literatura

Montserrat Serra a la recerca del maridatge perfecte

Vilaweb Lletres - Dj, 13/06/2019 - 21:50

A la vida l’experiència és un grau i Montserrat Serra, periodista cultural d’aquest diari, ha vist massa vegades com els redactors eren convocats per editors amb grans projectes, que naixien amb dos títols i moltes promeses. I com aquestes promeses no es complien mai i l’editorial que s’havia de menjar el món era fagocitada per aquest món. Potser per això ha esperat un any i mig i tenir deu títols a les mans per convocar els col·legues –i tanmateix amics– i explicar-los el seu projecte editorial, Vibop. Amb aquest segell vol maridar el vi, la cuina i el paisatge amb la literatura.

Les armes per a aconseguir-ho són un format petit i molt acurat que poua directament en les antigues plaquettes de poesia dels anys setanta i vuitanta; una selecció acurada de títols que es deriva directament del coneixement del sector; i haver-se envoltat d’un bon equip de professionals tant a la rereguarda empresarial com a les cobertes dels títols que es posen a disposició del lector. A això, s’hi ha de sumar una de les millors distribuïdores del país, les Punxes, i també –i aquesta és potser una de les parts més interessants del projecte– els subscriptors.

Maridar el vi i la literatura és l’objectiu (fotografia: Albert Salamé).

Ara com ara, una seixantena de persones ja fan confiança cega en Vibop i paguen els poc més de quaranta-cinc euros que costa rebre a casa les quatre plaquettes anuals de la col·lecció ‘Envinats’, que vincula  el vi amb les arts i la creació. De moment, han aparegut sis títols, amb noms tan significatius com ara Vicenç Pagès Jordà, Enric Satué i Narcís Comadira.

Segons Serra, aquestes seixanta persones que hi han fet confiança són molt importants, però l’objectiu és arribar com més aviat millor a 120 subscriptors, que marquen el llindar de la viabilitat econòmica del projecte. ‘Com més en tinguem millor, és clar, però aquests 120 garantirien la col·lecció “Envinats”, que és el germen del projecte editorial.’ El descompte que reben els subscriptors és del 5% sobre el preu de venda, el màxim que permet la llei del preu fix del llibre, ‘però l’avantatge és que fan la col·lecció de casa estant, sense haver de pensar quan apareixen els nous lliuraments’.

Narcís Comadira explica el seu llibre (fotografia: Albert Salamé).

Narcís Comadira és una de les persones triades per Serra per ajudar-la en la seva sortida a l’arena pública. Autor d’Els raïms immortals i altres textos, explica que fa il·lusió comptar amb un llibre com aquest: ‘És la il·lusió de les coses petites, ben fetes, dels llibres que es poden tocar i són un plaer per ells mateixos.’ El volum parteix d’una conferència d’homenatge a Carner, del 2007, en què Comadira explicava i comentava els canvis de les tres versions de l’últim poema d’Els fruits saborosos. També hi ha les tres versions del poema i texts esparsos de Comadira sobre el món del vi.

‘A clar de nit’ és la segona col·lecció que ha obert l’editorial, aquesta dedicada a la poesia. I aquí és on ha arribat el primer èxit editorial, ves per on. Perquè Montserrat Serra va decidir de publicar 1-O trenta poetes per la llibertat, volum que ha arribat a la segona edició i que ha rebut el suport de VilaWeb, perquè els texts neixen en la secció del diari ‘Proclames de llibertat’. Conté poemes de Dolors Miquel, Enric Casasses, Sebastià Perelló, Lluís Solà, David Caño, Miquel Desclot, Ester Xargay, Biel Mesquida, Carles Rebassa, Anna Gual, Biel Barnils, Jaume Subirana, Pau Vadell, Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda, Andreu Subirats, Lucia Pietrelli, Jordi Valls, Celdoni Fonoll, Antònia Vicens, Anna Pantinat, Emili Sànchez-Rubio, Hilari de Cara, Manel Ollé, Vicenç Altaió, Víctor Bonetarbolí, Joan M. Minguet Batllori, Laia Martínez López, Ricard Mirabete, Perejaume i Frederic Perers.

En aquesta mateixa col·lecció també ha publicat un llibre sobre poetes del Maresme: ‘No perquè siguem una editorial localista, sinó perquè som una editorial arrelada a un lloc i hi volem mantenir una relació.’ El tercer títol és una edició a cura de Joan M. Minguet dels Poemes de combat de Joan Brossa. Minguet explica: ‘Són trenta-cinc poemes o textos en prosa que serveixen per a treure’l del nínxol on sempre l’han encasellat i mostrar que hi ha un altre poeta possible, amb un gran compromís.’ Fins al punt que sembla que els texts els acabi d’escriure ara mateix.

Joan M. Minguet ha fet d’antòleg de Brossa (fotografia: Albert Salamé).

Aquestes són les dues col·leccions consolidades, ara per ara, però Serra és a punt de llançar el primer número de la col·lecció de música ‘En-cantada’, i el 2020 estrenarà la col·lecció de gastronomia ‘La panxa del bou’ i una de vinculada al paisatge, ‘Coma fosca, coma clara’. Malgrat  l’augment de col·leccions, l’editorial no vol superar els deu títols per any.

Enric Satué, entre cartes i bústies (fotografia: Albert Salamé).

 

I com no podia ser altrament, i com manen els cànons, l’editorial ja té un llibre fora de col·lecció: Cartes per a bústies, bústies per a cartes, un llibre visual que conté quaranta-cinc fotografies de bústies que Nolasc Acarín anava enviant a Enric Satué, que s’han complementat amb quaranta-cinc títols de llibres de la història de la literatura i el pensament universal que inclouen la paraula ‘carta’. El propòsit és crear una petita joia literària i visual que demostra que Serra no tan sols farà els llibres que cregui que ha de fer perquè s’ajustin al seu projecte, sinó també tots aquells que realment li vinguin de gust i aportin quelcom original i interessant per al lector contemporani.

Així, de la fusió entre el vi i la literatura, neix una editorial amb un projecte clar que vol trobar un nínxol al mercat, amb deu títols sobre la taula per a poder triar i remenar i amb l’objectiu de trobar el maridatge perfecte, si és que la perfecció existeix.

The post Montserrat Serra a la recerca del maridatge perfecte appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

BARCELLONA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 13/06/2019 - 21:46
Passejant aquests dies pel centre de Barcelona un es pregunta inquiet qui ha quedat a Itàlia per gestionar els serveis bàsics. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Vicent Usó, Ramon Ramon i Àngels Gregori guanyen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians

Vilaweb Lletres - Dj, 13/06/2019 - 13:07

El 14 de juny, divendres, es lliuraran a València els Premis de la Crítica que atorga anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Es tracta d’un guardó que reconeix les millors obres publicades l’any anterior per escriptors valencians en les modalitats de narrativa, assaig, poesia, teatre, literatura infantil i literatura juvenil.

En la seva XXIX edició, els Premis de la crítica han reconegut les obres El paradís a les fosques (Bromera), de Vicent Usó, en la modalitat de narrativa; Llum a latzucac (Bromera), de Ramon Ramon, en assaig; Quan els grans arbres cauen (Bromera), d’Àngels Gregori, en poesia; L‘orquestra del silenci (Generalitat Valenciana), de Maribel Bayona, en teatre; Res a amagar (Tabarca), d’Anna Boluda, en literatura juvenil; i Un mocador de pirata (Bromera), de Ximo Cerdà, en literatura infantil.

En aquesta edició, el jurat ha estat format per Silvestre Vilaplana, Hèctor Serra, Pere Císcar i Maria Dolors Pellicer en les categories de poesia, literatura infantil i literatura juvenil; i per Gemma Miralles, Salvador Company, Xavier Aliaga i Adolf Piquer en les categories de narrativa, assaig i teatre.

A més a més, la Junta de l’AELC al País Valencià ha decidit atorgar el Premi de Difusió al músic i cantant Miquel Gil ‘perquè és un artista que crea literatura a cada cançó i per la seua tasca incansable a favor de la poesia’.

Durant la Nit dels Premis de la Crítica, que se celebrarà a l’OctubreCCC, es farà també un homenatge a l’escriptora saforenca Àngels Moreno Vercher (Gandia, 1939), autora, entre d’altres obres, de les novel·les Malson (Premi Ciutat d’Alzira), Secrets inconfessables (Premi Alfons el Magnànim) o Cantar i plorar.

 

The post Vicent Usó, Ramon Ramon i Àngels Gregori guanyen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Quan la línia no és frontera


Quan la línia no és frontera entre les emocions, 
sinó frontissa.
Cada textura, cada color,
és mitja part del mateix mapa.
.
Inspirat en una fotografia de Robert García Pano, del seu llibre Papa, no vull que et tanquin a la presó.
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors - Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast...

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

BLASMES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 12/06/2019 - 17:04
Veig aquesta gent tan convençuda del que pensa, tan predisposats, tan inclinats a la desqualificació i a la frase solemne, i no sé si envejar-los o apretar a córrer. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La junta del PEN detalla les irregularitats econòmiques de l’ex-presidenta Carme Arenas

Vilaweb Lletres - Dc, 12/06/2019 - 16:26

Després de l’assemblea extraordinària del PEN d’ahir, en què la majoria de socis va donar suport a la junta per emprendre accions legals contra l’anterior presidenta, Carme Arenas, per irregularitats econòmiques, aquest matí, l’actual presidenta del PEN, Àngels Gregori, el vice-president, Jaume Subirana, i la secretària general, Gemma Rodríguez, han comparegut davant la premsa per explicar i detallar els esdeveniments i accions d’aquest últim any. Per primera vegada, la junta del PEN ha fet públiques les irregularitats econòmiques (abans havia hagut de donar explicacions als socis) detectades en els vuit anys que Carme Arenas fou la presidenta de l’entitat (2010-2018) i els anys anteriors, en què en fou la secretària (2002-2010). En aquest període i fins on se sap avui, els diners cobrats per Carme Arenas del PEN ascendeixen als 657.374 euros, dels quals la junta actual li reclama 373.000.

Àngels Gregori ha explicat que va ser nomenada presidenta de l’entitat el 14 de juny del 2018 i que, poques setmanes després, un error de comptabilitat (amb una subvenció europea) va fer refer els balanços i van aparèixer 40.000 euros sense justificar de l’anterior presidència. Gregori, Subirana i Rodríguez van encarregar un informe jurídic i econòmic per a valorar la situació. A fi de mantenir la discreció sobre l’afer, no van explicar l’encàrrec a la junta.

Primer, es van analitzar els exercicis fiscalment no prescrits, del 2015 al 2018. Es van detectar diversos pagaments: 45.300 euros (2015), 48.700 euros (2016), 41.300 euros (2017), 4.500 (2018). Eren pagaments que figuraven en la comptabilitat del PEN i es justificaven amb xecs al portador, que es cobraven amb una sola signatura, la de Carme Arenas, en quantitats per sota els 1.000 euros. Eren retribucions autoassignades que la junta no coneixia ni havia aprovat.

L’estudi dels comptes de l’entitat destapa que, mesos abans que Carme Arenas assumís la presidència del PEN, quan encara n’era secretària, va demanar al banc que pogués treure diners amb una sola signatura, tot i que els estatuts de l’entitat no ho permetien. D’aquests xecs, no se’n practicaven les retencions fiscals pertinents. I no s’ha trobat registrat cap acord de la junta que empari aquestes quantitats.

Gregori ha detallat les reunions que es van fer amb Carme Arenas i ha dit que havia tingut una paciència infinita i una discreció absoluta. I que havia hipotecat un any de la seva vida amb un afer que no esperava trobar-se ni el volia. Ha explicat que totes les trucades i els correus electrònics estaven transcrits. Que el mes de setembre, ella, el vice-president i la secretària general es van reunir amb Carme Arenas per mirar d’aclarir les irregularitats.

El 29 de novembre, Àngels Gregori va reunir la junta i els va donar a conèixer l’informe jurídic. El 3 de desembre, Gregori i Arenas es van reunir soles, a petició d’Arenas, la qual va accedir a parlar amb els advocats del PEN per aclarir l’informe econòmic i jurídic, segons que ha explicat Gregori. El 14 de desembre, es va fer la reunió amb els advocats, i el 17 de desembre, es va fer una altra reunió, en què Carme Arenas anava acompanyada de dos socis de la seva confiança.

Mentrestant, també es van revisar i comprovar les quantitats que Carme Arenas havia percebut del 2015 cap enrere. Es va descobrir que els llibres majors de l’entitat del 2001 al 2006 no hi eren. I en els anys següents, es van comptabilitzar retirades d’efectiu i factures per prestació de servei: 75.000 euros (2007), 70.000 euros (2008), 118.000 euros (2009), 73.500 euros (2010), 69.000 euros (2011), 46.400 euros (2021), 37.800 euros (2013), 34.000 euros (2014), 41.400 euros (2015).

Aquestes xifres provenien de dues fonts bàsiques. D’una banda, la retirada d’efectiu, de periodicitat mensual, amb xecs al portador. El concepte: direcció i coordinació del PEN. No se’n practicaven retencions fiscals. I d’una altra banda, Carme Arenas presentava factures per prestacions de serveis (projectes, programes, etc.). Es cobraven per transferència bancària i a aquests sí que s’aplicava retenció fiscal.

Tal com estipulen els estatuts de l’entitat, tot i que el càrrec de presidenta no és remunerat, el PEN paga viatges, desplaçaments, dietes i telèfon. Aquests diners no estan comptabilitzats en les despeses irregulars de Carme Arenas. Però també els cobrava.

L’única xifra que s’ha trobat especificada i aprovada per la junta del PEN data del 15 de desembre del 2001, en què s’aprova retribuir Carme Arenas amb 100.000 pessetes (600 euros) per la tasca de secretària general. No ha aparegut cap altre acord ni contracte aprovat per la junta que justifiqui les quantitats que Carme Arenas s’atribuïa, ha explicat Àngels Gregori.

Comissió de serveis o excedència

Hi ha una altra qüestió de la qual encara no s’ha tret l’entrellat: si Arenas es trobava en comissió de serveis (del Departament d’Ensenyament al PEN), entre el setembre del 2006 i el setembre del 2012, o bé era una excedència. De fet, les comissions de serveis es fan d’un departament de la Generalitat a un altre, però no s’acaba d’entendre que es faci una comissió de serveis del Departament d’Ensenyament, on ella treballava, a una entitat privada com és el PEN. Amb tot, hi ha dues cartes, una del 2006, signada per Dolors Oller, que era presidenta, i una del 2010, signada per Raffaella Salierno, que era secretària general. Són cartes al Departament d’Ensenyament en què es demana que es prolongui la comissió de serveis de Carme Arenas. Però no consta enlloc que la junta aprovés aquesta comissió de serveis i tampoc es troba el primer contracte on s’estipulen les condicions. Per aclarir-ho s’ha sol·licitat informació al Departament d’Ensenyament, que encara no l’ha facilitada.

Sumades totes les quantitats que Arenas va cobrar, descomptant els 600 euros mensuals que la junta havia aprovat per retribuir-la, la xifra ascendeix a 657.374 euros. Restada la comissió de serveis (si s’acaba donant per bona), que ascendeix a 247.200 euros, la xifra que la junta actual reclama a Carme Arenas és la ja dita de 373.000 euros.

Jaume Subirana ha dit que Carme Arenas havia treballat professionalment setze anys per a l’entitat. Però tot i això, les quantitats anuals que ha percebut són molt altes. I són cobraments autoatribuïts, sense que la junta n’hagi tingut coneixement ni els hagi aprovat. I mentre ella considera que formen part d’una retribució justa, la junta considera que una part d’aquests diners no està consignada i que això és irregular.

Són molts anys de mala praxi en aquest sentit. I una pregunta que també sura en l’ambient és per què ningú no se’n va adonar abans. En aquest sentit, Àngels Gregori creu que hi ha hagut un excés de confiança. I voldria que aquesta situació comportés, a partir d’ara, una gestió diferent i del tot transparent.

Ara els advocats treballen per completar l’informe tècnic (econòmic i jurídic). El procés és lent perquè els recursos que el PEN pot destinar-hi són escassos. I és per una raó de recursos limitats, que es fa un estudi i no pas una auditoria.

Ahir, els socis van avalar la junta per demandar Carme Arenas pels perjudicis ocasionats a l’entitat. En una nota de premsa, la junta diu que aquesta autorització dels socis ‘faculta la junta a trobar una solució pactada entre les parts en qualsevol moment.’ A partir d’ara, doncs, la intenció de la junta és mirar de començar a negociar amb Carme Arenas en diferents termes. Per exemple, que es faci càrrec dels impostos no pagats si es reclamen, però també podria ser part de l’acord que admetés que es va equivocar. Aquesta hipòtesi sembla llunyana, encara.

The post La junta del PEN detalla les irregularitats econòmiques de l’ex-presidenta Carme Arenas appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Carme López i Àngel Martí ens visiten a Tens un racó dalt del món



Carme López i Àngel Martí ens visiten a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre. En una agradable conversa a tres parles dels seus llibres: Versant en femení, de la Carme López, (o de Sentiments trencats com és coneguda a les xarxes), un poemari dividit en tres parts (sensacions, reflexions i sensualitat); i d'Àngel Martí comentarem el seu poema Llunes de vellut i marbre, i el recull de contes De part certa, a més del molt recent Lo parlar calero.
Però hi ha molt bona relació entre els dos autors, i s'intercanvien lectures, i parlem de tot allò que ens mou a escriure.
Abans parlem amb Robert García Pano, que acaba de publicar el seu primer llibre Papa, no vull que et tanquin a la presó, on posa en comú la fotografia i la poesia.
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 12 i 19 de juny a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Els socis del PEN faculten la junta perquè prengui mesures contra Carme Arenas

Vilaweb Lletres - Dc, 12/06/2019 - 00:30

Ahir a la tarda, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va acollir una assemblea extraordinària del PEN Català. Els socis havien de debatre i decidir sobre un únic punt de l’ordre del dia: “Proposta i aprovació, si s’escau, de l’exercici en nom de l’Associació, de l’acció de responsabilitat prevista en l’Article 322-17 del Codi Civil de Catalunya contra la Sra. Carme Arenas Noguera pel rescabalament dels danys econòmics causats a l’associació PEN Català, durant l’exercici per part seva dels càrrecs de Presidenta i Secretària General de la Junta Directiva de l’entitat.” La junta li reclama la quantitat de 280.000 euros, xifra que sorgeix de comptes sense justificar d’aquests últims deu anys, després d’haver fet una auditoria externa. El nucli del conflicte prové del fet que Arenas va retirar petites quantitats de diners, de manera continuada, d’un compte fent servir només la seva signatura, tot i que és fixat que les associacions en necessiten dues. 

A l’assemblea van assistir cent socis i hi havia cent un vots delegats. El resultat va comptabilitzar 198 vots: 169 vots a favor de la junta, 24 en contra i cinc vots en blanc. De manera que per àmplia majoria es va recolzar i facultar la junta per prendre mesures contra Carme Arenas, per les irregularitats econòmiques que no pot justificar.

L’assemblea es preveia llarga i ho va ser: més de tres hores. El temps atmosfèric, plujós i encapotat, anava en sintonia amb la situació. Tensió i nerviosisme. Segons han explicat a VilaWeb diferents socis assistents a l’assemblea, a les sis de la tarda la sala era gairebé buida, una trentena de socis a tot estirar. Després, es va anar animant fins a arribar al centenar.

La taula que presidia la sala era formada d’esquerra a dreta pel vicepresident de les Illes Balears, Miquel Àngel Llauger; el vicepresident, Jaume Subirana; la secretària, Gemma Rodríguez; la presidenta, Àngels Gregori i els dos advocats de la junta. Primer va intervenir Àngels Gregori explicant tots els esdeveniments succeïts des que ella va assumir la presidència de l’entitat, el juny de l’any passat, fins ara. Després van intervenir els advocats, primer un i després l’altre, oferint una visió pràctica dels fets i no jurídica, i sense entrar en detalls de factures concretes. Van pivotar sobre el fet irregular que Carme Arenas tenia una sola signatura per treure diners d’un compte del banc. Legalment això no els és permès a les associacions, que per una qüestió de seguretat, sempre requereixen dues signatures per treure diners dels comptes bancaris.

Després va intervenir Carme Arenas, que va apel·lar a la tasca que havia fet durant tants anys al PEN, els projectes realitzats i les fites aconseguides, i va dir sentir-se atacada i desprotegida. Però no va entrar a justificar les irregularitats econòmiques de les quals se l’acusa. Tot seguit, va intervenir el seu advocat. El seu principal argument fou que no havia pogut veure en cap moment l’auditoria ni cap paper, fet que els membres de la junta han negat. La presidenta, Àngels Gregori, no va entrar a discutir amb l’advocat d’Arenas, només va assegurar que totes les reunions fetes amb Carme Arenas, el seu advocat i altres socis, s’havien enregistrat i que, per tant, hi havia una prova oral que refutava l’acusació de l’advocat d’Arenas.

En el torn de paraules dels socis, van intervenir socis a favor i en contra de Carme Arenas. L’expresidenta va rebre el suport apassionat i la defensa de Dolors Ollé, que havia estat presidenta del PEN quan ella n’era secretària. També l’escriptora Maria Barbal es va posicionar a favor i va llegir un escrit de Josep M. Terricabras, que es trobava a Brussel·les, també a favor d’Arenas. I va parlar el poeta Narcís Comadira defensant Carme Arenas.

Però Dolors Ollé va tenir la mala fortuna de dir que el PEN que ella havia heretat quan va assumir la presidència era inodor, insípid, incolor i invisible. I això va irritar alguns dels socis que formaven part de la junta del PEN anterior a la presidència d’Oller, presents a l’assemblea, que li van recriminar: Mercè Ibarz, Vinyet Panyella, Àlex Broch…

Ara, més enllà dels enfrontaments i el nerviosisme, va ressonar per sobre de totes les intervencions la de l’exeditor i escriptor Carles Jordi Guardiola, que va demanar una mediació per arribar a un acord, abans d’arribar als tribunals. També l’escriptora Bel Olid, donant suport a les accions de la junta, es va manifestar a favor d’arribar a un acord.

Una part dels socis que han donat el sí a la junta creuen amb tot que aquest és un tema complex i difícil, que s’ha traslladat als socis d’una manera precipitada i que haver de decidir en aquestes circumstàncies no és adequat. La mediació hauria de resoldre, per una banda, els deutes fiscals que es deriven d’aquestes irregularitats. I també altres punts obscurs, com el fet de si Carme Arenas es trobava en comissió de servei o d’excedència quan presidia el PEN, situació laboral sobre la qual no existeix cap document que hi posi llum. Hi ha moltes coses enlaire.

Aquest matí la junta del PEN ha convocat una conferència de premsa per valorar l’assemblea i explicar els passos a seguir a partir d’ara. 

The post Els socis del PEN faculten la junta perquè prengui mesures contra Carme Arenas appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura (I) – La postguerra a sa Pobla (Anys 40 i 50)

Sa Pobla i la literatura (I) – La postguerra a sa Pobla (Anys 40 i 50)


Sentència de mort


Els hiverns eren encara més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú pels carrers. A les cantonades, el vent agitava esquifides bombetes. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens illuminava un esmorteït llum d'oli. Aleshores jo tenia deu anys. )Potser l'època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, els eterns rosaris que no finien mai? Reialme d'ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d'infant. La padrina em tenia damunt i m'acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s'havien dormit prest.


Però parlàvem del cinema. De les pellícules de la postguerra. Aquella calor a l'hivern. Les castanyes calentes a la paradeta de l'entrada. Els cacauets. )Hi podia haver una sessió de cine sense castanyes o cacauets? Era completament impossible!

Mestre Tomeu de Can Panxa feia, a casa seva, uns caramels de sucre que ara no trobaríeu ni a la millor pastisseria de Ciutat. Món de productes ben fets malgrat la misèria i la mancança de matèries primeres.

Quan anava al cinema amb el pare i la mare ens donaven uns programes de mà que han esdevengut joies de colleccionista. Abans, en aquell temps, no eren gaire apreciats i sovint ens servien per a fer avions de paper. Si anàvem sols al galliner -els diumenges a l'horabaixa-, els llençàvem al pati de butaques. Ens delia el rebombori que s'armava. Més d'una vegada l'acomodador, desesperat, compareixia amb la llanterna intentant trobar el culpable o culpables.

Feina inútil.

Qualsevol que ens veiés hauria dit que érem santets sortits del cel.

Els actors italians, espanyols o nord-americans, per unes hores ens feien oblidar les targes de racionament, els obligats cursets de cristiandat, les xerrades a l'església amb el missioner de torn. Quasi no ens bastava per al pa, però sempre havíem de tenir una pesseta disponible per a les missions. Sabíem molt bé -els pares no contaren tantes vegades!- el que significà no haver anat a missa o no llevar-se el capell quan passava la processó. Els hiverns eren encara més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú pels carrers. A les cantonades, el vent agitava esquifides bombetes. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens illuminava un esmorteït llum d'oli. Aleshores jo tenia deu anys. )Potser l'època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, els eterns rosaris que no finien mai? Reialme d'ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d'infant. La padrina em tenia damunt i m'acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s'havien dormit prest. )Qui em defensaria si em perseguien fins a ca meva i no trobava els pares? L'esclafit dels llamps, el ruixat que colpejava intermitent les teulades, em desenvolupava encara més la imaginació obrint averanys, camins i fondals misteriosos al meu davant. El coret em bategava a cent per hora. Feia el possible perquè la padrina no se n'adonàs. Tic-tac-tic-tac, confonent-se amb els llamps, amb el regular i matemàtic soroll del cucut de paret donant les hores. Aleshores el pare, que havia estat uns anys a l'infern (en aquell temps jo confonia els camps de treball forçat amb l'infern predicat pel capellà dalt de la trona). Almenys els sofriments que sentia explicar al meu progenitor mig adormit em semblaven ben idèntics als que el capellà atribuïa al món subterrani, en flames, curull de calderes bullents on sofrien, per a tota l'eternitat, els allots que robaven ametles, pomes o canyes de sucre en horts d'altri. Amb una vella cafetera rovellada, els majors havien fet, després de sopar, un aigualit cafè que no donaven als petits. El cafè amb llet era cosa dels matins, per a prendre amb sopes i una mica de sucre abans d'anar a escola. Anava fins a ca la lletera. Bramular de les vaques molt abans de sortir el sol. Espès líquid blanc, fumejant, dins del ribell. S'havia de bullir però jo no podia resistir la temptació i en bevia un munt de glops abans d'arribar a ca meva. A les nits, el racó del foc, la foganya, el cafè aigualit, eren el reialme dels grans. Ens permetien la compareixença, a la germana petita -tenia quatre anys- i a mi mateix, si a l'endemà no hi havia escola. Malgrat que sovint bastava que m'agafàs als braços de la mare per a aconseguir el que volia: estar damunt la falda de la mare o la padrina fins que m'arribàs la son. Sé que entre les ombres del llum d'oli, enmig del soroll dels llamps, en plena tempestat, al cap d'una estona d'haver-se encetat la conversa damunt la guerra, compareixia, foradat de bales, rajant sang per la boca i les orelles, amb el cap destrossat, entre renou de portes i lladrucs de cans cada vegada més amenaçadors, en Toni de Can Eixut, corrent nu, ferit, demanant pel seu pare i la seva mare, dient: "No vull morir tan jove, no vull morir tan jove. Tengueu pietat!". Era ell al costat d'un munt d'amics i companys del poble que queien al seu costat enmig d'una feresta cridòria, els esclafits de les bales penetrant dins dels cossos, rebotint damunt la pedra viva de la paret del cementiri. Els falangistes gats, fent visques a Franco i José Antonio. I en Biel Figuera fugint entre els desgraciats que havien d'esser exterminats, corrent, amb els calçons que li queien, duent al darrere un grapat de feixistes que el perseguien disparant contra les ombres, sense poder avenir-se encara en constatar que la víctima els fugia de les mans. En Biel Figuera, més d'una dècada amagat per les muntanyes de Lluc, menjant el que podia: patates crues robades d'alguna casa de pagès, faves, garrofes, caçant algun conill, una perdiu... Tres dècades mirant enrere, vivint entre les roques, amagat damunt els arbres, quan una vegada una patrulla de guàrdies civils anava rere seu i quasi l'aglapí. I en Miquel de Can Corró, que va dir un dia de l'any trenta cinc que "no aniria mai a l'església perquè els capellans només afavoreixen els rics" i el condemnaren a mort en rebellió. I entre les ombres, enfilant-se amb el fum que sortia per la xemeneia, na Joana de Can Roqueta que just feia deu mesos que era casada i tenia un nin de quatre setmanes quan el denou de juliol trucaren a la porta i ja mai més no va tornar a veure en Rafel Cladera, jornaler afiliat a la UGT, republicà que portà la bandera victoriosa del catorze d'abril pel carrer Major el dia de la vaga de jornalers. Va dir a la plaça que "ningú no podia llevar-li mai el gust que passà atemorint cacics i beats quan passà davant el bar dels senyorets aquell dia". "Amb aquestes paraules signà la seva sentència de mort", deia el padrí, baixet, mirant a veure si encara plovia. Mumare, amb les tenalles, removia el caliu.

Categories: literatura

L’any que vaig assassinar Rita Barberà, de Sebastià Bennassar



L’any que vaig assassinar Rita Barberà, de Sebastià BennassarAdia EdicionsSinopsiTots sabem que Rita Barberà va ser assassinada. Igual que el líder de Nirvana, Kurt Cobain, i tants d’altres misteriosos accidents i morts sobtades. Ara el seu assassí ens explica en primera persona com du a terme l’encàrrec immediatament posterior a la liquidació de la política valenciana: ni més ni manco que carregar-se uns quants escriptors i editors per intentar salvar la indústria editorial de la desfeta. Aconseguirà el seu objectiu, explicar-nos l’ofici i desfer-se de les ingerències professionals? Sebastià Bennasar torna a mesclar, sang, fetge i literatura en un thriller literaripolític on tot és el que sembla.

Categories: literatura

Xavier Mas Craviotto: ‘Els joves llegeixen, i llegeixen molt bé’

Vilaweb Lletres - Dll, 10/06/2019 - 21:50

A vint-i-tres anys, Xavier Mas Craviotto ha començat a sonar amb força en el món literari català (amb tanta tirada a cercar autors revelació). Ha estat el guanyador més jove del premi Documenta amb La mort lenta i també s’ha endut el premi Art Jove en memòria de Salvador Iborra, a més d’una quinzena llarga de premis d’àmbit municipal. Mirem de descobrir en aquesta entrevista el nou nom de moda.

 Qui és en Xavier Mas Craviotto? Per què heu passat de ser un desconegut a guanyar el Documenta i el Salvador Iborra en tan poc temps? D’on sorgiu?
—Si m’ho demaneu a mi, segurament us diria que encara no sé qui sóc. Suposo que la vida és un procés d’autoconeixement que no culmina mai. I escriure, per mi, entre moltes altres coses, és una de tantes maneres d’intentar conèixer-se un mateix, o d’intentar intuir-se un mateix. Ja fa temps que escric, però fins fa poc no m’havia passat gaire pel cap la possibilitat de ser llegit. Escrivia perquè ho necessitava. Ara, amb el Documenta i el Salvador Iborra, hi ha hagut un salt important, perquè tothom pot accedir a allò que he escrit, i això sempre fa una mena de vertigen i molt de respecte, però també em fa molt feliç i m’obre nous camins que em porten a llocs nous.

Sou estudiant de filologia catalana: content amb la carrera, decebut, cap de les dues coses? Què en milloraríeu?
—Els anys de carrera han estat absolutament fascinants a tots els nivells. Vaig entrar a filologia catalana a la UB per raons purament vocacionals i quan deia a la gent què estudiaria arrufaven una mica el nas. Les carreres d’humanitats sempre han estat molt infravalorades, i la de filologia catalana encara més. Ara mateix, però, hi ha moltíssima feina per als filòlegs en camps molt diversos. Aquest curs, per exemple, faig classes de C1 de català a estrangers i adults i és una feina molt gratificant. Pel que fa al grau de filologia catalana, potser hi potenciaria més l’estudi de la literatura actual –ara només és una optativa– i hi inclouria, per exemple, alguna assignatura més pràctica, com ara de gestió editorial, que al capdavall és una de les possibles sortides del grau.

Com heu viscut el vostre primer Sant Jordi com a autor?
—Va ser un dia molt estrany, perquè acabava d’arribar de Ghana i el xoc de ritmes va ser brutal. Venia instal·lat en una mena de calma i, de sobte, em vaig trobar enmig d’una allau de gent que feia cues i tenia molta pressa. Però va ser un dia molt bonic, perquè el vaig viure, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula, i tot i que va ser un anar amunt i avall tot el dia, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb els lectors i d’escoltar-me’ls.

Sembla que aneu tocant totes les tecles: poesia, narrativa, relat breu… On us sentiu més còmode? O encara sou en un període formatiu on es tracta d’anar provant-ho tot?
—No m’agrada gaire compartimentar els gèneres o posar-hi fronteres, i menys avui dia, que s’escriuen coses que transcendeixen qualsevol classificació. Al final, crec que cadascuna de les idees que et bullen a dins et demana de prendre una forma o una altra, i tu, com a autor, l’únic que fas és obeir. De vegades m’he trobat escrivint un poema en vers i adonar-me que no, que allò em demana d’anar en prosa. O escrivint un relat curt i he vist que s’anava engruixint i engruixint i nodrint-se de vés a saber què i ha acabat essent una novel·la breu. És com si rere cada text, rere cada idea, hi hagués una mena de veu que et demanés que la vehiculessis d’una manera o d’una altra, que li donessis una forma o una altra, i que si no obeeixes t’adones que grinyola alguna cosa, com si la idea no se sentís còmoda dins aquell cos.

La mort lenta. Fins a quin punt és lenta la mort per als qui queden? I fins a quin punt el títol juga amb Pla i la seva La vida lenta?
—La mort lenta és aquell anar gastant la vida, l’erosió dels dies, buidar-se de sentit de tot allò que ens envolta, la constatació del buit, del tedi, d’un exhauriment. És la mort gradual de tot allò que no és cos, de tot allò que no és matèria. La vida lenta, per mi, és tenir consciència de la pròpia existència, adonar-se del fet de viure més enllà d’automatismes i gestos mecànics. Crec que Pla en sabia molt, de viure així. En parla en un passatge d’El carrer Estret que m’agrada molt. Ell era capaç de veure en la quotidianitat tot de realitats que ens passen desapercebudes perquè estem massa ocupats creient que vivim, tot i que l’única cosa que fem és morir-nos lentament, existir irremissiblement cap a la mort sense parar atenció en allò que ens envolta i en allò que tenim a dintre.

Què ha significat el premi Documenta i ser-ne el guanyador més jove de la història?
—Quan encara no havia paït haver guanyat el Documenta, em vaig assabentar, gràcies a Jordi Nopca, que n’havia estat el guanyador més jove de la història, i va ser una nova sorpresa a pair. La veritat és que guanyar aquest premi m’ha fet molt feliç i m’ha obert moltes portes, però també fa molt de respecte veure la llista de guanyadors anteriors i ser al costat de tants autors que admiro.

Això afegeix pressió a l’hora d’escriure o, per contra, us allibera perquè ara sabeu que ho feu prou bé?
—Ni l’una cosa ni l’altra. No afegeix pressió, perquè jo només escric quan en tinc la necessitat. No sé escriure per escriure ni sé forçar-m’hi. A dins meu hi ha d’haver aquella fractura, aquella esquerda que em deixa entreveure alguna cosa que primer no entenc, però que, a mesura que escric, es va fent clara. Per mi, escriure també és fer visible la realitat innominable, posar paraules a coses que no tenen nom per arribar a suggerir-les i que tot es faci, de sobte, una mica més nítid.

Teniu relació amb més companys d’aquesta nova fornada d’escriptors? Amb qui? Més amb poetes o més amb narradors?
—El Certamen Art Jove Salvador Iborra va ser una experiència magnífica per a crear xarxa, perquè és un premi amb un format molt diferent dels concursos tradicionals. Van seleccionar catorze finalistes i ens van enviar a una casa de colònies d’Olot, on vam rebre diverses formacions i tallers literaris. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-hi escriptors com Sebastià Portell o Laia Malo, i de crear uns vincles molt forts amb la resta de finalistes. Alguns han guanyat fa poc premis importants: Laia Maldonado ha guanyat el premi Ventura Ametller; Carla Fajardo, el premi Martí Dot; Irene Anglada, el Joan Duch…

Sou un caçador de premis literaris? Què us aporten?
—[Riu.] No sé si em definiria com a caçador de premis literaris, però sí que és cert que particularment em van molt bé per esperonar-me a escriure. Els premis t’ajuden a ser llegit, a publicar, a fixar metes… De vegades, si no fos perquè vull enviar alguna obra a un premi, no la donaria mai per enllestida, però els terminis s’acaben i això t’obliga a posar-hi, algun dia, el punt final.

Veig que modereu clubs de lectura juvenils…. Però que no havíem quedat que els joves no llegien? On ho feu això?
—I tant que llegeixen! I llegeixen molt bé. De vegades veuen coses que jo no veig i em fan entendre perspectives noves sobre les coses que no m’havia plantejat mai. Abans moderava els clubs de lectura juvenils de la Biblioteca Josep Mas i Carreras de Navàs i la de la llibreria Pati de Llibres de Sant Cugat. Ara, per falta de temps, només modero mensualment el club Entrelínies de la Biblioteca Sant Valentí de Navarcles. És una activitat molt gratificant i molt enriquidora i sempre en surto pensant que és una sort que hi hagi joves així, amb tanta lucidesa, amb una visió de les coses tan complexa i preparada per a captar tots els matisos…

Us interessa, veig, l’argot juvenil del català col·loquial… Expliqueu-me això una mica…
—A segon de filologia catalana, a l’assignatura de Lingüística Aplicada Catalana, vam haver de crear, com a treball de curs, un recurs públic de llengua que fos útil a la ciutadania. Amb els meus companys Clara Soler i Gerard Viladomat vam crear el Com ho diria, una plataforma digital que recull l’argot juvenil i ofereix alternatives en català estàndard. És un portal bidireccional: tant pots buscar-hi la paraula o expressió argòtica per saber què vol dir, com pots buscar un terme estàndard per trobar la manera com ho diria un jove en un context col·loquial. A més, el web consta d’articles acadèmics, entrevistes a experts, enquestes… Ara anem renovant el portal i ben aviat tornarà a estar disponible.

Els vostres poemes són farcits de citacions i paratextos. Escriure poesia és relacionar-se amb tots?
—La literatura és un exercici constant de reescriptura, perquè és autotròfica, es nodreix de si mateixa. Ja deia Eugeni d’Ors que ‘tot el que no és tradició, és plagi’, i és per això que cal conèixer la tradició, reivindicar-la, i és després que podem estireganyar-la per intentar dir les coses que ja s’han dit sempre d’una manera aparentment nova. Renills de cavall negre és, com la resta d’obres, deutora i producte de la tradició, perquè no hi ha res que neixi ex nihilo, però també d’autors actuals que llegeixo i admiro. I he volgut, per justícia, citar les influències conscients, però segur que, com sempre passa, n’hi ha hagut tantes altres d’inconscients que hi han sedimentat sense que jo me n’hagi adonat.

Jo era al jurat del premi Salvador Iborra i vaig destacar que hi ha concomitàncies en la manera d’escriure…
—Vaig descobrir Salvador Iborra relativament tard. I quan ho vaig fer, no vaig poder parar de pensar en tot el que hauria pogut fer si no hagués tingut aquest final tan malaurat. Durant les colònies d’Olot vam llegir-lo en veu alta amb la resta de finalistes. I va ser molt bonic. Va ser una manera de dir-li que hi és, que va marxar jove però va deixar llavor. I toca fer-la germinar.

Què creieu que aporta aquest llibre de poemes?
—És un poemari que parteix de la idea que absolutament tot és poetitzable. Renills de cavall negre poetitza el procés sociològic i antropològic a partir del qual l’humà neix animal amb tot un seguit d’instints de libido i destrudo que la societat li ensenya a reprimir en pro d’una moral arbitrària que fa viable la vida col·lectiva. S’hi ressegueix, doncs, un procés de desanimalització: naixem animals i morim essent alguna cosa molt allunyada de la natura en què no ens reconeixem. A partir d’aquest tronc principal, hi ha més fils i temes: la culpa, la religió, els constructes humans, la instintivitat, la cerca d’un nou ordre, el decalatge entre el que som i el que hem de ser, la incapacitat d’accedir a l’autoconeixement…

Cap on va la vostra trajectòria?
—Em guio molt per les necessitats de cada moment vital i és per això que se’m fa difícil de preveure. Ara, per exemple, he acabat un poemari molt diferent de Renills de cavall negre i tinc alguna idea molt embrionària de novel·la, però potser acaba en no res. Si alguna cosa vaig aprendre a Ghana és que mentre penses en els passos que faràs, no penses en el que fas ara. I jo vull pensar en aquest d’ara.

The post Xavier Mas Craviotto: ‘Els joves llegeixen, i llegeixen molt bé’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (V) – Senyors i jornalers

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (V) – Senyors i jornalers


La fam


Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana. (Miquel López Crespí)


Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que t´ocupa el cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Personatges de la batalla de l'Ebre 8/16 Jaume

L'any 2018, en motiu del 70 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que aniré publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre..














JAUMELa cruïlla és transcendental, però tant? Molts camins la travessen, de pas a Vilalba dels Arcs, a Gandesa a La Fararella, a Corbera. I molts camins hi han acabat. Massa vides com a preu per a assolir un cim tan humil, la cota 481. És el mig del món potser? El pes que decanta la balança entre els punts cardinals? Tornar a la terra antiga era el seu desig, lluitar per les velles tradicions. La sang no té color, o no n’hauria de tindre.
Categories: literatura

Sa Pobla i la Guerra Civil

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Categories: literatura

QUE SEMPRE FOS DIUMENGE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 09/06/2019 - 11:35
Foto: Fred Stein (via Jelena Makarov) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Germà gran, de Mahir Guven



Germà gran, de Mahir GuvenPREMI GONCOURT A LA MILLOR PRIMERA NOVEL·LA
Bromera Edicions, 2019
SinopsiEl germà gran és conductor de VTC. Tancat onze hores al dia a la seva “cabina”, connectat permanentment a la ràdio, reflexiona sobre la seva vida i sobre el món que s’estén a l’altre costat del parabrisa. El germà petit ha viatjat a Síria mogut per l’idealisme. Enrolat com a infermer en una organització humanitària musulmana, fa mesos que no dona senyals de vida. Aquest silenci angoixa el pare i el germà, que continuen fent-se una pregunta sense resposta: per què ha marxat? Una nit, sona el timbre de la porta. El germà petit ha tornat.En la seva primera novel·la, Guven alterna un humor imaginatiu i una gravetat imposada per la qüestió del terrorisme. Explora el món dels conductors aixafats per la soledat que lluiten per sobreviure, però també descriu el món dels que han marxat a fer la jihad a Síria: la reglamentació, la lluita, la impossibilitat de tornar a França... Emergeix així la contundent història d’una família francosiriana en què el pare i els dos fills tracten d’encaixar en una societat que no els ofereix gaires oportunitats.


Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXIII)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXIII)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos! (Miquel López Crespí)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?


Categories: literatura

Sempre ens restarà Formentera

Vilaweb Lletres - Ds, 08/06/2019 - 21:50

Arriba un nou llibre de Xavier Moret, protagonitzat per Max Riera, Formentera blues (Empúries), després de vuit anys sense posar en circulació el detectiu. Al llarg de la seva carrera, Moret ha combinat el periodisme amb la ficció i la literatura de viatges. Aquest detectiu particular, considerat l’últim hippy, ha protagonitzat diferents històries de novel·la negra: Qui paga mana, Zanzíbar pot esperar, L’home que adorava la Janis Joplin i Tramuntana. Ara hi torna, amb una nova aventura situada a Formentera, epicentre del moviment hippy als Països Catalans.

L’argument: A Max Riera, conegut pels seus vells amics de la plaça Reial com el ‘detectiu alternatiu’, li encomanen que faci una investigació a Formentera. Un nou ric s’hi arregla una casa i els paletes han trobat els ossos d’una dona enterrats al pati. Amb el Roc, un periodista que acaba de perdre la feina, el Max torna a l’illa on de jove va viure, es va divertir i va somniar un món diferent. Després d’haver entrevistat personatges de tota mena (un pagès eivissenc, un pintor esnob, un alemany que feia circular drogues…) en Max aconseguirà reconstruir la història de la jove hippy que quaranta anys enrere va tenir una mala fi a la Formentera dels primers setanta. Res no és perfecte, ni a l’illa on Pau Riba, Jimi Hendrix i Max Riera van ser joves.

L’escriptor Xavier Moret. Foto: © Manel Vaqué

Llegiu-ne un fragment.

L’editor d’Empúries, Josep Lluch, explica del llibre i l’autor:

«El detectiu Max Riera va veure la llum fa vint-i-dos anys amb Qui paga mana, una novel·la que el periodista i viatger Xavier Moret va escriure als Estats Units, mentre prenia distància de la ressaca olímpica que havia arrasat Barcelona. El ‘detectiu alternatiu’ va connectar amb una ciutadania saturada de triomfalismes, i també va fer fortuna en castellà, amb el títol d’El último hippy. L’esperit de Nazario i el ‘toc underground’ demanava a crits una nova oportunitat després de la plaga de Cobis. Xavier Moret i el seu Max Riera els la van donar.

Han passat els anys i en Max ja viu mig retirat de tot, prop d’una plaça Reial on els turistes han substituït els coloms. Quan el senyor Marsans cita el detectiu al seu despatx del Passeig de Gràcia i li explica, entresuat i nerviós, el cas dels ossos humans que han aparegut enterrats al pati de la casa que té a Formentera, en Max no s’ho pensa dues vegades: hi anirà, retrobarà –o no– els vells amics, mirarà què queda d’aquella Formentera que li va obrir els braços i, sobretot, investigarà el cas que preocupa el senyor Marsans. Al capdavall, ell també té alguna cosa enterrada a Formentera.»

The post Sempre ens restarà Formentera appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Qui tem la mort’, de Nnedi Okorafor

Vilaweb Lletres - Ds, 08/06/2019 - 21:50

Aquesta setmana entrant, arriba a les llibreries Qui tem la mort, la novel·la de fantasia de Nnedi Okorafor, escriptora nord-americana d’origen nigerià, en una traducció de Blanca Busquets. És la primera obra que es tradueix al català d’aquesta autora, que sembla que li bufen vents favorables: la novel·la ha guanyat el premi mundial de Fantasia i serà coproduïda per George R.R. Martin en format de sèrie per a HBO.

L’argument: en un futur llunyà, a l’Àfrica de després de l’holocaust nuclear, es comet el genocidi d’un poble. Els agressors, els nuru, han decidit de seguir el Gran Llibre i exterminar els okeke. En un d’aquests atacs, la Najeeri ha estat violada brutalment, però aconsegueix de sobreviure. Vagant pel desert i amb el desig de morir, ella sola pareix una nena amb cabells i pell del color de la sorra i, instintivament, sap que la seva filla és diferent. L’anomena Onyesonwu, que significa ‘Qui tem la mort?’ en una antiga llengua africana.

Llegiu-ne un fragment.

L’editora de Raig Verd, Laura Huerga, ens explica:

«Hi ha viatges que no es poden fer sol.

Si Le Guin ens comminava en el seu llibre Els desposseïts que “el veritable viatge és el de tornada”, a La mà esquerra de la foscor ja ens deixa entreveure que alguns viatges no es poden fer sol.

Qui tem la mort és el significat del nom de la protagonista del llibre amb el mateix títol: Onyesonwu. La seva mare li donarà aquest nom en parir-la enmig del desert i amb el desig profund que ella sigui alguna cosa més que la brutal violació que la va concebre.

Onyesonwu es fa gran i la màgia creix dintre d’ella, és forta i és valenta. Però Onyesonwu pertany als ewu, repudiats per ser la imatge de la violència que s’executa a les guerres de l’Oest. Per això no podrà ser ensenyada en les arts màgiques ni ampliar els seus poders mentre algú l’assetja per matar-la.

Obstinada, rancuniosa, impulsiva i orgullosa, haurà de transformar tota l’energia del seu odi en la llavor del canvi que el seu poble necessita. Onyesonwu haurà de convertir un afer personal en una lluita col·lectiva, mentre fa un viatge pel desert. Però no el farà sola. Potser perquè és un d’aquells viatges (d’aprenentatge, de cooperació, de revisió) que cal compartir.

Nnedi Okorafor és una talentosa escriptora nigeriana-americana que ha guanyat, amb Qui tem la mort, moltíssims premis i reconeixements. Sens dubte, el treball a Marvel i la pròxima emissió del llibre en format de sèrie per a HBO i coproduïda per George R.R. Martin la posen en el punt de mira dels talents que marcaran el camí de l’afrojujuisme. Amb Qui tem la mort iniciem la publicació de la seva obra en català desitjant que trobi molts i molts lectors.»

The post Avançament editorial: ‘Qui tem la mort’, de Nnedi Okorafor appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura