literatura

No sóc un astre amb llum pròpia; 
satèl·lit que dubta al voltant de què gira.
La resposta no és al cel.
.
Inspirat en una imatge de Dino Reichmuth

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...

Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

La llum trenca la nit; una mirada, la solitud..Inspirat en una imatge de Roland Totherot, agafada de la pàgina Fotograficamente.

Una maleta plena de llibres – Sa Pobla i els presoners republicans (records del pare)

Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble. (Miquel López Crespí)

El temps ha passat inexorablement i ben cert que no et podries imaginar que el teu fill s´entestàs a servar el record de la teva vida. Qui sap si pensaves que els esforços fets en el combat pel redreçament de la humanitat, restarien, com la lluita de tants companys de la teva generació, oblidats per sempre. Ara que les manetes dels rellotges han marxat a velocitat increïble cap a l'ocàs definitiu que ens espera a tots, i ja no podem parlar directament, mirant-te els ulls, de front, dient les coses amb sinceritat, reconec que no vaig saber estar prou al teu costat com pertocava. Com a dèbil justificació podria dir-te que, sovint, els joves som així d’egoistes. Eres a prop nostre i no sabíem què fer per fer-te arribar el caramull d’amor que mereixies. Ara ho entenc, quan ja no hi puc fer res. Diuen que sempre s’esdevé el mateix: quan ens adonam dels errors ja no hi som a temps de rectificar.

És el que pens aquest matí, quan he obert les carpetes per a veure les poques fotografies i papers que pogueres salvar de la guerra i els camps de treball. De llibres, pocs. Era un perill immens que en els escorcolls que feien els falangistes trobassin alguna obra de Tolstoi, Remarque o Blasco Ibáñez. No em parlem si les obres eren d’algun clàssic del socialisme o l’anarquisme! Podien detenir o matar la família allà mateix, sense cap mena de contemplació. ¡Rojos de mierda! i pegar-te un tret al cap. Cap justificació. Un pelagatos republicano. La vida d´un vençut no valia dos rals. Per això la padrina en va fer una foguera al corral de la casa, no fos cosa que la teva biblioteca de responsable de l’Ateneu Llibertari pogués tenir greus conseqüències en qualsevol dels judicis que es poguessin ordir en contra teva.

A la postguerra, una vegada sortit del camp de treball, pogueres recuperar alguns exemplars dels fonaments que conformaren els teus somnis de joventut. La mare em digué que sovint anaves als encants, que els fematers t'avisaven si trobaven algun llibre que imaginaven et podia interessar. Per això encara serv als prestatges antigues edicions de El 93 de Víctor Hugo, Resurrecció, de Tolstoi, Els deus dies que commogueren el món, de John Reed, La conquesta del pa, de Kropotkin. Aquesta fe immensa en la capacitat de la lletra impresa per a remoure les consciències, per a canviar el món. Més endavant, quan jo tenia set o vuit anys, era a mitjans dels anys cinquanta, anàvem plegats a les fires del llibre vell que arribaven a Ciutat. Amb quin deler cercaves les obres editades abans de 1939! Un llibre de geografia o d´història editat en temps de la República, qualsevol novel·la, ho notava per l´alegria que traspuava el teu rostre, et feia sentir immensament feliç. M´ho mostraves com aquell arqueòleg que ha fet una importantíssima troballa. L´obries, el palpaves com si tenguessis a les mans una joia única, d´un valor incalculable. Va ser en aquells moments màgics que vaig aprendre a valorar la importància dels llibres, els secrets que podien amagar, els mons que ocultaven. A vegades pens si aquesta dedicació meva a la literatura ve donada per la teva devoció i la dels oncles, als llibres i la història. Amb el temps vaig saber que alguns dels volums que ara tenc als meus prestatges els salvares miraculosament en el darrer permís. Un permís que va durar solament uns dies i que el comandament de la teva unitat us va donar el mes de desembre del trenta-vuit.

Va ser el darrer cap d’any que pogueres passar amb els pares.

Després hauria de passar temps, fins veure acabada la guerra mundial, en el quaranta-cinc, per a poder tornar al poble. Aquell cap d’any, imaginant el que podria esdevenir-se, coneixent la mare que sempre vetllava pels fills i que, sense dubte, talment com va fer, cremaria tots els llibres i papers si comprovava que guanyaven els franquistes, decidires salvar alguns materials abans no fos massa tard.

En una vella maleta, que després t’encarregares de protegir amb lona enquitranada i d’enterrar a mig metre de fondària, a l’estable abandonat de rere la casa, amagares alguns dels teus “tresors”. En el fons, el contingut de la maleta, d´un valor incalculable per a la conformació de la meva vida, juntament amb la memòria del teu exemple de dignitat, ha estat l’herència més valuosa que mai no he rebut. ¿Què era el que salvares de forma apressada, hores abans de tornar a marxar cap al front, sense saber si mai retornaries i imaginant que si mories ningú no sabria mai el que hi havia soterrat a mig metre de fondària al terra de l’estable? Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble. Jo encara no sabia ben bé de què parlàveu amb la mare i els oncles, quan miràveu amb tanta atenció aquelles imatges del passat. Amb els anys he anat entenent el significat de cada una d’aquelles fotografies, que ara són per a mi, juntament amb el teu record, el lligam que m´uneix a l´enyorat món que els vencedors esmicolaren sense pietat.

Avui les tenc aquí novament, vora la màquina d’escriure, provant que Nit, la moixa, que camina damunt la taula, no les faci malbé. Algunes, amb els companys de la Columna de Hierro, el mateix dia que marxàveu al front per a alliberar Terol. Mir els noms que hi ha escrits al darrere. Alguns ja no es podran llegir mai més: unes gotes d´aigua de qualsevol pluja pretèrita convertiren aquell nom en una taca negra, indesxifrable. L´aigua caient damunt la fotografia moments abans que el pare s´amagàs en un portal provant de protegir el record, el retrat que havia d´immortalitzar un efímer instant de la seva joventut. L´aigua esborrant la història! Mai no hi havia pensat. La pluja, talment les bales, al front, quan en un instant segaven dotzenes de vides humanes, les cançons als llavis, l´esperança en un esdevenidor millor. Les bales i les gotes de la pluja, unides per a fondre la història, per a desfer els records. Una gota amb la mateixa potència destructora que una ràfega de metralladora! Resten rostres, el gest d´un instant: aixecar el puny, enlairar la bandera de la Columna de Hierro, somriure a la indicació del company que fa el retrat. I també les fotografies fetes a Madrid, amb les milicianes de les agrupacions culturals, i una, on et veig rialler, segur encara de la victòria contra el feixisme, amb Joan Busquets, l’amic de l’ànima, el mallorquí que t’obrí les portes a la comprensió d´un món nou, el de les Illes, abans indefinit i evanescent. I alguns quaderns de quan aprengueres de llegir i escriure: les primeres plaguetes de redaccions, els comptes de sumar, restar, dividir i multiplicar, els dibuixos fets a la infantesa i un parell de llapis a mitges, salvats de la inundació dels anys.

A tota la munió d’objectes que serv com l’herència més valuosa que em podies deixar, hi he afegit alguns documents del Batallón de Trabajadores número 151 signats pel comandant d’infanteria Agustín Martínez Sánchez, les fotografies que he pogut recuperar dels oncles i el llibre que portares en exiliar-te, després de la caiguda de la Barcelona, i que llegies a Argelers, Los credos libertadores, de Juan B. Bergua.

Per què escollires aquests materials i no uns altres, entre tot el que tenies? Imagín que va ser un impuls instintiu, sense anar-ho a pensar gaire; segur que era impossible acaramullar en aquell petit enfony ni la més mínima part de tot el que havies anat arreplegant en la teva joventut. Hom pot reconstruir el moment: la teva mare prepara el dinar. El pare feineja al molí, com de costum, omplint els sacs de farina. No ha volgut que l’ajudassis: “ja ho faràs en tornar”, t’ha dit, quan t’has apropat on treballa. Vint-i-un anys al seu costat. Vet aquí el teu univers. El magatzem on els pagesos deixen els sacs de blat i on després vénen a cercar la farina. El pati on has jugat d´infant. Les piques de pedra on has vist la teva mare rentant la roba, abeurant el cavall. La maquinària per a aixecar les pesades rodes quan s’havien de netejar. Les cadires de bova on, a vegades, us heu assegut, vigilant el sorollós rodar de les grans pedres encerclades d’anells de ferro. L´emparrat, quatre parres que s'enfilen per les columnes del pati i que permeten gaudir d´una ombra perfecta a l’estiu. Quantes vegades has berenat de pa blanc, just acabat de coure al forn de casa teva amb el raïm que agafes amb les pròpies mans? Avançant per la fosca que prova de fer oblidar el passat, esborrar-lo de la nostra memòria, veig que puges l´escala de la casa a la recerca de la teva cambra, neta, amb el llit acabat de fer, amb els prestatges amb els llibres i la tauleta des d´on, amb els amics, organitzares tants d’actes culturals i polítics a l’Ateneu. Et veig obrint i agafant uns llibres a l’atzar. Com aquell qui juga. “I si no torn mai a casa?”, has pensat per un moment, guaitant el món que ha estat el teu i el dels teus germans. El ca encara et coneix. Mou la cua, no et deixa ni un moment d’ençà fa uns dies has trucat a la porta de la casa. De cop i volta t’has adonat que estaves soterrant un caramull de records sense saber ben bé per què ho feies, malgrat que penses que ho fas per a evitar que la mare no ho cremi tot si perdem la guerra. Però hi ha llibres molt més importants dels que has escollit, i no els has tocat. El teu cervell ha funcionat de forma inconscient, sense racionalitzar els gests, els moviments de la mà. Saps que el que fas no té gaire sentit. Tanmateix si mors, si perdeu la guerra, no podràs anar a cercar els opuscles de Los credos liberadores, El dret a la peresa de Paul Lafargue, La revolució traïda de Trotski, el número de Solidaridad Obrera informant de l’estranya mort de Durruti. Què en serà de la teva col·lecció de segells, i de les petxines que portares d’aquella anada a Dénia, amb els joves i al·lotes de les Joventuts Llibertàries? Per un moment acarones el llom del ca pensant com se'n va la vida. “Un petit espai de llum entre dues eternitats de tenebra”, escrigué aquell poeta anònim. La vida, talment com les imatges de la pel·lícula de Buñuel, Un perro andaluz, que alguns companys de la trinxera, acostumats a veure Txapàiev o Octubre, no acabaven d’entendre.

En el fons, recapacites altra volta, la vida és un caramull d’imatges que et colpegen la retina talment com les que enregistra el director surrealista. Penses: molts pobles que hem conegut plens de gent riallera, ballant el dia del patró o feinejant en les ocupacions habituals, ara són caramull de runes on nien les rates. Homes i dones que fa uns moments cantaven a la trinxera o escrivien a les famílies comentant com s’allarga la guerra sense finir mai, ara gemeguen ferits entre les dues línies. Ens mossegam els llavis mentre disparam als cans afamegats que volen llepar les ferides que els fa agonitzar. Trets disparats amb ràbia contra els cans aperduats, mirant d’encertar tot esperant que es faci de nit per anar a recuperar els companys malmesos. N´hi ha que no poden resistir tantes hores i moren dessagnats davant els nostres ulls. Ploram de ràbia i d´impotència. Algun company ens demana, suplicant, que el matem nosaltres per no haver de patir tant. He vist amics meus que, davant la nostra indecisió, es pegaven un tret al cap ells mateixos no sense dir-nos abans que pensàssim a enviar la carta que portaven a la butxaca a la núvia, la mare. La mort és com quan la pel·lícula es crema i de sobte la imatge desapareix de la pantalla. La història d´aquell home o dona que era al costat nostre, contant històries a la trinxera, s’esvaneix en un segon i tan sols veus el bastiment blanc que donava suport als somnis.

Però la mare et crida per a anar a dinar i només tens el temps just per a tapar el clot on has amagat la maleta.

Ja era a mitjans dels cinquanta quan anares a cercar els tresors de la joventut. La mare sempre servà uns records inoblidables d’aquells anys al poble. La situació del maquis, la repressió de la Guàrdia Civil, la possibilitat que et tornassin tancar a la presó com a responsable de l’Ateneu Llibertari, va fer que haguéssiu de tornar a Mallorca on semblava més fàcil mirar de resistir les onades de la repressió.

La mare m’ho digué quan jo ja tenia edat abastament per a entendre el que m’explicava:

--Plorava aquell any de mil nou-cents cinquanta, quan va anar a desenterrar la maleta. Tremolava, ho notava a la mà, en el moviment inconscient dels llavis. Jo era al costat i li premia fort el braç. De cop i volta copsava la importància del moment. Dins aquella maleta vella hi havia les restes de la seva infantesa i adolescència. Els bastiments del que l’havia impulsat, juntament amb els germans i els joves del poble, a marxar voluntaris a València per a fer front els militars sublevats.

Abans que obrís aquell pany rovellat que havia estat tancat prop de dotze anys, li vaig notar una estranya brillantor en la mirada. Em besà, just en el mateix moment que em deia: “Fixa’t el que els vençuts podrem deixar en herència als nostres fills. Poca cosa més que una xarxa d’idees que, la majoria de vegades, perseguides pels poderosos, han de romandre amagades fins que arribin temps millors. Els records del que volguérem bastir i no va ser possible. Les ombres dels que caigueren en la batalla, les cançons que se’n portà el vent, el soroll de les bombes fent-nos esclatar l’oïda dins les trinxeres plenes de fang, el fred quan nevava i cercàvem llenya per a encalentir-nos una mica les mans abans d’entrar en batalla...”.

Un perill, portar de tornada a Mallorca aquells papers comprometedors. Fer-ho era quasi un acte suïcida. Per sort no s’esdevengué res de delicat. La Guàrdia Civil no mirà ni els paquets ni les maletes de roba que portàveu, els quatre mobles que, primer amb carro, després amb un vell camió d’abans de la guerra, transportàreu fins al port de València.

Tot plegat era el final d´una història familiar que havia començat vins anys enrere. La sort d’haver conegut la mare! Primer al camp de treball, ara d’insubstituïble companya en una postguerra que s’allargaria fins a l´infinit i que nosaltres encara patim. La mare no solament era capaç d’enfrontar-se amb els comandaments del camp, amb tota la Guàrdia Civil, si era necessari! Tenia forces abastament per a reconstruir, sense que ni ell mateix s’adonàs, el món esmicolat del pare. Talment com aquell que, a força d´amor i comprensió, junta les peces del trencaclosques que algú ha llançat al terra.

Imagín que ningú no podia sospitar res en copsar el seu posat rialler, feliç sempre per haver-te conegut un dia de començaments dels quaranta, quan pintava quadres per a l'oficialitat del camp, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia.

La mare, filla d´una família benestant del poble, no havia conegut mai la por i mirava directament als ulls, segura d’ella mateixa, a tots aquells que li volien posar entrebancs.

Els llibres i revistes anaven segurs, amagats dins els paquets de roba. Ben cert que si hi hagués hagut cap dificultat, ella de seguida hauria intervengut, dient amablement però fermament a la Guàrdia Civil:

--Mirau, sóc filla de tal família. Trucau en aquest número. El batle del poble pot donar informació sobre nosaltres, i el rector de la parròquia i totes les autoritats. El meu oncle Miquel Pons Isern, va ser el cap de la Unión Patriótica, el partit del pare de José Antonio Primo de Rivera, el general Miguel Primo de Rivera.

Sortosament mai no va ser necessari posar a prova les amistats i relacions de la mare. Ningú no es va fixar en una jove parella, carregada de paquets, amb una maleta plena de llibres a la mà, que agafava el vaixell al port de València per a tornar a Mallorca.

Salabror, d’Agustí CluaCossetània Edicions, 2018  SinopsiVenerem la mar perquè ens guarda tots els calfreds. Més tard o més d’hora, tots hi acudim, perquè és l’origen de la vida. Després de milions d’anys, segueix desfullant ona rere ona, sense immutar-se. Desencisat per les restriccions de terra ferma, Joan vol acabar els seus dies nedant mar endins. Lliurar- s’hi de ple per tornar al principi. Vol ser mar, la salabror perdurable. Però, i si el Jonàs escopit per la balena acudís al seu rescat? I si l’amor que va menystenir a terra reeixís en una illa sol·lícita? Conscient de la màxima de Kavafis, que avala més el viatge que la fita, la mar concedeix a Joan una darrera oportunitat per seguir alenant.I Premi Sant Boi de Lluçanès de novel·la breu 2017

Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast: enterraran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

La avaricia del poder arriba a tals extrems que malgrat totes les proves aportades, denúncies i altres, no han servit, perquè un Govern sense cap sensibilitat cap a la nostra història, destrossas un dels pocs entorns naturals carregats del nostre passat, d’allà d’on venim,. Han destrossat jaciments de gran valor, enterrats segles i segles, quin mal els hi feien? L’ansia de poder, de doblers han fet que no tenguessin escrúpuls de cap mena i no han respectat ni siquiera les lleis que ells mateixos varen fer . O és que les lleis solament estan fetes per als ciutadans?? (Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real)

Em fa mal el cor (IV)

Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Com a portaveu de La Plataforma Salvem La Real és el meu deure recordar els objectius pels quals hem lluitat durant quasi 4 anys. Malgrat tot el que hem anat fent. La decisió de l’actual govern progresista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de SON ESPASES, suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació. Salvaguardar uns dels pocs paratges que quedaven i que mos identificava com a poble.

Vais llegir l’altre dia a la premsa que havien declarat BIC, la festa de l'Estendard, per esser una de les més antigues de Mallorca (700 anys). ¿Qué en saben de poc d’historia?. Nosaltres vàrem demanar a n’el més d’Agost que declarassin BIC les festes de Sant Bernat, aquestes si que son les més antigues de Mallorca, daten de 1232 i a CA N’ESPASES, van acampar les tropes del rei Jaime I. Nosaltres, la PLATAFORMA, vàrem presentar un document increíble a on feiem un recorregut per la història, fins i tot ells mateixos mos digueren que estava tant bé, entre il.lustración i documentació treta de l'arxiu del regne de Mallorca (còpies compulsades) que era per fer una "Tesi”,. des de llavors no ens han tornat parlar del tema. I això que estava tant ben documentada que era impossible que mos ho tirassin en terra. El mateixos dies, presentarem uns llibres fets tots per nosaltres amb il.lustracions inèdites i tant o més documentada en que demanavem que declarassin CONJUNT O LLOC HISTÒRIC TOT L’ENTORN DE LA REAL.

D’aquesta manera quedava protegit per a sempre, entràs el Govern que entràs, El primer Monestir i allà a on visqueren durant segles i segles els monjos del Cister era Son Cabrer (antic Alcasser de’n Nunó Sanç). Aquesta feina mos va dur setmanes i setmantes i un parell de punts a la meva cama dreta.. (anegdotic, però que no oblidaré mai), l’experiència que vais sentir quan vais veure la sala Capitular, de Son Cabrer (antic Monestir i Alcasser de’n Nunó San´) , la campella dels monjos., els graons pintats de verd amb figures. Era maravillos el que tenia a davant.

Totes les persones que l’han vist (historiadors, catedràtics, gent que coneix La Real de fa mols d’anys) se sentiren orgullosos quan veren aquest treball tant ben fet. Aleshores i després de dir-nos que això seria la salvació de LA REAL i tot el seu entorn, doncs “NO”, no va servir de res. M'agradaria saber quins tècnics varen esser els quals ho han revisat, i denegat la incohació de CONJUNT O LLOC HISTORIC per poder discutir amb ells quin criteri .han seguit.

Que demostra això?. Molt senzill i és que fan el que volen . Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast,. enterreran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

La avaricia del poder arriba a tals extrems que malgrat totes les proves aportades, denúncies i altres, no han servit, perquè un Govern sense cap sensibilitat cap a la nostra història, destrossas un dels pocs entorns naturals carregats del nostre passat, d’allà d’on venim,. Han destrossat jaciments de gran valor, enterrats segles i segles, quin mal els hi feien? L’ansia de poder, de doblers han fet que no tenguessin escrúpuls de cap mena i no han respectat ni siquiera les lleis que ells mateixos varen fer . O és que les lleis solament estan fetes per als ciutadans??.

Gràcies a les accions de la Plataforma, lograrem que entrassin després de 3 mesos les arqueólogues que havien d’esser allà abans de començar les obres. Quina vergonya Senyors. Aquest és un fet que passará a la història , però no com una proesa sinó més aviat com una taca.

El que ha passat a CA N’ESPASES ha estat una vergonya per el nostre poble.

Vull expessar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre Patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l’espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d’en Baster i de la Font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l’hospital dins la llera d’una torrentera, amb el risc real d’inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l’hospital. Incomplint la llei del PLA HIDROLÒGIC NACIONAL, així com el PLA HIDROLÒGIC de les illes Balears

Vull fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s’han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l’opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l’oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l’altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N’hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d’aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» acomplirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d’ençà que decidiu continuar com l’anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció.

Crec que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s’ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l’actual Govern ha demostrat que a l’igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d’aquí, també, vull donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n’he tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Pensau que segons els informes que tenim fets per l’Ajuntament de Palma i contestats per Recursos Hídrics, són d'una incongruència tan gran i d'una, irresponsabilitat, per no utilitzar la paraula negligència.

L’Ajuntament de Palma en data 16/01/07 va fer firmar un informe atenent al qual a la finca de Ca n’Espases Vell sí si podia construir el projectat Hospital.

El referit informe, favorable a la construcció, va ser emès no per l’Enginyer Municipal, sinó per un delineant; i no va tenir en compte el fet que, segons l’últim PGOU de Palma, de l’any 1985 i l’anterior conegut amb el nom Ribas Piera (1974); la finca de Ca n’Espases tenia la consideració de zona d’al risc d’inundacions.

NOTA: MOLT IMPORTANT

L’informe entregat a FISCALIA ANTICORRUPCIÓ en data 8/11/07 i signat per el geòleg diu textualment:

La major part de l’emplaçament del futur hospital de Son Espases es troba en una zona topogràficament elevada.. Malgrat això, el seu extrem septemtríonal resulta afectat per la presencia d’una llera que se defineix des de proa de la carretera d’Establiments fins a la Ctra. De Valldemossa, prop del seu encreuament amb el camí dels Reis. Recull un cabal de fins a 10 m3 /segon, per a una periodo de 100 anys i drena un àrea d’unes 145 Ha dels vessants occidentals de la conca de Palma.

Web de la Plataforma Salvem la Real

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

El bres de les fargues, de Conxita Jiménez, amb fotografies de Jordi Amenós.
Un homenatge poètic a la terra, un cop més, de part de Conxita Jiménez, un recordatori, un advertiment de tot el patrimoni natural que hem heretat i que tenim l'obligació de conservar.
Les velles i belles oliveres bressolen les paraules d'aquest llibre. Llegim-lo, conservem-les.

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)

La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)

Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.

Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....

En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.

En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).

'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".

Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria històrica: les claudicacions de la transició. L'esquerra oficial contra el dret dels pobles a l'autodeterminació

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

El calaix dels vols perduts, de Pagès Editors, passejant-se per diversos indrets de Cornudella de Montsant que apareixen al llibre.
La presentació mundial del llibre hi tindrà lloc el 8 de setembre.

Sa Pobla, anys 50 – Jocs d´infant enmig del carrer -

Els amics del carrer, els fills de la bugadera i del segador, jugaven a disfressar-se de dimonis. Amb el carbó de la cuina, emprant els bocins de cartró que trobaven arreu, es pintaven unes cares de lletjor increïble que eren l'espant dels més menuts. De nit, a les portasses, quan els grans havien acabat la feina, foradaven d'amagat dels pares una carabassa o un meló, un tresor per a aquella gent!, i, posant amb una espelma dins, jugaven a fer processons diabòliques. (Miquel López Crespí)

Els infants que no volem jugar als quatre cantons o a amagatois ens refugiam per un moments a recer del portal de l´església. Ens senyam en silenci i ens asseim una estona vora les velles que hi fan oració. Els joves fills dels jornalers que juguen amb nosaltres, l'allotea que va descalça i amb els pantalons estripats, se'n riu i ens fa jutipiris. Nosaltres som els allotets aviciats, sempre pulcres, clenxinats, amb bona roba de preu. Quines rialles quan ens veuen, exhausts, descansant als bancs de l'església. Aleshores és el moment en què se senten superiors. Saben que ens han guanyat de veritat. En són ben conscients. Els veus orgullosos de la seva força. Els meus amics se'ls miren amb ràbia continguda. Tanmateix tots sabem que els jutipiris dels esparracats duraran molt poc. Talment el que dura una floreta del camp. Ben aviat, aquests mateixos infants que se senten triomfadors vendran, amb els seus pares, a demanar un jornal a Can Verderaa. Altres, quan la fam no es pugui resistir, ens suplicaran per un sac de blat que els permeti aguantar l'hivern. "Ho tornarem en jornals quan sigui l'hora de segar, de recollir olives", xiuxiuegen, sense gosar alçar els ulls al rostre del padrí que, des d'una llunyana distància, els concedeix el favor si són treballadors feiners i van a missa cada diumenge i dia de festa.

Els veig a través de la distància com si fos ara mateix. Sorneguers, pensant-se que ens han vençut perquè ens hem cansat de córrer una mica abans que ells.

No els feia cas. Em sentia més bé a l'ombra de la capella, imaginant la vida dels sants que em contemplaven amb els ulls de guix pintat o des dels foscos quadres penjats a les parets, que havent de córrer, en ple estiu, pels carrers polsosos de sa Pobla, per a saber qui arribava primer a la meta senyalada amb un cordill.

Després de jugar, per llevar-nos la pols del rostre, anàvem fins a l'abeurador de la plaça del Mercat i ens rentàvem la cara amb les mans.

Els fills del fuster o dels amitgers, sense por de res, es llançaven vestits dins l'abeurador com si fos un safareig o la platja d´Alcúdia. Nosaltres érem ben lluny de voler imitar els costums del pobres.

Qui s'atrevia a tornar amb la roba mullada a casa? ¿Què hauríem dit els pares que cada matí, després d'haver emmidonat la camisa amb les planxes de carbó, ens la deixaven enllestida, perfumada, damunt el llit de la nostra cambra?

On s'ha esvanit el poble de la meva infantesa? Només en resten ecos, invisibles petjades que només jo veig perdut en mil nits d´insomni.

Els amics del carrer, els fills de la bugadera i del segador, jugaven a disfressar-se de dimonis. Amb el carbó de la cuina, emprant els bocins de cartró que trobaven arreu, es pintaven unes cares de lletjor increïble que eren l'espant dels més menuts. De nit, a les portasses, quan els grans havien acabat la feina, foradaven d'amagat dels pares una carabassa o un meló, un tresor per a aquella gent!, i, posant amb una espelma dins, jugaven a fer processons diabòliques.

Ens volien espantar o era simplement el desig de portar-nos la contrària? Tots sabien que nosaltres teníem altres jocs: cars soldadets de plom, cavallets de cartró, llibres, trens i cotxes d´alumini pintat... Es pensaven que els dimonis podrien vèncer el bé?

Les amigues de la mare, a l'horabaixa, quan venien de visita, feien comparacions entre pobres i rics. Parlaven de la bellesa i la lletjor, del cel i de l'infern. Vivien en un món diferent a la pagesia que ens envoltava. Lluny del treball abrusador de sol a sol, es veien com si fossin les forces del bé, i els humils, un terratrèmol incontrolat que, si no hi mitjàs la religió i la llei, inesperadament podia sorgir de l'abisme.

Els nins pobres! Copsava el desordre dels seus jocs, la manca d'una jerarquia en el moment d'envestir al carrer, en contra nostra. Tots volien comandar, ser el cap de la colla. Per iniciar un joc, anar a una part o una altra, ho discutien entre tots. Mai no es posaven d'acord. Es dividien i, sovint, es barallaven entre ells mateixos fent més factible la nostra victòria. Sense adonar-se que estudiàvem els seus gests des de la distància.

Nosaltres també sabíem atacar, per sorpresa, quan menys s'ho esperaven.

Una vegada aconseguit que es dividissin, envestíem cada grup per separat i els fèiem córrer, marxar dels nostres carrers. Victòries que mai no hauríem atès si no hagués estat pels seus enfrontaments, la manca d'unitat enfront els superbs estols de nins clenxinats.

A vegades la família vigilava de rere els finestrals aquells enfrontaments aparentment sense importància.

El pare d'algun dels meus amics li regalava una pesseta, una fortuna aleshores!, si el fill havia vençut al fill del vaquer o del carboner.

La mare era diferent. Tan sols s'amoïnava si havia pres mal. Sempre tenia a mà una ampolla d'alcohol, un munt de blancs mocadors de fil brodats amb les meves inicials per si m'havien de curar d'un set al cap, una ferida als genolls.

Els pobres, en veure's perduts, deixaven de banda les bromes. El joc esdevenia batalla de veritat i els macs anaven a lloure. Sortien fones de no se sap on, i més d'una vegada hi hagué petits rierols de sang tacant les camises que les criades havien emmidonat al matí.

Avui no puc dormir.

Com fer-ho per servar en el cor algun d'aquells records del passat?

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort. (Miquel López Crespí)

Frédéric Chopin a Valldemossa: els anys finals

Les relacions entre Chopin i George Sand comencen a deteriorar-se a la primavera de 1845. En el fons, malgrat la intensa i fecunda relació de conveniència mútua entre Sand i Chopin, sempre hi ha hagut una diferència, per no dir moltes, entre les dues personalitats: Frédéric Chopin de seguida s'ha adaptat a la família de Sand. Ell és feliç, malgrat la gelosia que comença a aflorar amb força, amb el que considera i considerarà fins a la mort, la seva "nova família".

No és aquesta la percepció que té George Sand de la seva relació amb Chopin. Malgrat tots els anys de convivència amb el músic, gelosa de la seva independència i de la seva llibertat, mai no ha considerat que la relació fos "imprescindible", "eterna". Sand es va cansant de la relació "interminable" amb Chopin. Ara ja no és el "geni" que superarà Bach o Beethoven. Ara, Frédéric Chopin és Chip-Chip o "Chipinski".

George Sand, que va fer tants d'anys de verge al costat del músic, ja rep a aquestes alçades els seus antics amants -i els nous!- en presència de Chopin i aquest sembla no adonar-se'n. Cap a 1844 manté unes relacions prou conegudes amb el dirigent socialista Louis Blanc, que llavors tenia trenta-tres anys. També es relaciona amb l'editor Víctor Borie, que té vint-i-set anys. Però el més terrible, en aquest final de la parella, s'esdevé amb la cruel caricatura que Sand fa de Chopin en la seva novella Lucrezia Florani.

En aquesta novella Chopin esdevé un Píncep Karol inestable, gelós i aviciat, mal de suportar. Tot el que Sand pensa del músic queda reflectit en aquesta obra. Una obra bàsica per a copsar com i de quina manera l'escriptora veia Chopin a les darreries de la seva relació.

El pintor Delacroix, mestre de dibuix dels fills de Sand, ens ha deixat alguns testimonis impressionats d'aquestes darrers anys de Chopin a Nohant. Delacroix és testimoni de les lectures de Lucrezia Florani que Sand fa a Chopin. Delacroix, que copsa a la perfecció com l'insuportable príncep Karol és el mateix Chopin, no entén com el músic pot suportar tanta humiliació. Ans al contrari, després d'aquestes lectures humiliants, Chopin encara felicita l'autora de la novella per la qualitat assolida.

L'any 1847 es consuma la ruptura de la parella. Chopin no es recuperarà mai. Morirà, dos anys després, el 1849, enyorant els fills -Solange!- recordant fins el darrer segons de la seva existència els seus anys d'intensa creativitat i vida familiar a Nohant.

Per a Sand, la ruptura amb Chopin significa tot el contrari: l'alliberament. Dia 26 de juliol de 1847 escriu al seu amic Emmanuel Arago: "Ah!, quin descans, quina llibertat! S'han romput les cadenes" Sempre havent de suportar aquell esperit estret i despòtic però sempre fermada a ell per la compassió i pel temor que pogués morir de pena... Feia nou anys que, plena de vida, vivia fermada a un cadàver".

Tot ha finit. Chip-Chop és un "cadàver". Un "cadàver" que viurà una llarga i penosa agonia, física i sentimental.

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort.

Chopin viatja malalt. Escup sang. Algunes aristòcrates angleses, compadides i d'amagat, li fan arribar algunes almoines. El 1848 és un dels anys més tristos per a Chopin, consumit, viatjant d'aquí allà, sense poder compondre música com en els temps de Nohant, està obligat a dissimular com pot la seva mortal malaltia que, si se sapigués, li faria perdre les alumnes de bona posició social que li permeten sobreviure.

Per a Sand, en canvi, el 1848 esdevé uns dels anys de més glòria política i literària. Al capdamunt de l'onada revolucionària de 1848, al costat dels seus amics, prova de canviar la història. Fent costat al govern de la República ajudà a redactar els principals decrets revolucionaris: el de la jornada de deu hores, el que suprimeix els títols de noblesa... El 5 de març de 1848 es troba, per casualitat, enmig del carrer amb el seu antic amant. La trobada és freda. Chopin li informa que ja és padrina. Solange, amb qui el músic, al contrari que la mare, manté bones relacions, li ho comunica.

Però Chopin ja no és més que un llunyà episodi en la vida de Sand.

El músic mor el 17 d´octubre de 1849 al costat de la filla de Sand, Solange, que el va vetlar aquella nit.

Aquest és, una mica resumit, evidentment, el món que hem provat de novel·lar en El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i en Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

És impossible ignorar el mar,no podem buidar-ne tota l'aigua,no ens podem menjar tota la sal.

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.

Què llegiríeu abans, un poema declarat d'interès públic, o zona catastròfica?

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

Fer avançar aquella reina en diagonal era un acte irreversible que tenia conseqüències. N’eres conscient, i de la immutable mirada del sultà, i de la tensió que s’intuïa als braços encreuats dels guardes que us envoltaven amb rostre impassible, com de cera. Tres donzelles serviren aigua amb gotes de llimona verda refrescant; les seves passes eren subtils com el balanceig d’un vel, avesades a moure’s amb discreció. Gaudires breument de l’espurna dels seus ulls, una mirada d’alerta, d’ocell que anuncia el vol del falcó proper. Per les finestres entrava l’aire sagrat del Ganges, i les cortines ballaven sense fer soroll, etèries.I vas matar-li aquella torre; l’aixecares lentament amb dos dits, amb por que s’esberlés en mil trossos, com els somnis dels ancians que envelleixen prematurament..El calaix dels vols perduts, Pagès Editors

Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. (Miquel López Crespí)

En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els enemics de Catalunya. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. (Miquel López Crespí)

La campanya espanyola contra la cultura catalana

La meva experipencia a Frankfurt

Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver i Pep Lluís Aguiló moments abans d´embarcar camí de la Fira del Llibre de Frankfurt.

El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura.

Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.

Fira del Llibre de Frankfurt. Alguns membres de la delegació d´escriptors, editors i polítics de les Illes participants a la Fira de Frankfurt: Pere Morey, Miquel Rayó, Maite Salord, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Pere Joan Martorell, Àlex Volney, Gabriel de la ST Sampol, Vicent Ferrer, Joan Pons, Josep Juan Vidal, Melcior Comes, Antoni Xumet, Miquel Àngel Vidal, Pep Lluís Aguiló, Francesc Moll, Joan Pons, Gabriel Janer Manila...

La brutalitat de la campanya contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els enemics de Catalunya. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català.

Miquel López Crespí

(22-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escriptors participants a la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Descobreixen a Mart un riu de lava petrificat. Us demanen que li poseu per nom el títol d'un llibre. Quin llibre triaríeu?
.
Propostes de títols fetes a facebook i a twitter

Quatre estacions, de Josep LleixàDel pròleg de Josep Lleixà Fernández “Quatre estacions” està ordenat per temes. Ho està amb un ordre que reflecteix el meu estat d’ànim en el moment de la seva escriptura: esperançat, content, trist, melangiós, confús, creatiu...... Ha estat gestat al llarg d’un any, això vol dir que a part de la meva predisposició natural a com tractar determinats temes o els esdeveniments que s’han produït durant aquest temps, el trajecte fet durant les diferents estacions de l’any, evidentment també ha influït en la seva composició. La primavera és l’esclat de la vida, un anunci esperançador de noves vivències; l’estiu, és llum, sol, mar, mosquits, estiuejants, molta gent, molt soroll..; la tardor ja comença a predisposar a la melangia, tot agafa un ritme més reposat, els colors canvien de tonalitat, les postes de sol ja són més poètiques ; i l’hivern convida al recolliment, a la reflexió, a mirar cap a l’interior d’un mateix per intentar esbrinar el perquè d’algunes coses. És temps de fer-te preguntes envers l’amor, la vida, la mort, la solitud, la incertesa, la insatisfacció, i tantes i tantes. Els lectors, segur que també en certs moments , tenen una predisposició segons el seu estat d'ànim, de sumergir-se i viure un determinat tipus de poesia, independement de l'estació de l'any , espero que al llegir aquest llibre, trobeu part del que busqueu. Hi ha hagut una cosa molt important per mi que m'ha decidit a publicar-lo, i és la col·laboració inestimable del pintor Francesc Subirats Verge, en la portada i en totes les il·lustracions de l’interior, que encapçalen cada capítol , que visualment preparen al lector, per posar-se en situació d'endinsar-se en el clima de l'estació.

Acqua alta – Records d´un viatge a Venècia -

Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta. Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.

Per tot arreu llum de torxes s'enlaira fins al cel. Èsquil

Quan ja ha finit tot i no hi ha forma, ni voluntat ni ànim per adobar-ho, podríem analitzar els motius de la desfeta personal, les causes per donar per acabada la nostra història de la manera que ho férem. Ja sé que tot això són idees escrites a posteriori, però a vegades cal pensar en veu alta per foragitar algun mal somni.

Arribàrem a Venècia sense quasi aturar-nos a Milà. Abans del desastre, en els nostres anteriors viatges -totes aquelles sortides desesperades fugint de la grisor ciutadana- el primer que fèiem era aturar-nos a la llibreria Feltrinelli per comprar el caramull de llibres que sabíem que no trobaríem a Mallorca ni de contraban a les golfes de les llibreries. En el darrer viatge encara es podia respirar la mort de Feltrinelli trobat destrossat davall un pal de l'electricitat. La policia només digué que havia explotat la bomba que portava per cometre l'atemptat. Ni tu ni jo mai no vàrem creure aquella interessada explicació policíaca. Era un moment difícil i complicat a Itàlia. Sorgien amb força moviments, partits, formes de lluita alternatius, oposats a la típica actuació "dintre de l'ordre" dels berliguerians. L'època daurada de la gent de Il Manifesto, Poder Operario, Lotta Continua. Revistes i diaris que amagàvem al fons de la maleta i que en tornar llegíem emocionats a una illa que encara no havia conegut al carrer la més petita protesta contra el feixisme.

Però a Venècia no hi havia acqua alta ni havia pujat la marea inundant la ciutat. Al capvespre, fugint de la riuada de turistes que com un eixam envaïen la Piazza San Marco, el museu Correr, la Piazzeta dei Leoncini, ens perdíem escoltant les converses dels darrers pescadors de la badia en aquells petits cafès de Santa Croce o Cannaregio.

Aquell hivern dels anys setanta estava marcat amb el senyal del vell dictador que moria assassinant els joves lluitadors del País Basc i del FRAP. Els cavalls bizantins de dalt de la basílica, acostumats als jubilats europeus i ianquis que donaven blat als coloms de Piazza San Marco, miraven sorpresos aquelles manifestacions que com un llampec feien aturar els falsos valsos per a turistes. Treballadors i estudiants, portant multitud enorme de banderes republicanes i grans fotografies dels cinc militants antifeixistes morts, cridaven la seva furiosa indignació davant les velles pedres històriques del desaparegut imperi dels mars.

Llavors ens agafàvem fort de les mans i, acabada la manifestació, desesperats, amb ràbia, ens refugiàvem per unes hores a l'interior de la basílica per oblidar la nafra oberta que ens recordava que érem ciutadans d´una terra on encara corria sang jove a les matinades sangonoses de casernes i comissaries. Record perfectament els teus ulls reflectint els meravellosos mosaics del segle XIII que explicaven, amb aquell vital primitivisme, tots els episodis de l'Antic Testament. La creació del món, la història d'Adam i Eva, la de Caïm i Abel, la construcció de la torre de Babel, la vida d'Abraham...

És possible que haguem oblidat d´una forma tan banal i tan ràpida la vida salvatgement torrencial d'aquells anys? A hores d'ara, mentre et vaig escrivint aquesta carta que mai no arribarà a les teves mans, dubt a considerar fals o erroni tot el visquérem o compartírem tots dos.

No és possible que hagis oblidat les cançons de la guerra cantades enmig de la Piazza, els reflexos daurats dels mosaics de San Marco el dia de la manifestació. Encara guard aquella fotografia, la de l'atri, davall la cúpula de la Creació, amb el teu jersei verd, la teva falda eterna dels nostres viatges a la recerca d'un jo perdut pels camins infinits d'Europa. Et veig dreta, somrient, mirant cap a dalt de la cúpula, dient que fes la foto aviat, que la gent ens estava mirant, i jo enredant-me, entretenint-me per veure com t'anaven pujant els colors a la cara. No podies suportar que els turistes et mirassin mentre et retratava. No, no hi havia encara acqua alta a la nostra història que un poc més endavant es va començar a vinclar i cruixir. Havíem instal·lat la nostra tenda de campanya als afores, cap a l'esquerra de la Riva degli Tedeschi, on els joves esquerrans de tota Europa que assistien al Festival Mundial de la Pau també havien col·locat les seves entre crits i gatzara.

Caminàvem enmig de les tendes rient i jugant, cercant la nostra que es veia de lluny, amb la seva bandera republicana que anunciava la presència de dos antifeixistes arribats d'una desconeguda illa mediterrània perduda enmig de la mar. Hi havia una activitat frenètica pertot arreu. Hi participaven més de dos mil joves i malgrat que la major part de les activitats del festival es realitzaven a l'estadi de Mestre un esplet de vida hi bategava sempre al campament. Al·lotes llegint poesia, joves preparant les actuacions musicals, grups ballant, col·loquis amb discussions eternes sobre la millor forma d'avançar cap al socialisme...i els centenars i centenars de banderes roges que onejaven al vent, tenyint de roig intens tot l'horitzó.

El dia que visitàrem el Palau dels Doges ens juràrem amor etern damunt l'escalinata dels Gegants. Quina beneitura jurar amor etern! -diguérem en la darrera trobada, poc abans de la separació-. Fou una discussió freda, indigna de tot el que havíem viscut i ens havíem promès mútuament. Sé que també et volia fer mal i per això vaig teoritzar, improvisant, sobre l'amor, dient que en el món no hi ha res d'etern i com podíem creure en una relació duradora gent com nosaltres que no creu que la societat sigui immutable. Per ser encara més cruel, per clavar-te més a fons el punyal, et vaig dir que mai no havia pensat viure amb tu d´una forma permanent. Record aquella frase que et va fer plorar: "Desapareixen, s'enfonsen els règims més dictatorials i opressius, tot canvia i muda de forma i tu vols romandre immunitzada enmig d'aquest vendaval quotidià. Ets una Il·lusa!".

-Sí -contestares-. Una il·lusa enamorada.

Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta.

Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.

Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.