literatura

Joanjo Garcia, una nova manera d’escriure

Vilaweb Lletres - Dv, 26/04/2019 - 21:50

‘Tu pensa que el dilluns no es pot presentar cap llibre a València, és un mal dia. Per què? Coi, perquè és el dia que Joanjo Garcia munta el seu Trivial. Sembla que baixes de l’horta, xiquet.’ Juli Alandes és el primer que em parla d’un aplec de gent a Benimaclet per a jugar a un Trivial en què qui inventa les preguntes, cada dilluns, és l’escriptor Joanjo Garcia (València, 1977). La història ve de lluny. Quan estudiava a Barcelona, va trobar un joc, li va agradar i va traslladar-ne l’organització a València. ‘Tothom em demana per això, sóc més conegut per “Joanjo el del Trivial” que no pas per “Joanjo l’escriptor”. Us ho explique: hi participen més de cent persones cada dilluns, però n’hi han arribat a passar milers. Es fa en català i hi ha gent d’un arc ideològic prou ample. S’hi forma un ambient molt bonic i sí, hi ha molta gent que no sap que sóc escriptor.’

Però resulta que Joanjo del Trivial és Joanjo Garcia, l’escriptor que ha revolucionat el panorama literari del País Valencià aquests darrers cinc anys. Va debutar el 2013 amb Quan caminàrem la nit (Bromera), amb què va guanyar el premi Enric Valor de novel·la i on s’endinsava en el món de la transició i del cop d’estat de Tejero. Garcia ha publicat la major part de la seva obra a Bromera i a Sembra Llibres (ara hi publicarà una segona novel·la), però encara és un d’aquests escriptors amb poc predicament al nord de la Sénia.

‘Sempre havia escrit, però no havia fet cap intent de fer-ho públic. En un moment de la vida, la meua prioritat era aprovar les oposicions i trobar faena i després dedicar-me a escriure, però ben aviat vaig descobrir que la vida de professor era incompatible pràcticament amb tot i vaig deixar de banda les oposicions. Quan vaig guanyar el premi amb la primera novel·la alguna cosa dins meu deia que no feia allò que volia i vaig decidir d’apostar per mi i jugar-me-la per ser escriptor. Al teu entorn, quan fas una cosa d’aquestes, hi ha gent que et fa costat i gent que es posa les mans al cap. Si he de definir d’on vinc, et diria que vinc dels marges i m’agrada reivindicar aquesta procedència. En totes les meues novel·les hi ha personatges descol·locats que vénen de la perifèria de les ciutats i de la frontera, que se senten observadors i no partícips. Són una mica com jo, que no sóc gaire actiu als cercles literaris, que no pertanc als clubs. I no és per antipatia cap a la gent, és la meua naturalesa.’

A partir del 2015, aquell xic que havia fet una primera novel·la va passar a ser un habitual del catàleg de Bromera. Aquell agost amb punt final, Tota la terra és de vidre i El temps és mentida foren els tres títols que posaven en solfa l’escriptor i que li havien donat dos premis literaris més. Tota la terra és de vidre es va endur el premi Antoni Bru d’Elx, recuperat per l’associació el Tempir. Era una incursió en la novel·la negra que li va obrir les portes a nombrosos festivals del gènere. El temps és mentida, una atrevida exploració literària sobre la passivitat davant la violència masclista, li féu guanyar el premi ciutat d’Alzira, un dels guardons més cobejats del País Valencià.

‘La culpa que jo escriga la té Borges, que és una figura contradictòria des del vessant polític, i també Philip Roth, que és un escriptor brutal. Tot i això, no em considere un gran lector. Sempre he estat un poquet figaflor, amb una formació desaparellada, i potser això em condiciona a l’hora d’entrar en els grans debats del país. Crec que les meues novel·les són molt properes i generacionals i no sé si això les perjudica. Parle d’històries que conec, i de la ciutat, de València i de Barcelona.’

Garcia té una teoria interessant, la de la unidireccionalitat. Creu que hi ha una consciència molt forta de la presència valenciana i illenca a Barcelona i que en canvi no es parla dels catalans que hi ha a València.

Arribarà el dematí, del 2016, va ser la seva cinquena novel·la, també publicada per Bromera. És ambientada en el procés independentista. Volia ser un intent de l’editorial de conquerir mercat més enllà del País Valencià, on és l’editorial hegemònica, però no va assolir l’èxit esperat, com tampoc no l’ha aconseguit cap altre títol de ficció amb aquesta temàtica. Per contra, els assaigs han funcionat bastant millor.

La pornografia de les petites coses, editada enguany, és el primer llibre que Joanjo Garcia publica amb Sembra Llibres. Hi trobem una altra reflexió generacional: la dels homes i dones de quaranta anys que analitzen com era la seva vida fa vint anys i què en resta, d’aquells ideals. I finalment ha arribat Heidi, Lenin i altres amics, també el 2018, premi València Alfons el Magnànim, publicada igualment per Bromera. Ens presenta un personatge molt interessant, la Blanca, una bibliotecària grassa que s’obsedeix en la distància i mitjançant la premsa pels crims contra animals que fa el Majordom, que va deixant cadàvers en diversos solars de València.

‘Jo crec que la novel·la explica sobretot com la ciutat es dilueix en ella mateixa i es desconnecta de la història sentimental i de la ficció’, diu Garcia. ‘Hi havia molta gent –afegeix– a les borses de secundària que tenia ganes d’ensenyar i jo tenia moltes ganes d’escriure.’ Ara com ara, la collita de premis no li ha anat malament. Entre els quatre que ha guanyat ja ha arreplegat 48.000 euros. Algú podrà pensar que són força diners, però cal descomptar-ne els imposts i dividir-ho entre sis anys. Si feu les operacions, veureu que toca a menys de 570 euros el mes; això sí, fent allò que més li agrada. ‘És clar, això t’obliga a viure també de coses que hi ha al voltant de la literatura: articles, classes d’escriptura… I a gastar poc i enganyar la fam.’

Un altre dels trets que destaca en l’obra de Garcia és que sempre hi plana la història. ‘És normal, he estudiat història. Hi és de maneres diferents, amb indagacions sobre el passat i sobre el passat recent. Sempre explique que quan tenia vint anys a la facultat la nostra obsessió era no ser traïdors. Per sort, ara ens hem fet grans i hem vist la complexitat del món.’ A Heidi, Lenin i altres amics hi apareix un pare obsedit pels esdeveniments de la Primera Guerra Mundial. ‘Tenia un deute amb la Primera Guerra Mundial. El feixisme naix ací, el comunisme no s’explica sense la guerra, ni el nacionalisme. La guerra ho engega tot, mobilitza milions de persones i és normal que siga l’obsessió d’un ferroviari, perquè també ens parla de com els trens fan els països. Algú ha dit que volia cosir Espanya amb els rails de l’AVE, quan tots els valencians i principatins sabem com hem de suportar la desídia per comunicar-nos amb tren entre nosaltres per la incompetència de l’estat a l’hora de resoldre aquesta infrastructura.’

Garcia no se sap veure vivint a Barcelona per treure més el cap en el mercat editorial. ‘Que jo sàpiga tant Bromera com Sembra tenen un vocació marcada de ser editorials dels Països Catalans. Si visqués a Barcelona no seria més visible perquè no sóc un tipus de moltes aspiracions personals. M’agrada escriure, és una dèria, i pense que les meues novel·les participen en debats actualíssims, però m’és més còmode participar-hi a partir d’allò que faig; no sé si en directe sóc tan interessant.’ A Joanjo Garcia només hi ha una cosa que el molesta més que les preguntes sobre el seu Trivial: que diguin que és un escriptor prolífic. ‘Sembla que et resulta fàcil allò que fas, que ets ràpid i que la teua obra està condicionada per aquesta rapidesa. Jo hi dedique tant de temps com un altre escriptor que fa un llibre cada dos anys, perquè hi dedique el temps complet.’

The post Joanjo Garcia, una nova manera d’escriure appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El Gremi de Llibreters xifra en 22 milions d’euros la facturació de Sant Jordi

Vilaweb Lletres - Dv, 26/04/2019 - 18:14

La presidenta del Gremi de Llibreters, Maria Carme Ferrer, s’ha mostrat ‘molt satisfeta perquè, malgrat la pluja matinal que va caure en alguns llocs de Catalunya, la diada es va tornar a demostrar imbatible, amb una massiva participació ciutadana que va sortir a complir la tradició de comprar i regalar llibres i roses’.

Les dades recollides per l’entitat confirmen ‘la percepció d’un gran Sant Jordi, malgrat iniciar-se més tard del que és habitual per culpa de la pluja en poblacions com Girona’.

En el llistat definitiu donat a conèixer pels llibreters, en la categoria de ficció en català els llibres més venuts són:

1- ‘El fill de l’italià’ (Columna), de Rafel Nadal
2-‘Digues un desig’ (Enciclopèdia Catalana), de Jordi Cabré
3- ‘El fibló’ (Columna), de Sílvia Soler
4- ‘Aprendre a parlar amb les plantes”‘(Periscopi), de Marta Orriols
5- i ‘El millor d’anar és tornar’ (Rosa dels Vents), d’Albert Espinosa

Aquest llistat suposa que deixin d’estar entre els cinc més venuts a favor de Marta Orriols i Albert Espinosa, les novel·les de Gerard Quintana, ‘Entre el cel i la terra’ (Columna), i ‘A l’amic escocès’ (Columna), de Maria Barbal.

En la categoria de no-ficció en català els més adquirits són:

1- ‘Contes des de la presó’ (Ara Llibres), d’Oriol Junqueras i Neus Bramona
2- ‘Tres dies a la presó’ (Rosa dels Vents), de Jordi Cuixart i Gemma Nierga
3- ‘Cuina mare’ (Columna), del xef Joan Roca
4- ‘Esperança i llibertat’ (Ara), de Raül Romeva
5- ‘Els meus cafès amb gent interessant’, de Jordi Basté, publicat per Llibres de Vanguardia.

Els llibres infantils i juvenils en català més difosos van ser:

1- ‘Contes de bona nit per a nens rebels’ (Estrella Polar), d’Elena Favally
2- Francesca Cavallo; ‘Tinc un volcà’ (Edicions El Cep i la Nansa)
3- Míriam Tirado Torras i Joan Turu Sánchez
4- ‘El misteri de les 101 calaveres’ (Editorial Cruïlla), de Roberto García Santiago
5- ‘T’avorreixes, Minimoni?’ (Animallibres Editorial), de Rocío Bonilla Raya, i ‘MIC. La capsa secreta del bosc’ (la Galera), de Maika Meseguer.

Respecte als  deu títols més venuts enguany, el gremi assegura que han representat el 5,7% del total de vendes, lleugerament inferior a l’any passat. Els títols venuts en català van ser el 59,15%, pel 40,85% en castellà, tot  i que l’oferta en castellà era superior amb un 59,92% dels títols en aquesta llengua, per un 40,08% en català.

A totes les demarcacions catalanes es va registrar un volum de venda i facturació similars als de l’any passat i hi va haver més venda anticipada que altres anys a causa de la Setmana Santa. Segons les dades de LibriData i LibriRed, sistemes que registren informació de 180 punts de venda pertanyents a llibreries de tot Catalunya i que representen el 60% del mercat, les xifres del Dia del Llibre han crescut en el nombre de títols venuts, que han superat els 55.000, un 1% més que el 2018.

En la demarcació de Barcelona es van vendre 53.241; a Girona van ser 13.911; a Tarragona, 11.921 i a Lleida, 10.657.  Per gèneres, els llibres de no ficció van ser 24.019, seguits dels infantils i juvenils, amb 16.996, i els de ficció, amb 14.212.

The post El Gremi de Llibreters xifra en 22 milions d’euros la facturació de Sant Jordi appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors: la generació literària dels 70 i el Maig del 68

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles. (Pere Rosselló Bover)


Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura". (Pere Rosselló Bover)


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


Tardor, 2004

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Categories: literatura

Dona que plora al carrer



Si em seguiu a les xarxes sabeu que sovint em fixo amb les coses que trobo pel carrer. Els papers són especialment atractius per a mi, i si hi distingeixo de lluny algunes paraules, encara més. Però avui, trobar aquest dibuix al terra, ha estat un autèntic tresor, un conte que ja no requereix paraules, tota una col·lecció d’històries que podem intuir, imaginar i sentir. #tresorsquetrobo
Categories: literatura

L’ArtsLibris celebra deu anys ampliant horitzons

Vilaweb Lletres - Dj, 25/04/2019 - 17:00

Com colofó final a una setmana marcada per la diada de Sant Jordi, aquest cap de setmana es fa a l’Arts Santa Mònica de Barcelona la fira ArtsLibris. A més el certamen dedicat al llibre artístic i al fotollibre d’enguany és molt especial perquè celebra el desè aniversari. Per això a més d’un centenar d’expositors, l’ArtsLibris presenta algunes novetats importants. Una de les més destacades és que la fira ultrapassa el seu espai habitual per fer activitats en altres espais i institucions de Barcelona, tot reforçant la seva vinculació amb la ciutat. Així hi haurà actes al Macba amb un seminari internacional i a la Fundació Tàpies amb una sessió de projeccions de documentaris.

També diversos artistes faran projectes específics per a l’ocasió. Aquest és el cas de d’Antoni Muntadas, Alex Grifeu i Stefan Max, que faran intervencions artístiques. Amb motiu del desè aniversari, ArtsLibris també col·labora amb les Guerrilla Girls amb la reedició d’una de les seves icòniques postals. A tot això s’hi sumen les edicions pròpies: un nou llibre d’artista per a la Sèrie AL, que aquest any el realitzarà Mariana Castillo Deball, i una edició limitada de guants i bosses dissenyats per Dora García. Així mateix, el 2019 ArtsLibris reforça, a la fira, la presència d’expositors internacionals, en particular iberoamericans, i prepara una nova secció dedicada a la publicació digital.

The post L’ArtsLibris celebra deu anys ampliant horitzons appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

encara banya algun record



La pluja d'ahir
encara banya algun record,
on es confon què fou líquid 
i què era sòlid algun cop.
Categories: literatura

La Fira del Llibre de València posa l’accent en els drets civils i lingüístics

Vilaweb Lletres - Dj, 25/04/2019 - 01:50

La Fira del Llibre de València d’enguany comença avui amb una programació compromesa amb el feminisme, el dret lingüístic, el col·lectiu LGTBI, la memòria històrica, els creadors i els immigrants. És organitzada pel Gremi de Llibrers de València i la Fundació Fira del Llibre de València. L’any passat hi hagué 500.000 visitants i un milió d’euros de vendes.

Es farà als Jardins de Vivers durant quasi dues setmanes. Hi participaran 65 expositors, entre llibreries, editorials, institucions i entitats amb fons editorial propi, que ocuparan 107 casetes. L’organització ha programat presentacions o signatures d’exemplars amb 65 autors de literatura catalana i castellana.

La fira es compromet ‘més que mai’ amb els drets lingüístics i el 72,2% de les 428 sessions són d’autors publicats en editorials valencianes. A més, s’hi farà un homenatge al sociolingüista Rafael Ninyoles, una taula rodona sobre igualtat lingüística i la presentació del llibre Amb tot el dret del món.

La fira també programa dues taules rodones sobre els col·lectius LGTBI: ‘La transsexualitat als llibres’ i ‘Llegim literatura LGTBI’, a més de la presentació de ‘Contes familiars, contes diversos per a famílies diverses’.

Així mateix, pel compromís amb la memòria històrica, s’hi farà la taula rodona ‘La veu de la memòria’; l’exposició ‘Ulls’, sobre l’exhumació de la fossa comuna del cementeri de Paterna (València); i la presentació de Simplement és professionalitat: històries de la brigada político-social de València.

Entre els 65 autors presents per a presentar llibres o signar-ne, enguany es destaquen noms com ara Rosa Montero, Benjamín Prado, Marta Sanz, Juan Madrid, Màxim Huerta, Manuel Vila, Albert Espinosa, Elisabeth Benavent i Roy Galán.

El cost de la fira es calcular que serà de 360.000 euros. El titular del gremi ha avançat que esperen consolidar les xifres de 2018, amb 500.000 visitants i un milió d’euros de vendes. Cal tenir en compte que els dies de facturació més importants són el diumenge i els festius i la incògnita d’enguany és l’impacte que poden tenir les eleccions de diumenge.

Concerts i espectacles fins a mitjanit

Paral·lelament, el certamen sobrepassa els límits literaris i s’obre a una altra mena de manifestacions culturals, com ara concerts i espectacles a càrrec del col·lectiu artístic Cero en Conducta, que farà una performança al passeig durant dos dies, la Banda Municipal de València, la coral Allegro de l’ONCE i l’Orfeó Valencià Infantil.

L’horari habitual de la fira s’ampliarà alguns dies fins a mitjanit, amb la intenció d’atraure el jovent. Hi haurà més de 150 activitats obertes al públic per part d’expositors, editorials i entitats, entre presentacions, taules rodones i debats, recitals, espectacles i activitats familiars. Així mateix, s’organitzaran 40 activitats per a alumnes, en les quals participaran 4.300 escolars, distribuïdes en 72 sessions.

The post La Fira del Llibre de València posa l’accent en els drets civils i lingüístics appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Imatges de Sant Jordi


Amb Maria Mestre i Conxita Jiménez

 Amb Pili Cugat i Carlos Lupprian
 Amb Valer Gisbert i Sílvia Panisello

Amb Sílvia Panisello, Georgina Matamoros, Sinta Salvadó i Eduardo Margaretto
 Amb Emigdi Subirats
 Amb Fede Cortés, Maria Mestre, Xabier Coluig i Francesca Aliern
Amb Francesca Aliern i Josep Igual
.
Notícia a Canal 21


Categories: literatura

Llorenç Villalonga i els escriptors de sa Pobla

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

SAINT GEORGE AND THE DRAGON

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 24/04/2019 - 08:00
(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

l'últim refugi del blau


M'encisa l'aigua d'argent d'aquests moments; 
l'últim refugi del blau.
Categories: literatura

Sant Jordi ho aguanta tot

Vilaweb Lletres - Dm, 23/04/2019 - 21:50

Eren dos quarts de deu del matí quan s’obrien les portes del pati del Palau de la Virreina, seu de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al costat del mercat de la Boqueria. Les parades de llibres de la Rambla eren a punt; els laterals, tallats. Però la ciutat no s’acabava de despertar. Passejar pel mig de la via més emblemàtica de la ciutat era una delícia. Poca gent, poques roses a les mans. Després de Setmana Santa, aixecar altra vegada la quotidianitat laboral costava, sobretot perquè el temps tampoc no hi ajudava pas gaire: cel cendrós tapat, amenaçador. Cel que no tardaria a descarregar tímidament, però amb persistència. Espurnejava.

Però Sant Jordi és Sant Jordi i els editors a primera hora entraven a la Virreina, a l’esmorzar dels escriptors (tret de sortida de la diada), amb aquell estat d’excitació que amara la festa. Espurnejava, però el nervi era un fantàstic impermeable. Confiaven que la pluja no els espatllaria la diada. Montse Ayats, editora i presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, deia: ‘Si plou, patirem. Si no, la cosa anirà bé.’

L’editor d’Ara llibres, Joan Carles Girbés, ho deia així: ‘Anem amb nervis. Crec que serà un bon Sant Jordi. Tinc ganes que passin coses.’ L’editor començava la diada amb els rànquings de venda a favor. El llibre de contes d’Oriol Junqueras ha estat el més venut aquestes darreres setmanes, fins al punt que se n’ha fet un tiratge de 29.500 exemplars (2000 en espanyol), l’envit més important de l’editorial després de la crisi econòmica.

Al matí espurnejava, espurnejava…

Dins el Palau de la Virreina s’anaven concentrant els escriptors, potser menys que els altres anys. Els esperava un bufet amb xuixos i xocolata desfeta. Entre els autors més exòtics, Bel Olid, amb els cabells de color lila, anava vestida amb una jaqueta tres quarts amb estampació de zebra, elegant. I la ploma groga, amb tinta lila també. Sebastià Bennasar, col·laborador de VilaWeb, segurament l’escriptor amb més novetats d’aquest Sant Jordi, quatre (sí, quatre!), afinava una primera anàlisi possible de la jornada: ‘Sembla que en Rafel Nadal serà l’autor més venut, però en general serà una venda molt atomitzada. Hi ha algun mediàtic que falla, com ara la Rahola, i penso que els llibres del procés faran figa, excepte el d’en Junqueras i algun altre. Perquè ja han tingut el seu moment, per la campanya de Nadal. En canvi, alguns títols d’editorials independents entraran en els deu més venuts.’

La batllessa, Ada Colau, a dos quarts d’onze, feia un petit parlament, recordant els atemptats de la Rambla, solidaritzant-se amb les víctimes i els afectats de Sri Lanka, remarcant l’excepcionalitat política que vivim, amb presos polítics, recordant especialment Jordi Cuixart, que avui celebra el sant i ahir va fer quaranta-quatre anys (encara no s’havia anunciat el seu segon fill amb Txell Bonet, notícia que s’ha sabut a mitja tarda). I va reclamar la Barcelona ciutat literària, que celebra la vida, la llibertat i l’amor.

Érem al costat de Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium, quan Colau recordava la figura de Jordi Cuixart tot i les diferències polítiques que els separen. Mauri recordava a VilaWeb: ‘Evidentment que vivim en una anomalia política, amb un president a la presó, que és el president de l’associació cívica i cultural més important d’Europa, amb 166.000 socis.

De dos quarts de deu a dos quarts de dotze espurnejava. Espurnejava. I els nervis d’excitació es tornaven d’inquietud entre editors i llibreters. Pujant Rambla amunt, les parades protegien els llibres amb plàstics, fet desolador i contraproduent per a les compres. Només hi havia cues als autors més venuts d’aquestes darreres setmanes i als mediàtics.

Rafel Nadal saluda una de les moltes lectores que han aconseguit la seva dedicatòria.

Un dels pocs autors que no sentien la pluja era Rafel Nadal. A totes les parades ha tingut cua per signar El fill de l’italià. Un diàleg escoltat:

—Venim de Llívia. Cada any venim per Sant Jordi a Barcelona. Bé, de vegades venim el dia abans. Els tinc tots, els teus llibres.
Comentem a la parella de Llívia que tot apunta que aquest llibre serà dels més venuts aquest Sant Jordi. Nadal hi intervé:
—Això no és el més important, el més important sou vosaltres, els lectors.

Un altre lector ha fet vint minuts de cua. I una noia li comenta que vol regalar el llibre al Veniero, la seva parella, que és italià. I aleshores apareixen sis estudiants de segon de batxillerat de l’institut de Llavaneres. Li demanen que el signi per a la biblioteca de l’institut. Rafel Nadal els diu que el llegeixin per gust, no pas per obligació, i que si no els agrada, que el deixin.

A dos quarts de dotze deixa d’espurnejar, tot i que el cel encara és encapotat.

Maria Barbal feia cinc anys que no publicava cap llibre i estava contenta de poder retrobar-se amb lectors, uns joves que li deien que era la seva autora preferida (que no són els seus lectors habituals), uns altres que compraven el llibre per regalar a la mare o el pare. ‘Estic contenta. Noto que aquest llibre és ben rebut.’

Maria Barbal signa el seu llibre ‘A l’amic escocès’.

A la mateixa taula, amb Maria Barbal, signava el seu últim llibre, Felicitat, Carme Ruscalleda. La cuinera sorprenia els lectors amb un regal fantàstic: un punt de llibre amb la recepta d’un còctel:

UN CATALÀ
(còctel)
1 litre de suc de maduixa
250 ml de suc de gerds
250 ml de suc de cirera
250 ml de suc de llimona
250 ml de suc de taronja
500 ml de Ratafia*

Mescleu els ingredients i reserveu el líquid en fred.
Serviu-lo en un vas bonic amb un parell de glaçons.

*Ratafia, beguda espirituosa d’herbes. Originària del Pirineu. Excel·lent aperitiu o digestiu per a les postres. El mot ‘ratafia’ prové del llatí ‘rata fiar’, que significa segellar un pacte. Un pacte d’amistat, d’amor o de negocis.

Amb Maria Barbal i Carme Ruscalleda signava el cantant i ara també escriptor Gerard Quintana, que també tenia cua per signar. Una cua de seguidors del cantant, que cercaven també la seva complicitat en la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra. Uns lectors molt heterogenis, d’edats molt diferents. Tots cercant la signatura, el petó i la foto. I explica: ‘És la primera vegada que signo una novel·la per Sant Jordi, tot i que he signat llibres de Sopa de Cabra dues vegades, abans. Però aquest any, la dimensió d’aquest Sant Jordi no té res a veure amb els altres viscuts. La resposta de la gent és molt positiva, perquè ja tenim una memòria compartida. M’he dedicat tota la vida a ser un músic, però des de jove realment volia ser escriptor. Ho he aconseguit gairebé a cinquanta anys. Em sento més impostor en la música que en l’escriptura. He dissimulat tota la vida.

Gerard Quintana es fa una foto amb un lector. La ruta de les parades d’editorials independents

A dos quarts d’una ens proposem de fer la ruta de les parades d’editorials independents, passeig de Gràcia amunt. La primera que trobem és la parada d’Edicions de 1984. Hi signa Jordi Lara, el seu llibre Sis nits d’agost, sobre els últims dies de la vida de Lluís Maria Xirinacs. Lara ens diu que és un llibre tan emocional que la gent li explica secrets i fets de família, històries amagades que desencadenen la lectura del llibre. Amb tot, ‘la satisfacció és que et llegeixi més gent’. Jordi Lara, efectivament, ha fet un salt en el nombre de lectors.

I aleshores hi ha un moment intens:

—Bon dia. He fet unes quantes voltes abans no m’he acostat, però t’havia de dir una cosa.
—…
—Sóc la dona d’en Busquets Grabulosa i surto al llibre.
—Ah, sí, surts en l’escena d’un dinar amb ell.
—Sí, me’n vaig anar abans i me n’he penedit sempre.
—Has llegit el llibre?
—Sí, el vaig engolir. Em va agradar molt. Per això ara voldria llegir-ne un altre de teu [ha triat La màquina d’espavilar ocells de nit].

Jordi Lara escolta el relat d’una lectora que apareix al seu llibre ‘Sis nits d’agost’.

Després passem per la parada de les editorials Llegir en Català. Núria Iceta, editora de Llibres de l’Avenç, tot i el mal temps, confia que s’arreglarà.

Una mica més amunt, l’editorial Raig Verd, que amb un centenar de títols ja disposa de parada pròpia (a més de formar part també de Llegir en Català), celebra l’èxit d’Humanitats en acció, amb les humanitats al carrer, tot prenent un vermut. Marina Garcés, coordinadora del volum, reconeix que l’ha sorprès l’èxit de vendes del llibre: ‘Una sorpresa bonica que et dóna la vida. Aquest llibre és una història col·lectiva que ha arribat a ser un llibre. Aquesta bona resposta de la gent, que ha vingut de molts àmbits diferents i no especialitzats, és molt positiva: implica una aposta per la complexitat, per noms no evidents, per temes compromesos, exigents.’

D’esquerra a dreta: Laura Huerga i Marina Garcés.

I una mica més amunt, encara s’han aplegat un altre grup d’editorials independents: Males Herbes, Labreu, AdiA, Arcàdia, Club editor, L’Altra, Lleonard Muntaner. Ester Andorrà, de Labreu, ja a l’hora de dinar, era optimista en relació amb les vendes i estava molt encuriosida pels lectors que visitaven la parada: ‘Un jove ha passat més de mitja hora mirant i remirant els llibres i al final n’ha triat un, ben conscient de què triava. Alguns altres han vingut amb la llista feta de casa i s’han endut vuit llibres.’

A les dues del migdia autors, editors i polítics, pujaven a la terrassa de l’hotel Condes de Barcelona a reposar una mica i dinar a peu dret. Tots han estat testimonis de com s’obria el cel i apareixia el sol. El director editorial del Grup 62, Emili Rosales, assegurava a VilaWeb: ‘Sant Jordi ho pot vèncer tot: campanyes electorals, la meteorologia, les dates en què s’escau…’

Havent dinat, quan la Rambla de Catalunya ja començava a anar col·lapsada, encara hem visitat un dels racons més bonics i desconeguts de Barcelona on s’han signat llibres: el jardí de la llibreria la Central del Raval, on Toni Sala ha signat la seva novel·la Persecució, l’únic lloc on ho ha fet en tot el dia. El jardí de la llibreria la Central del Raval és potser el racó amb més encant del Sant Jordi barceloní, juntament amb l’Antic Teatre, a prop del Palau de la Música, on la llibreria Calders i el Culturista han omplert el jardí interior de llibres i activitats per als més petits.

Hem finit la passejada de Sant Jordi a les sis a la llibreria Laie del CCCB, on signaven autors tan interessants i complementaris com ara Víctor Garcia Tur, Víctor Sunyol, Marta Marín-Dómine, Eva Baltasar i Joanjo Garcia. Una mostra rica, variada, d’allò que és també aquest Sant Jordi, més enllà dels títols més venuts.

Ah, els més venuts (llista provisional) s’han fet públics a les vuit del vespre. No hi ha hagut sorpreses:

Ficció català
1- El fill de l’italià, Rafel Nadal (Columna Edicions)
2- Digues un desig, Jordi Cabré (Enciclopèdia Catalana)
3- El fibló, Sílvia Soler (Columna Edicions)
4- Entre el cel i la terra, Gerard Quintana (Columna Edicions)
5- A l’amic escocès, Maria Barbal (Columna Edicions)

No-ficció català
1- Contes des de la presó, Oriol Junqueras i Neus Bramona (Ara Llibres)
2- Tres dies a la presó, Jordi Cuixart i Gemma Nierga (Rosa dels Vents)
3- Cuina mare, Joan Roca (Columna Edicions)
4- Esperança i llibertat, Raül Romeva (Ara Llibres)
5- Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, Sergi Sol (Ara Llibres)

The post Sant Jordi ho aguanta tot appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla: mèdiums, bruixes i curanderes

Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes -


Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. (Miquel López Crespí)


La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.

Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:

--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.

Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.

Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.

Categories: literatura

POESIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 23/04/2019 - 08:00
Diguem-ne un camp on vénen a pasturar sota els núvols del vespre els animals que l’Arca es va descuidar. O una cisterna on la pluja que va caure abans de la història degota d’un llavi de ciment. Te’l miris com te’ls miris, no és el lloc per instal·lar-hi el cavallet de tres potes del realisme o per fer que un lector hi pugi saltant el munt de tanques d’una trama. Deixa que l’escriptor robustJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sant Jordi 2019, comença la diada!

Vilaweb Lletres - Dll, 22/04/2019 - 21:50

Un any més, llibreters i floristes s’han preparat per afrontar una diada de Sant Jordi multitudinària, amb més de mil parades de llibres i quatre mil parades de roses només a Barcelona, concentrades sobretot entre la rambla de Catalunya, la Rambla, el passeig de Gràcia i el passeig Lluís Companys. Després d’una Setmana Santa en què els autors no han parat de signar en esdeveniments i llibreries de fora de la capital catalana, avui el centre neuràlgic de la festa és Barcelona.

La presidenta del Gremi de Llibreters, M. Carme Ferrer, ja va posar gran èmfasi en l’oportunitat que representava per a les llibreries de fora de Barcelona el fet que enguany Sant Jordi caigués just després de les vacances de Setmana Santa. Moltes llibreries han obert pràcticament tots els dies festius i s’han recolzat en la signatura dels autors. I tot i no tenir-ne dades encara, sembla que les ciutats i pobles on han posat parades de llibres han tingut una bona rebuda.

Una de les accions de més envergadura que s’han organitzat per primera vegada ha estat el Dissabte de Rams i Llibres a Vic, a Osona, durant el Mercat del Ram: les set llibreries de la ciutat es van posar d’acord per fer una parada conjunta i també s’hi van vincular l’editorial Eumo (de la Universitat de Vic), Òmnium i el Casino de Vic. Montse Ayats, responsable d’Eumo, ha explicat a VilaWeb: ‘ La iniciativa va anar molt bé, tant del punt de vista de les set llibreries i d’Eumo Editorial –que per primera vegada fèiem un pre-Sant Jordi conjunt–, com dels quaranta autors que van venir a signar llibres. Repetirem l’experiència!’

Ja que també és presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, també li hem demanat com es presenta aquest Sant Jordi entre els editors associats. Ha respost: ‘Com a presidenta d’Editors.cat, crec que tindrem un bon Sant Jordi. Tinc la sensació que el fet que caigui just després de Setmana Santa ha fet que els mitjans en parlin més que mai, que molts autors s’hagin desplaçat pel territori, que hi hagi hagut més temps per a comprar llibres i que, per tant, això es traduirà en unes bones vendes, en les quals tornarà a tenir més pes el català, una excepció que confiem que es tradueixi en una realitat quotidiana.’

D’uns anys ençà, per Sant Jordi es venen més llibres en català que no en espanyol. És un dia en què els ciutadans s’estimen més de comprar llibres en català i, d’aquesta manera, inverteixen la tendència de la resta de l’any. Si durant l’any les vendes de llibres en espanyol corresponen al voltant del 70% mentre que el català no arriba al 30%, el dia de Sant Jordi la gent compra sobretot llibres en català, que arriben gairebé a un 70% del total de les vendes, mentre que en espanyol només al 30%.

Un Sant Jordi en campanya i amb judici

Aquest Sant Jordi, inevitablement, no deixarà de ser una diada marcadament política, en plena campanya electoral i amb presos polítics i exiliats enfangats en el judici contra el procés. Les parades i llibreries també reflecteixen aquesta situació, amb una quantitat inusual de títols que sobretot tenen per protagonistes els presos polítics i els advocats dels presos. Entre els llibres més venuts d’aquestes últimes setmanes, en la no-ficció se situen precisament els llibres d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Raül Romeva i Jaume Alonso-Cuevillas, l’advocat de Carles Puigdemont.

Ara, sortosament, la venda de llibres per Sant Jordi és molt transversal i variadíssima. Són al voltant de cinquanta mil els títols que es venen de gèneres de tota mena, tot i que principalment de ficció i infantil i juvenil. Tant el Gremi de Llibreters com el Gremi d’Editors no es cansen de recalcar que focalitzar tota l’atenció informativa en els llibres més venuts de la diada és deformar la realitat, perquè els deu més venuts no representen més del 5% del total de les vendes de Sant Jordi.

Amb tot, el ball de títols sempre és una dada atractiva per als lectors. Enguany, dels més venuts aquestes últimes setmanes a Libridata (plataforma digital en línia que enregistra la venda diària de llibres a més de cent cinquanta punts de Catalunya, entre llibreries i grans superfícies), destaca en la ficció la novel·la de Rafael Nadal El fill de l’italià (Columna), premi Ramon Llull; El millor d’anar és tornar (Rosa dels Vents) d’Albert Espinosa; El fibló (Columna) de Sílvia Soler; Digues un desig (Enciclopèdia Catalana) de Jordi Cabré, premi Sant Jordi d’enguany; i Entre el cel i la terra (Columna) de Gerard Quintana, títol amb el qual el cantant s’estrena en la literatura.

L’increment sostingut de la venda de llibres infantils i juvenils

Ara, entre tots els gèneres literaris, les bones expectatives que desperta el llibre infantil i juvenil aquest Sant Jordi no les té cap altre. El Gremi de Llibreters de Catalunya espera la cita amb l’optimisme que proporcionen les xifres de creixement sostingut dels darrers anys. Paula Jarrin, la vice-presidenta, ha explicat que les vendes d’aquest subsector han crescut d’un 2% anual després dels anys de crisi econòmica, uns anys en què el llibre infantil i juvenil va ser el que va aguantar millor la caiguda de vendes. Per això Jarrin veu probable que aquest Sant Jordi la facturació torni a ser pel cap baix el 34% del total, que és el percentatge que es va assolir l’any passat. Recordem que les parades de literatura infantil i juvenil i els seus autors es concentren al Passeig Lluís Companys.

Una setmana eminentment literària

La setmana s’obre amb la diada de Sant Jordi, però els llibres no deixaran de protagonitzar una setmana eminentment literària al país. Perquè el dijous dia 25 engegarà la 54a Fira del Llibre de València als Jardins de Vivers, que s’allargarà fins al 5 de maig. Hi participaran seixanta-cinc expositors, entre llibreries, editorials, institucions i entitats amb fons editorial propi, distribuïts en cent set casetes instal·lades entorn del passeig Antonio Machado, el Museu de Ciències Naturals i l’esplanada central dels jardins.

El Gremi de Llibrers i la Fundació Fira del Llibre, que en són els organitzadors, ja han confirmat que hi passaran una setantena d’autors. Hi trobarem les escriptores Marta Orriols amb Aprendre a parlar amb les plantes (premi Òmnium, Periscopi); Eva Baltasar amb Permagel (Club editor); Sebastià Bennasar presentarà i signarà L’any que vaig assassinar Rita Barberà (AdiA); Ada Castells presentarà Mare (La Campana); Albert Espinosa signarà El millor d’anar és tornar (Rosa dels vents); Martí Domínguez hi serà amb La sega i Històries naturals (Proa); Jordi Cabré presentarà el seu llibre guanyador del premi Sant Jordi, Digues un desig (Enciclopèdia Catalana); Gerard Quintana hi serà amb la seva opera prima Entre el cel i la terra (Columna); i Laura Huerga parlarà de Tu, calla!, entre més autors. També s’han organitzat setze taules rodones i debats i una programació específica per als lectors més petits i les famílies.

D’una altra banda, hores després que s’hagi acabi la diada de Sant Jordi, alguns autors agafaran l’avió cap a Buenos Aires, on els esperarà la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires, que enguany té per lema ‘Barcelona, ciutat literària’. Seran cinquanta-sis autors els qui hi prendran part, del 23 d’abril al 13 de maig, amb cent vint activitats programades. Iolanda Batallé, directora de l’Institut Ramon Llull, ha explicat que el programa ‘Barcelona, ciutat literària’ vol promoure els escriptors de Barcelona, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra a la capital argentina, millorar la presència de la literatura catalana a Amèrica Llatina i reforçar els llaços d’intercanvi cultural entre Barcelona i Buenos Aires.

I aquesta setmana encara ens trobarem una tercera cita literària, aquesta a Barcelona, la fira ArtsLibris, dedicada al llibre d’artista, i que enguany fa deu anys. Serà del 26 al 28 d’abril a l’Arts Santa Mònica. En total hi haurà un centenar d’expositors. Aquesta vegada la fira del llibre d’artista s’estén també al Macba amb un seminari internacional i a la Fundació Tàpies amb una sessió de projeccions de documentaris. Amb motiu del desè aniversari, ArtsLibris col·labora amb les Guerrilla Girls (reedita una de les seves icòniques postals) i gaudirà de les intervencions artístiques d’Antoni Muntadas, Alex Grifeu i Stefan Max. Consolidada a Barcelona i de fa quatre anys amb una pota a la fira Arco Madrid, ara ArtsLibris tindrà seu també a Arco Lisboa, del 16 al 19 de maig.

 

The post Sant Jordi 2019, comença la diada! appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Mia Couto: ‘La literatura africana necessita un premi Nobel negre’

Vilaweb Lletres - Dll, 22/04/2019 - 21:50

Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) serà l’encarregat de fer avui el pregó de Sant Jordi a les 19.00 al Saló de Cent de Barcelona. La conversa promet ser de pinyol vermell, atès que serà entrevistat en directe per Anna Guitart, ara com ara una de les millors periodistes literàries del país. Couto, un dels grans escriptors africans contemporanis, actualment viu a Maputo, ciutat prioritària de Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, però acaba de veure com bona part del seu país ha estat afectat per un potent cicló per al qual recull fons mitjançant la Fundació Fernando Leite Couto-Mia Couto. El seu darrer llibre traduït al català, Terra somnàmbula, l’ha publicat Periscopi en versió de Pere Comellas i és la seva primera novel·la. Abans del pregó el podreu trobar signant llibres a la ciutat.

La literatura portuguesa contemporània i la de la bona part de la Lusofonia no existiria sense la guerra?
—Possiblement més que per la guerra, per la pèrdua d’un món conegut, que és allò que implica la guerra. La sensació que tens és que perds tots els referents i el terra. I aquesta pèrdua d’un món és allò que vertaderament importa per a la literatura, és la condició de límit on l’autor reneix i implica qüestionar totes les certeses; és la literatura que neix en un país que neix.

Però també la guerra marca la literatura contemporània de la metròpoli…
—Això confirma què dic, que no és la guerra que implica el germen de la literatura, sinó més aviat aquesta sensació de món que s’acaba, tant a Portugal com a Moçambic. Les noves generacions ja no hi han tingut contacte directe i s’enfronten a uns altres temes i uns altres fantasmes, però sí que la guerra ha estat un tema central tant a Portugal com a la Lusofonia.

Els vostres pares es varen instal·lar a Moçambic fugint de la dictadura de Salazar. Després de la Revolució dels Clavells, vós vàreu tenir cap temptació de tornar a la pàtria dels pares?
—En el meu cas no hi tenia cap mena de temptació perquè jo ja no hi havia nascut i perquè tant el meu germà com jo ja lluitàvem en el Frelimo (Front d’Alliberament de Moçambic) per alliberar Moçambic del règim portuguès, i per tant ens hi sentíem integrants. Sobre això he de destacar la generositat i l’amor dels meus pares, perquè ells se n’anaren de Portugal i llavors ja sabien que els seus fills serien d’un lloc del món que no era el seu i que de fet era molt lluny.

Els vostres començaments en el periodisme van estar directament vinculats a un mandat de partit. És complicat de fer periodisme d’estat en un moment en què tot es construïa de bell nou?
—Al principi m’agradava molt el periodisme, sobretot perquè no sabia que en feia d’estat. Era tot molt èpic i tots estàvem totalment implicats construint un país nou i un món nou. Tot era ple d’històries que s’havien d’explicar i tots érem al mateix bàndol, amb un únic partit i una mateixa finalitat històrica. Crèiem en allò que fèiem. Va ser després que ens vam adonar que hi havia una altra manera de fer, que necessitàvem un altre règim i una altra mena de democràcia.

Així doncs, la literatura va ser un refugi o una manera de poder explicar la veritat?
—Inconscientment potser sí que va ser un refugi i una manera de cercar la veritat. Quan estava al diari vaig poder tenir la sort de viatjar com a reporter en una segona etapa –en la primera m’havien anomenat director quan era molt jove– i la cosa més divertida va ser veure com a la resta del país la gent explicava les seves històries i com n’eren de diferents de les oficials. Llavors va néixer el meu primer llibre de contes, que escric quan abandono el periodisme i que potser cerca una nova manera d’explicar aquesta realitat.

Pere Comellas, el vostre traductor al català, assegura que bona part de l’oralitat de la vostra literatura prové directament tant del Brasil i la literatura de l’angolès Luandino Vieira com de l’Àfrica…
—Jo estic bastant d’acord amb la teoria, però també hi ha una part que ve de dins. A Moçambic tenim més de vint-i-cinc llengües vives i no són solament llengües, són maneres de veure el món. Per exemple, per saber si un diari és del dia, es demana si ‘encara treballa’, és a dir, es dóna per fet que el diari és viu. I hi ha una part del meu treball literari que també ve d’aquest interior, però estic molt d’acord amb les influències detectades pel Pere.

En la vostra literatura, com en bona part de les creences de Moçambic, l’estructura del temps és circular i funciona d’una manera molt diferent de l’europea. És una de les lliçons dels africans?
—No sé si aquesta lliçó sobre el temps arribarà a temps, però podria ser una de les contribucions importants. L’altra és la manera com els africans s’enfronten al caos i com hi conviuen. Procurem fer sempre previsions futures i això ens ajuda molt a viure, però hi ha d’haver un marge i, en vista del caos, com ara en una vaga de combustibles que ho complica tot, els europeus treuen els instints més primaris i veuen com es trenca tot el seu sentit de l’ordre. En canvi, els africans conviuen amb aquest caos i en saben treure partit.

El vostre nom apareix cada any a les travesses del premi Nobel de literatura. Seria important per a la literatura africana…
—No crec que sigui mereixedor del premi Nobel, però també és cert que tampoc no me’n considerava de cap dels altres grans premis que m’han atorgat. Aparèixer a la travessa dels periodistes culturals és interessant i és bo per a la literatura africana, però és molt difícil que me’l donin per raons extraliteràries. Cal un premi Nobel de literatura africà per a un negre.

Sembla que aquests darrers temps a Barcelona i a Catalunya hi ha un cert interès per la literatura portuguesa i també per l’africana que s’expressa en aquesta llengua, com demostra la vostra conferència al CCCB o el premi Llibreter per a José Eduardo Agualusa…
—És molt gratificant. Darrerament Barcelona és el lloc on es nota més interès per la nostra literatura i hi tenim més visibilitat que enlloc més. Quan es ve de l’Àfrica, trobar aquest interès és impactant, però potser també té una mica de mèrit la nostra història. Em refereixo al fet que l’Àfrica té una llarga capacitat de construir històries; no et trobaràs mai històries metaliteràries d’autors que han d’escriure sobre si mateixos perquè no saben de què han de parlar.

I què significa per a vós fer el pregó de Sant Jordi?
—És un gran honor per a mi de poder participar en aquesta conversa, però tot allò que té a veure amb Sant Jordi em supera. Encara no ho he experimentat i ja estic emocionat. Suposo que això es deu a les expectatives que m’ha posat al cos el meu gran amic José Eduardo Agualusa, que l’any passat va al·lucinar amb la festa.

Pere Comellas també diu sempre que té una sensació contradictòria en traduir-vos, que en realitat seria meravellós de no poder la feina per desconeixement de la llengua…
—És molt complicat d’entendre el problema lingüístic que tenim a Moçambic. Els primers quinze anys després de la independència les llengües africanes estaven molt mal vistes, però després la situació va canviar i es van inclinar pel bilingüisme. Ara, quina llengua de les vint-i-cinc és la materna en cada indret? Potser n’hi ha cinc o sis en un mateix lloc, a més a més de les múltiples variants dialectals. Llavors, com podem ensenyar aquestes llengües a cada contrada si no hi ha diners per a formar els professors i si en molts casos no hem aconseguit ni tan sols de construir escoles? Naturalment no hi ha diners per als desdoblaments, ni recursos per a totes vint-i-cinc llengües, però alguna cosa hi haurem de fer a la llarga si no volem perdre aquest patrimoni. D’una altra banda, hi ha hagut pocs casos de literatura escrita a Moçambic en llengües no portugueses i han estat un fracàs perquè no hi ha prou lectors alfabetitzats per a comprar els llibres.

Acabeu de sofrir un cicló terrible a Moçambic. Més enllà de recaptar diners mitjançant la vostra fundació, com us podem ajudar?
—D’entrada hi ha alguna cosa que podríem fer, que és ajudar els africans a entendre que han de crear una millor imatge d’ells mateixos i que aquesta catàstrofe potser hi pot ajudar. Per exemple, s’han de conèixer les històries de tots els qui s’han sacrificat per impedir la mort de més persones. Per exemple, moltes escoles s’han convertit en refugis per als qui ho han perdut tot, i en canvi els nens continuen anant a classe sota un arbre, com abans, sense tenir ni tan sols una pissarra. Alguns caminen molts quilòmetres només per la voluntat d’aprendre, i aquesta història d’aquests herois l’hem d’explicar. La manera com volen ser a l’escola és admirable, la manera com volen aprendre és quelcom que hem d’explicar al món ric.

Pot ser matèria per a un futur llibre?
—Jo havia començat a escriure una història sobre el lloc on vaig néixer, que ara és completament sota l’aigua i potser aquesta és la manera de restituir les coses.

Us pensàveu mai que faríeu aquest pregó havent-hi presos polítics a casa nostra?
—És una situació que em crea molta incomoditat i que no és gens feliç per a mi.

 

The post Mia Couto: ‘La literatura africana necessita un premi Nobel negre’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

EMPASSAR-NOS-LES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 22/04/2019 - 19:40
"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo." --Jeanette Winterson (citada per V. Chang) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Personatges de la batalla de l'Ebre, 1/16 André


L'any 2018, en motiu del 70 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que aniré publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre..ANDRÉDes de la seva habitació de sempre, André contempla els camps de Burdeus, els porticons de sempre, el cel de sempre, el verd que canvia sota el pas dels mesos de sempre com si el paisatge i el temps fossin aliens al compàs dels hòmens. Però res no n’és, com sempre. Els ulls resten copsats pel blau adolorit de l’Ebre. Volia ser un periodista objectiu, un narrador fidel de les batalles, saber trobar la paraula precisa per descriure amb concissió els fets, però el cor mai no n’és, d’objectiu, des de sempre.
Categories: literatura

ABRIL, I MAIG

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 21/04/2019 - 12:26
Gas a fons i ningú al volant. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Signatura de llibres


Lloc on dedicaré llibres la propera Diada de Sant Jordi:
pàgina 1

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura