literatura

La mort de Franco i els escriptors mallorquins

Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki".(Miquel López Crespí)


El dia que va morir Franco (20-XI-1975)



Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.



Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".

A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!

A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.

El sarau continuà al bar que en Climent Picornell tenia a Gènova. Allà ens anàrem ajuntant totes les colles que havien celebrat festes semblants ena altres indrets. La cotxada cobria completament el poblet. El bar era ple de gom a gom.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70


He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)



Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.



'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.


'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.


'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.


'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.


'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.


'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."


Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).


El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...


El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.


'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.


'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...


'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".


És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web

Estima, de Xavi Benigni



Estima, de Xavi BenigniSinopsiA vegades, tothom necessita sentir-se dir alguna cosa. Tothom passem per moments difícils, moments en els quals creiem que no som res, moments en els quals pensem que estem sols. No tenim a ningú que ens digui el que necessitem sentir-nos dir. Però, el que sovint no sabem és que, a vegades, la millor medicina som nosaltres mateixos i tenim la capacitat de salvar-nos. Aquestes són les paraules que em van salvar. «La millor medicina som nosaltres mateixos».
Categories: literatura

Avançament editorial: les ‘Memòries’ de Ventura Pons

Vilaweb Lletres - Ds, 17/11/2018 - 22:00

La setmana entrant arribarà a les llibreries el volum de memòries del cineasta Ventura Pons (Barcelona, 1945), amb el títol He tastat molts fruits de l’arbre de la vida (editorial Comanegra). Amb més de quaranta anys de carrera cinematogràfica i havent bregat en mil batalles, el cineasta mira enrere i pot recapitular les coses veritablement importants, quines escenes conformaran el seu film definitiu i amb quines persones es queda per sobre de tot. És un recorregut llarg i canviant. Perquè el país que va veure estrenar Ocaña, retrat intermitent l’any 1978 ha canviat molt. La cultura catalana ha resolt alguns problemes però n’ha hagut d’afrontar de nous, i poca gent en pot donar millor testimoni que Ventura Pons.

Llegiu-ne un bon fragment.

Explica Joan Sala, propietari i editor de Comanegra: ‘Una de les coses que més m’agrada de la meva feina d’editor és conèixer gent que té coses a dir, coses a explicar, especialment quan és gent amb vides plenes, gent que ha fet feina. Ventura Pons és una d’aquestes persones: cineasta monumental, el director més prolífic de la història del cinema català, amb més de trenta films i un gran nombre de premis i mencions internacionals, aquests darrers anys ha recuperat i impulsat cinemes com els Texas a Barcelona, els Albatexas a València i Las Vegas a Figueres. Ha participat en la vida cultural del país amb gran implicació, ha conegut infinitat de personatges de tots els àmbits i ens en parla en aquestes memòries. Publicar aquest llibre és compartir amb el públic lector la sort que és conèixer en Ventura.’

Categories: literatura

Narcís Comadira, poeta melancòlic contra el riu del no-res

Vilaweb Lletres - Ds, 17/11/2018 - 22:00

Aquest 15 de novembre, dia plujós, la llum a Girona era tèrbola. A estones s’ennegria, en d’altres, es feia feix de llum neta. I el riu Onyar, cabalós, generós d’aigua i humitat amunt. A sobre la catedral, a la magnífica i neta i lluminosa església de Sant Domènec, que acull l’Aula Magna Modest Prats de la Universitat de Girona, el poeta i assagista i dramaturg i prosista i traductor i pintor i gastrònom Narcís Comadira era investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona. Rebia els aplaudiments de l’acadèmia i dels amics, d’escriptors i gent de lletres i cultura. Comadira rebia els honors de la seva universitat, perquè tot i no haver fet mai la tesi ni haver-se doctorat, és la universitat que va ajudar a fundar, va ajudar a bastir i va ajudar a consolidar. Les seves paraules d’ingrés van impactar els assistents: foren paraules plenes d’art i lucidesa, que no van defugir la dificultat, que van aportar coneixement i emoció, cultura universal. Comadira va fer un cant a la poesia i al seu compromís insubornable per la cultura, eixos centrals d’un país i d’una societat que avui els ha perdut com a referents.

Comadira estava rialler i divertit, tot i que anava amb bastó a causa d’una inoportuna ciàtica. Entrant a l’Aula Magna se’l veia una mica incòmode amb tanta solemnitat: tothom dret, aplaudiments, caminar per sobre d’una catifa vermella. I ell, sorneguer però sense hostilitat, preguntava a cau d’orella al seu acompanyant i padrí en la cerimònia, Xavier Pla: ‘I ara hem de fer veure que ens expliquem coses?’ Unes dues-centes cinquanta persones omplien l’església. Rectors d’universitat, exbatlles, exconsellers, diputats, escriptors i personatges del món de les lletres gironines i catalanes: Joaquim Nadal, Anna Pagans, Montserrat Tura, Lluc Salellas; escriptors com Josep M. Fonalleras, Toni Sala, Miquel Berga, Antoni Puigvert, l’editor Xavier Folch, l’expresidenta del PEN català Carme Arenas, el llibreter Guillem Terribas, professors de la universitat com Mita Casacuberta, Imma Merino, José Antonio Donaire…

Els poetes, gatets morts de la cultura catalana

Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona, va exercir de padrí i va escriure l’elogi a Narcís Comadira. Va començar citant Mircea Cartarescu que al seu torn citava Salinger, per parlar del valor de la poesia: El personatge de Salinger explica que segons una paràbola budista, l’objecte més valuós del món és ‘un gatet mort, perquè ningú vol posar-li un preu.’ A partir d’aquesta escena, Cartarescu assegura que ‘la poesia és el gatet mort del món costumista, hedonista i mediàtic en què vivim’, perquè no es pot imaginar ‘una presència més absent, una grandesa més humil, un terror més dolç’ que la poesia.

I Xavier Pla, tirant del fil, assegurava: «Avui, els poetes ja no tenen estàtues al carrer, com tantes n’havia tingut un Jacint Verdaguer, ni tampoc tenen la repercussió social d’un Salvador Espriu o el carisma entre els joves que alguns van arribar a tenir durant la segona meitat del segle XX, com ara Pere Quart o Joan Brossa. Avui, els poetes es refugien en edicions limitades, s’acomoden a les xarxes socials i en els blogs literaris, s’agombolen apressadament en els recitals. Però potser han comprès com ningú altre “l’alegria de l’anonimat, l’alegria de l’autosuficiència d’escriure”. (…) Sembla que s’ha acabat el temps en què algú podia arruïnar tota la seva existència a la cerca d’un adjectiu misteriós, com ho feia Josep Pla, o a la follia d’aconseguir escriure un vers perfecte, com pretenia Josep Carner. Els poetes antics, i no tan antics, escriu Cartarescu, creien sincerament que la bellesa podia ser la salvació del món, però avui bé podríem dir que no sabem ni què és la bellesa, ni tampoc què és el món i potser ja no sabem ben bé ni què vol dir el verb “salvar”. La modernitat havia implicat creure que una civilització s’havia de centrar en la cultura, que la cultura s’havia de centrar en l’art, que l’art s’havia de centrar en la literatura, i que la literatura s’havia de centrar en la poesia. A l’època de T. S. Eliot, de Paul Valéry, de Carles Riba, de Luis Cernuda, d’Umberto Saba, la poesia era el centre, el moll de l’os del nostre món cultural. Avui, torna a dir Cartarescu, que també és un gran poeta, no hi ha ningú més discret, més admirable i més trist, en un cert sentit, que un poeta, “l’últim artesà en un món de còpies sense original”, com va deixar escrit Jean Baudrillard, “l’últim ingenu en un món d’arribistes”.»

En primer terme Xavier Pla i tot seguit Narcís Comadira i el rector de la UdG, Joaquim Salvi.

I elevat a aquest punt, Pla va continuar centrant el discurs en Comadira: «Els poetes són, qui ho dubta?, els meravellosos gatets morts de la cultura catalana. Avui som aquí per reconèixer essencialment un poeta, discret, tenaç i admirable, Narcís Comadira, a qui podríem atribuir l’epítet de l’últim artesà, i a la seva poesia, presència absent, grandesa humil, terror dolç de la literatura catalana. No és una figura retòrica. Avui m’és impossible de resumir tota l’activitat que Narcís Comadira ha portat a terme durant més de 50 anys. Nascut l’any 1942 a la ciutat de Girona, veritable “matèria i memòria” bersoniana de la seva vida i de la seva obra (…).»

«És per reconèixer el valor de la seva poesia, de la seva pintura, del seu teatre, del seu assagisme (cultural, periodístic, gastronòmic, deixeu-me destacar aquí dos assajos: Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme (2006) i Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra (2011), per la seva activitat com a traductor (la seva traducció dels cants de Leopardi és un dels esdeveniments culturals dels últims 20 anys, les més antigues traduccions d’Ungaretti i de poesia italiana contemporània, les traduccions del seu poeta estimat W. H. Auden, o el Càntic dels càntics, juntament amb el professor Joan Ferrer); el seu teatre, d’alta qualitat literària, que ha suposat, també, ‘un dolorós exercici expurgatori de vells fantasmes familiars’ en paraules de Xavier Albertí.»

I va reblar Xavier Pla: «Per mi, el nom que millor exemplifica la poètica de Comadira és el de Giacomo Leopardi, amb la seva capacitat reflexiva, una lírica de tendència elegíaca, el conreu poc o molt sistemàtic de la ironia i l’exercici del dubte, la preocupació per la mort i, sobretot, per la captació sempre impossible de l’instant feliç.» I va acabar parlant de la seva obra en prosa. Finalment va proposar atorgar el grau de doctor honoris causa a Narcís Comadira: «Per la seva estreta vinculació i complicitat en la creació i consolidació de la UdG com una institució catalana d’excel·lència. Per l’alta qualitat de la seva obra poètica i pictòrica, per la seva àmplia trajectòria com a assagista, dramaturg, traductor i crític, i pel seu insubornable compromís amb la llengua i la cultura catalanes.»

Narcís Comadira.

Els temps  convulsos que pateix el país, de presos polítics i exiliats, no són favorable a la creació

Tot seguit es va investir Narcís Comarida i ell, assegut, amb veu clara i pausada, va llegir les paraules d’ingrés.

Bona part del discurs el va dedicar a la poesia, però d’entrada va ser ben explícit sobre els temps que vivim: «Encara tinc projectes de pintura i d’escriptura. Faig encara algun poema i estic intentant escriure un text nou per al teatre. De tota manera, aquesta pròrroga necessitaria una tranquil·litat ambiental que no tinc. Les circumstàncies del meu país, Catalunya, no són pas òptimes per a la creació. Amb presos polítics i exiliats, amb una justícia que ha esdevingut tortura i una incertesa paralitzadora, la situació no és pas gens favorable a la creació. Però procuraré que aquesta pròrroga a la meva trajectòria sigui coherent i digna. De tota manera, moltes vegades, aquestes situacions de dolor profund són un estímul per a la creació seriosa. Espero que aquest sigui el cas.»

Després d’haver explicat el perquè no s’havia decidit a fer la tesi, que havia de versar sobre algun tema concret que relacionés pintura i poesia, Comadira va fer una defensa del Noucentisme i del concepte de cultura avui banalitzat: «Però un vessant d’estudiós sempre l’he tingut. I he escrit sobre poesia i sobre pintura. Sobre el Noucentisme, majoritàriament. Perquè el Noucentisme, malgrat la seva mala premsa, no deixa de ser el moviment fundacional del nostre país com a país seriós i modern. Moltes coses que es van fer entre el 1906 i el 1917 encara perduren i són encara el fonament del funcionament ple, sempre frustrat, de la nostra realitat civil i cultural. La reforma de la llengua, el diccionari, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el Museu d’Art de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, etc., tot això són realitats del Noucentisme que encara perduren. Els nostres avantpassats noucentistes tenien una idea de país en què la cultura era primordial. La cultura de debò, la de la perduració de la tradició com a fonament del progrés i del canvi i no pas aquesta visió d’ara, generalitzadora, espúria, en què qualsevol intent d’ambició intel·lectual és bescantat, en què tot és cultura, des de l’esport a l’entreteniment. I en la que la creativitat es confon amb l’espontaneïtat sense disciplina.»

La cerimònia es va celebrar a l’Aula Magna Modest Prats de la UdG, església de Sant Domènec.

En aquest punt va entrar en acció el seu estimat poeta Josep Carner. Comadira va llegir el sonet ‘Joc de tenis’ per exemplificar la Catalunya civilitzada que somiaven els noucentistes, un model anglès de civilització, els afanys del qual es van perdre amb la guerra del 1936-1939.

Joc de tenis 

Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta faç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un pastor reformat, pàl·lidament,

et veia filla, entorn del presbiteri
collies roses, contes de misteri
amaves i el blancatge i els infants.

Jo, oficial, de Singapur venia,
alt, vermellenc, et feia cortesia.
Carros de fenc passaven odorants.

«Per mi, el que té més interès del poema és aquest desig profund, revelador, i tan precoç, de tenir un país civilitzat en alt grau. Que la noieta catalana que jugava al tenis, en algun poblet de la costa o de muntanya, un diumenge al captard, inspirés a Carner aquesta imatge de país civilitzat sempre m’ha emocionat.»

Un sonet del qual el vers que més commou Comadira és el darrer, que diu: ‘Carros de fenc passaven odorants’. I a través d’aquest vers el poeta ens explica la cultura com un fet universal, acumulatiu, ple de diàlegs i ramificacions internes. I així vincula el vers amb un paisatge de Constable que es titula El carro de fenc. Segons Comadira: «Els carros de fenc formen part de l’escenari anglès d’aquest somni pàl·lid i intencionat del poeta. Són la imatge de la feina feta, de l’herba dallada i aplegada, de la plenitud». I tot seguit fa una altra connexió:  «És curiós que un poeta italià, trenta anys més jove que Carner i que segur que no el va llegir mai, Giorgio Bassani, acabi també un dels seus poemes amb aquesta imatge seductora dels carros de fenc.» L’últim vers de Bassani diu: ‘els carros / calents d’herba obscura i de roselles amargues al capvespre.’»

«El poema es titula “Després de la Fira de Sant Jordi”. I va ser publicat el 1942. Jo el vaig traduir trenta anys després. Jo també vaig fer servir aquesta imatge dels carros, una mica com homenatge a Carner i a Bassani. Però sobretot per la fascinació que exercia en el meu imaginari. Vespre de finals de juny, herba dallada, feina acabada, olor intens i confortable de plenitud. El meu poema es titula “Juny” i va ser publicat el 1972. El final diu així: ‘Pel juny polsós d’antics estius es perden / carros tebis de fenc i de records…»

Comadira encara citarà i desenvoluparà un altre poema de Josep Carner per parlar en aquest cas per, en la postguerra, «recuperar el passat immediat i vèncer el descoratjament, rapisser del record i la frisança.» El poema és ‘Cor fidel’, escrit el 1950.

Cor fidel

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.-
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.-
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.   

I explica Comadira: «en aquest món devastat, el descoratjament roda de nit robant la memòria i robant la frisança de la recuperació. Però el poeta no es rendeix, puja sense replans d’espera pel tros d’escala que en aquella ruïna no porta enlloc, però que gràcies al foc inesgotable que el poeta sap d’on ve, allò que semblava impossible, tornar a la vida la morta polseguera, serà realitat. I ho serà perquè el dolor és gran, insuportable, i l’Impossible només es mira amb cara tendra el dolor forassenyat. El text del poema no ens diu d’on ve aquest foc, però Carner ja ens ho ha dit d’entrada en el títol del sonet. Ve del cor fidel. Tot és possible si el cor és fidel.»

Continua: «Comparar aquests dos sonets, escrits amb quaranta anys de distància, m’emociona profundament i en aquesta ocasió que sóc aquí per moltes coses però bàsicament perquè sóc poeta, m’ha complagut citar in extenso Josep Carner que és el meu primer mestre en la poesia i en el coneixement de la vida. »

Després, Narcís Comadira va entrar en el capítol d’agraïment als mestres que l’han marcat, en especial Modest Prats, Gabriel Ferrater i José Maria Valverde. També recordant els que va tenir quan va estudiar a Montserrat i d’anteriors.

La poesia, una màquina verbal de produir emoció

A partir d’aquí, Comadira s’endinsa en la raó de ser de la poesia: «La poesia és, per mi, una màquina verbal destinada a produir emoció. És la llengua sotmesa a una forma estricta, significativa. La poesia ho pot ser tot, i no fa que passi res, com va dir el poeta Auden. Res en el món real, s’entén. Perquè en el món interior dels lectors pot produir autèntiques sacsejades, terratrèmols emotius, enamoraments profunds per tota la vida. Marques de foc a l’ànima, com vaig explicar en aquella meva autobiografia poètica de fa uns anys.»

«Sembla que els poetes acostumem a preguntar-nos per a què serveix la poesia. Jo mateix, en un poema titulat “Lyngenfjord” vaig escriure:

Lyngenfyord

Fredor d’abisme, impassible
pes de muntanyes,
silenci mineral entre les branques
retortes de bedolls grocs i arrupits.
Aigües de plom a la consciència
calmosament, ja tota
curiositat sadollada,
a un paradís de roques i de líquens.

I ara que encara, incomprensible, crema
la flama solitària
en la cruel tenebra d’ànima i carn,
¿què les paraules? ¿Ja solament ferralla?
¿I què la poesia?
¿És forta però no ajuda?

Busquem per a què serveix la poesia perquè busquem per a què serveix el llenguatge, és a dir, per a què servim nosaltres mateixos.

No volem no servir per res, és clar. Volem que allò que som, llenguatge, llenguatge encarnat en una llengua concreta, tingui un sentit. Ens esgarrifa la falta de sentit. »

I aquí arriba un dels moments més intensos del discurs de Narcís Comadira:

«A vegades veig el riu del No-res que baixa crescut i ens amenaça. I m’afanyo posant sacs de sorra, poema a poema, per contenir la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge i per tant del sentit de la vida. Només serveix per a això, la poesia? És aquest, en el moment que vivim, el seu únic servei? Cada poema un sac de sorra?

El món és ple d’horror. L’odi que creix i campa entre els humans, lluny i a prop nostre, em fa pensar en unes altres paraules del poeta Milosz:

‘La poesia pertany sens dubte a la tradició de l’humanisme i se sent indefensa davant de la barbàrie. Si en l’habitació del poeta hi ressona el crit dels torturats, el sol fet d’escriure no és una ofensa al sofriment humà?’

Jo també em faig la pregunta. Però continuo escrivint. Perquè crec que, en el fons, la paraula, la poesia, és sempre una mostra de pietat. »

Després d’aquest moment, Comadira va parlar del teatre, de la pintura, de la traducció. Va donar les gràcies a la universitat i a la seva esposa, Dolors Oller, assagista i professora de literatura catalana. I va acabar amb la frase: «Estimar la universitat és estimar la intel·ligència i estimar la intel·ligència és estimar la humanitat.»

Categories: literatura

El curiós cas del castell Billinghurst, de David Fernández Sifres



El curiós cas del castell Billinghurst, de David Fernández Sifresamb il·lustracions de AlbertoyosBaula Edicions, 2018  sinopsiPer primera vegada, les set pedres precioses més valuoses de tot el món s’exhibeixen al castell Billinghurst. D’una en una, van desapareixent de manera misteriosa.Els nois i noies de l’Escola de Detectius Avant comencen la seva investigació entre ornitòpoters i autòmats, però el cas es complica quan el cap de seguretat del castell els prohibeix d’entrar-hi. Descobriran qui és el lladre abans que robi l’última de les pedres?
Categories: literatura

Josep Melià, Cristina Ros, Miquel López Crespí i el llibre Els Mallorquins

‘Els mallorquins’ de Josep Melià, 50 anys després - L’intel·lectual va fer el llibre per despertar la consciència de país i, tot i les repercussions, en lamentà el fracàs -


Per CRISTINA ROS


Ho solia dir sense empegueir-se’n. Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) confessava sovint que la principal motivació que hi havia darrere cadascun dels seus llibres era el desconeixement o la incomprensió. Que escriure un llibre, per ell, era la manera d’estudiar un tema i arribar a entendre’l. Tenia només 25 anys, la carrera de Dret acabada, treballava d’advocat a Madrid, impartia l’assignatura d’Hisenda Pública a la Facultat de Ciències Polítiques i publicava regularment articles en diaris i revistes quan va escriure Els mallorquins. Era el 1964, tot i que el llibre no es publicaria fins tres anys després, perquè va ser retingut per la censura franquista.

Enguany fa mig segle que, el mes de març del 1967, el va treure l’editorial Daedalus, formada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. Cinquanta anys després, les persones consultades per a l’elaboració d’aquesta informació qualifiquen Els mallorquins de Josep Melià com un llibre “necessari, que va fer un gran servei per despertar la consciència nacional mallorquina” (Isabel Peñarrubia); “molt oportú, atès que la publicació va representar una mena de cop de puny a la indiferència de la societat envers la seva pròpia personalitat” (Damià Pons); “ambiciós, en el sentit de proposar-se la conscienciació identitària de la nostra societat” (Josep Melià Ques, fill de l’autor), i “d’impacte, ja que Mallorca, amb la seva societat vegetalitzada, feia molts anys que no es demanava on som, quina posició tenim nosaltres respecte de la resta del món” (Guillem Frontera).

Prologat per Joan Fuster -“mon pare sempre se’n declarà molt satisfet, d’aquest pròleg”, afirma Melià Ques-, l’autor de Nosaltres, els valencians hi apunta que “on no s’equivoca -gens ni mica- Josep Melià és en el ‘problema”, apuntant directament a la identitat com a poble. Només unes línies més endavant, Fuster escriu: “el ‘problema’ de les Illes és també el ‘problema’ -el mateix- del Principat i del País Valencià... i del Rosselló! El mateix”. De fet, Melià va escriure Els mallorquins després de llegir i rellegir -com ell mateix afirmava- Notícia de Catalunya, que Jaume Vicens Vives havia publicat el 1954, i el Nosaltres, els valencians de Fuster (1962). De la mateixa manera que ho fa veure Joan Fuster en el pròleg, també Guillem Frontera afirma que “en certa mesura, Els mallorquins completava una trilogia en sumar-se als llibres de Vicens Vives i de Fuster. Fins i tot, hi podríem afegir, malgrat ser molt més humil, però ben interessant, el llibret Alacant a part de Josevicente Mateo”.

A la contraportada de l’edició de Daedalus, es defineix Els mallorquins com “un llibre de denúncia o de veritable testimoni”, “que està dominat per una clara voluntat de supervivència i per un amor desesperat a les Illes” . Des de la seva introducció, el mateix Melià apel·la reiteradament a la responsabilitat i confessa prendre partit davant “la indiferència” dels mallorquins per la pròpia identitat i amb el propòsit de “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. “És un llibre escrit des de la desolació, però amb un afany transformador molt lloable”, afirma la historiadora Isabel Peñarrubia.

Josep Melià, des del començament del llibre, demana excuses per afrontar aquesta tasca sense ser historiador i, com afirmen tots els experts consultats, sense que en aquell moment hi hagués la bibliografia sobre la història, “sobretot del XIX i del XX”, que es publicaria després. Així i tot, l’autor d’Els mallorquins es remet a la història i va enfilant els fets que eren al seu abast per fer una tesi sobre la identitat pròpia. “El més important és que Melià va adoptar un punt de vista i va saber desenvolupar-lo. Feia falta molt de coratge per afrontar-ho, i no tant per una qüestió política, sinó intel·lectual. Els mallorquins marcà una fita, millor dit, es va establir com una fita, perquè ens explicava d’on veníem i en quin punt ens trobàvem. I, encara que el diagnòstic no fos del tot encertat, va construir un relat molt valuós com a conjunt”, afirma Guillem Frontera.

En un estudi sobre Els mallorquins que va publicar el 2005 a L’Avenç, el professor Damià Pons escrivia, referint-se tant al llibre de Joan Fuster com al de Josep Melià, que “la seva intenció era utilitzar els coneixements històrics per bastir una història per al futur dels seus països que estigués en sintonia amb la personalitat nacional secular que els caracteritzava. O sigui, dos llibres escrits amb la pretensió d’inculcar en els conciutadans que els llegissin, i per extensió a la majoria social, la voluntat de ser en el present i en el futur d’una determinada manera. Dos llibres, per tant, molt més programàtics que no historicistes”.

Per la seva banda, Isabel Peñarrubia reconeix que Els mallorquins va exercir una influència important en la seva decisió d’estudiar a fons certs períodes de la nostra història i temes com el que desenvolupà a Mallorca davant el centralisme (1868-1910). “Volia comprovar si aquest centralisme i traïdoria cap als interessos propis s’havia donat sempre. I no és així, o no del tot. Melià encerta en precedents com la marginació històrica de la pagesia i de la Part Forana respecte de Palma, que n’exerceix una explotació fins no fa gaire. L’encerta en descriure aquesta societat desunida i, sobretot, s’ha de destacar que apuntàs per primera vegada la xarxa caciquil que arrencà d’aquest fet. Melià és el primer que parla de caciquisme i ho enllaça amb la derrota pagesa dels agermanats, cosa que està molt ben trobada per part seva. Ara bé, no dona importància als moviments populars del segle XIX, ni a les revoltes contra els impostos, ni a l’existència de gloses populars reivindicant el ser com som, ni tampoc a l’existència dels partits republicans federals que rebutgen el centralisme. On té més dèficits Els mallorquins és en la història del XIX i el XX: Melià no dona importància a tot això perquè gairebé no hi havia estudis fets i, així, es basa massa en les tesis de Miquel dels Sants Oliver, que pateixen de les mateixes mancances”.

Tot i que Els mallorquins de Josep Melià va requerir d’una immediata reedició, que va ser el llibre més venut en el Sant Jordi de 1967 i que de l’edició en castellà se’n feren 5.000 exemplars amb notable repercussió, “el meu pare el va viure amb una certa sensació de fracàs, potser perquè ell tenia més ambicions posades a generar un canvi de consciència que no en el fet que no passàs desapercebut”, diu Josep Melià Ques.

D’aquesta manera, a les portes de presentar-se com a candidat per Unió Autonomista, vint-i-cinc anys després de la publicació d’ Els mallorquins, Josep Melià va consentir a realitzar-ne una nova edició, la quarta sense comptar la castellana. La introducció de l’autor té un to marcadament pessimista: “L’adoració del present condueix inevitablement a una política de terra cremada. No és gens exagerat dir que l’esforç -que aquest llibre, com també altres, tractava d’introduir com a manera d’entendre les arrels del present- ha estat en gran part inútil. No hi ha interès a saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap on anam”, s’hi diu.

Així i tot, ara passats cinquanta anys de la publicació, el mes de març del 1967, d’ Els mallorquins, es valora de manera extraordinària l’aportació de Josep Melià i es coincideix que, més enllà de les llacunes o fins i tot desencerts amb el relat d’alguns punts de la història, encara avui és un llibre de capçalera. En aquest sentit, Damià Pons va escriure a L’Avenç : “Ben segur que sense el llibre de Melià tot allò que incloem en el contenidor del que anomenam qüestió nacional encara estaria més en precari i més minoritzat, en una situació de major desfeta. Els mallorquins certament va ser un llibre molt útil per al país. També, però, és veritat que dels llibres difícilment se’n poden esperar miracles”. (AraBalears)


Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

NOVETAT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 17/11/2018 - 09:00
L'hivern que arriba com a novetat. Ja ve a ser això. Bon cap de setmana a fredoliques i fredolics satisfets. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Què hi ha a dins?



Què hi ha a dins? Descobreix la vida secreta dels animalsGiulia de Amicis, Cristina Banfi i Cristina PeraboniCossetània Edicions, 2018 Gràcies a aquest llibre podràs entrar en les cases més sorprenents dels “animals arquitectes” més enginyosos i originals, capaços de construir els seus caus amb una habilitat que els humans no podrien igualar! Què esperes? Descobreix en aquestes pàgines on viuen les abelles, les formigues, les guineus, els castors, els ossos, els pops i tots els altres “superconstructors”!
Categories: literatura

Llibres de memòries i dietaris d´autors de sa Pobla: Miquel López Crespí

El teatre esdeveia “antiteatre”, seguint els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)


El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)


El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.


Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

PARET SECA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 16/11/2018 - 14:26
"És bo pesar molt poc", els dic als meus records. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Cites literàries


No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poch la cathalana y també per no valer-me de llengua estranya per a illustrar i defensar la naturalesa pròpia.Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig .Un poble són múltiples i diverses formes de vida, són llocs, gent, arbres, la flaire de la pluja, i també és la pols. És el temps en si mateix, però en moviment.Expedient 3295, d’Emigdi Subirats .L’Ebre és la gota fèrtil que calma la set dels arrosars i alleta els peixos d’escates lluents. És la llàgrima dels núvols que amaren les valls de color assutzena, el plor del cel que governa aquest delta desitjat.Guia de les Terres de l’Ebre, de Vicent Pellicer .Déu era un domador de puces, de la mateixa manera que jo era un déu fracassat, enamorat i desvergonyit. Érem col·legues. La humanitat estava ben apanyada.El domador de puces, de Francesc Valls Calçada .He refet tants cops la tanca
que em cremen les mans
en olorar el filferro creuat
per les tenalles velles.Els crisantems, de Rafael Haro .No s'han de fer preguntes quan creixes -va respondre el xeiene-. Observes, escoltes, esperes, i t'arribarà la resposta.En John Garfield en territori xeiene, de Jordi Cantavella  .La noia s’aixecà desprenent aquella aroma de son i droperia pròpia del diumenge ressaltada per l’absència de les calces que el balanceig de la jaqueta del pijama feia evident.Johnson & Johnson, El català és un misteri poètic?, de Fede Cortés .En obrir la porta de la barraca l’olor del fang i de l’arròs madur, l’orquestra de l’aigua i del cel, lo blau de la partitura, li esclaten com música d’un nou món.Salabror de riu, de Baltasar Casanova
Categories: literatura

SOSTENIMENT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 15/11/2018 - 23:11
Semblo un poltre jove o un ase vell: com costa fer-me treballar hores seguides! Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Noa, la noia fantasma, de Joan Manuel Gisbert



Noa, la noia fantasma, de Joan Manuel GisbertBaula Edicions, 2018  sinopsiLa Noa era gairebé invisible. Molt poca gent sabia que existia. Només la podien veure les persones que triava ella, com la Margarida i els seus amics. I les buscava per portar-les a un fabulós edifici secret que corria perill de desaparèixer. Allà, una dona misteriosa, sumida en un son profund, les necessitava perquè per fi pogués tenir lloc una cosa única i sorprenent.
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus poetes

Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)


Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí



Antoni Vidal Ferrando.

Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.


De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.

No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa, Premi de Poesia Principat d'Andorra -Grandalla- 1993.

Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.

Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.

Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.

Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.

Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.

Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.

És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...

Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.

Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.

I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.

La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.

De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.

Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

SER EL MILLOR DEL MÓN

Passejada per la via verda amb mon fill. Després d’anys de demanar-ho, enguany l’hem apuntat a l’Ebre escola, una entitat que, a més de practicar el futbol, volen formar persones a través de valors.
 Parlem que tothom té dret a jugar, independentment de la seva vàlua esportiva o que tingui més o menys gràcia en tocar la pilota. Ningú no és perfecte.
 -Papa, saps que tothom és el millor del món almenys en una cosa?
-Ah sí? En què?
-En ser ell mateix.
Categories: literatura

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els sacerdots comunistes i la lluita pel poder obrer i popular– Crònica sentimental de la transició

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els sacerdots comunistes i la lluita pel poder obrer i popular– Crònica sentimental de la transició --


Jaume Calafell era un gran orador. L’educació del seminari és quasi perfecta! L´Eglésia catòlica porta segles ensenyant els sacerdots l´art de l´oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner a Perú i al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat. Després, en un viatge a Roma per assistir a una audiència concedida pel papa Pau VI als sacerdots mallorquins, en constatar l’insultant riquesa de la Cúria, decidí abandonar la disciplina eclesial i anar a viure i treballar en un barri. Organitzador de les Joventuts Obreres Catòliques, a poc a poc anà evolucionant cap al marxisme, fins que un dia trobà necessari entrar al partit. (miquel López Crespí)


El passat compareixia novament a la memòria. En aquella trobada clandestina als afores de Palma, a Son Macià, no érem més de cinquanta. Per a nosaltres, la xifra representava un exèrcit! Era la primera vegada que vèiem aquella gentada antifranquista junta, disposada a debatre el futur del moviment veïnal. Un dia històric, ensopegar amb companys de diverses organitzacions. Veure’ns les cares, donar-nos la mà, intercanviar opinions sota els pins, lluny de les reunions habituals en habitacions plenes de fum, davant cendrers plens de llosques, vigilant que ningú de la finca ens pogués sentir. (Miquel López Crespí)


Abans de començar la meva exposició vaig fer un ràpid cop d´ull al meu despatx. Tot era en calma. Els companys que vigilaven pels carrers dels voltants, aferrats a les cabines de telèfon i dins els bars propers, no donaven senyals de vida (la qual cosa volia dir que no hi havia cap perill a la vista).

Lentament, sentint cada una de les paraules que pronunciava, vaig fer una petita història, molt resumida, de l´organització. Calia explicar que nosaltres no procedíem de l’estalinisme, de cap de les escissions que tengué el PCE a partir dels anys seixanta. Els nostres orígens eren ben diferents. Una línia que procedia de l’oposició obrera a Stalin i la policia política soviètica. Res a veure, doncs, amb la burocràcia que havia expropiat a sang i foc la Revolució Socialista. ¿Quants milers de bolxevics de totes les tendències, anarquistes, revolucionaris sense partit, persones que donaren els millors anys de la seva vida lluitant contra el tsarisme, combatent en temps de la guerra civil, no havien estat assassinats, d’un tret al cap, en els soterranis de la Lubianka, a qualsevol presó russa, en els camps gelats de Sibèria?

Els que pactaven amb els franquistes eren els que havien donat suport a l´assassinat d´Andreu Nin i Camillo Berneri a Barcelona, l´any 1937. Quan començàrem a bastir la nostra organització ens inspiràrem en el Bloc Obrer i Camperol i en el POUM, en la tradició internacional dels Consells Obrers i la democràcia directa, en els situacionistes i la Comuna de París.

Res de lluitar pel poder d’un partit. Enteníem la militància com a dinamitzadors de la lluita política i cultural dels treballadors. Una avantguarda quasi invisible, la columna vertebral de la resistència sense voler monopolitzar cap mena de protagonisme especial. Potser érem una espècie d´anarco-comunistes? Qui sap!

Aquesta manera de comportar-nos tenia un perill que, amb els anys, va ser l´origen de nombroses dificultats. No fer la propaganda adient de les sigles de l´organització produïa un efecte que rebotava en contra nostra. Els partits que eren dins els organismes unitaris de l’oposició aprofitaven qualsevol escletxa per a fer-se la màxima propaganda possible. Era el que més els importava! A les vagues, en les assemblees, malgrat que només tenguessin un militant, sempre aconseguien fer creure que ho feien tot. Era oportunisme exacerbat o nosaltres no enteníem el que passava davant els nostres ulls? Segurament aquell fet era producte de la història d’on procedíem. L’herència de l’oposició obrera massacrada pel capitalisme i l´estalinisme feia que ens repugnassin la manipulació i la mentida. Altres companys i companyes, veient el que s’esdevenia, la nostra provada manca de sectarisme, de patriotisme de partit, pensaven que tot era causat per la gran quantitat de gent provinent del cristianisme anticapitalista. Creients de bona voluntat esdevenguts comunistes sense haver passat per l’escola de l’estalinisme!

-Més que consolidar una sigla –els explicava- el que ens interessa de debò és enfortir les autoorganitzacions obreres i populars. Nosaltres volem ampliar al màxim el partit, evidentment. Qui ho nega? Voldríem tenir les persones més honrades i combatives. Allà on s’han bastit assemblees poderoses, on s’han creat embrions de poder popular com a Vitòria i les barriades obreres de tantes ciutats, el que cal és consolidar aquests organismes sorgits des de les profunditats del tall!

Idealisme? Il·lusions que la realitat ensorraria en pocs mesos?

Jaume Calafell intervengué explicant com, amb altres grups, havíem creat les primeres comissions de barri a començaments dels setanta. La dictadura s’enfonsava de forma irremeiable en una lenta i sangonosa agonia. Moria matant. Salvador Puig Antich, vint minuts en el garrot, torturat per un botxí inexpert o, vés a saber, amb instruccions precises per a fer-lo patir fins a l´últim instant. Els cinc afusellats d’ETA i FRAP, els estudiants i obrers morts a les manifestacions, a l’interior de les comissaries, mentre pintaven consignes llibertàries enmig del carrer. La manca d’equipament escolar i sanitari a les barriades populars. El nostre partit de seguida va ser sensible a les exigències de la població. Una guarderia, un ambulatori, materials per a l´ensenyament! Milers i milers de persones vivint a zones suburbials, amb els carrers sense asfaltar i una total manca d'infraestructures. La dictadura, una vegada rebuda la benedicció dels Estats Units i l´Europa capitalista, només es preocupava de la construcció d´hotels i aeroports. Juntament amb els dòlars regalats per Washington, l´entrada de divises provinents de l´emigració i del turisme, esdevenien la base econòmica sobre la qual s´aixecava tot l´edifici dels vencedors. Els europeus oblidaven els crims, la manca de llibertat existent a l´Estat espanyol i, com una inundació salvatge, en apropar-se l´estiu, en tren i avió, per carretera i amb vaixells, milions de persones travessaven les fronteres per a prendre el sol a la costa mediterrània.

Jaume Calafell s’emocionà explicant el naixement de les primeres comissions de barri.

El passat compareixia novament a la memòria. En aquella trobada clandestina als afores de Palma, a Son Macià, no érem més de cinquanta. Per a nosaltres, la xifra representava un exèrcit! Era la primera vegada que vèiem aquella gentada antifranquista junta, disposada a debatre el futur del moviment veïnal. Un dia històric, ensopegar amb companys de diverses organitzacions. Veure’ns les cares, donar-nos la mà, intercanviar opinions sota els pins, lluny de les reunions habituals en habitacions plenes de fum, davant cendrers plens de llosques, vigilant que ningú de la finca ens pogués sentir!

Per primera vegada, malgrat les diferències ideològiques, coincidíem a donar un suport actiu als incipients moviments populars, coordinar les lluites i consolidar les assemblees. Sens dubte, les intencions de cada grup podien ser oposades. Uns coincidien amb nosaltres solament per aprofitar-se del combat i aconseguir militants per a la seva organització; d´altres per no quedar despenjats de processos en els quals mai no havien participat; alguns, per frenar tot el possible la radicalitat que començava a desbordar els fantasmals organismes unitaris de l´oposició. La nostra intenció anava per un altre camí. Ens havíem adonat que calia anar aglutinant forces si de veritat volíem arribar a la República Socialista per la qual lluitàvem. Érem ben conscients que encara no érem el “partit”, tal com es considerava la majoria d´organitzacions que comparegueren a la trobada. Res més allunyat de les nostres concepcions! Si de cas, ens consideràvem un “embrió”, l´inici del que, en un futur proper, hauria de ser el gran Partit dels Treballadors que el poble necessitava.

Jaume Calafell era un gran orador. L’educació del seminari és quasi perfecta! L´Eglésia catòlica porta segles ensenyant els sacerdots l´art de l´oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner a Perú i al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat. Després, en un viatge a Roma per assistir a una audiència concedida pel papa Pau VI als sacerdots mallorquins, en constatar l’insultant riquesa de la Cúria, decidí abandonar la disciplina eclesial i anar a viure i treballar en un barri. Organitzador de les Joventuts Obreres Catòliques, a poc a poc anà evolucionant cap al marxisme, fins que un dia trobà necessari entrar al partit.

Jaume Calafell era la nostra “arma secreta” a les assemblees clandestines quan ens havíem d’enfrontar amb els defensors dels pactes amb la burgesia. Aleshores es transformava, esdevenia un encès profeta de les Sagrades Escriptures, enrogia d’ira davant determinades trampes polítiques i no perdonava la demagògia. La seva veu, potent, queia com un raig justicier damunt els oportunistes. Era capaç d´animar una reunió de gent somorta, de treballadors i estudiants desencisats, avorrits de les manipulacions dels aspirants a sous i cadiretes. Mai no havia sentit un verb tan electritzant, uns gests clars, precisos, subratllant cada una de les paraules que pronunciava, talment Moisès quan va davallar de la muntanya amb les taules de la Llei, blasmant contra els adoradors dels ídols d´or i de plata!

Impulsat per una set de justícia social inabastable, no podia entendre que partits autodenominats d’esquerres propugnassin l´entrada als sindicats feixistes en descomposició. Aquesta manera d’actuar ens repel·lia. Just en el moment en què el poble organitzava les coordinadores de lluita, com a Euskadi, Catalunya, els indrets més combatius d´Andalusia i Castella i, potent, es consolidava el poder de les assemblees al marge del vertical franquista, els estalinistes justificaven l’entrisme amb històries inversemblants que res no tenien a veure amb la realitat.

Però la intenció d´aquests grups era evident. Penetrant dins els sindicats oficials, s´establien contactes amb la burocràcia més podrida del règim, els vividors que havien engreixat controlant una maquinària sempre al servei dels empresaris i l´Estat. Entrar en el vertical, estrènyer les relacions amb qui en coneixia el funcionament, crear una nova capa de sindicalistes estretament unida amb els falangistes, podria servir, el dia de demà, per a controlar i posseir els centenars de locals escampats arreu! Potser aquesta fos la jugada mestra que nosaltres, impulsats per la dèria de voler enfonsar tots els instruments de dominació del franquisme, no sabérem veure.

Escoltava en Jaume, que, emocionat, feia un relat de les lluites de barris on el partit era el capdavanter, l’ànima de les mobilitzacions. Però qui ho sabia, a part de la gent de la barriada? Cap diari s’havia fet mai ressò del que passava més enllà de les reunions semioficials de les inútils Juntes i Plataformes Democràtiques!

Nosaltres no existíem, érem invisibles!


Categories: literatura

Valer Gisbert a Tens un racó dalt del món


Valer Gisbert ens visita a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre. Recordarem el seu primer llibre El vigilant d'horitzons, la seva faceta teatral i, sobretot, el seu nou llibre, A passes comptades, novel·la que va rebre el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, una obra ambientada a Prat de Compte, a la Font Calda, amb barreja d'elements tan reals com la guerra civil amb d'altres fruit de l'imaginari col·lectiu o del mateix Valer, amb referències al mític cíclop de l'Odissea, llibre que té fora influència en algun dels personatges i en la mateixa estructura de la novel·la, un llibre amb valors humans, amb moments plens d'angoixa, i també de poesia.
I de l'Institut Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita ens visiten Èlia Balsells i Malena Forcadell, alumnes de 3r d'ESO que ens recomanaran llibres, i la professora Sara Cid, que ens parlarà del projecte Impuls per la lectura.I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 14 i 21 de novembre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Vlad, el pitjor vampir del món



Vlad, el pitjor vampir del món, d’Anna Wilsonamb il·lustracions de Kathryn Ourst, i traducció de Montse MolistNova Col·lecció de Baula EdicionsEls Ullals són la família de vampirs més valenta que ha existit mai. Tots ho són, excepte en Vlad, que és un gallina. Ell només vol tenir amics a l’escola. Però encaixar en una escola d’humans no serà gens fàcil per al petit vampir, i menys amb una mascota com la seva: un ratpenat que el segueix a tot arreu!
Categories: literatura

Sa Pobla i els escriptors mallorquins - Pàgines del dietari de Miquel López Crespí

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)


Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)



La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.



L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.



Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura