literatura

DEMOCRÀCIA I AUTORITARISME

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 13/11/2018 - 08:30
"Jo no crec en les solucions postmodernes als problemes induits per les estructures modernes. I vulguis o no l'estat-nació és una estructura moderna" (18:55); "L'autoritarisme és ara el default, en el nostre món" (50:30)... Un munt d'idees interessants, incloses aquelles en què no coincidim del tot. Atenció, per exemple, a la insistència en el concepte de planificació de la cultura (al minut 10Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sebastià Bennasar: ‘Quan arribi la independència, ens hem de plantejar si volem un país amb escriptors o sense’

Vilaweb Lletres - Dm, 13/11/2018 - 01:23

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és  escriptor, editor, agitador cultural i moltes més coses, entre les quals destaquen les seves col·laboracions com a periodista cultural de VilaWeb. És gran de mida, és gran en humanitat, i un dels grans de la nostra vida cultural, que aborda des de la posició del que pica pedra amb escarpa i sense protecció. Gran lector, és un pou de coneixement literari però també d’història.  La vida l’ha decantat a convertir-se en un referent important de la novel·la negra al nostre país. La seva gran capacitat de treball  i la velocitat són els seus aliats i al mateix temps poden ser els seus enemics.  Quan tot just estrena la quarantena és obvi que la maduresa li prova. ‘Metropole la novel·la que acaba de publicar n’és un bon exemple, però també ho són  el seu assaig Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora) o la novel·la  L’imperi dels lleons guanyadora del premi València Negra del 2017.

És aquesta una novel·la especial?
—Totes les novel·les són especials per a un escriptor, com a mínim les que no són producte d’un encàrrec (i fins i tot aquestes poden esdevenir especials). Però sí que és cert que en aquesta s’uneix una passió, Lisboa, amb el desig de fer la unió entre les dos vessants que faig servir a la meva literatura, la novel·la negra i la novel·la cultural. El resultat és aquesta novel·la d’espies que abasta un arc cronològic molt gran en un espai molt petit.

Què la diferencia de les altres?
—Que va ser escrita completament a mà en un quadern especial, un caderno azul, de la marca Firmo, que m’agraden molt. L’escriptura a mà és molt més pausada i especial que no pas amb l’ordinador.

Amb què ens hem de fixar?
—Des del punt de vista literari torno a incorporar un tret que identifica una part important de les meves obres, que és l’ús de la segona persona. I sobretot ens hem de fixar en els personatges secundaris, tots tenen un paper rellevant en la història i tots ells poden tenir un final o diversos segons el gust del lector, que ha de ser també partícip en la història.

Per què l’hotel Metropole? Hi heu estat? Que simbolitza?
—Perquè em semblava fantàstic que en un sol lloc poguessin coincidir nazis, aliats i jueus, tal com feien, per exemple, al casino d’Estoril, i que ningú no hagués escrit encara una història al respecte. No hi he dormit, però hi he estat uns quants cops al seu bar. Simbolitza els grans hotels de ciutats importants immortalitzats a la literatura i al cinema clàssic.

El vostre llibre és un homenatge a les dones espies?
—Per descomptat. I a les que no són espies també. Però no entenc per què la dona en aquestes literatures i cinema sempre ha de ser la femme fatale o la secretària mosqueta morta. No és veritat, hi va haver moltes dones que espiaven. Per exemple, Josephine Baker emprava les seves actuacions a Lisboa per recollir missatges per als aliats que guardava als seus sostenidors.

Què representa Lisboa per a vós?
—És un lloc de felicitat absoluta. Hi he estat molt feliç, a Lisboa.

I a la novel·la?
—És una ciutat absolutament diferent del que tothom pensa. Lisboa, durant la segona guerra mundial, va ser una de les poques ciutats europees que podia tenir la llum oberta durant la nit. Funcionaven els cabarets –els pocs que hi havia- i es va modernitzar enormement amb la presència de tots els expatriats que acabaren a un país neutral molt singular. Formalment el govern era dictatorial i feixista, amb Salazar, però tradicionalment l’aliat principal era Anglaterra, de qui es depenia econòmicament. Tot això ho complicava molt. Lisboa era un refugi més o menys segur per a qui aconseguia arribar-hi. I encara era una gran capital.

Anar a la Viquipèdia i mirar el que heu escrit impacta? Sembla que esteu escrivint totes les hores del dia? Per què escriviu?
—Bé, és el meu ofici, combinat amb el periodisme. He escrit molt, potser massa, però encara no he fet el llibre que em deixi completament satisfet. Escric molt durant el dia, és cert, però perquè és la meva feina. I quan em demanen per què escric, crec que per provocar curiositat en la gent. Si algú llegeix algun llibre meu i en acabar té més preguntes que respostes i sobretot te ganes de buscar respostes a aquestes preguntes em sento molt satisfet, estic allargant la vida d’aquesta persona. El drama és que sovint estem envoltats de cadàvers de 18 anys sense cap mena de curiositat per res.

Quin és el vostre desig literari?
—La cosa que em faria més il·lusió és tenir un gruix de lectors suficient a casa nostra. La cosa més bonica que m’ha passat és que una noia hagi agafat un llibre meu per aprendre català i he de reconèixer que mataria perquè alguna novel·la negra meva es traduís al francès i perquè alguna de les ambientades a Portugal arribés a Portugal i que agradés a la gent d’allà. Penso que Hotel Metropole o Un oceà de memòria serien les adequades.

Quina és la salut de la novel·la negra d’aquest país?
—És difícil ser sintètic, però diria que la novel·la negra passa per un excel·lent nivell de forma pel que fa a la producció, és a dir a l’escriptura, i que té un problema d’indústria. M’explico. Mai la qualitat mitjana havia estat tan alta (i això no vol dir que no es facin novel·les horribles), i mai la tirada mitjana de les nostres obres ha estat tan baixa. A la vegada tenim dos problemes afegits: sovint el lector prefereix novel·la negra traduïda (i sovint, malauradament, al castellà) i no se n’adona que els autors nòrdics que ens arriben ara ja són de tercera o quarta fila i els mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, sempre fan més cas al que ve de fora que al que produïm aquí. Sigui negre o no negre. Perquè ens entenguem: quan ve Paul Auster a presentar el mateix llibre de sempre entre dues tapes diferents, tots els mitjans correm a entrevistar-lo. I en canvi quan publica un Joan Todó, una Mar Bosch o una Esperança Camps, som poquets els que els donem visibilitat.

Entre les moltes feines que feu organitzeu Tiana Negra? Per què?. Com és que hi ha tants certament al País?
-Tiana Negra va ser un encàrrec i un repte. A la setmana petita del llibre en català hi havia entre el públic la batllessa, Esther Pujol. Jo vaig fer un dels meus clàssics exabruptes públics denunciant que en català no hi havia cap festival i que als catalans, al BCNegra, ens fotien a l’hora de la migdiada. I ella em va dir que si volia, teníem un poble a disposar. Jo al principi pensava que anava de verbes, però tres mesos després naixia Tiana Negra. L’objectiu era donar visibilitat als escriptors de novel·la negra en català. I crec que ara que arribarem a la setena edició l’objectiu està complert. Quan Tiana va començar als Països Catalans només es feia la BCNegra, Febrer Negre a Mallorca i Mayo Negro a Alacant. Cap era exclusivament en català. Ara a casa nostra es fan, si no m’he descomptat, festivals a Tiana, Barcelona, Lloret, Cubelles, l’Espluga de Francolí, Sant Cugat, Sant Feliu de Llobregat, Lleida, les Borges Blanques, Vilassar de Mar, la vall d’Aran, Morella, Castelló, València, Ontinyent, Alacant, Palma. La immensa majoria són posteriors a Tiana. Jo sempre dic que un festival de novel·la negra ben fet és una fórmula d’èxit: tens junts escriptors del gènere negre més llegit debatent sobre baixes passions i literatura. No pot fallar sempre que es faci amb un mínim d’intel·ligència i rigor.

Heu dedicat un llibre a Pedrolo. Per què en sou admirador?
—Hi ha molts motius, però Pedrolo em va fer descobrir la literatura adulta, per exemple. Llavors l’admiro per la modernitat absoluta de la seva obra, perquè no es va deixar subornar per les modes, sinó que ell tenia un pla i escrivia sempre el que volia, perquè és un escriptor molt prolífic i capaç de tocar tots els gèneres i perquè la seva ambició no tenia límits.

Que li devem?
—Un model referencial de pensament per a l’independentisme: heterodox, marxista, d’esquerres, feminista, anticapitalista i antipatriarcal. I li devem una obra literària de gran vàlua, molt moderna, amb la incorporació de grans models europeus i americans que mai s’havien fet abans. Li devem també la fidelitat absoluta al país.

Que no us agradava d’ell?
—Jo no el vaig pas conèixer. Però per ventura la cosa que menys m’agrada és aquest entotsolament que va practicar sempre.

Sovint pregunteu a les vostres entrevistes si els escriptors viuen de la seva obra. Aquest és el vostre objectiu?
—Jo crec que aquest hauria de ser l’objectiu de qualsevol escriptor professional, escrigui en la llengua que escrigui. I en català no hauria de ser una excepció. Ens hem de plantejar si, quan arribi la independència, volem tenir un país amb escriptors o sense escriptors, quin ha de ser la importància de la literatura en el futur país –i per extensió de la cultura- i si volem que hi hagi escriptors professionals o no. Jo aspiro a ser-ne i a viure en algun moment dels meus llibres, perquè de la literatura ja en visc, és a dir, de fer tot allò que es fa al voltant de la literatura si es vol sobreviure: periodisme, traduccions, direcció de col·leccions, conferències, cursos, direcció de clubs de lectura, informes editorials, treballar en fires, gestió cultural… tot això és fantàstic, però lleva temps per fer el que ha de fer un escriptor, que és llegir i escriure. Nosaltres ens veiem abocats a viure en precari fent moltes hores de feina per tenir un sou justet. I quan dic nosaltres, em refereixo a tothom que treballa en la cultura en aquest país.

Quan us veig tan atrafegat fent mil tasques penso si el que més falta us fa és temps?
—Sí, per descomptat. Enyoro quan vivia a Lisboa i tenia tot el temps del món. Llavors encara no tenia filles i la meva carrera literària era a les beceroles i per tant no tenia tantes obligacions. Enyoro poder llegir una tarda sencera entre setmana sense sortir del llit i sense cap remordiment de consciència.

Dormiu?
—Sí. Però menys del que hauria de dormir. Com mig país d’altra banda.

Què representa Palma?
—Una ciutat amb moltes possibilitats per ser el que vol que sovint no ho és per culpa dels qui la governen. Per sort, amb l’actual batle, Antoni Noguera, la ciutat està millorant bastant. Palma hauria de ser la gran capital de la mediterrània i és una ciutat que té molts problemes, especialment en alguns dels seus barris. Si les Illes no fossin la zona més espoliada de l’Estat espanyol, molt possiblement Palma seria un lloc fantàstic per viure-hi. Ara em fa molta de pena perquè molts llocs de la meva infantesa ja no existeixen.

Barcelona?
—És el lloc on visc però segurament n’hauré d’acabar marxant. La gentrificació al barri de Gràcia ens està expulsant –parlo com a gracienc consort, en aquest cas- i la precarització del món cultural no ajuda gens. D’altra banda és una ciutat cada cop més insegura i menys humana i que crec que està perdent una bona part de la seva essència. Tot i això no deixa de ser un dels llocs més bonics i fascinants del món.

Lisboa?
—Si no haguéssim tingut fills, segurament seria el lloc d’on no hauríem tornat mai. La vida era massa amable i massa fàcil, però malauradament s’està convertint en una ciutat per a vells, amb poques ofertes laborals. Culturalment és una ciutat encisadora, però la vida allà, si ets portuguès, és molt dura.

Quina de les tres ús quedaríeu?, o amb què de les tres faríeu una ciutat?
—Em quedaria amb la mida de Palma, que trobo ideal; amb l’avantguarda de Barcelona i la seva capacitat per posar-se al capdavant de tot plegat quan cal. I em quedaria amb gairebé tota l’essència dels barris de Lisboa i sobretot amb el fet de la seva calma i que quan entres a un lloc la gent encara saluda

.—Sou un escriptor que llegeix molt. Quins tres llibres ens recomaneu?
—Hi ha escriptors que llegeixen molt més que jo i sobretot conec lectors que llegeixen molt més. Jo em quedo amb L’illa del tresor, el meu llibre preferit de tots els temps, amb el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, que em sembla un monument literari i amb tota la sèrie Temps Obert de Manuel de Pedrolo. Ara, també hi afegiria tota l’obra de Roberto Bolaño, d’Antonio Lobo Antunes i de Carson Mc Cullers.

—I els vostres escriptors preferits?
—Aquesta és una de les preguntes de resposta inacabable. Et diria que va a èpoques, però que Roberto Bolaño hi surt sempre. També apareix sempre un llibre: L’Illa del tresor. I entre els nostrats, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. I és clar, els portuguesos. Molts. De Lobo Antunes a Dulce Maria Cardoso.

Diuen que teniu un gran olfacte literari? 
—No sé qui ho diu, però jo no puc valorar-ho. El que sí que és cert és que un lector professional detecta de pressa les potencialitats d’un llibre. I per dirigir una col·lecció editorial això s’ha de tenir.

A més a més d’escriptor, traductor, periodista i gestor cultural… teniu una revista: Bearn per pur plaer. Què és Bearn?
—Era un refugi. En un moment en què en periodisme en Carles Domènec i jo no podíem fer el que ens agradava, vàrem crear Bearn, per parlar de literatura en general. Era el que ens hauria agradat trobar al suplement cultural dels diaris. El cert és que ara els dos podem fer el periodisme que ens agrada i la tenim un poc més abandonada, però de tant en tant continuem fent periodisme d’autor. Això és Bearn, una revista de promoció de la literatura i del periodisme cultural que fem quan ens ve de gust.

 

Categories: literatura

Quan Joan Sales ha entrat al ‘Vaticà de les lletres catalanes’

Vilaweb Lletres - Dll, 12/11/2018 - 23:34

Ahir es va fer l’acte de signatura de cessió dels Fons Joan Sales a la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Van signar el document la filla, Núria Sales Folch, de vuitanta-quatre anys, i el president del IEC, Joandomènec Ros. Amb mirada atenta i somriure mig de satisfacció mig de trapelleria, Maria Bohigas, néta de Joan Sales i actual responsable de l’editorial que va fundar el seu avi, Club Editor, es mirava l’acte protocol·lari.

Després, el pensament sorneguer de Maria Bohigas se li escapava (o no) per les vores dels llavis. Després d’argumentar que considerava que la Fundació Rodoreda era el lloc més adequat per dipositar el fons Sales, pel bon funcionament i per una qüestió d’afinitat, de trobar-se de costat Rodoreda i Sales, l’escriptora i el seu editor, i també apuntar que seria interessant de reunir altres fons, com el de Pere IV o Francesc Trabal, per dibuixar una generació i uns fets compartits i maneres d’afrontar-los plenes de contradiccions, Maria Bohigas, dèiem, va deixar anar: ‘També hi ha una certa malícia, en aquesta decisió, que els papers de Sales quedin dipositats al IEC.’

Malícia? I Maria Bohigas va aclarir: ‘Ho dic perquè el Joan Sales novel·lista i editor es prenia l’autoritat del IEC com una cosa relativa, diguem-ne. Això ha donat peu a la llegenda negra del Sales, d’anar contra la llengua, cosa que no és veritat. Sales tenia obsessió i sentia passió per la llengua. Això és evident. I dic malícia en el sentit que, que un home crític amb la norma trobi refugi en el “vaticà de la llengua catalana” no deixa de tenir un punt de divertit.’

D’esquerra a dreta: Maria Bohigas i Núria Sales. Fotografia: Albert Salamé.

Contingut del fons

I què conté el Fons Joan Sales? Segons que ha explicat Josep Massot i Muntaner, patró de la fundació: ’Un fons tan important com el que rebem avui, que és el d’un gran escriptor i un gran editor, no l’havíem tingut mai.’ I ha recordat que la Fundació Mercè Rodoreda acull entre més l’arxiu de Mèxic de Lluís Nicolau d’Olwer i també recentment ha inclòs els papers de Joaquim Molas.

Massot i Muntaner ha esbossat les tres parts de què es compon el fons: una primera situada a l’època de la República i la guerra del 1936-39, on destaca la correspondència familiar, sobretot les cartes que Sales escrivia als seus pares i a la Núria Folch, la seva esposa, durant la guerra. També s’hi apleguen les cartes que va escriure a Mercè Figueras, amiga que compartia sanatori amb Màrius Torres. La segona part conté el fons de l’exili, entre el 1939 i el 1948. En aquest punt, Massot i Muntaner, ha estat ben expressiu: ‘D’aquesta època trobem material divers, “superinteressant”: saltconduïts, permisos, la carta per demanar de tornar; els quaderns de Coyoacán, que són uns manuals fets per Sales quan donava classes, amb dibuixos i tot. També els originals de les Poesies estonianes, en francès, que esdevindrien més endavant el llibre de poemes Viatge d’un moribund. També Cartes a Maria Planes (directora del sanatori de Puig d’Olena) i a Mercè Figueras sobre la publicació pòstuma de l’obra de Màrius Torres i algunes publicacions de l’època. I la tercera part, que han anomenat el retorn, del 1948 fins a la seva mort, el 1983, on trobem una sèrie d’epistolaris: amb Llorenç Vllalonga, Xavier Benguerel (l’escriptor i soci fundador de Club editor), Joan Fuster, Ferran de Pol, Bernard Lesfargues, David Rosenthal. I altres correspondències més breus amb escriptors com Carles Riba, Salvador Espriu i també Maria Antònia Oliver i Jaume Vidal Alcover. I també conté la documentació que ha trobat més interessant Massot i Muntaner, que és la que fa referència a l’escriptura i diverses edicions i versions d’Incerta glòria en diferents llengües. A l’Estat espanyol la novel·la estava asfixiada per la censura, però en la versió francesa, lliure de censures, la novel·la no feia més que créixer. En aquesta part també s’hi conserva la correspondència amb agents literaris i autors estrangers de Club Editor, la correspondència que va tenir amb Mercè Rodoreda, a l’abast del públic per l’edició que en va fer fa pocs anys Club Editor, i tota la seva obra publicada.

 

Núria Sales signant. Al seu costat, Joandomènec Ros. Al fons, Josep Massot i Muntaner. Fotografia: Albert Salamé.

De falangista a gran escriptor de la literatura catalana

Sobre aquest fons, Maria Bohigas va comentar: ‘Tots aquests documents expressen bé una vida que conté tots els desastres del segle XX. Una vida europea, que mostra la quantitat d’obstacles que representa una guerra. I m’ha impressionat veure els noms dels primers que van ajudar Joan Sales a França, pels cognoms, es tractava de jueus francesos. Hi ha molts papers que fan esborronar. Per això penso que val la pena que s’investiguin i digereixin.’

I també ha parlat d’alguns epistolaris que el fons conserva. Per exemple, les cartes que Sales es va escriure amb Llorenç Villalonga, un escriptor polèmic pel què va deixar escrit en l’esfera privada. Maria Bohigas es va limitar a dir que és una correspondència on es veu la construcció d’un escriptor i la construcció d’un editor. Per la seva banda, Massot i Muntaner ha comentat de Villalonga: ‘Un personatge sorprenent, que deia una cosa a uns i tot el contrari a uns altres.’ I Núria Folch, tancava tirant en bala contra Villalonga: ‘El meu pare va transformar un falangista en un gran escriptor.’

Per a Maria Bohigas hi ha altres correspondències ben importants que tenen Sales d’interlocutor, per exemple la del seu company, l’escriptor Ferran de Pol o la del traductor al francès de l’obra de Sales, Bernat Lesfargues. I destaca la correspondència amb Xavier Benguerel, per la seva minuciositat, que conté molt de sentit de l’humor: mentre Benguerel fa unes llargues estades a Xile, per tancar la seva empresa farmacèutica, Sales li explica totes les passes que dóna amb l’editorial que acaben de fundar plegats. I així ens assabentem de les batalles que ha de lliurar per aconseguir publicar el premi Sant Jordi o el treball de la doble edició (castellà-català) per publicar en català els escriptors d’aquí que optaven pel castellà, com fou el cas de Joan Marsé.

Núria Folch, vídua de Joan Sales, va ordenar el fons i en va fer una primera classificació. Després de la seva mort, hi va haver una segona intervenció en el fons, per part de l’estudiosa de Rodoreda, Montserrat Casals, i Núria Sales. Maria Bohigas ha volgut citar Montserrat Casals, per la importància que va tenir en l’estudi tant de la correspondència de Rodoreda i Sales, com pel treball fet a partir del Fons Joan Sales.

La cessió del Fons Sales s’ha dut a terme el 12 de novembre, el mateix dia que fa trenta-cinc anys moria l’escriptor d’Incerta glòria. Precisament amb motiu d’aquesta commemoració, Club Editor ha tornat a editar una de les traduccions més determinant per a la cultura catalana que feu Joan Sales, que és la novel·la de Nikos Kazantzakis, El Cris de nou crucificat.

Categories: literatura

Temps era temps en un bosc màgic, de Chris Riddell



Temps era temps en un bosc màgic, de Chris RiddellBaula Edicions, 2018  SinopsiA la Torre Més Alta del Bosc Màgic hi ha una festa i tothom hi és convidat. La Capelina Verda creua el bosc per poder-hi anar. Pel camí es troba amb una bèstia malenconiosa, tres porquets embadalits amb una caseta de xocolata i tres ossos malhumorats. Podrà arribar a la festa a temps?Chris Riddell s’endinsa amb humor en un bosc de contes tradicionals i dona una nova vida a alguns dels seus protagonistes més icònics.
Categories: literatura

al programa Terra llibre, de Radio Terra


Parlant de literatura ebrenca al programa Terra llibre, de Radio Terra, amb Txell Granados.
El podeu escoltar en aquest enllaç.

Categories: literatura

EL RISC D'ESCRIURE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 12/11/2018 - 13:48
Cada any penso que el cartell del PEN Català pel Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit és difícil de superar. Aquest any hi torno, impressionat per la proposta de Francesc Torres (i gràcies, com sempre, al teixir xarxa de Manuel Guerrero). Comença una setmana intensa d'activitat i reivindicació, amb actes a Barcelona, València, Alaró, Lleida i Sant Just Desvern. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 40 i 50; Aquelles "espanyolades" - Els cines de sa Pobla en la memòria

Sa Pobla, Anys 40 i 50 – Aquelles “espanyolades”! - Els cines de sa Pobla en la memòria -


Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. (Miquel López Crespí)


Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...


Categories: literatura

Versos contra la violència, cap a Vilafranca del Penedès


Proper acte del moviment Versos contra la violència, tertúlia, recital i presentació del llibre, a Vilafranca del Penedès, el 16 de novembre a les 7,30 de la tarda, coordinat per Santi Borrell.
Aquest moviment sorgit a les Terres de l'Ebre va sumant participants a mesura que fem actes a diverses ciutats i pobles.
Categories: literatura

L´esquerra mallorquins i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

El calaix dels vols perduts, a La Ràpita


Seguim amb les presentacions d'El calaix dels vols perduts (Pagès Editors)
Aquest dijous, 15 de novembre, a les 19.30 hores, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita, ciutat que he visitat diverses vegades l'últim any per motius literaris, i amb forta càrrega emotiva.
L'amic Eduardo Margaretto serà l'encarregat d'acompanyar-se a la presentació, i segur que resultarà amena la forma amb què anirem obrint alguns dels calaixos perquè en surtin emocions.
Xalarem!
Categories: literatura

Revival, de Damià del Clot



Revival, de Damià del ClotCossetània Edicions, 2018 SinopsiL’Uri Porc fa quaranta anys. Abans de bufar les espelmes ha de demanar un desig. Només que els desitjos no s’improvisen; al contrari: reclamen una reflexió prèvia. En un temps on el passat assoleix valor, on cotitza allò retro o vintage, on es remasteritzen els LP o es fan tributs als clàssics, on les sèries com Miami Vice són evocades amb passió juvenil, l’Uri Porc reflexiona sobre allò que ja no tornarà més. O sobre allò que, tal vegada, mai va marxar del tot. Ho fa de la mà de les seves exnòvies. Cada ex, un capítol. I en cada capítol Revival parla dels records de l’adolescència i la joventut, de la importància de tenir una colla, del poder de la música i del culte a les discoteques, dels moments passats que ja no tornaran però que són allí, disposats a ser evocats per fer-nos saber que tal vegada el passat no va ser tan dolent. O no va ser millor que el present. Revival posa en valor la moda, els vicis, els errors de joventut, les oportunitats perdudes, les farres viscudes, les cartes d’amor o els rotllos d’una nit.
Categories: literatura

Sebastià Bennassar presenta la seva darrera novel·la ‘Hotel Metropole’ a l’Espai VilaWeb

Vilaweb Lletres - Ds, 10/11/2018 - 22:00

El proper dimarts 13 de novembre a les set del vespre  Sebastià Benassar, escriptor i col·laborador  habitual de VilaWeb, presentarà la seva darrera novel·la ‘Hotel Metropole’ a l’Espai VilaWeb (C/ Ferlandina 43, Barcelona).

Hotel Metropole‘ transporta el lector a Lisboa, un dels escenaris mítics de la narrativa de l’autor, i s’endinsa del ple en la història contemporània a més de descobrir-nos el paper de la CIA i de les dones espies en l’anomenada Guerra Freda Cultural.

Sebastià Bennassar és nascut a Palma i llicenciat en Humanitats per la Pompeu Fabra i màster en Història del Món. Ha publicat una trentena de llibres de diversos gèneres literaris i destaca la seva contribució al gènere negre. En aquest moment es considerat  una de les persones que més sap sobre novel·la negra de tot el país. És freelance i també es dedica a la gestió cultural, tradueix… o com a ell li agrada dir  ‘a pagar el lloguer escrivint i llegint en català’..

Categories: literatura

Fragment: ‘Les nostres riqueses’, de Kaouther Adimi

Vilaweb Lletres - Ds, 10/11/2018 - 22:00

Edicions del Periscopi acaba de publicar Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger, de la jove escriptora algeriana Kaouther Adimi, en una traducció d’Anna Casassas. Barrejant ficció i realitat, passat i present, l’autora narra la història de la llibreria Veritables Riqueses, que va obrir l’any 1936 el jove Edmond Charlot a la ciutat d’Alger i que avui encara funciona, vuitanta-dos anys després. Una novel·la que és una història de llibres i escriptors, d’amor a la literatura i de la importància de fer d’una llibreria un espai irradiador de cultura i llibertat. Us n’oferim el primer capítol.

I podeu llegir el bell escrit que ens han preparat els editors de Periscopi, Marta Rubirola i Aniol Rafel, sobre la novel·la:

Les riqueses d’Edmon Charlot: ‘Un home que llegeix val per dos’

El passat 3 de novembre, la petita llibreria Les Vraies Richesses (les Veritables Riqueses) celebrava el 82è aniversari de la seva inauguració al carrer Hamani de la ciutat d’Alger. L’efemèride ha coincidit feliçment amb la publicació de Les nostres riqueses: una llibreria a Alger, de Kaouther Adimi, un cant als llibres, a la literatura i a les llibreries, traduït al català per Anna Casassas.

Aquest local, temple de les lletres a la ciutat algeriana i on avui encara es pot llegir, en francès i en àrab, un cartell a la porta que diu ‘un home que llegeix val per dos’, va ser creat l’any 1936 per un jove idealista, Edmond Charlot, que va aplegar els pocs recursos dels quals disposava per destinar-los als llibres. L’espai deu el seu nom a la novel·la homònima de Jean Giono, i va ser punt de trobada d’autors com Emmanuel Roblès, Albert Camus, Jules Roy, Antoine de Saint-Exupéry, André Gide i Max-Pol Fouchet, entre molts altres. També va ser el lloc on un jove Albert Camus va publicar el seu primer text: Révolte dans les Asturies (Revolta a Astúries), una peça teatral que havia estat prohibida per la censura. A partir de llavors, el segell d’Edmond Charlot va publicar textos de Bernanos, Saint-Exupéry, Rilke, Stein i García Lorca, entre més. L’any 1942 el govern de Vichy va empresonar Charlot per haver publicat Gertude Stein.

La jove escriptora Kaouther Adimi (Alger, 1986) ens ofereix una novel·la basada en aquesta aventura literària i ens situa en un escenari fictici on la llibreria ha de ser substituïda per una botiga de bunyols. Aquesta situació imaginària i prou versemblant permet que el lector prengui consciència, a poc a poc, de la importància que té la literatura en la geografia física i social d’una ciutat. La novel·la afegeix al text els diaris del mateix Charlot, ficcionats a partir dels originals, i ens ofereix també la veu coral del poble d’Algèria, que acompanya el lector al llarg de tota la convulsa història del país, des del 1936 fins a l’actualitat. Adimi, que amb aquest llibre va obtenir el premi Renaudot des Lycéens 2017 i el premi de l’Estil 2017, i va ser seleccionada com a finalista dels premis Goncourt 2017 i Médicis 2017, ens ofereix un text narrat amb humor i poesia que reivindica la importància de la cultura a l’hora de generar una consciència social més crítica i retrata una ciutat sotmesa a la injustícia i la violència on els joves encara s’atrevien a somiar. En aquesta novel·la, que es llegeix com un glop d’estiu, la literatura i el Mediterrani es fusionen creant una llum pròpia. Les nostres riqueses ens parla de la passió i la tenacitat, però sobretot de la determinació d’Edmond Charlot, una figura exemplar que va dedicar la seva existència a la literatura com a acte de resistència i es va atrevir a somiar un espai que fes de pont entre les dues ribes del Mediterrani sota tres valors cabdals: ‘literatura, art i amistat’.

Marta Rubirola i Aniol Rafel, editors de Periscopi

Categories: literatura

ISAKOV IN DA HOUSE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 10/11/2018 - 19:48
Tanques els ulls i penses "Que la gira passi per Hartford". I hi passa. Avui. Gran cap de setmana, doncs. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

2018, Any Josep M. Llompart (records)

Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record


Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la poesia



La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.

Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.

(12-VIII-08)

Miquel López Crespí

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)


Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Cites literàries


La mar semblava irreal, de tan neta i plana. De tant en tant saltaven quatre o cinc peixets voladors. Les gotetes que deixaven anar s’irisaven, pluja minúscula.Viatge a l’esperança, d’Artur Bladé i Desumvila .Som insolidaris en la victòria i en la desfeta (en la desfeta sobretot, ja que fatalment esmicola i divideix.L’exiliada, d’Artur Bladé i Desumvila .Pobleu dels vostres vides de versos fugissers,els cementiris de paraulesno mereixen tanta glòria.
Els versos inicials, de Miquel Reverté .No m’encetis massa de pressaque puc quedar clivellat pertot arreu.
Kalenda d’hivern, de Raimond Aguiló .Du un gotet de vi pinçat amb els dits tal com una aranya duria una mosca que ha atrapat a la teranyina.Besòs Mar, de Lluís Bosch .Cansada de besar la teva absència, dibuixo caragols de colors que t'arribaran per la mateixa finestra que jo. I gairebé diria que plou a totes les estacions.Passions mínimes, de Bel Olid .Li semblava que, si sabien llegir llibres, també sabrien llegir persones.El metge i un gos d’atura, d’Inès Vidal Farré .És molt difícil assumir l’esperança de viure si qualsevol record o objecte antic no aporta més que nostàlgia.Un sol de veritat, d’Agustí Clua
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors - dBalears i la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


Categories: literatura

Llegint Batre l'aire, de Raimond Aguiló


Llegint Batre l'aire, de Raimond Aguiló
XXXIII Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer Vallgorguina
Categories: literatura

Patrimoni de l'ànima







Versos, música i bombolles, un acte molt entranyable avui a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.Gonzalo Luna és una persona encantadora, provinent del Perú i Uruguai, fa mols anys va aterrar a Barcelona, on trobava serioses dificultats per a aprendre a parlar el català, perquè, coms tots sabem, és molt més fàcil viure a Barcelona plenament en castellà que en català, diguin el que diguin, falsegin el que falsegin. Impulsat pel seu desig d’aprendre català i de gaudir d’una vida de més qualitat, va llegir que a les Terres de l’Ebre era el lloc on més percentatge de català es parlava, i així va fer cap a Tortosa. I aquí pot parlar i ser contestat en català de forma fàcil i quotidiana. I aquí, generosament, s’ofereix per fer de voluntari a la Biblioteca i per col·laborar en tot el que convingui.I per a cantar, una de les seves passions.Aquests dies, aprofitant que està a Tortosa el pianista Martín Fernández, farà els concerts “Patrimoni de l’ànima”, amb cançons de tota la vida, boleros, tangos, balades, etc, a diversos locals entre els 8 i l’11 de novembre. Però ha volgut iniciar-los a la Biblioteca.I fruit a la coneixença i amistat que va creixent gràcies a les trobades dels diLLUMs d’arts al forn, també li hem volgut fer costat, amb lectures de poemes, Anna Maria Franco, Montse Boldú, Montserrat Pallarès i Jesús M. Tibau.I és que l’amistat amb gent de sensibilitat bessona és un autèntic Patrimoni de l’ànima.Gràcies Gonzalo per ser com ets. Gràcies per ser un de nosaltres.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura