia literatura juvenil, però el pot llegir un xicot de catorze anys. Es llegeix poc a l’adolescència perquè estàs per unes altres coses, però jo no crec que s’hagi de separar. Els adolescents han de tenir llibres al seu abast i bons. Separar literatura juvenil i literatura per a adults és fer un flac favor als joves. Per a mi separar-ho és simplificar. Un noi de quinze anys hauria de saber què li pot interessar i tenir-ho a l’abast, però no ho tipificaria tant. Jo no ho separaria gens. Un noi de catorze anys es vol sentir adult. La meva generació ens hem criat amb el ‘Compactos’ d’Anagrama.

—Parlem de les darreres novetats de Males Herbes d’aquesta tardor. Comencem per un nou títol de Joaquim Carbó.
—Sí, Els orangutans és una recuperació. Rescatem un Carbó que no coneix ningú. Em fa molta il·lusió. És una cara d’en Carbó molt cràpula, descarada, amb un personatge protagonista molt incorrecte. I escriu en una llengua molt moderna per a l’època, molt única. Entronca directament amb en Pons Codina que publica Edicions de 1984. En la novel·la no paren de passar coses i totes esperpèntiques… Quin Carbó!

—També acabeu de publicar L’altra meitat de Nikos Khuliaràs, ‘un dels grans narradors de la literatura grega moderna’, dieu a la faixa del llibre.
—Són molt bonics, aquests contes. És un Italo Calvino grec, el Calvino més tendre, el d’El baró rampant, ple de sentiments i d’emocions. L’autor és més conegut com a pintor. És d’aquells llibres que et deixen un somriure a la cara. I la traducció de la Mercè Guitart és molt bona.

—I l’últim: un clàssic de la ciència-ficció.
—Sí, R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) de Karel Capek. És una reivindicació de la ciència-ficció, un clàssic absolut. És teatre, probablement l’obra de ciència-ficció més influent del segle XX. L’ha copiada tothom, des de Blade Runner a Asimov. A Catalunya aquest text es va representar als anys vint del segle XX, però el text en català no s’havia publicat mai. M’encantaria que es representés als escenaris.

—Esteu en forma.
—Estic eufòric.