literatura

PLA DEL DIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 23/04/2018 - 10:16
Escriure, corregir, traduir una estona, potser llegir, sortir a passejar entre parades de llibres i una gentada que somriu, dinar amb amics, tornar a corregir, potser escriure, celebrar. Sant Jordi. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

300 llibres per al Sant Jordi 2018

Vilaweb Lletres - Dll, 23/04/2018 - 09:00

Aquest Sant Jordi és marcat per la puixança d’autores emergents i d’autores que es consoliden en el panorama literari català. Així mateix, es destaca l’interès que recuperen els llibres d’assaig i divulgació sobre feminisme. L’extraordinària mobilització del 8 de març no va ser casualitat. Alhora, la diada és marcada per la situació política excepcional que viu el país, i que se centra especialment en l’aparició d’un nombre de llibres considerable dedicats al referèndum del primer d’octubre, un punt d’inflexió en les lluites polítiques i socials de Catalunya, i de títols de temàtica que hi tenen relació, inevitablement.

També es destaquen els títols d’autors dels quals enguany es commemora algun aniversari important, amb Pedrolo al capdavant,  i l’interès pels llibres de novel·la negra i de misteri, alhora que també per les obres de no-ficció vinculades a biografies i memòries, i obres de pensament.

Us oferim més de tres-cents títols en català, la majoria novetats aparegudes de principi d’any ençà, de més de vuitanta editorials. Perquè cada lector té el seu llibre per Sant Jordi.

ESCRIPTORES DEMPEUS. EMERGENTS I QUE ES CONSOLIDEN
Llucia Ramis, Les possessions (Llibres Anagrama) Premi Llibres Anagrama
Najat El Hachmi, Mare de llet i mel (Edicions 62)
Maria Guasch, Els fills de la Llacuna Park (L’Altra Editorial)
Irene Solà, Els dics (L’Altra Editorial) Premi Documenta 2017
Clara Queraltó. El que pensen els altres (Proa) Premi Mercè Rodoreda
Eva Baltasar, Permagel (Club Editor)
Marta F. Soldado, La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial)
Laura Pinyol, El risc més gran (Amsterdam)
Lucia Arenas Pastor, L’enigma de les lletres (Neopàtria)

ESCRIPTORES DEMPEUS. LES ÀVIES
Víctor Català, Tots els contes (Club Editor)
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor)
Aurora Bertrana, Paradisos oceànics (Rata)
Aurora Bertrana, Tres presoners (Club Editor Jove)
Maria Angels Anglada, Les closes (Llibres de l’Avenç)

MÉS ESCRIPTORES DEMPEUS. AVUI
Carme Riera. Venjaré la teva mort (Edicions 62)
Antònia Carré-Pons, Com s’esbrava la mala llet (Club Editor)
Ada Castells, La primavera pendent (Comanegra)
Susanna Rafart, La fugida d’Urània (Comanegra)
Blanca Busquets, La fugitiva (Proa)
Mercè Foradada, Perles cultivades (Edicions Saldonar)
Sílvia Tarragona. Tal com érem (Columna)
Sílvia Colomé, La llegenda del Carreró (Pagès Editors)
Rosa Maria Diranzo, El marge i el camí (Neopàtria)
Maria Lluïsa Amorós, La casa de Rose Warren (Onada Edicions)
Margarida Aritzeta, Quimera (Onada Edicions)
Núria Pradas, L’aroma del temps (Rosa dels Vents)

VEUS I RETRATS DE DONES, ASSAIG FEMINISTA
Marina Garcés, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg)
Míriam Hatibi, Mira’m als ulls (Rosa dels Vents)
Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Raig Verd)
Virginie Despentes, Teoria King Kong. Traducció de Marina Espasa (L’Altra Editorial)
Rebecca Solnit, La mare de totes les preguntes. Traducció de Marina Espasa (Angle Editorial)
Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor. Traducció de Bel Olid (Angle)
Bel Olid, Feminisme de butxaca (Angle Editorial)
Susan Faluda, A la cambra fosca. Traducció de Josep Alemany (Edicions del Periscopi)
Xisca Homar, Aigua d’alta mar (El Gall Editor)
Dolors Marín, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils (Angle Editorial)
Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu (Galaxia Gutenberg)
Més d’una autora, Dins el tinter. Correspondència femenina a Catalunya (1750 – 1900) (Eumo Editorial)
Albert Toldrà, Il·luses, santes, falsàries (Edicions del Bullent)
Antoni Gelonch, 100 dones, 100 inspiracions creatives (Viena)
Carles Bastons i Montserrat Bastons, Dones de les terres gironines que han fet història (Editorial Base)

L’1-O SERÀ SEMPRE NOSTRE
Vicent Partal, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres)
Jordi Borràs, Dies que duraran anys (Ara Llibres)
Xavier Tedó Gratacós i Laia Vicens Estaran, Operació urnes (Columna)
Més d’un autor, Per la llibertat  (Ara Llibres)
Quico Sallés, On eres l’1-O? (Rosa dels vents)
Roger Peláez, El procés explicat als idiotes (Males Herbes)
Ernest Costa i Savoia, Hem votat! (Edicions Sidillà)
Andreu Pujol Mas, Vam fer un referèndum (Edicions Saldonar)
Jaume Sobrequés i Callicó, La gran ignomínia. Exiliats i presos polítics (Editorial Base)
Més d’un autor, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017) (Gregal)
Més d’un autor, Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors)
Quim Curbet, La tardor catalana (Curbet Edicions)
Més d’un autor, 1-O. basat en fets reals (Fonoll)

LA MATEIXA BATALLA, ALTRES FRONTS
Jordi Borràs i Antonio Baños, La cara B. Una altra mirada al procés. Pròleg d’Andreu Barnils (Pagès Editors)
Marta Vilalta i Torres, La centralitat, en joc (Pagès Editors)
Francesc Canosa, Sixena: la croada de la memòria (Editorial Fonoll)
Jaume Grau, Les clavegueres de l’estat (Catedral)
Andreu Marfull Pujadas, Catalanofòbia. Una qüestió d’estat (Llibres de l’Índex)
Rob Riemen, Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme (Arcàdia)
Francesc Vilanova, Franquisme i cultura (Lleonard Muntaner Editor)
Lluc Salellas i Vilar, El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar)
Artur Perucho i Badia, Catalunya sota la dictadura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Josep Clara, Perseguits després de morts. La repressió franquista més aberrant (Dalmau  Editor)
Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar)
Jordi Amat, La confabulació dels irresponsables (Llibres Anagrama)
Jordi Navarro, República i ecologia (CCG edicions)
Xavier Trias. Tot el que no es volia dir (Pòrtic)
Albert Carreras, Andreu Mas-Colell, Ivan Planas. Turbulències i tribulacions (Edicions 62)
Diversos autors, El drac d’Europa. Dramatúrgies sobre la Unió (Edicions 96)
Linda J. Colley, Unió i desunió. Què ha mantingut i què està dividint el Regne Unit? (Editorial Afers)
Albert Palà Moncusí, Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923) (Editorial Afers)
Jordi Bilbeny, Inquisició i decadència (Librooks)

SANT JORDI PER SANT JORDI
Joan-Lluís Lluís, Jo soc aquell va matar Franco (Proa) Premi Sant Jordi
Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi (Amsterdam)
Sílvia Tarragó, L’amor i la lectura. Una faula de Sant Jordi (Comanegra)
Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis. Il·lustracions de Laura Borràs Dalmau (Angle)

PREMIS VARIATS
Raül Garrigasait, Els estranys (Edicions de 1984) Premi Llibreter i Premi Millor Novel·la Catalana de l’Any
Martí Gironell, La força d’un destí (Planeta) Premi Ramon Llull
Antoni Bassas, Bon dia, son les vuit! (Destino) Premi Josep Pla
Vicent Borràs, Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
Joan Jordi Miralles, Aglutinació (Edicions 62) Premi Joanot Martorell
Rafael Vallbona, La casa de la frontera  (Edicions 62) Premi BBVA Sant Joan 2017
Alejandro Palomas, Un amor (Columna) Premi Nadal
Víctor García Tur, Els romanents  (Empúries) Premi Just M. Casero
Antoni Carrasco, Recorda sempre això (Empúries) Premi Marian Vayreda
Llorenç Capdevila, Pacte de silenci (Pagès editors) Premi Ferran Canyameres de novel·la
Francesc Puigpelat, La pista d’una morta (Gregal) Premi Gregal de novel·la

CONTES, RELATS, MICRORELATS
Katherine Mansfield, Tots els contes. Traducció de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera (Proa)
F. Scott Fitzgerald, Moriria per tu i altres contes perduts. Traducció de Marc Rubió (Llibres Anagrama)
Jordi Puntí, Això no és Amèrica (Empúries)
Jordi Masó, La biblioteca fantasma (Males Herbes)
Míriam Cano, Martí Sales, Antònia Vicens, Cremen cels (Labreu)
David Monteagudo, Avui he deixat la fàbrica. Traducció de Jordi Llavina i pròleg de Jaume C. Pons Alorda (Rata)
Koldo Izagirre, Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner Editor)
Xènia Bussé, De més verdes en maduren. Il·lustracions de Toni Benages (Acontravent)
Marta Romagosa, 22 homes i un desig (Rosa dels Vents)
Antoni Munné-Jordà, A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa)
Robert Fàbregas i Ripoll, En un grapat de Lluna (El Cep i la Nansa)
Carles Castell Puig, Set pecats (Edicions del Bullent)
Jordi Raül Verdú, Contalles de iaios i iaies (Edicions del Bullent)
Xavier Martin i Arraubarrena, Calaix de sastre (Neopàtria)
Marçal Arimany, La dinàmica de les pedres (Godall edicions)

MÉS OBRES DE FICCIÓ. NOVEL·LA
Albert Jané, Calidoscopi informal (Edicions de la Ela Geminada)
David Vilaseca, Els homes i els dies. Obra narrativa completa (L’Altra Editorial)
Vicenç Pagès Jordà. Robinson (Empúries)
Pep Coll, Al mateix riu d’Heràclit (Proa)
Julià de Jòdar, Els vulnerables (Comanegra)
Màrius Sampere, Àlien i la terra promesa (Labreu)
Pep Puig, Els metecs (Proa)
Miquel de Palol, Què! (Angle)
Albert Pijuan, Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (Angle)
Josep M. Argemí, Les nimfes sota el sol (AdiA)
Stalker, En aquell cel brillen estels desconeguts (Raig verd)
Manel Subirats, Esplendor (El Gall Editor)
David Miró, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions)
Víctor Alexandre, Els amants de la rambla del Celler (Meteora)
Gaspar Hernández, La dona que no sabia plorar (Columna)
Hèctor Lozano, Quan érem els peripatètics (Columna)
Joan Buades, Crui. Els portadors de la torxa (Més Llibres)
Paco Esteve, Qui no fa la festa (Més Llibres)
Josep Pastells, Ciutat d’aigua (Llibres del Segle)
Miquel López Crespí, Joc d’escacs (Llibres del Segle)
Màrius Blàvia i Ribé, La flama d’or (El cep i la nansa)

NOVEL·LA NEGRA, MISTERI, SUSPENS
Albert Villaró, El sindicat de l’oblit (Columna)
Oriol Molas i Ferran Grau, Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books)
Joan Roca Navarro, Melodia d’una absència (Capital Books)
Camilla Läckberg, La bruixa. Traducció de Marc Delgado i Casanovas (Amsterdam)
Fred Vargas, Quan surt la reclusa. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company (Amsterdam)
Karen Cleveland, Tota la veritat (Columna)
Jo Nesbo, Macbeth (Proa)
Donna Leon, La temptació del perdó (Edicions 62)
A. J. Finn, La dona a la finestra. Traducció d’Immaculada Estany Morros (Rosa dels Vents)
Dan Brown, Origen (Columna)
Jordi Dausà i Mascort, Lèmmings (Llibres del Delicte)
Jordi Tiñeta, Joc d’identitats (Llibres del Delicte)
Xavier Zambrano, Lleugera sang (Llibres del Delicte)
Marta Alòs Lòpez, Ulls maragda (Pagès Editors)
Montse Sanjuan Oriol, Anna Grimm. Memòria mortal (Pagès Editors)
Oriol Canals Vaquer, Diví (Editorial Base)
Frederic Tarazona, Contes de policies i de dones (Neopàtria)
Maria Rosa Nogué i Almirall, No arriba la mort (Gregal)
Jordi Sierra i Fabra, Deu dies de juny (Inspector Mascarell 9) (Rosa dels Vents)
Andreu Martín, L’Harem del Tibidabo (Crims.cat)
Massimo Carlotto, El món no em deu res. Traducció de Pau Vidal (Crims.cat)

RECUPERACIONS
Josep M. Espinàs, Combat de nit (La Campana)
Feliu Formosa, El present vulnerable (Biblioteca del Núvol)
Francesc Trabal, Novel·les (II) (Quaderns Crema)
Prudenci Bertana, L’impenitent (Edicions de la Ela Geminada)
C.A. Jordana, El Rusio i el Pealo (Edicions de 1984)
Agustí Bartra, L’arbre de foc. Edició a cura de D. Sam Abrams (Adesiara)
Guillem d’Efak, La ponentada gran (AdiA)

ANYS I ANYS

PEDROLO
Bel Zaballa, Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Sembra Llibres)
Sebastià Bennasar, Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora)
Manuel de Pedrolo, Infant dels grans (Comanegra)
Manuel de Pedrolo, La terra prohibida (volum 1) (Comanegra)
Manuel de Pedrolo, Hem posat les mans a la crònica (Tigre de Paper)
Manuel de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega (Edicions 62)
Manuel de Pedrolo, Algú que no hi havia de ser (crims.cat)

POMPEU FABRA
Més d’un autor, Tant de gust de conèixer-lo, senyor Fabra! (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Gemma Pauné (guió) i Oriol Garcia (il·lustracions), Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua (Rafael Dalmau Editor)
Mònica Boixader, Pompeu Fabra: el menhir i els arbres (Biblioteca del Núvol)

J. V. FOIX
J. V. Foix, Catalans de 1918 (Tusquets)
J. V. Foix, Sol i de dol. Les irreals omegues. Onze Nadals i un Cap d’Any (Labutxaca)
J. V. Foix, Diari de 1918. Edició de Joan R. VEny-Mesquida (Labutxaca)
J. V. Foix, Ho sap tothom, i és profecia. Nadals, cap d’anys i natalicis (Càtedra Màrius Torres, Fundació Foix, Pagès Editors)

RAIMON PANIKKAR
Raimon Panikkar, Opera Omnia (Fragmenta Editorial)

MARIA AURÈLIA CAPMANY
Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (Meteora)
Maria Aurèlia Capmany, Quim / Quima  (Males Herbes)

CARLES FAGES DE CLIMENT
Carles Fages de Climent, Els meus difunts. Edició a cura de Narcís Garolera (Brau edicions)
Carles Fages de Climent, La capsa de música. Edició a cura de Joan Ferrerós (Brau edicions)

TRADUCCIONS

LITERATURA EUROPEA
Éric Vuillard, L’ordre del dia. Traducció de Jordi Martin Lloret (Edicions 62) Premi Goncourt
Peter Terrin, Montecarlo. Traducció de Maria Rosich (Raig Verd)
Stefan Zweig, Por. Traducció de Joan Fontcuberta (Quaderns Crema)
Marguerite Duras, La vida tranquil·la. Traducció d’Antoni Clapés (Edicions Sidillà)
Michel Bernard, Els boscos de Ravel. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Labreu)
Philippe Djian, Oh… Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle)
Amélie Nothomb, En Riquet del plomall. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Llibres Anagrama)
Miguel Torga, Portugal. Traducció d’Antoni Xumet (El Gall Editor)
Thomas Bernhard, L’imitador de veus. Traducció de Clara Formosa (El Gall Editor)
Édouard Levé, Suïcidi. Traducció de Marta Marfany Simó (Quid Pro Quo Edicions)
Jean Cocteau, La dificultat de ser. Traducció d’Antoni Clapés (Quid Pro Quo Edicions)
August Strindberg, Antologia. Traducció de Feliu Formosa i Carolina Moreno (Comanegra i Institut del Teatre)
Èmilie Frèche, Jo us salvaré a tots. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Pierre Lemaitre, Vestit de núvia. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Suso de Toro, Fora de si. Traducció d’Andratx Badia (Gregal)

LITERATURA EN LLENGUA ANGLESA
Margaret Atwood, El conte de la Serventa. Traducció de Xavier Pàmies (Quaderns Crema)
Maggie O’Farrell, La mà que prenia la meva. Traducció de Núria Parés (L’Altra Editorial)
Ursula K. Le Guin, Els despossseïts. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd)
Marylinne Robinson, Gilead. Traducció d’Emili Olcina (Edicions de 1984)
Geroge Saunders, Lincoln al Bardo. Traducció de Yannick Garcia (Edicions de 1984)
Tennessee Williams, Un tramvia anomenat Desig. Traducció de Joan Sellent (Adesiara)
Aldous Huxley, Els dimonis de Loudun. Traducció de Dolors Udina (Adesiara)
Daryl Gregory, L’extraordinària família Telemacus. Traducció d’Imma Falcó (La Campana)
Alberto Manguel, Stevenson sota les palmeres. Traducció de Dolors Udina (Quid Pro Quo Edicions)
Paul Auster. 4, 3, 2, 1 (Edicions 62)
Winifred Watson, El gran dia de la senyoreta Pettigrew. Traducció de Maria Rossich (Viena)
Katherine Mansfield, Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Rick Bass, Un hivern a Montana. Traducció d’Àlex Gombau (Cossetània)
Carson McCullers, El cor és un caçador solitari. Traducció Alba Dedeu (L’Altra Editorial)
Irvin D. Yalom, El dia que Nietzsche va plorar. Traducció de Griselda García (Edicions de 1984)

LITERATURA RUSSA
Leonid Andréiev, La història dels set penjats. Traducció de Jaume Creus (Adesiara)

LITERATURA AFRICANA
José Eduardo Agualusa, Teoria general de l’oblit. Traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi)
Ngũgĩ wa Thiong’o, A la casa de l’intèrpret. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Ngũgĩ wa Thiong’o, Descolonitzar la ment. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd)
Ngũgĩ wa Thiong’o, Desplaçar el centre. Traducció de Dídac Gurguí (Raig Verd)
Ayobami Adebayo, Queda’t amb mi. Traducció d’Alexandre Gombau (Angle)

LITERATURA TURCA
Burhan Sönmez, Istanbul Istanbul. Traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell
Oran Pamuk, La dona pèl-roja. Traducció d’Amma Turró Armengol (Més Llibres)

LITERATURA COREANA I JAPONESA
Han Kang, Actes humans (Rata)
Junichirô Tanizaki, La clau. Traducció d’Albert Nolla (Viena)
Yasushi Inoue, L’escopeta de caça. Traducció de Jordi Mas López (Quid Pro Quo Edicions)
Kim Ae-ran, Corre, pare, corre! Traducció de Mihwa Jo Jeong i Estefanía Robles Serrano (Godall edicions)

PERIODISME LITERARI
Jordi Puntí, Tot Messi (Empúries)
Julià Guillamon, El barri de la plata (Llibres de l’Avenç)
Julià Guillamon, Travessar la riera (Comanegra)
Adrià Pujol Cruells, Els barcelonins (Llibres de l’Avenç)
Antònia Vicens i Josep M. Llompart, Vocabulari privat (AdiA edicions)
Miquel Martín i Serra, Proses reposades (Diputació de Girona)
Jordi Osúa Quintana, Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport (Editorial Base)
Francesc Latorre, Cop de teatre! Els secrets d’onze anys explicant la Fórmula 1 a TV3 (Fonoll)
Dolors Jimeno, L’Europa que he visitat (Neopàtria)

LA PLANTA PENSAMENTERA
Marina Garcés, Nova il·lustració radical (Anagrama)
Avishai Margalit, De la traïció (Arcàdia)
Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema)
Josep Iborra, Estupor (Editorial Afers)
Wu Ming, L’invisible arreu. Traducció d’Oriol Fuster Cabrera (Godall Edicions)
Oriol Bartomeus, El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial)
Miquel Rayó, La nuesa del silenci (El Gall Editor)
Més d’un autor, Polititzacions del malestar (Raig Verd)
Més d’un autor, El carrer és nostre (Raig Verd)

ENSENYAR I APRENDRE
Més d’un autor, 20 mestres del segle XX al País Valencià (Edicions 96)
L’educació en vers, Antoni Tort Bardolet (ed.) (Eumo Editorial)
Agnès Brossa, Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial)
Més d’un autor, Educant les criatures (Editorial Base)
Timothy D. Walker, Ensenyar com a Finlàndia (Viena Edicions)
Xavier Caparrós, L’art d’educar amb amor (Pagès Editors)
Angela J. Hanscom, Equilibrats i descalços. Traducció d’Anna Turró Armengol (Angle)
Sandrine Andrews, L’art, quina marranada. Traducció de Mercè Ubach (Editorial Mediterrània)

BIOGRAFIES, AUTOBIOGRAFIES,  MEMÒRIES, DIETARIS, HISTÒRIA
Josep Massot, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres (Galaxia Gutenberg)
Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Angle)
Josep Fontana, L’ofici d’historiador (Arcàdia)
Josep-Maria Terricabras, Allò que som (Edicions de 1984)
Carlota Benet. Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna)
Guillem-Jordi Graells, Iago Pericot. La llibertat de crear i viure (Publicacions de l’Institut del Teatre)
Josep Cots, Autoretrat de Jordi Garcés (Llibres Anagrama)
Xavier Rubert de Ventós, Si no corro, caic (Empúries)
Lourdes Martínez Rocaspana, Els dos principals consellers de Mercè Rodoreda: Obiols i Sales (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Josep Miquel Ramis Llaneras, Epistolari Sebastià Juan Arbó – Joan Sales (1966-1982) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970). Edició a cura d’Enric Pujol i Josep Clara (Institut d’Estudis Catalans)
Oriol Pi de Cabanyes, Foc secret de Josep Palau i Fabre (CCG Edicions)
Núria Martí Constans, Demà tindrem sort. La història de Joan Pacheco, un nen a l’exili (CCG Edicions)
Jordi Pàmias, Déu no té pressa. Apunts de dietari (CCG Edicions)
Maria Conca i Josep Guia, A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu (Edicions el Jonc)
Miquel Batllori, Epistolari català dels Borja (Editorial 3i4)
Salah Jamal, Nakba. 48 relats de vida i exili a Palestina (Tigre de Paper)
Pilar Rahola, S.O.S. cristians (Columna)
David Viñas, Serrat, Llach i l’efecte Dylan (Publicacions de la UB)
Imma Pascual, Cantar em fa feliç (Cossetània)
Manuel Barbero, Un silenci a crits (Comanegra)

RARESES, CURIOSITATS, PERLES
Sempé, El senyor Lambert. Traducció de Jordi Martin Lloret (Blackie Books)
Adrià Pujol Cruells i Rubén Martín Giráldez, El fill del corrector. Arre, arre, corrector (Hurtado & Ortega)
Enric Casasses, Monòleg del perdó (Males Herbes)
Jacint Verdaguer, Oir Canigó. Versió i veu Lluís Soler (Verdaguer Edicions)
Enric Iborra, La literatura recordada (Viena Edicions)
Enric Gomà. Control de plagues (Pòrtic)
Més d’un autor, Terra de lletres. Edició de Jordi Llavina (Comanegra)
Maria Nunes, Rutes literàries de Barcelona (Meteora)
Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya (Comanegra)
Montse Aymerich Bassols, La moda a la Catalunya del segle XIV (Llibres de l’ïndex)

CLÀSSICS A L’ATAC!
Eros gai (Antologia Palatina, llibre XII) (Adesiara)
Aristòtil, Poètica. Traducció de Xavier Riu (Bernat Metge)
Aristòtil, Física. Traducció i introduccio de Joan Ferrer Gràcia (Edicions de la ela geminada)
Eurípides, Tragèdies, vol. VI (Les troianes, Ifigenia entre els taures). Traducció d’Adrià Piñol
Filó d’Alexandria, Contra Flac. In Flaccum. Traducció de Lluís Rovira i Masnou (Llibres de l’Índex)

+ POESIA
Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt (Edicions 62) Premi Ausiàs March
J. L. Badal, Cants materials (Cafè Central i Eumo)
Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegodes  (Cafè Central i Eumo)
Philippe Jaccottet i Antoni Clapés, Aires. Traducció d’Antoni Clapés (Cafè central i Eumo)
Else Lasker-Schüler, El meu piano blau. Traducció de Feliu Formosa (Adesiara)
Orides Fontela, Poesia Completa. Traducció de Joan Navarro (Edicions de 1984)
Josep Maria Fulquet, Ample vol de la nit (Proa) Premi Carles Riba
Jordi Guardans, El bosc (Pagès Editors)
Laia Martinez i  Lopez, Venus volta (Lleonard Muntaner Editor)
Mircea Cartarescu, Res. Poemes 1988-1992 (Lleonard Muntaner Editor)
Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa)
Tomàs Arias, La via Àpia (Lleonard Muntaner Editor)
Víctor Gayà, Rèquiem (Lleonard Muntaner Editor)
Silvie Rothkovic, La nit que és dins el dia (Labreu)
Jaume C. Pons Alorda, Era (Labreu)
Miquel de Palol, Alguns paisatges (Labreu)
Sebastià Alzamora, La netedat (Proa)
Narcís Comadira, Manera negra (Edicions 62)
Jordi Llavina, Ermita (Meteora)
Josep M. Sala-Valldaura, Coordenades (AdiA)
Josep Maria Llompart, Mai no et deturis. Homenatges de Llompart (AdiA)
Tonino Guerra, La mel. Traducció de Lucia Pietrelli i Pau Vadell (AdiA)
Berta Piñán, La ferida. Traducció de Jaume Subirana (El Gall Editor)
Carles Morell, Canyes, llumins (Godall edicions)
Ramon Sargatal, Manual per a fer versos. Te deix, lector, Vinyoli com a exemple (Viena Edicions)
Joana Raspall, Solcs. Il·lustracions de Conxi Rosique (Gregal)
Meritxell Cucurella Jorba, Úrsula (El Cep i la Nansa)
Jordi Mas, La destral del vespre, l’aixada de l’alba (Edicions del Buc)
Anna Montero, On els camins s’esborren  (Edicions del Buc)
Aimé Césaire, Quadern d’un retorn al país natal (Edicions del Buc)
Francesc Ten, L’hmi (Llibres del Segle)
Ivette Nadal, Arbres, mars, desconcerts (Llibres del Segle)
Montserrat Garcia Ribas, Les harmonies fràgils (Llibres del Segle)
Carla Fajardo, Forats (Fonoll)
Jaume Suau Castro, Plurat imperfecte (Fonoll)
Quim Español, Elegies (Edicions de 1984)
Ramon Guillem, Terra d’aigua (El petit editor)
Roc Casagran, Direm nosaltres. Pròleg de Feliu Formosa (Amsterdam)
Sílvia Bel Fransi, Deixar anar (Viena Edicions)
Josep Planaspachs, Cant de ciutat (Viena Edicions)
Jaume Mesquida, Resplendor de foc (Viena Edicions)
Imma López Pavia, Text-ures (Viena Edicions)
Neus Purtí Cirera, Tarot (Marc Valls de Roure)

COMPROMÍS SOCIAL
Aruhdhati Roy i John Cusack, Coses que poden i no poden dir-se. Traducció Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jordi Panyella, Per què corren els presos? (Edicions Saldonar)
John Carlos i Dave Zirin, La història de John Carlos (Sembra Llibres)
Carlos Reyes i Rodrigo Elgueta, Els anys d’Allende (Tigre de Paper)
Joni D., La casa de la selva (Tigre de Paper)
Sílvia Federici, El patriarcat del salari. Traducció Anna Llisterri i Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Manuel Molins, Les veus de la frontera (Pruna Llibres)
Laura de Andrés, Diaris del Somorrostro (Editorial Mediterrània)
Més d’un autor, Petjades d’aigua i sal. Instants als camps de refugiats de Grècia (Pagès editors)

SOSTENIBILITAT, CANVI CLIMÀTIC, SALUT, DIVULGACIÓ CIENTÍFICA
Martí Domínguez, Veus de ciència (Onada Edicions)
Ignasi Llorente, La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle)
Daniel Closa i Salvador Macip, 100 preguntes sobre el càncer (Cossetània)
Jordi Mazón i Marcel Costa, 100 qüestions per entendre el canvi climàtic (Cossetània)
Joan Català, 100 qüestions sobre l’univers (Cossetània)
Xevi Verdaguer, Transforma la teva salut (Rosa dels vents)
Frédéric Lenoir, Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen). Traducció d’Anna-Maria Corredor (Edicions Sidillà)
David Estal, Urbanisme contradit, ciutat compartida (Pruna Llibres)
Mark Lynas, Sis graus (Librooks)
Gwynne Dyer, Guerres climàtiques (Librooks)
James Hoggan, Cortina de fum (Librooks)

VI, CUINA I PAISATGE
Montserrat Tura, Repúbica pagesa (Pòrtic)
Lluís Foix, El que la terra m’ha donat (Columna)
Henry David Thoreau, Caminar (Angle)
Anònim, Llibre de totes maneres de potatges de menjar (7Portes i Barcino)
Marc Ribas, Brutal (Cossetània)
Artur Portes Ribes, La cuina de Formentera (El Gall editor)
Juanjo Roda, La cuina de la gent de la mar (Onada edicions)
Ada Parellada, La cuina sostenible (Columna)
Marta Castells, Dolços vegans (Viena)
Eduard Puig i Vayreda, El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi (Brau Edicions)
Més d’un autor, Vinomics. Relats gràfics amb gust de bon vi (DO Catalunya i Norma Editorial)
Pere Sans, La cuina del vi (Comanegra)
Josep Roca, a l’avantguarda del vi (Vibop Edicions)
Les olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà (Vibop Edicions)
Joan Santacana i Nayra Llonch, Entre fogons i baguls. Menjar i vestir a la Catalunya del segle XVIII (Dalmau  Editor)
Més d’un autor, Entre el celler i la taverna. Un recorregut per les bodegues de barri de la ciutat de Barcelona (Generalitat de Catalunya)
Goffredo Casalis, L’Alguer. Edició i traducció de Marcel A. Farinelli (Llibres de l’Índex)

Categories: literatura

Interior, exterior


Juguem a estones
a la finestra dels anys.
Som paisatge.
Categories: literatura

Sant Jordi, la literatura catalana en l’espai públic

Vilaweb Lletres - Dg, 22/04/2018 - 22:00

Els homes del temps amenaçaven que per Sant Jordi tindríem pluja, una setmana enrere. Tanmateix, sembla que ens respectarà i no alterarà una diada en què el protagonista és el llibre de paper, que no lliga gens amb l’aigua. Es preveu que farà un bon sol a primera hora i després els núvols apaivagaran la calor. De manera que la perspectiva sembla immillorable.

A Barcelona, vuit centenars de parades de llibres, roses i més ompliran sobretot el centre de la ciutat, en un eix que s’allargarà des de la Rambla cap al passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, fins més enllà de la Diagonal. També al passeig de Lluís Companys. Enguany, llibreters i ajuntament han establert mesures de seguretat obligades, també per a permetre una circulació més fluida dels ciutadans, que el dia del llibre i la rosa surten al carrer en massa. Una dada: l’any passat, la guàrdia urbana va dir que en hora punta s’havien congregat al centre de Barcelona entre 1,2 i 1,5 milions de persones. I la cosa que sembla més increïble, tot i les aglomeracions, és que la gent no perd el somriure (per bé que aquesta dada sigui intangible).

Editors i llibreters esperen igualar la facturació de l’any passat, que va voltar els 21,8 milions d’euros. Que Sant Jordi s’escaigui un dilluns –és a dir, just després d’un cap de setmana– i amb bon temps, els fa confiar en unes bones vendes. També insisteixen en el fet que és un dia de vendes molt transversal, que es venen moltes novetats, però també molt llibre de fons. De fet, la llista de llibres més venuts que es fa pública el mateix dia és molt anecdòtica, perquè només s’hi compten les compres fetes fins havent dinat i perquè els més venuts només equivalen al 4% o 5% del total de vendes de la diada i els dies del voltant.

Amb tot, enguany sembla destacar l’interès pel llibre dedicat als fets del primer d’octubre i, en general, sobre l’octubre republicà. També la temàtica feminista i els llibres d’escriptores tenen molta requesta en lectors i compradors. I algunes altres temàtiques, com ara els llibres de novel·la negra, que sempre gaudeixen de bona salut.

Sobre tot això, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, diu: ‘És un bon moment de producció, de visibilitat del que fem. Això, afegit al moment reivindicatiu que vivim, crec que és un bon senyal per a l’edició en català.’ Però adverteix: ‘Ara, el sector s’ha de treballar tot l’any.’

Aquests darrers anys, el llibre en català el dia de Sant Jordi ha superat les vendes del llibre en espanyol. Segons Ayats, la raó és que és una diada molt vinculada al catalanisme i a la reivindicació: ‘El dia de Sant Jordi la gent es decanta pel llibre en català, cosa que no fa pas la resta de l’any.’ També troba que la situació política pot anar a favor de la diada: ‘Reivindicar llibertat té a veure amb la literatura, perquè darrere els llibres hi ha tot de valors que prenen encara més sentit en la situació que vivim.’

Ayats es referma a allunyar falses polèmiques suscitades per algun mitjà unionista, que mira de vincular la situació política amb la pèrdua d’interès dels escriptors de fora per venir a la ciutat i la manca de vitalitat cultural de Barcelona. Això no és gens cert: només cal mirar com durant tot l’any passen per Barcelona grans noms de referència internacional, que reflexionen sobre el món contemporani, i com s’omplen els espais que els acullen (per exemple al CCCB). També ho desmenteix un estudi de la Comissió Europea, que diu que Barcelona és la novena capital cultural europea (ho ha explicat el periodista Ernest Alòs) o la quantitat d’escriptors i traductors que continua atraient la ciutat i hi fan estada (com explica el periodista Xavi Ayén).

La perspectiva de celebració d’aquesta diada és ben positiva. Ens quedem amb la mirada que fa la llibretera Isabel Sucunza del moment que viu el sector editorial en català i de la visibilitat que ha guanyat aquests darrers temps: ‘Fins ara la literatura en castellà dominava claríssimament l’ambient literari a la ciutat, això és un fet; però que això ha canviat aquests darrers anys, també ho és. Que la política hi tingui a veure, no diré que no; això últim, però, no li treu ni veritat al fet ni mèrits a la literatura catalana que, per fi, ha entrat en escena amb tots els honors. Per una banda hem vist en els darrers mesos un esclat tant de negoci com popular de títols d’escriptors clàssics i moderns catalans que en les darreres dècades, tot i ser-hi, no figuraven en absolut en el panorama literari de la ciutat […]. Per una altra banda, hi ha tot d’editorials noves que publiquen en català i es mouen en els mateixos circuits que les que publiquen en castellà; això tampoc no passava abans. […] I és que de sobte, la literatura catalana, l’original i les traduccions, competeix amb la castellana a l’espai públic (a les presentacions) i als mitjans.’ I acaba dient: ‘Crec que per fi les coses es van posant a lloc.’

Categories: literatura

Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’

Vilaweb Lletres - Dg, 22/04/2018 - 22:00

En ocasió de l’aparició del llibre de Vicent Partal Nou homenatge a Catalunya, VilaWeb ha convidat els seus lectors a enviar-li preguntes per a entrevistar-lo col·lectivament. De totes les que han arribat per correu i Twitter, la redacció n’ha feta una selecció i li ha donat forma. Aquest n’és el resultat.

Els fets de l’octubre són una victòria o una derrota?
—Som encara al mig de la batalla. No sabem com acabarà, però, a mi, considerar els fets de l’octubre, el referèndum i la proclamació de la independència com una derrota em sembla incomprensible. Tots són una gran victòria. Ara som al mig de la batalla i es fa difícil de saber quan acabarà i de quina manera, però el tombant de la nostra història és la proclamació del 27 d’octubre.

Però la independència va ser proclamada o no?
—La independència de Catalunya va ser proclamada pel parlament el 27 d’octubre i només el parlament pot fer marxa enrere. La independència va ser proclamada i per això mateix l’estat espanyol va demanar a la resta d’estats del món que no fos reconeguda. Si no hagués estat proclamada, quin sentit tindria fer això? Un altre tema és que s’haja implementat la república que anunciava la independència.

Per què no es va tirar endavant?
—És complicat d’explicar perquè hi intervenen molts factors. El dia tres ningú no s’ho va plantejar i potser aquest va ser el gran error. El dia deu les pressions internacionals i l’oposició de gran part del govern a fer la proclamació van ser les causes principals d’aquella república del minut. El mateix president Puigdemont ja ha reconegut que aquella suspensió va ser un gran error. Finalment es va aixecar el dia 27, però en una situació ja molt diferent i molt més difícil.

Pagava la pena proclamar la independència en aquelles circumstàncies?
—Si no ho haguéssem fet, ara l’hauríem de proclamar i el nostre marge de maniobra seria molt més estret…

Hi ha qui diu que els independentistes vàrem ser uns irresponsables.
—Lluitar per la llibertat no és mai cap irresponsabilitat.

Què explica la por d’una part del govern de proclamar la independència? Les amenaces de violència eren reals?
—No solament eren amenaces. Si el primer d’octubre no hi va haver morts va ser de casualitat: tal com pegaven, haurien pogut matar algú. D’altra banda, ha estat el mateix jutge Llarena qui ha parlat d’una massacre probable. Sobre el govern, crec que és un error parlar de por. No era una qüestió de valents o de covards. Hi havia una discrepància política seriosa. Tots estaven a favor de la independència, però la divisió venia de discutir si era factible implementar la proclamació i implementar la república o no.

Es va confiar massa en una mediació internacional?
—És evident que sí. El president del Consell Europeu va demanar en públic al president de la Generalitat que no proclamés la independència i després li va girar l’esquena. Allò que en algun moment semblava una voluntat de mediació en realitat només va ser pressió.

Té sentit, per tant, continuar confiant que la solució arribarà de fora?
—La solució no arribarà de fora. Si el moviment independentista no hagués resistit el 21 de desembre guanyant les eleccions, si els carrers no tornassen a ser nostres i si Alemanya no hagués punxat el globus de la repressió espanyola, ningú de fora no tindria gens d’interès en nosaltres. Nosaltres som la clau. Dit això, per a ells és evident que la crisi ara és més intensa que fa mig any. Avui el cas català és més internacionalitzat que mai i això de l’afer intern ja no s’ho creu ni la Moncloa.

Hauria estat millor anar a les eleccions del 21-D amb una sola candidatura?
—Crec que té poc sentit discutir això, ara com ara. Jo crec personalment que sí, però entenc que els partits tinguen dinàmiques pròpies que ho fan difícil. En qualsevol cas, es van guanyar i  això és la cosa que importa.

Hi haurà govern o caldran noves eleccions?
—A mi, tot allò que m’arriba és que hi haurà govern. Però la política catalana és tan acrobàtica que fa de mal dir…

Les relacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana són tan dolentes com diuen?
—Entre tots dos partits hi ha una gran competició i les relacions personals a voltes són més complicades d’allò que pot semblar lògic. Però al final tots són conscients que han de governar junts i avançar junts. No hi ha cap alternativa.

No seria millor que a Catalunya només hi hagués un sol partit independentista com a Escòcia?
—No ho crec. A Escòcia o al Quebec fins fa poc només hi havia un sol partit independentista que podia governar amb molta comoditat, però que en tots dos casos va perdre els referèndums d’independència. Per això no estic segur que siga una fórmula guanyadora. I, de fet, al Quebec ja hi ha uns quants partits independentistes i a Escòcia es mouen coses.

A les municipals, caldria fomentar candidatures unitàries?
—Els ajuntaments tenen una característica electoral especial. Si no es pot tenir la majoria absoluta amb pactes, el partit que té més vots governa en solitari. A parer meu, unitats independentistes en els ajuntaments pot significar que pràcticament es guanyarien tots. Però no tinc cap confiança que això passe. Crec que el partidisme s’imposarà, per desgràcia, i tots perdrem una gran oportunitat.

Que una part del govern anés a l’exili i una altra a presó va ser una cosa pactada?
—Quan vaig escriure el llibre, la informació que m’arribava anava per aquí. Ara tinc noves informacions que em fan dubtar molt. Sembla que la idea era d’anar tots a l’exili però no va poder ser.

Estàvem preparats per a la independència o no?
—Ho havien preparat tot, però tothom assumia, també els unionistes, que no hi podia haver un cop d’estat per a impedir-ho. Tanmateix, va començar el 20 de setembre i es va oficialitzar amb l’aplicació del 155. Aquesta és la raó última del que va passar.

Per què parleu de ‘cop d’estat’ en el llibre?
—És com és. El govern espanyol va fer servir la violència armada per impedir una decisió parlamentària i va violar la pròpia constitució en haver adoptat mesures que no podia adoptar ‒com per exemple la dissolució del parlament o el cessament del govern. Això és un cop d’estat de manual.

Com és que el llibre porta aquest títol?
—És un homenatge evident a Orwell, ara que fa vuitanta anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Però en el llibre també explore trets i maneres de fer que crec que uneixen com es van comportar els catalans dels anys trenta i els d’avui. Em sembla que hi ha un fil històric que es pot traçar i que explica moltes coses.

Com vàreu escriure un llibre com aquest amb tanta feina com hi havia?
—La part més d’anàlisi la vaig escriure a l’estiu del 2017, abans que es desencadenassen els fets de l’octubre però ja amb allò que havia de passar al cap. La crònica de l’octubre, la vaig escriure al desembre, sobretot aprofitant un viatge en avió a Califòrnia. Tenia totes les notes preses i els detalls apuntats però no trobava hores per a escriure-ho enfilat. Anar i tornar de San Francisco per fer una xerrada a la universitat de Stanford em va donar l’oportunitat d’escriure moltes hores seguides dalt de l’avió…

No seria millor atrinxerar-nos en les nostres posicions per reagrupar-nos, formar govern i ordenar una mica el país i poder tornar a empènyer d’aquí a uns mesos?
—És una opció lògica que no es pot menystenir. Ara, jo crec que la pressió sobre l’estat espanyol pot provocar un col·lapse polític que pot ser una nova oportunitat a curt termini.

Sense la posició paternalista del Govern de no implementar la República després de la declaració, quin recorregut creieu que hauria tingut implementar-la i resistir la repressió de l’estat espanyol amb la gent al carrer?
—Depèn. Crec que si la independència s’hagués proclamat el dia tres, molt probablement avui seríem un estat independent. Ja no tinc tan clar què hauria passat si s’hagués proclamat el dia deu i és evident que el dia vint-i-set tot era més difícil.

Es pot tornar a repetir això que va passar aquells dies de la nostra història? És a dir, fer les coses d’amagat com les van fer o potser s’hauran de fer amb ‘llum i taquígrafs’, que en diuen ells?
—Crec que, dels errors, se n’aprèn.

Acabeu de publicar que Trapero va posar els mossos al servei del TSJC la tarda del 27-S. Cal entendre, doncs, que en realitat estàvem lluny d’aconseguir el control del territori?
—Entenc que el Major dels Mossos, en veure que el Govern no va fer allò que se n’esperava, que no es reuneix ni pren decisions, es posa directament a les ordres del poder judicial. No em sembla que d’això es puga deduir què hauria fet si hagués rebut ordres del govern de la república. El control del territori, es va demostrar de sobres que el tenia la Generalitat arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el dia tres amb la vaga general.

Heu dit en una entrevista a TV3 que per primera vegada no heu escrit tot allò que sabeu per por de complicar la situació legal de terceres persones.
—He escrit tot allò que sé i que tinc comprovat, no n’he amagat res. Però hi ha coses que no he escrit tan explícitament com podia precisament per això, per evitar problemes legals als protagonistes d’alguns dels fets. És terrible que un periodista es veja obligat a fer això en l’Europa del 2018.

Tenim prou força per a sortir d’aquest atzucac?
—Ho anem demostrant cada dia. L’independentisme ha guanyat les eleccions, ha destrossat la via judicial i repressiva amb l’estratègia de la internacionalització i ha tornat al carrer amb tanta força o més que abans. I formarà govern. Jo constate que la gent torna a estar animada i segura d’allò que fem. La xiulada a l’himne en la final de la copa i com es plantava cara a la repressió a Madrid n’és una prova més.

La mediació internacional és la nostra única sortida?
—La mediació internacional només existirà si nosaltres avancem i quan la situació siga límit. No hi hem de confiar de cap manera.

Creieu que la gent de fora del país, a Espanya o a Europa, pot entendre què passa i compartir-ho?
—Molta gent. Més enllà de com fan i diuen els governs, les opinions públiques també fan i diuen i la simpatia és molt gran. Acabe de tornar d’Atenes i, per exemple, hi havia centenars de cartells en suport dels presos catalans i a favor d’una solució democràtica. Crec, com és normal, que hi ha algunes zones d’Espanya en què la solidaritat i l’interès especial és molt més gran perquè poden compartir projecte, com al País Basc. Però en la mesura que això s’ha convertit en una lluita per la democràcia, tothom s’hi pot sentir interpel·lat.

Hi ha condicions per a crear una assemblea constituent?
—Les condicions sí. Però no sé si n’hi ha la voluntat, ara mateix. En realitat, l’assemblea constituent hauria de ser el parlament mateix de Catalunya. Una altra opció pot ser que l’Assemblea de Representants i el Consell de la República iniciassen el procés constituent, però crec que la situació encara és massa confusa. Els partits han d’aclarir més què volen fer.

La votació de la independència de Catalunya és una revolució democràtica?
—És una revolució i és una revolució democràtica. Obre camí a més països i situacions.

Si hi ha tres partits sobiranistes i ni el candidat del primer ni del segon no poden ser presidents, per què no investim el candidat del tercer? Podria acceptar governar amb un programa de mínims comuns dignes?
—Si la pregunta és si Carles Riera pot ser investit president, em sembla que és complicat. Però en la Catalunya d’avui tot és possible.

Creieu que tornarem a sentir la veu d’una ANC que ens faci de guia?
—Tinc molta esperança en Elisenda Paluzie. La conec de fa molts anys i el seu compromís amb el país és tan gran com la seua independència i honradesa personal. Crec que pot marcar el camí que tu indiques a l’ANC.

Els ciutadans, on hem de posar més i menys esforços per dur el nostre país a ser un estat independent?
—Jo crec que els ciutadans fem tant com cal. Cal que els polítics encerten el camí i estiguen a l’altura de la gent. Només això.

Al final del llibre descriviu amb emoció ‒com, si no?‒ com vau acabar el primer d’octubre celebrant-ne el resultat al carrer. Però la meva realitat, a Sanfeliu, de l’Hospitalet, va ser molt diferent, amb la reacció violenta dels veïns espanyolistes. Creieu que aquests nuclis poden ser focus de violència si fem efectiva la proclamació?
—Ja ho són. El discurs de Felipe VI el dia tres d’octubre va autoritzar la violència més extrema i des d’aleshores aquests grups creuen que tenen el dret de fer com vulguen. Ara, no podem oblidar que són molt violents i cridaners però també molt minoritaris. En qualsevol cas, a tot arreu d’Europa hem d’aguantar grups violents d’extrema dreta, sovint molt concentrats geogràficament. És difícil de pensar que nosaltres serem l’únic país en què no en tindrem. Dit això, la màniga ampla que els va donar el discurs del rei, ni és normal ni l’hauríem de tolerar.

Imaginem que el dia de l’empat a les votacions de la CUP hagués guanyat el vot a favor de la investidura d’Artur Mas. Hauria arribat fins on arribat Carles Puigdemont?
—És molt difícil saber-ho, però jo diria que no. El procés no són persones concretes però és evident que la manera de fer de Carles Puigdemont és d’una gran singularitat. Això, no crec que ho puga negar ningú.

L’atemptat del 17 d’agost és un atemptat teledirigit d’Espanya?
—Jo no tinc cap prova que això siga així i, per tant, crec que no. Em fa l’efecte que el CNI sabia que Abdelbaki es-Satti preparava alguna cosa i no va fer res per a impedir-ho. Però no podia saber el què ni el com ni el quan, em sembla a mi. L’atemptat va ser improvisat després de l’explosió de la casa d’Alcanar, explosió que demostra que els integrants de l’escamot no sabien què feien i que, per tant, descarta mans negres darrere.

Creieu que el cas de Puigdemont arriba a l’ONU servirà per a res, si el de Jordi Sánchez no ha fet res més que escalfar la boca al Jutge Llarena?
—Les conseqüències de desobeir l’ONU, només les veurem si els casos passen de la justícia espanyola a l’europea. Aleshores seran importants.

Què els podria passar a llarg termini als tribunals europeus, als jutges, fiscals, polítics, ministres, etc. del govern espanyol que intervenen en la judicialització del procés?
—Els tribunals europeus condemnaran l’estat espanyol com a tal, no els jutges, fiscals, policies, etcètera. Una altra cosa és que després de la consolidació de la república, aquesta porte a judici, ni que siga en absència, els principals responsables de la repressió. Jo en seria partidari.

Esteu d’acord que si hi ha negociació, haurem guanyat?
—Haurem fet un pas de gegant. De guanyar, només guanyarem del tot quan el país sencer, de Salses a Guardamar, siga alliberat i puguem contribuir des d’aquesta llibertat a fer un món més just. Però eixa és la meua opinió.

Per què creieu que actualment tant els estudiants com els sindicats no fan accions més contundents per a denunciar la situació dels presos polítics?
—És una bona pregunta, però no sé què respondre, la veritat.

Com es pot fer la independència en aquest estat espanyol sense tenir forces armades?
—Com la vàrem fer a l’octubre, però implementant-la després de proclamar-la.

Creieu que hem de considerar que els militants del Front Nacional a Catalunya Nord pertanyen a la nació catalana? Si la resposta és que no, per què hem de considerar catalans els militants de Ciutadans a Catalunya Sud?
—Crec que els militants del Front Nacional i els de Ciutadans són tan catalans com qualsevol de nosaltres. Cap dubte d’això.

Al País Valencià, pagarem els plats trencats?
—Això que passa va contra la lògica d’allò que pensàvem que passaria quan somiàvem en un projecte de República dels Països Catalans. Però la pregunta que cal respondre és si el procés a Catalunya ha fet avançar la consciència de nació a la resta del país o no. I en eixe sentit i veient tot això que passa a la Catalunya Nord i sobretot a les Illes i el País Valencià, em sembla que només podem dir que sí, que el país sencer avança també gràcies a la força que ara demostra Catalunya.

Com és que és tan difícil que Andorra s’hi fiqui?
—Andorra és el nostre primer estat independent, però és un estat molt peculiar atesa la institució del copríncep. Incomodar França o Espanya és molt complicat en la seva perspectiva i supose que això explica la moderació pública amb la qual es comporta.

Hi ha cap estat aliat de Catalunya que estigués disposat a reconèixer-nos?
—Em fa la impressió que si cada lector escrivís en un full de paper quins estats són els més favorables al procés català coincidiríem clarament en una llista de cinc o sis estats europeus. Per tant, és una cosa molt evident.

N’hi ha cap que en públic estigui contra la independència de Catalunya però en privat no?
—Aquesta és una pregunta que es pot respondre i que estic segur que es respondrà amb molt detall d’ací a uns anys. Però ara cap resposta sobre això seria creïble. Ja va passar amb Finlàndia i Estònia als anys vuitanta i han hagut de passar quaranta anys abans no se n’ha sabut la veritat.

La desconnexió emocional pot ser una de les raons principals per a mantenir la resistència de la població als embats d’aquest Gobierno que no pensa afluixar la seva repressió?
—La desconnexió emocional és total i absoluta en bona part de la població després del primer d’octubre. Evidentment, tot canvia quan ja no tens cap sentiment ni gens d’estima cap a Espanya. Res no torna a ser igual.

Vós creieu com jo que, a Espanya, després de la mort de Franco, la democràcia ha estat segrestada entre el PP i PSOE i les institucions han estat ocupades pels franquistes de sempre?
—Crec que és una mica més complex que això, però la pregunta ja és en si un bon resum de la realitat que ens toca viure. La democràcia ha estat segrestada i els franquistes han renascut, perquè de fet mai no se’n van anar.

Si finalment Espanya és obligada a negociar, és probable que en un primer moment aconseguim només una part dels objectius. Com podríem deixar clar que es tractaria d’una situació transitòria?
—Dient-ho i deixant-ho clar per escrit. En molts acords internacionals i constitucions queda clar l’abast transitori de l’acord o de la declaració.

No es deu poder exigir al jutge Llarena que faci públic el seu currículum formatiu? Jo tinc els meus dubtes que aquest senyor tingui el nivell d’estudis pertinent a la seva carrera.
—Seria una gran sorpresa que el seu currículum no fos l’adequat. Per desgràcia jo crec que és una cosa molt pitjor. Ell sap el mal que va i el fa sabent-ho.

Tot i que hi ha un sector ampli de la societat espanyola que, per ignorància, prejudicis, fanatisme o interès, és frontalment hostil a Catalunya, creieu que la posició dels països europeus que han negat o condicionat les extradicions als exiliats catalans, provoca alguna reacció autocrítica remarcable en la societat espanyola?
—Sí. És evident que la bufetada alemanya ha desacomplexat aquells que ja deien que tot això era una barbaritat. Molts juristes han parlat molt clar sobre els errors del procediment i la decisió de la cort alemanya els ha reforçat molt. Una altra cosa són els polítics…

Per què sou sempre tan optimista?
—Jo no em considere gens optimista. Tinc una tendència a ser positiu, això sí. Però optimista no. Un optimista creu que passaran unes coses sense cap més motiu que el seu optimisme i en tots aquests anys crec que he posat damunt la taula molts arguments i explicacions que no es basaven en l’optimisme sinó en el coneixement i la raó. Crec.

 

VilaWeb vol donar les gràcies a tothom qui ha participat en aquesta entrevista enviant preguntes per correu o per Twitter. La redacció ha agrupat les que es poden encabir en un mateix tema i les ha reformulades per tal de presentar l’entrevista en un format periodístic.]

Categories: literatura

recital de La insostenible lleugeresa del vers, de Gerard Vergés


Després de la V Trobada-esmorzar d'escriptors ebrencs, aquest matí ha tingut lloc a Tortosa un recital del llibre La insostenible lleugeresa del vers, de Gerard Vergés, a l'espai que hi ha dedicat a aquest escriptor al Parc Teodor Gonzàlez.
L'acte ha estat organitzat pel col·lectiu diLLUMs d'arts al forn, amb col·laboració de l'Ajuntament de Tortosa i Òmnium Cultural, i coordinat per Emigdi Subirats.
Han participat: l'alcadessa de Tortosa, Meritxell Roigé, que ha llegit el pròleg del llibre, Tomàs Camacho, Lluís Martín Santos, Txell Aixarch, Manel Ollé, Montse Pallarès, Cinta Moreso, Irene Prades, Sílvia Panisello, Vicent Pellicer, Carme Cruelles, Emigdi Subirats, Ricardo Gascón, Jesús M. Tibau, i Enric Panisello a la guitarra.
Ha estat un acte brillant, com el dia, entre palmeres i pedres (entre Palmira i Petra), davant la família de l'admirat i estimat Gerard Vergés i més d'un centenar de persones.
.
que potser m'he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?)
sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.
.
Això ens deia el poeta en uns versos del llibre.
Mai sabrem quins versos voldria haver escrit, però coneixem els que va escriure, i som deutors, i serem devots lectors per sempre.
I sobretot sí, mereixia la pena.
Gràcies, Gerard.
Més fotos aquí









Categories: literatura

V Trobada-esmorzar d'escriptors ebrencs


Avui hem gaudit a Tortosa de la V Trobada-esmorzar d'escriptors ebrencs, amb l'assistència de més de cinquanta persones, en un acte organitzat pel col·lectiu diLLUMs d'arts al forn, i on col·laboren l'Ajuntament de Tortosa i Òmnium Cultural.
Aquesta trobada es realitza des de fa cinc anys al voltant de la diada de Sant Jordi; a l'inici a l'Institut Dertosa, i des de fa dons anys al Forn de la Canona. Seguint la filosofia dels diLLUMS d'arts al forn, es tracta d'una excusa per a provocar la trobada de gent de la cultura en un ambient distès i agradable, al voltant de cap acte en concret, ja que el simple fet de trobar-se és l'objectiu. Han acudit gent de la cultura de Tortosa, Jesús, Campredó, Vinaròs, Alcanar, Amposta, Deltebre, Falset, Móra d'Ebre, Móra la Nova, Matarranya, Santa Bàrbara, Rosell, Sant Carles de la Ràpita..., gent amb una llarga trajectòria al costat d'altres que han publicat la seva primera obra fa tot just unes setmanes, amics de fa anys amb noves coneixences, escriptors, fotògrafs, periodistes, cineastes, músics, historiadors... i, tothom amb un somriure.
Sumem.
Tot i això, també han estat presents les doloroses absències, i amb un nus a la gola voldríem haver desitjat un millor aniversari a Jordi Cuixart, del qual n'hem llegit una carta adreçada a la gent ebrenca. No oblidem.
Més fotos aquí.







Categories: literatura

Sa Pobla i la poesia - El Maig del 68 i la poesia catalana de Mallorca

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



Miquel López Crespí era a París a mitjans dels anys vuitanta. Fotografia feta en el cementiri Père-Lachaise, en el mateix indret on foren afusellats per la dreta nombrosos membres de la Comuna.

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Premis Ciutat de Tarragona.


El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.


Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.



Tots els guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí és el primer per la dreta, assegut. Miquel López Crespí guanyà el Ciutat de Tarragona de Poesia amb el poemari Les ciutats imaginades.

Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.


Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".


En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".



Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Josep Gironés (a la dreta) guanyadors dels premis de poesia i assaig Ciutat de Tarragona 2005 respectivament.

El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.


'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.


'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.


Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.


'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades 'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.


'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...


Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...


Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]


El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)


Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).


Categories: literatura

PROBLEMES AMB POLÍTICS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 22/04/2018 - 11:57
"Els llibres, a Angola, mai no han estat un problema, perquè els nostres polítics no llegeixen. Per tant el problema no són els llibres, el problema són les entrevistes. Entrevistes, reportatges o articles als diaris, però no els llibres" (32:42). José Eduardo Agualusa al "Diàleg de Sant Jordi" d'ahir organitzat per Biblioteques de Barcelona a l’Auditori Disseny Hub amb ell i amb Xavier Aldekoa. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

I estàs viu. Música de Fernando Mestres i lletra de Jesús M. Tibau

Em plau compartir una nova cançó de Fernando Mestres, que ha musicat els poemes del meu llibre A la barana dels teus dits. És de Cornudella de Montsant, el meu poble, la música ha estat una de les passions de la seva vida, de forma discreta i reservada quasi només al seu cercle més íntim, tot i que és coneguda aquesta vessant al poble, ja que ha posat música a diverses obres de teatre i pel·lícules fetes a Cornudella. Creieu-me, té tot un tresor a casa seva, amb centenars de composicions d'autors com Miquel Martí i Pol o autors del poble com Joan Baptista Espasa.


Categories: literatura

Dia del Llibre – Nou llibre de Miquel López Crespí - Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla

Dia del Llibre – Nou llibre de Miquel López Crespí - Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Dia del Llibre a sa Pobla

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla a càrrec del batle Gabriel Freragut, l´editor Llorenç Gelabert, el regidor de cultura Antoni Simó Tomàs Canyelles i l´autor. Dia 23 d´Abril, a les 12h a l´Ajuntament.


Categories: literatura

Zoraida Burgos i Maria Guasch guanyen els Premis de la Crítica Catalana

Vilaweb Lletres - Ds, 21/04/2018 - 12:30

El Premis de la Crítica Catalana reconeixen enguany les escriptores Zoraida Burgos i Maria Guasch. La primera ha estat guardonada en la categoria de poesia per Convivència d’aigües (Editorial LaBreu) i la segona ha rebut el de narrativa per Els fills de Llacuna Park (L’Altra Editorial).

Per a la poetessa de Tortosa, el premi ‘representa un honor inesperat i que agraeixo, des de la meva perifèria de les Terres del Sud’. De la seva obra, el jurat ha valorat que és ‘commovedora perquè reuneix en un sol volum l’esforç de tota una vida. Els seus poemes donen fe de l’evolució d’una veu insòlita però ben reconeixible’.

Burgos ha exercit principalment de bibliotecària, a Amposta i a Tortosa.  La seva trajectòria s’inicia l’any 1970 amb l’obtenció del premi Màrius Torres pel llibre D’amors, d’enyors i d’altres coses i amb la inclusió de part de la seva obra poètica en diverses antologies. A partir de Vespres (1978) la seva producció es pot entendre de forma unitària, juntament amb Cicle de la nit (1981), Reflexos (1989) i Blaus (1993). Després d’uns anys sense publicar poesia, el 2012 rep el Premi de poesia Vila de Lloseta amb Absolc el temps, un llibre sobre la memòria, el temps, i de reflexió sobre l’escriptura. L’any 2013 va representar la paraula poètica en la celebració del Dia Mundial de la Poesia (ILC).

Per a Maria Guasch, el premi representa ‘el reconeixement a uns personatges, a una història, a un tipus de relat i d’escriptura que han nascut amb absoluta llibertat, sense tenir en compte modes ni tendències’. De la seva obra, el jurat n’aprecia la narrativa subtil i el llenguatge proper, sense edulcorants. ‘Guasch presenta una obra a la vegada enigmàtica i seductora, on la insatisfacció, el buit i la inèrcia del sense sentit batega en tots i cadascun dels personatges’, explica.

L’escriptora de Begues és llicenciada en Comunicació Audiovisual i combina la tasca de documentalista i guionista amb la vocació per l’ensenyament. El 2013 publica la seva primera novel·la, La neu fosa (El Toll), a la qual segueix Olor de clor sota la roba (RBA-La Magrana), amb què rep el Nou Talent FNAC 2014. Amb la tercera novel·la, Els fills de Llacuna Park (L’Altra) l’autora ha consolidat la seva veu literària, una de les més estimulants i inspiradores de les joves generacions.

Els Premis de la Crítica Catalana es lliuraran dimecres 2 de maig a la Biblioteca de Catalunya, en el transcurs d’un sopar literari amb tertúlia amb les autores premiades i lectures dels textos guardonats.

Per primera vegada els representants de la crítica catalana han declinat assistir a la reunió anual en què l’Asociación Española de Críticos Literarios anuncia els premis, com a mostra d’enèrgica protesta per la manca de llibertat d’expressió a tot l’Estat i per a reivindicar el compromís de l’escriptura amb aquestes llibertats.

El jurat de la modalitat en llengua catalana ha estat format pels crítics Anna Ballbona, Àlex Broch, Lluïsa Julià (coordinadora), Jordi Nopca i Simona Škrabec.

Categories: literatura

El llibre més perseguit de Mallorca per feixistes, exdirigents carrillistes, endollats del PSOE, pocavergonyes (i sectors afins): L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial)

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

UNA DE TITELLAIRES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 21/04/2018 - 09:30
Les promeses al capvespre i el matí de l'endemà. Voler, ho volem tot. Mentre anem esperant, bon cap de setmana. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

ebre, relats d'una batalla (pare petit de 16 personatges)




El passat 17 d’abril va veure la llum un nou projecte literari on col·laboro: ebre, relats d’una batalla.Es tracta d’un llibre coordinat per ebrejocs que servirà per a commemorar el 80 aniversari de la batalla de l’Ebre.La presentació va tenir lloc a la Sala Gerard Vergés del Serveis Territorials de Cultura a Tortosa, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté, conduida per Ignasi Vidal i amb intervencions de Ferran Bel, delegat territorial de Cultura, Meritxell Roigé, alcaldessa de Tortosa, i Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili, a través d’un vídeo. També van participar artísticament Enric Panisello a la guitarra, i les actrius Alba Figueroa, Cinta Villamon i Meritxell Sabaté.El llibre conté diverses emotives sorpreses, com ara la salutació del president Carles Puigdemont, i l’absència de la pàgina 155.La meva contribució ha estat escriure un microconte dedicat a cadascun dels 16 personatges, que podeu veure a la foto que mostro orgullós.Al llibre hi participem:Víctor Amela, Tomàs Camacho, Andreu Carranza, Xavier Garcia, Núria Menasanch, Manel Ollé, Marina Pallás, Enric Panisello, Mari Piñol, Màrius Pont, Roc Salvadó, Miquel Reverté, Carlos Ribera, Ramon Rosales, Jordi Sancho, Elena Solé, Toni Térmens, Jesús M. Tibau, David Tormo, Anna Zaera, Alba Guimerà i Roman Aixendri.Notícia a Ebredigital
Categories: literatura

El nostre pitjor enemic, segons Mercè Falcó


L'escriptora Mercè Falcó, que està tenint molt èxit amb la seva primera novel·la, L'illa de Bembé, comenta a la seva web la meva primera novel·la, El nostre pitjor enemic.
Moltes gràcies
Categories: literatura

‘Em fa ràbia pensar que sóc víctima d’una moda, però darrerament només m’interessen llibres escrits per dones’

Vilaweb Lletres - Dv, 20/04/2018 - 22:00

Aquest Sant Jordi és un any de novel·les d’escriptores emergents i d’assaig feminista. L’esclat al carrer del 8-M, amb la vaga i les manifestacions per reivindicar uns drets, no va ser un fet casual. El món editorial, la producció literària, ja ho ha anat apuntalant i ha anat donant sortida a noves veus i a unes demandes que necessiten construir-se des de la reflexió i des de la literatura.

És per parlar d’aquest moment i d’aquesta literatura, de ficció i no-ficció, que dimecres vam convidar, en el sí d’una sessió del postgrau en Assessorament lingüístic i Serveis Editorials de la UB, tres editores, que són protagonistes d’aquest visibilitzar i aprofundir en el moment que vivim, de revifalla del moviment feminista i de la literatura escrita per dones.

Maria Bohigas, responsable de Club Editor, una editorial veterana, nascuda l’any 1959, fundada pel seu avi, Joan Sales i pel també escriptor Xavier Benguerel. Per a aquest Sant Jordi, Club editor aposta per quatre obres de ficció escrites per quatre dones de quatre generacions diferents: els contes de la Víctor Català, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, els contes Com s’esbrava la mala llet d’Antònia Carré-Pons i l’autora més emergent, Eva Baltasar, que s’estrena en la novel·la amb Permagel. Bohigas diu que és del tot casual que siguin quatre escriptores. I, tanmateix, són.

Rosa Rey, directora editorial d’Angle, un segell que va néixer a Manresa fa vint-i-sis anys. Actualment, forma part del 9 Grup. Aquesta editorial s’ha destacat en els últims temps per publicar alguns títols de no-ficció vinculats a la reflexió sobre el moviment feminista. Ha publicat per exemple els llibres de Rebecca Solnit (els últims: La mare de totes les preguntes i Esperança dins la foscor) o el llibre de Bel Olid, Feminisme de butxaca. Però també en l’àmbit de la literatura de ficció ha tingut interès en oferir noves veus, en aquest cas en l’àmbit de la traducció, com la sud-africana Ayobami Adebayo, i la novel·la Queda’t amb mi.

Eugènia Broggi, fundadora i editora de l’Altra editorial, segell que va néixer fa quatre anys. De 29 autors de què consta avui el seu catàleg, setze són escriptores. Deu ser de les poques editorials generalistes al món que publica més escriptores que escriptors. Hi trobem entre més: Virginie Despentes, autora de Teoria King Kong; Lucia Berlin, amb Manual per a dones de fer feines; Vivian Gornick amb La dona singular i la ciutat; Alicia Kopf amb l’èxit Germà de gel; Maria Guasch amb Els fills de Llacuna Park; Marina Espasa amb El dia del cérvol; Carson McCullers i la seva novel·la immortal El cor és un caçador solitari.

La conversa va ser intensa, rica, de molta substància. Amb una pregunta, gairebé només una, n’hi va haver prou per fer possible tota l’hora de reflexió. D’idees, moltíssimes, i una va portar a l’altra. De manifestacions que generaran polèmica, per descomptat també n’hi va haver. D’entrada, Maria Bohigas va definir els editors en dos grups: els que segueixen la veta i els pressumptuosos i heroics.

La literatura comporta models i una expressió de la realitat. En part construeix aquesta realitat, en part aporta allò que la societat demana. Per això voldria, d’entrada, que ens parleu de la feina d’un editor. Com l’enteneu? Quina és la virtut més gran que creieu que ha de tenir un editor?

Maria Bohigas: Jo diria que hi ha dues grans maneres d’abordar l’ofici d’editar llibres. Totes dues són igualment difícils, però demanen competències i objectius contraris. Una seria la que consisteix a seguir la veta, que vol dir detectar on són els interessos del públic per satisfer-los immediatament. És el que intenten els editors que tenen una escala industrial i que no es poden permetre per la seva estructura tofonaires que van a buscar coses rares que després agraden a quatre bojos que s’entusiasmen i que després en lloc de quatre lectors són quaranta i després quatre-cents, però que rarament superen xifres de quatre mil. L’objectiu és detectar el ‘mainstream’, de què és fet l’aire del temps i satisfer-lo. A l’altre extrem hi ha el que en diem l’edició literària, que per una banda té aspectes que són molt satisfactoris, però que en realitat parteixen d’un acte de presumpció: l’editor creu saber quines coses hauria de llegir el públic encara que no vulgui. És aquesta idea que davant d’unes circumstàncies,creu que aquesta lectura és necessària perquè vivim en una societat a la qual se li han de dir unes determinades coses i que no pot ser que fugim d’estudi ni que hi hagi un gregarisme cap a una altra direcció. Tot i que és una caricatura, jo crec que són els dos territoris intel·lectuals i comercials de l’edició. Crec que totes tres pertanyem al segon grup. Alhora, he de dir, que el grup que segueix la veta intenta inspirar-se desesperadament de l’altre, i el sector presumptuós i heroic intenta ser comercial. Per tant, el nostre joc és fer allò que ens dóna la gana i ser oportunistes, és a dir, treure-ho quan alguna cosa del món exterior ens indica que tindrà èxit. Per tant és la col·lisió del gust propi i de l’aire del temps. Així funcionem els editors independents, diria jo. I l’editor independent ideal és el que fent el que li dóna la gana, ven molt.

Rosa Rey: Estem força d’acord. Deies: el que el públic no vol llegir. Jo més aviat diria, el que el públic encara no sap que vol llegir. Perquè quan un no vol llegir, no llegeix i ja està. És aquest detectar coses, que et sembla que poden agradar i poden ser necessàries. És a dir, cap editor treu un llibre pensant que vendrà cent exemplars. Tu vols vendre a partir de mil, i si saps que en vendràs cent, et retires.

Maria Bohigas: Jo no hi estic d’acord.

Eugènia Broggi: Depèn del llibre. Jo vinc dels dos mons, perquè primer vaig ser ‘seguidora de veta’ i ara sóc ‘heroica’, presumptament. I és veritat que tant els seguidors de veta com els heroics volem una part de l’altra. No conec cap editor comercial (i he conviscut amb molts) que digui: ‘Jo faig literatura comercial, el que publico és una merda, però en vendré molts’. Ningú parla mai així. Sempre hi ha d’haver una pàtina d’intel·lectualitat o qualitat en tot el que es fa, perquè si no sembla que hi ha un desprestigi, que a ningú li agrada admetre. Per altra banda, els heroics clarament volem vendre. Però en aquest punt discrepo en certa manera amb la Rosa, perquè per exemple, quan vaig publicar la Vivian Gornick pensava que no en vendria gaires, d’exemplars, més de cent és clar, però pocs. Així i tot, en aquell moment d’estranya il·lusió econòmica, perquè en aquell moment m’anava bé, vaig pensar que valia la pena de córrer el risc, perquè el llibre m’havia agradat tant i em semblava que valia tant la pena, que pensava que calia publicar-lo igualment. Jo crec que aquest és l’equilibri que fem: publiquem llibres que sabem que vendrem o que poden arribar a més gent, i d’altres que penses que si no agraden a ningú, haurà valgut l’esforç, igualment.

Maria Bohigas: I més encara quan és un llibre en la llengua original. Quan trobes un autor que penses que tindrà un públic restringit però que val la pena, se l’ha de cuidar.

Eugènia Broggi: Per exemple, la Maria acaba de publicar una novel·la fantàstica i meravellosa, que és una trilogia, que és Permagel, una novel·la molt curteta, que d’entrada… Ara és molt fàcil, un cop el llibre és publicat i l’èxit que té, dir que segur que valia la pena. Però no sé Maria si tu tenies gaire clar que seria un llibre que faria forat. Per a mi és un llibre estranyíssim i, en canvi, a toro passat, és més fàcil valorar-lo.

Maria Bohigas: Hi ha llibres que causen una convicció íntima, que ets molt conscient que el món exterior és altament versemblant que s’ocupi de desmentir-te, i és veritat que Permagel, concretament, comença per una noia suïcida, és un monòleg, és una novel·la de poeta, grinyola de sarcasme de dalt a baix, és a dir, no pots jugar amb l’empatia, és absolutament impossible identificar-se amb aquest personatge, per tant, té tots els elements perquè només agradi a quatre gats. Per tant, és una satisfacció molt gran que hagi connectat amb els lectors. Però jo pensava més en un altre llibre, que és Veus al ras de Sebastià Perelló, que pensava: és un escriptor remarcable, dels veritables escriptors, consistents, que hi ha avui en català, se li ha de donar suport, se l’ha de publicar, evidentment, tot i que en vendràs entre dos-cents i tres-cents. Doncs, mira, el llibre no ha arribat als mil, però ha arribat als vuit-cents, xifra que en català és molt consistent.

Rosa Rey: I jo també pensava en els llibres de no-ficció. És clar, en el cas de la no-ficció, el 90% són llibres d’encàrrec. En el cas de la Bel Olid, el llibre li vaig encarregar quan tot això estava en l’ambient, però no hi havia res publicat ni es parlava de res. Això del #MeToo és de fa dos dies. Però es trobava en l’ambient: posaves la ràdio i ja es parlava obertament del fet que sovint en molts àmbits tot són homes. Però no hi havia llibres fets aquí que en parlessin. Hi havia autores que reflexionaven sobre el tema, però que no se les estava traduint. I el que es traduïa era per a un nínxol molt petit de lectores, d’assaig feminista, de gènere. I el llibre de la Bel Olid era previst publicar-lo a la tardor del 2016 i va acabar sortint a finals de gener del 2017. I Mentrestant, vam publicar un primer llibre de la Rebecca Solnit, Els homes m’expliquen coses, que va sortir el novembre del 2016. I ella ja parla de ‘hashtags’ que ara ningú no recorda, que estaven relacionats amb petits moviments als Estats Units, com #Iamawomantoo. Solnit és una persona molt polièdrica, prové de l’àmbit universitari, però ja publicava aquests petits assajos en un diari i els va aplegar en llibre, i ja havia publicat Wanderlust, un llibre preciós, una història sobre el caminar, què significa socialment caminar com a rebel·lió.

Maria Bohigas: És un llibre preciós, Wanderlust.

Rosa Rey: I el llibre Els homes m’expliquen coses, és aquesta història dels homes que sistemàticament interropeixen les dones quan parlen. No les deixen parlar i capitalitzen la conversa. Ella té assajos a partir del 2012 i 2013 en aquest sentit.

La Solnit ha connectat amb els lectors d’aquí?

Rosa Rey: Sí, i tant. La Despentes també va publicar fa uns anys Teoria King Kong

Eugènia Broggi: Sí, però la Despentes ha sigut un efecte una mica diferent. Perquè es va publicar el 2006 a França, quan el debat feminista es trobava en un punt diferent. I aquí hem tingut la sort que el llibre sortís en el moment que el debat feminista estava en el punt del qual parla la Despentes. Perquè el debat feminista ha passat per moltes etapes: la visibilitat de les dones, l’oportunitat de sous… I el moment en què apareix el #MeToo, que se centra més en el cos de la dona, en la part física, potser una mica més agressiva i violenta, hem tingut la sort de publicar Teoria King Kong de la Despentes. D’una manera més violenta, perquè parteix d’una violació massiva que ella va patir, exposa totes les contradiccions que es va anar trobant, durant i després d’aquell episodi i com ha anat resolent les ambivalències i contradiccions. Per exemple, en el moment que l’estan violant, ella recorda que porta una navalla a la butxaca, i no es planteja utilitzar-la, només pensa que no la trobin els violadors, que eren tres, perquè si la troben, la poden fer servir. A partir d’aquí, ella fa una reflexió molt extensa, que impregna tot el llibre, sobre com les dones som educades diferent que els homes, educades per complaure i mai per a fer mal o ser violentes. Imagineu-vos com es va rebre el llibre que va escriure, que va titular Folla’m, que després va convertir en pel·lícula, on un grup de dones es venjaven dels seus violadors d’una manera realment violenta. Això va generar un rebuig contundent per part de la crítica, sempre masculina, francesa. I per una qüestió casual, perquè es va anar retardant l’edició del llibre en català, Teoria King Kong al final ha aparegut en el moment que socialment aquí ha esclatat la part que segurament es troba més a prop de la tesi del llibre.

I què us va moure a contractar Teoria King Kong?

Eugènia Broggi: Em fa una mica de ràbia el que em suscita aquesta pregunta: l’any 2016, el 8 de Març, ens vam fer una foto a l’editorial amb els llibres que proposàvem per Sant Jordi. I va ser aquell dia que ens vam adonar que els quatre llibres que trèiem eren escrits per dones i que a l’editorial només hi treballàvem dones. I em fa ràbia pensar que sóc víctima d’una moda, però és veritat, darrerament només m’interessen llibres escrits per dones. He estat ‘fan’ de la Carson McCullers des que tenia disset anys i mai havia pensat que fos una dona. Era una escriptora que m’agradava molt, no li posava gènere.

Rosa Rey: Doncs jo em vaig passar bona part de la meva adolescència pensant que Carson McCullers era un home.

Eugènia Broggi:  Veus? No t’ho plantejaves en termes de gènere. Ara, en canvi, et trobes que tot el que em cau a les mans i m’interessa són de dones. Però no perquè tingui una especial voluntat reivindicativa. No t’ho sabria dir perquè vaig contractar Teoria King Kong. I em pregunto si l’hagués contractat fa deu anys. Vull creure que sí.

Maria Bohigas: És un tema interessant, i fa ràbia, tens tota la raó. Perquè molt probablement l’hauries contractat igualment, i encara més si hi hagués hagut un ambient contrari. Però, efectivament, t’adones que pots detectar que el discurs dominant que es produeix et desagrada, perquè es construeix a través d’uns vehicles que tendeixen a la caricatura (les xarxes socials no són el lloc òptim per obrir un debat, són impulsives). Però un editor així que troba una eina que sigui útil per defensar allò que publica, l’agafa. En això hi ha un veritable oportunisme i és un oportunisme que és necessari. I hi ha molt pocs editors que escapen a aquesta regla. Aleshores, quan en el teu catàleg tens unes quantes obres que resulta que són escrites per dones, cosa que no t’havies plantejat mai, i que resulta que això succeeix en un moment en què la reivindicació de l’obra de les dones, el paper de les dones, sona absolutament a tot arreu, encara que no t’ho proposis vas en aquella direcció.

Rosa Rey: Potser ja era hora.

Maria Bohigas: Sí, perquè no és que diguis: ‘quin combat més cafre’, és un combat absolutament legítim. Però a mi em passa que trobo completament legítima la lluita social del feminisme i, en canvi, no em reconec gens en la lluita intel·lectual de les feministes. És una qüestió personal. El debat sobre si les dones escriuen coses diferents de les que escriuen els homes, si les dones tenen un estil diferent de l’estil que tenen els homes… és que no m’interessa gota. I, a més a més, tinc la gran convicció que els grans escriptors són molt esquizofrènics també sexualment. Perquè un bon escriptor és capaç de convertir-se en allò que no és. I les fronteres, si tenen interès, és precisament per anar a la contra, d’alguna manera. Però és molt significatiu el que has dit, Eugènia, perquè sense voler contribueixes a la construcció d’una cassola amb una cullera que va picant i picant. Amb aquest rebrot del feminisme m’he adonat, per exemple, que no m’havia plantejat mai quantes dones havia llegit a l’època de formació, que no era conscient si eren homes o dones. I he de dir que, la conclusió a la qual arribo és que han tingut la mateixa influència en mi les escriptores dones que els escriptors homes. No sé si és significatiu o no, però és el meu cas.

Eugènia Broggi: A mi també em passa. En el pròleg de Teoria King Kong, escrit per la Maria Cabrera, que és una poetessa que recomano molt, planteja justament aquest tema: un periodista li pregunta quins són els temes per a dones que hi ha en la seva literatura. I ella diu que, tot i que la primera reacció és dir ‘cap, igual que pels homes’; ella creu que no es pot resoldre així el debat, enfadant-se. Diu que no es pot ignorar aquest debat perquè si l’ignorem el que fem és admetre que volem ser igual que els homes, però que el fet és que cada persona té el seu univers. I que si ignorem el debat, eludim el fet que és la temàtica masculina que ocupa majoritàriament la literatura. Per exemple, Karl Ove Knausgård, és un home que ha tret sis llibres parlant de coses que si les hagués escrit una dona, no hagueren passat de la porta del despatx, perquè són problemàtiques quotidianes (canviar bolquers, anar a la guarderia, enamorar-te d’una altra…). Tot aquest territori de l’emoció sembla que estigui reservat a la literatura femenina i sigui menys important, i tot el territori intel·lectual i explorador està reservat a l’home.

Rosa Rey: Sí, em ve al cap que fa pocs dies vaig llegir un article en un diari que parlava de la Clara Queraltó, premi Mercè Rodoreda, on destacaven precisament això: el mestratge en detallar cosetes de la quotidianitat, les emocions, etc. L’endemà hi havia una pàgina sencera sobre ‘la gran novel·la de Màrius Serra’. Em va semblar que encara hi ha això per part de la premsa.

Maria Bohigas: Jo diria que això és una cosa molt més gremial: en Màrius Serra és una figura central del medi literari. Per tant, l’anàlisi l’hauríem de desplaçar cap als escriptors que, a banda d’escriure llibres, són figures mediàtiques, i aquells escriptors que només es dediquen a escriure llibres. Però quan es parla de les emocions com a territori femení, començo a trobar afirmacions que no hi estic gens d’acord: l’univers masculí sempre ha atribuït les emocions a l’univers femení? Bé, Marcel Proust que jo sàpiga era un home. I va dedicar milers de pàgines a escriure coses que avui el discurs feminista pretén que la crítica masculina atribueixi i reservi a les dones. Això no funciona. I quan mires la literatura clàssica… En la literatura anglesa, el fonament de la novel·la és femení d’ençà que comença. Els clàssics són clàssiques. En la literatura italiana del segle XX, les més grans figures, de més reconeixement, són dones. Mires la literatura francesa del segle XVII i XVIII, algunes de les escriptores més importants són dones. S’ha d’anar amb molt de compte de no fer un traç gruixut, que és molt fàcil que els homes desmenteixin, perquè et poses en fals, i és quan un Javier Marías qualsevol et fa una cagarada de colom a la cara, i és absurd. No hem esperat el feminisme per descobrir les dones i reconèixer que n’hi ha de genials. El que em sembla interessant és pensar en una certa literatura escrita per dones, com una literatura que s’escriu des del lloc dels que no tenen el poder.

Rosa Rey: És exactament això. Mira, la Solnit explica que una revista masculina als Estats Units va fer una tria dels trenta llibres que havien de llegir els homes. En la llista, només hi ha una dona, que és la Flannery O’Connor. A partir d’aquí, la Solnit fa una reflexió del perquè als homes no els cal llegir literatura escrita per dones. Però, no els cal llegir Jane Austen? Doncs sembla que no. I tornant al que deies Maria, el que em sembla important és tota escriptora que reivindica una veu pròpia. Això també ho diu la Bel Olid: ‘Tota dona que escriu és feminista, en el sentit que pressuposa que té una veu i que l’escoltaran.’

Maria Bohigas: És cert.

Potser estaria bé també entrar en un cas com el de la Víctor Català, que tot i tenir una veu pròpia, que ara fa la seva literatura molt actual i fresca, durant anys se la va encotillar i se la va mostrar com allò que no era. I se la va menystenir literàriament.

Maria Bohigas: Sí, però aquí entrem en un altre terreny. Una cosa és certa: aquesta dona que es deia Caterina Albert i que la coneixem literàriament com a Víctor Català, amb trenta anys es va donar a conèixer amb un monòleg que es diu La infanticida, es va produir un escàndol perquè l’havia escrit una dona. Era el 1898. Va ser arran d’això que va començar a escriure sota pseudònim. Ara, ella va mantenir la careta tot i que ben aviat tothom sabia que Víctor Català era una dona. Podia tenir una raó pragmàtica, per mantenir tots els seus llibres amb el mateix nom. Com l’Alice Munro, que porta el cognom del seu exmarit, i passarà a la posteritat amb el cognom del seu ex.

Eugènia Broggi: I com la Carson McCullers.

Maria Bohigas: Però tornant a la Víctor Català, ella quan s’escrivia cartes amb homes que sabien perfectament qui era, no només signava Víctor Català sinó que es referia a si mateixa en masculí. Que penses: quin acte hi ha al darrere d’aquest fet? Cal ser un home per escriure? Doncs ho seré fins al final. Però aquest empastament de la figura, diria que és una cosa pròpia de la filologia catalana. Això no és un tema de gènere. Perquè aquest empastament l’ha patit ella, però l’han patit molts altres, homes i dones, indistintament. I és una mena d’incapacitat de la crítica literària per recollir el que una obra té d’escapar-se del fet generacional, del moviment, de la cosa ben quadriculada. La crítica que surt de l’acadèmia té una tendència nefasta a valorar els aspectes més anecdòtics d’una obra. I s’ha de ser absolutament miop amb el llevat actiu de l’obra. I això en el cas de la Víctor passa molt. Però quan entres en alguns dels seus contes t’adones que és una autora que tenia un sentit de la llibertat interior molt gran i que d’alguna manera escrivia per desafiar allò que s’esperava d’ella, fos el que fos.

Rosa Rey: És clar, nosaltres venim d’una postguerra, un franquisme i d’una transició i fem una lectura que és la que ens van ensenyar a l’escola als anys vuitanta. Però mireu, nosaltres ara hem publicat un llibre que es diu Espiritistes i lliurepensadores, de la Dolors Marín, que és una especialista en anarquisme i lluita antifranquista, i és un llibre que parla d’un grup de dones, al tombant de segle XIX-XX, que van abraçar l’espiritisme i que van acabar essent anarquistes. L’espiritisme aleshores era una moda absoluta, que venia d’Europa. Apareixia la figura de la mèdium que connectava amb els morts. En aquest sentit, les espiritistes desplacen el paper social que ocupaven el capellà i el metge. Això, que sembla una anècdota, va molestar molt l’ordre social. I aquestes dones, molt avançades al seu temps, van abraçar l’anarquisme, quan l’espiritisme va deixar de ser una moda. I això em fa tornar a la idea de les modes. Potser són modes, però alguna cosa queda. Les espiritistes de primers de segle XX van aconseguir muntar la primera escola de nenes a Barcelona, escolaritzar les nenes, per exemple. I totes elles escrivien amb pseudònim. Hi ha un cas molt bo i curiós, el d’una autora que va escriure una novel·la i deia que no l’havia escrita ella, que li havia dictat un esperit. D’aquesta manera podia escriure el que volgués, és clar. I era un moviment que, per exemple, publicava més de cent revistes arreu de l’Estat espanyol. I enllaçant amb la Víctor Català, penso que potser en el seu temps, els lectors del moment, la llegien i podien apreciar això que deies.

Maria Bohigas: És clar, això no podem saber-ho, però el que sabem és que la Víctor Català venia llibres i això vol dir que la gent que la llegia es devia sentir interpel·lada. És que això del ruralisme és tan curiós… Mira que crear un moviment que es diu ‘ruralisme’! És com si a tots els escriptors nord-americans dels anys cinquanta que publiquem, diguéssim que conformen el ruralisme nord-americà. No té ni cap ni peus, perquè aleshores tota la producció nord-americana és ruralista, fora dels escriptors de Nova York. En el fons, el que passa és que són molt importants en el nostre món en què hem estudiat literatura i que són importants en tant que després perduren. Crec que falta una anàlisi de la recepció de les coses en una societat com la nostra, perquè evidencia tots els prejudicis. També s’ha de dir que en la nòmina d’escriptors universitaris que s’han dedicat a ensenyar la literatura catalana, la quantitat de seminaristes és molt elevada. Dit amb tot el respecte, però l’església catòlica no és el lloc òptim per fomentar un cert…

Rosa Rey: …esperit crític.

Moltes escriptores ara es reconnecten amb el públic d’ara. Atribuir-ho només a una moda potser seria frivolitzar-ho i simplificar-ho massa.

Rosa Rey: Crec que respon a un fet generacional també: hem passat una crisi econòmica i de sobte la posició clàssica de la dona, que se situa en la persona que no té veu, la persona més feble, que cobra menys, doncs ara ens ha tocat una mica a tots ocupar aquesta posició.

Eugènia Broggi: Per altra banda, com a dones també estem una mica més bé del que estàvem, en qüestió de maternitat i de repartiment equànime de les tasques domèstiques, potser això també ha posat més en evidència les fortaleses i les fragilitats de la dona com a idea. Si tu no et planteges mai res, és molt difícil que arribis a accedir a literatura que planteja reptes d’aquesta mena. Ara penso que hem avançat prou perquè sigui un tema que puguem abraçar del tot.

Maria Bohigas: Què fan les crisis? Trenca convencions que la realitat es cuida de desmentir i de fer-te veure que allò que donaves per sòlid, no és. De cop i volta tenim un públic que arriba a la palestra, que els seus anys de formació han consistit a anar veient l’ensulsiada. En aquest sentit, l’esforç de qüestionar el cànon literari i oferir-ne un altre és estimulant. Conforta la convicció que el discurs general no rutlla i cal reconstruir-lo. I penso que aquí és on tenim una sort enorme els editors, que és un moment inquiet.

Per això precisament potser un llibre com el de Vivian Gornick connecta amb els lectors d’avui. Com a dona que ofereix altres models de vida, ja en el Nova York dels anys cinquanta i seixanta, fet impensable en la realitat de les nostres mares.

Rosa Rey: El llibre de la Gornick és el meu llibre preferit de l’últim any i que m’hagués agradat publicar a mi, perquè és un llibre que m’ha marcat profundament. I no ho plantejo en termes feministes. M’ha marcat molt perquè va més enllà. És una qüestió d’ascensió social, partint d’una infantesa miserable, fins i tot moralment, de com algú pot sortir d’aquell entorn i barallar-se amb una ciutat des d’un punt de vista artístic i intel·lectual. I com neix la pulsió intel·lectual.

Eugènia Broggi: És que aquest és el punt per entendre perquè ha arribat a tanta gent. Parla de la sexualitat molt obertament i planteja un model de parella que és la no-parella. És una dona sola que rebutja tenir parella i rebutja tenir família, té amants. Aquest llibre aplega les seves memòries en dues parts i entre elles hi ha un lapse de temps molt llarg. Ella va publicar les primeres memòries quan tenia quaranta anys i les segones quan en tenia vuitanta. Per tant, veiem el personatge i el seu model com evoluciona, també els seus mals, perquè amb els anys està més sola, és més intransigent, la veiem més enfadada amb el món… No és ni pionera ni excepcional, però ella posa en pràctica aquesta idea de viure sola. I la relació amb la mare, que és un fet que també ha de superar. Ella té clar el que vol i és molt fidel a allò que vol, que és una cosa tradicionalment més masculina. Hi ha un llibre, no recordo el nom, on l’autora parla de feminisme i en un dels capítols fa una llista d’escriptors i escriptores on anota l’edat en que van començar a escriure i el nombre de fills que tenen, per demostrar que la maternitat i la paternitat es barregen d’una manera molt diferent amb l’escriptura. Per exemple, John Updike: primer fill a vint-i-dos anys, nombre de fills, vuit. Primera novel·la als vint i escaig. Hi ha molts homes que han començat a escriure molt d’hora i han escrit el que els ha donat la gana, independentment de la seva condició de pares. I les dones generalment han començat a escriure tard, i moltes no han tingut fills i si n’han tingut, els han abandonat o no se n’han fet càrrec.

Maria Bohigas: Això no funciona així, en realitat. Hi ha categories. La Ginsbourg va tenir cinc criatures i va escriure durant tot el temps de la maternitat.

Eugènia Broggi: D’excepcions sempre en trobarem.

Maria Bohigas: No sé si són excepcions. Una cosa és evident, que ha calgut lluitar molt perquè les dones poguessin escriure, això no es pot negar. Una altra cosa: hi ha autores com la Grace Paley, que són fascinants, perquè justament t’expliquen la cosa furtiva de l’escriure, quan estàs criant criatures i també el pes de la família en les dones, que arrepleguen tota l’obligació familiar i que això té una influència. Però després cal considerar que el món artístic escapa en gran part a la llei del món social corrent, i això és bo de no oblidar-ho. Algú que escriu és anòmal en si, home o dona. Algú que escriu, fa una cosa que no és el que s’espera d’ell. Això s’ha de reconèixer. Que això no impedeix que per tenir la disponibilitat d’esperit necessària, si ets dona, és altament versemblant que les passis més crespes, sí. Ara, com que ets artista, faràs el que fan els artistes de debò: tot el que calgui. En la literatura catalana, la Mercè Rodoreda i la Víctor Català són a l’Olimp. I què van fer? Dedicar tota la seva vida a l’escriptura. És una decisió radical.

Eugènia Broggi: Perquè en el seu cas, la llibertat passa en gran mesura pel compromís de no tenir fills ni família. En canvi, en el cas dels homes, la llibertat no passa necessàriament per aquí.

Rosa Rey: Els homes no han de prendre aquesta decisió.

Eugènia Broggi: Exacte, no els hi recau ni se’ls hi retreu. I si són pares, finalment, no els hi treu tanta energia emocional i psicològica. En general.

Rosa Rey: I després hi ha la visió pública de la maternitat i de la paternitat, que la Solnit en parla a La mare de totes les preguntes. En un debat sobre Virginia Woolf, apareix la pregunta de per què no va tenir fills. I s’hi insisteix fins al punt que la Solnit s’empipa i es qüestiona el fet social del perquè a les dones se les posa en qüestió pel fet de ser o no ser mares.

Maria Bohigas: Escriure què és? És interrompre la vida dels altres per dir-los-hi coses que et semblen interessants. Doncs que ho siguin d’interessants, si no no els interrompis. I aquí pots tenir dos possibilitats: creure que tot allò que diguis serà interessant, perquè t’estimes molt a tu mateix, i l’altre és que poses la teva vida al servei donat, que et passaràs la vida aprenent i que et mobilitzarà sencer. Aquests són els escriptors bons. I ja està. Ara, això no vol dir que jo cregui que hàgim de tenir les dones a pa i aigua perquè siguin molt bones. Tenen el mateix dret dels homes a ser mediocres. Però estem en el territori social no artístic.

Parlàveu al principi si això era una moda i si alimentàveu aquesta roda. Més enllà d’una moda, no creieu que aquest moment hauria de ser per quedar-se?

Rosa Rey: Jo crec que en aquest àmbit que parlem hi ha coses que són moda (l’adhesiu ix, per exemple), que responen a interessos comercials, però sí que crec que de tot això quedarà alguna cosa, seguríssim, i que caldrà filtrar-ho, és clar, però que quedarà alguna cosa important, segur que sí. Quedarà la normalització de les dones que escriuen, interessos comuns d’homes i dones llegint les mateixes coses… crec que això quedarà.

Eugènia Broggi: El que és important per la joventut és que si algun dia voleu escriure [s’adreça als estudiants del postgrau], els referents que tingueu i que trobeu d’una manera fàcil i accessible siguin molt variats.

Algunes de les escriptores emergents d’avui que publiqueu, creieu que tenen projecció de futur, que es poden convertir en referents com ho són Mercè Rodoreda i Víctor Català?

Maria Bohigas: Jo diria que segur que les publiquem amb aquesta idea. Però hi ha una qüestió que em preocupa, referida a això que dèiem que de cop i volta t’adones que fas una cosa que, si no fos per l’ambient, no t’adonaries que l’estaves fent, i el cert és que l’estaves fent: en el meu catàleg hi ha una forta presència de la guerra, per motius històrics. Podríem pensar que la guerra és un territori masculí, perquè la fan els nois. Ara bé, la guerra no és feta per tothom, però és viscuda per tothom. Jo convido a pensar quantes obres heu llegit que abordin la vida en guerra des de la perspectiva de les dones. I no d’una dona, com la Némirovsky, sinó de les dones. S’ha escrit la guerra tal com la viuen les dones? S’ha escrit sobre com viuen les dones una dictadura, on el catolicisme hi tingui una importància? Aquí sí que hi ha un treball a fer. I és que la historiografia sí que és estrictament masculina. I qui diu la historiografia diu el pensament polític. Les eines intel·lectuals que s’han desenvolupat per comprendre quines són les forces que determinen els moviments de la societat humana, s’han fet a partir de relats estrictament masculins. Jo crec que una dona sempre ha tingut la possibilitat de fer el que li ha donat la gana, mentre no s’acostés als afers públics. És a la cosa pública que les dones no tenen capacitat de moviment. Avui, tampoc. I aquí sí que hi ha la necessitat d’una veritable lluita que també passa per la literatura.

Eugènia Broggi: Sí, sí.

Rosa Rey: Sí, sí.

Categories: literatura

Signatures Sant Jordi 2018

Vilaweb Lletres - Dv, 20/04/2018 - 22:00

ANTONI BASSAS, Bon dia, són les vuit (Destino)
11.00-12.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
12.00-13.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya, 37)
13.00-14.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya 4)
16.00-17.00: parada Diari Ara (rambla Catalunya amb carrer de València)
17.00-18.00: El Corte Inglés (plaça de Catalunya)
18.00-19.00: Laie (carrer de Cap amb passeig de Gràcia)
19.00-20.00: Abacus Catalunya (plaça de Catalunya amb portal de l’Àngel)
20.00-21.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)

JORDI BORRÀS, Dies que duraran anys (Ara llibres)
11.00-12.00: llibreria Alibri (rambla de Catalunya amb carrer de Diputació)
12.00-13.00: parada de l’ANC (rambla de Catalunya amb plaça de Catalunya)
13.00-14.00: Abacus (plaça de Catalunya amb portal de l’Àngel)
16.00-17.00: TR3SC (la Rambla, 99)
17.00-18.00: llibreria Documenta (Pau Claris, 144)
18.00-19.00: parada de Súmate (rambla de Catalunya amb carrer de Rosselló)
19.00-20.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
20.00-21.00: Laie CCB (carrer de Montalegre, 5)

PEP COLL, Al mateix riu d’Heraclit (Proa)
16.00-17.00: llibreria Alibri (rambla de Catalunya amb carrer de Diputació)
17.00-18.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
18.00-19.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
19.00-20.00: llibreria Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)

RAMON COTARELO, España quedo atrás (Ara llibres)
12.00-13.00: parada de l’ANC (rambla de Catalunya amb plaça de Catalunya)
16.00-17.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 62)
17.00-18.00: llibreria Alibri (rambla de Catalunya amb carrer de Diputació)
18.00-19.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya amb Provença)

NAJAT EL HACHMI, Mare de llet i mel (Edicions 62)
11.00-12.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
12.00-13.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya, 37)
13.00-14.00: Abacus (passeig de Gràcia, 107)
16.00-17.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
18.00-19.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
19.00-20.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)

MÍRIAM HATIBI, Mira’m els ulls (Rosa dels Vents)
11.00-12.00: llibreria Ataïr (rambla de Catalunya, 72)
13.00-14.00: parada diari Ara (rambla de Catalunya amb carrer de València)
17.00-18.00: Abacus Catalunya (plaça de Catalunya amb portal de l’Àngel)
18.00-19.00: Laie CCCB (carrer de Montalegre, 5)
19.00-20.00: fàbrica Mortiz (ronda de Sant Antoni, 59)

MARINA GARCÉS, La ciutat princesa (Galaxia Gutenberg)
12.00-13.00: llibreria Taifa (carrer de Verdi, 12)
13.00-14.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
17.00-18.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
18.00-19.00: Laie (carrer de Casp amb passeig de Gràcia)
19.00-20.00: Laie CCCB (carrer de Montalegre, 5)

RAÜL GARRIGASAIT, Els estranys (Edicions 1984)
13.00-14.00: parada de la llibreria Calders (Antic Teatre)
17.00-18.00: parada de la Central del Raval a la Moritz (ronda de Sant Antoni, 39-41)
18.00-19.00: parada d’Òmnium (carrer de Diputació amb rambla de Catalunya)

MARTÍ GIRONELL, La força del destí (Columna Edicions)
11.00-12.00: llibreria Maite (via Agusta, 64)
12.00-13.00: Laie la Pedrera (carrer de Provença, 261-265)
13.00-14.00: EL Corte Inglés (plaça de Catalunya, 14)
16.00-17.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya, 37)
17.00-18.00: Abacus (passeig de Gràcia, 107)

MARIA GUASCH, Els fills de Llacuna Park (L’Altra Editorial)
11.00-12.00: llibreia Jaimes (carrer de València, 318)
12.00-13.00: parada de la Calders a l’Antic Teatre (carrer de Verdaguer i Callís, 12)
13.00-14.00: Laie (carrer Casp amb passeig de Gràcia)
16.00-17.00: llibreria Rocaguinarda (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
17.00-18.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
18.00-19.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
19.00-20.00: llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

JOAN LLUÍS-LLUÍS,
Jo soc aquell que va matar Franco (Proa)
11.00-12.00: Alibri (Rambla Catalunya amb Gran Via)
12.00-13.00: Llibreria La Impossible (Rambla Catalunya, 102)
13.00-14.00: parada Òmnium (Diputació amb Rambla Catalunya)
16.00-17.00: Llibreria La Documenta (Pau Claris 144)
17.00-18.00: La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca)
18.00-19.00: Abacus passeig de Gracia (passeig de Gràcia 107)
19.00-20.00: Llibreria Laie (passeig de Gràcia amb Casp)

VICENÇ PAGÈS, Robinson (Empuries)
16.00-17.00: La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca)
17.00-18.00: Llibreria La Impossible (Rambla Catalunya, 102)
18.00-19.00: Laie la Pedrera

VICENT PARTAL, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres)
12.00-13.00: VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43)
13.00-14.00: parada de l’ANC (rambla de Catalunya amb plaça de Catalunya)
16.00-17.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
17.00-18.00: parada de Súmate (rambla de Catalunya amb carrer de Rosselló)
18.00-19.00: TR3SC (la Rambla, 99, davant la Virreina)
19.00-20.00: Abacus Catalunya (plaça de Catalunya amb portal de l’Àngel)
20.00-21.00: Laie CCCB (carrer de Montalegre, 5)

JORDI PUNTÍ, Tot Messi (Empuries)
11.00-12.00: Abacus Rambla (rambla de Catalunya, 127)
13.00-14.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
16.00-17.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
17.00-18.00: Ben Vil (rambla de Catalunya, 62)
18.00-19.00: Documenta (passeig Gràcia, 56)
19.00-20.00: Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
20.00-21.00: Alibri (rambla de Catalunya amb Gran Via)

CLARA QUERALTÓ, El que pensen els altres (Proa)
12.00-13.00: parada Òmnium (carrer de Diputació amb rambla de Catalunya)
13.00-14.00: Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
16.00-17.00: FNAC Illa (avinguda de la Diagonal, 549)
17.00-18.00: Abacus Illa (avinguda de la Diagonal amb carrer de Numància)
18.00-19.00: El Corte Inglés Diagonal (avinguda Diagonal, 617)

PILAR RAHOLA, S.O.S Cristianisme (Columna)
11.00-12.00: El Corte Inglés de plaça de Catalunya
12.00-13.00: Abacus Catalunya (plaça Catalunya, 17)
13.00-14.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 62-64)
16.00-17.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
17.00-18.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
18.00-19.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya, 37)
20.00-21.00: Laie (passeig de Gràcia amb carrer Casp)

LLUCIA RAMIS, Les possesions (Anagrama)
11.00-12.00: llibreria Taifa (carrer de Verdi, 12)
12.00-13.00: Laie Casp
13.00-14.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
17.00-18.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
18.00-19.00: Alibri (rambla de Catalunya amb Gran Via)
19.00-20.00: Documenta (carrer de Pau Claris, 144)

CARME RIERA, Venjaré la teva mort (Edicions 62)
11.00-12.00: Abacus Catalunya (plaça de Catalunya, 17)
12.00-13.00: Laie (passeig de Gràcia amb carrer de Casp)
13.00-14.00: Documenta (carrer de Pau Claris, 144)
16.00-17.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya, 37)
18.00-19.00: llibreria la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
19.00-20.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)

QUICO SALLÈS, On eres l’1-O? (Rosa dels Vents)
13.00-14.00: fàbrica Mortiz (ronda de Sant Antoni, 39)
19.00-20.00: Casa del Llibre (passeig de Gràcia, 62)

MÀRIUS SERRA, La novel·la de Sant Jordi (Ara llibres)
11.00-12.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
12.00-13.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya amb carrer de Diputació)
13.00-14.00: parada d’ERC (davant la Pedrera)
16.00-17.00: Documenta (passeig de Gràcia, 56)
17.00-18.00: TR3SC (la Rambla, 99)
18.00-19.00 Abacus (plaça de Catalunya amb portal de l’Àngel)
19.00-20.00: El Corte Inglés de plaça de Catalunya
20.00-21.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)

IRENE SOLÀ, Els dies (L’ALTRA EDITORIAL)
11.00-12.00: llibreria Jaimes (carrer de València, 318)
12.00-13.00: parada de la Calders a l’Antic Teatre (carrer de Verdaguer i Callís, 12)
13.00-14.00: parada TR3SC (la Rambla, davant la Virreina)
17.00-18.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
18.00-19.00: Laie CCCB (carrer de Montaelgre, 5)
19.00-20.00: Documenta (carrer de Pau Claris, 144)

XAVIER TEDÓ I LAIA VICENS, Operació Urnes (Columna)
11.00-12.00: Casa del Llibre (rambla de Catalunya amb carrer de Diputació)
12.00-13.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
13.00-14.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
16.00-17.00: parada de l’ANC (rambla de Catalunya amb plaça de Catalunya)
17.00-18.00: llibreria Maite (via Augusta, 64)
18.00-19.00: Abacus Catalunya (plaça de Catalunya amb portal de l’Àngel)
19.00-20.00: parada diari Ara (rambla de Catalunya amb carrer de València)
20.00-21.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)

JOSEP MARIA TERRICABRAS, Allò que som (Edicions de 1984)
10.00-11.00: llibreria Geli de Girona (Rambla)
11.00-12.00: llibreria 22 de Girona (Rambla)
12.00-13.00: llibreria Empúries de Girona (Rambla)
17.00-18.00: lDocumenta (Pau Claris, 144)
18.00-19.00: parada ERC (Barcelona)
19.00-20.00: la Central de Mallorca (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
20.00-21.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)

MONTSERRAT TURA, República Pagesa (Pórtic)
11.00-12.00: la Central (rambla de Catalunya amb carrer de Mallorca)
12.00-13.00: FNAC Triangle (plaça de Catalunya, 4)
17.00-18.00: Laie Pedrera
18.00-19.00: la Impossible (rambla de Catalunya, 102)
19.00-20.00: El Corte Inglés de plaça de Catalunya

BEL ZABALLA, Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Sembra Llibres)
11.00-12.00: la Carbonera (plaça del Molino)
12.00-13.00: Documenta (passeig de Gràcia, 56)
13.00-14.00: Llegir en Català (passeig de Gràcia, 49)

Categories: literatura

Lliurats els Premis Sant Jordi 2018 de l’IEC

Vilaweb Lletres - Dv, 20/04/2018 - 19:59

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha lliurat avui els Premis Sant Jordi 2018, corresponents al LXXXIVII Cartell de premis i de borses d’estudi, que distingeixen obres i investigadors en tots els àmbits de la ciència i de la cultura catalanes. En total, enguany s’han lliurat cinquanta-quatre guardons, per un import de més de 173.000 euros.

‘Els Premis Sant Jordi de l’IEC tenen una llarga tradició històrica i contribueixen, d’una banda, a promoure la recerca científica, contribueixen a la ciència universal, i, de l’altra, enforteixen les bases de la identitat catalana’, ha destacat el president de l’IEC, Joandomènec Ros, en l’obertura de l’acte. Ros ha recordat que ‘el català és una llengua de ciència i de cultura’.

Per la seva banda, Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona, ha parlat del paper d’aquesta institució en la fundació de l’IEC, sota la presidència de Prat de la Riba. Conesa ha explicat que, cent anys després, la diputació continua ‘estant al costat de l’Institut, al costat del territori, però segueix estant, sobretot, al costat d’una construcció de país, que vol ser un país del segle XXI, però sense perdre aquella mirada necessària i imprescindible dels valors que ens aporten les ciències i humanitats’.

L’acte ha estat presidit per Joandomènec Ros, president de l’IEC, juntament amb Francesca Tur, consellera de Cultura, Participació i Esports del govern de les Illes, i Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona.

Un cop lliurats els premis, ha intervingut Laura Tremosa, guanyadora del primer Premi Creu Casas de l’Institut d’Estudis Catalans. Dones per canviar el món, «per la seva trajectòria i exemple com a model i mentora en el sector de les carreres tècniques, un àmbit hostil per a les dones en els anys seixanta i setanta». Tremosa ha destacat el paper que han tingut «dones tossudes com jo, que als anys setanta vam començar a reivindicar que el privat és públic, i que teníem molt a dir en la política i la societat». Tremosa ha alertat, però, que «cal vigilar perquè de vegades la història va cap enrere».

La consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, Francesca Tur, ha agraït el compromís de l’IEC amb la llengua i cultura catalanes, sobretot en ‘un context polític difícil i convuls com l’actual’. Tur ha tingut un record per als ‘compatriotes catalans que avui no poden ser aquí amb nosaltres’. Amb aquest missatge també ha tancat l’acte el president de l’IEC, que ha desitjat el ràpid retorn dels amics i polítics empresonats i exiliats.

Categories: literatura

Dia del Llibre - Novetats editorials: Joc d´escacs (Llibres del Segle)

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)


Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)


Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)


Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura