literatura
La narrativa insular del segle XX i els escriptors de sa Pobla
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)
Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i lantologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)
L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.
A part de lescriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que mha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".
Desquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.
Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes resplendent perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?
Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.
Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que shi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.
Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a lescola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.
Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.
Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.
Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo.
També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló dactes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i laleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.
Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a lacte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània.
Inevitablement, continuava Lupescu, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa puresa literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament poc literària, per política, si no per pamfletària. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén natural. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.
A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La batalla per incloure unes narracions i suprimir-ne daltres, també lhavíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.
Miquel Àngel Vidal Pons, Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)
UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit dUna Arcàdia feliç i de cap manera lúnic és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan alter ego ratificat per lescriptor, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se nhan fetes moltes versions per explicar la biografia i els trets ideològics de lautor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el seu Villalonga saproxima molt més a la realitat que el de lamable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres sobretot ombres, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat nhagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció dun novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, shi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, desperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, nha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i denginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a lilla.
Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, lautor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i descamots dexecució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a lobra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i lignominiós Comte Rossi en leliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.
Tot i linterès de la conversió al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre daltres), és lenfrontament amb els membres de lEscola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en lhumiliant episodi del retractament dels firmants de la Resposta hi intuïm la seva participació activa.
Quant a lestil, cal dir que lobra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que lautor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.
El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per lenvergadura de les proporcions. Sha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.
Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.
Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Un viatge al futur
Un viatge al futur
En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu! (Miquel López Crespí)
Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!
Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?
Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.
Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.
Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.
En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!
No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.
Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.
De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu Abril de 1975.
Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?
Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.
El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.
El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal espíritu del 12 de febrero. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.
Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus.
Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.
Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?
Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.
Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.
Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.
Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.
Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!
Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!
Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: Què fas aquí, tot sol, a les fosques?, deia, preocupada. T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada.
Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili? afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili.
Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
Lluís Alpera i la poesia catalana de Mallorca
...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)
Poetes de les Illes: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera, escriptor (1)
Lluís Alpera
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud
sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva
que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
La poesia i la generació literària dels 70
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)
Blai Bonet i la generació literària dels 70
Blai Bonet
És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.
Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!
Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.
Revista S´Esclop (Octubre 2007)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Blai Bonet, un univers que no sacaba mai
Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren
F.MARÍ. Palma.
Foren molts que sassegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de lescriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort daquesta, les visites canviaren dubicació i Cala Figuera es convertí en lespai de peregrinatge daquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a lescriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.
Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts descriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.
«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, lamor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que sacostà a lescriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i mexplicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».
Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb lescriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no sacaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan sacostà a Bonet després dhaver descobert Comèdia i lEvangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir lescola mallorquina i aquella novel·la mimpactà». Arran daquesta lectura, el corrector dEvangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».
El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni luna ni laltra no es trobin a les llibreries».
Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de lautor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb lescriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar lolivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.
Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moures viatjava arreu del món».
Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no sacaba, no sacaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decantat cap allò vital. Daquesta manera ho féu Blai». Levangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixel. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». Lanecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després daquelles xerrades entre amic «Bonet thavia trabucat les teves convicccions».
Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa sha endinsat dins lobra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».
Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà dun altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i daltres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.
Diari de Balears (21-XII-07)
Tres días y una noche, de Rafael Ricote
Tinc el goig d'haver participat escrivint el pròleg del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, publicat per AMES. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.
Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.
Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una ocasió sense igual per compartir l’alegria.
«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.
Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia, el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa, el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una paraula val més que mil imatges.
Els relats curts, sovint, i els relats d’en Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen, subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot allò essencial que amaga l’ànima humana.
Passejar pels relats d’en Rafa és viure en aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—, de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires dubtes.
Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o una mà més o menys forta.
En Rafa escriu personatges que no criden, que no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats. Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre narratiu sota la pluja del destí.
A voltes, un planeta, a Xaerl.10
En fa il·lusió que al blog Xarel.10 destaqui A voltes, un planeta (Cossetània, 2025) entre les lectures destacades de l'any.
La lectura segur que neix de la fidelitat i estima sorgida de l'època daurada dels blogs, i que es manté tot i la invasió de xarxes socials molt menys personals.
https://xarel-10.blogspot.com/2025/
La corrupció política a les Illes (articles de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí i Llorenç Buades)
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no laturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des daquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Corrupció i ètica
Llorenç Capellà | 15/02/2011 |
José Blanco ens ha recordat que, a la darrera campanya electoral, Rajoy posava Camps i Matas com a exemples de bona gestió. A quatre anys vista, cal saber si Rajoy es va equivocar o no, perquè atesos els casos de corrupció que esquitxen el Partit Popular, el ciutadà pot plantejar-se, sense por d'ésser superficial, si Pepé és sinònim de xoriço. Que entre els conservadors hi ha gent (probablement molta) que es deixaria tallar una mà abans de posar-la a calaix d'altri...? Ben segur que sí. Si més no, així ho creiem. O, si tant voleu, tenim l'obligació de creure-ho per higiene moral, per un respecte envers la condició humana. Tanmateix, el fet que la denúncia reiterada d'uns fets delictius en els quals, de prop o d'enfora, hi ha involucrada gent del Pepé, no es tradueixi en una incidència a la baixa en la intenció de vot cap aquest partit, ens fa trontollar algunes de les certeses bàsiques que tenen a veure amb la suposadament sòlida ètica col·lectiva. Aquest darrer quadrienni, els conservadors i els gitanos de Son Banya han col·lapsat els jutjats de Mallorca.
O dit amb altres paraules: els casos de corrupció i droga han marcat el perfil delictiu de la societat. Suposo que la Paca no aconseguiria el suport de les urnes, encara que ella, potser en veure quina és la tendència actual del vot, anunciés, no fa gaire, que ben igual encapçalava una nova formació política. Però tot i que pensem que no obtindria el tant per cent necessari per a aconseguir representació parlamentària, ens queda el dubte de saber si no la votarien per les prevencions d'índole racista que activa la seva ètnia o pel seu historial delictiu. Mireu, doncs potser seria pel primer supòsit. En tinc prou, per a afirmar-ho, amb el repàs de la darrera enquesta de l'IBES (publicada diumenge a UH) que dóna trenta diputats al Pepé. És a dir, majoria absoluta, cosa que equival a confiança absoluta. La conclusió de tot plegat és demolidora. Si els escàndols Ibatur, Palma Arena, Cola cao, Òpera, etcètera, etcètera, no minven credibilitat als conservadors, és perquè hi ha una part important de l'opinió pública que no considera la corrupció un fet delictiu. Ben al contrari. Segons es veu, el fet d'haver participat en algun embull de diners, dinerots i dinerel·los pot suposar un cop de prestigi en el currículum. Un mèrit afegit, sens dubte.
Diari de Balears (dBalears)
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no laturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des daquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle dAndratx, Eugenio Hidalgo, del director general dOrdenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador dobres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas despeculació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la balearització de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció salvatge, en definitiva, ha sensibilitzat generacions dillencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni lactual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, daconseguir que el govern de torn sadoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans dordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació demergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies dirregularitats. Com molt bé explica lorganització ecologista, el primer tipus dirregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que sacaben construint a base duna llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap dUrbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics dAndratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web daquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals dedificis dapartaments dins sòl rústic atorgades per lAjuntament sota laparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, lespeculació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. Lexpresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el dAndratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina sadoni que no podem continuar per més temps en mans despeculadors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a lavantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes dambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal daturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció dEugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que sha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no lestima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no laturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des daquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
(12-XII-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)
Corrupció.
Per Llorenç Buades Castell.
Llorenç Buades.
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.
La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.
La manca de democràcia possibilita lexercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part duna xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.
El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és lassociació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que lesquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que lesquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. Lesquerra daquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.
Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.
A lombra dun sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.
És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder dun Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els dalguns bancs i caixes destalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.
Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També sha de dir que és la possibilitat daccedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a lexercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest absolutisme és la garantia per evitar la corrupció.
La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre lelectorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de labast que donin els mitjans de comunicació i de creació dopinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.
Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.
Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb laval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.
Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)
La conquesta de Mallorca i els Montcada
El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts. (Miquel López Crespí)
La conquesta de Mallorca i els Montcada
El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.
Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.
Tres estudiosos de la nostra història. D'esquerra a dreta: Miquel Ferrà Martorell, Miquel López Crespí i Pere Xamena Fiol.
Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... ¿qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.
És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.
L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.
Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).
Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.
Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però el diari només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).
Miquel López CrespíLlibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Mallorca dóna el sus a lany Jaume I amb un llibre sobre la conquesta
Robert Vinas recull els diferents punts de vista de les gestes del rei
F.MARÍ. Palma.
El 31 de desembre de 1229, el valí Abu Iaià fou derrotat per les tropes catalanes de Jaume I. De llavors ençà la figura del rei conqueridor anà prenent renom i part de mitificació. Ara, just quan els Països Catalans estan a punt dencetar les commemoracions pel 800è aniversari del seu naixement, es presenta a Palma La conquesta de Mallorca, un llibre realitzat per Agnès i Robert Vinas que recull tots els documents que parlen de les escomeses del rei en Jaume durant la conquesta a lIlla. El treball es publicà en francès fa tres anys i avui, a les 20 hores, sen presentarà la versió catalana al Palau Reial, editada per Moll. Aquest serà el punt de partida dun seguit dactes que se succeiran arreu dels territoris de parla catalana per commemorar el naixement del fill de Pere el Cerimoniós.
El llibre és una obra dirigida a tots els públics que pretén endinsar-se duna manera amena en la història de les contrades insulars i que recull, a més de documents escrits, un ampli ventall dil·lustracions comentades.
«La idea inicial era la de traduir al francès El llibre dels fets per tal de divulgar lobra a lEstat francès. Tanmateix, com que la trama és complicada, decidírem centrar-nos només en els capítols dedicats a Mallorca. A partir daquí, la meva esposa i jo anàrem aprofundint en el treball i recollírem diferents texts de la conquesta de Mallorca», explicà lhistoriador Robert Vinas. «Explicam el marc històric i donam les eines necessàries perquè es puguin entendre els texts originals de la manera més fidel possible», afegí. Així, doncs, les gestes del Conqueridor prenen diferents vessants depenent dels texts que en parlin. La conquesta dun «regne dins la mar» que apareix al Llibre dels fets és el gruix principal de lobra, que també recull part dels relats de les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner o textos i documents complementaris, entre els quals destaca el capítol dedicat a les Balears musulmanes, on apareixen cròniques realitzades pels àrabs de lèpoca. És en aquest apartat quan es mostra el passatge dal-Mahzuml citat per al-Maqqarl, que és el més llarg i precís dels textos musulmans que han arribat fins als nostres temps i que parla de la presa de Mallorca per part dels cristians. Entre els texts menys coneguts també es troben els extractes de la crònica llatina de Pere Marsilli, un frare de lorde dels predicadors que amb relats demostra que tenia un gran coneixement de les Illes Balears.
Lhistoriador Guillem Rosselló Bordoy ha estat lencarregat de prologar el llibre, a més de col·laborar en algunes traduccions de làrab al català. Una tasca minuciosa que fa un repàs de la nostra història duna manera clara i didàctica. La publicació, que ha tingut el suport del Consell de Mallorca, parla des dun vessant científic, però dóna peu a la reflexxió amb la gran quantitat diconografies que hi apareixen sobre el mite del nostre rei Conqueridor.
Diari de Balears (19-XII-07)
¨LATEMPTAT FEIXISTA AL RACÓ DE LA MEMÒRIA DE PORRERES I LA DESTRUCCIÓ DE LA PLACA AMB EL POEMA DE LESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ DEDICAT A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME
LATEMPTAT FEIXISTA AL RACÓ DE LA MEMÒRIA DE PORRERES I LA DESTRUCCIÓ DE LA PLACA AMB EL POEMA DE LESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ DEDICAT A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME
MEMÒRIA
Per Llorenç capellà, escriptor
Sempre plou sobre banyat. L'atemptat contra el Racó de la Memòria de Porreres, s'ha de situar en l'escalada d'agressions que rep el nostre patrimoni cultural, en aquest cas concret el memorístic. Al cap i a la fi, els espais de la memòria són això: memòria, identitat, recuperació de la dignitat col·lectiva a través del record. I res d'això interessa al franquisme sociològic, aquesta flor de l'estupidesa humana que, si tenim en compte la veu de les urnes, floreix gairebé a cada casa. La minsa protesta de l'opinió pública ha fet més cridanera la soledat d'un poeta que va escriure paraules massisses. En homenatge a López Crespí i a les víctimes del franquisme reprodueixo el poema que ja no es pot llegir a la Creu: "Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota./ Els afusellaven enmig del carrer,/ al costat dels murs, sota les porxades./ En el malson hi havia també miratges obsessionants,/ aspres concerts de fusells i pistoles./ Desapareixien els mestres, els jornalers,/ els promotors del repartiment de terres,/ la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques./ Per un instant vaig pensar que havia fet/ un descobriment arqueològic./ A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,/ enmig dels verdosos cortinatges de les algues,/ els poetes que mai no hem tingut,/ els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer./ Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora./ Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,/ suggerint tornassolats colors malves i daurats./ En la boca tenen encara gust de mel i de taronges".
De larticle Ball de bastons - Diari de Balears (31-VII-2011)
Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril.
El panell explicatiu de lespai que contenia el poema Els nostres morts, de lautor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no shi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)
Tots els diaris de Mallorca informen avui de latemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril. La nota diu: Contra la justícia i favor de loblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme lafusellament de desenes de republicans darrere loratori de la Santa Creu, ha estat escenari dun atemptat en contra de la memòria històrica.
El panell explicatiu de lespai que contenia el poema Els nostres morts, de lautor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no shi ha trobat cap indici.
Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la indignació i repulsa pel fet. Garí expressà rebuig a aquest atac i sospita que no ha estat gent de Porreres?
Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de lAjuntament per al davaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal devitar atacs.
Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.
El racó de la memòria sinaugurà el mes dabril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra dAndreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.
Una gran assistència de públic es va congregar a lindret, a més de diversa representació política.
Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de latac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava la voz de los ausentes y su dignidad els lectors poden llegir: Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.
En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado Els nostres morts.
El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.
El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República.
Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca, apuntó.
Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.
Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo.
El diari Última Hora també informa de latac feixista contra el racó de la memòria de Porreres. Sota un titular que diu Acto vándalico contra el racó de la memòria del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí, podem llegir: Contra la justicia y a favor del olvido. El racó de la memòria de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.
El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, Els nostres morts, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.
Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la indignación y repulsa a este hecho. Garí expresó su rechazo a este ataque, sospechando que no ha sido gente de Porreres.
Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.
Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.
El racó de la memòria se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política. (27-VII-2011)
Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recordar duna manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, sha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de lesquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la transició, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers dhomes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i lexèrcit espanyol sota la complaença de lesglésia catòlica.
Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.
Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones.
I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.
Dençà la restauració borbònica, és a dir, la transició, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de loblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra lesquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure dignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.
Accions com les de lAjuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble dençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.
La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, lesforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats duna terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.
No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de lesquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, sens recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, lesperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.
Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en lamnèsia, la mistificació i loblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment lescriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text duna placa que sha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop dEstat protagonitzat per lexèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i laquiescència de lEsglésia. Els sediciosos, dideologia conservadora i totalitària dinspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari lexaltació de la unitat dEspanya, lesperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia lobjectiu denderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits desquerra i els sindicats, i paralitzar lassociacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb lús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després désser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
Mallorca va convertir-se, lilla sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-shi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que leco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
I el silenci o loblit, loblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
Pretengueren matar lànima dun poble.
Inútilment.
El pensament daquells homes i daquelles dones és i serà una proposta de futur.
Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per lexèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de lEsglésia catòlica.
Només una transició feta desquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i lexèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: Mallorca va convertir-se, lilla sencera, en un cementiri.
El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, sha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que sajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.
I ara, com a cloenda daquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de lAjuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.
Els nostres morts
Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.
Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda
Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)
A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.
Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.
Una calma inesperada envaí el vehicle.
Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.
Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar....
I així minut rere minut.
Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.
Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.
Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.
Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.
Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.
Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.
Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.
El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.
Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.
Però eren casos excepcionals.
Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!
De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...
No havia plor que servís.
Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.
De la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial
MITGES VIDES
La memòria dels vençuts en la literatura catalana de Mallorca
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en largument. Sequivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura realista. I serrarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor duna època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer política, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple utilitat social. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge literari, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista duns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de lÒmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), mhan fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que lexemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També mha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes daquestes obres han tengut, duna manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma denforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de lobra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila Labisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans daquella llarga postguerra que sallargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que mhavia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral lunivers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a lautor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint lobra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits dhivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor daquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb laprofundiment en lànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, lobjectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat encara!- duna literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb lelitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria selecta, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir lobra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i dhumanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que lelitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, loblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a laltra part de la trinxera. Mai fent costat a lelitisme dels reaccionaris, els seguidors de lart per lart, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en largument. Sequivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura realista. I serrarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor duna època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer política, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple utilitat social. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge literari, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista duns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears lobra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
SES FEINES
Sa Pobla i Palma (Mallorca) - Crònica sentimental dels 60 - Anar a viure a Ciutat! (per Miquel López Crespí, escriptor)
Sa Pobla i Palma (Mallorca) - Crònica sentimental dels 60 - Anar a viure a Ciutat! (per Miquel López Crespí, escriptor)
Al poble, malgrat la presència dels vencedors, la vida romania estable, amb cap daltabaix previsible. Els veïns es coneixien. Érem com una gran família i, quan moria algú, l´església, plena de gom a gom, vessava de gent que anava a acomiadar-se del difunt. A Palma, tot era insegur: que funcionàs el taller, trobar una clientela adient, el problema de noves despeses... Em preguntava quina necessitat hi havia de voler millorar econòmicament, d´adaptar-se a la nova societat de consum que empenyia, furient, arrabassant costums, antiquíssimes tradicions, el que tenia un vell significat per a nosaltres. D´haver de sentir aquella melangia en desfer-nos de la presència de la terra que ens donà menjar durant tantes generacions, les cases i molins aixecats tan dificultosament pels avantpassats... I, el que més em va doldre: deixar els amics de l´institut i els del meu carrer per a veure´ls només en festes assenyalades, un parell de pics a l´any.
No vaig acabar d´entendre mai els motius exactes pels quals la família deixà endarrere la relativa tranquil·litat de la vida en el poble per la incertesa de la ciutat. Quina necessitat teníem de deixar la casa dels padrins, on no pagàvem cap mena de lloguer i les despeses de contribució, aigua i electricitat eren mínimes per anar a la recerca de l´aventura en un lloc ignot?
Imagín que volien afavorir els estudis dels fills i, alhora, provar d´obtenir uns millors guanys. Començava l´arribada massiva de turistes i, de cop i volta, la incipient societat de consum desbaratava l´antiga societat de supervivència que ens havia alletat. Es deixaven de banda carros, cavalls i someres per anar al camp i la majoria de joves ja anaven al tall en moto. Cap a finals dels cinquanta es compraren els primers televisors i, en arribar el 600, l´època que havíem conegut, l´herència d´un passat que provenia dels romans, es feia fonedissa com el sucre dins l´aigua. Arreu sorgien noves botigues, curulles d´aparells i curiosos ginys! Les antigues planxes de ferro, encalentides damunt el carbó, eren substituïdes per unes d´elèctriques, pels mobilettes i, miracle!, els tocadiscos barats permetien sentir Los Cinco Latinos, Lucho Gatica, El Dúo Dinámico i Sarita Montiel en moltes de les cases de la pagesia. Els repadrins no podien entendre el que s´esdevenia! El cine, malgrat la censura franquista, havia estat una porta oberta a l´exterior. El règim menystenia la vivor popular. Es pensava que, prohibint pel·lícules, tallant besades, canviant l´argument podia continuar mantenint la societat en la ignorància. Com si la gent es cregués res del que deia el NO-DO! El que es discutia als bars una vegada acabada la projecció, mentre es jugava a cartes, era el que, a part de l´argument, traspuaven les imatges del cine ianqui: els grans cotxes esportius que manava qualsevol persona, les cases plenes de mobles moderns i tota mena d´electrodomèstics (rentadores, frigorífics...), la modernització de l´agricultura, amb tot de tractors i màquines que alleugerien el treball de la pagesia... I, per si mancava res: milers d´estudiants omplint els instituts i universitats, les al·lotes i al·lots amb llibres a les mans, discutint de ciència i arts. Evidentment, moltes pel·lícules crítiques amb el sistema nord-americà no arribaven a l´Estat espanyol! Les de gàngsters que aconseguien els vist-i-plau de les autoritats feien pensar en la cara fosca del miracle capitalista existent més enllà de l´oceà: barris grisos als afores de les grans ciutats, crims, robatoris, drogues, assassinats que la policia havia de resoldre en el termini dels noranta minuts que durava la pel·lícula. Aquells films de bons i dolents, els ambients tenebrosos dels caus de la delinqüència, les fàbriques abandones on s´esdevenia l´acció, les persecucions a vida o mort pels carrers de Chicago i Detroit, de Washington i Los Angeles també permetien imaginar d´on sorgien algunes de les fortunes esplendents que vèiem a la pantalla.
Quin sotrac, els canvis de finals dels cinquanta en una societat somorta, encara anestesiada pels crims franquistes, per l´encens d´innumerables processons lloant les victòries del Caudillo por la Gracia de Dios. Quanta misèria i quant silenci sota les teulades de les cases dels repressaliats! Haver de menjar-te el dolor i les llàgrimes. Sortir al carrer i ensopegar amb els botxins que han portat els teus als Murs de les execucions! Com era possible viure entre llops durant dècades? I els morts per la pena i la fam... no compten? Mai no hi hagué assassinats per la melangia, per la tristor, per passar totes les hores del dia recordant el pare, la mare, l´espòs, l´amant, el fill? Qui diu que la pena no mata amb idèntica eficiència que els trets? Algú pot imaginar quina tortura significa veure durant dècades l´alegria dels criminals i la dels seus col·laboradors des de la penombra d´una casa clausurada?
Era d´aquest ambient tancat que provava de fugir el pare? No podia resistir la presència constant dels vencedors?
Finalment decidiren mudar-se i, un dia d´octubre del seixanta, coincidint amb el començament de curs als instituts de Palma, venguérem a viure a la barriada de Son Serra.
Era una decisió encertada? Al poble, malgrat la presència dels vencedors, la vida romania estable, amb cap daltabaix previsible. Els veïns es coneixien. Érem com una gran família i, quan moria algú, l´església, plena de gom a gom, vessava de gent que anava a acomiadar-se del difunt. A Palma, tot era insegur: que funcionàs el taller, trobar una clientela adient, el problema de noves despeses... Em preguntava quina necessitat hi havia de voler millorar econòmicament, d´adaptar-se a la nova societat de consum que empenyia, furient, arrabassant costums, antiquíssimes tradicions, el que tenia un vell significat per a nosaltres. D´haver de sentir aquella melangia en desfer-nos de la presència de la terra que ens donà menjar durant tantes generacions, les cases i molins aixecats tan dificultosament pels avantpassats... I, el que més em va doldre: deixar els amics de l´institut i els del meu carrer per a veure´ls només en festes assenyalades, un parell de pics a l´any.
De cop i volta, viatjant cap a Palma, havent passat ja el terme d´Inca, vaig notar un gust salat dins la boca.
Escriptors de les Illes perseguits per la dictadura franquista: Miquel López Crespí
Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció descenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat dalguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)
Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar
La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)
RAONS PER LLEGIR
Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual dhistòria més, daquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.
Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, lautor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta lilla del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, lara coneguda doctrina del shock: una barreja dalienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb larribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció dalçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i loblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per lindividualisme i lalienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.
I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat dexplicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.
Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció descenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat dalguns personatges. Tot i laparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.
La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.
(Tigre de Paper edicions)
La revista El Triangle entrevista lescriptor Miquel López Crespí
Miquel López Crespí, escriptor
«Volíem fer obres de combat, rupturistes»
Per Ignasi Franch, periodista
Es reedita el seu llibre La guerra just acaba de començar. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. Lobra va ser segrestada pel Tribunal dOrdre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?
Mhe retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.
Lobra va ser segrestada pel Tribunal dOrdre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...
Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.
I don prové la forma de les narracions, aquesta mena davantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?
Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.
Alguns dels contes neixen duna quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.
Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, lambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries
Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista
Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric duna manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.
A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?
És que en lèpoca ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres i a milions de turistes sels en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.
I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?
També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar lessencial.
Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què sha convertit la Unió Europea...
Suposo que això venia dEspriu, duna certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.
Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)
Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres
Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.
La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.
Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des don desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir làmbit literari en llengua catalana.
En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que lescriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.
Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.
Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?
També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions duna generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.
I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, dAntonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.
Web Llibertat.cat
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)
Llibres de la generació literària dels 70
En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que malletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom dAmèrica Llatina Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de lèpoca de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants daltres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de lòptica dels predecessors, de molts daquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des dunes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma descriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats tabú fins aquells moments: lalliberament sexual, la lluita política clandestina, lexperimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar dexperimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de lEscola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats literatura en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren poetes a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts daltres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies denlloc provaven dexperimentar igualment amb les formes descriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.
Miquel López Crespí i Fanny Tur: presentació de la Sibil·la a París
Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a lEsglésia de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert sha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.
La directora adjunta de lIRL, Fanny Tur, ha presentat lacte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que aquesta representació litúrgica dorigen medieval és acollida avui per un dels millors exemples darquitectura medieval de París. Tot seguit, sha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, lescriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de lInstitut Ramon Llull) (IRL)
L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005
Prop de 200 persones shan acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. LIRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes daquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. LEsglésia de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i lespasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert sha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.
Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse
La directora adjunta de lIRL, Fanny Tur, ha presentat lacte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que aquesta representació litúrgica dorigen medieval és acollida avui per un dels millors exemples darquitectura medieval de París. Tot seguit, sha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, lescriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.
Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.
Web de lInstitut Ramon Llull (IRL)
LInstitut Ramon Llull (IRL) mha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement daquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.
Fanny Tur, Presidenta-adjunta de lInstitut Ramon Llull (IRL) mha convidat a participar en lhomenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a lesglésia de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema El cant de la Sibil·la, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant lacte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant lacte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle Be Balers a París i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de lInstitut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a lescriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.
1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat
Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de lInstitut Ramon Llull (IRL) macaba dinformar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema El cant de la Sibil·la. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)
Brindis per la Sibil·la
Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid
Francesca Marí | 25/11/2010
L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.
El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.
També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".
Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".
Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.
Diari de Balears (dBalears)
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)
Els versos evocadors de López Crespí
Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)
Per J. Ricart
Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir lobra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar lexperiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts daquests poemes graviten al voltant dun eix privat. En alguns (potser més tòpics) com Velles fotografies o Joguines antigues recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa, on Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats.
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat Fins i tot lesplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: Els grans propietaris, / dempeus, / presidint lofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / despardenyes foradades que demana un dia de feina.
Entranyables records de xiquets (Els ametllers o Els indrets secrets) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes duna pel·lícula neorealista per la seva cruesa (Un sac de blat o Jornalers) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a lextrem dassolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre lescriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla; o el poema com a última taula de salvació: Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada dun nàufrag.
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.
Diari Levante (12-I-07)
La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara...
La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-
Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de lesquerra revolucionària.
Amb la seva nova novel·la, Joc descacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí sha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme daquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir duna base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, lobra funciona com un homenatge a la gent amb qui lescriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat duns temps i uns fets que shan mitificat duna manera acrítica i tendenciosa des daleshores. (Pere Antoni Pons)
Varen ser uns anys desperança i dexpectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de lestat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.
Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de lesquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de lantifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de lesquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de restauració borbònica, en la qual encara vivim.
Recuperació
Amb la seva nova novel·la, Joc descacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí sha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme daquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir duna base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, lobra funciona com un homenatge a la gent amb qui lescriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat duns temps i uns fets que shan mitificat duna manera acrítica i tendenciosa des daleshores.
La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en lantifranquisme, resumeix lescriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. Jo militava a lOrganització dEsquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, lendemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons lescriptor- que la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb lessencial, que era la unitat dEspanya, els Borbons i el capitalisme.
Joc descacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de lèpoca. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica lautor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris.
Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats duna esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de lherència del POUM i no tinguérem mai contacte amb lesquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència dells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin.
Vinculació
Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i darreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. Per a mi i per a molts altres, lEditorial Moll, Josep Maria Llompart i lObra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica darmament.
Palma 30/06/2018
Repte poètic al Mercat Solidari d'Art
Un any més, des dels diLLUMs d'arts al forn col·laborem amb el Mercat Solidari d'Art que organitza el col·lectiu Lo Taller. Des del primer any, organitzem un repte literari que consisteix en adjudicar algunes de les obres que s'exposen a escriptors participants, que escriuen in situ un text que els inspiri, que després recitaran i es penjarà al costat de l'obra. És una activitat que ens identifica, amb una part lúdica, creativa, i que fomenta la relació entre diverses disciplines artístiques, i l'amistat.
Enguany han participat Montse Pallarès, Rafael Ricote, Ventura Galiana, Francesc Cabiró, i jo mateix, que xalo per partida doble: escrivint i adjudicant les obres a dit. Val a dir, que tothom accepta sempre l'obra adjudicada i el repte.
Després, també hem llegit textos de diversos autors relacionats amb el riu, en motiu de les il·lustracions que es poden comprar en aquest mercat, per a recollir fons per a la Plataforma en defensa de l'Ebre
Diada Nacional de Mallorca (i II) - Records
Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)
Anna Simó, portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el Parlament de Catalunya era al costat de Miquel López Crespí el 30-XII-08, a l'avantguarda de la manifestació independentista
Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.
Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".
Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.
El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".
Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".
Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.
Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.
Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.
Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.
'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.
'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...
'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".
Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Pàgines
