literatura

Sánchez Piñol publica una nova novel·la fantàstica el 23 de novembre

Vilaweb Lletres - Dj, 08/11/2018 - 21:53

L’escriptor Albert Sánchez Piñol publicarà una nova novel·la fantàstica titulada Fungus, el rei dels Pirineus. El relat es basa en la història d’un militant anarquista que fuig a les muntanyes, i allà desperta uns bolets enormes i extraordinaris.

En declaracions a TV3, Sánchez Piñol ha dit: ‘Com veuria el món un bolet de dos metres? Com ens veuria a nosaltres? No tenen cor, no tenen sang, però poden tenir emocions i sentiments. La narrativa és això. No és periodisme. És fantasia posada al servei d’explicar un relat que crec que pot agradar a moltíssima gent.’

La novel·la sortirà a la venda el 23 de novembre.

Categories: literatura

Campanyes contra el llibre L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) - El Tall Editorial

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Dins aquest contetx repressiu s´esdevingué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Tot plegat una mostra del sectarisme d´uns personatges de l´esquerra borbònica alguns dels quals procedents d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on es suggeria que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

FETS BÀSICS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 08/11/2018 - 18:14
Això és un llibre. És blau. Això són pàgines. Són blanques i negres. Ell és un home famós. Els cucs no saben el seu nom ni el seu color.                       W.S. Graham, Poetry de gener de 2018 Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i la poesia mallorquina: El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)

Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema 'Com el roure de les muntanyes'. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i la poesia: El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)



Record com si fos ara mateix les idees que s'anaven congriant en la meva ment davant la presència inquietant de la Mort que s'anava emportant les persones que més he estimat. Dècades abans, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, ja havien desaparegut padrins i redepadrins; ara tocava el torn dels que m'eren més propers, pares i oncles, el món de la guerra i la postguerra, aquells que m'havien obert els ulls als misteris de la vida, de la història, de la cultura... Les persones, en definitiva, que amb el seu esforç quotidià n'havien ensenyat el que era bo i dolent per al nostre poble, l'escala de valors que interioritzava fins a les fondàries de l'esperit i em feia ser com som i no d'una altra manera.

El cant de la sibil·la és, doncs, un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Homes i dones amb una desbordada imaginació de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua. Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema "Com el roure de les muntanyes": "Era una generació forta com el roure / de les muntanyes, / els penyals altius que s'alcen, / com els gegants de les rondalles, / envoltant les valls amagades, / el sord repicar de les campanes. / Homes i dones insistents / en llur fantasmal presència, / torxes il·luminant el camí, / foragitant el mal, /gegants adormits en el rocam / que ens empresona, / fets paisatge, / silenciosos habitants d'aquests boscos / curulls de fades i dimonis, / retornant en cada primavera / des del mercuri dels espills".



Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

Talment el poeta esdevengués un arqueòleg del temps esvanit. En el poema "Des del mercuri dels espills" aquesta intenció de viatjar per a retrobar es fa present, per no dir omnipresent. "Aquell viatge al passat / tenia un aspecte corprenedor". En efecte. L'autor d'El cant de la Sibil·la ens informa des dels primers poemes del llibre que ha emprès un viatge a la recerca de "les primeres carícies sense pecat". I per si el lector encara no s'ha adonat d'aquesta intenció, del propòsit d'emprendre el viatge cap a les fondàries del mercuri dels espills, ens ho recorda en afirmar: "Era l'eco dels nostres morts i llurs erosionades rialles / arribant d'antigues cambres en penombra.". I més avall, assegura amb ferrenya seguretat: "No hi ha res de més trist que contemplar / l'agonia de les persones que més estimes."

En el poema "Fotografia del dolor" el poeta ens dóna pistes del perquè aquesta insistència a voler, sempre inútilment, "anar a la recerca de les hores més insospitades". Una mica més avall l'autor ens informa dels motius d'aquesta recerca del que ha estat la nostra vida i, sense afirma-ho categòricament, però segur del que diu, escriu: "Potser és la vellesa que penetra, / lenta, / pervertint el perfil dels objectes... /". Vet aquí un indici del perquè la inundació de records que, a partir d'haver fet els cinquanta anys, inunda el cervell de l'escriptor. Indubtablement en alguns dels poemaris publicats d'ençà els anys vuitanta ja hi havia indicacions, poemes ben concrets que palesaven que el poeta era ben conscient de la relativitat de les coartades que ens mantenen units a la vida quotidiana: l'amor, la feina, la lluita per un món més just i solidari... Sovint el poeta havia vist trencar-se davant seu amors que semblaven de marbre cisellat, promeses que, asseguraven uns llavis ja esdevenguts cendra, el temps mai no podria esberlar. Però moltes promeses amoroses, munió de "ferms compromisos" amb les lluites solidàries dels anys de l'adolescència i joventut es tornaren un buf amb el pas dels anys. Feia temps, molts abans de la mort dels pares, que el poeta ja havia endevinat l'existència efímera de tantes de les il·lusions que ens serveixen, imaginam, per anar passant els dies. Les cicatrius gravades a foc a l'interior del cor, damunt la pròpia carn a ferro roent, indicaven tota la futilitat de les nostres imaginàries construccions sentimentals i polítiques. Seria el moment de fer-ne una recerca al llarg dels poemaris escrits durant aquests darrers trenta anys i busques de conreu de la poesia.


Rellegint el poemari m'adon com, de forma totalment inconscient, tornen, aquesta vegada de forma nova i omnipresent, la majoria dels fantasmes que han alletat els poemaris que he anat publicant en aquestes dècades. Evidentment, hi són presents els familiars morts "amb altiu esguard inextingible", es diu en el poema "Els indrets secrets de la infantesa", els jocs de quan érem infants, les "melodies d'un vell fonògraf perdut a les golfes", els sorolls i veus de les cases esbucades on habità el poeta en una llunyana època que recorda perduda i irretrobable. Em deman si El cant de la Sibil·la és un breu resum d'una íntima mitologia personal bastida lentament des de les fondàries de la trinxera on hem provat de resistir els atacs de la buidor postmoderna, la "irresistible presència de cínics i malfactors", com escrivim en el poema "S'atansa el pensament anys enllà". En el fons, si hom analitzàs la vintena de poemaris escrits en aquests trenta anys podríem trobar sempre amb les mateixes idees-clau, els "secrets" que forcen la maquinària interna del poeta a escriure, a creure en la paraula, en l'efecte catàrtic del sentiment i l'emoció en el cor de les persones. Una herència de l'idealisme del romanticisme? El poeta, en aquestes alçades de la seva vida, ja no nega cap de les influències que poden haver ajudat -impedit!- la seva tasca creativa. La destrucció del temps, de la pàtria, de l'amor, de les esperances en un canvi que ens portàs a un món més just i solidari són, segurament, els fonaments d'El cant de la Sibil·la i la majoria, per no dir de tots els poemaris escrits per qui signa aquestes retxes. Segurament els neoformalistes, els comissaris neoparanoucentistes que han quasi expulsat de la vida cultural Salvador Espriu, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Josep M. Llompart no estarien gens ni mica d'acord amb la nostra "poètica". Si han acusat i acusen els autors abans esmentats i tants d'altres de "desfasat resistencialisme" i els han situat de forma malintencionada i barroera al costat de no se sap quina mena de catecisme "realisto-socialista"... què no han dit i diran de la nostra poesia? Ben cert que ens preocuparia, i molt!, qualsevol mena de coincidència política i estètica amb ells.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Lugar



Bronce calladoen la espadañasubida del decir:animal de silecioen la inteligencia. .Qué remoto el rumorde los signos. .Qué dolor esperar. .Lugar, de Mariano Castro
Categories: literatura

Edicions de 1984 o quan la petjada d’Orwell celebra trenta-cinc anys

Vilaweb Lletres - Dm, 06/11/2018 - 21:50

El 23 d’octubre de 1983 naixia Edicions de 1984. L’editor, Josep Cots, sentia (i sent) una gran afinitat ideològica per George Orwell, i d’aquí va sorgir el nom del segell. Han passat trenta-cinc anys i avui l’editorial compta amb 450 títols vius. Edicions de 1984 combina com poques editorials la literatura catalana de ficció amb la literatura traduïda, l’assaig i la poesia. Una editorial generalista de qualitat, que cada any publica de vint a vint-i-cinc títols i ven uns 30.000 exemplars (un 20% de fons i un 80% de novetat), i que ha aconseguit d’aixecar best-sellers d’autors catalans, com ara Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara, que ha venut fins ara 61.000 exemplars.

L’editor, Josep Cots, amb un estat d’ànim elevat i un gran sentit de l’humor, diu als periodistes: ‘Celebrem els trenta-cinc, perquè als quaranta no sé pas com hi arribarem, entre Casados, Trumps i el meu colesterol. Per nosaltres, l’objectiu és persistir. I la que persistirà és l’editora Laura Baena [avui la seva mà dreta], que serà la que continuarà el segell, quan jo em retiri.’

Cots pot tenir el colesterol alt, però també té ben alta l’ambició literària i la voluntat. A més, és un personatge combatiu, compromès. Va començar en el món editorial amb grans objectius culturals: ‘Teníem la voluntat de fer obres globals: ens feia el disseny Enric Satué i per a cada coberta encarregàvem una imatge a un pintor del país. És clar, això ho vam poder suportar els primers tres o quatre anys, però després vam veure que el cost del llibre era massa elevat pel nombre de lectors dels nostres llibres.’

Perquè, segons Cots, el nombre limitat de lectors que tenim en català és un problema molt gros: ‘Ampliar la base (i no parlem de política) de lectors en català costa.’ És el gran envit de l’edició en català. Però per a l’editor, i editorial endins, la cosa més difícil és combinar adequadament l’aspecte comercial amb la qualitat editorial.’

Després d’un parèntesi als anys noranta, en què Edicions de 1984 gairebé no va publicar cap títol, a la primeria del 2000 Cots va tornar al capdavant del projecte i a dedicació completa. I amb l’arribada de la crisi Edicions de 1984 no es va aprimar, ans al contrari, va doblar el nombre de títols publicats: de deu a una vintena. L’èxit de Sílvia Alcàntara li havia donat tremp econòmic i el va aprofitar per a fer més llibres. I li va sortir bé. Els tiratges no els va pas reduir, perquè segons ell Edicions de 1984 més aviat sempre ha tirat curt, entre 1.500 i 2.000 exemplars per títol. ‘Sabem d’on pateix la criatura’, assegura.

Els editors Josep Cots i Laura Baena.

Més títols importants del catàleg de 1984, en aquests trenta-cinc anys? Cots esmenta Elizabeth Strout, Hans Fallada, Claudio Magris amb El Danubi, i Els estranys de Raül Garrigasait, que ja ha arribat a la xifra de 8.000 exemplars venuts.

Precisament, Garrigasait està vinculat a una de les novetats d’Edicions de 1984 que apareixen amb la intenció de celebrar l’aniversari: és l’editor de Les oracions de Santiago Rusiñol, el primer llibre de poesia en prosa que es va publicar a la península, a final del XIX, i que fou concebut com una obra total, perquè contenia dibuixos de Miquel Utrillo i composicions musicals d’Enric Morera. Aquesta nova edició conté totes aquestes aportacions. Segons que explica Garrigasait, ‘Oracions conté una sèrie de pregàries dedicades a la bellesa del món. El llibre és un bon exemple de la qualitat editorial de l’època, de la idea d’art total i de la voluntat de crear una atmosfera de quietud, contemplativa. S’hi mostra el Rusiñol més exquisit, el més simbolista, el que venia marcat pel món modern de Montmartre.’

Una altra novetat que fa pública Cots, coincidint amb els trenta-cinc anys, és l’aparició d’una col·lecció de narrativa, ‘Rebrot’. Contindrà obres de la literatura universal de tots els temps ja publicades al catàleg de 1984, que han tingut molt bona acceptació entre els lectors i que són títols exhaurits o a punt d’exhaurir-se, difícils de trobar. Llibres que s’editaran en tapa dura (però al mateix preu que la rústica). La col·lecció arrencarà amb la novel·la d’Irvin D. Yalom El problema de Spinoza, amb una traducció de Carles Miró. Del mateix autor, Edicions de 1984 també ha publicat El dia que Nietzsche va plorar (1992), En el cor de la nit (2008) i Criatures d’un dia. Cots anuncia la publicació d’una autobiografia de Yalom, ben aviat.

Durant aquests anys, l’editor Josep Cots ha bregat fort en favor de l’edició de traduccions en llengua catalana. Quan li demanem sobre la situació actual, ressegueix aquests darrers anys: ‘La competència de l’edició en català és l’edició en castellà. I en l’àmbit de les traduccions, no s’hi pot competir. El cost de les traduccions en català és molt més alt que en castellà. Per això fa anys que batallem perquè l’administració doni suport a la traducció. Fins al conseller Tresserras, el suport públic no va arribar a superar els 90.000 euros. Però hi va haver un fet que va establir un precedent interessant: Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, va donar suport a la traducció d’assaig, espai on gairebé no s’editava en català fins llavors.’

I continua: ‘L’edició en català també va anar canviant de paràmetre i amb el naixement de les editorials petites i mitjanes es va lluitar per les traduccions. Curiosament, en l’època de Santi Vila al capdavant del Departament de Cultura (Vila és un home controvertit), es va aprovar una ajuda única, no sotmesa a condicionants que alentien l’edició. I això es manté. Avui, el departament dóna suport a onze traduccions cada any per editorial, amb un pressupost de 300.000 euros anuals. També en el període de Santi Vila es va doblar el pressupost del Servei d’Adquisició Bibliotecària, amb el qual les biblioteques compren llibres a les editorials.’ Segons Cots, el suport públic actual amb aquestes condicions és més raonable, però cal continuar lluitant.

Categories: literatura

diLLUMS d'arts al forn, trobada de novembre







El passat 5 de novembre, nova trobada mensual del col·lectiu dels diLLUMs d’arts al forn, el primer dilluns de cada mes al Forn de la Canonja.Després de tres anys d’activitat, ens trobem amb més entusiasme qu emai i la família no para de crèixer, amb nova gent que s’afegeix a les trobades. Recordo que no cal inscripció prèvia ni reunir cap requisit; simplement, estimar l’art i la cultura i tenir ganes de compartir una estona agradable amb les tapes del Forn de la Canonja, que mai sabem quines seran, i amb els temes que parlem, sempre de forma més o menys improvisada.Durant aquesta trobada, després de la ronda de micropresentacions que li agrada fer a Ricardo Gascon, comentem diversos temes i notícies culturals:Sisco Lahosa ens dona còpies dels articles que cada mes ens proposa per a reflexionar;Irene Prades ens explica les IV Jornades del PatrimoniLiterari Ebrenc que tindran lloc del 13 al 16 de novembre; Gonzalo Luna ens parla de patrimoni de l’ànima, els concerts que durà a terme entre el 8 i l’11 de novembre acompanyat al piano de Martín Fernández;Montserrat Esteve, de l’Associació d’amics i amigues de la UNESCO, ens convida a participar a la XII edició del Premi Federico Mayor Zaragona, de creació de clipmetratges sota el lema Salvem el planeta;Montserrat Esteve i Rossend Bonàs fan difusió del diccionari visual català àrab que van realitzar amb molt d’èxit de vendes;Rossend Bonàs ens mostra alguns dels seus poemaris;Ramon Chordà ens mostra alguna de les seves novel·les;Jesús M. Tibau ens parla de la recent III Nit de la Culturaa Sant Carles de la Ràpita, on es va homenatjar l’escriptor Víctor Canício, i ens recomana els llibres A passes comptades, de Valer Gisbert, i Salabror, d’Agustí Clua;Ricardo Gascon ens cita un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, on ja es parlava del Forn de la Canonja al segle XVI, i recorda que el 14 de novembre es presenta el llibre Hemingway, de Manuel Pérez Bonfill, a la seu de la UNED a Tortosa;Ester Galindo, de la llibreria la 2 de Viladrich ens avança algunes de les presentacions que tindran lloc aquest mes de novembre, com ara el llibre sobre El balneari de Cardó, d’Albert Curto i Laura Tienda, i Els camins de la llum, de Coia Valls;Mercè Falcó ens convida a participar a la Viquimarató del 29 de novembre, dins de l’Any Pompeu Fabra;Josep Maria Bonet sorteja un exemplar del seu nou disc, I...ara què? I moltes més coses que segur em deixo, a banda dels somriures i complicitats que no paren de crèixer.Propera trobada, el dilluns 3 de desembre, a partir de les 20.30 o 21 hores.. però abans, a les 19.30 hores, a la Biblioteca de Tortosa, a la presentació del nou llibre d’Eduardo Margaretto i Eva Mascarell, Versos de ocasion.
Categories: literatura

1981

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 06/11/2018 - 15:55
Som al 1981. Franco fa sis anys que descansa al Valle de los Caídos. Tot es pot mirar des de diversos punts de vista: al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores publica una tria de Prosas escogidas com homenatge a Josep Carner. Bravo, o per fi. Al 1981 el Ministerio de Asuntos Exteriores fa servir encara el segell amb el pollastre franquista i encarrega el pròleg d'un llibre així a Guillermo Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Quan d'un conte en fan una cançó

A finals de 2012 el grup musical tarragoní Fred secret va composar la cançó "Joan Cremades", basada en el conte "Secundari", inclòs al recull Una sortida digna, de Cossetània Edicions, 2009. Avui us torno a presentar la cançó, i també un vídeo que em vaig fer fa uns anys llegint precisament aquest conte.
"Secundari", a més, es va publicar  al número 77 de la revista Celobert de Blanes, amb aquesta il·lustració de Teresa Ramos.
Categories: literatura

Mallorca i els viatgers romàntics del segle XIX

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)


Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)



George Sand.

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand.

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Nanoconte arbonià d’una bicicleta



Fatalment, es trenca la roda de la màquina i hagué de carregar-la al coll la resta del camí, vora la sèquia; com la vida.
Categories: literatura

ORIENTALISME NORD-AMERICÀ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 04/11/2018 - 20:10
La tardor subratlla la lectura o la mirada japonitzant als edificis del primer Frank Lloyd Wright, el d'Oak Park i Chicago. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La revista el Triangle entrevista Miquel López Crespí

La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


Miquel López Crespí, escriptor


«Volíem fer obres de combat, rupturistes»


Per Ignasi Franch, periodista


Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...


–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


Llibres de la generació literària dels 70

En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Notes de color, de Narcís Oller



Notes de color, de Narcís OllerCossetània Edicions, 2018 Notes de color ofereix una imatge més matisada i rica del narrador Narcís Oller que no pas la que proporcionen les novel·les llargues, adreçades a acomplir amb aquell programa realista marcat per Yxart i Sardà. Ja era així a Croquis del natural i ho va continuar essent en els altres reculls de contes. Una part de les narracions se cenyeix a l’experimentació dels procediments realistes, però una altra bona part s’encamina per viaranys diferents.
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘La formació de la Catalunya moderna (1640-1714)’, d’Eva Serra

Vilaweb Lletres - Ds, 03/11/2018 - 22:00

Eumo Editorial, en coedició amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), acaba de publicar La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), un volum que posa a l’abast dels lectors alguns dels treballs fonamentals de la historiadora Eva Serra, que ens va deixar el juliol passat. Conté un pròleg de Josep Fontana (que es va morir pocs dies després de l’autora, el mes d’agost) i una introducció de Joaquim Albareda.

Us oferim un capítol complet d’aquest volum pòstum d’Eva Serra, la conferència ‘El sistema constitucional català i el dret de les persones entre 1702 i 1706′, que la historiadora va pronunciar al simposi «’a Via catalana, 1705-2014. La construcció d’una nació política’ i publicada al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Montse Ayats, editora d’Eumo, ens parla de l’edició del volum i de la historiadora:

«Eva Serra va ser una gran investigadora, una incansable divulgadora, una docent compromesa amb els seus alumnes i, també, una dona discreta. El seu treball, que es pot resseguir en multitud d’articles, capítols de llibre i llibres publicats, no és encara prou conegut pel gran públic. Amb la intenció de posar-hi remei i empesos per l’enyorat Josep Fontana, vam començar a compilar amb ella els textos d’aquest volum, La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), que mai no hauríem volgut que fos pòstum.

Aquest, doncs, no és un llibre d’homenatge. És un llibre de justícia. I ens complau haver-lo pogut editar amb l’Institut d’Estudis Catalans. Creiem que posa en valor el pensament, el discurs i l’obra d’una persona que fa temps va guanyar el reconeixement de les veus més autoritzades de la nostra historiografia. Queda clar en les ratlles que li dedica Fontana: ‘Ningú no ha contribuït tant, i amb un treball de tanta qualitat, a aquesta tasca de renovació històrica com Eva Serra’.

Agraïm, doncs, la invitació de VilaWeb per publicar un fragment del llibre. Pensem que a l’Eva, la gran experta en les Corts catalanes, també li hauria agradat el text que hem escollit, que tal com subratlla Joaquim Albareda ‘posa èmfasi en el blindatge polític català envers l’intervencionisme reial i les mesures garantistes a favor del dret de les persones desenvolupades entre 1702 i 1706’.

Deixem ara que se senti la veu de la dona discreta.»

Montse Ayats
Eumo Editorial

Categories: literatura

Blanca Llum Vidal: ‘En síntesi, vivim dins un estat sembrat de cadàvers’

Vilaweb Lletres - Ds, 03/11/2018 - 21:50

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) es va fer conèixer com a poetessa fa ja molt temps, tot i que el seu primer llibre en solitari no va arribar fins el 2009. Abans havia estat una de les moltes veus que van decidir de fer foguera amb una pedra i dir que hi havia un munt de veus joves disposades a continuar una tradició que arrenca quan els joglars deien els versos dels trobadors i les trobairitz. Amb el temps, tot es va anar simplificant i poeta i rapsoda passaren a ser tot u i fa vora quinze anys la paraula dita va tornar a tenir on esdevenir tan important com la publicada, tot i que darrerament s’observi una certa regressió d’aquesta mena d’escenaris i programacions. Per això mateix molts poetes van fer conèixer les seves creacions abans amb un micròfon que no pas amb un llibre. Vidal va anar creixent com a poetessa fins ara que ha publicat el vuitè poemari, Amor a la brega, editat per Pagès Editors. A més a més, ha tingut temps d’estudiar moltes coses; extasiar-se amb el país i decebre’s; ser mare; editar Víctor Català i arribar a un punt en què algunes dones escriuen sobre ella amb l’article ‘la’ al davant. Sobre tot això plegat i més, en parlem en aquesta entrevista. Allò que és clar és que Blanca Llum Vidal no deixa indiferent.

Amor a la brega arriba després de bastant de temps de no publicar cap llibre de poesia. Per què aquest temps de silenci?
—Al contrari. Amor a la brega apareix pocs mesos després d’Aquest amor que no és u / Este amor que no es uno (traducció de Berta García Faet), publicat a l’editorial Ultramarinos, una editorial que va començar publicant poesia en castellà i ara també publica en les altres llengües de la Península acompanyades de la traducció al castellà. Ultramarinos, una editorial que fa veritable política editorial, que s’ha proposat ajudar a intentar invertir aquesta mena de relacions asimètriques que s’imposen entre diferents llengües i una editorial que treballa amb un rigor més que notable, ha publicat, entre d’altres, la poesia de Chus Pato i el Premi Ciutat de Barcelona Con pájaros que ignoro de Juan Luis Ramos.

Doncs perdoneu aquest lapsus, Amor a la brega és un llibre amb dues parts molt diferenciades. La segona, molt marcada pels fets de l’octubre passat. Com a poetessa, com us va marcar?
—De la mateixa manera que no crec que, d’aleshores ençà, els flequers comencin a fer un pa diferent, l’octubre no em va marcar com a poeta, sinó com a persona. Sabem, més o menys, on vivim. Lesa humanitat, el documental d’Héctor Faver que posa en relació l’Espanya de Franco amb el nazisme i amb la dictadura militar argentina, ho explica molt bé ¾i m’estranya la poca repercussió que ha tingut en els mitjans catalans. Vivim, en síntesi, dins un Estat sembrat de cadàvers. Dins un Estat on els torturadors es passegen impunes pels carrers. Dins d’un Estat on els hereus dels franquisme sopen feliçment amb aquells que, presentant-se com a regeneradors, es van convertir, en mots de Juan Gelman, en gestors de l’oblit. Ara, l’octubre va ser tocar de ple l’esfondrament democràtic, la violència institucional i la repressió policial de l’Estat espanyol. I la certesa que d’aquesta només ens en sortirem amb radicalitat democràtica. Ara bé, en aquesta segona part del llibre també hi ha altres menes de bregues. Em remeto, per exemple, al poema ‘Foguerada’, que mira de mantenir un diàleg amb la violència inquietant que a vegades es desclou en petits grups elitistes de la cultura catalana actual. Curiosament, grups inqüestionats tant per l’stablishment com per alguns mitjans alternatius. Que haguem estat una comunitat, una llengua i una cultura perseguides no ens exculpa de tot i quan la crítica és titllada de fratricida, ja ens hem enfangat dins l’essencialisme més ranci.

M’imagino, doncs, que sou partidària dels escriptors que es mullen, dels qui prenen partit…
—És molt difícil no respondre un ‘sí’ a aquesta pregunta. Ara bé, hi ha moltes maneres d’implicar-se. Gottfried Benn i Ezra Pound eren poetes implicats. Fins i tot hi ha moltes maneres d’implicar-se en una causa que, a diferència de la causa dels dos darrers, apel·la a la justícia i a la dignitat humana: n’hi ha que s’han proposat fer la guerra a la guerra; n’hi ha que han escrit tan ferits de realitat que, contra tota esperança, han fet de l’escriptura un combat per lligar la memòria a la vida; n’hi ha que s’han sumat al carro de la denúncia per pur narcisisme.

A la primera part del poemari, hi trobem temes com l’amor, la feminitat, la maternitat… a vós, us hem vist recitar embarassada i fins i tot alletant el vostre fill. Què ha suposat, poèticament, l’experiència de la maternitat?
—La constatació que la veritat, com diu Ivan Segré, filòsof, talmudista i d’extreme gauche, surt de la boca dels nens. També ha estat viure de cor i cervell la contradicció entre la nena i la mare; la contradicció entre l’ocella i la vaca; la contradicció entre voler-ho fer ample i obert i els ressons de Iocasta.

En aquesta primera part us mostreu com una poetessa molt talentosa. No tothom és capaç de fer una sextina, per exemple, i alternar-la amb petites proses poètiques o sonets o versos totalment lliures. Com us valeu dels recursos formals per a la vostra obra?
—Vaig passar molts dies per escriure la ‘Sextina teva meva’, que és l’única que he escrit. Tendeixo a escriure sense límits formals, però, de tant en tant, els necessito o els busco. Mirar de ser lliure entre fronteres, és difícil, però es pot. La llibertat és difícil. Sempre s’actualitza.

També heu fet un joc d’apropiació dels clàssics molt interessants, amb rèpliques o contrarèpliques a alguns dels seus poemes…
—Com més t’estimes, més et baralles. Com més amor, més brega. Com més llegeixo un autor, més ganes tinc de no agenollar-m’hi. Entenc la rèplica com una forma d’agraïment.

Vau irrompre molt jove en el panorama literari. Passat aquest temps, qui és la poetessa Blanca Llum Vidal?
—Fa uns mesos vaig escriure un article a Crític que començava així: ‘per algun motiu més polític que psicològicament soterrat i més dissident que mandrós, no acostumo a prendre la paraula en tant que quelcom’. Allà vaig em vaig fer un autogol i em vaig etzibar una sèrie de qualificacions perquè el tema de l’article era justament aquest: les etiquetes. Com que el tema d’avui no és aquest, em quedo amb el principi d’aquell article i només respondré que avui la poeta Blanca Llum Vidal és la que respon les preguntes que em fas i que demà ja veurem. Seré qui seré.

No sé si encara es pot parlar en cap moment del concepte ‘generació’, però sí que hi ha un llibre que va marcar tot un conjunt de poetes joves del país, que era Pedra Foguera. Què en resta, de la generació de Pedra Foguera i quina importància va tenir?
—Sense ànima generacional, una antologia com Pedra Foguera penso que va servir per conèixer moltíssima gent que escriu, per establir vincles bonics i fondos, i també per discutir, a vegades ferotgement, sobre política i art i els nus que alguns hi veuen i altres no.

Heu passat per les aules reglades de la Universitat i hi heu fet, entre més coses, filologia. La poesia es pot ensenyar?
—El que es pot ensenyar, penso, és a llegir. També he passat per les aules de Filosofia i una de les coses que més em van agradar va ser que, en alguna assignatura del Màster de Pensament Contemporani i Teoria Clàssica, el temari girava entorn d’un sol llibre. Així és com crec que més se’n pot aprendre, reduint el camp d’acció fins a límits que gairebé maregen per mirar d’entrar a fons en una obra. Aquesta experiència, malauradament, no ha estat la majoritària. La majoria d’assignatures basteixen un discurs sobre períodes o moviments i els textos s’utilitzen tan sols per reforçar aquest discurs. I així penso que no, que ni tan sols es llegeix.

Aquest darrer any (i abans també) us hem vist combativa a les xarxes socials defensant el primer d’octubre i el seu mandat. Esteu decebuda, ara mateix?
—La sensació agredolça és bestial. Recordo què feia i on era l’1 octubre i el 3 d’octubre de l’any passat i hi tornaria a ser una vegada i una altra. En canvi, recordo què feia i on era el 27 d’octubre de l’any passat i sento vergonya. Vergonya de mi i vergonya de la política institucional. Costa entendre la poca claredat amb què es va parlar a la ciutadania. Evidentment, l’embat repressiu és d’escàndol. Evidentment, humanament tothom va fer el que va poder i aquí no m’hi fico, al contrari, respecte absolut. Ara, que actualment tinguem un president que reprodueix la passejada que va fer Puigdemont a Girona abans de marxar a Brussel·les em desconcerta profundament. Ho sap, el president, que la majoria de sobiranistes som iconoclastes? Ho sap, el govern, que venerar imatges i camins empetiteix el projecte? Ho sap, el govern, que no tots els independentistes ho som de budell? Ho sap, el govern, que expressar aquest desconcert pot fer que t’acusin de traïdor o de coses tan cursis (i no per això menys agressives) com d’anar pel món sembrant desesperança? La sensació és de desert.

Quin paper creieu que hauria de tenir la literatura en general i la poesia en particular a la futura república catalana?
—Aquesta pregunta em fa pensar en aquell bibliobús que, quan les tropes franquistes van arribar a Barcelona, va treure els escriptors de Catalunya. Ells no eren els únics que estaven en risc. La majoria se’n va haver d’anar a peu. Amb el farcell o la criatura famèlica a coll. Aquell bibliobús els va ajudar a fugir i, com a tal, va ser una acció de resistència, sí. I també va ser una acció d’elitisme. El paper que m’agradaria que fes la literatura en general, i la poesia en particular, és el d’intentar ser una veu discordant. I aquí la veu del poeta no sempre discorda. Sense voler caure en la idea platònica del poeta empestat, la quantitat de càrrecs institucionals que han ocupat els poetes d’aquest nostre país és tan espectacular com ho és aquesta afirmació de Maria Bohigas: ‘a Catalunya, és molt freqüent que el director d’una institució pública, o el braç dret d’un conseller, o fins i tot el conseller responsable de comprar avions de combat a Londres durant la darrera guerra, sigui un poeta. Ser poeta i manar, sigui al nivell que sigui, no rima de cap de les maneres’.

Us heu dedicat, entre més coses, a editar Víctor Català. Qui més us agradaria d’editar?
—Editar Un film (3000 metres) i Tots els contes de Víctor Català, el segon i el tercer volum a quatre mans amb Agnès Prats, és de les coses més guapes que m’han passat darrerament. ‘Malfia’t dels colors rabiosament exclusivistes’, diu ella, com qui no vol la cosa i etzibant-nos un mirall intel·ligentíssim davant dels ulls. Fa anys vaig editar Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons d’Àngel Carmona. M’agradaria molt continuar treballant-hi. Carmona es va entestar a llegir críticament la literatura de les classes benestants (Aribaus) i la de les classes populars (Robrenyos). Carmona és del parer que les dues Catalunyes eren històricament necessàries. Per tant, d’uns i d’altres se’n destaquen les humanes i valentes aportacions. Fuig, per tant, del criteri maniqueu de bons i dolents, sense per això dissimular el seu projecte: donar veu als que no ocupaven les llotges del poder. Diria que llegir Carmona, com llegir Català, ajuda, especialment avui, a asserenar-se i a recordar com d’important és no bandejar la dissidència.

Es pot viure de la literatura en aquest país? Hauria de ser possible?
—No sé si sóc la persona indicada per respondre aquesta pregunta. Jo no visc (econòmicament) de la literatura. Fa anys que treballo a un pis tutelat a la Zona Franca. Ho combino amb l’escriptura i amb les feines editorials d’edició i correcció. Jo no en visc. Hi ha gent que sí. M’agradaria que fos possible, és clar. Però jo, personalment, m’estimo més dependre materialment d’una altra cosa. I dependre materialment d’un treball en equip orientat a acompanyar persones que necessiten aquest acompanyament, m’agrada molt.

En aquest país, quan una dona triomfa en la literatura se la coneix per ‘la’. En el postfaci del llibre ja se us tracta de ‘la Vidal’. Impressiona?
—El que m’impressiona de l’article és que, generalment, només s’utilitza quan parles de dones. Sales va escriure Incerta glòria i la Rodoreda La plaça del diamant? Per què? A mi aquest article em fa l’efecte de rèmora patriarcal i, per tant, prescindible. Ara bé, sobre això en vaig parlar amb Mercè Ibarz, que escriu el postfaci a Amor a la brega, i em va explicar que a ella Maria-Mercè Marçal l’havia convençuda que l’article, a més de denotar el gènere, denotava la qualitat. Segueixo sense estar-ne convençuda (com veus, continuo sense escriure’l), però escolto la decisió de Marçal i d’Ibarz i amplio la interpretació: es pot fer servir l’article sense ser cap rèmora de res, sinó com una decisió conscient i pensada, que és exactament com elles dues el fan servir.

 

Categories: literatura

Illes - La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys 70

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys seixanta.


Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèllules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions il·legals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).


La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys setanta.

"El PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma". (Miquel López Crespí)



Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que va ser criminalitzat pels carrillistes i altres sectors dogmàtics i sectaris propers al PCE.

Després, entre els "encerts" d'aquell Primer de Maig [1975], el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l'exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se'ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l'informe secret) quan s'esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.

En el punt quart dels "encerts", especifiquen:

"Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc".

L'escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l'any 1975 (es fan autocrítica per "ambigüedad" (punt 1r.), "falta de discusión" (punt 2), "nerviosismo" (punt 3), "equivocaciones" (punt 5), "confusión de citas y horas" (punt 6), "posturas poco decididas y temor" (punt 7), "falta de piquete" (punt 8), "falta de dirección política en los actos de Lluc" (punt 10), "actitud pasiva ante un acto de masas" (punt 11), "horas y días de desorganización" (punt 13)... L'autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.

A partit d'aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d'esquerra s'anà accentuant fins a límits increïbles. El PCE a les Illes (i a la resta de l'Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.

Aquest odi visceral envers el partits d'esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l'any 1994 amb els insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE del tipus Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, etc, escrigueren en contra meva i del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L'oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que "Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)".

Vet aquí la "clarividència" de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a "feixistes"! ¿Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes "argumentacions" assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?

Igualment protagonista de la campanya d'insults, mentides i tergiversacions, l'ex-dirigent carrillista Pep Vílchez, en un illegible pamflet publicat dia 26 d'abril de 1994, s'atrevia a dir que ell no havia estat mai estalinista i blasmava contra el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que tant l'èxit va assolir i tant els molestà.

Pareix que aquest destacat militant en contra de la República i l'autodeterminació dels pobles desconeix que ser estalinista no és tan sols fer-se portaveu d'una determinada política, sinó que sobretot es tracta de portar a la pràctica un concret tipus d'accions i comportaments. I que, per molt que un es declari antiestalinista, si en el seu quefer diari és responsable de determinades manipulacions polítiques, llavors, malgrat les justificacions de llavis enfora, hom continua essent estalinista per molt que ho negui.

Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.

El capitalisme espanyol i internacional "aperturistes", els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els "aliats objectius dels treballadors"; els anarquistes, els revolucionaris marxista-leninistes, els independents d'esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de "reconciliación nacional" amb la burgesia, érem els "enemics", els qui fèiem el joc al "franquisme policíac".

Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d'atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l'únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Categories: literatura

DESCARREGA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 03/11/2018 - 09:30
Take a load off Fanny, take a load for free... Avui sóc a Chicago, a cals Wilco i ca la Mavis Staples. O com si hi fóssim. Bon cap de setmana, doncs. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Cites literàries


T'alces poderosa des del fons de la terra i aspra, viva i encesa t'ofrenes al cel
El bres de les fargues, de Conxita Jiménez .No tinc clar que sigui un portallò que brilla a la ratlla.
Llibre dels errors, d'Eduard Carmona .Amb tu va el meu pensament.No és gran cosa, és veritat,però és l'amor en majúscules.
Raül i Rosa, d'Albert Guiu .Ella és un cos a la recerca d'un espai perdut.Gosadies, de Carme Andrade .Jo us diré, sense arrogància,que els versos que us brindo amb ànsia són retalls de l'esperit.
A l'ombra d'unes paraules, de Joan Baptista Espasa .Vist des de les altures, el laberint perd tot el sentit. Salabror, d'Agustí Clua .Com si del vertigen del buiten poguessis obtenir resposta,t'aboques al brocal dels pous.
El llibre que llegies, de Ricard Garcia .Apagaré el foc de la posta,m'endinsaré per la nit boirosa,i miraré simplement com reposa la tarda, sobre el fullam escapadís, sec i esporuguit,que el vent s'emporta.
Converses amb ningú, de Montse Farrés
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura