literatura

SCHUBERT, GERSHWIN, ELLINGTON I HOLIDAY

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 28/01/2019 - 19:47
"A Schubert tune with a Gershwin touch": una tonada de Schubert amb un toc de Gershwin. Si fos un còctel, seria la combinació perfecta per a avui. Hi ha dies (o setmanes, o mesos) que demanen justament això, una mica de llum a l'esperit, al 2019 o al 1938, amb una cançó de Duke Ellington per exemple (la lletra és d'Irving Gordon i Irving Mills) aquí feta meravella per Billie Holiday i Benny Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social -


Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites! (Miquel López Crespí)


Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.

Els tres traginàrem un parell de carretades de revistes a un solar que teníem a Son Serra. Les llançàrem dins un pou fondo. El pare havia començat a cavar per fer-hi una cisterna. El fum ens arribava al rostre i tossíem sense aturar. No podíem respirar. L’oncle havia portat una llauna de benzina per accelerar el procés. Aquell racó del solar es convertí en un infern. Suàvem. El pare em mirava amb preocupació. La seva figura m´arribava boirosa a través de les flamarades. Mai no l’havia vist amb un posat tan trist. Imagín que pensava, i no sense raó, que possiblement no acabaria mai els estudis. Que les llistes secretes que circulaven entre la patronal farien que no pogués trobar una bona feina.

No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.

No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.

Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!

Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.

-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.

Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.

El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.

Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.

La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.

-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.

Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?

Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?

Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!

No havia canviat res amb els anys.

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!

Però no va anar com imaginava.

El comissari no hi era, al despatx.

La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.

-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina.

No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.

-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.

-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.

Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment.

Vaig tornar d’hora.

La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...

Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.

Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?

No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.

Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?


Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)


El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)


El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.


Categories: literatura

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

ESPAÑA Y LOS PERROS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 27/01/2019 - 12:28
"(...) Ahora, lo peor de todo no es lo que ­escribió Vargas Llosa en su carta al PEN. Fue lo que dijo unos días antes en la convención anual del Partido Popular que preside el baby Trump español, Pablo Casado. Primero, se rebaja a meterse con Quim Torra, el presidente ac­cidental de la Generalitat. ¿No entiende Vargas Llosa que una ­figura mundial ­como él pierde dignidad, daña su ilustre Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

CANVI DE LLENGUA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 26/01/2019 - 18:45
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

L´antifranquisme cultural a Mallorca en els anys 70

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Art i subversió a Mallorca en els anys 70



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Rafel Nadal guanya el Premi Ramon Llull amb ‘El fill de l’italià’

Vilaweb Lletres - Dv, 25/01/2019 - 12:05

Rafel Nadal (Girona, 1954) és el guanyador de la 39a edició del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb ‘El fill de l’italià’, una novel·la que descobreix l’odissea d’un miler de mariners italians refugiats a Caldes de Malavella l’any 1944. Nadal barreja al llibre la ‘doble odissea’ dels supervivents del cuirassat Roma –acollits a Caldes després d’un periple per la Mediterrània– i d’en Mateu, fill del municipi gironí, que molts anys després decideix investigar els seus orígens i la seva identitat, lligats a l’episodi dels italians. L’obra és també una història d’amor prohibit en plena postguerra. El Premi Ramon Llull, dotat amb 60.000 euros, es publicarà el proper 27 febrer en català (Columna), i successivament en castellà, francès i també en italià, com a novetat d’aquest any.

The post Rafel Nadal guanya el Premi Ramon Llull amb ‘El fill de l’italià’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors

Lleonard Muntaner Editor: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí -


Miquel López Crespí entrevistat a Última Hora - L´autor publica, con el sello de Lleonard Muntaner, una “breve enciclopedia” cuyo título és “Repressió i cultura durant el franquisme” -


Miquel López Crespí “radiografía” la cultura en tiempos de Franco - Per Clara F. Ferrer


“Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.


“De la represión franquista en términos políticos se ha hablado mucho, pero ¿qué passa con la cultura? Mi concepción, desde finales de la Guerra Civil hasta la Transición, es que la cultura catalana luchó en primera línea para la libertad. Había pocos partidos políticos antifascista y, si existían, trabajaban de forma clandestina, con lo que su trabajo era prácticamente invisible”, señala el autor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), que acaba de publicar Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner). El volumen cuenta prólogo de Mateu Morro e introducción de Llorenç Capellà, ambos colaboradores de Última Hora.

“Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.

Uno de los princnipales eventos fue la fundación de la Obra Cultural Balear y de la Editorial Moll en los años sesenta. “Fue el inicio de la dinámica de la resistencia. También son importantes editoriales como Daedalus o Turmeda. En ese periodo se crearon también las Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, en las que participaron autores como Pere Calders, Pere Quart, Jaume Adrover o Vidal Alcover. Cabe destacar también el Cineclñun Universitari, que organizaba proyecciones los domingos por la mañana en la Sala Rialto. “Se entablaban debates, los únicos que se podían, bajo la vigilancia estricta de la Brigada Político-Social”.


Ruptura

En cuanto a la plástica, el auator señala que “todos los creadores eran revolucionarios y rompieron con la tendencia paisajística y de bodegones. Fueron destacables grupos como Tago, Bes, la muestra de Art Pobre, Ensenya 1 i el Grup Criada”. A Josep Maria Llompart –del que se celebró el Any Llompart en 2018- le dedica hasta cinco capítulos. “Fue un maestro cultural. Nos abrió la puerta al conocimiento de autores como Pere Capellà, Alexandre Ballester o Pere Alcàntara Penya. Nus inculcó una nueva manera de entender el teatro contemporáneo, alejado del que hacía Xesc Forteza”, concluyé.

Ültima Hora (16-I-2019)


Categories: literatura

Francesc Puigpelat, VIII Premi Carlemany per al foment de la lectura amb ‘La nedadora’

Vilaweb Lletres - Dj, 24/01/2019 - 13:27

L’escriptor i periodista de Balaguer (Lleida) Francesc Puigpelat, autor de més de quaranta llibres, ha estat guardonat amb el VIII Premi Carlemany per al foment de la lectura per l’obra ‘La nedadora’.

L’entrega del premi se celebrarà a Andorra i coincideix amb la publicació del llibre el proper mes de maig, ha informat avui en un comunicat Columna Edicions. L’obra guanyadora està protagonitzada per Jane, una noia anglesa que, des de petita, ha passat milers d’hores entrenant i que un estiu, mentre està de vacances a Çesme, Turquia, descobreix que l’esport que l’apassiona pot tenir una altra utilitat.

Es tracta d’ajudar tres refugiats iraquians, Fátima, Said i Aixa, a arribar nadant a la illa grega de Quios, en territori europeu. Convocat pel Govern d’Andorra i Grup 62 a través de Columna Edicions, el VIII Premi Carlemany per al foment de la lectura té una dotació econòmica de 8.500 euros.

The post Francesc Puigpelat, VIII Premi Carlemany per al foment de la lectura amb ‘La nedadora’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Categories: literatura

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans

Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans -


Per Miquel López Crespí


Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble. (Miquel López Crespí)


L´historiador Miquel Josep Crespí Cifre ens presenta l´obra Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941), que va guanyar el Premi Josep Obrador d´investigació 2017. Crec que és una obra cabdal per a la historiografia poblera i de les Illes en general. Al nostre poble li mancava una investigació rigorosa i documentada com la que ens ocupa. Com explica l´autor: “La paraula esclaus, com es poden imaginar, ve dels presoners de guerra que van haver de treballar en obres públiques i militars en condicions terribles. ‘L’illa de la calma’ es extret de l´obra de Santiago Rusiñol amb el mateix títol i que fa referència a Mallorca. A diferència de la Mallorca que descriu Rusiñol, que és idíl·lica i tranquil·la, la Mallorca que descrivim és tot el contrari: cruel i terrible, d´un lloc que en voldries escapar però no pots. Tot i posar la cronologia 1936-1941en el subtítol, algunes referències documentals que aportam són posteriors a l´any 41, ja que consideràvem que eren massa importants per a deixar-ho en el tinter”.

L´autor continua: “Esperam humilment que aquest treball contribueixi a recuperar la memòria històrica del poble de sa Pobla i saber què va passar durant aquells durs anys, que encara actualment són un tema ‘tabú’, i fins i tot menyspreat i manipulat per amplis sectors de la població. No és el nostre interès obrir ferides, sinó tot el contrari, tancar un capítol terrorífic i violent descobrint la veritat perquè no torni a passar mai més. Perquè sense saber el nostre passat no es pot caminar pel present ni construir el futur”.

Com a fill d´un d´aquests presoners republicans que vengueren forçats a Mallorca en acabar la Guerra Civil, el llibre del nostre historiador m´ha produït una alegria immensa. Sortosament aquest jove, de provada formació acadèmica, ja que té el grau d´Història per la Universitat de les Illes Balears; un màster en Història per la Universitat de Perpinyà, cursos de perfeccionament d´anglès a la Universitat d’Edimburg, així com i de màrqueting digital, amb el seu llibre ens demostra la vàlua i la capacitat de recerca i de feina que ha desenvolupat.

Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble.

Analitzant pam a pam el llibre Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) ens trobam amb una exhaustiva exposició dividida en nou capítols. La introducció ens situa en els motius que té l´autor per començar aquest treball. Posteriorment, per recordar l´origen del problema, els motius de l´existència de presoners republicans, “esclaus” en paraules seves, avança un complet resum dels esdeveniments més importants de la Guerra Civil a l´Estat espanyol en el capítol “La Guerra Civil espanyola (1936-1939)” per a concretar els fets a nivell mallorquí (capítol tercer) en els apartats “La Guerra Civil a Mallorca” i “La Guerra Civil a sa Pobla”. El capítol quart resta subdividit en “La causa número 17” i “El paper de l´Església”. En el capítol cinquè ens parla extensament de la repressió a sa Pobla i és a partir del capítol 6è, “La repressió: els camps de concentració i ‘Batallones de Trabajadores’” on podem aprofundir en la dura realitat de l´esclavatge franquista practicat pels franquistes. Em referesc als apartats “Concepte de camp de concentració”, “Els camps de concentració a Mallorca”, “Camp de concentració de Cap Gros (Alcúdia)”, “Camp de concentració del Port de Pollença”, “Funcionament dels camps de concentració” i “Els ‘Batallones de Trabajadores’”. El llibre acaba amb una acurada descripció del projecte de ferrocarril militar sa Pobla-Alcúdia i una anàlisi titulada “La memòria històrica” en l´actualitat. Tot acompanyat per una important bibliografia i una extensa reproducció de les llistes de presoners arribat a sa Pobla i altres indrets de l´illa.

Com explica Miquel Josep Crespí Cifre: “Sa Pobla fou escenari d’una de les repressions més cruels d’aquella època, com va ser la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra pràcticament esclava per a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Gràcies a la documentació que hem trobat tenim els noms d’aquells presoners i dels camps de concentració on van estar. Poca gent sap, o poca gent en parla, que a Mallorca no només hi va haver camps de concentració, sinó que va ser un dels primers llocs de tot Espanya on n’hi va haver, degut a que a Mallorca va triomfar el Cop d’Estat.

‘Per això, la repressió en aquest llibre té un paper central i es per això que hem anomenat aquest llibre Esclaus a l’illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme (1936-1941).

‘Es podria fer un paral·lelisme entre el que succeeix a sa Pobla i el conjunt de l’Estat espanyol sense equivocar-nos de gaire. Perquè ens trobam que quan esclata la Guerra Civil un conjunt de ciutadans d’esquerres ajudats pel cos de seguretat que majoritàriament va donar suport a la República, els carrabiners, es van oposar en els feixistes. Això que sa Pobla es pot considerar com la típica zona rural conservadora on hi predomina el caciquisme, cosa que l’hi dona més mèrit a la resistència. La nostra hipòtesi és que l’enorme impacte de la Guerra Civil hauria estat provocat per una repressió molt dura vinculada a la resistència dels carrabiners i uns quants poblers, per la presència primerenca d’un camp de concentració i per la utilització de presoners de guerra en obres públiques, com el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia.

‘Per tal d’assolir aquesta hipòtesi intentarem assolir una sèrie d’objectius. El principal objectiu d’aquesta investigació és omplir el buit historiogràfic que existeix sobre la Guerra Civil i la repressió a sa Pobla durant els anys 1936-1939 i també contribuir en la recerca general de la Guerra Civil i repressió franquista a Mallorca. A nivell més específic, els objectius són explicar la resistència dels carrabiners i els ciutadans que els donen suport a sa Pobla; explicar la depuració de funcionaris públics en el consistori pobler en triomfar els militars sublevats a Mallorca; explicar i analitzar la repressió exercida a sa Pobla posant per cas el camp de concentració i els batallons de treballadors. En referència en els camps de concentració que afecten a sa Pobla ens plantejam diversos objectius com analitzar i explicar el seu impacte i evolució; l’aproximació de la quantitat i noms dels presoners que formaven els batallons de treballadors; analitzar l’ús de presoners com a mà d’obra pel projecte del ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia; i analitzar si es tanquen els camps de concentració o no i perquè. Tot i així, hem de tenir en compte que no és un treball sobre els camps de concentració a Mallorca, sinó una aproximació essencial si es vol parlar de la repressió del franquisme” .

El llibre de l´amic i historiador Miquel Josep Crespí Cifre a part d´interessar-me especialment com a document històric, també m´ha emocionat perquè parla de qüestions que m´afecten personalment de forma directa. Ja sabeu que som fill d´un d´aquests presoners republicans de què tracta el llibre. Tant el pare, Paulino López, com els oncles Juan i José combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat. He explicat en diversos articles que el pare arribà a sa Pobla, a començament de 1940, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medecines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts --pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat--... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu --per manca d'atencions, per excés de feina-- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Com explica el nostre historiador: “El que és cert es que la documentació de l’Arxiu Municipal de sa Pobla ens parla del Batalló de Treballadors núm. 153. Els documents són unes llistes on diu: ‘Relación nominal de los trabajadores de este Batallón perteneciente a los reemplazos de 1936 al 1941 ambos inclusive, con expresión del cupo por donde fueron alistados y partido judicial’. En concret, aquesta llista que hem citat hi ha el nom i cognoms, el poble on vivien i la província de tots els presoners que formaven el batalló de treballadors núm. 153 (vegeu annex 29). A més, també sabem per fonts orals que aquest batalló treballava a sa Pobla, tal com explica l’escriptor Miquel López Crespí: ‘el meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un BATALLÓN DE TRABAJADORES, exactament el batalló núm. 153, i amb el número de presoner 764230’. El seu pare i els altres presoners com ell van estar al magatzem de Can Garroví de Sa Pobla (situat a la plaça del mercat, actualment és l’Escola de Música de sa Pobla) i més endavant a sa Cortera, un dels campaments per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria. També varen treballar en la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i en la construcció del ferrocarril que havia d’unir sa Pobla i Alcúdia. Si consultau a l’annex la llista dels treballadors del batalló núm. 153 trobarà el pare de Miquel López, Paulino López Sánchez, i per tant prova la versió de l’autor. I també corrobora que més d’un batalló de treballadors van fer el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia”.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment, 1943, i, segurament, per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest home, que havia nascut a Conca el 19 de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27 de març de 1999), tengué una importància cabdal en la meva formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del 36 contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels combats més importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual --tenc algunes fotografies d'aquests fets-- participà activament, ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres serveis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Saravia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández (el qual havia conegut a Alacant, i a qui havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres). Com se sentia d'orgullós, l'oncle, d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernández! En aquells duríssims --i freds!-- mesos de desembre del 37 i gener-febrer del 38, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militars republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

Potser els capítols que més m´han interessat, pel material que aporten a la investigació, pels detalls humans que traspuen per copsar la barbàrie de militars, requetès i falangistes, són els que fan referència a la vida quotidiana dels presoners dins els camps de concentració. Els records d´alguns presoners i el salvatgisme dels reglaments oficials dels camps, així com les instruccions expresses de Franco, ens fan copsar a la perfecció que no hi havia cap mena de pietat pels vençuts. Els vençuts, com demostra Miquel Josep Crespí Cifre, no eren persones; eren, com molt bé explica el títol del llibre, esclaus. Esclaus condemnats a fer feina deu hores diàries amb una alimentació (sovint un plat d´aigua bruta amb la col que no volien els porcs) que agreujava el deficient estat de salut dels presoners.

Una manca d´alimentació que, a part de nombroses malalties, era causant de la majoria de morts que hi hagué als camps durant tot el temps de la seva existència. Disciplina militar sense cap mena de consideració, insults i tortures, manca de medecines i del més mínim servei sanitari, adoctrinament constant a les hipotètiques hores de descans per part de falangistes i sacerdots, convertien els anys d´internament en un vertader infern.

A les tortures causades per la fam i el treball esclau de sol a sol hem d´afegir l´opressió moral, l´angoixa psicològica causada pels sacerdots del règim que, juntament amb els botxins de Falange, volien “convertir” els presoners republicans en dòcils esclaus sense memòria. Les constants predicacions del clergat feien perdre imprescindibles hores de descans als esclaus del franquisme, ja que els obligaven a romandre hores i més hores escoltant sermons, resant rosaris i havent d´anar a missa tots els diumenges i festes considerades d´importància pel règim.

Com ens conta Josep Miquel Crespí Cifre: ”Ja hem dit que els capellans que estaven als camps de concentració tenien un paper molt important pel que fa a la propaganda. I es que el veritable paper dels capellans no era el suport espiritual dels presoners davant de fets tan traumàtics, sinó que era la reeducació i l'adoctrinament, ja que, per als sublevats, els republicans estaven contaminats per idees del ‘marxismo internacional’. A l’article 145 del reglament estipula clarament que hi haurà un o més capellans i auxiliats per un o dos més ‘a los fines de la intensa y eficaz labor de Propaganda y atracción que debe ejercerse entre los prisioneros Trabajadores’. Així cada dia es feia una missa a l’esplanada de cada camp de concentració, on es col·locava un improvisat altar sobre la plataforma al peu de la bandera nacional ‘como símbolo de compenetración entre las dos ideas fundamentales españolas de Religión y Patria’. L’activitat dels capellans era intensa, amb ‘pláticas religiosas’ diàries per tal que els presoners s’’adaptin’ a la ‘Nueva España’. De fet, els capellans prenien nota de l’actitud de cada un dels presoners per després informar al cap del camp de concentració. El paper clau de la religió, que de fet és un exemple del paper que jugarà en l’Espanya franquista, es descriu molt bé a l’article 155 del reglament: ‘Dada la fusión íntima de las ideas fundamentales españolas de Religión y de Patria, sellada nuevamente en el actual Movimiento con el sacrificio de Mártires comunes a una y otra, por el sentimiento de exaltación Religiosa de nuestros Héroes y combatientes, así como por el manifiesto espíritu de Fe Católica que informa todas las resoluciones del Caudillo y del Nuevo Estado y habida cuenta de su extraordinaria acción beneficiosa al fin que se pretende, se otorgará atención muy preferente a la propaganda religiosa, considerándola como cooperante a la atracción mencionada, tanto en su aspecto indirecto como en el directo. A este efecto, además del Capellán estrictamente indispensable para los Servicios Religiosos normales del Batallón, de ser posible, se nombrarán uno o dos más, para auxiliarle tanto en la Propaganda Religiosa de su incumbencia, como en la parte que les corresponda, en la propaganda de atracción de los prisioneros y separatistas’.”.

La majoria de fets que documenta acuradament Miquel Josep Crespí Cifre els vaig sentir explicar al meu pare de viva veu quan jo era un jovenet de deu anys. Tot el que podem trobar en el llibre que comentam ho he sentit contar una i mil vegades als meus familiars, en veu baixeta, quan a casa nostra o al taller de Can Ripoll, els expresoners dels camps es reunien a petar la conversa i recordaven els seus anys de captiveri sota la bota dels guanyadors.


Categories: literatura

Sa Pobla i els poetes mallorquins: Miquel López Crespí

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Rosa Calafat i Joan Manuel Pérez, principals guardonats dels Premis Ciutat de Palma

Vilaweb Lletres - Dll, 21/01/2019 - 08:00

El Teatre Principal de Palma va ser l’escenari, un any més, en el que l’Ajuntament de Palma va lliurar els Premis Ciutat de Palma. Entre els assistents hi han destacat les principals autoritats locals, insulars i autonòmiques, com la presidenta del Govern, Francina Armengol, el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, la vicepresidenta de l’Executiu, Bel Busquets, la consellera de Cultura, Fanny Tur, el regidor de Cultura de Palma, Llorenç Carrió, entre d’altres.

La lingüista Rosa Maria Calafat Vila va guanyar el premi Llorenç Villalonga de novel·la amb l’obra La família. Sagrada exposició de la mort. Segons el jurat, es va valorar el relat desorganitzat de manera voluntària, el món mitològic que hi presenta l’autora amb tocs surrealistes, el seu humor negre i el tractament del tema de la violència de manera paròdica.

L’autor Joan Manuel Pérez i Pinya, amb Ut pictura poesis (títol provisional), va guanyar el de Poesia. Aquest i el de Novel·la són els premis que més atenció atreuen habitualment, però no són els únics que es lliuren. El d’Arts Visuals va ser per Núria Güell Serra per De putas. Un ensayo sobre la masculinidad. Javier García Lerín, amb Els ulls s’aturen de créixer, ha estat guardonat amb el d’Audiovisuals. Rocío Gómez Mazuecos, amb El incongruente se n’ha dut el de Còmic.

El d’Arts Escèniques ha estat pel grup Iguana Teatre per l’obra Llum trencada. El de Música ha estat per al grup De Souza per l’àlbum Futbol d’avantguarda. I, finalment, el d’Investigació l’ha merescut Alejandro Valenzuela per Biodiversitat urbana: La gestió dels recursos animals en la Palma medieval.

The post Rosa Calafat i Joan Manuel Pérez, principals guardonats dels Premis Ciutat de Palma appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)


El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)


És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.

Categories: literatura

MOON RIVER

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 20/01/2019 - 09:00
El món sonaria millor amb més Johnny Mercer, més Mark Twain i més Josh Ritter (i més Audrey Hepburn, admetem-ho) al voltant. Parem-hi l'orella. Bon cap de setmana moll a tothom. JOSH RITTER - Moon River (Johnny Mercer/Henry Mancini) from The Thrill Is Back on Vimeo. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

DEU, VINT, CENT I TORNADA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 19/01/2019 - 14:08
L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre. L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa) Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XVI)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 -(XVI)


Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre. (Miquel López Crespí)


Un sol esclatant ens despertà cap a les nou del matí. La padrina havia matinat i era a missa. Sembla que s´havia aixecat amb molt de compte per no fer renou i, agafant el vel i el missal, feia companyia als seus sants. Era un dia magnífic. No hi restava res de la tempesta del dia anterior. El cel blau lluïa amb tota la intensitat. El sol ja havia pujat per damunt els porxets i il·luminava mitja plaça.

Arreu es respirava una sensació de punyent serenor.

Obrint de bat a bat les finestres vaig alenar amb força. Els arbres encara eren banyats per la pluja, i la molsa de les soques reverdia creant un impressionant concert de verds. Es confirmava la meva victòria! Era a Lluc, lluny del col·legi, provant d´oblidar la detenció del mes d´abril, les avorrides lliçons dels professors, les mentides de l´exfalangista de la División Azul.

Mai vaig creure el caramull de mentides que ens explicaven sobre la guerra civil. Com podien fer-me combregar amb la idea que el pare i els oncles, les persones més bones que havia conegut, eren criminals assedegats de sang? Era una tasca impossible! El grup Nova Mallorca va néixer precisament d´aquesta constatació. La mentida oficial només havia servit per unir els fills dels vençuts de la classe. Les mirades entre nosaltres, els primers comentaris en el pati, l´aprofundiment de la nostra amistat serví per consolidar la unió que ens portaria a les pintades nocturnes en favor de l´amnistia i la vaga dels miners asturians. I, també, evidentment, a la detenció.

Amb sol aixecant-se per damunt les muntanyes, imaginava els companys formats a l´esplanada del col·legi. Tots amb uniforme de retxes, com si fossin presoners, la cartera amb els llibres, soldats preparats per entrar a la caserna. Com si res no hagués canviat. Al poble, en els anys quaranta i cinquanta, a l´escola primària, ens feien formar igualment, però no entràvem a classe fins no haver cantat els himnes de rigor. Després, el toc de campana i, com a xotets, a les aules.

A començaments dels seixanta tot continuava igual: els uniformes, la formació quasi militar, els tocs de campana, l´obligatori silenci mentre pujàvem les escales cap a classe. Només de recordar-ho, un calfred de pànic em puja per l´espinada. El soroll de les cadires i els bancs. Els maquinals moviments per obrir les carteres i treure els llibres i els quaderns. Algú tus. Un altre es baralla amb el company de banc. Els més sàdics proven de pessigar el més dèbil que, atemorit, calla per por del que li pugui passar a l´hora dels jocs.

Tot això fins que, emmurriat, arriba el professor i amb un gest ordena que cessin els comentaris.

Just eren les nou del matí i em demanava com podria arribar viu a les set de l´horabaixa. Mirava a dreta i esquerra, talment un ocell engabiat. Res a fer. Engrillonat. No podia marxar. Condemnat, talment els remers de les naus romanes i cartagineses que s´enfrontaven en cruel batalla enmig de la Mediterrània. Mirava el pla d´estudis del dia. Si teníem història podria entretenir-me un poc imaginant com era la vida a les èpoques antigues, les guerres del passat, fets històrics que jo interpretava a la meva manera.

Però avui no era a classe. Contemplava la lluminositat del blau, aspirava amb força l´aire pur d´aquell matí a la muntanya. A la dreta, l´Ajuntament d´Escorca, el bar, la botigueta; al fons, la caserna de la Guàrdia Civil; a l´esquerra, els porxets que havien agombolat tants milers de peregrins a través dels segles. No es sentia cap renou. El lladruc d´un ca en la distància era l´únic signe de vida que podia constatar. En els bassiots de la plaça, una dotzena de coloms bevien, tranquils, aprofitant l´aigua del ruixat que havia caigut durant la nit. Les pedres de les cases encara eren banyades pel plugim i els raigs del sol hi dibuixaven minúsculs esclats de llum que brillaven com a petits diamants.

Em vaig mudar lentament, assaborint aquells moments de calma. Res a veure amb les presses de quan anava al col·legi. El maleït soroll del despertador sonant a les set i mitja del matí. Vestir-se a tota velocitat. Mirar de fer una ullada als llibres per si et fan alguna pregunta a classe. Marxar apressat fins a la parada de l´autobús que et deixarà just davant de l´institut. Viatjar amb els empleats i empleades que cada dia baixen a Palma, endormiscats, amb el rostre seriós del modern esclavatge. Aferrar-te fort als tubs de ferro interiors del vehicle que et permeten romandre dret, no trontollar en una de les seques arrancades i frenades del conductor. Sortosament, els amics de Nova Mallorca, el grup clandestí que teníem format al col·legi, m´alliberaven de la rutina dels estudis. Si no hagués estat pels debats d´abans d´entrar a classe, per les converses al pati, no hauria pogut resistir tot el curs tancat entre aquelles quatre parets. Només més tard, anys endavant, quan vaig fer el servei militar, vaig tornar ensopegar amb un tedi semblant. Les hores a la caserna, idèntiques a les hores de l´aula.

Vaig mirar el prestatge amb els llibres. Tot era en ordre. Les novel·les, els llibres d´història agafats de la biblioteca del pare i de l´oncle, el quadern de notes. Volia començar a escriure. No sé per quines estranyes circumstàncies, potser a conseqüència de llegir tantes novel·les, sempre havia pensat a deixar constància de les meves emocions. Provar de bastir una història. I si un dia pogués imitar els autors que estimava? I si el futur que tant preocupava a la família anàs lligat precisament a la lectura i l´escriptura?

A casa no tenia temps d´escriure. L´horari del col·legi ho impedia. I, també, els sorolls cridaners de deu persones vivint sota la mateixa teulada: germanes, pares, oncle, padrins... Per escriure, pensava, es necessita una especial tranquil·litat, res que et faci distreure de la tasca creativa. El soroll, les visites, les obligacions de la vida quotidiana són els principals enemics d´un autor. Em demanava si la història de la falsa malaltia no era causada precisament, malgrat fos de forma instintiva, per voler trobar la calma desitjada, el moment en el qual descobrir si podria fer un conte, deixar constància dels pensaments més íntims, de les preocupacions que sacsejaven una ànima juvenil.

No era la primera vegada que provava d´escriure. Algun estiu havia començat una novel·la d´indis i vaquers. No me´n vaig sortir. Comparat amb les obres de Zane Grey, no em feia el pes.

Em va anar millor quan, comprant un quadern, vaig començar a deixar constància de la impressió que m´havien fet les excursions que feia, les pel·lícules que anava a veure sol o acompanyat pel grup d´amics de Nova Mallorca. D´aquestes dèries en tenia bona part de culpa la lectura del dietari d´Anna Frank. Un dietari resumit i censurat, evidentment, però que em marcà profundament. Record que mentre anava llegint em quedava una bona estona mirant la fotografia d´Anna Frank que hi havia a la coberta posterior. Ben cert que no entenia gaire coses del contingut del llibre. Els meus coneixements sobre la persecució nazi dels jueus eren superficials: just el que havia sentit dir al pare, les lectures de la revista Mundo, amb tantes i tantes fotografies de la guerra, les informacions de Ràdio Moscou i Ràdio Espanya Independent. Poca cosa més.

Però Anna Frank em feia sentir el que ella havia patit i somniat dins els seu habitacle, envoltada pels llops afamegats de les SS! La fitava directament als ulls. Hi parlava. Li demanava si pensava que podria arribar a escriure algun dia d´una forma semblant. Crec que va ser el meu primer amor juvenil. M´adormia amb la seva imatge penetrant lentament dins el meu esperit.

Ara tendria més temps, res no podria interrompre les meves provatures.

Vaig mirar el quadern i la ploma estilogràfica que em regalaren quan vaig aprovar ingrés per entrar a l´institut. El quadern i la ploma eren allà, damunt la llitera, il·luminats pel sol, convidant a iniciar l´aventura d´escriure.

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre.

De sempre, les assignatures que m´anaven millor eren les d´història i literatura. A l´hora de la redacció, ningú no em guanyava a classe. Va ser aleshores que vaig acabar escrivint en la revista del col·legi, Germans. Malgrat que la publicació era especialitzada en la propaganda religiosa, també permetia la inclusió de contes, relats de les nostres excursions. Va ser aquí, escrivint per a Germans, que vaig fer les primeres pràctiques amb l´escriptura? No ho sabria precisar amb exactitud. Possiblement el sotrac de veure escrites les meves paraules en lletra d´impremta tengué un efecte perdurable. Tan sols record que submergir-me en una història, provar de trobar les idees, les paraules adequades per descriure un pensament o una acció concreta, em portava a una situació on res no importava. Mentre duràs la bogeria creativa era fora de la realitat concreta que m´envoltava. La fam, la son, podien esperar. No m´adonava ni del fred ni dels ruixats que poguessin caure damunt la teulada. La mare s´enfadava. Venia a la cambra, preocupada. “Fa mitja hora que tens plat parat damunt la taula!”, deia, sense poder entendre els motius que em fermaven al petit escriptori d´estudiant. “Ara venc”, contestava, molest per la ruptura de la meva inspiració creativa.

Quan compareixia la família a dir-me res, a demanar-me que fes allò o allò altre, sabia que no podria continuar relatant la meva història. La imaginació desapareixia talment com fineix la claror d´una bombeta quan l´apagues.

No res a fer.

Havia d´esperar un altre moment, retrobar la calma necessària, la concentració adient per a reiniciar el relat en el punt exacte on tot s´havia esvanit de forma irremeiable.

La padrina, just acabada la missa, em donà presses per davallar al bar de la cantonada: “Apa, encara estàs sense mudar? Venga, home que és molt tard. Hem d´anar a berenar i saludar l´amo Nofre Segui i la seva dona, na Margalida de can Toniet”.

Sí, la padrina tenia tota la raó del món. Potser hi hauríem d´haver anar ahir mateix, però amb el diluvi i compondre roba i llibres no hi havíem parat esment.

Coneixíem l´amo en Nofre pels nostres estiueigs, dels anys en què hi veníem a passar el juliol o l´agost. Educat, amatent, els pares sabien que ens podien deixar sota la seva vigilància si havien de tornar al poble per qualsevol feina urgent. Quant a la companya, na Margalida, era poblera i la coneixíem d´ençà que era petita. Vivia justament en el carrer de l´Escola, al costat de l´església, paret per paret de la casa de la repadrina Francesca Torrens Comas.

Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.

Es casà als vint anys amb un bon xicot, un ferrer de prop de l´estació. Un jove apreciat i respectat, en Tomeu de Can Serrall. Jo era molt petit. No sé el que degué passar. A vegades ho comentaven a casa. Deien que, al cap de poc temps de casats, s´havien separat sense que ningú en pogués entendre els motius. Semblava que la parella de bon començament s´estimava, però en un moment determinat s´esdevengué la ruptura.

I aquí és quan intervé la presència de l´amo Nofre Seguí. En Tomeu, l´espòs, de Margalida, pertanyia a una famosa penya poblera de caçadors, la Llebre. La penya, que solia caçar a l´Albufera, sa Bufera en boca dels poblers, era tan famosa que tenia com a socis molta gent de Mallorca, entre els quals, l´amo Nofre Seguí. Com de costum, un any s´organitzà una de les caceres més importants de l´illa. Tot va anar a càrrec de la Llebre. La nit abans, els caçadors ja eren a les casetes, vetllant i preparant els cans i les armes per sortir a l´endemà. Algunes dones s´encarregaven de fer el menjar. Margalida hi anava a ajudar, fent companyia al seu home. Alguns caçadors hi havien anat un parell de dies abans i tenien un munt d´anguiles i fotges per sopar la primera nit. Les dones les servien farcides de carn de porc capolada, ous, panses i pinyons posats al forn.

Era un començament magnífic. Els cans es removien inquiets, desitjosos d´anar a cercar els ànecs d´aigua i les fotges als indrets acordats per la tirada. Eren les darreres hores abans de sortir dels amagatalls situats a la vorera dels canals, prop de les veles on encara hi havia pagesos que hi sembraven arròs.

Els caçadors untaven les armes amb una mescladissa d´herba de la mare de déu bullida en suc de llebre o de conill.

Però no tots els caçadors anaven als amagatalls previstos, amb els cans i les escopetes preparades. Altres, com mestre Nofre, cercaven altres peces per portar al morral. Amb excusa d´ajudar les dones, restava a les cabanes preparant els ormejos per quan arribassin els altres. Hi havia abundor de feina per tallar la llenya adient, netejar olles, preparar tassons i culleres. A darrer moment, comptant el nombre d´assistents, hom trobava que no s´havien portat les ampolles de vi adient i era precís anar al poble a cercar-ne més. Més endavant es descobria que no havien pensat en el conyac, les herbes o la cassalla: més viatges amb bicicleta o en moto fins a les tavernes acostumades.

Segons m´explicava la padrina, l´amo Nofre Seguí tenia les dones encaptivades. Era un bergant d’uns trenta anys i busques, alt, ben plantat, educat, sempre ben vestit. Les feia riure amb desenes d´acudits. Mai no parava de contar històries. Es delien per romandre al seu costat. No solament era un home feiner, amb do de comandament, actiu: també entretenia el personal amb el relat de rondalles que mai ningú no havia sentit.

Així va ser com Margalida va caure encisada per la presència del jovençà vengut d´Escorca. El ferrer ja no hi va ser a temps de fer res: anar a les famoses caceres de l´Albufera li costà la dona. Un dia s´aixecà i ja no trobà l´esposa al costat. I sort que no tenien fills! En cas contrari aquesta sobtada separació encara hauria estat més dolorosa i problemàtica.

No li va deixar ni una nota damunt la taula.

Marxà a la sortida del sol i agafà el primer tren cap a Inca. Després, el camí de sempre: la camiona que anava fins a Lluc on els pares de l´encisador i enganyós caçador tenien el bar.

A sa Pobla ningú va saber què havia passat en moltes setmanes. Posteriorment, pels peregrins i visitants del santuari es va saber que na Margalida ajudava en el bar de la plaça. Tot indicava que era feliç. Feinejava amb en Nofre i no havia perdut la rialla que la caracteritzava.

El problema era que no es pogueren casar perquè en Nofre estava separat de la seva dona i en aquell temps no existia el divorci. No es podia casar legalment amb na Margalida.

A partir del dia de la separació, el ferrer va perdre les rialles. Mai més tornà a caçar a l´Albufera. Deixà de freqüentar el Bar Rapinya, la seu principal dels caçadors, i no el veieren mai més al cine o per sa Fortalesa, el camp de futbol. Tothom sabia que l´estimava i no la podia oblidar. Per això mateix ningú mai no demanà per ella, cap amic en pronuncià el nom.

En Tomeu es dedicà al seu ofici convertint-se i amb els anys es convertí en un dels ferrers més apreciats del poble. Sempre a disposició de qualsevol persona que el necessitàs. Jo l´he conegut i he anat sovint a veure com feinejava amb el ferro roent. Silenciós, convertia el metall que manejava en una reixa per a un balcó, fogons, la clau de les cases, les ferradures dels cavalls i someres. Especialista en bombes per extreure l´aigua dels pous, era a disposició dels pagesos a qualsevol hora del dia, fos feiner o una senyalada festa oficial.

La padrina em donava presses.

Feia un sol radiant i era hora de trescar pels voltants.

Començava el meu primer dia de llibertat.

Categories: literatura

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis (XV)

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis (XV)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.

Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.

Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.

Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.

Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.

Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.

“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.

Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.

Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!

Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.

Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.

Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.

M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.

Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.

El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.

No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!

Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.

El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.

--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.

Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:

--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.

I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.

Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.

M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?

No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?

Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.

És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura