literatura

Mallorca i les avantguardes literàries dels anys 70

“La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)


Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68


Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

PEARL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 16/10/2017 - 12:56
Un vespre d'aquest estiu, cap a la banda de llevant de Mallorca, a Son Vives, a casa de la Maria i el Jaume, vam fer una de les coses més boniques de ma vida de traductor: una lectura de les versions catalanes del poemes de Ted Kooser que hem escrit amb en Miquel Àngel Llauger, publicades per El Gall Editor. Com a cloenda de la festa (festassa, en va dir ell) vam convidar-hi Biel Mesquida a Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Desdefinicions (Nogociació)

Nogociació. Negar-se a negociar/ negociar sense pretendre cedir en res. 
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors - El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)


Categories: literatura

Cultura contra barbàrie, la Institució de les Lletres Catalanes celebra el 80è aniversari malgrat Montoro

Vilaweb Lletres - Dg, 15/10/2017 - 11:36

Catalunya és un país estrany on les estructures d’estat molt sovint les ha construïdes abans la societat civil més que no pas el poder institucional. El cas de la Institució de les Lletres Catalanes és paradigmàtic. Creada el 1937, en plena guerra, la Institució va ser refundada el 1987 a petició sobretot de les associacions d’escriptors del país, tot i que la proposta venia de deu anys abans, des del Congrés de Cultura Catalana. Dissabte al vespre, al Palau Robert de Barcelona, es va commemorar aquest doble aniversari, que arriba en un dels moments més complicats de l’entitat: la intervenció dels comptes pel govern espanyol, que han deixat el pressupost a zero. El lema de l’acte era ‘Cultura contra barbàrie’.

Actualment, la Institució desenvolupa programes del foment de la literatura catalana arreu del domini lingüístic i s’ha convertit en una de les entitats més respectades del país, precisament, per aquesta defensa de l’actuació en el conjunt dels Països Catalans, que sempre ha existit des dels orígens però que s’ha incrementat en els darrers temps. A més a més, sota la direcció de Laura Borràs ha multiplicat la seva visibilitat i ha consolidat els programes impulsats fins al moment, a més d’obrir-ne de nous.

En aquestes circumstàncies, una gernació va decidir donar suport a l’entitat que ha de vetllar per la nostra literatura i entre les autoritats presents destacaven el conseller de Cultura, Lluís Puig; la consellera de Cultura del Govern Balear, Fanny Tur; i l’ex-conseller Ferran Mascarell, actual delegat del govern a Madrid. Però els protagonistes veritables foren els escriptors, els antics directors i degans de l’entitat i sobretot els músics que havien de portar les paraules dels grans poetes de la nostra literatura en forma musical. I així l’acte es va iniciar amb les ‘Corrandes d’exili’ de Joan Oliver / Pere Quart en la versió d’Ovidi Montllor executada per Borja Penalba i David Caño.

La vetllada començava forta i emotiva i Estel Solé i Toni Puntí, els presentadors de la gala –una conducció impecable i una lectura perfecta de fragments d’Incerta glòria de Joan Sales i d’Els vençuts de Xavier Benguerel– i les actuacions musicals sovintejaren amb els diferents discursos i parlaments. Oriol Pi de Cabanyes, primer director de l’entitat en democràcia, va explicar que hi havia fils de continuïtat democràtica que no s’havien de trencar i que si la institució havia nascut en circumstàncies molt tràgiques, segur que se superarien les actuals.

Oriol Pi de Cabanyes i Laura Borràs feren els primers parlaments de la nit.

Laura Borràs, actual directora de la Institució, va recordar en la seva primera intervenció que el seu predecessor en el càrrec, Oriol Izquierdo, li havia deixat un paper al despatx que deia ‘no sé com t’ho faràs’, en referència a la retallada pressupostària patida en el moment que Borràs va acceptar el càrrec. ‘He estat la directora més pobra de la Institució, però hem mantingut tots els programes. Sóc la més pobra, però el senyor Montoro no sap que sóc rica, sóc rica amb la solidaritat de tots vosaltres cap a la Institució’ afirmà Borràs.

I així, a poc a poc, la vetllada –amb un programa exquisit, sensual, sorprenentment àgil per la gran quantitat d’intèrprets que va pujar sobre l’escenari– va anar passant i guanyant intensitat emocional. És clar que anaven apareixent versos de Vinyoli, Montserrat Abelló, Caterina Albert… i va pujar a l’escenari el conseller Lluís Puig, un home que en molt poc temps al capdavant de la conselleria ja s’ha guanyat l’estimació de bona part del sector i que ha fet oblidar ràpidament el seu antecessor, el conseller Santi Vila. Puig va excusar el president Carles Puigdemont i ho va fer sense rituals cerimonials. ‘En aquesta ocasió sé que al president li hauria encantat ser aquí i, a més a més, mai no havia estat tan honorat d’excusar algú en aquesta hora i en aquest país’.

El conseller no va emprar cap text escrit per al seu parlament, en el qual va recordar que aviat es complirien cinquanta anys del Maig del 68 i de les cançons del Grup de Folk i va dir: ‘Aquests dies sempre acabem les nostres concentracions i manifestacions de la mateixa manera: cantant. Per això us hem de demanar que ens feu més cançons amb aquests poemes tan bonics, que en necessitem moltes perquè ens queda molt de temps d’haver de cantar en aquest país.’ I assegurà que ‘poden intentar parar la mar amb les dues mans però no aturaran les ones’.

En el seu discurs, també recordà l’obra Farenheit 451, de Ray Bradbury, en què es cremaven els llibres, i va dir: ‘Li tinc una estima especial, potser perquè el protagonitza un bomber, un col·lectiu que m’aprecio molt’, en una clara referència al cos de bombers que en el moment àlgid del procés s’ha manifestat a favor de la independència de Catalunya i que no va dubtar en molts casos a protegir els ciutadans de les càrregues indiscriminades de les forces espanyoles durant l’1 d’octubre.

Les Kol·lontai, en plena actuació

Hi havia dos moments molt esperats de l’aniversari de la Institució. El primer era l’actuació de les Kol·lontai, el grup format per les cantautores Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal, que mantenen la seva carrera en solitari però que de tant en tant s’apleguen sota el nom de la revolucionària russa per oferir alguns temes amb poemes de les nostres millors autores. I malgrat els petits problemes tècnics en l’arrencada –a Sílvia Comes no se li sentia la guitarra i a Meritxell Gené se la veia una mica incòmoda amb el suport de la seva harmònica–, no van decebre en cap moment amb les interpretacions de textos de Rosa Fabregat, Felisa Fuster i Montserrat Roig, i sobretot van estar superbes fent ‘L’horitzó’, el poema de Mireia Calafell (una de les millors poetesses menors de quaranta anys de la nostra literatura), que van interpretar i que va treure l’essència més roquera tant de Comes com sobretot d’Ivette Nadal.

Biel Mesquida recità un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El segon moment era l’esperada actuació de Borja Penalba amb Mireia Vives, però abans que els valencians pugessin a l’escenari quedaven més parlaments i sorpreses. I és que a la façana del Palau Robert es va projectar un fragment del documental que el periodista Emili Manzano ha realitzat per a la Institució de les Lletres, i també era el torn que parlessin Francesc Parcerisas la Isabel-Clara Simó. Abans que ells, ho havia fet Biel Mesquida, que recità de manera esplèndida ‘A Mallorca, durant la guerra civil’, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el poema que acaba amb el dístic potser més famós de la literatura catalana: ‘Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les flames a la fosca’ i que aprofità per reivindicar la nomenclatura de País Català per a tot el territori de parla catalana.

Parcerisas va recordar que ‘la refundació de la Institució va arribar no sense reticències a la Catalunya autonòmica, on no es veia gaire bé la vinculació amb l’entitat de l’època republicana’. Per la seva banda, Isabel-Clara Simó féu un discurs molt contundent i assegurà que ‘potser ells tenen les armes, però nosaltres tenim la intel·ligència’.

Però la que va deixar gairebé bocabadats tots els espectadors de l’acte va ser la segona intervenció de Laura Borràs, que al bell mig de la lectura d’un text sobre l’exili va començar a cantar ‘L’emigrant’ i ràpidament va ser seguida pel públic, on molta gent va plorar. Sens dubte, va ser el gran moment màgic de la nit per l’espontaneïtat del respectable seguint el càntic iniciat per la directora.

I ara sí, va arribar el moment en què Penalba i Vives van pujar a l’escenari i arrencaren amb un ‘potser teniu la independència a tocar, però sense els valencians segur que estareu molt més avorrits’. I ja des del primer moment varen demostrar que, si bé totes les actuacions musicals havien estat a un gran nivell, Penalba es troba en un moment especialment dolç en la seva trajectòria i això fa que les actuacions siguin sempre quelcom especial. I sobretot ho va demostrar quan varen interpretar ‘No puc dir el teu nom’, l’excel·lent poema de Vicent Andrés Estellés que ja havia executat en el sopar dedicat al poeta i en el qual va interpretar el seu ‘Estellés de mà en mà’. Va ser interpretant aquesta peça –el text pertany al Llibre d’Exilis que va publicar el poeta de Burjassot el 1971 i que Penalba va reivindicar com el més gran de tots–quan va aparèixer el multiinstrumentista genial capaç de tocar la guitarra i amb els peus fer tot de ritmes diversos. Això, ajudat per versos tan potents com ‘És el desig del riu, i el llençol, i la brossa / És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre’, i per l’entrega de Mireia Vives, els va valdre una ovació tancada. Però és que encara n’hi va haver més: la parella ens va guanyar a tots amb la seva versió de ‘Cançó de fer camí’, de Maria Mercè Marçal, possiblement la millor manera de tancar les actuacions de la nit.

Així i tot, encara quedava una sorpresa afegida: un mapping que es va projectar a la façana del Palau Robert amb les millors frases d’algunes de les postals editades per la Institució al llarg d’aquests darrers anys i en què al final apareixien dos pastissos per a brufar el doble aniversari. Per molta ràbia que fes a Montoro, a qui no tan sols no havien convidat a la festa sinó que volia carregar-se-la.

Categories: literatura

L’olor de la seva pell, d’Alfons Cama

L’olor de la seva pell, d’Alfons CamaEditorial Gregal, 2017Sinopsi.  Els vestigis de la guerra han deixat empremta en els membres de la família Tibau. En Santi –Jaume Tibau quan es posa a escriure– ens explica les emocions, els sentiments, les rancúnies que envolten el secret més ben guardat de la família.Sense seguir un ordre temporal, la veu interior del protagonista ens va desgranant passatges de la seva vida; des de la turmentada infantesa al Molí de Baix en el poble d’Artigues –a la falda del massís de les Gavarres d’on prové la saga familiar– fins a la inquieta Barcelona que es prepara per a la celebració dels jocs olímpics.És la crua història d’una relació paterno-filial marcada pel ressentiment provocat per uns fets inexplicables que, inevitablement, han forjat el caràcter sorneguer, a voltes desfermat, d’en Santi Tibau, mestre d’escola desencisat i amant de la bona literatura.Històries paral·leles farceixen la trama de la novel·la: el retrobament amb l’advocada Glòria, un amor de joventut mai oblidat; la dura repressió policial cap el món independentista català de l’any  1992 en què es veu implicada la seva fràgil germana Sió; les trobades amb el vell amic i savi pescador –proveït d’un passat per descobrir– en una barraca d’una cala no gaire llunyana de la seva casa de Sant Joan de Mar.Passat i present, vida de poble i de ciutat, desamor i passió, feixisme i faisme, lluita clandestina i repressió.  Contrapesos amb els quals en Santi furga en la vida de la seva família: els pares, la germana, la dona, la filla, la padrina, l’oncle, l’amant...
El narrador ens va submergint en el seu món interior amb un relat culminat per un final inesperat i sorprenent, i la necessitat imperiosa d’acceptar el seu propi passat com a clau de volta d’un text que no ens deixarà indiferents.
Categories: literatura

Pàgines del meu dietari – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins

Pàgines del meu dietari (XIII) – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins -

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu. -Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble". (Miquel López Crespí)


Passen els dies i no reb cap carta. Necessit saber prest si m'han concedit el permís. Encara he d'anar a parlar amb la impremta per a fer la invitació. La tarja és una despesa que sovint crea insalvables problemes a escriptors amb pocs mitjans econòmics. Una qüestió que no preocupa els rics, el sector que es paga l'edició, però que pot costar un mes de dinar de pa amb oli als altres. Ja m'enteneu: en aquells que no provenen de ràncies famílies que guanyaren la guerra o s'enriquiren a costa d'explotar generacions i generacions de pagesos. Quan es tracta d'ajudar un d'aquests autors, l'editor fa el despistat: no vol pagar res; promet -molt confusament, com si es tractàs d'alguna cosa en què no té cap obligació d'implicar-se- que el dia assenyalat hi haurà llibres abastament. Insinua misteriosos i mai prou explicats contactes amb la premsa que poden ajudar -qui sap!- a no haver de fer tantes targes.

A les presentació hi va poca gent. Sense xampany a roure i suculents entrepans -millor si es fa córrer que hi haurà caviar, salmó, cranc rus- no hi van ni els amics del novellista o el poeta! No és una exageració!

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu.

-Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble".

Se'n reia de la feta, n'Alexandre. Encara ho conta, quan ens trobam per les festes de Sant Antoni, després d'haver-nos empassolat mitja ampolla de cassalla. Els guàrdies que estaven de servici aquella nit en el portal de l'Ajuntament, veieren el girigall, però, mig adormits, cregueren convenient no fer gens d'enrenou. Al cap i a la fi, pitjors eren els infants que sovint feien el mateix dins l'església, pintant, per a més inri, obscenitats en els confessionaris i en les capelles més obscures del temple.

No fa gaire hi hauria hagut una reunió secreta entre el batle -cap local de Falange-, el rector i els municipals encarregats de vigilar les bestieses de la joventut, que, per desgràcia, era cada vegada més bàrbara i salvatge. Els munts d'excrements trobats davant la porta del sacerdot, la destrucció, en el local del Frente de Juventudes, de tots els retrats de Franco i José Antonio, així ho palesaven. Si no s'hi posava ordre, detenien alguns descarriats -vés a saber si fills o néts d'alguns d'aquells esquerrans que, per bé de la pàtria, s'hagueren d'afusellar en el trenta-sis-, podien seguir el mateix camí, la mateixa sendera envers el desordre, el just càstig, qui sap si el garrot vil.

Per als policies encarregats de mantenir la tranquillitat dels veïnats, una pixarada no era problema. No es dignaren a detenir-lo; el deixaren fer. En el fons, malgrat la desgràcia que significa ser escriptor, era una "glòria" provincial: sovint sortia en els diaris al costat de destacades personalitats (abans, responsables de l'administració franquista; en l'actualitat, polítics de la democràcia).

Memorable, l'acció del nostre amic! N'Alexandre la serva en la memòria com el fet més important de la seva existència. Demostració especial d'una ferma capacitat de rebellió: la sublevació de l'esperit d'un artista lliure com ell contra la mediocritat regnant. Invicta oposició de principis al vulgar materialisme pagès que, a part del preu del quilo dels albercocs, no en vol saber res de cabòries intellectuals.


Tornem a la presentació, a les mentides i burdes justificacions de l'editor. Qui el pot creure? Se sap que, dels quinze o vint exemplars que li corresponen a l'autor, només en dóna cinc o sis. Justifica tan evident malifeta dient que ell mateix fa la promoció i per tant l'escriptor no s'ha de molestar enviant llibres als mitjans de comunicació. Tan sols li brillen els ulls en veure diners damunt la taula. Seria capaç d'editar qualsevol absurditat per tal d'obtenir guanys: el Mein Kampf de Hitler, la història de l'escarabat merder si ve de cas. Ha trobat una mina en l'edició de les tesines de final de carrera d'alguns dels nostres milers de professors. Els convenç de la importància cabdal de tenir tan valuosa aportació editada o del que significa afegir un nou títol al curriculum. Les institucions -totes!- solen ser generoses amb les edicions que fan referència a la història de les Illes. Inflat amb aquesta petita part de la plusvàlua generada pel turisme, el pressupost per a publicacions s'ha incrementat fins a límits insospitables. No tan sols hi ha el meu editor, podeu imaginar! Atrets per la possibilitat de fer negoci sense que existeixi ni remotament la possibilitat de la fallida, multitud d'ensenyants en atur, o fins i tot catedràtics que troben que guanyen poc a l'escola o l'institut, han muntat segells editorials i els trobes a tota hora presentat projectes d'edició en els departaments de cultura de qualsevol ajuntament, govern, universitat, banca o caixa d'estalvis illenques. Així, seguint aquesta moda tan lucrativa de pidolar subvencions, el meu editor -i tots els altres que han sorgit com a bolets després de la pluja- s'ha especialitzat a treure al mercat tesines referents al garrofer mallorquí, al ca de bou, a l'aubercoc autòcton, al sexe a traves dels segles (qüestió d'indubtable interès, ningú no ho negarà!)... quin aspecte no han tocat en les seves obres els milers d'educadors que han sortit de les moderníssimes aules universitàries que tenim a la carretera de Valldemossa! Les colleccions de novella, de teatre i de poesia, són, sens dubte, el subproducte de les dedicades a la nostra història.

No cal dir que, tenint sempre el guany dins el cap, poc li importa a Antoni Busquets -que aquest és el seu nom- una autèntica troballa cultural: descobrir un escriptor de veritat entre el munt d'originals que li arriben cada dia al despatx. Les quartilles que quan era estudiant hagi pogut escriure l'home o l'allota acabats de graduar-se, i que religiosament han abonat l'edició del treball per a obtenir el doctorat, tendran tota la prioritat del món! En Busquets fa miracles en el món de la creació literària. Té, a les golfes del negoci, un seguit d'estudiants sense feina -llicenciats en Filologia Catalana, més que res- que, per un mòdic dispendi, corregeixen i milloren els terrorífics originals -faltes d'ortografia i sintaxi, redacció malgirbada, errors històrics, desbarats metodològics- que -previ pagament, no en mancaria d'altra!- ha d'editar en Busquets.

Si li han pagat generosament, de seguida trobarà alguna subvenció -sempre té les darreres disposicions oficials a l'abast de la mà- per a editar igualment aquells versos primerencs, les esburbades narracions -simple refrit de Borges o Kafka- de l'eminent doctor que tothom havia rebutjat. I qui -tots som humans!-, davant un llibre ben editat, acuradament corregit, no troba -en veure les seves idees en lletres d'impremta- que és un nou Ramon Llull reencarnat? Bastarà, un poc més endavant, que els amics -escriptors frustrats que treballen en els suplements de cultura dels diaris locals- parlin bé de l'inesperat "descobriment" literari perquè nous Llomparts, Villalongues i Blais Bonets ocupin els espais informatius de premsa, ràdio i televisió. Una roda immensa es posa en marxa: subvenció, crítics amics, falses lloances... No hi ha cap mesura, cap vergonya. L'ètica que imaginàvem que regnava per aquests indrets, fa figa, desapareix engolida pel muntatge comercial, el barroer amiguisme que campa pel món de la ploma.

Des de quina perspectiva albirar la veritat enmig de tan gran i evident prostitució intellectual, tanta misèria personal i collectiva? Com es podrà, en aquesta situació de veritable indigència cultural, reconèixer l'autèntic creador? Difícil papereta per al lector que no vulgui que li donin moix per llebre.

Així i tot, partint d'aquesta situació de privilegi -editar sense cap possibilitat de fallida comercial- n'Antoni Busquets sempre protesta; mai no està content. Maleeix el trenta-cinc per cent que es queda la institució on hem de fer la presentació. Es queixa del cinquanta per cent que ha de donar als distribuïdors. Sospira, com si estàs sotmès a un robatori continuat, pel deu per cent de drets d'autor que, per llei, està oblidat a pagar. No està conforme amb res. Em costà una feinada convèncer-lo que m'havia de signar el contracte d'edició. Considera un absurd haver de legalitzar documents semblants. Explica que "coarten la llibertat". Teoritza de forma contínua tot dient que les activitats artístiques -i considera la literatura una de les màximes expressions de la bogeria humana- no haurien de caure en materialismes vulgars i barroers: registre de documents, discussió de tants per cent, drets d'autor, terminis en els quals s'han de fer efectius els ingressos, control de les successives edicions... Pensa -i ho creu ben sincerament- que semblants precisions legals són entrebancs burocràtics que dificulten la creativitat humana. Simple bolxevisme heretat de la fracassada Revolució Soviètica. Manté, davant qui el vulgui escoltar, la peregrina idea que, pel que fa als escriptors, només haurien de cobrar els que donen beneficis. Els altres, sens dubte, s'haurien de pagar ells mateixos l'edició (com ja comença a ser costum aquests darrers temps). Ho diu ben convençut, com si la salvació de la cultura depengués de seguir les seves instruccions. Pens que ha sortit un bon deixeble d'en Lara! No hi ha manera de concretar el nombre d'exemplars que m'ha de tenir preparats per al dia de la presentació. Cada volum que ha de lliurar a l'autor o a la premsa -per fer-ne la promoció adequada- és com si li tallassin una mà. Li importa molt poc la difusió de la literatura mallorquina: vol vendre; només vol comprovar que les existències del magatzem davallen, es buiden els prestatges. Viu convençut que perd el temps editant novelles. Creu a ulls clucs que faria millor posant una botiga de souvenirs (castanyoles, pepones, licors, articles de plàstic per a excursions i platja) a s'Arenal. Sospira imaginant els guanys de propietaris d'hotels i botiguers.

-M'hauria d'haver dedicat al negoci immobiliari; a la venda de cases i terrenys als alemanys -diu a qualsevol hora i qualsevol moment, pensant en els milers i milers de milions que hauria pogut fer amb les comissions.

-)I Mallorca, la terra dels teus pares, dels padrins?... )No et sap greu aquesta destrucció absoluta que pateix?

En Busquets em mira com si hagués tornat boig. Per un moments tenc por que truqui al manicomi i faci venir els infermers per a internar-me.


Categories: literatura

Nuccio Ordine, els clàssics i la llibertat

Vilaweb Lletres - Ds, 14/10/2017 - 22:00

Nuccio Ordine és conegut a Catalunya pel seu llibre-manifest La utilitat de l’inútil, que va publicar Quaderns Crema el 2013 i que va tenir molta acceptació, aquí i pertot arreu (va ser traduït a vint-i-vuit llengües). Ara, aquest professor de literatura de la Universitat de Calàbria es proposa un altre compromís literari a partir dels clàssics de la literatura universal: Plató, Rabelais, Shakespeare, Goethe, Rilke, Borges, Calvino… Es titula Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal i està traduït per Jordi Bayod. També el publica Quaderns Crema. El títol de la introducció és tota una declaració d’intencions: «Si no salvem els clàssics i l’escola, els clàssics i l’escola no podran salvar-nos.» Llegiu-ne un fragment.

El dilluns 23 d’octubre a les 19.00, Nuccio Ordine i el músic Jordi Savall participaran en la primera sessió de les Converses a La Pedrera 2017.

L’editora de Quaderns Crema, Sandra Ollo, comenta la novetat a VilaWeb:

‘Un clàssic és un text que, tot i haver estat escrit temps enrere, continua il·luminant la nostra vida present; un llibre que, tot i el pas dels anys, desplega en obrir-se tot el coneixement que atresora sobre la condició humana i ens ajuda a entendre les nostres pulsions, el nostre món. L’experiència de la lectura és profundament transformadora, i la influència que un llibre pot exercir sobre el lector esdevé sovint una empremta gairebé indeble, únicament susceptible als matisos de la maduresa.’

‘Nuccio Ordine ens proposa un retorn als textos que ens han conformat com a civilització, un retorn a la nostra estructura profunda, perquè llegir és plaent, perquè llegir és formar-se, i llegir bé és conèixer-se; perquè el coneixement que ofereix la literatura, i per tant les diferents disciplines humanístiques, ens ajuda a viure millor, a entendre més, a desenvolupar el pensament crític i, per tant, a ser més lliures.’

Categories: literatura

SELLOUT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 14/10/2017 - 10:00
Sabeu que en anglès exitàs i traïció poden dir-se amb la mateixa paraula? Vull dir que tranquils i bon cap de setmana, que no és pas senzill que la incògnita i la ambiguïtat ens abandonin. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La revista Iris de Menorca parla de la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué

La revista Iris de Menorca parla de la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué -


El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 - ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (EL TALL EDITORIAL), la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí és la història d´un parany, d´una gran mentida, és la història d´una traïció -


He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme... Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer. (Eduard Riudavets Florit)


Per Eduard Riudavets Florit


És la historia d’un parany, és la historia d’una gran mentida, és la historia d’una traïció. Malgrat hagi gaudit molt de la seva lectura no m’he sentit còmode escrivint aquesta ressenya, ha estat fins i tot dolorós perquè vaig caure en el parany, em vaig creure la mentida i, també, ni que fos per desconeixement, vaig ser còmplice de la traïció.

Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, desvetlla la misèria que se’ns va voler vendre com una victòria, desmunta les bastides d’un edifici que es publicitava nou i que només era un potemkià decorat per disfressar la pervivència d’un sistema criminal, treu a la llum les vergonyes d’una època que s’ha pretès sacralitzar. En definitiva, és un esguard justament despietat a la fins fa poc unànimement encensada i hipòcritament anomenada “transició democràtica”.

És una novel·la complexa, de fàcil lectura però complexa, malgrat l’ aparentment senzillesa del seu fil argumental: la preparació d’un acte reivindicatiu per part d’una organització revolucionària i les posteriors conseqüències judicials.

Cal, però, situar-nos a l’època. Mort el dictador, el franquisme intenta maquillar la seva imatge a fi de perviure en el temps sota altres noms més homologables, amb aquest propòsit s’estableixen negociacions amb els que finalment esdevindran “l’esquerra oficial”. Mentre tant tots aquells que no estan disposats a aquesta mena de bescanvi ideològic són perseguits i empresonats.

“Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s’adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l’abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s’estava fent”.

Des de l’esquerra veritablement revolucionària es pretén, llavors, donar a conèixer la gran mentida que es prepara sota noms força altisonants: reconciliació nacional, esperit de consens, concòrdia social...

Noms que amaguen la gran traïció: l’acceptació del franquisme maquillat a canvi de parcel·les de poder tot abandonant pel camí la pròpia ideologia. Els qui es mantenen fidels als seus principis i no es rebaixen a entrar dins la fira són perseguits, marginats, silenciats...

“Com en la novel·la 1984 de George Orwell: crear un doble llenguatge, enganyar al poble, bastit una realitat fictícia a força de propaganda i mentides”.

He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme...

Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer.

No em puc estar d’esmentar l’ irònicament divertit episodi de la Jove Guàrdia Roja, l’emocionant i colpidora darrera conversa amb el pare, o el dolorós anàlisi del paper de l’Església Catòlica...

És evident pels que coneixem, poc o molt, Miquel López Crespí, que és una novel·la bàsicament autobiogràfica. Si més no, per a mi això és secundari, si bé dóna força i versemblança a la narració. El que és important és el missatge.

Avui, quan tants ens adonem que el franquisme no va arribar a morir mai, que disfressat ha perviscut en la majoria d’esferes del poder, que la mal anomenada transició democràtica fou una gran estafa teixida entre una esquerra entregada i una dreta desitjosa de tapar-se les vergonyes. Avui que això és motiu de debat arreu de l’estat, aquesta novel·la esdevé fonamental. Ens posa a l’abast la història silenciada, ens recorda que no tot foren claudicacions ni tothom acceptà el gran guinyol. És memòria recobrada.

En conclusió, una novel·la que tot just acaba d’arribar a les llibreries i que cal ser llegida. La recoman especialment a tots aquells joves que veuen amb insatisfacció l’actual estat de coses. S’adonaran que la rebel·lia no començà despús-ahir. Que tenen fonts on beure, i que no tothom va agenollar-se davant allò que estava establert.

A un moment donat escriu Miquel López Crespí: “Quina santa innocència la joventut! Creure’s capaç de canvia el món, mudar el costums, bastir un nou tipus d’existència!”. Si és així, llavors Miquel López Crespí és el més jove de tots. Això dóna esperança.

Revista Iris (Menorca, 13-IX-2017)


Categories: literatura

QUÈ SOM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 13/10/2017 - 08:22
Lo que el suave murmullo otoñal de los grillos es para nosotros, lo somos nosotros para los árboles como ellos lo son para las colinas y las rocas.                         Gary Snyder                         versió de Nacho Fernández Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

a quin any estem?

A la vorera em trobo 3 nois i noies d'uns 15 anys que canten L'estaca. Algú em pot confirmar a quin any estem?
Categories: literatura

El Festival Nacional de Poesia homenatja Josep Palau i Fabre

Vilaweb Lletres - Dv, 13/10/2017 - 02:00

A pesar dels canvis d’última hora a la programació, aquest cap de setmana arrenca el festival Nacional de Poesia a Sant Cugat del Vallès. El programa, que inicialment comptava amb 60 activitats, s’ha vist dràsticament retallat arran la intervenció dels comptes per part del govern espanyol que ha patit l’entitat que l’organitza, la Institució de les Lletres Catalanes. Amb tot, s’ha maldat per mantenir la qualitat de les propostes, on no hi falten homenatges a Palau i Fabre, els grans noms de la lírica en català i les propostes més fresques.

L’acte inaugural anirà a càrrec de Maria Arnal i Marcel Bagès i homenatjarà a Josep Palau i Fabre ara que es compleixen cent anys del seu naixement. Poeta, dramaturg, assagista, traductor, crític, i un dels principals experts mundials en Picasso, Palau i Fabre va ser poeta d’honor del Festival l’any 2007, un any abans de morir. En aquesta ocasió, la veu de Maria Arnal i la guitarra electritzant de Marcel Bagès oferiran la seva particular visió del poeta de Caldes d’Estrac en un espectacle que han creat expressament pel certamen.

Però més enllà de l’espectacle inaugural, la figura de Josep Palau i Fabre i el seu llegat es recordaran en més moments del festival. Així el 21 d’octubre Sam Abrams oferirà un recorregut per l’obra de l’autor de ‘Els poemes de l’Alquimista’ i tot seguit Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida cantaran i recitaran Bartomeu Rosselló-Pòrcel  Palau i Fabre. L’espectacle es diu ‘Desbesar roses’ i busca punts d’enllaç entre l’obra dels dos autors, amadors de la llibertat, actualíssims i ben universals.

Dijous vinent es farà la Nit de Poesia, la vetllada més emblemàtica del festival que celebra la diversitat de veus, estils i accents de la poesia catalana. L’espectacle d’enguany es diu ‘Connexions’, estarà presentat per Sebastià Portell i hi participaran un bon reguitzell de poetes que diran versos seus i també d’altres autors. Hi haurà Rosina Ballester, Eduard Sanahuja, Odile Arqué, Sebastià Perelló, Joan Duran, Rubén Luzón, Míriam Cano i Maria Carrera.

Al llarg de la setmana de durada del festival, Sant Cugat respirarà poesia amb un ampli ventall de propostes artístiques. Entre aquestes destaca ‘Màrius Torres: un poeta líric’, un recital protagonitzat per Emma Vilarasau, Ramon Madaula i Jordi Bosch. El programa contempla també conferències i petits recitals i concerts sobre l’obra de poetes ben diversos. Així es parlarà del cos de la dona i les relacions amoroses en l’obra de Vicent Andrés Estellés i Maria Mercè Marçal, es musicaran poemes de Guimerà, recitals de Gabriel Ferrater i David Caño i Meritxell Gené presentaran el seu darrer projecte conjunt, ‘Nictàlgia’.

Categories: literatura

Jaume Cela: ‘Nosaltres no fabriquem nens antiespanyols’

Vilaweb Lletres - Dj, 12/10/2017 - 22:00

En Jaume Cela (Sarrià, Barcelona, 1949) és un mestre jubilat. Ha dirigit el CEIP Escola Bellaterra durant molts anys, pertany a l’associació de mestres Rosa Sensat i a la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i enguany ha viscut un fet singular: ha publicat quatre llibres i ha tingut tres néts. Fem broma sobre la necessitat d’anar a cavar alguns clots de figuera, en acabar l’entrevista, per anar compensant la dita. Ha publicat més d’una seixantena de títols i el 2008 li van atorgar la Creu de Sant Jordi per totes les seves aportacions. Assegura que el títol i la portada de La vida és vella (Catedral, 2017) els deu a la seva editora, que va ser ella qui els va suggerir. ‘La portada em va sorprendre molt, però en Juli Palou, a la presentació, va parlar del valor simbòlic del fang, del fet que és modelable i que no té arestes i, per tant, és un símbol de la felicitat i de la plenitud. Això em va agradar molt’. També ha publicat amb Eumo el llibre Us volia dir… Amb ell repassem els relats d’aquesta vida vella i una mica la situació de l’ensenyament a casa nostra.

—Heu construït el llibre de relats a partir de monòlegs que fan els protagonistes amb una varietat gran d’interlocutors dels quals no sabem res. Per què aquesta fórmula tan difícil però que dóna tanta unitat al volum?
—És que la gent gran normalment fem això. Ens convertim en narradors de la nostra història i necessitem algú que ens escolti. Expliquem les batalletes un cop i un altre i les repetim. La gent gran és la memòria de la humanitat, però és una memòria rosegada, fragmentada, que arriba a l’extrem fatal quan es produeixen els deterioraments cognitius.

—Una experiència que no us heu estat de retratar en el relat més breu del conjunt…
—Sí, és el més curt, perquè per experiències semblants sé que arriba un moment, després de les preguntes múltiples, en què l’altre calla, i quan passes a aquest silenci és molt difícil entrar-hi.

—En aquesta obra heu volgut remoure el lector d’alguna manera: la malaltia, la solitud, l’envelliment i la mort són els temes que hi predominen…
—És que l’etapa de la vellesa és molt interessant, però té tot un seguit de decrepituds que s’han de tenir presents. La memòria, l’oïda i la vista ja no són les mateixes d’abans i em fan mal parts del cos que ni sospitava que existien, però, alhora, a la vellesa pots viure el món amb una tendresa enorme, sobretot quan tens néts. Tot té una cara i una creu, i és cert que l’envelliment comporta una sensació de pèrdua, però no podem parlar de la vellesa en abstracte, igual que no existeix l’adolescència sinó els adolescents. Per a alguns la solitud és una llosa i per a d’altres és un moment creatiu extraordinari. Hi ha qui s’angoixa quan veu que té més passat que futur i hi ha qui això l’estimula a fer coses que no es pensava que faria. En l’obra hi ha tretze personatges singulars, amb moments més còmics i amb moments més dramàtics, perquè la vida és això, una barreja.

—Vós heu estat mestre durant tota la vida laboral, i potser les coses han canviat, però em fa la sensació que de l’envelliment no se’n parla gaire, a l’escola…
—És que tot té el seu procés. Quan jo era jove s’amagava la sexualitat; després, a poc a poc, es va anar assumint a l’escola, primer com una explicació fisiològica i després com a quelcom molt més complex en què entra en joc tot el sistema d’emocions. Ara, els temes de la mort i el dol comencen a tenir presència als centres perquè els mestres han d’acompanyar els estudiants en la descoberta del món. Els nens veuen morir mascotes, avis, i de vegades gent molt més pròxima, fins i tot amics, i ara hi ha molta reflexió que ajuda a superar el dol. Tots ens morim, és una contingència humana que ara és al currículum.

—La vellesa tampoc no ocupa un espai preferent entre els models a seguir: se’n parla als mitjans, se’n fan reportatges, però no hi ha sèries de televisió sobre la vellesa, per exemple…
—És que la vellesa moltes vegades s’associa a la decrepitud quan, en canvi, és una època molt vivencial, l’última oportunitat que et dóna la vida de fer coses. Per exemple, jo no m’he pogut desvincular mai de l’educació, continuo fent cursos de formació, explico la meva experiència docent, però hi ha molts mestres que han aprofitat la jubilació per fer altres coses. Jo he viscut l’ensenyament amb tanta intensitat que m’hi continuo dedicant, tot i que i també em dedico als meus cinc néts, que han estat un regal inesperat de la vida.

—En els relats hi ha aquest joc que plantegeu amb la memòria i, per tant, un record explícit de les relacions sexuals que, malgrat tot, cap dels personatges no manté…
—És cert, no em preguntis per què perquè no sabria què contestar-te. El record si que hi és molt present perquè la gent gran, com he dit abans, són la nostra memòria, però no n’he posat cap que mantingui relacions, és veritat. I és cert. Per exemple, també hi ha molt poques pel·lícules que parlin d’aquest fenomen, de la passió o les relacions entre la gent gran, però per descomptat que pot succeir, simplement jo no ho he plasmat en cap relat.

—Us ha estat més senzill escriure per a adults que per als més joves?
—No, jo he escrit igual que com ho faig per a nens o, millor dit, igual que com escric per a joves. No hi ha cap mena de diferència entre escriure per a joves i escriure per a adults, el que hi ha és un mercat i els joves són considerats un grup potencial, però estic convençut que un jove pot llegir qualsevol obra per a adults, tot i que en farà la seva pròpia interpretació. Per a nens sí que s’ha d’escriure de manera diferent. M’explico: quan escric per a adults no em sento responsable d’allò que escric ni d’allò que entenen els lectors i quan escric per a nens, sí. Qualsevol tema es pot treballar per a tots els públics, allò que canvia és la manera de fer-ho. Quan escrius per a nens formalment has de vigilar molt la manera com construeixes el relat. Per la forma, no pel tema, perquè jo he escrit per a nens sobre temes com el dolor, la mort o l’eutanàsia, però has de ser responsable de la seva reacció. El lector adult i el lector jove, en canvi, tenen més recursos.

—El país passa per uns temps convulsos, i sembla que l’ensenyament també. Per a vós, que encara hi dediqueu bona part del temps i de la passió, quins són la situació i els grans debats?
—Doncs mira, és veritat que és un moment molt intens i que ara hem de veure com ens adaptem a les noves realitats que apareixen. Per a mi un dels grans temes és la innovació a l’escola, però mai no hem d’oblidar que aquesta innovació sempre ha estat en diàleg amb la tradició anterior i que cal mantenir-ne les coses que funcionen millor. S’ha de veure què ha de canviar i què s’ha de mantenir per tal que l’acció educativa hi sigui. Per a mi, els grans temes ara són la innovació, la manera de fer una escola veritablement inclusiva i la manera d’establir els vincles de relació entre els adults. I després hi ha un debat molt intern, com hem d’enfrontar-nos a aquells que diuen que les escoles adoctrinen els nens, que és una cosa que no és certa en cap cas. Mai a Catalunya no hi ha hagut cap mestre que hagi adoctrinat els seus alumnes. Nosaltres no fabriquem antiespanyols.

—Sigui com sigui, és cert que els mestres hauran hagut de gestionar conflictes importants derivats de les imatges dels darrers dies. M’han comentat, per exemple, que els nens ja no volen jugar a policies perquè peguen els avis…
—Una de les coses importants que hem de tenir clara és que és bo que s’hagin vist aquestes imatges en família i que se’n parli i que aquest tema arribi a les escoles perquè els nens porten la vida als centres educatius i hi hem de fer front, no hi ha mons separats. Allò que passa és que els nens petits necessiten molta seguretat i, per això, divideixen el món entre bons i dolents de manera instintiva. A la vida això no existeix, tots som de les dues maneres i tots tenim les nostres línies vermelles. En aquestes casos, els mestres han d’acompanyar els comentaris i els debats i han d’ajudar els alumnes a ampliar les perspectives, sense deixar mai el debat tancat. És un tema molt difícil i l’arrencada d’aquest curs ha estat molt complicada perquè veníem de les imatges del terrorisme i ara hem vist aquestes altres. En el cas dels adolescents, aquestes imatges serveixen perquè s’adonin de les ambigüitats humanes. Per exemple, els mossos que protegien algunes escoles potser eren els mateixos que havien actuat a Can Vies. Han d’aprendre que el món no es divideix entre bons i dolents. Hem d’observar molt bé com juguen i aprofitar-ho. Ara, per exemple, ja n’hi ha que juguen a policies i votants, perquè els infants són molt forts i troben els seus mecanismes de defensa i les explicacions del món en el joc. Per a mi, els mestres que no volen parlar del món real s’equivoquen.

—També heu tret un altre llibre, amb Eumo, Us volia dir, que fa una reflexió sobre la paternitat…
—Sí, em vaig adonar que sempre havia escrit moltes coses a partir de la meva perspectiva com a mestre i director d’escola, i de fet, amb l’editorial havíem decidit de tornar a fer alguna cosa semblant, però els vaig explicar que tenia aquest llibre i hi van creure. Jo em pensava que volia deixar unes reflexions als meus fills sobre la paternitat –per tant, els interlocutors han estat els meus fills–, però espero que serveixi per a molta més gent. És un llibre molt personal, que té trets autobiogràfics i en què apareixen persones importants. És el llibre més íntim que he escrit, m’hi he despullat com a pare.

—D’on va venir la necessitat d’escriure aquest text?
—Una mica d’algunes coses que es parlen en família. Jo necessitava deixar-les per escrit sabent que no eren només paraules, sinó que els fills es podien posicionar sobre allò que havia fet perquè ho sabien. És un regal, una espècie d’herència: com que no els puc deixar diners ni propietats els he deixat allò que sento per ells i per la literatura i el cinema.

Categories: literatura

Versos contra la violència (els participants)


Em plau passar la llista de les persones que van participar als dos recitals de Versos contra la violència, el 7 d'octubre a La Ràpita, i el 8 d'octubre a Roquetes, a banda de totes les persones que van mostrar la seva solidaritat i que no els era possible assistir.
Espero no haver-me deixat ningú. 
Més informació a l'etiqueta d'aquest mateix blog, o a l'esdeveniment del facebook.
Properament, més notícies, perquè Versos contra la violència no ha acabat les seves activitats.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM
.
Adriana Alonso-Villaverde, Ajuntament de Roquetes, Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Agustí Clua, Andreu Carranza, Àngel Martí, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Begonya Ferré, Biblioteca Mercè Lleixà, Carme Cruelles, Carmen Martínez, Conxita Jiménez, Cor Flumine, Daniel Ruiz i Pallach, diLLUMS d’Arts al Forn, Dolors Roo, Eduard Carmona, Eduard Sánchez, Eduardo Margaretto, Emigi Subirats, Emili Rosales, Enric Panisello, Èrika Ferraté, Ernest Redó, Esther Baiges, Fede Cortés, Gerard Lluís Climent, Glòria Fandos, Jesús M. Tibau, Joan Arrufat, Joan Todó, Joana Serret, Jordi Duran, Josep Igual, Josep Messegué, Juan Manuel Garcia, Judit Torné, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Mar de fora, Maria José Benlloch Estellé, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Menasanch, Òscar Olagaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Ricardo Gascon, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, Txell Aixarch, Vicent Pelllicer, Xavier Aragó i Zoraida Burgos
Categories: literatura

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 - En record dels companys i companyes de lluita antifeixista morts recentment (Isidre Forteza, Llorenç Buades, Bel Rosselló, Domingo Morales, Jaume Adrover...)

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 - En record dels companys i companyes de lluita antifeixista morts recentment (Isidre Forteza, Llorenç Buades, Bel Rosselló, Domingo Morales, Jaume Adrover...) -


-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.


El que moria amb l´avanç dels reformistes del règim i els pactes amb l’esquerra eren precisament tantes il·lusions alimentades en dècades de sorda resistència, de presons i humiliacions constants. S´anaven desfent, com el sucre dins l’aigua, les fràgils organitzacions aixecades després d’anys i més anys de patiments.

Començava una època diferent.

Bastava veure per la televisió el rostre dels nous ocupants de les cadiretes institucionals. Els anys de presó, les llargues nits d´interrogatoris en els caus policials només havien servit per a consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins. Calia aturar l’embranzida popular. Es veia ben clarament la trampa que va significar presentar-nos, mancats de diners i sense estar legalitzats, a les eleccions del quinze de juny. Com havíem caigut en el parany? Mal d’endevinar. Potser el desig impetuós de sortir de les tenebres de la clandestinitat, donar la cara, dir el que pensàvem. Però així com uns tenien la tribuna televisiva al seu abast, la premsa oficial, el suport d´una administració ensinistrada en el servilisme més barroer, milers de funcionaris al seu servei, nosaltres ens havíem de conformar amb poder fer arribar el nostre missatge als companys que compareixien a la plaça o al teatret que teníem assignat. Ni una notícia com pertocava en els diaris, ni pressupost per a pagar luxosos cartells, anuncis en tots els mitjans de comunicació. En relació als comunistes, tan sols legalitzaren els carrillistes, els partits que jugaven amb les cartes marcades acceptant tot el que volgué una ferotge dictadura que s´autotransformava per a mantenir-se en el poder.

Ens haguérem de presentar sota la tapadora de les diverses agrupacions d’electors de les quals ningú no havia sentit parlar mai.

Quin sentit tenia participar en tan grotesca farsa electoral? Qui ho podia saber! Ara era summament difícil esbrinar l’origen de llunyanes decisions, desxifrar el significat de tants somnis esvanits en el temps. Segurament pensàvem que la desfeta no seria tan profunda i definitiva. La joventut? Qui pensava en la derrota? El poder que ens aclaparava era immens. Però si el règim no havia estat capaç d’acabar amb la dèria llibertària del poble... com ho podrien aconseguir els nous gestors del sistema?

Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s´adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l´abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s´anava fent. L´eixelebrat optimisme d´uns joves de vint anys no ens deixava copsar a fons el significat d’una calculada permissivitat.

Després de la mort en atemptat de l’almirall Carrero Blanco, es feia evident per als sectors més intel·ligents de la burgesia que era urgent transformar el règim sorgit de la victòria del 39.

Tot va anar a una velocitat vertiginosa.

En Felip, un company del ram del comerç i que al cap de poques setmanes se suïcidaria obrint el grifó del gas de la cuina, em digué, esverat:

-La situació és difícil però no sé per quins motius hem de canviar de tàctica i estratègia. Abandonar la lluita per la República i el Socialisme? Quin sentit té? O no hem après res dels llibres d’història? Després d’una època de repressió, malgrat que sembli que mai no podrem sortir de les catacumbes, arribarà un nou dia esplendorós per al poble. No cal apuntar-se a la taula dels vencedors, renunciar al que sempre hem defensat. Es tracta de resistir i esperar temps millors, ferms en les idees i principis que ens alletaren. La fira electoral amaga les contradiccions del sistema. Però, en passar el carnaval de mítings i caravanes, els treballadors s´hauran d´enfrontar novament amb els problemes de sempre i ressorgirà, potent, amb més força que mai del cau on l’han enfonsat els oportunistes. Cal resistir, malgrat que sigui des de la més absoluta marginalitat, sense esperar mai cap favor de qui comandi en cada conjuntura històrica.

Segurament hauríem d’haver seguit els seus consells. És el que va fer Lenin, a Rússia, després del desastre de 1905 i del fracàs de les expectatives per acabar amb el tsarisme.

En Felip volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisè sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Felip era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En una de les darreres assemblees de l´organització, una trista reunió a un local ja mig buit de mobles i llibres, exposà aquestes idees sense amagar cap de les preocupacions que el dominaven.

Mai més no el vaig tornar a veure.

La notícia del suïcidi aparegué destacada en els diaris de Palma. Havia estat un activista prou conegut i els periodistes es preguntaven pels motius d’aquella inesperada decisió justament quan, escrivien, començava la democràcia per la qual havia lluitat tant.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Categories: literatura

COLOM I ISLÀNDIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 12/10/2017 - 09:27
El cuc i la força de la gran literatura: hi ha un fil estès entre Colom i Islàndia, i entre les sagues i la conquesta hispànica d'Amèrica. Així ho deixà escrit, si més no, el polític i periodista i futur heroi cubà José Martí en un article ("Un congreso antropológico en los Estados Unidos") publicat al diari La Nación el 2 d'agost de 1888: Colón oyó en su viaje a Islandia, en 1477, las historiasJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Amb microcontes, a la XII Jornades de les lletres ebrenques


La propera setmana tindrà lloc una cita fixa, que ja fa dotze anys que dura, les XII Jornades de les lletres ebrenques a Amposta (podeu veure el programa en aquest enllaç).Hi seré present diversos dies, però de forma molt especial el 19 d'octubre al matí, en un acte amb alumnat de 1r d'ESO de l'Institut Ramon Berenguer IV, i amb el microconte per bandera.
Categories: literatura

ISPS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 11/10/2017 - 09:00
Ja sé que potser no n'heu de fer res, però entremig de tanta bestiesa retòrica, de tant minifundisme mental, de tant pal de bandera i del bany de parenostres legalistes, a mi deixeu-me l'orgull dels amics savis retrobats. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura