literatura

Edicions 62 crea el premi Proa de Novel·la amb una dotació de 40.000 euros

Vilaweb Lletres - Dj, 04/04/2019 - 11:02

Edicions Proa, pertanyent al Grup 62, ha anunciat que convocarà un nou premi literari de novel·la inèdita en llengua catalana: el Premi Proa de Novel·la. Tindrà una dotació de 40.000 euros i es poden presentar originals fins al 15 de juliol. El veredicte s’anunciarà al mes de novembre en una festa literària, i tot seguit la novel·la guanyadora arribarà a les llibreries.

Des del grup editorial expliquen que el guardó neix amb el propòsit d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les dècades. El jurat d’aquesta primera edició està format per l’escriptor Vicenç Villatoro, l’editora holandesa Nelleke Geel, el professor i premi Nacional de Cultura 2015 Xavier Pla, la filòloga i escriptora Clara Queraltó, que va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2018 i l’editor de Proa Josep Lluch.

Enciclopèdia Catalana editarà el premi Sant Jordi, però encara no se sap amb quin dels segells

Des de la seva fundació el 1928, Edicions Proa ha tingut un doble compromís amb les lletres catalanes: incorporar al català les grans obres literàries de tots els temps i estimular la creació literària en la nostra llengua. És així com la col·lecció ‘A Tot Vent’, amb un catàleg de més de set-cents títols, ha aconseguit ser una referència per als lectors durant dècades.

The post Edicions 62 crea el premi Proa de Novel·la amb una dotació de 40.000 euros appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Maria Barbal i la generació dels silencis

Vilaweb Lletres - Dc, 03/04/2019 - 21:50

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat A l’amic escocès (Columna), una novel·la que té com a gran reclam que l’escriptora, coneguda sobretot pel seu long-seller internacional, Pedra de tartera, torna a ambientar la història al seu paisatge natal del Pallars. L’obra té com a fil conductor la vida d’en Benet, un jove amant de les arts i l’escriptura que estudia a Barcelona, tot i que després accepta de seguir les passes del pare i dedicar-se a fer de funcionari d’obres públiques per les valls del Pallars. Un personatge d’una generació que pateix la guerra i la postguerra, amb totes les coses que això comporta. I al Benet s’hi contraposa en George, un brigadista escocès que coneix durant la guerra del 1936-39, convalescents tots dos en un hospital, i que protagonitza un epíleg, que tanca el llibre i alhora fa venir ganes de continuar llegint la nova història que se’n deriva. Però aquesta novel·la té dos elements que la fan especial. El primer, que parteix d’un material real que, per proximitat familiar, Maria Barbal va rebre fa molts anys. I el segon, que tot i que els dos protagonistes són masculins, la novel·la brilla especialment en el desplegament d’uns personatges femenins potents, tant pel que fa a la força que tenen com pel dolor que contenen.

Haurem de parlar de les guardes del llibre, que semblen el mapa d’un tresor…
—Hi ha un seguit d’elements que són verídics, autèntics: el dibuix de la coberta, les guardes del llibre, que contenen l’inici dels records d’un soldat republicà que durant la guerra, a l’hospital, ha conegut un brigadista escocès ferit com ell, i aquest text comença dient: ‘El meu amic d’Escòcia ha marxat.’ Tot això és veritat i també uns fragments que trobem dins el llibre, amb lletra més petita, que són comentaris d’aquest protagonista, en Benet, que té una feina que el porta a anar d’un lloc a un altre, i en aquests fragments comenta què li passa en un poble i en un altre. I, finalment, es reprodueixen unes cartes d’amor, que també són reals. És a dir, que tenia molta feina feta.

I aquest material, com us va arribar?
—Per proximitat familiar, als anys setanta, em van arribar uns primers papers. Eren papers grocs, escrits durant l’any 1938 sobretot, a l’hospital (també n’hi havia algun d’anterior, del 1935-36). Durant la guerra el paper anava escàs, per això són escrits sense marge, amb lletra petitíssima, aprofitats del tot. Era una documentació que vaig trobar molt interessant, perquè ja hi ha el tema del brigadista com a punt fort de la història. Però, és clar, tota la resta són moments molt difícils: és el jove soldat ferit, que ha perdut el contacte amb la família, que no sap si es posarà bé, que es troba en un ambient de nerviosisme molt alt i amb la perspectiva de tornar al front. Per tant, una novel·la sobre això… Durant molt de temps no m’hi vaig atrevir.

Massa dolor concentrat?
—Sí. Però quinze anys o vint després, em van arribar les cartes d’amor que en Benet (pren aquest nom a la novel·la) va escriure després de la guerra, el 1942. I en aquestes cartes, que són moltes, jo descobreixo un canvi, una evolució en aquesta persona. Una evolució feta en uns anys transcendentals: s’ha acabat la guerra, ell poc o molt s’ha posat bé, ha començat una feina que no havia triat, però que fa amb més personalitat i ganes de sortir-se’n, perquè té el referent del gran pou fosc que ha estat la guerra. I encara que tot sigui terriblement difícil, i que senti el pes de la dictadura, ell es reconstrueix com a persona i esdevé més optimista, sobretot perquè finalment s’enamora. I aquí apareix la figura de l’Elvira.

En Benet treballa a Obra Pública i va d’un poble a un altre, itinerant, i és per això que li escriu cartes.
—Sí. Si aquestes dues persones haguessin estat d’un mateix poble, la història hauria canviat força. La relació d’ells és epistolar.

I dèieu que les cartes us van arribar més tard i això us va fer repensar el projecte.
—És quan em veig amb cor de pensar en un projecte de novel·la, perquè veig com continua el personatge. Hi ha una altra visió de la vida, sense prescindir de res, i m’adono que tinc una novel·la: tinc l’amistat amb l’escocès i tinc la història de l’enamorament, de les dificultats de l’enamorament i del fet que ell accepta finalment la feina que fa, posant-hi part de la seva personalitat. En Benet ha fet una renúncia en un moment determinat, però després no ho viu com una renúncia, sinó com un canvi.

Quan és jove, en Benet vol dedicar-se al món de l’art: l’apassiona pintar, li agrada escriure i ho fa molt bé. Però hi ha de renunciar. En aquest llibre, la idea de la renúncia és un element poderós i molt present en la història de gairebé tots els personatges. Hi ha un munt de renúncies, que impliquen pràcticament sempre canviar de vida i molt de dolor.
—És que aquesta generació d’immediata postguerra, que són joves durant la guerra i encara ho són després, aquesta generació ha estat molt castigada per les circumstàncies. Arran del llibre, la gent m’ha explicat coses impressionants. Però la renúncia d’en Benet jo no la veig extraordinària amb ulls de la seva època (encara que amb ulls d’avui ho sigui). En aquell moment, la gent feia renúncies molt superiors. Per exemple, una noia d’una casa de pagès que perd el germà durant la guerra. Ella és promesa amb un xicot, però el pare li diu que no s’hi podrà casar, perquè ara ella és la pubilla de la casa i no es pot casar amb un hereu, sinó que s’haurà de buscar un noi que sigui un cabaler. Déu ni do.

Sí, però totes dues renúncies et priven de la llibertat de triar el camí per on vols anar.
—Sí, sens dubte, és així. Però en el cas d’en Benet també hi ha el factor del caràcter: abans de la guerra, en Benet tenia la idea de quedar-se a Barcelona. Ho hauria pogut intentar i no ho va fer. Tenen molt de pes la resta d’elements.

En aquest sentit, l’escocès seria l’altra cara: trenca amb la família i fa mans i mànigues per convertir-se en periodista, que és el que acaba essent.
—A mi també m’ha interessat molt el personatge del brigadista. Primerament, pel fet de fer-se brigadista: un noi jove que viu en unes circumstàncies bones o suficients i que decideix anar a la guerra espanyola… D’acord que hi ha aventura i un distanciament de la família, però el primer dia que arriba a l’estat espanyol ja es podia adonar que la cosa era molt seriosa. I de fet, ell viu una cosa terrible: maten gairebé tots els seus companys. Era un personatge molt interessant. Ara, a mi també m’ha agradat veure en perspectiva la vida de cadascun i com l’un mira l’altre. Això m’interessava. I abans també volia dir que en Benet és un personatge que creu en la cultura: creu que si escriu millor, llegeix més, es forma, tindrà una vida millor, serà en certa manera més feliç, tindrà una feina més adequada i guanyarà més diners… Aquesta fe, en Benet la continua tenint, malgrat la dictadura. Per això m’interessa aquest personatge, perquè és aquest element que fa que ell sàpiga acomodar-se a una nova situació amb una certa mirada cap al futur.

Però de la història del brigadista no en sabem pràcticament res fins a l’epíleg final. Per això és potent el final de la novel·la, perquè a l’epíleg es concentra i es construeix un nou personatge amb una història completament nova i sembla que comenceu a estirar el fil d’una altra novel·la encara per escriure.
—I tant. Aquesta qüestió va relacionada amb un dels plantejaments que vaig haver de resoldre al llarg de tota l’escriptura: veure quin paper tenia aquest brigadista. De fet, vaig començar la novel·la per la mirada del brigadista. Però hi havia una dificultat important: en certs moments fallava la versemblança. Perquè en certes qüestions de país, de família, de societat, de llengua, el brigadista no m’era útil com a veu narrativa per a abordar tot això. I vaig tornar a començar la mateixa història però dita d’una altra manera. Per això, l’estructura, que per al lector pot semblar senzilla, a mi m’ha estat complexa de treballar.

És una estructura complexa perquè conté un mosaic de punts de vista diferents. I després també feu servir diferents recursos narratius: la tercera persona, l’epistolar, el diàleg…
—Jo partia de la idea que escrivia uns anys de la vida d’una persona corrent, però que eren uns anys molt importants per a la societat d’aquell país i m’interessaven les diferents veus cap a aquests anys. Un ventall de personatges que no pensen igual ni són del mateix sexe ni tenen la mateixa edat. Quan comença la part que he anomenat ‘Veus. Mirades’, al final hi ha la de l’Elvira i la del Benet i aquí he intentat, més que un monòleg, el monòleg interior, el seu pensament. Hi ha hagut molta cura a trobar el que havia de ser. I el monòleg interior es contraposa a les veus de les veïnes del poble de l’Elvira, que també ens ajuden a veure l’altra part de la gent del poble, com es podia viure una postguerra en un poble petit de muntanya.

Tot i que els protagonistes són dos homes, la potència de les veus femenines, de la construcció dels personatges femenins, fa que la història d’aquestes dones prevalgui en la novel·la.
—Això m’ho ha dit algú més i és curiós, perquè hi ha dos protagonistes homes, però el tema de les dones apareix molt fortament a partir de la relació amorosa d’en Benet. Al voltant de l’Elvira apareix la seva mare, la seva padrina, la germana, l’amiga… Jo intentava això: que la novel·la fos, sobretot, la història d’en Benet, però que també fos l’altra vida que potser ell havia desitjat, la d’en George (el brigadista), i també la societat d’un moment determinat amb tots els ingredients possibles. En un moment i en un lloc. Perquè aquesta novel·la situada a la ciutat, hauria estat diferent. Potser no gaire diferent en els temes, però sí diferent, perquè són mons diferents, fins i tot contraposats a vegades.

Són dones molt fortes, les que apareixen a la novel·la.
—Dones molt fortes que tenen les idees molt clares. Potser en aquell moment la gent se centrava més en el seu paper. Perquè cadascuna ocupava un paper social molt concret. Avui dia tenim la sort, en general, de moure’ns en diversos papers. Tenim un marge per a triar. Però, en aquell món no era gens fàcil: tu naixies en aquell lloc, amb aquell sexe, en aquella casa, que era pobre o era rica… Tot allò tenia un pes per a tota la vida. Potser hi havia el moment del casament, que implicava un distanciament, que es pot llegir com una fugida, però vaja… Aquest és un dels temes.

També retrateu la llibertat d’acció i pensament que les dones comencen a tenir a l’època de la República i com la dictadura les esclafa.
—Sí, perquè a la Noguera, on van a viure en Benet i la seva germana quan són petits, és un lloc amb molta activitat cultural, en relació amb el passat i, sobretot, amb quin serà el seu futur. I de la formació rebuda durant la República, possiblement, li surt la força a la Veva (la germana d’en Benet). La part dels dos germans es diu ‘Lletra’, perquè per tots dos la cultura té molta importància. Aquests dos personatges no serien com són sense aquella mare que els subscriu a la revista Patufet, fent cas d’un professor. Ells s’inicien en la lectura amb la joia del descobriment, primer, i després amb la possibilitat de fer-ho millor. Fins i tot, hi ha una qüestió que em va impactar en els escrits que em van arribar d’en Benet real, que deia: ‘Ara hauré de seleccionar millor els llibres que llegeixo, perquè alguns es troben per sobre de la meva capacitat i només em servirien ara per quedar bé en una conversa. Però jo sóc un obrer i he de procurar que cada llibre que llegeixi em formi millor’, etc.

A la novel·la hi ha molts detalls. Com que feu servir molt el recurs de l’epistolari, parleu de la lletra que fan molts personatges, com a signe de cultura i de condició social. Hi ha un interès gairebé grafològic.
—Quan en Benet es troba ferit, a l’hospital, fa esborranys de cartes, perquè si no, no m’haurien arribat. Esborranys per fer-les millor, per escriure-les millor. I el cosí i l’oncle li lloen la lletra i el fet de no fer faltes. De mirar-s’hi també, amb les paraules que utilitza. I per a l’Elvira aquelles cartes són un motiu d’admiració cap a ell. És un punt de molta importància en aquesta història.

En aquells moments, tenir cultura era un signe de distinció i d’admiració. Creieu que ara tenir cultura té la mateixa consideració?
—Crec que clarament avui no és així. No dic que no ho sigui per a una minoria, però es dóna molta més importància al fet de sortir a la televisió que no pas a tenir un bon nivell cultural, d’educació… I la cultura també representa una certa gestualitat en aquell moment i és un dels elements clau del personatge. En algunes cartes d’en Benet real hi ha llistes de tots els llibres que ha arribat a llegir. No m’ho invento. Penseu que aquesta novel·la és la que té menys part imaginativa de totes les que he escrit.

Podríem dir que és una novel·la de noficció?
—No, no. Hi ha una base argumental que és verídica, però a partir d’aquí he pensat els personatges, com es van fent des que són petits fins que són adults. Això és cosa meva.

I us ho heu passat bé escrivint-la?
—M’ho he passat molt bé, tot i que m’ha costat trobar les veus narratives, com introduir els elements verídics dins el text, perquè de cartes potser en tenia cinquanta i també els trossets de diari. Què col·loco i on ho col·loco. També ha estat un esforç l’evolució emocional dels personatges i les pressions que pateixen, per a retratar-les com més bé millor.

De l’etapa de la guerra no predominen els moments que en Benet és al front, sinó els dos períodes de convalescència. És perquè és quan ell pot escriure?
—Jo no volia fer una novel·la sobre la guerra, però era imprescindible que la guerra tingués un paper molt important en la novel·la, que és tota la descripció sobre què es viu, no a primera línia sinó a segona línia, la dels ferits i hospitalitzats. I la guerra també com a conseqüència, que és el que representa la mort tràgica del pare de l’Elvira. És a dir, que la guerra surt en dos moments, fonamentalment. I parlo poc dels tres camps de concentració on en Benet real va estar internat perquè penso que ja hi ha molta literatura sobre això i no volia insistir-hi.

Sí que parleu, potser perquè no se n’ha parlat gaire, de la repressió que van patir moltes famílies, com la de l’Elvira: uns veïns del poble denuncien el seu pare no se sap per què, la Guàrdia Civil franquista el mata, i castiguen la mare i les dues filles petites enviant-les a un poble de l’Aragó.
—Quan mataven algú d’aquesta manera, arbitrària, les famílies, perquè no reclamessin res, perquè no molestessin, les desplaçaven. I això va ser una constant. És impressionant. Em vaig documentar amb un llibre que es diu La guerra civil a Rialp, escrit per un cosí germà del meu pare, Joaquim Barbal. Jo situo l’acció en aquesta zona. D’aquest llibre, en vaig treure documentació per a explicar la part de l’evacuació de l’Elvira, la seva mare i la seva germana. Les situo a Ortilla, perquè al llibre s’explica molt bé la reacció que té la gent d’allà: primer el distanciament, gairebé l’odi per part d’algú, i després l’aproximació. Em va semblar molt interessant. I aquests desplaçaments eren una constant. Imagineu-vos: mataven algú com a represàlia d’una acció que havien fet uns soldats. Però la represàlia era sempre sobre la gent de la vall. Aleshores, desplaçaven la família. I quan els membres de la família tornaven, el poble els mirava malament i els girava l’esquena. I decidien que no tenien dret de res: les noies no es casarien, els nois no trobarien feina…

I encara ara, allà…
—Encara hi ha silencis. És que allà hi va haver unes matances impressionants. Van posar un militar jubilat, Sagardía, que va sembrar de morts des de Sort fins a la frontera. Penseu que si no trobaven l’home, mataven la dona, el fill, el pare… Van arribar a matar dones embarassades. No se sap gaire, això, tot i que hi ha un llibre de Manuel Gimeno, Guerra i revolució al Pallars, que en parla.

El vostre llibre també tenia la voluntat de trencar aquest silenci?
—No era la intenció, però segur que hi ajuda. I m’està molt bé que hi ajudi. Aquesta gent que va patir la mort i la repressió eren la comunitat dels silencis. La generació de la guerra és una generació que va patir molt. I en aquests llocs petits penso que molt més, perquè les societats eren força asfixiants. I si tenies consciència de la injustícia, com l’Elvira, viure en aquests pobles era una condemna. Jo he volgut ser sincera amb el personatge de l’Elvira. Estic segura que es va enamorar d’en Benet, però alhora estic convençuda que en el fet de casar-s’hi també hi havia la voluntat de fugir.

Fer setanta anys pot ser un motiu que us hagi portat a tornar al món del Pallars? O commemorar l’any passat els vuitanta anys de la Batalla de l’Ebre? Són dates que a vegades desencadenen reaccions…
—Jo havia tornat al Pallars amb País íntim, però amb una altra generació, la meva, la dels néts de la guerra. Ara, el fet de tenir una edat potser sí que condiciona una tria d’alguna cosa que vulguis deixar escrita. És com un deute amb aquesta generació i amb la persona que va deixar aquests escrits, però que jo veig com la història d’una generació.

Sobre l’epíleg del brigadista, que dóna peu a una nova història, heu pensat que sigui un nou llibre?
—Vaig fer molta recerca per a trobar el brigadista real, però no el vaig trobar. No he pensat d’escriure’n cap novel·la, tot i que aquest món, el dels brigadistes, és molt interessant, perquè eren joves empesos per un ideal i per un caràcter, i segur que aquest episodi va marcar les seves vides.

Diuen que la història és cíclica. No volia deixar passar l’entrevista sense saber com viviu la situació actual del país, de repressió i minva de llibertats.
—Doncs justament perquè hi ha aquesta història passada, ho visc amb tristesa i amb pessimisme. Justament perquè vinc d’una història de repressió i dolor, tot això em fa molt de mal i em fa perdre l’esperança.

És fort, això que dieu.
—A veure, penso que hi ha una esperança futura per a la nostra societat, però que jo no la viuré. Això penso.

I per acabar més animades, com us proposeu aquest Sant Jordi?
—Darrerament, em sembla multitudinari, el Sant Jordi, i m’espanta una mica. No és un dia que em senti còmoda, en general. Però aquest any el visc amb molta il·lusió perquè tinc aquest llibre acabat de sortir, amb ganes d’entrar en contacte amb alguns lectors i viure’l plenament.

I després, cap a Buenos Aires.
—Sí, vaig a la Fira del Llibre el 5 de maig. Hi faré dues taules rodones, una amb en Joan-Lluís Lluís i una altra amb l’Antoni Vidal Ferrando.

Que vagi molt bé.

 

The post Maria Barbal i la generació dels silencis appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els presoners republicans

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)


Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner republicà i llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí


Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

El poeta David Caño guanya els Jocs Florals de Barcelona 2019

Vilaweb Lletres - Dc, 03/04/2019 - 14:12

David Caño és avui per avui una de les veus poètiques més considerades del país de la darrera dècada. La seva presència en els escenaris de tot arreu ha estat molt nombrosa en recitacions col·lectives i individuals i també per la seva presència amb David Fernández i Borja Penalba en els homenatges a Ovidi Montllor. Avui mateix ha obtingut la consagració com a poeta amb l’obtenció del premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2019 per Un cos preciós per destruir, que s’ha imposat com a la millor entre les 88 obres presentades.

David Caño (Olot, 1980)  rebrà el premi el proper 13 de maig  en un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament, en el marc del Barcelona Poesia. Els mantenidors del premi han estat Manuel Forcano Aparicio (president), Maria Josep Escrivà Vidal, Josep Lluch Puig, Jordi Marrugat Domènech, Ponç Pons Giménez i Mireia Calafell Obiol. L’obra es publicarà a la col·lecció “Ossa Menor” d’Edicions Proa.

Al novembre, Caño va participar en la presentació del llibre 1-O. Trenta poetes per la llibertat, publicat per Edicions Vibop amb la col·laboració de VilaWeb. El llibre recull els trenta poemes, tots d’autors diversos, que el diari va publicar després dels fets del primer d’octubre. A més de Caño, en la presentació hi varen intervenir Ester Xargay, Vicenç Altaió i Biel Mesquida. En la primera ronda, varen llegir tres poemes d’uns altres autors i en la segona el poema seu que forma part del llibre. L’acte va ser introduït per la periodista de VilaWeb i editora de Vibop Montserrat Serra.

Caño ha explicat a Vilaweb que ‘el llibre situa el cos al centre i el que diu és que la poesia és una reflexió no només per ser pensada i dita, sinó que també hi ha espai per posar-hi el cos. També trobem poesia en aquelles coses que ens passen físicament. Ell llibre indaga sobre en com ens podem relacionar amb el mon global on vivim’. Seguint amb algunes de les imatges habituals de la poesia de Caño, en aquesta obra també hi apareixen ciutats gentrificades, amb espais que desapareixen o la societat hiperespectacular de consum. Segons Caño, en aquest moment ‘ja no és una cosa de jo contra ells sinó  de veure com sobrevivim en la lluita contra nosaltres mateixos, perquè ja som part del sistema’. El poemari també indaga sobre les relacions entre ciutats i espai rural. ‘Jo sóc d’Olot, però no sé si el retorn seria millor, perquè tenim també la salvatgia i els records que ens aborden i ens obliguen a entendre on ens situem’.

Caño explica que en el volum hi ha molta poesia urbana, hi ha el trànsit de les ciutats  i es veu reflectit el patiment i el dolor. ‘Hi ha molts temes que ja s’apuntaven a Nictàlgia, perquè crec que aquest llibre es un tancament d’època amb una reflexió col·lectiva sobre alguns grans temes com la pròpia experiència de la poesia’. Així mateix també explica que hi ha moltes maneres de destruir el cos ‘potser violentament, però també en el temps i en les formes de vida i potser es destrueix per acabar amb ell o per salvar-lo’.

Formalment, el llibre està escrit en vers lliure, sense mètrica. ‘Sempre escric els llibres per ser escrits, no per ser recitats, escric el que vull dir, sense pensar en l’oralitat, però porto integrada una manera d’escriure que fa que el vers funcioni recitadament, que soni la música al cap, hi ha incorporada la tonalitat del recitat i per tant funcionen llegits’.

Caño està molt content amb el premi i assegura que sí, que marca una consagració. ‘Vaig començar amb l’Amadeu Oller i després amb el Vila de Lloseta i després vaig anar publicant independentment en editorials, però necessitava tornar a un premi i a uns ulls externs que valorin el que fas. En aquest cas el jurat està molt lluny de les meves coneixences personals i no tenim poètiques similars, i això també ha esta molt bonic, que valoressin el llibre per ell mateix’. En el volum Barcelona hi té una part molt important, ‘plana per tot el llibre, per això aquest premi era el que havia d’intentar i sobretot perquè aquí hi ha la feina dels darrers dos anys com a tancament d’etapa. He de decidir cap on tirar ara, però el que sí que faré es defensar el llibre oralment perquè l’estructura ho permet perfectament’.

David Caño va néixer a Olot l’any 1980 i resideix a Barcelona des del 1998. Ha publicat els llibres de poesia Barcelona (editorial Galerada, 2007); He vist el futur en 4D (editorial Moll, 2009); PostMortem. I del no-res, TOT (Tigre de Paper, 2012); Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo (Pont del Petroli, 2013); Res és ara ni això (Terrícola, 2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies en blanc i negre de Carles Mercader (Tanit Poesia/La Garúa, 2014), i Nictàlgia (Terrícola, 2017).

El poeta olotí ha realitzat centenars de recitals arreu dels Països Catalans i en diverses ciutats europees, ja sigui en solitari o a partir d’espectacles musicals. També ha col·laborat o col·labora en diverses publicacions com a periodista, entre les quals destaquen Benzina, La Directa, L’Accent, El Punt Avui, Núvol, Crític i Illacrua.

 

The post El poeta David Caño guanya els Jocs Florals de Barcelona 2019 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Melcior Comes, Sebastià Alzamora i Sergi Pàmies, premis Serra d’Or 2019

Vilaweb Lletres - Dc, 03/04/2019 - 13:07

L’escriptor Melcior Comes amb la novel·la ‘Sobre la terra impura’ (Proa), el poeta Sebastià Alzamora amb el poemari ‘La netedat’ (Proa) i Sergi Pàmies amb els relats de ‘L’art de portar gavardina’ (Quaderns Crema) són tres dels autors guanyadors dels Premis Crítica Serra d’Or 2019. En l’apartat d’Assaig, la guanyadora ha estat Ingrid Guardiola per ‘L’ull i la navalla’ (Arcàdia); Esther Tallada ha obtingut el de Traducció per ‘Llum d’agost’, de William Faulkner (Edicions de 1984); i en el de Biografies, el distingit ha estat Agustí Pons per ‘Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona’ (Meteora).

En un acte celebrat avui a l’Espai Endesa de Barcelona, amb la presència de l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, també s’han lliurat els premis de la 53a edició en l’apartat d’Investigació a Xevi Camprubí per ‘L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps’ (Fundació Noguera). En Altres Ciències, els reconeguts han estat Javier Martín-Vide i Alfons Puertas per ‘Atles dels núvols de l’Observatori Fabra’ (Reial Acadèmica de Ciències i Arts de Barcelona, RACAB), mentre que el de Catalanística ha recaigut en Georg Kremnitz per ‘Katalanische und Okzitanische Renaissance. Ein Vergleich Von 1800 Bis Heute'(De Gruyter).

Lara Díez Quintanilla ha guanyat la Crítica Serra d’Or de Teatre pel text ‘Herència’; Manuel Veiga ha obtingut la Crítica Serra d’Or de Teatre 2019 a espectacle teatral per ‘Siempre a la verita tuya’, mentre que la Nau Ivanow, que compleix vint anys de camí, ha estat distingida amb l’aportació teatral més interessant. Dins l’apartat de Literatura Infantil i Juvenil, el premi 2019 és per a l’obra ‘Un pèl a la sopa’ (Flamboyant), amb text d’Àlex Nogués i il·lustracions de Guridi; el premi Crítica Serra d’Or Juvenil ha estat per a ‘La maleta’ (Babulinka Books), de Núria Parera; i el de Coneixements ha estat per a ‘Naixements bestials’ (Saurí Books), d’Aina Bestard.

Com ja va ocórrer l’any passat, tant l’abat de Montserrat com el pare Josep Massot, director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’han referit en els seus parlaments a la situació política catalana i ha tingut un record pels exiliats i presos polítics. Per a Josep Maria Soler, respecte a fa un any, ‘el panorama continua sent molt difícil, i els negres núvols que cobreixen la nostra llengua, la nostra cultura i els mitjans que les difonen encara no s’han esvaït’. ‘El camí – ha prosseguit – continua sent lent i costerut. No sabem com serà el futur immediat, però, com deia també en l’edició dels premis de l’any passat, no hem de desencoratjar-nos. La nostra cultura i, en general la nostra societat, tenen el suficient vigor per continuar cap endavant’.

El jurat dels premis d’enguany, en l’apartat de Literatura i Assaig estava format per Borja Bagunyà; Àlex Broch; Lluïsa Julià; Marta Nadal i Pere Antoni Pons, mentre que el d’Investigació el formaven Jaume Aulet; Manuel Jorba; Santiago Riera Tuèbols; Joandomènec Ros i Francesc Vilanova. Joan-Anton Benach; Francesc Massip; Marta Monedero; Juan Carlos Olivares i Anna Pérez Pagès han compost el jurat de Teatre i el de Literatura infantil i juvenil l’han format Mònica Baró; Montse Ginesta; Teresa Mañà; Joan Portell i Núria Ventura.

Les obres premiades, sense dotació econòmica, corresponen a les més destacades publicades a 2018 i els autors reben una distinció de la revista convocant, la més antiga de Catalunya, amb la forma d’una ‘serreta d’or’ de solapa.

The post Melcior Comes, Sebastià Alzamora i Sergi Pàmies, premis Serra d’Or 2019 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els viatges dels autors poblers

La Revolució dels Clavells i la cultura (I)


Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)



Portugal 1974. L'escriptor Miquel López Crespí era a Portugal en temps de la Revolució dels Clavells.

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...


Lisboa en temps de la Revolució dels Clavells (1974). Fotografia de Miquel López Crespí.

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí


L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)



Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.
A mitjans dels anys seixanta, i com tants d'altres autors (Palau i Camps, Alexandre Ballester, Llorenç Capellà, Soler i Antich, Jaume Vidal Alcover...), ens anàvem allunyant del "famós" "teatro regional". Com hem explicat en diferents articles aquest "teatre" ens semblava el nivell màxim d'embrutiment i estupidització a què podien arribar uns empresaris i unes autoritats -les franquistes- per a mantenir eternament el poble en la ignorància.

Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.


Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.

Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

SENSE VOLER, VOLAR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 02/04/2019 - 20:07
Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc (o era un cedé?), aquells dos discos de fet. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Michela Murgia: ‘Construeixen un eix feixista i penso que es consolidarà durant els vint anys vinents’

Vilaweb Lletres - Dll, 01/04/2019 - 21:50

Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) hauria pogut visitat Catalunya pel seu compromís amb el feminisme; o pel seu sentiment independentista –el 2014 va ser candidata de la coalició independentista Sardegna Possibile. Però aquesta vegada l’ha duta l’Editorial Empúries per presentar Instruccions per fer-se feixista. És un llibre que apuntala les idees feixistes, les justifica; un llibre que cerca la provocació per aconseguir l’efecte contrari: denunciar una ideologia que no cessa de créixer. Fa reflexionar perquè tothom, en un moment o altre, pot ser víctima d’allò què ella anomena ‘la racionalitat del feixisme’. El llibre és un exercici que ens fa posar davant el mirall i analitzar comportaments propis i del nostre entorn, per prendre consciència del retorn del feixisme.

Escriviu el llibre com un manual, com si volguéssiu difondre el discurs feixista. Per què? La provocació penetra més bé en les consciències?
—És una tècnica literària, això no és cap assaig. És un acte literari. La veu que parla no és la veu democràtica de la Michela Murgia, sinó d’una Michela Murgia feixista. I que vol demostrar la racionalitat del feixisme. És un una decisió políticament forta, la d’agafar-se seriosament els arguments feixistes. A Itàlia tota l’esquerra diu que els feixistes són analfabets, rudes, ignorants, que no saben conjugar el subjuntiu, que són animals polítics; la riota del país. Però desgraciadament no és cert. A Itàlia els feixistes sovint tenen molts bons motius per ser-ho i fins que no ens els prenguem seriosament no trobarem la manera d’enfrontar-nos-hi. La superioritat moral no és un mètode polític.

Parleu de la racionalitat del feixisme. De fet, al final del llibre, expliqueu que hi ha hagut moments de la vostra vida que l’heu viscuda. En quins moments?
—Per exemple, després d’un referèndum com el del Brexit. El resultat el trobes absurd i et demanes com és possible que votem certa gent que no té idea de res. Per què no es fa un test de cultura general per a evitar que persones ignorants decideixin sobre coses tan importants? Aquest és un primer pensament, però és un pensament feixista. M’ha passat. Jo llegeixo deu diaris, tu vint i la meva mare, la meva tia i la fornera no en llegeixen ni un. Però a l’urna el teu vot i el meu valen igual. Això, del punt racional, no és pas gaire lògic.


—Però no és el vot que s’equivoca; no és la resposta, sinó la pregunta que va equivocada. Un sistema democràtic admet de dipositar un assumpte tan complex a les mans de persones que ho han de traduir a sí o no? Ponç Pilat també era democràtic quan deia: ‘Què preferiu? Jesús o Barrabàs?’ Aquest és un exemple clar de democràcia directa. El poble no sabia res ni de Jesús ni de Barrabàs, però podia decidir. Llavors, això és una democràcia? El problema no és qui decideix el Brexit, sinó qui va decidir que havia de ser el poble que havia de respondre sobre aquestes preguntes.

Les afirmacions del llibre són dures. Com quan dieu que el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust és un xantatge. Us ha fet mal escriure segons què?
—Sí. Ha estat una de les coses més difícils que he fet. Però estic convençuda que és inútil que continuem dient que tot això són ximpleries. Jo he de ser capaç de demostrar per quina raó el dia de la memòria no és un xantatge. No és que protegim els jueus, sinó la democràcia i les regles de la democràcia. Però també és allò que sento cada dia al bus o al bar. No puc fer veure que no els sento, perquè produeixen vots i les persones que han estat escollides amb aquests pensaments al cap em governaran. Cal que totes aquestes idees es facin evidents, perquè el problema del feixisme ara per ara, a Itàlia, és que tothom diu que no existeix, que no passa res, que la democràcia no perilla. Cal que tots junts assumim que el feixisme és aquí i que ens governa.

Dieu que el ‘feixisme sap esperar, que és com un herpes que es manifesta quan les defenses baixen’. Però qui en té la culpa, que aquest herpes pugui actuar amb virulència?
—N’hi ha dues, de culpes. Per una banda, els partits tradicionals, que també inclouen els d’esquerra. Si tu demanes a algú del Partit Demòcrata si és feixista o antifeixista et dirà clarament antifeixista. Però si n’analitzes les accions i el mètode d’aquests últims cinc anys, de tant en tant t’has de preguntar: això és un partit demòcrata?

Poseu-ne un exemple.
—’La violació és més greu quan qui la comet és una persona acollida.’ Aquesta frase la va pronunciar la vice-presidenta del Partit Demòcrata. I és una frase feixista perquè introdueix una qüestió racial, de xenofòbia, en un problema que no hi té res a veure. Per a la dona violada no hi ha cap diferència si n’abusa un immigrant, la seva parella o un parent. És clar que si a Debora Serracchiani li dius que aquesta frase és feixista, et dirà que no la insultis i que ella no ho és. Això ens fa palès que el feixisme pot ser a la boca de persones demòcrates. Que Salvini és feixista ho veu tothom, però que ho siguis tu, no ho veus ni tu mateix.

Això lliga amb allò que deia Steve Bannon recentment: ‘La victòria de Vox és que ja ha traslladat la seva conversa a la resta de la dreta. Ciutadans i el PP ja parlen com ells. D’això se’n diu col·locar el producte.’
—Exactament és això. A Itàlia els tres eslògans d’èxit d’aquests últims cinc anys són: ‘Vaffanculo’, és a dir, ‘a prendre pel cul el sistema’; el de Salvini era ‘Ruspa’, que significa ‘excavadora’, i ho deia pels immigrants perquè vol passar-los per sobre i apartar-los com residus; i ‘Rottamiamoli’, que ho deia Renzi, fent una cridava a desballestar. Tots parlaven amb la mateixa lògica, adreçant-se a algú que els incomoda i que els ocupa l’espai. Per això té raó Bannon. Si tu cedeixes els teus eslògans al vocabulari dels teus enemics polítics, passes a ser-ne un aliat.

Falta una segona culpa. De qui és?
—Em sap greu dir-t’ho. Els periodistes, el sistema mediàtic d’informació, que ha difós i consolidat el relat dels dirigents polítics, explicant-ne les històries personals i creant llegendes personals. Les històries dels herois sempre funcionen millor que les dels col·lectius. Aquests últims vint anys els diaris han construït narracions messiàniques. Inevitablement penses en ‘l’home de la providència’, que era com s’anomenava Mussolini a la seva època. Quan Berlusconi es va presentar de candidat va enviar a casa dels electors una mena de publicació acolorida i amb moltes fotografies, titulada Una història italiana. Era la seva història, però venia a dir que també era la de tot el país i que si ell havia dut la seva vida a l’èxit, podia dur-hi el país. L’esquerra no ho pot acceptar, això, ha de proposar un discurs més plural, en què les idees valen més que qui les diu. Però no ho ha fet. I com que l’estratègia de Berlusconi va funcionar, de mica en mica l’esquerra l’ha anat copiant.

S’ha banalitzat el feixisme? Molta gent utilitza el qualificatiu feixista a la mínima, encara que parli d’un conservador.
—Sí, això és un risc. Però els intel·lectuals han donat instruments per no córrer aquest risc. El 1995 Umberto Eco va impartir una xerrada a la Universitat de Columbia que es diu ‘El feixisme és etern’. En aquesta feia una anàlisi dels marcadors del feixisme i deia que hi ha moltes coses que canvien d’un feixisme a un altre, perquè de feixismes n’hi ha molts. Els italians tenim el copyright del feixisme. Si li treu l’imperialisme, tens Salazar o un Franco; si li treus el colonialisme, tens el feixisme balcànic; si hi afegeixes la crítica al capitalisme, tens l’Ezra Pound; si hi afegeixes misticisme cèltic, tens el Julius Evola. Tots aquests són tipus de feixisme, però aquests no són els marcadors, són altres. Els indicadors els trobes en l”enemic’, el ‘cap’, la família tradicional, la por a les diferències, la lluita contra la dissidència… Si algú et diu que està en contra de la família homosexual, jo li podria dir feixista, però només si m’explica per què està en contra. Si és contrari i té una opinió, no és un feixista, segurament és un conservador, un tradicionalista. Ara, si vol organitzar un partit per impedir que els homosexuals puguin tenir una família, llavors sí que és un feixista. Per mi el feixisme no és una qüestió ideològica, és una qüestió de mètode. Tot allò que tendeix a impedir la legitimació de la diferència i s’organitza políticament, és feixisme.

Les pròximes eleccions europees poden confirmar l’auge de l’extrema dreta que hi ha hagut en diferents països. Quines expectatives teniu?
—Tu abans has parlat de Steve Bannon. Estan fent un eix feixista i crec que en els vint anys vinents es consolidarà. El cicle del feixisme només acaba en la fase destructiva, però en la constructiva, sempre és molt eficient. Estem veient una cosa que no s’havia vist al segle passat. Estan utilitzant els instruments de la col·laboració, tradicionalment populars de la democràcia, per a reforçar les posicions autoritàries. Es defensen amb el consens i diuen que són demòcrates perquè aquestes decisions les prenen en consens. El problema és com es gestiona la dissidència sota la seva gestió, perquè una democràcia no es mesura pel consens exprés, sinó per la dissidència que tolera. I l’eix que proposa Bannon vol aniquilar la dissidència. I Itàlia és un terreny privilegiat per a fer això. Divendres passat, a Verona, hi va haver el congrés mundial de la família tradicional, finançat per Bannon. Hi havia associacions conservadores, tradicionals, homòfobes, masclistes, contra l’avortament, la fecundació in vitro, contra el divorci… Vaja, organitzacions contra qualsevol mena d’innovació. Fa deu anys, un congrés com aquest era impensable. A mi això em fa por. I em sorprèn que hi hagi gent que no li faci por.

Però molta gent pot creure que no cal tenir tanta por, que és impossible no poden ser tan dolent perquè vesteixen bé i les seves formes són impecables. Què els diríeu?
—Hi ha un cantant a Itàlia que es diu Francesco de Gregori que els anys vuitanta cantava una cançó que deia: ‘Els nous caps tenen cares serenes, i corbates que s’entonen amb la camisa’. No tenen la camisa negra avui en dia. I no és veritat que no són perillosos. En aquests moments, en el mar mediterrani, moren dotze persones cada vespre abandonades pels governs europeus, que s’estan convertint en xenòfobs. No morim nosaltres, però estan morint altres persones. La pregunta és: quan començaràs a considerar-los perillosos? Perquè si són perillosos amb els immigrants, també ho seran amb tu. Jo, com a dona, en aquests moments em sento en perill perquè els meus drets s’estan reduint.

Coneixeu bé Catalunya, heu construït relacions entre l’independentisme sard i català. Com digeriu que hi hagi presos polítics?
—És un sense sentit. I el més frustrant és fer-ho entendre en altres països. Ara a Itàlia hi ha un grup d’intel·lectuals que estem signant un manifest per a donar suport als catalans i als representants de la societat civil que estan essent perseguits, i no hem aconseguit cap diari que ens ho vulgui publicar. Com és possible? No ens adonem que s’està cometent un acte feixista al cor d’Europa en un estat que pretén ser demòcrata?

The post Michela Murgia: ‘Construeixen un eix feixista i penso que es consolidarà durant els vint anys vinents’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i l´Escola Graduada: records dels anys 50

L´Escola Graduada de sa Pobla i els meus mestres – Sa Pobla, anys 50 -


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle. (Miquel López Crespí)


De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, el senyor Jordi queia adormit amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan el senyor Jordi obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

Ningú no ignorava que el senyor Jordi s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera llum que s’apagava al poble.

Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, el senyor Jordi es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.

Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al camp no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada.

Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el torrent que hi havia prop del pont?

Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del torrent.

Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes de l´Albufera, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme de l´aigua del torrent de sant Miquel.

Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

Ningú mai no s’aturà a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del torrent, blancs com la calç.

“Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

Quan el senyor Jordi copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on el senyor Jordi havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina als horts i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.


Alguna vegada arrribava el circ amb artistes de Barcelona o València. Ens delia poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven la nostra contrada. Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Bevíem tot el que ens explicava el senyor Jordi com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (fragment modificat)


Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Corresponsal de Ràdio Espanya Independent (XXIV)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Corresponsal de Ràdio Espanya Independent (XXIV)


Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria. (Miquel López Crespí)


Sortosament, abans d´anar a Lluc havia col·locat entre els llibres la petita radieta que acabava de comprar el pare. Era un dels primers aparells portàtils que es podien adquirir a Can Mas, prop de casa. L´aparell era una novetat al poble. Malgrat que pesava mig quilo el podies portar en una butxaca o a la mà i la gent obria els ulls com un plat en veure un giny tan meravellós. Eren ràdios que funcionaven amb transistors, sense necessitar de les grans bombetes que tenien les antigues. Vaig pensar que si la portava al santuari podria sentir les notícies d´arreu del món. La ràdio també disposava d´ona curta, que era l´opció necessària per sentir les emissores estrangeres que més m´agradaven: la BBC de Londres, Ràdio Moscou, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent. Dies abans de preparar la roba i els llibres havia enviat a l´emissora del PCE un parell de reportatges i els volia sentir fos com fos. Vaig comprar igualment quatre piles petites per si no en trobava a Lluc.

La ràdio, malgrat el domini franquista de les ones, era per a nosaltres la porta oberta a l´univers, el camí per on burlàvem la manca d´informació de la dictadura i podíem saber exactament el que passava pel món.

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca, creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única senyora de les ones fins que pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla Vialfàs publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud”.

El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos grans eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades.

Vivíem immersos dins el que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galícia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa Cabalgata fin de semana. Naixia igualment el famós Carrusel deportivo, i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus Teatro del Aire -a la SER- i Teatro Invisible -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovel·les, que marcaran la consagració professional d'actors com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, María Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo. Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henri Troyat. Llamas de redención és una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

El serial que més escoltàvem era Ama Rosa, de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També eren importants, per l'èxit d'audiència, Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta era l'"España oficial", per tot el que fa referència a la ràdio. Però l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats.

Sempre em vaig demanar com era possible que la dictadura no prohibís la recepció de les emissores estrangeres. Per quins motius deixaven aquesta porta oberta al coneixement? Hauria bastat que decretassin la fabricació d´aparells sense aquesta possibilitat i la fosca s´hauria estès, poderosa, per tot l´Estat. Tampoc entenia com no controlaven el servei de correus. En tots els anys que vaig fer de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, mai hi vaig tenir cap problema. És evident que els articles anaven signats amb pseudònim i que el nom del remitent era fals; però haurien pogut aturar la carta, destruir-la, que no pogués arribar mai a l´adreça del Partit Comunista italià o francès, que eren els indrets indicats per l´emissora per a fer arribar el material a Bucarest.

Tenia ben controlat el temps que trigava a arribar l´article. Normalment en una setmana ja podies sentir el reportatge. El naixent turisme de masses, l´aeroport de Palma perfectament comunicat amb els de les capitals europees, facilitava aquesta velocitat? Possiblement. En els seixanta començava la ferotge embranzida turística que canviaria les illes de cap a peus. Un autèntic canvi social, un terratrèmol que faria trontollar les bases del règim quasi feudal que patíem.

Record que al final de l´article escrivia una postdata indicant el dia de la setmana en el qual m´interessaria sentir l´escrit. Mai no va fallar! Aleshores ens reuníem amb el grup del col·legi, els companys de Nova Mallorca, i sentíem amb deler aquella informació que imaginàvem útil per a escurçar el temps d´esclavatge sota el règim.

Quantes hores vaig perdre (o guanyar, vés a saber!) amb la història de la ràdio i els articles? Com podia fer com pertocava els deures que ens posaven els professors? En arribar a casa la meva obligació hauria estat restar un parell d´hores estudiant la lliçó de l´endemà, fent els problemes de matemàtiques, estudiant l´assignatura de Física i Química... No ho feia. Em tancava a la cambra i obria els llibres. Era una tàctica per dissimular davant la família. El que feia en realitat era mirar els diaris del dia. Trobar, en les informacions oficials a Diario de Mallorca, Última Hora o el Baleares (que era el diari del Movimento) els detalls que em permetessin escriure una nota per a Ràdio Espanya Independent. Analitzava, talment tengués una lupa en els ulls, les notícies sobre la manca d´il·luminació a un barri, el desnonament d´una família necessitada, l´augment del preu del pa o qualsevol queviure, els problemes derivats de l´aiguat que havia fet malbé la collita dels pagesos, la manca d´ajuts econòmics per als que havien patit la inundació dels horts pel desbordament d´un torrent... Qualsevol deficiència em servia per a blasmar contra el franquisme, per a provar de fer veure´n la manca de sensibilitat envers els més desfavorits. Una vegada fet l´article el signava amb el nom de Nova Mallorca i amb la falç i el martell fet amb una goma d´esborrar. Després tancava el sobre. Ens especialitzàrem a analitzar la realitat a través de la ràdio. Per primera vegada podíem sentir les veus autèntiques, reals, dels personatges històrics de què ens havien parlat el pare i l´oncle José a casa: els encesos discursos de la Pasionaria, les intervencions de Santiago Carrillo; també els discursos de Fidel Castro en aquell memorable viatge a Moscou l´octubre de 1962. Sentíem les cançons de Raimon, Chicho Sánchez Gordillo, poemes de Rafael Alberti, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Marcos Ana... L´emissora tenia igualment programes especials dedicats a Catalunya, Galícia i el País Basc i, un dels que més ens interessava, la veu dels presos polítics en un programa setmanal titulat “La Voz de Burgos”.

Per això mateix volia tenir al costat la ràdio de piles, l´aparell portàtil que ens permetia sentir música i les més variades informacions anant d´excursió, estant al racó més amagat del camp i la muntanya, a la platja. No necessitaven cap endoll elèctric! Una meravella, una joguina a les mans d´uns adolescents de començaments dels seixanta!

Molts dies anàvem a dinar al restaurant de la Font Coberta, que s´havia inaugurat feia poc. Era una petita caminada travessant la plaça i anat per un caminoi tranquil, envoltats de sembrats, ametlers i oliveres. Ens acompanyava l´antic combatent republicà Josep Ferrer, recolzat en un gaiato. La seva salut no millorava. Tan sols quan parlava dels anys de la República, de les esperances d´aquella època, els ulls se li il·luminaven i pareixia que rejovenia. En aquest aspecte era igual que el pare i l´oncle.

Al nostre voltant, tot restava tranquil. Els coloms bevien a la font i, si feia brusquina, s´amagaven sota els antics porxets. Els guàrdies civils de la caserna ens miraven indiferents, alhora que preparaven les bicicletes i els fusells per anar a fer la ronda. La padrina Martina es trobava prou bé. Era evident que l´estada a Lluc la distreia. La mort del fill li havia fet perdre l´alegria, però estar al santuari, lluny de les obligacions familiars, provant d´oblidar la pena que la tenia corpresa, li donava serenor. Sovint no sabia on era: marxava de bon matí abans que jo despertàs. Normalment era a missa primera o, tota sola, feia el camí del Rosari. Alguna vegada la vaig veure parlant amb ella mateixa. Mantenia estranyes converses amb els esperits. Com si estigués en una de les sessions d´espiritisme a què em portava de petit. Altres, desapareixia per anar a sentir els assaigs dels blauets de Lluc. A mi també m´agradava perdre´m pels passadissos del monestir, avançar enmig d´aquell silenci increïble. Només ensopegaves amb algun dels sacerdots que, apressat, et fregava el costat com una ombra fugissera. La recepció estava oberta a primeres hores del matí. Sempre em vaig demanar què hi feien tan prest a l´oficina. Durant les setmanes que romanguérem a les nostres habitacions mai no veiérem cap nou hostatge.

Comparava el silenci solemne amb el soroll dels estius, amb tot d´al·lots corrents arreu. Els crits i gatzara dels infants, les padrines i les mares anat amunt i avall, agafant les pilotes de la tropa per por que no espanyassin un vidre. Aleshores els estadants i visitants eren nombrosos. Cotxes i autocars arribaven sense aturar portant més gent. Però ara, a l´hivern, just érem mitja dotzena de persones. I, sortosament, un matí ens aixecàrem i ja no trobàrem les germanes Gelabert. En el bar, na Margalida ens digué que havien berenat molt prest i agafaren la camiona que tornava a Inca. Va sentir que comentaven que no tornarien mai més al santuari. “Això no és el que era” comentaven, alhora que, àvides, sucaven les ensaïmades en la xocolata que havien demanat. Margalida de can Tonió també estava feliç de perdre-les de vista. “Son brutes”, ens deia. “Regalims de xocolata els cauen al damunt del vestit i no se n´adonen. Hauries rigut en veureu-les empolsades amb el sucre de les ensaïmades! Deien que estaven fartes de sentir les converses del vell republicà. `Pesta de rojos!`, exclamaven. `No els matàrem a tots. Encara, després de la neteja que férem, en deixàrem llavor!´. Esvalotades, parlaven tot menjant i això els feia tossir tacant el marbre de la taula amb glopades de xocolata mesclada amb la seva saliva”.

“Sort que han marxat!”, sospirava Margalida. “Ara podrem parlar amb tota confiança sense tenir aquestes dues bruixes al davant”.

Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.

Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria.

Em sortí perfecte. Els aplaudiments rebuts en aquells moments perduren encara a les meves oïdes. I una conseqüència de tot allò va ser la meva afecció per la poesia. Va ser quan vaig trobar per casa aquell famós llibre de poesia espanyola: Las mil mejores poesías de la llengua castellana. Un llibre que sempre m´ha acompanyat.

Sovint pens si aquells aplaudiments no devien ser la causa de la meva dèria per escriure, per llegir. Potser un psicòleg m´explicaria que aquell fet és el que marcà per sempre la meva vida.

Categories: literatura

ENSENYAR, TRADUIR, ESPERAR, CREURE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 31/03/2019 - 16:30
Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de faJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Abril de 1994: atacs feixistes, carrillistes (PCE), endollats del PSOE i sectors afins contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

‘L’any que vaig assassinar Rita Barberà’, un thriller literari-polític

Vilaweb Lletres - Ds, 30/03/2019 - 21:50

Un assassí explica en primera persona el seu ofici: després d’haver matat Rita Barberà, ens relata com liquida uns quants escriptors i editors per salvar la indústria editorial de la desfeta. Aquest és l’esquema de la nova novel·la política de Sebastià Bennasar, L’any que vaig assassinar Rita Barberà, en què torna a barrejar sang, fetge i literatura en un entramat de peripècies on tot sembla allò que és.

Podeu llegir els dos primers capítols de L’any que vaig assassinar Rita Barberà, de Sebastià Bennasar, novel·la editada pel segell AdiA.

Sebastià Bennasar, escriptor i periodista, col·laborador de VilaWeb, ens explica: ‘En Pau Vadell [director editorial d’AdiA] em va proposar que em tornés a convertir en un escriptor gamberro i una mica irreverent. No és que ara no ho sigui, però el 2005 havia escrit Cartes que no lliguen, una novel·la que va tenir un cert èxit a Mallorca, perquè en una mena de roman a clef un assassí implacable es carregava bona part de la societat literària illenca, i en Pau volia que escrivís quelcom de semblant. Vaig entomar el repte i vaig decidir que hi hauria morts a tots els Països Catalans i que la història es mereixia ser escrita des d’un punt de vista diferent: un assassí professional. Llavors, aquest assassí (que va debutar matant en Kurt Cobain, líder de Nirvana, als anys noranta) i que acaba de matar la Rita Barberà (diguéssim que estic convençut que en el cas Gürtel hi ha hagut molts assassinats professionals), rep un encàrrec singular: pelar tres persones del món del llibre per encàrrec d’uns editors que volen salvar el sector. Lògicament, hi ha una segona trama paral·lela, altres morts col·laterals, un apassionament per l’art del franctirador, cocaïna, alguna cançó d’Antònia Font, discussions literàries, homenatges gastronòmics i aquell punt Tarantino que tant m’ha agradat retrobar. I és que de vegades els amics saben a qui encarregar els assassinats… de paper, és clar. Ara veurem si aconseguim vendre’n més que d’aquella primera aventura. Us asseguro que us ho passareu bé, tant els amants de la novel·la negra com els morbosos que vulgueu saber com és la vida d’un assassí professional i com es va carregar Rita Barberà.’

The post ‘L’any que vaig assassinar Rita Barberà’, un thriller literari-polític appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la poesia mallorquina

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)



...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)



Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".



Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

DE TANT EN TANT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 30/03/2019 - 10:00
Hi ha disc nou de Josh Ritter a la vista. Bon cap de setmana, doncs. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

La nació plumífera i els seixanta anys del Club Editor

Vilaweb Lletres - Dv, 29/03/2019 - 01:50

La cita va ser al Palau Requesens de la ciutat de Barcelona, seu de l’Acadèmia de les Bones Lletres. S’hi va poder veure una part majoritària del sector editorial en català –un escriptor provinent dels sectors més punks deia que si el PP i Vox volien liquidar la literatura catalana bastava enverinar el xampany d’aquella sala, perquè hi era tothom. Fins a les nou en punt una cortina vermella barrava el pas cap a l’antic pati d’armes, però amb una puntualitat britànica es varen obrir les portes i la gernació va començar a entrar. Molts passaren pel fotoreclam que s’hi havia instal·lat, mentre el xampany començava a circular i tothom esperava l’amfitriona. D’autoritats, no se’n veren gaires i això es va agrair. La tensió del procés, la del judici i la de la campanya varen restar fora de les portes de l’Acadèmia. Els més veterans recordaven que a la plaça de Sant Just hi havia hagut un enquadernador històric a qui hom duia a relligar els fascicles; alguns altres recordaven la llibreria de vell actualment tapiada per evitar l’entrada dels okupes; i encara algú recordava que hi havia vingut al funeral per l’ànima de Salvador Puig i Antich, que s’havia celebrat precisament a l’església de Sant Just i Pastor.

Seria impossible d’enumerar tots els assistents, però basti dir de mostra que hi havia poetesses com Meritxell Cucurella, que havia fet cent cinquanta quilòmetres de les Borges Blanques estant per no deixar escapar l’esdeveniment, o com Blanca Llum Vidal; editors com Aniol Rafel de Periscopi o Josep Lluch de Proa; i sèniors savis com Josep Cots d’Edicions de 1984. Traductors de tota mena de llengües; autores com Eva Baltasar, el darrer gran èxit editorial de la casa, o com Joan-Lluís Lluís; periodistes culturals veterans com Josep Massot o no tan veterans com Jordi Nopca; llibreters, distribuïdors… un totum revolutum amb ganes de gresca i que ja fa travesses per Sant Jordi, perquè ja se sap que això és una mena d’esport nacional (en el cercle reduït del món del llibre).

L’aparició estel·lar de Bohigas va deixar pas al moment més temut i més esperat de la nit, el discurs de l’editora del Club Editor, que havia promès que seria breu però que es passejava amb un munt de fulls a les mans i la vehemència que la caracteritza com a carta de presentació. Tot feia pensar que allò, de breu, no en tindria res. Vist el resultat final, tothom hauria volgut que el discurs fos molt més llarg, amb la qual cosa va ser breu i ho va semblar. Breu, però carregat de veritats històriques, de desafiaments i de certeses com el puny, acompanyats de tocs d’humor que el convertiren en una petita joia literària.

Perquè ens dóna la gana

‘Seixanta anys és una xifra estranya per a fer una celebració. Pertanyen més a la vida privada que no pas a la pública, però ha estat l’efemèride que hem volgut celebrar perquè ens dóna la gana. Hauríem pogut fer una festa de cinquanta anys, però llavors l’únic llibre inèdit que havíem publicat era la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, que és un llibre formidable i important per a conèixer el sector editorial, però que no fa amics.’

Bohigas va recordar que el 2010 van editar una primera novel·la d’un escriptor, com havia estat norma de la casa en l’origen. ‘I va ser Males companyies, de Marc Cerdó, un mallorquí com Villalonga, Guillem Frontera o Blai Bonet, un mallorquí com ells editat en aquesta ambaixada de les Illes que hi ha al Carmel, un mallorquí com Biel Mesquida o Biel Perelló, que prové d’aquesta perifèria tan interessant. Llarga vida als mallorquins i a les males companyies.’ De l’elogi als illencs, Bohigas va passar a agrair el suport de Josep Cots de 1984 i de la distribuïdora les Punxes. ‘I dels mascles mallorquins hem passat a les dones. Teníem la Rodoreda, és clar, i ara tenim també i entre moltes altres la Víctor Català, l’Alice Munro i l’Eva Baltasar.’

Amb aquesta arrencada, Bohigas repassava alguns dels èxits recents de l’editorial, com ara la compra dels drets de la premi Nobel, la gran rebuda que té el redescobriment de la Víctor Català i l’èxit inesperat d’Eva Baltasar amb el seu Permagel. El discurs es va anar endinsant en terrenys més espirituals: ‘Estic profundament emocionada de veure aquí molts traductors, que són la tribu més fascinant de la nació plumífera’; i gosà qualificar de levites els escriptors, ‘perquè sempre parlen de Déu i el temple’. Alhora repassà l’equip que treballa a l’editorial com les estrelles de rock quan presenten la banda i va elogiar l’eclosió de les petites llibreries arreu del territori. I llavors va entrar amb olivetes.

‘Sovint editar és prendre el pols d’una societat i jo no tenia gaire idea de com era Catalunya quan vaig començar a fer llibres en català i vaig estampar-me contra el públic igual que contra la paret. I això que eren tres bons llibres, d’un libanès, un israelià i un palestí… He de dir que no sé com però un dia la paret es va trencar i en Cots de la Documenta ja no mirava a través meu com si fos transparent i un dia en Josep Massot que és mallorquí li va demanar a un conseller com és que se celebrava el centenari d’un autor amb tots els llibres descatalogats.’

En aquests deu anys també hi ha hagut moments ben crítics: ‘El conseller Ernest Maragall es va carregar un bon grapat d’hores de literatura a l’ensenyament i no se’n va dir gairebé res, es va carregar moltes biblioteques escolars i va suprimir els bibliotecaris i hi ha qui no vol fer comparacions odioses en el món de la cultura, però jo us dic que els 300.000 euros d’ajuts a la traducció que tenim entre tots els editors per al 2018 equival al cost de dos autobusos elèctrics de l’Ajuntament de Sabadell, i crec que hi hauríem de pensar tots plegats.’ També hi va haver temps per a reclamar les portades històriques i sense imatges ‘i que el lector tasti el llibre’; per a llegir un text de Joan Sales del 1961 parlant sobre com havia aconseguit d’imprimir més de tres mil exemplars d’Els germans Karamàzov en tretze dies abans de Sant Jordi; per a sentir fragments literaris; i per a acabar ballant danses gregues.

‘Llàstima que no siguis de l’ofici’

Sales ho explicava així: ‘No t’escric més, que encara és molta la pujada que haig de fer, si bé la costa més dura ja està passada gràcies a Déu. Pensa que del dia 6 al dia 19, o sigui en tretze dies, m’he sortit de fer imprimir 3.050 exemplars d’un llibre de 850 pàgines! Ara que ja m’he sortit amb la meva, et diré que quan m’hi vaig llançar tothom m’ho volia treure del cap, com a impossible, i els gats més vells de l’ofici eren precisament els més escèptics. Jo mateix, en més d’un moment, vaig arribar a pensar que estava boig, que era anar contra la fatalitat, etc. Ara estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible. Vaig arribar a fer posar en marxa una premsa de l’any 1873 que tenen a Ariel arraconada, coberta amb papers: amb ella, van arribar a ser sis les premses que tiraven Karamàzov en un moment determinat. Aquesta premsa quasi centenària xerricava i trontollava horrorosament, però va arribar a tirar tot un plec (16 pàgines) –i en moments així tot és bo d’aprofitar. Llàstima que no siguis de l’ofici, perquè ara penso que aquests detalls no et faran ni fred ni calor. Em penso que el secret de l’èxit ha estat que vaig encomanar el meu frenesí als gats vells de les impremtes, que hi van posar el seu amor propi i el seu engrescament, aquell engrescament de l’home d’ofici que es veu arrossegat a fer una cosa tinguda per impossible. Hi ha secrets psicològics que no fallen, si un sap trobar-ne els ressorts’.

I sí, ha pagat la pena d’esperar fins als seixanta anys d’una editorial clàssica que sempre és jove i que ha fet de la lectura una joie de vivre. I això s’havia de celebrar amb els col·legues per engegar una temporada que acabarà a la llarga nit de Sant Jordi, quan comprovarem que les juguesques fetes a la primera no s’encerten mai. Perquè, com va dir algú dimecres a la nit, és més senzill d’entendre el misteri de la Santíssima Trinitat o de calcular el pes de la matèria fosca de l’univers, que no d’escatir com funciona el mercat editorial. Per molts més anys d’esbotzar parets.

The post La nació plumífera i els seixanta anys del Club Editor appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Paisatge, llegendes, món clàssic, viatges i realitat social: el festival Mot relliga la cultura mediterrània

Vilaweb Lletres - Dj, 28/03/2019 - 17:00

‘El món és un llibre, i aquells que no viatgen només en llegeixen una pàgina’. Aquestes paraules del filòsof medieval Agustí d’Hipona han inspirat el lema d’enguany del festival MOT, que diu: ‘la Mediterrània, un mar de pàgines’. Així el festival de literatura, que arrenca aquest cap de setmana a Olot i seguirà el següent a Girona, posa l’accent en la cultura comuna que relliga la Mediterrània. El comissari del festival, Manuel Forcano, reivindica que cal recuperar la consciència de pertànyer a una mateixa ‘joie de vivre’, a una rica tradició cultural comuna i multisecular que els autors d’abans i d’ara demostren contínuament en les seves obres.

Precisament això és el que discutiran gairebé 40 autors provinents dels quatre punts cardinals d’aquest mar en una quinzena de converses. Entre aquests destaquen l’italiana Andrea Marcolongo i els sards Michela Murgia i Marcello Fois; l’autor francès Ivan Jablonka; la grega Ersi Sotiropulu; Mazen Maarouf, escriptor palestí refugiat a Reykjavík; Burhan Sonmez de Turquia; Mahi Binebine del Marroc i el romanès Mircea Cartarescu, absència d’última hora l’any passat. Representant els territoris de parla catalana, el festival aplega a Carme Riera, Adrià Pujol, Maria Àngels Vilallonga, Josep Maria Fonalleras, Míriam Cano, Joan-Elies Adell, Biel Mesquida i Llucia Ramis, entre més.

Però què és la cultura mediterrània? Com es pot definir? Què la forma? La programació del MOT proposa vertebrar-la a través de cinc grans línies de debat, que abasten aspectes molt diversos de la Mediterrània.

La identitat i el paisatge

Què tenen en comú els paisatges de la Safor que descriu Josep Piera amb l’Empordà de l’antropòleg Adrià Pujol? Que tots dos estimen tant l’entorn que el mitifiquen, un tema que centrarà la conversa ‘Paisatges mitificats’ el 28 de març a Olot.

Hi ha autors que tresquen pel mar o trepitgen els camins del món i tot els parla. Aquest és el cas de María Belmonte, historiadora i traductora, ha escrit sobre el ‘grand tour’ que els aristòcrates joves del segle XVIII feien per Itàlia i Grècia, i la poeta i novel·lista Susanna Rafart sap recrear i revisitar l’itinerari del creuer per la Mediterrània dels poetes Salvador Espriu o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Plegades, discutiran sobre ‘La Mediterrània, paisatges que parlen’ el 29 de març a Olot.

Hi ha indrets que amaguen darrere històries i personatges insospitats, parets que guarden secrets, pedres que si parlessin ens descobririen moltes coses. Això és just el que fan Eduardo Mendicuti i Maria Carme Roca, dos escriptors que situen en paisatges ordinaris històries extraordinàries. En parlaran a ‘Paisatges ordinaris amb històries extraordinàries’ el 5 d’abril a Firona.

Llegendes i tradicions

L’escriptor sard Marcello Fois és una de les noves veus de la narrativa europea. La seva prosa evoca les arrels culturals de la seva illa i de la Mediterrània, sempre entre la realitat històrica i les llegendes populars. Es presentarà al públic dijous a Olot en una conversa amb el seu traductor al català titulada ‘L’edat de les llegendes’.

Hi va haver un moment en la història en què la riba sud de la Mediterrània va dominar la riba nord durant molts segles: l’Al Andalus. Per això dissabte a Olot es farà un vermut on es recitarà poesia andalusina traduïda al català.

Els mites i el món clàssic

La Mediterrània, sobretot la cultura grecoromana, és una mar de mites que ens serveixen per explicar qui som i com entenem el món. D’això en parlaran Andrea Marcolongo i Maria Àngela Vilallonga, actual consellera de Cultura i una gran especialista en el món clàssic a la conversa ‘Nosaltres, els mites’ dissabte a Olot.

I de mites clàssics a mites una mica més moderns: l’escriptora grega Ersi Sotiropoulos parlarà amb el filòleg i hel·lenista Eusebi Ayensa sobre Cavafis el 5 d’abril a Girona.

Els viatges

La Mediterrània és un mar ple de viatgers: durant segles gent molt diversa l’ha recorreguda i ho ha explicat en innumerables obres. D’això en parlaran el 4 d’abril a Girona l’escriptor i viatger incansable Javier Reverte i l’escriptor francès Ivan Jablonka a ‘Els deixebles d’Ulisses’.

A aquest vermut estarà protagonitzat per tres grans viatgers que han sabut viure, refexionar i escriure sobre les peripècies viatgeres tant d’ells com de personatges històrics que han recorregut la Mediterrània: l’escriptor i fotògraf Jordi Esteva, l’escriptora i periodista Pepa Roma, i el poeta, articulista, escriptor, fotògraf i editor Quim Curbet. ‘La Mediterrània, invitació al viatge’ es farà el 6 d’abril a Girona.

La realitat social de la riba sud

La visió idíl·lica del Mediterrani s’esberla quan el nostre mar és notícia pels conflictes polítics que l’assolen o les morts i el drama dels milers de refugiats que des de la riba sud intenten arribar tràgicament a la riba nord. L’escriptor i periodista libanès d’origen palestí Mazen Maarouf exposa el costat fosc del temps que ens toca viure a través dels seus relats. També parlarà d’això en la conversa amb la poeta Míriam Cano ‘Obrir els ulls a la Mediterrània’, que es farà el 29 de març a Olot.

Màfies, islamisme radical, immigració il·legal, repressió política… aquests són alguns dels temes que l’escriptor marroquí Mahi Binebine toca en les seves novel·les. Això també centrarà la seva conversa del 4 d’abril a Girona amb l’arabista especialitzada en món magrebí Paula Santillán titulada ‘De la riba sud a la riba nord’.

Per qüestions polítiques, l’escriptor turc Burhan Sönmez s’ha vist forçat a viure a l’exili. És una d’aquelles veus que clamen contra els qui volen destruir el passat per construir el futur. El poeta Manuel Forcano, comissari del festival d’enguany, conversarà el 6 d’abril a Girona amb ell a ‘El poder de la imaginació’.

The post Paisatge, llegendes, món clàssic, viatges i realitat social: el festival Mot relliga la cultura mediterrània appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la memòria històrica

En total son 35 estudios de aspectos decisivos de la transición en Mallorca. Un amplio y documentado relato de los más diversos aspectos culturales y políticos de la transición, del papel de la izquierda alternativa, del nacionalismo progresista, de los republicanos y diversos grupos antisistema en aquellos años de cambios.

No es la primera vez que Miquel López Crespí ha tratado el tema de los partidos y movimientos de la oposición antifranquista y del papel de la cultura en la lucha por la libertad. Anteriormente ya había publicado L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984), No era això: memòria política de la transició (Edicions el Jonc) y Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort).


Miquel López Crespí recopila 35 ensayos sobre la cultura en la Transición


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

PALMA.- El escritor de sa Pobla Miquel López Crespí acaba de publicar Cultura i transició a Mallorca, un libro que recoge, en 35 capítulos una visión alternativa del mundo político y cultural en tiempos de la transición. El libro fue presentado ayer en el Centre de Cultura La Misericórdia de Palma por el director insular de Cultura del Consell de Mallorca, Guillem Ginard, y el editor de la obra, Sebastià Roig. Ambos han situado históricamente la época de la que trata el libro del autor de Sa Pobla destacando el compromiso de Miquel López Crespí en los años de la lucha por la democracia y la importante obra escrita por este autor en estos últimos 30 años.

Ginard destacó algunos de los aspectos más importantes de Cultura i transició a Mallorca. Un libro, el de López Crespí, que desmenuza el papel del cine progresista en tiempos de la transición, el papel del Concilio Vaticano II en la toma de conciencia de los cristianos progresistas, el trabajo de Francesc de B. Moll profundizando en temas como el compromiso de los escritores mallorquines con el país y la lengua. Se hace igualmente una resumida historia de los comunistas no carrillistas, de la situaciòn en la prisión de Palma en 1976 e igualmente se incluyen estudios sobre la situaciòn cultural en las Islas. En total son 35 estudios de aspectos decisivos de la transición en Mallorca. Un amplio y documentado relato de los más diversos aspectos culturales y políticos de la transición, del papel de la izquierda alternativa, del nacionalismo progresista, de los republicanos y diversos grupos antisistema en aquellos años de cambios.

No es la primera vez que Miquel López Crespí ha tratado el tema de los partidos y movimientos de la oposición antifranquista y del papel de la cultura en la lucha por la libertad. Anteriormente ya había publicado L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984), No era això: memòria política de la transició (Edicions el Jonc) y Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort).

El Mundo-El Día de Baleares (23-XII-06)


Cultura i transició a Mallorca: l’època contemporània a les Balears.

...els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca...



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Cultura i transició a Mallorca, el llibre editat per Edicions Roig i Montserrat, és una nova aportació de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica. Són trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Miquel López Crespí


(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

Categories: literatura

COSES QUE PASSEN SOLES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 28/03/2019 - 10:30
davant per davant de la policia. Misteris de la democràcia avançada. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura