literatura

Conxita Jiménez ens visita a Tens un racó dalt del món



Conxita Jiménez ens visita a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre.
En una lluita contra el temps, intentarem parlar de les seves quatre novetats publicades l'última any, els poemaris El bres de les fargues, amb fotografies de Jordi Amenós, dedicat a les oliveres milenàries ebrenques i reivindicant la lluita per a defensar el nostre patrimoni natural, El gest d'Yrit, Premi Poesia al carrer de l'Ametlla de Mar, La pell trencada, i El cant dels mol·luscs, publicat a mitges amb el Poemari de fuga, d'Alexandre PLanas, ambdós guanyadors del Premi de poesia Mirall.
També ens acompanyarà Enric Panisello, que interpretarà a la guitarra la seva cançó Un ebrenc per a l'etermitat, ens parlarà del seu primer llibre Habrá valido la pena, i ens recomanarà l'obra d'Antonio Machado.
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 17i 27 d'abril a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Ada Castells: ’Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada, però la realitat és una altra’

Vilaweb Lletres - Dm, 16/04/2019 - 21:50

El llibre d’Ada Castells s’havia de dir Mare morta, però hi retratava una mare tan viva, tan forta, tan egoista, tan plena de retrets, tan inflexible cap a les seves filles, i en alguns moments tan divertida i emprenedora, en una època de mares sense atributs que no fossin la submissió… No podia dir-se Mare morta i es va acabar dient Mare, només Mare. Però una mare connotada per la imatge d’una oca a la coberta. Una mare oca? ‘Sí, altiva, sí, amb mal geni, sí, divertida, però quan menys t’ho podies esperar’, escriu l’autora dins la novel·la.

Ada Castells ha escrit una novel·la sobre la seva mare i sobre la necessitat d’estimar. Una obra que commou, que és un retorn a la infantesa i una revisió de la relació d’una filla amb la seva mare, fruit de l’amor tan constitutiu com el que segrega, d’una manera instintiva, animal, el vincle.

És un text dur, perquè exposeu una relació en què es presenta una mare egoista, que no respon als models clàssics de maternitat, que això és molt interessant, però que té punts de crueltat, segons que explica la filla, difícils d’entendre.
—Em vaig llegir la novel·la Tanguy de Michel del Castillo, que explica la història d’un nen que es va criar en un camp de concentració, tan dur com això, i el nen ho vivia amb tota naturalitat. I quan va sortir al món exterior es va adonar que allò no era la normalitat. Doncs jo ho vaig viure així. Jo pensava que totes les mares eren com la meva. Per a mi no va ser dur, era així. De tota manera, jo crec que tots tenim coses dures i conflictives, de les quals sovint ens costa de parlar, perquè és incòmode i perquè som en un món d’Instagram i visca la vida. I focalitzem els moments de les nostres vides que són gratificants. Però la vida en té molts, de moments, i n’hi ha que no són tan agradables. Precisament, la tesi de la novel·la és: malgrat tot, hi ha oportunitat per a la reconciliació, hi ha oportunitat per a l’entesa i per a l’amor. Sobretot quan es tracta d’una mare, d’un pare, d’un germà o d’un gran amic. Gent que et constitueix a la vida. No tenir-los com una espina sinó com una part positiva i amorosa de la teva vida. Això és fonamental.

Trobar les escletxes que trenquen la uniformitat de la visió d’una mare, que no tan sols pot ser dura i cruel.
—És que també és la mare que et diu: ‘Tu ets la meva benedicció.’ I és la mare que et diverteix i la mare que està orgullosa de tu perquè has escrit una novel·la. I la mare que més agraeixo és la mare que m’ensenya a morir, que mor com la senyora que era. Amb enteresa, totalment convençuda d’allò que havia de fer. I que mor molt bé. I això és una lliçó molt important.

Als fills de vegades els costa de veure en la mare una persona i una persona polièdrica.
—Sí, els fills tenim aquest egoisme de voler que els pares, sobretot les mares, siguin només per a nosaltres. És una cosa absolutament animal, perquè és la persona que et protegeix, que t’alimenta, que t’educa… I voldries que estigués només per tu i fos aquesta la seva única funció a la vida. I, evidentment, són persones, s’equivoquen, són injustes…  Per tant, n’hi ha que seran més egoistes i n’hi ha que més divertides. I, per una altra banda, els adjectius no van tots a l’una: tots tenim parts positives i negatives. Tots hem conegut el ‘simpàtic malparit’. I crec que si una cosa té la literatura és que ens pot oferir personatges tan complexos, tan polièdrics. Els humans no som plans, no som estereotips, no hi ha bons i dolents. I sort d’això, perquè prendre’ns la vida amb bons i dolents mira on ens ha dut, a uns conflictes socials i polítics que ens donen una insatisfacció molt gran. Aprenem que tots som complexos i que hi ha la possibilitat d’una reconciliació.

Al llibre apareix doblement la relació mare-filla, perquè la filla també es converteix en mare. És aleshores que la perspectiva de la filla, en relació amb la seva mare, s’obre.
—Jo crec que aquest llibre l’hauria escrit d’una manera molt diferent si no hagués estat mare. Quan ets mare, prens de model la teva, de mare, en moltes coses. En el meu cas, la mare és com un antimodel: no vull caure en certes coses. Hi ha un moment que la filla del relat vol clavar una cleca a la seva filla i s’atura, perquè afortunadament podem trencar models que no són positius. Però hi ha moments que et mires al mirall i reconeixes que dius o fas les mateixes coses que la teva mare. Per això, hi havia l’interès de fer aquesta revisió, també per mirar de ser una bona mare.

Escriure el llibre, us hi ha ajudat, en això?
—El llibre m’ha ajudat en això i també m’ha ajudat a desdramatitzar: aquesta voluntat com a mare de fer-ho tot tan bé, és impossible. Relaxem-nos. Hi ha èpoques de la maternitat molt difícils. Crec que la maternitat no és vista amb l’honestedat amb què s’hauria de mirar. És un ofici molt difícil. El més difícil de tots. I no és prou valorat. Ens hem fixat si fem la truiteta o l’entrepà quan els fills surten de piscina, però no és això. Formes una persona que llançaràs al món i que per tant té molta importància com serà.

Davant un fet es poden tenir moltes visions. Totes acostumen a ser parcials i esbiaixades. El llibre mostra com pots llegir d’una manera negativa certs fets, fins a un cert moment que descobreixes que són fets que tenen uns valors intrínsecs que també poden ser positius.
—Sí, és allò que es repeteix al llibre, que una germana diu que la mare és un monstre, l’altra que és boja i la tercera germana no pot dir res, perquè ho ha oblidat tot. Són tres maneres: el contraatac, el judici, l’esquivament. I sempre passa això. Però no podem saber per què cadascú és com és. Jo crec que la mare era una gran supervivent i això la va fer ser egoista. I també hi ha un altre aspecte, que és el de la creativitat castrada a una generació de dones, que potser haurien florit en l’art, però estaven condemnades a fer el paper d’esposes i mares. La mare d’aquesta novel·la es refugia fent vestits per a les seves filles. Potser si hagués viscut en una altra època, hauria estat una dissenyadora trencadora. En aquella època només era una dona que cosia.

Aquests últims anys, que la dona pren una nova centralitat social, immerses en aquesta revolució, el tema de la maternitat i la relació mares i filles s’ha fet molt present en el món de l’art i la creació. És un tema d’interès avui, quan abans se’n parlava poc i malament.
—Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada i no quadren, la realitat és una altra. És l’enfrontament humà més intens que hi ha. La persona que més t’ha constituït al món és la teva mare, vulguis o no. Això, és clar, en l’àmbit de l’art, és un desafiament. Perquè l’art busca els conflictes. És una mina.

I com tot gran tema que afecta les dones…
—Fins ara era bandejat. No era important. La maternitat es reduïa a un fet de casa, de bolquers i xumets. No, és la humanitat! Som mamífers, com deia Lizano.

És donar la vida.
—I tant. Com diu el tòpic: si ho fessin ells! A totes les universitats s’estudiaria el procés de maternitat com a assignatura obligatòria. I us explico una cosa: vam estar pensant molt el títol. Perquè el títol inicial era Mare morta, que a mi m’agradava molt, però la Isabel Martí [l’editora], amb molt bon criteri em va dir: aquest personatge és molt viu, un personatge ple de vida, no li pots posar mare morta. Però com podíem adjectivar-la, la Raquel? És molt difícil. Vam dir: deixem-hi ‘mare’. Però ens feia por, per evitar caure en el tòpic de la mare marona, la idea que pot associar-se a aquesta paraula sola. Aleshores vam trobar l’oca i així ja s’entenia que ens referíem a una altra cosa.

Però ara ja s’ha trencat el tòpic.
—Sí, però tampoc no volia caure en l’altre extrem, perquè no és un llibre de reivindicació de la maternitat, no ho és, és una reivindicació de la persona.

Hi apareix també la comunitat protestant, un tema que ja heu tractat en més llibres, i que en aquest era ineludible, perquè la vostra família ho és. És interessant de descobrir com aquestes comunitats religioses petites s’organitzen.
—Els protestants, és cert que als anys setanta es van espavilar molt i van fundar escoles, hospitals, centres de colònies… Eren molt emprenedors. Durant la dictadura els protestants les van passar magres, fins al punt que els primers anys de postguerra van arribar a afusellar pastors. Vull dir que poca broma, era una comunitat perseguida. La comunitat protestant em dóna, per una banda, la possibilitat de parlar d’una comunitat petita i perseguida, que surt al món i, per una altra banda, aquest gran interès que dóna a la paraula escrita, per la lectura de la Bíblia. Això ho he mamat molt de petita, i crec que m’ha conformat molt com a escriptora. I la necessitat d’utilitzar sempre la paraula precisa, de no banalitzar les paraules. Nosaltres no podem parlar de Déu en va. Aquesta restricció dels mots, la disciplina de l’oració diària, la lectura de la Bíblia…, conforma també la Raquel, la mare, i contrasta amb el seu caràcter frívol, de passar-s’ho bé i de visca la Pepa! I aquest contrast el té, el protestantisme llatí, que gairebé no existeix, perquè representa l’1% de la població en aquest país.

Al primer llibre que vau publicar, El dit de l’àngel, ja us vau centrar en el protestantisme.
El dit de l’àngel explica per què la meva família és protestant des dels besavis, que vénen de Menorca. Els anglesos, amb la dominació de les Illes Balears, van portar el metodisme a Menorca. Aquests són els més antics, tot i que durant la Reforma, al segle XVI, també n’hi va haver que es van convertir, però la Inquisició els va pelar tots. Per tant, els més antics genuïnament catalans són del segle XVIII, amb la colonització anglesa de Menorca. És una història interessantíssima que vaig explicar a Jaume Vallcorba quan era joveneta. Ell em va dir: d’això n’has de fer un estudi. Però com que jo no sóc de la vena de l’estudi, em vaig posar a escriure i em va sortir una novel·la. I la novel·la és El dit de l’àngel. I no havia tornat mai a aquest tema específicament, perquè no havia tornat mai tant a la família. Jo sabia que era una cosa que tenia pendent, però no em podia precipitar.

Per què heu tardat tant a tornar a la família?
—Tota la vida m’he documentat per fer aquesta novel·la. I les primeres notes del llibre les vaig prendre quan la meva mare encara era viva. Perquè sabia que tard o d’hora hauria d’escriure sobre ella. És el que deia la Rodoreda: ja tinc la novel·la, ara l’he d’escriure. Però necessitava fer aquest treball de maduració personal. Primer, la meva mare no hi havia de ser i jo havia de passar el dol. La meva mare fa cinc anys que és morta. Després, jo havia de ser mare, mare fins i tot d’una nena adolescent, que és quan el mirall és més conflictiu. És clar, havien de passar coses a la meva vida abans de tornar al fil d’El dit de l’àngel. Ara hi he pogut tornar.

És el primer llibre que publiqueu a la Campana.
—Sí i n’estic molt contenta. Mentalment, me n’havia d’anar a una altra editorial. Perquè volia marcar un punt d’inflexió. Perquè és un llibre molt important. I a Edicions 62 potser, penso, hauria estat un llibre més del seu catàleg. En canvi, la Campana, que publica tan pocs títols, i Isabel Martí, que sabem que recull molt pocs originals en català, perquè és molt estricta… Que em volgués l’original la Isabel em va donar una seguretat molt bèstia. Una editora molt intel·ligent, que llegeix molt bé i que esgarrapa per defensar els seus llibres, perquè en fa molt pocs. Volia ser a la Campana. I tot va anar molt de pressa.

Tot i que dieu que és una novel·la que us va sortir a raig, també és una novel·la en què es nota molt de treball d’estil. I en el curs de la novel·la feu referència al procés d’escriptura i al fet de ser escriptora.
—Parlar del procés creatiu ja ho havia fet en algunes altres novel·les, però sempre utilitzant el paper d’un pintor. Els meus personatges han estat pintors. Era parlar del procés creatiu amagant-me una mica. Però en aquesta novel·la, Mare, amagar-se era absurd. És constitutiu de mi ser escriptora i escriure. Havia de ser escriptora la protagonista. I en aquesta novel·la també cal parlar del fet d’escriure com un fet sanador. És molt sanador.

Escrivint la novel·la, us heu omplert o us heu buidat?
—M’he buidat en el sentit que totes les coses que havia de visualitzar m’han sortit de dins, i m’he omplert també, de fortalesa i de seguretat.

The post Ada Castells: ’Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada, però la realitat és una altra’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sant Jordi 2019: els llibres per a entendre el judici contra el procés

Vilaweb Lletres - Dm, 16/04/2019 - 21:50

Aquests últims mesos, la tensió informativa s’ha centrat en el judici contra el procés. Encara més, aquests últims mesos, els llibres més venuts en les llistes de no-ficció han estat llibres relacionats amb aquesta qüestió. Advocats, polítics empresonats, exiliats i experts han escrit llibres per mirar de fer entendre què passa.

Alguns expliquen la seva experiència. Uns altres donen eines jurídiques per a entendre millor tot allò que s’explicava. També hi ha qui analitza la situació política i mira de trobar les claus de futur. Fins i tot, Oriol Junqueras publica els contes que escriu de la presó estant als seus fills.

Si l’any passat entre els llibres més comprats per Sant Jordi n’hi havia uns quants sobre el referèndum, tot fa preveure que enguany el judici contra el procés serà present a la llista dels més venuts.

A continuació, us oferim una llista amb els llibres publicats aquest 2019 sobre el judici:

Els advocats…

Jaume Alonso-Cuevillas. 1 judici (polític) i 100 preguntes.
Aquest últim any, molts catalans s’han tornat experts en dret, de tant sentir parlar sobre qüestions jurídiques, llegir-ne i, fins i tot, parlar-ne. Un vocabulari que abans podia semblar incomprensible –’euroordres’, ‘fases d’instrucció’…– avui és habitual. Però realment sabem de què es parla? Ara l’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, publica aquest llibre on resol les cent preguntes més habituals sobre la justícia, d’una manera clara i entenedora. Hi trobareu una guia per a no juristes, per a entendre millor el judici contra els presos polítics.

Gonzalo Boye. Y ahí lo dejo… Crónica de un proceso
Gonzalo Boye ha estat una de les persones clau en l’estratègia dels polítics catalans exiliats. Ara l’advocat de Carles Puigdemont explica les interioritats d’aquest procés i tots els detalls de la marxa improvisada d’una part del govern legítim. Al llibre, també hi trobareu com van organitzar la defensa i què va passar més tard a Bèlgica, Alemanya i Escòcia.

Benet Salellas. Jo acuso
En aquest llibre, Benet Salellas reflexiona sobre la història judicial contemporània i exposa exemples reals que ens ajuden a veure com s’ha fet servir el dret per eliminar adversaris polítics, amb el focus posat en l’estat espanyol. L’advocat de Jordi Cuixart i ex-diputat de la CUP explica i analitza casos actuals, com ara la cremada de fotografies del rei Borbó i el cas Dixan.

Des de la presó…

Jordi Cuixart i Gemma Nierga. Tres dies a la presó. Un diàleg sense murs.
Aquest llibre inclou una conversa intensa entre la periodista Gemma Nierga i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Una conversa que va tenir lloc en un locutori de la presó dels Lledoners durant tres dies, i en què es parla tant dels aspectes més polítics, com de la part més social del dirigent independentista. Amb emoció sincera en alguns moments, amb rigor i sense renúncies a expressar les seves opinions, Jordi Cuixart aborda la seva trajectòria personal, com és la vida a la presó, què va passar el 20 de setembre i el paper que ha de tenir Òmnium Cultural en la societat catalana.

Raül Romeva. Esperança i llibertat
‘Escric sobre esperança i llibertat, sense pocions màgiques ni mapes del tresor, però amb el cap alt, la mirada llarga, el verb serè i la mà estesa, amb pas decidit cap a la República’, explica Raül Romeva a la contraportada. El conseller narra en aquest llibre la decisió de no anar-se’n a l’exili i exposa les seves reflexions durant l’empresonament i la seva proposta política. A diferència d’altres companys seus, aquest no és pas un dietari de presó. És, sobretot, un llibre de reflexió sobre què s’ha fet i per què, i sobre què es podria fer i com s’hauria de fer. Compta amb el pròleg de la diputada d’ERC i escriptora Jenn Díaz.

Joaquim Forn. Escrits de presó
D’ençà que va ser empresonat, el 2 de novembre de 2017, el conseller Joaquim Forn s’ha dedicat a recollir totes les vivències en un dietari. Escrits de presó és un llibre contra l’oblit d’una presó injusta. Un testimoni sincer que defuig el dramatisme, car, malgrat estar profundament afectat per tot allò que els passa, Forn preserva el paper de notari, conscient que la vida que viu, la vida a la presó, supera la seva persona. S’hi narren escenes dures, però també emotives, i reflexiona sobre la vida i el país.

Sergi Sol. Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures
Qui ha estat l’home de confiança d’Oriol Junqueras aquests darrers anys, Sergi Sol, n’escriu la biografia. Se centra en els mesos previs al Primer d’Octubre i en tot allò que ha vingut després: la proclamació de la República, l’entrada a la presó, l’aplicació del 155, l’estratègia d’ERC d’eixamplar la base d’independentistes i les eleccions del 21-D. És un llibre que repassa el procés polític català des de dins. Narra, analitza i contextualitza aquells dies segons la perspectiva del nucli de col·laboradors més íntims del vice-president Junqueras. A més, disposa del pròleg de Raül Romeva i l’epíleg de Xavier Vendrell.

Meritxell Borràs. 34 dies de presó i un de primavera
La consellera Meritxell Borràs va passar trenta-dos dies empresonada. Durant aquelles setmanes tancada a Alcalá-Meco es va dedicar a escriure vivències, reflexions i idees en un dietari. En cap moment no li va passar pel cap que allò finalment seria publicat. Ho feia per deixar anar els pensaments i no atabalar la companya de cel·la, Dolors Bassa, amb les seves dèries. Però l’octubre passat va veure la llum i va ser publicat. Gràcies a aquestes línies, es pot conèixer un testimoni en primera persona de què és la presó. A més, hi ha afegit tres dies: el del viatge a Brussel·les, el de la compareixença a l’Audiència espanyola i el del seu casament, l’endemà del dia que els companys van tornar a entrar a la presó.

Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez. Abans ningú deia t’estimo
Aquest llibre també narra la presó dels polítics independentistes, però des d’una altra perspectiva: la dels fills. És un testimoni directe dels fills de Joaquim Forn, Jordi Turull i Jordi Sànchez. Uns joves entre 17 anys i 23 que repassen els moments més difícils de l’últim any i reflexionen com l’empresonament dels pares els ha obligat a madurar i fer-se preguntes que no s’havien fet mai. Un testimoni sincer de les famílies dels presos polítics.

Especial llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi

Des de l’exili…

De l’exili també han explicat vivències i estratègies per a denunciar la vulneració de drets fonamentals de l’estat espanyol.

Carles Puigdemont. Crisi catalana
És un llibre pensat per explicar a Europa què ha passat a Catalunya aquests dos últims anys. No és escrit per Carles Puigdemont, sinó que és el resultat, en un text narrat en primera persona, de la conversa amb el periodista Olivier Mouton, un coneixedor de la realitat catalana, que l’ha seguida a la revista belga Le Vif/L’Express. Explica als ciutadans europeus les motivacions dels catalans i la idea de país que es vol construir.

Josep Casulleras. La batalla de l’exili
En aquest llibre, el cap de redacció de VilaWeb, Josep Casulleras, explica l’estratègia que ha posat contra les cordes la justícia espanyola. L’exili explicat pels advocats, els grans protagonistes del llibre. És una crònica plena d’intriga, que enganxa el lector tan bon punt comença. En fa el pròleg Jaume Alonso-Cuevillas i l’epíleg Aamer Anwar.

I també…

Xavier Milian. El poder del poble.
Què són els CDR? Com es van crear? Quins antecedents tenen? El periodista i activista social Xavier Milian respon a tots aquests interrogants en aquest llibre. Milian explica tota la història dels CDR i com el moviment independentista ha aconseguit d’expandir-se ràpidament pel territori, aglutinant sensibilitats polítiques diverses. El pròleg del llibre és del politòleg Jordi Muñoz.

Ramon Cotarelo. Discurso a la nación catalana
El politòleg Ramon Cotarelo publica aquest nou llibre, amb pròleg de l’ex-president Artur Mas. Cotarelo aprofundeix en el dret i la història per poder obtenir arguments sòlids que ajudin el lector a entendre la importància del moment que viu el moviment independentista.

Beatriz Talegón. Llibertat d’excepció
En aquest llibre, Beatriz Talegón dóna veu a gent que l’estat espanyol ha volgut silenciar, gent que s’ha alçat contra les injustícies. Són vuit persones que han estat perseguides, però que, malgrat tot, no han estat silenciades. Entre els entrevistats, noms rellevants com ara Carles Puigdemont, Valtònyc, Mireia Boya, Jordi Cuixart i Pablo Hasél.

Xavier Domènech, Àngels Barceló i Joan Tardà. Entre Ítaca i Icària. Reflexions sobre Catalunya, Espanya i les esquerres.
A Joan Tardà i a Xavier Domènech els unia, fins ara, una amistat. Però de fa poc també els uneix aquest llibre. Amb la periodista Àngels Barceló, analitzen en quin punt es troba ara mateix Catalunya i la seva relació amb l’estat espanyol, i també quin és el paper de l’esquerra en tot aquest procés.

Diversos autors. Després del procés, què? Reflexions de la generació que ve
De la tardor del 2017, se n’han escrit molts llibres. Però allò que fa diferent aquest volum és que és el primer escrit des de l’òptica de joves nascuts entre el final dels anys vuitanta i el començament dels noranta. Una generació que s’ha fet adulta durant el procés independentista i ha viscut els efectes de la crisi econòmica com una cosa quotidiana, perquè pràcticament no ha conegut res més. Al llibre, vint-i-dos autors hi aporten el seu punt de vista sota la coordinació d’Adrià Font, Jordi Vives, Miquel Vila i Joan Miró. Amb pròleg de Jordi Cuixart i epíleg de Valtònyc.

Joan M. Tresserras i Enric Marín. Obertura republicana
Fa molts anys que Joan Manuel Tresserras i Enric Marín treballen plegats. Ara han volgut publicar el llibre Obertura republicana, en què analitzen i teoritzen com hem arribat fins ací i quines possibilitats té una Catalunya independent en forma de república.

Carles Campuzano. Reimaginem la independència
Carles Campuzano, fins fa ben poc diputat de Convergència al congrés espanyol, acaba de publicar Reimaginem la independència. Un projecte vàlid per tothom, en què diu que el procés ha posat a prova la democràcia espanyola, que no ha estat a l’atura del repte democràtic que Catalunya li proposava. Creu que ara és moment de passar de la indignació i la impotència a una nova proposta que permeti a Catalunya de continuar avançant. En la presentació del llibre, Campuzano va compartir la idea de Marta Pascal de construir un nou partit, per poder tirar endavant aquesta alternativa.

Per als nens…

Oriol Junqueras. Contes des de la presó
D’ençà que va entrar a la presó, el vice-president Oriol Junqueras no ha deixat d’enviar contes als seus fills, en Lluc i la Joana. Ha escrit històries ben diverses i ara les publica en aquest llibre, on es pot trobar de llegendes a curiositats científiques i experiments. Aquest volum aplega, per primera vegada, les trenta-set històries i les embolcalla amb il·lustracions úniques d’artistes catalans. L’homenatge particular de Junqueras als seus fills, ara que no el poden tenir al seu costat.

Diversos autors. Contes per ser lliures
Onze relats per a defensar els drets civils explicats per als més petits de la casa. L’Associació Catalana pels Drets Civils, integrada per familiars dels presos i exiliats, ha aplegat onze autors i onze il·lustradors de renom perquè hi reflexionin. Aquestes consideracions s’han acabat convertint en contes plens d’humor, fantasia, música, colors i esperança creats per a petits lectors. Entre els autors, hi ha noms com els de Jordi Cuixart, Lluís Llach, Òscar Dalmau, Empar Moliner i Bel Olid.

The post Sant Jordi 2019: els llibres per a entendre el judici contra el procés appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la generació literària dels 70: Miquel López Crespí

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles. (Pere Rosselló Bover)


Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura". (Pere Rosselló Bover)


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


Tardor, 2004

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Categories: literatura

DIMARTS A LES ONZE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 16/04/2019 - 11:41
Diu que enguany per Sant Jordi faré de Billy Collins. Serà el més a prop que hi seré en ma vida. I al costat de la Matilde Martínez i la Mònica Miró. Què més vols, traductoret? Bé, sí, una cosa: que vingueu a comprar els Set elefants drets sota la pluja. D'onze a dotze a la parada de Godall Edicions a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial No sé a on col·locarem els elefants, però ja se'ns Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Acabeu la frase

La botiga de miracles està tancada per vacances. Ara mateix...
.
Finals proposats a facebook i a twitter.

Categories: literatura

50 novetats literàries ebrenques per Sant Jordi

Ja fa uns quants anys que abans de Sant Jordi, al programa de Gustau Moreno, Primera columna de Canal 21 Ebre, repassem les novetats literàries de l'últim any.
La meva intenció no és recomanar-ne algun en concret, sinó posar en relleu la quantitat i varietat de llibres que es publiquen a les Terres de l'Ebre, centrant-me, sobretot, en la literatura.
Enguany repassem una cinquantena llibres, vint dels quals són poesia.
És una feina de formigueta que vaig fent durant tot l'any, procurant que no se me n'escapi cap, tot i que sé que és una tasca impossible, i per això demano disculpes per qualsevol omissió que hi pugui haver.
Gràcies a Gustau Moreno per fer sempre costat a la cultura.

Categories: literatura

L'Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria (per Miquel López Crespí)

Mallorca: el paradís perdut (VI)


L'Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria (per Miquel López Crespí)


Què va ser realment el que imantà la imaginació de l'Arxiduc vers Mallorca i la resta de les nostres Illes? Crec que tot, l'aire i el cel, l'aigua i els núvols, la claror de la Mediterrània, les pells càlides. Tot sense excepció: cada gra d'arena, cada pedra de les muntanyes, cada solc de terra, cada nuvolada damunt la serra, cada ona de la mar deixà senyal perenne en el seu cor. S'Avall, l'estany de ses Salines, formen també part d'aquesta munió de sensacions que fermà el seu nom a la nostra terra. Sense estimar fins als plecs més amagats de Mallorca no hauria pogut bastir obres no solament com Die Balearen sinó com Rondayes de Mallorca (1895), Lo que sé de Miramar (1911) o Somnis d'estiu ran de mar (1912). (Miquel López Crespí)


Els illencs sempre tendrem un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d'indrets de la Serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l'especulació més desenfrenada. El compendi d'estudis històrics, econòmics, literaris, intel·lectuals en el sentit més profund de la paraula, que l'Arxiduc reflecteix en Die Balearen im Wort und Bild geschildert (1869-91) és una mina de dades i observacions de vàlua duradora. Però, com informa la Gran enciclopèdia de Mallorca, també deixà constància d'aquest amor per les Illes en diversos llibres dedicats a aspectes concrets o a persones que tengueren una importància cabdal en la seva vida, com és el cas de Catalina Homar. Recordem que l'any 1905 publicà precisament el llibre Catalina Homar. Altres treballs sobre la nostra terra són Els castells roquers de Mallorca, història i tradició (1910), Porto Pi a la badia de Palma de Mallorca (1914) i Torres i talaies de Mallorca (1916).

Parlant de la finca de sa Vall i de ses Salines, en el volum cinquè de Les Balears descrites per la paraula i la imatge l'Arxiduc escriu: "En els camps cap a la mar trobam les salines, amb síquies fetes de marès que es poden obturar a molts de punts, amb camps dividits en estanys més petits mitjançant perpanys de pedra, la casa de les salines envoltada de murs amb espitlleres per defensar-se dels atacs dels lladres de sal, amb portal d'arc de mig punt, pati i petit campanar d'espadanya punxegut, la capelleta i una cisterna davant l'entrada. Devora l'embarcador de les casetes de la Sal encara hi ha una caseta per a un funcionari subaltern. La preparació de la sal i en general d'aquestes salines ja es va explicar a la part general. Prop de la mar hi ha un pinaret jove, i una mica més lluny la torre del cap de ses Salines"1.

Què va ser realment el que imantà la imaginació de l'Arxiduc vers Mallorca i la resta de les nostres Illes? Crec que tot, l'aire i el cel, l'aigua i els núvols, la claror de la Mediterrània, les pells càlides. Tot sense excepció: cada gra d'arena, cada pedra de les muntanyes, cada solc de terra, cada nuvolada damunt la serra, cada ona de la mar deixà senyal perenne en el seu cor. S'Avall, l'estany de ses Salines, formen també part d'aquesta munió de sensacions que fermà el seu nom a la nostra terra. Sense estimar fins als plecs més amagats de Mallorca no hauria pogut bastir obres no solament com Die Balearen sinó com Rondayes de Mallorca (1895), Lo que sé de Miramar (1911) o Somnis d'estiu ran de mar (1912).

Tal com explica Josep M. Llompart en el pròleg a Somnis d'estiu ran de mar, per a l'Arxiduc l'amor a la natura s'inscriu en una àmplia filosofia existencial molt propera a la defensada per Joan Alcover en el discurs sobre la Humanització de l'art. Estimar per a elevar el poeta a la coneixença essencial i transcendent del món. Escriu Llompart de la Peña: "En aquesta òrbita cal que situem, em sembla Somnis d'estiu ran de mar -algú ha posat de relleu la bellesa shakespeariana d'aquest títol-, no una simple i més o menys fugissera 'visió', sinó una plena, duradora i a estones profunda 'contemplació'. Sa Altesa Imperial i Reial va recórrer literalment 'pam a pam tota la terra', però no a tall de distret viatger, sinó aturant-se al comellar, al bosc, guaitant la mina, volent aclarir si la clapa de verdor és blat o és ordi. Dient-ho en termes més planers: maldant per 'conviure' amb cada lloc, amb cada terra on plantava les tendes, i escorcollant cosa per cosa com a primera operació per a elevar-se al coneixement essencial de cada indret"2.


1 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part. Palma (Mallorca): Govern de les Illes Balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002. Pag. 667.

2 Arxiduc Lluís Salvador. Somnis d'estiu ran de mar. Palma (Mallorca): R. i J.J. de Olañeta, Editors, 1994. Pàgs. 11-12.


Categories: literatura

Taiza Brito presenta el seu llibre ‘Catalunha Catalunha, entre a esperança e a tempestade’, aquest dimecres a l’Espai VilaWeb

Vilaweb Lletres - Dll, 15/04/2019 - 01:15

La periodista Taiza Brito presenta aquest dimecres a les 19.30 a l’Espai VilaWeb el seu llibre ‘Catalunha, entre a esperança e a tempestade’. El llibre, editat al Brasil, va ser presentat fa pocs dies en aquell país i aquesta serà la primera presentació a Catalunya. Taiza Brito porta el bloc ‘La Forastera‘.

Foi extraordinário! O lançamento do livro “Catalunha, entre a esperança e a tempestade”, na Unicap. Houve debate, reflexões sobre o universo político lá e cá. Só tenho a agradecer a todos que me apoiaram, contribuíram, participaram e se emocionaram junto comigo. pic.twitter.com/m1f0ZXWCCa

— Taíza Brito (@TaizaBritoPE) 3 d’abril de 2019

The post Taiza Brito presenta el seu llibre ‘Catalunha Catalunha, entre a esperança e a tempestade’, aquest dimecres a l’Espai VilaWeb appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Albert Casals: ‘Que si ens hem d’aprofitar del capitalisme? I tant! Fins a rebentar-lo’

Vilaweb Lletres - Dg, 14/04/2019 - 21:50

Albert Casals (Barcelona, 1990) cerca aventures pel món sense un sol euro a la butxaca d’ençà que té quinze anys. De fet, ha aconseguit que els diners li generin una indiferència absoluta i assegura que no els necessita pas per a viure. Va tenir leucèmia de petit i explica que tots els videojocs i llibres d’aventures amb què passava l’estona van despertar-li les ganes de aviatjar. Quan va sortir de l’hospital ja no podia caminar a causa d’un dels components de la quimioteràpia. ‘Però no em vaig morir!’, explica somrient.

Després d’haver escrit dos llibres en què narra mil i una aventures pels cinc continents, publica Els mons on a mi m’agrada viure (Edicions 62). Explica les anècdotes i aprenentatges d’alguns dels seus viatges, però sobretot detalla la concepció del món que ha adquirit després d’experiències com la convivència amb tribus o l’ocupació. Ens trobem a la plaça de Catalunya de Barcelona i ens convida amb alegria a xerrar en la part de la gespa darrere la tanca. Les normes no fan gaire per a ell, que considera que la vida és un joc i, com un nen, ho explica tot amb energia, entusiasme i un somriure permanent.

Vau començar a viatjar sol i pràcticament sense diners molt aviat. Què us deien els pares?
—Eren conscients que només podien triar entre deixar-me viatjar o que m’escapés de casa. Van preferir l’opció que els feia menys mal. És clar que tenien por, però a mi, que al meu fill li passés alguna cosa no em faria tanta por com que no li passés res, que tingués una vida avorrida sense explorar lliurement.

Com vau adonar-vos que es podia viatjar gratis?
—Al primer viatge tenia un Interraïl, però quan se’m va acabar vaig començar a fer-lo servir caducat, posant excuses als revisors. Quan vaig veure que no se les empassaven vaig començar a fer autostop. A més, vaig passar de dormir en albergs a dormir a la platja, als parcs, a les esglésies… Gastava tres euros diaris en menjar, fins que vaig començar a demanar-ne als mercats i restaurants quan tancaven, a mirar els contenidors on en tiren els supermercats… Sense diners gaudeixes de què t’arriba i tot és un regal. Que aconsegueixes tenir un llit? Increïble! Que té puces? És un llit! No és integrisme, no els odio, però no sento que els necessiti. Simplement no em ve de gust de treballar en una feina amb uns horaris, una estructura i una jerarquia. Com que he après a aconseguir tot allò que necessito sense diners, tinc la sensació que em fan molt poca falta.

Això pot fer-ho tothom? Hi ha gent que considera que la cadira de rodes us beneficia.
—Visc en una casa amb quinze amics i tots han viatjat sense diners pel món. Ells encara ho tenen més fàcil per a treure el menjar dels contenidors! De fet, és molt més fàcil de fer autostop essent una noia que no pas amb la cadira de rodes. Quan un va sol, la jerarquia de la rapidesa amb l’autostop és aquesta: primer una noia, perquè la gent no té tanta por i hi ha aquella cosa cultural de protegir-les. Després, un noi o noia amb cadira de rodes, però això té avantatges i desavantatges: la gent pensa que prendràs mal o que és difícil de fer pujar la cadira al cotxe, però alhora continues sense fer por. Finalment, un noi, depenent de l’aspecte.

Però qui fa autostop també pot tenir por, especialment si és dona.
—El 80% es pensa que sóc una noia perquè tinc la veu aguda i no tinc barba. Per tant, també he experimentat que els homes provin de flirtar amb mi, per exemple. He viscut totes dues coses i no hi veig una diferència tan extrema. Sí que hi és, i depèn del país. Als països musulmans una noia sola que no duu hijab no encaixa en el motlle de dona respectable i assumeixen que vol boixar amb tothom. És qüestió d’entendre cada cultura, cosa que és més fàcil fent autostop.

Per què?
—Si surts d’aquí per anar fins a l’Índia en autostop, hauràs vist cada cultura que hi ha pel camí. No és com teletransportar-se amb un avió, que de cop ets allà i no entens res. Jo arribo a ciutats i sé a quins barris he d’anar i a quins no perquè la gent m’ho ha anat dient. Ens ensenyen a amagar-nos del perill o a tenir por, però és una manera de viure tan avorrida! Té sentit perquè Europa és un continent de gent vella i aferrada a les coses que han anat robant al llarg del temps. Si travesses il·legalment una frontera i hi ha gent amb metralletes que t’amenaça, el primer cop potser fa angúnia, però després de moltes vegades saps que aquell soldat que t’apunta no dispararà, perquè tindria un bon problema. A ningú no li agrada de matar un europeu perquè dóna molt mala publicitat.

Més històries de fronteres?
—Una vegada vam anar a la frontera entre l’Índia i Myanmar per entrar en aquest país. Provàvem de colar-nos-hi per la selva, però sempre ens trobaven, ens amenaçaven de disparar-nos i ens tiraven per terra. És un joc en el fons! Jo ja jugava al pati al joc de passar l’aranya… També recordo la primera vegada que vaig provar d’entrar a Mauritània sense visat. És una frontera enmig del desert i passar desapercebut és molt difícil. Els vaig dir: ‘Mireu, no tinc diners per al visat, però no puc tornar tampoc a l’altre país perquè se m’ha acabat l’altre visat. M’hi puc quedar a viure, em podeu repatriar –i així tinc un viatge gratis– o em podeu deixar passar.’ Em van deixar passar al cap de vuit dies en què m’hi vaig intentar colar de mil maneres: pel desert, dins el maleter d’un cotxe…

Fins i tot us han arribat a confondre amb un espia.
—Una vegada a Egipte es van pensar que érem espies d’Israel. Era la primavera àrab i volíem anar-hi a l’aventura. A mi em van deixar travessar gratis la frontera per la cadira, però als meus companys no. Van anar per una muntanya que l’envoltava, però quan eren a dalt van veure un comboi militar que els esperava. Els van dur a la base militar, els van despullar, els van interrogar… Fins que els vam aconseguir convèncer que no eren espies i ens hi vam colar per la platja.

Us jugueu algun problema legal…
—Alguna vegada sí que he estat a la presó, a Xile. Vaig saltar una tanca per fer una migdiada, però resulta que el recinte era de l’armada. Em vaig despertar amb un soldat que m’apuntava… Després de sis hores al calabós van deixar que me n’anés. Què és la pitjor cosa que et pot passar, que et moris? Si és que li passa a tothom! La qüestió no és evitar de morir-se, sinó viure una vida que valgui la pena.

Més històries boges viatjant?
—Una vegada vam sentir explosions al desert del Kalahari i vam descobrir que érem en una zona militar on provaven bazuques. Ens van acabar portant a la base a provar-los! Una altra vegada uns contrabandistes colombians em van portar en una llanxa. Havíem de navegar amb tempesta perquè així no hi havia policia a la costa i, és clar… Onades de cinc metres! Una em va arrossegar, em vaig donar un cop contra la llanxa i vaig caure a l’aigua desmaiat. Però un me’n va treure i no em vaig morir. Mira que bé!

Heu conviscut amb unes quantes tribus. Com ha estat l’experiència?
—Tenen una perspectiva del món completament diferent. Els canacs no tenen amor monògam. Demanes a un nen qui és el seu pare i et diu que té el qui l’ensenya a pescar, el qui l’ensenya a caçar… Tenen famílies de tres homes i tres dones i potser se’n van al llit junts. Els daiaks no tenen propietat privada. Els objectes són simplement coses que hi ha al món i que es poden fer servir. A la selva vius amb la mentalitat de l’abundància: si et ve de gust menjar alguna cosa, vas per allà i la trobes. No se t’acudiria mai d’encapsular-les o impedir als altres que hi accedissin.

Com us comunicàveu?
—Amb els daiaks, jo parlava una mica d’indonesi i ens podíem entendre, però amb els boiximans era més difícil perquè parlen fent sorolls amb la boca. Em funciona molt bé jugar amb els nens, que són nens arreu. Quan estàs còmode amb ells, els adults et deixen de veure com si fossis perillós, malgrat que no volen protegir-los de tu, que és una cosa molt occidental. La infantesa allà és molt diferent. Aquí els nens són esclaus de dues persones que els diuen què han de fer. Els traiem autonomia, es tornen passius i perden molt potencial. Allà van amb els nens grans i aprenen a aconseguir el menjar, per exemple. També és molt diferent el concepte que tenen de la mort. Allà és una festa. La cultura occidental no la mira, i per això quan passa tothom es posa trist.

Vinculat amb les tribus, parleu de la ‘anarquia relacional’. Què és?
—Té coses en comú amb el poliamor, però són diferents. El poliamor no limita les relacions romàntiques a només una. Com diuen en anglès, l’amor no és com un pie, com un pastís que s’acaba, sinó que és com el ‘pi’, el número, que és infinit. Si t’estimo, vull que gaudeixis de la vida i que t’enamoris mil vegades. Però el problema del poliamor és que manté una estructura i unes identitats que per a mi no tenen sentit. Si hi ha la categoria de xicota, en tens més, però continues mantenint la categoria de parella, d’amic, de germà… L’anarquia relacional diu: ‘Deixem-nos de ximpleries, hi ha persones que es relacionen entre elles!’ Potser amb algú hi tens molta confiança, l’estimes profundament i hi criaries un fill, però la vostra relació no és ni romàntica ni sexual. I per què no hauries de viure-hi i criar-hi un fill i, a banda, tenir persona algú altre amb qui et relaciones romànticament i sexualment?

I la gelosia?
—Són coses apreses, no innates, per això hi ha cultures en què no existeix la gelosia. Per què necessito que qui estimo no estigui amb més gent? Què em fa por? Has de trobar aquestes pors, enfrontar-t’hi, desmuntar-les… Potser tinc por de perdre una cosa a què estic aferrat, una manera de relacionar-me amb una persona. És absurd perquè les persones es transformen. Si m’aferro a tu tal com ets ara, d’aquí a un minut t’hauràs mort i estaré aferrat a un cadàver. Allò que fa patir més la gent, en general, és l’amor romàntic, perquè la nostra cultura fica un pes brutal en la parella. Tota la part de la sexualitat, la intimitat i la vulnerabilitat hi recau. Si tu vius una vida normal, amb l’única persona que et pots mostrar tal com ets és amb la teva parella. Amb la resta has de mantenir-hi uns protocols, i aquest aïllament pot portar a la neurosi. Per a la majoria de persones, les relacions més duradores i profundes són les d’amistat, perquè no tenen aquest pes tan brutal.

Amb algunes de les persones amb què conviviu teniu una espècie de tribu: els ‘nakamas. En què consisteix?
— El 2013 vam començar a conviure en un pis de la Sagrera. Estudiàvem filosofia i ens demanàvem com volíem fer les coses. Vam demanar-nos, per exemple, per què teníem habitacions separades si ens agradava de dormir junts, i llavors vam posar matalassos al menjador per estar tots junts. No havíem experimentat mai com era viure sense regles. Va ser increïble, un enamorament col·lectiu. Vam tenir la idea d’anar de viatge junts i vam aconseguir una autocaravana per a anar fins a l’Índia. En tornar, vam ocupar la casa d’un banc i molts encara convivim.

No trobeu a faltar la intimitat o la soledat?
—Si estàs amb una família d’amics que volen acceptar tot allò que ets, acceptaran també el dia que vols estar sol. En el meu cas, potser un dia troben que he cremat el sofà perquè em venia de gust fer una foguera. Per què hauria d’estar malament? Un cop feta la norma, encara que sigui rentar els plats, hi ha el judici, la culpa i el càstig si no es compleix. L’única manera que això sigui viable és que la gent sigui aïllada en un espai on ningú no els digui què poden fer. Quan no tens judici ni normes, si et ve de gust d’anar despullat o no rentar la cuina, ho fas. Si alguns tenim la necessitat que la cuina sigui neta, ens organitzem i la netegem. Et podem demanar ajuda perquè ens estimes i vols que estiguem bé. Però potser ens ajudes o no!

Llibertat màxima. Sempre que no topi amb la llibertat de l’altre?
—Al revés: la meva llibertat necessita la llibertat dels altres per a existir. No volem establir límits perquè no xoquin les esferes de llibertat, sinó apoderar-nos i ajudar-nos per fer créixer les nostres llibertats junts.

La vostra manera de viure exigeix de saltar-se normes i fer coses com colar-vos al transport públic. No és una manera d’aprofitar-se del sistema, més que d’anar-hi en contra?
—I ara! Quin sentit tindria de tenir una ideologia que t’impedís d’aprofitar una part del món? Què hauria de fer, pensar per ideals estètics que una cosa és pecat i no tocar-la? A mi el sistema no em genera odi, sinó indiferència. Aquestes lleis em semblen irrellevants i les ignoro. Si hi ha un tren que es trasllada, per mi només és un tros de metall que es mou. La resta són significats imaginaris. Què és la Renfe? Jo no la veig. A tot estirar veig un cartell amb unes lletres. Si resulta que tots ens hi colem i deixa d’haver-n’hi, perfecte!

Però els altres sí que el paguen, el tren…
—Qui s’aprofita, en el capitalisme, no és la gent com jo, sinó les seixanta-dues persones que tenen el 50% de la riquesa del planeta. Per què el tren no és gratis per al senyor que paga? Tindria sentit de pagar un transport públic amb els imposts perquè hi ha recursos de sobres. El capitalisme és creat perquè la gent amb poder acumuli riquesa, que surt del qui paga el bitllet. A més, et queixes que jo no pago el teu tren, però tu tampoc no el pagues. El teu tren el paga l’explotació de països com el Bangladeix. És un sistema injust ja a la base. Per tant, que si ens hem d’aprofitar del capitalisme? I tant! Fins a rebentar-lo. Els qui ens n’aprofitem som els qui més el desmuntem.

Però per a rebentar-lo cal organització col·lectiva. Una persona sola que deixa de pagar el tren no millora res.
—El nostre sistema no se sustenta en uns polítics que manen, sinó en unes estructures de poder instaurades més enllà d’ells. Per això quan no hi ha govern tot continua funcionant. Si creés un partit, què podria fer? Tindria un mínim marge d’actuació i podria anar una mica més a la dreta o a l’esquerra, però no podria canviar les coses que importen, que són en la infrastructura, la cultura i la manera com entenem la realitat. Hi ha hagut revolucions, però després han instaurat un sistema igual o semblant a l’anterior. Si ens organitzem dins les estructures que volem intentar derrocar, tornarem a construir-les. Si ens hem d’organitzar, fem-ho a fora del sistema.

The post Albert Casals: ‘Que si ens hem d’aprofitar del capitalisme? I tant! Fins a rebentar-lo’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Santa Jordina, una nova heroïna que desafia la tradició

Vilaweb Lletres - Dg, 14/04/2019 - 21:50

Les noies ja no volen ser princeses, les noies a la literatura infantil i juvenil, com també a la vida real, es volen menjar el drac’, deia ara fa un any Gemma Pasqual en un article a VilaWeb. Les coses han canviat i molts dels contes més tradicionals han acabat desfasats. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple ben clar en la polèmica generada arran de la retirada de dos-cents contes considerats sexistes de la biblioteca de l’escola Tàber de Barcelona. La Comissió de gènere de pares i mares, conjuntament amb l’Associació Espai i Lleure, van decidir d’analitzar els contes als quals tenien accés els seus fills a l’escola. Finalment, en van retirar un 30%  perquè consideraven que reproduïen patrons sexistes i estereotipats i que no ajudaven a fomentar la igualtat de gènere. Hi havia històries tan emblemàtiques com la llegenda de Sant Jordi o la Caputxeta Vermella.

Però on és el límit? S’han d’amagar els contes tradicionals? O s’han de generar nous referents? Majoritàriament les editorials han pres posició vers una direcció, defensar que la literatura cal situar-la dins el context històric, fer-ne una lectura crítica i crear nous referents per a contraposar aquestes històries. Però d’amagar-les mai. És el cas de l’editorial Cuatro Tuercas, que es dedica a capgirar les històries tradicionals i adaptar-les al moment present. En la seva proposta, la rateta que escombrava l’escaleta no la mata el gat. S’acaba casant amb una gata i formant una família al seu costat.

La Galera també té una col·lecció que opta per transformar els contes tradicionals. Tenen una teoria: Les llegendes sempre s’han anat explicant oralment de pares a fills. I si ha passat com el joc del telèfon? I si la història que expliquem avui en dia no és la real? I si no era la Caputxeta Vermella sinó el Caputxet Verd? O si no era Sant Jordi i el drac, si no Sant Toni i el gat?

Precisament, Sant Jordi és un dels contes que més s’ha transformat. Aquests darrers anys és normal de trobar a les llibreries llegendes de Sant Jordi en què són les dones qui salva el poble del drac.

Hi ha autors que simplement feminitzen la història. Però la gran majoria va més enllà. N’hi ha que fan que els cavallers no matin el drac, sinó que s’hi facin amics i el reconverteixin al vegetarianisme. Uns altres fan alliberar el drac d’un malvat domador o que la princesa cerqui idees als llibres per descobrir com salvar el poble. O fins i tot hi ha qui converteix el drac en dragona o en un extraterrestre.

A continuació us oferim una llista de llibres protagonitzats per la Jordina:

  • La revolta de Santa Jordina (Amsterdam Llibres): Lyona i David Fernàndez revolucionen completament la llegenda de Sant Jordi i la converteixen en La revolta de Santa Jordina. El llibre, farcit de símbols, ultrapassa una simple feminització de la llegenda i es dedica a trencar estereotips. Santa Jordina no és una heroïna típica, més aviat és una antiheroïna. Aquesta història no necessita grans cavallers, perquè és el poble que salva el poble. És més, el drac no es mor a causa de la violència, sinó d’un empatx de democràcia i gràcies a la cultura. És una història que té molts punts en comú amb un octubre republicà que ens és molt pròxim.
  • Santa Jordina (La Galera): Aquesta és la història escrita per Inés Macpherson i dibuixada per Pilarín Bayés. Fa molts i molts anys hi havia una noia disposada a salvar el seu poble d’un drac malvat. Però no hi confiava ningú, que en fos capaç. Tot i això, a la nit, se li va aparèixer una persona que li va donar prou força per a llançar-se a l’aventura. Però res no era com semblava i en arribar al castell del drac va descobrir que no tenia maldat. En realitat tenia espantat tot el poble per culpa d’un domador que el tenia lligat al castell. Finalment, Santa Jordina va poder alliberar el drac de les urpes del domador i salvar els seus veïns.
  • Georgina i la dragona (Editorial Beascoa): Lucía Serrano explica una història en què els rols són completament capgirats. No hi ha cap princesa en perill, és un príncep. No hi ha cap drac, és una dragona que té espantada a tot el poble. I el príncep no el salva un cavaller, sinó la Georgina, una dona imponent que no té por de la dragona, disposada a matar-la d’un cop d’espasa. Però ves per on, no l’acaba matant perquè tot parlant descobreixen que el problema de la dragona és que té gana. Així que decideixen construir-li un hortet i ser tots feliços.
  • La Jordina i el drac Parrac (Baula): La història escrita per Pep Molist és la més allunyada a la llegenda tradicional. En Parrac és el fill orfe del drac de Sant Jordi. I com a tal ha estat adoptat per la Jordina i el seu pare, el llenyataire. Però com que és un drac tothom li té por i quan passa res tothom l’assenyala. Però la Jordina l’ajudarà a demostrar que de vegades les aparences enganyen i que el Parrac és tot bondat.
  • La princesa, els llibres i el drac (La Galera): En aquest cas sí que hi ha una princesa i un drac. Fins i tot Sant Jordi els acaba salvant. Però la història ha canviat. En el conte d’Anna Manso, la princesa troba en els llibres la manera d’enfrontar-se al drac que atemoreix tot el poble. És una dona valenta que s’enfronta directament al drac, encara que al final compti amb l’ajuda del cavaller Sant Jordi.
  • La fantàstica llegenda de la Jordina (Ediciones Oblicuas): Com seria el Sant Jordi actual? Aquest és el desafiament que entoma Joana Bruna en aquest llibre, que transforma el cavaller amb una noia anomenada Jordina que, en comptes d’anar a cavall, va amb patinet. I no salva el poble del malvat drac sinó d’un extraterrestre lletgíssim.

 

The post Santa Jordina, una nova heroïna que desafia la tradició appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els seus poetes

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

6a Trobada d'escriptors, micropresentacions de llibres, a la XIII Fira Literària Joan Cid i Mulet de Jesús











Des de fa 6 anys es duu a terme a Tortosa una Trobada esmorzar d’escriptors en motiu de Sant Jordi. La iniciativa va sorgir de l’AMPA de l’Iinstitut Dertosa, presidida per Ricardo Gascón, i des de 2017 l’organitzem el col·lectiu diLLUMs d’arts al forn. Enguany aquesta Trobada esmorzar ha tingut lloc dins del marc de la XIII Fira Literària Joan Cid i Mulet de Jesús, el passat 13 d’abril.La filosofia dels diLLUMs és promoure la cultura ebrenca a través del coneixement mutu dels propis creadors, en un ambient distès, lúdic, fomentant l’estima, sumant esforços , donant la benvinguda a tothom. D’aquesta manera, el nostre col·lectiu no para de crèixer i any rere any som més gent a la trobada esmorzar, fins arribar a unes 90 persones el passat dissabte. Gent de molts pobles i ciutats diferents de les quatre comarques de les Terres de l’Ebre, però també del Maestrat i del Priorat. Autors amb una llarga trajectòria i prestigi, i autors que publiquen el seu primer llibre; per a nosaltres tothom és igual d’important i d’especial.La trobada ha començat de bon matí, amb un degoteig constant d’assistents, tothom vestit amb un somriure i, com ja és tradició, s’ha donat inici amb el violí d’Òscar Ologaray. Després, breus parlaments de Mònica Sales, regidora de Cultura, amb qui ha estat molt fàcil i agradable col·laborar en l’organització de la Fira, Dolors Roo, presidenta d’Òmnium Cultural Terres de l’Ebre, sempre disposada ha col·laborar en totes les nostres activitats, i que ens han obsequiat amb una rosa als assistents, i de Ricardo Gascón.Després de l’esmorzar, han tingut lloc les micropresentacions d’una trentena de novetats literàries, coordinada i presentada per Jesús M. Tibau, acompanyades de la guitarra de Paco Prieto, i amb lectures de textos a càrrec de Sílvia Panisello i Xavier Aragó.Aquests són els llibres presentats:.A passes comptades, de Valer GisbertA.M.O.R. Aprender Mientras Olvidas Recordar, de Ivan CoñuñasAntologia 18 de Poetes de l'Ebre, de diversos autorsArtur Bladé, escriure la memòria (1907-1995), de Josep sanchoAssassins de l'Ebre, de diversos autorsBrooklyn, potser / Batre l'aire / El cel d'octubre, de Raimond AguilóCamí de margarides, de Fe FerréCinta Sabaté Querol, una dona escultora, de Núria GilCirc de puces, de Josep IgualDona poesia, de diverses autoresEl bres de les fargues / El gest d'Yrit / La pell trencada / El cant dels mol·luscs, de Conxita JiménezEl calaix dels vols perduts, de Jesús M. TibauEl cementiri dels vius, de Noemí MolineroEl far, de Maria Carme RocaEl riu, de Gerard Vergés i Ignasi BlanchEls dies del Rainbow, d'Àngel BurgasEls pastorets d'Ulldecona i Les aventures de la Vernatxeta, de Marc Jornet i Àngels CidHemingway, de Manuel Pérez BonfillHuellas y rastros en las tierras del Ebro, de Domingo CurtoJesús en guerra (1936-1939), de Daniel ArasaLa ciutat del mar, de Ramon MasdeuMauri essencial, de Manel OlléMentiras inocentes, de Maika López CarrionMuniatto casteller, d'Ester i Olga BesolíOcéanos de inmortalidad, de Bea PaniselloPasar un poema por el ojo de una aguja, de Sergi QuiñoneroPoemes al vent, de diversos autorsTant de bo fóssiu aquí!, de Fede CortésVersos de ocasión, d'Eduardo MargarettoX Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, de diversos autors.Després de les presentacions, un dinar en bona companyia per a continuar amb les tertúlis i el coneixement mutu, i recuperar forces.Agraïm la bona predisposició de tothom, i a punt de començar a preparar la llista de l’any vinent.Podeu trobar més imatges en aquest enllaçMés notícies sobre l’acte a:Canal 21 Ebre.
Categories: literatura

El gran viatge a la prehistòria de l’Oleguer i l’Albert, de Stephan Lomp



El gran viatge a la prehistòria de l’Oleguer i l’Albert, de Stephan LompBaula EdicionsL'Oleguer i l'Albert viatgen en el temps. Acompanya'ls en aquesta aventura per la prehistòria plena de dinosaures, mamuts, felins de dents de sabre i moltes criatures més!. SOM-HI!. Un llibre farcit d'aventures i enigmes de tota mena!.
Categories: literatura

L’origen del dia del llibre

Vilaweb Lletres - Ds, 13/04/2019 - 21:50

Coincidint amb la diada de Sant Jordi, Edicions 62 ofereix als lectors un nou capítol de la Història mundial de Catalunya, que porta per títol ‘Sant Jordi, dia mundial del llibre’ i que signa Manuel Llanas. El text recull el naixement del dia del llibre, la seva evolució fins als nostres dies i la seva projecció internacional.

Us el podeu descarregar: ‘1926. El dia del llibre: roses, llibres i sant’.

Història mundial de Catalunya és un volum de 950 pàgines, dirigit per l’historiador Borja de Riquer, que aplega alguns dels fets de la història de Catalunya que s’han projectat cap enfora i alguns altres que són influències rebudes. 124 temes que expliquen d’una manera original fets determinants de la història del país, escrits per noranta-vuit especialistes de disciplines diverses: historiadors, escriptors, periodistes, musicòlegs…

Manuel Llanas, especialista en història de l’edició, escriu:

‘La primera festa del llibre, el 7 d’octubre de 1926, va rebre, a bona part de Catalunya, un fort impuls d’institucions polítiques i culturals. I si, ben aviat, la diada a la capital d’Espanya va tendir a convertir-se en una successió d’actes oficialistes i solemnement acadèmics, a Catalunya, per contrast, prenia un caire més popular i comercial, del qual donen fe les parades als carrers i el 10% de descompte, ofert des de la primera edició. En la pràctica, la celebració només prospera i es consolida a casa nostra. Amb l’experiència de cinc edicions, el 1930 els professionals que hi intervenien acorden replantejar-ne la data. A l’octubre el temps–factor essencial en una activitat a l’aire lliure– no solia acompanyar i, a més, s’esqueia l’inici del curs escolar, amb la consegüent pertorbació de la venda de llibres de text. Per tot plegat, es proposa i s’aconsegueix que el dia del llibre es traslladi del dia incert del naixement de Cervantes al dia segur de la mort, el 23 d’abril.’

The post L’origen del dia del llibre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! (Miquel López Crespí)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! En la meva joventut -que coincidí amb les grans vagues d'Astúries de l'any seixanta-dos-, coneixíem les al.lotes a les reunions clandestines, en viatges obscurs a la recerca de paperassa subversiva. Els nostres pares -fitxats per la Guàrdia Civil o la Social per haver lluitat amb els republicans-, plens de por, patien a més no poder en constatar els perills que ens amenaçaven. Els padrins d'ella moriren afusellats per l'agost del trenta-sis, coincidint amb el desembarcament del Capità Bayo i les columnes anarco-sindicalistes a Portocristo. Que n'estàvem, llavors, d'allunyats dels fills dels guanyadors, els jovençans de la nostra edat, que als instituts aprenien a resar el rosari, complir com déu mana amb els ensenyaments des cursets de cristiandat. Joventut conservadora, sense res dins del cap que no fos el futbol. Nosaltres érem ben diferents. Fills dels vençuts, la nostra escola no fou mai el discurs del capellà o el frare dalt de la trona. A les nits, enlloc d'estudiar l'odiosa Formación del Espíritu Nacional o una falsa Historia de la Religión, engegàvem la ràdio i escoltàvem les notícies de Ràdio Espanya Independent o la BBC de Londres informant de la soterrada lluita per la llibertat que començava a fer tremolar els corcats fonaments de la dictadura. Assegut a una tauleta del bar, recordant la tenebrosa història de la qual procedíem, la veia venir de lluny, enmig de la gentada d'un estiu ple de turistes, amb aquell vestit blanc primaveral que li marcava abruptament les formes. Mentre s'acostava a la taula on l'esperava em vaig adonar de com havien passat els anys. Ens havíem convertit en homes i dones ben concrets sense quasi adonar-nos-en. La lluita, la difícil recerca d'una feina per a anar subsistint, les detencions, ens allunyaren de sales de festa i caus de moda -els llocs on la majoria de joves de la nostra generació anaven a distreure's sense saber res del que passava a les comissaries, a les presons franquistes. La transició tampoc no marxà com havíem imaginat. Els pactes i les traïdes dels dirigents ensorraren les esperances en un canvi real de la societat. L'esquerra esdevengué monàrquica i defensora de la propietat privada dels mitjans de producció. El dret d'autodeterminació de les nacions oprimides fou llençat al cubell de les escombraries.

Ja feia anys que havia deixat la militància activa. Amb la caiguda del mur de Berlín fins i tot els darrers grups que es reclamaven del marxisme abandonaren llurs tradicions revolucionàries i blasmaren públicament en contra del seu passat esquerrà conseqüent. En uns mesos els pro-albanesos demanaren l'ingrés dins del partit del Govern, els trotsquistes de la LCR es convertiren en fervents defensors de l'actual constitució espanyola oblidant vint anys de lluita pel Poder dels Treballadors i l'ensorrament dels privilegis burgesos.

Ara ja no parlàvem de política. Sé que ella s'apropava a la meva taula somrient, saludant-me des de ben lluny. Ignor de què xerràrem aquell capvespre. Potser recordàrem quan ens coneguérem en aquelles combatives reunions de partit. Per la meva part, després d'haver exercit molts d'oficis ocasionals -venedor de llibres, empleat, delineant- vaig acabar dedicant-me a la pintura. Aquella horabaixa parlàrem d'anar fins a la caseta de camp de la família -el pare no pogué gaudir d'una vellesa tranquil.la: morí dues setmanes després d'haver aconseguit la jubilació. Guanyava poc amb els quadres. Just per a menjar, llibres, les petites despeses d'un enemic aferrissat d'aquesta absurda societat de consum. )Treballar per a pagar terminis? )Viure només per a consumir aparells i absurds programes de televisió? No tenia lògica. M'estimava més la soledat creativa. Sovint venien a veure'm alguns companys de lluita que s'havien mantengut ferms en llurs creences de justícia i igualtat sense caure en cap circumstància en els paranys del poder. A l'estudi, acompanyat només per la música i la natura, m'hi trobava a gust, feliç. L'antiga dèria revolucionària em mantenia, malgrat tot això, ocupat. Actiu participant a totes les manifestacions contra la guerra, per la salvació de la nostra terra amenaçada per l'especulació, hi havia molta gent pensant que encara portava el carnet d'algun partit amagat dins les butxaques. )Una manera de no rompre definitivament amb el passat? No ho sé. Moltes vegades em cridaven per a donar conferències -gratuïtes, és clar!. Quan aquests grups culturals de pobles, l'associació de veïns de qualque barriada, em cridava, mai no demanava el que volíem cobrar per una hora de parlar de cultura. Es donava per suposat que els esquerrans ho havíem de fer gratuïtament imaginant que, en esser d'esquerres, no necessitàvem menjar o pagar el lloguer del pis. Mai no els hagués passat pel cap cridar un llanterner o un pintor de parets per a fer una feina sense pagar. Ho haguessin considerat un crim! Què hi havíem de fer! Després, la mateixa gent que t'obligava a treballar de gratis feien venir un conjunt de rock, un conferenciant des de Barcelona o Madrid i, sense discutir el preu, els pagaven religiosament. Les coses anaven així. Davant aquesta situació només calien dues opcions: o negar-se a anar als pobles i barriades extraradials o, seguint un vell impuls d'estar amb la gent, participar-hi sense fer coneixedor res del que et passava pel cap davant aquesta congènita fredor davant la situació del creador o de l'intel.lectual no sotmès a cap dictat del poder o institució.

A ella la seduïa aquell petit refugi ple de quadres, prop de la muntanya, voltat d'arbres. Als matins, en lloc del renouer eixordador dels cotxes, un milió d'ocells et despertaven sense faltar mai a la cita.

Després del fracàs de la lluita pel socialisme, quan tots els grups acceptaren les lleis dels rics, dels repressors esdevenguts "demòcrates" de nou encuny, solíem anar algun cap de setmana fins al meu estudi. Agafàvem el tren carregat de turistes, i després, en arribar al poble, caminàvem en silenci fins ensopegar amb les parres que donaven ombra al porxo del meu refugi. El món es fonia al nostre darrere. Hi havia núvols tremolosos, allà dalt, que ens seguien des d'una distància infinita. Fugir de la corrupció política que tot ho omplia. El cas Roldán. Filesa. La història tenebrosa del GAL. Els pobres estafats que havien confiat en UGT per arribar a assolir una casa, un pis barat... Els estalvis de vint anys desapareguts en un obrir i tancar d'ulls. Per a estalviat cinc milions de pessetes un treballador amb fills ha d'estar vint-i-cinc anys malvivint. Molts no poden guardar ni un duro en el banc. Feines insegures. Contractes per a feines ocasionals. Pagar lloguer tota la vida. Cada any els propietaris augmenten el preu. Per això tants companys s'aferraren a l'esperança de la cooperativa PSV-UGT. Desaparèixer per uns dies de tota aquesta putrefacció era com viure sota l'aigua, en el silenci. Calia marxar de tota la brutor de l'art oficial emprat pels polítics per a ampliar l'esquifit curriculum personal. Absurdes inauguracions de pintor marginals els quals proven de recuperar després de morts, abandonats en llur estudi. Marxar lluny de galeries i el món podrit dels marxants, dels vividors que prosperen damunt el nostre esforç i la nostra suor. Era el silenci perfecte i a ella li agradava. A vegades em deia "Viuria eternament sota l'ombra de les parres acompanyada només per peixos i algues".

Record perfectament el dia que em mostrà -guardada com un tresor- la carta de la seva padrina abans d'esser afusellada pels falangistes:

"Palma, prisión calle Salas 12-10-1936

Querida familia: he recibido la vuestra fecha 8 en ella veo que estais bien de salud la mía igual. También he recibido el papel, sellos y el estambre para hacer unos jerseys para las niñas, os mando la medida, pronto os mandaré el nuevo, resultará muy bonito, es una lana estupenda. De Miguel desde que he ingresado en este reformatorio no he recibido noticias, supongo que vosotros sí. Dinero no necesito, mil gracias. Hoy he tenido la nena, se pone muy gorda. Nada más, besos para Josefina y un abrazo para todos, vuestra

Margarita".

Miràvem la carta sense parlar. Per què parlar? Havíem gastat quasi totes les nostres paraules en mil baralles inútils. Ens era molt més còmode callar, no dir res. Els polítics que havien malvenut la lluita popular i que vivien a costa dels impostos i contribucions que estàvem obligats a pagar xerraven per nosaltres. Ordiren confuses lleis electorals per a eternitzar-se en el poder, per a marginar la dissidència. Els anys calcigats que succeïren la derrota del referèndum sobre l'OTAN ens havien fet avorrir tota aquesta gent que parla hores senceres per a no arribar a dir res. Ciutat havia esdevengut sufocant. Talment una esmolada urpa que ens agafava del coll amb totes les seves absurdes obligacions. Sovint havíem parlat mig en broma mig seriosament de formalitzar la nostra situació sentimental. Ens repugnava signar papers, oficialitzar un fet íntim. La nostra dèria antiburocràtica! El somni per un món sense pòlisses i segells! A la caseta hi havia portat bona part de les meses riqueses i servava el pla gens amagat d'anar-hi a viure de seguida que pogués finir amb les meves obligacions ciutadanes -unes poques classes de dibuix a un institut que em permetien romandre lluny dels marxants-. Al meu abast sempre tenia els llibres curulls d'històries utòpiques, viatges a contrades inversemblants. Les meves enciclopèdies d'animals inexistents, de països que hom no podia trobar als mapes i de victorioses revoltes populars que mai no s'esdevengueren. Poques coses més havia pogut arreplegar en tots aquests anys de resistència. Els discos, la meva capsa de pintures i unes teles on provava de detenir inútilment la fugacitat de la vida i de les sensacions, tots els colors de la natura que m'entraven pels ulls, inabastables.

-Ets més ric que jo. Mai no he tengut res que pugui dir "això és meu, propietat particular".

Ho deies sense gens ni mica de rancúnia, constatant una senzilla realitat.

-Amb la guerra i l'afusellament dels padrins restàrem sense res. El pare -una vegada sortit de la presó- em contava com l'any trenta-set, poc temps després d'aquest assassinat, un alt càrrec de Falange -que amb l'arribada de la democràcia esdevengué centrista de tota la vida, i els fills dirigents del partit de Santiago Carrillo- li havia ordenat traslladar els mobles del pis dels padrins a un xalet que ell tenia a s'Indioteria. Els traslladà tots: fins i tot el bressol de la mare.

-Fou el destí de molts dels nostres. Les riqueses d'algú havien de sortir de la misèria d'uns altres. Nosaltres érem els "altres". -La tia Joana guardava com un tresor una senalleta d'espart de la padrina -l'única propietat que tengué mai. M'hagués agradat tant, poder guardar aquella senalleta!

-Ets una romàntica impenitent.

Llavors el pes feixuc de la història s'havia fet massa present. Sortíem a donar una volta pel bosc, aprofitant delerosament els darrers raigs de sol de qualsevol horabaixa radiant.

-És curiós, -digueres una vegada. Allà dalt hi ha núvols i el cel pareixia clar fa una estona.

M'agafares de sorpresa i no vaig saber què contestar-te. Estava pensant en tot el que m'estaves contant. La sangnant repressió a la nostra terra; els milers de cadàvers esventrats a les cunetes del camí dels Reis, el cementiri de Porreres o Manacor, a qualsevol entreforc de camí. La meva pintura, plena de negres i grisos, rostres esmicolats, ombres esmunyedisses que volien reflectir aquest concret paisatge de por d'on procedíem. )Pintar marines, natures mortes, fer quadres d'amples i lluents colorins curulls de melons i síndries perquè els nou-rics els posin en el menjador i els contemplin entre eructe i eructe? )Experimentar amb l'abstracció, jugar a decorar hotels i aeroports, perdre la memòria històrica, viure només per a guanyar diners? Per això més valdria haver posat una hamburgueseria, una botiga de souvenirs a s'Arenal.

-No són núvols -et vaig respondre. Són les hores que hem perdut en el passat i que vénen ara al nostre encontre.


(Se sentia el cruixit de la fusta vella, mil.lenària, de totes les naus que s'enfonsaren cap a la negror de les profunditats. Cada nau amb el nom d'una de les antigues presons on patiren els nostres pares: Can Mir, la presó d'Illetes, can Sales, el vaixell Jaume I, Sant Carles... Ambdós procedíem del mateix aljub de solituds. Encara digueres: "El vent allisa els plecs d'aquest crepuscle". Érem enmig d'un eix buit, veient morir els arbres de totes les esperances servades en quaranta anys de victòria. Com en una vella pel.lícula en blanc i negre rodada feia segles, novament enllà, davant dels murs blanquíssims dels nostres cementiris del Pla, davallant dels camions, trepitjant una terra sense heura, una terra calcigada per l'odi i l'enveja -"si guanyen els esquerrans ens demanaran augment de sou, qui sap si voldran fer la repartidora com a Rússia". Horabaixa. Tots dos, esperant jorns sense final. Bell adagi de la memòria. Em xiuxiuejares a cau d'orella: "Quin doll de llum enllà de tot silenci!")

Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura mallorquina

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Categories: literatura

LA LLUM DEL DIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 13/04/2019 - 09:30
Per a un cap de setmana llarg, tan llarg potser com una setmana, deurà anar bé tot un concert per comptes d'una cançoneta. Ells són els Mandoline Orange, vénen de NC i no és la primera vegada que treuen el nas per aquí. I de pas aprendrem què és la música bluegrass. Apa, bon parèntesi, tan llarg com sigui possible. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Traïcions, assassinats i salvatges blaus rere un mur: les històries reals de ‘Joc de trons’

Vilaweb Lletres - Dv, 12/04/2019 - 21:50

Incest, lluites fratricides, conspiracions, venjances, assassinats, traïcions. La saga literària Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin, ha atrapat tota una generació de lectors, i la seva versió en sèrie televisiva, Joc de trons, que la matinada de dilluns estrena l’última temporada, n’ha captivat unes quantes més. Però al marge dels dracs, éssers de malson i les profecies a mig complir, què és que ha enganxat tants milions d’espectadors i lectors? La resposta és fàcil: la història.

Com el mateix George R. R. Martin ha reconegut unes quantes vegades, la història que desencadena el conflicte a Cançó de gel i foc s’inspira en la Guerra de les Dues Roses, un conflicte que va marcar la fi de l’Edat Mitjana i l’inici del Renaixement a Anglaterra. Però va molt més enllà i beu de moltes fonts, tant de la tradició literària clàssica, renaixentista i fantàstica com de la història medieval i antiga. De fet, en la història de la literatura fantàstica, com diu Jordi Morera, de l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona, Martin ‘s’hi ha creat un lloc propi, apartant-se dels camins ja oberts i obrint-ne de nous per als continuadors d’una tradició que ja podem definir, justament, com a martiniana.’ I quins són els referents literaris de Martin?

De Virgili a Tolkien passant per Shakespeare

Tot i ser mundialment conegut per Cançó de gel i foc, George R. R. Martin va començar i desenvolupar la carrera com a escriptor dedicant-se, sobretot, a la ciència-ficció. Gran apassionat de J. R. R. Tolkien, no li perdona la resurrecció de Gandalf: ‘Per a Martin, un dels grans moments com a lector de fantasia és que un personatge com Gandalf desaparegui només començar, i és per això que, quan reapareix, Martin ho veu com una decepció’, explica Morera. I potser també per aquest motiu no és fins que no llegeix Ted Williams que no s’aventura a escriure fantasia: ‘La fantasia té mala reputació per tenir molta fórmula i ritual. I vaig llegir El tron d’ossos de drac [de Ted Williams] i em vaig dir “Déu meu, es pot treballar amb aquest format”, i en Ted ho fa. És una de les meves sagues de fantasia preferides’, va dir Martin durant una signatura de llibres. Com va canviar Williams la manera de fer fantasia? Va donar-hi un toc més adult, seriós i, fins i tot, cruel.

Però l’origen de la literatura fantàstica, Morera ja el situa a les històries clàssiques. No és el viatge d’Ulisses un relat farcit d’elements màgics? No té la guerra de Troia elements que es podrien considerar ‘sobrenaturals’? És en l’Eneida de Virgili, on Martin troba inspiració per a una de les trames de la seva saga: ‘Eneida relata la història d’un supervivent, Eneas, que fuig del desastre i al cap d’un temps torna i crea un imperi, que és Roma. Hi ha qui hi veu un símil amb la història de Daenerys Targaryen a Cançó de gel i foc.’

Martin també s’inspira en elements dels Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, però aquest seria un dels pocs referents purament medievals, a banda dels kennings, una mena de metàfora de la poesia anglesa medieval, que fa servir per als títols dels llibres. Així, un ‘Festí de corbs’ o una ‘Tempesta d’espases’ podrien ser batalles sanguinàries, i un ‘Joc de trons’, una guerra civil.

En canvi, és de Shakespeare de qui més beu pel que fa a la literatura no-contemporània, ja que el dramaturg va escriure moltes obres ambientades en conflictes històrics anglesos de l’Edat Mitjana. ‘Obres com Enric V o Ricard III dramatitzen episodis de la Guerra de les Roses’, explica Morera. I aquesta no és l’única referència shakespeariana. Un element molt important que Martin incorpora a la saga són les profecies que, provant d’evitar-les, es compleixen. Això passa a Macbeth però també té una reminiscència clàssica a Èdip rei. I encara més, Shakespeare també serveix de model per a un dels personatges més icònics de la saga: Tyrion Lannister. Aquest referent és interessant perquè, com explica Morera, Martin s’inspira en la figura de Ricard III en dos vessants: pren de model el personatge de Shakespeare –que descriu com un home deforme– per a fer Tyrion Lannister i pren el personatge real de Ricard III per donar vida a Stannis Baratheon. El vessant literari i l’historiogràfic.

El Senyor dels Anells i Cançó de gel i foc, relació d’amor-odi

J. R. R. Tolkien va marcar un abans i un després indiscutible en el gènere fantàstic. La gran majoria d’autors després d’ell han agafat l’imaginari d’El senyor dels anells com a punt de partida i també la seva estructura maniquea d’herois, de malvats i de final –d’una manera o d’una altra– feliç. George R. R. Martin n’és un lector voraç, però, malgrat l’admiració que li té, vol fugir de l’arquetip tolkenià de fantasia.

Hi ha un canvi de to evident, que Morera exemplifica en un personatge: ‘Les mateixes virtuts que convertirien Eddard Stark en un heroi indiscutible de Tolkien són les que el porten a la mort amb Martin.’ Tolkien descriu el final d’un món màgic, marca on acaba la mitologia i on comença la nostra història, explica Morera. El to de Martin, però, és diferent: ‘Si hi trobem un to melancòlic, és perquè mai no hi ha victòries: allò que pot semblar una victòria és, si de cas, una victòria agredolça. No existeix el bé i no existeix el mal, són punts de vista.’ La crueltat, la mort de personatges que es creien protagonistes i la indefinició moral dels personatges allunyen l’univers Martin del de Tolkien.

Els Lannister traeixen Eddard Stark i l’executen. Fotografia: HBO.

Però Martin ens para una trampa: ‘Quan ens ha fet assumir que pot morir tothom, ens fa trampa i qui mor són personatges que cometen errors fatals o que es podia esperar que moririen. Els grans protagonistes –com Daenerys Targaryen, Jon Neu o Cersei Lannister– no moren’, explica Morera. ‘Va plantant petites llavors d’esperança’ perquè, com ha promès, vol donar a Cançó de gel i foc un final com a El senyor dels anells: agredolç.

Què té de real ‘Joc de trons’?

Si bé és evident que les fonts literàries han bastit bona part de l’estil narratiu i l’ambient de la saga, no són les úniques. L’esquelet de la història, les localitzacions, els conflictes i, fins i tot, els personatges s’inspiren en la història, com passa amb Ricard III en el cas de Tyrion Lannister i Stannis Baratheon. Khal Drogo i els dothraki de la sèrie són el reflex de Gengis Khan i els mongols, la geografia dels Set Regnes com una Gran Bretanya i Irlanda invertida, la conquesta dels Set Regnes d’Aegon Targaryen com la conquesta normanda… Són molts els paral·lelismes, alguns més evidents que uns altres:

La Guerra de les Dues Roses. El fil narratiu de ‘Joc de trons’ explica la Guerra dels Cinc Reis que enfronta tres candidats diferents per la successió del Tron de Ferro. Durant el conflicte, a més, s’independitzen el Nord i les Illes de Ferro. Aquests fets s’inspiren en la Guerra de les Roses, entre 1455 i 1485, quan les cases Lancaster i York –de les quals prenen el nom els Lannister i Stark de ‘Joc de trons’– es van enfrontar pel tron del Regne d’Anglaterra. Totes dues famílies aspiraven a la corona reial per l’origen comú a la dinastia Plantagenet, que governava Anglaterra des de 1154. Els orígens del conflicte tenen l’arrel en la mort del rei Eduard III i la coronació del seu nét, Ricard II, un nen de deu anys, el 1377. Ni als Lancaster ni als York no els va satisfer la coronació i la seva impopularitat va fer que el seu cosí Enric Bolingbroke (Lancaster) el derroqués i es coronés com a Enric IV d’Anglaterra. A la seva mort, es va coronar el seu fill Enric V, però pocs anys després va morir, tot deixant la corona al seu fill Enric VI, de només nou mesos.

Enric VI es va casar amb Margarida dAnjou, d’origen francès, que va tenir una gran influència sobre el rei. Això va provocar l’enuig de molts nobles, que la consideraven ambiciosa i manipuladora, tal com Martin dibuixa Cersei Lannister. Margarida d’Anjou va intentar aconseguir el poder com a regent pels desequilibris mentals d’Enric VI, però va topar amb l’oposició dels York. Gràcies a la seva influència, va ser Ricard de York qui va aconseguir la regència quan el parlament li va atorgar el títol de ‘protector i defensor del regne’, igual com Eddard Stark al començament de la saga. L’oposició dels Lancaster a l’arribada de Ricard de York va ser el desencadenant de la guerra civil.

Les Noces Roges. Ricard de York va aconseguir que es nomenés successor a la corona el seu fill Eduard IV, desheretant el fill d’Enric VI i Margarida d’Anjou, que també es deia Eduard, gràcies al suport del comte de Warwick, Ricard Neville, poderós i ric com Tywin Lannister. Tanmateix, Eduard IV va cometre un error polític que a ‘Joc de trons’ repeteix el jove Robb Stark: no complir un matrimoni de conveniència. Robb Stark pacta una aliança amb la casa Frey i es compromet a casar-se amb una Frey. Tanmateix, posteriorment, s’allita amb Jeyne Westerling i s’hi acaba casant per preservar l’honor de la jove, tot trencant el compromís amb els Frey. En el cas d’Eduard IV, va trencar el compromís entre el comte de Warwick i el rei francès Lluís XI perquè es casés o bé amb la seva filla Anna de França o amb la seva cunyada Bonna de Savoia. Per contra, Eduard IV es va casar en secret amb Elisabet Woodville i va enutjar el comte de Warwick, que li va girar l’esquena i es va aliar amb els Lancaster.

El matrimoni d’Eduard IV va acabar costant-li el tron, però no va patir una mort tan crua com la de Robb Stark a les Noces Roges. Temps després d’haver trencat el compromís, Stark intenta recuperar l’aliança amb els Frey concertant un matrimoni del seu oncle Edmure Tully amb Roslin Frey, una de les filles de Lord Walder Frey. Tanmateix, Frey havia confabulat amb Tywin Lannister i Roose Bolton i converteix el casament en una matança, menystenint les regles d’hospitalitat.

Catelyn Stark, la matriarca de la família, és assassinada a les Noces Roges. Fotografia: HBO.

Sovint es diu que la realitat supera la ficció, però no sempre és així. Les Noces Roges s’inspiren en dos fets reals de la història medieval escocesa: el Sopar Negre i la Massacre de Glencoe. ‘En tots dos casos, van donar hospitalitat i quan els convidats es van confiar els van passar per l’espasa. Els motius també eren molt similars, traïcions sobtades que, a més, es van executar de manera molt crua i sorprenent’, explica Morera.

El Mur, la Guàrdia de la Nit i els caminants blancs. Un dels elements més importants a ‘Joc de trons’ és l’immens mur de gel de 483km que va d’est a oest i divideix Ponent entre el nord, on hi ha territoris considerats salvatges i els temibles caminants blancs, i els Set Regnes. Al llarg dels segles, la Guàrdia de la Nit s’ha encarregat d’ampliar, mantenir i defensar el mur de les amenaces del nord, però durant els fets que narra George R. R. Martin a les novel·les, l’orde militar està molt debilitada i té seriosos problemes per a contenir l’avenç del Rei de la Nit.

Segons que ha explicat més d’una vegada Martin, la idea d’un mur de gel que separa els Set Regnes d’una amenaça desconeguda se li va ocórrer en una visita al Mur dAdrià, a Escòcia. Vora l’any 120, l’emperador romà Adrià va ordenar de construir un mur entre el fiord de Solway i l’estuari del riu Tyne per a defensar la província romana de Britana dels bel·licosos pictes. Aquest és el nom que els romans van donar a les poblacions autòctones del territori que ara és Escòcia. Els anomenaven així pel costum de pintar-se la pell, sovint de color blau.

‘Martin va intentar imaginar com seria la vida d’un dels soldats romans que vigilaven des del Mur d’Adrià. Anglaterra, en general, es veia com una cosa allunyada del món, que tenia el centre al Mediterrani. Imagineu-vos el nord del tot, on no hi ha civilització, no arriben els camins romans i només hi viuen salvatges‘, diu Morera.

El foc valyri i la batalla d’Aigüesnegres. En el marc de la Guerra dels Cinc Reis, Stannis Baratheon ataca Port reial. Com a mà del rei Joffrey Baratheon, Tyrion Lannister s’ocupa de l’estratègia defensiva de la badia d’Aigüesnegres, per on entrava la flota d’Stannis Baratheon. Quan la batalla semblava perduda, Tyrion va llençar foc valyri des de la ciutat al riu i els vaixells es van veure atrapats entre un mur de foc i la desembocadura del riu, on una cadena també impregnada en foc valyri impedia l’escapada dels vaixells. Amb aquesta estratègia, Tyrion va aconseguir destruir la flota d’Stannis i guanyar la batalla.

El foc valyri, un líquid inflamable i altament volàtil que, fins i tot, pot cremar sobre l’aigua, troba la seva inspiració en el foc grec, una substància incendiària utilitzada com a arma de guerra per l’imperi Bizantí. L’ús d’aquest líquid que cremava en contacte amb l’aigua va ser recollit per nombroses cròniques de l’època, però no se n’ha conservat la composició exacta. Tanmateix, es pensa que portava benzina, sofre i, probablement, amoníac.

També s’inspira en un fet històric l’ús d’una cadena per a impedir l’escapada de la flota de vaixells. Com a mesura de defensa de Constantinoble dels atacs per mar, l’Imperi Bizantí va col·locar una cadena tensada de punta a punta del Corn d’Or.

La flota de Stannis Baratheon crema pel foc valyri a la Batalla d’Aigüesnegres. Fotografia: HBO.

Aquests són només alguns dels exemples més paradigmàtics dels referents històrics amb què Martin ha construït tot un món fantàstic. Tan fantàstic que, en realitat, és ben real. És una de les claus de l’èxit de Cançó de gel i foc, perquè, segons que explica Morera, si Martin ja juga d’entrada a fer creure al lector que allò serà una història d’herois i dolents diferents, també amaga el seu propi gènere: la fantasia. El fet màgic i increïble no apareix de manera evident en els primers capítols –ni llibres– de la saga, sinó que es va introduint a poc a poc, fins a un final que Morera vaticina ‘amb focs d’artifici.’ Així doncs, aquesta narració tan realista i crua, amb un ambient medieval brutalment creïble, farcit de pugnes pel poder, justes i cavallers d’armadura tacada de sang, fa enganxar el lector de novel·la de fantasia i el qui no li agrada tant el gènere perquè és gairebé una novel·la històrica en un món fictici. Perquè, en el fons, és la realitat amb un toc de pols màgica.

The post Traïcions, assassinats i salvatges blaus rere un mur: les històries reals de ‘Joc de trons’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Jaume Coll i Ainara Munt guanyen els XXXVI Premis Cavall Verd

Vilaweb Lletres - Dv, 12/04/2019 - 19:44

Jaume Coll i Ainara Munt són els guanyadors dels XXXVI Premis Cavall Verd que lliura l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), amb la col·laboració de la Direcció Insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca.

Els guardons es van lliurar durant un dinar literari al Claustre del Centre de Cultura Sa Nostra de Palma. Jaume Coll Mariné ha estat guardonat amb el Premi Josep Maria Llompart per l’obra ‘Un arbre molt alt’, com a millor llibre de poesia en català publicat en l’any 2018.

Per la seva banda, Ainara Munt Ojanguren rebrà el Premi Rafael Jaume a la millor traducció poètica de l’any per ‘És morta la poesia?’, del poeta basc Joseba Sarrionandia.

Els Premis Cavall Verd compleixen aquesta edició 36 anys de reconeixement a la poesia i la traducció en català. A més, aquest any, l’AELC ha decidit allargar el programa d’activitats durant tres dies complets.

Les activitats van començar aquest dijous al campus de la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb una taula rodona protagonitzada pel professor Antoni Artigues, mort fa poc més d’un any.

The post Jaume Coll i Ainara Munt guanyen els XXXVI Premis Cavall Verd appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura