literatura

CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA


CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA per als subscriptors de les meves carícies literàries a L’Aixeta. Entre les creacions que publico de dorma diària, a partir d’aquest agost, penjo dos contes setmanals d’un recull inèdit, amb el títol Cent zen. Cent contes de cent paraules exactes cadascun; un joc, un repte, i un treball d’estil on no hi manca la tendresa i les emocions.I recordo que els 15 primers subscriptors rebran a més un pdf del meu poemari A la barana dels teus dits.Amb una subscripció mensual de 2 euros dignificaràs la meva tasca creativa.
https://jesusmtibau.aixeta.cat/
Categories: literatura

Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

d’aquest món, tan ple d’injustícies,


Pujo per la rampa que dona a l’Ebre. Dalt de la barana, una dona porta sa filla petita en braços, que demana baixar vora el riu. I la mare, per algun motiu o altre, o simplement perquè no en té ganes, intenta justificar la negativa:-No, no, filla, que això només és per a les barques, i no hi podem anar. La xiqueta posa cara de contrariada, mentre em clava la mirada a mi, que sí hi acabo d’anar. No ho acaba d’entendre. Potser forma part del trist aprenentatge d’aquest món, tan ple d’injustícies, on uns sí que hi poden anar, i uns altres, no, quasi sempre els més febles o petits.#cosesquepassenvoraelriu
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”. (Miquel López Crespí)


De nit, quan ningú no em podia veure, plorava.

A vegades en vénen a la memòria les vacances a Ciutat, les amigues des Molinar. Són la taula de salvació on m’aferr desesperadament per a no enfollir. Les imatges del passat retornen suaus, com l’onatge de les vuit del matí, quan el sol encara no crema en excés i la mar brilla, esplendent, amb els primers raigs del dia. És com si veiés una pel·lícula antiga. Un film amb tot de rostres riallers que pugnen per fer felices unes al·lotes que just comencen a obrir els ulls a la vida. Talment les fotografies aferrades a l’àlbum de casa i que els falangistes cremaren enmig del carrer el dia de les detencions, quan el cel enfosquí sense que hi hagués cap eclipsi. El record esdevé un calaix ple de belles històries. Mir les imatges enregistrades fa tants d’anys: el pare, somrient, amb la canya de pescar i un cove ple de peix. De veritat aconseguia el que ens mostra, satisfet? No ens devia enganyar i el que passava era que ho comprava a madò Margalida, la peixatera del barri? Les fotografies comencen a esgrogueir-se. Un mal revelat? Uns productes químics de baixa qualitat? Ja ha passat tant de temps? El rostre de l’oncle Joan és el d’un home encara jove. Somriu al costat de la seva esposa. Ella porta un paraigua molt gran, blanc, comprat a Barcelona i que mai no deixava de banda. “No vull posar-me tan morena com vosaltres”, confessava, feliç. Mai no es desvestia ni anava a nedar. Es conformava passejant per la vorera de la platja, mullant-se els peus, amb l’ombrel·la a les mans, procurant que el sol no li donàs a la cara. La seguia, fidel, una cusseta eixerida que mai no la deixava sola i que a vegades s’entretenia mossegant els nostres llibres, perseguint els moixos des Molinar.

Es curiós. Les fotografies coincideixen a la perfecció amb els records de la infantesa. En aquells estius sempre rèiem.

L’oncle provava de convèncer la tieta de les bondats del sol i l’aigua salada. Li explicava que els raigs lluminosos anaven molt bé per a la salut. Alguna vegada, caminant de puntetes-puntetes al seu darrere, la sorprenia i l’estirava de sobte, en una provatura sempre fallida de portar-la a l’interior de la mar, just al costat on nosaltres nedàvem amb les carabasses fermades a la cintura.

Com si endevinàs cada un dels seus moviments, just en el moment en què provava d’agafar-la, fugia escapada i es refugiava prop de les casetes on guardàvem la roba i gaudíem dels gelats.

El món que rememor és perdé de forma irremeiable quan arribaren els militars i sentírem els trets davant la caserna dels carrabiners. Quan venguéren els oficials i soldats, els exaltats s’animaren a sortir dels seus caus. Anaven crescuts i trepitjaven fort. Sembla que el rector tenia amagades les armes amb les quals començaren a detenir els republicans.

El soroll de les execucions i els gemecs de les víctimes ha tenyit el record de gris.

L’oncle estava summament preocupat per la situació de la família. Volia que anàs més sovint al poble. Calia fer tot el possible per donar suport a la mare i la padrina. Només pensava en el padrí Rafel. Volia anar a cercar-lo. Tenia l’esperança d’aconseguir algun llaüt que el portàs a Menorca. Va ser impossible: també anaren a cercar els pescadors que coneixíem. Un dia sentírem crits en la nit, renou de motors, blasfèmies i insults. No ens atrevírem a guaitar al carrer. Escoltàvem en silenci sense saber si també pegarien culatades a la nostra porta. Els minuts es feien eterns. Les hores s’allargassaven com en un malson inacabable. A l’endemà, en veu baixa i mirant a dreta i esquerra, els amics comentaven les detencions dels nostres coneguts. Més endavant ens assabentàrem que havien amagat a la caseta on guardaven els ormejos dos joves socialistes. Mai ningú no va tornar a saber res d’aquelles bones persones. Un escamot de malvats va fer pujar al camió l’home, la dona i els dos fills. Ara, la casa ha esdevengut un nou local de Falange Española.

Haguérem d’abandonar la idea d’embarcar el padrí. No coneixíem ningú més. No sabíem a qui demanar ajut. Menorca, Alger, poder arribar a València o Barcelona hauria estat la salvació. Ara seria necessari confiar en la sort i esperar que no anassin a retirar la llenya que dissimulava l’enfony de la soll.

En els primers dies del desembarcament dels republicans al port de Manacor, l’oncle em digué que marxàs al poble a portar a la família algunes sobrassades i formatges de Son Flor. Jo sabia que la mare s’anava defensant. No sé com no la detingueren els primers dies, quan agafaren el pare i na Isabel. No sabia mossegar-se la llengua. Després he sabut que a molts d’altres indrets bastava tenir una actitud digna davant els falangistes per a desaparèixer per sempre. Una simple paraula, una contesta que no considerassin adequada era suficient per a obligar-te a beure un parell de tassons d’olí de ricí o enviar-te a Can Sales.

Com va ser possible que no l’empresonassin en els moments inicials de la repressió? Un parell de dies després de les detencions del pare i la germana hi hagué desfilada amb acompanyament de tambors i tota la banda de música. Passaren davant casa nostra. Teníem les portes i finestres tancades. El món exterior havia deixat d’existir per a nosaltres. Només pensàvem en els familiars enviats a Ciutat. La mare no volia sortir al carrer. Però restar dominada per la pena no volia dir que hagués perdut l’empenta que sempre la caracteritzà. Els falangistes, fanatitzats en veure la casa sense domassos i sense que ningú sortís a aplaudir, entraren a la força, havent espanyat el pany d’una culatada. Els ¡Viva Franco! ¡Arriba Espanya! ressonaven, guturals, empastifant l’entrada de conyac barat i cassalla. Sempre anaven borratxos. “Què volen ara?” vaig pensar apropant-me de forma instintiva a la mare, preocupada pel que poguessin fer.

La mare s’eixugà les llàgrimes. Em va pegar una ullada que volia dir-ho tot. Vaig endevinar de seguida que podria succeir qualsevol cosa: que s’enfrontàs als invasors amb un ganivet a la mà, que pegàs a en Martí Cerol, que ja estava escodrinyant les cambres, alçant els llençols amb la baioneta, mentre mormolava “Ja sé que teniu amagat en Rafel! El trobarem, jur que no escaparà! I si cau en les nostres mans anireu amb ell a la presó. Sereu condemnats per encobrir un enemic del Moviment!”.

Després, envoltat pels quatre pocavergonyes que sempre anaven al seu costat, es plantà davant la mare i li digué, traient saliva per la boca:

-Voldria saber per què heu tancat les portes veient que avui Falange Española feia festa pels carrers del poble? Per quins motius no heu sortit a aplaudir com els altres? O voleu que us tanquem com al teu home i la teva filla? No sabeu que per actituds semblants hi ha veïns vostres que han deixat la pell per la garriga?

Va fer dues passes cap a l’indret on jo em trobava fent costat a la mare. “Ara ve el pitjor”, vaig pensar alhora que m’apropava més on estava ella, talment volgués protegir-la de l’endemesa que veia propera.

En Martí Cerol es trobava a un pam de nosaltres. Podia sentir l’alè fètid de la seva respiració. Instintivament, em vaig portar el mocador al rostre. No podia suportar la flaire de suc que omplia l’entrada.

El podia veure dret, amb el fusell a les mans, desafiant, volent demostrar el seu poder als perduts que l’acompanyaven. De sobte cridà, dirigint-se a la mare:

-Digués ara mateix ¡Arriba España! T’ho vull sentir dir en el mateix lloc on detinguérem en Gabriel i la teva filla. I de seguida!

Va ser quan la mare s’apropà encara més a en Martí Cerol i, sense pensar-ho gaire, amb una veu ferma i segura li digué:

-Em pots fer el que vulguis. Teniu la força, no la raó. Però ni tu ni tots els teus em faran mai dir això que vols sentir dins casa meva. Dispara si tens el que has de tenir. Tanmateix ja heu destrossat la família. Què més puc perdre? La vida? La vida no val dos rals si vosaltres heu de dictar la llei! I amb un moviment ràpid i inesperat s’obrí la camisa d’estiu oferint els pits nus a les armes que l’apuntaven.

El cor m’anava a mil. Com reaccionar davant l’embranzida dels malfactors? I si la mataven just en aquell moment? Ningú hauria sortit a defensar-nos. Des de l’interior de la casa sentíem els crits de munió d’exaltats encoratjant els que ens amenaçaven. Anaven borratxos i no tenien mirament amb ningú. Els dominava una prepotència altiva i animal. Se sentien senyors de vides i hisendes. Déus que dictaven la llei a punta de pistola.

De l’exterior arribava, potent, el soroll eixordador dels tambors. La vaixella del menjador tremolava, talment un sobtat terratrèmol sacsejàs l’edifici. Caigueren algunes de les copes que només empràvem en dies de festa excepcional. Em vaig senyar de forma instintiva. La padrina resava en veu alta dins el menjador. Podia sortir en qualsevol moment i complicar encara més la situació. I si ens pegaven? Els veia capaços de llançar la mare al terra, trepitjar-la, agafar-la dels cabells i portar-la, a rastrons, fins a l’Ajuntament per fer-li beure mig litre d’oli de ricí. Qui podria impedir que ens matassin si volien? Farien la barbaritat més absurda per a reafirmar la seva autoritat davant el poble.

No sé si va ser veure la decisió de la mare, contemplar els pits fregant les baionetes, el que els atemorí i desconcertà. El cert és que, com si tots haguessin pensat el mateix alhora, marxaren sense dir ni una paraula, talment no s’hagués esdevingut res entre aquelles quatre parets.

En Martí Cerol va ser el primer que travessà el portal i s’incorporà a la desfilada. Els altres el seguiren, sense mirar ni per un moment al darrere.

El terratrèmol era eixordador. Talment arribassin veus provinents del més enllà, del fosc reialme de l’infern, els incansables ¡Viva Franco! ¡Arriba España! ens foradaven les oïdes.

La mare s’embotonà novament la camisa, tranquil·la, sense immutar-se.

La padrina comparegué amb un creu a la mà. Es devia haver adonat del que passava o ja vivia en un altre món?

S’apropà a nosaltres i ens parlà mirant cap a l’interior de la nit que l’anava posseint:

-Cap assassí no serà feliç. Patiran una existència miserable. Moriran de malalties cruels. Els cucs se’ls menjaran per dins. Els fills i les esposes els abandonaran. Cridaran demanant ajut i ningú no els escoltarà. Els seus noms seran maleïts per tota l’eternitat, en podeu tenir la més completa seguretat.

La mare sempre ho digué: “Mentre no ens prenguin l’hort del torrent tot anirà bé. Ens anirem defensant com puguem. Amb les verdures, els animals del corral i l’ajuda de l’oncle no ens mancarà res. Crec que ens serà possible ajudar les dones que vénen a demanar-nos un bocí de pa”.

Ara era ella la que es veia obligada a fer les feines de la casa.

L’oncle Joan no volia que la família hagués de dependre d’un suport ocasional i que no sabíem d’on provenia. Aquells sacs de patates que unes mans anònimes ens deixaven a l’entrada del jardí!

La misteriosa ajuda era molt d’agrair. Ens salvà les primeres setmanes del Moviment però no podíem saber si continuaria, si les bones ànimes que compareixien de nit podrien seguir fent el mateix. I si aquestes persones estaven fitxades i les anaven a cercar?

-Res no és segur en el temps que vivim –deia l’oncle, preocupat-. Vull que vagis al poble i diguis a la teva mare que a partir d’ara no ha de preocupar-se de res. Mentre jo sigui viu i no ens prenguin l’adrogueria, tu els faràs arribar tot el que necessitin per a la subsistència.

Em donà una besada al front. Els seus ulls tenien la brillantor que precedeix a les llàgrimes.

-No ploreu, per favor –li vaig dir, procurant calmar-lo-. Per sort no han trobat el padrí. El pare, n’Andreu i na Isabel, resisteixen. Poden aguantar bé si saben que som al seu costat.

L’oncle feia signes afirmatius amb el cap. Però en el fons tenia por. Patia pel germà amagat, pels que romanien tancats a la presó.

-Digués a la teva mare que no passi ànsia –insistia-. Ella ja ho sap. Però ho pots tornar a repetir: d’ençà que morí la meva dona, tot el que tenc és vostre. Quin sentit tendria, a la meva edat, anar a obrir la botiga cada dia, veure’m la cara amb els clients i proveïdors si no fos per vosaltres? Podria retirar-me. Amb pocs diners puc sobreviure. Ja saps que mai m’han seduït els luxes. Que hi hagi salut i alguns diners per a poder viure amb dignitat. Tota la resta sobra.

Aquella mateixa setmana vaig anar al poble. L’oncle em carregà de sobrassades i formatges de Son Flor.

-Que no ho vegin els falangistes –em feia les darreres recomanacions-. Ho dissimules amb una mica de roba. Si en el tren t’ho volen prendre, mira si els pots posar al teu favor oferint-los alguna peça de formatge. Potser es conformin. Hi ha fam arreu. Alguns s’han posat l’uniforme per a poder menjar, altres per por. Una majoria són botxins, gent sense ànima ni sentiments. Aquí, al costat, sé que la meva veïna ha obligat l’home a posar-se la camisa blava. I era un home liberal, que sempre va parlar bé d’en Emili Darder, de tot el que el batle feia per les classes populars de Palma.

L’oncle anava parlant mentre em posava els queviures a la senalla. Ho preparava com si fos un tresor. I ho era, una riquesa incalculable, disposar de menjar en circumstàncies tan difícils, en una època en què els productes de primera necessitat restaven requisats per als militars. Començava un ferreny racionament. Ningú no recordava una intervenció militar tan exhaustiva. Els comerciants havien de lliurar un informe detallat del que guardaven als magatzems. L’exèrcit intervenia negocis, vehicles, els dipòsits de sucre, llegums, oli, cafè. Només podies comprar benzina amb una autorització especial. Els cotxes particulars anaven desapareixent de la circulació.

-Al començament del Moviment em vaig trobar el meu veí vestit de falangista –continuava l’oncle Joan-. En veure’m, enrogí. No sabia on amagar-se. M’havia fet tantes confidències en temps de la República! I, ara, obligat per la dona i per la por, el veies amb el mosquetó, la boina de requetè, el jou i les fletxes brodades damunt el pit. Provà de justificar-se. No sé per què ho volia fer. Tanmateix jo sabia els motius que el feren demanar l’ingrés a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Què m’havia de dir? Però insistia: “No vull que Mallorca caigui en mans dels catalans, senyor Joan. No ha llegit els articles de l’escriptor Llorenç Villalonga? Són molt assenyats. Explica els desastres de la República, la maldat de la Generalitat de Catalunya i del boig de Lluís Companys, que mana bombardejar Palma. No ho podem consentir de cap de les maneres! Hem d’ajudar el general Franco i foragitar els rojos de les Balears i d’Espanya! Imagini, quina desgràcia si els quatre eixelebrats catalanistes aconseguissin fer que parlàssim com a Barcelona!”.

“Què fer amb persones que mudaven tan ràpidament de camisa”, deia l’oncle, mirant-me amb ulls interrogants.

Al poble coneguérem nombroses històries semblants. Quants no mudaren de cantet en només vint-i-quatre hores? La mare, jo mateixa, quedàrem sorpreses en constatar com s’havien fet del Moviment persones que pensàvem que eren al nostre costat. Cosines que ens giraren l’esquena, amics del pare que no ens saludaven, gent que ens devia favors i que ara, lluint amb l’uniforme dels guanyadors, ens mirava de dalt a baix, com si nosaltres fóssim formigues a les quals podien esclafar.

L’oncle ja havia col·locat els queviures a les dues senalles que em tenia preparades.

Continuava narrant la seva topada amb el veí.

-Nomia Pere. En Pere Tonió, li dèiem a la barriada. No tengué sort. No li serví de res portar l’uniforme dels guanyadors, creure la seva dona, aplaudir el comte Rossi, acompanyar els escamots d’execució quan l’obligaven a fer-ho. Un dia, no fa gaire, va anar a fer unes feines al local que els seus tenien a la porta de Sant Antoni amb tanta mala sort que l’agafà de ple un bombardeig republicà. Morí esclafat pels cantons i les bigues d’una de les cases que s’ensorraren aquell dia. El tragueren de davall els enderrocs al cap d’unes hores. Les restes eren irreconeixibles. Una biga li havia esclafat el cap. La dona el plorà un parell de dies, però aviat s’amistança amb un altre falangista i ara els sents riure quan el bergant toca la porta a les nits.

Restà pensatiu per uns moments. Després em mirà, somrient lleugerament. Vaig veure que tenia el posat sorneguer d’abans de la guerra.

-Li hauria d’haver dit que anàs alerta amb els discursos que escrivia en Llorenç Villalonga –deia l’oncle Joan-. Potser fos important explicar-li que no era un escriptor de fiar. En temps de la República els socialistes l’amenaçaren de mort pel seu provat reaccionarisme. Sempre a favor dels propietaris, escrivint contra l’esquerra. Era prou coneguda l’enveja que sentia per n’Emili Darder, pels autors mallorquins que sabien escriure perfectament el català. Odiava qualsevol idea i actitud que servís per a millorar les condicions dels treballadors. No podia consentir que a ell l’atacassin per elitista i enlairassin el professionalisme i la bondat del metge Darder. L’enveja el rosegava per dintre. Volia ser alguna cosa a Palma i no sabia com. Els articles no li bastaven. Provà d’escriure una novel·la en mallorquí, Mort de dama, una obra que enfurismà els amants de la nostra cultura. L’acusaren de pamfletari. Llançaren els seus llibres a la mar. Cap intel·lectual de certa vàlua no el saludava pel carrer. Segurament es va fer falangista per medrar, per estar al costat de qui comandava.

Em mirà de forma interrogativa, com si demanàs la meva opinió.

-No cal parar esment en els oportunistes -li vaig dir-. Cadascú s’ha situat al lloc de la trinxera que ha escollit. Què li podíeu dir? Tanmateix no vos hauria entès. I encara pitjor: si hagués captat el sentit de les vostres explicacions, ens podria haver denunciat a les autoritats per criticar un escriptor dels seus.

Havíem arreglat les senalles amb el menjar. Anava pensant en el que em contava l’oncle. Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”.


Categories: literatura

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

Desdefinicions (angost)

Angost: Estiuenc mes, habitualment lúdic, que enguany viurem amb estretors.
Categories: literatura

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera)

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -


En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Categories: literatura

A la revista cultural argentina Ají


Un nou conte traduït per a la revista cultural argentina Ají.
Aquest cop es tracta d'El tren que passa, inclòs a Postres de músic, i que he adaptat jo mateix
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants? (Miquel López Crespí)


Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants?

Va veure la meva cara d’espantada i provà de fer-me un tímid somriure.

-Estic bé –em digué, en veu baixa-. No et preocupis. He millorat d’ençà que sé que ets a Ciutat amb l’oncle Joan. Els queviures i poder mudar-me de roba m’han ajudat molt. Em sent millor. Not com la sang torna a circular per les venes. De bon començament em pensava que moriria. El menjar era infecte. Vomitava. Em veia a les darreres. Plorava tot el dia pensat en vosaltres, en com vos trobaríeu. Ara estic més tranquil·la. Almanco tenc notícies vostres. Sé que el pare aguanta i que, amb dificultats, resistiu. En les actuals circumstàncies, disposar d’un plat de calent ja és un miracle. Una companya em deia que s’estimava més restar a la presó que sortir en llibertat. A casa seva morien de fam, no tenen res i són set de família! El pare, la mare, tres germanes i els padrins. Ningú no els dóna feina. Prefereix romandre entre reixes, subsistint amb l’aigua bruta que ens donen el matí, el bocí de pa negre i els moniatos sense pelar que no tornar a Son Serra i ser un altra boca per alimentar.

Sor Coloma la mirà estranyada. Potser ni s’hagués adonat que donaven aquell menjar miserable a les dones que vigilava. Les monges vivien somniant en el cel, àngels i querubins. Els portaven el dinar i el sopar des del convent i feien vida a una sala especial, lluny de les preses. Així i tot podien veure ben bé el tipus d’alimentació existent a Can Sales. Potser pensaven que la fam era una forma de guanyar el cel!

Sor Coloma no pogué resistir la temptació de dir-hi la seva.

-Pensau que estam en guerra –digué-. Ara el més prioritari és alimentar els soldats que ens defensen del comunisme. Tot el més essencial va dirigit vers el front. Nosaltres resam tres rosaris diaris per aconseguir que el general Franco i la cristiandat puguin salvar Espanya. Ens hem de sacrificar una mica per la Creuada que ha beneït el papa Pius XII. Així mateix hi ha gent que té pietat de vosaltres. Un gran nombre de senyores de ciutat fan la bona acció de portar alguns paners de figues de les possessions, sacs de patató. Al carrer hi ha necessitat i ho podrien vendre. Treure un profit malgrat que fos mínim. Sempre guanyarien unes pessetes! Però aquestes bones cristianes fan arribar aquests queviures per a vosaltres. Ho fan sabent que, si guanyessin els rojos, segurament serien detingudes, vexades i potser assassinades per la xurma que vol acabar amb la propietat i la família cristiana. Talment com s’ha esdevengut a Menorca, l’illa màrtir, on els republicans han assassinat nombrosos catòlics.

Sor Coloma se senyà tres vegades. Creia realment en el que deia, podia imaginar les preses de Can Sales matant, torturant, bevent la sang de les víctimes, com deia la propaganda?

Salvar Espanya del marxisme! Estaven ben adoctrinades les monges de la Caritat! En temps de la República criticaren les escoles que feia el govern. Propagaven que els edificis servirien més endavant per fer de presó dels creients. Quina indiferència envers l’esforç de la República per aconseguir que els treballadors poguessin tenir metge, com els rics. Deien que les dones només necessitaven saber cosir i fer el dinar. Una esposa cristiana era sempre silenciosa, dòcil, només preocupada per la feina i la casa. Si era Filla de Maria, si participava en les activitats de la parròquia, si es convertia en un exemple de creient per a les noves generacions tendria el cel guanyat! Però la follia esquerrana per aconseguir acabar una carrera era una bogeria. Voler que fossin iguals que els homes! Anar a marjal i a missa, tenir cura dels fills, portar la casa i ajudar l’espòs era el que santificava el matrimoni. Pregar sempre a Déu, morir amb un rosari a la mà. Aquesta era la tradició que defensava l’Església. Tota la resta era perniciosa i s’havia de prohibir. Dolent anar al cine per distreure’s, poder oblidar uns instants la grisor de la vida quotidiana. Pecat els balls que no fossin jotes i boleros. Perillós per a l’ànima sortir d’excursió amb els joves de l’Ateneu, pertànyer a un sindicat, a una cooperativa de consum. Les dones podrien condemnar-se per a tota l’eternitat si sentien, malgrat que fos des de la distància, un míting dels enemics de la religió, si cedien a la temptació d’anar a veure una obra de teatre que no fos autoritzada pel bisbat.

El rector feia sermons dient que, a Rússia, els comunistes llevaven els fills a les famílies i els adoctrinaven en el marxisme i l’ateisme. També convertien les dones en homes. Sense cap mena de sentiment humà, les posaven a treballar a les fàbriques i feien que portassin avions i tractors, i les transformaven en monstres. Quan passaven davant l’Ateneu on ensenyava de llegir i escriure, se senyaven, talment haguessin vist el dimoni. Aconsellaven la gent a no fer-se de les cooperatives. Com era possible tanta ignorància? Quin pecat podia haver-hi en el fet de ser d’una associació obrera? Però ara, amb el triomf del Moviment sí que els interessava la política. Fer la feina dels carcellers, estar a les ordres de Falange els pareixia excel·lent, una labor “cristiana”!

Potser n’Andreu tenia raó quan deia que els socialistes érem els autèntics cristians del segle XX. De primer jo no ho entenia. L’escoltava en silenci. Què volia dir quan afirmava que nosaltres érem els vertaders seguidors de Crist? L’Església sempre estava al costat dels poderosos. El cristianisme només serví per a consolidar segles d’opressió i d’ignorància, per a bastir d’una justificació les guerres de rapinya i els genocidis. Quan pensava en els catòlics tan sols podia imaginar les guerres i creuades, els milers de morts en nom de Crist, les ciutats arrasades, el poder omnímode de la Inquisició, la cremada d’heretges i jueus, de tantes i tantes persones que s’havien lliurat a la ciència com Miquel Servet i Galileu Galilei. El clergat mai no canviaria. Sempre donant suport als grans propietaris. Quants segles predicant l’odi, el fanatisme més ferotge? No bastava enderrocar els palaus de la Inquisició, promulgar lleis en defensa d’un ensenyament laic i gratuït com a França. Res no mudaria si no aconseguíem vèncer l’ignominiós llegat que ens venia de Roma. Bastava veure les fotografies del present. El bisbe de Mallorca beneint les tropes italianes, les armes que servien per a la matança. O no eren els sacerdots els que atiaren la follia de l’extermini? On era el missatge de pau i reconciliació esperat? Cap monja de Caritat, cap predicador podria convèncer-nos de la bondat de les seves intencions. La sang dels Tarongí em bullia dins les venes. L’únic evangeli practicat pel catolicisme militant era el dels foguerons del bosc de Bellver, el del pare Adrover, el sacerdot que, amb una creu al pit, acompanyava el comte Rossi en la cacera de republicans pels pobles de l'Illa.

N’Andreu ens mirava somrient, atent als meus dubtes.

-O no heu llegit els Evangelis? –deia, fent-se càrrec de les nostres prevencions-. Ja sabem que és el Vaticà, la burocràcia eclesiàstica, qui ha manat des de sempre. Tot això ja ho sabem a la perfecció. Recordau que, d’ençà dels primers segles del cristianisme, des del mateix moment en què l’emperador Constantí acabà amb les persecucions de Calígula, Neró, Dioclecià i Vespasià, els patricis romans es feren seguidors de Crist per a poder continuar servant el control sobre el poble.

El meu nuvi era una d’aquestes persones que llegia tots els llibres que li queien al davant. Mai no vaig conèixer ningú amb tanta ànsia de saber! Romandre al seu costat era com fer viatges a altres èpoques, a segles pretèrits dissolts en la boira del temps. El que m’explicava era més atractiu que alguna de les pel·lícules que anàvem a veure al cine.

-Del cristianisme –continuava, apassionadament, talment hagués de canviar el món amb les seves paraules – ens interessa el missatge evangèlic i no tant el que han fet bisbes i sacerdots d’ençà del decret de Constantí, aprofitant-se de la credulitat popular. Es tracta de no fer mal al proïsme, de repartir el que tens entre els pobres, de foragitar els mercaders del temple, de respectar els vells, els malalts, els necessitats. Per això lluita qualsevol persona que vulgui dignificar la vida.

Sí, tenia raó. Tot era molt simple. Repartir la riquesa, acabar amb els abusos, lluitar per aconseguir que la gent no patís tant. Estava cansada de veure cares tristes entre els jornalers i jornaleres que anaven a llogar-se a la plaça Major. Com era possible que els catòlics no s’immutassin davant la misèria dels desvalguts? O no sentien mai les campanes de l’església repicant per una dona jove morta de tuberculosi, els nombrosos infants que desapareixien just acabats de néixer o al cap de pocs mesos per no haver estat ben alimentats? D’on sorgia la indiferència de les Filles de Maria, dels rendistes del Círculo Mercantil? En quin moment de la seva existència es convertiren en estàtues de sal?

I ara, aquestes monges de la Caritat, pensant que feien un servei, s’oferien per a fer de carcelleres. Quines maneres tan distintes d’entendre el missatge de Crist! Em demanava qui seguia de forma més eficient l’Evangeli... ¿el pare donant suport a La Societat, a les cooperatives de consum o aquestes religioses vigilant les portes de la presó, fent formar les detingudes enmig del pati, castigant les que consideraven rebels en cel·les especials, tancant els ulls cada vegada que el director llegia la llista de les que havien de pujar al camió per a no tornar mai més?

Si em deixava dominar per la nostàlgia, si pensava massa en els temps feliços al costat de n’Andreu i la família, m’enfonsaria, es debilitaria la meva capacitat de resistència. No podia defallir. Tenia el deure de ser forta, deixar de banda qualsevol debilitat. L’enyorança pels dies de llibertat, per aquells estius a casa de l’oncle Joan, les excursions amb n’Andreu i els joves de l’Ateneu, les converses prop de la platja, en es Molinar i la Ciudad Jardín amb n’Aurora Picornell, les discussions sobre literatura i política, havien de restar provisionalment a un racó de la memòria. No podia submergir-me en el record d’un passat feliç o m’enfonsaria per sempre. No volia dir que oblidàs la felicitat perduda, però l’essencial era no capbussar-me en aquells records oblidant els que depenien del meu suport. Servar a l’interior profund del pensament l’escalfor dels dies joiosos viscuts abans del Moviment. Saber que havíem pogut gaudir dels moments més intensos de la nostra existència. Però el més important era no fer coneixedores les debilitats sentimentals que ens posseïen als botxins que pul·lulaven arreu. Era essencial que l’enemic mai no pogués intuir que estàvem destrossats i que el dolor que ens feien sentir matava l’antiga alegria, els anys de tranquil·la existència que ens alletava fins no feia gaire. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang, resistir. Cap altre deure era més importat. El que volien els facciosos era enfonsar-nos definitivament, que mai no tornàssim a ser persones. Convertir-nos en homes i dones sense voluntat, esclaus que funcionassin a tocs de corneta i consigna. Com fer-ho per ser més durs que el marbre però alhora servar la tendresa acumulada al llarg de la vida? Tasca difícil. Sabia el meu deure: fer tot el possible per ajudar els que eren a la presó, a la mare, al padrí, amagat a la soll. Què devia fer n’Andreu en aquells moments a Can Mir, esperant d’un moment a l’altre l’instant fatídic? No ho volia pensar. L’alegria de la joventut fugia de sobte, espantada amb els primers crits dels falangistes el dinou de juliol.

El posat de na Isabel continuava essent trist. Malgrat notar una espurna d’alegria en el seu rostre en dir-li que tots érem vius, el pes de la presó planava damunt ella com una llosa. Em vaig apropar als barrots que ens separaven amb un intent d’acaronar la seva pell i que sentís l’escalfor de la meva carn, l’amor que sentia per ella.

Just vaig poder fregar la mà que tenia posada en la reixa.

Sor Coloma, atenta a cada un dels nostres moviments, tornà a intervenir, aquesta vegada amb greu seriositat.

-Ja vos he advertit que no podeu acostar-vos al reixat. Vés a saber què podeu intercanviar. Res de cartetes secretes. Aquí, per desgràcia, ja les sabem totes. Si voleu contar la vostra vida, fer preguntes, emprau els sistemes normals. Sí, ja sé que pensau que les missives són censurades. Però per explicar l’estat de salut de la família, el més essencial en aquestes circumstàncies, no valen misteris.

I afegí, amb certa intencionalitat cruel:

-En els temps que corren no calen massa paraules. Seria gastar paper i tinta inútilment. Tanmateix na Isabel no anirà d’excursió ni sortirà de Can Sales aquesta setmana. Només li cal agafar el llapis per dir-te quan necessita la roba neta o per a saber el dia que li portaràs la senalla del menjar. Quatre retxes basten i sobren per estar informada de la salut dels pares. També et pot enviar una tarja per a comunicar-te els dies que pot rebre visites. Per tenir-la assabentada de com està la família basta posar “tots estam bé de salut”. Cinc paraules. La resta, sobra.

Vaig quedar corglaçada en constatar la maldat que representaven uns suggeriments tan deshumanitzats. Què sabien les monges de la vida familiar, del valor d’unes paraules escrites des de la presó? Ens obligaven a emprar els doblecs de la roba per explicar el que no es podia dir en una carta normal, censurada. Nombroses detencions eren per sorpresa. Alguns dels innocents represaliats, sospitant que res no els podria salvar de morir, escrivien d’amagat les últimes recomanacions. Les mares i esposes dels assassinats em mostraren alguns dels papers que reberen. Eren les darreres paraules escrites a corre-cuita, minuts abans de ser portats als fossats del fortí d’Illetes, a les cunetes del camí dels Reis. Escrits amb algunes faltes d’ortografia, amb paraules il·legibles per les llàgrimes derramades. I sempre els mateixos pensaments: que el fill el recordi, que l’esposa sigui forta per poder tirar endavant la família. I si hi havia factures que es podien cobrar, explicava qui era el deutor, on anar aquells duros. Si era ell qui devia favors, demanava fer tot el possible per quedar bé. Però què sabien del bategar de la vida unes religioses que castigaven i amenaçaven les detingudes que posaven entrebancs per anar a missa, per a convertir-se al catolicisme?

Sobreres les relacions familiars? Per això molts directors de presó només deixaven escriure tres retxes a una postal.

Sor Coloma m’ho digué abans d’arribar al locutori. Ella era la censora.

-No vull que els arribi cap mala notícia –deia, segura de fer un bé a les presoneres-. Jo estim fora mida la feina que m’han comanat. Si una presa rep una carta dient que algú de la família ha mort no li don fins que veig que està en condicions d’assimilar la notícia. No vull que emmalalteixi, que hagi d’anar al metge o provi de fer vés a saber quin desbarat. Al començament, quan no ens hi miràvem tant, alguna de les dones que guardam provà de suïcidar-se en assabentar-se de la desaparició del pare, l’espòs, un fill o un germà. Per això mateix decidírem anar amb cura. Si l’escrit no porta res d’especial, la lliuram el mateix dia que arriba. Però si hi trobam informacions del tipus que t’he contat, esperam un temps prudencial. El que més ens importa és la salut de les preses!

La monja que vigilava la meva germana l’obligà a aixecar-se i retirà la cadira on estava asseguda a dues passes de les reixes. Sor Coloma va fer el mateix amb la meva.

-Apa, aixeca’t –m’ordenà, fredament-. No vull tenir problemes amb el director. No voldria que aprofitàssiu la bondat de les monges per introduir qui sap quines noves no recomanables.

Na Isabel no pogué resistir restar amb la boca callada.

-Qui em va salvar els primers dies va ser n’Aurora Picornell. Quan em portaren a tancar ella ja feia temps que era a Can Sales. En veure que no menjava em donà la seva ració de pa i moniatos. A mi em feien oi. Ella els va pelar i aconseguí que la meva salut anàs millorant a poc a poc. No sé d’on treu les forces. Encara ara és la que ens fa cantar cançons a l’hora de brodar. Interpretam tonades de la pagesia, alguna copla permesa per la direcció. Ens entretenim com podem i ella és l’ànima de tot.

Aquesta vegada no ens digueren res. Sor Coloma, comprovat que no podíem apropar-nos al reixat, estava més tranquil·la. S’assegué a un metre de distància d’on em trobava i continuà resant el rosari mecànicament. Jo deixava parlar na Isabel. No la volia interrompre. Notava que li feia bé explicar el que sentia. Tanmateix, pel to de veu, pels cabells blancs i el tremolor de la mà esquerra, pel moviment imperceptible d’un nervi de la galta, per la forma de mirar-me, jo sabia tot el que no podia dir-me de paraula per la presència vigilant de les monges.

Na Isabel em relatava la rutina de la presó, l’horari obligatori, la feina als tallers, les hores de doctrina cristiana i sermons dels sacerdots. Jo endevinava -ho vaig copsar de seguida que m’obriren les portes-, l’acaramullament de persones en un indret que no havia estat pensat per lloc d’internament. Bastava veure les sales, amb les pobres màrfegues tirades al terra. Massa gent per a un espai tan reduït. Les habitacions eren plenes de gom a gom. No calia que na Isabel m’ho contàs. Podia llegir en el seu rostre el que passava per cambres i passadissos. Els camions i cotxes que arribaven cada moment amb detingudes de tots els pobles de l’Illa i la Península. Mentre avançava cap al locutori havia vist perfectament senyals de fuetades en les cames i braços de les dones que, agenollades, fregaven el trespol. No eren ferides accidentals. Eren rastres ben evidents de pallisses. En algun braç es podia veure la curvatura de la corretja marcada, en negre, damunt la carn. Ho sabia per la mirada de por en les detingudes que havia vist feinejant. Per a sor Coloma devia ser un paisatge conegut. No li donava importància. Potser no el veia, absorta en els seus rosaris i meditacions. Aquelles dones tenien prohibit apropar-se als visitants. Miraven les rajoles, atemorides que les castigassin. L’oncle Joan m’explicà que, pels comentaris temorosos d’alguns familiars d’internades, sabia de l’existència de cel·les de càstig. Les preses que no eren obedients i no seguien a ulls clucs les normes del director o que havien demostrat algun signe de rebel·lia, eren castigades a romandre incomunicades dies i setmanes, alimentades solament amb aigua i una mica de pa dur.

Com es podia mantenir l’esperança, la dignitat, enmig de la tenebror que alimentaven les monges de la Caritat?


Categories: literatura

Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’

Vilaweb Lletres - Dg, 02/08/2020 - 21:50

La novel·la La drecera va ser finalista del premi Just M. Casero l’any 2018. Va ser una deliberació del jurat molt renyida, però al final, aquesta obra no va guanyar. Tanmateix, a voltes, unes situacions adverses ens en porten unes altres de positives. Perquè La drecera, aleshores, va arribar a mans dels editors Aniol Rafel i Marta Rubirola, de Periscopi, i de seguida la van acollir al seu catàleg i s’hi van posar a treballar. I un dels membres del jurat que l’havia defensat, Josep Maria Fonalleres, en va escriure un epíleg. Avui, La drecera ha encaixat en un catàleg especialitzat en ficció, marcat per la novel·la internacional, on es troba acompanyada d’autors d’aquí com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Miquel Berga i Marta Orriols. I això ha fet que novel·la i autor facin un salt endavant. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Perquè Miquel Martín (Begur, 1969) no és un escriptor que acaba d’aparèixer de la nit al dia. Fa vint anys que publica. Entre més, ha publicat les novel·les L’estratègia de la gallina (Columna, 1999, Finalista Premi Ramon Llull); Cabells de medusa (CCG Edicions, 2007); El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017). També diversos volums dedicats a llegendes populars de mar i de muntanya publicades a Edicions Sidillà, i diversos estudis sobre la poesia de Joan Vinyoli, de qui és un estudiós.

Trobeu que publicar a Periscopi aquesta darrera novel·la és entrar a una nova etapa, fer un salt?
—Trobo que Periscopi s’ha guanyat un prestigi que és molt merescut, i ho puc dir des de dins, perquè treballen molt bé. I sí que és fer un salt, perquè sé que potser molta gent m’ha descobert a partir de La drecera, pel fet d’haver estat publicada a Periscopi, que té un ressò major. Però alhora, jo ja fa vint anys que escric i publico, i he anat fent un camí per arribar a aquí. Molts lectors estan contents per mi i em diuen: ‘Portes molts anys picant pedra i ara és com fer un salt important, que se’t reconegui la feina i la qualitat.’ Ha estat un camí llarg, fent passets curts, però molt sòlids. Jo sempre he tingut clar cap on anava i quina mena de literatura volia fer. Que la literatura és un compromís, que s’ha de treballar molt el text, que s’ha de ser rigorós, que s’ha de tenir consciència de la llengua i visió literària de la realitat. I tenia el convenciment que aquest reconeixement arribaria.

El valor de la vostra literatura és la importància de la construcció d’un estil propi, amb una llengua neta, rica, diàfana. És una literatura amb molta llum. Creieu que heu construït el vostre estil a partir de la barreja d’una literatura popular nascuda del relat oral i la poesia de Joan Vinyoli, de qui sou un estudiós?
—És una suma de diversos factors. Primer, d’aquesta concepció de ser escriptor i de tenir la voluntat d’un estil literari. Com deia Rodoreda, hi ha qui el troba de seguida, hi ha a qui els costa més i n’hi ha que no el troben mai. Trobar un estil i una literatura que et diferencia, que és una mirada cap al món a través de les paraules, només s’aconsegueix a través del coneixement de la llengua. Jo l’he adquirit a través de la cultura popular, d’escoltar la gent del poble, com parlen els pescadors, com parlen els pagesos, com parla la meva mare, que és un goig, que parla un català riquíssim. I també per la lectura, pels qui m’han precedit: Vinyoli, que és una de les meves passions, i en general pel fet de ser lector de poesia. És que els poetes són essencials pels escriptors. Jo trobo que es nota molt quan un novel·lista ha llegit poesia i quan no n’ha llegit. Perquè té un registre lingüístic, té una visió de la llengua, té una capacitat metafòrica, la seva prosa té una llum… I tot això ha anat conformant el meu estil.

Llegir poesia és important, però llegir Vinyoli deu marcar d’una manera especial.
—Vinyoli és un autor potentíssim, amb una gran autenticitat. Perquè la poesia de Vinyoli és una poesia molt vital en un doble sentit: parla d’allò que és més important de la vida, de les grans preguntes i dels grans neguits, perquè Vinyoli, malgrat que a la vida té unes grans dificultats, celebra el fet de viure. Però, per a mi, més enllà de la seva poesia, d’una qualitat indiscutible, Vinyoli és també el seu tarannà. Ho va passar molt magre a la seva vida, la seva obra no es va reconèixer, es va ignorar i obviar, i fins al final de la seva vida no se li va reconèixer. Per això, en moments durs de la meva trajectòria, quan veia que feia una feina molt seriosa que no tenia el ressò que jo pensava que havia de tenir, em deia: ‘Pobre Vinyoli, això li passava a ell.’ No és que m’hi vulgui comparar, però em donava uns certs ànims. Al final, la qüestió és creure en allò que fas, fer-ho amb seriositat i tenir una mentalitat forta per tirar endavant.

No fer concessions, suposo.
—I no fer concessions. Això és important. Vinyoli en una de les últimes cartes que escriu, dirigida a la seva germana, ho diu així, literalment: ‘Jo no he fet concessions.’ Si fas concessions, estàs perdut. Si no fas concessions, quan el reconeixement arriba, ho fa amb tota la solidesa.

Abans ho dèieu, que fa vint anys que escriviu. Les novel·les que heu publicat fins ara, a més de la voluntat d’estil i de no fer concessions, tenen algun altre element en comú? Hi ha un univers o una temàtica que sigui una constant en les vostres novel·les?
—Ara, mirat amb la perspectiva del temps, sí que hi ha aquesta consciència de la importància de la llengua, que és la que ens comunica amb el món, que és molt important, perquè és un reflex d’allò que vivim. I també he vist que hi ha molta presència de la natura, de la importància del paisatge i de la natura: pertànyer a una terra, formar part d’un entorn natural, aquesta mirada cap al paisatge que ens envolta, perquè el paisatge és part de nosaltres. En el cas de La drecera, hi ha la transformació del protagonista, que és un infant que es fa gran, però també hi ha la transformació del seu entorn.

Clar, vós sou nascut i viviu en un poble de la Costa Brava, Begur, on els estralls urbanístics els heu viscut en primera persona. He vist el final d’un paradís perdut.
—Sí i d’una manera molt accelerada. La generació que ara tenim entre quaranta i cinquanta anys som l’última generació que hem viscut el paradís que dius. Perquè els canvis d’aquests últims vint-i-cinc o trenta-cinc anys han estat molt grans i molt accelerats. I la destrucció ha estat molt bèstia. Som l’última generació que encara hem viscut aquesta barreja que tenia l’Empordà tan especial entre el mar i l’interior, entre la pagesia dels masos i els pescadors. Som l’última generació que hem pogut baixar a una cala pràcticament deserta i agafar musclos a la roca, caçar un pop i fer un arròs a la sorra. O anar-te’n al bosc, trobar bolets i fer una graellada de carn amb bolets allà mateix. Això avui és impensable. El mar s’ha quedat sense recursos, musclos pràcticament no en tenim, perquè la pressió urbanística ha estat immensa i s’han comès unes barbaritats molt i molt grans.

A més de viure-ho, potser fins i tot ho heu combatut.
—Sí, ni que fos a través de la literatura. La literatura també és una mena de resistència, una mena de lluita. Serveix per a ser crític. Que quedi clar que jo no he volgut mai fer pamflets, que jo faig literatura i faig ficció, però a través de la ficció sí que proposo al lector que reflexioni. I potser a través de la ficció el lector s’adona d’aquestes barbaritats que dèiem, d’aquesta pèrdua del patrimoni natural, d’aquesta destrucció del paisatge, de com ens hem anat allunyant de la natura. Abans teníem una relació íntima amb la natura i l’hem anat perdent. I pel camí hem perdut també el llenguatge que permetia aquesta relació. Hem perdut paraules, refranys, dites, expressions. Hem perdut una riquesa lingüística molt lligada al camp, a la pesca, a les feines d’una masia.

I uns gests que eren l’expressió d’unes maneres de treballar i de fer. Gràcies a la vostra literatura i a la d’alguns altres en podrem conservar la memòria, si més no.
—Això deia jo en un article on parlava d’una d’aquestes barbaritats que s’han fet a sa Riera, una de les platges de Begur, que al final només ens quedarà la literatura per a recordar com era aquest paisatge i aquesta natura.

En aquest sentit, com es va cuinar La drecera? Hi havia aquesta voluntat, de deixar testimoni d’un paisatge que ha anat desapareixent?
—La idea inicial de La drecera era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.

Miquel Martín.

En aquesta novel·la el punt de vista és rellevant.
—Sí, és un dels elements bàsics de la novel·la. Fonalleras ho explica perfectament a l’epíleg. Era un dels reptes: la novel·la s’explica en primera persona, de manera que jo havia d’assolir la veu del nen, però alhora no podia ser realment la veu del nen. S’havia d’explicar en un llenguatge que fos creïble, però alhora, podent-ho mirar des de fora. És un equilibri molt difícil, que fins que no el vaig trobar, no vaig trobar el to, que és essencial perquè la novel·la funcioni.

I també és interessant el ritme que conferiu a la novel·la. Creeu una cadència lenta, que va fent, que va conduint el lector per la història, sense grans estridències que facin de motor per avançar.
—Sí, tot i que el ritme de la novel·la no és el mateix al principi que al final. Al principi, el nen és molt nen i el ritme és molt lent, perquè els nens tenen una concepció del temps i de l’espai diferent de la dels adults. Però en el moment que el nen es transforma, per les coses que li passen i el sacsegen, quan entra a la pubertat, s’accelera tot, i l’última part de la novel·la és molt més ràpida i els capítols són molt més curs. Això és intencionat, perquè volia que el lector entrés a poc a poc dins d’aquesta atmosfera i hi quedés embolcallat. No és una novel·la d’acció, sinó de descobriment interior. Vull que el nen t’agafi de la mà i et porti pel seu interior.

Hi ha molta subtilesa en allò que es va narrant.
—És una de les coses que vam parlar més amb els editors. Hi ha gent que ha fet servir la paraula ‘delicat’. Sí, és una novel·la molt delicada, molt subtil, en què les coses van arribant al lector d’una manera molt pausada, sense que se n’adoni pràcticament. Com diu Fonalleras a l’epíleg: ‘Però quan l’acabes, tens una sensació de plenitud. Precisament perquè tot t’arriba amb subtilesa, t’arriba amb més força, encara que sembli una contradicció.’

La novel·la retrata molt bé la burgesia industrial rica, classista, aviciada, sense valors, sense escrúpols, sense cultura, sense voluntat d’anar endavant pel bé comú. Segurament és un dels drames recents d’aquest país.
—Sí, també hi pot haver aquesta crítica històrica i gairebé política darrere la novel·la. És un dels elements clau del perquè la vaig voler escriure. De com aquest nen (que els seus pares treballen per una família rica) té accés a aquest món dels rics, però no el pot assolir. Hi ha gent que m’ha dit que li ha impactat la imatge del nen quan és a la piscina, mentre el seu pare la neteja, i que s’hi voldria banyar, però ho té prohibit. Al principi, el nen està enlluernat pel luxe dels rics, però a poc a poc s’adona que tot és mediocritat i aparença. És tot pobresa, al cap i a la fi. I entén que la riquesa és poder estar amb els seus pares, compartir estones i aprenentatges amb en Pitu, el masover del mas veí, anar amb bicicleta amb els amics, l’amistat… A la novel·la es mostra com els rics tenen la consciència que tot es tapa amb diners, que qualsevol cosa es pot comprar amb diners, fins i tot la voluntat de les persones. La concepció tan burgesa que els diners són l’única cosa que importa.

Tot i utilitzar un ritme lent, val a dir que hi ha una sèrie d’escenes que connoten la novel·la. No les desvetllarem, però sí que podem dir que el final és una d’aquestes escenes, de gran potència, i que és una metàfora del llibre.
—És curiós, el final, perquè jo el tenia molt clar i havia de mantenir el to de la novel·la, no podia ser un final espatarrant, amb una gran sorpresa. Només diré que conté una sensació de plenitud.

La novel·la té un aire costumista. Teníeu por que no encaixés en el context literari actual?
—No m’ha preocupat mai, això. Escrius sobre allò que tens necessitat d’escriure. No has d’estar pendent de modes ni de més elements que no siguin les necessitats literàries que tens. Això també li va passar a Vinyoli, que feia una poesia que no estava de moda en aquell moment i això va fer que el menystinguessin i l’obviessin. De tota manera, penso que aquesta idea de la identitat personal, del creixement, del descobriment, és un tema atemporal. Hi ha gent que m’ha dit: ‘Has fet una novel·la amb molts elements generacionals.’ Home, sí que passa en un moment molt determinat i la gent que tingui la meva edat s’hi veurà reconeguda en aquests elements, però crec que és una novel·la absolutament atemporal, que pot interessar a un lector de qualsevol època i de qualsevol país. Perquè tothom passa per aquesta etapa de desconcert i de descobriment, d’enfrontar-se al món, de tenir unes frustracions, de creixement, de maduresa, que és bàsicament allò que vol mostrar la novel·la.

Us ho diré d’una altra manera: en les arts visuals, vós seríeu un creador que hauria triat la figuració, no pas l’art abstracta, que és la que predomina avui d’una manera aclaparadora.
—Que vaig una mica a contra-corrent? Potser faig un tipus de literatura que es pot considerar, amb tota mena de cometes, més clàssica. Però, un cop més, en parlàvem a l’inici de la conversa: és una qüestió d’estil. He trobat una literatura que em serveix, que m’interessa i que em permet d’explicar amb la força tot allò que jo vull, allò que m’impressiona i m’emociona. És més important el compromís amb allò que fas, que no pas que allò que fas tingui un encaix o no el tingui. Ja el trobarà, l’encaix, en tot cas. L’encaix és la qualitat. Quan una cosa té una qualitat, s’acaba imposant per la força que té.

The post Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Tortosa s'emmiralla


Tortosa s'emmiralla a l'aigua del riu.Passat i present conviuen amb perenne normalitat.Un llagut perdut en el tempsbada.
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.

Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.

Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.

Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.

Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.

Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.

“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.

Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.

Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!

Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.

Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.

Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.

M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.

Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.

El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.

No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!

Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.

El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.

--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.

Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:

--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.

I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.

Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.

M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?

No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?

Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.

És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.


Categories: literatura

Blai Mateu: ‘Som d’una generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, i ara tot allò que passa és enorme’

Vilaweb Lletres - Ds, 01/08/2020 - 21:50

Blai Mateu ha viscut al món del circ d’ençà que va néixer, perquè és fill de Tortell Poltrona. Va voler continuar en aquest món i va marxar a estudiar-ne les arts a França, a l’Escola Nacional de Circ de Châtellerault, a l’ENACR de Rosny-sous-Bois i al CNAC de Châlons-en-Champagne. L’any 2000 amb la seva companya Camille Decourtye van crear la companyia Baro d’Evel. Aquesta companyia de circ francocatalana té la seu a L’Avereit de Comenges, a cinquanta quilòmetres al sud de Tolosa, en un antic celler cooperatiu rehabilitat el 2013. Al llarg de dues dècades, Baro d’Evel ha anat fascinant cada vegada més persones per les propostes d’espectacles que fan, en les quals les acrobàcies circenses es conjuguen amb la dansa, la música, les arts plàstiques i uns cavalls i unes aus que també dialoguen amb els artistes, i es confegeix una poètica que atrapa aquell qui té la sort de veure-la. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Les darreres propostes que ha confegit Baro d’Evel s’han pogut veure a Catalunya: l’espectacle sota carpa Bèsties, amb cavalls i ocells i el díptic Là, sur la falaise, format per i Falaise. Aquest estiu, en un format experimental, Baro d’Evel va inaugurar el Festival Grec de Barcelona amb A tocar! Hem parlat amb Blai Mateu de la manera que tenen d’innovar les arts del circ, de la creació i el compromís contemporani; i sobre les conseqüències del confinament i la pandèmia, que els han portat a reflexionar a fons alguns aspectes logístics, també.

Què heu transgredit d’una manera essencial del món del circ per aconseguir d’innovar-lo?
—Ens trobem més a prop del món del moviment i del món del teatre, igual que de l’essència del circ, que és compost per números. Potser seria això.

Perquè el vostre concepte de circ depassa la pirueta i l’humor i es col·loca en un punt on la dansa, el teatre, i les arts plàstiques construeixen una nova poètica.
—Això és una cosa natural. El circ ho ha fet sempre, i el teatre també. És que ens trobem al 2020 i, en aquest sentit, fem les coses amb els coneixements que tenim. És cert que nosaltres donem el mateix valor a tots els llenguatges, ja sigui el so, la llum, l’espai, la plàstica, l’escenografia, la musicalitat, el moviment, la teatralitat. Però sí que la potència corporal de l’acrobàcia ens ajuda a ser més radicals en les composicions físiques que tenim.

Amb tot, us agrada que us considerin una companyia de circ o això ara ja no té cap importància?
—Ens és una mica igual, però sí que ens agrada de valorar el circ com una disciplina artística tan noble com les altres. Perquè les ajudes de les administracions no es troben al mateix nivell i ca hi caldria més suport. Ens agrada de defensar que el circ es mereix un reconeixement com totes les altres arts. Avui, el 2020, hauríem de parar de confrontar-les i de comparar-les, perquè tot es barreja molt. I, de fet, les singularitats recauen més en les companyies i en les persones que els llenguatges en si.

En la manera com es creen simbiosis entre els espais de frontera entre disciplines.
—Quan crees els espectacles, dibuixes una cosa amb complexitat, en la qual un llenguatge et vincula amb un altre. I busquem l’equilibri amb tot això i que es rebi com un tot o com un collage.

Com treballeu cada nou espectable amb la Camille Decourtye? Quin procés de creació utilitzeu?
—Amb la Camille som parella i treballem sempre. Som molt apassionats de la nostra feina i, com que treballem molts llenguatges diferents, estem sempre en una cosa o en una altra, dins de la mateixa realitat de la nostra vida familiar. No hi ha cap secret: és fer, desfer, tornar a fer… Nosaltres no partim d’un text, els conceptes dels espectacles es fan a partir d’improvisacions, a partir de matèries que tenim, anem fent i desfent fins a trobar l’espectacle.

Partiu d’una idea, no pas d’un esquema?
—Depèn. Normalment… dic normalment, perquè ara hem fet l’obertura del Grec, que era un projecte especial amb uns tempos que no havíem fet mai, però normalment són creacions que posem en espais llargs on tenim moments de recerca i temps de pausa, que es van ajuntant. I hi ha un moment final on es produeix una concentració de tothom per a fer l’estrena. Però en aquests temps de recerca i de deixar reposar la feina, hi ha molt de treball de taula. Fem molts esquemes, partint de moltes idees, que es van filtrant en un llarg procés de fer i desfer, i equivocant-se molt. Donem molt d’espai als projectes, perquè una idea fallida, després de quatre mesos de repòs, quan hi tornes, pot donar peu a una altra cosa.

Treballar amb animals o sense, canvia gaire les propostes? Què us aporten?
—Jo no diria que les canviï gaire. El factor que fa que ens agradi tant de treballar amb animals és que intentar parlar d’un món on els animals no hi són és com deixar-se alguna cosa. Però quan dic animals, també podria dir els nens o la gent gran. En aquest sentit, ens ajuda a parlar d’una manera més oberta i equitativa del món, en general. D’una altra banda, el fet de treballar amb animals posa el moment present de les actuacions en un punt que és difícil de tocar-lo. Perquè ells respiren el moment present d’una manera que a nosaltres com a actors ens costa molt de reproduir. Per això són mestres en aquest sentit, i fan que els espectacles tinguin una relació amb el moment present que és extraordinària. Però, així i tot, també fem coses en les quals els animals no són presents. Ara hem fet aquesta cosa pel Grec, on sortia la Rita, la nostra filla petita, que era la primera vegada que actuava, i sents que hi ha aquesta connexió també, perquè la manera de situar-se, d’estar, també fa que la gent relativitzi certes coses. Quan apareixen nens o animals, tothom es posa en una disposició d’acceptar i d’equilibri que ens sembla molt essencial.

En el cas dels animals, també hi ha la idea al darrere de trencar l’antropocentrisme que el món imposa?
—És clar i, en aquest sentit, a vegades ens posen en el lloc on hauríem d’estar. L’egocentrisme de l’humà està reequilibrat quan es troba amb situacions en les quals hi ha més coses que agafen importància. El fet de muntar una carpa, de fer espectacles de carrer, també conté aquest equilibri total, en aquest sentit.

Camille Decourtye, fundadora amb Blai Mateu de Baro d’Evel.

Quina importància doneu a la natura?
—La natura, justament ara, amb la Covid-19, que ens ha deixat a casa durant tres mesos seguits, la primera vegada des de fa vint anys, quan vam sortir de l’escola, perquè sempre hem estat de gira, ens ha conduït a una reflexió en aquest sentit. Al díptic Là, sur la falaise, que és allà, aquí o ara sobre el penya-segat, ja hi havia un rerefons d’una mena de caiguda d’un món. Parla de la caiguda en la qual ens trobem com a societat. Però sí que és veritat que el confinament ens ha generat una mena d’electroxoc, en el sentit que com a companyia i com a actors culturals ens hem de mirar, hem d’analitzar les nostres pràctiques per contribuir a un món diferent. La nostra realitat és de viatjar sempre i, no ho hem de deixar de fer, perquè els artistes no s’han d’autocentrar tan sols en un territori, però hem de mirar quines coses podem fer diferent: ser més temps als llocs, quin és l’impacte de tot plegat i aportar més coneixement per canviar una mica les nostres pràctiques.

Per exemple?
—Quan hem anat de gira, hem vist que si anem deu quilòmetres per hora més a poc a poc, amb els tràilers dels decorats, l’impacte del carboni canvia un tant per cent significatiu. Tot són detalls. I, per exemple, si avui haguéssim de fer Falaise, segurament no la faríem de la mateixa manera que abans, per la consciència que tenim avui, que ha canviat. Podem buscar maneres de fer noves, i això també és font d’inspiració. Els esdeveniments que vivim són unes experiències més que portaran canvis.

El confinament us ha fet reflexionar molt i segurament us farà canviar algunes mecàniques, però, en l’àmbit de la creació, idees com la de cedir la llibertat per por de la mort, la idea de lentitud, la idea de silenci… Us generaran punts de partida nous per als vostres espectacles.
—Que hi influirà, penso que és evident. Amb tot i més enllà de la creació d’espectacles, perquè tothom hi té una relació molt forta. És clar, nosaltres, en certa manera, ens hem sentit molt privilegiats. Pel fet de treballar amb animals, que formen part de la nostra família, vivim al camp i. en aquest sentit, el confinament ha estat un moment per a tornar a connectar amb l’interior de la família que som, però també amb la terra, amb un temps… Són coses molt essencials. Però no tothom ho ha viscut igual i, un cop més, és tot molt desequilibrat. És difícil de saber com tot això impactarà dins la nostra feina, però és clar que tenim ganes de sentir les sensacions que causa i deixar-nos travessar per aquestes. Però també serà difícil de recuperar la feina que fèiem.

En algun moment heu parlat que l’aturada per la pandèmia ha estat com ‘un tret en ple vol’.
—És clar, ens ha agafat en plena gira del díptic, en la qual havíem de passar per llocs de molta visibilitat i reconeixement internacional. Alguns no s’han pogut fer i alguns ja no es podran fer. Però, mira, és així. Nosaltres som la generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, que les guerres ja havien passat… I ara ens adonem que les nostres accions i tot allò que passa són enormes. I, en aquest sentit, ho relativitzes. Perquè tot i que ens han anul·lat un munt de coses, és clar també que hem de perdre coses per canviar. No es pot pretendre de demanar més i tenir més sense canviar res.

Valors de decreixement?
—Unes altres lògiques i amb respecte cap a cadascú. En aquest sentit, és el jo i la consciència. No jutjar. Cadascú ha de fer allò que pugui fer. Són coses molt bàsiques, però molt difícils.

En àmbits com el canvi climàtic, molta més gent s’ha sensibilitzat i ha pres consciència, però encara ens falta per a arribar a una massa crítica que canviï els comportaments.
—Realment et preguntes: ‘Però com pot ser que estem allà on estem?’ Hi ha coses que comencen a ser evidents, però, així i tot, també hem de valorar aquelles coses que sí que canvien. Hi ha moltes iniciatives molt positives. En l’àmbit ecològic, és el moment que hauríem de fer el pas.

I quan us tornarem a veure pels Països Catalans, si la situació sanitària ho permet?
—Ara hem fet l’estrena del Festival Grec amb A tocar!, que ha estat un exercici ben especial, on vam convidar en Jaume, en Tortell Poltrona, el meu pare, la Maria Muñoz de la companyia de dansa Malpelo, en Frederic Amat, en Refree, l’Imma Colomer, en Nicola Lafourest… i ha estat més un exercici d’estil que un espectacle Baro d’Evel, perquè els temps d’assaig han estat molt curts. Ens vam trobar amb ells un dia abans de la pre-estrena. Però sí que hem tingut amb Baro d’Evel una presència constant durant tres anys a Barcelona i Catalunya, i espero que tornarem amb el díptic, però no la temporada que ve, sinó l’altra. D’entrada, el passarà abans de l’estiu del 2021 per Olot i per Figueres.

The post Blai Mateu: ‘Som d’una generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, i ara tot allò que passa és enorme’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la transició - Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)

Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)


NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES


Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos? (Joan Buades)


Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat. En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga. Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular. Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau. Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària. La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després. És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica. No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra. A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?
Categories: literatura

Desgràcia, de J.M.Coetzee


A partir de certa edat, tots els afers són seriosos. Com els atacs de cor.
.
Desgràcia, de J.M.Coetzee
Categories: literatura

S’ha mort a 100 anys Conxita Zendrera, editora i introductora de ‘Tintín’ a Catalunya

Vilaweb Lletres - Dv, 31/07/2020 - 15:20

L’editora Conxita Zendrera ha mort avui a 100 anys, segons que ha confirmat Editorial Joventut, negoci familiar on va treballar des de la postguerra fins als anys vuitanta. Al capdavant del departament infantil, Zendrera va ser reconeguda per introduir ‘Les aventures de Tintín’ a Catalunya, editant en català i castellà les obres d’Hergé, a més de traduir personalment la versió castellana. Al llarg de la seva trajectòria també va adquirir els drets d”Els cinc’, d’Enid Blyton. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

L’Editorial Joventut ha lamentat la pèrdua d’una de les persones ‘més importants’ de la història de l’editorial. ‘Però el regal més preuat que ens deixa és el seu entusiasme per la vida i pels llibres’, han expressat a través de Twitter. L’editorial ha manifestat que fins i tot als seus 100 anys d’edat, ‘se li il·luminava la cara com a una nena quan tenia un bon llibre entre les mans’.

A ella li devem la publicació de moltes de les nostres obres més emblemàtiques: Pippi Calcesllargues, Contes per telèfon de Rodari, la col·lecció d’El Club dels Cinc de Enid Blyton i, per descomptat, Les Aventures de Tintín.

— Editorial Juventud (@EdJuventud) July 31, 2020

No seríem qui som sense tot el que hem après d'ella. Fins sempre, Conchita!

— Editorial Juventud (@EdJuventud) July 31, 2020

L’Associació de Tintinaires de Catalunya, que va nomenar Zendrera sòcia honorífica, ha reivindicat la figura de l’editora, ‘que va portar Tintín i el seu món màgic de còmic a casa nostra fa més de seixanta anys’.

The post S’ha mort a 100 anys Conxita Zendrera, editora i introductora de ‘Tintín’ a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Categories: literatura

AGOSTAR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 31/07/2020 - 11:31
Avui és aquell dia que la gent diu "Fins d'aquí a unes setmanes". Fins d'aquí a unes setmanes, doncs. Que agostegeu de gust.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

El desordre dels cossos, de Núria Morera



El desordre dels cossos, de Núria Morera  XXXVII Premi de Narrativa Ribera d’EbreCossetània Edicions, 2020 Sinopsi«Maleït desordre. No hi ha escapatòria, Paula. Els cossos emmalalteixen, les persones es moren, les relacions s’acaben i les flors se’t panseixen. Això és així. I punt. Puta entropia. Per què m’expliques aquestes coses, Sof?»El desordre dels cossos ens presenta el recorregut vital d’una noia marcada per un gran enigma familiar. Mentre veiem l’evolució de la protagonista, ens sorprenem amb les sentències dels seus amics propers i també ens emocionem amb les experiències, sobretot, de les persones que l’envolten en el seu entorn de treball en un centre de drogodependències.En aquest camí, ens hi acompanyen una banda sonora especial, que ha marcat els seus records i que ens transporta a referents musicals compartits, i les seves flors, que —tot i que una flor no fa estiu, ni dues primavera— ens retornen d’alguna manera a l’ordre de la natura.
Categories: literatura

Françoise Sagan i Carson McCullers, breus, intenses, polèmiques i en català

Vilaweb Lletres - Dj, 30/07/2020 - 21:50

Molt sovint les novel·les breus han marcat un punt d’inflexió en la trajectòria d’un escriptor o en tota una literatura. En el cas català, per exemple, són molts els defensors d’Aloma, de Mercè Rodoreda, com una peça capaç de superar La plaça del Diamant. També hi ha els qui asseguren que la gran modernitat de Llorenç Villalonga es palesa millor a Mort de dama que no pas a Bearn. Sigui com sigui, el cas és que els amants de les novel·les breus d’impacte estan d’enhorabona perquè aquests darrers mesos n’han arribat dues de fonamentals per a entendre la literatura contemporània: d’una banda, Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers (1917-1967) i d’una altra, Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan (1935-2004). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Reflexos en un ull daurat, original de 1941, l’ha publicada l’Altra Editorial, en traducció d’Alba Dedéu. Bon dia, tristesa, del 1954, l’ha editada Viena en la seva col·lecció Petits Plaers, en traducció de Josep Maria Pinto. D’aquesta manera, l’Altra continua la recuperació en català de la figura de McCullers, i Viena consolida la col·lecció Petits Plaers, on fa poc ja va publicar un altre text francès imprescindible, El blat tendre, de Colette.

Tant un text com l’altre varen comportar un cert escàndol en el seu moment. Les lectures de McCullers i de Sagan (d’aquestes obres en concret i del conjunt de la seva producció) no deixen ningú indiferent. En el cas de McCullers, Reflexos en un ull daurat és ambientada en una base militar i per la història planen tot de relacions sexuals i personals mal resoltes, l’ambient castrador d’un món tancat en si mateix i molt jerarquitzat i, fins i tot, els jocs de força i de poder entre classes, però també hi plana l’homosexualitat mal resolta en un país i en un estament, el militar, on era un gran tabú. En el moment de la publicació, McCullers tenia només vint-i-quatre anys, però ja havia sorprès el públic i la crítica nord-americana amb El cor és un caçador solitari, considerada de manera unànime com una de les novel·les més influents del segle XX. A casa nostra, per exemple, Antònia Vicens n’ha reconegut la influència en múltiples entrevistes.

Per la seva banda, Bon dia, tristesa, una novel·la on les relacions sexuals, la gelosia i la crítica a les relacions socials de les classes més benestants de la França sorgida després de la II Guerra Mundial, també va comportar un bon escàndol en el moment de la seva publicació, el 1954. França encara es debatia en una certa moral puritana –cal pensar que és el mateix país on es va jutjar Gustave Flaubert gairebé cent anys abans per incitar a l’adulteri amb la seva Madame Bovary–, i l’aparició del llibre i la irrupció fulgurant de la seva autora, una joveníssima Françoise Sagan, que tot just havia fet els divuit anys, va significar un daltabaix important.

Així doncs, en només tretze anys de diferència es publicaven dues novel·les curtes d’autores molt joves que, evidentment, no varen tenir circulació a l’Espanya franquista més que en la seva llengua original. En el cas de Sagan, va arribar una mica més gràcies al coneixement que hi havia del francès i gràcies al circuit de llibres clandestins provinents de França. La recuperació de totes dues obres poc abans del confinament posa també el debat sobre les dues trajectòries i la seva recepció a casa nostra, i en aquest cas és l’escriptora americana qui guanya clarament.

Aquests darrers anys, l’Altra ha recuperat El cor és un caçador solitari, Frankie Addams, La balada del cafè trist i Entre la solitud i el somni. Per la seva banda, Edicions del Salobre va publicar el 2008 Rellotge sense busques. En canvi, Sagan no ha tingut tanta bona sort, i en català només hi ha la novel·la que ara ens ocupa i una traducció anterior de la mateixa obra publicada el 1998 per la Magrana.

Les dues novel·les que ara s’han traduït al català varen tenir un segon esclat de popularitat gràcies a les adaptacions cinematogràfiques que se’n feren. El 1958 es va filmar Bon dia, tristesa, amb Otto Preminger de director i els actors Deborah Kerr, David Niven i la malaguanyada Jean Seberg, que llavors tenia vint anys i que ja havia enlluernat l’any anterior fent de Joana d’Arc, escollida per Preminger entre 18.000 candidates al paper. El film va incrementar encara més la popularitat de la novel·la de Sagan i la seva fama. Reflexos en un ull daurat es va filmar el 1967 amb guió de la pròpia autora, direcció de John Huston i amb Elizabeth Taylor i Marlon Brando en els papers principals.

Reflexos en un ull daurat va significar la consolidació de Carson McCuller en la literatura nord-americana. La novel·la va rebre elogis de bona part de la crítica i, fins i tot, Ernest Hemingway va lloar-la en una entrevista i va assegurar que era ‘un dels millors llibres escrits des del sud dels Estats Units’ i que ‘en la seva condensació hi cap tot un món’.

McCullers no va tenir una vida gens fàcil, malgrat els seus èxits literaris. Ella mateixa podria la protagonista d’una de les seves novel·les. Va escriure el seu primer relat breu quan només tenia setze anys i un altre quan estudiava a la Universitat de Nova York, temps en què ja escrivia la seva primera novel·la i en què va haver de fer de cambrera i de passejadora de gossos per mantenir-se. Es va casar el 1937, quan tenia vint anys, després d’haver contret una malaltia respiratòria que li va causar pleuresia i pulmonia i que va anar arrossegant tota la vida. El seu marit era James Reeves McCullers, de qui es va separar el 1941, després d’haver publicat Reflexos en un ull daurat, perquè ell tenia una relació homosexual.

L’escriptora es va integrar a la comunitat de Brooklyn, on va conèixer Paul Bowles, Truman Capote i sobretot Tennesse Williams, un dels seus millors amics. El 1945 es va tornar a casar amb Reeves i es varen instal·lar a París, on va tenir un vessament cerebrovascular que li va paralitzar mig cos i li va fer perdre la visió de l’ull dret. El 1948 va intentar de suïcidar-se, sense sortir-se’n. Sí que ho aconseguí, cinc anys més tard, el seu marit. Ella va tornar als EUA. McCullers també va estar enamorada de diverses dones, però moltes no la van correspondre.

El 1948, la revista Mademoiselle la va considerar una de les deu dones més importants dels Estats Units i a partir d’aquí es va anar succeint un èxit continuat: grans estrenes de teatre adaptant les seves obres, el nomenament com a membre del National Institut of Arts and Letters (1952) i la publicació de les seves novel·les i relats, tot i que les crítiques no sempre foren bones, especialment per a Rellotges sense busques. Des del 1961 ja no es va aixecar de la cadira de rodes, després de tot un seguit d’operacions fallides, i va morir el 1967, amb uns darrers anys físicament terribles.

En el cas de Sagan, l’èxit primerenc de Bon dia, tristesa la va convertir en una jove milionària i molt coneguda a només divuit anys. Sagan va adoptar el seu cognom literari partint de Marcel Proust per no vincular la seva vida literària a la seva família burgesa. La novel·la es va prohibir a molts països per la duresa del text i per la càrrega sexual i, probablement, va ser això que va fer que passés de ser una novel·la de culte a un gran èxit popular en només uns quants mesos.

A partir d’aquí, els seus llibres i les seves obres teatrals van assolir un èxit continuat de públic, però cap no va arribar al de la primera. Tot i això, Françoise Sagan va començar una vida d’excessos: cotxes esportius i alta velocitat –en algun cas, amb accident inclòs–, addiccions a l’alcohol i a substàncies estupefaents (amb alguna condemna per possessió) i una vida sentimental igualment complicada que va fer que, a poc a poc, s’anés llanguint la seva estrella. Sagan es va casar i va tenir un fill, però el seu gran amor va ser una relació lèsbica amb la model Peggy Roche.

Sagan va passar alguns estius de final dels anys noranta a Mallorca, a la zona del Port de Pollença, algunes vegades a l’Hotel Formentor i unes altres vegades en establiments més modestos de la zona. En una entrevista que li van fer el 1997 al Diari de Balears va dir: ‘He escollit el Port de Pollença perquè aquí va venir Agatha Christie d’incògnit. No sé com, però vosaltres m’heu trobat. Bé, ja està fet, ara puc dir que sóc més famosa que ella, no m’he pogut amagar en aquest bocí de paradís.’

El que és un paradís és la lectura d’aquestes dues novel·les breus que en el seu moment varen significar una petita revolució literària i que ara ja són en la nostra llengua.

The post Françoise Sagan i Carson McCullers, breus, intenses, polèmiques i en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines