literatura

Avançament editorial: ‘El desgel’ de Lize Spit

Vilaweb Lletres - Ds, 09/09/2017 - 22:00

La setmana vinent arriba a les llibreries El desgel, la primera novel·la de la jove escriptora Lize Spit, que és belga i escriu en neerlandès (1988). Està traduïda per Maria Rosich i la publica l’editorial Amsterdam. D’aquest llibre, que és tota una sorpresa, ens en parla l’editor Miquel Adam, que s’acaba d’incorporar a l’editorial. Llegiu-ne un fragment.

Llegiu el text que ha preparat Miquel Adam:

(Nota mental: Un dia d’estiu la colla va irrompre en una casa rica que hi havia a la urbanització. Van orinar-se al sofà, van profanar la col·lecció de vinils, van trencar algun vidre. Naturalment, els van enxampar, sense més conseqüències més enllà del perceptiu escàndol. La fortuna va voler que jo aquella tarda d’avorriment i ràbia no hi fos. Qui dubta que d’haver-hi estat hauria participat activament de tot allò? L’adolescència és la possibilitat d’un abisme. Pots tenir la sort de no caure-hi, i pots no tenir-la.)

Tan bon punt ens va arribar la traducció d’El desgel que el patracol de fotocòpies va començar a circular per l’editorial. Es va generar un petit fenomen de boca-orella. De lluny sentia els divertits advertiments de «no em facis espòilers, eh!», o «has arribat a… D’acord, d’acord, ja callo, ja callo».

Certament, El desgel pot ser llegir com una endimoniada novel·la de suspens: L’Eva, anys després de deixar per sempre el poble, respon a la seva manera a una invitació que li arriba d’allà, carrega el maleter del cotxe amb una barra de gel i torna a Bovenmeer amb unes intencions gens clares. S’intueix una terrible venjança. Quina? Per què? L’Eva és estranya.

Actua amb fredor i determinació, amb un control aparent de la situació –sigui quina sigui aquesta situació–: nosaltres no ho sabem, som al principi de la novel·la. Però El desgel també és una gran novel·la psicològica. Els capítols dedicats a l’Eva adulta es trenen amb altres capítols que ens porten al particular estiu d’avorriment i ràbia de l’Eva, el Pim i el Laurens, on la possibilitat de l’abisme va esdevenint ineluctablement una realitat.

Aquell estiu de 2002 aquest trio d’amics tenen catorze anys, i l’Eva el recordarà tota la seva vida. Són a un pas de l’abisme. I l’Eva hi cau, víctima i botxí de la seva innocència i víctima i botxí de les forces centrípetes pròpies de l’adolescència, que són tantes i tan complexes: el pànic a la solitud, el pànic a no ser estimat (a no ser desitjat), el pànic a la humiliació, a la vergonya, la impossibilitat real de deixar de formar part de la inèrcia diabòlica dels esdeveniments… (veure la nota mental del principi)

I és amb aquesta mirada des del fons de l’abisme que descobrim el món de l’Eva. La seva mirada es meticulosa i desafecta i no només abraça l’estiu del 2002 o la jornada en què retorna al poble carregada amb una barra de gel, sinó també el passat més remot, de quan ella i els seus dos amics formaven una perfecta –i inquietant– aliança estratègica infantil que a mi, com a lector, m’ha recordat a la que Claus i Lucas mantenen al llarg de l’obra mestra d’Agota Kirstof, El gran quadern. Aquests capítols de què us parlo estan meravellosament cultivats de referències a la seva època, del tot identificables per tota una generació, com mostra l’extracte de la novel·la que us oferim avui.

La mirada despullada de l’Eva abasta també la seva família i aquest és, a parer meu, un dels punts més forts d’una novel·la ja de per si punyent com ella sola. Pocs relats més eixordadors sobre la caiguda i la misèria d’una família he llegit darrerament. L’abandó progressiu a què se sotmet la família de l’Eva és, de tan versemblant, feridor. Un forat a l’ànima. I en el si de la seva família en runes, una poderosa llum per a l’esperança: la germana de l’Eva, la fràgil i memorable Tesje.

El temps és or i sóc conscient que m’estic allargant massa. No desvelarem cap més detall. Només dos advertiments. El primer, sobre els desenllaços principals de la novel·la. Us perseguiran uns dies. Els haureu de reflexionar. Un dels desenllaços us obligarà a retrocedir fins al vostre propi passat, fins als temps de la vostra pubertat i adolescència. L’altre desenllaç us portarà a jutjar l’Eva. La reflexió que llanço ara i aquí. El meu veredicte és que els innocents són incapaços de fer mal als altres. Pot semblar un pensament banal i expressament poc desenvolupat, però ja m’ho sabreu dir. No és aquest el moment per argumentar.

El segon advertiment no és meu. Abatut i enlluernat, immediatament després de la meva lectura vaig començar a remenar notes i arxius referents a El desgel en el meu ordinador. Vaig trobar un informe de lectura escrit en anglès. Fa poc que ocupo la cadira a Amsterdam, així que aquesta novel·la no la vaig contractar jo, i per tant ho ignorava tot sobre com havia anat la contractació i tota la pesca. L’informe de lectura era brillant, molt millor que no pas aquest escrit. Acabava amb una frase que és de justícia reproduir aquí: «Highly recommended, but proceed with caution». El desgel fa mal.

Nota final: El desgel és la primera novel·la de Lize Spit, una joveníssima autora belga d’expressió neerlandesa. Aquesta autora té el do de la narració i una mala llet considerable: domina el sarcasme, el suspens, els tempos, la devastació, la pietat, la impietat. Puc estar equivocat, però em sembla que hem topat amb una gran autora. La seva traductora al català ha estat Maria Rosich.

Miquel Adam, editor d’Amsterdam.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El desgel’ de Lize Spit

Vilaweb Lletres - Ds, 09/09/2017 - 22:00

La setmana vinent arriba a les llibreries El desgel, la primera novel·la de la jove escriptora Lize Spit, que és belga i escriu en neerlandès (1988). Està traduïda per Maria Rosich i la publica l’editorial Amsterdam. D’aquest llibre, que és tota una sorpresa, ens en parla l’editor Miquel Adam, que s’acaba d’incorporar a l’editorial. Llegiu-ne un fragment.

Llegiu el text que ha preparat Miquel Adam:

(Nota mental: Un dia d’estiu la colla va irrompre en una casa rica que hi havia a la urbanització. Van orinar-se al sofà, van profanar la col·lecció de vinils, van trencar algun vidre. Naturalment, els van enxampar, sense més conseqüències més enllà del perceptiu escàndol. La fortuna va voler que jo aquella tarda d’avorriment i ràbia no hi fos. Qui dubta que d’haver-hi estat hauria participat activament de tot allò? L’adolescència és la possibilitat d’un abisme. Pots tenir la sort de no caure-hi, i pots no tenir-la.)

Tan bon punt ens va arribar la traducció d’El desgel que el patracol de fotocòpies va començar a circular per l’editorial. Es va generar un petit fenomen de boca-orella. De lluny sentia els divertits advertiments de «no em facis espòilers, eh!», o «has arribat a… D’acord, d’acord, ja callo, ja callo».

Certament, El desgel pot ser llegir com una endimoniada novel·la de suspens: L’Eva, anys després de deixar per sempre el poble, respon a la seva manera a una invitació que li arriba d’allà, carrega el maleter del cotxe amb una barra de gel i torna a Bovenmeer amb unes intencions gens clares. S’intueix una terrible venjança. Quina? Per què? L’Eva és estranya.

Actua amb fredor i determinació, amb un control aparent de la situació –sigui quina sigui aquesta situació–: nosaltres no ho sabem, som al principi de la novel·la. Però El desgel també és una gran novel·la psicològica. Els capítols dedicats a l’Eva adulta es trenen amb altres capítols que ens porten al particular estiu d’avorriment i ràbia de l’Eva, el Pim i el Laurens, on la possibilitat de l’abisme va esdevenint ineluctablement una realitat.

Aquell estiu de 2002 aquest trio d’amics tenen catorze anys, i l’Eva el recordarà tota la seva vida. Són a un pas de l’abisme. I l’Eva hi cau, víctima i botxí de la seva innocència i víctima i botxí de les forces centrípetes pròpies de l’adolescència, que són tantes i tan complexes: el pànic a la solitud, el pànic a no ser estimat (a no ser desitjat), el pànic a la humiliació, a la vergonya, la impossibilitat real de deixar de formar part de la inèrcia diabòlica dels esdeveniments… (veure la nota mental del principi)

I és amb aquesta mirada des del fons de l’abisme que descobrim el món de l’Eva. La seva mirada es meticulosa i desafecta i no només abraça l’estiu del 2002 o la jornada en què retorna al poble carregada amb una barra de gel, sinó també el passat més remot, de quan ella i els seus dos amics formaven una perfecta –i inquietant– aliança estratègica infantil que a mi, com a lector, m’ha recordat a la que Claus i Lucas mantenen al llarg de l’obra mestra d’Agota Kirstof, El gran quadern. Aquests capítols de què us parlo estan meravellosament cultivats de referències a la seva època, del tot identificables per tota una generació, com mostra l’extracte de la novel·la que us oferim avui.

La mirada despullada de l’Eva abasta també la seva família i aquest és, a parer meu, un dels punts més forts d’una novel·la ja de per si punyent com ella sola. Pocs relats més eixordadors sobre la caiguda i la misèria d’una família he llegit darrerament. L’abandó progressiu a què se sotmet la família de l’Eva és, de tan versemblant, feridor. Un forat a l’ànima. I en el si de la seva família en runes, una poderosa llum per a l’esperança: la germana de l’Eva, la fràgil i memorable Tesje.

El temps és or i sóc conscient que m’estic allargant massa. No desvelarem cap més detall. Només dos advertiments. El primer, sobre els desenllaços principals de la novel·la. Us perseguiran uns dies. Els haureu de reflexionar. Un dels desenllaços us obligarà a retrocedir fins al vostre propi passat, fins als temps de la vostra pubertat i adolescència. L’altre desenllaç us portarà a jutjar l’Eva. La reflexió que llanço ara i aquí. El meu veredicte és que els innocents són incapaços de fer mal als altres. Pot semblar un pensament banal i expressament poc desenvolupat, però ja m’ho sabreu dir. No és aquest el moment per argumentar.

El segon advertiment no és meu. Abatut i enlluernat, immediatament després de la meva lectura vaig començar a remenar notes i arxius referents a El desgel en el meu ordinador. Vaig trobar un informe de lectura escrit en anglès. Fa poc que ocupo la cadira a Amsterdam, així que aquesta novel·la no la vaig contractar jo, i per tant ho ignorava tot sobre com havia anat la contractació i tota la pesca. L’informe de lectura era brillant, molt millor que no pas aquest escrit. Acabava amb una frase que és de justícia reproduir aquí: «Highly recommended, but proceed with caution». El desgel fa mal.

Nota final: El desgel és la primera novel·la de Lize Spit, una joveníssima autora belga d’expressió neerlandesa. Aquesta autora té el do de la narració i una mala llet considerable: domina el sarcasme, el suspens, els tempos, la devastació, la pietat, la impietat. Puc estar equivocat, però em sembla que hem topat amb una gran autora. La seva traductora al català ha estat Maria Rosich.

Miquel Adam, editor d’Amsterdam.

Categories: literatura

Torna Quaderns Crema

Vilaweb Lletres - Ds, 09/09/2017 - 22:00

Fa tres anys que es va morir Jaume Vallcorba i en feia uns quants més que l’editor havia deixat que el seu segell en català, Quaderns Crema, s’anés apagant, fins al punt que els escriptors ja no hi comptaven i havien deixat d’enviar-hi originals. Ara, de la mà de l’editora Sandra Ollo, vídua de Vallcorba, aquest segell emblemàtic de la dècada dels vuitanta i noranta torna a agafar embranzida amb un rumb clar: recuperar el prestigi i la vitalitat del catàleg optant per noves veus en la narrativa de ficció, buc insígnia del començament de l’editorial, i revaloritzant un catàleg de qualitat. Sandra Ollo ha deixat clar que aquest camí el farà des de la voluntat de publicar literatura de qualitat, fugint de les modes, dels tagets, i sense prejudicis per gèneres com el conte, que han marcat tant l’editorial des de fa trenta-vuit anys.

L’obra que ha triat l’editora per a fer visible aquest moment, que és una nova etapa, és el primer volum de les novel·les de Francesc Trabal, que inclou: L’home que es va perdre; Quo vadis, Sànchez; Era una dona com les altres; i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. El primer trimestre del 2018 sortirà el segon volum de novel·les de Trabal, les més llargues i de maduresa, amb Vals i Temperatura.

Sandra Ollo ha explicat per què havia triat Trabal: ‘Recomençar amb Trabal té a veure amb la meva experiència personal. Sóc navarresa i fa deu anys vaig aterrar a Quaderns Crema i vaig començar a submergir-me en la literatura catalana. En Jaume Vallcorba em va fer un curs particular de literatura catalana i em va fer llegir Trabal. Aquest escriptor em va atrapar per la seva frescor, modernitat, elegància. Pensar a recomençar amb Trabal també és una manera de vincular-nos amb els lectors de Quaderns Crema de tota la vida, perquè és un autor heretat, que forma part d’un catàleg extraordinari, que no podíem abandonar. I dins el catàleg de Quaderns Crema, Trabal exemplifica molt bé aquest esperit canalla i agosarat que té el segell i que en els darrers anys havia quedat arraconat. Trabal és innovació, sentit de l’humor, classicisme estilístic i manté una vigència perquè ens parla encara de la realitat actual. I finalment, hem triat Trabal per donar l’oportunitat de llegir-lo a les noves generacions, que potser encara no el coneixen.’

La directora editorial de Quaderns Crema ha explicat els canvis que permeten de definir una nova etapa: en l’aspecte físic, els llibres tornaran a les cobertes blanques i brillants (‘tot i que llibreters i lectors ens han desaconsellat aquesta lluentor, la mantindrem perquè m’encanta i fa el llibre diferent i tot i els quaranta anys que aviat tindrà aquest disseny, trobo que manté la modernitat’); augmentarà la qualitat del paper, s’incorporaran les guardes i es retornarà a la il·lustració de la mà d’un antic col·laborador de la casa, l’il·lustrador Leonard Beard.

Precisament a aquest il·lustrador se li va encarregar una imatge nova per al segell, que capturés aquest moment. Beard ha dibuixat la figura d’un lector (que també pot ser un editor o un passejant) abraçant l’atzavara que ha estat l’emblema de l’editorial al llarg de quatre dècades.

Pel que fa al contingut, s’han simplificat les col·leccions, que s’havien acabat diversificant massa en els darrers temps, i ara n’hi haurà només tres de genèriques: poesia, narrativa i assaig. El nombre de títols l’any continuarà essent modest, de vuit a deu, i la meitat correspondrà a narrativa de ficció. Entre els anuncis que ha fet Sandra Ollo destaca la traducció d’El conte de la minyona, de Margaret Atwood, que arribarà a les llibreries el 24 de gener, en una traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema és a punt de signar un contracte per a la publicació de cinc obres més de ficció d’aquesta escriptora canadenca.

Quaderns Crema tornarà a descobrir noves veus i continuarà publicant els seus grans autors de sempre: Sergi Pàmies i Francesc Serés, que ja treballen en nous volums, i Quim Monzó, si tornés a la ficció, ha dit l’editora. Ha anunciat que a final d’aquest any arribarà un llibre de no ficció de Salvador Oliva, unes Epístoles a Josep Carner, en què el traductor reflexiona sobre la situació cultural de Catalunya. També en no ficció apareixerà un nou títol de Nuccio Ordine, autor de La utilitat de l’inútil, aquesta vegada reivindicant els Clàssics per a la vida.

Sandra Ollo és conscient que aquesta represa de Quaderns Crema arriba en un moment en què el mercat editorial en català està molt atomitzat i hi ha unes quantes editorials que es mouen en la mateixa línia que ella propugna, i que els orígens de Quaderns Crema es van donar en un mercat editorial molt diferent. Tanmateix, confia en el prestigi del segell, tot i els darrers anys d’inactivitat i deriva, i l’estima que els lectors continuen tenint per Quaderns Crema. ‘Aquest segell és de ferro i penso que per la gent jove encara és una editorial de referència.’

 

Una il·lustració de Leonard Beard que evoca el nou moment que comença Quaderns Crema.
Categories: literatura

Torna Quaderns Crema

Vilaweb Lletres - Ds, 09/09/2017 - 22:00

Fa tres anys que es va morir Jaume Vallcorba i en feia uns quants més que l’editor havia deixat que el seu segell en català, Quaderns Crema, s’anés apagant, fins al punt que els escriptors ja no hi comptaven i havien deixat d’enviar-hi originals. Ara, de la mà de l’editora Sandra Ollo, vídua de Vallcorba, aquest segell emblemàtic de la dècada dels vuitanta i noranta torna a agafar embranzida amb un rumb clar: recuperar el prestigi i la vitalitat del catàleg optant per noves veus en la narrativa de ficció, buc insígnia del començament de l’editorial, i revaloritzant un catàleg de qualitat. Sandra Ollo ha deixat clar que aquest camí el farà des de la voluntat de publicar literatura de qualitat, fugint de les modes, dels tagets, i sense prejudicis per gèneres com el conte, que han marcat tant l’editorial des de fa trenta-vuit anys.

L’obra que ha triat l’editora per a fer visible aquest moment, que és una nova etapa, és el primer volum de les novel·les de Francesc Trabal, que inclou: L’home que es va perdre; Quo vadis, Sànchez; Era una dona com les altres; i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. El primer trimestre del 2018 sortirà el segon volum de novel·les de Trabal, les més llargues i de maduresa, amb Vals i Temperatura.

Sandra Ollo ha explicat per què havia triat Trabal: ‘Recomençar amb Trabal té a veure amb la meva experiència personal. Sóc navarresa i fa deu anys vaig aterrar a Quaderns Crema i vaig començar a submergir-me en la literatura catalana. En Jaume Vallcorba em va fer un curs particular de literatura catalana i em va fer llegir Trabal. Aquest escriptor em va atrapar per la seva frescor, modernitat, elegància. Pensar a recomençar amb Trabal també és una manera de vincular-nos amb els lectors de Quaderns Crema de tota la vida, perquè és un autor heretat, que forma part d’un catàleg extraordinari, que no podíem abandonar. I dins el catàleg de Quaderns Crema, Trabal exemplifica molt bé aquest esperit canalla i agosarat que té el segell i que en els darrers anys havia quedat arraconat. Trabal és innovació, sentit de l’humor, classicisme estilístic i manté una vigència perquè ens parla encara de la realitat actual. I finalment, hem triat Trabal per donar l’oportunitat de llegir-lo a les noves generacions, que potser encara no el coneixen.’

La directora editorial de Quaderns Crema ha explicat els canvis que permeten de definir una nova etapa: en l’aspecte físic, els llibres tornaran a les cobertes blanques i brillants (‘tot i que llibreters i lectors ens han desaconsellat aquesta lluentor, la mantindrem perquè m’encanta i fa el llibre diferent i tot i els quaranta anys que aviat tindrà aquest disseny, trobo que manté la modernitat’); augmentarà la qualitat del paper, s’incorporaran les guardes i es retornarà a la il·lustració de la mà d’un antic col·laborador de la casa, l’il·lustrador Leonard Beard.

Precisament a aquest il·lustrador se li va encarregar una imatge nova per al segell, que capturés aquest moment. Beard ha dibuixat la figura d’un lector (que també pot ser un editor o un passejant) abraçant l’atzavara que ha estat l’emblema de l’editorial al llarg de quatre dècades.

Pel que fa al contingut, s’han simplificat les col·leccions, que s’havien acabat diversificant massa en els darrers temps, i ara n’hi haurà només tres de genèriques: poesia, narrativa i assaig. El nombre de títols l’any continuarà essent modest, de vuit a deu, i la meitat correspondrà a narrativa de ficció. Entre els anuncis que ha fet Sandra Ollo destaca la traducció d’El conte de la minyona, de Margaret Atwood, que arribarà a les llibreries el 24 de gener, en una traducció de Xavier Pàmies. Quaderns Crema és a punt de signar un contracte per a la publicació de cinc obres més de ficció d’aquesta escriptora canadenca.

Quaderns Crema tornarà a descobrir noves veus i continuarà publicant els seus grans autors de sempre: Sergi Pàmies i Francesc Serés, que ja treballen en nous volums, i Quim Monzó, si tornés a la ficció, ha dit l’editora. Ha anunciat que a final d’aquest any arribarà un llibre de no ficció de Salvador Oliva, unes Epístoles a Josep Carner, en què el traductor reflexiona sobre la situació cultural de Catalunya. També en no ficció apareixerà un nou títol de Nuccio Ordine, autor de La utilitat de l’inútil, aquesta vegada reivindicant els Clàssics per a la vida.

Sandra Ollo és conscient que aquesta represa de Quaderns Crema arriba en un moment en què el mercat editorial en català està molt atomitzat i hi ha unes quantes editorials que es mouen en la mateixa línia que ella propugna, i que els orígens de Quaderns Crema es van donar en un mercat editorial molt diferent. Tanmateix, confia en el prestigi del segell, tot i els darrers anys d’inactivitat i deriva, i l’estima que els lectors continuen tenint per Quaderns Crema. ‘Aquest segell és de ferro i penso que per la gent jove encara és una editorial de referència.’

 

Una il·lustració de Leonard Beard que evoca el nou moment que comença Quaderns Crema.
Categories: literatura

Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys)

Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys) -


El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable. (Miquel López Crespí)


L´accident mortal s´esdevengué un dia de juliol del 59. En aquell moment, quan ens arribà la notícia, celebràvem una bona venda de blat de les índies. Els preus havien sobrepassat les expectatives familiars i podríem rescabalar els diners invertits. Érem asseguts al porxo de casa. Els padrins havien vengut a celebrar l´esdeveniment. Semblava un dia feliç. La padrina cantava cançons pageses alhora que vigilava el foc de la cuina, remenant el menjar. Va ser en començar a servir la paella quan un grup de pagesos esvalotats entraren per la porta del jardí amb posat esverat. Venien suats, amb la roba de feina, alguns descalços, a donar-nos la mala nova: l´oncle Miquel s´havia estavellat just feia uns moments a la sortida del cementiri, al primer revolt de la carretera que portava a la cruïlla amb Crestatx, Alcúdia i Palma. Aquell dia havia d´anar a regar a l´hort de Can Verdera, just unes passes rere l´Escola Graduada. Hi hauria pogut anar a peu; tan sols eren uns minuts. Però s´estimà més agafar la potent Montesa just acabada de comprar. Una moto que pocs joves podien tenir: encara era l´època dels carros i les bicicletes. Les motos just acabaven de fer-se presents. Jo gaudia com un boig d´anar amb l´oncle Miquel en aquell giny diabòlic. M´asseia al darrere i m´agafava fort al seu cos quan, com un coet, partia ràpid, fent soroll, accelerant per fer enveja als seus amics del carrer de l´Escola.

Aleshores jo esdevenia el rei de la barriada. Cap dels meus companys tenien familiars amb una moto a disposició. El vent em pegava al rostre descambuixant els cabells. Em sentia un ésser d´un altre planeta amb poders màgics. Qui hauria pogut pensar que tota aquella alegria frenètica acabaria amb llàgrimes, amb dol, en un funeral, en les oracions dels sacerdots acompanyant el cotxe dels morts?

Va ser en aquests dies, en aquell exacte mes de juliol, que la vida de la família va restar trasbalsada per sempre?

Tot el que segueix a la inesperada notícia em sembla avui com un malson, com haver viscut una pel·lícula de terror.

Els pares, els padrins, l´oncle Josep s´aixecaren de la taula i desaparegueren entre la gentada que els esperava a la porta. Vivíem a la sortida del poble, a uns centenars de metres on tengué lloc el desgraciat accident. El carrer anava alçat. La família, apressada, es perdé enmig de la multitud. Jo els seguia de lluny, impulsat per l´onada que empenyia amb força. Al cap de pocs instants ens trobàrem amb la comitiva que, allargassat damunt una escala, portava el cos inerme de l´oncle Miquel. Distingia les veus de la gent com si venguessin de molt lluny. La pols de la carretera, encara sense asfaltar, feia més dantesca l´escena. Em vaig acostar a l´escala. Els quatre pagesos que la transportaven avançaven a bon ritme, cap a l´hospital, amb l´esperança de salvar-li la vida. Jo corria al costat i veia com la sang li regalimava des del cap fins a la pols del terra. Les gotes queien a una velocitat lentíssima. Brillaven amb la llum esclatant d´aquell migdia de juliol. De sobte, es confonien amb la terra i deixaven un rastre que era trepitjat per la munió de pagesos que ens acompanyava.

Em vaig fixar en els seus ulls. Els portava oberts, com si encara volgués veure els camps, els carrers que l´havien alletat d´infant. Per uns moments vaig intuir que no havia mort. Algú se n´havia adonat? El pit pujava i davallava a una velocitat sorprenent. Vivia!

No sé fins quan va durar el malson. Jo anava ben a prop, al costat. Tenia un braç penjant de l´escala que anava amunt i avall segons el moviment del que el portaven.

Quan aquell cos inert em va fregar les cames, vaig sentir un calfred travessant-me de dalt a baix. Era el balanceig de l´escala? A mi em va fer l´efecte d´un últim acomiadament, com si volgués dir adéu al nebot que tant havia estimat.

Després, el malson avançà a una velocitat inusitada. Casa nostra era a dues passes. Era evident que l´oncle moria. Optaren per portar-lo a casa. Entre la pols dels carrers hi veig la negra sotana del rector que arriba fins a l´escala on agonitza i li fa el senyal de la creu damunt el front cobert de sang. El porten al llit dels pares. La cambra és plena de gent. Les veïnes ploren. El pares, els padrins, resten al costat del llit sense saber què fer. El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.


Categories: literatura

amb la màgia per bandera


Inventa sota la pressió del temps que l’amenaça. Però el seu afany per fer-ne de tot un joc, acut al rescat amb la màgia per bandera, i una mica a l’atzar..Inspirat per una il·lustració de Joan Llopis Domènech.
Categories: literatura

COSES ÚNIQUES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 09/09/2017 - 10:00
Per recomanació d'Allau (l'amo de The Daily Avalanche) vaig conèixer des de Chicago en Sufjan Stevens (que és de Detroit, val a dir), el seu recomanabilíssim Carrie & Lowell (2015) i el relativament famós Illinois (2005). I ara us el presento i el convido a acompanyar-nos des de la distància en aquest cap de setmana diguem que embolicat. Should I tear my eyes out now, before I see too much? Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

100 històries sobre el ball que t’agradaria saber


100 històries sobre el ball que t’agradaria saber, d’Aleix CortCossetàniaEdicions, 2017 SinopsiEl ball és molt més que una combinació de passos i figures com explica 100 històries sobre el ball que t’agradaria saber, una passejada desenfadada i distinta per algunes pàgines rellevants de la història del ball. Sigui de tipologia cortesana, religiosa, popular o de saló, descobrireu que el ball és un bon mirador per analitzar la societat i els seus components, un bon referent històric i un espai privilegiat per descobrir l’eterna lluita existent entre els defensors de la tradició i els abanderats de la modernitat, entre els defensors de la puresa i els paladins del mestissatge. El llibre destaca la vinculació del ball amb la literatura, la música, la pintura, el cinema, la religió o la història, espais on s’han eternitzat algunes de les escenes de seducció més conegudes de la història.
Categories: literatura

Gabriel Janer Manila i la promoció dels escriptors de les Illes

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)



Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.



A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.



Víctor Gayà

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Miquel López Crespí


Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



Gabriel Janer Manila

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.



Castellà


Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Categories: literatura

españa és un conjunt ben definit?


Trobo examen de matemàtiques de quan tenia 9 anys. No estàvem adoctrinats, no! No tardaria gaire a entendre que el conjunt "españoles" no estava tan ben definit com semblava o, almenys, jo no sentia que en formava part. Per cert, de l'examen de matemàtiques vaig treure un notable; del de llengua, un "sobresaliente".
Categories: literatura

CONVERSES AGAFADES AL VOL

Al súper escolto família que discuteix:
-Jo agafaré els gelats de tots- diu exigent el fill petit.
-No, que cadascú es triï el que vulgui.
Intent d'ensenyar, des de petit, què és això de l'autodeterminació?
De grans, n'hi ha molts que no entenen que no poden decidir per altres, que cadascú ha de prendre les seves decisions.
Categories: literatura

Les associacions d’editors dels Països Catalans i unes polítiques comunes

Vilaweb Lletres - Dj, 07/09/2017 - 22:00

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català tindrà parades amb representació de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans. Sortosament, els escriptors han funcionat sempre sense limitacions territorials polítiques, sinó que han publicat a tot el territori lingüístic al marge de la procedència. També moltes editorials de procedències diverses han col·laborat i endegat projectes comuns. N’és un bon exemple l’associació Llegir en Català, que aplega editorials del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i que té, entre més, la voluntat de crear ponts de col·laboració i facilitar la presència dels seus llibres en les llibreries de tot arreu. Però, més enllà de les iniciatives individuals, la presència de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans podria ser un primer pas per a crear amb vista a un diàleg, un intercanvi i la possibilitat de dissenyar polítiques comunes que permetin una acció conjunta.

Fa anys que l’Associació d’Editors del País Valencià és present a la Setmana i cada dos anys també hi arriba l’Associació d’Editors d’Andorra, amb el Govern d’Andorra i l’Associació del Llibre del Pirineu. En canvi, d’ençà de la crisi econòmica i la desaparició del Gremi d’Editors de les Illes Balears, cap institució balear no hi havia estat present. L’any passat tampoc, perquè feia molt poc temps que s’havia constituït l’Associació d’Editors de les Illes Balears i era massa precipitat. Enguany hi té un estand, juntament amb l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Gracià Sànchez, responsable del Gall editor, és president de l’Associació d’Editors de les Illes Balears. Ell és un bon exemple d’editor que, partint d’una actitud individual, manté el vincle amb tot el territori, perquè la seva editorial forma part de Llegir en Català i també de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Sànchez explica: ‘Certament, a títol individual ja ens relacionem entre territoris i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana té prou segells representats de tots els Països Catalans. És en l’àmbit col·lectiu que s’hauria de millorar aquest espai comunicatiu, per poder endegar accions i reivindicacions conjuntes. Sí, de veres que fa falta aquest contacte, per no funcionar com tres mercats distints. Tots en sortiríem afavorits.’

La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, és conscient de la necessitat de vincular les associacions d’editors. De fet, a la junta actual ja hi ha un representant d’una editorial del País Valencià, Gonçal López-Pampló, de Bromera, i un representant d’una editorial de les Illes Balears, Toni Guiscafré, de Documenta Balear. El mandat de la junta que presideix Ayats s’acaba a final d’any. És, doncs, un bon moment per posar-se nous objectius amb vista als anys a venir. Amb tot, Montse Ayats hi veu dificultats: és conscient que des de l’empresa privada és difícil de resoldre la relació entre territoris, un fet que va molt més enllà del món del llibre en català. Sota el paraigua de l’Institut Ramon Llull, els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han anat fent avenços polítics aquests darrers mesos.

El director editorial de Bromera, Gonçal López-Pampló, té una visió privilegiada sobre la possibilitat d’establir un vincle més fecund entre associacions d’editors, perquè forma part de la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i també és membre de l’Associació d’Editors del País Valencià. Però diu: ‘Com fer el vincle entre associacions? La veritat és que no ho sé. L’Associació d’Editors del País Valencià no té cap limitació lingüística, per exemple. Potser per a mi el repte és aconseguir una comunicació més fluida en termes generals. Però, és clar, les velocitats i els ritmes són tan diferents…’

El director editorial de Bromera, Gonçal Lopez-Pampló.

La presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, Dolors Pedrós, responsable d’Edicions 96, tot i les dificultats, és més optimista: ‘Cercar la manera de crear una plataforma on hi hagi representades totes les associacions d’editors és important. Sóc del parer que juntes sumem. I crec que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que no correspon a un àmbit territorial sinó lingüístic, i que inclou molts segells del País Valencià i de les Illes Balears associats (Edicions 96 en forma part), hauria d’impulsar aquest diàleg, també perquè és la que té més recursos.’

I continua: ‘Nosaltres, des del País Valencià, hi tenim molt d’interès i hem impulsat accions en aquesta direcció. L’any passat vam organitzar per primera vegada el Galeusca a València (amb el govern del PP això era impensable). Aquest podria ser un bon paraigua.’ Curiosament, en aquest punt López-Pampló hi coincideix. Continua Pedrós: ‘Per altra banda, aquest novembre a la Plaça del Llibre, que és l’esdeveniment homòleg de la Setmana a València, també s’aplegaran editors de Catalunya i per primera vegada també de les Illes Balears. Són espais per a fer visible la producció del llibre en català.’

Des de les Illes Balears i el País Valencià, els editors són crítics amb la manera de funcionar de la majoria d’editors de Catalunya. Gracià Sànchez creu que sobretot passa amb els editors de Barcelona. La visió des de Barcelona sovint és que a Mallorca es fan coses de Mallorca i a València es fan coses de València i prou. La veritat és que se’n fan de qualitat de tot el territori lingüístic.’ Gonçal López-Pampló també creu que les editorials valencianes tenen més dificultats per a introduir els seus llibres al Principat. I Dolors Pedrós creu que l’esforç que els editors de les Illes Balears i del País Valencià fan per ser presents a Catalunya no es correspon amb el que fan les grans empreses editorials catalanes en relació amb la seva presència als altres territoris.

Collites, etiquetes
La presència de la producció editorial del País Valencià dins la Setmana consisteix a concentrar les activitats d’aquestes editorials en un sol dia. La ‘collita valenciana’ enguany es podrà veure durant tot el diumenge 10. Dolors Pedrós explica que a la Plaça del Llibre de València enguany també es farà una ‘collita catalana’. Tanmateix, Gonçal López-Pampló es pregunta si aquestes etiquetes només perpetuen una anomalia. Montse Ayats reconeix que no és la millor fórmula, però que hi ha una raó logística i econòmica al darrere. Dolors Pedrós també diu: ‘En un país normal, no s’hauria de distingir ni hauria de tenir gens d’importància el fet que un autor procedeixi de la Ribera del Xúquer o del Penedès. Però la realitat és que això no passa. I ‘la collita valenciana’ avui és una manera de fer visible la literatura del País Valencià a Catalunya.’

Categories: literatura

Les associacions d’editors dels Països Catalans i unes polítiques comunes

Vilaweb Lletres - Dj, 07/09/2017 - 22:00

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català tindrà parades amb representació de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans. Sortosament, els escriptors han funcionat sempre sense limitacions territorials polítiques, sinó que han publicat a tot el territori lingüístic al marge de la procedència. També moltes editorials de procedències diverses han col·laborat i endegat projectes comuns. N’és un bon exemple l’associació Llegir en Català, que aplega editorials del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i que té, entre més, la voluntat de crear ponts de col·laboració i facilitar la presència dels seus llibres en les llibreries de tot arreu. Però, més enllà de les iniciatives individuals, la presència de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans podria ser un primer pas per a crear amb vista a un diàleg, un intercanvi i la possibilitat de dissenyar polítiques comunes que permetin una acció conjunta.

Fa anys que l’Associació d’Editors del País Valencià és present a la Setmana i cada dos anys també hi arriba l’Associació d’Editors d’Andorra, amb el Govern d’Andorra i l’Associació del Llibre del Pirineu. En canvi, d’ençà de la crisi econòmica i la desaparició del Gremi d’Editors de les Illes Balears, cap institució balear no hi havia estat present. L’any passat tampoc, perquè feia molt poc temps que s’havia constituït l’Associació d’Editors de les Illes Balears i era massa precipitat. Enguany hi té un estand, juntament amb l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Gracià Sànchez, responsable del Gall editor, és president de l’Associació d’Editors de les Illes Balears. Ell és un bon exemple d’editor que, partint d’una actitud individual, manté el vincle amb tot el territori, perquè la seva editorial forma part de Llegir en Català i també de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Sànchez explica: ‘Certament, a títol individual ja ens relacionem entre territoris i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana té prou segells representats de tots els Països Catalans. És en l’àmbit col·lectiu que s’hauria de millorar aquest espai comunicatiu, per poder endegar accions i reivindicacions conjuntes. Sí, de veres que fa falta aquest contacte, per no funcionar com tres mercats distints. Tots en sortiríem afavorits.’

La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, és conscient de la necessitat de vincular les associacions d’editors. De fet, a la junta actual ja hi ha un representant d’una editorial del País Valencià, Gonçal López-Pampló, de Bromera, i un representant d’una editorial de les Illes Balears, Toni Guiscafré, de Documenta Balear. El mandat de la junta que presideix Ayats s’acaba a final d’any. És, doncs, un bon moment per posar-se nous objectius amb vista als anys a venir. Amb tot, Montse Ayats hi veu dificultats: és conscient que des de l’empresa privada és difícil de resoldre la relació entre territoris, un fet que va molt més enllà del món del llibre en català. Sota el paraigua de l’Institut Ramon Llull, els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han anat fent avenços polítics aquests darrers mesos.

El director editorial de Bromera, Gonçal López-Pampló, té una visió privilegiada sobre la possibilitat d’establir un vincle més fecund entre associacions d’editors, perquè forma part de la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i també és membre de l’Associació d’Editors del País Valencià. Però diu: ‘Com fer el vincle entre associacions? La veritat és que no ho sé. L’Associació d’Editors del País Valencià no té cap limitació lingüística, per exemple. Potser per a mi el repte és aconseguir una comunicació més fluida en termes generals. Però, és clar, les velocitats i els ritmes són tan diferents…’

El director editorial de Bromera, Gonçal Lopez-Pampló.

La presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, Dolors Pedrós, responsable d’Edicions 96, tot i les dificultats, és més optimista: ‘Cercar la manera de crear una plataforma on hi hagi representades totes les associacions d’editors és important. Sóc del parer que juntes sumem. I crec que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que no correspon a un àmbit territorial sinó lingüístic, i que inclou molts segells del País Valencià i de les Illes Balears associats (Edicions 96 en forma part), hauria d’impulsar aquest diàleg, també perquè és la que té més recursos.’

I continua: ‘Nosaltres, des del País Valencià, hi tenim molt d’interès i hem impulsat accions en aquesta direcció. L’any passat vam organitzar per primera vegada el Galeusca a València (amb el govern del PP això era impensable). Aquest podria ser un bon paraigua.’ Curiosament, en aquest punt López-Pampló hi coincideix. Continua Pedrós: ‘Per altra banda, aquest novembre a la Plaça del Llibre, que és l’esdeveniment homòleg de la Setmana a València, també s’aplegaran editors de Catalunya i per primera vegada també de les Illes Balears. Són espais per a fer visible la producció del llibre en català.’

Des de les Illes Balears i el País Valencià, els editors són crítics amb la manera de funcionar de la majoria d’editors de Catalunya. Gracià Sànchez creu que sobretot passa amb els editors de Barcelona. La visió des de Barcelona sovint és que a Mallorca es fan coses de Mallorca i a València es fan coses de València i prou. La veritat és que se’n fan de qualitat de tot el territori lingüístic.’ Gonçal López-Pampló també creu que les editorials valencianes tenen més dificultats per a introduir els seus llibres al Principat. I Dolors Pedrós creu que l’esforç que els editors de les Illes Balears i del País Valencià fan per ser presents a Catalunya no es correspon amb el que fan les grans empreses editorials catalanes en relació amb la seva presència als altres territoris.

Collites, etiquetes
La presència de la producció editorial del País Valencià dins la Setmana consisteix a concentrar les activitats d’aquestes editorials en un sol dia. La ‘collita valenciana’ enguany es podrà veure durant tot el diumenge 10. Dolors Pedrós explica que a la Plaça del Llibre de València enguany també es farà una ‘collita catalana’. Tanmateix, Gonçal López-Pampló es pregunta si aquestes etiquetes només perpetuen una anomalia. Montse Ayats reconeix que no és la millor fórmula, però que hi ha una raó logística i econòmica al darrere. Dolors Pedrós també diu: ‘En un país normal, no s’hauria de distingir ni hauria de tenir gens d’importància el fet que un autor procedeixi de la Ribera del Xúquer o del Penedès. Però la realitat és que això no passa. I ‘la collita valenciana’ avui és una manera de fer visible la literatura del País Valencià a Catalunya.’

Categories: literatura

Sa Pobla (Anys 50) – Tallar i sembrar patates en els 50 - L´exportació de la patata en el record

Sa Pobla (Anys 50) – Tallar i sembrar patates en els 50 - L´exportació de la patata en el record -


També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duien una feinada: no bastava segar i batre; després s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina... (Miquel López Crespí)


De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. “Quan ho tenguis preparat ens avises”, deia. “El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller”.

Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.

De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!

Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.

Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.

L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.

També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.


Categories: literatura

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


Por José Mª Gago González (historiador)


Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.


Categories: literatura

"HEMOS ASISTIDO A UN ESPECTÁCULO BOCHORNOSO"

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 07/09/2017 - 08:30
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La Setmana del Llibre en català s’internacionalitza

Vilaweb Lletres - Dc, 06/09/2017 - 22:00

La 35ena edició de La Setmana del Llibre en Català, que aplegarà 163 expositors, 144 segells editorials i 500 capçaleres de revistes en català, a més de 13 llibreries, obrirà les portes el divendres dia 8 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona i s’hi estarà fins al 17 de setembre. La Setmana aplegarà unes dues-centes activitats centrades en la presentació de novetats i signatures que donaran protagonisme als escriptors. Noms com Paul Auster (convidat especial de la Setmana), Jaume Cabré (premi Trajectòria), Mary Beard, Jordi Puntí, Martí Domínguez, Sebastià Perelló, Sergi Pàmies, Antonio Baños o Ferran Torrent passaran per la Setmana, on conversaran sobre els seus llibres i en signaran exemplars.

Tres són els elements que marquen aquesta fira: la internacionalització, la representació de les associacions d’editors dels Països Catalans (Andorra, País Valencià i Illes Balears) i la consolidació gràcies a l’increment de vendes sostingut durant els darrers tres anys i al fet que és l’esdeveniment que marca el sector editorial a la tornada de les vacances i l’impulsa fins a les festes de Nadal.

Fa tres anys que les editorials han canviat la dinàmica en aquestes dates i han avançat l’edició de les novetats de setembre per a poder-les presentar a la Setmana del Llibre. Perquè aquesta fira dóna una visibilitat al llibre en català que sovint les grans llibreries i els centres comercials no poden aconseguir. Les xifres ho constaten: l’any passat la Setmana va facturar 354.000 €, un 16,6% més que al 2015. Però és que al 2015 ja havia facturat una xifra rècord que superava els 300.000 €. En dos anys la Setmana va incrementar la facturació global un 42,6%.

Joan Sala, president de la Setmana, ha explicat en conferència de premsa que l’any passat el 55% de les vendes van ser de novetats, mentre que el 45% restant van ser de llibres de fons. Això li fa pensar que la fira manté un vincle amb els seus orígens, perquè inicialment era un esdeveniment centrat en el llibre de fons. Així, també, creu que els editors aprofiten la Setmana per a fer visibles alguns títols que van desaparèixer per Sant Jordi i que no van tenir una difusió prou bona.

L’Institut Ramon Llull impulsa la internacionalització de la Setmana
Fins ara, l’Institut Ramon Llull aplegava editors de tot arreu dues vegades l’any a Barcelona i durant uns dies els submergia en l’edició en català i la història del país. Tanmateix, enguany els responsables del Llull van proposar als impulsors de la Setmana (l’Associació d’Editors en Llengua Catalana) d’organitzar una única trobada anual que coincidís amb la Setmana. Izaskun Arretxe, directora de l’àrea de literatura i pensament del Llull, ha explicat a VilaWeb que portar els editors durant la Setmana els permet de constatar en viu tot allò que se’ls explica: que puguin conèixer la varietat d’editorials i títols, parlar amb editors, conèixer escriptors…

Explica Arretxe: ‘Fins ara, la selecció d’editors convidats la fèiem des del Llull. Enguany també l’hem feta, però amb una variant. D’entrada vam fer una crida oberta i ens van contestar amb interès seixanta editors. D’aquests n’hem seleccionat setze: nou editors de segells per a adults i set de segell d’infantil i juvenil. Per a molts d’ells és el primer contacte amb la literatura i la cultura catalana, de manera que els preparem un programa que inclou conferències, a més de les reunions de treball amb editors i agents literaris. N’hem planificat quaranta, de reunions. La seu d’aquesta ‘missió internacional’ (així en diuen d’aquests aplecs) serà el COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), que col·labora amb la Setmana des d’un punt de vista logístic, cedint-li espais com ara l’auditori.

A més, hi ha altres elements que marcaran la internacionalització de la Setmana, com ara la presència d’escriptors estrangers. El nom més llampant, és clar, és Paul Auster, que presentarà el seu darrer llibre, 4 3 2 1 (Edicions 62). Però també ens visitaran l’artista visual, poeta i escriptor italià adscrit al moviment de la neoavantguarda italiana Nani Bellestrini, que presentarà Carbonia (Tigre de Paper); la intel·lectual britànica Mary Beard, de la qual l’editoral Arcàdia ha publicat el volum La veu i el poder de les coses, i la il·lustradora d’origen sirià Gulnar Hajo, que presenta el llibre infantil La Nur s’escapa del conte (Mosaics Llibres).

I encara més: per primera vegada, la fira comptarà amb un estand dedicat a llibres traduïts del català a diferents llengües, amb la intenció d’atraure els turistes que hi ha a Barcelona en aquestes dates i que passegen per l’avinguda de la Catedral. Totes aquestes accions que internacionalitzen la Setmana tindran com a objectiu consolidar-se i anar-se ampliant. Des l’Associació d’Editors ja imaginen la figura del ‘país convidat’, una idea que vol agafar forma al llarg dels anys vinents.

Jaume Cabré recollirà el premi Trajectòria i passarà per la Setmana el dijous dia 14, el dia que es farà l’acte de lliurament.

Sobre la presència de les associacions i gremis d’arreu dels Països Catalans, us emplacem a llegir l’article que publicarem divendres dia 8 de setembre.

Categories: literatura

La Setmana del Llibre en català s’internacionalitza

Vilaweb Lletres - Dc, 06/09/2017 - 22:00

La 35ena edició de La Setmana del Llibre en Català, que aplegarà 163 expositors, 144 segells editorials i 500 capçaleres de revistes en català, a més de 13 llibreries, obrirà les portes el divendres dia 8 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona i s’hi estarà fins al 17 de setembre. La Setmana aplegarà unes dues-centes activitats centrades en la presentació de novetats i signatures que donaran protagonisme als escriptors. Noms com Paul Auster (convidat especial de la Setmana), Jaume Cabré (premi Trajectòria), Mary Beard, Jordi Puntí, Martí Domínguez, Sebastià Perelló, Sergi Pàmies, Antonio Baños o Ferran Torrent passaran per la Setmana, on conversaran sobre els seus llibres i en signaran exemplars.

Tres són els elements que marquen aquesta fira: la internacionalització, la representació de les associacions d’editors dels Països Catalans (Andorra, País Valencià i Illes Balears) i la consolidació gràcies a l’increment de vendes sostingut durant els darrers tres anys i al fet que és l’esdeveniment que marca el sector editorial a la tornada de les vacances i l’impulsa fins a les festes de Nadal.

Fa tres anys que les editorials han canviat la dinàmica en aquestes dates i han avançat l’edició de les novetats de setembre per a poder-les presentar a la Setmana del Llibre. Perquè aquesta fira dóna una visibilitat al llibre en català que sovint les grans llibreries i els centres comercials no poden aconseguir. Les xifres ho constaten: l’any passat la Setmana va facturar 354.000 €, un 16,6% més que al 2015. Però és que al 2015 ja havia facturat una xifra rècord que superava els 300.000 €. En dos anys la Setmana va incrementar la facturació global un 42,6%.

Joan Sala, president de la Setmana, ha explicat en conferència de premsa que l’any passat el 55% de les vendes van ser de novetats, mentre que el 45% restant van ser de llibres de fons. Això li fa pensar que la fira manté un vincle amb els seus orígens, perquè inicialment era un esdeveniment centrat en el llibre de fons. Així, també, creu que els editors aprofiten la Setmana per a fer visibles alguns títols que van desaparèixer per Sant Jordi i que no van tenir una difusió prou bona.

L’Institut Ramon Llull impulsa la internacionalització de la Setmana
Fins ara, l’Institut Ramon Llull aplegava editors de tot arreu dues vegades l’any a Barcelona i durant uns dies els submergia en l’edició en català i la història del país. Tanmateix, enguany els responsables del Llull van proposar als impulsors de la Setmana (l’Associació d’Editors en Llengua Catalana) d’organitzar una única trobada anual que coincidís amb la Setmana. Izaskun Arretxe, directora de l’àrea de literatura i pensament del Llull, ha explicat a VilaWeb que portar els editors durant la Setmana els permet de constatar en viu tot allò que se’ls explica: que puguin conèixer la varietat d’editorials i títols, parlar amb editors, conèixer escriptors…

Explica Arretxe: ‘Fins ara, la selecció d’editors convidats la fèiem des del Llull. Enguany també l’hem feta, però amb una variant. D’entrada vam fer una crida oberta i ens van contestar amb interès seixanta editors. D’aquests n’hem seleccionat setze: nou editors de segells per a adults i set de segell d’infantil i juvenil. Per a molts d’ells és el primer contacte amb la literatura i la cultura catalana, de manera que els preparem un programa que inclou conferències, a més de les reunions de treball amb editors i agents literaris. N’hem planificat quaranta, de reunions. La seu d’aquesta ‘missió internacional’ (així en diuen d’aquests aplecs) serà el COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), que col·labora amb la Setmana des d’un punt de vista logístic, cedint-li espais com ara l’auditori.

A més, hi ha altres elements que marcaran la internacionalització de la Setmana, com ara la presència d’escriptors estrangers. El nom més llampant, és clar, és Paul Auster, que presentarà el seu darrer llibre, 4 3 2 1 (Edicions 62). Però també ens visitaran l’artista visual, poeta i escriptor italià adscrit al moviment de la neoavantguarda italiana Nani Bellestrini, que presentarà Carbonia (Tigre de Paper); la intel·lectual britànica Mary Beard, de la qual l’editoral Arcàdia ha publicat el volum La veu i el poder de les coses, i la il·lustradora d’origen sirià Gulnar Hajo, que presenta el llibre infantil La Nur s’escapa del conte (Mosaics Llibres).

I encara més: per primera vegada, la fira comptarà amb un estand dedicat a llibres traduïts del català a diferents llengües, amb la intenció d’atraure els turistes que hi ha a Barcelona en aquestes dates i que passegen per l’avinguda de la Catedral. Totes aquestes accions que internacionalitzen la Setmana tindran com a objectiu consolidar-se i anar-se ampliant. Des l’Associació d’Editors ja imaginen la figura del ‘país convidat’, una idea que vol agafar forma al llarg dels anys vinents.

Jaume Cabré recollirà el premi Trajectòria i passarà per la Setmana el dijous dia 14, el dia que es farà l’acte de lliurament.

Sobre la presència de les associacions i gremis d’arreu dels Països Catalans, us emplacem a llegir l’article que publicarem divendres dia 8 de setembre.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura