literatura

DE PAS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 19/03/2019 - 12:15
Diu que Carner deia que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara hi hauríem d'afegir una subcategoria nova: la dels que han vingut al món a passar pel DOGC, de càrrec en càrrec i de foto en foto, de roda de premsa en roda de premsa i de tuit en tuit, fins al no-res final. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí i les novel·les de la guerra civil

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

Categories: literatura

Sa Pobla en la història: llibres de Miquel López Crespí

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Categories: literatura

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: memòria històrica i lluita per a la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Llumets vermells d’alerta a la Fundació RBA

Vilaweb Lletres - Ds, 16/03/2019 - 21:50

Un edifici impressionant en ple districte tecnològic de la ciutat, una terrassa en forma de popa de vaixell i unes vistes extraordinàries sobre la ciutat de Barcelona i una autèntica gernació que acabava de tornar a la feina i assistia a la primera gran festa després de l’estiu, la que marcava la pauta del món editorial. Sí, era el lliurament del premi Internacional de Novel·la Negra que atorga cada any l’editorial RBA. I sí, han llegit fins aquí l’ús del verb en passat perquè hi ha incògnites sobre què pot passar en el futur tant amb l’editorial com sobretot amb la Fundació, que el passat 11 de març va envair un comunicat que explicava que iniciava un temps de reflexió per pensar les noves activitats.

El text començava dient que: ‘Des de la seva creació, la Fundació RBA es va proposar com un espai d’intercanvi d’idees polítiques i socials, amb una clara voluntat englobadora i transversal. Durant aquests anys, i tant a la seva seu de Barcelona com al Casino de Madrid o a l’Ateneu Barcelonès, la Fundació ha acollit un gran nombre de debats, en els quals han participat líders polítics de tots els partits, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya i d’Europa. Sempre amb l’objectiu de bastir ponts i de buscar sinergies en pro del bé comú’ i s’afegia que ‘a la Fundació RBA estem convençuts que, per a seguir desenvolupant amb eficàcia la nostra funció, hem de replantejar-nos alguns dels models que, dit sense falsa modèstia, tantes satisfaccions ens han procurat. I és per això que hem decidit prendre’ns un temps de reflexió, i no programar noves activitats fins que estiguem segurs que hem trobat el millor format per a complir els nostres propòsits fundacionals: la promoció de les idees, el foment del diàleg, la difusió de la cultura’.

La recepció d’aquesta breu nota ha fet saltar totes les alarmes sobre què pot passar a partir d’ara amb el grup editor i la seva fundació. Fonts d’RBA asseguren que ara mateix és poc probable que la Fundació com a tal desaparegui, però sí que hi hagi nombrosos canvis estratègics. I és que en els darrers temps hi havia una certa sensació que la fundació havia aconseguit un públic captiu que hi anava més interessat pels canapès i el cocktail que no pas pel contingut de l’acte en si, és a dir, era un lloc més on deixar-se veure i fer vida social-cultural i passadís de contactes d’alt nivell, que no un lloc per rebre nous coneixements i aplicar-los amb posterioritat.

‘Evidentment, aquesta és una de les preocupacions que alguns consellers han fet arribar a la direcció general, que sempre ha volgut mantenir aquest model. Fins i tot en els moments més durs de la crisi, la partida destinada al càtering de les activitats es mantenia intacta o pujava’, expliquen des de l’editorial. I certament, en el lliurament del premi Internacional d’aquest any potser hi ha hagut alguns convidats menys, però el nivell culinari s’ha mantingut i també la profusió de barra lliure. El que passa és que aquesta imatge d’opulència contrastava quan recentment després d’una disbauxa important es va produir un ERE que va afectar més del 25 cent dels treballadors. ‘Aquell dia va haver-hi veus molt crítiques que deien que s’estava banalitzant la cultura i perjudicant la imatge de la marca i que havia estat estèticament molt lleig’, diuen les veus més crítiques del grup.

Aquesta pràctica de deixadesa de les funcions de la Fundació ha coincidit bastant en el temps amb els darrers esdeveniments polítics a Catalunya. I si bé és cert que ha tingut una mirada suficientment àmplia sobre el procés, no ho és menys que la Fundació no se sent còmoda ni amb la CUP ni amb Podem.

Christina Scheppelmann (Directora artística del Liceu) i el tenor Jonas Kaufmann durant un acte a la fundació

I tot i que no hi ha una data de tornada prevista ni una aposta clara sobre què es farà a partir d’ara, sembla que pren força la hipòtesi d’incorporar nou debats sobre la ciència aprofitant els continguts de la revista National Geogràphic, un dels emblemes de la casa. Fins ara molts dels actes havien anat associats a la divisió editorial, que aprofitaven per fer llançaments de títols conjuntament amb la Fundació. Això no es deixarà de fer ‘si la fundació realment reprèn l’activitat’, però també es buscaran cicles més estables. El que sí que sembla que s’apostarà és perquè realment el contingut es mantingui en la mateixa línia de qualitat i que els ponents internacionals s’alternin amb els d’aquí com fins ara.

Dos premis, dos destins

El que sembla que de moment no canviarà és el lliurament del premi Internacional de Novel·la Negra. Continuarà entregant-se la primera setmana de setembre i aportant 125.000 euros de guardó per al guanyador. També es mantindrà la festa de lliurament al mateix edifici de RBA i per tant aquella escena que descrivíem al principi tornarà a viure’s. Retrobament del món de la cultura després de les vacances –això sí, cada cop més curtes per als qui editen en català, ja que la festa coincideix en plena setmana del llibre en català. Tot i això, sempre hi ha un moment per anar a comprovar si els canapès mantenen la qualitat i quina és la innovació de l’any en matèria de gin tònics.

El premi que sí que ha perdut la seva festa és el lliurament del premi Crims de Tinta, que s’atorga a una novel·la inèdita en català. Normalment el lliurament es feia just abans del BCNegra i es convertia en una altra de les festes sonades del món editorial. Ara s’atorga just abans de Sant Jordi (segurament serà la setmana del 4’abril) i en un format molt més modest: una trobada-presentació a l’Ateneu Barcelonès, un dels espais amb els quals la Fundació manté un acord de col·laboració. Tot i això, llevat del lliurament del premi, tampoc no està previst de moment cap acte de la fundació en aquest espai.

La desaparició del català

El destí del Crims de Tinta marca una mica la política editorial i la relació amb el català de la casa en els darrers temps. RBA va adquirir La Magrana i durant un temps va anar aportant llibres molt importants a la literatura catalana contemporània, a la vegada que semblava que feia una aposta per la novel·la negra en català amb el ressorgiment fins i tot de la col·lecció La Negra. També van destacar alguns èxits com els de la Marta Rojals o clàssics com Joan Brossa. Ara la col·lecció està en una situació de coma profund de la qual és bastant difícil que desperti, com a mínim a curt termini. De fet, en ficció només edita el Crims de Tinta i en no ficció molts pocs títols l’any. Això ha coincidit amb la sortida fa poc més d’un any de l’últim editor que hi va haver a La Magrana, Jordi Rourera. ‘És un absolut misteri el que pot passar amb la col·lecció. Potser no fan cap títol més o potser un dia la reprenen i cap endavant, però ara mateix està ben parada’, diuen des de la casa.

Aquest fet coincideix en què ja fa anys que el premi internacional no es tradueix al català i que sembla que aquesta llengua ha passat a ser poc més que residual dins el còmput de publicacions anuals de l’empresa, tot i que encara no fa gaire varen treure al carrer, per exemple, la biblioteca bàsica del catalanisme, una aposta per recuperar títols fonamentals del pensament catalanista clàssics, des de Prat de la Riba, Valentí Almirall, o Jaume Vicens Vives, per exemple.

Allà on ha reprès importància editorial el grup és en la col·lecció de novel·la negra en castellà, que dirigeix Antonio Lozano, i que en els darrers temps ha incorporat tot un seguit de títols de true crime, per exemple, i nous autors internacionals que, per variar, no podrem llegir en català.

El retorn de la fundació també dependrà molt del nou cicle electoral al qual estem abocats. Tant les eleccions estatals, com les municipals poden determinar el futur de l’entitat que segons expliquen les fonts ‘depèn directament de la direcció general. Aquí se senten moltes especulacions i poques certeses’. Sigui com sigui, de moment el català sembla pràcticament bandejat del gran grup editorial i potser els canapès tinguin els dies comptats.

The post Llumets vermells d’alerta a la Fundació RBA appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Amb Nausica’, de Víctor Sunyol

Vilaweb Lletres - Ds, 16/03/2019 - 21:50

Víctor Sunyol (Vic, 1955) és eminentment poeta (i cofundador de l’editorial especialitzada en poesia Cafè Central), però de tant en tant també conrea la prosa. És el cas d’Amb Nausia, que publica Labreu Edicions i que arribarà la setmana entrant a les llibreries. El llibre reflecteix la immersió de l’autor en la figura de Nausica de l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses. I la gran quantitat de literatura que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric (que encara ressona) s’intercala amb breus textos sobre els moments i vivències de Sunyol.

Podeu llegir-ne un fragment.

L’editora de Labreu, Ester Andorrà, escriu sobre Amb Nausica per a VilaWeb:

«Cinc anys després de Birnam (Labreu ed., Cicuta, 8), Sunyol torna a la prosa: Amb Nausica. Per a mi és un honor tornar a publicar un nou llibre de Sunyol. Si Birnam era un soliloqui on Shakespeare i el món del teatre formaven l’ordit d’una trama dominada per la crisi del llenguatge i la crisi personal i professional d’un vell actor, aquest nou text pren com a eix la figura de Nausica a l’Odissea. Nausica i l’eco d’aquest moment clàssic homèric ha fascinat molts lectors i ha fet escriure un bon nombre de textos a creadors i crítics. Sunyol ens diu una història que fa temps que el té pres i s’afegeix a aquesta tradició amb les seves reflexions sobre el tema i sobre tot allò que se n’ha escrit fins ara.

Són uns textos breus, molt breus, que s’intercalen amb altres fragments que glossen aquest mateix acte d’escriptura amb el seu context i la vida quotidiana de Sunyol, el ressò del mite en la vida d’ara. El llibre comença desenvolupant-se en dos plans. Un està compost per comentaris i reflexions sobre la figura i l’episodi de Nausica i sobre els textos i comentaris que ha inspirat (Goethe, Maragall, Palau i Fabre, Kazantzakis, Bufalino, Bello, Angelopoulos, Rodoreda, Fauchois, Vidal-Naquet, López Vilar…). L’altre, en clau més poètica, estableix com una mena de dietari de l’autor en els dies de la immersió en el tema i sobre l’escriptura dels textos. Els llocs i els temes de l’autor es combinen amb els de l’objecte d’escriptura (la força i el significat de la mirada, l’amor i el desig, la fidelitat, els mites, el temps, l’espera, l’exili, allò tràgic, la Mediterrània, la malaltia i la mort, el concepte d’heroi, el silenci, el plor, el record, l’espera, les utopies, la pèrdua, el relat, la renúncia… ). Al final, com no podia ser de cap altra manera, aquestes dues línies d’escriptura acaben fonent-se en una de sola, com es fonen en l’autor les reflexions sobre Nausica i assimilant les escenes, en diverses circumstàncies i paisatges, a l’actualitat.

És difícil d’adscriure Amb Nausica en un gènere literari. Sunyol escriu amb passió i, a la vegada, flueix en l’erudició. Ho fa amb un gest concentrat que adopta la finesa de la percepció per a construir un text molt rumiat que segueix el fil d’una gran quantitat d’intuïcions. Participa de la poesia, de l’assaig, de la crítica literària, del memorialisme, segurament d’altres gèneres i (potser) fins i tot de l’autoficció (en la mesura que la literatura afecta la vida). El conjunt és un passeig pels camins, paisatges, la gestualitat… de Nausica i de l’autor – i del lector. Un passeig on anireu trobant detalls, racons, mirades, miralls, reflexos, finestres on emmirallar-se de tot allò que Nausica i els seus textos inspiren. Un passeig per a satisfer curiositats de tota mena. Una història híbrida que com totes les històries –s’expliquin com s’expliquin, se les escriu sempre l’oïdor, el lector. Us convido a un passeig de tastets que acaba essent un gran àpat, un banquet de sensacions, imatges, reflexions, una delícia.»

The post Avançament editorial: ‘Amb Nausica’, de Víctor Sunyol appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

BURN AND BE FORGIVING

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 16/03/2019 - 09:00
Sense conductor. I bon cap de setmana. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Jordi Lara: ‘Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot’

Vilaweb Lletres - Dv, 15/03/2019 - 21:50

Jordi Lara (Vic, 1968), autor de Mística conilla i d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, acaba de publicar una novel·la de no ficció, Sis nits d’agost (Edicions de 1984), on recrea i també imagina com va ser la mort de Lluís Maria Xirinacs, el lluitador antifranquista, el senador més votat de la història de la democràcia espanyola, el pacifista, el lluitador per la llibertat dels pobles oprimits, el filòsof definidor del Globalisme… Xirinacs va decidir quan morir i com: va triar deixar de viure el dia que feia setanta-cinc anys i ho va fer al mig de la natura, al pla de cal Pegot, una pastura al peu del Taga, al Ripollès. Volia convertir-se en adob, morir fusionant-se amb la natura, mitjançant la transsubstanciació, una tècnica de respiració i meditació a través de la qual pots induir-te al coma i morir al cap de quaranta-vuit hores.

Lara es pregunta per les raons que van portar Xirinacs a treure’s la vida. Perquè diu a la novel·la: ‘Segurament, un home en té prou amb una sola raó per llevar-se la vida si ho fa des del dolor, però si ho fa des del goig i la plenitud en calen un grapat.’ I després també es pregunta per les raons que donava: ‘¿No eren, ben mirat, raons intercanviables que tant podien ser justificacions d’una mort com incentius per a la vida?’

I explica en Joan Parés, el metge amic de Xirinacs que el va acompanyar a la muntanya aquell sis d’agost del 2007: ‘És que en general no ens sabem morir…, però ell havia tastat la mort moltes vegades amb les vagues de fam, i tenia la meditació, el significat del lloc, la tècnica per no patir. Era una jugada perfecta i estava feliç. Sí: tots dos estàvem feliços, jo el primer. ¿Com no podia estar feliç si l’ajudava a fer el que ell volia i com ho volia?’

Xirinacs va deixar dues notes: una a la fundació Randa, ‘Acte de sobirania’; i, a sobre, hi van trobar una nota de comiat. Quan el va trobar sis dies després, el cos no mostrava indicis de violència.

El llibre parla de la mort, de saber morir, de triar com et vols morir. És una qüestió profunda, relliscosa i delicada. Devíeu pensar en la manera com evitar certes coses, com ara caure en sentimentalismes. Devíeu proposar-vos uns certs límits…
—Era essencial acotar els perills del relat. Que no es convertís en una mena d’assaig encobert, per exemple. Perquè jo volia que fos literatura, volia explicar una història. I un altre perill: que la història i el pes de la figura de Xirinacs no acabés menjant-se la reflexió sobre la mort. Calia trobar aquest punt d’equilibri. I cercar aquest equilibri em va portar una reflexió prèvia força llarga. Vaig fer un plantejament narratiu honest, i vaig decidir ensenyar les costures del procés d’escriptura. El narrador, que és l’escriptor, es pregunta en primera persona fins i tot si cal escriure el llibre. És un punt de vista de fidelitat amb la realitat que vaig trobar adequat, perquè pel llibre transiten persones reals de les quals reprodueixo el testimoni. I en literatura (no pas en periodisme), tan important és què expliquen com què decideixen no explicar-te. Aquests silencis també són importants, per allò que amaguen. En Parés, per exemple, no em va voler explicar l’última cosa que es van dir amb en Xirinacs. Doncs no m’ho invento pas, dic que no m’ho va dir i que no ho sé.

Al final del llibre feu un agraïment a la persona que us va ajudar en la reconstrucció del cel d’aquells sis dies d’agost. Aquests elements ambientals i d’altres, a voltes els més petits, com marcar l’últim batec del cor, són els que us serveixen per a crear un estat d’ànim, un flux líric.
—Aquesta mort ens interroga a nosaltres sobre com volem morir. I jo, a la novel·la, interrogo aquesta mort. I no podia explicar-la només passant pels dietaris que Xirinacs va escriure, perquè les raons que dóna per a morir-se són intercanviables i podrien ser raons per a continuar vivint. El narrador es pregunta si les raons no les buscava tot escrivint. Per això calia interrogar altra gent que estava vinculada amb la mort de Xirinacs i amb el lloc que va triar per morir. No hi tenia cap lligam. Per això calia interrogar les persones del territori i també el territori mateix: quines cuques i altres animalons hi habiten, quina lluna va fer aquelles nits d’agost… No és un fet gratuït ni faig preciosisme naturalista. Xirinacs volia fondre’s amb la natura. Volia tornar-se adob. Calia explicar molt bé el cel del pla de cal Pegot, perquè va ser la darrera cosa que va veure. Aquells dies, després de les cinquanta hores de pluja ininterrompuda, el cel es va obrir i era espectacular, perquè va coincidir amb el fenomen de les llàgrimes de Sant Llorenç. I, a més, va coincidir que el transbordador espacial Endeavour, que portava la primera astronauta de la història, s’acoblava a l’Estació Espacial Internacional, que orbitava per sobre del pla del Pegot. Tots aquests recursos també eviten un llibre de consignes, un llibre d’autoajuda encobert.

La mort de Xirinacs és envoltada d’alguns misteris, com ara alguns objectes que es van trobar al costat del cos. Aquesta mena de misteris són elements que van molt bé a la narració.
—Aquests elements me’ls vaig anar trobant durant la recerca. D’entrada, la intenció era desbrossar les mentides i bajanades que s’havien arribat a explicar sobre la mort d’en Xirinacs. Es van dir tantes coses: que s’havia penjat d’un arbre, que havia pres pastilles, que patia una depressió, que tenia una malaltia terminal… Però la realitat em va fer de caixa d’eines per al relat.

Voleu deixar ben clar que no heu escrit pas una biografia de Xirinacs, però un personatge tan atractiu, amb tantes capes, també és un caramel per a un escriptor.
—Era un perill, que fos tan polièdric. I un altre perill és que molts lectors ja en tenen una idea feta, d’ell, i busquen la confirmació d’aquesta idea. De manera que vaig haver de vetllar perquè Xirinacs no se’m mengés el llibre. Per això li dono poca veu a través dels seus dietaris. Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot. Calia evitar de ser absorbit pel seu magnetisme.

Xirinacs va ser un pacifista, un resistent antifranquista, un lluitador per la llibertat dels pobles oprimits, un pensador, un il·luminat, un místic… Amb quin us quedeu?
—El llibre no conté cap tesi, però jo diria, és una sensació, que en la seva mort hi ha la clau: la mort que va triar conté i culmina totes les persones que ell va ser: el polític, el pacifista, el místic, el filòsof…

En la conferència de premsa vau dir que crèieu que el Xirinacs que quedaria seria el pensador, el filòsof.
—No conec la seva obra filosòfica a fons, però la gent que coneix bé el Globalisme ho constata. Perquè la seva part contestatària va molt vinculada a un temps determinat que ja ha passat. Però la seva obra filosòfica, que se situa en un temps perpetu, és nascuda per ser mirada per tots els temps. I la seva mirada transversal (era teòleg, matemàtic, donava classes de filosofia quàntica…) i el seu coneixement tan ampli sobre la mirada de globalitat de l’experiència humana sobreviuran al temps.

Un home tan polièdric té el perill que tothom se’l vulgui apropiar.
—El seu amic metge, Joan Parés, diu a la novel·la que és igual que es mitifiqui en Xirinacs home, perquè és l’obra, que en quedarà, i és un element que no es belluga.

‘Xirinacs no interessa ningú, està amortitzat’, diu al llibre la Cesca, un personatge que representa els joves antifranquistes, utòpics, que van voler canviar el món i el poder els va engolir o marginar. És clar que ella parla des del pessimisme.
—Des de la seva òptica, Xirinacs era per sobre de tot un personatge central de la lluita pacifista antifranquista i contra l’opressió dels pobles. Però Xirinacs era polièdric i era un avançat. Al llarg dels anys s’han anat confirmant coses que ell ja havia previst.

Era avançat en qüestions d’alliberament nacional i independència; en el fet de mirar d’entendre ETA; en el desenvolupament d’un pensament filosòfic complex i molt contemporani; en la reivindicació del poder de decidir com i quan volem morir-nos.
—La seva figura és vigent en el debat sobre l’eutanàsia, sí, també en el procés d’independència i de Països Catalans (ja l’any 2000, la gent el veia dret davant la Generalitat demanant una Assemblea d’Assemblees dels Països Catalans per a convocar a la mobilització cívica d’un poble que veia adormit); i també amb l’actitud de desobediència: la desobediència i l’inconformisme són una actitud pròpia dels joves. En aquest sentit, Xirinacs va ser sempre jove, perquè no es va resignar ni conformar mai. Sempre va ser desobedient i va posar en entredit qualsevol dogma.

Parlant de l’eutanàsia, als agraïments finals també dieu que agraïu la complicitat generosa i arriscada de les persones que apareixen al text. L’eutanàsia i el suïcidi encara van de la mà del risc i del tabú? Els testimonis que van ajudar Xirinacs han de témer la repressió judicial?
—Quan parlo de complicitat generosa i arriscada, en parlo en termes literaris, de deixar el seu testimoni en mans d’un escriptor. Però, tal com ho heu interpretat, no, no poden tenir problemes, perquè la mort de Xirinacs va ser qualificada de mort natural i, per tant, no hi ha responsabilitat legal. Però en Parés tenia molt clar que podia portar-li problemes. Per això va llogar un cotxe i per això no va explicar res fins al cap d’un any, quan es va certificar la mort natural. L’eutanàsia és una qüestió que la societat no es mira de cara. Així com s’ha anat acarant amb temes greus, com la violència masclista i d’altres, la mort encara és tabú. Però un dia o un altre s’hi haurà d’acarar.

Per acabar, hi ha una altra frase de la Cesca que és dura i de gran potència. La Cesca, crítica amb el país, diu: ‘Som un país tan imaginatiu que som capaços de transformar un Gandhi en un viatjant de segells’ (referint-se a la feina que va fer durant uns anys Xirinacs, després de ser senador, per al Fórum Filatélico per guanyar diners). Hi esteu d’acord?
—La comparteixo absolutament. És així. Tenim la imatge d’en Xirinacs assegut al carrer Entença, davant la presó Model envoltat de gent o dempeus com a senador. Només cinc anys després, Xirinacs va amb americana i corbata i agafa el metro per anar a vendre segells. És l’inici de la transició, quan el país ha dit per on vol anar. I el país va triar un futur de resignació, amb una Generalitat de fireta. El país no va apostar fort per un futur propi. I aquell que havia lluitat contra la resignació va passar de la desobediència a la supervivència. Ell no es va conformar amb el peix al cove del país, de manera que el van silenciar.

Silenciar i invisibilitzar.
—Es va passar disset anys sense publicar cap article, ni tan sols una carta al director. N’havia escrit un munt. Han quedat entre l’obra inèdita.

Encaixaria millor en aquest moment, Xirinacs?
—Al llibre hi ha una pregunta oberta, sense resposta, que el narrador fa a la Cesca: ‘No t’has preguntat què hauria dit en Xirinacs si hagués pogut veure tot això del procés?’ Ella només li respon: ‘És clar. És clar que hi penso.’

Podeu comprar Sis nits d’agost a la Botiga de VilaWeb

The post Jordi Lara: ‘Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Sa Pobla i Josep M. Llompart (XXIII)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Sa Pobla i Josep M. Llompart (XXIII)


En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?


Volia escriure i era completament impossible.

Les idees em bullien al cap, però quan provava de portar-les al paper no em sortia res.

Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

Volia anar cap al passat. Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, havia mort en aquell desgraciat accident, prop del cementiri. La feina en els horts depenia de tota una família, i quan aquesta es desintegrava era impossible mantenir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers: tothom ho feia; però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció no donava per a tant.

D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de mèdiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitàvem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell any la patata havia anat barata a Londres, només restaven despeses per abonar. La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplís l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

El suport que el pare i l´oncle podien donar als padrins era circumstancial. A poc a poc em vaig anar adonant com els problemes econòmics s´anaven aguditzant. Sempre havien tengut porcs per fer matances el novembre de cada any. Eren dies de festa. La casa s´omplia de veïns que venien a ajudar. De petit sempre havia vist el rebost ple d´olles amb tallades dins el saïm, sobrassades, quemaiots i botifarrons. Un dia, emperò, vaig anar al rebost per agafar un bocí de llonganissa per al berenar i no hi vaig trobar res. Mirava els prestatges estranyat. De cop i volta ho vaig entendre: l´any passat els padrins no havien fet l´acostumada matança del porc.

Em demanava què havia passat, quin terratrèmol sacsejava casa nostra. La repadrina em va veure entristit i em va lliurar un bocí de formatge. Hauríem esdevenguts pobres, de sobte?

No entenia el que passava.

A casa encara podíem alimentar un porc. Els pares havien llogat un figueral no gaire lluny del poble i jo hi anava a collir les figues que, mesclades amb segó i patató, eren el menjar més estimat de l´animal.

Restava preocupat. Sabia que el padrí podria haver llogat una filera de figueres igual que la mare. Sovint hi havia propietaris de figuerals que llogaven aquestes fileres a preu baix, tan sols per estalviar-se la feina d´anar a recollir les figues. Crec que no va ser per manca d´il·lussió: l´home s´adonava que tot sol no podia portar la terra. La mort del fill també l´havia afectat profundament. En els darrers temps, abans de l´accident, era l´únic que l´ajudava. Una vegada desaparegut... què fer? Envellia i aleshores no existia la maquinària actual: tot es feia a mà, a força de cavalls i someres. Ningú pot imaginar l´esforç que significa llaurar deu quartons sota l´inclement sol del migdia pel juliol i l´agost! Sembrar, batre, treure l´anyada amb gavilans... tot a mà, vinclada l´espinada damunt els solcs. Es feinejava en el camp amb l´arada romana, com feia dos mil anys. Es batia el blat damunt l´era amb el rodet de pedra, com en els temps dels talaiots! A poc a poc els pagesos s´acostumaren a llogar màquines per batre que anaven amb motors de petroli i benzina. Però la majoria dels marjalers encara ho feien amb mètodes primitius per estalviar-se una despesa.

El padrí anava perdent l´alegria. Seia, silenciós, fumant el seu paquet d´Ideales o omplint la vella pipa de canya i cassoleta de fang. Parlava poc, emportat per les seves preocupacions.

Assegut davant el meu quadern, m´adon que, de forma imperceptible, he anat fent meus tots els problemes familiars. Potser per això mateix em distreia quan estudiava. Com et pots concentrar en una fórmula química, en la traducció de Juli Cèsar, quan et rosega l´esperit el món que t´envolta? Sempre he pensat que la creació del grup Nova Mallorca, aquelles nits d´escoltar les ràdios antifranquistes, la planificació de les pintades quan feia quart de batxiller, el descobriment del cine en els anys seixanta, els primers articles enviats a Ràdio Espanya Independent, eren fruit d´aquesta necessitat d´oblidar els problemes familiars que m´engolien.

Pens en la família. Prov de recordar d´on vénc. Com era el meu poble, aquell llunyà món de 1946? Els papers diuen que vaig néixer un dia de finals de desembre. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial quan, a les Illes, la repressió feixista continuava més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor que vèiem quan anàvem al cine.

Des de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Aleshores el pare ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració. Parlam del famós Batallón de Trabajadores que, sota comandament d'oficials franquistes i falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que, amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, havien volgut trasbalsar el món.

La generació del meu pare, la dels vençuts, va ser una generació desfeta. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de combats en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. El pare havia vist els companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després dels anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, d´ençà la derrota de la República el 39, s'implicàs en política, el que li devia importar era garantir una feina que li permetés mantenir la família i el fill que acabava de néixer.

Si hom llig atentament els diaris de 1946 recordarà que les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El 9 de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, per unanimitat, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix". Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el comunisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als imperialistes estatunidencs com per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supòs que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, la pel·lícula d´Hispano-Americana Films El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El 20 de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure pans que duraven una setmana sencera.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conreava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l´hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren algunes de les fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat la repressió oficial, el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la Vespa. Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però de Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Sovint els records em feien mal. De cop i volta m´adonava de la necessitat imperiosa de sortir de l´habitació, anar a passejar o, el que més em distreia, pujar fins al primer pis i perdre´m, somniant, per les sales del museu. Em seduïen les vitrines amb la col·lecció impressionant de monedes romanes! Veient el rostre en bronze, plata i or dels emperadors t´adonaves com aquell imperi que dominà el món va existir de veritat; no eren unes simples retxes en el llibre d´història. Allà, en la sala dèbilment il·luminada, podies estudiar amb precisió, enmig d´una calma completa, les imatges dels homes, aleshores déus!, que cobriren de sang totes les contrades del món conegut. Neró, Juli Cèsar, Agripa, Cal·lígula, August... junts, situats cronològicament, un rere l´altre, muts ja per sempre, sense poder ordenar l´extermini dels ibers, dels gals, de les poblacions del nord d´Àfrica. Aleshores ja havia vist la pel·lícula Cleopatra, protagonitzada per Liz Taylor, i havíem pres posició a favor d´ella i Marc Antoni. Possiblement era la bellesa esclatant d'actriu de Hollywood el que ens feia prendre partit per aquella dona que ens mostrava el poder d´Egipte. Impressionant l´entrada triomfal a Roma asseguda damunt l´esfinx, amb Cesarió al costat!

Roma, perseguint els jueus a Ben Hur, amb un Charlton Heston fidel a les creences del poble jueu, escollint ser no-res abans que servidor de l´Imperi. I Stanley Kubrick i Kirk Douglas a Espàrtac, que ens descobrien que no tothom vinclava l´espinada davant el poder i que l´home pot esdevenir lliure malgrat que deixi la vida en l´intent.

Crec que vaig aprendre més història en aquell museu silenciós que en els anys d´escola. Teníem un mestre que no parlava mai: en entrar a classe feia un grunyit i, sense dir res més, es situava davant la pissarra escrivint amb guix durant una hora sencera la lliçó que pertocava. Nosaltres estàvem obligats a copiar en un quadern d´apunts la faramalla que ja teníem als llibres i, el dia de l´examen, repetir el que havíem copiat. Tenint aquests professors... com va ser possible que m´enamoràs de la història?

Indubtablement l´afecció que em dominava no provenia del col·legi. Eren el pare i l´oncle José els que m´havien ensinistrat en el coneixement, en el dubte, en la necessitat d´investigar pel teu compte qualsevol afirmació provinent dels de dalt.

Entre aquelles restes de civilitzacions pretèrites em trobava bé. Els problemes em fugien del cap. Em sentia feliç, en el meu element, imaginant les vides del passat, reconstruint en la imaginació com eren els costums dels pobles que ens precediren.

Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.

Arreu el que quedava de l´imperi que dominava el món! Roma sempre present. Tot d´àmfores, grans bocins de plom encara amb la marca dels propietaris d´aquelles mines d´esclaus.

En les excursions que fèiem amb l´Institut ja havia contemplat meravelles semblants a Artà, Alcúdia i Manacor. Com no recordar la visita al talaiot de ses Païsses! Record que els companys no es fixaven en res: corrien, perseguint-se, jugant a indis, sense atendre les explicacions del director. Amb els amics del grup Nova Mallorca ens aturàvem davant la impressionat entrada del poblat demanant-nos quins gegants havien pogut situar aquelles pedres a l´indret on, tres o quatre mil anys després, les contemplàvem. Les grandioses murades que l´envoltaven ens feien pensar en guerres antiquíssimes. Ho discutíem amb tota la força d´uns al·lots de tretze anys! Teoritzàvem mil hipòtesis. No érem grans coneixedors de l´arqueologia, però el que vèiem davant els ulls ens agitava la imaginació fins a límits increïbles. Ens demanaven què els havia obligat a bastir defenses tan potents, quins enemics tenien al davant i com una societat basada en una primitiva agricultura i ramaderia, emprava tants d´esforços a protegir-se. Estaven sempre en guerra? Mallorca era una illa summament poblada abans de la conquesta romana. Però la majoria de poblacions talaiòtiques posseïen idèntiques característiques: gran torre central per vigilar l´exterior del poblat, i gruixudes i altes murades per a protegir-se dels atacs dels veïns. Lluitaven entre si per a procurar-se esclaus i dones? Existien pobles depredadors, militaristes que vivien de robar les cabres i vaques del veí?

En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?

Categories: literatura

L’escriptora Margarida Aritzeta, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes

Vilaweb Lletres - Dv, 15/03/2019 - 12:18

L’escriptora Margarida Aritzeta serà la nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i substituirà en el càrrec a Isabel-Clara Simó. El Consell Assessor de la ILC ha donat el vistiplau a la proposta de la consellera de Cultura, Laura Borràs. El director de la ILC, Joan-Elies Adell, ha destacat el valor literari de l’obra de la nova degana, així com ‘el seu reconegut compromís no tan sols amb la creació literària, sinó amb la docència i la formació de docents, autèntica condició ‘sine qua non’ que permet arrelar en cada nova generació la llavor de l’amor per la llengua i les lletres’. Aritzeta, Creu de Sant Jordi l’any 2018, serà nomenada pel president de la Generalitat per un període de tres anys renovable. Simó passarà a ocupar la vocalia d’exdegans.

Com ha explicat la Institució de les Lletres Catalanes en un comunicat, Margarida Aritzeta, que a partir d’ara presidirà la Junta de Govern de la ILC i la vicepresidència del Consell Assessor, va néixer a Valls l’any 1953. És mestra, llicenciada en Història Moderna i Contemporània, i doctora en Filologia Catalana amb una tesi sobre Josep Lleonart. Ha estat professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili, on ha treballat durant trenta-vuit anys. Va obtenir el premi Víctor Català l’any 1980 (‘Quan la pedra es torna fang a les mans’) i el Sant Joan de novel·la el 1982 (‘Un febrer a la pell’); des d’aleshores ha publicat més d’una trentena de novel·les, treballs d’edició crítica, crítica literària i teoria de la literatura.

Aritzeta va pertànyer al col·lectiu literari Ofèlia Dracs, va ser membre de la Junta de l’AELC durant la presidència de Josep Llompart i durant la de Jaume Fuster en va ser representant a la ILC. Durant una legislatura (2016-2010), va ser directora general al Govern. Ha estat directora del Departament de Filologia Catalana de la URV, ha impartit cursos de literatura en universitats de l’Argentina i Cuba. L’any 2018 va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi. Aritzeta és la vuitena degana de la ILC. Des de refundació de la ILC, l’any 1987 n’han estat degans Jordi Sarsanedas (1988–1999), Feliu Formosa (1999–2001), Maria Antònia Oliver (2001–2004), Josep Maria Benet i Jornet (2004–2006), Josep Maria Castellet (2006–2010), Francesc Parcerisas (2010–2016) i Isabel-Clara Simó (2016-avui).

The post L’escriptora Margarida Aritzeta, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Chopin i George Sand - Dos viatgers romàntics

"Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871". (Miquel López Crespí)

Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'article en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).


Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé. El dietari de George Sand publicada per Pagès Editors.

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca

Categories: literatura

Xavier Mas Craviotto guanya el Premi Documenta amb ‘La mort lenta’

Vilaweb Lletres - Dj, 14/03/2019 - 20:13

L’escriptor Xavier Mas Craviotto (1996) ha guanyat el Premi Documenta amb la novel·la ‘La mort lenta’, ha informat L’Altra Editorial avui en un comunicat. Mas Craviotta és l’escriptora més jove a guanyar el premi.

El jurat ha destacat la construcció dels personatges i la manera d’entendre’s entre ells i barallar-se, així com els diàlegs, ‘un punt important del llibre per la naturalitat de la llengua i el dinamisme que aporten’.

El resultat és una novel·la que combina de meravella l’ambició literària amb una història potent, que ‘salta del passat al present sense perdre el ritme’.

The post Xavier Mas Craviotto guanya el Premi Documenta amb ‘La mort lenta’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

SOBRE EL PSOE, PER EXEMPLE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 14/03/2019 - 12:06
Fueron los años de la hegemonía del PSOE. Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La generació literària dels 70 (records)

Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor. (Miquel López Crespí)


A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull. (Miquel López Crespí)


Les pàgines de Cultura del diari Última Hora i el Maig del 68 (I)



Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Cap a finals dels anys seixanta, l´amic Frederic Suau coordinava les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Els col·laboradors que més publicaven en aquestes pàgines eren Josep M. Llompart, Damià Ferrà-Ponç, Miquel López Crespí i el mateix Frederic Suau. També es varen publicar alguns escrits del psiquiatre Nicolau Llaneres que signava amb el pseudònim Sire, Ciudadano. Posteriorment, cap a l´any 1970 hi varen escriure Vicente Molina-Foix, Francesc Vallverdú i Jean Schalekamp... El gruix de les col·laboracions que jo hi vaig publicar anaven des de la crítica literària a les novel·les del moment –recordem que som en ple boom de la novel·lística d´Amèrica Llatina-, fins a reflexions damunt el compromís de l´intel·lectual amb el seu temps...

Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett... Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas-- als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius. Érem molt joves, però la dèria per intervenir culturalment i, alguns, també políticament, ens dominava i ens feia ser receptius a qualsevol idea o iniciativa que consideràssim autènticament subversiva i innovadora en el camp artístic.



Les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, organitzades per Jaume Adrover s'iniciaren a Grifé i Escoda del Passeig Mallorca l'any 1966. En la aquesta fotografia d'època podem veure (d'esquerra a dreta): Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí, Josep Santlleí i altres amics del moment.

A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.



1967. Antoni Catany i Miquel López Crespí.

L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors... Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover--, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

En els anys 67-68 els que més ens vèiem érem el pintor Gabriel Noguera, que tenia l’estudi en un solar de la família prop de Joan Crespí, en Pere Noguera, l´actual director de teatre, i Frederic Suau, casat amb Adela Casellas. Jo també vivia ben a la vora de la plaça del Progrés, a la barriada de Santa Catalina, i just havia de caminar dues passes per a anar a petar la conversa literària amb els amics. Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor.

També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la cultura oficial: els Joan Bonet i "Gafim", comissaris "in aeternum", d'ençà la guerra civil.

Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó....

Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Arnella... era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats. Aleshores tot tenia un sentit clar de lluita antifeixista i de combat per la llibertat, i donàvem suport actiu a tot el que fos art lliure, creació i recerca teatral, musical o literària. En aquell temps no és com ara que es cobren substancioses subvencions per a fer d´activistes culturals. Com Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart al front de l´OCB, que mai no cobraren una pesseta per a portar endavant la tasca de consolidació de la nostra cultura, o com Jaume Adrover organitzant les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, o també, cal no oblidar-ho, com Toni Figuera, Jaume Vidal Alcover, Francesc Llinàs i Vicenç Matas donant suport al Cine Club Universitari i duent a Mallorca pel·lícules prohibides que després vèiem a cases particulars o, les permeses, al cine Rialto, tothom feia cultura de forma gratuïta i desinteressada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

PREGUNTES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 13/03/2019 - 09:00
I jo, aquí, preparant l'examen trimestral... Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

LA COSA MÉS ULTRALOCAL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 12/03/2019 - 20:28
"Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Els corifeus de Llorenç Villalonga

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -


Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)


Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!


Categories: literatura

Toni Sala: ‘Pensar que tot s’arreglarà perquè sí, perquè Europa no ho permetrà… Ja ho veieu’

Vilaweb Lletres - Dll, 11/03/2019 - 21:50

Fa cinc anys, naixia l’Altra Editorial amb una novel·la important de Toni Sala, Els nois. Va tenir una gran acollida de crítica i de lectors. Es va traduir a l’anglès i també fou molt ben rebuda als Estats Units. La literatura de Toni Sala llegida fora del context català es comparava amb la d’Edgar Allan Poe. Diu Sala que no és tan estrany, en el sentit que l’atracció pel mal i l’enfrontament que provoca la maldat és molt Poe.

Ara, quan l’Altra arriba al llibre que fa cinquanta, també arriba una altra novel·la de Toni Sala, Persecució, que segueix les petjades d’Els nois. Com diu l’editora, Eugènia Broggi, és una novel·la coral, amb la mort com a element molt present, segurament amb més gruix argumental, un thriller, una novel·la de caràcter psicològic, amb una ambició literària que la fa universal.

A Toni Sala li agrada parlar del fet d’escriure i li agrada la literatura densa. Per això escruta temes incòmodes, delicats. En el cas de Persecució, es planteja quins efectes morals sobre una persona té el contacte amb el mal. I fins a quin punt el mal és una manera de coneixement. Perquè la literatura, diu, és terreny de la consciència. I també diu que la literatura, la moral, sempre és una qüestió de fronteres: treure el nas i veure fins on arribes.

Arribem a casa de Toni Sala, a Sant Feliu de Guíxols, i ens el trobem escoltant a la ràdio el judici contra el procés. El viu amb una intensitat gairebé addictiva. I per aquí comencem. Explica:

—L’ocupació de temps que ens genera aquest judici i la intensitat amb què el vivim és molt gran, perquè nosaltres ens pensàvem que vivíem amb una certa protecció, però en tant que catalans som completament a la intempèrie. La indefensió que van patir els vianants que passejaven per la Rambla el dia dels atemptats és la mateixa indefensió que vam patir l’1-O.

Vulnerabilitat.
—Com no vols estar pendent del judici, si et jutgen a tu! Si a qualsevol dels presos polítics el condemnen els anys que sigui, això vol dir que a qualsevol de nosaltres ens poden agafar. Per això ho fan, per blocar-nos. Un català no té pas els mateixos drets que un espanyol, que té tots els drets garantits. I si ets espanyolista, fins i tot pots fer coses que, com a català, no et permetrien. Això és una experiència nova.

La generació que va patir la repressió franquista no ho veu tan nou.
—A nosaltres ens havien venut una moto que no ha funcionat. I segur que compartim experiències que ells ja havien tingut en aquest àmbit, però a nosaltres això ens ve de nou. Ens havien dit que això era una democràcia. Per a un català, no és cap democràcia.

I ara em dèieu que seguiu el judici, que gairebé té un caràcter addictiu. Quin efecte us fa?
—Que és una farsa, aquest és l’efecte. És interessant de veure fins on són capaços d’arribar i també és interessant de veure aquest teatre que fan. És tan senzill com el fet que la gent volia votar i ara els castiguen per haver-ho fet possible. No té cap secret, tothom ho sap. Fins i tot la desimboltura amb què els presos parlen davant el tribunal, no sembla que s’hi juguin vint anys de presó. Perquè saben que diguin què diguin, la sentència no dependrà de les seves declaracions. Dependrà de la política. Perquè això és un judici polític. Podrà tornar, en Puigdemont? Dependrà de la política.

Tot i això, encara no s’ha perdut el sentit de l’humor. La gent és molt ràpida (arran de les declaracions d’Enric Millo i el Fairy).
—Això sempre passa. Els jueus, que tenen experiència en persecucions, tenen un gran sentit de l’humor. Recordo quan van portar els piolins cap aquí –jo era a Washington– i la befa que se’n va fer. El sentit de l’humor és una defensa i al mateix temps és un perill. Llegint autors jueus també ho he vist. L’escriptor Jirí Weil, autor del llibre Viure amb una estrella, que explica la repressió contra els jueus fins que finalment els van enviar a Auschwitz, diu: la pitjor cosa de totes, el gran perill, sempre és l’esperança. Això és una advertència que crec que en nosaltres també té sentit. Hem de vigilar, perquè pensar que tot s’arreglarà perquè sí, perquè Europa no ho permetrà… Ja ho veieu. És una qüestió difícil, perquè, per altra banda, sense esperança no es pot viure. Potser hauríem de parlar d’autoengany. Perquè nosaltres, d’això, en tenim molta experiència amb els espanyols. Gaziel deia: els espanyols primer van fer fora els musulmans (la famosa Reconquesta), després se’n van anar a Sud-amèrica i… Espanya és un poble de ‘conquistadores’. Això deia Gaziel.

 

Toni Sala.

Vau escriure aquest nou llibre, Persecució, durant el 2017 i el 2018. Era molt viu tot això que ens passava.
—Sí. En el llibre parlo dels atemptats de la Rambla, de l’agost del 2017. Però això també passava amb Els nois. D’alguna manera, allò que tinc per dir s’encarna en el temps i en l’espai sense problemes. Un dels temes que hi ha a Persecució és l’atracció i la persecució del mal, de la maldat. Bé, això són interpretacions meves, que no han de ser necessàriament les dels altres ni les millors. Qui escriu sap fins a cert punt què escriu. Jo, per exemple, tinc l’experiència amb el llibre Petita crònica d’un professor a secundària, que vaig escriure per explicar la meva feina i, en canvi, es va convertir en l’anàlisi i denúncia de la situació de l’ensenyament. Vull dir que allò que tu pretens fer després s’emmarca en un decorat, en un atrezzo, que el pot transformar. Jo agafo allò que tinc més a mà, la realitat més immediata. Si això ho hagués escrit quinze anys a venir, hauria explicat les mateixes coses però amb un entorn i uns fets diferents. Igual que si ho hagués escrit en castellà o en anglès, també hauria intentat dir això mateix, però en un altre idioma. No necessito anar-me’n a les quimbambes per parlar d’una cosa. Simplement, m’és molt més còmode anar-me’n aquí al costat, a Riudellots, i desenvolupar uns fets. Però vull dir que és casualitat que surtin els atemptats. En un altre moment haurien sortit uns altres atemptats o un altre fet.

Altres autors fan tot el contrari, desdibuixen i eviten espai i temps. En el vostre cas, el context us és imprescindible.
—Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La literatura sempre parla de coses íntimes. I una cosa íntima la trobes en la cosa més immediata. Mireu: quan van traduir Els nois als Estats Units, feia ben poc que hi havia hagut els atemptats de la sala Bataclan de París. L’endemà dels atemptats, a Vidreres es va trobar un cotxe amb armes. De cop, el centre del món era Vidreres. I, justament, una revista americana m’entrevistava pel llibre Els nois, que passa a Vidreres, en el mateix moment que el món havia centrat la mirada en aquest poble.

Les històries de les vostres novel·les se situen en paisatges que fugen de la postal i l’interès turístic. Són zones perifèriques, despoblades, ordinàries, poc transitades. A Persecució hi ha el paisatge dels contorns de l’aeroport de Riudellots, les càrnies… Són espais no plaents que la literatura permet de dignificar.
—Aquests espais són la realitat. És que estem fets de comèdia. El turisme és una comèdia com una casa. Si te’n vas a París, has de veure la Torre Eiffel. Però veus un monument amb tota una càrrega de retòrica, d’allò que simbolitza, amb tot de gent fent-se fotografies… Allò no és la Torre Eiffel, és una comèdia, que tots acceptem, que potser ens permet de fer-nos a la idea que tenim un accés a la realitat, que és un engany. Tu quan arribes a Sant Feliu, veus la fotografia d’una cala. Això és una interpretació de Sant Feliu, que és un poble molt més complex i molt més interessant que no pas la imatge d’una cala típica. Fa uns anys, hi va haver un escàndol quan, per promocionar la Costa Brava, van posar una platja del Carib. Aquest problema també el tenim amb la literatura, de vegades: volem literatura que formi part de la comèdia i que ens digui que les coses van bé, que tots som bons, novel·les històriques que fan escapisme de la realitat. En canvi, per a mi és tot el contrari. La literatura no t’explicarà històries que siguin mentida. Et crearà complicacions. Gairebé diria que la literatura no és la constatació dels problemes, sinó la creació dels problemes. Creació de zones conflictives, d’investigar les fronteres on s’acaba la comoditat.

Treure el nas i a veure fins on arribes.
—El 90% de la literatura que es fa, a tot arreu, és tot el contrari. És girar-se d’esquena a la realitat, amb el llibre, com un mur, tapar-te la vista per evitar de veure què hi ha darrere el llibre. Bé, això passa amb els llibres i passa a les televisions i als films… A tot.

Dèieu abans que a Persecució havíeu mirat d’escrutar el mal, ficant-vos dins el cap d’un assassí que raona, per intentar entendre què fa.
—Però diria que gairebé és més interessant la persecució: com és que les dones continuen perseguint l’assassí? Aquest llibre parteix d’una història que em van explicar, la d’una noia que sortia amb un home i ell li va explicar que havia matat la seva dona. Ella què va fer? Adéu-siau, i no voler saber-ne res mai més. Però a la novel·la, els personatges fan el contrari: no saben per què, però hi ha una intenció, fins i tot redemptora, per ajudar-lo, d’indagar en el fet. I això és tan interessant o més que l’assassí mateix. Perquè per matar has de ser una mica inconscient.

 

Toni Sala.

En aquesta novel·la psicològica, les preguntes pesen molt. De tant en tant, una bateria de preguntes serveixen d’esperó per a avançar i anar desfilant les reflexions fins a portar-les al límit.
—Això de novel·la psicològica… És complicat. És creació. Les preguntes són molt essencials, però existeixen en el moment que les fas. Harold Bloom, quan va fer allò del cànon occidental, va posar Freud al costat de Shakespeare i de Cervantes, per això de la novel·la psicològica. Però jo crec que un escriptor no és que conegui bé la naturalesa humana sinó que la crea, se la inventa. I una vegada és creació, ja és factible. Però fins que algú no fa passar uns fets per la consciència humana, és com si no existissin. Les coses existeixen quan es converteixen en consciència. I la literatura és terreny de consciència. Sí que és novel·la psicològica, però no pas en el sentit de gènere, que es dedica a posar sobre el paper unes realitats interiors, sinó que aquestes realitats interiors es creen en el moment que es posen sobre el paper. Jo hi dono molta importància, a això, perquè per a mi és l’essència de l’acte creatiu. Aquesta novel·la és bàsicament imaginació, que fa incursions en el realisme. És creació.

Però no hi ha creació sense un procés previ de reflexió. És un procés de coneixement. Són preguntes que us féu a vós mateix.
—És que la intel·ligència és creativa, no som robots. La imaginació és creativitat. Parlant del judici és dur, dir això. Creem realitat.

Precisament perquè hi ha un procés de coneixement i reflexió sobre un tema tan delicat, hi ha frases per a subratllar. Per exemple, quan l’assassí és dins la presó i diu: ‘La passivitat s’acosta a la violència.’
—No he rellegit el llibre i ara així, fora de context, em sobta sentir una frase com aquesta. En Llarena diria això, eh! Ara que em van encarregar un curs sobre Caín i Abel, he estat llegint i rellegint molts llibres. El primer mort humà recollit és un fratricidi! I una de les coses que es plantegen els rabins és fins a quin punt Caín és culpable de la mort d’Abel, quan no hi havia hagut cap mort abans i, per tant, no sabia ben bé què era. És una discussió interessant. Nosaltres no hem estat mai assassins.

A la novel·la també es posa de manifest la incapacitat per comunicar-se i entendre’s entre home i dona.
—La qüestió de la comunicació sempre és, finalment i en el fons, l’únic tema de l’art, de veure fins a quin punt pots comunicar-te amb els altres. Aquí, hi és molt això, sí. De fet, la persecució no deixa de ser un intent de comunicació, d’entendre l’altre. Com a humans, què hem vingut a fer aquí si no és a entendre alguna cosa? I el punt final de la nostra vida segurament estarà dedicat a entendre què és la mort i què implica la mort. Serà una actitud també reflexiva.

Tot i que hi ha la casuística del suïcida, que és diferent, perquè aquest tria morir. M’hi ha fet pensar l’últim llibre de Jordi Lara, Sis dies d’agost, sobre la mort de Xirinacs. Una novel·la que també acaba de sortir.
—De fet, al llibre hi ha un moment que el protagonista diu que qualsevol mort és un suïcidi. També diu que qualsevol mort és un assassinat.

 

Sobre la mort, exposeu preguntes fortes. Per exemple, l’assassí es demana: ‘Quantes vides dels altres valia la teva, pel fet de ser la teva?’
—És allò que va dir Stalin, que una mort és una tragèdia i un milió de morts és una estadística. I, per altra banda, ho veiem cada dia: què val més, la vida d’un refugiat al mig de la Mediterrània o la vida d’un europeu? És molt bèstia. El filòsof italià Giorgio Agamben fa una gran observació a partir d’un comentari d’un personatge anglès. Diu: ‘Drets humans? A mi doneu-me els drets dels anglesos!’ El meu gos té més drets que un immigrant que es troba totalment desprotegit. Això surt al llibre i també sortia a Els nois, sobre les prostitutes de carretera. L’Agamben també diu: pràcticament, el sistema polític actual, és el de camp de concentració. Patim una despossessió de drets. Això ho vam viure l’1-O, quan un policia et podia treure un ull i encara culpar-te a tu de les agressions que havia comès ell; o quan un estat prohibeix a uns vaixells que salvin les vides d’uns refugiats al mig de la Mediterrània. Aquests refugiats estan tan desposseïts de drets com un jueu quan el portaven a la cambra de gas. És així. És el mateix. Diu Agamben que l’estat d’excepció és l’estat actual de la política. Aquí ho hem patit, amb l’aplicació del 155, un estat d’excepció. I a França tenen l’estat d’excepció permanent pel terrorisme. Tot el nazisme va ser un estat d’excepció. Aquests estats d’excepció permeten als governants fer el que vulguin. I d’això, no ens n’adonem, però ho patim amb tota la violència que implica.

El llibre té tota una reflexió de caràcter filosòfic.
—I d’abstracció. Mireu la coberta, és una coberta abstracta.

Fa una certa basarda, perquè fa sensació de desprotecció, tant de blanc.
—Hi ha un cotxe tombat com si hagués tingut un accident, tot i que no hi ha cap accident a la novel·la. Però a mi m’agrada molt. M’agraden els peus enfonsats en la neu del cérvol.

Deveu haver fet molta lectura filosòfica aquests mesos.
—Més que filosòfica, de pensament. Perquè la literatura que m’interessa és la literatura concentrada. Hi ha llibres en què el pensament està més concentrat i això sí que és una característica estilística que no tries.

Estireu el pensament fins que ja no podeu més.
—Això és una cosa que tinc des del començament. La primera cosa que vaig publicar van ser uns contes molt breus, per una mania que tenia, que sembla una broma però no ho és: no s’ha de fer perdre el temps a la gent. El temps és la vida. No tenim res més que el temps. I l’art, en general, també és una experiència temporal. Quan et mires un quadre, una pel·lícula o llegeixes un llibre, una de les gràcies que té és que et situes en un altre temps. Però vaja, sí que m’agrada la filosofia.

Els vostres llibres tenen la gràcia de contenir un procés condensat de pensament, alhora que hi trobem reminiscències de Joaquim Ruyra, per exemple.
—Sí, i suposo que s’hi troba força sensualitat. Quan dic que el coneixement és molt sensual, ho dic perquè es barreja la sensualitat i la racionalitat. Normalment ho tendim a separar, però no té sentit separar-ho, perquè hi ha molt de coneixement que és sensual. Hi ha molta sensualitat que és coneixement.

Per acabar, què llegiu ara?
—Doncs ara llegeixo Natalia Ginzburg. Però és casualitat.

Veig que us interessa la literatura escrita per dones. L’altre dia, a la conferència de premsa, vau comentar l’impacte que us va fer rellegir Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda.
—La vaig rellegir per preparar el curs sobre Caín i Abel. Però sí, estic absolutament impressionat amb Quanta, quanta guerra de Rodoreda. Hi ha una ambició darrere aquest llibre! El dia que algú l’agafi amb la mateixa seriositat que van agafar La mort i la primavera, amb pròleg de l’Arnau Pons, també sortirà un pròleg boníssim. El vaig llegir al costat de A l’est de l’edèn de John Steinbeck, que també parla de Caín, un autor que té el Nobel i versió cinematogràfica de James Dean… Però al costat de Quanta, quanta guerra, queda petit. La reflexió universal i profunda sobre el segle XX, sobre l’experiència moral del segle XX, la fa Rodoreda. Nosaltres ara som més polítics que no pas abans. Per tant, tota lectura que fas, també és més política. Ens hem fet més conscients de la nostra part política.

Podeu comprar Persecució a la Botiga de VilaWeb

 

The post Toni Sala: ‘Pensar que tot s’arreglarà perquè sí, perquè Europa no ho permetrà… Ja ho veieu’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els seus autors

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Sa Pobla i els autors

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura