literatura

El calaix dels vols perduts, banda sonora


Durant El calaix dels vols perduts es fa referència a diverses cançons.
Us convido a escoltar-les:
Local hero, dels Dire Straits
Moonligth flower, de Carlos Santana

Louis Armstrong - A Kiss to Build a Dream On
Categories: literatura

‘Antologia de poetes valencians’, l’obra que semblava no voler tenir fi

Vilaweb Lletres - Dc, 20/06/2018 - 22:00

‘A cada pas, en lloc d’atansar-me al remat, aquesta obra semblava no voler tenir fi.’ Ho explica qui n’ha estat el curador, Eduard J. Verger, a la nota que obre el llibre. I l’expressió, mesurada i sentida com ho és el mateix escriptor, ens ofereix potser una idea de la magnitud de l’obra, de la seva història orgànica i mòbil al llarg del temps.
La primera edició d’un conjunt que havia de tenir quatre volums, i que aleshores es va quedar en tres, va arribar a començament dels anys vuitanta del segle passat. Va néixer dins de la col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim, fundada per Joan Fuster. N’era el número vuit i es presentava així: ‘És el primer intent que mai fins ara s’ha donat de recollir, en un panorama tan ampli com el present i amb una certa ordenació metòdica, una mostra selectiva de la poesia escrita en llengua catalana per autors valencians des del segle XIV als nostres dies.’

Ara, i per fi, la Institució Alfons el Magnànim n’ha preparat una segona edició. En dos volums que aplegaran els quatre que hi havia previstos. Editats i anotats pel mateix Eduard J. Verger que ja va preparar Ia primera envestida. I diferents, també: Verger ha aprofitat la reedició per afegir a la tria una desena d’autors que n’havien estat exclosos, a més, explica, d’incloure-hi un grapat de ‘lleus modificacions imprescindibles a causa dels més de trenta anys transcorreguts’: hi ha dates actualitzades, petits lapsus corregits. I ja està: és la mateixa que era, però actualitzada. L’editor ha resistit, ens relata, ‘la temptació de matisar o rectificar’ alguna impertinència o simplificació del moment: ‘Són detalls no sempre evitables en una obra d’aquestes característiques i no resten validesa al panorama.’

Si ja ho era quan es va publicar per primera vegada, ara ho podem tornar a dir amb totes les lletres: aquesta obra panoràmica és de les que es fan imprescindibles: des de Jaume i Pere March fins a Magdalena Garcia Bravo i Ramon Andrés Cabrelles, el primer volum de la reedició ens fa viatjar des del mil tres-cents i poc a mitjan segle vint en un tast de disrupcions i continuïtats que ajuda a corregir-nos l’anomalia que tan conscientment assenyala Verger: ‘Fora dels cercles d’estudiosos, la noció que la majoria dels valencians que llegeixen té del transcurs de la nostra poesia es redueix, en els millors casos, a poc més que mitja dotzena de noms dels autors més importants del període auri, de les obres dels quals rarament ha llegit hom alguna pàgina.’

La presentació oficial d’aquest primer volum aplegarà avui, al Centre Cultural de la Beneficència de València, a més de l’editor i anotador, Eduard J. Verger, el professor de la Universitat de València, Vicent J. Escartí, i el rapsode Vicent Camps, que recitarà una selecció de poemes. Perquè tothom hi pugui constatar com, entre les glòries medievals i les voluntats recuperadores de la Renaixença, hi vam tenir un barroc, també, al sud.

Categories: literatura

Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80

Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...


Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80


A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

AIXÒ ÉS FUTBOL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 20/06/2018 - 10:44
Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

El calaix dels vols perduts, personatges



Si teniu una edat, o certa cultura televisiva, reconeixereu perfectament aquest personatge, que apareix citat a la novel·la El calaix dels vols perduts (Pàges Editors).
I és que els anys setanta tenen un pes específic a la trama, que es desenvolupa també poc abans de l'any 2000.
Però també hi ha altres referències...


Categories: literatura

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana premia VilaWeb per la difusió i promoció de la literatura feta al País Valencià

Vilaweb Lletres - Dc, 20/06/2018 - 01:50

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha guardonat VilaWeb amb el Premi de Difusió de la literatura catalana que atorga la junta directiva de l’AELC al País Valencià. El reconeixement ha estat atorgat per unanimitat i s’ha premiat la difusió i promoció que ha fet VilaWeb de la literatura catalana feta al País Valencià, en el marc dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Xavier Aliaga, Manel Alonso, Mercè Claramunt, Gemma Miralles, Maria Dolors Pellicer i Silvestre Vilaplana són els guardonats amb els XXVIII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que reconeixen les millors obres publicades per autors valencians durant el 2017. La nit dels Premis de la Crítica serà el 29 de juny a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, en el transcurs d’una festa en què s’homenatjarà el poeta i traductor Joan Navarro.

El premi al millor assaig publicat l’any 2017 ha estat per a Manel Alonso, amb el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres), un recull dels articles de reflexió i anàlisi publicats al diari digital Morvedre.info. La novel·la de Xavier Aliaga Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle Editorial), que ja havia rebut el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler, ha estat guanyadora en la categoria de narrativa. En aquesta novel·la l’autor s’endinsa en la vida del seu oncle Antonio, un personatge misteriós, esmunyedís i mític.

En la categoria infantil, ha estat guardonat el llibre de Maria Dolors Pellicer Poemes amb llum de lluna (Ed. Bromera), amb il·lustracions de Paco Giménez, un llibre de poemes perquè desapareguin totes les pors quan arriba l’hora d’anar a dormir que va ser seleccionat a la Llista d’Honor de l’OEPLI del 2017. En la categoria juvenil, el jurat ha premiat la novel·la de Silvestre Vilaplana El triangle rosa (Ed. Bromera), guardonada també amb el premi Fundació Bancaixa, en què l’autor narra el descobriment de l’opció sexual d’un adolescent.

L’actriu, dramaturga i directora teatral Gemma Miralles s’endurà el premi a la millor obra teatral publicada el 2017, amb De Sukei a Naima (Ed. Bromera), premi Eduard Escalante dels 34ns Premis Ciutat de València. Una obra que aborda temes d’absoluta actualitat mitjançant l’episodi històric de l’expulsió dels moriscs del Regne de València el 1609, i que va ser estrenada per la Companyia La Dependent en la Mostra de Teatre d’Alcoi. Mercè Claramunt rebrà el premi al millor llibre de poemes de l’any, per Insomne vida sonora (El Petit Editor), el seu primer llibre de poesia, amb il·lustracions de Leonor Seguí i un epíleg de Ramon Guillem.

Els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians els convoca l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des del 1991. Amb 28 edicions s’han erigit en uns dels premis més importants de la literatura catalana al País Valencià. El jurat ha estat format per Josep Millo, David Navalón, Eduard Ramírez Comeig i Mercè Viana en les categories de poesia, literatura infantil i literatura juvenil; i per Francesc Esteve, Joan Garí, Àngels Moreno Vercher i Toni Valesa en les d’assaig, narrativa i teatre.

Categories: literatura

Manuel Pérez Bonfill



El 2015, l’any Manuel Pérez Bonfill, ja vaig escriure un article parlant de l’estimat professor.No vaig ser alumne en el sentit acadèmic de la paraula, i ja el vaig conèixer de vell, només en el sentit numèric del terme, perquè la seva mirada sempre fou jove, desperta, viva. Ell em va escriure una dedicatòria a un dels seus llibres que mai no oblido, i que és tot un exemple del seu tarannà: "Per a Jesús Tibau, que també escriu, pobre."Un cop que el vaig visitar a casa seva, com a solidaritat de contista a contista, i com el mestre que mai deixà de ser, em regalà el llibre Dues cartes, de l’escriptor polonès Slawomir Mrozek.Ell fou qui va presenta rel meu recull I un cop de vent els despentina, on incloc com a cita inicial una frase dels seus Abusos del ritual: "Cavil·lo que amb els pocs anys de la meva existència, el temps és, ara s'hi ha convertit, una dimensió que assoleix la seva plenitud en el sentiment."Ell, des de la seva cadira, em donà forces i m’emocionà en trobar-lo a la plaça de l’Ajuntament el passat dos d’octubre.I ell serà sempre professor, tot i l’aparent absència, amb el record de la seva mirada, amb el seu exemple de dignitat.Gràcies, Manolo.
Categories: literatura

Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

El calaix dels vols perduts, la sinopsi


Us avanço la sinopsi del meu proper llibre, El calaix dels vols perduts (Pagès Editors):

El passat pot ser una llosa, i al calaix dels vols perduts hi resten, si no parem compte, massa sentiments de culpa que ens pertoquen o no, emocions avortades que no moren mai del tot. Jordi, un maldestre social ple d’indecisions, viu a cavall del canvi de mil·leni que s’apropa, un canvi erroni, ja que l’any 2000 no representa, matemàticament, cap inici, sinó un final. Però aquest salt de data pot comportar molt més que una fita al calendari, si ell s’ho proposa, si compta amb l’ajuda necessària per a arrencar-lo d’ell mateix. L’ahir d’un xiquet al seu poble i l’ara il·luminat pel vermell d’uns cabells lluiten per a vèncer, o per a sobreviure, acompanyats pels tresors d’un personatge enigmàtic, i d’una cambrera que acut al rescat.Quan passat i present s’entrelliguen; quan el tu, el jo i l’ell, es fonen.
Categories: literatura

Laura Huerga: ‘Si els lectors volen llibres en català, han de comprar llibres en català’

Vilaweb Lletres - Dll, 18/06/2018 - 22:00

L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, és una treballadora infatigable. Es pren el món de l’edició com un compromís cultural ple d’activisme. La seva col·lecció d’assaig en català, Ciclogènesi, és potser la que millor la defineix. Va apostar per Svetlana Aleksiévitx abans de ser premi Nobel; desvetlla consciències amb l’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o; i defensa també obres col·lectives que reflexionen sobre la cultura i la nostra societat contemporània: Polititzacions del malestar, El carrer és nostre, Cultura en tensió. I encara prepara uns quants llibres d’assaig més. Diu Laura Huerga que aquests llibres són pertinents, amb consciència cultural.

L’entrevista vol aprofundir en la col·lecció d’assaig. Tanmateix, també deriva cap a la dificultat de publicar assaig en català i, en general, sobre la dificultat de tirar endavant una editorial independent. És lúcida i diu les coses pel seu nom.

Les dades que dóna el Gremi d’editors diuen que entre el 2012 i el 2016 els títols d’assaig editats gairebé es van doblar.
—La primera cosa que jo faria és diferenciar la no ficció de l’assaig. Perquè aquesta dada deu incloure tots els llibres que s’han publicat referits a la independència i el procés.

Segurament, perquè ens hem fixat en l’àmbit de les ciències socials i humanitats (queden fora els llibres publicats en l’àmbit universitari).
—Insisteixo que en aquest apartat s’inclouen els llibres vinculats al procés.

Destaroten les xifres?
—És clar. Caldria saber el nombre de títols d’assaig que es tradueixen, perquè és un dels indicadors. En assaig, no tradueixes llibres que no siguin d’interès universal. I també és interessant demanar-nos quants llibres que s’editen aquí són d’interès perquè es tradueixin a l’exterior. Ja dic jo que ben pocs que tractin el procés d’independència. I això no vol dir que en el nostre context no siguin necessaris, ho són, perquè hem d’entendre el nostre context, la nostra història, el nostre moment. Però sense voler desprestigiar ni criticar ni menystenir, sí que distorsionen les dades de l’assaig.

No distorsionar les dades què seria?
—No tenir en compte aquests llibres, que responen a un moment concret. D’aquí a deu anys segurament ho podrem veure. En general, tenim un públic lector catalanoparlant acostumat a llegir assaig en castellà. I per modificar aquesta situació ens calen molts continguts en català que siguin competitius amb el castellà.

Nous lectors de no ficció que provenen de l’interès pel procés ajudaran a fer créixer els lectors d’assaig en català?
—No ho crec. Penso que no són el mateix públic. No és el públic que llegeix Marina Garcés, per exemple. Seria de gran valor per a l’assaig en llengua catalana que Marina Garcés publiqués en català i fos traduïda al castellà. I no que hagi de publicar en castellà directament. Essent una intel·lectual que pensa i treballa en llengua catalana, com pot ser que la seva obra majoritàriament es produeix en llengua castellana?

El dèficit de l’assaig en català continua marcant el gènere?
—El lector d’assaig està acostumat a llegir en castellà per una qüestió d’oferta. Si vas a la secció d’assaig de qualsevol llibreria, l’oferta en castellà és aclaparadora. I jo he llegit assaig en castellà gairebé sempre. Per això, com a editora, l’única manera que se m’acut de contribuir a canviar-ho (una contribució molt petita, ja ho sé) és publicant assaig en català. I dirigir-me a aquests lectors catalanoparlants que són lectors de novel·la en català però són lectors d’assaig en castellà. Tenim un milió i poc de lectors en llengua catalana, una xifra ridícula tenint en compte el munt d’editorials i de producció editorial que hi ha. Per això som on som. Per ampliar aquest milió de lectors, una de les coses que podem fer és ampliar l’oferta en català per gèneres. Aquesta és una manera d’ampliar els lectors en català.

L’opció que heu fet a Raig Verd per l’assaig també l’han fet altres editorials independents, com ara Angle, l‘Altra, l’Avenç, Saldonar…
—La meva opció només té sentit en un context en què altres editorials facin igual que jo. De la mateixa manera que vam sorgir en un moment en què apareixien moltes altres editorials independents que publiquen en català i defensen un tipus d’edició amb una manera de fer. Això fa que l’oferta sigui millor i també guanyem lectors. Dintre d’aquesta diversitat, la meva opció per l’assaig només té sentit si no sóc l’única que ho fa. Alhora, la col·lecció d’assaig que jo proposo és un projecte molt pensat, molt concret i molt ben definit. I, sortosament, no coincideix amb les altres opcions per l’assaig que es fan en català. D’aquesta manera ampliem l’oferta. El meu llibre sol no es veurà a les llibreries, però si va acompanyat d’altres en català, que també defensen una manera de fer, té més sentit i segurament es vendrà més.

Més enllà del procés, doncs, sí que podem dir que en l’edició d’assaig en català alguna cosa es mou.
—Sí, però tot just comença. La meva aposta potser és més visible, perquè de cop i volta he començat una col·lecció d’assaig, perquè la tenia molt clara, també perquè em feia molta por començar-la, i potser es veu més. Però la resta van provant i si se’n surten, continuaran optant pel gènere. Pensa que és un gènere molt interessant, que té lectors molt fidels i amplien el públic lector en català.

El lector d’assaig és fidel?
—Quan dic fidel vull dir que és un lector que fa saber que es fa assaig en llengua catalana i que pot ser molt bo, de pensament crític i transformador. Tot i que els llibres més venuts de no ficció no són els nostres.

Què voleu dir amb ‘no són els nostres’?
—Els més venuts són llibres que parlen del procés o són llibres de cuina.

Dèieu que us va costar llançar la col·lecció d’assaig, que us feia por. Expliqueu-nos com la vau imaginar i definir, quines pors teníeu i si avui les heu superades.
—Tots els títols que he publicat fins ara comparteixen una idea: expressen com la gent del carrer viu la seva història. Thiong’o, Aleksiévitx, Polititzacions del malestar, El carrer és nostre, Cultura en tensió, tots tenen en comú això: com nosaltres vivim la història, el nostre present o el nostre passat, la nostra cultura, més enllà del relat de les institucions, de l’administració. Perquè és el relat oficial. Més enllà, fins i tot, dels llibres d’història. I per mi, això és important. Pensa que la primera autora que vam publicar, al marge que li donessin el Nobel, va ser l’Aleksiévitx. El relat que oferíem era allò que no explicaven els llibres d’història i que t’ho explicava una periodista que se n’anava a preguntar, persona a persona, què en pensava del moment històric que va viure o com viu ara aquell episodi i el seu present. Essent aquell el punt de partida, el llistó era molt alt.

Té molt de mèrit començar publicant Aleksiévitx, sabent que vau comprar els drets de publicació abans que li donessin el Nobel.
—Vaig comprar els drets el 2013 i li van donar el 2015. Però, és clar, són cinc-centes pàgines que s’havien de traduir. Va ser molta feina.

I vau haver de demanar un crèdit per a publicar-la.
—Vam demanar el crèdit un cop va guanyar el Nobel, perquè n’havíem d’imprimir tres mil exemplars.

Sense el Nobel, quants exemplars teníeu previst d’imprimir?
—Uns vuit-cents o mil. Quan vaig comprar els drets de l’Aleksiévitx, explicava als meus amics: ‘Publicaré una russa que parla del pas del comunisme al capitalisme, un llibre que fa un mosaic excepcional d’aquest moment històric a partir dels ulls de la gent.’ I molts amics em deien: ‘En català? Te’l menjaràs.’ I sabeu què? Que probablement me l’hauria menjat, aquest llibre, si no hagués guanyat el Nobel. Després vaig comprar els altres quatre i han anat més o menys bé, però no flipem. Parlem d’assaig en llengua catalana. El primer llibre va vendre molt i parlem de tres mil exemplars. De fet, és ridícul parlar de vendre molt amb tres mil exemplars.

Aquest és el sostre, avui?
—En assaig i pensament crític? Espero que no. Potser es va difondre molt la idea que els llibres de l’Aleksiévitx són durs i molta gent no vol llegir aquesta cruesa. Tot i que Temps de segona mà no és dels més durs. Però és que els altres han venut entre mil i mil cinc-cents exemplars. I parlem d’una premi Nobel!

D’una autora premi Nobel que va passar per Barcelona i va aparèixer a tots els mitjans molt ben explicada.
—Sí. També és veritat que no sé fins a quin punt la publicació d’Aleksiévitx en castellà va influir en tot això.

 

Laura Huerga.

Entenc que per publicar assaig en català, encara hi ha d’haver activisme darrere.
—Només per publicar assaig? Per treballar en cultura! Poca gent que treballa en cultura pot dir que es guanyi bé la vida.

Però s’ha de poder sobreviure.
—És clar, i anem mirant de trobar la fórmula. Quan et demanen: ‘Quins són els teus reptes de futur?’ I tu dius: ‘Consolidar l’editorial.’ De fet, és un eufemisme per a dir que encara sóc en la precarietat total. I sé que entre les editorials independents com la meva aquesta situació és habitual. I això em sap greu. A mi em sabria greu que, per exemple, una editorial com Males Herbes hagués de tancar.

Precisament, entrevistant en Ramon Mas, un dels editors de Males Herbes, deia que per anar bé, les editorials independents haurien de tenir cada any un llibre d’èxit, com ha aconseguit l’editorial Periscopi.
—Sí, a mi em sabria greu perdre alguna editorial independent amb la qual anem de la mà, perquè les unes sense les altres no valem igual. El lector s’engresca quan veu que hi ha molts llibres atractius i interessants que pot llegir. És això que fa públic lector.

Falta musculatura econòmica, doncs.
—Falta musculatura econòmica. Tothom ha fet la inversió per a la seva editorial. Ara, si tinc més marge, funcionarà millor la meva editorial o cal augmentar lectors? Perquè són coses diferents. Musculatura econòmica, per a mi, significa finançament. És un terme confús. Diguem-ho bé: necessitem més lectors que inverteixin en literatura catalana. I si no tenim prou lectors que comprin llibres en català, deixarem de fer llibres en català. És una regla de tres, clara i directa. Per això hem de dir clarament als lectors: vols llibres en català? Compra llibres en català. L’administració vol llibres en català? Ha de donar suport als llibres en català. Les biblioteques volen llibres en català? Han de donar suport als llibres en català. Ja està. Hem de parlar clar.

Creieu que la gent és conscient de la dificultat que és vendre llibres?
—Certament, els llibres que fem són molt cars. La gent no s’imagina que fer un llibre de l’Aleksiévitx potser em costa 15.000 euros. Són molts diners. I com els recuperes? Costa molt. Per altra banda, quan el lector va a comprar ha de saber diferenciar què li ofereixen. La percepció que tenim sobre el preu dels llibres, si són cars o barats, l’hauríem d’aprendre a valorar. A mi m’han arribat a dir que un llibre de l’Aleksiévitx de 22 euros és un llibre car. És conya? 450 pàgines traduïdes del rus al català. Si l’estic subvencionant! La part del suport que puc rebre per aquest llibre el repercuteixo en el lector perquè el pugui comprar. Perquè prefereixo vendre’n més que vendre’ls cars. Això també ho ha de saber, el lector.

Tornem a la col·lecció d’assaig. Teníeu clar des del principi que volíeu combinar traduccions amb producció pròpia?
—Sí, passa que la producció pròpia era un misteri.

Perquè teniu en la col·lecció Ciclogènesi dues menes de propostes: la d’autors traduïts, dels quals publiqueu bona part de lobra, i que de moment són Aleksiévitx i Thiong’o i, per altra banda, llibres de reflexió contemporània i col·lectiva sobre temes vinculats amb la nostra cultura i societat: Cultura en tensió, El carrer és nostre i Polititzacions del malestar. Són molt diferents els uns dels altres, tot i la idea comuna que els engloba.
—Doncs no sabria dir la quantitat d’idees comunes, d’idees que comparteixen tots aquests llibres i des de perspectives tan diferents. Mireu: Cultura en tensió són sis articles que parlen de la tensió entre l’administració i les persones i la diferència entre com veuen i viuen la cultura, des de la música, l’arquitectura, la filosofia, les ciències socials, les ciències polítiques i l’escriptura. El carrer és nostre, de fet, parla gairebé del mateix, des de les arts escèniques de carrer, de quaranta anys cap aquí. I tots dos llibres parlen de com perdem els espais públics, per exemple. La pèrdua de la democratització de l’art també és la pèrdua de l’espai públic.

Per tant, són llibres que tenen vasos comunicants.
—Sí, tot i que no són buscats. Tanmateix, suposo que quan busco els continguts acabo trobant gent que pensa així.

Aquests llibres us arriben o els encarregueu?
—M’arriben. En el moment que la gent veu què publico em busca, perquè vol sortir a la col·lecció d’assaig de Raig Verd. Però mireu, ara treballem un llibre nou a partir de l’experiència de l’Aula Oberta que hem fet al CCCB sobre les humanitats, les humanitats transformadores: més enllà de les institucions, més enllà de la feina, com aquests treballadors de la cultura fan la feina al marge de la feina oficial. És un altre projecte també connectat amb els altres. Aquest neix més d’una idea meva.

I la dificultat de construir un llibre col·lectiu?
—Aquests llibres no són un recull d’articles i prou. Són projectes pensats perquè tots els col·laboradors, des de les diferents perspectives i disciplines, tinguin un objectiu comú. I amb aquest objectiu comú aconseguir comunicar una cosa, no vint. Això és molt difícil de fer. És la dificultat de fer una obra coral. Però a mi em sembla revolucionari fer una obra coral, en un moment en què prima tant l’individualisme. Per exemple, amb aquests llibres la premsa no sap qui entrevistar per parlar-ne. És una dificultat afegida.

Algun altre llibre en preparació?
—La traductora Blanca Busquets i jo escrivim un llibre sobre censura a Espanya. Posant en context aquests cinquanta anys de democràcia, la reforma del codi penal i la creació de la llei mordassa del 2015, que es van fer alhora, i com ha anat canviat el panorama. Com afecta aquesta nova legislació a la gent. Perquè ens pensem que ens afecta d’una manera i ens afecta d’una altra. Això condueix la gent a l’autocensura en qualsevol mena de reivindicació.

En el context actual, és un tema importantíssim.
—És el tema! En el llibre expliquem la llei d’una manera propera, sintètica i divulgativa. I a partir d’aquí, comencem a analitzar-la. Parlem, per exemple, de l’anomenada ‘discrecionalitat policial’: el policia decideix com et multa, de manera que la sanció t’elimina la presumpció d’innocència i tu has de demostrar que no ets culpable. És molt fort. Hi ha més casos d’enaltiment del terrorisme després de la dissolució d’ETA que no durant tot el període que la banda va estar activa. Té a veure amb la llei i la impunitat policial.

Més novetats d’assaig en l’àmbit de la traducció?
—Ara enllesteixo un llibre coral fet dels testimonis de moltes dones de tot el món que es diu Per què les dones salvaran el planeta. És ecofeminisme. Realment penso que publicar llibres d’obra col·lectiva és revolucionari. Posar junt el pensament de molta gent per explicar una idea em sembla brutal. I sí que és anar a contracorrent, que té el mur de la premsa, segurament, però té un interès diferent.

Sou una activista.
—O potser una inconscient. Coneixent el mercat, coneixent els lectors potencials que tenim, sabent què hi ha i com es reparteix; saber-ho i insistir-hi és una mica d’inconscient, perquè si no, no ho faria.

Esteu satisfeta?
—Molt satisfeta de la feina feta. Molt. Sis anys de vida editorial no és res, és ben poc. Però aquest any farem el llibre número cent, entre català i castellà.

Ja teniu clar quin serà el títol número cent?
—Encara dubto. Tinc les memòries de la presó d’en Thiong’o (va passar un any a la presó per fer una obra de teatre en la seva llengua). Potser serà aquest o un altre.

De ficció.
—De ficció, sí, perquè és com vam començar, amb la ficció. Vam fer el primer llibre i ens va caure el premi Llibreter. Això no es pot pagar amb diners. Estic molt satisfeta de la feina feta i de la gent que hem conegut.

 

Categories: literatura

Gemma Lienas guanya el 38 premi Sant Joan amb ‘El fil invisible’

Vilaweb Lletres - Dll, 18/06/2018 - 20:16

Diuen que perquè pugui haver entrada hi ha d’haver sortida, tot i que vist com va el món editorial en els darrers anys seran pocs els que tindran temps per fer una parada perquè les novetats que es presentaran a la Setmana del Llibre en Català algú ha de fer-les. Però sigui com sigui, el lliurament del premi Sant Joan BBBVA es marca a les agendes dels periodistes culturals com un dels darrers grans esdeveniments de la temporada regular. I ahir, amb calor de ple com mana la tradició dels darrers anys, la Gemma Lienas (Barcelona, 1951) es va convertir en la guanyadora d’aquest veterà premi literari gràcies a El fil invisible, una novel·la llarga, amb intrigues familiars i personatges femenins forts. L’autora s’emporta 35.000 euros lliures d’impostos i els drets d’autor sobre les vendes, que converteixen el Sant Joan el tercer guardó millor dotat del país.

El saló modernista de l’antiga Caixa de Sabadell va ser l’escenari de l’acte d’entrega, presidit per Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya, un Parlament que coneix molt de prop Lienas, ja que entre el 2015 i el 2017 va formar part del grup de Catalunya Sí Que Es Pot, una experiència que assegura que ‘tard o d’hora apareixerà a alguna novel·la. A casa em diuen que sóc una au carronyaire i jo ho matiso dient que sóc una gran recicladora, així que és lògic que aquesta experiència acabi sortint un dia o altre’.

Lienas s’ha imposat a un total de 44 obres presentades a concurs gràcies als vots de Carme Riera, Jordi Coca, Pere Gimferrer, Giuseppe Grilli i Rafael Vallbona, guanyador de l’edició passada. També hi actua com a secretari el director de la Fundació Antiga Caixa Sabadell, Joan Carles Sunyer. Precisament Sunyer va arribar a qualificar l’obra com a pertanyent al subgènere del domèstic noir –una dels corrents més de moda en la novel·la negra contemporània-, però tant des de l’editorial com la mateixa autora es varen apressar a desmentir l’etiqueta. ‘No sóc lectora de novel·la negra, a mi el que m’interessa és aprofundir en el tractament psicològic dels meus personatges i a més a més sóc incapaç de posar etiquetes a la literatura que jo faig’.

El que sabem de la novel·la guanyadora és que està protagonitzada per la Júlia Coma, una dona de 31 anys,  que és guionista de documentals de ciència. El seu nou treball tindrà a veure amb el descobriment de la doble hèlix de l’estructura de l’ADN el 1953, en què va ser fonamental l’aportació de la científica Rosalind Franklin, la gran científica quasi oblidada del descobriment clau de la genètica.

Mentre la Júlia s’està documentant per al guió, que emprarà una trama de suspens com a nexe d’unió de tota la investigació, la noia rebrà una carta amb remitent de l’illa de Batz, a la costa bretona, d’on prové la família de la seva àvia. És la invitació al centenari de la besàvia, que ella no coneix. Quan descobreix que la Rosalind Franklin va ser un parell de cops en aquesta illa, accepta la invitació i aquí descobrirà una branca de la família desconeguda i uns secrets familiars que arrenquen en el moment de l’ocupació nazi de l’illa.

Una altra figura femenina que ha volgut rescatar Lienas és la pintora surrealista Remedios Varo, que també té una importància en l’obra. ‘Sempre m’han interessat els personatges femenins molt forts, i els que em coneixeu ja sabeu que sovint faig novel·les feministes, però és perquè aquesta és la meva mirada sobre el món’, assegura Lienas.

L’escriptora va arribar al tema de la doble hèlix de l’ADN per motius familiars, el seu marit és científic i va ser qui li va descobrir la història de la Rosalind Franklin ‘i curiosament també la de Remedios Varo, ja que algú va aprofitar les seves pintures per fer-ne una conferència científica i el meu marit hi va assistir i m’ho va explicar. De fet, el títol de l’obra prové d’una de les seves pintures, on plana la idea d’aquest fil que uneix totes les coses de l’univers’.

Per la seva banda, l’editor Emili Rosales, va explicar que el llibre es presentarà a la Setmana del Llibre en Català, com és habitual en els darrers anys amb aquest guardó i va destacar que ‘aquest és un premi modèlic perquè el seu prestigi dóna un gran recorregut al llibre, tal com ha passat en altres anys i aquest ha de ser el sentit d’un guardó, prestigiar un autor i aconseguir incrementar el seu nombre de lectors. En aquesta ocasió hem tingut la sort de trobar una narradora amb una llarga trajectòria de més de vuitanta títols, una autora que ha tocat diferents gèneres i que té personatges molt ben trenats i amb molta profunditat psicològica, però que a la vegada són molt vitalistes’.

En aquest sentit, Lienas va explicar que ‘m’he presentat al guardó pel seu prestigi, perquè ajuda a difondre l’obra amb els seus lectors i sobretot perquè el va guanyar la Carme Riera, que és al jurat, i que és la meva mestra i referent’.

Lienas ha dedicat cinc anys de la seva vida a preparar la documentació del llibre ‘evidentment, no ho feia en exclusiva, perquè la feina al Parlament també era molt absorbent’ i assegura que un dels atractius és la localització a l’illa bretona de Batz, ‘de només set-cents habitants i de caràcter atlàntic, però banyada pel corrent del golf, amb la qual cosa el seu clima és prou amable, un contrast amb aquesta història terrible que van haver de patir els seus habitants durant l’ocupació nazi’.

Per la seva banda, Jaume Ribera, president de la fundació de les antigues caixes catalanes, Jaume Ribera, va explicar que ‘impulsem fins a 9 premis en diferents categories, essent el Sant Joan el més visible. Som molt conscients que molt sovint no és fàcil dedicar-se a la creació en aquest país i per això volem que el nostre premi sigui un estímul per als creadors a continuar amb la seva trajectòria. Portem 38 edicions del premi i som conscients que ara, com quan vam començar, és més necessari que mai mantenir viva la llengua i la cultura catalanes amb accions directes com aquestes’.

Cal recordar que abans de convertir-se en diputada, Lienas havia denunciat nombroses vegades la precarització cada vegada més gran que estaven patint els escriptors en general i els de literatura infantil i juvenil en particular per culpa d’accions com la socialització dels llibres a les escoles i la pirateria, que havien provocat una caiguda dràstica de les percepcions per drets d’autor.

Si es confirmen els bons averanys dels editors, potser Lienas tornarà a ser una autora professional de l’escriptura. De moment el seu guardó tanca la temporada pel que fa als grans esdeveniments, però la maquinària no para. La Setmana del Llibre en Català és al setembre, com qui diu, al cap del cantó, i cal produir les dues-centes novetats que es presenten per competir en el darrer trimestre de l’any. Sens dubte El fil invisible serà una de les grans apostes.

Categories: literatura

Chopin i George Sand - Dos viatgers romàntics

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)


Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)



George Sand.

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand.

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

Categories: literatura

de pilotes i de potència


Una de les pilotes de mon fill està mig descosida per diversos punts. -Com és que està tan feta malbé?- Li pregunto. -Perquè la fem servir- contesta ell amb davant de l’evidència.-Jo no recordo que quan era petit duressin tan poc les pilotes. -És que nosaltres tenim més potència! – respon amb orgull. #9anys
Categories: literatura

La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis



La primera onada, de Mariló Àlvarez SanchisBromera Edicions, 2018 sinopsiDesprés de la Gran Guerra, la Terra ha quedat assolada quasi per complet i la humanitat es veu abocada a posar en marxa un projecte d’evacuació del planeta, el Programa Èxode. Alice Dixie forma part d’aquesta primera onada de joves traslladats a una colònia lunar, on prepararan l’arribada de la resta de la població. Tanmateix, entre la nostàlgia pel món que deixa enrere i les emocions que li provoca la seua nova residència, començarà a fer-se preguntes: quin paper tenen realment els joves escollits per a participar en el Programa Èxode? Un relat sobre l’amistat, la lleialtat i la bondat humana que demostra que, a vegades, actuar amb valor i integritat no és l’alternativa més senzilla.
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘L’arrencacors’ de Boris Vian

Vilaweb Lletres - Ds, 16/06/2018 - 22:00

El 20 de juny arribarà a les llibreries L’arrencacors de Boris Vian, l’última novel·la que va escriure l’escriptor francès, amb la qual torna als orígens i reconstrueix l’univers clos d’una família. Hi ha una casa dalt del penya-segat, un jardí ple de plantes que no existeixen enlloc més, un home i una dona que acaben de tenir tressons… Signa la versió catalana l’escriptor Joan-Lluís Lluís, que també ha escrit el postfaci. La publicació és de Club Editor i és per això que hem demanat a la responsable del segell, Maria Bohigas, que ens parli de L’arrencacors de Vian. També ens n’ofereix un fragment.

‘L’arrencacors’ de Boris Vian, realisme màgic a la francesa
«Quina novel·la voldries traduir?, vaig preguntar a Joan-Lluís Lluís després de treballar-hi El llibre dels finals de Joan Bodon, i ell va respondre: L’arrencacors. És la darrera novel·la de Boris Vian i un retorn a la infantesa. Parla de tressons en un jardí encantat, d’una dona que es transforma i d’un psiquiatre buit que xucla les vivències dels altres.

És també la novel·la que molts lectors francesos associem a L’escuma dels dies com la cara i la creu d’una moneda. ¿Quina moneda? VIAN. Quatre lletres màgiques per a qualsevol adolescent que ensopega i cau en el riu de la literatura. Associades –amb Vian tot són associacions dobles i triples– a RIMBAUD i al seu vaixell ebri. Hi ha un enlluernament, un enamorament boig, una revelació que assenyala una altra dimensió de la vida.

Per això em va fer tanta por la tria de Joan-Lluís Lluís. Trenta anys després, hauria de rellegir un llibre que duia incrustat a la part més tendra d’això que no sé com dir-ne però que existeix: el pinyol fet dels llibres que ens han conformat quan encara érem pastables. Hauria de rellegir un gran amor antic i córrer el risc que se m’esmicolés. No ve de gust, sotmetre un gran amor adolescent al tribunal de l’exigència adulta.

Potser per això vaig preferir esperar que arribés l’altre Arrencacors, el de Joan-Lluís Lluís, girat a la llengua catalana. I el miracle s’ha complert. L’arrencacors, mirat amb ulls com fetge cansat de lectora adulta, té la mateixa llum que en el record. Una llum intensa i rasa, que retalla amb precisió cada bri d’herba –aquesta herba ‘cilíndrica, verd fosc, esponjosa’ que cobreix el jardí de la casa dalt del penya-segat on han nascut tressons, i on la mare es transforma com va veure Vian transformar-se la seva quan tenia dotze anys i els metges van diagnosticar-li una bomba de rellotgeria al cor: mesures de protecció arreu, per allunyar el perill de viure i tenir ales.

Però no hi ha només la casa, hi ha també el poble veí, que ha resolt el problema de la vergonya condemnant un sol home a pagar per tots. Les novel·les de Vian són escrites a França durant els anys quaranta, val la pena tenir-ho present quan observes la vida absurda i sensitiva dels humans a través dels ulls d’en Jacquemort, un psicoanalista a la recerca de pacients que omplin el seu buit interior. ¿Surrealista, Vian? En tot cas, a la manera de Rodoreda en La mort i la primavera. Els ulls del creador transformen l’experiència viscuda en una matèria que no reconeixem tot seguit, i d’aquesta manera ens l’empassem i la deixem arribar a aquest pinyol que encara ens pasta, quan som adults, a condició que l’obra sigui molt bona. L’arrencacors de Boris Vian ho és, i ho diu prou l’homenatge que li fa Joan-Lluís Lluís acollint-lo en la seva llengua i en el seu món.»

Maria Bohigas, editora

Categories: literatura

La poesia mallorquina i els poetes de sa Pobla: Miquel López Crespí

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades

Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.

A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...


Els guanyadors dels premis literaris Ciutat de Tarragona 2006. L'escriptor Miquel López Crespí és el primer per la dreta.

En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.

Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Els balls tradicionals de la Festa Major, de Roger Roig i Hugo Prades



Els balls tradicionals de la Festa Major, de Roger Roig i Hugo PradesCossetània Edicions, 2018 SinopsiEn aquest conte el Patufet i la seva colla viuran de prop una de les activitats tradicionals de festa major més arrelades a casa nostra: els balls i les danses que configuren les cercaviles festives. Tots ben atents als passos dels balls de bastons, de gitanes o de cavallets, fins i tot voldran participar-hi. I tu, t’apuntes a ballar?
Categories: literatura

SENSE CONTROL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 16/06/2018 - 09:30
Com m'agraden aquesta gent... I mira, sense buscar-ho, de propina i parlant d'una altra guerra civil, hi trobareu una de les millors descripcions que recordo de les llopades que van arrencant llaços i pintant arribaespañas: They beat their chests and they swear we're going to rise again. Apa, bon cap de setmana. I ja posats a demanar, que Islàndia guanyi el Mundial. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

El coala que va baixar de l’arbre, de Rachel Bright, amb iIl·lustracions de Jim Field



El coala que va baixar de l’arbre, de Rachel Bright, amb iIl·lustracions de Jim FieldBaula Edicions, 2018 A en Kevin li agrada que tot continuï igual. EXACTAMENT igual. Però quan un dia arriba un fet imprevist, descobreix que la vida pot ser VARIADA i MERAVELLOSA.Un llibre per als qui es preocupen massa pels canvis.
Categories: literatura

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I i II)

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.



Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.



Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)



Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura