literatura

12 D'ABRIL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 12/04/2019 - 10:58
I tant que tenen risc, unes eleccions. Si més no per als tramvies. Ens ho explica el rei dels detalls barcelonins, l'Enric H. March. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

SALVE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 11/04/2019 - 18:25
Ara, de la provocació en diuen valentia. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La decadència de l´aristocràcia mallorquina i el feixisme

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició -


Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)


Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.

Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.

-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.

Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.


Categories: literatura

Lyona i David Fernàndez revolucionen la llegenda de sant Jordi

Vilaweb Lletres - Dc, 10/04/2019 - 21:50

Lyona i David Fernàndez uneixen forces per revolucionar la llegenda de Sant Jordi. Acaben de publicar La revolta de santa Jordina a l’editorial Amsterdam Llibres. Ni cavallers ni princeses. De la tradicional llegenda de sant Jordi, tal com la coneixem tots, en queda ben poc. Només se’n salva al Drac, el Rei, la rosa i el poble de Montblanc. La resta viu una gran revolució, impulsada per santa Jordina. ‘En realitat els personatges hi són tots, però capgirats. Cap no acompleix la seva funció tradicional’, explica David Fernàndez, qui confessa haver escrit una versió alternativa de la llegenda. Fa un any Lyona i David van participar en el programa ‘Dibuixa contes’ de Betevé. Els va tocar explicar la llegenda de sant Jordi, en aquell cas reconvertida per Estel Solé en santa Jordina. La història es mantenia intacta, però transformaven sant Jordi en una heroïna.

Veient que la idea funcionava, el director d’Amsterdam Llibres, Joan Carles Girbés, els van proposar de plasmar-la en un llibre. Van acceptar-ho, però hi volien fer canvis. Finalment, de canvi en canvi, van acabar capgirant la història de dalt a baix.

‘Jo no m’hi veig reflectida, en la princesa, però si en santa Jordina’, diu Lyona, la il·lustradora. Perquè la protagonista d’aquell llibre té ben poc a veure amb aquella princesa poruga i pàmfila que ens ha arribat amb la literatura infantil. La Jordina és una noia republicana, feminista, d’ànima lliure i amb una consciència crítica que aconseguirà mobilitzar tot un poble contra el rei.

‘És molt important de reconstruir la ficció d’un punt de vista feminista‘, afegeix. Lyona pensa que cal donar nous referents als infants: ‘Cal que les dones deixin de ser dones desitjades, que deixin de ser princeses que han de ser salvades. I que de cop hi volta també puguin ser heroïnes. Que les nenes puguin veure personatges que realment les inspirin.’

Més allà d’una simple feminització

Ara el llibre va molt més enllà d’una simple feminització de la llegenda. És farcit de símbols. Es dedica a trencar estereotips. Santa Jordina no és una heroïna típica, més aviat és una antiheroïna. Com es diu a la contraportada del conte, en aquest cas el poble no és salvat per un cavaller. És el poble que salva el poble. Santa Jordina aconsegueix que tots els montblanquins s’uneixin per liquidar la tirania del rei i la maldat del drac.

‘L’aspecte més bonic de santa Jordina és que no és una heroïna egocèntrica i narcisista. És tot el contrari, es dedica a aplegar la gent i a fer assemblees’, explica Lyona. Per tant, és una heroïna que no cerca protagonisme. Treballa per la comunitat.

‘La història de santa Jordina lliga amb la realitat de l’agenda feminista’, explica David Fernàndez. ‘Ara venim de dues vagues feministes històriques. Qui és la líder? Qui és la salvadora? Qui és la presidenta? El feminisme és horitzontal, per definició. Com santa Jordina, es fa dins les lògiques de solidaritat i suport mutu.’

L’octubre republicà arriba a la llegenda de santa Jordina

Però no hi ha res casual, en aquest llibre. Tal com diu David Fernàndez, qualsevol coincidència amb la realitat no és pura coincidència. Al llibre tot és molt pensat. El rei es diu Estat i mana amb mà de ferro. Tant que quan perd l’autoritat crida el Drac Mercat, capitost del frau i de l’enganyifa, que es dedica a espantar el poble. I el drac no arriba pas en qualsevol moment, sinó després del darrer octubre, en què a Montblanc s’ha fet un referèndum per canviar les coses i enterrar la tirania del rei. I quan el drac s’enfada envia el comissari Piolín a Montblanc amb un vaixell per tal de llegir el comunicat número 155 a la població.

Encara més, el poble mata el drac amb un empatx de democràcia i cultura. Ho fa amb les urnes que havia fet servir per al referèndum de l’octubre i amb llibres. Primer l’estaborneix amb els llibres i en acabat el remata fent-li menjar urnes i més urnes del referèndum.

‘El fill d’un bon amic quan va arribar a la pàgina vint ho va veure clar’, explica David Fernàndez. ‘Pare, això és el Primer d’Octubre, no?’, li va demanar. En definitiva, aquesta llegenda reivindica la tardor republicana del 2017. El fet que sigui una victòria no violenta amb urnes i llibres acosta la història amb els fets que van passar en aquest país ara fa un any i mig.

Dues llegendes que conviuen

Casualment, Lyona acaba de publicar un altre llibre sobre la llegenda de sant Jordi, El meu primer Sant Jordi, pensat per als més petits. D’ençà de l’aparició de la nova heroïna, sant Jordi i santa Jordina cohabiten. ‘Sempre haurem d’explicar que santa Jordina va arribar perquè hi havia un sant Jordi’, diu David Fernàndez, qui recorda que d’ací a uns quants anys haurem d’explicar que antigament els herois només eren homes salvant dones o nens.

The post Lyona i David Fernàndez revolucionen la llegenda de sant Jordi appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

AL MAPA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 10/04/2019 - 18:09
Va ser George Steiner qui va definir els carrers i les places de les principals ciutats europees com una caixa de ressonància de les grans fites històriques de la comunitat. En general, en aquest ressò hi solen destacar reis, batalles i glòries pàtries diverses, però també hi treuen el nas de tant en tant els escriptors i la literatura. L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’oficina Barcelona Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Especial Llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi 2019

Vilaweb Lletres - Dm, 09/04/2019 - 21:50

CATORZE NOMS PER A AQUEST SANT JORDI
Jordi Lara, Sis nits d’agost (Edicions de 1984)
Toni Sala, Persecució (L’Altra Editorial)
Ada Castell, Mare (la Campana)
Marc Pastor, Els àngels em miren (Amsterdam)
Joan Benesiu, Serem Atlàntida (Periscopi)
Ramon Mas, Estigmes (Edicions de 1984)
Maria Barbal, A l’amic escocès (Columna)
Sílvia Soler, El fibló (Columna)
Ramon Solsona, Disset pianos (Proa)
Joaquim Carbó, Testament (Males Herbes)
Joanjo Garcia, Insurrectes de res (Sembra Llibres)
Gerard Quintana, Entre el cel i la terra (Columna)
Alba Dalmau, El camí dels esbarzers (Angle editorial)
Salvador Macip, Els finals no arriben mai de sobte (Enciclopèdia)

PER ALS CERCADORS DE PREMIS LITERARIS: OBRA INÈDITA
De narrativa
Jordi Cabré, Digues un desig (premi Sant Jordi, Òmnium / Enciclopèdia)
Rafel Nadal, El fill de l’italià (premi Ramon Llull, Columna)
Anna Moner, La mirada de vidre (premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, Bromera)
Salvador Company, Fons de formes (premi Andròmina de narrativa, Edicions 3i4)
Rosa Calafat, I la mort tindrà el seu domini (premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la, el Gall Editor)
Marc Artigau, La vigília (premi Josep Pla, Destino)
Víctor Garcia Tur, El país dels cecs (premi Mercè Rodoreda de contes, Proa)
Xavier Mas Craviotto, La mort lenta (premi Documenta, l’Altra Editorial)
Víctor Labrado, Veus, la mar (premi Joanot Martorell de narrativa, Edicions 62)
Anna Monreal, Tristany (premi de novel·la curta Just M. Casero, Empúries)

De poesia
Carles Rebassa, Sons bruts (premi Carles Riba de poesia, Proa)
Carles Mulet, Naixement d’Islàndia (premi Vicent Andrés Estellés de poesia, Edicions 3i4)
Teresa Pascual, Vertical (premi Ausiàs March de poesia, Edicions 62)
Antoni Ribas Tur, Les despulles d’un somni (premi de poesia Joan Perucho ‘Vila d’Ascó’, Edicions Saldonar)

PER ALS CERCADORS DE PREMIS LITERARIS: A OBRA PUBLICADA
Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes(premi Òmnium a la novel·la catalana de l’any, Periscopi)
Enric Casasses, El nus la flor (premi de la Crítica Catalana en poesia, Edicions Poncianes)
Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina (premi Crítica Serra d’Or de narrativa i premi de la Crítica Catalana en narrativa, Quaderns Crema)
Melcior Comes, Sobre la terra impura (premi Crítica Serra d’Or de novel·la, Proa)
Sebastià Alzamora, La netedat (premi Crítica Serra d’Or de poesia, Proa)
Íngrid Guardiola, L’ull i la navalla (premi Crítica Serra d’Or d’assaig, Arcàdia)
William Faulkner, Llum d’agost. Traduït per Esther Tallada (premi Crítica Serra d’Or de traducció, Edicions de 1984)
Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona (premi Crítica Serra d’Or de biografia, Meteora)
Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt (premi Josep Maria Llompart de poesia, Edicions 62)
Joseba Sarrionandia És morta la poesia?. Traduït per Ainara Munt Ojanguren (premi Rafel Jaume a la millor traducció poètica de l’any, Pol·len Edicions)

REBELS I PROVOCADORS
Pepe Sales, La passió segons Pepe Sales (laBreu)
Sebastià Portell, Ariel i els cossos (Empúries)
Damià Bardera, Un circ al pati de casa (Empúries)
Ferran Garcia, Blasfèmia (Males Herbes)

DEBUTS LITERARIS
Ferran March, El que dura un cigarro (Godall Edicions)
Santi Baró, La filla de la tempesta (Edicions 62)
Marta Batallé, L’origen de les cols violeta (Empúries)
Jordi Campoy, La noia del violoncel (Columna)
Uri Costak, L’estilita (Amsterdam)
Laura Gost, La cosina gran (Lleonard Muntaner Editor)
Bruno Oro, Tu busques amor i jo cobertura (Rosa dels Vents)
Martí Rodríguez Pont, L’agitador de mons (Gregal)

FORNADA LITERÀRIA
Jordi Masó Rahola, L’hivern a Corfú (Males Herbes)
Maiol de Gràcia Clotet. Projecte tothom (Més Llibres)
Neus Canyelles, Les millors vacances de la meva vida (Empúries)
Antònia Vicens, Ànima de gos (AdiA)
Flavia Company, Magôkoro. Carta del pare de la Haru (Catedral)
David Cirici, L’olor del desig (Proa)
Gemma Cerdà, Mudances (Comanegra)
Carles Casajuana, Les pompes del diable (Proa)
Àngel Casas, Carta d’una desassossegada (i altres relats) (Quaderns Crema)
Imma Tubella, A cavall del vent (Columna)
Francesca Alern, La jove Laura (Cossetània)
Gabriel Janer Manila, Amor, no estàs fatigat (Proa)
Maria Lluïsa Amorós, Berenar sota les moreres (Onada Edicions)
Lluís Romero, El carrer (Brau Edicions)
Joan Botta i Orfila, Totes les meves veritats (Rosa dels Vents)
Isidre Grau, L’home que perseguia la veritat (Editorial Gregal)
Pau Faner, Formigues dins els pantalons (Editorial Gregal)
Teresa Ibars, Atles de l’oblit (Pagès Editors)
Jon López de Viñaspre, Eclipsis (Lapislàtzuli)

CLÀSSICS MODERNS
Pere Calders, Contes (1936-1968) (Rosa dels Vents)
Pere Calders, Contes (1978-1992) (Rosa dels Vents)
Víctor Català, Tots els contes 3 (Club Editor)
Aurora Bertrana, La Ciutat dels Joves (Males Herbes)
Josep Maria Francès, La rossa de mal pèl (Adesiara)
Josep M. de Sagarra, Teatre 7. L’hostal de la Glòria… (Edicions 3i4)

CLÀSSICS MEDIEVALS
Anònim, Curial e Güelfa (edició crítica) (Editorial Barcino)
Hores de Ramon Llull (Publicacions Abadia de Montserrat)

COMMEMORACIONS
Arnau Puig, Brossa, escamotejador i burleta (Comanegra)
Teresa Grandas i Pedro G. Romero, Poesia Brossa (Macba)
Jordi Manent i David Paloma, Pompeu Fabra. Vida i obra en imatges (Editorial Base)
Dolors Monserdà, Maria Glòria / No sempre és culpa d’ella (Adesiara)
Mercè Rodoreda, Aloma. Edició commemorativa amb motiu del 50è aniversari (Edicions 62)
Pep Valsalobre i Vicent Melchor (eds.), Joan Ramis i Ramis, Lucrècia (Edicions Vitel·la)

NEGRA I CRIMINAL
Donna Leon, En nom del fill (Edicions 62)
Andrea Camilleri, La roda dels equívocs. Traduït per Pau Vidal (Edicions 62)
Petros Màrkaris, Universitat per a assassins (Tusquets)
Carlos Zanón, Carvalho. Problemes d’identitat (Columna)
Hjorth & Rosenfeldt, Mentides consentides (Columna)
Benjamin Black, Els llops de Praga. Traduït per Eduard Castanyo (Bromera)
Mary Higgins Clark, T’estic vigilant (Edicions 62)
Suzanne O’Sullivan, El cervell convuls. Traduït per Anna Turró Armengol (Angle Editorial)
Camila Läckberg, La gàbia d’or. Traduït per Marc Delgado (Amsterdam)
Camila Läckberg, La bruixa. Traduït per Marc Delgado (Amsterdam)
Jan Stocklassa, Stieg Larsson. El llegat. Les claus ocultes de l’assassinat d’Olof Palme (Ara Llibres)
Dirk Kurbjuweit, L’ombra del dubte. Traduït per Ramon Monton (Amsterdam)
Catherine O’Connell, Confidències i traïcions (Columna)
Gwenda Bond, Ments perilloses (Stranger things) (Columna)
David Marín, Purgatori (premi Crims de Tinta, RBA-la Magrana)
Andreu Martín, Tothom et recordarà (premi de narrativa Ciutat de Vila-real, Alrevés/Crims.cat)
Jordi de Manuel, La barrera (Alrevés/Crims.cat)
Sandrine Collette, El soterrani. Traduït per Maria Llopis (Alrevés/Crims.cat)
Sebastià Bennasar, L’any que vaig assassinar Rita Barberà (AdiA)
Teresa Juvé, L’arbre trencat (Meteora)
Anna Carreras i Aubets, L’ull de l’escarabat (Llibres del Delicte)
Carles Mentuy, La memòria de la Vall Fosca (Llibres del Delicte)
Miguel Aguirre, Animals dels marges (Llibres del Delicte)
Diversos autors, Assassins de l’Ebre (Llibres del Delicte)

RECLUSIONS, EXILIS, FUGIDES
Charlotte Delbo, La mesura dels nostres dies. Traduït per Valèria Gaillard (Club Editor)
Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor)
Diversos autors, D’Argelers a Calais [i Brussel·les] (Editorial Afers)
Joan Pinyol, Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar)
Heather Morris, El tatuador d’Auschwitz. Traduït per Jordi Boixadós (Amsterdam)
Annette Hess, La casa alemanya (Columna)
Rosa Miró, Filferrada, la platja de les cigonyes negres (Onada Edicions)

TRADUCCIONS

Catorze noms d’entrada
Alice Munro, ¿Qui et penses que ets? Traduït per Dolors Udina (Club Editor)
Agota Kristof, Claus i Lucas. Traduït per Sergi Pàmies (Amsterdam)
Marguerite Duras, El dolor. Traduït per Arnau Pons i Blanca Llum Vidal (laBreu)
Jennifer Clement, Amor Armat. Traduït per Ricard Vela (Més Llibres)
Jennifer Egan, Manhattan Beach. Traduït per Josefina Caball (Edicions de 1984)
Michel Houellebecq, Serotonina. Traduït per Oriol Sánchez Vaqué (LLibres Anagrama)
Julian Barnes, L’única història. Traduït per Alexandre Gombau (Angle Editorial)
Phillippe Claudel, L’arxipèlag del Gos. Traduït per Jordi Martín Lloret (Angle Editorial)
Pierre Lamaitre, Els colors de l’incendi. Traduït per Albert Fejó (Bromera)
Erri De Luca, La natura exposada. Traduït per Albert Fejó (Bromera)
José Eduardo Agualusa, La societat dels somiadors involuntaris. Traduït per Pere Comellas (Periscopi)
Kent Haruf, Benedicció. Traduït per Marta Pera Cucurell (Periscopi)
Gerbrand Bakker, Juny. Traducció de Maria Rosich (Raig Verd)
Helena Janeczek, La noia amb la Leica. Traduït per Oriol Ponsatí (Edicions 62)

Literatura oriental
Sanmao, Diaris d’enlloc. Traduït per Mireia Vargas-Urpí (Rata)
Haruki Murakami, La mort del comanador. Llibre 2 (Empúries)
Sayaka Murata, La noia de la botiga 24 hores (Empúries)

Literatura del continent africà
Ngũgĩ wa Thiong’o i Agustín Comotto (il·lustracions), La revolució vertical. Traduït per Josefina Caball (Raig Verd)
Lesley Nneka Arimah, Què vol dir quan un home cau del cel? Traducció de Dolors Udina (Quaderns Crema)

Literatura anglosaxona
Joseph Mitchell, El secret d’en Joe Gould. Traduït per Griselda Garcia (Edicions de 1984)
Andrew Sean Greer, Les trifulgues de l’Arthur Less. Traduït per Marc Rubió (Edicions de 1984)
Mario Puzo, El padrí (Edicions 62)
Joseph Conrad, La follia d’Almayer (Llibres de l’Avenç)
William Faulkner, El soroll i la fúria. Traduït per Jordi Arbonès (Navona)
A.M. Homes, Dies temibles. Traduït per Elisabet Ràfols Sagués (Angle Editorial)
David Chariandy, Germà. Traduït per Marc Rubió (l’Altra Editorial)
Maggie O’Farrell, Visc, visc, visc. Traduït per Marc Rubió (l’Altra Editorial)
Anne Tyler, La dansa del rellotge. Traduït per Marc Rubió (Proa)
Jeanette Winterson, La passió. Traduït per Dolors Udina (Periscopi)
James Baldwin, El blues de Beale Street. Traduït per Oriol Ampuero (Edicions de 1984)
James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses. Traduït per Mar Vidal (Viena)
Katherine Marsh, Un lloc al món (Columna)
Gabriel Tallent, Amor del meu cor (Empúries)
Kate Mosse, La ciutat del foc (Columna)
A. L. Kennedy, La petita serp (Rosa dels Vents)
Jamaica Kincaid, Autobiografia de la meva mare. Traduït per Carme Geronès (Editorial les Hores)

Literatura francesa
Amélie Nothomb, Pica’t al cor. Traduït per Ferran Ràfols Gesa (Llibres Anagrama)
Éric Vuillard, 14 de juliol. Traduït per Jordi Martín Lloret (Edicions 62)
David Foenkinos, Cap a la bellesa. Traduït per Joan Pau Hernàndez (Edicions 62)
Ivan Jablonka, Una casa amb rodes (Llibres Anagrama)
Fleur Jaeggy, La por del cel. Traduït per Anna Casassas (Editorial les Hores)
Molière, L’escola dels màrtirs (Editorial Barcino)
Madame de La Fayette, La princesa de Clèves. Traduït per Josep A. Grimalt (Quid Pro Quo)
Maurice Blanchot, Thomas l’Obscur. Traduït per Arnau Pons (Editorial Flâneur)

Literatura italiana
Natalia Ginzburg, Les veus del capvespre (Edicions de la Ela Geminada)
Gesualdo Bufalino, Argos el cec. Traduït per Carme Arenas (Quid Pro Quo)
Wu Ming, Altai. Traduït per Pau Vidal (Tigre de Paper)

Literatura centreeuropea
Isaak Bashevis Singer, Un amics de Kafka. Traduït per Maria Rosich (Viena)
Ryszard Kapuscinski, L’emperador. Traduït per Pau Freixa (Navona)
Dirk Kurbjuweit, L’ombra del dubte. Traduït per Ramon Monton (Amsterdam)

Literatura russa
Andrei Beli, Petersburg. Traduït per Miquel Cabal Guarro (Edicions de 1984)
Nikolai Gógol, Vetlles en un veïnat de Dikanka. Traduït per Miquel Cabal Guarro (Males Herbes)

Literatura espanyola
Fernando Aramburu, Pàtria (Columna)
Pepa Roma, Una família imperfecta. Traduït per Blanca Llum Vidal (Pagès Editors)
Blue Jeans, El puzle de cristall (Columna)
Milena Busquets, Homes elegants (Ara Llibres)

POESIA
Salvador Renobell Bosch, Perquè ha de ser així (Edicions Poncianes)
Paul Celan, Reixes de llengua, Traduït per Arnau Pons (labreu)
Pau Vadell, Terra llarga (laBreu)
Anna Gual, Altres semideus (laBreu)
Víctor Sunyol, Amb Nausica (laBreu)
Susanna Rafart, Beatriu o la frontera (laBreu)
Marc Rovira, Cap vespre (Proa)
Enric Sòria, Abans del vepre (Proa)
Maria Antònia Massanet, Aus de ramat (AdiA)
Miquel Àngel Adrover, Ara he vist passar una mèrlera (AdiA)
Stefano M. Cingolani, Ho veig per la veu (Cafè Central / Eumo)
Lluís Calvo, Ancestral (Cafè Central / Eumo)
Joan Navarro, La nit transeünt (Lleonard Muntaner Editors)
Àngel Terrón, El llibre del mercuri (1975-1985) (Lleonard Muntaner Editors)
Mònica Miró Vinaixa, Hybrida (Godall Edicions)
Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja. Traduït per Jaume Subirana (Godall Edicions)
Ester Xargay, Desintegrar-se (Meteora)
Sònia Moya, Silur (Meteora)
Vicenç Llorca, Cos de poderosa llum (Meteora)
Francesc Pou, Cel d’horabaixa (Neopàtria)
Manolo Alonso i Català, Quadern per a Joan (Neopàtria)
Àlex Susanna, Dits tacats. Antologia 1978-2018 (Pagès Editors)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias, Poetes de Ponent. Antologia (de la Renaixença als nostres dies) (Pagès Editors)
Marta Pera Cucurell, La quinta essència de la pols (Pagès Editors)
Salvador Comelles, La paraula en el temps (Pagès Editors)
Albert Gavaldà, Poemes d’Abissínia (Pagès Editors)
Lluís Massanet, En entredit (Llibres del Segle)
José Luis García Herrera, La memòria de les petjades (premi de poesia Vila d’Almassora, Onada Edicions)
Lluís Busquets i Grabulosa, Si voleu, desllegiu-me (Antologia poètica inèdita) (Editorial Comte d’Aure)
M. Carmen Sáez Lorente, Les hores imprecises (Quaderns de la Font del Cargol)
Albert Carol Bruguera, Regalimant tinta entre tu i jo (Edicions Vitel·la)
Bartomeu Ribes, Les incapacitats (una proposta d’argument) (Arola Editors)

LLIBRES DES DE DINS I AL VOLTANT DEL PROCÉS
Jordi Cuixart i Gemma Nierga, Tres dies a la presó (Rosa dels Vents)
Oriol Junqueras, Contes des de la presó (Ara Llibres)
Raül Romeva, Esperança i llibertat (Ara Llibres)
Xavier Milian Nebot, El poder del poble. L’autoorganització veïnal dels CDR (Sembra Llibres)
Xavier Domènech, Àngels Barceló, Joan Tardà, Entre Ítaca i Icària. Reflexions sobre Catalunya, Espanya i les esquerres (Roca Editorial)
Quim Torra, Honorables. Cartes a la pàtria perduda (Editorial Gregal)
Benet Salellas, Jo acuso (Pagès Editors)
Jaume Alonso-Cuevillas, 1 judici (polític) i 100 preguntes (Símbol)
Carles Capuzano, Reimaginem la indepedència. Un projecte vàlid per a tothom (Libros de la Catarata)
Josep Casulleras Nualart, La batalla de l’exili (Ara Llibres)
Sergi Sol, Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures (Ara Llibres)
Diversos autors, Després del procés, què? Reflexions de la generació que ve (Pagès Editors)
Hilari Raguer, La independència ja ha començat (Editorial Base)
Enric Marín i Joan M. Tresserras, Obertura republicana (Pòrtic)
Josep Antoni Duran Lleida, El risc de la veritat (Proa)
Beatriz Talegón, Llibertat d’excepció. Vuit veus perseguides que no han aconseguit silenciar (Pagès Editors)

OBJECTIU: MUNICIPALS
Jaume Collboni, Imaginem Barcelona (Pòrtic)
Noël Mamère i Patrick Farbiaz, Contra Valls. Traduït per Judith Escales (Saldonar)
Jordi Graupera, Una proposta per a Barcelona (Destino)

ANTECEDENTS QUE SÓN FARS
Plató, Fileb. Traduït per Bernat Torres (Edicions de la Ela Geminada)
Émile Zola, Jo acuso! Traduït per Valèria Gaillard (Angle Editorial)
Tev Tolstoi, Contra la guerra i la violència. Traduït per Arnau Barios (Angle Editorial)
Vixnuxarmà, Pantxatantra. Traduït per Aleix Ruiz Falqués (Adesiara)
Sunzi, L’Art de la guerra (Publicacions Abadia de Montserrat)

PER ALS LECTORS ÀVIDS DE REFLEXIÓ
Lluís Calvo, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia)
Miquel Àngel Ballester, L’alteritat en el diàleg (Lleonard Muntaner Editor)
Joan Foncuberta i Xavier Antich, Revelacions. Dos assaig sobre fotografia (Arcàdia)
Richard Sennett, Construir i habitar. Ètica per a la ciutat (Arcàdia)
Xavier Bru de Sala, Barcelonismes (Tibidabo Edicions)
Joan-Carles Mèlich, La religió de l’ateu (Fragmenta Editorial)
Raimon Panikkar, La tradició cristiana (Fragmenta Editorial)
Lluís Quintana, Art i blasfèmica. El cas Veronese (Fragmenta Editorial)

ASSAIG LITERARI
Antoni Martí Monterde, Joan Fuster: la paraula assaig (Editorial Afers)
Ray Bradbury, Zen en l’art d’escriure. Traduït per Marta Pera (Viena)
Jaume Cabré, Tres assaigs (Proa)
Antoni Martín Monterde, París, Madrid, Nova York: les ciutat de lluny de Josep Pla (premi Joan Fuster d’Assaig, Edicions 3i4)

SIGNES DELS TEMPS D’AVUI
Diversos autors, projecte dirigit per Marina Garcés, Humanitats en acció (Raig Verd)
Simona Škrabec, Torno del bosc amb les mans tenyides (Llibres de l’Avenç)
Jason Stanley, Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida. Traduït per Lucía Giordano (Blackie Books)
Michela Murgia, Instruccions per fer-se feixista. Traducció de Mercè Ubach (Empúries)
Jordi Navarro Garcia, Madrit (Tigre de Paper)
Laura Huerga i Blanca Busquets, Tu, calla! Sobre el dret a la llibertat d’expressió i manifestació (Raig Verd)
Alfons Durán-Pich, L’oligarca camuflat. Radiografia del poder (Navona)
Ricard Gomà i Joan Subirats coordinadors, Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya (Galaxia Gutenberg)
Josep Burgaya, La política malgrat tot. De consumidors a ciutadans (Eumo)
Ignasi Moreta, Conversa amb Lluís Duch. Religió, comunicació i política (Fragmenta Editorial)
Àlex de la Guia i Núria Caro, Generació #LoRiuÉsVida (Cossetània)
Rossend Domènech, Els nous bàrbars (Gregal)
Rafael Vilasanjuan Sanpere, Les fronteres d’Ulisses. La crisi dels refugiats a Europa (Publicacions Abadia de Montserrat)
Xavier Aldekoa, Indestructibles (Columna)
Amadou Bocar Sam Daff, La perla negra (Saldonar)
Lolita Bosch i Oriol Malet (il·lustracions), Aquí tenim l’esperança que estàvem buscant! (Ara llibres)
Albert Casals, Els mons on a mi m’agrada viure (Edicions 62)
Diversos autors. Edició de Ricard Espelt i Núria Vega, Cooperativisme i agroecologia a Barcelona. 25 anys: 1993-2018 (Comanegra)

MATERNITATS, FEMINISME, CENTRALITAT DE LA DONA
Virginie Despentes, Vernon Subutex 1. Traduït per Anna Casassas (Sembra Llibres)
Diverses autores, Feminisme per al 99%. Manifest. Traduït per Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Aina Torres i Helena Pérez García (il·lustracions), Dones rebels. Històries contra el silenci (Sembra Llibres)
Diverses autores, Per què les dones salvaran el planeta. Traduït per Josefina Caball (Raig Verd)
Shaina Joy Machlus amb il·lustracions de Petra Eriksson, La paraula més sexi és sí. Traduït per Núria Parés (L’Altra editorial)
Sheila Heti, Maternitat. Traduït per Maria Bosom (Més llibres)
Esther Vivas, Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat (Ara Llibres)
Ariadna Oltra, Soc feminista i no ho sabia (Rosa dels Vents)
Maria Ripoll i Elisenda Roca, Dues dones nues. Relats (Rosa dels Vents)
Toni Galmès i M. Àngels Cabré, Lila, Història gràfica d’una lluita (Comanegra)
Antoni Gelonh, 100 dones catalanes (Viena)
Bartomeu Mestre, Blues amb dones (El Gall Editor)

HISTORIOGRAFIES
Joep Leerssen, El pensament nacional a Europa. Una història cultural (Editorial Afers)
Robert Graves, Adeu a tot això. Traduït per David Guixeras Olivet (Edicions de la Ela Geminada)
Xavier Garí de Barbarà, Orígens i evolució del Moviment per la Pau a Catalunya (1950-1980) (Pagès editors)
Jaume Muñoz Jofre, Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya, 1945-1982 (Llibres de l’Avenç)
Ferran Aisa, La vaga de la Canadenca. La conquesta de les vuit hores (Edicions de 1984)
Diversos autors. Direcció Martí de Riquer, Història mundial de Catalunya (Edicions 62)
Miquel Borrell i Sabater, Biografia de Catalunya (Editorial Gregal)
Diversos autors. Direccció i coordinació Bernat Puigdollers, Art i cultura de postguerra. Barcelona 1939-1962 (Ajuntament de Barcelona i Editorial Àmbit)
Diversos autors, Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge (Comanegra)
Vicent Baydal, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana)
Ferran Dalmau i David Sancho, Fills de la vuitena. 50 anys d’esquerra independentista a l’Aran, els Pirineus i Ponent (Pagès Editors)
Pelai Pagès i Blanch, Perseguint Andreu Nin (Editoria Base)
Antonio Gramsci, Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme 1917-1926. Traduït per Joan Tafalla i Mercè Tafalla (Tigre de Paper)
Xavier Roig, L’enigma rus (la Campana)
Carles Viñas, Futbol a través dels soviets (Tigre de Paper)
Núria Perpinyà, La cadira trencada. Teatre català d’avantguarda (Arola Editors)
Baltasar Samper, Música de jazz. Conferències de 1935 (Lleonard Muntaner Editor)
Marc Dalmau Torvà, Gràfica cooperativa a Barcelona. Iconografia del cooperativisme obrer (1875-1939) (Montaber)
Jordi Bilbeny, Cristòfor Colom, príncep de Catalunya (Librooks)

HISTÒRIES IL·LUSTRADES
John Carlin i Oriol Malet (il·lustracions), Mandela i el general (Comanegra)
George Orwell, Homenatge a Catalunya (adaptació gràfica de Jordi de Miguel i Andrea Lucio) (Rosa dels Vents)
Nadia Mazzenga, On és casa meva? (Comanegra)
Alícia Casadesús i Antoni Clapés, Microgrames (Llibres del Segle)
Enric Satué, Nolasc Acarín i André Ricard, Cartes per a bústies, bústies per a cartes (Vibop Edicions)
Martí Domínguez, Històries naturals (il·lustrat per Perico Pastor) (Pòrtic)

EPISTOLARIS, ARTICLES, BIOGRAFIES, MEMÒRIES
Epistolari Joan Colomines – Salvador Espriu (Publicacions Abadia de Montserrat)
Maria Aurèlia Capmany, Pedra de toc (Comanegra)
Domènec Guansé, L’exili perdurable. Epistolari selecte (Editorial Afers)
Rodolf Llorens i Jordana, D’art, política i cinema (Editorial Afers)
Miquel-Lluís Muntané, Miquel Pujadó, el bard incombustible (Llibres del Segle)
Jordi Ibañez Fanés, Un quartet (Tusquets)

OFICIS, CULTURA
Sidney Lumet, Com es fan les pel·lícules. Traduït per Ada Arbós (Viena)
Shaun Bythell, Diari d’un llibreter. Traduït per Mar Vidal (Viena)
Jordi Carrión, Llibreries. Edició ampliada. Traduït per Maria Llopis (Navona)
Manel Güell Barceló, Escultors de la festa (Pagès Editors)
Jordi Carreras Barreda, El vidre català (Brau Edicions)

LLIBRES ‘SANTJORDIANS’ I ALTRES LLEGENDES
David Fernández i Lyona (il·lustracions), La revolta de Santa Jordina (Amsterdam)
Albert Espinosa, El millor d’anar és tornar (Rosa dels Vents)
Mireia Sallarès, Com una mica d’aigura al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor (Arcàdia)
Joan de Déu Prats, Enamora’t. Llegendes catalanes d’amor (Cossetània)
Àlex Rovira, Amor (Columna)
Miquel Martín i Serra, Llegendes de nit (Edicions Sidillà)
Aureli Capmany, Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De gener a juny (Edicions Sidillà)
Laura Villalba Arasa, Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles (Publicacions Abadia de Montserrat)

PARES I FILLS / FAMÍLIA I ESCOLA
Jaume Funes, Estima’m quan menys m’ho mereixi perquè és quan més ho necessito (Columna)
Maria Jesús Comellas, T’escolto, t’entenc, t’estimo… I per això t’educaré sense sentir-me culpable (Columna)
Enric Prats, L’escola importa. Notes per repensar l’educació (Eumo)
Mar Esteve Ràfols, Aventures d’aprenentatge. Construir l’escola amb el treball amb projectes (Eumo)

DE CÓRRER / DE FER SALUT
Josep Cot i Antoni Gimeno, Tornar al bosc (Sidillà)
Núria Picas, Ara o mai (Columna)
Emelie Forsberg, Córrer i viure (Columna)
Héctor García i Francesc Miralles, Ichigo Ichie. Fes de cada instant un moment únic (Catedral)
Tània Sarrias, No et rendeixis (Angle Editorial)
Carolina Checa, Noemí Elvira, Anna Morero, Tot el que necessites saber sobre sexualitat (Rosa dels Vents)

CUINAR, MENJAR I BEURE
Kakuzo Okakura, El llibre del te. Traducció Ricard Vela (Angle Editorial)
Oliver Benet, Per què odiava en Ferran Adrià? (Edicions Sidillà)
Joan Roca, Cuina mare (Columna)
Paco Alonso, La cuina de les Comtesses (Vincle Editorial)
David Monteagudo, Si vols que t’estimin (Rata)
Christian Escribà i Sílvia Tarragó, L’obrador dels prodigis (Columna)
Roger Torres i Graell, Gust de cacau (Viena)
Sebastià Bennasar, Terra aspriva (un western) (premi de novel·la curta Celler de Lletres, Meteora)
Isabel M. Ribot Blanes, Cuina mallorquina casolana. Receptes i relats (Lleonard Muntaner Editor)
Tomàs Vibot, L’ensaïmada: l’espiral de plaer (el Gall Editor)
Carla Zaplana, Menja net (Cossetània)
Núria Gispert, Cuina en menys de tres hores per a tota la setmana (Cossetània)
Lluís Romero, Els millors vins dolços de Catalunya i els seus maridatge (Cossetània)
Ruth Troyano, Retrats de vi: Maria Sangenís (Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili)
Narcís Comadira, Els raïms immortals i altres textos (Vibop Edicions)
Cristina Armengol, A taula amb Eiximenis. Com beure i menjar a l’Edat Mitjana (Vibop Edicions)
Salvador Comelles i Mercè Galí (il·lustracions), Boníssim! Poemes per llepar-se’n els dits (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Beth Rodergas, Nyam! Cuina, cançons i vida (Bridge)
Vanessa Toinet, Les meves receptes Montessori (Estrella Polar)

Especial: Llibres per cuinar, menjar i beure 

The post Especial Llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi 2019 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - L´any de la neu (XXV)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - L´any de la neu (XXV)


Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit). (Miquel López Crespí)


El temps és summament variable a Lluc. D´un dia amb sol esplendorós pots passar a un altre de ventós, amb aigua que cau a bots i barrals o, com ha passat aquests dies, amb neu fins els genolls. Només havia vist tanta neu en el 56, quan el poble i tot Mallorca s´aixecà vestit de blanc.

Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

L´”any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya. A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven altres sistemes complementaris. Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment, malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut, el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... De fred no en patírem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. Joan Retich, amb el pare del qual anava a repàs a les golfes de casa seva, era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda).

En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer del 56. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es constipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres ens miraven satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!

Els floquets de neu continuaven caient, insistents, damunt la plaça del santuari, damunt les cases, el monestir i les teulades. Aleshores ens refugiàvem al bar d´en Nofre. L´home té ben assortit el llenyer i a la foganya no hi manquen mai bones soques i estelles d´olivera i pi.


Quan, per la neu, la camiona no podia portar-nos les ensaïmades del matí, ens conformàvem amb una bona grapada de galetes d´Inca. Madò Juliana o na Margalida, sempre amatents, ens demanaven si volíem xocolata o cafè amb llet.

M´agradava contemplar el ritu de fer el cafè. En Nofre agafava la capsa d´alumini on hi tenia el preuat tresor. L´obria amb el mànec d´una cullera i, amb gests repetits una i mil vegades, posava la quantitat de grans necessària per a la comanda del moment. A casa nostra, com a casa de tothom, teníem un molinet semblant. Jo era l´encarregat d´anar a cercar el cafè sense moldre a la botiga i, abans que els pares s´aixecassin, ja tenia el cafè preparat damunt la taula. Cap diferència entre els moviments precisos de Nofre Crespí i els meus!

De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. “Quan ho tenguis preparat ens avises”, deia. “El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller”.

Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.

De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!

Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.

Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.

L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.

També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.

A Lluc, la calma s´apodera del nostre esperit. Mestre Josep Ferrer, l´antic combatent republicà, ja és al costat del foc quan nosaltres travessam la porta del local. Després de les salutacions pertinents ens preparam a passar un matí sense excursions. En dies de mal temps només tenim el bar com a refugi o, una altra possibilitat, podem perdre´ns pels passadissos del santuari i visitar el que encara em resta per veure del museu. Però el fred és inclement i preferim el refugi que ens ofereix el bar.

Per mi no és cap patiment no fer alguna de les sortides acostumades a les possessions dels voltants, tornar a fer el camí del Rosari o entretenir-me en el jardí botànic. L´ambient solitari del bar em tranquil·litza. I, ara, amb la marxa de les germanes Gelabert, estam més bé, sense haver de patir les mirades reprovadores de les falangistes. Tots férem un alè quan agafaren, enfurismades, la camiona que les portaria a Inca. Encara ens demanàvem quin eren els motius secrets que les havien portat a Lluc. Però, ben mirat, elles també podien fer-se idèntiques preguntes. Què hi fa un jove de catorze anys en aquell indret? Per quins motius no és a l´institut, estudiant? I el republicà... què hi fa un tísic a una zona de boires hivernenques perjudicials per a la salut?

En el fons tot el que ens envoltava aquelles setmanes d´hivern era irreal, fantasmagòric. La neu caient insistent, lenta, parsimoniosa, era un espectacle únic. Alhora que, situat a la vora del foc, m´encalentia les mans amb el tassó de cafè amb llet, mirava embadalit la plaça blanca com una patena. Tan sols unes petjades en el centre demostraven que algú més matiner que nosaltres havia travessat l´espai enlluernador. La Guàrdia Civil tornant de la seva patrulla nocturna? Algun frare del monestir a la recerca de més llenya per als blauets i la congregació? Un fantasma invisible, algun esperit que nosaltres no podíem veure, anant a retre homenatge a la Verge, amagada rere l´altar major de l´església?

La nevada es fa més insistent. Se senten els picarols de les ovelles. A poc a poc, talment fos un exèrcit que apareix inesperadament, veiem com entren a la plaça el pastor de Son Orfila, en Felipet i el seu ramat. Dimoni, el seu ca negre, va amunt i avall provant de governar les ovelles que van ocupant diversos punts de l´esplanada. Lladrucs del ca i picarols! De cop i volta el silenci que omplia la plaça ha cessat. Els pobres animals resten al costat de la font, sense saber cap on anar. La neu, el tapís blanc que tot ho ocupa, pareix que ha paralitzat el seu sentit instintiu d´orientació.

Just hem acabat de berenar quan s´obre la porta del local i una glopada d´aire fresc i floquets de neu envaeix la gran sala on estam instal·lats. En Felipet, abrigat amb una manta coberta de neu, tanca de seguida i, amb veu tremolosa, ens diu un sonor “Bon dia!”, alhora que, apressat, es situa davant la xemeneia fregant-se les mans. S´espolsa la neu aferrada a la manta, als calçons, al sarró on porta menjar, ganivet, la pipa i el tabac. Ho sé perquè sovint, anant d´excursió amb la padrina pels voltants del santuari, l´hem trobar i hem petat la conversa. Dins el sarró, tot el que necessita per anar pel món: quatre bocins de pa, formatge o sobrassada per passar el dia, alguna poma o taronja, segons la temporada, i els més preuat: els seus estris de fumador.

Mentre prova d´encalentir-se, ens explica els problemes que ha tengut durant la nit que acabam de passar. “De cop i volta”, conta, adreçant-se a l´escassa clientela del bar, “la neu ens agafà a la muntanya, lluny de qualsevol recapte. Quan sortírem a pasturar el ramat res no feia sospitar el que passaria. El sol lluïa esplendorós i sortírem de Son Orfila com cada dia, sense cap mena de preocupació. Per desgràcia vaig endinsar-me més enllà del recorregut habitual. En veure l´aspecte que prenia la tempesta vaig provar d´apressar-me, mirar de tornar prest. Però el més fort de la nevada ens va fer deturar. No podíem avançar. Les ovelles estaven atemorides, belaven sense aturar. El ca em mirava sense saber el que havia de fer”.

En Nofre li serví un cafè ben carregat i una copa de conyac que en Felip es va beure d´immediat. Amb un gest en va demanar un altre. Als seus peus, la neu que es fonia a l´escalfor de la foganya; havia fet un bassiol que arribava fins a l´indret on dormien, senyors, els moixos. Aquests, amb cara de pocs amics, marxaren cap allà on no arribaven els petits rierols d´aigua. Miolaven, protestant d´aquella interrupció en la seva vida, per haver d´abandonar el lloc privilegiat de què gaudien davant el foc.

En Felipet, ja més calmat, posà la manta damunt una cadira a fi que s´anàs eixugant mentre continuava el relat. “Sortosament ensopegàrem amb un garrofer gran. No era una caseta que ens pogués protegir gaire, però almanco, a sota, estaríem un poc millor que caminant per la neu. Patia per les ovelles. Són com la meva família. Les conec a totes. Les he vist néixer, créixer al meu costat. A cada una sé com tractar-la, els hi he posat noms: n´Estrella, na Pepa, na Joana, na Dolenta... Tenia por que alguna morís de fred. El garrofer ens protegia mínimament, però les ràfegues de vent gelat ens colpejaven amb força. Dit i fet. Vaig fer un senyal al ca i aquest, amb quatre corregudes i un parell de lladrucs, arreplegà les quaranta desgraciades sota l´arbre i de seguida es situà al meu recer, tremolant”.

Es va beure l´altra copa de conyac. L´escoltàvem en silenci, atents al més mínim detall de la seva aventura nocturna. “Sort que hem pogut resistir l´endemesa! Hem aguantat ferms, esperant que la nevada disminuís i poguéssim tornar a Son Orfila!”.

Havia obert el sarró i després dels cafès i les copes carregava la pipa amb el contingut de la petaca. Agafà un tió del foc i la va encendre, aspirant amb deler la nociva metzina. Notaves que s´havia tranquil·litzat però passava més pena pels animals que per ell mateix. En Dimoni, des dels vidres entelats de la porta, provava de guaitar, escarrinxant el cristall amb les potes. Senties els seus gemecs cridant en Felipet.

En Nofre no li volgué cobrar el preu de la consumició. Madò Juliana li havia preparat un entrepà de pernil. L´home s´acomiadà de nosaltres agraint amb un senzill “Gràcies!” el gest del propietari del bar.

Categories: literatura

L´esquerra oficial i la persecució de la dissidència política a les Illes

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)


Té cura la partiditis?


Andreu Perelló | 19/04/2011 |


Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.

Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.

La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.

Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.

És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.

Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.

Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.

Diari de Balears


La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

RESUM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 09/04/2019 - 09:59
Resum de la Cosa (via @ruthglv_escola). Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Optimisme davant d’un nou Sant Jordi marcat per la Setmana Santa

Vilaweb Lletres - Dll, 08/04/2019 - 17:08

Enguany el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, s’escau en dimarts, tot just després de Dilluns de Pasqua, just al final de les vacances de Setmana Santa. Entre alguns editors consultats, aquesta situació de calendari no sembla que hagi d’afavorir les vendes de llibres, perquè tradicionalment els dies al voltant del 23 d’abril són de molt bona venda. És clar que això és un argument sobretot en clau barcelonina. Contràriament a aquesta percepció escèptica, els presidents del Gremi de Llibreters i la Cambra del Llibre (on hi ha llibreters, editors, distribuïdors i empreses d’arts gràfiques representats) han comparegut avui en conferència de premsa per anunciar que tenen bones perspectives i que creuen que serà un bon Sant Jordi.

Ho ha explicat la presidenta del Gremi de Llibreters, M. Carme Ferrer, propietària de la llibreria Empúries de Girona: ‘Aquest Sant Jordi serà especial perquè tot just abans hi ha les vacances de Setmana Santa i això afavorirà les llibreries de pobles i ciutats de fora de Barcelona. Creiem que Sant Jordi s’avançarà. La gent comprarà abans els llibres que vol regalar i el mateix dia de Sant Jordi tornaran a sortir al carrer en família i tornaran a comprar llibres. Hi haurà més d’una compra aquest any.’

Tenint en compte el calendari i com cauen les festes, els llibreters, editors i ajuntaments d’algunes ciutats i pobles de turisme interior s’han organitzat per oferir plegats jornades i fires literàries, amb signatures d’autors, durant els dies de Setmana Santa. Aquest és el cas, per exemple, de Vic, que en el marc del Mercat del Ram, les set llibreries de la ciutat s’han posat d’acord per fer una parada conjunta i també s’hi han vinculat l’editorial Eumo (de la Unviersitat de Vic), Òmnium Osona i el Casino de Vic. Una iniciativa semblant de parades de llibres i autors signant s’esdevindrà a Girona, coincidint amb Dissabte Sant. I es continuaran trobades tradicionals com el Berenar Literari que des de fa nou anys organitza la llibreria El Cucut, de Torroella de Montgrí, enguany el Dijous Sant.

Una venda diferent per Sant Jordi
L’any passat per Sant Jordi es van facturar 22 milions d’euros, segons dades dels gremis. Enguany, M. Carme Ferrer, que és optimista, considera que es podria augmentar en un 1% o 2% més que l’any passat.

Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya ha destacat dos aspectes: per una banda, la transversalitat de la venda, 50.000 títols diferents s’arriben a vendre i ha recalcat que els deu més venuts de la jornada només representen una mitjana del 5% de les vendes totals d’aquest dia. I puja la venda en tots els gèneres, sigui poesia, filosofia o les guies per aprendre a cuidar animals domèstics.

Tixis també ha destacat el comportament diferent del lector el dia de Sant Jordi: s’invertex la tendència de vendes pel que fa a l’idioma. Si durant l’any les vendes de llibres en castellà corresponen al voltant del 70% mentre que en català no arriba al 30%, el dia de Sant Jordi la gent compra llibres en català sobretot, arribant gairebé a un 70% del total de les vendes, mentre que en espanyol només és del 30%.

Ara bé, si hi ha un fenomen que sobresurt per sobre dels altres aquest Sant Jordi, segons els presidents dels gremis, aquest és l’increment de vendes dels llibres infantils i juvenils, fins al punt que juntament amb la narrativa, representen el 70% de les vendes i l’altre 30% és venda de llibres no ficció.

De cara al dia de Sant Jordi
Com ja es va esdevenir l’any passat, ha explicat Marià Marín, secretari del Gremi de Llibreters, s’ha treballat durant mesos amb els tècnics de l’Ajuntament de Barcelona, per treballar la seguretat i organització d’aquesta festa al carrer. Una festa massiva: l’any passat la Guàrdia Urbana va comptabilitzar en hora punta al centre de la ciutat, 1.200.000 persones. Per això, s’ha continuat treballant per guanyar espai i esponjar els carrers més concorreguts: s’ampliaran les zones de parades del centre, allargant el carrer Consell de Cent, l’Avinguda Diagonal fins al carrer Muntaner i el carrer Còrsega. També s’allargarà l’espai de parades al Passeig de Sant Joan, des de fa anys destinat al públic familiar, amb parades de llibres d’infantil i juvenil, així també de còmics.

Les parades del sector del llibre creixeran enguany entre un 15% i un 20%. El Gremi de Llibreters ha pactat amb l’Ajuntament que siguin les parades de llibreries que tinguin preferència a l’hora de les peticions. En relació amb les parades, que el dia de Sant Jordi també ocupen algunes editorials, s’ha explicat que pel que fa a Barcelona s’ha fet un pacte a través de la Cambra del Llibre. Amb tot, fora de Barcelona, la presidenta del Gremi de Llibreters, ha deixat clar que qui ha de vendre els llibres són els llibreters. Amb tot, el sector sobre aquest tema s’ha emplaçat a fer una reflexió conjunta.

Marià Marín també ha explicat que el Gremi de Llibreters oferirà un ‘Minut a minut’ a la seva web per anar informant de com s’anirà esdevenint la jornada arreu del país, amb la col·laboració de l’Escola de Llibreria de la UB i alumnes de la UIC (Universitat Internacional de Catalunya). I finalment, ha parlat de la internacionalització de la festa del llibre, enguany marcada per la Fira del Llibre de Buenos Aires i la celebració del Sant Jordi a la metròpolis americana, la ciutat que té més llibreries del món, el dissabte anterior a la diada.

The post Optimisme davant d’un nou Sant Jordi marcat per la Setmana Santa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

dBalears i els escriptors de sa Pobla

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


Categories: literatura

Gerard Quintana: ‘Si el present el falsegen d’aquesta manera, què no deuen haver fet amb la història?’

Vilaweb Lletres - Dg, 07/04/2019 - 21:50

Tothom coneix la faceta musical de Gerard Quintana, el cantant de Sopa de Cabra. Però no és tan coneguda la seva passió per l’escriptura, que se li va despertar de petit. Explica que va créixer envoltat de llibres perquè el seu oncle era l’amo de la històrica llibreria Geli de Girona, però que no s’ha atrevit a escriure una novel·la fins a arribar als cinquanta anys. Abans d’escriure s’ha de viure, diu. Entre el cel i la terra (Columna) és el nom d’aquest primer llibre. Una novel·la que narra la història de dues generacions d’amants amb l’artista Patxi Saura de protagonista i, de rerefons, alguns dels episodis més destacats de la història recent del país: la vaga de tramvies a Barcelona, els Jocs Olímpics, l’incendi del Liceu… Un relat sobre el passat, però amb molts paral·lelismes amb l’actualitat. Quintana explica que va començar-la l’octubre del 2017, que tota aquella realitat superava qualsevol ficció i que, d’alguna manera, això ha influït en el resultat final. Hi parlem sobre aquest procés creatiu i també sobre la situació política actual. Confessa que està enganxat al judici i que veu clar que l’única estratègia realista que pot seguir l’independentisme és la de la gota xinesa, i no pas la del cop de força.

Per què heu decidit d’escriure una novel·la?
—Era un pla secret de vida… És el que volia fer quan em demanaven què volia ser de gran, però era un projecte massa ambiciós i pretensiós per a un nen tan petit, i vaig començar a dir unes altres coses. Tanmateix, a vegades la vida tria per a tu. Vaig passar tota la infantesa i joventut en la llibreria Geli, de Girona, que portava el meu oncle Pere. Ell tenia ànima d’enciclopedista i em deia: ‘Si mai ningú es quedés tancat en aquesta llibreria, podria entendre el món sencer i la història de la humanitat sense sortir-ne.’ També recordo una de les últimes inundacions de la ciutat abans que recanalitzessin la desembocadura de l’Onyar cap al Ter. La gent corria de nit amunt i avall de l’escala per a salvar els llibres. Llavors em vaig adonar que no eren papers amuntegats i prou, eren vides. Les vides que podies ocupar per tenir unes experiències que no tenies. La vida de Romeu, de Julieta, de Peter Pan… Per a un nen tímid, tot això era aliment.

I vau acabar explicant històries amb la música…
—A la música, hi vaig entrar no perquè fos un músic, sinó perquè escrivia en un fanzine que tenia amb uns companys en una casa ocupada el 85 que es deia No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro. Col·laborava amb alguna revista, havia decidit d’estudiar periodisme i vaig començar a escriure lletres per a aquesta gent, que les necessitaven per a les cançons. Amb l’excusa que amb les cançons podia anar fent petites històries en càpsules em posava una frontera: abans d’escriure he de viure, i a cinquanta anys ja has viscut molt. Quan vaig arribar-hi em va sonar el despertador interior i també vaig començar un altre llibre, que recuperaré. Aquesta és la primera novel·la que publico, amb voluntat de quedar-me, no pas que sigui un caprici.

Sovint els famosos són criticats perquè escriuen novel·les sense ser escriptors. Us ha passat?
—Intrús ho he estat sempre. Ja de petit em semblava que era un intrús a la vida perquè no acabava d’entendre com era muntat el món. Ho encaixo bé perquè a la música també vaig ser un intrús. M’he sentit sovint un músic impostor, algú que escrivia, que havia entrat en aquest món per a això i va haver d’aprendre el llenguatge musical i l’ofici més tard. Per què m’hauria de sentir estrany en una cosa per la qual m’he preparat tota la vida? Hi ha gent a qui ha agradat la novel·la i m’ha reconegut que la primera cosa que va pensar va ser: ‘I aquest, què en sap, d’escriure?’ És un prejudici que m’acompanyarà un temps fins que la gent s’acostumi que també escric.

Com ha estat el procés, en contrast amb el procés creatiu de la música?
—Escriure és un exercici de solitud extrema en comparació amb la música. En la música, tot just quan tens la idea la converteixes en una maqueta o la comparteixes amb l’entorn. Amb un llibre, l’única companyia que tens és la de l’editor, a qui vas enviant capítols. Ets tu mateix amb els personatges, amb qui assoleixes una relació molt potent. Amb poca gent entres en els racons més amagats, la seva intimitat, els moments més personals… Això és una diferència molt gran amb les cançons, que són més acostades a la poesia.

Què volíeu compartir, amb la novel·la, i què hi ha de Gerard Quintana?
—Hi ha una actitud compartida davant la vida, de no conformar-te amb el guió que és escrit per a tu i de mirar de viure fins a les últimes conseqüències allò que somies, allò que vols fer, allò que vols ser. Una mena de recerca de la llibertat individual. També hi ha molts aspectes i detalls viscuts. A més, m’interessava el tema de l’amor. Quan diuen que he escrit una novel·la romàntica em quedo parat. No era pas aquesta la intenció, de cap manera! Vull qüestionar el concepte de l’amor, que no és un absolut, sinó cultural. El màxim exponent de l’amor a la Grècia antiga no és igual que el de l’edat mitjana o el d’ara. Alguns, com Bolsonaro, Casado o Abascal, encara reivindiquen la família tradicional. Fa cent anys, en una mateixa casa hi vivien quatre generacions, en comunitat i organització col·lectiva, però això ja no existeix. No hi ha una feina per a tota la vida al lloc on neixes (sol ser temporal), ja no hi ha un veïnat per a tota la vida… Com es construeix una família? Quin és el parany?

Com es tradueix això, en la novel·la?
—En Patxi, el protagonista, salta al buit. No sap si s’equivoca o no, però desafia aquesta trampa. Trenca amb la família. La Neus ha perdut els pares pel camí, durant la guerra, i l’Àngels perd la mare en el part i el pare s’ha d’exiliar. Han de construir una cosa que no han acabat de viure plenament. Després hi ha una segona generació, amb el desafiament més gran. L’amor, que sembla tan anecdòtic i prescindible a vegades, però que és tan poderós… A molts llocs del planeta has d’anar amb compte com estimes perquè t’hi jugues ser empresonat. Si ens posem a desafiar segons quins tabús, com els que proposa el llibre, encara és més difícil. Allò que en teoria és més inofensiu s’acabava convertint en perillós.

El relat va acompanyat d’una mirada sobre la història recent. Com l’heu estructurat?
—Hi ha una primera part que va de començament dels anys cinquanta, pocs mesos després de la primera rebel·lió popular i espontània contra el franquisme (la vaga de tramvies), fins a començament dels vuitanta amb el primer concert de Bruce Springsteen a Barcelona. Vaig presentant els personatges i saltant en els anys, endavant i endarrere. La segona part són els anys noranta, anys olímpics i postolímpics. S’havia donat per vàlida la transició i gairebé tot era inqüestionable: el sistema econòmic, l’estat del benestar. El món ens mirava… Era tot genial. Necessitava explicar d’una altra manera aquesta època hedonista que vaig viure directament.

Expliqueu que la novel·la la vau començar pocs dies abans del primer d’octubre de 2017, quan ja havíeu acabat la feina de documentació. Això va afectar-ne el contingut?
—Buf! Allò superava qualsevol cosa que pogués imaginar. El moment em semblava molt més potent que tot… Tenia la consciència que tothom qui llegís el llibre hauria viscut aquell moment històric i, per tant, podria dialogar o entendria un cert joc de miralls amb el passat més recent. Vaig mirar de fer arribar la novel·la al present, però de sobte es convertia en una novel·la del procés. Vaig veure que aquesta necessitat d’explicar-me el present era més efectiva si hi establia prou distància perquè tot això que passa ara no deixés de sonar com un eco d’un passat que pensàvem ja superat. Hi ha un moment en què parlo de l’execució de Julián Grimau, el líder comunista, per uns crims del començament de la guerra que ja havien prescrit. L’opinió pública europea, el papa i la reina d’Anglaterra en demanen l’indult, però el franquisme decideix de matar-lo igualment i hi ha una allau de crítiques.

Quin seria el paral·lelisme amb l’actualitat?
—Ara tenim aquesta rentada d’imatge de Borrell, España Global, després de l’impacte del primer d’octubre. En aquell moment, Manuel Fraga feia això mateix amb aquella campanya de Spain is different. L’estat continua reaccionant de la mateixa manera que durant el franquisme o postfranquisme, malgrat que hagin passat quaranta anys i diguin que som de les millors democràcies del món.

L’altra manera que teniu de repassar la història a la novel·la és amb la música. Si finalment l’haguéssiu allargat fins al present, quines referències en serien la banda sonora?
—És difícil! Hi hauria estat present Txarango, Maria Arnal i Marcel Bagés… De fet, en l’intent d’arribar fins ara hi sortien. O fins i tot Rosalía! Això de la música és una decisió. Sembla que ens poden explicar la història de la humanitat per mitjà de l’arquitectura o la pintura, però la música és relegada a un entreteniment, un soroll de fons o un fet folklòric. I amb la música es pot explicar la història també.

Més enllà de la influència en la novel·la, com el vau viure, el primer d’octubre, i tot allò que ha vingut després?
—Ha estat un canvi de pantalla gegant. Ha estat, és i serà intens. Vam haver d’acceptar una realitat imposada i, a més, capgirada: el que actua de manera pacífica i democràtica fa un cop d’estat i el que aplica un 155 amb una interpretació esbiaixada de la norma és el constitucionalista. Han creat una ficció que no s’aguanta. Aquesta forma tan barroera de mentir sembla un ‘tebeo’ d’aquells de Pepe Gotera y Otilio, Chapuzas a domicilio. Penses que si el present el falsegen d’aquesta manera, tot i haver-lo vist i haver-ne estat testimonis, què no deuen haver fet amb la història? La desconnexió amb l’estat és absoluta i irreversible. El fet fonamental és que tot plegat no t’espatlli la humanitat, que no acabis odiant tota l’estona o sentint-te rabiós i impotent. Hi va haver un dia que em va commoure molt: quan els familiars dels presos van anar al parlament. Una part important dels diputats d’uns partits concrets es van quedar girant-los l’esquena, incapaços de donar escalf humà. Se’m van trencar molts esquemes…

Com la veieu, la situació actual?
—No ens hem de sobrevalorar, però podem condicionar el futur internacional en un moment d’involució en aquesta Europa que fa figa i és un frau. Ho visc amb màxima expectació, il·lusió i predisposició, però, també una mica molest per aquesta ingenuïtat, aquesta idea de la independència instantània, que és impossible. Encara que et declaris independent, tindràs una feina d’anys per a poder conservar això.

Aquest punt de vista també el teníeu abans de l’1-O?
—No creure això era tenir una confiança o una fe extremes en la qualitat democràtica de l’estat espanyol. Quan sento ‘Ens han enganyat’ penso que no. Qui s’ha enganyat és perquè s’ha deixat enganyar. Tots som prou responsables per a poder entendre que no hi ha una pastilla màgica que ho transformi tot. Som entre dos estats molt centralistes (l’estat francès i l’espanyol) que menystenen les perifèries i van molt ben armats. Hem de ser la gota xinesa perquè no hi ha la força per a fer un cop de força.

Expliqueu que heu canviat una mica pel que fa a la qüestió nacional, que abans éreu més hippie i que en això teníeu diferències amb Lluís Gavaldà, dels Pets. En quin sentit?
—En Gavaldà deia que perquè hi hagi persones lliures el país ha de ser lliure. Jo dic que perquè hi hagi un país lliure ha de ser fet de persones lliures. Hi havia un punt de trobada. Jo continuo pensant, malgrat aquesta circumstància, que ens cal una mirada global. Hi ha aspectes, com el canvi climàtic, que no es poden mirar en l’àmbit de país. Els problemes cada vegada són més globals perquè el poder econòmic ja no distingeix entre continents més o menys privilegiats. Ens ha individualitzat al màxim i no té miraments. Europa mirava a Àsia, veia la precarietat laboral i pensava: ‘Pobrets, quants anys trigaran a ser com nosaltres?’ I és a l’inrevés, ens anem acostant al seu model. Caldrà ser ciutadà del món, però aquí podem transformar-lo també.

Continueu considerant-vos un hippie?
—És curiós perquè quan, de jovenet, m’impactava el moviment hippie, el veia molt compromès i transformador, des de la individualitat però també amb el col·lectiu. Amb el temps s’ha anat entenent que el hippie és aquell que només mira per a ell i passa de tot. I sí que potser s’ha convertit en una actitud hedonista i absolutament egoista. En aquest sentit no m’hi identifico perquè sento massa empatia pel món. Els últims anys hi ha hagut alguns petits canvis, però no el canvi real. El capital no té aturador, no té fronteres, no té pàtria, no té bandera, no té res. En canvi, nosaltres estem dividits. A vegades penso en el sector de la música, que ha estat dividit durant molts anys: els músics acusant les sales, les discogràfiques… Ara que hem creat un front comú i anem junts veus que fàcil que és transformar i que t’acceptin com a interlocutor.

Molts músics encara tenen moltes queixes de l’estat del sector.
—Però es van començant a fer feines en molts sentits i passaran cada vegada més coses. Per exemple, en el projecte de l’Acadèmia Catalana de la Música hi ha trenta-cinc entitats i un univers de noranta mil persones treballant de manera coordinada. Ara preparem els Premis Alícia, de l’Acadèmia Catalana de la Música. Ja hi ha premis, com els Enderrock, però molts responen sovint a una dinàmica comercial dels grups que han de fer gira, mentre que aquesta idea és una mica més atemporal.

Algun altre projecte musical al cap?
—Amb els Sopa segurament publicarem un nou treball a començament de l’any que ve. Ja tenim cinc cançons enregistrades.

En l’última entrevista a VilaWeb vau dir que us comprometíeu a fer la versió musicada de ‘Els carrers seran sempre nostres’. Com va?
—L’Andreu Barnils em va picar… [Riu.] Molta gent se’m va tirar a sobre dient que la cançó no era nostra i no ens podíem apropiar una cançó del poble. No la tenim prevista, però una de les primeres cançons que hem fet es diu ‘La llibertat’. Tota la situació política ens ha condicionat. Amb tota aquesta realitat jo no em puc posar a cantar qualsevol cosa. El moment demana un cert compromís, ni que sigui emocional, i crec que es nota en la majoria de cançons del disc. És impossible de desempallegar-te del batec comú.

Serà el disc més polític de Sopa de Cabra?
—Fa de mal dir, eh? Però potser sí. Però no som de proclames, a diferència dels Brams. És més una qüestió d’explicar les coses a partir de l’emoció que et fan sentir. Volent o sense voler, serà el disc més polític dels Sopa, si no s’entén que polític vol dir pamfletari o explícit.

The post Gerard Quintana: ‘Si el present el falsegen d’aquesta manera, què no deuen haver fet amb la història?’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

George Orwell: Homenatge a Catalunya

1 vídeo - Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals. (Miquel López Crespí)


George Orwell


Per Miquel López Crespí, escriptor



Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.

La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.

La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.

Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.

L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Fragment: ‘L’arxipèlag del Gos’ de Philippe Claudel

Vilaweb Lletres - Ds, 06/04/2019 - 21:50

L’única illa habitada de l’arxipèlag del Gos es desperta un matí amb l’aparició a la platja dels cossos de tres suposats emigrants subsaharians que sembla que s’han ofegat provant de travessar la Mediterrània. Per no espantar turistes ni inversions imminents, tothom actua interessada­ment, amb covardia i secretisme. Però el mestre del poble pensa que potser cal investigar aquelles morts, que la versió oficial és massa simple. Aquesta és la sinopsi de la nova novel·la de Philippe Claudel, L’arxipèlag del Gos, que acaba de publicar Angle Editorial, traduït per Jordi Martín Lloret.

Podeu llegir-ne el segon capítol sencer.

Diu l’editora d’Angle, Rosa Rey, de la novel·la:

‘Els cadàvers de tres joves negres apareixen un matí a la platja de l’única illa habitada de l’arxipèlag del Gos. Les forces institucionals del poble decideixen que aquesta troballa no és convenient per les imminents inversions turístiques que s’esperen i faran desaparèixer els cadàvers. El Professor, però, no està d’acord amb la decisió i decideix d’esbrinar qui eren i d’on venien.’

Continua: ‘Claudel és un sospitós habitual a casa nostra. Des que el 2005 va guanyar el premi Llibreter amb Les ànimes grises, ha continuat guanyant lectors amb La néta del senyor Lihn, Perfums i La investigació. Claudel no defrauda mai. En aquest llibre s’atreveix a parlar del drama més important al segle XXI: la indiferència, l’egoisme i la covardia davant les fronteres, el desarrelament i les guerres que no volem veure però existeixen. I ho fa amb una prosa que recorda la faula, uns personatges arquetípics per universals i tot embolcallat d’un aire de novel·la negra. És un llibre sorprenent, perquè s’allunya del tòpic a mesura que el vas llegint, t’atrapa i, com fa la bona literatura, et fa pensar en què consisteix la condició humana.’

The post Fragment: ‘L’arxipèlag del Gos’ de Philippe Claudel appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la novel·la històrica

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)


L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)


La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

Presentació de la conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alícia Coscollano, directora de l´editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, president de l´Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, Miquel López Crespí i Alícia Giménez, escriptora.

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.



Gran èxit de les presentacions a Castelló de la novel·la La conspiració. Miquel López Crespí signà nombrosos exemplars de la seva obra, dedicats als amics de totes les contrades del País Valencià i Catalunya Principat.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Categories: literatura

Francesc J. Gómez guanya el 17è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’

Vilaweb Lletres - Dv, 05/04/2019 - 13:30

Francesc J. Gómez (Barcelona, 1971) és el guanyador del 17è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, amb l’obra ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’. Sobre el guanyador, el jurat admet que “cap membre n’havia sentit a parlar” i ha rebut amb sorpresa un llibre ‘rodoníssim i estranyament poderós’

. L’obra guanyadora es presentarà -en format llibre- a l’octubre dins del marc del Festival nacional de Poesia a Sant Cugat. El guardó, dotat amb 7.250 euros i que inclou la publicació de l’obra amb Edicions 62, l’organitzen l’editorial, l’Ajuntament de Sant Cugat i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater des de l’any 2002.

El premi s’ha donat a conèixer aquest divendres en un acte a l’Ateneu Barcelonès que ha comptat amb la presència de la batllessa de Sant Cugat, Carmela Fortuny; el propi guanyador del premi, Francesc J. Gómez; el president del jurat i editor d’Edicions 62, Jordi Cornudella; i els membres del jurat Enric Sullà, Marta Pessarrodona i Marc Romera.

El president del jurat, Jordi Cornudella, assenyala que ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’ ‘enlluerna per la forma’ (conté, repartits en tres parts, vint-i-cinc poemes de deu decasíl·labs cadascun, ‘travats tots ells per un joc de rimes estricte i una textura fònica insòlita; i es tanca, com si res, amb una sextina’).

‘A primer cop d’ull ja t’adones, també, que els poemes fan explícita la seva vocació d’inserir-se en la tradició sàvia (la Bíblia, Virgili, Ovidi, els trobadors, Abelard i Heloïsa, Dante, Shakespeare; i la Dickinson, i Eliot, i Pound, i Primo Levi; i fins i tot Fabrizio de André). Però la gràcia és anar descobrint com s’amaga al cor de cada poema, tan ben embolcallada pels versos que la diuen, la passió de la vida viscuda’, destaca Cornudella.

Nascut l’any 1971 a Barcelona, Francesc J. Gómez és filòleg i poeta. Des de fa més de quinze anys compagina la feina a l’Editorial Barcino amb la docència universitària i amb l’estudi de Bernat Metge, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, la tradició clàssica i la recepció de Dante en la cultura catalana medieval. Juntament amb Josep Pujol, és autor de l’antologia comentada d’Ausiàs March ‘Per haver d’amor vida’.

Des de l’any 2002 el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater ha reconegut l’obra d’autors com Marc Romera, Yannick Garcia Porres, Dolors Miquel, Eva Baltasar o Jaume Subirana, entre altres.

The post Francesc J. Gómez guanya el 17è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La generació literària dels 70 (records)

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí


Categories: literatura

Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari

Vilaweb Lletres - Dj, 04/04/2019 - 21:50

El Grup 62 ha donat a conèixer avui la creació d’un nou premi literari a obra inèdita, el premi Proa de Novel·la, de periodicitat anual, obert a tothom i dotat amb 40.000€. Aquesta estratègia editorial coincideix amb el final del monopoli de Proa en la publicació de l’obra guanyadora del premi Sant Jordi. L’any passat, Òmnium Cultural va decidir d’obrir un concurs, al qual podien concórrer totes les editorials en llengua catalana, per a coeditar el premi durant els tres anys següents. El va guanyar el grup Enciclopèdia Catalana, que publicarà el Sant Jordi a partir d’enguany. Proa havia publicat el premi Sant Jordi d’una manera ininterrompuda des del 2001.

Quines han estat les motivacions del Grup 62 per a crear un nou premi literari, davant d’un mercat editorial en llengua catalana saturat de premis? Com ha reaccionat Òmnium Cultural? S’ho ha pres com un atac?

D’entrada, Emili Rosales, director editorial del Grup 62 (Proa és un dels segells del grup), defensa i destaca les singularitats del nou premi Proa de narrativa: ‘Hem volgut singularitzar-lo, de manera que serà un gran premi que no es publicarà pas pels volts de Sant Jordi, sinó al mes de novembre, per mirar d’ocupar la temporada de Nadal, que creiem que és un espai de venda de llibres que ha crescut els darrers anys i que no té cap gran premi que l’ocupi. Tots els grans premis literaris a obra inèdita es concentren per Sant Jordi. Per altra banda, la dotació del premi Proa és important, però no busca competir amb altres premis, no es troba pas entre els que sobresurten.’

Emili Rosales, director editorial del Grup 62.

Però certament, sense la pèrdua del premi Sant Jordi no hauria nascut el premi Proa. En aquest sentit, Rosales diu: ‘Amb l’actual circumstància de Proa, nosaltres apostem pel segell, que considerem que té un catàleg d’excel·lència tant pel que fa als clàssics com als autors actuals de literatura catalana. I en aquest últim àmbit, la creació d’un premi literari a obra inèdita ens és una eina útil i imprescindible per a continuar impulsant el reconeixement social de la literatura catalana.’

Però el mercat editorial no es troba ja saturat de premis? Rosales diu que a vegades hi ha aquest debat, però que ell s’ho ha de mirar des del punt de vista del Grup 62: ‘El grup el conformen deu segells, els quals cerquen una oferta diversificada. N’estem molt contents, dels premis que el grup publica: ja sigui el premi Ramon Llull, enguany lectura preferida de la gent; ja sigui el premi Josep Pla, que enguany ha ajudat a consolidar un autor, Marc Artigau; el premi Sant Joan o el premi Prudenci Bertrana… I pensant en el segell Proa, creiem que un premi literari li serà molt útil.’

Les raons econòmiques pesen en la creació del nou premi. Segons dades facilitades per Emili Rosales, aquests darrers anys, el Sant Jordi ha venut de mitjana entre 10.000 i 15.000 exemplars, una xifra significativa. Amb tot, no vol entrar a valorar la facturació i diu: ‘El premi Sant Jordi té una personalitat que tots coincidim a valorar. El premi Ramon Llull en té una altra, el Pla una altra… El premi Proa té la intenció de publicar una nova novel·la cada any, que tingui la possibilitat d’entrar en el catàleg de Proa, que és la columna vertebral de la literatura catalana avui.’

El comunicat del grup diu que ‘el guardó neix amb el propòsit d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les dècades’. Què entén Rosales per ‘renovació’ de la literatura catalana? Per una banda, diu que vol dir la invitació a incorporar nous noms i, de cara al jurat, posar l’atenció en els originals que plantegin novetats literàries’.

Emili Rosales nega taxativament que el Grup 62 hagi volgut declarar la guerra a Òmnium Cultural amb la creació d’aquest nou premi: ‘Al contrari, compartim amb Òmnium la voluntat d’eixamplar l’edició i la lectura de llibres en català.’ En aquest sentit, Rosales ha jugat a favor de les formes, perquè abans d’anunciar el premi amb un comunicat, ha trucat personalment a Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium, i a Jordi Lon, membre de la comissió de Cultura dins la junta directiva d’Òmnium, segons que ha explicat Lon a VilaWeb.

Jordi Lon també manifesta que Òmnium ha rebut molt bé aquest nou premi, que rema en la mateixa direcció, la voluntat d’ampliar el nombre de lectors: ‘S’ha buscat una època de l’any que no estava ocupada i ajuda a desestacionar la diada de Sant Jordi, com fan la Setmana del Llibre en Català i altres, que miren de generar activitat literària a la tardor. A més, un nou premi ben dotat també implica més oportunitats per als escriptors i això també és positiu.’

Preguntat sobre l’excés de premis literaris en un mercat editorial reduït com el català, Lon diu que això és un debat que afecta tot el sector: ‘Personalment, crec que tenim massa premis a obra inèdita. Per això des d’Òmnium hem creat el premi a la millor novel·la de l’any, per a reconèixer l’esforç que fan els editors i perquè, si mirem altres països on la cultura és important, els premis es donen a obra publicada. Però aquest és un debat on estem tots implicats, Òmnium també, perquè publiquem molts premis a obra inèdita.’

Segons Jordi Lon, el nou premi Proa de Novel·la no perjudicarà el premi Sant Jordi, sinó que seran dos premis complementaris. I també explica que el segell Proa continuarà optant d’aquí a tres anys a publicar el Sant Jordi, tal com li ha assegurat Emili Rosales. ‘Tenim una relació molt cordial amb Emili Rosales’, assegura Lon, que també diu que, segons les bases vigents, Edicions Proa podria optar a publicar el Sant Jordi en els anys a venir. Això sí, en coedició amb Òmnium i només per a un període de tres anys.

The post Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Món Llibre i el Saló del Llibre de Mollerussa: dues opcions per un pre-Sant Jordi infantil

Vilaweb Lletres - Dj, 04/04/2019 - 17:00

A falta de poc més de dues setmanes per Sant Jordi, les activitats relacionades amb el món del llibre s’intensifiquen. I aquest cap de setmana s’escauen dos festivals dedicats a la literatura infantil i juvenil: a Barcelona s’hi fa el Món Llibre i a Mollerussa ja fa tota la setmana que funciona el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya. Un l’organitza l’Ajuntament de Barcelona i es fa als voltants de la plaça dels Àngels i l’altre el promou el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i es fa al teatre l’Amistat. Tot i això, són dues trobades molt semblants i amb un objectiu en comú: promoure la lectura entre els infants i els joves.

Amb més de 13.000 metres quadrats de superfície, el Món Llibre ofereix fins diumenge gairebé un centenar d’activitats. Són totes de franc i a més de les tradicionals obres de teatre, funcions de titelles i conta-contes s’hi sumen un bon reguitzell d’activitats que relacionen els espectacles literaris per a infants amb les darreres tendències, que incorporen efectes sonors i l’ús de la tecnologia. També hi haurà una cinquantena d’editorials, que mostraran les seves novetats per als infants i joves de maneres molt diferents, des de tallers a espectacles interactius. L’oferta es completa amb la presència d’una quarantena d’autors, setze llibreries on comprar les obres que es mostren al festival i dues biblioteques per a consultar llibres especialitzats.

Per un altre costat, el teatre l’Amistat de Mollerussa s’omple amb més de 5.000 llibres que infants i joves podran tocar i remenar fins al 14 d’abril. A més el fil conductor del Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya d’enguany és l’aigua, un tema que és present en la decoració de diversos espais i sobretot en l’exposició monogràfica ‘L’aigua’. A banda d’aquesta exposició, el saló compta amb sis mostres més entre les que destaca ‘La inclusió és un art’ sota la idea i coordinació dels il·lustradors Gusti, Isma i Inge Nouws. La il·lustració també serà protagonista al Saló en la mostra ‘Dones d’aigua’, coordinada per Ignasi Blanch i Jan Barceló amb una trentena d’il·lustradors que presenten la seva particular mirada sobre les ‘Dones d’Aigua’. A banda d’això, el saló concentra una trentena d’activitats complementària entre presentacions de llibres, sessions de conta contes.

The post Món Llibre i el Saló del Llibre de Mollerussa: dues opcions per un pre-Sant Jordi infantil appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La repressió política de la dictadura i el paper del turisme

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La repressió política de la dictadura i el paper del turisme – Crònica sentimental de la transició -


Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava. (Miquel López Crespí)


Esperava la detenció una mica més tard. Sempre solien venir després d’haver parlat i rebut instruccions del comandant Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava.

Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res.

Així i tot, després del Vaticà II, algunes actituds començaren a canviar lentament; tan a poc a poc que, per a un observador no avesat, podien passar desapercebudes.

Malgrat l´existència de nuclis de poder durs, entestats a continuar les pràctiques de la dictadura, després dels primers discursos aperturistes d’Adolfo Suárez i del viatge de Santiago Carrillo als Estats Units per a renunciar al leninisme i la lluita per la República, es va notar un petit canvi en la repressió. Se suavitzaren un poc els crits i els insults. A les accions fetes per la nostra organització a Inca i el Santuari de Lluc encara hi hagué cops quan ens detingueren. La Guàrdia Civil d´Inca em posà una pistola al cap, en una vana provatura de fer-me por. Volien que digués els noms dels companys. Volien saber exactament qui ens dirigia, com aconseguíem els recursos per a la propaganda.

Tàctica inútil.

D’ençà de la mort del dictador el novembre del setanta-cinc, ja sabien que, en determinades circumstàncies no podien traspassar certs límits. La situació anava canviant imperceptiblement a favor del poble. Malgrat que la majoria de detinguts per haver repartit fulls volanders érem de partits de l’esquerra revolucionària, d’organitzacions que no participaven en els fantasmals organismes de l’oposició, la premsa i alguns organismes religiosos i culturals intervengueren a favor nostre. Ens salvà la participació en l´acció de mestres i professors, advocats i, en el meu cas, ser una persona que acabava d´aparèixer en els diaris per haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma. No sé què hauria pogut passar si els detinguts a Lluc haguéssim estat picapedrers o cambrers. El cert és que, en aquells moments, les circumstàncies jugaren a favor nostre i la intervenció dels més diversos grups socials va servir per atemorir lleugerament la Guàrdia Civil. Els impactà, i jo ho vaig notar de seguida en el rostre dels guàrdies que ens vigilaven amb metralleta, veure arribar una delegació enviada pel bisbe de Mallorca demanant entrevistar-se amb el comandant de la caserna. Parlaren una bona estona i, encara que els sacerdots que vengueren fins a Inca no podien entrar a la sala on romaníem vigilats, des de la distància, i sense gens de por dels civils que ens vigilaven, ens digueren que tot s’arreglaria i en unes hores seríem al carrer.

Vaig mirar la cara del tinent que, dalt del cadafal del saló d´actes de la caserna, controlava el que s´esdevenia. Havien passat molts d´anys d´ençà de les resolucions del Vaticà II, però a l´home encara li costava creure el que veia. Uns sacerdots enviats directament pel bisbe es preocupaven pels rojos!

Els altres guàrdies civils, els que, armats, vigilaven des de la porta i els passadissos, semblava que pensassin que pensaven que res tenia sentit. Els veies bocabadats, encuriosits per a saber com acabaria tot aquell embalum. Periodistes instal·lats a la porta, amunt i avall fent fotografies; enviats de les institucions culturals fent preguntes sobre la situació de les persones detingudes a Lluc; grups de persones que provaven de concentrar-se davant la caserna, el batle franquista d´Inca preocupat per si sortia en els diaris...

Feia hores que no havíem menjat res.

Va ser una mala nit a la garjola de l’Ajuntament, el mateix indret on, en temps de la guerra, portaven els esquerrans.

Poca cosa havia canviat.

Idèntiques parets, igual la barrera de ferro, el bocí de cel que es podia divisar des del pati.

Possiblement, si haguéssim investigat a fons per tots els racons de les cel·les hauríem pogut trobar les restes de desenes de missatges dels homes portats a matar en aquell llunyà estiu sangonós.

Era fàcil imaginar el terror del trenta-sis. Els pagesos i menestrals, amb la camisa encara mullada per la suor de la feina, just acabats d´arribar de l´hort o haver tancat el taller. Sense res a les mans, només amb les ungles per deixar escrit damunt la calç el darrer t´”estim”, dirigit a l´esposa, la núvia, els fills que no veurien mai més.


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura