literatura

Avanç editorial: ‘L’esperit del temps’ de Martí Domínguez

Vilaweb Lletres - Ds, 31/08/2019 - 21:50

L’escriptor Martí Domínguez, director de la revista Mètode de divulgació científica, que edita la Universitat de València, acaba de publicar una nova novel·la, L’esperit del temps (Proa), on capbussa l’espectador en les escruixidores memòries d’un científic austríac nazi, que va participar en alguns dels programes que van estudiar i impulsar l’extermini nazi.

L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi revés el Premi Nobel. L’esperit del temps és, finalment, una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana.

L’esperit del temps és un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia i la “regermanització” i de la complicitat de la comunitat intel·lectual en aquesta política racial. Mitjançant unes falses memòries, el protagonista confessa la barbàrie de l’holocaust, amb la persecució i extermini de la població jueva; l’estratègia de seleccionar entre la població dels territoris conquerits els qui, pels trets ètnics, podien ser “regermanitzats” o bé “descartats”; així com l’impuls per a una explosió demogràfica ària afavorint les relacions entre alemanys “purs”. Tots els professors, acadèmics, metges, militars i altres implicats en aquesta espiral són personatges reals, històrics, que van tenir un paper important en els fets que es relaten a L’esperit del temps.

Llegiu un fragment de L’esperit del temps. El llibre arribarà a llibreries el 4 de setembre.

L’editor de Proa, Josep Lluch, escriu per a VilaWeb:

«Què va fer possible el nazisme? Com va obtenir el suport dels grans capitals, dels cercles universitaris i de les classes populars? Pot renéixer algun dia el totalitarisme a Europa? Són preguntes que ens plantegem de tant en tant, potser després de sentir una conversa, de veure un documental o de llegir el diari. Segurament, la resposta s’ha de buscar en el que els alemanys en diuen el Zeitgeist, és a dir l’esperit del temps.

El científic i home de lletres Martí Domínguez representa l’esperit del temps amb gran eficàcia en les falses memòries d’un metge psiquiatre austríac, que posa al servei de la política racial nazi els seus estudis sobre el comportament animal. El programa d’eugenèsia i de regermanització, de colonització i d’extermini, no estava dirigit per quatre il·luminats. Científics de primer nivell, com el protagonista de L’esperit del temps (futur premi Nobel), van participar-hi activament, amb un entusiasme variable. Quina visió de les coses van tenir aquestes persones durant els últims anys de la seva vida? Quines memòries ens haurien llegat? La novel·la de Martí Domínguez te l’ambició d’abordar totes aquestes qüestions amb lucidesa i llibertat.»

 I l’autor de la novel·la, Martí Domínguez, explica:

«Massa sovint es trivialitza el nazisme com un moviment dirigit per uns quants il·luminats i desequilibrats. A això han contribuït de manera molt notòria pel·lícules i sèries televisives (si no còmics o videojocs), mostrant el nacionalsocialisme com un grup de pertorbats, a un punt de l’histrionisme més eixelebrat. No obstant això, el revisionisme dels darrers anys ha evidenciat com al darrere d’ell hi era el món universitari alemany (i austríac), i com rere l’aparent arbitrarietat amb què es conduïen les accions hi havia uns fonaments de caràcter filosòfic i científic de primera magnitud. En realitat, el 99% del professorat universitari va continuar la seua feina, en institucions on la nazificació és un fet reconegut.

Els psicòlegs alemanys feren estudis científics per tal de discriminar com la hibridació entre alemanys i eslaus afectava les característiques de les seues races, per tal de prohibir la cohabitació. El personatge de la novel·la participa en aquests estudis, que van concloure que la mescla racial amb els polonesos era altament perjudicial per a la puresa del caràcter alemany. Allò implicava en última instància un pla d’erradicació massiu de la societat polonesa sense arrels germàniques, i per extensió de tota la població eslava. Un genocidi que afectava entre trenta i cinquanta milions de persones. Així les coses, l’aniquilació de la raça jueva no era més que un primer pas d’un magne projecte genocida que afectava molts altres milions de persones.»

Martí Domínguez (1966) és professor de periodisme de la Universitat de València. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica Mètode. Com a novel·lista ha escrit Les confidències del comte de Buffon, El secret de Goethe, El retorn de Voltaire, El fracassat, La sega i L’assassí que estimava els llibres, novel·les que han rebut els principals premis de les nostres lletres. També és autor de l’assaig El somni de Lucreci, que va ser guardonat amb el premi Carles Rahola.

The post Avanç editorial: ‘L’esperit del temps’ de Martí Domínguez appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre -


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i les novel·les de Miquel López Crespí

El casal de Can Llobera de Pollença perd part de la teulada


El Consell i l’Ajuntament l’adquiriren el 2005 per fer-hi un centre cultural que no ha funcionat mai


Elena Ballestero | 27/09/2011 |


El casal de Can Llobera, adquirit per l'Ajuntament de Pollença i el Consell de Mallorca l'any 2005 per 1,5 milions d'euros, i tancat gairebé permanentment des de llavors, es deteriora a passes de gegant. Part del sostre de l'edifici, un casal senyorial del segle XIX, ha caigut, i per això la reparació de l'immoble és prioritària per al Consistori. L'Ajuntament negocia amb el Consell la possibilitat d'un canvi de destinació del Pla d'Obres i Serveis de 2011, amb l'objectiu d'emprar la partida pressupostària prevista en la construcció d'un pont per als vianants sobre la carretera, entre el col•legi Joan Mas i el poliesportiu, a la reparació urgent de la coberta de Can Llobera. "Creim que la situació justifica el canvi de destinació de la subvenció i que permetrà, una vegada arreglat, de donar un ús real al Casal", explica el batle, Bartomeu Cifre.


Segle XIX

L'edifici, situat a la plaça Vella de Pollença, conserva l'aspecte senyorial d'un casal del segle XIX. Fins que se'n materialitzà la compra, el 2005, no havia estat mai objecte d'una operació de compravenda i pertanyia -des que es té constància de la seva existència (1515)- a una mateixa família, la família Llobera, dins la qual va anar passant de generació en generació. L'immoble conserva el mobiliari original, a més d'una sèrie de quadres del pintor romàntic Sebastià Llobera. A l'interior d'alguns mobles també hi ha important documentació bibliogràfica de la família, que ha estat catalogada.

Des que s'inaugurà oficialment, el setembre de 2005, Can Llobera amb prou feines ha acollit un grapat d'actes culturals, concerts i alguna exposició. S'utilitzà com a seu provisional de l'Ajuntament per a la celebració de plens i casaments mentre l'edifici consistorial, situat a l'antic convent de Montisión, es trobava en obres; i més recentment, després de mesos de clausura, va acollir algunes exposicions. En l'actualitat, acull l'arxiu cedit per Miquel Bota Totxo -durant anys cronista oficial- i legat al municipi després de la seva mort.


Reunió

El batle es reuní recentment amb el conseller de Cooperació Local, Bernardí Coll, per plantejar-li la possibilitat del canvi de destinació de l'ajuda pressupostària del POS, cosa que sembla factible sempre que es justifiqui la urgència de l'actuació, com és el cas, i més tenint en compte que l'edifici va ser adquirit amb l'ajuda del Consell de Mallorca, segons Cifre.

El batle entén que encara que la construcció del pont elevat sobre la carretera és una demanda històrica, ara no és prioritària, de manera que planteja la possibilitat de substituir l'actuació per una millora en el pas per a vianants a nivell de carretera ja existent a l'altura de la rotonda del Gall. "Aquests ponts elevats no els usa ningú, al final, i ho demostren els que hi ha a Inca i a sa Pobla", diu Cifre. "Fins i tot el Consell ens han demanat si volem comprar de segona mà el pont de l'IES de Can Peu Blanc de sa Pobla, que volen desmuntar", afegeix.

Diari de Balears


Novel•lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel•la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel•la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel•la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel•lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera. (Miquel López Crespí)


Presència de Miquel Costa i Llobera en la literatura mallorquina.

Damunt l'altura. El poeta il•luminat (Pagès Editors) (I)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Damunt l'altura. El poeta il•luminat. (Pagès Editors)

Novel•lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel•la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel•la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel•la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel•lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.


De bon principi, abans de desenvolupar la història novel•lada de Miquel Costa i Llobera, el pla indicatiu dels capítols que havien de conformar l'obra consistia a desenvolupar la infantesa del poeta a la Pollença de finals del segle XIX en tres capítols: "Jocs d' infantesa", "Ego sum lux mundi" i "El claper", que són efectivament els capítols inicials de Defalliment amb la introducció ja esmentada de "Memento homo". Capítol, aquest primer, que situa les contradiccions personals, literàries i religioses de l'escriptor en arribar a la seixantena d'anys i que obrin la porta dels records. Aquest primer capítol és, en el fons, l'excusa per a començar la narració, per a poder bastir les dues novel•les que comentam i que, com es podrà comprovar, conformen una sola obra.

La infructuosa estada del poeta a Madrid, la impossibilitat d'acabar amb els estudis, els seus inicials contactes amb el krausisme, que tants de problemes de consciència li comportarien en el futur, es desenvolupen en els capítols "Madrid" i "Defalliment".

Precisament el títol d'aquest darrer capítol seria el que també es convertiria en el títol final de la primera novel•la. Els anys d'incertesa, de crisi existencial i espiritual. Els moments, després de la tornada a Pollença, en què, fracassat en els estudis, sense saber què fer ni a què ha de dedicar la seva vida, s'adona que ha de prendre una decisió definitiva. Hi ha igualment històries referents a la vida rural mallorquina de finals del segle XIX i començaments del XX. Les contradiccions d'un fill de casa bona enfrontat a la realitat de la misèria dels jornalers que treballen per a la família Costa, una de les més riques del poble, es van congriant en els capítols "La trompa de cantar", "Poesies" i "L'envit".

Cal dir que no sempre una novel•la històrica segueix un ritme lineal ni la història es desenvolupa des del naixement del personatge fins a la seva mort. El pla inicial, l'estudi previ, els anys de recerca, la documentació acumulada damunt l'època que ens toca conèixer a fons i els detalls de la vida del personatge ens permeten anar amunt i avall de la història sense haver de seguir un camí rectilini en el desenvolupament de l'acció. De Defalliment i també de Damunt l'altura record perfectament que els primers capítols escrits varen ser precisament els del final de la seva vida, quan el poeta, ple de neguit per la mort dels seus, el pare, la neboda, els amics, reflexiona damunt el sentit de la seva vida i la seva obra i mira enrere, demanant-se el sentit final de tot el que ha fet fins aquell moment.

La decisió de fer-se sacerdot, els anys d'intensa formació catòlica a Roma, el seu decisiu aprofundiment en la cultura grecoromana, són novel•lats en els capítols "Roma", "Catacumbes", "Gaudete in domino semper iterum dico gaudete" i "La missa nova".

Alhora que tots aquests capítols s'anaven concretant, altres, que eren un desenvolupament d'aquests mateixos, anaven quedant dins les meves carpetes per a un posterior estudi. Seran els que, amb un treball d'elaboració literària molt intensa, esdevendran el nucli essencial de la novel•la Damunt l'altura.

Però en arribar a les cent setanta pàgines en la redacció de Defalliment ja sabem que els anys d'estudi i documentació sobre Miquel Costa i Llobera i la seva època no han estat inútils. L'instint del novel•lista et fa adonar que la columna vertebral de la novel•la ja és redactada i es comença a veure el final de tants esforços i sacrificis, el resultat de desenes d'esborranys. Van quedant endarrere els dubtes inicials davant la redacció de cada capítol, sobre l'eficàcia literària de les anècdotes novel•lades que hem seleccionat. Mai no sabrem si hem encertat o no en els aspectes de la vida real del personatge que hem volgut novel•lar. Si haguéssim escollit uns altres aspectes de la vida del poeta... la novel•la no hauria agafat un altre camí, potser més mengívol, més autèntic, més d'acord amb el que varen ser els afanys i preocupacions del sacerdot militant i del contradictori poeta?

El cert és que tot això, aquestes preguntes constants, les vacil•lacions, conformen el món dels dubtes normals de l'escriptor i mai no sabrem quin hauria estat el resultat de l'obra si hagués seguit un altre pla, si hagués consultat una altra documentació o si haguéssim escollit una forma narrativa diferent de l'emprada en aquesta novel•la. El cert era que, al cap d'uns anys de redacció, Defalliment començava a estar enllestida i, quasi sense adonar-me'n, els apunts i esborranys que havia anat redactant en tot aquest temps havien bastit igualment els fonaments del que ara és Damunt l'altura.

Després de redactar "La missa nova", havia de "fer tornar" Costa a Pollença, parlar dels seus anys d'alegries, quan es veu coronat escriptor per la societat literària principatina. Són igualment els anys del seu viatge a Grècia, Istanbul, Palestina...

En referència a les constants contradiccions literàries de Miquel Costa i Llobera, convenia i era summament important per a copsar les preocupacions, els greus problemes existencials del poeta, situar els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Dins aquesta línia anaren sorgint els capítols "Monti-sión", "Les Horacianes de Gaudí", "Visions de Palestina", "La Setmana Tràgica" i "De matinada". Aquest darrer capítol, les reflexions finals de poc abans de morir el poeta, clou la novel•la. "De matinada", el capítol final de Defalliment, encaixa a la perfecció amb el primer de la novel•la, el titulat "Memento homo", potser els dos capítols més angoixants, els que proven de resumir tota una vida dedicada a la defensa i promoció del catolicisme i una concepció conservadora de la vida mitjançant la literatura.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Esclau de la presó que formo part

Esclau de la presó que formo part, em rovello en la teranyina d'un somni..
Text inspirat en una foto de Ferran Garcia.
repetició d'un apunt de 2010
Categories: literatura

Sa Pobla i la narrativa insular

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Tu fas que escrigui amb més bona lletra

El teu pas li dicta el camí correcte, al meu distret i espantat cor, com aquells fulls pautats sobre els que feia els deures quan era un nen. 
Tu fas que escrigui amb més bona lletra.
Categories: literatura

Un tresor cultural amagat: les microeditorials de les Illes Balears

Vilaweb Lletres - Dc, 28/08/2019 - 21:50

Un dels fenòmens més interessants del panorama literari actual als Països Catalans ha estat l’eclosió de petites editorials. Algunes havien començat abans, però ha estat sobretot a partir de la segona dècada del nou segle quan aquesta tendència s’ha confirmat i ha dut l’esclat i la consolidació d’editorials com Raig Verd, Periscopi, Sembra Llibres i Adesiara, entre moltes altres. Les Illes Balears no n’han estat pas exemptes, tot i que potser ha trigat una mica més a arribar-hi. Després de la caiguda de l’editorial Moll, es va reconstruir el Gremi d’Editors amb dues editorials capdavanteres i consolidades: el Gall (i el seu nou segell Quid Pro Quo) i Lleonard Muntaner. I al costat de Documenta Balear, Ensiola i editorials històriques, hi ha noves propostes que val la pena de conèixer. Sobretot perquè moltes vegades editen petites joies, ocultades per tiratges molt petits, distribucions molt complicades fora del territori insular i escassos recursos per a la comercialització en línia. Com veurem, hi ha una excepció a aquesta tònica. Ja ho sabeu: sense excepcions la regla no seria vàlida.

El 2016 Joan Buades va publicar Crui, els portadors de la torxa, a les Edicions Aïllades d’Eivissa, editorial de què és assessor, després d’haver cercat editor en més indrets. Quan el jurat del premi Joan Crexells va guardonar-la com a millor novel·la de l’any, es va desfermar un important escàndol literari –que no ha acabat fins enguany– que va servir perquè molta gent sabés que aquesta editorial eivissenca existia. El cas és que Ramon Mayol, el fundador de l’empresa, edita molt més en castellà que no en català i és promotor de moltes iniciatives culturals audiovisuals i musicals, de manera que els llibres en català són només una petita part de la seva activitat cultural.

Aquesta és una característica de les petites editorials illenques noves: la major part dels impulsors no s’hi dediquen exclusivament, sinó que combinen l’edició amb feines més o manco vinculades al món de la cultura. Balàfia Postals, per exemple, és una clàssica editorial de postals –cal recordar que Triangle Postals és l’empresa més veterana d’aquest sector i també és situada a Eivissa, on el negoci encara és tan potent com el de les macrodiscoteques– que recentment ha fet el pas cap a l’edició. Enguany han publicat la imprescindible Història d’Eivissa i Formentera, de Benjamí Costa, Antoni Ferrer i Felip Cirer, tres dels historiadors més reconeguts de les Pitiüses. Ha tingut molt bon acolliment i ha obtingut ajuts dels consells insulars i de força ajuntaments.

A Menorca el panorama literari és bastant migrat. Només l’editorial Arrela hi publica regularment, tot i que per exemple encara no té pàgina web activa. Malgrat això, és prou activa a les xarxes socials i malda per tenir nombroses col·leccions obertes de tots els gèneres. Armand Escandell, amb Dionís, n’és el darrer autor publicat, tot i que han fet propostes tan interessants com I si passa què ens passa?, una reflexió sobre com afectaria les Illes Balears la independència de Catalunya, amb una mirada pluridisciplinària i de múltiples autors. Al seu catàleg, també hi ha traduccions d’Alda Merini i alguns llibres infantils. L’editorial ja ha muntat parada al Sant Jordi a Barcelona i també molt sovint tenen parada a diversos indrets de Menorca.

Saïm Edicions és possiblement la proposta més novella, en aquest cas des de Mallorca, però amb un peu a Barcelona. De moment, compta amb tres títols, molt bellament editats. El primer que van posar en circulació era el poema La colcada, de Pere d’Alcàntara Penya. Aquesta obra es recita cada 31 de desembre, durant la Festa de l’Estendard, a Palma, la festa civil més antiga d’Europa. El poema recorda els temps de l’avior en què es feien solemnes festes per recordar l’entrada del rei en Jaume a la ciutat el darrer dia de l’any 1229, quan va conquerir Madina Mayurqa. També han publicat El secret del drac de na Coca, de Laia Catalina Vera, i El pi de Formentor, de Costa i Llobera.

La llibreria manacorina Món de Llibres també ha començat a publicar fa poc, sobretot títols vinculats als premis Ciutat de Manacor. Un dels realment sorprenents que tenen al catàleg és el Corpus de fraseologia de les Illes Balears, de Bàrbara Sagrera. Expressions com ara Qui vol peix que se banyi es cul, Ja tenim la seu plena d’ous o Eren set que l’aguantaven i encara pixava tort, són mostres d’un corpus riquíssim que delectarà qualsevol afeccionat a la llengua. Una altra joia d’aquestes ocultes que tenen les microeditorials illenques.

Per una altra banda, Illa Edicions va néixer el 2015 amb el propòsit de repensar tant la política com la societat i la història de Mallorca, principalment. Pot semblar que els llibres de temàtica local que publiquen aquestes editorials i també les més consolidades i amb trajectòries més llargues tenen interès sobretot per al públic de les Illes; però quan es comprova quins llibres funcionen, per exemple, a la Setmana del Llibre en Català es veu que hi ha un interès molt notable per temes tan concrets com els xuetes o la cuina illenca, per exemple. Per tant, seria bo que totes aquestes editorials petites normalitzessin la presència a Catalunya i el País Valencià, el seu mercat natural, per molt que es pensi en clau local a l’hora de decidir els temes. Un dels llibres més interessants que ha publicat aquesta editorial és Un país anomenat nosaltres, d’Antoni Lluís Trobat, que aplega una bona part dels articles que ha publicat a l’Ara Balears i que mostra una nova manera possible de pensar el país.

El cas de l’editorial Di 7 és una mica diferent. Als anys noranta va ser una de les editorials mare de referència a Mallorca i les seves col·leccions de narrativa arribaven a fer la competència fins i tot a l’Editorial Moll, aleshores totpoderosa. Però després va venir una època important de letargia i ara fa uns quants anys que ha reprès l’activitat editorial tant en català com en castellà. Di 7 és sobretot un projecte comunicatiu global, en què l’editorial és tan sols una branca i no pas la més important de l’empresa. D’ençà del 2016 tornen a ser actius com a editors i han publicat, entre més obres, la biografia de Tomeu Penya, un llibre que hauria de ser molt exportable atès el gran nombre de fans que té l’artista fora de Mallorca.

Ifeelbooks també és una de les petites editorials illenques. Publica en català i castellà i se’n destaca sobretot la recuperació que ha fet de l’obra negra de l’escriptor Antoni Serra i també d’algun dels títols de Maria Antònia Oliver. A Catalunya els distribueix Nus de Llibres i haurien d’aprofitar-se del boom de la novel·la negra catalana per fer-se un forat en tots els festivals i en el circuit alternatiu d’aquest gènere.

Adia Edicions, dirigida per Pau Vadell (dret), és l’editorial més consolidada.

Sens dubte, la microeditorial més interessant i consolidada de totes les sorgides a les Illes aquests darrers anys és Adia Edicions. Dirigida pel poeta Pau Vadell, Adia ja té sis anys de trajectòria, ha fet bones aliances al Principat –fa coedicions amb Cafè Central i sol compartir paradeta a la Setmana del Llibre en Català amb l’Altra Editorial, Labreu i Males Herbes, per exemple. Vadell havia fet nombroses aventures abans de començar la pròpia editorial i per això sap que la distribució és essencial. Té 16 punts de venda a les Illes, 41 al Principat i 12 al País Valencià, a més d’admetre vendes directes per la web. Tenen quasi cinquanta títols de poesia, dues col·leccions de llibres de narrativa i entre els projectes d’enguany es destaquen llibres com Tenc set de tu i bec ginebra, que aplega els primers tres llibres de poemes de Damià Huguet, i la recuperació de l’obra d’Antònia Vicens, amb títols com La Santa. De totes les petites editorials illenques és la que té més perspectiva de futur, amb un projecte clar i consolidat i amb un editor que ho fa pràcticament tot, perquè l’editorial i la seva carrera com a escriptor són una part essencial de la seva feina, a banda la col·laboració que manté amb la casa Blai Bonet i amb la Fundació Mallorca Literària.

Les preguntes que cal fer-se són: fins a quin punt poden ser viables aquests projectes? Quantes de les editorials sobreviuran d’ací a cinc anys? Quins objectius s’han de proposar? Lògicament és impossible de trobar respostes a la primera i a la segona preguntes, però sí que hi ha tres fets que haurien de ser cabdals per a la consolidació de tots aquests projectes: assolir una bona distribució fora del territori insular; crear o millorar les pàgines web, cercar canals de comercialització directa per quan no es pugui arribar a la resta del territori i ser molt actives a les xarxes socials per a promocionar els seus productes; i entendre que el mercat i l’àmbit d’actuació és la totalitat dels Països Catalans. Si aquests tres factors s’acompleixen és molt possible que puguin tenir un bon futur i que es puguin equiparar a uns altres projectes d’èxit apareguts aquests darrers anys.

The post Un tresor cultural amagat: les microeditorials de les Illes Balears appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Mallorca 1960: els primers corresponsals antifranquistes

Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia.


Mallorca 1960: els primers corresponsals antifranquistes



1962-1963: Miquel López Crespí, Guillem Coll i Gabriel Noguera. Aleshores Miquel López Crespí, membre del grup antifranquista "Nova Mallorca", començava les seves col·laboracions amb Ràdio Espanya Independent.

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.


Garcías era aleshores una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod i tants d’altres home si dones capdavanters de la lluita en defensa del socialisme a les Illes.


Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat i el socialisme.


Pel setembre de 1976 jo ja era un "vell lluitador antifranquista" si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Quetglas escriu: "La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger".


Fins aquí les paraules de l’historiador. De tot això n’he parlat en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que l’any 1994 edità Lleonard Muntaner en la col·lecció d’assaig "El Tall". Per això explicava una mica més amunt que, quan Gina Garcías, Mateu Morro i Antoni Mir trucaren el timbre de casa meva aquell llunyà dia de setembre de 1976, jo ja portava molts d’anys en la miñitància antifeixista. Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.


De la lluita dels anys seixanta també en vaig parlar en el II Encontre d’Escriptors Poblers, quan encetàrem el tema dels corresponsals de premsa en temps de la dictadura franquista. En aquest Encontre assistiren els coneguts autors de sa Pobla Miquel Segura, Pere Bonnín, Alexandre Ballester, Rafel Socias... L’encontre que rememor va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els participants i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc.


Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil).


Si complicat era provar de fer tasca semblant en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la policia política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.


Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.


La presentació -a primera plana- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador).
El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel·lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col·laboracions.


Amb responsables elegits pels diferents fronts de lluita de l'organització, en Mateu Morro i jo érem els encarregats de portar el material ja en net al delineant Monxo Clop que, fent una feinada que ningú no pot ara imaginar (en aquell temps encara no existien els microordinadors!) en feia el muntatge definiu. Na Teresa Nieto, a la fotocopisteria (carrer de Francesc de B. Moll, 8-A) que tenia precisament davant del cau dels sindicats verticals, imprimia els dos mil exemplars -a vegades més- que veníem i repartíem militants i simpatitzants.


El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes, i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).
Mentre socialdemocràcia i carrillisme (PCE) iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.
'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad. 'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos".
I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".


Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests articles, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.


L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme cap tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel·ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.


Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal·làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.
Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.
Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol.


Miquel López Crespí
Categories: literatura

Xavier Bosch: ‘La sinceritat és sobrevalorada’

Vilaweb Lletres - Dm, 27/08/2019 - 21:50

Si mai aneu a Venècia, no passeu entre les columnes de granit que s’alcen a la piazzetta de Sant Marc. Els venecians no ho fan perquè porta mala sort. És on s’instal·lava el cadafal per a les execucions públiques. Amb aquesta recomanació, Xavier Bosch enceta la conversa que mantindrà amb els periodistes sobre la seva última novel·la, Paraules que tu entendràs (Columna), una mirada sobre la vida íntima i les relacions de parella. Som al cafè de la llibreria Laie de Barcelona i sobre la taula hi ha uns quants exemplars del llibre que l’editorial presenta com un dels plats forts d’aquesta tardor. A la coberta, una imatge de Venècia amb les columnes de la piazzetta que han originat el comentari.

No és casual que Bosch comenci el diàleg fent referència a aquest element arquitectònic de Venècia. La ciutat és un dels escenaris de la novel·la, però en el comentari de Xavier Bosch hi descobrim, sobretot, la passió per l’arquitectura que l’ha portat a convertir aquest ofici en la metàfora de les relacions de parella que recorrerà tot el llibre. Paraules que tu entendràs és una exploració sobre les relacions íntimes, I la vida de parella, com els edificis, s’ha de construir pedra a pedra: ‘En Xavi havia après que al llit, com a l’arquitectura, tot s’ha de construir a poc a poc.’

En Xavi Vera, probable alter ego de l’autor i un dels protagonistes de la història, és un arquitecte reconegut que durant el transcurs de la novel·la rep l’encàrrec més important de la seva carrera, alhora que s’enfronta a una crisi emocional amb què no havia comptat. La seva dona, Mara Lincoln, es dedica a organitzar viatges de luxe (com la volta al món en deu dies i cinc xefs) per a clients selectes, i des de la primera escena del llibre el lector sap que té un amant. Però en Xavi ho ignora i serà de mica en mica que anirà descobrint, com la resta de personatges, l’entramat de complicitats, secrets i veritats a mitges que s’amaga sota una vida força còmoda i de més o menys èxit, de gimnasos i escoles a la zona alta de Barcelona, i residències imponents als afores. Perquè el glamur serà un altre dels ingredients cercats per Xavier Bosch. Segons ell, les misèries humanes, per contrast, es poden fins i tot subratllar més.

Periodista de llarga trajectòria, Bosch explica que la tria que fa dels oficis per als seus personatges li serveix per a obrir nous mons al lector i a ell mateix. Els arquitectes, diu, tenen el punt just d’artistes: ‘Els periodistes no inventem, ells construeixen –nosaltres a vegades destruïm–, tenen voluntat de transcendir i passió pels detalls.’

La passió pels detalls, en aquest Paraules, també és de Xavier Bosch. Segons que explica, és un llibre de cocció lenta, escrit sense pressa i posant la màxima atenció en la creació dels personatges i en les descripcions. És així com, mentre uns nens es remullen els peus a la font de Jaume Plensa de Xicago, unes ratlles més enllà Mara Lincoln escolta les notes que li arriben d’un concert al Pritzker Pavilion, ‘un ventall perfecte sota una coberta irisada de Frank Gehry’. I, entre descripcions i valoracions arquitectòniques, no hi falten tampoc reflexions sobre el mateix sentit de l’arquitectura: ‘Donem forma als nostres edificis i, després, ells ens donen forma a nosaltres’ (W. Churchill). De totes les construccions, la de més pes en el relat naturalment és la casa que fa Xavi Vera realitza per a un col·leccionista d’art mexicà establert a Florida. Serà el somni de la seva vida, una casa sostenible i totalment integrada al paisatge de l’Empordà.

Però tornant al començament de la conversa, després del comentari sobre les columnes de la piazzetta, passem de seguida a un altre espai venecià, el Palau Venier. Aquesta vegada la intenció de l’autor és descobrir-nos una de les fonts d’inspiració de la novel·la. Al jardí de l’actual Museu Guggenheim, Bosch hi va llegir el vers d’un poeta del segle XIII esculpit en un neó de color blau: ‘Si la forma desapareix, la seva arrel és eterna.’ Aquesta frase que ha donat lloc a moltes interpretacions alquimistes, a ell li va desvetllar la necessitat d’escriure la novel·la.

A aquesta primera font d’inspiració, però, se n’hi afegí una de naturalesa ben diferent. El 2015 els mitjans de comunicació van publicar que uns pirates informàtics havien posat al descobert la identitat de 37 milions d’usuaris del portal Ashley Madison, una xarxa social de gent amb parella que cercava contactes. ‘Calia parlar d’això i explorar com ho fem avui dia amb les relacions –diu Bosch–. Si a aquesta xarxa social d’infidelitats hi sumen més xarxes i els sistemes tradicionals, és una passada. Vaig voler explorar les relacions sentimentals i la convivència ara i aquí.’

Per tractar d’aquesta qüestió, Xavier Bosch es va proposar formalment de delimitar al màxim l’acció i l’escenari. Tot passa durant un any, del 2017 al 2018, en tres sopars i entre sis personatges.

El primer sopar es fa en un hotel luxós dels Alps suïssos, a l’Hotel Le Crans. L’arquitecte Xavi Vera i la viatgera Mara Lincoln s’hi reuneixen amb els seus amics per passar-hi la nit de Cap d’Any: un advocat i una paisatgista, un periodista d’agència i una fotògrafa. Tenen entre quaranta i cinquanta-pocs anys; les dues primeres parelles arrosseguen una relació de més de dues dècades, però l’última és una parella més oberta.

Aquest emplaçament allunyat de l’entorn quotidià funcionarà com un marc que pot recordar el dels contes del Decameró. Però aquí els protagonistes, en lloc de llegir-se contes, escoltaran un retrat en mil paraules que l’amic periodista els ha regalat i després es lliuraran a una espècie de trivial de les emocions, un joc de confessions que els durà més lluny que no s’imaginen. Entre les preguntes hauran de respondre: ‘Ets, a la vida, on voldries ser?’ però també ‘Quin conegut teu et tiraries?’.

A partir d’aquest moment, i durant tot el llibre, els personatges s’encararan a la diferència entre la imatge que volen donar, la que donen i allò que són realment. Dins la parella i fora. Paraules que tu entendràs és una novel·la sobre la soledat, sobre l’ús de la veritat i sobre els secrets: què diem, què callem, què volem que se sàpiga, què hem de guardar per protegir una relació. El món dels secrets té molt de joc i quan Bosch diu que ‘la sinceritat és sobrevalorada’ tots tenim la sensació d’haver anotat un titular.

La reflexió sobre la naturalesa de l’amor i de les relacions vesteix el text amb màximes del tipus com ara ‘Els amors llargs són revolucionaris’ o ‘No pots tornar enrere i canviar l’inici, però pots començar on ets i canviar el final’. Quan algú pregunta a l’autor si ens trobem en un terreny acostat al de l’autoajuda ell respon que en part tots els llibres ho són si contribueixen a obrir nous horitzons. Però també assegura que no aspira a dictar consells matrimonials, ‘ni de bon tros’: ‘No pretenc fer moral, sinó explicar la vida de sis persones avui.’

Tornant al joc de confessions que té ocupats els personatges durant la nit de Cap d’Any, entre totes les preguntes que acceptaran de respondre amb sinceritat només n’hi ha una que no: ‘Vols que Catalunya sigui un estat independent?’ Res de política, recorda l’advocat del grup. Havien fet un pacte previ i el respectaran.

Tant el temps de la novel·la com el de l’escriptura transcorren en ple procés i Bosch explica les dificultats d’escriure ficció durant aquells mesos: ‘Costava de concentrar-se en una història de ficció veient què ens passava com a persones i com a país.’ Per això va decidir de blindar els seus personatges: ‘Ja em va contaminar prou personalment perquè contaminés la novel·la.’ Les seves opinions sobre l’actualitat les canalitza en els articles i col·laboracions a la premsa, però referint-se al desànim d’aquells moments diu: ‘És un dol que hem anat passant però encara tenim gent a la presó i a l’exili.’ I conclou: ‘Quan escric novel·les miro d’actuar i escriure com si fóssim en un país normal.’

Tanmateix, el món exterior es filtra a la novel·la per una petita escletxa, una trama esbossada sobre emblanquiment de capital. Quan Xavi Vera es troba abocat en la construcció de la casa, descobreix que el seu client té negocis foscs. Però la funció d’aquesta trama, més que dotar el relat d’una dimensió social, és originar un trasbals sobre el protagonista. El seu valor és de representar la irrupció de l’atzar i de la infelicitat en la vida: ‘Res no és perfecte, res no és com somniem.’

Quan un company de la taula demana si tornarà el detectiu Dani Santana del Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009) o d’Eufòria (2014), l’autor respon: ‘De motius perquè es torni a posar en marxa n’hi ha, però els podriments de l’actualitat passen per sobre de la ficció.’ De moment ell sembla trobar-se còmode en aquesta distància més íntima. Després d’Algú com tu (premi Ramon Llull 2015) i de Nosaltres dos (2017), Paraules que tu entendràs torna a ser una novel·la de mirada endins.

Si amb els dos títols anteriors Bosch va sumar cent mil lectors, l’editorial confia que continuarà ampliant la xifra. Amb una tirada inicial de trenta mil exemplars, és un dels plats forts del nou curs. Bosch està preparat i amb ganes d’engegar la campanya de promoció que arrencarà a la Setmana del Llibre en Català, on farà una presentació el dia 7 de setembre a les nou del vespre.

Com és habitual, l’edició en català surt alhora que la castellana, a Columna i a Destino respectivament. La novetat és que per primera vegada l’edició en paper coincideix amb l’audiollibre en català, una lectura de l’actor Lluís Villanueva en un enregistrament de nou hores.

La lectura de l’audiollibre no va acompanyada de música, tot i que no fóra pas difícil de posar-n’hi, perquè, de música, al Paraules n’hi ha molta. Al títol i tot, que vol ser una referència amagada a aquells ‘des mots insensés / que tu comprendràs’ de Jacques Brel.

És clar que el títol també és un homenatge al poeta Francesc Garriga: ‘Els seus dos primers llibres tenien la paraula “paraules” i no paro de fer-li homenatges. Ell em deia: “Escriu només quan tinguis coses a dir.” Em va semblar que sobre el món de les emocions i les relacions de parella, encara hi tenia coses a dir.’

The post Xavier Bosch: ‘La sinceritat és sobrevalorada’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (IX) - Roma

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (IX) - Roma -


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

M’ha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a l’església, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de l’Albufera! Passejar fins a l’oratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions d’abans. Només fa dos anys, arribar fins a l’esglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig m’he d’asseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. M’he de recolzar en el gaiato que fa temps que m’acompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb l’època de la meva arribada al poble, quan m’hauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què m’ha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, l’apotecari, se’n riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! –explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena d’anys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. L’esperit d’una persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de l’apotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por d’embarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de l’expedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. M’hauré d’aturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit l’ofec que sentiré després d’una llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació d’angoixa que ara em domina, m’atura en sec, em rendeix, m’enrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.


Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni d’ençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué –la claror elèctrica sempre m’ha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de l’Evangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig d’una sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir l’home dels seus pecats.

Però sempre m’aturava l’excussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què m’he acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no m’han representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. L’atmosfera encara no s’ha escalfat i la brisa matinenca m’ajuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats d’un temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, l’arena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a l’hora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, l’amic i confident Miquel Costa i Llobera, qui m’ha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.


Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l’Església ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres d’arribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons’ d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era l’emperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar l’armada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.


Categories: literatura

El set magnífics


Un petit fragment d'Els set magnífics, una pel·lícula dels anys 60 que va marcar una època, encara que es tracti d'una versió d'Els set samurais, de Kurosawa.
.
Un grup de pagesos busca uns pistolers perquè els defensin d'un bandoler que els ho roba quasi tot. Li ofereixen a Yul Briner una quantitat molt modesta, però que representa tot el que tenen. I ell respon:
.
M'han ofert molt pel meu treball, però mai tot.

Categories: literatura

Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí - Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

eren camps d'arròs


Estiu. Travessem en cotxe un delta de l'Ebre en ple esclat del color verd. El nostre fill ens confessa: quan era més petit pensava que els camps de futbol d'herba eren camps d'arròs.
Categories: literatura

Tots som el secret d’algú, d’Elena Solé



Tots som el secret d’algú, d’Elena SoléQuorum llibres, 2019 SinopsisLa Bea va néixer al Delta i, un cop jubilada, decideix tornar-hi. Allí es retroba amb el seu passat i s’adona també de la buidor de la seva existència. Per omplir els dies, engega el projecte de la comunitat del Gira-sol, que li dona la possibilitat de conèixer persones increïbles que l'ajudaran a créixer i acceptar la seva ànima. El Gira-sol és un antic hotel reconvertit en un edifici d'apartaments, on els inquilins es fan costat els uns als altres. Els diferents apartaments de l’hotel són, de fet, l'escenari de tot un entramat d’històries de persones com la Nora, una noia invident que no ha tingut una vida fàcil. O l'Anna, una misteriosa dona que apareix un matí a la porta de l'edifici, sense cap mena de passat ni futur. El Marc, la Mònica, el Mahamadou, i sobretot, la Montserrat, una dona màgica del Delta, que els ajuda a trobar una resposta als secrets de les seves vides.
Categories: literatura

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Fort Bravo


Recordant una secció setmanal que vaig mantenir durant molt de temps a l'inici d'aquest blog: De pel·lícula
Aquest cop amb fragments de Fort Bravo (1953)
.
Grup de fugitius, parlen del capità que els deu estar perseguint:
-Ens estarà seguint?
-És capaç de perseguir un home fins la fi del món, i de sortir del món si persegueix una dona.
.
Grup de fugitius es barallen entre ells, fins que el més vell els apunta amb una pistola i diu:
Haurem d'ajudar-nos els uns als altres si volem tornar a casa, i jo soc un vell que es mor de nostàlgia.
.
Capità lluita a cops amb el líder dels fugitius, fins que els atura la noia, també fugitiva (que en realitat n'està enamorada, tot i que encara no ho digui):
-Revengis amb mi! Soc jo qui li ha pres el pèl.
-I n'està orgullosa? 
-Sí, n'estic!
-Doncs no n'estigui, és fàcil fer-ho.
.
El més vell dels fugitius, sota l'escalfor del sol del desert:
L'home que va néixer cavalcant, també pot morir a cavall.
.
El més vell dels fugitius, s'adreça al més jove, mentre estan encerclats pels indis:
Per què no fas una dormideta, i ja et desperto quan t'hagis mort.
.
Soldats i fugitius encerclats pels indis i sense gaires probabilitats de sortir-ne ( llevat que arribi la cavalleria a l'últim minut de la pel·lícula, és clar). El capità es planteja intenta fugir i s'adreça a un dels soldats mal ferit:
-Vol que li digui alguna cosa a Lisa?
-Digui-li que l'estimo.
- Sap què vol dir això? _li pregunta sarcàstic el líder dels fugitius.
-De referència - respon el capità (suposem que turmentat per la duresa dels anys de servei a la cavalleria)
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies -


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura