literatura

Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)

Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini? (Miquel López Crespí)


Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, amb els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Moviment denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I, si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

Eren uns mesos on jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i parfalans que lluïa a les festes de Sant Jaume, quan en Lluís, el xòfer de l´oncle ens portava a tots fins al poble, deixant-nos prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent a la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir unes idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap al seu davant, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

-Tu ets massa jove i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat. Recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari, i una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

Un perillós anarquista un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes?

Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por a cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

-Vostè sabrà que fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que mai no he conegut i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

El rector callà i no digué res més. Sabia ben bé, teníem una llunyana relació familiar, que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

-No et puc obligar a què no parlis amb ell –em respongué. Però almanco hauries de pensar amb la teva família, amb el disgust que els estàs donant.

Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral.


Categories: literatura

La vida darrere de l'aparador


Gràcies a Marina Pallás per l'entrevista al digital de cultura Surtdecasa, per parlar de la meva publicació més recent, La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions), que defineixo com a llibre de viatges, tot i que no em mogui de Tortosa.
Un llibre de distàncies curtes, de parar atenció a les coses properes, petites històries humanes i universals.
Categories: literatura

Escriptors de sa Pobla: Miquel López Crespí - Crònica sentimental dels anys 70

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


Categories: literatura

CONSENS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 26/06/2017 - 17:11
Consens és la paraula que usa el poder per continuar a la pomada en els moments en què deixa de ser l'únic a prendre les decisions. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i els presoners republicans: les fotografies de la guerra

Tal com érem – Palma, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies. (Miquel López Crespí)


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?


Categories: literatura

Presentació de ‘No m’ho van ensenyar a l’escola’ a l’Espai VilaWeb

Vilaweb Lletres - Dg, 25/06/2017 - 22:00

L’Espai VilaWeb fou l’escenari dijous de la presentació del llibre No m’ho van ensenyar a l’escola (Pagès Editors, 2017). A l’acte, hi van intervenir l’autora, Eugènia de Pagès, l’economista Alfons Duran-Pich i la directora de Pagès Editors, Eulàlia Pagès.

«Què en sabem a Catalunya de la nostra pròpia història? Molt menys que no ens pensem. A què es deu un coneixement tan escàs i fragmentari del passat? Per què després de quaranta anys de la mort de Franco la ignorància sobre fets i persones rellevants del passat és encara tan generalitzada?

«Aquest llibre pretén respondre a aquestes qüestions omplint alguns dels molts forats de la nostra història i al mateix temps convidant el lector a treure’n les pròpies conclusions. A partir del 1939, Catalunya és un país que deixa d’explicar-se tant de portes enfora com a si mateix, i des de 1977, aquell enigmàtic ‘abans de la guerra…’ es va anar aclarint, a poc a poc, una mica. Però no del tot. Encara ara, tenim la sospita que en sabem només una part, de tot plegat.

»La reflexió ‘la veritat té moltes cares, però la mentida només en té una’ s’ha convertit en un far i una guia per a transitar pels camins de la història i fer-se preguntes. Aquest llibre pretén seguir aquesta premissa. És dividit en dues parts: la primera, ‘Un passat que pesa’, referit a Espanya i a Catalunya, i la segona ‘Un present que grinyola’.»

Eugènia de Pagès
És catedràtica en història d’ensenyament secundari, compta amb una llarga experiència docent. Ha publicat llibres de reflexió educativa, com ara Com ser docent i no deixar-hi la pell (Graó 2008);  La Generació Google (Pagès Editors, 2011) i la seva versió en castellà revisada a Editorial Milenio: La Generación Google (2012). També ha publicat un llibre de divulgació i reflexió històrica a Pagès Editors, L’Espanya de sempre (2014).

Categories: literatura

Joan Esculies: ‘Sobre la Mancomunitat cal recerca amb una mirada més crítica’

Vilaweb Lletres - Dg, 25/06/2017 - 22:00

Joan Esculies (Manresa, 1976) és un dels nostres historiadors més prolífics. S’ha especialitzat a retratar homes al voltant de Macià i Tarradellas i ara acaba de publicar A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic). Aquest doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra també és llicenciat en periodisme i en biologia i fa una mica més de deu anys despuntava com un dels nous valors de la narrativa del país. Alguna cosa de tot això queda en la seva manera d’enfocar la prosa de no-ficció i la redescoberta de personatges clau i ocults de la nostra història, incloent-hi el president de la Mancomunitat en el centenari del seu traspàs.

Enric Prat de la Riba és el més oblidat dels presidents no exiliats?
—No. El més oblidat fins ara és Puig i Cadafalch, tot i que ara es va fent un esforç amb la casa de les Punxes i les activitats de l’any que li van dedicant. Puig mateix ho explica quan diu que, quan va ser president de la Mancomunitat, la repercussió de la figura de Prat de la Riba era tan important que tothom es pensava que tot el que s’havia fet entre el 1917 i el 1923 ja ho havia projectat ell i que el pobre Puig era com si no existís, no pintava res per culpa de l’ombra tan allargada de Prat de la Riba.

Els seus amics el descriuen com un home sempre tancat entre llibres. Vós el definiu com a ‘rata de biblioteca’…
—Quan en traces el perfil, en construeixes la imatge a partir de la lectura dels testimonis dels altres, no tens cap més mitjà per a conèixer-lo i, en aquest sentit, el president Prat de la Riba hi encaixava. Suposo que, en bona part, es devia a la seva salut feble i al fet que, fins i tot, l’hauríem de considerar un hipocondríac, i això fa que obtingui el coneixement del món per mitjà de lectures i no pas al pati de l’escola. Això de llegir, ho farà tota la vida. No era una persona que hagués viatjat com, per exemple, Puig. Prat de la Riba fa el viatge a Madrid per fer el doctorat i para de comptar i, a més a més, no era gens amant de la vida social.

En la seva estada a Madrid, hi ha tots els prejudicis que els catalans –o que uns determinats catalans– tenien contra la capital aleshores… I potser també ara.
—Sí, Prat de la Riba hi va carregat de prejudicis i els confirma. Hem de pensar que Barcelona i Madrid, a començament de segle, eren molt més diferents que no pas avui, que han tendit a un cert coneixement mutu i a igualar-se amb els mitjans de comunicació i el comerç, que han unificat la realitat de les dues ciutats. Ara s’assemblen més, totes dues ciutats, que no pas a començament del segle XX, quan Madrid era clarament una ciutat funcionarial. Però sí que és cert que aquella estada, per a Prat de la Riba, va ser com un mal de panxa. Sort que el doctorat va ser curt, no com els d’ara.

S’ha parlat sovint de Prat de la Riba com un president que estimava la cultura, però parlar de la cultura de la Mancomunitat també és parlar de la imposició del noucentisme i d’Eugeni d’Ors i les seves manies…
—És veritat que Prat de la Riba tenia un gran interès per la cultura i que, després, el va desenvolupar des de la presidència en Puig i Cadafalch, que és qui va inaugurar la majoria de les biblioteques, per exemple. Però el tema cultural va molt lligat a la política, perquè la cultura i l’ensenyament del ciutadà són clau: hom el vol formar en una via que va a parar al catalanisme. Instruir el sector obrer és intentar controlar-lo als casals i formar-lo en el camí que esperen. Tot i això, toparan de seguida amb el problema del mercat únic. Veuen Catalunya com un tot i volen un mercat únicament en català, però això no és així: hi ha molt de mercat en castellà, sobretot des del punt de vista de la cultura popular. Sobre el paper hi ha una idea; després, hi ha la realitat del carrer, que és que no es pot vèncer, en el dia a dia, i el castellà com més va més s’estén. Per tant, la idea d’unitat cultural i uniformitzadora no funciona.

Què us fascinava de Prat de la Riba abans de començar aquest treball?
—Tenia curiositat per la seva mort, perquè tothom creu que va morir-se d’una infecció de quan havia estat a la presó; però jo sóc llicenciat en biologia i això no em quadrava gaire. També volia explicar el vessant més humà del personatge. Tenim una mirada cap als nostres prohoms, especialment cap a Macià, Companys i també Prat de la Riba, que sembla que caguin mabre i que no tinguin debilitats ni en puguin tenir. Els tenim en un pedestal, també a Prat. Se’n repeteix sovint la imatge interessada. Jo crec que va fer coses interessants però no perquè fos un sant Pau, sinó per interès polític. I benvingut sigui aquest interès. També m’interessava molt de veure com ha estat utilitzat en aquests darrers anys, des dels anys vuitanta, en què l’han agafat com ha convingut en cada moment i li han fet dir allò que el moment requeria.

Abans de fer la seva gran obra, La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba ja havia provat tots els seus arguments tant en el Compendi com en els articles…
—Passa una mica com en el cas de Macià, que fa els parlaments i discursos; d’articles, no gaires; per trobar què pensava, cal anar-ho a buscar. Prat hauria pogut ser igual, però ell aplega el seu pensament a La nacionalitat, que no deixa de ser un material de campanya política que neix de materials ja elaborats. Li faltava seure una estona més i reelaborar-lo, però la mort prematura i l’acció política impedeixen aquesta feina. La nacionalitat catalana és un èxit perquè és curt i fàcil d’entendre i fruit del moment.

Hi ha hagut una apropiació indeguda de la seva figura?
—Les apropiacions indegudes sempre hi són, amb qualsevol gran polític. Als polítics de qualsevol temps no els interessen les figures del passat sinó la seva apropiació. Volen la frase o acció de l’antecessor per a justificar la seva decisió. Això i la complicitat dels mitjans fan que es traslladi a la ciutadania una determinada visió del personatge que és gairebé impossible de canviar mitjançant una recerca objectiva.

El nacionalisme de Prat, el qualificaríem de dretes?
—Sí, era conservador, però modern. Per exemple, era una persona profundament religiosa però no va caure en la unió del moviment amb la religiositat.

En algun moment, sorprèn una lucidesa política en un personatge jove…
—La mirada que tenim sobre el jove adult és, en molts de casos, fruit de les lectures, que són moltes més que les dels seus contemporanis i que fan que tingui idees més avançades sobre el nacionalisme que no pas ells. Per exemple, està convençut que el catalanisme ha d’assaltar les corporacions i la societat civil i, des d’aquí, entrar en la política, perquè sap que no poden guanyar directament. I aquí, el procés actual, s’ha comportat exactament en un sentit pratià.

La Mancomunitat encara és la gran institució desconeguda? La considereu una estructura?
—Si per estructura d’estat s’entén les bases de la cultura, ensenyament i sanitat, sí, són estructures d’estat perquè creen estat. Però sobre la Mancomunitat cal encara molta recerca amb una mirada més crítica. Hom l’agafa com a model d’autogovern i el 1924acaba endeutada. Cal aquesta mirada crítica o, fins i tot, pensar fins a quin punt reproduir aquestes estructures o les estructures molt grans és un error. El catalanisme té un gran problema, que és que no sap com influir Madrid perquè dugui a la pràctica les seves grans idees, i llavors crea estructures semblants que impliquen una gran despesa que Madrid no paga i que s’ha d’assumir des d’aquí. Hi ha més lluita per la bandera que pel fet en si. Potser seria més hàbil presentar una traducció del català a l’estranger amb la bandera espanyola i que ho haguessin pagat ells, per exemple.

Prat de la Riba apareix també força sovint com un federalista, o com un nacionalista que en cap cas no és separatista.
—És que, per ell, el paradigma ideal és la monarquia dual austro-hongaresa, amb dos estats iguals i, per sobre, un cap d’estat amb algunes poques competències comunes. I, de fet, defensarà que hi entri Portugal perquè així compensa la força de Castella. Aquesta és una idea que encara no ha estat abandonada per una gran part del catalanisme malgrat que ara es parli d’independentisme. És un projecte que molta gent donaria per bo perquè ens permetria de fer la nostra sense passar per Madrid, i Barcelona seria una capital estatal encara que hi hagués alguns elements centrals.

Heu estat un historiador prolífic aquests darrers anys. Heu recuperat la vida de prohoms del catalanisme i d’homes vinculats d’alguna manera amb Macià o Tarradellas…
—Sí, la setmana que ve surt la meva biografia de Josep Fontbernat –que va ser conseller de Tarradellas i diputat d’ERC–, que apareix per haver guanyat la beca Irla. El meu projecte a llarg termini seria de fer la gran biografia de Tarradellas, però per a això necessito temps i diners. És curiós que, en aquest país, hi ha molts de suposats ‘tarradellistes’ i, en canvi, és impossible d’aconseguir diners per escriure’n la biografia.

Potser us ho podria haver pagat el president Pujol…
—Calleu, que vaig guanyar la beca per a estudiar la relació entre Pujol i Tarradellas. Era una beca de 12.000 euros que no he cobrat mai i que no em pagaran mai, perquè va ser just quan va esclatar l’escàndol del president. I això, és clar, tampoc no ho pagarà cap editorial.

L’haureu d’anar estudiant fragmentàriament…
—Bé, dimarts vinent s’inaugura a la diputació l’exposició que he comissariat sobre els dos anys i mig (entre 1977 i 1980) durant els quals va tenir la doble presidència de diputació i Generalitat. Serà complicat d’arribar a tenir la biografia sencera si hem d’anar així…

Què en queda d’aquell Joan Esculies narrador que, fins i tot, va rebre el premi Mercè Rodoreda i que va publicar novel·la i relat?
—Doncs mireu, ara sóc professor consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i escric llibres, sobretot, de no-ficció. Però busco temps per a escriure una novel·la de ficció que vaig fent. Retornant a la literatura, sempre n’he fet, passa que no n’he publicat i que he escrit més no-ficció.

Categories: literatura

Bromera crea un nou segell de narrativa, Més Llibres

Vilaweb Lletres - Dg, 25/06/2017 - 22:00

El fenomen emergent de les petites editorials independents, que va començar fa deu anys i es va consolidar ara en fa cinc, amb l’arribada d’una nova generació de joves editors, no deixa de sumar noves incorporacions. Aquest mes de maig es presentava en societat el segell Més Llibres, impulsat per l’editor Ricard Vela sota l’aixopluc logístic del grup Bromera. Tot i que Bromera té seu a Alzina, el segell Més Llibres treballarà des de Barcelona. Ricard Vela té una llarga trajectòria en el món editorial: ha passat per Círculo de lectores (en l’àmbit espanyol i català), ha treballat a Plaza & Janés, La Campana, com a director de la col·lecció de filosofia oriental a Paidós durant deu anys, i també fa classes d’edició al màster de la UAB.

La previsió és que Més Llibres editi entre vuit i deu llibres l’any. El segell va obrir amb dos títols: El venut, de Paul Beaty, en una traducció de Jordi Cussà i Anna Camps, i Tafanejar llibreries pel món, un llibre coral, editat per Henry Hitching. I ara, al juny, acaba de treure dues novetats més: la recuperació de l’autor de literatura fantàstica Joan Santamaria, amb una selecció de les seves Narracions extraordinàries, i el fenomen de fora dels circuits convencionals, Diari d’un lladre d’oxigen, d’un escriptor que prefereix mantenir l’anonimat. Llegiu un fragment d’aquest darrer títol.

L’editor Ricard Vela, impulsor del projecte, ens parla de la línia editorial i dels quatre primers títols de Més Llibres:

‘Quan, el mes passat, vam llançar Més Llibres, entre totes les respostes que vam saber donar a la pregunta lògica i repetida de “Quina mena de llibres faríem” o “Com es distingirien els nostres llibres dels que es publiquen a les altres editorials”, a més de remarcar que som un segell ambiciós però petit i modest, i que, en tot cas, aspiràvem a aportar nous ingredients, colors i textures al panorama editorial del país, va fer certa fortuna la frase “Publicarem llibres que no solen publicar-se en català”. Això era particularment cert en el cas dels dos primers títols, El venut, una novel·la sobre el racisme i la negritud a Los Angeles i els Estats Units en general que, si no hagués guanyat per sorpresa el premi Man Booker, quasi segur que hauríem d’haver llegit en anglès o en espanyol; i Tafanejar, un recull de disset autors de tot el món escrivint sobre les llibreries de la seva vida i dels cinc continents (aquest és tan inhabitual que, de fet, només es troba en català, perquè en espanyol no s’ha editat).’

‘Però això també és força cert en el cas dels dos llibres que presentem durant aquest mes de juny, tot i que no poden ser de gèneres, èpoques i característiques més diferents entre ells i respecte als anteriors. En primer lloc, Diari d’un lladre d’oxigen, un fenomen de culte contemporani que va arribant a tot arreu gràcies al boca-orella i les xarxes socials i a partir de dues característiques que d’entrada semblen poc complementàries: és una obra originalment autoeditada i, al mateix temps, el seu autor fa més de deu anys que s’amaga darrere de la paraula Anònim. Publicada per primer cop el 2006, aquesta novel·la de suposada autoficció d’un creatiu publicitari irlandès ex-alcohòlic i faldiller que duu una vida gens exemplar, va conquerir les llibreries alternatives de dos continents, les webs i els blocs d’autors amateurs, els carrers de Nova York i, a partir de la seva creació el 2010, també Instagram. I en deu anys va aconseguir de vendre 100.000 exemplars. Els agents literaris i les editorials que l’havien rebutjada van córrer a fer-se amb els drets, i també el cinema, però l’autor hi va posar les seves normes. Continuaria essent anònim, continuaria venent les seves edicions autogestionades i continuaria fent la seva promoció. I quan ho vam saber, i ens vam posar a investigar a qui podíem comprar els drets, vam fer una bona volta per acabar en una agència literària de Madrid que gairebé no sabia encara què era aquell llibre que representava en nom d’una companyia americana. I cap editor del nostre país no s’hi havia interessat. Ara ja està venut a una pila de llengües, però, s’hauria fet en català? O hauria quedat com un llibre modern, de les noves tendències, que tindria en catàleg alguna de les editorials alternatives en espanyol que fàcilment ens venen al cap i ja, ai las, no es podria publicar en català?’

‘En qualsevol cas, es tracta d’unes suposades memòries de caràcter narratiu que, si bé no són un prodigi d’estilisme literari, tenen una força directa inusitada i tot l’atractiu malsà i escandalós de les coses que es fan mirar, com en el seu moment l’American Psycho de Bret Easton Ellis, Nits de neó de Jay McInerney o Generació X de Douglas Copeland, per referir-nos només a una determinada època i no embrancar-nos amb comparacions, que es poden fer perfectament, amb altres escandalosos més recents, com ara els descarnats 13,99€ de Beigbeder o certes parts misògines i misantròpiques de l’obra de Houellebecq. És un llibre que capta l’atenció d’entrada i que, en realitat, tothom que conec em demana si li’l puc regalar.’

‘En segon lloc, i això no ens ho esperàvem tant quan confegíem les primeres llistes de títols i autors que podríem publicar a Més Llibres, el primer volum que editem original en català és també “un d’aquells llibres que no solen publicar-se en català”, bàsicament perquè feia 80 anys que no es publicava. I nosaltres ens en fèiem creus, que no es publiqués des de feia anys i panys. Es tracta d’una àmplia selecció de les Narracions extraordinàries de Joan Santamaria, editades originalment en tres volums entre el 1915 i el 1921 i només reeditades molt parcialment en plena guerra del 36. Des d’aleshores, algun conte espars en alguna antologia especialitzada en el tema fantàstic o en algun volum miscel·lani impulsat per una editorial universitària, però cap edició pròpia, ni comercial ni secreta, d’aquests contes sobrenaturals que connecten la nostra literatura amb autors clàssics del gènere com Hoffmann, Conan Doyle, Verne, Wells o Allan Poe, i que van estendre el seu mestratge a escriptors tan fonamentals com Mercè Rodoreda o Pere Calders. I la literatura catalana no va tan sobrada de mestres contemporanis, i encara menys en literatura fantàstica, més enllà de Joan Perucho. Els seus contes, injustament oblidats, són molt bons, fan servir una llengua rica i genuïna i experimenten amb formes, patrons literaris i figures simbòliques per confegir una àmplia panòplia de tendències i estils del gènere que, de sobte, amb aquells tres volums, va recuperar per a la llengua catalana un retard de decennis.’

‘Una lectura per al públic normal i corrent, com va succeir amb èxit en la seva època, que se sent atret per les coses extraordinàries, per les històries que trenquen amb el realisme i connecten amb les forces primordials de la natura, però, també, perquè ens sembla que encara cal, per als estudiosos i els professionals de la literatura catalana, per a l’acadèmia i la historiografia, com s’encarrega de deixar clar el professor Víctor Martínez-Gil en un pròleg tan informat com apassionat. Si en el seu moment va ser lloat per Víctor Català, Narcís Oller o Josep Carner, no s’entén com ha pogut quedar tan bandejat fins avui mateix.’

Categories: literatura

Sa Pobla i els escriptors perseguits per la dictadura franquista: Miquel López Crespí

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)


Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar


La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)


RAONS PER LLEGIR


Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

(Tigre de Paper edicions)


La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


Miquel López Crespí, escriptor


«Volíem fer obres de combat, rupturistes»


Per Ignasi Franch, periodista


Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...


–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


Llibres de la generació literària dels 70

En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

LAMINATED CAT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 25/06/2017 - 10:00
La cançó d'aquesta setmana arriba fresca, fresquíssima (enregistrada fa un parell de dies), per recomanació del Miquel Tuson, @llumenera. Apa, disfruteu-la, i passeu una bona segona meitat de cap de setmana. MÉS Aquí teniu més Jeff Tweedy, als impagables Tiny Desk Concerts de la NPR. Els Wilco, amb Tweedy al capdavant, a la mateixa sèrie de concerts desendollats a la NPR, l'any 2011. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Meduses, de Manuel Roig Abad


Meduses, de Manuel Roig AbadOnada Edicions, 2017 SinopsiUn 28 de desembre va nàixer el meu fill, el primer. No ho sap la meua dona, però d’una manera que sols s’entén amb música, també vaig nàixer jo. Llavors aquell xiquet que un dia vaig desaprendre a ser, va tornar a jugar pel Barri del Roser, va passar amb la banda, va mirar-se l’estiu, el riu, la música i les paraules belles, les senzilles, amb els ulls de comprendre els miracles més grans.
Tres anys més tard, va nàixer, com d’un somni bonic, Maria i aleshores, també d’una manera que sols pot explicar-se amb versos que s’entenguen, jo vaig nàixer una vegada més. Maria em dicta els versos a l’orella. Tan sols he de mirar-la pintar per a comprendre’ls i va pintar meduses un matí.
Categories: literatura

ELS TRES TRETS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 24/06/2017 - 18:29
Jo no sé si a vostès també els passa, però de fa anys em costa cada vegada més trobar gent que escrigui amb criteri sobre poesia catalana, o poesia en català. No parlo de poetes parlant del que fan, sinó del que abans se'n deia crítics. De tant en tant, afortunadament, topes amb algú a qui no coneixies, o amb qui no comptaves, i has de treure el llapis de subratllar. El campaneter Pere Antoni Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 40 i 50 – Aquelles “espanyolades”! - Els cines de sa Pobla en la memòria

Sa Pobla, Anys 40 i 50 – Aquelles “espanyolades”! - Els cines de sa Pobla en la memòria -


Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. (Miquel López Crespí)


Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...


Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 40 – Records de la meva mare – Els presoners republicans i l´amor

Sa Pobla, Anys 40 – Records de la meva mare – Els presoners republicans i l´amor - El dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda -


Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que, el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau, produïa en la retina del pintor. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació. (Miquel López Crespí)


Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

-Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que, el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau, produïa en la retina del pintor. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

Li vaig confessar que no ho recordava.

Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa vers el camp de treball. Era una imatge acostumada. Ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

Tenc ben presents les paraules que em digué:

-Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment el passat hivern, arraulits a les pobres cabanyes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia, no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills que cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

Ho sabia d’ençà la infantesa.


Categories: literatura

L’expedició del doctor Balmis, de Maria Solar


L’expedició deldoctor Balmis, de Maria SolarBromera Edicions, 2017 
L’any 1803 el vaixell María Pita va emprendre un viatge extraordinari des de la Corunya. Hiviatjaven vint-i-dos orfes per fer una cadena d’inoculacions de la vacuna de la verola amb l’objectiu de transportar-la enllà de l’oceà i salvar la vida de milers d’infants. El doctor Balmis, un metge alacantí pioner en les tècniques de vacunació, amb el suport del cirurgià català Josep Salvany, va dirigir una aventura filantròpica que semblava impossible. I així hauria estat si no fóra per la valentia i el sacrifici dels nens i de la directora de l’orfenat, Isabel Zendal. El seu paper esdevindria fonamental per a dur endavant aquesta expedició que va canviar el curs de la història.
Categories: literatura

Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)

Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)


NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES


Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos? (Joan Buades)


Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat. En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga. Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular. Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau. Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària. La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després. És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica. No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra. A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?
Categories: literatura

Crònica del país natal, d'Artur Bladé i Desumvila

És un luxe per a Benissanet, i per a qualsevol poble, disposar d'un cronista com Artur Bladé i Desumvila, però, de fet, és un luxe per a la literatura en general, perquè les seves cròniques quotidianes, concretes, personals, plenes de vivències diàries, lliigades als personatges, al clima, a les costums... són un document històric i,  a més, un plaer per als bons lectors.
Una prova, aquest fragment de la Crònica del país natal.

Categories: literatura

L’escriptor desconegut Joan Buades guanya el premi Crexells amb una novel·la autoeditada

Vilaweb Lletres - Dj, 22/06/2017 - 20:00

Joan Buades, professor d’institut de llengua i literatura catalana, nascut a Inca fa cinquanta-quatre anys, ha estat el guanyador del premi Crexells a la millor obra publicada el 2016, que atorga l’Ateneu Barcelonès, per la seva primera novel·la, Crui. Els portadors de la torxa. És una obra pràcticament desconeguda perquè se la va autoeditar i finançar a través d’un Verkami i del suport d’un amic eivissenc, que disposa del segell Edicions Aïllades. La novel·la va ser ‘descoberta’ pel professor Anton Maria Espadaler, que juntament amb el professor Jordi Llovet, la va proposar als altres membres del jurat del Crexells (Mita Casacuberta, David Castillo, Rosa Delor i Patrícia Gabancho).

Avui, la novel·la només es pot aconseguir a través de la pàgina web de l’autor. Buades espera que el premi li proporcioni els contactes necessaris per tornar-la a editar amb una editorial de més pes. Tot i que ja ho va intentar l’any passat amb una quinzena d’editorials de Barcelona, València i Palma sense sort. Es dóna el cas que l’any passat el Crexells va destacar Gegants de gel de Joan Benesiu, una obra que també va viure un periple similar, tot i que quan va rebre el premi ja l’havia editat Aniol Rafel a Periscopi. Joan Buades ha recordat que encara hi ha molts autors que no troben canals per explicar bé les seves novel·les als editors. I una altra dada interessant és que els altres finalistes enguany també són escriptors mallorquins: Andreu Gomila i Carles Rebassa.

Aquest migdia Joan Buadas es mostrava sorprès i content pel premi, tot i que també parlava amb aplom amb la premsa, el que dóna ser professor de secundària. Ha explicat que ‘crui’ és un terme que vol dir escletxa. I que ell el que va pretendre era fer una novel·la europea: ‘Una cultura rica necessita perifèria, heterodòxia i extrems. Ha de ser una cultura transversal, on pugui aparèixer gent atractiva per ella mateixa que se surti de la norma. Això costa que passi.’

Crui és protagonitzada per un home belga de noranta-cinc anys instal·lat a Mallorca, que ha tingut un negoci immobiliari que li ha anat molt bé, amb una cultura clàssica vastíssima, que ha decidit acomiadar-se de la vida fent una gran festa. Però una carta provinent de Londres que precipitarà les coses. A partir d’aquí la novel·la es construeix fent salts en el temps per explicar diversos moments dels últims vuitanta anys de la història d’Europa. Buades es declara influit per Elias Canetti, Peter Handke, Thomas Bernhard, Sándor Márai, Stefan Zweig, Goethe.

Joan Buades, premi Crexells, entre dos dels membres del jurat, David Castillo i Jordi Llovet.

‘De rerefons, continua Buades, hi ha el nazisme que va quedar després de la Segona Guerra Mundial; el turisme i la promoció immobiliària (Marbella, Costa Brava, Mallorca, Eivissa…) i el capitalisme més permissiu, el dels paradisos fiscals, la City de Londres (el paradís fiscal més important d’Europa), les illes Caiman… Són tres aspectes que es van vincular a partir dels anys cinquanta del segle XX. Un 70% del que explico es basa en fets reals, tot i que el personatge principal és inventat. A partir de la idea de ‘el mal coneix el bé, però el bé no coneix el mal’, la novel·la serveix per explorar el mal. I també hi ha la preocupació per la transmissió generacional.’

Jordi Llovet ha defensat Crui. Els portadors de la torxa considerant-la una novel·la d’idees: ‘És d’aquelles novel·les que obre noves perspectives. Jo trobo que al Principat s’escriu novel·la amb un excés de retòrica, enormement cenyida, i que admet poques discrepàncies, fet que implica un escàs moviment intel·lectual. En canvi, aquesta he de dir que té una enorme dimensió intel·lectual. És una novel·la d’idees. El món novel·lístic català és escàs en aquest gènere. El català és una llengua molt lexicalitzada i els escriptors sucumbeixen al llenguatge massa tòpic, massa fet. En canvi, trobo que un escriptor ha d’ambicionar un llenguatge literari pioner. Però a Barcelona no es parla bé i, per tant, no s’escriu bé. En canvi, en Crui no hi ha res prefabricat i això fa que suposi una enorme novetat.’

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura