literatura

ANY WAY THE WINDS BLOWS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 02/09/2017 - 09:30
Mira que han passat anys i han passat coses d'ençà d'aquelles tardes a casa del Carles amb el doble disc negre obert escoltat una vegada i una altra, però aquesta gent i aquesta cançó en concret encara em fan trontollar. Aquí, a més, la canten seixanta mil persones. Gràcies per apuntar-hi, Natàlia. Bona tornada a tothom, i bon cap de setmana. No escape from reality... Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Organyà, capital de la literatura de muntanya

Vilaweb Lletres - Ds, 02/09/2017 - 02:00

La Fira del Llibre del Pirineu arriba enguany a la seva 21a edició. Els carrers porticats del centre històric d’Organyà tornaran a omplir-se de llibres de muntanya, espectacles literaris, lectures en veu alta, tallers, concursos, taules rodones, conta-contes, jocs infantils, música en viu i altres propostes culturals i lúdiques que conformaran un programa pensat per a un públic molt ampli.

El tret distintiu de la fira és la presentació, a càrrec dels seus autors, de més d’una trentena de llibres de temàtica pirinenca editats al llarg dels darrers dotze mesos.
A banda de la presència d’escriptors d’arreu de la serralada, la fira ofereix enguany, com a principal novetat, la Carrerada de Llibres, una performance amb la qual tothom qui s’hi vulgui sumar podrà llegir al peu de la carretera C-14 un fragment del llibre que hagin triat. L’acció, que vol reivindicar el valor i el plaer de la lectura com a acte popular, es durà a terme aquest dissabte, 2 de setembre, a les 12 del migdia. L’objectiu és “omplir de lectors” la vorera de la via que dóna al nucli antic, segons ha explicat el tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Isidre Domenjó.

Els premis
Els premis Literaris Homilies d’Organyà han establert enguany un nou rècord de participació, amb la recepció d’un total de 159 originals entre les diferents modalitats de guardó. Això ha fet, per exemple, que enguany el premi amb més participació sigui el de Lletres de Dona, que ha rebut més de 50 textos.

Quan al premi principal, el Pirineu de narració literària, ha tingut una lleu davallada i s’hi han presentat unes 30 obres, però des de l’organització del certamen valoren que la qualitat és més alta. També se situa al voltant de la trentena de treballs el premi Josep Grau i Colell de poesia. Finalment, el premi de Joves Autors i el Germans Espar i Tressens han atret cadascun una dotzena d’autors.

  • Vegeu ací el programa d’actes
Categories: literatura

Organyà, capital de la literatura de muntanya

Vilaweb Lletres - Ds, 02/09/2017 - 02:00

La Fira del Llibre del Pirineu arriba enguany a la seva 21a edició. Els carrers porticats del centre històric d’Organyà tornaran a omplir-se de llibres de muntanya, espectacles literaris, lectures en veu alta, tallers, concursos, taules rodones, conta-contes, jocs infantils, música en viu i altres propostes culturals i lúdiques que conformaran un programa pensat per a un públic molt ampli.

El tret distintiu de la fira és la presentació, a càrrec dels seus autors, de més d’una trentena de llibres de temàtica pirinenca editats al llarg dels darrers dotze mesos.
A banda de la presència d’escriptors d’arreu de la serralada, la fira ofereix enguany, com a principal novetat, la Carrerada de Llibres, una performance amb la qual tothom qui s’hi vulgui sumar podrà llegir al peu de la carretera C-14 un fragment del llibre que hagin triat. L’acció, que vol reivindicar el valor i el plaer de la lectura com a acte popular, es durà a terme aquest dissabte, 2 de setembre, a les 12 del migdia. L’objectiu és “omplir de lectors” la vorera de la via que dóna al nucli antic, segons ha explicat el tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Isidre Domenjó.

Els premis
Els premis Literaris Homilies d’Organyà han establert enguany un nou rècord de participació, amb la recepció d’un total de 159 originals entre les diferents modalitats de guardó. Això ha fet, per exemple, que enguany el premi amb més participació sigui el de Lletres de Dona, que ha rebut més de 50 textos.

Quan al premi principal, el Pirineu de narració literària, ha tingut una lleu davallada i s’hi han presentat unes 30 obres, però des de l’organització del certamen valoren que la qualitat és més alta. També se situa al voltant de la trentena de treballs el premi Josep Grau i Colell de poesia. Finalment, el premi de Joves Autors i el Germans Espar i Tressens han atret cadascun una dotzena d’autors.

  • Vegeu ací el programa d’actes
Categories: literatura

NOMÉS UNA I TOT CANVIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 01/09/2017 - 20:28
Heu seguit avui el hashtag #RuinABookTitleInOneLetter? Jo sí, i m'hi vaig fer un fart de riure. Us en destaco una dotzena de propostes (amb el link, perquè en alguns casos la imatge ho acaba de brodar): - Anques i ventalls (Màrius Serra) - As I Lay Drying (Amber) - Bride and Prejudice (Beau Willimon)  - Cañas y marro (Sílvia Senz) - Cavalls cap a la mosca (Miquel Àngel Llauger)  - Diccionari Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

quan ets fill d'un nanocontista

Si ets un autor de relats breus, i li demanes a ton fill de 8 anys que practiqui, i si escriu tres línies i diu "ja està", i si li comentes que és poc, i si respon que és un nanoconte... què fas?
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50 - Records (l´estació del tren, les gitanes, les fotos de la guerra civil, el silenci, el meu moix i el ca, les converses secretes...)

Sa Pobla, Anys 50 - Records (l´estació del tren, les gitanes, les fotos de la guerra civil, el silenci, el meu moix i el ca, les converses secretes...)


Dels vagons davallaven, a vegades, gitanes carregades amb fardells inversemblants: llençols de fil, mocadors brodats, vestits de núvia que compraven els pobres, les al·lotes jornaleres que no podien anar a les botigues cares de la plaça. El tren s'engolia també veïnats que havien fet fallida: una mala anyada que no donava per a pagar els préstecs; la parella sense terra que volia provar fortuna a Ciutat o a l’estranger. Nosaltres no havíem viatjat mai a Ciutat. Sabíem --algun company, al pati d'escola, ens ho contava i tots fèiem rotllo envoltant-lo, encuriosits-- que allà on finien els rails hi havia tramvies per a anar d'un lloc a l'altre; una gran plaça de braus on va torejar, un estiu, el gran Manolete; locals de boxa i indrets de mal viure on algunes dones es venien per diners. Contaven, els qui tenien coneguts a la gran Ciutat, que allà, en aquella contrada on vivia tanta gent que no treballava, les caravanes dels Reis d'Orient no finien mai i no era com en el poble, que tots sabíem qui feia de Rei Moro o de Baltasar. Fins els patges coneixíem, i no ens podien enganar, malgrat que es pintassin la cara amb carbó! L'enorme màquina negra, el fum que sortia, ferest, per la ximeneia, els xiulets inconfusibles quan arribava al poble i passava per alguna cruïlla de camins, ens feien somniar aquests mons de faula i fantasia, ciutat en la distància, amb un port on arribaven vaixells de països exòtics, els noms dels quals estudiàvem a escola. Més d'una vegada tinguérem la boja idea de pujar dalt d'un vagó de mercaderies, amagats entre els sacs de patates o mongetes, i partir vers una incerta aventura. (Miquel López Crespí)


Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anar a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La repadrina, asseguda al balancí --feia molts d'anys que estava malalta de les cames, sense poder caminar--, en la penombra, mirava enrere, navegant cap als anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors (nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers) feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

El poble, de dues a cinc, restava quasi completament desert: alguna bicicleta d'un pagès al qual se li havia espanyat el motor i que anava a cercar el mecànic; un camió carregat amb el productes de la Cooperativa anant a Palma. L'asfalt del carrer bullia; hi quedaven marcades les empremtes del peus. A vegades, amb els companys d'escola, jugàvem amb monedes de cinc cèntims o, quan érem rics, de deu. Ens sorprenia veure la imatge del "glorioso Caudillo de España por la gracia de Dios" marcada en el carrer. Les monedes ens servien per a molts d'experiments! Anàvem fins a l'estació, i, quan no ens veia ningú --els pares no volien que juguéssim prop de l'estació per por dels accidents--, posàvem una moneda damunt els rails i la il.lusió era, una vegada passada la locomotora i els vagons, veure com havia quedat completament aixafada. Primera acció d'un primitiu antifranquisme inconscient? Irreconeixible, el rostre hieràtic de "El Caudillo". La figura del dictador que hi havia en els deu cèntims esdevenia, xemicada per les tones i tones del tren, un monstre esfereïdor. L'estació també era un indret màgic a la nostra infància. Dels vagons davallaven, a vegades, gitanes carregades amb fardells inversemblants: llençols de fil, mocadors brodats, vestits de núvia que compraven els pobres, les al·lotes jornaleres que no podien anar a les botigues cares de la plaça. El tren s'engolia també veïnats que havien fet fallida: una mala anyada que no donava per a pagar els préstecs; la parella sense terra que volia provar fortuna a Ciutat o a l’estranger. Nosaltres no havíem viatjat mai a Ciutat. Sabíem --algun company, al pati d'escola, ens ho contava i tots fèiem rotllo envoltant-lo, encuriosits-- que allà on finien els rails hi havia tramvies per a anar d'un lloc a l'altre; una gran plaça de braus on va torejar, un estiu, el gran Manolete; locals de boxa i indrets de mal viure on algunes dones es venien per diners. Contaven, els qui tenien coneguts a la gran Ciutat, que allà, en aquella contrada on vivia tanta gent que no treballava, les caravanes dels Reis d'Orient no finien mai i no era com en el poble, que tots sabíem qui feia de Rei Moro o de Baltasar. Fins els patges coneixíem, i no ens podien enganar, malgrat que es pintassin la cara amb carbó! L'enorme màquina negra, el fum que sortia, ferest, per la ximeneia, els xiulets inconfusibles quan arribava al poble i passava per alguna cruïlla de camins, ens feien somniar aquests mons de faula i fantasia, ciutat en la distància, amb un port on arribaven vaixells de països exòtics, els noms dels quals estudiàvem a escola. Més d'una vegada tinguérem la boja idea de pujar dalt d'un vagó de mercaderies, amagats entre els sacs de patates o mongetes, i partir vers una incerta aventura.

Però més que sortir a jugar sota el sol inclement del mes d'agost, el que m'agradava era romandre sol, a casa, amb l'única companyia de la repadrina, adormida en la penombra. Llavors sabia que tenia unes hores de completa i absoluta llibertat. Fins a les sis de l'horabaixa els pares no tornaven de la feina. Eren les meves hores màgiques, les preferides. El casalot familiar --dos pisos amb infinites habitacions-- esdevenia castell d'encanteris i llegenda. Olor de rajoles fregades amb lleixiu. Flaire de càmfora dins dels armaris. Blanques parets acabades d'emblanquinar. I les portes i bigues de nord, sempre netejades amb una mescla d'oli de lli amb petroli. En un d'aquells horabaixes de somnis i misteris fou quan, inesperadament, vaig descobrir la guerra.

A la cambra dels pares, en un dels vells canteranos amb pedra de marbre, hi vaig trobar un petit tresor: les fotos de la guerra del pare i un munt de velles revistes que parlaven de llunyanes batalles que mai no ens havia explicat el mestre. Mirava les velles fotos esgrogueïdes pel temps, i sense gaire dificultats reconeixia un pare molt més jove, envoltat de companys riallers i al·lotes, amb fusells, que no tenien el posat de les beates del poble. El nom d'aquelles ciutats era en el mapa penjat a l'aula. Al darrere, hi havia escrit el nom i la data: València, juliol de 1936; Terol, 1937; Barcelona, maig de 1937. N'hi havia una que sempre recordaré. Escrit amb la lletra que coneixia del pare, deia "amb els companys d'arts gràfiques de la CNT". La CNT! Passaren molts d'anys fins a poder descobrir el significat precís d'aquelles sigles màgiques: CNT. Sempre em deixava bocabadat contemplar la munió de dones rialleres, amb fusells a les mans i punys tancats, tan diferents de les veïnes de missa diària que passaven, cada matí, abans d'anar a marjal, cap l'església. I els homes... els homes també tenien un aspecte d'altre món. Se'ls transparentava una alegria afanyosa al rostre. Semblava que havien descobert un gran tresor o que partien cap l'aventura més meravellosa de la humanitat. De més petit, mirant les fotografies esgrogueïdes, imaginava si eren tripulacions de desaparegudes naus pirates, els corsaris que lluitaven contra els tirans i que anava a veure, algun diumenge, al cinema de Can Pelut, al costat de casa.

Les fotos de la guerra, les revistes amb imatges increïbles de ciutats en runes. "La batalla de l'Ebre"; "La defensa de Madrid"; "La conquesta de Terol"... Reconec que em costava imaginar el pare somrient, descamisat, amb un gran mosquetó a les mans, envoltat de dones rialleres, marxant als fronts d'una cruel campanya de la qual no en sabia causes ni motius. Era evident que els antics combats que descobria d'amagat en els xafogosos dies d'estiu dels anys cinquanta, mentre ell treballava al taller i la mare era a l'hort, significaren molt en la seva joventut. Durant molts d'anys, vaig jugar a imaginar la vida del meu pare. Potser fou aquell el meu primer treball amb la imaginació, l'inici de la resistència.

La guerra amagada! No ignorava que, quan no els podia sentir, amb la mare, amb l'oncle, parlaven d'ocultes històries de novel.la, rondalles de sang. Era el ritus de molts diumenges, quan jo me n'anava al cinema amb els amics. Record que tancaven la porta del menjador, la finestra que donava al carrer, i, amb veu baixa, amb una certa por perquè no els sentissin els veïnats, pronunciaven, mirant a dreta i esquerra, noms de personatges més misteriosos encara que els de les ciutats de les fotos i revistes amagades en el canterano. "Durruti", "José Diaz", "la Pasionaria", "Rafael Alberti", ressonaven en el meu cervell infantil sense arribar a copsar-ne el significat. Algunes vegades, fent com si partís abans d'hora, m'acomiadava. Els enganava. Em quedava una estona més, amagat dins el rebost que teníem prop del menjador, i escoltava faules d'horror i secretes epopeies de gent que la guàrdia civil va anar a cercar i mai més no tornà a casa seva. A poc a poc vaig anar descobrint que el pare --el meu pare!-- havia estat tancat anys en un camp de concentració. Parlava amb l'oncle dels amics que deixaren en el camp de batalla, els joves de la seva generació que moriren de fam fent carreteres, vigilats pels soldats de Franco. Sovint, després d'haver pronunciat un nom concret (en Jaume, mort en la defensa de Madrid; en Salvador, desaparegut el maig del 37 entre les barricades de Barcelona) se sentia un pesant silenci. Sabia que, sense dir paraules, recordaven tots els fets de la joventut. Aquell dens silenci, rere les portes i finestres tancades, era l'homenatge que el pare i l'oncle retien als companys morts.

Fou en aquells llunyans estius amb olor de càmfora quan vaig anar descobrint el significat de moltes de les paraules que companys de la meva generació trigaren dècades a conèixer: presó, fam, camp de concentració, afusellaments a l'albada, dictadura. Fou en els xafogosos mesos de juliol i agost dels anys cinquanta quan vaig descobrir la vida oculta del pare. Les fotografies amagades dins del canterano, les revistes Frente Rojo, Quinto Regimiento, Solidaridad Obrera. Ara ja sabia que servar aquells compromesos records, la memòria física de la guerra --cartes, fotos, diaris-- hauria pogut costar més d'un disgust. Per menys, molts havien estat afusellats. A poc a poc anava copsant com el meu esperit juvenil s'anava omplint de paraules i conceptes que no ens ensenyaven a escola ni, els diumenges, a la doctrina. A la classe, a les Escoles Graduades, teníem, penjats a totes les aules, els retrats emmarcats de Franco i José Antonio. Però jo ja sabia que Durruti i la CNT havien lluitat per un món millor, diferent del que ara ens envoltava. Lentament vaig anar comprenent que, feia anys, una generació de joves --els que hi havia retratats a les velles fotografies del canterano-- havien volgut trasbalsar el món, canviar el que estava establert. Imaginava els companys grogosos del pare, els fantasmes que vivien en la penombra de les cambres, a casa, els desapareguts de les llunyanes batalles de les quals parlaven en silenci el pare i l'oncle, rere les finestres tancades, en el menjador, volent fer el que Crist va fer amb els mercaders del temple. Foragitar-los. Expulsar-los de la ciutat. El capellà, dalt de la trona, en la doctrina del dijous, explicava com Crist havia predicat que seria més difícil que un ric entràs al paradís que un camell travessés el forat d'una agulla.

Fou en un dia d'agost, mirant les velles fotografies amagades al canterano, mentre la repadrina dormia, indiferent a les meves cabòries infantils, somniant quan era jove i podia moure's a pler, sense la condemna d'estar per sempre fermada a un balancí --les cames ja no li responien--, quan vaig copsar, d'un cop, que en el passat hi havia hagut una guerra entre pobres i rics. Una guerra que havien perdut els qui volien foragitar els mercaders del temple.

Categories: literatura

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí (de propera publicació)

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

El nostre pitjor enemic, segons espilldaurat


Alegries que et dóna passejar per instagram i trobar-te un comentari d'espilldaurat sobre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i comprovar que els teus llibres encara respiren i fan respirar.

Categories: literatura

Quan la força no és


Quan la força no és a la mirada, ni al gest, ni al record.
.
Inspirat en una pintura d'Egon Schiele, extreta de la pàgina de Twitter Restot.
Categories: literatura

Rafael Vallbona novel·la el segle XX des de ‘La casa de la frontera’ de Puigcerdà

Vilaweb Lletres - Dc, 30/08/2017 - 22:00

A França fa molts i molts anys que existeix un concepte en el món literari que és el de la rentrée. Els editors treballen molt intensament els llibres que presentaran entre principis de setembre i els primers quinze dies d’octubre i en aquell mes i mig en què comença el curs escolar i s’acaben les vacances apareixen alguns dels títols més importants de l’any.  Des de fa uns anys els editors nostrats han volgut importar aquest concepte, però alguns han oblidat que per poder haver-hi reentrada hi ha hagut d’haver sortida. I així enguany ens hem trobat amb presentacions de llibres en ple juliol. I ahir amb el primer acte oficial del retorn: la roda de premsa de presentació de La casa de la frontera, de Rafael Vallbona, que publica Edicions 62. Una roda de premsa literària quan encara no ha acabat el mes d’agost. I és que la Setmana del Llibre en Català, que comença el proper dia 8 de setembre, ha fet que moltes editorials hagin optat per preparar els seus títols i les seves novetats de cara a aquest gran esdeveniment literari. I cal arribar-hi rodats.

Rafael Vallbona va guanyar el premi Sant Joan amb aquest llibre que defineix com ‘un fresc del segle XX vist des de dues perspectives centrals, d’una banda la casa i la nissaga de cinc generacions que se’n fan càrrec des de 1882 fins a la darrera generació i d’altra banda la frontera’. Potser per entendre-ho cal explicar que l’escenari principal del llibre és un hostal-fonda al barri de la duana de Puigcerdà i que els protagonistes són la família Grau, que el 1882 van comprar l’antic Cal Roseraire i el van transformar en el seu establiment fins que la Carme, la protagonista del llibre, decideix tancar les portes. En Josep i en Miquel, els seus fills, són els primers de la família que han aconseguit desvincular-se del negoci per regentar un taller i botiga de bicicletes i esquisos, ‘que és com la gent d’allà en diu dels esquís’, explica Vallbona.

L’autor, que el mes de gener va publicar Tros, amb Pagès Editors, guanyadora del premi Ferran Canyameres, va explicar que el concepte de frontera ha estat molt present a la seva literatura i que precisament l’ambientació d’aquest hostal a La Cerdanya, li permetia parlar de tot això. ‘Heu de pensar que no és fins al 1984, quan s’obre el túnel del Cadí, que a la gent de la Cerdanya els canvia de veritat la vida’.

‘El que realment em venia de gust era explicar el segle XX des de la perifèria, però compte, també des d’un espai amb un protagonisme molt poderós, ja que el segle XX va passar literalment per davant de la porta de casa de la família Grau. Van viure el final de les Carlinades, la primera Guerra Mundial, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, van veure passar gent per les dues vessants, el contraban, la modernitat francesa dels anys seixanta que era a tocar… i a més a més, entre l’octubre de 1938 i el febrer de 1939 van tenir dues conselleries basques a l’exili instal·lades al menjador de casa, i és d’aquests dignataris bascos que van treure la recepta de la porrusalda, que em serviren a mi i que fa néixer aquest relat, o sigui que poca broma amb la Cerdanya’, afirmà l’autor.

Tot aquest marc temporal ha fet que sigui imprescindible la inclusió d’un arbre genealògic per explicar qui és qui en aquesta novel·la que ha trigat nou anys en veure la llum. ‘No és ni molt ni poc temps, simplement el que ha reclamat una història on hi havia gent molt gran, amb una memòria que de vegades és traïdora i amb gent que ha anat faltant en el procés d’escriptura. Però al final s’ha imposat la tossuderia i en acabar el relat vaig pensar que era prou sòlid i que aguantava i com que les fotocòpies em surten de franc el vaig enviar al premi,  que és com jugar a la loteria i al final va tocar’.

Per a molts dels periodistes que omplien la sala on es presentà el llibre, un dels moments més interessants del text és refereix al 1936 quan a rel del cop d’estat del general Franco a la Cerdanya es desenvoluparà l’experiment comunal anarquista liderat per Antonio Martín, conegut amb el sobrenom de El cojo de Málaga. Vallbona ja havia tractat el tema el 1999 en una altra novel·la però explica que ‘el buit de poder va permetre que a la Cerdanya es desenvolupés aquest experiment, on tot va quedar col·lectivitzat i que s’estudia encara ara com un dels models possibles de societat anarquista. És un episodi amb molts clarobscurs que acaba com acaba, amb el Cojo mort a trets quan volia sotmetre el poble de Bellver, però molt interessant. El cas és que una noia de la família Grau, que sabia mecanografia, va acabar fent de secretària per a la comuna, però esgarrifada per la gran quantitat de sentències de mort que havia de redactar es va escapar i va passar a França’.

Vallbona assegura que també ha volgut retratar tot una manera de viure. ‘Els habitants de Cerdanya estan a 1220 metres, i això es alta muntanya, hi fa un fred que pela, hi ha neu i quan plou sembla que obrin l’aixeta. Les coses han millorat molt, però la vida continua essent dura. I és clar, a la frontera no hi ha cap ratlla. A la duana sí que n’hi havia, però ara només hi ha una ratlla quan hi ha una apagada elèctrica. A Catalunya el llum els marxa cada dos per tres i a França no, i llavors sí que hi ha una ratlla de llum, però la frontera és un lloc on s’hi està molt bé, és un lloc que no existeix però on es va organitzar una xarxa important de gent que passava persones d’un costat a l’altre, és un lloc on hi ha gent que té finques repartides entre dos Estats perquè a Cerdanya tot és dos, dos partits judicials, dos bisbats, dos estats, dues províncies espanyoles… i quan no es pot resoldre res s’ha d’anar a Girona, que és tan complicat que molts baixen primer fins a Barcelona i des d’aquí van a Girona, cosa que ara ha millorat una mica amb l’Eix Transversal. Aquesta realitat també es mereix una novel·la’, afirma.

El Vallbona narrador té una part important del periodista que sempre ha estat i que intenta ensenyar a ser als seus alumnes. Potser això explica la presència de la seva veu, la real, tant al principi com al final del llibre. ‘Tenia molt clar que la història havia d’arribar fins avui i el que faig és una reconstrucció d’aquest establiment des del moment en què la botiga tanca, però perquè jo hi era el dia que la Carme decideix plegar i perquè al final hi he de tornar a ser per poder explicar com s’arriba on s’arriba. Això no és un llibre d’autoficció, ni una novel·la històrica, ni negra, tot i que també és històrica, i espistolar i inclou el reporterisme, empra tots els recursos possibles per explicar una història’.

L’autor de La casa de la frontera tampoc no va voler defugir cap mena de polèmica i va explicar que França té un problema històric amb els territoris al sud de l’Eix que conformen Bordeus, Tolosa, Nimes, Carcassona, Montpeller. ‘Tu mires el Tour de França a la tele i tots els pobles estan molt ben compostets i arregladets excepte aquests, sembla que no formen part de França, estan com deixats de la mà de Déu i de la República i és clar que així la gent de la Cerdanya, de tota la Cerdanya té molt clar que la seva capital és Puigcerdà, que és on van a comprar a mercat. D’això també en parla el llibre’.

Així doncs, amb aquesta casa a la frontera, arrenca la temporada literària del nou curs. Promet ser llarga, intensa i amb grans noms. Ara només cal un gran nombre de lectors que l’acompanyi. Però això ja són figues d’un altre paner.

Categories: literatura

Rafael Vallbona novel·la el segle XX des de ‘La casa de la frontera’ de Puigcerdà

Vilaweb Lletres - Dc, 30/08/2017 - 22:00

A França fa molts i molts anys que existeix un concepte en el món literari que és el de la rentrée. Els editors treballen molt intensament els llibres que presentaran entre principis de setembre i els primers quinze dies d’octubre i en aquell mes i mig en què comença el curs escolar i s’acaben les vacances apareixen alguns dels títols més importants de l’any.  Des de fa uns anys els editors nostrats han volgut importar aquest concepte, però alguns han oblidat que per poder haver-hi reentrada hi ha hagut d’haver sortida. I així enguany ens hem trobat amb presentacions de llibres en ple juliol. I ahir amb el primer acte oficial del retorn: la roda de premsa de presentació de La casa de la frontera, de Rafael Vallbona, que publica Edicions 62. Una roda de premsa literària quan encara no ha acabat el mes d’agost. I és que la Setmana del Llibre en Català, que comença el proper dia 8 de setembre, ha fet que moltes editorials hagin optat per preparar els seus títols i les seves novetats de cara a aquest gran esdeveniment literari. I cal arribar-hi rodats.

Rafael Vallbona va guanyar el premi Sant Joan amb aquest llibre que defineix com ‘un fresc del segle XX vist des de dues perspectives centrals, d’una banda la casa i la nissaga de cinc generacions que se’n fan càrrec des de 1882 fins a la darrera generació i d’altra banda la frontera’. Potser per entendre-ho cal explicar que l’escenari principal del llibre és un hostal-fonda al barri de la duana de Puigcerdà i que els protagonistes són la família Grau, que el 1882 van comprar l’antic Cal Roseraire i el van transformar en el seu establiment fins que la Carme, la protagonista del llibre, decideix tancar les portes. En Josep i en Miquel, els seus fills, són els primers de la família que han aconseguit desvincular-se del negoci per regentar un taller i botiga de bicicletes i esquisos, ‘que és com la gent d’allà en diu dels esquís’, explica Vallbona.

L’autor, que el mes de gener va publicar Tros, amb Pagès Editors, guanyadora del premi Ferran Canyameres, va explicar que el concepte de frontera ha estat molt present a la seva literatura i que precisament l’ambientació d’aquest hostal a La Cerdanya, li permetia parlar de tot això. ‘Heu de pensar que no és fins al 1984, quan s’obre el túnel del Cadí, que a la gent de la Cerdanya els canvia de veritat la vida’.

‘El que realment em venia de gust era explicar el segle XX des de la perifèria, però compte, també des d’un espai amb un protagonisme molt poderós, ja que el segle XX va passar literalment per davant de la porta de casa de la família Grau. Van viure el final de les Carlinades, la primera Guerra Mundial, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, van veure passar gent per les dues vessants, el contraban, la modernitat francesa dels anys seixanta que era a tocar… i a més a més, entre l’octubre de 1938 i el febrer de 1939 van tenir dues conselleries basques a l’exili instal·lades al menjador de casa, i és d’aquests dignataris bascos que van treure la recepta de la porrusalda, que em serviren a mi i que fa néixer aquest relat, o sigui que poca broma amb la Cerdanya’, afirmà l’autor.

Tot aquest marc temporal ha fet que sigui imprescindible la inclusió d’un arbre genealògic per explicar qui és qui en aquesta novel·la que ha trigat nou anys en veure la llum. ‘No és ni molt ni poc temps, simplement el que ha reclamat una història on hi havia gent molt gran, amb una memòria que de vegades és traïdora i amb gent que ha anat faltant en el procés d’escriptura. Però al final s’ha imposat la tossuderia i en acabar el relat vaig pensar que era prou sòlid i que aguantava i com que les fotocòpies em surten de franc el vaig enviar al premi,  que és com jugar a la loteria i al final va tocar’.

Per a molts dels periodistes que omplien la sala on es presentà el llibre, un dels moments més interessants del text és refereix al 1936 quan a rel del cop d’estat del general Franco a la Cerdanya es desenvoluparà l’experiment comunal anarquista liderat per Antonio Martín, conegut amb el sobrenom de El cojo de Málaga. Vallbona ja havia tractat el tema el 1999 en una altra novel·la però explica que ‘el buit de poder va permetre que a la Cerdanya es desenvolupés aquest experiment, on tot va quedar col·lectivitzat i que s’estudia encara ara com un dels models possibles de societat anarquista. És un episodi amb molts clarobscurs que acaba com acaba, amb el Cojo mort a trets quan volia sotmetre el poble de Bellver, però molt interessant. El cas és que una noia de la família Grau, que sabia mecanografia, va acabar fent de secretària per a la comuna, però esgarrifada per la gran quantitat de sentències de mort que havia de redactar es va escapar i va passar a França’.

Vallbona assegura que també ha volgut retratar tot una manera de viure. ‘Els habitants de Cerdanya estan a 1220 metres, i això es alta muntanya, hi fa un fred que pela, hi ha neu i quan plou sembla que obrin l’aixeta. Les coses han millorat molt, però la vida continua essent dura. I és clar, a la frontera no hi ha cap ratlla. A la duana sí que n’hi havia, però ara només hi ha una ratlla quan hi ha una apagada elèctrica. A Catalunya el llum els marxa cada dos per tres i a França no, i llavors sí que hi ha una ratlla de llum, però la frontera és un lloc on s’hi està molt bé, és un lloc que no existeix però on es va organitzar una xarxa important de gent que passava persones d’un costat a l’altre, és un lloc on hi ha gent que té finques repartides entre dos Estats perquè a Cerdanya tot és dos, dos partits judicials, dos bisbats, dos estats, dues províncies espanyoles… i quan no es pot resoldre res s’ha d’anar a Girona, que és tan complicat que molts baixen primer fins a Barcelona i des d’aquí van a Girona, cosa que ara ha millorat una mica amb l’Eix Transversal. Aquesta realitat també es mereix una novel·la’, afirma.

El Vallbona narrador té una part important del periodista que sempre ha estat i que intenta ensenyar a ser als seus alumnes. Potser això explica la presència de la seva veu, la real, tant al principi com al final del llibre. ‘Tenia molt clar que la història havia d’arribar fins avui i el que faig és una reconstrucció d’aquest establiment des del moment en què la botiga tanca, però perquè jo hi era el dia que la Carme decideix plegar i perquè al final hi he de tornar a ser per poder explicar com s’arriba on s’arriba. Això no és un llibre d’autoficció, ni una novel·la històrica, ni negra, tot i que també és històrica, i espistolar i inclou el reporterisme, empra tots els recursos possibles per explicar una història’.

L’autor de La casa de la frontera tampoc no va voler defugir cap mena de polèmica i va explicar que França té un problema històric amb els territoris al sud de l’Eix que conformen Bordeus, Tolosa, Nimes, Carcassona, Montpeller. ‘Tu mires el Tour de França a la tele i tots els pobles estan molt ben compostets i arregladets excepte aquests, sembla que no formen part de França, estan com deixats de la mà de Déu i de la República i és clar que així la gent de la Cerdanya, de tota la Cerdanya té molt clar que la seva capital és Puigcerdà, que és on van a comprar a mercat. D’això també en parla el llibre’.

Així doncs, amb aquesta casa a la frontera, arrenca la temporada literària del nou curs. Promet ser llarga, intensa i amb grans noms. Ara només cal un gran nombre de lectors que l’acompanyi. Però això ja són figues d’un altre paner.

Categories: literatura

Els escriptors de sa Pobla i la lluita cultural antifranquista: Miquel López Crespí

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


Miquel López Crespí: a la literatura desde los libros -


Por José Mª Gago González (historiador)


-

Reelaboración de la entrevista mantenida con Miquel López Crespí, para el proyecto Libreros y Editores en el Tardofranquismo y la Transición. Palma 12/07/2017. Entrevistador José Mº Gago González.


Miquel López Crespí un pobler nacido en plena posguerra, que desde su juventud estuvo interesado en los libros, algo aparentemente llamativo, ya que su entorno familiar no estaba especialmente relacionado con el mundo del libro y la lectura. Su familia más directa se deselvolvía en un sector laboral muy alejado del libro, pues ésta regentaba un negocio dedicado a la reparación de automóviles. Su inopinada pasión por los libros y la lectura le llevaría, andando el tiempo, a la Literatura (narrativa, teatro, poesía, ensayo…). Esa relación privilegiada con los libros se llevará a cabo, curiosamente a través de la mediación de las librerías, primero, y de ciertos editores y periodistas, después. Las librerías llegarían a constituir parte esencial de su educación sentimental y de su formación literaria. Como él mismo reconoce “ Para mí todo comenzó en las librerías”.

Al comienzo de la década de 1970 y tras el Servicio militar, se incorpora a una experiencia rompedora, la recien inaugurada librería L’Ull de Vidre será su destino; tres amigos se hacen cargo de la librería, con todo el entusiasmo del mundo por la cultura y los libros, y en la creencia de que la cultura puede trasformarlo todo, pero tres personas escasa preparación comercial, lo que motivará su fracaso. Luego, muy pronto, vendrá la experiencia de Logos y la influencia de Domingo Perelló, una experiencia más gratificante y profesionalizada. Esto se compaginaba con la faceta periodística, particularmente referida a Diario de Mallorca. No obstante sus primeras colaboraciones con la prensa databan de 1969, en las páginas del diario Última Hora, siempre, eso sí, orientadas hacia la vertiente cultural. No será hasta los años finales de la década de 1970 cuando se dedique fundamentalmente a escribir, aunque debemos reconocer que desde 1973 ya había publicado algunos libros de narrativa, en una de las nuevas y rompedoras editoriales mallorquinas del momento: Llibres Turmeda. Tarea de escribir que compatibilizará con su activismo político, algo que no será algo baladí en su faceta de escritor e historiador. Su militancia comunista, especialmente crítica con el PCE, lo que era perfectamente explicable tanto teniendo en cuenta la trayectoria de concienciación política de López Crespí, al militar en las filas de la Organizació d’Esquerra Comunista OEC, con origen en el POUM; como por los pactos del PCE con el franquismo en la Transición. Principios y convicciones que mantedrá a lo largo de su vida, y que se reflejarán en su literatura y en su activismo político y cultural. También será influyente en sus diversas actividades, la pertenecia a una familia de represaliados de la dictadura franquista, y claramente identificada con la causa republicana.

En definitiva estamos ante un intelectual en el sentido amplio de la palabra, que se ha proyectado a la sociedad a través de los libros, como librero y como escritor, pero que siempre ha manifestado la necesidad del compromiso político del escritor con la sociedad en la que vive, y contribuir si es necesario a transformarla. Compromiso que le llevó en varias ocasiones a ser detenido por la policía franquista y juzgado por el tenebroso Tribunal de Orden Público.

La entrevista gira en torno a varios temas, en primer lugar sobre las librerías (L’Ull de Vidre y Logos) en las que trabajó como librero durante unos cuantos años de la década de 1970. Y sobre otras librerías palmesanas que conocía como usuario y activista cultural; y que tuvieron una importante significación cultural en la capital mallorquina. También se aborda en la entrevista otros aspectos culturales y sociopolíticos mallorquines y palmesanos de los años sesenta, setenta y ochenta del pasado siglo, como el cine, la música o la edición. En el convencimiento de que en aquellos años del final del franquismo cultura y política para estos intelectuales era la misma cosa.

La primera parte intenta conocer, de primera mano, cuando y como el entrevistado se adentra en el mundo de las librerías. Qué pretende obtener de esa relación privilegiada con los libros y adónde le lleva esa primera experiencia laboral. Durante los primeros compases de la conversación surgen no obstante ya otros temas relacionados con la actividad librera y cultural.

J.M.G. ¿Hábleme de la experiencia de L’Ull de Vidre?

M.L.C. Esto fue después de lo del Servicio Militar, eso fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos a trabajar ahí. El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que era patrocinada por una familia con dinero, y de que era un lugar muy rompedor, en primer lugar por la decoración, que era la más moderna de la Isla, no funcionó por nuestra falta de experiencia comercial.

Como digo la librería era muy moderna y sirvió luego para sala de exposiones. Estuvimos unos años pero no funcion porque no eramos muy expertos. Para un negocio necesitas mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros y otras actividades parecidas. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas. Pero ese mundo no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; pero nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó.

J.M.G. ¿He leido que también iban por los pueblos vendiendo libros?

M.L.C. Sí, sobre todo en el Día del libro… yo en aquel tiempo tenía un Sinca 1000, e íbamos por los pueblos a vender y era una actividad importante…, pero la librería en plan negocio no funcionó.

J.M.G. ¿Dónde estaba la librería?

M.L.C. En la calle San Sebastián, al lado del Consell, primero está la calle Almudaina y luego San Sebastián Allí estuvo después la famosa sala de exposiciones Els 4 Gats.

J.M.G. Era habitual en el mundo intelectual y cultural, tanto de editores como libreros, eran muy idealistas y poco negociantes.

M.L.C. Claro, pero en aquel tiempo teníamos un problema, que se puede decir, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso amigos, robaban, y no te puedes imaginar la violencia de decir a la gente, incluso conocida, mira yo sé como va esto, si tu lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlo…

J.M.G. ¿Cómo estaba organizada L’Ull de Vidre?

M.L.C. Había tres o cuatro mesas modernas de libros, con sus taburetes, que fue la primera vez que en una librería había mesas para leer. Fue muy bonito. Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas de libros, como por ejemplo de algunos autores de los que estaban muy perseguidos; antes de la detención de Eliseo Bayo y su compañera Lidia Falcón… Luego los libros en catalán, y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando La Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… Y todo esto estaba reñido con el “negocio”.

J.M.G. ¿Luego se va a Logos, de qué año estamos hablando cuándo entra a trabajar en la librería Logos?

M.L.C. En el setenta y dos o setenta y tres… Como yo conocía mucho a Domingo (Perelló) y entré a trabajar con él, en Logos, en el pasaje de Antoni Torrandell al lado de la librería Fiol de la calle Oms. Luego en La Rambla estaba el Diario de Mallorca, que era el periódico más importante de aquella época. Y todo empezó, lo de la Literatura, con el Diario de Mallorca. Los resposables de cultura que venían a comprar libros, hablamos… y como allí (Logos) hacíamos tertulias literarias, al final me dijeron, en el Diario de Mallorca, si quería colaborar en las páginas de Cultura, yo dije que encantado y como además me pagaban, pues mejor todavía. Y entoncres empecé a colaborar en las páginas de Cultura. Yo estaba bien, porque trabajaba en la librería y colaboraba en el Diario de Mallorca. Y allí empecé a relacionarme con los escritores mallorquines. Esto fue antes de que yo me dedicara a escribir.

Logos iba bien económicamente, porque Domingo (Perelló) además de las tertulias, además de las discusiones y de las presentaciones, era un hombre que sabía llevar el negocio.

Domingo montó el negocio, primero en un piso… en las galerías, que era malo de ver, y Domingo decía que al principio había llorado por falta de clientes. Luego ya cuando alquiló un local en los bajos, le fue mucho mejor. Y sobre todo el aprovechó, y lo supo llevar muy bien, el tema de los libros de texto de los colegios e institutos. Nosotros (Logos) recibíamos “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemans e inglesas, que distribuíamos a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios” o los libros catalanes. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto. Y Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…

J.M.G. ¿De Ruedo Ibérico tambien?

M.L.C. Ruedo Ibérico… de ERA, Losada de Buenos Aires… las de México… y todas las de París. De esos traía mucho, y lo teníamos, para evitar que lo viera la Brigada Político Social, la Social, en un coche grande en la plaza de los patines. En un coche grande… familiar… y había mucho material. Yo me encargaba de llevar a los clientes a mirar; y allí se combinaba el libro político, con la novela americana y los libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade, que ami no me gustaba mucho como estaba editado, pero sin embargo se vendía mucho. Y combinábamos todo esto, era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba. Y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, y en aquel tiempo sin ordenadores, Domingo te lo encontraba, y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietartura erótica…, lo que quisieras, y era distribuidor oficial de Alianza editorial. En la parte de abajo teníamos Alianza, Alianza Editorial nos enviaba todo lo que salía en Madrid. Ahí había miles y miles de ejemplares, servíamos a otras libreríasa porque éramos distribuidores.

J.M.G. ¿La distribuidora se llamaba también Logos?

M.L.C. Sí, éramos importadores, distribuidores y vendedores.

Era un negocio que no tenía nada que ver con L’ Ull de Vidre, que era un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes, con voluntad rupturista, pero nada más.

J.M.G. ¿En Logos el libro en catalán era menos importante que en L’Ull de Vidre o no?

M.L.C. Yo creo que no, porque aunque en L’Ull de Vidre se promocionaba más, en Logos teníamos todas las novedades en catalán. Es que ¡Logos cumplía muchas funciones! Logos venía a ser una especia de Tous, pero sin ser tan grande, sin tener tantos empleados, y sin estar tan bien situada como Tous, Tous tenía dos plantas que se comunicaban por una gran escalera. Y además la Tous venía de la antigua librería Tous de la plaza de Cort, que venía de 1880 y tenía detrás a toda la familia Tous, con toda la tradición cultural que tenían. Tenía el teatro Lírico, tenían Última Hora… eran una potencia cultural y ecónomica, eso le permitía soportar la gran cantidad de empleados que tenía.

J.M.G. ¿Hableme de otras librerías influyentes en Palma?

M.L.C. El mundo de las librerías activas y fuertes en atividad yo lo situaría entre Tous, Logos, L’Ull de Vidre, a su manera y el tiempo que duró, y Llibres Mallorca, ésta como una institución poderosa, no tanto económicamente, pero Llibres Mallorca tenía una editorial detrás: Moll, pero sí fuerte en el sentido de robusted cultural, aquello que dices… donde encuentro un sitio que lo aglutine todo en Cultura catalana: Llibres Mallorca… A parte de las novedades peninsulares que llegaban, si querías encontrar algo de Mallorca o de Cataluña tenías que ir a Llibres Mallorca, y tenía además un prestigio solidificado, único. Era cierto que en las otras librerías, además de estas, se vendían libros prohibidos… como en la Librería Médica, seguramente en ERESO, en el “infierno de ERESO; no sé si en Jovellanos, había una librería que se llamaba Jovellanos, en la calle Jovellanos de Palma, cerca del Bar Bosch. Pero el núcleo esencial eran Tous, Logos, L’Ull de Vidre, Llibres Mallorca.

J.M.G. ¿Pero la Tous una vez que se va Toni Serra empieza a “flaquear” no?

M.L.C. Sí. Toni (Serra) dinamizó mucho la librería, y le dio un sentido más amplio de las posibilidades que teníamos en Logos, Logos era pequeña, con falta de espacio y las actividades que hacíamos era reducidas, por falta de espacio y no teníamos la infrestructura que tenía Tous, en Tous bajabas al sótano y era como un pequeño cine. Estaba el piano, ponías los altavoces y tenías sillas, como en un cine. Era muy cómodo tanto para exposiciones como para las presentaciones, tenía buenos micros, y estaba en el centro de Palma. La gente salía de Tous e iba al cine, al Moderno… Era el núcleo de Palma, y Toni dinamizó la vida cultural, y además se crearon all,í con Toni, unas Semanas del Libro en Catalán…

J.M.G. ¿Llibres Mallorca tuvo varias ubicaciones?, aunque yo solo conocí la última, la que estaba donde Santa Eulalia.

M.L.C. La inicial estaba junto a la iglesia de Montesión, en una esquina estaba históricamente Llibres Mallorca; que fue creciendo y ampliándose y que siempre tuvo una clientela fija…, y luego por diferentes circunstancias pasó a la zona de Santa Eulalia. Que al final como el resto de Can Moll terminó económicamente mal. Pero eso no quita la importancia histórica y cultural que ha tenido durante más de 40 años. Era la primera en el aspecto cultural, lógicamente teniendo a Moll detrás… era más fácil.

J.M.G. ¿Háblame de un experimento muy centrado en la poesía, la librería Cavall Verd?

M.L.C. Sí, aquello fue interesante, yo conocí a Rafael Jaume, Rafael era amigo de otro amigo mío que era el escultor Miquel Morell, que falleció recientemente en Albacete. Yo creo que empezó en la call Jueu, calle judia… Platerias. Y terminó en una esquina de la Paça d’En Coll. Se fue especializando en libros de poesía en catalán y castellano… al principio era casi nada, un sitio pequeño; y terminó con un fondo editorial muy importante, que podía encontrase desde las últimas novedades de editoriales importantes como Visor… y otras como Alianza Editorial o la editorial Moll, o el último premio de poesía de… Valladolid.

J.M.G. ¿Imagino que la poesía y los libros de Guaret y del propio Damiá Huguet estarían allí, o de Tumeda… Daedalus…?

M.L.C. Claro, todo eso estaba allí… pero lo importante es que llegó a abarcar muchas cosas a nivel poético. Y también hacía pequeñas exposiciones y presentaciones…

J.M.G. ¿Pero sobre todo era un núcleo de concentración de poetas?

M.L.C. Sí, fue una pérdida… Jaume era un hombre que lo había tenido difícil como poeta, bastante incomprendido, con dificultades para publicar, no le fue excesivamente bien como escritor.

J.M.G. ¿Y qué me puede decir de las librerías más modernas como Embat o Jaume de Montzó del año 75/76, tomaron el relevo de aquellas otras “históricas” o no?

M.L.C. Sí, yo creo que sí, Embat toma un poco el relevo de aquellas otras. Yo conozco a Gloria (Forteza-Rey) desde estos años, desde que la abrió.

J.M.G. Pero Gloria no es la fundadora de Embat, ella entra en el 79.

M.L.C. Sí, pero yo siempre la he visto allí, como socia o como propietaria. Al principio tenían pocos libros ahora tiene muchísimo material. Ella es un poco como Domingo Perelló, si le pides un libro te lo encuentra en “el fin del mundo”.

Lo que hay ahora es más profesionalización, ahora aunque se hagan más presentaciones. Pero no es como entonces que con la Cultura pretendías cambiar el mundo. Entonces si decías ¡vendrá a dar una conferencia Josep María Llompart! ¡jo!, o Max Aub… Aranguren… o Miguel Ángel Asturias. Yo recuerdo que en Logos trajimos a Miguel Ángel Asturias ¡un premio nobel de izquierdas!... aquello era lo más; no superaba más la idea de que viniera Miguel Ángel Asturias, que si vedíamos veite libros, veinte libros casi ni pensábamos que lo habíamos leido o que lo habíamos vendido, pero que viniera Miguel Ángel Asturias era un acontecimiento…

J.M.G. ¿Pero las librerías como Tous, Logos o L’Ull de Vidre, eran sobre todo centros de conspiración política contra el franquismo?

M.L.C. Sí, bueno porque qué ibas a hacer si te venían clientes de tu misma cuerda, salía la noticia y comentabas el libro. Decías por ejemplo ¡ha salido una nueva editorial, Akal!, lo comentabas. O al “coche” ha llegado lo último de Ruedo Ibérico El Opus Dei en España o Ediciones Catalanas de París, que nos llegaban…

J.M.G. ¿Ese tipo de librerías tenía como papel servir de centro aglutinante del antifranquismo y de la lucha contra el Régimen, no? ¿Porque si no era allí en donde podía ser, en la Obra Cultural Balear, en La Casa Catalana?

M.L.C. Sí, en la Obra Cultural… hubo reuniones… y en la Casa Catalana hubo la primera manifestación antifranquista de cierto relieve, no tanto por el número como por la intención, porque suponía una primera respuesta al franquismo. Y esto coincidió con los años de las Aulas de Poesía, Teatro y Novela, de Jaume Adrover, a finales de los años sesenta; y hubo detenciones en su momento, allí es donde iban todos los intelectuales como Alfonso… Sastre, o Bergamín…, y la lista es infinita. Yo no diría que el antifranquismo nació en estas librerías…

J.M.G. ¿Pero eran puntos de reunión y de referencia?

M.L.C. Sí, sí, claro, en cuanto a buscar materiales, a asistir a un acto cultural progresista… a encontrar el material literario y político que no encontrabas en las otras librerías. Podía servir un poco de cimiento a la lucha antifranquista, pero solo cimiento; porque en aquel tiempo empezaba a haber grupos políticos clandestinos organizados, sobre todo de los diferentes partidos comunistas, el PSOE no existía, eran los abogados reunidos en sus casa, no exitía, pero si había mucho movimiento entre los comunistas… LCR, MC, ORT… y luego era importante Cristianos por el Socialismo, toda el ala progresista de la Iglesia, salidos del las JOC y de la HOAC… muy ligados a la editorial ZYX (Zero), muy opuestos a lo que era el Estalinismo, porque el PCE había renunciado oficialmente al Estalinismo en el 53 cuando al muerte de Stalin, pero para la gente de izquierdas venía a ser un partido Neoestalinista. Y los Cristianos por el Socialismo estaban más en la línea Anarco-comunista, lo Zero ZYX, el Comunismo Libertario, con aquellos libritos pequeños y luego los grandes para profundizar... ZYX era una editorial que publicaba unos materiales críticos con la historia oficial del PCE.

J.M.G. ¿Las librerías eran centros de sociabilidad y de influencia, pero estaba claro que marcaba muchísimo la personalidad del dueño o del Director Literario?

M.L.C. Si, yo creo que la personalidad de los que están al frente marca mucho, tu pudes ir a comprar libros de novelística sudamericana o marxista a librerías como la Librería Médica, pero ves que el propietario no conoce el mundo literario ni político, como lo podía conocer Domingo Perelló, un hombre que todo el mundo sabía que era de izquierdas, un hombre que sabía alemán, inglés, o que leía a los filósofos alemanes en versión original… un hombre que tenía una formación cultural inmensa. Entonces como vas a comparar a la hora de hacer terulia un personaje con otro. Domingo te aportaba, y este otro hombre te vendía libros… Domingo también tenía don de gentes, la simpatía, a parte del conocimiento cuenta mucho como te sabes ganar a la clientela.

J.M.G. ¿Toni Serra también era otro ejemplo por los contactos que tenía en su época, en Barcelona, no?

M.L.C. Sí… además era hijo de una familia importante, los Serra y eso en Mallorca pesa… hablar de su padre era hablar de un personaje importante, eso también atrae. La librería era de los Tous, se combinaba aquí dos familias importantes de Mallorca los Tous y los Serra, no es cualquier cosa.

Así como Domingo se lo ganó a pulso, otros lo han tenido más fácil, a Tous les veine de décadas… ya todo el mundo sabía quiénes eran, otros lo tenían más difícil. Como Gloria (Forteza Rey) que se ha montado la librería a fuerza de trabajo.


La entrevista girará ahora hacia los aspectos más culturales desde el punto de vista de la sociedad mallorquina, abandonando claramente el ámbito de las librerías, pero no de la Cultura. Junto a los libreros, ciertas personas como J.M.Llompart, que a su faceta de escritor y mentor cultural unía, al menos durante un tiempo, la de Director editorial en Moll, contribuyeron a que López Crespí se decanta hacia la escritura como actividad principal de su vida. Así, pues, la entrevista versa ahora sobre algunas de las editoriales referenciales mallorquinas. Y sobre el ambiente cultural palmesano de los años setenta y ochenta.

J.M.G. Hablemos ahora sobre las editoriales de Mallorca, ¿estaba Moll, que era la editorial de siempre, una editorial que fue evolucionando, y llegó a ser menos pairalista y conservadora que al principio, no?

M.L.C. Moll publicó a los mejores autores catalanes.

J.M.G. ¿Y tenía en su plantilla a Josep María Llompart?

M.L.C. Director literario y un activista cultural de primer orden.

Lugo surgieron editoriales de competencia con Moll, surgió Daedalus… Turmeda, y luego otras pequeñas…

J.M.G. ¿El Drac, Guaret, Font…?

M.L.C. Sí, pero esas ya no eran tan iportantes. Estába sobre todo Daedalus, que publicó libros, libros muy importantes en su momento…

J.M.G. ¿Con Tomeu Barceló?

M.L.C. Efectivamente, y en Daedalus se publicó El Islam en las Islas Baleares, (de 1968) de Roselló Bordoy, o Els mallorquins de Josep Melía, Daedalus además tenía una colección de poesía, que era la mejor del momento: La Sinia. Estaba Turmeda, estaba Daedalus y, estaba Moll… que fue la primera, yo situaría estas tres como editorailes importantes, luego las demás que podamos decir, sí… sí porque estaba Ripoll, pero era otro mundo, hacía cosas curiosas de Mallorca, pero ya no era algo pensado en relación a la reconstrucción de la cultura mallorquina. Pero sobre todo estas tres… Y luego en los pueblos había algunas, como en Manacor, una que dirigía Miquel Angel Riera (Tiá de Sa Real).

J.M.G. ¿Estaba Guaret de Damiá Huguet, en Campos?

M.L.C. Guaret fue importante. Huguet tenía un negocio de cemento y de vigas de hormigón, en aquel tiempo, y con el plus del negocio pudo publicar equis libros, que los pagaba él…

J.M.G. ¿Tenía varias colecciones: Guaret, Garangola, Quaderns Campaners…?

M.L.C. Las colecciones de Damiá Huguet eran financiadas por su negocio.

J.M.G. ¿Dónde se puede encontrar información de editoriales y librerías de Mallorca, además de en las revistas especializadas como Lluc?

M.L.C. En la Enciclopedia de Mallorca encontrarás la editorial Daedalus, o Llibres Mallorca… Y encontrrás información tanto de las personas como de las editoriales… Y puedes complementar.

J.M.G. Lo que yo pretendo es más destacar el papel de libreros y escritores, que la historia de las editoriales o librerías.

M.L.C. Si es esto lo que pretendes y te interesa más lo personal, te diré que para mí tanto en L’Ull de Vidre como en Logos, me sirvieron para entrar en contacto tanto con los escritores mallorquines como con las editoriales. Y todo en mi caso empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de Logos y de L’Ull de Vidre. Es el momento en que entro en contacto con el Diario de Mallorca y colaboro en la sección de Cultura durante muchos años. Pero el contacto con los escritores es porque venían a comprar libros. Y eso forma parte de mi formación cultural. Yo tenía unos veite años, cuando vengo de la “Mili”; y entro en contacto con el periódico, editores… y escritores. Y yo ya voy hacia otro mundo, el taller de mi padre quedó para él. Yo gané los primeros premios literarios en los setenta. Y esto cobinado con el trabajo, los premios literarios, con los artículos… esto me permitío una cierta profesionalización.

J.M.G. ¿La importancia de Josep María Llompart, en su decisión de ser escritor, fue fundamental?

M.L.C. Sí, era de la gente que nos animaba, Llompart estaba en la editorial Moll y nosotros le llevábamos los originales, Guillen Frontera, Antonio Vidal, Jaume Pomar, yo…. Yo creo que fue él el que creó lo que se ha llamado la Generación literaria del 70. Que todos tenemos la misma edad. Pero era él el que nos decía esto va bien, pule esto… lee esto. Yo creo que él lo hacía con la intención de que cuantos más escribiéramos, almenos alguno saldría buen escritor…, y además pondíamos poner las bases de una narrativa joven. Que no fuera como la antigua de la escuela mallorquina de curas y terratenientes, que había aquí en el XIX, y entonces es cuando hay un cambo también en la literatura mallorquina; que pasa de una literatura de curas y terratenientes, tipo María Antonia Salvá o Costa i Llovera, a una literatura de pequeños propietarios agrarios, jornaleros o trabajadores, que éramos los de la Generación del 70; incluso una mayoría de hijos de derrotados en la Guerra Civil.

J.M.G. ¿También he leído en su libro Cultura i antifranquisme lo de la Revolución poética de los setenta?

M.L.C. Hubo muchas revoluciones, poéticas, literarias y de pintores… era el Mayo del 68.

J.M.G. ¿Estaba también El Taller Llunatic?

M.L.C. Sí, todo eso era de influencia del Mayo del 68. Aquí hubo también un experimento de la Nueva plástica mallorquina, com mucha gente trabajando…

J.M.G. ¿Y todo eso formaba parte de un todo… los cambios culturales…, la música también?

M.L.C. La Nova Cançó, aquí hemos tenido gente como Mª del Mar Bonet… su hermano, a Gerard Matas, Miquelina Lladó… Y si lo miras todo en conjunto forma un agregado interesante.

J.M.G. ¿Usted hace hincapié en dos o tres temas de Cultura y antifranquismo, como las Aulas de Poesía, Teatro y Novela… El Congreso de Cultura…, hábleme de eso asuntos?

M.L.C. Sí, pero eso es anterior, 66, 68. Casi es lo primero, aunque lo primero es en el 62, la creación de la Obra Cultural Balear, que es lo que empieza a aglutinar a la gente en defensa del catalán, del libro en catalán y la cultura catalana. Y esto ya es un par de años después; y además son mundos diferentes, porque la Obra Cultural se centra exclusivamente en la reivindicación de escritores mallorquines, catalanes, de la cultura catalana. Mientras que las Aulas de Poesía, Teatro y Novela, incluyen a escritores catalanes, pero también trae a otros de la Península. Responde más a un antifranquismo español y catalán. Pero era lo que tenía repercusión en aquel momento… y más cosas en la misma línea, el cine… la fundación en los años 65, 66 de lo que se llamó el Cineclub Universitario, que había cineforum, que venía la Brigada Social, que se hacía los domingos en el Salón Rialto, calle San Feliu, había una película que no podías ver en los cines oficiales, tipo cine francés… La Nouvelle Vague, el Neorrealismo italiano, alguna película rusa, japonesa… que era difícil de ver de otra manera. Aunque he de decir que en esos mismos años el cine “oficial”, a parte de las españoladas de turno, Joselito… Marisol, Paco Martínez Soria, Gracita Morales… a parte de eso aquí en Palma tenías por ejemplo en el (sala de cine) Augusta, tenías cine de Bergman, en el 62, 63; en el Avenida Ciudadano Kane, de Orson Welles, luego cambiaban a Bergman por Espartaco de Kubrick. Luego te ibas al Lírico y echaban Un Verano con Mónica de Bergman, o Buñuel , cosas mejicanas… Visconti, Pasolini, Rossellini, eso era el cine comercial…

J.M.G. ¿Qué nos puede decir del Congreso de Cultura Catalana?

M.L.C. Eso ya fue posterior en 76, con la Democracia. Yo estuve en una de las comisiones del Congreso, pero esto lo llevó más que nada la Obra Cultura, Toni Serra y una escritora que se llama Joana Serra de Gayeta. A veces vemos el protagonismo de las grandes figuras, pero también hay gente que trabaja. Joana era una profesora que trabajó mucho para el Congreso de Cultura Catalana. Aquello tuvo una gran importancia de movilización que terminó en la manifestación por la autonomía del 77, con unas 40.000 personas exigiendo autonomía, que fue en aquel tiempo la manifestación más grande de Mallorca.

J.M.G. ¿Ahora háblame de la Revista Lluc, porque dice usted que tuvo su importancia en el ámbito cultural?

M.L.C. Sí, la Revista Lluc era la portavoz los frailes del Monaterio de Lluc, que a raiz de los cambios habidos con el Vaticano II, y la introducción de ideas modernas en la Iglesia, en aquel tiempo, se produjeron cambios. También hubo “movimiento” en estos frailes y en un determinado momento decidieron abrir la Revista a los nuevos escritores; el problema era que ellos solo querían abrirla hasta un cierto punto, para cotrolarla; yen un determinado momento se vieron bastante desbordados. Entró mucha gente casi toda de izquierdas, y de defensa a ultranza de la cultura catalana… y hubo un choque muy grande, que tuvo lugar hacia el 68, en que volvieron a ocupar el poder provisionalmente los frailes, pero luego esto se vio que la Revista no tenía calidad, y poco a poco se volvió a democratizar y cayó en manos de la Obra Cultural Balear y en particular de un intelectual mallorquin, que trabajó muchísimo que fue Damiá Ferrá Pons, que del PSM pasó al PSOE, del nacionalismo pasó al POSE, y este fue el que mantuvo el control de la Lluc de los años setenta, abierta ya totalmente a todo tipo de innovaciones literarias y sobre todo de arte contemporáneo. Llevando unas campañas intensas contra el arte heredado del franquismo, los paisajes baratos, playitas… bodegones pero no de calidad. Y dando la voz a los jóvenes pintores, y ocupó y ocupa un lugar superimportante en la cultura. Lo que pasa es que todas estas revistas culturales tienen poca venta, como la revista de la Obra Cultural: El Mirall.

J.M.G. Para ir terminando ¿Para quién iban dirigidos los libros de Moll, de Daedalus… de Turmeda, en realidad para un pequeño grupo de intelectuales, no eran editoriales para el gran público, no?

M.L.C. Empezaba en aquel momento a extenderse la base de lectores… Moll funcionó durante muchos años con una lista de suscriptores, unos centenares de suscriptores que le garantizaban los gastos y unas pequeñas ganancias. Siempre se sostuvo así, hasta la época moderna.

Pero aquí cambia mucho todo con el turismo, a partir de la “revolución” turística... Y a partir de las primeras facultades, en Mallorca no había Universidad, pero sí Facultad de Filosofía y Letras. A principios de los setenta ya había unos jóvenes de 17, 18 años, que ya compran materiales, que en poco tiempo se da un paso de suscriptores de clase media conservadores de élite, a toda esta gente joven, la progresía, que empieza a estudiar carrera. Y entonces ya puedes vender libros de Daedalus, de Turmeda. Además todo esto va combinado con una cosa que casi no tenía Moll en aquel tiempo, que son lo medios de comunicación. Ahora los libros salen en la prensa y en la radio, se informa y hay entrevistas…, y hay presentaciones, no es la dinámica de enviar el libro al suscriptor, o que vengan dos curas a comprarte el libro, ahora ya es una dinámica más abierta. Empieza la cultura de masas.

J.M.G. Según Toni Serra gracias a periódicos como Última Hora y Diario de Mallorca se magnificaba todo lo que se hacía en relación al libro y las librerías.

M.L.C. Claro, se magnificaba, sabías de la existencia del libro, e incluso podías ir a la prsentación. Y estaban estos jóvenes que antes no existían, aquí existía antes del Turismo, estaba la emigración a Europa y a América. Y ya ni te digo en el siglo XIX o principios del XX, con un setenta y pico de analfabetismo, ¿quién compraba libros?, casi nadie.

Gracias a personas como Miquel López Crespí podemos conocer mejor la realidad e influencia de los libros, las librerias y los libreros en los cambios políticos, sociales y por supuesto culturales en general en España y en particular en territorios como Mallorca y el ámbito de la lengua catalana.

Entrevistas temáticas como la presente nos desvelan realidades socioculturales de primera magnitud, contadas en primera persona. Estamos, pues, en deuda con testigos y protagonistas de la historia real del Tiempo Presente. Las fuentes orales nos deparan un conocimiento de la historia más vívida, más democrática y cercana que otras formas de comprender el pasado reciente.


Categories: literatura

nanocontes a les parets de la Biblioteca


Continuo la meva campanya de deixar nanocontes arreu. Aquesta cop a les parets i ascensor de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, d'ón sóc escriptor de capçalera.
Si xalo!
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50: la matança del porc

Sa Pobla (Anys 50) – Les matances de sa Sa Pobla


En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. (Miquel López Crespí)


Record d´aquelles meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? (Miquel López Crespí)


Tot plegat, com una gran festa pagana on regnava el poder absolut de les menges més exquisides de la nostra terra: meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? La vida tenia també el seu rictus de crueltat. En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. Després començava la feina de veritat: el reialme dels ganivets i les destrals; trossejar-ho amb meticulositat matemàtica. El porc, que feia uns minuts encara grunyia sabent que l´anaven a matar, ara romania penjat d´uns ganxos, sota les parres del jardí, amb el ribell al davall per si encara degotava. El carnisser, amb una cigarreta a la boca, tallant meticulosament cada peça de l´animal, comentava el darrer partit de futbol del poblense, acudits que feien riure tothom. La padrina repartia copes de cassalla, conyac i herbes. Tothom feinejava de forma precisa. Cadascú sabia el que havia de fer, la feina que li corresponia. Arreu, flaire de pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada. De cop i volta familiars i veïnes es convertien en carnissers experimentats, en treballadors d´un feina essencial per a la supervivència de les famílies. Arreu les olles de fang preparades per a contenir les costelles adobades, els trossos del porc que es conservaven dins oli o el mateix greix de l´animal. Olles per a saïm blanc i saïm roig. Ara descobria l´origen del saïm dels meus entrepans de l´horabaixa! Saïm per fer ensaïmades, per fregir. Menges senzilles de quan hi havia molta feina als horts. Ous ferrats amb saïm roig! Delícies del menjar pobler, de tots els pobles de l´illa que ara desconeixen els consumidors de les hamburgueses nord-americanes, de les mil menges exòtiques provinents de la Xina, l´Índia i Tailàndia que són la moda als restaurants de Mallorca.

Les dones, lluny, buidaven els budells per fer-hi botifarrons i sobrassades, tenint especial cura del “bisbe”, la sobrassada més gran i apreciada. Es torraven bocins de llom per a la gent que havia participat a la matança. A la cuines, altres veïnes que havien vengut a ajudar en dia tan assenyalat preparaven l´arròs de matances amb el qual acabaria un dels dies més importants per a les famílies del poble.

Un ritu, records d´una època en la qual el porc era la proteïna essencial, la carn que havia de durar fins l´any vinent.


Categories: literatura

Literatura al carrer


Continuo amb el vici de portar la literatura al carrer, aquest cop amb nanocontes escrits en post-its que enganxo a bars, botigues, etc, de Tortosa.
#literaturaalcarrer
#nanocontes
Categories: literatura

Els escriptors de sa Pobla i les llibreries de Palma: Miquel López Crespí

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


Por José Mª Gago González (historiador)


Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.


Categories: literatura

pilotes i xiquets


Remenant fotos velles, ahir en trobo una de les meves preferides, al terrat de casa de Cornudella, amb una pilota als peus, i la poso com a fons del meu estat a whatsapp. Avui trobo una pilota similar al mig de la rambla Felip Pedrell de Tortosa. Miro al voltant i no veig cap crio que la vulgui recuperar, amb el perill que això comporta. Però la pilota en fa pena, i en un moment que no passen cotxes, en un acte heroic, l'agafo i la deixo al costat de la parada d'autobús. Més tard, mentre torno a casa, penso que hauria estat bé fer-me una foto, en la mateixa postura de quan era un xiquet. Però la pilota ja no hi és; les bones idees de vegades arriben tard. 
No sé què se n'ha fet, de la pilota, del xiquet. Les pilotes de plàstic tenen el final pronosticat: o es perden, o es rebenten. Però el seu esperit es manté inalterable. O això espero.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura