literatura
Josep M, Llompart i ela meus primers literaris
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".
El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.
Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".
Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.
També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).
En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.
Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).
Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.
Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.
Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]
El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.
En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.
Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)
balanç favorable
Trobo deu cèntims al carrer. De seguida m’envaeix aquella alegria desproporcionada, en funció del valor de la moneda, i que es basa sobretot en la falsa impressió que el destí ens ha estat favorable, que la vida ens somriu, que ens regala uns diners guanyats sense esforç, caiguts del cel, en aquest cas gairebé de forma literal. Aquesta faceta de l’activitat humana sempre té un balanç positiu, perquè tothom alguna vegada, amb més o menys fortuna, ha trobat monedes, o fins i tot bitllets, i el fet comporta satisfacció, i el recordem, i expliquem l’anècdota en arribar a casa. Per altra banda, no tenim en compte l’alta possibilitat que haguem perdut diners de forma descuidada algun cop, escolats per un forat de la butxaca o entre els maldestres dits. Ignorem aquesta dada, i pensem que el balanç entre diners perduts i trobats ens és favorable, o ho volem pensar, i sentir-nos victoriosos davant la vida, ni que sigui per deu cèntims.
La poesia mallorquina i les traduccions: Víctor Gayà
Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per lembranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc dalba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha publicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)
Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana
Víctor Gayà
Víctor Gayà va néixer a Palma lany 1952. És psicòleg de professió i col·labora dençà fa molts danys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista SEsclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per lAjuntament de Calvià, va sortir lany 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment lassaig i la biografia. En el camp de lassaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que sha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.
Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per lembranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc dalba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).
La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i leditor Joan Cerdà en lhistòric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions dEivissa que, sota el títol Els problemes de lescriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la, va sortir publicat en el capítol Els problemes de lescriptor català del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
No ha destranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que la traducció de l'antologia El mecanisme del temps [El mecanismo del tiempo (Calambur Editorial)] ja és al carrer, puc afirmar que no sha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació daquestes retxes, li vull expressar lagraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible traïda a la forma i al contingut que li havia donat lautor. I també vull dir-li que mhan agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de ladjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir loriginal com pertoca el que fa és recrear, interpretar, modificar substancialment els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir lautor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.
Autors de sa Pobla - Llibres de Miquel López Crespí
Cutura i país - Alguns llibres de l´escriptor Miquel López Crespí - Miquel López Crespí començà les seves col@laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes l'any 1969: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984); No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort).
López Crespí (Sa Pobla 1946)
Miquel López Crespí començà les seves col@laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes l'any 1969: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984); No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort).
En temps de la dictadura era corresponsal de moltes publicacions d'esquerra. L'any 1978 entra a formar part de la direcció del Partit Socialista de Mallorca (PSM) i va ser membre del consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra, Mallorca Socialista. Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel@la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel@la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de poesia "Ciutat de Castelló 1985", Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Poesia "Ciutat de Xàtiva 2003", Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc.
Col@laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. Miquel López Crespí ha escrit de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història local a la revista Sa Plaça, de cultura, història i nacionalisme a L'Estel... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de noranta llibres de narrativa, poesia, teatre,
Obres
No ficció
"Cultura i antifranquisme". Barcelona: Ed. de 1984, 1999
"No era això: Memòria política de la transició". Assaig. Lleida: El Jonc, 2001
Temps i gent de sa Pobla . Consell Insular de Mallorca - Ajuntament de sa Pobla, 2002
Literatura mallorquina i compromís polític : homenatge a Josep M. Llompart. Palma: Cort, 2003
Les danses de la terra. Palma: Govern Balear-Conselleria de Medi Ambient, 2005
"Cultura i transició a Mallorca". Palma: Roig i Montserrat, 2006
Dos viatgers romàntics : George Sand i Frédéric Chopin. Palma, 2006
"Sa Pobla i la història". Memòria històrica. De la col·lecció Uialfàs- Ajuntament de Sa Pobla (Gener 2008).
"Cinema del segle XX". Palma: El Tall, 2010
Els altres comunistes i la transició. Lleonard Muntaner Editor, 2014.
Repressió i cultura durant el franquisme. Lleonard Muntaner Editor, 2014
Llibre de viatges. El Tall Editorial, Palma 2021 Fets i personatges (El Tall Editorial, Palma, 2022)
Narrativa
A preu fet. Palma: Turmeda, 1973
La guerra just acaba de començar. Palma: Turmeda, 1974; Tigre de Paper Edicions, 2012
Històries per a no anar mai a l'escola. Barcelona: Laia, 1984 [juvenil]
Paisatges de sorra. Gandia: Ajuntament, 1987
Notícies d'enlloc. Palma: Ifebal, 1987
Necrològiques. València: Ajuntament, 1989
Crònica de la pesta. Llibres del Segle, 1993
Vida d'artista. Llibres del Segle, 1995
Històries del desencís. Palma: Moll, 1995
Corfú. Palma: Cort, 1999
Un tango de Gardel en el gramòfon. València: 7 i mig, 2001
Estat d'excepció. Lleida: Pagès, 2001
Un viatge imaginari i altres narracions. Palma: Fundació Sa Nostra, 2007
Visions literàries de sa Pobla. Llorenç Gelaber Editor, 2018.
Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor, 2019)
Parets de foc (El Tall Editorial, 2020).
Camins literàris (Ona Mediterrània) Palma, 2022
Novel·la
Estiu de foc. Barcelona: Columna, 1997
L'amagatall. Palma: Caixa de Balears, 1999
Núria i la glòria dels vençuts. Lleida: Pagès, 2000
La Ciutat del Sol. Palma: Òmnium Cultural, 2000
La novel·la. Eivissa: Res Publica, 2002
Corambé : el dietari de George Sand. Lleida: Pagès, 2004
El darrer hivern de Chopin i George Sand. Barcelona: Proa, 2004
Defalliment : memòries de Miquel Costa i Llobera. Pollença: El Gall, 2005
Damunt l'altura : el poeta il·luminat. Lleida: Pagès, 2006
La conspiració. Castelló de la Plana: Antinea, 2007
París 1793. Palma: El Tall, 2008
Els crepuscles més pàl·lids. Palma: Lleonard Muntaner, 2009
Una Arcàdia feliç. Lleonard Muntaner Editor, 2010.
Gardènies en la nit. El Tall Editorial, 2011.
Caterina Tarongí. Lleonard Muntaner Editor, 2013)
Temps de matera. Lleonard Muntaner Editor, 2015).
Allò que el vent no s´endugué. El Tall Editorial, 2017)
Joc d´escacs (Llibres del Segle, 2018).
Un hivern a Lluc. El Tall Editorial, 2019)
El vicari d´Albopàs. Ajuntament de sa Pobla, 2020.
Foc i fum. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1983
Les Plèiades. Andorra la Vella: Cercle de les Arts i de les Lletres d'Andorra, 1991
El cicle dels insectes. Palma: Moll, 1992
Els poemes de l'horabaixa. Andorra la Vella: Cercle de les Arts i de les Lletres d'Andorra, 1994
Punt final. Palma: Moll, 1995
L'obscura ànsia del cor. Palma: Universitat de les Illes Balears, 1996
Planisferi de mars i distàncies. Barcelona: Columna, 1996 Revolta. Palma: Moll, 2000
Record de Praga. Palma: Capaltard, 2000
Llibre de pregàries. Barcelona: Editorial Andorra, 2000
Un violí en el crepuscle. Barcelona: Viena, 2000
Perifèries. Alacant: Aguaclara, 2001
Rituals. Eivissa: Res Publica, 2001
Cercle clos. Maó: Institut Menorquí d'Estudis, 2003
Temps moderns : homenatge al cinema. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2003
Antologia (1972-2002). Palma: Caixa de Balears, 2003
Lletra de batalla. Alzira: Bromera, 2004
Calendaris de sal. Barcelona: Viena, 2006
Les ciutats imaginades. Valls: Cossetània, 2006
El cant de la Sibil·la. València: Brosquil, 2006
El mecanisme del temps. Calambur Editorial, Madrid 2007.
Naufragis lents. Palma: El Tall, 2008
Espai secrets. Palma: Can Sifre, 2009
Dies irae (La Lucerna, 2019)
Textos autobiogràfics
L'antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Palma: Lleonard Muntaner, 1994
Breviari contra els servils : dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie. Palma: Calima, 2002
Novel·la, poesia i teatre - Memòries 1968-2008. Palma: El Tall, 2009
Teatre
Autòpsia a la matinada. Palma: Ajuntament, 19 76
Homenatge Rosselló-Pòrcel. Alacant: Diputació, 1985
El cadàver. Lleida: Pagès, 1998, estrenat per la Companyia Taula Rodona al Teatre Principal de Palma
Acte únic. Palma: Universitat de les Illes Balears - Consell Insular de Mallorca, 2000
Els anys del desig més ardent. Palma: Universitat de les Illes Balears - Consell Insular de Mallorca, 2004
Carrer de Blanquerna. Palma: Can Sifre, 2006
Sa Pobla i els escriptors mallorquins - Pàgines del dietari de Miquel López Crespí
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats..." (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades
Mallorca 2006. El mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.
A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.
La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...
Els guanyadors dels premis literaris Ciutat de Tarragona 2006. L'escriptor Miquel López Crespí és el primer per la dreta.
En els poemaris dels quals hem parlat en altres alticles, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.
Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!
Sl'important, a l'interior
Dos nois d’uns dotze anys estan plantats en una cantonada, amb actitud d’esperar que els passin a recollir. Fan tota la cara de ser germans, fins i tot bessons, de tant que s’assemblen des de l’altre costat de carrer. Han superat aquella edat en què a casa decideixen vestir-los igual, o perquè fa gràcia, o per no haver de pensar, o perquè així no es discuteixin. Ara ja comencen a voler marcar la seva identitat, a diferenciar-se, d’acord amb el seu gust i estil propis.
Deuen sortir de classe de música, perquè a l’esquena sobresurten dues fundes de guitarra, de colors diferents, les fundes, perquè les guitarres de l’interior no es veuen, i potser sí que són iguals.
Com tantes vegades s’ha dit, l’important és a l’interior, i les diferències entre fundes de guitarra, i entre l’estil de vestir, no són tan rellevants com la qualitat de l’instrument, o el lligam entre dos germans que vesteixen cadascun a la seva manera.
Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Hauríem dhaver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven lenteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni destiu, la follia de la sang que bull a les venes, lefecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana (Miquel López Crespí)
La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.
La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. Tenc son, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.
Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.
Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que lhome engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si lhome és a latur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a linterior de les cases. Boira, neu i obscuritat!.
Ja entenc les seves raons. Però com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones daltres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, dentretenir-me amb joves dindrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap duna setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava lintercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.
Hauríem dhaver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven lenteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni destiu, la follia de la sang que bull a les venes, lefecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana
Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?
De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.
La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.
Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava lexigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.
Amb els companys i companyes que acabaven darribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a lorganització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a lexterior i sortir uns dies de lasfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda denciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de leditorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves desquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!
Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!
Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.
Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales dart modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent sendugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...
Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.
Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.
Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.
Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
La transició i la continuació del franquisme
...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)
La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans
Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009
Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.
Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.
Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.
El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.
Web Llibertat.cat
Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)
Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)
14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.
Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.
Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.
Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).
Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.
El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.
Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.
Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.
"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
tot i el 50%
Reunió per vídeoconferència a la feina, en una sala d’urgència. Un company informàtic ha de muntar pantalla, ordinador, micròfon, cablejat divers, etcétera, a tota pressa, sota la pressió de tothom que està assegut esperant. Jo m’hi aproximo, més per donar suport moral que altra cosa, procurant no molestar, almenys.
Llavors tinc una visió que no esperava, que m’obre una nova dimensió vital, i que em deixa sorprès, perplex, astorat: l’informàtic inserta a la ranura corresponent un cable HDMI... al segon intent! Al primer l’havia posat a l’inrevés, sense que el 50% de possibilitats de fer-ho bé servís per a res, com la resta de mortals, vaja. En el meu interior això em reconcilia amb les meves maldestres capacitats per a lluitar contra malvats estris ofimàtics, quan mai encerto, el que sigui, a la primera.
Rondalla del mal pas, d'Isabel Jordà, presentació a Tortosa
El passat 20 de setembre vaig participar a la presentació de la primera novel·la d'Isabel Jordà, Rondalla del mal pas (Cossetània Edicions) que va obtenir el XXXV Premi de Narrativa Vila d'Ascó.
A totes les presentacions que faig m'agrada que hi hagi algun element diferent, especial... i en aquest cas fou sense dubte l'espai.
L'acte estava organitzat per Lo Taller, un col·lectiu de pintors que tenen un taller conjunt per a desenvolupar el seu art, i que des de fa uns anys organitzen un mercat d'art solidari durant les festes de Nadal, on col·laborem els diLLUMs d'arts al forn escrivint textos improvisats inspirats en les obres exposades.
L'espai, ple d'obres d'art, olor de pintura, i els estris més o menys ordenats, és molt suggerent, i és quasi impossible no ser tocat per la inspiració. És un encert que que també dediquin aquest espai a fer actes literaris i musicals, perquè totes les arts parlen entre elles amb facilitat, s'enriqueixen.
D'altra banda, l'organització d'un acte com aquest, a càrrec d'una entitat amb un capital humà implicat, té totes les garanties d'èxit, com va ser el cas de la passada presentació.
Força gent per a escoltar què explicàvem d'aquesta novel·la, ambientada a principis de segle XX, amb un protagonista que es menja tota l'atenció, Toni de Lilo, un xiquet primer, trapella a Ascó, agosarat, intrèpid, ambiciós, jugador, a qui la vila de seguida se li fa petit i necessita anar-se'n a Barcelona, on e sposa a servei del comte de Fluvià, convertint-se en la seva mà dreta (o el puny esquerre).
La novel·la entra així en una segona part, deixant a una marge (sense oblidar del tot), les tradicions i costums d'una poble rural vorar el riu com Ascó, per a endinsar-se en aquella pletòrica barcelona en ebullició, on Toni no para de créixer i es veu capaç de tot, fins que una escena a la platja de Pequín li fa un clic al cervell que li canvia l'actitud, que li fa adonar-se d'on són els límits que una persona pot admetre.
Sa Pobla i els seus escriptors: Miquel López Crespí
50 anys de literatura i compromís polític La revista l´Altra Mirada (Fundacions Darder-Mascaró) entrevista l´escriptor MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Biel Pérez i Pep Valero
Minteressa la cultura, la literatura La política també mha interessat sempre i mha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. Laparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i davanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de lextrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració dun dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que sho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments dimmigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps den Hitler! En preocupa molt la feblesa de lesquerra. (Miquel López Crespí)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: Literatura i compromís polític
A lhora convinguda en Miquel ens obri les portes de ca seva i, fidel al seu tarannà, ens obsequia amb dos llibres. Per a en Pep, que coneix bé la seva producció literària, el darrer que acaba de publicar: Parets de foc; per a en Biel una història damor: Els crepuscles més pàllids.
Després de les presentacions (en Miquel i en Biel no es coneixien) i les fotos corresponents, ens acomodam perquè es gravi bé lentrevista.
Enviau-me les fotos per Facebook perquè no em maneig gaire bé amb les noves tecnologies; fins als anys noranta escrivia amb una màquina de cent anys, que encara és per allà
Vida i miracles
Potser vos nhauria dhaver preparat un resum, però el podeu trobar a Internet. Jo som un allot de Sa Pobla, vaig néixer el 46 Som casat i tenc dues filles, de 37 i 25 anys.
El primer llinatge no és gaire pobler
No; el López va venir de presoner republicà lany 40 i va estar en els camps de concentració feixistes daquella zona (que nhi havia) i a la presó de Sa Pobla. I es va casar, va tenir sort, amb una allota poblera de casa conservadora catòlica.
Degué ser un escàndol
Un gran escàndol; el capellà no els volia casar. El capellà era família llunyana de ca nostra, de la part poblera; i això de casar-se amb un presoner republicà Va ser molt sonat. Així com de pare venim de rojos, de part de Sa Pobla venim de cacics. El tio de mumare era el cap dUnió Patriòtica, partit fundat a lèpoca del dictador Primo de Rivera, i també era el Batle. I sempre ha tingut com a bons records a Sa Pobla, perquè va ser limpulsor de la construcció de lEscola Graduada (aquell edifici gran que encara hi és) i de la conducció de laigua potable al poble. I això sha mantingut. Es va exiliar amb la República.
Estudis
Jo només vaig fer fins a quart, a lInstitut que hi havia a Sa Pobla, a la Plaça del Mercat; que abans havia estat lloc dinternament de republicans. Era un magatzem de garroves que després va ser reconvertit en institut. Quan ens mudàrem a viure a Palma, vaig anar al collegi La Salle. De cara als estudis no hi havia problemes econòmics; una germana meva és metgessa i laltra professora, però jo, ja a quart em vaig liar amb Ràdio Espanya Independent Ja teníem un grup aquí, amb companys del Lluís Vives, que es deia Nova Mallorca i enviàvem cròniques. Encara men record de les adreces: a París era la seu de LHumanité, Boulevard des Poissonniers, 9; i Roma era a la seu de LUnità, Via delle Botteghe Oscure (es sorprèn de què nosaltres li endevinem aquesta adreça italiana). Hi havia una comunicació molt ràpida; això era anònim.
Quants danys tenies?
Catorze
Catorze anys i ja enviaves cròniques ! Com neix això, com senganxa?
Això senganxa amb les històries familiars de la guerra. Jo, de menut, dins ca nostra, només he sentit històries de la República. Ràdio Pirenaica jo era molt (pecero). Dadolescent era la meva malaltia infantil, que diríem Aquests (es refereix a en Pep, rient) ens deien que el izquierdismo era la enfermedad infantil del comunismo (rialla fresca).
Pep: això deia en Lenin
Sí, però nosaltres ho dèiem a linrevés: el derechismo enfermedad infantil del carrillismo (rialles).
Quines figures, quins models didentificació han marcat el teu tarannà?
Identificació per part de la dreta poblera, no. Jo respect la família; i respect les coses positives que pogué fer el batle dUnió Patriòtica, però la meva influència republicana des de jovenet és clara. Endemés, en el taller de pintura de mon pare shi reunien els expresoners; els horabaixes, quan acabaven la feina. Molts dells es varen casar amb pobleres i varen tenir una certa influència dins el poble. Què voleu que vos digui? Jo, amb la família, a aquesta edat ja coneixia tota la història de la República. Després ho vaig anar confirmant de forma autodidacta. Investigava les coses que jo sabia; ja comprava damagat en Thomas, Ruedo Ibérico, materials de París tot el bròquil aquell.
Quan pensares que podies dedicar-te exclusivament a lescriptura?
Bé, jo he fet una senda de vida com molts dautodidactes. He passat per diversos oficis. Ajudant a mon pare en el taller de pintura; no vol dir que fos una feina esclava, mencarregava danar a cobrar factures, danar a cercar materials, de tornar els cotxes que ens havien duit No era allò destar esclau, esclau, esclau no sé si ho hagués aguantat! Jo, amb el sis-cents, feia feines complementàries (ara necessitam cinc quilos de blau, ara necessitam aiguarràs ). Però la vaig deixar quan vaig anar a la mili: dos anys a Cartagena, a Infanteria de Marina. Quan vaig tornar em vaig casar i, en aquell temps, es va produir el meu acostament a la literatura. Primer vaig estar una temporada fent de delineant a la Cooperativa dArquitectes Progressistes que hi havia per devora lEstudi General: un germà de na Lila Thomàs, en Pere, Na Joana Roca, que era maoista en aquell temps, En Manolo Cabellos, En Carlos García Delgado, a vegades venia en Miquel Tugores, un arquitecte portugués que nomia Joan Vila, anarquista A mi em tenien de delineant, un parell danys, però no pagaven molt; encara men recordo del preu. Quan ells presentaven un plànol eren 500.000 pts.; era el preu estipulat, legal, del Collegi dArquitectes. Als delineants ens pagaven 60 pts. lhora. De totes les maneres, la teoria daquesta Cooperativa dArquitectes Progressista era que tots havien de ser iguals, que tots havíem de ser treballadors, que no hi havia diferència entre arquitectes i delineants I, fins i tot a lèpoca gloriosa del maoisme de na Joana, les empleades de neteja també havien de ser iguals que els delineants i els arquitectes! Això es va dur durant un temps a la pràctica; però la pràctica va ser més fotuda que la no pràctica. Perquè, com que tots aquests arquitectes no sabien fer les feines de la casa, a lhora que tocava fer net el pis, ells no en sabien, tiraven laigua i duia més feina replegar laigua escampada pertot Ja em veus a mi llevant plànols i salvant llibres un merder impressionant! Però això era el poder de na Joana. Era una persona molt important; va ser el cervell de tots els fets del Puig de Sant Pere. Nosaltres la vàrem ajudar a fer enquestes; era un moviment veïnal. Ella havia estat a la Xina durant la Revolució Cultural i va venir vestida de guàrdia roja; no vos penseu que no fos impressionant lassumpte. Tota la tropa de la Cooperativa la vàrem ajudar a fer lexposició de la Xina en el Collegi dArquitectes, que va estar molt ben muntada, a part del que hi hagués dideologia. Com a fet cultural.
Tu aleshores ja escrivies?
Sí. Vaig començar perquè, una vegada acabat el periple aquest de delineant, anys 72, 73 També vaig fer els meus pinitos a Lull de vidre, que va ser una llibreria rupturista dels anys setanta, en el carrer de Sant Sebastià, que la vàrem dur amb en Frederic Suau. Però, amb en Frederic o jo o daltres que ajudaven, no teníem per dur un negoci nhas de saber! I nosaltres érem uns activistes culturals, ens agradava anar a fer conferències, dur gent (Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany ), però el tinglado que suposa dur un negoci, no en sabíem. Però això ens ho va ensenyar la pràctica; que no en sabíem.
I va anar malament
Sí, va anar malament. I, a partir de què anàs malament Lull de vidre, i aquí va ser quan en vaig tirar cap a la literatura, vaig connectar amb en Domingo Perelló de Logos; i hi vagi estar un parell danys abans de dedicar-me totalment al periodisme i la literatura. Jo sempre he dit que aquest Logos dels 72, 73, 74, venia a ser com una espècie de petita universitat. Per la gent que hi venia. No hi havia ningú desquerres de Palma que no hi vingués a comprar llibres; i alguns a mangar-los; això va ser un problema.
En aquell temps es teoritzava que no passava res
Això estava súper teoritzat! I, clar, tu estaves fent feina allà, coneixes el brou (perquè nhavia après a Lull de vidre), i veies exactament el tipus de material que duien per a ficar-hi un o dos o tres llibres. Quan el veies entrar ja deies: en ve a cercar un! Si anava vestit amb un abric, ja sabies que sel ficaria darrere; si el cinturó, aquí; si amb aquelles seria notes de butxaques, deies: aquest només sendurà daquests petitets de seixanta pessetes Un dia em vaig haver denfrontar amb un progre que va venir. Un daquells marxistes leninistes progres daquell temps; sanimal ja em ve amb una bossa de viatge i la posa darrere una estanteria per anar carregant la bossa Li vaig haver de dir, sense que en Domingo sen temés: Mem, Joan., això no pot ser; perquè aquí ens desmuntes el negoci en dos dies. Hi ha novetats que han arribat i són per als clients!. Aquell dia no sen va dur cap, però un dia que jo lliurava vés a saber què sen va dur.
Quan ten tems de què tu pots viure de la literatura?
Aquí, a Logos, va ser linteressant. Hi compareixia tothom: personatges tipus Llompart, Damià Huguet, el castellanista Tòfol Serra Aquest era molt castellanista i anticatalà. Venien a fer les tertúlies en Díaz de Castro, en Perfecto Cuadrado, nIsidre Forteza En el pis de damunt, de na Clara, hi teníem amagat en Cámara; aquests del PCE el tenien amagat. Era lobrer del Partit, i de tant en tant hi havia expedicions de dos o tres que li anaven a fer Rendez-vous i mostraven un dirigente obrero. Era el santón daquesta petita burgesia progre ciutadana això de veure un obrero, que no lhavien vis mai (ha, ha, ha ha !). Jo mesbutzava de riure!
Un obrer que teoritzava i que xerrava molt.
b>Un obrer leído! I agosarat; jo sempre he dit que sense en Manolo aquí les bollidures
Aquest duia la bandera més alta que tu
Sí, perquè era més fort, i pegava colzades, i cridava I qualsevol senfrontava amb aquesta fiera!
La LlibreriaLogos és una peça clau? ( La llibreria Logos estava en el carrer de galeries entre la plaça dels Patins i el carrer dels Oms)
Sí. Primer per la universitat que va significar. Allà ens arribaven les novetats de tots els llibres. Per a les clandestines teníem el cotxe den Domingo aparcat a la pista dels patins, perquè ens venia a vigilar la brigada política. Hi teníem els llibres eròtics i els polítics dins dues capses separades. I jo era lencarregat de, quan venien els clients de confiança (en Domingo no es movia de la llibreria), agafar la clau del maleter Record una vegada que vaig acompanyar nIsidre uhhhh, déu meu, era dels que més compraven! Nhi havia que senduien les dues coses: compraven en Marx, però també senduien en Sade i novelles eròtiques angleses i nord-americanes. I tot aquest material, que en aquell temps venia de França o de lestranger, costava. En Domingo, durant una època, ho va passar molt malament, però va fer el negoci amb els llibres de text: anglès i francès pels instituts. Molts daquests llibres prohibits aquí, arribaven amagat dins els paquetots de manuals danglès o francès. Sabies que, dins cada paquet, hi trobaries tres o quatre llibres.
Això et va marcar
Es clar ! Jo, de ben jovenet, jovenet, jovenet, escoltava molt. Llegia El único camino de na Dolores Ibárruri, les memòries de nHidalgo Álvarez de Cisneros, que havia estat cap de laviació republicana I, a partir daquí ja vaig anar cercant tot el que vaig trobar sobre la guerra. Autors? Tot duna vaig conèixer molt tot el material que arribava de França. La part dissident del comunisme. Malgrat que jo enviàs articles a lemissora del Partit, jo anava tenint una formació més anarco comunista; pensau que el meu pare havia estat amb els anarquistes durant la guerra; i el meu tio, que vivíem junts, amb els comunistes. Aleshores jo combinava molt el material anarco (Durruti, POUM, Andreu Nin), aquestes dues històries paralleles i enfrontades han estat la,e i,o u, de la meva joventut. Després tot aquest historial sha concretat amb tot els materials que tenc per aquí (el seu pis) i els quatre o cinc mil llibres que vaig enviar a la biblioteca de Sa Pobla; perquè ja he fet hereus els poblers.
Et sents valorat a Sa Pobla?
Sí!! A Sa Pobla sí!! Mhi sent molt. No sé per què, però ens han fet molt de cas els Ajuntaments. Els de dretes més que els desquerra. Darrerament ha canviat això, des que hi ha la nova gent de MÉS tenim una relació molt forta. Hi ha hagut uns anys de predomini cultural pesemero a Sa Pobla en què no hi havia manera; no hi havia manera de presentar un llibre, no hi havia manera de què es fes res que ajudàs a la promoció. I la dreta, representada per en Jaume Font, va crear la Trobada Anual dEscriptors Mallorquins (encara ara ho fem, des dels anys noranta). Mesclam, perquè en vénen dels Països Catalans, malgrat que al començament fos la trobada dels autors poblers. I això ens va animar. Però no es tractava sols dun dia, del Dia del Llibre; en Jaume, i lEquip Cultural on hi era nAlexandre Ballester, va crear una infraestructura. A la Casa de Cultura de Sa Pobla ja hi varen posar una allota; i una sala pels escriptors poblers. Aquesta allota estava encarregada de cercar totes les novetats de lany de tots els escriptors de Sa Pobla. I no sols això, tots els articles dels diaris que ens parlaven. Feren uns arxius amb tot el que hem escrit, tots els llibres. I cada mes passava un informe als Instituts per si volien que anéssim a fer una xerrada Mai ens ho havia fet ningú!
Quants de premis tens?
Perquè has de dir cinquanta, seixanta? Per què? Quin sentit té? No pots subsistir sols amb els drets dautor; has de tenir un mínim dentrades fixes, que és el que ha representat escriure en els diaris. Articles dopinió o de literatura i això, combinat amb què he guanyat molts de premis, per sort, vaig arribar a guanyar, sense enriquir-me mai! El que podria cobrar un funcionariet. Mem si ens entenem, un jornal per anar tirant! Jo tampoc he tingut mai aspiracions a fer xalets i piscines ni coses de tot això. Per mi amb quatre llibres ja em basta. Llibres i cine són les meves despeses, això és bo de cobrir.
On érem?
Érem a la Llibreria Logos, on venien, per exemple, entre moltes altres persones, tota la redacció de Cultura del Diario de Mallorca. En Xim Rada i tots els collaboradors, en Cocó Meneses, en Llompart una tropa mala de recordar; una llista immensa. Aleshores en Xim Rada em diu: Per què no escrius cada setmana en el Suplement de Cultura? El miracle més gran del món! Perquè, què et costava fer una ressenya setmanal tenint tu les novetats que tarribaven a la llibreria? I, endemés, les havíem comentat amb en Llompart, en Tòfol Serra o en Díaz de Castro. Eren dues hores per escriure-la. Aquí ja men vaig adonar, cobràvem poc en aquell temps, però cobrava per un article lequivalent al cap de sis hores de feina de delineant (a 60). Si jo acabava un article de 300 pts.,en 2 hores, calculau! Això de la premsa em va millor! Aquí ja mhi vaig dedicar; vaig entrar en contacte amb aquest món cultural de la Mallorca daquells anys.
La literatura és una arma de transformació?
Jo sempre ho he pensat, malgrat que no ho diuen o diuen que no és vera! Sempre he pensat que ajuda. Ara mateix, la nostra formació sense haver sentit en Raimon, llegit en Pablo Neruda, conèixer tot el món cultural que donava Ràdio Espanya Independent en la seva època, com haguéssim canviat la mentalitat? Has llegit en Blas de Otero, en Celaya, en Salvador Espriu, tota la tropa; això ha conformat una manera de ser. Nhi ha que diuen: «No! La literatura no serveix de res!» No ho crec, si llegeixes els escrits de la presó den Gramsci, veus com va una passa endavant al que era el marxisme vulgar. El marxisme vulgar, escampat després de la Revolució dOctubre, xerrava dun enfrontament directe de la societat civil amb lestat capitalista. La presa del palau dhivern En Gramsci va teoritzar molt bé que shavien de tenir en compte les circumstàncies socioculturals duna societat. Lhegemonia política de determinades classes; va analitzar el paper de lEsglésia Catòlica, els condicionaments dels pagesos i treballadors Tot això, és clar, ens condiciona! La cultura no és aliena a la lluita política. Maldament sho pensin els que diuen: No, jo no faig literatura política! És que em fas molta! En una situació en què hi ha oprimits i opressors, nacions oprimides i nacions opressores, si no prens partit per la justícia, estàs fent política també! Això no ho volen entendre!
En quins gèneres literaris et trobes més còmode?
Això dels gèneres literaris és un debat que tenim des de fa molt antic dins el món cultural. Jo he fet teatre, poesia i novella, essencialment (si voleu una informació més exhaustiva, podeu trobar-la a Internet). Cap als anys setanta, quan aquí encara no havia sortit lonada descriptors que els dèiem de la generació del setanta, encara just començaven en Toni Serra, en Llorenç Capellà, en Toni Vidal Ferrando, jo encara només tenia un llibre de narracions del que ja estàvem cansats era de la literatura de capellans. Hi ha una ruptura generacional dins el món cultural mallorquí, molt important i que a vegades no es té en compte: de passar duna literatura dabans de la guerra, de terratinents i capellans (en referesc a na Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Riber), tots de dretes militant, passam a una literatura de fills de pagesos i de perdedors de la guerra. És un canvi estructural important dins el món cultural. Tota aquesta generació, malgrat que un hagi estat de dretes o desquerres o de tal o de qual. Jo em fix en lextracció social de cada autor: hi ha una ruptura generacional. Per primera vegada escriuen els fills dels treballadors. I, sobretot, fills de perdedors; com en Llorenç Capellà, per posar un exemple: son pare era un oficial, a Madrid, i va estar tancat. I quanta gent ha estat represaliada! La família den Toni Vidal Ferrando molta gent. Aleshores, què plantejàvem als vint i escaig anys? Estàvem molt influenciats pel boom llatinoamericà. Va arribar a Mallorca entre els setanta i els vuitanta. Ens va dur en García Márquez, ens va dur nAlejo Carpentier tota la literatura moderna que feien en aquell temps que no tenia res a veure amb lEscola Mallorquina. Això es combinava amb tota la literatura experimental francesa, de la Nouvelle Vague literària i cinematogràfica, i ens feia uns joves una mica separats daquella societat rural, estantissa, nacional-catòlica. Ara publicaré, ha sortit el primer tom, de narracions dels anys setanta i vuitanta, que nosaltres li dèiem Narrativa Experimental, on shi mescla tot; aquí no hi ha gèneres que hi valguin. Una narració pot ser un tractat poètic, una altra pot ser una carta damor, una altra pot ser un collage amb notícies literàries i polítiques, una altra pot ser una conya marinera de la Transició Volíem rompre.
I del teu pas pels partits polítics?
Pocs, en el PCE no hi vaig estar mai. Es pot dir que, en aquell temps, no existien ni tan sols les Joventuts Comunistes de les Illes, però jo anava a Mallorca, sense esser el Partit Comunista, i es podria dir que és el primer rebrot de les Joventuts Comunistes de les Illes, abans dexistir! Jo només he passat per lOrganització dEsquerra Comunista, els anys setanta, i, posteriorment pel PSM, quan tot un grup vàrem deixar la OEC i ens vàrem integrar al Partit Socialista de Mallorca en un congrés que vàrem fer a Inca el desembre de lany 78. Hi vaig estar un parell danys, fins que ho vaig deixar i em vaig dedicar més a la literatura. Perquè, amb tot aquest brou polític, vaig estar molts danys sense escriure! Tots aquests anys era fer articles per a les nostres revistes (en Pep ho coneix); nosaltres teníem set o vuit revistes dàmbit estatal, i escrivíem gratis a totes! I no vos vull dir el que significava si ho haguessin pagat ens podríem haver fet milionaris! (rialles). Quan ho pens; havíem de quadrar la retxa (ten recordes, Pep?), amb el tipex thi posaves a les vuit i a la una no havies acabat! I això per fer només un parell de pàgines. Tot això et llevava temps de creació.
Tu et consideres més un literat que un polític?
Síiiii! De sempre. Pensau que vaig estar un any (els anys 60 tota la família venim a viure a Palma) a La Salle (no sé si feia tercer o quart) i vaig escriure redaccions a la revista de La Salle, Vínculo. Ja tenien un parell de pàgines pels alumnes lletraferits.
I ja mostraves el teu color?
Nooo! Paisatge, Sa Pobla Els agradava molt als capellans tot això.
Vares acabar els estudis a La Salle?
No, al Lluís Vives, amb nEstarellas, que era un progre daquella època. I amb son pare de nEusebi Riera, que era el Director i també nomia Eusebi. Les primeres classes les vàrem tenir devora La Salle.
Com és un dia normal den Miquel?
Ara estic jubilat, fa devers deu anys, i es pot dir que no duc el ritme dels quaranta anys anteriors, ni molt manco. Però es pot dir que tot el dia estàs en marxa. (Agafa el llibre den Pep) Malgrat això són narracions de fa quaranta anys, no es fa tot sol. Hi poses tantes hores com un oficinista. Això de la inspiració és un mite romàntic de quatre desenfeinats; lúnica inspiració és la feina. Posar-thi de bon matí i fins a migdia; i en acabar de dinar, tornar-thi posar. I el vespre, quan ten vas a dormir, prepara coses que has de llegir per lendemà començar altra vegada. I, a vegades, quan està mig dormit, et vénen idees. I, després de la feina de creació, hi ha la feina material de correcció (que és molt pesada), fer fotocòpies si ho has denviar a un concurs, anar a Correus, empaquetar, relació amb les editorials Estaves les vint-i-quatre hores en marxa! El que ens ha salvat ha estat laparició dels ordinadors i dInternet. Abans daixò, pensau les vegades que ho havíem de repassar perquè quedàs net; no podies enviar la novella amb tìpex, amb correccions. Loriginal havia destar incòlume. Si et demanen cinc còpies, les havies de fer amb paper carbó i només podies fer-ne de tres en tres perquè si no, no quedaven bé Amb calor i sense aire condicionat feies les primeres còpies; i, quan ja estaves avorrit daquella novella, havies de fer dues còpies més!
Llums i ombres del moment present?
Minteressa la cultura, la literatura La política també mha interessat sempre i mha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. Laparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i davanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de lextrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració dun dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que sho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments dimmigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps den Hitler! En preocupa molt la feblesa de lesquerra.
Alguna llum?
A Mallorca sempre he confiat i he donat el meu vot crític a les forces progressistes i als governs progressistes; sempre he votat al PSM i després a MÉS, vaig esser a la seva assemblea fundacional, en el teatre de CCOO. És lesperança; però em rebenta molt que gent que fa més de quaranta anys que lluita activament per salvar recursos i territori i la cultura nostrada, es trobi desemparada davant aquesta allau de dretanisme i neofeixisme que ho invadeix tot. Tot això em preocupa molt.
Ara es parla de la crisi del Règim del 78: La qüestió nacional; el model destat. Com ho veus des de lòptica de les nostres Illes?
Des de fa un parell danys està molt de moda la lluita contra el Règim del 78. Sols fa un parell danys, perquè, abans, tota lesquerra oficial eren els màxims defensors daquest Règim del 78 i de la Constitució pactada entre lesquerra i els franquistes. Jo vaig tenir molta esperança, reconec la meva utopia i la meva innocència política, malgrat que ja sigui tan vellet, en el Procés independentista del Principat. Però, també mha decebut molt perquè aquests polítics no sabien en quina aventura sembarcaven. Sentint-los, jo estava convençut de què tot estava organitzat: hi havia un procés; hi havia unes ponències; per canviar leconomia; per canviar la justícia; per fer complir als funcionaris les ordres de la nova Generalitat Independent. I ens ho predicaven, tots els polítics que avui estan exiliats o a la presó, cosa que em sap molt de greu, evidentment. Jo mho vaig arribar a creure! Que ho tenien estudiat; que, com a gent assenyada, amb carrera i professionals de la política, sabien mínimament el que és un estat capitalista; el que és un estat. Bastava que haguessin llegit Lestat i la revolució den Lenin per a saber que no és tan senzill això dindependitzar-se. Quan hi ha unes lleis, una Constitució, un Exèrcit, una Guàrdia Civil, un Sistema Judicial Jo em pensava que tot això ho tenien estudiat I no sabien què era un Estat, no sabien què era un Estat! I un queda allucinat. On ens heu embarcat amb aquesta història sense conèixer els poders dun Estat? Això és labc, abans dembarcar-te en aquesta història has de saber cap a on vas. Jo he xerrat amb independentistes del Principat, abans del 1 doctubre, que en deien: Això està fet; no hi ha cap problema; guanyam! Però aquí hi ha les forces docupació; hi ha la Guàrdia Civil, en el port teniu quatre mil piolins Resposta de polítics: Però nosaltres tenim 17.000 Mossos dEsquadra! Contra 4.000, nosaltres podem ocupar el territori en 24 hores amb 17.000 Mossos dEsquadra! Vosaltres vos imaginau, en ple segle XXI, tirs entre els Mossos dEsquadra i la Guàrdia Civil a la Plaça de Catalunya, com en el 36? Jo no mho imagin! I el funcionariat, què fareu amb el funcionariat? Els que no compleixin, al carrer! Nosaltres som el Govern Independent i farem una llei; i el que no compleixi, fora! No és tan senzill això No els vaig poder convèncer! Sha demostrat que no era tan senzill. De totes les maneres, a nivell positiu, cal dir que aquest moviment popular, democràtic, serà mal de vèncer per lEstat; shaurà darribar a un determinat tipus de solucions. Poden haver fallat els dirigents independentistes; no han sabut a on duien la nació, però que hi ha un sentiment popular democràtic, no es pot obviar, durarà sempre. En poden tancar mil o dos mil a la presó, però, com tanques dos o tres milions de votants? Dins Catalunya el nacionalisme i la cultura no és com a Mallorca, té un fort arrelament social. Està ple de centenars dinstitucions, no sols Omnium o Assemblea Nacional Catalana; és una xarxa cultural que arriba a tots els pobles. Això, governi qui governi, PP o PSOE, és igual; això existeix! A més, quan sembla que està més mort aquest grans partits lalimenten; són una fàbrica dindependentistes aquests polítics! Jo ho veig amb optimisme a llarg termini.
I Podem, creus que pot jugar un paper?
Va néixer amb tota aquella esperança del 15M. Va despertar moltes expectatives; els carrers i les places estaven plens. Semblava el Maig del 68, però jo veig que es van desgastant molt. No sé per què, però van perdent una influència política molt grossa; mirau les darreres eleccions: zero a Galícia (de devers 13 abans); la meitat a Euskadi No hi ha hagut cap elecció, ni estatal ni autonòmica, en què la corba no hagi descendit progressivament. En cap moment aixequen el cap. Està per veure si aquests anys de collaboració en el Govern els serveix per remuntar o per enterrar-los definitivament. Si no remunten ara, això és mort; haurà estat una esperança fallida.
Amb en Miquel no acabaríem mai de conversar, tant evocant records del passat com danàlisi del present, però nhem de deixar per a una altra vegada. Gràcies, Miquel, i que els deus et conservin la memòria i el bon humor.
Dirigents d' esquerra que pensaven que llegir era cosa de burgesos
Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!
Crònica sentimental dels anys 60 i 70
Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons
Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per labolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els cans guardians del capitalisme, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club damics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?
També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. NAntònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la proletarització, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món didees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!
Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien desquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i loncle, membres daquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en lamor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i lanarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena dil·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer lacte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i lesglésia tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del lOrfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat dentendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.
Saber! Conèixer! Paraules dencanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules lemoció el dominàs.
Aleshores lanalfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en lobscuritat. Segles de tenebrós reialme de lInquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.
La Casa del Poble! La gent mirava ledifici acabat dinaugurar talment fos el màgic castell ple densenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.
Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per labolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els cans guardians del capitalisme, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club damics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?
Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.
Però letapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota lefecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.
NAntònia considerava intel·lectuals els companys procedents del front destudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a lAjuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que manaven arribant, ja no tractava de burgesos els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que lesquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una desviació petit-burgesa, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a lhotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar classe treballadora. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.
Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.
Ben cert que ens passaria el mateix.
Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.
Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.
Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada dobrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a lentrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a ladministració de lhotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.
Devia pensar que també eren intel·lectuals perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?
Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de lesquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!
NAntònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que senfonsa. Què esperava duna organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria dhaver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.
Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.
Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, sencarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!
Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem lexemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.
Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...
Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. NAntònia senfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:
-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!
La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:
-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de lembrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.
Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant lheretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!
La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de nAntònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.
-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.
Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven dacord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. Senvià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.
La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló,...
La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -
L'ABOLICIÓ DE L'ESCLAVITUD
¿Arribarien a entendre els jacobins que els decrets favorables a la llibertat, la igualtat i la fraternitat també havien de ser útils per a l'alliberament de les col·lectivitats marginades, dels pobles i cultures aixafats per la tirania? Dones, pagesos, obrers, jueus, negres i gitanos... no eren persones, essers humans com els altres francesos? Els llunyans territoris de les Antilles, l'Índia o la Luisiana... no tenien dret a la independència talment com l'havien aconseguit els patriotes que seguiren George Washington i Thomas Jefferson?
No ens agradava gaire que quatre advocats, parisencs molt creguts, plens de falsa suficiència, amb el suport del Comitè de Salut Pública i amb la inacceptable excusa de fer avançar la "civilització", volguessin uniformitzar militarment la diversitat amplíssima de cultures existents a França.
Si els jacobins tenien tan pocs miraments amb occitans, bascos, bretons o provençals... què pensarien del nostre llemosí? Qui ens podria garantir un respecte per la nostra llengua i cultura si, hi ho havíem vist de forma reiterada, no respectaven el llegat històric dels altres pobles existents a França, si no ens respectaven al mateix Rosselló?
Ens dominaven els dubtes.
Era una època esplendent, amb infinites possibilitats obertes i ho sabíem. Intuíem que mai més no viuríem una situació semblant.
Com estar davant la porta que ens havia de conduir vers les dimensions desconegudes d'un altre univers.
L'esperança era el motor que ens dominava. No podíem defallir. Sense aquesta fe poderosa no haguéssim pogut continuar amb aquell ritme frenètic d'activitat. Era complicat anar bastint els engranatges de la conspiració. No bastaven ni els dies ni les hores. Quan et pensaves que havies consolidat un grup estable d'amics de la llibertat a Cadis o Barcelona, eren detinguts per la Inquisició i, torturats i jutjats, els enviaven als presidis més llunyans del decadent imperi espanyol. Aleshores havíem de començar a ordir els fils tallats, sense defallença, sabent que tot era provisional i que qualsevol paraula pronunciada sense tenir cura de qui l'escoltava ens podia fer acabar als soterranis inquisitorials. Com descobrir els delators que hi pogués haver entre nosaltres?
L'advocat Lluís Garcia volia que prenguéssim mesures radicals amb els espies del govern i de la Inquisició.
-El punyal és l´única medecina que mereixen els delators. Si no actuam amb decisió, el nostre treball serà endebades. Tot plegat són sicaris que actuen per un grapat de monedes. Si saben que els descobrim i que cap d'ells en surt viu de les nostres xarxes, no voldran arriscar la vida. Amb els mercenaris no hem de tenir ni una mica de compassió. En aquests casos, el dubte o la pietat juguen contra la causa del poble i allarguen l'adveniment de la Llibertat.
Segurament Garcia tenia tota la raó del món. Però mai no arribàrem a aprovar els suggeriments que ens feia. Parlàvem d'augmentar les nostres mesures de seguretat, aconseguir una informació més completa sobre la vida de cada un dels aspirants a formar part en la conspiració. Fins i tot organitzàrem grups de vigilància i seguiment, però mai no concretàrem una acció decidida, a mort, contra els sospitosos. Qui sap si era la nostra llunyana formació cristiana el que ens impedia fer justícia amb les nostres mans.
Ben cert que degué ser un greu error. Quants amics de la llibertat no hauríem pogut salvar de les forques o de les presons si haguéssim actuat com demanava Lluís García?
Quan vaig abandonar el casal deixant Joana Maria submergida en les seves follies em vaig integrar totalment en la xarxa que Marchena havia deixat muntada abans del forçat exili. Ningú que no hagi viscut la dèria de la Il·lustració no pot imaginar la força que ens impulsava a actuar. Les reunions fins a altes hores de la nit. Estar sempre alerta per a descobrir i enganyar els sicaris de la Inquisició, que eren arreu, cercant indicis que els permetessin portar a la presó els amics implicats en la conspiració.
Quan ens arribaren de França les primeres informacions sobre l'agitació dels pagesos intuírem que s'apropaven esdeveniments de gran importància. Qui més ens ensenyà a saber llegir el futur va ser Cristòfol Cladera, un autèntic esperit de la Il·lustració, un pobler que havia estat amic del pare, malgrat les diferències filosòfiques i polítiques que mantengueren durant anys. Cladera no es volia comprometre personalment en el que considerava aventures de joves eixelebrats. Però mai no dubtà en donar-nos el seu consell, en recomanar-nos els llibres o informar-nos de les persones que ens podrien ajudar.
Un dia comparegué a una de les reunions secretes de la lògia El Porvenir. L'escoltàrem com aquell qui escolta l'oracle de Delfos. Va ser ell el que ens digué que havíem d'anar a França, el que ens parlà de la necessitat d'afermar contactes amb les lògies dellà els Pirineus, d'estar atents al que, molt aviat, va preveure, sacsejaria el regne de Lluís XVI.
-Preparau el viatge; ara és el moment: la cort acaba de convocar els Estats Generals. La monarquia francesa ja ha fet fallida; no en tengueu cap dubte. Totes les corts europees ho saben. He llegit còpies de les cartes dels ambaixadors a França de Rússia, Prússia i Anglaterra i no n'hi ha cap que no ho confirmi. A Versalles ja no arriben els diners, i si hi arriben són dilapidats en fastos inútils. Cap ministre troba la solució, i pensen, equivocadament, que poden tornar convèncer els francesos perquè omplin un cop més les arques de l'estat. Els infeliços cortesans imaginen que tot serà com abans: misses i processons, acceptació submisa del que decideixin els ministres, fileres de súbdits fent cua per a postrar-se davant el monarca. Encara no s'ha adonat de la força de la tempesta que amenaça, imparable, els fonaments de llurs existències. Aviat serà el moment de les fogueres i les espases. És l'hora de preparar amb cura la fi inexorable dels borbons a Espanya.
Cristòfol Cladera ens va empènyer a emprendre el viatge a París. L'havíem de fer sense demora. Érem a començaments de 1789 i m'hi vaig engrescar de seguida. Potser també era un forma, no solament de reforçar la conspiració, sinó un motiu per a tranquil·litzar el meu esperit turmentat. Qui pot esbrinar les motivacions exactes del que et fa marxar cap endavant? Oblidar una història truncada, una relació matrimonial equivocada. L'acció política servia sens dubte per a deixar endarrere uns anys tèrbols de la meva joventut. Mai no m'he deixat de demanar per quins motius vaig cedir a les insinuacions del pare i la mare. Hauria d'haver entès que no tenia sentit unir la meva vida a la de Joana Maria.
Els llargs viatges a París per a seguir de prop els esdeveniments que, setmana a setmana, ens feien copsar com s'anava modificant el que ahir semblava immutable. De la indiferència davant els problemes de les colònies es passava a admetre els delegats venguts de Santo Domingo, amb veu i vot en les deliberacions.
¿Arribarien a entendre els jacobins que els decrets favorables a la llibertat, la igualtat i la fraternitat també havien de ser útils per a l'alliberament de les col·lectivitats marginades, dels pobles i cultures aixafats per la tirania? Dones, pagesos, obrers, jueus, negres i gitanos... no eren persones, essers humans com els altres francesos? Els llunyans territoris de les Antilles, l'Índia o la Luisiana... no tenien dret a la independència talment com l'havien aconseguit els patriotes que seguiren George Washington i Thomas Jefferson?
Manuel Cortés pensava que si ara no aprofitàvem per a anar consolidar els fils de la conspiració, potser demà seria tard.
A París, les assemblees dels barris, els clubs dels jacobins, la Guàrdia Nacional, molts comandaments de l'exèrcit havien deixat de confiar en els partidaris de Danton.
Dies abans de la reunió de Baiona, Cortés, que just havia acabat d'arribar de París, ens explicà el miracle de l'abolició de l'esclavatge per part de la Convenció. Robespierre encapçalà el grup de diputats decidits a escoltar la voluntat del poble revoltat. Si la Convenció havia decretat la fi de tota reminiscència feudal, el predomini del clergat damunt el poble, ara es tractava d'aprofundir encara més en la Revolució.
Manuel Cortés ens contà com reeixiren a desemmascarar molts falsos revolucionaris, reialistes amagats en les fileres dels jacobins que van ser expulsats de les deliberacions de la Convenció. A partir d'aquell moment decisiu, es pogueren aprovar multitud de decrets favorables als pobles i la Nació. Els successius decrets eren aprovats per unanimitat amb el suport del poble que omplia tribunes i passadissos.
-Hauríeu d'haver vist l'arribada dels delegats de l'Assemblea de Santo Domingo -continuava Cortés. Recordau com, només fa unes setmanes, els diputats de la Gironde, al servei dels grans comerciants, enredaven el debat damunt l'abolició de l'esclavatge? En aquell temps que ara sembla tan llunyà, ni Robespierre s'atrevia a anomenar les coses pel seu nom. Els partidaris de Marat i Robespierre, per no emprar la paraula "esclau" s'estimaven més dir "persona no lliure". Per a no anar mai a la rel dels problemes, els subterfugis eren infinits.
-Tot això ha mudat d'un cop una vegada que la població armada, amb suport de l'exèrcit i la Guàrdia Nacional decidí acabar amb la ferotge especulació que enfonsava en la fam i la misèria la societat. Igualment es volia finir amb la injustícia de la desigualtat que establia el color de la pell. És el mateix que s'esdevé amb el dret al vot i a la lliure unió dels treballadors. Robespierre ha fet veure als patriotes la contradicció de declarar aptes només per a l'exercici de la llibertat aquells que tenen rendes o són ciutadans blancs. Si s'ha acabat amb l'aristocràcia dels títols, ara es tracta de ser conseqüent amb tot l'aprovat durant els anys de més fonda commoció: finir amb l'aristocràcia de la pell; abolir de forma definitiva l'esclavatge.
De verb encès, Manuel Cortés, emocionat encara pel que havia viscut a la capital, s'estengué en la descripció de l'entrada, acompanyats per la gentada, dels delegats de Santo Domingo a la sala de sessions de la Convenció.
Danton, els girondins, mai no havien volgut tractar la qüestió. Era un axioma; es donava per suposat que la Revolució no hauria d'anar més enllà d'un canvi de façana, mudar una mica el discurs oficial. És parlava i s'escrivia damunt els "Drets de l'home i del ciutadà" però alhora es barrava el pas a la possible unió dels treballadors. S'insistia en la llibertat assolida, però es decretava que calia tenir unes determinades rendes i propietats per a poder exercir el dret d'elegir els representants de la Nació. Era permès proclamar tota mena de drets teòrics sempre que no fossin efectius en la pràctica. I el més important: els tribuns i els efectius de la Guàrdia Nacional tenien el deure de defensar sempre i en tot moment la sagrada institució de la propietat privada. En aquest punt les coincidències entre les diverses faccions de convencionals enfrontades eren generals. La propietat privada, el que s'havia pogut rapinyar de l'aristocràcia i del clergat esdevenien els fonaments bàsics de la societat. Fonaments immutables, evidentment.
Ara tot havia de mudar. Amb els girondins descoberts, amb el general Dumouriez passat a les forces reialistes, ja no hi havia excusa per a mantenir els límits de la Revolució tancats dins del cercle on les forces de la reacció la volien mantenir.
Els diputats negres i mestissos foren rebuts enmig d'eixordadors aplaudiments, amb tots els membres de la Convenció dempeus. El president de la cambra els rebé amb una forta abraçada i davant els diputats, davant el poble que omplia sales i passadissos, demanà disculpes per a no haver estat receptius a un problema, el de l'esclavatge, que de no solucionar-se, podria enverinar tota l'obra realitzada per la Revolució fins el moment.
Lacroix, un amic de Robespierre, va ser l'encarregat de demanar, amb paraules ben senzilles i planeres l'abolició de l'estigma damunt el qual es fonamentava fins aleshores el benestar de l'home blanc.
Sentir Manuel Cortés era sentir Lacroix; tanta era la força que posava en la descripció dels esdeveniments. Lacroix digué:
-Propòs el decret següent, el qual, per a honra de la cambra, hauria de ser aprovat sense debat. El decret hauria de ser redactat amb aquestes paraules: La Convenció Nacional declara abolida l'esclavitud a les colònies. En conseqüència, a partir del dia d'avui, tots els homes i dones residents a les colònies, sense distinció pel color de la seva pell, seran considerats ciutadans francesos i gaudiran dels drets que garanteix la Constitució ".
Lax ens va fer reflexionar damunt les conseqüències de l'esdeveniment.
-No us imagineu que la dreta restarà tranquil·la amb l'aprovació del decret d'abolició de l'esclavatge. Els amics dels negrers no poden perdre, per les bones, els beneficis que representa la utilització dels quatre-cents mil esclaus de Santo Domingo, sense comptar amb els milers i milers d'existents a les altres colònies. A tot això hem d'afegir els més de tres-cents mil francesos que, amb jornals de fam, treballen en les indústries dependents de les colònies: indústries de teixits, refinació de sucre, elaboració de cacau i alcohols, construcció naval... Són negocis que depenen totalment del treball dels esclaus i que funcionen a ple rendiment a conseqüència precisament de l'existència de l'esclavatge. Abolir per decret l'esclavitud es confirmar llur mort com a classe.
Lax s'adreçà a nosaltres i ens demanà:
-Vosaltres, que estudiat una carrera, que heu llegit tants llibres, que teniu per mestres els enciclopedistes, que a Madrid o a París heu pogut parlar amb gent de la més diversa i amplia formació... heu vist mai en la història una classe amb desig de suïcidar-se voluntàriament? Vos puc assegurar que aquest fet no s'ha esdevingut mai en cap època ni en cap país. I no crec que els comerciants francesos siguin els primers en acceptar una disminució del poder econòmic i, de rebot, polític, per les bones.
-Els negociants saben que, amb la derogació de l'esclavitud, també podria derogar-se el decret que prohibeix les associacions obreres. Una França amb els treballadors organitzats, defensant els seus drets, no entra en el cap dels rics que fins ara han dirigit la Revolució. Més prest o més tard voldran que les coses continuen com sempre: els esclaus treballant de sol a sol en les plantacions de la seva propietat; sota el fuet dels capatassos, sotmesos a mil vexacions, a la mort si protesten, als més cruels turments; els treballadors francesos, sense drets, malgrat la xerrameca de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat, sense poder organitzar-se, patint eternament sense poder albirar cap esperança concreta de millora o alliberament.
Les reflexions fetes per Lax abans de la reunió de Bayona, eren molt importants ja que tornaven a situar al centre dels nostres pensaments la inestabilitat de la situació política. Que ara, mercès a l'impuls donat pel poble, s'hagués pogut portar a la guillotina el rei, vèncer els prussians a Valmy, foragitar els girondins, decretar l'abolició de l'esclavitud, aconseguir un màxim i un mínim per al preu dels queviures més essencials per a la supervivència de la població, no volia dir que la marxa ascendent de la Revolució continuàs un dia rere l'altre.
Sempre havíem de tenir en compte la possibilitat d'un retorn de la contrarevolució. ¿Qui ens podia assegurar que les idees de Marat i Robespierre, que ara tenien tant de predicament entre el poble, no serien oblidades, enterrades sota tones de terra si demà un destacament militar, tot neutralitzant la força de les seccions, donàs un cop de mà i tancàs la presó o matàs els jacobins? Qui té el poder damunt la Guàrdia Nacional i els exèrcits de la República? Els generals es mantendran fidels al poble o s'estimaran més anar bastint-se un poder i benestar propis tot emprant per aquesta feina les baionetes dels soldats?
La conclusió a la que arribàvem era clara i senzilla: si els esdeveniments històrics havien aconseguit enviar al femer de la història aquells que, com a Danton, no volien donar suport els revolucionaris d'altres països, era qüestió de saber aprofitar aquella conjuntura. Els pobles només tenen una oportunitat cada cinc cents d'anys, i la Revolució de França ens obria, si ho sabíem aprofitar, les portes de la llibertat.
El nucli de la conspiració residiria, per tant, a Baiona i a Perpinyà. Des d'aquestes dues ciutats, els revolucionaris espanyols, catalans i d'altres nacions hauríem de coordinar les nostres accions amb l'exèrcit dels Pirineus que, havent aturat ja la temptativa de Carles IV d'ocupar el Rosselló, havia passat a l'ofensiva ocupant la Vall d'Aran i la Cerdanya. Era, doncs, molt previsible que la marxa de la guerra contribuís als nostres propòsits.
Érem en plena efervescència revolucionària. Els missatges provinents de tots els indrets de la tenebrosa Espanya borbònica i des de cada una de les nacions oprimides ens arribaven sense aturar. La propaganda que havíem estat enviant a l'interior era cada vegada més llegida i comentada malgrat la repressió. El nou general de l'exèrcit dels Pirineus, el jacobí Jacques Coquille-Dugommier, seguint les instruccions del Comitè de Salut Pública, posà a disposició dels exiliats espanyols dos comissaris enèrgics i decidits.
Jean Baptiste Milhaud i Pierre-Auguste de Soubrany eren membres de la Convenció i alhora fervents revolucionaris que, a més de voler acabar amb els borbons, entenien que la seguretat de la revolució francesa només podia aconseguir-se si es podia envoltar el seu país amb tota una sèrie de nacions germanes en les idees. Per això, sense gaire objeccions, decidiren donar un suport actiu a la nostra idea de república catalana.
Bernat Garasa, com de costum, fent públics davant nostre les seves prevencions, ens digué que no ens havíem de refiar massa d'aquest sobtat interès dels francesos per la llibertat dels pobles fronterers.
-Si no han donat llibertat a Occitània, a les nacions que ells també oprimeixen... com ens hauríem de refiar ara de la seva pretesa voluntat alliberadora? Ja està bé que aprofitem les circumstàncies en benefici propi; però confiar que ens regalaran la llibertat seria pecar de massa confiats. Catalunya és rica, no solament en potencial agrícola, sinó també en possibilitats mineres, comercials i industrials. ¿O pensau que els jacobins, per molt revolucionaris que puguin semblar aquests moments, no pensen en els avantatges estratègics que significa apropar al seu país una nació tan rica com la nostra? Ells saben a la perfecció que treballar conjunturalment per alliberar Catalunya aconsegueixen debilitar l'enemic espanyol amb el qual estan en guerra. És la nostra llibertat o el seu benefici el que cerquen?
No hi havia dubte que sabíem ben bé el que Garasa explicava. Teníem els mateixos dubtes Però no teníem altra alternativa que aprofitar la conjuntura per a consolidar la conspiració contra els borbons. La invasió de Catalunya per part de Jacques Coquille-Dugommier era el miracle llarg temps esperat que, si el sabíem aprofitar, ens obriria les portes de la llibertat.
Res més no ens importava en aquells moments decisius.
Els premis literaris i el control de la cultura
Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull". (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí: un escriptor de combat (III)
Coberta del llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire
En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.
La traducció al castellà del poemari Signes obtingué el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004.
El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela"), a Alacant (Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández) i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.
Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).
A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la collecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.
-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?
Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.
Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El control de determinades editorials i suplements de cultura de diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de pressió fa que, si no és amic d'aquestes colles, l'autor tengui problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.
Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la nostra recent història literària. Si abans, en temps del franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir la normalització de la nostra cultura, després de la transició també sorgiren nous entrebancs per a l'escriptor crític, per a aquell que no acceptava les normes de les camarilles neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació.
Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull".
És evident que la qualitat intrínseca d'una obra no es pot pas mesurar en funció del premi que ha guanyat; per a ésser més exactes: les obres guanyadores d'un premi "important" haurien de ser francament bones, però les guanyadores de premis "que no consagren" no tenen per què ser inferiors a aquelles.
Pel que fa referència al fals debat entre si preferim els premis a obra inèdita o a obra ja editada, consideram que no és per aquí on podem mirar de trobar solució al problema que ens ocupa.
No hi ha motius per a enfrontar aquesta dos sistemes per a provar de potenciar la nostra literatura i l'autor català. Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-05)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Literatura catalana moderna Illes
El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.
Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)
Contra comissaris i camarilles.
Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
(26-I-05)
Negociacions i cultura
Per Guilem Frontera, escriptor
Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.
Diari de Balears (15-VI-07)
Sota la pell hi ha carn encara, el nou llibre
Us presento el meu 20è llibre en solitari, 4t poemari, que veurà la llum les properes setmanes, SOTA LA PELL HI HA CARN ENCARA, i amb el qual enceto col·laboració amb LinX Edicions. A la seva web podeu demanar ja el llibre, fins i tot dedicat, i gaudir d'una oferta del 15% de descompte en altres llibres de l'editorial.
Us deixo amb el text de la contraportada
A l’autor li agrada improvisar quan escriu relats breus, però aquest deixar-se anar, fent que les paraules -sempre màgiques i carregades d’emoció- el portin de la mà, arriba al seu màxim quan escriu poesia.
A Sota la pell hi ha carn encara s’hi troben seixanta poemes on Tibau es bressola per les sensacions que li transmeten les paraules, les imatges que li venen al cap, i per la guitarra defons de l’Albino Tena, músic amb qui acostuma a fer recitals de contes, poesia i cançons.
La seva obra poètica sempre gira al voltant de coses petites, d’olors, de gotes d’aigua, de passes petites, de pedrissos i balcons... d’elements propers i senzills de què està feta la vida que batega encara, tot i el pas del temps, i gràcies al pas del temps, sota la pell
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
la tanquil·litat que donen dos croissants, imagino
Vaig en cotxe per un carrer on l’ajuntament fa obres en un costat de la vorera. Alenteixo la marxa perquè davant meu va, pel mig de la calçada, un home que sembla jubilat. Camina amb parsimònia, aliè al que l’envolta, potser una mica dur d’orella. Du en una mà una bossa de paper, de les que donen als forns –n’hi ha un prop-, però no deu ser pa, perquè és força petita. Potser són dos croissants de xocolate. És hora de dinar i la gana em fa imaginar aquesta mena d’imatges idíl·liques. Passats uns metres, s’adona que té un cotxe al darrere, i fa tres gestos alhora: arronsa les espatlles de l’ensurt, fa una passa al costat apressada, i aixeca una mà en senyal de disculpa. I ara!, penso, un home que camina pausat cap a casa amb un parell de croissants de xocolate mereix paladejar aquest instant amb tranquil·litat.
Viatges - Gandia (País Valencià) - Homenatge a Gonçal Castelló
(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)
Viatge a Gandia Homenatge a Gonçal Castelló
Preparant lhomenatge a lescriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de lAjuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació dEscriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i lInstitut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.
Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de lobra i el pensament de lescriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.
Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura; Xavier Ferré, Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70; Isabel-Clara Simó, El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc; Miquel López Crespí, Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític; Josep Guia, Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries dun gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló
Per Miquel López Crespí, escriptor
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).
La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
Las ratas, una altra vegada
Avui, en arribar a casa a migdia, m'emporto una petita alegria. Mon fill em demana que li recomani una de les quatre lectures que els han proposat a l'institut per a pujar nota. "Un es diu Las ratas", em diu. L'aturo, no cal que continuï. Las ratas de Delibes és un dels meus llibres preferits, l'he llegit moltes vegades. Tot i la mudança i el cert caos que tinc encara amb els llibres, aquest sé exactament on es troba, en una lleixa preferent del menjador, acompanyat del Quixot, de Lorca, de Gerard Vergés... El vaig comprar el 1980, quan tenia els mateixos anys que mon fill, i em fa gràcia que tots dos el llegim a la mateixa edat. Suposo que no li causarà el mateix impacte, no té per què, però no em perdré el plaer d'acompanyar-lo en aquesta lectura, tot i que alguna vegada ja li he llegit algun fragment. El llibre és vell -era una edició de butxaca que molts tindreu a casa també-, les pàgines estan grogues, gastades de tant fer-se servir, una vegada més.
La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)
La generació literària dels 70
Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.
Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.
L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.
A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta doposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.
El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.
Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...
De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).
Autors a les aules
Escoles, instituts... feu-vos i feu-nos el regal de portar Autors a les aules, a través del programa de la Institució de les Lletres Catalanes; de les millors activitats en què m'agrada participar.
Pàgines
