literatura

El Sud de nou revisitat, de Xavier Garcia


El Sud de nou revisitat, de Xavier GarciaCossetània Edicions, 2017II Premi Serret Terra de CruïllaSinopsiEn aquesta obra memorialística amb grans pinzellades literàries l’autor viatja pels seus paisatges de preferència, els pobles i les terres de l’Ebre, a la recerca del que ha quedat després d’allò que considera la devastació ecològica, econòmica, social i política dels darrers cinquanta anys. En la solitud de la Terra Alta, sent la força d’aquesta terra, al compàs de tots els combats, locals i globals, per un món millor, i també la grandesa d’unes biografies anònimes de dones i homes que han dignificat la memòria d’aquest país petit del sud i, de retruc, de tot Catalunya. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Serret de Literatura Rural, dotat pel Museu de la Vida Rural.“Es pot dir, doncs, que he conegut els interiors de moltes cases pageses, pescadores, pastores i artesanes, d’un ruralisme ja modernitzat, però en tots els casos amb aquell grau d’antiga saviesa camperola, que sempre m’ha emocionat.”
Categories: literatura

Ploure


El meu conte "Ploure", inclòs al recull I un cop de vent els despentina (Cossetània Edicions), avui a la secció El conte del diumenge de la veu del País Valencià.

Categories: literatura

Sa Pobla, anys 50 - Senyors i criats (recordant algunes històries familiars)

Sa Pobla, anys 50 - Senyors i criats (recordant algunes històries familiars) -


Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai. (Miquel López Crespí)


Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madó Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

El mal que m’habita, de Pasqual Alapont

El mal que m’habita, de Pasqual Alapont
Bromera Edicions, 2017
 Sinopsi
Quin mal habita dins de cada un de nosaltres? Laura s’ho pregunta mentre pensa en una pacient que es va suïcidar. Davant d’això, decideix aturar durant un temps la seua vida professional com a psiquiatra. Però el seu exmarit, Víctor, li demana ajuda amb Daniel, un cosí seu que pateix episodis psicòtics sense que en sàpien la causa. Tot i el seu estat d’ànim, Laura decideix assumir el repte. Les confessions de Daniel li permetran descobrir el passat obscur que envolta la família del seu exmarit i abocar-se a un mal desconegut que també hi habitava.

Categories: literatura

El lladre d’Alexandria, de Pau Joan Hernández


El lladre d’Alexandria, de Pau Joan HernándezBaula Edicions, 2017 Sinopsi
Egipte, 1853.
L’Aziz és un noi orfe que sobreviu com pot pels carrers i els terrats de la ciutat d’Alexandria. La seva vida és plena de perills, aventures i penúries, però no perd l’esperança en un demà millor. Fins que un dia, una topada amb un sinistre personatge l’obligarà a fugir de la ciutat i de tot allò que coneix i a travessar el desert com a servent d’un enigmàtic pelegrí.
Categories: literatura

Nova versió de ‘El cor és un caçador solitari’ de Carson McCullers, una obra per a lectors inquiets

Vilaweb Lletres - Ds, 18/11/2017 - 22:00

Arriba una nova versió d’una de les novel·les més commovedores que s’han escrit el segle XX, El cor és un caçador solitari. Carson McCullers la va publicar quan només tenia vint-i-tres anys, l’any 1940, i de seguida es va convertir en un fenomen literari internacional. A Catalunya va arribar els anys seixanta. Però ara l’Altra Editorial en proposa una nova traducció a càrrec d’Alba Dedeu, que la posa al dia. Podeu llegir-ne un fragment.

John Singer, un sordmut solitari, es converteix en un confident silenciós d’un bon grapat de personatges d’un petit poble del sud dels Estats Units. Tots li expliquen els seus problemes i ell els ajuda a canviar les seves vides de maneres imprevisibles.

L’editora de l’Altra, Eugènia Broggi, explica sobre l’autora i l’obra:

«Durant tot aquest any hem celebrat el centenari del naixement de Carson McCullers i els cinquanta anys de la seva mort: dues efemèrides en un mateix any és una proesa incomparable. És per això que a l’Altra Editorial hem treballat per tenir al mercat, a banda de les novel·les que ja teníem al catàleg (La balada del cafè trist i Frankie Addams), dues obres imprescindibles de l’autora: Entre la solitud i el somni, un recull d’assajos literaris i vivencials fins ara inèdit en català, i la seva novel·la més coneguda, El cor és un caçador solitari, que va escriure quan tot just tenia vint-i-tres anys.

El cor és un caçador solitari es va publicar per primera vegada a la col·lecció El Balancí d’Edicions 62 l’any 1965, en traducció de Ramon Folch i Camarasa, i després es va recuperar per al llançament del segell de butxaca del Grup 62, labutxaca. Si ara la presentem en traducció nova de l’Alba Dedeu és perquè, malgrat ser una traducció esplèndida, el model de llengua ha quedat una mica obsolet, i tocava revisar-lo.

La novel·la està ambientada en un poblet del sud dels Estats Units, que era la terra natal de Carson McCullers, i narra la història de John Singer, un sordmut solitari que, gràcies al seu posat atent i amable, es guanya la confiança de tota mena de personatges; és una novel·la commovedora, sensible i profundament humana que explora la solitud, la necessitat que tots tenim de ser compresos i la recerca de l’amor.

A l’Altra Editorial estem convençudes que Carson McCullers no és únicament una autora imprescindible, sinó una de les que tenen més possibilitats de convertir-se en escriptora de capçalera de qualsevol lector inquiet. El nostre propòsit és recuperar tota la seva obra, retraduir-la quan calgui i resituar-la al nostre mercat literari de cara a les noves generacions de lectors i de cara a tots aquells que pel motiu que sigui encara no hagin descobert l’autora. Us animem a llegir-la!»

Categories: literatura

Bruixes, mèdiums i curanderes - Records de Pobla

Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes -


Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. (Miquel López Crespí)


La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.

Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:

--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.

Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.

Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

CAPVESPRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 18/11/2017 - 10:00
De Gregori, Dylan i nosaltres. Així en família. Bon cap de setmana. E credo di sentire una preghiera e mi potrei sbagliare e oppure non lo so. E non è buio ancora, ma lo sarà fra un po' Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

L’Ot i el falciot, de Pep Molist


L’Ot i el falciot, de Pep MolistIl·lustracions de Màriam Ben-ArabBaula Edicions
De totes les coses que hi ha al món, l’Ot només en desitja una: un gos. Fins que un dia, una estranya piuladissa fa que tot canviï.
Categories: literatura

George Sand i Frédéric Chopin arriben a Mallorca (Novembre de 1838)

La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)


8-XI-1838: George Sand i Frédéric Chopin arriben a Mallorca


George Sand i el socialisme utòpic



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí "Corambé, el dietari de George Sand" editada per Pagès Editors de Lleida.

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

El PEN Català engega la campanya ‘Lletres per la llibertat’ per a demanar l’alliberament de Cuixart i Sànchez

Vilaweb Lletres - Dv, 17/11/2017 - 17:44

El PEN Català ha engegat la campanya ‘Lletres per la llibertat’ a les xarxes per a demanar l’alliberament del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sànchez. L’associació oferirà cada dia, a les xarxes socials, ‘un text literari escrit des de l’exili, o en captiveri’, sigui d’autor català o de fora. ‘És la nostra contribució a la demanda de llibertat, convençuts que la literatura ens dóna aixopluc, ajut i serenor en aquests moments tan injustament difícils’, ha apuntat l’organització. El PEN Català ha condemnat ‘la privació de llibertat física o d’acció de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i també del govern legítim, ara en part a la presó i en part a l’exili’.

L’associació ha recordat que ja fa un mes que Cuixart i Sànchez són a la presó ‘de manera injusta per motius que haurien de ser enaltits en tota societat democràtica: defensar la voluntat majoritària expressada a les urnes de manera pacífica i cívica, recorrent a multituds d’iniciatives cohesionadores i garants de la convivència social’. En aquest context, el PEN Català lamenta que la resposta de l’estat espanyol hagi estat ‘una terrible acció violenta tant en l’aspecte físic com moral’.

Considera que empresonar dirigents, siguin de la societat civil o representants polítics, és ‘un greuge’ que han de denunciar. ‘La humiliació constant i acarnissada de l’estat espanyol envers un poble que s’ha mostrat sempre actiu i solidari és com matar la gallina dels ous d’or i no preveure cap futur ni tenir gens d’interès per a la població d’Espanya, que sens dubte també se’n veu afectada.’

Categories: literatura

ADMISSIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 17/11/2017 - 11:44
Jo també vaig néixer amb un retard. En el meu cas, de deu minuts. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Ànimes negres, De Leandro Sagristà


Ànimes negres, de Leandro SagristàBromera edicions, 2017 SinopsiEl 4 de setembre de 1980 va quedar gravat per sempre en la memòria de David. El telèfon va sonar massa d’hora, amb una notícia terrible: a l’avi l’havien matat mentre robaven a casa seva. David i ell eren inseparables. El net sentia fascinació per aquella figura misteriosa, que s’havia exiliat a França després de la Guerra Civil i que semblava amagar molts secrets. Davant la pèrdua, David iniciarà una investigació particular per esbrinar què va motivar l’assassinat. Així, comença una aventura increïble que el durà des
de les primeres dècades del segle xx, marcades pel pistolerisme, fins als anys convulsos de la Transició. A més, el farà descobrir el passat vertader i sorprenent de l’avi.
Categories: literatura

Fill de dracs, de Sébastien Perez


Fill de dracs, de Sébastien Perez, Il·lustracions, de Justine BraxBaula Edicions, 2017 Sinopsi
Tenien el vol majestuós. Els ullals, més esmolats que els d’un tigre blanc. Res no igualava el foc que treien per la boca. En Yomon mirava els dracs amb admiració. El seu desig més gran era arribar a ser com ells…
Categories: literatura

Sergi Erill: ‘Algunes científiques cobraven sous de minyona’

Vilaweb Lletres - Dj, 16/11/2017 - 22:00

Sergi Erill, catedràtic de farmacologia, acaba de presentar La ciència oculta, una obra que vol reivindicar el paper de la dona en la ciència. En el llibre, repassa la biografia de quinze científiques que van aconseguir grans fites però que mai no van ser prou reconegudes pel fet de ser dones. S’hi recullen casos com ara el de Lise Meitner, clau per a assolir el trencament del nucli atòmic, però que no fou mai guardonada amb el premi Nobel, a diferència del seu company Otto Hahn. Sergi Erill ens explica més històries com aquesta.

Per què un llibre sobre dones científiques?
—Perquè considero que és molt important remarcar el paper de la dona en la ciència. Va contra el progrés científic negar l’accés a aquest àmbit a la meitat de la població, però, malauradament, les científiques encara no són prou valorades.

La ciència i la tecnologia encara són considerades ‘coses d’homes’
—Sí, és un error cultural.

Què s’ha de fer per a revertir-lo?
—Hi ha mesures com ara la discriminació positiva que faciliten que les dones entrin en el món de la ciència, però tinguem en compte que les coses no canviaran del tot fins que no canviï la societat. De fet, el llibre és escrit en to informal perquè pugui arribar a la gent jove. La via més efectiva per a canviar les coses és començar per ells, que són el futur.

El llibre comença amb una pregunta: Hipàtia d’Alexandria hauria tingut el mateix destí si hagués estat un home?
—Jo crec que s’ho haurien pensat dues vegades a l’hora de perseguir-la. És un cas amb un component religiós claríssim i, evidentment, la religió no s’ha caracteritzat mai pel fet de valorar gaire les dones.

Maria Kirch va descobrir un nou cometa, però el mèrit se’l va endur el seu marit. Era un fet habitual, segles enrere?
—Depenia del cas. Segurament avui dia encara passa, però no en tenim cap certesa. De totes maneres, aquest és un fenomen general. Hi ha molts investigadors o professors amb posició de poder que s’aprofiten d’aquells qui hi ha per sota, siguin homes o dones.

Dieu que Ada Lovelace, filla de Lord Byron, és la primera programadora de la història. Per què?
—Va dissenyar unes màquines de calcular que no es van fer realitat mai. Es va adonar que aquestes màquines es podien ensinistrar per tal que traguessin conclusions, discussions…etc. Va fer una tasca tan important que fins i tot la marina americana li ho va reconèixer.

Anys enrere, algunes facultats de ciències marginaven les seves alumnes. Com ho feien?
—S’arribaven a fer autèntiques bestieses, com ara col·locar-les al darrere d’una separació per a evitar que els homes es distraguessin. En alguns casos, les estudiantes de ciència no podien entrar per la porta principal de les universitats. No els deixaven estudiar determinades carreres i de vegades no podien accedir als treballs de doctorat.

La dona té el paper que li pertoca a la universitat?
—Avui dia, molta gent critica que els llocs de catedràtic sempre són dominats per homes. Això és real. Va millorant, però molt a poc a poc. S’ha de tenir en compte que aquests càrrecs duren molts anys i, per tant, es triga més a fer el canvi. No és automàtic.

En casos com el d’Henrietta Swan Leavitt, la tasca de la científica es reconeixia amb el gest de posar el seu nom a un astre. Es tracta d’un premi de consolació?
—No, perquè el fet que bategin un astre amb el teu nom és força important. A banda el premi Nobel, els reconeixements no són gaire freqüents en el món de la ciència.

A les escoles no es parla de científiques com ella.
—És cert. Valdria la pena que les escoles es qüestionessin la discriminació de la dona en el món de la ciència. Es pot fer de moltes maneres i, de fet, La ciència oculta en podria ser una, perquè pretenem enviar aquest llibre a les escoles.

Einstein considerava que Emmy Noerther era un geni, però va passar vint-i-cinc anys sense cobrar. Per què?
—Era una forma de discriminació molt estesa. En alguns casos, algunes científiques cobraven sous de minyona. Això ja no passa tant, però encara persisteix. L’últim capítol del llibre recull una recerca publicada als Proceedings of the National Academy of Sciences que consistia a enviar dos currículums molt similars –l’un amb nom d’home i un altre amb nom de dona– a diversos professionals del món de la ciència. Es va demostrar que els avaluadors col·locaven sempre la dona per sota.

També les avaluadores?
—Sí, i això és molt significatiu. És el pes del costum i de la tradició social. Encara hi ha molt camí a fer i això ho demostra.

De les quinze biografies del llibre, quina en destacaríeu?
—Totes tenen un motiu per a ser-hi. Personalment, un sempre pensa més en les més recents perquè hi ha més detalls de què van fer. A mi sempre m’han agradat molt Barbara McClintock i Rosalind Franklin. A aquesta última, James Watson i Francis Crick li van robar la teoria.

La científica per antonomàsia, Marie Curie, no hi surt, al llibre. Per què?
—Vaig considerar que no era un cas representatiu perquè ella no va patir per la seva condició de dona, a diferència de les científiques que surten al llibre. Ella sí que va tenir un gran reconeixement científic i social. Ningú en la història de la ciència no ha rebut dos premis Nobel.

Categories: literatura

Emily Dickinson i la poesia que enrampa

Vilaweb Lletres - Dj, 16/11/2017 - 22:00

Harold Bloom, en el seu cànon de la literatura universal, va situar Emily Dickinson just després de William Shakespeare. Dickinson ocupa un lloc mític en la història de la literatura. Va ser una poetessa que no va tenir mai la pretensió de publicar els seus poemes, que va escriure des de ben joveneta fins que va morir, quan tenia gairebé la seixantena. La seva germana, quan ja era difunta, va trobar a la calaixera de la seva habitació 1.789 poemes relligats, i va ser llavors que va començar la gestió per a publicar-los. Emily Dickinson (1830-1886), a més, fou una poetessa ultralocal, filla d’una família benestant, que no es va casar i que pràcticament no va sortir de casa seva ni del seu petit poble, Amherst, de pocs milers d’habitants, a l’estat de Massachusetts, la capital del qual és Boston.

Ara, l’editorial Proa acaba de publicar un volum que aplega 218 d’aquests poemes en edició bilingüe, i en una versió catalana a càrrec del poeta i traductor Marcel Riera. El volum es titula Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. És l’opció de Proa per a aquestes festes de Nadal. Aquesta editorial, des de fa uns anys, publica un clàssic de la literatura universal cada Nadal.

Aquest és el recull més extens de la poesia de Dickinson traduïda al català que s’ha fet fins ara. Però no és el primer ni de bon tros. De poemes d’Emily Dickinson en va traduir Agustí Bartra a Una antologia de la lírica nord-americana l’any 1952 i Marià Manent a Poemes d’Emily Dickinson, publicat a Edicions 62, per a la col·lecció l’Escorpí, el 1979. També trobem Poemes de passió i enginy, traduïts per Joan Cerrato i editats per la Casa de Cultura-Caixa de les Balears, el 1988; Jo no sóc ningú! Qui ets tu?, traduït per D. Sam Abrams, a Eumo el 2002; i també Amherst. LXXX poemes, traduïts per Carme Manuel Cuenca i Paul S. Derrick, per a l’editorial Denes el 2004.

Marcel Riera, traductor d’aquest volum que s’acaba de presentar, ha parlat a bastament d’Emily Dikinson. Entre més, n’ha destacat els aspectes següents: ‘Ella no tenia consciència de crear una obra per a la posteritat ni va tenir mai cap pretensió de publicar els seus poemes. Això dóna un valor encara més elevat a la seva obra, perquè és una poetessa que estava tocada per la mà de déu, per dir-ho d’alguna manera. És una creadora extraordinària, colpidora, transcendent, esgarrifosament bona. Va ser dotada d’un talent molt poc comú, però ella no n’era conscient. Escrivia versos perquè sentia que, quan ho feia, fluïa un corrent, però no va aspirar mai a compartir-los.’

Marcel Riera, traductor dels poemes d’Emily Dickinson.

‘Per motius de salut, per imperatiu social, i per més raons, va ser una dona que va quedar reclosa a casa seva, tenint cura dels pares i llegint els pocs llibres que tenia a l’abast. Llegia texts religiosos, autors metafísics anglesos, que van ser els qui la van influir més, i els posteriors romàntics anglesos. Però desconeixia la literatura dels seus contemporanis, en la seva pròpia terra, com ara Walt Whitman. Ella va crear el seu propi món literari dins la bombolla en què vivia.’

‘Els seus poemes tenen un punt magnètic, estremidor, anguniós, que fa que vibrin d’una manera especial i diferent. La poesia d’Emily Dickinson enrampa, vibra amb una longitud d’ona fora de les ones ordinàries. I jo he mirat de fer que aquest voltatge es mantingui en la versió catalana. Aquest era el repte.’

‘Ella era molt espiritual, però no era religiosa. Es negava a anar a missa. En els seus poemes parla sovint de la immanència, l’eternitat, el buit existencial, la mort… I no dóna explicacions, més aviat planteja interrogants des de la seva perplexitat. Hi ha un astorament existencial, en la seva poesia. Per exemple, parla dels rituals de la mort (taüts, carrosses funeràries, detalls que et van corglaçant, i al final acaba dient: “I després, què?”. Ella parla, sobretot, d’allò que li fa por, d’allò que l’angoixa.’

Marcel Riera ha dedicat totes les nits del darrer any i mig a la traducció dels poemes de Dickinson. ‘El repte de traduir-la implica molta cura i respecte. Però te l’has de fer teva i dir-la a la teva manera. Ella fa servir un anglès molt particular, amb un vocabulari propi que neix de la cultura religiosa i de la natura, sobretot. I gasta una sintaxi particular: escriu de manera sincopada, i sovint el subjecte no apareix. Això produeix molta ambigüitat, i com a traductor t’obliga a triar. Posa moltes paraules en majúscula, que he mantingut, i molts guionets, que no he posat per evitar entrebancs al lector.’

‘La tria que he fet és aleatòria. He utilitzat dos criteris. El primer, incloure els vint, trenta o quaranta poemes més coneguts d’ella, pels quals ha passat a la història de la literatura, i també n’hi he posat alguns que m’agraden especialment. Després, seguint la numeració de l’edició canònica de R. W. Franklin, he traduït una desena de poemes de cada plec de cent. D’aquesta manera, s’ofereix una visió eclèctica i prou general amb què et pots fer una idea de la poesia de Dickinson en totes les seves èpoques.’

Categories: literatura

Els narradors de sa Pobla: Miquel López Crespí

"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)


Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.


Per Antònia Vicens


"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."


"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."


"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."



Coberta del llibre Vida d'artista.

De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.


En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.



Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.

Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.


Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.


I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.


Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.


És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.


Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).


Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!


Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.


Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.


Na Bielona es defensava:


-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...


-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:


-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.


També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.


En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.


L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.


Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.


Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.


Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

CARRER, XARXA, LLIBRERIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 16/11/2017 - 08:32
Tantes coses que no sabíem. Cada dia. Dia rere dia. Tantes. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Camí a Anantapur, de David Nel·lo


Camí a Anantapur, de David Nel·loBaula Edicions, 2017 Sinopsi
Camí a Anantapur és una narració en primera persona, de la veu del Pau, un noi jove que, en principi, no té cap interès a anar a l’Índia ni vol conèixer el món de la cooperació internacional. Ell, com tanta gent, viu centrat en la seva existència i en tot allò que l’envolta i que té ben a la vora. Quan el Pau ens explica tot el que li passa a l’Índia, no vol alliçonar ningú; més que res perquè tampoc no sabria com fer-ho. Així, el lector viu al seu costat les vivències sorprenents que li passen, i en molts moments la narració també té elements humorístics o irònics.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura