literatura

Torna el Manuel de Pedrolo més polític (i ningú no l’aprofita en campanya)

Vilaweb Lletres - Dm, 19/12/2017 - 22:00

Que en aquesta última campanya electoral s’ha parlat poc de política és una obvietat. Que la cultura mai no ocupa grans espais a les campanyes electorals és una altra d’aquestes realitats inqüestionables. Per això mateix dilluns al vespre es va fer la primera nit pedroliana a la llibreria Ona, un punt de partida del que serà l’any Pedrolo durant el 2018 i que arrenca oficialment el 16 de gener, per bé que ja se n’han fet actes previs. La intenció era posar sobre la taula just abans de la campanya de Nadal algunes de les principals reedicions de les obres de l’escriptor. I ves per on, la coincidència ha fet que les últimes obres recuperades formin part de les més marcadament polítiques d’aquest autor tan prolífic, autor del long seller més important de la nostra literatura: el Mecanoscrit del segon origen. La idea era difondre i donar valor a més títols d’un autor que es troba, d’una banda, amb l’oblit de l’acadèmia i del públic i, d’una altra, amb l’estigma de ser enterrat per una sola obra, quan en realitat a Pedrolo no te l’acabes mai.

I de quines obres es va parlar dilluns al vespre? Doncs de la tetralogia La terra prohibida; de Milions d’ampolles buides i Acte de violència, i de Tocats pel foc. En el cas de La terra prohibida ha estat l’editorial Comanegra que ha recuperat els dos primers volums en un de sol i també l’editorial que oferirà als lectors la tercera i quarta parts en un sol volum el mes de setembre de l’any vinent. Pedrolo va escriure aquest conjunt d’obres essent perfectament conscient que no les podria publicar mai en vida del dictador Francisco Franco. Les portes del passat, La paraula dels botxins, Les fronteres interiors i La nit horitzontal formen un conjunt de més de mil pàgines escrites el 1957 i publicades a Laia el 1977 i 1978. La conjuntura que va dur a la desaparició de l’editorial ha fet que aquests llibres siguin dels més desconeguts de Pedrolo i venerats pels lectors gairebé com una obra de culte.

L’edició del primer volum es complementa amb un pròleg de Patrícia Gabancho, que amb tota probabilitat és una de les principals obres d’assaig que va lliurar poc abans de morir. El volum que arribarà als lectors al setembre tindrà un epíleg de Núria Cadenes, segons va explicar Jordi Puig, l’editor que s’ha enfrontat amb aquesta obra majúscula que finalment queda fixada per als lectors seixanta anys després del procés d’escriptura. ‘Tot i això, no perd gens ni mica de modernitat’, assegurà l’editor.

Per una altra banda, la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, va dir: ‘Una de les feines pedagògiques que s’hauran de fer més ràpidament és explicar que Pedrolo és un autor de màxima qualitat literària. Independentment del missatge polític i social de la seva obra, el fet important és que és una obra molt ambiciosa i d’una gran qualitat literària: aquesta és la primera cosa que hem de deixar clara i que sovint no hi queda quan parlem d’aquesta mena d’autors.’

I si bé la tetralogia de La terra prohibida és l’obra políticament més ambiciosa de Pedrolo, no ho són pas poc les altres que centraren la primera nit pedroliana. Acte de violència, publicada originàriament el 1975, s’havia escrit el 1961. Pedrolo va enviar-ne l’original a la censura, però no la va passar. L’obra va guanyar el premi Prudenci Bertrana del 1968 i es pensava que, havent obtingut el guardó, es podria publicar, però va anar a caure a mans del mateix censor, que va dir que era impecablement ben escrita, però que contenia un missatge polític que podia destruir el règim. Acte de violència plantejava en definitiva una vaga general a ultrança contra un sistema tirànic. Una cosa semblant al 3 d’octubre passat, però amb conseqüències molt més demolidores, si més no a la novel·la. En aquest cas, el llibre l’ha publicat l’editorial valenciana Sembra Llibres, que també ha editat Milions d’ampolles buides. Aquest obra, publicada el 1976 a l’editorial Laia, però escrita el 1968, ens mostra una organització política que debat si cal emprar armes o no per a les intervencions següents. Per tant, Pedrolo hi conjuga els mecanismes de la novel·la negra amb la novel·la política per crear una de les seves obres més reeixides.

Tocats pel foc és un altre dels llibres de Pedrolo que han vist la llum quan encara no ha començat el centenari. Escrita el 1959, no es va poder editar fins el 1976, quan va sortir a El Cangur. Ara la treu al carrer Tigre de Paper, editorial molt compromesa amb els texts de l’esquerra alternativa i membre del col·lectiu Llegir en Català. L’acció es desenvolupa quan un home d’una organització d’extrema esquerra s’ha de refugiar durant uns quants dies en un barri de barraques, on té contacte amb una família poc polititzada. L’estructura de l’obra és força agosarada i entronca –en la concepció– amb el teatre de l’autor.

A aquestes quatre obres, s’hi ha d’afegir una petita joia per a tothom que vulgui entrar en l’univers Pedrolo: l’adaptació del conte breu El principi de tot, il·lustrat per Pep Boatella i que també ha editat Comanegra.

Així doncs, ara tenim una representació del Pedrolo més polític en forma de novel·la a l’abast dels lectors. Però aquestes són només unes quantes de les possibles lectures de què podrem gaudir durant l’Any Pedrolo. Perquè es preparen una vintena de reedicions de tota mena, entre les que són fetes i les que es faran durant l’any que ve, i també la sortida al carrer de l’esperada biografia de Bel Zaballa (Sembra Llibres) i diversos estudis sobre l’escriptor, a més d’una novel·la inèdita. És a dir, que tenim Pedrolo per dies.

Així i tot, sorprèn que durant la campanya electoral no s’hagi fet servir molt més el talent de l’autor de l’Aranyó. Perquè, a banda l’obra novel·lística, Pedrolo va deixar un compendi de texts d’alta volada que haurien pogut emprar la CUP, ERC i els membres de la llista del president en qualsevol dels debats públics, mítings o actes electorals diversos. Ens referim, és clar, a l’obra de no-ficció de Pedrolo.

Per exemple, trobam sis volums d’articles d’opinió publicats a la premsa catalana –especialment al diari Avui–, alguns dels quals amb títols tan actuals com Cròniques d’una ocupació o Cròniques colonials, perfectament adequades a aquesta temporada d’aplicació de l’article 155. També trobam un Pedrolo demolidor i molt desencisat en els tres volums dels seus dietaris i en els dos volums dels seus dietaris.

És clar que per a poder arribar a pensar en l’aprofitament de Pedrolo com a instrument per a la campanya política actual hauria calgut que els líders polítics i els assessors coneguessin tots aquests materials que superen de llarg el Mecanoscrit del segon origen. En aquest cas s’ha de destacar que la CUP és el partit que més ha aprofitat alguns dels missatges de Pedrolo, sobretot el vers “Radicalment, la llibertat”, que hem pogut veure en algunes samarretes exhibides per diputades i diputats en les dues darreres legislatures.

D’una altra banda, i com que no sempre plou a gust de tothom, cal recordar que Pedrolo també va tenir força detractors en vida: començant per l’acadèmia i acabant per un sistema polític que el va considerar massa radical. Perquè el pensament polític de Pedrolo es recolzava en l’independentisme de base marxista. Ell afirmava que la seva obra havia estat al servei del poble.

Però si allò que us agrada més són les trifulgues literàries, no deixeu de llegir la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda. L’èxit de Pedrolo és considerat ‘insultant’ per Rodoreda, que el considera l’enemic a abatre… Quina pena que a les campanyes electorals es parli tan poc de política.

Categories: literatura

Felicitació de Nadal de Cornudella de Montsant


La felicitació de Festes de l'Ajuntament de Cornudella de Montsant, amb una foto de Joan Capdevila i un text meu.
Bones festes!!!
Categories: literatura

Versos contra la violència, l'espectacle.


Versos contra la violència, l'espectacle.

VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA (Onada Edicions), és un llibre amb més de 70 autors que ja podreu comprar abans de Nadal
Valer Gisbert ha fet una emotiva adaptació teatral a partir de textos del llibre, amb teatre, poesia, música, cant, dansa, il·lustracions.... I aquest espectacle, que servirà de tret de sortida del llibre, es podrà gaudir a:
 . 
Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa 
29 de desembre de 2017 
21.30 hores 

Serà un acte organitzat per l'Ajuntament de Tortosa, Onada Edicions, el col·lectiu diLLUMs d'Arts al forn i l'associació Mar de fora, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, Antena Cultural de la URV, el Forn de la Canonja, l'Institut Joaquin Bau, Mundo Luz i Impremta Querol.

L'accés serà gratuït, amb taquilla inversa d'un donatiu voluntari.
.
 Atès que l'aforament és limitat, us demanem que reserveu lloc posant-vos en contacte a dillumsdartsalforn@gmail.com .També podeu aconseguir invitacions a La 2 de Viladrich, Arts i papers i la Biblioteca Marcel·lí Domingo.
.
 No tardeu a reservar la vostra localitat:  ja tenim 300 peticions!
Més informació al blog de diLLUMs d'arts al forn.
Categories: literatura

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans -


Per Miquel López Crespí


Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble. (Miquel López Crespí)


L´historiador Miquel Josep Crespí Cifre ens presenta l´obra Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941), que va guanyar el Premi Josep Obrador d´investigació 2017. Crec que és una obra cabdal per a la historiografia poblera i de les Illes en general. Al nostre poble li mancava una investigació rigorosa i documentada com la que ens ocupa. Com explica l´autor: “La paraula esclaus, com es poden imaginar, ve dels presoners de guerra que van haver de treballar en obres públiques i militars en condicions terribles. ‘L’illa de la calma’ es extret de l´obra de Santiago Rusiñol amb el mateix títol i que fa referència a Mallorca. A diferència de la Mallorca que descriu Rusiñol, que és idíl·lica i tranquil·la, la Mallorca que descrivim és tot el contrari: cruel i terrible, d´un lloc que en voldries escapar però no pots. Tot i posar la cronologia 1936-1941en el subtítol, algunes referències documentals que aportam són posteriors a l´any 41, ja que consideràvem que eren massa importants per a deixar-ho en el tinter”.

L´autor continua: “Esperam humilment que aquest treball contribueixi a recuperar la memòria històrica del poble de sa Pobla i saber què va passar durant aquells durs anys, que encara actualment són un tema ‘tabú’, i fins i tot menyspreat i manipulat per amplis sectors de la població. No és el nostre interès obrir ferides, sinó tot el contrari, tancar un capítol terrorífic i violent descobrint la veritat perquè no torni a passar mai més. Perquè sense saber el nostre passat no es pot caminar pel present ni construir el futur”.

Com a fill d´un d´aquests presoners republicans que vengueren forçats a Mallorca en acabar la Guerra Civil, el llibre del nostre historiador m´ha produït una alegria immensa. Sortosament aquest jove, de provada formació acadèmica, ja que té el grau d´Història per la Universitat de les Illes Balears; un màster en Història per la Universitat de Perpinyà, cursos de perfeccionament d´anglès a la Universitat d’Edimburg, així com i de màrqueting digital, amb el seu llibre ens demostra la vàlua i la capacitat de recerca i de feina que ha desenvolupat.

Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble.

Analitzant pam a pam el llibre Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) ens trobam amb una exhaustiva exposició dividida en nou capítols. La introducció ens situa en els motius que té l´autor per començar aquest treball. Posteriorment, per recordar l´origen del problema, els motius de l´existència de presoners republicans, “esclaus” en paraules seves, avança un complet resum dels esdeveniments més importants de la Guerra Civil a l´Estat espanyol en el capítol “La Guerra Civil espanyola (1936-1939)” per a concretar els fets a nivell mallorquí (capítol tercer) en els apartats “La Guerra Civil a Mallorca” i “La Guerra Civil a sa Pobla”. El capítol quart resta subdividit en “La causa número 17” i “El paper de l´Església”. En el capítol cinquè ens parla extensament de la repressió a sa Pobla i és a partir del capítol 6è, “La repressió: els camps de concentració i ‘Batallones de Trabajadores’” on podem aprofundir en la dura realitat de l´esclavatge franquista practicat pels franquistes. Em referesc als apartats “Concepte de camp de concentració”, “Els camps de concentració a Mallorca”, “Camp de concentració de Cap Gros (Alcúdia)”, “Camp de concentració del Port de Pollença”, “Funcionament dels camps de concentració” i “Els ‘Batallones de Trabajadores’”. El llibre acaba amb una acurada descripció del projecte de ferrocarril militar sa Pobla-Alcúdia i una anàlisi titulada “La memòria històrica” en l´actualitat. Tot acompanyat per una important bibliografia i una extensa reproducció de les llistes de presoners arribat a sa Pobla i altres indrets de l´illa.

Com explica Miquel Josep Crespí Cifre: “Sa Pobla fou escenari d’una de les repressions més cruels d’aquella època, com va ser la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra pràcticament esclava per a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Gràcies a la documentació que hem trobat tenim els noms d’aquells presoners i dels camps de concentració on van estar. Poca gent sap, o poca gent en parla, que a Mallorca no només hi va haver camps de concentració, sinó que va ser un dels primers llocs de tot Espanya on n’hi va haver, degut a que a Mallorca va triomfar el Cop d’Estat.

‘Per això, la repressió en aquest llibre té un paper central i es per això que hem anomenat aquest llibre Esclaus a l’illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme (1936-1941).

‘Es podria fer un paral·lelisme entre el que succeeix a sa Pobla i el conjunt de l’Estat espanyol sense equivocar-nos de gaire. Perquè ens trobam que quan esclata la Guerra Civil un conjunt de ciutadans d’esquerres ajudats pel cos de seguretat que majoritàriament va donar suport a la República, els carrabiners, es van oposar en els feixistes. Això que sa Pobla es pot considerar com la típica zona rural conservadora on hi predomina el caciquisme, cosa que l’hi dona més mèrit a la resistència. La nostra hipòtesi és que l’enorme impacte de la Guerra Civil hauria estat provocat per una repressió molt dura vinculada a la resistència dels carrabiners i uns quants poblers, per la presència primerenca d’un camp de concentració i per la utilització de presoners de guerra en obres públiques, com el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia.

‘Per tal d’assolir aquesta hipòtesi intentarem assolir una sèrie d’objectius. El principal objectiu d’aquesta investigació és omplir el buit historiogràfic que existeix sobre la Guerra Civil i la repressió a sa Pobla durant els anys 1936-1939 i també contribuir en la recerca general de la Guerra Civil i repressió franquista a Mallorca. A nivell més específic, els objectius són explicar la resistència dels carrabiners i els ciutadans que els donen suport a sa Pobla; explicar la depuració de funcionaris públics en el consistori pobler en triomfar els militars sublevats a Mallorca; explicar i analitzar la repressió exercida a sa Pobla posant per cas el camp de concentració i els batallons de treballadors. En referència en els camps de concentració que afecten a sa Pobla ens plantejam diversos objectius com analitzar i explicar el seu impacte i evolució; l’aproximació de la quantitat i noms dels presoners que formaven els batallons de treballadors; analitzar l’ús de presoners com a mà d’obra pel projecte del ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia; i analitzar si es tanquen els camps de concentració o no i perquè. Tot i així, hem de tenir en compte que no és un treball sobre els camps de concentració a Mallorca, sinó una aproximació essencial si es vol parlar de la repressió del franquisme” .

El llibre de l´amic i historiador Miquel Josep Crespí Cifre a part d´interessar-me especialment com a document històric, també m´ha emocionat perquè parla de qüestions que m´afecten personalment de forma directa. Ja sabeu que som fill d´un d´aquests presoners republicans de què tracta el llibre. Tant el pare, Paulino López, com els oncles Juan i José combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat. He explicat en diversos articles que el pare arribà a sa Pobla, a començament de 1940, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medecines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts --pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat--... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu --per manca d'atencions, per excés de feina-- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Com explica el nostre historiador: “El que és cert es que la documentació de l’Arxiu Municipal de sa Pobla ens parla del Batalló de Treballadors núm. 153. Els documents són unes llistes on diu: ‘Relación nominal de los trabajadores de este Batallón perteneciente a los reemplazos de 1936 al 1941 ambos inclusive, con expresión del cupo por donde fueron alistados y partido judicial’. En concret, aquesta llista que hem citat hi ha el nom i cognoms, el poble on vivien i la província de tots els presoners que formaven el batalló de treballadors núm. 153 (vegeu annex 29). A més, també sabem per fonts orals que aquest batalló treballava a sa Pobla, tal com explica l’escriptor Miquel López Crespí: ‘el meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un BATALLÓN DE TRABAJADORES, exactament el batalló núm. 153, i amb el número de presoner 764230’. El seu pare i els altres presoners com ell van estar al magatzem de Can Garroví de Sa Pobla (situat a la plaça del mercat, actualment és l’Escola de Música de sa Pobla) i més endavant a sa Cortera, un dels campaments per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria. També varen treballar en la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i en la construcció del ferrocarril que havia d’unir sa Pobla i Alcúdia. Si consultau a l’annex la llista dels treballadors del batalló núm. 153 trobarà el pare de Miquel López, Paulino López Sánchez, i per tant prova la versió de l’autor. I també corrobora que més d’un batalló de treballadors van fer el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia”.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment, 1943, i, segurament, per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest home, que havia nascut a Conca el 19 de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27 de març de 1999), tengué una importància cabdal en la meva formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del 36 contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels combats més importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual --tenc algunes fotografies d'aquests fets-- participà activament, ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres serveis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Saravia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández (el qual havia conegut a Alacant, i a qui havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres). Com se sentia d'orgullós, l'oncle, d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernández! En aquells duríssims --i freds!-- mesos de desembre del 37 i gener-febrer del 38, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militars republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

Potser els capítols que més m´han interessat, pel material que aporten a la investigació, pels detalls humans que traspuen per copsar la barbàrie de militars, requetès i falangistes, són els que fan referència a la vida quotidiana dels presoners dins els camps de concentració. Els records d´alguns presoners i el salvatgisme dels reglaments oficials dels camps, així com les instruccions expresses de Franco, ens fan copsar a la perfecció que no hi havia cap mena de pietat pels vençuts. Els vençuts, com demostra Miquel Josep Crespí Cifre, no eren persones; eren, com molt bé explica el títol del llibre, esclaus. Esclaus condemnats a fer feina deu hores diàries amb una alimentació (sovint un plat d´aigua bruta amb la col que no volien els porcs) que agreujava el deficient estat de salut dels presoners.

Una manca d´alimentació que, a part de nombroses malalties, era causant de la majoria de morts que hi hagué als camps durant tot el temps de la seva existència. Disciplina militar sense cap mena de consideració, insults i tortures, manca de medecines i del més mínim servei sanitari, adoctrinament constant a les hipotètiques hores de descans per part de falangistes i sacerdots, convertien els anys d´internament en un vertader infern.

A les tortures causades per la fam i el treball esclau de sol a sol hem d´afegir l´opressió moral, l´angoixa psicològica causada pels sacerdots del règim que, juntament amb els botxins de Falange, volien “convertir” els presoners republicans en dòcils esclaus sense memòria. Les constants predicacions del clergat feien perdre imprescindibles hores de descans als esclaus del franquisme, ja que els obligaven a romandre hores i més hores escoltant sermons, resant rosaris i havent d´anar a missa tots els diumenges i festes considerades d´importància pel règim.

Com ens conta Josep Miquel Crespí Cifre: ”Ja hem dit que els capellans que estaven als camps de concentració tenien un paper molt important pel que fa a la propaganda. I es que el veritable paper dels capellans no era el suport espiritual dels presoners davant de fets tan traumàtics, sinó que era la reeducació i l'adoctrinament, ja que, per als sublevats, els republicans estaven contaminats per idees del ‘marxismo internacional’. A l’article 145 del reglament estipula clarament que hi haurà un o més capellans i auxiliats per un o dos més ‘a los fines de la intensa y eficaz labor de Propaganda y atracción que debe ejercerse entre los prisioneros Trabajadores’. Així cada dia es feia una missa a l’esplanada de cada camp de concentració, on es col·locava un improvisat altar sobre la plataforma al peu de la bandera nacional ‘como símbolo de compenetración entre las dos ideas fundamentales españolas de Religión y Patria’. L’activitat dels capellans era intensa, amb ‘pláticas religiosas’ diàries per tal que els presoners s’’adaptin’ a la ‘Nueva España’. De fet, els capellans prenien nota de l’actitud de cada un dels presoners per després informar al cap del camp de concentració. El paper clau de la religió, que de fet és un exemple del paper que jugarà en l’Espanya franquista, es descriu molt bé a l’article 155 del reglament: ‘Dada la fusión íntima de las ideas fundamentales españolas de Religión y de Patria, sellada nuevamente en el actual Movimiento con el sacrificio de Mártires comunes a una y otra, por el sentimiento de exaltación Religiosa de nuestros Héroes y combatientes, así como por el manifiesto espíritu de Fe Católica que informa todas las resoluciones del Caudillo y del Nuevo Estado y habida cuenta de su extraordinaria acción beneficiosa al fin que se pretende, se otorgará atención muy preferente a la propaganda religiosa, considerándola como cooperante a la atracción mencionada, tanto en su aspecto indirecto como en el directo. A este efecto, además del Capellán estrictamente indispensable para los Servicios Religiosos normales del Batallón, de ser posible, se nombrarán uno o dos más, para auxiliarle tanto en la Propaganda Religiosa de su incumbencia, como en la parte que les corresponda, en la propaganda de atracción de los prisioneros y separatistas’.”.

La majoria de fets que documenta acuradament Miquel Josep Crespí Cifre els vaig sentir explicar al meu pare de viva veu quan jo era un jovenet de deu anys. Tot el que podem trobar en el llibre que comentam ho he sentit contar una i mil vegades als meus familiars, en veu baixeta, quan a casa nostra o al taller de Can Ripoll, els expresoners dels camps es reunien a petar la conversa i recordaven els seus anys de captiveri sota la bota dels guanyadors.


Categories: literatura

versos sense sentit?

Mon fill llegeix uns versos que tinc a mitges.
"No té sentit", diu.
Potser no, però...
Categories: literatura

Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació

Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació -


Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa. (Miquel López Crespí)


A casa mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava al pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant a la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...


Categories: literatura

La tebior de Patrici Tixis, home de Planeta, al capdavant del Gremi d’Editors de Catalunya

Vilaweb Lletres - Dll, 18/12/2017 - 17:31

Aquest migdia, Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, ha fet balanç de l’any, mirant de fer una anàlisi de l’evolució del sector, que sembla que es recupera i va a l’alça. Però Tixis, que en altres ocasions havia estat combatiu, per exemple, reclamant més fermesa al govern espanyol en la reforma de la llei de la propietat intel·lectual per a combatre la pirateria, enguany ha estat discret, tebi, més i tot, ha defugit qualsevol opinió compromesa. És clar, el president del gremi d’editors és un home de Planeta, que no parla en representació de tots els editors, sinó que parla des de la visió de les grans editorials i des d’una visió espanyola, no pas catalana.

Ha explicat que l’edició en català gaudeix d’una extraordinària vitalitat en aquests moments. Ha recordat que en un país de set milions d’habitants (no ha comptat pas els del País Valencià i les Illes com a lectors en català), s’editen vuit mil llibres cada any, una xifra insòlita, diu, en relació al mercat potencial. La raó que ha esgrimit Tixis per a explicar aquesta ‘vitalitat insòlita’ és el fet que hi ha una indústria editorial en castellà molt potent, que crea unes sinergies que afavoreixen l’edició en català. No ha deixat de recordat que dos terços del mercat català són en llengua espanyola, i que l’altre terç representa la venda de llibres en català. Cap mèrit per als editors en llengua catalana. També ha comentat que un mercat atomitzat, en què hi ha moltes editorials independents petites, pot existir gràcies als grans grups.

Ha dit que, aquest 2017, el Gremi d’Editors de Catalunya representava el 51% del volum editorial espanyol total, i que en llibres de narrativa era el 75% del mercat. I ha recalcat: ‘En conjunt, el mercat aquest 2017 haurà anat bé. Continua en un procés de creixement que estimem que acabarà essent del 2% d’increment de vendes, en relació amb l’any passat, tot i les circumstàncies polítiques d’aquests últims mesos, que han afectat el consum.’ Tixis ha recalcat diverses vegades que, durant els mesos d’octubre i novembre, hi ha hagut un descens del consum de llibres, atribuint la responsabilitat de la baixada de vendes a la situació política de Catalunya. Calcula que el descens ha estat d’un 10% els mesos d’octubre i novembre.

Tanmateix, quan han arribat les preguntes, Tixis ha trontollat. Preguntat si el canvi de seu social de Planeta podria destronar la capitalitat cultural de Catalunya en el sector del llibre, s’ha afanyat a dir: ‘El Grup Planeta forma part del Gremi d’Editors de Catalunya, del Gremi d’Editors de Madrid i del Gremi d’Editors d’Andalusia, independentment d’on tingui la seu corporativa. I allò que es genera a Catalunya computa al Gremi d’Editors de Catalunya.’

El dossier que enguany han lliurat a la premsa titula: ‘Un gremi que contribueix a enfortir el panorama cultural català’. En aquest sentit, ens ha sorprès que el president del gremi no hagi fet esment a l’IVA cultural, que el ministre Montoro reclama a entitats i institucions culturals catalanes per les ajudes rebudes del 2012 al 2015, IVA que s’havia compromès a no reclamar. Aquest fet, que és l’amenaça més mortífera i real contra el sector cultural català (i no pas la inestabilitat política ni el canvi de seu social d’algunes empreses), no l’ha ni esmentat, Tixis. Certament, el sector del llibre gaudeix d’un IVA reduït del 4%, però com a part del sector de la cultura, solidàriament, podria condemnar aquesta acció que vol perpetrar el ministeri d’Hisenda. Tixis no ha volgut condemnar-la, s’ha limitat a dir: ‘Estem a favor de la reducció de l’IVA cultural.’ La gravetat de voler cobrar l’IVA de les ajudes al sector de la cultura és extrema, fins al punt que, per exemple, els responsables del Festival Temporada Alta ja han advertit que si han de pagar aquest IVA, l’any vinent no podran organitzar el festival, que és un dels més importants d’Europa.

El president del gremi ha reconegut que aquests últims mesos de l’any havien generat una gran incertesa respecte dels grans acords assolits durant el 2017: el govern espanyol encara no ha aprovat el pressupost del 2018 i, per tant, encara no ha assegurat els diners per a les mesures acordades sobre incentius fiscals per al foment de la lectura i alguna altra; la Generalitat, intervinguda, no pot garantir l’increment del 15% del pressupost de cultura per al sector del llibre l’any 2018 que va signar el conseller Santi Vila; i l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ratificat l’aprovació del pla de govern municipal al foment de la lectura, amb la creació de la Casa de les Lletres, entre més, després de deixar, el regidor Collboni, el govern de l’Ajuntament de Barcelona pel suport del seu partit a l’article 155. Amb tot, Tixis, amb un grau de moderació inaudit, confia que els compromisos es mantinguin.

En un altre ordre de coses, Patrici Tixis també ha dit que s’havia reduït una mica la pirateria en el llibre digital. Dels 390 milions de descàrregues il·legals s’ha passat als 374 milions de descàrregues il·legals l’últim any. Tot i això, Tixis creu que no es pot abaixar la guàrdia. També ha constatat que el llibre en paper representa el 95% de la facturació, en contraposició amb el 5% que és el llibre digital. Les previsions que s’havien fet fa uns anys sobre el domini del llibre digital i la desaparició gairebñe del llibre en paper no s’han complert. Tixis també augura bons resultats amb l’obertura del mercat dels audiobooks, que, a més, ha dit, és un segment d’usuaris que genera lectors nous.

Tixis també ha destacat la necessitat de mirar d’augmentar el temps d’oci cap a la lectura, on hi ha molt a fer: es calcula que de mitjana es llegeix uns 20 minuts diaris, mentre que se’n dediquen 223 al consum televisiu.

Aquest dilluns a la tarda, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, se celebra la 32a Nit de l’Edició, en què es lliura el Premi Atlàntida a l’editor Jordi Herralde, fundador de l’editorial Anagrama.

Categories: literatura

ELS MILLORS LLIBRES DE L'ANY

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 18/12/2017 - 09:00
No us deixeu enganyar, en això La Vanguardia i la resta de diaris també s'equivoquen. Fent servir l'estilisme après de Joan Oliver, els quatre millors llibres d'aquest 2017 que ja s'acaba són tres: Cafarnaüm i L'ocell matiner i altres poemes.  Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Desdefinicions

esMozart. Clàssic i genial àpat del matí. 
Categories: literatura

Especial: Literatura infantil i juvenil 2017, per a aquestes festes

Vilaweb Lletres - Dg, 17/12/2017 - 22:00

Aquest ha estat un any especial en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Ha estat marcat per la participació d’il·lustradors, autors i editors a la Fira de Bolonya, de la qual Catalunya i les Illes han estat convidades d’honor. Aquesta és la fira internacional més important dedicada al llibre infantil i juvenil, en especial a l’àlbum il·lustrat. La llibretera Paula Jarrin, de la llibreria Al·lots de Barcelona, va ser la comissària de l’esdeveniment. Enguany, serà ella qui ens guiarà en les recomanacions i ens parlarà de tendència en la literatura infantil i juvenil.

Però d’entrada, hem demanat a Paula Jarrin que valori aquest 2017 en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Tot i l’èxit de la presència del sector a la Fira de Bolonya, l’any s’acaba amb un sentiment agredolç. S’explica: ‘Tinc una sensació estranya en aquest final d’any i et diré el perquè. Precisament aquest any que hem estat la literatura convidada a la Fira de Bolonya, dos dels premis de literatura infantil més importants del país han quedat deserts. Em refereixo al premi Vaixell de Vapor i al premi Folch i Torres. Jo formo part del jurat del Folch i Torres i et diré que va ser una decisió molt meditada, però que la vam haver de prendre, perquè els divuit originals presentats al premi no tenien prou qualitat literària per a ser premiats.’

I a què atribueix aquesta manca de qualitat literària? Jarrin és ràpida en la resposta: ‘Tothom es veu amb cor de posar-se a escriure literatura infantil. I no són conscients que és molt difícil. Ens hem trobat que ens proposen llibres que abandonen la literatura per passar a fer una cosa utilitària, de llibre d’autoajuda per a nens i nenes. Fer literatura és plantejar moltes preguntes i obtenir moltes respostes. Els llibres d’autoajuda, tot el contrari, plantegen una sola pregunta i t’ofereixen una sola resposta. T’assegura que tots els cinc membres del jurat del Folch i Torres hi vam estar d’acord. Perquè cap de nosaltres no podríem recomanar cap dels originals que es van presentar. Sabem que són temps difícils per viure de la literatura, però he de premiar literatura de qualitat.’

La comissària de la participació de Catalunya i Balears com a convidat d’honor a la Fira del Llibre de Bolonya creu que aquesta fita ha estat una injecció de moral entre els professionals del sector, i que encara és una mica aviat per a valorar els efectes de cara a l’exterior, perquè creu que es faran visibles més endavant, tot i que ja ha començat un degoteig, ja hi ha il·lustradors que reben ofertes de fora. ‘Ha estat important la trobada del sector. I a mi em queda la gent amb la qual he treballat: l’Institut Ramon Llull, Taleia Cultura, l’arquitecta Clara Solà Morales que va idear l’espai, la Clara Grífol… I ha estat un bon impuls per a consolidar l’associació Àlbum Barcelona d’editors independents, que es dediquen a l’àlbum il·lustrat, tot i que aquesta associació ja venia una mica d’abans de Bolonya. En l’àmbit de la literatura infantil i juvenil som molta gent treballant com formiguetes, en silenci: el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, els llibreters, bibliotecaris…’ I els reptes a partir d’ara? Assegura Jarrin: ‘Necessitem més lectors i la implicació de tota la societat: famílies, escola, institucions… I aconseguir que els recursos es posin en els projectes que s’ho valen.

Tendències 2017 i recomanacions
Pel que fa a les tendències del llibre infantil i juvenil que ha pogut detectar durant el 2017, Paula Jarrin explica: ‘Jo sóc una llibretera independent i, en aquest sentit, a la llibreria no tinc tota l’oferta de llibres que hi ha al mercat, tinc aquells que considero que he de tenir per qualitat sobretot. Dit això, pel que fa a tendències, puc reconèixer un ressorgiment dels llibres de coneixement. Per exemple, El meu primer llibre de física quàntica, de Sheddad Kail-Salah i Eduard Altarriba (Editorial Juventud). En aquest espai la traducció continua regnant, molts llibres vénen de fora, però els editors trien bé.’

‘També hi ha una petita escletxa de llum en la recuperació de llibres clàssics que no s’haurien d’haver descatalogat mai, perquè són llibres clàssics. Com la recuperació que ha fet Kalandraka d’Ernest i Celestina, músics de carrer de Gabrielle Vincent i traducció de Teresa Duran. La manera com tots dos protagonistes tenen cura l’un de l’altre és una història que ha de perviure i té un gran valor literari. O una altra recuperació d’un clàssic, el de Francesc Candel, Una terra nova, amb dibuixos de Cesc, editat per Rosa Sensat.’

‘Més tendències: la transversalitat de l’àlbum il·lustrat. Fer agafar gust per la lectura és el que ens ha de començar a marcar el camí. Un exemple de transversalitat són els llibres Swing i Capital, d’una editorial portuguesa que aquí ha editat Juventut. Són dos àlbums il·lustrat sense paraules, que jo treballo amb alumnes de secundària!’

‘En narrativa hi ha molta literatura de gènere d’aventures, com El vol de l’arpia protectora de Ricardo Alcántara (Animallibres) o La mona de l’assassí de Jakob Wegelius a Viena edicions. Els anomeno llibres de trinxera, perquè tot i tenir interès comercial no perden la qualitat literària.’

‘Els llibres pop-up han anat disminuint, perquè són molt cars de fer. Tanmateix, en podem recomanar alguns que són una meravella, com ara Baby-pop, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, publicat per Combel, que explica a mida real els nou mesos que ens passem a la panxa de la mare abans de néixer.’

Sobre si es manté l’aparició de petites editorials independents dedicades al llibre infantil, Paula Jarrin ens comenta: ‘Sí, n’han aparegut unes quantes que fan un gran esforç i han obert camins, com l’editorial de Tarragona Piscina, un petit oceà o Babulinka; editorials que treballen amb professionals d’aquí i que treballen amb molta qualitat. Per contra, també veig editorials d’adults que s’han ficat en l’edició infantil i juvenil per inundar el mercat. Per aquí no anem bé.’

Preguntada sobre la potència del País Valencià en literatura infantil i juvenil, la llibreria diu: ‘Treballen molt bé algunes editorials del País Valencià, sobretot Andana, que tot i que compra molt a fora, també té la col·lecció Vagó de versos, amb títols dedicats a Salvat-Papasseit, Maria-Mercè Marçal i en aquesta col·lecció Pep Molist ara ha escrit Paraulotes de les fines, il·lustrat per Òscar Julve. I també destacar la feina de l’editorial Bromera, que treballa molt bé, amb serietat i mesurant molt què editen. Enguany ha tret el llibre de la Maria Carme Roca, La noia del club, en la col·lecció Trànsit, que publica literatura pont, que tant és per a adults com per a joves.

Més recomanacions de Paula Jarrin
Per als més petits
A l’atac. Agustín Comotto. El Cep i la Nansa
A tocar! El meu gran imaginari. Xavier Deneux. Combel Editorial
Tan lleuger, tan pesant. Susanne Straßer. Editorial Joventut

Per a llegir junts
La unió fa la força. Laurent Cardon. Editorial Tramuntana
El circ dels monstres. Wen Dee Tan. Babulinka Books
Un sopar de por. Meritxell Martí i Xavier Salomó. Cruïlla.

Comencem a llegir
Pesolet. Davide Cali. Sebastien Mourrain (il·lustració). Edita Baula
El conillet que volia pa de pessic. Ramon Besora. Zuzanna Celej (il·lustració). Edebé
Superpatata. Artur Laperla. Bang Edicions (n’hi ha 7, que el setè acaba de sortir)

M’agrada llegir
Entreson. Juan Muñóz-Tebar. Ramón París (il·lustració). Ekaré
Una història de futbol. José Roberto Torero. Andreu Llinàs (il·lustració). Blackie Books
L’ot i els gegants de gel. Neil Gaiman. Chris Riddel. Cruïlla

No puc parar de llegir
La guineu i l’aviador. Luca Tortolini. Anna Forlati (il·lustració). Editorial Joventut.
Camins de nit. Raimon Portell. Barcanova
L’arbre de les mentides. Frances Hardinge. Bambú

Per a saber-ne més
Atles d’aventures dinosaures. Emily Hawkins. Lucy Letherland. Editorial Flamboyant
1, 2, 3 Ja! Pascale Hédelin. Editorial Joventut
Il·luminatomia. Carnovsky. Kate Daves. Cruïlla

Joietes per a tothom
Cançó de bressol per a un huracà i altres contes dormilegues. Joan Faldilles. Armand (Il·lustracions). Piscina un petit oceà.
Antologia literària per tornar a la infantesa. J. L. Badal. Catedral
El principi de tot. Manuel de Pedrolo. Pep Boatella (il·lustració). Comanegra

Categories: literatura

TESTES A L'ESCAPARATA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 17/12/2017 - 12:35
Pregunta: "SSdS: ¿Quién ha hecho que hoy poy hoy ERC y el resto de los independentistas no tengan líderes porque están descabezados?" Resposta: MARIANO, MESTRE PERRUQUER Antonio, mestre perruquer, ha sorprès a la seva muller en amorosa baralla amb un tercer, i el cap li talla, amb la navalla tot cridant: Traïdora! Infidel! i tot pensant: Bonica i barata obtinc així una testa model per a Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Josep Melià, Cristina Ros, Miquel López Crespí i el llibre Els Mallorquins

‘Els mallorquins’ de Josep Melià, 50 anys després - L’intel·lectual va fer el llibre per despertar la consciència de país i, tot i les repercussions, en lamentà el fracàs -


Per CRISTINA ROS


Ho solia dir sense empegueir-se’n. Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) confessava sovint que la principal motivació que hi havia darrere cadascun dels seus llibres era el desconeixement o la incomprensió. Que escriure un llibre, per ell, era la manera d’estudiar un tema i arribar a entendre’l. Tenia només 25 anys, la carrera de Dret acabada, treballava d’advocat a Madrid, impartia l’assignatura d’Hisenda Pública a la Facultat de Ciències Polítiques i publicava regularment articles en diaris i revistes quan va escriure Els mallorquins. Era el 1964, tot i que el llibre no es publicaria fins tres anys després, perquè va ser retingut per la censura franquista.

Enguany fa mig segle que, el mes de març del 1967, el va treure l’editorial Daedalus, formada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. Cinquanta anys després, les persones consultades per a l’elaboració d’aquesta informació qualifiquen Els mallorquins de Josep Melià com un llibre “necessari, que va fer un gran servei per despertar la consciència nacional mallorquina” (Isabel Peñarrubia); “molt oportú, atès que la publicació va representar una mena de cop de puny a la indiferència de la societat envers la seva pròpia personalitat” (Damià Pons); “ambiciós, en el sentit de proposar-se la conscienciació identitària de la nostra societat” (Josep Melià Ques, fill de l’autor), i “d’impacte, ja que Mallorca, amb la seva societat vegetalitzada, feia molts anys que no es demanava on som, quina posició tenim nosaltres respecte de la resta del món” (Guillem Frontera).

Prologat per Joan Fuster -“mon pare sempre se’n declarà molt satisfet, d’aquest pròleg”, afirma Melià Ques-, l’autor de Nosaltres, els valencians hi apunta que “on no s’equivoca -gens ni mica- Josep Melià és en el ‘problema”, apuntant directament a la identitat com a poble. Només unes línies més endavant, Fuster escriu: “el ‘problema’ de les Illes és també el ‘problema’ -el mateix- del Principat i del País Valencià... i del Rosselló! El mateix”. De fet, Melià va escriure Els mallorquins després de llegir i rellegir -com ell mateix afirmava- Notícia de Catalunya, que Jaume Vicens Vives havia publicat el 1954, i el Nosaltres, els valencians de Fuster (1962). De la mateixa manera que ho fa veure Joan Fuster en el pròleg, també Guillem Frontera afirma que “en certa mesura, Els mallorquins completava una trilogia en sumar-se als llibres de Vicens Vives i de Fuster. Fins i tot, hi podríem afegir, malgrat ser molt més humil, però ben interessant, el llibret Alacant a part de Josevicente Mateo”.

A la contraportada de l’edició de Daedalus, es defineix Els mallorquins com “un llibre de denúncia o de veritable testimoni”, “que està dominat per una clara voluntat de supervivència i per un amor desesperat a les Illes” . Des de la seva introducció, el mateix Melià apel·la reiteradament a la responsabilitat i confessa prendre partit davant “la indiferència” dels mallorquins per la pròpia identitat i amb el propòsit de “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. “És un llibre escrit des de la desolació, però amb un afany transformador molt lloable”, afirma la historiadora Isabel Peñarrubia.

Josep Melià, des del començament del llibre, demana excuses per afrontar aquesta tasca sense ser historiador i, com afirmen tots els experts consultats, sense que en aquell moment hi hagués la bibliografia sobre la història, “sobretot del XIX i del XX”, que es publicaria després. Així i tot, l’autor d’Els mallorquins es remet a la història i va enfilant els fets que eren al seu abast per fer una tesi sobre la identitat pròpia. “El més important és que Melià va adoptar un punt de vista i va saber desenvolupar-lo. Feia falta molt de coratge per afrontar-ho, i no tant per una qüestió política, sinó intel·lectual. Els mallorquins marcà una fita, millor dit, es va establir com una fita, perquè ens explicava d’on veníem i en quin punt ens trobàvem. I, encara que el diagnòstic no fos del tot encertat, va construir un relat molt valuós com a conjunt”, afirma Guillem Frontera.

En un estudi sobre Els mallorquins que va publicar el 2005 a L’Avenç, el professor Damià Pons escrivia, referint-se tant al llibre de Joan Fuster com al de Josep Melià, que “la seva intenció era utilitzar els coneixements històrics per bastir una història per al futur dels seus països que estigués en sintonia amb la personalitat nacional secular que els caracteritzava. O sigui, dos llibres escrits amb la pretensió d’inculcar en els conciutadans que els llegissin, i per extensió a la majoria social, la voluntat de ser en el present i en el futur d’una determinada manera. Dos llibres, per tant, molt més programàtics que no historicistes”.

Per la seva banda, Isabel Peñarrubia reconeix que Els mallorquins va exercir una influència important en la seva decisió d’estudiar a fons certs períodes de la nostra història i temes com el que desenvolupà a Mallorca davant el centralisme (1868-1910). “Volia comprovar si aquest centralisme i traïdoria cap als interessos propis s’havia donat sempre. I no és així, o no del tot. Melià encerta en precedents com la marginació històrica de la pagesia i de la Part Forana respecte de Palma, que n’exerceix una explotació fins no fa gaire. L’encerta en descriure aquesta societat desunida i, sobretot, s’ha de destacar que apuntàs per primera vegada la xarxa caciquil que arrencà d’aquest fet. Melià és el primer que parla de caciquisme i ho enllaça amb la derrota pagesa dels agermanats, cosa que està molt ben trobada per part seva. Ara bé, no dona importància als moviments populars del segle XIX, ni a les revoltes contra els impostos, ni a l’existència de gloses populars reivindicant el ser com som, ni tampoc a l’existència dels partits republicans federals que rebutgen el centralisme. On té més dèficits Els mallorquins és en la història del XIX i el XX: Melià no dona importància a tot això perquè gairebé no hi havia estudis fets i, així, es basa massa en les tesis de Miquel dels Sants Oliver, que pateixen de les mateixes mancances”.

Tot i que Els mallorquins de Josep Melià va requerir d’una immediata reedició, que va ser el llibre més venut en el Sant Jordi de 1967 i que de l’edició en castellà se’n feren 5.000 exemplars amb notable repercussió, “el meu pare el va viure amb una certa sensació de fracàs, potser perquè ell tenia més ambicions posades a generar un canvi de consciència que no en el fet que no passàs desapercebut”, diu Josep Melià Ques.

D’aquesta manera, a les portes de presentar-se com a candidat per Unió Autonomista, vint-i-cinc anys després de la publicació d’ Els mallorquins, Josep Melià va consentir a realitzar-ne una nova edició, la quarta sense comptar la castellana. La introducció de l’autor té un to marcadament pessimista: “L’adoració del present condueix inevitablement a una política de terra cremada. No és gens exagerat dir que l’esforç -que aquest llibre, com també altres, tractava d’introduir com a manera d’entendre les arrels del present- ha estat en gran part inútil. No hi ha interès a saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap on anam”, s’hi diu.

Així i tot, ara passats cinquanta anys de la publicació, el mes de març del 1967, d’ Els mallorquins, es valora de manera extraordinària l’aportació de Josep Melià i es coincideix que, més enllà de les llacunes o fins i tot desencerts amb el relat d’alguns punts de la història, encara avui és un llibre de capçalera. En aquest sentit, Damià Pons va escriure a L’Avenç : “Ben segur que sense el llibre de Melià tot allò que incloem en el contenidor del que anomenam qüestió nacional encara estaria més en precari i més minoritzat, en una situació de major desfeta. Els mallorquins certament va ser un llibre molt útil per al país. També, però, és veritat que dels llibres difícilment se’n poden esperar miracles”. (AraBalears)


Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

de lector a escriptor

Abans que escriptor, un ha estat lector, i segur que ho continuaré sent després, si és que això és possible.
I des de fa uns anys m'agrada fer-ho en veu alta i penjar els vídeos a youtube.
Podeu veure els 400 vídeos al blog De lector a escriptor.
Categories: literatura

Els nacionalisme a Mallorca: Gregori Mir vist per Miquel López Crespí, Damià Pons i Biel Barceló

El nacionalisme de La Nostra Terra


Per Biel Barceló


El meu primer contacte (no personal) amb el polític i escriptor Gregori Mir va esser a través d'un llibre ara fa uns vint anys: "El nacionalisme de La Nostra Terra". Aquell llibre de l'autor d'altres obres com "El mallorquinisme polític " va caure en les meves mans i em va permetre acostar-me a una figura política com Gregori Mir. La seva salut actualment deteriorada no li va impedir assistir divendres passat a l'acte d'homenatge que l'Obra Cultural Balear va organitzar amb la col·laboració de l'Ajuntament de Campos. L'acte va esser presentat per Pere Ollers amb les intervencions del portaveu del PSM i tinent de batle de Cultura Joan Juan, l'historiador Pere Fullana i el jurista Bartomeu Colom. Allà ens trobarem a més de la seva família i amics, Climent Garau, Damià Pons, Joan Perelló, Antoni Alorda, Maties Garcies, Margalida Tous, Rosa Barceló, Sebastià Serra, Biel Huguet, Guillem Ginard, Ramon Aguiló,...

Com a petita aportació a aquell homenatge us pas un fragment d'aquell llibre en que Gregori Mir, investigador de la nostra història política, estudia la doctrina nacionalista que professaren els sectors més rellevants del pensament mallorquí dels anys vint i trenta a través de la revista La Nostra Terra (1928-1936). La revista fou un perfecte exponent de l'ideari i de les normes estètiques dels noucentistes mallorquins, publicació que va seguir amb interès crític els corrents literaris i ideològics de l'època:

"...LA NOSTRA TERRA parteix d'un supòsit incontrovertible: les illes Balears i Pitiüses formen part de la nacionalitat catalana. Aquesta serà una de les seves constants; però, alhora defensà una personalitat històrica de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, que venia determinada per un conjunt d'elements i molt especialment pel mateix procès històric. Cada nacionalitat és polimorfa, és a dir, que se realitza en diferents formes i direccions... o que l'evolució històrica possibilitat diferents plasmacions territorials de la nacionalitat... Explica la revista que "entenem nosaltres que per definir la vertadera personalitat de Mallorca, la simbolitzada per la nostra bandera, no cal més que fullejar la seva històrica. Aquesta ens mostra tres fets que formen l'essència de la mateixa personalitat: el fet racial, el de l'idioma i el de la cultura. Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesonomia pròpia,... no és doncs, altra cosa que una illa catalana, digui tot el que digui el filisteisme vuitcentista".

Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera participen i integren la nacionalitat catalana amb lse seves pròpies personalitats. En aquest sentit, LA NOSTRA TERRA sempre combaté el balearisme, concepte format a partir d'una realitat administrativa que rebutjaven -la provincia de las Baleares- i després utilitzat per aquells que volien evitar l'acostament entre les illes i una Catalunya on el nacionslime s'havia convertit en la força hegemònica. Per a la revista no existeix un poble balear. En tot cas, i a partir d'un Estatut d'Autonomia es podria parlar d'una societat o comunitat política integrada per les illes Balears o Pitiüses. "

http://bielbarcelo.balearweb.net/post/76357

Blog de Biel Barceló


Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)


Gregori Mir, homenatge



Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).



D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Gregori Mir, estudiós i editor de Joan Mascaró i Fornés - Va tenir un paper rellevant en la vida cultural i política mallorquina al llarg d’uns quaranta anys, des de mitjans dels seixanta fins a l’any 2006 -


DAMIÀ PONS


Gregori Mir (Campos, 1939 - Palma, 2016) va tenir un paper rellevant en la vida cultural i política mallorquina al llarg d’uns quaranta anys, des de mitjans dels seixanta fins a l’any 2006. De molt jove ja va entrar en contacte amb la literatura catalana. El seu primer llibre va ser Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), una obra certament innovadora perquè era la primera que plantejava l’estudi de la nostra literatura amb un enfocament sociològic. Posteriorment, Mir va dedicar-se a la recuperació del patrimoni ideològic del mallorquinisme polític, un corrent de pensament que més enllà de la seva concreció en uns resultats electorals escassos ha estat imprescindible per a mantenir viva la reivindicació de la nostra identitat col·lectiva i dels elements lingüístico-culturals que millor la defineixen. Dos grans reculls de textos varen ser recopilats i editats per Gregori Mir: El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975, amb una segona edició ampliada l’any 1990) i El nacionalisme de ‘La Nostra Terra’ (1988).

Igualment va ser autor d’una sèrie de volums que fonamentalment estudiaven el procés de modernització ideològica que va produir-se a Mallorca a partir de la segona meitat del segle XIX i fins a la Guerra civil. Amb els seus escrits, Mir posa en evidència que el mallorquinisme polític històricament ha estat, a més d’un agent de nacionalització, també un instrument de democratització i de modernització. En aquest apartat destaquen els títols Els mallorquins i la modernitat (1981) i Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca (2006). Un tema d’estudi absolutament central en l’obra de Gregori Mir ha estat la figura de Miquel S. Oliver. Li va dedicar nombrosos articles, va editar diferents volums dels seus textos i, sobretot, el va convertir en el protagonista de la seva tesi doctoral, publicada amb el títol Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora (1898-1919) (1992). Un altre tema que va atreure el Gregori Mir historiador va ser el de la Guerra civil.

La seva aportació més valuosa va ser el llibre Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant del govern britànic (2006). Advocat de professió, Mir va tenir una doble passió: la història i la política. Com a polític, i després d’un temps de militància antifranquista, fou senador per Mallorca (1979-1982) i diputat per les Balears (1982-1986) en representació del PSOE. Ja distanciat dels socialistes, va impulsar una sèrie de temptatives encaminades a crear a Mallorca una organització política nacionalista de centre-esquerra. En cap cas, els resultats varen ser positius.

Un altre dels personatges rellevants que va estudiar Gregori Mir va ser Joan Mascaró i Fornés. Es varen conèixer personalment l’any 1975. A partir d’aquest any Mir el va visitar en nombroses ocasions, tant a la universitat de Cambridge com a la seva residència particular a Coberton. Entre ambdós es va establir una relació de profunda amistat. En morir Mascaró, Mir es convertí en el marmessor del seu llegat, amb l’encàrrec de promoure’n la traducció al català, i també en el tutor del seu fill discapacitat. La vídua de Mascaró li va donar una part de la biblioteca personal del seu espòs, uns 1500 exemplars. Mir els va cedir l’any 2000 a la Universitat de les Illes Balears. La dedicació a l’estudi de l’obra de Mascaró i a la seva difusió va ser una línia de treball important per a Mir. Així, al volum Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca hi va incloure l’extens assaig ‘Joan Mascaró: mundialització i identitat nacional’, en el qual sobretot analitza el pensament de l’orientalista sobre el diàleg intercultural i la qüestió nacional dels mallorquins i els catalans. També va redactar un pròleg per a l’obra Diàlegs amb l’Índia (2001). Tanmateix, l’aportació més destacable de Mir en referència a Mascaró són els dos volums de la seva correspondència que va publicar l’any 1998. Són més de cinc-centes cartes, amb corresponsals de molta rellevància intel·lectual (F. de B. Moll, Gabriel Alomar, Carles Riba, Josep Trueta, Joaquim Xirau, Jorge Guillén, Salvador de Madariaga, Miquel Ferrà, Marià Solà, Miquel Forteza, Carles Pi i Sunyer...), escrites en els temps convulsos de dues postguerres i intercanviades entre personatges que s’havien conegut a la Mallorca o a la Barcelona republicanes i que ara vivien dispersos per tres continents.

Gregori Mir i Joan Mascaró Fornés creuaren les seves vides i, sobre el fonament de l’amistat i del respecte intel·lectual, establiren un diàleg intergeneracional que va ser molt profitós per a la cultura catalana.


Categories: literatura

MARMOTA CASTIZA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 16/12/2017 - 11:25
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Tomàs i el llapis màgic, de Ricardo Alcántara


Tomàs i el llapis màgic, de Ricardo AlcántaraBaula Edicions, 2017
En Tomàs vivia en una capsa de sabates. La capsa era prou gran i confortable i sortir li feia por, però… allà dins s’avorria!
Per això, un bon dia es va atrevir a sortir i a mirar. I va trobar un munt d’amics.
Categories: literatura

Misteri a l’hospital. Quin sidral!, d’Eva Santana


Misteri a l’hospital. Quin sidral!, d’Eva SantanaBaula Edicions, 2017  —Guaita tu —ha dit un radiòleg—, això és pitjor que quan ens van portar aquella nena que s’havia empassat un revolt de la pista de cotxets elèctrics!
—I mira! —ha dit un altre—, això és quasi tan dramàtic com la vegada aquella que ens van dur una serp pitó!—FEU RADIOGRAFIES A SERPS? —Ha preguntat la Lis.
—NO, I ARA! ÉS QUE EL PACIENT ERA A DINS!
Categories: literatura

Joan-Lluís Lluís guanya el Sant Jordi amb la novel·la ‘Jo sóc aquell que va matar Franco’

Vilaweb Lletres - Dv, 15/12/2017 - 21:00

Aquest matí, la seu d’Òmnium Cultural rebia els guanyadors dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia i els periodistes. L’ambient era estrany, és clar, com no podia ser d’altra manera, tenint en compte l’empresonament de Jordi Cuixart, president de l’entitat, que demà farà dos mesos que és a la presó. El vice-president, Marcel Mauri, que ha hagut d’assumir la conducció de l’acte a la força, ho ha recordat ben al principi: ‘No em pertocaria a mi de parlar. Aquí assegut hauria d’haver-hi Jordi Cuixart, que el tenim empresonat. Per tant, aquesta Nit de Santa Llúcia que celebrarem aquest vespre a Nou Barris és marcada per aquesta excepcionalitat: per primera vegada en la història d’Òmnium Cultural, el seu president no podrà ser a la vetllada literària.’

I ha continuat Mauri: ‘El nostre desè president, Jordi Cuixart, no hi serà, però això no ens farà apagar els somriures. Buscarem la resposta a la repressió política que patim des de la cultura, que és una de les claus per poder avançar com a país. I ens fa molta il·lusió celebrar la vetllada a Nou Barris, que va ser una aposta personal de Jordi Cuixart.’

Pel que fa als premiats, aquest ha estat un any ben interessant, començant pel premi Sant Jordi que ha guanyat l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís amb l’obra Jo sóc aquell que va matar Franco. Títol provocador i molt atractiu en els temps que corren i que amaga la construcció d’una ucronia des de la literatura, que molts han pensat alguna vegada: què hauria passat si Franco, pressionat per Hitler, hagués entrat a la Segona Guerra Mundial declarant la guerra als aliats?

Però anem a pams: primer Joan-Lluís Lluís ha explicat la gènesi de la novel·la. Ha sorprès explicant que l’origen d’aquesta història es remuntar a quan tenia setze anys, una vegada durant una excursió al Canigó va trobar una placa que deia en català: ‘Malfia’t de la història, somnia-la i refés-la’. ‘Em va fascinar tant, que la vaig anotar en una llibreta. I cada vegada que canviava de llibreta, la tornava a copiar. Temps després vaig saber que eren uns versos de Pere Quart.’

‘La literatura permet canviar la història, a diferència de la historiografia, i això és molt potent. Per això em vaig fer escriptor i no pas historiador.’ Continua Lluís: ‘Aquesta novel·la també té relació amb la teoria del conformisme històric, que diu que si una cosa ha passat, és perquè havia de passar. De manera que aquests que defensen aquesta teoria pensen, per exemple, que si no arribem a la independència serà perquè no havíem d’arribar-hi i si hi hi arribem, serà perquè havíem d’arribar-hi. I, mentrestant, uns anem pencant mentre uns altres s’ho trobaran tot fet.’

‘La novel·la pren la ucronia a partir del moment en què comença a explicar com Franco va declarar la guerra als aliats, fet que no es va produir mai. Un context històric fals que va començar, dic jo, el 2 de juny de 1940, una data que m’invento. I tot a partir d’aquest moment és inventat, excepte l’execució de Lluís Companys.’

El protagonista és un home borni, Agustí Vilamat, nascut el 1916 a Solsona, un antiheroi, que quan narra la història es troba en la trentena. Un home que, com ha dit Màrius Serra, membre del jurat, treballa de corrector lingüístic, perquè és un enamorat de la llengua i és un gran lector, un lletraferit. Però la guerra del 1936-39 acaba portant-lo al camp d’Argelers, on la dona que estima morirà arran d’un bombardeig i això l’empenyerà a fer-se maqui i començarà una història de clandestinitat pel Vallespir.

Catalunya Nord té un paper important en la novel·la, sobretot el Vallespir, que és una de les zones menys conegudes de la Catalunya Nord. Joan-Lluís Lluís diu que no ha escrit aquesta novel·la en clau d’actualitat, però sí que hi ha una voluntat de venjança a l’hora de matar Franco. ‘Fer literatura d’aquest fet és orgàsmic.’

Joan-Lluís Lluís ha acabat dient que el premi l’havia fet molt content, però que el fet que el truqués Marcel Mauri i no pas Jordi Cuixart l’havia entristit: ‘Jo vull la trucada del Cuixart, me la deu, vull que en Jordi Cuixart em faci la trucada, i espero que sigui com més aviat millor.’

El premi Carles Riba de poesia l’ha obtingut Josep M. Fulguet amb el llibre Ample vol de la nit. Andreu Gomila, membre del jurat, ha destacat la qualitat artística del poemari, que parteix d’una relectura d’El paradís perdut de John Milton (que fa tres anys va publicar l’editorial Adesiara recuperant la traducció de Josep M. Boix i Selva). És un sol poema estructurat en quatre parts, i en què Fulguet reflexiona sobre el mal, el dolor, l’absència, la fugacitat dels moments feliços… És una reflexió sobre la naturalesa de l’art, acaba dient, a partir d’un seguit d’experiències morals. I darrere també hi ressonen Hölderlin, Juan Ramon Jiménez, Ronsard, Rilke.

Pel que fa al premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, s’ha premiat una debutant, l’escriptora Clara Queraltó. El que pensen els altres és l’òpera prima d’aquesta autora que debutarà en el panorama literari. Nascuda al Pla del Penedès el 1988, és filòloga especialitzada en teoria de la literatura. Va fer un curs de creació literària amb Bel Olid, qui la va animar a moure els setze contes que formen el llibre. Segons que explica: ‘En els contes m’he adonat que parlo de personatges esquerdats, que s’equivoquen, que prefereixen quedar-se en el passar, per la incapacitat d’afrontar el present i el futur. Relaten situacions quotidianes de la família, de la parella i la majoria se situen en l’entorn rural, d’un poble, que és el meu.’

En l’àmbit de literatura infantil i juvenil, el Folch i Torres de novel·les per a nois i noies ha quedat desert, per manca de qualitat dels originals presentats. Mentre que el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil ha estat per a Ivan Ledesma amb l’obra Negorith, que s’inscriu en el gènere fantàstic, amb elements sobrenaturals, de terror. Segons que explica, la novel·la gira entorn les aventures d’una noia que té poders: pot veure coses que l’altra gent no pot veure. Ella mirarà d’evitar que un ser maligne destrueixi el món.

Categories: literatura

El discurs íntegre de Jordi Cuixart a la Nit de Santa Llúcia, enviat des de Soto del Real

Vilaweb Lletres - Dv, 15/12/2017 - 20:24

El president d’Òmnium Cultura, Jordi Cuixart, no ha pogut ser present a la Nit de Santa Llúcia, la cita més importants de les lletres catalanes. Cuixart, però, ha escrit el discurs des de la presó de Soto del Real, on és empresonat des de fa dos mesos.

Us n’oferim el discurs íntegre:

«Benvolguts amics i amigues tots:
Benvinguts a la 67a Nit de les lletres Catalanes.

Són les vuit del vespre del 4 de desembre, el dia que el jutge ha decidit de mantenir-nos a la presó provisionalment. Us escric des de la cel·la de Soto del Real.

Permeteu-me enviar tot el meu amor a l’Oriol, en Quim i en Jordi, així com a tots els seus familiars i amics, molt especialment als més petits de cada casa: tant els vostres pares com jo som bones persones, que us estimem molt i que precisament per això volem un món millor i més just per a tothom.

Us vull agrair novament totes les mostres de suport; aquesta tendresa ens agermana més.

La finestra de la cel·la està encarada a l’est i ara mateix hi veig la lluna a punt de fer el ple; això em fa pensar en aquells homes i dones que remuntaren la carena fa més de vuitanta anys, i creieu-me si us dic que també és per ells que tot aquest captiveri pren el més gran sentit: la lluita per la democràcia.

Benvinguts a la 67a Nit de les lletres Catalanes. La literatura ha estat molt sovint una eina de transformació en moments difícils. Aquesta vetllada nasqué precisament per normalitzar la llengua i la cultura catalanes al conjunt dels Països Catalans.

Per compartir el català en un país que només té un orgull: el seu fet migratori com a element estructural. Gent vinguda de mar o muntanya, d’arreu de l’estat, de la Mediterrània o de la resta del món, a la recerca d’un futur més digne per a les seves famílies. I dic que tenim un orgull perquè la resta és tot autoestima. Autoestima de ser avui a Nou Barris, un barri format per homes i dones que van asfaltar –literalment– carrers i places amb les seves mans.

Avui lliurem els premis més importants de la literatura catalana i, alhora, bategem el premi de comunicació amb el nom de Muriel Casals. Estimada Muriel, saps que estic serè, no pateixis: mai no podran empresonar les idees.

Com a desè president d’Òmnium Cultural, en aquests moments difícils us demano que ens ajudeu a seguir enfortint el sentiment de pertinença col·lectiva, on cadascú s’hi pugui veure reflectit sense cap renúncia i amb tota l’ambició del món.

A Soto del Real ara són les dotze de la nit. L’atzar ha fet que avui, per primer cop, una calefacció a mig gas hagi trencat el fred de la cel·la, però podeu estar ben tranquils perquè des del primer dia de la presó sempre he notat el vostre escalf.

I deixeu-me que us demani una darrera cosa: seguim compartint tot aquest amor i bondat arreu. Som gent de pau: que mai res ni ningú no ens prengui el somriure.

Visca la Cultura, la Pau i la Llibertat.
Visca Nou Barris, Visca Catalunya!»

Categories: literatura

Els corifeus de Llorenç Villalonga

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -


Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)


Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura