literatura

Miratge del temps


El vol de les aus s'atura?
Miratge del temps,
encant de la mirada que es congela,
que s'atrapa o t'atrapa.
.
Inspirat en una imatge de Ray K. Metzker (1958), extreta de la pàgina de Facebook Fotograficamente.
Categories: literatura

Quan els catalans viatjaven fascinats a l’URSS

Vilaweb Lletres - Dll, 06/11/2017 - 22:00

El 1925 Josep Pla va emprendre un viatge cap a la Unió Soviètica. Era estiu i hi anava per col·laborar amb el diari la Publicitat. Amb el temps, aquelles notes periodístiques es varen convertir en un llibret que es va titular A Rússia, que sorprèn molts lectors perquè Pla hi va anunciar amb bastant d’èxit alguns fets que es van produir més endavant. Eduard Riu-Barrera, però, afirma: ‘sóc bastant reticent al viatge de Josep Pla, i no tan sols a aquest sinó també a alguns altres que va fer. He de ser molt crític com a historiador amb els seus texts, en què es demostra que va ser un coneixedor mediocre de la realitat soviètica, que fa una lectura ideològica i no pas cap mena d’anàlisi d’allò que veu, i per això el testimoni que hem recollit és més petit que el de molts altres autors, en primer lloc perquè hi va ser pocs dies, en segon lloc perquè va emprar molts de materials indirectes, com ara fulletons i propaganda i, si bé és cert que fa un discurs molt interessant sobre el futur del país, no ens aporta un coneixement directe del món soviètic. És molt més interessant la visió d’alguns altres autors que són més fluixos literàriament, però que han viscut i residit un temps suficient a l’URSS i que tenen una visió incerta però més real del país. Això sí, el discurs de Pla sovint és molt més brillant’.

Josep Pla va ser un viatger infatigable…

Eduard Riu-Barrera és l’editor d’un llibre que arriba en un moment ideal, el centenari de la Revolució Russa, i que es titula Viatge a la Rússia soviètica. L’ha publicat l’Avenç i recull testimonis catalans sobre l’URSS d’entre el 1920 i el 1941. En concret, es tracta d’un recull de texts de vint-i-tres autors diferents de tot l’espectre ideològic del moment: Ángel Pestaña, Joaquim Maurín, Josep Grau, Antònia Pérez, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Carner Ribalta, Santiago Pi i Sunyer, Francesc Blasi i Vallespinosa, Ferran Valls i Taberner, Andreu Nin, Josep A. Vandellós; Vicente Pérez Vicha ‘Combina’, Rafael Campalans, Carles Pi i Sunyer, J. Terrasa, Helios Gómez, Rodolf Llorens i Jordana, Frederic Fernández Serratacó, Rafael Vidiella, Joan Bertran Vidiella, Joan Bertran i Llopart, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Pararols.

Segons que explica Riu-Barrera, ‘el món soviètic i postrevolucionari i el seu desenvolupament durant l’estalisnime i la Rússia del període d’entreguerres no només interessen a un sector ideològic de Catalunya que vol reclamar-ne els avenços i assoliments, com podria ser tota l’esquerra revolucionària, sinó a tota la societat catalana de manera plural, ja sigui pels interessos que hi pugui tenir o pels suggeriments que pugui trobar en tot allò que pot aportar el món bolxevic. I això inclou des de gent de posicions anarquistes, que eren les més abundants a Catalunya i que veien que hi havia un gran perill per a la llibertat en la figura de Stalin, fins a autors que provenien de posicions molt més dretanes, o que directament no hi tenien res a veure però volien conèixer com era el país per dins perquè estaven interessats en la totalitat del món. D’aquí sorgeix aquesta pluralitat de visions que hem recollit, de la prova que l’URSS suscitava un interès de gran espectre que no es limitava a consideracions ideològiques’.

Eugeni Xammar, un dels millors periodistes catalans

Llavors, el viatge fins a l’URSS no era gens senzill. Podem mirar què en diu Eugeni Xammar, que també hi va anar el 1925. Xammar, que va publicar el seu reportatge a La veu de Catalunya, n’explica: ‘Per anar de Berlín a Moscou, seixanta-tres hores de tren són, avui, necessàries. Quan Moscou no era encara la Meca de la revolució se’n necessitaven la meitat. Seixanta-tres hores de tren i tres visats de passaport. Quan Rússia era un imperi i Europa un continent sense passaports, per anar d’Europa a Rússia eren imprescindibles un passaport i un visat rus. Ara que Europa viu sota el règim de passaport obligatori i Rússia és –si són servits una Unió de Repúbliques Socialistes dels Soviets, amb un passaport i un visat rus no n’hi ha prou. Calen els visats de trànsit de Letònia i de Lituània. Aquests visats costen els ulls de la cara però s’obtenen fàcilment. El visat rus, en canvi, sobretot tenint en compte les dimensions colossals del país, surt a relativament bon preu, però no acaba mai d’arribar (…). ARússia no s’hi entra si no és pel forat d’un garbell. Tot s’explica. El tsarisme s’havia de defensar contra la revolució. Els Soviets s’han de defensar contra la contrarevolució. Hi ha països que tenen ço que les dones velles de Catalunya en diuen “malastrugança”’.

Segons Eduard Riu-Barrera hi ha tres tipus d’autors que fan el viatge. ‘En primer lloc, trobem els autors revolucionaris, que són, bàsicament, anarquistes i hi van per conèixer de primera mà el primer moment posterior a la revolució del 1917. Hem de pensar que, a Catalunya, en aquell moment, no hi havia formacions comunistes o socialistes, sinó que aquest espectre ideològic estava dominat per l’anarcosindicalisme i els primers que van anar a Rússia van ser els anarquistes que assistien a les reunions de la internacional. Hi haurà anarquistes catalans i també anarquistes que ja són a l’exili, i alguns es convertiran al comunisme. Aquí és on trobarem la llavor dels partits comunistes catalans, que en cap cas no són d’adscripció soviètica i no ho seran fins al 1936. No van acabar de casar mai amb el moviment soviètic. Per una banda, doncs, hi ha els anarquistes, que hi van per conèixer aquest món, alguns dels quals s’hi quedaran.’

Eduard Riu-Barrera

El segon grup que descriu Riu-Barrera és el dels visitants que es mouen entre l’interès turístic i l’interès pels moviments, en què hi ha gent que, tot i que és de dretes, ho vol conèixer tot de primera mà. És el cas, per exemple, de Valls i Taberner. De fet, un paràgraf del text que escriurà per a la Veu de Catalunya el 1928 ja en mostra el tarannà i la bona predisposició cap al viatge: ‘La impressió que ens causà la visita dels carrers de Leningrad que anàvem recorrent era tristíssima; l’aire de pobresa i d’abandó que dominava en aquelles vies produïa un efecte veritablement lamentable. El veure una gran ciutat, d’una estructuració perfecta, amb magnífiques perspectives urbanes, però que presenta un aspecte de misèria i de deixadesa, que té un to de cosa desolada, caiguda i estropellada, causa un vivíssim sentiment de llàstima’. En aquest grup també hi trobem Rovira i Virgili, com a representant dels periodistes interessats a conèixer què ha passat i que van una mica més enllà del viatge purament periodístic. ‘De turistes que hi van com a turistes n’hi ha molt pocs, tots tenen un interès que va més enllà. Hem detectat que el viatge és completament diferent dels que es fan en aquest moment a qualsevol altre indret, sempre té una motivació ideològica de proximitat al moviment revolucionari o de dubte. Mentre que a la resta del món s’hi pot viatjar, a l’URSS entren en joc tots aquests altres components’, explica l’editor del volum.

El tercer grup d’autors recollits és format per persones que hi tenien algun interès específic. En formen part els periodistes que hi van a fer reportatges com Xammar o Pla, els delegats comercials que hi volen fer relacions comercials o la missió del govern de la república de l’any 1931. ‘Tots ells deixen un testimoni escrit del viatge, sobretot per a la premsa de l’època, perquè hi havia un interès molt gran per l’URSS i, o bé ells tenien ganes d’escriure sobre les seves impressions o bé són incitats a fer-ho. Això era sorprenent, si més no perquè tothom deixa testimonis d’aquest viatge, sobretot perquè els que hi poden viatjar són pocs, a causa de la dificultat per accedir al país, i també per l’enorme interès que hi havia per saber-ne coses’, afirma Riu-Barrera.

Potser algú es podria preguntar per què un historiador i arqueòleg com Eduard Riu-Barrera edita aquest llibre de viatges a l’URSS. L’explicació és senzilla: la literatura de viatges és una de les seves passions i, a més ‘hi ha una motivació familiar. El meu pare era un gran lector i sempre em va recomanar la lectura de fonts d’època per conèixer l’ànima humana i la història, i d’aquí va venir el meu interès pel text històricament viu, per la literatura i pel món rus i la seva literatura. Aquest llibre és la suma de dues passions, els texts d’època i el món rus en general’.

L’interès pel món rus va ser molt intens en els anys vint i trenta, fins al punt que, a banda d’aquests viatges, hi va haver una allau de traduccions de literatura clàssica, en bona part gràcies a la tasca de traducció d’Andreu Nin. No ha estat fins molt recentment, que hi ha hagut una bona escola de traductors del rus a casa nostra que han publicat amb regularitat, sobretot gràcies a les editorials independents, que aquestes traduccions han começat a superar-se. ‘Tot i això, la literatura russa va tenir un gran impacte en els anys vint i trenta, malgrat que es tractava de la literatura pre-soviètica del segle XIX i de principi del segle XX. Les traduccions de Nin d’abans de la guerra, que transmeten en català la literatura russa, tindran un gran prestigi i seran molt divulgades. Això continuarà amb algunes traduccions indirectes després de la guerra, especialment del francès. De fet, una amiga afirma que la nostra literatura és la literatura russa, ja que tots hem llegit amb gran fruïció aquestes traduccions i han estat una aportació molt important al nostre bagatge cultural, formen part de la nostra literatura nacional.’

Categories: literatura

Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -


LA BANDERA DE LA LLIBERTAT -


Per GABRIEL JANER MANILA


Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta. (Gabriel Janer Manila)


Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus? Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de lla història.

Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la “revolució” per una cadira. “”Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policials només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins”. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir “transició”.

La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del “Jardí de les delícies” de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes.

Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta.

Diario de Mallorca 5-XI-2017


Categories: literatura

POLTRES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 06/11/2017 - 11:34
Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Tossudament alçats, a Roquetes


Ahir vaig assistir a un acte emotiu al poliesportiu de Roquetes: la inauguració d'una placa commemorativa dels actes violents que va patir la ciutadania que defensava el col·legi electoral, el passat 1 d'octubre, i la pintura d'un mural per part de l'il·lustrador roquetenc Ignasi Blanch, amb el nom Tossudament alçats.Podeu veure la notícia a Canal 21 Ebre.Actes així són medicinals, noto com la gent els necessita, i ja ho vaig comprovar amb l'èxit dels recitals Versos contra la violència del 7 i 8 d'octubre, que aviat es convertirà en llibre, espectacle teatral, documental... , i ja estem preparant una gran presentació al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa el 29 de desembre, i després en vindran més a La Ràpita, Roquetes, Amposta, L'Ampolla, vall-de-roures, Barcelona, Arnes...En la mateixa línia, per exemple, el 19 de novembre, a l'Ametlla de Mar, d'11 a 14, organitzen un recital de Versos per la llibertat..Les emocions criden emocions, i la poesia crida poesia, i per això el mural de l'Ignasi m'ha inspirat aquest haikú:.Ales ens duen,tossudament alçats;
no ens dol volar..I com que va temps que no us proposo cal Joc literari, us llanço el repte d'escriure un poema basat en el mural.
Categories: literatura

Quan els novel·listes es diverteixen jugant amb el passat

Vilaweb Lletres - Dg, 05/11/2017 - 22:00

Aquesta setmana Barcelona es convertirà en l’epicentre literari de la novel·la històrica gràcies al cinquè festival literari dedicat a aquest gènere, que enguany canvia una mica el format amb la nova direcció de Fèlix Riera i s’interroga sobre ‘la condició humana’. Aquesta mirada al passat, en aquests dies en què s’escriu la nova història de Catalunya i en què, precisament, la condició humana marca tants de comportaments, pot ser una clau per entendre el nostre present. Sigui com sigui, hem analitzat la situació d’aquest gènere literari amb escriptors, amb editors i l’anterior comissari del festival, Enric Calpena, per esbrinar què és això de la novel·la històrica, per què fascina tant els lectors i els qui les escriuen i quin és el seu estat en aquests moments.

‘Jo no tinc gaire clar si faig novel·la històrica o no’, assegura Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959). Per a aquest poeta i novel·lista la qüestió és força més senzilla: ‘En un moment determinat se’m presenta una història, i jo no trio fer-la o no deliberadament, simplement trobo històries que em sedueixen i necessito desenvolupar-les, i en moltes el passat es configura perquè la història és cíclica i es produeix una mena d’etern retorn. En el passat he trobat moltes respostes a fets molt interessants del present.’

Xulio Ricardo Trigo

Anem bé. Si un dels qui ha de donar-nos certeses sobre el gènere comença dubtant si la seva obra s’hi pot inscriure o no, malament rai. ‘He arribat a pensar que els països que estimen la seva història i la tenen molt present són més receptius cap a la novel·la històrica, per això és un gènere que trobem més present a Galícia, el País Basc i Catalunya’, afirma Xulio Ricardo Trigo. També diu que ‘la història és molt present en la nostra vida quotidiana, i això afavoreix la comprensió del present dins l’imaginari del lector’.

Maria Carme Roca (1955) està entre l’espasa i la paret. I és que, a més d’escriptora, és filòloga i historiadora, de manera que ha de suportar que sovint els companys d’ofici mirin per sobre l’espatlla la gent que, com ella, escriuen aquesta mena de novel·les. ‘Allò que em sedueix de les novel·les històriques és la història mateixa. Sóc una apassionada de la història, m’ha interessat sempre i sóc molt feliç quan puc casar les dues coses, els viatges al passat i el fet de poder esbrinar coses sobre personatges i fets concrets que m’interessen. És apassionant. Ja sé que és feina, però la faig molt de gust’, explica aquesta dona que ha escrit per a infants i joves i per a adults. Diu que ‘m’és indistint el període sobre el qual escric. Allò que m’ha d’atraure és un fet, un personatge o una sensació. Quan escric, allò que vull és aprendre, perquè d’acord, sóc historiadora i com a historiadora sé unes quantes coses, però mai no n’hi ha prou, i fer una novel·la és una excusa per a aprendre sobre allò que t’interessa, per això no tinc manies sobre cap període concret. Quan no hi ha documentació, o n’hi ha poca, per exemple, quan escrius sobre els segles III o IV abans de Crist, vas més a les palpentes i tens més avantatges per ser lliure. Quan escrius sobre el XIX o el XX no et pots prendre tantes llicències’.

Glòria Gasch

Per una altra banda, Glòria Gasch, editora de Columna, és una de les dones més interessades a fer que la novel·la històrica en català funcioni. No és debades que el seu catàleg es nodreix d’aquestes obres: ‘Considerem que és un gènere tan important que som l’única editorial que publica l’únic premi que es dedica a aquesta mena d’obres, el Néstor Lujan. Però més enllà d’això, és cabdal per a nosaltres. Les novel·les més destacades dels darrers anys, com ara La filla del capità groc, de Víctor Amela, el llibre de Pilar Rahola o el premi Josep Pla que s’ha emportat en Xavier Theros per La fada negra són novel·les històriques. Hi ha una tendència molt grossa a novel·lar el segle XIX i el principi del segle XX perquè la gent vol trobar en aquestes obres respostes que no té.’

‘Vivim un moment daurat de la novel·la històrica, i els darrers èxits ho avalen. El lector català sempre ha tingut la voluntat de conèixer i descobrir la seva història, i revistes com ara Sàpiens hi han contribuït de manera exitosa, explicant la història des d’un punt de vista divulgatiu. La novel·la històrica també compleix aquest objectiu, parteix de la realitat i alhora pretén d’entretenir. Al país hi ha una comunitat de gent a la qual agrada molt la història, i això garanteix un públic’, afirma Gasch.

Potser per això va néixer el festival dedicat a la novel·la històrica a Barcelona, una idea de Toni Soler, ‘que estava convençut que s’havia consolidat al mercat, que hi havia molta gent que tenia molts aficionats i que s’havien fet unes bones vendes d’aquest gènere’, explica Enric Calpena, comissari durant els primers quatre anys. També assegura que ‘potser el públic de la novel·la històrica és més general, hi ha menys fans absoluts que en un gènere com la novel·la negra, en què trobem molta gent que només llegeix aquesta mena de literatura. En la novel·la històrica trobem un públic més generalista i això fa que, si el festival coincideix amb aquests dies que el cinema és més barat, potser hi hagi poca gent a la sala. És a dir, és gent acostumada a consumir cultura, però que no es casa amb un gènere literari ni amb la literatura en general, i és una llàstima que ens falti una mica de massa crítica, ens falten més consumidors culturals a l’engròs’.

En aquest sentit, Xulio Ricardo Trigo diu que ‘les editorials afirmen que hi ha una moda, però penso sincerament que sempre hi ha hagut un remanent molt fort de lectors de novel·la històrica o novel·la negra. Les narratives de gèneres, si és que podem parlar-ne així, en general, sempre tenen un públic més fidel’.

Maria Carme Roca potser no ho veu tan  clar: ‘darrerament el tema de les vendes punxa una mica la novel·la històrica i la resta de gèneres, afecta tot el món editorial.  Els escriptors sempre seguit ens reinventem, i ho fem tots, per això fem rutes pels escenaris dels nostres llibres, per exemple, cosa que està molt bé perquè et trobes amb els lectors i tens un retorn del llibre, encara que només ho pots fer amb llibres la trama dels quals s’ambienta a principi del segle XX  o a final del segle XIX, ja que, si no, les rutes són molt més feixugues’. Però l’escriptora no dubta que ‘hi ha un públic lector que s’interessa per aquesta mena de novel·la, i més quan la història de què tracta és la nostra, i això es deu al fet que hi ha molta gent que no en sap res, de la nostra història. La gent de la meva generació o més gran només van estudiar la història d’Espanya, i per mitjà de la novel·la poden aprendre coses d’una manera entretinguda. Perquè ens entenguem, en Ferran Soldevila té llibres molt amens, per exemple, però alguns historiadors, malgrat que són molt rigorosos, són avorrits, sovint ho fien tot a la documentació i perds l’oremus llegint les seves obres, et cauen de les mans. Quan prepares una novel·la has de fer garbellada i, de tot allò, que sovint està molt bé, has de triar allò que interessa al lector. Has de ser estricte amb la història, però has de tenir en compte que fas novel·la. Per al lector és més còmode i fàcil saber què va passar, però tu has de ser fidel’.

La relació amb els historiadors
El procés d’escriptura i de consum de novel·la històrica no sempre té tan bona acollida en el col·lectiu d’historiadors com en el de lectors. Segons Enric Calpena, ‘a molts escriptors no els agrada el gènere per la manca de rigor d’alguns texts o pel valor de la recreació, sobretot perquè es mostren reaccions sentimentals actuals en personatges històrics que segurament no haurien reaccionat com ho farien en l’actualitat, però són llicències dels novel·listes i s’han d’entendre. Molt sovint això no els fa el pes, malgrat que l’obra sigui estrictament rigorosa amb l’època històrica’.

En aquest sentit, per a Glòria Gasch, ‘la novel·la històrica ha de ser fidel als fets i això és clau perquè s’aguanti. Partint de fets i d’una cronologia concreta, a la qual hem de ser fidels, parlem de novel·la, que és un gènere literari. Per tant, hi ha d’haver ficció i fets que van més enllà de la mateixa història. A nosaltres ens agrada que totes les novel·les històriques que publiquem les revisi un historiador, perquè hi ha requisits que s’han de complir, no podem publicar errors o fets imprecisos. Ser fidels a la història és clau, però a la vegada cerquem l’entreteniment, no publiquem cap tractat d’historiografia. La clau perquè lector se senti còmode és que hi hagi una bona barreja entre l’entreteniment i els fets històrics. S’ha de trobar l’equilibri’.

Xulio Ricardo Trigo diu que ‘la relació amb els historiadors és desigual però molt interessant, perquè hi ha escriptors i historiadors de tota mena. N’hi ha alguns, que considero bastant seriosos, que sovint m’han agraït que posi sobre el paper moments històrics que, d’una altra manera, quedarien a l’oblit. Molts entenen que escrivim ficció i que si el lector troba allò interessant després se n’anirà a llegir llibres meravellosos que han publicat els historiadors. Però és clar, escrivim ficció i ‘històrica’ només és l’adjectiu, el nom és ‘novel·la’ i això els hauria de quedar molt clar. També hi ha uns altres historiadors, molt més combatius i amb menys raons, que diuen que som uns pirates de la història i que no entenen que si escrivíssim només sobre la història no tindríem novel·la, hi ha d’haver la ficció. Això alguns no ho acaben d’entendre. Ens diuen que ens allunyem de la realitat, per marcar territori’.

Maria Carme Roca

Per a Maria Carme Roca la qüestió és senzilla: ‘Em perdonen la vida, els historiadors. D’una manera molt amable no acaben de prendre’s seriosament la nostra feina. La respecten molt, però no se l’acaben de creure. Tot i això, la majoria m’han ajudat molt quan els he anat a consultar, sempre he trobat les portes obertes i no m’han posat mai cap entrebanc. No tots els escriptors tenen aquesta sort, però en el meu cas, com que sóc historiadora, algunes vegades pressuposen que en els llibres hi haurà un mínim de rigor.

En quin moment podem parlar de novel·la històrica?
L’altre gran element de debat té a veure, precisament, amb la periodització. Quan podem dir que una novel·la és històrica? Per a Maria Carme Roca, ‘aquesta és la gran pregunta. Hi ha diversitat d’opinions, però jo penso que una novel·la és històrica quan ja no hi ha ningú viu del període en què se situa la ficció. És a dir, de final del XIX ja no queda ningú viu, però de l’època de la guerra del 1936-1939 sí, i, per tant, una novel·la que s’hi ambientés no seria històrica. Uns altres historiadors, però, consideren que ahir ja és història. És un tema que mou molt de debat, però quan formes part del jurat d’algun premi tens l’ocasió de parlar-ne i discutir-ho. És més còmode quan et trobes obres del segle XIX o d’abans de la guerra del 1936-1939, però no hi ha cap criteri unificat. Si parlem de les Olimpíades, per exemple, ens pot semblar que són molt lluny o molt a prop. Hi ha diversitat d’opinions, però jo crec en el criteri de la generació completament desapareguda’.

Enric Calpena

Glòria Gasch no amaga que ‘el tema és molt polèmic perquè no hi ha cap definició que digui quin és el límit i on. Es diu que, com a mínim, hi ha d’haver una generació entremig, però si tenim una novel·la ambientada a mitjan segle XX que fa ‘flashbacks’, per exemple, com l’hem de considerar? Aquesta és la part més complicada, la de definir què és’. Per a Enric Calpena, ‘sempre hem considerat que la novel·la històrica era aquella que s’ambientava en una època de la qual ja no quedaven testimonis, o en quedaven molt pocs, com ara els anys de la guerra del 1936-1936. Però a mi m’agrada més fixar-me en el tractament del passat que fan les obres. Zafón, per exemple, parla d’una Barcelona determinada que ja no existeix i la recupera’.

Bé, doncs sembla que no podem arribar a cap gran conclusió sobre allò que és la novel·la històrica i a partir de quin moment podem considerar que ho és, més enllà del fet que és una pràctica que posa els historiadors nerviosos. Però queda algun gran moment per novel·lar de la nostra història? Gasch, com a editora, explica que ‘no hi ha grans èpoques per novel·lar sinó grans escletxes per discutir, cal trobar-les i  estirar el fil. Penso que la gran noticia és que hi ha molt per descobrir, es tracta de trobar el fil que te’n pugui donar una visió diferent’. L’altra bona notícia l’aporta Enric Calpena: ‘el consum d’història és constatable empíricament amb les vendes a les llibreries. En una època de crisi global com la que viu la societat occidental es disparen les vendes de llibres d’història. Això mateix ja va passar durant la Segona Guerra Mundial, a l’època del Crac del 29 o l’any 1973. La gent cerca en el passat maneres de viure el present’.

 

 

Categories: literatura

Banda sonora de diumenge al matí

Banda sonora de diumenge al matí. El nostre fill practica piano. De vegades notes indecises, melodia que creix. Aguts com pessigolles, greus com abraçades.
Categories: literatura

La bellesa és una ferida, de Eka Kurniawan


La bellesa és una ferida, de Eka KurniawanMés llibres, 2017 Sinopsi
L'obra mestra de l'autor més brillant de la literatura d'Indonèsia i el sud-est asiàtic. Aquesta epopeia inoblidable sobre la història d'Indonèsia, ens meravella amb diverses generacions de dones fortes de la mítica ciutat de Halimunda, que es guanyen a pols els seus drets en un procés d'apoderament que corre paral·lel a la lluita per la independència del país, la guerra mundial, les matances polítiques i la resistència a trenta anys de dictadura militar. Però és també una lúcida reflexió sobre la bellesa i la lletjor i una obra mestra de realisme màgic a l'asiàtica, que beu tant de llegendes locals o del teatre d'ombres amb titelles com de la millor literatura universal.
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘L’última temptació de Crist’ de Nikos Kazantzakis

Vilaweb Lletres - Ds, 04/11/2017 - 22:00

L’última temptació de Crist, la versió dels evangelis que féu Nicos Kazantzakis i que tanta polèmica va generar, no havia estat traduïda al català fins ara. Adesiara en publica la traducció de Pau Sabaté. És una obra reiteradament prohibida que va encendre la ultradreta catòlica, que la titllava de blasfema. La versió catalana arriba, doncs, en un moment ben adequat, per ajudar-nos a pensar en aquests temps en què se’ns aboca tanta intransigència, violència i autoritarisme.

L’editor Jordi Raventós ens situa l’obra i el seu context en el text que segueix. L’editorial també ens n’ofereix un fragment bellíssim.

L’ÚLTIMA TEMPTACIÓ DE CRIST EN CATALÀ

Adesiara acaba de publicar L’última temptació de Crist, una de les grans novel·les de Nikos Kazantzakis que fins ara no existia en català. Ha tingut cura de la traducció l’hel·lenista Pau Sabaté, que ja havia traduït per a la nostra editorial L’enemic de la barba, de Julià l’Apòstata. Kazantzakis, un dels noms imprescindibles de la narrativa europea del segle xx, és, segurament, l’autor grec més llegit a casa nostra gràcies a les versions que van fer Joan Sales d’El Crist de nou crucificat (1959, amb nombroses reedicions) i Jaume Berenguer d’Alexis Zorbàs (1965, igualment amb diverses reedicions), però també cal esmentar la traducció del Simposi, a cura d’Alexis Eudald Solà (1990, i diria que ara com ara introbable), i la de l’Ascesi, feta per Montserrat Camps Gaset (Adesiara, 2008), amb la qual vam iniciar la nostra reivindicació particular d’aquest escriptor formidable.

La novel·la, una versió distinta i peculiar de l’Evangeli segons els uns, una blasfèmia intolerable segons els altres, es va publicar per primer cop a Grècia el 1954 i va valer a l’autor l’acusació de blasfèmia per part de les autoritats eclesiàstiques (tant catòliques com ortodoxes), i a l’obra, l’accés directe a l’Índex fins a la desaparició definitiva d’aquesta ignominiosa llista de llibres prohibits. La polèmica, tanmateix, va revifar amb l’adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese el 1988, la projecció de la qual va arribar a causar catorze ferits al cinema Saint-Michel de París arran d’un incendi provocat per fonamentalistes catòlics.

Amb polèmica o sense, L’última temptació de Crist no deixa de ser una novel·la excepcional, on Kazantzakis ens presenta de manera magistral els dubtes i els turments interiors d’en Jesús, un pària, un senzill fuster de Natzaret que fabrica creus per als romans. Malvist pels jueus perquè col·labora amb l’ocupant, malvist fins i tot per la seva mare i els seus parents, i sentint-se culpable d’haver abocat a la prostitució la seva cosina Maria Magdalena ―que ell, malgrat tot, continua desitjant―, decideix purificar-se en un monestir del desert i inicia, a continuació, la seva tasca evangelitzadora acompanyat d’uns deixebles covards i pusil·lànimes, els apòstols, que l’abandonen quan les coses comencen a anar mal dades. Només la Temptació el segueix allà on va, i fins i tot quan en Jesús és a la creu li posa al davant, en forma de somni, el veritable paradís. Ell, tanmateix, ha d’acomplir la missió per a la qual ha estat escollit, una missió que constitueix, com apunta el mateix Kazantzakis al pròleg amb què encapçala la novel·la, «un model suprem per a l’home que lluita per ensenyar-li que no ha de tenir por del dolor, de la temptació ni de la mort, perquè totes aquestes coses es poden vèncer».

Jordi Raventós, director editorial d’Adesiara.

Categories: literatura

Poblers a Lluc: la Mare de Déu i la cambra de les relíquies

Poblers a Lluc: la Mare de Déu i la cambra de les relíquies -


Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats. (Miquel López Crespí)


La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats. Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Pere Rosselló Bover... la cultura catalana a debat

El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.


Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)


Contra comissaris i camarilles.



Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.


La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.


Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?


Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".


I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.


En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".


Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.


Miquel López Crespí


(26-I-05)


Negociacions i cultura


Per Guilem Frontera, escriptor


Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

Diari de Balears (15-VI-07)


Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».


Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


Tardor, 2004

Categories: literatura

EN EL LLARG ESFORÇ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 04/11/2017 - 10:00
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit i boques de fosca fressen als camins, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Bon cap de setmana, miradors. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Mama Brou, de Maria Josep Ginovart


Mama Brou, de Maria Josep GinovartMamà Brou és un conte amb tendre contingut eròtic. Narra la història d’un diumenge en particular dels dos únics protagonistes: els Brou, una parella heterosexual de mitjana edat.La generositat de l’amor dels Brou és evident. El senyor Brou veu a la seva dona com un pou de virtuts.Assedegat d’amor no dubta en llençar-s’hi a beure.El rerefons filosòfic que impera en tot el traçat, desemboca en un sorprenent gir final.Mamà Brou, darrere la seva aparença eròtica, traspua pura innocència i el desig ferm tant de mostrar que de vegades et menjaries l’estimat d’amor, com també d’alleugerir el sentiment de pèrdua quan l’ ésser estimat ens deixa. Qui, amb la mort de l’estimat, no queda prenyat d’amor? L’estat famolenc dels Brou, no té res a veure amb l’aspecte grassonet de les seves figures. Els Brou moren d’amor l’un per l’altre, i el seu desig traspassa tots els límits. Rafael Haro (tret del discurs de presentació del conte el passat 6 d’octubre a la biblioteca d’Amposta)
El senyor i la senyora Brou es prefereixen a qualsevol altra cosa humana o divina. En tenen prou amb ells mateixos, es gaudeixen absolutament en cada mirada, en cada carícia. S’estimen tant, es desitgen tant... que l’anhel de ser un en l’altre, aquell ideal de fer-ne un de dos en un fondre’s inesgotable, inextingible es dóna, es fa, s’aconsegueix!
Categories: literatura

Joan Margarit, la batalla contra l’eufemisme

Vilaweb Lletres - Dv, 03/11/2017 - 22:00

Dos anys després del celebrat Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), Joan Margarit (Sanaüja, 1938) estrena nou poemari, Un hivern fascinant, una reflexió sobre la senectut, una edat privilegiada per a lliurar-se a la degustació del present i encarar-se definitivament a tota mena d’engany. Pivoten al seu voltant temes tan propis de la poètica de Margarit com la soledat, la memòria, l’escriptura i l’oblit, entre molts altres.

Ens trobem a la Casa del Llibre de Barcelona per assistir a la conferència de premsa que l’editor de Proa, Josep Lluch, obre amb un comentari sobre el concert que dijous al vespre Margarit va oferir a Sant Just (‘el meu poble’, corrobora el poeta). Segons Lluch, el concert va confirmar que la veu del poeta és cada vegada més segura i afinada, però quan parla de la seva maduresa, Margarit l’interromp per matisar que a la seva edat ja no es tracta de maduresa sinó de senectut. Els qui assistim a la conferència de premsa encara no sabem la importància d’aquesta intervenció del poeta, però de mica en mica ens n’anirem adonant, perquè l’ús de l’eufemisme en les nostres vides serà un tema clau del dia. En diferents moments i des de diferents perspectives, el poeta combatrà aquest mecanisme de supervivència que ens porta a no dir les coses pel seu nom. ‘La senectut és l’època més enemiga de l’eufemisme. Totes aquestes petites coses de la llengua, totes aquestes modificacions són importants perquè van influint en la nostra percepció. No és igual dir “què en fem, d’aquest got?” que dir “agafa el got i desa’l”’. Però anem a pams.

Si Margarit torna una vegada i una altra a parlar d’eufemismes és per defensar el concepte de veritat que, en el cas de la poesia, va lligat al de bellesa. Perquè, insisteix l’autor, en poesia les dues coses s’han de donar alhora. No hi pot haver veritat sense bellesa ni bellesa sense veritat. ‘La missió del poeta és descobrir aquesta bellesa subtil i amagada que hi ha en les coses, trobar-la on sembla que no hi pot ser. El poeta busca on no ho fa el novel·lista. No l’interessen les vides dels altres. Parteix de la pròpia vida i després ha d’escollir el que d’ell pot interessar als altres. La inspiració ens indica la zona per on hem de buscar. Et dóna el camí, després has de cavar. És una feina llarga i difícil.’

En un poema d’homenatge a Juan Ramon Jiménez (‘La soledat del mar’), Margarit parla d’aquesta recerca que dura tota la vida: ‘Per a mi el que ara compta només és / allò que s’ha buscat fins a la mort. / El fascinant hivern de l’animal de fons.’ I continua: ‘Encara continuo buscant i trobant… Els poetes que han plegat a mig camí (“Gil de Biedma o Rimbaud, posem per cas”), els tinc a la biblioteca però ja no baixen de la lleixa… només m’interessen els poetes que han seguit buscant fins a l’últim moment’… ‘És una aventura vital, una feina solitària i que dura tota la vida… Hi ha feines que fas i t’hi jugues la vida… Jugar-s’hi la vida vol dir que per a fer això has deixat de fer moltes altres coses.’

‘Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat. / Qui podrà entendre un dia / els quadres de Van Gogh?/ Visc encara en un món familiar, / malgrat que subtils canvis ja m’alerten: / no tornarà a ser el meu. / No es tracta d’un infern: permet comprendre. / L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna l’alegria.’ Aquest poema, ‘Un hivern fascinant’, dóna títol al poemari. L’últim vers motiva una pregunta per part dels assistents. Arran de la situació que vivim aquests dies, tornarà l’alegria? Però Margarit respon en clau literària i parla de ‘l’alegria de veritat’, la lligada amb veritat i bellesa. En aquest sentit, diu, ‘el poema busca l’alegria’.

La senectut és ser ‘al fons del bosc de tots els contes’, però sobretot, i definitivament, és una edat que ja no podràs recordar (‘Recordo Juan Ramón: tot està a punt / per a l’eternitat. He fet un altre pas / cap a dins de l’edat que mai / no podré ni jutjar ni recordar’). I una edat en què el passat s’allunya, però el futur també: ‘Si la vida ens serveix és per a veure que el futur tampoc compta’, sentencia Margarit. ‘És la degustació del present. Entendre que pots viure sense la idea del futur que ha estat present d’una manera absurda… El passat també s’allunya a sotragades. La vida va a sotragades. Però la recerca del futur és una de les ensarronades més grans.’

‘La vida és una aventura difícil, no tens temps de tirar enrere. Entre les dificultats a combatre hi ha els tòpics i els eufemismes. Els tòpics són caminets per on es fa passar la gent. I les mentides només les fabrica el poder per a manipular.’

Des d’aquesta talaia de la senectut, quan se li demana si, davant la situació actual, podem recuperar aquella sensació de ‘viure a la intempèrie’, Margarit respon: ‘No et puc dir mentides. La intempèrie individual la vivim cada dia.’ I en l’àmbit col·lectiu? ‘He desconfiat de la cosa col·lectiva. El col·lectiu, quan es mobilitza, fa moure coses que la persona sola no faria… Hi ha sentiments contra els quals no pots lluitar, però com més vell em faig més defenso la intel·ligència.’

‘La mateixa ciutat només dura el seu temps. / Totes les Barcelones són unes dins les altres / com unes invisibles nines russes.’ Amb aquests versos comença el poema ‘Coneguda crueltat’, escrit el 17 d’agost d’enguany. Però la conversa no se centra en l’atemptat sinó en la relació del poeta amb la ciutat: ‘Tinc una relació complicada amb Barcelona, brutal però difícil. No sempre m’ha respost com m’esperava.’ I tornem als eufemismes: ‘Per què n’hem de dir “el Raval” si teníem “el barri xino”.’

I de l’eufemisme desemboquem al llenguatge dels polítics: ‘Quan un polític utilitza la paraula “democràcia” massa vegades seguides, fa com els amants que es repeteixen contínuament que s’estimen: penses que això acabarà com el rosari de l’aurora. El polític et diu que tota la noblesa està en la seva política. El llenguatge és el símbol de la destrossa que es fa. Han destrossat la paraula “ciutadà” i “ciutadania”. Si es destrossa la paraula, vol dir que s’està destrossant la vida. “Ciutadania” té una noblesa excessiva. No tots som ciutadania. Som gent. A un ciutadà no li pots dir que és una merda. No t’has d’omplir la boca amb la paraula “ciutadà”. D’un ciutadà no puc dir la veritat, he de respectar-lo. De la gent puc dir el que sigui.’

Ens anem acostant al final de l’acte i acaba sortint, ara sí, la paraula ‘independència’: ‘La primera vegada que la vaig utilitzar volia dir unes coses perillosíssimes…. Totes les independències s’han fet amb morts. Resulta que em diuen que això ha canviat i jo, com a vell, em retiro. Com a vell, dic: tant de bo la independència sigui una cosa que puguis dir: ara la vull. Dins el meu imaginari és així. No pot anar tan suau. La duresa ha d’aparèixer d’alguna manera. Prefereixo fer un exercici d’intel·ligència més que sentimental. L’autocrítica és fonamental. És allò d’Espriu: quan un dels seus personatges diu “som els millors, pensem amb puresa”, Espriu se’n fot. Però continuem pensant igual.’

Categories: literatura

Sílvia Romero, Manel Pitarch i Vicent Bataller, guanyadors dels premis Ciutat de Xàtiva 2017

Vilaweb Lletres - Dv, 03/11/2017 - 20:00

La barcelonina Sílvia Romero, el vila-realenc Manel Pitach i el xativí Vicent Bataller són els guanyadors dels XXXIV Premis Literaris Ciutat de Xàtiva. L’acte de lliurament dels premis s’ha fet a l’Espai Cultural Sant Domènech i ha estat amenitzat per l’espectacle multidisciplinari ‘Mulïer’, de la companyia Maduixa Teatre.

El premi Blai Bellver de narrativa l’ha obtingut l’obra El jurament, de Sílvia Romero. La barcelonina és sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i ha guanyat diversos premis literaris, com ara el XVè Premi El Lector de l’Odissea, per la novel·la Lladres d’històries.

El premi Ibn Hazm de poesia l’ha rebut Manel Pitach per l’obra Poemari per a ociosos. La seva concepció de la creació artística es basa en l’explicació el món per mitjà d’un llenguatge autèntic, inequívoc i compromès amb l’estètica i la societat. Pitach va guanyar el 2002 el premi Jacint Verdaguer, d’Òmnium Cultural, per l’obra Trajectes del desencís.

Finalment, el premi Carlos Sarthou d’assaig i investigació s’ha lliurat a Vicent Bataller, per l’obra El parlar del tinguem. Enguany, a les modalitats de poesia, narrativa i assaig del certamen, s’hi han presentat cent trenta obres.

Categories: literatura

Escriptors de sa Pobla - Dietaris i llibres de memòries: Miquel López Crespí

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

NOVEMBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 03/11/2017 - 10:11
Posar gent a la presó per les seves idees i il·legalitzar partits en una democràcia europea al segle XXI. Què podria sortir malament? Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn

El 6 de novembre és primer dilluns de mes. Això vol dir que tenim trobada dels diLLUMs d'arts al forn, al Forn de la Canonja de Tortosa, a partir de les 20.30. Trobada oberta de gent amant de la cultura, creadors i/o usuaris, per compartir il·lusions, per fer amistat, establir lligams, imaginar projectes, per mostrar la nostra obra (literatura, pintura, música... el que vulgueu). I beure, i tastar els plats que ens proposen al Forn de la Canonja, i riure, i somiar. 
Tothom hi és benvingut.
Categories: literatura

Tallers de poesia, rondallaires i combats de gloses a la Setmana del Llibre en Català de Mallorca

Vilaweb Lletres - Dv, 03/11/2017 - 02:00

La Setmana del Llibre en Català és la concentració de llibres en llengua catalana més important del territori. A Mallorca, els actes d’aquest esdeveniment cultural es duran a terme al Parc de ses Estacions fins diumenge. Llibreries com ara Lluna, Quart Creixent o Abacus obriran els seus estands de 10.00 a 21.00 i oferiran descomptes del cinc per cent en tots els títols. A més, els visitants podran gaudir de lectures poètiques, rondallaires, tallers de poesia, concerts i presentacions de llibres.

Aquesta mateixa tarda a les 17.00, es presentarà La Jornada, un nou diari en català que tindrà edició digital i en paper. Una hora més tard, Daniel Ecribano parlarà del seu llibre El conflicte lingüístic a les Illes Balears durant la Segona República. A les 19.00, la poetessa Dolors Miquel iniciarà un col·loqui sobre el seu poemari El guant de plàstic rosa, que va rebre el premi de poesia Ausiàs March de Gandia l’any 2016. L’última presentació de la jornada es farà a les 20.00 i serà la de la novel·la Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López.

Durant el matí de dissabte es farà l’activitat infantil Una capsa de contes i la lectura col·lectiva del llibre Ales de fusta. A partir del migdia, tres autors presentaran les seves obres: Lluís Calvo parlarà sobre el poemari Llum a l’arsenal. Cent poemes, Felip Munar sobre La universalitat de la glosa. Gloses mallorquines de picat (1735-2011) i el periodista català Xavi Coral presentarà L’herba sempre és més verda a l’altra banda. A més de les presentacions, un dels actes més destacats de la tarda de dissabte és el combat de gloses a càrrec de Mateu Xuri i Catalina Servera.

Diumenge també hi haurà activitats infantils, la presentació del cartell de promoció del català realitzat per l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la taula rodona sobre L’illa, el far, el vent i la presentació del llibre Clara Hammerl. Una dona de paraula, de Pere Salas. Tots aquests actes es clausuraran amb el concert ofert pel professorat de l’Escola de Música Ireneu Segarra. La fira és organitzada pel Gremi de Llibreters de Mallorca, amb el patrocini del Consell de Mallorca i el suport de l’Ajuntament de Palma. Podeu consultar tota la programació ací.

Categories: literatura

Ferran Latorre i Simone Moro, protagonistes de la Fira del Llibre de Muntanya

Vilaweb Lletres - Dv, 03/11/2017 - 02:00

La Fira del Llibre de Muntanya, que es fa aquest cap de setmana al firal del Sucre de Vic, oferirà un seguit de conferències, presentacions de llibres, sessions de rondallaires i col·loquis relacionats amb la natura.

Hi acudiran trenta expositors, entre llibreries especialitzades, editorials, associacions i autoeditors. S’hi presentaran dotze novetats editorials que tracten sobre temes com ara el trekking, el running, la gastronomia i la seguretat a la muntanya. La fira també inclourà un mercat d’ocasió on es podrà adquirir material de segona mà i una àrea expositiva amb empreses relacionades amb l’esquí i més esports de muntanya.

Així mateix s’hi lliurarà el tercer Premi Editorial del Llibre de Muntanya, que pretén reconèixer la tasca dels autors i les editorials per a promocionar i divulgar la cultura, els esports de muntanya i el patrimoni natural i arquitectònic de l’entorn de muntanya.

Aquest esdeveniment forma part de la Fira de la Muntanya Vic-Collsacabra, que es fa els dos primers caps de setmana de novembre i compta amb instal·lacions per a fer escalada, una escola de ciclisme, una tirolina, un segway, un circuit d’aventura i un altre d’obstacles amb ponis.

Entre les conferències i col·loquis, hi haurà ‘Els vuit mil a Osona, vint-i-cinc anys d’Himalaisme’, en què participaran els alpinistes Ferran Latorre, Jordi Godayol, Josep Salvans i Eduard Sallent. L’esportista Simone Moro hi farà la conferència ‘Rescats de muntanya amb helicòpter’.

També forma part de la fira el Concurs Internacional de Fotografia del Collsacabra. Durant aquests dos caps de setmana, es podran veure les dues-centes vint fotografies que participen en el Concurs Local d’Entitats de l’Esquirol.

Hi haurà encara més activitats, com ara la pedalada familiar, el Planetarium i la Fira del Bolet de l’Esquirol.

La Fira de la Muntanya de Vic i el Collsacabra és organitzada pels ajuntaments de Vic, l’Esquirol, Rupit i Tavertet i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Podeu consultar-ne tota la programació ací.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura